https://www.spreaker.com/podcast/reflexos-de-la-seva-gloria--5753996caChristianityCopyright David y Maribelhttps://d3wo5wojvuv7l.cloudfront.net/t_rss_itunes_square_1400/images.spreaker.com/original/4095ce34cfc1860c0f183b57a2d319c3.jpghttps://www.spreaker.com/podcast/reflexos-de-la-seva-gloria--5753996Tue, 04 Aug 2026 05:00:44 +0000David y MaribelDavid y Maribeldavidnmaribel@gmail.comReflexos de la seva glòria és un programa que té com a objectiu compartir els ensenyaments de les Escriptures, celebrant la glòria de Déu, amb el desig de reflectir-ne el caràcter amb cada ensenyament.trueepisodichttps://www.spreaker.com/episode/titus-144-una-carta-a-titus--62190428Creta era una illa amb molta mala fama, on s'adorava el déu Zeus. A la seva carta, Pau utilitza una cita del poeta grec Epimènides per descriure'ls, dient: “Els cretencs, sempre mentiders, males bèsties, golafres ociosos.”  Era un poble on regnava el lleure, però encara el Senyor tenia seguidors. Titus havia anat a l'illa per ensenyar als nous creients com havien de viure una vida cristiana ordenada en una societat desordenada. Com Timoteu, Titus havia de marcar l'exemple que els cristians de Creta necessitaven per lluitar el noble combat de la fe allà on Déu els havia posat. Titus havia de presentar el caràcter sant de Déu, molt diferent del déu que aquest poble coneixia. La seva tasca incloïa assenyalar aquells que volien despistar els cristians amb les mateixes faules i la mateixa corrupció que els creients a qui Timoteu ensenyava. Entre aquests hi havia els incrèduls pagans i també els judaïtzants que pretenien imposar les normes de tradició jueva.
Enmig d'aquesta societat, els cristians de Creta havien de viure vides que mostressin el caràcter de Crist al poble cretenc. Aquesta carta establia temes importants perquè els grups de cristians a l'illa poguessin compartir l'evangeli a tothom que volgués conèixer Crist.
És probable que la comunitat on tu vius sigui molt semblant a la de la Creta dels temps de Titus. Segurament els teus veïns no serveixen Zeus, però és possible que tinguin una idea de Déu similar a la que aquests cretencs tenien. És probable que els teus amics i veïns hagin optat per dir que no hi ha Déu, ja que ells han arribat a ser el seu propi déu. A aquests, pots mostrar-li pel teu caràcter i per la teva vida, el veritable caràcter del veritable Déu.
A la carta a Titus llegim les característiques que els cristians havien de posseir si havien de ser llum en un lloc de foscor. Parla a homes i dones, joves i ancians. També parla als  esclaus, aquells que treballaven per als altres. Podríem fer una llista d'aquestes característiques, i no faríem malament a desitjar que aquests trets fossin comuns a cada cristià: diu el text que havien de ser sobris, dignes, prudents, forts en la fe, a l'amor, a la paciència. Específicament diu a les dones  “que tinguin un comportament sant, que no siguin murmuradores, que no tinguin el vici de beure; han de ser mestres de bondat. Així podran aconsellar les joves a estimar el marit i els fills, a ser prudents, castes, bones mestresses de casa seva, bondadoses, obedients al seu marit, per tal que la paraula de Déu no sigui desacreditada.” I als joves: que siguin assenyats. Ja que Titus tenia la responsabilitat de liderar la congregació, rep el següent missatge d'ànim i repte:  Que en tu vegin sempre un model de bona conducta. En l’ensenyament sigues sincer, seriós en el comportament, dóna paraula justa, irrebatible, a fi que els adversaris quedin avergonyits en veure que no tenen cap argument contra nosaltres.” TITUS 2:6-8*.Pau dona instruccions als esclaus dient: “Que els esclaus siguin obedients en tot als seus amos, que procurin tenir-los contents. Que no els repliquin, que no els estafin, al contrari, que es mostrin dignes de tota confiança, de manera que en tot facin honor a l’ensenyament de Déu, el nostre Salvador.” TITUS 2:9-10*.
La Paraula de Déu transcendeix els temps, per la qual cosa aquest comportament de part dels cristians no és per mostrar com som de fantàstics i especials, sinó per complir la voluntat de Déu, amb una finalitat, que el nom de Déu sigui adornat, honrat, lloat, i que ningú tingui res a retreure a Déu per culpa nostra.
Si posem en pràctica les instruccions de Déu donades a través de Pau en aquesta carta, i vivim així, tindríem una comunitat de creients que impactarà de manera positiva la població on habitem.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/62190428Tue, 04 Aug 2026 05:00:00 +0000David y MaribelDesprés de les cartes a Timoteu, trobem la carta que l'apòstol Pau va escriure a Titus, col·laborador també amb Pau en la propagació de l'evangeli de Crist. Pau li havia enviat a l'illa de Creta a establir esglésies locals entre els qui havien rebut...Creta era una illa amb molta mala fama, on s'adorava el déu Zeus. A la seva carta, Pau utilitza una cita del poeta grec Epimènides per descriure'ls, dient: “Els cretencs, sempre mentiders, males bèsties, golafres ociosos.”  Era un poble on regnava el lleure, però encara el Senyor tenia seguidors. Titus havia anat a l'illa per ensenyar als nous creients com havien de viure una vida cristiana ordenada en una societat desordenada. Com Timoteu, Titus havia de marcar l'exemple que els cristians de Creta necessitaven per lluitar el noble combat de la fe allà on Déu els havia posat. Titus havia de presentar el caràcter sant de Déu, molt diferent del déu que aquest poble coneixia. La seva tasca incloïa assenyalar aquells que volien despistar els cristians amb les mateixes faules i la mateixa corrupció que els creients a qui Timoteu ensenyava. Entre aquests hi havia els incrèduls pagans i també els judaïtzants que pretenien imposar les normes de tradició jueva.
Enmig d'aquesta societat, els cristians de Creta havien de viure vides que mostressin el caràcter de Crist al poble cretenc. Aquesta carta establia temes importants perquè els grups de cristians a l'illa poguessin compartir l'evangeli a tothom que volgués conèixer Crist.
És probable que la comunitat on tu vius sigui molt semblant a la de la Creta dels temps de Titus. Segurament els teus veïns no serveixen Zeus, però és possible que tinguin una idea de Déu similar a la que aquests cretencs tenien. És probable que els teus amics i veïns hagin optat per dir que no hi ha Déu, ja que ells han arribat a ser el seu propi déu. A aquests, pots mostrar-li pel teu caràcter i per la teva vida, el veritable caràcter del veritable Déu.
A la carta a Titus llegim les característiques que els cristians havien de posseir si havien de ser llum en un lloc de foscor. Parla a homes i dones, joves i ancians. També parla als  esclaus, aquells que treballaven per als altres. Podríem fer una llista d'aquestes característiques, i no faríem malament a desitjar que aquests trets fossin comuns a cada cristià: diu el text que havien de ser sobris, dignes, prudents, forts en la fe, a l'amor, a la paciència. Específicament diu a les dones  “que tinguin un comportament sant, que no siguin murmuradores, que no tinguin el vici de beure; han de ser mestres de bondat. Així podran aconsellar les joves a estimar el marit i els fills, a ser prudents, castes, bones mestresses de casa seva, bondadoses, obedients al seu marit, per tal que la paraula de Déu no sigui desacreditada.” I als joves: que siguin assenyats. Ja que Titus tenia la responsabilitat de liderar la congregació, rep el següent missatge d'ànim i repte:  Que en tu vegin sempre un model de bona conducta. En l’ensenyament sigues sincer, seriós en el comportament, dóna paraula justa, irrebatible, a fi que els adversaris quedin avergonyits en veure que no tenen cap argument contra nosaltres.” TITUS 2:6-8*.Pau dona instruccions als esclaus dient: “Que els esclaus siguin obedients en tot als seus amos, que procurin tenir-los contents. Que no els repliquin, que no els estafin, al contrari, que es mostrin dignes de tota confiança, de manera que en tot facin honor a l’ensenyament de Déu, el nostre Salvador.” TITUS 2:9-10*.
La Paraula de Déu transcendeix els temps, per la qual cosa aquest comportament de part dels cristians no és per mostrar com som de fantàstics i especials, sinó per complir la voluntat de Déu, amb una finalitat, que el nom de Déu sigui adornat, honrat, lloat, i que ningú tingui res a retreure a Déu per culpa nostra.
Si posem en pràctica les instruccions de Déu donades a través de Pau en aquesta carta, i vivim així, tindríem una...]]>363biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/timoteu-143-el-noble-combat-de-la-fe--62190426Timoteu havia rebut Crist per fe. Era un home de Déu, i havia dedicat la vida per agradar al seu Creador i Salvador. Pau l'instrueix a les seves cartes sobre la necessitat de posar la seva atenció en la promesa de la vida eterna; Li prega que en lloc de centrar la seva vista en el que aquest món ofereix, se centri en el que ha de venir. Al capítol 6 Pau el repta a lluitar el noble combat de la fe. En lloc de preocupar-se pels detalls de la vida, s'havia d'ocupar en “la lectura (de la Paraula), l'exhortació i l'ensenyament” (1 Timoteu 4:13), cuidant-se ell mateix, i la doctrina de Crist.
Com ho havia de fer? A 1 Timoteu 6:11* li diu: “Però tu, home de Déu, fuig de tot això i segueix la justícia, la pietat, la fe, l’amor, la constància, la bondat”.
Havia de fugir dels llaços de la cobdícia i seguir la justícia, perseguir la pietat, insistir en la fe, persistir en amor i en paciència, i tot això sense altivesa, sinó amb mansuetud. Això seria un exercici de determinació i constància, lluitant el combat de la fe amb una ment enfocada a Crist.
Fa uns dies un noi que conec va córrer una ultramarató de 200 milles de distància, 322 quilòmetres. No és una carrera que et prepares a la lleugera. Has de planejar, preparar-te, mentalitzar-te, i després has de córrer cada tram amb paciència. No és una cursa en què corres amb força, sinó sabent que la meta està més enllà. Descanses quan ho necessites, et nodreixes sàviament, i no perds temps ni energia en assumptes innecessaris. La meta t'espera, i has de continuar amb determinació i fermesa. És també una cursa on necessites l'ajuda dels altres. Si la fas en companyia és molt més agradable, perquè quan arriben els moments difícils, tens algú al teu costat que t'animi i pateixi amb tu. Tens altres que hi són per aportar allò que tu no tens, i ajudar-te amb el que tu no pots carregar. Aquests corredors tenien algú que els esperava per donar-los descans. Pregaven per ells i preparaven menjar i el que calgués perquè poguessin continuar la seva carrera. Sense ells, és probable que no haguessin pogut completar la cursa. Aquesta carrera de llarga durada requereix preparació, concentració i cooperació; requereix mansuetud per acceptar ajuda i fortalesa per arribar a la meta.
Podríem dir que el noble combat de la fe és com una ultramarató. Per córrer-la dignament, necessitem tota l'ajuda de l'Esperit Sant, per mitjà del qual tenim tot allò necessari per a la carrera (2 Pere 1:3). Llegim a 2 Timoteu 1:7* 'Perquè Déu no ens ha pas donat un esperit de covardia, sinó de valentia, d’amor i de seny ‘.
La cursa la duem a terme resistint en la fe, guardant els seus manaments (14) fins que arribem a la meta, “la plena manifestació de nostre Senyor Jesucrist, la qual farà aparèixer, quan sigui l’hora, el benaurat i únic Sobirà, el Rei de reis i el Senyor de senyors, l’únic que posseeix la immortalitat, que habita en la llum inaccessible, a qui cap home no ha vist mai ni tampoc no el pot veure. A ell honor i domini etern. Amén!” 1 TIMOTEU 6:14-16*.
Aquesta és la meta cap a la qual correm, i com llegim a la segona carta a Timoteu, capítol 2, correm “en la Gràcia que és en Crist Jesús” amb esforç i determinació, legítimament (6), sense dreceres ni distraccions (4,18), corrent diligentment amb les forces que Déu dóna, persistint en allò que hem après de la Paraula (2 Timoteu 3:14-15), perquè “Tota l’Escriptura és inspirada per Déu i serveix també per a ensenyar, per a refutar, per a corregir, per a educar en la rectitud, a fi que l’home de Déu estigui ben disposat i preparat per a qualsevol tasca noble.” 2 TIMOTEU 3:16-17*.
Pau emfatitza a Timoteu al capítol 4 d'ambdues cartes a cuidar-se a si mateix, a persistir, a ser sobri en tot, i a suportar les afliccions com a bon soldat, com a bon atleta. No correm sols, sinó que volem fer-ho acompanyats d'altres que corren al nostre costat. A tots els que correm, als que lluitem el noble combat de la fe, a aquells que estimem la seva vinguda, Crist ens espera a la meta amb la corona de justícia. Que quan arribem al final puguem dir amb Pau: 'He lluitat el noble combat, he acabat la carrera, he guardat la fe'.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/62190426Mon, 03 Aug 2026 05:00:00 +0000David y MaribelPau, a la seva carta a Timoteu l'exhorta dient: “Lliura el noble combat de la fe, agafa’t fort a la vida eterna, a la qual has estat cridat i de la qual ens vas fer tan noble confessió davant de molts testimonis.”1 TIMOTEU 6:12*. Timoteu havia rebut...Timoteu havia rebut Crist per fe. Era un home de Déu, i havia dedicat la vida per agradar al seu Creador i Salvador. Pau l'instrueix a les seves cartes sobre la necessitat de posar la seva atenció en la promesa de la vida eterna; Li prega que en lloc de centrar la seva vista en el que aquest món ofereix, se centri en el que ha de venir. Al capítol 6 Pau el repta a lluitar el noble combat de la fe. En lloc de preocupar-se pels detalls de la vida, s'havia d'ocupar en “la lectura (de la Paraula), l'exhortació i l'ensenyament” (1 Timoteu 4:13), cuidant-se ell mateix, i la doctrina de Crist.
Com ho havia de fer? A 1 Timoteu 6:11* li diu: “Però tu, home de Déu, fuig de tot això i segueix la justícia, la pietat, la fe, l’amor, la constància, la bondat”.
Havia de fugir dels llaços de la cobdícia i seguir la justícia, perseguir la pietat, insistir en la fe, persistir en amor i en paciència, i tot això sense altivesa, sinó amb mansuetud. Això seria un exercici de determinació i constància, lluitant el combat de la fe amb una ment enfocada a Crist.
Fa uns dies un noi que conec va córrer una ultramarató de 200 milles de distància, 322 quilòmetres. No és una carrera que et prepares a la lleugera. Has de planejar, preparar-te, mentalitzar-te, i després has de córrer cada tram amb paciència. No és una cursa en què corres amb força, sinó sabent que la meta està més enllà. Descanses quan ho necessites, et nodreixes sàviament, i no perds temps ni energia en assumptes innecessaris. La meta t'espera, i has de continuar amb determinació i fermesa. És també una cursa on necessites l'ajuda dels altres. Si la fas en companyia és molt més agradable, perquè quan arriben els moments difícils, tens algú al teu costat que t'animi i pateixi amb tu. Tens altres que hi són per aportar allò que tu no tens, i ajudar-te amb el que tu no pots carregar. Aquests corredors tenien algú que els esperava per donar-los descans. Pregaven per ells i preparaven menjar i el que calgués perquè poguessin continuar la seva carrera. Sense ells, és probable que no haguessin pogut completar la cursa. Aquesta carrera de llarga durada requereix preparació, concentració i cooperació; requereix mansuetud per acceptar ajuda i fortalesa per arribar a la meta.
Podríem dir que el noble combat de la fe és com una ultramarató. Per córrer-la dignament, necessitem tota l'ajuda de l'Esperit Sant, per mitjà del qual tenim tot allò necessari per a la carrera (2 Pere 1:3). Llegim a 2 Timoteu 1:7* 'Perquè Déu no ens ha pas donat un esperit de covardia, sinó de valentia, d’amor i de seny ‘.
La cursa la duem a terme resistint en la fe, guardant els seus manaments (14) fins que arribem a la meta, “la plena manifestació de nostre Senyor Jesucrist, la qual farà aparèixer, quan sigui l’hora, el benaurat i únic Sobirà, el Rei de reis i el Senyor de senyors, l’únic que posseeix la immortalitat, que habita en la llum inaccessible, a qui cap home no ha vist mai ni tampoc no el pot veure. A ell honor i domini etern. Amén!” 1 TIMOTEU 6:14-16*.
Aquesta és la meta cap a la qual correm, i com llegim a la segona carta a Timoteu, capítol 2, correm “en la Gràcia que és en Crist Jesús” amb esforç i determinació, legítimament (6), sense dreceres ni distraccions (4,18), corrent diligentment amb les forces que Déu dóna, persistint en allò que hem après de la Paraula (2 Timoteu 3:14-15), perquè “Tota l’Escriptura és inspirada per Déu i serveix també per a ensenyar, per a refutar, per a corregir, per a educar en la rectitud, a fi que l’home de Déu estigui ben disposat i preparat per a qualsevol tasca noble.” 2 TIMOTEU 3:16-17*.
Pau emfatitza a Timoteu al capítol 4 d'ambdues cartes a cuidar-se a si mateix, a persistir, a ser sobri en tot, i a suportar...]]>377biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/timoteu-142-la-pietat-i-el-contentament--62190427Encara que aquesta afirmació la va fer a l'àmbit dels diners, es pot aplicar a qualsevol àmbit de la vida. Com a cristians volem viure segons els principis que Déu ha establert, però sense oblidar-nos que part del fruit de l'Esperit és el goig. Si no podem viure gaudint el goig del Senyor, hem d'examinar el nostre cor i la nostra actitud, ja que el gran guany de què parla Pau no ve només de viure pietosament, d'acord amb els preceptes del Senyor, sinó fent-ho amb veritable goig. El contentament és un sentiment de satisfacció i felicitat amb el que tens al moment. No vol dir que la situació no podria millorar, o que no has d'aspirar a més, però gràcies a Déu pots experimentar goig en la situació específica en què et trobes.
En l'àmbit econòmic, Pau comunicava a Timoteu el que havia d'ensenyar als creients.  Hi havia persones que servien a la congregació per al seu propi guany personal. No eren rics, però vivien amb ànsia de tenir-ne més. No se sentien contents amb allò que tenien. I Pau els recorda als versets 7 i 8*: “Perquè res no hem dut al món i tampoc no podrem endur-nos-en res. Tanmateix, ens acontentarem amb tenir menjar i vestit”.
Quantes persones critiquen els rics, citant Jesús quan va dir que era difícil que els rics entressin al regne de Déu? Aquests pensen que per ser pobres són naturalment més pietosos, però, no estan gaudint del goig del Senyor, i no estan contents amb la seva situació actual.
Pau avisa del perill de viure la vida cristiana sense el goig que porta la confiança en el Senyor. I diu advertint aquells que busquen enriquir-se tant sí com no: “Però els qui volen fer-se rics, cauen en temptacions i paranys, en un munt d’ambicions insanes i funestes, que fan que la gent s’enfonsi en la ruïna i la perdició. Perquè l’afany de diner és l’arrel de tots els mals. Per aquest afany alguns s’han apartat de la fe, i ara, una munió de remordiments els rosega per dins.” 1 TIMOTEU 6:9-10*.
I diu Pau al jove Timoteu: “Però tu, home de Déu, fuig de tot això i segueix la justícia, la pietat, la fe, l’amor, la constància, la bondat. Lliura el noble combat de la fe, agafa’t fort a la vida eterna, a la qual has estat cridat i de la qual ens vas fer tan noble confessió davant de molts testimonis.” 1 TIMOTEU 6:11-12*.
A la situació en què estigueu, busqueu el goig del Senyor en el Senyor mateix, l'únic que us pot donar l'acontentament. Si en tens poc, dona gràcies pel que tens. Si en tens molt, assegura't de posseir amb les mans obertes, disposat a ajudar els altres, i amb el goig ancorat en Crist, el que et dona la millor raó per somriure sempre.
Segueix Déu, compleix els seus preceptes, però no oblidis que l'acontentament que Ell dona és un gran guany.
* BEC: Bíblica Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/62190427Fri, 31 Jul 2026 05:30:00 +0000David y MaribelQue n'és de fàcil caure en l'error d'intentar seguir una rutina pietosa sense viure en el goig del Senyor! Però Pau va dir a Timoteu: “Certament, la pietat és un gran negoci si un s’acontenta amb el que té.” 1 TIMOTEU 6:6*. Encara que aquesta...Encara que aquesta afirmació la va fer a l'àmbit dels diners, es pot aplicar a qualsevol àmbit de la vida. Com a cristians volem viure segons els principis que Déu ha establert, però sense oblidar-nos que part del fruit de l'Esperit és el goig. Si no podem viure gaudint el goig del Senyor, hem d'examinar el nostre cor i la nostra actitud, ja que el gran guany de què parla Pau no ve només de viure pietosament, d'acord amb els preceptes del Senyor, sinó fent-ho amb veritable goig. El contentament és un sentiment de satisfacció i felicitat amb el que tens al moment. No vol dir que la situació no podria millorar, o que no has d'aspirar a més, però gràcies a Déu pots experimentar goig en la situació específica en què et trobes.
En l'àmbit econòmic, Pau comunicava a Timoteu el que havia d'ensenyar als creients.  Hi havia persones que servien a la congregació per al seu propi guany personal. No eren rics, però vivien amb ànsia de tenir-ne més. No se sentien contents amb allò que tenien. I Pau els recorda als versets 7 i 8*: “Perquè res no hem dut al món i tampoc no podrem endur-nos-en res. Tanmateix, ens acontentarem amb tenir menjar i vestit”.
Quantes persones critiquen els rics, citant Jesús quan va dir que era difícil que els rics entressin al regne de Déu? Aquests pensen que per ser pobres són naturalment més pietosos, però, no estan gaudint del goig del Senyor, i no estan contents amb la seva situació actual.
Pau avisa del perill de viure la vida cristiana sense el goig que porta la confiança en el Senyor. I diu advertint aquells que busquen enriquir-se tant sí com no: “Però els qui volen fer-se rics, cauen en temptacions i paranys, en un munt d’ambicions insanes i funestes, que fan que la gent s’enfonsi en la ruïna i la perdició. Perquè l’afany de diner és l’arrel de tots els mals. Per aquest afany alguns s’han apartat de la fe, i ara, una munió de remordiments els rosega per dins.” 1 TIMOTEU 6:9-10*.
I diu Pau al jove Timoteu: “Però tu, home de Déu, fuig de tot això i segueix la justícia, la pietat, la fe, l’amor, la constància, la bondat. Lliura el noble combat de la fe, agafa’t fort a la vida eterna, a la qual has estat cridat i de la qual ens vas fer tan noble confessió davant de molts testimonis.” 1 TIMOTEU 6:11-12*.
A la situació en què estigueu, busqueu el goig del Senyor en el Senyor mateix, l'únic que us pot donar l'acontentament. Si en tens poc, dona gràcies pel que tens. Si en tens molt, assegura't de posseir amb les mans obertes, disposat a ajudar els altres, i amb el goig ancorat en Crist, el que et dona la millor raó per somriure sempre.
Segueix Déu, compleix els seus preceptes, però no oblidis que l'acontentament que Ell dona és un gran guany.
* BEC: Bíblica Evangèlica Catalana]]>267biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/timoteu-141-les-dones-a-l-esglesia--62160796Quan el Senyor va crear la raça humana, ens va crear a imatge seva. Déu en diversos textos afirma que per ell no hi ha jueu ni grec, ni home ni dona. Això ho diu afirmant que davant de Déu tots tenim el mateix valor. La igualtat no es basa en la manca de varietat sinó en l'absència de vanaglòria.
'No feu res per rivalitat ni per presumpció'  deia l’apòstol a Filipencs 2. 'Més aviat sigueu humils i considereu els altres superiors a vosaltres mateixos. Que ningú no miri solament pels propis interessos, sinó que cadascú també miri pels dels altres'.
Si algú creu que és més que un altre, per raó de pell, nacionalitat o sexe, s'equivoca, i no pensa com Déu pensa. Déu vol que assignem a altres el valor que Déu ens ha donat, i Déu no fa accepció de persones (Fets 10:34, Romans 2:11, Gàlates 2:6, Efesis 6:9).
Ara bé, com he comentat abans, la igualtat no consisteix en l'absència de diferències. Som tots diferents i únics. Déu ens ha fet amb una creativitat meravellosa, i ens ha donat dons i limitacions perquè en tot i per tot el reconeguem a Ell i li portem glòria.
No és incorrecte ni sexista admetre que els homes i les dones tenim diferents característiques generals, però no som més o menys valuosos davant Déu. Tampoc no podem negar que hi ha varietat dins de cada sexe, i que no hi ha qualitats de caràcter que ens facin més home o més dona. Coneixem dones que poden exercir un ferm lideratge i homes que atenen individus amb tendresa. I això és bo; no és estrany. Quan Déu salva persones i les ajunta en una església, el seu pla és que cadascú, amb els seus dons i limitacions, edifiqui i sigui edificat. I per això ha establert rols i límits per al servei.
A Timoteu 3, per exemple, Pau repassa les característiques de les diferents posicions de lideratge a l'església. En primer lloc, parla dels bisbes, referint-se als líders encarregats de l'església, els quals tenien la responsabilitat d'ensenyar i dirigir. D'aquests clarament llegim que han de ser marit d'una sola dona. No hi ha referència a les característiques de la dona bisbe, per la qual cosa hem d'entendre que els bisbes havien de ser homes adults, líder de la pròpia unitat familiar. Això no ha de frustrar cap dona, ja que ningú hauria de desitjar el bisbat per al seu propi benefici. Al capítol 1:7 Pau parla  d'aquells que utilitzen molta xerrameca per obtenir un càrrec important.
És curiós que al capítol 1 Pau ha de donar instruccions específiques sobre unes dones que pel que sembla estaven intentant cridar l'atenció cap a elles mateixes per la manera com vestien i com es comportaven. Per què sinó l'apòstol demanaria que les dones no vinguessin a l'església per lluir els nous modelets sinó més aviat per mostrar les seves bones obres? Els ha de demanar que la dona no busqui ensenyar els homes, dient: “perquè no trobo bé que la dona ensenyi en la congregació ni que es posi per davant del marit; és millor que es mantingui al seu lloc.”1 TIMOTEU 2:12 *. Això ens pot semblar masclista, però si som prudents, ho hauríem d'entendre amb l'esperit amb què es va donar. Hi ha moltes formesd'aportar a la congregació sense la necessitat de qüestionar el caràcter de Déu i l'autoritat de les Escriptures.
Si realment volem servir el Senyor a l'església, el càrrec que exercim no ha de ser el que ens porti satisfacció, sinó més aviat l'oportunitat d'ajudar els altres i servir Déu.
Al mateix capítol, sota la secció de diaques, sí que es refereix a homes i dones (encara que alguns entendrien que es podria referir a les dones dels diaques). Els diaques, del terme grec que significa servent, tenien l'oportunitat de servir en formes específiques ajudant a servir les taules. Aquests visitaven els malalts, organitzaven menjars i ajudaven amb serveis socials per atendre les vídues i els orfes. Havien de ser persones “honestes, no calumniadores, sinó sòbries, fidels en tot.” La paraula “honestedat” es repeteix en diverses ocasions al text, ja que aquestes persones estarien encarregades d'administrar les ajudes que anirien a una activitat i l'altra a l'església.
Veiem a Fets que Felip, el qual era un diaca, estava preparat per presentar l'evangeli a l'eunuc, i suposem que cada diaca, així com cada creient madur, hauria de poder explicar les Escriptures a qui ho necessités.
Podem concloure per aquesta definició de diaca que cada congregació té els seus diaques i les seves “diaconisses”, sigui de caràcter oficial o pragmàtic. Un cop més, no hauríem de desitjar per a nosaltres mateixos un càrrec ni esperar que ens el concedeixin per servir els altres. Si no ajudes els altres, no aprofites les oportunitats que Déu et dona per compartir l'evangeli, i no t'ofereixes per ajudar a la teva església tal com ets, no t'hauries de queixar de la possibilitat o no de tenir un càrrec a l'església.
En llegir aquest capítol, em fa pensar fins i tot que aquestes dones que es dedicaven a ajudar serien moltes vegades solteres o vídues, pel text a 1 Corintis 7 on l'apòstol explica que la dona casada s'ocupa d'atendre la seva família primer, però la soltera pot dedicar el temps a l'obra de Déu. Deixa clar que cadascuna hem d'atendre les nostres responsabilitats personals primerament, i si Déu ens dona l'oportunitat, servir aquells que tenim al nostre abast.
No caiguem a les filosofies buides dels nostres dies, i no perdem el temps desitjant càrrecs i títols, visquem cada instant lliurement, amb l'únic propòsit d'agradar a Déu i edificar-nos els uns als altres.
* BEC: Bíblia evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/62160796Thu, 30 Jul 2026 05:00:00 +0000David y MaribelVivim en una societat on qualsevol afirmació pot ser percebuda com un atac i provocar reaccions defensives. Confio que aquesta reflexió sobre el que la Bíblia ensenya sobre les dones i el paper que desenvolupem a la congregació dels creients no...Quan el Senyor va crear la raça humana, ens va crear a imatge seva. Déu en diversos textos afirma que per ell no hi ha jueu ni grec, ni home ni dona. Això ho diu afirmant que davant de Déu tots tenim el mateix valor. La igualtat no es basa en la manca de varietat sinó en l'absència de vanaglòria.
'No feu res per rivalitat ni per presumpció'  deia l’apòstol a Filipencs 2. 'Més aviat sigueu humils i considereu els altres superiors a vosaltres mateixos. Que ningú no miri solament pels propis interessos, sinó que cadascú també miri pels dels altres'.
Si algú creu que és més que un altre, per raó de pell, nacionalitat o sexe, s'equivoca, i no pensa com Déu pensa. Déu vol que assignem a altres el valor que Déu ens ha donat, i Déu no fa accepció de persones (Fets 10:34, Romans 2:11, Gàlates 2:6, Efesis 6:9).
Ara bé, com he comentat abans, la igualtat no consisteix en l'absència de diferències. Som tots diferents i únics. Déu ens ha fet amb una creativitat meravellosa, i ens ha donat dons i limitacions perquè en tot i per tot el reconeguem a Ell i li portem glòria.
No és incorrecte ni sexista admetre que els homes i les dones tenim diferents característiques generals, però no som més o menys valuosos davant Déu. Tampoc no podem negar que hi ha varietat dins de cada sexe, i que no hi ha qualitats de caràcter que ens facin més home o més dona. Coneixem dones que poden exercir un ferm lideratge i homes que atenen individus amb tendresa. I això és bo; no és estrany. Quan Déu salva persones i les ajunta en una església, el seu pla és que cadascú, amb els seus dons i limitacions, edifiqui i sigui edificat. I per això ha establert rols i límits per al servei.
A Timoteu 3, per exemple, Pau repassa les característiques de les diferents posicions de lideratge a l'església. En primer lloc, parla dels bisbes, referint-se als líders encarregats de l'església, els quals tenien la responsabilitat d'ensenyar i dirigir. D'aquests clarament llegim que han de ser marit d'una sola dona. No hi ha referència a les característiques de la dona bisbe, per la qual cosa hem d'entendre que els bisbes havien de ser homes adults, líder de la pròpia unitat familiar. Això no ha de frustrar cap dona, ja que ningú hauria de desitjar el bisbat per al seu propi benefici. Al capítol 1:7 Pau parla  d'aquells que utilitzen molta xerrameca per obtenir un càrrec important.
És curiós que al capítol 1 Pau ha de donar instruccions específiques sobre unes dones que pel que sembla estaven intentant cridar l'atenció cap a elles mateixes per la manera com vestien i com es comportaven. Per què sinó l'apòstol demanaria que les dones no vinguessin a l'església per lluir els nous modelets sinó més aviat per mostrar les seves bones obres? Els ha de demanar que la dona no busqui ensenyar els homes, dient: “perquè no trobo bé que la dona ensenyi en la congregació ni que es posi per davant del marit; és millor que es mantingui al seu lloc.”1 TIMOTEU 2:12 *. Això ens pot semblar masclista, però si som prudents, ho hauríem d'entendre amb l'esperit amb què es va donar. Hi ha moltes formesd'aportar a la congregació sense la necessitat de qüestionar el caràcter de Déu i l'autoritat de les Escriptures.
Si realment volem servir el Senyor a l'església, el càrrec que exercim no ha de ser el que ens porti satisfacció, sinó més aviat l'oportunitat d'ajudar els altres i servir Déu.
Al mateix capítol, sota la secció de diaques, sí que es refereix a homes i dones (encara que alguns entendrien que es podria referir a les dones dels diaques). Els diaques, del terme grec que significa servent, tenien l'oportunitat de servir en formes específiques ajudant a servir les taules. Aquests visitaven...]]>467biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/timoteu-140-un-exemple-a-seguir--62160791Al capítol 3 de la primera carta, Pau ja havia donat els requisits per al mestre líder d'una congregació. Devia ser un home 'irreprotxable, casat una sola vegada, sobri, assenyat, educat, hospitalari, ben dotat per a ensenyar, que no sigui bevedor ni violent, sinó comprensiu, pacífic i generós. Que sàpiga dirigir bé la seva pròpia casa i fer-se obeir pels fills amb tota dignitat. Si un no sap dirigir la seva casa, com podrà tenir cura de l’Església de Déu? Que no sigui un neòfit, per evitar, si se n’enorgullia, que caigués en la mateixa condemnació que el diable. '1 TIMOTEU 3:2-6*.
Podem deduir que Timoteu complia aquests requisits i ensenyava a altres que també podrien exercir com a bisbes i diaques. Pau li diu als versets 14-15*: 'Tot i que espero venir a veure’t aviat, t’escric això per si trigava a venir; així tindràs una orientació de com és convenient fer les coses en la casa de Déu, que és l’Església del Déu viu, columna i base de la veritat’.
Timoteu era un exemple per als creients, i Pau l’anima en la tasca: 'Que ningú no et menystingui perquè ets jove, al contrari, procura ser un model per als creients, en la conversa, en el comportament, en l’amor, en la fe i en la decència.'1 TIMOTEU 4:12*.
A 1 Timoteu 3:7* li recorda com ha de ser el que lidera: 'I cal, també, que tingui un bon testimoni entre els de fora, a fi d’evitar el descrèdit i els paranys del diable'.
Déu parla a Timoteu i a cada persona que vol servir d'exemple a altres creients, donant instruccions sobre com hem de viure.
Al capítol 4 verset 7 li diu: 'Però, de les contalles irreverents, pròpies de velles, no en vulguis saber res. Practica la pietat'.
Timoteu s'havia d'entrenar per a la pietat com un s'entrena per a una competició física. Pau sovint compara l'exercici físic amb l'exercici espiritual, valorant encara més aquest darrer i anima Timoteu a exercitar-se a la pietat.
Aquest entrenament el duria a terme estudiant i posant en pràctica la Paraula de Déu.
'Fins que jo vingui dedica’t a la lectura pública, a exhortar i a instruir. No desatenguis el do que posseeixes, aquell que et fou concedit per mitjà de les prediccions i amb la imposició de mans per part del presbiteri. Medita-ho i dedica-t’hi, perquè tothom vegi com progresses. Tingues compte amb tu mateix i amb allò que ensenyes; sigues constant en això, perquè, si ho fas, et salvaràs tu i els qui t’escolten.'1 TIMOTEU 4:13-16*.
Sent fidel a la Paraula de Déu podria mantenir-se ferm i ajudar als altres a fer el mateix. 
Al capítol 5 Pau li dona instruccions sobre com tractar amb les vídues i els ancians, i com reprendre aquells que insistien a pecar. Sens dubte, la seva tasca com a responsable de la congregació no era fàcil. És per això que hem de pregar pels líders a les esglésies. No és senzill ser exemple a aquells que volen seguir al Senyor, i haver de corregir aquells que no estan seguint els preceptes de Crist.
Timoteu havia de viure marcant un sa exemple per a aquells que l'envoltaven. Pau inclou en la seva carta instruccions detallades sobre diferents situacions, i tot ho tenim documentat a la Paraula de Déu.
Jaume ens recorda que si tenim manca de saviesa, la podem demanar a Déu. Timoteu tenia l'Esperit Sant i la Paraula de Déu, i amb aquests recursos podia ser l'exemple que els seus germans necessitaven en la fe.
Que Déu ens ajudi a ser exemple a aquells que volen agradar a Déu, i que ens exercitem, ajudant-nos els uns als altres a créixer en la Seva Paraula.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/62160791Wed, 29 Jul 2026 05:55:00 +0000David y MaribelTimoteu era jove quan va començar el seu ministeri. La seva responsabilitat incloïa la predicació de la Paraula, ensenyant i exhortant als cristians.  Al capítol 3 de la primera carta, Pau ja havia donat els requisits per al mestre líder d'una...Al capítol 3 de la primera carta, Pau ja havia donat els requisits per al mestre líder d'una congregació. Devia ser un home 'irreprotxable, casat una sola vegada, sobri, assenyat, educat, hospitalari, ben dotat per a ensenyar, que no sigui bevedor ni violent, sinó comprensiu, pacífic i generós. Que sàpiga dirigir bé la seva pròpia casa i fer-se obeir pels fills amb tota dignitat. Si un no sap dirigir la seva casa, com podrà tenir cura de l’Església de Déu? Que no sigui un neòfit, per evitar, si se n’enorgullia, que caigués en la mateixa condemnació que el diable. '1 TIMOTEU 3:2-6*.
Podem deduir que Timoteu complia aquests requisits i ensenyava a altres que també podrien exercir com a bisbes i diaques. Pau li diu als versets 14-15*: 'Tot i que espero venir a veure’t aviat, t’escric això per si trigava a venir; així tindràs una orientació de com és convenient fer les coses en la casa de Déu, que és l’Església del Déu viu, columna i base de la veritat’.
Timoteu era un exemple per als creients, i Pau l’anima en la tasca: 'Que ningú no et menystingui perquè ets jove, al contrari, procura ser un model per als creients, en la conversa, en el comportament, en l’amor, en la fe i en la decència.'1 TIMOTEU 4:12*.
A 1 Timoteu 3:7* li recorda com ha de ser el que lidera: 'I cal, també, que tingui un bon testimoni entre els de fora, a fi d’evitar el descrèdit i els paranys del diable'.
Déu parla a Timoteu i a cada persona que vol servir d'exemple a altres creients, donant instruccions sobre com hem de viure.
Al capítol 4 verset 7 li diu: 'Però, de les contalles irreverents, pròpies de velles, no en vulguis saber res. Practica la pietat'.
Timoteu s'havia d'entrenar per a la pietat com un s'entrena per a una competició física. Pau sovint compara l'exercici físic amb l'exercici espiritual, valorant encara més aquest darrer i anima Timoteu a exercitar-se a la pietat.
Aquest entrenament el duria a terme estudiant i posant en pràctica la Paraula de Déu.
'Fins que jo vingui dedica’t a la lectura pública, a exhortar i a instruir. No desatenguis el do que posseeixes, aquell que et fou concedit per mitjà de les prediccions i amb la imposició de mans per part del presbiteri. Medita-ho i dedica-t’hi, perquè tothom vegi com progresses. Tingues compte amb tu mateix i amb allò que ensenyes; sigues constant en això, perquè, si ho fas, et salvaràs tu i els qui t’escolten.'1 TIMOTEU 4:13-16*.
Sent fidel a la Paraula de Déu podria mantenir-se ferm i ajudar als altres a fer el mateix. 
Al capítol 5 Pau li dona instruccions sobre com tractar amb les vídues i els ancians, i com reprendre aquells que insistien a pecar. Sens dubte, la seva tasca com a responsable de la congregació no era fàcil. És per això que hem de pregar pels líders a les esglésies. No és senzill ser exemple a aquells que volen seguir al Senyor, i haver de corregir aquells que no estan seguint els preceptes de Crist.
Timoteu havia de viure marcant un sa exemple per a aquells que l'envoltaven. Pau inclou en la seva carta instruccions detallades sobre diferents situacions, i tot ho tenim documentat a la Paraula de Déu.
Jaume ens recorda que si tenim manca de saviesa, la podem demanar a Déu. Timoteu tenia l'Esperit Sant i la Paraula de Déu, i amb aquests recursos podia ser l'exemple que els seus germans necessitaven en la fe.
Que Déu ens ajudi a ser exemple a aquells que volen agradar a Déu, i que ens exercitem, ajudant-nos els uns als altres a créixer en la Seva Paraula.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>332biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/timoteu-139-no-per-a-covards--62112165A Josuè 1 llegim com Déu animava Josuè a ser valent. A través de l'Antic Testament llegim que Déu instrueix el seu poble i en particular diversos dels dirigents i profetes dient: “No tinguis por, perquè jo estic amb tu.”  De la mateixa manera, al Nou Testament tenim paraules d'afirmació que ens inspiren a confiar en Déu i no témer. I en la seva segona carta a Timoteu, Pau, escrivint des de la presó, instrueix Timoteu a mantenir-se ferm en la fe, amb valor i determinació.  Al primer capítol de la carta, li diu: 'et recordo que has de revifar el caliu del do de Déu, que portes dintre teu'2 TIMOTEU 1:6*.Timoteu havia reconegut el Senyor Jesús com a Salvador dels seus pecats, i per tant ,gaudia del preciós regal de Déu, el seu propi Esperit Sant. És per això que podia estar confiat, i ara havia de viure amb valentia, segons el verset 7: 'Perquè Déu no ens ha pas donat un esperit de covardia, sinó de valentia, d’amor i de seny, '2 TIMOTEU 1:7*.
Quan som salvats, l'Esperit de Déu viu dins nostre. Llegim a Romans que som temple de l'Esperit, i el seu fruit s'ha de reflectir a les nostres vides. Últimament, he estat reflexionant en com la influència de l'esperit s'ha de manifestar a la meva vida. Hem llegit sobre els diferents aspectes del fruit de l'Esperit, de l'amor, el goig, la pau, la paciència, la benignitat, la bondat i la fe; sobre la mansuetud i la temprança, però mai no havia parat a pensar que quan no trio viure en l'Esperit, estic en realitat vivint com un covard. Pau diu que Déu no ens ha donat esperit de covardia, sinó de valentia, d’amor i de seny. És a dir, necessito el poder de l'Esperit per estimar, quan estimar es fa difícil. Quan algú em tracta d'una manera que em fa mal, el més fàcil és allunyar-me d'aquesta persona i buscar el meu propi bé. Tot i això, hi ha situacions en què la meva vida no corre perill per mostrar bondat a algú que no la mereix. En aquesta situació, puc exercitar el poder de l'Esperit, allunyar-me de la meva pròpia covardia, i estimar, pel poder del do de Déu a la meva vida. De la mateixa manera, en moments en què no em ve de gust res fer el que és correcte, Déu espera que m’agafi del poder de l'Esperit per exercitar autodomini, per fer el que he de fer. El que és fàcil en aquesta situació pot ser que sigui seguir les meves emocions i obeir el meu instint, però el més valent és fer ús del poder de l'esperit que viu en mi i, a través d'ell, manifestar amor i seny.
Com que llegim en el text, Crist ens ha salvat i ens ha cridat, podem mantenir-nos ferms. Al verset 12* diu Pau: 'per aquest motiu he de patir el que pateixo, però no me’n dono vergonya, perquè sé en qui he cregut, i estic segur que és prou poderós per a guardar el meu dipòsit fins a aquell dia’.
Pau havia patit aflicció per viure per a Déu, però tot el que estava patint, fins al punt de la mort si escau, no li provocava amargor. Ell sabia en qui confiava, i la seva esperança era segura. El poder de l'esperit que hi habitava era el mateix poder que va aixecar Crist de la tomba, com ens diu Romans 8:11.
De la mateixa manera, tu i jo, si hem confiat en Crist, podem viure una vida de confiança. No hem de viure amb temor de què ens vindrà, perquè sabem que quan arribi la fi de la història, estarem fora de perill en Crist. Podem viure amb la certesa que qui va començar l'obra en nosaltres la perfeccionarà, com ens diu Pau a Filipencs.
L'evangeli no és per a covards, així que aprofitem el poder de l'esperit i visquem una vida de poder, amor i seny.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana




]]>https://api.spreaker.com/episode/62112165Tue, 28 Jul 2026 05:00:00 +0000David y MaribelContinues volent descobrir el missatge que Déu ha deixat a la seva Paraula? Enmig de temps regirats, la Paraula de Déu ens ofereix seguretat. En un món de relativisme, la veritat absoluta de Déu i de la seva Paraula ens dona estabilitat. La Paraula de...A Josuè 1 llegim com Déu animava Josuè a ser valent. A través de l'Antic Testament llegim que Déu instrueix el seu poble i en particular diversos dels dirigents i profetes dient: “No tinguis por, perquè jo estic amb tu.”  De la mateixa manera, al Nou Testament tenim paraules d'afirmació que ens inspiren a confiar en Déu i no témer. I en la seva segona carta a Timoteu, Pau, escrivint des de la presó, instrueix Timoteu a mantenir-se ferm en la fe, amb valor i determinació.  Al primer capítol de la carta, li diu: 'et recordo que has de revifar el caliu del do de Déu, que portes dintre teu'2 TIMOTEU 1:6*.Timoteu havia reconegut el Senyor Jesús com a Salvador dels seus pecats, i per tant ,gaudia del preciós regal de Déu, el seu propi Esperit Sant. És per això que podia estar confiat, i ara havia de viure amb valentia, segons el verset 7: 'Perquè Déu no ens ha pas donat un esperit de covardia, sinó de valentia, d’amor i de seny, '2 TIMOTEU 1:7*.
Quan som salvats, l'Esperit de Déu viu dins nostre. Llegim a Romans que som temple de l'Esperit, i el seu fruit s'ha de reflectir a les nostres vides. Últimament, he estat reflexionant en com la influència de l'esperit s'ha de manifestar a la meva vida. Hem llegit sobre els diferents aspectes del fruit de l'Esperit, de l'amor, el goig, la pau, la paciència, la benignitat, la bondat i la fe; sobre la mansuetud i la temprança, però mai no havia parat a pensar que quan no trio viure en l'Esperit, estic en realitat vivint com un covard. Pau diu que Déu no ens ha donat esperit de covardia, sinó de valentia, d’amor i de seny. És a dir, necessito el poder de l'Esperit per estimar, quan estimar es fa difícil. Quan algú em tracta d'una manera que em fa mal, el més fàcil és allunyar-me d'aquesta persona i buscar el meu propi bé. Tot i això, hi ha situacions en què la meva vida no corre perill per mostrar bondat a algú que no la mereix. En aquesta situació, puc exercitar el poder de l'Esperit, allunyar-me de la meva pròpia covardia, i estimar, pel poder del do de Déu a la meva vida. De la mateixa manera, en moments en què no em ve de gust res fer el que és correcte, Déu espera que m’agafi del poder de l'Esperit per exercitar autodomini, per fer el que he de fer. El que és fàcil en aquesta situació pot ser que sigui seguir les meves emocions i obeir el meu instint, però el més valent és fer ús del poder de l'esperit que viu en mi i, a través d'ell, manifestar amor i seny.
Com que llegim en el text, Crist ens ha salvat i ens ha cridat, podem mantenir-nos ferms. Al verset 12* diu Pau: 'per aquest motiu he de patir el que pateixo, però no me’n dono vergonya, perquè sé en qui he cregut, i estic segur que és prou poderós per a guardar el meu dipòsit fins a aquell dia’.
Pau havia patit aflicció per viure per a Déu, però tot el que estava patint, fins al punt de la mort si escau, no li provocava amargor. Ell sabia en qui confiava, i la seva esperança era segura. El poder de l'esperit que hi habitava era el mateix poder que va aixecar Crist de la tomba, com ens diu Romans 8:11.
De la mateixa manera, tu i jo, si hem confiat en Crist, podem viure una vida de confiança. No hem de viure amb temor de què ens vindrà, perquè sabem que quan arribi la fi de la història, estarem fora de perill en Crist. Podem viure amb la certesa que qui va començar l'obra en nosaltres la perfeccionarà, com ens diu Pau a Filipencs.
L'evangeli no és per a covards, així que aprofitem el poder de l'esperit i visquem una vida de poder, amor i seny.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana




]]>341biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/timoteu-138-la-necessitat-de-pregar-pels-nostres-liders--62112160Pau havia de deixar clar que Déu és qui salva i guarda, i emfatitza que per viure “una vida tranquil·la i assossegada, en plena devoció i dignament” davant de Déu i dels homes, és imprescindible mantenir una vida de pregària saludable.
Al capítol 2 Pau exhorta els creients que facin pregàries per tots els homes. Això pot semblar molt genèric, però mostra que cada persona a la Terra necessita la intercessió d'un cristià davant del tron ​​de Déu. T'has parat a pensar que és possible que tu siguis aquest cristià que pot pregar per aquella persona amb qui et creues cada dia?.
És important que preguem pels que coneixem, i que ens donem suport els uns als altres en pregària, però hem de mantenir el nostre cor obert per estimar a alguns que no coneixem i que Déu posa en el nostre camí perquè els puguem presentar davant d'aquell que sempre escolta les oracions.
Pau especifica algunes persones i motius de pregària que han de ser presents a les nostres pregàries; A 1 Timoteu 2:1-3* ens diu Pau 'En primer lloc, doncs, recomano que es facin pregàries, oracions, súpliques i accions de gràcies per tots els homes, pels reis i per totes les autoritats, a fi que puguem dur una vida tranquil·la i assossegada, en plena devoció i dignament. Això és bo i acceptable als ulls de Déu, el nostre Salvador’.
No ens podem permetre deixar de pregar per aquells que ens dirigeixen, ja sigui en l’àmbit de la llar, de la feina, o de reis i governants. Pau ens recorda que és bo i agradable davant de Déu, 'que vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat. '1 TIMOTEU 2:4*.
Recordeu l'ús d'aquests adjectius per descriure la perfecta voluntat de Déu? A Romans 12:1-2 ens diu que la voluntat de Déu és bona i agradable. És la Seva voluntat que portem davant del tron ​​a aquells que prenen decisions per nosaltres. Encara que no sentim afecció natural per aquestes persones, l'apòstol Pau recorda als cristians que la pregària pels dirigents porta com a resultat el nostre propi benefici, ja que si els nostres líders ens permeten tenir la llibertat per obeir Déu, podrem viure la vida més quieta i reposadament. Hem de demanar a Déu que per la Seva gràcia ens permeti la llibertat de culte a la nostra terra, i que puguem gaudir una vida pietosa i honesta gràcies a l'obra de Déu a través dels nostres líders.
Recordem que Pau no va tenir els líders més pietosos o pacífics; tot al contrari. Quan va escriure la segona carta a Timoteu, Pau es trobava a la presó i Neró el cruel governava a Roma. Pau podria llegir la carta que ell mateix havia escrit sota la inspiració de Déu, sobre la necessitat de pregar sempre. Els cristians vivien sota el domini de l'imperi romà i de vegades també sota jueus que seguien la tradició per sobre de la voluntat de Déu, per la qual cosa Pau els havia d'exhortar a pregar “per tots els homes”, sense excepció.
T'animo a prendre un temps per pregar per aquells que Déu ha posat a la teva vida. Prega per la seva salvació, i demana a Déu, com ens recorda el savi Salomó a Proverbis 21:1, que dirigeixi ell el cor del rei, o del dirigent que Déu hagi permès al teu entorn, “Perquè això és bo i agradable davant de Déu nostre Salvador”.



* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/62112160Mon, 27 Jul 2026 05:03:00 +0000David y MaribelPau escriu a Timoteu per animar-lo i donar-li instruccions de com ser útil pel Senyor al lloc on Déu l’havia posat. El mateix Pau reconeixia que Déu per la seva gràcia salvadora l'havia rescatat d'una vida sense sentit i li havia concedit el privilegi...Pau havia de deixar clar que Déu és qui salva i guarda, i emfatitza que per viure “una vida tranquil·la i assossegada, en plena devoció i dignament” davant de Déu i dels homes, és imprescindible mantenir una vida de pregària saludable.
Al capítol 2 Pau exhorta els creients que facin pregàries per tots els homes. Això pot semblar molt genèric, però mostra que cada persona a la Terra necessita la intercessió d'un cristià davant del tron ​​de Déu. T'has parat a pensar que és possible que tu siguis aquest cristià que pot pregar per aquella persona amb qui et creues cada dia?.
És important que preguem pels que coneixem, i que ens donem suport els uns als altres en pregària, però hem de mantenir el nostre cor obert per estimar a alguns que no coneixem i que Déu posa en el nostre camí perquè els puguem presentar davant d'aquell que sempre escolta les oracions.
Pau especifica algunes persones i motius de pregària que han de ser presents a les nostres pregàries; A 1 Timoteu 2:1-3* ens diu Pau 'En primer lloc, doncs, recomano que es facin pregàries, oracions, súpliques i accions de gràcies per tots els homes, pels reis i per totes les autoritats, a fi que puguem dur una vida tranquil·la i assossegada, en plena devoció i dignament. Això és bo i acceptable als ulls de Déu, el nostre Salvador’.
No ens podem permetre deixar de pregar per aquells que ens dirigeixen, ja sigui en l’àmbit de la llar, de la feina, o de reis i governants. Pau ens recorda que és bo i agradable davant de Déu, 'que vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat. '1 TIMOTEU 2:4*.
Recordeu l'ús d'aquests adjectius per descriure la perfecta voluntat de Déu? A Romans 12:1-2 ens diu que la voluntat de Déu és bona i agradable. És la Seva voluntat que portem davant del tron ​​a aquells que prenen decisions per nosaltres. Encara que no sentim afecció natural per aquestes persones, l'apòstol Pau recorda als cristians que la pregària pels dirigents porta com a resultat el nostre propi benefici, ja que si els nostres líders ens permeten tenir la llibertat per obeir Déu, podrem viure la vida més quieta i reposadament. Hem de demanar a Déu que per la Seva gràcia ens permeti la llibertat de culte a la nostra terra, i que puguem gaudir una vida pietosa i honesta gràcies a l'obra de Déu a través dels nostres líders.
Recordem que Pau no va tenir els líders més pietosos o pacífics; tot al contrari. Quan va escriure la segona carta a Timoteu, Pau es trobava a la presó i Neró el cruel governava a Roma. Pau podria llegir la carta que ell mateix havia escrit sota la inspiració de Déu, sobre la necessitat de pregar sempre. Els cristians vivien sota el domini de l'imperi romà i de vegades també sota jueus que seguien la tradició per sobre de la voluntat de Déu, per la qual cosa Pau els havia d'exhortar a pregar “per tots els homes”, sense excepció.
T'animo a prendre un temps per pregar per aquells que Déu ha posat a la teva vida. Prega per la seva salvació, i demana a Déu, com ens recorda el savi Salomó a Proverbis 21:1, que dirigeixi ell el cor del rei, o del dirigent que Déu hagi permès al teu entorn, “Perquè això és bo i agradable davant de Déu nostre Salvador”.



* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>329biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/timoteu-137-cartes-a-timoteu--62099589Timoteu era el fill d'una dona jueva cristiana i un home grec. Del seu pare no en sabem gaire; és probable que ni tan sols hagués cregut en l'evangeli de Jesucrist. Però això no va frenar Timoteu, perquè l'efecte de l'evangeli no depèn dels nostres familiars, sinó d'una decisió individual. 
Timoteu comptava amb una mare i una àvia creients. La importància de l’ensenyament i el suport d’una mare és incalculable. També ho és la d'una àvia dedicada, o sincerament, de qualsevol persona que estigui disposada a ser una influència a la vida d'una persona. Prova d'això és Timoteu.
L'Esperit Sant va inspirar Pau a escriure dues cartes a Timoteu, i Déu les ha preservat per a cadascun de nosaltres. El missatge de les cartes és de benedicció a cada creient, i en particular a cadascú que està compromès a servir a l'església de Crist, cadascú a la seva congregació.
Dos temes es repeteixen a la primera carta: l'apostasia i l'organització de la congregació de creients. 
Als capítols 1 i 4, Pau adverteix a Timoteu dels falsos profetes i la falsa doctrina que amenaçava el cos de Crist, i de la importància que els cristians mantinguem ferma la nostra fe, basats en la veritat absoluta que és Déu i Sa Paraula . Aquestes faules, com les anomena Pau, Condueixen a discussions; i en les seves paraules, “que no pas a la comprensió del pla de Déu , que es basa en la fe”.
El propòsit de qualsevol congregació de cristians ha de ser l’edificació mútua, per la qual cosa hem d'estar atents i evitar les pràctiques que causen discussions en lloc de motivar l'amor i les bones obres.
Als capítols 2 i 3 Pau ensenya els principis per a una església forta que resisteixi les falses doctrines que es puguin filtrar a la congregació. Parla de la pregària al capítol 2 i del caràcter dels líders de les congregacions, donant gran importància a la integritat moral. Així mateix, als capítols 5 i 6 estén aquests requisits a cada creient, ja que aquesta integritat de caràcter i de forma de vida no és només necessària per als líders, sinó per a cada persona que confessa creure en Crist.
Com podem veure a la segona part dels capítols 3 i 6, el combat de la fe en què cadascú militem es guanya confiant en el poder de l'Esperit Sant, mantenint-nos agafats del Cap, que és Crist.
A la segona carta a Timoteu, Pau exposa la seva última voluntat, ja que a l'hora d’escriure-la, l'apòstol era presoner, i no semblava que pogués sortir d'aquesta situació amb vida. En cadascun dels capítols el trobem exhortant a Timoteu que es mantingui ferm en la fe, a viure com a fidel soldat de Crist, i a pasturar els cristians amb amorosa dedicació, protegint-los de doctrines i pràctiques falses.
Aquestes cartes que tenen un toc personal d'un mestre al seu deixeble i amic ens serveixen a nosaltres també d'ànim i aprenentatge. Igual que Timoteu, sigui quin sigui el nostre paper a la congregació, rebem la Paraula de Déu, viva i eficaç, i visquem per glorificar Déu i edificar-ne d'altres en la fe.]]>https://api.spreaker.com/episode/62099589Fri, 24 Jul 2026 05:00:00 +0000David y MaribelConeixes Timoteu? És un personatge del qual no sabem res de negatiu. Quan llegim sobre Timoteu al llibre de Fets, el trobem acompanyant i ajudant l'apòstol Pau en els diferents viatges per compartir l'evangeli i establir comunitats de nous cristians....Timoteu era el fill d'una dona jueva cristiana i un home grec. Del seu pare no en sabem gaire; és probable que ni tan sols hagués cregut en l'evangeli de Jesucrist. Però això no va frenar Timoteu, perquè l'efecte de l'evangeli no depèn dels nostres familiars, sinó d'una decisió individual. 
Timoteu comptava amb una mare i una àvia creients. La importància de l’ensenyament i el suport d’una mare és incalculable. També ho és la d'una àvia dedicada, o sincerament, de qualsevol persona que estigui disposada a ser una influència a la vida d'una persona. Prova d'això és Timoteu.
L'Esperit Sant va inspirar Pau a escriure dues cartes a Timoteu, i Déu les ha preservat per a cadascun de nosaltres. El missatge de les cartes és de benedicció a cada creient, i en particular a cadascú que està compromès a servir a l'església de Crist, cadascú a la seva congregació.
Dos temes es repeteixen a la primera carta: l'apostasia i l'organització de la congregació de creients. 
Als capítols 1 i 4, Pau adverteix a Timoteu dels falsos profetes i la falsa doctrina que amenaçava el cos de Crist, i de la importància que els cristians mantinguem ferma la nostra fe, basats en la veritat absoluta que és Déu i Sa Paraula . Aquestes faules, com les anomena Pau, Condueixen a discussions; i en les seves paraules, “que no pas a la comprensió del pla de Déu , que es basa en la fe”.
El propòsit de qualsevol congregació de cristians ha de ser l’edificació mútua, per la qual cosa hem d'estar atents i evitar les pràctiques que causen discussions en lloc de motivar l'amor i les bones obres.
Als capítols 2 i 3 Pau ensenya els principis per a una església forta que resisteixi les falses doctrines que es puguin filtrar a la congregació. Parla de la pregària al capítol 2 i del caràcter dels líders de les congregacions, donant gran importància a la integritat moral. Així mateix, als capítols 5 i 6 estén aquests requisits a cada creient, ja que aquesta integritat de caràcter i de forma de vida no és només necessària per als líders, sinó per a cada persona que confessa creure en Crist.
Com podem veure a la segona part dels capítols 3 i 6, el combat de la fe en què cadascú militem es guanya confiant en el poder de l'Esperit Sant, mantenint-nos agafats del Cap, que és Crist.
A la segona carta a Timoteu, Pau exposa la seva última voluntat, ja que a l'hora d’escriure-la, l'apòstol era presoner, i no semblava que pogués sortir d'aquesta situació amb vida. En cadascun dels capítols el trobem exhortant a Timoteu que es mantingui ferm en la fe, a viure com a fidel soldat de Crist, i a pasturar els cristians amb amorosa dedicació, protegint-los de doctrines i pràctiques falses.
Aquestes cartes que tenen un toc personal d'un mestre al seu deixeble i amic ens serveixen a nosaltres també d'ànim i aprenentatge. Igual que Timoteu, sigui quin sigui el nostre paper a la congregació, rebem la Paraula de Déu, viva i eficaç, i visquem per glorificar Déu i edificar-ne d'altres en la fe.]]>287biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/137-isaies-crist-a-isaies--56123648A través del llibre hi trobem referències a aquell que hauria de venir al món per portar salvació al poble i dona claus de com vindria, qui seria i què faria.Isaïes ens presenta Emmanuel, Déu amb nosaltres.Isaïes 7:14 (BEC) diu «Doncs bé, el Senyor mateix us donarà un senyal: Heus aquí que la donzella concebrà i tindrà un fill, i li posarà el nom d’Emmanuel (que vol dir “Déu amb nosaltres”).» A Mt. 1:23 l'àngel cita aquest verset per anunciar a Maria el compliment de la profecia.
Ens presenta també Crist com la pedra angular, aquella que ha arribat a ser pedra d'ensopegada:Isaïes 8:13-15 (BEC): «Santifiqueu el Senyor Totpoderós, i sigui ell la vostra temença i el vostre pànic! Ell serà un santuari; però per a les dues cases d’Israel, pedra d’ensopec i roca d’escàndol, un filat i un parany per als habitants de Jerusalem. Molts d’entre ells hi ensopegaran, cauran i seran esclafats, s’enredaran i seran capturats.»A Isaïes 28:16 (BEC) el Senyor diu així: « jo poso una pedra a Sió com a fonament, una pedra provada, angular, preciosa, ben fonamentada: qui hi tingui fe no tindrà neguit.»
Aquests mateixos passatges se citen a 1 P. 3: 14-15 i 1 P. 2:8, explicant que la pedra angular que Déu va enviar ha arribat a ser pedra d'ensopegada per a aquells que no volen creure en Crist.
Isaïes parla del Messies com la llum del món.Isaïes 9:1 (BEC) ens diu d'on seria el Messies i com aquest seria una llum per als habitants de la terra. Diu així «Però ja no hi haurà més tenebres per al qui pateix l’angoixa. Així com en el passat va fer que fos menyspreada la terra de Zabuló i la terra de Neftalí, així en el futur farà que sigui gloriosa la ruta del mar, des de la terra de l’altra banda del Jordà fins a la Galilea dels gentils.»El poble que anava a les tenebres va veure gran llum; els qui habitaven en terra d'ombra de mort, llum va resplendir sobre ells. (Mt. 4.16; Lc. 1.79). Això ho trobem complert a Joan 8:12 (BEC): «Una altra vegada, Jesús els tornà a parlar i els digué: “Jo sóc la llum del món; el qui em segueix no caminarà a les fosques, sinó que tindrà la llum de la vida.”»I per si no quedava clar qui era realment el Messies, Isaïes 9: 6-7 revela la seva identitat i el seu propòsit.«Perquè ens és nat un infant, ens és donat un fill i el principat reposarà sobre la seva espatlla; i serà anomenat “Admirable, Conseller, Déu Fort, Pare Eternal, Príncep de Pau.” La prosperitat del seu imperi i la pau no tindran fi sobre el tron de David i sobre el seu regnat, per a establir-lo i refermar-lo amb el dret i la justícia, des d’ara i per sempre més.» (Lc 1:32-33)Isaïes 11 parla del regnat de Messies. Naixeria del llinatge d'Isaí, pare del rei David, ens parla que el poble d'Israel tornaria a la seva terra i aixecarien bandera amb els que vindrien dels quatre confins de la terra (Isaïes 11:10-14), cosa que va començar a complir-se el segle passat, obrint el camí per al futur regne de Messies, i ens narra el text del regne futur del Messies, que serà caracteritzat per pau veritable.Hi ha una sèrie de cançons als capítols 40 al 57 que se centren en el personatge principal de les Sagrades Escriptures, Crist el Messies. En particular, el capítol més conegut sobre aquest és el 53, on ens narra la passió de Crist. Començant amb el verset 13 del capítol 52 llegim dels patiments del Servent de Jehovà, el Messies, l'Enviat de Déu.Isaïes 53:4-5 (BEC) «Tanmateix, ell ha suportat les nostres sofrences, s’ha carregat els nostres dolors i nosaltres el teníem per un castigat, un colpit de Déu i abatut. En canvi, ell fou traspassat per les nostres infidelitats, fou trinxat per les nostres culpes. El càstig que ens dóna la pau queia damunt d’ell, i és per les seves llagues que som curats.»
Al verset 12 ens diu que ell “va lliurar la seva vida a la mort i fou comptat entre els pecadors , ell, que portava els pecats de molts i pregava per als infidels”
Al qui desconeixia per complet el pecat, com ens diu 2 Corintis 5:21 Déu li carregà el pecat per nosaltres, per tal que nosaltres obtinguéssim la rehabilitació de Déu per mitjà d’ell. Per portar el nostre pecat, tot el que hi ha de dolent en nosaltres, el Pare Sant va haver de donar-li l'esquena quan penjava a la creu. Aquest va ser el sofriment més gran de Crist.
Però el seu patiment no va ser en va. No va quedar presoner al patiment, sinó que llegim que va vèncer la mort i va anar al Pare, per gaudir eterna comunió amb Ell. I el seu sacrifici, l'aflicció de la seva ànima va ser suficient per justificar tot aquell que vulgui dipositar-ne les iniquitats, els draps bruts, als peus de Crist.Isaïes 53: 10-11 (BEC) diu així: «Quan ofereixi la seva vida en expiació, veurà una nissaga, allargarà els dies, i el designi del Senyor reeixirà a les seves mans. Per les proves de la seva ànima veurà la llum i en serà saciat; amb el seu coneixement, el meu servent, que és just, en justificarà molts, i portarà les seves culpes.»
El Servent de Jehovà, Crist, va venir per portar les iniquitats de molts. Pot portar les de tots, però no tots portaran a Ell les seves iniquitats. Però ens diu Joan 1:12 que “a tots els qui el van rebre, als qui creuen en nom seu, els va donar potestat de ser fets fills de Déu.” Creus en Jesucrist? Acceptes el seu sacrifici a la creu al teu lloc? Has fet fora o estàs disposada a lliurar-li les teves iniquitats perquè Ell et doni a canvi La seva justícia?
Et convido a fer-ho, i gaudir d'una vida de plena satisfacció en Ell.]]>https://api.spreaker.com/episode/56123648Fri, 24 Jul 2026 05:00:00 +0000David y MaribelSens dubte, el llibre d'Isaïes ens presenta al Messies de manera tan directa que molts l'han anomenat l'evangeli de l'Antic Testament. A través del llibre hi trobem referències a aquell que hauria de venir al món per portar salvació al poble i dona...A través del llibre hi trobem referències a aquell que hauria de venir al món per portar salvació al poble i dona claus de com vindria, qui seria i què faria.Isaïes ens presenta Emmanuel, Déu amb nosaltres.Isaïes 7:14 (BEC) diu «Doncs bé, el Senyor mateix us donarà un senyal: Heus aquí que la donzella concebrà i tindrà un fill, i li posarà el nom d’Emmanuel (que vol dir “Déu amb nosaltres”).» A Mt. 1:23 l'àngel cita aquest verset per anunciar a Maria el compliment de la profecia.
Ens presenta també Crist com la pedra angular, aquella que ha arribat a ser pedra d'ensopegada:Isaïes 8:13-15 (BEC): «Santifiqueu el Senyor Totpoderós, i sigui ell la vostra temença i el vostre pànic! Ell serà un santuari; però per a les dues cases d’Israel, pedra d’ensopec i roca d’escàndol, un filat i un parany per als habitants de Jerusalem. Molts d’entre ells hi ensopegaran, cauran i seran esclafats, s’enredaran i seran capturats.»A Isaïes 28:16 (BEC) el Senyor diu així: « jo poso una pedra a Sió com a fonament, una pedra provada, angular, preciosa, ben fonamentada: qui hi tingui fe no tindrà neguit.»
Aquests mateixos passatges se citen a 1 P. 3: 14-15 i 1 P. 2:8, explicant que la pedra angular que Déu va enviar ha arribat a ser pedra d'ensopegada per a aquells que no volen creure en Crist.
Isaïes parla del Messies com la llum del món.Isaïes 9:1 (BEC) ens diu d'on seria el Messies i com aquest seria una llum per als habitants de la terra. Diu així «Però ja no hi haurà més tenebres per al qui pateix l’angoixa. Així com en el passat va fer que fos menyspreada la terra de Zabuló i la terra de Neftalí, així en el futur farà que sigui gloriosa la ruta del mar, des de la terra de l’altra banda del Jordà fins a la Galilea dels gentils.»El poble que anava a les tenebres va veure gran llum; els qui habitaven en terra d'ombra de mort, llum va resplendir sobre ells. (Mt. 4.16; Lc. 1.79). Això ho trobem complert a Joan 8:12 (BEC): «Una altra vegada, Jesús els tornà a parlar i els digué: “Jo sóc la llum del món; el qui em segueix no caminarà a les fosques, sinó que tindrà la llum de la vida.”»I per si no quedava clar qui era realment el Messies, Isaïes 9: 6-7 revela la seva identitat i el seu propòsit.«Perquè ens és nat un infant, ens és donat un fill i el principat reposarà sobre la seva espatlla; i serà anomenat “Admirable, Conseller, Déu Fort, Pare Eternal, Príncep de Pau.” La prosperitat del seu imperi i la pau no tindran fi sobre el tron de David i sobre el seu regnat, per a establir-lo i refermar-lo amb el dret i la justícia, des d’ara i per sempre més.» (Lc 1:32-33)Isaïes 11 parla del regnat de Messies. Naixeria del llinatge d'Isaí, pare del rei David, ens parla que el poble d'Israel tornaria a la seva terra i aixecarien bandera amb els que vindrien dels quatre confins de la terra (Isaïes 11:10-14), cosa que va començar a complir-se el segle passat, obrint el camí per al futur regne de Messies, i ens narra el text del regne futur del Messies, que serà caracteritzat per pau veritable.Hi ha una sèrie de cançons als capítols 40 al 57 que se centren en el personatge principal de les Sagrades Escriptures, Crist el Messies. En particular, el capítol més conegut sobre aquest és el 53, on ens narra la passió de Crist. Començant amb el verset 13 del capítol 52 llegim dels patiments del Servent de Jehovà, el Messies, l'Enviat de Déu.Isaïes 53:4-5 (BEC) «Tanmateix, ell ha suportat les nostres sofrences, s’ha carregat els nostres dolors i nosaltres el teníem per un castigat, un colpit de Déu i abatut. En canvi, ell fou traspassat per les nostres infidelitats, fou trinxat per les nostres culpes. El càstig que ens dóna la pau queia damunt d’ell, i és per les seves llagues que som curats.»
Al verset 12 ens diu que ell “va lliurar la seva vida a la mort i fou comptat entre els pecadors , ell, que portava els...]]>460biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/tessanolicencs-136-quan-morir-no-es-mort--62086998Quan els nous creients de Tessalònica van viure la mort d'un dels seus, Pau els va consolar amb la certesa que Crist ve, i la mort aquí a la Terra no és el final de la nostra vida. Podríem afirmar, com comparteix un himne nou que parla sobre el tema, que “No és mort morir”. Diu així una traducció literal del poema:
No és mort morir, 
deixar aquest camí esgotador
per unir-se als sants que habiten dalt,
Que han trobat casa seva amb Déu.

No és mort tancar els ulls
Atenuats per les llàgrimesI
despertar amb goig davant del tron,
Alliberats de les nostres pors.

O Jesús, en haver conquerit la tomba
La teva preciosa sang té poder per salvar.
Aquells que en tu confien
Descobriran a la teva misericòrdia
Que no és mort morir.

No és mort desprendre's
D'aquesta pols terrenal
I pujar amb ales fortes i nobles
Per habitar entre els justificats.

No és mort sentir
La clau obrir la porta
Que ens allibera dels anys de mortalitat
Per lloar Déu per l’eternitat.

O Jesús, en haver conquerit la tomba
La teva preciosa sang té poder per salvar.
Aquells que en tu confien
Descobriran a la teva misericòrdia
Que no és mort morir.
(Compositors: Bob Kauflin / Henri A.c. Malan)

A 1 Tessalonicencs 4:13-18* llegim del futur que espera a cada creient, i la nostra segura esperança de vida després de la mort. 
Al verset 13 Pau els diu: 'No volem tampoc, germans, que desconegueu la situació dels qui moren, a fi que no us entristiu com fan els altres que no tenen esperança'.
En què basem aquesta esperança? Els versets següents expliquen: 'Tal com creiem que Jesús morí i ressuscità, així també creiem que Déu portarà amb Jesús els qui s’adormiren en ell. '1 TESSALONICENCS 4:14*.
Per la resurrecció de Crist tenim la certesa que nosaltres també serem ressuscitats amb Ell. I a la vinguda de Crist, aquells que encara viuen, seran enduts amb ell als núvols. 
I com es durà a terme això? Ho llegim també al text: 'Això, doncs, us ho diem en paraula del Senyor que nosaltres, els qui restem vius quan torni el Senyor, no ens avançarem als qui ja s’hauran mort, perquè el mateix Senyor a l’ordre de marxar, al crit d’un arcàngel i al so de la divina trompeta, baixarà del cel, i els morts en Crist ressuscitaran primer; després, nosaltres, els vivents, els qui som deixats, serem enduts juntament amb ells en els núvols a rebre el Senyor en els aires; i així estarem sempre amb el Senyor. '1 TESSALONICENCS 4:15-17*.
“Per tant”, ens diu Pau a la seva carta, “animeu-vos els uns als altres amb aquestes paraules.”
Hem d'estimar la vida i viure-la bé per al Senyor. Tanmateix, part de viure la vida ha d'incloure bé un sentiment de pau davant la mort, sigui la nostra o la d'un ésser estimat. Aquesta pau que supera tot enteniment, s'obté quan creiem en l'obra d'amor de Crist al nostre lloc i la certesa d'una eternitat a la seva companyia.
Només aleshores poden ser d'alè aquestes paraules. En el moment de l'aflicció, animem-nos els uns als altres amb l'esperança que ens ha regalat el nostre Salvador.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana



It is not death to die
To leave this weary road
And join the saints who dwell on high
Who've found their home with God
It is not death to close
The eyes long dimmed by tears
And wake in joy before
Your throneDelivered from our fears
O Jesus, conquering the grave
Your precious blood has power to save
Those who trust in YouWill in
Your mercy findThat it is not death to die
It is not death to fling
Aside this earthly dust
And rise with strong and noble wing
To live among the just
It is not death to hear
The key unlock the door
That sets us free from mortal years
To praise You evermore
O Jesus, conquering the grave
Your precious blood has power to save
Those who trust in You
Will in Your mercy find
That it is not death to die
Fuente: MusixmatchCompositores: Bob Kauflin / Henri A.c. Malan]]>https://api.spreaker.com/episode/62086998Thu, 23 Jul 2026 05:00:00 +0000David y MaribelEl tema de la mort és universal, personal i inevitable. Tot i que a alguns ens resulta molt difícil parlar de la mort dels altres o sobre la nostra pròpia, és un tema que s'hauria de tractar amb naturalitat, perquè tots, des del moment que naixem...Quan els nous creients de Tessalònica van viure la mort d'un dels seus, Pau els va consolar amb la certesa que Crist ve, i la mort aquí a la Terra no és el final de la nostra vida. Podríem afirmar, com comparteix un himne nou que parla sobre el tema, que “No és mort morir”. Diu així una traducció literal del poema:
No és mort morir, 
deixar aquest camí esgotador
per unir-se als sants que habiten dalt,
Que han trobat casa seva amb Déu.

No és mort tancar els ulls
Atenuats per les llàgrimesI
despertar amb goig davant del tron,
Alliberats de les nostres pors.

O Jesús, en haver conquerit la tomba
La teva preciosa sang té poder per salvar.
Aquells que en tu confien
Descobriran a la teva misericòrdia
Que no és mort morir.

No és mort desprendre's
D'aquesta pols terrenal
I pujar amb ales fortes i nobles
Per habitar entre els justificats.

No és mort sentir
La clau obrir la porta
Que ens allibera dels anys de mortalitat
Per lloar Déu per l’eternitat.

O Jesús, en haver conquerit la tomba
La teva preciosa sang té poder per salvar.
Aquells que en tu confien
Descobriran a la teva misericòrdia
Que no és mort morir.
(Compositors: Bob Kauflin / Henri A.c. Malan)

A 1 Tessalonicencs 4:13-18* llegim del futur que espera a cada creient, i la nostra segura esperança de vida després de la mort. 
Al verset 13 Pau els diu: 'No volem tampoc, germans, que desconegueu la situació dels qui moren, a fi que no us entristiu com fan els altres que no tenen esperança'.
En què basem aquesta esperança? Els versets següents expliquen: 'Tal com creiem que Jesús morí i ressuscità, així també creiem que Déu portarà amb Jesús els qui s’adormiren en ell. '1 TESSALONICENCS 4:14*.
Per la resurrecció de Crist tenim la certesa que nosaltres també serem ressuscitats amb Ell. I a la vinguda de Crist, aquells que encara viuen, seran enduts amb ell als núvols. 
I com es durà a terme això? Ho llegim també al text: 'Això, doncs, us ho diem en paraula del Senyor que nosaltres, els qui restem vius quan torni el Senyor, no ens avançarem als qui ja s’hauran mort, perquè el mateix Senyor a l’ordre de marxar, al crit d’un arcàngel i al so de la divina trompeta, baixarà del cel, i els morts en Crist ressuscitaran primer; després, nosaltres, els vivents, els qui som deixats, serem enduts juntament amb ells en els núvols a rebre el Senyor en els aires; i així estarem sempre amb el Senyor. '1 TESSALONICENCS 4:15-17*.
“Per tant”, ens diu Pau a la seva carta, “animeu-vos els uns als altres amb aquestes paraules.”
Hem d'estimar la vida i viure-la bé per al Senyor. Tanmateix, part de viure la vida ha d'incloure bé un sentiment de pau davant la mort, sigui la nostra o la d'un ésser estimat. Aquesta pau que supera tot enteniment, s'obté quan creiem en l'obra d'amor de Crist al nostre lloc i la certesa d'una eternitat a la seva companyia.
Només aleshores poden ser d'alè aquestes paraules. En el moment de l'aflicció, animem-nos els uns als altres amb l'esperança que ens ha regalat el nostre Salvador.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana



It is not death to die
To leave this weary road
And join the saints who dwell on high
Who've found their home with God
It is not death to close
The eyes long dimmed by tears
And wake in joy before
Your...]]>299biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/tessalonicencs-135-com-un-lladre-de-nit--62073011Diu Pau a 1 Tessalonicencs 5:1-6* 'Pel que fa al temps i al moment, no fa al cas, germans, que us n’escrigui, ja que vosaltres mateixos sabeu prou bé que el dia del Senyor arribarà com un lladre de nit. Quan diran: Pau i seguretat, llavors, de sobte vindrà la destrucció damunt d’ells, com els dolors de l’infantament a una dona encinta, i no se n’escaparan. Però vosaltres, germans, no viviu pas en la foscor perquè aquell dia us pugui sorprendre com un lladre; tots vosaltres sou fills de la llum i fills del dia; nosaltres no som de la nit ni de les tenebres. Per tant, no hem de dormir com els altres, sinó vetllar i viure amb temprança’.
Quan Crist vingui, com llegim a 2 Tessalonicencs 1, ell portarà la retribució justa per a cadascú. Nosaltres no podem fer justícia perfecta aquí a la terra, però el Déu just portarà justícia, com ens diu el text: 'atès que és de justícia als ulls de Déu pagar amb afliccions els qui us afligeixen, i, a vosaltres, els afligits, consol, juntament amb nosaltres, a l’hora de la revelació del Senyor Jesús, quan vindrà des del cel rodejat del seu exèrcit d’àngels, enmig d’un foc flamejant, per castigar els qui no coneixen Déu i els qui no volen saber res de l’evangeli de nostre Senyor Jesús. Aquests pagaran la pena d’una perdició eterna, lluny de la presència del Senyor i de l’esplendor de la seva força, '2 TESSALONICENCS 1:6-9*.
Aquest text deixa ben clar el final de cada persona a la Terra. Aquells que confien en Crist per a salvació estaran eternament en la presència del Senyor, i aquells que han rebutjat Déu seran exclosos. I això, com diu el verset 12*, 'per tal que el nom de nostre Senyor Jesús sigui glorificat en vosaltres, i vosaltres en ell, per la gràcia del nostre Déu i de Jesucrist, el Senyor.'
El dia del Senyor és imminent, ens diu el verset 2 del capítol 2, però Déu espera amb paciència aquells que encara han de creure en Ell. És l'església de Crist i l'Esperit Sant que en nosaltres habita que fa que els esdeveniments de la fi no hagin vingut encara. 2 Pere 3:9 ens diu que el Senyor no retarda el que va prometre, com alguns pensen, sinó que és pacient i no vol que ningú es perdi, sinó que tots arribin a penedir-se. 
Visquem conscients d'aquestes veritats. No prenguem a la lleugera el temps que tenim i les oportunitats de portar glòria al nom de Déu aquí a la Terra, perquè els dies són curts, i no som ignorants del futur que ha de venir. 
Pau conclou al capítol 2:15-17* 'Per tant, germans, manteniu-vos ferms i conserveu l’ensenyament que us hem donat de paraula o per escrit. I que el mateix Senyor nostre, Jesucrist, i Déu, el nostre Pare, que ens ha estimat i ens ha donat un consol etern i una esplèndida esperança per gràcia, confortin els vostres cors i els refermin en tota mena d’obres i paraules bones’.
El Senyor ve aviat. Que visquem aquesta vida plenament, amb el desig de veure el seu rostre, en les paraules de l'apòstol Joan, dient: “Vine, Senyor Jesús!”
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/62073011Wed, 22 Jul 2026 05:00:00 +0000David y MaribelEl missatge de Tessalonicencs és evident quan llegim les cartes. El Senyor Jesús torna, i la seva vinguda és segura i imminent. Un esdeveniment imminent és un del que no se sap el dia ni l'hora, però se sap que encara ha de passar. Així és la vinguda...Diu Pau a 1 Tessalonicencs 5:1-6* 'Pel que fa al temps i al moment, no fa al cas, germans, que us n’escrigui, ja que vosaltres mateixos sabeu prou bé que el dia del Senyor arribarà com un lladre de nit. Quan diran: Pau i seguretat, llavors, de sobte vindrà la destrucció damunt d’ells, com els dolors de l’infantament a una dona encinta, i no se n’escaparan. Però vosaltres, germans, no viviu pas en la foscor perquè aquell dia us pugui sorprendre com un lladre; tots vosaltres sou fills de la llum i fills del dia; nosaltres no som de la nit ni de les tenebres. Per tant, no hem de dormir com els altres, sinó vetllar i viure amb temprança’.
Quan Crist vingui, com llegim a 2 Tessalonicencs 1, ell portarà la retribució justa per a cadascú. Nosaltres no podem fer justícia perfecta aquí a la terra, però el Déu just portarà justícia, com ens diu el text: 'atès que és de justícia als ulls de Déu pagar amb afliccions els qui us afligeixen, i, a vosaltres, els afligits, consol, juntament amb nosaltres, a l’hora de la revelació del Senyor Jesús, quan vindrà des del cel rodejat del seu exèrcit d’àngels, enmig d’un foc flamejant, per castigar els qui no coneixen Déu i els qui no volen saber res de l’evangeli de nostre Senyor Jesús. Aquests pagaran la pena d’una perdició eterna, lluny de la presència del Senyor i de l’esplendor de la seva força, '2 TESSALONICENCS 1:6-9*.
Aquest text deixa ben clar el final de cada persona a la Terra. Aquells que confien en Crist per a salvació estaran eternament en la presència del Senyor, i aquells que han rebutjat Déu seran exclosos. I això, com diu el verset 12*, 'per tal que el nom de nostre Senyor Jesús sigui glorificat en vosaltres, i vosaltres en ell, per la gràcia del nostre Déu i de Jesucrist, el Senyor.'
El dia del Senyor és imminent, ens diu el verset 2 del capítol 2, però Déu espera amb paciència aquells que encara han de creure en Ell. És l'església de Crist i l'Esperit Sant que en nosaltres habita que fa que els esdeveniments de la fi no hagin vingut encara. 2 Pere 3:9 ens diu que el Senyor no retarda el que va prometre, com alguns pensen, sinó que és pacient i no vol que ningú es perdi, sinó que tots arribin a penedir-se. 
Visquem conscients d'aquestes veritats. No prenguem a la lleugera el temps que tenim i les oportunitats de portar glòria al nom de Déu aquí a la Terra, perquè els dies són curts, i no som ignorants del futur que ha de venir. 
Pau conclou al capítol 2:15-17* 'Per tant, germans, manteniu-vos ferms i conserveu l’ensenyament que us hem donat de paraula o per escrit. I que el mateix Senyor nostre, Jesucrist, i Déu, el nostre Pare, que ens ha estimat i ens ha donat un consol etern i una esplèndida esperança per gràcia, confortin els vostres cors i els refermin en tota mena d’obres i paraules bones’.
El Senyor ve aviat. Que visquem aquesta vida plenament, amb el desig de veure el seu rostre, en les paraules de l'apòstol Joan, dient: “Vine, Senyor Jesús!”
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>311biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/tessalonicencs-134-la-voluntat-de-deu-per-als-seus-fills--61235484A Efesis 1:4* llegim: 'Ja que ens escollí en ell abans de la creació del món perquè li estiguéssim consagrats i fóssim sense defecte davant els seus ulls'.
Aquest concepte és molt senzill i quotidià. M'agrada posar l'exemple del raspall de dents. Tenim per costum apartar el nostre raspall de dents per a un únic propòsit, raspallar-nos les dents. Per això l’hem de mantenir “sant” i sense taca. No faria servir aquest raspall per netejar una altra cosa que no fos les dents. No voldria que fos utilitzat per netejar tampoc les dents d'un altre, oi? Aquest raspall ha estat apartat, i el mantinc net perquè pugui complir el seu propòsit.
Quan som santificats, la nostra vida és apartada per a la glòria del Senyor i ha de mantenir-se neta i sense taca.  
La santificació és un procés que comença en el moment de la salvació i que continua fins que arribem a la presència de Déu Pare.
Però com som santificats? No és res que produïm nosaltres amb el nostre esforç. 2 Corintis 3:18* ens explica que és l'obra de Déu en nosaltres. 'I tots nosaltres, com que no portem cap vel a la cara, anem reflectint, com un mirall, la glòria del Senyor, i anem incorporant, d’igual manera, la mateixa imatge amb perfeccionament progressiu, per l’Esperit del Senyor.'
Som transformats “amb perfeccionament progressiu” és a dir, a poc a poc, sense arribar a acomodar-nos per el que hem aconseguit, sinó joiosos en Crist, desitjant créixer més en la nostra santedat. Hem de continuar mirant a la Paraula de Déu, com en un mirall, reflectint la glòria de Déu.
Jesús prega pels seus deixebles a Joan 17:17* 'Consagra’ls en la veritat: la teva Paraula és la veritat’.
Mirant a la Seva Paraula podem conèixer al Senyor i la seva voluntat. Si no tens temps per estudiar Sa Paraula, no podràs experimentar la voluntat de Déu per a la teva vida.
Per la Paraula de Déu a Isaïes 43:7 sabem que hem estat creats per Déu per portar Glòria al seu nom. El que porta glòria al seu nom és la nostra salvació primerament, com també veiem a 2 Tessalonicencs 2:14, i la santificació dels seus fills, com hem llegit a la primera carta. Aquesta és la voluntat de Déu per a cadascú.
Nosaltres hem de romandre a la Paraula de Déu per ser santificats, i la santificació ha d'evidenciar-se en la nostra vida: segons el text a Tessalonicencs, el que se santifica per al Senyor, s'aparta de fornicació (4:3), no agreuja ni enganya en res al seu germà (4:6), rebutja la impuresa i busca la santificació (4:7-8), estima el proïsme, (4:9-10), procura la pau, i s'ocupa als seus negocis, treballa amb les seves mans i es condueix honradament envers els de fora (4:11-12)
Llegim al capítol 5 com Pau exhorta els creients a respectar aquells que treballen per al bé espiritual dels cristians, a no ser inactius, a encoratjar els de poc ànim i sostenir els febles, sent pacients els uns amb els altres en amor , (5:14). Els prega que no tornin mal per mal, sinó que trïin sempre el bé (5:15), que mantinguin el goig en el Senyor (5:16), i que preguin sense parar, donant gràcies a Déu per tot.
El cristià que està en procés de santificació viu amb la certesa que Crist torna, com anuncia Pau a través de les dues cartes, i mentre  l’espera, viu una vida que agrada a Déu.  A Romans 12:2* l'apòstol deia: 'i no vulgueu adaptar-vos al model d’aquest món, més aviat procureu transformar-vos renovant la mentalitat, a fi que pugueu discernir quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, allò que li agrada, allò que és correcte’.
El que és bonic és que el cristià que cerca la santificació diàriament, alhora que compleix la voluntat de Déu, nota que la seva relació amb els altres és molt més agradable i constructiva. La voluntat de Déu és bona, agradable i perfecta.
'Que el mateix Déu de pau us santifiqui plenament en tot, a fi que tot el vostre ésser, l’esperit, l’ànima i el cos, es conservin irreprensibles per a la vinguda de nostre Senyor Jesucrist. El qui us ha cridat és fidel i així mateix ho complirà. '1 TESSALONICENCS 5:23-24*.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/61235484Mon, 20 Jul 2026 05:00:00 +0000David y MaribelDéu especifica La seva voluntat pels seus fills. A 1 Tessalonicencs 4:3 llegim que la seva voluntat per a nosaltres és la nostra santificació. Què vol dir això? Santificat significa “apartat.” Es refereix a una cosa escollida que s'aparta per a una...A Efesis 1:4* llegim: 'Ja que ens escollí en ell abans de la creació del món perquè li estiguéssim consagrats i fóssim sense defecte davant els seus ulls'.
Aquest concepte és molt senzill i quotidià. M'agrada posar l'exemple del raspall de dents. Tenim per costum apartar el nostre raspall de dents per a un únic propòsit, raspallar-nos les dents. Per això l’hem de mantenir “sant” i sense taca. No faria servir aquest raspall per netejar una altra cosa que no fos les dents. No voldria que fos utilitzat per netejar tampoc les dents d'un altre, oi? Aquest raspall ha estat apartat, i el mantinc net perquè pugui complir el seu propòsit.
Quan som santificats, la nostra vida és apartada per a la glòria del Senyor i ha de mantenir-se neta i sense taca.  
La santificació és un procés que comença en el moment de la salvació i que continua fins que arribem a la presència de Déu Pare.
Però com som santificats? No és res que produïm nosaltres amb el nostre esforç. 2 Corintis 3:18* ens explica que és l'obra de Déu en nosaltres. 'I tots nosaltres, com que no portem cap vel a la cara, anem reflectint, com un mirall, la glòria del Senyor, i anem incorporant, d’igual manera, la mateixa imatge amb perfeccionament progressiu, per l’Esperit del Senyor.'
Som transformats “amb perfeccionament progressiu” és a dir, a poc a poc, sense arribar a acomodar-nos per el que hem aconseguit, sinó joiosos en Crist, desitjant créixer més en la nostra santedat. Hem de continuar mirant a la Paraula de Déu, com en un mirall, reflectint la glòria de Déu.
Jesús prega pels seus deixebles a Joan 17:17* 'Consagra’ls en la veritat: la teva Paraula és la veritat’.
Mirant a la Seva Paraula podem conèixer al Senyor i la seva voluntat. Si no tens temps per estudiar Sa Paraula, no podràs experimentar la voluntat de Déu per a la teva vida.
Per la Paraula de Déu a Isaïes 43:7 sabem que hem estat creats per Déu per portar Glòria al seu nom. El que porta glòria al seu nom és la nostra salvació primerament, com també veiem a 2 Tessalonicencs 2:14, i la santificació dels seus fills, com hem llegit a la primera carta. Aquesta és la voluntat de Déu per a cadascú.
Nosaltres hem de romandre a la Paraula de Déu per ser santificats, i la santificació ha d'evidenciar-se en la nostra vida: segons el text a Tessalonicencs, el que se santifica per al Senyor, s'aparta de fornicació (4:3), no agreuja ni enganya en res al seu germà (4:6), rebutja la impuresa i busca la santificació (4:7-8), estima el proïsme, (4:9-10), procura la pau, i s'ocupa als seus negocis, treballa amb les seves mans i es condueix honradament envers els de fora (4:11-12)
Llegim al capítol 5 com Pau exhorta els creients a respectar aquells que treballen per al bé espiritual dels cristians, a no ser inactius, a encoratjar els de poc ànim i sostenir els febles, sent pacients els uns amb els altres en amor , (5:14). Els prega que no tornin mal per mal, sinó que trïin sempre el bé (5:15), que mantinguin el goig en el Senyor (5:16), i que preguin sense parar, donant gràcies a Déu per tot.
El cristià que està en procés de santificació viu amb la certesa que Crist torna, com anuncia Pau a través de les dues cartes, i mentre  l’espera, viu una vida que agrada a Déu.  A Romans 12:2* l'apòstol deia: 'i no vulgueu adaptar-vos al model d’aquest món, més aviat procureu transformar-vos renovant la mentalitat, a fi que pugueu discernir quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, allò que li agrada, allò que és correcte’.
El que és bonic és que el cristià que cerca la santificació diàriament, alhora que compleix la voluntat de Déu, nota que la seva relació amb els altres és molt més agradable i...]]>359biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/tessalonicencs-133-introduccio-a-les-cartes-als-tessalonicencs--61235482A Fets 17 llegim de l'arribada de Pau a la ciutat de Tessalònica, després d'haver compartit l'evangeli a Filips. Sembla que Pau hi va ser uns mesos. Lluc comparteix que un bon grup va creure en Crist, jueus i gentils de diferents nacionalitats. Tot i això, Pau va haver de sortir de la ciutat precipitadament perquè “els jueus que no creien,” veient l'obra de l'evangeli  “van causar gran enrenou,” ens diu el text.
Malgrat els disturbis, els qui havien cregut a Tessalònica no havien sucumbit a les amenaces dels qui lluitaven contra la veritat de Crist. Al contrari, quan Pau escriu des de Corint, gràcies a Déu pels creients de Tessalònica, pel seu amor i dedicació a l'evangeli. Als versets 8 i 9 del primer capítol els lloa per la manera com han compartit el missatge de salvació, dient: 'El fet és que, des de vosaltres, ha ressonat la paraula del Senyor, i no tant sols a la Macedònia i a l’Acaia, sinó que s’ha estès pertot arreu la fe que teniu envers Déu, de manera que no ens cal afegir-hi res; ells mateixos conten de nosaltres com vam arribar entre vosaltres i com us convertíreu dels ídols a Déu, per servir el Déu viu i veritable, '1 TESSALONICENCS 1:8-9*.
Pau, des de Corint, rebia notícies que els nous creients de Tessalònica encara eren fidels i creixien en el Senyor. Ell volia anar a visitar-los, però en no ser-li possible, havia demanat a Timoteu que fos ell, i Timoteu havia tornat a Corint portant un bon reportatge de l'obra de Déu entre els tessalonicencs, fins i tot durant moments de persecució. Llegim al segon capítol (13): 'Per això, també nosaltres donem gràcies a Déu incessantment, perquè, quan vàreu rebre la paraula de Déu que ens heu sentit predicar, l’acollíreu, no pas com a paraula humana, sinó tal com és en realitat, paraula de Déu que actua eficaçment en vosaltres, els creients'. I diu també 'Sí, vosaltres sou la nostra glòria i la nostra joia!'1 TESSALONICENCS 2:13,20*. I al capítol 3, després d'haver rebut notícies de part de Timoteu, Pau diu: 'perquè ara sí que revivim, sabent que us manteniu ferms en el Senyor. '1 TESSALONICENCS 3:8*.
Pau havia patit persecució per compartir la Paraula, i els cristians de Tessalònica també, però el que els mantenia ferms era saber que tots tenien posada la seva fe en el mateix Salvador, Jesucrist.
El perill era real, però l'esperança també. Per això Pau tanca el capítol 3 amb aquestes paraules: 'Que Déu mateix, el nostre Pare, i Jesús, el nostre Senyor, encaminin el nostre viatge cap a vosaltres. I, pel que fa a vosaltres, que el Senyor augmenti fins a vessar l’amor entre vosaltres i envers tothom, així com també el nostre per a vosaltres, '1 TESSALONICENCS 3:11-12*. Tot això perquè els seus cors fossin refermats, “en la vinguda de nostre Senyor Jesús, amb tots els seus sants.” Amb aquest desig acaba la carta l’apòstol.
Com a cristians, vivim per a la glòria de Déu, i el nostre desig ha de ser que quan arribem a la presència de Déu, puguem ser rebuts amb les paraules: “molt bé, bon servidor i lleial”.
Que sigui aquesta la nostra pregària en llegir la primera carta de Pau als Tessalonicencs.'Que el mateix Déu de pau us santifiqui plenament en tot, a fi que tot el vostre ésser, l’esperit, l’ànima i el cos, es conservin irreprensibles per a la vinguda de nostre Senyor Jesucrist. El qui us ha cridat és fidel i així mateix ho complirà. '1 TESSALONICENCS 5:23-24*. 
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/61235482Mon, 20 Jul 2026 05:00:00 +0000David y MaribelAquesta carta és la primera de totes les cartes de Pau. Escrita durant el seu segon viatge missioner, la carta anava adreçada als creients a Tessalònica, ciutat romana cosmopolita, capital de província i situada a la costa del mar Egeu. A Fets 17...A Fets 17 llegim de l'arribada de Pau a la ciutat de Tessalònica, després d'haver compartit l'evangeli a Filips. Sembla que Pau hi va ser uns mesos. Lluc comparteix que un bon grup va creure en Crist, jueus i gentils de diferents nacionalitats. Tot i això, Pau va haver de sortir de la ciutat precipitadament perquè “els jueus que no creien,” veient l'obra de l'evangeli  “van causar gran enrenou,” ens diu el text.
Malgrat els disturbis, els qui havien cregut a Tessalònica no havien sucumbit a les amenaces dels qui lluitaven contra la veritat de Crist. Al contrari, quan Pau escriu des de Corint, gràcies a Déu pels creients de Tessalònica, pel seu amor i dedicació a l'evangeli. Als versets 8 i 9 del primer capítol els lloa per la manera com han compartit el missatge de salvació, dient: 'El fet és que, des de vosaltres, ha ressonat la paraula del Senyor, i no tant sols a la Macedònia i a l’Acaia, sinó que s’ha estès pertot arreu la fe que teniu envers Déu, de manera que no ens cal afegir-hi res; ells mateixos conten de nosaltres com vam arribar entre vosaltres i com us convertíreu dels ídols a Déu, per servir el Déu viu i veritable, '1 TESSALONICENCS 1:8-9*.
Pau, des de Corint, rebia notícies que els nous creients de Tessalònica encara eren fidels i creixien en el Senyor. Ell volia anar a visitar-los, però en no ser-li possible, havia demanat a Timoteu que fos ell, i Timoteu havia tornat a Corint portant un bon reportatge de l'obra de Déu entre els tessalonicencs, fins i tot durant moments de persecució. Llegim al segon capítol (13): 'Per això, també nosaltres donem gràcies a Déu incessantment, perquè, quan vàreu rebre la paraula de Déu que ens heu sentit predicar, l’acollíreu, no pas com a paraula humana, sinó tal com és en realitat, paraula de Déu que actua eficaçment en vosaltres, els creients'. I diu també 'Sí, vosaltres sou la nostra glòria i la nostra joia!'1 TESSALONICENCS 2:13,20*. I al capítol 3, després d'haver rebut notícies de part de Timoteu, Pau diu: 'perquè ara sí que revivim, sabent que us manteniu ferms en el Senyor. '1 TESSALONICENCS 3:8*.
Pau havia patit persecució per compartir la Paraula, i els cristians de Tessalònica també, però el que els mantenia ferms era saber que tots tenien posada la seva fe en el mateix Salvador, Jesucrist.
El perill era real, però l'esperança també. Per això Pau tanca el capítol 3 amb aquestes paraules: 'Que Déu mateix, el nostre Pare, i Jesús, el nostre Senyor, encaminin el nostre viatge cap a vosaltres. I, pel que fa a vosaltres, que el Senyor augmenti fins a vessar l’amor entre vosaltres i envers tothom, així com també el nostre per a vosaltres, '1 TESSALONICENCS 3:11-12*. Tot això perquè els seus cors fossin refermats, “en la vinguda de nostre Senyor Jesús, amb tots els seus sants.” Amb aquest desig acaba la carta l’apòstol.
Com a cristians, vivim per a la glòria de Déu, i el nostre desig ha de ser que quan arribem a la presència de Déu, puguem ser rebuts amb les paraules: “molt bé, bon servidor i lleial”.
Que sigui aquesta la nostra pregària en llegir la primera carta de Pau als Tessalonicencs.'Que el mateix Déu de pau us santifiqui plenament en tot, a fi que tot el vostre ésser, l’esperit, l’ànima i el cos, es conservin irreprensibles per a la vinguda de nostre Senyor Jesucrist. El qui us ha cridat és fidel i així mateix ho complirà. '1 TESSALONICENCS 5:23-24*. 
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>308biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/colosencs-132-units-al-cap--61235483Com a Gàlates, a Colossencs 2:20-23* Pau explica que havent estat salvats de la llei i el pecat, per què seguiria algú amb tots aquests lligams? 'Si sou morts amb Crist pel que fa als elements d’aquest món, per què us deixeu imposar preceptes com si encara visquéssiu al món? “No n’agafis, no en tastis, no toquis.” Coses, aquestes, destinades totes a consumir-se en el propi ús, segons els preceptes i les doctrines dels homes. Aquestes normes poden semblar assenyades a causa de l’afectada devoció i humilitat, i per la mortificació corporal que practiquen, però no valen res: només serveixen per a la satisfacció carnal'
Pau explica aquí que tot esforç que pugui fer una persona per millorar-se a si mateixa pot tenir una mica de profit humà, però ningú no pot obtenir la salvació de l'ànima pel seu propi esforç, per molt bo que sigui. Pel teu esforç i disciplina pots arribar a ser considerat savi i tenir bona reputació davant de la gent, però l'apòstol declara que tots aquests esforços humans no tenen en realitat cap valor fins i tot contra els desitjos de la carn. Això ho pot dir perquè no hi ha humà que pugui viure tota la seva vida en complet control de les seves emocions i accions. Tard o d'hora arribem a una situació en què perdem el control i fem allò que ens havíem proposat de no fer. L'únic a la història de la humanitat que pot dir que ha vençut la carn és Crist. Ell no va caure en cap temptació, i és l'únic de qui podem afirmar que no va pecar mai.
El verset 19 del capítol 2 explica que la manera de viure una vida cristiana victoriosa és “mantenint-se units al Cap”.  El verset explica que necessitem estar agafats de Crist per poder créixer. És “en virtut de (Crist) que tot el cos, nodrint-se i unint-se per les conjuntures i tendons creix amb el creixement que dona Déu.”
Només quan hem arribat a formar part del cos, que és l'església de Crist, podem romandre ben connectats al qui és el Cap, i així romandre ferms. En aquest moment, podem, com diu al capítol 3, amortir els membres terrenals: 'Aquestes coses que provoquen el càstig aïrat de Déu,'COLOSSENCS 3:6*.
No voldríem causar ira al cap, ni viure en desacord amb aquest. Crec que estaríem d'acord que en un cos mortal, quan no hi ha bona connexió entre el cap i la resta del cos, tenim un problema funcional seriós. De la mateixa manera, el Cos, que és el conjunt de persones que hem confiat en Crist com el nostre Salvador, volem mantenir una relació coherent i pacífica amb el Cap, que és Crist.
Perquè cada part del cos pugui funcionar en harmonia, és imprescindible que cadascú de nosaltres estiguem constantment connectats a la Paraula que Déu ens ha deixat. A través de la Bíblia podem conèixer Déu i descobrir-ne la voluntat. Així que Pau els deixa aquest consell de vida a Colossencs 3:16-17*: 'Que la paraula de Crist tingui enmig vostre una estada pletòrica; instruïu-vos i aconselleu-vos mútuament amb tota saviesa; canteu de cor a Déu amb agraïment, salms, himnes i càntics espirituals, i tot el que feu, sigui de paraula o sigui d’obra, feu-ho tot en nom del Senyor Jesús, donant gràcies a Déu Pare per mitjà d’ell’.
Aquesta preciosa harmonia fa que el cos funcioni per a la glòria de Déu. Cadascú estudiant la Paraula de Déu, ensenyant-nos i animant-nos els uns als altres, lloant el Senyor en els nostres cors i compartint la seva lloança els uns amb els altres, i portant cada pensament o acció a Déu, de manera que tot el que fem o no fem, és per portar glòria al Pare per mitjà del Cap que és Crist.
Gràcies a Déu per aquest preciós misteri, per aquest perfecte pla. Visquem en unitat i harmonia per proclamar la seva glòria.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/61235483Fri, 17 Jul 2026 05:00:00 +0000David y MaribelPau escrivia a persones que havien conegut Crist. Els que abans vivien sota religions que marcaven el comportament que havien de seguir els seus fidels, ara vivien per agradar a Déu. Aquesta nova forma de vida no depenia del compliment de ritus i...Com a Gàlates, a Colossencs 2:20-23* Pau explica que havent estat salvats de la llei i el pecat, per què seguiria algú amb tots aquests lligams? 'Si sou morts amb Crist pel que fa als elements d’aquest món, per què us deixeu imposar preceptes com si encara visquéssiu al món? “No n’agafis, no en tastis, no toquis.” Coses, aquestes, destinades totes a consumir-se en el propi ús, segons els preceptes i les doctrines dels homes. Aquestes normes poden semblar assenyades a causa de l’afectada devoció i humilitat, i per la mortificació corporal que practiquen, però no valen res: només serveixen per a la satisfacció carnal'
Pau explica aquí que tot esforç que pugui fer una persona per millorar-se a si mateixa pot tenir una mica de profit humà, però ningú no pot obtenir la salvació de l'ànima pel seu propi esforç, per molt bo que sigui. Pel teu esforç i disciplina pots arribar a ser considerat savi i tenir bona reputació davant de la gent, però l'apòstol declara que tots aquests esforços humans no tenen en realitat cap valor fins i tot contra els desitjos de la carn. Això ho pot dir perquè no hi ha humà que pugui viure tota la seva vida en complet control de les seves emocions i accions. Tard o d'hora arribem a una situació en què perdem el control i fem allò que ens havíem proposat de no fer. L'únic a la història de la humanitat que pot dir que ha vençut la carn és Crist. Ell no va caure en cap temptació, i és l'únic de qui podem afirmar que no va pecar mai.
El verset 19 del capítol 2 explica que la manera de viure una vida cristiana victoriosa és “mantenint-se units al Cap”.  El verset explica que necessitem estar agafats de Crist per poder créixer. És “en virtut de (Crist) que tot el cos, nodrint-se i unint-se per les conjuntures i tendons creix amb el creixement que dona Déu.”
Només quan hem arribat a formar part del cos, que és l'església de Crist, podem romandre ben connectats al qui és el Cap, i així romandre ferms. En aquest moment, podem, com diu al capítol 3, amortir els membres terrenals: 'Aquestes coses que provoquen el càstig aïrat de Déu,'COLOSSENCS 3:6*.
No voldríem causar ira al cap, ni viure en desacord amb aquest. Crec que estaríem d'acord que en un cos mortal, quan no hi ha bona connexió entre el cap i la resta del cos, tenim un problema funcional seriós. De la mateixa manera, el Cos, que és el conjunt de persones que hem confiat en Crist com el nostre Salvador, volem mantenir una relació coherent i pacífica amb el Cap, que és Crist.
Perquè cada part del cos pugui funcionar en harmonia, és imprescindible que cadascú de nosaltres estiguem constantment connectats a la Paraula que Déu ens ha deixat. A través de la Bíblia podem conèixer Déu i descobrir-ne la voluntat. Així que Pau els deixa aquest consell de vida a Colossencs 3:16-17*: 'Que la paraula de Crist tingui enmig vostre una estada pletòrica; instruïu-vos i aconselleu-vos mútuament amb tota saviesa; canteu de cor a Déu amb agraïment, salms, himnes i càntics espirituals, i tot el que feu, sigui de paraula o sigui d’obra, feu-ho tot en nom del Senyor Jesús, donant gràcies a Déu Pare per mitjà d’ell’.
Aquesta preciosa harmonia fa que el cos funcioni per a la glòria de Déu. Cadascú estudiant la Paraula de Déu, ensenyant-nos i...]]>359biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/colossencs-131-qui-es-el-crist--61235485Jesús no va ser tan sols un bon home que va viure fa uns dos mil anys, que ajudava els necessitats i denunciava les injustícies socials, com alguns el descriurien. Si acceptem la figura de Jesús, la qual està científicament provada, l’hem d'acceptar com la Paraula de Déu el presenta. Algú ha dit que si no acceptem que Jesús va morir a la creu i va ressuscitar el tercer dia, com ell mateix afirma, llavors no podem considerar-lo un bon home, perquè seria un mentider enganyador.
La Bíblia presenta Jesucrist com el Messies, un títol que significa l'ungit. Com l'Ungit de Déu, Jesús és la promesa llavor d'Abraham que seria per a benedicció de totes les famílies de la terra. Les escriptures s'hi refereixen també com a Fill de Déu, fill d'Home, el Salvador, el Crist, Emanuel (Déu amb nosaltres), o Logos (el Verb).
Jesucrist és 100% Déu i 100% home. Per això és l'únic que pot ser el Mediador entre Déu i els homes. Quan va viure a la Terra, va tenir les mateixes necessitats que qualsevol ésser humà; l'única diferència és que no va pecar. Encara que no ho arribem a comprendre, Jesús també és completament Déu.
Alguns volen explicar al Crist des d'una perspectiva limitada a la capacitat humana i pequen en negar que Jesús és Déu. A Colossencs 2:9-10* Pau afirma la deïtat de Crist amb aquestes paraules: 'Perquè en ell habita tota la plenitud de la divinitat corporalment, i vosaltres heu arribat a la plenitud en ell, que és el cap de tot principat i tota potestat’.
Les paraules “tota la plenitud de la Divinitat” deixa força clara la naturalesa divina de Déu. Pau descriu la seva Deïtat encara amb més detall a Colossencs 1:15-20*: 'Ell és la imatge del Déu invisible, el primogènit de tota la creació, perquè en ell foren creades totes les coses, les del cel i les de la terra, les visibles i les invisibles, ja siguin trons o sobiranies, principats o potestats; tot fou creat per ell i envers ell; i ell és abans de totes les coses, i totes les coses subsisteixen en ell. Ell és el cap del cos de l’Església; ell n’és l’origen, el primer retornat d’entre els morts, a fi que ell tingui en tot la primacia, perquè Déu va voler que habités en ell tota la plenitud, i per mitjà seu reconciliar amb ell tot l’univers, pacificant amb la sang de la seva creu, per mitjà d’ell, tant les coses que són sobre la terra com les del cel’.
Aquesta descripció no deixa cap dubte. Crist és la imatge mateixa del Déu invisible. És també el creador de totes les coses, al cel i a la terra, i és també el que sustenta la creació. No només ho ha creat tot, sinó que fa que subsisteixin. Crist és a més el cap de l'església, sent Ell l'origen de la salvació i el mitjà pel qual som salvats. En ell habita tota la plenitud, i per això pot ser ell el mediador, havent fet la pau entre Déu i l'home per mitjà de la sang de la seva creu. És per això que ens pot presentar, com diu el verset 22, 'nets i lliures d’acusació’. No que nosaltres siguem perfectes quan rebem el perdó de Crist, sinó que per mitjà de la seva redempció, Ell ens presentarà al dia final sant, sense taca i irreprensibles davant del tron. És obra de Crist, i no nostra.
És una benedicció poder confiar plenament en Déu, ja que el trino Déu, Pare, Fill i Esperit Sant ens ha donat la vida aquí a la Terra i ha proveït la salvació eterna per als seus fills.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/61235485Thu, 16 Jul 2026 05:00:00 +0000David y MaribelFilipencs ens descriu la deïtat de Crist d'una manera espectacular. Si en algun moment has volgut saber o comunicar a algú qui és Jesucrist, la carta als Filipencs t'ho descriu molt bé. Jesús no va ser tan sols un bon home que va viure fa uns dos mil...Jesús no va ser tan sols un bon home que va viure fa uns dos mil anys, que ajudava els necessitats i denunciava les injustícies socials, com alguns el descriurien. Si acceptem la figura de Jesús, la qual està científicament provada, l’hem d'acceptar com la Paraula de Déu el presenta. Algú ha dit que si no acceptem que Jesús va morir a la creu i va ressuscitar el tercer dia, com ell mateix afirma, llavors no podem considerar-lo un bon home, perquè seria un mentider enganyador.
La Bíblia presenta Jesucrist com el Messies, un títol que significa l'ungit. Com l'Ungit de Déu, Jesús és la promesa llavor d'Abraham que seria per a benedicció de totes les famílies de la terra. Les escriptures s'hi refereixen també com a Fill de Déu, fill d'Home, el Salvador, el Crist, Emanuel (Déu amb nosaltres), o Logos (el Verb).
Jesucrist és 100% Déu i 100% home. Per això és l'únic que pot ser el Mediador entre Déu i els homes. Quan va viure a la Terra, va tenir les mateixes necessitats que qualsevol ésser humà; l'única diferència és que no va pecar. Encara que no ho arribem a comprendre, Jesús també és completament Déu.
Alguns volen explicar al Crist des d'una perspectiva limitada a la capacitat humana i pequen en negar que Jesús és Déu. A Colossencs 2:9-10* Pau afirma la deïtat de Crist amb aquestes paraules: 'Perquè en ell habita tota la plenitud de la divinitat corporalment, i vosaltres heu arribat a la plenitud en ell, que és el cap de tot principat i tota potestat’.
Les paraules “tota la plenitud de la Divinitat” deixa força clara la naturalesa divina de Déu. Pau descriu la seva Deïtat encara amb més detall a Colossencs 1:15-20*: 'Ell és la imatge del Déu invisible, el primogènit de tota la creació, perquè en ell foren creades totes les coses, les del cel i les de la terra, les visibles i les invisibles, ja siguin trons o sobiranies, principats o potestats; tot fou creat per ell i envers ell; i ell és abans de totes les coses, i totes les coses subsisteixen en ell. Ell és el cap del cos de l’Església; ell n’és l’origen, el primer retornat d’entre els morts, a fi que ell tingui en tot la primacia, perquè Déu va voler que habités en ell tota la plenitud, i per mitjà seu reconciliar amb ell tot l’univers, pacificant amb la sang de la seva creu, per mitjà d’ell, tant les coses que són sobre la terra com les del cel’.
Aquesta descripció no deixa cap dubte. Crist és la imatge mateixa del Déu invisible. És també el creador de totes les coses, al cel i a la terra, i és també el que sustenta la creació. No només ho ha creat tot, sinó que fa que subsisteixin. Crist és a més el cap de l'església, sent Ell l'origen de la salvació i el mitjà pel qual som salvats. En ell habita tota la plenitud, i per això pot ser ell el mediador, havent fet la pau entre Déu i l'home per mitjà de la sang de la seva creu. És per això que ens pot presentar, com diu el verset 22, 'nets i lliures d’acusació’. No que nosaltres siguem perfectes quan rebem el perdó de Crist, sinó que per mitjà de la seva redempció, Ell ens presentarà al dia final sant, sense taca i irreprensibles davant del tron. És obra de Crist, i no nostra.
És una benedicció poder confiar plenament en Déu, ja que el trino Déu, Pare, Fill i Esperit Sant ens ha donat la vida aquí a la Terra i ha proveït la salvació eterna per als seus fills.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>319biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/colossencs-130-colossencs--61235783Pau no havia estat a Coloses i no coneixia l'església. N'havia sentit, i en les seves pregàries donava gràcies a Déu pels creients allà, per la fe que tenien i per l'amor amb què la demostraven. Al capítol 2 Pau els diu: 'Perquè vull que sapigueu com és de forta la lluita que sostinc per vosaltres i pels de Laodicea, i per tants d’altres que no em coneixen personalment, a fi que els seus cors siguin confortats, units íntimament en l’amor, i enriquits de la plena seguretat que els faci conèixer el misteri de Déu, que és Crist, en qui es troben continguts tots els tresors de la saviesa i de la ciència.'COLOSSENCS 2:1-3*.
La carta als colossencs i la carta als Efesis tenen molt en comú. En totes dues trobem Pau donant gràcies pels germans i pregant per ells perquè poguessin créixer en el coneixement de Déu i així viure una vida digna de l'evangeli.
L'apòstol entenia bé que per viure com Déu vol, primer hem de conèixer bé Déu. Com a la carta als efesis, la primera part presenta la doctrina, o el que anomenaríem la teoria, i la segona part ens mostra l'aplicació d'aquesta doctrina.
Al capítol 1, llegim com el Pare ens va fer aptes per participar de l'herència dels sants en llum; i 'que ens ha deslliurat del poder de les tenebres i ens ha traslladat al Regne del Fill del seu amor, en qui tenim la redempció, la remissió dels pecats.'COLOSSENCS 1:13-14*.
En Crist, estem complets. Hem estat perdonats, el nostre deute anul·lat; i ara la nostra vida i esperança descansen en la plenitud de Crist, i Ell ens completa. A Colossencs 3:4* llegim que 'Quan Crist, que és la vostra vida, es manifesti, llavors també vosaltres sereu manifestats amb ell en glòria’.
Basat en aquesta veritat, Pau els diu: 'Ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist, cerqueu les coses de dalt, on hi ha el Crist assegut a la dreta de Déu.'COLOSSENCS 3:1*.
Aquesta plenitud que tenim en Crist es manifesta en una vida nova, caracteritzada pel fruit de l'Esperit Sant i demostrada en la nostra relació amb els altres, començant pels de casa nostra i estenent-se a aquells amb qui tenim contacte. 
Amb la imatge d'un canvi de roba, l'apòstol ensenya: 'Revestiu-vos, doncs, com a escollits de Déu, sants i estimats, de sentiments tendres, de benignitat, d’humilitat, de serenor, de paciència, suportant-vos els uns als altres i perdonant-vos mútuament, si algú té queixa contra un altre; i com el Senyor us perdonà, així també vosaltres. I, com a culminació de tot això, cenyiu-vos d’amor, que és el vincle de la perfecció. I la pau de Crist regeixi els vostres sentiments, ja que precisament heu estat cridats per a formar un sol cos; i estigueu-ne agraïts. 'COLOSSENCS 3:12-15*.
Déu, el qual ens ha ofert el seu perdó, pau i amor, és el que ens capacita per estimar el nostre proïsme. Gràcies a Déu per estimar-nos i completar-nos en Crist.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/61235783Wed, 15 Jul 2026 05:00:00 +0000David y MaribelPau va escriure la carta a l'església de Coloses des de presó. Epafràs, pastor de l'església, havia compartit amb Pau el que el Senyor estava fent entre els colossencs. L'església creixia malgrat la pressió que els creients rebien de judaïtzants i de...Pau no havia estat a Coloses i no coneixia l'església. N'havia sentit, i en les seves pregàries donava gràcies a Déu pels creients allà, per la fe que tenien i per l'amor amb què la demostraven. Al capítol 2 Pau els diu: 'Perquè vull que sapigueu com és de forta la lluita que sostinc per vosaltres i pels de Laodicea, i per tants d’altres que no em coneixen personalment, a fi que els seus cors siguin confortats, units íntimament en l’amor, i enriquits de la plena seguretat que els faci conèixer el misteri de Déu, que és Crist, en qui es troben continguts tots els tresors de la saviesa i de la ciència.'COLOSSENCS 2:1-3*.
La carta als colossencs i la carta als Efesis tenen molt en comú. En totes dues trobem Pau donant gràcies pels germans i pregant per ells perquè poguessin créixer en el coneixement de Déu i així viure una vida digna de l'evangeli.
L'apòstol entenia bé que per viure com Déu vol, primer hem de conèixer bé Déu. Com a la carta als efesis, la primera part presenta la doctrina, o el que anomenaríem la teoria, i la segona part ens mostra l'aplicació d'aquesta doctrina.
Al capítol 1, llegim com el Pare ens va fer aptes per participar de l'herència dels sants en llum; i 'que ens ha deslliurat del poder de les tenebres i ens ha traslladat al Regne del Fill del seu amor, en qui tenim la redempció, la remissió dels pecats.'COLOSSENCS 1:13-14*.
En Crist, estem complets. Hem estat perdonats, el nostre deute anul·lat; i ara la nostra vida i esperança descansen en la plenitud de Crist, i Ell ens completa. A Colossencs 3:4* llegim que 'Quan Crist, que és la vostra vida, es manifesti, llavors també vosaltres sereu manifestats amb ell en glòria’.
Basat en aquesta veritat, Pau els diu: 'Ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist, cerqueu les coses de dalt, on hi ha el Crist assegut a la dreta de Déu.'COLOSSENCS 3:1*.
Aquesta plenitud que tenim en Crist es manifesta en una vida nova, caracteritzada pel fruit de l'Esperit Sant i demostrada en la nostra relació amb els altres, començant pels de casa nostra i estenent-se a aquells amb qui tenim contacte. 
Amb la imatge d'un canvi de roba, l'apòstol ensenya: 'Revestiu-vos, doncs, com a escollits de Déu, sants i estimats, de sentiments tendres, de benignitat, d’humilitat, de serenor, de paciència, suportant-vos els uns als altres i perdonant-vos mútuament, si algú té queixa contra un altre; i com el Senyor us perdonà, així també vosaltres. I, com a culminació de tot això, cenyiu-vos d’amor, que és el vincle de la perfecció. I la pau de Crist regeixi els vostres sentiments, ja que precisament heu estat cridats per a formar un sol cos; i estigueu-ne agraïts. 'COLOSSENCS 3:12-15*.
Déu, el qual ens ha ofert el seu perdó, pau i amor, és el que ens capacita per estimar el nostre proïsme. Gràcies a Déu per estimar-nos i completar-nos en Crist.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>313biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/filipencs-129-una-vida-de-goig--60670460Pau dona al capítol 4 pautes per poder gaudir del dia a dia, sense afany, sense dissensions ni baralles. La vida del cristià s'hauria de caracteritzar per una actitud de gratitud i de confiança. Diu Pau als versets 6-7*: 'no us inquieteu per res, ans en qualsevol ocasió acudiu a l’oració i a la súplica, presentant a Déu les vostres peticions amb accions de gràcies. I la pau de Déu, que supera tot enteniment, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Crist Jesús’.
No t'agradaria que la teva vida fos com Pau la descriu en aquests versets? Crec que el desig de pau és comú a l'ésser humà. I Déu ens ofereix la seva pau, que supera tot enteniment. És impossible arribar a comprendre la pau que Déu dona, perquè la dona fins i tot quan al nostre voltant no hi ha assossec. És un misteri, però el cristià que confia en Déu, en els moments més turbulents, pot gaudir d'un sentiment de pau interior que no és possible explicar.
Això es fa possible quan Déu guarda el nostre cor i la nostra ment, com diu el text. Una ment controlada per l'Esperit de Déu és capaç de meditar en la grandesa del Senyor quan tot al seu voltant trontolla. Per això l'apòstol exhorta els creients de Filips a portar les preocupacions al Senyor en pregària, i al verset 8 a deixar que sigui Déu mateix qui guardi els nostres pensaments: 'En resum, germans, tot allò que sigui autèntic, respectable, just, net, estimable, de bon nom, qualsevol virtut, tot el que és digne d’elogi: en això poseu-hi el vostre interès’.
Quan els nostres pensaments són com diu el text, podem ser conscients que estem sintonitzats amb Déu. I quan ens sortim de la freqüència de Déu, els nostres pensaments acaben desviant-se cap a allò que no és cert, preocupant-nos per coses que no són reals i imaginant situacions que ens treuen la pau. Acabem perdent el temps pensant en coses deshonestes que algú ens ha fet o encara pitjor, que nosaltres podríem fer. Ens permetem pensar en aquells que tenen mala fama, encara que pensar-hi ens posa de mal humor. Deixem que la nostra ment doni voltes sobre coses que no tenen cap virtut, i acabem criticant en lloc de donar gràcies. Quan donem lloc als nostres propis pensaments, en lloc de pau, patim ansietat, por, i desànim.
En comptes d'això, prenguem el repte que Déu ens ofereix. Si deixem que Déu prengui el comandament de la nostra ment podrem gaudir de la pau de Déu i dels bons pensaments que Ell vol produir en nosaltres. Pau havia après a tenir pau i goig en qualsevol situació. Diu als versets 12 i 13*: 'i sé viure amb estretor, i també sé viure en l’abundor. En qualsevol situació i en qualsevol lloc, estic avesat a anar tip i a passar fam, a tenir de sobres i a fer curt. Tot ho puc en aquell qui em dóna forces’.
Així com Pau vivia, podem viure nosaltres. En fer això, no només podrem gaudir de pau i veure la vida de manera més positiva, sinó que serem sal i llum enmig d'aquells que no han experimentat la pau de Déu.
Pau acaba la carta donant gràcies a Déu per totes les seves bondats, desitjant que la gràcia de Déu sigui abundant a la vida de cada cristià, i afirmant a Filipencs 4:19* que Déu sempre cuida els seus. Descansem segurs en aquesta promesa:'El meu Déu, per la seva part, cobrirà totes les vostres necessitats segons la seva esplendidesa, gloriosament en Crist Jesús’.
A ell sigui la glòria

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/60670460Tue, 14 Jul 2026 05:30:00 +0000David y MaribelLa carta als Filipencs presenta una vida joiosa, fonamentada en Crist, i desenvolupada en pregària contínua i compromís ferm. Pau dona al capítol 4 pautes per poder gaudir del dia a dia, sense afany, sense dissensions ni baralles. La vida del cristià...Pau dona al capítol 4 pautes per poder gaudir del dia a dia, sense afany, sense dissensions ni baralles. La vida del cristià s'hauria de caracteritzar per una actitud de gratitud i de confiança. Diu Pau als versets 6-7*: 'no us inquieteu per res, ans en qualsevol ocasió acudiu a l’oració i a la súplica, presentant a Déu les vostres peticions amb accions de gràcies. I la pau de Déu, que supera tot enteniment, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Crist Jesús’.
No t'agradaria que la teva vida fos com Pau la descriu en aquests versets? Crec que el desig de pau és comú a l'ésser humà. I Déu ens ofereix la seva pau, que supera tot enteniment. És impossible arribar a comprendre la pau que Déu dona, perquè la dona fins i tot quan al nostre voltant no hi ha assossec. És un misteri, però el cristià que confia en Déu, en els moments més turbulents, pot gaudir d'un sentiment de pau interior que no és possible explicar.
Això es fa possible quan Déu guarda el nostre cor i la nostra ment, com diu el text. Una ment controlada per l'Esperit de Déu és capaç de meditar en la grandesa del Senyor quan tot al seu voltant trontolla. Per això l'apòstol exhorta els creients de Filips a portar les preocupacions al Senyor en pregària, i al verset 8 a deixar que sigui Déu mateix qui guardi els nostres pensaments: 'En resum, germans, tot allò que sigui autèntic, respectable, just, net, estimable, de bon nom, qualsevol virtut, tot el que és digne d’elogi: en això poseu-hi el vostre interès’.
Quan els nostres pensaments són com diu el text, podem ser conscients que estem sintonitzats amb Déu. I quan ens sortim de la freqüència de Déu, els nostres pensaments acaben desviant-se cap a allò que no és cert, preocupant-nos per coses que no són reals i imaginant situacions que ens treuen la pau. Acabem perdent el temps pensant en coses deshonestes que algú ens ha fet o encara pitjor, que nosaltres podríem fer. Ens permetem pensar en aquells que tenen mala fama, encara que pensar-hi ens posa de mal humor. Deixem que la nostra ment doni voltes sobre coses que no tenen cap virtut, i acabem criticant en lloc de donar gràcies. Quan donem lloc als nostres propis pensaments, en lloc de pau, patim ansietat, por, i desànim.
En comptes d'això, prenguem el repte que Déu ens ofereix. Si deixem que Déu prengui el comandament de la nostra ment podrem gaudir de la pau de Déu i dels bons pensaments que Ell vol produir en nosaltres. Pau havia après a tenir pau i goig en qualsevol situació. Diu als versets 12 i 13*: 'i sé viure amb estretor, i també sé viure en l’abundor. En qualsevol situació i en qualsevol lloc, estic avesat a anar tip i a passar fam, a tenir de sobres i a fer curt. Tot ho puc en aquell qui em dóna forces’.
Així com Pau vivia, podem viure nosaltres. En fer això, no només podrem gaudir de pau i veure la vida de manera més positiva, sinó que serem sal i llum enmig d'aquells que no han experimentat la pau de Déu.
Pau acaba la carta donant gràcies a Déu per totes les seves bondats, desitjant que la gràcia de Déu sigui abundant a la vida de cada cristià, i afirmant a Filipencs 4:19* que Déu sempre cuida els seus. Descansem segurs en aquesta promesa:'El meu Déu, per la seva part, cobrirà totes les vostres necessitats segons la seva esplendidesa, gloriosament en Crist Jesús’.
A ell sigui la glòria

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>316biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/filipencs-128-enemics-de-la-creu--60660456Però què diu la bíblia pel que fa a això? Qui són els enemics de la creu? Filipencs 3:18-21* adverteix: 'Perquè en corren molts, com ja us he dit força vegades, i ara us ho repeteixo amb llàgrimes als ulls, que no volen saber res de la creu de Crist, i la seva fi és la perdició. Situen el seu déu en el ventre i l’honra en les vergonyes íntimes, perquè tenen mentalitat terrenal. Nosaltres, en canvi, som ciutadans del cel, d’on també esperem com a Salvador el Senyor Jesucrist; ell transformarà la baixesa del nostre cos configurant-lo al seu cos glorificat, amb aquella energia que li permetrà fins de sotmetre tot l’univers a si mateix.'
Pau presenta un contrast entre els enemics de la creu i els seguidors de Crist, i no sembla deixar marge per a aquells que no són ni l’un ni l'altre. Aquest contrast ja ho ha fet abans, quan parlava de les obres de la carn i de les obres de l'Esperit. També ha parlat del terrenal i del celestial a 1 Corintis 15, i parlarà també als Colossencs del cos terrenal i l'espiritual. Jaume també contrasta la saviesa terrenal amb la celestial, no donant lloc a cap altre tipus de saviesa.
Seguint aquesta dicotomia hem de concloure que aquells que no tenen la ciutadania al cel, que no viuen esperant el Salvador, es troben en aquest primer grup que Pau descriu com a enemics de la creu. Sé que hi ha persones que són amics del cristianisme, perquè reconeixen que amb la filosofia cristiana el món funciona més ordenadament. Però Pau descriu els enemics de la creu com aquells que adoren el ventre, i la glòria dels quals és la seva vergonya. Està descrivint els qui només pensen a satisfer els desitjos del cos, vivint per menjar i beure, i per gaudir fins i tot d'aquells plaers que Déu considera vergonyosos. Són aquelles persones que només pensen en el que és terrenal, i no tenen temps per pensar en les coses celestials. No volen perdre ni un minut del seu temps aquí a la Terra per considerar l'estat de la seva ànima ni el que els espera després de la mort. Només tenen temps per a les coses d’aquesta terra. A aquests els anomena l'apòstol enemics de la creu, i ens diu que el seu destí final és la perdició. Ells no rebran la crida de Déu en Crist Jesús al final de la carrera de la vida. Hauran corregut, però cap a la perdició.
En lloc de viure per a Crist, hauran viscut per a ells mateixos, i l'arribada a la meta serà trista, perquè tot pel que han viscut es quedarà a aquest costat, i l'únic que trobaran a l'arribada serà perdició, lluny de la presència de Crist.
No voldria sonar pessimista ni catastròfica, però voldria comunicar aquest sentiment d'urgència que he sentit en llegir el text a Filipencs 3. Pau volia protegir aquests cristians dels enemics de la creu, però moltes vegades nosaltres mateixos podem mostrar característiques que ens identificarien amb aquests. Si diem com  Pau “Perquè Crist és la raó de la meva vida”, no podem viure el dia a dia pensant en les coses materials només, el que menjarem, allò que farem, el que aconseguirem. Si de veritat vivim en Crist, la resta ha d'ocupar menys importància a les nostres vides. Jo hauria de tenir cura de la meva ànima més, i no donar tanta importància a les coses terrenals. M'hauria de preparar per reaccionar millor a les decepcions diàries, i hauria de passar més temps amb Déu, i no esperar arribar a la glòria. 
Al final de la cursa m'espera el Salvador, però puc córrer de la seva mà. No vull que se'm confongui amb un enemic de la creu.

*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/60660456Mon, 13 Jul 2026 05:00:00 +0000David y MaribelEncara que molts no busquen Déu, crec que podríem dir que la majoria de les persones no es considerarien a si mateixos com a enemics de la creu. Aquesta terminologia sona molt forta. Es podria aplicar a aquells que persegueixen els cristians per...Però què diu la bíblia pel que fa a això? Qui són els enemics de la creu? Filipencs 3:18-21* adverteix: 'Perquè en corren molts, com ja us he dit força vegades, i ara us ho repeteixo amb llàgrimes als ulls, que no volen saber res de la creu de Crist, i la seva fi és la perdició. Situen el seu déu en el ventre i l’honra en les vergonyes íntimes, perquè tenen mentalitat terrenal. Nosaltres, en canvi, som ciutadans del cel, d’on també esperem com a Salvador el Senyor Jesucrist; ell transformarà la baixesa del nostre cos configurant-lo al seu cos glorificat, amb aquella energia que li permetrà fins de sotmetre tot l’univers a si mateix.'
Pau presenta un contrast entre els enemics de la creu i els seguidors de Crist, i no sembla deixar marge per a aquells que no són ni l’un ni l'altre. Aquest contrast ja ho ha fet abans, quan parlava de les obres de la carn i de les obres de l'Esperit. També ha parlat del terrenal i del celestial a 1 Corintis 15, i parlarà també als Colossencs del cos terrenal i l'espiritual. Jaume també contrasta la saviesa terrenal amb la celestial, no donant lloc a cap altre tipus de saviesa.
Seguint aquesta dicotomia hem de concloure que aquells que no tenen la ciutadania al cel, que no viuen esperant el Salvador, es troben en aquest primer grup que Pau descriu com a enemics de la creu. Sé que hi ha persones que són amics del cristianisme, perquè reconeixen que amb la filosofia cristiana el món funciona més ordenadament. Però Pau descriu els enemics de la creu com aquells que adoren el ventre, i la glòria dels quals és la seva vergonya. Està descrivint els qui només pensen a satisfer els desitjos del cos, vivint per menjar i beure, i per gaudir fins i tot d'aquells plaers que Déu considera vergonyosos. Són aquelles persones que només pensen en el que és terrenal, i no tenen temps per pensar en les coses celestials. No volen perdre ni un minut del seu temps aquí a la Terra per considerar l'estat de la seva ànima ni el que els espera després de la mort. Només tenen temps per a les coses d’aquesta terra. A aquests els anomena l'apòstol enemics de la creu, i ens diu que el seu destí final és la perdició. Ells no rebran la crida de Déu en Crist Jesús al final de la carrera de la vida. Hauran corregut, però cap a la perdició.
En lloc de viure per a Crist, hauran viscut per a ells mateixos, i l'arribada a la meta serà trista, perquè tot pel que han viscut es quedarà a aquest costat, i l'únic que trobaran a l'arribada serà perdició, lluny de la presència de Crist.
No voldria sonar pessimista ni catastròfica, però voldria comunicar aquest sentiment d'urgència que he sentit en llegir el text a Filipencs 3. Pau volia protegir aquests cristians dels enemics de la creu, però moltes vegades nosaltres mateixos podem mostrar característiques que ens identificarien amb aquests. Si diem com  Pau “Perquè Crist és la raó de la meva vida”, no podem viure el dia a dia pensant en les coses materials només, el que menjarem, allò que farem, el que aconseguirem. Si de veritat vivim en Crist, la resta ha d'ocupar menys importància a les nostres vides. Jo hauria de tenir cura de la meva ànima més, i no donar tanta importància a les coses terrenals. M'hauria de preparar per reaccionar millor a les decepcions diàries, i hauria de passar més temps amb Déu, i no esperar arribar a la glòria. 
Al final de la cursa m'espera el Salvador, però puc córrer de la seva mà. No vull que se'm confongui amb un enemic de la creu.

*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>326biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/filipencs-127-cap-a-la-meta--60649268Filipencs 2:16 *diu que ens cal córrer 'mantenint enlaire la Paraula de Vida, honorant-me a mi de cara al dia de Crist, perquè no hauré fracassat en la meva carrera ni haurà estat inútil el meu esforç’. Tot l'esforç que la carrera comporta no hauria de ser inútil, i per això hem d'entendre bé la paraula de vida que Déu ens ha donat.
A Filipencs 3:12-14*, Pau, parlant de com córrer la carrera cristiana per arribar a assolir el premi, ens diu: 'No dic que ja hagi assolit el premi o que ja hagi arribat al terme, però segueixo corrent a veure si el puc abastar, ja que Crist Jesús m’ha abastat a mi. Germans, no és que jo pensi haver-lo aconseguit personalment, encara; el meu interès se centra a oblidar-me de tot el que he deixat enrere i llençar-me de dret cap endavant, a córrer cap a la meta, per tal de recollir el premi de l’alta vocació de Déu en Crist Jesús’.
Aquí veiem definida la meta del cristià: és “el premi de l’alta vocació de Déu en Crist Jesús” el qual és suprem, la crida més alta. Això descriu el moment de la glorificació, quan en el judici final el Senyor cridi el nostre nom i ens doni pas a la vida eterna amb Crist. Aquesta és la meta de cada persona que a través de la història ha confiat en l'obra redemptora de Crist a la creu. Quan allà es passi llista, tot aquell que ha iniciat la carrera de la fe en Crist haurà seguit a la cursa gràcies al do del Salvador i arribarà a la meta esperada. Pau adverteix a aquells que no senten que són a la carrera, dient-los: 'Tots, doncs, els qui som madurs, tinguem aquests sentiments; i, si en algun punt penseu altrament, Déu també farà que ho entengueu. 'FILIPENCS 3:15*.
Demana-li a Déu que et mostri si ets o no a la carrera, i inscriu-te per fe en Crist, perquè el premi t'espera a la meta, i podràs gaudir de la perfecta comunió en Crist.
És per aquest suprem premi que ens espera que l'apòstol pot dir al 1:21* 'Perquè Crist és la raó de la meva vida, i la mort, per tant, em resulta un guany’.
Pau vivia la seva vida per a Crist, per la qual cosa sense importar les circumstàncies, la vivia joiós i amb ganes, i sabia que si moria, assoliria la meta per la qual vivia, que era Crist mateix. Quan vivim per a qualsevol cosa en aquesta vida, sigui fama, diners o diversió, en el moment de la mort ho perdem, perquè res no podem portar amb nosaltres a la tomba. Però quan vivim per al Crist, la mort és l'obtenció plena d'allò per què hem viscut.
Per aquest motiu Pau proclama sense titubejar al capítol 3:7-9* 'Però, tot el que per a mi era un guany ho he considerat una pèrdua per causa de Crist. Més encara, totes les coses les considero una pèrdua al costat de l’eminent coneixement de Jesucrist, el meu Senyor. Per ell ho he donat tot per perdut, i ho tinc com a deixalles a canvi de guanyar el Crist i unir-me a ell, no pas per la meva justícia adquirida per la Llei, sinó en virtut de la fe en Crist, la justícia que Déu concedeix basada en la fe’.
Al capítol quatre, Pau anima els filipencs a romandre units, ferms en el Senyor, i joiosos, perquè el Senyor és a prop. 
Mantinguem la vista a la meta, al premi que Crist ja ha guanyat per nosaltres. Prosseguim amb confiança, perquè a l'arribada el nostre Salvador està esperant amb els braços oberts, i pel camí, el seu Esperit ens sosté i ens guia. Sens dubte, no tenim res a témer, perquè vivint per al Senyor, tot és un guany.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/60649268Fri, 10 Jul 2026 05:00:00 +0000David y MaribelL'apòstol Pau a la carta als Filipencs utilitza una imatge d'una carrera per explicar la vida cristiana. Quan un comença una carrera, té clar on és la meta. Corre en direcció a aquesta meta, i intenta no fer res que li faci difícil córrer amb...Filipencs 2:16 *diu que ens cal córrer 'mantenint enlaire la Paraula de Vida, honorant-me a mi de cara al dia de Crist, perquè no hauré fracassat en la meva carrera ni haurà estat inútil el meu esforç’. Tot l'esforç que la carrera comporta no hauria de ser inútil, i per això hem d'entendre bé la paraula de vida que Déu ens ha donat.
A Filipencs 3:12-14*, Pau, parlant de com córrer la carrera cristiana per arribar a assolir el premi, ens diu: 'No dic que ja hagi assolit el premi o que ja hagi arribat al terme, però segueixo corrent a veure si el puc abastar, ja que Crist Jesús m’ha abastat a mi. Germans, no és que jo pensi haver-lo aconseguit personalment, encara; el meu interès se centra a oblidar-me de tot el que he deixat enrere i llençar-me de dret cap endavant, a córrer cap a la meta, per tal de recollir el premi de l’alta vocació de Déu en Crist Jesús’.
Aquí veiem definida la meta del cristià: és “el premi de l’alta vocació de Déu en Crist Jesús” el qual és suprem, la crida més alta. Això descriu el moment de la glorificació, quan en el judici final el Senyor cridi el nostre nom i ens doni pas a la vida eterna amb Crist. Aquesta és la meta de cada persona que a través de la història ha confiat en l'obra redemptora de Crist a la creu. Quan allà es passi llista, tot aquell que ha iniciat la carrera de la fe en Crist haurà seguit a la cursa gràcies al do del Salvador i arribarà a la meta esperada. Pau adverteix a aquells que no senten que són a la carrera, dient-los: 'Tots, doncs, els qui som madurs, tinguem aquests sentiments; i, si en algun punt penseu altrament, Déu també farà que ho entengueu. 'FILIPENCS 3:15*.
Demana-li a Déu que et mostri si ets o no a la carrera, i inscriu-te per fe en Crist, perquè el premi t'espera a la meta, i podràs gaudir de la perfecta comunió en Crist.
És per aquest suprem premi que ens espera que l'apòstol pot dir al 1:21* 'Perquè Crist és la raó de la meva vida, i la mort, per tant, em resulta un guany’.
Pau vivia la seva vida per a Crist, per la qual cosa sense importar les circumstàncies, la vivia joiós i amb ganes, i sabia que si moria, assoliria la meta per la qual vivia, que era Crist mateix. Quan vivim per a qualsevol cosa en aquesta vida, sigui fama, diners o diversió, en el moment de la mort ho perdem, perquè res no podem portar amb nosaltres a la tomba. Però quan vivim per al Crist, la mort és l'obtenció plena d'allò per què hem viscut.
Per aquest motiu Pau proclama sense titubejar al capítol 3:7-9* 'Però, tot el que per a mi era un guany ho he considerat una pèrdua per causa de Crist. Més encara, totes les coses les considero una pèrdua al costat de l’eminent coneixement de Jesucrist, el meu Senyor. Per ell ho he donat tot per perdut, i ho tinc com a deixalles a canvi de guanyar el Crist i unir-me a ell, no pas per la meva justícia adquirida per la Llei, sinó en virtut de la fe en Crist, la justícia que Déu concedeix basada en la fe’.
Al capítol quatre, Pau anima els filipencs a romandre units, ferms en el Senyor, i joiosos, perquè el Senyor és a prop. 
Mantinguem la vista a la meta, al premi que Crist ja ha guanyat per nosaltres. Prosseguim amb confiança, perquè a l'arribada el nostre Salvador està esperant amb els braços oberts, i pel camí,...]]>362biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/filipencs-126-unanimes-en-crist--60639584Pau estableix el seu argument de la manera següent en els versets 1 i 2: 'Ara, doncs, si té alguna força una amonestació en Crist, si hi ha algun estímul en l’amor mutu, si existeix alguna comunicació espiritual, si sentiu algun afecte entranyable i compassiu, ompliu-me de goig mantenint la concòrdia, tenint-vos un amor recíproc, unànimes, en harmonia. 'FILIPENCS 2:1-2*
Això ho podríem dir en altres paraules, ja que les seves premisses són correctes:
Com que hi ha consolació en Crist, pel fet que tenim consol en el seu amor,  gaudim de la comunió de l'Esperit, del seu afecte entranyable i de tota misericòrdia, podem tenir un mateix esperit, sentir el mateix i tenir el mateix amor. Podem viure unànimes en Crist gràcies a l'evangeli. Per tant, els versets següents es fan possible. Pau ens repta a viure d'acord amb aquestes premisses, dient: 'No feu res per rivalitat ni per presumpció. Més aviat sigueu humils i considereu els altres superiors a vosaltres mateixos. Que ningú no miri solament pels propis interessos, sinó que cadascú també miri pels dels altres. 'FILIPENCS 2:3-4*.
Quan vivim d'acord amb l'exemple de Jesucrist, no busquem la nostra glòria, sinó que donem de nosaltres mateixos pel bé dels qui ens envolten. I el text ens exhorta amb aquestes paraules: 'Tingueu entre vosaltres els mateixos sentiments que tingué Crist Jesús: Ell, tot i que era de condició divina, no va considerar la seva igualtat amb Déu com un dret irrenunciable, sinó que ell mateix es va fer no res i prengué la condició d’esclau. Un cop fet semblant als homes, i externament trobat com humà, s’humilià ell mateix i es féu obedient fins acceptar la mort, però una mort de creu. 'FILIPENCS 2:5-8*.
L'essència de l'evangeli és que Crist, sent Déu mateix, va baixar a si mateix al nostre nivell, per donar-nos el regal de la salvació. Això li va costar la vida, patint una mort no sols dolorosa, sinó també humiliant; i tot per la nostra redempció. Però Déu no el va deixar humiliat, sinó que 'Per aquest motiu, precisament, Déu l’exalçà eminentment i li donà el Nom que està per damunt de tot altre nom, perquè en el Nom de Jesús tots els éssers del cel, la terra i l’abisme dobleguin els genolls, i tots els llavis proclamin que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare. 'FILIPENCS 2:9-11*.
El nostre Salvador és vencedor, i mitjançant Ell podrem gaudir de la victòria eterna sobre el mal. 
Per la Seva obra a la creu podem viure una vida que dona glòria al Seu nom, unànimes, en amor, i amb goig; Feu-ho tot sense rondinar ni discutir (2:14), 'mantenint enlaire la Paraula de Vida (2:16).
Molts han seguit l'exemple de Crist, donant del que és seu per al bé d'altres, servint els qui necessiten ajuda, parant atenció a aquells que necessiten un amic. Fent això els uns amb els altres, complim el consell de l'apòstol, gaudint-nos en el Senyor, joiosos els uns amb els altres, per a glòria de Déu Pare.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/60639584Thu, 09 Jul 2026 05:01:00 +0000David y MaribelSi haguéssim d'escollir un passatge com a nucli del llibre de Filipencs, seria el text del capítol 2 on l'apòstol presenta el caràcter i l'obra de Crist a favor nostre.  Pau estableix el seu argument de la manera següent en els versets 1 i 2: 'Ara,...Pau estableix el seu argument de la manera següent en els versets 1 i 2: 'Ara, doncs, si té alguna força una amonestació en Crist, si hi ha algun estímul en l’amor mutu, si existeix alguna comunicació espiritual, si sentiu algun afecte entranyable i compassiu, ompliu-me de goig mantenint la concòrdia, tenint-vos un amor recíproc, unànimes, en harmonia. 'FILIPENCS 2:1-2*
Això ho podríem dir en altres paraules, ja que les seves premisses són correctes:
Com que hi ha consolació en Crist, pel fet que tenim consol en el seu amor,  gaudim de la comunió de l'Esperit, del seu afecte entranyable i de tota misericòrdia, podem tenir un mateix esperit, sentir el mateix i tenir el mateix amor. Podem viure unànimes en Crist gràcies a l'evangeli. Per tant, els versets següents es fan possible. Pau ens repta a viure d'acord amb aquestes premisses, dient: 'No feu res per rivalitat ni per presumpció. Més aviat sigueu humils i considereu els altres superiors a vosaltres mateixos. Que ningú no miri solament pels propis interessos, sinó que cadascú també miri pels dels altres. 'FILIPENCS 2:3-4*.
Quan vivim d'acord amb l'exemple de Jesucrist, no busquem la nostra glòria, sinó que donem de nosaltres mateixos pel bé dels qui ens envolten. I el text ens exhorta amb aquestes paraules: 'Tingueu entre vosaltres els mateixos sentiments que tingué Crist Jesús: Ell, tot i que era de condició divina, no va considerar la seva igualtat amb Déu com un dret irrenunciable, sinó que ell mateix es va fer no res i prengué la condició d’esclau. Un cop fet semblant als homes, i externament trobat com humà, s’humilià ell mateix i es féu obedient fins acceptar la mort, però una mort de creu. 'FILIPENCS 2:5-8*.
L'essència de l'evangeli és que Crist, sent Déu mateix, va baixar a si mateix al nostre nivell, per donar-nos el regal de la salvació. Això li va costar la vida, patint una mort no sols dolorosa, sinó també humiliant; i tot per la nostra redempció. Però Déu no el va deixar humiliat, sinó que 'Per aquest motiu, precisament, Déu l’exalçà eminentment i li donà el Nom que està per damunt de tot altre nom, perquè en el Nom de Jesús tots els éssers del cel, la terra i l’abisme dobleguin els genolls, i tots els llavis proclamin que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare. 'FILIPENCS 2:9-11*.
El nostre Salvador és vencedor, i mitjançant Ell podrem gaudir de la victòria eterna sobre el mal. 
Per la Seva obra a la creu podem viure una vida que dona glòria al Seu nom, unànimes, en amor, i amb goig; Feu-ho tot sense rondinar ni discutir (2:14), 'mantenint enlaire la Paraula de Vida (2:16).
Molts han seguit l'exemple de Crist, donant del que és seu per al bé d'altres, servint els qui necessiten ajuda, parant atenció a aquells que necessiten un amic. Fent això els uns amb els altres, complim el consell de l'apòstol, gaudint-nos en el Senyor, joiosos els uns amb els altres, per a glòria de Déu Pare.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>280biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/filipencs-125-filipencs--60629797A la carta als Filipencs trobem Pau escrivint des de presó i pregant pels filipencs de la mateixa manera que havia pregat pels creients d'Efes i de la zona. L'apòstol donava gràcies per ells, perquè havien arribat a compartir la gràcia de Déu a través de l'evangeli, confiant que Déu, que hi havia començat l'obra donant-los la salvació, la continuaria fins a la perfecció en el moment de la glorificació. Pau, sentia que aquests cristians compartien amb ell la gràcia de Déu sense importar on es trobés cadascú. Pau estava en aquell moment a la presó per predicar l'evangeli, però sentia goig en meditar en totes les benediccions de l'evangeli, incloent-hi la companyia espiritual dels altres i la seguretat d'una herència en Crist.
L'església de Filips estaria formada per persones que havien sortit del paganisme i havien arribat a conèixer Crist, per la qual cosa no trobem comentaris sobre jueus i gentils, serien majoritàriament gentils. Pau escriu als filipencs una carta força personal, tocant temes pràctics de la vida cristiana.
Pau agraeix als filipencs que l'hagin sostingut amb les pregàries i els regals d'amor. La seva petició pels filipencs la veiem als versets 8-11*: 'I això demano en la meva oració: que el vostre amor s’enriqueixi encara més i més en ple coneixement i en el sentit de les coses,'
Pau pregava perquè aquests cristians poguessin viure una vida sincera i sense retrets fins al dia que estiguessin en la presència de Crist, que poguessin tenir a les seves vides  els fruits de justícia per mitjà de Jesucrist, i així donessin glòria i lloança a Déu diariament. A l'últim capítol de la carta, Pau una vegada més agraeix als filipencs per l'afecte que li havien mostrat, recordant-los al verset 19*, el conegut principi que Déu té cura dels seus fills, per la qual cosa podem donar lliurement de tot allò que Déu ens dona, perquè: 'El meu Déu, per la seva part, cobrirà totes les vostres necessitats segons la seva esplendidesa, gloriosament en Crist Jesús.'
Aquesta veritat ens permet estar joiosos sense importar la situació, confiant que Déu cuida els seus. No sempre entenem per què Déu permet que els seus fills siguin perseguits per aquells que persegueixen l'evangeli de Crist. Entenem que quan això passa, estem participant dels patiments, com comenta a Filipencs 1:19 i 3:10. Pau entenia que Déu podia fer que fins i tot en la persecució, el nom de Déu pogués ser proclamat i glorificat, i això ho considerava un honor.
Al segon capítol de Filipencs, Pau presenta el cor del llibre en mostrar el caràcter i l'obra de Crist. Amb Crist com a exemple, l'apòstol ens mostra centelleigs del que és una vida digna de l'evangeli de Crist. El contingut del llibre està directament connectat al nucli, que és la persona de Jesucrist. Aquells que hem tastat la gràcia i l'amor de Déu podem viure una vida de goig i confiança, intercedint en pregària els uns pels altres i recolzant-nos en la fe fins al dia de Jesucrist.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/60629797Wed, 08 Jul 2026 05:05:00 +0000David y MaribelFilips, ciutat que rep el seu nom del rei Filip II, pare d'Alexandre el Gran, va arribar a ser una colònia de l'imperi romà. Situada a la regió de Macedònia, Filips era una ciutat de gran importància els dies de l'apòstol, i va ser en aquesta ciutat...A la carta als Filipencs trobem Pau escrivint des de presó i pregant pels filipencs de la mateixa manera que havia pregat pels creients d'Efes i de la zona. L'apòstol donava gràcies per ells, perquè havien arribat a compartir la gràcia de Déu a través de l'evangeli, confiant que Déu, que hi havia començat l'obra donant-los la salvació, la continuaria fins a la perfecció en el moment de la glorificació. Pau, sentia que aquests cristians compartien amb ell la gràcia de Déu sense importar on es trobés cadascú. Pau estava en aquell moment a la presó per predicar l'evangeli, però sentia goig en meditar en totes les benediccions de l'evangeli, incloent-hi la companyia espiritual dels altres i la seguretat d'una herència en Crist.
L'església de Filips estaria formada per persones que havien sortit del paganisme i havien arribat a conèixer Crist, per la qual cosa no trobem comentaris sobre jueus i gentils, serien majoritàriament gentils. Pau escriu als filipencs una carta força personal, tocant temes pràctics de la vida cristiana.
Pau agraeix als filipencs que l'hagin sostingut amb les pregàries i els regals d'amor. La seva petició pels filipencs la veiem als versets 8-11*: 'I això demano en la meva oració: que el vostre amor s’enriqueixi encara més i més en ple coneixement i en el sentit de les coses,'
Pau pregava perquè aquests cristians poguessin viure una vida sincera i sense retrets fins al dia que estiguessin en la presència de Crist, que poguessin tenir a les seves vides  els fruits de justícia per mitjà de Jesucrist, i així donessin glòria i lloança a Déu diariament. A l'últim capítol de la carta, Pau una vegada més agraeix als filipencs per l'afecte que li havien mostrat, recordant-los al verset 19*, el conegut principi que Déu té cura dels seus fills, per la qual cosa podem donar lliurement de tot allò que Déu ens dona, perquè: 'El meu Déu, per la seva part, cobrirà totes les vostres necessitats segons la seva esplendidesa, gloriosament en Crist Jesús.'
Aquesta veritat ens permet estar joiosos sense importar la situació, confiant que Déu cuida els seus. No sempre entenem per què Déu permet que els seus fills siguin perseguits per aquells que persegueixen l'evangeli de Crist. Entenem que quan això passa, estem participant dels patiments, com comenta a Filipencs 1:19 i 3:10. Pau entenia que Déu podia fer que fins i tot en la persecució, el nom de Déu pogués ser proclamat i glorificat, i això ho considerava un honor.
Al segon capítol de Filipencs, Pau presenta el cor del llibre en mostrar el caràcter i l'obra de Crist. Amb Crist com a exemple, l'apòstol ens mostra centelleigs del que és una vida digna de l'evangeli de Crist. El contingut del llibre està directament connectat al nucli, que és la persona de Jesucrist. Aquells que hem tastat la gràcia i l'amor de Déu podem viure una vida de goig i confiança, intercedint en pregària els uns pels altres i recolzant-nos en la fe fins al dia de Jesucrist.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>314biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/efesis-124-el-cami-del-cristia--60606324Al capítol 4, Pau comença amb aquesta petició als cristians d’Efes: 'Ara us exhorto, que visqueu d’una manera digna la vocació a què heu estat cridats'
Com que Déu ens ha cridat a la salvació i santificació, i ens ha donat el seu poder per ser enfortits internament, hem de viure diàriament com correspon a aquesta vocació.
I com és aquesta manera de viure? En primer lloc Pau dona una llista d'actituds que descriuen el cristià als versets 2-5*: 'amb tota humilitat i senzillesa, amb paciència, suportant-vos amb amor els uns als altres, disposats a conservar la unitat de l’Esperit amb els lligams de la pau. '
Les característiques que esmenta són part del fruit de l'Esperit: humilitat, mansuetud, paciència, amor, pau, tot això necessari per preservar la unitat en l'Esperit. La unitat en la fe i el coneixement de Déu ens permet no només anar creixent en el Senyor, sinó també ajudant els altres a créixer. Déu, en la seva saviesa, fa servir individus per perfeccionar-nos els uns als altres. En les paraules de Pau, 'sinó que, vivint sincerament en amor, creixem en tots sentits vers aquell qui és el cap, el Crist. Per ell tot el cos, ben conjuntat i unit per mitjà de totes les articulacions que el nodreixen, segons l’activitat proporcionada de cadascun dels membres, efectua el seu creixement corporal per a la pròpia edificació en l’amor.' EFESIS 4:15-16*.
Així com vèiem en el capítol 3 que Déu utilitza els creients per mostrar la seva saviesa als principats i potestats a l'univers, Déu utilitza la seva església per a la mútua edificació, cadascun amb el seu do personal,  en mansuetud per a la glòria de Déu.
En els darrers tres capítols veiem com l'anterior manera de viure és substituïda per una manera de viure d'acord amb la nova vida en Crist. Pau presenta un canvi interior que es reflecteix en una nova forma de vida. Les converses nècies i buides passen a ser converses de gratitud i lloança. En lloc d’agradar-nos a nosaltres mateixos, busquem agradar a Déu, evitant actituds i accions que Déu condemna i fent aquelles coses que Déu aprova.
Aquest canvi de cor es reflecteix també en la nostra relació amb els altres. En primer lloc, es mostra a la nostra relació amb els més propers. L'última secció d'Efesis 5 descriu una relació d'amor i de respecte mutu entre el matrimoni. I els primers versets del capítol 6 tracten la relació entre pares i fills, així com les relacions laborals.
Totes aquestes relacions interpersonals tenen en comú el respecte que Déu dona a cada ésser humà i que espera de nosaltres. La manca de respecte interpersonal és símptoma d’una pobra relació amb Déu que necessita atenció. Quan tractem amb altres, ho hem de fer per agradar a Déu, i no als homes, 'Recordeu que cadascú rebrà del Senyor la recompensa segons el bé que hagi fet, tant si és esclau com si és lliure.' EFESIS 6:8*.
Quan actuem amb aquest principi al cap, la relació en el matrimoni mostrarà l'amor de Déu a l'església, i el respecte de l'església a Crist, i això es reflectirà en l'administració i el funcionament de la llar. Els fills que entenen la benedicció de Déu a aquells que l'obeeixen, mostraran respecte als seus pares, i els pares que comprenen que la seva autoritat com a pares és una responsabilitat donada per Déu, al qual hauran de donar compte, tractaran els seus fills amb la cura i la dedicació que Déu espera d'ells. En l'àmbit laboral, el treballador tractarà el seu superior amb respecte i l'empresari no s'aprofitarà dels seus empleats, sinó que els tractarà correctament.
Tot això, una vegada més, és impossible mantenir diàriament sense els recursos que Déu ens ha donat en el moment de la salvació. Quan rebem la salvació de Crist, obtenim també l'armadura de Déu, 'Per això, preneu l’armadura completa de Déu, perquè pugueu resistir en els moments difícils i, després de vèncer-ho tot, restar dempeus.' EFESIS 6:13*.
El casc de la salvació ens capacita per portar l'armadura, el cinturó de la veritat ens guia, la cuirassa de justícia ens dona la capacitat per prendre les decisions correctes a la batalla, l'escut de la fe ens protegeix del dubte i el desànim, i podem fer servir l'espasa de la Paraula quan ens enfrontem a les temptacions diàries.
Recordem en les situacions diàries que el nostre veritable enemic no és la persona que tenim al davant. No oblidem que la nostra lluita és contra forces espirituals, 'perquè no hem de lluitar contra adversaris de carn i ossos, sinó contra sobiranies, contra poders, contra els dominadors d’aquest món de tenebres, contra les forces espirituals del mal, que habiten l’espai.' EFESIS 6:12*.
Prenguem, per tant, els recursos que Déu ens ha donat, i visquem una vida segons el cor de Déu. Comprovarem que aquesta forma de viure no només agrada a Déu, sinó que és una vida molt més joiosa i plena de pau al nostre interior i amb els que ens envolten.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/60606324Tue, 07 Jul 2026 05:00:00 +0000David y MaribelA la segona part de la carta als Efesis, Pau passa a mostrar-nos com l'evangeli s'evidencia a la vida del cristià.  Al capítol 4, Pau comença amb aquesta petició als cristians d’Efes: 'Ara us exhorto, que visqueu d’una manera digna la vocació a què...Al capítol 4, Pau comença amb aquesta petició als cristians d’Efes: 'Ara us exhorto, que visqueu d’una manera digna la vocació a què heu estat cridats'
Com que Déu ens ha cridat a la salvació i santificació, i ens ha donat el seu poder per ser enfortits internament, hem de viure diàriament com correspon a aquesta vocació.
I com és aquesta manera de viure? En primer lloc Pau dona una llista d'actituds que descriuen el cristià als versets 2-5*: 'amb tota humilitat i senzillesa, amb paciència, suportant-vos amb amor els uns als altres, disposats a conservar la unitat de l’Esperit amb els lligams de la pau. '
Les característiques que esmenta són part del fruit de l'Esperit: humilitat, mansuetud, paciència, amor, pau, tot això necessari per preservar la unitat en l'Esperit. La unitat en la fe i el coneixement de Déu ens permet no només anar creixent en el Senyor, sinó també ajudant els altres a créixer. Déu, en la seva saviesa, fa servir individus per perfeccionar-nos els uns als altres. En les paraules de Pau, 'sinó que, vivint sincerament en amor, creixem en tots sentits vers aquell qui és el cap, el Crist. Per ell tot el cos, ben conjuntat i unit per mitjà de totes les articulacions que el nodreixen, segons l’activitat proporcionada de cadascun dels membres, efectua el seu creixement corporal per a la pròpia edificació en l’amor.' EFESIS 4:15-16*.
Així com vèiem en el capítol 3 que Déu utilitza els creients per mostrar la seva saviesa als principats i potestats a l'univers, Déu utilitza la seva església per a la mútua edificació, cadascun amb el seu do personal,  en mansuetud per a la glòria de Déu.
En els darrers tres capítols veiem com l'anterior manera de viure és substituïda per una manera de viure d'acord amb la nova vida en Crist. Pau presenta un canvi interior que es reflecteix en una nova forma de vida. Les converses nècies i buides passen a ser converses de gratitud i lloança. En lloc d’agradar-nos a nosaltres mateixos, busquem agradar a Déu, evitant actituds i accions que Déu condemna i fent aquelles coses que Déu aprova.
Aquest canvi de cor es reflecteix també en la nostra relació amb els altres. En primer lloc, es mostra a la nostra relació amb els més propers. L'última secció d'Efesis 5 descriu una relació d'amor i de respecte mutu entre el matrimoni. I els primers versets del capítol 6 tracten la relació entre pares i fills, així com les relacions laborals.
Totes aquestes relacions interpersonals tenen en comú el respecte que Déu dona a cada ésser humà i que espera de nosaltres. La manca de respecte interpersonal és símptoma d’una pobra relació amb Déu que necessita atenció. Quan tractem amb altres, ho hem de fer per agradar a Déu, i no als homes, 'Recordeu que cadascú rebrà del Senyor la recompensa segons el bé que hagi fet, tant si és esclau com si és lliure.' EFESIS 6:8*.
Quan actuem amb aquest principi al cap, la relació en el matrimoni mostrarà l'amor de Déu a l'església, i el respecte de l'església a Crist, i això es reflectirà en l'administració i el funcionament de la llar. Els fills que entenen la benedicció de Déu a aquells que l'obeeixen, mostraran respecte als seus pares, i els pares que comprenen que la seva autoritat com a pares és una responsabilitat donada per Déu, al qual hauran de donar compte, tractaran els seus fills amb la cura i la dedicació que Déu espera d'ells. En l'àmbit laboral, el treballador tractarà el seu superior amb respecte i l'empresari no s'aprofitarà dels seus empleats, sinó que els tractarà correctament.
Tot això, una vegada més, és impossible mantenir diàriament sense els recursos que Déu ens ha donat en el moment de la salvació. Quan rebem la salvació de Crist, obtenim també l'armadura de Déu, 'Per això, preneu l’armadura completa de Déu, perquè pugueu resistir en els moments difícils i, després de vèncer-ho...]]>415biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/efesis-123-les-riqueses-de-la-seva-gracia--60596519Quan Déu dona gràcia, és perquè Ell és ric en gràcia i misericòrdia. La gràcia és un favor immerescut. Déu és capaç de donar gràcia, perquè Ell és el mateix concepte de gràcia. És compassiu i misericordiós. Déu ens pot donar vida, perquè Ell és la vida, com va confessar Jesús a Joan 14:6. A Efesis 2 llegim que quan estàvem morts en els nostres propis delictes i pecats, Déu ens va donar vida.  Al verset 3 llegim: 'entre els quals també tots nosaltres abans ens comptàvem, vivint en les passions de la nostra carn, satisfent els desigs i les inclinacions carnals, i érem per naturalesa mereixedors del càstig, igual que els altres. ‘ Com vèiem a Gàlates, en la reflexió sobre la carn i l'Esperit, en la nostra condició natural, vivim pels desitjos de la carn. Hi ha qui creu que viu segons els seus propis desitjos, però si som sincers, com Pau expressava a 2 Corintis, aquestes coses que volem fer no arribem a fer-les, i allò que determinem no fer, acabem fent-ho en repetides ocasions. I és que a les nostres pròpies forces, tendim a practicar les obres de la carn. Però afortunadament per a nosaltres, no hem de romandre esclavitzats a la carn. Efesis 2:4-7* ens anuncia:'Però Déu, que és ric en misericòrdia, de tant com ens va estimar en el seu amor, quan nosaltres érem morts per les nostres culpes, ens donà vida amb Crist –que és per gràcia que heu estat salvats–; amb ell ens va ressuscitar i amb ell ens va fer seure dalt del cel, en Crist Jesús, a fi que en els segles que vindran quedi ben demostrada la immensa riquesa de la seva gràcia i la seva bondat envers nosaltres, en Crist Jesús.'
Déu ens ha donat una vida nova en Crist per mostrar al llarg dels segles la riquesa de la seva gràcia. Ha estat bondadós cap a aquells que el rebutjàvem. Això és ser ric en gràcia; això és ser ric en misericòrdia.
Com diu el capítol 2, quan érem lluny de Déu i aliens a la seva voluntat, sense esperança i sense Déu, hem 'esdevingut propers per la sang de Crist.'
'De manera que’ diu Pau als versets 19-22* 'ja no sou estrangers ni forasters, sinó que sou conciutadans dels sants i família de Déu, edificats sobre els fonaments dels apòstols i profetes, amb Crist Jesús com a pedra angular, i en ell reposa tota la construcció que, ajustada harmoniosament, formarà un temple sant en el Senyor, en qui també vosaltres hi heu estat integrats per a constituir per l’obra de l’Esperit la mansió de Déu.'
Ara som família de Déu gràcies a la seva gràcia salvadora. Ara, els cristians formem un cos, un edifici fundat en Crist, la pedra angular, i ara, per la gràcia de Déu, som temple de l'Esperit Sant.
No oblidem mai d'on Déu ens ha rescatat, i quin és el nostre destí, gràcies a la seva rica misericòrdia. Meditem sovint en la riquesa de la gràcia de Déu.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/60596519Mon, 06 Jul 2026 05:30:00 +0000David y MaribelAcostumen a donar del que tenim, per això és segur dir que si no tens alguna cosa, no ho pots compartir amb ningú. Quan Déu dona gràcia, és perquè Ell és ric en gràcia i misericòrdia. La gràcia és un favor immerescut. Déu és capaç de donar gràcia,...Quan Déu dona gràcia, és perquè Ell és ric en gràcia i misericòrdia. La gràcia és un favor immerescut. Déu és capaç de donar gràcia, perquè Ell és el mateix concepte de gràcia. És compassiu i misericordiós. Déu ens pot donar vida, perquè Ell és la vida, com va confessar Jesús a Joan 14:6. A Efesis 2 llegim que quan estàvem morts en els nostres propis delictes i pecats, Déu ens va donar vida.  Al verset 3 llegim: 'entre els quals també tots nosaltres abans ens comptàvem, vivint en les passions de la nostra carn, satisfent els desigs i les inclinacions carnals, i érem per naturalesa mereixedors del càstig, igual que els altres. ‘ Com vèiem a Gàlates, en la reflexió sobre la carn i l'Esperit, en la nostra condició natural, vivim pels desitjos de la carn. Hi ha qui creu que viu segons els seus propis desitjos, però si som sincers, com Pau expressava a 2 Corintis, aquestes coses que volem fer no arribem a fer-les, i allò que determinem no fer, acabem fent-ho en repetides ocasions. I és que a les nostres pròpies forces, tendim a practicar les obres de la carn. Però afortunadament per a nosaltres, no hem de romandre esclavitzats a la carn. Efesis 2:4-7* ens anuncia:'Però Déu, que és ric en misericòrdia, de tant com ens va estimar en el seu amor, quan nosaltres érem morts per les nostres culpes, ens donà vida amb Crist –que és per gràcia que heu estat salvats–; amb ell ens va ressuscitar i amb ell ens va fer seure dalt del cel, en Crist Jesús, a fi que en els segles que vindran quedi ben demostrada la immensa riquesa de la seva gràcia i la seva bondat envers nosaltres, en Crist Jesús.'
Déu ens ha donat una vida nova en Crist per mostrar al llarg dels segles la riquesa de la seva gràcia. Ha estat bondadós cap a aquells que el rebutjàvem. Això és ser ric en gràcia; això és ser ric en misericòrdia.
Com diu el capítol 2, quan érem lluny de Déu i aliens a la seva voluntat, sense esperança i sense Déu, hem 'esdevingut propers per la sang de Crist.'
'De manera que’ diu Pau als versets 19-22* 'ja no sou estrangers ni forasters, sinó que sou conciutadans dels sants i família de Déu, edificats sobre els fonaments dels apòstols i profetes, amb Crist Jesús com a pedra angular, i en ell reposa tota la construcció que, ajustada harmoniosament, formarà un temple sant en el Senyor, en qui també vosaltres hi heu estat integrats per a constituir per l’obra de l’Esperit la mansió de Déu.'
Ara som família de Déu gràcies a la seva gràcia salvadora. Ara, els cristians formem un cos, un edifici fundat en Crist, la pedra angular, i ara, per la gràcia de Déu, som temple de l'Esperit Sant.
No oblidem mai d'on Déu ens ha rescatat, i quin és el nostre destí, gràcies a la seva rica misericòrdia. Meditem sovint en la riquesa de la gràcia de Déu.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>268biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/efesis-122-pregaria-d-intercessio--60585732El propòsit etern de Déu és donar a conèixer la seva saviesa, i ho pot fer de qualsevol manera, ha triat fer-ho a través de nosaltres, la seva església, aquells que hem confiat en Ell per a salvació.
Pau, confiant en la seguretat de l'esperança eterna que tenim en Crist, anima als cristians d'Efes a no preocupar-se per les tribulacions que ell mateix passava durant el seu empresonament. Pau no era a la presó per delictes que havia comès. El seu únic delicte era predicar la paraula de Déu.
Pau aprofitava bé el temps a la presó, pregat pels cristians que eren fora, i animant-los en el seu camí diari amb Déu.
Els diu al capítol 3: 'Per aquest motiu, m’agenollo davant el pare, a fi que, segons l’abundància de la seva glòria, us enforteixi vigorosament en l’home interior, mitjançant el seu Esperit; que Crist habiti per la fe dins els vostres cors, ben arrelats i fonamentats en l’amor, a fi que pugueu comprendre, amb tots els cristians, quina és l’amplària i la llargària, l’alçada i la profunditat de l’amor de Crist, que sobrepassa tot coneixement, per tal que sigueu plens totalment de la plenitud de Déu. 'EFESIS 3:14,16-19*.
Quan Pau aquí prega pels creients, demana que aquests siguin enfortits internament. Moltes vegades preguem per les necessitats físiques de les persones, cosa que és bona i necessària, però de vegades oblidem la importància de ser enfortits en Crist, de romandre ferms, arrelats i fonamentats en amor, i que arribem a entendre i gaudir l'essència de Déu i la benedicció de ser els seus fills.
Així com Pau pregava, hem de demanar nosaltres pels qui desitgen caminar en els camins del Senyor, encoratjant-nos els uns als altres, i portant les necessitats espirituals  'Al qui és sobiranament poderós per actuar més abundosament del que demanem o podem pensar, a través de la força que ens comunica, 'EFESIS 3:20* el poder de Déu mateix.
Al Totpoderós, el nostre creador, salvador i sustentador 'a ell sigui la glòria en l’Església i en Crist Jesús, per totes les generacions, per sempre més. Amén.' EFESIS 3:21*.
Així acaba l'apòstol la seva pregària en aquest capítol. Seguim l'exemple de l'apòstol. Seguim aquest exemple d’intercessió. Portem als nostres germans en pregària davant Déu, perquè siguem enfortits en el Senyor, per a la glòria de Déu.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/60585732Fri, 03 Jul 2026 05:15:00 +0000David y MaribelPau, al capítol 3 d'Efesis, explica com Déu, en el seu pla perfecte, havia obert la porta de la salvació als gentils, presentant l'evangeli de Jesucrist. M'agrada el missatge del verset 10, on llegim del pla perfecte de Déu: 'Per tal que ara, les...El propòsit etern de Déu és donar a conèixer la seva saviesa, i ho pot fer de qualsevol manera, ha triat fer-ho a través de nosaltres, la seva església, aquells que hem confiat en Ell per a salvació.
Pau, confiant en la seguretat de l'esperança eterna que tenim en Crist, anima als cristians d'Efes a no preocupar-se per les tribulacions que ell mateix passava durant el seu empresonament. Pau no era a la presó per delictes que havia comès. El seu únic delicte era predicar la paraula de Déu.
Pau aprofitava bé el temps a la presó, pregat pels cristians que eren fora, i animant-los en el seu camí diari amb Déu.
Els diu al capítol 3: 'Per aquest motiu, m’agenollo davant el pare, a fi que, segons l’abundància de la seva glòria, us enforteixi vigorosament en l’home interior, mitjançant el seu Esperit; que Crist habiti per la fe dins els vostres cors, ben arrelats i fonamentats en l’amor, a fi que pugueu comprendre, amb tots els cristians, quina és l’amplària i la llargària, l’alçada i la profunditat de l’amor de Crist, que sobrepassa tot coneixement, per tal que sigueu plens totalment de la plenitud de Déu. 'EFESIS 3:14,16-19*.
Quan Pau aquí prega pels creients, demana que aquests siguin enfortits internament. Moltes vegades preguem per les necessitats físiques de les persones, cosa que és bona i necessària, però de vegades oblidem la importància de ser enfortits en Crist, de romandre ferms, arrelats i fonamentats en amor, i que arribem a entendre i gaudir l'essència de Déu i la benedicció de ser els seus fills.
Així com Pau pregava, hem de demanar nosaltres pels qui desitgen caminar en els camins del Senyor, encoratjant-nos els uns als altres, i portant les necessitats espirituals  'Al qui és sobiranament poderós per actuar més abundosament del que demanem o podem pensar, a través de la força que ens comunica, 'EFESIS 3:20* el poder de Déu mateix.
Al Totpoderós, el nostre creador, salvador i sustentador 'a ell sigui la glòria en l’Església i en Crist Jesús, per totes les generacions, per sempre més. Amén.' EFESIS 3:21*.
Així acaba l'apòstol la seva pregària en aquest capítol. Seguim l'exemple de l'apòstol. Seguim aquest exemple d’intercessió. Portem als nostres germans en pregària davant Déu, perquè siguem enfortits en el Senyor, per a la glòria de Déu.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>241biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/efesis-121-pregaria-de-gratitud--60575742Al primer capítol, Pau comença amb una lloança a Déu mateix, recordant el Seu perfecte amor i la Seva gràcia que ha vessat sobre cadascun de nosaltres.
Efesis 1:3-4* 'Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït per mitjà del Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel. Ja que ens escollí en ell abans de la creació del món perquè li estiguéssim consagrats i fóssim sense defecte davant els seus ulls. '
Déu, de la seva pròpia voluntat, com ja hem vist en altres textos, ens va escollir abans de la creació del món. El Déu etern en la seva omnisciència va predeterminar que nosaltres al segle XXI creuríem en l'obra de Crist a la creu i en seríem els fills. El seu coneixement i el seu poder supera el nostre enteniment, però podem gaudir del fet que en el seu amor, ens va predestinar, ens va adoptar, ens va redimir, ens va perdonar i ens ha omplert de favors en Crist l'Estimat.
No es va limitar a salvar-nos perquè no moríssim en la nostra iniquitat, sinó que a més, ens diuen els versets 7-9*,'en ell hem rebut la redempció, el perdó de les culpes, al preu de la seva sang, en virtut de la gran abundància de la seva gràcia, la qual ens ha prodigat abundosament omplint-nos de saviesa i coneixement. Perquè ens ha fet conèixer el seu designi secret,'Déu ens ha donat la seva Paraula, perquè el puguem conèixer a Ell i la seva voluntat.
Déu ens ha declarat hereus de la gràcia, per lloança de la seva glòria, i ens ha donat  l'Esperit Sant com les arres de l'herència que rebrem en glòria. Déu no se n'ha deixat cap detall. No hi ha res que ens falti en Ell. Tot allò que necessitem per a la vida cristiana aquí i a l'eternitat en glòria ja ens ha estat donat. Per tot això, podem estar agraïts.
Pau pregava pels Efesis, primerament donant gràcies per la salvació que podien gaudir. Als versets 15-17* els diu: 'Per això, també jo, d’ençà que he sentit parlar de la vostra fe en el Senyor Jesús, i del vostre amor envers tots els creients, no paro de donar gràcies per vosaltres, recordant-vos en les meves oracions, a fi que el Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós, us faci el do d’un esperit de saviesa que us reveli el ple coneixement d’ell, '
Podem posar en pràctica aquesta pregària de gratitud a Déu per nosaltres i per aquells que ens envolten. Que puguem reconèixer i apreciar allò que Déu ja ha fet per nosaltres, i que cadascú de nosaltres puguem créixer en saviesa i coneixement de Déu.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/60575742Thu, 02 Jul 2026 05:00:00 +0000David y MaribelLa Bíblia ens anima a pregar els uns pels altres. Però de vegades és difícil saber com podem pregar pels nostres familiars i amics. A la carta als Efesis, Pau ens deixa constància de la seva pregària, la qual podem seguir com a exemple de la nostra...Al primer capítol, Pau comença amb una lloança a Déu mateix, recordant el Seu perfecte amor i la Seva gràcia que ha vessat sobre cadascun de nosaltres.
Efesis 1:3-4* 'Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït per mitjà del Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel. Ja que ens escollí en ell abans de la creació del món perquè li estiguéssim consagrats i fóssim sense defecte davant els seus ulls. '
Déu, de la seva pròpia voluntat, com ja hem vist en altres textos, ens va escollir abans de la creació del món. El Déu etern en la seva omnisciència va predeterminar que nosaltres al segle XXI creuríem en l'obra de Crist a la creu i en seríem els fills. El seu coneixement i el seu poder supera el nostre enteniment, però podem gaudir del fet que en el seu amor, ens va predestinar, ens va adoptar, ens va redimir, ens va perdonar i ens ha omplert de favors en Crist l'Estimat.
No es va limitar a salvar-nos perquè no moríssim en la nostra iniquitat, sinó que a més, ens diuen els versets 7-9*,'en ell hem rebut la redempció, el perdó de les culpes, al preu de la seva sang, en virtut de la gran abundància de la seva gràcia, la qual ens ha prodigat abundosament omplint-nos de saviesa i coneixement. Perquè ens ha fet conèixer el seu designi secret,'Déu ens ha donat la seva Paraula, perquè el puguem conèixer a Ell i la seva voluntat.
Déu ens ha declarat hereus de la gràcia, per lloança de la seva glòria, i ens ha donat  l'Esperit Sant com les arres de l'herència que rebrem en glòria. Déu no se n'ha deixat cap detall. No hi ha res que ens falti en Ell. Tot allò que necessitem per a la vida cristiana aquí i a l'eternitat en glòria ja ens ha estat donat. Per tot això, podem estar agraïts.
Pau pregava pels Efesis, primerament donant gràcies per la salvació que podien gaudir. Als versets 15-17* els diu: 'Per això, també jo, d’ençà que he sentit parlar de la vostra fe en el Senyor Jesús, i del vostre amor envers tots els creients, no paro de donar gràcies per vosaltres, recordant-vos en les meves oracions, a fi que el Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós, us faci el do d’un esperit de saviesa que us reveli el ple coneixement d’ell, '
Podem posar en pràctica aquesta pregària de gratitud a Déu per nosaltres i per aquells que ens envolten. Que puguem reconèixer i apreciar allò que Déu ja ha fet per nosaltres, i que cadascú de nosaltres puguem créixer en saviesa i coneixement de Déu.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>252biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/efesis-120-efesis--60504371Efesis, juntament amb les cartes als Filipencs, als Colossencs i a Filemó, s'anomenen les cartes de la captivitat, ja que es dedueix que Pau va escriure aquestes cartes mentre era a la presó.
A diferència de la carta als Romans o la dels Gàlates, a la carta als Efesis no apareixen salutacions específiques a aquells amb qui Pau tenia més relació. Entenem que aquesta carta és una de les que els Efesis llegirien, i passarien a altres comunitats de la zona. Així, trobem que Efesis és una carta que podria molt bé haver estat enviada a qualsevol grup de cristians a qualsevol lloc del mapa o etapa històrica. És així una carta escrita per a tu i per a mi, tant com per a qualsevol creient que visqués a la regió d'Àsia Menor al primer segle.
Si dividim Efesis en dos, la primera part és una secció doctrinal, on l'apòstol posa les bases per a la vida cristiana. La segona part proveeix l'aplicació pràctica, donant pautes per viure la vida segons els principis exposats a la primera part de la carta. És una organització molt lògica, ja que és congruent que el nostre estil de vida estigui basat en creences fermes. Efesis presenta primerament aquestes bases ideològiques que fan possible una vida d’unitat i respecte mutu entre persones.
Un tema que es palpa a través de tota la carta és el de la unitat dels creients en un mateix Déu i Salvador, Jesucrist.
La idea principal del llibre seria la següent: Com que Déu ha volgut salvar-nos i ens ha donat el Seu Fill per redimir-nos dels nostres pecats, i el seu Esperit per guiar-nos en la Seva voluntat, podem i hem de mostrar respecte mutu en les nostres relacions interpersonals, i així gaudir de la voluntat de Déu per a les nostres vides.
Com que Déu sap que no seríem capaços de viure la vida cristiana en les nostres pròpies forces, en el darrer capítol ens mostra l'equipació que Ell ha proveït per a cada cristià, perquè amb tots els recursos que hem rebut d'Ell puguem tenir la victòria a les batalles de la vida.
Et repto a llegir aquesta carta amb atenció i anotar les bases per a la vida cristiana i com aquestes poden produir una vida victoriosa en Crist.]]>https://api.spreaker.com/episode/60504371Wed, 01 Jul 2026 05:00:00 +0000David y MaribelLa ciutat d'Efes es pot visitar avui dia si decideixes anar fins a Turquia. Fins i tot podries anar de compres a l'outlet d'Efes. Aquesta antiga ciutat costanera era en els dies dels apòstols un lloc de molta activitat. Al llibre dels Fets llegim que...Efesis, juntament amb les cartes als Filipencs, als Colossencs i a Filemó, s'anomenen les cartes de la captivitat, ja que es dedueix que Pau va escriure aquestes cartes mentre era a la presó.
A diferència de la carta als Romans o la dels Gàlates, a la carta als Efesis no apareixen salutacions específiques a aquells amb qui Pau tenia més relació. Entenem que aquesta carta és una de les que els Efesis llegirien, i passarien a altres comunitats de la zona. Així, trobem que Efesis és una carta que podria molt bé haver estat enviada a qualsevol grup de cristians a qualsevol lloc del mapa o etapa històrica. És així una carta escrita per a tu i per a mi, tant com per a qualsevol creient que visqués a la regió d'Àsia Menor al primer segle.
Si dividim Efesis en dos, la primera part és una secció doctrinal, on l'apòstol posa les bases per a la vida cristiana. La segona part proveeix l'aplicació pràctica, donant pautes per viure la vida segons els principis exposats a la primera part de la carta. És una organització molt lògica, ja que és congruent que el nostre estil de vida estigui basat en creences fermes. Efesis presenta primerament aquestes bases ideològiques que fan possible una vida d’unitat i respecte mutu entre persones.
Un tema que es palpa a través de tota la carta és el de la unitat dels creients en un mateix Déu i Salvador, Jesucrist.
La idea principal del llibre seria la següent: Com que Déu ha volgut salvar-nos i ens ha donat el Seu Fill per redimir-nos dels nostres pecats, i el seu Esperit per guiar-nos en la Seva voluntat, podem i hem de mostrar respecte mutu en les nostres relacions interpersonals, i així gaudir de la voluntat de Déu per a les nostres vides.
Com que Déu sap que no seríem capaços de viure la vida cristiana en les nostres pròpies forces, en el darrer capítol ens mostra l'equipació que Ell ha proveït per a cada cristià, perquè amb tots els recursos que hem rebut d'Ell puguem tenir la victòria a les batalles de la vida.
Et repto a llegir aquesta carta amb atenció i anotar les bases per a la vida cristiana i com aquestes poden produir una vida victoriosa en Crist.]]>223biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/galates-119-una-al-legoria--60504372Déu havia fet pacte amb Abraham al desert. Al capítol 3 de Gàlates llegim com Abraham havia mostrat la seva fe en Déu, confirmant que la justícia d'Abraham era per la fe, i no per les obres. Abraham havia rebut la promesa que ell i Sara tindrien un fill, a través del qual vindria el Salvador. Mentre esperaven, es van desesperar, i pensant que potser no havien d'interpretar la promesa de Déu literalment, van decidir que Abraham tingués un fill amb Agar, l’esclava de Sara. Així, Abraham va tenir un fill amb Agar, i el va anomenar Ismael. Agar, veient-se la mare de l'hereu d'Abraham, va començar a menysprear la Sara, la seva senyora. Va ser així que Agar va ser enviada lluny. Però Déu va atendre la pregària d'Agar, i aquesta va tornar i va virus amb ells, i va donar a llum Ismael. Passats uns anys, Déu va fer que Sara concebés un fill d'Abraham, Isaac, el fill de la promesa. Aquest petit va arribar al món quan Ismael ja tenia uns 13 anys. De cop, Agar i Ismael, van passar a un segon pla, ja que quedava clar que Isaac era en realitat aquell fill promès. Tanmateix, llegim a Gènesi 21 que Ismael, el germà gran, en anar creixent Isaac, contínuament es ficava amb ell i es burlava. Sara patia veient la situació, i va demanar que Abraham enviés Ismael i Agar lluny d'allà. A Abraham no li semblava bé aquesta acció, però consultant amb Déu sobre l'assumpte, Déu li va donar pau que Ell mateix cuidaria Agar i Ismael, i que així protegiria Isaac, el fill de la promesa.
Molts segles més tard, en aquesta carta de Pau als Gàlates trobem una al·legoria que ens crida l'atenció. Pau, en explicar que la ciutadania que importa és la celestial, ens presenta una al·legoria basada en aquesta història. Llegim a Gàlates 4:21 'Els qui voleu estar sota la Llei, digueu-me: que no escolteu la Llei? Perquè allí hi ha escrit que Abraham tingué dos fills, l’un de l’esclava i l’altre de la dona lliure. Però el de l’esclava va néixer per decisió humana, i el de la lliure, en virtut de la promesa. Tot això és al·legòric. De fet, aquestes dones representen dues aliances: l’una, representada per Agar, s’origina en la muntanya del Sinaí, i dóna fills esclaus. Precisament, Agar, la muntanya del Sinaí, és a l’Aràbia, i correspon a la Jerusalem actual, atès que és esclava juntament amb els seus fills. En canvi, la Jerusalem de dalt és lliure, i aquesta és la nostra mare; perquè diu l’Escriptura: “Alegra’t, estèril, tu que no dónes a llum, esclata de joia i crida, tu que no coneixes els dolors del part; perquè són més els fills de l’abandonada que no pas els de la que té marit.” Vosaltres, doncs, germans, a la manera d’Isaac, sou fills de la promesa. Però, igualment com llavors, el nascut per decisió de l’home perseguia el nascut segons l’Esperit, així mateix passa ara. Però, què hi diu l’Escriptura? “Treu fora l’esclava amb el seu fill: perquè el fill de l’esclava no compartirà l’herència amb el fill de la lliure.” 'GÀLATES 4:21-30*.
En aquesta al·legoria, el poble ètnic dels jueus ve representat, no per Isaac, el fill de la promesa, sinó per Ismael, el fill d'Agar, l’esclava. Aquest era fill a la carn, nascut de l'esclava. Així el poble jueu que havia rebutjat Jesús, el poble que habitava la zona de Jerusalem en aquest moment, a la muntanya Sinaí, era el fill de l'esclava, mentre que tots els que hem cregut en Crist i hem estat nascuts de nou a l'Esperit, estem representats a l'al·legoria per Isaac, el fill de la lliure. Per a nosaltres, com per a Isaac, és la promesa. Nosaltres, com Isaac, podem confiar que res ni ningú ens podrà privar del que Déu ens ha concedit. Els que qüestionaven la promesa als creients no tenien esperança de victòria. Déu sempre ha protegit els seus.
En continuar llegint les altres cartes de Pau als creients, descansem en la certesa que la Jerusalem de dalt ens espera, i ara ja podem gaudir de la llibertat que Crist ha proveït, vivint en l'Esperit.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana





]]>https://api.spreaker.com/episode/60504372Tue, 30 Jun 2026 04:40:00 +0000David y MaribelAl cor de la carta als Gàlates, Pau presenta una al·legoria que captura l'essència del missatge de Gàlates. Déu havia fet pacte amb Abraham al desert. Al capítol 3 de Gàlates llegim com Abraham havia mostrat la seva fe en Déu, confirmant que la...Déu havia fet pacte amb Abraham al desert. Al capítol 3 de Gàlates llegim com Abraham havia mostrat la seva fe en Déu, confirmant que la justícia d'Abraham era per la fe, i no per les obres. Abraham havia rebut la promesa que ell i Sara tindrien un fill, a través del qual vindria el Salvador. Mentre esperaven, es van desesperar, i pensant que potser no havien d'interpretar la promesa de Déu literalment, van decidir que Abraham tingués un fill amb Agar, l’esclava de Sara. Així, Abraham va tenir un fill amb Agar, i el va anomenar Ismael. Agar, veient-se la mare de l'hereu d'Abraham, va començar a menysprear la Sara, la seva senyora. Va ser així que Agar va ser enviada lluny. Però Déu va atendre la pregària d'Agar, i aquesta va tornar i va virus amb ells, i va donar a llum Ismael. Passats uns anys, Déu va fer que Sara concebés un fill d'Abraham, Isaac, el fill de la promesa. Aquest petit va arribar al món quan Ismael ja tenia uns 13 anys. De cop, Agar i Ismael, van passar a un segon pla, ja que quedava clar que Isaac era en realitat aquell fill promès. Tanmateix, llegim a Gènesi 21 que Ismael, el germà gran, en anar creixent Isaac, contínuament es ficava amb ell i es burlava. Sara patia veient la situació, i va demanar que Abraham enviés Ismael i Agar lluny d'allà. A Abraham no li semblava bé aquesta acció, però consultant amb Déu sobre l'assumpte, Déu li va donar pau que Ell mateix cuidaria Agar i Ismael, i que així protegiria Isaac, el fill de la promesa.
Molts segles més tard, en aquesta carta de Pau als Gàlates trobem una al·legoria que ens crida l'atenció. Pau, en explicar que la ciutadania que importa és la celestial, ens presenta una al·legoria basada en aquesta història. Llegim a Gàlates 4:21 'Els qui voleu estar sota la Llei, digueu-me: que no escolteu la Llei? Perquè allí hi ha escrit que Abraham tingué dos fills, l’un de l’esclava i l’altre de la dona lliure. Però el de l’esclava va néixer per decisió humana, i el de la lliure, en virtut de la promesa. Tot això és al·legòric. De fet, aquestes dones representen dues aliances: l’una, representada per Agar, s’origina en la muntanya del Sinaí, i dóna fills esclaus. Precisament, Agar, la muntanya del Sinaí, és a l’Aràbia, i correspon a la Jerusalem actual, atès que és esclava juntament amb els seus fills. En canvi, la Jerusalem de dalt és lliure, i aquesta és la nostra mare; perquè diu l’Escriptura: “Alegra’t, estèril, tu que no dónes a llum, esclata de joia i crida, tu que no coneixes els dolors del part; perquè són més els fills de l’abandonada que no pas els de la que té marit.” Vosaltres, doncs, germans, a la manera d’Isaac, sou fills de la promesa. Però, igualment com llavors, el nascut per decisió de l’home perseguia el nascut segons l’Esperit, així mateix passa ara. Però, què hi diu l’Escriptura? “Treu fora l’esclava amb el seu fill: perquè el fill de l’esclava no compartirà l’herència amb el fill de la lliure.” 'GÀLATES 4:21-30*.
En aquesta al·legoria, el poble ètnic dels jueus ve representat, no per Isaac, el fill de la promesa, sinó per Ismael, el fill d'Agar, l’esclava. Aquest era fill a la carn, nascut de l'esclava. Així el poble jueu que havia rebutjat Jesús, el poble que habitava la zona de Jerusalem en aquest moment, a la muntanya Sinaí, era el fill de l'esclava, mentre que tots els que hem cregut en Crist i hem estat nascuts de nou a l'Esperit, estem representats a l'al·legoria per Isaac, el fill de la lliure. Per a nosaltres, com per a Isaac, és la promesa. Nosaltres, com Isaac, podem confiar que res ni ningú ens podrà privar del que Déu ens ha concedit. Els que qüestionaven la promesa als creients no tenien esperança de victòria. Déu sempre ha protegit els seus.
En continuar llegint les altres cartes de Pau als creients, descansem en la certesa que la Jerusalem de dalt ens espera, i ara ja podem gaudir de la llibertat que...]]>363biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/galates-118-la-carn-i-l-esperit--60504374Crida l'atenció trobar a la llista alguns dels pecats que més fàcilment justifiquem entre aquells pecats que considerem més seriosos. Considerem alguns pitjors que altres, però Déu veu totes les desviacions de la seva voluntat com a pecat, fins i tot aquelles que considerem més lleus.
Però continua l'apòstol amb una llista de característiques que en podem gaudir, perquè són el resultat directe de l'Esperit de Déu; només hem de rebutjar els desitjos de la carn i permetre que el fruit natural de l'Esperit broti a les nostres vides.'En canvi, el fruit de l’Esperit és: amor, goig, pau, tolerància, afabilitat, bondat, fidelitat, senzillesa i autodomini. Contra aquestes coses no hi ha cap llei. ‘ GÀLATES 5:22-23*.
Quina llei ens podria condemnar per mostrar amor, goig, pau, tolerància, afabilitat, bondat, fidelitat, senzillesa i autodomini? Així, visquem lliures per al Senyor, com ens diu el text: 'Els qui són de Crist Jesús han clavat a la creu els desitjos de la carn juntament amb les seves passions i les seves cobejances. Ja que vivim per l’Esperit, actuem conforme a l’Esperit. ‘ GÀLATES 5:24-25*.
Acceptem el repte. Visquem cada dia rebutjant els desitjos de la carn, que inclouen enemistats, baralles, gelosia, rancúnies, rampells d’ira i divisions i gaudim del fruit dolç que l'Esperit pot produir a les nostres vides.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/60504374Mon, 29 Jun 2026 05:00:00 +0000David y MaribelHi ha una gran diferència entre una persona que viu la vida en la carn i una que viu en l'Esperit. Hem pogut veure que gràcies a l'obra de Crist a la creu, som lliures de la llei. Si la llei ens esclavitza, Crist ens allibera. Però com Pau explica a...Crida l'atenció trobar a la llista alguns dels pecats que més fàcilment justifiquem entre aquells pecats que considerem més seriosos. Considerem alguns pitjors que altres, però Déu veu totes les desviacions de la seva voluntat com a pecat, fins i tot aquelles que considerem més lleus.
Però continua l'apòstol amb una llista de característiques que en podem gaudir, perquè són el resultat directe de l'Esperit de Déu; només hem de rebutjar els desitjos de la carn i permetre que el fruit natural de l'Esperit broti a les nostres vides.'En canvi, el fruit de l’Esperit és: amor, goig, pau, tolerància, afabilitat, bondat, fidelitat, senzillesa i autodomini. Contra aquestes coses no hi ha cap llei. ‘ GÀLATES 5:22-23*.
Quina llei ens podria condemnar per mostrar amor, goig, pau, tolerància, afabilitat, bondat, fidelitat, senzillesa i autodomini? Així, visquem lliures per al Senyor, com ens diu el text: 'Els qui són de Crist Jesús han clavat a la creu els desitjos de la carn juntament amb les seves passions i les seves cobejances. Ja que vivim per l’Esperit, actuem conforme a l’Esperit. ‘ GÀLATES 5:24-25*.
Acceptem el repte. Visquem cada dia rebutjant els desitjos de la carn, que inclouen enemistats, baralles, gelosia, rancúnies, rampells d’ira i divisions i gaudim del fruit dolç que l'Esperit pot produir a les nostres vides.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>323biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/galates-117-llibertat-en-crist--60504373És probable que alguna vegada per dir la veritat a algú, acabem perdent la relació; i és que la veritat fa mal. La veritat ha de ser dita, però amb molt de compte, perquè encara que es busca el moment adequat i es mesuren les paraules, és possible que la reacció rebuda després de dir la veritat no sigui la que voldríem. Pau havia deixat clar que la llei jueva havia estat donada al poble jueu a través de Moisès, com vam veure a l'Antic Testament. Al capítol 3 veiem que el propòsit de la llei era mostrar la santedat de Déu i el pecat dels humans, ja que ningú no és capaç de complir fidelment tota la llei. Quan no hi ha normes, no hi ha infracció, però quan s'estableix una normativa, tota desviació és identificada. Si no hi hagués una llei que limités la velocitat a la carretera, no hi hauria multes per excés de velocitat. Sense la presència d'una llei que prohibeixi fumar en un espai públic, ningú no podria cridar l'atenció a qui encengués una cigarreta. Si no tinguéssim una llei que exigeix ​​l'ús del cinturó de seguretat, no portar-ho seria optatiu. Les lleis, per tant, fan que el que és prohibit o exigit, segons sigui el cas, defineixi el que és acceptable o el que està malament.
Els jueus, com passa a molts de nosaltres, imaginaven que podien mostrar superioritat si complien les normes millor que un altre. Seguint aquest pensament, quan Déu presenta la salvació per gràcia, com un regal immerescut impossible d'assolir per obres, podem continuar pensant erròniament que les nostres obres ens poden donar gràcia davant de Déu. Aquests cristians jueus de Galàcia, havent estat rescatats de la condemnació de la llei, encara insistien a sotmetre's a lleis d'higiene, menjar i ritus. No sent això necessari, els apòstols no posaven pegues, entenent que seguir la llei no era incorrecte. Tanmateix, aquests cristians jueus imposaven els seus principis als gentils que mai no havien guardat aquestes lleis. Veien qualsevol que no seguia les seves normes com a inferiors a ells, i jutjaven jueus i gentils, i fins i tot a ells mateixos s'aclaparaven, imposant aquelles coses de què Déu els havia lliurat. La circumcisió era una pràctica per la qual hi havia divisió. A la llei jueva, els nens eren circumcidats al vuitè dia, seguint el ritu jueu. Quan un home no jueu es convertia a l'evangeli, els jueus esperaven que fossin circumcidats. Per això Pau els diu a Romans i aquí també que la circumcisió no porta salvació. Diu a Gàlates 5:6* 'De fet, en Crist Jesús, no val per a res ser circumcidat o no ser-ho, el que val és la fe, que es fa activa en l’amor. '
I els exhorta al verset 1:'Crist ens ha alliberat perquè siguem lliures. Mantingueu-vos, doncs, ferms i no us deixeu lligar altra vegada al jou de l’esclavatge. 'GÀLATES 5:1*.
Si ets lliure de la llei per Crist, no et lliguis a aquelles coses de què has estat alliberat. Aquest és el missatge de Pau als gàlates i a nosaltres també.
Això no és una llicència perquè cadascú faci segons li sembli, sinó per recordar que la nostra salvació depèn de Crist, i és un regal de gràcia. El cristià agraït fa bones obres, però no pas per merèixer favor, sinó per mostrar i compartir allò que ha rebut de Déu. Això ho veiem a Gàlates 5:13-14*, on diu: 'Vosaltres, efectivament, heu estat cridats a la llibertat, germans; només que no prengueu la llibertat com a excusa per a les inclinacions carnals; al contrari, per mitjà de l’amor, poseu-vos al servei els uns dels altres. Perquè tota la Llei es compleix en un sol precepte, que és: “Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix.” 'GÀLATES 5:13-14*
Si som lliures per estimar i fer el bé, exercim la llibertat que Déu ens ha donat i deixem que flueixi cap a aquells que ens envolten, parlant la veritat en amor, rebent la veritat amb agraïment i fent el bé els uns amb els altres.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/60504373Fri, 26 Jun 2026 05:26:00 +0000David y MaribelAl capítol 4 de Gàlates, Pau lamenta que la relació que havia tingut amb els creients de Galàcia s'havia deteriorat, i els que en el passat havien admirat l'apòstol i l'havien ajudat en la seva debilitat física, ara el menyspreaven. Al verset 16* Pau...És probable que alguna vegada per dir la veritat a algú, acabem perdent la relació; i és que la veritat fa mal. La veritat ha de ser dita, però amb molt de compte, perquè encara que es busca el moment adequat i es mesuren les paraules, és possible que la reacció rebuda després de dir la veritat no sigui la que voldríem. Pau havia deixat clar que la llei jueva havia estat donada al poble jueu a través de Moisès, com vam veure a l'Antic Testament. Al capítol 3 veiem que el propòsit de la llei era mostrar la santedat de Déu i el pecat dels humans, ja que ningú no és capaç de complir fidelment tota la llei. Quan no hi ha normes, no hi ha infracció, però quan s'estableix una normativa, tota desviació és identificada. Si no hi hagués una llei que limités la velocitat a la carretera, no hi hauria multes per excés de velocitat. Sense la presència d'una llei que prohibeixi fumar en un espai públic, ningú no podria cridar l'atenció a qui encengués una cigarreta. Si no tinguéssim una llei que exigeix ​​l'ús del cinturó de seguretat, no portar-ho seria optatiu. Les lleis, per tant, fan que el que és prohibit o exigit, segons sigui el cas, defineixi el que és acceptable o el que està malament.
Els jueus, com passa a molts de nosaltres, imaginaven que podien mostrar superioritat si complien les normes millor que un altre. Seguint aquest pensament, quan Déu presenta la salvació per gràcia, com un regal immerescut impossible d'assolir per obres, podem continuar pensant erròniament que les nostres obres ens poden donar gràcia davant de Déu. Aquests cristians jueus de Galàcia, havent estat rescatats de la condemnació de la llei, encara insistien a sotmetre's a lleis d'higiene, menjar i ritus. No sent això necessari, els apòstols no posaven pegues, entenent que seguir la llei no era incorrecte. Tanmateix, aquests cristians jueus imposaven els seus principis als gentils que mai no havien guardat aquestes lleis. Veien qualsevol que no seguia les seves normes com a inferiors a ells, i jutjaven jueus i gentils, i fins i tot a ells mateixos s'aclaparaven, imposant aquelles coses de què Déu els havia lliurat. La circumcisió era una pràctica per la qual hi havia divisió. A la llei jueva, els nens eren circumcidats al vuitè dia, seguint el ritu jueu. Quan un home no jueu es convertia a l'evangeli, els jueus esperaven que fossin circumcidats. Per això Pau els diu a Romans i aquí també que la circumcisió no porta salvació. Diu a Gàlates 5:6* 'De fet, en Crist Jesús, no val per a res ser circumcidat o no ser-ho, el que val és la fe, que es fa activa en l’amor. '
I els exhorta al verset 1:'Crist ens ha alliberat perquè siguem lliures. Mantingueu-vos, doncs, ferms i no us deixeu lligar altra vegada al jou de l’esclavatge. 'GÀLATES 5:1*.
Si ets lliure de la llei per Crist, no et lliguis a aquelles coses de què has estat alliberat. Aquest és el missatge de Pau als gàlates i a nosaltres també.
Això no és una llicència perquè cadascú faci segons li sembli, sinó per recordar que la nostra salvació depèn de Crist, i és un regal de gràcia. El cristià agraït fa bones obres, però no pas per merèixer favor, sinó per mostrar i compartir allò que ha rebut de Déu. Això ho veiem a Gàlates 5:13-14*, on diu: 'Vosaltres, efectivament, heu estat cridats a la llibertat, germans; només que no prengueu la llibertat com a excusa per a les inclinacions carnals; al contrari, per mitjà de l’amor, poseu-vos al servei els uns dels altres. Perquè tota la Llei es compleix en un sol precepte, que és: “Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix.” 'GÀLATES 5:13-14*
Si som lliures per estimar i fer el bé, exercim la...]]>356biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/galates-116-doble-cara--60498389Ens explica el capítol 2 de Gàlates que Pere no tenia cap problema a menjar amb els gentils, però sembla que quan estava amb jueus, evitava ser vist assegut amb els gentils. Per aquest motiu Pau va haver de cridar-li l'atenció, tot i que Pere era respectat per molts. Així ens diu Pau a Gàlates 2:11-14*. 'Però, quan Pere vingué a Antioquia, m’hi vaig haver d’encarar, perquè era evidentment censurable. En efecte, abans que arribessin alguns del grup de Jaume, menjava amb els d’origen gentil; però així que arribaren, es retreia d’aquells i se n’apartava, com si temés els d’origen jueu. Aleshores, també els altres jueus dissimulaven com feia ell, de manera que fins i tot Bernabé acabà simulant com ells. Però, quan vaig veure que no caminaven rectament segons la veritat de l’evangeli, vaig dir a Pere davant de tothom: Si tu, que ets jueu, vius a la manera gentil i no a la jueva, com és que obligues els gentils a comportar-se com a jueus? '
Això que Pere estava fent, i en el que li van seguir uns altres, inclòs Bernabé, era tenir una doble cara. Pere no creia que els gentils haguessin de seguir la tradició jueva; tampoc tenia cap problema a incloure aquells als quals alguns consideraven “immunds” quan altres jueus no hi eren, però quan els jueus que ell considerava importants van entrar en escena, va canviar el seu comportament perquè no pensessin malament d'ell, i ja no va seure amb els gentils a taula. Imagino com s'haurien sentit aquests cristians; els que anteriorment havien menjat amb ells ara els evitaven i feien com si no els coneguessin. T'ha passat mai? No és una experiència agradable, però sens dubte deixa molt clar que algú busca l’aprovació d’alguna persona que no et té en alta estima.
Pau va intervenir en aquell moment, fent alguna cosa que podria haver provocat un rebuig de part de Pere i dels jueus que hi eren. Tot i això, gràcies a Déu, Pere va reaccionar de forma correcta.
Ho sabem perquè més endavant, a la seva segona carta, Pere anomena Pau “el nostre estimat germà” (3:15), no guardant rancúnia per la correcció de l'últim dels apòstols, com Pau es deia a si mateix.
Pau sabia per a qui vivia, i Pere també, i igualment nosaltres podem estar ferms en la nostra posició en Crist. A Gàlates 2:20-21* Pau afirma: 'per tant, ja no visc jo, sinó que és el Crist que viu en mi, i la vida humana actual la visc en la fe del Fill de Déu, que m’ha estimat i s’ha donat ell mateix per mi. '
El que vivim i com vivim ha d'anar en harmonia amb el que creiem en Crist. Les tradicions i les preferències dels altres no han d'interferir en la nostra vida cristiana. Hem estat salvats per la fe en Crist. Al verset 21* diu Pau: 'No vull fer inútil la gràcia de Déu, perquè si la rehabilitació fos possible per la Llei, llavors el Crist hauria mort debades.'
Al capítol 3 pregunta: 'M’agradaria que em diguéssiu: ¿va ser per les obres de la Llei que vau rebre l’Esperit o va ser per haver cregut? Vegem: Aquell qui us prodiga l’Esperit i obra prodigis entre vosaltres, ho fa perquè heu observat la Llei o perquè heu cregut? ‘ GÀLATES 3:2,5*.
No oblidem que no guanyem favor de Déu per les nostres obres. Recordem en el nostre tracte amb els altres que la nostra salvació i la d'ells és per gràcia, i està fonamentada en la fe en Crist, i l'intercanvi dut a terme a la creu. El creient ha d'obeir els preceptes bíblics respectant les diferències de preferències en assumptes on la Bíblia deixa llibertat per decidir segons la direcció de l'Esperit Sant. Que Déu ens doni saviesa i amor per viure una vida consistent amb la Seva Paraula sense tenir una doble cara depenent d'aquells amb qui estiguem al moment.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/60498389Thu, 25 Jun 2026 05:00:00 +0000David y MaribelCom hem pogut veure la divisió ètnica entre jueus i gentils, causava divisió fins i tot entre els creients. Pau havia rebut la tasca de portar l'evangeli als gentils, mentre que altres com Pere estaven treballant més de prop amb els jueus. Pere, Jaume...Ens explica el capítol 2 de Gàlates que Pere no tenia cap problema a menjar amb els gentils, però sembla que quan estava amb jueus, evitava ser vist assegut amb els gentils. Per aquest motiu Pau va haver de cridar-li l'atenció, tot i que Pere era respectat per molts. Així ens diu Pau a Gàlates 2:11-14*. 'Però, quan Pere vingué a Antioquia, m’hi vaig haver d’encarar, perquè era evidentment censurable. En efecte, abans que arribessin alguns del grup de Jaume, menjava amb els d’origen gentil; però així que arribaren, es retreia d’aquells i se n’apartava, com si temés els d’origen jueu. Aleshores, també els altres jueus dissimulaven com feia ell, de manera que fins i tot Bernabé acabà simulant com ells. Però, quan vaig veure que no caminaven rectament segons la veritat de l’evangeli, vaig dir a Pere davant de tothom: Si tu, que ets jueu, vius a la manera gentil i no a la jueva, com és que obligues els gentils a comportar-se com a jueus? '
Això que Pere estava fent, i en el que li van seguir uns altres, inclòs Bernabé, era tenir una doble cara. Pere no creia que els gentils haguessin de seguir la tradició jueva; tampoc tenia cap problema a incloure aquells als quals alguns consideraven “immunds” quan altres jueus no hi eren, però quan els jueus que ell considerava importants van entrar en escena, va canviar el seu comportament perquè no pensessin malament d'ell, i ja no va seure amb els gentils a taula. Imagino com s'haurien sentit aquests cristians; els que anteriorment havien menjat amb ells ara els evitaven i feien com si no els coneguessin. T'ha passat mai? No és una experiència agradable, però sens dubte deixa molt clar que algú busca l’aprovació d’alguna persona que no et té en alta estima.
Pau va intervenir en aquell moment, fent alguna cosa que podria haver provocat un rebuig de part de Pere i dels jueus que hi eren. Tot i això, gràcies a Déu, Pere va reaccionar de forma correcta.
Ho sabem perquè més endavant, a la seva segona carta, Pere anomena Pau “el nostre estimat germà” (3:15), no guardant rancúnia per la correcció de l'últim dels apòstols, com Pau es deia a si mateix.
Pau sabia per a qui vivia, i Pere també, i igualment nosaltres podem estar ferms en la nostra posició en Crist. A Gàlates 2:20-21* Pau afirma: 'per tant, ja no visc jo, sinó que és el Crist que viu en mi, i la vida humana actual la visc en la fe del Fill de Déu, que m’ha estimat i s’ha donat ell mateix per mi. '
El que vivim i com vivim ha d'anar en harmonia amb el que creiem en Crist. Les tradicions i les preferències dels altres no han d'interferir en la nostra vida cristiana. Hem estat salvats per la fe en Crist. Al verset 21* diu Pau: 'No vull fer inútil la gràcia de Déu, perquè si la rehabilitació fos possible per la Llei, llavors el Crist hauria mort debades.'
Al capítol 3 pregunta: 'M’agradaria que em diguéssiu: ¿va ser per les obres de la Llei que vau rebre l’Esperit o va ser per haver cregut? Vegem: Aquell qui us prodiga l’Esperit i obra prodigis entre vosaltres, ho fa perquè heu observat la Llei o perquè heu cregut? ‘ GÀLATES 3:2,5*.
No oblidem que no guanyem favor de Déu per les nostres obres. Recordem en el nostre tracte amb els altres que la nostra salvació i la d'ells és per gràcia, i està fonamentada en la fe en Crist, i l'intercanvi dut a terme a la creu. El creient ha d'obeir els preceptes bíblics respectant les diferències de preferències en assumptes on la Bíblia deixa llibertat per decidir...]]>351biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/galates-115-la-carta-als-galates--60485594El tema principal d’aquesta carta és la llibertat que tenim en Crist. Per tractar aquest tema, l’apòstol torna a presentar l’evangeli de Jesucrist, pel qual obtenim aquesta llibertat. A través de la mort de Crist a la creu, obtenim la llibertat del pecat, i com vèiem a Romans 6 i 7, havent deixat enrere els nostres lligams al pecat, som lliures per seguir i servir Crist. Aquesta és la base de la nostra llibertat.
Crist va morir pels meus pecats, però vist de manera més personal, Crist va morir per mi. Com a resultat de la seva mort, tinc el privilegi de creure-hi i ser rescatat. I així ho va voler Déu. Em puc albirar en aquesta salvació i compartir-la amb altres. Això és el que Pau estava fent, i per això estava rebent crítiques i atacs de tota mena. Per això és que una vegada més, aquesta vegada als de la regió de Galàcia, ha d'explicar que ell no ha triat aquest treball per al seu benefici, sinó que Déu l'havia buscat, l'havia salvat, i per això ell compartia l'evangeli . A Gàlates 1 diu: 'També us faig saber, germans, que l’evangeli anunciat per mi no és d’origen humà, perquè no l’he rebut de cap home ni l’he après de ningú, sinó que m’ha estat revelat per Jesucrist. 'GÀLATES 1:11-12*.
Recordem que Pau anava camí a aturar aquells que havien cregut en Crist quan Jesús va aparèixer al seu camí canviant la seva vida i els seus plans de vida, i enviant-lo més tard a compartir, especialment amb els gentils el camí a la salvació.
Alguns cristians jueus de la regió de Galàcia continueren insistint que el cristianisme havia d'incloure les tradicions jueves, però quan Pau va rebre la missió d'evangelitzar els gentils quedava clar que aquests no necessitaven complir les tradicions de la llei jueva. Pere, Jacob, germà de Jesús, i Joan ho reconeixien així també. La salvació depenia únicament de la fe a l'obra de Crist, i els jueus havien d'acceptar que els gentils visquessin la vida cristiana lliure de les tradicions de la llei jueva.
Així, als capítols 1 i 2 de Gàlates, després de defensar el seu apostolat, Pau introdueix els dos temes que desenvoluparà a la resta de la carta: la salvació en Crist, i la llibertat que aquesta salvació ens ofereix.
Pau comparteix el seu testimoni de salvació allà on va, i aquí el comparteix de nou als Gàlates
M'agrada escoltar el testimoni de cada persona que ha conegut Crist com a Salvador. Tot i que els detalls són particulars a cada individu, la salvació en Crist marca sens dubte un abans i un després a la vida d'una persona. Si tu has tingut una trobada personal amb Déu, t'animo a compartir amb algú com vas arribar a aquell moment i com ha canviat la teva manera de veure la vida. Pots compartir-ho també al grup de Facebook “Reflejos de su glòria” si vols animar a algú amb el teu testimoni personal. Si estàs vivint en la llibertat que t’ofereix la salvació, comparteix amb altres el goig de servir el Senyor. Que Déu et beneeixi.

