30 JAN 2023 · En aquest pòdcast escoltareu com totes dues professionals van tenir una vocació clara i de ben petites. La Montse Fillat, “Montsín”, des de ben joveneta tenia clara la seua vocació. Fins i tot, quan ho va comentar al seu pare ell li va aconsellar que es fes metge, però ho tenia claríssim. Per la seua banda, la Mercè Folguera, quan va acabar COU va decidir fer infermeria i com la Montsín a casa li van dir que optés per la medicina. Folguera confessa que volia ser infermera, entre altres aspectes, perquè la carrera no era tan llarga, però “amb els anys t’adones que no acabes mai de formar-te, que l’aprenentatge és de per vida”. La Montsín va lluitar, com a pionera, perquè la infermera -en aquella època eren totes dones- no paressin d’estudiar, que calia formació continuada. Reconeix que aquesta idea la tenia des dels inicis, concebent-la com una cosa natural, sense gaire premeditació. Sense formació continuada no es forja un bon professional. Calia lluitar perquè la formació les acompanyés. Recorda Montsín que va començar a treballar de nit i que al cap de poc es va produir un canvi important: l’arribada del doctor Pomés. Per a ella va ser un punt d’inflexió molt gran: li va dipositar la confiança i la va anomenar adjunta d’infermeria. Juntament amb la Montse Viladrosa i la Pilar Lai van fer un tàndem potent. Un dels principals esculls que es van trobar va ser la falta de professionals veritablement preparats: s’havia tancat l’escola d’infermeria i l’hospital es basava en les estudiants, hi havia molt poques professionals titulades. La seua companya Pilar Lai, infermera adjunta de formació, va fer gestions perquè -a través de l’INEM- les auxiliars d’infermeria es poguessin treure el títol de FP1, cosa que van aconseguir la majoria. Aquest fet va obrir la porta a la formació continuada, que la Montsín considerava essencial. Tant, que el 1995 va aconseguir per oposició la plaça d’infermera de formació continuada. A partir d’aquí va començar un camí llarg. La Mercè explica que va costar molt que elles mateixes s’ho creguessin, aquesta professionalització. Eren ATS, després diplomades, després graduades i fins a l’actualitat, on ja poden accedir al màster i al doctorat. “Una evolució que mai ens haguéssim imaginat que fos possible. Gràcies a les impulsores i pioneres de la formació continuada, com la Montsín, ho hem assolit”, afirma Folguera. La Mercè és adjunta d’infermeria de l’Hospital Universitari de Santa Maria i també exerceix de professora a la UdL. Transmet al seu alumnat la necessitat de sempre estar al dia i no quedar-se mai enrere. Fillat recorda que quan estudiava el règim horari era totalment diferent a l’actual, amb 14 hores diàries, entre feina i formació i pocs dies de vacances. La Mercè i la Montsín van coincidir a l’hospital treballant plegades i totes dues coincideixen en el fet que s’han enriquit mútuament. Totes dues expliquen que molts aspectes de la seva professió s’aprenen al costat del malalt -el tracte humà i proper- i al costat d’algú que tingui més experiència. “Entendre els silencis, entendre quan convé una paraula i també entendre quan és necessari un cert distanciament”, diu la Montsín. Això s’aprèn a base de dies i de tracte amb la persona malalta i el personal que l’atén al seu costat. Totes dues professionals coincideixen a dir que els avantatges que els residents escullin l’Hospital de Santa Maria, que és de petites dimensions, té molt a veure amb la proximitat, amb la familiaritat, l’accessibilitat, que sempre han estat presents. Les relacions entre metges, infermers i estudiants és poc jeràrquica i això facilita que el flux d’informació sigui constant i profitós... i això ja s’ho diuen entre ells, els estudiants.

