En veure la vida de Josep em quedo perplexa. Aquest personatge se'ns presenta com un home responsable, intel·ligent, fidel, perdonador, treballador, i vam veure com moltes vegades se'ns diu que Déu estava amb ell. Després observo la família d'on venia i les decepcions que va passar en la seva joventut i encara em sorprèn més. He d'arribar a la conclusió que ell és així per la pura gràcia de Déu.

Com a pares, tenim el deure d'educar els nostres fills, però no pensem ni per un moment que si surten adults responsables que estimen Déu és perquè nosaltres som uns pares fantàstics. Déu pot treure un bon fill dels pitjors pares, si aquest fill es manté en Déu. I per aquestes, uns pares que s'esforcen a mostrar Crist a la seva vida poden tenir fills que es rebel·len contra el Senyor.

Josep havia nascut a la família escollida de Déu. El seu besavi Abraham havia sortit de la seva terra per seguir el Déu Totpoderós, el que arribaria a anomenar-se "Déu d'Abraham". El seu avi, Isaac, el fill de la promesa, havia seguit en el camí del Déu del seu pare, per la qual cosa Déu s'anomena a ell mateix "el Déu d'Isaac". I el seu pare, Jacob? Havia seguit el Déu dels seus pares?

Fem un petit repàs de la família de Josep abans de deixar el llibre de Gènesi.

Va néixer en una casa on la seva mare era la preferida, però compartia marit amb la seva germana gran. Veiem que Lea pensava que en tenir fills guanyaria l'amor del seu marit, Jacob. Raquel tenia l'afecte del seu marit, però no tenia fills. La veiem discutir amb Jacob al capítol 30 fins al punt que diu el verset 2: "Jacob es va enfadar contra Raquel, i va dir: Soc jo potser Déu, que et va impedir el fruit del teu ventre?"

Veiem Raquel enginyant un pla com havia fet l'àvia Sara— dona a la seva serventa a Jacob perquè tingui fills amb ella. El més curiós és que la batalla dels nens continua, i veiem que Lea va acabar fent el mateix amb la seva serventa. Enmig d'aquest desastre familiar amb un home i quatre dones a la mateixa casa batallant per tenir més fills amb Jacob que les altres, neix Josep. Diu als versets 22-24 que "es va recordar Déu de Raquel, i la va escoltar Déu, i li va concedir fills. I va concebre, i va donar a llum un fill, i va dir: Déu ha esborrat el meu deshonor; i va anomenar el seu nom Josep, dient: Afegeix-me Jehovà un altre fill." Déu li va acabar donant un altre fill, Benjamí, encara que Raquel moriria durant el part.

Em pregunto com hagués estat diferent la història...
... Si Laban no hagués enganyat Jacob donant-li la filla gran en lloc de la que Jacob havia demanat com a esposa..., o si Lea i Raquel haguessin pres la situació d'una altra manera i no haguessin involucrat les seves criades perquè ens diu Gènesi 37:2 que els fills d'aquestes tenien mala fama"; podria ser fins i tot que fossin ells els que van iniciar el menyspreu cap a Josep.

Però no ens podem distreure pensant en el que podria haver estat. Vegem el que realment va ser. Jacob havia treballat durament i astutament a les terres del seu sogre, però va arribar el moment en què Jacob i Laban ja no podien continuar convivint a la mateixa terra. Déu demana a Jacob que torni a la seva terra natal.

Jacob ho consulta amb Lea i Raquel i tota la família surt amb Jacob. És durant aquest viatge que Raquel roba els ídols del seu pare sense que Jacob fos conscient i enganya el pare perquè no els trobi. El Senyor els protegeix i s'endinsen a la terra on viu Esaú el seu germà. Recordem que aquest havia jurat matar-lo en sentir-se enganyat per Jacob. Ara Jacob organitza els seus homes per temptejar la situació i protegir-se a si mateix i Raquel. Veiem Jacob parlant amb Déu a Gènesi 32: 9-11: "– Déu del meu pare Abraham, Déu del meu pare Isaac, Senyor. Tu m'has dit: "Torna-te'n al teu país i a la teva família. Jo seré bo amb tu." Però jo soc massa poca cosa per tants favors i per tanta misericòrdia com has tingut amb mi, el teu servent. Duia tan sols el meu bastó quan vaig travessar aquest riu Jordà, i ara posseeixo dos campaments.”

El que és bonic d'aquesta oració és que Jacob s'adona de tot el que Déu ha fet per ell, i tot sense merèixer res; diu "jo soc massa poca cosa per tants favors i per tanta misericòrdia" Les misericòrdies del Senyor havien estat més del que ell mereixia. Veiem que Jacob reconeixia els seus errors i veia la grandesa de Déu.

Continua l’oració: «Guarda'm de la mà del meu germà, de la mà d'Esaú, perquè li tinc por; no sigui que vingui i em faci mal a mi, i a la mare amb els fills.»
Fixa't, té por per la vida de Raquel i els seus fills, Josep i Benjamí; per això en el seu pla, posa aquests al final, per protegir-los. Això hauria afegit més llenya al foc de la discòrdia, fent que Lea i els seus fills sentissin que eren de menor importància per a Jacob.

Però a la darrera part d'aquest capítol ens narra una cosa que canvia la vida de Jacob: Aquest té una trobada amb Déu. Jacob no vol deixar el Senyor sense abans ser beneït. Gènesi 32:26.

Jacob reconeix Déu com el seu Déu, i el Totpoderós fa un pacte amb ell confirmant-li la promesa donada a Abraham i Isaac, anomenant-lo des d'aleshores Israel, nom que ha identificat la nació del poble de Déu fins al dia d’avui.

Jacob ja no segueix el seu pla de protecció personal, i una vegada més veiem que les misericòrdies del Senyor superen qualsevol expectativa, quan Esaú els rep amb bona disposició.

Veiem Jacob seguint la crida del Senyor a Gènesi 35:3 quan diu "aixequem-nos, i pugem a Bet-el; i hi faré altar al Déu que em va respondre el dia de la meva angoixa, i ha estat amb mi en el camí que he caminat."

Jacob, igual que Abraham, i seguint la fe d'Isaac, fa de Déu el seu Déu, de manera que Déu mateix es presenta d'aquí endavant com a "Déu d'Abraham, Déu d'Isaac, i Déu de Jacob" Èxode 3: 6.

Així que quan repasso la vida dels pares de Josep, veig dues persones escollides per Déu, però dues persones que tenen errors, que lluiten amb Déu, que busquen Déu, i veig la misericòrdia de Déu en escoltar-los i beneir-los més enllà del que poguessin merèixer. I em fa veure que jo no soc gaire diferent d'ells. És possible que en situacions de crisi jo hagi dubtat de Déu i hagi intentat "donar-li un cop de mà"? He discutit amb Déu, dubtant del seu pla? En algun moment m'he oblidat de donar gràcies per les misericòrdies de Déu, reconeixent que no les mereixo? Malauradament, sí.

Però declaro Déu, el meu Déu. I vull esperar confiadament en la seva promesa que ell estarà amb mi, i que vol el bé per a mi. Si hi ha algun "secret" perquè els teus fills segueixin Déu, diria que és fer-li en veritat "el teu Déu" dia a dia. I que la gràcia de Déu estigui sobre tota la teva casa.

T'animo a posar la teva vida a les mans de Déu i que els qui et miren cada dia puguin veure Crist en tu.