*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/60485594Wed, 24 Jun 2026 05:10:00 +0000David y MaribelPau va escriure la carta als Gàlates als anys cinquanta després de Crist, als creients que habitaven a la regió de Galàcia. L'apòstol tracta tres temes, dos dels quals tracta també a la carta als Romans o  Corintis. Pau defensa el seu apostolat, torna...El tema principal d’aquesta carta és la llibertat que tenim en Crist. Per tractar aquest tema, l’apòstol torna a presentar l’evangeli de Jesucrist, pel qual obtenim aquesta llibertat. A través de la mort de Crist a la creu, obtenim la llibertat del pecat, i com vèiem a Romans 6 i 7, havent deixat enrere els nostres lligams al pecat, som lliures per seguir i servir Crist. Aquesta és la base de la nostra llibertat.
Crist va morir pels meus pecats, però vist de manera més personal, Crist va morir per mi. Com a resultat de la seva mort, tinc el privilegi de creure-hi i ser rescatat. I així ho va voler Déu. Em puc albirar en aquesta salvació i compartir-la amb altres. Això és el que Pau estava fent, i per això estava rebent crítiques i atacs de tota mena. Per això és que una vegada més, aquesta vegada als de la regió de Galàcia, ha d'explicar que ell no ha triat aquest treball per al seu benefici, sinó que Déu l'havia buscat, l'havia salvat, i per això ell compartia l'evangeli . A Gàlates 1 diu: 'També us faig saber, germans, que l’evangeli anunciat per mi no és d’origen humà, perquè no l’he rebut de cap home ni l’he après de ningú, sinó que m’ha estat revelat per Jesucrist. 'GÀLATES 1:11-12*.
Recordem que Pau anava camí a aturar aquells que havien cregut en Crist quan Jesús va aparèixer al seu camí canviant la seva vida i els seus plans de vida, i enviant-lo més tard a compartir, especialment amb els gentils el camí a la salvació.
Alguns cristians jueus de la regió de Galàcia continueren insistint que el cristianisme havia d'incloure les tradicions jueves, però quan Pau va rebre la missió d'evangelitzar els gentils quedava clar que aquests no necessitaven complir les tradicions de la llei jueva. Pere, Jacob, germà de Jesús, i Joan ho reconeixien així també. La salvació depenia únicament de la fe a l'obra de Crist, i els jueus havien d'acceptar que els gentils visquessin la vida cristiana lliure de les tradicions de la llei jueva.
Així, als capítols 1 i 2 de Gàlates, després de defensar el seu apostolat, Pau introdueix els dos temes que desenvoluparà a la resta de la carta: la salvació en Crist, i la llibertat que aquesta salvació ens ofereix.
Pau comparteix el seu testimoni de salvació allà on va, i aquí el comparteix de nou als Gàlates
M'agrada escoltar el testimoni de cada persona que ha conegut Crist com a Salvador. Tot i que els detalls són particulars a cada individu, la salvació en Crist marca sens dubte un abans i un després a la vida d'una persona. Si tu has tingut una trobada personal amb Déu, t'animo a compartir amb algú com vas arribar a aquell moment i com ha canviat la teva manera de veure la vida. Pots compartir-ho també al grup de Facebook “Reflejos de su glòria” si vols animar a algú amb el teu testimoni personal. Si estàs vivint en la llibertat que t’ofereix la salvació, comparteix amb altres el goig de servir el Senyor. Que Déu et beneeixi.

*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>278biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/corintis-114-curriculum-vitae--60457845Als capítols finals d'1 Corintis, Pau presenta una mena de currículum en què exposa els motius pels quals ell pot exercir com a apòstol del Senyor. No arriba a aquesta defensa per iniciativa pròpia, sinó perquè alguns l’havien intentat desacreditar, comparant-lo a altres que havien predicant per Corint. Pau no ho fa perquè vol presumir del seu currículum, sinó que ho fa sense ganes i hipotèticament, dient: “Haig de seguir presumint, tot i que ho considero ben inútil…..Si volgués presumir, no seria cap ximpleria, perquè diria la veritat; però me n’estic, no sigui que el caràcter extraordinari d’aquestes revelacions no inciti algú a tenir de mi un concepte més alt del que m’ha vist fer o m’ha sentit dir.”2 CORINTIS 12:1-6*.
Tot i això, Pau estava preocupat que els de Corint estaven mirant molt el currículum d'alguns per aprovar allò que els estaven presentant. Pau els diu: “jutgeu les coses per les aparences” els diu al 10:7* i continua dient al capítol 11: 3-5*.
'Però temo que, així com la serp va seduir Eva amb la seva astúcia, els vostres enteniments no es corrompin apartant-se de la simplicitat i la puresa en Crist. Perquè veig que tolereu molt fàcilment que el primer que arriba us anunciï un Jesús diferent del que us vam predicar, o us proposi un esperit diferent del que vau rebre, o us presenti un evangeli diferent del que vau acollir. Doncs, bé, em sembla que no desmereixo en res d’aquests superapòstols. '
Davant del perill que els creients de Corint fossin enganyats per les aparences, rebent un altre evangeli que el que presenta la Bíblia, Pau defensa la seva sinceritat en el ministeri que Déu li havia donat, però veiem en la seva conclusió que la seva seguretat no depenia dels seus èxits personals, sinó del seu Salvador, Jesucrist.
Ell tenia èxits de què parlar. Aquest podria ser el seu currículum:
2 Corintis 11:6* 'La meva oratòria potser és inculta, però el meu coneixement no ho és pas; prou us ho hem demostrat de moltes maneres i en tota ocasió. '
2 Corintis 11:8 y 9* 'Per poder servir-vos vaig sostreure d’altres esglésies, acceptant un sou, mentre que, quan era amb vosaltres, tot i passant necessitat, no vaig ser càrrega per a ningú, '
2 Corintis 11:2-29*,comparant-se amb els que havien vingut per confondre'ls amb altres ensenyaments, l'apòstol diu 'Que són hebreus? També jo. Que són israelites? També jo. Que són nissaga d’Abraham? També jo. Que són servidors de Crist? Mal sigui una niciesa dir-ho, jo més. Els guanyo en fatigues; en presons, molt més; en pallisses, no té dita; en perills de mort, tot sovint. Cinc vegades he rebut dels jueus els quaranta assots menys un. M’han fuetejat tres vegades; m’han apedregat una vegada; he naufragat en tres ocasions; i he passat una nit i un dia sencers a la deriva, en alta mar; en les llargues caminades, n’han sovintejat els perills de riuades; m’he arriscat als saltejadors; m’he exposat a la persecució de la meva gent; he perillat entre els pagans; he passat perills a la ciutat, al despoblat i en el mar; perills de part dels falsos germans; en treballs i fatigues, en moltes nits sense dormir, passant gana i set; sovint sense res per a menjar, patint fred i sense roba per abrigar-me. A més d’aquestes coses externes, el feix de cada dia, la preocupació per totes les comunitats. Qui hi ha que defalleixi sense que jo defalleixi? Qui ensopega sense que me’n senti? '
Pau afirma a l’11:17*: 'Això que dic de poder presumir, no ho dic guiat pel Senyor, sinó portat per la insensatesa. '
El que hem d'entendre aquí és que la llista d'èxits i capacitats no és el que Déu demana, i de cap manera impressionem Déu amb el nostre currículum. Més aviat, allò que Déu cerca i lloa és la nostra disposició cap a Ell i els seus preceptes. Per això conclou Pau al 10:17-18*: 'A més, qui es gloria, que es gloriï en el Senyor. Perquè no és aprovat el qui s’alaba a si mateix, sinó el qui el Senyor alaba.’ Pel que Pau afirma al 11:30*: 'Si es tracta de presumir, presumiré d’aquelles coses que mostren la meva feblesa. '
Encara que Pau havia pertangut a la secta jueva d'elit més estricta, la dels fariseus, no es gloriava ni en això ni que era jueu de soca-rel. Pau lluitava amb un “agulló a la carn;”Encara que no ens diu el que era, sabem que el molestava molt i que havia demanat a Déu que el deslliurés d'això. Però Déu li havia donat una resposta negativa, dient-li:“Ja tens prou amb la meva gràcia, perquè la força es fa realitat en la feblesa” 2 Corintis 12:9*
Pau havia decidit que acceptaria la negativa de Déu i prendria aquest fibló com un regal pel qual podria glorificar Déu. La seva glòria era en Jesús. 'Així, doncs, de bon grat em gloriaré, si de cas, en les febleses, per tal que reposi sobre meu la força de Crist. '2 CORINTIS 12:9*.
Als creients de Galàcia, al 6:14*, els diu: 'El que és jo, me’n guardaré prou de presumir, sinó és en la creu de nostre Senyor Jesucrist, pel qual el món va ser crucificat per a mi i jo per al món. '
Per tant, ja que allò que de veritat importa és el fonament de la nostra fe, Pau acaba la seva carta amb aquesta exhortació: 'Feu un examen de consciència, per veure si us manteniu en la fe, proveu-vos a vosaltres mateixos. Si no esteu ben convençuts que Jesucrist és en vosaltres, és que heu estat reprovats. '2 CORINTIS 13:5*.
Assegurem-nos que la nostra fe està basada en Jesucrist, i que la nostra confiança és, no en el nostre currículum ni en el nostre pedigrí, sinó en l'obra de Crist a la creu.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/60457845Tue, 23 Jun 2026 05:06:00 +0000David y MaribelQuan busques feina, has de presentar un currículum, una llista de mèrits que demostra que ets la persona idònia per a la feina que desitges desenvolupar. En aquest currículum has d'incloure la teva formació, titulació i experiència en aquest camp, tot...Als capítols finals d'1 Corintis, Pau presenta una mena de currículum en què exposa els motius pels quals ell pot exercir com a apòstol del Senyor. No arriba a aquesta defensa per iniciativa pròpia, sinó perquè alguns l’havien intentat desacreditar, comparant-lo a altres que havien predicant per Corint. Pau no ho fa perquè vol presumir del seu currículum, sinó que ho fa sense ganes i hipotèticament, dient: “Haig de seguir presumint, tot i que ho considero ben inútil…..Si volgués presumir, no seria cap ximpleria, perquè diria la veritat; però me n’estic, no sigui que el caràcter extraordinari d’aquestes revelacions no inciti algú a tenir de mi un concepte més alt del que m’ha vist fer o m’ha sentit dir.”2 CORINTIS 12:1-6*.
Tot i això, Pau estava preocupat que els de Corint estaven mirant molt el currículum d'alguns per aprovar allò que els estaven presentant. Pau els diu: “jutgeu les coses per les aparences” els diu al 10:7* i continua dient al capítol 11: 3-5*.
'Però temo que, així com la serp va seduir Eva amb la seva astúcia, els vostres enteniments no es corrompin apartant-se de la simplicitat i la puresa en Crist. Perquè veig que tolereu molt fàcilment que el primer que arriba us anunciï un Jesús diferent del que us vam predicar, o us proposi un esperit diferent del que vau rebre, o us presenti un evangeli diferent del que vau acollir. Doncs, bé, em sembla que no desmereixo en res d’aquests superapòstols. '
Davant del perill que els creients de Corint fossin enganyats per les aparences, rebent un altre evangeli que el que presenta la Bíblia, Pau defensa la seva sinceritat en el ministeri que Déu li havia donat, però veiem en la seva conclusió que la seva seguretat no depenia dels seus èxits personals, sinó del seu Salvador, Jesucrist.
Ell tenia èxits de què parlar. Aquest podria ser el seu currículum:
2 Corintis 11:6* 'La meva oratòria potser és inculta, però el meu coneixement no ho és pas; prou us ho hem demostrat de moltes maneres i en tota ocasió. '
2 Corintis 11:8 y 9* 'Per poder servir-vos vaig sostreure d’altres esglésies, acceptant un sou, mentre que, quan era amb vosaltres, tot i passant necessitat, no vaig ser càrrega per a ningú, '
2 Corintis 11:2-29*,comparant-se amb els que havien vingut per confondre'ls amb altres ensenyaments, l'apòstol diu 'Que són hebreus? També jo. Que són israelites? També jo. Que són nissaga d’Abraham? També jo. Que són servidors de Crist? Mal sigui una niciesa dir-ho, jo més. Els guanyo en fatigues; en presons, molt més; en pallisses, no té dita; en perills de mort, tot sovint. Cinc vegades he rebut dels jueus els quaranta assots menys un. M’han fuetejat tres vegades; m’han apedregat una vegada; he naufragat en tres ocasions; i he passat una nit i un dia sencers a la deriva, en alta mar; en les llargues caminades, n’han sovintejat els perills de riuades; m’he arriscat als saltejadors; m’he exposat a la persecució de la meva gent; he perillat entre els pagans; he passat perills a la ciutat, al despoblat i en el mar; perills de part dels falsos germans; en treballs i fatigues, en moltes nits sense dormir, passant gana i set; sovint sense res per a menjar, patint fred i sense roba per abrigar-me. A més d’aquestes coses externes, el feix de cada dia, la preocupació per totes les comunitats. Qui hi ha que defalleixi sense que jo defalleixi? Qui ensopega sense que me’n senti? '
Pau afirma a l’11:17*: 'Això que dic de poder presumir, no ho dic guiat pel Senyor, sinó portat per la insensatesa. '
El que hem d'entendre aquí és que la llista d'èxits i capacitats no és el que Déu demana, i de cap manera...]]>516biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/corintis-113-les-armes-del-cristia--604451062 Corintis 10:3-5* ens diu: 'El cert és que, tot i que hem de fer les coses com humans que som, no militem amb mires humanes, perquè les armes amb què lluitem no són humanes, sinó poderoses en Déu per abatre fortaleses, desbaratar fal·làcies i totes les altiveses que s’alcen contra el coneixement de Déu; fem presoners tota mena de pensaments i els portem a l’obediència del Crist, '
A quines armes es refereix l'apòstol? Pau parlarà a Efesis de l'armadura del cristià, però podem identificar l'Esperit Sant de Déu com el nostre defensor i la Paraula de Déu com la nostra eina d'atac contra les fortaleses que s'oposin al nostre creixement espiritual.
Ens diu el text que aquestes armes són poderoses. Quan entrem en un argument en les nostres pròpies forces, podem fer servir les nostres pròpies forces i idees per intentar defensar la nostra posició, però el Senyor ens diu que les armes espirituals són molt més poderoses  que qualsevol pla que puguem idear, perquè tenen el poder de Déu.
El propòsit de les armes que Déu ens ha donat és defensar el coneixement de Déu i promoure la nostra obediència als seus principis. I com funcionen aquestes armes? Podríem preguntar-nos. Aquestes armes tenen com a objectiu els pensaments. En primer lloc, ens diu el text que destrueixen allò que s'aixeca en contra del coneixement de Déu, siguin arguments de la nostra ment o l'altivesa del cor. A més, aquestes armes també porten captiu qualsevol pensament a l'obediència de Crist. Això passa de manera que quan desobeïm, sentim la necessitat de penediment i restauració, i quan obeïm, rebem la confirmació divina de la nostra fidelitat a Déu.
Com a humans que som, ens donem la glòria per les victòries a la nostra vida, i quan ens derroten, mirem Déu per demanar explicacions. No obstant això, aquestes batalles que experimentem a la nostra ment o amb altres, les guanyem de la mà del Senyor, i tota la glòria de la victòria ha de ser per a Ell. Pau diu a 2 Corintis 10:17-18*: 'A més, qui es gloria, que es gloriï en el Senyor. Perquè no és aprovat el qui s’alaba a si mateix, sinó el qui el Senyor alaba.'
Al capítol 12 l’apòstol confirma: 'Haig de seguir presumint, tot i que ho considero ben inútil, (12:1)...., 'Si volgués presumir, no seria cap ximpleria, perquè diria la veritat; però me n’estic, no sigui que el caràcter extraordinari d’aquestes revelacions no inciti algú a tenir de mi un concepte més alt del que m’ha vist fer o m’ha sentit dir. '
Pau sap que no és que ell no tingui èxits personals pels quals podria enaltir-se, però reconeix que els que té, és per la gràcia de Déu.'Així, doncs, de bon grat em gloriaré, si de cas, en les febleses, per tal que reposi sobre meu la força de Crist. '
Si entenem que la victòria és possible gràcies a Déu a través de les armes espirituals que Ell ens ha donat, i confiem que quan fallem, podem anar a Ell en humilitat, demanant una altra oportunitat, podrem enfrontar-nos a les guerres diàries de la vida amb la determinació d'agradar a aquell que tant ens estima i que ha fet possible la victòria. Gaudim cada dia confiant en el Senyor.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/60445106Mon, 22 Jun 2026 04:30:00 +0000David y MaribelQuan alguns van criticar Pau de manipular els cristians de Corint, aquest va contestar amb la Paraula de Déu, assegurant-los que en si mateix, ell no tenia cap poder o autoritat. Quan els cridava l'atenció per alguna cosa, sempre era amb el desig de...2 Corintis 10:3-5* ens diu: 'El cert és que, tot i que hem de fer les coses com humans que som, no militem amb mires humanes, perquè les armes amb què lluitem no són humanes, sinó poderoses en Déu per abatre fortaleses, desbaratar fal·làcies i totes les altiveses que s’alcen contra el coneixement de Déu; fem presoners tota mena de pensaments i els portem a l’obediència del Crist, '
A quines armes es refereix l'apòstol? Pau parlarà a Efesis de l'armadura del cristià, però podem identificar l'Esperit Sant de Déu com el nostre defensor i la Paraula de Déu com la nostra eina d'atac contra les fortaleses que s'oposin al nostre creixement espiritual.
Ens diu el text que aquestes armes són poderoses. Quan entrem en un argument en les nostres pròpies forces, podem fer servir les nostres pròpies forces i idees per intentar defensar la nostra posició, però el Senyor ens diu que les armes espirituals són molt més poderoses  que qualsevol pla que puguem idear, perquè tenen el poder de Déu.
El propòsit de les armes que Déu ens ha donat és defensar el coneixement de Déu i promoure la nostra obediència als seus principis. I com funcionen aquestes armes? Podríem preguntar-nos. Aquestes armes tenen com a objectiu els pensaments. En primer lloc, ens diu el text que destrueixen allò que s'aixeca en contra del coneixement de Déu, siguin arguments de la nostra ment o l'altivesa del cor. A més, aquestes armes també porten captiu qualsevol pensament a l'obediència de Crist. Això passa de manera que quan desobeïm, sentim la necessitat de penediment i restauració, i quan obeïm, rebem la confirmació divina de la nostra fidelitat a Déu.
Com a humans que som, ens donem la glòria per les victòries a la nostra vida, i quan ens derroten, mirem Déu per demanar explicacions. No obstant això, aquestes batalles que experimentem a la nostra ment o amb altres, les guanyem de la mà del Senyor, i tota la glòria de la victòria ha de ser per a Ell. Pau diu a 2 Corintis 10:17-18*: 'A més, qui es gloria, que es gloriï en el Senyor. Perquè no és aprovat el qui s’alaba a si mateix, sinó el qui el Senyor alaba.'
Al capítol 12 l’apòstol confirma: 'Haig de seguir presumint, tot i que ho considero ben inútil, (12:1)...., 'Si volgués presumir, no seria cap ximpleria, perquè diria la veritat; però me n’estic, no sigui que el caràcter extraordinari d’aquestes revelacions no inciti algú a tenir de mi un concepte més alt del que m’ha vist fer o m’ha sentit dir. '
Pau sap que no és que ell no tingui èxits personals pels quals podria enaltir-se, però reconeix que els que té, és per la gràcia de Déu.'Així, doncs, de bon grat em gloriaré, si de cas, en les febleses, per tal que reposi sobre meu la força de Crist. '
Si entenem que la victòria és possible gràcies a Déu a través de les armes espirituals que Ell ens ha donat, i confiem que quan fallem, podem anar a Ell en humilitat, demanant una altra oportunitat, podrem enfrontar-nos a les guerres diàries de la vida amb la determinació d'agradar a aquell que tant ens estima i que ha fet possible la victòria. Gaudim cada dia confiant en el Senyor.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>310biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/corintis-112-prosperitat-i-generositat--60432403Pau defineix els principis de prosperitat i generositat als capítols 8 i 9, mostrant-nos un cicle preciós pel qual el nom de Déu és glorificat a través dels recursos que ens dona diàriament i de la generositat dels seus fills cap als quals en un moment donat pateixen necessitat.
Així al capítol 9 trobem els coneguts versets sobre la generositat: “Que cadascú decideixi per la pròpia consciència, no pas per força ni per compromís, que Déu estima els qui donen amb alegria. A més, Déu pot omplir-vos de tota mena de favors, de manera que, en tot i sempre, tingueu allò que necessiteu i encara us en sobri per contribuir a qualsevol obra bona.”2 CORINTIS 9:7-8*. Exemple d'això ho tenim en Crist, de qui llegim al 8:9 “Perquè coneixeu prou bé la gràcia de nostre Senyor Jesucrist: ell, essent ric, es va fer pobre per vosaltres a fi que us enriquíssiu amb la seva pobresa.”2 CORINTIS 8:9*.
Aquest principi de generositat va dirigit al qui dona, i no pas al qui rep. Qui rep, ens diu al final del capítol en resposta mostra gratitud, donant glòria a Déu que proveeix per a cadascú. I com llegim en el mateix text, una altra vegada el que ha rebut serà el qui dona, segons sigui prosperat. Perquè Déu ha dissenyat un sistema on aquell que s'esforça i treballa rebrà recompensa per la seva tasca.
Llegim a 2 Corintis 9:6*: “Tingueu present que qui sembra escassament collirà en escassesa; i qui sembra abundosament collirà en abundància.”
Trobem el principi de la sembra i la sega en diversos textos bíblics. Déu ha ordenat l'univers de manera que, per regla general, aquell que sembra, segarà en correspondència amb allò que ha sembrat. No obstant això, a causa de la caiguda i el sistema fallit amb què hem de viure en aquest món, hi ha èpoques en què una bona sembra no produeix una bona collita. Hi ha moments de crisi que provoquen escassetat, ja sigui a causa del clima, a una crisi sanitària, i fins i tot a la mala administració dels recursos. La veritat és que és molt probable que en algun moment de la nostra vida, passem necessitat. I en aquests moments, Déu ha establert que els que en tenen més, puguin ajudar als qui en tenen menys. Això està organitzat principalment de forma voluntària i entre cristians, no necessàriament organitzat per un govern o un altre.
Pau cita Èxode 16:18 al capítol 8:15* de la seva carta, dient: “Tal i com diu l’Escriptura: Al qui havia recollit molt, no li’n sobrava, i al qui havia recollit poc, no li’n mancava.”
Aquesta frase s'està referint al miracle de provisió de mannà al desert. Els del poble recollien cada dia el que menjarien, i al final del dia, no hi havia restes. Això no ens ensenya que nosaltres no podem o no hem d'estalviar. Tot al contrari. Pau els està parlant en el mateix text quant a les ofrenes amb què ajudaran els qui vindran a predicar i ajudar-los, recordant-los que han de recollir per tenir quan aquests vinguin. Déu premia el treballador fidel, i com podem veure als evangelis, el millor treballador és aquell que inverteix els seus talents per multiplicar els seus recursos. Aquells que millor administrin els seus béns en tindran més per poder beneir els altres.
Pau i altres estaven administrant les ofrenes, i els cristians de Corint podien aportar dels seus recursos per ajudar altres cristians que estaven passant dificultats. Però Pablo els assegura que el repartiment s'està fent honradament i justament. Els diu als versets 13 i 14: “No es tracta d’alleujar els altres passant vosaltres estretors, sinó que, per a mantenir un nivell, en la situació actual, la vostra abundor compensi el que els manca a ells, per tal que també la seva abundor compensi el que us pugui faltar a vosaltres, de manera que es mantingui la igualtat,”2 CORINTIS 8:13-14*.
Devia ser un sistema en què en un moment marcat de necessitat, aquells que poguessin, donessin del que Déu els havia donat; en un altre moment podrien ser aquests darrers els que necessitessin l'ajuda dels altres. A  2 Corintis 9:10-11* Déu ens recorda qui és el que al capdavall proveeix per a cadascú. Diu així: “El qui proveeix de llavor al sembrador i de pa per a menjar, també us proveirà i farà créixer la vostra sembrada, i multiplicarà els fruits de la vostra generositat, a fi que sigueu rics en tot i plens de generositat, la qual, repartida per nosaltres, produeix acció de gràcies a Déu.”
Déu és el que proveeix la llavor a qui sembra i el pa que menja. Déu és qui multiplica i augmenta els nostres recursos, i ho fa amb generositat. I del que ell ens dona podem utilitzar-ho de manera que porti glòria a Déu. Aquest cicle s'explica en els versets que el segueixen, els quals ens mostren com en donar per suplir les necessitats d'un altre, despertem en aquest agraïment a Déu per la seva provisió, alhora que preguen per aquells que han donat per suplir la seva necessitat .
Demanem a Déu que ens ajudi a ser fidels i agraïts en la situació en què ens trobem en el moment, desitjant donar la glòria a Déu amb tot el que ens dona.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/60432403Fri, 19 Jun 2026 04:56:00 +0000David y MaribelLa Paraula de Déu ensenya una ètica de treball on la remuneració és el resultat de l'esforç. Alhora, alguns textos bíblics mostren un sistema d'ajuda al necessitat. Això no és contradictori. No hauríem de fer servir textos bíblics per defensar un...Pau defineix els principis de prosperitat i generositat als capítols 8 i 9, mostrant-nos un cicle preciós pel qual el nom de Déu és glorificat a través dels recursos que ens dona diàriament i de la generositat dels seus fills cap als quals en un moment donat pateixen necessitat.
Així al capítol 9 trobem els coneguts versets sobre la generositat: “Que cadascú decideixi per la pròpia consciència, no pas per força ni per compromís, que Déu estima els qui donen amb alegria. A més, Déu pot omplir-vos de tota mena de favors, de manera que, en tot i sempre, tingueu allò que necessiteu i encara us en sobri per contribuir a qualsevol obra bona.”2 CORINTIS 9:7-8*. Exemple d'això ho tenim en Crist, de qui llegim al 8:9 “Perquè coneixeu prou bé la gràcia de nostre Senyor Jesucrist: ell, essent ric, es va fer pobre per vosaltres a fi que us enriquíssiu amb la seva pobresa.”2 CORINTIS 8:9*.
Aquest principi de generositat va dirigit al qui dona, i no pas al qui rep. Qui rep, ens diu al final del capítol en resposta mostra gratitud, donant glòria a Déu que proveeix per a cadascú. I com llegim en el mateix text, una altra vegada el que ha rebut serà el qui dona, segons sigui prosperat. Perquè Déu ha dissenyat un sistema on aquell que s'esforça i treballa rebrà recompensa per la seva tasca.
Llegim a 2 Corintis 9:6*: “Tingueu present que qui sembra escassament collirà en escassesa; i qui sembra abundosament collirà en abundància.”
Trobem el principi de la sembra i la sega en diversos textos bíblics. Déu ha ordenat l'univers de manera que, per regla general, aquell que sembra, segarà en correspondència amb allò que ha sembrat. No obstant això, a causa de la caiguda i el sistema fallit amb què hem de viure en aquest món, hi ha èpoques en què una bona sembra no produeix una bona collita. Hi ha moments de crisi que provoquen escassetat, ja sigui a causa del clima, a una crisi sanitària, i fins i tot a la mala administració dels recursos. La veritat és que és molt probable que en algun moment de la nostra vida, passem necessitat. I en aquests moments, Déu ha establert que els que en tenen més, puguin ajudar als qui en tenen menys. Això està organitzat principalment de forma voluntària i entre cristians, no necessàriament organitzat per un govern o un altre.
Pau cita Èxode 16:18 al capítol 8:15* de la seva carta, dient: “Tal i com diu l’Escriptura: Al qui havia recollit molt, no li’n sobrava, i al qui havia recollit poc, no li’n mancava.”
Aquesta frase s'està referint al miracle de provisió de mannà al desert. Els del poble recollien cada dia el que menjarien, i al final del dia, no hi havia restes. Això no ens ensenya que nosaltres no podem o no hem d'estalviar. Tot al contrari. Pau els està parlant en el mateix text quant a les ofrenes amb què ajudaran els qui vindran a predicar i ajudar-los, recordant-los que han de recollir per tenir quan aquests vinguin. Déu premia el treballador fidel, i com podem veure als evangelis, el millor treballador és aquell que inverteix els seus talents per multiplicar els seus recursos. Aquells que millor administrin els seus béns en tindran més per poder beneir els altres.
Pau i altres estaven administrant les ofrenes, i els cristians de Corint podien aportar dels seus recursos per ajudar altres cristians que estaven passant dificultats. Però Pablo els assegura que el repartiment s'està fent honradament i justament. Els diu als versets 13 i 14: “No es tracta d’alleujar els altres passant vosaltres estretors, sinó que, per a mantenir un...]]>464biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/corintis-111-perfeccionant-la-santedat--60419518El text exposa que si som el temple de l'Esperit Sant de Déu, hem de mantenir el temple pur, lliure d'immundícia. Tot i que la promesa de la presència de Déu a les nostres vides hauria de ser suficient incentiu per mantenir-nos purs, també gaudim en el dia a dia els beneficis d'un cos net i una ment pura.
Per això el primer verset del capítol 7 conclou amb la següent exhortació: 'Ja que tenim aquestes promeses, estimats germans, netegem-nos de tota brutícia corporal i espiritual, i completem la nostra consagració en el temor de Déu. '
Aquest procés de perfeccionament de la santedat no és ni lineal ni constant, però sí que ha de ser dinàmic. Un creixement lineal implicaria un augment de santedat sense passos enrere, però la realitat és que hi ha moments a les nostres vides en què fem passos en fals, i retrocedim en el nostre benestar espiritual. Però com veiem al capítol 7 de 2 Corintis, quan això succeeix, podem rebre la correcció directa de la Paraula de Déu,  o a través d'un germà en la fe que ens para en el nostre descens i ens ajuda a enfocar de nou la nostra mirada. Pau els diu al 7:8-9*: 'Perquè, tot i que us vaig contristar amb la meva carta, ara no em sap greu; hi hagué un moment que em va doldre, quan vaig adonar-me que amb aquella carta us havia donat un disgust, si bé no us va durar gaire. Dic que ara me n’alegro, no del fet que us disgustéssiu, sinó del fet que aquest disgust hagi servit perquè canviéssiu d’actitud. I com que fou una pena volguda per Déu, de part nostra no heu rebut cap mal. '
Recorda que Pau els havia escrit per cridar-los l’atenció sobre alguns assumptes. Ells podien haver contestat amb mala actitud i a la defensiva. Però no havia estat així. Pau diu que encara que els va entristir la crida d'atenció, ells havien reaccionat amb penediment, per la qual cosa la tristesa d'haver rebut la reprimenda havia resultat en goig.
Al verset 10 Pau contrasta dues possibles reaccions que podem tenir davant de la reprimenda; diu així: 'Perquè la tristesa que ve per voluntat de Déu produeix penediment salvador, que mai no sap greu, que no dol; en canvi, la tristesa del món produeix la mort.'
Així que, quan ens desviem del camí, i rebem correcció sigui directament de la Paraula o mitjançant algú que ve a nosaltres amb la veritat de la Bíblia, podem reaccionar amb una tristesa que ens porta al canvi genuí, i que produeix salvació i goig, o podem respondre amb una tristesa que no produeix canvi de direcció, sinó que ens accelera en amargor cap a la destrucció. Els de Corint havien escollit la primera, i havien atès la reprensió de Pau i la direcció de Titus. Això els havia portat en la direcció correcta envers la perfecció de la santedat en Déu.
Així com el procés de perfeccionament no és lineal, tampoc no és constant. Hi haurà moments de més creixement, i moments en què el canvi sembla més lent. Hi haurà moments en què experimentem una estirada en el creixement espiritual, i altres temporades en què ens anirem afirmant en el que hem après. Cada creient va al seu ritme i passa per diferents etapes en diferents moments de la seva vida. Alguns acaben de rebre la llavor, altres estan regats, altres ja mostren el fruit d'aquesta temporada de la seva vida i alguns estan en procés de maduració. Cada etapa és necessària i cada etapa es repeteix en diferents moments de vida.  Aquest creixement, sempre ha de ser dinàmic. Què vol dir això? Que no s'atura, que no s'estanca. Quan no hi ha activitat a la nostra vida espiritual, quan no hi ha ni creixement, ni enfortiment, aquí és quan hi ha perill que en realitat no hi hagi vida. La vida cristiana ha d'evidenciar un procés de perfeccionament de santedat. Demanem a Déu que ens ajudi a identificar l'estat en què estem i amb la Seva ajuda, a començar a avançar en el procés.
*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/60419518Thu, 18 Jun 2026 04:49:00 +0000David y MaribelCom que som temple de l'Esperit Sant, hem de sortir d’en mig d’“ells” i no tocar “res d’impur”, diu 2 Corintis 6:16-18*. Qui són “ells”? I a què es refereix quan diu que no toquem res d’impur? Això inclou aquelles coses que ens poden embrutar els...El text exposa que si som el temple de l'Esperit Sant de Déu, hem de mantenir el temple pur, lliure d'immundícia. Tot i que la promesa de la presència de Déu a les nostres vides hauria de ser suficient incentiu per mantenir-nos purs, també gaudim en el dia a dia els beneficis d'un cos net i una ment pura.
Per això el primer verset del capítol 7 conclou amb la següent exhortació: 'Ja que tenim aquestes promeses, estimats germans, netegem-nos de tota brutícia corporal i espiritual, i completem la nostra consagració en el temor de Déu. '
Aquest procés de perfeccionament de la santedat no és ni lineal ni constant, però sí que ha de ser dinàmic. Un creixement lineal implicaria un augment de santedat sense passos enrere, però la realitat és que hi ha moments a les nostres vides en què fem passos en fals, i retrocedim en el nostre benestar espiritual. Però com veiem al capítol 7 de 2 Corintis, quan això succeeix, podem rebre la correcció directa de la Paraula de Déu,  o a través d'un germà en la fe que ens para en el nostre descens i ens ajuda a enfocar de nou la nostra mirada. Pau els diu al 7:8-9*: 'Perquè, tot i que us vaig contristar amb la meva carta, ara no em sap greu; hi hagué un moment que em va doldre, quan vaig adonar-me que amb aquella carta us havia donat un disgust, si bé no us va durar gaire. Dic que ara me n’alegro, no del fet que us disgustéssiu, sinó del fet que aquest disgust hagi servit perquè canviéssiu d’actitud. I com que fou una pena volguda per Déu, de part nostra no heu rebut cap mal. '
Recorda que Pau els havia escrit per cridar-los l’atenció sobre alguns assumptes. Ells podien haver contestat amb mala actitud i a la defensiva. Però no havia estat així. Pau diu que encara que els va entristir la crida d'atenció, ells havien reaccionat amb penediment, per la qual cosa la tristesa d'haver rebut la reprimenda havia resultat en goig.
Al verset 10 Pau contrasta dues possibles reaccions que podem tenir davant de la reprimenda; diu així: 'Perquè la tristesa que ve per voluntat de Déu produeix penediment salvador, que mai no sap greu, que no dol; en canvi, la tristesa del món produeix la mort.'
Així que, quan ens desviem del camí, i rebem correcció sigui directament de la Paraula o mitjançant algú que ve a nosaltres amb la veritat de la Bíblia, podem reaccionar amb una tristesa que ens porta al canvi genuí, i que produeix salvació i goig, o podem respondre amb una tristesa que no produeix canvi de direcció, sinó que ens accelera en amargor cap a la destrucció. Els de Corint havien escollit la primera, i havien atès la reprensió de Pau i la direcció de Titus. Això els havia portat en la direcció correcta envers la perfecció de la santedat en Déu.
Així com el procés de perfeccionament no és lineal, tampoc no és constant. Hi haurà moments de més creixement, i moments en què el canvi sembla més lent. Hi haurà moments en què experimentem una estirada en el creixement espiritual, i altres temporades en què ens anirem afirmant en el que hem après. Cada creient va al seu ritme i passa per diferents etapes en diferents moments de la seva vida. Alguns acaben de rebre la llavor, altres estan regats, altres ja mostren el fruit d'aquesta temporada de la seva vida i alguns estan en procés de maduració. Cada etapa és necessària i cada etapa es repeteix en diferents moments de vida.  Aquest creixement, sempre ha de ser dinàmic. Què vol dir això? Que no s'atura, que no s'estanca. Quan no hi ha activitat a la nostra vida espiritual, quan no hi ha ni creixement, ni enfortiment, aquí és quan hi ha perill que en realitat no hi hagi...]]>368biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/corintis-110-intercanvi-i-col-laboracio--60407581Hi ha una cançó cristiana titulada “El seu mantell pel meu” en què es canta com Crist es va treure la seva capa de justícia per donar-me-la a mi, i va portar sobre Ell el meu mantell d'injustícia. A la creu hi va haver un intercanvi no equitatiu, en què el meu pecat va ser vessat sobre l'innocent, i la seva santa justícia es va vessar per cobrir el meu mal. Havent rebut aquesta gràcia, la primera frase del capítol 6 m'exhorta a viure de manera que aquesta gràcia de Déu vessada a favor meu no sigui malversada. Si havent rebut aquest intercanvi decideixo viure com si res no hagués passat, estaria menyspreant el sacrifici de Crist a la creu.
Déu va anunciar que el dia de salvació venia, i Pau declara “ara és el dia de salvació” (6:2). Crist va venir i ens ha ofert la gràcia immerescuda de Déu. Ara nosaltres podem gaudir de la justícia de Déu en Crist. És per això que Pau pot dir que viu per sobre dels atacs diaris de la nostra pròpia carn o de les injustes valoracions que qualsevol pogués fer. Als versets 8-10* presenta els contrastos següents: 'Com a col·laboradors seus, doncs, us exhortem a no malversar la gràcia de Déu; a través d’honra i deshonra, de calúmnia i bona fama. Ens tenen per mentiders, i diem la veritat; ens tracten com a desconeguts, tot i que som ben coneguts; ens donen per morts, i ja veieu que som ben vius; ens han sentenciat, però no som executats. Som uns afligits que sempre estan alegres; uns arruïnats que n’enriqueixen molts; uns necessitats que són amos de tot. '
Eren col·laboradors de Déu, fins i tot quan alguns els veiessin de manera errònia. Podrien veure'ls com a persones sense honra, podrien tenir mala fama per seguir Crist, podrien pensar que el que anunciaven era fals, podrien patir ignomínia, podrien patir a les seves carns i passar per moments molt tristos, podrien patir escassetat material, però ells sabien que ho posseïen tot, doncs tenien Crist del seu costat. En ell podien gaudir d'honra, bona fama davant Déu, coneguts per Déu, vius i joiosos, enriquint els altres per la gràcia de Déu. Era per això que podien viure, com diu al verset 4 i fins al 7*: 'amb gran resignació; en afliccions, en necessitats, en angoixes, en pallisses, en presons, en tumults, en fatigues, en nits sense dormir, en dies sense menjar; en honestedat, en coneixement, en comprensió, en tolerància, en l’Esperit Sant, en amor sincer, en paraula de veritat, en força de Déu; brandant les armes de la justícia, tant les d’atac com les de defensa'
De la mateixa manera, aquesta invitació a col·laborar se'ns ha estès a nosaltres. El mantell de Jesús ha esdevingut el nostre si la justícia de Crist ha esdevingut nostra per la fe. Havent estat fets justícia de Déu en Ell, acceptem ser col·laboradors de Déu, vivint una vida digna de l'obra de Crist al nostre lloc.
Com? Apartant-nos dels mantells d'immundícia que ja hem dipositat als peus de la creu, i vivint a la justícia rebuda al seu lloc. Per això l'apòstol cita les paraules de l'Antic Testament: “nosaltres som temple del Déu vivent tal com Déu va dir: “Habitaré enmig d’ells i m’hi passejaré, seré el seu Déu i ells seran el meu poble.” I segueix: “Sortiu d’enmig d’aquesta gent i separeu-vos-en, diu el Senyor, i no toqueu res d’impur; i jo us acolliré i us seré pare, i vosaltres em sereu fills i filles, diu el Senyor Totpoderós.”” 2 CORINTIS 6:16-18*
Quina meravella de pla de vida! Fills del Totpoderós, col·laboradors de la gràcia de Déu a la humanitat. Aquesta és la vida que Déu ens ha donat aquí a la Terra, mentre esperem la glorificació i l'entrada a la vida eterna amb Crist.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana
]]>https://api.spreaker.com/episode/60407581Wed, 17 Jun 2026 02:50:00 +0000David y MaribelEm resulta interessant connectar els darrers versets d'un capítol amb el primer del següent, perquè sovint el pensament continua d'un a l'altre, i ens perdem una benedicció en separar-los. Llegim la transició entre el capítol 5 i el 6 de 2 Corintis*:...Hi ha una cançó cristiana titulada “El seu mantell pel meu” en què es canta com Crist es va treure la seva capa de justícia per donar-me-la a mi, i va portar sobre Ell el meu mantell d'injustícia. A la creu hi va haver un intercanvi no equitatiu, en què el meu pecat va ser vessat sobre l'innocent, i la seva santa justícia es va vessar per cobrir el meu mal. Havent rebut aquesta gràcia, la primera frase del capítol 6 m'exhorta a viure de manera que aquesta gràcia de Déu vessada a favor meu no sigui malversada. Si havent rebut aquest intercanvi decideixo viure com si res no hagués passat, estaria menyspreant el sacrifici de Crist a la creu.
Déu va anunciar que el dia de salvació venia, i Pau declara “ara és el dia de salvació” (6:2). Crist va venir i ens ha ofert la gràcia immerescuda de Déu. Ara nosaltres podem gaudir de la justícia de Déu en Crist. És per això que Pau pot dir que viu per sobre dels atacs diaris de la nostra pròpia carn o de les injustes valoracions que qualsevol pogués fer. Als versets 8-10* presenta els contrastos següents: 'Com a col·laboradors seus, doncs, us exhortem a no malversar la gràcia de Déu; a través d’honra i deshonra, de calúmnia i bona fama. Ens tenen per mentiders, i diem la veritat; ens tracten com a desconeguts, tot i que som ben coneguts; ens donen per morts, i ja veieu que som ben vius; ens han sentenciat, però no som executats. Som uns afligits que sempre estan alegres; uns arruïnats que n’enriqueixen molts; uns necessitats que són amos de tot. '
Eren col·laboradors de Déu, fins i tot quan alguns els veiessin de manera errònia. Podrien veure'ls com a persones sense honra, podrien tenir mala fama per seguir Crist, podrien pensar que el que anunciaven era fals, podrien patir ignomínia, podrien patir a les seves carns i passar per moments molt tristos, podrien patir escassetat material, però ells sabien que ho posseïen tot, doncs tenien Crist del seu costat. En ell podien gaudir d'honra, bona fama davant Déu, coneguts per Déu, vius i joiosos, enriquint els altres per la gràcia de Déu. Era per això que podien viure, com diu al verset 4 i fins al 7*: 'amb gran resignació; en afliccions, en necessitats, en angoixes, en pallisses, en presons, en tumults, en fatigues, en nits sense dormir, en dies sense menjar; en honestedat, en coneixement, en comprensió, en tolerància, en l’Esperit Sant, en amor sincer, en paraula de veritat, en força de Déu; brandant les armes de la justícia, tant les d’atac com les de defensa'
De la mateixa manera, aquesta invitació a col·laborar se'ns ha estès a nosaltres. El mantell de Jesús ha esdevingut el nostre si la justícia de Crist ha esdevingut nostra per la fe. Havent estat fets justícia de Déu en Ell, acceptem ser col·laboradors de Déu, vivint una vida digna de l'obra de Crist al nostre lloc.
Com? Apartant-nos dels mantells d'immundícia que ja hem dipositat als peus de la creu, i vivint a la justícia rebuda al seu lloc. Per això l'apòstol cita les paraules de l'Antic Testament: “nosaltres som temple del Déu vivent tal com Déu va dir: “Habitaré enmig d’ells i m’hi passejaré, seré el seu Déu i ells seran el meu poble.” I segueix: “Sortiu d’enmig d’aquesta gent i separeu-vos-en, diu el Senyor, i no toqueu res d’impur; i jo us acolliré i us seré pare, i vosaltres em sereu fills i filles, diu el Senyor Totpoderós.”” 2 CORINTIS 6:16-18*
Quina meravella de pla de vida! Fills del Totpoderós, col·laboradors de la gràcia de Déu a la humanitat. Aquesta és la vida...]]>363biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/corintis-109-la-nova-vida--60381294En Crist, som una nova creació. Els beneficis finals i complets els veurem en el moment de glorificació, quan els nostres cossos mortals donin pas als eterns, però ja hem estat declarants noves criatures.
Com sabem que som una nova creació, que hem nascut de nou, que la gràcia i el do de la justificació són reals a la nostra vida?
 2ª carta als Corintis 5:15-18* diu així: 'Així que, qualsevol que està unit a Crist, és una nova creació; tot el que és antic ja ha passat, i una nova realitat s’ha fet present. i va morir per tots, per tal que els qui viuen ja no visquin per a ells mateixos, sinó per a aquell qui ha mort i ha ressuscitat per tots. De manera que nosaltres, des d’ara ja no valorem ningú humanament, i si vam valorar el Crist humanament, ara ja no ho fem. I tot és obra de Déu, que ens ha reconciliat amb ell per mitjà de Crist i ens ha confiat el ministeri de la reconciliació; '2 CORINTIS 5:15-18*. 
Aquest text parla d'una obra de Déu, no pas d'èxits humans. Fixa't en els verbs: ens va reconciliar, ens va donar, ens va confiar. I diu el verset 18, “tot és obra de Déu”. Es a dir, som noves criatures, havent confessat a Déu el nostre pecat i rebut l'obra de Crist, i es fa evident que hi ha un canvi a la nostra vida. El que és antic ha passat, i el que ara hi ha a la nostra vida és nou, i és de Déu i no nostre.
Molts pensen que som salvats  de la passada manera de viure per intentar cada dia fer bones obres. No obstant això, és més la idea que en ser reconciliades amb Crist (versets 18 i 19), ens sorprenem nosaltres mateixos que allò que abans ens dominava ja no ens domina. No que siguem perfectes, però veiem que el pecat que abans ens atreia, ara ens desagrada. El que semblava que no aconseguíem fer en les nostres forces sense Crist, ara en Crist és possible. Les coses són fetes noves, “i tot això prové de Déu.”
L’apòstol ho expressa així a Gàlates 2:20*: 'per tant, ja no visc jo, sinó que és el Crist que viu en mi, i la vida humana actual la visc en la fe del Fill de Déu, que m’ha estimat i s’ha donat ell mateix per mi. '
Qui viu, tu o Crist? Qui mana a la teva vida, tu mateix, o ets una nova criació? 
Si ets una nova creació, si has confessat els teus pecats i la gràcia i el do de la justificació t'han fet una nova criatura, aleshores ens ensenya la Paraula que allò que vius ara a la carn ho vius en la fe del Fill de Déu. No estàs davant la temptació; no estàs sol a la prova.
Avui mateix examina la teva vida per veure si has estat reconciliat amb Crist. Si és així, ets una nova creació; ara és el moment que Crist sigui reflectit en el teu camí diari.
Potser fa temps que vas confessar el teu pecat i vas abraçar la salvació de Crist, però lluites de deixar-li a Crist portar les regnes de la teva vida. Compte! Això no és el pla de Déu. Segons aquests versets, rendim la nostra vida en el moment de la salvació, però l'hem de seguir rendint cada dia.
Llegim als evangelis que Jesús 'Dirigint-se a tots deia: “Si algú vol venir darrere meu, que es negui a si mateix, que prengui la seva creu cada dia i em segueixi. ‘ LLUC 9:23*.
Nova creació en el Senyor, pren la teva creu cada dia, dona-li les regnes de la teva vida al Senyor, “el qual et va estimar i es va donar a si mateix per tu,” i segueix-lo.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/60381294Tue, 16 Jun 2026 02:45:00 +0000David y Maribel'Així que, qualsevol que està unit a Crist, és una nova creació; tot allò antic ja ha passat, i una nova realitat s’ha fet present. ‘ 2 CORINTIS 5:17*. En Crist, som una nova creació. Els beneficis finals i complets els veurem en el moment de...En Crist, som una nova creació. Els beneficis finals i complets els veurem en el moment de glorificació, quan els nostres cossos mortals donin pas als eterns, però ja hem estat declarants noves criatures.
Com sabem que som una nova creació, que hem nascut de nou, que la gràcia i el do de la justificació són reals a la nostra vida?
 2ª carta als Corintis 5:15-18* diu així: 'Així que, qualsevol que està unit a Crist, és una nova creació; tot el que és antic ja ha passat, i una nova realitat s’ha fet present. i va morir per tots, per tal que els qui viuen ja no visquin per a ells mateixos, sinó per a aquell qui ha mort i ha ressuscitat per tots. De manera que nosaltres, des d’ara ja no valorem ningú humanament, i si vam valorar el Crist humanament, ara ja no ho fem. I tot és obra de Déu, que ens ha reconciliat amb ell per mitjà de Crist i ens ha confiat el ministeri de la reconciliació; '2 CORINTIS 5:15-18*. 
Aquest text parla d'una obra de Déu, no pas d'èxits humans. Fixa't en els verbs: ens va reconciliar, ens va donar, ens va confiar. I diu el verset 18, “tot és obra de Déu”. Es a dir, som noves criatures, havent confessat a Déu el nostre pecat i rebut l'obra de Crist, i es fa evident que hi ha un canvi a la nostra vida. El que és antic ha passat, i el que ara hi ha a la nostra vida és nou, i és de Déu i no nostre.
Molts pensen que som salvats  de la passada manera de viure per intentar cada dia fer bones obres. No obstant això, és més la idea que en ser reconciliades amb Crist (versets 18 i 19), ens sorprenem nosaltres mateixos que allò que abans ens dominava ja no ens domina. No que siguem perfectes, però veiem que el pecat que abans ens atreia, ara ens desagrada. El que semblava que no aconseguíem fer en les nostres forces sense Crist, ara en Crist és possible. Les coses són fetes noves, “i tot això prové de Déu.”
L’apòstol ho expressa així a Gàlates 2:20*: 'per tant, ja no visc jo, sinó que és el Crist que viu en mi, i la vida humana actual la visc en la fe del Fill de Déu, que m’ha estimat i s’ha donat ell mateix per mi. '
Qui viu, tu o Crist? Qui mana a la teva vida, tu mateix, o ets una nova criació? 
Si ets una nova creació, si has confessat els teus pecats i la gràcia i el do de la justificació t'han fet una nova criatura, aleshores ens ensenya la Paraula que allò que vius ara a la carn ho vius en la fe del Fill de Déu. No estàs davant la temptació; no estàs sol a la prova.
Avui mateix examina la teva vida per veure si has estat reconciliat amb Crist. Si és així, ets una nova creació; ara és el moment que Crist sigui reflectit en el teu camí diari.
Potser fa temps que vas confessar el teu pecat i vas abraçar la salvació de Crist, però lluites de deixar-li a Crist portar les regnes de la teva vida. Compte! Això no és el pla de Déu. Segons aquests versets, rendim la nostra vida en el moment de la salvació, però l'hem de seguir rendint cada dia.
Llegim als evangelis que Jesús 'Dirigint-se a tots deia: “Si algú vol venir darrere meu, que es negui a si mateix, que prengui la seva creu cada dia i em segueixi. ‘ LLUC 9:23*.
Nova creació en el Senyor, pren la teva creu cada dia, dona-li les regnes de la teva vida al Senyor, “el qual et va estimar i es va donar a si mateix per tu,” i segueix-lo.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>433biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/corintis-108-gots-de-fang--60369472Al capítol 4 de 2 Corintis llegim que el tresor de la glòria de Déu, la mateixa imatge de Déu, no es troba guardada en preciosos gerros de vidre, ni atuells de metalls preciosos, sinó en gots de fang. No és la primera vegada que Déu utilitza la imatge del terrisser per il·lustrar que som creació seva. Gots de fang, fràgils, de més valor sentimental que material; això som nosaltres. El nostre valor el portem a l'interior, al valor que Déu mateix ens ha donat en bufar la seva imatge en nosaltres, en lliurar-nos el seu Esperit en el moment de la salvació.
Aquests gots de fang, els nostres cossos, pateixen les xacres de la vida, mentre l'Esperit ens continua donant alè. Pau ho expressa en aquestes paraules: “Som atacats per totes bandes, però no esclafats; estem en dificultats, però no desesperats; acorralats, però no abandonats; abatuts, però no exterminats; pertot arreu portem en el cos l’agonia de Jesús, a fi que també la vida de Jesús es manifesti en el nostre cos.”2 CORINTIS 4:8-10*.
Si ja vam veure que en el patiment podem experimentar consolació, ara veiem com el patiment ens recorda que tenim una esperança futura que val la pena.
Tots estem disposats a patir una mica quan els resultats del nostre patiment valen la pena. Podem passar una mica de gana o suar la gota grossa, sempre que al final notem els resultats. Podem estudiar amb esforç, si sabem que al final de l'esforç ens espera una titulació o una feina segura. Amb l’objectiu desitjat a l'horitzó, podem esforçar-nos i patir sense defallir, anticipant amb esperança allò que desitgem.
Així podem resistir als moments de prova “sabent que aquell qui ressuscità Jesús, el Senyor, també ens ressuscitarà a nosaltres amb Jesús, i ens presentarà davant seu juntament amb vosaltres. Precisament tot això és per al vostre bé, de manera que, multiplicant-se la gràcia a través de més i més persones, sobreabundarà l’acció de gràcies per a la glòria de Déu.”2 CORINTIS 4:14-15*.
Pau ho expressa així en 2 Corintis 4 i 5: “Per això, no ens acovardim; al contrari, malgrat que la nostra humanitat externa va decaient, dins nostre ens anem renovant dia a dia. Perquè els nostres actuals sofriments són lleugers i duren poc, però produeixen en nosaltres un pes de glòria immens que no tindrà fi. El nostre objectiu no és pas el món que es veu, sinó el món que no es veu, perquè el món que veiem dura poc, i el món que no es veu dura per sempre.”2 CORINTIS 4:16-18*.“Sabem que si la tenda de la nostra estada terrenal s’enfonsa tenim un edifici proveït per Déu, una casa que no l’han construïda mans humanes, eterna, al cel.”2 CORINTIS 5:1*.
Gots de fang que amb el temps i l'ús es van desgastant. Ens esquerdem; la vida ens dona cops i ens fem malbé. Però un dia passarem a tenir cossos nous i eterns.  Habitacles terrestres, tendes peribles on habitem temporalment, però que es transformaran un dia en un edifici etern, no fet de mans. Aquesta esperança certa ens permet suportar els moments difícils que enfrontem a la vida. 
Quan passis per moments difícils, recorda tres coses que Déu vol: 

1. Déu vol que renovem el nostre ésser interior dia a dia a la llum de la Paraula. 
2. Déu vol que tinguem una visió correcta d'aquest món, recordant que això que aquí ens sembla tan important, és tan sols l'avantsala del que ha de venir.
3. Déu vol que mantinguem una visió correcta de la glòria que vindrà.

Tenim el consol que Déu ofereix en el moment de la prova, i a més tenim l'esperança de l'estada eterna amb el nostre Salvador. Ens encantaria no haver de patir el desgast. Com Pau expressa al capítol 5 verset 4, no haver de desvestir-nos d'aquest cos per vestir-nos del nou.
Però el procés natural no és aquest; llevat que Crist vingui als núvols per rescatar els seus durant la nostra vida terrenal, aquest cos es desgastarà, haurà de ser despullat, haurem d'experimentar la mort física, però tenim la seguretat que un dia compareixerem davant del tribunal de Crist, i aleshores els que hem confiat en la justificació de Crist, serem revestits, aquesta vegada amb un cos etern i indestructible, És estrany imaginar-ho, però no oblidem que és cert. Déu ho ha dit, i així serà.
*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/60369472Mon, 15 Jun 2026 02:40:00 +0000David y MaribelSi haguessis de guardar algun tresor, on el guardaries?  Al capítol 4 de 2 Corintis llegim que el tresor de la glòria de Déu, la mateixa imatge de Déu, no es troba guardada en preciosos gerros de vidre, ni atuells de metalls preciosos, sinó en gots de...Al capítol 4 de 2 Corintis llegim que el tresor de la glòria de Déu, la mateixa imatge de Déu, no es troba guardada en preciosos gerros de vidre, ni atuells de metalls preciosos, sinó en gots de fang. No és la primera vegada que Déu utilitza la imatge del terrisser per il·lustrar que som creació seva. Gots de fang, fràgils, de més valor sentimental que material; això som nosaltres. El nostre valor el portem a l'interior, al valor que Déu mateix ens ha donat en bufar la seva imatge en nosaltres, en lliurar-nos el seu Esperit en el moment de la salvació.
Aquests gots de fang, els nostres cossos, pateixen les xacres de la vida, mentre l'Esperit ens continua donant alè. Pau ho expressa en aquestes paraules: “Som atacats per totes bandes, però no esclafats; estem en dificultats, però no desesperats; acorralats, però no abandonats; abatuts, però no exterminats; pertot arreu portem en el cos l’agonia de Jesús, a fi que també la vida de Jesús es manifesti en el nostre cos.”2 CORINTIS 4:8-10*.
Si ja vam veure que en el patiment podem experimentar consolació, ara veiem com el patiment ens recorda que tenim una esperança futura que val la pena.
Tots estem disposats a patir una mica quan els resultats del nostre patiment valen la pena. Podem passar una mica de gana o suar la gota grossa, sempre que al final notem els resultats. Podem estudiar amb esforç, si sabem que al final de l'esforç ens espera una titulació o una feina segura. Amb l’objectiu desitjat a l'horitzó, podem esforçar-nos i patir sense defallir, anticipant amb esperança allò que desitgem.
Així podem resistir als moments de prova “sabent que aquell qui ressuscità Jesús, el Senyor, també ens ressuscitarà a nosaltres amb Jesús, i ens presentarà davant seu juntament amb vosaltres. Precisament tot això és per al vostre bé, de manera que, multiplicant-se la gràcia a través de més i més persones, sobreabundarà l’acció de gràcies per a la glòria de Déu.”2 CORINTIS 4:14-15*.
Pau ho expressa així en 2 Corintis 4 i 5: “Per això, no ens acovardim; al contrari, malgrat que la nostra humanitat externa va decaient, dins nostre ens anem renovant dia a dia. Perquè els nostres actuals sofriments són lleugers i duren poc, però produeixen en nosaltres un pes de glòria immens que no tindrà fi. El nostre objectiu no és pas el món que es veu, sinó el món que no es veu, perquè el món que veiem dura poc, i el món que no es veu dura per sempre.”2 CORINTIS 4:16-18*.“Sabem que si la tenda de la nostra estada terrenal s’enfonsa tenim un edifici proveït per Déu, una casa que no l’han construïda mans humanes, eterna, al cel.”2 CORINTIS 5:1*.
Gots de fang que amb el temps i l'ús es van desgastant. Ens esquerdem; la vida ens dona cops i ens fem malbé. Però un dia passarem a tenir cossos nous i eterns.  Habitacles terrestres, tendes peribles on habitem temporalment, però que es transformaran un dia en un edifici etern, no fet de mans. Aquesta esperança certa ens permet suportar els moments difícils que enfrontem a la vida. 
Quan passis per moments difícils, recorda tres coses que Déu vol: 

1. Déu vol que renovem el nostre ésser interior dia a dia a la llum de la Paraula. 
2. Déu vol que tinguem una visió correcta d'aquest món, recordant que això que aquí ens sembla tan important, és tan sols l'avantsala del que ha de venir.
3. Déu vol que mantinguem una visió correcta de la glòria que vindrà.

Tenim el consol que Déu ofereix en el moment de la prova, i a més tenim l'esperança de l'estada eterna amb el nostre Salvador. Ens encantaria no haver de patir el desgast. Com Pau expressa al capítol 5 verset 4, no haver de desvestir-nos d'aquest cos per vestir-nos del nou.
Però el procés natural no és aquest; llevat que Crist vingui als núvols per rescatar els seus durant la nostra vida terrenal, aquest cos es desgastarà, haurà de ser despullat, haurem d'experimentar la mort física,...]]>369biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/corintis-107-cartes-de-deu--60357797Com som nosaltres, els creients, cartes davant d'altres?
Pau fa referència a la glòria que Déu va mostrar a la muntanya del Sinaí, quan va lliurar les taules de la llei per mitjà de Moisès. Quan Déu se'l va manifestar a la muntanya Sinaí, Moisès va tornar amb tal resplendor a la cara que el poble no podia mirar-lo.  Aquest es va col·locar un vel que el cobria fins que el reflex de la glòria de Déu s'esvaís. Aquest reflex de glòria era passatger, ens diu Pau al verset 7.
Aquesta glòria passatgera de la qual llegim als llibres de Moisès és un simple centelleig de la glòria que produeix la transformació de l'Esperit Sant a les nostres vides. El lliurament de la llei mostrava al poble la condemnació, deixant clar que ningú no podria assolir la glòria pel compliment de la llei, ja que cap pot complir la llei al complet. Així que Déu en la seva bondat ha proveït accés a Déu pel ministeri de la justificació, dut a terme pel nostre Salvador Jesucrist. Aquest produeix una glòria eterna, a diferència d’aquella primera glòria que el poble de Déu va poder contemplar. Diu així Pau: “Si el ministeri de la condemnació fou gloriós, molt més gran serà la glòria del ministeri de la justícia. De fet, ni tan sols es pot considerar gloriosa aquella glorificació parcial, si es compara amb l’excelsitud de la glòria actual. Perquè si allò que era transitori va tenir el seu moment de glòria, molt més esplendorosa serà la glòria d’allò que és permanent.”2 CORINTIS 3:9-11*.
Moisès cobria el seu rostre fins que la glòria de Déu passés, però Pau diu als seus oients que fins i tot encara el poble seguia amb el vel posat, incapaços de comprendre el misteri de la justificació per fe. Pau es lamenta als versicles 14-16*, “Amb això se’ls va travar l’enteniment, ja que, fins al dia d’avui, quan llegeixen les Escriptures de l’Antic Pacte, aquell mateix vel segueix damunt d’ells, i no se’ls descobreix que en Crist caduca la seva vigència. Així, fins al dia d’avui, cada vegada que llegeixen Moisès, un vel els cobreix el cor; només si algú retorna al Senyor, desapareix el vel.” Diu Pau.
Passa fins i tot avui dia. Hi ha un vel que fa que molts jueus no vegin la justificació en Crist. I això no només passa als jueus. Aquest mateix vel fa que molts no entenguin que la justificació de Crist només és accessible a través de la fe, i no per obres. Crist és l'únic accés a la glòria de Déu.
Els mateixos creients de Corint eren davant del poble cartes de Déu, que mostraven aquest ministeri de justificació, predicat pels apòstols, però fet possible únicament per Crist. Les vides de cadascun dels cristians havien de ser cartes que qualsevol pogués llegir i tornar-se al Senyor. En la conversió al Senyor, el vel és tret, permetent al creient veure la glòria de Déu fins i tot en aquesta vida. L'apòstol acaba el capítol donant-nos la preciosa imatge d'aquest procés a les nostres vides: “I tots nosaltres, com que no portem cap vel a la cara, anem reflectint, com un mirall, la glòria del Senyor, i anem incorporant, d’igual manera, la mateixa imatge amb perfeccionament progressiu, per l’Esperit del Senyor.”2 CORINTIS 3:18*.
Cartes obertes, que porten el lector a desitjar i gaudir la glòria de Déu.

*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/60357797Fri, 12 Jun 2026 09:00:00 +0000David y MaribelAl capítol 3 de 2 Corintis, quan Pau està defensant el seu apostolat, comenta que no necessitava cartes de recomanació, perquè els mateixos cristians de Corint eren les seves cartes. Diu als versets 2 i 3*: “La carta nostra sou vosaltres, escrita en...Com som nosaltres, els creients, cartes davant d'altres?
Pau fa referència a la glòria que Déu va mostrar a la muntanya del Sinaí, quan va lliurar les taules de la llei per mitjà de Moisès. Quan Déu se'l va manifestar a la muntanya Sinaí, Moisès va tornar amb tal resplendor a la cara que el poble no podia mirar-lo.  Aquest es va col·locar un vel que el cobria fins que el reflex de la glòria de Déu s'esvaís. Aquest reflex de glòria era passatger, ens diu Pau al verset 7.
Aquesta glòria passatgera de la qual llegim als llibres de Moisès és un simple centelleig de la glòria que produeix la transformació de l'Esperit Sant a les nostres vides. El lliurament de la llei mostrava al poble la condemnació, deixant clar que ningú no podria assolir la glòria pel compliment de la llei, ja que cap pot complir la llei al complet. Així que Déu en la seva bondat ha proveït accés a Déu pel ministeri de la justificació, dut a terme pel nostre Salvador Jesucrist. Aquest produeix una glòria eterna, a diferència d’aquella primera glòria que el poble de Déu va poder contemplar. Diu així Pau: “Si el ministeri de la condemnació fou gloriós, molt més gran serà la glòria del ministeri de la justícia. De fet, ni tan sols es pot considerar gloriosa aquella glorificació parcial, si es compara amb l’excelsitud de la glòria actual. Perquè si allò que era transitori va tenir el seu moment de glòria, molt més esplendorosa serà la glòria d’allò que és permanent.”2 CORINTIS 3:9-11*.
Moisès cobria el seu rostre fins que la glòria de Déu passés, però Pau diu als seus oients que fins i tot encara el poble seguia amb el vel posat, incapaços de comprendre el misteri de la justificació per fe. Pau es lamenta als versicles 14-16*, “Amb això se’ls va travar l’enteniment, ja que, fins al dia d’avui, quan llegeixen les Escriptures de l’Antic Pacte, aquell mateix vel segueix damunt d’ells, i no se’ls descobreix que en Crist caduca la seva vigència. Així, fins al dia d’avui, cada vegada que llegeixen Moisès, un vel els cobreix el cor; només si algú retorna al Senyor, desapareix el vel.” Diu Pau.
Passa fins i tot avui dia. Hi ha un vel que fa que molts jueus no vegin la justificació en Crist. I això no només passa als jueus. Aquest mateix vel fa que molts no entenguin que la justificació de Crist només és accessible a través de la fe, i no per obres. Crist és l'únic accés a la glòria de Déu.
Els mateixos creients de Corint eren davant del poble cartes de Déu, que mostraven aquest ministeri de justificació, predicat pels apòstols, però fet possible únicament per Crist. Les vides de cadascun dels cristians havien de ser cartes que qualsevol pogués llegir i tornar-se al Senyor. En la conversió al Senyor, el vel és tret, permetent al creient veure la glòria de Déu fins i tot en aquesta vida. L'apòstol acaba el capítol donant-nos la preciosa imatge d'aquest procés a les nostres vides: “I tots nosaltres, com que no portem cap vel a la cara, anem reflectint, com un mirall, la glòria del Senyor, i anem incorporant, d’igual manera, la mateixa imatge amb perfeccionament progressiu, per l’Esperit del Senyor.”2 CORINTIS 3:18*.
Cartes obertes, que porten el lector a desitjar i gaudir la glòria de Déu.

*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>323biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/corintis-106-el-perdo--60346152N'hi havia alguns que havien parlat malament de Pau, menyspreant-lo i acusant-lo de voler tenir el protagonisme per a ell. Pau respon a això al capítol 3, assegurant-los que entenia bé que l'única autoritat que ell tenia sobre l'església era l'establerta per Déu. Quan ensenyem el que Déu diu, l'autoritat del nostre missatge no és nostra, sinó que és l'autoritat de l'emissor original del missatge.
En resposta a les acusacions, Pau reacciona amb una disposició a perdonar. Li havien causat tristesa, com diu al verset 5, però Pau demana que es perdoni al qui li havia ofès. M'agrada veure la bondat de l'apòstol reflectida al verset 7 quan els diu: “val més que el perdoneu i li aixequeu l’ànim, no fos cas que el consumeixi l’excés de tristor.” El seu desig era que mostressin perdó i amor cap al qui l'havia atacat. Aquest perdó i amor seria prova de l'obra de Déu a les seves vides. Pau els recorda que ell ja els havia perdonat, i curiosament els diu que ho ha fet “a fi d’evitar que Satanàs s’aprofiti de nosaltres; que prou coneixem les seves intencions.”2 CORINTIS 2:11*.
És important notar que quan no perdonem, estem donant peu a Satanàs per fer malbé la nostra existència. Ell desitjaria veure'ns amargats, guardant rancúnies per danys passats, arribant a amargar-nos. Però qui voldria viure així quan podem escollir el perdó?
Pau podia perdonar perquè tenia la vista posada en Crist. El que altres li poguessin fer no era tan important. El seu desig era que el nom de Crist fos manifestat.  Al capítol 2:14* Pau diu: “Amb tot, dono gràcies a Déu, que sempre ens porta en el seguici triomfal del Crist i per mitjà nostre escampa a tot arreu l’aroma del seu coneixement.”
Si practiquem el perdó, desprendrem una grata olor, l'olor del seu coneixement. La manca de perdó també desprèn una olor, però és una olor amarga, desagradable. Demanem a Déu que ens doni la capacitat de perdonar, perquè de la nostra vida es desprengui una fragància que altres puguin notar, i els portin a desitjar Crist, el que produeix la dolça fragància del perdó.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/60346152Thu, 11 Jun 2026 02:25:00 +0000David y MaribelAl segon capítol de la segona epístola, Pau parla d'una visita a Corint que no havia estat gaire agradable. No estem segurs de quan va ser exactament, però sabem pel text que després d'enviar la primera carta, en Pau els havia visitat, ja que la...N'hi havia alguns que havien parlat malament de Pau, menyspreant-lo i acusant-lo de voler tenir el protagonisme per a ell. Pau respon a això al capítol 3, assegurant-los que entenia bé que l'única autoritat que ell tenia sobre l'església era l'establerta per Déu. Quan ensenyem el que Déu diu, l'autoritat del nostre missatge no és nostra, sinó que és l'autoritat de l'emissor original del missatge.
En resposta a les acusacions, Pau reacciona amb una disposició a perdonar. Li havien causat tristesa, com diu al verset 5, però Pau demana que es perdoni al qui li havia ofès. M'agrada veure la bondat de l'apòstol reflectida al verset 7 quan els diu: “val més que el perdoneu i li aixequeu l’ànim, no fos cas que el consumeixi l’excés de tristor.” El seu desig era que mostressin perdó i amor cap al qui l'havia atacat. Aquest perdó i amor seria prova de l'obra de Déu a les seves vides. Pau els recorda que ell ja els havia perdonat, i curiosament els diu que ho ha fet “a fi d’evitar que Satanàs s’aprofiti de nosaltres; que prou coneixem les seves intencions.”2 CORINTIS 2:11*.
És important notar que quan no perdonem, estem donant peu a Satanàs per fer malbé la nostra existència. Ell desitjaria veure'ns amargats, guardant rancúnies per danys passats, arribant a amargar-nos. Però qui voldria viure així quan podem escollir el perdó?
Pau podia perdonar perquè tenia la vista posada en Crist. El que altres li poguessin fer no era tan important. El seu desig era que el nom de Crist fos manifestat.  Al capítol 2:14* Pau diu: “Amb tot, dono gràcies a Déu, que sempre ens porta en el seguici triomfal del Crist i per mitjà nostre escampa a tot arreu l’aroma del seu coneixement.”
Si practiquem el perdó, desprendrem una grata olor, l'olor del seu coneixement. La manca de perdó també desprèn una olor, però és una olor amarga, desagradable. Demanem a Déu que ens doni la capacitat de perdonar, perquè de la nostra vida es desprengui una fragància que altres puguin notar, i els portin a desitjar Crist, el que produeix la dolça fragància del perdó.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>234biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/105-salms-des-de-sempre-i-per-sempre--54092580El llibre té dos salms introductoris que presenten dos temes recurrents al llibre i acaba amb cinc salms de lloança a Déu.
El llibre dels Salms està dividit en cinc llibres, i cadascun acaba amb una afirmació similar: «Beneït sigui el Senyor, Déu d’Israel, des de sempre i per sempre. Amén, amén!.» (41:13; 72:18-19; 89:51; 106:18)
Els Salms 1 i 2 presenten dos temes que són presents a cadascun dels cinc llibres.El Salm 1 parla de com és beneïda la persona que medita en la llei de Déu (la Torà) i segueix el que Déu ha establert. Curiosament, esmenta el vídeo del Projecte Bíblia com els cinc llibres dels Salms són com els cinc llibres de Moisès, i donen la idea d'una Torà sobre la pregària.
El salm 2 presenta una reflexió sobre la promesa que Déu va donar sobre el Messies que havia de venir a redimir i salvar el seu poble de la maldat.
Avui voldria tractar el salm 1: La benaurança de la persona que segueix el Senyor contrastat amb el destí d'aquells que segueixen el seu propi camí.Aquesta reflexió avui la vull dedicar a la meva àvia Mercedes. Aquest és el dia que ella ha vist Déu cara a cara. 1 Corintis 13:12 diu «Ara hi veiem confusament, com per mitjà d’un mirall, però llavors hi veurem cara a cara. Ara conec parcialment, però llavors arribaré a conèixer d’igual manera com sóc conegut.» 1 CORINTIS 13:12 BEC
Puc afirmar que ella sí coneix Déu ara. El coneixia abans a través de Sa Paraula. Des del moment en què va tenir la seva primera trobada personal amb Déu, ja fa més de quaranta anys, la meva àvia ha posat la seva fe en Crist, ha llegit la Paraula de Déu diàriament, ha seguit Crist, ha memoritzat la seva Paraula, i ha compartit amb cada persona amb qui ha tingut contacte, perquè estimava el seu Senyor sobre totes les coses. La seva vida no ha estat fàcil. Ha hagut de treballar molts. Va perdre el seu pare per culpa de la guerra a una edat molt primerenca, va deixar de banda el seu somni de ser mestra per criar vuit fills i treballar amb el seu marit a la botiga que tenien. Ha patit penes, pèrdues i dificultats. Però es pot dir de la meva àvia que ella ha estat fidel a Déu. La Paraula de Déu ha estat un llum als seus peus, com diu el Salm 119:105. I crec que ella també afirmaria que ha estat benaurada. Vegem-ne el secret a través d'uns dels salms que ella solia repetir; Salm 1.«Feliç l’home que no es deixa portar pel consell dels dolents, ni posa el peu en el camí dels pecadors, ni s’asseu en companyia dels burletes; més es complau en la llei del Senyor i la medita de nit i de dia. Serà com un arbre arrelat entre recs d’aigua, que dóna fruit quan n’és el temps i el seu fullatge mai no s’emmusteeix: tot el que emprengui anirà per bé. No pas així els dolents, no pas així; seran com la palla que el vent dispersa. Els dolents no podran reeixir en el judici, ni els pecadors en la congregació dels justos, perquè el Senyor vetlla el camí dels justos, però el dels impius duu a la perdició.» SALMS 1:1-6 BEC
Ella és ara a la congregació dels justos; és a la presència del seu Senyor. El Senyor ha conegut el camí de la meva àvia, no perquè ella fos perfecta, sinó perquè ella va rebre la justícia de Crist en rebre el regal de salvació de Crist a la creu.Com a arbre plantat al costat de les aigües, tenia les arrels ben arrelades, de manera que els corrents no podien arrencar aquelles veritats de la Paraula.
I, per tant, Déu ha donat fruit i ho continuarà donant, en el seu temps. Per això encara que ja ha mort, la seva fulla no cau; per això ha prosperat, no en què tot li ha sortit a la perfecció, sinó que la seva fi ha estat la casa eterna amb el seu Salvador, el Messies.Els dolents vénen i van, però els qui estimen Jehovà perduren a l'eternitat.
Per això estic confiada; per això estic tranquil·la, perquè conec aquell en qui la meva àvia ha confiat la seva ànima; i sé que les seves promeses són fidels i són eternes.
Amb goig m'endinso al llibre dels salms, perquè en llegir-los recordaré les vegades que els llegíem per a la meva àvia i ella els recitava amb nosaltres.
A la llei de Jehovà hi havia la seva delícia, i a la seva llei ha meditat, de dia i de nit. Benaurada sigui, benaurada és. Beneït sigui el nom del Senyor, des de sempre i per sempre.]]>https://api.spreaker.com/episode/54092580Wed, 10 Jun 2026 02:25:00 +0000David y MaribelAvui comencem el llibre dels salms. Aquest llibre és un conjunt de 150 cançons i pregàries en poesia hebrea, escrites a través de la història del poble jueu. Setanta-tres salms són atribuïts al rei David, i la resta pertanyen a diversos autors, entre...El llibre té dos salms introductoris que presenten dos temes recurrents al llibre i acaba amb cinc salms de lloança a Déu.
El llibre dels Salms està dividit en cinc llibres, i cadascun acaba amb una afirmació similar: «Beneït sigui el Senyor, Déu d’Israel, des de sempre i per sempre. Amén, amén!.» (41:13; 72:18-19; 89:51; 106:18)
Els Salms 1 i 2 presenten dos temes que són presents a cadascun dels cinc llibres.El Salm 1 parla de com és beneïda la persona que medita en la llei de Déu (la Torà) i segueix el que Déu ha establert. Curiosament, esmenta el vídeo del Projecte Bíblia com els cinc llibres dels Salms són com els cinc llibres de Moisès, i donen la idea d'una Torà sobre la pregària.
El salm 2 presenta una reflexió sobre la promesa que Déu va donar sobre el Messies que havia de venir a redimir i salvar el seu poble de la maldat.
Avui voldria tractar el salm 1: La benaurança de la persona que segueix el Senyor contrastat amb el destí d'aquells que segueixen el seu propi camí.Aquesta reflexió avui la vull dedicar a la meva àvia Mercedes. Aquest és el dia que ella ha vist Déu cara a cara. 1 Corintis 13:12 diu «Ara hi veiem confusament, com per mitjà d’un mirall, però llavors hi veurem cara a cara. Ara conec parcialment, però llavors arribaré a conèixer d’igual manera com sóc conegut.» 1 CORINTIS 13:12 BEC
Puc afirmar que ella sí coneix Déu ara. El coneixia abans a través de Sa Paraula. Des del moment en què va tenir la seva primera trobada personal amb Déu, ja fa més de quaranta anys, la meva àvia ha posat la seva fe en Crist, ha llegit la Paraula de Déu diàriament, ha seguit Crist, ha memoritzat la seva Paraula, i ha compartit amb cada persona amb qui ha tingut contacte, perquè estimava el seu Senyor sobre totes les coses. La seva vida no ha estat fàcil. Ha hagut de treballar molts. Va perdre el seu pare per culpa de la guerra a una edat molt primerenca, va deixar de banda el seu somni de ser mestra per criar vuit fills i treballar amb el seu marit a la botiga que tenien. Ha patit penes, pèrdues i dificultats. Però es pot dir de la meva àvia que ella ha estat fidel a Déu. La Paraula de Déu ha estat un llum als seus peus, com diu el Salm 119:105. I crec que ella també afirmaria que ha estat benaurada. Vegem-ne el secret a través d'uns dels salms que ella solia repetir; Salm 1.«Feliç l’home que no es deixa portar pel consell dels dolents, ni posa el peu en el camí dels pecadors, ni s’asseu en companyia dels burletes; més es complau en la llei del Senyor i la medita de nit i de dia. Serà com un arbre arrelat entre recs d’aigua, que dóna fruit quan n’és el temps i el seu fullatge mai no s’emmusteeix: tot el que emprengui anirà per bé. No pas així els dolents, no pas així; seran com la palla que el vent dispersa. Els dolents no podran reeixir en el judici, ni els pecadors en la congregació dels justos, perquè el Senyor vetlla el camí dels justos, però el dels impius duu a la perdició.» SALMS 1:1-6 BEC
Ella és ara a la congregació dels justos; és a la presència del seu Senyor. El Senyor ha conegut el camí de la meva àvia, no perquè ella fos perfecta, sinó perquè ella va rebre la justícia de Crist en rebre el regal de salvació de Crist a la creu.Com a arbre plantat al costat de les aigües, tenia les arrels ben arrelades, de manera que els corrents no podien arrencar aquelles veritats de la Paraula.
I, per tant, Déu ha donat fruit i ho continuarà donant, en el seu temps. Per això encara que ja ha mort, la seva fulla no cau; per això ha prosperat, no en què tot li ha sortit a la perfecció, sinó que la seva fi ha estat la casa eterna amb el seu Salvador, el Messies.Els dolents vénen i van, però els...]]>368biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/corintis-104-la-segona-carta--60307221En aquesta carta, Pau dedica diversos capítols a la defensa del seu ministeri d'apostolat, explicant com Déu el va cridar perquè compartís el missatge de l'evangeli a jueus i gentils. Això ho llegim en 2 Corintis 4:5, on diu: “Perquè no ens prediquem a nosaltres mateixos, sinó que presentem Crist Jesús com a Senyor, i a nosaltres mateixos com a servents vostres per Jesús.”2 CORINTIS 4:5*.
Pau declara que encara que hi ha moments difícils a la vida del cristià, per la gràcia de Déu, podem romandre ferms, confiant en l'esperança que vindrà. Pau fins i tot comparteix la seva pròpia experiència personal, com ell patia amb alguna cosa que Déu havia permès a la seva vida, i com va poder glorificar Déu fins i tot a través d'aquest fibló, com ell mateix l’anomena.
Als capítols 8 i 9, Pau anima els cristians de Corint a ajudar els de Jerusalem que estaven passant dificultat, perquè si Crist va donar fins a la seva pròpia vida per nosaltres, nosaltres podem almenys donar del que tenim per atendre les necessitats especials d’altres.
Pau demana a la darrera part de la carta que cadascú s'examini a si mateix, per comprovar que en veritat estem en la fe.
Veurem amb una mica més de detall alguns dels temes que ens presenta aquesta carta, però per ara, t'animo a prendre una estoneta per llegir els 13 capítols desitjant que Déu et parli a través de la Seva Paraula.
Finalitzo aquesta reflexió amb el darrer verset de la carta, desitjant que “La gràcia del Senyor Jesucrist, l’amor de Déu i la comunió de l’Esperit Sant siguin amb tots vosaltres.”2 CORINTIS 13:13*.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/60307221Tue, 09 Jun 2026 02:10:00 +0000David y MaribelQuan Pau escriu la segona carta a l'església de Corint, veiem que Timoteu, el jove predicador, era amb ell. Es creu que aquesta segona carta va ser escrita des de Macedònia durant el tercer viatge missioner de l'apòstol. Titus va portar la carta a...En aquesta carta, Pau dedica diversos capítols a la defensa del seu ministeri d'apostolat, explicant com Déu el va cridar perquè compartís el missatge de l'evangeli a jueus i gentils. Això ho llegim en 2 Corintis 4:5, on diu: “Perquè no ens prediquem a nosaltres mateixos, sinó que presentem Crist Jesús com a Senyor, i a nosaltres mateixos com a servents vostres per Jesús.”2 CORINTIS 4:5*.
Pau declara que encara que hi ha moments difícils a la vida del cristià, per la gràcia de Déu, podem romandre ferms, confiant en l'esperança que vindrà. Pau fins i tot comparteix la seva pròpia experiència personal, com ell patia amb alguna cosa que Déu havia permès a la seva vida, i com va poder glorificar Déu fins i tot a través d'aquest fibló, com ell mateix l’anomena.
Als capítols 8 i 9, Pau anima els cristians de Corint a ajudar els de Jerusalem que estaven passant dificultat, perquè si Crist va donar fins a la seva pròpia vida per nosaltres, nosaltres podem almenys donar del que tenim per atendre les necessitats especials d’altres.
Pau demana a la darrera part de la carta que cadascú s'examini a si mateix, per comprovar que en veritat estem en la fe.
Veurem amb una mica més de detall alguns dels temes que ens presenta aquesta carta, però per ara, t'animo a prendre una estoneta per llegir els 13 capítols desitjant que Déu et parli a través de la Seva Paraula.
Finalitzo aquesta reflexió amb el darrer verset de la carta, desitjant que “La gràcia del Senyor Jesucrist, l’amor de Déu i la comunió de l’Esperit Sant siguin amb tots vosaltres.”2 CORINTIS 13:13*.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>185biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/corintis-103-saviesa-per-a-salvacio--60295660Aquests, igual que Pau, hi eren per ajudar-los a comprendre el missatge de l'evangeli i créixer en ensenyament i doctrina. Pau tanca la carta amb l'exhortació dels versets 13 i 14: “Vetlleu, estigueu ferms en la fe, tingueu valor i sigueu forts. Que totes les vostres coses siguin fetes amb amor.”1 CORINTIS 16:13-14*.
Des del començament de la seva carta, Pau els havia parlat de la paraula de la creu, la qual va dir l’apòstol, “De fet, el llenguatge de la creu és una bogeria per als qui es perden, però per a nosaltres, que som salvats, és poder de Déu.”1 CORINTIS 1:18*“Atès que en la saviesa de Déu, el món no ha conegut Déu per la saviesa, Déu ha volgut salvar els creients per la bogeria de la predicació.”1 CORINTIS 1:21*diu l’apòstol.
És increïble com un mateix missatge pot resultar ofensiu (o de bogeria) per a uns, més per als que el reben, esdevenir una font de poder.
I és que el poder de l'evangeli no resideix en aquells que l'hem rebut, sinó el qui l'ha donat. Perquè Déu no tria cap de nosaltres segons les nostres capacitats, sinó que som salvats per la nostra fe en l'obra de Crist. I ens diu el text al  verset 29 que això ho fa per “a fi que cap mortal no pugui gloriar-se davant Déu. perquè, tal com diu l’Escriptura: “Si algú s’enorgulleix, que s’enorgulleixi en el Senyor.”1 CORINTIS 1:29, 31*.
Aquest missatge és el que la Bíblia proclama de principi a fi. Hem vist que Pau en parla com un misteri, perquè és increïble que un Déu Sant i Just hagi ideat la manera de proveir una salvació tan gran i immerescuda a nosaltres els humans, els quals ho hem rebutjat des del principi. Al capítol 2 ens diu: “Parlem d’una misteriosa saviesa de Déu, que era amagada, la que Déu tenia destinada des d’abans dels segles per a la nostra glòria. Aquella que cap dels dirigents d’aquest món no ha conegut, ja que, si l’haguessin coneguda, no haurien crucificat el Senyor de la glòria. Però, tal com diu l’Escriptura: “Coses que l’ull no ha vist mai, ni l’orella no ha sentit, ni cap home s’ha pogut imaginar mai; així són les coses que Déu ha preparat per als qui l’estimen.”1 CORINTIS 2:7-9*.
Quin missatge pot ser més fascinant que aquest? Déu diu: Si haguessin entès el missatge de l'evangeli, no haurien crucificat el Crist, però aquest havia de morir perquè nosaltres poguéssim gaudir de la salvació. Així que aquest fascinant misteri, inimaginable per a la ment humana, ha estat preparat des d'abans de la fundació del món.
I Déu ens ho ha revelat a nosaltres per l'Esperit (continua Pau); “l’Esperit ho sondeja tot, fins les profunditats de Déu. Perquè, ¿qui d’entre els humans coneix les coses de l’home, sinó l’esperit de l’home que hi ha dintre d’ell? Així, tampoc ningú no coneix les coses de Déu, sinó l’Esperit de Déu. I nosaltres no hem rebut l’esperit del món, sinó l’Esperit que ve de Déu, per tal que coneguem els dons que Déu graciosament ens ha concedit.”1 CORINTIS 2:10-12*.
Ets capaç d'apreciar el sacrifici de Crist a la creu? Entens allò que la seva mort i resurrecció impliquen? Si heu arribat a comprendre això, és gràcies a l'Esperit Sant de Déu. La vida espiritual només és possible gràcies a l'obra de l'Esperit Sant en el nostre ésser, i per això hem d'estar agraïts.
Aquesta saviesa que ve de dalt ens permet apropiar-nos del missatge de l'evangeli i compartir-lo amb els altres. Per a aquells que rebent el missatge no atenen la crida de l'Esperit de Déu, com diu l'apòstol, el missatge els resultarà bogeria. Pau ho posa en aquestes paraules al verset 14: “L’home natural no admet les coses de l’Esperit de Déu, perquè li semblen absurdes i no les pot comprendre, perquè s’han de comprendre espiritualment. En canvi, el qui és espiritual pot jutjar-ho tot, mentre que a ell ningú no el pot jutjar. Endemés, ¿qui ha conegut la mentalitat del Senyor, perquè pugui donar-li lliçons? Però nosaltres tenim la mentalitat de Crist.”1 CORINTIS 2:14-16*.
La saviesa que Déu dona ens permet veure el món com Déu el veu. Aquest és el meu objectiu aquest any; això és el que continuo demanant a Déu diàriament, perquè el més normal, el que és carnal en mi, és veure les coses des del meu propi punt de vista, o com el món les veu, perquè és el que ens ve naturalment. Diu així l'apòstol al capítol 3:18-19*: “Que ningú no s’enganyi a si mateix: si algun d’entre vosaltres es creu savi a la manera d’aquest món, que es faci ignorant per esdevenir savi de debò. Perquè la saviesa d’aquest món és fatuïtat davant de Déu, ja que diu l’Escriptura: “Ell atrapa els savis en la seva pròpia astúcia.” I en un altre lloc: “El Senyor coneix els raonaments dels savis, i sap que són fútils.”
Vull ser sàvia, per a salvació primerament, rebent el missatge per l'Esperit de Déu; però vull continuar en la saviesa que és de Déu, tenint la ment de Crist, i veient cada situació com Ell la veu.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/60295660Mon, 08 Jun 2026 03:00:00 +0000David y MaribelL'apòstol Pau finalitza la seva primera carta als Corintis lligant els temes que ha tractat, animant els creients a buscar el suport dels que hi són per ajudar-los. Entre aquests, trobem Timoteu, un jove predicador, Estèfanes, Fortunat i Acaic....Aquests, igual que Pau, hi eren per ajudar-los a comprendre el missatge de l'evangeli i créixer en ensenyament i doctrina. Pau tanca la carta amb l'exhortació dels versets 13 i 14: “Vetlleu, estigueu ferms en la fe, tingueu valor i sigueu forts. Que totes les vostres coses siguin fetes amb amor.”1 CORINTIS 16:13-14*.
Des del començament de la seva carta, Pau els havia parlat de la paraula de la creu, la qual va dir l’apòstol, “De fet, el llenguatge de la creu és una bogeria per als qui es perden, però per a nosaltres, que som salvats, és poder de Déu.”1 CORINTIS 1:18*“Atès que en la saviesa de Déu, el món no ha conegut Déu per la saviesa, Déu ha volgut salvar els creients per la bogeria de la predicació.”1 CORINTIS 1:21*diu l’apòstol.
És increïble com un mateix missatge pot resultar ofensiu (o de bogeria) per a uns, més per als que el reben, esdevenir una font de poder.
I és que el poder de l'evangeli no resideix en aquells que l'hem rebut, sinó el qui l'ha donat. Perquè Déu no tria cap de nosaltres segons les nostres capacitats, sinó que som salvats per la nostra fe en l'obra de Crist. I ens diu el text al  verset 29 que això ho fa per “a fi que cap mortal no pugui gloriar-se davant Déu. perquè, tal com diu l’Escriptura: “Si algú s’enorgulleix, que s’enorgulleixi en el Senyor.”1 CORINTIS 1:29, 31*.
Aquest missatge és el que la Bíblia proclama de principi a fi. Hem vist que Pau en parla com un misteri, perquè és increïble que un Déu Sant i Just hagi ideat la manera de proveir una salvació tan gran i immerescuda a nosaltres els humans, els quals ho hem rebutjat des del principi. Al capítol 2 ens diu: “Parlem d’una misteriosa saviesa de Déu, que era amagada, la que Déu tenia destinada des d’abans dels segles per a la nostra glòria. Aquella que cap dels dirigents d’aquest món no ha conegut, ja que, si l’haguessin coneguda, no haurien crucificat el Senyor de la glòria. Però, tal com diu l’Escriptura: “Coses que l’ull no ha vist mai, ni l’orella no ha sentit, ni cap home s’ha pogut imaginar mai; així són les coses que Déu ha preparat per als qui l’estimen.”1 CORINTIS 2:7-9*.
Quin missatge pot ser més fascinant que aquest? Déu diu: Si haguessin entès el missatge de l'evangeli, no haurien crucificat el Crist, però aquest havia de morir perquè nosaltres poguéssim gaudir de la salvació. Així que aquest fascinant misteri, inimaginable per a la ment humana, ha estat preparat des d'abans de la fundació del món.
I Déu ens ho ha revelat a nosaltres per l'Esperit (continua Pau); “l’Esperit ho sondeja tot, fins les profunditats de Déu. Perquè, ¿qui d’entre els humans coneix les coses de l’home, sinó l’esperit de l’home que hi ha dintre d’ell? Així, tampoc ningú no coneix les coses de Déu, sinó l’Esperit de Déu. I nosaltres no hem rebut l’esperit del món, sinó l’Esperit que ve de Déu, per tal que coneguem els dons que Déu graciosament ens ha concedit.”1 CORINTIS 2:10-12*.
Ets capaç d'apreciar el sacrifici de Crist a la creu? Entens allò que la seva mort i resurrecció impliquen? Si heu arribat a comprendre això, és gràcies a l'Esperit Sant de Déu. La vida espiritual només és possible gràcies a l'obra de l'Esperit Sant en el nostre ésser, i per això hem d'estar agraïts.
Aquesta saviesa que ve de dalt ens permet apropiar-nos del missatge de l'evangeli i compartir-lo amb els altres. Per a aquells que rebent el missatge no atenen la crida de l'Esperit de Déu, com diu l'apòstol, el missatge els resultarà bogeria. Pau ho posa en aquestes paraules al verset 14: “L’home natural no admet les coses de l’Esperit de Déu, perquè li...]]>424biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/corintis-102-l-esperanca-del-cristia--60281688“En primer lloc us he ensenyat allò mateix que jo vaig rebre ( diu Pau): que el Crist va morir pels nostres pecats, d’acord amb el que diuen les Escriptures. Que fou sepultat i que ressuscità el tercer dia, d’acord amb el que diuen les Escriptures.”1 CORINTIS 15:3-4*.
Les dades històriques ens confirmen que això va passar i no es pot refutar. Hi va haver una gran quantitat de testimonis oculars que van veure Jesús ressuscitat. El tercer dia el van veure els seus deixebles, i centenars el van veure abans de la seva ascensió al cel.
Déu ha promès que un dia tots els humans de tot arreu i tot temps compareixeran davant del tron ​​de Déu. Aquells els noms dels quals estiguin escrits al llibre de la vida passaran a una eternitat amb Crist, i aquells que van refusar creure en Crist en aquesta vida, passaran una eternitat de desoladora separació de Déu. Això pot semblar dràstic per a alguns, però Déu dona l'oportunitat de creure i gaudir d'Ell a cada persona durant el seu temps aquí a la Terra. 
Alguns de Corint no creien en la resurrecció dels morts. Pau exposa clarament el problema de no creure en la resurrecció, als versets 13 al 19:
“Aleshores, si no hi ha resurrecció dels morts, tampoc Crist no ha ressuscitat, i si Crist no ha ressuscitat, en aquest cas, la nostra predicació és buida, i ho és també la vostra fe. A més esdevenim falsos testimonis de Déu, ja que hem testificat de part de Déu que ell va ressuscitar el Crist, el qui, de fet, no hauria ressuscitat si de veritat els morts no ressusciten. Perquè si els morts no ressusciten, tampoc Crist no ha ressuscitat; i, si Crist no ha ressuscitat, la vostra fe no té cap efecte, i encara esteu en els vostres pecats. Per consegüent, també els morts en Crist són perduts. Si l’esperança que tenim en Crist se centra només en aquesta vida, som els més desventurats de tots els homes.” 1 CORINTIS 15:13-19*.
Pau presenta un argument lògic que va així: si no hi ha resurrecció dels morts, Crist llavors no va ressuscitar. Si Crist no va ressuscitar, la nostra fe llavors no té sentit, i estem encara en els nostres pecats i condemnació perquè la nostra fe estaria basada en una mentida. Si fos així, llavors tots haurien de sentir pena de nosaltres. Entens aquest  raonament? Tot i això, aquest raonament no és real, perquè els fets són diferents. 
Crist va ressuscitar, i en tenim evidència. La segona part del capítol Pau exposa el següent argument oposat:
Crist va ressuscitar, i Ell va ser el primer dels que ressuscitarem. Així com Adam va morir i després tots tenim una cita amb la mort, com Crist va ressuscitar, tenim una cita per a la resurrecció.
“Cadascú, però, al seu torn: Crist com a primícia, després els qui són de Crist, el dia de la seva vinguda.”1 CORINTIS 15:23*. Aixó és el que passarà a la vinguda de Crist
“Tot seguit vindrà la fi, quan ell haurà lliurat el Regne a Déu, el Pare, i haurà destruït tota mena de sobirania, autoritat i poder. Perquè caldrà que ell regeixi fins que tots els enemics siguin posats sota els seus peus. El darrer enemic a ser destruït serà la mort,” 1 CORINTIS 15:24-26*.
Aquesta és la gran esperança del creient. Així com Crist va ressuscitar, ressuscitarem per a glòria quan el Senyor vingui. I quan això hagi passat, arribarà la fi del que ara es coneix i el començament d'una gloriosa eternitat per a aquells que hem confiat en Ell. I aleshores ja no hi haurà més mort, perquè el darrer enemic de Déu en ser destruït serà la mateixa mort. 
En un món on veiem la mort com una cosa trista i final, ens queda aquest consol. Per a aquells que viuen confiant en Crist, la mort és el pas a la glòria eterna amb Déu. A la darrera resurrecció, tots els que hi han confiat estrenaran un cos nou per gaudir durant tota una eternitat la presència del Salvador. Aquest cos no patirà cap malaltia, no s'envellirà, no agafarà pes ni caldrà suar per mantenir-lo en forma. Aquest cos que Pau anomena espiritual estarà lliure de corrupció. Estem segurs d'això:
“En un instant, en un batre d’ulls, quan toqui la trompeta final; perquè sonarà la trompeta i els morts ressuscitaran incorruptibles, i nosaltres serem transformats. Perquè és necessari que aquest cos corruptible es revesteixi d’incorruptibilitat, i que aquest cos mortal es revesteixi d’immortalitat. I quan aquest cos corruptible s’hagi revestit d’incorruptibilitat i aquest cos mortal s’hagi revestit d’immortalitat, aleshores es complirà la paraula escrita: “La victòria s’ha engolit la mort. On és, oh mort, la teva victòria? On és, oh mort, el teu fibló?”1 CORINTIS 15:52-55*. La victòria final serà de Crist: “donem gràcies a Déu, que ens dóna la victòria per mitjà de nostre Senyor Jesucrist.”1 CORINTIS 15:57*.
Beneïda esperança de glòria, en què podem basar tota la nostra confiança en Jesús. Viure aquesta vida per a Ell no és ni serà en va. És una esperança que ens portarà fins a la nostra salvació eterna.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/60281688Fri, 05 Jun 2026 03:00:00 +0000David y MaribelA la conclusió de la carta als Corintis, Pau repassa l'evangeli pel qual confiem que un dia serem amb Déu. Aquest evangeli de salvació proclama que tothom qui creu en Jesucrist com a Salvador dels pecats és salvat, i passarà l'eternitat amb Déu....“En primer lloc us he ensenyat allò mateix que jo vaig rebre ( diu Pau): que el Crist va morir pels nostres pecats, d’acord amb el que diuen les Escriptures. Que fou sepultat i que ressuscità el tercer dia, d’acord amb el que diuen les Escriptures.”1 CORINTIS 15:3-4*.
Les dades històriques ens confirmen que això va passar i no es pot refutar. Hi va haver una gran quantitat de testimonis oculars que van veure Jesús ressuscitat. El tercer dia el van veure els seus deixebles, i centenars el van veure abans de la seva ascensió al cel.
Déu ha promès que un dia tots els humans de tot arreu i tot temps compareixeran davant del tron ​​de Déu. Aquells els noms dels quals estiguin escrits al llibre de la vida passaran a una eternitat amb Crist, i aquells que van refusar creure en Crist en aquesta vida, passaran una eternitat de desoladora separació de Déu. Això pot semblar dràstic per a alguns, però Déu dona l'oportunitat de creure i gaudir d'Ell a cada persona durant el seu temps aquí a la Terra. 
Alguns de Corint no creien en la resurrecció dels morts. Pau exposa clarament el problema de no creure en la resurrecció, als versets 13 al 19:
“Aleshores, si no hi ha resurrecció dels morts, tampoc Crist no ha ressuscitat, i si Crist no ha ressuscitat, en aquest cas, la nostra predicació és buida, i ho és també la vostra fe. A més esdevenim falsos testimonis de Déu, ja que hem testificat de part de Déu que ell va ressuscitar el Crist, el qui, de fet, no hauria ressuscitat si de veritat els morts no ressusciten. Perquè si els morts no ressusciten, tampoc Crist no ha ressuscitat; i, si Crist no ha ressuscitat, la vostra fe no té cap efecte, i encara esteu en els vostres pecats. Per consegüent, també els morts en Crist són perduts. Si l’esperança que tenim en Crist se centra només en aquesta vida, som els més desventurats de tots els homes.” 1 CORINTIS 15:13-19*.
Pau presenta un argument lògic que va així: si no hi ha resurrecció dels morts, Crist llavors no va ressuscitar. Si Crist no va ressuscitar, la nostra fe llavors no té sentit, i estem encara en els nostres pecats i condemnació perquè la nostra fe estaria basada en una mentida. Si fos així, llavors tots haurien de sentir pena de nosaltres. Entens aquest  raonament? Tot i això, aquest raonament no és real, perquè els fets són diferents. 
Crist va ressuscitar, i en tenim evidència. La segona part del capítol Pau exposa el següent argument oposat:
Crist va ressuscitar, i Ell va ser el primer dels que ressuscitarem. Així com Adam va morir i després tots tenim una cita amb la mort, com Crist va ressuscitar, tenim una cita per a la resurrecció.
“Cadascú, però, al seu torn: Crist com a primícia, després els qui són de Crist, el dia de la seva vinguda.”1 CORINTIS 15:23*. Aixó és el que passarà a la vinguda de Crist
“Tot seguit vindrà la fi, quan ell haurà lliurat el Regne a Déu, el Pare, i haurà destruït tota mena de sobirania, autoritat i poder. Perquè caldrà que ell regeixi fins que tots els enemics siguin posats sota els seus peus. El darrer enemic a ser destruït serà la mort,” 1 CORINTIS 15:24-26*.
Aquesta és la gran esperança del creient. Així com Crist va ressuscitar, ressuscitarem per a glòria quan el Senyor vingui. I quan això hagi passat, arribarà la fi del que ara es coneix i el començament d'una gloriosa eternitat per a aquells que hem confiat en Ell. I aleshores ja no hi haurà més mort, perquè el darrer enemic de Déu en ser destruït serà la mateixa mort. 
En un món on veiem la mort com una cosa trista i final, ens queda aquest consol. Per a aquells que viuen confiant en Crist, la...]]>434biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/corintis-101-enteniment-i-edificacio--60270603Així s'entrellacen els capítols 13 i 14 de la primera carta als Corintis, marcant allò que hauria de definir cada congregació a l'església de Crist. Amb una base comuna del gran amor que Déu ja ha donat a cadascun dels seus fills, i apreciant cada do espiritual, el do que Pau voldria promoure aquí és el de la profecia. El do de profecia es refereix a la capacitat de prendre allò que Déu ha donat a la Seva Paraula i comunicar el missatge de Déu als oients.
Hi havia un altre do que Déu havia donat a Pentecosta i que es mantenia en els temps dels apòstols que cridava l'atenció de molts; el do de parlar llengües que no havien estudiat. Quan això va passar per primera vegada durant el lliurament de l'Esperit Sant, veiem que les llengües de què tracta el text són idiomes reals, parlats a diferents parts del món. Els oients van testificar haver sentit la Paraula en el seu propi idioma de la boca d'estrangers. Molts procuraven aquest do de llengües, i alguns parlaven a la congregació en llengües que altres no entenien; recordem que a Corint hi havia persones de moltes nacionalitats. En aquests casos, encara que la Paraula de Déu fos compartida, no tenia cap profit, com diu Pau en aquest text, perquè allò que un altre no entén no pot edificar.
Diu en el verset 2 “Perquè qui parlar en llengües no parla als homes, sinó a Déu, ja qui ningú no l’entén, puix que les coses misterioses que diu les diu en esperit.” 1 CORINTIS 14:2*. I als versets 21 i 22 explica el propòsit de les llengües i el de la predicació: “A la Llei hi llegim: “Amb altres llengües i amb llavis d’estrangers parlaré a aquest poble, i ni així m’escoltaran, diu el Senyor.” Per tant, les llengües són un senyal per als qui no creuen, i no va dirigit als creients; en canvi, la profecia va dirigida als creients més aviat que als no creients.” Diu Pau. 1 CORINTIS 14:21-22*.
Les llengües i les sanacions miraculoses de Fets havien estat donades per autenticar l'Esperit Sant que Déu havia enviat, i en compliment del profetitzat a l'Antic Testament. Però l'església havia de ser edificada des de dins, creixent en el coneixement de Crist. I per a l'edificació de l'església calia bona doctrina. Per això, parlar idiomes o llengües no era el pla per al benefici dels altres. El missatge havia de ser comprensible per créixer en el Senyor.
Al verset  4 Pau diu: “El qui parla en una llengua desconeguda s’edifica a si mateix, en canvi, el qui profetitza edifica l’església.” 1 CORINTIS 14:4*.
Recordo una amiga molt estimada, que quan ens ajuntàvem a pregar, demanava si ho podia fer en un idioma de Guinea Equatorial, la seva terra natal. Per a ella, parlar amb Déu en castellà resultava estrany, i es comunicava millor amb Déu en el seu prop idioma. Però per descomptat, jo no podia entendre res del que deia a menys que ella ho traduís després.
Per tractar sobre la importància d'entendre el missatge, Pau utilitza un llenguatge musical: “I si la trompeta dóna un toc confús, qui es prepararà per al combat? Doncs, igualment vosaltres, si per mitjà del llenguatge arcà no doneu paraula ben entenedora, com es podrà entendre el que dieu? Serà com si parléssiu al vent. Tan gran varietat de llenguatges com hi ha al món, per exemple, i no n’hi ha cap que no tingui el seu sentit. Si jo, doncs, no conec el sentit que té el llenguatge, seré com un estranger per al meu interlocutor, i ell serà com un estranger per a mi.”1 CORINTIS 14:8-11*.
Si hem de créixer en coneixement, el més important és rebre el missatge de la Paraula en un idioma que coneixem i de manera que comuniqui el significat.
Hi ha profit al missatge de la predicació. Però si només sentim soroll i no s'entén el missatge, poc s'entendrà el que dieu. 
“Tan gran varietat de llenguatges com hi ha al món, diu la paraula, i no n’hi ha cap que no tingui el seu sentit.” No siguem insensats, perquè si parlem en llengua desconeguda, quin profit serà per a mi aquella llengua.
Pau els diu  “Suposem, germans, que quan jo us visito us parlés en llengües: de què us serviria, si no us comunico cap revelació, coneixement, missatge o ensenyament?” 1 CORINTIS 14:6*.
Pau presenta la conclusió de l’assumpte dient: “prefereixo més parlar cinc paraules amb el meu enteniment, que puguin instruir també els altres, que no pas deu mil paraules en una llengua desconeguda.” 1 CORINTIS 14:19*.
Demanem a Déu que ens doni saviesa per discernir entre allò que és bo i el millor per a les nostres vides i que ens doni enteniment per comprendre el que Ell ha compartit amb nosaltres a la seva Paraula. Portem als altres aquest missatge de manera que el puguin entendre i els sigui d'edificació així com ho és per a nosaltres. A Ell sigui tota la glòria.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/60270603Thu, 04 Jun 2026 02:20:00 +0000David y Maribel“Per ara subsisteixen aquestes tres coses: la fe, l’esperança i l’amor; però la més gran és l’amor.” 1 CORINTIS 13:13*.“Sigueu perseverants en l’amor, però aspireu als dons espirituals, sobretot el de profecia.” 1 CORINTIS 14:1 *. Així s'entrellacen...Així s'entrellacen els capítols 13 i 14 de la primera carta als Corintis, marcant allò que hauria de definir cada congregació a l'església de Crist. Amb una base comuna del gran amor que Déu ja ha donat a cadascun dels seus fills, i apreciant cada do espiritual, el do que Pau voldria promoure aquí és el de la profecia. El do de profecia es refereix a la capacitat de prendre allò que Déu ha donat a la Seva Paraula i comunicar el missatge de Déu als oients.
Hi havia un altre do que Déu havia donat a Pentecosta i que es mantenia en els temps dels apòstols que cridava l'atenció de molts; el do de parlar llengües que no havien estudiat. Quan això va passar per primera vegada durant el lliurament de l'Esperit Sant, veiem que les llengües de què tracta el text són idiomes reals, parlats a diferents parts del món. Els oients van testificar haver sentit la Paraula en el seu propi idioma de la boca d'estrangers. Molts procuraven aquest do de llengües, i alguns parlaven a la congregació en llengües que altres no entenien; recordem que a Corint hi havia persones de moltes nacionalitats. En aquests casos, encara que la Paraula de Déu fos compartida, no tenia cap profit, com diu Pau en aquest text, perquè allò que un altre no entén no pot edificar.
Diu en el verset 2 “Perquè qui parlar en llengües no parla als homes, sinó a Déu, ja qui ningú no l’entén, puix que les coses misterioses que diu les diu en esperit.” 1 CORINTIS 14:2*. I als versets 21 i 22 explica el propòsit de les llengües i el de la predicació: “A la Llei hi llegim: “Amb altres llengües i amb llavis d’estrangers parlaré a aquest poble, i ni així m’escoltaran, diu el Senyor.” Per tant, les llengües són un senyal per als qui no creuen, i no va dirigit als creients; en canvi, la profecia va dirigida als creients més aviat que als no creients.” Diu Pau. 1 CORINTIS 14:21-22*.
Les llengües i les sanacions miraculoses de Fets havien estat donades per autenticar l'Esperit Sant que Déu havia enviat, i en compliment del profetitzat a l'Antic Testament. Però l'església havia de ser edificada des de dins, creixent en el coneixement de Crist. I per a l'edificació de l'església calia bona doctrina. Per això, parlar idiomes o llengües no era el pla per al benefici dels altres. El missatge havia de ser comprensible per créixer en el Senyor.
Al verset  4 Pau diu: “El qui parla en una llengua desconeguda s’edifica a si mateix, en canvi, el qui profetitza edifica l’església.” 1 CORINTIS 14:4*.
Recordo una amiga molt estimada, que quan ens ajuntàvem a pregar, demanava si ho podia fer en un idioma de Guinea Equatorial, la seva terra natal. Per a ella, parlar amb Déu en castellà resultava estrany, i es comunicava millor amb Déu en el seu prop idioma. Però per descomptat, jo no podia entendre res del que deia a menys que ella ho traduís després.
Per tractar sobre la importància d'entendre el missatge, Pau utilitza un llenguatge musical: “I si la trompeta dóna un toc confús, qui es prepararà per al combat? Doncs, igualment vosaltres, si per mitjà del llenguatge arcà no doneu paraula ben entenedora, com es podrà entendre el que dieu? Serà com si parléssiu al vent. Tan gran varietat de llenguatges com hi ha al món, per exemple, i no n’hi ha cap que no tingui el seu sentit. Si jo, doncs, no conec el sentit que té el llenguatge, seré com un estranger per al meu interlocutor, i ell serà com un estranger per a mi.”1 CORINTIS 14:8-11*.
Si hem de créixer en coneixement, el més important és rebre el missatge de la Paraula en un idioma que coneixem i de manera que comuniqui el significat.
Hi ha profit al missatge de la predicació. Però si només sentim soroll i no s'entén el missatge, poc s'entendrà el que dieu. 
“Tan gran...]]>388biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/corintis-100-el-mes-gran-do-espiritual--60259161Un cop més, temes similars per a diferents esglésies, ja que a tot arreu i en tot temps, l'ésser humà pateix de limitacions i temptacions similars. També al capítol 12 de Corintis Pau parla de com els cristians, cadascun amb diferents dons, ens complementem els uns als altres, formant un cos en Crist. Aquí l'apòstol presenta diferents dons espirituals amb què el Senyor permet que ens edifiquem mútuament a la congregació. Pau nomena alguns en el text, i cadascú com bé diu, per a profit del cos que és l’església: “Tenim diversitat de dons, però l’Esperit és el mateix; i encara que els serveis estan repartits, el Senyor és el mateix; les funcions són variades, però és el mateix Déu qui opera totes les coses en tots nosaltres.” 1 CORINTIS 12:4-6*. Alguns dons són de coneixement, pels quals poden ajudar els altres a entendre la Paraula, altres de servei, amb els quals donen un cop de mà en les necessitats físiques de la congregació, altres de generositat, i que noten les necessitats especials per ser de benedicció de tantes formes. Els dons són diferents, els ministeris en què aquests són utilitzats són diferents, però el Déu que dona els regals amb què servim a altres és el mateix, i tots els dons són útils i profitosos.
El desig de Déu és “que tots els membres tinguin igual cura els uns dels altres. Per això, quan un membre pateix, tots els membres pateixen amb ell; quan un membre és honorat, tots els membres s’alegren amb ell.” Conclou l’apòstol dient: “Vosaltres, doncs, sou el cos de Crist, i cadascú per la seva part n’és un membre.” 1 CORINTIS 12:25-27*.
Així que després de donar una llista dels regals que Déu ha repartit a la seva església, Pau els obre les portes a un regal que tots hem rebut de Déu. Acaba així el verset 31: “us vull presentar un camí més excel·lent.” 1 CORINTIS 12:31*.
Al famós capítol 13 sobre l'amor, Pau presenta la importància d'estimar com Déu ens ha estimat. L'apòstol diu que encara que l’home pogués parlar l'idioma dels àngels, el do de llengües no serviria per a res si no es té amor. Seria soroll, no seria més que una campana que retruny o els platerets que dringuen. “I si tingués el do de profecia i comprengués tots els misteris i tota la ciència, i si tingués tota la fe, de tal manera que pogués remoure les muntanyes, si no tinc amor, no sóc res.” 1 CORINTIS 13:2*.
Fixa't; ni el do de profecia, ni el coneixement de la Paraula i ni tan sols la fe capaç de moure muntanyes arriba a ser eficaç si no ve acompanyada d'amor a Déu i al proïsme.
Podries ser tan generós que repartissis tots els teus béns; tan entregat que acabessis a la foguera per les teves conviccions, però si no tens amor, diu la Paraula de Déu que de res et serveix.
Tots hem conegut algú amb creences fermes, o amb un talent increïble, o amb formació que supera la de la majoria, però que no arriba a tenir un impacte positiu en aquest món perquè li falta afecte envers els altres.
Déu diu que l'amor genuí és molt més valuós que qualsevol d'aquests dons. L'apòstol descriu així l'amor que Déu dona: “és sofert, és benigne.” Pau acabava de tractar el tema de l'ofensa, de com alguns ofenien sense pensar-ho, i com alguns se sentien ofesos fàcilment. I aquí afirma que l'amor no s'ofèn fàcilment per les accions dels altres (és sofert). I a l'altra banda de la moneda, és benigne, per la qual cosa procura no ofendre.“l’amor no té enveja, l’amor no és pretensiós ni orgullós; no és insolent ni egoista; no s’irrita ni és venjatiu; no s’alegra de la injustícia, sinó que es complau en la veritat;” 1 CORINTIS 13:4-6*. L'apòstol s'està referint a actituds derivades de l'orgull, que ens fan envejar els altres, desitjar allò que altres tenen, intentar pujar-nos a nosaltres mateixos per sobre de qualsevol, i a qualsevol preu, i permet la injustícia en lloc de desitjar la veritat. L'amor cerca el bé del proïsme i s'alegra de l'èxit dels altres.
Torna a emfatitzar la paciència i la humilitat de l'amor dient: “tot ho disculpa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta.” 1 CORINTIS 13:7*.
Per si no ha quedat clar, ens recorda que l'amor és sofert i benintencionat. Per això és crucial per a l’èxit interpersonal.
Quan tractem les diferències personals mitjançant el filtre de l'amor, és molt més fàcil entendre i ser entesos correctament.
Els de Corint havien preguntat sobre temes que causaven discussió i divisió. Alguns creien que la dona havia de portar vel a l'església, d'altres no; alguns creien que els que predicaven la Paraula no havien de rebre remuneració, altres que sí. Alguns tenien problemes amb la carn que havia estat prèviament sacrificada als ídols, d'altres no, i així, les diferències d'opinions estaven minant l'eficàcia del cos de Crist a la ciutat. Pau, a la conclusió de la carta, recorda que quan hi ha amor genuí, les diferències es poden superar.
El capítol conclou mostrant la supremacia de l'amor, presentant-lo com el regal més gran que Déu ens ha donat. “L’amor mai no decau; però les profecies s’acabaran i les llengües cessaran, i la ciència finirà. Perquè el nostre coneixement és imperfecte i la profecia és incompleta, però, quan vindrà allò que és perfecte, serà inútil allò que és incomplet.” 1 CORINTIS 13:8-10*.
Pau acaba el capítol de l'amor tot recordant-nos que encara que els dons terrenals s'acabaran al nostre pas a l'eternitat, l'amor perdura.
“Ara hi veiem confusament, com per mitjà d’un mirall, però llavors hi veurem cara a cara. Ara conec parcialment, però llavors arribaré a conèixer d’igual manera com sóc conegut. Per ara subsisteixen aquestes tres coses: la fe, l’esperança i l’amor; però la més gran és l’amor.” 1 CORINTIS 13:12-13*
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/60259161Wed, 03 Jun 2026 02:30:00 +0000David y MaribelSi recordem, a la carta als creients de Roma Pau va parlar dels diferents dons espirituals que Déu ha regalat a cadascú, i com poden ser usats per a l'edificació del cos de Crist, és a dir, el conjunt de cristians a cada congregació, i a l'església de...Un cop més, temes similars per a diferents esglésies, ja que a tot arreu i en tot temps, l'ésser humà pateix de limitacions i temptacions similars. També al capítol 12 de Corintis Pau parla de com els cristians, cadascun amb diferents dons, ens complementem els uns als altres, formant un cos en Crist. Aquí l'apòstol presenta diferents dons espirituals amb què el Senyor permet que ens edifiquem mútuament a la congregació. Pau nomena alguns en el text, i cadascú com bé diu, per a profit del cos que és l’església: “Tenim diversitat de dons, però l’Esperit és el mateix; i encara que els serveis estan repartits, el Senyor és el mateix; les funcions són variades, però és el mateix Déu qui opera totes les coses en tots nosaltres.” 1 CORINTIS 12:4-6*. Alguns dons són de coneixement, pels quals poden ajudar els altres a entendre la Paraula, altres de servei, amb els quals donen un cop de mà en les necessitats físiques de la congregació, altres de generositat, i que noten les necessitats especials per ser de benedicció de tantes formes. Els dons són diferents, els ministeris en què aquests són utilitzats són diferents, però el Déu que dona els regals amb què servim a altres és el mateix, i tots els dons són útils i profitosos.
El desig de Déu és “que tots els membres tinguin igual cura els uns dels altres. Per això, quan un membre pateix, tots els membres pateixen amb ell; quan un membre és honorat, tots els membres s’alegren amb ell.” Conclou l’apòstol dient: “Vosaltres, doncs, sou el cos de Crist, i cadascú per la seva part n’és un membre.” 1 CORINTIS 12:25-27*.
Així que després de donar una llista dels regals que Déu ha repartit a la seva església, Pau els obre les portes a un regal que tots hem rebut de Déu. Acaba així el verset 31: “us vull presentar un camí més excel·lent.” 1 CORINTIS 12:31*.
Al famós capítol 13 sobre l'amor, Pau presenta la importància d'estimar com Déu ens ha estimat. L'apòstol diu que encara que l’home pogués parlar l'idioma dels àngels, el do de llengües no serviria per a res si no es té amor. Seria soroll, no seria més que una campana que retruny o els platerets que dringuen. “I si tingués el do de profecia i comprengués tots els misteris i tota la ciència, i si tingués tota la fe, de tal manera que pogués remoure les muntanyes, si no tinc amor, no sóc res.” 1 CORINTIS 13:2*.
Fixa't; ni el do de profecia, ni el coneixement de la Paraula i ni tan sols la fe capaç de moure muntanyes arriba a ser eficaç si no ve acompanyada d'amor a Déu i al proïsme.
Podries ser tan generós que repartissis tots els teus béns; tan entregat que acabessis a la foguera per les teves conviccions, però si no tens amor, diu la Paraula de Déu que de res et serveix.
Tots hem conegut algú amb creences fermes, o amb un talent increïble, o amb formació que supera la de la majoria, però que no arriba a tenir un impacte positiu en aquest món perquè li falta afecte envers els altres.
Déu diu que l'amor genuí és molt més valuós que qualsevol d'aquests dons. L'apòstol descriu així l'amor que Déu dona: “és sofert, és benigne.” Pau acabava de tractar el tema de l'ofensa, de com alguns ofenien sense pensar-ho, i com alguns se sentien ofesos fàcilment. I aquí afirma que l'amor no s'ofèn fàcilment per les accions dels altres (és sofert). I a l'altra banda de la moneda, és benigne, per la qual cosa procura no ofendre.“l’amor no té enveja, l’amor no és pretensiós ni orgullós; no és insolent ni egoista; no s’irrita ni és venjatiu; no s’alegra de la injustícia, sinó que es complau en la veritat;” 1 CORINTIS 13:4-6*. L'apòstol s'està referint a actituds derivades de l'orgull, que ens fan envejar els altres, desitjar allò que altres tenen,...]]>487biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/corintis-099-imiteu-me--60231160Pau diu al capítol 4:16* “Us prego, doncs, que sigueu imitadors meus.” i a l’11:1*  “Sigueu imitadors meus, com jo ho sóc de Crist.” Pau era una persona fiable per imitar, perquè ell mateix imitava el Mestre. Quan nosaltres imitem Déu, altres ens poden imitar amb confiança. Pau repeteix aquest imperatiu en altres cartes. Ho diu als Tessalonicencs, als Filipencs, i als Efesis directament els demana que imitin Déu.
Qualsevol de nosaltres que visquem imitant Déu podríem dir als altres igual que Pau que ens imitin a nosaltres.
Alguna vegada has estat perdut en una ciutat, i baixant la finestreta has demanat direcció al cotxe del costat. La manera més segura d'arribar-hi és quan aquesta persona sap on vas i et diu: “Segueix-me”. De la mateixa manera, si nosaltres sabem allò que Déu desitja i ho estem fent, els que ens segueixin arribaran a port amb nosaltres.
Què havien d'imitar? Per veure-ho hem de llegir el final del capítol 10: “Feu com jo, que procuro de complaure’ls tots en tot, no cercant el meu propi bé, sinó el bé de tots, perquè se salvin.” 1 Corintis 10:33 BCI.
Amb això no volia dir que intentava agradar a tothom, una fita impossible d'assolir, i no allò que Déu demana de nosaltres. Més aviat els estava dient que havien de glorificar Déu amb les seves vides, intentant no ser d'entrebanc a ningú,
Pau, al capítol 10 els havia advertit contra la idolatria. Curiosament, l'exemple que dona al poble ens pot sorprendre, perquè no els recrimina aquí que adoressin altres déus, cosa que el Senyor condemna, sinó que els acusa de rendir culte a un mateix. Diu el verset 7: “I no sigueu idòlatres, com alguns d’ells ho van ser, tal com diu l’Escriptura: El poble es va asseure a menjar i beure, i acabat s’aixecaren per divertir-se.”
Podríem pensar, què hi ha de dolent? No hi ha res de dolent en el sol fet de menjar o beure, o jugar, però el text denunciava que alguns vivien per a ells mateixos, posicionant-se ells com el centre del seu univers, i donant-se culte a ells mateixos. En lloc de viure per agradar a Déu, vivien per agradar-se a si mateixos.
Pau mostrava amb la seva vida una cosa molt diferent, procurant el bé dels altres i desitjant per a ells la salvació de l'ànima.
Així hem de viure, conscients que encara desitjant fer el que és correcte, el que és natural per a nosaltres és la idolatria, i fàcilment ens queixem i temptem Déu amb el nostre egoisme. “Així, doncs, qui pensi que està ferm, que miri de no caure.”Així, anima l'apòstol a estar alerta si no volem caure. Però el més bonic és que les situacions que se'ns presenten les podem enfrontar amb èxit si seguim l'exemple de Crist, el mestre suprem. Aquest ens diu:
“No ha caigut damunt vostre cap temptació sobrehumana: Déu és lleial, i no permetrà que sigueu provats més enllà del que podeu suportar; al contrari, amb la prova us donarà també mitjans per a poder-la superar.”1 CORINTIS 10:13*.
Fins i tot Jesús va ser temptat, i va resistir fent bon ús de la Paraula de Déu. La sortida sempre hi és, al nostre abast. Només l'hem de prendre, confiant en qui ens l'ha proveïda. Pau resistia la temptació de mirar pel seu benestar perquè valorava més la salvació d'ànimes, i Déu li va permetre mantenir-se fidel a l'evangeli pel seu bé i el nostre.
Fidel és Déu, que no ens deixarà sols a la temptació. Si el seguim, no ens perdrem; arribarem al nostre destí; si l'imitem, serem més i més com Ell és.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/60231160Tue, 02 Jun 2026 03:00:00 +0000David y MaribelPodríem dir que aquesta és una invitació atrevida. Quan diem a un altre que ens imiti, se suposa que la nostra conducta és no només acceptable, sinó admirable. Quan aprens un idioma, intentes imitar algú que tingui bon domini de l'idioma. Si estàs...Pau diu al capítol 4:16* “Us prego, doncs, que sigueu imitadors meus.” i a l’11:1*  “Sigueu imitadors meus, com jo ho sóc de Crist.” Pau era una persona fiable per imitar, perquè ell mateix imitava el Mestre. Quan nosaltres imitem Déu, altres ens poden imitar amb confiança. Pau repeteix aquest imperatiu en altres cartes. Ho diu als Tessalonicencs, als Filipencs, i als Efesis directament els demana que imitin Déu.
Qualsevol de nosaltres que visquem imitant Déu podríem dir als altres igual que Pau que ens imitin a nosaltres.
Alguna vegada has estat perdut en una ciutat, i baixant la finestreta has demanat direcció al cotxe del costat. La manera més segura d'arribar-hi és quan aquesta persona sap on vas i et diu: “Segueix-me”. De la mateixa manera, si nosaltres sabem allò que Déu desitja i ho estem fent, els que ens segueixin arribaran a port amb nosaltres.
Què havien d'imitar? Per veure-ho hem de llegir el final del capítol 10: “Feu com jo, que procuro de complaure’ls tots en tot, no cercant el meu propi bé, sinó el bé de tots, perquè se salvin.” 1 Corintis 10:33 BCI.
Amb això no volia dir que intentava agradar a tothom, una fita impossible d'assolir, i no allò que Déu demana de nosaltres. Més aviat els estava dient que havien de glorificar Déu amb les seves vides, intentant no ser d'entrebanc a ningú,
Pau, al capítol 10 els havia advertit contra la idolatria. Curiosament, l'exemple que dona al poble ens pot sorprendre, perquè no els recrimina aquí que adoressin altres déus, cosa que el Senyor condemna, sinó que els acusa de rendir culte a un mateix. Diu el verset 7: “I no sigueu idòlatres, com alguns d’ells ho van ser, tal com diu l’Escriptura: El poble es va asseure a menjar i beure, i acabat s’aixecaren per divertir-se.”
Podríem pensar, què hi ha de dolent? No hi ha res de dolent en el sol fet de menjar o beure, o jugar, però el text denunciava que alguns vivien per a ells mateixos, posicionant-se ells com el centre del seu univers, i donant-se culte a ells mateixos. En lloc de viure per agradar a Déu, vivien per agradar-se a si mateixos.
Pau mostrava amb la seva vida una cosa molt diferent, procurant el bé dels altres i desitjant per a ells la salvació de l'ànima.
Així hem de viure, conscients que encara desitjant fer el que és correcte, el que és natural per a nosaltres és la idolatria, i fàcilment ens queixem i temptem Déu amb el nostre egoisme. “Així, doncs, qui pensi que està ferm, que miri de no caure.”Així, anima l'apòstol a estar alerta si no volem caure. Però el més bonic és que les situacions que se'ns presenten les podem enfrontar amb èxit si seguim l'exemple de Crist, el mestre suprem. Aquest ens diu:
“No ha caigut damunt vostre cap temptació sobrehumana: Déu és lleial, i no permetrà que sigueu provats més enllà del que podeu suportar; al contrari, amb la prova us donarà també mitjans per a poder-la superar.”1 CORINTIS 10:13*.
Fins i tot Jesús va ser temptat, i va resistir fent bon ús de la Paraula de Déu. La sortida sempre hi és, al nostre abast. Només l'hem de prendre, confiant en qui ens l'ha proveïda. Pau resistia la temptació de mirar pel seu benestar perquè valorava més la salvació d'ànimes, i Déu li va permetre mantenir-se fidel a l'evangeli pel seu bé i el nostre.
Fidel és Déu, que no ens deixarà sols a la temptació. Si el seguim, no ens perdrem; arribarem al nostre destí; si l'imitem, serem més i més com Ell és.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>433biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/corintis-098-qui-ha-de-jutjar--60217004Si Déu ha anunciat que al judici final, nosaltres jutjarem la Terra amb Ell, diu Pau, com no podrem jutjar les petiteses que ens divideixen? “Tanmateix, (diu Pau) ja és prou fracàs que hi hagi plets entre vosaltres. Per què, més aviat, no deixeu que us defraudin? Però no, sou vosaltres els qui ofeneu i defraudeu, i això ho feu a germans vostres!”1 CORINTIS 6:7-8*.
Té sentit que dos creients hagin d'anar a judici? L'ideal seria que entre cristians, primerament, no hi hagués plets; que com diu el text intentéssim per una banda no defraudar el germà, i quan ens sentim defraudats, suportéssim el greuge sense causar plets. Però quan aquests sorgeixin, busquem ajuda entre germans, per arribar a un acord sense haver de portar les discussions a les institucions públiques.
Els aclariments de Pau sobre diversos temes es troben a diferents capítols. Els corintis havien preguntat sobre què era millor, si servir el Senyor estant casat (com ho estava Pere), o si era millor estar solter, com era el cas de Pau. Específicament sembla que la seva pregunta tractava la situació de vidus i vídues. Hi ha fins i tot bons motius per creure que Pau havia perdut la seva dona en la seva joventut abans de conèixer Crist. Pau és molt proper i sincer en la resposta, donant tant els beneficis com els inconvenients de cada situació. Expressa que seria millor si un vidu o una vídua no es tornés a casar, perquè així tindria més llibertat per servir el Senyor, sense haver de repartir el temps entre les coses de Déu i de la família, però assegura emfatitzar que això era la seva opinió personal, i que la relació íntima pertanyia exclusivament a l'àmbit matrimonial. Pau emfatitza que si un estava casat, havia de romandre amb la seva dona, i atendre la seva família fidelment. És probable que alguns, després de rebre l'evangeli, haguessin sentit el desig de sortir com Pau a compartir i ajudar els altres, però Pau volia deixar clar que els que estan casats tenen una obligació personal a la seva família, i no és correcte desatendre'ls per "fer l'obra de Déu."
Un altre tema que va tractar amb ells va ser el de no ser d’ensopec als altres. Així com va haver de parlar als de Roma sobre el principi del respecte per sobre dels drets personals, Pau adverteix els corintis al capítol 8:8-9*: “És clar que la carn no és pas el que ens fa acceptables davant Déu; de fet, no tindrem res de més si en mengem, ni tindrem res de menys si no en mengem. Mireu, però, que aquest dret vostre no es torni un entrebanc per als febles.”

Pau diu, que no pequem per menjar carn que algú ha sacrificat els ídols, però podríem pecar contra el nostre germà per ser desconsiderats. Seria millor abstenir-se de “menjar el que és sacrificat als ídols” per tal de respectar la consciència del qui està amb nosaltres que gaudir de les llibertats que ens permeti la nostra consciència. Per això diu l'apòstol al capítol 8:13* “Per tant, si un menjar és ocasió d’escàndol al meu germà, no tastaré carn mai més, per no esgarriar el meu germà.”
El capítol 10 conclou: “Certament, quan mengeu, beveu o feu qualsevol altra cosa, feu-ho tot a lloança de Déu, però no sigueu entrebanc a jueus ni a pagans, ni a l’Església de Déu. Feu com jo, que miro de complaure tothom amb tot el que faig, no cercant el meu profit, sinó el de molts altres, a fi que se salvin.” 1 CORINTIS 10:31-33*
L'apòstol tenia com a prioritat el benestar espiritual del proïsme.
Durant les instruccions a l'observança de la taula del Senyor, Pau adverteix: “Si, doncs, ens examinéssim nosaltres mateixos, evitaríem el judici” 1 CORINTIS 11:31*
Aquesta és una pràctica que podem fer sovint i no només els dies que planegem prendre el sant sopar del Senyor; fem-ho cada dia, tantes vegades sigui necessari. Examinem-nos, no a la llum del que altres fan o no fan, sinó a la llum de la Paraula que Déu ens ha revelat.
Examinem-nos perquè no siguem jutjats. Seria millor que suportéssim l'oprobi quan es tracti de qüestions personals reconeixent que Déu ens pot lliurar si vol, o donar-nos el que necessitem durant la prova. Escollim respectar el proïsme per animar-lo en el Senyor, i demanem a Déu que ens ajudi a viure segons la seva justícia i el seu amor.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/60217004Mon, 01 Jun 2026 03:00:00 +0000David y MaribelA la segona part de la primera carta als Corintis, Pau tracta una sèrie de temes pels quals l'església de Corint havia preguntat. Havien preguntat sobre si era millor servir el Senyor casat o solter, o si era lícit menjar el que era sacrificat als...Si Déu ha anunciat que al judici final, nosaltres jutjarem la Terra amb Ell, diu Pau, com no podrem jutjar les petiteses que ens divideixen? “Tanmateix, (diu Pau) ja és prou fracàs que hi hagi plets entre vosaltres. Per què, més aviat, no deixeu que us defraudin? Però no, sou vosaltres els qui ofeneu i defraudeu, i això ho feu a germans vostres!”1 CORINTIS 6:7-8*.
Té sentit que dos creients hagin d'anar a judici? L'ideal seria que entre cristians, primerament, no hi hagués plets; que com diu el text intentéssim per una banda no defraudar el germà, i quan ens sentim defraudats, suportéssim el greuge sense causar plets. Però quan aquests sorgeixin, busquem ajuda entre germans, per arribar a un acord sense haver de portar les discussions a les institucions públiques.
Els aclariments de Pau sobre diversos temes es troben a diferents capítols. Els corintis havien preguntat sobre què era millor, si servir el Senyor estant casat (com ho estava Pere), o si era millor estar solter, com era el cas de Pau. Específicament sembla que la seva pregunta tractava la situació de vidus i vídues. Hi ha fins i tot bons motius per creure que Pau havia perdut la seva dona en la seva joventut abans de conèixer Crist. Pau és molt proper i sincer en la resposta, donant tant els beneficis com els inconvenients de cada situació. Expressa que seria millor si un vidu o una vídua no es tornés a casar, perquè així tindria més llibertat per servir el Senyor, sense haver de repartir el temps entre les coses de Déu i de la família, però assegura emfatitzar que això era la seva opinió personal, i que la relació íntima pertanyia exclusivament a l'àmbit matrimonial. Pau emfatitza que si un estava casat, havia de romandre amb la seva dona, i atendre la seva família fidelment. És probable que alguns, després de rebre l'evangeli, haguessin sentit el desig de sortir com Pau a compartir i ajudar els altres, però Pau volia deixar clar que els que estan casats tenen una obligació personal a la seva família, i no és correcte desatendre'ls per "fer l'obra de Déu."
Un altre tema que va tractar amb ells va ser el de no ser d’ensopec als altres. Així com va haver de parlar als de Roma sobre el principi del respecte per sobre dels drets personals, Pau adverteix els corintis al capítol 8:8-9*: “És clar que la carn no és pas el que ens fa acceptables davant Déu; de fet, no tindrem res de més si en mengem, ni tindrem res de menys si no en mengem. Mireu, però, que aquest dret vostre no es torni un entrebanc per als febles.”

Pau diu, que no pequem per menjar carn que algú ha sacrificat els ídols, però podríem pecar contra el nostre germà per ser desconsiderats. Seria millor abstenir-se de “menjar el que és sacrificat als ídols” per tal de respectar la consciència del qui està amb nosaltres que gaudir de les llibertats que ens permeti la nostra consciència. Per això diu l'apòstol al capítol 8:13* “Per tant, si un menjar...]]>454biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/corintis-097-no-soc-meu--60204842Al mateix temps que som lliures en Crist i no depenem d'una obediència a lleis sobre coses com el menjar, hem de recordar que no hauríem de deixar que res terrenal prengui el domini de la nostra vida. Pau està dient que hem de recordar que les coses d'aquesta vida són passatgeres, i per tant seran destruïdes, però allò que fem amb el nostre cos té efectes duradors. El cos és per al Senyor, i el Senyor per al cos. I un dia el mateix que va aixecar el cos de nostre Senyor aixecarà el nostre amb el seu poder.
“No sabeu que els vostres cossos són membres de Crist?” pregunta Pau per si no se n'han assabentat. Així que, si el meu cos és un membre de Crist, pregunta Pau:
“Haig de prendre els membres a Crist per fer-los membres d’una prostituta? Ben cert que no! No sabeu que el qui s’uneix a una prostituta es fa un sol cos amb ella? Perquè l’Escriptura diu: “Seran els dos una sola carn.” En canvi, el qui s’uneix al Senyor forma un sol esperit amb ell.” 1 CORINTIS 6:15-17*.
Aquest text és una mica explícit. Parla de la unió sexual, i com quan dues persones s'uneixen físicament arriben a ser-ne un. No és una cosa que cal prendre a la lleugera. El sexe no és una activitat de lleure per practicar-la amb qui vingui de gust en el moment. Déu deixa clar a la seva Paraula que Ell va dissenyar el sexe per al matrimoni. Per això quan parla de la unió matrimonial, diu “i seran una sola carn”. Això, encara que no es limita a la relació sexual, sens dubte deixa clar que el matrimoni és l’àmbit per a la culminació de la intimitat en parella.
Pau va més enllà, i compara aquesta unió íntima amb la nostra unió al Senyor. "El qui s'uneix al Senyor, un esperit és amb ell" I és que aquest no és l'únic lloc a la Bíblia on la unió matrimonial és utilitzada per presentar la unió espiritual entre Crist i la seva església.
Pau diu, compte a qui dones el teu cos, perquè en donar el teu cos,  ho estàs donant  tot. Així com la nostra unió a Déu ha de ser exclusiva, cal reservar la unió física més íntima per al matrimoni, i no compartir-la amb qualsevol.
El fet que la unió física representi l’íntima unió espiritual existent entre Déu i el qui s'entrega a Ell és suficient argument per demanar que aquesta mantingui la seva exclusivitat, però Pau ofereix encara una altra raó en els versets següents: “Fugiu de les passions sexuals. Qualsevol altre pecat que l’home cometi es queda fora del cos, però el qui fornica peca contra el propi cos. ¿Que no sabeu que el vostre cos és temple de l’Esperit Sant, que heu rebut de Déu i habita en vosaltres, i que no sou vostres? Ja que heu estat adquirits per un cost tan alt, glorifiqueu Déu en el vostre cos.”1 CORINTIS 6:18-20*.

El nostre cos no és el nostre; pertany a Déu. Si has rebut Crist a la teva vida, l'Esperit Sant de Déu habita en tu, i el teu cos és el seu temple.
Ja ho havia dit Pau al capítol 3:16-17* “¿No sabeu que sou santuari de Déu, i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres? Si algú destrueix el santuari de Déu, Déu el destruirà a ell; perquè el temple de Déu és sant, i aquest temple sou vosaltres.”
Crist ha pagat un alt preu per tu; la seva vida. Té sentit que tot el nostre ésser, cos i ànima, portin glòria a Déu. Si al capítol 3 tractava la importància de cuidar el cos, perquè era propietat divina, ara està tractant la importància de preservar la puresa sexual per a l'àmbit que Déu ha marcat.
Mostrem la nostra dedicació a Déu en com tractem el nostre cos. Podríem dir que és impossible separar el cos de la nostra ànima interior. Si no li ho donem tot, estem sent infidels. Amb això com a base, Pau continua al capítol 7 parlant del matrimoni, establert per Déu perquè sigui una unió indivisible, en què un pertany a l'altre, i cadascú tracta l'altre com a part del seu propi ésser.
Recordem que Pau era solter. En el pla de Déu, ell no tindria aquesta unió amb la seva esposa, però deixa clar que aquells que no estan casats poden donar glòria a Déu a la seva solteria, dedicant el seu cos i ànima al Senyor.
Aquells que Déu dirigeix ​​al matrimoni hem de romandre fidels a la nostra parella, gaudint d'una relació exclusiva, perquè aquest és el pla de Déu.
Pau parla sobre el divorci en aquest text, però només per a situacions tristes, en què un home o una dona que ha pactat amor i respecte, ha trencat el pacte i no consenteixen a viure junts. Però és el desig de Déu que l'home i la dona gaudeixin de la seva relació i glorifiquin Déu al matrimoni. Que Déu ens ajudi a estimar i respectar, de manera que en la nostra unió i convivència en santedat, puguem mostrar Crist davant d'altres. Recordem que no som nostres, que som del Rei de Reis, i que Ell té un pla per a la nostra vida. En la situació en què ens trobem avui, lliurem-nos a Ell en cos i ànima i deixem que dirigeixi el nostre camí.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/60204842Fri, 29 May 2026 03:00:00 +0000David y MaribelA la segona part del capítol 6 de Corintis, Pau continua responent aquelles qüestions que els creients a Corint no semblaven tenir clares encara. Pau parla aquí de la importància de donar glòria a Déu amb els nostres cossos. Comenta el verset 12 dient...Al mateix temps que som lliures en Crist i no depenem d'una obediència a lleis sobre coses com el menjar, hem de recordar que no hauríem de deixar que res terrenal prengui el domini de la nostra vida. Pau està dient que hem de recordar que les coses d'aquesta vida són passatgeres, i per tant seran destruïdes, però allò que fem amb el nostre cos té efectes duradors. El cos és per al Senyor, i el Senyor per al cos. I un dia el mateix que va aixecar el cos de nostre Senyor aixecarà el nostre amb el seu poder.
“No sabeu que els vostres cossos són membres de Crist?” pregunta Pau per si no se n'han assabentat. Així que, si el meu cos és un membre de Crist, pregunta Pau:
“Haig de prendre els membres a Crist per fer-los membres d’una prostituta? Ben cert que no! No sabeu que el qui s’uneix a una prostituta es fa un sol cos amb ella? Perquè l’Escriptura diu: “Seran els dos una sola carn.” En canvi, el qui s’uneix al Senyor forma un sol esperit amb ell.” 1 CORINTIS 6:15-17*.
Aquest text és una mica explícit. Parla de la unió sexual, i com quan dues persones s'uneixen físicament arriben a ser-ne un. No és una cosa que cal prendre a la lleugera. El sexe no és una activitat de lleure per practicar-la amb qui vingui de gust en el moment. Déu deixa clar a la seva Paraula que Ell va dissenyar el sexe per al matrimoni. Per això quan parla de la unió matrimonial, diu “i seran una sola carn”. Això, encara que no es limita a la relació sexual, sens dubte deixa clar que el matrimoni és l’àmbit per a la culminació de la intimitat en parella.
Pau va més enllà, i compara aquesta unió íntima amb la nostra unió al Senyor. "El qui s'uneix al Senyor, un esperit és amb ell" I és que aquest no és l'únic lloc a la Bíblia on la unió matrimonial és utilitzada per presentar la unió espiritual entre Crist i la seva església.
Pau diu, compte a qui dones el teu cos, perquè en donar el teu cos,  ho estàs donant  tot. Així com la nostra unió a Déu ha de ser exclusiva, cal reservar la unió física més íntima per al matrimoni, i no compartir-la amb qualsevol.
El fet que la unió física representi l’íntima unió espiritual existent entre Déu i el qui s'entrega a Ell és suficient argument per demanar que aquesta mantingui la seva exclusivitat, però Pau ofereix encara una altra raó en els versets següents: “Fugiu de les passions sexuals. Qualsevol altre pecat que l’home cometi es queda fora del cos, però el qui fornica peca contra el propi cos. ¿Que no sabeu que el vostre cos és temple de l’Esperit Sant, que heu rebut de Déu i habita en vosaltres, i que no sou vostres? Ja que heu estat adquirits per un cost tan alt, glorifiqueu Déu en el vostre cos.”1 CORINTIS 6:18-20*.

El nostre cos no és el nostre; pertany a Déu. Si has rebut Crist a la teva vida, l'Esperit Sant de Déu habita en tu, i el teu cos és el seu temple.
Ja ho havia dit Pau al capítol 3:16-17* “¿No sabeu que sou santuari de Déu, i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres? Si algú destrueix el santuari de Déu, Déu el destruirà a ell; perquè el temple de Déu és sant, i aquest temple sou vosaltres.”
Crist ha pagat un alt preu per tu; la seva vida. Té sentit que tot el nostre ésser, cos i ànima, portin glòria a Déu. Si al capítol 3 tractava la importància de cuidar el cos, perquè era propietat divina, ara està...]]>455biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/corintis-96-tot-es-contagia--60194360En els primers tres versets del capítol 3, Pau els parla sincerament, de com els havia de tractar com a nadons, perquè encara no podien mastegar: Els diu: “Per tant, jo, germans, no us vaig poder parlar com a espirituals, sinó com a carnals, com a cristians infantils. Us he nodrit amb llet i no amb menjar sòlid, perquè llavors no estàveu prou capacitats; i tampoc no n’esteu ara, perquè encara sou carnals. En efecte, mentre hi ha entre vosaltres enveges i dissensions, no demostreu que sou carnals amb el comportament propi de l’home natural?” 1 CORINTIS 3:1-3*.
Pau els crida l'atenció perquè sembla que no han madurat en la fe. Era normal que al principi, quan va compartir amb ells la Paraula i van creure, tinguessin la maduresa d'un nadó, necessitant ser alimentats amb llet espiritual i no amb carn. Però havent passat el temps, aquests creients encara necessitaven la llet, i no semblaven haver avançat. Mostraven senyals de carnalitat, quan havien d'anar transformant-se per l'Esperit, de glòria a glòria, arribant a ser més com Crist. La seva immaduresa i carnalitat eren evidents per la gelosia i dissensions que hi havia entre ells.
A més de les dissensions i divisions, l'església de Corint també pecava d'una tolerància que no agradava a Déu. Segurament a Corint, com avui dia, la tolerància es veia com una cosa positiva, però els creients no havien de tolerar allò que Déu havia qualificat d'immoral.
Hem de respectar cada ésser humà, encara que no estiguem d'acord amb les seves opinions o estils de vida, però no hem de tolerar, o acceptar, les seves accions, i encara menys apropiar-les a les nostres vides.
Al capítol 5 Pau ha de tractar el tema de la immoralitat personal que igualava i sobrepassava el que practicaven al poble: “Per tot arreu se sent parlar d’un cas d’immoralitat que hi ha en la vostra comunitat, d’una tal immoralitat que no es troba ni entre els pagans; fins al punt que un fa vida amb la muller del seu pare.” 1 CORINTIS 5:1*L'església de Corint estava permetent les pràctiques immorals d'alguns a la congregació i fins i tot se sentien orgullosos de com eren de tolerants. És en aquest context que Pau pronuncia “No és pas bona aquesta suficiència vostra. ¿No sabeu que un bocí de llevat fermenta tota la pasta? Netegeu-vos del llevat del passat, per tal que sigueu una pasta nova, perquè també vosaltres sou sense llevat, atès que el Crist, la nostra pasqua, ja ha estat immolat.” 1 CORINTIS 5:6-7*.
Amb aquest text els adverteix que una vida de pecat evident que es permet a la congregació pot arribar a contagiar-ne d'altres, que poden pecar excusant-se per l'exemple dels qui estan en desobediència a Déu. Una mica de llevat podia afectar tota la massa. És per això que els diu que no han de consentir el pecat, sinó confrontar-lo perquè hi hagi penediment i reconciliació. I si la persona insisteix en el seu pecat, han de separar-se del qui insisteix a viure una vida de pecat.
Curiosament, quan els diu al text que no s'ajuntin amb els pecadors, no els està parlant de persones del seu barri o familiars, sinó que els diu: “En la meva carta us deia que no tinguéssiu tractes amb la gent llicenciosa; no em referia a tots els llicenciosos d’aquest món en general, ni als usurers, lladres o idòlatres, altrament us caldria sortir del món. Ara bé, jo us advertia que no tinguéssiu tractes amb ningú, tot i que tingui el tractament de germà, si és llibertí, usurer, idòlatra, difamador, embriac o lladre; amb homes d’aquesta mena no heu de compartir-hi ni la taula.” 1 CORINTIS 5:9-11*
Pau deixa clar que qui jutja cadascú és Déu, però quan ens ajuntem en congregació per adorar Déu, hem d'esperar dels qui professen Déu que actuïn d'acord amb les lleis de Déu.
Tot es contagia, per tant, cerca la comunió cristiana amb aquells que volen agradar a Déu. No esperis que siguin perfectes, perquè només Déu ho és. Però com a creients hem d'anar mostrant una maduresa creixent i un desig d'agradar a qui ens va donar la vida.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/60194360Thu, 28 May 2026 02:50:00 +0000David y MaribelCom vèiem a la reflexió anterior, la ciutat de Corint no era un exemple de moralitat.Ser un cristià a Corint no era més fàcil que ser un cristià avui dia. La immoralitat era tan gran que havia calat fins a l'interior de l'església de Crist. En els...En els primers tres versets del capítol 3, Pau els parla sincerament, de com els havia de tractar com a nadons, perquè encara no podien mastegar: Els diu: “Per tant, jo, germans, no us vaig poder parlar com a espirituals, sinó com a carnals, com a cristians infantils. Us he nodrit amb llet i no amb menjar sòlid, perquè llavors no estàveu prou capacitats; i tampoc no n’esteu ara, perquè encara sou carnals. En efecte, mentre hi ha entre vosaltres enveges i dissensions, no demostreu que sou carnals amb el comportament propi de l’home natural?” 1 CORINTIS 3:1-3*.
Pau els crida l'atenció perquè sembla que no han madurat en la fe. Era normal que al principi, quan va compartir amb ells la Paraula i van creure, tinguessin la maduresa d'un nadó, necessitant ser alimentats amb llet espiritual i no amb carn. Però havent passat el temps, aquests creients encara necessitaven la llet, i no semblaven haver avançat. Mostraven senyals de carnalitat, quan havien d'anar transformant-se per l'Esperit, de glòria a glòria, arribant a ser més com Crist. La seva immaduresa i carnalitat eren evidents per la gelosia i dissensions que hi havia entre ells.
A més de les dissensions i divisions, l'església de Corint també pecava d'una tolerància que no agradava a Déu. Segurament a Corint, com avui dia, la tolerància es veia com una cosa positiva, però els creients no havien de tolerar allò que Déu havia qualificat d'immoral.
Hem de respectar cada ésser humà, encara que no estiguem d'acord amb les seves opinions o estils de vida, però no hem de tolerar, o acceptar, les seves accions, i encara menys apropiar-les a les nostres vides.
Al capítol 5 Pau ha de tractar el tema de la immoralitat personal que igualava i sobrepassava el que practicaven al poble: “Per tot arreu se sent parlar d’un cas d’immoralitat que hi ha en la vostra comunitat, d’una tal immoralitat que no es troba ni entre els pagans; fins al punt que un fa vida amb la muller del seu pare.” 1 CORINTIS 5:1*L'església de Corint estava permetent les pràctiques immorals d'alguns a la congregació i fins i tot se sentien orgullosos de com eren de tolerants. És en aquest context que Pau pronuncia “No és pas bona aquesta suficiència vostra. ¿No sabeu que un bocí de llevat fermenta tota la pasta? Netegeu-vos del llevat del passat, per tal que sigueu una pasta nova, perquè també vosaltres sou sense llevat, atès que el Crist, la nostra pasqua, ja ha estat immolat.” 1 CORINTIS 5:6-7*.
Amb aquest text els adverteix que una vida de pecat evident que es permet a la congregació pot arribar a contagiar-ne d'altres, que poden pecar excusant-se per l'exemple dels qui estan en desobediència a Déu. Una mica de llevat podia afectar tota la massa. És per això que els diu que no han de consentir el pecat, sinó confrontar-lo perquè hi hagi penediment i reconciliació. I si la persona insisteix en el seu pecat, han de separar-se del qui insisteix a viure una vida de pecat.
Curiosament, quan els diu al text que no s'ajuntin amb els pecadors, no els està parlant de persones del seu barri o familiars, sinó que els diu: “En la meva carta us deia que no tinguéssiu tractes amb la gent llicenciosa; no em referia a tots els llicenciosos d’aquest món en general, ni als usurers, lladres o idòlatres, altrament us caldria sortir del món. Ara bé, jo us advertia que no tinguéssiu tractes amb ningú, tot i que tingui el tractament de germà, si és llibertí, usurer, idòlatra, difamador, embriac o lladre; amb homes d’aquesta mena no heu de compartir-hi ni la taula.” 1 CORINTIS 5:9-11*
Pau deixa clar que qui jutja cadascú és Déu, però quan ens ajuntem en congregació per adorar Déu, hem d'esperar dels qui professen Déu que actuïn d'acord amb les lleis de Déu.431biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/corints-095-els-creients-de-corint--60183471A Fets 18 llegíem com Pau va arribar a Corint per compartir l'evangeli de Crist, i va estar treballant amb Aquila i Priscil·la fabricant tendes al mateix temps que predicava l'evangeli a la sinagoga. La llavor de l'evangeli a Corint va brollar i va créixer, de manera que Pau va escriure aquesta carta des d'Efes a l'església que era a Corint per encoratjar-los i guiar-los en la seva vida cristiana. A les referències i salutacions de la carta veiem que saluda als qui va conèixer a Corint mentre era allà, i envia salutacions d'alguns que Pau havia conegut a Corint i estaven ara amb ell a Efes, com és el cas d'Aquila, Priscil.la i un tal Sòstenes. Pau comença la carta dient que té al seu costat el “germà Sòstenes.” En diu germà perquè aquest havia arribat a creure en Crist com el seu Salvador personal, i havia arribat a formar part de la família de la fe. Sembla que quan Crisp, principal de la sinagoga de Corint s'havia convertit a l'evangeli de Jesucrist, Sòstenes va prendre el seu lloc com a principal de la sinagoga, i pel que sembla, poc temps després, Sòstenes també havia cregut en Crist. Per aquest motiu, hauria hagut de deixar el seu lloc com a principal de la sinagoga, i ara era a Efes amb Pau.
Qui eren els creients a qui Pau dirigeix ​​aquesta carta? L'apòstol els saluda amb aquestes paraules precioses: “a l’església de Déu que és a Corint, als santificats en Crist Jesús, cridats a ser sants, juntament amb tots els qui en qualsevol lloc invoquen el nom de Jesucrist, Senyor d’ells i nostre. Us desitjo la gràcia i la pau de part de Déu, nostre Pare, i del Senyor Jesucrist.” 1 CORINTIS 1:2-3*.
Corint era una ciutat costanera, cosmopolita, i amb molta activitat comercial. Era també coneguda pel culte a moltes divinitats, entre elles la deessa Afrodita, a la qual oferien culte per mitjà de pràctiques obscenes.
La veritat és que els creients que vivien a Corint no eren gaire diferents de qualsevol creient en una ciutat de les d'ara, i Pau ho diu en aquest text, “cridats a ser sants, amb tots els que en qualsevol lloc invoquen el nom de Crist.” No era fàcil brillar en un lloc de foscor moral; tanmateix, la llum a la foscor pot ser fins i tot més evident que a la penombra o que a la llum del dia.
Pau havia anat a Corint a compartir la Paraula de Déu. Diu en els primers versets del capítol 2: “Jo, germans, quan vaig venir a vosaltres a anunciar-vos el testimoniatge de Déu, no vaig venir amb llenguatge de superioritat o de saviesa. Em vaig proposar no saber altra cosa entre vosaltres sinó Jesucrist, i aquest, crucificat.”1 CORINTIS 2:1-2*.
Pau no va arribar a Corint com a guerrer ni com a erudit, sinó que va venir a ells compartint el missatge de l'evangeli: Crist va ser crucificat per salvar el món del seu pecat i va ressuscitar el tercer dia segellant la victòria sobre la mort. Ell va compartir la Paraula, i va deixar que Déu actués a través del seu Esperit. Aquest és el que ens mostra la veritat, ensenyant-nos el caràcter de Déu. Aquells que hem convidat l'Esperit Sant a habitar en les nostres vides, com diu el verset 16 “tenim la ment de Crist”.
Com ja vam veure a Romans, quan veiem el món com Déu el veu, i veiem el proïsme com Déu el veu, les discussions sobren. Pau tracta en aquesta carta amb els que discutien amb altres sobre la base de la persona que els havia predicat l'evangeli i de qui seguien. Alguns s'identificaven amb Pau, altres amb Apol·los, i altres amb Cefes, que és Pere. Però havien de fixar els seus ulls a l'autor de la salvació i no a qui portava el missatge. Veiem al capítol 4 que Pau i Apol·los havien parlat d'aquest problema, entenent tots dos que d’ells no provenia la salvació, sinó que tota honra i glòria ha d'anar a Crist. Al capítol 3:6-7* diu:“Jo vaig plantar, Apol·ló va regar, però Déu ha donat la creixença. Per tant, no compten ni el qui planta ni el qui rega, sinó Déu, que fa créixer.” I al 1:13* pregunta: “¿És que el Crist està repartit? ¿Tal volta fou crucificat Pau per vosaltres? ¿O fóreu batejats en el nom de Pau?” Pau deixa clar que el fonament de la fe és Crist. I al verset 9 afirma: “Déu és fidel, per ell heu estat cridats a viure en comunió amb el seu Fill Jesucrist, el nostre Senyor.” 1 CORINTIS 1:9*.
Pau s'identifica al capítol 4 com a servidor de Crist, i cadascú que porta la Paraula a altres som servidors de Crist, simplement administradors, i els administradors, afirma l'apòstol, s'han de mantenir fidels, perquè Crist ve, “i manifestarà les intencions de cada cor,” com llegim al verset 5.
Si ets un creient en un entorn de penombra o de plena foscor, demana-li a Déu que la llum de l'evangeli brilli a través teu, perquè altres vegin Crist.
Cal que ens examinem a nosaltres mateixos, per assegurar-nos que som fidels administradors de la gràcia de Déu. Potser ens hem de preguntar: Visc la meva vida per a Déu, o estic seguint una persona, una associació, o una religió? Hem d'estar agraïts per aquells que ens han presentat Crist i ens ensenyen el camí de Déu. Gràcies a Déu per administradors fidels que pateixen perquè altres coneguin Crist. Però no ens hem de despistar; Crist és qui dona la salvació, i no una afiliació a qualsevol entitat humana. L'evangeli és la veritat de Déu per a salvació a tothom que creu, i aquesta salvació no la pot donar ni Pau, ni Apol·lo, ni Pere, ni cap altre. Només Crist salva.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/60183471Wed, 27 May 2026 02:20:00 +0000David y MaribelLes següents dues cartes que trobem al Nou Testament van dirigides als creients de Corint. Pau els va escriure amb estima i confiança, desitjant que ells poguessin, igual que els creients de Roma, viure la vida cristiana en santedat, agradant a Déu. A...A Fets 18 llegíem com Pau va arribar a Corint per compartir l'evangeli de Crist, i va estar treballant amb Aquila i Priscil·la fabricant tendes al mateix temps que predicava l'evangeli a la sinagoga. La llavor de l'evangeli a Corint va brollar i va créixer, de manera que Pau va escriure aquesta carta des d'Efes a l'església que era a Corint per encoratjar-los i guiar-los en la seva vida cristiana. A les referències i salutacions de la carta veiem que saluda als qui va conèixer a Corint mentre era allà, i envia salutacions d'alguns que Pau havia conegut a Corint i estaven ara amb ell a Efes, com és el cas d'Aquila, Priscil.la i un tal Sòstenes. Pau comença la carta dient que té al seu costat el “germà Sòstenes.” En diu germà perquè aquest havia arribat a creure en Crist com el seu Salvador personal, i havia arribat a formar part de la família de la fe. Sembla que quan Crisp, principal de la sinagoga de Corint s'havia convertit a l'evangeli de Jesucrist, Sòstenes va prendre el seu lloc com a principal de la sinagoga, i pel que sembla, poc temps després, Sòstenes també havia cregut en Crist. Per aquest motiu, hauria hagut de deixar el seu lloc com a principal de la sinagoga, i ara era a Efes amb Pau.
Qui eren els creients a qui Pau dirigeix ​​aquesta carta? L'apòstol els saluda amb aquestes paraules precioses: “a l’església de Déu que és a Corint, als santificats en Crist Jesús, cridats a ser sants, juntament amb tots els qui en qualsevol lloc invoquen el nom de Jesucrist, Senyor d’ells i nostre. Us desitjo la gràcia i la pau de part de Déu, nostre Pare, i del Senyor Jesucrist.” 1 CORINTIS 1:2-3*.
Corint era una ciutat costanera, cosmopolita, i amb molta activitat comercial. Era també coneguda pel culte a moltes divinitats, entre elles la deessa Afrodita, a la qual oferien culte per mitjà de pràctiques obscenes.
La veritat és que els creients que vivien a Corint no eren gaire diferents de qualsevol creient en una ciutat de les d'ara, i Pau ho diu en aquest text, “cridats a ser sants, amb tots els que en qualsevol lloc invoquen el nom de Crist.” No era fàcil brillar en un lloc de foscor moral; tanmateix, la llum a la foscor pot ser fins i tot més evident que a la penombra o que a la llum del dia.
Pau havia anat a Corint a compartir la Paraula de Déu. Diu en els primers versets del capítol 2: “Jo, germans, quan vaig venir a vosaltres a anunciar-vos el testimoniatge de Déu, no vaig venir amb llenguatge de superioritat o de saviesa. Em vaig proposar no saber altra cosa entre vosaltres sinó Jesucrist, i aquest, crucificat.”1 CORINTIS 2:1-2*.
Pau no va arribar a Corint com a guerrer ni com a erudit, sinó que va venir a ells compartint el missatge de l'evangeli: Crist va ser crucificat per salvar el món del seu pecat i va ressuscitar el tercer dia segellant la victòria sobre la mort. Ell va compartir la Paraula, i va deixar que Déu actués a través del seu Esperit. Aquest és el que ens mostra la veritat, ensenyant-nos el caràcter de Déu. Aquells que hem convidat l'Esperit Sant a habitar en les nostres vides, com diu el verset 16 “tenim la ment de Crist”.
Com ja vam veure a Romans, quan veiem el món com Déu el veu, i veiem el proïsme com Déu el veu, les discussions sobren. Pau tracta en aquesta carta amb els que discutien amb altres sobre la base de la persona que els havia predicat l'evangeli i de qui seguien. Alguns s'identificaven amb Pau, altres amb Apol·los, i altres amb Cefes, que és Pere. Però havien de fixar els seus ulls a l'autor de la salvació i no a qui portava el missatge. Veiem al capítol 4 que Pau i Apol·los havien parlat d'aquest problema, entenent tots dos que d’ells no provenia la salvació, sinó que tota honra i glòria ha d'anar a Crist....]]>478biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/romans-094-el-missatge-final-de-romans--60157275L'apòstol, conscient que la nostra naturalesa humana ens continua donant problemes fins i tot després de conèixer Crist, tracta temes que poden fer que sigui difícil viure segons Déu ha establert. Personalment, batallem internament amb els nostres desitjos i les nostres limitacions. Encara que siguem creients, patim els mateixos problemes que la resta de la humanitat, vivint en un món espatllat pel pecat, que gemega i espera la redempció final. En el que és interpersonal, trobem sentiments d'orgull, renyines, i males intencions fins i tot entre els que tenim la determinació de viure dignes de nostre Senyor. Però tot això no enxampa el nostre Senyor per sorpresa. I per tant Pau ens recorda amb les paraules que va enviar als de Roma, que tot el que està escrit a la Paraula de Déu se'ns ha donat perquè puguem viure en esperança. (Romans 15:4-6)
I com conservem aquesta esperança? Pau continua dient: “Que el Déu de la constància i el consol us concedeixin la mútua harmonia, segons l’exemple de Crist Jesús, a fi que, unànimement, a una sola veu, glorifiqueu el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist.” ROMANS 15:5-6*
La vida cristiana no està dissenyada per viure-la sols, en aïllament. Déu ens ha donat un mateix Esperit, i vol que el glorifiquem junts, a una veu. Això només s'aconsegueix quan cada creient glorifica Déu a la seva vida i està disposat a conviure amb altres en la mateixa fe en Crist Jesús.
Pau va dedicar la seva vida a compartir l'evangeli d'esperança amb aquells que no l'havien sentit, però també el veiem animant aquells que ja l'havien rebut perquè poguessin créixer en esperança. Aquesta convivència no només es podia apreciar en l'àmbit espiritual o emocional sinó també en el físic. Al verset 27 elogia els gentils que estaven ajudant econòmicament els jueus de Jerusalem que patien necessitat, perquè així com els gentils havien estat fets participants dels seus béns espirituals, aquests també sentien l'obligació de ministrar-los dels materials” (variació pròpia) . Els dona també instruccions sobre com protegir-se de falses doctrines, i d'aquells que utilitzarien l'evangeli per aprofitar-se'n. Això ho veiem als versets 17-20. I tot això amb els ulls posats a l'esperança que tenim en Crist, que un dia el mal serà denunciat i condemnat, i el bé prevaldrà. És amb aquesta veritat en ment que Pau pot deixar-los aquesta preciosa promesa al verset 20: “I el Déu de la pau aixafarà Satanàs sota els vostres peus ben aviat. Que la gràcia de nostre Senyor Jesucrist sigui amb vosaltres.” ROMANS 16:20*
És en aquesta esperança real i segura que l'apòstol expressa el seu desig per als creients de Roma i per a cadascun de nosaltres: “Que el Déu de l’esperança us ompli completament de joia i pau en l’exercici de la vostra fe, per tal que amb la força de l’Esperit Sant desbordeu d’esperança”.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/60157275Tue, 26 May 2026 02:43:00 +0000David y MaribelLa carta als Romans comparteix un missatge pràctic per als creients de Roma i molt actual per als creients del nostre dia. Començant per mostrar-nos la cara més lletja de l'ésser humà, ens mostra també la bella faç del nostre Senyor, Creador,...L'apòstol, conscient que la nostra naturalesa humana ens continua donant problemes fins i tot després de conèixer Crist, tracta temes que poden fer que sigui difícil viure segons Déu ha establert. Personalment, batallem internament amb els nostres desitjos i les nostres limitacions. Encara que siguem creients, patim els mateixos problemes que la resta de la humanitat, vivint en un món espatllat pel pecat, que gemega i espera la redempció final. En el que és interpersonal, trobem sentiments d'orgull, renyines, i males intencions fins i tot entre els que tenim la determinació de viure dignes de nostre Senyor. Però tot això no enxampa el nostre Senyor per sorpresa. I per tant Pau ens recorda amb les paraules que va enviar als de Roma, que tot el que està escrit a la Paraula de Déu se'ns ha donat perquè puguem viure en esperança. (Romans 15:4-6)
I com conservem aquesta esperança? Pau continua dient: “Que el Déu de la constància i el consol us concedeixin la mútua harmonia, segons l’exemple de Crist Jesús, a fi que, unànimement, a una sola veu, glorifiqueu el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist.” ROMANS 15:5-6*
La vida cristiana no està dissenyada per viure-la sols, en aïllament. Déu ens ha donat un mateix Esperit, i vol que el glorifiquem junts, a una veu. Això només s'aconsegueix quan cada creient glorifica Déu a la seva vida i està disposat a conviure amb altres en la mateixa fe en Crist Jesús.
Pau va dedicar la seva vida a compartir l'evangeli d'esperança amb aquells que no l'havien sentit, però també el veiem animant aquells que ja l'havien rebut perquè poguessin créixer en esperança. Aquesta convivència no només es podia apreciar en l'àmbit espiritual o emocional sinó també en el físic. Al verset 27 elogia els gentils que estaven ajudant econòmicament els jueus de Jerusalem que patien necessitat, perquè així com els gentils havien estat fets participants dels seus béns espirituals, aquests també sentien l'obligació de ministrar-los dels materials” (variació pròpia) . Els dona també instruccions sobre com protegir-se de falses doctrines, i d'aquells que utilitzarien l'evangeli per aprofitar-se'n. Això ho veiem als versets 17-20. I tot això amb els ulls posats a l'esperança que tenim en Crist, que un dia el mal serà denunciat i condemnat, i el bé prevaldrà. És amb aquesta veritat en ment que Pau pot deixar-los aquesta preciosa promesa al verset 20: “I el Déu de la pau aixafarà Satanàs sota els vostres peus ben aviat. Que la gràcia de nostre Senyor Jesucrist sigui amb vosaltres.” ROMANS 16:20*
És en aquesta esperança real i segura que l'apòstol expressa el seu desig per als creients de Roma i per a cadascun de nosaltres: “Que el Déu de l’esperança us ompli completament de joia i pau en l’exercici de la vostra fe, per tal que amb la força de l’Esperit Sant desbordeu d’esperança”.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>433biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/romans-093-practicant-l-amor-i-el-respecte--60143984Així que veiem que el problema és que alguns pensaven que els que no actuaven com ells eren molt dogmàtics i altres jutjaven els que no respectaven les seves tradicions, considerant-los liberals. Pau es dirigeix ​​a tots dos extrems per mostrar-los com ha de funcionar l'amor i el respecte bíblic en situacions com aquestes.
És important que notem que aquestes qüestions eren extrabíbliques; és a dir, la Paraula de Déu no especificava el que havien de fer en aquestes situacions. Per exemple,  aquells que menjaven la carn no estaven participant en l'adoració o ofrena a déus, cosa que hauria estat desobediència directa al mandat de Déu d'adorar només Déu. Tampoc no es discutien diferències d'opinió sobre si es podia robar o no, si cal mentir o si està permès desobeir de qualsevol manera Déu. No hi ha lloc per a la nostra opinió quan Déu ha donat un manament. Aquestes qüestions estaven tractant diferències de preferències.
M'agrada com contesta Pau a banda i banda, deixant clar que Déu és el que ha de jutjar, i no nosaltres als servents de Déu.
Diu a  Romans 14:4-5*: “Qui ets tu per jutjar el criat d’altre? Que segueixi ferm o que s’enfonsi, és cosa del seu amo. Tanmateix, es mantindrà ferm, que el Senyor té la força que cal per a sostenir-lo.”
Déu està deixant clar que cadascú de nosaltres hem de donar comptes a Déu, nostre Senyor. Així que qui és un altre per jutjar el servent del Senyor? Quan jutges un altre per una qüestió o altra que Déu no ha manat o prohibit, estàs jutjant “el criat d'un altre” diu el text; o sigui, estàs jutjant com aquest servent serveix el seu Senyor, Déu mateix. Si cau, diu, el seu Senyor se n'encarregarà, però ens diu el text que no caurà, sinó que es mantindrà ferm perquè “el Senyor té la força que cal per a sostenir-lo.”
Així que no donem gaires voltes a temes de preferències. Com diu el verset 5, “Uns diferencien l’un dia de l’altre, uns altres els consideren tots iguals. Que cadascú mantingui el seu parer personal.” Demanem a Déu que la nostra ment estigui totalment sincronitzada amb la seva, perquè servim a aquell a qui devem tota honra i obediència.
Si veus algun germà que peca, ajuda'l, comunicant el que Déu ha dictat a Sa Paraula. Però si el que et molesta és un tema personal, no menyspreïs el teu germà pels seus principis personals; porta el cas davant el Senyor teu i seu en amor, i viu tu per a Déu, perquè Crist va morir per tu i per ell, i tots dos haureu de donar comptes davant Déu, ens diu el text.
Jutges algú perquè fa coses que tu no faries? Menysprees algú perquè li molesten coses que tu creus que no tenen importància?
Pau acaba el capítol prescrivint una solució per a aquestes situacions en què regna el respecte i l'amor al proïsme. Diu al verset 15: “Ara bé, si pel que tu menges fereixes el teu germà, ja no actues amb l’amor degut. No permetis que una cosa com el teu menjar arruïni aquell pel qual Crist va morir. Que el regne de Déu no ha de consistir en menjars i begudes, sinó en honradesa, pau i joia en l’Esperit Sant”
Recordem allò que és important; si podem evitar ofendre un germà, estarem mostrant amor, i si podem aprendre a no ofendre'ns fàcilment, estarem respectant i estimant el proïsme.
“Així que, seguim allò que contribueix a la pau i a la mútua edificació” diu el verset 19. Fent això, estarem agradant a Déu i creixent en gràcia amb el nostre proïsme.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/60143984Mon, 25 May 2026 02:45:00 +0000David y MaribelRomans 14 parla de com podem mostrar amor i respecte al proïsme en qüestions quotidianes. L'apòstol presenta aquí les dificultats que sorgeixen quan fins i tot entre cristians hi ha diferència d'opinions sobre certs temes. A la Roma de l'època, es...Així que veiem que el problema és que alguns pensaven que els que no actuaven com ells eren molt dogmàtics i altres jutjaven els que no respectaven les seves tradicions, considerant-los liberals. Pau es dirigeix ​​a tots dos extrems per mostrar-los com ha de funcionar l'amor i el respecte bíblic en situacions com aquestes.
És important que notem que aquestes qüestions eren extrabíbliques; és a dir, la Paraula de Déu no especificava el que havien de fer en aquestes situacions. Per exemple,  aquells que menjaven la carn no estaven participant en l'adoració o ofrena a déus, cosa que hauria estat desobediència directa al mandat de Déu d'adorar només Déu. Tampoc no es discutien diferències d'opinió sobre si es podia robar o no, si cal mentir o si està permès desobeir de qualsevol manera Déu. No hi ha lloc per a la nostra opinió quan Déu ha donat un manament. Aquestes qüestions estaven tractant diferències de preferències.
M'agrada com contesta Pau a banda i banda, deixant clar que Déu és el que ha de jutjar, i no nosaltres als servents de Déu.
Diu a  Romans 14:4-5*: “Qui ets tu per jutjar el criat d’altre? Que segueixi ferm o que s’enfonsi, és cosa del seu amo. Tanmateix, es mantindrà ferm, que el Senyor té la força que cal per a sostenir-lo.”
Déu està deixant clar que cadascú de nosaltres hem de donar comptes a Déu, nostre Senyor. Així que qui és un altre per jutjar el servent del Senyor? Quan jutges un altre per una qüestió o altra que Déu no ha manat o prohibit, estàs jutjant “el criat d'un altre” diu el text; o sigui, estàs jutjant com aquest servent serveix el seu Senyor, Déu mateix. Si cau, diu, el seu Senyor se n'encarregarà, però ens diu el text que no caurà, sinó que es mantindrà ferm perquè “el Senyor té la força que cal per a sostenir-lo.”
Així que no donem gaires voltes a temes de preferències. Com diu el verset 5, “Uns diferencien l’un dia de l’altre, uns altres els consideren tots iguals. Que cadascú mantingui el seu parer personal.” Demanem a Déu que la nostra ment estigui totalment sincronitzada amb la seva, perquè servim a aquell a qui devem tota honra i obediència.
Si veus algun germà que peca, ajuda'l, comunicant el que Déu ha dictat a Sa Paraula. Però si el que et molesta és un tema personal, no menyspreïs el teu germà pels seus principis personals; porta el cas davant el Senyor teu i seu en amor, i viu tu per a Déu, perquè Crist va morir per tu i per ell, i tots dos haureu de donar comptes davant Déu, ens diu el text.
Jutges algú perquè fa coses que tu no faries? Menysprees algú perquè li molesten coses que tu creus que no tenen importància?
Pau acaba el capítol prescrivint una solució per a aquestes situacions en què regna el respecte i l'amor al proïsme. Diu al verset 15: “Ara bé, si pel que tu menges fereixes el teu germà, ja no actues amb l’amor degut. No permetis que una cosa com el teu menjar...]]>375biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/romans-092-el-respecte-mutu--60125826Déu ens demana que respectem aquells a qui devem respecte, però la pregunta que pot sorgir és… a qui devem respecte? En primer lloc, hem vist que hi ha persones a qui hem de respectar per la seva posició, encara que no sigui pel seu caràcter. A través de les Escriptures trobem molts personatges que jutjant segons les seves accions i actituds, diríem que no mereixien el respecte que van rebre. David respectava Saül, encara que aquest era un insensat i procurava matar-lo. Josep respectava la dona de Potifar per ser qui era, encara que aquesta procurava seduir-lo per ficar-se al llit amb ell. Potser ens venen al cap molts més casos de persones que pensaríem que no mereixerien honra i respecte. Llegim de reis que mataven nens innocents, governants que maltractaven els seus súbdits, homes que col·leccionaven dones per a si, i dones que aprofitaven els seus encants per manipular.
Cal notar que el respecte i l'honor no són sinònims de l'obediència cega. David respectava Saül per ser el seu rei, al punt de no matar-lo quan va tenir l'oportunitat, però no es va quedar al seu costat per deixar que aquest el matés a ell, sinó que se'n va anar lluny de la seva presència. Ens diu el text que Josep es va oposar a les proposicions de la dona de Potifar, encara que això li va costar la presó. Joan el Baptista va denunciar el pecat del rei Herodes, perdent la seva llibertat i més tard la seva vida, i Daniel va continuar pregant a Déu malgrat la prohibició que així es fes, perquè havia d'obeir Déu abans que els homes. Però podem dir que aquests van mantenir una actitud de respecte per les seves autoritats.
Al capítol 13 de Romans se'ns demana que mostrem aquest respecte i amor no només als que estan en posicions d'autoritat, sinó també al nostre proïsme, als que tenim al voltant. Segur que et venen al cap persones difícils de respectar, amb les que has de conviure, amb les que tractes diàriament per un motiu o un altre, i es fa difícil, si no impossible, de respectar pel seu tracte  amb tu o amb els altres.
Els darrers versets del capítol ens demanen estimar el proïsme, i resumeix que la llei de Déu es pot dividir en l'amor a Déu, i l'amor al proïsme: “De fet, allò de “no adulteraràs, no mataràs, no robaràs, no envejaràs”, i qualsevol altre manament, queda resumit en aquesta sentència: “Estimaràs el proïsme com a tu mateix.” ROMANS 13:9*
Però estimar o respectar el proïsme no sempre és fàcil. És natural donar respecte i amor a aquells que als nostres ulls l’han guanyat, i denegar-ho als que no s’ho mereixen segons el nostre judici.
Com mostrem respecte (o amor) cap a persones que no s'ho mereixen? Potser trobem una resposta en les darreres paraules del verset 9: “Estimaràs el teu proïsme, com a tu mateix”
Nosaltres volem que ens estimin i ens respectin com a persones, però si som honestos, admetrem que no sempre actuem de manera que mereixi amor i respecte. Avaluem-nos: quan els del nostre voltant ens miren objectivament, considerarien que la nostra vida és digna de respecte, que som fàcils d'estimar? o és possible que de vegades actuem de manera que perdem el respecte dels altres? Hi ha moltes maneres de perdre el respecte, una actitud egoista o abusiva, accions irracionals o una resposta descontrolada. Eclesiastès 10:1* diu que “Una mosca morta malmet l’ungüent del perfumista; una petita insensatesa compta més que un tresor de saviesa.” Són fins i tot les coses petites les que fan malbé el caràcter d'una persona, fent difícil l'amor i el respecte.
Romans 13:11-14* ens recorda que hem de conviure amb altres, incloent-hi aquells que estan en autoritat i als que tenim al nostre costat, no fent mal al proïsme, sinó complint la llei de l'amor, com diu el text, “sigueu conscients del temps que vivim, que ja és hora de desvetllar-vos, perquè ara tenim l’alliberament més a prop nostre que al moment de creure. La nit és avançada i el dia ja s’acosta. Desfem-nos, doncs, de les obres de la fosca i equipem-nos amb les armes de la llum. Comportem-nos com quan és de dia, amb decència; res d’orgies ni disbauxes; res de luxúries ni impureses; res de renyines ni enveges. Al contrari, revestiu-vos del Senyor Jesucrist, i no tingueu una atenció per a la carn que us faci satisfer les seves exigències.”
Si tots actuéssim així, que fàcil seria respectar-nos i estimar-nos, oi? Però podem començar el repte actuant de manera que altres ens puguin respectar i estimar fàcilment, perquè estem mostrant Crist a les nostres vides. I als que són difícils d'estimar i respectar, els podem mostrar l'amor que una criatura creada a la imatge de Déu mereix, el mateix amor que Déu ens ha mostrat a nosaltres. Recordem que Déu ens ha atorgat valor oferint-nos la salvació; amb Crist a les nostres vides podem mirar el proïsme, fins i tot aquell que no s'ha guanyat el nostre respecte, com una ànima que té valor davant Déu. Això ens pot ajudar a pregar i demanar que Déu tingui la mateixa misericòrdia que ha tingut amb nosaltres, i li doni l'oportunitat de penedir-se i canviar. Recorda, el respecte no implica insensatesa ni pensar com ells pensen, però com veiem en David, Josep o Daniel, és mantenir-se ferm als principis de Déu sense menysprear l'ànima necessitada que tenim davant nostre.
Quan Crist es manifesti, volem que ens trobi estimant i respectant els altres, veient el nostre proïsme com Déu el veu, com Déu ens veu.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/60125826Fri, 22 May 2026 02:49:00 +0000David y MaribelLa primera part del capítol 13 de Romans ens recordava el nostre deure davant de les autoritats de ser ciutadans responsables. Déu ens demana que respectem aquells a qui devem respecte, però la pregunta que pot sorgir és… a qui devem respecte? En...Déu ens demana que respectem aquells a qui devem respecte, però la pregunta que pot sorgir és… a qui devem respecte? En primer lloc, hem vist que hi ha persones a qui hem de respectar per la seva posició, encara que no sigui pel seu caràcter. A través de les Escriptures trobem molts personatges que jutjant segons les seves accions i actituds, diríem que no mereixien el respecte que van rebre. David respectava Saül, encara que aquest era un insensat i procurava matar-lo. Josep respectava la dona de Potifar per ser qui era, encara que aquesta procurava seduir-lo per ficar-se al llit amb ell. Potser ens venen al cap molts més casos de persones que pensaríem que no mereixerien honra i respecte. Llegim de reis que mataven nens innocents, governants que maltractaven els seus súbdits, homes que col·leccionaven dones per a si, i dones que aprofitaven els seus encants per manipular.
Cal notar que el respecte i l'honor no són sinònims de l'obediència cega. David respectava Saül per ser el seu rei, al punt de no matar-lo quan va tenir l'oportunitat, però no es va quedar al seu costat per deixar que aquest el matés a ell, sinó que se'n va anar lluny de la seva presència. Ens diu el text que Josep es va oposar a les proposicions de la dona de Potifar, encara que això li va costar la presó. Joan el Baptista va denunciar el pecat del rei Herodes, perdent la seva llibertat i més tard la seva vida, i Daniel va continuar pregant a Déu malgrat la prohibició que així es fes, perquè havia d'obeir Déu abans que els homes. Però podem dir que aquests van mantenir una actitud de respecte per les seves autoritats.
Al capítol 13 de Romans se'ns demana que mostrem aquest respecte i amor no només als que estan en posicions d'autoritat, sinó també al nostre proïsme, als que tenim al voltant. Segur que et venen al cap persones difícils de respectar, amb les que has de conviure, amb les que tractes diàriament per un motiu o un altre, i es fa difícil, si no impossible, de respectar pel seu tracte  amb tu o amb els altres.
Els darrers versets del capítol ens demanen estimar el proïsme, i resumeix que la llei de Déu es pot dividir en l'amor a Déu, i l'amor al proïsme: “De fet, allò de “no adulteraràs, no mataràs, no robaràs, no envejaràs”, i qualsevol altre manament, queda resumit en aquesta sentència: “Estimaràs el proïsme com a tu mateix.” ROMANS 13:9*
Però estimar o respectar el proïsme no sempre és fàcil. És natural donar respecte i amor a aquells que als nostres ulls l’han guanyat, i denegar-ho als que no s’ho mereixen segons el nostre judici.
Com mostrem respecte (o amor) cap a persones que no s'ho mereixen? Potser trobem una resposta en les darreres paraules del verset 9: “Estimaràs el teu proïsme, com a tu mateix”
Nosaltres volem que ens estimin i ens respectin com a persones, però si som honestos, admetrem que no sempre actuem de manera que mereixi amor i respecte. Avaluem-nos: quan els del nostre voltant ens miren objectivament, considerarien que la nostra vida és digna de respecte, que som fàcils d'estimar? o és possible que de vegades actuem de manera que perdem el respecte dels altres? Hi ha moltes maneres de perdre el respecte, una actitud egoista o abusiva, accions irracionals o una resposta descontrolada. Eclesiastès 10:1* diu que “Una mosca morta malmet l’ungüent del perfumista; una petita insensatesa compta més que un tresor de saviesa.” Són fins i tot les coses petites les que fan malbé el caràcter d'una persona, fent difícil l'amor i el respecte.
Romans 13:11-14* ens recorda que hem de conviure amb altres, incloent-hi aquells que estan en autoritat i als que tenim al nostre costat, no fent mal al proïsme, sinó complint la llei de l'amor, com diu el text, “sigueu conscients del temps que vivim, que ja és hora de desvetllar-vos, perquè ara tenim l’alliberament més a prop...]]>464biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/romans-091-les-autoritats--60108396Les autoritats han estat establertes per Déu: Déu ha dissenyat un sistema en què tots tenim algú que exerceix autoritat sobre nosaltres. Encara aquells que es creuen que no han de respondre a ningú estan greument equivocats, ja que tenen sobre ells una autoritat més gran. Podem descansar que Déu, la màxima autoritat a l'univers, no dorm, i està atent al que està passant al nostre món.
Tot i que el que trobem en aquest text es pot aplicar generalment a qualsevol autoritat, Pau aquí s'està referint específicament a dos aspectes de l'autoritat, l'àmbit de les lleis i el dels impostos. En primer lloc, tracta sobre les autoritats que estan establertes perquè es compleixin les lleis del lloc, com ara les forces de seguretat o els jutges. Quan ens oposem als agents que tenen la tasca de l'ordre i castigar la desobediència, el text diu que “rebran el càstig que es mereixen.” Fem bé de veure els agents de seguretat pública com a guardians del bé, que hi són per protegir-nos del mal i proveir benestar. El verset 3 esmenta els magistrats, els alts comandaments, aquells que estableixen les lleis i decideixen qui rep lloança i qui rep el càstig. L'apòstol Pau afirma que aquells que fan el que és correcte no han de témer les autoritats, però sí que han de témer aquells que fan el mal; per tant “Porta’t bé i tindràs la seva aprovació”, conclou el verset.
L'altre aspecte que Pau tracta és el dels impostos. El verset 5 diu que hem d'obeir el que està establert, no només per evitar el càstig, sinó per motius de la nostra consciència. Jesús mateix, quan se li va preguntar si s'havien de pagar els tributs a Cèsar, va dir que sí, que se li donés a Cèsar allò que era de Cèsar, però que no ens oblidéssim de donar a Déu allò que és de Déu, referint-se al nostre ésser . És curiós com és de fàcil notar quan els alts càrrecs cometen accions que violen els preceptes de Déu, però alhora molts intenten justificar l'incompliment de les seves pròpies obligacions fiscals. No se'ns demana que paguem a hisenda només si ens sembla bon percentatge o si el que es recapta serà distribuït bé; se'ns demana que complim les nostres obligacions fiscals, i punt. Gràcies a Déu tenim oportunitat de votar els nostres representants, i hem d'exercir aquesta responsabilitat, però hem de respectar el sistema i les normes. Pau anima els creients a ser ciutadans exemplars, no rebels ni antisistema.
Ara bé, és cert que podríem argumentar que moltes vegades els qui han de fer justícia no actuen amb justícia segons la nostra opinió. Hi ha països on regna la injustícia; hi ha situacions en què sembla que es premia el mal o es condemna el bé. Què hem de fer els creients en aquestes situacions?
Tots tenim una autoritat superior, i hi ha vies legals per apel·lar les decisions de les autoritats o denunciar abusos de part d'autoritats deshonestes. A les forces de seguretat hi ha la possibilitat de reclamar, als jutjats es pot apel·lar una decisió que ens sembla injusta, i fins i tot el govern té un congrés i un sistema judicial al qual han de donar explicacions d'accions qüestionables si se'ls demana.
Déu no demana que consentim l'abús de cap autoritat humana, sigui a l'àmbit més familiar o en les altes esferes. Déu és el nostre defensor en darrera instància. Podem anar a les autoritats establertes per Ell directament o indirectament, i alhora sempre podem portar a la seva presència qualsevol injustícia feta en contra nostra.

Crec que podem tornar als principis del capítol 12 per reaccionar correctament davant les autoritats, fins i tot quan no hi estiguem d'acord. Ens diuen els versets 17-19*: “No torneu a ningú mal per mal; procureu tenir bona reputació davant de tothom. Si és possible,  mentre depengui de vosaltres, viviu en pau amb tothom.”
Si les autoritats fan alguna cosa incorrecte, això no ens dona llibertat de fer el que Déu no aprova. No paguem mal per mal, sinó procurem la pau amb tothom. El text continua dient: “No us prengueu la justícia per la vostra mà, estimats, millor que deixeu que el càstig vingui al seu temps, perquè tal com diu l’Escriptura: “Meva és la venjança, jo donaré la paga merescuda, diu el Senyor.” ROMANS 12:19*
Si consideres que les teves autoritats mereixen judici, porta les teves queixes directament a Déu, el que és la màxima autoritat, i descansa a la seva sobirania. Si hi ha vies legals que has de seguir, aprofita les institucions que Déu ha permès per protegir-te, i deixa els resultats al Senyor.
Com diu a Romans 12:21*,“No et deixis vèncer pel mal, sinó triomfa sobre el mal practicant el bé.” 
Podríem resumir el missatge sobre la submissió a l'autoritat al capítol 13 amb els versets següents: “Mireu de no deure mai res a ningú, llevat del deure d’estimar-vos els uns als altres; perquè qui estima l’altre ja ha complert la Llei.” ROMANS 13:8*
Siguem ciutadans savis per destriar el bé del mal, però humils per mostrar una ciutadania exemplar i responsable.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/60108396Thu, 21 May 2026 02:10:00 +0000David y MaribelRomans 13 és conegut per molts com el text que explica la responsabilitat del cristià davant les autoritats i Pau a més és força clar en tractar el tema. Les autoritats han estat establertes per Déu: Déu ha dissenyat un sistema en què tots tenim algú...Les autoritats han estat establertes per Déu: Déu ha dissenyat un sistema en què tots tenim algú que exerceix autoritat sobre nosaltres. Encara aquells que es creuen que no han de respondre a ningú estan greument equivocats, ja que tenen sobre ells una autoritat més gran. Podem descansar que Déu, la màxima autoritat a l'univers, no dorm, i està atent al que està passant al nostre món.
Tot i que el que trobem en aquest text es pot aplicar generalment a qualsevol autoritat, Pau aquí s'està referint específicament a dos aspectes de l'autoritat, l'àmbit de les lleis i el dels impostos. En primer lloc, tracta sobre les autoritats que estan establertes perquè es compleixin les lleis del lloc, com ara les forces de seguretat o els jutges. Quan ens oposem als agents que tenen la tasca de l'ordre i castigar la desobediència, el text diu que “rebran el càstig que es mereixen.” Fem bé de veure els agents de seguretat pública com a guardians del bé, que hi són per protegir-nos del mal i proveir benestar. El verset 3 esmenta els magistrats, els alts comandaments, aquells que estableixen les lleis i decideixen qui rep lloança i qui rep el càstig. L'apòstol Pau afirma que aquells que fan el que és correcte no han de témer les autoritats, però sí que han de témer aquells que fan el mal; per tant “Porta’t bé i tindràs la seva aprovació”, conclou el verset.
L'altre aspecte que Pau tracta és el dels impostos. El verset 5 diu que hem d'obeir el que està establert, no només per evitar el càstig, sinó per motius de la nostra consciència. Jesús mateix, quan se li va preguntar si s'havien de pagar els tributs a Cèsar, va dir que sí, que se li donés a Cèsar allò que era de Cèsar, però que no ens oblidéssim de donar a Déu allò que és de Déu, referint-se al nostre ésser . És curiós com és de fàcil notar quan els alts càrrecs cometen accions que violen els preceptes de Déu, però alhora molts intenten justificar l'incompliment de les seves pròpies obligacions fiscals. No se'ns demana que paguem a hisenda només si ens sembla bon percentatge o si el que es recapta serà distribuït bé; se'ns demana que complim les nostres obligacions fiscals, i punt. Gràcies a Déu tenim oportunitat de votar els nostres representants, i hem d'exercir aquesta responsabilitat, però hem de respectar el sistema i les normes. Pau anima els creients a ser ciutadans exemplars, no rebels ni antisistema.
Ara bé, és cert que podríem argumentar que moltes vegades els qui han de fer justícia no actuen amb justícia segons la nostra opinió. Hi ha països on regna la injustícia; hi ha situacions en què sembla que es premia el mal o es condemna el bé. Què hem de fer els creients en aquestes situacions?
Tots tenim una autoritat superior, i hi ha vies legals per apel·lar les decisions de les autoritats o denunciar abusos de part d'autoritats deshonestes. A les forces de seguretat hi ha la possibilitat de reclamar, als jutjats es pot apel·lar una decisió que ens sembla injusta, i fins i tot el govern té un congrés i un sistema judicial al qual han de donar explicacions d'accions qüestionables si se'ls demana.
Déu no demana que consentim l'abús de cap autoritat humana, sigui a l'àmbit més familiar o en les altes esferes. Déu és el nostre defensor en darrera instància. Podem anar a les autoritats establertes per Ell directament o indirectament, i alhora sempre podem portar a la seva presència qualsevol injustícia feta en contra nostra.