10 JAN 2023 · Marta Fontanet, la primera Directora d’Infermeria i supervisora de la UVI (25 anys). Va pertànyer a la primera promoció titulada d’infermeria que va començar a treballar a l’hospitalPetri Merino, actual Directora d’Infermeria de l’HUSM, des del 2017. En aquest pòdcast coneixereu els orígens de la implantació de la figura de la infermera (les primeres eren dones) de la mà de qui ser cap d’infermeria durant 25 anys, la Marta Fontanet. Cal imaginar un centre sanitari on les monges i les dames de la Creu Roja feien les funcions d’infermeres. Les primeres dones titulades vam començar un procés de professionalització que, aleshores, semblava impossible d’aconseguir. Les quatre primeres infermeres de l’HUSM van debutar en una de les primeres UCIS (UVIS en aquell moment) de l’estat espanyol, que va tenir com a model la que funcionava a l’hospital de Navarra. Fontanet explica que les infermeres eren les que havien de donar la primera resposta mèdica, ja que molt sovint no hi havia metge. Té el record de la feina dura, però alhora manifesta que “ens sentíem molt valorades. Hi havia feina per tothom i teníem la confiança del metge i del pacient”.Per la seva part, Petri Merino, actual directora d’infermeria Petri Merino, posa en valor el bagatge de formació enorme que tenien: es formaven i estudiaven al mateix temps. “Quan vaig començar a treballar la meva referent era la Marta i volia treballar a l’UCI, allà on més s’aprenia”.Totes dues coincideixen en el fet que es va començar a utilitzar una manera de treballar que avui anomenaríem empàtica. Un exemple: s’adreçaven a la persona malalta pel seu nom de pila. Encara que avui ho tinguem normalitzat, aquesta confiança va ser un canvi qualitatiu en la relació sanitari i pacient, inimaginable uns anys enrere.Escolteu aquestes dues professionals, que amb senzillesa i honestedat es retraten una feina que, en l’àmbit sanitari, és imprescindible. També ho és en la seu vessant més humà...

15 NOV 2022 · En aquesta tertúlia escoltareu dos professionals que han dedicat la seva vida a atendre persones amb drogodependències. Ens referim al Dr. Abella -recentment jubilat i que va ser l’artífex de la posta en marxa de la Unitat de Tabaquisme de l’Hospital Universitari de Santa Maria, que tan bona feina ha desenvolupat- i al Dr. Samper, que continua en actiu. Dos exemples de professionals entusiastes de la seva feina, compromesos, plens d’iniciatives i en continua formació. A més, a Abella i Samper els uneix una gran amistat i la podreu copsar en la complicitat que traspuen les seves converses, plenes d’humor i amb un eix compartit clau: posen la persona malalta al centre. Ells van començar amb malalts d’heroïna, després la cocaïna, a banda de l’alcohol. Com diu Abella: “estàvem i estem disposats a acollir el patiment del malalt i del seu entorn”. És molt interessant el que expliquen sobre les desigualtats socials que fomenten les drogoaddiccions. Escolteu...

15 NOV 2022 · Pòdcast Dr.Pedra. Psiquiatre Hospital Universitari de Santa Maria durant 37 anys El Dr.Àngel Pedra, psiquiatre, recorda quan el Dr.Pigem venia a passar visita al pavelló dels homes i de les dones (en aquella època estaven separats). Les visites, recorda Pedra, eren molt breus. També recorda la motivació que sentia tan ell com els seus col·legues quan va entrar a treballar a l’Hospital. Recorda que eren temps de canvi de paradigma d’uns tractaments a vegades agressius -manicomials- a obrir portes a nous tractaments que s’estaven estenent a tota Catalunya. Una anècdota que explica el doctor molt simptomàtica del canvi: van començar a donar als malalts culleres -i també- forquilles i ganivets, per esborrar l’estigma que els pacients eren perillosos. Escolteu el doctor Pedra, la memòria viva del gran canvi que va experimentar l’Hospital... farcida d’anècdotes que coneixereu escoltant el pòdcast.