Crec que podem tornar als principis del capítol 12 per reaccionar correctament davant les autoritats, fins i tot quan no hi estiguem d'acord. Ens diuen els versets 17-19*: “No torneu a ningú mal per mal; procureu tenir bona reputació davant de tothom. Si és possible,  mentre depengui de vosaltres, viviu en pau amb tothom.”
Si les autoritats fan alguna cosa...]]>421biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/romans-090-la-convivencia--60093935Per això, al verset 3 del capítol 12, després d'haver establert la importància de veure les coses com Déu les veu, Pau ensenya sobre les relacions interpersonals, començant des de dins, des de la nostra manera de veure'ns nosaltres mateixos i els altres: “En virtut de la gràcia que m’ha estat concedida, aviso a tots i cada un de vosaltres que ningú no se sobreestimi més enllà del que cal, sinó que es tingui en una estimació prudent, segons la mesura de la fe que Déu li hagi impartit. De la mateixa manera que en un sol cos hi tenim molts membres, i no tots fan la mateixa funció, igualment nosaltres, tots plegats, som un sol cos en Crist, i cada un, individualment, és un membre dels altres.” ROMANS 12:3-5*
Pau està recordant que no tots tenim les mateixes capacitats, la mateixa personalitat o la mateixa funció. I tanmateix, Déu ha creat i ha ajuntat diferents persones en grups perquè treballant junts puguin portar encara més glòria a Déu que individualment. Sent cadascun un membre diferent d'un mateix cos, podem exercir els nostres dons per a la glòria de Déu.
Així que en lloc de comparar-nos els uns amb els altres i tenir una sobreestimació de nosaltres mateixos, el verset 10 demana: “en l’amor fraternal sigueu afectuosos els uns amb els altres; en el respecte mutu, sigueu deferents.” ROMANS 12:10*
Ens diu que en lloc de cercar el nostre propi bé , procurem el bé pel proïsme. Això no és gaire popular. Diguem que aquesta actitud no es conforma a la cultura del món. Així no és com el món pensa, però sí que és com pensa Déu. Aquesta és la voluntat de Déu per als seus fills.
Els versets següents especifiquen com vol Déu que visquem en aquest món en què vivim: “En allò que requereix diligència, no sigueu indolents, manteniu-vos fervents en l’esperit, sempre servicials amb el Senyor.” ROMANS 12:11*
“Estigueu gojosos en l’esperança, (recorda que l’esperança que no veiem en el moment) sigueu pacients en la tribulació, (aguantant I esperant amb paciència) sigueu constants en l’oració.”( sabent que així ens podem mantenir ferms) ROMANS 12:12*
“Feu-vos solidaris de les necessitats dels creients; practiqueu l’hospitalitat.” ROMANS 12:13*
I tot això amb qui? Amb aquells que fan el mateix amb nosaltres? No sembla que estigui limitat a aquests casos. Perquè diu el verset 14:“Beneïu els qui us persegueixen, beneïu i no maleïu.”ROMANS 12:14*
És difícil ser perseguit, però trobar alguna cosa positiva a dir dels que ens estan fent la vida difícil o desitjar que Déu els beneeixi és una cosa sobrenatural, que només pot passar si l'Esperit de Déu està obrant en nosaltres. El que és bo és que Déu ha establert autoritats que ens protegeixin d'aquells que estan obrant malament contra nosaltres. Si la situació és il·legal, hem de portar el perseguidor davant la llei, i aleshores estarem lliures per pregar per aquesta persona en la voluntat de Déu. Si l'oprobi no està contemplat a la llei, encara podem portar la situació a Déu i demanar consell savi per deslliurar-nos de tal mal contra nosaltres, però sense la necessitat de maleir o prendre la justícia a les nostres mans. Al verset 17 ens diu el text que no tornem a ningú mal per mal (12:17), i no prenguem la justícia per les nostres mans (12:19), sinó que seguim les vies legals i confiem en Déu.
I és que Déu desitja que no ens deixem vèncer pel mal, sinó que puguem triomfar sobre el mal practicant el bé. Si així ho fem, procurarem la pau els uns amb els altres en tot el que ens sigui possible, com diu Romans 12:18.
En el tracte amb el nostre proïsme, aquells que estan al nostre voltant a la nostra vida diària, la Paraula ens anima a empatitzar amb ells: “Alegreu-vos amb els qui estan alegres, ploreu amb els qui ploren.” ROMANS 12:15*
Fàcilment podem sentir ràbia quan veiem altres gaudint d'alguna cosa que nosaltres no podem tenir en el moment, o podem riure o sentim consol, quan veiem com de malament a algú li van les coses, però això no és el sentir de Déu. El món anima que busquis el teu propi bé i no deixis que ningú et superi, però Déu demana que estiguem unànimes i no siguem altius. A la unitat hi ha goig pel goig del veí, i no desitjo que li vagi malament per sentir-me jo millor. Les actituds de Déu i les del món són contradictòries. A què ens conformarem? A Déu o al món?
No vulguem adaptar-nos al model d’aquest món, més aviat procurem  renovar la nostra  mentalitat, per pensar com Déu pensa, per veure el nostre proïsme com Déu el veu.
L'apòstol Pau els recorda i ens recorda, que no  ens vulguem fer els savis. En lloc de defensar el nostre punt de vista, busquem conèixer l'opinió de Déu, i deixem que la nostra ment sigui transformada perquè puguem pensar com Ell pensa, conformats més i més a la Seva imatge.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/60093935Wed, 20 May 2026 02:45:00 +0000David y MaribelLa voluntat del Senyor és que portem glòria al seu nom per la manera com pensem, la manera com vivim, i la forma en què tractem els altres, especialment els nostres germans en la fe. Ara bé, és important entendre que per poder conviure amb altres,...Per això, al verset 3 del capítol 12, després d'haver establert la importància de veure les coses com Déu les veu, Pau ensenya sobre les relacions interpersonals, començant des de dins, des de la nostra manera de veure'ns nosaltres mateixos i els altres: “En virtut de la gràcia que m’ha estat concedida, aviso a tots i cada un de vosaltres que ningú no se sobreestimi més enllà del que cal, sinó que es tingui en una estimació prudent, segons la mesura de la fe que Déu li hagi impartit. De la mateixa manera que en un sol cos hi tenim molts membres, i no tots fan la mateixa funció, igualment nosaltres, tots plegats, som un sol cos en Crist, i cada un, individualment, és un membre dels altres.” ROMANS 12:3-5*
Pau està recordant que no tots tenim les mateixes capacitats, la mateixa personalitat o la mateixa funció. I tanmateix, Déu ha creat i ha ajuntat diferents persones en grups perquè treballant junts puguin portar encara més glòria a Déu que individualment. Sent cadascun un membre diferent d'un mateix cos, podem exercir els nostres dons per a la glòria de Déu.
Així que en lloc de comparar-nos els uns amb els altres i tenir una sobreestimació de nosaltres mateixos, el verset 10 demana: “en l’amor fraternal sigueu afectuosos els uns amb els altres; en el respecte mutu, sigueu deferents.” ROMANS 12:10*
Ens diu que en lloc de cercar el nostre propi bé , procurem el bé pel proïsme. Això no és gaire popular. Diguem que aquesta actitud no es conforma a la cultura del món. Així no és com el món pensa, però sí que és com pensa Déu. Aquesta és la voluntat de Déu per als seus fills.
Els versets següents especifiquen com vol Déu que visquem en aquest món en què vivim: “En allò que requereix diligència, no sigueu indolents, manteniu-vos fervents en l’esperit, sempre servicials amb el Senyor.” ROMANS 12:11*
“Estigueu gojosos en l’esperança, (recorda que l’esperança que no veiem en el moment) sigueu pacients en la tribulació, (aguantant I esperant amb paciència) sigueu constants en l’oració.”( sabent que així ens podem mantenir ferms) ROMANS 12:12*
“Feu-vos solidaris de les necessitats dels creients; practiqueu l’hospitalitat.” ROMANS 12:13*
I tot això amb qui? Amb aquells que fan el mateix amb nosaltres? No sembla que estigui limitat a aquests casos. Perquè diu el verset 14:“Beneïu els qui us persegueixen, beneïu i no maleïu.”ROMANS 12:14*
És difícil ser perseguit, però trobar alguna cosa positiva a dir dels que ens estan fent la vida difícil o desitjar que Déu els beneeixi és una cosa sobrenatural, que només pot passar si l'Esperit de Déu està obrant en nosaltres. El que és bo és que Déu ha establert autoritats que ens protegeixin d'aquells que estan obrant malament contra nosaltres. Si la situació és il·legal, hem de portar el perseguidor davant la llei, i aleshores estarem lliures per pregar per aquesta persona en la voluntat de Déu. Si l'oprobi no està contemplat a la llei, encara podem portar la situació a Déu i demanar consell savi per deslliurar-nos de tal mal contra nosaltres, però sense la necessitat de maleir o prendre la justícia a les nostres mans. Al verset 17 ens diu el text que no tornem a ningú mal per mal (12:17), i no prenguem la justícia per les nostres mans (12:19), sinó que seguim les vies legals i confiem en Déu.
I és que Déu desitja que no ens deixem vèncer pel mal, sinó que puguem triomfar sobre el mal practicant el bé. Si així ho fem, procurarem la pau els uns amb els altres en tot el que ens sigui possible, com diu Romans 12:18.
En el tracte...]]>418biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/romans-089-coneixent-la-seva-voluntat--60066647I quin és el propòsit de tenir cristians vivint en aquest món? Isaïes 43:7 ens diu que cadascú hem estat creats per donar glòria a Déu. Així també, quan rebem Crist, no  marxem directament a la presència de Déu, sinó que ens quedem en aquest món per glorificar Déu davant els altres. Els dos primers versets del capítol 12 de Romans són coneguts per la seva riquesa espiritual; aquests ens animen a entregar-nos a Déu diàriament per poder experimentar la Seva perfecta voluntat.
“Per la misericòrdia de Déu us exhorto, doncs, germans, a oferir la vostra persona com un sacrifici vivent, consagrat, agradable a Déu, que és el vostre culte lògic, i no vulgueu adaptar-vos al model d’aquest món, més aviat procureu transformar-vos renovant la mentalitat, a fi que pugueu discernir quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, allò que li agrada, allò que és correcte.” ROMANS 12:1-2*
L'apòstol Pau està exhortant els creients de Roma no conformar-se a la cultura del moment, sinó a deixar que Déu els vagi transformant. Això mateix és el que Déu vol que nosaltres fem, i per això ha preservat la carta als Romans per a la nostra edificació. Aquesta transformació de què parla el text consisteix en una renovació constant de la nostra ment, de manera que la nostra manera de pensar no sigui com la dels que ens envolten, sinó més aviat es vagi conformant més i més a la manera de pensar de Déu. Quan aquesta transformació va passant a les nostres vides, comencem a comprovar que la voluntat de Déu és sens dubte bona, agradable i perfecta.
Hi ha situacions en què no sembla que la voluntat de Déu per a les nostres vides sigui bona o agradable, i no ens sembla perfecta. Aquests no són moments per discutir amb Déu, sinó per adonar-nos que potser la nostra ment està més conformada a aquest segle que a la ment de Déu.
Quan penso en els tres adjectius que Pau fa servir per descriure la voluntat de Déu, em ve al cap una il·lustració en l'àmbit de l’alimentació. Hi ha aliments que són bons. Si els mengem, ens fan més forts, o ens mantenen sans. Potser arribem a entendre que certa verdura és bona per a nosaltres, però no la considerem agradable perquè no en gaudim el sabor. Hi ha també aliments agradables, però que no consideraríem bons per la composició alimentària. El que és natural és pensar que o bé mengem el que és bo, o bé mengem el que és agradable, però hi ha poques coses bones i agradables alhora. Però el que ens ensenyen els nutricionistes és que hem de canviar la nostra manera de pensar per aprendre a gaudir aquells aliments que són sans i ens fan bé. En aquest procés d'aprenentatge, allò que no Sens posa bé o no és bo per al nostre organisme, tendim a evitar-ho i no ens sembla tan desitjable. Podríem dir que es produeix un canvi a la nostra escala de valors.
Pau no presenta la voluntat de Déu com una dicotomia, de vegades és bona, i de vegades agradable. La descriu com a bona i agradable alhora. Això només ho podem comprendre quan la nostra ment ha estat transformada per l'obra de l'Esperit, quan arribem a ser capaços de gaudir allò que ens serà beneficiós, i aprenem a no desitjar allò que no ens convé. Quan la nostra ment és conformada o modelada segons la ment de Déu, arribem a veure les coses com Ell les veu, i aconseguim comprendre que La seva voluntat és sempre bona i agradable; La seva voluntat per als seus fills és perfecta.
Et costa gaudir dels bons plats que Déu t'està servint a la teva vida? Demana-li que modeli la teva ment, i que transformi la teva manera de veure les coses, per poder gaudir del banquet que a la seva perfecta saviesa t'ha servit per a aquest dia. Confiem que al final de la jornada, el menú complet complirà el seu propòsit a la nostra vida, i podrem comprovar que la seva voluntat és realment bona, agradable i perfecta.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/60066647Tue, 19 May 2026 02:35:00 +0000David y MaribelDesprés d'haver assentat les bases de la nostra salvació en Crist i de la nostra posició davant de Déu, l'apòstol Pau exposa com ha de viure un cristià perquè l'església de Crist pugui exercir el seu propòsit aquí a la Terra. I quin és el propòsit de...I quin és el propòsit de tenir cristians vivint en aquest món? Isaïes 43:7 ens diu que cadascú hem estat creats per donar glòria a Déu. Així també, quan rebem Crist, no  marxem directament a la presència de Déu, sinó que ens quedem en aquest món per glorificar Déu davant els altres. Els dos primers versets del capítol 12 de Romans són coneguts per la seva riquesa espiritual; aquests ens animen a entregar-nos a Déu diàriament per poder experimentar la Seva perfecta voluntat.
“Per la misericòrdia de Déu us exhorto, doncs, germans, a oferir la vostra persona com un sacrifici vivent, consagrat, agradable a Déu, que és el vostre culte lògic, i no vulgueu adaptar-vos al model d’aquest món, més aviat procureu transformar-vos renovant la mentalitat, a fi que pugueu discernir quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, allò que li agrada, allò que és correcte.” ROMANS 12:1-2*
L'apòstol Pau està exhortant els creients de Roma no conformar-se a la cultura del moment, sinó a deixar que Déu els vagi transformant. Això mateix és el que Déu vol que nosaltres fem, i per això ha preservat la carta als Romans per a la nostra edificació. Aquesta transformació de què parla el text consisteix en una renovació constant de la nostra ment, de manera que la nostra manera de pensar no sigui com la dels que ens envolten, sinó més aviat es vagi conformant més i més a la manera de pensar de Déu. Quan aquesta transformació va passant a les nostres vides, comencem a comprovar que la voluntat de Déu és sens dubte bona, agradable i perfecta.
Hi ha situacions en què no sembla que la voluntat de Déu per a les nostres vides sigui bona o agradable, i no ens sembla perfecta. Aquests no són moments per discutir amb Déu, sinó per adonar-nos que potser la nostra ment està més conformada a aquest segle que a la ment de Déu.
Quan penso en els tres adjectius que Pau fa servir per descriure la voluntat de Déu, em ve al cap una il·lustració en l'àmbit de l’alimentació. Hi ha aliments que són bons. Si els mengem, ens fan més forts, o ens mantenen sans. Potser arribem a entendre que certa verdura és bona per a nosaltres, però no la considerem agradable perquè no en gaudim el sabor. Hi ha també aliments agradables, però que no consideraríem bons per la composició alimentària. El que és natural és pensar que o bé mengem el que és bo, o bé mengem el que és agradable, però hi ha poques coses bones i agradables alhora. Però el que ens ensenyen els nutricionistes és que hem de canviar la nostra manera de pensar per aprendre a gaudir aquells aliments que són sans i ens fan bé. En aquest procés d'aprenentatge, allò que no Sens posa bé o no és bo per al nostre organisme, tendim a evitar-ho i no ens sembla tan desitjable. Podríem dir que es produeix un canvi a la nostra escala de valors.
Pau no presenta la voluntat de Déu com una dicotomia, de vegades és bona, i de vegades agradable. La descriu com a bona i agradable alhora. Això només ho podem comprendre quan la nostra ment ha estat transformada per l'obra de l'Esperit, quan arribem a ser capaços de gaudir allò que ens serà beneficiós, i aprenem a no desitjar allò que no ens convé. Quan la nostra ment és conformada o modelada segons la ment de Déu, arribem a veure les coses com Ell les veu, i aconseguim comprendre que La seva voluntat és sempre bona i agradable; La seva voluntat per als seus fills és perfecta.
Et costa gaudir dels bons plats que Déu t'està servint a la teva vida? Demana-li que modeli la teva ment, i que transformi la teva manera de veure les coses, per poder gaudir del banquet que a la seva perfecta saviesa t'ha servit per a aquest dia. Confiem que al final de la jornada, el menú complet complirà el seu propòsit a la nostra vida, i podrem comprovar que la...]]>323biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/romans-088-la-ment-de-deu--60054593Romans 11 presenta un argument difícil d'entendre i, per tant, difícil d'explicar. A Roma, els creients jueus i els creients gentils tenien una contínua discussió. Els gentils tendien a menysprear els jueus, entenent que aquests a través de la història havien rebutjat el Déu que els havia escollit. En conseqüència, ara Déu havia triat donar salvació als gentils per la desobediència del poble jueu. Era fàcil que els cristians gentils es veiessin a si mateixos com a superiors als jueus que havien rebutjat Crist. Pau tracta aquest problema i ho posa en perspectiva.
El text a Romans 10 i 11 explica a tots dos bàndols la bondat i la sobirania de Déu. El poble d'Israel havia estat escollit per la misericòrdia de Déu per a salvació. Però quan van rebutjar Déu i van desobeir, Déu va oferir la salvació als gentils, a tot poble fora del poble jueu. Per això és que diu que per la desobediència dels uns, els altres hem rebut l'oportunitat de la salvació, i la nostra inclusió en el pla de salvació de Déu suposarà un futur pel poble d'Israel, quan aquests es tornaran al Senyor i seran salvats.
Déu ha fet servir la desobediència del poble jueu per donar-nos oportunitat de ser salvats per la fe, i farà servir la nostra salvació per oferir un nou pacte al poble jueu. I el seu pla perfecte donarà oportunitat a tothom que accepti el pla de salvació per gaudir de vida eterna en Crist i d'una vida en comunió amb Ell.
Pau prossegueix a Romans 11:20b advertint els creients gentils de no enorgullir-se per la salvació per fe que els ha estat donada; diu aquestes paraules: “tu t’hi mantens per la fe. No presumeixis i vés amb compte.” ROMANS 11:20*
El text presenta la imatge d'una olivera on hi ha branques que han estat arrencades de l'arbre, que representen els jueus, que havien estat arrencats del pla de Déu. Hi ha altres branques d'una olivera silvestre que han estat empeltades a aquest arbre de vida. Però dels jueus diu: “Fins i tot ells, si deixen de ser incrèduls, seran empeltats, que Déu té prou poder per a empeltar-los de nou.” ROMANS 11:23*
Aleshores, canvia Déu d'opinió pel que fa als qui han de ser salvats? De cap manera. Romans 11:29-31* afirma: “ja que els dons i la crida de Déu són irrevocables. Així com vosaltres en altre temps no éreu obedients a Déu i ara per la seva desobediència heu obtingut misericòrdia, igualment ells ara són desobedients a causa de la misericòrdia que se us ha dispensat a vosaltres, a fi que també ells puguin obtenir misericòrdia.”
Els plans de Déu són perfectes, i dins del seu pla, ha ofert la salvació per pura gràcia tant a jueus com a gentils. Ni els uns ni els altres hem fet res per merèixer-ho, i ho acceptem sense arribar a entendre la ment de Déu.
Quan un text de les Escriptures ens sembli complicat, no oblidem que els pensaments de Déu són infinitament superiors al nostre enteniment. Demanem-li que ens mostri a través del seu Esperit allò que ens vol ensenyar, i confiem en la seva infinita saviesa.
“Quina profunditat tenen la generositat, la saviesa i el coneixement de Déu! Que en són d’inescrutables, les seves decisions, i d’inexplorables, els seus camins! Qui ha conegut mai la ment del Senyor? I qui ha estat mai el seu conseller? O bé, qui s’ha avançat mai a deixar-li res perquè li ho hagi de tornar?” ROMANS 11:33-35*
No oblidem mai qui és Ell, i qui som nosaltres. D'aquesta manera mantindrem l'actitud correcta davant del Rei de reis.
“Ell és l’origen, el mitjà i el terme de l’univers. A ell sigui la glòria pels segles. Amén.” ROMANS 11:36*

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/60054593Mon, 18 May 2026 03:15:00 +0000David y Maribel“Quina profunditat tenen la generositat, la saviesa i el coneixement de Déu! Que en són d’inescrutables, les seves decisions, i d’inexplorables, els seus camins! Qui ha conegut mai la ment del Senyor? I qui ha estat mai el seu conseller? O bé, qui...Romans 11 presenta un argument difícil d'entendre i, per tant, difícil d'explicar. A Roma, els creients jueus i els creients gentils tenien una contínua discussió. Els gentils tendien a menysprear els jueus, entenent que aquests a través de la història havien rebutjat el Déu que els havia escollit. En conseqüència, ara Déu havia triat donar salvació als gentils per la desobediència del poble jueu. Era fàcil que els cristians gentils es veiessin a si mateixos com a superiors als jueus que havien rebutjat Crist. Pau tracta aquest problema i ho posa en perspectiva.
El text a Romans 10 i 11 explica a tots dos bàndols la bondat i la sobirania de Déu. El poble d'Israel havia estat escollit per la misericòrdia de Déu per a salvació. Però quan van rebutjar Déu i van desobeir, Déu va oferir la salvació als gentils, a tot poble fora del poble jueu. Per això és que diu que per la desobediència dels uns, els altres hem rebut l'oportunitat de la salvació, i la nostra inclusió en el pla de salvació de Déu suposarà un futur pel poble d'Israel, quan aquests es tornaran al Senyor i seran salvats.
Déu ha fet servir la desobediència del poble jueu per donar-nos oportunitat de ser salvats per la fe, i farà servir la nostra salvació per oferir un nou pacte al poble jueu. I el seu pla perfecte donarà oportunitat a tothom que accepti el pla de salvació per gaudir de vida eterna en Crist i d'una vida en comunió amb Ell.
Pau prossegueix a Romans 11:20b advertint els creients gentils de no enorgullir-se per la salvació per fe que els ha estat donada; diu aquestes paraules: “tu t’hi mantens per la fe. No presumeixis i vés amb compte.” ROMANS 11:20*
El text presenta la imatge d'una olivera on hi ha branques que han estat arrencades de l'arbre, que representen els jueus, que havien estat arrencats del pla de Déu. Hi ha altres branques d'una olivera silvestre que han estat empeltades a aquest arbre de vida. Però dels jueus diu: “Fins i tot ells, si deixen de ser incrèduls, seran empeltats, que Déu té prou poder per a empeltar-los de nou.” ROMANS 11:23*
Aleshores, canvia Déu d'opinió pel que fa als qui han de ser salvats? De cap manera. Romans 11:29-31* afirma: “ja que els dons i la crida de Déu són irrevocables. Així com vosaltres en altre temps no éreu obedients a Déu i ara per la seva desobediència heu obtingut misericòrdia, igualment ells ara són desobedients a causa de la misericòrdia que se us ha dispensat a vosaltres, a fi que també ells puguin obtenir misericòrdia.”
Els plans de Déu són perfectes, i dins del seu pla, ha ofert la salvació per pura gràcia tant a jueus com a gentils. Ni els uns ni els altres hem fet res per merèixer-ho, i ho acceptem sense arribar a entendre la ment de Déu.
Quan un text de les Escriptures ens sembli complicat, no oblidem que els pensaments de Déu són infinitament superiors al nostre enteniment. Demanem-li que ens mostri a través del seu Esperit allò que ens vol ensenyar, i confiem en la seva infinita saviesa.
“Quina profunditat tenen la generositat, la saviesa i el coneixement de Déu! Que en són d’inescrutables, les seves decisions, i d’inexplorables, els seus camins! Qui ha conegut mai la ment del Senyor? I qui ha estat mai el seu conseller? O bé, qui s’ha avançat mai a deixar-li res perquè li ho hagi de tornar?” ROMANS 11:33-35*
No oblidem mai qui és Ell, i qui som nosaltres. D'aquesta manera mantindrem l'actitud correcta davant del Rei de reis.
“Ell és l’origen, el mitjà i el terme de l’univers. A ell sigui la glòria pels segles. Amén.” ROMANS...]]>348biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/romans-087-discutir-amb-deu--60038802Ja a la primera part del capítol 9, Pau ha estat qüestionant les nostres idees sobre Déu, afirmant veritats que han de quedar clares a les nostres ments.
En primer lloc, al verset 6, i després d'haver exposat la condició del poble jueu davant Déu i a través de la història, Pau afirma que la paraula de Déu no falla.
Al verset 14, durant la seva explicació de com Déu va escollir Jacob i no Esaú, planteja i resol un dubte comú a l'ésser humà. Diu així: “Què direm, doncs? ¿Que en Déu hi ha injustícia? De cap manera!” Romans 9:14 BCI
Déu és sobirà per prendre decisions i és perfectament just. El seu favor no depèn de si podem oferir-li molt, ni de poca cosa que li puguem donar. El verset 16 afirma: “Per tant, tot depèn no del voler o dels esforços humans, sinó de la compassió de Déu.” Romans 9:16 BCI
No importa quant ens preocupem, Déu és el que dona, i Ell dona segons la seva misericòrdia i segons la seva voluntat. Per això al verset que ja hem llegit diu: “Però qui ets tu, home, per a discutir amb Déu? És que la figura pot dir al qui l’ha modelada: Per què m’has fet així? El terrisser, no és amo de la seva argila per a modelar amb la mateixa pasta vasos nobles i atuells ordinaris?” Romans 9:20-21 BCI
Per què discutiríem amb Déu sobre les seves decisions? Qui creiem que som? Potser mereixem els uns més que els altres? Déu està deixant clar una vegada més que ningú en aquest món no mereix la seva misericòrdia, i quan Déu la dona, no l'hem de qüestionar. Nosaltres som el fang i Ell és el terrisser: Potser “dirà el got de fang a qui el va formar: Per què m'has fet així?”
Fàcilment, qüestionem les bondats de Déu, fàcilment dubtem de la veracitat de les paraules. I això és un menyspreu inacceptable. El text ens explica que Déu té potestat sobre la seva creació, i no fem bé de qüestionar la seva voluntat.
No és la primera vegada que Déu ofereix misericòrdia a aquells que no la mereixen. “Tal com diu en el llibre d’Osees: Anomenaré «Poble meu» el qui no era el meu poble i «Estimada» la qui no era estimada. I al lloc on els havien dit: «Vosaltres no sou el meu poble», allà mateix els anomenaran «Fills del Déu viu».” Romans 9:25-26 BCI “I tal com el mateix Isaïes havia predit: Si el Senyor de l’univers no ens hagués deixat una descendència, hauríem estat com Sodoma, ens hauríem assemblat a Gomorra.” Romans 9:29 BCI
Tots mereixíem càstig, i Déu ens ha ofert misericòrdia i salvació.
No hem d'oblidar qui som i qui és Déu. No intentem discutir amb Déu sobre les seves decisions. No ens pensem millors que Déu, més savis o més poderosos, perquè el principi de la saviesa és el temor de Déu.
En lloc de defensar les nostres idees davant Déu, humiliem-nos i demanem que La seva voluntat sigui feta. Creguem en Déu amb el nostre cor i confessem amb la nostra boca. Perquè com  diu a Romans 10:9-11 ”Si amb els llavis confesses que Jesús és el Senyor i creus en el teu cor que Déu l’ha ressuscitat d’entre els morts, seràs salvat. Qui creu de cor, rep la justícia; qui confessa amb els llavis, obté la salvació. Diu l’Escriptura: Cap dels qui creuen en ell no quedarà confós.“ Romans 10:9-11 BCI
Creu en la seva bondat, i descansa en la seva saviesa. Permetem que les mans poderoses i amoroses del Déu de l'Univers ens modelin segons la seva voluntat.]]>https://api.spreaker.com/episode/60038802Fri, 15 May 2026 03:00:00 +0000David y MaribelA Romans 9:20 llegim:  “Però qui ets tu, home, per a discutir amb Déu?” Ja a la primera part del capítol 9, Pau ha estat qüestionant les nostres idees sobre Déu, afirmant veritats que han de quedar clares a les nostres ments. En primer lloc, al verset...Ja a la primera part del capítol 9, Pau ha estat qüestionant les nostres idees sobre Déu, afirmant veritats que han de quedar clares a les nostres ments.
En primer lloc, al verset 6, i després d'haver exposat la condició del poble jueu davant Déu i a través de la història, Pau afirma que la paraula de Déu no falla.
Al verset 14, durant la seva explicació de com Déu va escollir Jacob i no Esaú, planteja i resol un dubte comú a l'ésser humà. Diu així: “Què direm, doncs? ¿Que en Déu hi ha injustícia? De cap manera!” Romans 9:14 BCI
Déu és sobirà per prendre decisions i és perfectament just. El seu favor no depèn de si podem oferir-li molt, ni de poca cosa que li puguem donar. El verset 16 afirma: “Per tant, tot depèn no del voler o dels esforços humans, sinó de la compassió de Déu.” Romans 9:16 BCI
No importa quant ens preocupem, Déu és el que dona, i Ell dona segons la seva misericòrdia i segons la seva voluntat. Per això al verset que ja hem llegit diu: “Però qui ets tu, home, per a discutir amb Déu? És que la figura pot dir al qui l’ha modelada: Per què m’has fet així? El terrisser, no és amo de la seva argila per a modelar amb la mateixa pasta vasos nobles i atuells ordinaris?” Romans 9:20-21 BCI
Per què discutiríem amb Déu sobre les seves decisions? Qui creiem que som? Potser mereixem els uns més que els altres? Déu està deixant clar una vegada més que ningú en aquest món no mereix la seva misericòrdia, i quan Déu la dona, no l'hem de qüestionar. Nosaltres som el fang i Ell és el terrisser: Potser “dirà el got de fang a qui el va formar: Per què m'has fet així?”
Fàcilment, qüestionem les bondats de Déu, fàcilment dubtem de la veracitat de les paraules. I això és un menyspreu inacceptable. El text ens explica que Déu té potestat sobre la seva creació, i no fem bé de qüestionar la seva voluntat.
No és la primera vegada que Déu ofereix misericòrdia a aquells que no la mereixen. “Tal com diu en el llibre d’Osees: Anomenaré «Poble meu» el qui no era el meu poble i «Estimada» la qui no era estimada. I al lloc on els havien dit: «Vosaltres no sou el meu poble», allà mateix els anomenaran «Fills del Déu viu».” Romans 9:25-26 BCI “I tal com el mateix Isaïes havia predit: Si el Senyor de l’univers no ens hagués deixat una descendència, hauríem estat com Sodoma, ens hauríem assemblat a Gomorra.” Romans 9:29 BCI
Tots mereixíem càstig, i Déu ens ha ofert misericòrdia i salvació.
No hem d'oblidar qui som i qui és Déu. No intentem discutir amb Déu sobre les seves decisions. No ens pensem millors que Déu, més savis o més poderosos, perquè el principi de la saviesa és el temor de Déu.
En lloc de defensar les nostres idees davant Déu, humiliem-nos i demanem que La seva voluntat sigui feta. Creguem en Déu amb el nostre cor i confessem amb la nostra boca. Perquè com  diu a Romans 10:9-11 ”Si amb els llavis confesses que Jesús és el Senyor i creus en el teu cor que Déu l’ha ressuscitat d’entre els morts, seràs salvat. Qui creu de cor, rep la justícia; qui confessa amb els llavis, obté la salvació. Diu l’Escriptura: Cap dels qui creuen en ell no quedarà confós.“ Romans 10:9-11 BCI
Creu en la seva bondat, i descansa en la seva saviesa. Permetem que les mans poderoses i amoroses del Déu de l'Univers ens modelin segons la seva voluntat.]]>293biblia reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/romans-086-mes-que-vendedors--60016366Quan érem enemics de Déu (Romans 5:10-11) i esclaus del pecat (Romans 6), ens va lliurar, i ens va donar el seu Esperit Sant perquè habitant en nosaltres ens vivifiqués, i perquè quan no sapiguem com pregar, intercedeixi per nosaltres, "I el qui coneix els cors sap quin és el voler de l’Esperit: l’Esperit intercedeix a favor del poble sant tal com Déu vol.” Romans 8:27 BCI
Quan preguem a Déu, no en les nostres pròpies forces, sinó en l'Esperit, estem pregant-li que sigui la Seva voluntat la que operi en les nostres vides, perquè en la Seva voluntat sempre hi sortim guanyant.
Això és el que Romans 8:28 ens ensenya. Ve just darrere del pensament que quan l'Esperit Sant intercedeix per nosaltres, la voluntat de Déu a les nostres vides produeix l'obra perfecta de Déu en nosaltres, de manera que la resolució de la nostra situació glorifiqui aquell que ens va escollir, ens va cridar, ens va justificar i ens te ja com glorificats en Ell. La glorificació és una cosa futura per a nosaltres, però als ulls de Déu, el propietari del temps, ja ha passat, perquè el que Ell ha determinat, es pot donar per fet.
Així que “Què més podem dir, després d’això?” Ens repta Pau a Romans 8: 31*: “Si Déu és a favor nostre, qui se’ns posarà en contra?”
Aquesta és una pregunta retòrica, de les quals no espera ser contestada perquè té una sola resposta: Si Déu és del nostre costat, NINGÚ no pot contra nosaltres. Per això el text reafirma: “Aquell qui no va plànyer el seu propi Fill, sinó que el va oferir per tots nosaltres, com podem imaginar que no ens ho regali tot juntament amb ell?” ROMANS 8:32*
Potser dubtem que Déu pugui o vulgui donar-nos tot allò de que tenim necessitat? Si ja ens ha donat fins i tot al seu propi fill per salvar-nos, com no ens donarà també totes les altres coses que als seus ulls, i als nostres haurien de ser també, de menor importància?
L'apòstol continua amb preguntes retòriques per ajudar-nos a contemplar a qui lluita per nosaltres, el nostre aliat i defensor: “Qui podrà acusar els escollits de Déu? Déu és el qui justifica.” ROMANS 8:33* llavors ningú no pot presentar acusació vàlida davant el Jutge. 
“Qui gosarà condemnar? Crist Jesús és el qui va morir; millor dit, el qui fou ressuscitat, el mateix que està a la dreta de Déu, el mateix que intercedeix a favor nostre.” ROMANS 8:34*
El verset 26 ens deia que l'Esperit Sant intercedeix per nosaltres en la pregària, i aquí veiem que Crist intercedeix per nosaltres davant de qualsevol acusació del maligne. Per això estem completament i constantment coberts d'acusació davant del Pare. És per aquest motiu que, el capítol 8 pot començar amb l’afirmació: “Ara ja no queda cap condemnació per als qui estan en Crist Jesús”.
En aquesta condició rebem la darrera pregunta: “Qui ens privarà de l’amor de Crist? ¿Tribulacions, angoixes, persecucions, fam, nuesa, perills, espasa?” ROMANS 8:35*
Pots anticipar-ne la resposta?
Exactament: RES ni NINGÚ…
Afirma l'apòstol amb seguretat: “Tanmateix, de totes aquestes proves en sortim plenament victoriosos per mitjà d’aquell qui ens ha estimat.” “Perquè estic segur que ni la mort ni la vida, ni àngels ni principats, ni el present ni el futur, ni poders, ni altures ni profunditats, ni cap altra cosa creada no podrà separar-nos de l’amor de Déu, manifestat en Crist Jesús, Senyor nostre.” ROMANS 8:37-39*
Queda clar, oi? Tenim la victòria assegurada sempre que ens enfrontem a la vida amb Déu al nostre costat, sempre que hàgim estat reconciliats amb Déu a través de Crist Jesús.
Pau els diu al verset 12* “Així, doncs, germans, estem endeutats, però no amb la carn, perquè hàgim de viure seguint les seves inclinacions. Si seguíssiu el tarannà de la carn faríeu cap a la mort; però si per l’Esperit feu morir les obres del cos, viureu.” ROMANS 8:12-13
Escollim viure en l'Esperit per la gràcia de Déu i a través de Jesucrist nostre Senyor; perquè així ens assegura Déu que no hi ha condemnació. I estant del seu costat descansem en la seguretat que no hi ha força en aquest univers que ens pugui separar de l'amor de Déu.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/60016366Thu, 14 May 2026 03:15:00 +0000David y MaribelDéu ha deixat clar a Sa Paraula que en el que és bo i en el que és dolent, Ell és amb nosaltres. Ens va predestinar, ens va cridar, ens va justificar, i ens va glorificar. I com hem vist, a la nostra vida diària amb Ell, no deixa de concedir-nos...Quan érem enemics de Déu (Romans 5:10-11) i esclaus del pecat (Romans 6), ens va lliurar, i ens va donar el seu Esperit Sant perquè habitant en nosaltres ens vivifiqués, i perquè quan no sapiguem com pregar, intercedeixi per nosaltres, "I el qui coneix els cors sap quin és el voler de l’Esperit: l’Esperit intercedeix a favor del poble sant tal com Déu vol.” Romans 8:27 BCI
Quan preguem a Déu, no en les nostres pròpies forces, sinó en l'Esperit, estem pregant-li que sigui la Seva voluntat la que operi en les nostres vides, perquè en la Seva voluntat sempre hi sortim guanyant.
Això és el que Romans 8:28 ens ensenya. Ve just darrere del pensament que quan l'Esperit Sant intercedeix per nosaltres, la voluntat de Déu a les nostres vides produeix l'obra perfecta de Déu en nosaltres, de manera que la resolució de la nostra situació glorifiqui aquell que ens va escollir, ens va cridar, ens va justificar i ens te ja com glorificats en Ell. La glorificació és una cosa futura per a nosaltres, però als ulls de Déu, el propietari del temps, ja ha passat, perquè el que Ell ha determinat, es pot donar per fet.
Així que “Què més podem dir, després d’això?” Ens repta Pau a Romans 8: 31*: “Si Déu és a favor nostre, qui se’ns posarà en contra?”
Aquesta és una pregunta retòrica, de les quals no espera ser contestada perquè té una sola resposta: Si Déu és del nostre costat, NINGÚ no pot contra nosaltres. Per això el text reafirma: “Aquell qui no va plànyer el seu propi Fill, sinó que el va oferir per tots nosaltres, com podem imaginar que no ens ho regali tot juntament amb ell?” ROMANS 8:32*
Potser dubtem que Déu pugui o vulgui donar-nos tot allò de que tenim necessitat? Si ja ens ha donat fins i tot al seu propi fill per salvar-nos, com no ens donarà també totes les altres coses que als seus ulls, i als nostres haurien de ser també, de menor importància?
L'apòstol continua amb preguntes retòriques per ajudar-nos a contemplar a qui lluita per nosaltres, el nostre aliat i defensor: “Qui podrà acusar els escollits de Déu? Déu és el qui justifica.” ROMANS 8:33* llavors ningú no pot presentar acusació vàlida davant el Jutge. 
“Qui gosarà condemnar? Crist Jesús és el qui va morir; millor dit, el qui fou ressuscitat, el mateix que està a la dreta de Déu, el mateix que intercedeix a favor nostre.” ROMANS 8:34*
El verset 26 ens deia que l'Esperit Sant intercedeix per nosaltres en la pregària, i aquí veiem que Crist intercedeix per nosaltres davant de qualsevol acusació del maligne. Per això estem completament i constantment coberts d'acusació davant del Pare. És per aquest motiu que, el capítol 8 pot començar amb l’afirmació: “Ara ja no queda cap condemnació per als qui estan en Crist Jesús”.
En aquesta condició rebem la darrera pregunta: “Qui ens privarà de l’amor de Crist? ¿Tribulacions, angoixes, persecucions, fam, nuesa, perills, espasa?” ROMANS 8:35*
Pots anticipar-ne la resposta?
Exactament: RES ni NINGÚ…
Afirma l'apòstol amb seguretat: “Tanmateix, de totes aquestes proves en sortim plenament victoriosos per mitjà d’aquell qui ens ha estimat.” “Perquè estic segur que ni la mort ni la vida, ni àngels ni principats, ni el present ni el futur, ni poders, ni altures ni profunditats, ni cap altra cosa creada no podrà separar-nos de l’amor de Déu, manifestat en Crist Jesús, Senyor nostre.” ROMANS 8:37-39*
Queda clar, oi? Tenim la victòria assegurada sempre que ens enfrontem a la vida amb Déu al nostre costat, sempre que hàgim estat reconciliats amb Déu a través de Crist Jesús.
Pau els diu al verset 12* “Així, doncs, germans, estem endeutats, però no amb la carn, perquè hàgim de viure seguint les seves...]]>366biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/romans-085-el-regal-que-continua-donant--59998382Romans 5 ens diu que tenim pau amb Déu. Als versets  9 i 11 ens diu que “som salvats del càstig” de Déu, i hem obtingut la reconciliació. Llegim al  verset 2 que tenim “accés a la gràcia de Déu”. Gràcia significa, “favor no merescut.” i en Crist obtenim el favor de Déu que ningú no mereix. És a dir, que en rebre el regal de la salvació, no només som salvats del càstig de Déu envers el pecat, sinó que entrem en un estat de gràcia, és a dir, rebem favors de Déu, accions a favor nostre que nosaltres en realitat no mereixem. Ara podem gaudir d'una pau que Déu dona i que és impossible experimentar abans de rebre Crist.
L'apòstol ens diu que fins i tot en els moments difícils, quan passem per tribulacions en aquesta vida, els qui som fills de Déu, rebem una sèrie de regals durant aquesta tribulació. Per això els versets 2-4* emfatitzen que podem descansar tant en els moments bons com en els dolents; diu així: “Per ell, també, mitjançant la fe, hem tingut accés a aquesta gràcia en què ens mantenim, i tenim el goig en l’esperança de la glòria de Déu. I no sols això, sinó que també sentim goig en les tribulacions, sabent que la tribulació engendra paciència; la paciència, virtut sòlida; la virtut sòlida, esperança.” És a dir, quan passem tribulació, la nostra paciència és enfortida, i podem contemplar la prova, és a dir, l'evidència que Déu és el que ens sosté. Això verifica l'esperança que tenim en Déu. Ens confirma que la nostra esperança està fixada en el lloc correcte, en la sobirania, la saviesa i l'amor de Déu, i d'aquesta manera confiem que mai no ens sentirem defraudats d'haver confiat en Déu. Ja ho confirmava l'apòstol Pau al capítol 1:16 quan deia: “Perquè no m’avergonyeixo de l’evangeli, que és poder de Déu per a salvar tothom qui creu”  ROMANS 1:16*. L'esperança dipositada en Déu mai no ens avergonyirà; podem descansar en aquesta veritat.
Hi haurà moments en què aquesta esperança no presenti evidències, en què les circumstàncies del moment no ens permetin veure aquesta finalitat que desitgem. Ens diu Romans que aquells que tenim l'Esperit de Déu a les nostres vides patim juntament amb la mateixa creació de Déu en veure l'estat actual del món, però la nostra esperança no està posada en aquest món, sinó que “esperem amb ànsia l’afillament, que és el rescat del nostre cos” Romans 8:23.
Llegim a Romans 8:24-25* “ja que és en l’esperança que vam ser salvats. Ara bé, esperança d’allò que veiem no és esperança: si ja ho veiem, a què treu esperar encara? En canvi, si esperem allò que encara no veiem, ens cal constància per esperar.” 
En els moments que no puguis veure aquesta glòria futura, recorda que Déu és fidel. Deixem que aquesta tribulació present sigui una altra oportunitat d'experimentar la cura i la protecció de Déu a la nostra vida, i no perdem de vista l'evidència de l'esperança que tenim a través de Crist.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/59998382Wed, 13 May 2026 02:05:00 +0000David y MaribelSaps què és el millor d'aquest regal que Déu ens dona? Que ve amb molts més regals inclosos. Quan rebem el regal de vida eterna per la fe en Crist obtenim sens dubte la salvació eterna, però ja en aquesta vida, rebem molt més al mateix paquet. Romans...Romans 5 ens diu que tenim pau amb Déu. Als versets  9 i 11 ens diu que “som salvats del càstig” de Déu, i hem obtingut la reconciliació. Llegim al  verset 2 que tenim “accés a la gràcia de Déu”. Gràcia significa, “favor no merescut.” i en Crist obtenim el favor de Déu que ningú no mereix. És a dir, que en rebre el regal de la salvació, no només som salvats del càstig de Déu envers el pecat, sinó que entrem en un estat de gràcia, és a dir, rebem favors de Déu, accions a favor nostre que nosaltres en realitat no mereixem. Ara podem gaudir d'una pau que Déu dona i que és impossible experimentar abans de rebre Crist.
L'apòstol ens diu que fins i tot en els moments difícils, quan passem per tribulacions en aquesta vida, els qui som fills de Déu, rebem una sèrie de regals durant aquesta tribulació. Per això els versets 2-4* emfatitzen que podem descansar tant en els moments bons com en els dolents; diu així: “Per ell, també, mitjançant la fe, hem tingut accés a aquesta gràcia en què ens mantenim, i tenim el goig en l’esperança de la glòria de Déu. I no sols això, sinó que també sentim goig en les tribulacions, sabent que la tribulació engendra paciència; la paciència, virtut sòlida; la virtut sòlida, esperança.” És a dir, quan passem tribulació, la nostra paciència és enfortida, i podem contemplar la prova, és a dir, l'evidència que Déu és el que ens sosté. Això verifica l'esperança que tenim en Déu. Ens confirma que la nostra esperança està fixada en el lloc correcte, en la sobirania, la saviesa i l'amor de Déu, i d'aquesta manera confiem que mai no ens sentirem defraudats d'haver confiat en Déu. Ja ho confirmava l'apòstol Pau al capítol 1:16 quan deia: “Perquè no m’avergonyeixo de l’evangeli, que és poder de Déu per a salvar tothom qui creu”  ROMANS 1:16*. L'esperança dipositada en Déu mai no ens avergonyirà; podem descansar en aquesta veritat.
Hi haurà moments en què aquesta esperança no presenti evidències, en què les circumstàncies del moment no ens permetin veure aquesta finalitat que desitgem. Ens diu Romans que aquells que tenim l'Esperit de Déu a les nostres vides patim juntament amb la mateixa creació de Déu en veure l'estat actual del món, però la nostra esperança no està posada en aquest món, sinó que “esperem amb ànsia l’afillament, que és el rescat del nostre cos” Romans 8:23.
Llegim a Romans 8:24-25* “ja que és en l’esperança que vam ser salvats. Ara bé, esperança d’allò que veiem no és esperança: si ja ho veiem, a què treu esperar encara? En canvi, si esperem allò que encara no veiem, ens cal constància per esperar.” 
En els moments que no puguis veure aquesta glòria futura, recorda que Déu és fidel. Deixem que aquesta tribulació present sigui una altra oportunitat d'experimentar la cura i la protecció de Déu a la nostra vida, i no perdem de vista l'evidència de l'esperança que tenim a través de Crist.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>278biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/romans-084-vivificats--59958553Romans 8:10-11* presenta una preciosa veritat; diu així: “Però si Crist és en vosaltres, encara que el cos és mort per causa del pecat, l’Esperit es viu per causa de la justícia. I si l’Esperit del qui va ressuscitar Jesús d’entre els morts habita en tots vosaltres, el mateix que va ressuscitar Jesucrist d’entre els morts vivificarà també el vostre ésser mortal per mitjà del seu Esperit, que habita en vosaltres.”
Encara que Romans 8 sempre ha estat el meu capítol favorit a tota la Bíblia, aquest verset va cobrar gran importància per a mi no fa gaires anys. El capítol 8 està dividit en moltes Bíblies en dues seccions, una que han titulat “Vivint en l’Esperit" i una segona anomenada “Més que vencedors”. Això fa que al nostre cap separem aquestes dues seccions, però proposo que l'únic motiu pel qual podem ser vencedors és per l'Esperit que habita en nosaltres.
El text ens diu que si Crist està en nosaltres, malgrat que aquest cos mortal continua influenciant la nostra vida diària, tenim l'Esperit Sant del Déu del cel dins nostre, donant-nos vida.
Per si no has parat a reflexionar en aquesta fascinant veritat, et convido a indagar amb mi en la veritat que ens comunica l'apòstol. El verset 11 diu: “I si l’Esperit del qui va ressuscitar Jesús d’entre els morts habita en tots vosaltres, el mateix que va ressuscitar Jesucrist d’entre els morts vivificarà també el vostre ésser mortal per mitjà del seu Esperit, que habita en vosaltres”. ROMANS 8:11
Qui és aquest Esperit que habita en nosaltres? És l'Esperit que va aixecar dels morts a Jesús. És un Esperit capaç de donar vida a un cos mort; té victòria sobre la mateixa mort. L'apòstol continua dient que és Déu mateix qui vivifica el teu cos mortal a través del seu Esperit. Aquest text no fa pensar que l'Esperit Sant a l'interior d'un cristià té graus de poder. L'Esperit Sant que habita dins teu és el mateix que va aixecar Jesús de la mort.
Algunes persones tenen por de donar la seva vida a Crist perquè creuen que Déu no els podria perdonar. El text pregunta: Potser penses que l'Esperit no et pot donar vida a tu? Aquest és l'Esperit que va aixecar dels morts Crist Jesús, la resurrecció que ha proveït vida per a tothom que la vulgui.
Dubtes de la salvació en Crist? Diuen els versets 15-17*: “No heu rebut pas un esperit d’esclavatge per a recaure en el temor, sinó que heu rebut un Esperit d’adopció filial que ens permet clamar: Abba, Pare! El mateix Esperit s’uneix al nostre esperit per assegurar-nos que som fills de Déu. I, si som fills, també som hereus; hereus sí, de Déu, i cohereus amb Crist, ja que si compartim els seus sofriments també compartirem la seva glòria.”
L'obra de salvació és completa i és afirmada contínuament per l'Esperit Sant. Si has acceptat l'obra de Crist a favor teu, demana-li que el seu Esperit doni testimoni a la teva ment i al teu cor. L'Esperit Sant ens hauria de donar la seguretat que per la gràcia de Déu som fills i hereus de la gràcia.
Quan estiguis passant per tribulacions; quan les situacions a la teva vida et produeixin temor o ansietat, recorda que si Crist és en tu, habita en tu el mateix esperit que va donar vida al cos inert de Jesús. Si l'Esperit ho va fer en Ell, per què hauríem de sentir aquesta por i ansietat? El verset 18 ens anima dient: “Considero, a més, que els sofriments del temps present no són comparables a la glòria que s’ha de reflectir en nosaltres.” ROMANS 8:18*. Aquesta tribulació que estàs passant és momentània, però la glòria futura és eterna.
No deixis de comunicar-te amb el teu Creador i Salvador, perquè aquest mateix “Esperit ve en ajuda de la nostra feblesa perquè nosaltres no sabem prou bé què hem de demanar, per pregar com cal, però l’Esperit en persona intercedeix per nosaltres amb gemecs indescriptibles”, ens diu el verset 26.
Aprofitem la benedicció de tenir l'Esperit Sant de Déu habitant al nostre interior, ja que aquest que és poderós per aixecar dels morts és el que vivifica el nostre ésser.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/59958553Tue, 12 May 2026 02:10:00 +0000David y MaribelVoldria que reflexionéssim avui sobre el poder que actua a cada cristià des del moment de la salvació en Crist. Romans 8:10-11* presenta una preciosa veritat; diu així: “Però si Crist és en vosaltres, encara que el cos és mort per causa del pecat,...Romans 8:10-11* presenta una preciosa veritat; diu així: “Però si Crist és en vosaltres, encara que el cos és mort per causa del pecat, l’Esperit es viu per causa de la justícia. I si l’Esperit del qui va ressuscitar Jesús d’entre els morts habita en tots vosaltres, el mateix que va ressuscitar Jesucrist d’entre els morts vivificarà també el vostre ésser mortal per mitjà del seu Esperit, que habita en vosaltres.”
Encara que Romans 8 sempre ha estat el meu capítol favorit a tota la Bíblia, aquest verset va cobrar gran importància per a mi no fa gaires anys. El capítol 8 està dividit en moltes Bíblies en dues seccions, una que han titulat “Vivint en l’Esperit" i una segona anomenada “Més que vencedors”. Això fa que al nostre cap separem aquestes dues seccions, però proposo que l'únic motiu pel qual podem ser vencedors és per l'Esperit que habita en nosaltres.
El text ens diu que si Crist està en nosaltres, malgrat que aquest cos mortal continua influenciant la nostra vida diària, tenim l'Esperit Sant del Déu del cel dins nostre, donant-nos vida.
Per si no has parat a reflexionar en aquesta fascinant veritat, et convido a indagar amb mi en la veritat que ens comunica l'apòstol. El verset 11 diu: “I si l’Esperit del qui va ressuscitar Jesús d’entre els morts habita en tots vosaltres, el mateix que va ressuscitar Jesucrist d’entre els morts vivificarà també el vostre ésser mortal per mitjà del seu Esperit, que habita en vosaltres”. ROMANS 8:11
Qui és aquest Esperit que habita en nosaltres? És l'Esperit que va aixecar dels morts a Jesús. És un Esperit capaç de donar vida a un cos mort; té victòria sobre la mateixa mort. L'apòstol continua dient que és Déu mateix qui vivifica el teu cos mortal a través del seu Esperit. Aquest text no fa pensar que l'Esperit Sant a l'interior d'un cristià té graus de poder. L'Esperit Sant que habita dins teu és el mateix que va aixecar Jesús de la mort.
Algunes persones tenen por de donar la seva vida a Crist perquè creuen que Déu no els podria perdonar. El text pregunta: Potser penses que l'Esperit no et pot donar vida a tu? Aquest és l'Esperit que va aixecar dels morts Crist Jesús, la resurrecció que ha proveït vida per a tothom que la vulgui.
Dubtes de la salvació en Crist? Diuen els versets 15-17*: “No heu rebut pas un esperit d’esclavatge per a recaure en el temor, sinó que heu rebut un Esperit d’adopció filial que ens permet clamar: Abba, Pare! El mateix Esperit s’uneix al nostre esperit per assegurar-nos que som fills de Déu. I, si som fills, també som hereus; hereus sí, de Déu, i cohereus amb Crist, ja que si compartim els seus sofriments també compartirem la seva glòria.”
L'obra de salvació és completa i és afirmada contínuament per l'Esperit Sant. Si has acceptat l'obra de Crist a favor teu, demana-li que el seu Esperit doni testimoni a la teva ment i al teu cor. L'Esperit Sant ens hauria de donar la seguretat que per la gràcia de Déu som fills i hereus de la gràcia.
Quan estiguis passant per tribulacions; quan les situacions a la teva vida et produeixin temor o ansietat, recorda que si Crist és en tu, habita en tu el mateix esperit que va donar vida al cos inert de Jesús. Si l'Esperit ho va fer en Ell, per què hauríem de sentir aquesta por i ansietat? El verset 18 ens anima dient: “Considero, a més, que els sofriments del temps present no són comparables a la glòria que s’ha de reflectir en nosaltres.” ROMANS 8:18*. Aquesta tribulació que estàs passant és momentània, però la glòria futura és eterna.
No deixis de comunicar-te amb el teu Creador i Salvador, perquè aquest mateix “Esperit ve en ajuda de la nostra feblesa perquè nosaltres no sabem prou bé què hem de demanar, per pregar com cal, però l’Esperit en persona intercedeix per nosaltres amb gemecs indescriptibles”, ens diu el verset 26.
Aprofitem la benedicció de tenir...]]>429biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/romans-083-els-morts-no-desitgen--59942201El capítol 6 de Romans presenta un argument molt interessant. L'apòstol Pau ha estat explicant que quan hi ha molt pecat, la gràcia de Déu encara és més abundant. La gràcia de Déu, el seu favor cap a l'ésser humà quan aquest no s'ho mereix, és molt més gran que qualsevol mal que l'home pugui cometre. No obstant això, aquesta veritat no pot portar ningú a la conclusió que podem pecar tot allò que vulguem.
Pau exposa aquest pensament fal·laç en els primers versets del capítol: “Què volem dir, doncs? Què ens hem de mantenir en el pecat a fi que la gràcia abundi? De cap manera! Els qui hem mort en el pecat, com podrem viure encara dins del pecat? No sabeu que tots els qui hem estat batejats en el Crist Jesús hem estat batejats en la seva mort?” ROMANS 6:1-3*.
Pau proposa que si hem rebut la salvació de Crist, hem mort al pecat. Els versets següents expliquen que en el moment de la nostra identificació amb el Salvador, hem deixat el nostre vell ser esclavitzat al pecat i hem nascut a una nova vida.
Això està clarament il·lustrat en el baptisme que presenten els evangelis, representant la nostra mort i resurrecció amb Crist. Baixem a les aigües del baptisme il·lustrant la mort al pecat, i pugem, representant una vida nova en Crist.
Hi ha una història coneguda d'un home que netejant l'església va trobar una pipa de fumar al baptisteri. Portava unes inicials que coincidien amb un senyor que acabava de batejar-se el diumenge anterior, així que li va lliurar l'objecte perdut. Tot i això, aquest senyor que havia estat batejat va examinar la pipa i li va respondre: “No, això no em pertany.” Què estrany?, va dir el conserge, porta les seves inicials. El senyor li va insistir: “Pot ser que pertanyés a l'home que va entrar al baptisteri, però per descomptat no pertany a l'home que en va sortir.” Ell havia rebut una vida nova quan va rebre Crist, i ara ho feia evident amb aquest gest en el moment del seu baptisme públic. En aquesta nova vida, les coses que abans no podíem dir que no, ara no ens criden l'atenció. O sí?
En principi el pecat ja no hauria de tenir domini del nostre ésser. El títol d'aquesta reflexió pot semblar estrany, però la veritat és que quan algú ha mort ja no experimenta desitjos; no té la temptació de menjar o fer allò que abans feia. Tanmateix, és evident que encara que hem mort el pecat, seguim sentint temptacions i lluitant amb aquelles actituds o pràctiques que no volem fer. Pau en parla al capítol 7. Quan algú ha perdut un cònjuge, no hi ha infidelitat si es casa amb un altre. La vídua s'hauria de sentir lliure per estimar un altre home, i tanmateix, a l’àmbit espiritual, moltes vegades seguim intentant ser fidels al pecat, al qual ja hem mort en Crist.
Al verset 15 Pau diu: “De fet, allò que faig no ho entenc, ja que no faig allò que vull, sinó que faig allò que detesto.” ROMANS 7:15*. Sembla que el pecat continua tenint influència en nosaltres. Continua Pau dient: “Sé per experiència que el bé no habita en mi, és a dir, en la meva condició humana, perquè, estant al meu abast el voler actuar correctament, se’m fa impossible de dur-ho a terme, atès que no faig el bé que vull, sinó que faig el mal que no vull. De fet, atenent l’home interior, sento atracció per la Llei de Déu, però veig en mi, en el meu cos, una llei diferent que fa la contra a les regles de la meva raó i em fa presoner amb la llei del pecat que porto dintre meu. Pobre de mi! Qui em deslliurarà d’aquest cos de mort?” ROMANS 7:18-19, 22-24*
Has notat la lluita interna de l'apòstol? Segur que tu mateix ho has experimentat. I és que mentre visquem en aquest cos, seguirem lluitant amb la nostra humanitat, fins al moment que anem a la presència del Senyor. Però l'apòstol contesta el seu propi dilema al final del capítol 7 proclamant: “Serà la gràcia de Déu per mitjà de Jesucrist, Senyor nostre!” ROMANS 7:25*. Crist és el qui ens deslliura d'aquest cos de mort.
Ho explica clarament Romans 6:8,11* “I si hem mort amb el Crist, creiem que viurem també juntament amb ell, igualment vosaltres, feu-vos el compte que heu mort pel que fa al pecat i que viviu per a Déu en Crist Jesús.”
Pau conclou el capítol sobre la mort al pecat amb aquestes paraules per al creient:
“Per tant, que el pecat no domini el vostre ésser mortal, de forma que us deixeu portar per les seves passions, ni deixeu els vostres membres a l’albir del pecat perquè en faci armes d’injustícia; al contrari, com a morts que han recobrat la vida, oferiu-vos personalment a Déu, amb tot el que sou, com a armes de justícia per a Déu.” ROMANS 6:12-13*
Recorda que hem canviat aliances. Diu la Paraula: “Però ara, deslliurats de l’esclavatge del pecat i esdevinguts servents de Déu, tenim com a fruit la santedat, i com a terme, la vida eterna. Perquè la paga del pecat és la mort, mentre que el do gratuït de Déu és la vida eterna en Crist Jesús, Senyor nostre.” ROMANS 6:22-23*
Declarem-nos morts a la iniquitat i la tirania del mal, i visquem en justícia i santificació, gaudint de la llibertat que tenim en Crist Jesús.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/59942201Mon, 11 May 2026 02:00:00 +0000David y Maribel“Tingueu present això: l’home vell que hi ha en nosaltres ha estat crucificat amb ell per tal que el cos del pecat sigui eliminat, i així ja no siguem més esclaus del pecat, ja que quan un ha mort queda lliure del pecat.” Romans 6:6-7* El capítol 6 de...El capítol 6 de Romans presenta un argument molt interessant. L'apòstol Pau ha estat explicant que quan hi ha molt pecat, la gràcia de Déu encara és més abundant. La gràcia de Déu, el seu favor cap a l'ésser humà quan aquest no s'ho mereix, és molt més gran que qualsevol mal que l'home pugui cometre. No obstant això, aquesta veritat no pot portar ningú a la conclusió que podem pecar tot allò que vulguem.
Pau exposa aquest pensament fal·laç en els primers versets del capítol: “Què volem dir, doncs? Què ens hem de mantenir en el pecat a fi que la gràcia abundi? De cap manera! Els qui hem mort en el pecat, com podrem viure encara dins del pecat? No sabeu que tots els qui hem estat batejats en el Crist Jesús hem estat batejats en la seva mort?” ROMANS 6:1-3*.
Pau proposa que si hem rebut la salvació de Crist, hem mort al pecat. Els versets següents expliquen que en el moment de la nostra identificació amb el Salvador, hem deixat el nostre vell ser esclavitzat al pecat i hem nascut a una nova vida.
Això està clarament il·lustrat en el baptisme que presenten els evangelis, representant la nostra mort i resurrecció amb Crist. Baixem a les aigües del baptisme il·lustrant la mort al pecat, i pugem, representant una vida nova en Crist.
Hi ha una història coneguda d'un home que netejant l'església va trobar una pipa de fumar al baptisteri. Portava unes inicials que coincidien amb un senyor que acabava de batejar-se el diumenge anterior, així que li va lliurar l'objecte perdut. Tot i això, aquest senyor que havia estat batejat va examinar la pipa i li va respondre: “No, això no em pertany.” Què estrany?, va dir el conserge, porta les seves inicials. El senyor li va insistir: “Pot ser que pertanyés a l'home que va entrar al baptisteri, però per descomptat no pertany a l'home que en va sortir.” Ell havia rebut una vida nova quan va rebre Crist, i ara ho feia evident amb aquest gest en el moment del seu baptisme públic. En aquesta nova vida, les coses que abans no podíem dir que no, ara no ens criden l'atenció. O sí?
En principi el pecat ja no hauria de tenir domini del nostre ésser. El títol d'aquesta reflexió pot semblar estrany, però la veritat és que quan algú ha mort ja no experimenta desitjos; no té la temptació de menjar o fer allò que abans feia. Tanmateix, és evident que encara que hem mort el pecat, seguim sentint temptacions i lluitant amb aquelles actituds o pràctiques que no volem fer. Pau en parla al capítol 7. Quan algú ha perdut un cònjuge, no hi ha infidelitat si es casa amb un altre. La vídua s'hauria de sentir lliure per estimar un altre home, i tanmateix, a l’àmbit espiritual, moltes vegades seguim intentant ser fidels al pecat, al qual ja hem mort en Crist.
Al verset 15 Pau diu: “De fet, allò que faig no ho entenc, ja que no faig allò que vull, sinó que faig allò que detesto.” ROMANS 7:15*. Sembla que el pecat continua tenint influència en nosaltres. Continua Pau dient: “Sé per experiència que el bé no habita en mi, és a dir, en la meva condició humana, perquè, estant al meu abast el voler actuar correctament, se’m fa impossible de dur-ho a terme, atès que no faig el bé que vull, sinó que faig el mal que no vull. De fet, atenent l’home interior, sento atracció per la Llei de Déu, però veig en mi, en el meu cos, una llei diferent que fa la contra a les regles de la meva raó i em fa presoner amb la llei del pecat que porto dintre meu. Pobre de mi! Qui em deslliurarà d’aquest cos de mort?” ROMANS 7:18-19, 22-24*
Has notat la lluita interna de l'apòstol? Segur que tu mateix ho has experimentat. I és que mentre visquem en aquest cos, seguirem lluitant amb la nostra humanitat, fins al moment que anem a la presència del Senyor. Però l'apòstol contesta...]]>443biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/romans-082-el-regal-de-deu--59726916El regal, a l'altre extrem, és una cosa per la qual tu no has treballat. No està vinculat al teu esforç ni a les teves capacitats. És una cosa que mostra l'estima d'una altra persona cap a tu, i encara que acostumem a donar regals per haver nascut, o haver arribat a certes fites a la vida, els regals no són una cosa “merescuda” o “obtinguda”, sinó una cosa donada immerescudament.
Romans 6:23* ens diu que “Perquè la paga del pecat és la mort, mentre que el do gratuït de Déu és la vida eterna en Crist Jesús, Senyor nostre.”
Aquest text explica que la paga, és a dir, la remuneració, la compensació o el premi derivat de tenir o practicar el pecat és la mort.
Romans 3:23* ens diu: “perquè tots van pecar i estan privats de la presència de Déu,”Com que estan destituïts o exclosos, no mereixem ser part de la glòria de Déu.
Els versets 9-11 afirmen que tant jueus com gentils estem en la mateixa condició. Diu Pau: “Doncs, què? Tenim algun avantatge? No cap; perquè ja hem demostrat que tots, tant jueus com no jueus, estan sota el domini del pecat. Tal com diu l’Escriptura: “No hi ha cap home just, ni un de sol. No n’hi ha cap d’assenyat, no n’hi ha cap que busqui Déu.” ROMANS 3:9-11*. Com que “tots van pecar” i “No hi ha cap home just, ni un de sol” hem d'entendre que la mort és la justa remuneració que cada ésser humà mereix.
Tanmateix, com trobem a través de les Escriptures, a la segona part de Romans 6:23 veiem l'altra cara de l'assumpte, la solució a aquesta condició desesperant. Diu que la paga del pecat és mort, però el do gratuït, (és a dir, el regal) de Déu és vida eterna en Crist.
La justa retribució és mort, però el regal de Déu és vida eterna. Recordem que el regal no és una remuneració justa. Per això és que Pau diu a Romans 3:24-28* que som “justificats gratuïtament per la seva generositat, gràcies al rescat que es troba en el Crist Jesús.” És a dir, aquest regal és de l'únic que no ha pecat, i per tant no té la condemna de la mort; aquest és Crist. Romans 5:1-2* ens diu que “Justificats, doncs, per la fe, tenim pau amb Déu per mitjà de nostre Senyor Jesucrist.”
Ens diu Romans 3:26* “que ell és equitatiu i perdonador del qui té la fe en Jesús.” “Per ell, també, mitjançant la fe, hem tingut accés a aquesta gràcia” ROMANS 5:2* a aquest regal de vida. 
Romans 5:18-19* repeteix: “Per tant, així com per una sola transgressió en resultà la condemna de tots els homes, (aquest és Adam també així, per un acte de fidelitat d’un de sol, (Jesucrist) n’ha resultat la justificació i la vida per a tots els homes. És a dir, de la mateixa manera que la desobediència d’un sol home (Adam) va constituir tothom en pecador, així també per mitjà de l’obediència d’aquest sol home (Jesucrist) seran constituïts justos tots els altres.”
Si el pecat va entrar al món per Adam, la solució al pecat va ser comprada i és oferta com un regal per Crist Jesús.
Com a humans, pels nostres propis mèrits ens hem guanyat la condemna de mort; aquesta és la nostra justa retribució, però Crist ha comprat per a nosaltres amb la seva pròpia sang la vida, vida eterna, ni més ni menys, per a tothom que la desitgi. I l'únic requisit per obtenir-la és la fe en Crist.
A Romans 3:27-28* se’ns pregunta: “On és, doncs, l’orgull humà? Ha quedat exclòs. Per quina llei? ¿La de les obres? No, sinó per la Llei de la fe.” Lògic. Si fos per obres, no seria un regal, sinó un premi o una retribució.
Romans 4:4-5* ens diu:  “Ara bé, al qui fa una obra no se li compta el salari com una gratificació, sinó com a paga d’un deute, mentre que al qui no fa cap obra, però creu en aquell qui restableix el pecador, la seva fe li és comptada com a justícia.”
El capítol 5 conclou amb aquesta afirmació: “per tal que, així com el pecat regnà per la mort, així també la gràcia regnés per la justícia que duu a la vida eterna, mitjançant Jesucrist, el nostre Senyor.” ROMANS 5:21*
Pau ens explica que ja no hem de carregar la paga del pecat. Romans 5:6* ens diu que “Quan nosaltres encara estàvem incapacitats, fou aleshores, en el moment oportú, que el Crist va morir pels culpables.” I a Romans 5:8* llegim “però Déu demostrà el seu amor envers nosaltres, perquè quan encara érem pecadors, el Crist va morir per nosaltres.”
Així que els que rebem aquest regal podem dir amb Pau: “que també ens sentim gojosos en Déu pel nostre Senyor Jesucrist, pel qual hem rebut la reconciliació.” ROMANS 5:11*
Hem estat reconciliats amb Déu mitjançant l'únic que ens podia reconciliar. Això no s'aconsegueix per complir cap llei, ni de jueus, ni cap religió. Això només es pot rebre com un regal de part de Déu, per una fe sincera a Jesucrist, el que va comprar el regal. Menysprear-lo et deixa amb la justa paga pel teu pecat. Acceptar-lo et dona la vida eterna en Crist, la pau i la reconciliació amb el Creador.
*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/59726916Fri, 08 May 2026 02:00:00 +0000David y MaribelPodries explicar la diferència entre un premi i un regal? Podríem dir que un premi és una cosa que guanyes a causa dels teus talents o esforços, un mèrit pel qual tu has treballat i diguem que mereixes. El diccionari ofereix diversos termes...El regal, a l'altre extrem, és una cosa per la qual tu no has treballat. No està vinculat al teu esforç ni a les teves capacitats. És una cosa que mostra l'estima d'una altra persona cap a tu, i encara que acostumem a donar regals per haver nascut, o haver arribat a certes fites a la vida, els regals no són una cosa “merescuda” o “obtinguda”, sinó una cosa donada immerescudament.
Romans 6:23* ens diu que “Perquè la paga del pecat és la mort, mentre que el do gratuït de Déu és la vida eterna en Crist Jesús, Senyor nostre.”
Aquest text explica que la paga, és a dir, la remuneració, la compensació o el premi derivat de tenir o practicar el pecat és la mort.
Romans 3:23* ens diu: “perquè tots van pecar i estan privats de la presència de Déu,”Com que estan destituïts o exclosos, no mereixem ser part de la glòria de Déu.
Els versets 9-11 afirmen que tant jueus com gentils estem en la mateixa condició. Diu Pau: “Doncs, què? Tenim algun avantatge? No cap; perquè ja hem demostrat que tots, tant jueus com no jueus, estan sota el domini del pecat. Tal com diu l’Escriptura: “No hi ha cap home just, ni un de sol. No n’hi ha cap d’assenyat, no n’hi ha cap que busqui Déu.” ROMANS 3:9-11*. Com que “tots van pecar” i “No hi ha cap home just, ni un de sol” hem d'entendre que la mort és la justa remuneració que cada ésser humà mereix.
Tanmateix, com trobem a través de les Escriptures, a la segona part de Romans 6:23 veiem l'altra cara de l'assumpte, la solució a aquesta condició desesperant. Diu que la paga del pecat és mort, però el do gratuït, (és a dir, el regal) de Déu és vida eterna en Crist.
La justa retribució és mort, però el regal de Déu és vida eterna. Recordem que el regal no és una remuneració justa. Per això és que Pau diu a Romans 3:24-28* que som “justificats gratuïtament per la seva generositat, gràcies al rescat que es troba en el Crist Jesús.” És a dir, aquest regal és de l'únic que no ha pecat, i per tant no té la condemna de la mort; aquest és Crist. Romans 5:1-2* ens diu que “Justificats, doncs, per la fe, tenim pau amb Déu per mitjà de nostre Senyor Jesucrist.”
Ens diu Romans 3:26* “que ell és equitatiu i perdonador del qui té la fe en Jesús.” “Per ell, també, mitjançant la fe, hem tingut accés a aquesta gràcia” ROMANS 5:2* a aquest regal de vida. 
Romans 5:18-19* repeteix: “Per tant, així com per una sola transgressió en resultà la condemna de tots els homes, (aquest és Adam també així, per un acte de fidelitat d’un de sol, (Jesucrist) n’ha resultat la justificació i la vida per a tots els homes. És a dir, de la mateixa manera que la desobediència d’un sol home (Adam) va constituir tothom en pecador, així també per mitjà de l’obediència d’aquest sol home (Jesucrist) seran constituïts justos tots els altres.”
Si el pecat va entrar al món per Adam, la solució al pecat va ser comprada i és oferta com un regal per Crist Jesús.
Com a humans, pels nostres propis mèrits ens hem guanyat la condemna de mort; aquesta és la nostra justa retribució, però Crist ha comprat per a nosaltres amb la seva pròpia sang la vida, vida eterna, ni més ni menys, per a tothom que la desitgi. I l'únic requisit per obtenir-la és la fe en Crist.
A Romans 3:27-28* se’ns pregunta: “On és, doncs, l’orgull humà? Ha quedat exclòs. Per quina llei? ¿La de les obres? No, sinó per la Llei de la fe.” Lògic. Si fos per obres, no seria un regal, sinó un premi o una retribució.
Romans 4:4-5* ens diu:  “Ara bé, al qui fa una obra no se li compta el salari com...]]>476biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/romans-081-l-origen-del-mal--59726915Per què hi ha mal en aquesta terra? Just per això, perquè al principi, a l'hort de l'Edèn, quan Adam va poder haver triat comunió perfecta amb Déu, va triar l'altre camí, la qual cosa li permetria fer el que ell considerava més savi i agradable que els plans de Déu. Després d'Adam, tots hem seguit el camí que ens marca la nostra pròpia voluntat. I fins la Terra mateixa gemega, ens diu Romans 8:22, patint els desastres naturals que observem de tant en tant.
D'on ve el mal? De la nostra pròpia elecció. Comparem-ho amb les tenebres. Com es produeixen les tenebres? Eliminant la llum, oi? Hem eliminat la llum de les nostres vides, des del començament de la creació. Hem triat viure en un món de tenebres sense aquell que és la Llum del Món. Vivim en un món caigut, controlat pel mal, que pateix els resultats d'haver rebutjat el pla de Déu, i allò que ens hauria de sorprendre és la quantitat de coses bones que gaudim en aquesta vida.
Romans 1: 21* Diu  “ja que després d’haver conegut Déu, en comptes de glorificar-lo i donar-li gràcies com a Déu, s’han abandonat als seus fútils raonaments i se’ls ha ofuscat l’enteniment.”
Ofuscat significa “enfosquit” Quan no glorifiquem Déu, sinó que glorifiquem l'home, el nostre enteniment s'envaneix i el nostre cor s'enfosqueix.
Déu s'ha donat a conèixer a través de la seva creació i a través de la Seva Paraula, però l'ésser humà postula teories alternatives a la Creació i intenta desprestigiar la Bíblia. Però Déu diu “no tenen excusa” i “són dignes de mort.” Aquesta és la condició de l’ésser humà lluny de la misericòrdia i l’amor de Déu.
L'ésser humà ignora Déu quan tot va bé perquè volem controlar el nostre món. Pensem que podem controlar el clima, la densitat de població, les malalties, fins i tot la conducta social... i només n'hi ha prou amb un petit virus, una tempesta o un moviment sísmic per poder adonar-nos que n’hi ha molt poc en aquest món que l’ésser humà pugui controlar amb èxit.
La realitat és que abans de mirar Déu per buscar un culpable per al mal del món, ens hem d'examinar a nosaltres mateixos, per si, com estableix Romans, hàgim deixat de banda Déu per triar el nostre propi destí. Els versets 28-32* descriuen els que això han fet així: “Com que no els interessa tenir un coneixement correcte de Déu, Déu els ha deixat a mercè de sentiments depravats que els duen a ser immorals, a omplir-se de tota mena d’injustícia, perversitat, avarícia i dolenteria; carregats d’enveges, de crims, de discòrdies, d’engany, de malignitats i murmuracions; són calumniadors, enemics de Déu, insolents, arrogants i vanitosos; enginyosos per a fer el mal, desobedients als seus pares; sense seny, sense paraula, sense cor i sense pietat. Aquests, tot i coneixent bé la sentència de Déu que condemna a mort tots els qui fan aquestes coses, no solament segueixen fent-les, sinó que encara abonen que els altres les facin”. No és una descripció gaire afalagadora, oi? No obstant això, molts s'enorgulleixen d'aquestes pràctiques esmentades.
Però jo no soc qui per jutjar, com tampoc no ho són ells. Romans 2:1* diu: “Per això tu, siguis qui siguis, quan et poses a fer de jutge, no tens excusa, perquè en allò que sentencies en un altre et condemnes tu mateix, ja que tu, el jutge, fas igual que ell.”
Moltes vegades, nosaltres, els que sí que creiem que Déu existeix, que professem que va crear el món on vivim per la seva gràcia, els que hem acceptat la seva salvació, la promesa de vida eterna en Crist, permetem que aquesta mateixa pregunta ens envaeixi els pensaments. Per què, Senyor, permets que hi hagi tanta maldat en aquest món? Per què hem de patir això?
El verset 4* ens llança aquesta pregunta: ”És que et són indiferents la riquesa de la seva bondat, la seva paciència i la seva generositat? O ignores que la bondat de Déu t’invita al penediment?”
Romans 5 ens diu que així com Adam va pecar i el pecat va entrar al món per un home, per un home, Jesucrist, la salvació ha vingut a la Terra, i tot aquell que penedit rep Crist com a substitut, gaudeix de la benignitat, paciència i longanimitat de Déu. La maldat existirà en aquest món caigut fins al judici de Déu, quan aquest estableixi el seu regne.
Pau ens recorda que el judici just de Déu ve, i que la seva mostra més gran d'amor al món és la crida al penediment; l'entrada a una comunió perfecta amb Déu. Amb la mort de Crist a la creu ens ha mostrat que ens estima; amb la resurrecció de Crist de la mort ens ha mostrat el seu gran poder. El que ens correspon és creure en la seva sobirania i el seu amor, i esperar la Seva vinguda gaudint mentrestant de cada acte de la seva bondat.

*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/59726915Thu, 07 May 2026 02:20:00 +0000David y MaribelQuan ens enfrontem a una catàstrofe, el primer que fa molta gent és llançar una acusació a Déu. Si existeix, per què permet això? És una pregunta una mica lògica, i no obstant injustificable. Per què dic això? En primer lloc, perquè molts dels que la...Per què hi ha mal en aquesta terra? Just per això, perquè al principi, a l'hort de l'Edèn, quan Adam va poder haver triat comunió perfecta amb Déu, va triar l'altre camí, la qual cosa li permetria fer el que ell considerava més savi i agradable que els plans de Déu. Després d'Adam, tots hem seguit el camí que ens marca la nostra pròpia voluntat. I fins la Terra mateixa gemega, ens diu Romans 8:22, patint els desastres naturals que observem de tant en tant.
D'on ve el mal? De la nostra pròpia elecció. Comparem-ho amb les tenebres. Com es produeixen les tenebres? Eliminant la llum, oi? Hem eliminat la llum de les nostres vides, des del començament de la creació. Hem triat viure en un món de tenebres sense aquell que és la Llum del Món. Vivim en un món caigut, controlat pel mal, que pateix els resultats d'haver rebutjat el pla de Déu, i allò que ens hauria de sorprendre és la quantitat de coses bones que gaudim en aquesta vida.
Romans 1: 21* Diu  “ja que després d’haver conegut Déu, en comptes de glorificar-lo i donar-li gràcies com a Déu, s’han abandonat als seus fútils raonaments i se’ls ha ofuscat l’enteniment.”
Ofuscat significa “enfosquit” Quan no glorifiquem Déu, sinó que glorifiquem l'home, el nostre enteniment s'envaneix i el nostre cor s'enfosqueix.
Déu s'ha donat a conèixer a través de la seva creació i a través de la Seva Paraula, però l'ésser humà postula teories alternatives a la Creació i intenta desprestigiar la Bíblia. Però Déu diu “no tenen excusa” i “són dignes de mort.” Aquesta és la condició de l’ésser humà lluny de la misericòrdia i l’amor de Déu.
L'ésser humà ignora Déu quan tot va bé perquè volem controlar el nostre món. Pensem que podem controlar el clima, la densitat de població, les malalties, fins i tot la conducta social... i només n'hi ha prou amb un petit virus, una tempesta o un moviment sísmic per poder adonar-nos que n’hi ha molt poc en aquest món que l’ésser humà pugui controlar amb èxit.
La realitat és que abans de mirar Déu per buscar un culpable per al mal del món, ens hem d'examinar a nosaltres mateixos, per si, com estableix Romans, hàgim deixat de banda Déu per triar el nostre propi destí. Els versets 28-32* descriuen els que això han fet així: “Com que no els interessa tenir un coneixement correcte de Déu, Déu els ha deixat a mercè de sentiments depravats que els duen a ser immorals, a omplir-se de tota mena d’injustícia, perversitat, avarícia i dolenteria; carregats d’enveges, de crims, de discòrdies, d’engany, de malignitats i murmuracions; són calumniadors, enemics de Déu, insolents, arrogants i vanitosos; enginyosos per a fer el mal, desobedients als seus pares; sense seny, sense paraula, sense cor i sense pietat. Aquests, tot i coneixent bé la sentència de Déu que condemna a mort tots els qui fan aquestes coses, no solament segueixen fent-les, sinó que encara abonen que els altres les facin”. No és una descripció gaire afalagadora, oi? No obstant això, molts s'enorgulleixen d'aquestes pràctiques esmentades.
Però jo no soc qui per jutjar, com tampoc no ho són ells. Romans 2:1* diu: “Per això tu, siguis qui siguis, quan et poses a fer de jutge, no tens excusa, perquè en allò...]]>457biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/fets-080-la-carta-als-romans--59726913Sabem pel capítol 15 de Fets que Pau no havia estat a Roma després de la seva conversió, i els creients aquí, encara que haurien sentit a parlar de Pau, no el coneixien. Llegim al començament del llibre una petita introducció de l'apòstol. Als capítols 1 i 15 de Romans Pau expressa el desig de visitar els creients a Roma, “més ben dit, per tenir en companyia vostra un mutu consol en la fe que ens és comuna a vosaltres i a mi.” diu al verset 12 del primer capítol.
Creiem que Pau va escriure la carta mentre era a Corint i Cèncrees, durant el seu tercer viatge missioner. Hi comparteix el seu desig d'anar a Roma, i d’allà estendre el seu ministeri fins a l'altra banda del mar Mediterrani, a Espanya.
Creiem que va enviar la seva carta a Roma de mà de Febe, una dona que activament ajudava els cristians de Cèncrees. En el comiat, Pau mana salutacions a molts que ja coneixia i que ara eren a Roma. Entre ells, saluda Aquila i Priscil.la. Recordem que Pau havia treballat amb aquests a Corint, en el seu primer viatge, i eren molt estimats per a ell. Aquests havien arribat des de Roma quan l'emperador Claudi va fer fora els jueus. Cinc anys després, quan aquest va morir, molts jueus van tornar a Roma. Sembla que per  a quan Pau va escriure aquesta carta, Aquila i Priscil·la ja vivien de nou a Roma. Al capítol 16, entre les seves salutacions personals, Pau envia salutacions a aquesta parella que tant havia fet per ell i per l'avenç de l'evangeli. Inclou també salutacions de part dels seus col·laboradors, parents, i altres de l'església on es trobava, incloent-hi Terci, que va escriure a mà les paraules de l'apòstol.
El missatge de Romans des del principi de la carta emfatitza el regal de salvació de part de Déu. Romans presenta molt clarament l'evangeli, les bones noves de la salvació en Crist, per això és un dels primers llibres recomanats per a aquells que volen conèixer Déu i el seu pla per a la humanitat.
Ja des de la seva salutació al començament de la carta, Pau els fa un repàs de la benedicció de ser cridats i apartats per a l'evangeli, per l'obra del Senyor Jesucrist, “per virtut de l’Esperit santificador constituït Fill poderós de Déu en base a la resurrecció d’entre els morts: Jesucrist, Senyor nostre.” ROMANS 1:4*
Pau diu que ell va ser cridat de Déu per a salvació, i igualment cada creient a Roma, dient en el verset 6* “Entre aquests també hi sou comptats vosaltres, cridats a ser de Jesucrist.”
D'aquesta preciosa veritat en som part cadascun dels que havent estat cridats, hem respost a aquesta crida en fe. I és que al verset 16 Pau els afirma que l'evangeli mai no l'ha defraudat, doncs “és poder de Déu per a salvar tothom qui creu.” ROMANS 1:16*
Aquest regal no és un premi per alguna cosa que ells o nosaltres hàgim fet. En els  següents versets i capítols, Pau deixa això ben clar. L'ésser humà mai no ha buscat Déu. Romans 1 explica clarament com l'home no té excusa. Diu així: “De fet, allò que ell té d’invisible, com ara són el seu poder etern i la seva divinitat, d’ençà que el món és creat esdevé visible a la intel·ligència per mitjà de les seves obres, de manera que no tenen excusa, ja que després d’haver conegut Déu, en comptes de glorificar-lo i donar-li gràcies com a Déu, s’han abandonat als seus fútils raonaments i se’ls ha ofuscat l’enteniment. Pretenien ser savis, però s’han fet necis;” ROMANS 1:20-22*. Aquesta és la condició humana.
En contrast, Pau mostra la justícia de Déu, explicant que estem en enemistat amb el Creador i el Senyor de l'Univers. Però no ens deixa sense esperança, perquè continuarà mostrant el gran amor de Déu en cridar-nos i apartar-nos, donant-nos la possibilitat d'una vida nova en Crist. Una nova vida, una nova família, un nou futur.
Pau conclou la seva carta amb una doxologia, cosa que és una lloança a Déu, tancant el missatge del llibre amb aquestes paraules: “A aquell qui pot enfortir-vos d’acord amb l’evangeli que predico i en la proclamació de Jesucrist, segons la revelació del secret guardat en el silenci des dels temps infinits, però manifestat ara, per disposició del Déu etern, d’acord amb les Escriptures profètiques, que s’ha fet conèixer a tots els pobles perquè acceptin la fe, a Déu, l’únic savi, sigui donada la glòria per mitjà de Jesucrist, pels segles dels segles. Amén.” ROMANS 16:25-27*
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/59726913Wed, 06 May 2026 01:55:00 +0000David y MaribelLa carta als Romans va ser escrita l'any 57 de l'era cristiana, per l'apòstol Pau, i anava adreçada als cristians que vivien a la ciutat de Roma. Pau escriu aquesta carta, no a una església específica a Roma, sinó que diu “als qui són a Roma.” Aquests...Sabem pel capítol 15 de Fets que Pau no havia estat a Roma després de la seva conversió, i els creients aquí, encara que haurien sentit a parlar de Pau, no el coneixien. Llegim al començament del llibre una petita introducció de l'apòstol. Als capítols 1 i 15 de Romans Pau expressa el desig de visitar els creients a Roma, “més ben dit, per tenir en companyia vostra un mutu consol en la fe que ens és comuna a vosaltres i a mi.” diu al verset 12 del primer capítol.
Creiem que Pau va escriure la carta mentre era a Corint i Cèncrees, durant el seu tercer viatge missioner. Hi comparteix el seu desig d'anar a Roma, i d’allà estendre el seu ministeri fins a l'altra banda del mar Mediterrani, a Espanya.
Creiem que va enviar la seva carta a Roma de mà de Febe, una dona que activament ajudava els cristians de Cèncrees. En el comiat, Pau mana salutacions a molts que ja coneixia i que ara eren a Roma. Entre ells, saluda Aquila i Priscil.la. Recordem que Pau havia treballat amb aquests a Corint, en el seu primer viatge, i eren molt estimats per a ell. Aquests havien arribat des de Roma quan l'emperador Claudi va fer fora els jueus. Cinc anys després, quan aquest va morir, molts jueus van tornar a Roma. Sembla que per  a quan Pau va escriure aquesta carta, Aquila i Priscil·la ja vivien de nou a Roma. Al capítol 16, entre les seves salutacions personals, Pau envia salutacions a aquesta parella que tant havia fet per ell i per l'avenç de l'evangeli. Inclou també salutacions de part dels seus col·laboradors, parents, i altres de l'església on es trobava, incloent-hi Terci, que va escriure a mà les paraules de l'apòstol.
El missatge de Romans des del principi de la carta emfatitza el regal de salvació de part de Déu. Romans presenta molt clarament l'evangeli, les bones noves de la salvació en Crist, per això és un dels primers llibres recomanats per a aquells que volen conèixer Déu i el seu pla per a la humanitat.
Ja des de la seva salutació al començament de la carta, Pau els fa un repàs de la benedicció de ser cridats i apartats per a l'evangeli, per l'obra del Senyor Jesucrist, “per virtut de l’Esperit santificador constituït Fill poderós de Déu en base a la resurrecció d’entre els morts: Jesucrist, Senyor nostre.” ROMANS 1:4*
Pau diu que ell va ser cridat de Déu per a salvació, i igualment cada creient a Roma, dient en el verset 6* “Entre aquests també hi sou comptats vosaltres, cridats a ser de Jesucrist.”
D'aquesta preciosa veritat en som part cadascun dels que havent estat cridats, hem respost a aquesta crida en fe. I és que al verset 16 Pau els afirma que l'evangeli mai no l'ha defraudat, doncs “és poder de Déu per a salvar tothom qui creu.” ROMANS 1:16*
Aquest regal no és un premi per alguna cosa que ells o nosaltres hàgim fet. En els  següents versets i capítols, Pau deixa això ben clar. L'ésser humà mai no ha buscat Déu. Romans 1 explica clarament com l'home no té excusa. Diu així: “De fet, allò que ell té d’invisible, com ara són el seu poder etern i la seva divinitat, d’ençà que el món és creat esdevé visible a la intel·ligència per mitjà de les seves obres, de manera que no tenen excusa, ja que després d’haver conegut Déu, en comptes de glorificar-lo i donar-li gràcies com a Déu, s’han abandonat als seus fútils raonaments i se’ls ha ofuscat l’enteniment. Pretenien ser savis,...]]>417biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/epistoles-079-introduccio-a-les-epistoles--59726918La segona part del Nou Testament és una composició de cartes escrites per a diferents esglésies o individus començant en el temps del llibre dels Fets i continuant fins al final del primer segle. Aquestes cartes es van escriure en circumstàncies diverses, algunes des d'una presó i d'altres en territori hostil a l'evangeli. Eren enviades per mitjà de persones particulars que viatjaven travessant mar o terra, i enfrontant perills. Aquestes eren rebudes i compartides oralment perquè els cristians poguessin, no sols sentir el missatge, sinó aprofundir en els ensenyaments que contenien.
De les 21 cartes, o epístoles, com se les denomina tradicionalment, l'apòstol Pau en va escriure 13. Les altres van ser escrites pels apòstols Pere, Jacob (Jaume), Joan i Judes. La carta dels Hebreus, amb moltes característiques similars als escrits de Pau, no ve signada, i per tant, hi ha diferents idees sobre la seva autoria.
Hi ha cartes adreçades a diferents esglésies, com la majoria de les de Pau, les de Joan i la carta de Judes. S'hi tracten temes sobre la nova vida del creient en Crist. Unes són més extenses, com la carta als Romans o les dues cartes als Corintis. Altres són més curtes, com les epístoles als gàlates, els efesis, els filipencs o els tesalonicencs.
Les cartes de Jaume i Pere i l'epístola als Hebreus són dirigides específicament als jueus conversos. Aquests jueus estaven dispersats per l'imperi romà, en alguns casos patint persecució de part dels jueus no cristians, o dels romans.
Altres cartes són dirigides a persones específiques, com les de Timoteu, Titus i Filemó. Pau dona instruccions a Timoteu i Titus sobre com pasturar els cristians a la seva zona. A la carta a Filemó, Pau parla específicament a aquest per demanar-li que restauri al seu servent Onèsim, el qual s'havia escapat, i ara havia conegut Crist.
En estudiar les diferents cartes, podrem notar que més enllà de les salutacions personals que solen aparèixer en una carta, aquestes contenen el missatge etern de Déu per a la seva església. Tant se val que visquem segles després dels primers destinataris d'aquestes cartes. En començar a llegir-les notem que el seu missatge és tan vàlid per a nosaltres com ho era per a ells.
A la segona carta de Pau a Timoteu, aquest li diu que “Tota l’Escriptura és inspirada per Déu i serveix també per a ensenyar, per a refutar, per a corregir, per a educar en la rectitud, a fi que l’home de Déu estigui ben disposat i preparat per a qualsevol tasca noble.” 2 TIMOTEU 3:16-17*
Com que la humanitat no ha canviat gaire al llarg dels segles, el missatge de les cartes continua vigent i continua sent eficaç. Déu ens ha parlat a través de Sa Paraula, i amb ella ens ofereix instrucció i correcció, exhortant-nos i guiant-nos perquè puguem viure una vida que agradi a Déu, i així puguem estar completament preparats per a tota bona obra.
*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/59726918Tue, 05 May 2026 02:50:00 +0000David y MaribelT'agrada rebre cartes? A la meva filla li encanta rebre cartes a la bústia, de manera que ella escriu cartes en paper quan la majoria de les persones han deixat de fer servir el mètode de correu tradicional per donar pas a missatges digitals. La...La segona part del Nou Testament és una composició de cartes escrites per a diferents esglésies o individus començant en el temps del llibre dels Fets i continuant fins al final del primer segle. Aquestes cartes es van escriure en circumstàncies diverses, algunes des d'una presó i d'altres en territori hostil a l'evangeli. Eren enviades per mitjà de persones particulars que viatjaven travessant mar o terra, i enfrontant perills. Aquestes eren rebudes i compartides oralment perquè els cristians poguessin, no sols sentir el missatge, sinó aprofundir en els ensenyaments que contenien.
De les 21 cartes, o epístoles, com se les denomina tradicionalment, l'apòstol Pau en va escriure 13. Les altres van ser escrites pels apòstols Pere, Jacob (Jaume), Joan i Judes. La carta dels Hebreus, amb moltes característiques similars als escrits de Pau, no ve signada, i per tant, hi ha diferents idees sobre la seva autoria.
Hi ha cartes adreçades a diferents esglésies, com la majoria de les de Pau, les de Joan i la carta de Judes. S'hi tracten temes sobre la nova vida del creient en Crist. Unes són més extenses, com la carta als Romans o les dues cartes als Corintis. Altres són més curtes, com les epístoles als gàlates, els efesis, els filipencs o els tesalonicencs.
Les cartes de Jaume i Pere i l'epístola als Hebreus són dirigides específicament als jueus conversos. Aquests jueus estaven dispersats per l'imperi romà, en alguns casos patint persecució de part dels jueus no cristians, o dels romans.
Altres cartes són dirigides a persones específiques, com les de Timoteu, Titus i Filemó. Pau dona instruccions a Timoteu i Titus sobre com pasturar els cristians a la seva zona. A la carta a Filemó, Pau parla específicament a aquest per demanar-li que restauri al seu servent Onèsim, el qual s'havia escapat, i ara havia conegut Crist.
En estudiar les diferents cartes, podrem notar que més enllà de les salutacions personals que solen aparèixer en una carta, aquestes contenen el missatge etern de Déu per a la seva església. Tant se val que visquem segles després dels primers destinataris d'aquestes cartes. En començar a llegir-les notem que el seu missatge és tan vàlid per a nosaltres com ho era per a ells.
A la segona carta de Pau a Timoteu, aquest li diu que “Tota l’Escriptura és inspirada per Déu i serveix també per a ensenyar, per a refutar, per a corregir, per a educar en la rectitud, a fi que l’home de Déu estigui ben disposat i preparat per a qualsevol tasca noble.” 2 TIMOTEU 3:16-17*
Com que la humanitat no ha canviat gaire al llarg dels segles, el missatge de les cartes continua vigent i continua sent eficaç. Déu ens ha parlat a través de Sa Paraula, i amb ella ens ofereix instrucció i correcció, exhortant-nos i guiant-nos perquè puguem viure una vida que agradi a Déu, i així puguem estar completament preparats per a tota bona obra.
*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>286biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/fets-078-gairebe-persuadits--59726914Fèlix els va acomiadar “ordenant al centurió que el tanqués, però que fos indulgent i no impedís a ningú dels seus atendre’l. Al cap d’uns dies es presentà Fèlix amb la seva pròpia esposa Drusil·la, que era jueva, i va fer venir Pau i el va escoltar sobre la fe en Crist Jesús” FETS 24:23-24*
Déu va donar oportunitat a Pau de compartir l'evangeli amb aquests i els qui hi eren presents. Però ens diu Lluc que “quan tocava el tema de la rectitud, del domini propi i del judici futur, Fèlix, atemorit, li replicà: Per ara, ves-te’n; ja et faré cridar quan tingui més temps.” FETS 24:25*
Ens diu Lluc que Fèlix esperava que Pau li oferís diners per deixar-lo anar, i per això el mantenia pres, però Pau estava encantat de poder parlar amb aquest mentre tenia l'oportunitat i llegim que Pau hi va estar molt de temps, ja que “passats dos anys, Fèlix fou substituït per Porci Festus, i com que Fèlix volia congraciar-se amb els jueus, va deixar Pau a la presó.” FETS 24:27*
En arribar Festus al seu lloc, i havent-hi els jueus demanat que els deixessin jutjar Pau, el governador va preparar un tribunal per escoltar-lo, i aquí, davant els seus acusadors, va oferir a Pau anar a Jerusalem a ser jutjat pels jueus. Pau sabia que els jueus no li donarien un just judici, així que va insistir a ser jutjat pel tribunal de Cèsar, per la qual cosa Festus va determinar que portaria la causa davant l'emperador August Cèsar.
Ens narra la segona part del capítol 25 que van venir aquests dies a visitar Festus el rei Agripa i la seva dona Berenice. Festus, exposant el cas de Pau, va demanar que Agripa escoltés aquest per ajudar amb la redacció de l'informe que l'acompanyaria fins a Roma.I així és com Pau va poder compartir el seu testimoni de salvació davant del rei i els que hi eren. Li va explicar com havia pertangut des de la joventut a l'ordre més estricta dels fariseus, com havia perseguit aquells que seguien Jesús de Natzaret, com el Senyor se li havia creuat en el camí i havent transformat la seva vida, el va enviar a predicar, a jueus i gentils, sense fer distinció de persona, l'evangeli de Crist, profetitzat pels profetes de l'Antic Testament i complert íntegrament per Jesús de Natzaret.
Pau va acabar animant Agripa a apropiar-se d’aquestes veritats. Li va dir: “Creus en els profetes, rei Agripa? Sé que hi creus. Agripa respongué a Pau: Per poc em convences de fer-me cristià.” FETS 26:27-28*
Això és el que desitjava Pau, que el rei també pogués gaudir de la nova vida en Crist.Tot i això, es van aixecar i van donar per finalitzada la reunió. Gairebé persuadits, però lluny de la salvació. Aquests tindrien una altra oportunitat d'obrir els seus cors a l'evangeli? No ho sabem.
Agripa y Festus, havent sentit el discurs de Pau, “i mentre es retiraven anaven comentant entre ells: “Aquest home no ha fet res que mereixi la mort o la presó. Agripa digué a Festus: Aquest home podria haver estat alliberat si no hagués apel·lat al Cèsar.” FETS 26:31-32*
Durant anys m'incomodava llegir aquest desenllaç, i pensava….per què va haver d'apel·lar a Cèsar? Podria haver sortit lliure! No obstant això, és evident en la lectura de Fets que si l’haguessin alliberat, els jueus haurien fet el necessari per callar-lo. Pau havia apel·lat a Cèsar en la seva defensa davant dels jueus, i ara travessaria el Mediterrani per anar fins a Roma, amb el passatge pagat per l'imperi romà. Déu li havia anunciat que predicaria a Roma, i ara el portarien davant de l'emperador romà per defensar-ne la causa.
Era la missió de Pau persuadir els altres perquè creguessin en Crist? Pau continuaria anunciant la veritat, però no depenia de qui seria persuadit per l'evangeli. La seva missió no era persuadir, com Agripa havia suggerit. La seva missió era exposar la realitat. 
És igual per a nosaltres. Exposem la Paraula de Déu, compartim la nostra experiència, però l'obra de persuasió al penediment la fa l'Esperit Sant a cada vida. Aquells que obren el cor i la ment a la veritat de l'evangeli són persuadits per l'Esperit mateix de Déu, i transformats per l'obra de l'Esperit.
Sortim animats com Pau, i no deixem de compartir allò que ens dona vida, i en arribar a la presència del Senyor veurem els qui van ser persuadits per l'Esperit, i ens alegrarem eternament.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/59726914Mon, 04 May 2026 03:15:00 +0000David y MaribelDurant el temps que Pau va romandre pres a Jerusalem i a Cesarea, va tenir l'oportunitat de parlar a diversos líders romans que sentien curiositat pel que aquest ensenyava. Després de tot, el seus discurs havien aixecat controvèrsia entre els jueus, i...Fèlix els va acomiadar “ordenant al centurió que el tanqués, però que fos indulgent i no impedís a ningú dels seus atendre’l. Al cap d’uns dies es presentà Fèlix amb la seva pròpia esposa Drusil·la, que era jueva, i va fer venir Pau i el va escoltar sobre la fe en Crist Jesús” FETS 24:23-24*
Déu va donar oportunitat a Pau de compartir l'evangeli amb aquests i els qui hi eren presents. Però ens diu Lluc que “quan tocava el tema de la rectitud, del domini propi i del judici futur, Fèlix, atemorit, li replicà: Per ara, ves-te’n; ja et faré cridar quan tingui més temps.” FETS 24:25*
Ens diu Lluc que Fèlix esperava que Pau li oferís diners per deixar-lo anar, i per això el mantenia pres, però Pau estava encantat de poder parlar amb aquest mentre tenia l'oportunitat i llegim que Pau hi va estar molt de temps, ja que “passats dos anys, Fèlix fou substituït per Porci Festus, i com que Fèlix volia congraciar-se amb els jueus, va deixar Pau a la presó.” FETS 24:27*
En arribar Festus al seu lloc, i havent-hi els jueus demanat que els deixessin jutjar Pau, el governador va preparar un tribunal per escoltar-lo, i aquí, davant els seus acusadors, va oferir a Pau anar a Jerusalem a ser jutjat pels jueus. Pau sabia que els jueus no li donarien un just judici, així que va insistir a ser jutjat pel tribunal de Cèsar, per la qual cosa Festus va determinar que portaria la causa davant l'emperador August Cèsar.
Ens narra la segona part del capítol 25 que van venir aquests dies a visitar Festus el rei Agripa i la seva dona Berenice. Festus, exposant el cas de Pau, va demanar que Agripa escoltés aquest per ajudar amb la redacció de l'informe que l'acompanyaria fins a Roma.I així és com Pau va poder compartir el seu testimoni de salvació davant del rei i els que hi eren. Li va explicar com havia pertangut des de la joventut a l'ordre més estricta dels fariseus, com havia perseguit aquells que seguien Jesús de Natzaret, com el Senyor se li havia creuat en el camí i havent transformat la seva vida, el va enviar a predicar, a jueus i gentils, sense fer distinció de persona, l'evangeli de Crist, profetitzat pels profetes de l'Antic Testament i complert íntegrament per Jesús de Natzaret.
Pau va acabar animant Agripa a apropiar-se d’aquestes veritats. Li va dir: “Creus en els profetes, rei Agripa? Sé que hi creus. Agripa respongué a Pau: Per poc em convences de fer-me cristià.” FETS 26:27-28*
Això és el que desitjava Pau, que el rei també pogués gaudir de la nova vida en Crist.Tot i això, es van aixecar i van donar per finalitzada la reunió. Gairebé persuadits, però lluny de la salvació. Aquests tindrien una altra oportunitat d'obrir els seus cors a l'evangeli? No ho sabem.
Agripa y Festus, havent sentit el discurs de Pau, “i mentre es retiraven anaven comentant entre ells: “Aquest home no ha fet res que mereixi la mort o la presó. Agripa digué a Festus: Aquest home podria haver estat alliberat si no hagués apel·lat al Cèsar.” FETS 26:31-32*
Durant anys m'incomodava llegir aquest desenllaç, i pensava….per què va haver d'apel·lar a Cèsar? Podria haver sortit lliure! No obstant...]]>424biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/fets-077-pau-a-jerusalem--59726917Pau havia estat per molts llocs compartint la Paraula, i ensenyant als qui vetllarien pels cristians a les esglésies. Però ara sabia que era el moment de tornar a Jerusalem, encara que temia que allò que l'esperava no seria agradable. Al verset 25 els diu a la gent gran que estava segur que no tornaria a veure més els seus rostres.
Pau estava preparat per al que Déu tingués per a ell. Ja havia provat el que era la persecució, però el fruit de la transformació de l'evangeli era per a ell de més importància. Els va dir: “Tanmateix, la vida per a mi no té cap valor, mentre acabi la meva carrera i compleixi el servei que he rebut del Senyor Jesús, donant testimoniatge de l’evangeli de la gràcia de Déu.” FETS 20:24*
Aquest era l'esperit de l'apòstol Pau, joiós de patir si calgués per causa de l'evangeli. I ara exhortava aquests homes que pasturessin els creients que havien estat salvats per l'Esperit Sant de Crist. Els va recordar com ell havia treballat amb les mans per no ser una càrrega per a ningú mentre viatjava, i els va demanar que miressin pel bé del ramat, perquè els llops rapinyaires que s'aixecarien contra aquests no els poguessin arrabassar. Aquesta imatge ens recorda el Bon Pastor, el qui dona la seva vida per les seves ovelles. Pau havia après a imitar Crist, el Bon Pastor, i ara demanava a aquests que ells també ho fessin. I havent pregat junts, es van acomiadar amb plors i abraçades i el van acompanyar al vaixell.
Pau va passar per diversos ports, i els deixebles amb les seves famílies van poder pregar amb ell i acomiadar-se. Hi va haver els que plorant li van pregar que no anés d'allà a Jerusalem, però “Llavors Pau replicà: Què feu plorant i trencant-me el cor? Jo, pel nom del Senyor Jesús, estic disposat no tan sols a ser lligat, sinó fins i tot a morir a Jerusalem.” FETS 21:13*. I ens diu Lluc que “Veient que no el convencíem, vam desistir i diguérem: Que es faci la voluntat del Senyor.” FETS 21:14*
Quan Pau va arribar a Jerusalem, els deixebles, advertint-lo de les xerrameques d'alguns jueus que l'acusaven d'incomplir i animar l'incompliment de les lleis de Moisès, el van animar a anar al temple per complir les tradicions jueves. Així que Pau, prenent quatre homes que havien de complir el vot jueu, van entrar al temple, i havent complert els set dies de la purificació van tornar a entrar; però alguns jueus d'Àsia es van esvalotar acusant Pau d'ensenyar en contra de la llei, i també el van acusar falsament d'haver introduït grecs al temple, ja que a aquests no se'ls permetia entrar. Si no hagués estat per la intervenció de les autoritats romanes del lloc, els jueus haurien mort a Pau aquell dia.
Els soldats romans el van encadenar i el van portar cap a la fortalesa sense saber exactament qui era ni de què se li acusava, per la qual cosa Pau va demanar permís per parlar als que hi eren. Tots van escoltar atentament el relat de la conversió de Pau, de com quan va reconèixer Jesús de Natzaret com el Salvador del món, la seva vida va canviar. A partir d'aquell dia ja no perseguia els cristians, sinó que compartia l'evangeli amb els jueus i també amb els gentils. Però quan va esmentar els gentils, els jueus allà presents van alçar la veu en contra dient: “Esborra de la terra aquest subjecte, que no té dret a viure!” FETS 22:22*
Els soldats, per protegir-lo, el van ingressar a la fortalesa on va romandre pres. El concili romà va qüestionar Pau, i no trobava res de què acusar-lo, però com que els jueus amenaçaven de matar-lo, Pau va romandre tancat. A Fets 23:11* Déu va donar a Pau una pinzellada del que tenia planejat per a ell, quan “La nit següent se li presentà el Senyor i li digué: Coratge! De la mateixa manera que has donat testimoniatge fidel de mi a Jerusalem, l’hauràs de donar a Roma.”
Hi va haver diversos intents de part d'alguns jueus de matar Pau, incloent-hi un complot fallit, però Déu va protegir la vida de l'apòstol, donant-li oportunitats de compartir la Paraula durant el seu arrest a Jerusalem i a Cesarea.
Que bonic veure que malgrat els enemics que un pugui tenir o els perills que pugui enfrontar, la nostra vida està en mans de Déu, i aquí n'estem segurs. La voluntat de Pau no estava en mans dels jueus, o la seva vida hauria acabat aquí a Jerusalem. Déu havia donat a Pau la missió de compartir l'evangeli, i després de compartir-lo a Jerusalem, Déu li va confirmar que el compartiria fins a l'altra banda del mar, a Roma.
Et trobes dubtant del que faràs en un futur pròxim? Tens situacions incertes a la teva vida? Descansa en la veritat de la sobirania i de l'amor de Déu. Ens promet que ens porta al palmell de la mà i res ni ningú ens podrà separar del seu amor.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/59726917Fri, 01 May 2026 03:20:00 +0000David y MaribelAl final del seu tercer viatge missioner, Pau va arribar a Efes desitjós de passar un temps de comunió amb els ancians de l'església, amb els quals va compartir la càrrega que tenia al cor per anar fins a Jerusalem. A Fets 20 llegim que els va dir: “I...Pau havia estat per molts llocs compartint la Paraula, i ensenyant als qui vetllarien pels cristians a les esglésies. Però ara sabia que era el moment de tornar a Jerusalem, encara que temia que allò que l'esperava no seria agradable. Al verset 25 els diu a la gent gran que estava segur que no tornaria a veure més els seus rostres.
Pau estava preparat per al que Déu tingués per a ell. Ja havia provat el que era la persecució, però el fruit de la transformació de l'evangeli era per a ell de més importància. Els va dir: “Tanmateix, la vida per a mi no té cap valor, mentre acabi la meva carrera i compleixi el servei que he rebut del Senyor Jesús, donant testimoniatge de l’evangeli de la gràcia de Déu.” FETS 20:24*
Aquest era l'esperit de l'apòstol Pau, joiós de patir si calgués per causa de l'evangeli. I ara exhortava aquests homes que pasturessin els creients que havien estat salvats per l'Esperit Sant de Crist. Els va recordar com ell havia treballat amb les mans per no ser una càrrega per a ningú mentre viatjava, i els va demanar que miressin pel bé del ramat, perquè els llops rapinyaires que s'aixecarien contra aquests no els poguessin arrabassar. Aquesta imatge ens recorda el Bon Pastor, el qui dona la seva vida per les seves ovelles. Pau havia après a imitar Crist, el Bon Pastor, i ara demanava a aquests que ells també ho fessin. I havent pregat junts, es van acomiadar amb plors i abraçades i el van acompanyar al vaixell.
Pau va passar per diversos ports, i els deixebles amb les seves famílies van poder pregar amb ell i acomiadar-se. Hi va haver els que plorant li van pregar que no anés d'allà a Jerusalem, però “Llavors Pau replicà: Què feu plorant i trencant-me el cor? Jo, pel nom del Senyor Jesús, estic disposat no tan sols a ser lligat, sinó fins i tot a morir a Jerusalem.” FETS 21:13*. I ens diu Lluc que “Veient que no el convencíem, vam desistir i diguérem: Que es faci la voluntat del Senyor.” FETS 21:14*
Quan Pau va arribar a Jerusalem, els deixebles, advertint-lo de les xerrameques d'alguns jueus que l'acusaven d'incomplir i animar l'incompliment de les lleis de Moisès, el van animar a anar al temple per complir les tradicions jueves. Així que Pau, prenent quatre homes que havien de complir el vot jueu, van entrar al temple, i havent complert els set dies de la purificació van tornar a entrar; però alguns jueus d'Àsia es van esvalotar acusant Pau d'ensenyar en contra de la llei, i també el van acusar falsament d'haver introduït grecs al temple, ja que a aquests no se'ls permetia entrar. Si no hagués estat per la intervenció de les autoritats romanes del lloc, els jueus haurien mort a Pau aquell dia.
Els soldats romans el van encadenar i el van portar cap a la fortalesa sense saber exactament qui era ni de què se li acusava, per la qual cosa Pau va demanar permís per parlar als que hi eren. Tots van escoltar atentament el relat de la conversió de Pau, de com quan va reconèixer Jesús de Natzaret com el Salvador del món, la seva vida va canviar. A partir d'aquell dia ja no perseguia els cristians, sinó que compartia l'evangeli amb els jueus i també amb els gentils. Però quan va esmentar els gentils, els jueus allà presents van alçar la veu en contra dient: “Esborra de la terra aquest subjecte, que no té dret a viure!” FETS 22:22*
Els soldats, per protegir-lo, el van ingressar a la fortalesa on va romandre pres. El concili romà va qüestionar Pau, i no trobava res de què acusar-lo, però com que els jueus amenaçaven de matar-lo, Pau...]]>434biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/fets-076-priscil-la-i-aquila--59726871Pau hauria rebaixat la seva jornada laboral a poc a poc per poder ensenyar a aquells que buscaven saber de Crist, i segons la demanda va créixer, va acabar dedicat completament a la predicació. Sens dubte això diu molt d'Aquila i Priscil.la, els seus socis al negoci. Estaven disposats a ser flexibles perquè Pau se sentís lliure d'anar a ensenyar els qui volien aprendre. Veiem que aquests tampoc no se sentien lligats al seu negoci quan hi havia necessitat per al ministeri. Aquests s'havien mudat de Roma a Corint, no pas per promoure el seu negoci, sinó per causa de l'evangeli. I quan Pau va sortir de Corint per anar a Efes, veiem que Aquila i Priscil·la, havent fet vot davant Déu, van salpar amb ell.
Diu el text que ells es van instal·lar a Efes, entenem que treballant en el seu negoci de fer botigues, mentre Pau anava a la sinagoga a ensenyar.
Pau va seguir la seva ruta d'esperança per les diferents ciutats, i Aquila i Priscil.la es van quedar a la ciutat d'Efes. Ens explica Lluc que “Va arribar a Efes un jueu anomenat Apol·lo, natural d’Alexandria, home eloqüent i versat en les Escriptures. Havia estat instruït en el camí del Senyor i, fervent en esperit, parlava i ensenyava correctament pel que fa a Jesús, tot i que només coneixia el baptisme de Joan. Aquest va començar a parlar obertament a la sinagoga. Quan Priscil·la i Aquila el van sentir, el van agafar a part i li van explicar més exactament el camí de Déu.” FETS 18:24-26*
Aquest home eloqüent va arribar predicant, però no havia conegut Crist, sinó que predicava el missatge de Joan Baptista. Sens dubte esperava el Messies, però veiem que quan Priscil·la el va escoltar, es va adonar que Apol·los necessitava que algú compartís amb ell el missatge de Crist perquè conegués millor Déu. I així va ser com aquesta, amb Aquila el seu marit, van anar a parlar amb ell en privat. No el van difamar, jutjant-lo sense parlar amb ell del que ensenyava, sinó que ens diu que “el van agafar a part”. I aquest va escoltar i va creure, i volia continuar compartint la Paraula, aquesta vegada proclamant exactament el camí de Déu.
Llegim que “Com que ell duia la intenció de passar a l’Acaia, els germans el van animar i van escriure als deixebles perquè l’acollissin. La seva estada allí va fer molt de bé als qui per la gràcia ja eren creients, perquè públicament refutava amb energia els jueus, demostrant per les Escriptures que Jesús és el Crist.” FETS 18:27-28*. Apol·los, una altra ànima salvada i amb desig de proclamar el missatge, gràcies al discerniment i l'amor cristià de Priscil·la i Aquila.
A Romans 16:3-4*, Pau expressa el seu profund agraïment a aquesta parella que va estar sempre donant-li suport i ajudant en cada oportunitat que van tenir: “Saludeu Prisca i Aquila, col·laboradors meus en l’obra de Crist Jesús. Aquests van arribar fins a exposar el coll per la meva vida, i no sóc pas jo sol qui els ho agraeix, sinó també totes les esglésies dels gentils n’estan agraïdes.”
Gràcies a Déu per persones que donen de si, del seu temps i del que és seu per invertir en la vida espiritual dels altres.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana






]]>https://api.spreaker.com/episode/59726871Thu, 30 Apr 2026 02:40:00 +0000David y MaribelQuan Pau va arribar a Corint, veiem que va anar a treballar amb Aquila i Priscil.la, la seva dona, i s'allotjava amb ells. Aquests eren del mateix ofici que Pau; fabricaven tendes. Ens diu Fets 18 que durant aquest temps Pau treballava tota la setmana...Pau hauria rebaixat la seva jornada laboral a poc a poc per poder ensenyar a aquells que buscaven saber de Crist, i segons la demanda va créixer, va acabar dedicat completament a la predicació. Sens dubte això diu molt d'Aquila i Priscil.la, els seus socis al negoci. Estaven disposats a ser flexibles perquè Pau se sentís lliure d'anar a ensenyar els qui volien aprendre. Veiem que aquests tampoc no se sentien lligats al seu negoci quan hi havia necessitat per al ministeri. Aquests s'havien mudat de Roma a Corint, no pas per promoure el seu negoci, sinó per causa de l'evangeli. I quan Pau va sortir de Corint per anar a Efes, veiem que Aquila i Priscil·la, havent fet vot davant Déu, van salpar amb ell.
Diu el text que ells es van instal·lar a Efes, entenem que treballant en el seu negoci de fer botigues, mentre Pau anava a la sinagoga a ensenyar.
Pau va seguir la seva ruta d'esperança per les diferents ciutats, i Aquila i Priscil.la es van quedar a la ciutat d'Efes. Ens explica Lluc que “Va arribar a Efes un jueu anomenat Apol·lo, natural d’Alexandria, home eloqüent i versat en les Escriptures. Havia estat instruït en el camí del Senyor i, fervent en esperit, parlava i ensenyava correctament pel que fa a Jesús, tot i que només coneixia el baptisme de Joan. Aquest va començar a parlar obertament a la sinagoga. Quan Priscil·la i Aquila el van sentir, el van agafar a part i li van explicar més exactament el camí de Déu.” FETS 18:24-26*
Aquest home eloqüent va arribar predicant, però no havia conegut Crist, sinó que predicava el missatge de Joan Baptista. Sens dubte esperava el Messies, però veiem que quan Priscil·la el va escoltar, es va adonar que Apol·los necessitava que algú compartís amb ell el missatge de Crist perquè conegués millor Déu. I així va ser com aquesta, amb Aquila el seu marit, van anar a parlar amb ell en privat. No el van difamar, jutjant-lo sense parlar amb ell del que ensenyava, sinó que ens diu que “el van agafar a part”. I aquest va escoltar i va creure, i volia continuar compartint la Paraula, aquesta vegada proclamant exactament el camí de Déu.
Llegim que “Com que ell duia la intenció de passar a l’Acaia, els germans el van animar i van escriure als deixebles perquè l’acollissin. La seva estada allí va fer molt de bé als qui per la gràcia ja eren creients, perquè públicament refutava amb energia els jueus, demostrant per les Escriptures que Jesús és el Crist.” FETS 18:27-28*. Apol·los, una altra ànima salvada i amb desig de proclamar el missatge, gràcies al discerniment i l'amor cristià de Priscil·la i Aquila.
A Romans 16:3-4*, Pau expressa el seu profund agraïment a aquesta parella que va estar sempre donant-li suport i ajudant en cada oportunitat que van tenir: “Saludeu Prisca i Aquila, col·laboradors meus en l’obra de Crist Jesús. Aquests van arribar fins a exposar el coll per la meva vida, i no sóc pas jo sol qui els ho agraeix, sinó també totes les esglésies dels gentils n’estan agraïdes.”
Gràcies a Déu per persones que donen de si, del seu temps i del que és seu per invertir en la vida espiritual dels altres.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana






]]>308biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/fets-075-pau-a-atenes--59497274El missatge de Pau va ser clar i connectat a allò que els oients podien entendre.Pau diu a la primera carta a Timoteu: «Perquè hi ha un sol Déu, també hi ha un sol mitjancer entre Déu i els homes: Crist Jesús, home» 1 TIMOTEU 2:5*
Els d'Atenes no havien sentit mai res així abans. Pau els estava presentant a un sol Déu quan ells tenien una àmplia carta de déus. Presentava un Déu Creador que era Senyor sobre el cel i la terra. Un Déu que no havia estat creat per mà humana, sinó que transcendia la humanitat i l'Univers. Un Déu autosuficient que no necessitava adoradors, perquè Ell és el que dona alè i vida. I tot i això, ha establert aquest món perquè les seves criatures creades puguin buscar-lo. El Déu etern ens ha marcat límit de temps a la nostra vida; l'omnipresent ens ha posat límit d'espai. I tot perquè veient les nostres limitacions sentim la necessitat de buscar el qui no té límits. Ell no és lluny, perquè es manté proper als qui el busquen (Salms 145:18). Fins aquí mantenia l'atenció dels atenesos, però Pau no va parar-hi, sinó que els va presentar al mediador entre Déu i els homes, Jesucrist home, el qual ha proveït el perdó de pecats per la seva mort i la vida eterna per la seva resurrecció.
Ens diu Lluc al text que quan van sentir de la resurrecció, alguns es van burlar i altres el van començar a evadir dient-li que ja l'escoltarien un altre dia. Pau va deixar el seu discurs allà, però llegim que alguns van creure, i es van ajuntar amb ell. D'aquí se'n va anar a Corint, Efes i Cesarea, viatjant per les regions de Macedònia, Galàcia i Grècia i molts dels que van escoltar van creure. I com llegim a Joan 1:12* «Però a tots els qui l’acolliren, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit el poder esdevenir fills de Déu.»
M'emociona pensar que el mateix evangeli que els va salvar a ells, és el que ens ofereix Déu avui dia, a la regió on ens trobem.
*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/59497274Wed, 29 Apr 2026 02:30:00 +0000David y MaribelLa visita de Pau a Atenes em sembla molt rellevant avui dia. La història bíblica està centrada principalment en el pròxim orient, amb tradicions que poden diferir de les del món occidental. Tanmateix, quan l'evangeli entra a Europa, potser sentiràs...El missatge de Pau va ser clar i connectat a allò que els oients podien entendre.Pau diu a la primera carta a Timoteu: «Perquè hi ha un sol Déu, també hi ha un sol mitjancer entre Déu i els homes: Crist Jesús, home» 1 TIMOTEU 2:5*
Els d'Atenes no havien sentit mai res així abans. Pau els estava presentant a un sol Déu quan ells tenien una àmplia carta de déus. Presentava un Déu Creador que era Senyor sobre el cel i la terra. Un Déu que no havia estat creat per mà humana, sinó que transcendia la humanitat i l'Univers. Un Déu autosuficient que no necessitava adoradors, perquè Ell és el que dona alè i vida. I tot i això, ha establert aquest món perquè les seves criatures creades puguin buscar-lo. El Déu etern ens ha marcat límit de temps a la nostra vida; l'omnipresent ens ha posat límit d'espai. I tot perquè veient les nostres limitacions sentim la necessitat de buscar el qui no té límits. Ell...]]>442biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/evangelis-074-viatges-d-esperanca--59497277En un primer viatge van anar Bernabé i Pau cap a la costa i es van embarcar rumb a Xipre on van predicar a les sinagogues i van presentar l'evangeli al procònsol a Pafos. D'allà creuant el que avui és Turquia, van passar per Perga i van arribar a Antioquia de Pisídia, on els principals de la sinagoga van convidar Pau a compartir unes paraules. Pau va aprofitar aquesta ocasió per presentar l'evangeli començant des de l'Antic Testament i anant fins al compliment de la promesa en Crist, acabant amb una invitació a la justificació i el perdó de pecats per a tots els jueus que hi eren. Ens diu el verset 42 que «quan ells anaven per sortir, els pregaven que el dissabte vinent els parlessin del mateix tema.» I així va ser com gairebé tota la ciutat va poder escoltar el missatge i molts van creure. Van haver de sortir-ne perquè hi va haver oposició de part d'alguns jueus, però Bernabé i Pau van sortir joiosos pel que Déu havia fet. Van trobar la mateixa varietat de resposta en predicar als llocs que van poder visitar; des de voler adorar Bernabé i Pau com si aquests fossin déus, fins a voler matar-los. A Listra Pau va ser apedregat per causa d'alguns jueus que van aixecar falses acusacions, però Déu el va sanar i van poder tornar pels llocs on havien predicat, animant els nous creients a romandre en la fe; i així van arribar de tornada a Antioquia.
Déu va portar fins a Antioquia a Silas un creient de Jerusalem, i quan va arribar el moment d'iniciar un segon viatge missioner, mentre Bernabé va anar cap a Xipre amb Joan Marc, el qual havia acompanyat Pau i Bernabé durant part del primer viatge, Pau va anar amb Silas per confirmar les esglésies que s'havien format als llocs on abans havia predicat. És bonic veure que quan van passar per aquestes ciutats, els que havien rebut l'evangeli anteriorment havien crescut en la seva fe i altres havien cregut per la seva paraula. A Listra, un jove creient anomenat Timoteu, el qual era fill d'una dona jueva creient en Crist i de pare grec es va unir a Pau i Siles.
Encara que Pau i els seus companys van pensar que seria bo anar cap a Àsia a predicar, aquesta va resultar no ser la voluntat de Déu per a ells en aquell moment, sinó que Déu els va guiar a la zona de Macedònia, arribant a la ciutat de Filips. Allí van conèixer la Lidia, una dona que venia teles; aquesta, en escoltar l'evangeli va creure, i va ser d'ajuda per als servents de Déu. Déu havia portat els seus servents fins a aquest lloc per portar el missatge a aquesta dona i la seva família, i als Filipencs que creurien la Paraula. Allà a Filips, Pau i Siles van acabar a la presó per predicar l'evangeli. Però a mitjanit hi va haver una gran tremolor que va obrir les portes de la presó. El carceller, veient que la seva vida perillava perquè els seus presos podien escapar-se, va empunyar la seva espasa per matar-se, però Pau el va parar, assegurant-li que tots eren allà i que no fugirien. A través d'aquest testimoni, el carceller i la seva família van rebre Crist a les seves vides.
Llegim a Fets com aquests homes van anar predicant a Tessalònica i Berea on moltes dones i homes van rebre Crist. I arribant a Atenes, Pau va presentar l'evangeli de Crist enmig de l'areòpag grec. Aquí Pau va basar la seva ensenyança en allò que aquests grecs ja coneixien, per poder presentar-los al Déu veritable que no coneixien, i mostrar-los el camí a la relació personal amb Ell.
D'aquí va partir Pau a Corint, on va estar treballant amb Aquila i la seva dona Priscila, procedents de Roma, alhora que predicava la Paraula els dies de repòs fins que s'hi van reunir Siles i Timoteu. Pau llavors va haver de sortir cap a Efes, i se’n va anar acompanyat d'Aquila i Priscila, els quals van romandre a Efes mentre Pau va continuar el seu viatge missioner per les esglésies de camí a Antioquia.
Al tercer viatge, ens diu Fets 18, que Pau va ser «va marxar i recorregué successivament la regió de Galàcia i la de Frígia, confortant tots els deixebles.»
L'apòstol va tenir bons moments d'evangelització a les diferents regions que va visitar, però també va tenir problemes en moltes d'elles a causa de l'oposició a l'evangeli. 
Pau sabia des del principi que hauria de patir per la causa de Crist, però tot i això va anar als jueus i als gentils per donar-los el missatge d'esperança, desitjant que tots arribessin al penediment i al coneixement de Crist.
Quin canvi havia fet Déu a la vida d'aquest home! I si ho va poder fer en ell, Déu ho pot fer en qualsevol que trobant-se amb Crist,  l’accepti amb plena confiança.


* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/59497277Tue, 28 Apr 2026 02:30:00 +0000David y MaribelQuan a una església local el Senyor permet que hi hagi diverses persones totalment dedicades, una cosa molt preciosa pot passar. El capítol 13 de Fets comença explicant-nos com «A l’església que hi havia a Antioquia, eren profetes i mestres: Bernabé,...En un primer viatge van anar Bernabé i Pau cap a la costa i es van embarcar rumb a Xipre on van predicar a les sinagogues i van presentar l'evangeli al procònsol a Pafos. D'allà creuant el que avui és Turquia, van passar per Perga i van arribar a Antioquia de Pisídia, on els principals de la sinagoga van convidar Pau a compartir unes paraules. Pau va aprofitar aquesta ocasió per presentar l'evangeli començant des de l'Antic Testament i anant fins al compliment de la promesa en Crist, acabant amb una invitació a la justificació i el perdó de pecats per a tots els jueus que hi eren. Ens diu el verset 42 que «quan ells anaven per sortir, els pregaven que el dissabte vinent els parlessin del mateix tema.» I així va ser com gairebé tota la ciutat va poder escoltar el missatge i molts van creure. Van haver de sortir-ne perquè hi va haver oposició de part d'alguns jueus, però Bernabé i Pau van sortir joiosos pel que Déu havia fet. Van trobar la mateixa varietat de resposta en predicar als llocs que van poder visitar; des de voler adorar Bernabé i Pau com si aquests fossin déus, fins a voler matar-los. A Listra Pau va ser apedregat per causa d'alguns jueus que van aixecar falses acusacions, però Déu el va sanar i van poder tornar pels llocs on havien predicat, animant els nous creients a romandre en la fe; i així van arribar de tornada a Antioquia.
Déu va portar fins a Antioquia a Silas un creient de Jerusalem, i quan va arribar el moment d'iniciar un segon viatge missioner, mentre Bernabé va anar cap a Xipre amb Joan Marc, el qual havia acompanyat Pau i Bernabé durant part del primer viatge, Pau va anar amb Silas per confirmar les esglésies que s'havien format als llocs on abans havia predicat. És bonic veure que quan van passar per aquestes ciutats, els que havien rebut l'evangeli anteriorment havien crescut en la seva fe i altres havien cregut per la seva paraula. A Listra, un jove creient anomenat Timoteu, el qual era fill d'una dona jueva creient en Crist i de pare grec es va unir a Pau i Siles.
Encara que Pau i els seus companys van pensar que seria bo anar cap a Àsia a predicar, aquesta va resultar no ser la voluntat de Déu per a ells en aquell moment, sinó que Déu els va guiar a la zona de Macedònia, arribant a la ciutat de Filips. Allí van conèixer la Lidia, una dona que venia teles; aquesta, en escoltar l'evangeli va creure, i va ser d'ajuda per als servents de Déu. Déu havia portat els seus servents fins a aquest lloc per portar el missatge a aquesta dona i la seva família, i als Filipencs que creurien la Paraula. Allà a Filips, Pau i Siles van acabar a la presó per predicar l'evangeli. Però a mitjanit hi va haver una gran tremolor que va obrir les portes de la presó. El carceller, veient que la seva vida perillava perquè els seus presos podien escapar-se, va empunyar la seva espasa per matar-se, però Pau el va parar, assegurant-li que tots eren allà i que no fugirien. A través d'aquest testimoni, el carceller i la seva família van rebre Crist a les seves vides.
Llegim a Fets com aquests homes van anar predicant a Tessalònica i Berea on moltes dones i homes van rebre Crist. I arribant a Atenes, Pau va presentar l'evangeli de Crist enmig de l'areòpag grec. Aquí Pau va basar la...]]>430biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/evangelis-073-no-nomes-jueus--59497279Durant aquest temps de pau i edificació a les esglésies de Judea, Galilea i Samaria, els creients estaven en el temor, no pas d'homes, sinó de Déu, i estaven sent enfortides per l'Esperit Sant.
Pere va sortir de Jerusalem per anar a visitar-les, compartint i mostrant el poder de Déu. Els de Lida i Saron van veure caminar Enees, el que havia estat paralític durant vuit anys, i els de Java van veure la jove Dorques recobrar la vida quan ja l'havien donat per morta.
Molts van veure i van creure, no pels beneficis físics dels miracles, sinó perquè reconeixien el poder que havia obrat a Jesús per resurrecció. Aquest mateix poder estava entre ells, obrant allò que cap home no podia fer. Els homes que els perseguien podrien llevar la vida. Però l'únic que pot donar la vida s'havia ofert per donar vida a cadascú que confia en Ell. Quin gran missatge! Pere es va quedar a Java un temps, a casa de Simó el pellaire. I llegim al capítol 10 de Fets que a la ciutat de Cesarea hi havia un centurió que tenia temor de Déu. No sabem si havia seguit la trajectòria de Jesús o si havia après sobre el poder de Déu Pare durant el temps que havia estat treballant per a l'exèrcit a la regió jueva. Però Corneli pregava Déu, cosa que els romans no feien, i ajudava amb almoines els pobres de la zona, mentre que els romans solien aprofitar-se dels jueus.
Déu, que no descuida a qui el busca, va preparar una trobada entre Pere i Corneli que transformaria la vida de tots dos.
D'una banda, estant Pere al terrat de la casa de Simó el pellaire, mentre esperava l'hora de baixar a dinar, va veure una visió del cel com un llençol que baixava lligat de les quatre puntes, plen d'animals, quadrúpedes terrestres, rèptils i aus del cel. Però més estrany que la visió en si va ser la veu que va sentir del cel que deia: “Aixeca't, Pere, mata i menja.”
No!, mai! Pere no menjaria d'aquests animals, per molta gana que tingués! Aquests eren animals que la llei jueva classificava com a immunds, i Pere, com a bon jueu, no en menjaria. Però Déu li va dir aquestes paraules: «Allò que Déu ha purificat, no ho tinguis tu per impur.» Tres vegades la veu de Déu li va oferir aquests animals per menjar, i tres vegades van tenir aquest intercanvi de paraules Déu i Pere. I el llençol va desaparèixer. Pere estava perplex amb el que això significava per a ell. Però aviat ho va poder descobrir. Déu havia donat instruccions a Corneli, un centurió romà, d'anar fins a Java a buscar Pere. Corneli va enviar als seus homes dient: «“Corneli, el centurió, home just i temorós de Déu, molt apreciat per tot el poble jueu, ha rebut un avís d’un àngel sant per a fer-te venir a casa seva i que escolti el que tu li has de dir.” » FETS 10:22*
Aquest home que no era jueu estava buscant Déu, i Déu volia que Pere el guiés als peus de Crist. Corneli havia enviat tres dels seus homes fins a Java perquè Pere anés amb ells a casa seva. Ja havia costat als cristians jueus acceptar que Pau el perseguidor hagués estat transformat per l'obra de Déu, però almenys Pau era jueu. Ara venia un romà volent conèixer Déu, però no pertanyia al poble escollit de Déu. Podia aquest gaudir del regal de Crist?
Pere, recordant la visió que havia tingut al terrat, els va allotjar, recordem que Pere havia estat esperant amb gana l'hora de dinar. L'endemà, havent preparat les seves coses va anar amb aquests tres homes fins a Cesarea.
Quan Pere va entrar a casa de Corneli, aquest, emocionat, es va postrar davant Pere, però Pere immediatament li va demanar que s'aixequés dient: Alça't, doncs jo mateix també soc home.” Hi havia a la casa molts reunits, que volien escoltar el missatge de Pere. Aquest va començar amb allò que Déu li havia ensenyat a Ell: «i els digué: “Vosaltres sabeu que un home jueu té prohibit de fer-se amb estrangers o d’entrar a casa seva, però a mi Déu m’ha ensenyat que no he de considerar comuna o impura cap persona. Per això, tan bon punt m’heu cridat, he vingut. Ara, doncs, pregunto: Per quina raó m’heu fet venir?” » FETS 10:28-29
A Pere Déu li havia mostrat que ningú s’havia de considerar “immund” o no digne de l'evangeli. I ara estava disposat a atendre les necessitats d'aquests que hi eren reunits. El missatge era l'evangeli de Jesucrist. Va dir Pere: «Ell ha enviat la paraula als fills d’Israel anunciant la bona nova de la pau mitjançant Jesucrist, que és Senyor de tots.» FETS 10:36 . Els va parlar de la seva mort i resurrecció, del lliurament de l'Esperit Sant, i de la missió als cristians, tot dient: «Ell ens ha manat que prediquéssim al poble i testifiquéssim solemnement que és aquest el qui Déu ha constituït per jutge de vius i morts. El testimoni de tots els profetes corrobora que per mitjà del seu nom, tot aquell qui creu en ell rep el perdó dels pecats.”» FETS 10:42-43*. I els que allà estaven van creure i van ser batejats.
I així va ser com els cristians jueus, havent sentit de Pere el que havia passat “van glorificar Déu, dient: «“De manera que també als gentils els ha atorgat el penediment que duu a la vida.” » FETS 11:18
I molts jueus, romans, grecs i altres pobles van sentir i van creure, afegint-se a l'església de Crist. Gràcies a Déu perquè no fa cap distinció de persones. Em va oferir salvació a mi, i a tu, i a tot aquell que creu en Ell.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/59497279Sun, 26 Apr 2026 05:30:00 +0000David y Maribel«Mentrestant l’Església tenia pau per tot Judea, Galilea i Samaria, edificant-se i avançant en fidelitat al Senyor, i anava creixent confortada per l’Esperit Sant.» FETS 9:31* Durant aquest temps de pau i edificació a les esglésies de Judea, Galilea i...Durant aquest temps de pau i edificació a les esglésies de Judea, Galilea i Samaria, els creients estaven en el temor, no pas d'homes, sinó de Déu, i estaven sent enfortides per l'Esperit Sant.
Pere va sortir de Jerusalem per anar a visitar-les, compartint i mostrant el poder de Déu. Els de Lida i Saron van veure caminar Enees, el que havia estat paralític durant vuit anys, i els de Java van veure la jove Dorques recobrar la vida quan ja l'havien donat per morta.
Molts van veure i van creure, no pels beneficis físics dels miracles, sinó perquè reconeixien el poder que havia obrat a Jesús per resurrecció. Aquest mateix poder estava entre ells, obrant allò que cap home no podia fer. Els homes que els perseguien podrien llevar la vida. Però l'únic que pot donar la vida s'havia ofert per donar vida a cadascú que confia en Ell. Quin gran missatge! Pere es va quedar a Java un temps, a casa de Simó el pellaire. I llegim al capítol 10 de Fets que a la ciutat de Cesarea hi havia un centurió que tenia temor de Déu. No sabem si havia seguit la trajectòria de Jesús o si havia après sobre el poder de Déu Pare durant el temps que havia estat treballant per a l'exèrcit a la regió jueva. Però Corneli pregava Déu, cosa que els romans no feien, i ajudava amb almoines els pobres de la zona, mentre que els romans solien aprofitar-se dels jueus.
Déu, que no descuida a qui el busca, va preparar una trobada entre Pere i Corneli que transformaria la vida de tots dos.
D'una banda, estant Pere al terrat de la casa de Simó el pellaire, mentre esperava l'hora de baixar a dinar, va veure una visió del cel com un llençol que baixava lligat de les quatre puntes, plen d'animals, quadrúpedes terrestres, rèptils i aus del cel. Però més estrany que la visió en si va ser la veu que va sentir del cel que deia: “Aixeca't, Pere, mata i menja.”
No!, mai! Pere no menjaria d'aquests animals, per molta gana que tingués! Aquests eren animals que la llei jueva classificava com a immunds, i Pere, com a bon jueu, no en menjaria. Però Déu li va dir aquestes paraules: «Allò que Déu ha purificat, no ho tinguis tu per impur.» Tres vegades la veu de Déu li va oferir aquests animals per menjar, i tres vegades van tenir aquest intercanvi de paraules Déu i Pere. I el llençol va desaparèixer. Pere estava perplex amb el que això significava per a ell. Però aviat ho va poder descobrir. Déu havia donat instruccions a Corneli, un centurió romà, d'anar fins a Java a buscar Pere. Corneli va enviar als seus homes dient: «“Corneli, el centurió, home just i temorós de Déu, molt apreciat per tot el poble jueu, ha rebut un avís d’un àngel sant per a fer-te venir a casa seva i que escolti el que tu li has de dir.” » FETS 10:22*
Aquest home que no era jueu estava buscant Déu, i Déu volia que Pere el guiés als peus de Crist. Corneli havia enviat tres dels seus homes fins a Java perquè Pere anés amb ells a casa seva. Ja havia costat als cristians jueus acceptar que Pau el perseguidor hagués estat transformat per l'obra de Déu, però almenys Pau era jueu. Ara venia un romà volent conèixer Déu, però no pertanyia al poble escollit de Déu. Podia aquest gaudir del regal de Crist?
Pere, recordant la visió que havia tingut al terrat, els va allotjar, recordem que Pere havia estat esperant amb gana l'hora de dinar. L'endemà, havent preparat les seves coses va anar amb aquests tres homes fins a Cesarea.
Quan Pere va entrar a casa de Corneli, aquest, emocionat, es va postrar davant Pere, però Pere immediatament li va demanar que s'aixequés dient: Alça't, doncs jo mateix també soc home.” Hi havia a la casa molts reunits, que volien escoltar el missatge de Pere. Aquest va començar amb allò que Déu li havia ensenyat a Ell: «i els digué: “Vosaltres sabeu que un home jueu té prohibit de...]]>457biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/fets-072-la-trobada-amb-crist--59497273El capítol 9 ens narra com «Saule, però, encara respirava amenaces de mort contra els deixebles del Senyor, i va anar a trobar el gran sacerdot i li demanà que li concedís credencials per a les sinagogues de Damasc, a fi que si trobava algun seguidor del Camí, tant si era home com dona, els pogués dur lligats a Jerusalem.» FETS 9:1-2*
I va ser així com Saule va sortir camí a Damasc, amb la determinació de trobar i arrestar aquests cristians. «Però mentre feia camí s’esdevingué que, en ser prop de Damasc, de sobte esclatà al seu entorn un fulgor celestial, i caient per terra va sentir una veu que li deia: “Saule, Saule, per què em persegueixes?” Ell respongué: “Qui ets, Senyor?” Li digué: “Jo sóc Jesús, el qui tu persegueixes. Aixeca’t, fes cap a la ciutat, i allà et diran el que et cal fer.” Els homes que l’acompanyaven pel camí s’havien aturat estupefactes, perquè, si bé sentien la veu, no veien, però, ningú. Saule s’alçà de terra i, tot i tenint els ulls ben oberts, no veia res. El dugueren de la mà i el van fer entrar a Damasc. Allà s’estigué tres dies sense veure-hi, i sense menjar ni beure.» FETS 9:3-9*
Què passaria ara que aquest perseguidor de Crist havia experimentat una trobada personal amb el Senyor? Com canviaria la seva vida?
Déu ho tenia tot planejat. Ananies, un seguidor de Jesús, va rebre instrucció d'anar a trobar a Saule el perseguidor. Aquest al principi es va mostrar preocupat per la missió que se li assignava, ja que la fama de Saule era coneguda per tots. Déu li estava dient que Saule pregava i havia vist en visió que un home anomenat Ananies vindria a ell, i que posaria les mans sobre ell per tornar-li la vista. «Però el Senyor li digué: “Vés-hi, perquè aquest és l’instrument escollit per mi per portar el meu nom davant les nacions, els reis i els fills d’Israel. I jo li faré veure el que haurà de patir pel meu nom.” Llavors Ananies se n’hi anà i va entrar a la casa i, imposant-li les mans, digué: “Germà Saule, Jesús, el Senyor, el qui se t’ha aparegut quan venies pel camí, m’envia perquè recobris la vista i t’omplis de l’Esperit Sant.” A l’instant li caigueren dels ulls com unes escates i recobrà la vista. Llavors es va aixecar i fou batejat. Després de prendre aliment va recobrar les forces. I s’estigué amb els deixebles de Damasc uns quants dies.» FETS 9:15-19*
Ananies va confiar en Déu malgrat l'amenaça que Saule suposava i va participar en el pla de Déu per a l'expansió de l'evangeli.
Imagino que durant aquells dies que Pau va romandre a Damasc, va estar rebent ensenyament intensiu de part dels deixebles de Crist, els quals li van mostrar a la llei que ell coneixia tot el fet anunciat sobre el Messies i com Jesús va complir la llei i va venir a salvar el món del seu pecat. I llegim a continuació com passats molts dies, Pau, el que havia perseguit a l'església de Crist, era perseguit pels líders religiosos que l'havien enviat a Damasc, ja que aquest va començar a predicar Crist a les sinagogues, proclamant que Jesús era sens dubte Crist, el Fill de Déu.
Pau va arribar a trobar-se en una situació difícil; els creients en Crist en dubtaven perquè feia res els havia estat perseguint, i els jueus i els grecs volien matar-lo perquè s'havia convertit a l'evangeli.
Va ser en aquest moment que Bernabé, confiant en Déu, va intercedir per Pau davant els apòstols a Jerusalem, explicant-los com Saule havia tingut una trobada personal amb Jesús camí a Damasc, i com havia “predicat amb valentia en el nom de Jesús.”
Els apòstols van rebre Saule entre ells, i en veure que la seva vida perillava a Jerusalem, el van enviar a Cesarea i d'aquí a la seva terra natal, Tars.
Quin goig fa llegir que després d'aquesta intervenció divina, «l’Església tenia pau per tot Judea, Galilea i Samaria, edificant-se i avançant en fidelitat al Senyor, i anava creixent confortada per l’Esperit Sant. » FETS 9:31*. Déu els va donar un respir, concedint-los un temps de pau després de la persecució que havien estat patint.
Saule va arribar a ser el que Déu faria servir per portar l'evangeli als gentils, com Déu havia revelat a Ananies quan aquest va anar a trobar-lo.
Ananies i Bernabé són exemple per a nosaltres. Aquests dos cristians van confiar en l'obra redemptora de Déu quan hagués estat més fàcil dubtar de la veritable conversió de Saule. Jesús va ensenyar que havíem de ser astuts com a serps i senzills com a coloms. En una situació de perill, és fàcil posar la barrera de l'astúcia i desconfiar de qualsevol que ens pugui fer mal. Però Déu va posar en el cor d'aquests homes la confiança, no pas en l'home en si, sinó en l'obra transformadora de l'Esperit Sant en una vida. I Déu els va fer servir per portar alè a un nou cristià que havia estat rescatat igual que ells. Si Saule no hagués cregut genuïnament, aquests haurien estat posant les seves vides i les dels altres en perill. Si no haguessin seguit la direcció de Déu, haurien perdut l'oportunitat de ser usats per Déu en la propagació de l'evangeli. Potser va ser la seva íntima relació amb el Senyor allò que els va ajudar a discernir i seguir la direcció que Déu els estava marcant.
Gràcies a Déu per la seva obra transformadora a la vida de cada creient. Que Déu ens doni saviesa i direcció per fer allò que ens estigui demanant a cada moment de la nostra vida.


* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/59497273Fri, 24 Apr 2026 02:50:00 +0000David y MaribelMentre apedregaven Esteve per anunciar l'evangeli, notem que un jove anomenat Saule, natural de Tars, aguantava les robes dels qui l'apedregaven i consentia en la seva mort. Aquest era un perseguidor de cristians, i ens diu el verset 3 del capítol 8 a...El capítol 9 ens narra com «Saule, però, encara respirava amenaces de mort contra els deixebles del Senyor, i va anar a trobar el gran sacerdot i li demanà que li concedís credencials per a les sinagogues de Damasc, a fi que si trobava algun seguidor del Camí, tant si era home com dona, els pogués dur lligats a Jerusalem.» FETS 9:1-2*
I va ser així com Saule va sortir camí a Damasc, amb la determinació de trobar i arrestar aquests cristians. «Però mentre feia camí s’esdevingué que, en ser prop de Damasc, de sobte esclatà al seu entorn un fulgor celestial, i caient per terra va sentir una veu que li deia: “Saule, Saule, per què em persegueixes?” Ell respongué: “Qui ets, Senyor?” Li digué: “Jo sóc Jesús, el qui tu persegueixes. Aixeca’t, fes cap a la ciutat, i allà et diran el que et cal fer.” Els homes que l’acompanyaven pel camí s’havien aturat estupefactes, perquè, si bé sentien la veu, no veien, però, ningú. Saule s’alçà de terra i, tot i tenint els ulls ben oberts, no veia res. El dugueren de la mà i el van fer entrar a Damasc. Allà s’estigué tres dies sense veure-hi, i sense menjar ni beure.» FETS 9:3-9*
Què passaria ara que aquest perseguidor de Crist havia experimentat una trobada personal amb el Senyor? Com canviaria la seva vida?
Déu ho tenia tot planejat. Ananies, un seguidor de Jesús, va rebre instrucció d'anar a trobar a Saule el perseguidor. Aquest al principi es va mostrar preocupat per la missió que se li assignava, ja que la fama de Saule era coneguda per tots. Déu li estava dient que Saule pregava i havia vist en visió que un home anomenat Ananies vindria a ell, i que posaria les mans sobre ell per tornar-li la vista. «Però el Senyor li digué: “Vés-hi, perquè aquest és l’instrument escollit per mi per portar el meu nom davant les nacions, els reis i els fills d’Israel. I jo li faré veure el que haurà de patir pel meu nom.” Llavors Ananies se n’hi anà i va entrar a la casa i, imposant-li les mans, digué: “Germà Saule, Jesús, el Senyor, el qui se t’ha aparegut quan venies pel camí, m’envia perquè recobris la vista i t’omplis de l’Esperit Sant.” A l’instant li caigueren dels ulls com unes escates i recobrà la vista. Llavors es va aixecar i fou batejat. Després de prendre aliment va recobrar les forces. I s’estigué amb els deixebles de Damasc uns quants dies.» FETS 9:15-19*
Ananies va confiar en Déu malgrat l'amenaça que Saule suposava i va participar en el pla de Déu per a l'expansió de l'evangeli.
Imagino que durant aquells dies que Pau va romandre a Damasc, va estar rebent ensenyament intensiu de part dels deixebles de Crist, els quals li van mostrar a la llei que ell coneixia tot el fet anunciat sobre el Messies i com Jesús va complir la llei i va venir a salvar el món del seu pecat. I llegim a continuació com passats molts dies, Pau, el que havia perseguit a l'església de Crist, era perseguit pels líders religiosos que l'havien enviat a Damasc, ja que aquest va començar a predicar Crist a les sinagogues, proclamant que Jesús era sens dubte Crist, el Fill de Déu.
Pau va arribar a trobar-se en una situació difícil; els creients en Crist en dubtaven perquè feia res els havia estat perseguint, i els jueus i els grecs volien matar-lo perquè s'havia convertit a l'evangeli.
Va ser en aquest moment que Bernabé, confiant en Déu, va intercedir per Pau davant els apòstols a Jerusalem, explicant-los com Saule havia tingut una trobada personal amb Jesús camí a Damasc, i com havia “predicat amb valentia en el nom de Jesús.”
Els apòstols van rebre Saule entre ells, i en veure que la seva...]]>497biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/fets-071-l-expansio-de-l-evangeli--59497276La mort d'Esteve a mans d'aquells que odiaven l'evangeli de Crist va iniciar una persecució dels del Camí, com els anomenaven aleshores. Els creients a Jerusalem van haver de sortir per tota la regió de Judea i de Samaria mentre els apòstols van romandre a Jerusalem, i van donar sepultura a Esteve. Però Saule, un fariseu present a la mort d'Esteve “solava l'església, i entrant casa per casa, arrossegava homes i dones, i els lliurava a la presó.” Les autoritats jueves a Jerusalem insistien a reprimir l'avivament que Crist havia impulsat. I mentre ells lluitaven per apagar la flama de l'Esperit, veiem al capítol 8 de Fets que aquells que havien de fugir de Jerusalem seguien predicant l'evangeli allà on anaven.
Felip, un dels set diaques elegits pels apòstols per ajudar l'església va sortir cap a Samaria, on Déu va fer senyals i molts van rebre la Paraula. Ens explica Lluc com l'Esperit del Senyor va guiar Felip cap a Gaza perquè pel camí es trobés amb un alt dignatari de la reina Candace d'Etiòpia que tornava de Jerusalem. L'eunuc etíop anava al seu carro mentre Felip corrent intentava mantenir-se a la mateixa alçada del carruatge. Felip li va preguntar a l'eunuc si entenia què estava llegint. Aquest home que tornava d'adorar al temple li va dir que llegia del llibre d'Isaïes, i va demanar a Felip que pugés al carro amb ell si li podia explicar el que llegia. Felip va pujar, i li va explicar el que Isaïes ensenyava sobre el Messies. «I el passatge de l’Escriptura que llegia era aquest: Com una ovella fou dut a l’escorxador, i com un anyell davant del seu esquilador, ha emmudit i no obre la boca. En la humiliació, el seu judici li ha estat negat; i del seu destí, qui se’n preocupa? Perquè ha estat segat de la terra dels vivents.» Felip li va explicar l'evangeli de Jesús, i l'eunuc va posar la seva fe en Crist i va ser batejat. Després d'això, Felip va continuar cap a Cesarea, i anunciava les bones noves de l'evangeli per on anava.
Aquells que perseguien els cristians no es van donar per vençuts, sinó que vam trobar Saule de Tars anant cap a Damasc a la recerca dels cristians que havien sortit de Jerusalem i que estaven estenent el missatge de l'evangeli fins més enllà de les regions de Judea i Samaria.
Ja els havia anunciat Jesús en ascendir al cel que li serien testimonis a Jerusalem, a Judea, a Samaria i fins a l'últim de la Terra. I els líders que s'oposaven a Jesús estaven, si es pot expressar així, fent necessari complir aquesta tasca.
Aquest viatge de Saule per destruir l'expansió de l'evangeli resultaria, sense saber-ho encara, en un avivament  més gran a l'església de Crist de l’època.
Molts van patir. Joan i Pere van ser empresonats en moltes ocasions, i en totes Déu els va ajudar, arribant a predicar l'evangeli fins i tot en cadenes. Alguns van haver de morir a causa de l'evangeli, com va ser el cas d'Esteve, o de Jaume, germà de Joan, el qual va ser ferit d'espasa a mans del rei Herodes, el mateix cruel Herodes que havia manat tallar el cap de Joan el Baptista .
Però el missatge de salvació de Crist és viu i és eficaç; i és per a temps bons i per a temps dolents. El missatge de salvació produeix goig per als que el reben i amargor per a aquells que el rebutgen. Les reaccions a la veritat de l'evangeli poden ser oposades, però alguna cosa queda clara, i és que quan una persona és confrontada amb la seva necessitat personal de penediment davant del regal de fe que Crist ofereix, no pot sortir com estava; o el rep joiós, o desenvoluparà un rebuig a aquesta veritat que el portarà a un judici etern.
La nostra tasca com a seguidors de Crist és compartir la veritat com van fer els primers creients, estant disposats a rebre la resposta que vingui. Això no està sota el nostre control, però sí sota la supervisió perfecta de Déu. L'obra de fe a cada cor prové de l'Esperit Sant de Déu i cada persona és responsable de la resposta a aquesta invitació. 
Que la paraula de Déu creixi i es multipliqui com en els dies que narra el llibre dels Fets, i transformi molts cors al nostre entorn.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/59497276Thu, 23 Apr 2026 02:30:00 +0000David y MaribelQue poc que ens agrada patir! És normal per a l'ésser humà evitar el patiment i l'opressió. No obstant això, fins i tot les situacions difícils que arriben a la nostra vida poden comportar resultats favorables en diferents aspectes. A Fets veiem com...La mort d'Esteve a mans d'aquells que odiaven l'evangeli de Crist va iniciar una persecució dels del Camí, com els anomenaven aleshores. Els creients a Jerusalem van haver de sortir per tota la regió de Judea i de Samaria mentre els apòstols van romandre a Jerusalem, i van donar sepultura a Esteve. Però Saule, un fariseu present a la mort d'Esteve “solava l'església, i entrant casa per casa, arrossegava homes i dones, i els lliurava a la presó.” Les autoritats jueves a Jerusalem insistien a reprimir l'avivament que Crist havia impulsat. I mentre ells lluitaven per apagar la flama de l'Esperit, veiem al capítol 8 de Fets que aquells que havien de fugir de Jerusalem seguien predicant l'evangeli allà on anaven.
Felip, un dels set diaques elegits pels apòstols per ajudar l'església va sortir cap a Samaria, on Déu va fer senyals i molts van rebre la Paraula. Ens explica Lluc com l'Esperit del Senyor va guiar Felip cap a Gaza perquè pel camí es trobés amb un alt dignatari de la reina Candace d'Etiòpia que tornava de Jerusalem. L'eunuc etíop anava al seu carro mentre Felip corrent intentava mantenir-se a la mateixa alçada del carruatge. Felip li va preguntar a l'eunuc si entenia què estava llegint. Aquest home que tornava d'adorar al temple li va dir que llegia del llibre d'Isaïes, i va demanar a Felip que pugés al carro amb ell si li podia explicar el que llegia. Felip va pujar, i li va explicar el que Isaïes ensenyava sobre el Messies. «I el passatge de l’Escriptura que llegia era aquest: Com una ovella fou dut a l’escorxador, i com un anyell davant del seu esquilador, ha emmudit i no obre la boca. En la humiliació, el seu judici li ha estat negat; i del seu destí, qui se’n preocupa? Perquè ha estat segat de la terra dels vivents.» Felip li va explicar l'evangeli de Jesús, i l'eunuc va posar la seva fe en Crist i va ser batejat. Després d'això, Felip va continuar cap a Cesarea, i anunciava les bones noves de l'evangeli per on anava.
Aquells que perseguien els cristians no es van donar per vençuts, sinó que vam trobar Saule de Tars anant cap a Damasc a la recerca dels cristians que havien sortit de Jerusalem i que estaven estenent el missatge de l'evangeli fins més enllà de les regions de Judea i Samaria.
Ja els havia anunciat Jesús en ascendir al cel que li serien testimonis a Jerusalem, a Judea, a Samaria i fins a l'últim de la Terra. I els líders que s'oposaven a Jesús estaven, si es pot expressar així, fent necessari complir aquesta tasca.
Aquest viatge de Saule per destruir l'expansió de l'evangeli resultaria, sense saber-ho encara, en un avivament  més gran a l'església de Crist de l’època.
Molts van patir. Joan i Pere van ser empresonats en moltes ocasions, i en totes Déu els va ajudar, arribant a predicar l'evangeli fins i tot en cadenes. Alguns van haver de morir a causa de l'evangeli, com va ser el cas d'Esteve, o de Jaume, germà de Joan, el qual va ser ferit d'espasa a mans del rei Herodes, el mateix cruel Herodes que havia manat tallar el cap de Joan el Baptista .
Però el missatge de salvació de Crist és viu i és eficaç; i és per a temps bons i per a temps dolents. El missatge de salvació produeix goig per als que el reben i amargor per a aquells que el rebutgen. Les reaccions a la veritat de l'evangeli poden ser oposades, però alguna cosa queda clara, i és que quan una persona és confrontada amb la seva necessitat personal de penediment davant del regal de fe que Crist ofereix, no pot sortir com estava; o el rep joiós, o desenvoluparà un rebuig a aquesta veritat que el portarà a un judici etern.
La nostra...]]>387falsefullhttps://www.spreaker.com/episode/evangelis-070-l-esglesia-de-crist--59497278Enmig dels senyals que vivien, molts que havien sentit el missatge durant el ministeri terrenal de Crist van creure l'evangeli i es van unir a l'església. Ens diu el text que els creients estaven atents a les necessitats d'altres creients, i alguns fins i tot venien els seus béns per ajudar els necessitats. No hem d'entendre del text que vivien en comunes ni que ningú no tingués res propi, perquè veiem que cadascú tenia casa seva. Fins i tot, quan una família venia el seu terreny, tenien el dret de guardar el preu de la venda. Això ho veiem en la trista història d'Ananies i Safira, els quals, volent ser com alguns que havien venut els seus béns per ajudar els necessitats, però alhora mantenir part dels diners, van decidir mentir sobre el preu de venda de la seva hisenda. Pere els va assegurar que el seu pecat no va ser quedar-se amb els diners que els pertanyien. El seu pecat va ser mentir pel que fa a això.
Els primers cristians es reunien per adorar Déu i passar temps junts a diferents cases, i també es reunien al temple contínuament, perseverant en la Paraula i la pregària. Fets 5:42* «I no paraven ni un sol dia, en el temple i per les cases, d’ensenyar i anunciar la bona nova que Jesús és el Crist.» Sens dubte, es mantenien units i s'ajudaven els uns als altres. I tot això ho feien, com llegim a Fets 2, amb alegria i senzillesa de cor.
Aquesta fervent església de Jerusalem va créixer en nombre, i ens narra Lluc que va tocar la vida del poble sencer. «I el Senyor cada dia afegia a l’església els qui s’anaven salvant.» FETS 2:47*. Quin preciós exemple per a qualsevol grup de creients a qualsevol lloc.
Aquesta església a Jerusalem patia oposició dels líders de la ciutat, sent Pere i Joan arrestats en diverses ocasions per predicar la Paraula. Però els apòstols «van sortir del davant del Sanedrí joiosos per haver estat considerats dignes d’aquell ultratge en pro del Nom.» FETS 5:41*. Pere i Joan van ser alliberats per la gràcia de Déu i van poder continuar predicant la Paraula, però no tots els que compartien el nom de Crist van tenir la mateixa sort.
Esteve, un dels homes que ajudaven els apòstols a servir als creients a Jerusalem va ser assassinat per predicar la Paraula. Alguns que volien fer-li mal, en veure que no podien trobar res de què acusar-lo, havien mentit contra ell, acusant-lo de blasfèmia i de voler destruir el temple. Quan el principal sacerdot el va interrogar, Esteve va fer un llarg discurs sobre la trajectòria del poble d'Israel, i com el poble de Déu havia donat l'esquena a Déu malgrat el gran amor del Senyor cap a ells. Esteve va reprendre els qui escoltaven amb aquestes paraules: «Tossuts i tancats de cor i oïda! Vosaltres sempre resistiu l’Esperit Sant; feu el mateix que els vostres pares. Quin dels profetes no han perseguit els vostres pares? Van matar els qui profetitzaven sobre la vinguda del Just, de qui vosaltres ara us heu fet traïdors i assassins.» FETS 7:51-52*
I sentint aquests a Esteve, es van enfurismar molt i el van treure de la ciutat, i el van apedregar violentament. Confrontats amb l'evangeli no se'n van penedir, sinó que es van enfurismar. Esteve va perdre la seva vida aquell dia, però la vida eterna en Crist ningú no se la podia arrabassar. Llegim que «Esteve, ple de l’Esperit Sant, fixant la mirada al cel veié la glòria de Déu i Jesús dempeus a la dreta de Déu, i digué: “Veig el cel obert i el Fill de l’Home dret a la dreta de Déu.”» FETS 7:55-56 *
Aquells creients a Jerusalem sabien que visquessin o que morissin, tenien l'esperança de reunir-se amb el seu Salvador. Això és cert de l'església de Crist a qualsevol lloc i en qualsevol moment històric. El que compartien ells i podem compartir nosaltres és la seguretat que servim un Déu viu i amorós, el poder del qual sana i salva, més enllà de la mort.
Romans 8 ens ensenya que res ni ningú  ens pot separar de l'amor de Crist. La seva obra perfecta és el que uneix la seva església a través de la història. A Ell sigui la glòria!


*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/59497278Wed, 22 Apr 2026 02:00:00 +0000David y MaribelEns explica Fets 2:42-47 les experiències que van viure els primers cristians a Jerusalem,  després del lliurament del promès Esperit Sant. Com havia indicat la profecia de l'Antic Testament, i per deixar evidència que això era el lliurament de la...Enmig dels senyals que vivien, molts que havien sentit el missatge durant el ministeri terrenal de Crist van creure l'evangeli i es van unir a l'església. Ens diu el text que els creients estaven atents a les necessitats d'altres creients, i alguns fins i tot venien els seus béns per ajudar els necessitats. No hem d'entendre del text que vivien en comunes ni que ningú no tingués res propi, perquè veiem que cadascú tenia casa seva. Fins i tot, quan una família venia el seu terreny, tenien el dret de guardar el preu de la venda. Això ho veiem en la trista història d'Ananies i Safira, els quals, volent ser com alguns que havien venut els seus béns per ajudar els necessitats, però alhora mantenir part dels diners, van decidir mentir sobre el preu de venda de la seva hisenda. Pere els va assegurar que el seu pecat no va ser quedar-se amb els diners que els pertanyien. El seu pecat va ser mentir pel que fa a això.
Els primers cristians es reunien per adorar Déu i passar temps junts a diferents cases, i també es reunien al temple contínuament, perseverant en la Paraula i la pregària. Fets 5:42* «I no paraven ni un sol dia, en el temple i per les cases, d’ensenyar i anunciar la bona nova que Jesús és el Crist.» Sens dubte, es mantenien units i s'ajudaven els uns als altres. I tot això ho feien, com llegim a Fets 2, amb alegria i senzillesa de cor.
Aquesta fervent església de Jerusalem va créixer en nombre, i ens narra Lluc que va tocar la vida del poble sencer. «I el Senyor cada dia afegia a l’església els qui s’anaven salvant.» FETS 2:47*. Quin preciós exemple per a qualsevol grup de creients a qualsevol lloc.
Aquesta església a Jerusalem patia oposició dels líders de la ciutat, sent Pere i Joan arrestats en diverses ocasions per predicar la Paraula. Però els apòstols «van sortir del davant del Sanedrí joiosos per haver estat considerats dignes d’aquell ultratge en pro del Nom.» FETS 5:41*. Pere i Joan van ser alliberats per la gràcia de Déu i van poder continuar predicant la Paraula, però no tots els que compartien el nom de Crist van tenir la mateixa sort.
Esteve, un dels homes que ajudaven els apòstols a servir als creients a Jerusalem va ser assassinat per predicar la Paraula. Alguns que volien fer-li mal, en veure que no podien trobar res de què acusar-lo, havien mentit contra ell, acusant-lo de blasfèmia i de voler destruir el temple. Quan el principal sacerdot el va interrogar, Esteve va fer un llarg discurs sobre la trajectòria del poble d'Israel, i com el poble de Déu havia donat l'esquena a Déu malgrat el gran amor del Senyor cap a ells. Esteve va reprendre els qui escoltaven amb aquestes paraules: «Tossuts i tancats de cor i oïda! Vosaltres sempre resistiu l’Esperit Sant; feu el mateix que els vostres pares. Quin dels profetes no han perseguit els vostres pares? Van matar els qui profetitzaven sobre la vinguda del Just, de qui vosaltres ara us heu fet traïdors i assassins.» FETS 7:51-52*
I sentint aquests a Esteve, es van enfurismar molt i el van treure de la ciutat, i el van apedregar violentament. Confrontats amb l'evangeli no se'n van penedir, sinó que es van enfurismar. Esteve va perdre la seva vida aquell dia, però la vida eterna en Crist ningú no se la podia arrabassar. Llegim que «Esteve, ple de l’Esperit Sant, fixant la mirada al cel veié la glòria de Déu i Jesús dempeus a la dreta de Déu, i digué: “Veig el cel obert i el Fill de l’Home dret a la dreta de Déu.”» FETS 7:55-56 *
Aquells creients a Jerusalem sabien...]]>388biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/fets-069-proclamant-la-veritat--59497275Al verset 15 Pere els acusa dient: «vau matar l’autor de la vida, però Déu el ressuscità d’entre els morts i nosaltres en som testimonis.» FETS 3:15* Pere aquí identifica Jesús com “l'Autor de la vida,” deixant clara la seva deïtat. Era pel poder d'aquest Autor de la vida que aquest home coix havia estat curat, i no obstant això, en lloc de penedir-se i reconèixer Jesucrist com a Salvador, ells havien rebutjat el Messies.
Al verset 19 veiem que Pere una vegada més convida els oients a venir a Crist dient: «Per tant, penediu-vos i convertiu-vos, a fi que els vostres pecats us siguin esborrats, a fi i efecte que vinguin de part del Senyor els temps de repòs» FETS 3:19-20*
Ens diu el capítol 4 que mentre parlaven, van venir els sacerdots amb els caps de la guàrdia del temple i els saduceus, els quals negaven la resurrecció, i van arrestar Pere, Joan, i l'home que havia estat curat, i els van tancar a la presó fins a l’endemà. Pensaven que arrestant-los acabarien amb el missatge de Jesucrist, però ens diu el text que els que van sentir van creure, i es van convertir a Crist uns 5000 homes. Imaginem el nombre de dones i nens que també haurien cregut a la predicació de Pere i els altres deixebles.
Davant aquesta revolta, els governadors i líders religiosos es van reunir per qüestionar els deixebles, preguntant-los: «Els van fer posar al mig i els interrogaren: Amb quin poder, o en nom de qui feu, vosaltres, això?” Llavors Pere, ple de l’Esperit Sant, els digué: aquest home és aquí davant vostre guarit en el nom de Jesucrist, el Natzarè, que vosaltres vau crucificar, i que Déu ressuscità d’entre els morts.» FETS 4:7-8, 10*
I va prosseguir proclamant la salvació oferta per Crist, explicant que «La salvació no es troba en ningú més, perquè no hi ha sota el cel cap altre nom concedit als homes en el qual puguem ser salvats.» FETS 4:12*
Després d'escoltar Pere i Joan estaven tots meravellats, perquè sabien que aquests no tenien estudis, i no obstant es notava que havien estat amb Jesús, perquè parlaven com el Mestre. Quina afirmació preciosa de part d'aquells que estaven en contra de l'evangeli. Van dir: «Què farem amb aquests homes? Perquè és evident que s’ha produït un miracle per mitjà d’ells; tots els habitants de Jerusalem ho saben, i no el podem negar» FETS 4:16*
No podien negar que Déu hi era amb ells, i no obstant això, volien fer-los callar. Els van amenaçar perquè no parlessin ningú de Crist, però ells van respondre: «Però Pere i Joan els digueren: “Jutgeu vosaltres mateixos si és just davant Déu d’obeir-vos a vosaltres abans que obeir Déu. Nosaltres no podem pas deixar de parlar del que hem vist i sentit.» FETS 4:19-20*. Amenaçant-los, els van deixar anar, però no podien castigar-los de cap manera perquè tot el poble havia vist les seves obres i havien sentit el missatge de l'evangeli. Quin testimoni preciós!
Si arribés el moment en què les autoritats et demanessin que callessis i no compartissis la teva fe en Crist, quina seria la teva reacció? Els creients podien creure, però no podien compartir la fe. Tot i això, Joan i Pere, amb mansuetud, es van negar a conformar-se a quedar-se el missatge per a si mateixos i no compartir-lo.
Malauradament, sovint no necessitem una amenaça per quedar-nos callats. Seria preferible que ens amenacéssim per parlar que Déu ens hagi de preguntar per què no compartim les bones notícies de l'evangeli.
Em sorgeix una altra pregunta per a nosaltres avui: Podrien aquells que estan en contra de Déu identificar-nos com a seguidors de Crist? Aquests homes van haver d'admetre que Pere i Joan tenien Déu en ells. Espero que qualsevol que ens vegi i ens senti es quedi amb la mateixa conclusió de nosaltres. Si tens Crist a la teva vida, si l'Esperit Sant viu en tu, deixa que la seva obra brilli de manera que tots la puguin veure i donin glòria a Ell.
*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/59497275Tue, 21 Apr 2026 03:30:00 +0000David y MaribelEns explica Lluc al capítol 3 de Fets que Pere i Joan van guarir a un coix de naixement que demanava almoina fora del temple. Aquest, en veure's curat, no se'n va anar, sinó que ens diu el text que va entrar al temple amb ells, i «Com que ell anava...Al verset 15 Pere els acusa dient: «vau matar l’autor de la vida, però Déu el ressuscità d’entre els morts i nosaltres en som testimonis.» FETS 3:15* Pere aquí identifica Jesús com “l'Autor de la vida,” deixant clara la seva deïtat. Era pel poder d'aquest Autor de la vida que aquest home coix havia estat curat, i no obstant això, en lloc de penedir-se i reconèixer Jesucrist com a Salvador, ells havien rebutjat el Messies.
Al verset 19 veiem que Pere una vegada més convida els oients a venir a Crist dient: «Per tant, penediu-vos i convertiu-vos, a fi que els vostres pecats us siguin esborrats, a fi i efecte que vinguin de part del Senyor els temps de repòs» FETS 3:19-20*
Ens diu el capítol 4 que mentre parlaven, van venir els sacerdots amb els caps de la guàrdia del temple i els saduceus, els quals negaven la resurrecció, i van arrestar Pere, Joan, i l'home que havia estat curat, i els van tancar a la presó fins a l’endemà. Pensaven que arrestant-los acabarien amb el missatge de Jesucrist, però ens diu el text que els que van sentir van creure, i es van convertir a Crist uns 5000 homes. Imaginem el nombre de dones i nens que també haurien cregut a la predicació de Pere i els altres deixebles.
Davant aquesta revolta, els governadors i líders religiosos es van reunir per qüestionar els deixebles, preguntant-los: «Els van fer posar al mig i els interrogaren: Amb quin poder, o en nom de qui feu, vosaltres, això?” Llavors Pere, ple de l’Esperit Sant, els digué: aquest home és aquí davant vostre guarit en el nom de Jesucrist, el Natzarè, que vosaltres vau crucificar, i que Déu ressuscità d’entre els morts.» FETS 4:7-8, 10*
I va prosseguir proclamant la salvació oferta per Crist, explicant que «La salvació no es troba en ningú més, perquè no hi ha sota el cel cap altre nom concedit als homes en el qual puguem ser salvats.» FETS 4:12*
Després d'escoltar Pere i Joan estaven tots meravellats, perquè sabien que aquests no tenien estudis, i no obstant es notava que havien estat amb Jesús, perquè parlaven com el Mestre. Quina afirmació preciosa de part d'aquells que estaven en contra de l'evangeli. Van dir: «Què farem amb aquests homes? Perquè és evident que s’ha produït un miracle per mitjà d’ells; tots els habitants de Jerusalem ho saben, i no el podem negar» FETS 4:16*
No podien negar que Déu hi era amb ells, i no obstant això, volien fer-los callar. Els van amenaçar perquè no parlessin ningú de Crist, però ells van respondre: «Però Pere i Joan els digueren: “Jutgeu vosaltres mateixos si és just davant Déu d’obeir-vos a vosaltres abans que obeir Déu. Nosaltres no podem pas deixar de parlar del que hem vist i sentit.» FETS 4:19-20*. Amenaçant-los, els van deixar anar, però no podien castigar-los de cap manera perquè tot el poble havia vist les seves obres i havien sentit el missatge de l'evangeli. Quin testimoni preciós!
Si arribés el moment en què les autoritats et demanessin que callessis i no compartissis la teva fe en Crist, quina seria la teva reacció? Els creients podien creure, però no podien compartir la fe. Tot i això, Joan i Pere, amb mansuetud, es van negar a conformar-se a quedar-se el missatge per a si mateixos i no...]]>429biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/fets-068-mes-que-llengues--59497280El vent i el foc són dues imatges que ja hem vist associades a l'Esperit Sant a l'Antic Testament. Imagina com de sorpresos estarien quan de sobte un vent es va aixecar. I després, sobre el cap de cadascun dels presents es van alçar com a petites llengües de foc. I ens continua dient el text, que «tots foren omplerts de l’Esperit Sant i van començar a parlar en diferents llenguatges, segons l’Esperit els concedia d’expressar-se.» FETS 2:4*
Les persones presents es van adonar que els galileus parlaven l'idioma de la regió de cadascú que escoltava. Diu el text que deien: «Entre confosos i admirats deien: “Guaiteu, ¿no són galileus tots aquests que parlen? Doncs, com és que cadascun de nosaltres els sent parlar en la pròpia llengua nadiua? Parts, medes i elamites, i els residents de Mesopotàmia, Judea, Capadòcia, i també del Pont, de l’Àsia, la Frígia, la Pamfília, l’Egipte i les regions de la frontera de Líbia amb Cirene, i els visitants romans, tant jueus com prosèlits, els cretencs i els àrabs, els sentim explicar la grandesa de Déu en les nostres pròpies llengües.”» FETS 2:7-11*
Notem que aquest do de llengües, regal de Déu, no es tractava de llengües estranyes que ningú no entenia. Això és el que molts que malinterpreten el do de llengües defensen; no obstant això, la Bíblia ens ensenya que quan l'Esperit Sant va baixar a Pentecosta, les llengües que es van parlar van ser idiomes que altres entenien, i una forma que l'evangeli de Jesucrist fos escampat a tots els confins de la Terra. A Fets 4:31* ens diu que els creients, «En acabar la pregària, el lloc on eren reunits va tremolar i tots van quedar plens de l’Esperit Sant, i proclamaven la paraula de Déu amb valentia.» Aquest era el resultat de ser plens de l'Esperit, compartir la Paraula de Déu. Ens diu al capítol 2 que els que allà es trobaven aquell dia «Entre desorientats i confosos es deien l’un a l’altre: “Què vol dir això?”» FETS 2:12*. No entenien el que estava passant. Alguns fins i tot van començar a acusar-los d'estar embriagats. En aquest moment Pere es va aixecar i va parlar als oients, explicant que això que estava passant havia estat anunciat pel profeta Joel a l'Antic Testament. Els va dir a més que Jesús, el qual ells havien entregat i matat, havia ressuscitat, com David havia profetitzat al Salm 16 i al Salm 110.
I va acabar Pere amb aquesta afirmació «Per tant, sàpiga de cert tota la casa d’Israel que Déu ha fet Senyor i Crist aquest mateix Jesús que vosaltres vau crucificar.”» FETS 2:36*«En sentir això van quedar amb el cor tan compungit per aquestes paraules que digueren a Pere i als altres apòstols: “Germans, què podem fer?” Pere els respongué: “Penediu-vos, i que cadascun de vosaltres es bategi en el nom de Jesucrist, perquè us siguin perdonats els vostres pecats, i rebreu el do de l’Esperit Sant. Perquè la promesa és per a vosaltres i els vostres fills i per a tots els qui són lluny, tants com en cridi el Senyor, el nostre Déu.”» FETS 2:37-39*

I aquell dia tan especial, «Els qui van acceptar el seu missatge foren batejats, i aquell dia se’ls van incorporar unes tres mil persones.» FETS 2:41*
I des d’aquell dia «Es mantenien constants en l’ensenyament dels apòstols i en la comunió fraternal i en el partiment del pa i en les oracions.» FETS 2:42*
Adonem-nos que Pere, en el seu missatge aquell dia, els va dir: «Perquè la promesa és per a vosaltres i els vostres fills i per a tots els qui són lluny, tants com en cridi el Senyor, el nostre Déu.”» FETS 2:39*
Aquesta promesa de l'Esperit Sant es fa eficaç també avui dia per a cada persona que penedida, rep el missatge de Crist, i a partir d'aquell moment l'Esperit viu al cos mortal del creient. No es manifesta en llengües, com aquell dia de Pentecosta; aquesta ocasió va ser especial, per marcar clarament aquest primer lliurament de la promesa del Pare. L'evidència de l'Esperit en una vida es mostra per l'obra transformadora que produeix. Gàlates 5: 22-23* ens dóna una llista del fruit que manifesta la presència de l'Esperit a la vida d'un creient. Diu així: «El fruit de l’Esperit és: amor, goig, pau, tolerància, afabilitat, bondat, fidelitat, senzillesa i autodomini.»
Tens evidència a la teva vida de la presència de l'Esperit Sant?Que l'Esperit del Senyor produeixi el seu fruit al teu cor, i la seva obra sigui evident a la teva vida.
*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/59497280Mon, 20 Apr 2026 03:45:00 +0000David y MaribelLa celebració de la Pentecosta portava molts jueus a Jerusalem. Fets 2 ens narra que s'havien ajuntat jueus de moltes nacionalitats. Ens diu el verset 5 que «A Jerusalem residien jueus piadosos de totes les nacionalitats de la terra.» «Estaven tots...El vent i el foc són dues imatges que ja hem vist associades a l'Esperit Sant a l'Antic Testament. Imagina com de sorpresos estarien quan de sobte un vent es va aixecar. I després, sobre el cap de cadascun dels presents es van alçar com a petites llengües de foc. I ens continua dient el text, que «tots foren omplerts de l’Esperit Sant i van començar a parlar en diferents llenguatges, segons l’Esperit els concedia d’expressar-se.» FETS 2:4*
Les persones presents es van adonar que els galileus parlaven l'idioma de la regió de cadascú que escoltava. Diu el text que deien: «Entre confosos i admirats deien: “Guaiteu, ¿no són galileus tots aquests que parlen? Doncs, com és que cadascun de nosaltres els sent parlar en la pròpia llengua nadiua? Parts, medes i elamites, i els residents de Mesopotàmia, Judea, Capadòcia, i també del Pont, de l’Àsia, la Frígia, la Pamfília, l’Egipte i les regions de la frontera de Líbia amb Cirene, i els visitants romans, tant jueus com prosèlits, els cretencs i els àrabs, els sentim explicar la grandesa de Déu en les nostres pròpies llengües.”» FETS 2:7-11*
Notem que aquest do de llengües, regal de Déu, no es tractava de llengües estranyes que ningú no entenia. Això és el que molts que malinterpreten el do de llengües defensen; no obstant això, la Bíblia ens ensenya que quan l'Esperit Sant va baixar a Pentecosta, les llengües que es van parlar van ser idiomes que altres entenien, i una forma que l'evangeli de Jesucrist fos escampat a tots els confins de la Terra. A Fets 4:31* ens diu que els creients, «En acabar la pregària, el lloc on eren reunits va tremolar i tots van quedar plens de l’Esperit Sant, i proclamaven la paraula de Déu amb valentia.» Aquest era el resultat de ser plens de l'Esperit, compartir la Paraula de Déu. Ens diu al capítol 2 que els que allà es trobaven aquell dia «Entre desorientats i confosos es deien l’un a l’altre: “Què vol dir això?”» FETS 2:12*. No entenien el que estava passant. Alguns fins i tot van començar a acusar-los d'estar embriagats. En aquest moment Pere es va aixecar i va parlar als oients, explicant que això que estava passant havia estat anunciat pel profeta Joel a l'Antic Testament. Els va dir a més que Jesús, el qual ells havien entregat i matat, havia ressuscitat, com David havia profetitzat al Salm 16 i al Salm 110.
I va acabar Pere amb aquesta afirmació «Per tant, sàpiga de cert tota la casa d’Israel que Déu ha fet Senyor i Crist aquest mateix Jesús que vosaltres vau crucificar.”» FETS 2:36*«En sentir això van quedar amb el cor tan compungit per aquestes paraules que digueren a Pere i als altres apòstols: “Germans, què podem fer?” Pere els respongué: “Penediu-vos, i que cadascun de vosaltres es bategi en el nom de Jesucrist, perquè us siguin perdonats els vostres pecats, i rebreu el do de l’Esperit Sant. Perquè la promesa és per a vosaltres i els vostres fills i per a tots els qui són lluny, tants com en cridi el Senyor, el nostre Déu.”» FETS 2:37-39*

I aquell dia tan especial, «Els qui van acceptar el seu missatge foren batejats, i aquell dia se’ls van incorporar unes tres mil persones.» FETS 2:41*
I des d’aquell dia «Es mantenien constants en l’ensenyament dels apòstols i en la comunió fraternal i en el partiment del pa i en les oracions.» FETS 2:42*
Adonem-nos que Pere, en el seu missatge aquell dia, els va dir: «Perquè la promesa és per a vosaltres i els vostres fills i per a tots els qui són...]]>431biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/fets-067-la-promesa-del-pare--59497232Lluc 24:49*  diu «I jo faré venir damunt vostre la promesa del meu Pare. Vosaltres, doncs, quedeu-vos a la ciutat fins que hàgiu estat revestits del poder que ve de dalt.»
I a fets 1:4* diu que «En una ocasió que estaven reunits amb ell els va manar: “No us allunyeu de Jerusalem; espereu aquí la promesa del Pare, que us vaig anunciar»
Quina era la promesa que esperaven del Pare? Aquesta promesa, segons llegim als evangelis, era l'Esperit Sant de Déu. A Fets 1:8 Jesús els havia manat que escampessin el missatge de l'evangeli, però no ho farien en les seves pròpies forces, sinó que va dir: «però rebreu la força de l’Esperit Sant, quan davallarà damunt vostre, i sereu els meus testimonis, no solament a Jerusalem, sinó a tota la Judea, la Samaria i fins als confins de la terra.» FETS 1:8*
Des del principi del ministeri de Jesús havia estat anunciat que a diferència de Joan, el qual batejava amb aigua, Jesús batejaria amb l'Esperit Sant (Mt. 3.11; Mr. 1.8; Llc. 3.16; Jn. 1.33) d'aquí a no gaires dies .
A Joan 15:26* va dir «Quan vingui el Consolador que jo us enviaré des del Pare, l’Esperit de la veritat, que prové del Pare, ell serà testimoni a favor meu»
Llegim a Joan 16 com havia ensenyat Jesús dient: «Però jo us dic la veritat: us convé que me’n vagi, perquè, si no me’n vaig, el Consolador no podrà venir a vosaltres; en canvi, si me’n vaig, us l’enviaré. Quan vingui ell, l’Esperit de la veritat, us guiarà cap a la veritat plena, perquè no parlarà pel seu compte, sinó que comunicarà tot el que senti i us anunciarà les coses que han de succeir. Ell em glorificarà, perquè rebrà del que és meu i us ho farà saber.»
Això passaria, segons Joan 7:39, quan Crist fos glorificat; és a dir, quan després de mort hagués ressuscitat i ascendit en glòria al cel. Un cop Jesús va pujar al cel, l'Esperit Sant vindria a habitar a la vida de cadascú que prèviament diposités la seva fe en Crist.
Aquesta promesa havia de donar alè als seguidors de Jesús que el veurien patir a mans dels jueus i romans, el veurien crucificat en una creu. Gràcies a Déu, al matí del tercer dia, havia vençut la mort, ressuscitant i trobant-se amb molts dels seus seguidors. Ens narra Fets 1 que «També va ser a ells a qui es presentà després del seu patiment, i els donà moltes proves que ell era viu; durant quaranta dies se’ls féu visible i els parlà de coses relacionades amb el Regne de Déu.»FETS 1:3*
Quin privilegi haver pogut asseure's una vegada més als peus de Crist per sentir les seves paraules. Després d'això Jesús havia ascendit al Pare, no sense donar abans, com diu el verset 2 del primer capítol de Fets «instruccions als apòstols que ell s’havia escollit.» FETS 1:2*,això és, que compartissin el que havien vist i viscut per tota Jerusalem, per Judea, i fins als fins de la terra (Mateu 28:19-20). Fins a rebre l'Esperit, havien de romandre a Jerusalem, com Jesús els havia indicat.
Però quan vindria aquest promès Consolador? Com el reconeixerien? No els havia donat aquests detalls. Havien d'esperar amb fe a la incertesa.
D'aquesta manera, i en aquestes condicions, trobem els deixebles al principi del llibre dels Fets, junts a Jerusalem, reunint-se i repassant les veritats que havien sentit i havien viscut, esperant la promesa del Consolador, aquest preciós baptisme de l'Esperit que Jesús havia promès i que tenim registrat als quatre evangelis (Mt. 3.11; Mr. 1.8; Llc. 3.16; Jn. 1.33).
Que difícil que es fa esperar quan no en coneixem tots els detalls! oi? Però Déu vol que confiem en Ell encara que no veiem el com i el perquè; quan no coneixem la ruta de sortida. Ells van confiar en comunió amb Déu i amb altres de la mateixa fe. Pots esperar tu a Ell en les circumstàncies en què et trobes?


*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/59497232Fri, 17 Apr 2026 04:03:00 +0000David y MaribelEl Senyor Jesús, abans de pujar al cel, els havia demanat que romanguessin a Jerusalem fins que rebessin la promesa. Lluc 24:49*  diu «I jo faré venir damunt vostre la promesa del meu Pare. Vosaltres, doncs, quedeu-vos a la ciutat fins que hàgiu estat...Lluc 24:49*  diu «I jo faré venir damunt vostre la promesa del meu Pare. Vosaltres, doncs, quedeu-vos a la ciutat fins que hàgiu estat revestits del poder que ve de dalt.»
I a fets 1:4* diu que «En una ocasió que estaven reunits amb ell els va manar: “No us allunyeu de Jerusalem; espereu aquí la promesa del Pare, que us vaig anunciar»
Quina era la promesa que esperaven del Pare? Aquesta promesa, segons llegim als evangelis, era l'Esperit Sant de Déu. A Fets 1:8 Jesús els havia manat que escampessin el missatge de l'evangeli, però no ho farien en les seves pròpies forces, sinó que va dir: «però rebreu la força de l’Esperit Sant, quan davallarà damunt vostre, i sereu els meus testimonis, no solament a Jerusalem, sinó a tota la Judea, la Samaria i fins als confins de la terra.» FETS 1:8*
Des del principi del ministeri de Jesús havia estat anunciat que a diferència de Joan, el qual batejava amb aigua, Jesús batejaria amb l'Esperit Sant (Mt. 3.11; Mr. 1.8; Llc. 3.16; Jn. 1.33) d'aquí a no gaires dies .
A Joan 15:26* va dir «Quan vingui el Consolador que jo us enviaré des del Pare, l’Esperit de la veritat, que prové del Pare, ell serà testimoni a favor meu»
Llegim a Joan 16 com havia ensenyat Jesús dient: «Però jo us dic la veritat: us convé que me’n vagi, perquè, si no me’n vaig, el Consolador no podrà venir a vosaltres; en canvi, si me’n vaig, us l’enviaré. Quan vingui ell, l’Esperit de la veritat, us guiarà cap a la veritat plena, perquè no parlarà pel seu compte, sinó que comunicarà tot el que senti i us anunciarà les coses que han de succeir. Ell em glorificarà, perquè rebrà del que és meu i us ho farà saber.»
Això passaria, segons Joan 7:39, quan Crist fos glorificat; és a dir, quan després de mort hagués ressuscitat i ascendit en glòria al cel. Un cop Jesús va pujar al cel, l'Esperit Sant vindria a habitar a la vida de cadascú que prèviament diposités la seva fe en Crist.
Aquesta promesa havia de donar alè als seguidors de Jesús que el veurien patir a mans dels jueus i romans, el veurien crucificat en una creu. Gràcies a Déu, al matí del tercer dia, havia vençut la mort, ressuscitant i trobant-se amb molts dels seus seguidors. Ens narra Fets 1 que «També va ser a ells a qui es presentà després del seu patiment, i els donà moltes proves que ell era viu; durant quaranta dies se’ls féu visible i els parlà de coses relacionades amb el Regne de Déu.»FETS 1:3*
Quin privilegi haver pogut asseure's una vegada més als peus de Crist per sentir les seves paraules. Després d'això Jesús havia ascendit al Pare, no sense donar abans, com diu el verset 2 del primer capítol de Fets «instruccions als apòstols que ell s’havia escollit.» FETS 1:2*,això és, que compartissin el que havien vist i viscut per tota Jerusalem, per Judea, i fins als fins de la terra (Mateu 28:19-20). Fins a rebre l'Esperit, havien de romandre a Jerusalem, com Jesús els havia indicat.
Però quan vindria aquest promès Consolador? Com el reconeixerien? No els havia donat aquests detalls. Havien d'esperar amb fe a la incertesa.
D'aquesta manera, i en aquestes condicions, trobem els deixebles al principi del llibre dels Fets, junts a Jerusalem, reunint-se i repassant les veritats que havien sentit i havien viscut, esperant la promesa del Consolador, aquest preciós baptisme de l'Esperit que Jesús havia promès i que tenim registrat als quatre evangelis (Mt. 3.11; Mr. 1.8; Llc. 3.16; Jn. 1.33).
Que difícil que es fa esperar quan no en coneixem tots els detalls! oi? Però Déu vol que confiem en Ell encara que no veiem el com i el perquè; quan no coneixem la ruta de sortida. Ells van confiar en comunió amb Déu i amb altres de la mateixa fe. Pots esperar tu a Ell en les circumstàncies en què et trobes?


*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>326biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/fets-066-el-llibre-dels-fets--59412531Un dels quatre evangelis, el de Lluc, comença amb una dedicatòria a aquest mateix Teòfil. El llibre de Lluc és el primer de dos llibres escrit per Lluc sota inspiració divina. Ens diu que va ser escrit perquè Teòfil conegués bé la veritat de les coses en les quals havia estat instruït.
Qui era aquest Teòfil? Encara que no s'ha identificat aquest personatge històric, podem deduir pel text que era algú amb un càrrec públic ja que se'n diu “excel·lentíssim” i que havia mostrat interès a conèixer Déu. Lluc dedica aquests dos llibres a Teòfil, el seu relat de l'evangeli i aquest segon llibre dels Fets ocorreguts després de l'ascensió de Jesús.
Si al llibre de Lluc s'havien relatat els esdeveniments que van tenir lloc des de l'anunci del naixement de Jesús fins a la seva mort i posterior resurrecció, el llibre de Fets exposa els esdeveniments a partir de la resurrecció de Jesús, i durant els primers anys del cristianisme.
El llibre originalment no es deia “Fets dels apòstols.” Els fets que es narren en aquesta segona part del llibre que va escriure Lluc tracta el que Jesús va fer durant els primers anys de l'església a través de l'Esperit Sant a la vida dels apòstols.
A Lluc 24:44-49 llegim: «Després els digué: “Quan encara era amb vosaltres, ja us vaig dir que calia que es complís tot el que hi ha escrit referent a mi en la Llei de Moisès, en els Profetes i en els Salms.” Tot seguit els obrí la intel·ligència perquè comprenguessin el sentit de les Escriptures, i els digué: “Així ho diu l’Escriptura, que el Crist patiria i ressuscitaria d’entre els morts el tercer dia, i que en el seu nom es predicaria el penediment per al perdó dels pecats a tots els pobles, començant per Jerusalem. Vosaltres en sou testimonis, de tot això. I jo faré venir damunt vostre la promesa del meu Pare. Vosaltres, doncs, quedeu-vos a la ciutat fins que hàgiu estat revestits del poder que ve de dalt.”» LLUC 24:44-49*
Al primer paràgraf del llibre llegim com Jesús havia estat a Jerusalem quaranta dies després de la seva resurrecció, per encoratjar i instruir els seus apòstols. Els havia deixat esperant una promesa i amb l'encàrrec de compartir allò que havien vist i sentit.
Veurem al llibre dels Fets com el missatge de l'evangeli es va escampar a Jerusalem i a Judea, i com es va estendre per tota Samaria, i fins a arribar als límits de la Terra. Així com el van veure anar al cel, ens diuen les Escriptures que el veurem tornar un dia.
«Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel, tornarà de la mateixa manera com l’heu vist que pujava cap al cel.» FETS 1:11*.
Mentrestant, estudiem allò que els primers seguidors de Jesús van experimentar, i aprenguem com esperar nosaltres aquesta preciosa vinguda.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/59412531Thu, 16 Apr 2026 03:30:00 +0000David y MaribelEl llibre dels Fets comença així: «Estimat Teòfil: En el primer escrit vaig tractar de tot allò que Jesús va fer i ensenyar des del principi fins al dia que fou endut al cel, després de donar, per mitjà de l’Esperit Sant, instruccions als apòstols que...Un dels quatre evangelis, el de Lluc, comença amb una dedicatòria a aquest mateix Teòfil. El llibre de Lluc és el primer de dos llibres escrit per Lluc sota inspiració divina. Ens diu que va ser escrit perquè Teòfil conegués bé la veritat de les coses en les quals havia estat instruït.
Qui era aquest Teòfil? Encara que no s'ha identificat aquest personatge històric, podem deduir pel text que era algú amb un càrrec públic ja que se'n diu “excel·lentíssim” i que havia mostrat interès a conèixer Déu. Lluc dedica aquests dos llibres a Teòfil, el seu relat de l'evangeli i aquest segon llibre dels Fets ocorreguts després de l'ascensió de Jesús.
Si al llibre de Lluc s'havien relatat els esdeveniments que van tenir lloc des de l'anunci del naixement de Jesús fins a la seva mort i posterior resurrecció, el llibre de Fets exposa els esdeveniments a partir de la resurrecció de Jesús, i durant els primers anys del cristianisme.
El llibre originalment no es deia “Fets dels apòstols.” Els fets que es narren en aquesta segona part del llibre que va escriure Lluc tracta el que Jesús va fer durant els primers anys de l'església a través de l'Esperit Sant a la vida dels apòstols.
A Lluc 24:44-49 llegim: «Després els digué: “Quan encara era amb vosaltres, ja us vaig dir que calia que es complís tot el que hi ha escrit referent a mi en la Llei de Moisès, en els Profetes i en els Salms.” Tot seguit els obrí la intel·ligència perquè comprenguessin el sentit de les Escriptures, i els digué: “Així ho diu l’Escriptura, que el Crist patiria i ressuscitaria d’entre els morts el tercer dia, i que en el seu nom es predicaria el penediment per al perdó dels pecats a tots els pobles, començant per Jerusalem. Vosaltres en sou testimonis, de tot això. I jo faré venir damunt vostre la promesa del meu Pare. Vosaltres, doncs, quedeu-vos a la ciutat fins que hàgiu estat revestits del poder que ve de dalt.”» LLUC 24:44-49*
Al primer paràgraf del llibre llegim com Jesús havia estat a Jerusalem quaranta dies després de la seva resurrecció, per encoratjar i instruir els seus apòstols. Els havia deixat esperant una promesa i amb l'encàrrec de compartir allò que havien vist i sentit.
Veurem al llibre dels Fets com el missatge de l'evangeli es va escampar a Jerusalem i a Judea, i com es va estendre per tota Samaria, i fins a arribar als límits de la Terra. Així com el van veure anar al cel, ens diuen les Escriptures que el veurem tornar un dia.
«Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel, tornarà de la mateixa manera com l’heu vist que pujava cap al cel.» FETS 1:11*.
Mentrestant, estudiem allò que els primers seguidors de Jesús van experimentar, i aprenguem com esperar nosaltres aquesta preciosa vinguda.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>295biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/evangelis-065-recorda-les-seves-promeses--59465757Jesús havia passat tres anys de la seva vida ensenyant els seus deixebles, preparant-los per al dia que la promesa de redempció es culminaria amb la mort i resurrecció del Messies.
Els deixebles no semblaven estar llestos per a aquest missatge, per això els veiem insistint a parlar de temes trivials com qui seria el més gran en el regne de Déu. El regne del cel havia arribat, i Jesús, lliuraria el seu cos per prendre sobre si el pecat de tots nosaltres.
En continuar llegint els evangelis, llegim que quan van entrar a Jerusalem, Jesús sobre un pollí, alguns van rebre Jesús amb palmells i mantells, com la profecia havia assenyalat segles abans, però tots dotze no semblen relacionar-ho.
Els deixebles no semblaven entendre durant tota la setmana els esdeveniments que portarien Jesús al moment de la seva mort, encara que camí cap a Jerusalem, Jesús els havia dit que seria capturat, condemnat, assotat i crucificat.
Però aquest dia, en arribar al final dels evangelis, observem que els deixebles, com ens pot passar a nosaltres, estaven confosos amb les promeses que Jesús els havia fet i amb els esdeveniments que estaven vivint.
Ells estaven amb Jesús quan aquest els va dir que un d'ells el trairia, però ells no sabien qui seria. Quan Judes va portar el grup de soldats al jardí on l'apressarien, Pere va reaccionar per intentar rescatar el seu mestre, i aquest li va haver de parar, perquè com havia indicat, aquest havia estat el pla des de l’eternitat.
Quan Jesús era acusat i escarnit, alguns dels seus deixebles van fugir i el mateix Pere que va dir que moriria per Ell, el va negar per protegir-se a si mateix.
Veiem Jesús davant Pilat, i el poble sencer demanant la seva crucifixió. I per fi Jesús, clavat en una creu, mentre molts miraven, uns contents, uns altres plorant, i «Tots els seus coneguts es mantenien a una certa distància, així com les dones que l’havien seguit des de la Galilea, i des d’allà s’ho miraven.» LLUC 23:49*
El seu cos inert va ser baixat de la creu i sepultat per Josep d'Arimatea, el qual havia cregut en Jesús, i les mateixes dones que seguien el mestre i havien contemplat els fets van ajudar a preparar el seu cos.
Però tot i això, no semblava que els seus seguidors entenguessin tot el que estava succeint, perquè al tercer dia, quan Crist va ressuscitar de la tomba, tots van rebre la notícia amb sorpresa, malgrat que Crist els havia dit que aquestes coses passarien. Els àngels els van haver de repetir: «No és aquí: ha ressuscitat. Recordeu-vos de com us parlava quan encara era a Galilea i us deia: ‘És necessari que el Fill de l’Home sigui posat a les mans dels homes pecadors i sigui crucificat, i que ressusciti el tercer dia’.» LLUC 24:6-7*. Aleshores elles es van recordar de les seves paraules!
Aquesta és una preciosa reflexió. Per fi, per l'obra de l'Esperit, tot allò que havien escoltat tenia sentit. Ara entenien que el seu mestre, el Messies promès, estava complint davant dels seus ulls tot el que havia promès. Jesús va ressuscitar, victoriós sobre la mort. Es presentà davant de molts en el seu cos glorificat, i ascendí al Pare, tal com havia estat anunciat. És aquest Jesús qui ha obert el camí de cada pecador al Pare Sant, perquè tots puguem experimentar vida eterna en Crist. Meditem en aquesta veritat: Déu sempre compleix el que promet.
Els seguidors de Jesús tenien tota la informació necessària per entendre el que estava passant, però no podien veure el que Crist estava fent fins que els seus ulls van ser oberts.
Demana-li a Déu que t’obri els teus ulls, perquè vegis i entenguis el que Déu ha fet per tu.Viu la vida aquí conscient de l'obra de Crist i gaudeix de les promeses de Déu dia a dia.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/59465757Wed, 15 Apr 2026 05:10:00 +0000David y MaribelPujant Jesús a Jerusalem, va prendre els seus dotze deixebles a part en el camí, i els va dir: «Mireu, ara pugem a Jerusalem i el Fill de l’Home serà lliurat als grans sacerdots i als mestres de la Llei; el condemnaran a mort i el lliuraran als pagans...Jesús havia passat tres anys de la seva vida ensenyant els seus deixebles, preparant-los per al dia que la promesa de redempció es culminaria amb la mort i resurrecció del Messies.
Els deixebles no semblaven estar llestos per a aquest missatge, per això els veiem insistint a parlar de temes trivials com qui seria el més gran en el regne de Déu. El regne del cel havia arribat, i Jesús, lliuraria el seu cos per prendre sobre si el pecat de tots nosaltres.
En continuar llegint els evangelis, llegim que quan van entrar a Jerusalem, Jesús sobre un pollí, alguns van rebre Jesús amb palmells i mantells, com la profecia havia assenyalat segles abans, però tots dotze no semblen relacionar-ho.
Els deixebles no semblaven entendre durant tota la setmana els esdeveniments que portarien Jesús al moment de la seva mort, encara que camí cap a Jerusalem, Jesús els havia dit que seria capturat, condemnat, assotat i crucificat.
Però aquest dia, en arribar al final dels evangelis, observem que els deixebles, com ens pot passar a nosaltres, estaven confosos amb les promeses que Jesús els havia fet i amb els esdeveniments que estaven vivint.
Ells estaven amb Jesús quan aquest els va dir que un d'ells el trairia, però ells no sabien qui seria. Quan Judes va portar el grup de soldats al jardí on l'apressarien, Pere va reaccionar per intentar rescatar el seu mestre, i aquest li va haver de parar, perquè com havia indicat, aquest havia estat el pla des de l’eternitat.
Quan Jesús era acusat i escarnit, alguns dels seus deixebles van fugir i el mateix Pere que va dir que moriria per Ell, el va negar per protegir-se a si mateix.
Veiem Jesús davant Pilat, i el poble sencer demanant la seva crucifixió. I per fi Jesús, clavat en una creu, mentre molts miraven, uns contents, uns altres plorant, i «Tots els seus coneguts es mantenien a una certa distància, així com les dones que l’havien seguit des de la Galilea, i des d’allà s’ho miraven.» LLUC 23:49*
El seu cos inert va ser baixat de la creu i sepultat per Josep d'Arimatea, el qual havia cregut en Jesús, i les mateixes dones que seguien el mestre i havien contemplat els fets van ajudar a preparar el seu cos.
Però tot i això, no semblava que els seus seguidors entenguessin tot el que estava succeint, perquè al tercer dia, quan Crist va ressuscitar de la tomba, tots van rebre la notícia amb sorpresa, malgrat que Crist els havia dit que aquestes coses passarien. Els àngels els van haver de repetir: «No és aquí: ha ressuscitat. Recordeu-vos de com us parlava quan encara era a Galilea i us deia: ‘És necessari que el Fill de l’Home sigui posat a les mans dels homes pecadors i sigui crucificat, i que ressusciti el tercer dia’.» LLUC 24:6-7*. Aleshores elles es van recordar de les seves paraules!
Aquesta és una preciosa reflexió. Per fi, per l'obra de l'Esperit, tot allò que havien escoltat tenia sentit. Ara entenien que el seu mestre, el Messies promès, estava complint davant dels seus ulls tot el que havia promès. Jesús va ressuscitar, victoriós sobre la mort. Es presentà davant de molts en el seu cos glorificat, i ascendí al Pare, tal com havia estat anunciat. És aquest Jesús qui ha obert el camí de cada pecador al Pare Sant, perquè tots puguem experimentar vida eterna en Crist. Meditem en aquesta veritat: Déu sempre compleix el que promet.
Els seguidors de Jesús tenien tota la informació necessària per entendre el que estava passant, però no podien veure el que Crist estava fent fins que els seus ulls van ser oberts.
Demana-li a Déu que t’obri els teus ulls, perquè vegis i entenguis el que Déu ha...]]>335biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/evangelis-064-que-faras-amb-allo-que-t-ha-estat-donat--59412532El Senyor Jesús va ensenyar sobre la utilitat del que se'ns ha donat i com treure el màxim profit del que tenim. Per això va explicar una història. A Lluc 19 «Digué, doncs: “Un home noble havia d’anar a un país llunyà per rebre la investidura reial i després tornar. Va fer venir deu servidors seus i els repartí deu mines i els digué: ‘Negocieu-hi fins que torni.’ Quan va tornar de rebre la dignitat reial, féu venir els servidors als quals havia donat els diners, per saber el que havia guanyat cadascú.» LLUC 19:12-13, 15*Un va venir amb la grata notícia que la seva mina havia produït deu mines. Aquest havia administrat el que li havia donat el seu senyor, de manera que ho havia multiplicat per deu. Li va dir el seu senyor: «Bé, bon servidor. Ja que has estat fidel en tan poca cosa, et concedeixo autoritat sobre deu poblacions.’» LLUC 19:17 *.El segon servidor li va presentar els guanys també. La mina que ell havia rebut havia produït cinc mines. No estava malament! El senyor el va lloar i el va donar per supervisar cinc ciutats. Va arribar un tercer servidor «i digué: ‘Senyor, aquí tens la teva mina, que he tingut guardada en un mocador» LLUC 19:20*Aquest servidor no havia invertit allò que se li havia donat, i com a conseqüència, estava lliurant al seu senyor allò que aquest li havia donat, sense cap guany. El senyor va tenir paraules dures per a aquest home. Li va dir fins i tot: «Per què, doncs, no has dipositat el meu capital al banc? En tornar, jo l’hauria cobrat amb el rèdit.’» LLUC 19:23*
Aquest servidor no era de fiar; si no havia tret partit del que tenia, com podria el senyor donar-li més? La història ens diu que la mina va ser donada a qui en tenia deu, ja que aquest era el que havia demostrat saber aprofitar allò que ja tenia.
A Mateu 25:14-30 tenim una paràbola similar, en què cadascú rep diferents quantitats, i administra el que ha rebut perquè això creixi i es reprodueixi.
Aquesta lliçó és important per a cadascun de nosaltres. Hem de reconèixer tot allò que se'ns ha donat i veure com ho estem administrant. Què t'ha donat a tu el Senyor? Potser al principi et costa pensar en alguna cosa. Deixa que et doni un parell d'exemples. T'ha donat una vida; què és el que fas amb ella? L'organitzes per al teu propi profit, o fas plans per viure-la de manera agradable a Déu i que porti profit als altres? T'ha donat un cos, com cuides el teu cos? Li dones el que et demana quan t'ho demana, o planeges allò que el teu cos necessita perquè es mantingui sa i porti goig al Senyor? T'ha donat una ment, fas servir la teva ment per donar glòria a Déu i per poder ajudar els altres? T'ha donat persones a la teva vida. Valores als teus familiars i amics i cuides les relacions perquè aquestes es desenvolupin positivament i portin honra a Déu? Pots anar anomenant cada part de tu, cada capacitat, cada regal que tens, i que de vegades potser no notaràs. Aquestes són les teves mines, aquests són els teus talents. Enumera'ls, i demana a Déu que t'ajudi a fer-los servir de manera fidel, perquè el Senyor pugui dir, «Molt bé, bon servidor i lleial. Com que has estat fidel en una cosa petita, te n’encarregaré de grans; vine i participa del goig del teu senyor.» MATEU 25:23*


* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/59412532Tue, 14 Apr 2026 05:00:00 +0000David y MaribelA tots se'ns ha donat alguna cosa amb què aportar a aquest món en què vivim. Uns semblen tenir molts talents; capacitats artístiques, dons d’administració, facilitat per aprendre idiomes, manejar nombres complexos, analitzar problemes o cercar ...El Senyor Jesús va ensenyar sobre la utilitat del que se'ns ha donat i com treure el màxim profit del que tenim. Per això va explicar una història. A Lluc 19 «Digué, doncs: “Un home noble havia d’anar a un país llunyà per rebre la investidura reial i després tornar. Va fer venir deu servidors seus i els repartí deu mines i els digué: ‘Negocieu-hi fins que torni.’ Quan va tornar de rebre la dignitat reial, féu venir els servidors als quals havia donat els diners, per saber el que havia guanyat cadascú.» LLUC 19:12-13, 15*Un va venir amb la grata notícia que la seva mina havia produït deu mines. Aquest havia administrat el que li havia donat el seu senyor, de manera que ho havia multiplicat per deu. Li va dir el seu senyor: «Bé, bon servidor. Ja que has estat fidel en tan poca cosa, et concedeixo autoritat sobre deu poblacions.’» LLUC 19:17 *.El segon servidor li va presentar els guanys també. La mina que ell havia rebut havia produït cinc mines. No estava malament! El senyor el va lloar i el va donar per supervisar cinc ciutats. Va arribar un tercer servidor «i digué: ‘Senyor, aquí tens la teva mina, que he tingut guardada en un mocador» LLUC 19:20*Aquest servidor no havia invertit allò que se li havia donat, i com a conseqüència, estava lliurant al seu senyor allò que aquest li havia donat, sense cap guany. El senyor va tenir paraules dures per a aquest home. Li va dir fins i tot: «Per què, doncs, no has dipositat el meu capital al banc? En tornar, jo l’hauria cobrat amb el rèdit.’» LLUC 19:23*
Aquest servidor no era de fiar; si no havia tret partit del que tenia, com podria el senyor donar-li més? La història ens diu que la mina va ser donada a qui en tenia deu, ja que aquest era el que havia demostrat saber aprofitar allò que ja tenia.
A Mateu 25:14-30 tenim una paràbola similar, en què cadascú rep diferents quantitats, i administra el que ha rebut perquè això creixi i es reprodueixi.
Aquesta lliçó és important per a cadascun de nosaltres. Hem de reconèixer tot allò que se'ns ha donat i veure com ho estem administrant. Què t'ha donat a tu el Senyor? Potser al principi et costa pensar en alguna cosa. Deixa que et doni un parell d'exemples. T'ha donat una vida; què és el que fas amb ella? L'organitzes per al teu propi profit, o fas plans per viure-la de manera agradable a Déu i que porti profit als altres? T'ha donat un cos, com cuides el teu cos? Li dones el que et demana quan t'ho demana, o planeges allò que el teu cos necessita perquè es mantingui sa i porti goig al Senyor? T'ha donat una ment, fas servir la teva ment per donar glòria a Déu i per poder ajudar els altres? T'ha donat persones a la teva vida. Valores als teus familiars i amics i cuides les relacions perquè aquestes es desenvolupin positivament i portin honra a Déu? Pots anar anomenant cada part de tu, cada capacitat, cada regal que tens, i que de vegades potser no notaràs. Aquestes són les teves mines, aquests són els teus talents. Enumera'ls, i demana a Déu que t'ajudi a fer-los servir de manera fidel, perquè el Senyor pugui dir, «Molt bé, bon servidor i lleial. Com que has estat fidel en una cosa petita, te n’encarregaré de grans; vine i participa del goig del teu senyor.» MATEU 25:23*


* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>333biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/evangelis-063-bartimeu-i-zaqueu-busquen-deu--59412530Aquest home cec havia sentit sobre Jesús de Natzaret, i sabia que li podia donar la vista. Pel que llegim, sembla que sabia molt més de Jesús, perquè el va anomenar “Fill de David”. Entenia que Jesús era el promès Messies, el Salvador que vindria del llinatge de David.
Ens diu el text que «Molts el renyaven per fer-lo callar, però ell cridava encara més fort: “Fill de David, apiada’t de mi!” Jesús s’aturà i digué: “Crideu-lo.” Van cridar el cec dient-li: “Au, alça’t, que et crida.” Ell, llençant el seu mantell, s’aixecà d’una revolada i anà cap a Jesús.» MARC 10:48-50*
Aquest home va deixar tot el que tenia i aixecant-se, va anar fins a Jesús. «Jesús li va preguntar: “Què vols que faci per tu?”» MARC 10:51*. Em fascina. Jesús sabia el que aquest cec necessitava; però va fer que aquest li demanés el que volia. Déu vol que li demanem, encara que sap el que necessitem. Desitja que ens adonem de la nostra necessitat i tinguem la confiança d’anar a demanar-li, com va fer aquest home.«Jesús li va preguntar: “Què vols que faci per tu?” El cec li diu: “Mestre, fes que hi torni a veure.” Jesús li digué: “Vés, la teva fe t’ha salvat.” I a l’instant hi va veure, i el seguia pel camí.» MARC 10:51-52*
Jesús el va sanar, i la prova que aquest va rebre molt més de Jesús que la vista és que veiem que el seguia pel camí. Havia rebut de Déu el que li havia demanat, però no se'n va anar pel seu camí, sinó que se'n va anar seguint els passos del seu Salvador.
El segon personatge que volem veure avui és Zaqueu. Com hem vist al text, sortien de Jericó, Jesús, els seus deixebles i una gran multitud, per la qual cosa seria difícil per a alguns veure Jesús.
Per aquest motiu trobem el nostre personatge, entenent qui era aquest que passava per la seva ciutat, i fent tot el necessari per poder veure'l. Se'ns diu de Zaqueu que era un cap dels publicans, ric i de baixa estatura. Cap d'aquestes qualitats no l'ajudava a arribar fins a Jesús. Però aquest havia determinat veure qui era Jesús. Així que va buscar un arbre al qual es pogués pujar, i sense importar-li el que qualsevol pogués pensar, es va enfilar fins a dalt per poder albirar el Senyor des d'allà. Sorprenentment, «Quan Jesús va arribar en aquell punt, va alçar la vista i li digué: “Zaqueu, baixa ara mateix, que avui haig d’allotjar-me a casa teva.”» LLUC 19:5*
Com? El cridava per nom, i volia quedar-se a casa seva. Aquest no va deixar Jesús esperant. Ens diu el text que «Ell baixà de seguida i el va rebre tot content. Tots els qui ho van veure rondinaven i deien: “Ha entrat a allotjar-se a casa d’un pecador.”» LLUC 19:6-7*
Imagina els religiosos en veure que Jesús havia triat menjar i descansar a casa d'un cobrador d'impostos que treballava per a l'imperi romà. Zaqueu, però, havia trobat en Jesús la pau de la seva ànima. I ho sabem perquè la seva vida així ho mostraria.
«Zaqueu es posà al mig i digué al Senyor: “Mira, la meitat dels meus béns, Senyor, la dono als pobres, i, si he defraudat algú en alguna quantitat, la hi restitueixo quatre vegades més.”» LLUC 19:8*
Estava disposat a canviar la seva vida per agradar a Déu i ajudar els altres. «Jesús li digué: “Avui ha vingut la salvació en aquesta casa, ja que aquest també és fill d’Abraham. Perquè el Fill de l’Home ha vingut a buscar i a salvar allò que s’havia perdut.”» LLUC 19:9-10*
Recordes les paràboles del que és perdut que era trobat? Un cop més, Jesús recorda els oients que no havia vingut a qui es consideraven justos, sinó aquells que reconeixien que necessitaven salvació. Zaqueu n'era un. Havia buscat Déu i l'havia trobat, i amb això, tots els beneficis que porta conèixer’l.
A Mateu 7:7-8* ens diu el Senyor: «Demaneu, i us donaran; busqueu, i trobareu; truqueu, i us obriran. Perquè tot aquell qui demana, obté: qui busca, troba; i, a qui truca, li obren.»
Busca el Senyor mentre pugui ser trobat; com Bartimeu, clama a Ell; com Zaqueu, fes el que calgui per veure qui és aquest Jesús. Perquè a qui clama, Jesús escolta; a qui li obre les portes, Crist entra a habitar; i la comunió amb el Messies és dolça i duradora.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/59412530Mon, 13 Apr 2026 05:00:00 +0000David y MaribelEls evangelis ens expliquen que Jesús i els deixebles, de camí a Jerusalem, van passar per la ciutat de Jericó. A Marcs 10 que «Van arribar a Jericó, i quan en sortia amb els seus deixebles, seguit d’una gran multitud, Bartimeu, el fill de Timeu, un...Aquest home cec havia sentit sobre Jesús de Natzaret, i sabia que li podia donar la vista. Pel que llegim, sembla que sabia molt més de Jesús, perquè el va anomenar “Fill de David”. Entenia que Jesús era el promès Messies, el Salvador que vindria del llinatge de David.
Ens diu el text que «Molts el renyaven per fer-lo callar, però ell cridava encara més fort: “Fill de David, apiada’t de mi!” Jesús s’aturà i digué: “Crideu-lo.” Van cridar el cec dient-li: “Au, alça’t, que et crida.” Ell, llençant el seu mantell, s’aixecà d’una revolada i anà cap a Jesús.» MARC 10:48-50*
Aquest home va deixar tot el que tenia i aixecant-se, va anar fins a Jesús. «Jesús li va preguntar: “Què vols que faci per tu?”» MARC 10:51*. Em fascina. Jesús sabia el que aquest cec necessitava; però va fer que aquest li demanés el que volia. Déu vol que li demanem, encara que sap el que necessitem. Desitja que ens adonem de la nostra necessitat i tinguem la confiança d’anar a demanar-li, com va fer aquest home.«Jesús li va preguntar: “Què vols que faci per tu?” El cec li diu: “Mestre, fes que hi torni a veure.” Jesús li digué: “Vés, la teva fe t’ha salvat.” I a l’instant hi va veure, i el seguia pel camí.» MARC 10:51-52*
Jesús el va sanar, i la prova que aquest va rebre molt més de Jesús que la vista és que veiem que el seguia pel camí. Havia rebut de Déu el que li havia demanat, però no se'n va anar pel seu camí, sinó que se'n va anar seguint els passos del seu Salvador.
El segon personatge que volem veure avui és Zaqueu. Com hem vist al text, sortien de Jericó, Jesús, els seus deixebles i una gran multitud, per la qual cosa seria difícil per a alguns veure Jesús.
Per aquest motiu trobem el nostre personatge, entenent qui era aquest que passava per la seva ciutat, i fent tot el necessari per poder veure'l. Se'ns diu de Zaqueu que era un cap dels publicans, ric i de baixa estatura. Cap d'aquestes qualitats no l'ajudava a arribar fins a Jesús. Però aquest havia determinat veure qui era Jesús. Així que va buscar un arbre al qual es pogués pujar, i sense importar-li el que qualsevol pogués pensar, es va enfilar fins a dalt per poder albirar el Senyor des d'allà. Sorprenentment, «Quan Jesús va arribar en aquell punt, va alçar la vista i li digué: “Zaqueu, baixa ara mateix, que avui haig d’allotjar-me a casa teva.”» LLUC 19:5*
Com? El cridava per nom, i volia quedar-se a casa seva. Aquest no va deixar Jesús esperant. Ens diu el text que «Ell baixà de seguida i el va rebre tot content. Tots els qui ho van veure rondinaven i deien: “Ha entrat a allotjar-se a casa d’un pecador.”» LLUC 19:6-7*
Imagina els religiosos en veure que Jesús havia triat menjar i descansar a casa d'un cobrador d'impostos que treballava per a l'imperi romà. Zaqueu, però, havia trobat en Jesús la pau de la seva ànima. I ho sabem perquè la seva vida així ho mostraria.
«Zaqueu es posà al mig i digué al Senyor: “Mira, la meitat dels meus béns, Senyor, la dono als pobres, i, si he defraudat algú en alguna quantitat, la hi restitueixo quatre vegades més.”» LLUC 19:8*
Estava disposat a canviar la seva vida per agradar a Déu i ajudar els altres. «Jesús li digué: “Avui ha vingut la salvació en aquesta casa, ja que aquest també és fill d’Abraham. Perquè el Fill de l’Home ha vingut a buscar i a salvar allò que s’havia perdut.”» LLUC 19:9-10*
Recordes les paràboles del que és perdut que era trobat? Un cop més, Jesús recorda els oients que no havia vingut a qui es consideraven justos, sinó aquells que reconeixien que necessitaven salvació....]]>403biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/evangelis-062-l-herencia-de-la-vida--59385258Aquest noi va preguntar: «Quins?” Jesús li respongué: “No mataràs, no cometràs adulteri, no robaràs, no posaràs fals testimoni, honra el pare i la mare, i estimaràs el teu proïsme com a tu mateix.” El jove li va contestar: “Tot això ja ho he guardat, què més em falta?” Jesús li digué: “Si vols ser perfecte, vés, ven els teus béns i dóna’ls als pobres, i tindràs un tresor al cel; després vine i segueix-me.”» MATEU 19:18-21*
Aquest jove volia garantir-se un lloc al cel pel seu propi mèrit. Ja hem vist a la Paraula de Déu que ningú no pot guanyar-se el cel. Aquest noi afirmava haver complert tots els manaments de la llei. Jesús, que coneix els cors, ja li havia dit només arribar que de bo no n'hi ha més que un, i aquest és Déu mateix. Als ulls de molts, aquest jove sens dubte era un ciutadà honorable. I tanmateix, aquest noi a qui res material li faltava, sentia que li faltava alguna cosa per poder tenir la seguretat de pertànyer al regne de Déu. Volia heretar la vida eterna.
Jesús no li diu que la llei no hagi complert fidelment. No li qüestiona les ocasions, que n'hi hauria, en què el jove hauria infringit la llei en fet o en pensament. El que fa és anar directament a allò que per al jove tenia més valor que seguir el Mestre. Li demana que vengui les seves possessions, reparteixi el que tregui als pobres i el segueixi. 
Era aquest procedir que Jesús suggeria als seus seguidors? No, no ho era. Tenim evidència de Llàtzer, el seu amic, que juntament amb les seves germanes eren adinerats i amos d'una hisenda on el Mestre s'allotjava quan passava per Betània. No és que Jesús demanés com a requisit prescindir de riqueses per poder servir-li a Ell. Així i tot, això era el que retenia aquest jove. Jesús sabia que les riqueses el posseïen i no ell a les seves riqueses.
Jesús va dir que era difícil que un ric entrés al regne de Déu,  «Quan els deixebles van sentir això, es van quedar molt desconcertats i digueren: “Així, qui es podrà salvar?” Jesús se’ls va quedar mirant i els digué: “Això és humanament impossible, però per a Déu tot és possible.”» 
Mateu 19:25-26* ens recorda que l'entrada al regne és impossible, per a rics i per a pobres. Però Jesús la fa possible, perquè allò que és impossible per a l'home, per a Déu és fàcil.
El que és preciós és que després d'explicar el camí a la vida eterna, els deixebles van obrir el seu cor preguntant al Mestre: «mira, nosaltres ho hem deixat tot i t’hem seguit, què ens tocarà?” Jesús els digué: “Us asseguro que vosaltres, els qui m’heu seguit, quan arribi la renovació universal, quan el Fill de l’Home s’assegui en el seu tron de Glòria, vosaltres us asseureu també en dotze trons per a jutjar les dotze tribus d’Israel. I tothom qui hagi deixat cases, germans, germanes, pare, mare, fills, o terres per causa meva, en rebrà cent vegades més i heretarà la vida eterna.» MATEU 19:27-29
La vida eterna és l'herència de tots els qui de cor han rebut Crist, però Jesús els revela que els sacrificis fets pel Senyor aquí a la Terra no passaran desapercebuts. El fet d'haver sacrificat coses materials en aquesta vida o éssers estimats per fer l'obra de Déu no compra l'entrada al cel per a ningú. Però Déu no deixa sense recompensa allò que l’home fa per Ell. 1 Corintis 15:58* diu: «Per tant, estimats germans meus, manteniu-vos ferms, incommovibles, superant-vos contínuament en l’obra del Senyor, convençuts que el vostre esforç en el Senyor no és pas inútil.»
Ja tens l'herència de la vida? Està disponible gratuïtament per a tothom que creu. I no t’angoixis pensant que el teu bé aquí a la Terra passa desapercebut.
Jesús va ensenyar així a Joan 12:24-26* «Us ho asseguro: si el gra de blat cau a terra i no mor, resta ell tot sol; en canvi, si mor, dóna molt de fruit. Qui estima la pròpia vida, la perd; qui menysprea la seva vida en el món present, la conservarà per a la vida eterna. Si algú em vol servir, que em segueixi, i on jo sóc, també hi serà el meu servidor. El qui em serveixi, el meu Pare l’honrarà.»
Aquesta és l’herència de la vida en Crist.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/59385258Fri, 10 Apr 2026 05:15:00 +0000David y MaribelVa anar a Jesús un jove ric que amb gran respecte li va fer una pregunta que l’inquietava.«Mestre, què haig de fer de bo per obtenir la vida eterna?”» MATEU 19:16*. Jesús li va contestar d'acord amb allò que s'ha escrit en la llei dels jueus: «si vols...Aquest noi va preguntar: «Quins?” Jesús li respongué: “No mataràs, no cometràs adulteri, no robaràs, no posaràs fals testimoni, honra el pare i la mare, i estimaràs el teu proïsme com a tu mateix.” El jove li va contestar: “Tot això ja ho he guardat, què més em falta?” Jesús li digué: “Si vols ser perfecte, vés, ven els teus béns i dóna’ls als pobres, i tindràs un tresor al cel; després vine i segueix-me.”» MATEU 19:18-21*
Aquest jove volia garantir-se un lloc al cel pel seu propi mèrit. Ja hem vist a la Paraula de Déu que ningú no pot guanyar-se el cel. Aquest noi afirmava haver complert tots els manaments de la llei. Jesús, que coneix els cors, ja li havia dit només arribar que de bo no n'hi ha més que un, i aquest és Déu mateix. Als ulls de molts, aquest jove sens dubte era un ciutadà honorable. I tanmateix, aquest noi a qui res material li faltava, sentia que li faltava alguna cosa per poder tenir la seguretat de pertànyer al regne de Déu. Volia heretar la vida eterna.
Jesús no li diu que la llei no hagi complert fidelment. No li qüestiona les ocasions, que n'hi hauria, en què el jove hauria infringit la llei en fet o en pensament. El que fa és anar directament a allò que per al jove tenia més valor que seguir el Mestre. Li demana que vengui les seves possessions, reparteixi el que tregui als pobres i el segueixi. 
Era aquest procedir que Jesús suggeria als seus seguidors? No, no ho era. Tenim evidència de Llàtzer, el seu amic, que juntament amb les seves germanes eren adinerats i amos d'una hisenda on el Mestre s'allotjava quan passava per Betània. No és que Jesús demanés com a requisit prescindir de riqueses per poder servir-li a Ell. Així i tot, això era el que retenia aquest jove. Jesús sabia que les riqueses el posseïen i no ell a les seves riqueses.
Jesús va dir que era difícil que un ric entrés al regne de Déu,  «Quan els deixebles van sentir això, es van quedar molt desconcertats i digueren: “Així, qui es podrà salvar?” Jesús se’ls va quedar mirant i els digué: “Això és humanament impossible, però per a Déu tot és possible.”» 
Mateu 19:25-26* ens recorda que l'entrada al regne és impossible, per a rics i per a pobres. Però Jesús la fa possible, perquè allò que és impossible per a l'home, per a Déu és fàcil.
El que és preciós és que després d'explicar el camí a la vida eterna, els deixebles van obrir el seu cor preguntant al Mestre: «mira, nosaltres ho hem deixat tot i t’hem seguit, què ens tocarà?” Jesús els digué: “Us asseguro que vosaltres, els qui m’heu seguit, quan arribi la renovació universal, quan el Fill de l’Home s’assegui en el seu tron de Glòria, vosaltres us asseureu també en dotze trons per a jutjar les dotze tribus d’Israel. I tothom qui hagi deixat cases, germans, germanes, pare, mare, fills, o terres per causa meva, en rebrà cent vegades més i heretarà la vida eterna.» MATEU 19:27-29
La vida eterna és l'herència de tots els qui de cor han rebut Crist, però Jesús els revela que els sacrificis fets pel Senyor aquí a la Terra no passaran desapercebuts. El fet d'haver sacrificat coses materials en aquesta vida o éssers estimats per fer l'obra de Déu no compra l'entrada al cel per a ningú. Però Déu no deixa sense recompensa allò que l’home fa per Ell. 1 Corintis 15:58* diu: «Per tant, estimats germans meus, manteniu-vos ferms, incommovibles, superant-vos contínuament en l’obra del Senyor, convençuts que el vostre esforç en el Senyor no és pas inútil.»
Ja tens l'herència de la vida? Està disponible gratuïtament per a tothom que creu. I no t’angoixis pensant que el teu bé aquí a la Terra passa desapercebut.
Jesús va ensenyar així a Joan 12:24-26* «Us...]]>402biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/evangelis-061-jesus-parla-sobre-el-divorci--59360478Jesús va deixar de banda la tradició jueva i va anar directament a l'essència de l’assumpte. «Els va respondre: “¿No heu llegit que el Creador, des del principi, els va fer home i dona? I digué: Per això l’home deixarà el pare i la mare per ajuntar-se amb la seva muller, i la parella esdevindrà una sola carn. De manera que ja no són dues carns, sinó una de sola. Per tant, el que Déu va unir, que no ho separi l’home.”» MATEU 19:4-6*
Jesús presenta el matrimoni com un paquet indivisible. Com pot part del paquet decidir que no vol l'altra part? Quan Déu va dissenyar la unió d'un home i una dona en una sola carn, mostrava l'essència de la Deïtat. I quan aquesta carn unificada s'esquinça en dos, malmet aquesta imatge d'unitat que Déu volia representar.
És clar que aquells que no coneixen Déu no tenen el mínim interès a preservar la imatge mateixa de Déu. Tot i això, hauria de ser diferent amb aquells que han decidit viure les seves vides per a Déu. Per això és que un matrimoni entre una persona que pertany al regne de Déu amb una persona que no ha entrat al seu regne no és el pla de Déu. L'ideal de Déu és que un home i una dona que han posat la seva fe en Crist s'ajuntin en matrimoni per formar una unitat que busqui representar la unió i l'amor de Déu. Però que lluny estem sovint de fer això als matrimonis. Per això la taxa de divorci és tan elevada.
Els fariseus van apel·lar a la llei de Moisès per defensar el seu cas: «Per què, doncs, Moisès va ordenar de donar acta de divorci en repudiar-la? Els respongué: “Moisès us permeté de repudiar les vostres mullers a causa de la vostra duresa de cor; però al principi no era pas així.» MATEU 19:7-8 *
Quan cerquem el nostre propi bé ignorant o assaltant el benestar de l'altre, és quan la idea del divorci sorgeix. Som pecadors, com la Bíblia indica, i això es reflecteix en les nostres relacions interpersonals, començant normalment per aquelles més properes.
El pla de Déu és la unió que hi va haver al principi entre Adam i Eva, però la duresa del nostre cor, havia provocat una esmena en què es permetia el divorci per causes específiques, la infidelitat i la rebel·lia directa contra Déu, en què no es consentia a viure amb la parella creient. (Mateu 19:9; veure Jeremies 3:8)
Més tard, els deixebles van tornar a treure el tema. I Jesús els va explicar que tant l'home com la dona, si repudiaven el cònjuge per unir-se a un altre, estarien adulterant. Ni l'home ni la dona no tenien dret a trencar la unió que havien fet davant Déu simplement perquè n'havien trobat un altre que els agradava més.
Un cop més, Jesús emfatitza que si dues persones que donen fe de pertànyer a Déu estan unides en matrimoni, el pacte d'unitat ha de portar garantit l'amor que Crist té per a la seva església, un amor que cerca el benestar de l'altre. Quan això es fa mútuament, no sorgirà motiu de divorci. Les situacions de divorci arribaran només quan una de les parts del matrimoni deixi de buscar la voluntat de Déu, i per desgràcia, quan això passa, afecta tots dos, i moltes vegades altres fora de la parella, com els fills i altres familiars propers .
La Paraula de Déu parla del matrimoni mixt, en què un ha conegut Déu i l'altre encara no. Això ho trobem a 1 Corintis 7:14. Fins i tot en aquesta situació, Déu no recomana el divorci si hi ha respecte mutu. Aquí el creient ha de mostrar Crist a la seva vida, amb l'esperança que la seva parella vingui al coneixement de Déu.
Sí, és cert que en aquest món hi haurà situacions en què el divorci és inevitable. Déu pot restaurar vides destrossades pel divorci; pot en la seva misericòrdia beneir unions provinents de previs desastres matrimonials; però encara és molt millor, si estem en una unió entre creients o si l'espòs no creient està d'acord a conviure en harmonia, buscar agradar a Déu i no permetre que el pecat destrossi aquesta unió.
Que Déu ens ajudi a veure cada aspecte de la nostra vida com Déu ho veu, i que cada matrimoni cristià pugui reflectir la glòria de Déu al món.

*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

]]>https://api.spreaker.com/episode/59360478Thu, 09 Apr 2026 05:00:00 +0000David y MaribelEls fariseus, com altres vegades, van anar a Jesús amb una pregunta trampa per veure si aquest deia alguna cosa en contra de la llei jueva. Aquesta vegada, van preguntar a Jesús sobre el divorci, si era o no lícit a un home repudiar la seva dona per...Jesús va deixar de banda la tradició jueva i va anar directament a l'essència de l’assumpte. «Els va respondre: “¿No heu llegit que el Creador, des del principi, els va fer home i dona? I digué: Per això l’home deixarà el pare i la mare per ajuntar-se amb la seva muller, i la parella esdevindrà una sola carn. De manera que ja no són dues carns, sinó una de sola. Per tant, el que Déu va unir, que no ho separi l’home.”» MATEU 19:4-6*
Jesús presenta el matrimoni com un paquet indivisible. Com pot part del paquet decidir que no vol l'altra part? Quan Déu va dissenyar la unió d'un home i una dona en una sola carn, mostrava l'essència de la Deïtat. I quan aquesta carn unificada s'esquinça en dos, malmet aquesta imatge d'unitat que Déu volia representar.
És clar que aquells que no coneixen Déu no tenen el mínim interès a preservar la imatge mateixa de Déu. Tot i això, hauria de ser diferent amb aquells que han decidit viure les seves vides per a Déu. Per això és que un matrimoni entre una persona que pertany al regne de Déu amb una persona que no ha entrat al seu regne no és el pla de Déu. L'ideal de Déu és que un home i una dona que han posat la seva fe en Crist s'ajuntin en matrimoni per formar una unitat que busqui representar la unió i l'amor de Déu. Però que lluny estem sovint de fer això als matrimonis. Per això la taxa de divorci és tan elevada.
Els fariseus van apel·lar a la llei de Moisès per defensar el seu cas: «Per què, doncs, Moisès va ordenar de donar acta de divorci en repudiar-la? Els respongué: “Moisès us permeté de repudiar les vostres mullers a causa de la vostra duresa de cor; però al principi no era pas així.» MATEU 19:7-8 *
Quan cerquem el nostre propi bé ignorant o assaltant el benestar de l'altre, és quan la idea del divorci sorgeix. Som pecadors, com la Bíblia indica, i això es reflecteix en les nostres relacions interpersonals, començant normalment per aquelles més properes.
El pla de Déu és la unió que hi va haver al principi entre Adam i Eva, però la duresa del nostre cor, havia provocat una esmena en què es permetia el divorci per causes específiques, la infidelitat i la rebel·lia directa contra Déu, en què no es consentia a viure amb la parella creient. (Mateu 19:9; veure Jeremies 3:8)
Més tard, els deixebles van tornar a treure el tema. I Jesús els va explicar que tant l'home com la dona, si repudiaven el cònjuge per unir-se a un altre, estarien adulterant. Ni l'home ni la dona no tenien dret a trencar la unió que havien fet davant Déu simplement perquè n'havien trobat un altre que els agradava més.
Un cop més, Jesús emfatitza que si dues persones que donen fe de pertànyer a Déu estan unides en matrimoni, el pacte d'unitat ha de portar garantit l'amor que Crist té per a la seva església, un amor que cerca el benestar de l'altre. Quan això es fa mútuament, no sorgirà motiu de divorci. Les situacions de divorci arribaran només quan una de les parts del matrimoni deixi de buscar la voluntat de Déu, i per desgràcia, quan això passa, afecta tots dos, i moltes vegades altres fora de la parella, com els fills i altres familiars propers .
La Paraula de Déu parla del matrimoni mixt, en què un ha conegut Déu i l'altre encara no. Això ho trobem a 1 Corintis 7:14. Fins i tot en aquesta situació, Déu no recomana el divorci si hi ha respecte mutu. Aquí el creient ha de mostrar...]]>399biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/evangelis-060-jesus-anuncia-la-seva-mort--59272242El propòsit de la vinguda de Jesús a la Terra era morir, pagant el deute de tots els pecats de la humanitat, i Pere, amb totes les seves bones intencions, estava intentant que això no passés.
Jesús aleshores va explicar als seus deixebles: «Tot seguit, Jesús digué als seus deixebles: “Si algú vol venir darrere meu, que es negui a si mateix, que prengui la seva creu i em segueixi. Perquè qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà; en canvi, qui perdi la seva vida per causa meva, la trobarà. Perquè, quin profit en traurà l’home de guanyar el món sencer si perd la seva vida? Què podrà donar l’home a canvi de la seva vida?» MATEU 16:24-26*
Els deixebles, com qualsevol de nosaltres, donaven molta importància a aquesta vida. Al cap i a la fi, és l'única que coneixem. Però Jesús els recorda que en aquesta vida estem de pas. Tot i que és bo i necessari vetllar per la nostra salut física, és molt més important analitzar l'estat de la nostra ànima, perquè en depèn la nostra eternitat.
Més endavant, dues vegades més, Jesús els va tornar a parlar de la necessitat de la seva mort. A Mateu 17 i Marc 9 els recorda que després de morir, ressuscitaria el tercer dia. Aquesta esperança els havia de sostenir a través dels moments difícils que s'acostaven, però ens diuen els evangelis que els deixebles no entenien, i es van entristir.
Una tercera vegada, «Tot pujant a Jerusalem, Jesús prengué a part els Dotze, i pel camí els digué: “Mireu, ara pugem a Jerusalem i el Fill de l’Home serà lliurat als grans sacerdots i als mestres de la Llei; el condemnaran a mort i el lliuraran als pagans perquè l’escarneixin, l’assotin i el crucifiquin; però el tercer dia ressuscitarà.”» MATEU 20:17-19*.
Tot i aquesta informació a la seva disposició, i havent conviscut amb el Mestre durant tres anys, els deixebles no van arribar a comprendre els esdeveniments de la passió del Crist. Durant els dies de la celebració de la Setmana Santa ja hem repassat els esdeveniments que van succeir. Recordem que com els deixebles, nosaltres tenim tot allò que necessitem saber per comprendre l'obra de Crist al nostre lloc. Demanem a Déu que ens ajudi a entendre per a què va venir, i que visquem de manera que el seu sacrifici valgui la pena ara i en l'eternitat.


* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/59272242Wed, 08 Apr 2026 05:00:00 +0000David y MaribelLa primera vegada que Jesús va anunciar als deixebles que calia que anés a Jerusalem, per ser acusat, per patir i per morir, Pere va voler protegir-lo de tal situació. A Mateu 16 llegim com «Llavors, Pere el prengué a part i es posà a fer-li retrets:...El propòsit de la vinguda de Jesús a la Terra era morir, pagant el deute de tots els pecats de la humanitat, i Pere, amb totes les seves bones intencions, estava intentant que això no passés.
Jesús aleshores va explicar als seus deixebles: «Tot seguit, Jesús digué als seus deixebles: “Si algú vol venir darrere meu, que es negui a si mateix, que prengui la seva creu i em segueixi. Perquè qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà; en canvi, qui perdi la seva vida per causa meva, la trobarà. Perquè, quin profit en traurà l’home de guanyar el món sencer si perd la seva vida? Què podrà donar l’home a canvi de la seva vida?» MATEU 16:24-26*
Els deixebles, com qualsevol de nosaltres, donaven molta importància a aquesta vida. Al cap i a la fi, és l'única que coneixem. Però Jesús els recorda que en aquesta vida estem de pas. Tot i que és bo i necessari vetllar per la nostra salut física, és molt més important analitzar l'estat de la nostra ànima, perquè en depèn la nostra eternitat.
Més endavant, dues vegades més, Jesús els va tornar a parlar de la necessitat de la seva mort. A Mateu 17 i Marc 9 els recorda que després de morir, ressuscitaria el tercer dia. Aquesta esperança els havia de sostenir a través dels moments difícils que s'acostaven, però ens diuen els evangelis que els deixebles no entenien, i es van entristir.
Una tercera vegada, «Tot pujant a Jerusalem, Jesús prengué a part els Dotze, i pel camí els digué: “Mireu, ara pugem a Jerusalem i el Fill de l’Home serà lliurat als grans sacerdots i als mestres de la Llei; el condemnaran a mort i el lliuraran als pagans perquè l’escarneixin, l’assotin i el crucifiquin; però el tercer dia ressuscitarà.”» MATEU 20:17-19*.
Tot i aquesta informació a la seva disposició, i havent conviscut amb el Mestre durant tres anys, els deixebles no van arribar a comprendre els esdeveniments de la passió del Crist. Durant els dies de la celebració de la Setmana Santa ja hem repassat els esdeveniments que van succeir. Recordem que com els deixebles, nosaltres tenim tot allò que necessitem saber per comprendre l'obra de Crist al nostre lloc. Demanem a Déu que ens ajudi a entendre per a què va venir, i que visquem de manera que el seu sacrifici valgui la pena ara i en l'eternitat.


* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>244biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/evangelis-059-buscant-rang--59272243A Lluc 9:46-48*, «Jesús, que coneixia les seves cabòries, va agafar un infant, se’l va posar al costat, i els digué: “Qui acull aquest infant en nom meu, a mi m’acull, i qui m’acull a mi, acull el qui m’ha enviat; perquè qui sigui el més petit d’entre tots vosaltres és el més important.”»
Els deixebles discutien per veure qui era el més important entre ells, i Jesús els va mostrar la neciesa dels seus pensaments. Mateu 18:1-5* ens diu que «Jesús féu venir un infant i el posà dret enmig d’ells, i els va dir: “Us ben asseguro que, si no canvieu i us feu com els infants, no entrareu pas en el Regne del cel. Per tant, aquell qui es farà petit com ara aquest infant, serà el més important en el Regne del cel.» De la mateixa manera que un nen pot veure la grandesa de Déu i meravellar-se per això, hem de nosaltres també humiliar-nos, per veure com n'és de meravellós. Jesús els demanava que no busquessin un lloc acomodat per a si mateixos, i que donessin valor i importància a aquells que altres veien com a menys importants.
Al capítol 19 de Mateu, ens explica que alguns van portar uns nens, perquè posés les mans sobre ells, i pregués; i els deixebles els van reprendre. «Jesús digué: “Deixeu els infants i no els impediu de venir a mi, perquè el Regne de Déu és dels qui són com ells.”» MATEU 19:14*. En aquella ocasió, els deixebles havien cridat l'atenció als que havien portat els nens fins a Jesús, i aquest va deixar ben clar que el regne de Déu és per als humils, i cadascú que vulgui entrar al regne del cel ha de dipositar la seva confiança en Crist. Jesús ens mostra la confiança d'un nen com a exemple a seguir per a tot ésser humà.
Així que qui és el més gran? El regne del cel no consisteix a posicionar-se per estar millor. Però Jesús va deixar ben clar la diferència entre el regne d'aquest món i el regne del cel a Mateu 20 i Marc 10: «però Jesús els reuní i els digué: “Ja sabeu que els dirigents de les nacions se’n fan els amos, i els magnats els sotmeten al seu poder. No ha de ser pas així entre vosaltres, al contrari, el qui de vosaltres pretengui ser important serà el vostre servidor, i el qui de vosaltres vulgui ser el primer, que sigui esclau de tots. De la mateixa manera que el Fill de l’Home no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir i a donar la seva vida en rescat per a molts.”» MATEU 20:25-28*
L'exemple de Crist és evident. Filipencs 2 ens ensenya així: «Tingueu entre vosaltres els mateixos sentiments que tingué Crist Jesús: Ell, tot i que era de condició divina, no va considerar la seva igualtat amb Déu com un dret irrenunciable, sinó que ell mateix es va fer no res i prengué la condició d’esclau. Un cop fet semblant als homes, i externament trobat com humà, s’humilià ell mateix i es féu obedient fins acceptar la mort, però una mort de creu.» FILIPENCS 2:5-8* 
Vols ser gran al regne del cel? Confia en Déu amb tot el teu ésser, pensa en el bé dels altres i mostra l'amor de Déu a través del teu servei.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/59272243Tue, 07 Apr 2026 05:10:00 +0000David y MaribelAls éssers humans ens encanten les classificacions, les taules i els rangs. És per això que triomfen les qualificacions, perquè ens permeten veure com anem en comparació amb altres. Els deixebles també van caure en això, i entre ells “van entrar en...A Lluc 9:46-48*, «Jesús, que coneixia les seves cabòries, va agafar un infant, se’l va posar al costat, i els digué: “Qui acull aquest infant en nom meu, a mi m’acull, i qui m’acull a mi, acull el qui m’ha enviat; perquè qui sigui el més petit d’entre tots vosaltres és el més important.”»
Els deixebles discutien per veure qui era el més important entre ells, i Jesús els va mostrar la neciesa dels seus pensaments. Mateu 18:1-5* ens diu que «Jesús féu venir un infant i el posà dret enmig d’ells, i els va dir: “Us ben asseguro que, si no canvieu i us feu com els infants, no entrareu pas en el Regne del cel. Per tant, aquell qui es farà petit com ara aquest infant, serà el més important en el Regne del cel.» De la mateixa manera que un nen pot veure la grandesa de Déu i meravellar-se per això, hem de nosaltres també humiliar-nos, per veure com n'és de meravellós. Jesús els demanava que no busquessin un lloc acomodat per a si mateixos, i que donessin valor i importància a aquells que altres veien com a menys importants.
Al capítol 19 de Mateu, ens explica que alguns van portar uns nens, perquè posés les mans sobre ells, i pregués; i els deixebles els van reprendre. «Jesús digué: “Deixeu els infants i no els impediu de venir a mi, perquè el Regne de Déu és dels qui són com ells.”» MATEU 19:14*. En aquella ocasió, els deixebles havien cridat l'atenció als que havien portat els nens fins a Jesús, i aquest va deixar ben clar que el regne de Déu és per als humils, i cadascú que vulgui entrar al regne del cel ha de dipositar la seva confiança en Crist. Jesús ens mostra la confiança d'un nen com a exemple a seguir per a tot ésser humà.
Així que qui és el més gran? El regne del cel no consisteix a posicionar-se per estar millor. Però Jesús va deixar ben clar la diferència entre el regne d'aquest món i el regne del cel a Mateu 20 i Marc 10: «però Jesús els reuní i els digué: “Ja sabeu que els dirigents de les nacions se’n fan els amos, i els magnats els sotmeten al seu poder. No ha de ser pas així entre vosaltres, al contrari, el qui de vosaltres pretengui ser important serà el vostre servidor, i el qui de vosaltres vulgui ser el primer, que sigui esclau de tots. De la mateixa manera que el Fill de l’Home no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir i a donar la seva vida en rescat per a molts.”» MATEU 20:25-28*
L'exemple de Crist és evident. Filipencs 2 ens ensenya així: «Tingueu entre vosaltres els mateixos sentiments que tingué Crist Jesús: Ell, tot i que era de condició divina, no va considerar la seva igualtat amb Déu com un dret irrenunciable, sinó que ell mateix es va fer no res i prengué la condició d’esclau. Un cop fet semblant als homes, i externament trobat com humà, s’humilià ell mateix i es féu obedient fins acceptar la mort, però una mort de creu.» FILIPENCS 2:5-8* 
Vols ser gran al regne del cel? Confia en Déu amb tot el teu ésser, pensa en el bé dels altres i mostra l'amor de Déu a través del teu servei.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>433biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/ss9-setmana-santa-dilluns-de-pascua--53467215
Lluc 24 «Aquell mateix dia, dos dels deixebles anaven de camí cap a un vilatge anomenat Emmaús, distant onze quilòmetres de Jerusalem. i parlaven entre ells de tot el que havia passat. Mentre enraonaven i discutien, el mateix Jesús se’ls acostà i es posà a caminar amb ells, però se’ls havia incapacitat els ulls a fi que no el poguessin reconèixer. I els digué: “Quina mena de polèmica és aquesta que manteniu entre vosaltres mentre aneu caminant?” Llavors es van aturar, amb un posat tot trist, i un d’ells, que es deia Cleofàs, li va dir: “¿Ets tu l’únic foraster a Jerusalem que desconeix el que hi ha passat aquests dies?” Els digué: “Què?” Ells li respongueren: “El cas de Jesús de Natzaret, que era un profeta poderós de fets i de paraules davant Déu i davant de tot el poble; com els principals sacerdots i les nostres autoritats el van lliurar perquè el condemnessin a mort, i el van crucificar. Nosaltres, però, confiàvem que ell seria el llibertador d’Israel, però amb tot això, ja som al tercer dia d’ençà que han ocorregut aquests fets. Si bé és cert que algunes dones del nostre grup ens han intranquil·litzat; han anat de bon matí al sepulcre, i, no trobant-hi el seu cos, han tornat dient que fins i tot havien vist una aparició d’àngels que deien que ell és viu. També alguns dels nostres han anat al sepulcre i ho han trobat tot tal com les dones havien dit, però a ell no l’han vist.”»«Ell els digué: “Oh, curts d’enteniment i indecisos de cor per a creure tot el que van anunciar el profetes! ¿Que potser no havia de patir tot això, el Crist, abans d’entrar a la seva glòria?” Llavors, començant per Moisès i seguint amb tots els profetes, els va anar interpretant el que es referia a ell en tota l’Escriptura.» «Quan ja eren prop del vilatge on anaven, ell va fer veure que anava més lluny, però ells li van insistir dient-li: “Queda’t amb nosaltres, que es fa tard i el dia ja ha començat a declinar.” I va entrar per quedar-se amb ells. I quan es va posar amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. Llavors se’ls obriren els ulls i el van reconèixer, però ell va desaparèixer. I es deien l’un a l’altre: “¿No és veritat que el nostre cor s’abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens explicava el sentit de les Escriptures?”»«En aquell mateix moment es van aixecar i se’n tornaren a Jerusalem, i van trobar reunits els Onze i els altres companys, que deien: “Realment, el Senyor ha ressuscitat i s’ha aparegut a Simó.” També ells contaren tot el que els havia passat pel camí i com l’havien reconegut en partir el pa.»«Mentre parlaven d’això, Jesús es va plantar enmig d’ells i els digué: “La pau sigui amb vosaltres!” Es van espantar, i en la seva torbació es creien veure un esperit. Ell els digué: “Per què us alarmeu? Per què us vénen aquests dubtes al cor? Mireu les meves mans i els meus peus, que sóc jo en persona; palpeu, mireu, que un esperit no té carn ni ossos, com veieu que jo tinc.”»«Dient això els ensenyava les mans i els peus. Però com que encara no s’ho acabaven de creure, atordits per l’alegria, ell els digué: “Teniu aquí res per a menjar?” Ells li donaren un tall de peix a la brasa; el prengué i se’l va menjar davant d’ells. Després els digué: “Quan encara era amb vosaltres, ja us vaig dir que calia que es complís tot el que hi ha escrit referent a mi en la Llei de Moisès, en els Profetes i en els Salms.” Tot seguit els obrí la intel·ligència perquè comprenguessin el sentit de les Escriptures, i els digué: “Així ho diu l’Escriptura, que el Crist patiria i ressuscitaria d’entre els morts el tercer dia, i que en el seu nom es predicaria el penediment per al perdó dels pecats a tots els pobles, començant per Jerusalem. Vosaltres en sou testimonis, de tot això.»«I jo faré venir damunt vostre la promesa del meu Pare. Vosaltres, doncs, quedeu-vos a la ciutat fins que hàgiu estat revestits del poder que ve de dalt.” Després se’ls endugué fins a prop de Betània, i alçant les seves mans els beneí. I, mentre els beneïa, se separà d’ells, portat amunt cap al cel. Ells es van prosternar, adorant-lo. Després se’n tornaren a Jerusalem plens d’alegria. I contínuament eren al temple lloant Déu.» LLUC 24:13-53 BECAmén.
La tristesa dels deixebles divendres havia esdevingut en gran goig i lloança. Si tu has conegut Crist, i estàs confiant en allò que Ell va fer per tu durant aquella santa setmana, el mateix goig que van experimentar els seus deixebles hauria de ser present cada dia de la teva vida.]]>https://api.spreaker.com/episode/53467215Mon, 06 Apr 2026 05:00:00 +0000David y MaribelAl capvespre després del Diumenge de Resurrecció, Lluc ens narra la història de dos deixebles que anaven caminant cap al petit poble d'Emaús. Les notícies dels esdeveniments d’aquell dia els havien arribat i la veritat és que ja no sabien què creure....
Lluc 24 «Aquell mateix dia, dos dels deixebles anaven de camí cap a un vilatge anomenat Emmaús, distant onze quilòmetres de Jerusalem. i parlaven entre ells de tot el que havia passat. Mentre enraonaven i discutien, el mateix Jesús se’ls acostà i es posà a caminar amb ells, però se’ls havia incapacitat els ulls a fi que no el poguessin reconèixer. I els digué: “Quina mena de polèmica és aquesta que manteniu entre vosaltres mentre aneu caminant?” Llavors es van aturar, amb un posat tot trist, i un d’ells, que es deia Cleofàs, li va dir: “¿Ets tu l’únic foraster a Jerusalem que desconeix el que hi ha passat aquests dies?” Els digué: “Què?” Ells li respongueren: “El cas de Jesús de Natzaret, que era un profeta poderós de fets i de paraules davant Déu i davant de tot el poble; com els principals sacerdots i les nostres autoritats el van lliurar perquè el condemnessin a mort, i el van crucificar. Nosaltres, però, confiàvem que ell seria el llibertador d’Israel, però amb tot això, ja som al tercer dia d’ençà que han ocorregut aquests fets. Si bé és cert que algunes dones del nostre grup ens han intranquil·litzat; han anat de bon matí al sepulcre, i, no trobant-hi el seu cos, han tornat dient que fins i tot havien vist una aparició d’àngels que deien que ell és viu. També alguns dels nostres han anat al sepulcre i ho han trobat tot tal com les dones havien dit, però a ell no l’han vist.”»«Ell els digué: “Oh, curts d’enteniment i indecisos de cor per a creure tot el que van anunciar el profetes! ¿Que potser no havia de patir tot això, el Crist, abans d’entrar a la seva glòria?” Llavors, començant per Moisès i seguint amb tots els profetes, els va anar interpretant el que es referia a ell en tota l’Escriptura.» «Quan ja eren prop del vilatge on anaven, ell va fer veure que anava més lluny, però ells li van insistir dient-li: “Queda’t amb nosaltres, que es fa tard i el dia ja ha començat a declinar.” I va entrar per quedar-se amb ells. I quan es va posar amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. Llavors se’ls obriren els ulls i el van reconèixer, però ell va desaparèixer. I es deien l’un a l’altre: “¿No és veritat que el nostre cor s’abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens explicava el sentit de les Escriptures?”»«En aquell mateix moment es van aixecar i se’n tornaren a Jerusalem, i van trobar reunits els Onze i els altres companys, que deien: “Realment, el Senyor ha ressuscitat i s’ha aparegut a Simó.” També ells contaren tot el que els havia passat pel camí i com l’havien reconegut en partir el pa.»«Mentre parlaven d’això, Jesús es va plantar enmig d’ells i els digué: “La pau sigui amb vosaltres!” Es van espantar, i en la seva torbació es creien veure un esperit. Ell els digué: “Per què us alarmeu? Per què us vénen aquests dubtes al cor? Mireu les meves mans i els meus peus, que sóc jo en persona; palpeu, mireu, que un esperit no té carn ni ossos, com veieu que jo tinc.”»«Dient això els ensenyava les mans i els peus. Però com que encara no s’ho acabaven de creure, atordits per l’alegria, ell els digué: “Teniu aquí res per a menjar?” Ells li donaren un tall de peix a la brasa; el prengué i se’l va menjar davant d’ells. Després els digué: “Quan encara era amb vosaltres, ja us vaig dir que calia que es complís tot el que hi ha escrit referent a mi en la Llei de Moisès, en els Profetes i en els Salms.” Tot seguit els obrí la intel·ligència perquè comprenguessin el sentit de les Escriptures, i els digué: “Així ho diu l’Escriptura, que el Crist patiria i ressuscitaria...]]>374biblia,reflejos,santa,setmanafalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/ss8-setmana-santa-diumenge-de-resurreccio--53467186Lluc 24«El diumenge, molt de matí, anaren al sepulcre portant els perfums que havien preparat, i van trobar la pedra apartada de la boca del sepulcre. Hi van entrar, però no van trobar el cos del Senyor Jesús. Mentre estaven desconcertades pel fet aquell, se’ls presentaren dos homes amb vestidures resplendents; elles, esporuguides, abaixaven la cara a terra, i ells els digueren: “Per què busqueu entre els morts el qui és viu? No és aquí: ha ressuscitat. Recordeu-vos de com us parlava quan encara era a Galilea i us deia: ‘És necessari que el Fill de l’Home sigui posat a les mans dels homes pecadors i sigui crucificat, i que ressusciti el tercer dia’.” Llavors es van recordar de les seves paraules. Tornant del sepulcre van anunciar tot això als Onze i a tots els altres. Eren Maria Magdalena, Joana i Maria, la mare de Jaume; també les altres que les havien acompanyades deien les mateixes coses als apòstols. Però a ells aquest relat els va semblar fantasia, i no se les creien. Amb tot, Pere s’aixecà i va anar corrents al sepulcre, es va ajupir i hi veié només les mortalles, i se’n tornà cap a casa desconcertat pel que havia passat.» LLUC 24:1-12 BEC
Veiem que l'apòstol Joan explica com va viure ell, amb Pere, el mateix esdeveniment. Joan 20 «El diumenge, de matinada, quan encara era fosc, Maria Magdalena se’n va al sepulcre i veu la llosa retirada. Se’n va corrents a trobar Simó Pere i l’altre deixeble, aquell qui Jesús estimava, i els diu: “S’han emportat del sepulcre el Senyor i no sabem on l’han posat.” Pere i l’altre deixeble van sortir, i quan arribaven al sepulcre els dos corrien alhora, però l’altre deixeble s’avançà corrent més de pressa que Pere i arribà el primer al sepulcre. S’ajupí per mirar i veié les faixes esteses, però no hi entrà. En això que hi arribà també Simó Pere, que el seguia, i entrà al sepulcre, i veié les faixes esteses i, a més, el sudari que havia estat sobre el seu cap, però no estava estès junt amb les faixes, sinó enrotllat en un lloc a part. Llavors també hi entrà l’altre deixeble, el qui havia arribat primer al sepulcre; ho veié i cregué. Perquè fins llavors no havien entès que, segons l’Escriptura, ell havia de ressuscitar d’entre els morts. Després, els deixebles se’n tornaren a casa. Maria s’estava a fora, prop del sepulcre, plorant. Tot plorant es va ajupir per mirar dins el sepulcre i veié dos àngels, vestits de blanc, asseguts l’un al capçal i l’altre als peus del lloc on el cos de Jesús havia estat ajagut. Ells li digueren: “Dona, per què plores?” Ella els digué: “Perquè s’han emportat el meu Senyor i no sé on l’han posat.” Dit això, donà mitja volta i veié Jesús dret allí; però no s’adonà que fos ell. Li digué Jesús: “Dona, per què plores? Qui busques?” Ella, pensant que era l’hortolà, li digué: “Senyor, si te l’has emportat tu, digues-me on l’has posat i jo me l’enduré.” Jesús li diu: “Maria!” Ella es gira i exclama en hebreu: “Rabuni!”, és a dir, Mestre. Li diu Jesús: “Deixa’m estar, perquè encara no he pujat al Pare, i vés a trobar els meus germans i els dius: Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare, al meu Déu, que és el vostre Déu.” Maria Magdalena hi va anar i va anunciar als deixebles: “He vist el Senyor!” I els explicà també tot el que havia dit.» JOAN 20:1-18 BEC
El diumenge va començar immers en tristesa, però aquesta tristesa es transformaria en glòria quan Crist va sortir victoriós de la tomba, tal com havia profetitzat de si mateix. En la conquesta de la mort, veiem la seva victòria sobre el pecat. El seu sacrifici va ser acceptat davant Déu per poder oferir-nos perdó de pecats. Avui tenim motiu per celebrar-ho. El nostre Salvador ha ressuscitat. No és mort. Viu per sempre, per intercedir per nosaltres davant de Déu.]]>https://api.spreaker.com/episode/53467186Sun, 05 Apr 2026 05:00:00 +0000David y MaribelAbans de l'alba el primer dia de la setmana, trobem guàrdies a la tomba i dones preparant-se per ungir el cos de Jesús. Cap dels dos grups no tenia idea del que estava a punt d'esdevenir. El cos que estaven guardant i que venien a ungir seria...Lluc 24«El diumenge, molt de matí, anaren al sepulcre portant els perfums que havien preparat, i van trobar la pedra apartada de la boca del sepulcre. Hi van entrar, però no van trobar el cos del Senyor Jesús. Mentre estaven desconcertades pel fet aquell, se’ls presentaren dos homes amb vestidures resplendents; elles, esporuguides, abaixaven la cara a terra, i ells els digueren: “Per què busqueu entre els morts el qui és viu? No és aquí: ha ressuscitat. Recordeu-vos de com us parlava quan encara era a Galilea i us deia: ‘És necessari que el Fill de l’Home sigui posat a les mans dels homes pecadors i sigui crucificat, i que ressusciti el tercer dia’.” Llavors es van recordar de les seves paraules. Tornant del sepulcre van anunciar tot això als Onze i a tots els altres. Eren Maria Magdalena, Joana i Maria, la mare de Jaume; també les altres que les havien acompanyades deien les mateixes coses als apòstols. Però a ells aquest relat els va semblar fantasia, i no se les creien. Amb tot, Pere s’aixecà i va anar corrents al sepulcre, es va ajupir i hi veié només les mortalles, i se’n tornà cap a casa desconcertat pel que havia passat.» LLUC 24:1-12 BEC
Veiem que l'apòstol Joan explica com va viure ell, amb Pere, el mateix esdeveniment. Joan 20 «El diumenge, de matinada, quan encara era fosc, Maria Magdalena se’n va al sepulcre i veu la llosa retirada. Se’n va corrents a trobar Simó Pere i l’altre deixeble, aquell qui Jesús estimava, i els diu: “S’han emportat del sepulcre el Senyor i no sabem on l’han posat.” Pere i l’altre deixeble van sortir, i quan arribaven al sepulcre els dos corrien alhora, però l’altre deixeble s’avançà corrent més de pressa que Pere i arribà el primer al sepulcre. S’ajupí per mirar i veié les faixes esteses, però no hi entrà. En això que hi arribà també Simó Pere, que el seguia, i entrà al sepulcre, i veié les faixes esteses i, a més, el sudari que havia estat sobre el seu cap, però no estava estès junt amb les faixes, sinó enrotllat en un lloc a part. Llavors també hi entrà l’altre deixeble, el qui havia arribat primer al sepulcre; ho veié i cregué. Perquè fins llavors no havien entès que, segons l’Escriptura, ell havia de ressuscitar d’entre els morts. Després, els deixebles se’n tornaren a casa. Maria s’estava a fora, prop del sepulcre, plorant. Tot plorant es va ajupir per mirar dins el sepulcre i veié dos àngels, vestits de blanc, asseguts l’un al capçal i l’altre als peus del lloc on el cos de Jesús havia estat ajagut. Ells li digueren: “Dona, per què plores?” Ella els digué: “Perquè s’han emportat el meu Senyor i no sé on l’han posat.” Dit això, donà mitja volta i veié Jesús dret allí; però no s’adonà que fos ell. Li digué Jesús: “Dona, per què plores? Qui busques?” Ella, pensant que era l’hortolà, li digué: “Senyor, si te l’has emportat tu, digues-me on l’has posat i jo me l’enduré.” Jesús li diu: “Maria!” Ella es gira i exclama en hebreu: “Rabuni!”, és a dir, Mestre. Li diu Jesús: “Deixa’m estar, perquè encara no he pujat al Pare, i vés a trobar els meus germans i els dius: Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare, al meu Déu, que és el vostre Déu.” Maria Magdalena hi va anar i va anunciar als deixebles: “He vist el Senyor!” I els explicà també tot el que havia dit.» JOAN 20:1-18 BEC
El diumenge va començar immers en tristesa, però aquesta tristesa es transformaria en glòria quan Crist va sortir victoriós de la tomba, tal com havia profetitzat de si mateix. En la conquesta de la mort, veiem la seva victòria sobre el pecat. El seu sacrifici va ser acceptat davant Déu per poder oferir-nos perdó de pecats. Avui tenim motiu per celebrar-ho. El nostre Salvador ha ressuscitat. No és mort. Viu per sempre,...]]>313biblia,reflejos,santa,setmanafalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/ss7-setmana-santa-dissabte--53467185«Hi havia un home que es deia Josep, membre del Consell, home bo i recte, que esperava el Regne de Déu. Era natural d’Arimatea, una població dels jueus; i no havia aprovat el decret ni l’acció d’ells. Aquest home es presentà a Pilat i li va demanar el cos de Jesús; el despenjà i l’amortallà amb un llençol i el va dipositar en un sepulcre cavat a la roca, on no havien posat encara ningú. Era el dia de la preparació, i el dissabte era a punt de començar. Les dones que havien vingut amb Jesús des de la Galilea, l’anaven seguint de prop i van veure el sepulcre, i com hi van posar el seu cos. De tornada van preparar perfums i ungüents, i durant el dissabte van observar el repòs, segons el precepte.»
Josep d'Arimatea no era l'únic que va ser present per acollir el cos de Jesús. També el va acompanyar Nicodem, el líder dels jueus que havia vingut a Jesús de nit tres anys abans. Jesús li havia parlat de la seva necessitat de néixer de nou.
Joan 19:39-42«També hi anà Nicodem, aquell qui una vegada havia visitat Jesús de nit, i portà unes cent lliures de mescla de mirra i àloe. Prengueren, doncs, el cos de Jesús i l’amortallaren amb faixes impregnades del perfum, tal com és costum de sepultar entre els jueus. En aquell indret on havia estat crucificat hi havia un hort, i a l’hort un sepulcre nou on encara no havien enterrat ningú. Com que era el dia dels preparatius de la Pasqua jueva i el sepulcre era allí mateix, van posar-hi Jesús.» JOAN 19:39-42 BEC
Però, on eren els altres deixebles? Què havia passat amb Pere, el que estava disposat a morir per ell, i així ho havia declarat davant dels altres? L'últim cop que havíem llegit de Pere, va ser després que hagués negat Crist tres vegades, i quan va cantar el gall, va sortir plorant amargament. Els deixebles de Jesús estan escampats, tal com havia profetitzat Zacaries quan va dir: «mata al pastor i les ovelles seran dispersades.» ZACARIES 13:7 BEC
Moltes vegades nosaltres ens trobem a la mateixa situació quan estem enmig de la prova. En els moments d'incertesa ens és difícil recordar les promeses de Déu i creure que hi ha esperança. Els pobres deixebles estaven deprimits perquè tots els seus plans semblaven haver fracassat. Però era només dissabte, i aviat seria diumenge!]]>https://api.spreaker.com/episode/53467185Sat, 04 Apr 2026 05:00:00 +0000David y MaribelAbans que enfosqui’s divendres, quan començava el dia de repòs per als jueus, el cos de Crist havia d'estar a la sepultura. Ens explica la Bíblia el següent a Lluc 23:50-56: «Hi havia un home que es deia Josep, membre del Consell, home bo i recte, que...«Hi havia un home que es deia Josep, membre del Consell, home bo i recte, que esperava el Regne de Déu. Era natural d’Arimatea, una població dels jueus; i no havia aprovat el decret ni l’acció d’ells. Aquest home es presentà a Pilat i li va demanar el cos de Jesús; el despenjà i l’amortallà amb un llençol i el va dipositar en un sepulcre cavat a la roca, on no havien posat encara ningú. Era el dia de la preparació, i el dissabte era a punt de començar. Les dones que havien vingut amb Jesús des de la Galilea, l’anaven seguint de prop i van veure el sepulcre, i com hi van posar el seu cos. De tornada van preparar perfums i ungüents, i durant el dissabte van observar el repòs, segons el precepte.»
Josep d'Arimatea no era l'únic que va ser present per acollir el cos de Jesús. També el va acompanyar Nicodem, el líder dels jueus que havia vingut a Jesús de nit tres anys abans. Jesús li havia parlat de la seva necessitat de néixer de nou.
Joan 19:39-42«També hi anà Nicodem, aquell qui una vegada havia visitat Jesús de nit, i portà unes cent lliures de mescla de mirra i àloe. Prengueren, doncs, el cos de Jesús i l’amortallaren amb faixes impregnades del perfum, tal com és costum de sepultar entre els jueus. En aquell indret on havia estat crucificat hi havia un hort, i a l’hort un sepulcre nou on encara no havien enterrat ningú. Com que era el dia dels preparatius de la Pasqua jueva i el sepulcre era allí mateix, van posar-hi Jesús.» JOAN 19:39-42 BEC
Però, on eren els altres deixebles? Què havia passat amb Pere, el que estava disposat a morir per ell, i així ho havia declarat davant dels altres? L'últim cop que havíem llegit de Pere, va ser després que hagués negat Crist tres vegades, i quan va cantar el gall, va sortir plorant amargament. Els deixebles de Jesús estan escampats, tal com havia profetitzat Zacaries quan va dir: «mata al pastor i les ovelles seran dispersades.» ZACARIES 13:7 BEC
Moltes vegades nosaltres ens trobem a la mateixa situació quan estem enmig de la prova. En els moments d'incertesa ens és difícil recordar les promeses de Déu i creure que hi ha esperança. Els pobres deixebles estaven deprimits perquè tots els seus plans semblaven haver fracassat. Però era només dissabte, i aviat seria diumenge!]]>190biblia,reflejos,santa,setmanafalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/ss6-setmana-santa-divendres--53467184Ens diu Lluc 22 i 23«Encara parlava quan es va presentar una colla de gent, i l’anomenat Judes, un del grup dels Dotze, anava al davant i es va acostar a Jesús per besar-lo. Però Jesús li digué: “Judes, ¿amb un bes traeixes el Fill de l’Home?” Els qui eren al seu voltant, quan es van adonar del que anava a passar, digueren: “Senyor, ¿ataquem amb l’espasa?” Un d’ells va ferir el criat del gran sacerdot i li va escapçar l’orella dreta. Però Jesús intervingué dient: “Deixeu-ho estar!” I, tocant-li l’orella, el va guarir. Llavors Jesús digué als principals sacerdots, als oficials del temple i als ancians que havien vingut a detenir-lo: “¿Heu sortit armats d’espases i garrots com si fos un bandoler? Cada dia em teníeu amb vosaltres en el temple i no em vau posar les mans a sobre, però ara és la vostra hora, quan s’imposen les tenebres.”» LLUC 22:47-53 BEC
«El van agafar, se l’endugueren i el van fer entrar a la casa del gran sacerdot. Pere el seguia de lluny. Van encendre foc al mig del pati, i s’hi assegueren al voltant, i Pere es va asseure amb ells. Una criada que el veié assegut a la vora del foc, després de mirar-se’l bé, va dir: “Aquest també hi era, amb ell.” Però ell ho va negar: “No, dona, no el conec.” Una mica més tard el veié un altre i digué: “Tu també ets un d’ells.” Però Pere replicà: “No, home, no en sóc pas.” Ja havia passat prop d’una hora quan un altre va insistir: “Segur que aquest també era amb ell, perquè és galileu.” Però Pere va replicar: “No, home, no; ni sé de què em parles.” Encara parlava quan, tot d’una, va cantar un gall. El Senyor, girant-se, es va mirar Pere; i Pere es va recordar de les paraules que el Senyor li havia dit: “Abans que canti un gall, avui m’hauràs negat tres vegades.” I, sortint a fora, plorà amargament. Els homes que guardaven Jesús l’escarnien i el maltractaven, li tapaven la cara i li preguntaven: “Profetitza! Qui t’ha pegat?” I proferien contra ell tota mena d’injúries.» LLUC 22:54-65 BEC
«Així que es féu de dia es reuní l’assemblea dels ancians del poble, els principals sacerdots i els mestres de la Llei, i, fent-lo venir davant el seu Consell, li digueren: “Si tu ets el Crist, digues-nos-ho.” Ell els va contestar: “Si us ho dic, no em creureu; i si us faig preguntes no em contestareu. Però d’ara endavant, el Fill de l’Home estarà assegut a la dreta del Poder de Déu.” Llavors tots van dir: “Així, doncs, ¿tu ets el Fill de Déu?” Ell els va respondre: “Vosaltres mateixos ho dieu: Jo el sóc.” Ells van exclamar: “Quina necessitat tenim ja de més testimonis? Nosaltres ho hem sentit directament dels seus llavis.”»LLUC 22:66-71 BEC
Lluc 23«Llavors s’aixecà l’assemblea en ple i el dugueren a Pilat. Van començar a acusar-lo així: “Hem trobat aquest home amotinant la nostra gent, prohibint de pagar el tribut al Cèsar, i diu que ell és el Crist, el rei.” Pilat el va interrogar: “Ets tu el rei dels jueus” Ell li va respondre: “Tu ho dius.” Pilat digué aleshores als principals sacerdots i a la multitud: “No trobo cap delicte en aquest home.” Però ells insistien: “Avalota la gent ensenyant per tota la Judea, des de la Galilea, on va començar, fins aquí mateix.”» LLUC 23:1-5 BEC
«En sentir-ho, Pilat va preguntar si l’home era galileu; en assabentar-se que era de la jurisdicció d’Herodes, l’hi va trametre, aprofitant que es trobava aquells dies a Jerusalem. Quan Herodes va veure Jesús es va posar molt content, perquè des de feia força temps que tenia el desig de veure’l, pel que sentia a dir d’ell i perquè esperava veure-li fer algun miracle. Així que li va fer una colla de preguntes, però ell no li’n va contestar ni una. També hi eren presents els principals sacerdots i els mestres de la Llei, que l’acusaven amb virulència. Herodes, junt amb la seva tropa, el va menysprear, i per burlar-se’n li va fer posar una vestimenta vistosa i el va remetre a Pilat. Aquell dia, Herodes i Pilat es van reconciliar, ja que abans estaven enemistats.» LLUC 23:6-12 BEC
«Pilat va convocar els principals sa-cerdots, les autoritats i el poble, i els digué: “M’heu presentat aquest home com un agitador del poble, però jo, un cop fet l’examen davant vostre, no he trobat en ell cap dels delictes de què l’acuseu. Ni tampoc Herodes, ja que ens l’ha tornat a enviar. Ja veieu que no hi ha res que ell hagi fet que mereixi la mort. Així que el castigaré i el deixaré anar.” [Cada festa pasqual estava obligat a indultar-los un pres.] Però es van posar a cridar tots alhora: “Fora aquest! Deixa’ns anar Barrabàs!” Aquest havia estat empresonat a causa d’una revolta i un homicidi esdevinguts a la ciutat.» LLUC 23:13-19 BEC
«Pilat va tornar a parlar-los amb la intenció de deixar lliure Jesús. Però ells seguien cridant: “Crucifica’l, crucifica’l!” Ell, per tercera vegada, els digué: “Però, quin mal ha fet aquest? No li he trobat cap delicte que mereixi la mort. El castigaré, doncs, i el deixaré anar.” Però ells insistien, demanant amb grans crits que fos crucificat, i la seva cridòria s’anava imposant. Llavors Pilat va resoldre d’accedir al que demanaven. Va deixar anar aquell home que era a la presó per revolta i homicidi, tal com li exigien, i va deixar Jesús a l’arbitri d’ells.» LLUC 23:20-25 BEC
«Mentre se l’enduien van agafar un tal Simó de Cirene, que tornava del camp, i li carregaren la creu perquè la portés darrere Jesús. El seguia una munió de gent del poble i de dones que donaven mostres de dol i el planyien. Jesús es va girar cap a elles i digué: “Filles de Jerusalem, no ploreu pas per mi; mes aviat ploreu per vosaltres i pels vostres fills, perquè vénen dies en què diran: ‘Sortoses les estèrils i els ventres que no han engendrat, i els pits que no han criat.’ Llavors es posaran a cridar a les muntanyes: ‘Caieu damunt nostre!’, i als turons: ‘Colgueu-nos!’ Perquè, si a l’arbre verd li fan això, al sec, què li faran?”» LLUC 23:26-31 BEC
«Juntament amb ell duien, a més, dos malfactors perquè fossin executats. Quan van arribar al lloc anomenat la Calavera, allà el van crucificar juntament amb els malfactors, l’un a la dreta i l’altre a l’esquerra. Jesús deia: “Pare, perdona’ls, que no saben el que fan.” I per a repartir-se els seus vestits s’ho van fer a la sort. La gent s’estava dreta mirant-s’ho. També les autoritats, que se’n burlaven dient: “N’ha salvat d’altres; que se salvi ell mateix, si és el Crist de Déu, l’elegit!” També l’escarnien els soldats, que se li apropaven per oferir-li vinagre i deien: “Si tu ets el rei dels jueus, salva’t a tu mateix.” Tenia posat al damunt un rètol que deia: AQUEST ÉS EL REI DELS JUEUS.» LLUC 23:32-38 BEC
«Un dels malfactors penjats l’injuriava dient: “No ets el Crist? Salva’t a tu mateix i salva’ns a nosaltres.” Però l’altre va contestar renyant-lo: “¿És que no tens temor de Déu, tot i que estàs en idèntica condemna? En nosaltres és ben justa, ja que rebem el que mereixen les nostres accions, però aquest no ha fet res de mal.” I deia a Jesús: “Recorda’t de mi quan arribis al teu Regne.” Jesús li va contestar: “T’asseguro que avui seràs amb mi al paradís.”» LLUC 23:39-43 BEC
«Era ja cap al migdia quan aparegué una foscor que es va anar estenent sobre tot el país, fins a les tres de la tarda; el sol va quedar tapat i la cortina del temple s’esquinçà pel mig. Jesús va exclamar amb veu potent: “Pare, a les teves mans encomano el meu esperit!” I, dit això, va expirar. El centurió, en veure el que havia passat, donava glòria a Déu i deia: “Realment, aquest home era innocent.” I tota la gent que havia acudit a aquest espectacle, veient el que havia succeït, se’n tornaven donant-se cops al pit. Tots els seus coneguts es mantenien a una certa distància, així com les dones que l’havien seguit des de la Galilea, i des d’allà s’ho miraven.» LLUC 23:44-49 BEC
Jesús va passar tota la nit del dijous i el matí d]]>https://api.spreaker.com/episode/53467184Fri, 03 Apr 2026 05:00:00 +0000David y MaribelAquella mateixa nit del dijous, quan ja havia fosquejat, i just després que Jesús passés el temps de pregària a l’hort, es va sentir un rebombori. Ens diu Lluc 22 i 23«Encara parlava quan es va presentar una colla de gent, i l’anomenat Judes, un del...Ens diu Lluc 22 i 23«Encara parlava quan es va presentar una colla de gent, i l’anomenat Judes, un del grup dels Dotze, anava al davant i es va acostar a Jesús per besar-lo. Però Jesús li digué: “Judes, ¿amb un bes traeixes el Fill de l’Home?” Els qui eren al seu voltant, quan es van adonar del que anava a passar, digueren: “Senyor, ¿ataquem amb l’espasa?” Un d’ells va ferir el criat del gran sacerdot i li va escapçar l’orella dreta. Però Jesús intervingué dient: “Deixeu-ho estar!” I, tocant-li l’orella, el va guarir. Llavors Jesús digué als principals sacerdots, als oficials del temple i als ancians que havien vingut a detenir-lo: “¿Heu sortit armats d’espases i garrots com si fos un bandoler? Cada dia em teníeu amb vosaltres en el temple i no em vau posar les mans a sobre, però ara és la vostra hora, quan s’imposen les tenebres.”» LLUC 22:47-53 BEC
«El van agafar, se l’endugueren i el van fer entrar a la casa del gran sacerdot. Pere el seguia de lluny. Van encendre foc al mig del pati, i s’hi assegueren al voltant, i Pere es va asseure amb ells. Una criada que el veié assegut a la vora del foc, després de mirar-se’l bé, va dir: “Aquest també hi era, amb ell.” Però ell ho va negar: “No, dona, no el conec.” Una mica més tard el veié un altre i digué: “Tu també ets un d’ells.” Però Pere replicà: “No, home, no en sóc pas.” Ja havia passat prop d’una hora quan un altre va insistir: “Segur que aquest també era amb ell, perquè és galileu.” Però Pere va replicar: “No, home, no; ni sé de què em parles.” Encara parlava quan, tot d’una, va cantar un gall. El Senyor, girant-se, es va mirar Pere; i Pere es va recordar de les paraules que el Senyor li havia dit: “Abans que canti un gall, avui m’hauràs negat tres vegades.” I, sortint a fora, plorà amargament. Els homes que guardaven Jesús l’escarnien i el maltractaven, li tapaven la cara i li preguntaven: “Profetitza! Qui t’ha pegat?” I proferien contra ell tota mena d’injúries.» LLUC 22:54-65 BEC
«Així que es féu de dia es reuní l’assemblea dels ancians del poble, els principals sacerdots i els mestres de la Llei, i, fent-lo venir davant el seu Consell, li digueren: “Si tu ets el Crist, digues-nos-ho.” Ell els va contestar: “Si us ho dic, no em creureu; i si us faig preguntes no em contestareu. Però d’ara endavant, el Fill de l’Home estarà assegut a la dreta del Poder de Déu.” Llavors tots van dir: “Així, doncs, ¿tu ets el Fill de Déu?” Ell els va respondre: “Vosaltres mateixos ho dieu: Jo el sóc.” Ells van exclamar: “Quina necessitat tenim ja de més testimonis? Nosaltres ho hem sentit directament dels seus llavis.”»LLUC 22:66-71 BEC
Lluc 23«Llavors s’aixecà l’assemblea en ple i el dugueren a Pilat. Van començar a acusar-lo així: “Hem trobat aquest home amotinant la nostra gent, prohibint de pagar el tribut al Cèsar, i diu que ell és el Crist, el rei.” Pilat el va interrogar: “Ets tu el rei dels jueus” Ell li va respondre: “Tu ho dius.” Pilat digué aleshores als principals sacerdots i a la multitud: “No trobo cap delicte en aquest home.” Però ells insistien: “Avalota la gent ensenyant per tota la Judea, des de la Galilea, on va començar, fins aquí mateix.”» LLUC 23:1-5 BEC
«En sentir-ho, Pilat va preguntar si l’home era galileu; en assabentar-se que era de la jurisdicció d’Herodes, l’hi va trametre, aprofitant que es trobava aquells dies a Jerusalem. Quan Herodes va veure Jesús es va posar molt content, perquè des de feia força temps que tenia el desig de veure’l, pel que sentia a dir d’ell i perquè esperava veure-li fer algun miracle. Així que li va fer una colla de preguntes, però ell no li’n va contestar ni una. També hi eren presents els principals sacerdots i els mestres de la Llei, que l’acusaven amb virulència. Herodes, junt amb la seva tropa, el va menysprear, i per burlar-se’n li va fer posar una...]]>691biblia,reflejos,santa,setmanafalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/ss5-setmana-santa-dijous--53412836Lluc 22:7-46«Va arribar el dia dels Àzims, en què s’havia de sacrificar l’anyell pasqual, i Jesús envià Pere i Joan dient-los: “Aneu a preparar el sopar pasqual que hem de menjar.” Ells li preguntaren: “On vols que el preparem?” Els va dir: “Mireu, entrant a la ciutat us vindrà a trobar un home que porta un càntir d’aigua. Seguiu-lo fins a la casa on entri, i digueu a l’amo de la casa: ‘El Mestre et pregunta: Quina és l’estança on he de fer l’àpat pasqual amb els meus deixebles?’ Aleshores ell us ensenyarà, en el pis de dalt, una sala gran ja preparada. Prepareu-lo allí. Se’n van anar i ho van trobar tot tal com els havia dit, i van preparar-hi el sopar pasqual. Quan va arribar l’hora, Jesús es va posar a taula amb els apòstols, i els digué: “Tenia gran desig de menjar aquest àpat pasqual amb vosaltres, abans del meu patir.» LLUC 22:7-15 BEC
Jesús va fer una cosa inesperada després d'aquest sopar. Utilitzant els elements del sopar, el pa sense llevat i el fruit de la vinya, Jesús va establir una representació del que passaria l'endemà. El seu cos seria trencat i la sang vessada en una creu romana.
«Perquè us asseguro que ja no el menjaré més fins que tingui l’acompliment en el Regne de Déu.” Llavors prengué una copa i, després de pronunciar l’acció de gràcies, hi afegí: “Preneu això i repartiu-ho entre vosaltres, perquè us asseguro que des d’ara ja no beuré més del fruit de la vinya fins que el Regne de Déu sigui establert.” Després prengué pa, va pronunciar l’acció de gràcies, el va partir i els el donà tot dient: “Això és el meu cos, que es lliura per vosaltres. Feu això en memòria meva.” Havent sopat va fer el mateix amb la copa, tot dient: “Aquesta és la nova aliança en la meva sang, que es vessa per vosaltres. Però, mireu: la mà del qui em traeix és aquí, amb mi, damunt la taula. El Fill de l’Home certament fa el seu camí tal com havia estat decretat, però ai d’aquell home per mitjà del qual és lliurat!” Llavors es van posar a fer càbales entre ells sobre qui del grup podia ser capaç de fer això.» LLUC 22:16-23 BEC
Sembla difícil que en un moment tan sobri, els deixebles pogueren estar preocupats pel tema de la seva posició al futur regne de Crist, però així va ser. Jesús els havia rentat els peus perquè cap estava disposat a fer la feina d'un servent, però d'alguna manera encara no havien captat el missatge de la humilitat del seu Mestre.
«També es va produir una disputa entre ells sobre qui havia de ser considerat el més gran. Però ell els digué: “Els reis de les nacions les dominen, i els qui les regeixen són anomenats benefactors. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: el més gran de vosaltres s’ha d’igualar al més jove, i el qui mana s’ha d’igualar al qui serveix. Perquè, ¿qui és més gran, el qui seu a taula o el qui serveix? ¿No és el qui seu a taula? Doncs jo estic entre vosaltres com el qui serveix. “Vosaltres sou els qui us heu mantingut al meu costat en les meves proves. Per això jo disposo per a vosaltres un reialme, tal com el meu Pare ha disposat un reialme per a mi, a fi que mengeu i begueu a la meva taula en el meu Regne i seieu en setials regint les dotze tribus d’Israel. Simó, Simó! Mira que Satanàs us ha reclamat per garbellar-vos com el blat; però jo he pregat per tu perquè no flaquegi la teva fe. I tu, un cop penedit, conforta el teus germans.” Ell li va contestar: “Senyor, estic disposat a anar amb tu a la presó, i fins i tot a la mort.” Però Jesús li replicà: “T’asseguro, Pere, que no cantarà avui el gall que tu no hagis negat per tres vegades que em coneixes.” I els va dir: “Quan us vaig enviar sense bossa ni sarró ni calçat, que us va faltar res?” Ells li van contestar: “No res.” Els digué: “Doncs ara, el qui tingui bossa que la prengui, i també el sarró; i el qui no en tingui, que es vengui el mantell i es compri una espasa. Perquè us asseguro que en mi s’ha de complir allò que diu l’Escriptura: Fou comptat entre els delinqüents. Ja que tot el que es refereix a mi es va complint.” Ells li digueren: “Senyor, aquí tenim dues espases.” Ell els respongué: “Ja n’hi ha prou.” Llavors va sortir i es dirigí, com de costum, a la muntanya de les Oliveres. I el van seguir també els deixebles. En arribar al lloc els digué: “Pregueu perquè no entreu en temptació.” Llavors es distancià d’ells com a un tir de pedra, i, posat de genolls, pregava: “Pare, si vols, allunya de mi aquesta copa; però que no es faci la meva voluntat, sinó la teva.” Llavors se li va aparèixer un àngel del cel que el confortava. Sentint l’angoixa punyent pregava amb més intensitat, i la seva suor se li tornà com gotes de sang que queien a terra. Quan s’aixecà de la pregària, va anar cap a on eren els deixebles i els va trobar adormits, vençuts per la tristesa, i els digué: “Què feu dormint? Alceu-vos i pregueu per no entrar en temptació.”» LLUC 22:24-46 BEC
Molt va passar aquell dia en què menjarien el xai de la pasqua. Els deixebles van buscar el lloc i el xai, el van preparar, i van poder ajuntar-se aquella nit a dinar amb el Senyor el que s'anomena fins avui el darrer sopar. Jesús sabia què seguiria a aquest sopar.
Sabia que arribava la seva hora. Però els seus deixebles no ho anticipaven. Per ells era una altra pasqua més. Tot i que Jesús els estava avisant del que venia, ells no arribaven a entendre-ho.
Potser per això encara discutien sobre qui era el més gran entre ells, qui podria ser qui no seguia el Senyor amb tot el seu cor, o quantes espases tenien en possessió. El fet que s’acostava i que no arribaven a entendre explica que després de sopar, quan van anar a l'hort a pregar, els deixebles es quedessin adormits mentre Jesús agonitzava en pregària. El seu Pare sí que sabia el que venia, i li va enviar un àngel que l'enfortís. Jesús, enfortit i disposat a dur a terme l'obra a què havia vingut aquí a la terra, va despertar els seus deixebles i els va animar a pregar, per no entrar en temptació. Simó Pere, el que pensava estar ferm, el que va prometre seguir Crist fins a la mort no sabia que una gran temptació li vindria.
Estàs tu atent a les temptacions que et puguin venir? Passes temps de pregària per ser enfortit? És fàcil descuidar-nos quan no entenem que la prova s'aproxima. Potser per això el Senyor ens exhorta a vetllar pregant. No que hem de pregar i no dormir, però recordem que la nostra força per superar les proves ve de Déu. No siguem com els deixebles aquella nit a Getsemaní, perquè perdrem l'oportunitat d'enfortir-nos en el poder de la força de Déu.]]>https://api.spreaker.com/episode/53412836Thu, 02 Apr 2026 05:00:00 +0000David y MaribelFins aquest punt de la setmana, Jesús havia estat ensenyant al temple cada dia. Ja no tornava a Betania a la nit sinó que acampava amb els seus deixebles a Getsemaní, un hort als vessants de la muntanya de les oliveres. Ara, dijous a la tarda, es...Lluc 22:7-46«Va arribar el dia dels Àzims, en què s’havia de sacrificar l’anyell pasqual, i Jesús envià Pere i Joan dient-los: “Aneu a preparar el sopar pasqual que hem de menjar.” Ells li preguntaren: “On vols que el preparem?” Els va dir: “Mireu, entrant a la ciutat us vindrà a trobar un home que porta un càntir d’aigua. Seguiu-lo fins a la casa on entri, i digueu a l’amo de la casa: ‘El Mestre et pregunta: Quina és l’estança on he de fer l’àpat pasqual amb els meus deixebles?’ Aleshores ell us ensenyarà, en el pis de dalt, una sala gran ja preparada. Prepareu-lo allí. Se’n van anar i ho van trobar tot tal com els havia dit, i van preparar-hi el sopar pasqual. Quan va arribar l’hora, Jesús es va posar a taula amb els apòstols, i els digué: “Tenia gran desig de menjar aquest àpat pasqual amb vosaltres, abans del meu patir.» LLUC 22:7-15 BEC
Jesús va fer una cosa inesperada després d'aquest sopar. Utilitzant els elements del sopar, el pa sense llevat i el fruit de la vinya, Jesús va establir una representació del que passaria l'endemà. El seu cos seria trencat i la sang vessada en una creu romana.
«Perquè us asseguro que ja no el menjaré més fins que tingui l’acompliment en el Regne de Déu.” Llavors prengué una copa i, després de pronunciar l’acció de gràcies, hi afegí: “Preneu això i repartiu-ho entre vosaltres, perquè us asseguro que des d’ara ja no beuré més del fruit de la vinya fins que el Regne de Déu sigui establert.” Després prengué pa, va pronunciar l’acció de gràcies, el va partir i els el donà tot dient: “Això és el meu cos, que es lliura per vosaltres. Feu això en memòria meva.” Havent sopat va fer el mateix amb la copa, tot dient: “Aquesta és la nova aliança en la meva sang, que es vessa per vosaltres. Però, mireu: la mà del qui em traeix és aquí, amb mi, damunt la taula. El Fill de l’Home certament fa el seu camí tal com havia estat decretat, però ai d’aquell home per mitjà del qual és lliurat!” Llavors es van posar a fer càbales entre ells sobre qui del grup podia ser capaç de fer això.» LLUC 22:16-23 BEC
Sembla difícil que en un moment tan sobri, els deixebles pogueren estar preocupats pel tema de la seva posició al futur regne de Crist, però així va ser. Jesús els havia rentat els peus perquè cap estava disposat a fer la feina d'un servent, però d'alguna manera encara no havien captat el missatge de la humilitat del seu Mestre.
«També es va produir una disputa entre ells sobre qui havia de ser considerat el més gran. Però ell els digué: “Els reis de les nacions les dominen, i els qui les regeixen són anomenats benefactors. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: el més gran de vosaltres s’ha d’igualar al més jove, i el qui mana s’ha d’igualar al qui serveix. Perquè, ¿qui és més gran, el qui seu a taula o el qui serveix? ¿No és el qui seu a taula? Doncs jo estic entre vosaltres com el qui serveix. “Vosaltres sou els qui us heu mantingut al meu costat en les meves proves. Per això jo disposo per a vosaltres un reialme, tal com el meu Pare ha disposat un reialme per a mi, a fi que mengeu i begueu a la meva taula en el meu Regne i seieu en setials regint les dotze tribus d’Israel. Simó, Simó! Mira que Satanàs us ha reclamat per garbellar-vos com el blat; però jo he pregat per tu perquè no flaquegi la teva fe. I tu, un cop penedit, conforta el teus germans.” Ell li va contestar: “Senyor, estic disposat a anar amb tu a la presó, i fins i tot a la mort.” Però Jesús li replicà: “T’asseguro, Pere, que no cantarà avui el gall que tu no hagis negat per tres vegades que em coneixes.” I els va dir: “Quan us vaig enviar sense bossa ni sarró ni calçat, que...]]>522biblia,reflejos,santa,semanafalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/ss4-setmana-santa-dimecres--53412839“Llavors ell els va dir: Com diuen que el Crist és fill de David?Doncs el mateix David diu al llibre dels Salms: Va dir el Senyor al meu Senyor: Seu a la meva dreta fins que posi els teus enemics per estrada dels teus peus. David, doncs, l'anomena Senyor; com aleshores és el seu fill?”
Jesús està dient. David va anomenar al Messies que havia de venir, Senyor, posant-se sota la seva autoritat. Així, qui seria realment el Messies? No era fill de David en el sentit que David seria superior al Messies, sinó que el Messies, el Crist, era molt superior a David, ja que David mateix el va anomenar Senyor.” Això causava gran regirat entre aquests líders. Però Jesús va continuar acusant els escribes de no creure les Escriptures que ells mateixos copiaven. «Llavors, davant de tot el poble, va dir als seus deixebles: “Guardeu-vos dels mestres de la Llei, que es complauen a passejar-se amb vestidures llargues i busquen les reverències a les places, els seients principals a les sinagogues i els llocs d’honor als convits; que devoren els béns de les viudes sota capa de fer llargues pregàries. Aquests seran condemnats més severament.»LLUC 20:45-47 BEC
Aquest mateix dia, dimecres, alguna cosa estava passant entre els deixebles de Jesús. Judes, el que havia establert amb Jesús durant aquests darrers tres anys, estava tramant un pla que revelava la seva veritable identitat.
Lluc 22:1-6«S’acostava la festa dels Àzims, anomenada també la Pasqua. Els principals sacerdots i els mestres de la Llei buscaven la manera de perdre’l, perquè tenien por del poble. Aleshores Satanàs va entrar dins de Judes, l’anomenat Iscariot, que era del grup dels Dotze. Aquest va anar a tractar amb els principals sacerdots i els oficials la manera com el posaria a les seves mans. Ells se n’alegraren, i van convenir a donar-li diners. S’hi va comprometre, i buscava una ocasió propícia per a entregar-lo sense que la gent se n’adonés.» LLUC 22:1-6 BEC
Com era possible que algú que s'havia assegut als peus de Jesús i havia escoltat l'ensenyament de la boca de Déu mateix el pogués trair així? Quantes persones escolten la Paraula de Déu i rebutgen Crist?
A Jeremies 2:13 Déu diu: «És un doble pecat el que ha comès el meu poble: m’han deixat a mi, font d’aigua viva, i han excavat per a ells cisternes, unes cisternes esquerdades que no podran retenir l’aigua.» JEREMIES 2:13 BEC]]>https://api.spreaker.com/episode/53412839Wed, 01 Apr 2026 05:00:00 +0000David y MaribelJesús s'estava identificant clarament com a Déu. Això molestava els fariseus i els escribes, líders religiosos de l'època.La profecia deia que el Crist, el Messies havia de venir del llinatge del rei David. “Llavors ell els va dir: Com diuen que el...“Llavors ell els va dir: Com diuen que el Crist és fill de David?Doncs el mateix David diu al llibre dels Salms: Va dir el Senyor al meu Senyor: Seu a la meva dreta fins que posi els teus enemics per estrada dels teus peus. David, doncs, l'anomena Senyor; com aleshores és el seu fill?”
Jesús està dient. David va anomenar al Messies que havia de venir, Senyor, posant-se sota la seva autoritat. Així, qui seria realment el Messies? No era fill de David en el sentit que David seria superior al Messies, sinó que el Messies, el Crist, era molt superior a David, ja que David mateix el va anomenar Senyor.” Això causava gran regirat entre aquests líders. Però Jesús va continuar acusant els escribes de no creure les Escriptures que ells mateixos copiaven. «Llavors, davant de tot el poble, va dir als seus deixebles: “Guardeu-vos dels mestres de la Llei, que es complauen a passejar-se amb vestidures llargues i busquen les reverències a les places, els seients principals a les sinagogues i els llocs d’honor als convits; que devoren els béns de les viudes sota capa de fer llargues pregàries. Aquests seran condemnats més severament.»LLUC 20:45-47 BEC
Aquest mateix dia, dimecres, alguna cosa estava passant entre els deixebles de Jesús. Judes, el que havia establert amb Jesús durant aquests darrers tres anys, estava tramant un pla que revelava la seva veritable identitat.
Lluc 22:1-6«S’acostava la festa dels Àzims, anomenada també la Pasqua. Els principals sacerdots i els mestres de la Llei buscaven la manera de perdre’l, perquè tenien por del poble. Aleshores Satanàs va entrar dins de Judes, l’anomenat Iscariot, que era del grup dels Dotze. Aquest va anar a tractar amb els principals sacerdots i els oficials la manera com el posaria a les seves mans. Ells se n’alegraren, i van convenir a donar-li diners. S’hi va comprometre, i buscava una ocasió propícia per a entregar-lo sense que la gent se n’adonés.» LLUC 22:1-6 BEC
Com era possible que algú que s'havia assegut als peus de Jesús i havia escoltat l'ensenyament de la boca de Déu mateix el pogués trair així? Quantes persones escolten la Paraula de Déu i rebutgen Crist?
A Jeremies 2:13 Déu diu: «És un doble pecat el que ha comès el meu poble: m’han deixat a mi, font d’aigua viva, i han excavat per a ells cisternes, unes cisternes esquerdades que no podran retenir l’aigua.» JEREMIES 2:13 BEC]]>201biblia,reflejos,santa,semanafalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/ss2-setmana-santa-dilluns--53412838Diumenge havia entrat Jesús al temple i havia observat el negoci que s'estava fent a la casa de Déu, però es va donar la volta i va marxar perquè ja es feia tard. La neteja del temple seria un assumpte que hauria d'esperar per l’endemà. Dilluns va tornar a entrar Jesús al temple i aquesta vegada no va entrar per observar. Mateu 21:12-14«Després, Jesús va entrar al temple i n’expulsà tots els qui hi venien i compraven, i bolcà les taules dels canvistes i les parades dels venedors de coloms, i els deia: “Diu l’escriptura: La meva casa serà anomenada casa d’oració; en canvi, vosaltres l’heu convertida en una cova de lladres.” Llavors se li aproparen cecs i coixos en el temple, i els va guarir.» MATEU 21:12-14 BEC
Jesús no podia ignorar el que va trobar al temple. El lloc que havia de ser sant s'estava fent servir per aprofitar-se dels que venien per adorar. Es canviava monedes i venien animals pel sacrifici de manera injusta. Sabem que la pràctica era inflar els preus, ja que la gent els hauria de comprar al temple si no volien viatjar amb animals i córrer el risc que es fessin malbé pel camí. Jesús amonesta els líders religiosos per la seva mala gestió de la casa del seu Pare i després demostra pel seu exemple la compassió de Déu, rebent cecs i coixos i sanant-los. Així que els fariseus, aquells religiosos encarregats dels assumptes del temple, estaven molestos amb ell.
Mateu 21:15-17«Els principals sacerdots i els mestres de la Llei, en veure els miracles que feia, i els infants que cridaven dins el temple: “Hosanna al Fill de David!”, es van indignar, i li digueren: “¿És que no sents el que criden aquests?” Però Jesús els respongué: “Sí que ho sento. ¿No heu llegit mai: De la boca dels infants i dels nodrissons n’has fet una lloança?” I deixant-los plantats sortí fora de la ciutat cap a Betània, on passà la nit.» MATEU 21:15-17 BEC
La gent va començar a saludar Jesús de la mateixa manera que ho havien fet a l'entrada triomfal. Hosanna, que vol dir, “salva'ns, per favor” i estaven cridant Jesús “el fill de David”, un títol messiànic. Un cop més els fariseus volien que Jesús els fes callar, però ell els va dir que la lloança dels joves era perfecta, citant el Salm 8:2.
Lluc 20:1-8«Un d’aquells dies, mentre ell ensenyava al poble en el temple i anunciava la bona nova, es van presentar els principals sacerdots amb els mestres de la Llei i els ancians, i li preguntaven: “Digues-nos, amb quina autoritat fas això; o, qui és el qui t’ha donat aquesta autoritat?” Ell els va contestar: “Jo també us preguntaré una cosa; digueu-me: el baptisme de Joan, era del cel o era dels homes?” Entre ells anaven cavil·lant i es deien: “Si diem del cel, dirà: “Per què no el vau creure?” I si diem: dels homes, tot el poble ens apedregarà, perquè estan convençuts que Joan era un profeta.” I van contestar que no sabien d’on era. Aleshores Jesús els digué: “Doncs jo tampoc no us dic amb quina autoritat actuo així.”» LLUC 20:1-8 BEC.
Jesús va decidir no contestar-los, perquè sabia que buscaven ocasió per acusar-lo, i la seva hora no havia arribat. Encara tenia assumptes per atendre els dies que seguien.
Pensem un moment avui. Déu ens diu que el nostre cos és temple de l'Esperit Sant, si és que hem cregut en Crist per a salvació. Si el nostre cos és temple, què necessita el Senyor netejar perquè Ell se senti honrat de debò?]]>https://api.spreaker.com/episode/53412838Mon, 30 Mar 2026 05:00:00 +0000David y MaribelLa gran aclamació a l'entrada triomfal de Jesús diumenge contrasta amb els esdeveniments de l'endemà. Marc ens explica que diumenge «Va entrar a Jerusalem, es dirigí al temple, i després d’una ràpida mirada pel recinte, com que ja era tard, se n’anà a...Diumenge havia entrat Jesús al temple i havia observat el negoci que s'estava fent a la casa de Déu, però es va donar la volta i va marxar perquè ja es feia tard. La neteja del temple seria un assumpte que hauria d'esperar per l’endemà. Dilluns va tornar a entrar Jesús al temple i aquesta vegada no va entrar per observar. Mateu 21:12-14«Després, Jesús va entrar al temple i n’expulsà tots els qui hi venien i compraven, i bolcà les taules dels canvistes i les parades dels venedors de coloms, i els deia: “Diu l’escriptura: La meva casa serà anomenada casa d’oració; en canvi, vosaltres l’heu convertida en una cova de lladres.” Llavors se li aproparen cecs i coixos en el temple, i els va guarir.» MATEU 21:12-14 BEC
Jesús no podia ignorar el que va trobar al temple. El lloc que havia de ser sant s'estava fent servir per aprofitar-se dels que venien per adorar. Es canviava monedes i venien animals pel sacrifici de manera injusta. Sabem que la pràctica era inflar els preus, ja que la gent els hauria de comprar al temple si no volien viatjar amb animals i córrer el risc que es fessin malbé pel camí. Jesús amonesta els líders religiosos per la seva mala gestió de la casa del seu Pare i després demostra pel seu exemple la compassió de Déu, rebent cecs i coixos i sanant-los. Així que els fariseus, aquells religiosos encarregats dels assumptes del temple, estaven molestos amb ell.
Mateu 21:15-17«Els principals sacerdots i els mestres de la Llei, en veure els miracles que feia, i els infants que cridaven dins el temple: “Hosanna al Fill de David!”, es van indignar, i li digueren: “¿És que no sents el que criden aquests?” Però Jesús els respongué: “Sí que ho sento. ¿No heu llegit mai: De la boca dels infants i dels nodrissons n’has fet una lloança?” I deixant-los plantats sortí fora de la ciutat cap a Betània, on passà la nit.» MATEU 21:15-17 BEC
La gent va començar a saludar Jesús de la mateixa manera que ho havien fet a l'entrada triomfal. Hosanna, que vol dir, “salva'ns, per favor” i estaven cridant Jesús “el fill de David”, un títol messiànic. Un cop més els fariseus volien que Jesús els fes callar, però ell els va dir que la lloança dels joves era perfecta, citant el Salm 8:2.
Lluc 20:1-8«Un d’aquells dies, mentre ell ensenyava al poble en el temple i anunciava la bona nova, es van presentar els principals sacerdots amb els mestres de la Llei i els ancians, i li preguntaven: “Digues-nos, amb quina autoritat fas això; o, qui és el qui t’ha donat aquesta autoritat?” Ell els va contestar: “Jo també us preguntaré una cosa; digueu-me: el baptisme de Joan, era del cel o era dels homes?” Entre ells anaven cavil·lant i es deien: “Si diem del cel, dirà: “Per què no el vau creure?” I si diem: dels homes, tot el poble ens apedregarà, perquè estan convençuts que Joan era un profeta.” I van contestar que no sabien d’on era. Aleshores Jesús els digué: “Doncs jo tampoc no us dic amb quina autoritat actuo així.”» LLUC 20:1-8 BEC.
Jesús va decidir no contestar-los, perquè sabia que buscaven ocasió per acusar-lo, i la seva hora no havia arribat. Encara tenia assumptes per atendre els dies que seguien.
Pensem un moment avui. Déu ens diu que el nostre cos és temple de l'Esperit Sant, si és que hem cregut en Crist per a salvació. Si el nostre cos és temple, què necessita el Senyor netejar perquè Ell se senti honrat de debò?]]>268biblia,reflejos,santa,semanafalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/ss1-diumenge-de-rams--53412835
Especial Setmana Santa. Diumenge de Rams
Per què anomenem a aquest diumenge “Diumenge de Rams? Què és el que celebrem? El Diumenge de Rams inicia la setmana que nosaltres denominem Santa. És Santa perquè durant aquesta setmana Jesucrist va culminar la seva gran missió aquí a la Terra, en morir per la humanitat i ressuscitar en victòria sobre el pecat i la mort. Jesús havia tingut un ministeri de predicació a tota Judea. Havia mostrat que era Déu mateix, fent miracles que uns altres no podien fer. I ara, pujava a Jerusalem per complir amb la tasca que l’havia portat aquí.
El Diumenge de Rams es diu així perquè en assabentar-se els seguidors de Jesús que ell arribava a Jerusalem, van anar a buscar fulles de palmera i el van esperar a l'entrada per rebre’l. Això no va ser un acte de tota la ciutat; seria una barreja d'aquells que havien sentit de les grans coses que feia Jesús i tots els seguidors que habitaven a Jerusalem. Llegim el relat a Lluc sobre aquest diumenge a la història. Recordem que el diumenge era pel poble jueu un dia de treball; el primer dia de la setmana després del Sàbat, el dia de repòs. Però aquesta era la setmana en què se celebraria la pasqua, així que molta gent arribava a la ciutat per assistir a la celebració.
Lluc 19.28-44«anava al davant pujant cap a Jerusalem. Quan fou a prop de Betfagé i Betània, ja tocant a la muntanya anomenada de les Oliveres, va enviar dos dels seus deixebles i els digué: “Aneu al poble que hi ha davant vostre, i, en entrar-hi, trobareu un pollí fermat que cap home no ha muntat mai. Desfermeu-lo i porteu-me’l. Si algú us pregunta per què el desfermeu, contesteu: ‘El Senyor el necessita’.” Van marxar, doncs, els enviats, i ho van trobar tal com els ho havia dit. Mentre desfermaven el pollí, els amos els digueren: “Per què el desfermeu?” Ells contestaren: “El Senyor el necessita.” El van portar a Jesús, van cobrir el pollí amb els seus vestits i hi van fer muntar Jesús. Mentre ell avançava, estenien els seus mantells pel camí. Quan ja s’acostava a la baixada de la muntanya de les Oliveres, tota la colla de seguidors van començar alegrement a lloar Déu amb grans crits, per tots els prodigis que havien vist, i deien: “Beneït el Rei, que ve en nom del Senyor! Pau en el cel i glòria en les altures!” Alguns dels fariseus que eren entre la multitud li digueren: “Mestre, renya els teus deixebles.” Ell respongué: “Us asseguro que, si aquest callen, cridaran les pedres.” Quan ja era a prop, veié la ciutat i, plorant per ella, va dir: “Si també tu sabessis trobar en aquest dia el que et pot dur a la pau! Però ara ho desconeixes. Vindran damunt teu dies en què els teus enemics t’envoltaran amb trinxeres, t’assetjaran i t’estrenyeran per tots costats, i t’arrasaran amb els teus habitants a dins, i de tu no deixaran pedra sobre pedra, per no haver reconegut el temps en què se’t visitava.”» LLUC 19:28-44 BEC
Sabies que el profeta Zacaries havia profetitzat la seva entrada a Jerusalem muntat sobre un pollí?
Zacaries 9:9 «Alegra’t amb entusiasme, filla de Sió! Fes crits d’alegria, filla de Jerusalem! Heus aquí que el teu rei ve cap a tu, just i victoriós, humil i muntat sobre un ase, sobre un pollí, un fill de somera.» ZACARIES 9:9 BEC
Déu ja tenia aquesta setmana a la seva agenda. Era necessari que Crist vingués a Jerusalem. Venia a la festa de la Pasqua l’Anyell de Déu, el que treuria el pecat del món.
Hauries estat tu entre les persones que sortien a adorar al Senyor aquell dia? Millor encara, adores tu al Senyor diàriament, a la quietud del teu cor? Perquè el Senyor no demana palmes ni mantells, no demana crits ni sacrificis, Déu vol que els que l'adoren, l'adorin en esperit i en veritat. Ho va dir Jesús a Joan 4.23 «Però s’acosta l’hora, més exactament, és ara mateix, que els qui realment són adoradors adoraran al Pare en esperit i en veritat; perquè aquesta mena d’adoradors és la que el Pare busca.» JOAN 4:23 BEC]]>https://api.spreaker.com/episode/53412835Sun, 29 Mar 2026 05:00:00 +0000David y MaribelBenvinguts a una setmana especial on canviarem la nostra programació habitual per enfocar-nos més en els esdeveniments narrats a la Bíblia que són la culminació del ministeri terrenal de Jesús de Natzaret. Tots els dies d’aquesta setmana, farem...
Especial Setmana Santa. Diumenge de Rams
Per què anomenem a aquest diumenge “Diumenge de Rams? Què és el que celebrem? El Diumenge de Rams inicia la setmana que nosaltres denominem Santa. És Santa perquè durant aquesta setmana Jesucrist va culminar la seva gran missió aquí a la Terra, en morir per la humanitat i ressuscitar en victòria sobre el pecat i la mort. Jesús havia tingut un ministeri de predicació a tota Judea. Havia mostrat que era Déu mateix, fent miracles que uns altres no podien fer. I ara, pujava a Jerusalem per complir amb la tasca que l’havia portat aquí.
El Diumenge de Rams es diu així perquè en assabentar-se els seguidors de Jesús que ell arribava a Jerusalem, van anar a buscar fulles de palmera i el van esperar a l'entrada per rebre’l. Això no va ser un acte de tota la ciutat; seria una barreja d'aquells que havien sentit de les grans coses que feia Jesús i tots els seguidors que habitaven a Jerusalem. Llegim el relat a Lluc sobre aquest diumenge a la història. Recordem que el diumenge era pel poble jueu un dia de treball; el primer dia de la setmana després del Sàbat, el dia de repòs. Però aquesta era la setmana en què se celebraria la pasqua, així que molta gent arribava a la ciutat per assistir a la celebració.
Lluc 19.28-44«anava al davant pujant cap a Jerusalem. Quan fou a prop de Betfagé i Betània, ja tocant a la muntanya anomenada de les Oliveres, va enviar dos dels seus deixebles i els digué: “Aneu al poble que hi ha davant vostre, i, en entrar-hi, trobareu un pollí fermat que cap home no ha muntat mai. Desfermeu-lo i porteu-me’l. Si algú us pregunta per què el desfermeu, contesteu: ‘El Senyor el necessita’.” Van marxar, doncs, els enviats, i ho van trobar tal com els ho havia dit. Mentre desfermaven el pollí, els amos els digueren: “Per què el desfermeu?” Ells contestaren: “El Senyor el necessita.” El van portar a Jesús, van cobrir el pollí amb els seus vestits i hi van fer muntar Jesús. Mentre ell avançava, estenien els seus mantells pel camí. Quan ja s’acostava a la baixada de la muntanya de les Oliveres, tota la colla de seguidors van començar alegrement a lloar Déu amb grans crits, per tots els prodigis que havien vist, i deien: “Beneït el Rei, que ve en nom del Senyor! Pau en el cel i glòria en les altures!” Alguns dels fariseus que eren entre la multitud li digueren: “Mestre, renya els teus deixebles.” Ell respongué: “Us asseguro que, si aquest callen, cridaran les pedres.” Quan ja era a prop, veié la ciutat i, plorant per ella, va dir: “Si també tu sabessis trobar en aquest dia el que et pot dur a la pau! Però ara ho desconeixes. Vindran damunt teu dies en què els teus enemics t’envoltaran amb trinxeres, t’assetjaran i t’estrenyeran per tots costats, i t’arrasaran amb els teus habitants a dins, i de tu no deixaran pedra sobre pedra, per no haver reconegut el temps en què se’t visitava.”» LLUC 19:28-44 BEC
Sabies que el profeta Zacaries havia profetitzat la seva entrada a Jerusalem muntat sobre un pollí?
Zacaries 9:9 «Alegra’t amb entusiasme, filla de Sió! Fes crits d’alegria, filla de Jerusalem! Heus aquí que el teu rei ve cap a tu, just i victoriós, humil i muntat sobre un ase, sobre un pollí, un fill de somera.» ZACARIES 9:9 BEC
Déu ja tenia aquesta setmana a la seva agenda. Era necessari que Crist vingués a Jerusalem. Venia a la festa de la Pasqua l’Anyell de Déu, el que treuria el pecat del món.
Hauries estat tu entre les persones que sortien a...]]>315biblia,reflejos,santa,semanafalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/evangelis-058-la-transfiguracio--59272241Podem imaginar-nos l'escena. De sobte, amb Jesús, els deixebles veuen dos personatges. Com podrien saber que eren Elies i Moisès? Suposo que Déu els va donar aquest coneixement, tret que aquests es presentessin a si mateixos o d'alguna manera portessin algun objecte identificatiu. El cas és que com podien comprovar, Jesús no era ni Elies, ni tampoc Moisès, com alguns creien. Pere, amb la seva personalitat extravertida i explosiva, va interrompre l’escena per oferir reverència dient: »Senyor, és força agradable quedar-nos aquí. Si vols hi faré tres tendes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies.« MATEU 17:4* Potser sense adonar-se del que deia, Pere estava posant Jesús al mateix nivell que Elies i Moisès. Després de tot, tots dos eren personatges que els jueus respectaven. Però  »Mentre deia això, un núvol lluminós els va cobrir, i des del núvol va sortir una veu que deia: “Aquest és el meu Fill, l’Estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo!”. Així que els deixebles van sentir la veu, s’abocaren de cara a terra, corpresos de temor.« MATEU 17:5-6*
Déu va intervenir en l'escena per mostrar als deixebles que Jesús era l'únic que havien de sentir. Si mai has mostrat reverència a un sant o t'has acostat a demanar favor d'algun personatge del passat, has de veure, com Pere i els altres deixebles van poder entendre en aquesta escena de la transfiguració, que l'únic que mereix la teva reverència i l'únic a qui Déu ha assignat com a mediador és Crist.
Ens diuen els evangelis que els deixebles s’abocaren de cara a terra i van tenir gran temor, però »Jesús s’hi acostà, els va tocar i els digué: “Alceu-vos, no tingueu por.” Ells van alçar els ulls i no van veure ningú més que Jesús, tot sol.« MATEU 17:7-8*
Jesús és el Totpoderós, Creador del cel i de la terra, el Salvador de la humanitat; però en el seu amor es va acostar als deixebles per dir-los que no temessin. Rebutjar-lo hauria de portar por. Però aquest Jesús a qui Déu va identificar com el seu Fill estimat ha vingut a mostrar el seu amor a cadascun de nosaltres. Aixequem-nos i no temem, sinó seguim-lo i gaudim d'una preciosa relació amb Ell.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/59272241Fri, 27 Mar 2026 06:00:00 +0000David y MaribelSis dies després que Jesús parlés amb els seus deixebles sobre la seva identitat i el seu propòsit aquí a la Terra, Jesús va prendre Pere, Jacob i Joan el seu germà, i els va portar a part a una muntanya alta; i ens diuen els evangelis que »Allà es va...Podem imaginar-nos l'escena. De sobte, amb Jesús, els deixebles veuen dos personatges. Com podrien saber que eren Elies i Moisès? Suposo que Déu els va donar aquest coneixement, tret que aquests es presentessin a si mateixos o d'alguna manera portessin algun objecte identificatiu. El cas és que com podien comprovar, Jesús no era ni Elies, ni tampoc Moisès, com alguns creien. Pere, amb la seva personalitat extravertida i explosiva, va interrompre l’escena per oferir reverència dient: »Senyor, és força agradable quedar-nos aquí. Si vols hi faré tres tendes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies.« MATEU 17:4* Potser sense adonar-se del que deia, Pere estava posant Jesús al mateix nivell que Elies i Moisès. Després de tot, tots dos eren personatges que els jueus respectaven. Però  »Mentre deia això, un núvol lluminós els va cobrir, i des del núvol va sortir una veu que deia: “Aquest és el meu Fill, l’Estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo!”. Així que els deixebles van sentir la veu, s’abocaren de cara a terra, corpresos de temor.« MATEU 17:5-6*
Déu va intervenir en l'escena per mostrar als deixebles que Jesús era l'únic que havien de sentir. Si mai has mostrat reverència a un sant o t'has acostat a demanar favor d'algun personatge del passat, has de veure, com Pere i els altres deixebles van poder entendre en aquesta escena de la transfiguració, que l'únic que mereix la teva reverència i l'únic a qui Déu ha assignat com a mediador és Crist.
Ens diuen els evangelis que els deixebles s’abocaren de cara a terra i van tenir gran temor, però »Jesús s’hi acostà, els va tocar i els digué: “Alceu-vos, no tingueu por.” Ells van alçar els ulls i no van veure ningú més que Jesús, tot sol.« MATEU 17:7-8*
Jesús és el Totpoderós, Creador del cel i de la terra, el Salvador de la humanitat; però en el seu amor es va acostar als deixebles per dir-los que no temessin. Rebutjar-lo hauria de portar por. Però aquest Jesús a qui Déu va identificar com el seu Fill estimat ha vingut a mostrar el seu amor a cadascun de nosaltres. Aixequem-nos i no temem, sinó seguim-lo i gaudim d'una preciosa relació amb Ell.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>241biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/evangelis-057-qui-creus-que-soc--59272254Un dia que viatjaven per la regió de Cesarea de Filip, Jesús va preguntar als seus deixebles: “Qui diu la gent que és el Fill de l’Home?” «Ells respongueren: “Uns, Joan Baptista; altres, Elies; i altres, Jeremies o un dels profetes.”» MATEU 16:14*
Joan Baptista havia mort injustament a mans d'Herodes. Per atendre el caprici de la seva neboda, i filla de la seva amant, Herodes havia accedit a matar-lo. El profeta, cosí de Jesús, havia denunciat obertament la immoralitat del tetrarca, i aquest l’havia empresonat. Durant la festa d'aniversari d'Herodes, la filla d'Herodies, cunyada i amant del tetrarca, va dansar per a aquest. A Herodes li va agradar, i li va oferir qualsevol cosa que volgués, però aquesta, instruïda per la seva mare, va demanar que se li lliurés en una safata el cap de Joan.
Quan Herodes, més tard, va començar a escoltar sobre el ministeri de Jesús, va creure que era Joan el Baptista, que havia tornat de la mort. Alguns més, aparentment també creien aquest rumor. Altres deien que era Elies. Si recordem, la Paraula explicava com Elies va ser portat al cel sense passar per la mort i el profeta Malaquies havia profetitzat que Déu tornaria a enviar el profeta Elies abans de l'arribada del gran dia i temible del Senyor (Malaquies 4:5). Així que, es pot entendre que alguns creguessin que Jesús era Elies que havia tornat. Altres el relacionaven amb un dels grans profetes del passat, com Moisès o Jeremies. Veien el seu poder, però no volien entendre que aquest era, com ell estava comunicant, el Messies anunciat.
Així que Jesús va preguntar als seus deixebles: «I vosaltres, qui dieu que sóc jo?Simó Pere va contestar: “Tu ets el Crist, el Fill del Déu Vivent.”» MATEU 16:15-16 *
Pere ho tenia clar. El Mestre que ell seguia era el mateix Déu, el Crist que esperaven. Curiosament, el Senyor Jesús els advertí severament que no diguessin això a ningú. per què faria això? No seria fantàstic que tothom escoltés que aquest era el Messies? Però Jesús havia vingut amb un propòsit. Venia a morir. Si tots creien que era el Messies, no  l’haurien matat. Jesús els va explicar dient: «i afegí: “Cal que el Fill de l’Home pateixi molt i sigui rebutjat pels ancians, pels grans sacerdots i pels mestres de la Llei, que sigui mort i que el tercer dia ressusciti.”» LLUC 9:22*
Quan això succeís, la seva missió s'hauria complert, i tots els qui volguessin podrien comprendre que aquest era realment el Crist profetitzat, el Fill del Déu vivent, el Salvador dels seus pecats.
Aquest és Jesús, de qui la Paraula ens parla pàgina rere pàgina. Has confiat en Ell per a salvació? Romans 10:11 ens diu: «L’Escriptura diu taxativament: “Tothom qui creu en ell no s’haurà d’avergonyir.”» Déu no defrauda el qui confia en ell. Estàs descansant en Ell diàriament?


* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/59272254Thu, 26 Mar 2026 06:00:00 +0000David y MaribelDurant el ministeri de Jesús a la Terra, hi havia molts rumors sobre la persona de Jesucrist. Qui era aquest que feia miracles i ensenyava allò que no havia estudiat? Era el fill d'un fuster, i tot i això, molts el seguien. Qui era aquest home...Un dia que viatjaven per la regió de Cesarea de Filip, Jesús va preguntar als seus deixebles: “Qui diu la gent que és el Fill de l’Home?” «Ells respongueren: “Uns, Joan Baptista; altres, Elies; i altres, Jeremies o un dels profetes.”» MATEU 16:14*
Joan Baptista havia mort injustament a mans d'Herodes. Per atendre el caprici de la seva neboda, i filla de la seva amant, Herodes havia accedit a matar-lo. El profeta, cosí de Jesús, havia denunciat obertament la immoralitat del tetrarca, i aquest l’havia empresonat. Durant la festa d'aniversari d'Herodes, la filla d'Herodies, cunyada i amant del tetrarca, va dansar per a aquest. A Herodes li va agradar, i li va oferir qualsevol cosa que volgués, però aquesta, instruïda per la seva mare, va demanar que se li lliurés en una safata el cap de Joan.
Quan Herodes, més tard, va començar a escoltar sobre el ministeri de Jesús, va creure que era Joan el Baptista, que havia tornat de la mort. Alguns més, aparentment també creien aquest rumor. Altres deien que era Elies. Si recordem, la Paraula explicava com Elies va ser portat al cel sense passar per la mort i el profeta Malaquies havia profetitzat que Déu tornaria a enviar el profeta Elies abans de l'arribada del gran dia i temible del Senyor (Malaquies 4:5). Així que, es pot entendre que alguns creguessin que Jesús era Elies que havia tornat. Altres el relacionaven amb un dels grans profetes del passat, com Moisès o Jeremies. Veien el seu poder, però no volien entendre que aquest era, com ell estava comunicant, el Messies anunciat.
Així que Jesús va preguntar als seus deixebles: «I vosaltres, qui dieu que sóc jo?Simó Pere va contestar: “Tu ets el Crist, el Fill del Déu Vivent.”» MATEU 16:15-16 *
Pere ho tenia clar. El Mestre que ell seguia era el mateix Déu, el Crist que esperaven. Curiosament, el Senyor Jesús els advertí severament que no diguessin això a ningú. per què faria això? No seria fantàstic que tothom escoltés que aquest era el Messies? Però Jesús havia vingut amb un propòsit. Venia a morir. Si tots creien que era el Messies, no  l’haurien matat. Jesús els va explicar dient: «i afegí: “Cal que el Fill de l’Home pateixi molt i sigui rebutjat pels ancians, pels grans sacerdots i pels mestres de la Llei, que sigui mort i que el tercer dia ressusciti.”» LLUC 9:22*
Quan això succeís, la seva missió s'hauria complert, i tots els qui volguessin podrien comprendre que aquest era realment el Crist profetitzat, el Fill del Déu vivent, el Salvador dels seus pecats.
Aquest és Jesús, de qui la Paraula ens parla pàgina rere pàgina. Has confiat en Ell per a salvació? Romans 10:11 ens diu: «L’Escriptura diu taxativament: “Tothom qui creu en ell no s’haurà d’avergonyir.”» Déu no defrauda el qui confia en ell. Estàs descansant en Ell diàriament?


* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>277biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/evangelis-056-allo-que-contamina-a-l-home--59257381Amb aquestes paraules, Jesús va contestar a aquells que criticaven que els seus deixebles no es rentessin les mans abans de menjar segons la tradició jueva.
«Llavors, acostant-se-li, els deixebles li diuen: “Saps que els fariseus s’han ofès quan han sentit el que has dit?”» MATEU 15:12*
Els fariseus es van sentir ofesos per la resposta de Jesús. Ells vivien una vida basada en la tradició, i qualsevol que qüestionés els seus costums havia de ser assenyalat. Però Jesús no se sentia amenaçat per les tradicions dels jueus, sent ell mateix jueu.
Quan els fariseus van qüestionar el fet que els deixebles no continuessin la tradició jueva, Jesús els va qüestionar a ells una cosa encara més seriosa. Ells feien servir la tradició per desobeir la llei de Déu.
Llegim a Mateu 15:3-9* que Jesús els va dir: «I vosaltres, per què violeu també el manament de Déu amb la vostra tradició? Perquè Déu digué: Honra el pare i la mare, i el qui maleeixi el pare o la mare, que mori irremissiblement. En canvi, vosaltres dieu: Si algú diu al pare o a la mare: Qualsevol cosa amb la qual et pugui servir la declaro donació sagrada, ja no cal que honri el pare o la mare; i així invalideu la paraula de Déu en nom de la vostra tradició.» MATEU 15:3-6*
La llei demanava que cadascú mantingués els seus pares quan aquests no poguessin proveir més per a si mateixos, però els fariseus, sempre preocupats pels diners, havien ideat una manera de saltar-se aquesta obligació, i estipulaven que podien designar diners per “el Senyor” , i així no complien aquesta llei. Jesús els va acusar de no honrar els seus pares, un dels deu manaments, utilitzant com a pretext la seva tradició. Jesús els anomena Hipòcrites dient: “Bé va profetitzar de vosaltres Isaïes, quan va dir:Aquest poble de llavis m'honra; però el seu cor és lluny de mi. Doncs en va m'honren, Ensenyant com a doctrines, manaments d'homes.”
És en aquest context que Jesús va dir: «No és allò que entra per la boca el que embruta l’home, sinó que és allò que surt de la boca el que l’embruta.» MATEU 15:11* Pere va demanar que els expliqués el que volia dir amb això, encara que sembla força clar, no? Jesús ho explica als versets 17-20* «No compreneu que tot allò que entra per la boca passa al ventre i va a parar a la latrina? En canvi, allò que surt de la boca prové del cor, i això sí que embruta l’home. Perquè del cor surten els mals pensaments, els homicidis, els adulteris, les fornicacions, els robatoris, els falsos testimonis i les injúries. Aquestes són les coses que embruten l’home; però posar-se a menjar sense rentar-se les mans no l’embruten pas.»
Quan estem conscienciats a cuidar la higiene i guardar-nos de contaminació, donem gran importància a actes com ara rentar-nos les mans abans de dinar. Tanmateix, amb la importància que això té per no contaminar-nos, hi ha alguna cosa que contamina més que qualsevol cosa que puguem ingerir, i això és el que surt de la nostra boca, «L’home bo, de la bondat que atresora al cor en treu el bé; i el dolent, de la maldat que atresora en treu el mal; perquè del que sobreabunda al cor en parla la boca.» LLUC 6:45*
Examinem constantment el que surt de la nostra boca. Analitzem el que fem i per què ho fem, per saber si realment estem seguint manaments d'homes, o si estem vivint d'acord amb la llei de Déu. Que de la nostra boca surti només allò que és d'edificació per als altres i que dona la glòria a Déu.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/59257381Wed, 25 Mar 2026 06:00:00 +0000David y MaribelEscolteu, i enteneu:  «No és allò que entra per la boca el que embruta l’home, sinó que és allò que surt de la boca el que l’embruta.”» MATEU 15:11* Amb aquestes paraules, Jesús va contestar a aquells que criticaven que els seus deixebles no es...Amb aquestes paraules, Jesús va contestar a aquells que criticaven que els seus deixebles no es rentessin les mans abans de menjar segons la tradició jueva.
«Llavors, acostant-se-li, els deixebles li diuen: “Saps que els fariseus s’han ofès quan han sentit el que has dit?”» MATEU 15:12*
Els fariseus es van sentir ofesos per la resposta de Jesús. Ells vivien una vida basada en la tradició, i qualsevol que qüestionés els seus costums havia de ser assenyalat. Però Jesús no se sentia amenaçat per les tradicions dels jueus, sent ell mateix jueu.
Quan els fariseus van qüestionar el fet que els deixebles no continuessin la tradició jueva, Jesús els va qüestionar a ells una cosa encara més seriosa. Ells feien servir la tradició per desobeir la llei de Déu.
Llegim a Mateu 15:3-9* que Jesús els va dir: «I vosaltres, per què violeu també el manament de Déu amb la vostra tradició? Perquè Déu digué: Honra el pare i la mare, i el qui maleeixi el pare o la mare, que mori irremissiblement. En canvi, vosaltres dieu: Si algú diu al pare o a la mare: Qualsevol cosa amb la qual et pugui servir la declaro donació sagrada, ja no cal que honri el pare o la mare; i així invalideu la paraula de Déu en nom de la vostra tradició.» MATEU 15:3-6*
La llei demanava que cadascú mantingués els seus pares quan aquests no poguessin proveir més per a si mateixos, però els fariseus, sempre preocupats pels diners, havien ideat una manera de saltar-se aquesta obligació, i estipulaven que podien designar diners per “el Senyor” , i així no complien aquesta llei. Jesús els va acusar de no honrar els seus pares, un dels deu manaments, utilitzant com a pretext la seva tradició. Jesús els anomena Hipòcrites dient: “Bé va profetitzar de vosaltres Isaïes, quan va dir:Aquest poble de llavis m'honra; però el seu cor és lluny de mi. Doncs en va m'honren, Ensenyant com a doctrines, manaments d'homes.”
És en aquest context que Jesús va dir: «No és allò que entra per la boca el que embruta l’home, sinó que és allò que surt de la boca el que l’embruta.» MATEU 15:11* Pere va demanar que els expliqués el que volia dir amb això, encara que sembla força clar, no? Jesús ho explica als versets 17-20* «No compreneu que tot allò que entra per la boca passa al ventre i va a parar a la latrina? En canvi, allò que surt de la boca prové del cor, i això sí que embruta l’home. Perquè del cor surten els mals pensaments, els homicidis, els adulteris, les fornicacions, els robatoris, els falsos testimonis i les injúries. Aquestes són les coses que embruten l’home; però posar-se a menjar sense rentar-se les mans no l’embruten pas.»
Quan estem conscienciats a cuidar la higiene i guardar-nos de contaminació, donem gran importància a actes com ara rentar-nos les mans abans de dinar. Tanmateix, amb la importància que això té per no contaminar-nos, hi ha alguna cosa que contamina més que qualsevol cosa que puguem ingerir, i això és el que surt de la nostra boca, «L’home bo, de la bondat que atresora al cor en treu el bé; i el dolent, de la maldat que atresora en treu el mal; perquè del que sobreabunda al cor en parla la boca.» LLUC 6:45*
Examinem constantment el que surt de la nostra boca. Analitzem el que fem i per què ho fem, per saber si realment estem seguint manaments d'homes, o si estem vivint d'acord amb la llei de Déu. Que de la nostra boca surti només allò que és d'edificació per als altres i que dona la glòria a Déu.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>317biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/evangelis-055-la-vinguda-del-regne--59122669La Paraula de Déu ha publicat que Crist vindrà als núvols i s'emportarà amb Ell tot aquell que ha dipositat la seva fe en Ell. Aquest serà un esdeveniment traumàtic per als qui es quedin. A partir d'aquell moment, un període de tribulació portarà el món a una situació d'una unitat mundial aparent seguida d'un caos global que acabarà amb la vinguda de Crist a la terra per derrotar el regne d'aquest món i establir el seu regne.
A Mateu 24 els deixebles preguntaven a Jesús sobre la fi dels temps, i aquest els va contestar: «Sentireu parlar de guerres i de rumor de guerres; ara bé, no us alarmeu, perquè cal que això succeeixi, però no és encara la fi. S’alçarà nació contra nació i regne contra regne; hi haurà fam i terratrèmols en diversos llocs; però tot això només serà el començament dels dolors de part.» MATEU 24:6-8*
A Lluc 17 «Interrogat pels fariseus sobre quan vindria el Regne de Déu, els va contestar: “El Regne de Déu no ve pas advertint la seva vinguda.» LLUC 17:20* va dir també «Perquè igual com quan esclata el llampec, que resplendeix d’un cap a l’altre de l’horitzó, així serà el Fill de l’Home en el seu dia.» LLUC 17:24* «El mateix que va passar en temps de Noè és el que passarà també en els dies del Fill de l’Home: menjaven, bevien i es casaven, fins al dia que Noè va entrar a l’arca; llavors sobrevingué el diluvi i els exterminà tots.» LLUC 17:26-27* 
Recordes què va passar quan el diluvi? Algú hi va fer referència a això, que ens hauríem de fer una arca i ficar-nos-hi, com en la història de Noè. Aquí, però, el que Jesús està dient-los és que com els dies de Noè, la gent no creuria les advertències que alguna cosa grossa s'acostava, les activitats del dia a dia seguirien el seu curs i ningú no s'adonaria del que estaria per venir. En la situació amb el Coronavirus, ha costat que la gent entengués la gravetat de l'assumpte. Només quan se'ns ha imposat l'aïllament és que la gent ha començat a reaccionar, i aleshores de manera incorrecta molts, congregant-se multitudinàriament per proveir-se del que no necessitaven. Una cosa així passarà aquell dia.
Jesús va continuar donant exemples: «Igualment com va passar en temps de Lot: menjaven, bevien, compraven, venien, sembraven i construïen; però el dia que Lot va sortir de Sodoma va ploure foc i sofre del cel i els exterminà tots. Així mateix passarà el dia que el Fill de l’Home es manifesti. »LLUC 17:28-30*
Durant la pandèmia es van tancar col·legis, comerços, llocs d'esbarjo, es van cancel·lar  casaments, concerts i altres activitats. Però fins i tot llavors vam tenir avís previ, encara que fos de només dies o hores. Quan Crist vingui, serà sense avís previ, com va passar en la destrucció de Sodoma.
Jesús va continuar dient: «Aquell dia, qui es trobi al terrat i tingui les seves coses dins la casa, que no baixi pas a recollir-les; i el qui es trobi al camp, igualment, que no torni enrere. Recordeu-vos de la dona de Lot.» LLUC 17:31-32*. Tot això ho pots llegir a Lluc 17 i Mateu 24.
No és la meva intenció transmetre por, sinó tot al contrari. Ja que tot això està escrit des de fa segles, val la pena que ho comuniquem als altres. La Paraula de Déu no ens ha deixat sense informació. Convé llegir-la i estar preparats.
El millor de tot és que per als qui estan en Crist no hi ha cap risc. Com comentàvem al principi de la reflexió, Crist vindrà als núvols a rescatar la seva església, a tothom qui ha posat la seva fe a l'obra de Crist a la creu. Abans del rapte, i fins i tot després, l'evangeli de Crist serà proclamat perquè tot aquell que cregui en Ell sigui salvat. Diu Mateu 24:14* «I aquest evangeli del Regne serà predicat arreu del món com a testimoniatge per a tots els pobles; i llavors vindrà la fi.»
Que això serveixi per alertar aquells que encara no han preparat les seves ànimes per rebre el regne de Déu a la Terra. Recorda: la veritat de l'evangeli salva vides. Crist et vol salvar.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/59122669Tue, 24 Mar 2026 06:00:00 +0000David y MaribelA l'època de la crisi per la pandèmia vam poder observar que no és difícil que la gent se senti atemorida i reaccioni com si la fi del món hagués arribat. Si un virus pot fer que la gent surti als supermercats i acabi amb tot, encara que han assegurat...La Paraula de Déu ha publicat que Crist vindrà als núvols i s'emportarà amb Ell tot aquell que ha dipositat la seva fe en Ell. Aquest serà un esdeveniment traumàtic per als qui es quedin. A partir d'aquell moment, un període de tribulació portarà el món a una situació d'una unitat mundial aparent seguida d'un caos global que acabarà amb la vinguda de Crist a la terra per derrotar el regne d'aquest món i establir el seu regne.
A Mateu 24 els deixebles preguntaven a Jesús sobre la fi dels temps, i aquest els va contestar: «Sentireu parlar de guerres i de rumor de guerres; ara bé, no us alarmeu, perquè cal que això succeeixi, però no és encara la fi. S’alçarà nació contra nació i regne contra regne; hi haurà fam i terratrèmols en diversos llocs; però tot això només serà el començament dels dolors de part.» MATEU 24:6-8*
A Lluc 17 «Interrogat pels fariseus sobre quan vindria el Regne de Déu, els va contestar: “El Regne de Déu no ve pas advertint la seva vinguda.» LLUC 17:20* va dir també «Perquè igual com quan esclata el llampec, que resplendeix d’un cap a l’altre de l’horitzó, així serà el Fill de l’Home en el seu dia.» LLUC 17:24* «El mateix que va passar en temps de Noè és el que passarà també en els dies del Fill de l’Home: menjaven, bevien i es casaven, fins al dia que Noè va entrar a l’arca; llavors sobrevingué el diluvi i els exterminà tots.» LLUC 17:26-27* 
Recordes què va passar quan el diluvi? Algú hi va fer referència a això, que ens hauríem de fer una arca i ficar-nos-hi, com en la història de Noè. Aquí, però, el que Jesús està dient-los és que com els dies de Noè, la gent no creuria les advertències que alguna cosa grossa s'acostava, les activitats del dia a dia seguirien el seu curs i ningú no s'adonaria del que estaria per venir. En la situació amb el Coronavirus, ha costat que la gent entengués la gravetat de l'assumpte. Només quan se'ns ha imposat l'aïllament és que la gent ha començat a reaccionar, i aleshores de manera incorrecta molts, congregant-se multitudinàriament per proveir-se del que no necessitaven. Una cosa així passarà aquell dia.
Jesús va continuar donant exemples: «Igualment com va passar en temps de Lot: menjaven, bevien, compraven, venien, sembraven i construïen; però el dia que Lot va sortir de Sodoma va ploure foc i sofre del cel i els exterminà tots. Així mateix passarà el dia que el Fill de l’Home es manifesti. »LLUC 17:28-30*
Durant la pandèmia es van tancar col·legis, comerços, llocs d'esbarjo, es van cancel·lar  casaments, concerts i altres activitats. Però fins i tot llavors vam tenir avís previ, encara que fos de només dies o hores. Quan Crist vingui, serà sense avís previ, com va passar en la destrucció de Sodoma.
Jesús va continuar dient: «Aquell dia, qui es trobi al terrat i tingui les seves coses dins la casa, que no baixi pas a recollir-les; i el qui es trobi al camp, igualment, que no torni enrere. Recordeu-vos de la dona de Lot.» LLUC 17:31-32*. Tot això ho pots llegir a Lluc 17 i Mateu 24.
No és la meva intenció transmetre por, sinó tot al contrari. Ja que tot això està escrit des de fa segles, val la pena que ho comuniquem als altres. La Paraula de Déu no ens ha deixat sense informació. Convé llegir-la i estar preparats.
El millor de tot és que per als qui estan en Crist no hi ha cap risc. Com comentàvem al principi de la reflexió, Crist vindrà als núvols a rescatar la seva església, a tothom qui ha posat la seva fe a l'obra de Crist a la creu. Abans del rapte, i fins i tot després, l'evangeli de Crist serà proclamat perquè tot aquell que cregui en Ell sigui salvat. Diu Mateu...]]>378biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/evangelis-054-fe-en-el-veritable--59109177A Lluc 17:1-4** Jesús els va parlar de la importància de ajudar-se els uns als altres, i no fer-los caure. «Jesús digué als seus deixebles: Sempre hi haurà algú que en faci caure d'altres en pecat, però ai del qui els fa caure! Més li valdria que li lliguessin al coll una roda de molí i el llancessin al mar, abans que fes caure un d'aquests petits. Estigueu alerta! Si el teu germà et fa una ofensa, reprèn-lo, i si se'n penedeix, perdona'l. I si t'ofèn set vegades al dia i set vegades torna per dir-te: "Me'n penedeixo", tu l'has de perdonar.»
No en podem parlar prou. Com diu el text, fracassos n'hi haurà, caigudes vindran, però examinem el nostre caminar, perquè no siguem nosaltres els que provoquem la caiguda dels altres. I mantinguem el nostre pas ferm en Crist. 
El que és preciós és que com llegim al Salm 37:24* «Si mai cau, no quedarà estès a terra, perquè el Senyor li sosté la mà.» Ajudem els altres també perquè caiguem menys i ens mantinguem agafats de la seva mà.
Jesús va ensenyar als seus deixebles que lluny de fer caure altres, havien d'estar atents per facilitar l'accés de tot aquell que buscava Déu, sense importar-ne la situació o l'origen, perquè puguin entrar al seu regne. 
Camí a Jerusalem, passant entre Samaria i Galilea, Jesús va trobar deu leprosos. Aquests no podien presentar-se al temple almenys que fossin curats, però sabien que Jesús era la seva única esperança. «i digueren cridant: "Jesús, Mestre, compadeix-te de nosaltres." En veure'ls els digué: "Aneu a presentar-vos als sacerdots." I succeí que mentre hi anaven van quedar nets. Un d'ells, adonant-se que ja havia quedat net, va tornar enrere lloant Déu amb grans crits, i s'abocà de cara a terra, als peus de Jesús, donant-li gràcies. Precisament aquest era un samarità.» LLUC 17:13-16*
Leprosos, de Galilea alguns, de Samaria uns altres, però només un va tornar a buscar a qui l'havia curat. «Jesús digué: "¿No han quedat nets tots deu? Doncs, on són els altres nou? ¿No hi ha hagut cap altre que hagi tornat per donar gràcies a Déu, sinó només aquest estranger?" I dirigint-se a ell li va dir: "Aixeca't, vés-te'n. La teva fe t'ha salvat."» LLUC 17:17-19*
Deu van veure el poder i la bondat de Jesús a les seves pròpies vides. Però només un va venir a Crist a la recerca de sanació espiritual. I només aquest, per fe, va ser salvat.
Els deixebles van demanar a Jesús "Augmenta'ns la fe," Però Jesús els va assegurar que no era qüestió de tenir molta fe, sinó de tenir fe en Ell.
Diguem que la quantitat de fe no és el que importa, sinó l'objecte de la nostra fe. Enmig de filosofies que suggereixen que creure és poder, el que realment importa és que creguem en l'únic que té poder per donar i llevar la vida, Déu mateix.
Vols la salvació de la teva ànima? Voldries viure agafada de Crist i no caiguda i caient tot el temps? Voldries ser de suport a altres i no fer-los caure? Vols que la glòria de Déu es manifesti a la teva vida? Només has de tenir una mica de fe, però fe en el veritable; en l'únic Déu i Salvador.


 *BEC: Bíblia Evangèlica Catalana
** BCI: Bíblia Interconfessional Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/59109177Mon, 23 Mar 2026 06:00:00 +0000David y MaribelEls evangelis ens relaten algunes de les converses que Jesús i els seus deixebles van mantenir mentre anaven pel camí. Aquells dies, els trajectes es feien a peu, per la qual cosa tenien temps de sobres per parlar i aprendre del Mestre.  A Lluc...A Lluc 17:1-4** Jesús els va parlar de la importància de ajudar-se els uns als altres, i no fer-los caure. «Jesús digué als seus deixebles: Sempre hi haurà algú que en faci caure d'altres en pecat, però ai del qui els fa caure! Més li valdria que li lliguessin al coll una roda de molí i el llancessin al mar, abans que fes caure un d'aquests petits. Estigueu alerta! Si el teu germà et fa una ofensa, reprèn-lo, i si se'n penedeix, perdona'l. I si t'ofèn set vegades al dia i set vegades torna per dir-te: "Me'n penedeixo", tu l'has de perdonar.»
No en podem parlar prou. Com diu el text, fracassos n'hi haurà, caigudes vindran, però examinem el nostre caminar, perquè no siguem nosaltres els que provoquem la caiguda dels altres. I mantinguem el nostre pas ferm en Crist. 
El que és preciós és que com llegim al Salm 37:24* «Si mai cau, no quedarà estès a terra, perquè el Senyor li sosté la mà.» Ajudem els altres també perquè caiguem menys i ens mantinguem agafats de la seva mà.
Jesús va ensenyar als seus deixebles que lluny de fer caure altres, havien d'estar atents per facilitar l'accés de tot aquell que buscava Déu, sense importar-ne la situació o l'origen, perquè puguin entrar al seu regne. 
Camí a Jerusalem, passant entre Samaria i Galilea, Jesús va trobar deu leprosos. Aquests no podien presentar-se al temple almenys que fossin curats, però sabien que Jesús era la seva única esperança. «i digueren cridant: "Jesús, Mestre, compadeix-te de nosaltres." En veure'ls els digué: "Aneu a presentar-vos als sacerdots." I succeí que mentre hi anaven van quedar nets. Un d'ells, adonant-se que ja havia quedat net, va tornar enrere lloant Déu amb grans crits, i s'abocà de cara a terra, als peus de Jesús, donant-li gràcies. Precisament aquest era un samarità.» LLUC 17:13-16*
Leprosos, de Galilea alguns, de Samaria uns altres, però només un va tornar a buscar a qui l'havia curat. «Jesús digué: "¿No han quedat nets tots deu? Doncs, on són els altres nou? ¿No hi ha hagut cap altre que hagi tornat per donar gràcies a Déu, sinó només aquest estranger?" I dirigint-se a ell li va dir: "Aixeca't, vés-te'n. La teva fe t'ha salvat."» LLUC 17:17-19*
Deu van veure el poder i la bondat de Jesús a les seves pròpies vides. Però només un va venir a Crist a la recerca de sanació espiritual. I només aquest, per fe, va ser salvat.
Els deixebles van demanar a Jesús "Augmenta'ns la fe," Però Jesús els va assegurar que no era qüestió de tenir molta fe, sinó de tenir fe en Ell.
Diguem que la quantitat de fe no és el que importa, sinó l'objecte de la nostra fe. Enmig de filosofies que suggereixen que creure és poder, el que realment importa és que creguem en l'únic que té poder per donar i llevar la vida, Déu mateix.
Vols la salvació de la teva ànima? Voldries viure agafada de Crist i no caiguda i caient tot el temps? Voldries ser de suport a altres i no fer-los caure? Vols que la glòria de Déu es manifesti a la teva vida? Només has de tenir una mica de fe, però fe en el veritable; en l'únic Déu i Salvador.


 *BEC: Bíblia Evangèlica Catalana
** BCI: Bíblia Interconfessional Catalana]]>320biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/evangelis-053-el-ric-i-llatzer--59109176Jesús va explicar la història del ric i Llàtzer per reforçar aquesta veritat. Si recordes que vam dir que les paràboles no solen donar nom als personatges, notaràs que aquesta història crida per nom un pobre captaire que menjava de les engrunes que queien de la taula d'un home ric del qual no se'ns dona el nom. Podria ser que aquest Llàtzer fos un personatge que el poble coneixia, però és més probable que Jesús estigués donant nom a un indigent per donar-li la importància que Déu li dona, deixant el ric anònim. 
Se'ns presenta la història així: «Hi havia un home ric que vestia de porpra i de lli molt fi i que cada dia feia banquets esplèndids, mentre que un captaire, anomenat Llàtzer, jeia al seu portal, tot cobert de nafres, desitjant d’atipar-se amb les engrunes que queien de la taula del ric. Fins i tot venien els gossos a llepar-li les nafres.» LLUC 16:19-21*
Els fariseus, com hem vist, veien el món des d'un punt de vista diferent del de Crist. Com que aquests depenien de les donacions de la gent, tractaven els rics amb preferència i els pobres com a abandonats de Déu. Jesús no presenta una visió inversa a aquesta com molts han fet en la història de la humanitat, glorificant els pobres i condemnant els rics. Saps per què? Perquè Jesús veu més enllà de les riqueses. Seria tan injust condemnar un pobre per ser pobre com condemnar un ric per ser ric. Jesús diu a Joan 14:6* «Jo sóc el camí, la veritat i la vida; ningú no arriba al Pare, si no és a través de mi.» L'únic camí al Pare és Jesucrist; ni les riqueses, ni la pobresa. És el que fem pel que fa al regal de salvació de Crist allò que determina el nostre destí.
La història explica que aquest pobre Llàtzer va morir i va anar al si d'Abraham, on els fariseus jueus creien que anaven els “beneïts de Déu”, que per a ells eren aquells pròspers a la Terra. Però també va morir el ric i ens diu el text que sepultat va ser a l'Hades, un lloc de turment.
Això era impensable per als fariseus. Com podria ser que tot estigués al revés? Òbviament, Llàtzer havia escoltat el missatge de Déu revelat a Moisès i els profetes i estava confiant en el promès Messies, mentre el ric vivia al marge d'aquestes veritats. 
Jesús va continuar dient: «Llavors el ric va cridar: Pare Abraham, compadeix-te de mi i envia Llàtzer perquè mulli amb aigua la punta del seu dit i em refresqui la llengua, que pateixo molt en aquesta flama.» LLUC 16:24*
Notem aquí que aquesta història no està basada en allò que la Bíblia ensenya, sinó en allò que els jueus creien. Per descomptat que el lloc etern no és regit per Abraham, com presentava aquesta tradició jueva. Aquest pobre ric patia, i demanava que Llàtzer vingués a ajudar-lo. Com que no era possible, va pregar que aquest anés a la Terra dels mortals a advertir la seva família del patiment que ell estava vivint, perquè no haguessin d'anar-hi. I Abraham en la història els va contestar: »Ja tenen Moisès i els profetes: que els escoltin«. Ja tenien la llei escrita, i tot l'evangeli que els profetes havien proclamat. El que volia creure, podia.
El ric «va insistir: No, pare Abraham, que si algú d’entre els morts anés a ells es convertirien. Però Abraham digué: Si no fan cas de Moisès i dels profetes, tampoc no es convenceran si algú ressuscitava d’entre els morts.» LLUC 16:30-31*
Curiosament, el ric va pensar que si algú tornava de la mort a anunciar l'evangeli, que tothom creuria. Però Abraham a la història el corregeix, dient-li que si no creuen el testimoniatge escrit, tampoc creuran si alguna cosa miraculosa passés. El cert és que poc temps després, Crist moriria a la creu, i després de tres dies ressuscitaria. Però aquells que van creure les Escriptures van creure en Ell, i molts que han vist i sentit el que Jesús va fer, encara no creuen.
Aquest cas que Jesús va proposar exposava les fal·làcies de les creences populars i deixava clar que la salvació de l'ànima està basada únicament en allò que hem fet amb Crist en vida. Joan 3:36* ho ratifica: «El qui creu en el Fill té la vida eterna; en canvi, qui es nega a creure en el Fill no veurà la vida, sinó que damunt seu pesa la ira de Déu». No les teves riqueses, ni la teva pobresa; no els teus ritus ni els teus sacrificis; és la teva fe en Crist allò que compta per a l'eternitat.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/59109176Fri, 20 Mar 2026 06:02:00 +0000David y MaribelHi ha només una condició per entrar al regne de Déu, i és fe en el que Crist ja ha completat. Crist va fer tot el necessari per donar-nos salvació. Ell ja va pagar el deute amb la seva sang preciosa, i els nostres pecats són cancel·lats quan confiem...Jesús va explicar la història del ric i Llàtzer per reforçar aquesta veritat. Si recordes que vam dir que les paràboles no solen donar nom als personatges, notaràs que aquesta història crida per nom un pobre captaire que menjava de les engrunes que queien de la taula d'un home ric del qual no se'ns dona el nom. Podria ser que aquest Llàtzer fos un personatge que el poble coneixia, però és més probable que Jesús estigués donant nom a un indigent per donar-li la importància que Déu li dona, deixant el ric anònim. 
Se'ns presenta la història així: «Hi havia un home ric que vestia de porpra i de lli molt fi i que cada dia feia banquets esplèndids, mentre que un captaire, anomenat Llàtzer, jeia al seu portal, tot cobert de nafres, desitjant d’atipar-se amb les engrunes que queien de la taula del ric. Fins i tot venien els gossos a llepar-li les nafres.» LLUC 16:19-21*
Els fariseus, com hem vist, veien el món des d'un punt de vista diferent del de Crist. Com que aquests depenien de les donacions de la gent, tractaven els rics amb preferència i els pobres com a abandonats de Déu. Jesús no presenta una visió inversa a aquesta com molts han fet en la història de la humanitat, glorificant els pobres i condemnant els rics. Saps per què? Perquè Jesús veu més enllà de les riqueses. Seria tan injust condemnar un pobre per ser pobre com condemnar un ric per ser ric. Jesús diu a Joan 14:6* «Jo sóc el camí, la veritat i la vida; ningú no arriba al Pare, si no és a través de mi.» L'únic camí al Pare és Jesucrist; ni les riqueses, ni la pobresa. És el que fem pel que fa al regal de salvació de Crist allò que determina el nostre destí.
La història explica que aquest pobre Llàtzer va morir i va anar al si d'Abraham, on els fariseus jueus creien que anaven els “beneïts de Déu”, que per a ells eren aquells pròspers a la Terra. Però també va morir el ric i ens diu el text que sepultat va ser a l'Hades, un lloc de turment.
Això era impensable per als fariseus. Com podria ser que tot estigués al revés? Òbviament, Llàtzer havia escoltat el missatge de Déu revelat a Moisès i els profetes i estava confiant en el promès Messies, mentre el ric vivia al marge d'aquestes veritats. 
Jesús va continuar dient: «Llavors el ric va cridar: Pare Abraham, compadeix-te de mi i envia Llàtzer perquè mulli amb aigua la punta del seu dit i em refresqui la llengua, que pateixo molt en aquesta flama.» LLUC 16:24*
Notem aquí que aquesta història no està basada en allò que la Bíblia ensenya, sinó en allò que els jueus creien. Per descomptat que el lloc etern no és regit per Abraham, com presentava aquesta tradició jueva. Aquest pobre ric patia, i demanava que Llàtzer vingués a ajudar-lo. Com que no era possible, va pregar que aquest anés a la Terra dels mortals a advertir la seva família del patiment que ell estava vivint, perquè no haguessin d'anar-hi. I Abraham en la història els va contestar: »Ja tenen Moisès i els profetes: que els escoltin«. Ja tenien la llei escrita, i tot l'evangeli que els profetes havien proclamat. El que volia creure, podia.
El ric «va insistir: No, pare Abraham, que si algú d’entre els morts anés a ells es convertirien. Però Abraham digué: Si no fan cas de Moisès i dels profetes, tampoc no es convenceran si algú ressuscitava d’entre els morts.» LLUC 16:30-31*
Curiosament, el ric va pensar que si algú tornava de la mort a anunciar l'evangeli, que tothom creuria. Però Abraham a la història el corregeix,...]]>420biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/evangelis-052-paraboles-sobre-la-pregaria-i-l-orgull--59097612En contrast, vam trobar el publicà en un racó, mirant cap avall perquè no es considerava digne de mirar el cel, i demanant la misericòrdia de Déu cap a ell. Déu sabia que aquest venia a parlar amb Ell. Es veia necessitat i venia a buscar l'ajuda del Senyor. I com cada vegada que algú s'acosta a Ell, Déu presta tota atenció, atorgant-li la justificació eficaç del cel.
Just abans d'aquesta paràbola llegim la de la vídua i el jutge injust. Ens narra com aquesta senyora demana justícia davant un jutge que no tenia temor de Déu; encara més, era conegut per la seva duresa. Aquesta vídua va anar a ell a demanar ajuda en moltes ocasions, sense rebre la seva atenció. Però després d'un temps, aquest jutge injust, per deixar de sentir-la, ens diu que va atendre el seu cas i la va ajudar.
Amb aquesta història Jesús els va mostrar la necessitat de pregar sense parar. Així com la vídua va insistir a demanar ajuda en allò que l'afligia, hem de tenir fe per anar en pregària a buscar ajuda de dalt. No és que Déu sigui com aquest jutge. Déu atén les pregàries d'aquells que venen a Ell, i no mira cap a una altra banda. Tanmateix, sovint estem disposats a demanar ajuda a persones perquè ens donin un cop de mà amb els nostres problemes i oblidem anar a Déu, el qual està desitjós d'ajudar-nos i és poderós per fer-ho.
La pregària és un regal que hem de gaudir. Si el meu fill tingués una necessitat i anés a altres a demanar ajuda, com em sentiria jo en assabentar-me'n? M'entristiria pensar que confia en altres més que en mi. Si tenim veritable fe en Déu, demostrem-la en pregària. El fariseu feia servir la pregària per proclamar la seva grandesa. El publicà reconeixia la seva condició de necessitat, com la vídua, i estava disposat a deixar el seu orgull per buscar ajuda davant d'aquell que realment se la podia donar.
Deixem de banda l'orgull i busquem l'ajuda de Déu. Vegem que en les nostres pròpies forces no arribem més lluny que el fariseu, i deixem les nostres càrregues sobre Déu, perquè com ens recorda 1 Pere 5:7 “Ell té cura de nosaltres”. Serem així justificats pel Jutge Just que està sempre atent als nostres precs.


* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/59097612Thu, 19 Mar 2026 06:04:00 +0000David y MaribelA l'evangeli de Lluc llegim dues paràboles sobre la pregària. Ens diu Lluc 18:9 que Jesús,«També a uns d’aquells que es refiaven de si mateixos, ben creguts de ser homes justos, i que feien menyspreu dels altres, els va dirigir aquesta paràbola: “Dos...En contrast, vam trobar el publicà en un racó, mirant cap avall perquè no es considerava digne de mirar el cel, i demanant la misericòrdia de Déu cap a ell. Déu sabia que aquest venia a parlar amb Ell. Es veia necessitat i venia a buscar l'ajuda del Senyor. I com cada vegada que algú s'acosta a Ell, Déu presta tota atenció, atorgant-li la justificació eficaç del cel.
Just abans d'aquesta paràbola llegim la de la vídua i el jutge injust. Ens narra com aquesta senyora demana justícia davant un jutge que no tenia temor de Déu; encara més, era conegut per la seva duresa. Aquesta vídua va anar a ell a demanar ajuda en moltes ocasions, sense rebre la seva atenció. Però després d'un temps, aquest jutge injust, per deixar de sentir-la, ens diu que va atendre el seu cas i la va ajudar.
Amb aquesta història Jesús els va mostrar la necessitat de pregar sense parar. Així com la vídua va insistir a demanar ajuda en allò que l'afligia, hem de tenir fe per anar en pregària a buscar ajuda de dalt. No és que Déu sigui com aquest jutge. Déu atén les pregàries d'aquells que venen a Ell, i no mira cap a una altra banda. Tanmateix, sovint estem disposats a demanar ajuda a persones perquè ens donin un cop de mà amb els nostres problemes i oblidem anar a Déu, el qual està desitjós d'ajudar-nos i és poderós per fer-ho.
La pregària és un regal que hem de gaudir. Si el meu fill tingués una necessitat i anés a altres a demanar ajuda, com em sentiria jo en assabentar-me'n? M'entristiria pensar que confia en altres més que en mi. Si tenim veritable fe en Déu, demostrem-la en pregària. El fariseu feia servir la pregària per proclamar la seva grandesa. El publicà reconeixia la seva condició de necessitat, com la vídua, i estava disposat a deixar el seu orgull per buscar ajuda davant d'aquell que realment se la podia donar.
Deixem de banda l'orgull i busquem l'ajuda de Déu. Vegem que en les nostres pròpies forces no arribem més lluny que el fariseu, i deixem les nostres càrregues sobre Déu, perquè com ens recorda 1 Pere 5:7 “Ell té cura de nosaltres”. Serem així justificats pel Jutge Just que està sempre atent als nostres precs.


* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>357biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/evangelis-051la-parabola-de-l-administrador-astut--59083589A Lluc 16:1-15* «Jesús va dir també als deixebles: “Hi havia un cert hisendat que tenia un administrador, i li van anar amb l’acusació que malversava els seus béns. El va cridar i li digué: Què és això que em diuen de tu? Prepara la liquidació de la teva gestió, perquè ja no pots continuar administrant més.»
Curiosament, se li dona el títol d’“administrador astut” a aquesta paràbola, però el que trobem és una acusació que ha arribat a l’amo que aquest encarregat està dissipant els seus béns. No queda clar si l'acusació era certa o no, i no hi ha cap càrrec legal contra ell, però aquest administratiu sembla que havia de lliurar els llibres i ja no podria continuar treballant a aquella casa. La història continua relatant allò que aquest administrador va decidir fer per salvar la seva situació de la manera més favorable.
«Llavors l’administrador es va dir dintre seu: ‘Què faré ara que el meu amo em treu l’administració? Per anar a ca-var, no m’hi veig amb forces; per anar a captar, me’n dono vergonya. Ja sé què faré perquè hi hagi qui em rebi a casa seva quan m’hagi tret l’administració.’ Va fer venir un per un els deutors del seu amo, i preguntà al primer: ‘Quant deus al meu amo?’ Aquest li digué: ‘Cent garrafes d’oli.’ Ell va dir: ‘Aquí tens el teu albarà: seu i escriu-hi ara mateix cinquanta.’ Després preguntà a un altre: ‘I tu, quant deus?’ Ell li contestà: ‘Cent sacs de blat.’ Li diu: ‘Aquí tens el teu albarà; escriu-hi vuitanta.’» LLUC 16:3-7*
L’administrador  no va criticar el seu amo ni es va justificar a si mateix davant d'aquests deutors. El que va fer va ser idear un pla per tancar els llibres de la manera més sàvia possible. Aquest va tenir una reunió un per un, els va proposar una reducció del deute, aconseguint que paguessin un bon percentatge al seu amo, i va cancel·lar així els deutes.
És probable pel que llegim que aquest senyor ja estigués gran per fer treball físic, i no voldria haver de dependre d'altres per al seu suport, per la qual cosa va fer la seva feina de mediador financer, arribant a una situació que era favorable tant per al seu antic amo com per a cadascun dels seus deutors, els quals podrien contractar-lo quan quedés sense feina.
I ens diu la paràbola que «l’amo va elogiar l’acció de l’administrador deslleial, per l’habilitat que havia tingut.» LLUC 16:8*. L’amo  va haver de reconèixer que la manera de negociar del seu encarregat havia estat sàvia. No ens diu si va decidir acomiadar-lo o no. És possible que no volgués que treballés per a ell perquè havia perdut la confiança a causa de les acusacions que havia rebut, però havia d'admetre que aquest havia actuat astutament.
Jesús va concloure la paràbola amb aquesta afirmació: «Perquè els fills d’aquest món són més astuts amb la pròpia gent que no pas els fills de la llum.» LLUC 16:8*
Alguna vegada has pensat així? Moltes vegades veiem persones que no reconeixen Déu com a Senyor, però saben tractar amb els seus semblants de manera més sàvia que aquells que proclamen el nom de Déu. Hi ha persones que no creuen en Déu que viuen vides mínimament ordenades, que respecten les diferències i opinions dels altres, que admeten crítica i ofereixen suport, que no semblen buscar conflicte sinó que l'amainen. I tanmateix, hi ha cristians que busquen enfrontaments on no n'hi ha, que no poden ignorar ofenses, que barallen guerres innecessàries i no semblen poder viure en pau amb el proïsme. Però això no hauria de ser així.
I va continuar el Senyor dient: «I jo us dic: Guanyeu-vos amics amb la falsa riquesa, a fi que quan s’acabi sigueu rebuts a les mansions eternes. Qui és fidel en coses sense importància, també és fidel en coses de molta vàlua, i qui és infidel en coses sense importància, també és infidel en coses de molta vàlua. Si, doncs, en la falsa riquesa no heu estat fidels, ¿qui us confiarà l’autèntica? Si no heu estat fidels en les coses dels altres, ¿qui us confiarà allò que és vostre?» LLUC 16:9-12*
És difícil entendre tot allò que Jesús pugui estar fent referència aquí, però la idea que ens deixa aquesta història és que si en les coses petites perdem l'oportunitat d'actuar sàviament, com podrem ser savis en els assumptes més seriosos? Extrapolem la situació a qualsevol conflicte interpersonal. Si per qualsevol assumpte quotidià perdem el nostre sabor (al·ludint a la sal) i la nostra llum disminueix (atenent la necessitat de ser llum al nostre entorn), com podrem ser d'edificació als altres?
Aquí a la paràbola Jesús està cridant l'atenció específicament als fariseus, i ens diu al verset 14 que ells es burlaven de Jesús; però aquest els respongué: «Ell els digué: “Vosaltres sou els qui us feu passar per homes justos als ulls de la gent, però Déu coneix els vostres cors; i és que allò que als ulls humans es considera excel·lent, és detestable als ulls de Déu.» LLUC 16:15*. Els fariseus es justificaven davant de tots, però Jesús els va confrontar.
Et trobes a tu mateix defensant-te i justificant-te constantment? L’administrador podria haver-se defensat contra les acusacions que havia rebut. Es podria haver intentat justificar, però el que va fer va ser mostrar per les seves accions que ell sabia administrar les riqueses del seu amo. No va haver de respondre a les acusacions amb paraules acusadores ni burladores, com feien aquests fariseus, sinó que amb els seus fets va proclamar la seva saviesa.
Faríem bé nosaltres a deixar que les nostres accions i no les nostres paraules siguin la mostra de la nostra saviesa. Siguem més astuts que els fills d'aquest segle. No deixem que les “riqueses injustes”, és a dir, aquells assumptes que no són eterns, ens treguin la pau i el goig del Senyor i ens posin en guerra amb el nostre proïsme. Potser podem guanyar amics per mitjà de les riqueses injustes, perquè quan al dia final aquestes ja no comptin, aquells davant els quals hem estat llum i sal ens rebin a l’eternitat. I si per la nostra reacció a situacions que puguem qualificar d'injustes algú arribés a dipositar la seva fe en Crist i un dia ens el trobarem al cel? Que Déu ens ajudi a actuar i reaccionar de manera que portem glòria al seu nom.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/59083589Wed, 18 Mar 2026 06:00:00 +0000David y MaribelDe vegades podem pensar que les persones espirituals es mantenen completament al marge dels assumptes de la vida quotidiana. Però Jesús no va ensenyar que com a cristians hàgim de viure totalment apartats de la societat en què vivim. Per ser llum i...A Lluc 16:1-15* «Jesús va dir també als deixebles: “Hi havia un cert hisendat que tenia un administrador, i li van anar amb l’acusació que malversava els seus béns. El va cridar i li digué: Què és això que em diuen de tu? Prepara la liquidació de la teva gestió, perquè ja no pots continuar administrant més.»
Curiosament, se li dona el títol d’“administrador astut” a aquesta paràbola, però el que trobem és una acusació que ha arribat a l’amo que aquest encarregat està dissipant els seus béns. No queda clar si l'acusació era certa o no, i no hi ha cap càrrec legal contra ell, però aquest administratiu sembla que havia de lliurar els llibres i ja no podria continuar treballant a aquella casa. La història continua relatant allò que aquest administrador va decidir fer per salvar la seva situació de la manera més favorable.
«Llavors l’administrador es va dir dintre seu: ‘Què faré ara que el meu amo em treu l’administració? Per anar a ca-var, no m’hi veig amb forces; per anar a captar, me’n dono vergonya. Ja sé què faré perquè hi hagi qui em rebi a casa seva quan m’hagi tret l’administració.’ Va fer venir un per un els deutors del seu amo, i preguntà al primer: ‘Quant deus al meu amo?’ Aquest li digué: ‘Cent garrafes d’oli.’ Ell va dir: ‘Aquí tens el teu albarà: seu i escriu-hi ara mateix cinquanta.’ Després preguntà a un altre: ‘I tu, quant deus?’ Ell li contestà: ‘Cent sacs de blat.’ Li diu: ‘Aquí tens el teu albarà; escriu-hi vuitanta.’» LLUC 16:3-7*
L’administrador  no va criticar el seu amo ni es va justificar a si mateix davant d'aquests deutors. El que va fer va ser idear un pla per tancar els llibres de la manera més sàvia possible. Aquest va tenir una reunió un per un, els va proposar una reducció del deute, aconseguint que paguessin un bon percentatge al seu amo, i va cancel·lar així els deutes.
És probable pel que llegim que aquest senyor ja estigués gran per fer treball físic, i no voldria haver de dependre d'altres per al seu suport, per la qual cosa va fer la seva feina de mediador financer, arribant a una situació que era favorable tant per al seu antic amo com per a cadascun dels seus deutors, els quals podrien contractar-lo quan quedés sense feina.
I ens diu la paràbola que «l’amo va elogiar l’acció de l’administrador deslleial, per l’habilitat que havia tingut.» LLUC 16:8*. L’amo  va haver de reconèixer que la manera de negociar del seu encarregat havia estat sàvia. No ens diu si va decidir acomiadar-lo o no. És possible que no volgués que treballés per a ell perquè havia perdut la confiança a causa de les acusacions que havia rebut, però havia d'admetre que aquest havia actuat astutament.
Jesús va concloure la paràbola amb aquesta afirmació: «Perquè els fills d’aquest món són més astuts amb la pròpia gent que no pas els fills de la llum.» LLUC 16:8*
Alguna vegada has pensat així? Moltes vegades veiem persones que no reconeixen Déu com a Senyor, però saben tractar amb els seus semblants de manera més sàvia que aquells que proclamen el nom de Déu. Hi ha persones que no creuen en Déu que viuen vides mínimament ordenades, que respecten les diferències i opinions dels altres, que admeten crítica i ofereixen suport, que no semblen buscar conflicte sinó que l'amainen. I tanmateix,...]]>570biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/evangelis-050-perdonat-i-perdonant--59012097El Senyor Jesús va compartir dues paràboles que il·lustren el regne del cel. Són molt curtes, però el missatge és preciós. Totes dues ens parlen del valor intrínsec que té l'evangeli. Tant, que com el Senyor diu a Mateu 16:26* «Perquè, quin profit en traurà l’home de guanyar el món sencer si perd la seva vida? Què podrà donar l’home a canvi de la seva vida?»
Sens dubte, el destí de la teva ànima té molta més importància que qualsevol altre assumpte aquí a la Terra i, per tant, l'evangeli de les bones noves de Jesucrist té més valor que qualsevol altra cosa que es pugui desitjar.
Jesús va dir així: «El Regne del cel ve a ser com aquell tresor amagat en un camp, que un home el descobreix i el torna a tapar. Tot content se’n va a vendre tot el que té i compra aquell camp.» MATEU 13:44*
El Senyor Jesús presenta un home que va caminant per un camp i troba un tresor, però com que el camp on el va trobar no li pertany, l'enterra on era. Va llavors i busca el propietari del terreny, i li pregunta quant vol pel camp. El preu que el propietari demana és molt, però aquest home sap el tresor que aquest camp amaga. Així que posa a la venda totes les seves possessions per poder recollir els diners suficients per comprar el terreny. I quan el compra, pot gaudir del tresor que ara sí que li pertany. Tot allò de què ha hagut de desprendre's val la pena, perquè el que ha guanyat és molt més valuós que qualsevol cosa que hagués pogut tenir anteriorment.
Per si els oients no havien comprès bé la idea, Jesús també els va explicar una altra paràbola, parlant d'una perla de gran preu. Va dir així: «i quan n’ha trobada una de gran valor, se’n va, ven tot el que té i la compra.» MATEU 13:46*
Aquest mercader a la història és capaç d'identificar el valor d'aquesta perla preciosa, i sap que encara que hagi de canviar tot el que té per aconseguir aquesta perla, qualsevol canvi val la pena, perquè res del que té no supera el valor d'aquesta perla.
Totes dues històries tracten d'un tresor; a la primera, la persona no està buscant; tanmateix, el troba, i canvia la seva vida. A la segona, el protagonista està buscant el tresor fins que el troba. Passa així amb el regne de Déu. Hi ha persones que van pel seu camí, i Déu se'ls presenta a través de circumstàncies o persones, i un cop coneixen Crist, les seves vides canvien. En altres casos, Déu posa un desig d'Ell al cor de la persona i això inicia una recerca de la veritat. Pot ser que passi per diferents llocs on no es trobi la veritat de Crist, però Déu promet que el qui cerca trobarà, i aquell que vol conèixer Déu arribarà a trobar-lo.
En totes dues ocasions, l'evangeli trobat no té preu. La vida de goig i de pau que Crist ofereix per a l'eternitat no es pot comparar amb res, material o immaterial.
És per això que el qui troba Déu troba el tresor més gran. Quina benedicció haver conegut Crist i poder gaudir d'aquest tresor incalculable.
Als versets 51-52 del capítol 13 de Mateu, el Senyor Jesús els va dir «Heu comprès tot això? Li digueren: “Sí.” Ell hi afegí: Per això, quan un mestre de la Llei es fa deixeble del Regne del cel, és com aquell cap de casa que, del que té guardat, va traient coses noves i coses antigues.»
Així és el dia a dia en el camí del Senyor. Podem trobar tresors antics ja descoberts i nous tresors que Déu ens mostra dia a dia.
Com actuem nosaltres? Som com aquest pare de família? Estudiem la seva Paraula per treure tresors nous  i gaudim dels que ja hem descobert amb anterioritat?
Com el salmista diu al Salm 119:162** «La teva promesa em fa tan feliç com a un home que troba un gran tresor.»
Indaguem a la Paraula cada dia per gaudir dels tresors que ens ofereix el Senyor.

*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana**BCI: Bíblia Catalana Intercofesional

]]>https://api.spreaker.com/episode/59012097Tue, 17 Mar 2026 06:00:00 +0000David y MaribelMateu 13:44-46 El Senyor Jesús va compartir dues paràboles que il·lustren el regne del cel. Són molt curtes, però el missatge és preciós. Totes dues ens parlen del valor intrínsec que té l'evangeli. Tant, que com el Senyor diu a Mateu 16:26* «Perquè,...El Senyor Jesús va compartir dues paràboles que il·lustren el regne del cel. Són molt curtes, però el missatge és preciós. Totes dues ens parlen del valor intrínsec que té l'evangeli. Tant, que com el Senyor diu a Mateu 16:26* «Perquè, quin profit en traurà l’home de guanyar el món sencer si perd la seva vida? Què podrà donar l’home a canvi de la seva vida?»
Sens dubte, el destí de la teva ànima té molta més importància que qualsevol altre assumpte aquí a la Terra i, per tant, l'evangeli de les bones noves de Jesucrist té més valor que qualsevol altra cosa que es pugui desitjar.
Jesús va dir així: «El Regne del cel ve a ser com aquell tresor amagat en un camp, que un home el descobreix i el torna a tapar. Tot content se’n va a vendre tot el que té i compra aquell camp.» MATEU 13:44*
El Senyor Jesús presenta un home que va caminant per un camp i troba un tresor, però com que el camp on el va trobar no li pertany, l'enterra on era. Va llavors i busca el propietari del terreny, i li pregunta quant vol pel camp. El preu que el propietari demana és molt, però aquest home sap el tresor que aquest camp amaga. Així que posa a la venda totes les seves possessions per poder recollir els diners suficients per comprar el terreny. I quan el compra, pot gaudir del tresor que ara sí que li pertany. Tot allò de què ha hagut de desprendre's val la pena, perquè el que ha guanyat és molt més valuós que qualsevol cosa que hagués pogut tenir anteriorment.
Per si els oients no havien comprès bé la idea, Jesús també els va explicar una altra paràbola, parlant d'una perla de gran preu. Va dir així: «i quan n’ha trobada una de gran valor, se’n va, ven tot el que té i la compra.» MATEU 13:46*
Aquest mercader a la història és capaç d'identificar el valor d'aquesta perla preciosa, i sap que encara que hagi de canviar tot el que té per aconseguir aquesta perla, qualsevol canvi val la pena, perquè res del que té no supera el valor d'aquesta perla.
Totes dues històries tracten d'un tresor; a la primera, la persona no està buscant; tanmateix, el troba, i canvia la seva vida. A la segona, el protagonista està buscant el tresor fins que el troba. Passa així amb el regne de Déu. Hi ha persones que van pel seu camí, i Déu se'ls presenta a través de circumstàncies o persones, i un cop coneixen Crist, les seves vides canvien. En altres casos, Déu posa un desig d'Ell al cor de la persona i això inicia una recerca de la veritat. Pot ser que passi per diferents llocs on no es trobi la veritat de Crist, però Déu promet que el qui cerca trobarà, i aquell que vol conèixer Déu arribarà a trobar-lo.
En totes dues ocasions, l'evangeli trobat no té preu. La vida de goig i de pau que Crist ofereix per a l'eternitat no es pot comparar amb res, material o immaterial.
És per això que el qui troba Déu troba el tresor més gran. Quina benedicció haver conegut Crist i poder gaudir d'aquest tresor incalculable.
Als versets 51-52 del capítol 13 de Mateu, el Senyor Jesús els va dir «Heu comprès tot això? Li digueren: “Sí.” Ell hi afegí: Per això, quan un mestre de la Llei es fa deixeble del Regne del cel, és com aquell cap de casa que, del que té guardat, va traient coses noves i coses antigues.»
Així és el dia a dia en el camí del Senyor. Podem trobar tresors antics ja descoberts i nous tresors que Déu ens mostra dia a dia.
Com actuem nosaltres? Som com aquest pare de família? Estudiem la seva Paraula per treure tresors nous  i gaudim dels que ja hem descobert amb anterioritat?
Com el salmista diu al Salm 119:162** «La teva promesa em fa tan feliç com a un home que troba un gran tresor.»
Indaguem a la Paraula cada dia per gaudir dels tresors que ens ofereix el Senyor.

*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana**BCI: Bíblia Catalana Intercofesional

]]>352biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/evangelis-049-proces-de-restauracio--59012095La Paraula de Déu tracta les relacions interpersonals en diferents textos. Podem intentar evitar els conflictes practicant l'amor al proïsme, però quan passen, i passaran, la Bíblia també ens dona pautes per restaurar. Mateu 18:15-22 ens ensenya com hem d'actuar quan un altre cristià ens ofèn. Per descomptat que els principis es poden aplicar amb qualsevol persona, però el text tracta específicament de conflictes entre germans en la fe, on tots dos han de tenir el desig de viure justament davant de Déu. Comença dient: «Si el teu germà peca contra tu, vés i parleu-ne tu i ell en privat. Si t’escolta, t’hauràs guanyat el teu germà.»MATEU 18:15*
En primer lloc, instrueix que si t'has sentit ofès per algú, que vagis directament a aquesta persona, i intentis arreglar-ho sense involucrar ningú més a l'assumpte. Si el problema es pot solucionar entre tots dos, la restauració és molt més senzilla i la relació pot sortir enfortida. Nota que no diu que parlis amb altres de com aquesta persona t'ha ofès. Quan això es fa, el problema s'estén, i la reconciliació es fa menys probable.
El text continua amb el supòsit que la persona que havent fet alguna cosa malament t'ha ofès, després que hi has parlat, no accepta la reprensió i no desitja la restauració. Aleshores, i amb la suposició que el que la persona ha fet va en contra dels principis de la Paraula de Déu, hauries de tornar a parlar amb ella, però aquesta vegada en companyia d'algú que pot mediar entre vosaltres dos. Notem aquí que la finalitat és la restauració, involucrant en el problema el mínim de persones necessàries. Els versets 19-20 ens ho aclareixen dient: «Torno a assegurar-vos que si dos de vosaltres, aquí a la terra, es posen d’acord a demanar el que sigui, els serà concedit pel meu Pare celestial. Perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, allí sóc jo, enmig d’ells.”» MATEU 18:19-20*.Allà on ets tu i aquesta persona practicant el perdó i la restauració, Déu és present. No cal portar-ho més enllà si podeu arribar a un acord que agrada a Déu.
Només quan l'ofensor, sent bíblicament responsable, insisteix en els seus camins rebutjant la restauració, s'hauria de portar el cas davant de la congregació, i si la seva actitud no és la d'un seguidor de Crist, hauríem de suposar que realment no és un cristià. És clar, que si hi ha penediment, com hem vist a través de les Escriptures, la nostra única reacció correcta seria el perdó i la restauració. 
Lluc 17:3-4 ho resumeix així: «Tingueu compte de vosaltres mateixos! Si el teu germà peca, reprèn-lo; i si se’n penedeix, perdona’l. I si peca contra tu set vegades al dia i torna set vegades a tu i et diu: ‘Me’n penedeixo’, el perdonaràs.”» LLUC 17:3-4*i a Mateu: «Llavors se li apropà Pere i li va preguntar: “Senyor, quantes vegades he de perdonar el meu germà, si peca contra mi? Fins a set vegades?” Jesús li respongué: “No et dic fins a set vegades, sinó fins a setanta vegades set.» MATEU 18:21-22*
L'actitud del cristià ha de ser de constant penediment i perdó, disposat a disculpar-se per allò en què ofèn, i ràpid per perdonar aquells que havent-lo ofès, demanen perdó. Si vivim així, estarem vivint la voluntat del cel aquí a la Terra.


* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/59012095Mon, 16 Mar 2026 06:00:00 +0000David y MaribelSi poguéssim viure sense ofendre ningú ni ser ofesos, seria fantàstic. Però tots sabem que això és impossible. Per molt bones intencions que tinguem, és inevitable tenir conflictes personals, perquè som humans, i els humans fallem per acció o per...La Paraula de Déu tracta les relacions interpersonals en diferents textos. Podem intentar evitar els conflictes practicant l'amor al proïsme, però quan passen, i passaran, la Bíblia també ens dona pautes per restaurar. Mateu 18:15-22 ens ensenya com hem d'actuar quan un altre cristià ens ofèn. Per descomptat que els principis es poden aplicar amb qualsevol persona, però el text tracta específicament de conflictes entre germans en la fe, on tots dos han de tenir el desig de viure justament davant de Déu. Comença dient: «Si el teu germà peca contra tu, vés i parleu-ne tu i ell en privat. Si t’escolta, t’hauràs guanyat el teu germà.»MATEU 18:15*
En primer lloc, instrueix que si t'has sentit ofès per algú, que vagis directament a aquesta persona, i intentis arreglar-ho sense involucrar ningú més a l'assumpte. Si el problema es pot solucionar entre tots dos, la restauració és molt més senzilla i la relació pot sortir enfortida. Nota que no diu que parlis amb altres de com aquesta persona t'ha ofès. Quan això es fa, el problema s'estén, i la reconciliació es fa menys probable.
El text continua amb el supòsit que la persona que havent fet alguna cosa malament t'ha ofès, després que hi has parlat, no accepta la reprensió i no desitja la restauració. Aleshores, i amb la suposició que el que la persona ha fet va en contra dels principis de la Paraula de Déu, hauries de tornar a parlar amb ella, però aquesta vegada en companyia d'algú que pot mediar entre vosaltres dos. Notem aquí que la finalitat és la restauració, involucrant en el problema el mínim de persones necessàries. Els versets 19-20 ens ho aclareixen dient: «Torno a assegurar-vos que si dos de vosaltres, aquí a la terra, es posen d’acord a demanar el que sigui, els serà concedit pel meu Pare celestial. Perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, allí sóc jo, enmig d’ells.”» MATEU 18:19-20*.Allà on ets tu i aquesta persona practicant el perdó i la restauració, Déu és present. No cal portar-ho més enllà si podeu arribar a un acord que agrada a Déu.
Només quan l'ofensor, sent bíblicament responsable, insisteix en els seus camins rebutjant la restauració, s'hauria de portar el cas davant de la congregació, i si la seva actitud no és la d'un seguidor de Crist, hauríem de suposar que realment no és un cristià. És clar, que si hi ha penediment, com hem vist a través de les Escriptures, la nostra única reacció correcta seria el perdó i la restauració. 
Lluc 17:3-4 ho resumeix així: «Tingueu compte de vosaltres mateixos! Si el teu germà peca, reprèn-lo; i si se’n penedeix, perdona’l. I si peca contra tu set vegades al dia i torna set vegades a tu i et diu: ‘Me’n penedeixo’, el perdonaràs.”» LLUC 17:3-4*i a Mateu: «Llavors se li apropà Pere i li va preguntar: “Senyor, quantes vegades he de perdonar el meu germà, si peca contra mi? Fins a set vegades?” Jesús li respongué: “No et dic fins a set vegades, sinó fins a setanta vegades set.» MATEU 18:21-22*
L'actitud del cristià ha de ser de constant penediment i perdó, disposat a disculpar-se per allò en què ofèn, i ràpid per perdonar aquells que havent-lo ofès, demanen perdó. Si vivim així, estarem vivint la voluntat del cel aquí a la Terra.


* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>322biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/evangelis-048-els-fills-perduts--59012096Vegem la història que va explicar Jesús. «El més jove va dir al pare: ‘Pare, dóna’m la part de l’herència que em pertoca.’ Llavors els va repartir la hisenda.» LLUC 15:12*
Curiosament, podem notar que encara que va ser el fill petit qui va demanar la seva part de l'herència, el seu germà gran, el qual s'hauria d'haver aixecat a defensar l'honra del seu pare, va accedir a la proposta amb la condició que ell rebés també la seva part de l'herència. Per això, la història ens diu que “els va repartir (a tots dos) els béns. El jove, que volia marxar, s'enduria efectiu, i el gran es quedaria, imaginem, amb la hisenda familiar.
Jesús va continuar amb la paràbola: «Pocs dies després, el fill petit, aplegant-ho tot, se’n va anar a una terra llunyana, i allà va malversar el seu patrimoni en una vida de disbauxa. Quan ho havia malgastat tot, sobrevingué una fam tremenda en aquella terra, i ell va començar a passar gana. Llavors va anar a llogar-se a un dels propietaris d’aquell indret, que el va enviar als seus camps a guardar porcs.» LLUC 15:13-15*
Recordem que segons la llei moral dels jueus, el porc és un animal immund. Sens dubte, aquest noi havia arribat molt lluny, si havia d'alimentar els porcs a terra aliena per poder treure'n diners. I ens diu el text que «I hauria volgut atipar-se amb les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li donava res.» LLUC 15:16*. Estava disposat a menjar el mateix que menjaven els porcs, però allò que li donaven era estrictament per als seus animals, així que ni això podia menjar. «Llavors, reflexionant, es va dir a si mateix: ‘Quants jornalers del meu pare tenen tot el pa que volen, i en canvi jo aquí em moro de fam! M’aixecaré i aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no sóc digne que em diguin fill teu; tracta’m com un de tants jornalers teus.’» LLUC 15:17-19*
Havia perdut tots els diners de la seva herència. Tornar a casa ara seria per demanar feina, no en condició de fill. Això ho tenia clar. Es va aixecar i se’n va anar a trobar el seu pare. Segurament anava amb temor, preguntant-se què diria el seu pare, com ho veuria la resta de la família. El rebutjarien ells també? Quina humiliació!.
«Encara era ben lluny quan el seu pare el va veure venir, i, commogut, va córrer i se li va tirar al coll i el besà. Llavors el seu fill li digué: ‘Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no sóc digne que em diguin fill teu.’» LLUC 15:20-21. I ja no va poder dir res més, perquè el seu pare va prendre la paraula. «Però el pare va manar als seus criats: ‘Porteu de seguida la roba millor i vestiu-lo, i poseu-li un anell a la mà i sandàlies als peus. Agafeu el vedell gras, mateu-lo i festegem-ho amb un banquet, perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a viure; s’havia perdut, i ha estat trobat.’ I es van posar a celebrar-ho.» LLUC 15:22-24*
Aquest pare que havia patit humiliació de part dels seus dos fills. Havia passat molt de temps i no en sabia res del petit que havia marxat, però quan torna a veure’l vol restaurar-lo. 
Però ens explica el Senyor que «El fill gran era al camp, i de tornada, mentre s’acostava a la casa, va sentir la música i el ball, i, cridant un dels mossos, li preguntà què era allò. Aquest li digué: ‘El teu germà ha tornat, i el teu pare ha fet matar el vedell gras, perquè l’ha recuperat sa i bo.’ Llavors s’enfurismà i no volia entrar, però el seu pare va sortir a persuadir-lo. Però ell va contestar al seu pare: ‘Mira, tants anys com et serveixo sense haver desobeït mai una ordre teva, i mai no m’has donat ni un cabrit per fer un festí amb els meus amics; en canvi, quan ha vingut aquest fill teu, que s’ha cruspit els teus béns amb males dones, has fet matar per a ell el vedell gras.’» LLUC 15:25-30*
Sembla que aquest pare no havia perdut només un fill. El petit se n'havia anat, però el gran, que també havia rebut la seva part de l'herència, s'havia quedat a casa amb el pare. El fill gran mentia si deia que treballava per al pare, ja que el pare ja li havia cedit la seva herència. Els cabrits eren seus; podia prendre el que volgués, però, tot i això, acusava el seu pare de no deixar-lo celebrar res. La seva manera de veure les coses era negativa i errònia.
«Ell li digué: ‘Fill, tu sempre estàs amb mi, i tot el que jo tinc és per a tu; però ara hem de festejar i celebrar que aquest germà teu, que era mort, ha tornat a viure; s’havia perdut i ha estat trobat’.”» LLUC 15:31-32*El seu germà havia tornat a casa. Havia malgastat els diners del seu pare, però estava disposat a començar una vida nova, tot restaurant la seva relació amb el pare.
Els fariseus que escoltaven la paràbola podrien haver identificat aquest fill amb els publicans, aquells pecadors que per a ells no mereixien perdó. Però Jesús volia que s'adonessin que ells, com el germà petit, estaven igual de perduts; necessitaven una reconciliació amb el pare també. Estant tan propers al Pare, eren realment lluny, separats de Déu pel seu orgull.
Jesús acaba la història deixant-nos sense la conclusió.Es penediria el fill gran de la seva amargor i entraria a la festa a celebrar? o per contra s'allunyaria encara més, donant l'esquena al pare i lamentant la reconciliació del germà penedit?
Aquest era el dilema dels que escoltaven.  Quina seria la resposta a la nova vida que Déu oferia? Quina és la nostra actitud cap a la misericòrdia de Déu per a nosaltres? i per a altres?
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/59012096Fri, 13 Mar 2026 06:00:00 +0000David y MaribelLa paràbola d’avui és una de les més conegudes; se la coneix com la paràbola del fill pròdig, però voldria emfatitzar que la història tracta de dos fills perduts, als quals el pare estima volent la reconciliació amb tots dos.  Vegem la història que va...Vegem la història que va explicar Jesús. «El més jove va dir al pare: ‘Pare, dóna’m la part de l’herència que em pertoca.’ Llavors els va repartir la hisenda.» LLUC 15:12*
Curiosament, podem notar que encara que va ser el fill petit qui va demanar la seva part de l'herència, el seu germà gran, el qual s'hauria d'haver aixecat a defensar l'honra del seu pare, va accedir a la proposta amb la condició que ell rebés també la seva part de l'herència. Per això, la història ens diu que “els va repartir (a tots dos) els béns. El jove, que volia marxar, s'enduria efectiu, i el gran es quedaria, imaginem, amb la hisenda familiar.
Jesús va continuar amb la paràbola: «Pocs dies després, el fill petit, aplegant-ho tot, se’n va anar a una terra llunyana, i allà va malversar el seu patrimoni en una vida de disbauxa. Quan ho havia malgastat tot, sobrevingué una fam tremenda en aquella terra, i ell va començar a passar gana. Llavors va anar a llogar-se a un dels propietaris d’aquell indret, que el va enviar als seus camps a guardar porcs.» LLUC 15:13-15*
Recordem que segons la llei moral dels jueus, el porc és un animal immund. Sens dubte, aquest noi havia arribat molt lluny, si havia d'alimentar els porcs a terra aliena per poder treure'n diners. I ens diu el text que «I hauria volgut atipar-se amb les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li donava res.» LLUC 15:16*. Estava disposat a menjar el mateix que menjaven els porcs, però allò que li donaven era estrictament per als seus animals, així que ni això podia menjar. «Llavors, reflexionant, es va dir a si mateix: ‘Quants jornalers del meu pare tenen tot el pa que volen, i en canvi jo aquí em moro de fam! M’aixecaré i aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no sóc digne que em diguin fill teu; tracta’m com un de tants jornalers teus.’» LLUC 15:17-19*
Havia perdut tots els diners de la seva herència. Tornar a casa ara seria per demanar feina, no en condició de fill. Això ho tenia clar. Es va aixecar i se’n va anar a trobar el seu pare. Segurament anava amb temor, preguntant-se què diria el seu pare, com ho veuria la resta de la família. El rebutjarien ells també? Quina humiliació!.
«Encara era ben lluny quan el seu pare el va veure venir, i, commogut, va córrer i se li va tirar al coll i el besà. Llavors el seu fill li digué: ‘Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no sóc digne que em diguin fill teu.’» LLUC 15:20-21. I ja no va poder dir res més, perquè el seu pare va prendre la paraula. «Però el pare va manar als seus criats: ‘Porteu de seguida la roba millor i vestiu-lo, i poseu-li un anell a la mà i sandàlies als peus. Agafeu el vedell gras, mateu-lo i festegem-ho amb un banquet, perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a viure; s’havia perdut, i ha estat trobat.’ I es van posar a celebrar-ho.» LLUC 15:22-24*
Aquest pare que havia patit humiliació de part dels seus dos fills. Havia passat molt de temps i no en sabia res del petit que havia marxat, però quan torna a veure’l vol restaurar-lo. 
Però ens explica el Senyor que «El fill gran era al camp, i de tornada, mentre s’acostava a la casa, va sentir la música i el ball, i, cridant un dels mossos, li preguntà què era allò. Aquest li digué: ‘El teu germà ha tornat, i el teu pare ha fet matar el vedell gras, perquè l’ha recuperat sa i bo.’ Llavors s’enfurismà i no volia entrar, però el seu pare va sortir a persuadir-lo. Però ell va contestar al seu pare: ‘Mira, tants anys com et serveixo sense haver desobeït mai una ordre teva, i mai no m’has donat ni un cabrit per fer un festí amb els meus amics; en canvi, quan ha vingut aquest fill teu, que s’ha cruspit els teus béns amb males dones, has fet matar per a ell el...]]>452biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/evangelis-047-la-moneda-perduda--59012094Aquesta vegada va parlar d'una senyora casada que va notar un dia que havia perdut una cosa de gran valor i simbolisme. Va dir així el Senyor: «si una dona té deu dracmes i en perd una, ¿no encén una llàntia i escombra la casa buscant curosament fins que la troba? I quan la troba, fa venir les amigues i les veïnes i els diu: ‘Alegreu-vos amb mi, perquè he trobat la dracma que ha-via perdut.’ Us dic que així mateix hi ha alegria entre els àngels de Déu per un pecador que es penedeix.» LLUC 15:8-10*
Al costum dels jueus, una dona rebia quan es casava deu dracmes, monedes que eren part del dot i simbolitzaven el seu matrimoni. Perdre una moneda no implicava una gran crisi econòmica, però sí sentimental. Ella no voldria tenir el set incomplet. Així que la veiem netejant per tots els racons de la casa, cercant diligentment fins a trobar la moneda perduda.
Al cap de poc temps d'haver-nos casat, David, el meu marit, va perdre la seva aliança de casament. Havíem estat a diferents botigues comprant roba. En algun moment de la tarda, el meu marit es va adonar que no portava la seva aliança al dit, però pensava que potser se l'havia oblidat a la casa. Aquella tarda va mirar al cotxe i a la casa, i com que no la va trobar enlloc, vam trucar al centre comercial on havíem estat per veure si li havia caigut allà. Gràcies a Déu, algú l'havia trobada al terra de la botiga i l'havia lliurada a la caixa. Sens dubte vam celebrar amb alegria quan la vam poder recuperar. No estàvem preocupats de trobar l'anell simplement pel valor que tenia. La veritat és que no havíem invertit una gran quantitat de diners en aquesta aliança, però per al meu marit i per a mi representava la nostra unió. Estàvem molt contents per haver-la trobat. 
Aquesta senyora de la història, quan va trobar la seva moneda, va trucar a les seves amigues i veïnes per celebrar que havia trobat la dracma que havia perdut.
I així Jesús conclou recordant-nos que de la mateixa manera, hi ha molt de goig al cel per cada pecador penedit. Ho hem llegit anteriorment; els àngels hauran de separar el gran dia de la fi els justos dels pecadors. Per això, cada cop que un pecador és justificat per la seva fe en Crist, els àngels celebren que aquesta ànima gaudirà de vida eterna amb Crist. Gràcies a Déu pel do de la salvació.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/59012094Thu, 12 Mar 2026 06:00:00 +0000David y MaribelPer si els oients que es reunien a escoltar i els doctors de la llei que hi eren per criticar no havien entès la paràbola de l'ovella perduda, Jesús els va donar una altra història.  Aquesta vegada va parlar d'una senyora casada que va notar un dia...Aquesta vegada va parlar d'una senyora casada que va notar un dia que havia perdut una cosa de gran valor i simbolisme. Va dir així el Senyor: «si una dona té deu dracmes i en perd una, ¿no encén una llàntia i escombra la casa buscant curosament fins que la troba? I quan la troba, fa venir les amigues i les veïnes i els diu: ‘Alegreu-vos amb mi, perquè he trobat la dracma que ha-via perdut.’ Us dic que així mateix hi ha alegria entre els àngels de Déu per un pecador que es penedeix.» LLUC 15:8-10*
Al costum dels jueus, una dona rebia quan es casava deu dracmes, monedes que eren part del dot i simbolitzaven el seu matrimoni. Perdre una moneda no implicava una gran crisi econòmica, però sí sentimental. Ella no voldria tenir el set incomplet. Així que la veiem netejant per tots els racons de la casa, cercant diligentment fins a trobar la moneda perduda.
Al cap de poc temps d'haver-nos casat, David, el meu marit, va perdre la seva aliança de casament. Havíem estat a diferents botigues comprant roba. En algun moment de la tarda, el meu marit es va adonar que no portava la seva aliança al dit, però pensava que potser se l'havia oblidat a la casa. Aquella tarda va mirar al cotxe i a la casa, i com que no la va trobar enlloc, vam trucar al centre comercial on havíem estat per veure si li havia caigut allà. Gràcies a Déu, algú l'havia trobada al terra de la botiga i l'havia lliurada a la caixa. Sens dubte vam celebrar amb alegria quan la vam poder recuperar. No estàvem preocupats de trobar l'anell simplement pel valor que tenia. La veritat és que no havíem invertit una gran quantitat de diners en aquesta aliança, però per al meu marit i per a mi representava la nostra unió. Estàvem molt contents per haver-la trobat. 
Aquesta senyora de la història, quan va trobar la seva moneda, va trucar a les seves amigues i veïnes per celebrar que havia trobat la dracma que havia perdut.
I així Jesús conclou recordant-nos que de la mateixa manera, hi ha molt de goig al cel per cada pecador penedit. Ho hem llegit anteriorment; els àngels hauran de separar el gran dia de la fi els justos dels pecadors. Per això, cada cop que un pecador és justificat per la seva fe en Crist, els àngels celebren que aquesta ànima gaudirà de vida eterna amb Crist. Gràcies a Déu pel do de la salvació.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>218biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/evangelis-046-perdut-i-trobat-l-ovella-perduda--58998046Les tres paràboles tracten d'una cosa perduda; la primera ens explica sobre un animal perdut, la segona, un objecte simbòlic perdut, i la tercera d'uns fills perduts. 
Comencem avui amb la paràbola de l'ovella perduda.A Lluc 15, llegim que «Els recaptadors i els pecadors de tota mena se li acostaven per sentir-lo. Els fariseus i els mestres de la Llei rondinaven i deien: “Aquest acull pecadors i menja amb ells.” Llavors els proposà aquesta paràbola: “Si un de vosaltres té cent ovelles i en perd una, ¿no deixa les noranta-nou al despoblat i va a cercar la perduda fins que la troba? I quan la troba, se la carrega a les espatlles, tot content, i quan arriba a casa fa venir els amics i els veïns i els diu: ‘Alegreu-vos amb mi, perquè he trobat l’ovella que se m’havia perdut.’ Us dic que igualment en el cel hi haurà més alegria per un sol pecador que es penedeixi que no pas per noranta-nou justos que no necessiten penedir-se.”» LLUC 15:1-7*
Recordem que els escribes i fariseus es consideraven a si mateixos com a justos, superiors als pecadors comuns que venien al temple. Aquests, en veure Jesús ajuntant-se amb diferents persones per menjar i parlar, s'escandalitzaven i el criticaven. Per això Jesús els explica la història de l'ovella perduda. El pastor tenia 99 ovelles a la cleda. Podria haver assumit la pèrdua en comptes d'anar-la a buscar. Però Jesús dona valor a cadascuna de les seves ovelles. Deixant a les 99 fora de perill a la cleda, el pastor va sortir a buscar la que s'havia allunyat del ramat, i en trobar-la, la va posar a les espatlles i la va carregar fins on estaria fora de perill. Els qui coneixien la llei de Déu havien de saber que Déu és misericordiós i desitja que tots arribem al penediment i la reconciliació. No obstant això, ells no estaven fent la feina de buscar els perduts.
Però Crist és diferent. Gràcies a la seva bondat, cadascun de nosaltres, encara que hàgim fugit en algun moment de la seva presència per cercar el nostre propi rumb, podem estar segurs que el Senyor no ens ha abandonat. Algú em va dir una vegada, havent tornat al Senyor després d'haver-se extraviat: “jo em vaig allunyar de Déu, però Ell mai no es va allunyar de mi.” És així. “Els ulls de Jehovà són a tot arreu”, ens diu Proverbis 15:3 “Mirant els dolents i els bons.” I al Salm 34:15* llegim: «Els ulls del Senyor guaiten els justos, i les seves orelles estan atentes al seu clam.»
Aquests “justos” no són els que es creuen justos, i per tant no es veuen necessitats de Déu, sinó els que hem reconegut la nostra necessitat de Déu i hem estat justificats per la gràcia de Déu. Si has lliurat la teva ànima a Crist, tingues per cert que res ni ningú et pot separar de l'amor de Déu (Romans 8:35).
Quan el pastor va haver trobat la seva ovella perduda, va arribar a casa, va convidar els seus amics i veïns, i van celebrar la tornada d'aquesta ovella trobada. 
Tota reconciliació amb Déu ha de ser motiu de goig, per la qual cosa Jesús els recorda als seus oients que cada vegada que un pecador se'n penedeix, hi ha festa al cel.
Busquem estar a prop d'Ell, perquè no hi ha millor lloc que a la cleda del Bon Pastor. I quan algú ve a Crist havent estat perdut, celebrem amb els que són al cel. És fàcil dubtar, és fàcil jutjar, però Jesús ens anima a celebrar el penediment.


* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/58998046Wed, 11 Mar 2026 06:00:00 +0000David y MaribelJesús va explicar tres històries diferents per il·lustrar com Déu ens ha estimat tant que ha ofert la restauració d’una relació entre l’home i Déu que havia estat destruïda pel pecat. Joan 3:16* diu que «Ja que Déu ha estimat tant el món, que ha donat...Les tres paràboles tracten d'una cosa perduda; la primera ens explica sobre un animal perdut, la segona, un objecte simbòlic perdut, i la tercera d'uns fills perduts. 
Comencem avui amb la paràbola de l'ovella perduda.A Lluc 15, llegim que «Els recaptadors i els pecadors de tota mena se li acostaven per sentir-lo. Els fariseus i els mestres de la Llei rondinaven i deien: “Aquest acull pecadors i menja amb ells.” Llavors els proposà aquesta paràbola: “Si un de vosaltres té cent ovelles i en perd una, ¿no deixa les noranta-nou al despoblat i va a cercar la perduda fins que la troba? I quan la troba, se la carrega a les espatlles, tot content, i quan arriba a casa fa venir els amics i els veïns i els diu: ‘Alegreu-vos amb mi, perquè he trobat l’ovella que se m’havia perdut.’ Us dic que igualment en el cel hi haurà més alegria per un sol pecador que es penedeixi que no pas per noranta-nou justos que no necessiten penedir-se.”» LLUC 15:1-7*
Recordem que els escribes i fariseus es consideraven a si mateixos com a justos, superiors als pecadors comuns que venien al temple. Aquests, en veure Jesús ajuntant-se amb diferents persones per menjar i parlar, s'escandalitzaven i el criticaven. Per això Jesús els explica la història de l'ovella perduda. El pastor tenia 99 ovelles a la cleda. Podria haver assumit la pèrdua en comptes d'anar-la a buscar. Però Jesús dona valor a cadascuna de les seves ovelles. Deixant a les 99 fora de perill a la cleda, el pastor va sortir a buscar la que s'havia allunyat del ramat, i en trobar-la, la va posar a les espatlles i la va carregar fins on estaria fora de perill. Els qui coneixien la llei de Déu havien de saber que Déu és misericordiós i desitja que tots arribem al penediment i la reconciliació. No obstant això, ells no estaven fent la feina de buscar els perduts.
Però Crist és diferent. Gràcies a la seva bondat, cadascun de nosaltres, encara que hàgim fugit en algun moment de la seva presència per cercar el nostre propi rumb, podem estar segurs que el Senyor no ens ha abandonat. Algú em va dir una vegada, havent tornat al Senyor després d'haver-se extraviat: “jo em vaig allunyar de Déu, però Ell mai no es va allunyar de mi.” És així. “Els ulls de Jehovà són a tot arreu”, ens diu Proverbis 15:3 “Mirant els dolents i els bons.” I al Salm 34:15* llegim: «Els ulls del Senyor guaiten els justos, i les seves orelles estan atentes al seu clam.»
Aquests “justos” no són els que es creuen justos, i per tant no es veuen necessitats de Déu, sinó els que hem reconegut la nostra necessitat de Déu i hem estat justificats per la gràcia de Déu. Si has lliurat la teva ànima a Crist, tingues per cert que res ni ningú et pot separar de l'amor de Déu (Romans 8:35).
Quan el pastor va haver trobat la seva ovella perduda, va arribar a casa, va convidar els seus amics i veïns, i van celebrar la tornada d'aquesta ovella trobada. 
Tota reconciliació amb Déu ha de ser motiu de goig, per la qual cosa Jesús els recorda als seus oients que cada vegada que un pecador se'n penedeix, hi ha festa al cel.
Busquem estar a prop d'Ell, perquè no hi ha millor lloc que a la cleda del Bon Pastor. I quan algú ve a Crist havent estat perdut, celebrem amb els que són al cel. És fàcil dubtar, és fàcil jutjar, però Jesús ens anima a celebrar el penediment.


* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>325biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/evangelis-045-el-valor-de-l-evangeli-tresor-enterrat-perla--58967581Sens dubte, el destí de la teva ànima té molta més importància que qualsevol altre assumpte aquí a la Terra i, per tant, l'evangeli de les bones noves de Jesucrist té més valor que qualsevol altra cosa que es pugui desitjar.
Jesús va dir així: «El Regne del cel ve a ser com aquell tresor amagat en un camp, que un home el descobreix i el torna a tapar. Tot content se’n va a vendre tot el que té i compra aquell camp.» MATEU 13:44*
El Senyor Jesús presenta un home que va caminant per un camp i troba un tresor, però com que el camp on el va trobar no li pertany, l'enterra on era. Va llavors i busca el propietari del terreny, i li pregunta quant vol pel camp. El preu que el propietari demana és molt, però aquest home sap el tresor que aquest camp amaga. Així que posa a la venda totes les seves possessions per poder recollir els diners suficients per comprar el terreny. I quan el compra, pot gaudir del tresor que ara sí que li pertany. Tot allò de què ha hagut de desprendre's val la pena, perquè el que ha guanyat és molt més valuós que qualsevol cosa que hagués pogut tenir anteriorment.
Per si els oients no havien comprès bé la idea, Jesús també els va explicar una altra paràbola, parlant d'una perla de gran preu. Va dir així: «i quan n’ha trobada una de gran valor, se’n va, ven tot el que té i la compra.» MATEU 13:46*
Aquest mercader a la història és capaç d'identificar el valor d'aquesta perla preciosa, i sap que encara que hagi de canviar tot el que té per aconseguir aquesta perla, qualsevol canvi val la pena, perquè res del que té no supera el valor d'aquesta perla.
Totes dues històries tracten d'un tresor; a la primera, la persona no està buscant; tanmateix, el troba, i canvia la seva vida. A la segona, el protagonista està buscant el tresor fins que el troba. Passa així amb el regne de Déu. Hi ha persones que van pel seu camí, i Déu se'ls presenta a través de circumstàncies o persones, i un cop coneixen Crist, les seves vides canvien. En altres casos, Déu posa un desig d'Ell al cor de la persona i això inicia una recerca de la veritat. Pot ser que passi per diferents llocs on no es trobi la veritat de Crist, però Déu promet que el qui cerca trobarà, i aquell que vol conèixer Déu arribarà a trobar-lo.
En totes dues ocasions, l'evangeli trobat no té preu. La vida de goig i de pau que Crist ofereix per a l'eternitat no es pot comparar amb res, material o immaterial.
És per això que el qui troba Déu troba el tresor més gran. Quina benedicció haver conegut Crist i poder gaudir d'aquest tresor incalculable.
Als versets 51-52 del capítol 13 de Mateu, el Senyor Jesús els va dir «Heu comprès tot això? Li digueren: “Sí.” Ell hi afegí: Per això, quan un mestre de la Llei es fa deixeble del Regne del cel, és com aquell cap de casa que, del que té guardat, va traient coses noves i coses antigues.»
Així és el dia a dia en el camí del Senyor. Podem trobar tresors antics ja descoberts i nous tresors que Déu ens mostra dia a dia.
Com actuem nosaltres? Som com aquest pare de família? Estudiem la seva Paraula per treure tresors nous i gaudim dels que ja hem descobert amb anterioritat?
Com el salmista diu al Salm 119:162** «La teva promesa em fa tan feliç com a un home que troba un gran tresor.»
Indaguem a la Paraula cada dia per gaudir dels tresors que ens ofereix el Senyor.

*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana**BCI: Bíblia Catalana Intercofesional]]>https://api.spreaker.com/episode/58967581Tue, 10 Mar 2026 06:00:00 +0000David y MaribelEl Senyor Jesús va compartir dues paràboles que il·lustren el regne del cel. Són molt curtes, però el missatge és preciós. Totes dues ens parlen del valor intrínsec que té l'evangeli. Tant, que com el Senyor diu a Mateu 16:26* «Perquè, quin profit en...Sens dubte, el destí de la teva ànima té molta més importància que qualsevol altre assumpte aquí a la Terra i, per tant, l'evangeli de les bones noves de Jesucrist té més valor que qualsevol altra cosa que es pugui desitjar.
Jesús va dir així: «El Regne del cel ve a ser com aquell tresor amagat en un camp, que un home el descobreix i el torna a tapar. Tot content se’n va a vendre tot el que té i compra aquell camp.» MATEU 13:44*
El Senyor Jesús presenta un home que va caminant per un camp i troba un tresor, però com que el camp on el va trobar no li pertany, l'enterra on era. Va llavors i busca el propietari del terreny, i li pregunta quant vol pel camp. El preu que el propietari demana és molt, però aquest home sap el tresor que aquest camp amaga. Així que posa a la venda totes les seves possessions per poder recollir els diners suficients per comprar el terreny. I quan el compra, pot gaudir del tresor que ara sí que li pertany. Tot allò de què ha hagut de desprendre's val la pena, perquè el que ha guanyat és molt més valuós que qualsevol cosa que hagués pogut tenir anteriorment.
Per si els oients no havien comprès bé la idea, Jesús també els va explicar una altra paràbola, parlant d'una perla de gran preu. Va dir així: «i quan n’ha trobada una de gran valor, se’n va, ven tot el que té i la compra.» MATEU 13:46*
Aquest mercader a la història és capaç d'identificar el valor d'aquesta perla preciosa, i sap que encara que hagi de canviar tot el que té per aconseguir aquesta perla, qualsevol canvi val la pena, perquè res del que té no supera el valor d'aquesta perla.
Totes dues històries tracten d'un tresor; a la primera, la persona no està buscant; tanmateix, el troba, i canvia la seva vida. A la segona, el protagonista està buscant el tresor fins que el troba. Passa així amb el regne de Déu. Hi ha persones que van pel seu camí, i Déu se'ls presenta a través de circumstàncies o persones, i un cop coneixen Crist, les seves vides canvien. En altres casos, Déu posa un desig d'Ell al cor de la persona i això inicia una recerca de la veritat. Pot ser que passi per diferents llocs on no es trobi la veritat de Crist, però Déu promet que el qui cerca trobarà, i aquell que vol conèixer Déu arribarà a trobar-lo.
En totes dues ocasions, l'evangeli trobat no té preu. La vida de goig i de pau que Crist ofereix per a l'eternitat no es pot comparar amb res, material o immaterial.
És per això que el qui troba Déu troba el tresor més gran. Quina benedicció haver conegut Crist i poder gaudir d'aquest tresor incalculable.
Als versets 51-52 del capítol 13 de Mateu, el Senyor Jesús els va dir «Heu comprès tot això? Li digueren: “Sí.” Ell hi afegí: Per això, quan un mestre de la Llei es fa deixeble del Regne del cel, és com aquell cap de casa que, del que té guardat, va traient coses noves i coses antigues.»
Així és el dia a dia en el camí del Senyor. Podem trobar tresors antics ja descoberts i nous tresors que Déu ens mostra dia a dia.
Com actuem nosaltres? Som com aquest pare de família? Estudiem la seva Paraula per treure tresors nous i gaudim dels que ja hem descobert amb anterioritat?
Com el salmista diu al Salm 119:162** «La teva promesa em fa tan feliç com a un home que troba un gran tresor.»
Indaguem a la Paraula cada dia per gaudir dels tresors que ens ofereix el Senyor.

*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana**BCI: Bíblia Catalana Intercofesional]]>329biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/evangelis-044-la-influencia-de-l-evangeli-llavor-de-mostassa-llevat--58954568Jesús va explicar una paràbola que utilitzava aquesta il·lustració per explicar que Déu pot prendre alguna cosa insignificant i pot transformar-ho en una cosa formidable.
Va utilitzar per il·lustrar-ho l'exemple de la llavor de mostassa, dient:«El Regne del cel és com el gra de mostassa que un home va sembrar en el seu camp. Tot i que és la més petita de totes les llavors, quan creix es fa més gran que les hortalisses i es converteix en un arbre, talment que els ocells del cel s’ajoquen a les seves branques.» MATEU 13:31-32*
De totes les hortalisses, aquesta és una que sobresurt per la seva mida, de manera que Jesús va dir que “es fa arbre”, i molts són els que es refereixen a aquesta com a un arbre.
A una altra paràbola Jesús els va dir: «El Regne del cel és com el llevat que una dona va agafar i va barrejar amb tres mesures de farina i tot va fermentar.» MATEU 13:33*. Aquí veiem una fornera que posa una mica de llevat, i de la barreja fa tres pans, i el llevat fermenta tota la massa.
Si has fet pa alguna vegada, sabràs que el llevat es compon de fongs diminuts que viatgen per tota la massa fins a influir cada gram de la barreja fermentant tota la massa. En aquesta paràbola podem veure el poder que alguna cosa pot tenir al seu ambient. Així és el regne de Déu.
A Mateu 17:20 el Senyor va dir als seus deixebles que si tinguessin fe de la mida d'un gra de mostassa, podrien moure muntanyes. I és que Déu pot fer meravelles a partir de molt poc. Va crear el món del no-res, hi hauria alguna cosa que Ell no podria fer?
Com la llavor de mostassa es transforma en arbre, com el llevat afecte tota la massa, Déu és poderós, i el seu evangeli pot canviar una vida, i pot canviar el món sencer.
Que les seves bones notícies arribin a tots els racons de la terra, i la seva gràcia al lloc més profund de cada cor.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/58954568Mon, 09 Mar 2026 06:05:00 +0000David y MaribelMoltes vegades veiem com una cosa molt petita pot arribar a créixer immensament. Un exemple són les llavors. El que comença com una cosa que podem agafar amb dos dits, plantat en un lloc apropiat i amb bona cura, pot arribar a créixer alt i fort....Jesús va explicar una paràbola que utilitzava aquesta il·lustració per explicar que Déu pot prendre alguna cosa insignificant i pot transformar-ho en una cosa formidable.
Va utilitzar per il·lustrar-ho l'exemple de la llavor de mostassa, dient:«El Regne del cel és com el gra de mostassa que un home va sembrar en el seu camp. Tot i que és la més petita de totes les llavors, quan creix es fa més gran que les hortalisses i es converteix en un arbre, talment que els ocells del cel s’ajoquen a les seves branques.» MATEU 13:31-32*
De totes les hortalisses, aquesta és una que sobresurt per la seva mida, de manera que Jesús va dir que “es fa arbre”, i molts són els que es refereixen a aquesta com a un arbre.
A una altra paràbola Jesús els va dir: «El Regne del cel és com el llevat que una dona va agafar i va barrejar amb tres mesures de farina i tot va fermentar.» MATEU 13:33*. Aquí veiem una fornera que posa una mica de llevat, i de la barreja fa tres pans, i el llevat fermenta tota la massa.
Si has fet pa alguna vegada, sabràs que el llevat es compon de fongs diminuts que viatgen per tota la massa fins a influir cada gram de la barreja fermentant tota la massa. En aquesta paràbola podem veure el poder que alguna cosa pot tenir al seu ambient. Així és el regne de Déu.
A Mateu 17:20 el Senyor va dir als seus deixebles que si tinguessin fe de la mida d'un gra de mostassa, podrien moure muntanyes. I és que Déu pot fer meravelles a partir de molt poc. Va crear el món del no-res, hi hauria alguna cosa que Ell no podria fer?
Com la llavor de mostassa es transforma en arbre, com el llevat afecte tota la massa, Déu és poderós, i el seu evangeli pot canviar una vida, i pot canviar el món sencer.
Que les seves bones notícies arribin a tots els racons de la terra, i la seva gràcia al lloc més profund de cada cor.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>203biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/especial-dia-de-la-dona--53130216Dona, has estat creada amb propòsit, i quan trobes el teu propòsit, la vida pren sentit i et permet viure-la al màxim.
La veritat és que com a societat estem molt lluny d'entendre i acceptar el propòsit per al qual som aquí.
El qui soc? D'on vinc? A on vaig? Són les preguntes que s'han fet a través dels anys, les que anomenem existencials.
Quan ens conformen el cervell per a creure que som éssers que som aquí per casualitat, que no sabem molt bé d'on venim, o que venim d'éssers encara més primitius que nosaltres, i que som nosaltres els que marquem el nostre destí, un destí incert i insegur, per cert, acabem vivint la vida a la defensiva i sense una direcció segura.
Amb una existència així, només quedaria lluitar per tants drets com puguis mentre vius, intentant gaudir per a un mateix.
Però hem d'admetre que, amb aquesta filosofia, el que més i millor visqui la vida, arriba igual al final amb una sensació de buit. I aquesta és l'existència que ens han marcat aquells que rebutjant l'existència de Déu, han marcat el ritme del món com nosaltres el coneixem ara.
El savi Rei Salomó ja ho va dir fa milers d'anys. La vida és vanitat, vent que s'esvaeix. Uns altres l'han descrit com un sospir.
Permet-me que avui t'introdueixi a la realitat, descrita per Déu a través de La seva Paraula. Perquè Déu ens diu que ens va crear a la seva imatge i amb propòsit.
A Isaïes 43:7 diu Déu «Tots els qui porten el meu nom, els qui jo he creat per a la meva glòria, jo els he format i els he fet.» ISAÏES 43:7 BEC
Gènesi 1:27 ens diu «I Déu va crear l’home a la seva imatge, a la semblança de Déu el va crear; creà l’home i la dona.» GÈNESI 1:27 BEC
Gènesi 2:18-23 ens narra com va passar al principi «Després, el Déu Etern digué: “No és bo que l’home estigui sol. Li faré una ajuda convenient.”» GÈNESI 2:18 BEC
Déu va crear a l'home i a la dona a la seva imatge, però ens narra el text que primerament va crear a Adam. T'has preguntat si a Déu li va enxampar per sorpresa l'absència de la dona a la creació? Jo crec fermament que no. El qui havia de notar la falta de la dona era Adam. Al Déu omniscient no se li escaparia això, Pensa-ho.
Déu crea les plantes i els animals (mascle i femella), et recordo. I llavors li demana a Adam que anomeni als animals. Aquesta tasca li faria veure que ell era l'únic ser creat que no tenia parella. I llavors Déu va crear a la dona, i llavors, i només llavors, va considerar la creació completa.
Déu MAI ha tret valor a la dona. Al contrari; ens ha donat molt de valor. Ell demanda que sigui tractada amb valor. És part de la societat la que vol tenyir les paraules del Senyor per a fer-nos pensar que la culpa de l'opressió que pugui sofrir una dona prové de Déu.
Veiem a la història com l'home ha abusat del seu lideratge, oprimint a la dona. Però una afirmació així és com dir que els rics oprimeixen als pobres, o que els alts oprimeixen als baixos. És una generalització que col·loca a tots els homes en un mateix sac i els etiqueta com a opressors.
Hi ha hagut molts tipus de persones que en un moment o un altre, en un lloc o un altre s'han proclamat superiors i han volgut considerar a altres “inferiors”. Però això no és el pla de Déu.
Podem observar a la història de la humanitat opressió per causa de sexe, opressió per color, opressió per ètnia, opressió per classe social, opressió per religió; totes aquestes es veuen encara, encara que pensem que vivim a un món modern i civilitzat. Qualsevol opressió i menyspreu és resultat directe del pecat, i Déu el detesta. El pecat d'orgull, el pecat d'odi, el pecat d'avarícia. Aquests són la causa. Que no ens enganyin fent-nos pensar que som desfavorides per ser dones, i que és disseny diví. No, no ho és. Quan una persona és oprimida de qualsevol manera, l'opressor o l'opressora és considerada culpable per Déu, i Déu és un jutge just.
Tristament les dones que se senten dominades per l'home són sovint les mateixes que volen el dret de dominar, legalitzant l'opressió per edat. O si no, què és l'avortament? És la idea que un nadó a l'úter no és una persona tan valuosa com la mare que el porta. No és això opressió per l'edat? I què em dius de l'eutanàsia, o mort digna? No és opressió basada en l'edat o les capacitats físiques o psíquiques d'una persona?
Qui decideix llavors qui pot ser opressor i qui pot ser oprimit? Ningú deuria. El pla de Déu és d'amor i respecte mutu. Però a aquestes persones, homes o dones, que lluiten per dominar, no els interessa el pla de Déu. Qualsevol home o dona que s'exalta baixant a un altre és considerat per Déu com a transgressor de la llei natural, transgressora de la llei moral, transgressor de la llei divina. Transgressor, o transgressora, tu saps qui ets.

El pla de Déu per a l'home i la dona era que es complementessin. Aquesta és la idea d'una ajuda idònia, dues peces d'un mateix set. El pla de Déu era que l'home estimés i protegís la seva dona, però la dona ha rebutjat aquest pla. Moltes no volen ser cuidades, ni volen ser protegides. El trist és que en apartar-nos del pla de Déu, l'home ha passat de protegir a abusar. És trist i escandalós. No té sentit natural ni moral. Diu el Senyor a Efesis 5:28-30 “Així, els marits han d’estimar la seva esposa com el propi cos. Qui estima la pròpia esposa s’estima a si mateix. Ningú no ha odiat mai el propi cos, al contrari, tothom l’alimenta i el cobreix, com també el Crist ho ha fet per l’Església, perquè som membres del seu cos”. EFESIS 5:28-30 BEC. L'amor d'un home cap a la seva esposa havia de mostrar l'amor de Crist cap a la seva església.
Un home que segueix els preceptes de Déu estima a la seva esposa com al seu propi cos. Qui faria mal al seu propi cos? pregunta el Senyor. Seria il·lògic i inhumà.
Però com sempre, quan l'ésser humà rebutja el pla de Déu, no arriba a una millor posició. Al contrari, rebaixa el valor de l'ésser humà i mostra la pitjor cara, siguin homes o dones.
Vegada rere vegada a les Escriptures, veiem l'estima de Déu cap a la dona.
Veiem que Jesús tenia els seus deixebles, però tenia un grup central de dones que van ser essencials a la propagació de l'evangeli, sent elles pilars d'oració i fe.
Enmig de la societat romana, quan el testimoniatge d'una dona valia poc legalment, veiem que Jesús, quan ressuscita, apareix primerament a les dones, sent aquestes les que anirien a relatar-ho als deixebles.
L'apòstol Pau recorda tant als cristians de l'època com a nosaltres que som tots iguals davant el Senyor, mereixent la mort pel nostre pecat, però salvats per l'obra redemptora de Crist a la creu. Gàlates 3:28 «Ja no hi ha diferència entre jueu o grec, esclau o lliure, home o dona, perquè tots vosaltres sou un de sol en Crist Jesús.» GÀLATES 3:28 BEC
Així que, deixant assentada la veritat que Déu estima a l'home i a la dona per igual, havent enviat al seu Fill a la terra per a morir al nostre lloc i donar-nos salvació, no oblidem les benediccions que tenim com a dones.
Manifesta't avui davant Déu, però primerament per a donar-li les gràcies per crear-te, per estimar-te, per salvar-te. Anem també davant La seva presència per a demanar-li avui i cada dia per aquelles dones que no poden gaudir de la pau que nosaltres gaudim, però demanem també per aquells homes, dones, nenes i nens, nascuts i per néixer, que per culpa del pecat d'algun o alguna són oprimits avui dia.
Déu, que és just i sant ha dit: “Tard o d'hora, el dolent serà castigat; Més la descendència dels justos serà lliurada.”
Feliç dia (de la dona)]]>https://api.spreaker.com/episode/53130216Sun, 08 Mar 2026 08:30:00 +0000David y Maribel«Tu ets qui ha format les meves entranyes, qui m’ha teixit en el ventre de la mare. Et lloaré per tan grans meravelles; ets prodigiós, les teves obres són formidables: la meva ànima ho sap prou bé!» SALMS 139:13-14 BEC Dona, has estat creada amb...Dona, has estat creada amb propòsit, i quan trobes el teu propòsit, la vida pren sentit i et permet viure-la al màxim.
La veritat és que com a societat estem molt lluny d'entendre i acceptar el propòsit per al qual som aquí.
El qui soc? D'on vinc? A on vaig? Són les preguntes que s'han fet a través dels anys, les que anomenem existencials.
Quan ens conformen el cervell per a creure que som éssers que som aquí per casualitat, que no sabem molt bé d'on venim, o que venim d'éssers encara més primitius que nosaltres, i que som nosaltres els que marquem el nostre destí, un destí incert i insegur, per cert, acabem vivint la vida a la defensiva i sense una direcció segura.
Amb una existència així, només quedaria lluitar per tants drets com puguis mentre vius, intentant gaudir per a un mateix.
Però hem d'admetre que, amb aquesta filosofia, el que més i millor visqui la vida, arriba igual al final amb una sensació de buit. I aquesta és l'existència que ens han marcat aquells que rebutjant l'existència de Déu, han marcat el ritme del món com nosaltres el coneixem ara.
El savi Rei Salomó ja ho va dir fa milers d'anys. La vida és vanitat, vent que s'esvaeix. Uns altres l'han descrit com un sospir.
Permet-me que avui t'introdueixi a la realitat, descrita per Déu a través de La seva Paraula. Perquè Déu ens diu que ens va crear a la seva imatge i amb propòsit.
A Isaïes 43:7 diu Déu «Tots els qui porten el meu nom, els qui jo he creat per a la meva glòria, jo els he format i els he fet.» ISAÏES 43:7 BEC
Gènesi 1:27 ens diu «I Déu va crear l’home a la seva imatge, a la semblança de Déu el va crear; creà l’home i la dona.» GÈNESI 1:27 BEC
Gènesi 2:18-23 ens narra com va passar al principi «Després, el Déu Etern digué: “No és bo que l’home estigui sol. Li faré una ajuda convenient.”» GÈNESI 2:18 BEC
Déu va crear a l'home i a la dona a la seva imatge, però ens narra el text que primerament va crear a Adam. T'has preguntat si a Déu li va enxampar per sorpresa l'absència de la dona a la creació? Jo crec fermament que no. El qui havia de notar la falta de la dona era Adam. Al Déu omniscient no se li escaparia això, Pensa-ho.
Déu crea les plantes i els animals (mascle i femella), et recordo. I llavors li demana a Adam que anomeni als animals. Aquesta tasca li faria veure que ell era l'únic ser creat que no tenia parella. I llavors Déu va crear a la dona, i llavors, i només llavors, va considerar la creació completa.
Déu MAI ha tret valor a la dona. Al contrari; ens ha donat molt de valor. Ell demanda que sigui tractada amb valor. És part de la societat la que vol tenyir les paraules del Senyor per a fer-nos pensar que la culpa de l'opressió que pugui sofrir una dona prové de Déu.
Veiem a la història com l'home ha abusat del seu lideratge, oprimint a la dona. Però una afirmació així és com dir que els rics oprimeixen als pobres, o que els alts oprimeixen als baixos. És una generalització que col·loca a tots els homes en un mateix sac i els etiqueta com a opressors.
Hi ha hagut molts tipus de persones que en un moment o un altre, en un lloc o un altre s'han proclamat superiors i han volgut considerar a altres “inferiors”. Però això no és el pla de Déu.
Podem observar a la història de la humanitat opressió per causa de sexe, opressió per color, opressió per ètnia, opressió per classe social, opressió per religió; totes aquestes es veuen encara, encara que pensem que vivim a un món modern i civilitzat. Qualsevol opressió i menyspreu és resultat directe del pecat, i Déu el detesta. El pecat d'orgull, el pecat d'odi, el pecat d'avarícia. Aquests són la causa. Que no ens enganyin fent-nos pensar que som desfavorides per ser dones, i que és...]]>628bibliafalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/evangelis-043-el-blat-la-zitzania-i-la-xarxa--58940108He llegit que en els temps dels romans, sembrar zitzània estava prohibit. La zitzània és una planta que s'assembla a la planta del blat, però que no produeix res útil per a l'ésser humà. Quan se sembrava al camp, solia ser en camp aliè i per perjudicar. Jesús va continuar explicant el que va passar després.
«I quan el bri va créixer i va granar, hi va aparèixer també la zitzània. Llavors els mossos van anar a veure l’amo i li van dir: Senyor, ¿no vas sembrar bona llavor en el teu camp? Com és, doncs, que hi neix la zitzània? Ell respongué: Això és obra d’un enemic. Els mossos li digueren: ¿Vols que anem a arrencar-la?» MATEU 13:26-28*
Com podem llegir, els mossos s'adonaven que la zitzània faria difícil la tasca de recollir el fruit, ja que a primera vista, aquestes dues eren molt semblants, però estaven disposats a anar planta per planta intentant identificar-les i arrencar les que no eren profitoses . Però l’amo va dir: «No, no fos cas que tot collint la zitzània arrenquéssiu alhora el blat. Deixeu-los créixer junts fins a la sega, i quan arribi el temps de segar diré als segadors: Colliu primer la zitzània i feu-ne feixos per cremar-la; però el blat aplegueu-lo al meu graner.”» MATEU 13:29-30*
El seu pla era bo. Hi havia prou nutrients i prou terra perquè tot creixés. Quan arribés el temps de la sega, recollirien el blat i aquelles plantes sense el gra de blat serien clarament identificades com a zitzània. Un cop més, el fruit seria l'element distintiu entre totes dues.
Els deixebles, quan la gent ja havia marxat, es van acostar a Jesús i li van demanar: “Aclareix-nos la paràbola de la zitzània en el camp.” «Ell els respongué: “El sembrador de la bona llavor és el Fill de l’Home; el camp és el món. La bona llavor són els hereus de regne; la zitzània, els seguidors del Maligne. L’enemic que la sembra és el diable. La sega és la fi del món; i els segadors són els àngels. De la mateixa manera com la zitzània és recollida i cremada al foc, així serà també la fi del món. El Fill de l’Home enviarà els seus àngels i recolliran fora del seu Regne tots els inductors al pecat i tots els qui fan el mal, i els llençaran al forn de foc; allí hi haurà el plor i el cruixir de dents. Llavors els justos resplendiran com el sol en el Regne del seu Pare. Qui tingui orelles, que escolti!”» MATEU 13:37-43*
Paraules clares i molt fortes. El Senyor està advertint al llarg dels segles que ve una sega final, on quedaran clarament identificats aquells que són de Déu i aquells que no l´han acceptat com a Senyor i Salvador.
Jesús llavors va compartir una altra paràbola similar, parlant d’una xarxa, «que és calada al mar i recull tota mena de peixos. Quan és plena, la treuen a la platja, s’asseuen i recullen els peixos bons en paneres, i els dolents els llencen.» I conclou el Senyor la paràbola dient: «Així serà a la fi del món: sortiran els àngels i separaran els dolents d’entre els justos, i els llençaran al forn de foc; allí hi haurà el plor i el cruixir de dents.» MATEU 13:47-50*
Ens agradaria pensar que el final és feliç per a tots, però fins i tot a les nostres històries comprenem que si el mal triomfa, el final no és feliç; un Déu de justícia ha de castigar el mal. Això no obstant, Déu està donant oportunitat d'una conversió. La zitzània no es pot convertir en blat en cap etapa del seu creixement per si sola, però Déu pot transformar un pecador en un just pel miracle de la salvació, com ha fet amb cadascun dels que hem cregut en Ell. És una preciosa realitat.
Desitjo que en el dia de la fi del segle, el sembrador pugui identificar-nos com a seus perquè hem confiat en Ell. Aleshores resplendirem com el sol en el regne del Pare. Qui tingui orelles, que escolti!
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/58940108Fri, 06 Mar 2026 06:00:00 +0000David y MaribelDesprés d'haver parlat de les diferents reaccions a la Paraula de Déu, Jesús, «Els proposà una altra paràbola: “El Regne del cel es pot comparar amb un home que va sembrar bona llavor en el seu camp. Mentre tothom dormia hi va anar el seu enemic, va...He llegit que en els temps dels romans, sembrar zitzània estava prohibit. La zitzània és una planta que s'assembla a la planta del blat, però que no produeix res útil per a l'ésser humà. Quan se sembrava al camp, solia ser en camp aliè i per perjudicar. Jesús va continuar explicant el que va passar després.
«I quan el bri va créixer i va granar, hi va aparèixer també la zitzània. Llavors els mossos van anar a veure l’amo i li van dir: Senyor, ¿no vas sembrar bona llavor en el teu camp? Com és, doncs, que hi neix la zitzània? Ell respongué: Això és obra d’un enemic. Els mossos li digueren: ¿Vols que anem a arrencar-la?» MATEU 13:26-28*
Com podem llegir, els mossos s'adonaven que la zitzània faria difícil la tasca de recollir el fruit, ja que a primera vista, aquestes dues eren molt semblants, però estaven disposats a anar planta per planta intentant identificar-les i arrencar les que no eren profitoses . Però l’amo va dir: «No, no fos cas que tot collint la zitzània arrenquéssiu alhora el blat. Deixeu-los créixer junts fins a la sega, i quan arribi el temps de segar diré als segadors: Colliu primer la zitzània i feu-ne feixos per cremar-la; però el blat aplegueu-lo al meu graner.”» MATEU 13:29-30*
El seu pla era bo. Hi havia prou nutrients i prou terra perquè tot creixés. Quan arribés el temps de la sega, recollirien el blat i aquelles plantes sense el gra de blat serien clarament identificades com a zitzània. Un cop més, el fruit seria l'element distintiu entre totes dues.
Els deixebles, quan la gent ja havia marxat, es van acostar a Jesús i li van demanar: “Aclareix-nos la paràbola de la zitzània en el camp.” «Ell els respongué: “El sembrador de la bona llavor és el Fill de l’Home; el camp és el món. La bona llavor són els hereus de regne; la zitzània, els seguidors del Maligne. L’enemic que la sembra és el diable. La sega és la fi del món; i els segadors són els àngels. De la mateixa manera com la zitzània és recollida i cremada al foc, així serà també la fi del món. El Fill de l’Home enviarà els seus àngels i recolliran fora del seu Regne tots els inductors al pecat i tots els qui fan el mal, i els llençaran al forn de foc; allí hi haurà el plor i el cruixir de dents. Llavors els justos resplendiran com el sol en el Regne del seu Pare. Qui tingui orelles, que escolti!”» MATEU 13:37-43*
Paraules clares i molt fortes. El Senyor està advertint al llarg dels segles que ve una sega final, on quedaran clarament identificats aquells que són de Déu i aquells que no l´han acceptat com a Senyor i Salvador.
Jesús llavors va compartir una altra paràbola similar, parlant d’una xarxa, «que és calada al mar i recull tota mena de peixos. Quan és plena, la treuen a la platja, s’asseuen i recullen els peixos bons en paneres, i els dolents els llencen.» I conclou el Senyor la paràbola dient: «Així serà a la fi del món: sortiran els àngels i separaran els dolents d’entre els justos, i els llençaran al forn de foc; allí hi haurà el plor i el cruixir de dents.» MATEU 13:47-50*
Ens agradaria pensar que el final és feliç per a tots, però fins i tot a les nostres històries comprenem que si el mal triomfa, el final no és feliç; un Déu de justícia ha de castigar el mal. Això no obstant, Déu està donant oportunitat d'una conversió. La zitzània no es pot convertir en blat en cap etapa del seu creixement per si sola, però Déu pot transformar un pecador en un just pel miracle de la salvació, com ha fet amb cadascun dels que hem cregut en Ell. És una preciosa realitat.
Desitjo que en el dia de la fi del segle, el sembrador pugui identificar-nos com a seus perquè hem confiat en Ell. Aleshores...]]>347biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/evangelis-042-parabola-del-sembrador--58928421Jesús, en acabar d'explicar aquesta paràbola, va dir a tota la gent que estava a la platja escoltant-lo: «Qui tingui orelles [per a escoltar] que escolti!»
Marcs 4 ens diu que «Quan es va quedar sol, els qui l’envoltaven, amb els Dotze, li preguntaven sobre les paràboles. I els digué: ¿No compreneu aquesta paràbola? Com comprendreu, doncs, totes les altres?» Però per ajudar-los a comprendre el que estava intentant ensenyar-los, Jesús els va dir: «El sembrador va sembrant la paraula.» És a dir, cada persona que comparteix allò que Déu ensenya a la seva Paraula està representada pel sembrador. Déu és el mateix avui, ahir i pels segles, i Sa Paraula no canvia. És tan actual i eficaç avui com fa dos mil anys.
Aleshores, què marca la diferència entre aquells que en sentir-la atenen la seva veu i aquells en què la Paraula no té cap efecte? Jesús ho va explicar així: «Els uns són aquells d’arran del camí on és sembrada la paraula, però tot just l’han escoltada ve Satanàs i s’emporta la paraula sembrada en ells.» MARC 4:15. Nosaltres diríem aquells que per una orella els entra, i de l'altra els surt, i no retenen el missatge de Déu.
«De manera semblant són els qui han rebut la sembra en terreny pedregós; en escoltar la paraula, l’acullen de seguida amb goig, però, com que no tenen arrels en ells mateixos, duren poc, i així que es presenta una dificultat o persecució per causa de la paraula, aviat sucumbeixen.» MARC 4:16-17*. És a dir, escolten allò que Déu ha dit en la seva paraula, però no ho interioritzen; no hi ha un canvi en la seva vida pel que han escoltat, i per tant, quan venen les afliccions, així com el que va edificar la casa a la sorra, tot allò “après” s'oblida, deixant evidència nul·la que hi havia llavor.
Els que van ser sembrats entre els cards són els que han rebut la paraula, «però els afanys per la vida, la seducció de la riquesa i les altres cobejances els van envaint, fins que ofeguen la paraula i la deixen estèril.» MARC 4:19*. Aquests sembla que sí que han rebut la Paraula; potser assisteixen a una església, i que es considerin cristians; tanmateix, no tenen fruit a la seva vida. Van sempre embolicats per les tasques diàries, els preocupa més tenir èxit en els seus propis negocis que fer la voluntat de Déu, i el sistema d'aquest món els té tan ocupats que no hi ha evidència de Crist a les seves vides. Aquests que Jesús descrivia eren com a arbres sense evidència de vida. Jesús havia ensenyat que allò que identificava un arbre sa era el seu fruit, i cap d'aquests no portava bon fruit.
Jesús va descriure un quart grup; «aquells qui han rebut la sembra en bona terra; aquests escolten la paraula, l’accepten i donen fruit: uns el trenta, uns altres el seixanta i uns altres el cent per u.» MARC 4:20*
Val la pena repartir la llavor, compartir la paraula, perquè aquesta és bona.Si sembla que no canvia una vida, no és perquè la llavor sigui dolenta. La Paraula de Déu és viva i eficaç, ens diu Hebreus 4:12. Quan la Paraula de Déu no produeix una transformació per bé, hem d'examinar el terreny, treure qualsevol duresa que impedeixi que la llavor broti, arrencar qualsevol arç que la pugui ofegar, i assegurar-nos que el nostre cor és terra fèrtil.
Preguem perquè l'Esperit Sant prepari el terreny on la llavor serà sembrada. Així veurem fruit que brolla en abundància.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/58928421Thu, 05 Mar 2026 06:00:00 +0000David y MaribelUn bon matí des d'una barca a la vora del mar de Galilea, Jesús va explicar una història sobre un sembrador «El sembrador va sortir a sembrar. Tot sembrant, part de la llavor va caure arran del camí, i vingueren els ocells i se la van menjar. Una...Jesús, en acabar d'explicar aquesta paràbola, va dir a tota la gent que estava a la platja escoltant-lo: «Qui tingui orelles [per a escoltar] que escolti!»
Marcs 4 ens diu que «Quan es va quedar sol, els qui l’envoltaven, amb els Dotze, li preguntaven sobre les paràboles. I els digué: ¿No compreneu aquesta paràbola? Com comprendreu, doncs, totes les altres?» Però per ajudar-los a comprendre el que estava intentant ensenyar-los, Jesús els va dir: «El sembrador va sembrant la paraula.» És a dir, cada persona que comparteix allò que Déu ensenya a la seva Paraula està representada pel sembrador. Déu és el mateix avui, ahir i pels segles, i Sa Paraula no canvia. És tan actual i eficaç avui com fa dos mil anys.
Aleshores, què marca la diferència entre aquells que en sentir-la atenen la seva veu i aquells en què la Paraula no té cap efecte? Jesús ho va explicar així: «Els uns són aquells d’arran del camí on és sembrada la paraula, però tot just l’han escoltada ve Satanàs i s’emporta la paraula sembrada en ells.» MARC 4:15. Nosaltres diríem aquells que per una orella els entra, i de l'altra els surt, i no retenen el missatge de Déu.
«De manera semblant són els qui han rebut la sembra en terreny pedregós; en escoltar la paraula, l’acullen de seguida amb goig, però, com que no tenen arrels en ells mateixos, duren poc, i així que es presenta una dificultat o persecució per causa de la paraula, aviat sucumbeixen.» MARC 4:16-17*. És a dir, escolten allò que Déu ha dit en la seva paraula, però no ho interioritzen; no hi ha un canvi en la seva vida pel que han escoltat, i per tant, quan venen les afliccions, així com el que va edificar la casa a la sorra, tot allò “après” s'oblida, deixant evidència nul·la que hi havia llavor.
Els que van ser sembrats entre els cards són els que han rebut la paraula, «però els afanys per la vida, la seducció de la riquesa i les altres cobejances els van envaint, fins que ofeguen la paraula i la deixen estèril.» MARC 4:19*. Aquests sembla que sí que han rebut la Paraula; potser assisteixen a una església, i que es considerin cristians; tanmateix, no tenen fruit a la seva vida. Van sempre embolicats per les tasques diàries, els preocupa més tenir èxit en els seus propis negocis que fer la voluntat de Déu, i el sistema d'aquest món els té tan ocupats que no hi ha evidència de Crist a les seves vides. Aquests que Jesús descrivia eren com a arbres sense evidència de vida. Jesús havia ensenyat que allò que identificava un arbre sa era el seu fruit, i cap d'aquests no portava bon fruit.
Jesús va descriure un quart grup; «aquells qui han rebut la sembra en bona terra; aquests escolten la paraula, l’accepten i donen fruit: uns el trenta, uns altres el seixanta i uns altres el cent per u.» MARC 4:20*
Val la pena repartir la llavor, compartir la paraula, perquè aquesta és bona.Si sembla que no canvia una vida, no és perquè la llavor sigui dolenta. La Paraula de Déu és viva i eficaç, ens diu Hebreus 4:12. Quan la Paraula de Déu no produeix una transformació per bé, hem d'examinar el terreny, treure qualsevol duresa que impedeixi que la llavor broti, arrencar qualsevol arç que la pugui ofegar, i assegurar-nos que el nostre cor és terra fèrtil.
Preguem perquè l'Esperit Sant prepari el terreny on la llavor serà sembrada. Així...]]>347biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/evangelis-041-les-paraboles-de-jesus-el-bon-samarita--58914315Quan els seus deixebles van preguntar sobre l'ús de les paràboles, Jesús els va donar a Mateu 13:10-17 dos propòsits d'ensenyar a través de paràboles.
En primer lloc, els va dir que les feia servir perquè entenguessin el missatge millor, podent connectar conceptes amb exemples.I en segon lloc, ensenyava a través de paràboles perquè aquells que no volien creure no entenguessin el missatge.
Tots dos motius semblen contradictoris a primera vista, però són complementaris. Veiem que Jesús mai no va manipular ningú per creure. La seva ensenyança era clara per al qui buscava Déu, i no obstant la mantenia amagada per a aquells que no el volien trobar. D'aquesta manera, no afegia més culpa al judici d'aquells que l’estaven rebutjant.
De les paràboles de Jesús ens en queden expressions que molts, fins i tot aquells que no coneixen les Escriptures, reconeixen o utilitzen a les seves converses. Entre elles hi ha la idea d'estimar el proïsme o ser un bon samarità.
Llegim a Lluc 10: «Aleshores es va aixecar un mestre de la Llei i, per provar-lo, li preguntà: “Mestre, què haig de fer per tenir l’herència de la vida eterna?” Ell li digué: “Què hi ha escrit en la Llei? Com ho llegeixes?” Ell respongué: “Estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima, amb totes les teves forces i amb tota la teva ment. I al proïsme com a tu mateix.” Ell li digué: “Has contestat bé; fes això i viuràs.” Però ell, volent justificar-se, digué a Jesús: “I qui és el meu proïsme?”» LLUC 10:25-29*
Jesús li contestà a la seva pregunta amb una paràbola: Un jueu que viatjava a Jerusalem va ser assaltat per uns lladres i deixat malferit al costat del camí. Tot seguit i successivament, van passar tres persones. La primera era un sacerdot que anava camí a Jerusalem també. Ens diu el text que va passar de llarg. Probablement exerciria la seva funció religiosa i no volia ni arribar tard ni contaminar-se de cap manera. Per la raó que fos, va deixar el pobre tirat i va seguir el seu camí. Més tard va passar un levita. De la mateixa manera, els levites participaven en els sacrificis a Jerusalem. No ens diuen els seus motius, però aquest no es va complicar la vida i també va passar de llarg. Un tercer personatge s'apropava a la distància. Era un samarità. Puc imaginar els que estaven escoltant la història que explicava Jesús en aquests moments. Un samarità! Aquest segur que no pararia! Els jueus i els samaritans no es portaven bé.
Tot i això, Jesús va prosseguir: «Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d’ell; en veure’l, se’n compadí; s’hi acostà, li va posar oli i vi a les ferides i les hi va embenar; després el pujà damunt la seva pròpia cavalcadura, el dugué a un hostal i el va atendre.» LLUC 10:33-34* Fins i tot ens diu el text que quan el samarità va haver de marxar per continuar el seu camí, li va donar uns diners al mesoner per a les despeses que aquest tingués a cura del ferit, afegint a més: «Tingues cura d’ell, i tot el que costi de més, jo t’ho pagaré quan torni.» LLUC 10:35*
Jesús li va preguntar a qui havia vingut amb la pregunta inicial: «Quin d’aquests tres et sembla que es va fer proïsme del qui va caure en mans dels bandolers?” Ell va dir: ”El qui en va tenir compassió.” Llavors Jesús li respongué: “Vés, i fes tu el mateix.”» LLUC 10:36-37*
És clar que només fent misericòrdia al nostre proïsme no heretem la vida eterna. El qui va venir a provar Jesús havia confirmat que era necessari per heretar la vida eterna “estimar Déu sobre totes les coses, i el proïsme com un mateix.” A 1 de Joan 4:20* llegim: «Si algú deia: Jo estimo Déu, però odia el seu germà, és mentider, perquè qui no estima el seu germà, a qui veu, no pot estimar Déu, a qui no veu.» Quan no estimem primer Déu no podem estimar els qui ens envolten.
Podem estimar aquells que són amables amb nosaltres, quan és convenient, si no ens incomoda, i si no altera els nostres plans. Però mostrar misericòrdia cap al proïsme quan costa, és aquí on podem mostrar veritablement l'amor de Déu.
Si estimem Déu, el seu amor ens dona la força per mostrar misericòrdia. Per això 1 de Joan 4 resumeix aquest concepte amb aquesta afirmació: El qui no estima, no ha conegut Déu; perquè Déu és amor. Que Déu ens ajudi a mostrar el Seu amor al nostre proïsme.


* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/58914315Wed, 04 Mar 2026 06:00:00 +0000David y MaribelJesús sovint va ensenyar per mitjà de paràboles. Aquestes són històries dissenyades per transmetre una lliçó. Podem distingir una paràbola d'un relat al text bíblic en què els personatges de les paràboles no tenen nom, i queda clar que il·lustren...Quan els seus deixebles van preguntar sobre l'ús de les paràboles, Jesús els va donar a Mateu 13:10-17 dos propòsits d'ensenyar a través de paràboles.
En primer lloc, els va dir que les feia servir perquè entenguessin el missatge millor, podent connectar conceptes amb exemples.I en segon lloc, ensenyava a través de paràboles perquè aquells que no volien creure no entenguessin el missatge.
Tots dos motius semblen contradictoris a primera vista, però són complementaris. Veiem que Jesús mai no va manipular ningú per creure. La seva ensenyança era clara per al qui buscava Déu, i no obstant la mantenia amagada per a aquells que no el volien trobar. D'aquesta manera, no afegia més culpa al judici d'aquells que l’estaven rebutjant.
De les paràboles de Jesús ens en queden expressions que molts, fins i tot aquells que no coneixen les Escriptures, reconeixen o utilitzen a les seves converses. Entre elles hi ha la idea d'estimar el proïsme o ser un bon samarità.
Llegim a Lluc 10: «Aleshores es va aixecar un mestre de la Llei i, per provar-lo, li preguntà: “Mestre, què haig de fer per tenir l’herència de la vida eterna?” Ell li digué: “Què hi ha escrit en la Llei? Com ho llegeixes?” Ell respongué: “Estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima, amb totes les teves forces i amb tota la teva ment. I al proïsme com a tu mateix.” Ell li digué: “Has contestat bé; fes això i viuràs.” Però ell, volent justificar-se, digué a Jesús: “I qui és el meu proïsme?”» LLUC 10:25-29*
Jesús li contestà a la seva pregunta amb una paràbola: Un jueu que viatjava a Jerusalem va ser assaltat per uns lladres i deixat malferit al costat del camí. Tot seguit i successivament, van passar tres persones. La primera era un sacerdot que anava camí a Jerusalem també. Ens diu el text que va passar de llarg. Probablement exerciria la seva funció religiosa i no volia ni arribar tard ni contaminar-se de cap manera. Per la raó que fos, va deixar el pobre tirat i va seguir el seu camí. Més tard va passar un levita. De la mateixa manera, els levites participaven en els sacrificis a Jerusalem. No ens diuen els seus motius, però aquest no es va complicar la vida i també va passar de llarg. Un tercer personatge s'apropava a la distància. Era un samarità. Puc imaginar els que estaven escoltant la història que explicava Jesús en aquests moments. Un samarità! Aquest segur que no pararia! Els jueus i els samaritans no es portaven bé.
Tot i això, Jesús va prosseguir: «Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d’ell; en veure’l, se’n compadí; s’hi acostà, li va posar oli i vi a les ferides i les hi va embenar; després el pujà damunt la seva pròpia cavalcadura, el dugué a un hostal i el va atendre.» LLUC 10:33-34* Fins i tot ens diu el text que quan el samarità va haver de marxar per continuar el seu camí, li va donar uns diners al mesoner per a les despeses que aquest tingués a cura del ferit, afegint a més: «Tingues cura d’ell, i tot el que costi de més, jo t’ho pagaré quan torni.» LLUC 10:35*
Jesús li va preguntar a qui havia vingut amb la pregunta inicial: «Quin d’aquests tres et sembla que es va fer proïsme del qui va caure en mans dels bandolers?” Ell va dir: ”El qui en va tenir compassió.” Llavors Jesús li respongué: “Vés, i fes tu el mateix.”» LLUC 10:36-37*
És clar que només fent misericòrdia al nostre proïsme no heretem la vida eterna. El qui va venir a provar Jesús havia confirmat que era necessari per heretar la vida eterna “estimar Déu sobre totes les coses, i el proïsme com un mateix.” A 1 de Joan 4:20* llegim: «Si algú deia: Jo estimo Déu, però odia el seu germà, és mentider, perquè qui no estima el seu...]]>405biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/evangelis-040-el-perill-de-privar-se--58885598Ara bé, val la pena notar a Mateu 12:43-45 i a Lluc 11:24-26 uns versets que ens ensenyen del perill que hi ha a treure vicis de la nostra vida sense afegir bons hàbits.
Jesús presenta el cas parlant de «Quan l’esperit immund ha sortit de l’home, vaga pels sequerals buscant repòs i, no trobant-ne, diu: “Me’n tornaré a casa meva, d’on he sortit.” Arribat allà, la troba desocupada, escombrada i endreçada. Llavors pren amb ell altres set esperits pitjors que ell, hi entren i s’hi estableixen. I l’estat darrer d’aquell home esdevé pitjor que el primer.» MATEU 12:43-45*
No se'ns dona explicació d'aquest relat curt, però la lliçó que Jesús estava compartint queda clara. Una persona pot treballar per si mateixa per treure mals hàbits, pot netejar la seva vida, traient aquelles coses que no li convenen, però si ho fa sense omplir la seva vida d'allò que en realitat necessita, es pot comparar amb aquesta casa que Jesús descriu, desocupada, escombrada i adornada. Quan aquest esperit immund, representació d'aquests mals hàbits que ha tret de la seva vida s'adona de com està de bé la casa, truca set amics més i s'hi instal·la, fent que el darrer estat sigui molt pitjor que l'inicial.
Podem trobar-ne il·lustracions d’això en molts àmbits. A l'alimentació, les dietes restrictives que tenen aliments prohibits, si no se substitueixen aquests per aliments sans que sacien i nodreixen, acabarà fallant, deteriorant la salut de l'individu.
A l'àmbit social, si algú decideix deixar amics tòxics per millorar la seva vida, però no busca bons amics per substituir-los i formar un cercle d'amistats saludable, arribarà a sentir-se sol i es tornarà a trobar envoltat d'amistats perilloses.
Puc pensar en l'àmbit de l'educació, on es vol substituir valors negatius per aquells que edifiquen la persona. En tots els àmbits, quan es buida per una banda, s'ha de reemplaçar amb una mica millor que el que has rebutjat. Si no, no hi ha creixement positiu.
Però Jesús no vingué a aquesta Terra amb el propòsit d'ensenyar-nos sentit comú. Ell tenia al cap una cosa molt més gran que una lliçó sobre el canvi d’hàbits a la vida.
Jesús va venir a salvar els perduts, a treure el pecat del món, i això ho fa persona a persona. Quan Jesús va compartir aquest ensenyament, volia que els que estaven escoltant entenguessin que la salvació no consisteix només a despullar-nos d'allò que ens impedeix seguir-lo. El penediment és requisit indispensable per a la salvació; tanmateix, un cop deixem els nostres pecats als peus de Crist, hem d'omplir la nostra vida de Déu. Quan Crist ocupa cada racó de la nostra vida, no hi ha lloc per a aquelles coses que van contra la seva voluntat.
A Filipencs 1:21* l’apòstol Pau diu: «Perquè Crist és la raó de la meva vida.» Pau, com veurem més endavant, havia canviat el tema de la vida; ja no vivia per a la religió que abans el consumia; ara vivia per a Crist. Encara vivia la seva vida, però la vivia de manera diferent, perquè el propòsit principal de la seva existència era agradar a Crist.
Potser no has pres aquesta decisió que Pau va prendre, de substituir el tema principal de la teva vida. Crist et convida a fer-ho avui, a deixar de ser portat pel sistema establert del mal i ser ple de Crist, el Rei de reis.
Si ja has triat el tema de la teva nova llar interior, és probable que notis coses que no pertanyen a aquesta nova vida. Ara comença una nova reorganització, permetent que l'Esperit de Déu et guiï a deixar allò que no és digne d'un cristià, i substituir-lo pel que a Déu li agrada.
Les epístoles estan plenes de referències a “deixar” unes coses i “prendre” unes altres. T'animo a llegir les llistes que apareixen a Gàlates 4, Efesis 4 i Colossencs 3 i veure aquelles coses que haurien de desaparèixer a la teva vida i aquelles altres que han d'anar apareixent en el teu caminar diari amb Déu.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/58885598Tue, 03 Mar 2026 06:03:00 +0000David y MaribelQuan entrem al període de Quaresma, molta gent decideix privar-se d'alguna cosa en preparació per a la celebració de la Setmana Santa. No és una celebració que Déu demani a la Seva paraula. No entraré a jutjar si és bona pràctica o no, però per...Ara bé, val la pena notar a Mateu 12:43-45 i a Lluc 11:24-26 uns versets que ens ensenyen del perill que hi ha a treure vicis de la nostra vida sense afegir bons hàbits.
Jesús presenta el cas parlant de «Quan l’esperit immund ha sortit de l’home, vaga pels sequerals buscant repòs i, no trobant-ne, diu: “Me’n tornaré a casa meva, d’on he sortit.” Arribat allà, la troba desocupada, escombrada i endreçada. Llavors pren amb ell altres set esperits pitjors que ell, hi entren i s’hi estableixen. I l’estat darrer d’aquell home esdevé pitjor que el primer.» MATEU 12:43-45*
No se'ns dona explicació d'aquest relat curt, però la lliçó que Jesús estava compartint queda clara. Una persona pot treballar per si mateixa per treure mals hàbits, pot netejar la seva vida, traient aquelles coses que no li convenen, però si ho fa sense omplir la seva vida d'allò que en realitat necessita, es pot comparar amb aquesta casa que Jesús descriu, desocupada, escombrada i adornada. Quan aquest esperit immund, representació d'aquests mals hàbits que ha tret de la seva vida s'adona de com està de bé la casa, truca set amics més i s'hi instal·la, fent que el darrer estat sigui molt pitjor que l'inicial.
Podem trobar-ne il·lustracions d’això en molts àmbits. A l'alimentació, les dietes restrictives que tenen aliments prohibits, si no se substitueixen aquests per aliments sans que sacien i nodreixen, acabarà fallant, deteriorant la salut de l'individu.
A l'àmbit social, si algú decideix deixar amics tòxics per millorar la seva vida, però no busca bons amics per substituir-los i formar un cercle d'amistats saludable, arribarà a sentir-se sol i es tornarà a trobar envoltat d'amistats perilloses.
Puc pensar en l'àmbit de l'educació, on es vol substituir valors negatius per aquells que edifiquen la persona. En tots els àmbits, quan es buida per una banda, s'ha de reemplaçar amb una mica millor que el que has rebutjat. Si no, no hi ha creixement positiu.
Però Jesús no vingué a aquesta Terra amb el propòsit d'ensenyar-nos sentit comú. Ell tenia al cap una cosa molt més gran que una lliçó sobre el canvi d’hàbits a la vida.
Jesús va venir a salvar els perduts, a treure el pecat del món, i això ho fa persona a persona. Quan Jesús va compartir aquest ensenyament, volia que els que estaven escoltant entenguessin que la salvació no consisteix només a despullar-nos d'allò que ens impedeix seguir-lo. El penediment és requisit indispensable per a la salvació; tanmateix, un cop deixem els nostres pecats als peus de Crist, hem d'omplir la nostra vida de Déu. Quan Crist ocupa cada racó de la nostra vida, no hi ha lloc per a aquelles coses que van contra la seva voluntat.
A Filipencs 1:21* l’apòstol Pau diu: «Perquè Crist és la raó de la meva vida.» Pau, com veurem més endavant, havia canviat el tema de la vida; ja no vivia per a la religió que abans el consumia; ara vivia per a Crist. Encara vivia la seva vida, però la vivia de manera diferent, perquè el propòsit principal de la seva existència era agradar a Crist.
Potser no has pres aquesta decisió que Pau va prendre, de substituir el tema principal de la teva vida. Crist et convida a fer-ho avui, a deixar de ser portat pel sistema establert del mal i ser ple de Crist, el Rei de reis.
Si ja has triat el tema de la teva nova llar interior, és probable que notis coses que no pertanyen a aquesta nova vida. Ara comença una nova reorganització, permetent que...]]>382biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/evangelis-039-els-intims-de-jesus--58873038A Mateu 12 i Lluc 8 veiem que Maria i els germans de Jesús van venir fins on era, encara que no ens diu per què. Marc 3 ens aporta més informació deixant-nos saber que els germans estaven preocupats pel seu estat de salut i pel benestar familiar; havien dit que semblava que estava fora de si. La seva mare i els seus germans no van poder arribar fins on estava ensenyant, i van demanar que sortís fora per parlar amb ell en privat.
Jesús els va fer esperar, contestant al missatger: «Perquè el qui compleix la voluntat del meu Pare celestial, és el meu germà, la meva germana i la meva mare.”» MATEU 12:50*
Això no era per menysprear la seva família, encara que Jesús sí que sabria el veritable motiu d'aquesta interrupció. Amb aquesta afirmació Jesús estava més aviat confirmant la importància que Déu dona a cadascun dels qui busquen fer la Seva voluntat.
Ens narren els primers versets de Lluc 8 que també hi havia dones pietoses que estaven dedicant la seva vida a l’evangeli. Aquestes dones havien estat rescatades de malalties o de vida desordenada, i ara dedicaven les seves vides al servei de Déu. No deixaven de fer la vida diària; atenien a les seves feines, continuaven treballant per cuidar les seves famílies, però totes servien. L'evangelista esmenta per nom Maria Magdalena, Joana, dona de Cuses, un home que era alt funcionari de la cort d'Herodes, i Susanna. No obstant això, ens diu que n'hi havia moltes altres que li servien dels seus béns.
Elles no seguien Jesús perquè no tenien res més a fer. Tots aquests íntims de Jesús, homes i dones tenien alguna cosa en comú: organitzaven les seves vides per poder seguir i servir el Mestre.
Ens diu Lluc 8:16-18* que «No hi ha res d’amagat que no s’hagi de descobrir, ni res de secret que no s’hagi de saber i fer conèixer.»
i ens recorda en els versets que continuen que “els qui senten la paraula de Déu i la fan” són veritablement els seus íntims.
Segles més tard, encara podem llegir d'aquells que van posar el servei a Déu en un lloc privilegiat a la seva vida. I nosaltres també podem ser fidels íntims de Déu.
Ens considerarà el Senyor com un dels seus íntims? Som conscients que allò que fem en secret serà manifestat un dia? Cerquem una relació íntima amb el Déu veritable.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/58873038Mon, 02 Mar 2026 06:08:00 +0000David y MaribelJesús va escollir dotze deixebles que constantment estaven amb Ell, aprenent del Mestre i ajudant els altres. Com llegim al verset 1 de Lluc 8, aquests dotze anaven amb ell per totes les ciutats i llogarets, predicant i anunciant l'evangeli del regne...A Mateu 12 i Lluc 8 veiem que Maria i els germans de Jesús van venir fins on era, encara que no ens diu per què. Marc 3 ens aporta més informació deixant-nos saber que els germans estaven preocupats pel seu estat de salut i pel benestar familiar; havien dit que semblava que estava fora de si. La seva mare i els seus germans no van poder arribar fins on estava ensenyant, i van demanar que sortís fora per parlar amb ell en privat.
Jesús els va fer esperar, contestant al missatger: «Perquè el qui compleix la voluntat del meu Pare celestial, és el meu germà, la meva germana i la meva mare.”» MATEU 12:50*
Això no era per menysprear la seva família, encara que Jesús sí que sabria el veritable motiu d'aquesta interrupció. Amb aquesta afirmació Jesús estava més aviat confirmant la importància que Déu dona a cadascun dels qui busquen fer la Seva voluntat.
Ens narren els primers versets de Lluc 8 que també hi havia dones pietoses que estaven dedicant la seva vida a l’evangeli. Aquestes dones havien estat rescatades de malalties o de vida desordenada, i ara dedicaven les seves vides al servei de Déu. No deixaven de fer la vida diària; atenien a les seves feines, continuaven treballant per cuidar les seves famílies, però totes servien. L'evangelista esmenta per nom Maria Magdalena, Joana, dona de Cuses, un home que era alt funcionari de la cort d'Herodes, i Susanna. No obstant això, ens diu que n'hi havia moltes altres que li servien dels seus béns.
Elles no seguien Jesús perquè no tenien res més a fer. Tots aquests íntims de Jesús, homes i dones tenien alguna cosa en comú: organitzaven les seves vides per poder seguir i servir el Mestre.
Ens diu Lluc 8:16-18* que «No hi ha res d’amagat que no s’hagi de descobrir, ni res de secret que no s’hagi de saber i fer conèixer.»
i ens recorda en els versets que continuen que “els qui senten la paraula de Déu i la fan” són veritablement els seus íntims.
Segles més tard, encara podem llegir d'aquells que van posar el servei a Déu en un lloc privilegiat a la seva vida. I nosaltres també podem ser fidels íntims de Déu.
Ens considerarà el Senyor com un dels seus íntims? Som conscients que allò que fem en secret serà manifestat un dia? Cerquem una relació íntima amb el Déu veritable.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>311bible,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/ss3-setmana-santa-dimarts--53412837Marc 11:20-22«L’endemà al matí, quan passaven per allí, van veure que la figuera s’havia assecat de soca-rel. Pere se’n recordà i li digué: “Rabí, mira, la figuera que vas maleir s’ha assecat.” Jesús els respongué: “Tingueu fe en Déu”.» MARC 11:20-22 BEC
Recordem, Jesús no va maleir la figuera perquè estava frustrat o enfurismat. Era un senyal del judici de Déu contra la religió estèril del seu poble. Per això Jesús aprofita l'oportunitat per animar els seus deixebles a confiar en Déu. Un cop entrat a la ciutat, Jesús es va posar a ensenyar al poble del judici de Déu contra la rebel·lia del seu poble.
Lluc 20:9-26«Llavors es posà a contar al poble aquesta paràbola: “Un home va plantar una vinya, la va arrendar a uns vinyaters i va marxar per una llarga temporada. Al seu moment va enviar als vinyaters un dels seus criats a fi que li donessin la part corresponent de la collita de la vinya, però els vinyaters, després d’apallissar-lo, el van fer tornar de buit. Va enviar de nou un altre criat; a aquest també, després d’apallissar-lo i d’ultratjar-lo, el van fer tornar de buit. Encara els va tornar a enviar un tercer criat, però també a aquest el van malferir i el van foragitar.»
«Llavors l’amo de la vinya digué: ‘Què puc fer? Els enviaré el meu fill estimat; potser a ell el respectaran.’ Quan els vinyaters el van veure, es digueren entre ells: ‘Aquest és l’hereu; matem-lo per quedar-nos l’heretat.’ Llavors el tragueren fora de la vinya i el van matar. Què penseu que els farà l’amo de la vinya? Vindrà, exterminarà aquests vinyaters i donarà la vinya a uns altres.” Els qui escoltaven van dir: “Déu no ho permeti.” Però ell, mirant-se’ls, els digué: “Què vol dir, doncs, allò que diu l’Escriptura: La pedra que rebutjaren els constructors s’ha convertit en la clau de l’arc? Tothom que caigui sobre aquesta pedra s’hi destrossarà; i al qui li caigui al damunt el farà miques.” Els mestres de la Llei i els grans sacerdots volien agafar-lo en aquell mateix moment, perquè havien comprès que la paràbola es referia a ells, però van tenir por del poble.»
«Llavors es posaren a l’aguait i li van enviar uns espies que, fingint-se homes de bé, el poguessin atrapar en alguna paraula que digués, a fi de poder-lo lliurar a la jurisdicció i a l’autoritat del governador. I li van preguntar: “Mestre, sabem que parles i ensenyes com cal, i que no tens favoritismes, sinó que ensenyes en veritat el camí de Déu: ens és permès de pagar el tribut al Cèsar o no?” Ell, però, que s’havia adonat de la seva astúcia, els digué: “Ensenyeu-me un denari. De qui són la imatge i la inscripció que porta?” Li respongueren: ”Del Cèsar.” Llavors els digué: “Doncs doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu.” Així no el pogueren sorprendre en cap paraula davant del poble, i sorpresos de la seva resposta, van callar.» LLUC 20:9-26 BEC
Fixa't. Jesús utilitza aquesta ocasió per recordar als que buscaven ocasió per acusar-lo que cada persona és portadora de la imatge de Déu. Déu, en el moment de la creació, ens va fer a imatge seva. Les monedes dels romans portaven gravades la imatge del Cèsar, per la qual cosa Jesús els diu “doneu a Cèsar el que és de Cèsar,” és a dir: ja que la moneda porta la seva imatge doneu-li el tribut que demana. Però molt més important, si nosaltres portem gravada la imatge de Déu, no seria lògic que el nostre ésser li donés tribut i l’honra a Déu?]]>https://api.spreaker.com/episode/53412837Sun, 01 Mar 2026 06:00:00 +0000David y MaribelDurant els dies que Jesús va estar a Jerusalem, no es va quedar a casa meditant sobre allò que l'esperava. El veiem que va aprofitar el temps ensenyant. Dilluns de camí al temple per netejar-lo, havia vist una figuera plena de fulles. S'havia apropat...Marc 11:20-22«L’endemà al matí, quan passaven per allí, van veure que la figuera s’havia assecat de soca-rel. Pere se’n recordà i li digué: “Rabí, mira, la figuera que vas maleir s’ha assecat.” Jesús els respongué: “Tingueu fe en Déu”.» MARC 11:20-22 BEC
Recordem, Jesús no va maleir la figuera perquè estava frustrat o enfurismat. Era un senyal del judici de Déu contra la religió estèril del seu poble. Per això Jesús aprofita l'oportunitat per animar els seus deixebles a confiar en Déu. Un cop entrat a la ciutat, Jesús es va posar a ensenyar al poble del judici de Déu contra la rebel·lia del seu poble.
Lluc 20:9-26«Llavors es posà a contar al poble aquesta paràbola: “Un home va plantar una vinya, la va arrendar a uns vinyaters i va marxar per una llarga temporada. Al seu moment va enviar als vinyaters un dels seus criats a fi que li donessin la part corresponent de la collita de la vinya, però els vinyaters, després d’apallissar-lo, el van fer tornar de buit. Va enviar de nou un altre criat; a aquest també, després d’apallissar-lo i d’ultratjar-lo, el van fer tornar de buit. Encara els va tornar a enviar un tercer criat, però també a aquest el van malferir i el van foragitar.»
«Llavors l’amo de la vinya digué: ‘Què puc fer? Els enviaré el meu fill estimat; potser a ell el respectaran.’ Quan els vinyaters el van veure, es digueren entre ells: ‘Aquest és l’hereu; matem-lo per quedar-nos l’heretat.’ Llavors el tragueren fora de la vinya i el van matar. Què penseu que els farà l’amo de la vinya? Vindrà, exterminarà aquests vinyaters i donarà la vinya a uns altres.” Els qui escoltaven van dir: “Déu no ho permeti.” Però ell, mirant-se’ls, els digué: “Què vol dir, doncs, allò que diu l’Escriptura: La pedra que rebutjaren els constructors s’ha convertit en la clau de l’arc? Tothom que caigui sobre aquesta pedra s’hi destrossarà; i al qui li caigui al damunt el farà miques.” Els mestres de la Llei i els grans sacerdots volien agafar-lo en aquell mateix moment, perquè havien comprès que la paràbola es referia a ells, però van tenir por del poble.»
«Llavors es posaren a l’aguait i li van enviar uns espies que, fingint-se homes de bé, el poguessin atrapar en alguna paraula que digués, a fi de poder-lo lliurar a la jurisdicció i a l’autoritat del governador. I li van preguntar: “Mestre, sabem que parles i ensenyes com cal, i que no tens favoritismes, sinó que ensenyes en veritat el camí de Déu: ens és permès de pagar el tribut al Cèsar o no?” Ell, però, que s’havia adonat de la seva astúcia, els digué: “Ensenyeu-me un denari. De qui són la imatge i la inscripció que porta?” Li respongueren: ”Del Cèsar.” Llavors els digué: “Doncs doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu.” Així no el pogueren sorprendre en cap paraula davant del poble, i sorpresos de la seva resposta, van callar.» LLUC 20:9-26 BEC
Fixa't. Jesús utilitza aquesta ocasió per recordar als que buscaven ocasió per acusar-lo que cada persona és portadora de la imatge de Déu. Déu, en el moment de la creació, ens va fer a imatge seva. Les monedes dels romans portaven gravades la imatge del Cèsar, per la qual cosa Jesús els diu “doneu a Cèsar el que és de Cèsar,” és a dir: ja que la moneda porta la seva imatge doneu-li el tribut que demana. Però molt més important, si nosaltres portem gravada la imatge de Déu, no seria lògic que el nostre ésser li donés tribut i l’honra a Déu?]]>303biblia,reflejos,santa,semanafalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/evangelis-038-quin-senyal-necessitem--58859540Tanmateix, als evangelis trobem persones que malgrat veure els senyals miraculosos de Jesús, encara no volien creure. Mateu 12 ens narra «Llavors el van interpel·lar uns mestres de la Llei i uns fariseus, i li digueren: “Mestre, voldríem que ens fessis un senyal.”» MATEU 12:38*
Curiosament li diuen Mestre, però no volen sotmetre's a la seva autoritat i ensenyament, no fins que aquest els mostri senyal. Però no en tenien prou amb tot el que estaven veient? Aquests homes havien estudiat les Escriptures. Haurien de ser els primers a reconèixer el Fill de l'Home enviat a la Terra. Haurien d'estar reconeixent allò que els profetes havien anunciat del Messies i ser els primers a seguir-lo. No obstant això ,estaven escollint dubtar, i demanar senyal.
La resposta de Jesús no va ser el que buscaven, segurament. Ell va dir: «Una generació dolenta i adúltera demana un senyal, i no li serà donat cap més senyal que el de Jonàs.» MATEU 16:4*
Una resposta similar rebrien altres com aquests que uns capítols més tard demanaven senyal del cel. Jesús els va amonestar dient-los bàsicament: Estudieu el cel per predir el temps, però no sou capaços d'estudiar els temps per reconèixer el Messies. No tindreu més senyal del que ja us ha estat donat; la del profeta Jonàs (Mateu 16:4). Quin era el senyal del profeta?
Quan llegim la història de Jonàs, no pensem que seria un senyal profètic sobre què passaria al Messies. Diu el Senyor: «Perquè, així com Jonàs va passar tres dies i tres nits en el ventre del monstre marí, així el Fill de l’Home passarà tres dies i tres nits dins del si de la terra.» MATEU 12:40*. Jesús els estava donant un senyal que no podrien identificar fins després de mort Jesús, i en arribar el moment de la resurrecció. Però el Senyor sabia que la incredulitat d'aquests homes no els permetria veure la realitat, perquè quan hom decideix no creure, els seus ulls estan encegats a la veritat.
Aquests que demanaven senyal per poder creure van rebre aquesta reprimenda:«Els ninivites s’alçaran en el judici contra aquesta generació i la condemnaran, perquè ells es penediren amb la predicació de Jonàs; i mireu que aquí teniu una cosa més gran que Jonàs.» LLUC 11:32*«La reina de Migjorn s’alçarà en el judici contra els homes d’aquesta generació i els condemnarà; perquè va venir des dels confins de la terra per escoltar la saviesa de Salomó; i mireu que aquí teniu una cosa més gran que Salomó.» LLUC 11:31*
Jesús els compara als habitants de Nínive i a la reina de Mitjorn. Els de Nínive, en rebre paraula del profeta, van creure i es van penedir. La reina de Mitjorn, havent sentit del Déu Veritable, va deixar els seus déus falsos i va viatjar llarga distància per sentir de Déu per boca del rei Salomó. Jesús diu que el dia del judici, quan aquests escribes i fariseus donessin excuses que no sabien, que no ho havien entès bé, que no havien tingut senyal, l'exemple dels de Nínive i de la reina de Mitjorn, figures que aquests considerarien pagans, els condemnarien.
I és que ara tenien davant a un molt més gran que Jonàs i Salomó. I no obstant això, en lloc de creure, demanaven senyal.
Què et faria falta a tu per creure a Crist? Quin senyal n'hi hauria prou perquè, deixant els déus falsos d'aquesta època, et tornessis a Déu?
Ens han estat donats senyals. El senyor Jesús va ressuscitar, i van ser molts els que el van veure. Hi ha prou evidència per creure en el Veritable Déu, per la qual cosa, com ens diu Romans 1:20, no tenim excusa. Tenim com a senyal la Paraula escrita de Déu, tenim com a senyal l'evidència plasmada a la creació. Tenim com a evidència el poder de Déu a la vida dels qui s'acosten a Ell.
Han de creure amb confiança; no hi ha cap motiu per dubtar que Déu és, i que és fidel, com llegim a Hebreus 11:6.
«Ara bé, sense la fe és impossible d’agradar-li. El qui vulgui acostar-se a Déu cal que cregui que existeix i que recompensa aquells qui el busquen.»

* BEC: Bíblia Evangelica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/58859540Fri, 27 Feb 2026 06:00:00 +0000David y MaribelEn diverses ocasions vam trobar persones que després de rebre un encàrrec de part de Déu, van dubtar, i Déu els va donar un senyal. Podem esmentar Moisès, a qui Déu li va demanar que tirés la vara a terra per mostrar-li el poder amb què es presentaria...Tanmateix, als evangelis trobem persones que malgrat veure els senyals miraculosos de Jesús, encara no volien creure. Mateu 12 ens narra «Llavors el van interpel·lar uns mestres de la Llei i uns fariseus, i li digueren: “Mestre, voldríem que ens fessis un senyal.”» MATEU 12:38*
Curiosament li diuen Mestre, però no volen sotmetre's a la seva autoritat i ensenyament, no fins que aquest els mostri senyal. Però no en tenien prou amb tot el que estaven veient? Aquests homes havien estudiat les Escriptures. Haurien de ser els primers a reconèixer el Fill de l'Home enviat a la Terra. Haurien d'estar reconeixent allò que els profetes havien anunciat del Messies i ser els primers a seguir-lo. No obstant això ,estaven escollint dubtar, i demanar senyal.
La resposta de Jesús no va ser el que buscaven, segurament. Ell va dir: «Una generació dolenta i adúltera demana un senyal, i no li serà donat cap més senyal que el de Jonàs.» MATEU 16:4*
Una resposta similar rebrien altres com aquests que uns capítols més tard demanaven senyal del cel. Jesús els va amonestar dient-los bàsicament: Estudieu el cel per predir el temps, però no sou capaços d'estudiar els temps per reconèixer el Messies. No tindreu més senyal del que ja us ha estat donat; la del profeta Jonàs (Mateu 16:4). Quin era el senyal del profeta?
Quan llegim la història de Jonàs, no pensem que seria un senyal profètic sobre què passaria al Messies. Diu el Senyor: «Perquè, així com Jonàs va passar tres dies i tres nits en el ventre del monstre marí, així el Fill de l’Home passarà tres dies i tres nits dins del si de la terra.» MATEU 12:40*. Jesús els estava donant un senyal que no podrien identificar fins després de mort Jesús, i en arribar el moment de la resurrecció. Però el Senyor sabia que la incredulitat d'aquests homes no els permetria veure la realitat, perquè quan hom decideix no creure, els seus ulls estan encegats a la veritat.
Aquests que demanaven senyal per poder creure van rebre aquesta reprimenda:«Els ninivites s’alçaran en el judici contra aquesta generació i la condemnaran, perquè ells es penediren amb la predicació de Jonàs; i mireu que aquí teniu una cosa més gran que Jonàs.» LLUC 11:32*«La reina de Migjorn s’alçarà en el judici contra els homes d’aquesta generació i els condemnarà; perquè va venir des dels confins de la terra per escoltar la saviesa de Salomó; i mireu que aquí teniu una cosa més gran que Salomó.» LLUC 11:31*
Jesús els compara als habitants de Nínive i a la reina de Mitjorn. Els de Nínive, en rebre paraula del profeta, van creure i es van penedir. La reina de Mitjorn, havent sentit del Déu Veritable, va deixar els seus déus falsos i va viatjar llarga distància per sentir de Déu per boca del rei Salomó. Jesús diu que el dia del judici, quan aquests escribes i fariseus donessin excuses que no sabien, que no ho havien entès bé, que no havien tingut senyal, l'exemple dels de Nínive i de la reina de Mitjorn, figures que aquests considerarien pagans, els condemnarien.
I és que ara tenien davant a un molt més gran que Jonàs i Salomó. I no obstant això, en lloc de creure, demanaven senyal.
Què et faria falta a tu per creure a Crist? Quin senyal n'hi hauria prou perquè, deixant els déus falsos d'aquesta època, et tornessis a Déu?
Ens han estat donats senyals. El senyor Jesús va ressuscitar, i van ser molts els que el van veure. Hi ha prou evidència per creure en el Veritable Déu, per la qual cosa, com ens diu Romans...]]>385biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/evangelis-037-blasfemia-contra-l-esperit-sant--58844703La Bíblia ens mostra Déu en tres persones diferents, Pare, Fill i Esperit Sant. Totes tres presenten l'essència de la Deïtat, i una no és més Déu que l'altra. Tot i que la paraula Trinitat no apareix a la Bíblia, el concepte en si és present des de la creació a Gènesi fins a les darreres paraules de l'Apocalipsi.
A Déu Pare el veiem a través de les Escriptures, a Déu Fill ja hem emfatitzat que també el trobem de principi a fi, però no oblidem que l'Esperit Sant també és clarament present a les pàgines de les Escriptures. L'Esperit de Jehovà apareix de retruc, parlant als profetes i guiant l'ésser humà cap al coneixement de Déu.
Molts passatges bíblics presenten l´obra de l´Esperit Sant. En primer lloc, és Ell qui convenç del pecat, pas imprescindible per a la salvació per fe (Joan 16:8). Però la seva obra no s'acaba. També produeix un canvi positiu a la vida del creient, manifestant el seu fruit: amor, goig, pau, paciència, benignitat, bondat, fe, mansuetud i temprança (Gàlates 5:22-23). També les Escriptures ens diuen que intercedeix per nosaltres en la pregària quan no sabem com demanar (Romans 8:26). Veurem més endavant que quan Jesús va pujar al cel, va prometre als seus deixebles que amb ells es quedava “El Consolador”. Aquest és l'Esperit Sant de Déu, que està al cor de cada creient.
A Mateu 12, els fariseus van acusar Jesús de fer fora dimonis pel poder de Beelzebú, això és Satanàs. És clar, que aquesta pràctica de fer fora esperits la practicaven els fariseus igualment, per la qual cosa Jesús els va qüestionar la seva acusació «Si, doncs, jo expulso els dimonis pel poder de Beelzebul, els vostres seguidors, per quin poder els expulsen? Per això ells mateixos seran els vostres jutges.» MATEU 12:27*
Jesús va explicar que no tenia sentit que Satanàs fes fora a Satanàs, perquè el seu regne estaria dividit. Aquest tema ens pot semblar una mica estrany, però vull que vegem com Jesús va aprofitar l'ocasió per presentar-los la realitat de Déu. Els va dir: «En canvi, si és per l’Esperit de Déu que jo expulso els dimonis, és prova que el Regne de Déu és aquí amb vosaltres.» MATEU 12:28*. Jesús actuava amb el poder de l'Esperit de Déu. Quan aquests fariseus dubtaven de l'Esperit Sant de Déu, estaven blasfemant contra aquest.
Quan l'Esperit Sant està amonestant una persona, fent-li sentir la necessitat de penediment, i aquesta no respon a aquesta crida, la seva oportunitat de perdó s'esvaeix, i per això no hi ha perdó, perquè el perdó ve després d'escoltar i atendre l'obra de l'Esperit Sant de Déu. Podem dubtar durant un temps, i per la gràcia de Déu reconèixer la nostra necessitat de Déu que ens mostra l'Esperit, i rebre l'obra del Fill a la creu per tenir accés al Pare. Però si ignorem contínuament l'Esperit, pecant contra Ell, la perdició de l'ànima és inevitable.
Així, veiem que les tres persones de la Trinitat estan involucrades en el procés de salvació d'una ànima.
Déu Pare ha ideat el pla pel qual podem ser reconciliats amb Ell, l'Esperit Sant ens convenç de pecat perquè puguem penedir-nos, i en Crist Déu va carregar el pecat de tots nosaltres perquè per fe puguem ser salvats i tenir accés directe al Pare.
Gràcies a Déu que Ell és molt més gran que la nostra ment.Pot ser que no entenguem tots els detalls de la seva essència, però podem confiar en Déu per a la salvació de la nostra ànima.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/58844703Thu, 26 Feb 2026 05:52:00 +0000David y MaribelCreus en l'Esperit Sant? Alguns no tenen idea de qui és, i altres posen tant èmfasi en l’esperit sant, que basen la seva fe en emocions que creuen sentir més que a la Paraula revelada de Déu. La Bíblia ens mostra Déu en tres persones diferents, Pare,...La Bíblia ens mostra Déu en tres persones diferents, Pare, Fill i Esperit Sant. Totes tres presenten l'essència de la Deïtat, i una no és més Déu que l'altra. Tot i que la paraula Trinitat no apareix a la Bíblia, el concepte en si és present des de la creació a Gènesi fins a les darreres paraules de l'Apocalipsi.
A Déu Pare el veiem a través de les Escriptures, a Déu Fill ja hem emfatitzat que també el trobem de principi a fi, però no oblidem que l'Esperit Sant també és clarament present a les pàgines de les Escriptures. L'Esperit de Jehovà apareix de retruc, parlant als profetes i guiant l'ésser humà cap al coneixement de Déu.
Molts passatges bíblics presenten l´obra de l´Esperit Sant. En primer lloc, és Ell qui convenç del pecat, pas imprescindible per a la salvació per fe (Joan 16:8). Però la seva obra no s'acaba. També produeix un canvi positiu a la vida del creient, manifestant el seu fruit: amor, goig, pau, paciència, benignitat, bondat, fe, mansuetud i temprança (Gàlates 5:22-23). També les Escriptures ens diuen que intercedeix per nosaltres en la pregària quan no sabem com demanar (Romans 8:26). Veurem més endavant que quan Jesús va pujar al cel, va prometre als seus deixebles que amb ells es quedava “El Consolador”. Aquest és l'Esperit Sant de Déu, que està al cor de cada creient.
A Mateu 12, els fariseus van acusar Jesús de fer fora dimonis pel poder de Beelzebú, això és Satanàs. És clar, que aquesta pràctica de fer fora esperits la practicaven els fariseus igualment, per la qual cosa Jesús els va qüestionar la seva acusació «Si, doncs, jo expulso els dimonis pel poder de Beelzebul, els vostres seguidors, per quin poder els expulsen? Per això ells mateixos seran els vostres jutges.» MATEU 12:27*
Jesús va explicar que no tenia sentit que Satanàs fes fora a Satanàs, perquè el seu regne estaria dividit. Aquest tema ens pot semblar una mica estrany, però vull que vegem com Jesús va aprofitar l'ocasió per presentar-los la realitat de Déu. Els va dir: «En canvi, si és per l’Esperit de Déu que jo expulso els dimonis, és prova que el Regne de Déu és aquí amb vosaltres.» MATEU 12:28*. Jesús actuava amb el poder de l'Esperit de Déu. Quan aquests fariseus dubtaven de l'Esperit Sant de Déu, estaven blasfemant contra aquest.
Quan l'Esperit Sant està amonestant una persona, fent-li sentir la necessitat de penediment, i aquesta no respon a aquesta crida, la seva oportunitat de perdó s'esvaeix, i per això no hi ha perdó, perquè el perdó ve després d'escoltar i atendre l'obra de l'Esperit Sant de Déu. Podem dubtar durant un temps, i per la gràcia de Déu reconèixer la nostra necessitat de Déu que ens mostra l'Esperit, i rebre l'obra del Fill a la creu per tenir accés al Pare. Però si ignorem contínuament l'Esperit, pecant contra Ell, la perdició de l'ànima és inevitable.
Així, veiem que les tres persones de la Trinitat estan involucrades en el procés de salvació d'una ànima.
Déu Pare ha ideat el pla pel qual podem ser reconciliats amb Ell, l'Esperit Sant ens convenç de pecat perquè puguem penedir-nos, i en Crist Déu va carregar el pecat de tots nosaltres perquè per fe puguem ser salvats i tenir accés directe al Pare.
Gràcies a Déu que Ell és molt més gran que la nostra ment.Pot ser que no entenguem tots els detalls de la seva essència, però podem confiar en Déu per a la salvació de la nostra ànima.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>319biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/evangelis-036-el-servent-humil--58821205Aquests abusos reflecteixen la manera com Satanàs utilitza a molts. El maligne fa servir qui es posi a la seva disposició per als seus propis beneficis i després els deixa tirats. Molts joves que flirtejaven amb vicis i plaers prohibits acaben sent esclaus als vicis que al principi venien camuflats de plaer. Molts es troben amb les seves vides destrossades després d'haver abandonat el bon camí i haver servit als plaers d'aquest món. Aquests plaers que tant prometien resulten ser ceps que empresonen.
Però això no s'assembla gens a la manera com Déu actua. Quan Déu convida algú a seguir als seus camins, és sempre per al benefici de la persona que el segueix. Diguem que Déu no necessita servents ni seguidors. Déu és autosuficient. Tot i això, en la seva bondat, ens permet ser part del seu preciós ministeri, usant les nostres vides per fer la Seva perfecta i agradable voluntat, com ens diu Romans 12:2.
A Mateu 12:15-21* llegim que després de guarir Jesús un home en el dia de repòs, els fariseus volien destruir-lo. «Però Jesús, que ho sabia, se’n va anar d’allí. Molts el van seguir i ell els guarí tots.» Curiosament, els que el seguien buscant curació, la van rebre; no obstant això, no ho va fer Jesús per guanyar fama. Ens diu el text que Éll «Però els va manar que no el descobrissin». MATEU 12:16*
No necessitava que anessin proclamant que Jesús els havia curat. Jesús no havia vingut per començar un moviment de guariment. Això ho feia per proclamar la seva deïtat. En la seva bondat va guarir a qui se li acostava, i en humilitat, els va demanar que no ho anessin anunciant.
Ens explica Mateu que Jesús va fer això “perquè es complís el que havia dit el profeta Isaïes, quan va dir: «Mireu el meu servent, que jo he escollit; el meu estimat, en qui m’he complagut íntimament. Damunt seu posaré el meu esperit i anunciarà el dret a les nacions. No disputarà ni cridarà, ni li sentirà ningú la veu pels carrers.» MATEU 12:18-19*
Aquesta poesia d'Isaïes ens presenta al Messies. Jesús va venir en humilitat, com un servent. Déu l’enviava com l'Escollit, el seu Estimat. Va venir a anunciar judici, i va venir a donar la seva vida per nosaltres, els pecadors.
Filipencs 2 ens explica que Crist, sent Déu, va venir en forma d'home per viure amb les limitacions d'un ésser humà durant el seu temps aquí. Va pagar amb la seva pròpia vida el preu del perdó per a aquells que ni tan sols l’havien buscat. Ens diu Joan que Crist ens va estimar primer, abans que nosaltres l'estiméssim a Ell. Però a tots els qui creuen en El seu nom, ens ha donat vida que dura per sempre.
Aquells que li serveixen, segueixen el seu exemple, perquè Crist és el servent Estimat, el servent per excel·lència. Però quan posem la nostra vida al seu servei, ho podem fer en confiança, perquè Ell no és un Senyor que s'aprofiti dels qui el serveixen. Quan Jesús va venir a la terra, va rentar els peus dels seus seguidors. No hi ha millor Senyor que aquell que es presta a suplir les necessitats dels seus treballadors. I no hi ha millor Senyor que aquell que es dona de si pel benestar dels seus servents.
Amb ganes vull servir a qui s'ha donat per mi, perquè a més sé que servint-lo a Ell sortiré mil vegades millor que servint els meus propis desitjos. És un honor ser serventa de Déu, útil al Seu servei.Gràcies, Déu per permetre'm ser un dels teus utensilis. Gràcies per fer-me servir en amor per proclamar la teva glòria.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/58821205Wed, 25 Feb 2026 06:00:00 +0000David y MaribelDe vegades comento la benedicció que és ser usada per Déu, i cada vegada que ho faig, em pregunto si algú pensarà en el concepte de ser “usada” com una cosa negativa. Veiem amb indignació com algunes persones amb influència utilitzen altres perquè...Aquests abusos reflecteixen la manera com Satanàs utilitza a molts. El maligne fa servir qui es posi a la seva disposició per als seus propis beneficis i després els deixa tirats. Molts joves que flirtejaven amb vicis i plaers prohibits acaben sent esclaus als vicis que al principi venien camuflats de plaer. Molts es troben amb les seves vides destrossades després d'haver abandonat el bon camí i haver servit als plaers d'aquest món. Aquests plaers que tant prometien resulten ser ceps que empresonen.
Però això no s'assembla gens a la manera com Déu actua. Quan Déu convida algú a seguir als seus camins, és sempre per al benefici de la persona que el segueix. Diguem que Déu no necessita servents ni seguidors. Déu és autosuficient. Tot i això, en la seva bondat, ens permet ser part del seu preciós ministeri, usant les nostres vides per fer la Seva perfecta i agradable voluntat, com ens diu Romans 12:2.
A Mateu 12:15-21* llegim que després de guarir Jesús un home en el dia de repòs, els fariseus volien destruir-lo. «Però Jesús, que ho sabia, se’n va anar d’allí. Molts el van seguir i ell els guarí tots.» Curiosament, els que el seguien buscant curació, la van rebre; no obstant això, no ho va fer Jesús per guanyar fama. Ens diu el text que Éll «Però els va manar que no el descobrissin». MATEU 12:16*
No necessitava que anessin proclamant que Jesús els havia curat. Jesús no havia vingut per començar un moviment de guariment. Això ho feia per proclamar la seva deïtat. En la seva bondat va guarir a qui se li acostava, i en humilitat, els va demanar que no ho anessin anunciant.
Ens explica Mateu que Jesús va fer això “perquè es complís el que havia dit el profeta Isaïes, quan va dir: «Mireu el meu servent, que jo he escollit; el meu estimat, en qui m’he complagut íntimament. Damunt seu posaré el meu esperit i anunciarà el dret a les nacions. No disputarà ni cridarà, ni li sentirà ningú la veu pels carrers.» MATEU 12:18-19*
Aquesta poesia d'Isaïes ens presenta al Messies. Jesús va venir en humilitat, com un servent. Déu l’enviava com l'Escollit, el seu Estimat. Va venir a anunciar judici, i va venir a donar la seva vida per nosaltres, els pecadors.
Filipencs 2 ens explica que Crist, sent Déu, va venir en forma d'home per viure amb les limitacions d'un ésser humà durant el seu temps aquí. Va pagar amb la seva pròpia vida el preu del perdó per a aquells que ni tan sols l’havien buscat. Ens diu Joan que Crist ens va estimar primer, abans que nosaltres l'estiméssim a Ell. Però a tots els qui creuen en El seu nom, ens ha donat vida que dura per sempre.
Aquells que li serveixen, segueixen el seu exemple, perquè Crist és el servent Estimat, el servent per excel·lència. Però quan posem la nostra vida al seu servei, ho podem fer en confiança, perquè Ell no és un Senyor que s'aprofiti dels qui el serveixen. Quan Jesús va venir a la terra, va rentar els peus dels seus seguidors. No hi ha millor Senyor que aquell que es presta a suplir les necessitats dels seus treballadors. I no hi ha millor Senyor que aquell que es dona de si pel benestar dels seus servents.
Amb ganes vull servir a qui s'ha donat per mi, perquè a més sé que servint-lo a Ell sortiré mil vegades millor que servint els meus propis desitjos. És un honor ser serventa de Déu, útil al Seu servei.Gràcies, Déu per permetre'm ser un dels teus utensilis. Gràcies per fer-me servir en amor per proclamar la teva glòria.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>332biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/evangelis-035-el-dia-de-repos--58792053En temps de Jesús, especialment els fariseus, prenien molt seriosament el dia de repòs. Tot i això, Jesús, que deia ser el Messies, semblava estar desafiant la llei de Moisès. Ens diu el text que...«Per aquell temps, Jesús passava en dissabte per uns sembrats, i els deixebles tenien gana i es van posar a arrencar espigues i a menjar-se-les. Quan els fariseus ho van veure, li digueren: “Mira, els teus deixebles fan el que no és permès de fer en dissabte.”» MATEU 12:1-2*
Jesús va prendre aquesta oportunitat per ensenyar-los l'essència de l'ordenança sobre aquest dia que els havien de guardar relatant-los com David, mentre fugia del rei Saül, quan va tenir gana, havia menjat dels pans sacrificats Déu a l'altar. També va al·ludir Jesús al fet que el dia de repòs, els sacerdots del temple treballaven per complir els ritus establerts, i això es podria considerar com una profanació del dia de repòs segons ells. Però Jesús conclou la seva defensa amb una clara afirmació sobre si mateix i el dia de repòs (12:6-8*): «Doncs us dic que una cosa més gran que el temple es troba aquí.» Aquí Jesús declara la seva deïtat, i continua dient-los: «Si haguéssiu comprès què vol dir: el que vull és compassió i no sacrificis, no hauríeu condemnat uns innocents. Perquè el Fill de l’Home és senyor del dissabte.”»
Què volia dir Jesús amb això? Aquest principi de “el que vull és compassió i no sacrificis” venia de l'Antic Testament. El trobem tal com a Osees 6:6, una de les ocasions en què Déu recorda al seu poble que el que vol no són sacrificis i holocaustos, sinó que el coneguin a Ell i facin el que li agrada. Déu havia afirmat això a Saül a 1 de Samuel 15, quan aquest l’havia desobeït per oferir-li sacrificis que a ell no li corresponia fer.
Un cop més Jesús ensenya que el secret no és guardar ritus i tradicions, sinó viure una vida d'obediència a Déu.
El mateix dia de repòs, i arribant a la sinagoga, ens narra Mateu que va passar un altre incident: «Allí hi havia un home que tenia la mà paralitzada. Aleshores, per tal de poder-lo acusar, li van preguntar: “És permès de guarir en dissabte?”». I Jesús va respondre: «“Qui de vosaltres, si un dissabte li cau en un clot la seva única ovella, no l’agafa i la treu? Doncs bé, quant més valuós no és un home que no pas una ovella! De manera que és permès de fer el bé en dissabte.”» MATEU 12:10-12*
Estaven intentant trobar alguna cosa de què acusar Jesús segons les seves lleis, però Jesús va fer servir la llei per mostrar-los que així com es podia treure un animal d'un forat en el dia de repòs si aquest queia, molt més just seria treure un ésser humà d'una aflicció com la que patia aquest home. La idea no era ser completament inactiu o inútil el dia de repòs, sinó mostrar per les seves activitats durant el dia de repòs que respectaven al Creador del dia.
Déu va crear el món en sis dies, i el setè ens diu que va descansar. Déu no estava cansat, però va prendre un dia per contemplar la bellesa del que havia creat. Des del principi, el Creador ha volgut que parem sistemàticament a contemplar el que Déu està fent a les nostres vides. Davant aquest manament, podem seguir rituals de forma dogmàtica, causant més tensió que repòs, i jutjant altres per les seves accions, o podem, com Jesús va fer, gaudir d'un dia de descans atenent aquelles coses que agraden a Déu i gaudint de la companyia d'altres creients.
Hem de fer el bé cada dia, però hem de cercar sistemàticament el temps per contemplar aquelles coses que Déu està fent, i donar-li gràcies pel descans que podem gaudir en Ell.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/58792053Tue, 24 Feb 2026 06:00:00 +0000David y MaribelAl capítol 12 de Mateu trobem el relat de dos incidents en què es va acusar Jesús de fer feina el dia de repòs dels jueus. El quart manament dels deu que Déu va donar al seu poble era que guardessin el dia de repòs. En l'explicació de la llei,...En temps de Jesús, especialment els fariseus, prenien molt seriosament el dia de repòs. Tot i això, Jesús, que deia ser el Messies, semblava estar desafiant la llei de Moisès. Ens diu el text que...«Per aquell temps, Jesús passava en dissabte per uns sembrats, i els deixebles tenien gana i es van posar a arrencar espigues i a menjar-se-les. Quan els fariseus ho van veure, li digueren: “Mira, els teus deixebles fan el que no és permès de fer en dissabte.”» MATEU 12:1-2*
Jesús va prendre aquesta oportunitat per ensenyar-los l'essència de l'ordenança sobre aquest dia que els havien de guardar relatant-los com David, mentre fugia del rei Saül, quan va tenir gana, havia menjat dels pans sacrificats Déu a l'altar. També va al·ludir Jesús al fet que el dia de repòs, els sacerdots del temple treballaven per complir els ritus establerts, i això es podria considerar com una profanació del dia de repòs segons ells. Però Jesús conclou la seva defensa amb una clara afirmació sobre si mateix i el dia de repòs (12:6-8*): «Doncs us dic que una cosa més gran que el temple es troba aquí.» Aquí Jesús declara la seva deïtat, i continua dient-los: «Si haguéssiu comprès què vol dir: el que vull és compassió i no sacrificis, no hauríeu condemnat uns innocents. Perquè el Fill de l’Home és senyor del dissabte.”»
Què volia dir Jesús amb això? Aquest principi de “el que vull és compassió i no sacrificis” venia de l'Antic Testament. El trobem tal com a Osees 6:6, una de les ocasions en què Déu recorda al seu poble que el que vol no són sacrificis i holocaustos, sinó que el coneguin a Ell i facin el que li agrada. Déu havia afirmat això a Saül a 1 de Samuel 15, quan aquest l’havia desobeït per oferir-li sacrificis que a ell no li corresponia fer.
Un cop més Jesús ensenya que el secret no és guardar ritus i tradicions, sinó viure una vida d'obediència a Déu.
El mateix dia de repòs, i arribant a la sinagoga, ens narra Mateu que va passar un altre incident: «Allí hi havia un home que tenia la mà paralitzada. Aleshores, per tal de poder-lo acusar, li van preguntar: “És permès de guarir en dissabte?”». I Jesús va respondre: «“Qui de vosaltres, si un dissabte li cau en un clot la seva única ovella, no l’agafa i la treu? Doncs bé, quant més valuós no és un home que no pas una ovella! De manera que és permès de fer el bé en dissabte.”» MATEU 12:10-12*
Estaven intentant trobar alguna cosa de què acusar Jesús segons les seves lleis, però Jesús va fer servir la llei per mostrar-los que així com es podia treure un animal d'un forat en el dia de repòs si aquest queia, molt més just seria treure un ésser humà d'una aflicció com la que patia aquest home. La idea no era ser completament inactiu o inútil el dia de repòs, sinó mostrar per les seves activitats durant el dia de repòs que respectaven al Creador del dia.
Déu va crear el món en sis dies, i el setè ens diu que va descansar. Déu no estava cansat, però va prendre un dia per contemplar la bellesa del que havia creat. Des del principi, el Creador ha volgut que parem sistemàticament a contemplar el que Déu està fent a les nostres vides. Davant aquest manament, podem seguir rituals de forma dogmàtica, causant més tensió que repòs,...]]>370biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/evangelis-034-perdo-proporcional--58594579Simó va convidar Jesús a dinar a casa seva, i Jesús va acceptar la invitació. Ens diu el text que «Amb això, una dona pecadora que hi havia al poble, quan va saber que dinava a casa del fariseu, s’hi presentà amb un flascó d’alabastre ple de perfum i se li acostà per darrere; es posà als seus peus tot plorant i començà a banyar-los-hi amb les llàgrimes, i amb els cabells del seu cap els hi eixugava, li besava tendrament els peus i els hi ungia amb el perfum. En veure-ho, el fariseu que l’havia invitat raonava dintre seu: “Si aquest fos profeta, sabria qui és i quina mena de dona l’està tocant, ja que és una pecadora.”» LLUC 7:37-39*. Aquest Simó fariseu sabia qui era la dona, probablement una prostituta. Com coneixia Simó aquesta dona? Per què va poder entrar a casa seva?, em pregunto.
Simó estava jutjant Jesús per deixar que la dona li ungís els peus amb perfum i amb les llàgrimes del seu cor compungit. Simó pensava que si Jesús era Déu com Ell proclamava, hauria de saber que aquesta dona no era, segons els del voltant, digna d'acostar-se a Jesús.
Però és clar que Jesús sabia qui era ella i el que hauria fet. Recordem que Jesús és qui coneix els cors. Per aquest motiu, perquè sabia el que ell estava pensant, es va tornar a Simó «Llavors Jesús li va dir: “Simó, haig de dir-te una cosa.” Ell li respon: “Digues, Mestre.” “Un prestador tenia dos deutors: l’un li devia cinc-cents denaris, i l’altre, cinquanta. Com que no tenien amb què pagar, va perdonar el deute a tots dos. Quin d’ells et sembla que li estarà més agraït?” Simó li respongué: “Suposo que aquell a qui ha perdonat més.” Ell li va dir: “Justament.”» LLUC 7:40-43*
La pregunta era senzilla. Dues persones tenien un deute i el cobrador havia vingut a parlar amb ells. Quan aquest va perdonar els deutes perquè ells no podien pagar, va perdonar més a aquell que més devia, i tots dos van arribar a estar en pau, sense deure res. Tots dos haurien d'estar agraïts per haver estat deslliurats del deute, però el més agraït era aquell que devia més perquè se li havia perdonat més.
Jesús va dir a Simó: «“¿Veus aquesta dona? Quan he entrat a casa teva, tu no m’has presentat aigua per als peus; ella, en canvi, m’ha regat els peus amb les llàgrimes i me’ls ha eixugat amb els cabells. Tu no m’has besat; ella, en canvi, des que sóc aquí, no ha parat de besar-me els peus. Tu no m’has ungit el cap amb oli; ella, en canvi, m’ha ungit els peus amb perfum.» LLUC 7:44-46*
Jesús va ensenyar a Simó, que aquesta dona mostrava gratitud pel perdó de Déu a un nivell que ell no havia estat disposat a demostrar. Aquesta dona sabia que era pecadora, i que Jesús podia perdonar-la i alliberar-la dels seus lligams. Simó, però, es creia més just que ella, i per tant no semblava adonar-se de la seva necessitat de Déu. Així que no havia mostrat el mateix amor envers Crist.
Però Déu veu cada ésser humà com a pecador, ja que cap és lliure de falta. No obstant això, a diferència de com nosaltres jutgem els pecats segons ens semblen més o menys respectables o acceptables, Déu veu tot pecat com a inacceptable, aquells que nosaltres classifiquem com a petits i els que veiem com a aberrants. I Ell ofereix perdó i alliberament de tots ells.
Aquell que reconeix el seu pecat i és perdonat, estimarà molt i mostrarà agraïment per aquest alliberament. I aquell que no ho reconeix, no tindrà l'oportunitat de gaudir del perdó, i la pau i el goig que venen d'haver-ho experimentat.
Jesús li va dir a la dona: «“La teva fe t’ha salvat. Vés-te’n en pau.”» LLUC 7:50*. No l'havien salvat les llàgrimes, ni el perfum, sinó la fe amb què havia arribat als peus de Jesús.
Havia pecat molt, i Jesús li havia perdonat tot, perquè el seu perdó és proporcional al nostre pecat, deixant sempre saldat el deute. I a qui molt se li havia perdonat, molt va estimar.
*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/58594579Mon, 23 Feb 2026 06:00:00 +0000David y MaribelEns explica Lluc una trobada de Jesús amb un fariseu anomenat Simó. Recordem que els fariseus eren religiosos jueus molt dedicats a l'estudi i el compliment de la llei i les tradicions del poble jueu. Aquests es creien millors que la resta dels jueus,...Simó va convidar Jesús a dinar a casa seva, i Jesús va acceptar la invitació. Ens diu el text que «Amb això, una dona pecadora que hi havia al poble, quan va saber que dinava a casa del fariseu, s’hi presentà amb un flascó d’alabastre ple de perfum i se li acostà per darrere; es posà als seus peus tot plorant i començà a banyar-los-hi amb les llàgrimes, i amb els cabells del seu cap els hi eixugava, li besava tendrament els peus i els hi ungia amb el perfum. En veure-ho, el fariseu que l’havia invitat raonava dintre seu: “Si aquest fos profeta, sabria qui és i quina mena de dona l’està tocant, ja que és una pecadora.”» LLUC 7:37-39*. Aquest Simó fariseu sabia qui era la dona, probablement una prostituta. Com coneixia Simó aquesta dona? Per què va poder entrar a casa seva?, em pregunto.
Simó estava jutjant Jesús per deixar que la dona li ungís els peus amb perfum i amb les llàgrimes del seu cor compungit. Simó pensava que si Jesús era Déu com Ell proclamava, hauria de saber que aquesta dona no era, segons els del voltant, digna d'acostar-se a Jesús.
Però és clar que Jesús sabia qui era ella i el que hauria fet. Recordem que Jesús és qui coneix els cors. Per aquest motiu, perquè sabia el que ell estava pensant, es va tornar a Simó «Llavors Jesús li va dir: “Simó, haig de dir-te una cosa.” Ell li respon: “Digues, Mestre.” “Un prestador tenia dos deutors: l’un li devia cinc-cents denaris, i l’altre, cinquanta. Com que no tenien amb què pagar, va perdonar el deute a tots dos. Quin d’ells et sembla que li estarà més agraït?” Simó li respongué: “Suposo que aquell a qui ha perdonat més.” Ell li va dir: “Justament.”» LLUC 7:40-43*
La pregunta era senzilla. Dues persones tenien un deute i el cobrador havia vingut a parlar amb ells. Quan aquest va perdonar els deutes perquè ells no podien pagar, va perdonar més a aquell que més devia, i tots dos van arribar a estar en pau, sense deure res. Tots dos haurien d'estar agraïts per haver estat deslliurats del deute, però el més agraït era aquell que devia més perquè se li havia perdonat més.
Jesús va dir a Simó: «“¿Veus aquesta dona? Quan he entrat a casa teva, tu no m’has presentat aigua per als peus; ella, en canvi, m’ha regat els peus amb les llàgrimes i me’ls ha eixugat amb els cabells. Tu no m’has besat; ella, en canvi, des que sóc aquí, no ha parat de besar-me els peus. Tu no m’has ungit el cap amb oli; ella, en canvi, m’ha ungit els peus amb perfum.» LLUC 7:44-46*
Jesús va ensenyar a Simó, que aquesta dona mostrava gratitud pel perdó de Déu a un nivell que ell no havia estat disposat a demostrar. Aquesta dona sabia que era pecadora, i que Jesús podia perdonar-la i alliberar-la dels seus lligams. Simó, però, es creia més just que ella, i per tant no semblava adonar-se de la seva necessitat de Déu. Així que no havia mostrat el mateix amor envers Crist.
Però Déu veu cada ésser humà com a pecador, ja que cap és lliure de falta. No obstant això, a diferència de com nosaltres jutgem els pecats segons ens semblen més o menys respectables o acceptables, Déu veu tot pecat com a inacceptable, aquells que nosaltres classifiquem com a petits i els que veiem com a aberrants. I Ell ofereix perdó i alliberament de tots ells.
Aquell que reconeix el seu pecat i és perdonat, estimarà molt i mostrarà agraïment per aquest alliberament. I aquell que no ho reconeix, no tindrà l'oportunitat de gaudir del perdó, i la pau i el goig que venen d'haver-ho experimentat.
Jesús li va dir a la dona: «“La teva fe t’ha salvat. Vés-te’n en pau.”» LLUC 7:50*. No l'havien salvat...]]>382biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/evangelis-033-el-veritable-descans--58594578Quan parlem de descans, podem referir-nos a una pausa en activitat física o a un alleugeriment emocional. Potser estàs pensant en aquest moment que et podries beneficiar d'un descans que inclogués tots dos àmbits, el físic i l'emocional.
El Senyor Jesús diu a Mateu 11:28** «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar.» En què consisteix aquest descans que Jesús estava oferint? Podem beneficiar-nos d'aquest descans?
La invitació de Jesús és per a aquells que estan cansats i afeixugats. Algú que està cansat estarà experimentant un cansament físic. Potser ha anat massa temps sense dormir bé, o sense prendre descansos per reposar forces, potser no s'està alimentant bé, o per un motiu o un altre, el seu cos està esgotat. El nostre cos té maneres de deixar-nos saber que està cansat, però moltes vegades no fem cas i continuem amb la feina.
Jesús també crida als afeixugats. El concepte d’afeixugat sembla comunicar el cansament emocional, mental o espiritual. Ens podem afeixugar amb preocupacions, pecats, problemes personals o fins i tot qüestions alienes, situacions que ens semblen injustes o complicades, o potser un cúmul de diferents causes d'ansietat.
Quan ens afeixugem emocionalment, és molt probable que es manifesti al nostre cos físic, arribant a estar abatuts i cansats alhora.
Jesús, diu «Veniu a mi tots els qui esteu abatuts i afeixugats, que jo us donaré repòs.»El Salm 55:22* exhorta: «Descarrega el teu pes sobre el Senyor, i ell et sostindrà; no permetrà mai que el just s’enfonsi.»I 1 Pere ens diu que «descarregueu damunt d’ell totes les vostres inquietuds, perquè ell es preocupa de vosaltres.» 1 PERE 5:7*
Per fer fora les nostres càrregues i ansietats sobre Déu, primer hem d'acceptar que no som totpoderosos, que tenim límits, i per tant necessitem ajuda externa. Quan fem això, reconeixem la nostra feblesa, i podem aturar i demanar a Déu que ens renovi les forces.Isaïes 40:29* ens diu que «Ell dóna força al qui està cansat, augmenta la vigoria del feble.»El senyor completa la seva invitació al text de Mateu dient: «Carregueu-vos el meu jou i apreneu de mi, que sóc de cor benigne i humil, i trobareu descans per a l’ànima»Jesús ens ofereix entrar al jou amb ell. Un jou és el que es col·loca sobre dos bous per poder portar l'arada. Quan acceptem el jou del Senyor, ell ens diu que la càrrega es fa lleugera. Fa fàcil la feina. Quan som dòcils i humils, i busquem l'ajuda de Déu en lloc d'intentar portar les càrregues en les nostres pròpies forces, aleshores podem descansar en les seves forces.La nostra ànima pot descansar en Déu quan hem deixat les nostres càrregues als seus peus i les hem substituït per la vida que Ell vol compartir amb nosaltres. És aleshores quan podem experimentar el veritable descans.
T'atreveixes a deixar-li portar les càrregues i unir-te amb Ell al seu jou? Veuràs que val la pena.

*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana** BCI: Bíblia Catalana Interconfesional




]]>https://api.spreaker.com/episode/58594578Fri, 20 Feb 2026 06:00:00 +0000David y MaribelEl descans ve definit al diccionari com “Quietud, repòs o pausa a la feina o fatiga. I també com: “causa d'alleujament a la fatiga i a les dificultats físiques o morals.” Quan parlem de descans, podem referir-nos a una pausa en activitat física o a un...Quan parlem de descans, podem referir-nos a una pausa en activitat física o a un alleugeriment emocional. Potser estàs pensant en aquest moment que et podries beneficiar d'un descans que inclogués tots dos àmbits, el físic i l'emocional.
El Senyor Jesús diu a Mateu 11:28** «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar.» En què consisteix aquest descans que Jesús estava oferint? Podem beneficiar-nos d'aquest descans?
La invitació de Jesús és per a aquells que estan cansats i afeixugats. Algú que està cansat estarà experimentant un cansament físic. Potser ha anat massa temps sense dormir bé, o sense prendre descansos per reposar forces, potser no s'està alimentant bé, o per un motiu o un altre, el seu cos està esgotat. El nostre cos té maneres de deixar-nos saber que està cansat, però moltes vegades no fem cas i continuem amb la feina.
Jesús també crida als afeixugats. El concepte d’afeixugat sembla comunicar el cansament emocional, mental o espiritual. Ens podem afeixugar amb preocupacions, pecats, problemes personals o fins i tot qüestions alienes, situacions que ens semblen injustes o complicades, o potser un cúmul de diferents causes d'ansietat.
Quan ens afeixugem emocionalment, és molt probable que es manifesti al nostre cos físic, arribant a estar abatuts i cansats alhora.
Jesús, diu «Veniu a mi tots els qui esteu abatuts i afeixugats, que jo us donaré repòs.»El Salm 55:22* exhorta: «Descarrega el teu pes sobre el Senyor, i ell et sostindrà; no permetrà mai que el just s’enfonsi.»I 1 Pere ens diu que «descarregueu damunt d’ell totes les vostres inquietuds, perquè ell es preocupa de vosaltres.» 1 PERE 5:7*
Per fer fora les nostres càrregues i ansietats sobre Déu, primer hem d'acceptar que no som totpoderosos, que tenim límits, i per tant necessitem ajuda externa. Quan fem això, reconeixem la nostra feblesa, i podem aturar i demanar a Déu que ens renovi les forces.Isaïes 40:29* ens diu que «Ell dóna força al qui està cansat, augmenta la vigoria del feble.»El senyor completa la seva invitació al text de Mateu dient: «Carregueu-vos el meu jou i apreneu de mi, que sóc de cor benigne i humil, i trobareu descans per a l’ànima»Jesús ens ofereix entrar al jou amb ell. Un jou és el que es col·loca sobre dos bous per poder portar l'arada. Quan acceptem el jou del Senyor, ell ens diu que la càrrega es fa lleugera. Fa fàcil la feina. Quan som dòcils i humils, i busquem l'ajuda de Déu en lloc d'intentar portar les càrregues en les nostres pròpies forces, aleshores podem descansar en les seves forces.La nostra ànima pot descansar en Déu quan hem deixat les nostres càrregues als seus peus i les hem substituït per la vida que Ell vol compartir amb nosaltres. És aleshores quan podem experimentar el veritable descans.
T'atreveixes a deixar-li portar les càrregues i unir-te amb Ell al seu jou? Veuràs que val la pena.

*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana** BCI: Bíblia Catalana Interconfesional




]]>305biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/evangelis-032-temor-a-que--58594576Jesús, després d'avisar als seus deixebles de la persecució que se'ls acostava a causa de la seva fe, els va dir clarament a Mateu 10:26* «Així és que no els tingueu por, perquè no hi ha res d’amagat que no s’hagi de saber.»
Allò que passa en secret, serà manifestat un dia. Allò que encara desconeixes, es resoldrà un dia. Jesús està dient en aquest text, aquell mal que et puguin fer sense que sembli rebre una retribució justa, sortirà a la vista un dia. I tot el bé que facis sense experimentar els resultats dels teus actes serà conegut al seu moment. Els temps de Déu no són els nostres, però podem descansar en la seva justícia perfecta. Per aquest motiu podem viure una vida tranquil·la, en confiança, sense experimentar el temor a allò que ens envolta o allò que no sabem si vindrà. Però Jesús els diu al verset 28**: «I no tingueu por dels qui maten el cos però no poden matar l’ànima; temeu més aviat el qui pot fer que l’ànima i el cos es consumeixin a l’infern.»
Una afirmació forta s'amaga en aquest text. Hi ha moltes circumstàncies que ens podrien fer sentir que el nostre cos físic perilla, però Déu diu que així com Ell cuida les aus i les plantes, no hi ha res de la nostra vida que s'escapi de la seva cura. Ens diu fins i tot que sap el nombre de cabells al cap, i això que varia diàriament. Però Jesús adverteix que hi ha algú que mereix el nostre temor; aquest té poder de salvar i de destruir. Ens pot semblar fort notar que parla de Déu. Déu dona vida i la treu. Molts poden destruir el cos, però només un té la darrera paraula sobre la nostra ànima. Déu és l’únic que pot destruir l’ànima.
Però com pot ser? La meva idea de Déu no pot concebre un Déu que destrueix!A Mateu 10:32-33* «Doncs, tot aquell qui es declari a favor meu davant dels homes, sàpiga que també jo em declararé a favor seu davant del meu Pare celestial; però tot aquell qui em negui davant dels homes, també jo el negaré davant del meu Pare celestial.» I Joan 3:36* ens avisa: «El qui creu en el Fill té la vida eterna; en canvi, qui es nega a creure en el Fill no veurà la vida, sinó que damunt seu pesa la ira de Déu.»
Recordem que Déu és Sant. A través de la història bíblica hem vist que Déu odia el pecat. Déu no pot coexistir amb el pecat, i no hi ha pecat més gran que rebutjar la gràcia de Déu. Només l'ànima d'aquells que rebutgen Déu serà destruïda al llac de foc, com esmenta el text a Mateu. Déu pot perdonar el pecat del qui ve a Ell penedit, però si algú rebutja aquest perdó, com es pot reconciliar amb Déu?
La Bíblia parla molt del temor de Déu, i aquest temor és el principi de la saviesa. Salomó el savi va concloure el seu llibre de saviesa amb aquestes paraules: «Conclusió del discurs, atès tot el que s’ha dit: reverencia Déu i guarda els seus manaments, que això és cabalment ser un home. Perquè Déu portarà a judici totes les obres, ni que siguin amagades, tant si foren bones com si foren dolentes.» L’ECLESIASTÈS 12:13-14*
I el senyor Jesús segles més tard repeteix aquest missatge, recordant-nos que si temem Déu i triem caminar del seu costat, no hi ha res que hàgim de témer, perquè el nostre cos i ànima estan segurs en Ell.
Salm 62:5-8«Reposa només en Déu, ànima meva,que d’ell ve la meva esperança. Només ell és la meva roca i la meva salvació, el meu baluard: no trontollaré! En Déu tinc la meva salvació i la meva glòria; la roca del meu baluard, el meu refugi es troba en Déu. Pobles, confieu en ell en tot moment, desfogueu davant d’ell el vostre cor: Déu és el nostre refugi.»

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana** BCI: Bíblia Catalana Interconfesional]]>https://api.spreaker.com/episode/58594576Thu, 19 Feb 2026 06:05:00 +0000David y MaribelNo es parla gaire obertament del temor, però la veritat és que molts en patim. Per el que és desconegut, temors a allò que no puguem controlar, temor de què diran, què pensaran de nosaltres o com es resoldrà una situació concreta. Jesús, després...Jesús, després d'avisar als seus deixebles de la persecució que se'ls acostava a causa de la seva fe, els va dir clarament a Mateu 10:26* «Així és que no els tingueu por, perquè no hi ha res d’amagat que no s’hagi de saber.»
Allò que passa en secret, serà manifestat un dia. Allò que encara desconeixes, es resoldrà un dia. Jesús està dient en aquest text, aquell mal que et puguin fer sense que sembli rebre una retribució justa, sortirà a la vista un dia. I tot el bé que facis sense experimentar els resultats dels teus actes serà conegut al seu moment. Els temps de Déu no són els nostres, però podem descansar en la seva justícia perfecta. Per aquest motiu podem viure una vida tranquil·la, en confiança, sense experimentar el temor a allò que ens envolta o allò que no sabem si vindrà. Però Jesús els diu al verset 28**: «I no tingueu por dels qui maten el cos però no poden matar l’ànima; temeu més aviat el qui pot fer que l’ànima i el cos es consumeixin a l’infern.»
Una afirmació forta s'amaga en aquest text. Hi ha moltes circumstàncies que ens podrien fer sentir que el nostre cos físic perilla, però Déu diu que així com Ell cuida les aus i les plantes, no hi ha res de la nostra vida que s'escapi de la seva cura. Ens diu fins i tot que sap el nombre de cabells al cap, i això que varia diàriament. Però Jesús adverteix que hi ha algú que mereix el nostre temor; aquest té poder de salvar i de destruir. Ens pot semblar fort notar que parla de Déu. Déu dona vida i la treu. Molts poden destruir el cos, però només un té la darrera paraula sobre la nostra ànima. Déu és l’únic que pot destruir l’ànima.
Però com pot ser? La meva idea de Déu no pot concebre un Déu que destrueix!A Mateu 10:32-33* «Doncs, tot aquell qui es declari a favor meu davant dels homes, sàpiga que també jo em declararé a favor seu davant del meu Pare celestial; però tot aquell qui em negui davant dels homes, també jo el negaré davant del meu Pare celestial.» I Joan 3:36* ens avisa: «El qui creu en el Fill té la vida eterna; en canvi, qui es nega a creure en el Fill no veurà la vida, sinó que damunt seu pesa la ira de Déu.»
Recordem que Déu és Sant. A través de la història bíblica hem vist que Déu odia el pecat. Déu no pot coexistir amb el pecat, i no hi ha pecat més gran que rebutjar la gràcia de Déu. Només l'ànima d'aquells que rebutgen Déu serà destruïda al llac de foc, com esmenta el text a Mateu. Déu pot perdonar el pecat del qui ve a Ell penedit, però si algú rebutja aquest perdó, com es pot reconciliar amb Déu?
La Bíblia parla molt del temor de Déu, i aquest temor és el principi de la saviesa. Salomó el savi va concloure el seu llibre de saviesa amb aquestes paraules: «Conclusió del discurs, atès tot el que s’ha dit: reverencia Déu i guarda els seus manaments, que això és cabalment ser un home. Perquè Déu portarà a judici totes les obres, ni que siguin amagades, tant si foren bones com si foren dolentes.» L’ECLESIASTÈS 12:13-14*
I el senyor Jesús segles més tard repeteix aquest missatge, recordant-nos que si temem Déu i triem caminar del seu costat, no hi ha res que hàgim de témer, perquè el nostre cos i ànima estan segurs en Ell.
Salm 62:5-8«Reposa només en Déu, ànima meva,que d’ell ve la meva esperança. Només ell és la meva roca i la meva salvació, el meu baluard: no trontollaré! En Déu tinc la meva salvació i la meva glòria; la roca del meu baluard, el meu refugi es troba en Déu. Pobles, confieu en ell en tot moment, desfogueu davant d’ell el vostre cor: Déu és el nostre refugi.»

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana** BCI: Bíblia Catalana Interconfesional]]>359biblia,rejlejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/evangelis-031-com-a-serps-com-a-coloms--58594575Ha passat altres vegades a la història. Per desgràcia, els veritables cristians han hagut de patir a través de la història per aquells que s'anomenen ateus i aquells que es creuen molt religiosos. En molts llocs fins i tot avui dia, aquells que es declaren enemics de Déu afligeixen als que obertament el segueixen. I, d’altra banda, la religió, que erròniament connectem a Déu moltes vegades, no ha anat acompanyada de l'ensenyament Bíblic, sinó que ha estat utilitzada com a pretext per extorsionar i dominar els altres. Ho hem vist a la història, i ho continuarem veient.
Tant en els temps de Crist com ara, hi haurà situacions difícils per aquells que decideixen seguir al Senyor fidelment i obertament. Potser et preguntes: però aquí i ara també? Pot ser. I la Bíblia diu que arribaran pitjors temps. No rebrem acceptació de part de tots. Hi haurà persones que t'odiïn per ser cristià? Potser. Hi haurà qui se’n rigui de tu? Potser, però Jesús va dir que això era normal. Si tant els que es deien religiosos com els ateus el van tractar malament a Ell, per què esperaríem nosaltres millor tracte? Ens diu Mateu 10:24-25.
Jesús volia que els seus seguidors sabessin que no seria fàcil portar el nom de Crist, i per això els va equipar amb el seu consell diví. Jesús els va dir que no es preocupessin per allò que haurien de dir, perquè l'Esperit Sant mateix parlaria per ells. Però els va dir també com s’havien de conduir on fossin: “Sigueu astuts com les serps, però innocents com els coloms.” Va prendre dos animals molt diferents i els va posar com a exemple per als seus deixebles.
La serp, des del principi, ha estat identificada com un animal astut. Al jardí de l'Edèn, quan se li va acostar a Eva per temptar-la, ens diu Gènesi 3:1 que “la serp era el més astut de tots els animals feréstecs que el Déu Etern havia fet.” L’astúcia no ha de ser una característica negativa. L'astúcia pot ser utilitzada malèficament per enganyar, com va fer la serp a l'hort, o es pot fer servir per veure l'engany i evitar-lo. És aquest el significat que Jesús vol comunicar als seus deixebles. La persona astuta serà prudent, sàvia i perspicaç, per poder discernir allò que és perjudicial i evitar-lo.
I com a equilibri, el Senyor també els va dir que havien de ser similars a un colom. No sé què és el primer que et ve al cap quan penses en un colom. Pensem en un colom blanc com a símbol de la pau. No són animals que ataquen; més aviat, hi pensem com a innocents, dòcils i senzills. No mostren l'astúcia de la serp, sinó que tenen una certa ingenuïtat.
Ara bé, amb un sentit d'astúcia molt elevat, podem arribar a desconfiar de les persones i no ser capaç de gaudir de les relacions personals que Déu ens posa al nostre camí. Amb un sentit massa elevat de senzillesa, un pot ser susceptible a l'abús, deixant que els altres s'aprofitin de la seva innocència; això tampoc no porta a relacions sanes. Per això el nostre savi Déu ens demana que busquem un bon equilibri entre l'astúcia i la senzillesa de cor. Siguem savis, però senzills alhora; siguem prudents i previnguts, però dòcils i humils; sigues astut, però innocent. D'aquesta manera podràs discernir entre el que és dolent i el que és bo, evitant-ne un i gaudint l'altre. I abans de res, recordant que el Senyor està amb els qui som seus per protegir-nos i guardar-nos fins que estiguem amb Ell en glòria.]]>https://api.spreaker.com/episode/58594575Wed, 18 Feb 2026 06:00:00 +0000David y MaribelEl Senyor Jesús sabia que venien temps difícils per als seus seguidors. Sabia que el matarien a Ell, i que després de la seva resurrecció i ascensió al Pare, perseguirien als cristians per la seva fe. Ha passat altres vegades a la història. Per...Ha passat altres vegades a la història. Per desgràcia, els veritables cristians han hagut de patir a través de la història per aquells que s'anomenen ateus i aquells que es creuen molt religiosos. En molts llocs fins i tot avui dia, aquells que es declaren enemics de Déu afligeixen als que obertament el segueixen. I, d’altra banda, la religió, que erròniament connectem a Déu moltes vegades, no ha anat acompanyada de l'ensenyament Bíblic, sinó que ha estat utilitzada com a pretext per extorsionar i dominar els altres. Ho hem vist a la història, i ho continuarem veient.
Tant en els temps de Crist com ara, hi haurà situacions difícils per aquells que decideixen seguir al Senyor fidelment i obertament. Potser et preguntes: però aquí i ara també? Pot ser. I la Bíblia diu que arribaran pitjors temps. No rebrem acceptació de part de tots. Hi haurà persones que t'odiïn per ser cristià? Potser. Hi haurà qui se’n rigui de tu? Potser, però Jesús va dir que això era normal. Si tant els que es deien religiosos com els ateus el van tractar malament a Ell, per què esperaríem nosaltres millor tracte? Ens diu Mateu 10:24-25.
Jesús volia que els seus seguidors sabessin que no seria fàcil portar el nom de Crist, i per això els va equipar amb el seu consell diví. Jesús els va dir que no es preocupessin per allò que haurien de dir, perquè l'Esperit Sant mateix parlaria per ells. Però els va dir també com s’havien de conduir on fossin: “Sigueu astuts com les serps, però innocents com els coloms.” Va prendre dos animals molt diferents i els va posar com a exemple per als seus deixebles.
La serp, des del principi, ha estat identificada com un animal astut. Al jardí de l'Edèn, quan se li va acostar a Eva per temptar-la, ens diu Gènesi 3:1 que “la serp era el més astut de tots els animals feréstecs que el Déu Etern havia fet.” L’astúcia no ha de ser una característica negativa. L'astúcia pot ser utilitzada malèficament per enganyar, com va fer la serp a l'hort, o es pot fer servir per veure l'engany i evitar-lo. És aquest el significat que Jesús vol comunicar als seus deixebles. La persona astuta serà prudent, sàvia i perspicaç, per poder discernir allò que és perjudicial i evitar-lo.
I com a equilibri, el Senyor també els va dir que havien de ser similars a un colom. No sé què és el primer que et ve al cap quan penses en un colom. Pensem en un colom blanc com a símbol de la pau. No són animals que ataquen; més aviat, hi pensem com a innocents, dòcils i senzills. No mostren l'astúcia de la serp, sinó que tenen una certa ingenuïtat.
Ara bé, amb un sentit d'astúcia molt elevat, podem arribar a desconfiar de les persones i no ser capaç de gaudir de les relacions personals que Déu ens posa al nostre camí. Amb un sentit massa elevat de senzillesa, un pot ser susceptible a l'abús, deixant que els altres s'aprofitin de la seva innocència; això tampoc no porta a relacions sanes. Per això el nostre savi Déu ens demana que busquem un bon equilibri entre l'astúcia i la senzillesa de cor. Siguem savis, però senzills alhora; siguem prudents i previnguts, però dòcils i humils; sigues astut, però innocent. D'aquesta manera podràs discernir entre el que és dolent i el que és bo, evitant-ne un i gaudint l'altre. I abans de res, recordant que el Senyor està amb els qui som seus per protegir-nos i guardar-nos fins que estiguem amb Ell en glòria.]]>330falsefullhttps://www.spreaker.com/episode/evangelis-030-hi-ha-bona-collita--58594577Veiem a través d'aquest text l'actitud que Jesús tenia envers aquelles multituds que trobava a ciutats i llogarets. La majoria no eren persones interessades en l'evangeli que Jesús oferia. Venien a Jesús a veure si aquest els donaria pa per menjar o guariria les seves malalties. I molts altres, ni per això. No volien saber res de Jesús ni el missatge.Però Jesús no mostra mai menyspreu cap a ells, ni el veiem amb una actitud negativa. Ens diu clarament el verset 36 que “va sentir compassió”. No va sentir compassió perquè estiguessin malalts, que alguns ho estaven. No va sentir compassió perquè no tinguessin què menjar; alguns no tindrien. Diu que en va sentir compassió “perquè estaven cansats i abatuts com ovelles sense pastor.”
Sens dubte, entre les multituds en aquestes ciutats i llogarets n'hi havia molts que aparentment no necessitaven res del que semblava que Jesús podia oferir. Molts estarien bé, contents amb les coses materials que posseïen i gaudint de bona salut. però Jesús, qui veu més enllà del que veu l'ull, que veu el cor de les persones, sabia que tots aquests, els saludables, els malalts, els rics i els pobres, tenien alguna cosa en comú: anaven pel seu compte, dispersos i desemparats, com les ovelles que no tenen pastor. El Bon Pastor caminava entre ells, i ara tenien l'oportunitat de formar part del ramat.Jesús es va dirigir als seus deixebles, perquè volia que ells també veiessin la gent al seu voltant de la mateixa manera compassiva amb què Ell les veia. Els va dir “hi ha bona collita”, fent ara al·lusió als camps plens de cultiu, “però hi han pocs segadors; pregueu, doncs, a l’amo dels sembrats que faci venir més segadors als seus sembrats.” Jesucrist era Senyor de la collita. Ell podia recollir tota ell mateix o enviar a qui volgués a segar tot aquest fruit llest per ser recollit. Però crec que volia que els deixebles veiessin les multituds de manera positiva. Volia que els veiessin amb compassió i ells també sentissin la urgència de presentar-los al Senyor de la collita, de guiar-los al Bon Pastor que els podia donar l'amor i la direcció que aquests necessitaven, si bé aquests encara no se n'havien adonat.
És fàcil mirar al nostre voltant; observar com la gent va d'aquí cap allà, embolicats en les feines de la vida, embolicats en els afanys diaris, i desanimar-nos en veure que no hi ha interès en l'eternitat. Però hem de veure la gent com Jesús ens va veure a nosaltres, i sentir allò que Jesús va sentir, compassió per les ànimes cansades i abatudes. Els éssers humans som propensos a anar sovint com a ovelles que no tenen pastor, sense una direcció fixa, sense un propòsit de vida.
Crist convida cadascú a trobar en ell el nostre propòsit de vida. L'apòstol Pau va dir a Filipencs 1:21* «Perquè Crist és la raó de la meva vida» No és que no fes res més en aquesta vida. Vivia, treballava, tenia una vida social, fites per assolir, però l'enfocament de la seva vida era el Bon Pastor, i això era el que donava direcció i sentit a la seva vida. Jo no entenc gaire de bestiar, però imagino que quan una ovella pertany a una cleda, està confiada que té un pastor que vetlla per ella i té bons plans per a ella. Entenc més d'éssers humans, i quan per exemple una nena sap que té algú que vetlla per ella, desitja el millor per a ella i donaria el que fos per protegir-la i tenir-ne cura, pot viure la vida confiadament i realitzar els seus somnis amb una seguretat que li dóna les forces necessàries per enfrontar-se al que vingui.
Quan sabem que l'omnipotent i amorós Déu és el nostre Pastor, que ha donat la vida per salvar-nos, i viu per guardar-nos, que s'interessa pel nostre benestar present i etern, podem viure aquesta vida amb direcció i confiadament. I podem veure altres amb el desig que ells també tinguin Jesús com el seu Pastor.
Tingues compassió i preguem, doncs, a l’amo dels sembrats que faci venir més segadors als seus sembrats.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/58594577Tue, 17 Feb 2026 06:00:00 +0000David y MaribelLlegim a Mateu 9:35-37* que «Jesús anava per tots els pobles i vilatges i ensenyava a les sinagogues, predicava l’evangeli del Regne i guaria tota mena de malalties i xacres. Veient la gran gentada, va sentir compassió d’ells perquè estaven cansats i...Veiem a través d'aquest text l'actitud que Jesús tenia envers aquelles multituds que trobava a ciutats i llogarets. La majoria no eren persones interessades en l'evangeli que Jesús oferia. Venien a Jesús a veure si aquest els donaria pa per menjar o guariria les seves malalties. I molts altres, ni per això. No volien saber res de Jesús ni el missatge.Però Jesús no mostra mai menyspreu cap a ells, ni el veiem amb una actitud negativa. Ens diu clarament el verset 36 que “va sentir compassió”. No va sentir compassió perquè estiguessin malalts, que alguns ho estaven. No va sentir compassió perquè no tinguessin què menjar; alguns no tindrien. Diu que en va sentir compassió “perquè estaven cansats i abatuts com ovelles sense pastor.”
Sens dubte, entre les multituds en aquestes ciutats i llogarets n'hi havia molts que aparentment no necessitaven res del que semblava que Jesús podia oferir. Molts estarien bé, contents amb les coses materials que posseïen i gaudint de bona salut. però Jesús, qui veu més enllà del que veu l'ull, que veu el cor de les persones, sabia que tots aquests, els saludables, els malalts, els rics i els pobres, tenien alguna cosa en comú: anaven pel seu compte, dispersos i desemparats, com les ovelles que no tenen pastor. El Bon Pastor caminava entre ells, i ara tenien l'oportunitat de formar part del ramat.Jesús es va dirigir als seus deixebles, perquè volia que ells també veiessin la gent al seu voltant de la mateixa manera compassiva amb què Ell les veia. Els va dir “hi ha bona collita”, fent ara al·lusió als camps plens de cultiu, “però hi han pocs segadors; pregueu, doncs, a l’amo dels sembrats que faci venir més segadors als seus sembrats.” Jesucrist era Senyor de la collita. Ell podia recollir tota ell mateix o enviar a qui volgués a segar tot aquest fruit llest per ser recollit. Però crec que volia que els deixebles veiessin les multituds de manera positiva. Volia que els veiessin amb compassió i ells també sentissin la urgència de presentar-los al Senyor de la collita, de guiar-los al Bon Pastor que els podia donar l'amor i la direcció que aquests necessitaven, si bé aquests encara no se n'havien adonat.
És fàcil mirar al nostre voltant; observar com la gent va d'aquí cap allà, embolicats en les feines de la vida, embolicats en els afanys diaris, i desanimar-nos en veure que no hi ha interès en l'eternitat. Però hem de veure la gent com Jesús ens va veure a nosaltres, i sentir allò que Jesús va sentir, compassió per les ànimes cansades i abatudes. Els éssers humans som propensos a anar sovint com a ovelles que no tenen pastor, sense una direcció fixa, sense un propòsit de vida.
Crist convida cadascú a trobar en ell el nostre propòsit de vida. L'apòstol Pau va dir a Filipencs 1:21* «Perquè Crist és la raó de la meva vida» No és que no fes res més en aquesta vida. Vivia, treballava, tenia una vida social, fites per assolir, però l'enfocament de la seva vida era el Bon Pastor, i això era el que donava direcció i sentit a la seva vida. Jo no entenc gaire de bestiar, però imagino que quan una ovella pertany a una cleda, està confiada que té un pastor que vetlla per ella i té bons plans per a ella. Entenc més d'éssers humans, i quan per exemple una nena sap que té algú que vetlla per ella, desitja el millor per a ella i donaria el que fos per protegir-la i tenir-ne cura, pot viure la vida confiadament i realitzar els seus somnis amb una seguretat que li dóna les forces necessàries per enfrontar-se al que vingui.
Quan sabem que l'omnipotent i...]]>397biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/evangelis-029-l-evangeli-es-per-a-tothom--58594574Al capítol 8 de Mateu llegim que Jesús va guarir molts malalts i endimoniats que eren turmentats per esperits malignes, perquè aquesta profecia es complís. Ens explica amb més detall la trobada amb un leprós, un centurió romà que va venir a demanar ajuda per al seu servent i la sogra de Pere que s'havia emmalaltit i estava al llit.
Amb aquestes històries podem observar que Jesús no va venir a una part de la societat, sinó a tothom. Del leprós no en sabem gaire. A la societat jueva, la immundícia s'evitava, i un leprós representava el més immund. La llei establia que si un leprós guaria de la seva malaltia, havia d'anar a oferir sacrifici al temple. Jesús s'hi va acostar, el va tocar, tot i ser immund, i després de guarir-lo el va enviar al sacerdot, demanant-li que no digués res de la trobada amb Jesús. Però tot i això, la veu s'estendria, i molts van venir a Jesús a ser guarits.
En entrar a Capernaum, ciutat on vivien Pere i Andreu, se li va acostar un centurió. Aquest romà juntament amb altres centurions que veiem aparèixer als evangelis, havia sentit de Jesús i sabia del seu poder. El seu criat, el qual seria jueu, havia patit alguna desgràcia, ja que era a la casa paralitzat i greument turmentat de dolor. Jesús es va oferir a anar a la casa i curar-lo, però el centurió, mostrant la seva fe i respecte pel Senyor Jesús, li va dir que no calia que anés fins allà.«Senyor, jo no sóc prou digne perquè entris a casa meva; només que ho diguis de paraula i el meu criat es posarà bo. Ja que també jo, que sóc un simple subordinat, tinc soldats a les meves ordres; i si dic a un que se’n vagi, se’n va; i si a un altre que vingui, ve; i si dic al meu criat que faci una cosa, la fa.” En sentir això, Jesús s’admirà i digué als qui el seguien: “Us asseguro que no he trobat tanta fe en ningú d’Israel.» MATEU 8:8-10*Aquest centurió entenia bé l'autoritat de Jesús, i per això sabia que era suficient en que aquest donés l'ordre de guariment. Jesús el va posar d'exemple de fe, molt més gran que la fe que havia vist al poble jueu. El tercer cas que trobem al capítol 8 és la sogra de Pere. Jesús s'allotjaria allà, i la pobra dona, en lloc de poder atendre Jesús, era al llit, malalta. M'agrada la imatge, perquè quan ella volia fer alguna cosa per Jesús, Jesús li va mostrar que Ell hi era per fer alguna cosa per ella. Aquesta es va sanar, i va poder atendre els convidats com ella havia desitjat.
Jesús hi va ser per atendre jueus, gentils, homes i dones. El veiem més endavant a la terra dels gerasens, guarint un estranger (Mateu 8, Marc 5, Lluc 8), donant vida a la filla d'un principal de la sinagoga, i una dona afligida per flux de sang durant anys. Aquests, més que veure la mà guaridora de Jesús, van tenir l'oportunitat de conèixer el Messies salvador de pecats. I és que l'evangeli no és només per a alguns; l'evangeli és per a tothom, i tots tenim necessitat de Crist. Aquestes persones guarides, temps després d'aquesta experiència, encara van haver d'arribar al moment de la mort, però la salvació de l'ànima per la fe dipositada en Crist és eterna.
L'evangeli encara és eficaç, i funciona per a tothom que s'acosti a Déu per fe. Vindràs a Crist per a salvació?
*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/58594574Mon, 16 Feb 2026 06:00:00 +0000David y MaribelEn acabar el gran sermó de la muntanya, on Jesús havia estat compartint tot el que hem estat veient, Jesús es va trobar amb persones que necessitaven atenció. Els que no havien pujat a la muntanya per escoltar la Paraula, venien a buscar-lo. Recordem...Al capítol 8 de Mateu llegim que Jesús va guarir molts malalts i endimoniats que eren turmentats per esperits malignes, perquè aquesta profecia es complís. Ens explica amb més detall la trobada amb un leprós, un centurió romà que va venir a demanar ajuda per al seu servent i la sogra de Pere que s'havia emmalaltit i estava al llit.
Amb aquestes històries podem observar que Jesús no va venir a una part de la societat, sinó a tothom. Del leprós no en sabem gaire. A la societat jueva, la immundícia s'evitava, i un leprós representava el més immund. La llei establia que si un leprós guaria de la seva malaltia, havia d'anar a oferir sacrifici al temple. Jesús s'hi va acostar, el va tocar, tot i ser immund, i després de guarir-lo el va enviar al sacerdot, demanant-li que no digués res de la trobada amb Jesús. Però tot i això, la veu s'estendria, i molts van venir a Jesús a ser guarits.
En entrar a Capernaum, ciutat on vivien Pere i Andreu, se li va acostar un centurió. Aquest romà juntament amb altres centurions que veiem aparèixer als evangelis, havia sentit de Jesús i sabia del seu poder. El seu criat, el qual seria jueu, havia patit alguna desgràcia, ja que era a la casa paralitzat i greument turmentat de dolor. Jesús es va oferir a anar a la casa i curar-lo, però el centurió, mostrant la seva fe i respecte pel Senyor Jesús, li va dir que no calia que anés fins allà.«Senyor, jo no sóc prou digne perquè entris a casa meva; només que ho diguis de paraula i el meu criat es posarà bo. Ja que també jo, que sóc un simple subordinat, tinc soldats a les meves ordres; i si dic a un que se’n vagi, se’n va; i si a un altre que vingui, ve; i si dic al meu criat que faci una cosa, la fa.” En sentir això, Jesús s’admirà i digué als qui el seguien: “Us asseguro que no he trobat tanta fe en ningú d’Israel.» MATEU 8:8-10*Aquest centurió entenia bé l'autoritat de Jesús, i per això sabia que era suficient en que aquest donés l'ordre de guariment. Jesús el va posar d'exemple de fe, molt més gran que la fe que havia vist al poble jueu. El tercer cas que trobem al capítol 8 és la sogra de Pere. Jesús s'allotjaria allà, i la pobra dona, en lloc de poder atendre Jesús, era al llit, malalta. M'agrada la imatge, perquè quan ella volia fer alguna cosa per Jesús, Jesús li va mostrar que Ell hi era per fer alguna cosa per ella. Aquesta es va sanar, i va poder atendre els convidats com ella havia desitjat.
Jesús hi va ser per atendre jueus, gentils, homes i dones. El veiem més endavant a la terra dels gerasens, guarint un estranger (Mateu 8, Marc 5, Lluc 8), donant vida a la filla d'un principal de la sinagoga, i una dona afligida per flux de sang durant anys. Aquests, més que veure la mà guaridora de Jesús, van tenir l'oportunitat de conèixer el Messies salvador de pecats. I és que l'evangeli no és només per a alguns; l'evangeli és per a tothom, i tots tenim necessitat de Crist. Aquestes persones guarides, temps després d'aquesta experiència, encara van haver d'arribar al moment de la mort, però la salvació de l'ànima per la fe dipositada en Crist és eterna.
L'evangeli encara és eficaç, i funciona per a tothom que s'acosti a Déu per fe. Vindràs a Crist per a salvació?
*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>335falsefullhttps://www.spreaker.com/episode/evangelis-028-un-ferm-fonament--58485092Jesús, que coneixia els cors, sabia que l'ésser humà es pot enganyar a si mateix i establir una base errònia per a la fe.
Entre les comparacions que Jesús va compartir perquè aquells que escoltaven poguessin entendre aquesta lliçó. Jesús va explicar la història de dos homes que van edificar sobre dos fonaments diferents. (Mateu 7:24-29 i Lluc 6:46-49)
A Lluc llegim que Jesús els va dir: «Per què em dieu ‘Senyor, Senyor’, i no feu el que us dic? Tothom qui ve a mi i escolta les meves paraules, i les practica, us explicaré a qui s’assembla. S’assembla a un home que edificà una casa: va cavar, va enfondir i va assentar els fonaments damunt la roca; en venir l’aiguat, la torrentada va envestir contra aquella casa, però no la pogué somoure, perquè era ben construïda. En canvi, el qui les ha escoltat i no les ha practicat, s’assembla a un home que va edificar la casa sobre la terra, sense fonaments; la va envestir la torrentada, i de seguida s’esfondrà, i la ruïna d’aquella casa fou total.» LLUC 6:46-49*
Jesús presentava dos tipus de persona, representats per dos tipus d'edificació. Dues persones havien edificat cases, aparentment de característiques semblants, però sobre dos tipus diferents de fonament. Un havia edificat fonament sobre la roca. Aquest havia cavat fins a arribar a pedra ferma, i hi havia ancorat casa seva. Probablement va portar esforç, determinació i hores de constància, i tot això abans de poder dedicar temps a allò que realment es veuria, el seu projecte de vida, casa seva. Però la seguretat que la casa estaria ferma portaria pau i tranquil·litat al descans.
La segona persona probablement va arribar a construir casa molt abans que el primer, ja que no va prendre el temps de cavar per arribar a la roca ferma sota el terra on construiria. Mentre el seu veí construïa els fonaments que ningú no veuria, ell estava avançant en els seus projectes, construint una casa preciosa que tots podrien admirar.Recordem que les cases, una vegada construïdes, semblaven de les mateixes característiques, però aquest darrer s'havia estalviat el temps i l'esforç en allò que ,al cap i a la fi, ningú no podria veure, els fonaments.
Quan va arribar l'època de les pluges, les dues cases van ser posades a prova. La pluja va caure sobre elles. El riu va créixer, arribant a les cases. I va ser en aquests moments, els moments de dificultat quan la diferència entre aquestes dues cases es va fer notar.Davant els ulls dels qui passaven, les dues cases eren iguals, però la casa que no estava fonamentada sobre la roca no va poder aguantar els desastres naturals, aquells desastres que venen a l'un i l'altre sense excepció. La casa va caure, ens narra el text, i va ser gran la seva ruïna.
El mateix desastre va castigar la casa del veí, però aquesta no es va moure. Ens diu el text que la tempesta “no la va poder moure, perquè estava fundada a la roca”.
Les hores buscant la roca ara es feien evidents. La diferència entre el gran desastre d'una casa i la resistència de l'altra no tenia cap altra explicació que la diferència de fonaments. La roca va salvar la casa.
En molts textos a la Bíblia Déu s'identifica com La Roca, i el salmista escriu al Salm 73: «El meu cos i el meu cor defalleixen, però la fortalesa del meu cor i la meva porció serà Déu per sempre!» Quan estava passant per dificultats, Déu era la roca que el mantenia ferma.
L'ensenyança de Crist està basada clarament a l'obediència a la Paraula de Déu. La diferència entre aquests dos homes era que hom sentia la Paraula, però no la posava en pràctica. Aquest no va poder resistir la prova; tots els seus esforços a edificar van ser derrocats per les tempestes de la vida. però qui sentia la Paraula i feia allò que Déu li indicava, ancorant la seva vida a la Roca, aquest va poder gaudir del fruit de la seva feina, perquè estava ancorat en Crist, la Roca de la Salvació. Que Ell sigui la nostra Roca; que la nostra vida estigui ancorada en Crist.

*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/58485092Fri, 13 Feb 2026 06:00:00 +0000David y MaribelJesús va posar èmfasi en la importància de l'evidència d'una pertinença a Crist. Com ja hem vist, a diferència del que podríem haver conclòs segons la nostra pròpia lògica, la Paraula de Déu ensenya que no tothom qui professa conèixer Déu és en...Jesús, que coneixia els cors, sabia que l'ésser humà es pot enganyar a si mateix i establir una base errònia per a la fe.
Entre les comparacions que Jesús va compartir perquè aquells que escoltaven poguessin entendre aquesta lliçó. Jesús va explicar la història de dos homes que van edificar sobre dos fonaments diferents. (Mateu 7:24-29 i Lluc 6:46-49)
A Lluc llegim que Jesús els va dir: «Per què em dieu ‘Senyor, Senyor’, i no feu el que us dic? Tothom qui ve a mi i escolta les meves paraules, i les practica, us explicaré a qui s’assembla. S’assembla a un home que edificà una casa: va cavar, va enfondir i va assentar els fonaments damunt la roca; en venir l’aiguat, la torrentada va envestir contra aquella casa, però no la pogué somoure, perquè era ben construïda. En canvi, el qui les ha escoltat i no les ha practicat, s’assembla a un home que va edificar la casa sobre la terra, sense fonaments; la va envestir la torrentada, i de seguida s’esfondrà, i la ruïna d’aquella casa fou total.» LLUC 6:46-49*
Jesús presentava dos tipus de persona, representats per dos tipus d'edificació. Dues persones havien edificat cases, aparentment de característiques semblants, però sobre dos tipus diferents de fonament. Un havia edificat fonament sobre la roca. Aquest havia cavat fins a arribar a pedra ferma, i hi havia ancorat casa seva. Probablement va portar esforç, determinació i hores de constància, i tot això abans de poder dedicar temps a allò que realment es veuria, el seu projecte de vida, casa seva. Però la seguretat que la casa estaria ferma portaria pau i tranquil·litat al descans.
La segona persona probablement va arribar a construir casa molt abans que el primer, ja que no va prendre el temps de cavar per arribar a la roca ferma sota el terra on construiria. Mentre el seu veí construïa els fonaments que ningú no veuria, ell estava avançant en els seus projectes, construint una casa preciosa que tots podrien admirar.Recordem que les cases, una vegada construïdes, semblaven de les mateixes característiques, però aquest darrer s'havia estalviat el temps i l'esforç en allò que ,al cap i a la fi, ningú no podria veure, els fonaments.
Quan va arribar l'època de les pluges, les dues cases van ser posades a prova. La pluja va caure sobre elles. El riu va créixer, arribant a les cases. I va ser en aquests moments, els moments de dificultat quan la diferència entre aquestes dues cases es va fer notar.Davant els ulls dels qui passaven, les dues cases eren iguals, però la casa que no estava fonamentada sobre la roca no va poder aguantar els desastres naturals, aquells desastres que venen a l'un i l'altre sense excepció. La casa va caure, ens narra el text, i va ser gran la seva ruïna.
El mateix desastre va castigar la casa del veí, però aquesta no es va moure. Ens diu el text que la tempesta “no la va poder moure, perquè estava fundada a la roca”.
Les hores buscant la roca ara es feien evidents. La diferència entre el gran desastre d'una casa i la resistència de l'altra no tenia cap altra explicació que la diferència de fonaments. La roca va salvar la casa.
En molts textos a la Bíblia Déu s'identifica com La Roca, i el salmista escriu al Salm 73: «El meu cos i el meu cor defalleixen, però la fortalesa del meu cor i la meva porció serà Déu per sempre!» Quan estava passant per dificultats, Déu era la roca que el mantenia ferma.
L'ensenyança de Crist està basada clarament a l'obediència...]]>387biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/evangelis-027-et-coneix-el-bon-pastor--58485090Mateu 7:22-23* ens narra un esdeveniment futur molt trist. Diu el Senyor:«Aquell dia n’hi haurà molts que em diran: Senyor, Senyor, no hem profetitzat en el teu nom, i en el teu nom, no hem expulsat dimonis, i en el teu nom, no hem fet molts miracles? Llavors jo els declararé: No us conec de res; allunyeu-vos de mi, els qui practiqueu el mal.»
Recordeu l'ensenyança sobre els miracles? Aquí diu Jesús que alguns estan basant la confiança en les obres que aquests fan. Alguns fins i tot parlen i profetitzen, però com va dir Jesús, molts vindran amb el seu currículum davant Déu per rebre una trista resposta: “no us conec de res”.
El pastor coneix les seves ovelles, ens diu Joan 10:14-15*Va dir Jesús: «Jo sóc el bon pastor i conec les meves ovelles, i les meves ovelles em coneixen a mi. De la mateixa manera el Pare em coneix i jo conec el Pare, i dono la meva vida per les ovelles.»
Jesús afirma: “jo conec el Pare, i el Pare em coneix” i de la mateixa manera “jo conec els qui són meus, i ells em coneixen” És un reconeixement mutu. És una relació bidireccional i activa. Crist ha posat la seva vida perquè les seves ovelles siguin salves, i no s'oblida de cap. Les ovelles alhora el reconeixen com el seu Pastor i el segueixen. Aquells que són de Déu fan allò que a Déu li agrada.
Mateu 7:21* afirma: «No tots els qui em diuen: Senyor, Senyor, entraran en el Regne del cel, sinó els qui fan la voluntat del meu Pare celestial.»
Lluc 13:25-27 contrasta aquells que volen entrar per la porta gran al cel i aquells que passen per l'estreta. Alguns es queixaven: “Senyor, són pocs els que se salven” però Jesús els va dir: entreu per la porta estreta. Què és aquesta porta?
A Joan 10:9* Jesús declara: «Jo sóc la porta; el qui entra a través de mi se salvarà» El verset 1 de Joan 10 diu «Us ho ben asseguro: el qui no entra per la porta a la cleda de les ovelles, sinó que hi salta per una altra banda, és un lladre i un bandoler.»
No tots els camins porten al cel. A Joan 14:6* diu el Senyor Jesús: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida; ningú no arriba al Pare, si no és a través de mi.»
Sé que en aquest món de relativisme és fàcil condemnar els absoluts i voler crear una realitat alternativa. Però Déu es presenta a la Bíblia com a absolut: Ell va dir: “El camí, la veritat, la vida, la porta,...” No és una de moltes. Ell marca les condicions de pertinença, i només aquells que passen per Crist són ovelles de la seva cleda.
Assegura’t de no estar venint a Crist en els teus propis mèrits. Assegura't que vens per mitjà dels mèrits de Crist, el Bon Pastor que “posa la seva vida per les seves ovelles i coneix les seves ovelles.”

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/58485090Thu, 12 Feb 2026 06:00:00 +0000David y MaribelEl Senyor Jesús va ensenyar que no tothom qui professa el nom del Senyor el coneix de debò. Amb l'al·lusió al fruit natural dels arbres, ens va mostrar com identificar si en realitat hi ha vida o no. I és que és possible que algú pensi que coneix Déu,...Mateu 7:22-23* ens narra un esdeveniment futur molt trist. Diu el Senyor:«Aquell dia n’hi haurà molts que em diran: Senyor, Senyor, no hem profetitzat en el teu nom, i en el teu nom, no hem expulsat dimonis, i en el teu nom, no hem fet molts miracles? Llavors jo els declararé: No us conec de res; allunyeu-vos de mi, els qui practiqueu el mal.»
Recordeu l'ensenyança sobre els miracles? Aquí diu Jesús que alguns estan basant la confiança en les obres que aquests fan. Alguns fins i tot parlen i profetitzen, però com va dir Jesús, molts vindran amb el seu currículum davant Déu per rebre una trista resposta: “no us conec de res”.
El pastor coneix les seves ovelles, ens diu Joan 10:14-15*Va dir Jesús: «Jo sóc el bon pastor i conec les meves ovelles, i les meves ovelles em coneixen a mi. De la mateixa manera el Pare em coneix i jo conec el Pare, i dono la meva vida per les ovelles.»
Jesús afirma: “jo conec el Pare, i el Pare em coneix” i de la mateixa manera “jo conec els qui són meus, i ells em coneixen” És un reconeixement mutu. És una relació bidireccional i activa. Crist ha posat la seva vida perquè les seves ovelles siguin salves, i no s'oblida de cap. Les ovelles alhora el reconeixen com el seu Pastor i el segueixen. Aquells que són de Déu fan allò que a Déu li agrada.
Mateu 7:21* afirma: «No tots els qui em diuen: Senyor, Senyor, entraran en el Regne del cel, sinó els qui fan la voluntat del meu Pare celestial.»
Lluc 13:25-27 contrasta aquells que volen entrar per la porta gran al cel i aquells que passen per l'estreta. Alguns es queixaven: “Senyor, són pocs els que se salven” però Jesús els va dir: entreu per la porta estreta. Què és aquesta porta?
A Joan 10:9* Jesús declara: «Jo sóc la porta; el qui entra a través de mi se salvarà» El verset 1 de Joan 10 diu «Us ho ben asseguro: el qui no entra per la porta a la cleda de les ovelles, sinó que hi salta per una altra banda, és un lladre i un bandoler.»
No tots els camins porten al cel. A Joan 14:6* diu el Senyor Jesús: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida; ningú no arriba al Pare, si no és a través de mi.»
Sé que en aquest món de relativisme és fàcil condemnar els absoluts i voler crear una realitat alternativa. Però Déu es presenta a la Bíblia com a absolut: Ell va dir: “El camí, la veritat, la vida, la porta,...” No és una de moltes. Ell marca les condicions de pertinença, i només aquells que passen per Crist són ovelles de la seva cleda.
Assegura’t de no estar venint a Crist en els teus propis mèrits. Assegura't que vens per mitjà dels mèrits de Crist, el Bon Pastor que “posa la seva vida per les seves ovelles i coneix les seves ovelles.”

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>313biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/evangelis-026-l-arbre-es-coneix-pel-fruit--58485089A partir d´aquest text podem aprendre dues lliçons. En primer lloc, hauríem de poder veure en altres si la seva fe és veritable, perquè els seus fruits, és a dir, les seves accions i reaccions estan en harmonia amb allò que Crist va modelar i la Paraula de Déu ensenya.
D'aquesta manera, encara que una persona pot dir que coneix Crist, si les seves accions són dolentes, si no mostra amor pel proïsme, si no tracta als altres com es d’esperar, si reacciona al mal amb mal, està donant evidències de no tenir l'Esperit de Crist al seu interior. Així com la figuera ha de portar figues, aquells que tenen l'Esperit Sant en ells han de portar el fruit de l'Esperit Sant. I quin és el fruit de l'Esperit? “Amor, goig, pau, paciència, benignitat, bondat, fe, mansuetud, temprança”. Si no veiem el fruit de l'Esperit Sant en una vida, justament podríem dubtar de la salvació d'aquesta persona. Això que al principi sona com una pràctica negativa pot resultar en una mostra d'amor per a aquesta persona. Perquè el pitjor que podria passar a qualsevol és que pensés que per algun ritual que ha realitzat en cert moment o per una afirmació puntual en defensa de Déu ja va de camí cap al cel. Ningú no és salvat per les seves pràctiques religioses o per les seves confessions verbals. Només el penediment genuí segellat amb la fe a l'obra redemptora de Crist a la creu pot assegurar la salvació d'una ànima. Quan dubtem de la salvació d'una persona, li fem un bé tractant-lo com algú que encara no ha experimentat la salvació en Crist. Si el tractem com un cristià, no l’estem donant l'oportunitat de penedir-se i començar una nova vida en Crist.
Així i tot, donant la volta a l'assumpte, podem trobar una segona lliçó en aquest text. Si nosaltres diem que som cristians, ens hauríem d'examinar a nosaltres mateixos, i demanar-li a l'Esperit Sant que ens mostri clarament que realment som fidels seguidores de Crist. Si les nostres accions no mostren el fruit de l'Esperit, o si reaccionem de forma contrària a com Jesús va reaccionar a les injustícies, com podem saber que l’Esperit Sant viu en nosaltres? És possible que no sigui el rei de la nostra vida? És possible que sí que l’hagim conegut, però que potser tenim l'Esperit Sant tan oblidat i contristat, com diu Efesis 4:30 que no hi ha evidència de salvació a la nostra vida? El salmista va demanar a Déu al Salm 139: 23-24* «Examina’m, oh Déu, per conèixer el meu cor, posa’m a prova per conèixer els meus afanys, mira si vaig per mal camí i guia’m pel camí eternal!»
Aquesta és una molt bona pregària. Fem bé d'examinar-nos i demanar a Déu que ens examini periòdicament. Si no estem sent una llum clara, hem de penedir-nos de la nostra desobediència i permetre que el fruit de l'Esperit Sant es manifesti a les nostres vides.Que el nostre fruit sigui fruit de penediment (Mateu 3:8; Lluc 3:8) i el fruit de l'Esperit sigui real a les nostres vides, de manera que se'ns pugui identificar com a veritables seguidors de Crist.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/58485089Wed, 11 Feb 2026 06:00:00 +0000David y MaribelQuè passa quan algú diu ser cristià i no viu d'acord amb els principis que veiem reflectits a la Bíblia? La veritat és que no podem afirmar ni negar el penediment d'una altra persona o la sinceritat de la fe d'un altre. Però Jesús va ensenyar que...A partir d´aquest text podem aprendre dues lliçons. En primer lloc, hauríem de poder veure en altres si la seva fe és veritable, perquè els seus fruits, és a dir, les seves accions i reaccions estan en harmonia amb allò que Crist va modelar i la Paraula de Déu ensenya.
D'aquesta manera, encara que una persona pot dir que coneix Crist, si les seves accions són dolentes, si no mostra amor pel proïsme, si no tracta als altres com es d’esperar, si reacciona al mal amb mal, està donant evidències de no tenir l'Esperit de Crist al seu interior. Així com la figuera ha de portar figues, aquells que tenen l'Esperit Sant en ells han de portar el fruit de l'Esperit Sant. I quin és el fruit de l'Esperit? “Amor, goig, pau, paciència, benignitat, bondat, fe, mansuetud, temprança”. Si no veiem el fruit de l'Esperit Sant en una vida, justament podríem dubtar de la salvació d'aquesta persona. Això que al principi sona com una pràctica negativa pot resultar en una mostra d'amor per a aquesta persona. Perquè el pitjor que podria passar a qualsevol és que pensés que per algun ritual que ha realitzat en cert moment o per una afirmació puntual en defensa de Déu ja va de camí cap al cel. Ningú no és salvat per les seves pràctiques religioses o per les seves confessions verbals. Només el penediment genuí segellat amb la fe a l'obra redemptora de Crist a la creu pot assegurar la salvació d'una ànima. Quan dubtem de la salvació d'una persona, li fem un bé tractant-lo com algú que encara no ha experimentat la salvació en Crist. Si el tractem com un cristià, no l’estem donant l'oportunitat de penedir-se i començar una nova vida en Crist.
Així i tot, donant la volta a l'assumpte, podem trobar una segona lliçó en aquest text. Si nosaltres diem que som cristians, ens hauríem d'examinar a nosaltres mateixos, i demanar-li a l'Esperit Sant que ens mostri clarament que realment som fidels seguidores de Crist. Si les nostres accions no mostren el fruit de l'Esperit, o si reaccionem de forma contrària a com Jesús va reaccionar a les injustícies, com podem saber que l’Esperit Sant viu en nosaltres? És possible que no sigui el rei de la nostra vida? És possible que sí que l’hagim conegut, però que potser tenim l'Esperit Sant tan oblidat i contristat, com diu Efesis 4:30 que no hi ha evidència de salvació a la nostra vida? El salmista va demanar a Déu al Salm 139: 23-24* «Examina’m, oh Déu, per conèixer el meu cor, posa’m a prova per conèixer els meus afanys, mira si vaig per mal camí i guia’m pel camí eternal!»
Aquesta és una molt bona pregària. Fem bé d'examinar-nos i demanar a Déu que ens examini periòdicament. Si no estem sent una llum clara, hem de penedir-nos de la nostra desobediència i permetre que el fruit de l'Esperit Sant es manifesti a les nostres vides.Que el nostre fruit sigui fruit de penediment (Mateu 3:8; Lluc 3:8) i el fruit de l'Esperit sigui real a les nostres vides, de manera que se'ns pugui identificar com a veritables seguidors de Crist.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>337biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/evangelis-025-no-jutgeu-i-no-sereu-jutjats--58485084Tot i això, molt fàcilment jutgem els fets dels altres. Traiem conclusions a partir d'alguna acció, i imaginem allò que la persona estava pensant sense ni tan sols parlar amb ella.
Podríem afirmar que moltes vegades les nostres conclusions no seran encertades, i no fem bé a intentar ser Déu. Recordem que nosaltres no ho podem saber tot, i per tant no tenim totes les dades per jutjar correctament.
No obstant això, Joan 7:24 ens anima a fer un judici just. Jutgem o no jutgem? Tot depèn si podem jutjar justament. Potser el secret és com jutgem. Jesús ens recorda que ens és fàcil notar un tros de palla a l'ull d'un altre mentre nosaltres anem amb una biga incrustada al nostre i ni ens adonem. Quina metàfora més exagerada ens presenta el Senyor a Mateu 7 i Lluc 6, oi? Com podria ser això?
Acostuma a passar que les persones critiquen altres per allò amb el que ells mateixos tenen problemes. Solem traslladar els nostres mals pensaments i acusar una altra persona de tenir males intencions. La nostra pròpia malícia acaba sent el que creiem veure a l'altre. Jesús continua dient que si observem que el del costat té una falta (un tros de palla a l'ull), que ens examinem nosaltres primer, arreglem les nostres faltes primer, llavors, i només aleshores podrem ajudar un altre a identificar i superar les seves faltes. Curiosament, quan fem això, estem jutjant justament, o correctament; veiem que hi ha alguna cosa que el nostre amic ha d'arreglar, però no ho estem fent ja de manera negativa. En haver jutjat el nostre estat primer, hem pogut treure del nostre ull allò que ens podria encegar, i ara podem ajudar l'amic mitjançant un procés basat en l'amor i no l'odi.
Ara bé, Jesús adverteix que no tota persona que intentis ajudar reaccionarà correctament. Encara que ho facis de la forma correcta, és possible que algú reaccioni malament a la teva ajuda. Jesús va dir a Mateu 7:6* «No doneu les coses santes als gossos, ni llenceu les vostres perles als porcs, no sigui cas que les empastifin, i després encara es girin contra vosaltres i us destrossin.» Aquesta és una altra metàfora que ens ajuda a visualitzar aquesta ensenyança. Un gos no pot apreciar les coses santes, un porc no és digne de perles, i un que menysprea el consell i la correcció no n'és mereixedor. Si vas a algú amb una bona motivació i bones maneres, per ajudar-lo amb alguna cosa que necessita arreglar, i aquesta persona respon de forma violenta o amb menyspreu, fas bé de deixar l'assumpte al Senyor, perquè Ell jutja justament, com ens diu 1 Pere 2:23. Fins i tot el senyor Jesús i els seus deixebles van experimentar aquest rebuig, com ens explica Marc 6.
Jutgem just judici, però fem-ho amb prudència, perquè només Déu pot jutjar justament. Examinem allò que tenim davant, assegurant-nos que la nostra actitud és correcta i el nostre ull està net per la gràcia de Déu. I així podem intentar ajudar aquells que en humilitat vulguin ser ajudats. Això és una activitat cristiana que podem desenvolupar els uns amb els altres i practicar per ajudar-nos i per edificar-nos en la fe.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/58485084Tue, 10 Feb 2026 06:00:00 +0000David y MaribelMateu 7:1 comença amb aquesta ensenyança. Quina poca gràcia ens fa que la gent ens jutgi, sobretot si no ens coneixen bé. Què sabran ells de les nostres motivacions o les nostres intencions? Tot i això, molt fàcilment jutgem els fets dels altres....Tot i això, molt fàcilment jutgem els fets dels altres. Traiem conclusions a partir d'alguna acció, i imaginem allò que la persona estava pensant sense ni tan sols parlar amb ella.
Podríem afirmar que moltes vegades les nostres conclusions no seran encertades, i no fem bé a intentar ser Déu. Recordem que nosaltres no ho podem saber tot, i per tant no tenim totes les dades per jutjar correctament.
No obstant això, Joan 7:24 ens anima a fer un judici just. Jutgem o no jutgem? Tot depèn si podem jutjar justament. Potser el secret és com jutgem. Jesús ens recorda que ens és fàcil notar un tros de palla a l'ull d'un altre mentre nosaltres anem amb una biga incrustada al nostre i ni ens adonem. Quina metàfora més exagerada ens presenta el Senyor a Mateu 7 i Lluc 6, oi? Com podria ser això?
Acostuma a passar que les persones critiquen altres per allò amb el que ells mateixos tenen problemes. Solem traslladar els nostres mals pensaments i acusar una altra persona de tenir males intencions. La nostra pròpia malícia acaba sent el que creiem veure a l'altre. Jesús continua dient que si observem que el del costat té una falta (un tros de palla a l'ull), que ens examinem nosaltres primer, arreglem les nostres faltes primer, llavors, i només aleshores podrem ajudar un altre a identificar i superar les seves faltes. Curiosament, quan fem això, estem jutjant justament, o correctament; veiem que hi ha alguna cosa que el nostre amic ha d'arreglar, però no ho estem fent ja de manera negativa. En haver jutjat el nostre estat primer, hem pogut treure del nostre ull allò que ens podria encegar, i ara podem ajudar l'amic mitjançant un procés basat en l'amor i no l'odi.
Ara bé, Jesús adverteix que no tota persona que intentis ajudar reaccionarà correctament. Encara que ho facis de la forma correcta, és possible que algú reaccioni malament a la teva ajuda. Jesús va dir a Mateu 7:6* «No doneu les coses santes als gossos, ni llenceu les vostres perles als porcs, no sigui cas que les empastifin, i després encara es girin contra vosaltres i us destrossin.» Aquesta és una altra metàfora que ens ajuda a visualitzar aquesta ensenyança. Un gos no pot apreciar les coses santes, un porc no és digne de perles, i un que menysprea el consell i la correcció no n'és mereixedor. Si vas a algú amb una bona motivació i bones maneres, per ajudar-lo amb alguna cosa que necessita arreglar, i aquesta persona respon de forma violenta o amb menyspreu, fas bé de deixar l'assumpte al Senyor, perquè Ell jutja justament, com ens diu 1 Pere 2:23. Fins i tot el senyor Jesús i els seus deixebles van experimentar aquest rebuig, com ens explica Marc 6.
Jutgem just judici, però fem-ho amb prudència, perquè només Déu pot jutjar justament. Examinem allò que tenim davant, assegurant-nos que la nostra actitud és correcta i el nostre ull està net per la gràcia de Déu. I així podem intentar ajudar aquells que en humilitat vulguin ser ajudats. Això és una activitat cristiana que podem desenvolupar els uns amb els altres i practicar per ajudar-nos i per edificar-nos en la fe.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>315biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/evangelis-024-l-afany-i-l-ansietat--58485086Com a humans, moltes situacions ens afecten de manera que desperten al nostre interior pors o inquietuds que afecten el nostre cos físic. Podem sentir-ho als òrgans del cos, o podem notar-ho a les articulacions. La veritat és que moltes vegades l'afany o l'ansietat s'acaba manifestant físicament abans que siguem conscients del que estem experimentant mentalment. La veritat és que l'estudi personal de les emocions i la seva manifestació al propi cos és molt interessant.
El salmista, segles abans que Jesús vingués a la Terra, comparteix els moments d'ansietat i com els solucionava anant a la presència de l'Altíssim.
Jesús, a la seva ensenyança recull aquest tema i parla a les multituds reunides. Ho podem llegir a Mateu 6 i Lluc 12.
Diu així a Mateu: «Per això us dic: No us neguitegeu per la vostra vida, pensant què menjareu o què beureu; ni pel vostre cos, pensant amb què us vestireu. ¿No val més la vida que l’aliment, i el cos més que el vestit? Mireu els ocells del cel: no sembren ni seguen, ni recullen en graners, i el vostre Pare celestial els alimenta. ¿No valeu molt més vosaltres que no pas ells? I qui de vosaltres, per més que s’hi esforci, podrà allargar d’un sol pam la seva alçada? Pel que fa al vestit, per què passeu ànsia? Fixeu-vos en els lliris del camp, com creixen; no treballen ni filen; però us ben asseguro que ni Salomó, amb tota la seva sumptuositat, no es va poder vestir com un d’ells. I si l’herba, que avui és al camp i demà anirà a parar al forn, Déu la vesteix així, no us farà molt més a vosaltres, gent descreguda? Per tant, no passeu ànsia pensant: què menjarem? o, què beurem? o, amb què ens vestirem? Perquè afanyar-se a buscar totes aquestes coses és propi dels pagans. El vostre Pare celestial ja sap prou bé que en teniu necessitat. Busqueu primer el Regne de Déu i la seva justícia, i tot això altre us ho donarà de més a més. Per tant, no passeu ànsia per l’endemà, que l’endemà ja es preocuparà pel seu compte. Cada dia en té prou amb els seus propis afanys.»MATEU 6:25-34*
En primer lloc, Jesús tracta la realitat del nostre afany pel que hem de menjar, beure o vestir. Moltes vegades no pensem molt en aquestes decisions, però hi ha ocasions en què les necessitats bàsiques de la vida son motiu d'ansietat. Jesús diu: “la vida és molt més que menjar i el cos més que vestir” i procedeix a donar-nos l'exemple de les aus. Aquestes no treballen el camp, no esperen la collita, però Déu mateix les alimenta. Si Déu té cura de les aus, com no tindrà cura de mi?Dona un altre exemple, el dels lliris del camp. Si a aquests que són molt més efímers que nosaltres, Déu els vesteix de bellesa, per què ens preocupem pel que vestirem?
En segon lloc, Jesús relata un fet molt significatiu; que l'afany no pot produir la solució al problema. Jesús diu: “per molt que t'afanyis, no augmentaràs la teva alçada.” Hi ha situacions que no podem controlar, i per aquestes mai no ens hauríem d'afanyar. Podem ocupar-nos a resoldre aquelles coses que estan al nostre abast, i allò que està fora del nostre control, ho hauríem de deixar en mans de Déu.
El verset 31 ho torna a repetir: “no passeu ànsia” i explica al 32: perquè el vostre Pare celestial ja sap prou bé que en teniu necessitat. Si Déu és el teu Pare celestial, pots descansar a la promesa que Ell coneix les teves necessitats.
Com ha d'afectar aquesta realitat les nostres vides? Jesús ho explica així: Busqueu primer el Regne de Déu i la seva justícia, i tot això altre us ho donarà de més a més.
De la mateixa manera que havia ensenyat sobre les riqueses, ens torna a recordar que Déu ha de ser el Senyor de les nostres vides. Res no ha d'ocupar el nostre cor per sobre de Déu. Això inclou l'afany per allò que no tenim o l'ansietat pel que pretenem controlar.
Com que Déu sap les nostres necessitats i l'hem deixat a càrrec del que sigui que ens està intentant robar la pau en aquests moments, declara Déu “Per tant, no passeu ànsia per l’endemà, que l’endemà ja es preocuparà pel seu compte. Cada dia en té prou amb els seus propis afanys.
No es tracta de la filosofia del carpe diem, viu avui, perquè demà morirem, sinó més aviat, fes allò que és a les teves mans, sigues diligent i prudent, però no deixis que l'afany del que encara no és realitat et robi l’energia que has de fer servir avui. No t'afanyis pel que penses que pot passar demà, perquè no podràs afrontar les lluites d'avui, ni gaudir del que és bo d'aquest dia.
Un dels meus versets favorits és Eclesiastès 9:10*: «Tot allò que siguis capaç de fer, fes-ho segons les teves forces, perquè no hi ha obra, ni projecte, ni ciència, ni saviesa, en el sepulcre on t’encamines.»El savi Salomó anima el lector a aprofitar el dia, sabent que la nostra vida aquí a la Terra és limitada; a viure activament, però confiant en Déu.
L'afany i l'ansietat són símptomes de desconfiança. Quan els detectis al teu cos o a la teva ment, porta'ls davant Déu, al tron ​​de la gràcia. Quan deixis les teves càrregues als seus peus, podràs córrer amb energia la carrera que tens al davant.

*BEC. Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/58485086Mon, 09 Feb 2026 06:00:00 +0000David y MaribelPotser penseu que l'ansietat és un mal del segle XXI, però no és així. Sembla que l'ésser humà ha patit moments d'afany i ansietat des que Adam va desobeir Déu i va triar el camí de perdició. Imagino que quan Déu va baixar aquella tarda a conversar...Com a humans, moltes situacions ens afecten de manera que desperten al nostre interior pors o inquietuds que afecten el nostre cos físic. Podem sentir-ho als òrgans del cos, o podem notar-ho a les articulacions. La veritat és que moltes vegades l'afany o l'ansietat s'acaba manifestant físicament abans que siguem conscients del que estem experimentant mentalment. La veritat és que l'estudi personal de les emocions i la seva manifestació al propi cos és molt interessant.
El salmista, segles abans que Jesús vingués a la Terra, comparteix els moments d'ansietat i com els solucionava anant a la presència de l'Altíssim.
Jesús, a la seva ensenyança recull aquest tema i parla a les multituds reunides. Ho podem llegir a Mateu 6 i Lluc 12.
Diu així a Mateu: «Per això us dic: No us neguitegeu per la vostra vida, pensant què menjareu o què beureu; ni pel vostre cos, pensant amb què us vestireu. ¿No val més la vida que l’aliment, i el cos més que el vestit? Mireu els ocells del cel: no sembren ni seguen, ni recullen en graners, i el vostre Pare celestial els alimenta. ¿No valeu molt més vosaltres que no pas ells? I qui de vosaltres, per més que s’hi esforci, podrà allargar d’un sol pam la seva alçada? Pel que fa al vestit, per què passeu ànsia? Fixeu-vos en els lliris del camp, com creixen; no treballen ni filen; però us ben asseguro que ni Salomó, amb tota la seva sumptuositat, no es va poder vestir com un d’ells. I si l’herba, que avui és al camp i demà anirà a parar al forn, Déu la vesteix així, no us farà molt més a vosaltres, gent descreguda? Per tant, no passeu ànsia pensant: què menjarem? o, què beurem? o, amb què ens vestirem? Perquè afanyar-se a buscar totes aquestes coses és propi dels pagans. El vostre Pare celestial ja sap prou bé que en teniu necessitat. Busqueu primer el Regne de Déu i la seva justícia, i tot això altre us ho donarà de més a més. Per tant, no passeu ànsia per l’endemà, que l’endemà ja es preocuparà pel seu compte. Cada dia en té prou amb els seus propis afanys.»MATEU 6:25-34*
En primer lloc, Jesús tracta la realitat del nostre afany pel que hem de menjar, beure o vestir. Moltes vegades no pensem molt en aquestes decisions, però hi ha ocasions en què les necessitats bàsiques de la vida son motiu d'ansietat. Jesús diu: “la vida és molt més que menjar i el cos més que vestir” i procedeix a donar-nos l'exemple de les aus. Aquestes no treballen el camp, no esperen la collita, però Déu mateix les alimenta. Si Déu té cura de les aus, com no tindrà cura de mi?Dona un altre exemple, el dels lliris del camp. Si a aquests que són molt més efímers que nosaltres, Déu els vesteix de bellesa, per què ens preocupem pel que vestirem?
En segon lloc, Jesús relata un fet molt significatiu; que l'afany no pot produir la solució al problema. Jesús diu: “per molt que t'afanyis, no augmentaràs la teva alçada.” Hi ha situacions que no podem controlar, i per aquestes mai no ens hauríem d'afanyar. Podem ocupar-nos a resoldre aquelles coses que estan al nostre abast, i allò que està fora del nostre control, ho hauríem de deixar en mans de Déu.
El verset 31 ho torna a repetir: “no passeu ànsia” i explica al 32: perquè el vostre Pare celestial ja sap prou bé que en teniu necessitat. Si Déu és el teu Pare celestial, pots descansar a la promesa que Ell coneix les teves necessitats.
Com ha d'afectar aquesta realitat les nostres vides? Jesús ho explica així: Busqueu primer el Regne de Déu i la seva justícia, i tot això altre us ho donarà de més a més.
De la mateixa manera que havia ensenyat sobre les riqueses, ens...]]>490biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/evangelis-023-deu-i-les-riqueses--58485093Això vol dir que per ser un bon cristià cal prescindir de béns materials o prendre un vot de pobresa, com alguns han suggerit? No necessàriament.
Vegem què més diu la Bíblia sobre les riqueses.
Proverbis 27:24* «perquè no durarà sempre la riquesa, ni els honors totes les generacions.»
Com llegim a Mateu 6:19-20, les riqueses terrenals són efímeres; es poden esvair o ens les poden treure. Ni les riqueses ni el poder són per sempre.
A Marc 4:19 llegim que les riqueses poden enganyar a qui les posseeix, perquè com diu també Proverbis 10:15 «La fortuna del ric és la seva fortalesa» Podem posar la nostra confiança a les riqueses pensant que aquestes ens donen la seguretat.
Aprenem a la Bíblia que es poden fer servir les riqueses de manera que agrada a Déu. Lluc 16:9 ens recorda que podem guanyar amics pel bon ús de les riqueses, i tenim exemples a la Bíblia de persones de diners que van servir Déu amb les seves vides, entre ells Marta, Maria i Llàtzer, amics de Jesús. Podem concloure que les riqueses no són ni bones ni dolentes, tret que les riqueses s'hagin guanyat de forma deshonesta. Quan Proverbis 28:6* diu: «Més val el pobre que camina en integritat que no pas el de camins tortuosos, ni que sigui ric.»
Com a éssers humans podem jutjar algú com a més important quan té més riqueses, però a Déu li interessa la integritat.
El ric insensat de què Jesús parla a Lluc 12 no ho va fer bè, no perquè va prosperar en el seu negoci, sinó perquè va posar la seva confiança en les seves riqueses, i com ens recorda el verset 21 no es va fer ric envers Déu.
La Paraula de Déu no ensenya que el pobre estigui més a prop de Déu que el ric. Quan diu Crist a Mateu 19:24* «Us torno a dir que és més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no pas que un ric entri en el Regne de Déu.» No diu que és impossible. Recordem que seria impossible que qualsevol de nosaltres pogués entrar al regne de Déu. És només per l'obra de Déu que qualsevol ésser humà que creu en Ell pot entrar al seu regne. Jesús comenta que les riqueses poden robar-nos el cor, i com el verset 24 de Mateu 6 ens diu, si fem de les riqueses el nostre déu, no podrem servir el Déu veritable. Ningú no pot servir dos amos,… No podeu servir Déu i el diner.”
Com aleshores hem de veure les riqueses?Com un regal de Déu, com la bona salut, un bon intel·lecte, o qualsevol altre do que Déu ens hagi donat. Es podria dir que allò que posseïm no ens ha de posseir, sinó que hem de fer ús per servir Déu millor.
Com David va dir al salm 62:10* «Si les riqueses augmenten, no hi poseu pas el cor.» Aquest principi es veu resumit a la primera carta a Timoteu 6:17* on diu: «Als rics d’aquest món, recomana’ls que no siguin altius ni posin l’esperança en la incertesa de les riqueses, sinó en Déu, que ens proveeix de tot abundosament perquè en fruïm.»
El gran manament diu: «estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima, amb tot el teu enteniment i amb totes les teves forces.»
Déu ha de ser nostre Senyor, i les riqueses, siguin escasses o nombroses, han d'ocupar un lloc molt inferior a les nostres vides, i mai no han de prendre el lloc de Déu arribant a ser la nostra font de confiança o robar-nos el temps i l'atenció que només Déu mereix.
Tens riqueses? Gaudeix-les en la seva justa mesura, fent ús per fer el bé que Déu vol.Estàs passant escassetat? Déu és Senyor. Honra'l a Ell amb la teva vida i persevera en la confiança que Déu no t'abandonarà; Ell cuida de tu.
Tingues molt o en tinguis poc, posa el teu esforç a servir Déu. Busca ser ric en allò que dura per sempre. Mateu 6:19-21* ens adverteix: «No aplegueu riqueses sobre la terra, on l’arna i el rovell les destrueixen, i on els lladres entren i les roben. Més aviat aplegueu riqueses al cel, que ni l’arna ni el rovell no les destrueixen, i on els lladres no entren ni les roben. Perquè on tinguis la teva riquesa, hi tindràs també el cor.»
Fes-te ric en tresors celestials. Busca Déu i el coneixeràs millor, perquè on és el teu tresor, allà hi haurà el teu cor.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/58485093Fri, 06 Feb 2026 06:00:00 +0000David y MaribelJesús va ensenyar a Mateu 6:24* «Ningú no pot servir dos amos; perquè, o bé avorrirà l’un i estimarà l’altre, o es decantarà per l’un amb menyspreu per a l’altre. No podeu servir Déu i el diner.» Això vol dir que per ser un bon cristià cal prescindir...Això vol dir que per ser un bon cristià cal prescindir de béns materials o prendre un vot de pobresa, com alguns han suggerit? No necessàriament.
Vegem què més diu la Bíblia sobre les riqueses.
Proverbis 27:24* «perquè no durarà sempre la riquesa, ni els honors totes les generacions.»
Com llegim a Mateu 6:19-20, les riqueses terrenals són efímeres; es poden esvair o ens les poden treure. Ni les riqueses ni el poder són per sempre.
A Marc 4:19 llegim que les riqueses poden enganyar a qui les posseeix, perquè com diu també Proverbis 10:15 «La fortuna del ric és la seva fortalesa» Podem posar la nostra confiança a les riqueses pensant que aquestes ens donen la seguretat.
Aprenem a la Bíblia que es poden fer servir les riqueses de manera que agrada a Déu. Lluc 16:9 ens recorda que podem guanyar amics pel bon ús de les riqueses, i tenim exemples a la Bíblia de persones de diners que van servir Déu amb les seves vides, entre ells Marta, Maria i Llàtzer, amics de Jesús. Podem concloure que les riqueses no són ni bones ni dolentes, tret que les riqueses s'hagin guanyat de forma deshonesta. Quan Proverbis 28:6* diu: «Més val el pobre que camina en integritat que no pas el de camins tortuosos, ni que sigui ric.»
Com a éssers humans podem jutjar algú com a més important quan té més riqueses, però a Déu li interessa la integritat.
El ric insensat de què Jesús parla a Lluc 12 no ho va fer bè, no perquè va prosperar en el seu negoci, sinó perquè va posar la seva confiança en les seves riqueses, i com ens recorda el verset 21 no es va fer ric envers Déu.
La Paraula de Déu no ensenya que el pobre estigui més a prop de Déu que el ric. Quan diu Crist a Mateu 19:24* «Us torno a dir que és més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no pas que un ric entri en el Regne de Déu.» No diu que és impossible. Recordem que seria impossible que qualsevol de nosaltres pogués entrar al regne de Déu. És només per l'obra de Déu que qualsevol ésser humà que creu en Ell pot entrar al seu regne. Jesús comenta que les riqueses poden robar-nos el cor, i com el verset 24 de Mateu 6 ens diu, si fem de les riqueses el nostre déu, no podrem servir el Déu veritable. Ningú no pot servir dos amos,… No podeu servir Déu i el diner.”
Com aleshores hem de veure les riqueses?Com un regal de Déu, com la bona salut, un bon intel·lecte, o qualsevol altre do que Déu ens hagi donat. Es podria dir que allò que posseïm no ens ha de posseir, sinó que hem de fer ús per servir Déu millor.
Com David va dir al salm 62:10* «Si les riqueses augmenten, no hi poseu pas el cor.» Aquest principi es veu resumit a la primera carta a Timoteu 6:17* on diu: «Als rics d’aquest món, recomana’ls que no siguin altius ni posin l’esperança en la incertesa de les riqueses, sinó en Déu, que ens proveeix de tot abundosament perquè en fruïm.»
El gran manament diu: «estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima, amb tot el teu enteniment i amb totes les teves forces.»
Déu ha de ser nostre Senyor, i les riqueses, siguin escasses o nombroses, han d'ocupar un lloc molt inferior a les nostres vides, i mai no han de prendre el lloc de Déu arribant a ser la nostra font de confiança o robar-nos el temps i l'atenció que només Déu mereix.
Tens riqueses? Gaudeix-les en la seva justa mesura, fent ús per fer el bé que Déu vol.Estàs passant escassetat? Déu és Senyor. Honra'l a Ell amb la teva vida i persevera en la confiança que Déu no t'abandonarà; Ell cuida de tu.
Tingues molt o en tinguis poc, posa el teu esforç a servir Déu. Busca ser ric en allò que dura per sempre. Mateu 6:19-21* ens adverteix: «No aplegueu riqueses sobre la terra, on l’arna i el rovell les destrueixen, i on els lladres entren i les...]]>406biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/evangeli-022-la-llum-del-cos--58485099Recordo la vegada que vam voler portar els nostres nens al circ. La idea era veure pallassos, animals grandiosos i diversió infantil, però és clar, l'empresa volia entretenir als pares també, per la qual cosa van incloure en el seu programa actuacions que podrien haver sortit fàcilment d'algun club de contactes. Que trist que hàgim arribat a un punt en què l'entreteniment a d'incloure nuesa i moviments sensuals, i a pocs sembla molestar.
Jesús va predicar a la multitud a Galilea i els va advertir: «L’ull és el llum del teu cos. Quan el teu ull és sa, també tot el cos està il·luminat; però si és dolent, també el teu cos és tenebrós. Vigila, doncs, que la llum que tens no sigui foscor. Si, doncs, el teu cos està plenament il·luminat, sense cap racó fosc, tot ell estarà tan il·luminat com quan la llàntia t’il·lumina amb la seva claror.» LLUC 11:34-36*
Fa res, vam llegir Mateu 5:27-28* «Sabeu que es va dir: No cometis adulteri. Però jo us dic: Tot aquell qui miri una dona amb cobejança, ja ha comès adulteri amb ella en el seu interior.» Això no es limita als homes, sinó que és un clar exemple que el pecat comença molt abans d'una acció. El pecat comença quan veiem amb bons ulls allò que Déu denuncia.
Si el que diu la Bíblia és cert, i creiem que així ho és, hem de guardar els nostres ulls, perquè allò que ens entra pels ulls va a la nostra ment i modela la nostra manera de pensar i d'actuar. Ens hauríem de preguntar seriosament què hi ha a l'arrel de l'augment d'agressions sexuals. No ens ha de sorprendre quan ens adonem que la pornografia s'ha generalitzat i s'ensenya a posar mitjans en comptes de practicar l'abstinència fora del matrimoni. Estem sent bombardejats amb escenes sensuals constantment i en qualsevol context.
Podem parlar tot el dia sobre responsabilitats i drets, però crec que Jesús va deixar clar que aquest principi és fiable tant per a homes com per a dones, joves i grans. Si veus violència tot el temps, acabaràs acceptant-la com una cosa normal; si veus promiscuïtat contínuament, l'acabaràs veient com a natural i acceptable. Els que volen modelar les nostres ments al seu gust ho saben molt bé. Per això les empreses paguen tants diners en publicitat per mostrar els seus productes o serveis com a desitjables. Per aquest mateix motiu estan incloent personatges LGTB a cada programa actual. Allò que veiem contínuament ho acabem acceptant, justificant i apropiant.
Jesús ens diu a Mateu 6:23* «si el teu ull és dolent, tot el teu cos quedarà a les fosques. Per tant, si la llum que hi havia d’haver en tu és tenebra, que en seria, de gran, la tenebra!» Aquí Jesús insisteix parlant a aquells que es consideren seguidors de Jesús. Diu: Si tu que has de ser llum que il·lumini a aquest món perquè altres vegin Crist, permets que les tenebres entrin a través dels teus ulls fins a enfosquir-te internament, quina llum veuran els que estan a les tenebres? Si els que som llum deixem que el llum del nostre cos es deixi portar per la foscor, deixant que els nostres ulls participin d'allò que Déu condemna, aleshores la nostra funció aquí a la Terra és pràcticament nul·la. Haurem cedit als qui mouen les cordes d'aquest món, i el regne del cel estarà lluny de ser afirmat al nostre entorn.
Que aquells que ens hem proposat seguir Crist siguem exemple de puresa als que estan buscant una llum que els porti al regne de Déu. Com diu la pregària model del nostre Senyor, santifiquem cada dia el nom del Senyor a les nostres vides.
* BEC. Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/58485099Thu, 05 Feb 2026 06:00:00 +0000David y MaribelÉs inevitable veure anuncis a la televisió, les xarxes socials o fins i tot caminant pel carrer. Sovint mostren persones, majoritàriament dones, amb menys roba del necessari sense cap motiu, tenint res a veure amb el que s’anuncia. Sembla no...Recordo la vegada que vam voler portar els nostres nens al circ. La idea era veure pallassos, animals grandiosos i diversió infantil, però és clar, l'empresa volia entretenir als pares també, per la qual cosa van incloure en el seu programa actuacions que podrien haver sortit fàcilment d'algun club de contactes. Que trist que hàgim arribat a un punt en què l'entreteniment a d'incloure nuesa i moviments sensuals, i a pocs sembla molestar.
Jesús va predicar a la multitud a Galilea i els va advertir: «L’ull és el llum del teu cos. Quan el teu ull és sa, també tot el cos està il·luminat; però si és dolent, també el teu cos és tenebrós. Vigila, doncs, que la llum que tens no sigui foscor. Si, doncs, el teu cos està plenament il·luminat, sense cap racó fosc, tot ell estarà tan il·luminat com quan la llàntia t’il·lumina amb la seva claror.» LLUC 11:34-36*
Fa res, vam llegir Mateu 5:27-28* «Sabeu que es va dir: No cometis adulteri. Però jo us dic: Tot aquell qui miri una dona amb cobejança, ja ha comès adulteri amb ella en el seu interior.» Això no es limita als homes, sinó que és un clar exemple que el pecat comença molt abans d'una acció. El pecat comença quan veiem amb bons ulls allò que Déu denuncia.
Si el que diu la Bíblia és cert, i creiem que així ho és, hem de guardar els nostres ulls, perquè allò que ens entra pels ulls va a la nostra ment i modela la nostra manera de pensar i d'actuar. Ens hauríem de preguntar seriosament què hi ha a l'arrel de l'augment d'agressions sexuals. No ens ha de sorprendre quan ens adonem que la pornografia s'ha generalitzat i s'ensenya a posar mitjans en comptes de practicar l'abstinència fora del matrimoni. Estem sent bombardejats amb escenes sensuals constantment i en qualsevol context.
Podem parlar tot el dia sobre responsabilitats i drets, però crec que Jesús va deixar clar que aquest principi és fiable tant per a homes com per a dones, joves i grans. Si veus violència tot el temps, acabaràs acceptant-la com una cosa normal; si veus promiscuïtat contínuament, l'acabaràs veient com a natural i acceptable. Els que volen modelar les nostres ments al seu gust ho saben molt bé. Per això les empreses paguen tants diners en publicitat per mostrar els seus productes o serveis com a desitjables. Per aquest mateix motiu estan incloent personatges LGTB a cada programa actual. Allò que veiem contínuament ho acabem acceptant, justificant i apropiant.
Jesús ens diu a Mateu 6:23* «si el teu ull és dolent, tot el teu cos quedarà a les fosques. Per tant, si la llum que hi havia d’haver en tu és tenebra, que en seria, de gran, la tenebra!» Aquí Jesús insisteix parlant a aquells que es consideren seguidors de Jesús. Diu: Si tu que has de ser llum que il·lumini a aquest món perquè altres vegin Crist, permets que les tenebres entrin a través dels teus ulls fins a enfosquir-te internament, quina llum veuran els que estan a les tenebres? Si els que som llum deixem que el llum del nostre cos es deixi portar per la foscor, deixant que els nostres ulls participin d'allò que Déu condemna, aleshores la nostra funció aquí a la Terra és pràcticament nul·la. Haurem cedit als qui mouen les cordes d'aquest món, i el regne del cel estarà lluny de ser afirmat al nostre entorn.
Que aquells que ens hem proposat seguir Crist siguem exemple de puresa als que estan buscant una llum que els porti al regne de Déu. Com diu la pregària model del nostre Senyor, santifiquem cada dia el nom del Senyor a les nostres vides.
* BEC. Bíblia Evangèlica Catalana]]>341biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/evangelis-021-la-pregaria-model--58485091El Pare Nostre a Mateu 6: 9-13* diu:
«Vosaltres, doncs, pregareu així: “Pare nostre del cel, sigui santificat el teu nom; vingui el teu Regne; faci’s la teva voluntat, com al cel, així també a la terra. Dóna’ns avui el nostre pa de cada dia; i perdona’ns les nostres ofenses, com també nosaltres perdonem els qui ens ofenen; i no deixis que caiguem en la temptació, ans deslliura’ns del Maligne.”»
Aquesta pregària té diferents components que podem incloure en les nostres pregàries. En primer lloc, comença amb la suposició que reconeixem el Pare que és al cel com el nostre Pare, al qual podem venir en confiança. La frase “sigui santificat el teu nom” és significativa. No només reconeixem que el nom de Déu és sant, sinó que amb la nostra pregària i la nostra vida volem santificar-lo, és a dir, proclamar-ne la santedat. És clar que cap de nosaltres no podem fer Déu més sant del que és, perquè Ell és la santedat personificada. Però amb la nostra actitud i comportament, podem i hem de proclamar la seva santedat, no permetent que la immundícia s'infiltri a la nostra vida.
La segona frase d'aquesta pregària demana “vingui el teu Regne” i “faci’s la teva voluntat com al cel, així també a la terra.” T’has parat a pensar aquesta petició? Déu ha promès que regnarà a la Terra com ara regna al cel. Però avui dia, quan fem la Seva voluntat aquí a la terra, reconeixem a Ell com el veritable i legítim rei. Moltes vegades, les pregàries acaben sent més aviat un intent que la voluntat d'aquí a la terra, és a dir, la nostra, sigui feta al cel. Insistim a demanar allò que volem que succeeixi com si estiguéssim parlant al geni de la làmpada, quan el que hem de fer és demanar-li a Déu que es faci la seva voluntat, reconeixent-lo així com sobirà rei, i realment desitjant que el seu regne sigui establert a la Terra.
Així que veiem fins aquí que la pregària model ens porta a donar a Déu la seva merescuda glòria i a posar-nos a nosaltres al Seu servei, i no esperar que Ell estigui al nostre.
És amb aquesta actitud de submissió que Jesús introdueix el prec per les necessitats físiques. “Dona’ns avui el nostre pa de cada dia.” La pregària demana que les necessitats diàries siguin suplides, però és preciós veure que Déu sovint dona molt més del que necessitem. És important que notem això, perquè passem moments en què sentim que les nostres necessitats bàsiques perillen, i això ens pot causar ansietat. Però que bonic és saber que Déu sap, Déu supleix, i és fidel cada cop. Podem esperar confiadament en Ell.
La pregària continua amb penediment. “i perdona’ns les nostres ofenses, com també nosaltres perdonem els qui ens ofenen.” Fàcilment, podríem començar la nostra pregària amb aquesta frase, ja que és bo reconèixer que tenim deutes amb Déu. La petició ve vinculada a una mena de condició, i és que nosaltres també hem de practicar el perdó cap a aquells que ens ofenen. Jesús torna a aquest verset en acabar la pregària per recordar-los que si un no està disposat a perdonar les ofenses del proïsme, no ha d'esperar perdó per les seves pròpies. Déu és fidel per perdonar, i no importa les vegades que l’ofenguem, sempre que venim a Ell reconeixent la culpa i demanant perdó, Ell ens perdona. Així hem de perdonar nosaltres.
La darrera part de la pregària és una petició de protecció contra el mal i el maligne. Un cop més, demanem la protecció implica que ens adonem que en nosaltres mateixes no podem vèncer la temptació. Novament, veiem que la pregària és el moment ideal per reconèixer la grandesa de Déu i la nostra necessitat d'Ell.
Pregues tu així? Prego jo així? Proveu d’escriure el Pare Nostre en les vostres pròpies paraules, amb els vostres propis detalls.
“Pare, tu ets sant; quant desitjo que el teu regne vingui a la Terra. És el meu desig que la teva voluntat, la qual és perfectament feta al cel, sigui també feta aquí i ara, en la meva vida. Tu saps les meves necessitats actuals. Si us plau, atén-les com només tu pots. Jo procuro sempre estendre el perdó als qui m'ofenen, i m'adono de com és de difícil. Et prego que tu perdonis les meves moltes ofenses i que m'ajudis a perdonar els qui m'han ofès; és fàcil caure en la temptació, i n'hi ha tantes; deslliura'm de les que sigui possible i ajuda'm a superar aquelles que em faran veure el teu poder; protegeix-me de les urpes del maligne. Vinc a tu perquè tu ets poderós per suplir més enllà del que jo pugui necessitar, tu ets el Rei de reis; el poder i la glòria et pertanyen ara i eternament. Amén Senyor, així sigui.”
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/58485091Wed, 04 Feb 2026 06:00:00 +0000David y MaribelDesprés d'explicar conceptes bàsics sobre la pregària, Jesús va compartir una pregària model que molts de nosaltres hem memoritzat. Es troba a Mateu i Lluc, i en diem El Pare Nostre. No tinc res en contra de la memorització de les Escriptures; al...El Pare Nostre a Mateu 6: 9-13* diu:
«Vosaltres, doncs, pregareu així: “Pare nostre del cel, sigui santificat el teu nom; vingui el teu Regne; faci’s la teva voluntat, com al cel, així també a la terra. Dóna’ns avui el nostre pa de cada dia; i perdona’ns les nostres ofenses, com també nosaltres perdonem els qui ens ofenen; i no deixis que caiguem en la temptació, ans deslliura’ns del Maligne.”»
Aquesta pregària té diferents components que podem incloure en les nostres pregàries. En primer lloc, comença amb la suposició que reconeixem el Pare que és al cel com el nostre Pare, al qual podem venir en confiança. La frase “sigui santificat el teu nom” és significativa. No només reconeixem que el nom de Déu és sant, sinó que amb la nostra pregària i la nostra vida volem santificar-lo, és a dir, proclamar-ne la santedat. És clar que cap de nosaltres no podem fer Déu més sant del que és, perquè Ell és la santedat personificada. Però amb la nostra actitud i comportament, podem i hem de proclamar la seva santedat, no permetent que la immundícia s'infiltri a la nostra vida.
La segona frase d'aquesta pregària demana “vingui el teu Regne” i “faci’s la teva voluntat com al cel, així també a la terra.” T’has parat a pensar aquesta petició? Déu ha promès que regnarà a la Terra com ara regna al cel. Però avui dia, quan fem la Seva voluntat aquí a la terra, reconeixem a Ell com el veritable i legítim rei. Moltes vegades, les pregàries acaben sent més aviat un intent que la voluntat d'aquí a la terra, és a dir, la nostra, sigui feta al cel. Insistim a demanar allò que volem que succeeixi com si estiguéssim parlant al geni de la làmpada, quan el que hem de fer és demanar-li a Déu que es faci la seva voluntat, reconeixent-lo així com sobirà rei, i realment desitjant que el seu regne sigui establert a la Terra.
Així que veiem fins aquí que la pregària model ens porta a donar a Déu la seva merescuda glòria i a posar-nos a nosaltres al Seu servei, i no esperar que Ell estigui al nostre.
És amb aquesta actitud de submissió que Jesús introdueix el prec per les necessitats físiques. “Dona’ns avui el nostre pa de cada dia.” La pregària demana que les necessitats diàries siguin suplides, però és preciós veure que Déu sovint dona molt més del que necessitem. És important que notem això, perquè passem moments en què sentim que les nostres necessitats bàsiques perillen, i això ens pot causar ansietat. Però que bonic és saber que Déu sap, Déu supleix, i és fidel cada cop. Podem esperar confiadament en Ell.
La pregària continua amb penediment. “i perdona’ns les nostres ofenses, com també nosaltres perdonem els qui ens ofenen.” Fàcilment, podríem començar la nostra pregària amb aquesta frase, ja que és bo reconèixer que tenim deutes amb Déu. La petició ve vinculada a una mena de condició, i és que nosaltres també hem de practicar el perdó cap a aquells que ens ofenen. Jesús torna a aquest verset en acabar la pregària per recordar-los que si un no està disposat a perdonar les ofenses del proïsme, no ha d'esperar perdó per les seves pròpies. Déu és fidel per perdonar, i no importa les vegades que l’ofenguem, sempre que venim a Ell reconeixent la culpa i demanant perdó, Ell ens perdona. Així hem de perdonar nosaltres.
La darrera part de la pregària és una petició de protecció contra el mal i el maligne. Un cop més, demanem la protecció implica que ens adonem que en nosaltres mateixes no podem vèncer la temptació. Novament, veiem que la pregària és el moment ideal per reconèixer la grandesa de Déu i la nostra necessitat d'Ell.
Pregues...]]>437biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/evangelis-020-la-pregaria-que-deu-desitja--58485087Jesús va començar a parlar sobre la pregària dient-los com no havien de pregar.
Els va dir que no ho fessin per aparentar:Mateu 6:5* «Quan pregueu, no feu com els hipòcrites, que els agrada pregar drets a les sinagogues i per les cantonades de les places per tal que la gent els vegi. En veritat us ho dic: Ja tenen la seva recompensa.»Jesús deixa clar que les pregàries no són perquè ens tinguin en alta estima els del voltant.
Al verset 7, Jesús els està dient també que les pregàries no han de ser repeticions que no venen del cor. Diu així: «Quan pregueu, eviteu de parlotejar com fan els pagans, creguts que a còpia de paraules es faran escoltar.»MATEU 6:7*
Òbviament, quan Jesús diu que els qui reciten pregàries boniques pensen que seran escoltades dona a entendre que aquest tipus de pregàries no és el que el Senyor al cel escolta.
Aleshores, en què consisteix la pregària que Déu escolta? Entenem per aquest text que a Déu li agrada que vinguem en reverència a parlar amb Ell, obrint el nostre cor.
El verset 6 diu: «Tu, en canvi, quan preguis, entra dins la teva cambra, tanca la porta amb clau i ora al teu Pare, que és present en la intimitat; i el teu Pare, que veu en el secret, et recompensarà.»Això ho diu en contraposició a la idea de recitar pregàries públiques dissenyades per mostrar a altres com de bé parlem. Jesús diu, entra a la teva habitació, tanca la porta, i aquí parla al teu Pare en secret. I Ell ja s'encarregarà de contestar-te de manera que fins i tot altres ho podran veure.
Al verset 8 Jesús adverteix contra els qui pregaven repetint peticions cop i volta pensant que per la repetició aquestes serien contestades. Jesús diu: «No els imiteu, perquè Déu, el vostre Pare, ja sap el que necessiteu abans que li ho demaneu».
Jesús introdueix aquí un concepte important en què hem de pensar una mica. És el fet que Déu sap què necessitem abans que li demanem. Així ens podriem preguntar: per què pregar llavors? Doncs hem de pregar perquè Déu ens ha mostrat a la seva Paraula que vol que anem a Ell en pregària, com ho veiem als evangelis i en molts altres textos a la Bíblia (1 Tessalonicencs 5:17).
Veiem que a Déu li agrada que anem a Ell en pregària. Fins i tot nosaltres apreciem un amic o familiar que davant d'una notícia especial, un problema o una necessitat tria venir a nosaltres a compartir-ho. Quan anem a Déu en pregària, per donar gràcies i per compartir necessitats o preocupacions, estem mostrant una intimitat amb Déu.
A través dels evangelis veiem que Jesús s'apartava per pregar. Déu Fill parlava amb Déu Pare. Creus que sent la mateixa essència hi havia necessitat de comunicació? Però Déu mostra que és un ésser comunicatiu, prioritzant la comunió entre les persones de la trinitat.
De la mateixa manera, Déu es delecta que anem a Ell en pregària. No per cridar l’atenció; no recitant poesia apresa, sinó en humilitat, obrint el nostre cor a Ell.
Has parlat amb Déu així alguna vegada? T'animo a posar en pràctica aquests dos principis i comprovar que la teva vida de pregària personal obrirà els ulls de la teva ment, i et permetrà veure més del caràcter de Déu.

* BEC;. Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/58485087Tue, 03 Feb 2026 06:00:00 +0000David y MaribelDurant el sermó de la muntanya, Jesús va parlar sobre la importància de la pregària, la forma natural que tenim de parlar amb Déu. La veritat és que en pensar-ho, hauríem de notar la grandesa del concepte. Que el Déu de l'Univers hagi proposat una...Jesús va començar a parlar sobre la pregària dient-los com no havien de pregar.
Els va dir que no ho fessin per aparentar:Mateu 6:5* «Quan pregueu, no feu com els hipòcrites, que els agrada pregar drets a les sinagogues i per les cantonades de les places per tal que la gent els vegi. En veritat us ho dic: Ja tenen la seva recompensa.»Jesús deixa clar que les pregàries no són perquè ens tinguin en alta estima els del voltant.
Al verset 7, Jesús els està dient també que les pregàries no han de ser repeticions que no venen del cor. Diu així: «Quan pregueu, eviteu de parlotejar com fan els pagans, creguts que a còpia de paraules es faran escoltar.»MATEU 6:7*
Òbviament, quan Jesús diu que els qui reciten pregàries boniques pensen que seran escoltades dona a entendre que aquest tipus de pregàries no és el que el Senyor al cel escolta.
Aleshores, en què consisteix la pregària que Déu escolta? Entenem per aquest text que a Déu li agrada que vinguem en reverència a parlar amb Ell, obrint el nostre cor.
El verset 6 diu: «Tu, en canvi, quan preguis, entra dins la teva cambra, tanca la porta amb clau i ora al teu Pare, que és present en la intimitat; i el teu Pare, que veu en el secret, et recompensarà.»Això ho diu en contraposició a la idea de recitar pregàries públiques dissenyades per mostrar a altres com de bé parlem. Jesús diu, entra a la teva habitació, tanca la porta, i aquí parla al teu Pare en secret. I Ell ja s'encarregarà de contestar-te de manera que fins i tot altres ho podran veure.
Al verset 8 Jesús adverteix contra els qui pregaven repetint peticions cop i volta pensant que per la repetició aquestes serien contestades. Jesús diu: «No els imiteu, perquè Déu, el vostre Pare, ja sap el que necessiteu abans que li ho demaneu».
Jesús introdueix aquí un concepte important en què hem de pensar una mica. És el fet que Déu sap què necessitem abans que li demanem. Així ens podriem preguntar: per què pregar llavors? Doncs hem de pregar perquè Déu ens ha mostrat a la seva Paraula que vol que anem a Ell en pregària, com ho veiem als evangelis i en molts altres textos a la Bíblia (1 Tessalonicencs 5:17).
Veiem que a Déu li agrada que anem a Ell en pregària. Fins i tot nosaltres apreciem un amic o familiar que davant d'una notícia especial, un problema o una necessitat tria venir a nosaltres a compartir-ho. Quan anem a Déu en pregària, per donar gràcies i per compartir necessitats o preocupacions, estem mostrant una intimitat amb Déu.
A través dels evangelis veiem que Jesús s'apartava per pregar. Déu Fill parlava amb Déu Pare. Creus que sent la mateixa essència hi havia necessitat de comunicació? Però Déu mostra que és un ésser comunicatiu, prioritzant la comunió entre les persones de la trinitat.
De la mateixa manera, Déu es delecta que anem a Ell en pregària. No per cridar l’atenció; no recitant poesia apresa, sinó en humilitat, obrint el nostre cor a Ell.
Has parlat amb Déu així alguna vegada? T'animo a posar en pràctica aquests dos principis i comprovar que la teva vida de pregària personal obrirà els ulls de la teva ment, i et permetrà veure més del caràcter de Déu.

* BEC;. Bíblia Evangèlica Catalana]]>320biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/evangelis-019-mes-enlla-del-manament--58485088Jesús va donar exemples del que estava intentant ensenyar, al·ludint a diverses lleis: «Heu après que es va dir als avantpassats: No mataràs, i aquell qui mati serà sotmès a judici.» MATEU 5:21*. Però Jesús va continuar explicant que el manament no es limita a llevar la vida a una persona. Qualsevol que insulta el seu germà o calúmnia contra ell, ja ha trencat el manament. Això anava més enllà del que la llei exposava, i arribava al que era al cor, però que Déu podia veure.
«Sabeu que es va dir: No cometis adulteri.»MATEU 5:27*Tot i això, va continuar explicant Jesús, l'adulteri comença quan mires amb luxúria, desitjant adulterar. A la nostra societat on sembla que s'utilitzen al·lusions de caràcter sexual gairebé en qualsevol context, aquest principi sembla cobrar especial sentit. Jesús ensenyava que la puresa es porta al cor, i d'aquí surten les nostres intencions; les normes poden modelar la nostra conducta, però si no venen d’un interior pur, no és puresa.Veus la diferència?
A nosaltres ens agrada saber on és la línia, per no passar d'aquí i sentir-nos justos quan guardem les normes, però Déu vol cors purs, que no permetin la immoralitat i guardin la vista i la ment de pensaments impurs.
A Mateu 5:31-32, Jesús en la mateixa ocasió els retreu la tendència a enumerar els motius permesos a la llei per validar el divorci, i els recorda que la ruptura del matrimoni porta conseqüències, per la qual cosa no qualsevol motiu és una bona base pel divorci. Jesús continua parlant a Mateu 5 sobre la importància de complir els pactes, prioritzant la fidelitat sobre els juraments oficials. I és que encara que la llei permetia el concepte equitatiu d’ “ull per ull i dent per dent” l'essència de la llei que Crist compartia defensava l'amor pel proïsme, que era capaç de donar sense esperar res a canvi i perdonar les ofenses, com Crist ens ha perdonat. I per això Jesús els va poder dir a Mateu 5:43-45*: «Sabeu que es va dir: Estimaràs el teu proïsme i avorriràs el teu enemic. Però jo us dic: Estimeu els vostres enemics i pregueu pels qui us persegueixen, i així sereu fills del vostre Pare celestial, que fa sortir el seu sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos.»
No és de sorprendre que Jesús causés revoltes. Els que seguien la llei de pa a pa, es van sentir insultats perquè això anava més enllà del simple compliment. Aquesta manera de veure la llei anava massa lluny per a ells. No semblava justa. Però Jesús estava deixant clar que el perdó de Déu cap a la humanitat tampoc no és just.
Ens alegrem quan rebem misericòrdia de Déu, oi?; aleshores, exercitem també aquesta misericòrdia.
Aquells que buscaven Déu podien adonar-se que seguir el camí del regne de Déu era impossible en forces humanes. I tenien raó. Per ser fills de Déu, necessitem Déu. Per seguir les instruccions de Jesús, necessitem Jesús. Dia a dia, pas a pas.
Que cada dia puguem romandre en Ell, coneixent-lo millor i caminant com Ell va caminar, vivint en l'essència de l'evangeli.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/58485088Mon, 02 Feb 2026 06:00:00 +0000David y MaribelA la muntanya, Jesús va prendre la llei que Déu havia donat als jueus i va explicar l'essència de la llei, la qual reflectia el caràcter de Déu. Sembla que els jueus eren molt bons a complir lleis. De fet, a l’ésser humà en general sembla que ens...Jesús va donar exemples del que estava intentant ensenyar, al·ludint a diverses lleis: «Heu après que es va dir als avantpassats: No mataràs, i aquell qui mati serà sotmès a judici.» MATEU 5:21*. Però Jesús va continuar explicant que el manament no es limita a llevar la vida a una persona. Qualsevol que insulta el seu germà o calúmnia contra ell, ja ha trencat el manament. Això anava més enllà del que la llei exposava, i arribava al que era al cor, però que Déu podia veure.
«Sabeu que es va dir: No cometis adulteri.»MATEU 5:27*Tot i això, va continuar explicant Jesús, l'adulteri comença quan mires amb luxúria, desitjant adulterar. A la nostra societat on sembla que s'utilitzen al·lusions de caràcter sexual gairebé en qualsevol context, aquest principi sembla cobrar especial sentit. Jesús ensenyava que la puresa es porta al cor, i d'aquí surten les nostres intencions; les normes poden modelar la nostra conducta, però si no venen d’un interior pur, no és puresa.Veus la diferència?
A nosaltres ens agrada saber on és la línia, per no passar d'aquí i sentir-nos justos quan guardem les normes, però Déu vol cors purs, que no permetin la immoralitat i guardin la vista i la ment de pensaments impurs.
A Mateu 5:31-32, Jesús en la mateixa ocasió els retreu la tendència a enumerar els motius permesos a la llei per validar el divorci, i els recorda que la ruptura del matrimoni porta conseqüències, per la qual cosa no qualsevol motiu és una bona base pel divorci. Jesús continua parlant a Mateu 5 sobre la importància de complir els pactes, prioritzant la fidelitat sobre els juraments oficials. I és que encara que la llei permetia el concepte equitatiu d’ “ull per ull i dent per dent” l'essència de la llei que Crist compartia defensava l'amor pel proïsme, que era capaç de donar sense esperar res a canvi i perdonar les ofenses, com Crist ens ha perdonat. I per això Jesús els va poder dir a Mateu 5:43-45*: «Sabeu que es va dir: Estimaràs el teu proïsme i avorriràs el teu enemic. Però jo us dic: Estimeu els vostres enemics i pregueu pels qui us persegueixen, i així sereu fills del vostre Pare celestial, que fa sortir el seu sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos.»
No és de sorprendre que Jesús causés revoltes. Els que seguien la llei de pa a pa, es van sentir insultats perquè això anava més enllà del simple compliment. Aquesta manera de veure la llei anava massa lluny per a ells. No semblava justa. Però Jesús estava deixant clar que el perdó de Déu cap a la humanitat tampoc no és just.
Ens alegrem quan rebem misericòrdia de Déu, oi?; aleshores, exercitem també aquesta misericòrdia.
Aquells que buscaven Déu podien adonar-se que seguir el camí del regne de Déu era impossible en forces humanes. I tenien raó. Per ser fills de Déu, necessitem Déu. Per seguir les instruccions de Jesús, necessitem Jesús. Dia a dia, pas a pas.
Que cada dia puguem romandre en Ell, coneixent-lo millor i caminant com Ell va caminar, vivint...]]>365biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/evangelis-018-sal-i-llum--58485085Diu a Mateu 5: 13* «Vosaltres sou la sal de la terra, però si la sal es torna insípida, amb què li donaran salabror? Ja no val per a res, sinó per a ser llençada fora i que la gent la trepitgi.»
I a Mateu 5:14-16* ens diu: «Vosaltres sou la llum del món. Un poble situat damunt la muntanya no es pot amagar. Tampoc no s’encén una espelma per posar-la sota el mesuró, sinó que es posa en el canelobre i il·lumina tots els qui són a la casa. Que la vostra llum resplendeixi igualment davant la gent, de manera que vegin les vostres bones accions i donin glòria al vostre Pare del Cel.»
Què volia dir Jesús Quan va dir que som sal i llum?
En primer lloc, pensem una mica en la utilitat de la sal. És cert que s'utilitza per curar carns i peixos, per així conservar-los. Molts han parlat d’aquest ús de la sal. Tot i això, Jesús no fa esment de les propietats conservants de la sal. Parla més aviat de la propietat d'aportar gust.
La sal, en petites quantitats, fa que tot tingui un milor gust. Si preparem un plat amb tots els ingredients adequats, però no hi posem sal, es veurà igual, fins i tot farà olor igual, però quan el provem, notarem immediatament que està insípid. La sal no ha de ser el primer sabor que notem en tastar un plat. Quan és així, diríem que ens hem passat de sal. Tot i això, la sal té l'habilitat de realçar els sabors dels ingredients principals d'un àpat.
Així podem comparar la nostra funció aquí a la terra amb la de la sal. El nostre caminar diari a la terra hauria de realçar Crist. Crist és l'ingredient principal, si ho podem dir així, i nosaltres ens hem d'assegurar que Crist és exalçat i tothom en pugui gaudir.
«Vosaltres sou la sal de la terra, però si la sal es torna insípida, amb què li donaran salabror? Ja no val per a res, sinó per a ser llençada fora i que la gent la trepitgi.»
La sal en els temps de Jesús no era gaire pura. Quan la sal, barrejada amb altres substàncies acabava esvaint-se, ja no servia per cuinar. Jesús adverteix amb aquest text sobre la importància de mantenir-nos eficaços a l'hora de condimentar l'evangeli de la fe. Que cap sabor estrany no arruïni el missatge de l'evangeli.
Jesús també va comparar els seus seguidors amb la llum. Curiosament, veiem a Joan 6 com Ell mateix és la llum del món. Podríem dir que nosaltres som reflexos de la Seva llum. Quan en plena nit la lluna il·lumina a la foscor, entenem que la lluna en si no és la font real de llum, sinó que està reflectint la llum del sol a l'espai.
Mateu 5 proclama: «Vosaltres sou la llum del món. Un poble situat damunt la muntanya no es pot amagar. Tampoc no s’encén una espelma per posar-la sota el mesuró, sinó que es posa en el canelobre i il·lumina tots els qui són a la casa. Que la vostra llum resplendeixi igualment davant la gent, de manera que vegin les vostres bones accions i donin glòria al vostre Pare del Cel.»
Si portéssim una llum enmig de la foscor, no la guardaríem sota una manta. Al contrari, quan portessim un canalobre o una torxa, la portariem enlaire, perquè tothom pugui veure la realitat al voltant. La finalitat en realitat no és veure la llum en si. La finalitat és que es vegi allò que la llum està il·luminant. El Senyor diu que la nostra llum davant de tothom ha de donar llum de manera que tothom al nostre voltant pugui glorificar Déu.
En contemplar aquesta lliçó, em pregunto a mi mateixa: Realço el sabor de l'evangeli, fent-lo desitjable als qui m'envolten? Enlluerno de manera que a través de la meva vida altres proclamin el nom de Crist donant-li a Ell honor?
Efesis 5:8* ens diu «Si en altre temps éreu foscúries, ara que esteu en el Senyor sou llum. Comporteu-vos com a fills de la llum»
Complim el propòsit que Déu ens ha donat en aquesta terra, condimentem i il·luminem amb la nostra vida l'evangeli de Crist.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/58485085Fri, 30 Jan 2026 06:00:00 +0000David y MaribelAl sermó de la muntanya, Jesús compara els seus seguidors amb la sal i la llum. Diu a Mateu 5: 13* «Vosaltres sou la sal de la terra, però si la sal es torna insípida, amb què li donaran salabror? Ja no val per a res, sinó per a ser llençada fora i...Diu a Mateu 5: 13* «Vosaltres sou la sal de la terra, però si la sal es torna insípida, amb què li donaran salabror? Ja no val per a res, sinó per a ser llençada fora i que la gent la trepitgi.»
I a Mateu 5:14-16* ens diu: «Vosaltres sou la llum del món. Un poble situat damunt la muntanya no es pot amagar. Tampoc no s’encén una espelma per posar-la sota el mesuró, sinó que es posa en el canelobre i il·lumina tots els qui són a la casa. Que la vostra llum resplendeixi igualment davant la gent, de manera que vegin les vostres bones accions i donin glòria al vostre Pare del Cel.»
Què volia dir Jesús Quan va dir que som sal i llum?
En primer lloc, pensem una mica en la utilitat de la sal. És cert que s'utilitza per curar carns i peixos, per així conservar-los. Molts han parlat d’aquest ús de la sal. Tot i això, Jesús no fa esment de les propietats conservants de la sal. Parla més aviat de la propietat d'aportar gust.
La sal, en petites quantitats, fa que tot tingui un milor gust. Si preparem un plat amb tots els ingredients adequats, però no hi posem sal, es veurà igual, fins i tot farà olor igual, però quan el provem, notarem immediatament que està insípid. La sal no ha de ser el primer sabor que notem en tastar un plat. Quan és així, diríem que ens hem passat de sal. Tot i això, la sal té l'habilitat de realçar els sabors dels ingredients principals d'un àpat.
Així podem comparar la nostra funció aquí a la terra amb la de la sal. El nostre caminar diari a la terra hauria de realçar Crist. Crist és l'ingredient principal, si ho podem dir així, i nosaltres ens hem d'assegurar que Crist és exalçat i tothom en pugui gaudir.
«Vosaltres sou la sal de la terra, però si la sal es torna insípida, amb què li donaran salabror? Ja no val per a res, sinó per a ser llençada fora i que la gent la trepitgi.»
La sal en els temps de Jesús no era gaire pura. Quan la sal, barrejada amb altres substàncies acabava esvaint-se, ja no servia per cuinar. Jesús adverteix amb aquest text sobre la importància de mantenir-nos eficaços a l'hora de condimentar l'evangeli de la fe. Que cap sabor estrany no arruïni el missatge de l'evangeli.
Jesús també va comparar els seus seguidors amb la llum. Curiosament, veiem a Joan 6 com Ell mateix és la llum del món. Podríem dir que nosaltres som reflexos de la Seva llum. Quan en plena nit la lluna il·lumina a la foscor, entenem que la lluna en si no és la font real de llum, sinó que està reflectint la llum del sol a l'espai.
Mateu 5 proclama: «Vosaltres sou la llum del món. Un poble situat damunt la muntanya no es pot amagar. Tampoc no s’encén una espelma per posar-la sota el mesuró, sinó que es posa en el canelobre i il·lumina tots els qui són a la casa. Que la vostra llum resplendeixi igualment davant la gent, de manera que vegin les vostres bones accions i donin glòria al vostre Pare del Cel.»
Si portéssim una llum enmig de la foscor, no la guardaríem sota una manta. Al contrari, quan portessim un canalobre o una torxa, la portariem enlaire, perquè tothom pugui veure la realitat al voltant. La finalitat en realitat no és veure la llum en si. La finalitat és que es vegi allò que la llum està il·luminant. El Senyor diu que la nostra llum davant de tothom ha de donar llum de manera que tothom al nostre voltant pugui glorificar Déu.
En contemplar aquesta lliçó, em pregunto a mi mateixa: Realço el sabor de l'evangeli, fent-lo desitjable als qui m'envolten? Enlluerno de manera que a través de la meva vida altres proclamin el nom de Crist donant-li a Ell honor?
Efesis 5:8* ens diu «Si en altre temps éreu foscúries, ara que esteu en el Senyor sou llum. Comporteu-vos com a fills de la llum»
Complim el propòsit que Déu ens ha donat en aquesta terra, condimentem i il·luminem amb la nostra vida l'evangeli de Crist.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>363biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/evangelis-017-les-benaurances--58485083A les benaurances, trobem una sèrie de paradoxes.
El Senyor diu: Feliços els pobres en esperit, els afligits, els humils, els que tenen gana i set de justícia, els compassius, els de net cor, els pacificadors, els que pateixen persecució.
Si la paraula “benaventurats” significa feliços i afortunats, com podríem considerar feliços aquells que pateixen?
La clau per entendre les benaurances de Jesús és que a cadascuna de les afirmacions anteriors, li segueix una promesa del Senyor:
«Feliços els pobres en l’esperit, perquè d’ells és el Regne del Cel. Feliços els afligits, perquè seran consolats. Feliços els humils, perquè posseiran la terra. Feliços els qui tenen fam i set de justícia, perquè seran sadollats. Feliços els compassius, perquè seran compadits. Feliços els nets de cor, perquè aquests veuran Déu. Feliços els qui s’esforcen per la pau, perquè seran anomenats fills de Déu. Feliços els perseguits a causa de la justícia, perquè d’ells és el Regne del Cel.» MATEU 5:3-10*
Podem dir que feliç és qui confia en Déu, perquè no importa la situació en què es trobi (pobresa, tristesa, o injustícia), aquest podrà trobar la pau i el descans en qui controla tot per al nostre bé; en aquell que ens ha donat la promesa de la vida eterna en la Seva presència.
Mateu 5:11-12* ens diu: «Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran i us perseguiran i malparlaran falsament de vosaltres.» Jesús els estava dient a aquells que patirien per defensar la fe que quan patissin injustament, estiguessin “feliços i contents” no perquè la persecució fos agradable; això seria incorrecte. Diu el Senyor: «Estigueu alegres i contents, perquè la vostra recompensa és valuosa en el cel, ja que de la mateixa manera van perseguir els profetes que us han precedit.»
Quan patim per fer el que Déu vol, podem mantenir el goig i la pau, perquè no estem sols a la lluita; la vida d'aquells profetes de Déu a l'antic testament, i dels que apareixen a la llista d'herois de la fe a Hebreus 11 ens confirma que el patiment per Crist en aquesta terra no es pot comparar amb el goig de la glòria que s’ha de reflectir en nosaltres.
L'essència de les benaurances és que a diferència dels principis pel qual aquest món és governat, al regne de Déu, tenim les promeses segures del Senyor.
A la nostra societat, feliços i benaurats semblen ser els que estan per sobre d'altres, els que no els falta res, els que sempre estan de festa, els que no es deixen dominar, els que evadeixen la justícia, els que no tenen escrúpols, els qui no els importa el bé dels altres, sinó que lluiten pel seu propi.
Aquells que són pobres, humils, compassius i de net cor són vistos com a febles o falsos. Però Déu ensenya un altre camí, i Jesús ens ho va demostrar. El qui era propietari de tot, va donar voluntàriament la seva vida per tothom. Qui era Senyor de l'Univers, va servir als qui se li van acostar. I ens va ensenyar així, que feliç és aquell que confia en Déu malgrat les circumstàncies, perquè la nostra recompensa està assegurada en Crist.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/58485083Thu, 29 Jan 2026 06:00:00 +0000David y MaribelA Mateu del capítol 5 al 7 i a Lluc 6 trobem el sermó de la muntanya que Jesús va compartir amb els seus deixebles. Allí van anar molts a escoltar, i Jesús va exposar lliçons que fins al dia d’avui criden la nostra atenció i ens impacten. A les...A les benaurances, trobem una sèrie de paradoxes.
El Senyor diu: Feliços els pobres en esperit, els afligits, els humils, els que tenen gana i set de justícia, els compassius, els de net cor, els pacificadors, els que pateixen persecució.
Si la paraula “benaventurats” significa feliços i afortunats, com podríem considerar feliços aquells que pateixen?
La clau per entendre les benaurances de Jesús és que a cadascuna de les afirmacions anteriors, li segueix una promesa del Senyor:
«Feliços els pobres en l’esperit, perquè d’ells és el Regne del Cel. Feliços els afligits, perquè seran consolats. Feliços els humils, perquè posseiran la terra. Feliços els qui tenen fam i set de justícia, perquè seran sadollats. Feliços els compassius, perquè seran compadits. Feliços els nets de cor, perquè aquests veuran Déu. Feliços els qui s’esforcen per la pau, perquè seran anomenats fills de Déu. Feliços els perseguits a causa de la justícia, perquè d’ells és el Regne del Cel.» MATEU 5:3-10*
Podem dir que feliç és qui confia en Déu, perquè no importa la situació en què es trobi (pobresa, tristesa, o injustícia), aquest podrà trobar la pau i el descans en qui controla tot per al nostre bé; en aquell que ens ha donat la promesa de la vida eterna en la Seva presència.
Mateu 5:11-12* ens diu: «Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran i us perseguiran i malparlaran falsament de vosaltres.» Jesús els estava dient a aquells que patirien per defensar la fe que quan patissin injustament, estiguessin “feliços i contents” no perquè la persecució fos agradable; això seria incorrecte. Diu el Senyor: «Estigueu alegres i contents, perquè la vostra recompensa és valuosa en el cel, ja que de la mateixa manera van perseguir els profetes que us han precedit.»
Quan patim per fer el que Déu vol, podem mantenir el goig i la pau, perquè no estem sols a la lluita; la vida d'aquells profetes de Déu a l'antic testament, i dels que apareixen a la llista d'herois de la fe a Hebreus 11 ens confirma que el patiment per Crist en aquesta terra no es pot comparar amb el goig de la glòria que s’ha de reflectir en nosaltres.
L'essència de les benaurances és que a diferència dels principis pel qual aquest món és governat, al regne de Déu, tenim les promeses segures del Senyor.
A la nostra societat, feliços i benaurats semblen ser els que estan per sobre d'altres, els que no els falta res, els que sempre estan de festa, els que no es deixen dominar, els que evadeixen la justícia, els que no tenen escrúpols, els qui no els importa el bé dels altres, sinó que lluiten pel seu propi.
Aquells que són pobres, humils, compassius i de net cor són vistos com a febles o falsos. Però Déu ensenya un altre camí, i Jesús ens ho va demostrar. El qui era propietari de tot, va donar voluntàriament la seva vida per tothom. Qui era Senyor de l'Univers, va servir als qui se li van acostar. I ens va ensenyar així, que feliç és aquell que confia en Déu malgrat les circumstàncies, perquè la nostra recompensa està assegurada en Crist.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>302biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/evangelis-016-els-miracles-de-jesus--58485042Als evangelis veiem que Jesús va mostrar la seva deïtat en controlar fenòmens naturals.Com a Creador i sustentador de l'univers, no hi ha res que li passi desapercebut.Algú pensarà, si Déu pot controlar la natura, per què passen els desastres naturals? La veritat és que la Bíblia ens diu que Déu va crear el món perfecte, però l'home va triar un món al marge de Déu. A partir de la caiguda a Edèn, ens diu la Bíblia que fins la terra gemega, esperant la redempció (Romans 8:22-23).
També va mostrar el seu poder en la malaltia. Ho va mostrar guarint molts malalts, joves i grans, homes i dones, rics i pobres. A través de les seves guaricions, Jesús va mostrar la seva deïtat.
Hi ha persones que volen fer creure que ells poden fer miracles. Això no ve de part de Déu, i Mateu 24:24 ens ho adverteix. Déu és el Sanador, però no ha deixat cap indici que hagi donat el do de sanació per exercir els nostres dies. Gràcies a Déu que ha permès que la medicina es desenvolupi i hàgim après a frenar processos degeneratius i evitar Moltes morts. Però l'època dels senyals miraculosos va acabar amb l'època dels apòstols de Jesús. Això no vol dir que Déu no faci miracles avui dia. Realment no som conscients del que Déu exerceix dia a dia perquè puguem viure. No voldria saber com seria viure en aquesta terra sense la contínua cura del Senyor. Quan Jesús guaria el cos, solia recordar que més miraculós que treure malalties era la seva capacitat única de treure el pecat de l'ésser humà. El perdó de pecat supera qualsevol curació i Jesús va mostrar que era poderós per vèncer les forces espirituals.
Jesús va mostrar a través de diferents miracles que ell tenia poder per fer fora dimonis, alliberant diferents persones de lligams satànics. La Bíblia ens ensenya que en un futur Crist destruirà el mal per sempre, però en el seu temps aquí a la Terra va donar mostres que de debò tenia poder sobre el maligne.
Finalment, Jesús va mostrar el poder sobre la mort. Això ho va fer a través de la resurrecció del fill de la vídua, la filla de Jaire i la resurrecció del seu amic Llàtzer. I per descomptat, va deixar clar que l’infern no va prevaldre sobre ell al ressuscitar ell mateix de la mort. Una vegada més, encara que Déu té poder sobre la mort, no vol dir que quan algú mor, Déu ens ha fallat o abandonat, qui és poderós per donar vida i per treure-la és l'ésser just i amorós per excel·lència. No arribem a entendre el propòsit de la malaltia i la mort, però malgrat la nostra manca d'enteniment, podem descansar en la veritat que si li hem confessat els nostres pecats i hem confiat en Crist com a Salvador, la mort no ens pot separar de l’amor de Déu (Romans 8:38-39).
Gràcies a Déu per mostrar-nos el seu poder a través dels miracles registrats als evangelis. I gràcies per la confiança que podem tenir que, encara que haurem de passar per desastres, malaltia, lluites espirituals i fins i tot la mort, podem descansar en la cura que Déu té de nosaltres, sabent que res ni ningú ens pot separar del seu gran amor .]]>https://api.spreaker.com/episode/58485042Wed, 28 Jan 2026 05:59:00 +0000David y MaribelLa Paraula de Déu completa que tenim nosaltres ens declara la identitat de Crist, fent innecessària cap altre senyal. Ja tenim l'evidència de la identitat del Messies, i ara recau en nosaltres la responsabilitat de creure o no en Crist el Salvador....Als evangelis veiem que Jesús va mostrar la seva deïtat en controlar fenòmens naturals.Com a Creador i sustentador de l'univers, no hi ha res que li passi desapercebut.Algú pensarà, si Déu pot controlar la natura, per què passen els desastres naturals? La veritat és que la Bíblia ens diu que Déu va crear el món perfecte, però l'home va triar un món al marge de Déu. A partir de la caiguda a Edèn, ens diu la Bíblia que fins la terra gemega, esperant la redempció (Romans 8:22-23).
També va mostrar el seu poder en la malaltia. Ho va mostrar guarint molts malalts, joves i grans, homes i dones, rics i pobres. A través de les seves guaricions, Jesús va mostrar la seva deïtat.
Hi ha persones que volen fer creure que ells poden fer miracles. Això no ve de part de Déu, i Mateu 24:24 ens ho adverteix. Déu és el Sanador, però no ha deixat cap indici que hagi donat el do de sanació per exercir els nostres dies. Gràcies a Déu que ha permès que la medicina es desenvolupi i hàgim après a frenar processos degeneratius i evitar Moltes morts. Però l'època dels senyals miraculosos va acabar amb l'època dels apòstols de Jesús. Això no vol dir que Déu no faci miracles avui dia. Realment no som conscients del que Déu exerceix dia a dia perquè puguem viure. No voldria saber com seria viure en aquesta terra sense la contínua cura del Senyor. Quan Jesús guaria el cos, solia recordar que més miraculós que treure malalties era la seva capacitat única de treure el pecat de l'ésser humà. El perdó de pecat supera qualsevol curació i Jesús va mostrar que era poderós per vèncer les forces espirituals.
Jesús va mostrar a través de diferents miracles que ell tenia poder per fer fora dimonis, alliberant diferents persones de lligams satànics. La Bíblia ens ensenya que en un futur Crist destruirà el mal per sempre, però en el seu temps aquí a la Terra va donar mostres que de debò tenia poder sobre el maligne.
Finalment, Jesús va mostrar el poder sobre la mort. Això ho va fer a través de la resurrecció del fill de la vídua, la filla de Jaire i la resurrecció del seu amic Llàtzer. I per descomptat, va deixar clar que l’infern no va prevaldre sobre ell al ressuscitar ell mateix de la mort. Una vegada més, encara que Déu té poder sobre la mort, no vol dir que quan algú mor, Déu ens ha fallat o abandonat, qui és poderós per donar vida i per treure-la és l'ésser just i amorós per excel·lència. No arribem a entendre el propòsit de la malaltia i la mort, però malgrat la nostra manca d'enteniment, podem descansar en la veritat que si li hem confessat els nostres pecats i hem confiat en Crist com a Salvador, la mort no ens pot separar de l’amor de Déu (Romans 8:38-39).
Gràcies a Déu per mostrar-nos el seu poder a través dels miracles registrats als evangelis. I gràcies per la confiança que podem tenir que, encara que haurem de passar per desastres, malaltia, lluites espirituals i fins i tot la mort, podem descansar en la cura que Déu té de nosaltres, sabent que res ni ningú ens pot separar del seu gran amor .]]>296biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/015-juan-el-bautista-es-capturat--58452801Joan l'evangelista, al capítol 4 ens explica que els deixebles de Joan Baptista, en veure que Jesús havia iniciat el seu ministeri i que la gent venia a ell, havien anat a Joan Baptista, dient: «Rabí, aquell qui era amb tu a l’altra riba del Jordà, aquell de qui vas donar testimoniatge, ara bateja i tothom hi acudeix. » JOAN 3:26*
Als versets següents, Joan els havia contestat clarament: «Vosaltres mateixos sou testimonis que vaig dir: Jo no sóc el Crist, sinó que m’han enviat davant seu. L’esposa és de l’espòs, però l’amic de l’espòs, que és present i l’escolta, s’omple de goig en sentir la veu de l’espòs. Ara bé, aquest és el meu goig, que s’ha realitzat. Convé que ell creixi i que jo minvi.» JOAN 3:28-30*
Aquest preciós testimoni de Joan el Baptista deixava clar que entenia que Jesús era el Crist, i que ell s'alegrava de veure que aquell a qui Déu enviava creixia. El propòsit de Joan era que Crist fos exalçat i ell estava disposat a minvar i sortir del focus públic.
Els seus deixebles van haver d'entendre també que Jesús era sens dubte l'enviat, ja que veiem que alguns d'aquests, Andreu i Simó Pere esmentats específicament, eren deixebles de Joan que van començar a seguir Jesús. Joan donava el missatge del penediment arreu i a qualsevol que estigués davant seu. Als publicans que venien a ell i es batejaven, els manava que no exigissin més del que estava estipulat a la llei, ja que aquests tenien costum de recaptar extra per a ells mateixos. Als soldats que es penedien i es convertien, els deia que no extorsionessin ni calumniessin, sinó que s'acontentessin amb el seu salari. I així ensenyava a aquells que venien a ell que després del penediment visquessin una vida diferent de la que havien viscut fins aleshores. El penediment havia de portar fruit de justícia.
Ens narra Lluc que Joan havia reprès al tetrarca Herodes «a causa d’Herodies, la muller del seu germà, i per les moltes maldats que havia comès» LLUC 3:19*
Herodes havia pres la seva cunyada, dona del seu germà Felip, tetrarca d'una altra província, i vivia amb ella. Joan li havia advertit que allò que feia anava en contra de la moralitat de Déu, i que havia de penedir-se i fer el correcte. Herodes, molest amb la reprensió pública de Joan, el va empresonar. Segons narra també Mateu 4, tot això va passar just durant el començament del ministeri de Jesús, probablement mentre aquest estava a la regió de Judea. Marc 1:14-15* ens diu: «Després que Joan fou empresonat, Jesús se n’anà a Galilea predicant l’evangeli de Déu; i deia: “Ja s’ha complert el temps i el Regne de Déu s’ha apropat; penediu-vos i creieu en l’evangeli.”»

Joan no va deixar de parlar la veritat i seguir el ministeri de Jesús. Llegim que els seus deixebles van anar a Jesús preguntant si aquest era realment el que esperaven, cosa que Jesús va confirmar (Mateu 11, Lluc 7).
Crist, com veiem a Joan 5, va haver de defensar davant dels fariseus que la seva autoritat venia directament del Pare. I ho demostraria amb els senyals miraculosos que feia. Però el seu missatge era clar i senzill.
Joan 4:36* ens deixa testimoni de què Joan el baptista també entenia: «El qui creu en el Fill té la vida eterna; en canvi, qui es nega a creure en el Fill no veurà la vida, sinó que damunt seu pesa la ira de Déu.»
La vida eterna era en Crist, el Fill enviat. Aquell que penedit cregués en Crist, obtindria la vida eterna. Qui refusés el testimoni del Crist experimentaria la ira de Déu.
Herodes va entendre bé aquest missatge, i ofès per la reprimenda, va posar Joan a la presó.
Aquest missatge encara és vigent, fins avui. Qui respon com Herodes no pot experimentar perdó, ja que insisteix a continuar la seva vida sense Déu. El qui humilment es penedeix i segueix Crist, rebrà perdó de pecats i la vida eterna. Gràcies a Déu per un missatge clar i eficaç.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/58452801Tue, 27 Jan 2026 06:00:00 +0000David y MaribelL'evangelista que aporta més dades de context històric als esdeveniments bíblics és Lluc. Aquest sol incloure dates i governadors del moment, fent més fàcil de connectar amb les dades històriques. Al capítol 3 d'aquest evangeli llegim que Cèsar era...Joan l'evangelista, al capítol 4 ens explica que els deixebles de Joan Baptista, en veure que Jesús havia iniciat el seu ministeri i que la gent venia a ell, havien anat a Joan Baptista, dient: «Rabí, aquell qui era amb tu a l’altra riba del Jordà, aquell de qui vas donar testimoniatge, ara bateja i tothom hi acudeix. » JOAN 3:26*
Als versets següents, Joan els havia contestat clarament: «Vosaltres mateixos sou testimonis que vaig dir: Jo no sóc el Crist, sinó que m’han enviat davant seu. L’esposa és de l’espòs, però l’amic de l’espòs, que és present i l’escolta, s’omple de goig en sentir la veu de l’espòs. Ara bé, aquest és el meu goig, que s’ha realitzat. Convé que ell creixi i que jo minvi.» JOAN 3:28-30*
Aquest preciós testimoni de Joan el Baptista deixava clar que entenia que Jesús era el Crist, i que ell s'alegrava de veure que aquell a qui Déu enviava creixia. El propòsit de Joan era que Crist fos exalçat i ell estava disposat a minvar i sortir del focus públic.
Els seus deixebles van haver d'entendre també que Jesús era sens dubte l'enviat, ja que veiem que alguns d'aquests, Andreu i Simó Pere esmentats específicament, eren deixebles de Joan que van començar a seguir Jesús. Joan donava el missatge del penediment arreu i a qualsevol que estigués davant seu. Als publicans que venien a ell i es batejaven, els manava que no exigissin més del que estava estipulat a la llei, ja que aquests tenien costum de recaptar extra per a ells mateixos. Als soldats que es penedien i es convertien, els deia que no extorsionessin ni calumniessin, sinó que s'acontentessin amb el seu salari. I així ensenyava a aquells que venien a ell que després del penediment visquessin una vida diferent de la que havien viscut fins aleshores. El penediment havia de portar fruit de justícia.
Ens narra Lluc que Joan havia reprès al tetrarca Herodes «a causa d’Herodies, la muller del seu germà, i per les moltes maldats que havia comès» LLUC 3:19*
Herodes havia pres la seva cunyada, dona del seu germà Felip, tetrarca d'una altra província, i vivia amb ella. Joan li havia advertit que allò que feia anava en contra de la moralitat de Déu, i que havia de penedir-se i fer el correcte. Herodes, molest amb la reprensió pública de Joan, el va empresonar. Segons narra també Mateu 4, tot això va passar just durant el començament del ministeri de Jesús, probablement mentre aquest estava a la regió de Judea. Marc 1:14-15* ens diu: «Després que Joan fou empresonat, Jesús se n’anà a Galilea predicant l’evangeli de Déu; i deia: “Ja s’ha complert el temps i el Regne de Déu s’ha apropat; penediu-vos i creieu en l’evangeli.”»