15 NOV 2022 · Dr. Josep Pifarré. Psiquiatre. Professor de psiquiatria i bioètica de la Universitat de Lleida. Durant 20 anys psiquiatre de l’Hospital Universitari de Santa Maria. Director del Servei de Salut Mental i Addiccions. Director assistencial corporatiu de Sant Joan de Déu a Espanya. Dr. Jordi Blanch. Psiquiatre. Actual director del Servei de Salut Mental i Addiccions En aquest pòdcast tots dos psiquiatres coincideixen en què la modernització de l’Hospital és molt evident en l’àmbit de la Salut Mental. Pifarré recorda que fa cent anys les persones que patien una malaltia mental no anaven a tractar-se. Eren dolències molt estigmatitzades que normalment restaven en l’àmbit familiar. En aquest aspecte, el servei de Salut Mental de Lleida n’és un reflex: de ser un servei petit, gairebé testimonial, ha passat, actualment, a ser una de les branques vertebradores de l’Hospital Universitari, també en l’àmbit de recerca i assistencial i que es reparteix per tota la demarcació de Lleida. Aquesta evolució -on el centre és la persona malalta- s’ha fet especialment palesa en els darrers 25 anys. Com diu Pifarré “avui dia la Salut Mental ha sortit de l’armari”. Coincidint Blanch amb aquesta visió, el doctor ha posat en valor que dins el Pla de Salut es vol donar més pes a les tasques de promoció i prevenció. L’actual director del Servei de Salut Mental i Addiccions ha ens explica la importància que la dualitat Salut Mental i Addiccions cada cop sigui menys marcada, ja que les persones que pateixen una addicció, sigui de la naturalesa que sigui, té una patologia mental. Tots dos metges han parlat del projecte d’Hospital Obert, que, en paraules de Blanch “trenca barreres manicomials”. Pifarré i Blanch ens han explicat els reptes de futur de l’Hospital. Els voleu conèixer? Escolteu el pòdcast...

14 NOV 2022 · En aquest pòdcast escoltareu dues persones que coneixen a fons la història de l’actual hospital universitari de Santa Maria. Ramon Farré, President del Consell d’Administració de la Gestió dels Serveis Sanitaris, incideix en què aquest infraestructura, que té més de 550 anys d’existència, és un exemple d’adaptació a les necessitats sanitàries i socials paral·leles a la ciutat de Lleida fins a l’actualitat. L’objectiu final del centenari -que se celebra enguany perquè l’any 1922 van començar les obres- és posar en valor aquesta institució, reconèixer la tasca de qui hi ha treballat ara i abans i reconèixer també el seu paper cabdal en la societat lleidatana, a més de renovar la web i, finalment, apropar l’emblemàtic hospital a la ciutadania. Per la seva banda, Josep Ramon Ribé, periodista, historiador i escriptor, està fent una minuciosa tasca per reconstruir la història de l’actual Hospital Universitari des dels seus orígens fins a l’actualitat i que es plasmarà en format de llibre. L’escriptor recalca que està descobrint aspectes del Santa Maria que sorprendran a tothom a més d’apuntar que l’actual ubicació del Santa Maria -recordem que abans estava a l’actual IEI- va ser un encert i una bona visió de futur dels governants de l’època, que van triar un lloc una mica apartat del centre de la ciutat, en aquell moment, però que va permetre que l’Hospital pogués expandir-se i un segle després continuar la seva plena activitat sense cap tipus de constrenyiment urbanístic. Us imagineu que l’Hospital estigués encara front la catedral? Impossible, oi? En aquest pòdcast introductori podreu també escoltar el missatge de Joan Talarn, president de la Diputació de Lleida. Talarn posa en valor que l’hospital ha estat amatent als avenços mèdics i científics i que la seva història, que es remunta molt més enrere dels 100 anys, sempre ha estat lligada a la Diputació. Per la seva banda, l’alcalde de Lleida Miquel Pueyo, ha volgut recordar en el seu missatge les persones que han treballat i treballen en el centre hospitalari durant aquesta centúria i que, amb la seva dedicació han teixit un estret lligam entre l’hospital i la societat lleidatana, fent del Santa Maria un centre cabdal i punter de la nostra ciutat.