Joan no va deixar de parlar la veritat i seguir el ministeri de Jesús. Llegim que els seus deixebles van anar a Jesús preguntant si aquest era realment el que esperaven, cosa que Jesús va confirmar (Mateu 11, Lluc 7).
Crist, com veiem a Joan 5, va haver de defensar davant dels fariseus que la seva autoritat venia directament del Pare. I ho demostraria amb els senyals miraculosos que feia. Però el seu missatge era clar i senzill.
Joan 4:36* ens deixa testimoni de què Joan el baptista també entenia: «El qui creu en el Fill té la vida eterna; en canvi, qui es nega a creure en el Fill no veurà la vida, sinó que damunt seu pesa la ira de Déu.»
La vida eterna era en Crist, el Fill enviat. Aquell que penedit cregués en Crist, obtindria la vida eterna. Qui refusés el testimoni...]]>391biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/014-jesus-parla-amb-la-samaritana--58441298Ens diu Joan 4:5-7* que «Així va arribar a una ciutat de Samaria que es diu Sicar, prop del terreny que Jacob va deixar al seu fill Josep. Allí hi havia el pou de Jacob. Quan era prop de migdia, Jesús, cansat de caminar, es va asseure a la vora del pou. En això que va arribar una dona de Samaria a pouar aigua.»
Mentre els deixebles anaven a la ciutat a comprar menjar, Jesús va anar al pou on tenien costum els veïns de treure aigua. Era migdia i no hi havia ningú traient aigua. Però mentre Jesús descansava, Joan ens diu que va venir una dona samaritana. I Jesús va iniciar una conversa amb ella demanant-li que compartís una mica de la seva aigua. La dona va respondre sorpresa: «Com és que tu, un jueu, em demanes de beure a mi, una samaritana? Perquè els jueus no es fan amb els samaritans.» JOAN 4:9*.
Sabia que ell era jueu, i no esperava que li dirigís la paraula a ella. Però Jesús no compartia els prejudicis dels seus paisans. Ell no havia passat per aquí per satisfer la seva set. Més aviat, qui coneix els cors necessitava passar per Samaria per poder parlar amb aquesta dona.
«Jesús li respongué: “Si coneguessis el do de Déu i qui és el qui et diu dóna’m de beure, series tu qui li’n demanaria, i ell et donaria aigua viva.” Li diu, la dona: “Senyor, tu no tens poal i el pou és profund, d’on trauràs aigua viva?»JOAN 4:10-11*
La samaritana, igual que Nicodem quan Jesús li va parlar, va entendre literalment les paraules de Jesús. Era comprensible, Els mateixos deixebles, més tard a la història, confondrien les seves paraules en dir-los que tenia un menjar que ells no sabien. Si ells havien anat a comprar el menjar, què podria haver menjat Jesús? És que algú li havia portat menjar? Ell els va haver d’explicar: «El meu aliment és complir la voluntat del qui m’ha enviat.» JOAN 4:34* És clar, Jesús no parlava d'aigua i menjar físic. Ell estava oferint a la samaritana una cosa que només Déu podia donar.
«Li respongué Jesús: “Tots els qui beuen aigua d’aquesta tornaran a tenir set, però el qui begui de l’aigua que jo li donaré ja no tindrà set mai més, sinó que l’aigua que jo li donaré esdevindrà dintre seu un doll d’aigua que brollarà per a donar-li vida eterna.”» JOAN 4:13-14*.
Com li havia ofert a Nicodem a Jerusalem, Jesús li estava oferint alguna cosa que canviaria la seva vida d'un estat temporal i fútil a un etern. L'aigua que Jesús oferia podia saciar eternament.
La samaritana continuava sense entendre el que Crist oferia, per la qual cosa li va dir:«Senyor, dóna’m aigua d’aquesta, perquè no tingui mai més set ni hagi de venir més aquí a pouar-la.”» JOAN 4:15*. Ella cercava un canvi de rutina. Esperava que allò que aquest jueu tenia per oferir-li fes la seva vida més fàcil. Però aquest no era el propòsit de Jesús.
Veient que la samaritana no entenia, Jesús va girar la conversa per cridar la seva atenció. «Li diu: “Vés a cridar el teu marit i torna aquí.” » JOAN 4:16* I ella, amb tota sinceritat, li va dir que no tenia marit. Jesús li diu: “Ja ho dius bé que no en tens, de marit, perquè n’has tingut ja cinc, i el que ara tens no és pas el teu marit; en això has dit la veritat.”»JOAN 4:17-18*Aquest home semblava saber-ne el més íntim! Seria un profeta? La samaritana va aprofitar per preguntar quin era el lloc idoni d'adoració, ja que samaritans i jueus discrepaven en aquest assumpte; a allò que Jesús va contestar:«Déu és esperit, i els qui l’adoren cal que l’adorin en esperit i en veritat.”
Jesús no va entrar en temes conflictius sobre tradicions i ritus, sinó que la va dirigir a l'essència: Adora Déu en esperit i en veritat.Li diu la dona: “Jo sé que el Messies ha de venir, és a dir, el Crist; quan vingui ens ho aclarirà tot.” Jesús li diu: “Sóc jo; el qui et parla.”» JOAN 4:24-26*
En sentir això, la samaritana va deixar el seu càntir on era i va sortir al poble a explicar-los a tots sobre Jesús, i llegim que a través del seu testimoniatge els del poble van venir a Jesús, i li van pregar que passés un parell de dies amb ells, i molts van creure en Crist.
Jesús necessitava passar per Samaria, perquè hi havia ànimes disposades a creure en Ell.
Penses potser que tu no saps prou per compartir amb altres de Jesús? La samaritana no en sabia gaire, però quan va conèixer el Messies, va anar a compartir-ho amb altres. Has tingut una trobada amb Crist? Simplement, comparteix el que el Senyor ha fet a la teva vida. La teva història personal pot ajudar els altres a trobar la pau que només Crist pot donar.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/58441298Mon, 26 Jan 2026 06:08:00 +0000David y MaribelEn acabar la celebració de la pasqua i havent acabat el que havia vingut a fer, Jesús va iniciar el seu viatge de tornada a Galilea. El camí més senzill per arribar a Galilea requeria que passessin per Samaria, zona que els jueus evitaven a causa del...Ens diu Joan 4:5-7* que «Així va arribar a una ciutat de Samaria que es diu Sicar, prop del terreny que Jacob va deixar al seu fill Josep. Allí hi havia el pou de Jacob. Quan era prop de migdia, Jesús, cansat de caminar, es va asseure a la vora del pou. En això que va arribar una dona de Samaria a pouar aigua.»
Mentre els deixebles anaven a la ciutat a comprar menjar, Jesús va anar al pou on tenien costum els veïns de treure aigua. Era migdia i no hi havia ningú traient aigua. Però mentre Jesús descansava, Joan ens diu que va venir una dona samaritana. I Jesús va iniciar una conversa amb ella demanant-li que compartís una mica de la seva aigua. La dona va respondre sorpresa: «Com és que tu, un jueu, em demanes de beure a mi, una samaritana? Perquè els jueus no es fan amb els samaritans.» JOAN 4:9*.
Sabia que ell era jueu, i no esperava que li dirigís la paraula a ella. Però Jesús no compartia els prejudicis dels seus paisans. Ell no havia passat per aquí per satisfer la seva set. Més aviat, qui coneix els cors necessitava passar per Samaria per poder parlar amb aquesta dona.
«Jesús li respongué: “Si coneguessis el do de Déu i qui és el qui et diu dóna’m de beure, series tu qui li’n demanaria, i ell et donaria aigua viva.” Li diu, la dona: “Senyor, tu no tens poal i el pou és profund, d’on trauràs aigua viva?»JOAN 4:10-11*
La samaritana, igual que Nicodem quan Jesús li va parlar, va entendre literalment les paraules de Jesús. Era comprensible, Els mateixos deixebles, més tard a la història, confondrien les seves paraules en dir-los que tenia un menjar que ells no sabien. Si ells havien anat a comprar el menjar, què podria haver menjat Jesús? És que algú li havia portat menjar? Ell els va haver d’explicar: «El meu aliment és complir la voluntat del qui m’ha enviat.» JOAN 4:34* És clar, Jesús no parlava d'aigua i menjar físic. Ell estava oferint a la samaritana una cosa que només Déu podia donar.
«Li respongué Jesús: “Tots els qui beuen aigua d’aquesta tornaran a tenir set, però el qui begui de l’aigua que jo li donaré ja no tindrà set mai més, sinó que l’aigua que jo li donaré esdevindrà dintre seu un doll d’aigua que brollarà per a donar-li vida eterna.”» JOAN 4:13-14*.
Com li havia ofert a Nicodem a Jerusalem, Jesús li estava oferint alguna cosa que canviaria la seva vida d'un estat temporal i fútil a un etern. L'aigua que Jesús oferia podia saciar eternament.
La samaritana continuava sense entendre el que Crist oferia, per la qual cosa li va dir:«Senyor, dóna’m aigua d’aquesta, perquè no tingui mai més set ni hagi de venir més aquí a pouar-la.”» JOAN 4:15*. Ella cercava un canvi de rutina. Esperava que allò que aquest jueu tenia per oferir-li fes la seva vida més fàcil. Però aquest no era el propòsit de Jesús.
Veient que la samaritana no entenia, Jesús va girar la conversa per cridar la seva atenció. «Li diu: “Vés a cridar el teu marit i torna aquí.” » JOAN 4:16* I ella, amb tota sinceritat, li va dir que no tenia marit. Jesús li diu: “Ja ho dius bé que no en tens, de marit, perquè n’has tingut ja cinc, i el que ara tens no és pas el teu marit; en això has dit la veritat.”»JOAN 4:17-18*Aquest home semblava saber-ne el més íntim! Seria un profeta? La samaritana va aprofitar per preguntar quin era el lloc idoni d'adoració, ja que...]]>436biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/013-nicodem-va-a-jesus--58421456Amb aquestes paraules, Nicodem deixava clar que no tenia dubte de la identitat de Jesús. Reconeixia la seva deïtat i volia participar del regne de Déu. «Jesús respongué: “Pots estar ben segur que el qui no neix de nou no pot veure el regne de Déu.” Li diu Nicodem: “Com pot un home néixer quan ja és vell? És que pot tornar a entrar al si de la seva mare i tornar a néixer?”» JOAN 3:3-4*
Nicodem havia de saber que Jesús no parlava del naixement físic, però Jesús li va respondre: “T’ho ben asseguro: si un no neix de l’aigua i de l’Esperit no pot entrar en el regne de Déu. JOAN 3:5*
El naixement físic és necessari per poder prendre la decisió de néixer espiritualment, i tots dos són necessaris per poder arribar a pertànyer al regne de Déu.
Si estàs confós amb les paraules de Jesús, no et sentis malament. Fins i tot Nicodem, mestre de la llei jueva, es mostra confós sobre com podia arribar a començar aquesta vida nova en Crist. Jesús li va dir: «No t’estranyi que t’hagi dit: Heu de néixer de nou.» JOAN 3:7* I li va explicar que calia que Crist fos clavat a la creu perquè tothom que cregués en Ell pogués gaudir de vida eterna espiritual. Els versos 14 i 15 expliquen: «I de la mateixa manera que Moisès va alçar la serp al desert, així cal que sigui alçat el Fill de l’Home, a fi que tot aquell qui creu en ell tingui vida eterna.» JOAN 3:14-15*
Si recordes la situació en què el poble de Déu havia estat ferit per serps verinoses, recordaràs que Déu va demanar a Moisès que erigís un pal amb una serp de bronze a la qual tot aquell que mirés cap a ella seria curat de les picades de serp.Així el Fill de l'home, el Messies, devia ser alçat a la creu, i tot aquell que mira a Ell per a salvació rep vida eterna.
Nicodem va rebre una clara presentació de com néixer de nou, de com pertànyer al regne de Déu. En aquesta ocasió no veiem que Nicodem rebés aquesta veritat, naixent a una vida nova, però gràcies a Déu, veiem més endavant, a Joan 7:50-51 a Nicodem, parlant a favor de Jesús davant altres fariseus, i més tard, a Joan 19:39 veiem que Nicodem estava ajudant a preparar el cos de Jesús per a la sepultura, obertament i en públic, identificant-se clarament com a seguidor de Jesús. La llavor plantada havia donat fruit que començava a aparèixer a la vida de Nicodem.
I què de tu? Has entès bé l'ensenyament de Jesús sobre el nou naixement? T'has declarat com a seguidor de Crist i formes part del regne de Déu? Sens dubte, identificar-se amb Crist és la millor manera de gaudir aquesta vida terrenal, i més important encara, la vida eterna en Crist Jesús.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/58421456Fri, 23 Jan 2026 06:00:00 +0000David y MaribelDesprés dels esdeveniments al temple, i havent vist els senyals que Jesús feia, va venir a ell una nit un principal dels jueus anomenat Nicodem. Aquest li va confessar “Rabí, sabem que ets un mestre enviat de Déu perquè ningú no pot fer els miracles...Amb aquestes paraules, Nicodem deixava clar que no tenia dubte de la identitat de Jesús. Reconeixia la seva deïtat i volia participar del regne de Déu. «Jesús respongué: “Pots estar ben segur que el qui no neix de nou no pot veure el regne de Déu.” Li diu Nicodem: “Com pot un home néixer quan ja és vell? És que pot tornar a entrar al si de la seva mare i tornar a néixer?”» JOAN 3:3-4*
Nicodem havia de saber que Jesús no parlava del naixement físic, però Jesús li va respondre: “T’ho ben asseguro: si un no neix de l’aigua i de l’Esperit no pot entrar en el regne de Déu. JOAN 3:5*
El naixement físic és necessari per poder prendre la decisió de néixer espiritualment, i tots dos són necessaris per poder arribar a pertànyer al regne de Déu.
Si estàs confós amb les paraules de Jesús, no et sentis malament. Fins i tot Nicodem, mestre de la llei jueva, es mostra confós sobre com podia arribar a començar aquesta vida nova en Crist. Jesús li va dir: «No t’estranyi que t’hagi dit: Heu de néixer de nou.» JOAN 3:7* I li va explicar que calia que Crist fos clavat a la creu perquè tothom que cregués en Ell pogués gaudir de vida eterna espiritual. Els versos 14 i 15 expliquen: «I de la mateixa manera que Moisès va alçar la serp al desert, així cal que sigui alçat el Fill de l’Home, a fi que tot aquell qui creu en ell tingui vida eterna.» JOAN 3:14-15*
Si recordes la situació en què el poble de Déu havia estat ferit per serps verinoses, recordaràs que Déu va demanar a Moisès que erigís un pal amb una serp de bronze a la qual tot aquell que mirés cap a ella seria curat de les picades de serp.Així el Fill de l'home, el Messies, devia ser alçat a la creu, i tot aquell que mira a Ell per a salvació rep vida eterna.
Nicodem va rebre una clara presentació de com néixer de nou, de com pertànyer al regne de Déu. En aquesta ocasió no veiem que Nicodem rebés aquesta veritat, naixent a una vida nova, però gràcies a Déu, veiem més endavant, a Joan 7:50-51 a Nicodem, parlant a favor de Jesús davant altres fariseus, i més tard, a Joan 19:39 veiem que Nicodem estava ajudant a preparar el cos de Jesús per a la sepultura, obertament i en públic, identificant-se clarament com a seguidor de Jesús. La llavor plantada havia donat fruit que començava a aparèixer a la vida de Nicodem.
I què de tu? Has entès bé l'ensenyament de Jesús sobre el nou naixement? T'has declarat com a seguidor de Crist i formes part del regne de Déu? Sens dubte, identificar-se amb Crist és la millor manera de gaudir aquesta vida terrenal, i més important encara, la vida eterna en Crist Jesús.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>270biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/012-jesus-va-a-jerusalem-a-celebrar-la-pasqua--58409962Durant la darrera setmana de Jesús a la Terra, Jesús tornaria a anar a Jerusalem una vegada més, per a la celebració de la Pasqua. I una vegada més, trobaria el temple ple de llocs de comerciants desitjosos d'utilitzar la religió per guanyar diners. I una vegada més, com ens narren els evangelis, Jesús els faria fora, demanant el respecte que mereix la casa de Déu.
Veiem Jesús en aquesta visita a Jerusalem, al començament del seu ministeri, proclamant la seva identitat com a Senyor del temple, exercint la seva santa autoritat. Els seus deixebles es van adonar que allò que Jesús estava fent evocava el Salm 69:9*, que parlava del Messies en el qual es llegeix: «El zel de la teva casa em consumeix.».
Els jueus també, sorpresos per la manera de defensar l'honra del temple de Déu, i amb el coneixement que tenien de les Escriptures, demanaven més senyals que ell era en realitat el Messies esperat. Jesús, que coneixia els cors, podia discernir entre els que es meravellaven dels senyals i els que de cor esperaven l'enviat de Déu i estaven disposats a seguir-lo.
Aquell dia al temple, els que van contemplar els fets van poder meditar el que venien a fer a la casa de Déu.
És important que nosaltres també, segles després, analitzem la nostra tradició religiosa. A què anem al temple? Nosaltres en diem església. Assistim a l'església per beneficiar-nos d'alguna manera material? Assistim potser per suplir les nostres necessitats socials? Tenim clar el propòsit de reunir-nos?
Així com el temple era un lloc per adorar Déu, fem que el nostre temps a l'església sigui un reflex de la nostra contínua adoració.
Congreguem-nos amb el desig de lloar Déu amb qui de cor sincer el busquen.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/58409962Thu, 22 Jan 2026 06:00:00 +0000David y MaribelEns explica Joan 2 (2:12-25) que al començament del ministeri de Jesús, quan va arribar el temps de la celebració de la pasqua dels jueus, va pujar a Jerusalem, i entrant al temple, «va trobar els venedors de bous, d’ovelles i de coloms, i els...Durant la darrera setmana de Jesús a la Terra, Jesús tornaria a anar a Jerusalem una vegada més, per a la celebració de la Pasqua. I una vegada més, trobaria el temple ple de llocs de comerciants desitjosos d'utilitzar la religió per guanyar diners. I una vegada més, com ens narren els evangelis, Jesús els faria fora, demanant el respecte que mereix la casa de Déu.
Veiem Jesús en aquesta visita a Jerusalem, al començament del seu ministeri, proclamant la seva identitat com a Senyor del temple, exercint la seva santa autoritat. Els seus deixebles es van adonar que allò que Jesús estava fent evocava el Salm 69:9*, que parlava del Messies en el qual es llegeix: «El zel de la teva casa em consumeix.».
Els jueus també, sorpresos per la manera de defensar l'honra del temple de Déu, i amb el coneixement que tenien de les Escriptures, demanaven més senyals que ell era en realitat el Messies esperat. Jesús, que coneixia els cors, podia discernir entre els que es meravellaven dels senyals i els que de cor esperaven l'enviat de Déu i estaven disposats a seguir-lo.
Aquell dia al temple, els que van contemplar els fets van poder meditar el que venien a fer a la casa de Déu.
És important que nosaltres també, segles després, analitzem la nostra tradició religiosa. A què anem al temple? Nosaltres en diem església. Assistim a l'església per beneficiar-nos d'alguna manera material? Assistim potser per suplir les nostres necessitats socials? Tenim clar el propòsit de reunir-nos?
Així com el temple era un lloc per adorar Déu, fem que el nostre temps a l'església sigui un reflex de la nostra contínua adoració.
Congreguem-nos amb el desig de lloar Déu amb qui de cor sincer el busquen.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>234biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/011-introduccio-al-ministeri-de-jesus--58144121ministeri de Jesús a la regió de Galilea, dividirem la informació en tres apartats, la
instrucció directa de Jesús, l’ensenyament a través de paràboles, i els senyals
miraculosos que Jesús va mostrar.
Tots quatre evangelis tracten tots aquests apartats del seu ministeri, encara que no tots
inclouen totes les històries. Hi ha recursos disponibles que mostren l’harmonia dels
evangelis que es poden consultar durant la lectura d’aquests, i en la majoria de les
edicions de la Bíblia se solen referenciar els textos relacionats per al seu estudi i
seguiment, i són de molta utilitat.
Quan Jesús va tornar del seu temps al desert i va començar a ajuntar els seus deixebles,
la veu va començar a córrer. Jesús era especial, i molts el començaven a notar. Tant era
així, que estant a Canà, durant un casament a què Jesús havia estat convidat al costat
dels seus deixebles, Maria la seva mare, veient que faltava vi per al banquet, va anar a
Jesús per dir-li: “No tenen vi” (Joan 2:3).
Que tinguem constància, Jesús encara no havia fet cap miracle públic, però va entendre
que la seva mare li estava demanant un favor, que suplís la necessitat dels que hi eren
presents. Jesús va qüestionar la seva petició, i li va explicar que l’hora de mostrar senyals
encara no havia arribat.
Sembla que Maria entenia i acceptava l’autoritat de Jesús, però també en coneixia el
poder. Va demanar als qui hi eren treballant que fessin el que Jesús els digués, i va deixar
que Jesús decidís el que hauria d’esdevenir.
Jesús va demanar que omplissin totes les gerres d’aigua. Els servents van tenir confiança
en Jesús, perquè malgrat que les seves instruccions no semblaven tenir sentit, ho van fer,
i Jesús, els va dir, «“Ara traieu-ne i porteu-ne al cap de servei.” Ells n’hi van portar. El cap
de servei va tastar l’aigua convertida en vi, i com que no sabia d’on procedia –si bé els
servents que havien tret l’aigua sí que ho sabien–, va cridar el nuvi i li va dir: “Tothom
serveix primer el bon vi, i quan ja han begut molt serveix el vi ordinari. Però tu has guardat
el bon vi fins ara.”»JOAN 2:8-10 BEC.
Joan ens relata aquí el primer de molts miracles de Jesús.
Dies més tard, el verset 23 del mateix capítol ens diu que veient els senyals que feia
Jesús, molts jueus van creure en Ell, identificant-lo com el Messies. No obstant això, ens
diu el text que Jesús, que coneix els cors, no se’n refiava. Pel que sembla, alguns hi eren
per a l’espectacle.
És important que entenguem que els senyals miraculosos que Jesús va fer mentre va ser
aquí a la Terra van ser específicament per mostrar que Ell era, sens dubte el Messies
promès, l’Ungit enviat.
El seu propòsit no era curar tothom qui trobava, ja que Llavors, hagués curat tothom, però
no ho va fer. El seu propòsit era mostrar que Ell era el Déu Totpoderós.
Després de veure alguns esdeveniments durant els primers dies del ministeri de Jesús, i
abans d’endinsar-nos a estudiar els seus ensenyaments, veurem els miracles de Jesús.
Però volia deixar clar allò que la Bíblia ensenya sobre els miracles i quin era el seu
propòsit a fer-los.
La Paraula de Déu fa que els senyals miraculosos no siguin necessaris. La seva Paraula
és viva i eficaç i amb ella en tenim prou per conèixer el Messies i seguir-lo amb seguretat.
Desitjo que l’estudi de la vida del ministeri de Jesús a Sa Paraula et guiï a Ell mateix i et
faci experimentar la seva presència a la teva vida.]]>https://api.spreaker.com/episode/58144121Wed, 21 Jan 2026 06:00:00 +0000David y MaribelPer poder seguir l’estudi i els esdeveniments compartits als evangelis dels tres anys de ministeri de Jesús a la regió de Galilea, dividirem la informació en tres apartats, la instrucció directa de Jesús, l’ensenyament a través de paràboles, i els...ministeri de Jesús a la regió de Galilea, dividirem la informació en tres apartats, la
instrucció directa de Jesús, l’ensenyament a través de paràboles, i els senyals
miraculosos que Jesús va mostrar.
Tots quatre evangelis tracten tots aquests apartats del seu ministeri, encara que no tots
inclouen totes les històries. Hi ha recursos disponibles que mostren l’harmonia dels
evangelis que es poden consultar durant la lectura d’aquests, i en la majoria de les
edicions de la Bíblia se solen referenciar els textos relacionats per al seu estudi i
seguiment, i són de molta utilitat.
Quan Jesús va tornar del seu temps al desert i va començar a ajuntar els seus deixebles,
la veu va començar a córrer. Jesús era especial, i molts el començaven a notar. Tant era
així, que estant a Canà, durant un casament a què Jesús havia estat convidat al costat
dels seus deixebles, Maria la seva mare, veient que faltava vi per al banquet, va anar a
Jesús per dir-li: “No tenen vi” (Joan 2:3).
Que tinguem constància, Jesús encara no havia fet cap miracle públic, però va entendre
que la seva mare li estava demanant un favor, que suplís la necessitat dels que hi eren
presents. Jesús va qüestionar la seva petició, i li va explicar que l’hora de mostrar senyals
encara no havia arribat.
Sembla que Maria entenia i acceptava l’autoritat de Jesús, però també en coneixia el
poder. Va demanar als qui hi eren treballant que fessin el que Jesús els digués, i va deixar
que Jesús decidís el que hauria d’esdevenir.
Jesús va demanar que omplissin totes les gerres d’aigua. Els servents van tenir confiança
en Jesús, perquè malgrat que les seves instruccions no semblaven tenir sentit, ho van fer,
i Jesús, els va dir, «“Ara traieu-ne i porteu-ne al cap de servei.” Ells n’hi van portar. El cap
de servei va tastar l’aigua convertida en vi, i com que no sabia d’on procedia –si bé els
servents que havien tret l’aigua sí que ho sabien–, va cridar el nuvi i li va dir: “Tothom
serveix primer el bon vi, i quan ja han begut molt serveix el vi ordinari. Però tu has guardat
el bon vi fins ara.”»JOAN 2:8-10 BEC.
Joan ens relata aquí el primer de molts miracles de Jesús.
Dies més tard, el verset 23 del mateix capítol ens diu que veient els senyals que feia
Jesús, molts jueus van creure en Ell, identificant-lo com el Messies. No obstant això, ens
diu el text que Jesús, que coneix els cors, no se’n refiava. Pel que sembla, alguns hi eren
per a l’espectacle.
És important que entenguem que els senyals miraculosos que Jesús va fer mentre va ser
aquí a la Terra van ser específicament per mostrar que Ell era, sens dubte el Messies
promès, l’Ungit enviat.
El seu propòsit no era curar tothom qui trobava, ja que Llavors, hagués curat tothom, però
no ho va fer. El seu propòsit era mostrar que Ell era el Déu Totpoderós.
Després de veure alguns esdeveniments durant els primers dies del ministeri de Jesús, i
abans d’endinsar-nos a estudiar els seus ensenyaments, veurem els miracles de Jesús.
Però volia deixar clar allò que la Bíblia ensenya sobre els miracles i quin era el seu
propòsit a fer-los.
La Paraula de Déu fa que els senyals miraculosos no siguin necessaris. La seva Paraula
és viva i eficaç i amb ella en tenim prou per conèixer el Messies i seguir-lo amb seguretat.
Desitjo que l’estudi de la vida del ministeri de Jesús a Sa Paraula et guiï a Ell mateix i et
faci experimentar la seva presència a la teva vida.]]>317biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/010-els-deixebles-de-jesus--58144122Estant a Cafarnaüm, a la riba del llac de Galilea va conèixer quatre dels que serien els
seus deixebles, uns pescadors que estaven disposats a deixar les seves xarxes per seguir
el Gran Mestre (Marc 1:16-20).
L'evangeli de Joan (1:35-42), ens narra que Andreu i Simó el seu germà, a qui Jesús
anomenaria Pere, eren seguidors de Joan el Baptista. Joan els havia parlat de Jesús, i
probablement hi van ser quan aquest va ser batejat.
Ens diu el text que quan van veure Jesús passar, Joan els va dir: “Mireu l’Anyell de Déu”
Aquell a qui havia batejat, a qui Déu havia identificat com l'Anyell de Déu, el que havia de
venir a treure el pecat del món hi era, davant seu.
Ens diu Mateu que estant Andreu i Pere recollint les xarxes, el Senyor Jesús els va dir:
«“Seguiu-me i us faré pescadors d’homes.” Aleshores van deixar les xarxes i el seguiren.
Anant més enllà, va veure dos germans més, Jaume, fill de Zebedeu, i Joan, que eren a la
barca amb el seu pare Zebedeu, repassant les xarxes; i els va cridar. Ells deixaren
immediatament la barca i el seu pare, i el van seguir.»MATEU 4:19-22 BEC.
Llegim a Joan 1:43-51* que l'endemà, Felip i Natanael van començar a seguir Jesús.
Probablement, havien sentit que Andreu i Simó Pere havien deixat la pesca per aprendre
del Mestre, ja que aquests eren també de Betsaida, la mateixa ciutat dels dos germans. El
Senyor va cridar Felip, i Felip el va seguir, i en trobar-se amb el seu amic Natanael, també
anomenat Bartomeu, li va dir: «Hem trobat aquell de qui va escriure Moisès en la Llei, i
també els profetes: és Jesús, el fill de Josep de Natzaret.”».
Aquests van identificar Jesús com el Messies promès.
Així veiem que de boca a boca, els que havien de seguir Jesús van anar venint a ell.
Natanael estava meravellat de veure que Jesús sabia coses d’ell sense conèixer-lo, però
Jesús li va avisar que juntament amb Ell veuria l'obra de Déu complir-se a la Terra.
Sens dubte, haver seguit els passos de Jesús i compartir el seu ministeri deu haver estat
fascinant.
Mateu 9, Marc 2 i Lluc 5 ens narren la trobada entre Mateu (Leví) i Jesús.
Un publicà que s'asseia a la taula dels tributs públics per recaptar els impostos, no seria la
persona que haguéssim assenyalat si ens preguntessin qui seguiria Jesús. Però ens diu la
Paraula que quan Jesús li va dir: “Segueix-me”, igual que els altres deixebles, Mateu
(Leví) el va seguir sense titubejar. Va fer preparar menjar a casa seva i va convidar Jesús i
els seus deixebles a menjar, per la qual cosa alguns van criticar el Mestre. Però aquest
sabia qui eren els que el buscaven, i a aquests no els negaria la seva presència.
«Jesús els va respondre: “No són pas els qui estan bons els qui tenen necessitat de
metge, sinó els malalts. No he vingut a cridar justos, sinó pecadors perquè es
penedeixin.”» LLUC 5:31-32 BEC. Aquells que es creien justos no anaven a buscar Déu, i
ells se'l van perdre.
Trobem també als primers tres evangelis (Mateu 10, Marc 3 i Lluc 6) els noms dels altres
deixebles de Jesús, els quals van acompanyar el Senyor durant els seus tres anys de
ministeri. Tomàs, Jaume i Judes Tadeu, fills d'Alfeu, Simó el cananeu, anomenat Zelota, i
Judes Iscariot, el qual el va traïr.
Marc 3:13-15* ens diu que Jesús «Després pujà cap a la muntanya i va cridar els qui va
voler, i van reunir-se amb ell. Llavors en va designar dotze perquè estiguessin amb ell i
per enviar-los a predicar, amb potestat d’expulsar els dimonis.»
Aquests dotze homes van poder seguir de prop Jesús, aprendre d’ell i ser utilitzats per
compartir a altres l'ensenyament i viure allò que només els que van caminar a prop del
Mestre en els seus anys aquí a la Terra van poder presenciar.
Però encara que apòstols van ser pocs, els seguidors de Jesús encara podem aprofitar
les seves lliçons gràcies a la Paraula donada a través dels seus apòstols i d'altres escollits
per Déu.
En llegir l'ensenyament i els miracles que van passar durant aquests tres anys a Galilea,
imaginem com seria ser-hi, escoltar la seva veu, i participar del ministeri del Messies.
Quan Jesús va pregar pels seus deixebles a Joan 17, no només va pregar per aquells que
havien estat amb ell a Galilea, sinó per tots els que haurien de creure al llarg dels segles.
Aquell que vol ser el seu deixeble ha d'atendre la veu del Mestre. Joan 8:31* ens diu «Si
persevereu en la meva paraula, sereu realment deixebles meus»
Vols ser el seu deixeble? Jo si!!
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/58144122Tue, 20 Jan 2026 06:00:00 +0000David y MaribelTrobem Jesús al principi del seu ministeri a la regió de Galilea. Estant a Cafarnaüm, a la riba del llac de Galilea va conèixer quatre dels que serien els seus deixebles, uns pescadors que estaven disposats a deixar les seves xarxes per seguir el Gran...Estant a Cafarnaüm, a la riba del llac de Galilea va conèixer quatre dels que serien els
seus deixebles, uns pescadors que estaven disposats a deixar les seves xarxes per seguir
el Gran Mestre (Marc 1:16-20).
L'evangeli de Joan (1:35-42), ens narra que Andreu i Simó el seu germà, a qui Jesús
anomenaria Pere, eren seguidors de Joan el Baptista. Joan els havia parlat de Jesús, i
probablement hi van ser quan aquest va ser batejat.
Ens diu el text que quan van veure Jesús passar, Joan els va dir: “Mireu l’Anyell de Déu”
Aquell a qui havia batejat, a qui Déu havia identificat com l'Anyell de Déu, el que havia de
venir a treure el pecat del món hi era, davant seu.
Ens diu Mateu que estant Andreu i Pere recollint les xarxes, el Senyor Jesús els va dir:
«“Seguiu-me i us faré pescadors d’homes.” Aleshores van deixar les xarxes i el seguiren.
Anant més enllà, va veure dos germans més, Jaume, fill de Zebedeu, i Joan, que eren a la
barca amb el seu pare Zebedeu, repassant les xarxes; i els va cridar. Ells deixaren
immediatament la barca i el seu pare, i el van seguir.»MATEU 4:19-22 BEC.
Llegim a Joan 1:43-51* que l'endemà, Felip i Natanael van començar a seguir Jesús.
Probablement, havien sentit que Andreu i Simó Pere havien deixat la pesca per aprendre
del Mestre, ja que aquests eren també de Betsaida, la mateixa ciutat dels dos germans. El
Senyor va cridar Felip, i Felip el va seguir, i en trobar-se amb el seu amic Natanael, també
anomenat Bartomeu, li va dir: «Hem trobat aquell de qui va escriure Moisès en la Llei, i
també els profetes: és Jesús, el fill de Josep de Natzaret.”».
Aquests van identificar Jesús com el Messies promès.
Així veiem que de boca a boca, els que havien de seguir Jesús van anar venint a ell.
Natanael estava meravellat de veure que Jesús sabia coses d’ell sense conèixer-lo, però
Jesús li va avisar que juntament amb Ell veuria l'obra de Déu complir-se a la Terra.
Sens dubte, haver seguit els passos de Jesús i compartir el seu ministeri deu haver estat
fascinant.
Mateu 9, Marc 2 i Lluc 5 ens narren la trobada entre Mateu (Leví) i Jesús.
Un publicà que s'asseia a la taula dels tributs públics per recaptar els impostos, no seria la
persona que haguéssim assenyalat si ens preguntessin qui seguiria Jesús. Però ens diu la
Paraula que quan Jesús li va dir: “Segueix-me”, igual que els altres deixebles, Mateu
(Leví) el va seguir sense titubejar. Va fer preparar menjar a casa seva i va convidar Jesús i
els seus deixebles a menjar, per la qual cosa alguns van criticar el Mestre. Però aquest
sabia qui eren els que el buscaven, i a aquests no els negaria la seva presència.
«Jesús els va respondre: “No són pas els qui estan bons els qui tenen necessitat de
metge, sinó els malalts. No he vingut a cridar justos, sinó pecadors perquè es
penedeixin.”» LLUC 5:31-32 BEC. Aquells que es creien justos no anaven a buscar Déu, i
ells se'l van perdre.
Trobem també als primers tres evangelis (Mateu 10, Marc 3 i Lluc 6) els noms dels altres
deixebles de Jesús, els quals van acompanyar el Senyor durant els seus tres anys de
ministeri. Tomàs, Jaume i Judes Tadeu, fills d'Alfeu, Simó el cananeu, anomenat Zelota, i
Judes Iscariot, el qual el va traïr.
Marc 3:13-15* ens diu que Jesús «Després pujà cap a la muntanya i va cridar els qui va
voler, i van reunir-se amb ell. Llavors en va designar dotze perquè estiguessin amb ell i
per enviar-los a predicar, amb potestat d’expulsar els dimonis.»
Aquests dotze homes van poder seguir de prop Jesús, aprendre d’ell i ser utilitzats per
compartir a altres l'ensenyament i viure allò que només els que van caminar a prop del
Mestre en els seus anys aquí a la Terra van poder presenciar.
Però encara que...]]>399biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/009-el-pla-les-maneres-i-els-temps-de-deu--58144116podem veure que ignorem i intentem manipular o reemplaçar Déu en els seus pla,
maneres i temps.
A la primera temptació vam veure que el temptador intentava que Jesús ignorés el pla de
Déu i atengués les seves necessitats materials. Pere, un deixeble benintencionat, a Mateu
16: 21-23* li va oferir a Jesús una cosa semblant, quan li va dir que havia de tenir
compassió de si mateix i no deixar que l'agafessin per matar-lo. I en aquella ocasió, Jesús
li va contestar igualment: “Fuig del meu davant, Satanàs!”
Jesús va respondre així perquè no era la primera vegada que havia estat temptat a posar
el seu benestar per sobre de la voluntat de Déu. Moltes vegades, de la mateixa manera,
pensem que hem de prioritzar les nostres necessitats materials, i quan aquestes estan
assegurades, aleshores podem atendre les espirituals. Posem la feina per sobre de la
nostra comunió amb Déu; guardem el dilluns molt més que guardem el dia del Senyor,
que anem a dormir tard el dissabte. Som capaços de substituir el temps d'estudi bíblic o la
comunió amb altres germans per descansar de la setmana laboral o preparar-nos per a
qui s'aproxima. Mai faríem el mateix amb la feina; deixar d'anar a la feina perquè estem
cansats es veuria, i amb raó, com una excusa i una manca d’ètica. Tanmateix, sovint
posem en un lloc molt alt la nostra comoditat, el nostre temps d'oci, o els nostres plans
socials o professionals i deixem de banda les activitats que ens ajudaran a apropar-nos a
Déu i conèixer-lo millor.
Déu ens regala cada dia 24 hores perquè puguem descansar, menjar, treballar, socialitzar
i gaudir. No ignorem la voluntat de Déu.
A Mateu 6 el Senyor Jesús ensenya que si busquem les coses celestials primerament,
tota la resta vindrà de la mà de Déu.
Quan Satanàs va incitar Jesús a llençar-se del pinacle del temple, li estava oferint una
manera de saltar a la fama, mai més ben dit. La idea era que si es llençava davant de
totes aquestes persones i miraculosament els àngels del cel el recollien, tots podrien
veure que Jesús era una persona especial. Tres anys més tard, quan penjava a la creu,
també el van incitar a fer alguna cosa similar i deien: “salva’t a tu mateix, si ets Fill de Déu,
i baixa de la creu.”(Mateu 27:35-44, Marc 15:25-32, Lluc 23:32-43, Joan 19:18-27).
Però les maneres de Déu per exaltar Jesús no era mostrar el seu poder com qualsevol
superheroi que puguem imaginar. La manera de Déu passava per la humilitat, el servei, el
sofriment i la mort, però després d'això venia la resurrecció, l'ascensió al Pare, i la glòria
que vindrà quan tot genoll es doblegarà davant d’Ell i tota llengua el confessarà com a
Senyor. Jesús va acceptar les maneres del Pare i ens va mostrar el camí a seguir, perquè
les seves maneres són millors i sempre busquen el nostre bé.
En darrer lloc, les temptacions de Jesús al desert ens mostren la nostra tendència
d'ignorar, intentar manipular o canviar els temps de Déu. Eclesiastès 3 ens ensenya que
tot en aquesta vida té el seu temps; tot i això, sovint volem ignorar els temps de Déu i
establir els nostres propis temps. Quan Satanàs va oferir a Jesús tots els regnes de la
Terra com si fossin seus per donar, s'estava basant en el fet que avui dia Déu ha permès
al maligne tenir cert domini sobre aquest món caigut. Sens dubte, el mal és evident a la
societat, i és difícil fer el bé . Però com hem vist, tenim la promesa que el bé prevaldrà, i
Jesucrist regnarà sobre tota la Terra. Estava clar que tot allò seria de Crist, però no en
aquell moment. Encara havia d'esperar i complir els temps de Déu. Si Satanàs ens pot fer
qüestionar els temps de Déu, haurà aconseguit desviar-nos per un temps de la protecció
que Déu dona i la seva cura. Hi ha coses en aquesta vida que són lícites i profitoses, al
seu moment. Com a exemple, penso específicament en la intimitat de la parella, que Déu
ha establert per gaudir d'un home i una dona en el context del matrimoni, amb respecte
mutu i per a tota la vida. Si ignorem, manipulem i substituïm aquests amb qualsevol altre
pla, manera o temps, estem rebutjant Déu per establir la nostra pròpia agenda, i com és
evident en aquest món, porta conseqüències desagradables i problemes que es podrien
evitar.
Molt millor és romandre fidels a Déu, respectant els seus plans, maneres i els seus temps.
Que Déu ens ajudi a viure sàviament.
*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/58144116Mon, 19 Jan 2026 06:00:00 +0000David y MaribelUn dia més seguirem amb l'estudi de les temptacions de Jesús, perquè a través d'elles podem veure que ignorem i intentem manipular o reemplaçar Déu en els seus pla, maneres i temps. A la primera temptació vam veure que el temptador intentava que Jesús...podem veure que ignorem i intentem manipular o reemplaçar Déu en els seus pla,
maneres i temps.
A la primera temptació vam veure que el temptador intentava que Jesús ignorés el pla de
Déu i atengués les seves necessitats materials. Pere, un deixeble benintencionat, a Mateu
16: 21-23* li va oferir a Jesús una cosa semblant, quan li va dir que havia de tenir
compassió de si mateix i no deixar que l'agafessin per matar-lo. I en aquella ocasió, Jesús
li va contestar igualment: “Fuig del meu davant, Satanàs!”
Jesús va respondre així perquè no era la primera vegada que havia estat temptat a posar
el seu benestar per sobre de la voluntat de Déu. Moltes vegades, de la mateixa manera,
pensem que hem de prioritzar les nostres necessitats materials, i quan aquestes estan
assegurades, aleshores podem atendre les espirituals. Posem la feina per sobre de la
nostra comunió amb Déu; guardem el dilluns molt més que guardem el dia del Senyor,
que anem a dormir tard el dissabte. Som capaços de substituir el temps d'estudi bíblic o la
comunió amb altres germans per descansar de la setmana laboral o preparar-nos per a
qui s'aproxima. Mai faríem el mateix amb la feina; deixar d'anar a la feina perquè estem
cansats es veuria, i amb raó, com una excusa i una manca d’ètica. Tanmateix, sovint
posem en un lloc molt alt la nostra comoditat, el nostre temps d'oci, o els nostres plans
socials o professionals i deixem de banda les activitats que ens ajudaran a apropar-nos a
Déu i conèixer-lo millor.
Déu ens regala cada dia 24 hores perquè puguem descansar, menjar, treballar, socialitzar
i gaudir. No ignorem la voluntat de Déu.
A Mateu 6 el Senyor Jesús ensenya que si busquem les coses celestials primerament,
tota la resta vindrà de la mà de Déu.
Quan Satanàs va incitar Jesús a llençar-se del pinacle del temple, li estava oferint una
manera de saltar a la fama, mai més ben dit. La idea era que si es llençava davant de
totes aquestes persones i miraculosament els àngels del cel el recollien, tots podrien
veure que Jesús era una persona especial. Tres anys més tard, quan penjava a la creu,
també el van incitar a fer alguna cosa similar i deien: “salva’t a tu mateix, si ets Fill de Déu,
i baixa de la creu.”(Mateu 27:35-44, Marc 15:25-32, Lluc 23:32-43, Joan 19:18-27).
Però les maneres de Déu per exaltar Jesús no era mostrar el seu poder com qualsevol
superheroi que puguem imaginar. La manera de Déu passava per la humilitat, el servei, el
sofriment i la mort, però després d'això venia la resurrecció, l'ascensió al Pare, i la glòria
que vindrà quan tot genoll es doblegarà davant d’Ell i tota llengua el confessarà com a
Senyor. Jesús va acceptar les maneres del Pare i ens va mostrar el camí a seguir, perquè
les seves maneres són millors i sempre busquen el nostre bé.
En darrer lloc, les temptacions de Jesús al desert ens mostren la nostra tendència
d'ignorar, intentar manipular o canviar els temps de Déu. Eclesiastès 3 ens ensenya que
tot en aquesta vida té el seu temps; tot i això, sovint volem ignorar els temps de Déu i
establir els nostres propis temps. Quan Satanàs va oferir a Jesús tots els regnes de la
Terra com si fossin seus per donar, s'estava basant en el fet que avui dia Déu ha permès
al maligne tenir cert domini sobre aquest món caigut. Sens dubte, el mal és evident a la
societat, i és difícil fer el bé . Però com hem vist, tenim la promesa que el bé prevaldrà, i
Jesucrist regnarà sobre tota la Terra. Estava clar que tot allò seria de Crist, però no en
aquell moment. Encara havia d'esperar i complir els temps de Déu. Si Satanàs ens pot fer
qüestionar els temps de Déu, haurà aconseguit desviar-nos per un temps de la protecció
que Déu dona...]]>378biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/008-les-temptacions--58144120afamat. El maligne, aprofitant el moment, va venir a molestar-lo amb tres temptacions. Les
tres temptacions de Jesús al desert representen tres formes diferents de temptacions que
tots enfrontem. I és que encara que sembla que la temptació o dificultat que estem
passant és única, la veritat és que, com se sol dir, no hi ha res de nou sota el sol.
L'ésser humà ha experimentat les mateixes temptacions al llarg dels segles, i el temptador
no ha de pensar gaire per fer-nos caure en els mateixos errors dels nostres
avantpassats.Tot i aixó, com vèiem anteriorment, és possible resistir la temptació i sortir
corrent de les situacions que ens provoquen a fer allò que no volem fer.
El fet de poder identificar la temptació és el primer pas per a la victòria.
Totes les temptacions es poden classificar en tres tendències de l’home cap a Déu.
Podem dir que l'ésser humà té la temptació constant d'ignorar Déu, de manipular Déu, o
de substituir Déu. Aquesta classificació no és única ni original, però em va agradar
l’ensenyança del meu marit i la vull compartir.
A la primera temptació, Satanàs va venir a Jesús, i mostrant-li les pedres del desert al
voltant «Aleshores el temptador se li acostà i li digué: “Si ets Fill de Déu, mana que
aquestes pedres es tornin pans.”» MATEU 4:3 BEC.
Jesús era el Fill de Déu, i podia fer miracles. Sabem que podria haver convertit qualsevol
objecte o substància en alguna cosa bona per menjar, però Ell no havia estat guiat al
desert per satisfer la gana. La voluntat del Pare per a Ell en aquesta ocasió era una altra.
La seva resposta a Satanàs va venir de la Llei sagrada: «Ell li respongué: “Hi ha escrit: No
solament de pa viurà l’home, sinó de tota paraula sortida de la boca de Déu.”» MATEU 4:4
BEC.
Jesús va deixar el temptador sense paraules. Aquest volia que Jesús ignorés el desig de
Déu per satisfer els seus propis desitjos. I així hi ha moltes temptacions a la nostra vida
que s'assemblen a aquesta. No era gens dolent menjar pa després de tants dies sense
menjar. Acostumem nosaltres a preguntar i què hi ha de dolent en això o allò? Pot ser
que en si no sigui dolent, però si ens desvia del que Déu desitja que fem, aleshores hem
de decidir si agradarem a Déu, o farem el que ens demana el cos aquí i ara. D'això en
tractava la primera temptació.
Satanàs, veient que havia perdut, va anar a temptar-lo una segona vegada.
En aquesta ocasió, veiem a Mateu 4:5-6* que «Després el diable se l’emporta a la Ciutat
Santa, el posa damunt el pinacle del temple i li diu: “Si ets Fill de Déu, llença’t daltabaix,
perquè hi ha escrit: Donarà ordre als seus àngels que estiguin per tu, i que et duguin a les
palmes de les mans, a fi que els teus peus no ensopeguin amb cap pedra.”» Jesús li va
dir «També hi ha escrit: No temptaràs el Senyor, el teu Déu.”»
Que llest el temptador. Ja que Jesús li havia respost amb les Escriptures, ell va treure fora
de context uns textos bíblics per intentar fer que Jesús pequés. Però com seria pecat
saltar del temple? podries preguntar. Si Jesús s'hagués llençat de la part més alta del
temple, Déu no podria deixar-lo morir, oi? Déu l'hauria de salvar d'alguna manera per
complir el pla per al qual Jesús havia vingut al món. En llençant-se del temple, Jesús
estaria manipulant Déu per al seu propi benefici en lloc d'obeir Déu sense reserves ni
xantatges.
Quantes vegades pensem que podem manipular Déu? Temptem Déu quan ens
convencem que si fem alguna cosa Ell haurà de respondre de certa manera. En lloc de fer
que Déu actuï segons el nostre pensament, hauríem de dir, com Crist ens va ensenyar a
pregar, que la voluntat del cel sigui feta aquí a la Terra, i no a l’inrevés.
«El diable, altre cop se l’enduu amb ell, fins al cim d’una muntanya molt alta, i li fa veure
tots els reialmes del món i el seu esplendor, i li diu: “Tot això et donaré si et prosternes i
m’adores.”» MATEU 4:8-9 BEC.
Quina proposició absurda! La Terra i la seva plenitud pertanyen a Déu. Jesús era Déu, i
Ell tindrà potestat sobretot regne i tota glòria, en el seu temps. Però Satanàs li oferia ara.
Si per aconseguir alguna cosa, Jesús havia de reemplaçar Déu, adorant al seu lloc el
mateix diable, com podria tornar a aixecar el cap i complir el pla de Déu per a la
humanitat?
«Però Jesús li diu: “Véste’n Satanàs, perquè hi ha escrit: Adoraràs el Senyor, el teu Déu, i
només a ell donaràs culte.”» MATEU 4:10 BEC.
Ningú ni res pot prendre el lloc de Déu a les nostres vides. Tot allò que reemplaça Déu es
convertirà en un ídol per a nosaltres. Déu vol que l’adorem i servim a Ell.
Podem fins i tot intentar reemplaçar Déu nosaltres mateixos, volent fer allò que només
Déu pot. Intentem estar a tot arreu a tota hora, controlar tot allò del nostre voltant, i
deixant de dependre del nostre Creador, acabem alçant-nos a nosaltres mateixos sense
voler. I el pitjor de tot és que no en gaudim.
Quan millor és deixar que Déu sigui Déu, i postrar-nos davant d'ell per servir-lo amb goig.
Jesús va contestar a cada temptació amb la Paraula Escrita i sense titubejar. I el
temptador, veient que no podia fer-lo caure, va marxar.
Preparem-nos amb la Paraula de Déu per estar ferms davant de les temptacions del
maligne, i així poder donar glòria a aquell que ens estima i ens cuida.]]>https://api.spreaker.com/episode/58144120Fri, 16 Jan 2026 06:00:00 +0000David y MaribelJesús, després de passar quaranta dies i quaranta nits sense menjar, estava cansat i afamat. El maligne, aprofitant el moment, va venir a molestar-lo amb tres temptacions. Les tres temptacions de Jesús al desert representen tres formes diferents de...afamat. El maligne, aprofitant el moment, va venir a molestar-lo amb tres temptacions. Les
tres temptacions de Jesús al desert representen tres formes diferents de temptacions que
tots enfrontem. I és que encara que sembla que la temptació o dificultat que estem
passant és única, la veritat és que, com se sol dir, no hi ha res de nou sota el sol.
L'ésser humà ha experimentat les mateixes temptacions al llarg dels segles, i el temptador
no ha de pensar gaire per fer-nos caure en els mateixos errors dels nostres
avantpassats.Tot i aixó, com vèiem anteriorment, és possible resistir la temptació i sortir
corrent de les situacions que ens provoquen a fer allò que no volem fer.
El fet de poder identificar la temptació és el primer pas per a la victòria.
Totes les temptacions es poden classificar en tres tendències de l’home cap a Déu.
Podem dir que l'ésser humà té la temptació constant d'ignorar Déu, de manipular Déu, o
de substituir Déu. Aquesta classificació no és única ni original, però em va agradar
l’ensenyança del meu marit i la vull compartir.
A la primera temptació, Satanàs va venir a Jesús, i mostrant-li les pedres del desert al
voltant «Aleshores el temptador se li acostà i li digué: “Si ets Fill de Déu, mana que
aquestes pedres es tornin pans.”» MATEU 4:3 BEC.
Jesús era el Fill de Déu, i podia fer miracles. Sabem que podria haver convertit qualsevol
objecte o substància en alguna cosa bona per menjar, però Ell no havia estat guiat al
desert per satisfer la gana. La voluntat del Pare per a Ell en aquesta ocasió era una altra.
La seva resposta a Satanàs va venir de la Llei sagrada: «Ell li respongué: “Hi ha escrit: No
solament de pa viurà l’home, sinó de tota paraula sortida de la boca de Déu.”» MATEU 4:4
BEC.
Jesús va deixar el temptador sense paraules. Aquest volia que Jesús ignorés el desig de
Déu per satisfer els seus propis desitjos. I així hi ha moltes temptacions a la nostra vida
que s'assemblen a aquesta. No era gens dolent menjar pa després de tants dies sense
menjar. Acostumem nosaltres a preguntar i què hi ha de dolent en això o allò? Pot ser
que en si no sigui dolent, però si ens desvia del que Déu desitja que fem, aleshores hem
de decidir si agradarem a Déu, o farem el que ens demana el cos aquí i ara. D'això en
tractava la primera temptació.
Satanàs, veient que havia perdut, va anar a temptar-lo una segona vegada.
En aquesta ocasió, veiem a Mateu 4:5-6* que «Després el diable se l’emporta a la Ciutat
Santa, el posa damunt el pinacle del temple i li diu: “Si ets Fill de Déu, llença’t daltabaix,
perquè hi ha escrit: Donarà ordre als seus àngels que estiguin per tu, i que et duguin a les
palmes de les mans, a fi que els teus peus no ensopeguin amb cap pedra.”» Jesús li va
dir «També hi ha escrit: No temptaràs el Senyor, el teu Déu.”»
Que llest el temptador. Ja que Jesús li havia respost amb les Escriptures, ell va treure fora
de context uns textos bíblics per intentar fer que Jesús pequés. Però com seria pecat
saltar del temple? podries preguntar. Si Jesús s'hagués llençat de la part més alta del
temple, Déu no podria deixar-lo morir, oi? Déu l'hauria de salvar d'alguna manera per
complir el pla per al qual Jesús havia vingut al món. En llençant-se del temple, Jesús
estaria manipulant Déu per al seu propi benefici en lloc d'obeir Déu sense reserves ni
xantatges.
Quantes vegades pensem que podem manipular Déu? Temptem Déu quan ens
convencem que si fem alguna cosa Ell haurà de respondre de certa manera. En lloc de fer
que Déu actuï segons el nostre pensament, hauríem de dir, com Crist ens va ensenyar a
pregar, que la voluntat del cel sigui feta aquí a la Terra, i no a l’inrevés.
«El diable, altre...]]>464biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/007-jesus-temptat-al-desert--58144118tornar del Jordà, i l’Esperit el va fer anar pel desert, on el diable l’estigué temptant durant
quaranta dies. Tots aquells dies els va passar sense menjar res, i a la fi va tenir fam.»
Ens diu Mateu 4 que va ser portat allà “on el diable l’estigué temptant” Aquesta frase ens
pot resultar molesta. Per què guiaria el Pare el seu Fill al desert per ser temptat? Quin
propòsit tindria aquesta acció?
Quan arribem a una frase així en les Escriptures, fem bé de parar i repassar les veritats
de Déu que coneixem. Sabem que Déu és bo. Sabem que els seus propòsits són sempre
justos, i sabem que res del que permeti a la nostra vida serà amb la intenció de
fastiguejar-nos, temptar-nos, o Fer-nos mal.
Si sabem això de Déu, podem concloure que en enviar el seu Fill al desert perquè aquest
estigués quaranta dies i quaranta nits sense menjar, i perquè en aquestes condicions
hagués de suportar els atacs del temptador, Déu no ho va fer per provar ni per fer mal a
Jesús, el seu unigènit.
Hebreus 4:15* ens diu que Jesucrist és el nostre gran sacerdot. «no tenim pas un pontífex
incapaç de compadir-se de les nostres febleses, sinó que ha passat per les mateixes
proves que nosaltres, exceptuant el pecat.» Podríem pensar “que ha passat per les
mateixes proves que nosaltres? Però si Jesús era Déu, i no podia pecar, com podria ser
que ha passat per les mateixes proves que nosaltres? Tot i això, i per contrastar aquest
pensament, pregunto: quan has passat tu 40 dies i 40 nits al desert sense menjar?
Podríem dir algun de nosaltres que hem patit com va patir Crist? Podríem dir que les
nostres dificultats en aquesta vida són més grans que les que Jesús va passar aquí a la
Terra? Hebreus 4:15 ens afirma que les temptacions que Jesús va suportar van ser
semblants a les nostres, però ell les va superar sense pecat. Però no ens va veure com a
inferiors, com a fracassos sense remei. Sabent que som febles, ens va veure amb
compassió.
Jesús va haver de passar tot aquest temps al desert fins a arribar a un estat
extremadament feble per poder compadir-se de les nostres debilitats.
Crist no ens mira quan caiem en la temptació de manera despectiva i acusadora.
Diu la Paraula que ens mira amb compassió, perquè ell va patir a les seves carns la gana,
el cansament, el dolor, la pèrdua; ell va haver de suportar l'atac intens del maligne en els
pitjors moments de la seva vida.
Ell sap que nosaltres som pols; sap que som febles; que no som Déu. I per això Ell,
perquè pot, ens ofereix el perdó dels nostres pecats, i la victòria per a la propera
temptació si ens aferrem a Ell a la prova. Aquesta és lúnica manera de sortir victoriosos.
L'apòstol Pau deia a Filipencs 4:13* “Tot ho puc” però diu “en aquell qui em dóna forces”
perquè és Crist el que em dóna la força.
Veurem les temptacions del Senyor Jesús al desert, però descansem segurs, que el Pare
el va posar en aquesta situació, de la mateixa manera que el faria passar pel patiment i la
mort, no per caprici, ni sense propòsit sagrat. Ho va fer per tu i per mi. Ho va fer per donar
testimoni del seu poder, el seu amor i la seva compassió cap a tu i cap a mi.
Dono gràcies a Déu Pare per estimar-me així; dono gràcies a l'Esperit per guiar Jesús i
sostenir-lo en l'aflicció, i dono gràcies a Jesús, per estar disposat a patir per mi i per
donar-me la victòria amb compassió.
Gràcies a Déu.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/58144118Thu, 15 Jan 2026 06:00:00 +0000David y MaribelLluc 4:1-2* ens narra que després del seu baptisme, «Jesús, ple de l’Esperit Sant, va tornar del Jordà, i l’Esperit el va fer anar pel desert, on el diable l’estigué temptant durant quaranta dies. Tots aquells dies els va passar sense menjar res, i a...tornar del Jordà, i l’Esperit el va fer anar pel desert, on el diable l’estigué temptant durant
quaranta dies. Tots aquells dies els va passar sense menjar res, i a la fi va tenir fam.»
Ens diu Mateu 4 que va ser portat allà “on el diable l’estigué temptant” Aquesta frase ens
pot resultar molesta. Per què guiaria el Pare el seu Fill al desert per ser temptat? Quin
propòsit tindria aquesta acció?
Quan arribem a una frase així en les Escriptures, fem bé de parar i repassar les veritats
de Déu que coneixem. Sabem que Déu és bo. Sabem que els seus propòsits són sempre
justos, i sabem que res del que permeti a la nostra vida serà amb la intenció de
fastiguejar-nos, temptar-nos, o Fer-nos mal.
Si sabem això de Déu, podem concloure que en enviar el seu Fill al desert perquè aquest
estigués quaranta dies i quaranta nits sense menjar, i perquè en aquestes condicions
hagués de suportar els atacs del temptador, Déu no ho va fer per provar ni per fer mal a
Jesús, el seu unigènit.
Hebreus 4:15* ens diu que Jesucrist és el nostre gran sacerdot. «no tenim pas un pontífex
incapaç de compadir-se de les nostres febleses, sinó que ha passat per les mateixes
proves que nosaltres, exceptuant el pecat.» Podríem pensar “que ha passat per les
mateixes proves que nosaltres? Però si Jesús era Déu, i no podia pecar, com podria ser
que ha passat per les mateixes proves que nosaltres? Tot i això, i per contrastar aquest
pensament, pregunto: quan has passat tu 40 dies i 40 nits al desert sense menjar?
Podríem dir algun de nosaltres que hem patit com va patir Crist? Podríem dir que les
nostres dificultats en aquesta vida són més grans que les que Jesús va passar aquí a la
Terra? Hebreus 4:15 ens afirma que les temptacions que Jesús va suportar van ser
semblants a les nostres, però ell les va superar sense pecat. Però no ens va veure com a
inferiors, com a fracassos sense remei. Sabent que som febles, ens va veure amb
compassió.
Jesús va haver de passar tot aquest temps al desert fins a arribar a un estat
extremadament feble per poder compadir-se de les nostres debilitats.
Crist no ens mira quan caiem en la temptació de manera despectiva i acusadora.
Diu la Paraula que ens mira amb compassió, perquè ell va patir a les seves carns la gana,
el cansament, el dolor, la pèrdua; ell va haver de suportar l'atac intens del maligne en els
pitjors moments de la seva vida.
Ell sap que nosaltres som pols; sap que som febles; que no som Déu. I per això Ell,
perquè pot, ens ofereix el perdó dels nostres pecats, i la victòria per a la propera
temptació si ens aferrem a Ell a la prova. Aquesta és lúnica manera de sortir victoriosos.
L'apòstol Pau deia a Filipencs 4:13* “Tot ho puc” però diu “en aquell qui em dóna forces”
perquè és Crist el que em dóna la força.
Veurem les temptacions del Senyor Jesús al desert, però descansem segurs, que el Pare
el va posar en aquesta situació, de la mateixa manera que el faria passar pel patiment i la
mort, no per caprici, ni sense propòsit sagrat. Ho va fer per tu i per mi. Ho va fer per donar
testimoni del seu poder, el seu amor i la seva compassió cap a tu i cap a mi.
Dono gràcies a Déu Pare per estimar-me així; dono gràcies a l'Esperit per guiar Jesús i
sostenir-lo en l'aflicció, i dono gràcies a Jesús, per estar disposat a patir per mi i per
donar-me la victòria amb compassió.
Gràcies a Déu.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>319biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/006-el-baptisme-de-jesus--58144119penediment per al perdó de pecats, se li va acostar un home perquè el bategés, però
aquest home no era un qualsevol. La cara pot ser que li fos familiar. Recordem que
Elisabet i Maria eren parents, encara que no vivien al mateix lloc. És probable que Joan i
Jesús, encara que a penes sis mesos de diferència entre ells, no s'haguessin trobat, o
potser s'haurien vist en alguna reunió familiar.
L'any en què Josep i Maria van viatjar a Jerusalem quan Jesús tenia 12 anys, és probable
que coincidís amb Joan i la seva família per a la cerimònia que els nens jueus de 12 anys
duien a terme. No ho podem dir amb certesa. No obstant això, el dia que Jesús va venir
de Natzaret de Galilea i es va acostar a Joan per ser batejat, Joan va saber que qui tenia
davant era l'Anyell de Déu que treu el pecat del món. Així ens ho narra Joan al capítol 1,
verset 9.
Els quatre evangelis ens narren el baptisme de Jesús (Mateu 3, Marc 1 i Lluc 3 i Joan 1).
Joan venia preparant el camí per a aquells que penedits rebrien l'obra de Crist a la creu
per a perdó de pecats. Jesús guiat per l'Esperit Sant, va anar a Joan per batejar-se. Però
com Joan li va dir, Ell no tenia necessitat de ser batejat. Jesús no tenia res de penedir-
se'n, ja que no tenia pecat. Aleshores, per què va venir al Jordà per ser batejat? Ens narra
Mateu 3:15* que Jesús li va dir: «Deixa que ara sigui així, perquè ens cal dur a
compliment tota justícia.” Aleshores s’hi avingué.»
Hem de concloure que Jesús va venir al riu Jordà com a substitut nostre, mostrant que hi
ha d'haver penediment per poder rebre per fe la salvació en Crist. Jesús moriria a la creu
tres anys més tard per portar en ell el càstig del pecat que nosaltres els pecadors
mereixíem.
La profecia d'Isaïes 42:1, segles abans ja ens presentava al “servent de Jahvè”, el que
portaria justícia a les nacions. Al Jordà, davant Joan i els que hi eren, l'Esperit Sant de
Déu, en forma de colom va baixar sobre Jesús en sortir de les aigües, i ens narren els
evangelis que «es va sentir una veu del cel que deia: “Aquest és el meu Fill, l’Estimat, en
qui m’he complagut.”» MATEU 3:17*. Aquesta seria la presentació oficial i el
començament del ministeri del promès Messies.
Després de ser batejat, Jesús va començar el seu ministeri, i Joan va continuar el seu.
A Mateu 11 i Lluc 7 llegim que Joan, en sentir l'ensenyança i els miracles de Jesús, cap a
la meitat del seu ministeri, va enviar els seus deixebles a Jesús. "Quan, doncs, els homes
van venir a ell, van dir: Joan el Baptista ens ha enviat a tu, per preguntar-te: Ets tu el que
havia de venir, o esperarem un altre?" Jesús va confirmar amb els seus fets i paraules que
ell era, com Joan semblava entendre i volia confirmar, el Messies, l'enviat de Déu.
Jesús, parlant de Joan diu a Lluc 7:27* «Aquest és de qui diu l’Escriptura: Mira, envio al
teu davant el meu missatger; ell et prepararà el camí davant teu.»
Joan, com Simeó, Anna, i altres que genuïnament esperaven el Messies, va poder
reconèixer que el que venia a ell per ser batejat a les aigües del Jordà era el Salvador que
esperaven. El seu baptisme confirmava que el penediment, la confessió de pecat (no a
cap persona aquí a la Terra, sinó a Déu mateix), juntament amb la fe dipositada a l'obra
salvadora de Jesucrist és el que assegura la salvació dels nostres pecats i la vida eterna
que Crist ofereix, per a tu, per a mi, i per a tot aquell que creu.
BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/58144119Wed, 14 Jan 2026 06:00:00 +0000David y MaribelUn dels dies en què Joan el Baptista era a la riba del riu Jordà, anunciant la necessitat de penediment per al perdó de pecats, se li va acostar un home perquè el bategés, però aquest home no era un qualsevol. La cara pot ser que li fos familiar....penediment per al perdó de pecats, se li va acostar un home perquè el bategés, però
aquest home no era un qualsevol. La cara pot ser que li fos familiar. Recordem que
Elisabet i Maria eren parents, encara que no vivien al mateix lloc. És probable que Joan i
Jesús, encara que a penes sis mesos de diferència entre ells, no s'haguessin trobat, o
potser s'haurien vist en alguna reunió familiar.
L'any en què Josep i Maria van viatjar a Jerusalem quan Jesús tenia 12 anys, és probable
que coincidís amb Joan i la seva família per a la cerimònia que els nens jueus de 12 anys
duien a terme. No ho podem dir amb certesa. No obstant això, el dia que Jesús va venir
de Natzaret de Galilea i es va acostar a Joan per ser batejat, Joan va saber que qui tenia
davant era l'Anyell de Déu que treu el pecat del món. Així ens ho narra Joan al capítol 1,
verset 9.
Els quatre evangelis ens narren el baptisme de Jesús (Mateu 3, Marc 1 i Lluc 3 i Joan 1).
Joan venia preparant el camí per a aquells que penedits rebrien l'obra de Crist a la creu
per a perdó de pecats. Jesús guiat per l'Esperit Sant, va anar a Joan per batejar-se. Però
com Joan li va dir, Ell no tenia necessitat de ser batejat. Jesús no tenia res de penedir-
se'n, ja que no tenia pecat. Aleshores, per què va venir al Jordà per ser batejat? Ens narra
Mateu 3:15* que Jesús li va dir: «Deixa que ara sigui així, perquè ens cal dur a
compliment tota justícia.” Aleshores s’hi avingué.»
Hem de concloure que Jesús va venir al riu Jordà com a substitut nostre, mostrant que hi
ha d'haver penediment per poder rebre per fe la salvació en Crist. Jesús moriria a la creu
tres anys més tard per portar en ell el càstig del pecat que nosaltres els pecadors
mereixíem.
La profecia d'Isaïes 42:1, segles abans ja ens presentava al “servent de Jahvè”, el que
portaria justícia a les nacions. Al Jordà, davant Joan i els que hi eren, l'Esperit Sant de
Déu, en forma de colom va baixar sobre Jesús en sortir de les aigües, i ens narren els
evangelis que «es va sentir una veu del cel que deia: “Aquest és el meu Fill, l’Estimat, en
qui m’he complagut.”» MATEU 3:17*. Aquesta seria la presentació oficial i el
començament del ministeri del promès Messies.
Després de ser batejat, Jesús va començar el seu ministeri, i Joan va continuar el seu.
A Mateu 11 i Lluc 7 llegim que Joan, en sentir l'ensenyança i els miracles de Jesús, cap a
la meitat del seu ministeri, va enviar els seus deixebles a Jesús. "Quan, doncs, els homes
van venir a ell, van dir: Joan el Baptista ens ha enviat a tu, per preguntar-te: Ets tu el que
havia de venir, o esperarem un altre?" Jesús va confirmar amb els seus fets i paraules que
ell era, com Joan semblava entendre i volia confirmar, el Messies, l'enviat de Déu.
Jesús, parlant de Joan diu a Lluc 7:27* «Aquest és de qui diu l’Escriptura: Mira, envio al
teu davant el meu missatger; ell et prepararà el camí davant teu.»
Joan, com Simeó, Anna, i altres que genuïnament esperaven el Messies, va poder
reconèixer que el que venia a ell per ser batejat a les aigües del Jordà era el Salvador que
esperaven. El seu baptisme confirmava que el penediment, la confessió de pecat (no a
cap persona aquí a la Terra, sinó a Déu mateix), juntament amb la fe dipositada a l'obra
salvadora de Jesucrist és el que assegura la salvació dels nostres pecats i la vida eterna
que Crist ofereix, per a tu, per a mi, i per a tot aquell que creu.
BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>328biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/005-el-ministeri-de-joan-el-baptista--58144113seu parent, predicant del pecat d'Israel i el necessari penediment, preparant el camí per a
l'obra que Crist duria a terme, Llegim a Mateu 3:1 «Per aquells dies es presentà Joan
Baptista, que predicava en el desert de Judea. Deia: “Convertiu-vos, que el Regne del Cel
és a prop.” El profeta Isaïes es refereix a ell quan diu: Veu d’un que clama en el desert.
Prepareu el camí del Senyor, adreceu les seves sendes.»
Mateu, Marc, Lluc i Joan narren el ministeri de Joan Baptista, i fan ressò de la profecia
d'Isaïes 40 sobre aquell que vindria preparant el camí per a l'arribada del Messies.
Com ens narra Mateu al capítol 3, Joan predicava al desert de Judea sobre la necessitat
de penediment. «Acudien a ell gent de Jerusalem, de tota la Judea i de tota la vall del
Jordà, i els batejava al riu Jordà mentre confessaven els seus pecats.» MATEU 3:5-6*.
Venien de tota la regió, i se'n penedien, i Joan els batejava.
El seu ministeri es va estendre fins i tot als líders religiosos.
Llegim que "molts dels fariseus i dels saduceus venien al seu baptisme"
No obstant això, Joan, que no semblava intimidat per l'autoritat d’aquests. «En veure que
molts fariseus i saduceus venien a batejar-se, els digué: “Cria d’escurçons! Qui us ha
ensenyat com escapar del càstig que s’acosta? Feu, doncs, els fruits que corresponen al
penediment i no us feu il·lusions dient-vos interiorment: “Tenim Abraham per pare”; perquè
us dic que d’aquestes pedres Déu pot fer sortir fills a Abraham.» MATEU 3:7-9*.
Aquests líders religiosos de l'època venien al baptisme de Joan, però no mostraven un
penediment genuí, ja que les seves accions no canviaven. La seva confiança era que
eren de la nació escollida de Déu. Pensaven que perquè eren descendents d'Abraham
tenien el cel guanyat. No obstant això, Joan els parla durament, anomenant-los
“generació d'escurçons”. Només Crist podria deslliurar-los de la ira que ha de venir.
Joan parlava d'aquell que venia darrere seu. Joan mai no va parlar de si mateix com el
que donava perdó. Ell predicava el penediment, ingredient imprescindible per obtenir el
perdó que vindria del Messies. Joan els diu que ell batejava amb aigua, però Crist
batejaria amb l'Esperit Sant i foc. Joan no podia saber si aquells que venien a batejar-se
penedits dels seus pecats presentaven en realitat penediment genuí, però Crist seria
diferent. Ell coneixeria l'ànima de cadascú. Joan els parlava del que venia darrere d'Ell
dient:“netejarà la seva era, recollirà el seu blat i cremarà la palla”.
El baptisme de Crist seria diferent perquè seria una obra de l'Esperit Sant.
Aquells que en penediment sincer venen a Crist per a perdó de pecats romanen en Ell.
Aquests són el blat de Déu. Joan no podia discernir entre el penediment veritable i una
mostra de religiositat. Però Déu sí. Ell sap els que són seus i els que només n'estan
aparentant. I Ell recollirà el blat i cremarà la palla.
Veiem com Joan era molt diferent en personalitat i mètode a Jesús.
A diversos textos dels evangelis veiem un contrast entre tots dos, i Crist, a Lluc 7, després
d'identificar Joan davant els oients com el profeta enviat per preparar el camí, fa
referència a les diferències davant la gent dient en el verset 33-34* «Perquè ha vingut
Joan Baptista, que no menjava pa ni bevia vi, i vau dir: ‘Està endimoniat.’ Ha vingut el Fill
de l’Home, que menja i beu, i dieu: ‘Mira quin home més golafre i bevedor, un amic de
recaptadors i descreguts.»
Els mateixos que criticaven Joan per tenir un estil més excèntric criticaven Jesús per
relacionar-se amb tothom i menjar de tot. Però el que estaven rebutjant en tots dos era el
missatge de penediment i fe per a salvació de pecats.
Joan va complir el propòsit que Déu tenia per a ell amb la seva personalitat pròpia, però
sempre fidel a Déu, predicant el penediment a qui l'escoltava, i ensenyant als seus
deixebles a pregar, com podem veure de Lluc 11:1. Veiem que encara que era molt
diferent de Jesús, no per això va desestimar el ministeri que Déu li havia donat a ell, sinó
que es va donar a si mateix per dirigir la mirada dels qui el seguissin cap al Crist, el
Salvador.
Que aquest sigui un repte per a cadascuna de nosaltres, i que amb la personalitat i dons
que el Senyor ens hagi donat, guiem als altres cap a Crist.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/58144113Tue, 13 Jan 2026 06:00:00 +0000David y MaribelJoan Baptista, uns mesos més gran que Jesús, va començar el seu ministeri abans que el seu parent, predicant del pecat d'Israel i el necessari penediment, preparant el camí per a l'obra que Crist duria a terme, Llegim a Mateu 3:1 «Per aquells dies es...seu parent, predicant del pecat d'Israel i el necessari penediment, preparant el camí per a
l'obra que Crist duria a terme, Llegim a Mateu 3:1 «Per aquells dies es presentà Joan
Baptista, que predicava en el desert de Judea. Deia: “Convertiu-vos, que el Regne del Cel
és a prop.” El profeta Isaïes es refereix a ell quan diu: Veu d’un que clama en el desert.
Prepareu el camí del Senyor, adreceu les seves sendes.»
Mateu, Marc, Lluc i Joan narren el ministeri de Joan Baptista, i fan ressò de la profecia
d'Isaïes 40 sobre aquell que vindria preparant el camí per a l'arribada del Messies.
Com ens narra Mateu al capítol 3, Joan predicava al desert de Judea sobre la necessitat
de penediment. «Acudien a ell gent de Jerusalem, de tota la Judea i de tota la vall del
Jordà, i els batejava al riu Jordà mentre confessaven els seus pecats.» MATEU 3:5-6*.
Venien de tota la regió, i se'n penedien, i Joan els batejava.
El seu ministeri es va estendre fins i tot als líders religiosos.
Llegim que "molts dels fariseus i dels saduceus venien al seu baptisme"
No obstant això, Joan, que no semblava intimidat per l'autoritat d’aquests. «En veure que
molts fariseus i saduceus venien a batejar-se, els digué: “Cria d’escurçons! Qui us ha
ensenyat com escapar del càstig que s’acosta? Feu, doncs, els fruits que corresponen al
penediment i no us feu il·lusions dient-vos interiorment: “Tenim Abraham per pare”; perquè
us dic que d’aquestes pedres Déu pot fer sortir fills a Abraham.» MATEU 3:7-9*.
Aquests líders religiosos de l'època venien al baptisme de Joan, però no mostraven un
penediment genuí, ja que les seves accions no canviaven. La seva confiança era que
eren de la nació escollida de Déu. Pensaven que perquè eren descendents d'Abraham
tenien el cel guanyat. No obstant això, Joan els parla durament, anomenant-los
“generació d'escurçons”. Només Crist podria deslliurar-los de la ira que ha de venir.
Joan parlava d'aquell que venia darrere seu. Joan mai no va parlar de si mateix com el
que donava perdó. Ell predicava el penediment, ingredient imprescindible per obtenir el
perdó que vindria del Messies. Joan els diu que ell batejava amb aigua, però Crist
batejaria amb l'Esperit Sant i foc. Joan no podia saber si aquells que venien a batejar-se
penedits dels seus pecats presentaven en realitat penediment genuí, però Crist seria
diferent. Ell coneixeria l'ànima de cadascú. Joan els parlava del que venia darrere d'Ell
dient:“netejarà la seva era, recollirà el seu blat i cremarà la palla”.
El baptisme de Crist seria diferent perquè seria una obra de l'Esperit Sant.
Aquells que en penediment sincer venen a Crist per a perdó de pecats romanen en Ell.
Aquests són el blat de Déu. Joan no podia discernir entre el penediment veritable i una
mostra de religiositat. Però Déu sí. Ell sap els que són seus i els que només n'estan
aparentant. I Ell recollirà el blat i cremarà la palla.
Veiem com Joan era molt diferent en personalitat i mètode a Jesús.
A diversos textos dels evangelis veiem un contrast entre tots dos, i Crist, a Lluc 7, després
d'identificar Joan davant els oients com el profeta enviat per preparar el camí, fa
referència a les diferències davant la gent dient en el verset 33-34* «Perquè ha vingut
Joan Baptista, que no menjava pa ni bevia vi, i vau dir: ‘Està endimoniat.’ Ha vingut el Fill
de l’Home, que menja i beu, i dieu: ‘Mira quin home més golafre i bevedor, un amic de
recaptadors i descreguts.»
Els mateixos que criticaven Joan per tenir un estil més excèntric criticaven Jesús per
relacionar-se amb tothom i menjar de tot. Però el que estaven rebutjant en tots dos era el
missatge de penediment i fe per a salvació de pecats.
Joan va...]]>393biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/004-la-infantesa-de-jesus--58144114que guiats per l'Esperit Sant de Déu van reconèixer el Messies encara en forma d'infant,
entenent l'important paper que aquest venia a complir.
Lluc 2 ens narra que quan Josep i Maria van entrar al temple a Jerusalem amb el nadó
Jesús, se'ls va apropar Simeó, un home just i piadós que com ens diu el text,
«anhelava el consol d’Israel, i l’Esperit Sant es manifestava en ell. L’Esperit Sant, doncs, li
havia revelat que no moriria sense haver vist abans l’unit del Senyor. Guiat per l’Esperit va
anar al temple, i quan els pares entraven l’infant Jesús per complir amb ell el que disposa
la Llei, Simeó el prengué en braços i beneí Déu dient: “Ara, Senyor, deixa marxar en pau
el teu servent, segons la teva promesa, perquè els meus ulls han vist la teva salvació, que
has posat a disposició de tots els pobles; llum per a revelació a les nacions i glòria del teu
poble Israel.”» LLUC 2:25-32 BEC.
En escoltar aquestes paraules profètiques de la boca de Simeó, diu el verset 33 que «El
seu pare i la seva mare estaven sorpresos de les coses que deien d’ell. Simeó els beneí i
digué a Maria, la seva mare: “Mira, aquest ha estat posat perquè molts caiguin o
s’aixequin a Israel, i com a estendard de controvèrsia, i a tu mateixa una espasa et
traspassarà l’ànima, perquè així quedin al descobert els sentiments de molts cors.”» LLUC
2:33-35 BEC.
Aquests dies estava veient un documental al canal d'Història sobre Jesús, on s'insinuava
que Jesús no va saber gaire bé quin era el seu ministeri aquí a la Terra, i que ho va anar
descobrint i canviant.
La Paraula de Déu deixa clar el propòsit de la vinguda de Crist.
Aquí Simeó proclama el patiment de Crist perquè molts cors fossin oberts.
Josep i Maria sabien el propòsit del petit, encara que no ho arribessin a comprendre del
tot. A Simeó li fou revelada la identitat del Messies que vindria. I no només a ell; també a
una vídua que era present al temple aquell dia, com tenia costum durant els seus molts
anys de vida dedicats al servei de Déu.
«Anna, viuda; tenia vuitanta-quatre anys. No s’apartava del temple, servint Déu nit i dia
amb dejunis i pregàries. S’esdevingué que ella es trobava allà en aquell moment, i es va
posar a lloar Déu i a parlar de l’infant a tots els qui esperaven l’alliberament de Jerusalem.
S’esdevingué que ella es trobava allà en aquell moment, i es va posar a lloar Déu i a
parlar de l’infant a tots els qui esperaven l’alliberament de Jerusalem.» ens narra Lluc
2:37-38 BEC.
Aquests servents fidels de l'Altíssim van poder reconèixer el Messies i el proclamaven allà
on fossin. Sens dubte, tots els que esperaven el veritable Messies el van poder reconèixer
a Judea, i la Paraula de Déu diu que tot aquell qui el busca, el troba, com ens diu Mateu
7:8.
Després de la visita dels mags d'orient, quan Herodes va iniciar la recerca de Jesús per
matar-lo, Josep i Maria van sortir cap al sud, a Egipte per fugir de la fúria del monarca. Allí
van viure fins a la mort d'Herodes, i van tornar a la terra d'Israel. Però tement que
Arquelau, fill successor d'Herodes al tron pogués fer mal al nen, es van instal·lar a la regió
de Galilea en comptes d'anar a Judea, la seva terra natal. Va ser aquí, a Natzaret, on
Jesús va passar la seva joventut, i per això li dirien natzarè, o galileu durant el seu
ministeri (Lluc 2:39 i Mateu 2:23; 26:69).
Ens diu Lluc 2:41 que cada any, Josep i Maria anaven a Jerusalem a celebrar la pasqua al
temple, i portaven amb ells Jesús. Tenim fins i tot gravat a Lluc 2 un incident en què
després d'haver perdut el jovenet Jesús de 12 anys, Josep i Maria el van trobar al temple,
«assegut enmig dels mestres, escoltant-los i fent-los preguntes. Tots els qui el sentien
s’admiraven de la seva intel·ligència i de les respostes que donava.» LLUC 2:46-47 BEC.
Josep i Maria lloaven Déu i el servien, i van ensenyar els seus fills a fer el mateix. Jesús
va créixer en una família que el va animar a estudiar les Escriptures, a honrar Déu
sempre, i a créixer en cada aspecte de la seva vida, de manera que a Lluc 2:52* «Jesús
progressava en coneixement, en estatura i en gràcia davant Déu i els homes.»
Vam veure com Joan el Baptista va ser instruït a casa per arribar a complir el ministeri que
Déu tenia per a Ell, i de la mateixa manera, fins a Jesucrist, el mateix Déu fet home, va
necessitar uns pares que el guiessin en complir el propòsit per al qual havia vingut a la
Terra.
Desitjo que prenguem seriosament el creixement espiritual i el coneixement de la Paraula
que donem a aquells que depenen de nosaltres. El creixement físic és important, però
més encara ocupar-nos a créixer en saviesa i gràcia envers Déu.
*BEC: Bíblia Evangelica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/58144114Mon, 12 Jan 2026 06:00:00 +0000David y MaribelQuan Maria i Josep van anar al temple a presentar a Jesús, va haver-hi dos personatges que guiats per l'Esperit Sant de Déu van reconèixer el Messies encara en forma d'infant, entenent l'important paper que aquest venia a complir. Lluc 2 ens narra que...que guiats per l'Esperit Sant de Déu van reconèixer el Messies encara en forma d'infant,
entenent l'important paper que aquest venia a complir.
Lluc 2 ens narra que quan Josep i Maria van entrar al temple a Jerusalem amb el nadó
Jesús, se'ls va apropar Simeó, un home just i piadós que com ens diu el text,
«anhelava el consol d’Israel, i l’Esperit Sant es manifestava en ell. L’Esperit Sant, doncs, li
havia revelat que no moriria sense haver vist abans l’unit del Senyor. Guiat per l’Esperit va
anar al temple, i quan els pares entraven l’infant Jesús per complir amb ell el que disposa
la Llei, Simeó el prengué en braços i beneí Déu dient: “Ara, Senyor, deixa marxar en pau
el teu servent, segons la teva promesa, perquè els meus ulls han vist la teva salvació, que
has posat a disposició de tots els pobles; llum per a revelació a les nacions i glòria del teu
poble Israel.”» LLUC 2:25-32 BEC.
En escoltar aquestes paraules profètiques de la boca de Simeó, diu el verset 33 que «El
seu pare i la seva mare estaven sorpresos de les coses que deien d’ell. Simeó els beneí i
digué a Maria, la seva mare: “Mira, aquest ha estat posat perquè molts caiguin o
s’aixequin a Israel, i com a estendard de controvèrsia, i a tu mateixa una espasa et
traspassarà l’ànima, perquè així quedin al descobert els sentiments de molts cors.”» LLUC
2:33-35 BEC.
Aquests dies estava veient un documental al canal d'Història sobre Jesús, on s'insinuava
que Jesús no va saber gaire bé quin era el seu ministeri aquí a la Terra, i que ho va anar
descobrint i canviant.
La Paraula de Déu deixa clar el propòsit de la vinguda de Crist.
Aquí Simeó proclama el patiment de Crist perquè molts cors fossin oberts.
Josep i Maria sabien el propòsit del petit, encara que no ho arribessin a comprendre del
tot. A Simeó li fou revelada la identitat del Messies que vindria. I no només a ell; també a
una vídua que era present al temple aquell dia, com tenia costum durant els seus molts
anys de vida dedicats al servei de Déu.
«Anna, viuda; tenia vuitanta-quatre anys. No s’apartava del temple, servint Déu nit i dia
amb dejunis i pregàries. S’esdevingué que ella es trobava allà en aquell moment, i es va
posar a lloar Déu i a parlar de l’infant a tots els qui esperaven l’alliberament de Jerusalem.
S’esdevingué que ella es trobava allà en aquell moment, i es va posar a lloar Déu i a
parlar de l’infant a tots els qui esperaven l’alliberament de Jerusalem.» ens narra Lluc
2:37-38 BEC.
Aquests servents fidels de l'Altíssim van poder reconèixer el Messies i el proclamaven allà
on fossin. Sens dubte, tots els que esperaven el veritable Messies el van poder reconèixer
a Judea, i la Paraula de Déu diu que tot aquell qui el busca, el troba, com ens diu Mateu
7:8.
Després de la visita dels mags d'orient, quan Herodes va iniciar la recerca de Jesús per
matar-lo, Josep i Maria van sortir cap al sud, a Egipte per fugir de la fúria del monarca. Allí
van viure fins a la mort d'Herodes, i van tornar a la terra d'Israel. Però tement que
Arquelau, fill successor d'Herodes al tron pogués fer mal al nen, es van instal·lar a la regió
de Galilea en comptes d'anar a Judea, la seva terra natal. Va ser aquí, a Natzaret, on
Jesús va passar la seva joventut, i per això li dirien natzarè, o galileu durant el seu
ministeri (Lluc 2:39 i Mateu 2:23; 26:69).
Ens diu Lluc 2:41 que cada any, Josep i Maria anaven a Jerusalem a celebrar la pasqua al
temple, i portaven amb ells Jesús. Tenim fins i tot gravat a Lluc 2 un incident en què
després d'haver perdut el jovenet Jesús de 12 anys, Josep i Maria el van trobar al temple,
«assegut enmig dels mestres, escoltant-los i fent-los preguntes. Tots els qui el...]]>393biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/003-naixement-de-joan-el-baptista--58144117https://api.spreaker.com/episode/58144117Fri, 09 Jan 2026 06:00:00 +0000David y MaribelQuan Maria va rebre el missatge de l'àngel que concebria de l'Esperit Sant, Déu li va donar un senyal que tot això era de part de Déu, complint el pla de salvació que Déu tenia per a la humanitat. Déu va enviar Maria a visitar Elisabet, la qual estava...292biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/002-un-nou-testament--58144115https://api.spreaker.com/episode/58144115Thu, 08 Jan 2026 06:00:00 +0000David y MaribelT'has preguntat mai perquè anomenem a les dues seccions principals de la Bíblia els Testaments? A què creus que es refereix? No són testaments com l'ús que nosaltres donem a aquest terme avui dia. No és una darrera voluntat, com solem nosaltres...261biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/001-benvinguts-a-l-any-nou--58165046https://api.spreaker.com/episode/58165046Wed, 07 Jan 2026 06:00:00 +0000David y MaribelArribem al final de la celebració de Nadal. Els Reis Mags d'orient van desfilar pels carrers i van portar regals a molts nens que esperaven amb anticipació alguna cosa del que havien demanat a les seves cartes. I ara molts hauran de tornar a l'escola...215biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/nadal-015-bon-nadal--58093143Aquests dies de Nadal molts celebraran esperança mentre altres es ressentiran per la hipocresia que observen al seu voltant o per la pena que porten dins.Procura gaudir de manera reflexiva aquests dies de celebració, amb els teus éssers estimats, confiant en Déu quan les circumstàncies et portin a perdre la pau; descansa en el seu amor quan l'absència d'un ésser estimat faci aquests dies difícils de gaudir. Déu coneix la teva situació, vol ser part activa de la teva vida i Ell ha donat molt per tenir una relació amb tu. Porta-li a Ell les teves lluites i permeti-li que et doni la seva pau i la seva llum. El Rei de Reis s'ha donat a conèixer. Aprofita aquests dies per continuar coneixent-lo millor.
Et desitjo de cor un bon Nadal i un any ple de Déu.]]>https://api.spreaker.com/episode/58093143Fri, 19 Dec 2025 06:12:00 +0000David y MaribelAmb aquesta introducció del relat del naixement de Jesús des dels evangelis i amb motiu de la celebració de Nadal, hem començat l'estudi del Nou Testament. A la tornada de les vacances continuarem amb els evangelis i veurem el llibre dels Fets dels...Aquests dies de Nadal molts celebraran esperança mentre altres es ressentiran per la hipocresia que observen al seu voltant o per la pena que porten dins.Procura gaudir de manera reflexiva aquests dies de celebració, amb els teus éssers estimats, confiant en Déu quan les circumstàncies et portin a perdre la pau; descansa en el seu amor quan l'absència d'un ésser estimat faci aquests dies difícils de gaudir. Déu coneix la teva situació, vol ser part activa de la teva vida i Ell ha donat molt per tenir una relació amb tu. Porta-li a Ell les teves lluites i permeti-li que et doni la seva pau i la seva llum. El Rei de Reis s'ha donat a conèixer. Aprofita aquests dies per continuar coneixent-lo millor.
Et desitjo de cor un bon Nadal i un any ple de Déu.]]>164biblia,navidad,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/nadal-014-els-regals-de-nadal--57970274Veiem que els Mags d'orient van portar regals al nen, or, encens i mirra.S´ha escrit molt sobre el significat d´aquests regals. Per què van portar els mags aquests regals, i no altres? Entenien la profecia i van oferir regals que representaven diferents aspectes de la persona i missió del Messies?
Des dels primers segles, els que han estudiat les Escriptures han parlat del significat d’aquests regals. Vegem-ne la interpretació més acceptada perquè sens dubte sembla un simbolisme molt encertat. Ja fos que aquests mags portessin aquests regals amb tota consciència del que volien simbolitzar o que no entenguessin completament, en veure els regals des de la nostra perspectiva històrica, podem apreciar el nostre Salvador a través dels regals i alegrar-nos en la Seva persona i el que Ell ha fet per nosaltres.
Els Mags van oferir OR, INCENS i MIRRA. Venien de l'orient, i aquests eren regals apreciats. Havien viatjat amb les seves bosses plenes, i quan van obrir els tresors a Betlem, els van oferir al Rei dels jueus que havia nascut.
Els mags van oferir or:
L'or era un regal digne d'un rei. Llegim que la reina de Saba, quan va anar a visitar el rei Salomó, li va portar “cent vint talents d'or” (1 Reis 10:10)Aquests mags van portar or per oferir-lo al Rei de reis. En regalar aquest metall preuat reconeixen el Salvador com a Rei de reis i Senyor de senyors.«quan sigui l’hora, el benaurat i únic Sobirà, el Rei de reis i el Senyor de senyors» 1 TIMOTEU 6:15 BEC.Apocalipsi 19:16* «Al mantell i sobre la cuixa porta aquesta inscripció: REI DE REIS I SENYOR DE SENYORS.»A Crist li van oferir l'or digne d'un rei.
Els mags també li van portar encens:
L'encens es feia servir per oferir sacrifici als déus.Fins avui es continua usant per a meditació i en llocs de culte. S'utilitzava al temple, i veiem a Lluc com Zacaries entrava al santuari del Senyor a oferir l'encens.Salm 141:2* llegim també «Que la meva oració sigui encens davant teu, i les mans que alço a tu, l’ofrena vespertina.»
Vam veure en descriure al Messies que Ell era alhora sacerdot i sacrifici. Ell va ser el sacerdot perfecte i el sacrifici perfecte i complet que ha donat fi a tot sacrifici. I no només això, sinó que Ell és Déu, l'únic Déu, i l'olor agradable del sacrifici perfecte és per a Ell.
Quan recordem el regal dels mags, meditem en què es va sacrificar a si mateix per perdonar els nostres pecats i netejar-nos de tota maldat. Quan va exhalar a la creu, va proclamar: És consumat! El sacrifici de Crist a la creu és complet; no s'hi pot afegir més. L'únic Déu ha consumat el sacrifici perfecte.
Els mags li van oferir mirra:
La mirra és un perfum que els jueus solien fer servir per embalsamar cadàvers.Per què portarien els mags un regal tan estrany per a un nen? Potser perquè la segona part de la profecia del Messies que llegim a Daniel 9 parla de la mort del Messies.Aquest nen havia vingut a néixer a aquesta terra en forma plenament humana per poder morir pels nostres pecats. Quan pensem en la mirra, recordem que Jesús va tenir clar sempre que havia vingut al món per fer la voluntat del Pare, per salvar el seu poble del seu pecat.
Aquestes setmanes hem anat descrivint l'escena de Nadal, parlant del protagonista i dels altres personatges.En celebrar aquest Nadal, no descuidis la veritable història, la raó per la qual Nadal és digne de ser celebrat.Quan passegis aquesta setmana pels carrers decorats i vegis els pessebres que descriuen la història, medita en allò que el Messies realment significa per a tu.Fes que aquest Nadal sigui el començament d'una relació personal i constant amb l'únic Déu, amb el Rei de reis, amb el Salvador del món.Rep Jesucrist a la teva vida.
*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/57970274Thu, 18 Dec 2025 06:00:00 +0000David y MaribelEns acostem al dia de la celebració del naixement de Jesús.Per celebrar-ho, solem intercanviar regals amb els nostres éssers estimats.Això és el que van fer els mags que van venir buscant el Messies.Mateu 2:11* «Després entraren a la casa, van veure...Veiem que els Mags d'orient van portar regals al nen, or, encens i mirra.S´ha escrit molt sobre el significat d´aquests regals. Per què van portar els mags aquests regals, i no altres? Entenien la profecia i van oferir regals que representaven diferents aspectes de la persona i missió del Messies?
Des dels primers segles, els que han estudiat les Escriptures han parlat del significat d’aquests regals. Vegem-ne la interpretació més acceptada perquè sens dubte sembla un simbolisme molt encertat. Ja fos que aquests mags portessin aquests regals amb tota consciència del que volien simbolitzar o que no entenguessin completament, en veure els regals des de la nostra perspectiva històrica, podem apreciar el nostre Salvador a través dels regals i alegrar-nos en la Seva persona i el que Ell ha fet per nosaltres.
Els Mags van oferir OR, INCENS i MIRRA. Venien de l'orient, i aquests eren regals apreciats. Havien viatjat amb les seves bosses plenes, i quan van obrir els tresors a Betlem, els van oferir al Rei dels jueus que havia nascut.
Els mags van oferir or:
L'or era un regal digne d'un rei. Llegim que la reina de Saba, quan va anar a visitar el rei Salomó, li va portar “cent vint talents d'or” (1 Reis 10:10)Aquests mags van portar or per oferir-lo al Rei de reis. En regalar aquest metall preuat reconeixen el Salvador com a Rei de reis i Senyor de senyors.«quan sigui l’hora, el benaurat i únic Sobirà, el Rei de reis i el Senyor de senyors» 1 TIMOTEU 6:15 BEC.Apocalipsi 19:16* «Al mantell i sobre la cuixa porta aquesta inscripció: REI DE REIS I SENYOR DE SENYORS.»A Crist li van oferir l'or digne d'un rei.
Els mags també li van portar encens:
L'encens es feia servir per oferir sacrifici als déus.Fins avui es continua usant per a meditació i en llocs de culte. S'utilitzava al temple, i veiem a Lluc com Zacaries entrava al santuari del Senyor a oferir l'encens.Salm 141:2* llegim també «Que la meva oració sigui encens davant teu, i les mans que alço a tu, l’ofrena vespertina.»
Vam veure en descriure al Messies que Ell era alhora sacerdot i sacrifici. Ell va ser el sacerdot perfecte i el sacrifici perfecte i complet que ha donat fi a tot sacrifici. I no només això, sinó que Ell és Déu, l'únic Déu, i l'olor agradable del sacrifici perfecte és per a Ell.
Quan recordem el regal dels mags, meditem en què es va sacrificar a si mateix per perdonar els nostres pecats i netejar-nos de tota maldat. Quan va exhalar a la creu, va proclamar: És consumat! El sacrifici de Crist a la creu és complet; no s'hi pot afegir més. L'únic Déu ha consumat el sacrifici perfecte.
Els mags li van oferir mirra:
La mirra és un perfum que els jueus solien fer servir per embalsamar cadàvers.Per què portarien els mags un regal tan estrany per a un nen? Potser perquè la segona part de la profecia del Messies que llegim a Daniel 9 parla de la mort del Messies.Aquest nen havia vingut a néixer a aquesta terra en forma plenament humana per poder morir pels nostres pecats. Quan pensem en la mirra, recordem que Jesús va tenir clar sempre que havia vingut al món per fer la voluntat del Pare, per salvar el seu poble del seu pecat.
Aquestes setmanes hem anat descrivint l'escena de Nadal, parlant del protagonista i dels altres personatges.En celebrar aquest Nadal, no descuidis la veritable història, la raó per la qual Nadal és digne de ser celebrat.Quan passegis aquesta setmana pels carrers decorats i vegis els pessebres que descriuen la història, medita en allò que el Messies realment significa per a tu.Fes que aquest Nadal...]]>374biblia,navidad,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/nadal-013-els-mags-venen-de-lluny-per-adorar-a-jesus--57970271Tothom sap qui són els reis mags. Jo des de petita els he esperat cada Nadal, ja que tradicionalment han estat els que portaven els regals. Al contrari que el Pare Noel, els Mags sí que apareixen a la història de Nadal relatada a la Paraula de Déu, encara que no sabem quants eren, i en realitat no se'ls classifica com a reis en cap moment.Què diu la Bíblia sobre els mags d'orient i què en sabem per la història?
El més probable és que aquests mags que venien de l'orient fossin savis que podien interpretar senyals de la natura. Diuen “la seva estrella hem vist a l'orient.” Des del seu lloc d'origen havien estat estudiant al cel alguna alineació estel·lar que els indicava un esdeveniment especial. Hi ha un vídeo molt interessant sobre la posició de les estrelles durant el temps del naixement de Jesús, però sens dubte, Déu els va guiar de manera especial fins al lloc on el Messies havia nascut. Aquests viatgers venien de la zona de l'antiga Pèrsia o Babilònia. Et fa pensar en un altre “mag” de què ens parla la Bíblia? Daniel, el qui havia estat portat d'Israel a Babilònia per servir a la cort del rei, havia viscut en aquesta zona segles abans.
A Daniel 5 veiem com els servents del rei Baltasar descriuen com Daniel havia interpretat els somnis de Nabucodonosor. Diuen així: «Hi ha un home al teu reialme que posseeix l’esperit dels déus sants, que ja en temps del teu pare va demostrar tenir una llum, una intel·ligència i una saviesa com la dels déus. El rei Nabucodonosor, el teu pare, el va designar cap dels mags, dels endevinadors, dels caldeus i dels astròlegs» DANIEL 5:11 BEC.
La Bíblia descriu Daniel com el cap dels mags a Babilònia, per la seva saviesa i la capacitat d'interpretar que Déu li havia donat. Gràcies a Daniel i a molts altres savis jueus, Babilònia havia estat influenciada per les Escriptures. Sis-cents anys abans del naixement del Messies, Babilònia havia portat captius d'Israel joves savis, entre ells Daniel. Aquest havia arribat a ser funcionari del rei, amb influència sobre els savis del lloc. A més d'això, molts exiliats jueus havien estat a la zona de Babilònia, per la qual cosa podem suposar que aquests homes haurien tingut accés a les Escriptures jueves, i els savis estudiosos sabien que hauria de venir el Messies, i sabien suficients detalls per arribar-hi al lloc.
És fascinant llegir la profecia de la vinguda del Messies segles abans que passés.A Daniel 9:24-26* llegim: «Setanta setmanes són les fixades sobre el teu poble i sobre la teva ciutat santa per a acabar amb les prevaricacions, per a segellar els pecats, per a expiar la iniquitat, per a introduir la justícia perdurable, per a segellar la visió i la profecia, i per a ungir el Sant dels sants. Sàpigues, doncs, i comprèn-ho, que des de la sortida del missatge per a la reconstrucció de Jerusalem fins al Príncep Ungit hi haurà set setmanes i seixanta-dues setmanes, i la plaça i el fossar seran reconstruïts, però en temps molt difícils. Després de les seixanta-dues setmanes un ungit serà mort, i no li quedarà res. El poble d’un príncep que ha de venir destruirà la ciutat i el santuari; la seva fi vindrà com una inundació, i fins a la fi de la guerra duraran les devastacions.»
Segles després d'aquesta profecia, aquests savis de l'orient van iniciar un viatge per trobar el Messies promès. Van arribar a Jerusalem, i van ser rebuts a la cort d'Herodes, per la qual cosa podem deduir que eren homes de cert estatus social. Anaven buscant el “rei dels jueus, que havia nascut,” per la qual cosa, com ja vam veure, Herodes va iniciar una recerca amb intenció de matar aquest nen. Però Herodes no el va aconseguir trobar.Tanmateix, com sabem, Déu va dirigir els mags fins on era Jesús amb Josep i Maria, i aquests mags que cercaven al Messies, el van trobar i el van adorar.
La Paraula de Déu diu que tot aquell qui cerca, troba (Mateu 7:8)Jeremies 29:13* diu: «Em buscareu i em trobareu, perquè em buscareu de tot cor.»
Estàs buscant al Messies?Déu no s'amaga per no ser trobat.Vam veure que Herodes el va buscar sense èxit, perquè no el buscava per adorar-lo.No obstant això, aquests mags que havien buscat al Rei dels jueus el van trobar, perquè el buscaven per adorar-lo. Venien al Salvador de cor.Si el cerques de cor, per adorar-lo, el Senyor t'espera amb els braços oberts.
*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/57970271Wed, 17 Dec 2025 06:00:00 +0000David y Maribel«Després del naixement de Jesús a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, van arribar a Jerusalem uns mags de l’orient, i preguntaven: “On és el rei dels jueus que ha nascut? Perquè hem vist el seu estel a l’orient i hem vingut a adorar-lo.” En...Tothom sap qui són els reis mags. Jo des de petita els he esperat cada Nadal, ja que tradicionalment han estat els que portaven els regals. Al contrari que el Pare Noel, els Mags sí que apareixen a la història de Nadal relatada a la Paraula de Déu, encara que no sabem quants eren, i en realitat no se'ls classifica com a reis en cap moment.Què diu la Bíblia sobre els mags d'orient i què en sabem per la història?
El més probable és que aquests mags que venien de l'orient fossin savis que podien interpretar senyals de la natura. Diuen “la seva estrella hem vist a l'orient.” Des del seu lloc d'origen havien estat estudiant al cel alguna alineació estel·lar que els indicava un esdeveniment especial. Hi ha un vídeo molt interessant sobre la posició de les estrelles durant el temps del naixement de Jesús, però sens dubte, Déu els va guiar de manera especial fins al lloc on el Messies havia nascut. Aquests viatgers venien de la zona de l'antiga Pèrsia o Babilònia. Et fa pensar en un altre “mag” de què ens parla la Bíblia? Daniel, el qui havia estat portat d'Israel a Babilònia per servir a la cort del rei, havia viscut en aquesta zona segles abans.
A Daniel 5 veiem com els servents del rei Baltasar descriuen com Daniel havia interpretat els somnis de Nabucodonosor. Diuen així: «Hi ha un home al teu reialme que posseeix l’esperit dels déus sants, que ja en temps del teu pare va demostrar tenir una llum, una intel·ligència i una saviesa com la dels déus. El rei Nabucodonosor, el teu pare, el va designar cap dels mags, dels endevinadors, dels caldeus i dels astròlegs» DANIEL 5:11 BEC.
La Bíblia descriu Daniel com el cap dels mags a Babilònia, per la seva saviesa i la capacitat d'interpretar que Déu li havia donat. Gràcies a Daniel i a molts altres savis jueus, Babilònia havia estat influenciada per les Escriptures. Sis-cents anys abans del naixement del Messies, Babilònia havia portat captius d'Israel joves savis, entre ells Daniel. Aquest havia arribat a ser funcionari del rei, amb influència sobre els savis del lloc. A més d'això, molts exiliats jueus havien estat a la zona de Babilònia, per la qual cosa podem suposar que aquests homes haurien tingut accés a les Escriptures jueves, i els savis estudiosos sabien que hauria de venir el Messies, i sabien suficients detalls per arribar-hi al lloc.
És fascinant llegir la profecia de la vinguda del Messies segles abans que passés.A Daniel 9:24-26* llegim: «Setanta setmanes són les fixades sobre el teu poble i sobre la teva ciutat...]]>487biblia,navidad,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/nadal-012-herodes-amenacat-pel-messies--57970273«Després del naixement de Jesús a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, van arribar a Jerusalem uns mags de l’orient, i preguntaven: “On és el rei dels jueus que ha nascut? Perquè hem vist el seu estel a l’orient i hem vingut a adorar-lo.” En sentir-ho, el rei Herodes es va inquietar, i amb ell tot Jerusalem. Aleshores, va reunir tots els principals sacerdots i els mestres de la Llei del poble i els preguntava on havia de néixer el Crist. Ells li respongueren: A Betlem de Judea, així ho va escriure el profeta» MATEU 2:1-5 BEC. «Llavors Herodes féu venir d’amagat els mags i esbrinà exactament quan havia aparegut l’estel. Després els envià a Betlem amb aquest encàrrec: “Aneu i informeu-vos bé sobre l’infant, i així que l’hàgiu trobat aviseu-me, perquè jo també vagi a adorar-lo.”» MATEU 2:7-8 BEC. «Advertits en somnis de no tornar vers Herodes, van emprendre la tornada al seu país per un altre camí.» MATEU 2:12 BEC.
A Mateu 2:13-18 llegim la tràgica història de l’extermini que Herodes va dictar: «Així que ells van ser fora, un àngel del Senyor s’aparegué en somnis a Josep i li digué: “Lleva’t, pren l’infant amb la seva mare i fuig cap a Egipte, i quedat’hi fins que jo t’ho digui, perquè Herodes buscarà l’infant per matar-lo.” Aleshores ell es llevà, quan encara era de nit, prengué l’infant amb la seva mare i se n’anà a Egipte; i s’hi va quedar fins a la mort d’Herodes. Així es complia el que havia anunciat el Senyor per mitjà del profeta: D’Egipte vaig cridar el meu fill. Quan Herodes s’adonà que els mags l’havien enganyat, s’enfurismà molt i va fer matar tots els infants de Betlem i de tota la rodalia, des dels dos anys d’edat en avall, segons les dades que havia pogut obtenir dels mags. Així es complia el que va dir el profeta Jeremies: Una veu s’ha sentit a Ramà, plors i molts gemecs: és Raquel que plora pels seus fills, i no vol ser consolada, perquè ja no hi són.»
No s'esmenta aquest relat en altres llibres històrics de l'època, però sabem que Betlem era un poble molt petit. Segurament el nombre de nens assassinats va ser menys de vint. És per això que, malgrat la crueltat i el dolor que això va ocasionar al poble de Betlem, els esdeveniments d'aquest succés no van arribar a ser recopilats pels historiadors. En qualsevol cas, sabem per molts historiadors que Herodes el Gran era un home que es dedicava a aquest tipus d'atrocitats.
En diverses descripcions d'Herodes llegim que “La brutalitat de l'episodi està en harmonia amb el caràcter d'Herodes, tal com Flavi Josep va descriure'l (Antigüedades Judias, 15.3, 3 § 53-56). Flavi Josep va presentar Herodes com un ésser patològicament gelós del seu poder; quan Herodes es feia mala sang, tot el poble es posava nerviós, perquè era capaç de qualsevol cosa. Llegim també sobre aquest malvat rei que alguns dels seus familiars van ser assassinats per ordre seva, ja que sospitava que tractaven de suplantar-lo” (Wikipedia).
Herodes es va sentir amenaçat per un nen. Els mags havien vingut de molt lluny, i afirmaven que venien a adorar el rei que havia nascut. Herodes sabia que el Messies havia de venir. No va trigar a connectar la profecia amb els fets que estaven succeint per saber que el seu regne corria perill. Un home tan pervers com ell, a qui no importava matar membres de la seva pròpia família, en veure que els seus espies no trobaven Jesús, va fer matar tots els nens menors de dos anys. Però per descomptat, Déu ja havia intervingut, manant a Josep i Maria que fugissin cap a Egipte.
Ens relata la darrera part de Mateu 2 la resta de la història: «Així que Herodes hagué mort, un àngel del Senyor s’aparegué en somnis a Josep, a Egipte, i li digué: “Lleva’t, pren l’infant amb la seva mare i vés-te’n a la terra d’Israel, que ja són morts els qui volien matar l’infant.”» MATEU 2:19-20 BEC.
Veiem en aquesta trista història, que un home malvat, afamat de poder, es va sentir amenaçat per un nen, perquè aquest nen era el Messies.Quin ridícul que Herodes pensés que ell podria fer malbé els plans de Déu!
Avui dia n'hi ha encara molts que voldrien desfer-se de Déu. Diuen que Déu no existeix i dissenyen teories per explicar l'origen de la vida sense l'existència de Déu. I tot això ho fan perquè la persona de Déu amenaça. Si hi ha un Déu sobirà que és Rei de Reis, aleshores nosaltres haurem de donar comptes de les nostres accions davant aquest Rei. Què estaran disposats a fer aquestes persones que se senten amenaçades pel Messies? Però sabem que res del que facin no canviarà la realitat. Déu és sobirà i diu la seva Paraula que romandrà per sempre. Isaïes 14:27* ens assegura: «Si el Senyor Totpoderós ho ha determinat, qui podrà evitar-ho? Si ell estén la mà, qui la hi farà retirar?»
El protagonista de Nadal és el Creador i sustentador de l'Univers, segons llegim a Colosencs 1:16-17. Aquest és el Salvador, en el qual confio per a perdó dels meus pecats i el qual em preservarà per a vida eterna.Estàs confiant tu en Ell?

*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/57970273Tue, 16 Dec 2025 06:00:00 +0000David y MaribelUn adversari a la història del Nadal és el rei Herodes, que governava el poble jueu quan va arribar el moment del naixement de Jesús.A Mateu 2 llegim el que va passar a Betlem quan la notícia del naixement del Messies va arribar a les orelles...«Després del naixement de Jesús a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, van arribar a Jerusalem uns mags de l’orient, i preguntaven: “On és el rei dels jueus que ha nascut? Perquè hem vist el seu estel a l’orient i hem vingut a adorar-lo.” En sentir-ho, el rei Herodes es va inquietar, i amb ell tot Jerusalem. Aleshores, va reunir tots els principals sacerdots i els mestres de la Llei del poble i els preguntava on havia de néixer el Crist. Ells li respongueren: A Betlem de Judea, així ho va escriure el profeta» MATEU 2:1-5 BEC. «Llavors Herodes féu venir d’amagat els mags i esbrinà exactament quan havia aparegut l’estel. Després els envià a Betlem amb aquest encàrrec: “Aneu i informeu-vos bé sobre l’infant, i així que l’hàgiu trobat aviseu-me, perquè jo també vagi a adorar-lo.”» MATEU 2:7-8 BEC. «Advertits en somnis de no tornar vers Herodes, van emprendre la tornada al seu país per un altre camí.» MATEU 2:12 BEC.
A Mateu 2:13-18 llegim la tràgica història de l’extermini que Herodes va dictar: «Així que ells van ser fora, un àngel del Senyor s’aparegué en somnis a Josep i li digué: “Lleva’t, pren l’infant amb la seva mare i fuig cap a Egipte, i quedat’hi fins que jo t’ho digui, perquè Herodes buscarà l’infant per matar-lo.” Aleshores ell es llevà, quan encara era de nit, prengué l’infant amb la seva mare i se n’anà a Egipte; i s’hi va quedar fins a la mort d’Herodes. Així es complia el que havia anunciat el Senyor per mitjà del profeta: D’Egipte vaig cridar el meu fill. Quan Herodes s’adonà que els mags l’havien enganyat, s’enfurismà molt i va fer matar tots els infants de Betlem i de tota la rodalia, des dels dos anys d’edat en avall, segons les dades que havia pogut obtenir dels mags. Així es complia el que va dir el profeta Jeremies: Una veu s’ha sentit a Ramà, plors i molts gemecs: és Raquel que plora pels seus fills, i no vol ser consolada, perquè ja no hi són.»
No s'esmenta aquest relat en altres llibres històrics de l'època, però sabem que Betlem era un poble molt petit. Segurament el nombre de nens assassinats va ser menys de vint. És per això que, malgrat la crueltat i el dolor que això va ocasionar al poble de Betlem, els esdeveniments d'aquest succés no van arribar a ser recopilats pels historiadors. En qualsevol cas, sabem per molts historiadors que Herodes el Gran era un home que es dedicava a aquest tipus d'atrocitats.
En diverses descripcions d'Herodes llegim que “La brutalitat de l'episodi està en harmonia amb el caràcter d'Herodes, tal com Flavi Josep va descriure'l (Antigüedades Judias, 15.3, 3 § 53-56). Flavi Josep va presentar Herodes com un ésser patològicament gelós del seu poder; quan Herodes es feia mala sang, tot el poble es posava nerviós, perquè era capaç de qualsevol cosa. Llegim també sobre aquest malvat rei que alguns dels seus familiars van ser assassinats per ordre seva, ja que sospitava que tractaven de suplantar-lo” (Wikipedia).
Herodes es va sentir amenaçat per un nen. Els mags havien vingut de molt lluny, i afirmaven que venien a adorar el rei que havia nascut. Herodes sabia que el Messies havia de venir. No va trigar a connectar la profecia amb els fets que estaven succeint per saber que el seu regne corria perill. Un home tan pervers com ell, a qui no importava matar membres de la seva pròpia família, en veure que els seus espies no trobaven Jesús, va fer matar tots els nens menors de dos anys. Però per descomptat, Déu ja havia intervingut, manant a Josep i Maria que fugissin cap a Egipte.
Ens relata la darrera part de Mateu 2 la resta de la història: «Així que Herodes hagué mort, un àngel del Senyor s’aparegué en somnis a Josep, a Egipte, i li digué: “Lleva’t, pren l’infant amb la seva mare i vés-te’n...]]>438biblia,navidad,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/nadal-011-els-angels-l-adoren--57970276Quatre personatges del Nadal que hem vist van tenir una trobada amb un àngel.
L'àngel va aparèixer a Zacaries al temple per anunciar el naixement i missió de Joan Baptista. Llegim a Lluc 1: 11-13* «Llavors se li aparegué un àngel del Senyor, dempeus a la dreta de l’altar de l’encens. Zacaries, en veure’l, va tenir un ensurt i es va esverar. Però l’àngel li digué: “No tinguis por, Zacaries, que el teu prec ha estat escoltat: Elisabet, la teva muller, et donarà un fill i li posaràs per nom Joan.»
L'àngel Gabriel es va aparèixer a Maria per explicar-li el que li passaria a ella i mitjançant d’ella. Llegim a Lluc 1:28-30* «Va entrar, doncs, a casa d’ella i li digué: “Alegra’t, molt afavorida, el Senyor és amb tu!” Ella va quedar desconcertada davant d’una tal expressió, i pensava quina mena de salutació era aquella. Però l’àngel li digué: “Assossega’t, Maria, que has trobat gràcia davant Déu;»
Va aparèixer l'àngel a Josep a Mateu 1:20* per confirmar el pla de Déu per a Maria i Josep. Ens narra el text: «Mentre s’ho pensava se li va manifestar l’àngel del Senyor, en somnis, i li digué: “Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria per muller, perquè és pel poder de l’Esperit Sant que ella està encinta.»
I Lluc 2 ens narra que la nit que Jesús va néixer a Betlem, va aparèixer un àngel als pastors: «Se’ls presentà un àngel del Senyor, i la glòria del Senyor els envoltà de llum i van quedar espaordits. Però l’àngel els digué: “No tingueu por. Us porto una nova de gran goig, que ho serà per a tot el poble: avui, a la ciutat de David, us ha nascut un Salvador, que és el Crist, el Senyor. Això us servirà d’indicació: trobareu un infant en bolquers, ajagut en una menjadora.” Tot d’una s’uní a l’àngel un estol de la milícia celestial que lloava Déu dient: “Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau a la humanitat que ell estima.”» LLUC 2:9-14 BEC.
A cadascuna d'aquestes trobades, l'àngel va dir “no tinguis por”, volent calmar aquells que rebien la seva visita. No hi ha dubte que l'experiència de veure un ésser angelical causaria por; cada vegada que la Bíblia esmenta una aparició d'un àngel, el receptor de la visita va reaccionar amb sorpresa i certa por.
Hi ha molt escrit sobre la naturalesa i funció dels àngels. Aquí ens limitarem a veure allò que la Paraula de Déu en diu, i allò que podem aprendre del tema personalment.
Veiem a la Bíblia que els àngels van ser creats per Déu per portar glòria a Déu, així com nosaltres els humans hem estat creats per glorificar Déu amb les nostres vides.
Que els àngels són éssers creats per Déu ho veiem a la carta als Colossencs on diu«perquè en ell foren creades totes les coses, les del cel i les de la terra, les visibles i les invisibles, ja siguin trons o sobiranies, principats o potestats; tot fou creat per ell i envers ell; i ell és abans de totes les coses, i totes les coses subsisteixen en ell.» Colossencs 1:16-17 BEC.

Que van ser creats per a la seva glòria ho veiem també al text a Colossencs: “tot fou creat per ell i envers ell” El primer propòsit de la creació de Déu és per agradar-li a Ell.Ens diu Hebreus 1:14* «Què són tots ells, sinó esperits comissionats, enviats per al servei dels qui van a heretar la salvació?»
A Marc 13:27* veiem que els àngels recolliran els sants a la segona vinguda del Senyor. Diu així el text: «I enviarà els seus àngels per congregar els seus elegits dels quatre vents, de l’extrem de la terra fins a l’extrem del cel.». I malauradament, hauran de portar judici per als que hagin rebutjat Crist, com ens diu Mateu 13: 49-50*: «Així serà a la fi del món: sortiran els àngels i separaran els dolents d’entre els justos, i els llençaran al forn de foc; allí hi haurà el plor i el cruixir de dents.»
El ministeri dels àngels és a favor dels hereus de la salvació; és a dir, nosaltres els qui hem posat la nostra fe en Crist per a perdó de pecats rebem el ministeri dels àngels segons la voluntat del nostre Déu. Hi ha més versets sobre els àngels, però vull quedar-me amb el que els àngels van fer aquella nit a Betlem.
Veiem que aquella nit a Betlem, els pastors van rebre la visita d'un àngel, i que a més d'això, una multitud d'àngels (això són molts!) van aparèixer per adorar al nen Déu cantant en cor. «“Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau a la humanitat que ell estima.”»
Aquest Nadal cantarem nadales que desitjo lloïn al protagonista de Nadal (dic desitjo perquè moltes de les cançons nadalenques no diuen res que porti glòria a Déu, per desgràcia). Però per als que cantarem himnes nadalencs amb missatge significatiu, meditem en la benedicció que tenim de lloar Déu juntament amb els àngels. Aquests van glorificar Déu, i de la mateixa manera nosaltres podem decidir fer el mateix, perquè per això hem estat creats.
Unim el nostre cor i les nostres veus a les d'aquells àngels que glorificaren al Senyor i continuaran glorificant-lo.Glòria a Déu a dalt del cel!
*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/57970276Mon, 15 Dec 2025 06:00:00 +0000David y MaribelQuin paper van tenir els àngels a l'escena de Nadal? Quatre personatges del Nadal que hem vist van tenir una trobada amb un àngel. L'àngel va aparèixer a Zacaries al temple per anunciar el naixement i missió de Joan Baptista. Llegim a Lluc 1: 11-13*...Quatre personatges del Nadal que hem vist van tenir una trobada amb un àngel.
L'àngel va aparèixer a Zacaries al temple per anunciar el naixement i missió de Joan Baptista. Llegim a Lluc 1: 11-13* «Llavors se li aparegué un àngel del Senyor, dempeus a la dreta de l’altar de l’encens. Zacaries, en veure’l, va tenir un ensurt i es va esverar. Però l’àngel li digué: “No tinguis por, Zacaries, que el teu prec ha estat escoltat: Elisabet, la teva muller, et donarà un fill i li posaràs per nom Joan.»
L'àngel Gabriel es va aparèixer a Maria per explicar-li el que li passaria a ella i mitjançant d’ella. Llegim a Lluc 1:28-30* «Va entrar, doncs, a casa d’ella i li digué: “Alegra’t, molt afavorida, el Senyor és amb tu!” Ella va quedar desconcertada davant d’una tal expressió, i pensava quina mena de salutació era aquella. Però l’àngel li digué: “Assossega’t, Maria, que has trobat gràcia davant Déu;»
Va aparèixer l'àngel a Josep a Mateu 1:20* per confirmar el pla de Déu per a Maria i Josep. Ens narra el text: «Mentre s’ho pensava se li va manifestar l’àngel del Senyor, en somnis, i li digué: “Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria per muller, perquè és pel poder de l’Esperit Sant que ella està encinta.»
I Lluc 2 ens narra que la nit que Jesús va néixer a Betlem, va aparèixer un àngel als pastors: «Se’ls presentà un àngel del Senyor, i la glòria del Senyor els envoltà de llum i van quedar espaordits. Però l’àngel els digué: “No tingueu por. Us porto una nova de gran goig, que ho serà per a tot el poble: avui, a la ciutat de David, us ha nascut un Salvador, que és el Crist, el Senyor. Això us servirà d’indicació: trobareu un infant en bolquers, ajagut en una menjadora.” Tot d’una s’uní a l’àngel un estol de la milícia celestial que lloava Déu dient: “Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau a la humanitat que ell estima.”» LLUC 2:9-14 BEC.
A cadascuna d'aquestes trobades, l'àngel va dir “no tinguis por”, volent calmar aquells que rebien la seva visita. No hi ha dubte que l'experiència de veure un ésser angelical causaria por; cada vegada que la Bíblia esmenta una aparició d'un àngel, el receptor de la visita va reaccionar amb sorpresa i certa por.
Hi ha molt escrit sobre la naturalesa i funció dels àngels. Aquí ens limitarem a veure allò que la Paraula de Déu en diu, i allò que podem aprendre del tema personalment.
Veiem a la Bíblia que els àngels van ser creats per Déu per portar glòria a Déu, així com nosaltres els humans hem estat creats per glorificar Déu amb les nostres vides.
Que els àngels són éssers creats per Déu ho veiem a la carta als Colossencs on diu«perquè en ell foren creades totes les coses, les del cel i les de la terra, les visibles i les invisibles, ja siguin trons o sobiranies, principats o potestats; tot fou creat per ell i envers ell; i ell és abans de totes les coses, i totes les coses subsisteixen en ell.» Colossencs 1:16-17 BEC.

Que van ser creats per a la seva glòria ho veiem també al text a Colossencs: “tot fou creat per ell i envers ell” El primer propòsit de la creació de Déu és per agradar-li a Ell.Ens diu Hebreus 1:14* «Què són tots ells, sinó esperits comissionats, enviats per al servei dels qui van a heretar la salvació?»
A Marc 13:27* veiem que els àngels recolliran els sants a la segona vinguda del Senyor. Diu així el text: «I enviarà els seus àngels per congregar els seus elegits dels quatre vents, de l’extrem de la terra fins a l’extrem del cel.». I malauradament, hauran de portar judici per als que hagin rebutjat Crist, com ens diu Mateu 13: 49-50*: «Així serà a la fi del món: sortiran els àngels i separaran els dolents d’entre els justos, i els llençaran al forn de foc; allí hi haurà el plor i el cruixir de dents.»
El ministeri dels àngels és a favor dels hereus de la salvació; és a dir, nosaltres els qui hem posat la nostra fe en Crist per a perdó de pecats...]]>430biblia,navidad,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/nadal-010-els-pastors-coneixen-el-bon-pastor--57970278Quan Josep i Maria van arribar a Betlem, tots els allotjaments estaven ocupats. En la condició de Maria, suposo que haurien hagut de parar molt durant el camí, i quan van arribar al poble, ja “no hi havia lloc per a ells a la fonda” (Lluc 2:7). Recordem que el poble era molt petit. Molts haurien ofert casa seva, però pel moment en què ells van arribar, el masover, veient la condició de Maria, va condicionar el lloc on normalment s'atenia el bestiar perquè poguessin dormir. Aquella nit Maria es va posar de part, i va donar a llum a l'estable. No ens narra la Bíblia els detalls del part, però pensant en la cultura, suposo que la senyora de la casa atendria Maria, i que haurien preparat un lloc perquè pogués reposar el nadó, ja envoltat de bolquers.
Continuem amb la lectura del relat bíblic a Lluc 2:8-20* «En aquell mateix indret hi havia uns pastors que s’estaven al ras i feien torns de nit per guardar el seu ramat. Se’ls presentà un àngel del Senyor, i la glòria del Senyor els envoltà de llum i van quedar espaordits. Però l’àngel els digué: “No tingueu por. Us porto una nova de gran goig, que ho serà per a tot el poble: avui, a la ciutat de David, us ha nascut un Salvador, que és el Crist, el Senyor. Això us servirà d’indicació: trobareu un infant en bolquers, ajagut en una menjadora.” Tot d’una s’uní a l’àngel un estol de la milícia celestial que lloava Déu dient: “Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau a la humanitat que ell estima.” Així que els àngels els van deixar, anant-se’n cap al cel, els pastors deien entre ells: “Arribem-nos a Betlem a veure això que ha passat i que el Senyor ens ha fet conèixer.” Hi anaren ben de pressa i trobaren Maria, Josep i l’infantó ajagut a la menjadora. Un cop vist, explicaven el que els havia estat dit referent a aquest nen; i tots els qui ho sentien quedaven meravellats d’allò que els contaven els pastors. Maria retenia tots aquests records i els meditava en el seu cor. Després, els pastors, se’n tornaren glorificant i lloant Déu per tot el que havien vist i sentit, que era com els havia estat anunciat.»
Veiem al text bíblic que els pastors estaven fora cuidant les ovelles quan l'àngel se'ls va aparèixer per anunciar-los el naixement del Messies, el Salvador, Crist el Senyor. Els va indicar on podrien trobar el nen, a la fonda, i que estaven allotjats a l'estable.
Apressadament, van recollir les ovelles i van sortir cap a la fonda, on van trobar Josep, Maria i el nen. De seguida els van explicar el que havia passat, i tots els qui eren presents es meravellaven que els àngels haguessin anunciat als pastors l'arribada del Crist. S'adonaven els pastors que acabaven de conèixer el Bon Pastor? Tantes escriptures descrivien Déu com El Pastor (Salms, Ezequiel, Isaïes, Osees, Miquees); entenien bé que el Senyor prometia ser el Bon Pastor a tothom que el reconegués com a tal? Així com ells pasturaven les seves ovelles, el Pastor de pastors havia guiat el seu poble. Ara havien vist amb els seus ulls que el Bon Pastor havia vingut al món per salvar els homes dels seus pecats. Aquella nit, aquests pastors se'n van anar de la fonda “glorificant i lloant Déu per tot el que havien vist i sentit, que era com els havia estat anunciat.”
I mentrestant, Maria “retenia tots aquests records i els meditava en el seu cor.”La mare acabada de parir, cansada sens dubte, i perplexa davant de tot el que estava passant, guarda tots aquests esdeveniments gloriosos, meditant al seu cor sobre les meravelles que estava vivint.
Com els pastors aquell dia, i com Maria, atresorem les benediccions del Senyor, meditant en tot allò que Déu està fent en aquest moment a les nostres vides i glorificant i adorant Déu per la Seva obra redemptora i pel que ens porta cada dia.Utilitzem aquests dies per glorificar i lloar al Bon Pastor.

*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/57970278Fri, 12 Dec 2025 06:00:00 +0000David y MaribelDonem una ullada als pastors que atenien les ovelles a Betlem la nit que el Senyor Jesús va venir al món en forma de nadó. Llegim als evangelis de Lluc i Mateu que Betlem estava plena de visitants, ja que com Josep i Maria, altres havien vingut a...Quan Josep i Maria van arribar a Betlem, tots els allotjaments estaven ocupats. En la condició de Maria, suposo que haurien hagut de parar molt durant el camí, i quan van arribar al poble, ja “no hi havia lloc per a ells a la fonda” (Lluc 2:7). Recordem que el poble era molt petit. Molts haurien ofert casa seva, però pel moment en què ells van arribar, el masover, veient la condició de Maria, va condicionar el lloc on normalment s'atenia el bestiar perquè poguessin dormir. Aquella nit Maria es va posar de part, i va donar a llum a l'estable. No ens narra la Bíblia els detalls del part, però pensant en la cultura, suposo que la senyora de la casa atendria Maria, i que haurien preparat un lloc perquè pogués reposar el nadó, ja envoltat de bolquers.
Continuem amb la lectura del relat bíblic a Lluc 2:8-20* «En aquell mateix indret hi havia uns pastors que s’estaven al ras i feien torns de nit per guardar el seu ramat. Se’ls presentà un àngel del Senyor, i la glòria del Senyor els envoltà de llum i van quedar espaordits. Però l’àngel els digué: “No tingueu por. Us porto una nova de gran goig, que ho serà per a tot el poble: avui, a la ciutat de David, us ha nascut un Salvador, que és el Crist, el Senyor. Això us servirà d’indicació: trobareu un infant en bolquers, ajagut en una menjadora.” Tot d’una s’uní a l’àngel un estol de la milícia celestial que lloava Déu dient: “Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau a la humanitat que ell estima.” Així que els àngels els van deixar, anant-se’n cap al cel, els pastors deien entre ells: “Arribem-nos a Betlem a veure això que ha passat i que el Senyor ens ha fet conèixer.” Hi anaren ben de pressa i trobaren Maria, Josep i l’infantó ajagut a la menjadora. Un cop vist, explicaven el que els havia estat dit referent a aquest nen; i tots els qui ho sentien quedaven meravellats d’allò que els contaven els pastors. Maria retenia tots aquests records i els meditava en el seu cor. Després, els pastors, se’n tornaren glorificant i lloant Déu per tot el que havien vist i sentit, que era com els havia estat anunciat.»
Veiem al text bíblic que els pastors estaven fora cuidant les ovelles quan l'àngel se'ls va aparèixer per anunciar-los el naixement del Messies, el Salvador, Crist el Senyor. Els va indicar on podrien trobar el nen, a la fonda, i que estaven allotjats a l'estable.
Apressadament, van recollir les ovelles i van sortir cap a la fonda, on van trobar Josep, Maria i el nen. De seguida els van explicar el que havia passat, i tots els qui eren presents es meravellaven que els àngels haguessin anunciat als pastors l'arribada del Crist. S'adonaven els pastors que acabaven de conèixer el Bon Pastor? Tantes escriptures descrivien Déu com El Pastor (Salms, Ezequiel, Isaïes, Osees, Miquees); entenien bé que el Senyor prometia ser el Bon Pastor a tothom que el reconegués com a tal? Així com ells pasturaven les seves ovelles, el Pastor de pastors havia guiat el seu poble. Ara havien vist amb els seus ulls que el Bon Pastor havia vingut al món per salvar els homes dels seus pecats. Aquella nit, aquests pastors se'n van anar de la fonda “glorificant i lloant Déu per tot el que havien vist i sentit, que era com els havia estat anunciat.”
I mentrestant, Maria “retenia tots aquests records i els meditava en el seu cor.”La mare...]]>377biblia,navidad,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/nadal-09-elisabet-i-zacaries-pares-de-joan-baptista--57970272Llegim el relat a Lluc 1:5-20* «En temps d’Herodes, rei de Judea, hi havia un sacerdot que es deia Zacaries, del grup d’Abies, casat amb una descendent d’Aaron que es deia Elisabet. Tots dos eren rectes davant Déu, i seguien correctament tots els manaments i les observances del Senyor. Però no tenien cap fill, perquè Elisabet era estèril, i tots dos eren ja d’edat avançada. Una vegada, mentre complia davant Déu el servei sacerdotal corresponent al torn del seu grup, li va tocar per sorteig, segons el costum dels sacerdots, d’entrar al santuari del Senyor a oferir l’encens. Durant l’hora de l’encens, tot el poble restava fora pregant. Llavors se li aparegué un àngel del Senyor, dempeus a la dreta de l’altar de l’encens. Zacaries, en veure’l, va tenir un ensurt i es va esverar. Però l’àngel li digué: “No tinguis por, Zacaries, que el teu prec ha estat escoltat: Elisabet, la teva muller, et donarà un fill i li posaràs per nom Joan. T’ompliràs de goig i ho celebraràs, i tothom s’alegrarà del seu naixement, perquè serà gran davant del Senyor. No tastarà el vi ni el licor, i serà ple de l’Esperit Sant ja abans de néixer; convertirà molts dels fills d’Israel al Senyor, el seu Déu; ell mateix anirà davant del Senyor amb l’esperit i el poder d’Elies per reconciliar de cor els pares amb els fills, i perquè els indòcils tornin al seny dels rectes, a fi de preparar per al Senyor un poble ben disposat.” Llavors Zacaries digué a l’àngel: “Com ho sabré això? Si ja sóc vell i la meva dona també és d’edat avançada.” L’àngel li va respondre: “Jo sóc Gabriel, l’assistent de Déu; ell m’ha enviat a parlar-te i a anunciar-te aquest missatge joiós. Mira, ara et quedaràs mut i no podràs parlar fins al dia que això es compleixi, ja que no has cregut les meves paraules, que es compliran al seu moment.»
L'esposa de Zacaries era Elisabet, parent de Maria, no propera, però amb relació familiar, encara que no vivien a prop. Se la descriu al costat del seu marit com a justa i obedient al Senyor. Ens diu el text que tots dos pregaven perquè Déu els donés fills, però no en tenien, i ja no estaven en edat de tenir-los. Això no privava, però, cap dels dos de servir el Senyor fidelment i amb alegria. Veiem Zacaries exercint el seu paper com a sacerdot, i el poble acompanyant-lo en pregària.
L'àngel Gabriel, així com veiem que es va aparèixer a Maria i Josep, va ser també enviat a parlar amb Zacaries, un altre personatge en aquesta història de Nadal.Zacaries i Elisabet, així com Joan Baptista, apareixen en la història com a senyals que apunten al Messies promès.
L'àngel li va dir que tindrien un fill, però a més a més que seria un nen molt especial.Tots els pares consideren els seus fills com a especials, però el fill de Zacaries i Elisabet naixeria per complir una missió molt específica; ell prepararia el camí per al Messies com indicava Isaïes 40:3 i confirma Mateu 3:3.
A Lluc 1:39-45, 56* llegim de la trobada d'Elisabet amb Maria. Després que l'àngel Gabriel li digués a Maria que Elisabet i Zacaries esperaven un nadó, Maria havia decidit anar a visitar Elisabet, i recordem que no hi havia telèfon per avisar de la seva arribada:«Per aquells dies, Maria se n’anà adelerada cap a la regió muntanyenca, a una població de Judà. Va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Quan Elisabet va sentir la salutació de Maria, la criatura li saltà dins el ventre, i Elisabet es va omplir de l’Esperit Sant, i va exclamar en veu alta: “Beneïda tu entre les dones, i beneït el fruit del teu ventre! Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? Tan bon punt ha arribat la teva salutació a les meves orelles, l’infant ha saltat d’alegria en el meu ventre. Feliç la qui ha cregut que serà una realitat tot allò que li ha estat comunicat de part del Senyor.” Maria es va quedar amb ella uns tres mesos, i després va tornar a casa seva.»
Elisabet sabia que el Senyor l’havia beneït, permetent quedar-se embarassada del seu marit Zacaries a una edat en què ja havien perdut tota esperança. Sabia que alguna cosa gran estava passant. Recordem que Zacaries, quan va sortir del temple després de la trobada amb l'àngel, va sortir mut, sense poder expressar-se oralment.Elisabet estava embarassada de sis mesos, i Zacaries encara no podia parlar, ja que no rebria la seva veu fins ja nascut Joan Baptista (Lluc 1), i veiem, per cert, que les seves primeres paraules són de lloança a Déu (ho pots llegir a Lluc 1:67-79).
Podem aprendre dels textos que hem llegit que Zacaries, com Josep, va criar el seu fill perquè estigués preparat per complir la voluntat que Déu tenia per a ell, veient que Joan creixia i s'enfortia en esperit, amb la seva família, fins que Déu li va mostrar el ministeri que tenia per a ell.
I veiem Elisabet, que quan va sentir Maria, ja sabia que aquesta era la que portava el Messies al seu ventre; anomenant-la “la mare del meu Senyor.” Joan, al ventre, també va saltar d'alegria a la presència del Crist, encara dins la seva mare.
Així la família al complet, Zacaries, Elisabet i Joan Baptista, van ser des d'un principi, de suport per a Maria, i per a Jesús que havia de néixer, créixer, morir i ser ressuscitat per tota la humanitat.
Que Déu ens ajudi a estar disposades a ser de suport perquè altres compleixin la voluntat de Déu alhora que nosaltres complim allò que Déu ha preparat per a les nostres vides.

*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/57970272Thu, 11 Dec 2025 06:00:00 +0000David y MaribelAl llibre de Mateu, just abans del naixement de Jesús, es descriu un altre esdeveniment, el naixement de Joan el Baptista, al qual se'l descriu com el que vindria obrint pas al Messies. Llegim el relat a Lluc 1:5-20* «En temps d’Herodes, rei de Judea,...Llegim el relat a Lluc 1:5-20* «En temps d’Herodes, rei de Judea, hi havia un sacerdot que es deia Zacaries, del grup d’Abies, casat amb una descendent d’Aaron que es deia Elisabet. Tots dos eren rectes davant Déu, i seguien correctament tots els manaments i les observances del Senyor. Però no tenien cap fill, perquè Elisabet era estèril, i tots dos eren ja d’edat avançada. Una vegada, mentre complia davant Déu el servei sacerdotal corresponent al torn del seu grup, li va tocar per sorteig, segons el costum dels sacerdots, d’entrar al santuari del Senyor a oferir l’encens. Durant l’hora de l’encens, tot el poble restava fora pregant. Llavors se li aparegué un àngel del Senyor, dempeus a la dreta de l’altar de l’encens. Zacaries, en veure’l, va tenir un ensurt i es va esverar. Però l’àngel li digué: “No tinguis por, Zacaries, que el teu prec ha estat escoltat: Elisabet, la teva muller, et donarà un fill i li posaràs per nom Joan. T’ompliràs de goig i ho celebraràs, i tothom s’alegrarà del seu naixement, perquè serà gran davant del Senyor. No tastarà el vi ni el licor, i serà ple de l’Esperit Sant ja abans de néixer; convertirà molts dels fills d’Israel al Senyor, el seu Déu; ell mateix anirà davant del Senyor amb l’esperit i el poder d’Elies per reconciliar de cor els pares amb els fills, i perquè els indòcils tornin al seny dels rectes, a fi de preparar per al Senyor un poble ben disposat.” Llavors Zacaries digué a l’àngel: “Com ho sabré això? Si ja sóc vell i la meva dona també és d’edat avançada.” L’àngel li va respondre: “Jo sóc Gabriel, l’assistent de Déu; ell m’ha enviat a parlar-te i a anunciar-te aquest missatge joiós. Mira, ara et quedaràs mut i no podràs parlar fins al dia que això es compleixi, ja que no has cregut les meves paraules, que es compliran al seu moment.»
L'esposa de Zacaries era Elisabet, parent de Maria, no propera, però amb relació familiar, encara que no vivien a prop. Se la descriu al costat del seu marit com a justa i obedient al Senyor. Ens diu el text que tots dos pregaven perquè Déu els donés fills, però no en tenien, i ja no estaven en edat de tenir-los. Això no privava, però, cap dels dos de servir el Senyor fidelment i amb alegria. Veiem Zacaries exercint el seu paper com a sacerdot, i el poble acompanyant-lo en pregària.
L'àngel Gabriel, així com veiem que es va aparèixer a Maria i Josep, va ser també enviat a parlar amb Zacaries, un altre personatge en aquesta història de Nadal.Zacaries i Elisabet, així com Joan Baptista, apareixen en la història com a senyals que apunten al Messies promès.
L'àngel li va dir que tindrien un fill, però a més a més que seria un nen molt especial.Tots els pares consideren els seus fills com a especials, però el fill de Zacaries i Elisabet naixeria per complir una missió molt específica; ell prepararia el camí per al Messies com indicava Isaïes 40:3 i confirma Mateu 3:3.
A Lluc 1:39-45, 56* llegim de la trobada d'Elisabet amb Maria. Després que l'àngel Gabriel li digués a Maria que Elisabet i Zacaries esperaven un nadó, Maria havia decidit anar a visitar Elisabet, i recordem que no hi havia telèfon per avisar de la seva arribada:«Per aquells dies, Maria se n’anà adelerada cap a la regió muntanyenca, a una població de Judà. Va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Quan Elisabet va sentir la salutació de Maria, la criatura li saltà dins el ventre, i Elisabet es va omplir de l’Esperit Sant, i va exclamar en veu alta: “Beneïda tu entre les dones, i beneït el fruit del teu ventre! Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? Tan bon punt ha arribat la teva salutació a les meves orelles, l’infant ha saltat d’alegria en el meu ventre. Feliç la qui ha cregut que serà una realitat tot allò que li ha estat comunicat de part del Senyor.”...]]>466biblia,navidad,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/nadal-08-josep-disposat-a-ser-usat-per-deu--57970275Un dels dilemes de Maria era el fet que ella estava d’esposada amb Josep, i és clar, encara no estaven casats i encara no havien tingut relacions.Com seria això de quedar embarassada? Com podria explicar a Josep que estava embarassada però no li havia estat infidel? Què opinaria ell? Estaria d’acord amb el pla?
Veiem al llibre de Mateu que Josep no havia rebut paraula del Senyor quan es va assabentar que Maria estava embarassada. Potser va ser després de tornar de casa d'Elisabet que Maria va explicar a Josep que ella estava embarassada, però que era per obra de l'Esperit Sant.
Una història difícil d'escoltar i d'acceptar per a Josep, no creus?Llegim la narració a Mateu 1:18-25* «El naixement de Jesucrist fou així: La seva mare, Maria, era promesa amb Josep, però abans de viure junts es va trobar encinta pel poder de l’Esperit Sant. El seu espòs, Josep, que era un home just i no volia denunciar-la públicament, va decidir de repudiar-la en secret. Mentre s’ho pensava se li va manifestar l’àngel del Senyor, en somnis, i li digué: “Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria per muller, perquè és pel poder de l’Esperit Sant que ella està encinta. Tindrà un fill i li posaràs de nom Jesús, perquè ell salvarà el seu poble dels seus pecats.” Tot això succeí per tal que es complís el que el Senyor havia dit pel profeta, quan diu: Mireu, la verge concebrà i infantarà un fill, i el seu nom serà Emmanuel, que vol dir: Déu amb nosaltres. Quan Josep es va despertar del somni, va fer el que li havia dit l’àngel del Senyor i va prendre Maria per muller. Però no es van ajuntar com a esposos fins que ella infantà el fill, al qual va posar el nom de Jesús.»
El text ens explica que al principi, quan Maria li va donar les notícies, la primera preocupació de Josep fou per Maria. Estaven compromesos, però pel poble jueu això ja era un compromís matrimonial sense haver-se consumat. Ara descobria que Maria estava embarassada i ell no era el pare. La volia creure. Potser ell recordés les Escriptures que indicaven que una verge concebria. Però aquesta era la seva verge d’esposada amb ell. Què dirien al poble? Era impossible que tots sentissin la història que explicava Maria i la creguessin. Encara més, no esperarien que ell la cregués. Totes les opcions eren dolentes per a José. I ell va decidir no presentar càrrecs d'infidelitat contra ella, els quals podrien condemnar-la, així que va optar per abandonar-la en secret. Això probablement hauria significat sortir del poble i mudar-se a un altre lloc. Ara bé, recordem que Josep era el fuster del poble. Tots el coneixien, i tindria el negoci ja ben assegurat.Ara estava disposat a deixar-ho tot i començar de nou en un altre lloc per protegir Maria, la seva dona. Això és amor.
Però veiem al text que Déu no li va permetre fer això. Un àngel del Senyor li va aparèixer per confirmar-li els plans i mostrar-li que ell també era part de la història.Primerament, va establir que ell era descendent de David, d'on havia de venir el Messies. Encara que el nen no fos concebut per Josep, Déu va escollir un pare terrenal que pertanyia al llinatge escollit.
L'àngel li va confirmar la història que ell ja havia escoltat de Maria, assegurant-li que el nadó que Maria portava a la seva matriu era sens dubte engendrat de l'Esperit Sant. I li va explicar que Jesús, el Salvador, venia a salvar de pecat el seu poble. L'àngel li va confirmar que Jesús era el Messies, l'Ungit de Déu, l'Enviat, del qual van parlar els profetes, i que tot el pla per a aquesta nova vida que rebrien a casa era el pla perfecte de Déu.
Així que veiem Josep despertant del somni, i seguint la voluntat de Déu al detall. Va anar a Maria, i la va rebre, casant-se amb ella. Per respectar el pla de Déu, es va abstenir de tenir-hi relacions fins que Maria ja havia donat a llum Jesús. Això era un dels sacrificis que Josep va estar disposat a fer perquè el pla de Déu fos perfectament dut a terme.
Quan va arribar el moment d'anar a Betlem, va portar Maria amb ell, la qual estava per donar a llum ja, probablement sabent que aquest era el pla de Déu per al naixement del Messies. Josep va cuidar Maria i va criar el Fill de Déu, suportant les injúries que la gent diria durant tota la vida de Jesús.
Mateu 13:54-57* ens narra que durant el ministeri de Crist, alguns el menyspreaven, veient-lo com el fill del fuster, i per tant sense autoritat per ensenyar. Però això no va impedir el ministeri gloriós de nostre Senyor.Diu el text: «i se’n va anar a la seva terra, i es va posar a ensenyar-los a la sinagoga, talment que se n’estranyaven molt, i deien: “D’on li vénen a aquest uns tals coneixements i fer miracles? ¿No és el fill del fuster? La seva mare, ¿no s’anomena Maria, i els seus germans Jaume, Josep, Simó i Judes? I les seves germanes, ¿no viuen totes aquí amb nosaltres? Doncs, d’on treu aquest tot això?” I el rebutjaven ofesos. Però Jesús els digué: “Enlloc és menyspreat un profeta, sinó en la seva pròpia terra i a casa seva.”»
Quan Jesús va morir a la creu, ja no veiem Josep a la història; probablement ja hauria mort. Però veiem que Déu havia escollit un pare terrenal que cuidés Jesús, l'ensenyés a treballar amb les seves mans (Jesús també és anomenat el fuster), i s'assegurava del seu progrés en coneixement, en estatura i en gràcia davant Déu i els homes (LLuc 2:52)
Quina benedicció veure uns pares disposats a criar un fill amb la certesa que aquest nen no els pertanyia, que pertanyia a Déu. És un repte per als qui som pares, d'estar disposats a criar els nostres fills amb la certesa que en realitat no són nostres, sinó veure'ls com allò que realment són, regals de Déu, els quals volem educar per a la glòria de Déu.
En meditar en la història de Nadal, dediquem les nostres vides i la dels de casa nostra perquè portem glòria a l'únic que la mereix.A Ell sigui la glòria.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/57970275Wed, 10 Dec 2025 06:15:00 +0000David y MaribelL'evangeli de Lluc narra com l'àngel Gabriel va aparèixer Maria en somnis per comunicar-li els plans que Déu tenia per a ella. He d'inserir aquí que avui dia no hi ha aparicions del Senyor ni dels seus àngels per comunicar la voluntat de Déu. Déu ja...Un dels dilemes de Maria era el fet que ella estava d’esposada amb Josep, i és clar, encara no estaven casats i encara no havien tingut relacions.Com seria això de quedar embarassada? Com podria explicar a Josep que estava embarassada però no li havia estat infidel? Què opinaria ell? Estaria d’acord amb el pla?
Veiem al llibre de Mateu que Josep no havia rebut paraula del Senyor quan es va assabentar que Maria estava embarassada. Potser va ser després de tornar de casa d'Elisabet que Maria va explicar a Josep que ella estava embarassada, però que era per obra de l'Esperit Sant.
Una història difícil d'escoltar i d'acceptar per a Josep, no creus?Llegim la narració a Mateu 1:18-25* «El naixement de Jesucrist fou així: La seva mare, Maria, era promesa amb Josep, però abans de viure junts es va trobar encinta pel poder de l’Esperit Sant. El seu espòs, Josep, que era un home just i no volia denunciar-la públicament, va decidir de repudiar-la en secret. Mentre s’ho pensava se li va manifestar l’àngel del Senyor, en somnis, i li digué: “Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria per muller, perquè és pel poder de l’Esperit Sant que ella està encinta. Tindrà un fill i li posaràs de nom Jesús, perquè ell salvarà el seu poble dels seus pecats.” Tot això succeí per tal que es complís el que el Senyor havia dit pel profeta, quan diu: Mireu, la verge concebrà i infantarà un fill, i el seu nom serà Emmanuel, que vol dir: Déu amb nosaltres. Quan Josep es va despertar del somni, va fer el que li havia dit l’àngel del Senyor i va prendre Maria per muller. Però no es van ajuntar com a esposos fins que ella infantà el fill, al qual va posar el nom de Jesús.»
El text ens explica que al principi, quan Maria li va donar les notícies, la primera preocupació de Josep fou per Maria. Estaven compromesos, però pel poble jueu això ja era un compromís matrimonial sense haver-se consumat. Ara descobria que Maria estava embarassada i ell no era el pare. La volia creure. Potser ell recordés les Escriptures que indicaven que una verge concebria. Però aquesta era la seva verge d’esposada amb ell. Què dirien al poble? Era impossible que tots sentissin la història que explicava Maria i la creguessin. Encara més, no esperarien que ell la cregués. Totes les opcions eren dolentes per a José. I ell va decidir no presentar càrrecs d'infidelitat contra ella, els quals podrien condemnar-la, així que va optar per abandonar-la en secret. Això probablement hauria significat sortir del poble i mudar-se a un altre lloc. Ara bé, recordem que Josep era el fuster del poble. Tots el coneixien, i tindria el negoci ja ben assegurat.Ara estava disposat a deixar-ho tot i començar de nou en un altre lloc per protegir Maria, la seva dona. Això és amor.
Però veiem al text que Déu no li va permetre fer això. Un àngel del Senyor li va aparèixer per confirmar-li els plans i mostrar-li que ell també era part de la història.Primerament, va establir que ell era descendent de David, d'on havia de venir el Messies. Encara que el nen no fos concebut per Josep, Déu va escollir un pare terrenal que pertanyia al llinatge escollit.
L'àngel li va confirmar la història que ell ja havia escoltat de Maria, assegurant-li que el nadó que Maria portava a la seva matriu era sens dubte engendrat de l'Esperit Sant. I li va explicar que Jesús, el Salvador, venia a salvar de pecat el seu poble. L'àngel li va confirmar que Jesús era el Messies, l'Ungit de Déu, l'Enviat, del qual van parlar els profetes, i que tot el pla per a aquesta nova vida que rebrien a casa era el pla...]]>503biblia,navidad,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/nadal-07-maria-una-noia-entregada-a-deu--57970277Durant uns quants dies hem estat reflexionant sobre la persona del Messies, l'ungit de Déu, enviat a la Terra per redimir els nostres pecats i oferir-nos vida eterna en Crist.
Meditar sobre la persona de nostre Senyor Jesucrist és essencial per preparar els nostres cors per celebrar la seva vinguda en forma humana. Qualsevol altre tipus de preparació ens conduiria a una celebració superficial d'aquesta època tan assenyalada.
Tot seguit reflexionarem sobre els diferents personatges de la història de Nadal segons la Bíblia. Et convido a llegir als evangelis els capítols que narren els esdeveniments relacionats amb la primera vinguda del Messies.
En primer lloc, veiem Maria, la jove verge escollida per Déu per portar al món el nadó que era el Fill unigènit de Déu.No creiem que Maria fos un ésser supernatural. La pregària mateixa de Maria mostra la seva humanitat, la seva humilitat davant la gran responsabilitat que se li atorga, i la submissió a Déu que ella demostrava.
Llegim a Lluc 1:26-38* «Al sisè mes, fou enviat per Déu l’àngel Gabriel a un poble de la Galilea, anomenat Natzaret, a una noia verge que es deia Maria i que estava promesa amb un home que es deia Josep, de la descendència de David. Va entrar, doncs, a casa d’ella i li digué: “Alegra’t, molt afavorida, el Senyor és amb tu!” Ella va quedar desconcertada davant d’una tal expressió, i pensava quina mena de salutació era aquella. Però l’àngel li digué: “Assossega’t, Maria, que has trobat gràcia davant Déu; concebràs i tindràs un fill, i li posaràs per nom Jesús. Serà gran i serà anomenat Fill de l’Altíssim, i el Senyor Déu li donarà el tron del seu pare David; regnarà per sempre a la casa de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi.” Maria digué a l’àngel: “I com es farà això, si jo no visc amb cap home?” L’àngel li va contestar: “L’Esperit Sant davallarà damunt teu, i la força de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el nadó serà sant, i l’anomenaran Fill de Déu. Fixa’t en la teva parenta Elisabet, també ha concebut un fill, ara que ja és gran, i la que era tinguda per estèril ja està de sis mesos. Perquè no hi ha res impossible per a Déu.” Maria digué: “Heus aquí l’esclava del Senyor; que es realitzi en mi el que tu has dit.” Llavors l’àngel la va deixar.»
Lluc 1:46-50* «Maria digué: La meva ànima magnifica el Senyor, i el meu esperit s’alegra en Déu que em salva, perquè s’ha fixat en la petitesa de la seva esclava. Vet aquí que, des d’ara, totes les generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós ha obrat en mi prodigis. El seu nom és sant, i la seva amorositat per als qui el veneren s’estén de generació en generació.»
Maria mai no va permetre que l'adoració que és digna únicament del Messies fos dirigida cap a ella. Les generacions li dirien benaurada, però no per mèrit propi, sinó pel Sant ésser que ella havia de donar a llum. Qualsevol desviació de l'adoració digna del “nostre gran Déu i Salvador Jesucrist” (Titus 2:12-13) és un insult a la Deïtat. I Maria sabia això. Mai va demanar per a ella glòria, tota la glòria era per al seu Senyor.
Imagino Maria quan se li va aparèixer l'àngel anunciant que es quedaria embarassada i donaria a llum Emmanuel, Déu amb nosaltres. Maria estava compromesa per casar-se amb Josep, però encara no havien tingut relacions. En la seva cultura, aquest embaràs portaria deshonra pel seu promès i fins i tot podria significar la mort per a ella. Però Déu va donar a Maria un senyal; li va revelar que Elisabet, la seva cosina, s'havia quedat embarassada a una edat avançada. Maria va accedir a ser usada per Déu, lliurant la seva pròpia voluntat i els seus plans per fer la perfecta voluntat de Déu. Deu haver tingut molts dubtes i temors, però no la veiem titubejant ni preocupada pel que podria passar. Quin exemple de fe, confiança i submissió!
Maria va anar a fer-li una visita a Elisabet i s'hi va quedar uns mesos. Imagino que durant aquest temps, parlarien de moltes coses pràctiques sobre l'embaràs, meditarien sobre la benedicció de portar al món els éssers que portaven al seu ventre, i pregarien perquè l'Esperit Sant protegís Maria i la guiés en aquesta tasca majúscula que havia rebut de Déu mateix. Segurament pregarien per Josep. Com li explicaria tot això? En parlarem, però per ara podem meditar i donar gràcies a Déu per Maria, una serventa disposada a canviar els seus plans de vida per servir al Gran Déu.Sabem que Maria passava temps amb Déu, meditant en allò que li estava esdevenint, i segurament repassant les Escriptures per aprendre sobre el Messies, el qual ella hauria de criar amb Josep.
Veiem que el Senyor la va protegir i la va guiar, donant-li a cada moment el que necessitava per al dia. La seva vida no va ser una sense dificultats. Apunt de posar-se de part, va haver de viatjar a Betlem per empadronar-se. Imagino que havia llegit a les Escriptures que el Messies naixeria a Betlem; potser anava preparada per donar a llum en qualsevol moment. Sabria que no seria en un lloc luxós? Sabia que hauria de fugir a Egipte perquè Herodes no matés el nen? Sabria que viuria sempre sota l'ombra del dubte dels altres quant a la seva puresa? Sabia que el seu fill hauria de patir mort de creu?No van ser pocs els sacrificis de Maria perquè la voluntat del Pare fos feta.Estem disposades a ser usades per Déu?Com diu Déu a Baruc a Jeremies 45, «I tu busques el benefici personal? No el busquis.» Busca millor la grandesa de Déu, i Ell s'assegurarà que totes les teves necessitats siguin suplides, així com Ell va suplir les necessitats de Maria. Busca tu primer el regne de Déu, i Ell afegirà tota la resta.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/57970277Tue, 09 Dec 2025 06:00:00 +0000David y MaribelNadal 07- MARIA: Una noia entregada a Déu Durant uns quants dies hem estat reflexionant sobre la persona del Messies, l'ungit de Déu, enviat a la Terra per redimir els nostres pecats i oferir-nos vida eterna en Crist. Meditar sobre la persona de...Durant uns quants dies hem estat reflexionant sobre la persona del Messies, l'ungit de Déu, enviat a la Terra per redimir els nostres pecats i oferir-nos vida eterna en Crist.
Meditar sobre la persona de nostre Senyor Jesucrist és essencial per preparar els nostres cors per celebrar la seva vinguda en forma humana. Qualsevol altre tipus de preparació ens conduiria a una celebració superficial d'aquesta època tan assenyalada.
Tot seguit reflexionarem sobre els diferents personatges de la història de Nadal segons la Bíblia. Et convido a llegir als evangelis els capítols que narren els esdeveniments relacionats amb la primera vinguda del Messies.
En primer lloc, veiem Maria, la jove verge escollida per Déu per portar al món el nadó que era el Fill unigènit de Déu.No creiem que Maria fos un ésser supernatural. La pregària mateixa de Maria mostra la seva humanitat, la seva humilitat davant la gran responsabilitat que se li atorga, i la submissió a Déu que ella demostrava.
Llegim a Lluc 1:26-38* «Al sisè mes, fou enviat per Déu l’àngel Gabriel a un poble de la Galilea, anomenat Natzaret, a una noia verge que es deia Maria i que estava promesa amb un home que es deia Josep, de la descendència de David. Va entrar, doncs, a casa d’ella i li digué: “Alegra’t, molt afavorida, el Senyor és amb tu!” Ella va quedar desconcertada davant d’una tal expressió, i pensava quina mena de salutació era aquella. Però l’àngel li digué: “Assossega’t, Maria, que has trobat gràcia davant Déu; concebràs i tindràs un fill, i li posaràs per nom Jesús. Serà gran i serà anomenat Fill de l’Altíssim, i el Senyor Déu li donarà el tron del seu pare David; regnarà per sempre a la casa de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi.” Maria digué a l’àngel: “I com es farà això, si jo no visc amb cap home?” L’àngel li va contestar: “L’Esperit Sant davallarà damunt teu, i la força de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el nadó serà sant, i l’anomenaran Fill de Déu. Fixa’t en la teva parenta Elisabet, també ha concebut un fill, ara que ja és gran, i la que era tinguda per estèril ja està de sis mesos. Perquè no hi ha res impossible per a Déu.” Maria digué: “Heus aquí l’esclava del Senyor; que es realitzi en mi el que tu has dit.” Llavors l’àngel la va deixar.»
Lluc 1:46-50* «Maria digué: La meva ànima magnifica el Senyor, i el meu esperit s’alegra en Déu que em salva, perquè s’ha fixat en la petitesa de la seva esclava. Vet aquí que, des d’ara, totes les generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós ha obrat en mi prodigis. El seu nom és sant, i la seva amorositat per als qui el veneren s’estén de generació en generació.»
Maria mai no va permetre que l'adoració que és digna únicament del Messies fos dirigida cap a ella. Les generacions li dirien benaurada, però no per mèrit propi, sinó pel Sant ésser que ella havia de donar a llum. Qualsevol desviació de l'adoració digna del “nostre gran Déu i Salvador Jesucrist” (Titus 2:12-13) és un insult a la Deïtat. I Maria sabia això. Mai va demanar per a ella glòria, tota la glòria era per al seu Senyor.
Imagino Maria quan se li va aparèixer l'àngel anunciant que es quedaria embarassada i donaria a llum Emmanuel, Déu amb nosaltres. Maria estava compromesa per casar-se amb Josep, però encara no havien tingut relacions. En la seva cultura, aquest embaràs portaria deshonra pel seu promès i fins i tot podria significar la mort per a ella. Però Déu va donar a Maria un senyal; li va revelar que Elisabet, la seva cosina, s'havia quedat embarassada a una edat avançada. Maria va accedir a ser usada per Déu, lliurant la seva pròpia voluntat i els seus plans per fer la perfecta voluntat de Déu. Deu haver tingut molts dubtes i temors, però no la veiem titubejant ni preocupada pel que podria passar. Quin exemple de fe, confiança i submissió!
Maria va anar a fer-li una visita a Elisabet i s'hi va quedar uns mesos. Imagino que durant aquest...]]>481biblia,navidad,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/nadal-06-sacerdot-i-sacrifici--57970270Veiem a 1 Samuel 13 l'incident en què Saül, en veure que Samuel no arribava, va oferir sacrifici a Déu, cosa que va ser de gran ofensa, ja que ell no era sacerdot (1 Samuel 13: 8-14). Hi havia també un cert protocol d'higiene i preparació que havia de seguir el sacerdot abans d'entrar a sacrificar quan venia a presentar les ofrenes del poble. A Levític 9 veiem com Aaron es preparava per oferir sacrifici. Déu li demanava fins i tot que primer sacrifiqués per a si mateix per després estar net i així poder oferir el sacrifici per al poble. Hi havia a més requisits per als sacerdots (Levític 21). La Bíblia parla dels fills d'Aaron a Levític 10, denunciant que havien sacrificat indignament.
A més de l'estricte protocol per als sacerdots, el sacerdot principal era l'únic que podia accedir a la presència de Déu. El tabernacle es dividia en dos, i la zona del lloc santíssim, on habitava la presència de Déu, estava reservada exclusivament per al sacerdot principal, i aquest tenia un protocol especial per poder entrar tan sols una vegada a l'any.
Jesús, el naixement del qual celebrem al Nadal, és presentat a les Escriptures com el sacerdot principal que acabaria amb la pràctica de sacrificis. I el més preciós és que Ell no és només el sacerdot perfecte, sinó que és alhora el sacrifici perfecte. En sacrificar-se a si mateix a la creu, portant els nostres pecats davant el Pare per rebre el perdó, no va sacrificar un holocaust qualsevol. Els sacrificis dels sacerdots havien de ser sense taca. Com veiem a Levític 1, només els animals que complien tots els requisits de puresa podien ser utilitzats com a sacrifici. Crist es va oferir a si mateix, l’anyell perfecte i sense taca, per redimir-nos a cadascun de nosaltres dels nostres pecats.
1 Pere 1:18-20* declara: «sabent que no ha estat pas amb coses corruptibles, com l’or o la plata, que heu estat rescatats de la vostra manera banal de viure, heretada dels vostres pares, sinó que ha estat amb la sang preciosa de Crist, com la d’un anyell sense defecte i sense taca, predestinat des d’abans de la creació del món, però manifestat al final dels temps per amor a vosaltres,»
I Hebreus 2:17* diu: «Per això calia que es fes en tot semblant als germans, per tal d’esdevenir el summe sacerdot compassiu i fidedigne en allò que pertoca a Déu, per a expiar els pecats del poble.»T'animo a llegir la secció sencera a la teva Bíblia.
I que preciós és que a l'hora en què Crist va expirar, el vel del temple es va esquinçar, des de dalt a baix, perquè Déu mateix era qui va obrir el camí a la seva presència. Ja no hi havia impediment per accedir a la presència del Pare. Crist, el vel perfecte, va ser esquinçat perquè nosaltres puguem accedir al Pare a través d'Ell.
«Tenint, doncs, un gran pontífex que ha travessat els cels, Jesús, el Fill de Déu, aferrem-nos a la fe que professem. Atès que no tenim pas un pontífex incapaç de compadir-se de les nostres febleses, sinó que ha passat per les mateixes proves que nosaltres, exceptuant el pecat. Per tant, apropem-nos amb confiança al tron de la gràcia per rebre misericòrdia i poder trobar la gràcia que en el moment oportú ens ajudi.» HEBREUS 4:14-16 BEC.
Jesús va venir a la terra per ser el nostre sacerdot, el sacerdot principal, i Ell és el sacrifici perfecte que ens permet anar al Pare confiadament. No dubtem a anar a Ell contínuament, ja que a la seva presència hi ha sempre plenitud de goig.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/57970270Mon, 08 Dec 2025 06:00:00 +0000David y MaribelSaps quina era la funció del sacerdot?El sacerdot representava els homes davant de Déu. Déu va triar una tribu per atendre les coses del temple, els de Leví, i una família en particular per poder exercir com a sacerdots, la d'Aaron. Veiem a 1 Samuel...Veiem a 1 Samuel 13 l'incident en què Saül, en veure que Samuel no arribava, va oferir sacrifici a Déu, cosa que va ser de gran ofensa, ja que ell no era sacerdot (1 Samuel 13: 8-14). Hi havia també un cert protocol d'higiene i preparació que havia de seguir el sacerdot abans d'entrar a sacrificar quan venia a presentar les ofrenes del poble. A Levític 9 veiem com Aaron es preparava per oferir sacrifici. Déu li demanava fins i tot que primer sacrifiqués per a si mateix per després estar net i així poder oferir el sacrifici per al poble. Hi havia a més requisits per als sacerdots (Levític 21). La Bíblia parla dels fills d'Aaron a Levític 10, denunciant que havien sacrificat indignament.
A més de l'estricte protocol per als sacerdots, el sacerdot principal era l'únic que podia accedir a la presència de Déu. El tabernacle es dividia en dos, i la zona del lloc santíssim, on habitava la presència de Déu, estava reservada exclusivament per al sacerdot principal, i aquest tenia un protocol especial per poder entrar tan sols una vegada a l'any.
Jesús, el naixement del qual celebrem al Nadal, és presentat a les Escriptures com el sacerdot principal que acabaria amb la pràctica de sacrificis. I el més preciós és que Ell no és només el sacerdot perfecte, sinó que és alhora el sacrifici perfecte. En sacrificar-se a si mateix a la creu, portant els nostres pecats davant el Pare per rebre el perdó, no va sacrificar un holocaust qualsevol. Els sacrificis dels sacerdots havien de ser sense taca. Com veiem a Levític 1, només els animals que complien tots els requisits de puresa podien ser utilitzats com a sacrifici. Crist es va oferir a si mateix, l’anyell perfecte i sense taca, per redimir-nos a cadascun de nosaltres dels nostres pecats.
1 Pere 1:18-20* declara: «sabent que no ha estat pas amb coses corruptibles, com l’or o la plata, que heu estat rescatats de la vostra manera banal de viure, heretada dels vostres pares, sinó que ha estat amb la sang preciosa de Crist, com la d’un anyell sense defecte i sense taca, predestinat des d’abans de la creació del món, però manifestat al final dels temps per amor a vosaltres,»
I Hebreus 2:17* diu: «Per això calia que es fes en tot semblant als germans, per tal d’esdevenir el summe sacerdot compassiu i fidedigne en allò que pertoca a Déu, per a expiar els pecats del poble.»T'animo a llegir la secció sencera a la teva Bíblia.
I que preciós és que a l'hora en què Crist va expirar, el vel del temple es va esquinçar, des de dalt a baix, perquè Déu mateix era qui va obrir el camí a la seva presència. Ja no hi havia impediment per accedir a la presència del Pare. Crist, el vel perfecte, va ser esquinçat perquè nosaltres puguem accedir al Pare a través d'Ell.
«Tenint, doncs, un gran pontífex que ha travessat els cels, Jesús, el Fill de Déu, aferrem-nos a la fe que professem. Atès que no tenim pas un pontífex incapaç de compadir-se de les nostres febleses, sinó que ha passat per les mateixes proves que nosaltres, exceptuant el pecat. Per tant, apropem-nos amb confiança al tron de la gràcia per rebre misericòrdia i poder trobar la gràcia que en el moment oportú ens ajudi.» HEBREUS 4:14-16 BEC.
Jesús va venir a la terra per ser el nostre sacerdot, el sacerdot principal, i Ell és el sacrifici perfecte que ens permet anar al Pare confiadament. No dubtem a anar a Ell contínuament, ja que a la seva presència hi ha sempre plenitud de goig.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>324biblia,nadal,navidad,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/nadal-05-profecia-i-profeta--57822674Les Escriptures ens presenten Crist, el protagonista de Nadal, des de la primera pàgina. Crist és alhora la profecia complerta i el profeta esperat.Les profecies que van parlar del Messies ens deixen meravellats en veure com el Senyor va fer servir molts profetes per parlar-nos durant diferents temps i en diferents circumstàncies sobre l'arribada del Messies.
Crist és la profecia de molts profetes de Déu.Del seu naixement en particular veiem que:
Miquees va profetitzar que naixeria a Betlem (Miquees 5:2)Daniel va profetitzar del temps del seu naixement (Daniel 9:25)Isaïes va profetitzar que naixeria d'una verge (Isaïes 7:14)Osees va predir que Josep i Maria haurien de fugir a Egipte per protegir Jesús d'Herodes (Osees 11:1)I hem vist com s'havia profetitzat el llinatge del Crist, i que cada detall profètic va ser complert per a la glòria de Déu.
Alhora que Jesús és la profecia principal dels diferents profetes de Déu, veiem que Jesús és el Profeta. Si Ell és el Rei de reis, també és el Profeta de profetes.
Un profeta representava Déu als homes, i veiem que Jesús és Déu mateix representant la Deïtat a la humanitat. El perfecte profeta enviat a la humanitat, perquè Ell és Déu.
A Deuteronomi 18:15 Moisès diu al poble que Déu aixecaria un profeta, i d'aquest mateix text llegim a Fets 3:22-23*, «Moisès digué: El Senyor Déu farà que s’aixequi d’entre els vostres germans un profeta com jo; escolteu-lo en tot allò que us digui. I qualsevol persona que no vulgui escoltar aquell profeta serà arrencada del poble.» I al verset 26: «Déu, fent ressuscitar el seu Servent, us l’ha enviat amb preferència a vosaltres perquè us portés benedicció en la separació de cada un de vosaltres de la pròpia maldat.»
Crist és la profecia anunciada pels profetes, i alhora, Ell és el profeta per excel·lència, l'enviat de Déu al món per mostrar Déu. Diu Jesús a Felip a Joan 14:9* «Qui m’ha vist a mi, ha vist el Pare. Com és, doncs, que dius: Mostra’ns el Pare?» i a Hebreus 1 llegim que Déu ha parlat pel seu Fill. Els versets 1-3 descriuen de manera clara i preciosa el paper de Crist el Profeta a la humanitat. «Després d’haver parlat Déu antigament, en diverses ocasions i de moltes maneres, als avantpassats per mitjà dels profetes, en aquests darrers temps ens ha parlat per mitjà del Fill, a qui ha establert com a hereu universal i pel qual també ha creat tot el que existeix. Ell és resplendor de la seva glòria i empremta de la seva essència, ell sosté l’univers amb el poder de la seva paraula, i després d’haver acabat la purificació dels pecats ha pres lloc a la dreta de la Majestat a les altures»
I al contrari que molts anomenats profetes en aquest món (Mahoma, Buda, Joseph Smith o qualsevol altre) El Gran Profeta es diferencia d'aquests en què Ell és Déu fet carn, que ha vingut a la Terra com a cent per cent Déu, i a la vegada cent per cent home, per parlar-nos d'ell mateix, perquè coneguem el Pare, perquè quan el veiem a Ell veiem el Pare.
Per això els jueus el rebutjaven, perquè Ell va declarar clarament la seva deïtat.Ningú més no pot afirmar aquesta veritat. Molts poden proclamar idees, però només Crist pot portar salvació veritable; només Crist salva.Ell és el protagonista de la Història de Nadal.A Ell sigui tota la glòria.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/57822674Fri, 05 Dec 2025 06:00:00 +0000David y MaribelHem estat meditant en tot allò que Crist és.Ell és el Príncep de pau, és la llum veritable, és vencedor sobre la mort, i és el Messies Rei, el rei perfecte que regnarà per l'eternitat, i el seu regne és bo. No n'hi ha cap altre que pugui portar el...Les Escriptures ens presenten Crist, el protagonista de Nadal, des de la primera pàgina. Crist és alhora la profecia complerta i el profeta esperat.Les profecies que van parlar del Messies ens deixen meravellats en veure com el Senyor va fer servir molts profetes per parlar-nos durant diferents temps i en diferents circumstàncies sobre l'arribada del Messies.
Crist és la profecia de molts profetes de Déu.Del seu naixement en particular veiem que:
Miquees va profetitzar que naixeria a Betlem (Miquees 5:2)Daniel va profetitzar del temps del seu naixement (Daniel 9:25)Isaïes va profetitzar que naixeria d'una verge (Isaïes 7:14)Osees va predir que Josep i Maria haurien de fugir a Egipte per protegir Jesús d'Herodes (Osees 11:1)I hem vist com s'havia profetitzat el llinatge del Crist, i que cada detall profètic va ser complert per a la glòria de Déu.
Alhora que Jesús és la profecia principal dels diferents profetes de Déu, veiem que Jesús és el Profeta. Si Ell és el Rei de reis, també és el Profeta de profetes.
Un profeta representava Déu als homes, i veiem que Jesús és Déu mateix representant la Deïtat a la humanitat. El perfecte profeta enviat a la humanitat, perquè Ell és Déu.
A Deuteronomi 18:15 Moisès diu al poble que Déu aixecaria un profeta, i d'aquest mateix text llegim a Fets 3:22-23*, «Moisès digué: El Senyor Déu farà que s’aixequi d’entre els vostres germans un profeta com jo; escolteu-lo en tot allò que us digui. I qualsevol persona que no vulgui escoltar aquell profeta serà arrencada del poble.» I al verset 26: «Déu, fent ressuscitar el seu Servent, us l’ha enviat amb preferència a vosaltres perquè us portés benedicció en la separació de cada un de vosaltres de la pròpia maldat.»
Crist és la profecia anunciada pels profetes, i alhora, Ell és el profeta per excel·lència, l'enviat de Déu al món per mostrar Déu. Diu Jesús a Felip a Joan 14:9* «Qui m’ha vist a mi, ha vist el Pare. Com és, doncs, que dius: Mostra’ns el Pare?» i a Hebreus 1 llegim que Déu ha parlat pel seu Fill. Els versets 1-3 descriuen de manera clara i preciosa el paper de Crist el Profeta a la humanitat. «Després d’haver parlat Déu antigament, en diverses ocasions i de moltes maneres, als avantpassats per mitjà dels profetes, en aquests darrers temps ens ha parlat per mitjà del Fill, a qui ha establert com a hereu universal i pel qual també ha creat tot el que existeix. Ell és resplendor de la seva glòria i empremta de la seva essència, ell sosté l’univers amb el poder de la seva paraula, i després d’haver acabat la purificació dels pecats ha pres lloc a la dreta de la Majestat a les altures»
I al contrari que molts anomenats profetes en aquest món (Mahoma, Buda, Joseph Smith o qualsevol altre) El Gran Profeta es diferencia d'aquests en què Ell és Déu fet carn, que ha vingut a la Terra com a cent per cent Déu, i a la vegada cent per cent home, per parlar-nos d'ell mateix, perquè coneguem el Pare, perquè quan el veiem a Ell veiem el Pare.
Per això els jueus el rebutjaven, perquè Ell va declarar clarament la seva deïtat.Ningú més no pot afirmar aquesta veritat. Molts poden proclamar idees, però només Crist pot portar salvació veritable; només Crist salva.Ell és el protagonista de la Història de Nadal.A Ell sigui tota la glòria.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>327biblia,nadal,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/nadal-04-el-messies-rei--57822682Tot i que feia segles que el llinatge de David no havia regnat a Israel, sabien que el Rei dels jueus havia de venir. Per això els mags d'orient van arribar buscant el rei, com llegim a Mateu 2:2*, «i preguntaven: On és el rei dels jueus que ha nascut? Perquè hem vist el seu estel a l’orient i hem vingut a adorar-lo.»
Herodes, en sentir que els mags buscaven el rei que havia nascut a Betlem, sentint-se amenaçat pel que podria arrabassar-li el poder, va fer matar tots els homes menors de dos anys nascuts al poble de Betlem. Els pobres innocents van pagar la bogeria d'un rei desequilibrat que se sentia amenaçat pel veritable Rei Ungit.
Jesús, el rei dels jueus va viure sota l'autoritat dels seus pares, va servir amb humilitat els seus deixebles i els qui el necessitaven, i va predicar les bones noves del regne, ocupant-se dels negocis del seu pare Déu. Jesucrist, el Perfecte rei havia vingut a regnar com cap altre rei hauria regnat o regnaria.
Diu la carta als Hebreus, «Després d’haver parlat Déu antigament, en diverses ocasions i de moltes maneres, als avantpassats per mitjà dels profetes, en aquests darrers temps ens ha parlat per mitjà del Fill, a qui ha establert com a hereu universal i pel qual també ha creat tot el que existeix. Ell és resplendor de la seva glòria i empremta de la seva essència, ell sosté l’univers amb el poder de la seva paraula, i després d’haver acabat la purificació dels pecats ha pres lloc a la dreta de la Majestat a les altures» HEBREUS 1:1-3 BEC.
Quan Jesús va ser capturat i interrogat, Pilat sabia que aquest tenia una estranya autoritat que ell no arribava a entendre. «I Pilat li preguntà: “¿Ets tu el rei dels jueus?” Li respongué: “Tu ho dius.”» MARC 15:2 BEC. I quan va ser crucificat, llegim a Mateu 27:37* «Damunt del seu cap van posar escrita la causa de la seva condemna: “Aquest és Jesús, el rei dels jueus.”»
Les autoritats romanes, sense entendre el que estava succeint, van complir les profecies, i veiem així que la promesa del Messies rei es va complir perfectament, i el regne del cel ens ha estat obert per a aquells que amb fe busquem la glòria de Déu.
Llegim a Hebreus 1:8* «En canvi, del Fill diu: “El teu tron, oh Déu, és perpetu, i el ceptre de la rectitud és el distintiu de la teva reialesa.» Aquest text que deriva del Salm 45:6 proclama la grandesa de nostre Senyor Jesucrist. Aquest nadó que va néixer a Betlem no podia ser destruït per cap rei humà. El Rei Messies donaria la seva vida per salvar el món del seu pecat, i s'asseuria al tron ​​a regnar. El seu ceptre d'equitat regna i regnarà eternament, i un dia tot genoll es doblegarà davant d'Ell.
I per què no doblegar-se des d'ara, reconeixent la seva excelsa majestat?Durant aquest nadal, adorem el Rei de reis, evitant les distraccions que ens puguin desviar del regne del cel.
*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/57822682Thu, 04 Dec 2025 06:00:00 +0000David y MaribelEls jueus esperaven el Messies, el rei que vindria a establir el seu regne etern.Des de quan esperaven? i com entenien que un rei etern vindria?Moltes profecies indicaven que el que havia de venir vindria de la llavor del rei David. A 2 Samuel 7:8*,...Tot i que feia segles que el llinatge de David no havia regnat a Israel, sabien que el Rei dels jueus havia de venir. Per això els mags d'orient van arribar buscant el rei, com llegim a Mateu 2:2*, «i preguntaven: On és el rei dels jueus que ha nascut? Perquè hem vist el seu estel a l’orient i hem vingut a adorar-lo.»
Herodes, en sentir que els mags buscaven el rei que havia nascut a Betlem, sentint-se amenaçat pel que podria arrabassar-li el poder, va fer matar tots els homes menors de dos anys nascuts al poble de Betlem. Els pobres innocents van pagar la bogeria d'un rei desequilibrat que se sentia amenaçat pel veritable Rei Ungit.
Jesús, el rei dels jueus va viure sota l'autoritat dels seus pares, va servir amb humilitat els seus deixebles i els qui el necessitaven, i va predicar les bones noves del regne, ocupant-se dels negocis del seu pare Déu. Jesucrist, el Perfecte rei havia vingut a regnar com cap altre rei hauria regnat o regnaria.
Diu la carta als Hebreus, «Després d’haver parlat Déu antigament, en diverses ocasions i de moltes maneres, als avantpassats per mitjà dels profetes, en aquests darrers temps ens ha parlat per mitjà del Fill, a qui ha establert com a hereu universal i pel qual també ha creat tot el que existeix. Ell és resplendor de la seva glòria i empremta de la seva essència, ell sosté l’univers amb el poder de la seva paraula, i després d’haver acabat la purificació dels pecats ha pres lloc a la dreta de la Majestat a les altures» HEBREUS 1:1-3 BEC.
Quan Jesús va ser capturat i interrogat, Pilat sabia que aquest tenia una estranya autoritat que ell no arribava a entendre. «I Pilat li preguntà: “¿Ets tu el rei dels jueus?” Li respongué: “Tu ho dius.”» MARC 15:2 BEC. I quan va ser crucificat, llegim a Mateu 27:37* «Damunt del seu cap van posar escrita la causa de la seva condemna: “Aquest és Jesús, el rei dels jueus.”»
Les autoritats romanes, sense entendre el que estava succeint, van complir les profecies, i veiem així que la promesa del Messies rei es va complir perfectament, i el regne del cel ens ha estat obert per a aquells que amb fe busquem la glòria de Déu.
Llegim a Hebreus 1:8* «En canvi, del Fill diu: “El teu tron, oh Déu, és perpetu, i el ceptre de la rectitud és el distintiu de la teva reialesa.» Aquest text que deriva del Salm 45:6 proclama la grandesa de nostre Senyor Jesucrist. Aquest nadó que va néixer a Betlem no podia ser destruït per cap rei humà. El Rei Messies donaria la seva vida per salvar el món del seu pecat, i s'asseuria al tron ​​a regnar. El seu ceptre d'equitat regna i regnarà eternament, i un dia tot genoll es doblegarà davant d'Ell.
I per què no doblegar-se des d'ara, reconeixent la seva excelsa majestat?Durant aquest nadal, adorem el Rei de reis, evitant les distraccions que ens puguin desviar del regne del cel.
*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>344biblia,nadal,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/nadal-03-una-ferida-al-cap--57822679La llavor de la dona havia de ferir mortalment la serp, Satanàs. La serp havia guanyat la batalla, i l'home havia pecat, portant maledicció a la humanitat. Però aquí tenim la promesa que la llavor de la dona, és a dir, el Messies que havia de venir, feriria de ferida mortal la Serp. El regne del mal seria ferit al cap, deixant-lo condemnat a una mort inevitable.
Aquesta era la primera profecia del Messies, el que havia de venir a condemnar el pecat de manera rotunda i eterna. Quina mena de ser esperaven els jueus durant els segles que passarien des de la caiguda a l'hort d'Edèn fins que va arribar Crist?
Esperaven un alliberador, algú que els deslliuraria. «i llavors, tot Israel se salvarà, tal com diu l’Escriptura: Vindrà de Sió l’alliberador, apartarà la impietat de Jacob.» ROMANS 11:26 BEC. Aquest verset feia una referència al text a Isaïes 59:20 on el Senyor promet a Israel un alliberador, el que redimiria el poble d'Israel.
Tot i això, milers d'anys més tard, el Messies va venir al món en forma de nadó.Només alguns que van ser guiats per l'Esperit de Déu es van adonar que aquest nadó a l'estable, el petit indefens que jeia als braços de Maria era en realitat el Llibertador, aquell que feriria el cap de la serp de manera definitiva.
Fins i tot quan Jesús ja es va fer gran, molts no el veien com el Messies, com l'ungit enviat per Déu per salvar-los. Esperaven un rebel que anés en contra del govern que els dominava, i no obstant Jesús no va actuar com a tal. Pagava els seus impostos i se sotmetia a les autoritats. Només el veiem amonestant els líders religiosos que no vivien com Déu volia. Fins i tot veiem que els seus deixebles esperaven que actués d'una altra manera quan es va acostar l'hora de la seva mort. A Mateu 16: 21-27* llegim: «Des d’aleshores Jesús, el Crist, va començar a explicar als deixebles que havia d’anar a Jerusalem i patir molt a mans dels ancians, dels principals sacerdots i dels mestres de la Llei, ser mort i ressuscitar el tercer dia. Llavors, Pere el prengué a part i es posà a fer-li retrets: “De cap manera, Senyor! No et passarà res d’això!” Però Jesús es girà i digué a Pere: “Fuig del meu davant, Satanàs! M’ets un entrebanc, perquè no tens al pensament les coses de Déu, sinó les dels homes.” Tot seguit, Jesús digué als seus deixebles: “Si algú vol venir darrere meu, que es negui a si mateix, que prengui la seva creu i em segueixi. Perquè qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà; en canvi, qui perdi la seva vida per causa meva, la trobarà. Perquè, quin profit en traurà l’home de guanyar el món sencer si perd la seva vida? Què podrà donar l’home a canvi de la seva vida?»
Pere li diu que pensi en si mateix, i que eviti aquesta humiliació. Però Jesús li parla efusivament, “Fuig del meu davant, Satanàs! M’ets un entrebanc, perquè no tens al pensament les coses de Déu, sinó les dels homes.” Pere, penses com un que té la vista en les coses de la terra; ocupa't dels assumptes celestials! Jesús l'insta no a preocupar-se del benestar terrenal, sinó a ocupar-se dels negocis de dalt.
Veiem que al final del verset 26 no semblava que parlava el Llibertador que esperaven. Però al proper verset els recorda que l’hora de l’alliberament ve. «Perquè el Fill de l’Home ha de venir en la glòria del seu Pare, amb els seus àngels, i llavors pagarà a cadascú segons el seu comportament.» MATEU 16:27BEC.
El dia arribaria que es presentaria com a victoriós, però aquest no era el moment.Crist, ja penjat a la creu del Calvari va rebre les paraules dubtoses dels qui observaven: «La gent s’estava dreta mirant-s’ho. També les autoritats, que se’n burlaven dient: “N’ha salvat d’altres; que se salvi ell mateix, si és el Crist de Déu, l’elegit!”» LLUC 23:35 BEC.
Com? l’alliberador, el Salvador no es podia salvar a si mateix? És clar que podia, si això hagués estat el que volia. Però la seva missió era salvar el seu poble dels seus pecats.Mateu 1:21* «Tindrà un fill i li posaràs de nom Jesús, perquè ell salvarà el seu poble dels seus pecats.»
La seva missió en aquesta terra no era salvar-se a si mateix, ni salvar el poble dels governants d'aquest món. La seva missió anava molt més enllà. Era salvar el seu poble de l'opressió del pecat, i això ho va aconseguir a través del seu sacrifici perfecte a la creu. I com ja hem vist a Mateu 16:27, vindrà en glòria per declarar La seva victòria sobre el maligne.
És en aquesta esperança santa que ens acostem a Nadal joiosos de saber que el Llibertador ja ha vençut la serp.La victòria és segura.
*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/57822679Wed, 03 Dec 2025 06:00:00 +0000David y Maribel«Llavors el Déu Etern digué a la serp: “Per haver fet això, seràs maleïda entre totes les bèsties i entre tots els animals feréstecs; sobre el teu ventre caminaràs, i menjaràs pols tots els dies de la teva vida. Faré que hi hagi enemistat entre tu i...La llavor de la dona havia de ferir mortalment la serp, Satanàs. La serp havia guanyat la batalla, i l'home havia pecat, portant maledicció a la humanitat. Però aquí tenim la promesa que la llavor de la dona, és a dir, el Messies que havia de venir, feriria de ferida mortal la Serp. El regne del mal seria ferit al cap, deixant-lo condemnat a una mort inevitable.
Aquesta era la primera profecia del Messies, el que havia de venir a condemnar el pecat de manera rotunda i eterna. Quina mena de ser esperaven els jueus durant els segles que passarien des de la caiguda a l'hort d'Edèn fins que va arribar Crist?
Esperaven un alliberador, algú que els deslliuraria. «i llavors, tot Israel se salvarà, tal com diu l’Escriptura: Vindrà de Sió l’alliberador, apartarà la impietat de Jacob.» ROMANS 11:26 BEC. Aquest verset feia una referència al text a Isaïes 59:20 on el Senyor promet a Israel un alliberador, el que redimiria el poble d'Israel.
Tot i això, milers d'anys més tard, el Messies va venir al món en forma de nadó.Només alguns que van ser guiats per l'Esperit de Déu es van adonar que aquest nadó a l'estable, el petit indefens que jeia als braços de Maria era en realitat el Llibertador, aquell que feriria el cap de la serp de manera definitiva.
Fins i tot quan Jesús ja es va fer gran, molts no el veien com el Messies, com l'ungit enviat per Déu per salvar-los. Esperaven un rebel que anés en contra del govern que els dominava, i no obstant Jesús no va actuar com a tal. Pagava els seus impostos i se sotmetia a les autoritats. Només el veiem amonestant els líders religiosos que no vivien com Déu volia. Fins i tot veiem que els seus deixebles esperaven que actués d'una altra manera quan es va acostar l'hora de la seva mort. A Mateu 16: 21-27* llegim: «Des d’aleshores Jesús, el Crist, va començar a explicar als deixebles que havia d’anar a Jerusalem i patir molt a mans dels ancians, dels principals sacerdots i dels mestres de la Llei, ser mort i ressuscitar el tercer dia. Llavors, Pere el prengué a part i es posà a fer-li retrets: “De cap manera, Senyor! No et passarà res d’això!” Però Jesús es girà i digué a Pere: “Fuig del meu davant, Satanàs! M’ets un entrebanc, perquè no tens al pensament les coses de Déu, sinó les dels homes.” Tot seguit, Jesús digué als seus deixebles: “Si algú vol venir darrere meu, que es negui a si mateix, que prengui la seva creu i em segueixi. Perquè qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà; en canvi, qui perdi la seva vida per causa meva, la trobarà. Perquè, quin profit en traurà l’home de guanyar el món sencer si perd la seva vida? Què podrà donar l’home a canvi de la seva vida?»
Pere li diu que pensi en si mateix, i que eviti aquesta humiliació. Però Jesús li parla efusivament, “Fuig del meu davant, Satanàs! M’ets un entrebanc, perquè no tens al pensament les coses de Déu, sinó les dels homes.” Pere, penses com un que té la vista en les coses de la terra; ocupa't dels assumptes celestials! Jesús l'insta no a preocupar-se del benestar terrenal, sinó a ocupar-se dels negocis de dalt.
Veiem que al final del verset 26 no semblava que parlava el Llibertador que esperaven. Però al proper verset els recorda que l’hora de l’alliberament ve. «Perquè el Fill de l’Home ha de venir en la glòria del seu Pare, amb els seus àngels, i llavors pagarà a cadascú segons el seu comportament.» MATEU 16:27BEC.
El dia arribaria que es presentaria com a victoriós, però aquest no era el moment.Crist, ja penjat a la creu del Calvari va rebre les paraules dubtoses dels qui observaven: «La gent s’estava dreta...]]>420biblia,nadal,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/nadal-02-la-llum-veritable--57822677Aquest estel etern, el protagonista del Nadal, no va aparèixer en primer lloc en un pessebre a Betlem. Heu parat a pensar que Jesús és i ha estat des de l'eternitat?Al principi de la creació, a Gènesi 1:1, quan Déu va crear el cel i la terra, Crist ja hi era. Fixa't en el llenguatge paral·lel d'aquests dos textos a Joan 1 i Gènesi 1.«Al principi ja existia el Verb, i el Verb era amb Déu i el Verb era Déu. Aquell, al principi, era amb Déu. Tot va ser creat per ell i sense ell no existiria res del que existeix. En ell hi havia la Vida, i aquesta Vida era la llum dels homes. La llum resplendeix en les tenebres, i les tenebres mai no l’han poguda apagar.» JOAN 1:1-5 BEC.
Al principi, Ell ja era la llum.
«En el principi, Déu va crear el cel i la terra. La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície de l’abisme i l’esperit de Déu planava per damunt les aigües. I Déu digué: “Que hi hagi llum”; i hi hagué llum.» GÈNESI 1:1-3 BEC.
El que és la llum, va dir “sigui la llum”, i la llum va ser.
Milers d'anys després de la creació de l'univers, la LLUM del món va venir a la terra en forma de nadó, naixent d'una verge, vivint en aquest món amb les dificultats que enfronten cadascú aquí a terra, però sense pecat.
Llegim a Filipencs 2: 6-10* «Ell, tot i que era de condició divina, no va considerar la seva igualtat amb Déu com un dret irrenunciable, sinó que ell mateix es va fer no res i prengué la condició d’esclau. Un cop fet semblant als homes, i externament trobat com humà, s’humilià ell mateix i es féu obedient fins acceptar la mort, però una mort de creu. Per aquest motiu, precisament, Déu l’exalçà eminentment i li donà el Nom que està per damunt de tot altre nom, perquè en el Nom de Jesús tots els éssers del cel, la terra i l’abisme dobleguin els genolls,»
Déu mateix va venir en forma humana per morir al nostre lloc, pagant el preu del nostre deute perquè puguem sortir de les tenebres i venir a Ell, la llum del món. Diu el text que havent estat obedient a Déu fins a la mort, Déu Pare el va exaltar eminentment, victoriós sobre la mort, I a Ell adorarem cadascú de nosaltres.
El que és més bonic del missatge del Nadal és que “la llum dels homes” a Joan 1 és el mateix que va crear la llum al món, i el mateix que avui està oferint llum que pot dissipar qualsevol tenebra a la teva vida.
Quines tenebres t'atemoreixen?Malaltia? Mort? Deutes? Vicis? Conflictes? Inquietuds?Saps que pots anar a aquell que és la LLUM del món?Diu Joan que les tenebres no es resisteixen contra Ell.Al principi de la creació d'aquest món la llum que Ell va donar dissipà les tenebres.Així ara quan Crist porta llum a una vida, no hi ha lloc per a les tenebres en el cristià.Que la llum de Crist brilli de tal manera en el teu ésser que no hi hagi tenebres en cap racó de la teva vida.
Quan vegis els llums nadalencs, recorda a qui és la llum del món.Gaudim aquest Nadal de la Llum Veritable deixant que ilumini i porti sentit a tot el nostre ésser.
*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/57822677Tue, 02 Dec 2025 06:00:00 +0000David y MaribelEls llums de Nadal ja il·luminen els carrers.Els espectacles de llum són preciosos, i et fan sentir l'ambient nadalenc.Moltes persones viatgen a altres ciutats per gaudir dels dissenys i diria que tots a casa nostra tindrem almenys una tira de llums...Aquest estel etern, el protagonista del Nadal, no va aparèixer en primer lloc en un pessebre a Betlem. Heu parat a pensar que Jesús és i ha estat des de l'eternitat?Al principi de la creació, a Gènesi 1:1, quan Déu va crear el cel i la terra, Crist ja hi era. Fixa't en el llenguatge paral·lel d'aquests dos textos a Joan 1 i Gènesi 1.«Al principi ja existia el Verb, i el Verb era amb Déu i el Verb era Déu. Aquell, al principi, era amb Déu. Tot va ser creat per ell i sense ell no existiria res del que existeix. En ell hi havia la Vida, i aquesta Vida era la llum dels homes. La llum resplendeix en les tenebres, i les tenebres mai no l’han poguda apagar.» JOAN 1:1-5 BEC.
Al principi, Ell ja era la llum.
«En el principi, Déu va crear el cel i la terra. La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície de l’abisme i l’esperit de Déu planava per damunt les aigües. I Déu digué: “Que hi hagi llum”; i hi hagué llum.» GÈNESI 1:1-3 BEC.
El que és la llum, va dir “sigui la llum”, i la llum va ser.
Milers d'anys després de la creació de l'univers, la LLUM del món va venir a la terra en forma de nadó, naixent d'una verge, vivint en aquest món amb les dificultats que enfronten cadascú aquí a terra, però sense pecat.
Llegim a Filipencs 2: 6-10* «Ell, tot i que era de condició divina, no va considerar la seva igualtat amb Déu com un dret irrenunciable, sinó que ell mateix es va fer no res i prengué la condició d’esclau. Un cop fet semblant als homes, i externament trobat com humà, s’humilià ell mateix i es féu obedient fins acceptar la mort, però una mort de creu. Per aquest motiu, precisament, Déu l’exalçà eminentment i li donà el Nom que està per damunt de tot altre nom, perquè en el Nom de Jesús tots els éssers del cel, la terra i l’abisme dobleguin els genolls,»
Déu mateix va venir en forma humana per morir al nostre lloc, pagant el preu del nostre deute perquè puguem sortir de les tenebres i venir a Ell, la llum del món. Diu el text que havent estat obedient a Déu fins a la mort, Déu Pare el va exaltar eminentment, victoriós sobre la mort, I a Ell adorarem cadascú de nosaltres.
El que és més bonic del missatge del Nadal és que “la llum dels homes” a Joan 1 és el mateix que va crear la llum al món, i el mateix que avui està oferint llum que pot dissipar qualsevol tenebra a la teva vida.
Quines tenebres t'atemoreixen?Malaltia? Mort? Deutes? Vicis? Conflictes? Inquietuds?Saps que pots anar a aquell que és la LLUM del món?Diu Joan que les tenebres no es resisteixen contra Ell.Al principi de la creació d'aquest món la llum que Ell va donar dissipà les tenebres.Així ara quan Crist porta llum a una vida, no hi ha lloc per a les tenebres en el cristià.Que la llum de Crist brilli de tal manera en el teu ésser que no hi hagi tenebres en cap racó de la teva vida.
Quan vegis els llums nadalencs, recorda a qui és la llum del món.Gaudim aquest Nadal de la Llum Veritable deixant que ilumini i porti sentit a tot el nostre ésser.
*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>354biblia,nadal,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/nadal-01-pau-al-mon--57822675Preparem-nos perquè siguem nosaltres de les persones privilegiades que arribem a gaudir i celebrar aquest esdeveniment històric tan especial d'una manera digna i plena.
Aquest primer dia examinarem el passatge d'Isaïes 9:6, el qual descriu el Messies que havia de venir. Segles abans del naixement de Crist a Betlem, ja teníem la profecia d'aquell que vindria a portar pau a la terra. Isaïes 9:6* diu així: «Perquè ens és nat un infant, ens és donat un fill i el principat reposarà sobre la seva espatlla; i serà anomenat “Admirable, Conseller, Déu Fort, Pare Eternal, Príncep de Pau.”»
PAU. Pau és una paraula que se sent com a desig de molts durant tot l'any, i especialment en aquesta època del Nadal. Desitjos de pau al món, pau a casa meva, pau a la feina, o un simple “que em deixin en pau una estona!”Què té la pau que tant ens atrau? A ningú no li agrada viure en constant conflicte.Hi ha una infinitat de queixes i denúncies per conflictes; veiem conflictes a la feina, conflictes a la família, conflictes amb els amics, i ni què parlar dels conflictes en l’ambit mundial. Però potser a l'arrel de tots els conflictes hi ha els conflictes interns. És en aquestes dates quan molts, sense trobar sentit a la seva vida i farts de cercar una pau interior que no aconsegueixen trobar busquen acabar la seva existència, pensant que així finalment trobaran la pau. Això no obstant, no és mai el camí a la pau.
Déu ja ha proveït la Pau que pot transformar la vida d'un mateix i la vida dels del voltant, i que algun dia arribarà a portar veritable pau al món. I tanmateix, ens resistim a la Pau que Déu ja ha donat. Volem pau, però no la que Déu dona. Al llibre del profeta Isaïes llegim que no hi ha pau sense Déu. «No hi ha pau per als impius, diu el meu Déu.»ISAÏES 57:21 BEC. Els impius són aquells, que com la mateixa paraula indica, viuen sense Déu.
Déu fet carn va venir a la Terra per fer possible la pau. Es presenta a si mateix com el Príncep de Pau. Els humans hem rebutjat el Déu Creador des del principi, intentant viure la vida sense Déu. Però Déu, en el seu amor etern i misericòrdia va venir per restaurar la pau entre la creació desviada i el Creador.
Jesús va néixer per morir a la creu. La mort a la creu és el que cadascú de nosaltres hauríem d'haver pagat pel nostre pecat, però Crist, l'únic que mai no va pecar, va concloure el deute de cadascun de nosaltres, els transgressors. Però no es va quedar mort; va ressuscitar el tercer dia, victoriós sobre la mort i el mal.
Això ho va fer perquè tots els qui confien en Crist puguin gaudir de la Pau amb Déu.Ho creguis o no, aquesta pau va més enllà de la nostra comprensió.És aquesta pau personal amb el Príncep de Pau la que ens permet tenir pau amb nosaltres mateixos, amb els nostres familiars i amb tots els que ens envolten. Aquesta pau va des de l’interior i s’estén als altres.
Aquest Nadal, això és el que et desitjo, la pau de Déu que supera tot enteniment.Desitjo que coneguis el Príncep de Pau.

*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/57822675Mon, 01 Dec 2025 06:00:00 +0000David y MaribelSom a la primera setmana d'aquest darrer mes de l'any.Voldria que aquests dies que ens porten cap a la celebració del naixement de Jesús serveixin de preparació per a una celebració digna d'aquestes vacances que la gent al nostre voltant celebra en la...Preparem-nos perquè siguem nosaltres de les persones privilegiades que arribem a gaudir i celebrar aquest esdeveniment històric tan especial d'una manera digna i plena.
Aquest primer dia examinarem el passatge d'Isaïes 9:6, el qual descriu el Messies que havia de venir. Segles abans del naixement de Crist a Betlem, ja teníem la profecia d'aquell que vindria a portar pau a la terra. Isaïes 9:6* diu així: «Perquè ens és nat un infant, ens és donat un fill i el principat reposarà sobre la seva espatlla; i serà anomenat “Admirable, Conseller, Déu Fort, Pare Eternal, Príncep de Pau.”»
PAU. Pau és una paraula que se sent com a desig de molts durant tot l'any, i especialment en aquesta època del Nadal. Desitjos de pau al món, pau a casa meva, pau a la feina, o un simple “que em deixin en pau una estona!”Què té la pau que tant ens atrau? A ningú no li agrada viure en constant conflicte.Hi ha una infinitat de queixes i denúncies per conflictes; veiem conflictes a la feina, conflictes a la família, conflictes amb els amics, i ni què parlar dels conflictes en l’ambit mundial. Però potser a l'arrel de tots els conflictes hi ha els conflictes interns. És en aquestes dates quan molts, sense trobar sentit a la seva vida i farts de cercar una pau interior que no aconsegueixen trobar busquen acabar la seva existència, pensant que així finalment trobaran la pau. Això no obstant, no és mai el camí a la pau.
Déu ja ha proveït la Pau que pot transformar la vida d'un mateix i la vida dels del voltant, i que algun dia arribarà a portar veritable pau al món. I tanmateix, ens resistim a la Pau que Déu ja ha donat. Volem pau, però no la que Déu dona. Al llibre del profeta Isaïes llegim que no hi ha pau sense Déu. «No hi ha pau per als impius, diu el meu Déu.»ISAÏES 57:21 BEC. Els impius són aquells, que com la mateixa paraula indica, viuen sense Déu.
Déu fet carn va venir a la Terra per fer possible la pau. Es presenta a si mateix com el Príncep de Pau. Els humans hem rebutjat el Déu Creador des del principi, intentant viure la vida sense Déu. Però Déu, en el seu amor etern i misericòrdia va venir per restaurar la pau entre la creació desviada i el Creador.
Jesús va néixer per morir a la creu. La mort a la creu és el que cadascú de nosaltres hauríem d'haver pagat pel nostre pecat, però Crist, l'únic que mai no va pecar, va concloure el deute de cadascun de nosaltres, els transgressors. Però no es va quedar mort; va ressuscitar el tercer dia, victoriós sobre la mort i el mal.
Això ho va fer perquè tots els qui confien en Crist puguin gaudir de la Pau amb Déu.Ho creguis o no, aquesta pau va més enllà de la nostra comprensió.És aquesta pau personal amb el Príncep de Pau la que ens permet tenir pau amb nosaltres mateixos, amb els nostres familiars i amb tots els que ens envolten. Aquesta pau va des de l’interior i s’estén als altres.
Aquest Nadal, això és el que et desitjo, la pau de Déu que supera tot enteniment.Desitjo que coneguis el Príncep de Pau.

*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>311biblia,nadal,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/rg-55-la-pietat-i-el-contentament--57822680Durant anys entenia que aquest verset ensenyava que havíem de fer el que és correcte amb l'actitud correcta. Tot i això, en llegir el capítol a 1 Timoteu 6, descobreixo que Déu està parlant específicament del tema dels diners.
Hem de viure cada dia per a la glòria de Déu, contents amb allò que tenim.L'apòstol va dir a Filipencs 4:12-13«i sé viure amb estretor, i també sé viure en l’abundor. En qualsevol situació i en qualsevol lloc, estic avesat a anar tip i a passar gana, a tenir de sobres i a fer curt. Tot ho puc en aquell qui em dona forces.»
Pau, adverteix sobre aquells que utilitzaven la pietat com a mitjà per fer guany. L’apòstol exhorta a fugir d’aquesta pràctica. En lloc de cercar el benefici personal, s’havia de seguir “la justícia, la pietat, la fe, l'amor, la paciència, la mansuetud.
En contrast, Pau li havia advertit contra l'amor als diners, pels quals molts s'havien extraviat de la fe i havien patit molts dolors. (1 Timoteu 6:10)
Les possessions materials poden ser una càrrega que ens priva de córrer la cursa de la fe. En estudiar sobre l'exercici, queda claríssim que no hem de portar càrregues innecessàries quan sortim a córrer. Per això Hebreus 12 ens diu «desfem-nos de tota impedimenta i del pecat que se’ns arrapa, i correm amb constància la competició que se’ns proposa, amb la mirada fixa en l’autor i perfeccionador de la fe, Jesús» HEBREUS 12:1-2 BEC.
Si ens exercitarem a la pietat, hem de tenir clara la nostra meta. No ens podem lligar a les possessions materials. Als que viuen amb poc, diu el verset 8 que «Ens acontentarem amb tenir menjar i vestit.» 1 TIMOTEU 6:8 BEC. I als rics diu «que no siguin altius ni posin l’esperança en la incertesa de les riqueses, sinó en Déu, que ens proveeix de tot abundosament perquè en fruïm.»1 TIMOTEU 6:17BEC. I continua dient «Que facin el bé, que siguin rics de bones obres, que siguin generosos disposats a compartir» «que així acumularan per a ells mateixos una base sòlida per al futur que els permetrà fer seva la vida veritable.» 1 TIMOTEU 6:18-19 BEC. Tots dos, els qui tenen poc i els que tenen molt han de viure amb els ulls posats en Crist, confiant en el Senyor per a vida eterna.
Pau adverteix a Timoteu sobre el que «Si algú no està d’acord amb les paraules sanes de nostre Senyor Jesucrist, i amb la doctrina que és conforme a la pietat, és un pretensiós que no sap res de res. De fet, té la febre de les discussions i les polèmiques» « i que pensa que pot fer negoci amb la pietat.» 1 TIMOTEU 6:4-5 BEC.
No puc pensar en més ofensa a Déu que actuar com a cristià per al propi benefici, siguis ric o siguis pobre. Per això és tan important que examinem la nostra motivació en tot allò que fem.
Si confessem el nom de Crist, hem de viure per a Crist. Si actuem piadosament per a qualsevol benefici personal, diu la Paraula que som pretensiosos I no sabem res de res, delirem.
Per contra, si tenim una relació personal amb Crist, hem de considerar qualsevol guany personal com a pèrdua, sense importància, al costat de l’eminent coneixement de Crist. Pau dona testimoni dient «Per ell ho he donat tot per perdut, i ho tinc com a deixalles a canvi de guanyar el Crist» FILIPENCS 3:8 BEC.
En el nostre camí amb Déu no seguim normes per impressionar els altres, sinó que gaudim de la nostra relació amb Déu, per la fe en Crist.
Germana, amiga, et deixo el repte de viure la vida cristiana amb una única meta – conèixer millor el Salvador, exercitant la pietat amb contentament, contenta amb el que tens i satisfeta en Déu.

*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/57822680Thu, 27 Nov 2025 06:12:00 +0000David y Maribel«La pietat és un gran negoci si un s’acontenta amb el que té.»1 TIMOTEU 6:6 BEC Durant anys entenia que aquest verset ensenyava que havíem de fer el que és correcte amb l'actitud correcta. Tot i això, en llegir el capítol a 1 Timoteu 6, descobreixo...Durant anys entenia que aquest verset ensenyava que havíem de fer el que és correcte amb l'actitud correcta. Tot i això, en llegir el capítol a 1 Timoteu 6, descobreixo que Déu està parlant específicament del tema dels diners.
Hem de viure cada dia per a la glòria de Déu, contents amb allò que tenim.L'apòstol va dir a Filipencs 4:12-13«i sé viure amb estretor, i també sé viure en l’abundor. En qualsevol situació i en qualsevol lloc, estic avesat a anar tip i a passar gana, a tenir de sobres i a fer curt. Tot ho puc en aquell qui em dona forces.»
Pau, adverteix sobre aquells que utilitzaven la pietat com a mitjà per fer guany. L’apòstol exhorta a fugir d’aquesta pràctica. En lloc de cercar el benefici personal, s’havia de seguir “la justícia, la pietat, la fe, l'amor, la paciència, la mansuetud.
En contrast, Pau li havia advertit contra l'amor als diners, pels quals molts s'havien extraviat de la fe i havien patit molts dolors. (1 Timoteu 6:10)
Les possessions materials poden ser una càrrega que ens priva de córrer la cursa de la fe. En estudiar sobre l'exercici, queda claríssim que no hem de portar càrregues innecessàries quan sortim a córrer. Per això Hebreus 12 ens diu «desfem-nos de tota impedimenta i del pecat que se’ns arrapa, i correm amb constància la competició que se’ns proposa, amb la mirada fixa en l’autor i perfeccionador de la fe, Jesús» HEBREUS 12:1-2 BEC.
Si ens exercitarem a la pietat, hem de tenir clara la nostra meta. No ens podem lligar a les possessions materials. Als que viuen amb poc, diu el verset 8 que «Ens acontentarem amb tenir menjar i vestit.» 1 TIMOTEU 6:8 BEC. I als rics diu «que no siguin altius ni posin l’esperança en la incertesa de les riqueses, sinó en Déu, que ens proveeix de tot abundosament perquè en fruïm.»1 TIMOTEU 6:17BEC. I continua dient «Que facin el bé, que siguin rics de bones obres, que siguin generosos disposats a compartir» «que així acumularan per a ells mateixos una base sòlida per al futur que els permetrà fer seva la vida veritable.» 1 TIMOTEU 6:18-19 BEC. Tots dos, els qui tenen poc i els que tenen molt han de viure amb els ulls posats en Crist, confiant en el Senyor per a vida eterna.
Pau adverteix a Timoteu sobre el que «Si algú no està d’acord amb les paraules sanes de nostre Senyor Jesucrist, i amb la doctrina que és conforme a la pietat, és un pretensiós que no sap res de res. De fet, té la febre de les discussions i les polèmiques» « i que pensa que pot fer negoci amb la pietat.» 1 TIMOTEU 6:4-5 BEC.
No puc pensar en més ofensa a Déu que actuar com a cristià per al propi benefici, siguis ric o siguis pobre. Per això és tan important que examinem la nostra motivació en tot allò que fem.
Si confessem el nom de Crist, hem de viure per a Crist. Si actuem piadosament per a qualsevol benefici personal, diu la Paraula que som pretensiosos I no sabem res de res, delirem.
Per contra, si tenim una relació personal amb Crist, hem de considerar qualsevol guany personal com a pèrdua, sense importància, al costat de l’eminent coneixement de Crist. Pau dona testimoni dient «Per ell ho he donat tot per perdut, i ho tinc com a deixalles a canvi de guanyar el Crist» FILIPENCS 3:8 BEC.
En el nostre camí amb Déu no seguim normes per impressionar els altres, sinó que gaudim de la nostra relació amb Déu, per la fe en Crist.
Germana, amiga, et deixo el repte de viure la vida cristiana amb una única meta – conèixer millor el Salvador, exercitant la pietat amb contentament, contenta amb el que tens i satisfeta en Déu.

*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>342biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/rg-54-l-exercici-espiritual--57822676Tot i això, l'exercici que més aprofita és l'exercici espiritual.La Paraula de Déu ens instrueix a prestar atenció al nostre desenvolupament espiritual, perquè com diu Pau a Timoteu a 1 Timoteu 4:8* «l’exercici corporal només aprofita temporalment, mentre que la pietat aprofita per sempre, perquè compta amb la promesa de la vida, per a la d’ara i per a la del futur.»
Si donem temps i esforç a l'exercici de la pietat, arribarem a ser forts en allò que ara aprofita i per a l'eternitat.
Mateu 6:19-21* diu: «No aplegueu riqueses sobre la terra, on l’arna i el rovell les destrueixen, i on els lladres entren i les roben. Més aviat aplegueu riqueses al cel, que ni l’arna ni el rovell no les destrueixen, i on els lladres no entren ni les roben. Perquè on tinguis la teva riquesa, hi tindràs també el cor.»
El nostre cor està en allò a què dediquem temps i esforç. Quan només treballem als nostres tresors terrenals, és molt fàcil descuidar el nostre tresor etern, allò que no mor. Quan dediquem temps i esforç al desenvolupament físic i mental però no exercitem la pietat, estem desenvolupant el nostre tresor terrenal i descurant el celestial. Recorda, el físic i el mental es corrompen, però l'espiritual es preserva per sempre.L'exercici espiritual treballa la nostra ànima, la part eterna del nostre ésser que mai no morirà, i és profitós ara i sempre.
Com podem exercitar-nos per a la pietat?Així com en l'exercici físic i mental la clau és a la pràctica, ens desenvolupem espiritualment posant en pràctica allò que llegim a la Paraula, i no sent aquest oient oblidadís de què parla Jaume.
Recorda que arribaràs a ser expert en allò que practiques.Llegim a Joan 3:21* que «Però el qui practica la veritat s’acosta a la llum» i no té res a amagar. Però llegim en 1 Joan 3:8* «Qui practica el pecat és del diable»Si ets de Crist, practica la pietat de Crist.
Què estàs practicant?Si practiquem la pietat, creixerem en pietat, i arribarem a ser més i més com Crist. (1 Corintis 15:58, Colossencs 1:10) Mirant cada dia a la seva Paraula. «com un mirall, la glòria del Senyor, i anem incorporant, d’igual manera, la mateixa imatge amb perfeccionament progressiu, per l’Esperit del Senyor.» 2 CORINTIS 3:18 BEC.Si practiquem allò que Déu ens ha deixat a la seva Paraula creixerem en pietat, en el coneixement de Déu sant, fins al dia que el veiem cara a cara.
Fins aquell preciós moment, seguim exercitant-nos per a la pietat, perquè la pietat per a tot aprofita.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/57822676Wed, 26 Nov 2025 06:08:00 +0000David y MaribelHem vist la importància de l'exercici físic i mental a la nostra vida aquí a la Terra.Aquests tenen beneficis que són de profit durant els anys de vida que Déu ens permeti viure en aquest cos mortal que ens ha regalat. Tot i això, l'exercici que més...Tot i això, l'exercici que més aprofita és l'exercici espiritual.La Paraula de Déu ens instrueix a prestar atenció al nostre desenvolupament espiritual, perquè com diu Pau a Timoteu a 1 Timoteu 4:8* «l’exercici corporal només aprofita temporalment, mentre que la pietat aprofita per sempre, perquè compta amb la promesa de la vida, per a la d’ara i per a la del futur.»
Si donem temps i esforç a l'exercici de la pietat, arribarem a ser forts en allò que ara aprofita i per a l'eternitat.
Mateu 6:19-21* diu: «No aplegueu riqueses sobre la terra, on l’arna i el rovell les destrueixen, i on els lladres entren i les roben. Més aviat aplegueu riqueses al cel, que ni l’arna ni el rovell no les destrueixen, i on els lladres no entren ni les roben. Perquè on tinguis la teva riquesa, hi tindràs també el cor.»
El nostre cor està en allò a què dediquem temps i esforç. Quan només treballem als nostres tresors terrenals, és molt fàcil descuidar el nostre tresor etern, allò que no mor. Quan dediquem temps i esforç al desenvolupament físic i mental però no exercitem la pietat, estem desenvolupant el nostre tresor terrenal i descurant el celestial. Recorda, el físic i el mental es corrompen, però l'espiritual es preserva per sempre.L'exercici espiritual treballa la nostra ànima, la part eterna del nostre ésser que mai no morirà, i és profitós ara i sempre.
Com podem exercitar-nos per a la pietat?Així com en l'exercici físic i mental la clau és a la pràctica, ens desenvolupem espiritualment posant en pràctica allò que llegim a la Paraula, i no sent aquest oient oblidadís de què parla Jaume.
Recorda que arribaràs a ser expert en allò que practiques.Llegim a Joan 3:21* que «Però el qui practica la veritat s’acosta a la llum» i no té res a amagar. Però llegim en 1 Joan 3:8* «Qui practica el pecat és del diable»Si ets de Crist, practica la pietat de Crist.
Què estàs practicant?Si practiquem la pietat, creixerem en pietat, i arribarem a ser més i més com Crist. (1 Corintis 15:58, Colossencs 1:10) Mirant cada dia a la seva Paraula. «com un mirall, la glòria del Senyor, i anem incorporant, d’igual manera, la mateixa imatge amb perfeccionament progressiu, per l’Esperit del Senyor.» 2 CORINTIS 3:18 BEC.Si practiquem allò que Déu ens ha deixat a la seva Paraula creixerem en pietat, en el coneixement de Déu sant, fins al dia que el veiem cara a cara.
Fins aquell preciós moment, seguim exercitant-nos per a la pietat, perquè la pietat per a tot aprofita.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>268biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/rg-53-l-exercici-mental--57822681Naixem amb una capacitat d'aprenentatge que és extremadament alta a la infància. Durant aquesta edat, els nens aprenen idiomes de manera molt fàcil, adquireixen habilitats gairebé sense esforç i arriben a l'adolescència amb un gran percentatge de les capacitats cognitives que adquiriran durant la vida.
Pel que fa a la capacitat de processar informació, els estudis realitzats mostren que arriba al punt més alt al final de l'adolescència. Els mateixos estudis conclouen que la memòria a curt termini és més gran a l'edat de 25 anys, però a l'edat de 40 a 50 anys arribem al punt màxim de comprensió de les emocions. Cap a aquesta edat el nostre intel·lecte comença a estabilitzar-se i d'aquí cap endavant solem perdre part de la informació.
Si cuidem la nostra ment, podem mantenir un nivell òptim durant més temps, però tard o d'hora, el nostre intel·lecte comença a patir un declivi, però això no ens ha de desanimar; al contrari. Recordem que Déu ens ha creat, i en el seu disseny, si aprofitem bé els recursos que Ell ens ha donat, podem portar glòria a cada època de la nostra vida.
Els mateixos estudis realitzats per la Universitat de Harvard i MIT van trobar que a l'edat madura assolim el punt màxim per a activitats com el vocabulari o la capacitat de definir paraules.
El que és bonic de la ment humana és que mai no deixa d'aprendre.Encara que el ritme d'aprenentatge i la quantitat de coneixement adquirit sigui menor, la qualitat del que s'ha après a l'edat adulta és molt significativa.
Quan una persona viu una vida amb el propòsit de glorificar Déu, l'adquisició de coneixements es complementa amb l'experiència de vida per produir una sensació de plenitud en Crist amb què és beneït i beneeix les persones que l'envolten.
Si per contra, una persona utilitza l'intel·lecte que Déu li dona per desenvolupar la seva vida personal amb el propòsit de brillar per si mateixa, quan arriba l'edat del declivi probablement entrarà en un estat de frustració que fins i tot pot acabar en depressió, perquè tot pel que ha lluitat comença a desaparèixer. Això és semblant al declivi del cos físic que experimentem tots. Ho he vist en persones grans i m'entristeix quan descobreixen després de la jubilació que el propòsit de la seva vida era la seva professió o la seva posició a la vida.
Tan senzill com és l'aprenentatge de Mateu 6:33*, continua sent la clau per desenvolupar i mantenir l'intel·lecte que Déu ens ha donat. Jesús va dir: «Busqueu primer el Regne de Déu i la seva justícia, i tot això altre us ho donarà de més a més.» Mateu 22:37 i Marc 12:30* citen Deuteronomi 6 dient: «estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima, amb tot el teu enteniment i amb totes les teves forces.» «Aquest és el manament principal i el més gran.»
L'home més savi de la història, el rei Salomó, va desenvolupar el seu intel·lecte, escrivint sobre molts temes. però al llibre d'Eclesiastès confessa: «Vaig reflexionar interiorment i em vaig dir: “Heus aquí que m’he engrandit i he acumulat saviesa, més que tots els meus predecessors a Jerusalem; i el meu cor s’ha omplert de saviesa i ciència.” Vaig aplicar el meu cor a estudiar la saviesa i a comparar la niciesa i la follia; i he comprès que fins i tot això era afany inútil, perquè on abunda la saviesa abunda el neguit, i qui augmenta la ciència augmenta el dolor. L’ECLESIASTÈS 1:16-18 BEC.
I per la gràcia de Déu conclou el seu tractat dient: «Conclusió del discurs, atès tot el que s’ha dit: reverencia Déu i guarda els seus manaments, que això és cabalment ser un home. L’ECLESIASTÈS 12:13 BEC.
Salomó va descobrir que el principi de la saviesa és el temor del Senyor. Continuem estudiant el nostre Déu, mantenint la nostra ment activa en allò que compta per a l'eternitat. El salmista diu: «Cor endins atresoro el teu consell, a fi de no pecar contra tu.» SALMS 119:11 BEC. Si posem la nostra ment al servei de Déu, descobrirem que tot el nostre intel·lecte brilla per a la glòria de Déu.
Per a les joves, que estan en plena edat de creixement intel·lectual, estima Déu amb tota la teva ment, i tem Jehovà, perquè començant per aquí, adquiriràs coneixement i saviesa.I per a les que estan ja a l'edat madura, ensenya a les més joves la benedicció de viure amb el propòsit de glorificar Déu.
Romans 12:2* ens exhorta: «i no vulgueu adaptar-vos al model d’aquest món, més aviat procureu transformar-vos renovant la mentalitat, a fi que pugueu discernir quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, allò que li agrada, allò que és correcte.»


*BEC¨Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/57822681Tue, 25 Nov 2025 06:00:00 +0000David y MaribelSi tenir cura del cos és important, molt més ho és tenir cura de la ment.S’acostuma a dir que el que no es fa servir es perd, i per descomptat que en l'àmbit de l'intel·lecte és ben cert. Naixem amb una capacitat d'aprenentatge que és extremadament...Naixem amb una capacitat d'aprenentatge que és extremadament alta a la infància. Durant aquesta edat, els nens aprenen idiomes de manera molt fàcil, adquireixen habilitats gairebé sense esforç i arriben a l'adolescència amb un gran percentatge de les capacitats cognitives que adquiriran durant la vida.
Pel que fa a la capacitat de processar informació, els estudis realitzats mostren que arriba al punt més alt al final de l'adolescència. Els mateixos estudis conclouen que la memòria a curt termini és més gran a l'edat de 25 anys, però a l'edat de 40 a 50 anys arribem al punt màxim de comprensió de les emocions. Cap a aquesta edat el nostre intel·lecte comença a estabilitzar-se i d'aquí cap endavant solem perdre part de la informació.
Si cuidem la nostra ment, podem mantenir un nivell òptim durant més temps, però tard o d'hora, el nostre intel·lecte comença a patir un declivi, però això no ens ha de desanimar; al contrari. Recordem que Déu ens ha creat, i en el seu disseny, si aprofitem bé els recursos que Ell ens ha donat, podem portar glòria a cada època de la nostra vida.
Els mateixos estudis realitzats per la Universitat de Harvard i MIT van trobar que a l'edat madura assolim el punt màxim per a activitats com el vocabulari o la capacitat de definir paraules.
El que és bonic de la ment humana és que mai no deixa d'aprendre.Encara que el ritme d'aprenentatge i la quantitat de coneixement adquirit sigui menor, la qualitat del que s'ha après a l'edat adulta és molt significativa.
Quan una persona viu una vida amb el propòsit de glorificar Déu, l'adquisició de coneixements es complementa amb l'experiència de vida per produir una sensació de plenitud en Crist amb què és beneït i beneeix les persones que l'envolten.
Si per contra, una persona utilitza l'intel·lecte que Déu li dona per desenvolupar la seva vida personal amb el propòsit de brillar per si mateixa, quan arriba l'edat del declivi probablement entrarà en un estat de frustració que fins i tot pot acabar en depressió, perquè tot pel que ha lluitat comença a desaparèixer. Això és semblant al declivi del cos físic que experimentem tots. Ho he vist en persones grans i m'entristeix quan descobreixen després de la jubilació que el propòsit de la seva vida era la seva professió o la seva posició a la vida.
Tan senzill com és l'aprenentatge de Mateu 6:33*, continua sent la clau per desenvolupar i mantenir l'intel·lecte que Déu ens ha donat. Jesús va dir: «Busqueu primer el Regne de Déu i la seva justícia, i tot això altre us ho donarà de més a més.» Mateu 22:37 i Marc 12:30* citen Deuteronomi 6 dient: «estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima, amb tot el teu enteniment i amb totes les teves forces.» «Aquest és el manament principal i el més gran.»
L'home més savi de la història, el rei Salomó, va desenvolupar el seu intel·lecte, escrivint sobre molts temes. però al llibre d'Eclesiastès confessa: «Vaig reflexionar interiorment i em vaig dir: “Heus aquí que m’he engrandit i he acumulat saviesa, més que tots els meus predecessors a Jerusalem; i el meu cor s’ha omplert de saviesa i ciència.” Vaig aplicar el meu cor a estudiar la saviesa i a comparar la niciesa i la follia; i he comprès que fins i tot això era afany inútil, perquè on abunda la saviesa abunda el neguit, i qui augmenta la ciència augmenta el dolor. L’ECLESIASTÈS 1:16-18 BEC.
I per la gràcia de Déu conclou el seu tractat dient: «Conclusió del discurs, atès tot el que s’ha dit: reverencia Déu i guarda els seus manaments, que això és cabalment ser un home. L’ECLESIASTÈS 12:13 BEC.
Salomó va descobrir que el principi de la saviesa és el temor del Senyor. Continuem estudiant el nostre Déu, mantenint la nostra ment activa en allò que compta per a...]]>426biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/rg-52-l-exercici-fisic--57822678La Bíblia esmenta l'exercici físic, encara que no dóna instruccions sobre com fer-ho.Això és perquè la Paraula de Déu posa èmfasi en el creixement espiritual.1 Timoteu 4:8*diu: «pensa que l’exercici corporal només aprofita temporalment, mentre que la pietat aprofita per sempre, perquè compta amb la promesa de la vida, per a la d’ara i per a la del futur.» Aquest verset dona per entès que l'exercici corporal té beneficis en aquesta vida, però aquests beneficis no s'estenen a la vida eterna que ens espera.És per això que Pau diu a Timoteu que l'exercici corporal aprofita una mica. Curiosament, Pau també esmenta que Timoteu tenia algunes molèsties digestives. La dieta, com l'exercici, és profitosa per a aquesta vida només. Pau diu en 1 Corintis 6:13* «El menjar és per al ventre, i el ventre per al menjar, però tant l’un com l’altre han de ser extingits per Déu.» referint-se que aquests no són eterns.
Aquest jove pastor s'havia de cuidar per poder ministrar bé la Paraula, i entenia clarament que la dieta i l'exercici no havien de ser el seu objectiu principal.De la mateixa manera, cadascuna de nosaltres hem de cuidar el cos prou perquè puguem desenvolupar la tasca que Déu té per a nosaltres aquí en aquesta vida de la millor forma, posant sempre la nostre mirada a les coses de dalt, les que són eternes.
En els temps antics, l'exercici físic era una cosa que es duia a terme sense gaire planificació. La gent caminava de banda a banda, i exercia feines que requerien molt d'esforç físic. No tenian tots els recursos que nosaltres tenim avui dia, ni les comoditats de què gaudim. És clar que també hi havia gent que es dedicava a córrer i fer altres exercicis. Sempre m'ha cridat l'atenció la feina dels missatgers en temps antics. Aquests havien de córrer llargues distàncies o potser muntar a cavall per donar encàrrecs a banda i banda. Aquests havien d'estar en forma per fer la seva feina. Però sabem que en l'àmbit quotidià les dones solien sortir al pou als afores de la ciutat a omplir els seus càntirs, la gent cultivava els seus propis horts i es feia molt més exercici durant les tasques quotidianes. Em crida l'atenció en el relat de la resurrecció de Crist, on llegim que els deixebles es feren una carrera per arribar a la tomba del seu Senyor, i uns demostraren estar en millor forma que altres.Avui vivim una època de la història en què veiem la temptació a arribar a extrems.Amb l'exercici corporal i la dieta, per exemple, tenim per una banda, els qui fan de l'oci el seu déu i no fan cap exercici. Aquests no es cuiden fins que el metge els adverteix d'algun perill de malaltia.D'altra banda, hi ha els que literalment donen culte al seu cos. Aquests dediquen hores i diners per donar forma al cos. Es priven de tot allò que calgui i es dediquen totalment a millorar la seva salut i aspecte físic per comparar-se amb altres. Cap dels dos extrems no és agradable a Déu.
A la Bíblia podem veure com es mencionen tots dos extrems. Com a exemple de sedentarisme em ve al cap el sacerdot Elí. Aquest tenia una tasca que podia exercir sense gaire esforç físic, i vam trobar a Samuel 4 un home d'edat avançada, obès, assegut a la seva cadira. Elí havia descuidat molt més que el cos; aquest havia permès que els seus fills blasfemessin contra el nom de Déu, i no els havia amonestat.Déu denuncia de vegades el seu poble per la seva deixadesa. (Deuteronomi 32:15 i Jeremies 5:28) Sens dubte el sobrepès i la inactivitat no és una cosa que Déu lloa. I com a cristianes, hauríem de cuidar el cos que Déu ens ha donat perquè aquest és el temple de l'Esperit, com ens diu 1 Corintis 6:19.
Déu també parla sobre els qui adoren el cos més que a Déu. (Romans 1:25) És trist veure cristians que mostren més fidelitat al gimnàs que a l'església. Però recordem que tot el benefici de l'exercici físic és en va. Quan arribi l'edat avançada, tot el treballat començarà a desaparèixer, i després de morts, no hi haurà diferència entre el cos de qui exercita més i el que exercita menys.
Basant-nos en allò que hem vist, entenem que hem de practicar exercici prou per mantenir el cos sa, però l'exercici no ha de prendre un lloc preferent a les nostres vides. Gaudim el poc profit de l'exercici i demanem a Déu que siguem enfortides en el nostre esperit cada dia, per a la glòria del seu nom.



* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/57822678Mon, 24 Nov 2025 06:00:00 +0000David y MaribelL’exercici físic és important per viure una vida saludable. Aquest, unit a una dieta que alimenti el cos de manera eficaç normalment proporciona salut al nostre cos i ens permet viure una vida de millor qualitat. La Bíblia esmenta l'exercici físic,...La Bíblia esmenta l'exercici físic, encara que no dóna instruccions sobre com fer-ho.Això és perquè la Paraula de Déu posa èmfasi en el creixement espiritual.1 Timoteu 4:8*diu: «pensa que l’exercici corporal només aprofita temporalment, mentre que la pietat aprofita per sempre, perquè compta amb la promesa de la vida, per a la d’ara i per a la del futur.» Aquest verset dona per entès que l'exercici corporal té beneficis en aquesta vida, però aquests beneficis no s'estenen a la vida eterna que ens espera.És per això que Pau diu a Timoteu que l'exercici corporal aprofita una mica. Curiosament, Pau també esmenta que Timoteu tenia algunes molèsties digestives. La dieta, com l'exercici, és profitosa per a aquesta vida només. Pau diu en 1 Corintis 6:13* «El menjar és per al ventre, i el ventre per al menjar, però tant l’un com l’altre han de ser extingits per Déu.» referint-se que aquests no són eterns.
Aquest jove pastor s'havia de cuidar per poder ministrar bé la Paraula, i entenia clarament que la dieta i l'exercici no havien de ser el seu objectiu principal.De la mateixa manera, cadascuna de nosaltres hem de cuidar el cos prou perquè puguem desenvolupar la tasca que Déu té per a nosaltres aquí en aquesta vida de la millor forma, posant sempre la nostre mirada a les coses de dalt, les que són eternes.
En els temps antics, l'exercici físic era una cosa que es duia a terme sense gaire planificació. La gent caminava de banda a banda, i exercia feines que requerien molt d'esforç físic. No tenian tots els recursos que nosaltres tenim avui dia, ni les comoditats de què gaudim. És clar que també hi havia gent que es dedicava a córrer i fer altres exercicis. Sempre m'ha cridat l'atenció la feina dels missatgers en temps antics. Aquests havien de córrer llargues distàncies o potser muntar a cavall per donar encàrrecs a banda i banda. Aquests havien d'estar en forma per fer la seva feina. Però sabem que en l'àmbit quotidià les dones solien sortir al pou als afores de la ciutat a omplir els seus càntirs, la gent cultivava els seus propis horts i es feia molt més exercici durant les tasques quotidianes. Em crida l'atenció en el relat de la resurrecció de Crist, on llegim que els deixebles es feren una carrera per arribar a la tomba del seu Senyor, i uns demostraren estar en millor forma que altres.Avui vivim una època de la història en què veiem la temptació a arribar a extrems.Amb l'exercici corporal i la dieta, per exemple, tenim per una banda, els qui fan de l'oci el seu déu i no fan cap exercici. Aquests no es cuiden fins que el metge els adverteix d'algun perill de malaltia.D'altra banda, hi ha els que literalment donen culte al seu cos. Aquests dediquen hores i diners per donar forma al cos. Es priven de tot allò que calgui i es dediquen totalment a millorar la seva salut i aspecte físic per comparar-se amb altres. Cap dels dos extrems no és agradable a Déu.
A la Bíblia podem veure com es mencionen tots dos extrems. Com a exemple de sedentarisme em ve al cap el sacerdot Elí. Aquest tenia una tasca que podia exercir sense gaire esforç físic, i vam trobar a Samuel 4 un home d'edat avançada, obès, assegut a la seva cadira. Elí havia descuidat molt més que el cos; aquest havia permès que els seus fills blasfemessin contra el nom de Déu, i no els havia amonestat.Déu denuncia de vegades el seu poble per la seva deixadesa. (Deuteronomi 32:15 i Jeremies 5:28) Sens dubte el sobrepès i la inactivitat no és una cosa que Déu lloa. I com a cristianes, hauríem de cuidar el cos que Déu ens ha donat perquè aquest és el temple de l'Esperit, com ens diu 1 Corintis 6:19.
Déu també parla sobre els qui adoren el cos més que a Déu. (Romans 1:25) És trist veure cristians que mostren més fidelitat al gimnàs que a...]]>406biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/rg-51-l-exercici-fisic-i-la-vida-cristiana--57815724En les properes reflexions contemplarem com podem exercitar els nostres cossos, les nostres ments i el nostre esperit de manera que portem glòria a Déu fins i tot en aquells aspectes que puguin semblar més trivials.
Tenim un Déu Totpoderós, que ha dissenyat el cos humà per fer treball físic.També ens ha fet amb ments inquietes que poden continuar aprenent durant cada etapa de la vida. I espiritualment, Déu ha volgut deixar-nos aquí a la terra perquè passem pel procés de santificació un cop hem rebut Crist.
Ens ha fet amb la capacitat de superar-nos en tots aquests aspectes, perquè la nostra estada aquí a la Terra no sigui monòtona i sense activitat.
I com podem millorar? Tenim una frase feta que diu que la pràctica fa al mestre.Per millorar hem de practicar. Això és aplicable als tres tipus d’exercici.Però no qualsevol pràctica serveix. Ha de ser una pràctica estudiada i provada, que garanteixi el creixement saludable sense posar en perill allò que és més important.En l’ambit corporal i mental, això és cert, i molt més ho és en l’ambit espiritual.Per això Déu ens ha donat a la Seva Paraula instruccions clares de com seguir als seus camins, exercitant-se per a la pietat. Ens ha donat a més entrenadors als quals podem seguir. Hebreus 11 té una llarga llista d’herois de la fe que són exemples a seguir.A Filipencs 4:9* Pau exhorta: «I el que heu après i heu rebut, i sentit, i vist en mi, poseu-ho en pràctica, i el Déu de la pau serà amb vosaltres.» Això no és fàcil, i Pau sabia com se sacrifica físicament el que corre a la carrera, així també en l'àmbit espiritual val la pena fer sacrificis, per arribar a la meta satisfactòriament. Diu a 1 Corintis 9:25*: «Tots aquells qui volen competir s’han de privar de moltes coses; ells, per aconseguir una corona corruptible, en canvi, nosaltres, per una d’incorruptible. Així, doncs, és com jo corro, no pas desorientat; així és com boxejo, no pas pegant a l’aire. Al contrari, imposo severitat al meu cos i me’l domino, no fos cas que, després de fer de preparador dels altres, em quedi jo desqualificat.» Com a missatger i entrenador d'altres, no volia ser ell mateix eliminat.
Nosaltres també arribarem a ser expertes en allò que practiquem. Jaume 1:25* diu «En canvi, el qui s’emmiralla en la llei perfecta, la de la llibertat, i és perseverant en ella, no com un oient oblidadís, sinó que la posa per obra, aquest serà feliç practicant-la.»
Estudiem com podem ser millors seguidors de Déu, atenent els nostres cossos, les nostres ments i el nostre esperit. Mirem atentament la Llei de Déu perseverant, no oblidant fàcilment, sinó practicant aquelles coses que sabem que són agradables a Déu.I així serem benaurades en allò que fem.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/57815724Fri, 21 Nov 2025 06:15:00 +0000David y MaribelLa Bíblia parla sobre l’exercici físic?Tot i que la Bíblia no és un manual per al benestar físic i mental, sí que esmenta el tema. La Bíblia parla de l’exercici en molts aspectes. Parla de l'exercici físic, l'exercici mental i l'exercici espiritual. I...En les properes reflexions contemplarem com podem exercitar els nostres cossos, les nostres ments i el nostre esperit de manera que portem glòria a Déu fins i tot en aquells aspectes que puguin semblar més trivials.
Tenim un Déu Totpoderós, que ha dissenyat el cos humà per fer treball físic.També ens ha fet amb ments inquietes que poden continuar aprenent durant cada etapa de la vida. I espiritualment, Déu ha volgut deixar-nos aquí a la terra perquè passem pel procés de santificació un cop hem rebut Crist.
Ens ha fet amb la capacitat de superar-nos en tots aquests aspectes, perquè la nostra estada aquí a la Terra no sigui monòtona i sense activitat.
I com podem millorar? Tenim una frase feta que diu que la pràctica fa al mestre.Per millorar hem de practicar. Això és aplicable als tres tipus d’exercici.Però no qualsevol pràctica serveix. Ha de ser una pràctica estudiada i provada, que garanteixi el creixement saludable sense posar en perill allò que és més important.En l’ambit corporal i mental, això és cert, i molt més ho és en l’ambit espiritual.Per això Déu ens ha donat a la Seva Paraula instruccions clares de com seguir als seus camins, exercitant-se per a la pietat. Ens ha donat a més entrenadors als quals podem seguir. Hebreus 11 té una llarga llista d’herois de la fe que són exemples a seguir.A Filipencs 4:9* Pau exhorta: «I el que heu après i heu rebut, i sentit, i vist en mi, poseu-ho en pràctica, i el Déu de la pau serà amb vosaltres.» Això no és fàcil, i Pau sabia com se sacrifica físicament el que corre a la carrera, així també en l'àmbit espiritual val la pena fer sacrificis, per arribar a la meta satisfactòriament. Diu a 1 Corintis 9:25*: «Tots aquells qui volen competir s’han de privar de moltes coses; ells, per aconseguir una corona corruptible, en canvi, nosaltres, per una d’incorruptible. Així, doncs, és com jo corro, no pas desorientat; així és com boxejo, no pas pegant a l’aire. Al contrari, imposo severitat al meu cos i me’l domino, no fos cas que, després de fer de preparador dels altres, em quedi jo desqualificat.» Com a missatger i entrenador d'altres, no volia ser ell mateix eliminat.
Nosaltres també arribarem a ser expertes en allò que practiquem. Jaume 1:25* diu «En canvi, el qui s’emmiralla en la llei perfecta, la de la llibertat, i és perseverant en ella, no com un oient oblidadís, sinó que la posa per obra, aquest serà feliç practicant-la.»
Estudiem com podem ser millors seguidors de Déu, atenent els nostres cossos, les nostres ments i el nostre esperit. Mirem atentament la Llei de Déu perseverant, no oblidant fàcilment, sinó practicant aquelles coses que sabem que són agradables a Déu.I així serem benaurades en allò que fem.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>300biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/rg-50-marcant-la-diferencia--57633816Els homes i les dones cristianes tenim molt en comú.
En primer lloc, tots dos hem estat creats per glorificar Déu, i no podem ignorar que l'ésser humà que no viu per glorificar Déu no arriba realment a gaudir de la vida aquí a la terra. Si, per contra, vivim amb l’objectiu de reflectir la glòria de Déu a les nostres vides, ho farem amb alegria, gaudint els regals que Déu ens ha donat.
En segon lloc, tots dos tenim accés al Pare a través de Jesucrist, i som cohereus de la gràcia de Déu. 1 Pere 3 diu a l'home que tracti la seva dona sàviament, amb honor, perquè aquesta és cohereva de la gràcia de la vida. Gàlates 3:28 diu que en Crist no hi ha homes i dones, sinó que som un en Crist.
En tercer lloc, el fruit de l'Esperit s'evidencia igualment en homes i dones. L'amor, el goig, la pau, la paciència, la benignitat, la bondat, la fe i la temprança. Aquests seran presents a la vida de l'home i la dona que ha estat adoptada en Crist.
En quart lloc, Déu dona instruccions i prohibicions als homes i les dones. Podem centrar la nostra atenció en aquelles coses que Déu ha dit que no fem o les que ens demana fer, mostrant el nostre descontentament, però això només demostra manca d'amor i de submissió al Déu Totpoderós. Si acceptem la nostra condició, però no en gaudim, aleshores no estem obeint Déu de debò, sinó simplement tolerant-lo. Això entristirà l'Esperit que viu en nosaltres, i Efesis 4:30* adverteix: «No contristeu l’Esperit Sant de Déu.»
Si, per contra, som capaços d'acceptar les condicions de Déu per a la nostra vida i gaudir dels regals que Ell ens ha donat, el fruit de l'Esperit podrà brollar sense dificultat. Això és el que Déu desitja per als seus fills.
Podem considerar com a normal que la societat estigui confosa quant a la identitat i els rols de l'home i la dona, però no és normal que els cristians caiguem en aquestes confusions. Els cristians (homes i dones) hem de ser diferents. Sabem que allò que Déu estableix té sentit, i podem confiar en Ell. Tenim una llar al cel, un Déu que ens estima, i amb els ulls posats en Crist, podem caminar el camí de la vida sense confusió.
Si et trobes lluitant contra la identitat que Déu t'ha donat, les responsabilitats i les restriccions que Déu t'ha marcat, o en definitiva, el propòsit de Déu per a tu en aquesta Terra, pren tot el temps que necessitis per buscar a la Paraula descobrint allò que Ell té per a tu. Demana-li a Déu que vingui el seu regne, que la seva voluntat sigui feta, i que et deslliuri de temptació i de tot mal.
Aleshores seràs tu una dona que marqui la diferència. No cauràs en la temptació de conformar-te a la filosofia del món, sinó que viuràs la feminitat que Déu t'ha donat a casa i fora de casa.A casa seràs una àncora que manté el vaixell de la teva llar a la superfície, perquè la teva confiança està en Déu i la teva família descansa confiadament.Fora de casa, seràs aquesta dona que no lluita per ser més que altres, perquè la teva seguretat és al cel i tens un Déu que mira per tu. Rebràs els èxits amb serenitat i les derrotes amb esperança. I tot allò que et vingui a la mà per fer ho podràs fer segons les teves forces, i Déu estarà amb tu sempre.
Siguem aquesta dona que marca la diferència. Déu et beneeixi.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/57633816Thu, 20 Nov 2025 06:10:00 +0000David y MaribelHavent vist com Déu ens ha creat dones, hauríem de celebrar la nostra feminitat diàriament, no cercant diferències, ni tampoc resistint-les. Hauríem de viure marcant una diferència, una diferència entre pertànyer a Crist o ser del món. Els homes i les...Els homes i les dones cristianes tenim molt en comú.
En primer lloc, tots dos hem estat creats per glorificar Déu, i no podem ignorar que l'ésser humà que no viu per glorificar Déu no arriba realment a gaudir de la vida aquí a la terra. Si, per contra, vivim amb l’objectiu de reflectir la glòria de Déu a les nostres vides, ho farem amb alegria, gaudint els regals que Déu ens ha donat.
En segon lloc, tots dos tenim accés al Pare a través de Jesucrist, i som cohereus de la gràcia de Déu. 1 Pere 3 diu a l'home que tracti la seva dona sàviament, amb honor, perquè aquesta és cohereva de la gràcia de la vida. Gàlates 3:28 diu que en Crist no hi ha homes i dones, sinó que som un en Crist.
En tercer lloc, el fruit de l'Esperit s'evidencia igualment en homes i dones. L'amor, el goig, la pau, la paciència, la benignitat, la bondat, la fe i la temprança. Aquests seran presents a la vida de l'home i la dona que ha estat adoptada en Crist.
En quart lloc, Déu dona instruccions i prohibicions als homes i les dones. Podem centrar la nostra atenció en aquelles coses que Déu ha dit que no fem o les que ens demana fer, mostrant el nostre descontentament, però això només demostra manca d'amor i de submissió al Déu Totpoderós. Si acceptem la nostra condició, però no en gaudim, aleshores no estem obeint Déu de debò, sinó simplement tolerant-lo. Això entristirà l'Esperit que viu en nosaltres, i Efesis 4:30* adverteix: «No contristeu l’Esperit Sant de Déu.»
Si, per contra, som capaços d'acceptar les condicions de Déu per a la nostra vida i gaudir dels regals que Ell ens ha donat, el fruit de l'Esperit podrà brollar sense dificultat. Això és el que Déu desitja per als seus fills.
Podem considerar com a normal que la societat estigui confosa quant a la identitat i els rols de l'home i la dona, però no és normal que els cristians caiguem en aquestes confusions. Els cristians (homes i dones) hem de ser diferents. Sabem que allò que Déu estableix té sentit, i podem confiar en Ell. Tenim una llar al cel, un Déu que ens estima, i amb els ulls posats en Crist, podem caminar el camí de la vida sense confusió.
Si et trobes lluitant contra la identitat que Déu t'ha donat, les responsabilitats i les restriccions que Déu t'ha marcat, o en definitiva, el propòsit de Déu per a tu en aquesta Terra, pren tot el temps que necessitis per buscar a la Paraula descobrint allò que Ell té per a tu. Demana-li a Déu que vingui el seu regne, que la seva voluntat sigui feta, i que et deslliuri de temptació i de tot mal.
Aleshores seràs tu una dona que marqui la diferència. No cauràs en la temptació de conformar-te a la filosofia del món, sinó que viuràs la feminitat que Déu t'ha donat a casa i fora de casa.A casa seràs una àncora que manté el vaixell de la teva llar a la superfície, perquè la teva confiança està en Déu i la teva família descansa confiadament.Fora de casa, seràs aquesta dona que no lluita per ser més que altres, perquè la teva seguretat és al cel i tens un Déu que mira per tu. Rebràs els èxits amb serenitat i les derrotes amb esperança. I tot allò que et vingui a la mà per fer ho podràs fer segons les teves forces, i Déu estarà amb tu sempre.
Siguem aquesta dona que marca la diferència. Déu et beneeixi.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>326biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/rg-49-gaudint-de-la-diferencia--57633815Les generalitzacions no solen ser bones ni encertades; no tots els homes són iguals; i tampoc les dones.
Que siguis dona no significa, com hem contemplat anteriorment, que siguis totalment diferent de l'home. Com a humans creats a la imatge de Déu, tenim característiques similars, però és cert que l'home i la dona tenen dons i tendències diferents en molts aspectes. Això és el que fa que ens complementem, al savi pla de Déu.
Seria interessant contemplar algunes característiques més òbvies en el gènere femení, mirant alguns textos bíblics. Avui mirarem la força i la fragilitat de la dona.
Déu presenta la dona com un ésser summament fort i alhora fràgil.Aquestes dues característiques en equilibri presenten una bellesa incalculable.
Quan la dona vol mostrar només fortalesa sol acabar trencada, com ho faria una pedra preciosa si es fes servir per tallar llenya. Però tampoc hem de pensar que som tan fràgils que no podem fer esforços.La dona de Proverbis 31 es descriu com plena de força i honor. Al verset 13 llegim que «treballa amb mans lleugeres.» i el 17 diu que «Es cenyeix els lloms amb força, i vigoritza els seus braços.» Al 25 llegim que «Es revesteix de força i dignitat»
Les dones tenim capacitat de suportar dolor. Després de la caiguda, Gènesi diu que l'home treballaria la terra amb esforç, i la dona donaria a llum amb dolor. Les dones som capaces de resistir el dolor que comporta donar a llum un fill, i no obstant això, fins i tot quan els estudis diuen que el nostre llindar del dolor és realment menor que el dels homes. I és que més enllà de la fortalesa, allò que ens ajuda a suportar aquest dolor és l'amor.
Les dones experimentem amor intens. Allò que s'anomena instint matern descriu la tendència d'una mare a protegir els fills i consolar-los quan pateixen. Quan Déu vol mostrar al seu poble el seu amor i cura, fa servir la imatge d’una dona. Isaïes 66:13* diu «Com una mare consola el seu fill, així us consolaré jo a vosaltres» i a Isaïes 49:15* llegim «És que una mare es pot oblidar del seu infantó, o deixar d’estimar el fill de les seves entranyes? Encara que alguna se n’oblidés, jo mai no m’oblidaria de tu!» Per naturalesa, una mare mai no s'oblidaria del seu fill, i no obstant això, com a éssers pecadors, és possible que alguna ho faci. Però Déu que és perfecte, mai no s'oblida dels seus.
Quan la nostra finalitat és donar glòria a Déu, podem fer servir la fortalesa interior que Déu ens ha donat i combinar-la amb la fragilitat per reflectir la glòria del nostre creador.
Hem estat fortes, però amb necessitat d'amor i cura. Per això Déu demana al marit: “estima la teva dona com Crist va estimar la seva església i es va lliurar a si mateix per ella.” I a 1 Pere 3:7 demana a l'home que la tracti amb honor, com a un got fràgil. Estimada germana, no resistim la nostra feminitat. Siguem fortes, però estimem i deixem-nos estimar. Estem molt capacitades, però allunyades de Crist, no podem fer res. Dediquem els nostres dons a Déu i estiguem disposades a fer la voluntat de Déu i no allò que ens dicti aquest món. A Ell sigui la glòria.

*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/57633815Wed, 19 Nov 2025 06:00:00 +0000David y MaribelMolt s'ha escrit i es fa broma sobre com són de diferents els homes de les dones.Els homes exageren la dificultat d'entendre que són les dones, i les dones critiquen els homes perquè no les comprenen, com si cada gènere vingués de diferents planetes....Les generalitzacions no solen ser bones ni encertades; no tots els homes són iguals; i tampoc les dones.
Que siguis dona no significa, com hem contemplat anteriorment, que siguis totalment diferent de l'home. Com a humans creats a la imatge de Déu, tenim característiques similars, però és cert que l'home i la dona tenen dons i tendències diferents en molts aspectes. Això és el que fa que ens complementem, al savi pla de Déu.
Seria interessant contemplar algunes característiques més òbvies en el gènere femení, mirant alguns textos bíblics. Avui mirarem la força i la fragilitat de la dona.
Déu presenta la dona com un ésser summament fort i alhora fràgil.Aquestes dues característiques en equilibri presenten una bellesa incalculable.
Quan la dona vol mostrar només fortalesa sol acabar trencada, com ho faria una pedra preciosa si es fes servir per tallar llenya. Però tampoc hem de pensar que som tan fràgils que no podem fer esforços.La dona de Proverbis 31 es descriu com plena de força i honor. Al verset 13 llegim que «treballa amb mans lleugeres.» i el 17 diu que «Es cenyeix els lloms amb força, i vigoritza els seus braços.» Al 25 llegim que «Es revesteix de força i dignitat»
Les dones tenim capacitat de suportar dolor. Després de la caiguda, Gènesi diu que l'home treballaria la terra amb esforç, i la dona donaria a llum amb dolor. Les dones som capaces de resistir el dolor que comporta donar a llum un fill, i no obstant això, fins i tot quan els estudis diuen que el nostre llindar del dolor és realment menor que el dels homes. I és que més enllà de la fortalesa, allò que ens ajuda a suportar aquest dolor és l'amor.
Les dones experimentem amor intens. Allò que s'anomena instint matern descriu la tendència d'una mare a protegir els fills i consolar-los quan pateixen. Quan Déu vol mostrar al seu poble el seu amor i cura, fa servir la imatge d’una dona. Isaïes 66:13* diu «Com una mare consola el seu fill, així us consolaré jo a vosaltres» i a Isaïes 49:15* llegim «És que una mare es pot oblidar del seu infantó, o deixar d’estimar el fill de les seves entranyes? Encara que alguna se n’oblidés, jo mai no m’oblidaria de tu!» Per naturalesa, una mare mai no s'oblidaria del seu fill, i no obstant això, com a éssers pecadors, és possible que alguna ho faci. Però Déu que és perfecte, mai no s'oblida dels seus.
Quan la nostra finalitat és donar glòria a Déu, podem fer servir la fortalesa interior que Déu ens ha donat i combinar-la amb la fragilitat per reflectir la glòria del nostre creador.
Hem estat fortes, però amb necessitat d'amor i cura. Per això Déu demana al marit: “estima la teva dona com Crist va estimar la seva església i es va lliurar a si mateix per ella.” I a 1 Pere 3:7 demana a l'home que la tracti amb honor, com a un got fràgil. Estimada germana, no resistim la nostra feminitat. Siguem fortes, però estimem i deixem-nos estimar. Estem molt capacitades, però allunyades de Crist, no podem fer res. Dediquem els nostres dons a Déu i estiguem disposades a fer la voluntat de Déu i no allò que ens dicti aquest món. A Ell sigui la glòria.

*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>325biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/rg-48-accepta-el-regal-de-deu--57633817El perill rau en la temptació de menysprear els dons que Déu ens ha donat i desitjar aquells que no tenim. Hi ha una expressió que diu que la pastura sempre es veu més verda a l'altra banda de la tanca. A la meva zona del món la dita diu: “la gallina de la meva veïna pon més ous que la meva.”. El cas és que en comptes de comptar benediccions, mirem el que tenen altres. D'aquí ve el desànim i l'enveja, no la pietat amb contentament de què ens parla Pau a la carta a Timoteu.
Meditem avui en els regals bàsics que Déu ens ha donat com a dona mirant un parell de detalls de Proverbis 31. Avui no mirarem la llista de característiques, sinó que ens centrarem en dos conceptes.Al verset 1 introdueix l'ensenyança de la manera següent: «Paraules de Lemuel, rei de Massà. Oracle amb què la seva mare el va instruir:» Aquest verset que podem descuidar en llegir em sembla clau per a l'aprenentatge d'avui. Una dona havia dedicat la seva vida a ensenyar al seu fill que seria rei, cosa que un home digne de liderar el poble havia de ser i quin tipus de dona podria acompanyar-lo en el seu lideratge.
Si hi ha un regal que hem rebut de Déu que no tenen els homes, és la capacitat de ser mares, i tots en aquesta vida hem tingut una mare.La mare és la primera influència que té qualsevol persona en aquest món. És trist que avui dia el do de Déu que tenim com a dones de ser mares es menysprea de tal manera que la veu imponent que escoltem és que tenim el dret, no de ser mares, sinó de matar els nostres fills abans de tenir-los. Aquesta simple dada deixa en evidència la decadència moral de la nostra societat. Com a dona, tens el dret, segons aquesta ideologia, de seduir, de tenir sexe amb qui vulguis, i després si vols, desfer-te d'un ésser creat a la imatge de Déu.Tu com a mare series la preciosa influència en una vida, però egoistament la pots fer fora a les escombraries per protegir la teva pròpia comoditat.Això és en allò que els polítics de torn estan invertint els fons del poble i el que molts cristians acceptem com a normal.Que Déu ens ajudi a intervenir sàviament i a educar els nostres fills a valorar la moralitat de Déu i la vida que Ell dona.
En segon lloc, i en connexió completa amb el regal anterior, Déu ens ha donat el regal de modelar l'essència de la societat. La Bíblia mostra la dona com a peça clau per a la unitat familiar. I sabem que la família és la base de la societat forta. És per això que els que volen destruir la societat tal com la coneixem han començat per atacar el disseny diví de la família.
Com a dones, tenim el privilegi i la responsabilitat de defensar el regal que Déu ens ha donat. Ens ha assignat la responsabilitat de ser líders morals i pràctiques a casa. Això ho veiem no només a Proverbis 31, sinó en altres molts textos de la Paraula.
La temptació és sacrificar això per ser líders fora de casa. En el moment en què la nostra feina fora de casa interfereix en la nostra responsabilitat dins de la llar, el nostre compromís com a cristianes davant Déu ha de guanyar. Proverbis 31:30* diu: «La gràcia és enganyosa, i la bellesa, una il·lusió; la dona que tem el Senyor mereix de ser lloada.» No caiguem en l'engany de Satanàs de mesurar l'èxit segons la lloança del món. Torno a recordar aquesta cita de 2 Corintis 11:3* «Però temo que, així com la serp va seduir Eva amb la seva astúcia, els vostres enteniments no es corrompin apartant-se de la simplicitat i la puresa en Crist.»
On és la nostra lleialtat? Acceptarem el regal de Déu, o resistirem, mirant a l'altra banda de la tanca, comptant els ous de la gallina de la veïna.Pren la responsabilitat que Déu t'ha donat, i indaga a Sa Paraula, per formar en la teva ment la veritable imatge d'una dona d'acord amb el cor de Déu.


*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/57633817Tue, 18 Nov 2025 06:00:00 +0000David y MaribelDéu t'ha regalat la teva feminitat. En fer-te dona, Déu t'ha fet certes característiques específiques al gènere femení. Aquestes, sumades a les característiques específiques teves i als dons espirituals que et dona en la salvació fan que tu siguis tu,...El perill rau en la temptació de menysprear els dons que Déu ens ha donat i desitjar aquells que no tenim. Hi ha una expressió que diu que la pastura sempre es veu més verda a l'altra banda de la tanca. A la meva zona del món la dita diu: “la gallina de la meva veïna pon més ous que la meva.”. El cas és que en comptes de comptar benediccions, mirem el que tenen altres. D'aquí ve el desànim i l'enveja, no la pietat amb contentament de què ens parla Pau a la carta a Timoteu.
Meditem avui en els regals bàsics que Déu ens ha donat com a dona mirant un parell de detalls de Proverbis 31. Avui no mirarem la llista de característiques, sinó que ens centrarem en dos conceptes.Al verset 1 introdueix l'ensenyança de la manera següent: «Paraules de Lemuel, rei de Massà. Oracle amb què la seva mare el va instruir:» Aquest verset que podem descuidar en llegir em sembla clau per a l'aprenentatge d'avui. Una dona havia dedicat la seva vida a ensenyar al seu fill que seria rei, cosa que un home digne de liderar el poble havia de ser i quin tipus de dona podria acompanyar-lo en el seu lideratge.
Si hi ha un regal que hem rebut de Déu que no tenen els homes, és la capacitat de ser mares, i tots en aquesta vida hem tingut una mare.La mare és la primera influència que té qualsevol persona en aquest món. És trist que avui dia el do de Déu que tenim com a dones de ser mares es menysprea de tal manera que la veu imponent que escoltem és que tenim el dret, no de ser mares, sinó de matar els nostres fills abans de tenir-los. Aquesta simple dada deixa en evidència la decadència moral de la nostra societat. Com a dona, tens el dret, segons aquesta ideologia, de seduir, de tenir sexe amb qui vulguis, i després si vols, desfer-te d'un ésser creat a la imatge de Déu.Tu com a mare series la preciosa influència en una vida, però egoistament la pots fer fora a les escombraries per protegir la teva pròpia comoditat.Això és en allò que els polítics de torn estan invertint els fons del poble i el que molts cristians acceptem com a normal.Que Déu ens ajudi a intervenir sàviament i a educar els nostres fills a valorar la moralitat de Déu i la vida que Ell dona.
En segon lloc, i en connexió completa amb el regal anterior, Déu ens ha donat el regal de modelar l'essència de la societat. La Bíblia mostra la dona com a peça clau per a la unitat familiar. I sabem que la família és la base de la societat forta. És per això que els que volen destruir la societat tal com la coneixem han començat per atacar el disseny diví de la família.
Com a dones, tenim el privilegi i la responsabilitat de defensar el regal que Déu ens ha donat. Ens ha assignat la responsabilitat de ser líders morals i pràctiques a casa. Això ho veiem no només a Proverbis 31, sinó en altres molts textos de la Paraula.
La temptació és sacrificar això per ser líders fora de casa. En el moment en què la nostra feina fora de casa interfereix en la nostra responsabilitat dins de la llar, el nostre compromís com a cristianes davant Déu ha de guanyar. Proverbis 31:30* diu: «La gràcia és enganyosa, i la bellesa, una il·lusió; la dona que tem el Senyor mereix de ser lloada.» No caiguem en l'engany de Satanàs de mesurar l'èxit segons la lloança del món. Torno a recordar aquesta cita de 2 Corintis 11:3* «Però temo que, així com la serp va seduir Eva amb la seva astúcia, els vostres enteniments no es corrompin apartant-se de la simplicitat i la puresa en Crist.»
On és la nostra lleialtat? Acceptarem el regal de Déu, o resistirem, mirant a l'altra banda de la tanca, comptant els ous de la gallina de la veïna.Pren la responsabilitat que Déu t'ha donat, i indaga a Sa Paraula, per formar en la...]]>351biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/rg-47-deu-m-ha-fet-com-soc--57633813Sí, és cert que després del pecat d'Adam i Eva, mostrem només un petit percentatge de la nostra capacitat original. Com tota la creació, estem marcats pel pecat.Gemim esperant el dia de la redempció eterna. Però per la gràcia de Déu podem reflectir el nostre Creador i Salvador si vivim d'acord amb la seva voluntat.
Vegem què ens ensenya la Bíblia sobre nosaltres, creades per Déu per a la seva glòria.
Gènesi 1:27* «I Déu va crear l’home a la seva imatge, a la semblança de Déu el va crear; creà l’home i la dona.»
Déu no va crear la multitud de gèneres que l'agenda progressista desplega. Home i dona els va crear. Això implica una dicotomia. O ets home, o ets dona. I dona ens ha fet, perquè al costat de l'home reflectim la imatge de Déu. Una societat on els homes i les dones s'enfronten no pot subsistir. Tampoc no pot tirar endavant una societat en què esborrem les línies que defineixen un home i una dona. Déu va fer la humanitat, home i dona, i llavors va proclamar Déu que “era bo”. A Gènesi 2:18* «Després, el Déu Etern digué: “No és bo que l’home estigui sol. Li faré una ajuda convenient.”» Va dir llavors Adam: Això és ara os dels meus ossos i carn de la meva carn; aquesta serà anomenada dona. Home i dona. Aquest és el bonic pla de Déu per a la humanitat.
Adam i Eva van ser fets per complementar-se. No van ser creats per ser exactament iguals, ni per ser completament oposats. Veiem que a través de la genètica, amb aquests dos éssers humans complementaris, però diferents, Déu ha creat una humanitat variada.
Tots dos havien de poblar i cuidar la Terra. Déu els va donar la potestat sobre el món animal. I uns quants milers d'anys després, el nostre món ignora Déu, i com veiem a Romans 1, l'home, home i dona, han buscat la seva pròpia glòria, i adoren la creació en lloc del Creador. Diuen els versets 24-25: «Per això Déu els ha deixat a mercè de les cobejances dels seus cors, de manera que ells mateixos deshonren el propi cos. Ells han canviat la veritat de Déu per la mentida i han reverenciat i adorat la criatura en lloc del Creador. Que ell sigui beneït per sempre. Amén.» ROMANS 1:24-25 BEC.
Però el llibre de Romans no sols presenta la lletja realitat en què es troba l'ésser humà, sinó que proclama el regal de Déu, Crist mateix, i la salvació eterna. Romans 5: proclama que «però Déu demostrà el seu amor envers nosaltres, perquè quan encara érem pecadors, el Crist va morir per nosaltres.» ROMANS 5:8 BEC.
Hem rebut la reconciliació.Podem donar-li glòria en aquest cos temporal en què vivim.Com a dona, tu pots reflectir la glòria del Déu del cel.No rebutgem els dons que Déu ens ha donat en la nostra feminitat, sinó procurem fer-los servir per a la seva glòria.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/57633813Mon, 17 Nov 2025 06:00:00 +0000David y MaribelSi creus la Bíblia, creus que Déu t'ha creat. Aquesta veritat en si ha de produir en tu un sentiment de valor que mai no podria produir la teoria de l'evolució. Igual que un rellotge de luxe no surt del no-res, tu tens un dissenyador que ha posat gran...Sí, és cert que després del pecat d'Adam i Eva, mostrem només un petit percentatge de la nostra capacitat original. Com tota la creació, estem marcats pel pecat.Gemim esperant el dia de la redempció eterna. Però per la gràcia de Déu podem reflectir el nostre Creador i Salvador si vivim d'acord amb la seva voluntat.
Vegem què ens ensenya la Bíblia sobre nosaltres, creades per Déu per a la seva glòria.
Gènesi 1:27* «I Déu va crear l’home a la seva imatge, a la semblança de Déu el va crear; creà l’home i la dona.»
Déu no va crear la multitud de gèneres que l'agenda progressista desplega. Home i dona els va crear. Això implica una dicotomia. O ets home, o ets dona. I dona ens ha fet, perquè al costat de l'home reflectim la imatge de Déu. Una societat on els homes i les dones s'enfronten no pot subsistir. Tampoc no pot tirar endavant una societat en què esborrem les línies que defineixen un home i una dona. Déu va fer la humanitat, home i dona, i llavors va proclamar Déu que “era bo”. A Gènesi 2:18* «Després, el Déu Etern digué: “No és bo que l’home estigui sol. Li faré una ajuda convenient.”» Va dir llavors Adam: Això és ara os dels meus ossos i carn de la meva carn; aquesta serà anomenada dona. Home i dona. Aquest és el bonic pla de Déu per a la humanitat.
Adam i Eva van ser fets per complementar-se. No van ser creats per ser exactament iguals, ni per ser completament oposats. Veiem que a través de la genètica, amb aquests dos éssers humans complementaris, però diferents, Déu ha creat una humanitat variada.
Tots dos havien de poblar i cuidar la Terra. Déu els va donar la potestat sobre el món animal. I uns quants milers d'anys després, el nostre món ignora Déu, i com veiem a Romans 1, l'home, home i dona, han buscat la seva pròpia glòria, i adoren la creació en lloc del Creador. Diuen els versets 24-25: «Per això Déu els ha deixat a mercè de les cobejances dels seus cors, de manera que ells mateixos deshonren el propi cos. Ells han canviat la veritat de Déu per la mentida i han reverenciat i adorat la criatura en lloc del Creador. Que ell sigui beneït per sempre. Amén.» ROMANS 1:24-25 BEC.
Però el llibre de Romans no sols presenta la lletja realitat en què es troba l'ésser humà, sinó que proclama el regal de Déu, Crist mateix, i la salvació eterna. Romans 5: proclama que «però Déu demostrà el seu amor envers nosaltres, perquè quan encara érem pecadors, el Crist va morir per nosaltres.» ROMANS 5:8 BEC.
Hem rebut la reconciliació.Podem donar-li glòria en aquest cos temporal en què vivim.Com a dona, tu pots reflectir la glòria del Déu del cel.No rebutgem els dons que Déu ens ha donat en la nostra feminitat, sinó procurem fer-los servir per a la seva glòria.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>311biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/rg-46-ser-dona--57633811Potser tu ets de les que pensen que ser dona és un desavantatge. Potser creus el relat modernista que la Bíblia és masclista i veu la dona com a inferior a l'home. Potser penses que com a dona tens moltes limitacions, moltes responsabilitats i pocs privilegis. Voldria que mitjançant textos bíblics puguis veure durant aquesta petita sèrie que Déu et valora i vol que vegis tu el valor que tens en Crist. La voluntat de Déu per a tu com a dona és bona, és agradable i és perfecta.
D'altra banda, és possible que la teva mentalitat quant a allò que una dona és estigui més definit a través de les lents progressistes, que pensen que els homes són uns tirans i que qualsevol dona és sempre millor que qualsevol home. El nou feminisme rebaixa constantment l'home pel simple fet de ser home, i defensa la dona pel simple fet de ser dona. És una reacció a passades injustícies patides per moltes dones, però com tota reacció, ha anat fins a tal punt de tractar els homes tan injustament com s'ha tractat les dones en altres èpoques de la història.
La nostra societat no busca la voluntat de Déu, i com a cristianes, podem caure en l'error d'acceptar la ideologia del món que ens envolta. Pau va dir a 2 Corintis 11:3* «Però temo que, així com la serp va seduir Eva amb la seva astúcia, els vostres enteniments no es corrompin apartant-se de la simplicitat i la puresa en Crist.»
Com podem trobar un equilibri en aquest tema perquè Déu sigui glorificat a les nostres vides i els nostres sentits no s'apartin de la sincera fidelitat a Crist?La veritat es troba en el pla de Déu revelat a les Escriptures. Pau, al parlar amb els corintis els va dir: «Perquè no ens prediquem a nosaltres mateixos, sinó que presentem Crist Jesús com a Senyor, i a nosaltres mateixos com a servents vostres per Jesús. Perquè el Déu que va dir: “Que brilli la llum enmig de les tenebres”, ens ha il·luminat interiorment, a fi que irradiem el coneixement de la glòria de Déu, que es reflecteix en el rostre de Crist.» 2 CORINTIS 4:5-6 BEC.
Com Pau, no pretenc donar la meva pròpia opinió sobre el tema. Les opinions personals sobre qualsevol tema solen ser diverses, però hem de recordar que quan estem buscant la voluntat de Déu, la nostra opinió no és important. No és el que tu penses sobre el tema, ni el que diu la majoria. El que finalment té tot el pes de la veritat és el que Déu ha declarat a la Seva Paraula. Volem que la llum de Déu resplendeixi als nostres cors. Volem ser il·luminades del coneixement de la glòria de Déu en Crist Jesús.
Amb aquesta fita en ment, et convido a indagar a la Bíblia, demanant-li a Déu que modeli el teu pensament per portar-li glòria, i per poder ensenyar a les més joves a veure el món com Déu el veu.
Pren un moment per demanar a Déu en pregària que esborri de la teva ment qualsevol predisposició que no sigui de Déu i que et mostri l'alliberadora veritat del que Ell té per a tu com a dona en aquesta Terra.
Que el Senyor et beneeixi.
* BEC: Bíblia Evangélica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/57633811Fri, 14 Nov 2025 06:00:00 +0000David y MaribelAlgú va fer recentment un documental anomenat Què és una dona? Es va trobar amb la inquietant realitat que molts joves i grans no sabien com contestar aquesta aparentment senzilla pregunta. I és que en el clima on vivim molta gent està confosa amb les...Potser tu ets de les que pensen que ser dona és un desavantatge. Potser creus el relat modernista que la Bíblia és masclista i veu la dona com a inferior a l'home. Potser penses que com a dona tens moltes limitacions, moltes responsabilitats i pocs privilegis. Voldria que mitjançant textos bíblics puguis veure durant aquesta petita sèrie que Déu et valora i vol que vegis tu el valor que tens en Crist. La voluntat de Déu per a tu com a dona és bona, és agradable i és perfecta.
D'altra banda, és possible que la teva mentalitat quant a allò que una dona és estigui més definit a través de les lents progressistes, que pensen que els homes són uns tirans i que qualsevol dona és sempre millor que qualsevol home. El nou feminisme rebaixa constantment l'home pel simple fet de ser home, i defensa la dona pel simple fet de ser dona. És una reacció a passades injustícies patides per moltes dones, però com tota reacció, ha anat fins a tal punt de tractar els homes tan injustament com s'ha tractat les dones en altres èpoques de la història.
La nostra societat no busca la voluntat de Déu, i com a cristianes, podem caure en l'error d'acceptar la ideologia del món que ens envolta. Pau va dir a 2 Corintis 11:3* «Però temo que, així com la serp va seduir Eva amb la seva astúcia, els vostres enteniments no es corrompin apartant-se de la simplicitat i la puresa en Crist.»
Com podem trobar un equilibri en aquest tema perquè Déu sigui glorificat a les nostres vides i els nostres sentits no s'apartin de la sincera fidelitat a Crist?La veritat es troba en el pla de Déu revelat a les Escriptures. Pau, al parlar amb els corintis els va dir: «Perquè no ens prediquem a nosaltres mateixos, sinó que presentem Crist Jesús com a Senyor, i a nosaltres mateixos com a servents vostres per Jesús. Perquè el Déu que va dir: “Que brilli la llum enmig de les tenebres”, ens ha il·luminat interiorment, a fi que irradiem el coneixement de la glòria de Déu, que es reflecteix en el rostre de Crist.» 2 CORINTIS 4:5-6 BEC.
Com Pau, no pretenc donar la meva pròpia opinió sobre el tema. Les opinions personals sobre qualsevol tema solen ser diverses, però hem de recordar que quan estem buscant la voluntat de Déu, la nostra opinió no és important. No és el que tu penses sobre el tema, ni el que diu la majoria. El que finalment té tot el pes de la veritat és el que Déu ha declarat a la Seva Paraula. Volem que la llum de Déu resplendeixi als nostres cors. Volem ser il·luminades del coneixement de la glòria de Déu en Crist Jesús.
Amb aquesta fita en ment, et convido a indagar a la Bíblia, demanant-li a Déu que modeli el teu pensament per portar-li glòria, i per poder ensenyar a les més joves a veure el món com Déu el veu.
Pren un moment per demanar a Déu en pregària que esborri de la teva ment qualsevol predisposició que no sigui de Déu i que et mostri l'alliberadora veritat del que Ell té per a tu com a dona en aquesta Terra.
Que el Senyor et beneeixi.
* BEC: Bíblia Evangélica Catalana]]>310biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/rg-45-el-repte-de-la-pregaria--57633814Pregues cada dia, però sents que la teva vida de pregària no és tot el que podria ser?La veritat és que la nostra societat va tan de pressa que no deixem temps per a la meditació veritable, i la pregària íntima.
Les pregàries curtes són bones, però no tenen el mateix efecte a les nostres vides que un temps íntim amb Déu. El Senyor ens repta a invocar-lo, a passar temps intencionat amb ell en la intimitat de la pregària.
El profeta Jeremies tenia la difícil tasca de proclamar el càstig que el poble d'Israel patiria per la seva rebel·lia. Havien deixat Déu, la font viva, i havien cavat cisternes trencades que ni tan sols podien guardar l'aigua. Havien canviat el bon aliment de Déu per les restes dels pobles del voltant. S'havien rebel·lat contra el terrisser que els havia fet i aquest els hauria de fer una bola de fang per poder formar-los a Sa voluntat. Jeremies va donar el missatge, i en lloc de penediment del poble, el que va rebre va ser empresonament. Al capítol 32 Jeremies prega Déu, una pregària preciosa que et convido a llegir. Jeremies havia obeït Déu i acabava de comprar un tros de terra quan tot semblava perdut per al poble d'Israel. I ara lloava Déu en fe i proclamava: «Ah Senyor, Déu Etern! Tu has fet el cel i la terra amb el teu gran poder i amb el teu braç estès; per a tu no hi ha res impossible.» JEREMIES 32:17 BEC. Déu va contestar, perquè Ell sempre contesta. I li va reafirmar que igual que enviaria el càstig per la desobediència, portaria restauració al poble quan se'n penedissin. El Messies portaria salvació al seu poble. Déu compliria la seva promesa, no n'hi havia dubte. A Jeremies 33:14* diu Déu: «Heus aquí que vénen dies –diu el Senyor– en què compliré la promesa que he fet d’afavorir la casa d’Israel i la casa de Judà. En aquells dies i en aquell temps suscitaré a David un rebrot just que practicarà el dret i la justícia sobre el país. En aquells dies Judà serà salvat, i Jerusalem habitarà en seguretat. I aquest és el nom que li donaran: “El Senyor és la nostra justícia.”» El Senyor tenia un pla perfecte, i Jeremies podia descansar.
Quan sentis que tot està perdut, quan creguis que no hi ha esperança, para i contempla a Déu.
Invoca’l, perquè encara té coses grans i ocultes per mostrar-te.No desestimis el poder de la pregària en una vida i l’efecte que pot tenir en un poble sencer.Et convido a prendre temps per llegir diferents pregàries a la Bíblia.Examinem la nostra rutina de pregària a la llum de la Paraula i demanem a Déu que ens ensenyi a pregar diàriament.Hi ha res difícil per a Déu?Obeeix la seva Paraula i invoca’l.

* BEC: Bíblia Evangélica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/57633814Thu, 13 Nov 2025 06:00:00 +0000David y Maribel«Invoca’m, que jo et respondré i et mostraré coses grans i ocultes que tu no coneixes.» JEREMIES 33:3 BEC Pregues cada dia, però sents que la teva vida de pregària no és tot el que podria ser?La veritat és que la nostra societat va tan de pressa que...Pregues cada dia, però sents que la teva vida de pregària no és tot el que podria ser?La veritat és que la nostra societat va tan de pressa que no deixem temps per a la meditació veritable, i la pregària íntima.
Les pregàries curtes són bones, però no tenen el mateix efecte a les nostres vides que un temps íntim amb Déu. El Senyor ens repta a invocar-lo, a passar temps intencionat amb ell en la intimitat de la pregària.
El profeta Jeremies tenia la difícil tasca de proclamar el càstig que el poble d'Israel patiria per la seva rebel·lia. Havien deixat Déu, la font viva, i havien cavat cisternes trencades que ni tan sols podien guardar l'aigua. Havien canviat el bon aliment de Déu per les restes dels pobles del voltant. S'havien rebel·lat contra el terrisser que els havia fet i aquest els hauria de fer una bola de fang per poder formar-los a Sa voluntat. Jeremies va donar el missatge, i en lloc de penediment del poble, el que va rebre va ser empresonament. Al capítol 32 Jeremies prega Déu, una pregària preciosa que et convido a llegir. Jeremies havia obeït Déu i acabava de comprar un tros de terra quan tot semblava perdut per al poble d'Israel. I ara lloava Déu en fe i proclamava: «Ah Senyor, Déu Etern! Tu has fet el cel i la terra amb el teu gran poder i amb el teu braç estès; per a tu no hi ha res impossible.» JEREMIES 32:17 BEC. Déu va contestar, perquè Ell sempre contesta. I li va reafirmar que igual que enviaria el càstig per la desobediència, portaria restauració al poble quan se'n penedissin. El Messies portaria salvació al seu poble. Déu compliria la seva promesa, no n'hi havia dubte. A Jeremies 33:14* diu Déu: «Heus aquí que vénen dies –diu el Senyor– en què compliré la promesa que he fet d’afavorir la casa d’Israel i la casa de Judà. En aquells dies i en aquell temps suscitaré a David un rebrot just que practicarà el dret i la justícia sobre el país. En aquells dies Judà serà salvat, i Jerusalem habitarà en seguretat. I aquest és el nom que li donaran: “El Senyor és la nostra justícia.”» El Senyor tenia un pla perfecte, i Jeremies podia descansar.
Quan sentis que tot està perdut, quan creguis que no hi ha esperança, para i contempla a Déu.
Invoca’l, perquè encara té coses grans i ocultes per mostrar-te.No desestimis el poder de la pregària en una vida i l’efecte que pot tenir en un poble sencer.Et convido a prendre temps per llegir diferents pregàries a la Bíblia.Examinem la nostra rutina de pregària a la llum de la Paraula i demanem a Déu que ens ensenyi a pregar diàriament.Hi ha res difícil per a Déu?Obeeix la seva Paraula i invoca’l.

* BEC: Bíblia Evangélica Catalana]]>265biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/rg-44-per-que-preguem--57633812En arribar a la conclusió de l'estudi de la pregària model, voldria contemplar el contingut i el motiu de la pregària.
Per què pregar?Hem vist per quines coses podem pregar, però hem d'analitzar també el motiu pel qual anem a Déu en pregària.
Primerament repassem Per quines coses podem pregar? Hem vist que per qualsevol cosa, per l'avenç del regne de Déu, per les nostres necessitats espirituals i per les dels altres, per les nostres necessitats físiques i per les dels altres, o per protecció del mal i del maligne.No sempre inclourem cadascun dels apartats d'aquesta pregària, sinó més aviat Jesús ens presenta els diferents tipus de pregària què podem venir al Pare.
Tenim als evangelis moltes pregàries de Jesús, i moltes vegades eren curtes i específiques. Tenim també constància que Jesús habitualment s'apartava a pregar, i així nosaltres també hem de tenir moments dedicats a la pregària. Aquests moments són importants quan tenim necessitats per presentar a Déu i quan no les tenim també.
Ara pot ser que et preguntis el motiu de pregar en qualsevol situació.Per què hem de pregar? Perquè diu Jesús a Joan 15* «perquè sense mi no podeu fer res.»
En primer lloc, en anar a Déu en pregària estem reconeixent la persona de Déu com la nostra autoritat divina. Quan preguem, estem evidenciant que nosaltres no tenim el control, però Déu sí. Mostrem la nostra dependència de Déu i voluntàriament ens sotmetem a la seva autoritat, acceptant la seva voluntat a la nostra vida.
En segon lloc, la pregària glorifica el nostre Pare celestial. Déu ha dissenyat el mètode de la pregària perquè ens hi comuniquem. No demana que li portem ofrenes, que complim amb ritus o que li oferim sacrificis. Com llegim a 1 Samuel 15, el Senyor es complau més aviat en la nostra obediència. Proverbis 15:8* afegeix: «El Senyor abomina els sacrificis dels impius, però el complau la pregària dels rectes.»
En tercer lloc, preguem perquè així veiem més clarament com actua Déu a la nostra vida. Quan expressem les nostres necessitats, és més probable que reconeguem la benedicció de la pregària contestada. M'agrada aquell moment en què veig clarament que Déu ha sentit i contestat la meva pregària. Sabem que sempre ens escolta, però en rebre resposta sentim un vincle especial amb el nostre Pare.
Així que, Per què preguem? Preguem perquè per mitjà de la pregària vivim en submissió a Déu, en adoració al nostre Pare, i conscients de Déu i la seva obra a les nostres vides. La pregària és un privilegi perquè per gràcia tenim accés directe al Pare.
Pare nostre, vinc a tu perquè teu és el regne, i el poder, i la glòria, per tots els segles. Amén.
*BEC: Bíblia Evangélica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/57633812Wed, 12 Nov 2025 06:00:00 +0000David y Maribel«Vosaltres, doncs, pregareu així: “Pare nostre del cel, sigui santificat el teu nom; vingui el teu Regne; faci’s la teva voluntat, com al cel, així també a la terra. Dóna’ns avui el nostre pa de cada dia; i perdona’ns les nostres ofenses, com també...En arribar a la conclusió de l'estudi de la pregària model, voldria contemplar el contingut i el motiu de la pregària.
Per què pregar?Hem vist per quines coses podem pregar, però hem d'analitzar també el motiu pel qual anem a Déu en pregària.
Primerament repassem Per quines coses podem pregar? Hem vist que per qualsevol cosa, per l'avenç del regne de Déu, per les nostres necessitats espirituals i per les dels altres, per les nostres necessitats físiques i per les dels altres, o per protecció del mal i del maligne.No sempre inclourem cadascun dels apartats d'aquesta pregària, sinó més aviat Jesús ens presenta els diferents tipus de pregària què podem venir al Pare.
Tenim als evangelis moltes pregàries de Jesús, i moltes vegades eren curtes i específiques. Tenim també constància que Jesús habitualment s'apartava a pregar, i així nosaltres també hem de tenir moments dedicats a la pregària. Aquests moments són importants quan tenim necessitats per presentar a Déu i quan no les tenim també.
Ara pot ser que et preguntis el motiu de pregar en qualsevol situació.Per què hem de pregar? Perquè diu Jesús a Joan 15* «perquè sense mi no podeu fer res.»
En primer lloc, en anar a Déu en pregària estem reconeixent la persona de Déu com la nostra autoritat divina. Quan preguem, estem evidenciant que nosaltres no tenim el control, però Déu sí. Mostrem la nostra dependència de Déu i voluntàriament ens sotmetem a la seva autoritat, acceptant la seva voluntat a la nostra vida.
En segon lloc, la pregària glorifica el nostre Pare celestial. Déu ha dissenyat el mètode de la pregària perquè ens hi comuniquem. No demana que li portem ofrenes, que complim amb ritus o que li oferim sacrificis. Com llegim a 1 Samuel 15, el Senyor es complau més aviat en la nostra obediència. Proverbis 15:8* afegeix: «El Senyor abomina els sacrificis dels impius, però el complau la pregària dels rectes.»
En tercer lloc, preguem perquè així veiem més clarament com actua Déu a la nostra vida. Quan expressem les nostres necessitats, és més probable que reconeguem la benedicció de la pregària contestada. M'agrada aquell moment en què veig clarament que Déu ha sentit i contestat la meva pregària. Sabem que sempre ens escolta, però en rebre resposta sentim un vincle especial amb el nostre Pare.
Així que, Per què preguem? Preguem perquè per mitjà de la pregària vivim en submissió a Déu, en adoració al nostre Pare, i conscients de Déu i la seva obra a les nostres vides. La pregària és un privilegi perquè per gràcia tenim accés directe al Pare.
Pare nostre, vinc a tu perquè teu és el regne, i el poder, i la glòria, per tots els segles. Amén.
*BEC: Bíblia Evangélica Catalana]]>288biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/rg-43-protegeix-nos--57633810Una de les benediccions de la pregària és que podem demanar la protecció individualitzada de Déu. Això és un privilegi que tenim els fills de Déu.Aquesta petició de protecció té dues cares.
D'una banda, podem demanar a Déu que no entrem en la temptació. Tots vivim envoltats de maldat. La Bíblia presenta clarament que aquest món que Ell va crear perfecte està maleït pel pecat. Hi ha qui ràpidament dona la culpa a Satanàs, o Adam i Eva, però compte, perquè cadascú de nosaltres ens hem rebel·lat contra Déu i necessitem el perdó pels nostres propis pecats, i protecció de la nostra pròpia neciesa.
És cert que com diu Efesis 6:12* «perquè no hem de lluitar contra adversaris de carn i ossos, sinó contra sobiranies, contra poders, contra els dominadors d’aquest món de tenebres, contra les forces espirituals del mal, que habiten l’espai.»
Però és la meva experiència que moltes vegades no necessitem ningú que ens tempti, sinó que com diu Jaume, «cadascú és temptat quan l’arrossega la pròpia concupiscència i es deixa seduir.» JAUME 1:14 BEC. Així que hem de pregar i vetllar perquè no entrem en temptació de pecat.
Però la pregària model presenta una segona part, una altra cara de la moneda i és que Déu em deslliuri del maligne. A ningú no ens agrada passar per situacions difícils. Quan contemplo la història de Job, sempre demano a Déu que per favor em protegeixi de la temptació i del maligne. Segons la pregària que Jesús va compartir, és una petició legítima. Que ens deslliuri de les males influències, i si hem d'enfrontar la temptació, que ens deslliuri del mal i del maligne.
Pau presenta aquesta protecció completa a 1 Corintis 10:13* «No ha caigut damunt vostre cap temptació sobrehumana: Déu és lleial, i no permetrà que sigueu provats més enllà del que podeu suportar; al contrari, amb la prova us donarà també mitjans per a poder-la superar.»
No importa si nosaltres no podem resistir la temptació sols, perquè Ell és amb nosaltres, i si tenim Crist del nostre costat, som més que victoriosos (Romans 8:37). No perdem de vista les sortides que Déu ens ofereix. Si estem agafats de la mà del nostre Salvador, Ell ens salvarà del mal.
«Atès que no tenim pas un pontífex incapaç de compadir-se de les nostres febleses, sinó que ha passat per les mateixes proves que nosaltres, exceptuant el pecat.» Diu a HEBREUS 4:15 BEC
Jesús, sent 100% home, va experimentar com tot ésser humà la temptació i el patiment. I sent 100% Déu va poder resistir sense pecar.
Així que en Crist poder afirmar amb el Salmista «El Senyor et guardarà de tot mal, ell guarda la teva vida. El Senyor guardarà els teus passos, des d’ara i per sempre més.»SALMS 121:7-8 BEC

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/57633810Tue, 11 Nov 2025 06:00:00 +0000David y Maribel«i no deixis que caiguem en la temptació, ans deslliura’ns del Maligne.» MATEU 6:13 BEC Una de les benediccions de la pregària és que podem demanar la protecció individualitzada de Déu. Això és un privilegi que tenim els fills de Déu.Aquesta petició...Una de les benediccions de la pregària és que podem demanar la protecció individualitzada de Déu. Això és un privilegi que tenim els fills de Déu.Aquesta petició de protecció té dues cares.
D'una banda, podem demanar a Déu que no entrem en la temptació. Tots vivim envoltats de maldat. La Bíblia presenta clarament que aquest món que Ell va crear perfecte està maleït pel pecat. Hi ha qui ràpidament dona la culpa a Satanàs, o Adam i Eva, però compte, perquè cadascú de nosaltres ens hem rebel·lat contra Déu i necessitem el perdó pels nostres propis pecats, i protecció de la nostra pròpia neciesa.
És cert que com diu Efesis 6:12* «perquè no hem de lluitar contra adversaris de carn i ossos, sinó contra sobiranies, contra poders, contra els dominadors d’aquest món de tenebres, contra les forces espirituals del mal, que habiten l’espai.»
Però és la meva experiència que moltes vegades no necessitem ningú que ens tempti, sinó que com diu Jaume, «cadascú és temptat quan l’arrossega la pròpia concupiscència i es deixa seduir.» JAUME 1:14 BEC. Així que hem de pregar i vetllar perquè no entrem en temptació de pecat.
Però la pregària model presenta una segona part, una altra cara de la moneda i és que Déu em deslliuri del maligne. A ningú no ens agrada passar per situacions difícils. Quan contemplo la història de Job, sempre demano a Déu que per favor em protegeixi de la temptació i del maligne. Segons la pregària que Jesús va compartir, és una petició legítima. Que ens deslliuri de les males influències, i si hem d'enfrontar la temptació, que ens deslliuri del mal i del maligne.
Pau presenta aquesta protecció completa a 1 Corintis 10:13* «No ha caigut damunt vostre cap temptació sobrehumana: Déu és lleial, i no permetrà que sigueu provats més enllà del que podeu suportar; al contrari, amb la prova us donarà també mitjans per a poder-la superar.»
No importa si nosaltres no podem resistir la temptació sols, perquè Ell és amb nosaltres, i si tenim Crist del nostre costat, som més que victoriosos (Romans 8:37). No perdem de vista les sortides que Déu ens ofereix. Si estem agafats de la mà del nostre Salvador, Ell ens salvarà del mal.
«Atès que no tenim pas un pontífex incapaç de compadir-se de les nostres febleses, sinó que ha passat per les mateixes proves que nosaltres, exceptuant el pecat.» Diu a HEBREUS 4:15 BEC
Jesús, sent 100% home, va experimentar com tot ésser humà la temptació i el patiment. I sent 100% Déu va poder resistir sense pecar.
Així que en Crist poder afirmar amb el Salmista «El Senyor et guardarà de tot mal, ell guarda la teva vida. El Senyor guardarà els teus passos, des d’ara i per sempre més.»SALMS 121:7-8 BEC

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>256biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/rg-42-perdona-ns--57611586El perdó és una part preciosa de la pregària. La nostra primera pregària al Pare és la pregària de penediment del pecador que ve a Déu a través de l'obra de Crist a la creu. 1 Joan 1: 9* ens promet que «Si reconeixem els nostres pecats, és prou fidel i equitatiu per a perdonar-nos els pecats i deixar-nos nets de qualsevol iniquitat.»
Tot aquell que ve a Déu penedit rep perdó de pecats. I cadascú de nosaltres que hem vingut a Déu hem de mantenir la nostra relació amb el Senyor al dia, perquè no podem anar al Pare confiadament si tenim pecats no confessats. Isaïes 59:2* diu «Són les vostres iniquitats que han establert una separació entre vosaltres i el vostre Déu» i al Salm 66:18* diu el salmista «Si jo m’hagués complagut interiorment en la maldat, no m’hauria escoltat el Senyor; però Déu m’ha escoltat, ha estat atent a la meva súplica.»
El penediment i el perdó haurien de ser presents a les nostres vides contínuament.No tenim excusa per deixar que el nostre pecat ens separi de Déu, perquè Crist ja va pagar pel pecat. Mantinguem oberta la línia directa al Pare.
Moltes vegades aquests pecats que ens distancien estan relacionats amb la nostra manca de perdó als que ens envolten. El Senyor diu “perdona’ns les nostres ofenses, com també nosaltres perdonem els qui ens ofenen”. És important que en anar a Déu en oració no tinguem deutes de perdó. Jaume 5:16* diu «Confesseu-vos les ofenses mútuament i pregueu els uns pels altres, a fi que sigueu guarits. L’oració fervent del just és molt poderosa»
Està sent eficaç la teva pregària? Potser necessites passar comptes. Recorda: El penediment i el perdó han de formar part del teu dia a dia. No acumulis deutes.
Jesús va dir als seus deixebles a Lluc 17: «Tingueu compte de vosaltres mateixos! Si el teu germà peca, reprèn-lo; i si se’n penedeix, perdona’l. I si peca contra tu set vegades al dia i torna set vegades a tu i et diu: ‘Me’n penedeixo’, el perdonaràs.» LLUC 17:3-4 BEC.
Això reflecteix aquesta pràctica del perdó continu. No és gens fàcil, i veiem en aquest passatge que «Llavors els apòstols van dir al Senyor: “Augmenta’ns la fe.”» LLUC 17:5 BEC. Aquests no són dos textos separats, i és que necessitem confiar en Déu per poder perdonar ofenses. Si no, podem sentir que si perdonem cada vegada que ens demanen perdó, potser s'aprofitaran del nostre perdó. Però si confiem que Déu ens està protegint, podem perdonar com ell ens perdona.
Mantingues el teu compte al dia, demana perdó i perdona, i gaudeix d'una relació contínua amb el Senyor.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catala





]]>https://api.spreaker.com/episode/57611586Mon, 10 Nov 2025 06:00:00 +0000David y Maribel«i perdona’ns les nostres ofenses, com també nosaltres perdonem els qui ens ofenen» MATEU 6:12 BEC El perdó és una part preciosa de la pregària. La nostra primera pregària al Pare és la pregària de penediment del pecador que ve a Déu a través de...El perdó és una part preciosa de la pregària. La nostra primera pregària al Pare és la pregària de penediment del pecador que ve a Déu a través de l'obra de Crist a la creu. 1 Joan 1: 9* ens promet que «Si reconeixem els nostres pecats, és prou fidel i equitatiu per a perdonar-nos els pecats i deixar-nos nets de qualsevol iniquitat.»
Tot aquell que ve a Déu penedit rep perdó de pecats. I cadascú de nosaltres que hem vingut a Déu hem de mantenir la nostra relació amb el Senyor al dia, perquè no podem anar al Pare confiadament si tenim pecats no confessats. Isaïes 59:2* diu «Són les vostres iniquitats que han establert una separació entre vosaltres i el vostre Déu» i al Salm 66:18* diu el salmista «Si jo m’hagués complagut interiorment en la maldat, no m’hauria escoltat el Senyor; però Déu m’ha escoltat, ha estat atent a la meva súplica.»
El penediment i el perdó haurien de ser presents a les nostres vides contínuament.No tenim excusa per deixar que el nostre pecat ens separi de Déu, perquè Crist ja va pagar pel pecat. Mantinguem oberta la línia directa al Pare.
Moltes vegades aquests pecats que ens distancien estan relacionats amb la nostra manca de perdó als que ens envolten. El Senyor diu “perdona’ns les nostres ofenses, com també nosaltres perdonem els qui ens ofenen”. És important que en anar a Déu en oració no tinguem deutes de perdó. Jaume 5:16* diu «Confesseu-vos les ofenses mútuament i pregueu els uns pels altres, a fi que sigueu guarits. L’oració fervent del just és molt poderosa»
Està sent eficaç la teva pregària? Potser necessites passar comptes. Recorda: El penediment i el perdó han de formar part del teu dia a dia. No acumulis deutes.
Jesús va dir als seus deixebles a Lluc 17: «Tingueu compte de vosaltres mateixos! Si el teu germà peca, reprèn-lo; i si se’n penedeix, perdona’l. I si peca contra tu set vegades al dia i torna set vegades a tu i et diu: ‘Me’n penedeixo’, el perdonaràs.» LLUC 17:3-4 BEC.
Això reflecteix aquesta pràctica del perdó continu. No és gens fàcil, i veiem en aquest passatge que «Llavors els apòstols van dir al Senyor: “Augmenta’ns la fe.”» LLUC 17:5 BEC. Aquests no són dos textos separats, i és que necessitem confiar en Déu per poder perdonar ofenses. Si no, podem sentir que si perdonem cada vegada que ens demanen perdó, potser s'aprofitaran del nostre perdó. Però si confiem que Déu ens està protegint, podem perdonar com ell ens perdona.
Mantingues el teu compte al dia, demana perdó i perdona, i gaudeix d'una relació contínua amb el Senyor.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catala





]]>255biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/rg-41-dona-ns-avui-el-nostre-pa-de-cada-dia--57611587Avui estarem veient la frase que descriu la major part de les oracions: ”Dóna’ns avui el nostre pa de cada dia” Quan algú et demana que preguis per ells, sol ser perquè Déu els ajudi amb alguna cosa. Solem anar al Senyor a demanar que supleixi les nostres necessitats.
La veritat és que a Déu li agrada que els seus fills hi vagin quan en tenen necessitat. El Senyor Jesús diu a Lluc 11:9* «I jo us dic: Demaneu, i us donaran; busqueu, i trobareu; truqueu, i us obriran. Perquè tot aquell qui demana, obté; qui busca, troba; i a qui truca, li obren.» Això és una benedicció què podem gaudir els fills de Déu.
Voldria disseccionar la frase per veure allò que el Senyor Jesús ens està ensenyant aquí. Com hem vist anteriorment, aquesta frase no és exhaustiva, i abasta molt més que la simple petició del pa per al dia que estem. En aquesta frase tenim representades totes les nostres necessitats.
En primer lloc, aprenem que hem de pregar pel nostre pa pel dia, allò que necessitem nosaltres per al sosteniment diari. La majoria de nosaltres vivim en un món on no només tenim el que necessitem avui, sinó que tenim les nostres necessitats cobertes a llarg termini. Això ho hauríem de veure com un luxe, una benedicció de Déu.
És en els moments en què no tenim per comprar el que necessitem avui que ens adonem de tot el que Déu ens ha donat. I a Mateu 6:31* diu: «Per tant, no passeu ànsia pensant: què menjarem? o, què beurem? o, amb què ens vestirem?» Perquè Déu que té cura de les flors del camp i dels ocellets, també tindrà cura de nosaltres. Però la veritat és que això ens sol semblar poc. 1 Timoteu 6:8** ens exhorta a: «Mentre tinguem, doncs, menjar i vestit, donem-nos per satisfets.»
El text de l’oració diu “Dóna’ns avui el nostre pa de cada dia” Si avui en tenim prou per avui, hem d'agrair a Déu per haver proveït, i no preocupar-nos pel que menjarem demà.
Per això hem de venir a Déu agraïts, i amb confiança, presentar-li les nostres peticions, sabent que el Senyor «el vostre Pare, ja sap el què necessiteu abans que li ho demaneu.» MATEU 6:8 BEC. Continua el text dient: «Busqueu primer el Regne de Déu i la seva justícia, i tot això altre us ho donarà de més a més. Per tant, no passeu ànsia per l’endemà, que l’endemà ja es preocuparà pel seu compte. Cada dia en té prou amb els seus propis afanys.» MATEU 6:33-34 BEC.
Ara bé, voldria llançar una advertència per a aquells que puguin pensar que com Déu ha promès proveir per als seus fills, no ens hauríem de preocupar per proveir per a tu i els teus demà i l’endemà. Alguns justifiquen la manca d'organització perquè al cap i a la fi, Déu ens donarà cada dia allò que anem necessitant. Això no és fe, sinó manca de discerniment.
Antigament, es cobrava per dia de treball, però tot i així, Déu ens va ensenyar a reservar una dècima part d'això en agraïment a Déu i la resta, fer-lo servir amb prudència, considerant la idea d'estalviar per a qualsevol necessitat inesperada o per ajudar els altres.
Avui dia cobrem mensualment. Amb més motiu hem d'organitzar els diners que Déu ens dóna per mitjà de la nostra feina per poder donar a Déu, per suplir les necessitats diàries de tot el mes i no ser una càrrega a ningú. Proverbis 31 lloa la dona que no s'havia de preocupar perquè estava preparada per a qualsevol eventualitat.
En conclusió, Déu vol que confiem en Ell per suplir les nostres necessitats, però també desitja que siguem majordoms responsables del que Ell ens dóna, perquè puguem ser generosos els uns amb els altres.
Gràcies a Déu per l'oportunitat de treballar, i per la provisió diària en qualsevol circumstància.

*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana.**BCI: Bíblia Catalana, Traducció interconfesional.]]>https://api.spreaker.com/episode/57611587Fri, 07 Nov 2025 06:10:00 +0000David y Maribel«Vosaltres, doncs, pregareu així: “Pare nostre del cel, sigui santificat el teu nom; vingui el teu Regne; faci’s la teva voluntat, com al cel, així també a la terra. Dóna’ns avui el nostre pa de cada dia;» MATEU 6:9-11 BEC. Avui estarem veient la...Avui estarem veient la frase que descriu la major part de les oracions: ”Dóna’ns avui el nostre pa de cada dia” Quan algú et demana que preguis per ells, sol ser perquè Déu els ajudi amb alguna cosa. Solem anar al Senyor a demanar que supleixi les nostres necessitats.
La veritat és que a Déu li agrada que els seus fills hi vagin quan en tenen necessitat. El Senyor Jesús diu a Lluc 11:9* «I jo us dic: Demaneu, i us donaran; busqueu, i trobareu; truqueu, i us obriran. Perquè tot aquell qui demana, obté; qui busca, troba; i a qui truca, li obren.» Això és una benedicció què podem gaudir els fills de Déu.
Voldria disseccionar la frase per veure allò que el Senyor Jesús ens està ensenyant aquí. Com hem vist anteriorment, aquesta frase no és exhaustiva, i abasta molt més que la simple petició del pa per al dia que estem. En aquesta frase tenim representades totes les nostres necessitats.
En primer lloc, aprenem que hem de pregar pel nostre pa pel dia, allò que necessitem nosaltres per al sosteniment diari. La majoria de nosaltres vivim en un món on no només tenim el que necessitem avui, sinó que tenim les nostres necessitats cobertes a llarg termini. Això ho hauríem de veure com un luxe, una benedicció de Déu.
És en els moments en què no tenim per comprar el que necessitem avui que ens adonem de tot el que Déu ens ha donat. I a Mateu 6:31* diu: «Per tant, no passeu ànsia pensant: què menjarem? o, què beurem? o, amb què ens vestirem?» Perquè Déu que té cura de les flors del camp i dels ocellets, també tindrà cura de nosaltres. Però la veritat és que això ens sol semblar poc. 1 Timoteu 6:8** ens exhorta a: «Mentre tinguem, doncs, menjar i vestit, donem-nos per satisfets.»
El text de l’oració diu “Dóna’ns avui el nostre pa de cada dia” Si avui en tenim prou per avui, hem d'agrair a Déu per haver proveït, i no preocupar-nos pel que menjarem demà.
Per això hem de venir a Déu agraïts, i amb confiança, presentar-li les nostres peticions, sabent que el Senyor «el vostre Pare, ja sap el què necessiteu abans que li ho demaneu.» MATEU 6:8 BEC. Continua el text dient: «Busqueu primer el Regne de Déu i la seva justícia, i tot això altre us ho donarà de més a més. Per tant, no passeu ànsia per l’endemà, que l’endemà ja es preocuparà pel seu compte. Cada dia en té prou amb els seus propis afanys.» MATEU 6:33-34 BEC.
Ara bé, voldria llançar una advertència per a aquells que puguin pensar que com Déu ha promès proveir per als seus fills, no ens hauríem de preocupar per proveir per a tu i els teus demà i l’endemà. Alguns justifiquen la manca d'organització perquè al cap i a la fi, Déu ens donarà cada dia allò que anem necessitant. Això no és fe, sinó manca de discerniment.
Antigament, es cobrava per dia de treball, però tot i així, Déu ens va ensenyar a reservar una dècima part d'això en agraïment a Déu i la resta, fer-lo servir amb prudència, considerant la idea d'estalviar per a qualsevol necessitat inesperada o per ajudar els altres.
Avui dia cobrem mensualment. Amb més motiu hem d'organitzar els diners que Déu ens dóna per mitjà de la nostra feina per poder donar a Déu, per suplir les necessitats diàries de tot el mes i no ser una càrrega a ningú. Proverbis 31 lloa la dona que no s'havia de preocupar perquè estava preparada per a qualsevol eventualitat.
En conclusió, Déu vol que confiem en Ell per suplir les nostres necessitats, però també desitja que siguem majordoms responsables del que Ell ens dóna, perquè puguem ser generosos els uns amb els altres.
Gràcies a Déu per l'oportunitat de treballar, i per la provisió diària en qualsevol circumstància.

*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana.**BCI: Bíblia Catalana, Traducció interconfesional.]]>348biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/rg-40-faci-s-la-teva-voluntat--57586037Avui ens centrem en la frase faci’s la teva voluntat, per completar la primera part de la pregària model que Jesús va compartir amb els seus deixebles quan aquests li van demanar que els ensenyés a pregar.
Fins ara hem vist que en primer lloc, quan preguem, ens estem expressant davant l'únic i savi Déu, el qual és al cel. Si per fe en Crist hem estat adoptats fills de Déu, tenim el privilegi d'apropar-nos al Déu sant, i hem de venir davant del tron ​​amb humilitat i confiança, sabent que Ell ens escolta.
En segon lloc, si anem a Ell en pregària, hem de desitjar que el seu nom sigui santificat, i per tant, hem de santificar el seu nom a través de no només la nostra lloança personal, exaltant els seus atributs, sinó també a través del nostre caminar diari, com Déu demana dels seus fills, «Sigueu sants, perquè jo sóc sant.» 1 PERE 1:16 BEC.
En tercer lloc, hem vist que tot aquell que s'acosta a Déu en pregària ha d'anhelar el regne de Déu, promovent l'extensió del seu regne espiritual ara i esperant activament el futur regne definitiu encara per venir. Com ens instrueix el Senyor a Mateu 6, hem de cercar primerament el regne de Déu, i Ell s'encarregarà de suplir tota la resta.
En quart lloc, veurem avui que el desig del nostre cor en apropar-nos a Déu en pregària ha de ser que la Seva voluntat sigui feta.
És fàcil fer servir la pregària com un recurs perquè Déu compleixi els nostres desitjos, com si fos un geni. Aquesta és una idea errònia de la pregària. Més aviat, hem de pensar en la pregària com la manera com ens connectem amb Déu, perquè els nostres pensaments i desitjos s'alineïn amb els de Déu. En concloure el nostre temps de pregària amb Déu, hauríem de sortir renovats, sentint-nos més a prop d'Ell, i desitjant la seva voluntat.
1 Joan 5:14* ens encoratja amb aquestes paraules: «I aquesta és la confiança que tenim envers ell: que quan demanem alguna cosa d’acord amb la seva voluntat, ens escolta.» I sabem per Romans 12:2, que la seva voluntat és bona, agradable i perfecta.
Hi ha ocasions en què la seva voluntat no sembla l'opció més fàcil; fins i tot quan volem fer la voluntat de Déu ens és difícil trobar la força per dur-la a terme. En aquests instants hem d'anar al nostre Pare celestial clamant, no la meva voluntat, sinó la teva, Senyor.
Jesús mateix ens va deixar exemple quan va venir al Pare en pregària demanant que la voluntat del Pare fos feta. A Lluc 22:41-44* llegim el passatge estremidor que narra la pregària de Jesús la nit abans de la seva crucifixió: «i, posat de genolls, pregava: “Pare, si vols, allunya de mi aquesta copa; però que no es faci la meva voluntat, sinó la teva.” Llavors se li va aparèixer un àngel del cel que el confortava. Sentint l’angoixa punyent pregava amb més intensitat, i la seva suor se li tornà com gotes de sang que queien a terra.» Aquesta pregària va ser difícil per al nostre Senyor. Jesús havia vingut per complir la voluntat del Pare, que Ell patís la mort de creu per redimir-nos. Però qui voldria passar aquest patiment? Jesús va pregar, no per convèncer Déu perquè canviés el pla, sinó perquè Déu li donés la força necessària per fer la seva voluntat. I Déu li va enviar un àngel per enfortir-lo.Nota la intensitat amb què Crist pregava; fins al punt que la seva suor era com gotes de sang. I recorda, no era perquè Déu donés el seu braç a torçar, sinó per acceptar i complir la Seva voluntat. Així com en el cel la voluntat del Pare es feta, Jesús ens demana que preguem perquè la Seva voluntat sigui feta aquí la terra, a les nostres vides ara.
Quan preguis, demana que la teva voluntat sigui fer la Seva voluntat. Prega que et doni forces per viure el seu pla a la teva vida, i podràs dir amb Crist i amb el salmista: Fer la teva voluntat, Déu meu m'ha agradat!.]]>https://api.spreaker.com/episode/57586037Thu, 06 Nov 2025 06:00:00 +0000David y Maribel«Pare nostre del cel, sigui santificat el teu nom; vingui el teu Regne; faci’s la teva voluntat,» MATEU 6:9-10 BEC Avui ens centrem en la frase faci’s la teva voluntat, per completar la primera part de la pregària model que Jesús va compartir amb els...Avui ens centrem en la frase faci’s la teva voluntat, per completar la primera part de la pregària model que Jesús va compartir amb els seus deixebles quan aquests li van demanar que els ensenyés a pregar.
Fins ara hem vist que en primer lloc, quan preguem, ens estem expressant davant l'únic i savi Déu, el qual és al cel. Si per fe en Crist hem estat adoptats fills de Déu, tenim el privilegi d'apropar-nos al Déu sant, i hem de venir davant del tron ​​amb humilitat i confiança, sabent que Ell ens escolta.
En segon lloc, si anem a Ell en pregària, hem de desitjar que el seu nom sigui santificat, i per tant, hem de santificar el seu nom a través de no només la nostra lloança personal, exaltant els seus atributs, sinó també a través del nostre caminar diari, com Déu demana dels seus fills, «Sigueu sants, perquè jo sóc sant.» 1 PERE 1:16 BEC.
En tercer lloc, hem vist que tot aquell que s'acosta a Déu en pregària ha d'anhelar el regne de Déu, promovent l'extensió del seu regne espiritual ara i esperant activament el futur regne definitiu encara per venir. Com ens instrueix el Senyor a Mateu 6, hem de cercar primerament el regne de Déu, i Ell s'encarregarà de suplir tota la resta.
En quart lloc, veurem avui que el desig del nostre cor en apropar-nos a Déu en pregària ha de ser que la Seva voluntat sigui feta.
És fàcil fer servir la pregària com un recurs perquè Déu compleixi els nostres desitjos, com si fos un geni. Aquesta és una idea errònia de la pregària. Més aviat, hem de pensar en la pregària com la manera com ens connectem amb Déu, perquè els nostres pensaments i desitjos s'alineïn amb els de Déu. En concloure el nostre temps de pregària amb Déu, hauríem de sortir renovats, sentint-nos més a prop d'Ell, i desitjant la seva voluntat.
1 Joan 5:14* ens encoratja amb aquestes paraules: «I aquesta és la confiança que tenim envers ell: que quan demanem alguna cosa d’acord amb la seva voluntat, ens escolta.» I sabem per Romans 12:2, que la seva voluntat és bona, agradable i perfecta.
Hi ha ocasions en què la seva voluntat no sembla l'opció més fàcil; fins i tot quan volem fer la voluntat de Déu ens és difícil trobar la força per dur-la a terme. En aquests instants hem d'anar al nostre Pare celestial clamant, no la meva voluntat, sinó la teva, Senyor.
Jesús mateix ens va deixar exemple quan va venir al Pare en pregària demanant que la voluntat del Pare fos feta. A Lluc 22:41-44* llegim el passatge estremidor que narra la pregària de Jesús la nit abans de la seva crucifixió: «i, posat de genolls, pregava: “Pare, si vols, allunya de mi aquesta copa; però que no es faci la meva voluntat, sinó la teva.” Llavors se li va aparèixer un àngel del cel que el confortava. Sentint l’angoixa punyent pregava amb més intensitat, i la seva suor se li tornà com gotes de sang que queien a terra.» Aquesta pregària va ser difícil per al nostre Senyor. Jesús havia vingut per complir la voluntat del Pare, que Ell patís la mort de creu per redimir-nos. Però qui voldria passar aquest patiment? Jesús va pregar, no per convèncer Déu perquè canviés el pla, sinó perquè Déu li donés la força necessària per fer la seva voluntat. I Déu li va enviar un àngel per enfortir-lo.Nota la intensitat amb què Crist pregava; fins al punt que la seva suor era com gotes de sang. I recorda, no era perquè Déu donés el seu braç a torçar, sinó per acceptar i complir la Seva voluntat. Així com en el cel la voluntat del Pare es feta, Jesús ens demana que preguem perquè la Seva voluntat sigui feta aquí la terra, a les nostres vides ara.
Quan preguis, demana que la teva voluntat sigui fer la Seva voluntat. Prega que et doni forces per viure el seu pla a la teva vida, i podràs dir amb Crist i amb el salmista: Fer la teva voluntat, Déu meu m'ha agradat!.]]>340biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/rg-39-vingui-el-teu-regne--57553788El llibre d’apocalipsi conclou així: «Cert, vinc de seguida. Amén. Vine, Senyor Jesús!»APOCALIPSI 22:20 BEC
Tenim a la Bíblia la promesa que Crist tornarà per establir el seu regne. A Isaïes llegim sobre el futur regne de Messies i els salms ens presenten al rei de glòria. Veiem també a 2 Timoteu 4:1* que «Crist Jesús, que ha de venir a judicar els vius i els morts, en nom de la seva manifestació i del seu regnat» i a Daniel 2:44 llegim que «el Déu del cel aixecarà un regne que mai no serà destruït»
Sens dubte, els fills de Déu hem de pregar amb el desig que aquest dia arribi, quan el Rei de reis estableixi el seu regne. Però la pregària de Jesús “Vingui el teu regne” significa més que una promesa per al futur. Com a fills de Déu, hem de desitjar que el regne espiritual de Déu avanci aquí, a la terra, ara.
Jesús va iniciar el seu ministeri amb aquestes paraules: «Penediu-vos, perquè el Regne del Cel s’ha apropat.» MATEU 4:17 BEC.Messies havia arribat a la Terra, i tot aquell que penedit confiés en Ell, podria entrar a formar part del seu regne.Al sermó de la muntanya el Senyor Jesús va ensenyar sobre el regne del cel, un regne espiritual al qual pertanyem per la gràcia de Déu. Com llegim a Colossencs 1:13-14* Déu «ens ha deslliurat del poder de les tenebres i ens ha traslladat al Regne del Fill del seu amor, en qui tenim la redempció, la remissió dels pecats.» Si ens hem penedit i hem estat salvats per Crist, hem entrat al regne de l'Estimat aquí a la Terra.
A Mateu 3, abans que Jesús comencés el seu ministeri trobem Joan el Baptista predicant sobre el regne: «Per aquells dies es presentà Joan Baptista, que predicava en el desert de Judea. Deia: “Convertiu-vos, que el Regne del Cel és a prop.” El profeta Isaïes es refereix a ell quan diu: Veu d’un que clama en el desert. Prepareu el camí del Senyor, adreceu les seves sendes.» MATEU 3:1-3 BEC. Joan parlava del text a Isaïes 40:3* «Prepareu en el desert el camí del Senyor, una ruta dreta per al nostre Déu.» Nosaltres avui dia podem amb la nostra pregària i amb la nostra vida preparar el camí perquè l'evangeli arribi als cors dels qui encara no són part del regne de Déu. I així “vingui el teu regne” arriba a ser el desig del seu regne aquí i ara sigui estès fins aquell dia futur en què Crist estableixi el seu regne definitiu.
Beneeix el Senyor com el rei David a 1 Cròniques 29:11* «Són teus, Senyor, la grandesa i el poder, la glòria, la victòria i la majestat, perquè és ben teu tot el que hi ha al cel i a la terra! Teu és, Senyor, el regne, i tu ets excels sobre totes les coses!»

*BEC: Bíblia Evangélica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/57553788Wed, 05 Nov 2025 06:15:00 +0000David y Maribel«Pare nostre del cel, sigui santificat el teu nom; vingui el teu Regne» El llibre d’apocalipsi conclou així: «Cert, vinc de seguida. Amén. Vine, Senyor Jesús!»APOCALIPSI 22:20 BEC Tenim a la Bíblia la promesa que Crist tornarà per establir el seu...El llibre d’apocalipsi conclou així: «Cert, vinc de seguida. Amén. Vine, Senyor Jesús!»APOCALIPSI 22:20 BEC
Tenim a la Bíblia la promesa que Crist tornarà per establir el seu regne. A Isaïes llegim sobre el futur regne de Messies i els salms ens presenten al rei de glòria. Veiem també a 2 Timoteu 4:1* que «Crist Jesús, que ha de venir a judicar els vius i els morts, en nom de la seva manifestació i del seu regnat» i a Daniel 2:44 llegim que «el Déu del cel aixecarà un regne que mai no serà destruït»
Sens dubte, els fills de Déu hem de pregar amb el desig que aquest dia arribi, quan el Rei de reis estableixi el seu regne. Però la pregària de Jesús “Vingui el teu regne” significa més que una promesa per al futur. Com a fills de Déu, hem de desitjar que el regne espiritual de Déu avanci aquí, a la terra, ara.
Jesús va iniciar el seu ministeri amb aquestes paraules: «Penediu-vos, perquè el Regne del Cel s’ha apropat.» MATEU 4:17 BEC.Messies havia arribat a la Terra, i tot aquell que penedit confiés en Ell, podria entrar a formar part del seu regne.Al sermó de la muntanya el Senyor Jesús va ensenyar sobre el regne del cel, un regne espiritual al qual pertanyem per la gràcia de Déu. Com llegim a Colossencs 1:13-14* Déu «ens ha deslliurat del poder de les tenebres i ens ha traslladat al Regne del Fill del seu amor, en qui tenim la redempció, la remissió dels pecats.» Si ens hem penedit i hem estat salvats per Crist, hem entrat al regne de l'Estimat aquí a la Terra.
A Mateu 3, abans que Jesús comencés el seu ministeri trobem Joan el Baptista predicant sobre el regne: «Per aquells dies es presentà Joan Baptista, que predicava en el desert de Judea. Deia: “Convertiu-vos, que el Regne del Cel és a prop.” El profeta Isaïes es refereix a ell quan diu: Veu d’un que clama en el desert. Prepareu el camí del Senyor, adreceu les seves sendes.» MATEU 3:1-3 BEC. Joan parlava del text a Isaïes 40:3* «Prepareu en el desert el camí del Senyor, una ruta dreta per al nostre Déu.» Nosaltres avui dia podem amb la nostra pregària i amb la nostra vida preparar el camí perquè l'evangeli arribi als cors dels qui encara no són part del regne de Déu. I així “vingui el teu regne” arriba a ser el desig del seu regne aquí i ara sigui estès fins aquell dia futur en què Crist estableixi el seu regne definitiu.
Beneeix el Senyor com el rei David a 1 Cròniques 29:11* «Són teus, Senyor, la grandesa i el poder, la glòria, la victòria i la majestat, perquè és ben teu tot el que hi ha al cel i a la terra! Teu és, Senyor, el regne, i tu ets excels sobre totes les coses!»

*BEC: Bíblia Evangélica Catalana]]>264biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/rg-38-sigui-santificat-el-teu-nom--57553776Aquesta part de la pregària del Pare nostre sembla que sigui un desig que el nom de Déu sigui santificat, però en realitat aquesta frase va molt més enllà.
Jesús, per ensenyar als seus deixebles com pregar, comença amb aquesta frase… sigui santificat el teu nom. Com és santificat el Nom de Déu?
El verb santificar significa “fer Sant.” Si la Paraula de Déu ens ensenya que Déu és Sant, podríem potser fer-lo més Sant? La resposta és que no.
Déu no necessita ser més Sant, perquè Ell és El Sant Déu. I sens dubte, nosaltres no podríem donar a Déu més santedat.
Què és el que Jesús està ensenyant sobre la pregària amb aquesta frase?
Veiem altres oracions de Jesús, que quan ell parlava amb el seu Pare exaltava el seu Nom.
A Mateu 11:25* «Jesús exclamà: Et beneeixo, Pare, Senyor del cel i de la terra…»I a Joan 12:28* diu: «Pare, glorifica el teu nom! Aleshores vingué una veu del cel: “Jo t’he glorificat i et tornaré a glorificar!”»
De la mateixa manera que Jesús exaltava el nom de Déu, nosaltres santifiquem el nom de Déu proclamant la seva santedat i reflectint-la en obediència a la direcció de l'Esperit Sant a les nostres vides.
Jesús expressava la seva gratitud al Pare en la seva pregària. A Joan 11:41* diu «Pare et dono gràcies perquè m’has escoltat. Jo sé que sempre m’escoltes.»
Nosaltres fem bé de donar gràcies a Déu en la nostra pregària, però també hem de proclamar el caràcter Sant de Déu, lloant-lo per tots els seus atributs.
Anna va pregar a 1 Samuel 2:2* «Ningú no és sant com el Senyor, perquè no n‘hi ha cap fora de tu, ni tampoc no hi ha cap roca com el nostre Déu.» En aquesta pregària, Anna estava santificant el nom de Déu, proclamant per fe la seva santedat i mà protectora.I diu també al verset 3 parlant de l'Omnisciència de Déu: «el Senyor és un Déu que tot ho sap, i a ell pertoca sospesar les accions.»
Els àngels a Isaïes 6 proclamaven els uns als altres, I a Apocalipsi 4:8* els sentirem dir: «Sant, Sant, Sant és el Senyor, Déu Totpoderós, el qui era, el qui és i el qui ve.» Tota la terra és plena de la seva glòria.
Veiem que a través de la bíblia els fills de Déu han santificat el seu nom proclamant-ne la santedat. I tu? Proclames tu el caràcter sant i savi de Déu en la teva pregària? Jesús et convida a fer això com a part de la teva conversa diària amb Déu. Veuràs que en reflexionar en tot allò que Déu és, santificaràs Déu no només de paraula, sinó en el teu diari caminar.
Si no estàs segura de com començar, mira als Salms, on tenim molts exemples d'oracions que exalten el caràcter de Déu. Deixo alguns textos a les notes d'aquest devocional per començar la cerca. Et convido a santificar el seu nom mentre visquis.
Déu és Sant: Salm 30: 4Déu és etern: ” Salm 102:12, o el 135:13Déu és Omnipotent: Salm 89:8Déu és Omniscient (tot ho sap): Salm 139:1-6Déu és amor: Salm 59:17
Salm 72:18-19*: «Beneït el Senyor, el Déu d’Israel, l’únic que fa prodigis! Beneït sigui per sempre el seu nom gloriós, i que la seva glòria ompli la terra! Amén i amén.»

*BEC: Bíblia Evangélica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/57553776Tue, 04 Nov 2025 06:00:00 +0000David y Maribel“Pare nostre del cel, sigui santificat el teu nom.” Mateu 6:9* Aquesta part de la pregària del Pare nostre sembla que sigui un desig que el nom de Déu sigui santificat, però en realitat aquesta frase va molt més enllà. Jesús, per ensenyar als seus...Aquesta part de la pregària del Pare nostre sembla que sigui un desig que el nom de Déu sigui santificat, però en realitat aquesta frase va molt més enllà.
Jesús, per ensenyar als seus deixebles com pregar, comença amb aquesta frase… sigui santificat el teu nom. Com és santificat el Nom de Déu?
El verb santificar significa “fer Sant.” Si la Paraula de Déu ens ensenya que Déu és Sant, podríem potser fer-lo més Sant? La resposta és que no.
Déu no necessita ser més Sant, perquè Ell és El Sant Déu. I sens dubte, nosaltres no podríem donar a Déu més santedat.
Què és el que Jesús està ensenyant sobre la pregària amb aquesta frase?
Veiem altres oracions de Jesús, que quan ell parlava amb el seu Pare exaltava el seu Nom.
A Mateu 11:25* «Jesús exclamà: Et beneeixo, Pare, Senyor del cel i de la terra…»I a Joan 12:28* diu: «Pare, glorifica el teu nom! Aleshores vingué una veu del cel: “Jo t’he glorificat i et tornaré a glorificar!”»
De la mateixa manera que Jesús exaltava el nom de Déu, nosaltres santifiquem el nom de Déu proclamant la seva santedat i reflectint-la en obediència a la direcció de l'Esperit Sant a les nostres vides.
Jesús expressava la seva gratitud al Pare en la seva pregària. A Joan 11:41* diu «Pare et dono gràcies perquè m’has escoltat. Jo sé que sempre m’escoltes.»
Nosaltres fem bé de donar gràcies a Déu en la nostra pregària, però també hem de proclamar el caràcter Sant de Déu, lloant-lo per tots els seus atributs.
Anna va pregar a 1 Samuel 2:2* «Ningú no és sant com el Senyor, perquè no n‘hi ha cap fora de tu, ni tampoc no hi ha cap roca com el nostre Déu.» En aquesta pregària, Anna estava santificant el nom de Déu, proclamant per fe la seva santedat i mà protectora.I diu també al verset 3 parlant de l'Omnisciència de Déu: «el Senyor és un Déu que tot ho sap, i a ell pertoca sospesar les accions.»
Els àngels a Isaïes 6 proclamaven els uns als altres, I a Apocalipsi 4:8* els sentirem dir: «Sant, Sant, Sant és el Senyor, Déu Totpoderós, el qui era, el qui és i el qui ve.» Tota la terra és plena de la seva glòria.
Veiem que a través de la bíblia els fills de Déu han santificat el seu nom proclamant-ne la santedat. I tu? Proclames tu el caràcter sant i savi de Déu en la teva pregària? Jesús et convida a fer això com a part de la teva conversa diària amb Déu. Veuràs que en reflexionar en tot allò que Déu és, santificaràs Déu no només de paraula, sinó en el teu diari caminar.
Si no estàs segura de com començar, mira als Salms, on tenim molts exemples d'oracions que exalten el caràcter de Déu. Deixo alguns textos a les notes d'aquest devocional per començar la cerca. Et convido a santificar el seu nom mentre visquis.
Déu és Sant: Salm 30: 4Déu és etern: ” Salm 102:12, o el 135:13Déu és Omnipotent: Salm 89:8Déu és Omniscient (tot ho sap): Salm 139:1-6Déu és amor: Salm 59:17
Salm 72:18-19*: «Beneït el Senyor, el Déu d’Israel, l’únic que fa prodigis! Beneït sigui per sempre el seu nom gloriós, i que la seva glòria ompli la terra! Amén i amén.»

*BEC: Bíblia Evangélica Catalana]]>304biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/rg-37-pare-nostre--57528234El Senyor Jesús pregava. Atès que Jesús és Déu, potser et preguntes per què tenia la necessitat de pregar. Després de tot, podia convertir l'aigua en vi, multiplicar pans i peixos o guarir qui volgués.
Això ens porta a entendre que la pregària és molt més que una manera de demanar ajuda per allò que no podem fer sols. La pregària és la manera de comunicar-nos amb el Pare.
Aquell dia Jesús els va donar una pregària model, el Pare Nostre. Però com ja hem vist, no és una oració per repetir, sinó un model per indicar els diferents temes possibles per a l'oració, com estarem estudiant.
«Pare nostre del cel» va dir Crist. La pregària de Jesús anava adreçada al Pare, a qui va dirigida la nostra també. Pot semblar-te una ximpleria que emfatitzi això, però és important que entenguem que la pregària que la Bíblia ensenya va específicament dirigida a l'Únic Déu Veritable. Creiem que la Bíblia presenta la trinitat, Pare, Fill i Esperit Sant, tres persones però una essència, Déu. Al Pare nostre veiem que la pregària va dirigida al Pare; el qual està al cel.
La Bíblia ensenya que demanem al Pare en el nom del Fill, Crist (Joan 14:13). També veiem que l'Esperit mateix ens ensenya què hem de demanar com cal (Romans 8:26). A la pregària del cristià, la Trinitat està present i activament inclosa.
Però molts comparen l'oració amb la meditació, com si fossin equivalents. La meditació de què molts parlen avui dia no compta com una oració. Tampoc no val dir un desig en veu alta, pensant que les bones vibracions obraran un miracle. Si algú està pregant una altra cosa, un altre déu, o merament verbalitzant bons desitjos en veu alta, això no és la pregària bíblica.
«L’oració fervent del just és molt poderosa» diu Jaume 5:16* donant-nos com a exemple l'oració d'Elies. Ens diu que Elies, servent de Déu, amb les mateixes lluites que tu o jo puguem enfrontar, va demanar a Déu que controlés el temps, i Déu ho va fer. El profeta va pregar, i va rebre contestació conforme al perfecte pla de Déu. Això és una mostra del poder de la pregària que tu i jo podem experimentar avui.
El just és tot aquell que ha estat justificat per l'obra de Crist a la creu. Quan venim a Déu per fe, en humilitat, confiant en el nostre mediador, Jesucrist, sabem que la nostra pregària és escoltada pel Pare. Aquesta pregària sincera i íntima d'un cor confiat és una pregària amb poder.
Coneixes al Pare? Pots dir amb Crist “Pare nostre”? Si no, agenolla't on siguis, i acosta't al tron ​​de la gràcia. Confessa els teus pecats i proclama la teva fe en Crist, el Salvador. Ell és qui ens fa justos, per la seva gràcia.
Si ja ho has fet, acosta't al tron ​​de la gràcia confiadament, i parla amb el nostre Pare celestial quan vulguis, des d'on siguis, perquè ell és proper als qui l'invoquen de debò.



* BEC: Bíblia Evangélica Catalana
]]>https://api.spreaker.com/episode/57528234Mon, 03 Nov 2025 06:00:00 +0000David y MaribelLluc 11:1* «Una vegada que Jesús pregava en un determinat lloc, en acabar, un dels seus deixebles li va dir: “Senyor, ensenya’ns a pregar, tal com Joan en va ensenyar també als seus deixebles.”» El Senyor Jesús pregava. Atès que Jesús és Déu, potser...El Senyor Jesús pregava. Atès que Jesús és Déu, potser et preguntes per què tenia la necessitat de pregar. Després de tot, podia convertir l'aigua en vi, multiplicar pans i peixos o guarir qui volgués.
Això ens porta a entendre que la pregària és molt més que una manera de demanar ajuda per allò que no podem fer sols. La pregària és la manera de comunicar-nos amb el Pare.
Aquell dia Jesús els va donar una pregària model, el Pare Nostre. Però com ja hem vist, no és una oració per repetir, sinó un model per indicar els diferents temes possibles per a l'oració, com estarem estudiant.
«Pare nostre del cel» va dir Crist. La pregària de Jesús anava adreçada al Pare, a qui va dirigida la nostra també. Pot semblar-te una ximpleria que emfatitzi això, però és important que entenguem que la pregària que la Bíblia ensenya va específicament dirigida a l'Únic Déu Veritable. Creiem que la Bíblia presenta la trinitat, Pare, Fill i Esperit Sant, tres persones però una essència, Déu. Al Pare nostre veiem que la pregària va dirigida al Pare; el qual està al cel.
La Bíblia ensenya que demanem al Pare en el nom del Fill, Crist (Joan 14:13). També veiem que l'Esperit mateix ens ensenya què hem de demanar com cal (Romans 8:26). A la pregària del cristià, la Trinitat està present i activament inclosa.
Però molts comparen l'oració amb la meditació, com si fossin equivalents. La meditació de què molts parlen avui dia no compta com una oració. Tampoc no val dir un desig en veu alta, pensant que les bones vibracions obraran un miracle. Si algú està pregant una altra cosa, un altre déu, o merament verbalitzant bons desitjos en veu alta, això no és la pregària bíblica.
«L’oració fervent del just és molt poderosa» diu Jaume 5:16* donant-nos com a exemple l'oració d'Elies. Ens diu que Elies, servent de Déu, amb les mateixes lluites que tu o jo puguem enfrontar, va demanar a Déu que controlés el temps, i Déu ho va fer. El profeta va pregar, i va rebre contestació conforme al perfecte pla de Déu. Això és una mostra del poder de la pregària que tu i jo podem experimentar avui.
El just és tot aquell que ha estat justificat per l'obra de Crist a la creu. Quan venim a Déu per fe, en humilitat, confiant en el nostre mediador, Jesucrist, sabem que la nostra pregària és escoltada pel Pare. Aquesta pregària sincera i íntima d'un cor confiat és una pregària amb poder.
Coneixes al Pare? Pots dir amb Crist “Pare nostre”? Si no, agenolla't on siguis, i acosta't al tron ​​de la gràcia. Confessa els teus pecats i proclama la teva fe en Crist, el Salvador. Ell és qui ens fa justos, per la seva gràcia.
Si ja ho has fet, acosta't al tron ​​de la gràcia confiadament, i parla amb el nostre Pare celestial quan vulguis, des d'on siguis, perquè ell és proper als qui l'invoquen de debò.



* BEC: Bíblia Evangélica Catalana
]]>283biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/rg-36-ensenya-ns-a-pregar--57528233El Senyor els va ensenyar a pregar. Jesús primerament els va advertir d'errors comuns de la pregària, i després els va donar el que solem anomenar la pregària model.
Durant les properes reflexions mirarem l'ensenyança de Jesús sobre la pregària al Pare Nostre. Però avui mirarem un parell de perills de què el Senyor Jesús els adverteix sobre la pregària.
Al Salm 145:18* llegim que «El Senyor és a prop dels qui l’invoquen, de tots els qui l’invoquen de veritat.»
Què vol dir el salmista amb la frase “els qui l’invoquen de veritat”? El Senyor Jesús els va ensenyar dos exemples de pregària que Déu no escolta.
En primer lloc, a Mateu 6:7* Jesús els va dir: «Quan pregueu, eviteu de parlotejar com fan els pagans, creguts que a còpia de paraules es faran escoltar.»Són molts els que fins avui dia repeteixen diàriament la pregària model que el Senyor va proferir aquell dia, gairebé de manera automàtica, com si es tractés de recitar un poema. Però la veritat és que enlloc a la Bíblia veiem que els apòstols repetissin aquesta o qualsevol altra pregària com si fos un cant màgic. Més aviat trobem que a través de la història, els cristians han vingut davant Déu per obrir els cors de manera espontània, per parlar amb Déu des del més íntim del seu ésser. I Déu ha estat fidelment atent a les oracions que venen d'un cor sincer. I sabem que Ell ens escolta.
En segon lloc, a més d'advertir-los de no venir a Déu amb fórmules apreses, Jesús els adverteix de l'error de pregar per impressionar als altres.
A Mateu 6 els diu «Quan pregueu, no feu com els hipòcrites, que els agrada pregar drets a les sinagogues i per les cantonades de les places per tal que la gent els vegi. En veritat us ho dic: Ja tenen la seva recompensa.» MATEU 6:5 BEC.
Déu vol un cor sincer i una relació íntima amb qui el busca. El verset 6 de Mateu 6 diu: «Tu, en canvi, quan preguis, entra dins la teva cambra, tanca la porta amb clau i ora al teu Pare, que és present en la intimitat; i el teu Pare, que veu en el secret, et recompensarà.»
«Per tant, apropem-nos amb confiança al tron de la gràcia» diu a Hebreus 4:16* «per rebre misericòrdia i poder trobar la gràcia que en el moment oportú ens ajudi.» Déu desitja que hi anem en confiança, en sinceritat, i en humilitat. Així és la pregària que Déu escolta.

*BEC: Bíblia Evangélica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/57528233Fri, 31 Oct 2025 06:00:00 +0000David y Maribel«Una vegada que Jesús pregava en un determinat lloc, en acabar, un dels seus deixebles li va dir: “Senyor, ensenya’ns a pregar, tal com Joan en va ensenyar també als seus deixebles.”» LLUC 11:1 BEC. El Senyor els va ensenyar a pregar. Jesús...El Senyor els va ensenyar a pregar. Jesús primerament els va advertir d'errors comuns de la pregària, i després els va donar el que solem anomenar la pregària model.
Durant les properes reflexions mirarem l'ensenyança de Jesús sobre la pregària al Pare Nostre. Però avui mirarem un parell de perills de què el Senyor Jesús els adverteix sobre la pregària.
Al Salm 145:18* llegim que «El Senyor és a prop dels qui l’invoquen, de tots els qui l’invoquen de veritat.»
Què vol dir el salmista amb la frase “els qui l’invoquen de veritat”? El Senyor Jesús els va ensenyar dos exemples de pregària que Déu no escolta.
En primer lloc, a Mateu 6:7* Jesús els va dir: «Quan pregueu, eviteu de parlotejar com fan els pagans, creguts que a còpia de paraules es faran escoltar.»Són molts els que fins avui dia repeteixen diàriament la pregària model que el Senyor va proferir aquell dia, gairebé de manera automàtica, com si es tractés de recitar un poema. Però la veritat és que enlloc a la Bíblia veiem que els apòstols repetissin aquesta o qualsevol altra pregària com si fos un cant màgic. Més aviat trobem que a través de la història, els cristians han vingut davant Déu per obrir els cors de manera espontània, per parlar amb Déu des del més íntim del seu ésser. I Déu ha estat fidelment atent a les oracions que venen d'un cor sincer. I sabem que Ell ens escolta.
En segon lloc, a més d'advertir-los de no venir a Déu amb fórmules apreses, Jesús els adverteix de l'error de pregar per impressionar als altres.
A Mateu 6 els diu «Quan pregueu, no feu com els hipòcrites, que els agrada pregar drets a les sinagogues i per les cantonades de les places per tal que la gent els vegi. En veritat us ho dic: Ja tenen la seva recompensa.» MATEU 6:5 BEC.
Déu vol un cor sincer i una relació íntima amb qui el busca. El verset 6 de Mateu 6 diu: «Tu, en canvi, quan preguis, entra dins la teva cambra, tanca la porta amb clau i ora al teu Pare, que és present en la intimitat; i el teu Pare, que veu en el secret, et recompensarà.»
«Per tant, apropem-nos amb confiança al tron de la gràcia» diu a Hebreus 4:16* «per rebre misericòrdia i poder trobar la gràcia que en el moment oportú ens ajudi.» Déu desitja que hi anem en confiança, en sinceritat, i en humilitat. Així és la pregària que Déu escolta.

*BEC: Bíblia Evangélica Catalana]]>241biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/rg-35-l-ansietat--57480779Crist ha fet possible la pau per a l'ésser humà. Efesis 2:13 i 14* (BEC) ens diu que «ara, en Crist, vosaltres, els qui abans éreu lluny, heu esdevingut propers per la sang de Crist. perquè ell és la nostra pau».
La pau interior es fa possible per l'obra redemptora de Crist a la creu. El penediment personal i la fe resulta en el perdó de pecats i una pau que sobrepassa tota entesa humana.
Aleshores, per què ens sentim ansioses, amb dubtes o amb temor? Potser és perquè mirem al nostre voltant en lloc de mirar Crist? Igual que passa amb el dubte i el temor, la solució davant l'ansietat és mirar Crist.
Hebreus 12:2-3* ens mostra com córrer la cursa de la fe: «amb la mirada fixa en l’autor i perfeccionador de la fe, I ens diu, «Mediteu, doncs, en aquell qui va suportar un atac tan fort contra si mateix de part dels pecadors, a fi que no defalliu ni sigueu abatuts pel desànim.»
Si no volem desmaiar, considerem Crist.Filipencs 4:6* ens diu: «no us inquieteu per res» Potser penses, “és fàcil dir això, però tu no coneixes la meva situació.”Et recordo que Pau estava empresonat a Roma quan va escriure aquesta carta, i no pas per ser un malfactor, sinó per predicar l'evangeli.
Pau continua donant la solució per a l'ansietat. Ens diu que en lloc d’inquietar-nos, anem a Déu en oració: «presentant a Déu les vostres peticions amb accions de gràcies.»Tens ansietat? Atura’t, prega i lloa.I quin és el resultat? Continua dient: «I la pau de Déu, que supera tot enteniment, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Crist Jesús.»
La pau de Déu és capaç de transformar els nostres pensaments, si no insistim a portar nosaltres les nostres càrregues. 1 Pere 5:7* ens diu com desprendre'ns del pes que no ens permet córrer, «descarregueu damunt d’ell totes les vostres inquietuds, perquè ell es preocupa de vosaltres.»
Tens a la teva vida circumstàncies que et creen ansietat? Et preguntes com arribaràs a final de mes? Lluc 12- diu: «No us neguitegeu per la vida, pensant què menjareu, ni pel cos, pensant com us abrigareu. Que la vida val més que l’aliment, i el cos més que el vestit. Fixeu-vos en els corbs: no sembren ni seguen, no tenen rebost ni graner, però Déu els alimenta. Vosaltres sou de molta més vàlua que no pas els ocells!» A Lluc 12:29* diu Jesús: «No aneu cercant, doncs, què menjareu ni què beureu, ni us neguitegeu,» «Busqueu més aviat el seu Regne, i això altre us ho donarà de més a més.» LLUC 12:31 BEC.Busca Déu primerament, treballa fidelment, i veu com Déu proveeix.
Potser tens una situació a la teva vida que consideres impossible de canviar. A això diu Jesús a Lluc: «Qui de vosaltres, per més que s’hi esforci, podrà allargar d’un sol pam la seva alçada? Si, doncs, no podeu modificar ni la cosa més minsa, per què us amoïneu per les altres?» LLUC 12:25-26 BEC.
És el teu problema impossible per a tu? Deixa-ho en mans de Déu.Potser el teu problema ve perquè tens persones que et roben la pau? Deixa de barallar-te en les teves pròpies forces; porta les teves batalles al Senyor i demana-li que porti Ell les teves càrregues. Et sorprendrà com porta pau a la teva ànima i té cura de tu. Proverbis 16:7* diu que «Quan al Senyor li agrada la conducta d’un home, fins i tot el reconcilia amb els seus enemics.»
Per què no ho proves? Dona a Déu la teva situació. Deixa als seus peus tot el que t'inquieta, i comença a gaudir el regal de pau que Ell ja t'ha donat.


*(BEC) Bíblia Evangélica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/57480779Thu, 30 Oct 2025 06:10:00 +0000David y MaribelPer concloure el nostre estudi del fruit de l´Esperit, voldria que veiéssim com l´ansietat ens roba la pau que l´Esperit vol produir en nosaltres. Crist ha fet possible la pau per a l'ésser humà. Efesis 2:13 i 14* (BEC) ens diu que «ara, en Crist,...Crist ha fet possible la pau per a l'ésser humà. Efesis 2:13 i 14* (BEC) ens diu que «ara, en Crist, vosaltres, els qui abans éreu lluny, heu esdevingut propers per la sang de Crist. perquè ell és la nostra pau».
La pau interior es fa possible per l'obra redemptora de Crist a la creu. El penediment personal i la fe resulta en el perdó de pecats i una pau que sobrepassa tota entesa humana.
Aleshores, per què ens sentim ansioses, amb dubtes o amb temor? Potser és perquè mirem al nostre voltant en lloc de mirar Crist? Igual que passa amb el dubte i el temor, la solució davant l'ansietat és mirar Crist.
Hebreus 12:2-3* ens mostra com córrer la cursa de la fe: «amb la mirada fixa en l’autor i perfeccionador de la fe, I ens diu, «Mediteu, doncs, en aquell qui va suportar un atac tan fort contra si mateix de part dels pecadors, a fi que no defalliu ni sigueu abatuts pel desànim.»
Si no volem desmaiar, considerem Crist.Filipencs 4:6* ens diu: «no us inquieteu per res» Potser penses, “és fàcil dir això, però tu no coneixes la meva situació.”Et recordo que Pau estava empresonat a Roma quan va escriure aquesta carta, i no pas per ser un malfactor, sinó per predicar l'evangeli.
Pau continua donant la solució per a l'ansietat. Ens diu que en lloc d’inquietar-nos, anem a Déu en oració: «presentant a Déu les vostres peticions amb accions de gràcies.»Tens ansietat? Atura’t, prega i lloa.I quin és el resultat? Continua dient: «I la pau de Déu, que supera tot enteniment, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Crist Jesús.»
La pau de Déu és capaç de transformar els nostres pensaments, si no insistim a portar nosaltres les nostres càrregues. 1 Pere 5:7* ens diu com desprendre'ns del pes que no ens permet córrer, «descarregueu damunt d’ell totes les vostres inquietuds, perquè ell es preocupa de vosaltres.»
Tens a la teva vida circumstàncies que et creen ansietat? Et preguntes com arribaràs a final de mes? Lluc 12- diu: «No us neguitegeu per la vida, pensant què menjareu, ni pel cos, pensant com us abrigareu. Que la vida val més que l’aliment, i el cos més que el vestit. Fixeu-vos en els corbs: no sembren ni seguen, no tenen rebost ni graner, però Déu els alimenta. Vosaltres sou de molta més vàlua que no pas els ocells!» A Lluc 12:29* diu Jesús: «No aneu cercant, doncs, què menjareu ni què beureu, ni us neguitegeu,» «Busqueu més aviat el seu Regne, i això altre us ho donarà de més a més.» LLUC 12:31 BEC.Busca Déu primerament, treballa fidelment, i veu com Déu proveeix.
Potser tens una situació a la teva vida que consideres impossible de canviar. A això diu Jesús a Lluc: «Qui de vosaltres, per més que s’hi esforci, podrà allargar d’un sol pam la seva alçada? Si, doncs, no podeu modificar ni la cosa més minsa, per què us amoïneu per les altres?» LLUC 12:25-26 BEC.
És el teu problema impossible per a tu? Deixa-ho en mans de Déu.Potser el teu problema ve perquè tens persones que et roben la pau? Deixa de barallar-te en les teves pròpies forces; porta les teves batalles al Senyor i demana-li que porti Ell les teves càrregues. Et sorprendrà com porta pau a la teva ànima i té cura de tu. Proverbis 16:7* diu que «Quan al Senyor li agrada la conducta d’un home, fins i tot el reconcilia amb els seus enemics.»
Per què no ho proves? Dona a Déu la teva situació. Deixa als seus peus tot el que t'inquieta, i comença a gaudir el regal de pau que Ell ja t'ha donat.


*(BEC) Bíblia Evangélica Catalana]]>348biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/rg-34-el-temor--57480763La crida de Déu als seus servents a través de la història sempre ha causat gran temor. Però Déu els va parlar dient: No tinguis por. A Gedeó, (Jutges 6:23) a Abram, (Gènesi) a Maria (Lluc 1:30) i a Josep. La missió a què Déu va enviar molts dels seus servents era intimidant. Molts són els que han patit defensant la Paraula de Déu. I molts han temut. Ho sabem perquè a les Escriptures llegim d'alguns.
A Josuè Déu li va encomanar la direcció del poble dient: «Sóc jo qui t’ha manat: Sigues valent i ferm, no tinguis por ni t’acovardeixis, perquè el Senyor, el teu Déu, és amb tu arreu on vagis”» JOSUÈ 1:9 BEC. A Jeremies l’anima Déu dient: «Tu, doncs, cenyeix-te els lloms, alça’t i digues-los tot allò que jo et diré. No t’acovardeixis davant d’ells, no sigui que jo t’hagi de confondre al seu davant.»JEREMIES 1:17 BEC.Pau a Fets 18:9 (BEC) li va dir el Senyor: «No tinguis por, segueix parlant i no callis,»A Isaïes 41 Déu consola i anima el seu poble malgrat les seves contínues caigudes: «no tinguis por, perquè jo sóc amb tu; no et desanimis, que jo sóc el teu Déu. Jo et dono força i t’ajudo; jo et sostinc amb la meva dreta victoriosa.» «Perquè jo, el Senyor, el teu Déu, és qui t’agafa la mà dreta i et diu: “No tinguis por, que sóc jo qui t’ajuda.”» ISAÏES 41:10-13 BEC
Déu sempre ha estat fidel, donant la gràcia necessària per a cada situació; no havien de témer, perquè Déu era amb ells. I el dia que temien, en Déu confiaven, com diu el Salm 56:3. David va ser perseguit després que Déu li prometés que seria rei, i llegim al Salm 55 com un íntim l’havia traït, i David confessa el seu temor dient: «Em batega el cor dins el pit i s’apodera de mi un terror mortal; m’ha colpit la por i tremolo, estic cobert d’espant.» SALMS 55:4-5 BEC. Però veiem que no es va acovardir en aquesta situació, sinó que proclama en el mateix Salm: «Però jo clamaré a Déu, i el Senyor em salvarà. Redimirà en pau la meva ànima de la guerra que em fan, que són nombrosos els qui estan contra mi.» SALMS 55:16, 18 BEC. I llegim al salm 23 «Fins si hagués de passar per la vall tenebrosa no tindria cap por, perquè tu estàs amb mi» SALMS 23:4 BEC
Sents que estàs passant per una situació difícil? El temor t'està robant la pau? No importa la situació; no importa el perill, si Déu és amb nosaltres, no hem de témer. Si estem a la Seva voluntat, no hi ha res que ens pugui separar del seu amor, ens diu Romans 8.
En els moments de por, ves a la Paraula, llegeix els Salms. Al Salm 34:4 (BEC) ens diu el salmista: «He buscat el Senyor i m’ha escoltat, i m’ha deslliurat de tots els meus temors.»Proclama el seu nom i deixa que la seva presència dissipi la teva por. Digues amb el salmista, per fe «Quan tinc por, confio en tu.» SALMS 56:3 BEC.
*(BEC) Bíblia Evangélica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/57480763Wed, 29 Oct 2025 06:00:00 +0000David y Maribel“No tinguis por” Aquesta frase apareix prou vegades a les Escriptures per mostrar-nos que el temor és típic de l'ésser humà. En situacions desconegudes, o davant de grans reptes és fàcil sentir temor i perdre la pau. La crida de Déu als seus servents...La crida de Déu als seus servents a través de la història sempre ha causat gran temor. Però Déu els va parlar dient: No tinguis por. A Gedeó, (Jutges 6:23) a Abram, (Gènesi) a Maria (Lluc 1:30) i a Josep. La missió a què Déu va enviar molts dels seus servents era intimidant. Molts són els que han patit defensant la Paraula de Déu. I molts han temut. Ho sabem perquè a les Escriptures llegim d'alguns.
A Josuè Déu li va encomanar la direcció del poble dient: «Sóc jo qui t’ha manat: Sigues valent i ferm, no tinguis por ni t’acovardeixis, perquè el Senyor, el teu Déu, és amb tu arreu on vagis”» JOSUÈ 1:9 BEC. A Jeremies l’anima Déu dient: «Tu, doncs, cenyeix-te els lloms, alça’t i digues-los tot allò que jo et diré. No t’acovardeixis davant d’ells, no sigui que jo t’hagi de confondre al seu davant.»JEREMIES 1:17 BEC.Pau a Fets 18:9 (BEC) li va dir el Senyor: «No tinguis por, segueix parlant i no callis,»A Isaïes 41 Déu consola i anima el seu poble malgrat les seves contínues caigudes: «no tinguis por, perquè jo sóc amb tu; no et desanimis, que jo sóc el teu Déu. Jo et dono força i t’ajudo; jo et sostinc amb la meva dreta victoriosa.» «Perquè jo, el Senyor, el teu Déu, és qui t’agafa la mà dreta i et diu: “No tinguis por, que sóc jo qui t’ajuda.”» ISAÏES 41:10-13 BEC
Déu sempre ha estat fidel, donant la gràcia necessària per a cada situació; no havien de témer, perquè Déu era amb ells. I el dia que temien, en Déu confiaven, com diu el Salm 56:3. David va ser perseguit després que Déu li prometés que seria rei, i llegim al Salm 55 com un íntim l’havia traït, i David confessa el seu temor dient: «Em batega el cor dins el pit i s’apodera de mi un terror mortal; m’ha colpit la por i tremolo, estic cobert d’espant.» SALMS 55:4-5 BEC. Però veiem que no es va acovardir en aquesta situació, sinó que proclama en el mateix Salm: «Però jo clamaré a Déu, i el Senyor em salvarà. Redimirà en pau la meva ànima de la guerra que em fan, que són nombrosos els qui estan contra mi.» SALMS 55:16, 18 BEC. I llegim al salm 23 «Fins si hagués de passar per la vall tenebrosa no tindria cap por, perquè tu estàs amb mi» SALMS 23:4 BEC
Sents que estàs passant per una situació difícil? El temor t'està robant la pau? No importa la situació; no importa el perill, si Déu és amb nosaltres, no hem de témer. Si estem a la Seva voluntat, no hi ha res que ens pugui separar del seu amor, ens diu Romans 8.
En els moments de por, ves a la Paraula, llegeix els Salms. Al Salm 34:4 (BEC) ens diu el salmista: «He buscat el Senyor i m’ha escoltat, i m’ha deslliurat de tots els meus temors.»Proclama el seu nom i deixa que la seva presència dissipi la teva por. Digues amb el salmista, per fe «Quan tinc por, confio en tu.» SALMS 56:3 BEC.
*(BEC) Bíblia Evangélica Catalana]]>286biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/rg-33-el-dubte--57465451A la definició de dubte trobem dos aspectes, la vacil·lació entre opcions i la incertesa davant d'un enunciat.
Sobre el primer aspecte, vegem el que Elies va dir al poble a 1 Reis 18:21 (BEC): «Fins quan anireu coixejant entre dues crosses? Si el Senyor Etern és Déu, seguiu-lo; però si ho és Baal, llavors, seguiu-lo a ell.” Però el poble no li respongué ni una paraula.» Claudicar entre dos pensaments és la idea de vacil·lar davant de dues opcions. El poble ho hauria d'haver tingut molt clar. Havien de triar entre Yahveh, el veritable Déu, o Baal, un déu fals. I ens diu la Bíblia que el poble va quedar callat…. no podien decidir-se a seguir Déu. A Josuè 24:15 (BEC) Josuè repta el poble de Déu a triar, però ell no va dubtar. «I si us desagrada servir el Senyor, trieu-vos avui qui voleu servir, perquè jo i la meva casa servirem el Senyor.» Quan el poble no va escollir Déu sense titubejar, estava practicant el dubte. I veiem al poble de Déu que el dubte l'allunyà de la pau alhora que de Déu. Jaume 1:6 (BEC) diu que «els qui dubten són semblants a l’onatge del mar embravit i sacsejat quan hi bufa el vent.»
El Senyor diu a Deuteronomi 30:19 (BEC) «Avui crido com a testimonis contra vosaltres el cel i la terra, que us he proposat la vida i la mort, la benedicció i la maledicció. Escull, doncs, la vida, a fi que visquis tu i la teva descendència,»
Déu avui dia encara ens dona a triar entre la vida i la mort. No dubtis a escollir Crist; Ell és la vida. No vacil·lis sense dir paraula. Escull sàviament perquè visquis una vida de pau en comunió amb Déu.
L'altre aspecte del dubte és una incertesa o podríem anomenar-lo incredulitat davant d'un enunciat. Molts filòsofs han suggerit que el dubte és sa, i que tots hauríem de dubtar de tot fins a ser convençuts de la veritat. Però la veritat és que el dubte és un lladre de la pau. Déu ens ha deixat la Seva Paraula perquè coneguem la veritat, i Jesús diu a Joan 8:32 (BEC): «coneixereu la veritat i la veritat us farà lliures.”» Jesús és La veritat, i la seva Paraula és veritat. Als Salms tenim constància que els estatuts del Senyor són veritat, tots justos. Les seves promeses són veritat i la seva salvació és segura.
Molts són els que dubten de la seva salvació, pensant que potser el penediment i la fe no són suficients per tenir la seguretat de la salvació. La nostra salvació estaria en perill si depengués de nosaltres, però la salvació del cristià depèn de Crist. Quan el lladre a la creu va confessar Crist com El Salvador, Jesús li va assegurar que gaudiria de vida eterna. «Jesús li va contestar: “T’asseguro que avui seràs amb mi al paradís.”» LLUC 23:43 BEC. «Reconeix, doncs, que el Senyor, el teu Déu, és el Déu veritable, el Déu fidel, que manté el pacte i la misericòrdia, fins a mil generacions, amb aquells qui l’estimen i guarden els seus manaments,»DEUTERONOMI 7:9 BEC.
No dubtis, perquè en dubtar, no estaràs gaudint de la pau que porta escollir Déu, i confiar en la Seva Paraula. Quan et vingui la temptació de dubtar, cita les escriptures. Digues amb el pare del noi de Marc 9:24 (BEC) «Jo crec; ajuda la meva incredulitat!»]]>https://api.spreaker.com/episode/57465451Tue, 28 Oct 2025 06:10:00 +0000David y MaribelL’ésser humà lluita amb el dubte. Ens costa prendre decisions i tendim a la desconfiança. Després de tot, és fàcil triar malament i no volem que ens enganyin. Però crec que estarem d'acord que el dubte acostuma a treure’ns la pau. A la definició de...A la definició de dubte trobem dos aspectes, la vacil·lació entre opcions i la incertesa davant d'un enunciat.
Sobre el primer aspecte, vegem el que Elies va dir al poble a 1 Reis 18:21 (BEC): «Fins quan anireu coixejant entre dues crosses? Si el Senyor Etern és Déu, seguiu-lo; però si ho és Baal, llavors, seguiu-lo a ell.” Però el poble no li respongué ni una paraula.» Claudicar entre dos pensaments és la idea de vacil·lar davant de dues opcions. El poble ho hauria d'haver tingut molt clar. Havien de triar entre Yahveh, el veritable Déu, o Baal, un déu fals. I ens diu la Bíblia que el poble va quedar callat…. no podien decidir-se a seguir Déu. A Josuè 24:15 (BEC) Josuè repta el poble de Déu a triar, però ell no va dubtar. «I si us desagrada servir el Senyor, trieu-vos avui qui voleu servir, perquè jo i la meva casa servirem el Senyor.» Quan el poble no va escollir Déu sense titubejar, estava practicant el dubte. I veiem al poble de Déu que el dubte l'allunyà de la pau alhora que de Déu. Jaume 1:6 (BEC) diu que «els qui dubten són semblants a l’onatge del mar embravit i sacsejat quan hi bufa el vent.»
El Senyor diu a Deuteronomi 30:19 (BEC) «Avui crido com a testimonis contra vosaltres el cel i la terra, que us he proposat la vida i la mort, la benedicció i la maledicció. Escull, doncs, la vida, a fi que visquis tu i la teva descendència,»
Déu avui dia encara ens dona a triar entre la vida i la mort. No dubtis a escollir Crist; Ell és la vida. No vacil·lis sense dir paraula. Escull sàviament perquè visquis una vida de pau en comunió amb Déu.
L'altre aspecte del dubte és una incertesa o podríem anomenar-lo incredulitat davant d'un enunciat. Molts filòsofs han suggerit que el dubte és sa, i que tots hauríem de dubtar de tot fins a ser convençuts de la veritat. Però la veritat és que el dubte és un lladre de la pau. Déu ens ha deixat la Seva Paraula perquè coneguem la veritat, i Jesús diu a Joan 8:32 (BEC): «coneixereu la veritat i la veritat us farà lliures.”» Jesús és La veritat, i la seva Paraula és veritat. Als Salms tenim constància que els estatuts del Senyor són veritat, tots justos. Les seves promeses són veritat i la seva salvació és segura.
Molts són els que dubten de la seva salvació, pensant que potser el penediment i la fe no són suficients per tenir la seguretat de la salvació. La nostra salvació estaria en perill si depengués de nosaltres, però la salvació del cristià depèn de Crist. Quan el lladre a la creu va confessar Crist com El Salvador, Jesús li va assegurar que gaudiria de vida eterna. «Jesús li va contestar: “T’asseguro que avui seràs amb mi al paradís.”» LLUC 23:43 BEC. «Reconeix, doncs, que el Senyor, el teu Déu, és el Déu veritable, el Déu fidel, que manté el pacte i la misericòrdia, fins a mil generacions, amb aquells qui l’estimen i guarden els seus manaments,»DEUTERONOMI 7:9 BEC.
No dubtis, perquè en dubtar, no estaràs gaudint de la pau que porta escollir Déu, i confiar en la Seva Paraula. Quan et vingui la temptació de dubtar, cita les escriptures. Digues amb el pare del noi de Marc 9:24 (BEC) «Jo crec; ajuda la meva incredulitat!»]]>320biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/rg-32-shalom--57452023La Bíblia presenta Déu com el Déu de pau. A Jutges 6:24 (BEC) ens explica que «Gedeó va alçar allí mateix un altar al Senyor i l’anomenà: “El Senyor és la pau”.»Isaïes 9:6 (BEC), també presenta el Salvador, Jesucrist com el Príncep de pau: «Perquè ens és nat un infant, ens és donat un fill i el principat reposarà sobre la seva espatlla; i serà anomenat “Admirable, Conseller, Déu Fort, Pare Eternal, Príncep de Pau.”»
Pau, a les seves cartes als Romans, Corintis i Filipencs, Tessalonicencs ens presenta el Senyor de Pau, el qual ha vençut sobre el pecat, i està amb nosaltres sempre. Aquest Senyor de pau, diu Romans 16:20 aixafarà el cap de Satanàs aviat, complint la seva promesa de pau eterna per a cadascú que ha posat la seva confiança en Ell. Aquesta Pau serà completada al final dels dies, quan Satanàs sigui destruït per sempre, però ara podem experimentar aquesta pau si vivim connectats al Déu de Pau.
Però no podem oblidar Gàlates 5:17 (BEC): «Perquè la carn té avidesa contra l’Esperit i l’Esperit contra la carn. Són dos principis que lluiten contra sí per no deixar-vos fer el que voldríeu.» El pecat de qualsevol manera ens robarà la pau que Déu té per a nosaltres. Si hi ha pecat no confessat a les nostres vides, hem de penedir-nos per obtenir el perdó de Déu i gaudir del fruit de pau. Però fins i tot quan no estem vivint en els pecats de la carn esmentats a Gàlates 5, quan estem intentant viure segons la llei de Déu, guardant els seus camins, podem sentir que ens manca la pau.
A què és degut? Quan la nostra fe flaqueja, podem experimentar dubte, temor o ansietat. Aquests ens robaran també la pau. Mirarem cadascú detalladament per veure el que la Bíblia ens ofereix per combatre'ls. I per la gràcia de Déu, podem gaudir de la seva Pau en aquesta vida, fins que la seva pau sigui completada el dia del Senyor.
«Que el Déu de la pau, que ha fet tornar d’entre els morts al Pastor suprem de les ovelles, el Senyor nostre Jesús, en virtut de la sang d’una aliança eterna, us capaciti amb tota mena de dons per a complir la seva voluntat; que ell realitzi en nosaltres allò que li plau, per mitjà de Jesucrist, a qui sigui la glòria pels segles dels segles. Amén.» HEBREUS 13:20-21 BEC]]>https://api.spreaker.com/episode/57452023Mon, 27 Oct 2025 06:00:00 +0000David y MaribelLa vida en l'Esperit produeix al cristià una pau que sobrepassa tota entesa. Quan el fruit de l'Esperit està brotant dins nostre, el mal temps des de l'exterior no pot destruir la pau que Crist dona. Shalom, la paraula hebrea “pau” descriu un benestar...La Bíblia presenta Déu com el Déu de pau. A Jutges 6:24 (BEC) ens explica que «Gedeó va alçar allí mateix un altar al Senyor i l’anomenà: “El Senyor és la pau”.»Isaïes 9:6 (BEC), també presenta el Salvador, Jesucrist com el Príncep de pau: «Perquè ens és nat un infant, ens és donat un fill i el principat reposarà sobre la seva espatlla; i serà anomenat “Admirable, Conseller, Déu Fort, Pare Eternal, Príncep de Pau.”»
Pau, a les seves cartes als Romans, Corintis i Filipencs, Tessalonicencs ens presenta el Senyor de Pau, el qual ha vençut sobre el pecat, i està amb nosaltres sempre. Aquest Senyor de pau, diu Romans 16:20 aixafarà el cap de Satanàs aviat, complint la seva promesa de pau eterna per a cadascú que ha posat la seva confiança en Ell. Aquesta Pau serà completada al final dels dies, quan Satanàs sigui destruït per sempre, però ara podem experimentar aquesta pau si vivim connectats al Déu de Pau.
Però no podem oblidar Gàlates 5:17 (BEC): «Perquè la carn té avidesa contra l’Esperit i l’Esperit contra la carn. Són dos principis que lluiten contra sí per no deixar-vos fer el que voldríeu.» El pecat de qualsevol manera ens robarà la pau que Déu té per a nosaltres. Si hi ha pecat no confessat a les nostres vides, hem de penedir-nos per obtenir el perdó de Déu i gaudir del fruit de pau. Però fins i tot quan no estem vivint en els pecats de la carn esmentats a Gàlates 5, quan estem intentant viure segons la llei de Déu, guardant els seus camins, podem sentir que ens manca la pau.
A què és degut? Quan la nostra fe flaqueja, podem experimentar dubte, temor o ansietat. Aquests ens robaran també la pau. Mirarem cadascú detalladament per veure el que la Bíblia ens ofereix per combatre'ls. I per la gràcia de Déu, podem gaudir de la seva Pau en aquesta vida, fins que la seva pau sigui completada el dia del Senyor.
«Que el Déu de la pau, que ha fet tornar d’entre els morts al Pastor suprem de les ovelles, el Senyor nostre Jesús, en virtut de la sang d’una aliança eterna, us capaciti amb tota mena de dons per a complir la seva voluntat; que ell realitzi en nosaltres allò que li plau, per mitjà de Jesucrist, a qui sigui la glòria pels segles dels segles. Amén.» HEBREUS 13:20-21 BEC]]>283biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/rg-31-lloa-deu-per-deu--57437663La Bíblia és plena de lloances a Déu. Els Salms de lloança o acció de gràcies ens són exemple de com podem reconèixer i proclamar amb la nostra boca les característiques de Déu que el fan Déu sobre totes les coses. Salm 71:8 «La meva boca està plena de lloança per a tu, per glorificar-te cada dia.»
A continuació vull compartir una llista de lloances a la Bíblia que exalten Déu amb diferents noms que descriuen com és Déu, i en els episodis següents ens enfocarem en diverses característiques de Déu per lloar-lo específicament per cadascuna.
«Beneeix el Senyor, ànima meva, i tot el meu interior el seu sant nom.» SALMS 103:1 BEC
Vegem com es descriu Déu a la Bíblia:Salm 18:2 (BEC) «El Senyor és la meva roca i el meu castell, el meu llibertador i el meu Déu, el penyal on jo m’emparo, escut i defensa salvadora, el meu refugi.»
Déu és la meva roca, el meu castell, el meu alliberador, la meva fortalesa, el meu escut, la meva força, el meu refugi. Per això Romans 8 pot afirmar, «Si Déu és a favor nostre, qui se’ns posarà en contra?» ROMANS 8:31 BEC
Isaïes 64:8 (BEC) «Tot i així, Senyor, tu ets el nostre Pare; nosaltres som l’argila, i tu el nostre terrisser; tots nosaltres som obra de les teves mans.» Ell és el nostre faedor, el terrisser, el nostre Pare i creador.
Salm 23:1 «El Senyor és el meu pastor; res no em mancarà.»I diu el mateix Jesús a Joan 10:11 Jo sóc el bon pastor; el bon pastor dona la vida per les ovelles.
A Joan 8:12: «Una altra vegada, Jesús els tornà a parlar i els digué: “Jo sóc la llum del món; el qui em segueix no caminarà a les fosques, sinó que tindrà la llum de la vida.”»
A Joan 6:35 (BEC) «Jesús els digué: Jo sóc el pa de vida, qui ve a mi no tindrà fam; qui creu en mi no tindrà set mai més.»
Ell és el nostre Pastor, Ell és la llum que ens guia; Ell és el pa de vida; ell és el Pa i l'Aigua que ens sustenta.
Joan 14:6 (BEC) «Jesús li diu: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida; ningú no arriba al Pare, si no és a través de mi.»
Joan 10:9 (BEC) «Jo sóc la porta; el qui entra a través de mi se salvarà; podrà entrar i sortir, i trobarà pasturatges.»
Joan 15:1 (BEC) «Jo sóc el cep veritable i el meu Pare és el vinyater.»Déu és la vinya i el pagès.
Apocalipsi 1:8 (BEC) «Jo sóc l’Alfa i l’Omega, diu el Senyor Déu, el qui és, el qui era i el qui ve, el Totpoderós.»Déu és el primer i el darrer, el totpoderós Déu. Déu és tot això i més. Quan llegeixis la Paraula de Déu, marca tots els noms que es fan servir per referir-se a Déu i atura´t a pensar què t'ensenya sobre el caràcter de Déu.
«Beneeix el Senyor, ànima meva, i tot el meu interior el seu sant nom.» SALMS 103:1 BEC.«La meva boca està plena de lloança per a tu, per glorificar-te cada dia.» SALMS 71:8 BEC.]]>https://api.spreaker.com/episode/57437663Fri, 24 Oct 2025 05:15:00 +0000David y MaribelAquestes paraules poden sonar una mica estranyes. Què vull dir amb això? Hem parlat de lloar Déu donant-li gràcies pel que ha fet, està fent i farà a la nostra vida. Però més enllà d'aquesta gratitud verbalitzada per allò que rebem de Déu, hem de...La Bíblia és plena de lloances a Déu. Els Salms de lloança o acció de gràcies ens són exemple de com podem reconèixer i proclamar amb la nostra boca les característiques de Déu que el fan Déu sobre totes les coses. Salm 71:8 «La meva boca està plena de lloança per a tu, per glorificar-te cada dia.»
A continuació vull compartir una llista de lloances a la Bíblia que exalten Déu amb diferents noms que descriuen com és Déu, i en els episodis següents ens enfocarem en diverses característiques de Déu per lloar-lo específicament per cadascuna.
«Beneeix el Senyor, ànima meva, i tot el meu interior el seu sant nom.» SALMS 103:1 BEC
Vegem com es descriu Déu a la Bíblia:Salm 18:2 (BEC) «El Senyor és la meva roca i el meu castell, el meu llibertador i el meu Déu, el penyal on jo m’emparo, escut i defensa salvadora, el meu refugi.»
Déu és la meva roca, el meu castell, el meu alliberador, la meva fortalesa, el meu escut, la meva força, el meu refugi. Per això Romans 8 pot afirmar, «Si Déu és a favor nostre, qui se’ns posarà en contra?» ROMANS 8:31 BEC
Isaïes 64:8 (BEC) «Tot i així, Senyor, tu ets el nostre Pare; nosaltres som l’argila, i tu el nostre terrisser; tots nosaltres som obra de les teves mans.» Ell és el nostre faedor, el terrisser, el nostre Pare i creador.
Salm 23:1 «El Senyor és el meu pastor; res no em mancarà.»I diu el mateix Jesús a Joan 10:11 Jo sóc el bon pastor; el bon pastor dona la vida per les ovelles.
A Joan 8:12: «Una altra vegada, Jesús els tornà a parlar i els digué: “Jo sóc la llum del món; el qui em segueix no caminarà a les fosques, sinó que tindrà la llum de la vida.”»
A Joan 6:35 (BEC) «Jesús els digué: Jo sóc el pa de vida, qui ve a mi no tindrà fam; qui creu en mi no tindrà set mai més.»
Ell és el nostre Pastor, Ell és la llum que ens guia; Ell és el pa de vida; ell és el Pa i l'Aigua que ens sustenta.
Joan 14:6 (BEC) «Jesús li diu: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida; ningú no arriba al Pare, si no és a través de mi.»
Joan 10:9 (BEC) «Jo sóc la porta; el qui entra a través de mi se salvarà; podrà entrar i sortir, i trobarà pasturatges.»
Joan 15:1 (BEC) «Jo sóc el cep veritable i el meu Pare és el vinyater.»Déu és la vinya i el pagès.
Apocalipsi 1:8 (BEC) «Jo sóc l’Alfa i l’Omega, diu el Senyor Déu, el qui és, el qui era i el qui ve, el Totpoderós.»Déu és el primer i el darrer, el totpoderós Déu. Déu és tot això i més. Quan llegeixis la Paraula de Déu, marca tots els noms que es fan servir per referir-se a Déu i atura´t a pensar què t'ensenya sobre el caràcter de Déu.
«Beneeix el Senyor, ànima meva, i tot el meu interior el seu sant nom.» SALMS 103:1 BEC.«La meva boca està plena de lloança per a tu, per glorificar-te cada dia.» SALMS 71:8 BEC.]]>303biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/rg-30-gratitud-i-lloanca-cap-al-proisme--57404857De la mateixa manera que és fàcil fixar-se en el fet desagradable i ignorar tot el que tenim de bo per agrair, acostumem a donar per fet les característiques positives dels que ens envolten i treure a la llum aquelles que ens molesten.
Aquest mal costum de notar allò que no ens agrada el transmetem a les persones del nostre entorn. Soc mestre de professió i he treballat com a editora, i totes dues feines requereixen que noti les errades per poder corregir-les, i crec que aquest “do” de trobar errades em porta a notar amb facilitat el que es pot millorar en lloc de què ja està bé. I així acostuma a passar, que el que és correcte passa desapercebut i només es nota allò que no ha anat tan bé, oi? Això ho veiem especialment amb els de casa, on acostumem a notar i verbalitzar totes les coses que han de millorar i no notem els esforços i els èxits.
Si estas casada, pregunta't: Quan va ser l'última vegada que li vas donar les gràcies al teu marit per treballar aquell dia, o treure les escombraries, o desparar la taula, o el que sigui que faci? Segur que pots trobar alguna cosa per lloar-lo. Potser estàs pensat: “però això no ho fa per mi”; o “jo també ho faig”, o “és la seva obligació”. Sí, i què? No t'agradaria a tu que altres notessin que compleixes amb les teves obligacions a la feina, que prens el temps per arreglar la casa, o que ajudes amb les tasques de l'escola? Jesús va dir a Mateu 7:12 (BEC) «De manera que, tot allò que voldríeu que els altres fessin per vosaltres, feu-ho també vosaltres per ells.»
Si ets mare, practica aquesta rutina amb els teus fills. Dona'ls les gràcies quan t'ajudin amb alguna cosa a casa. Digues que n'estàs orgullosa quan fan la seva tasca de l'escola. Els psicòlegs emfatitzen com és de bo i eficaç el reforç positiu en la vida del nen, i nosaltres com a cristians hauríem de ser els primers a desenvolupar l'hàbit de lloar els nostres petits, verbalitzant la nostra gratitud per tot el que fan bé. A això potser penses: “Si els lloo els malcriaré” o “es tornaran orgullosos”. Tot al contrari. Estaràs modelant la gratitud, perquè aprenguin ells a tractar els altres així.
Filipencs 2 ensenya, «No feu res per rivalitat ni per presumpció. Més aviat sigueu humils i considereu els altres superiors a vosaltres mateixos. Que ningú no miri solament pels propis interessos, sinó que cadascú també miri pels dels altres.» FILIPENCS 2:3-4 BEC.
La persona que agraeix poc i lloa poc dona un missatge d'orgull, com si l'altra persona no fes res digne de lloança. Comunica per la seva falta de lloança que no valora altres tant com es valora a si mateix. Crist ens mostra com tractar amb el proïsme de manera que se sentin valuosos a la nostra presència, i no utilitzats per a la nostra pròpia glòria. Això ha de començar a casa i projectar-se cap als de fora.
Déu Pare, a Mateu 3:17 (BEC), lloa Jesucrist davant dels que estaven a les ribes del riu Jordà aquell dia: “Aquest és el meu Fill, l’Estimat, en qui m’he complagut.”» I a Lluc 10 i Mateu 11 i 13 trobem a Jesús lloant al pare. A la mateixa Trinitat veiem aquesta pràctica. I 1 Tessalonicencs 5:11 (BEC) ens exhorta a fer el mateix: «Per això, animeu-vos mútuament i edifiqueu-vos els uns als altres, tal com ja feu.»
“Tal com ja feu” els anima Pau. Quan ho estan fent bé, verbalitzem la nostra satisfacció, i quan es necessiti reprensió, fem-ho de manera que se sentin estimats i valorats, animant i edificant-nos els uns als altres, per a la glòria de Déu.]]>https://api.spreaker.com/episode/57404857Thu, 23 Oct 2025 05:00:00 +0000David y MaribelHem estat veient com desenvolupar una rutina de gratitud i lloança personal envers Déu. Ara podem fer un pas més perquè aquesta gratitud i lloança s'estengui cap a aquells que tenim al nostre voltant. De la mateixa manera que és fàcil fixar-se en el...De la mateixa manera que és fàcil fixar-se en el fet desagradable i ignorar tot el que tenim de bo per agrair, acostumem a donar per fet les característiques positives dels que ens envolten i treure a la llum aquelles que ens molesten.
Aquest mal costum de notar allò que no ens agrada el transmetem a les persones del nostre entorn. Soc mestre de professió i he treballat com a editora, i totes dues feines requereixen que noti les errades per poder corregir-les, i crec que aquest “do” de trobar errades em porta a notar amb facilitat el que es pot millorar en lloc de què ja està bé. I així acostuma a passar, que el que és correcte passa desapercebut i només es nota allò que no ha anat tan bé, oi? Això ho veiem especialment amb els de casa, on acostumem a notar i verbalitzar totes les coses que han de millorar i no notem els esforços i els èxits.
Si estas casada, pregunta't: Quan va ser l'última vegada que li vas donar les gràcies al teu marit per treballar aquell dia, o treure les escombraries, o desparar la taula, o el que sigui que faci? Segur que pots trobar alguna cosa per lloar-lo. Potser estàs pensat: “però això no ho fa per mi”; o “jo també ho faig”, o “és la seva obligació”. Sí, i què? No t'agradaria a tu que altres notessin que compleixes amb les teves obligacions a la feina, que prens el temps per arreglar la casa, o que ajudes amb les tasques de l'escola? Jesús va dir a Mateu 7:12 (BEC) «De manera que, tot allò que voldríeu que els altres fessin per vosaltres, feu-ho també vosaltres per ells.»
Si ets mare, practica aquesta rutina amb els teus fills. Dona'ls les gràcies quan t'ajudin amb alguna cosa a casa. Digues que n'estàs orgullosa quan fan la seva tasca de l'escola. Els psicòlegs emfatitzen com és de bo i eficaç el reforç positiu en la vida del nen, i nosaltres com a cristians hauríem de ser els primers a desenvolupar l'hàbit de lloar els nostres petits, verbalitzant la nostra gratitud per tot el que fan bé. A això potser penses: “Si els lloo els malcriaré” o “es tornaran orgullosos”. Tot al contrari. Estaràs modelant la gratitud, perquè aprenguin ells a tractar els altres així.
Filipencs 2 ensenya, «No feu res per rivalitat ni per presumpció. Més aviat sigueu humils i considereu els altres superiors a vosaltres mateixos. Que ningú no miri solament pels propis interessos, sinó que cadascú també miri pels dels altres.» FILIPENCS 2:3-4 BEC.
La persona que agraeix poc i lloa poc dona un missatge d'orgull, com si l'altra persona no fes res digne de lloança. Comunica per la seva falta de lloança que no valora altres tant com es valora a si mateix. Crist ens mostra com tractar amb el proïsme de manera que se sentin valuosos a la nostra presència, i no utilitzats per a la nostra pròpia glòria. Això ha de començar a casa i projectar-se cap als de fora.
Déu Pare, a Mateu 3:17 (BEC), lloa Jesucrist davant dels que estaven a les ribes del riu Jordà aquell dia: “Aquest és el meu Fill, l’Estimat, en qui m’he complagut.”» I a Lluc 10 i Mateu 11 i 13 trobem a Jesús lloant al pare. A la mateixa Trinitat veiem aquesta pràctica. I 1 Tessalonicencs 5:11 (BEC) ens exhorta a fer el mateix: «Per això, animeu-vos mútuament i edifiqueu-vos els uns als altres, tal com ja feu.»
“Tal com ja feu” els anima Pau. Quan ho estan fent bé, verbalitzem la nostra satisfacció, i quan es necessiti reprensió, fem-ho de manera que se sentin estimats i valorats, animant i edificant-nos els uns als altres, per a la glòria de Déu.]]>329biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/rg-29-la-practica-de-la-lloanca-personal--57389297La lloança és la verbalització de la gratitud. El salmista diu a Salm 28:7 (BEC) «El Senyor és la meva força i el meu escut; en ell confia el meu cor i he estat emparat. Se m’enlaira el cor, i amb cançons el lloaré.»
La lloança comença amb la gratitud de cor. Primerament, el salmista reconeix que Déu és fort i protector i que en la necessitat Déu el va ajudar. Això va produir goig en el seu cor, i va lloar el Senyor amb cançó.
Si practiquem la lloança, en primer lloc, hem de reconèixer les benediccions de Déu a la nostra vida. Això és el que estem exercitant quan practiquem la gratitud. Podem dir que la lloança comença amb la gratitud d’esperit. Al parlar amb Déu de totes les coses bones que veiem al nostre voltant, estem lloant Déu, sigui amb cançó o sense.
Algunes persones pensen que la lloança té lloc quan ens reunim a l'església a cantar. Sens dubte, hem de lloar Déu a la congregació, però la lloança comença diumenge a la nit, i ha de continuar dilluns al matí i fins al diumenge següent. Doneu gràcies en tot, pregueu sense parar, i estareu sempre joiosos, recordes? Si seguim aquesta rutina, el goig del Senyor es mostrarà constantment a les nostres vides.
El llibre dels salms està ple de lloances. El salmista, fins i tot en els salms de pregària, quan posa tota la seva ansietat sobre el Senyor, sempre acaba donant gràcies a Déu per Déu. Aquesta és la lloança de cor per fe.
A què em refereixo? Tornem al salm 28. David comença clamant a Déu, pregant-li que si us plau no el deixi, o defallirà com els que baixen al sepulcre. David reconeix la seva condició i necessitat. Continua parlant amb Déu de com és de dura la seva situació, pregant-li que l'alliberi d'aquells impius que desitgen el seu mal. I al mig del salm reafirma que el Senyor sens dubte actuarà. Per fe, la resta del salm David es dedica a lloar Déu per Déu. Parlaré més d'aquesta pràctica una altra vegada, però en resum, David enumera incomparables característiques de Déu. «Beneït sigui el Senyor, que escolta la meva veu suplicant.» Com sabia David que Déu l’havia escoltat? Perquè Déu sempre escolta. Jeremies 29:12 (BEC) «Llavors m’invocareu, vindreu a pregar-me i jo us escoltaré.»I David continua lloant Déu en la seva pregària: Déu és la meva fortalesa. El meu escut, la fortalesa del seu poble, el refugi salvador del seu ungit. Veus com David lloa allò que coneix de Déu? I quan acaba el salm amb petició, encara el lloa, perquè en venir a Déu en pregària reconeix que només Déu pot fer allò que li està demanant: «Salva el teu poble! Beneeix el teu heretatge! Sigues el seu pastor, i sustenta’ls per sempre!» SALMS 28:9 BEC. Veiem que David lloa Déu, reconeixent-lo com el seu Salvador i el seu Pastor, qui pot beneir-lo i sustentar-lo per sempre.
Vols veure el goig de Déu a la teva vida? Practica la lloança personal. Reconeix Déu a la teva vida i dona-li gràcies Per qui Ell és. Expressa-li la teva gratitud pel que ha fet, i pel que està fent ja, i per fe, dona gràcies per allò que li estàs demanant. Reconeix el Senyor a la teva vida, perquè aquesta és la millor lloança.]]>https://api.spreaker.com/episode/57389297Wed, 22 Oct 2025 05:00:00 +0000David y MaribelVaig prometre que veuríem la pràctica de la gratitud i la pràctica de la lloança. Com podem practicar la lloança en el nostre dia a dia? La lloança és la verbalització de la gratitud. El salmista diu a Salm 28:7 (BEC) «El Senyor és la meva força i el...La lloança és la verbalització de la gratitud. El salmista diu a Salm 28:7 (BEC) «El Senyor és la meva força i el meu escut; en ell confia el meu cor i he estat emparat. Se m’enlaira el cor, i amb cançons el lloaré.»
La lloança comença amb la gratitud de cor. Primerament, el salmista reconeix que Déu és fort i protector i que en la necessitat Déu el va ajudar. Això va produir goig en el seu cor, i va lloar el Senyor amb cançó.
Si practiquem la lloança, en primer lloc, hem de reconèixer les benediccions de Déu a la nostra vida. Això és el que estem exercitant quan practiquem la gratitud. Podem dir que la lloança comença amb la gratitud d’esperit. Al parlar amb Déu de totes les coses bones que veiem al nostre voltant, estem lloant Déu, sigui amb cançó o sense.
Algunes persones pensen que la lloança té lloc quan ens reunim a l'església a cantar. Sens dubte, hem de lloar Déu a la congregació, però la lloança comença diumenge a la nit, i ha de continuar dilluns al matí i fins al diumenge següent. Doneu gràcies en tot, pregueu sense parar, i estareu sempre joiosos, recordes? Si seguim aquesta rutina, el goig del Senyor es mostrarà constantment a les nostres vides.
El llibre dels salms està ple de lloances. El salmista, fins i tot en els salms de pregària, quan posa tota la seva ansietat sobre el Senyor, sempre acaba donant gràcies a Déu per Déu. Aquesta és la lloança de cor per fe.
A què em refereixo? Tornem al salm 28. David comença clamant a Déu, pregant-li que si us plau no el deixi, o defallirà com els que baixen al sepulcre. David reconeix la seva condició i necessitat. Continua parlant amb Déu de com és de dura la seva situació, pregant-li que l'alliberi d'aquells impius que desitgen el seu mal. I al mig del salm reafirma que el Senyor sens dubte actuarà. Per fe, la resta del salm David es dedica a lloar Déu per Déu. Parlaré més d'aquesta pràctica una altra vegada, però en resum, David enumera incomparables característiques de Déu. «Beneït sigui el Senyor, que escolta la meva veu suplicant.» Com sabia David que Déu l’havia escoltat? Perquè Déu sempre escolta. Jeremies 29:12 (BEC) «Llavors m’invocareu, vindreu a pregar-me i jo us escoltaré.»I David continua lloant Déu en la seva pregària: Déu és la meva fortalesa. El meu escut, la fortalesa del seu poble, el refugi salvador del seu ungit. Veus com David lloa allò que coneix de Déu? I quan acaba el salm amb petició, encara el lloa, perquè en venir a Déu en pregària reconeix que només Déu pot fer allò que li està demanant: «Salva el teu poble! Beneeix el teu heretatge! Sigues el seu pastor, i sustenta’ls per sempre!» SALMS 28:9 BEC. Veiem que David lloa Déu, reconeixent-lo com el seu Salvador i el seu Pastor, qui pot beneir-lo i sustentar-lo per sempre.
Vols veure el goig de Déu a la teva vida? Practica la lloança personal. Reconeix Déu a la teva vida i dona-li gràcies Per qui Ell és. Expressa-li la teva gratitud pel que ha fet, i pel que està fent ja, i per fe, dona gràcies per allò que li estàs demanant. Reconeix el Senyor a la teva vida, perquè aquesta és la millor lloança.]]>306biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/rg-28-carabasseres-a-la-teva-vida--57376799Si coneixes la història de Jonàs, potser has notat que el profeta no era un home gaire agraït, almenys en el període que ens revela el llibre. El que veiem a primera vista és la seva crítica i judici envers els ninivites als quals Déu havia enviat a evangelitzar. Jonàs havia intentat fins i tot fugir per no haver de tractar amb ells. Potser recordes que després que Déu li hagués de tornar a la costa per mitjà del gran peix, Jonàs, penedit, va reconèixer la bondat de Déu cap a ell i va obeir. Però després de predicar, se'n va anar a observar el judici de Déu que ell esperava sobre la gent de Nínive. Ens diu el text que es va preparar un petit refugi amb les plantes que va trobar al voltant, i es va posar a reposar. I Déu va fer que brotés una carabassera que li feia ombra durant el dia. Jonàs es va alegrar, però quan l'endemà Déu li va treure la carabassera, aquest es va enutjar de tal manera que Déu li va haver de cridar l'atenció. No va poder dir com Job: el Senyor va donar, el Senyor va treure, beneït el nom del Senyor.” Job 1:21
He de confessar que de vegades jo soc com Jonàs. Poso el meu goig en un dels regals de Déu, i quan aquesta cosa em falla, el meu cor defalleix. En meditar a la meva vida i la meva rutina de gratitud, m'adono de la manca d'agraïment a la meva vida. Si ets com jo, gaudeixes dels regals que Déu et dona, però no dones gràcies per això de forma específica, i només els trobes a faltar si et fallen. És com si donéssim per fet allò que Déu ens regala cada dia.
Què passaria si donéssim fi a aquest costum de notar el que és negatiu a la nostra vida i comencéssim a anotar tot el que és bo del dia?
Si t'examines uns dies, i veus que el que és bo, digne de lloança passa desapercebut a la teva vida i penses més en tot el que és injust i irritant, potser has de desenvolupar una rutina de gratitud. Podem començar per donar gràcies detalladament per les bondats de Déu, intentant veure tot allò que Déu ens ha donat i no pensar en tot allò que ens pugui irritar.
Quan facis això, potser descobreixes que com Jonàs, tens més queixes que agraïments. Potser trobes que tens més d'una carabassera a la teva vida, la qual ni vas plantar tu ni la vas treballar, però te'n beneficies, i no has donat gràcies. I quan algú et toca la teva carabassera, allò que brolla del teu interior és enuig en lloc d'agraïment.
Demana-li a Déu que et mostri les teves carabasseres, i una per una, comença a donar gràcies per tot el que Déu et dona. I quan aquestes coses et fallin, no oblidis donar gràcies perquè t'ha permès gaudir-ne en la Seva voluntat. En tot doneu gràcies.]]>https://api.spreaker.com/episode/57376799Tue, 21 Oct 2025 05:00:00 +0000David y MaribelUna mare el fill de la qual acabava de tenir un accident de motocicleta molt greu em deia després d'una difícil intervenció i mentre el seu fill estava encara ingressat que estava molt agraïda a Déu per tot el que estava fent en la seva família. No...Si coneixes la història de Jonàs, potser has notat que el profeta no era un home gaire agraït, almenys en el període que ens revela el llibre. El que veiem a primera vista és la seva crítica i judici envers els ninivites als quals Déu havia enviat a evangelitzar. Jonàs havia intentat fins i tot fugir per no haver de tractar amb ells. Potser recordes que després que Déu li hagués de tornar a la costa per mitjà del gran peix, Jonàs, penedit, va reconèixer la bondat de Déu cap a ell i va obeir. Però després de predicar, se'n va anar a observar el judici de Déu que ell esperava sobre la gent de Nínive. Ens diu el text que es va preparar un petit refugi amb les plantes que va trobar al voltant, i es va posar a reposar. I Déu va fer que brotés una carabassera que li feia ombra durant el dia. Jonàs es va alegrar, però quan l'endemà Déu li va treure la carabassera, aquest es va enutjar de tal manera que Déu li va haver de cridar l'atenció. No va poder dir com Job: el Senyor va donar, el Senyor va treure, beneït el nom del Senyor.” Job 1:21
He de confessar que de vegades jo soc com Jonàs. Poso el meu goig en un dels regals de Déu, i quan aquesta cosa em falla, el meu cor defalleix. En meditar a la meva vida i la meva rutina de gratitud, m'adono de la manca d'agraïment a la meva vida. Si ets com jo, gaudeixes dels regals que Déu et dona, però no dones gràcies per això de forma específica, i només els trobes a faltar si et fallen. És com si donéssim per fet allò que Déu ens regala cada dia.
Què passaria si donéssim fi a aquest costum de notar el que és negatiu a la nostra vida i comencéssim a anotar tot el que és bo del dia?
Si t'examines uns dies, i veus que el que és bo, digne de lloança passa desapercebut a la teva vida i penses més en tot el que és injust i irritant, potser has de desenvolupar una rutina de gratitud. Podem començar per donar gràcies detalladament per les bondats de Déu, intentant veure tot allò que Déu ens ha donat i no pensar en tot allò que ens pugui irritar.
Quan facis això, potser descobreixes que com Jonàs, tens més queixes que agraïments. Potser trobes que tens més d'una carabassera a la teva vida, la qual ni vas plantar tu ni la vas treballar, però te'n beneficies, i no has donat gràcies. I quan algú et toca la teva carabassera, allò que brolla del teu interior és enuig en lloc d'agraïment.
Demana-li a Déu que et mostri les teves carabasseres, i una per una, comença a donar gràcies per tot el que Déu et dona. I quan aquestes coses et fallin, no oblidis donar gràcies perquè t'ha permès gaudir-ne en la Seva voluntat. En tot doneu gràcies.]]>279biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/rg-27-la-practica-de-la-gratitud--57362088Vaig comentar a l'episodi anterior que Déu, a través de la història, ha omplert individus de goig, però veurem també que Déu ens omple de tot el necessari per acomplir la tasca que té per a nosaltres. Però abans voldria que meditéssim en aquelles pràctiques diàries que serveixen dos propòsits molt importants. En primer lloc, ens ajudaran que el goig que el Senyor ens dona es manifesti en les nostres vides, i en segon lloc, ens ajudaran també que el goig que ens és donat es multipliqui.
Aquestes pràctiques són la gratitud i la lloança. Meditem avui sobre la gratitud.
A 1 Tessalonicencs 5 ens exhorta Pau no només a estar joiosos, sinó que continua dient, pregueu sense parar, doneu gràcies en tot, perquè aquesta és la voluntat de Déu envers vosaltres en Crist Jesús.
Pau presenta tres imperatius: esteu joiosos, pregueu, i doneu gràcies. Si fas la volta a aquests tres imperatius, començaràs donant gràcies. Això et portarà a parlar amb Déu, expressant la teva gratitud en forma de lloança, i en fer això descobriràs com el goig del Senyor creix a la teva vida. Dona gràcies en tot, prega sense parar, i estaràs sempre joiosa.
Enmig del que és quotidià, si mirem la nostra estada aquí a la Terra de la manera com Déu l'ha previst, podem veure milers de coses per les quals estar agraïdes.
Respires? Dona gràcies. Pots veure o olorar o escoltar la bella creació de Déu? Dona gràcies pels sentits. Algunes persones no en tenen tots, però tots en tenim algun sentit. Gràcies a Déu pel que podem gaudir. Vols saber quina és la voluntat de Déu per a la teva vida? 1 Tessalonicencs 5 diu “Dona gràcies en tot”. Comença per donar gràcies a Déu en tot. Quan comencis a notar totes les coses per les quals pots donar gràcies en lloc de les coses que podrien ser diferents, començaràs l'hàbit de donar-li gràcies a Déu en pregària, per la qual cosa et trobaràs pregant en qualsevol moment del dia, tal com vius el teu dia a dia. I aleshores tu mateixa et sorprendràs del goig que estaràs experimentant, així com qui no vol la cosa.
I altres ho veuran, i veuran el goig del Senyor manifestat en tu. Et convido al repte de la gratitud.]]>https://api.spreaker.com/episode/57362088Mon, 20 Oct 2025 05:00:00 +0000David y MaribelCom he comentat anteriorment, el goig i la pau semblen trobar-se units a la resta del fruit de l'Esperit, com si es tractessin de fruits que brollen quan l'amor, la bondat, la mansuetud o la temprança estan florint a la nostra vida. I és que tot el...Vaig comentar a l'episodi anterior que Déu, a través de la història, ha omplert individus de goig, però veurem també que Déu ens omple de tot el necessari per acomplir la tasca que té per a nosaltres. Però abans voldria que meditéssim en aquelles pràctiques diàries que serveixen dos propòsits molt importants. En primer lloc, ens ajudaran que el goig que el Senyor ens dona es manifesti en les nostres vides, i en segon lloc, ens ajudaran també que el goig que ens és donat es multipliqui.
Aquestes pràctiques són la gratitud i la lloança. Meditem avui sobre la gratitud.
A 1 Tessalonicencs 5 ens exhorta Pau no només a estar joiosos, sinó que continua dient, pregueu sense parar, doneu gràcies en tot, perquè aquesta és la voluntat de Déu envers vosaltres en Crist Jesús.
Pau presenta tres imperatius: esteu joiosos, pregueu, i doneu gràcies. Si fas la volta a aquests tres imperatius, començaràs donant gràcies. Això et portarà a parlar amb Déu, expressant la teva gratitud en forma de lloança, i en fer això descobriràs com el goig del Senyor creix a la teva vida. Dona gràcies en tot, prega sense parar, i estaràs sempre joiosa.
Enmig del que és quotidià, si mirem la nostra estada aquí a la Terra de la manera com Déu l'ha previst, podem veure milers de coses per les quals estar agraïdes.
Respires? Dona gràcies. Pots veure o olorar o escoltar la bella creació de Déu? Dona gràcies pels sentits. Algunes persones no en tenen tots, però tots en tenim algun sentit. Gràcies a Déu pel que podem gaudir. Vols saber quina és la voluntat de Déu per a la teva vida? 1 Tessalonicencs 5 diu “Dona gràcies en tot”. Comença per donar gràcies a Déu en tot. Quan comencis a notar totes les coses per les quals pots donar gràcies en lloc de les coses que podrien ser diferents, començaràs l'hàbit de donar-li gràcies a Déu en pregària, per la qual cosa et trobaràs pregant en qualsevol moment del dia, tal com vius el teu dia a dia. I aleshores tu mateixa et sorprendràs del goig que estaràs experimentant, així com qui no vol la cosa.
I altres ho veuran, i veuran el goig del Senyor manifestat en tu. Et convido al repte de la gratitud.]]>246biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/rg-26-el-goig-del-senyor--57350254En algun moment del dia, en algun dia de la teva setmana o en alguns dies del mes, potser pots pensar que és difícil tenir goig. No necessàriament perquè les circumstàncies en si siguin dolentes. La veritat és que de manera miraculosa, en les circumstàncies difícils, Déu fa brollar un goig inexplicable, potser perquè ens adonem, més que mai, de la nostra dependència de Déu. Quan veiem com Déu actua a la nostra vida, podem somriure, de dins cap a fora, perquè Déu ens omple de joia.
I quan no veiem Déu actuar, no és que no estigui actuant, és simplement que no som capaços de veure'l, o que estem mirant en la direcció errònia.
Quan mirem horitzontalment, allò que tenim al voltant, és fàcil desanimar-se. Al cap i a la fi, som persones caigudes en un món caigut. Però Déu vol omplir-nos del seu goig. Veiem a les Escriptures que quan el poble de Déu perdia el goig, eren enfortits en el goig del Senyor quan anaven a la llei de Déu.
A Nehemies llegim un d'aquests instants. Un cop edificat el mur de la ciutat, Nehemies va ajuntar els dirigents i el poble, i va demanar al profeta Esdres que llegís la llei de Déu. El poble plorava en sentir les paraules de la llei, potser per tot el que havien perdut a causa de la seva rebel·lia, potser per tot el que els quedava per fer perquè Jerusalem tornés a la seva antiga glòria, però Nehemies diu al poble que deixin de lamentar-se i comencin a alegrar-se. «No us afligiu, perquè el goig del nostre Senyor us dona forces.» NEHEMIES 8:10 BEC. I continua fins al verset 12 explicant-nos que «Tot el poble se n’anà a menjar, a beure i a repartir-s’ho tot, fent una gran festa per haver comprès les paraules que els havien ensenyat.» NEHEMIES 8:12 BEC. Aleshores Esdres, confessant el pecat del poble, va fer un repàs de tot el que Déu havia fet per ells.
Eclesiastès 3:13 (BEC) diu que «perquè, si tots els homes mengen, beuen i frueixen del bé, enmig dels seus afanys, és per bondat de Déu.» Déu és el que ens omple de goig i ens dona la capacitat de gaudir de tots els regals de Déu. Nosaltres, com el poble de Déu, podem oblidar les bondats de Déu i perdre el goig, però com veiem a Cròniques, Esdres, i els Salms entre altres que Déu personalment els omplia de goig, (Esdres 6:22) així vol omplir-nos a nosaltres avui del goig del Senyor, en el qual podem trobar la nostra fortalesa cada dia.
Quan no sentis goig a la teva vida, ves a la seva Paraula, confessa els teus pecats i presta atenció a tot el que Déu ha fet i està fent a la teva vida, i el Senyor mateix t'omplirà de goig, com ho ha fet amb el seu poble a través de la història.
«M’ensenyaràs el camí que duu a la vida: la plenitud de goig a la teva presència, per sempre delícies al teu costat.»SALMS 16:11 BEC]]>https://api.spreaker.com/episode/57350254Fri, 17 Oct 2025 05:00:00 +0000David y Maribel«Estigueu sempre contents, pregueu constantment, en tota avinentesa doneu gràcies, que això és el que Déu espera de vosaltres en Crist Jesús.» 1 TESSALONICENCS 5:16-18 BEC En algun moment del dia, en algun dia de la teva setmana o en alguns dies del...En algun moment del dia, en algun dia de la teva setmana o en alguns dies del mes, potser pots pensar que és difícil tenir goig. No necessàriament perquè les circumstàncies en si siguin dolentes. La veritat és que de manera miraculosa, en les circumstàncies difícils, Déu fa brollar un goig inexplicable, potser perquè ens adonem, més que mai, de la nostra dependència de Déu. Quan veiem com Déu actua a la nostra vida, podem somriure, de dins cap a fora, perquè Déu ens omple de joia.
I quan no veiem Déu actuar, no és que no estigui actuant, és simplement que no som capaços de veure'l, o que estem mirant en la direcció errònia.
Quan mirem horitzontalment, allò que tenim al voltant, és fàcil desanimar-se. Al cap i a la fi, som persones caigudes en un món caigut. Però Déu vol omplir-nos del seu goig. Veiem a les Escriptures que quan el poble de Déu perdia el goig, eren enfortits en el goig del Senyor quan anaven a la llei de Déu.
A Nehemies llegim un d'aquests instants. Un cop edificat el mur de la ciutat, Nehemies va ajuntar els dirigents i el poble, i va demanar al profeta Esdres que llegís la llei de Déu. El poble plorava en sentir les paraules de la llei, potser per tot el que havien perdut a causa de la seva rebel·lia, potser per tot el que els quedava per fer perquè Jerusalem tornés a la seva antiga glòria, però Nehemies diu al poble que deixin de lamentar-se i comencin a alegrar-se. «No us afligiu, perquè el goig del nostre Senyor us dona forces.» NEHEMIES 8:10 BEC. I continua fins al verset 12 explicant-nos que «Tot el poble se n’anà a menjar, a beure i a repartir-s’ho tot, fent una gran festa per haver comprès les paraules que els havien ensenyat.» NEHEMIES 8:12 BEC. Aleshores Esdres, confessant el pecat del poble, va fer un repàs de tot el que Déu havia fet per ells.
Eclesiastès 3:13 (BEC) diu que «perquè, si tots els homes mengen, beuen i frueixen del bé, enmig dels seus afanys, és per bondat de Déu.» Déu és el que ens omple de goig i ens dona la capacitat de gaudir de tots els regals de Déu. Nosaltres, com el poble de Déu, podem oblidar les bondats de Déu i perdre el goig, però com veiem a Cròniques, Esdres, i els Salms entre altres que Déu personalment els omplia de goig, (Esdres 6:22) així vol omplir-nos a nosaltres avui del goig del Senyor, en el qual podem trobar la nostra fortalesa cada dia.
Quan no sentis goig a la teva vida, ves a la seva Paraula, confessa els teus pecats i presta atenció a tot el que Déu ha fet i està fent a la teva vida, i el Senyor mateix t'omplirà de goig, com ho ha fet amb el seu poble a través de la història.
«M’ensenyaràs el camí que duu a la vida: la plenitud de goig a la teva presència, per sempre delícies al teu costat.»SALMS 16:11 BEC]]>268biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/rg-25-adversaris-de-la-tempranca--57314682Què és allò que s'oposa a la temprança?I si et digués que l'adversari de la temprança és en realitat el control?
A primer cop d'ull sembla que no tingui sentit. Hem definit la temprança com a domini propi, o també anomenat autocontrol. Com pot ser el control l'enemic de l'autocontrol? Després de tot, embriagueses, golafreries i coses semblants, són resultat del descontrol. Oi?
És més aviat una qüestió de qui té el control de la teva vida a cada moment.
Des del principi de la humanitat l'ésser humà vol tenir control sobre totes les coses. Per aquest motiu, ens resistim a deixar que sigui Déu qui prengui el control de la nostra vida.
Quan un s’entrega a Crist, li entrega la voluntat pròpia, les opinions, els desitjos, els somnis, els plans. Sabem que en mans de Déu estem fora de perill, i no obstant lluitem contra la idea de deixar que Ell controli la nostra vida. Aquí és on comença el problema; quan decidim tenir el control.
Unes més i unes menys, totes tendim a ser controladores. Volem controlar el que passa a les nostres vides i el que passa a les vides dels nostres proïsmes. Si som una mica organitzades, controlem la nostra dieta, el nostre horari, la manera de fer les coses, i fins i tot la manera com els altres han de fer-les. Prenem la responsabilitat d’encarregar-nos de tot i arribem a voler controlar els nostres marits, els nostres fills, i qualsevol que se situï a la nostra esfera d'influència. Però això no és el domini propi de què parla la Bíblia.
Perquè la realitat és que no vam ser creats per controlar-ho tot. I per això, hi ha tanta frustració en aquesta societat de controladors ambulants. A Eclesiastès 8:8 (BEC), l'home més savi de la història ens diu que «No hi ha ningú que tingui poder sobre el seu esperit i que pugui retenir-lo, ni poder sobre el dia de la mort.» No ho podem controlar tot. No som capaços de controlar l'univers i ni tan sols la nostra vida, però Déu sí. Sense Déu, tard o d'hora deixem de controlar i arribem als excessos. Fàcilment, passem d´estar en control a ser controlats per qualsevol cosa.Podem experimentar excés de control, causant trastorns emocionals i mentals, excessos en el temps de lleure, causant problemes d'addicció a activitats lúdiques (lícites o il·lícites) o al sedentarisme; excés de consum d'aliments no saludables, que ens porten a la golafreria i el malestar físic; o excés a substàncies tòxiques com l'alcohol o altres drogues, que porten a la destrucció. Cadascú d'aquests excessos és exemple d'una vida on l'Esperit Sant no té el control.
Efesis 5:18 (BEC) ens ofereix les dues opcions possibles: «No us embriagueu de vi, que us faria dissoluts; més aviat ompliu-vos de l’Esperit,» A la primera situació, el vi, o aquí pots posar qualsevol excés amb què lluites, està controlant algun aspecte de la teva vida, i per tant, no pots viure una vida plena en Crist. Però tens una segona opció, ser plena de l'Esperit. Quan la teva vida és plena del fruit que dóna l'Esperit, podràs descansar, confiant que Ell té el control de la teva vida, i estaràs lliure per viure una vida de domini propi, en l'Esperit.
Després d'haver donat una ullada el que són les obres de la carn i haver descrit el que són el fruit de l'Esperit i de veure com aquests dos grups s'oposen entre si, voldria que repasséssim com tenir cura d'aquest fruit tan preciós que l'Esperit ens regala.
Voldria deixar clar que aquest fruit és de part de l'Esperit, per a tot aquell que penedit dels seus pecats ha confiat en Crist per a salvació.]]>https://api.spreaker.com/episode/57314682Thu, 16 Oct 2025 05:34:00 +0000David y MaribelEn quart lloc, veiem el contrast entre les embriagueses, golafreries i coses semblants, que no tenen res a veure amb la temprança que presenta la Bíblia. Què és allò que s'oposa a la temprança?I si et digués que l'adversari de la temprança és en...Què és allò que s'oposa a la temprança?I si et digués que l'adversari de la temprança és en realitat el control?
A primer cop d'ull sembla que no tingui sentit. Hem definit la temprança com a domini propi, o també anomenat autocontrol. Com pot ser el control l'enemic de l'autocontrol? Després de tot, embriagueses, golafreries i coses semblants, són resultat del descontrol. Oi?
És més aviat una qüestió de qui té el control de la teva vida a cada moment.
Des del principi de la humanitat l'ésser humà vol tenir control sobre totes les coses. Per aquest motiu, ens resistim a deixar que sigui Déu qui prengui el control de la nostra vida.
Quan un s’entrega a Crist, li entrega la voluntat pròpia, les opinions, els desitjos, els somnis, els plans. Sabem que en mans de Déu estem fora de perill, i no obstant lluitem contra la idea de deixar que Ell controli la nostra vida. Aquí és on comença el problema; quan decidim tenir el control.
Unes més i unes menys, totes tendim a ser controladores. Volem controlar el que passa a les nostres vides i el que passa a les vides dels nostres proïsmes. Si som una mica organitzades, controlem la nostra dieta, el nostre horari, la manera de fer les coses, i fins i tot la manera com els altres han de fer-les. Prenem la responsabilitat d’encarregar-nos de tot i arribem a voler controlar els nostres marits, els nostres fills, i qualsevol que se situï a la nostra esfera d'influència. Però això no és el domini propi de què parla la Bíblia.
Perquè la realitat és que no vam ser creats per controlar-ho tot. I per això, hi ha tanta frustració en aquesta societat de controladors ambulants. A Eclesiastès 8:8 (BEC), l'home més savi de la història ens diu que «No hi ha ningú que tingui poder sobre el seu esperit i que pugui retenir-lo, ni poder sobre el dia de la mort.» No ho podem controlar tot. No som capaços de controlar l'univers i ni tan sols la nostra vida, però Déu sí. Sense Déu, tard o d'hora deixem de controlar i arribem als excessos. Fàcilment, passem d´estar en control a ser controlats per qualsevol cosa.Podem experimentar excés de control, causant trastorns emocionals i mentals, excessos en el temps de lleure, causant problemes d'addicció a activitats lúdiques (lícites o il·lícites) o al sedentarisme; excés de consum d'aliments no saludables, que ens porten a la golafreria i el malestar físic; o excés a substàncies tòxiques com l'alcohol o altres drogues, que porten a la destrucció. Cadascú d'aquests excessos és exemple d'una vida on l'Esperit Sant no té el control.
Efesis 5:18 (BEC) ens ofereix les dues opcions possibles: «No us embriagueu de vi, que us faria dissoluts; més aviat ompliu-vos de l’Esperit,» A la primera situació, el vi, o aquí pots posar qualsevol excés amb què lluites, està controlant algun aspecte de la teva vida, i per tant, no pots viure una vida plena en Crist. Però tens una segona opció, ser plena de l'Esperit. Quan la teva vida és plena del fruit que dóna l'Esperit, podràs descansar, confiant que Ell té el control de la teva vida, i estaràs lliure per viure una vida de domini propi, en l'Esperit.
Després d'haver donat una ullada el que són les obres de la carn i haver descrit el que són el fruit de l'Esperit i de veure com aquests dos grups s'oposen entre si, voldria que repasséssim com tenir cura d'aquest fruit tan preciós que l'Esperit ens regala.
Voldria deixar clar que aquest fruit és de part de l'Esperit, per a tot aquell que penedit dels seus pecats ha confiat en Crist per a salvació.]]>317biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/rg-24-adversaris-de-fer-el-be--57300183Jaume, a la seva carta repta als creients dient «Demostra’m la teva fe deixant a part les obres i jo et mostraré la meva fe per mitjà de les obres.» JAUME 2:18 BEC.
Podem tenir molta fe, però la manera com aquesta fe es manifesta, diu Jaume, és en la teva manera de viure-la amb els altres. Pau, a Efesis 2:10 (BEC) diu que hem estat «obra seva, creats en Crist Jesús, en vistes a les bones obres.» I a 1Pere 2:15 ho diu així: «Perquè el que Déu vol és que, amb la vostra exemplaritat, feu callar la niciesa dels insensats,»
Quan coneixem Crist com el nostre Salvador, no ens porta al cel immediatament. Ens deixa aquí amb el propòsit de mostrar aquesta fe salvadora, perquè potser altres també volen anar a Crist per a salvació. És per això que no ens podem cansar de fer el bé. I Gàlates 6:9 (BEC) ens anima dient: «Posats, doncs, a fer el bé, no ens desanimem, que al seu temps collirem, si no defallim.»
Les obres de la carn impedeixen que fem aquest bé que volem i hem de fer. Pau descriu aquesta lluita a Romans 7:19 (BEC) «atès que no faig el bé que vull, sinó que faig el mal que no vull.» Però continua dient que gràcies al Senyor Jesucrist podem viure en l'Esperit, on no hi ha condemnació. Llegim a Romans 8:1 (BEC) «Ara ja no queda cap condemnació per als qui estan en Crist Jesús,» els qui no caminen segons la carn, sinó l'Esperit.
Quines són aquestes obres de la carn que volen destrossar el fruit de l'Esperit? Pau esmenta enemistats, baralles, gelosia, rancúnies, rampells d’ira, divisions, sectarismes, enveges i homicidis. En llegir aquesta llista, podem observar una escala, i a mesura que els sentiments d'odi augmenten, les conseqüències arriben a ser més grans. La gelosia, els rampells d’ ira, les enveges porten a enemistats, baralles, divisions, i en una situació desenfrenada, aquests poden arribar a provocar fins i tot delictes d'homicidi. Com a contrast veiem la paciència, la benignitat, la bondat, la mansuetud. Aquests dos grups, diu Pau, s'oposen entre si. El desig de fer el bé, la capacitat d'esperar i moltes vegades aguantar, suportar, la resposta suau de la mansuetud, ens diu la Bíblia apaivaga l'esperit irat. (Prov. 15:1)
Quan Jesús va demanar estimar el proïsme com a nosaltres mateixos, estava demanant la humilitat de Crist descrita a Filipencs 2. Podríem resumir la lluita entre aquestes obres de la carn i el fruit de l'Esperit com una lluita entre l'orgull i la humilitat. L'orgull ens portarà a defensar sempre la nostra pròpia opinió, a lluitar perquè la nostra voluntat es compleixi, mentre que la humilitat ens portarà a estimar el proïsme, i desitjar fer el bé, perquè aquesta és la voluntat de Déu.
Reconeixent que l'orgull és nostre per la natura pecaminosa, i que la paciència, la benignitat, la bondat i la mansuetud són regals de Déu per a nosaltres, Romans 12:21 (BEC) ens deixa un bon repte per fer morir la carn i viure posant en pràctica el fruit de l’Esperit: «No et deixis vèncer pel mal, sinó triomfa sobre el mal practicant el bé.»]]>https://api.spreaker.com/episode/57300183Wed, 15 Oct 2025 05:00:00 +0000David y MaribelEntre la fruita variada de l'Esperit en trobem quatre que estan connectades entre si pel propòsit que compleixen. La paciència, la benignitat, la bondat i la mansuetud són elements necessaris a l'hora de viure la nostra fe amb els que ens envolten....Jaume, a la seva carta repta als creients dient «Demostra’m la teva fe deixant a part les obres i jo et mostraré la meva fe per mitjà de les obres.» JAUME 2:18 BEC.
Podem tenir molta fe, però la manera com aquesta fe es manifesta, diu Jaume, és en la teva manera de viure-la amb els altres. Pau, a Efesis 2:10 (BEC) diu que hem estat «obra seva, creats en Crist Jesús, en vistes a les bones obres.» I a 1Pere 2:15 ho diu així: «Perquè el que Déu vol és que, amb la vostra exemplaritat, feu callar la niciesa dels insensats,»
Quan coneixem Crist com el nostre Salvador, no ens porta al cel immediatament. Ens deixa aquí amb el propòsit de mostrar aquesta fe salvadora, perquè potser altres també volen anar a Crist per a salvació. És per això que no ens podem cansar de fer el bé. I Gàlates 6:9 (BEC) ens anima dient: «Posats, doncs, a fer el bé, no ens desanimem, que al seu temps collirem, si no defallim.»
Les obres de la carn impedeixen que fem aquest bé que volem i hem de fer. Pau descriu aquesta lluita a Romans 7:19 (BEC) «atès que no faig el bé que vull, sinó que faig el mal que no vull.» Però continua dient que gràcies al Senyor Jesucrist podem viure en l'Esperit, on no hi ha condemnació. Llegim a Romans 8:1 (BEC) «Ara ja no queda cap condemnació per als qui estan en Crist Jesús,» els qui no caminen segons la carn, sinó l'Esperit.
Quines són aquestes obres de la carn que volen destrossar el fruit de l'Esperit? Pau esmenta enemistats, baralles, gelosia, rancúnies, rampells d’ira, divisions, sectarismes, enveges i homicidis. En llegir aquesta llista, podem observar una escala, i a mesura que els sentiments d'odi augmenten, les conseqüències arriben a ser més grans. La gelosia, els rampells d’ ira, les enveges porten a enemistats, baralles, divisions, i en una situació desenfrenada, aquests poden arribar a provocar fins i tot delictes d'homicidi. Com a contrast veiem la paciència, la benignitat, la bondat, la mansuetud. Aquests dos grups, diu Pau, s'oposen entre si. El desig de fer el bé, la capacitat d'esperar i moltes vegades aguantar, suportar, la resposta suau de la mansuetud, ens diu la Bíblia apaivaga l'esperit irat. (Prov. 15:1)
Quan Jesús va demanar estimar el proïsme com a nosaltres mateixos, estava demanant la humilitat de Crist descrita a Filipencs 2. Podríem resumir la lluita entre aquestes obres de la carn i el fruit de l'Esperit com una lluita entre l'orgull i la humilitat. L'orgull ens portarà a defensar sempre la nostra pròpia opinió, a lluitar perquè la nostra voluntat es compleixi, mentre que la humilitat ens portarà a estimar el proïsme, i desitjar fer el bé, perquè aquesta és la voluntat de Déu.
Reconeixent que l'orgull és nostre per la natura pecaminosa, i que la paciència, la benignitat, la bondat i la mansuetud són regals de Déu per a nosaltres, Romans 12:21 (BEC) ens deixa un bon repte per fer morir la carn i viure posant en pràctica el fruit de l’Esperit: «No et deixis vèncer pel mal, sinó triomfa sobre el mal practicant el bé.»]]>304biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/rg-23-adversaris-de-la-veritable-fe--57255906La fe ens porta a confiar plenament, per això vull insistir en la importància que la nostra fe estigui en la persona correcta. Déu s'ha mostrat fidel des del principi, per la qual cosa, quan demana que posem la nostra fe en Ell, ho podem fer confiadament.
A Hebreus 12 som cridats a córrer la carrera de la fe, «amb la mirada fixa en l’autor i perfeccionador de la fe, Jesús..» Ell va dissenyar la fe, i ell és el que perfecciona aquesta fe en nosaltres.
Però si la fe no és posada en Jesús el Messies, serà una fe buida. A 1 Corintis 15:14 Pau, alertant sobre aquells que no creien en la resurrecció per a vida eterna, va dir que si Crist no hagués ressuscitat, sense sentit seria llavors la nostra fe. La fe només és vàlida si allò en què creiem és fidel i veritable. I sabem que fidel és el que ens ha cridat a la salvació, el qual també ens santifica i ens guarda, segons llegim a 1 Tessalonicencs 5.
Quan Déu va donar 10 manaments al seu poble, el primer va ser que havien d'adorar només Déu. Diu Deuteronomi 5:7 (BEC) «No tindràs altres déus davant meu.» Diu a més a més «No et faràs escultura ni cap imatge del que hi ha dalt del cel ni del que hi ha a baix a la terra, ni del que hi ha a les aigües de sota de la terra. No t’inclinaràs davant seu ni els donaràs culte, perquè jo, el Senyor Etern, sóc el teu Déu»
Déu clarament va prohibir que s'honressin imatges, i tot i això, al llarg de la història, persones que diuen tenir fe en Déu veneren imatges, i fins i tot, en comptes de parlar amb Déu, dirigeixen les seves pregàries a aquests ídols que roben l'honra Déu mateix. Això és el que prohibeix el primer manament.
Sé que molts justifiquen pregar a imatges de sants i verges amb l'argument que aquests són més a prop de Déu, i les seves pregàries arriben al Pare. Adonem-nos, tanmateix, com n'és d'ofensiu pensar que Déu, el qual ha dit que està atent a les nostres pregàries, no pugui atendre'ns, i per això hàgim d'anar a través de persones que ja estan mortes, i que per molt que visquessin una vida “santa”, no poden acomplir la tasca mediadora entre els homes i Déu. La Bíblia deixa molt clar a 1 Timoteu 2:5 (BEC) que «Perquè hi ha un sol Déu, també hi ha un sol mitjancer entre Déu i els homes: Crist Jesús, home,» Dona-li a Déu tota l'honra, confiant en Ell, perquè la teva fe no sigui buida i sense sentit.
A les obres de la carn, al costat de la idolatria trobem els maleficis, i és que són molt semblants. El món ocult i el més enllà no és cosa del passat. Avui dia està tenint molta influència a la nostra societat. Un pot lliurement consultar les cartes astrals, visitar medecinaires que exerceixin algun poder guaridor, apel·lar a persones mortes i altres pràctiques fosques com la meditació oriental on et conviden a buidar la teva ment. Però Déu condemna la fetilleria; ho veiem a través de tota la Bíblia. Tornem al primer manament; la nostra fe i lleialtat ha de ser per a l'únic i savi Déu.
Quan intercanviem el pla de Déu per plans humans, estem sent heretges, creant una altra fe que no és la fe veritable. És cosa seriosa, perquè Apocalipsi 21:8 ens diu que els idòlatres i tots els falsaris tindran la seva part al llac de foc.
Però al fruit de l'Esperit no hi ha condemnació. Si posem la nostra fe en Déu, ell és fidel per guardar-nos fins a la fi, i la seva pau i el seu goig ompliran els nostres cors.]]>https://api.spreaker.com/episode/57255906Tue, 14 Oct 2025 05:10:00 +0000David y MaribelAvui veurem com la idolatria i els maleficis s'oposen a la fe. Si dubteu a quina fe em refereixo, us convido a buscar l'episodi sobre la fe entre els dons de l'Esperit. La fe ens porta a confiar plenament, per això vull insistir en la importància que...La fe ens porta a confiar plenament, per això vull insistir en la importància que la nostra fe estigui en la persona correcta. Déu s'ha mostrat fidel des del principi, per la qual cosa, quan demana que posem la nostra fe en Ell, ho podem fer confiadament.
A Hebreus 12 som cridats a córrer la carrera de la fe, «amb la mirada fixa en l’autor i perfeccionador de la fe, Jesús..» Ell va dissenyar la fe, i ell és el que perfecciona aquesta fe en nosaltres.
Però si la fe no és posada en Jesús el Messies, serà una fe buida. A 1 Corintis 15:14 Pau, alertant sobre aquells que no creien en la resurrecció per a vida eterna, va dir que si Crist no hagués ressuscitat, sense sentit seria llavors la nostra fe. La fe només és vàlida si allò en què creiem és fidel i veritable. I sabem que fidel és el que ens ha cridat a la salvació, el qual també ens santifica i ens guarda, segons llegim a 1 Tessalonicencs 5.
Quan Déu va donar 10 manaments al seu poble, el primer va ser que havien d'adorar només Déu. Diu Deuteronomi 5:7 (BEC) «No tindràs altres déus davant meu.» Diu a més a més «No et faràs escultura ni cap imatge del que hi ha dalt del cel ni del que hi ha a baix a la terra, ni del que hi ha a les aigües de sota de la terra. No t’inclinaràs davant seu ni els donaràs culte, perquè jo, el Senyor Etern, sóc el teu Déu»
Déu clarament va prohibir que s'honressin imatges, i tot i això, al llarg de la història, persones que diuen tenir fe en Déu veneren imatges, i fins i tot, en comptes de parlar amb Déu, dirigeixen les seves pregàries a aquests ídols que roben l'honra Déu mateix. Això és el que prohibeix el primer manament.
Sé que molts justifiquen pregar a imatges de sants i verges amb l'argument que aquests són més a prop de Déu, i les seves pregàries arriben al Pare. Adonem-nos, tanmateix, com n'és d'ofensiu pensar que Déu, el qual ha dit que està atent a les nostres pregàries, no pugui atendre'ns, i per això hàgim d'anar a través de persones que ja estan mortes, i que per molt que visquessin una vida “santa”, no poden acomplir la tasca mediadora entre els homes i Déu. La Bíblia deixa molt clar a 1 Timoteu 2:5 (BEC) que «Perquè hi ha un sol Déu, també hi ha un sol mitjancer entre Déu i els homes: Crist Jesús, home,» Dona-li a Déu tota l'honra, confiant en Ell, perquè la teva fe no sigui buida i sense sentit.
A les obres de la carn, al costat de la idolatria trobem els maleficis, i és que són molt semblants. El món ocult i el més enllà no és cosa del passat. Avui dia està tenint molta influència a la nostra societat. Un pot lliurement consultar les cartes astrals, visitar medecinaires que exerceixin algun poder guaridor, apel·lar a persones mortes i altres pràctiques fosques com la meditació oriental on et conviden a buidar la teva ment. Però Déu condemna la fetilleria; ho veiem a través de tota la Bíblia. Tornem al primer manament; la nostra fe i lleialtat ha de ser per a l'únic i savi Déu.
Quan intercanviem el pla de Déu per plans humans, estem sent heretges, creant una altra fe que no és la fe veritable. És cosa seriosa, perquè Apocalipsi 21:8 ens diu que els idòlatres i tots els falsaris tindran la seva part al llac de foc.
Però al fruit de l'Esperit no hi ha condemnació. Si posem la nostra fe en Déu, ell és fidel per guardar-nos fins a la fi, i la seva pau i el seu goig ompliran els nostres cors.]]>322biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/rg-22-adversaris-de-l-amor--57255905Quan una dona casada, perquè aquest devocional és dirigit a dones, té el desig de tenir una relació, sigui emocional, sensual o sexual amb qualsevol home que no és el seu marit, Déu ho considera adulteri. Hi ha una relació exclusiva i especial que Déu ha dissenyat per al matrimoni. Per a Déu és molt important, perquè aquesta és la relació que Déu fa servir per fer-nos veure la relació íntima entre Crist i la seva Església.
La fornicació, a diferència de l'adulteri, és una relació sensual o sexual inadequada entre dues persones que no estan casades. És a dir, estàs fornicant si tens una relació sexual, o desitjos sexuals cap a algú amb qui no estàs casada, encara que no tinguis un compromís matrimonial amb ningú més. Un cop més, encara que això sigui una cosa normal al món en què vius, no deixa de ser rebel·lia declarada en contra del pla de Déu.
La Paraula de Déu ens ensenya que el pecat neix al cor, i podem dir que les pràctiques de la fornicació o l'adulteri són el resultat d’immoralitat i llibertinatge a l'interior. La immoralitat és sinònim d'impuresa o d'indecència. Aquestes dues estan clarament de moda, ens diu proverbis, els simples cauen, però els avisats ho eviten (Proverbis 22:3). Quan permetem immoralitat a la nostra vida, estem obrint el camí a la fornicació i l'adulteri. El llibertinatge (indecència) va més enllà de la immoralitat; és un desig sexual desenfrenat. Els nostres líders volen alimentar la impuresa i alhora controlar la indecència, però és una realitat inqüestionable que la impuresa porta a la indecència, donant com a resultat actes que van sempre en contra de la llei de Déu, i en algunes ocasions en contra de les lleis establertes. Però els qui són guiats per l'Esperit no han de caure en les obres de la carn; recorda, ja van ser crucificades amb Crist.
Al pla de Déu no hi ha lloc per a la immoralitat i indecència. Un Déu sant ha dissenyat un bon pla per satisfer els nostres desitjos de manera pura.
Càntic dels càntics ens presenta la relació exclusiva del matrimoni, on hi ha amor mutu.«Que el meu estimat entri al seu jardí per menjar els fruits exquisits.»EL CÀNTIC DELS CÀNTICS 4:16 BEC«Jo sóc del meu estimat, i el meu estimat és meu.» EL CÀNTIC DELS CÀNTICS 6:3 BEC«Jo sóc del meu estimat, i cap a mi l’atrau el seu anhel.» EL CÀNTIC DELS CÀNTICS 7:10 BEC
El fruit de l'Esperit és amor, un amor pur que es demostra en relacions pures, i a més comporta goig i pau, com una fruita deliciosa, per gaudir en llibertat d'esperit.]]>https://api.spreaker.com/episode/57255905Mon, 13 Oct 2025 05:00:00 +0000David y MaribelEntre els adversaris que s'oposen al fruit de l'esperit veiem primer l'adulteri i la fornicació, juntament amb immoralitat i llibertinatge. Podem dir que l'adulteri i la fornicació són pecats que revelen aquesta immoralitat i llibertinatge que mora a...Quan una dona casada, perquè aquest devocional és dirigit a dones, té el desig de tenir una relació, sigui emocional, sensual o sexual amb qualsevol home que no és el seu marit, Déu ho considera adulteri. Hi ha una relació exclusiva i especial que Déu ha dissenyat per al matrimoni. Per a Déu és molt important, perquè aquesta és la relació que Déu fa servir per fer-nos veure la relació íntima entre Crist i la seva Església.
La fornicació, a diferència de l'adulteri, és una relació sensual o sexual inadequada entre dues persones que no estan casades. És a dir, estàs fornicant si tens una relació sexual, o desitjos sexuals cap a algú amb qui no estàs casada, encara que no tinguis un compromís matrimonial amb ningú més. Un cop més, encara que això sigui una cosa normal al món en què vius, no deixa de ser rebel·lia declarada en contra del pla de Déu.
La Paraula de Déu ens ensenya que el pecat neix al cor, i podem dir que les pràctiques de la fornicació o l'adulteri són el resultat d’immoralitat i llibertinatge a l'interior. La immoralitat és sinònim d'impuresa o d'indecència. Aquestes dues estan clarament de moda, ens diu proverbis, els simples cauen, però els avisats ho eviten (Proverbis 22:3). Quan permetem immoralitat a la nostra vida, estem obrint el camí a la fornicació i l'adulteri. El llibertinatge (indecència) va més enllà de la immoralitat; és un desig sexual desenfrenat. Els nostres líders volen alimentar la impuresa i alhora controlar la indecència, però és una realitat inqüestionable que la impuresa porta a la indecència, donant com a resultat actes que van sempre en contra de la llei de Déu, i en algunes ocasions en contra de les lleis establertes. Però els qui són guiats per l'Esperit no han de caure en les obres de la carn; recorda, ja van ser crucificades amb Crist.
Al pla de Déu no hi ha lloc per a la immoralitat i indecència. Un Déu sant ha dissenyat un bon pla per satisfer els nostres desitjos de manera pura.
Càntic dels càntics ens presenta la relació exclusiva del matrimoni, on hi ha amor mutu.«Que el meu estimat entri al seu jardí per menjar els fruits exquisits.»EL CÀNTIC DELS CÀNTICS 4:16 BEC«Jo sóc del meu estimat, i el meu estimat és meu.» EL CÀNTIC DELS CÀNTICS 6:3 BEC«Jo sóc del meu estimat, i cap a mi l’atrau el seu anhel.» EL CÀNTIC DELS CÀNTICS 7:10 BEC
El fruit de l'Esperit és amor, un amor pur que es demostra en relacions pures, i a més comporta goig i pau, com una fruita deliciosa, per gaudir en llibertat d'esperit.]]>273biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/rg-21-i-aquests-s-oposen-entre-si--57217824Voldria resumir aquest contrast entre les obres de la carn i el fruit de l'Esperit que Pau presenta a Gàlates 5 mostrant com s'hi oposen. Si pots imaginar una taula, posaríem, d’una banda, les obres de la carn, i a l'altra banda el fruit de l'Esperit.
Tenim una llista d'obres naturals a què la carn tendeix, desitjos i passions que, segons el verset 24, els que són de Crist ja les han crucificat. És a dir, si tu has posat la teva fe en Crist Jesús, el teu vell home, amb els seus desitjos i passions, va ser crucificat amb ell a la creu. Llegim a Romans 6:6-7 (BEC) «Tingueu present això: l’home vell que hi ha en nosaltres ha estat crucificat amb ell per tal que el cos del pecat sigui eliminat, i així ja no siguem més esclaus del pecat, ja que quan un ha mort queda lliure del pecat.»
Si hem estat justificats del pecat i deslliurats de la seva esclavitud, com encara vivim en pecat? pregunta l'apòstol al verset 3.
La resposta se sobreentén, però Pau continua explicant perquè entenguem que no podem servir Déu en les obres de la carn. Diu a Romans 6:16 (BEC) «¿No sabeu que quan us poseu com esclaus al servei d’algú per obeir-lo, us feu esclaus del qui obeïu, tant si és del pecat per a la mort com si és de l’obediència per a la justícia?»
Allò que servim és el que ens domina. Els qui practiquen les obres de la carn, diu a Gàlates 5:21 “no heretaran el regne de Déu” perquè no són fills de Déu.
Vegem el contrast que Pau ens presenta entre les obres de la carn i el fruit de l´Esperit. Parlem del fruit de l'Esperit com una unitat perquè així ho presenta Pau a Gàlates. Entenem que no ve l’un sense l'altre, sinó que si l'arbre és sa, s'evidenciaran tots els aspectes esmentats. Potser ajudarà pensar en el fruit de l'Esperit com un raïm, amb fruita diferent.
En primer lloc, tenim fornicació, immoralitat, llibertinatge, que s'oposen a l'amor pur que Crist ofereix.En segon lloc, veiem la idolatria i els maleficis, els quals contrasten amb la fe veritable que salva i preserva.En tercer lloc, llegim d'enemistats, baralles, gelosia, rancúnies, rampells d’ira, divisions, sectarismes, enveges, que destrossen relacions, oposant-se a la paciència, la benignitat, la bondat i la mansuetud necessàries per tenir relacions duradores i edificants.En quart lloc, veiem el contrast entre les embriaguesses, golafreries i coses semblants, que no tenen res a veure amb la temprança que presenta la Bíblia.
El goig i la pau, fruit també de l'Esperit, són presents en els diferents grups, i s'oposen a la falsa satisfacció que porten les obres de la carn i la culpabilitat que aquestes deixen.
Veurem en els episodis següents aquests quatre grups, pregant que el nostre esperit anheli aquest fruit que Crist ofereix, per a la glòria del seu nom.]]>https://api.spreaker.com/episode/57217824Fri, 10 Oct 2025 05:00:00 +0000David y Maribel«Perquè la carn té avidesa contra l’Esperit i l’Esperit contra la carn. Són dos principis que lluiten contra sí per no deixar-vos fer el que voldríeu.» GÀLATES 5:17 BEC Voldria resumir aquest contrast entre les obres de la carn i el fruit de l'Esperit...Voldria resumir aquest contrast entre les obres de la carn i el fruit de l'Esperit que Pau presenta a Gàlates 5 mostrant com s'hi oposen. Si pots imaginar una taula, posaríem, d’una banda, les obres de la carn, i a l'altra banda el fruit de l'Esperit.
Tenim una llista d'obres naturals a què la carn tendeix, desitjos i passions que, segons el verset 24, els que són de Crist ja les han crucificat. És a dir, si tu has posat la teva fe en Crist Jesús, el teu vell home, amb els seus desitjos i passions, va ser crucificat amb ell a la creu. Llegim a Romans 6:6-7 (BEC) «Tingueu present això: l’home vell que hi ha en nosaltres ha estat crucificat amb ell per tal que el cos del pecat sigui eliminat, i així ja no siguem més esclaus del pecat, ja que quan un ha mort queda lliure del pecat.»
Si hem estat justificats del pecat i deslliurats de la seva esclavitud, com encara vivim en pecat? pregunta l'apòstol al verset 3.
La resposta se sobreentén, però Pau continua explicant perquè entenguem que no podem servir Déu en les obres de la carn. Diu a Romans 6:16 (BEC) «¿No sabeu que quan us poseu com esclaus al servei d’algú per obeir-lo, us feu esclaus del qui obeïu, tant si és del pecat per a la mort com si és de l’obediència per a la justícia?»
Allò que servim és el que ens domina. Els qui practiquen les obres de la carn, diu a Gàlates 5:21 “no heretaran el regne de Déu” perquè no són fills de Déu.
Vegem el contrast que Pau ens presenta entre les obres de la carn i el fruit de l´Esperit. Parlem del fruit de l'Esperit com una unitat perquè així ho presenta Pau a Gàlates. Entenem que no ve l’un sense l'altre, sinó que si l'arbre és sa, s'evidenciaran tots els aspectes esmentats. Potser ajudarà pensar en el fruit de l'Esperit com un raïm, amb fruita diferent.
En primer lloc, tenim fornicació, immoralitat, llibertinatge, que s'oposen a l'amor pur que Crist ofereix.En segon lloc, veiem la idolatria i els maleficis, els quals contrasten amb la fe veritable que salva i preserva.En tercer lloc, llegim d'enemistats, baralles, gelosia, rancúnies, rampells d’ira, divisions, sectarismes, enveges, que destrossen relacions, oposant-se a la paciència, la benignitat, la bondat i la mansuetud necessàries per tenir relacions duradores i edificants.En quart lloc, veiem el contrast entre les embriaguesses, golafreries i coses semblants, que no tenen res a veure amb la temprança que presenta la Bíblia.
El goig i la pau, fruit també de l'Esperit, són presents en els diferents grups, i s'oposen a la falsa satisfacció que porten les obres de la carn i la culpabilitat que aquestes deixen.
Veurem en els episodis següents aquests quatre grups, pregant que el nostre esperit anheli aquest fruit que Crist ofereix, per a la glòria del seu nom.]]>267biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/rg-20-tempranca--57217823El darrer aspecte del fruit de l'Esperit és la temprança. Curiosament, aquest terme només apareix segons la traducció una vegada, i en aquesta llista. Però per referir-se a aquesta mateixa virtut, trobem el terme domini propi o continència.
La temprança és la moderació o l'autocontrol, l'antítesi a qualsevol excés. Efesis 5:18 (BEC) diu: «No us embriagueu de vi, que us faria dissoluts; més aviat ompliu-vos de l’Esperit,» Un cristià no hauria d'estar controlat per cap substància en cap moment, sinó que hauríem d'estar controlats contínuament per l'Esperit Sant. Però aquest autocontrol també s'ha de mostrar en altres aspectes de la nostra vida. Diu a proverbis 29:11 (BEC) «El neci desfoga tot el seu despit, però el savi el reté i l’assossega.» I desfogar és la manca de control de les emocions. A proverbis 16:32 (BEC) ensenya: «Més val un home sofert que un heroi, i saber dominar-se que ser un conqueridor.» qui sap dominar-se és qui té control sobre les seves reaccions.
I així trobem a través de la Paraula sobre aquesta virtut que cada cristià hauria d'exhibir.2 Pere 1:5-8 (BEC) ensenya que com Déu ens ha donat tant devem, «procurar diligentment afegir a la vostra fe la virtut; a la virtut, el discerniment; al discerniment, la serenitat; a la serenitat, la paciència; a la paciència, la pietat; a la pietat, l’afecte fraternal; a l’afecte fratemal, l’amor.» I diu «Perquè si teniu aquestes qualitats i van creixent en vosaltres, no us deixaran que estigueu inactius ni que sigueu inútils, tocant al coneixement de nostre Senyor Jesucrist.»
Aquests són fruit de l'Esperit Sant que habita en el cristià, i entre ells hi ha el domini propi. Si aquests abunden en nosaltres, no estarem ociosos. L'oci és un ídol a la nostra societat. Els llocs de lleure abunden, i els excessos, sigui en beguda, menjar o experiències són senyal de diversió. Encara més, el món no sap què pensar dels cristians genuïns, perquè no vivim en els mateixos excessos, i això els incomoda.
Em sembla curiós i trist el que trobem a Fets 24, Pau estava parlant de la seva fe a Fèlix el governador de Judea. Aquest escoltava atentament, però diu que «quan tocava el tema de la rectitud, del domini propi i del judici futur, Fèlix, atemorit, li replicà: Per ara, vés-te’n; ja et faré cridar quan tingui més temps.»
Fèlix es va sentir incomodat davant la crida al domini propi. Roma era coneguda pels excessos, i pensar que un dia podria ser jutjat per aquests no li va semblar un missatge agradable.
Si ens anomenem cristians, hem de mostrar al món la temprança, no sols en els excessos que semblen més obvis, sinó en cada aspecte de la nostra vida.
Que Déu ens ajudi a no abusar de la televisió, de les xarxes socials, de l'oci o de qualsevol cosa que ens distregui de la crida de Déu a la nostra vida.
Pau ho va expressar així: «¿No heu vist com a l’estadi els corredors corren tots, però només un s’emporta el premi? Correu com cal per guanyar-lo. Tots aquells qui volen competir s’han de privar de moltes coses; ells, per aconseguir una corona corruptible, en canvi, nosaltres, per una d’incorruptible.» 1 CORINTIS 9:24-25 BEC.
Abstinguem-nos de qualsevol cosa que ens impedeixi córrer la carrera de la fe, i caminem en l’Esperit. «Perquè Déu no ens ha pas donat un esperit de covardia, sinó de valentia, d’amor i de seny,» 2 TIMOTEU 1:7 BEC]]>https://api.spreaker.com/episode/57217823Thu, 09 Oct 2025 05:00:00 +0000David y Maribel«Però el fruit de l'esperit és: amor, goig, pau, longanimitat, benignitat, bondat, fe, mansuetud, temprança contra aquestes coses no hi ha llei. Els qui són de Crist han crucificat la carn amb les seves passions i desitjos.» GÀLATES 5:22-24 El darrer...El darrer aspecte del fruit de l'Esperit és la temprança. Curiosament, aquest terme només apareix segons la traducció una vegada, i en aquesta llista. Però per referir-se a aquesta mateixa virtut, trobem el terme domini propi o continència.
La temprança és la moderació o l'autocontrol, l'antítesi a qualsevol excés. Efesis 5:18 (BEC) diu: «No us embriagueu de vi, que us faria dissoluts; més aviat ompliu-vos de l’Esperit,» Un cristià no hauria d'estar controlat per cap substància en cap moment, sinó que hauríem d'estar controlats contínuament per l'Esperit Sant. Però aquest autocontrol també s'ha de mostrar en altres aspectes de la nostra vida. Diu a proverbis 29:11 (BEC) «El neci desfoga tot el seu despit, però el savi el reté i l’assossega.» I desfogar és la manca de control de les emocions. A proverbis 16:32 (BEC) ensenya: «Més val un home sofert que un heroi, i saber dominar-se que ser un conqueridor.» qui sap dominar-se és qui té control sobre les seves reaccions.
I així trobem a través de la Paraula sobre aquesta virtut que cada cristià hauria d'exhibir.2 Pere 1:5-8 (BEC) ensenya que com Déu ens ha donat tant devem, «procurar diligentment afegir a la vostra fe la virtut; a la virtut, el discerniment; al discerniment, la serenitat; a la serenitat, la paciència; a la paciència, la pietat; a la pietat, l’afecte fraternal; a l’afecte fratemal, l’amor.» I diu «Perquè si teniu aquestes qualitats i van creixent en vosaltres, no us deixaran que estigueu inactius ni que sigueu inútils, tocant al coneixement de nostre Senyor Jesucrist.»
Aquests són fruit de l'Esperit Sant que habita en el cristià, i entre ells hi ha el domini propi. Si aquests abunden en nosaltres, no estarem ociosos. L'oci és un ídol a la nostra societat. Els llocs de lleure abunden, i els excessos, sigui en beguda, menjar o experiències són senyal de diversió. Encara més, el món no sap què pensar dels cristians genuïns, perquè no vivim en els mateixos excessos, i això els incomoda.
Em sembla curiós i trist el que trobem a Fets 24, Pau estava parlant de la seva fe a Fèlix el governador de Judea. Aquest escoltava atentament, però diu que «quan tocava el tema de la rectitud, del domini propi i del judici futur, Fèlix, atemorit, li replicà: Per ara, vés-te’n; ja et faré cridar quan tingui més temps.»
Fèlix es va sentir incomodat davant la crida al domini propi. Roma era coneguda pels excessos, i pensar que un dia podria ser jutjat per aquests no li va semblar un missatge agradable.
Si ens anomenem cristians, hem de mostrar al món la temprança, no sols en els excessos que semblen més obvis, sinó en cada aspecte de la nostra vida.
Que Déu ens ajudi a no abusar de la televisió, de les xarxes socials, de l'oci o de qualsevol cosa que ens distregui de la crida de Déu a la nostra vida.
Pau ho va expressar així: «¿No heu vist com a l’estadi els corredors corren tots, però només un s’emporta el premi? Correu com cal per guanyar-lo. Tots aquells qui volen competir s’han de privar de moltes coses; ells, per aconseguir una corona corruptible, en canvi, nosaltres, per una d’incorruptible.» 1 CORINTIS 9:24-25 BEC.
Abstinguem-nos de qualsevol cosa que ens impedeixi córrer la carrera de la fe, i caminem en l’Esperit. «Perquè Déu no ens ha pas donat un esperit de covardia, sinó de valentia, d’amor i de seny,» 2 TIMOTEU 1:7 BEC]]>316biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/rg-19-mansuetud--57202486El Senyor Jesús va predicar a la muntanya dient «Feliços els humils, perquè posseiran la terra.» MATEU 5:5 BEC. I va dir més tard «Carregueu-vos el meu jou i apreneu de mi, que soc de cor benigne i humil, i trobareu descans per a l’ànima,»MATEU 11:29 BEC.
La mansuetud no mostra debilitat, com molts pensarien. Si no que és força i poder sota control. El nostre Senyor Totpoderós era mans i humil. Als evangelis el veiem donant exemple, rentant els peus dels seus deixebles, i suportant el patiment de la creu sense pensar en si mateix. Com profetitzava Isaïes 53:4-7 (BEC) «Tanmateix, ell ha suportat les nostres sofrences, s’ha carregat els nostres dolors i nosaltres el teníem per un castigat, un colpit de Déu i abatut. En canvi, ell fou traspassat per les nostres infidelitats, fou trinxat per les nostres culpes. El càstig que ens dona la pau queia damunt d’ell….Maltractat i humiliat, no obria la boca; com un anyell conduït a l’escorxador, com una ovella davant l’esquilador, callava i ni tan sols obria la boca.»
«Tingueu entre vosaltres els mateixos sentiments que tingué Crist Jesús» demana Pau aFILIPENCS 2:5 BEC. Aquesta mansuetud ha de brillar en el nostre tracte amb altres perquè l'església de Crist sigui edificada. Ha de ser present ja sigui quan ens reprenguin o quan hàgim de reprendre.
Jaume1 diu «que tothom sigui amatent a escoltar, lent a parlar i tardívol a irritar-se, perquè la ira de l’home no s’ajusta a l’equitat que Déu vol.» Jaume està demanant mansuetud a l'hora de rebre la Paraula de Déu. I diu: «Per tant, rebutgeu tota mena de brutícia i els excessos de la maldat, i acolliu dòcilment la paraula inserida en vosaltres, que és prou potent per a salvar les vostres ànimes.» JAUME 1:21 BEC
Aquesta Paraula implantada a les nostres ànimes, rebuda amb la mansuetud del seu Esperit, pot produir en nosaltres la fe per a la salvació i les bones obres que l'evidenciïn, ensenya Jaume 3:13. L'apòstol Pau, quan ha de reprendre els corintis els parla amb “La mansuetud i tendresa de Crist” (2 Corintis 10:1), volent ell comunicar la mateixa actitud de Crist, i d'igual manera ensenya a Gàlates 6:1 (BEC) «Germans, si descobriu que algú ha comès una falta, vosaltres, els espirituals, corregiu-lo amb una predisposició amable, tenint compte d’un mateix, no sigui que caiguis també tu en la mateixa falta.» Quan exercim la nostra obligació cristiana de reprendre'ns i exhortar-nos els uns als altres, hem de recórrer a la mansuetud del nostre Senyor, per no pecar, fent-nos a nosaltres mateixos més del que realment som, pecadors justificats per gràcia, capaços de pecar com qualsevol altre , i dependents de Déu, amb desig de donar-li glòria.
La mansuetud és molt important a l'hora de tractar amb els altres i en compartir l'evangeli. Per això veiem a Titus i Timoteu que el servent de Déu ha de mostrar mansuetud. (Tit 3:2; 1 Timoteu 6:11; 2 Timoteu 2:25) I a 1 Pedro 3:15 (BEC) llegim «reverencieu el Crist dintre el vostre cor, disposats sempre a respondre a tothom que s’interessi per l’esperança que hi ha en vosaltres» «apreneu de mi, que sóc de cor benigne i humil, i diu nostre senyor que trobarem descans per a la nostra ànima» MATEU 11:29 BEC]]>https://api.spreaker.com/episode/57202486Wed, 08 Oct 2025 05:00:00 +0000David y MaribelSi les obres de la carn són enemistats, baralles, gelosies, rancúnies, rampells d’ira, divisions, sectarismes entre d'altres, el fruit de l'Esperit que les pot eliminar és la mansuetud. Un esperit mans no és donat a la ira. Hi ha una dita que diu “si...El Senyor Jesús va predicar a la muntanya dient «Feliços els humils, perquè posseiran la terra.» MATEU 5:5 BEC. I va dir més tard «Carregueu-vos el meu jou i apreneu de mi, que soc de cor benigne i humil, i trobareu descans per a l’ànima,»MATEU 11:29 BEC.
La mansuetud no mostra debilitat, com molts pensarien. Si no que és força i poder sota control. El nostre Senyor Totpoderós era mans i humil. Als evangelis el veiem donant exemple, rentant els peus dels seus deixebles, i suportant el patiment de la creu sense pensar en si mateix. Com profetitzava Isaïes 53:4-7 (BEC) «Tanmateix, ell ha suportat les nostres sofrences, s’ha carregat els nostres dolors i nosaltres el teníem per un castigat, un colpit de Déu i abatut. En canvi, ell fou traspassat per les nostres infidelitats, fou trinxat per les nostres culpes. El càstig que ens dona la pau queia damunt d’ell….Maltractat i humiliat, no obria la boca; com un anyell conduït a l’escorxador, com una ovella davant l’esquilador, callava i ni tan sols obria la boca.»
«Tingueu entre vosaltres els mateixos sentiments que tingué Crist Jesús» demana Pau aFILIPENCS 2:5 BEC. Aquesta mansuetud ha de brillar en el nostre tracte amb altres perquè l'església de Crist sigui edificada. Ha de ser present ja sigui quan ens reprenguin o quan hàgim de reprendre.
Jaume1 diu «que tothom sigui amatent a escoltar, lent a parlar i tardívol a irritar-se, perquè la ira de l’home no s’ajusta a l’equitat que Déu vol.» Jaume està demanant mansuetud a l'hora de rebre la Paraula de Déu. I diu: «Per tant, rebutgeu tota mena de brutícia i els excessos de la maldat, i acolliu dòcilment la paraula inserida en vosaltres, que és prou potent per a salvar les vostres ànimes.» JAUME 1:21 BEC
Aquesta Paraula implantada a les nostres ànimes, rebuda amb la mansuetud del seu Esperit, pot produir en nosaltres la fe per a la salvació i les bones obres que l'evidenciïn, ensenya Jaume 3:13. L'apòstol Pau, quan ha de reprendre els corintis els parla amb “La mansuetud i tendresa de Crist” (2 Corintis 10:1), volent ell comunicar la mateixa actitud de Crist, i d'igual manera ensenya a Gàlates 6:1 (BEC) «Germans, si descobriu que algú ha comès una falta, vosaltres, els espirituals, corregiu-lo amb una predisposició amable, tenint compte d’un mateix, no sigui que caiguis també tu en la mateixa falta.» Quan exercim la nostra obligació cristiana de reprendre'ns i exhortar-nos els uns als altres, hem de recórrer a la mansuetud del nostre Senyor, per no pecar, fent-nos a nosaltres mateixos més del que realment som, pecadors justificats per gràcia, capaços de pecar com qualsevol altre , i dependents de Déu, amb desig de donar-li glòria.
La mansuetud és molt important a l'hora de tractar amb els altres i en compartir l'evangeli. Per això veiem a Titus i Timoteu que el servent de Déu ha de mostrar mansuetud. (Tit 3:2; 1 Timoteu 6:11; 2 Timoteu 2:25) I a 1 Pedro 3:15 (BEC) llegim «reverencieu el Crist dintre el vostre cor, disposats sempre a respondre a tothom que s’interessi per l’esperança que hi ha en vosaltres» «apreneu de mi, que sóc de cor benigne i humil, i diu nostre senyor que trobarem descans per a la nostra ànima» MATEU 11:29 BEC]]>326biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/rg-18-la-fe--57187139La veritat és que, com hem fet amb cada aspecte del fruit de l'Esperit, és important definir el concepte de què parla la Bíblia.
En el cas de la fe tenim una definició explícita a Hebreus 11:1 (BEC) «La fe és una garantia segura d’allò que s’espera, una prova de realitats que no es veuen»La fe és la garantia, la convicció. No és una esperança abstracta que vol que tot vagi bé. És una seguretat que alguna cosa que ara no es veu arribarà a ser perquè algú en qui podem confiar ho ha promès.
Aquests dos aspectes, l'alguna cosa i l'algú són clau a l'hora d'entendre la fe bíblica.En primer lloc, examinem l'objecte de la nostra fe, és a dir, en qui tenim fe que alguna cosa serà.
L'objecte de la fe cristiana és Déu: Pare, Fill i Esperit Sant. Per la fe acceptem que aquests tres són una essència, Déu. Quan intentem explicar-ho, la lògica humana se'ns queda curta, però per fe, comprenem la deïtat de Crist, reflectida a través de les Escriptures.
1 Timoteu 3:16 (BEC) ens diu: «Indiscutiblement, és grandiós el misteri que reverenciem: Ell fou manifestat en la carn, autenticat per l’Esperit, presentat als àngels, proclamat a les nacions, cregut en el món, enlairat en glòria.»
I què és el que creiem? Què és allò que esperem?
És per fe en Crist que rebem salvació. Efesis 2:8 (BEC) diu: «Perquè és per gràcia que heu estat salvats, mitjançant la fe, i això no ve de vosaltres mateixos: és un do de Déu.»
Per fe som salvats i per fe vivim la vida confiant en el Déu Fidel. Ens diu Hebreus 11:3 (BEC) que per fe entenem la creació: «Per la fe comprenem que l’univers fou creat per la paraula de Déu, de manera que això que veiem no ha estat fet per una causa visible.»
Per la fe podem resistir la temptació, perquè veiem més enllà del que és al davant. Efesis 6:16 (BEC) ens exhorta a «sobretot prenent l’escut de la fe, amb el qual podreu apagar totes les fletxes incendiàries del Maligne.»
Per la fe podem obeir Déu. Coneixem el capítol de la fe, Hebreus 11, on llegim del núvol de testimonis que van escollir viure amb fe en Déu, suportant dificultats i obeint Déu quan no veien el compliment de la promesa, i de la mateixa manera podem nosaltres caminar com diu Hebreus 12:1-2 (BEC) «desfem-nos de tota impedimenta i del pecat que se’ns arrapa, i correm amb constància la competició que se’ns proposa, amb la mirada fixa en l’autor i perfeccionador de la fe, Jesús, el qual, davant la joia que se li proposava, va acceptar la creu, menyspreant la ignomínia, i està assegut a la dreta del tron de Déu.»
La fe, fruit de l'Esperit, és per salvar i preservar l'ànima fins al dia del Senyor, com llegim a Hebreus 10:37-38. «Ja que: “un moment només, i el qui ha de venir arribarà sense tardança. El meu just viurà per la fe; però si es fa enrere, no s’hi complaurà pas la meva ànima.”» Diu Déu. «Nosaltres, però, no som dels qui es fan enrere cap a la perdició, sinó homes de fe que conserven la vida.» HEBREUS 10:39 BEC
Quan l'Esperit et convenci de pecat, no retrocedeixis, acudeix a Crist. Posa la teva fe en Ell i viu per fe. Perquè qui confia en ell, no serà avergonyit. «Ara bé, sense la fe és impossible d’agradar-li. El qui vulgui acostar-se a Déu cal que cregui que existeix i que recompensa aquells qui el busquen.» HEBREUS 11:6 BEC
Esperem aquest dia gloriós en què rebrem el guardó, Crist mateix. Amb aquesta certesa, correm amb paciència la carrera de la vida, vivint dia a dia el fruit de la fe en Crist.]]>https://api.spreaker.com/episode/57187139Tue, 07 Oct 2025 06:00:00 +0000David y Maribel“Jo soc una persona de fe” o “Ella té molta fe.” Què signifiquen exactament aquestes afirmacions? A quin concepte de fe es refereixen aquestes situacions? Potser és que creu que hi ha alguna cosa més enllà, potser l'anomenen Déu, o potser algun sant o...La veritat és que, com hem fet amb cada aspecte del fruit de l'Esperit, és important definir el concepte de què parla la Bíblia.
En el cas de la fe tenim una definició explícita a Hebreus 11:1 (BEC) «La fe és una garantia segura d’allò que s’espera, una prova de realitats que no es veuen»La fe és la garantia, la convicció. No és una esperança abstracta que vol que tot vagi bé. És una seguretat que alguna cosa que ara no es veu arribarà a ser perquè algú en qui podem confiar ho ha promès.
Aquests dos aspectes, l'alguna cosa i l'algú són clau a l'hora d'entendre la fe bíblica.En primer lloc, examinem l'objecte de la nostra fe, és a dir, en qui tenim fe que alguna cosa serà.
L'objecte de la fe cristiana és Déu: Pare, Fill i Esperit Sant. Per la fe acceptem que aquests tres són una essència, Déu. Quan intentem explicar-ho, la lògica humana se'ns queda curta, però per fe, comprenem la deïtat de Crist, reflectida a través de les Escriptures.
1 Timoteu 3:16 (BEC) ens diu: «Indiscutiblement, és grandiós el misteri que reverenciem: Ell fou manifestat en la carn, autenticat per l’Esperit, presentat als àngels, proclamat a les nacions, cregut en el món, enlairat en glòria.»
I què és el que creiem? Què és allò que esperem?
És per fe en Crist que rebem salvació. Efesis 2:8 (BEC) diu: «Perquè és per gràcia que heu estat salvats, mitjançant la fe, i això no ve de vosaltres mateixos: és un do de Déu.»
Per fe som salvats i per fe vivim la vida confiant en el Déu Fidel. Ens diu Hebreus 11:3 (BEC) que per fe entenem la creació: «Per la fe comprenem que l’univers fou creat per la paraula de Déu, de manera que això que veiem no ha estat fet per una causa visible.»
Per la fe podem resistir la temptació, perquè veiem més enllà del que és al davant. Efesis 6:16 (BEC) ens exhorta a «sobretot prenent l’escut de la fe, amb el qual podreu apagar totes les fletxes incendiàries del Maligne.»
Per la fe podem obeir Déu. Coneixem el capítol de la fe, Hebreus 11, on llegim del núvol de testimonis que van escollir viure amb fe en Déu, suportant dificultats i obeint Déu quan no veien el compliment de la promesa, i de la mateixa manera podem nosaltres caminar com diu Hebreus 12:1-2 (BEC) «desfem-nos de tota impedimenta i del pecat que se’ns arrapa, i correm amb constància la competició que se’ns proposa, amb la mirada fixa en l’autor i perfeccionador de la fe, Jesús, el qual, davant la joia que se li proposava, va acceptar la creu, menyspreant la ignomínia, i està assegut a la dreta del tron de Déu.»
La fe, fruit de l'Esperit, és per salvar i preservar l'ànima fins al dia del Senyor, com llegim a Hebreus 10:37-38. «Ja que: “un moment només, i el qui ha de venir arribarà sense tardança. El meu just viurà per la fe; però si es fa enrere, no s’hi complaurà pas la meva ànima.”» Diu Déu. «Nosaltres, però, no som dels qui es fan enrere cap a la perdició, sinó homes de fe que conserven la vida.» HEBREUS 10:39 BEC
Quan l'Esperit et convenci de pecat, no retrocedeixis, acudeix a Crist. Posa la teva fe en Ell i viu per fe. Perquè qui confia en ell, no serà avergonyit. «Ara bé, sense la fe és impossible d’agradar-li. El qui vulgui acostar-se a Déu cal que cregui que existeix i que recompensa aquells qui el busquen.» HEBREUS 11:6 BEC
Esperem aquest dia gloriós en què rebrem el guardó, Crist mateix. Amb aquesta certesa, correm amb paciència la carrera de la vida, vivint dia a dia el fruit de la fe en Crist.]]>345biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/rg-17-bondat--57174051La bondat és el substantiu que correspon a l'adjectiu bo. No tenim en català un verb corresponent, per la qual cosa fem servir el verb fer per acompanyar-lo. Fer el que és bo o fer el bé, podríem dir.
Em ve al cap diversos textos del Nou Testament: A 2 Timoteu 3:17 llegim que la Paraula de Déu ens prepara per a “tota bona obra”. L'oració d'Hebreus 13:21 ( BEC) és que Déu «us capaciti amb tota mena de dons per a complir la seva voluntat; que ell realitzi en nosaltres allò que li plau, per mitjà de Jesucrist, a qui sigui la glòria pels segles dels segles. Amén.»
Déu ha mostrat la seva bondat envers nosaltres i com a resultat ens fa aptes per a tota bona obra. Aquesta és la seva voluntat.
Efesis 2 ens recorda que Déu ens va salvar per la seva bondat perquè mostrem la seva bondat. Diu «Però Déu, que és ric en misericòrdia, de tant com ens va estimar en el seu amor, quan nosaltres érem morts per les nostres culpes, ens donà vida amb Crist –que és per gràcia que heu estat salvats–; amb ell ens va ressuscitar i amb ell ens va fer seure dalt del cel, en Crist Jesús, a fi que en els segles que vindran quedi ben demostrada la immensa riquesa de la seva gràcia i la seva bondat envers nosaltres, en Crist Jesús. Perquè és per gràcia que heu estat salvats, mitjançant la fe, i això no ve de vosaltres mateixos: és un do de Déu. No és fruit d’unes obres, per tal que ningú no pugui presumir-ne. Ja que som obra seva, creats en Crist Jesús, en vistes a les bones obres que prèviament Déu tenia preparades perquè les practiquéssim.» EFESIS 2:4-10 BEC.
La salvació és un acte de bondat cap al pecador. És el regal de Déu, ens diu el text. I tot això ho va fer, «a fi que en els segles que vindran quedi ben demostrada la immensa riquesa de la seva gràcia i la seva bondat envers nosaltres, en Crist Jesús.» EFESIS 2:7 BEC.
Has experimentat la seva bondat? Aleshores tens tot el que necessites per estendre aquesta bondat a altres.
2 Corintis 9:8 (BEC) ens diu: «Déu pot omplir-vos de tota mena de favors, de manera que, en tot i sempre, tingueu allò que necessiteu i encara us en sobri per contribuir a qualsevol obra bona.»]]>https://api.spreaker.com/episode/57174051Mon, 06 Oct 2025 05:15:00 +0000David y MaribelLa bondat és definida com una inclinació a fer el bé, o també com un comportament virtuós. De vegades és sinònim de benignitat, de manera que depenent de la versió de la Bíblia que llegeixis, potser s'utilitza indistintament la paraula benignitat o la...La bondat és el substantiu que correspon a l'adjectiu bo. No tenim en català un verb corresponent, per la qual cosa fem servir el verb fer per acompanyar-lo. Fer el que és bo o fer el bé, podríem dir.
Em ve al cap diversos textos del Nou Testament: A 2 Timoteu 3:17 llegim que la Paraula de Déu ens prepara per a “tota bona obra”. L'oració d'Hebreus 13:21 ( BEC) és que Déu «us capaciti amb tota mena de dons per a complir la seva voluntat; que ell realitzi en nosaltres allò que li plau, per mitjà de Jesucrist, a qui sigui la glòria pels segles dels segles. Amén.»
Déu ha mostrat la seva bondat envers nosaltres i com a resultat ens fa aptes per a tota bona obra. Aquesta és la seva voluntat.
Efesis 2 ens recorda que Déu ens va salvar per la seva bondat perquè mostrem la seva bondat. Diu «Però Déu, que és ric en misericòrdia, de tant com ens va estimar en el seu amor, quan nosaltres érem morts per les nostres culpes, ens donà vida amb Crist –que és per gràcia que heu estat salvats–; amb ell ens va ressuscitar i amb ell ens va fer seure dalt del cel, en Crist Jesús, a fi que en els segles que vindran quedi ben demostrada la immensa riquesa de la seva gràcia i la seva bondat envers nosaltres, en Crist Jesús. Perquè és per gràcia que heu estat salvats, mitjançant la fe, i això no ve de vosaltres mateixos: és un do de Déu. No és fruit d’unes obres, per tal que ningú no pugui presumir-ne. Ja que som obra seva, creats en Crist Jesús, en vistes a les bones obres que prèviament Déu tenia preparades perquè les practiquéssim.» EFESIS 2:4-10 BEC.
La salvació és un acte de bondat cap al pecador. És el regal de Déu, ens diu el text. I tot això ho va fer, «a fi que en els segles que vindran quedi ben demostrada la immensa riquesa de la seva gràcia i la seva bondat envers nosaltres, en Crist Jesús.» EFESIS 2:7 BEC.
Has experimentat la seva bondat? Aleshores tens tot el que necessites per estendre aquesta bondat a altres.
2 Corintis 9:8 (BEC) ens diu: «Déu pot omplir-vos de tota mena de favors, de manera que, en tot i sempre, tingueu allò que necessiteu i encara us en sobri per contribuir a qualsevol obra bona.»]]>278biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/rg-16-benignitat--57158019La benignitat és una virtut que descriu una disposició cap al bé. Un cop més, veiem que Déu està interessat a transformar el nostre esperit i no merament afegir una sèrie de ritus i costums a la nostra vida. L'obra de l'Esperit Sant en una vida produeix un amor sacrificial, un goig inalterable, una pau que sobrepassa tota entesa, una paciència duradora i una benignitat genuïna.
Un cor que és benigne és un cor que desitja el bé per al proïsme. Déu és bo, i totel que permet a la nostra vida és maligne. A Jeremies 29:11 Déu diu al seu poble que els pensaments que té cap a ells són de bé i no de mal. Romans 8:28 ens diu que als qui estimen Déu, totes les coses els ajuden a bé i Jaume ens ha de recordar que «Tota gràcia excel·lent i tot do perfecta prové de dalt, i davalla del Pare de les llums.» JAUME 1:17 BEC. Els regals del Senyor són bons sempre, tots benignes. Si hem estat salvats, és per la benignitat del Senyor. 1 Pere 2:3 (BEC) parla expressament d’haver «tastat la bonesa del Senyor», referint-se a la salvació. I és que com veiem a Romans 2:4 “La seva benignitat ens guia al penediment”. La salvació, des del desig de penedir-nos fins al perdó de pecats, prové de Déu.
L'amor de Déu és benigne, llegim a 1 Corintis 13:4. El seu amor benigne cap a la humanitat és el que l'ha dut a oferir un pla de salvació per als qui l'havíem rebutjat. En la seva benignitat ha mostrat el seu amor, donant el seu Fill Unigènit. I és ell, a través del seu Esperit, el que convenç el pecador del seu pecat, portant-lo al penediment. És tot obra del Trino Déu, mostrant la benignitat del Senyor.
La benignitat bíblica està relacionada amb la misericòrdia i el perdó, i Déu ens demana a nosaltres que tractem amb el nostre proïsme com Ell ha tractat amb nosaltres. Efesis 4:32 (BEC) «Sigueu amables els uns amb els altres, comprensius, perdonant-vos mútuament, tal com Déu també us va perdonar per mitjà del Crist.»
Veiem a Colossencs 3 que podem i hem de mostrar benignitat perquè Déu l'ha mostrada cap a nosaltres. Ens demana: «Revestiu-vos, doncs, com a escollits de Déu, sants i estimats, de sentiments tendres, de benignitat, d’humilitat, de serenor, de paciència, suportant-vos els uns als altres i perdonant-vos mútuament, si algú té queixa contra un altre; i com el Senyor us perdonà, així també vosaltres.» COLOSSENCS 3:12-13 BEC
I Déu demana benignitat, no només per als amables i agraïts. Salm 135:3 diu que Déu és benigne envers els ingrats i els dolents, per la qual cosa a Lluc 6: 35 (BEC) ens demana: «Més aviat, estimeu els vostres enemics, feu bé i presteu sense esperar-ne res a canvi»
Un cop més, Déu ens demana una cosa que sembla estar fora de la nostra capacitat. Però recorda, allò que és impossible per a nosaltres, en Crist és possible. Déu ens demana que siguem benignes, però Ell és qui ens dona la benignitat per mitjà de l'Esperit Sant. Aquest desig de bé cap a aquells que no s'ho mereixen o no ho aprecien no prové de nosaltres, sinó de Déu mateix. Deixa que el seu fruit creixi en tu. I si tens manca de saviesa, demana-la a Déu, ens diu Jaume. La saviesa de Déu és benigna ( Jaume 3:17), i Déu la dona abundantment a tothom qui la demana.]]>https://api.spreaker.com/episode/57158019Fri, 03 Oct 2025 05:00:00 +0000David y MaribelA primera vista ens pot semblar que els propers dos fruits de l'Esperit, la benignitat i la bondat, són sinònims o semblants. Però si Déu els ha enumerat separadament és perquè convé distingir-los i donar-los atenció per separat. La benignitat és una...La benignitat és una virtut que descriu una disposició cap al bé. Un cop més, veiem que Déu està interessat a transformar el nostre esperit i no merament afegir una sèrie de ritus i costums a la nostra vida. L'obra de l'Esperit Sant en una vida produeix un amor sacrificial, un goig inalterable, una pau que sobrepassa tota entesa, una paciència duradora i una benignitat genuïna.
Un cor que és benigne és un cor que desitja el bé per al proïsme. Déu és bo, i totel que permet a la nostra vida és maligne. A Jeremies 29:11 Déu diu al seu poble que els pensaments que té cap a ells són de bé i no de mal. Romans 8:28 ens diu que als qui estimen Déu, totes les coses els ajuden a bé i Jaume ens ha de recordar que «Tota gràcia excel·lent i tot do perfecta prové de dalt, i davalla del Pare de les llums.» JAUME 1:17 BEC. Els regals del Senyor són bons sempre, tots benignes. Si hem estat salvats, és per la benignitat del Senyor. 1 Pere 2:3 (BEC) parla expressament d’haver «tastat la bonesa del Senyor», referint-se a la salvació. I és que com veiem a Romans 2:4 “La seva benignitat ens guia al penediment”. La salvació, des del desig de penedir-nos fins al perdó de pecats, prové de Déu.
L'amor de Déu és benigne, llegim a 1 Corintis 13:4. El seu amor benigne cap a la humanitat és el que l'ha dut a oferir un pla de salvació per als qui l'havíem rebutjat. En la seva benignitat ha mostrat el seu amor, donant el seu Fill Unigènit. I és ell, a través del seu Esperit, el que convenç el pecador del seu pecat, portant-lo al penediment. És tot obra del Trino Déu, mostrant la benignitat del Senyor.
La benignitat bíblica està relacionada amb la misericòrdia i el perdó, i Déu ens demana a nosaltres que tractem amb el nostre proïsme com Ell ha tractat amb nosaltres. Efesis 4:32 (BEC) «Sigueu amables els uns amb els altres, comprensius, perdonant-vos mútuament, tal com Déu també us va perdonar per mitjà del Crist.»
Veiem a Colossencs 3 que podem i hem de mostrar benignitat perquè Déu l'ha mostrada cap a nosaltres. Ens demana: «Revestiu-vos, doncs, com a escollits de Déu, sants i estimats, de sentiments tendres, de benignitat, d’humilitat, de serenor, de paciència, suportant-vos els uns als altres i perdonant-vos mútuament, si algú té queixa contra un altre; i com el Senyor us perdonà, així també vosaltres.» COLOSSENCS 3:12-13 BEC
I Déu demana benignitat, no només per als amables i agraïts. Salm 135:3 diu que Déu és benigne envers els ingrats i els dolents, per la qual cosa a Lluc 6: 35 (BEC) ens demana: «Més aviat, estimeu els vostres enemics, feu bé i presteu sense esperar-ne res a canvi»
Un cop més, Déu ens demana una cosa que sembla estar fora de la nostra capacitat. Però recorda, allò que és impossible per a nosaltres, en Crist és possible. Déu ens demana que siguem benignes, però Ell és qui ens dona la benignitat per mitjà de l'Esperit Sant. Aquest desig de bé cap a aquells que no s'ho mereixen o no ho aprecien no prové de nosaltres, sinó de Déu mateix. Deixa que el seu fruit creixi en tu. I si tens manca de saviesa, demana-la a Déu, ens diu Jaume. La saviesa de Déu és benigna ( Jaume 3:17), i Déu la dona abundantment a tothom qui la demana.]]>303biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/rg-15-paciencia--57074109Podem distingir tres aspectes del terme paciència. El primer comporta la idea de saber esperar; El segon es refereix més aviat a la capacitat de fer alguna cosa amb constància fins a obtenir el resultat desitjat i un tercer descriu la capacitat de suportar una càrrega.
En primer lloc, la paciència es manifesta en una actitud correcta quan veiem que encara no es compleix una cosa que esperem. La pacient espera aquí demostra confiança que la cosa promesa arribarà.
El salmista al Salm 40 diu: “Pacientment vaig esperar” I llegim que Déu va escoltar la seva pregària. El Salm 37 diu «Descansa en el Senyor i espera en ell, no t’inquietis» Aquests textos entre altres mostren una actitud correcta davant l'espera.Quan els nostres nens eren petits els vaig donar una definició que ells poguessin entendre. La paciència és esperar SENSE QUEIXAR-SE. Aquest matís de la segona part és important, perquè quan esperem queixant-nos tot el temps, no estem demostrant paciència, sinó impaciència.
Proverbis 14:29 (BEC) ens diu «El tolerant és ric d’enteniment; l’iracund fa evident la seva niciesa.» Que rellevant és demanar a Déu que ens ajudi a no desesperar-nos. Déu és fidel a complir les seves promeses, i ens diu 2 Pere 3:9 (BEC) que Ell és també pacient. «El Senyor no retarda el que va prometre, com alguns pensen, sinó que és pacient amb vosaltres i no vol que ningú es perdi, sinó que tots arribin a penedir-se. Però, el dia del Senyor vindrà» Déu espera pacientment amb el desig que una ànima més arribi al penediment i fe en Crist.
El segon aspecte de la paciència és més actiu. Ho veiem exemplificat a Hebreus 12 com una carrera. Per córrer una marató necessitem resistència i perseverança. Si ens impacientem i accelerem, no podrem resistir fins a arribar a la meta. Déu ens dona també l'exemple del qui planta i rega amb l'esperança de rebre la collita. Déu diu a Gàlates 6:8-9 (BEC) «qui conrea la pròpia carn, de la carn collirà corrupció; però el qui conrea en l’Esperit, de l’Esperit collirà vida eterna. Posats, doncs, a fer el bé, no ens desanimem, que al seu temps collirem, si no defallim.» Hi ha situacions en què nosaltres no simplement hem d'asseure'ns a esperar en silenci, sinó que podem i hem de fer un altre pas, continuar fent el bé, sense desmaiar, sense abandonar, fins a la vinguda del Senyor, diu Jaume 5.
Hi ha un tercer aspecte de la paciència i és el de suportar una càrrega pesada. Em ve al cap la imatge d'un que aixeca pesos. Déu ens diu que la seva càrrega no és feixuga perquè Ell la porta amb nosaltres. (Mateu 11:30).
Una senyora anciana, quan se li va demanar que donés una paraula clau per al seu llarg matrimoni va dir “Aguantar.” És una llàstima, perquè totes esperàvem paraules més positives, i Déu ha dissenyat el matrimoni per a benedicció nostra i glòria seva. Però sí que hi ha un aspecte d‟aquest concepte d‟aguantar o suportar en cada relació humana. Déu ens demana “suporteu-vos els uns als altres en amor” i 1 Corintis 13 presenta un amor sofert, En aquest text, Déu presenta l'amor com a pacient. El verset 7 diu que l’amor: «tot ho disculpa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta.»Vet aquí aquests tres conceptes de la paciència. L'esperança en confiança, la fermesa a la dificultat, la persistència en continuar fent el be.
Romans 12:12 (BEC) també ho expressa així «Estigueu gojosos en l’esperança, sigueu pacients en la tribulació, sigueu constants en l’oració.»
Deixem que Déu produeixi en nosaltres la seva paciència, perfeccionant-la fins al dia del Senyor.]]>https://api.spreaker.com/episode/57074109Thu, 02 Oct 2025 05:10:00 +0000David y MaribelSenyor, dona'm paciència! Aquesta expressió, de la manera com se sol dir, està molt lluny del desig de Déu de produir paciència al nostre cor. La paciència es demostra amb la nostra actitud i les nostres accions, però ha de brollar del nostre...Podem distingir tres aspectes del terme paciència. El primer comporta la idea de saber esperar; El segon es refereix més aviat a la capacitat de fer alguna cosa amb constància fins a obtenir el resultat desitjat i un tercer descriu la capacitat de suportar una càrrega.
En primer lloc, la paciència es manifesta en una actitud correcta quan veiem que encara no es compleix una cosa que esperem. La pacient espera aquí demostra confiança que la cosa promesa arribarà.
El salmista al Salm 40 diu: “Pacientment vaig esperar” I llegim que Déu va escoltar la seva pregària. El Salm 37 diu «Descansa en el Senyor i espera en ell, no t’inquietis» Aquests textos entre altres mostren una actitud correcta davant l'espera.Quan els nostres nens eren petits els vaig donar una definició que ells poguessin entendre. La paciència és esperar SENSE QUEIXAR-SE. Aquest matís de la segona part és important, perquè quan esperem queixant-nos tot el temps, no estem demostrant paciència, sinó impaciència.
Proverbis 14:29 (BEC) ens diu «El tolerant és ric d’enteniment; l’iracund fa evident la seva niciesa.» Que rellevant és demanar a Déu que ens ajudi a no desesperar-nos. Déu és fidel a complir les seves promeses, i ens diu 2 Pere 3:9 (BEC) que Ell és també pacient. «El Senyor no retarda el que va prometre, com alguns pensen, sinó que és pacient amb vosaltres i no vol que ningú es perdi, sinó que tots arribin a penedir-se. Però, el dia del Senyor vindrà» Déu espera pacientment amb el desig que una ànima més arribi al penediment i fe en Crist.
El segon aspecte de la paciència és més actiu. Ho veiem exemplificat a Hebreus 12 com una carrera. Per córrer una marató necessitem resistència i perseverança. Si ens impacientem i accelerem, no podrem resistir fins a arribar a la meta. Déu ens dona també l'exemple del qui planta i rega amb l'esperança de rebre la collita. Déu diu a Gàlates 6:8-9 (BEC) «qui conrea la pròpia carn, de la carn collirà corrupció; però el qui conrea en l’Esperit, de l’Esperit collirà vida eterna. Posats, doncs, a fer el bé, no ens desanimem, que al seu temps collirem, si no defallim.» Hi ha situacions en què nosaltres no simplement hem d'asseure'ns a esperar en silenci, sinó que podem i hem de fer un altre pas, continuar fent el bé, sense desmaiar, sense abandonar, fins a la vinguda del Senyor, diu Jaume 5.
Hi ha un tercer aspecte de la paciència i és el de suportar una càrrega pesada. Em ve al cap la imatge d'un que aixeca pesos. Déu ens diu que la seva càrrega no és feixuga perquè Ell la porta amb nosaltres. (Mateu 11:30).
Una senyora anciana, quan se li va demanar que donés una paraula clau per al seu llarg matrimoni va dir “Aguantar.” És una llàstima, perquè totes esperàvem paraules més positives, i Déu ha dissenyat el matrimoni per a benedicció nostra i glòria seva. Però sí que hi ha un aspecte d‟aquest concepte d‟aguantar o suportar en cada relació humana. Déu ens demana “suporteu-vos els uns als altres en amor” i 1 Corintis 13 presenta un amor sofert, En aquest text, Déu presenta l'amor com a pacient. El verset 7 diu que l’amor: «tot ho disculpa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta.»Vet aquí aquests tres conceptes de la paciència. L'esperança en confiança, la fermesa a la dificultat, la persistència en continuar fent el be.
Romans 12:12 (BEC) també ho expressa així «Estigueu gojosos en l’esperança, sigueu pacients en la tribulació, sigueu constants en l’oració.»
Deixem que Déu produeixi en nosaltres la seva paciència, perfeccionant-la fins al dia del Senyor.]]>329biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/rg-14-la-pau--57074108Déu es presenta en aquest text com el Senyor de la pau. Ell és pau, posseeix la pau i és el que dona la pau.A Joan 14:27 (BEC) llegim: «Us deixo la pau, us dono la meva pau.» El verset continua dient: «No us la dono com el món la dona. Que el vostre cor no passi ànsia ni tingui por.»Dona a entendre que la pau que el món dona no pot erradicar la por. El món pot experimentar pau fora de Déu?Com és la pau que el món ofereix?
A Miquees 3:5 (BEC) Déu parla dels «profetes que enganyen el poble i criden: Pau!, mentre tenen alguna cosa per a mossegar amb les dents, però que declaren la guerra santa a qui no els posa res a la boca»
La pau del món és variable i condicionada per les circumstàncies. Si tinc de tot, puc estar en pau. Si el meu veí es porta com cal, tindrem pau.Fins i tot és possible tenir una pau falsa. A 1 Tessalonicencs 5 llegim sobre els últims dies: «Pel que fa al temps i al moment, no fa al cas, germans, que us n’escrigui, ja que vosaltres mateixos sabeu prou bé que el dia del Senyor arribarà com un lladre de nit. Quan diran: Pau i seguretat, llavors, de sobte vindrà la destrucció damunt d’ells, com els dolors de l’infantament a una dona encinta, i no se n’escaparan.» 1 TESSALONICENCS 5:1-3 BEC
Expressions benintencionades com “no passa res”, “tot anirà bé” anuncien pau i seguretat quan en realitat no és aquest el cas necessàriament. La pau de Déu no és així. La pau que Déu dona es basa en el seu propi caràcter. Ell ens pot donar la seguretat que ens permet tenir pau veritable, perquè Ell és poderós per guardar-nos. Podem confiar en Ell. La pau del món no és necessàriament dolenta. Més aviat és la pau que ve quan tot funciona sobre rodes, quan no hi ha cap conflicte. Però aquesta pau és molt fràgil, perquè fins i tot quan tot al nostre voltant sembla anar bé, la veritat és que tenim una tendència a perdre la pau. La pau natural de l'ésser humà està, com tot el creat, afectada pel pecat; és inestable, perquè som capaços de perdre la pau per situacions que ni tan sols són reals. Perdem la pau pensant en el “I SI”. I si això surt malament? I si no arriba? I si no ho puc pagar? I si no funciona segons els plans? Aquests “isis” que encara no són, ens roben la pau. Però Déu ofereix una pau que va més enllà de l'enteniment humà.
Déu diu a Filipencs 4: 6-7 (BEC), just després d'exhortar-nos a estar joiosos: «no us inquieteu per res, ans en qualsevol ocasió acudiu a l’oració i a la súplica, presentant a Déu les vostres peticions amb accions de gràcies. I la pau de Déu, que supera tot enteniment, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Crist Jesús.»
La pau de Déu és una pau que treu la por. Potser podem dir que quan sentim temor, és un clar senyal que alguna cosa ens està robant la pau. Què podem fer en aquestes situacions? Déu ens diu que la pau és un fruit que produeix l'Esperit Sant. Si ens sentim així, potser no ens estem ocupant en Esperit, sinó en els afanys de la carn.
Si portem al Senyor les nostres càrregues, nosaltres ens n’alliberem i ell tindrà cura de nosaltres (1 Pere 5:7). Quan fem això, Déu a canvi ens dona la pau, que guarda els nostres pensaments i els nostres cors. Aquest intercanvi és preciós, i reflecteix allò que des d'un principi Déu fa amb nosaltres. Ell va portar els nostres draps bruts i ens va donar a canvi el seu mantell de justícia, i segueix emportant-se tot allò que ens destorba per donar-nos a canvi pau i gratitud. No deixem d'intercanviar amb Déu tot allò que ens lliga per rebre la pau i la joia que només Ell pot donar.
Jesús va animar els seus deixebles i ens continua animant amb aquestes realistes paraules a Joan 16:33 (BEC) «Us he dit això a fi que tingueu pau en mi. En el món trobareu tribulacions, però tingueu coratge, jo he vençut el món.”» «I la pau de Crist regeixi els vostres sentiments,… i estigueu-ne agraïts.» COLOSSENCS 3:15 BEC]]>https://api.spreaker.com/episode/57074108Wed, 01 Oct 2025 05:30:00 +0000David y Maribel«I que el Senyor de la pau us concedeixi la pau sempre i de tota manera.» 2 TESSALONICENCS 3:16 BEC Déu es presenta en aquest text com el Senyor de la pau. Ell és pau, posseeix la pau i és el que dona la pau.A Joan 14:27 (BEC) llegim: «Us deixo la...Déu es presenta en aquest text com el Senyor de la pau. Ell és pau, posseeix la pau i és el que dona la pau.A Joan 14:27 (BEC) llegim: «Us deixo la pau, us dono la meva pau.» El verset continua dient: «No us la dono com el món la dona. Que el vostre cor no passi ànsia ni tingui por.»Dona a entendre que la pau que el món dona no pot erradicar la por. El món pot experimentar pau fora de Déu?Com és la pau que el món ofereix?
A Miquees 3:5 (BEC) Déu parla dels «profetes que enganyen el poble i criden: Pau!, mentre tenen alguna cosa per a mossegar amb les dents, però que declaren la guerra santa a qui no els posa res a la boca»
La pau del món és variable i condicionada per les circumstàncies. Si tinc de tot, puc estar en pau. Si el meu veí es porta com cal, tindrem pau.Fins i tot és possible tenir una pau falsa. A 1 Tessalonicencs 5 llegim sobre els últims dies: «Pel que fa al temps i al moment, no fa al cas, germans, que us n’escrigui, ja que vosaltres mateixos sabeu prou bé que el dia del Senyor arribarà com un lladre de nit. Quan diran: Pau i seguretat, llavors, de sobte vindrà la destrucció damunt d’ells, com els dolors de l’infantament a una dona encinta, i no se n’escaparan.» 1 TESSALONICENCS 5:1-3 BEC
Expressions benintencionades com “no passa res”, “tot anirà bé” anuncien pau i seguretat quan en realitat no és aquest el cas necessàriament. La pau de Déu no és així. La pau que Déu dona es basa en el seu propi caràcter. Ell ens pot donar la seguretat que ens permet tenir pau veritable, perquè Ell és poderós per guardar-nos. Podem confiar en Ell. La pau del món no és necessàriament dolenta. Més aviat és la pau que ve quan tot funciona sobre rodes, quan no hi ha cap conflicte. Però aquesta pau és molt fràgil, perquè fins i tot quan tot al nostre voltant sembla anar bé, la veritat és que tenim una tendència a perdre la pau. La pau natural de l'ésser humà està, com tot el creat, afectada pel pecat; és inestable, perquè som capaços de perdre la pau per situacions que ni tan sols són reals. Perdem la pau pensant en el “I SI”. I si això surt malament? I si no arriba? I si no ho puc pagar? I si no funciona segons els plans? Aquests “isis” que encara no són, ens roben la pau. Però Déu ofereix una pau que va més enllà de l'enteniment humà.
Déu diu a Filipencs 4: 6-7 (BEC), just després d'exhortar-nos a estar joiosos: «no us inquieteu per res, ans en qualsevol ocasió acudiu a l’oració i a la súplica, presentant a Déu les vostres peticions amb accions de gràcies. I la pau de Déu, que supera tot enteniment, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Crist Jesús.»
La pau de Déu és una pau que treu la por. Potser podem dir que quan sentim temor, és un clar senyal que alguna cosa ens està robant la pau. Què podem fer en aquestes situacions? Déu ens diu que la pau és un fruit que produeix l'Esperit Sant. Si ens sentim així, potser no ens estem ocupant en Esperit, sinó en els afanys de la carn.
Si portem al Senyor les nostres càrregues, nosaltres ens n’alliberem i ell tindrà cura de nosaltres (1 Pere 5:7). Quan fem això, Déu a canvi ens dona la pau, que guarda els nostres pensaments i els nostres cors. Aquest intercanvi és preciós, i reflecteix allò que des d'un principi Déu fa amb nosaltres. Ell va portar els nostres draps bruts i ens va donar a canvi el seu mantell de justícia, i segueix emportant-se tot allò que ens destorba per donar-nos a canvi pau i gratitud. No deixem d'intercanviar amb Déu tot allò que ens lliga per rebre la pau i la joia que només Ell pot donar.
Jesús va animar els seus deixebles i ens continua animant amb aquestes realistes paraules a Joan 16:33 (BEC) «Us he dit això a fi que tingueu pau en mi. En el món trobareu tribulacions, però tingueu coratge, jo he vençut el món.”» «I la pau de Crist regeixi els vostres sentiments,… i estigueu-ne agraïts.» COLOSSENCS 3:15 BEC]]>344biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/rg-13-el-goig--57038011Podríem dir que el goig és un sentiment de benestar que en realitat no ha de dependre de les circumstàncies.
Hebreus 12:2 diu que Jesús, pel goig posat davant d'Ell va poder suportar el patiment de la creu. Quina pitjor circumstància que ser clavat en una creu pel pecat d'un altre? En què consistia aquest goig? Crist havia vingut al món amb el propòsit principal de proveir la salvació per a la humanitat, i allà a la creu, el seu objectiu era complert. Tot s’ha complert!, va exclamar, i el goig més gran, el goig de la salvació, es va fer possible per a cada persona que confiés en el sacrifici de la creu. Isaïes 53 ja ho havia proclamat quan parlava del Messies dient: «Per les proves de la seva ànima veurà la llum i en serà saciat; amb el seu coneixement, el meu servent, que és just, en justificarà molts, i portarà les seves culpes» L’aflicció de Sa ànima va portar el fruit de la salvació. El seu goig s'havia complert.
Déu desitja que el nostre goig es compleixi també en Ell. Filipencs 4:4 (BEC) ens mana «Estigueu contents en el Senyor sempre.» I a Joan 15:11 (BEC) diu «Us he dit aquestes coses a fi que compartiu la meva alegria i tingueu una alegria plena.» Quines coses els havia parlat? Els havia dit que Jesús moriria, que ressuscitaria i que aniria al Pare, però vindria a ells l'Esperit Sant. Jesús adverteix als seus deixebles que per experimentar el goig complet de què parla ell, havien de romandre en el seu amor, perquè separats d'Ell, no podrien portar fruit.
El goig els dies bons no té mèrit; és natural, espontani. Però el goig que és fruit de l'Esperit és el que ens permet veure més enllà de les circumstàncies que per si soles no produeixen alegria o satisfacció. És un goig ancorat a la Roca que és Crist.
David canta el Salm 28 enmig de l'aflicció i exalta la seva Roca per fe que la seva ajuda vindrà, i ho expressa com si ja hagués passat perquè Déu és sempre fidel per atendre les nostres súpliques: «El Senyor és la meva força i el meu escut; en ell confia el meu cor i he estat emparat. Se m’enlaira el cor, i amb cançons el lloaré.» SALMS 28:7 BEC
«Veniu, cantem joiosos al Senyor, aclamem la roca de la nostra salvació» El Salm 95, així com Colossencs 3:16 i 17 ens exhorta a recitar i cantar la Paraula de Déu, donant gràcies a Déu en els nostres cors.
La gratitud és una part essencial del goig del cristià. Podem estar agraïts perquè malgrat la tristesa momentània que puguem experimentar, ens assegura Joan 16 que “La nostra tristesa esdevindrà en goig”. A Santiago 1:2 (BEC) llegim «quan us topeu amb les diverses afliccions de prova, tingueu-ho com una gran satisfacció,» Això ho podem fer perquè confiem que el fruit de l'aflicció és bo, agradable i perfecte, si estem en la voluntat de Déu. Déu és el que converteix el nostre plany en dansa, diu Salm 31, i canvia la nostra tristesa per un goig que el món mai no podria donar.]]>https://api.spreaker.com/episode/57038011Tue, 30 Sep 2025 04:20:00 +0000David y MaribelLa segona característica del fruit de l'Esperit és el goig. Un cop més, com parlem sobre l'amor, és important definir correctament el goig. El goig no és petar-se de riure o riure per les butxaques, anar de festa en festa, prendre's la vida a la...Podríem dir que el goig és un sentiment de benestar que en realitat no ha de dependre de les circumstàncies.
Hebreus 12:2 diu que Jesús, pel goig posat davant d'Ell va poder suportar el patiment de la creu. Quina pitjor circumstància que ser clavat en una creu pel pecat d'un altre? En què consistia aquest goig? Crist havia vingut al món amb el propòsit principal de proveir la salvació per a la humanitat, i allà a la creu, el seu objectiu era complert. Tot s’ha complert!, va exclamar, i el goig més gran, el goig de la salvació, es va fer possible per a cada persona que confiés en el sacrifici de la creu. Isaïes 53 ja ho havia proclamat quan parlava del Messies dient: «Per les proves de la seva ànima veurà la llum i en serà saciat; amb el seu coneixement, el meu servent, que és just, en justificarà molts, i portarà les seves culpes» L’aflicció de Sa ànima va portar el fruit de la salvació. El seu goig s'havia complert.
Déu desitja que el nostre goig es compleixi també en Ell. Filipencs 4:4 (BEC) ens mana «Estigueu contents en el Senyor sempre.» I a Joan 15:11 (BEC) diu «Us he dit aquestes coses a fi que compartiu la meva alegria i tingueu una alegria plena.» Quines coses els havia parlat? Els havia dit que Jesús moriria, que ressuscitaria i que aniria al Pare, però vindria a ells l'Esperit Sant. Jesús adverteix als seus deixebles que per experimentar el goig complet de què parla ell, havien de romandre en el seu amor, perquè separats d'Ell, no podrien portar fruit.
El goig els dies bons no té mèrit; és natural, espontani. Però el goig que és fruit de l'Esperit és el que ens permet veure més enllà de les circumstàncies que per si soles no produeixen alegria o satisfacció. És un goig ancorat a la Roca que és Crist.
David canta el Salm 28 enmig de l'aflicció i exalta la seva Roca per fe que la seva ajuda vindrà, i ho expressa com si ja hagués passat perquè Déu és sempre fidel per atendre les nostres súpliques: «El Senyor és la meva força i el meu escut; en ell confia el meu cor i he estat emparat. Se m’enlaira el cor, i amb cançons el lloaré.» SALMS 28:7 BEC
«Veniu, cantem joiosos al Senyor, aclamem la roca de la nostra salvació» El Salm 95, així com Colossencs 3:16 i 17 ens exhorta a recitar i cantar la Paraula de Déu, donant gràcies a Déu en els nostres cors.
La gratitud és una part essencial del goig del cristià. Podem estar agraïts perquè malgrat la tristesa momentània que puguem experimentar, ens assegura Joan 16 que “La nostra tristesa esdevindrà en goig”. A Santiago 1:2 (BEC) llegim «quan us topeu amb les diverses afliccions de prova, tingueu-ho com una gran satisfacció,» Això ho podem fer perquè confiem que el fruit de l'aflicció és bo, agradable i perfecte, si estem en la voluntat de Déu. Déu és el que converteix el nostre plany en dansa, diu Salm 31, i canvia la nostra tristesa per un goig que el món mai no podria donar.]]>335biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/rg-12-l-amor--57038012Tothom creu saber de l'amor, però ningú sembla entendre'l. Potser és perquè busquem una definició de l'amor al lloc equivocat. Primerament, el busquem dins nostre, esperant un fort sentiment que no ens deixa respirar, dormir, menjar, ni pensar correctament. Això no és amor.Alguns ho defineixen per les novel·les romàntiques que els fan palpitar a un ritme desordenat o les pel·lícules que els produeix un plor incontrolat. Però cal dir que això tampoc és amor.
Per definir l'amor veritable cal anar a la font de l'amor. Déu és amor, diu 1 Joan 4:8. L'única raó per la qual nosaltres podem estimar és perquè Déu ens va estimar primer, i Déu ens demana que estimem el proïsme així com Ell ens ha estimat. Joan diu clarament:«Aquell qui no estima no ha conegut Déu, ja que Déu és amor. En això s’ha fet evident entre nosaltres l’amor de Déu: en què Déu ha enviat el seu Fill unigènit al món a fi que tinguem vida per mitjà d’ell. En això consisteix l’amor: no pas en el fet que nosaltres hàgim estimat Déu, sinó en el fet que ell ens va estimar i va enviar el seu Fill com a propiciació pels nostres pecats. Estimats, si Déu ens ha estimat així, també nosaltres hem d’estimar-nos mútuament.» 1 JOAN 4:8-11 BEC
Déu ens ha estimat (Jeremies 31:3) I ens ha mostrat com estimar. (Joan 15:13) Romans 5:8 (BEC) «però Déu demostrà el seu amor envers nosaltres, perquè quan encara érem pecadors, el Crist va morir per nosaltres.»El càntic dels Càntics 8:6 ens diu que fort com la mort és l'amor, i Déu ha mostrat el seu amor donant el seu fill; un amor sacrificat cap als qui no mereixíem amor. Ha mostrat un amor que sovint no és recíproc, perquè veiem a través de la història com Déu ha estimat sense rebre amor a canvi.
Hi ha sens dubte situacions en què tenim por que si estimem així, s'aprofitin de nosaltres. És comprensible, perquè vivim en un món de pecat, però demanem a Déu la seva protecció i no siguem insensates; estimem sàviament, i confiem en el Senyor, perquè diu la seva Paraula que «En l’amor no hi ha lloc per al temor, al contrari, l’amor complet foragita la temença.» 1 JOAN 4:18 BEC Déu és el nostre protector, i l'amor que Déu ha donat és tan fort i etern que res ni ningú ens pot separar, ens diu Romans 8.
L'amor no sempre és fàcil; de vegades hauràs de reprendre algú per amor. Proverbis 3:12 i Hebreus 12:6-7 Ens ensenya que Déu, a qui estima corregeix i disciplina. És possible que aquest concepte d'amor us incomodi, no ens agrada corregir ni que ens corregeixin. però Proverbis 27 ens ensenya que el veritable amic reprèn obertament. I és que qui estima sempre busca el bé del proïsme.
Així que quan parlem de l'amor, no en parlem a la lleugera. L'amor no és gratuït; l'amor costa alguna cosa a algú. L'amor no és una fletxa que t'arriba al moment menys esperat. L'amor és el fruit de l'Esperit Sant en un cor penedit. L'amor és una decisió contínua de sacrificar allò que més puguis voler pel teu proïsme, aquella persona que tens al teu costat. I tot, per a la glòria de Déu.]]>https://api.spreaker.com/episode/57038012Mon, 29 Sep 2025 02:25:00 +0000David y MaribelAl fruit de l'Esperit no hi ha condemnació, perquè no hi ha llei contra aquests.Quan veiem el primer aspecte del fruit de l'Esperit, sembla que gairebé aquesta afirmació no sigui certa. Després de tot, molts han patit i fins i tot han mort per amor o...Tothom creu saber de l'amor, però ningú sembla entendre'l. Potser és perquè busquem una definició de l'amor al lloc equivocat. Primerament, el busquem dins nostre, esperant un fort sentiment que no ens deixa respirar, dormir, menjar, ni pensar correctament. Això no és amor.Alguns ho defineixen per les novel·les romàntiques que els fan palpitar a un ritme desordenat o les pel·lícules que els produeix un plor incontrolat. Però cal dir que això tampoc és amor.
Per definir l'amor veritable cal anar a la font de l'amor. Déu és amor, diu 1 Joan 4:8. L'única raó per la qual nosaltres podem estimar és perquè Déu ens va estimar primer, i Déu ens demana que estimem el proïsme així com Ell ens ha estimat. Joan diu clarament:«Aquell qui no estima no ha conegut Déu, ja que Déu és amor. En això s’ha fet evident entre nosaltres l’amor de Déu: en què Déu ha enviat el seu Fill unigènit al món a fi que tinguem vida per mitjà d’ell. En això consisteix l’amor: no pas en el fet que nosaltres hàgim estimat Déu, sinó en el fet que ell ens va estimar i va enviar el seu Fill com a propiciació pels nostres pecats. Estimats, si Déu ens ha estimat així, també nosaltres hem d’estimar-nos mútuament.» 1 JOAN 4:8-11 BEC
Déu ens ha estimat (Jeremies 31:3) I ens ha mostrat com estimar. (Joan 15:13) Romans 5:8 (BEC) «però Déu demostrà el seu amor envers nosaltres, perquè quan encara érem pecadors, el Crist va morir per nosaltres.»El càntic dels Càntics 8:6 ens diu que fort com la mort és l'amor, i Déu ha mostrat el seu amor donant el seu fill; un amor sacrificat cap als qui no mereixíem amor. Ha mostrat un amor que sovint no és recíproc, perquè veiem a través de la història com Déu ha estimat sense rebre amor a canvi.
Hi ha sens dubte situacions en què tenim por que si estimem així, s'aprofitin de nosaltres. És comprensible, perquè vivim en un món de pecat, però demanem a Déu la seva protecció i no siguem insensates; estimem sàviament, i confiem en el Senyor, perquè diu la seva Paraula que «En l’amor no hi ha lloc per al temor, al contrari, l’amor complet foragita la temença.» 1 JOAN 4:18 BEC Déu és el nostre protector, i l'amor que Déu ha donat és tan fort i etern que res ni ningú ens pot separar, ens diu Romans 8.
L'amor no sempre és fàcil; de vegades hauràs de reprendre algú per amor. Proverbis 3:12 i Hebreus 12:6-7 Ens ensenya que Déu, a qui estima corregeix i disciplina. És possible que aquest concepte d'amor us incomodi, no ens agrada corregir ni que ens corregeixin. però Proverbis 27 ens ensenya que el veritable amic reprèn obertament. I és que qui estima sempre busca el bé del proïsme.
Així que quan parlem de l'amor, no en parlem a la lleugera. L'amor no és gratuït; l'amor costa alguna cosa a algú. L'amor no és una fletxa que t'arriba al moment menys esperat. L'amor és el fruit de l'Esperit Sant en un cor penedit. L'amor és una decisió contínua de sacrificar allò que més puguis voler pel teu proïsme, aquella persona que tens al teu costat. I tot, per a la glòria de Déu.]]>344biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/rg-11-l-esperit-es-vida--57021481Quan intentem viure en l'Esperit, trobem, com diu Pau a Romans 7, que lluitem amb la incapacitat de fer sempre el bé que desitgem. Ens sentim incapaços de fer morir les obres de la carn. Però trobem que per Crist nostre Senyor tenim llibertat i poder. Romans 8:11 (BEC) ens anima amb aquestes paraules: «I si l’Esperit del qui va ressuscitar Jesús d’entre els morts habita en tots vosaltres, el mateix que va ressuscitar Jesucrist d’entre els morts vivificarà també el vostre ésser mortal per mitjà del seu Esperit, que habita en vosaltres.»
Som vivificats pel mateix Esperit que va aixecar Crist de la tomba. Gràcies a l'obra de salvació ens podem ocupar en allò que Déu ha preparat per a nosaltres. Podem dir amb l'apòstol, “ja no visc jo, sinó que és el Crist que viu en mi”. Gàlates 2:20 (BEC)
Quan Crist, ja ressuscitat, anava a pujar al cel, va dir als seus deixebles: «Però jo us dic la veritat: us convé que me’n vagi, perquè, si no me’n vaig, el Consolador no podrà venir a vosaltres; en canvi, si me’n vaig, us l’enviaré. «Quan ell vingui, deixarà ben clar al món pel que fa al pecat, a la justícia i a la condemnació» JOAN 16:7-8 BEC.
L'obra de l'Esperit Sant ens convenç de pecat per a penediment, ens mostra la justícia de Déu per a santificació, i ens consola amb l'esperança de la nostra glorificació futura.
Abans de conèixer Crist, vivíem per a la carn, però en Crist rebem l'Esperit de Déu, i com diu Romans 8:9 (BEC), ja no estem a la carn sinó a l'Esperit, si en veritat l'Esperit de Déu viu en nosaltres. «si algú no té l’Esperit del Crist, aquest no és pas d’ell.» ROMANS 8:9 BEC
Sabem que som de Déu si tenim l'Esperit de Déu. I com sabem que l'Esperit de Déu viu en nosaltres? Quan vivim en l'Esperit, som guiats per l'Esperit, i el seu fruit es manifesta a la nostra vida.
A Gàlates 5:22-23 (BEC), com a contrast a les obres de la carn, trobem una llista del fruit de l’Esperit. «En canvi, el fruit de l’Esperit és: amor, goig, pau, tolerància, afabilitat, bondat, fidelitat, senzillesa i autodomini. Contra aquestes coses no hi ha cap llei.»
La llei condemna les obres de la carn, però no hi ha condemnació per als qui estan en Crist; no hi ha condemnació per al fruit de l'Esperit.
Pels seus fruits els coneixereu, va dir Crist. Estudiarem cadascuna de les virtuts del fruit de l'Esperit, a través de les quals la glòria de Déu és manifestada a les nostres vides. Preguem que el seu fruit sigui evident a les nostres vides, perquè ocupar-nos de l'Esperit no porta condemnació, sinó que produeix en nosaltres vida i pau, per a la glòria de Déu.
Quan aquest cos fa mal, considerem com Pau: «que els sofriments del temps present no són comparables a la glòria que s’ha de reflectir en nosaltres.» ROMANS 8:18 BECNo caiguem a la temptació de ser «amics del plaer més que no pas amics de Déu,» 2 TIMOTEU 3:4 BEC]]>https://api.spreaker.com/episode/57021481Fri, 26 Sep 2025 09:00:00 +0000David y Maribel«Els impulsos carnals duen a la mort, mentre que l’impuls de l’Esperit duu a la vida i a la pau.» Ens diu Romans 8:6. Quan intentem viure en l'Esperit, trobem, com diu Pau a Romans 7, que lluitem amb la incapacitat de fer sempre el bé que desitgem....Quan intentem viure en l'Esperit, trobem, com diu Pau a Romans 7, que lluitem amb la incapacitat de fer sempre el bé que desitgem. Ens sentim incapaços de fer morir les obres de la carn. Però trobem que per Crist nostre Senyor tenim llibertat i poder. Romans 8:11 (BEC) ens anima amb aquestes paraules: «I si l’Esperit del qui va ressuscitar Jesús d’entre els morts habita en tots vosaltres, el mateix que va ressuscitar Jesucrist d’entre els morts vivificarà també el vostre ésser mortal per mitjà del seu Esperit, que habita en vosaltres.»
Som vivificats pel mateix Esperit que va aixecar Crist de la tomba. Gràcies a l'obra de salvació ens podem ocupar en allò que Déu ha preparat per a nosaltres. Podem dir amb l'apòstol, “ja no visc jo, sinó que és el Crist que viu en mi”. Gàlates 2:20 (BEC)
Quan Crist, ja ressuscitat, anava a pujar al cel, va dir als seus deixebles: «Però jo us dic la veritat: us convé que me’n vagi, perquè, si no me’n vaig, el Consolador no podrà venir a vosaltres; en canvi, si me’n vaig, us l’enviaré. «Quan ell vingui, deixarà ben clar al món pel que fa al pecat, a la justícia i a la condemnació» JOAN 16:7-8 BEC.
L'obra de l'Esperit Sant ens convenç de pecat per a penediment, ens mostra la justícia de Déu per a santificació, i ens consola amb l'esperança de la nostra glorificació futura.
Abans de conèixer Crist, vivíem per a la carn, però en Crist rebem l'Esperit de Déu, i com diu Romans 8:9 (BEC), ja no estem a la carn sinó a l'Esperit, si en veritat l'Esperit de Déu viu en nosaltres. «si algú no té l’Esperit del Crist, aquest no és pas d’ell.» ROMANS 8:9 BEC
Sabem que som de Déu si tenim l'Esperit de Déu. I com sabem que l'Esperit de Déu viu en nosaltres? Quan vivim en l'Esperit, som guiats per l'Esperit, i el seu fruit es manifesta a la nostra vida.
A Gàlates 5:22-23 (BEC), com a contrast a les obres de la carn, trobem una llista del fruit de l’Esperit. «En canvi, el fruit de l’Esperit és: amor, goig, pau, tolerància, afabilitat, bondat, fidelitat, senzillesa i autodomini. Contra aquestes coses no hi ha cap llei.»
La llei condemna les obres de la carn, però no hi ha condemnació per als qui estan en Crist; no hi ha condemnació per al fruit de l'Esperit.
Pels seus fruits els coneixereu, va dir Crist. Estudiarem cadascuna de les virtuts del fruit de l'Esperit, a través de les quals la glòria de Déu és manifestada a les nostres vides. Preguem que el seu fruit sigui evident a les nostres vides, perquè ocupar-nos de l'Esperit no porta condemnació, sinó que produeix en nosaltres vida i pau, per a la glòria de Déu.
Quan aquest cos fa mal, considerem com Pau: «que els sofriments del temps present no són comparables a la glòria que s’ha de reflectir en nosaltres.» ROMANS 8:18 BECNo caiguem a la temptació de ser «amics del plaer més que no pas amics de Déu,» 2 TIMOTEU 3:4 BEC]]>284biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/rg-10-les-obres-de-la-carn--56982193Romans 8:12-14 ens recorda que els que viuen d’acord amb la carn van pel camí de mort més els qui fan morir les obres de la carn, obtindran vida.
Això sembla estrany a la societat on vivim, on se'ns anima a buscar sempre el nostre propi bé: Fes-ho a la teva manera! Segueix el teu cor! T’ho mereixes! La teva felicitat és el que importa! Cal viure! He de mirar per mi!Has sentit alguna d'aquestes frases? El que es valora és cercar el nostre propi bé, mirar per nosaltres mateixos i gaudir el moment.
Però Déu diu a Sa Paraula, «si per l’Esperit feu morir les obres del cos, viureu.» ROMANS 8:13 BEC. Jesús va dir «Qui vulgui salvar la vida, la perdrà; en canvi, qui perdi la seva vida per causa meva, aquest la salvarà.» LLUC 9:24 BEC. És una paradoxa. Quan vivim per a Déu, Ell mira pel nostre bé.
«Tots els qui són guiats per l’Esperit de Déu són fills de Déu.» ROMANS 8:14 BEC
Si ets una filla de Déu, les obres de la carn no tenen cabuda al teu camí diari. Pau diu a Romans que per l'Esperit Sant, podem fer morir les obres de la carn”I a Gàlates 5:16-18 (BEC) veiem com fer-ho: Diu «Jo, doncs, us aviso: camineu en l’Esperit i no satisfareu els desitjos de la carn.» GÀLATES 5:16 BEC
Quan tallem el subministrament a la carn, aquesta es debilita i mor. De la mateixa manera, pot passar al revés si no alimentem l'Esperit. Si teniu descuidat l'Esperit, examineu el vostre cor, perquè, diu Déu, que el qui no viu en l'Esperit no és el seu fill. Has nascut de nou?
Ens diu a Gàlates «Perquè la carn té avidesa contra l’Esperit i l’Esperit contra la carn. Són dos principis que lluiten contra sí per no deixar-vos fer el que voldríeu. En canvi, si us deixeu guiar per l’Esperit, no esteu sota la Llei.» GÀLATES 5:17-18 BECPau vol dir, com llegim a Romans 6, que una vegada en Crist, ja no som esclaus del pecat. Ara som lliures per no servir aquests desitjos carnals.
I quines són les obres de la carn?A Gàlatas 5 trobem una llista que no és exclusiva ni exhaustiva. Hi ha sens dubte moltes altres manifestacions de la carn, però aquí en veiem unes quantes: “Ara, és ben clar en què acaben els desitjos de la carn, en coses com ara: fornicació, immoralitat, llibertinatge”, fins aquí potser diràs: estic bé, no estic ficada en pràctiques immorals. Bé, continua Pau: “idolatria, maleficis”, això és, dependre d'una altra cosa que no sigui Déu. Buscar la felicitat en un altre lloc, a la teva manera, sense Déu. Continua amb la llista: “enemistats, baralles, gelosia, rancúnies, rampells d’ira, divisions, sectarismes, enveges, homicidis”. Ah, homicidis no, dius, però recorda el que va dir Crist, que si insultes el teu proïsme, menyspreant-lo al teu cor, ja ets culpable d'homicidi. Que Déu ens ajudi amb les nostres relacions i les actituds que permetem cap als altres. I per acabar Pau segueix dient “embriagueses, golafreries i altres coses semblants, de les quals us previnc, tal com ja us vaig prevenir, que els qui fan aquestes coses no heretaran el Regne de Déu.” GÀLATES 5:19-21 BEC.
Ja ho havia dit abans. Els excessos, la immoralitat, la manca d'amor per Déu i el proïsme, la manca de la presència de l'Esperit Sant al cor són les obres de la carn que no ens permeten tenir comunió amb el Pare.
Examina't, trobes evidències de les obres de la carn a la teva vida? Clama a Déu, assegura't que de debò ets la seva filla. I si ja tens l'Esperit, no alimentis la carn. Talla el subministrament. Deixa que pel poder de l'Esperit de Déu que viu en tu vagin morint les obres de la carn.]]>https://api.spreaker.com/episode/56982193Thu, 25 Sep 2025 01:30:00 +0000David y Maribel«Així, doncs, germans, estem endeutats, però no amb la carn, perquè hàgim de viure seguint les seves inclinacions. Si seguíssiu el tarannà de la carn faríeu cap a la mort; però si per l’Esperit feu morir les obres del cos, viureu. Tots els qui són...Romans 8:12-14 ens recorda que els que viuen d’acord amb la carn van pel camí de mort més els qui fan morir les obres de la carn, obtindran vida.
Això sembla estrany a la societat on vivim, on se'ns anima a buscar sempre el nostre propi bé: Fes-ho a la teva manera! Segueix el teu cor! T’ho mereixes! La teva felicitat és el que importa! Cal viure! He de mirar per mi!Has sentit alguna d'aquestes frases? El que es valora és cercar el nostre propi bé, mirar per nosaltres mateixos i gaudir el moment.
Però Déu diu a Sa Paraula, «si per l’Esperit feu morir les obres del cos, viureu.» ROMANS 8:13 BEC. Jesús va dir «Qui vulgui salvar la vida, la perdrà; en canvi, qui perdi la seva vida per causa meva, aquest la salvarà.» LLUC 9:24 BEC. És una paradoxa. Quan vivim per a Déu, Ell mira pel nostre bé.
«Tots els qui són guiats per l’Esperit de Déu són fills de Déu.» ROMANS 8:14 BEC
Si ets una filla de Déu, les obres de la carn no tenen cabuda al teu camí diari. Pau diu a Romans que per l'Esperit Sant, podem fer morir les obres de la carn”I a Gàlates 5:16-18 (BEC) veiem com fer-ho: Diu «Jo, doncs, us aviso: camineu en l’Esperit i no satisfareu els desitjos de la carn.» GÀLATES 5:16 BEC
Quan tallem el subministrament a la carn, aquesta es debilita i mor. De la mateixa manera, pot passar al revés si no alimentem l'Esperit. Si teniu descuidat l'Esperit, examineu el vostre cor, perquè, diu Déu, que el qui no viu en l'Esperit no és el seu fill. Has nascut de nou?
Ens diu a Gàlates «Perquè la carn té avidesa contra l’Esperit i l’Esperit contra la carn. Són dos principis que lluiten contra sí per no deixar-vos fer el que voldríeu. En canvi, si us deixeu guiar per l’Esperit, no esteu sota la Llei.» GÀLATES 5:17-18 BECPau vol dir, com llegim a Romans 6, que una vegada en Crist, ja no som esclaus del pecat. Ara som lliures per no servir aquests desitjos carnals.
I quines són les obres de la carn?A Gàlatas 5 trobem una llista que no és exclusiva ni exhaustiva. Hi ha sens dubte moltes altres manifestacions de la carn, però aquí en veiem unes quantes: “Ara, és ben clar en què acaben els desitjos de la carn, en coses com ara: fornicació, immoralitat, llibertinatge”, fins aquí potser diràs: estic bé, no estic ficada en pràctiques immorals. Bé, continua Pau: “idolatria, maleficis”, això és, dependre d'una altra cosa que no sigui Déu. Buscar la felicitat en un altre lloc, a la teva manera, sense Déu. Continua amb la llista: “enemistats, baralles, gelosia, rancúnies, rampells d’ira, divisions, sectarismes, enveges, homicidis”. Ah, homicidis no, dius, però recorda el que va dir Crist, que si insultes el teu proïsme, menyspreant-lo al teu cor, ja ets culpable d'homicidi. Que Déu ens ajudi amb les nostres relacions i les actituds que permetem cap als altres. I per acabar Pau segueix dient “embriagueses, golafreries i altres coses semblants, de les quals us previnc, tal com ja us vaig prevenir, que els qui fan aquestes coses no heretaran el Regne de Déu.” GÀLATES 5:19-21 BEC.
Ja ho havia dit abans. Els excessos, la immoralitat, la manca d'amor per Déu i el proïsme, la manca de la presència de l'Esperit Sant al cor són les obres de la carn que no ens permeten tenir comunió amb el Pare.
Examina't, trobes evidències de les obres de la carn a la teva vida? Clama a Déu, assegura't que de debò ets la seva filla. I si ja tens l'Esperit, no alimentis la carn. Talla el subministrament. Deixa que pel poder de l'Esperit de Déu que viu en tu vagin morint les obres de la carn.]]>332biblia,refeljosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/rg-09-la-carn-i-l-esperit--56971091Quan naixem, arribem a aquest món en carn i os, amb un cos físic que recobreix durant tota la nostra existència aquí a la Terra una ànima dissenyada, com ja hem vist, per tenir comunió amb Déu i amb el nostre proïsme. Aquest cos és una benedicció, perquè ens permet fer activitats necessàries i agradables, però a causa del pecat universal, també pot arribar a ser una càrrega quan sentim molèsties i debilitat. El mateix cos i ànima que ens permet servir Déu en bones obres, a causa del pecat ens pot temptar a pecar contra Ell i contra el proïsme. És un conflicte que ens acompanya durant tota la nostra vida.
És gloriós que, com veiem a Efesis, Déu no només ens va crear cos i ànima al principi, sinó que a aquells que clamem a Ell per a salvació, ens ha adoptat en Crist. Llegim a Efesis 1:13 (BEC), «En ell també vosaltres, després d’escoltar la paraula de veritat i haver cregut la Bona Nova de salvació, heu estat marcats amb l’Esperit Sant de la promesa».
Per l'obra de Crist, en el moment de la salvació, deixem de dependre d'un cos i ànima danyats pel pecat, i rebem l'Esperit de la promesa, com a senyal de l'herència que ens espera, diu Efesis.
A partir d'aquell moment, ja no som esclaus del pecat que regnava als nostres cors. Romans 6 ens diu que els qui hem estat batejats en Crist Jesús, hem mort al pecat i ressuscitat a una vida nova en Crist. Així també vosaltres, ens diu el verset 11, «feu-vos el compte que heu mort pel que fa al pecat i que viviu per a Déu en Crist Jesús.» ROMANS 6:11 BEC
Ara no som esclaus de les obres de la carn, i tenim llibertat per viure en l’Esperit. Continuem tenint el mateix cos material, amb els seus defectes i temptacions, però ara tenim l'Esperit que va ressuscitar Crist de la tomba. Aquest esperit és el que ens dona vida, ens recorda Romans 8:11.
Així que ja no vivim per a la carn, sinó per l'Esperit; vivim per agradar a Déu que ens va salvar. Què vol dir això per a nosaltres en el dia a dia? Llegim a Romans 8:5-6 (BEC) «Perquè els qui segueixen els impulsos de la carn s’interessen per les coses carnals, i els qui segueixen l’impuls de l’Esperit s’interessen per les espirituals. Els impulsos carnals duen a la mort, mentre que l’impuls de l’Esperit duu a la vida i a la pau.»La carn per a poc aprofita; el present és efímer, passatger, sigui bo o dolent; però allò que roman per sempre és el que és espiritual. És per això que Pau diu als Colossencs: «Ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist, cerqueu les coses de dalt, on hi ha el Crist assegut a la dreta de Déu. Tingueu el pensament en les coses de dalt i no en les de la terra; perquè vau morir, i la vostra vida està amagada amb el Crist de Déu. Quan Crist, que és la vostra vida, es manifesti, llavors també vosaltres sereu manifestats amb ell en glòria.» COLOSSENCS 3:1-4 BEC
Atenem aquest cos per estar sans i forts, perquè amb ell podem servir Déu i el proïsme, però no descuidem les coses de l’Esperit,
«Les passions terrenals porten a la mort, mentre que les de l’Esperit duen a la vida i a la pau.»Romans 8:6 BCI]]>https://api.spreaker.com/episode/56971091Wed, 24 Sep 2025 01:00:00 +0000David y MaribelLa Bíblia ens mostra, a través de les cartes de Pau, el contrast entre la carn i l'Esperit. Quan naixem, arribem a aquest món en carn i os, amb un cos físic que recobreix durant tota la nostra existència aquí a la Terra una ànima dissenyada, com ja...Quan naixem, arribem a aquest món en carn i os, amb un cos físic que recobreix durant tota la nostra existència aquí a la Terra una ànima dissenyada, com ja hem vist, per tenir comunió amb Déu i amb el nostre proïsme. Aquest cos és una benedicció, perquè ens permet fer activitats necessàries i agradables, però a causa del pecat universal, també pot arribar a ser una càrrega quan sentim molèsties i debilitat. El mateix cos i ànima que ens permet servir Déu en bones obres, a causa del pecat ens pot temptar a pecar contra Ell i contra el proïsme. És un conflicte que ens acompanya durant tota la nostra vida.
És gloriós que, com veiem a Efesis, Déu no només ens va crear cos i ànima al principi, sinó que a aquells que clamem a Ell per a salvació, ens ha adoptat en Crist. Llegim a Efesis 1:13 (BEC), «En ell també vosaltres, després d’escoltar la paraula de veritat i haver cregut la Bona Nova de salvació, heu estat marcats amb l’Esperit Sant de la promesa».
Per l'obra de Crist, en el moment de la salvació, deixem de dependre d'un cos i ànima danyats pel pecat, i rebem l'Esperit de la promesa, com a senyal de l'herència que ens espera, diu Efesis.
A partir d'aquell moment, ja no som esclaus del pecat que regnava als nostres cors. Romans 6 ens diu que els qui hem estat batejats en Crist Jesús, hem mort al pecat i ressuscitat a una vida nova en Crist. Així també vosaltres, ens diu el verset 11, «feu-vos el compte que heu mort pel que fa al pecat i que viviu per a Déu en Crist Jesús.» ROMANS 6:11 BEC
Ara no som esclaus de les obres de la carn, i tenim llibertat per viure en l’Esperit. Continuem tenint el mateix cos material, amb els seus defectes i temptacions, però ara tenim l'Esperit que va ressuscitar Crist de la tomba. Aquest esperit és el que ens dona vida, ens recorda Romans 8:11.
Així que ja no vivim per a la carn, sinó per l'Esperit; vivim per agradar a Déu que ens va salvar. Què vol dir això per a nosaltres en el dia a dia? Llegim a Romans 8:5-6 (BEC) «Perquè els qui segueixen els impulsos de la carn s’interessen per les coses carnals, i els qui segueixen l’impuls de l’Esperit s’interessen per les espirituals. Els impulsos carnals duen a la mort, mentre que l’impuls de l’Esperit duu a la vida i a la pau.»La carn per a poc aprofita; el present és efímer, passatger, sigui bo o dolent; però allò que roman per sempre és el que és espiritual. És per això que Pau diu als Colossencs: «Ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist, cerqueu les coses de dalt, on hi ha el Crist assegut a la dreta de Déu. Tingueu el pensament en les coses de dalt i no en les de la terra; perquè vau morir, i la vostra vida està amagada amb el Crist de Déu. Quan Crist, que és la vostra vida, es manifesti, llavors també vosaltres sereu manifestats amb ell en glòria.» COLOSSENCS 3:1-4 BEC
Atenem aquest cos per estar sans i forts, perquè amb ell podem servir Déu i el proïsme, però no descuidem les coses de l’Esperit,
«Les passions terrenals porten a la mort, mentre que les de l’Esperit duen a la vida i a la pau.»Romans 8:6 BCI]]>299biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/rg-08-contrastos-a-la-biblia--56921316Fem una passejada per les Escriptures per contrastar-ne alguns:Al principi, a Gènesi 1 llegim que Déu va fer la llum, i va separar la llum de les tenebres. I ja hem vist, en diferents textos a través de la Bíblia que Déu és llum, i que el qui el segueix no està en tenebres. No és possible viure a la llum i a les tenebres alhora. En Crist no hi ha tenebres. I perquè Ell és la llum del món, nosaltres també podem ser la llum del món en Ell.]]>https://api.spreaker.com/episode/56921316Tue, 23 Sep 2025 05:30:00 +0000David y MaribelPotser has estat pensant mentre parlàvem de la llum i les tenebres, que la Bíblia tracta altres contrastos que ens ajuden a discernir entre allò que ens apropa a Déu i allò que ens allunya d'Ell. Fem una passejada per les Escriptures per contrastar-ne...Fem una passejada per les Escriptures per contrastar-ne alguns:Al principi, a Gènesi 1 llegim que Déu va fer la llum, i va separar la llum de les tenebres. I ja hem vist, en diferents textos a través de la Bíblia que Déu és llum, i que el qui el segueix no està en tenebres. No és possible viure a la llum i a les tenebres alhora. En Crist no hi ha tenebres. I perquè Ell és la llum del món, nosaltres també podem ser la llum del món en Ell.]]>309biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/rg-07-la-unitat-de-la-biblia--56921317Ens diu Timoteu que “Tota l'Escriptura és inspirada per Déu”; és a dir, L'Esperit Sant de Déu va bufar la Paraula de manera sobrenatural. Els diferents autors al llarg dels segles han escrit sent guiats de manera sobrenatural, de manera que el resultat és la Paraula de Déu.
2 Pere 1:19-21 (BEC) ens diu: «D’aquesta manera ens és confirmada la paraula profètica a la qual feu molt bé d’atendre com un llum que fa claror en un lloc fosc, fins que no apunti el dia i neixi en els vostres cors l’estel del matí. Abans de tot, heu de saber que cap profecia de l’Escriptura no pot ser objecte d’interpretació privada, perquè no hi ha hagut mai cap profecia que hagi vingut per iniciativa humana. De fet, els homes que han parlat de part de Déu han estat guiats per l’Esperit Sant.»
Aquest mateix Esperit que va inspirar els autors de les Escriptures és el mateix que ens ajuda a entendre-la quan la llegim. Per això la lectura de la Paraula és feta possible per l'Esperit Sant de Déu.
A Efesis 1 llegim que «En ell també vosaltres, després d’escoltar la paraula de veritat i haver cregut la Bona Nova de salvació, heu estat marcats amb l’Esperit Sant de la promesa, que és garantia de la nostra herència, per a redempció del poble escollit, destinat a lloar la seva grandesa.» EFESIS 1:13-14 BEC
La Paraula ha estat donada per a la nostra salvació i la nostra edificació, per a lloança de la seva glòria.Déu s'ha revelat a l'ésser humà no sols en la seva creació, sinó específicament per la Paraula. Això inclou la llei de Déu, els profetes, els llibres que narren la història del poble de Déu, els llibres poètics, els evangelis, les epístoles.
«Tota l’Escriptura és inspirada per Déu i serveix també per a ensenyar, per a refutar, per a corregir, per a educar en la rectitud, a fi que l’home de Déu estigui ben disposat i preparat per a qualsevol tasca noble.» 2 TIMOTEU 3:16-17 BEC
Quan mirem diferents textos de la Bíblia on es parla d'un tema específic, podem aprendre allò que Déu vol que sapiguem i posem en pràctica sobre aquest tema. No trobarem missatges oposats, sinó que veurem que Déu ens ha donat tot allò que necessitem per viure la vida segons a Ell li agrada, i tot, perquè el seu nom sigui lloat.
Et convido a llegir per tota la Bíblia per veure la persona de Jesucrist, per veure la voluntat de Déu revelada a les pàgines de les Escriptures.
T'animo a buscar allò que la Bíblia ensenya sobre temes que t'inquieten, perquè Déu ens ha donat respostes. Per què no comparteixes amb mi algun tema que volguessis estudiar, i el mirarem juntes? La Paraula és viva, la Paraula és eficaç, la paraula és útil i necessària si volem viure en la seva justícia, reflectint la llum de la veritat. Que Déu et beneeixi.]]>https://api.spreaker.com/episode/56921317Sun, 21 Sep 2025 22:15:00 +0000David y MaribelM'agrada veure a la Paraula de Déu que tot concorda. La Bíblia ha estat inspirada per Déu, i per això tenint múltiples escriptors a través de la història, està unida per un sol autor, Déu mateix. Ens diu Timoteu que “Tota l'Escriptura és inspirada per...Ens diu Timoteu que “Tota l'Escriptura és inspirada per Déu”; és a dir, L'Esperit Sant de Déu va bufar la Paraula de manera sobrenatural. Els diferents autors al llarg dels segles han escrit sent guiats de manera sobrenatural, de manera que el resultat és la Paraula de Déu.
2 Pere 1:19-21 (BEC) ens diu: «D’aquesta manera ens és confirmada la paraula profètica a la qual feu molt bé d’atendre com un llum que fa claror en un lloc fosc, fins que no apunti el dia i neixi en els vostres cors l’estel del matí. Abans de tot, heu de saber que cap profecia de l’Escriptura no pot ser objecte d’interpretació privada, perquè no hi ha hagut mai cap profecia que hagi vingut per iniciativa humana. De fet, els homes que han parlat de part de Déu han estat guiats per l’Esperit Sant.»
Aquest mateix Esperit que va inspirar els autors de les Escriptures és el mateix que ens ajuda a entendre-la quan la llegim. Per això la lectura de la Paraula és feta possible per l'Esperit Sant de Déu.
A Efesis 1 llegim que «En ell també vosaltres, després d’escoltar la paraula de veritat i haver cregut la Bona Nova de salvació, heu estat marcats amb l’Esperit Sant de la promesa, que és garantia de la nostra herència, per a redempció del poble escollit, destinat a lloar la seva grandesa.» EFESIS 1:13-14 BEC
La Paraula ha estat donada per a la nostra salvació i la nostra edificació, per a lloança de la seva glòria.Déu s'ha revelat a l'ésser humà no sols en la seva creació, sinó específicament per la Paraula. Això inclou la llei de Déu, els profetes, els llibres que narren la història del poble de Déu, els llibres poètics, els evangelis, les epístoles.
«Tota l’Escriptura és inspirada per Déu i serveix també per a ensenyar, per a refutar, per a corregir, per a educar en la rectitud, a fi que l’home de Déu estigui ben disposat i preparat per a qualsevol tasca noble.» 2 TIMOTEU 3:16-17 BEC
Quan mirem diferents textos de la Bíblia on es parla d'un tema específic, podem aprendre allò que Déu vol que sapiguem i posem en pràctica sobre aquest tema. No trobarem missatges oposats, sinó que veurem que Déu ens ha donat tot allò que necessitem per viure la vida segons a Ell li agrada, i tot, perquè el seu nom sigui lloat.
Et convido a llegir per tota la Bíblia per veure la persona de Jesucrist, per veure la voluntat de Déu revelada a les pàgines de les Escriptures.
T'animo a buscar allò que la Bíblia ensenya sobre temes que t'inquieten, perquè Déu ens ha donat respostes. Per què no comparteixes amb mi algun tema que volguessis estudiar, i el mirarem juntes? La Paraula és viva, la Paraula és eficaç, la paraula és útil i necessària si volem viure en la seva justícia, reflectint la llum de la veritat. Que Déu et beneeixi.]]>282biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/rg-06-que-la-vostra-llum-resplendeixi--569213151 Joan 1:5-7 (BEC) ens diu «Us anunciem el missatge que hem sentit d’ell: que Déu és llum i en ell no s’hi barreja la foscúria. Si diem que estem en comunió íntima amb ell, però continuem caminant en les tenebres, mentim i no acomplim la veritat. En canvi, si caminem en la llum, com que ell està en la llum, vivim en comunió els uns amb els altres, i la sang de Jesús, el seu Fill, ens deixa nets de tot pecat.»
Com ell és llum, si imitem les obres de Crist, estem caminant a la llum. Molts han fet servir un petit missatge gravat amb la pregunta: Què faria Crist? No és mala idea preguntar-nos davant de circumstàncies difícils, quan no tenim molt clar com actuar, què faria Crist en aquesta situació? Com reaccionaria davant aquesta injustícia?
La Bíblia no ens deixa a cegues pel que fa a allò que la vida d'un cristià hauria de reflectir. Hauria de reflectir Crist. Així que, encara que no hi ha un passatge específic que enumeri les obres de la llum, ens dona una idea de com és la vida del qui segueix a la llum.
Com podem resumir l'ensenyament de la Bíblia sobre la llum del cristià? Diversos llibres de la Bíblia esmenten aquest concepte:Joan, a l'evangeli assegura que qui segueix Crist tindrà la llum de la vida, i en les epístoles que qui té comunió amb Déu està en la llum: Pau a Romans ens exhorta a caminar a la llum, i no a les tenebres, i Mateu i Lluc comparteixen les paraules del mateix Senyor Jesús dient: «Vosaltres sou la llum del món. Un poble situat damunt la muntanya no es pot amagar. Tampoc no s’encén una espelma per posar-la sota el mesuró, sinó que es posa en el canelobre i il·lumina tots els qui són a la casa. Que la vostra llum resplendeixi igualment davant la gent, de manera que vegin les vostres bones accions i donin glòria al vostre Pare del Cel.» MATEU 5:14-16 BEC
La Bíblia ens parla de la llum que reflectim de Crist, que ens dona vida, que mostra que tenim una relació amb el nostre Creador i Salvador, i fins i tot que ens guia, com veiem als salms.
El Senyor és la nostra llum i la nostra salvació, i quan caminem a la llum, les tenebres desapareixen, i les seves obres amb elles. I quan això està passant diàriament, passa com vam veure a 1 Joan: tenim una relació personal amb el nostre Salvador, i experimentem comunió els uns amb els altres.
«Que la vostra llum resplendeixi igualment davant la gent, de manera que vegin les vostres bones accions i donin glòria al vostre Pare del Cel.»]]>https://api.spreaker.com/episode/56921315Fri, 19 Sep 2025 03:30:00 +0000David y MaribelEn l'última reflexió, potser has notat que encara que a les Escriptures se'ns demana que caminem a la llum, vestits de les armes de la llum, no ens enumera la Paraula quines són específicament les obres de la llum. Però el Senyor no ens deixa a les...1 Joan 1:5-7 (BEC) ens diu «Us anunciem el missatge que hem sentit d’ell: que Déu és llum i en ell no s’hi barreja la foscúria. Si diem que estem en comunió íntima amb ell, però continuem caminant en les tenebres, mentim i no acomplim la veritat. En canvi, si caminem en la llum, com que ell està en la llum, vivim en comunió els uns amb els altres, i la sang de Jesús, el seu Fill, ens deixa nets de tot pecat.»
Com ell és llum, si imitem les obres de Crist, estem caminant a la llum. Molts han fet servir un petit missatge gravat amb la pregunta: Què faria Crist? No és mala idea preguntar-nos davant de circumstàncies difícils, quan no tenim molt clar com actuar, què faria Crist en aquesta situació? Com reaccionaria davant aquesta injustícia?
La Bíblia no ens deixa a cegues pel que fa a allò que la vida d'un cristià hauria de reflectir. Hauria de reflectir Crist. Així que, encara que no hi ha un passatge específic que enumeri les obres de la llum, ens dona una idea de com és la vida del qui segueix a la llum.
Com podem resumir l'ensenyament de la Bíblia sobre la llum del cristià? Diversos llibres de la Bíblia esmenten aquest concepte:Joan, a l'evangeli assegura que qui segueix Crist tindrà la llum de la vida, i en les epístoles que qui té comunió amb Déu està en la llum: Pau a Romans ens exhorta a caminar a la llum, i no a les tenebres, i Mateu i Lluc comparteixen les paraules del mateix Senyor Jesús dient: «Vosaltres sou la llum del món. Un poble situat damunt la muntanya no es pot amagar. Tampoc no s’encén una espelma per posar-la sota el mesuró, sinó que es posa en el canelobre i il·lumina tots els qui són a la casa. Que la vostra llum resplendeixi igualment davant la gent, de manera que vegin les vostres bones accions i donin glòria al vostre Pare del Cel.» MATEU 5:14-16 BEC
La Bíblia ens parla de la llum que reflectim de Crist, que ens dona vida, que mostra que tenim una relació amb el nostre Creador i Salvador, i fins i tot que ens guia, com veiem als salms.
El Senyor és la nostra llum i la nostra salvació, i quan caminem a la llum, les tenebres desapareixen, i les seves obres amb elles. I quan això està passant diàriament, passa com vam veure a 1 Joan: tenim una relació personal amb el nostre Salvador, i experimentem comunió els uns amb els altres.
«Que la vostra llum resplendeixi igualment davant la gent, de manera que vegin les vostres bones accions i donin glòria al vostre Pare del Cel.»]]>304biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/rg-05-caminant-a-la-llum--56877075A Romans 13:12 (BEC) l’apòstol Pau ens exhorta: «Desfem-nos, doncs, de les obres de la fosca i equipem-nos amb les armes de la llum.» I al verset 13 ens dona una idea del que és caminar en tenebres. Diu: «Comportem-nos com quan és de dia, amb decència; res d’orgies ni disbauxes; res de luxúries ni impureses; res de renyines ni enveges. Al contrari, revestiu-vos del Senyor Jesucrist, i no tingueu una atenció per a la carn que us faci satisfer les seves exigències.»
Notem que tots aquests pecats són activitats legals, però moralment pecaminoses. Ho recalco perquè la nostra societat accepta comportaments que Déu rebutja. I com a cristians hem de recordar que perquè una activitat sigui legal no vol dir que sigui correcte necessàriament a la llei de Déu.
El qui viu per satisfer els desitjos de la carn segueix a les tenebres, i no segueix a Déu. La moral del món en què vivim ens anima a mirar pel que és nostre i a satisfer no només les nostres necessitats, sinó els nostres desitjos, siguin honestos o no. L'enveja no es veu com una cosa negativa, sinó com un sentiment lògic de voler allò que un altre té, perquè si l'altre s'ho mereix jo més, oi? Però no és així davant de Déu. Les accions es justifiquen si són per defensar aquests drets que pensem que ens pertanyen, però Déu vol ser ell el nostre defensor.
La luxúria i la lascívia, sinònims que descriuen un desig desordenat de plaers sexuals estan no només justificades a la nostra societat, sinó que a més són introduïdes com a recomanables des d'edats primerenques. Es defensa el dret de tenir relacions íntimes amb qui vulgui i quan vulgui, sempre que hi hagi consentiment mutu. Déu condemna això amb contundència. Qui fa això o ho accepta, no és seguidor seu, sinó que està cec i no té la llum de la vida.
El text inclou fins i tot els excessos més quotidians, aquells de la beguda i el menjar. Tenim clar que la borratxera és condemnada per Déu, però Jesús fins i tot esmenta aquí la golafreria, el desig desordenat de menjar per menjar, perquè puc i ho mereixo.
Com caminar en llum, doncs? Vivint honestament, contents amb allò que tenim, vestits del Senyor Jesús, i de les armes de la llum.
Jesús va dir als jueus que havien cregut en ell a Joan 8:31 (BEC) «Si persevereu en la meva paraula, sereu realment deixebles meus; coneixereu la veritat i la veritat us farà lliures.» I més endavant a Joan 14:15 (BEC) Jesús diu «Si m’estimeu, guardareu els meus manaments,»
Al següent capítol trobem Jesús guarint dos cecs. Així com Jesús va guarir els cecs, vol que vegem la seva llum i tinguem vida. Surt de les tenebres i ves a la llum de la veritat.]]>https://api.spreaker.com/episode/56877075Thu, 18 Sep 2025 05:00:00 +0000David y MaribelVam veure com Joan Baptista proclamava que Jesús era la llum veritable. Joan 8:12 (BEC) ens Diu «Una altra vegada, Jesús els tornà a parlar i els digué: Jo sóc la llum del món; el qui em segueix no caminarà a les fosques, sinó que tindrà la llum de la...A Romans 13:12 (BEC) l’apòstol Pau ens exhorta: «Desfem-nos, doncs, de les obres de la fosca i equipem-nos amb les armes de la llum.» I al verset 13 ens dona una idea del que és caminar en tenebres. Diu: «Comportem-nos com quan és de dia, amb decència; res d’orgies ni disbauxes; res de luxúries ni impureses; res de renyines ni enveges. Al contrari, revestiu-vos del Senyor Jesucrist, i no tingueu una atenció per a la carn que us faci satisfer les seves exigències.»
Notem que tots aquests pecats són activitats legals, però moralment pecaminoses. Ho recalco perquè la nostra societat accepta comportaments que Déu rebutja. I com a cristians hem de recordar que perquè una activitat sigui legal no vol dir que sigui correcte necessàriament a la llei de Déu.
El qui viu per satisfer els desitjos de la carn segueix a les tenebres, i no segueix a Déu. La moral del món en què vivim ens anima a mirar pel que és nostre i a satisfer no només les nostres necessitats, sinó els nostres desitjos, siguin honestos o no. L'enveja no es veu com una cosa negativa, sinó com un sentiment lògic de voler allò que un altre té, perquè si l'altre s'ho mereix jo més, oi? Però no és així davant de Déu. Les accions es justifiquen si són per defensar aquests drets que pensem que ens pertanyen, però Déu vol ser ell el nostre defensor.
La luxúria i la lascívia, sinònims que descriuen un desig desordenat de plaers sexuals estan no només justificades a la nostra societat, sinó que a més són introduïdes com a recomanables des d'edats primerenques. Es defensa el dret de tenir relacions íntimes amb qui vulgui i quan vulgui, sempre que hi hagi consentiment mutu. Déu condemna això amb contundència. Qui fa això o ho accepta, no és seguidor seu, sinó que està cec i no té la llum de la vida.
El text inclou fins i tot els excessos més quotidians, aquells de la beguda i el menjar. Tenim clar que la borratxera és condemnada per Déu, però Jesús fins i tot esmenta aquí la golafreria, el desig desordenat de menjar per menjar, perquè puc i ho mereixo.
Com caminar en llum, doncs? Vivint honestament, contents amb allò que tenim, vestits del Senyor Jesús, i de les armes de la llum.
Jesús va dir als jueus que havien cregut en ell a Joan 8:31 (BEC) «Si persevereu en la meva paraula, sereu realment deixebles meus; coneixereu la veritat i la veritat us farà lliures.» I més endavant a Joan 14:15 (BEC) Jesús diu «Si m’estimeu, guardareu els meus manaments,»
Al següent capítol trobem Jesús guarint dos cecs. Així com Jesús va guarir els cecs, vol que vegem la seva llum i tinguem vida. Surt de les tenebres i ves a la llum de la veritat.]]>295biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/rg-04-font-de-llum--56877074Em ve al cap un mirall, que mostra una imatge que li és externa. El reflex al mirall és una realitat que no pertany al mirall en si, però que es fa evident en ser reflectida en ell.
Heu sentit a parlar d'un dolor reflex? És un malestar que irradia des d'un punt gallet i emet el dolor a una altra part del cos.
Un reflex és, doncs, l'evidència que hi ha un emissor independent. Quan es reflecteix una llum, és la mostra que hi ha una font de llum independent de l’objecte reflector. Així, per Crist, podem donar evidència de la presència d'una llum original, independent, eterna. Joan ens la descriu així al capítol 1:1-5 (BEC) «Al principi ja existia el Verb, i el Verb era amb Déu i el Verb era Déu. Aquell, al principi, era amb Déu. Tot va ser creat per ell i sense ell no existiria res del que existeix. En ell hi havia la Vida, i aquesta Vida era la llum dels homes. La llum resplendeix en les tenebres, i les tenebres mai no l’han poguda apagar.»
Crist, des del principi és el Verb, és a dir, la Paraula, la vida, la llum dels homes. Aquest Crist és la llum que ha il·luminat per a vida.
II Corintis 4:6 (BEC) ens diu: «Perquè el Déu que va dir: “Que brilli la llum enmig de les tenebres”, ens ha il·luminat interiorment, a fi que irradiem el coneixement de la glòria de Déu, que es reflecteix en el rostre de Crist.»
I Hebreus 1: descriu a Crist com: «Ell és resplendor de la seva glòria i empremta de la seva essència, ell sosté l’univers amb el poder de la seva paraula.»
Crist és l'origen de la llum que reflectim. Joan Baptista sabia que el seu propòsit era donar evidència d'aquesta llum veritable. Ens narra Joan 1:6-9 (BEC) «Es presentà un home enviat de Déu, que es deia Joan. Aquest va venir com a testimoni, a testificar a favor de la llum, a fi que, per mitjà d’ell, tots creguessin. Ell no era pas la llum, només era el testimoni de la llum. Aquell qui és la llum veritable, la que il·lumina tots els homes, arribà al món.» «Mireu l’Anyell de Déu.» va exclamar Joan, identificant Jesús com el Messies, llum i vida al món.Andreu i Pere, deixebles de Joan, van seguir Jesús des d'aquell dia. I és que aquest havia trobat la llum, i es va assegurar que altres la poguessin trobar també.
Si tu has trobat la llum veritable, fes tot el que estigui a les teves mans per dirigir els altres a la llum. Perquè Crist, la font de la nostra llum, és vida per a tothom que en ell creu.]]>https://api.spreaker.com/episode/56877074Wed, 17 Sep 2025 05:00:00 +0000David y MaribelEl nom del programa, Reflexos de la seva glòria, comunica la idea d'emetre una cosa que en realitat no prové d'un mateix. Un reflex comunica una cosa que té origen en un altre lloc. Em ve al cap un mirall, que mostra una imatge que li és externa. El...Em ve al cap un mirall, que mostra una imatge que li és externa. El reflex al mirall és una realitat que no pertany al mirall en si, però que es fa evident en ser reflectida en ell.
Heu sentit a parlar d'un dolor reflex? És un malestar que irradia des d'un punt gallet i emet el dolor a una altra part del cos.
Un reflex és, doncs, l'evidència que hi ha un emissor independent. Quan es reflecteix una llum, és la mostra que hi ha una font de llum independent de l’objecte reflector. Així, per Crist, podem donar evidència de la presència d'una llum original, independent, eterna. Joan ens la descriu així al capítol 1:1-5 (BEC) «Al principi ja existia el Verb, i el Verb era amb Déu i el Verb era Déu. Aquell, al principi, era amb Déu. Tot va ser creat per ell i sense ell no existiria res del que existeix. En ell hi havia la Vida, i aquesta Vida era la llum dels homes. La llum resplendeix en les tenebres, i les tenebres mai no l’han poguda apagar.»
Crist, des del principi és el Verb, és a dir, la Paraula, la vida, la llum dels homes. Aquest Crist és la llum que ha il·luminat per a vida.
II Corintis 4:6 (BEC) ens diu: «Perquè el Déu que va dir: “Que brilli la llum enmig de les tenebres”, ens ha il·luminat interiorment, a fi que irradiem el coneixement de la glòria de Déu, que es reflecteix en el rostre de Crist.»
I Hebreus 1: descriu a Crist com: «Ell és resplendor de la seva glòria i empremta de la seva essència, ell sosté l’univers amb el poder de la seva paraula.»
Crist és l'origen de la llum que reflectim. Joan Baptista sabia que el seu propòsit era donar evidència d'aquesta llum veritable. Ens narra Joan 1:6-9 (BEC) «Es presentà un home enviat de Déu, que es deia Joan. Aquest va venir com a testimoni, a testificar a favor de la llum, a fi que, per mitjà d’ell, tots creguessin. Ell no era pas la llum, només era el testimoni de la llum. Aquell qui és la llum veritable, la que il·lumina tots els homes, arribà al món.» «Mireu l’Anyell de Déu.» va exclamar Joan, identificant Jesús com el Messies, llum i vida al món.Andreu i Pere, deixebles de Joan, van seguir Jesús des d'aquell dia. I és que aquest havia trobat la llum, i es va assegurar que altres la poguessin trobar també.
Si tu has trobat la llum veritable, fes tot el que estigui a les teves mans per dirigir els altres a la llum. Perquè Crist, la font de la nostra llum, és vida per a tothom que en ell creu.]]>281biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/rg-03-creades-amb-proposit--56849612Seria fantàstic que d'igual manera altres poguessin lloar Déu quan ens veuen a nosaltres, la seva creació.
Quan Déu va crear l'home a l'hort d'Edèn, ho va fer a la Seva imatge. Adam reflectia el caràcter de Déu de manera gloriosa. I quan Déu va crear Eva, llegim a Gènesi que ella també va ser feta a la imatge de Déu, reflectint la gloriosa persona del Creador. Tots dos gaudien d'una perfecta comunió amb el Creador.
Aquest és el desig de Déu, que li donem glòria i en gaudim diàriament. Amb aquest propòsit vam ser creats.A Isaïes 43:7 Déu diu que ens va crear per a glòria seva, i a Efesis 1:10 (BEC) ens recorda que «som obra seva, creats en Crist Jesús, en vistes a les bones obres que prèviament Déu tenia preparades perquè les practiquéssim.»
Però compte, aquestes bones obres no són les que ens acosten a Déu. No per fer més bones obres arribem a tenir millor relació amb Déu. La nostra relació amb Déu depèn de la nostra relació amb Crist, el Salvador.
A l'Edèn, Adam i Eva, malgrat haver estat creats per tenir perfecta comunió amb Déu, van rebutjar el pla de Déu i van optar per viure la vida independentment de Déu. L'ésser humà continua escollint el seu propi camí avui dia.
Allò que va passar a l'hort continua portant conseqüències. Llegim a la carta als Romans que l'ésser humà està enemistat amb Déu. Però Déu, en el seu amor infinit, ofereix un rescat per a la humanitat, una manera de restablir una relació trencada pel pecat. El mateix que va ser rebutjat ha patit la maledicció que ens corresponia als pecadors, i ens ofereix victòria per mitjà de Jesucrist. Quin regal!
L'obra de Crist ens reconcilia amb Déu i ens permet viure aquesta vida amb el propòsit per al qual vam ser creats, per glorificar Déu en tot allò que fem i som i gaudint d'una relació personal amb Ell.]]>https://api.spreaker.com/episode/56849612Tue, 16 Sep 2025 05:30:00 +0000David y MaribelT'agrada veure programes de cuina? Hi ha xefs que amb les creacions ens deixen amb la boca oberta, admirant els seus talents. Provem de crear receptes noves a casa perquè gaudeixin els nostres familiars i amics. Seria fantàstic que d'igual manera...Seria fantàstic que d'igual manera altres poguessin lloar Déu quan ens veuen a nosaltres, la seva creació.
Quan Déu va crear l'home a l'hort d'Edèn, ho va fer a la Seva imatge. Adam reflectia el caràcter de Déu de manera gloriosa. I quan Déu va crear Eva, llegim a Gènesi que ella també va ser feta a la imatge de Déu, reflectint la gloriosa persona del Creador. Tots dos gaudien d'una perfecta comunió amb el Creador.
Aquest és el desig de Déu, que li donem glòria i en gaudim diàriament. Amb aquest propòsit vam ser creats.A Isaïes 43:7 Déu diu que ens va crear per a glòria seva, i a Efesis 1:10 (BEC) ens recorda que «som obra seva, creats en Crist Jesús, en vistes a les bones obres que prèviament Déu tenia preparades perquè les practiquéssim.»
Però compte, aquestes bones obres no són les que ens acosten a Déu. No per fer més bones obres arribem a tenir millor relació amb Déu. La nostra relació amb Déu depèn de la nostra relació amb Crist, el Salvador.
A l'Edèn, Adam i Eva, malgrat haver estat creats per tenir perfecta comunió amb Déu, van rebutjar el pla de Déu i van optar per viure la vida independentment de Déu. L'ésser humà continua escollint el seu propi camí avui dia.
Allò que va passar a l'hort continua portant conseqüències. Llegim a la carta als Romans que l'ésser humà està enemistat amb Déu. Però Déu, en el seu amor infinit, ofereix un rescat per a la humanitat, una manera de restablir una relació trencada pel pecat. El mateix que va ser rebutjat ha patit la maledicció que ens corresponia als pecadors, i ens ofereix victòria per mitjà de Jesucrist. Quin regal!
L'obra de Crist ens reconcilia amb Déu i ens permet viure aquesta vida amb el propòsit per al qual vam ser creats, per glorificar Déu en tot allò que fem i som i gaudint d'una relació personal amb Ell.]]>224biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/rg-02-missio-impossible--56849611El desig del meu cor és viure la vida de manera que comuniqui el caràcter de Déu diàriament.Però ens podem preguntar. És possible que un ésser humà, malgrat les bones intencions que pugui tenir, sigui capaç de reflectir un ésser sant, etern i perfecte?
Jo lluito sovint amb el desig de fer-ho i la incapacitat d'aconseguir-ho. En els próxims dies veurem perquè, com Pau expressa a Romans 7:18 (BEC) «estant al meu abast el voler actuar correctament, se’m fa impossible de dur-ho a terme,» És possible viure per a la seva glòria?
Seria una missió impossible a les nostres pròpies forces. “Però gràcies siguin donades a Déu, diu Pau mateix, per Jesucrist nostre Senyor. Quan confiem en Crist per a salvació, no només rebem vida eterna, sinó que també ens dona el seu Esperit Sant, perquè en les seves forces puguem viure reflectint la seva glòria.
Vols reflectir dia rere dia la glòria de Déu? Aferra't a Crist. T'animo a submergir-te en les profunditats de les Escriptures, on trobaràs Crist revelat. Descobriràs tresors que canviaran la teva vida, apropant-te més i més a Crist i mostrant la seva glòria dia a dia.
En aquesta sèrie d'estudis tractarem algunes de les dificultats que trobem quan intentem viure una vida que reflecteix el caràcter de Déu, i veurem a la Bíblia com és possible reflectir-ne la glòria malgrat les dificultats.
Missió impossible? Només a les teves pròpies forces. Meditem avui en la realitat de Filipencs 4:13 (BEC) «Tot ho puc en aquell qui em dóna forces.»
En les teves pròpies forces és impossible reflectir un Déu sant, però a través de Crist és possible; Si has confessat els teus pecats a Déu i per fe has rebut el regal de Crist el teu Salvador, ens diu el primer capítol de la carta de Pau als Efesis que has estat adoptada per a lloança de la seva glòria.
Així que recorda que en qualsevol situació en què et trobis, en Crist pots viure una vida que reflecteixi el caràcter de Déu dia a dia, per a lloança de la seva glòria.]]>https://api.spreaker.com/episode/56849611Mon, 15 Sep 2025 05:15:00 +0000David y MaribelSi fes una enquesta a les persones del meu voltant per consultar què esperen d'aquesta vida, moltes qualificarien d’important una bona salut, relacions agradables, una economia personal que els permeti gaudir o potser benestar espiritual.Tot i que...El desig del meu cor és viure la vida de manera que comuniqui el caràcter de Déu diàriament.Però ens podem preguntar. És possible que un ésser humà, malgrat les bones intencions que pugui tenir, sigui capaç de reflectir un ésser sant, etern i perfecte?
Jo lluito sovint amb el desig de fer-ho i la incapacitat d'aconseguir-ho. En els próxims dies veurem perquè, com Pau expressa a Romans 7:18 (BEC) «estant al meu abast el voler actuar correctament, se’m fa impossible de dur-ho a terme,» És possible viure per a la seva glòria?
Seria una missió impossible a les nostres pròpies forces. “Però gràcies siguin donades a Déu, diu Pau mateix, per Jesucrist nostre Senyor. Quan confiem en Crist per a salvació, no només rebem vida eterna, sinó que també ens dona el seu Esperit Sant, perquè en les seves forces puguem viure reflectint la seva glòria.
Vols reflectir dia rere dia la glòria de Déu? Aferra't a Crist. T'animo a submergir-te en les profunditats de les Escriptures, on trobaràs Crist revelat. Descobriràs tresors que canviaran la teva vida, apropant-te més i més a Crist i mostrant la seva glòria dia a dia.
En aquesta sèrie d'estudis tractarem algunes de les dificultats que trobem quan intentem viure una vida que reflecteix el caràcter de Déu, i veurem a la Bíblia com és possible reflectir-ne la glòria malgrat les dificultats.
Missió impossible? Només a les teves pròpies forces. Meditem avui en la realitat de Filipencs 4:13 (BEC) «Tot ho puc en aquell qui em dóna forces.»
En les teves pròpies forces és impossible reflectir un Déu sant, però a través de Crist és possible; Si has confessat els teus pecats a Déu i per fe has rebut el regal de Crist el teu Salvador, ens diu el primer capítol de la carta de Pau als Efesis que has estat adoptada per a lloança de la seva glòria.
Així que recorda que en qualsevol situació en què et trobis, en Crist pots viure una vida que reflecteixi el caràcter de Déu dia a dia, per a lloança de la seva glòria.]]>239biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/rg-01-declarant-la-seva-gloria--56836675El salm 19 ens mostra que Déu s'ha revelat a l'ésser humà d'una manera general en la seva creació i específicament a les Escriptures.
La creació, sense llenguatge ni paraules, emet la veu celestial d'un extrem a l'altre.El dia i la nit fidelment comuniquen la glòria de Déu.
Cada dia surt el sol i compleix fidelment la seva missió. No dubtem si sortirà, o si arribarà a posar-se a la fi del dia. I tot això, amb una bella varietat; cada dia veiem un clarejar nou i cada nit una posta de sol original.
La creació, sense llenguatge ni paraules, mostra la Glòria de Déu, de manera que ningú no pot negar que hi ha un Déu. A Romans 1:20 (BCI) llegim que la creació mostra al món el poder i el caràcter de Déu. «D’ençà que el món va ser creat, el poder etern de Déu i la seva divinitat, que són invisibles, s’han fet visibles a la intel·ligència a través de les coses creades. Per això no tenen excusa,»
Però per si no n'hi hagués prou, llegim al salm 19 que Déu també s'ha revelat al món específicament a través de la Paraula de Déu. A nosaltres ens ha donat la Paraula, la Seva paraula.
Déu va crear tot l'univers per a lloança de la seva glòria, i llegim a Efesis 1 que ens ha adoptat per a lloança de la glòria de la seva gràcia. És evident que Déu vol que nosaltres mostrem la seva glòria. I amb la nostra capacitat d'expressió, Déu desitja que nosaltres, com a creació seva, expliquem l'obra de les seves mans, emetem paraula, declarem saviesa.
Fixa't, si la natura pot mostrar Déu sense paraules, com més nosaltres, que tenim Jesucrist, la Paraula, i les seves Escriptures que declaren específicament la Seva Voluntat.
Visquem una vida que reflecteixi el caràcter de Déu i quan sorgeixi l'oportunitat, proclamem la voluntat de Déu declarada a la seva Paraula, per mostrar al món la seva glòria.]]>https://api.spreaker.com/episode/56836675Fri, 12 Sep 2025 05:00:00 +0000David y Maribel«El cel parla de la glòria de Déu, l’estelada anuncia el que han fet les seves mans. Els dies, l’un a l’altre es transmeten la paraula, l’una a l’altra se la revelen les nits. Silenciosament, sense dir res, sense que ningú els senti la veu, el seu...El salm 19 ens mostra que Déu s'ha revelat a l'ésser humà d'una manera general en la seva creació i específicament a les Escriptures.
La creació, sense llenguatge ni paraules, emet la veu celestial d'un extrem a l'altre.El dia i la nit fidelment comuniquen la glòria de Déu.
Cada dia surt el sol i compleix fidelment la seva missió. No dubtem si sortirà, o si arribarà a posar-se a la fi del dia. I tot això, amb una bella varietat; cada dia veiem un clarejar nou i cada nit una posta de sol original.
La creació, sense llenguatge ni paraules, mostra la Glòria de Déu, de manera que ningú no pot negar que hi ha un Déu. A Romans 1:20 (BCI) llegim que la creació mostra al món el poder i el caràcter de Déu. «D’ençà que el món va ser creat, el poder etern de Déu i la seva divinitat, que són invisibles, s’han fet visibles a la intel·ligència a través de les coses creades. Per això no tenen excusa,»
Però per si no n'hi hagués prou, llegim al salm 19 que Déu també s'ha revelat al món específicament a través de la Paraula de Déu. A nosaltres ens ha donat la Paraula, la Seva paraula.
Déu va crear tot l'univers per a lloança de la seva glòria, i llegim a Efesis 1 que ens ha adoptat per a lloança de la glòria de la seva gràcia. És evident que Déu vol que nosaltres mostrem la seva glòria. I amb la nostra capacitat d'expressió, Déu desitja que nosaltres, com a creació seva, expliquem l'obra de les seves mans, emetem paraula, declarem saviesa.
Fixa't, si la natura pot mostrar Déu sense paraules, com més nosaltres, que tenim Jesucrist, la Paraula, i les seves Escriptures que declaren específicament la Seva Voluntat.
Visquem una vida que reflecteixi el caràcter de Déu i quan sorgeixi l'oportunitat, proclamem la voluntat de Déu declarada a la seva Paraula, per mostrar al món la seva glòria.]]>236biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/174-malaquies-a-mateu-de-l-antic-al-nou--56795834Quan Jesús va néixer a Betlem, Judea formava part de l'Imperi Romà. Herodes governava la regió sota domini romà, i els jueus tenien el temple, amb fariseus i saduceus com a líders religiosos. No obstant això, diguem que al temple no habitava la presència de Déu. Els hebreus, com havia passat diverses vegades en la seva història, havien donat l'esquena a Déu i l'única cosa que quedava entre els religiosos era tradició jueva; però els cors de la majoria dels jueus estaven lluny de caminar diàriament amb el Senyor.
Encara que els primers llibres del Nou Testament no van ser escrits fins cinquanta anys després del naixement de Jesús, el Nou Testament va ser completat abans de la fi del primer segle.
La Paraula de Déu ens presenta una persona, Jesucrist, un pla, la redempció de l'ésser humà i un propòsit, la glòria de Déu.
Crist és el protagonista de les Escriptures des de la primera pàgina de l'antic testament i fins a l'última del Nou. La història de la humanitat i la del poble escollit per Déu ens ha fet veure la necessitat d'un Salvador que Déu ha revelat des dels primers capítols del Gènesi. Els profetes van parlar d'Ell, de manera que a l'evangeli de Lluc 24 Jesús, després d'haver ressuscitat, parla als que anaven camí a Emaús dient: No calia que el Crist patís aquestes coses, i que entrés a la seva glòria?
I ens diu el text que començant des de Moisès, i seguint per tots els profetes, els declarava de totes les Escriptures el que d’ell deien.”
I és que, encara que els evangelis narren la vida de Jesús a la terra, tota la Bíblia és l'evangeli, és a dir, les bones notícies comencen a Gènesi i s'estenen fins a l'Apocalipsi, on Crist ens diu: «Cert, vinc de seguida. Amén. Vine, Senyor Jesús! Que la gràcia del Senyor Jesús sigui amb tothom. Amén.» APOCALIPSI 22:20-21 BEC
L’any vinent, després de les vacances de Nadal podrem continuar estudiant les Escriptures, continuant amb els llibres del Nou Testament.
Durant la resta d'aquest any compartiré reflexions sobre com la glòria de Déu es pot reflectir en les nostres vides. Et convido a reflexionar en aquestes veritats de la Bíblia i posar en pràctica allò que Déu ens ensenya a la Seva Paraula.
Començant la primera setmana de desembre compartiré unes reflexions sobre els conceptes i personatges de la Nativitat que ens ajudaran a preparar-nos per celebrar aquesta bonica època amb millor entesa del que Nadal significa per a cadascun de nosaltres.
Desitjo que continuïs gaudint de la Paraula de Déu dia a dia.]]>https://api.spreaker.com/episode/56795834Thu, 11 Sep 2025 05:00:00 +0000David y MaribelQuatre-cents anys van passar des de l'última revelació a l'Antic Testament i els dies del Nou Testament. Molt va passar al món durant aquests anys. L'imperi Persa va caure, donant pas a l'imperi grec. Després de la mort d'Alexandre el Gran, l'imperi...Quan Jesús va néixer a Betlem, Judea formava part de l'Imperi Romà. Herodes governava la regió sota domini romà, i els jueus tenien el temple, amb fariseus i saduceus com a líders religiosos. No obstant això, diguem que al temple no habitava la presència de Déu. Els hebreus, com havia passat diverses vegades en la seva història, havien donat l'esquena a Déu i l'única cosa que quedava entre els religiosos era tradició jueva; però els cors de la majoria dels jueus estaven lluny de caminar diàriament amb el Senyor.
Encara que els primers llibres del Nou Testament no van ser escrits fins cinquanta anys després del naixement de Jesús, el Nou Testament va ser completat abans de la fi del primer segle.
La Paraula de Déu ens presenta una persona, Jesucrist, un pla, la redempció de l'ésser humà i un propòsit, la glòria de Déu.
Crist és el protagonista de les Escriptures des de la primera pàgina de l'antic testament i fins a l'última del Nou. La història de la humanitat i la del poble escollit per Déu ens ha fet veure la necessitat d'un Salvador que Déu ha revelat des dels primers capítols del Gènesi. Els profetes van parlar d'Ell, de manera que a l'evangeli de Lluc 24 Jesús, després d'haver ressuscitat, parla als que anaven camí a Emaús dient: No calia que el Crist patís aquestes coses, i que entrés a la seva glòria?
I ens diu el text que començant des de Moisès, i seguint per tots els profetes, els declarava de totes les Escriptures el que d’ell deien.”
I és que, encara que els evangelis narren la vida de Jesús a la terra, tota la Bíblia és l'evangeli, és a dir, les bones notícies comencen a Gènesi i s'estenen fins a l'Apocalipsi, on Crist ens diu: «Cert, vinc de seguida. Amén. Vine, Senyor Jesús! Que la gràcia del Senyor Jesús sigui amb tothom. Amén.» APOCALIPSI 22:20-21 BEC
L’any vinent, després de les vacances de Nadal podrem continuar estudiant les Escriptures, continuant amb els llibres del Nou Testament.
Durant la resta d'aquest any compartiré reflexions sobre com la glòria de Déu es pot reflectir en les nostres vides. Et convido a reflexionar en aquestes veritats de la Bíblia i posar en pràctica allò que Déu ens ensenya a la Seva Paraula.
Començant la primera setmana de desembre compartiré unes reflexions sobre els conceptes i personatges de la Nativitat que ens ajudaran a preparar-nos per celebrar aquesta bonica època amb millor entesa del que Nadal significa per a cadascun de nosaltres.
Desitjo que continuïs gaudint de la Paraula de Déu dia a dia.]]>268biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/173-malaquies-l-ultim-missatge-de-l-at--56795833Havia passat un segle des que Zacaries havia escrit, des que s'havia reedificat el temple i els israelites havien tornat a habitar a Jerusalem. Tanmateix, sembla que els setanta anys de captiveri no havien ensenyat el poble a obeir Déu. Aviat s'havien tornat als antics camins, i en aquest llibre, Malaquies exposa diversos desacords entre Déu i el seu poble, el qual dubta de la cura de Déu.
A Malaquies 1:2 (BEC) Déu comença: «Jo us he estimat, diu el Senyor, però vosaltres pregunteu: En què ens has estimat?» El poble no reconeixia l'amor de Déu cap a ells, però Déu els contesta que en lloc d'haver-los escollit per ser el seu poble, Déu podria haver escollit la família d'Esaú, germà de Jacob.
En una segona conversa, Déu crida l'atenció als sacerdots a Malaquies 1:6-8 (BEC): «El fill honra el pare, i el servent, el seu senyor. Si, doncs, jo soc pare, on és la meva honra? Si soc senyor, on és la reverència que se’m deu?, diu el Senyor Totpoderós a vosaltres, sacerdots que menyspreeu el meu nom. I dieu: “En què menyspreem el teu nom?” En oferir damunt el meu altar menjar immund. Encara repliqueu: “En què t’hem deshonrat?” En pensar-vos que la taula del Senyor es pot menysprear. I quan oferiu en sacrifici un animal cec, no està malament? I quan n’oferiu un de coix o malalt, no està malament? Presenta’l al teu governador: estarà content de tu?, t’afavorirà?, diu el Senyor Totpoderós.»
Permetien al poble oferir a Déu les sobres, allò que no voldrien per a altres usos. ¿Potser pensaven que Déu no se n'adonaria, o es conformaria? Déu els desafia a portar aquests sacrificis a un príncep. No ho farien, ja que seria mostrar menyspreu a aquest, i tanmateix, estaven menyspreant Déu i volien passar desapercebuts.«A més, dieu: “Mireu que n’és de carregós!”, i ho desdenyeu, diu el Senyor Totpoderós; i m’heu portat animals aprofitats, coixos o malalts, i me’ls presenteu com a ofrena; penseu que jo acceptaré el que m’oferiu? Maleït el renegat que, tenint al seu ramat un bon mascle que ha promès d’oferir, presenta en sacrifici al Senyor una víctima tarada! Jo soc un gran Rei, diu el Senyor Totpoderós, i el meu nom és temut entre les nacions.» MALAQUIES 1:13-14 BEC
Quanta importància dona Déu a què el glorifiquem amb les nostres actituds i accions! De què serveix dir que estimem Déu si després li donem tan sols les restes?
No només havien menyspreat Déu, sinó que feien accepció de persones, estimant uns com més importants que altres, a la qual cosa Déu els recrimina a Malaquies 2:10 (BEC): «No tenim tots un sol pare? No ens ha creat a tots el mateix Déu? Per què, doncs, som deslleials els uns amb els altres, profanant així el pacte dels nostres avantpassats?» El Déu fidel demanava fidelitat del seu poble, els uns als altres, i cap a Déu.
Déu continua amb una altra acusació a Malaquies 2:17 que el poble debat: «Heu fastiguejat el Senyor amb les vostres paraules! I encara aneu dient: “En què l’hem fastiguejat?” Quan dieu: “Tothom qui obra malament passa per bo als ulls del Senyor, i ell l’accepta complagut”; o també quan pregunteu: “On és el Déu just?»
Pensaven que podien actuar malament i no ser enxampats. Havien arribat a la conclusió que no importava si un feia el que era just o no. Alguns dels salms ens mostren una confusió similar, en veure que hi ha mal al món que sembla passar-li desapercebut a Déu, arribem a la conclusió que a Déu no li importa. A Malaquies 3:15 (BEC) deien «Per això nosaltres hem de dir que són afortunats els dolents; tot i fent el mal prosperen, i encara que provoquin Déu queden impunes»No obstant això, Déu els assegura que sí que veu el just i l'injust, i que arribaria el dia en què Ell vindria a portar judici; això no ho podien dubtar. La injustícia, així com la justícia, mai no li pot passar desapercebuda.
Déu, que no canvia, és just i és veritat. Encara més, Déu els diu al capítol 3 «Jo, el Senyor, no he canviat, però vosaltres no heu deixat de ser fills de Jacob. Des dels temps dels vostres avantpassats, us aparteu dels meus manaments i no els observeu. Torneu cap a mi i jo em tornaré cap a vosaltres!, diu el Senyor Totpoderós. Però vosaltres dieu: Per què ens hi hem de tornar?» «És que un home pot defraudar Déu? Doncs, vosaltres m’heu defraudat, i encara dieu: ‘En què t’hem defraudat?’ En els delmes i en les ofrenes.» MALAQUIES 3:7-8 BEC
Déu no necessita res que nosaltres li puguem oferir. Per què voldria Déu els nostres delmes i ofrenes? Sens dubte, aquesta no és la qüestió. Potser ens hauríem de fixar en allò que Déu permet que tinguem, en comptes del que ens demana que li oferim. El poble no mostrava gratitud i no mostrava dependència. En els delmes i les ofrenes mostrem que depenem d'Ell pel nostre suport. Déu els diu a Malaquies 3:10 (BEC) «Porteu íntegres els delmes al dipòsit de provisions, a fi que hi hagi queviures al meu temple. Poseu-me així a prova, diu el Senyor Totpoderós, i ja veureu si no us obro les comportes del cel i no aboco damunt vostre la benedicció fins que no n’hi càpiga més.» Déu els repta a posar-lo a Ell en primer lloc, a donar-li l'honra que mereix, i a comprovar de primera mà les benediccions que aquesta dependència de Déu produiran.
Malaquies tanca l’Antic Testament, però ho fa deixant-nos la promesa que Jesús vindria a la terra. Déu enviaria un missatger primer, per preparar el camí (3:1). aquest seria Joan el Baptista, el que va venir abans de Crist, preparant els cors després de quatre segles de silenci profètic.
El dia del Senyor s'acostava. Jesús vindria rere Joan el Baptista, i oferiria el seu cos per pagar els pecats del món. La seva ofrena seria grata. L’anyell de Déu que treu el pecat del món vindria a la terra a portar pau entre Déu i els homes, i aquest Anyell seria digne de Déu, perfecte i sense taca.
Quina benedicció saber que davant d'un poble imperfecte, Déu ja havia proveït el sacrifici perfecte! Malaquies ens deixa amb la instrucció d'atendre la Paraula de Déu, i amb l'esperança del Messies que vindria perquè nosaltres no hàgim d'experimentar la maledicció digna del nostre pecat. Gràcies a Déu per proveir l’anyell perfecte, Jesucrist, Déu Fill.]]>https://api.spreaker.com/episode/56795833Wed, 10 Sep 2025 05:13:00 +0000David y MaribelEn aquest darrer llibre de l'Antic testament esperaríem trobar paraules d'esperança i consell per al temps que transcorreria des que s'escrivís aquest i quan s'iniciés el nou testament, un període d'uns quatre-cents anys. Tot i això, les primeres...Havia passat un segle des que Zacaries havia escrit, des que s'havia reedificat el temple i els israelites havien tornat a habitar a Jerusalem. Tanmateix, sembla que els setanta anys de captiveri no havien ensenyat el poble a obeir Déu. Aviat s'havien tornat als antics camins, i en aquest llibre, Malaquies exposa diversos desacords entre Déu i el seu poble, el qual dubta de la cura de Déu.
A Malaquies 1:2 (BEC) Déu comença: «Jo us he estimat, diu el Senyor, però vosaltres pregunteu: En què ens has estimat?» El poble no reconeixia l'amor de Déu cap a ells, però Déu els contesta que en lloc d'haver-los escollit per ser el seu poble, Déu podria haver escollit la família d'Esaú, germà de Jacob.
En una segona conversa, Déu crida l'atenció als sacerdots a Malaquies 1:6-8 (BEC): «El fill honra el pare, i el servent, el seu senyor. Si, doncs, jo soc pare, on és la meva honra? Si soc senyor, on és la reverència que se’m deu?, diu el Senyor Totpoderós a vosaltres, sacerdots que menyspreeu el meu nom. I dieu: “En què menyspreem el teu nom?” En oferir damunt el meu altar menjar immund. Encara repliqueu: “En què t’hem deshonrat?” En pensar-vos que la taula del Senyor es pot menysprear. I quan oferiu en sacrifici un animal cec, no està malament? I quan n’oferiu un de coix o malalt, no està malament? Presenta’l al teu governador: estarà content de tu?, t’afavorirà?, diu el Senyor Totpoderós.»
Permetien al poble oferir a Déu les sobres, allò que no voldrien per a altres usos. ¿Potser pensaven que Déu no se n'adonaria, o es conformaria? Déu els desafia a portar aquests sacrificis a un príncep. No ho farien, ja que seria mostrar menyspreu a aquest, i tanmateix, estaven menyspreant Déu i volien passar desapercebuts.«A més, dieu: “Mireu que n’és de carregós!”, i ho desdenyeu, diu el Senyor Totpoderós; i m’heu portat animals aprofitats, coixos o malalts, i me’ls presenteu com a ofrena; penseu que jo acceptaré el que m’oferiu? Maleït el renegat que, tenint al seu ramat un bon mascle que ha promès d’oferir, presenta en sacrifici al Senyor una víctima tarada! Jo soc un gran Rei, diu el Senyor Totpoderós, i el meu nom és temut entre les nacions.» MALAQUIES 1:13-14 BEC
Quanta importància dona Déu a què el glorifiquem amb les nostres actituds i accions! De què serveix dir que estimem Déu si després li donem tan sols les restes?
No només havien menyspreat Déu, sinó que feien accepció de persones, estimant uns com més importants que altres, a la qual cosa Déu els recrimina a Malaquies 2:10 (BEC): «No tenim tots un sol pare? No ens ha creat a tots el mateix Déu? Per què, doncs, som deslleials els uns amb els altres, profanant així el pacte dels nostres avantpassats?» El Déu fidel demanava fidelitat del seu poble, els uns als altres, i cap a Déu.
Déu continua amb una altra acusació a Malaquies 2:17 que el poble debat: «Heu fastiguejat el Senyor amb les vostres paraules! I encara aneu dient: “En què l’hem fastiguejat?” Quan dieu: “Tothom qui obra malament passa per bo als ulls del Senyor, i ell l’accepta complagut”; o també quan pregunteu: “On és el Déu just?»
Pensaven que podien actuar malament i no ser enxampats. Havien arribat a la conclusió que no importava si un feia el que era just o no. Alguns dels salms ens mostren una confusió similar, en veure que hi ha mal al món que sembla passar-li desapercebut a Déu, arribem a la conclusió que a Déu no li importa. A Malaquies 3:15 (BEC) deien «Per això nosaltres hem de dir que són afortunats els dolents; tot i fent el mal prosperen, i encara que provoquin Déu queden impunes»No obstant això, Déu els assegura que sí...]]>546biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/172-zacaries-zacaries-presenta-el-messies--56771921Havien passat dos anys des del que va passar als primers capítols del llibre, i alguns homes d'Israel van anar «per invocar el favor del Senyor» i li van preguntar als sacerdots i profetes: «Hem de continuar fent els planys i l’abstinència del mes cinquè, com hem anat fent fins ara?»
I Déu va parlar a Zacaries dient: «Digues a tota la gent del país i als sacerdots: Durant aquests setanta anys que heu dejunat i fet el dol el cinquè i el setè mes, ¿ha estat per mi que heu fet l’abstinència? Quan mengeu i beveu, ¿no és per vosaltres mateixos que mengeu i beveu?» ZACARIES 7:5-6 BEC.
Ens situarem a l'escena. Aquests que van venir als sacerdots i profetes estaven dient “fa ja anys que ens abstenim de certes coses per a tu, oh Déu, i plorant per a tu durant els mesos del dejuni.” I Déu els va contestar: Ah!, que quan us heu abstingut de menjar, quan heu dejunat i heu plorat durant el cinquè mes tots aquests setanta anys, era per a mi? Podem escoltar la ironia de l'assumpte. Ells creien que per no menjar o per lamentar-se estaven guanyant favor de Déu. Però Déu que coneix els cors, sap que tot això no ho havien fet de cor per al Senyor, sinó per tradició. Els diu: “Quan heu menjat, ho heu fet per a vosaltres mateixos, i quan heu dejunat, per a vosaltres mateixos heu dejunat.”
Quanta gent hi ha als nostres dies que per tradició fa esforços per obtenir algun favor de Déu? Però Déu sap quan una persona està honrant Déu i quan es fan aquestes coses simplement per aconseguir alguna cosa a canvi, encara que sigui una bona consciència.
Als versets 9 al 12 Déu va parlar a través del profeta, revelant el que a Déu li agradava més que qualsevol sacrifici o dejuni: «Això és el que ha dit el Senyor Totpoderós: Judiqueu d’acord amb la veritat i practiqueu la misericòrdia i la compassió els uns amb els altres. No oprimiu la viuda i l’orfe, ni tampoc l’estranger ni els pobres; ni maquineu interiorment de fer-vos mal els uns als altres.» ZACARIES 7:9-10 BEC.
Recordes les paraules de Déu a Saül a 1 Samuel 15:22 (BEC): «És que el Senyor es complau en els holocaustos i sacrificis més que en l’obediència a la veu del Senyor?»A Osees 6:6 (BEC) llegim: «El que jo vull és misericòrdia i no sacrificis, coneixement de Déu i no pas holocaustos.»Salm 40:6 (BEC) «No et complaus en sacrificis i ofrenes» però el salmista sap el que a Déu li agrada, i això ens diu que ha fet al verset 8: «de fer la teva voluntat. Déu meu, em deleixo en la teva Llei, ben endins del cor la tinc guardada.» SALMS 40:8 BEC.
Continua el text a Zacaries parlant de com els seus predecessors «no van voler escoltar, sinó que es van girar d’esquena i es van tapar les orelles per no sentir-hi. Van endurir el cor com el diamant per no sentir la llei ni els missatges que el Senyor Totpoderós trametia per mitjà del seu Esperit a través dels primers profetes. Per això el Senyor Totpoderós es va enutjar en gran manera.» ZACARIES 7:11-12 BEC.
Per la seva rebel·lia havien anat en captivitat, però ara que tornaven, tenien l'oportunitat de començar de nou. Ara podien gaudir d'una nova Jerusalem.
Llegim a Zacaries 8:3 (BEC) «Això diu el Senyor: Tornaré a Sió, residiré enmig de Jerusalem, i serà anomenada «Ciutat de la Veritat», i la muntanya del Senyor Totpoderós, «Muntanya de la Santedat».» Al 7 y 8: «Això diu el Senyor Totpoderós: Jo alliberaré el meu poble de la terra d’orient i de la terra de ponent, els faré venir i habitaran enmig de Jerusalem; ells seran el meu poble i jo seré el seu Déu, en la fidelitat i en la justícia.»
I a Zacaries 10:8-9 (BEC) diu: «Jo els cridaré amb un xiulet i els reuniré, perquè els he rescatat, i els faré tan nombrosos com eren abans. Encara que els vaig escampar entre els pobles, en la llunyania es recordaran de mi, criaran el seus fills i tornaran.»
Ells tornarien a Jerusalem, i molts altres els seguirien, com diu Zacaries 8:22 (BEC) «Molts pobles i moltes nacions poderoses vindran a buscar el Senyor Totpoderós a Jerusalem i a implorar el seu favor.»
Aquesta Jerusalem reconstruïda i reconstituïda vindria a ser un testimoni a una Jerusalem que encara està per ser constituïda.
Els capítols finals de Zacaries contenen profecia sobre el futur regne messiànic, i múltiples profecies sobre l'arribada de Crist a la terra, que ja es van complir. Zacaries 9:9 va profetitzar que entraria a Jerusalem muntat en un ase. Zacaries 11:12, que seria venut per 30 peces de plata. Zacaries 11:13 que aquests diners serien retornats, i Zacaries 12:10, que el seu costat seria traspassat.
Aquest Messies sacerdot que va venir per proveir la nostra salvació espiritual és el mateix Messies Rei que vindrà a establir el Seu regne. El Bon pastor regnarà eternament, i tot aquell que hi confiï serà guiat per Ell. Podem llegir del regne messiànic els últims capítols de Zacaries.
Recordem que els pensaments de Déu i els seus plans són per a bé. Déu havia planejat el bé per al seu poble, i al larg dels segles el Déu que no canvia està preparant un estatge etern en què la misericòrdia i la justícia regnaran.
Com llegim al capítol 7, Déu demana del seu poble, no que li ofereixin sacrificis o dejuni per imposició, sinó que els diu a Zacaries 8:16-17 (BEC) «Aquestes són les coses que heu de fer: Digueu-vos la veritat els uns als altres; als tribunals, jutgeu rectament i procureu la pau; que ningú guardi mals pensaments al cor contra el seu proïsme; i no cobegeu jurar en fals, perquè jo avorreixo totes aquestes coses –diu el Senyor.» Perquè Déu es complau que el busquem i visquem d'acord amb els seus principis.
Si sabem que el desig de Déu és que el busquem; i sabem que Ell és misericòrdia i veritat, i que desitja això de cadascun de nosaltres; si sabem que aquesta relació especial amb Ell no s’ha limitat al poble d'Israel, sinó que ha obert la porta a cada poble i cada persona en aquest món que posi la seva confiança en l'obra salvadora de Crist el Messies, què farem amb tota aquesta informació?
Com afirma Zacaries, tot aquell que el cerca el troba i pot gaudir de vida eterna amb Ell. Per als qui rebutgen Crist, no hi ha esperança de glòria; l'eternitat serà de perdició. Però els qui venim a Ell ara, podem gaudir de vida amb el Messies en aquesta vida i en l'eternitat. T'invito a buscar-lo i estimar-lo.]]>https://api.spreaker.com/episode/56771921Tue, 09 Sep 2025 05:30:00 +0000David y MaribelA la resta del llibre de Zacaries, Déu comparteix amb el seu poble les bases d'aquesta nova etapa i allò que vindria en el futur per al poble que seguís Déu. Havien passat dos anys des del que va passar als primers capítols del llibre, i alguns homes...Havien passat dos anys des del que va passar als primers capítols del llibre, i alguns homes d'Israel van anar «per invocar el favor del Senyor» i li van preguntar als sacerdots i profetes: «Hem de continuar fent els planys i l’abstinència del mes cinquè, com hem anat fent fins ara?»
I Déu va parlar a Zacaries dient: «Digues a tota la gent del país i als sacerdots: Durant aquests setanta anys que heu dejunat i fet el dol el cinquè i el setè mes, ¿ha estat per mi que heu fet l’abstinència? Quan mengeu i beveu, ¿no és per vosaltres mateixos que mengeu i beveu?» ZACARIES 7:5-6 BEC.
Ens situarem a l'escena. Aquests que van venir als sacerdots i profetes estaven dient “fa ja anys que ens abstenim de certes coses per a tu, oh Déu, i plorant per a tu durant els mesos del dejuni.” I Déu els va contestar: Ah!, que quan us heu abstingut de menjar, quan heu dejunat i heu plorat durant el cinquè mes tots aquests setanta anys, era per a mi? Podem escoltar la ironia de l'assumpte. Ells creien que per no menjar o per lamentar-se estaven guanyant favor de Déu. Però Déu que coneix els cors, sap que tot això no ho havien fet de cor per al Senyor, sinó per tradició. Els diu: “Quan heu menjat, ho heu fet per a vosaltres mateixos, i quan heu dejunat, per a vosaltres mateixos heu dejunat.”
Quanta gent hi ha als nostres dies que per tradició fa esforços per obtenir algun favor de Déu? Però Déu sap quan una persona està honrant Déu i quan es fan aquestes coses simplement per aconseguir alguna cosa a canvi, encara que sigui una bona consciència.
Als versets 9 al 12 Déu va parlar a través del profeta, revelant el que a Déu li agradava més que qualsevol sacrifici o dejuni: «Això és el que ha dit el Senyor Totpoderós: Judiqueu d’acord amb la veritat i practiqueu la misericòrdia i la compassió els uns amb els altres. No oprimiu la viuda i l’orfe, ni tampoc l’estranger ni els pobres; ni maquineu interiorment de fer-vos mal els uns als altres.» ZACARIES 7:9-10 BEC.
Recordes les paraules de Déu a Saül a 1 Samuel 15:22 (BEC): «És que el Senyor es complau en els holocaustos i sacrificis més que en l’obediència a la veu del Senyor?»A Osees 6:6 (BEC) llegim: «El que jo vull és misericòrdia i no sacrificis, coneixement de Déu i no pas holocaustos.»Salm 40:6 (BEC) «No et complaus en sacrificis i ofrenes» però el salmista sap el que a Déu li agrada, i això ens diu que ha fet al verset 8: «de fer la teva voluntat. Déu meu, em deleixo en la teva Llei, ben endins del cor la tinc guardada.» SALMS 40:8 BEC.
Continua el text a Zacaries parlant de com els seus predecessors «no van voler escoltar, sinó que es van girar d’esquena i es van tapar les orelles per no sentir-hi. Van endurir el cor com el diamant per no sentir la llei ni els missatges que el Senyor Totpoderós trametia per mitjà del seu Esperit a través dels primers profetes. Per això el Senyor Totpoderós es va enutjar en gran manera.» ZACARIES 7:11-12 BEC.
Per la seva rebel·lia havien anat en captivitat, però ara que tornaven, tenien l'oportunitat de començar de nou. Ara podien gaudir d'una nova Jerusalem.
Llegim a Zacaries 8:3 (BEC) «Això diu el Senyor: Tornaré a Sió, residiré enmig de Jerusalem, i serà anomenada «Ciutat de la Veritat», i la muntanya del Senyor Totpoderós, «Muntanya de la Santedat».» Al 7 y 8: «Això diu el Senyor Totpoderós: Jo alliberaré el meu poble de la terra d’orient i de la terra de ponent, els faré venir i habitaran enmig de Jerusalem; ells seran el meu poble i jo seré el seu Déu, en la fidelitat i en la justícia.»
I a Zacaries 10:8-9 (BEC) diu: «Jo els cridaré amb un xiulet i els reuniré, perquè els he rescatat, i els faré tan nombrosos com eren abans. Encara que els vaig escampar entre els pobles, en la llunyania es recordaran de mi, criaran el seus fills i tornaran.»
Ells...]]>560biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/171-zacaries-les-visions-de-zacaries--56771920Aquestes visions, igual que la resta de missatges profètics de l'antic testament, tracten temes en el temps històric en què es van donar, i alhora ens donen informació sobre esdeveniments que havien de venir. Alguns ja han passat, i d'altres encara s'han de complir. Com hem vist al llarg de tot l'Antic Testament, veiem novament la promesa del Messies sacerdot i el futur regnat del Messies Rei.
A la poesia hebrea veiem sovint una estructura en forma de X, en què es presenta un paral·lelisme invers. Aquestes visions semblen estar presentades així, de manera que la visió 1 i 8 són paral·leles, la 2 i la 7, la 3 i la 6, i al centre del missatge, amb el punt principal que hem de recordar, se'ns presenten la visió 4 i 5. Vegem el que Déu volia comunicar a través d'aquestes i el que nosaltres en podem aprendre.
La primera visió mostra un genet en un cavall que cavalcava entre els arbustos, i darrere seu molts cavalls. Aquesta visió és paral·lela amb la vuitena visió, on Zacaries va veure quatre carros que sortien d'entre dues muntanyes de bronze cadascun amb cavalls diferents, els quals tornem a veure al llibre de l'Apocalipsi al Nou Testament. Els carros de la visió de Zacaries venien d'examinar la terra, i van presentar el reportatge a Déu: «Hem recorregut la terra i tota ella està reposada i tranquil·la.» ZACARIES 1:11 BEC. Déu no es mostra content amb aquesta relaxació. Recordem que el poble de Déu s'havia acomodat de tornada a Jerusalem, i havien oblidat reedificar el temple que Déu els havia concedit. Però Déu els anima, confirmant: «Per això el Senyor diu ara: Em giraré cap a Jerusalem amb compassió; dins d’ella hi serà edificada la meva casa –diu el Senyor Totpoderós–, i al verset 17, a les meves ciutats encara hi haurà abundància de béns; el Senyor tornarà a consolar Sió i mantindrà l’elecció de Jerusalem» ZACARIES 1:16-17 BEC
En una segona visió, Zacaries va veure quatre banyes, representant Assíria i Babilònia, les quals havien conquerit Jerusalem, però mostra quatre fusters, representant l'imperi Persa, que destruiria Assíria i Babilònia. En la setena visió, una dona treia el cap de dins d'una cistella, i aquesta representava la maldat de la humanitat; i entrant a la cistella, era tapada amb una tapa de plom. I dues dones més amb ales de cigonya que venien, prenien la cistella i l'alçaven, i la portaven lluny. Estranyes visions que recordarien al poble el seu pecat passat i l'exili.
En una tercera visió, veiem una mà amb una corda d’amidar, per amidar la ciutat de Jerusalem que seria construïda. I un àngel va parlar a l'àngel que estava amb Zacaries i li va dir: «Cuita, vés a dir a aquest jove: Jerusalem serà habitada sense muralles a causa de la multitud de persones i bestiar que hi haurà dins. I jo –diu el Senyor– li seré una muralla flamejant tot al seu voltant, i la meva glòria serà dins d’ella.» ZACARIES 2:4-5 BEC. Aquestes promeses de prosperitat i protecció de Déu van ser donades a Zacaries. Quina bonica mostra de protecció la frase de l'àngel a Zacaries al verset 8 que diu: «qui us toca a vosaltres toca la nineta dels seus ulls.» Em porta al text a Romans 8: «Si Déu és a favor nostre, qui se’ns posarà en contra?» ROMANS 8:31 BEC
La sisena visió de Zacaries mostra un pergamí obert, rectangular, del doble de llargada que d'amplada que volava sobre la nova Jerusalem, i l'àngel li va dir: Aquesta és la maledicció que surt sobre la faç de tota la terra; perquè tot aquell que furta (com està d'una banda del rotllo) serà destruït; i tot aquell que jura falsament (com està de l'altra banda del rotllo) serà destruït.” Aquesta estranya visió, que no ve explicada, condemnava el qui pren allò que no és seu i el que jura amb engany en nom de Déu. En aquesta nova Jerusalem, regnaria la justícia de Déu.
La promesa de cura personal es reafirma a Zacaries 2:10-12 (BEC) «Exulta i alegra’t, filla de Sió, perquè jo vinc a viure dintre teu –diu el Senyor. Moltes nacions s’uniran al Senyor aquell dia i formaran el meu poble, i jo habitaré enmig teu.” I sabràs que el Senyor Totpoderós m’ha enviat a tu. El Senyor prendrà possessió de Judà com a heretat seva en la terra santa, i mantindrà l’elecció de Jerusalem.»
Les dues visions centrals al llibre són la quarta i la cinquena. A la quarta visió, Jeixua el sacerdot està entre l'àngel de Déu i Satanàs, i Satanàs l'està acusant. Ens recorda Job, quan Satanàs ve davant Déu a acusar Job de servir Déu pel que aquest podia obtenir d'Ell. En aquesta ocasió, veiem que Déu reprèn Satanàs. Veiem Jeixua vestit amb roba plena de taques, però l'àngel del Senyor va parlar dient: «Traieu-li els vestits impurs”; i a Jeixua li digué: “Mira, ara et trec del damunt els teus pecats i et vesteixo amb robes de cerimonial.”» ZACARIES 3:4 BEC

«Després l’àngel del Senyor va fer aquesta promesa a Jeixua: “Això diu el Senyor Totpoderós: Si segueixes els meus camins i et mantens fidel als meus manaments, administraràs el meu temple, també guardaràs els meus atris, i t’assignaré un lloc entre els qui viuen aquí. Escolta, doncs, Jeixua, gran sacerdot, tu i els teus companys que seuen davant teu, ja que són homes de presagi.» ZACARIES 3:6-8 BEC.
Jeixua havia vingut a Déu brut, però ja havia estat netejat. Ara havia de caminar en puresa, als camins de Déu, i Déu el guardaria. I Déu, en el moment establert, portaria el promès: «heus aquí que jo faig venir Germen, el meu servent.»
Llegim al capítol 4 de la cinquena visió, on Zacaries és despertat, i l'àngel li pregunta què veu. «He mirat i he vist un canelobre tot d’or que té un setrill al capdamunt, set llànties damunt el lampadari i set brocs per a les llànties que són a sobre. Al seu costat hi ha dues oliveres, l’una a la dreta i l’altra a l’esquerra.» ZACARIES 4:2-3 BEC.
Aquests dipòsits sempre estarien plens, perquè estaven connectats a les oliveres. Això explicava que Zorobabel no construiria en les seves pròpies forces, ni Jeixua guiaria el poble espiritualment en la seva pròpia saviesa, sinó que la clau estava en la dependència del poble en la força del qui mai no s'esgota i la font inesgotable de saviesa, Déu mateix.Li diu l’àngel: «Aquest és el missatge del Senyor per a Zorobabel, i diu: No pas amb la força i el poder, sinó amb el meu esperit –diu el Senyor Totpoderós.» ZACARIES 4:6 BEC. Amb un Déu omnipotent que suplia la força necessària, què els podria aturar? Diu al 4:7 (BEC) «Qui ets tu, gran muntanya? Davant de Zorobabel no ets més que una esplanada.»


Tens tu una muntanya davant teu, que et sembla massa gran per superar-la? Si les teves forces venen de Déu, aquesta muntanya pot ser reduïda a plana, perquè tu puguis passar sobre ella.
Tens algun assumpte que se t'escapa, que no arribes a entendre o trobar una solució? La saviesa del Senyor en suficient per a cada situació, i està disponible a tothom que la demani.
D'on provenen les teves forces? En que bases la teva saviesa?
Al capítol 6, i en connexió amb aquestes dues visions centrals, Déu demana a Zacaries que coroni el sacerdot Jeixua amb corones d'or i plata que el profeta hauria manufacturat. Aquesta coronació seria simbòlica del Renou, aquell del qual Jeremies ja havia parlat, el que brotaria de les arrels i edificaria el temple. El verset 13 diu: «Ell edificarà el temple del Senyor; serà revestit de majestat, s’asseurà al seu tron per governar i tindrà un sacerdot a la seva dreta, i entre el dos regnarà la pau.» ZACARIES 6:13 BEC. Aquestes corones s'exposarien al temple, per recordar a tots que això passaria.
És preciós veure que encara que les visions de Zacaries parlaven al poble d'esdeveniments als seus dies, també els recordava que un dia, el Messies seria coronat. Crist regnaria, sacerdot i rei alhora. Perquè el Messies es va oferir en sacrifici pels nostres pecats, i regna i regnarà per sempre portant la seva glòria i portant-nos pau. Aquestes visions parlaven a aquells que havien tornat a Jerusalem després del captiveri de Déu. Havien de posar fil a l'agulla edificar el temple que D]]>https://api.spreaker.com/episode/56771920Mon, 08 Sep 2025 05:00:00 +0000David y MaribelAl llibre de Zacaries trobem vuit visions en què Déu va parlar a Zacaries. A través d'aquestes escenes, Déu mostra la cura del seu poble, la seva provisió, i la necessitat del poble de sotmetre's a la voluntat de Déu i complir allò que Déu vol per al...Aquestes visions, igual que la resta de missatges profètics de l'antic testament, tracten temes en el temps històric en què es van donar, i alhora ens donen informació sobre esdeveniments que havien de venir. Alguns ja han passat, i d'altres encara s'han de complir. Com hem vist al llarg de tot l'Antic Testament, veiem novament la promesa del Messies sacerdot i el futur regnat del Messies Rei.
A la poesia hebrea veiem sovint una estructura en forma de X, en què es presenta un paral·lelisme invers. Aquestes visions semblen estar presentades així, de manera que la visió 1 i 8 són paral·leles, la 2 i la 7, la 3 i la 6, i al centre del missatge, amb el punt principal que hem de recordar, se'ns presenten la visió 4 i 5. Vegem el que Déu volia comunicar a través d'aquestes i el que nosaltres en podem aprendre.
La primera visió mostra un genet en un cavall que cavalcava entre els arbustos, i darrere seu molts cavalls. Aquesta visió és paral·lela amb la vuitena visió, on Zacaries va veure quatre carros que sortien d'entre dues muntanyes de bronze cadascun amb cavalls diferents, els quals tornem a veure al llibre de l'Apocalipsi al Nou Testament. Els carros de la visió de Zacaries venien d'examinar la terra, i van presentar el reportatge a Déu: «Hem recorregut la terra i tota ella està reposada i tranquil·la.» ZACARIES 1:11 BEC. Déu no es mostra content amb aquesta relaxació. Recordem que el poble de Déu s'havia acomodat de tornada a Jerusalem, i havien oblidat reedificar el temple que Déu els havia concedit. Però Déu els anima, confirmant: «Per això el Senyor diu ara: Em giraré cap a Jerusalem amb compassió; dins d’ella hi serà edificada la meva casa –diu el Senyor Totpoderós–, i al verset 17, a les meves ciutats encara hi haurà abundància de béns; el Senyor tornarà a consolar Sió i mantindrà l’elecció de Jerusalem» ZACARIES 1:16-17 BEC
En una segona visió, Zacaries va veure quatre banyes, representant Assíria i Babilònia, les quals havien conquerit Jerusalem, però mostra quatre fusters, representant l'imperi Persa, que destruiria Assíria i Babilònia. En la setena visió, una dona treia el cap de dins d'una cistella, i aquesta representava la maldat de la humanitat; i entrant a la cistella, era tapada amb una tapa de plom. I dues dones més amb ales de cigonya que venien, prenien la cistella i l'alçaven, i la portaven lluny. Estranyes visions que recordarien al poble el seu pecat passat i l'exili.
En una tercera visió, veiem una mà amb una corda d’amidar, per amidar la ciutat de Jerusalem que seria construïda. I un àngel va parlar a l'àngel que estava amb Zacaries i li va dir: «Cuita, vés a dir a aquest jove: Jerusalem serà habitada sense muralles a causa de la multitud de persones i bestiar que hi haurà dins. I jo –diu el Senyor– li seré una muralla flamejant tot al seu voltant, i la meva glòria serà dins d’ella.» ZACARIES 2:4-5 BEC. Aquestes promeses de prosperitat i protecció de Déu van ser donades a Zacaries. Quina bonica mostra de protecció la frase de l'àngel a Zacaries al verset 8 que diu: «qui us toca a vosaltres toca la nineta dels seus ulls.» Em porta al text a Romans 8: «Si Déu és a favor nostre, qui se’ns posarà en contra?» ROMANS 8:31 BEC
La sisena visió de Zacaries mostra un pergamí obert, rectangular, del doble de llargada que d'amplada que volava sobre la nova Jerusalem, i l'àngel li va dir: Aquesta és la maledicció que surt sobre la faç de tota la terra; perquè tot aquell que furta (com està d'una banda del rotllo) serà destruït; i tot aquell que jura falsament (com està de l'altra banda del rotllo) serà destruït.” Aquesta estranya visió, que no ve explicada, condemnava el qui pren allò que no és seu i el que jura amb engany en...]]>730biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/170-ageu-ageu-i-zacaries-animen-l-acci--56759175Després dels setanta anys de captiveri a Babilònia, els israelites van tornar a la seva terra en diverses tandes. Ja llegim aquests esdeveniments als llibres d'història i a Esdres i Nehemies. Nehemies va supervisar la construcció dels murs de la ciutat, i la intenció era edificar el temple de nou. Però van trobar oposició de part d'algun dels governadors, i els anys van passar sense que els líders que havien tornat a Jerusalem continuessin la construcció que havia autoritzat Cir rei de Pèrsia. Ageu ens explica que «El segon any del regnat de Darius, el primer dia del mes sisè, fou dirigida la paraula del Senyor, per mitjà del profeta Ageu, a Zorobabel, fill de Xealtiel, governador de Judà, i a Jeixua, fill de Jossadac, el gran sacerdot» AGEU 1:1 BEC.
Les paraules d’Ageu no eren precisament positives; més aviat venia a cridar-los l’atenció: «És que per a vosaltres és temps de viure en mansions sumptuoses, mentre la meva casa roman enrunada? Ara, doncs, el Senyor Totpoderós diu això: Reflexioneu sobre el vostre comportament!» AGEU 1:4-5 BEC.
Havien construït mansions suptuoses, diu. Hi havia qui s'estava fent palauets, cases estupendes, i la ciutat estava sent edificada, però havien deixat de banda la Casa de Déu. Construïen per a si, però s'estaven oblidant de Déu, sense tenir un lloc de culte. Déu, com hem vist altres vegades, va haver d'enviar moments de dificultat per cridar-los l’atenció.
El poble ara passava per moments de crisi. Llegim als versets 6 i 7 com Déu els diu:«Sembreu molt i colliu poc; mengeu i no quedeu tips; beveu i no quedeu satisfets; us abrigueu i no us escalfeu; i el sou del jornaler cau en una bossa foradada. Així parla el Senyor Totpoderós: Reflexioneu sobre el vostre comportament!» AGEU 1:6-7 BEC.
Recollien poca collita, però encara el que recollien no els sadollava. El jornal no els arribava a final de mes. Enmig de la crisi econòmica havien de parar i examinar els camins. Havien de valorar les seves prioritats, i havien de posar la vista en Déu, l’únic que podia proveir sempre.
Alhora, el profeta Zacaries també portava missatge al poble. Déu li va revelar unes visions que parlaven del que estava passant entre el poble que tornava a Jerusalem i el que passaria en un futur indeterminat. Recordem que aquesta forma en què Déu va parlar de vegades abans que la revelació escrita, la Bíblia, Paraula de Déu, estigués acabada ja no és una forma de comunicació als nostres dies. Zacaries, al seu llibre tan interessant, exhorta Zorobabel i Jeixua a exercir el seu lideratge de manera que portés glòria a Déu, donant a conèixer al poble esdeveniments presents juntament amb esdeveniments futurs que comunicaven el que Déu faria en els seus dies i en segles futurs, fins a l'arribada del regne messiànic que encara ha de venir.
Zacaries va haver de recordar als habitants de Jerusalem que els seus avantpassats havien anat al captiveri per la seva rebel·lia i infidelitat. Els va advertir que la cura de Déu i les seves promeses són per a aquells que descansen en Ell. Aquest llibre profètic també presenta el rei que havia de venir, Messies, indicant que entraria muntat en un ase, a la nova Jerusalem.
Ens diu el text a Ageu 1:12 que en escoltar les paraules de part de Déu, Zorobabel el governador i Jeixua el sacerdot, juntament amb la resta del poble, van témer Déu. Què vol dir això que van témer Déu? creus que van obrar induïts per la por a allò que Déu els podia fer? No, gens. Com ho sé? Perquè sé que Déu vol una relació amorosa amb el seu poble, i no pas una basada en simple por. Als versets 4 i 5 del capítol 2 Déu els diu específicament que no temin, és a dir, que no tinguin por de fer el correcte. En témer Déu, és a dir, en caminar als seus camins, el poble podia viure sense por del que els pogués venir. Diu així: «Doncs bé, tingues coratge, Zorobabel! –diu el Senyor–. Tingues coratge, Jeixua, gran sacerdot, fill de Jossadac! Tingueu coratge, tota la gent del país! –diu el Senyor Totpoderós. D’acord amb el pacte que jo vaig fer amb vosaltres, quan vau sortir de l’Egipte, el meu esperit es manté ferm enmig vostre. No tingueu por!» AGEU 2:4-5 BEC
Perquè Déu era amb ells, no havien de témer. Podien enfortir-se a la seva presència confiant en la seva protecció.
El poble que habitava a Jerusalem es va posar mans a l'obra, i com podem llegir al relat d'Esdres, van edificar casa a Déu. Van escoltar les paraules de part de Déu i les van creure, i per tant van actuar d'acord amb allò que Déu havia dit. Van fer cas dels seus advertiments i van seguir les seves instruccions, confiant que Déu tenia raó. En això consisteix el temor de Déu—a reconèixer que els seus camins són millors que els nostres camins, i a alinear el nostre camí perquè caminem constantment en Ell. I en témer Déu, podem viure confiats, sense por de res ni ningú. Gràcies a Déu per aquesta seguretat.]]>https://api.spreaker.com/episode/56759175Fri, 05 Sep 2025 05:00:00 +0000David y MaribelEls profetes Ageu i Zacaries van ser enviats per Déu per advertir al poble a Jerusalem de la necessitat de construir el temple. Comença el llibre d’Ageu explicant-nos la crònica de com el poble d'Israel va rebre permís per tornar a Jerusalem. Després...Després dels setanta anys de captiveri a Babilònia, els israelites van tornar a la seva terra en diverses tandes. Ja llegim aquests esdeveniments als llibres d'història i a Esdres i Nehemies. Nehemies va supervisar la construcció dels murs de la ciutat, i la intenció era edificar el temple de nou. Però van trobar oposició de part d'algun dels governadors, i els anys van passar sense que els líders que havien tornat a Jerusalem continuessin la construcció que havia autoritzat Cir rei de Pèrsia. Ageu ens explica que «El segon any del regnat de Darius, el primer dia del mes sisè, fou dirigida la paraula del Senyor, per mitjà del profeta Ageu, a Zorobabel, fill de Xealtiel, governador de Judà, i a Jeixua, fill de Jossadac, el gran sacerdot» AGEU 1:1 BEC.
Les paraules d’Ageu no eren precisament positives; més aviat venia a cridar-los l’atenció: «És que per a vosaltres és temps de viure en mansions sumptuoses, mentre la meva casa roman enrunada? Ara, doncs, el Senyor Totpoderós diu això: Reflexioneu sobre el vostre comportament!» AGEU 1:4-5 BEC.
Havien construït mansions suptuoses, diu. Hi havia qui s'estava fent palauets, cases estupendes, i la ciutat estava sent edificada, però havien deixat de banda la Casa de Déu. Construïen per a si, però s'estaven oblidant de Déu, sense tenir un lloc de culte. Déu, com hem vist altres vegades, va haver d'enviar moments de dificultat per cridar-los l’atenció.
El poble ara passava per moments de crisi. Llegim als versets 6 i 7 com Déu els diu:«Sembreu molt i colliu poc; mengeu i no quedeu tips; beveu i no quedeu satisfets; us abrigueu i no us escalfeu; i el sou del jornaler cau en una bossa foradada. Així parla el Senyor Totpoderós: Reflexioneu sobre el vostre comportament!» AGEU 1:6-7 BEC.
Recollien poca collita, però encara el que recollien no els sadollava. El jornal no els arribava a final de mes. Enmig de la crisi econòmica havien de parar i examinar els camins. Havien de valorar les seves prioritats, i havien de posar la vista en Déu, l’únic que podia proveir sempre.
Alhora, el profeta Zacaries també portava missatge al poble. Déu li va revelar unes visions que parlaven del que estava passant entre el poble que tornava a Jerusalem i el que passaria en un futur indeterminat. Recordem que aquesta forma en què Déu va parlar de vegades abans que la revelació escrita, la Bíblia, Paraula de Déu, estigués acabada ja no és una forma de comunicació als nostres dies. Zacaries, al seu llibre tan interessant, exhorta Zorobabel i Jeixua a exercir el seu lideratge de manera que portés glòria a Déu, donant a conèixer al poble esdeveniments presents juntament amb esdeveniments futurs que comunicaven el que Déu faria en els seus dies i en segles futurs, fins a l'arribada del regne messiànic que encara ha de venir.
Zacaries va haver de recordar als habitants de Jerusalem que els seus avantpassats havien anat al captiveri per la seva rebel·lia i infidelitat. Els va advertir que la cura de Déu i les seves promeses són per a aquells que descansen en Ell. Aquest llibre profètic també presenta el rei que havia de venir, Messies, indicant que entraria muntat en un ase, a la nova Jerusalem.
Ens diu el text a Ageu 1:12 que en escoltar les paraules de part de Déu, Zorobabel el governador i Jeixua el sacerdot, juntament amb la resta del poble, van témer Déu. Què vol dir això que van témer Déu? creus que van obrar induïts per la por a allò que Déu els podia fer? No, gens. Com ho sé? Perquè sé que Déu vol una relació amorosa amb el seu poble, i no pas una basada en simple por. Als versets 4 i 5 del capítol 2 Déu els diu específicament que no temin, és a dir, que no tinguin por de fer el correcte. En témer Déu, és a dir, en caminar als...]]>417biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/169-sofonies-un-dia-glorios--56694827Així acaba el llibre de Sofonies, amb la promesa del Senyor que Ell els alliberaria, Ell els portaria, Ell els reuniria. Ell els posaria per a renom i per a lloança entre tots els pobles de la terra.
Aquells que sentirien això de la boca de Sofonies no estaven encara en captivitat. Les deu tribus del nord havien estat portades pels assiris. El profeta Isaïes ja havia avisat que Assíria conqueriria Israel, i ho havia fet. Però Sofonies parlava als del sud, als de Judà, que vivien a Jerusalem.
Recordem el període de la història en què el contingut d'aquest petit llibre profètic, així com els que hem estat veient, va ser donat al poble, i els esdeveniments que aquests descrivien. Judà també seria atacada, molts portats captius, i finalment Jerusalem seria destruïda. Ho anunciarien els profetes durant tot un segle, exhortant-los a buscar Déu, advertint de la destrucció que se'ls venia a sobre. Sofonies, Jeremies, Habacuc, Daniel i Ezequiel van estar durant aquest temps predicant la paraula de Déu a un poble que no va voler escoltar.
Fixem-nos, però, que el final del llibre de Sofonies ens mostra que el propòsit de Déu a portar càstig al seu poble i els pobles pagans del voltant era destruir la maldat, perquè Ell pogués establir un regne just i pur.
Sofonies presenta el mateix advertiment que veiem a Habacuc, excepte que Déu no dona a Sofonies el nom de la nació que portaria el càstig sobre Jerusalem.
El rei Josies regnava sobre Judà els dies de Sofonies. Recordem que aquest rei va ser el que va trobar la paraula de Déu mentre reformaven el temple i va fer que tothom la sentís i es fessin les coses d'acord amb el que s'hi deia. Però aquesta reforma va passar a la vida del rei i a la d'alguns dels que el seguien, però pel que sembla, no va arribar a calar a les fibres del poble en general, perquè les vides dels individus no van mostrar un canvi de cor.
Sofonies presenta al poble la situació de manera que hauria de cridar l’atenció, ja que el seu llenguatge és clar i directe. Déu els està advertint perquè ells, veient la seva condició, poguessin tornar enrere als seus camins. Diu el capítol 2: «Reuniu-vos, aplegueu-vos, poble desvergonyit, abans no es compleixi el decret ni passi el dia i us escampin com la palla; abans no vingui sobre vosaltres el dia de la ira del Senyor. Busqueu el Senyor, tots els humils de la terra, els qui us heu comportat amb rectitud; busqueu la justícia, busqueu la humilitat; potser així quedareu protegits el dia de la ira del Senyor.» SOFONIES 2:1-3 BEC

En escoltar això, segurament pots imaginar un pare o una mare cridant l'atenció del seu fill o filla, dient-li què passarà si no deixa de fer alguna cosa perillosa que estigui fent, i tot amb el desig de protegir-lo i que li vagi bé.Déu crida l'humil, perquè requereix humilitat reconèixer que depens d'algú que sap i pot més que tu. Els prega que busquin justícia i mansuetud, perquè l'orgull busca el bé propi i mai no porta a un bon fi.
El capítol dos declara el càstig que vindria a les nacions del voltant, esmentant també Assíria, la qual s'enorgullia del seu poder. I entre totes aquestes, la mateixa Jerusalem, ciutat de David, patiria la destrucció que portaria el seu propi orgull i pecat.Aquests advertiments que hem sentit de la boca d'un i altre dels profetes van ser el que el poble va sentir. Un pensaria que amb tants advertiments haurien d'haver atès, però la veritat és que els receptors del missatge semblaven estar dessensibilitzats. Déu hauria de dur a terme tota aquella destrucció, però ningú ni res podria canviar el pla de Déu per a les nacions.
Recordes que Déu havia promès a Abraham que un dia totes les nacions proclamarien el nom de Déu? Abans que això passés, tot el mal de la humanitat havia de ser jutjat. Déu faria el que havia declarat i duria a terme el seu pla perfecte. Allò que els pobles fessin no podria canviar el preciós pla que Déu tenia.
Sofonies 3:8 (BEC) diu: «Per tant, espereu-me –diu el Senyor– fins al dia que m’alci per acusar; tinc pensat reunir les nacions, aplegar els reialmes, per abocar damunt d’ells la meva indignació, tot l’ardor de la meva ira: tota la terra ha de ser devorada pel foc de la meva gelosia.» Però la següent frase afirma: «Llavors tornaré als pobles la puresa de llavis, a fi que tots invoquin el nom del Senyor i tots units el serveixin.»
El pla de Déu era el perdó i la reconciliació, però per arribar-hi, per desgràcia, havien de passar per la destrucció que comportava la rebel·lia i la desobediència. Després d'això, després del penediment i el perdó Déu promet total reconciliació, sense rancúnia ni culpabilitat; llegim a Sofonies 3: 11-13(BEC) «Aquell dia no seràs avergonyida per cap dels teus actes de rebel·lia contra mi, perquè llavors trauré d’enmig teu els qui presumeixen orgullosament, i mai més no tornaràs a enorgullir-te per la meva santa muntanya. I deixaré enmig teu un poble humil i senzill, i ells confiaran en el nom del Senyor. La resta d’Israel no cometrà maldats, no dirà mentides ni es trobarà a la seva boca una llengua enganyosa. Per això podran pasturar i descansar sense que ningú els inquieti.»
Tot i que Déu hauria de vessar sobre ells la seva ira i el seu foc hauria de consumir el mal, Déu enviaria aquell que netejaria el seu poble de tot pecat. Jesucrist vindria, segles més tard, a pagar per ells i per nosaltres el deute del pecat. El resultat que Déu vol i obtindrà serà que tota llengua i tota nació confessarà el nom de Déu. Això ha de venir, però sens dubte arribarà. Déu ja ho ha dit. Perquè escrit està, a Romans 14:11 (BEC), evocant Isaïes 45:23 «Per vida meva, diu el Senyor, que davant meu tothom doblegarà el genoll, i tota llengua exalçarà Déu.”»
Filipencs 2:9-11 (BEC) afirma: «Per aquest motiu, precisament, Déu l’exalçà eminentment i li donà el Nom que està per damunt de tot altre nom, perquè en el Nom de Jesús tots els éssers del cel, la terra i l’abisme dobleguin els genolls, i tots els llavis proclamin que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare.»
Que potser som nosaltres millors que allò que aquests llibres descriuen del poble d'Israel o dels pobles al voltant? És que la maldat del món s'ha eradicat? Sens dubte, no estem en posició de proclamar Déu, i el nostre món no té la disposició de doblegar genoll davant Ell.
El Senyor haurà d'enviar destrucció perquè puguem arribar a una reconciliació? Com parlava Jeremies, Déu haurà d'arrencar i destruir per després poder plantar i construir?
Hi ha un camí al Pare, l'únic camí que porta a la salvació de les nostres ànimes. Jesucrist, Déu home, va venir a la terra per reconciliar-nos amb Déu. Ell és l'únic que ens pot representar, pagant el deute que tot ésser humà té amb Déu.
Quan arribi el dia que tota llengua i tota nació doblegui genoll davant Déu, desitjo que ho puguis fer amb mi en confiança que Crist ja t'ha donat la pau amb Déu, i que tu també ets del costat del Déu Totpoderós i amorós. Aquell serà un dia gloriós.]]>https://api.spreaker.com/episode/56694827Thu, 04 Sep 2025 05:00:00 +0000David y Maribel«En aquell temps us faré venir; al seu moment us aplegaré. Us faré objecte de bon nom i lloança entre tots els pobles de la terra, i us canviaré la vostra sort davant els vostres propis ulls, diu el Senyor.» SOFONIES 3:20 BEC Així acaba el llibre de...Així acaba el llibre de Sofonies, amb la promesa del Senyor que Ell els alliberaria, Ell els portaria, Ell els reuniria. Ell els posaria per a renom i per a lloança entre tots els pobles de la terra.
Aquells que sentirien això de la boca de Sofonies no estaven encara en captivitat. Les deu tribus del nord havien estat portades pels assiris. El profeta Isaïes ja havia avisat que Assíria conqueriria Israel, i ho havia fet. Però Sofonies parlava als del sud, als de Judà, que vivien a Jerusalem.
Recordem el període de la història en què el contingut d'aquest petit llibre profètic, així com els que hem estat veient, va ser donat al poble, i els esdeveniments que aquests descrivien. Judà també seria atacada, molts portats captius, i finalment Jerusalem seria destruïda. Ho anunciarien els profetes durant tot un segle, exhortant-los a buscar Déu, advertint de la destrucció que se'ls venia a sobre. Sofonies, Jeremies, Habacuc, Daniel i Ezequiel van estar durant aquest temps predicant la paraula de Déu a un poble que no va voler escoltar.
Fixem-nos, però, que el final del llibre de Sofonies ens mostra que el propòsit de Déu a portar càstig al seu poble i els pobles pagans del voltant era destruir la maldat, perquè Ell pogués establir un regne just i pur.
Sofonies presenta el mateix advertiment que veiem a Habacuc, excepte que Déu no dona a Sofonies el nom de la nació que portaria el càstig sobre Jerusalem.
El rei Josies regnava sobre Judà els dies de Sofonies. Recordem que aquest rei va ser el que va trobar la paraula de Déu mentre reformaven el temple i va fer que tothom la sentís i es fessin les coses d'acord amb el que s'hi deia. Però aquesta reforma va passar a la vida del rei i a la d'alguns dels que el seguien, però pel que sembla, no va arribar a calar a les fibres del poble en general, perquè les vides dels individus no van mostrar un canvi de cor.
Sofonies presenta al poble la situació de manera que hauria de cridar l’atenció, ja que el seu llenguatge és clar i directe. Déu els està advertint perquè ells, veient la seva condició, poguessin tornar enrere als seus camins. Diu el capítol 2: «Reuniu-vos, aplegueu-vos, poble desvergonyit, abans no es compleixi el decret ni passi el dia i us escampin com la palla; abans no vingui sobre vosaltres el dia de la ira del Senyor. Busqueu el Senyor, tots els humils de la terra, els qui us heu comportat amb rectitud; busqueu la justícia, busqueu la humilitat; potser així quedareu protegits el dia de la ira del Senyor.» SOFONIES 2:1-3 BEC

En escoltar això, segurament pots imaginar un pare o una mare cridant l'atenció del seu fill o filla, dient-li què passarà si no deixa de fer alguna cosa perillosa que estigui fent, i tot amb el desig de protegir-lo i que li vagi bé.Déu crida l'humil, perquè requereix humilitat reconèixer que depens d'algú que sap i pot més que tu. Els prega que busquin justícia i mansuetud, perquè l'orgull busca el bé propi i mai no porta a un bon fi.
El capítol dos declara el càstig que vindria a les nacions del voltant, esmentant també Assíria, la qual s'enorgullia del seu poder. I entre totes aquestes, la mateixa Jerusalem, ciutat de David, patiria la destrucció que portaria el seu propi orgull i pecat.Aquests advertiments que hem sentit de la boca d'un i altre dels profetes van ser el que el poble va sentir. Un pensaria que amb tants advertiments haurien d'haver atès, però la veritat és que els receptors del missatge semblaven estar dessensibilitzats. Déu hauria de dur a terme tota aquella destrucció, però ningú ni res podria canviar el pla de Déu per a les nacions.
Recordes que Déu havia promès a Abraham que un dia totes les nacions proclamarien el nom de Déu? Abans que això passés, tot...]]>579biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/168-habacuc-conversa-d-habacuc-amb-deu--56694829Diu així Habacuc al capítol 1: 2-4 (BEC): «¿Fins quan, Senyor, clamaré sense que m’escoltis, et cridaré a causa de la violència, sense que tu em salvis? Per què em fas veure la iniquitat i mires indiferent la maldat? L’opressió i la violència són davant meu, i tot són querelles i baralles. Per això la llei queda paralitzada i les sentències no són conformes al dret, perquè el dolent assetja l’innocent, i així es perverteix la justícia.»
Uau! Habacuc ve amb allò que sembla un retret de la inactivitat de Déu davant la injustícia! No obstant així, Déu no sembla prendre-s’ho així. Qui coneix el més íntim del cor humà sap que som febles, i com a tals ens tracta. Déu li contesta amb paraules que li diuen a Habacuc bàsicament; “Espera i veuràs el que faré.” Diu el verset 5: «“Mireu les nacions i observeu: quedareu atònits, esbalaïts, perquè vaig a realitzar un prodigi, en els vostres dies, que no el creuríeu si algú us l’explicava.»HABACUC 1:5 BEC
La nostra ment no arriba a comprendre la ment de Déu, i això és normal. Hem de recordar que som éssers finits, i intentar entendre la perspectiva d'un ésser infinit és una tasca impossible. Déu procedeix a informar a Habacuc que Babilònia vindria contra el regne del sud. La nació que descriu com «poble cruel i fogós, que recorrerà el món de l’un cap a l’altre per apoderar-se de poblacions que no són seves. És formidable i terrible» vindria contra Judà i portaria molts captius. Aquest era el pla de Déu per cridar l’atenció del poble rebel d’Israel.
Habacuc va reaccionar davant la idea que Déu utilitzés Babilònia per castigar al poble. Després de tot, Babilònia era molt pitjor que Israel. Eren violents, injustos, i clarament idòlatres. Habacuc comparava el poble d'Israel amb ells, i li costava entendre que uns més sagnants i més idòlatres que ells tinguessin permís per jutjar Israel. Habacuc diu a Déu en el 1:13 (BEC): «Els teus ulls són massa purs per a contemplar el mal, ni poden veure la injustícia; per què, doncs, contemples indiferent els criminals i guardes silenci mentre el malvat engoleix els qui són millors que ell?» Un moment Habacuc es queixava a Déu de la maldat dels hebreus, i al següent els estava defensant davant de la notícia que els caldeus serien l'instrument de disciplina per a ells. Habacuc es mantenia ferm en la seva queixa davant Déu. Però veiem Déu, en la seva poderosa misericòrdia, donant-li paraula per a ell i per al poble al capítol 2.«I el Senyor em va contestar: “Escriu la visió i grava-la sobre unes tauletes, perquè es pugui llegir fàcilment. La predicció és per a un llarg termini, però el compliment s’acuita i no fallarà. Encara que trigui, espera-la, perquè és segur que vindrà, sense retard.» HABACUC 2:2-3 BEC
Déu afirma que la seva decisió es ferma i el seu pla, encara que trigaria una mica a venir, era segur. I li dóna a Habacuc la seguretat que Déu cuida els seus amb les paraules següents: «Heus aquí l’insolent que no té l’ànima recta; però el just, per la seva fe, viurà.» HABACUC 2:4 BEC.L'orgullós pensa que està bé quan la seva ànima no és recta, però el just és el que es mantindrà ferm, no per la seva pròpia força, sinó per la seva ferma confiança en Déu.Déu recorda al profeta i al seu poble que Ell no deixarà sense conseqüències cap maldat, sense importar qui la faci. Sabia que Babilònia era una nació desenfrenada, donada a borratxeres i a idolatria.
Diu contra l’embriaguesa: «Ai del qui fa beure metzina al seu proïsme! Ai de tu, que li aboques el teu fel i l’embriagues per descobrir les seves nueses! T’has sadollat d’infàmia, en comptes de glòria. Beu tu, també, i ensenya el teu prepuci! El calze de la dreta del Senyor es tomba contra tu, i la porqueria cobrirà la teva honra.» HABACUC 2:15-16 BEC. La seva disbauxa portaria després de si la ressaca; era llei de vida.
I contra la idolatría diu: «De què serveix l’estàtua que ha esculpit l’escultor? I la imatge de fosa del mestre de mentides? Per què, fabricant ídols muts, l’artista confia en allò que és la seva pròpia obra? Ai del qui diu a la fusta: Desperta’t!; i a la pedra muda: Aixeca’t! Podrà revelar-li res? Tot i que està coberta d’or i de plata, no hi ha esperit dintre seu.» HABACUC 2:18-19 BEC
i acaba el capítol dient, «En canvi el Senyor està en el seu temple sant: que calli davant d’ell tota la terra!”» HABACUC 2:20 BEC. Només Déu mereix el silenci reverent que reconeix la grandesa del qui té davant.
El contrast continua entre el que es refugia en riqueses injustes i el que edifica la ciutat amb violència. El que fan serà en va, perquè un dia Déu vindrà i establirà ciutat justa i regne just. Així ens assegura Habacuc 2:14 (BEC) «Però la terra serà plena del coneixement de la glòria del Senyor, com les aigües cobreixen la mar.»
Era un fet segur on el profeta Habacuc i tot aquell que en Déu posi la seva fe ha de descansar confiat.
Habacuc havia vingut a Déu amb les seves queixes, i Déu li havia contestat. Veiem el profeta després de la trobada amb Déu responent amb humilitat i confiança. Davant la resposta de Déu, Habacuc estava disposat a confiar i acceptar la voluntat de Déu. I és per això que tenim els preciosos versos d'afirmació del capítol 3. Comença amb aquesta pregària: «Senyor, he sentit a dir el que tu havies fet, i estic atemorit! Oh, Senyor, fes reviure la teva obra en el nostre temps, en el nostre temps fes-la conèixer! Fins en la ira, recorda’t de tenir compassió!» HABACUC 3:2 BEC
I acaba el llibre amb els coneguts versets de confiança d’Habacuc malgrat com se sent al seu interior. «Ho he sentit i se m’han commogut les entranyes, el brogit ha fet tremolar els meus llavis, una esgarrifança se m’ha ficat als ossos: tot jo era un tremolor. Però ara espero tranquil el dia de l’angoixa, quan ell vindrà contra el poble que ens envaeix. Encara que la figuera no floreixi, ni la vinya doni fruit, i manqui la collita de l’olivera, i els conreus no produeixin res per a menjar, i no hi hagi ovelles al corral ni bous als estables, jo m’alegraré en el Senyor i em gloriaré en el Déu de la meva salvació. El Senyor, el Déu Etern, és la meva força; ell farà els meus peus àgils com els dels cérvols i em farà caminar per les altures.» HABACUC 3:16-19 BEC
Tot i la incertesa, malgrat els mals pronòstics, Habacuc estava disposat a donar gràcies a Déu i confiar en Ell. Això és especialment d'ànim per a mi, reptant-me a fer jo el mateix, i espero que també tu puguis confiar i viure la vida amb goig, amb fe en qui mai no defrauda]]>https://api.spreaker.com/episode/56694829Wed, 03 Sep 2025 05:15:00 +0000David y MaribelEl llibre d’Habacuc és interessant perquè a diferència dels altres llibres profètics, on el profeta comunica el missatge de Déu al poble, aquest comparteix la conversa del profeta amb Déu. Habacuc va a Déu amb les seves inquietuds, perquè sap que...Diu així Habacuc al capítol 1: 2-4 (BEC): «¿Fins quan, Senyor, clamaré sense que m’escoltis, et cridaré a causa de la violència, sense que tu em salvis? Per què em fas veure la iniquitat i mires indiferent la maldat? L’opressió i la violència són davant meu, i tot són querelles i baralles. Per això la llei queda paralitzada i les sentències no són conformes al dret, perquè el dolent assetja l’innocent, i així es perverteix la justícia.»
Uau! Habacuc ve amb allò que sembla un retret de la inactivitat de Déu davant la injustícia! No obstant així, Déu no sembla prendre-s’ho així. Qui coneix el més íntim del cor humà sap que som febles, i com a tals ens tracta. Déu li contesta amb paraules que li diuen a Habacuc bàsicament; “Espera i veuràs el que faré.” Diu el verset 5: «“Mireu les nacions i observeu: quedareu atònits, esbalaïts, perquè vaig a realitzar un prodigi, en els vostres dies, que no el creuríeu si algú us l’explicava.»HABACUC 1:5 BEC
La nostra ment no arriba a comprendre la ment de Déu, i això és normal. Hem de recordar que som éssers finits, i intentar entendre la perspectiva d'un ésser infinit és una tasca impossible. Déu procedeix a informar a Habacuc que Babilònia vindria contra el regne del sud. La nació que descriu com «poble cruel i fogós, que recorrerà el món de l’un cap a l’altre per apoderar-se de poblacions que no són seves. És formidable i terrible» vindria contra Judà i portaria molts captius. Aquest era el pla de Déu per cridar l’atenció del poble rebel d’Israel.
Habacuc va reaccionar davant la idea que Déu utilitzés Babilònia per castigar al poble. Després de tot, Babilònia era molt pitjor que Israel. Eren violents, injustos, i clarament idòlatres. Habacuc comparava el poble d'Israel amb ells, i li costava entendre que uns més sagnants i més idòlatres que ells tinguessin permís per jutjar Israel. Habacuc diu a Déu en el 1:13 (BEC): «Els teus ulls són massa purs per a contemplar el mal, ni poden veure la injustícia; per què, doncs, contemples indiferent els criminals i guardes silenci mentre el malvat engoleix els qui són millors que ell?» Un moment Habacuc es queixava a Déu de la maldat dels hebreus, i al següent els estava defensant davant de la notícia que els caldeus serien l'instrument de disciplina per a ells. Habacuc es mantenia ferm en la seva queixa davant Déu. Però veiem Déu, en la seva poderosa misericòrdia, donant-li paraula per a ell i per al poble al capítol 2.«I el Senyor em va contestar: “Escriu la visió i grava-la sobre unes tauletes, perquè es pugui llegir fàcilment. La predicció és per a un llarg termini, però el compliment s’acuita i no fallarà. Encara que trigui, espera-la, perquè és segur que vindrà, sense retard.» HABACUC 2:2-3 BEC
Déu afirma que la seva decisió es ferma i el seu pla, encara que trigaria una mica a venir, era segur. I li dóna a Habacuc la seguretat que Déu cuida els seus amb les paraules següents: «Heus aquí l’insolent que no té l’ànima recta; però el just, per la seva fe, viurà.» HABACUC 2:4 BEC.L'orgullós pensa que està bé quan la seva ànima no és recta, però el just és el que es mantindrà ferm, no per la seva pròpia força, sinó per la seva ferma confiança en Déu.Déu recorda al profeta i al seu poble que Ell no deixarà sense conseqüències cap maldat, sense importar qui la faci. Sabia que Babilònia era una nació desenfrenada, donada a borratxeres i a idolatria.
Diu contra l’embriaguesa: «Ai del qui fa beure metzina al seu proïsme! Ai de tu, que li aboques el teu fel i...]]>583biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/167-nahum-un-deu-fort-i-amoros--56694826El profeta Nahum portava ara la profecia de la destrucció d'aquesta nació violenta. Aquesta vegada, no hi hauria penediment i el judici vindria sobre Nínive.Potser dubtes de si va valer la pena l'evangelització de Jonàs de la ciutat de Nínive. És clar que va valer la pena. El missatge de l´evangeli és un missatge personal. Cada persona que el rep i deixa que Déu canviï la seva vida rep vida eterna en Crist. L'evangeli pot transformar nacions, com va passar en un primer moment en el cas d'Assíria i ha passat moltes vegades a la història. Les pot fer més pacífiques, justes, agradables i pròsperes, però això és només el resultat de la transformació de les ànimes que individualment han reconegut Déu com a Sobirà en les seves vides i comencen a actuar segons les lleis de Déu.
Aquells que es van penedir davant el missatge de Jonàs estaran a l'eternitat amb Crist. Aquells que un segle més tard rebutjaren la bondat i el perdó de Déu passaran a una eternitat de judici i desolació, sense Déu, tal com ells l'han triada. El Déu just no obliga ningú a rebre el seu regal, però sí que roman fidel a aquells que entren en un pacte etern amb Ell.
La caiguda de Nínive seria un exemple per al món, que encara que no ho sembli en el moment, sempre hi ha conseqüències per les decisions que prenem.Al capítol 1 llegim de la presència del Senyor, i ens mostra la mateixa presentació de Déu que vam veure a Èxode 32, la qual apareix també a Miquees i a Habacuc: Diu el verset 3: «El Senyor és lent per a la ira, però gran en força; no deixa el culpable sense càstig.» NAHUM 1:3 BEC
Els assiris eren violents i basaven la seva força en la seva brutalitat. Déu, gran en poder, era encara més fort, perquè era capaç de suprimir la seva ira. Però no s'havien d'enganyar; en cap moment ignora Déu el culpable. El judici de Déu venia.La caiguda d'Assíria és descrita en poesia al segon capítol, la qual també reflecteix el que passaria després a Babilònia, com ja llegim al llibre de Daniel.El capítol 3, verset 1, ens presenta Assíria com a violenta i injusta: «Ai de tu, ciutat sanguinària, tota plena de mentida i violència, que no es cansa del pillatge!» NAHUM 3:1 BEC. Nahum critica la violència i l'opressió. Assíria i Babilònia eren ambdues nacions violentes, i Déu les exposaria com a exemples del rebuig de Déu a la violència. En un primer esdeveniment, Babilònia vindria contra Assíria, però com ja hem vist, Babilònia també patiria el judici just per la seva violència anys després.
Se'ns recorda al llibre de Nahum que la violència humana resulta en mort. A la justícia perfecta de Déu, els violents seran destruïts. El mateix Déu que és lent per a la ira, seria el que portaria judici sobre el dolent. Arribat el moment del judici, faria que els violents no poguessin fer més mal.
Nahum 1:5-6 (BEC): «Davant d’ell, les muntanyes trontollen i els turons es desfan; a la seva presència, el terra se somou amb el món i tots els qui l’habiten. Davant la seva indignació, qui podrà restar dempeus? Qui podrà aguantar la seva còlera ardent? El seu furor s’escampa com un foc; i davant d’ell, les roques s’esberlen.» Però el text continua amb unes paraules d'ànim i afirmació: «El Senyor és bondadós, és un refugi en el dia de l’aflicció, i coneix els qui confien en ell.» NAHUM 1:7 BEC
El profeta ens recorda l´essència de Déu amb tres veritats sobre el caràcter de Déu. Ell és bo; res del que fa ha de ser interpretat fora d'aquesta gran veritat. Tot i que els cinc sentits ens puguin fer dubtar, Déu és sempre bo, i res del que ens pugui succeir a aquells que confiem en Ell ens pot resultar nociu. Ens recorda aquesta veritat Romans 8:28. En segon lloc, Déu és la nostra fortalesa el dia de l'angoixa o l'aflicció. El mateix Déu que se'ns va presentar al començament del llibre com a gran en poder, és el que ens dona la fortalesa en el temps de l'angoixa. Déu no ens deixa sols a les lluites, sinó que ens dona la força per poder vèncer. I la tercera veritat que ens recorda Nahum és que aquest Déu amorós i fort sap qui són els que en Ell confien; Ell ens coneix i és Ell qui ens cuida.El petit llibre de Nahum porta consol als qui confien en Déu, enmig del missatge que ha de despertar temor als qui es disposen contra Ell.Que senzilla ha de ser la decisió de cadascú en trobar-se davant d'aquestes dues opcions. Seràs tu dels qui es rebel·len contra Déu, sabent que hi ha un judici en què el culpable no podrà ser vist com a innocent? O ets dels que han dipositat la seva confiança en Ell i, per tant, Déu ja et coneix i tu l’estàs coneixent a Ell més cada dia?Et convido avui a assegurar-te la teva posició davant Déu per mitjà de la fe en Crist. Pots avui conèixer a aquell que en Sa Bondat vol ser la teva fortalesa i tenir una relació personal creixent amb tu.]]>https://api.spreaker.com/episode/56694826Tue, 02 Sep 2025 05:30:00 +0000David y MaribelEl llibre de Nahum anuncia la caiguda de Nínive, capital de l’imperi assiri. Jonàs els havia predicat feia tan sols un segle i mig, i aquests se n'havien penedit de la seva violència i mal camí. Però setanta anys més tard ja havien tornat a les...El profeta Nahum portava ara la profecia de la destrucció d'aquesta nació violenta. Aquesta vegada, no hi hauria penediment i el judici vindria sobre Nínive.Potser dubtes de si va valer la pena l'evangelització de Jonàs de la ciutat de Nínive. És clar que va valer la pena. El missatge de l´evangeli és un missatge personal. Cada persona que el rep i deixa que Déu canviï la seva vida rep vida eterna en Crist. L'evangeli pot transformar nacions, com va passar en un primer moment en el cas d'Assíria i ha passat moltes vegades a la història. Les pot fer més pacífiques, justes, agradables i pròsperes, però això és només el resultat de la transformació de les ànimes que individualment han reconegut Déu com a Sobirà en les seves vides i comencen a actuar segons les lleis de Déu.
Aquells que es van penedir davant el missatge de Jonàs estaran a l'eternitat amb Crist. Aquells que un segle més tard rebutjaren la bondat i el perdó de Déu passaran a una eternitat de judici i desolació, sense Déu, tal com ells l'han triada. El Déu just no obliga ningú a rebre el seu regal, però sí que roman fidel a aquells que entren en un pacte etern amb Ell.
La caiguda de Nínive seria un exemple per al món, que encara que no ho sembli en el moment, sempre hi ha conseqüències per les decisions que prenem.Al capítol 1 llegim de la presència del Senyor, i ens mostra la mateixa presentació de Déu que vam veure a Èxode 32, la qual apareix també a Miquees i a Habacuc: Diu el verset 3: «El Senyor és lent per a la ira, però gran en força; no deixa el culpable sense càstig.» NAHUM 1:3 BEC
Els assiris eren violents i basaven la seva força en la seva brutalitat. Déu, gran en poder, era encara més fort, perquè era capaç de suprimir la seva ira. Però no s'havien d'enganyar; en cap moment ignora Déu el culpable. El judici de Déu venia.La caiguda d'Assíria és descrita en poesia al segon capítol, la qual també reflecteix el que passaria després a Babilònia, com ja llegim al llibre de Daniel.El capítol 3, verset 1, ens presenta Assíria com a violenta i injusta: «Ai de tu, ciutat sanguinària, tota plena de mentida i violència, que no es cansa del pillatge!» NAHUM 3:1 BEC. Nahum critica la violència i l'opressió. Assíria i Babilònia eren ambdues nacions violentes, i Déu les exposaria com a exemples del rebuig de Déu a la violència. En un primer esdeveniment, Babilònia vindria contra Assíria, però com ja hem vist, Babilònia també patiria el judici just per la seva violència anys després.
Se'ns recorda al llibre de Nahum que la violència humana resulta en mort. A la justícia perfecta de Déu, els violents seran destruïts. El mateix Déu que és lent per a la ira, seria el que portaria judici sobre el dolent. Arribat el moment del judici, faria que els violents no poguessin fer més mal.
Nahum 1:5-6 (BEC): «Davant d’ell, les muntanyes trontollen i els turons es desfan; a la seva presència, el terra se somou amb el món i tots els qui l’habiten. Davant la seva indignació, qui podrà restar dempeus? Qui podrà aguantar la seva còlera ardent? El seu furor s’escampa com un foc; i davant d’ell, les roques s’esberlen.» Però el text continua amb unes paraules d'ànim i afirmació: «El Senyor és bondadós, és un refugi en el dia de l’aflicció, i coneix els qui confien en ell.» NAHUM 1:7 BEC
El profeta ens recorda l´essència de Déu amb tres veritats sobre el caràcter de Déu. Ell és bo; res del que fa ha de ser interpretat fora d'aquesta gran veritat. Tot i que els cinc sentits ens puguin fer dubtar, Déu és sempre bo, i res del que ens pugui succeir a aquells que confiem en Ell ens pot resultar nociu. Ens recorda aquesta veritat...]]>424biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/166-osees-coneixement-de-deu--56694828
Aquest exemple és simplement una manera de fer-te veure que tenir coneixement d'alguna cosa no és un valor binari, sinó una progressió.

Quan parlem de conèixer Déu, hem de reconèixer que el coneixement de Déu és un tema delicat i alhora important de tractar. Si algú et preguntés si coneixes Déu, què li contestaries?

Encara recordo la conversa amb un nen de quatre anys que els seus pares havien aïllat de qualsevol coneixement de Déu. Quan va sentir de Déu per primera vegada, vaig haver d'utilitzar idees conegudes per a Ell per intentar explicar-li la grandesa i la bondat de Déu. En general, fins i tot els nens poden arribar a acceptar la idea d'un ésser molt més gran que nosaltres o qualsevol cosa al nostre voltant, però que té una voluntat benigna per a la humanitat. Així i tot, segurament ens trobem amb persones que encara rebutgen la idea d'un Déu pel perill que això pugui ocasionar a la seva completa independència universal.

És cert que amb el coneixement ve una certa responsabilitat. Aquells que volen evadir la responsabilitat solen evitar el coneixement i així poden intentar viure com si la realitat no existís per a ells. La idea de “si no ho sé, no en sóc responsable” és una manera inútil i irreal d'afrontar la vida, però al capdavall força comú a la humanitat. Proveu aquesta resposta amb l'agent de trànsit que us ha parat per conduir el vostre cotxe per sobre de la velocitat permesa. Els cartells del límit de velocitat et fan responsable de les teves accions encara que hagis triat ignorar-los”. No saber o no estar d'acord amb ells no t'eximeix de la teva responsabilitat.

Osees té uns versets en què explica que el poble de Déu moriria per falta de coneixement:
Osees 4:6 “el meu poble serà destruït per falta de coneixement.” Isaïes diu exactament el mateix al capítol 5:13. Osees 7:11 diu “Efraïm s’ha tornat ingenu com una Coloma , mancat d’orientació.”

La manca de coneixement no es devia a la manca d'informació. Recordem que aquest poble era el poble de Déu. A través de la lectura de tot l'antic testament hem vist que Déu va triar aquest poble, i que es va manifestar de seguida a ells. La mateixa presència de Déu va estar entre els habitants d'aquest poble. Malgrat tot això, el poble no coneixia Déu. Sabien qui era Déu, però no tenien una relació personal amb Déu. No l'estimaven, i per això no eren fidels. La vida d'Osees i Gomer era una imatge viva de Déu i d'Israel.

La història d'engany i rebel·lia del poble d'Israel és comparable a l'engany i la infidelitat de Gomer contra Osees. I igual que Osees va portar Gomer a casa, perdonant-la i prometent fidelitat, Déu mostra el seu amor en oferir perdó i restauració al seu poble. Déu, malgrat la tristesa, mostra la seva misericòrdia, i presenta l'esperança futura, basada en el Messies. Suplica al poble que torni a Ell. Si així ho feien, el nou Israel, reparat per la mà de Déu, seria una benedicció a les nacions. La promesa de Déu a Abraham sobre la Seva llavor, el Messies.
Osees 14:9 diu: «Qui sigui savi entendrà aquestes coses. Que l’entenimentat les comprengui. Perquè els camins del Senyor són rectes i els justos els seguiran, però els rebels hi ensopegaran.» OSEES 14:9 BEC.
Osees 4 parla a aquells que encara tenint tota la informació havien triat viure sense enteniment:«Escolteu la paraula del Senyor, fills d’Israel, perquè el Senyor té un plet contra els habitants del país: “Ja que no hi ha lleialtat ni amor ni coneixement de Déu, en aquesta terra, sinó perjuri i mentida, assassinat i rapinya, adulteri i violència, només sang i més sang, per això, el país estarà de dol i defalliran tots els qui hi habitin, junt amb les bèsties del camp i les aus del cel; fins i tot desapareixeran els peixos del mar.» OSEES 4:1-3 BEC
La descripció de la societat en el temps d'Osees no era gaire diferent de la del nostre dia, i fins i tot les conseqüències d'aquesta corrupció, on fins i tot el planeta pateix la maldat de l'ésser humà. I això perquè, com diu el verset 14, “ així es perd el poble mancat d’enteniment.”

El desig de Déu és que el coneguem a Ell i gaudim d'una relació personal amb Ell. Diu a Osees 6:6 (BEC) «El que jo vull és misericòrdia i no sacrificis, coneixement de Déu i no pas holocaustos.»
Proverbis 9:10 (BEC) ens diu que «El temor del Senyor és el principi de la saviesa, i conèixer el Santíssim és intel·ligència.»

Coneixes Déu? El seu caràcter és tan gran que el podem conèixer més i millor cada dia. I com més el coneguem, més l'estimarem.]]>https://api.spreaker.com/episode/56694828Mon, 01 Sep 2025 05:30:00 +0000David y MaribelQuan llegim el llibre d'Osees, notem diferents paraules que tracten el tema del coneixement. No tot el coneixement és igual. Entenem que hi ha nivells de coneixement. Per exemple, jo tinc un coneixement mínim dels automòbils. Sé per a què serveixen,...
Aquest exemple és simplement una manera de fer-te veure que tenir coneixement d'alguna cosa no és un valor binari, sinó una progressió.

Quan parlem de conèixer Déu, hem de reconèixer que el coneixement de Déu és un tema delicat i alhora important de tractar. Si algú et preguntés si coneixes Déu, què li contestaries?

Encara recordo la conversa amb un nen de quatre anys que els seus pares havien aïllat de qualsevol coneixement de Déu. Quan va sentir de Déu per primera vegada, vaig haver d'utilitzar idees conegudes per a Ell per intentar explicar-li la grandesa i la bondat de Déu. En general, fins i tot els nens poden arribar a acceptar la idea d'un ésser molt més gran que nosaltres o qualsevol cosa al nostre voltant, però que té una voluntat benigna per a la humanitat. Així i tot, segurament ens trobem amb persones que encara rebutgen la idea d'un Déu pel perill que això pugui ocasionar a la seva completa independència universal.

És cert que amb el coneixement ve una certa responsabilitat. Aquells que volen evadir la responsabilitat solen evitar el coneixement i així poden intentar viure com si la realitat no existís per a ells. La idea de “si no ho sé, no en sóc responsable” és una manera inútil i irreal d'afrontar la vida, però al capdavall força comú a la humanitat. Proveu aquesta resposta amb l'agent de trànsit que us ha parat per conduir el vostre cotxe per sobre de la velocitat permesa. Els cartells del límit de velocitat et fan responsable de les teves accions encara que hagis triat ignorar-los”. No saber o no estar d'acord amb ells no t'eximeix de la teva responsabilitat.

Osees té uns versets en què explica que el poble de Déu moriria per falta de coneixement:
Osees 4:6 “el meu poble serà destruït per falta de coneixement.” Isaïes diu exactament el mateix al capítol 5:13. Osees 7:11 diu “Efraïm s’ha tornat ingenu com una Coloma , mancat d’orientació.”

La manca de coneixement no es devia a la manca d'informació. Recordem que aquest poble era el poble de Déu. A través de la lectura de tot l'antic testament hem vist que Déu va triar aquest poble, i que es va manifestar de seguida a ells. La mateixa presència de Déu va estar entre els habitants d'aquest poble. Malgrat tot això, el poble no coneixia Déu. Sabien qui era Déu, però no tenien una relació personal amb Déu. No l'estimaven, i per això no eren fidels. La vida d'Osees i Gomer era una imatge viva de Déu i d'Israel.

La història d'engany i rebel·lia del poble d'Israel és comparable a l'engany i la infidelitat de Gomer contra Osees. I igual que Osees va portar Gomer a casa, perdonant-la i prometent fidelitat, Déu mostra el seu amor en oferir perdó i restauració al seu poble. Déu, malgrat la tristesa, mostra la seva misericòrdia, i presenta l'esperança futura, basada en el...]]>470biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/165-osees-la-promesa-darrere-d-un-nom--56682391Déu va fer servir el matrimoni d'Osees per mostrar al seu poble l'amor fidel de Déu malgrat la seva infidelitat.
Déu també va fer servir el nom dels fills d'Osees per comunicar el missatge al poble. Quan Osees i Gomer van tenir el seu primer fill, Déu li va demanar: «Posa-li el nom de Jizreel; perquè d’aquí a poc temps jo castigaré la casa de Jehú, per causa de la sang de Jizreel» OSEES 1:4 BEC.Quan la seva filla va néixer, Déu li va dir: Posa-li per nom Lo-ruhamà, Això és, No compadida, perquè no em compadiré més de la casa d'Israel, sinó que els trauré del tot. Però de la casa de Judà tindré misericòrdia, i els salvaré per Jehovà el seu Déu; i no els salvaré amb arc, ni amb espasa, ni amb batalla, ni amb cavalls ni genets.”Quan Gomer va tenir el tercer fill, Déu li va dir: «Posa-li el nom de Lo-Ammí, perquè vosaltres no sou el meu poble, i jo no seré vostre.» OSEES 1:9 BEC.
Què podria estar dient Déu amb aquests noms?Això descrivia on era Israel en aquell moment amb Déu. El seu primer fill, Jezreel, recordava el poble del lloc on hi havia hagut mort i guerra, i els advertia que el dia del judici, aquí es duria a terme la batalla final.Al nom Lo-ruhamà, la partícula Lo- indicava el negatiu. Déu els estava indicant que si Israel continuava anant pel mal camí, Ell no podria compadir-se'n. I amb el nom Lo-Ammí, novament indicava que Déu no els podia veure com el seu poble mentre actuaven tan apartats d’Ell.
Osees 10:1-2 compara Israel amb una frondosa vinya, que dóna abundant fruit, però tot per a si mateixa; Quina pena, oi? Imagina una vinya plena de raïm, i ningú per menjar-ne; que ni persones, i ni tan sols els ocells poguessin gaudir de la dolça fruita. Estava carregada de fruita per a si mateixa, i ella mateixa tampoc no les podria gaudir. Ens dóna una imatge clara de la vanitat que el poble vivia.Continua el text denunciant el que Israel havia fet: «Com més abundós era el seu fruit, més abundosos eren els seus altars; com més esplèndida era la seva terra, més esplèndides eren les seves esteles. Tenen el cor dividit, i ara ho han de pagar: el Senyor enderrocarà els seus altars i destruirà les seves esteles.» OSEES 10:1-2 BEC
Israel havia edificat altars i s'havia creat els seus propis ídols per adorar. El seu cor estava dividit, i escollien agradar-se a si mateixos. que absurd seria que una vinya donés fruit per a si mateixa, és també en va que visquessin ells per a si mateixos. Arribarien al moment d'adonar-se que així no podrien ser coneguts com el poble de Déu, ni aquest es podria compadir de les seves desgràcies.
No obstant això, ja des del principi del llibre, a Osees 2:1 Déu ens mostra el seu desig de treure aquest prefix negatiu “Lo” de davant dels seus noms per poder veure'ls com a poble seu, compadit per Déu. Diu així: «“Digueu als vostres germans: ‘Poble meu’, i a les vostres germanes: ‘Compadida’.» OSEES 2:1 BEC
Al 2:23 (BEC) ens deia: «La sembraré per mi a la terra, tindré compassió de la ‘No-compadida’, i al ‘No-poble-meu’ li diré: ‘Tu ets el meu poble’, i ell exclamarà: ‘Tu ets el meu Déu’.»
Això clarament els mostrava les bones intencions de Déu. Déu sembraria aquesta vinya en bona terra, i ho faria per a ell, diu. El fruit de la vinya tindria una bona fi, i agradaria al Rei de Reis. Diu que Déu tindria misericòrdia de Lo-Ruhama, la “no compadida”, i que Lo-ammi, recordes que significava “no poble meu”, seria el seu poble i dirien: Déu és el meu Déu.
Ja ho havia dit a Osees 2:16, on Déu continua ensenyant-nos a través de termes hebreus. Déu diu a Israel “ja no em diràs “Baali”, cosa que significa “el meu senyor”. Diu “En aquell temps em diràs Ishi: El meu marit”.
Hi hauria una relació amorosa entre Déu i el seu poble. No seria una relació de possessió i pertinença, sinó una d'amor i fidelitat. I tot això ho oferia a persones que li donaven l'esquena.Osees 11:1-9 (BEC) ens descriu cóm Déu havía escollit i estimat Israel des del principi i com ells l’ havien rebutjat: «Quan Israel era un minyó, jo l’estimava, i d’Egipte vaig cridar el meu fill. Però com més els cridava, més s’apartaven de mi: feien sacrificis als Baals i cremaven encens als ídols. Jo vaig ensenyar Efraïm a caminar, el vaig portar als braços, tot i així no reconegueren que jo els guaria. Amb lligams d’humanitat els atreia, els enllaçava amb amor; per a ells era com el qui li treu el jou de sobre el coll, i m’acostava a ell per donar-li de menjar. No tornarà al país d’Egipte, però l’assiri serà el seu sobirà, perquè han refusat de convertir-se. L’espasa caurà sobre les seves ciutats, esbotzarà els forrellats de les seves portes i els consumirà, per les seves males intencions. Els del meu poble s’obstinen a apartar-se de mi, i encara que els cridin perquè s’aixequin, tots es neguen a alçar-se.»
Continua mostrant que això no podria continuar així eternament. Déu oferia un canvi basat en confiança i fidelitat: «Com puc abandonar-te, Efraïm? Com puc desemparar-te, Israel? ¿És que puc tractar-te com Admà, o deixar-te com Seboïm? El cor es commou dintre meu, i alhora s’enardeix la meva compassió. No desfogaré la meva ira ardent, no tornaré a destruir Efraïm; perquè jo sóc Déu, i no pas un home, sóc el Sant, que s’està enmig teu.» OSEES 11:8-9 BEC
Tot i la rebel·lia d'Israel, Déu no podria, pel seu caràcter Sant i compassiu alhora, abandonar-los per sempre. Commogut per la seva misericòrdia els rescataria i els tornaria a fer seus. Al final del llibre veiem la súplica de Déu al seu poble i promeses.
Osees 12:5-6 (BEC) «El Senyor és el Déu Totpoderós, Senyor Etern és el seu nom! Tu, per tant, retorna al teu Déu; practica la bondat i la justícia i espera en el teu Déu constantment.»
Osees 13:9 (BEC) «La teva ruïna, Israel, ha estat posar-te contra mi, contra el teu propi auxili.»
Déu oferia una relació restaurada. Oblidant la infidelitat reiterada d'Israel, Déu oferia fidelitat eterna.Un cop més, per què faria això Déu? No és pel que pot treure de les seves transaccions. Tampoc no és per debilitat emocional. Ho fa únicament en concordança amb el seu caràcter. La seva santedat no permet aguantar el pecat humà, però la seva compassió l'obliga a oferir una sortida. El rebuig de tot allò que Déu defensa porta dolor i mort, però com llegim a Romans 6:23, el do gratuït de Déu és vida eterna en Crist Jesús.
Quan veiem que anem rumb a la destrucció, que no som poble de Déu, i que no mereixem la seva compassió, aleshores estem en la posició ideal per clamar a Ell i demanar-li la sortida d'aquest camí de perdició. Just en aquest punt podem dipositar tota la nostra confiança en aquell que ho ha donat tot per tenir una relació amb algú que l’havia ignorat o rebutjat. Per mitjà de la fe en Crist podem rebre la compassió amorosa de Déu, podem arribar a ser el seu poble estimat i gaudir de la vida veritable en Crist. T'animo a fer-ho avui si encara no ho has fet.]]>https://api.spreaker.com/episode/56682391Fri, 29 Aug 2025 05:15:00 +0000David y MaribelEl profeta Osees va portar el missatge de Déu al poble del nord durant els anys previs a la captivitat assíria, que passaria durant el regnat del rei del nord que portava el mateix nom que ell, Osees. El profeta ens mostra la misericòrdia...Déu va fer servir el matrimoni d'Osees per mostrar al seu poble l'amor fidel de Déu malgrat la seva infidelitat.
Déu també va fer servir el nom dels fills d'Osees per comunicar el missatge al poble. Quan Osees i Gomer van tenir el seu primer fill, Déu li va demanar: «Posa-li el nom de Jizreel; perquè d’aquí a poc temps jo castigaré la casa de Jehú, per causa de la sang de Jizreel» OSEES 1:4 BEC.Quan la seva filla va néixer, Déu li va dir: Posa-li per nom Lo-ruhamà, Això és, No compadida, perquè no em compadiré més de la casa d'Israel, sinó que els trauré del tot. Però de la casa de Judà tindré misericòrdia, i els salvaré per Jehovà el seu Déu; i no els salvaré amb arc, ni amb espasa, ni amb batalla, ni amb cavalls ni genets.”Quan Gomer va tenir el tercer fill, Déu li va dir: «Posa-li el nom de Lo-Ammí, perquè vosaltres no sou el meu poble, i jo no seré vostre.» OSEES 1:9 BEC.
Què podria estar dient Déu amb aquests noms?Això descrivia on era Israel en aquell moment amb Déu. El seu primer fill, Jezreel, recordava el poble del lloc on hi havia hagut mort i guerra, i els advertia que el dia del judici, aquí es duria a terme la batalla final.Al nom Lo-ruhamà, la partícula Lo- indicava el negatiu. Déu els estava indicant que si Israel continuava anant pel mal camí, Ell no podria compadir-se'n. I amb el nom Lo-Ammí, novament indicava que Déu no els podia veure com el seu poble mentre actuaven tan apartats d’Ell.
Osees 10:1-2 compara Israel amb una frondosa vinya, que dóna abundant fruit, però tot per a si mateixa; Quina pena, oi? Imagina una vinya plena de raïm, i ningú per menjar-ne; que ni persones, i ni tan sols els ocells poguessin gaudir de la dolça fruita. Estava carregada de fruita per a si mateixa, i ella mateixa tampoc no les podria gaudir. Ens dóna una imatge clara de la vanitat que el poble vivia.Continua el text denunciant el que Israel havia fet: «Com més abundós era el seu fruit, més abundosos eren els seus altars; com més esplèndida era la seva terra, més esplèndides eren les seves esteles. Tenen el cor dividit, i ara ho han de pagar: el Senyor enderrocarà els seus altars i destruirà les seves esteles.» OSEES 10:1-2 BEC
Israel havia edificat altars i s'havia creat els seus propis ídols per adorar. El seu cor estava dividit, i escollien agradar-se a si mateixos. que absurd seria que una vinya donés fruit per a si mateixa, és també en va que visquessin ells per a si mateixos. Arribarien al moment d'adonar-se que així no podrien ser coneguts com el poble de Déu, ni aquest es podria compadir de les seves desgràcies.
No obstant això, ja des del principi del llibre, a Osees 2:1 Déu ens mostra el seu desig de treure aquest prefix negatiu “Lo” de davant dels seus noms per poder veure'ls com a poble seu, compadit per Déu. Diu així: «“Digueu als vostres germans: ‘Poble meu’, i a les vostres germanes: ‘Compadida’.» OSEES 2:1 BEC
Al 2:23 (BEC) ens deia: «La sembraré per mi a la terra, tindré compassió de la ‘No-compadida’, i al ‘No-poble-meu’ li diré: ‘Tu ets el meu poble’, i ell exclamarà: ‘Tu ets el meu Déu’.»
Això clarament els mostrava les bones intencions de Déu. Déu sembraria aquesta vinya en bona terra, i ho faria per a ell, diu. El fruit de la vinya tindria una bona fi, i agradaria al Rei de Reis. Diu que Déu tindria misericòrdia de Lo-Ruhama, la “no compadida”, i que Lo-ammi, recordes que significava “no poble meu”, seria el seu poble i dirien: Déu és el meu Déu.
Ja ho havia dit a Osees 2:16,...]]>622biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/164-osees-una-historia-d-amor-fidel--56610418Aquest Déu manté el seu preciós caràcter eternament. El mateix caràcter descrit al llibre d'Osees és el caràcter del Déu que viu avui dia i encara està estenent les Seves mans a la humanitat.El profeta Osees va ser escollit per Déu per descriure l'estat de la relació de Déu amb el seu poble. Osees no aniria a predicar la paraula, ni hauria d'escriure missatges al poble. Havia de mostrar la paraula de Déu amb la pròpia vida. Allò que Déu va demanar a Osees no incloïa una vida senzilla i feliç en família; Osees patiria un matrimoni vergonyós. Hem vist alguns profetes que van tenir família, com Isaïes; uns altres, com Jeremies, havien estat solters per les circumstàncies que van haver de viure; uns altres van perdre la seva dona, com Ezequiel. Osees es casaria, i la història del seu pacte trencat explicaria la història de Déu amb el poble d’Israel.
Déu va demanar a Osees que es casés amb Gomer sabent que aquesta li seria infidel. Ella el va enganyar, anant-se’n amb altres homes. Va ser infidel i va abandonar el profeta. En la seva suposada llibertat, va buscar sadollar-se amb el que altres li donessin, i va acabar sent esclava d'aquells a qui ella donava. A Osees 2:5 (BEC) llegim el que diu sobre ella quan parla dels seus fills: «La seva mare es va prostituir; la qui els va infantar es va deshonrar quan digué: Aniré darrere els meus amants, que són els qui em donen el pa i l’aigua, la llana i el lli, l’oli i els meus licors.»Gomer estava disposada a donar el seu cos i cor a qui li donés coses materials. Quantes persones viuen només per rebre? Hi ha qui organitza els seus horaris i activitats per protegir la seva agenda professional, però només cerca Déu quan li sobra el temps. Trien alguns on viure pensant en la seva feina, tot i saber que no hi ha una església propera on congregar-se. Voten el partit que més els promet econòmicament, sense importar els valors immorals que aquests puguin tenir. Som nosaltres diferents de Gomer? Anem darrere de qui ens dóna pa, aigua, llana, lli, oli o beguda? O anem, com el savi descriu a proverbis a la recerca de la saviesa divina com si es tractés de pedres precioses?
Gomer havia deixat Osees per anar a buscar coses que en realitat Osees li podia haver donat. No ens diu el text que la família no tingués suport i tot el que és necessari per viure. Però ella ho buscava en altres llocs. Jeremies descrivia els que així feien com aquells que es cavaven per a si cisternes trencades que no sostenien l'aigua, deixant de banda la font d'aigua viva.
Déu, comparant Gomer amb el seu poble infidel ens diu al 2:8-9 (BEC) «Ella no reconegué que era jo qui li donava el blat, el vi i l’oli, i que jo li multiplicava la plata i l’or que ells van fer servir per adorar Baal.» No reconeixien que ja tenien a la seva disposició tot allò que buscaven fora de Déu. Què podria oferir aquest món que Déu no pogués donar?
Gomer hauria de patir molts desenganys fins a adonar-se'n. Els versets 6 i 7 diuen: «Per això, li barraré el pas amb espines, l’envoltaré d’una tanca i no podrà trobar el seu camí. Anirà darrere els seus amants, però no els aconseguirà; els buscarà, però no els trobarà. Llavors dirà: Vaig a tornar amb el meu primer marit, perquè abans m’anava millor que no pas ara.» OSEES 2:6-7 BEC
La terrible tragèdia amorosa d'Osees representava la infelicitat del poble d'Israel a aquell que els havia cercat, salvat i estimat. Israel, podent tenir vida plena en Déu, havia buscat en altres llocs allò que només Déu els podia donar. Algun dia arribarien al punt d'adonar-se de la futilitat de la seva existència i del que s'estaven perdent per ser infidels Déu.Ells haurien de patir la pèrdua de tot allò que havia substituït Déu.Diu el verset 9 «És per això que tornaré, i prendré el meu blat al seu temps, el meu vi novell al seu moment, i recuperaré la meva llana i el meu lli, que eren per a cobrir la seva nuesa.»Déu trauria allò en què havien posat tota la seva confiança. Tot “el seu guany” que havia guanyat es perdria, i reconeixerien que havien fet malament. El verset 12 adverteix: «Li arrasaré les vinyes i les figueres, de les quals deia: Això és el meu guany, els regals que m’han fet els meus amants. Les convertiré en camps de matoll, perquè serveixin de menjar al bestiar del camp.» OSEES 2:12 BEC
Déu va demanar al profeta Osees que anés a buscar Gomer, la seva esposa infidel, que pagués els deutes que aquesta havia acumulat amb els seus amants, la portés a casa i l'estimés. La seva dona havia esdevingut esclava, endeutada als homes que ella havia buscat pel seu salari. I Osees ens diu que va anar a comprar-la per diners. Va comprar la seva llibertat, la va portar a casa, i la va estimar.
El capítol 3 ens descriu el seu compromís amb ella: «i li vaig dir: “Durant molt de temps, t’estaràs amb mi; no fornicaràs ni et donaràs a cap altre home, i jo faré el mateix amb tu.» OSEES 3:3 BEC
Osees oferia la seva fidelitat al mateix temps que esperava el mateix.Gomer tornaria a Osees així com el poble d'Israel tornarà al seu Déu.
El text continua amb les paraules de Déu: «Perquè durant molt de temps els fills d’Israel estaran sense rei ni príncep, sense sacrifici ni estela, sense efod ni terafim. Després, els fills d’Israel es convertiran i buscaran el Senyor, el seu Déu, i David, el seu rei; i a la fi dels temps buscaran el Senyor i la seva bondat amb reverència.”» OSEES 3:4-5 BEC
El Déu pacient, igual que veiem a la vida del profeta Osees, esperaria el moment correcte per rescatar el seu poble, quan aquest estigués llest per acceptar el rescat, la salvació i l'amor de Déu una vegada més. Buscarien Déu i temerien, com ens diu el text, no la Seva ira, sinó la seva bondat. Sentirien per fi la càrrega de ser els receptors de la bondat divina, amb tot allò que això comporta. Davant d'aquest amor, només hi pot haver un deute d'amor recíproc i de fidelitat.
Ens hem de fer la pregunta, com és la meva relació amb el Salvador? Estic gaudint d'una relació bilateral amb Déu, o encara estic lligada a allò que no em pot satisfer? L'estimat Déu està esperant que el busquem i en gaudim una relació plena amb Ell.]]>https://api.spreaker.com/episode/56610418Thu, 28 Aug 2025 05:30:00 +0000David y MaribelSaps què és preciós sobre la Bíblia? Que el Déu Sant i Poderós es vulgui donar a conèixer a la humanitat. Osees és un llibre en poesia que mostra el caràcter de Déu. El veiem contrastat amb la naturalesa humana. Veiem en els tres primers capítols...Aquest Déu manté el seu preciós caràcter eternament. El mateix caràcter descrit al llibre d'Osees és el caràcter del Déu que viu avui dia i encara està estenent les Seves mans a la humanitat.El profeta Osees va ser escollit per Déu per descriure l'estat de la relació de Déu amb el seu poble. Osees no aniria a predicar la paraula, ni hauria d'escriure missatges al poble. Havia de mostrar la paraula de Déu amb la pròpia vida. Allò que Déu va demanar a Osees no incloïa una vida senzilla i feliç en família; Osees patiria un matrimoni vergonyós. Hem vist alguns profetes que van tenir família, com Isaïes; uns altres, com Jeremies, havien estat solters per les circumstàncies que van haver de viure; uns altres van perdre la seva dona, com Ezequiel. Osees es casaria, i la història del seu pacte trencat explicaria la història de Déu amb el poble d’Israel.
Déu va demanar a Osees que es casés amb Gomer sabent que aquesta li seria infidel. Ella el va enganyar, anant-se’n amb altres homes. Va ser infidel i va abandonar el profeta. En la seva suposada llibertat, va buscar sadollar-se amb el que altres li donessin, i va acabar sent esclava d'aquells a qui ella donava. A Osees 2:5 (BEC) llegim el que diu sobre ella quan parla dels seus fills: «La seva mare es va prostituir; la qui els va infantar es va deshonrar quan digué: Aniré darrere els meus amants, que són els qui em donen el pa i l’aigua, la llana i el lli, l’oli i els meus licors.»Gomer estava disposada a donar el seu cos i cor a qui li donés coses materials. Quantes persones viuen només per rebre? Hi ha qui organitza els seus horaris i activitats per protegir la seva agenda professional, però només cerca Déu quan li sobra el temps. Trien alguns on viure pensant en la seva feina, tot i saber que no hi ha una església propera on congregar-se. Voten el partit que més els promet econòmicament, sense importar els valors immorals que aquests puguin tenir. Som nosaltres diferents de Gomer? Anem darrere de qui ens dóna pa, aigua, llana, lli, oli o beguda? O anem, com el savi descriu a proverbis a la recerca de la saviesa divina com si es tractés de pedres precioses?
Gomer havia deixat Osees per anar a buscar coses que en realitat Osees li podia haver donat. No ens diu el text que la família no tingués suport i tot el que és necessari per viure. Però ella ho buscava en altres llocs. Jeremies descrivia els que així feien com aquells que es cavaven per a si cisternes trencades que no sostenien l'aigua, deixant de banda la font d'aigua viva.
Déu, comparant Gomer amb el seu poble infidel ens diu al 2:8-9 (BEC) «Ella no reconegué que era jo qui li donava el blat, el vi i l’oli, i que jo li multiplicava la plata i l’or que ells van fer servir per adorar Baal.» No reconeixien que ja tenien a la seva disposició tot allò que buscaven fora de Déu. Què podria oferir aquest món que Déu no pogués donar?
Gomer hauria de patir molts desenganys fins a adonar-se'n. Els versets 6 i 7 diuen: «Per això, li barraré el pas amb espines, l’envoltaré d’una tanca i no podrà trobar el seu camí. Anirà darrere els seus amants, però no els aconseguirà; els buscarà, però no els trobarà. Llavors dirà: Vaig a tornar amb el meu primer marit, perquè abans m’anava millor que no pas ara.» OSEES 2:6-7 BEC
La terrible tragèdia amorosa d'Osees representava la infelicitat del poble d'Israel a aquell que els havia cercat, salvat i estimat. Israel, podent tenir vida plena...]]>540biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/163-miquees-l-amor-que-disciplina--56610417Els líders d'Israel eren corruptes i fins i tot ho eren els profetes; ens diu Miquees 3:5 que hi havia falsos profetes que s'aprofitaven de la gent: Diu d'ells: (anuncien) “Pau, quan tenen alguna cosa a menjar, i a qui no els dóna menjar, proclamen guerra contra ell”.Miquees no era un d'aquests profetes. Miquees va viure als dies dels reis Jotam, Acaz i Ezequies, tres bons reis de Judà, anys en què va coincidir amb el profeta Isaïes. Ell venia en nom de Déu a portar missatge a Israel. El trobem dient al 3:8 (BEC) «En canvi, jo estic ple de poder de l’Esperit del Senyor, de justícia i fortalesa per a denunciar a Jacob la seva prevaricació i a Israel el seu pecat.»
Els capítols 3 i 4 ens donen detalls de la corrupció dels governants, deixant-los sense excusa. Els pregunta al 3:1 (BEC) «Jo vaig dir: “Escolteu, ara, dirigents de Jacob i caps de la casa d’Israel: ¿No teniu l’obligació de saber el que és just?»
Ells havien de saber què era el correcte. I si sabent què és just no ho feien, no tenien excusa. Una nació vindria contra ells, i Déu no els protegiria. Diu el verset 4: «i encara invoqueu el Senyor; però ell no us respondrà pas, ans us amagarà el rostre en aquell moment, perquè heu comès maldats.» MIQUEES 3:4 BEC
Miquees 3:11-12 (BEC) ens declara alguns dels seus delictes: «Els seus governants judiquen amb suborn, els seus sacerdots cobren per ensenyar, els seus profetes fan prediccions per diners, i es recolzen en el Senyor tot dient: “No tenim el Senyor al nostre costat? Sobre nosaltres no pot venir cap mal!” Per això, per culpa vostra, Sió serà llaurada com un camp i Jerusalem esdevindrà un munt d’enderrocs, i la muntanya del temple, un turó inhabitat.»
Assíria vindria contra ells, i serien captius a Babilònia durant molts anys. Tanmateix, com ja hem vist al missatge dels altres profetes, juntament amb l'avís segur de judici, Miquees compartia l'esperança que Déu oferiria al poble.A la segona part del llibre, Déu procedeix a explicar-los el que Ell farà a favor seu. És preciós veure que tornarien del seu captiveri en un futur, que Jerusalem seria ciutat d'on emanaria la Paraula de Déu (Miquees 4:2), «Cadascú seurà sota la seva parra, o sota la seva figuera, i ningú no els farà por, perquè el Senyor Totpoderós així ho ha dit.»Sabies que al capítol 5 de Miquees ens diu que Jesús el Messies naixeria al petit poble de Betlem? Diu el verset 2: «de tu sortirà el qui ha de dominar Israel. Els seus orígens són des del principi, des dels dies de l’eternitat.» referint-se a la naturalesa eterna del Messies. Aquest verset el veiem citat als evangelis (Mt. 2:6; Jn. 7:42). I el verset 5 ens diu ”I ell serà la nostra pau”. Que bonic que segles abans del naixement de Jesús, Miquees ja estava proclamant els detalls del naixement i el propòsit de Jesús en venir al món, per portar pau, com també ens revelava Isaïes!
El capítol 6 de nou ens recorda que no hi havia motiu lògic perquè Déu perdonés i restaurés Israel. Déu els dirigeix ​​una pregunta molt crua: “Poble meu, què t'he fet, o en què t'he molestat? Respon contra mi. Perquè jo et vaig fer pujar de la terra d'Egipte, (Ex. 12:50-51) i de la casa de servitud et vaig redimir; i vaig enviar davant teu Moisès, Aaron (Ex. 4:10-16) i Maria (Ex. 15:20). Poble meu, recorda't ara què va aconsellar Balac rei de Moab, i què li va respondre Balaam fill de Beor,(Nm. 22:2-24.25) des de Sitim fins a Gilgal, (Jos. 3:1-4.19) perquè coneguis les justícies de Jehovà.”
Recordes la història de Balac i Balaam? Aquest rei volia que el profeta Balaam maleís el poble de Déu i Déu no li ho va permetre, sinó que quan aquest es va disposar a maleir, de la seva boca va sortir benedicció!
I Miquees 6 torna a exposar el que Déu demana de la seva gent, així com ho vam veure al llibre d'Amós: Déu no s'agradaria en sacrificis i holocaustos per molt costosos que aquests fossin. Diu el verset 8: «Ja t’han indicat, home, allò que és bo i allò que el Senyor vol de tu: solament que practiquis el dret i estimis la misericòrdia, i que caminis dòcilment davant el teu Déu.» MIQUEES 6:8 BEC
Saps perquè Déu perdona? Miquees ens revela detalls del caràcter de Déu al final del llibre. Déu perdona perquè aquest n'és el caràcter. Miquees 7:18-19: «Quin Déu hi ha com tu, que perdones la maldat i oblides el pecat del romanent del teu poble? No mantens per sempre el teu enuig, et complaus a ser benigne. Tornaràs a compadir-te de nosaltres, taparàs les nostres iniquitats, i llençaràs al fons del mar tots els nostres pecats.»
Aquest és el meu Déu. Es delecta a donar bé a la humanitat, i és capaç de perdonar la maldat i oblidar el pecat. Però el seu caràcter just i sant no pot passar per alt les abominacions de la injustícia i la immoralitat. Com podria un Déu just ignorar les injustícies? Com podria un Déu Sant defensar o permetre la corrupció moral?
Aquells que pensen que Déu en el seu amor hauria de consentir tot, ignoren que si Déu fes els ulls grossos al pecat, no seria Déu just. Si un jutge deixés anar lliure a aquell que ha infringit la llei, hauríem de reaccionar amb indignació, perquè els jutges estan per fer justícia, i cap bona acció resta al mal comès. Doncs si reconeixem Déu com a jutge, i el més just, ja que ho sap tot, el que es veu i el que està ocult, aleshores haurem de respectar la sentència que atorga a aquells que han insistit a desobeir la seva llei. Però quan hi ha penediment i perdó, ja no el torna a treure. Com diu el text, «Tornaràs a compadir-te de nosaltres, taparàs les nostres iniquitats, i llençaràs al fons del mar tots els nostres pecats». Preciós i perfecte pla de Déu.
Només quan entenguem això podrem comprendre, com diu la carta als Efesis 3:18-19 (BEC) «quina és l’amplària i la llargària, l’alçada i la profunditat de l’amor de Crist, que sobrepassa tot coneixement, per tal que sigueu plens totalment de la plenitud de Déu.» Aquell que veient i sabent tot, així I tot ens ha estimat, pel pur afecte de la seva voluntat (Efesis 1:5).
Les promeses del Senyor a Abraham seguien dempeus en els temps de Miquees. Diu el verset 20: «Mantindràs la teva fidelitat a Jacob, i la teva benevolència, a Abraham, tal com vas jurar als nostres avantpassats des dels temps més remots.» MIQUEES 7:20 BEC.
Aquest Déu no canvia. És un Déu just i perdonador, que vol compartir el seu amor amb tu i amb mi. Quin Déu es pot comparar amb aquest?]]>https://api.spreaker.com/episode/56610417Wed, 27 Aug 2025 05:30:00 +0000David y MaribelQuan Déu va crear l'home i la dona, els va fer per tenir-hi una relació. Ens diu Gènesi que Déu es passejava per l'hort d'Edèn cada tarda i parlava amb Adam i Eva. Això va ser així fins que aquests van desobeir l'única norma que Déu havia establert,...Els líders d'Israel eren corruptes i fins i tot ho eren els profetes; ens diu Miquees 3:5 que hi havia falsos profetes que s'aprofitaven de la gent: Diu d'ells: (anuncien) “Pau, quan tenen alguna cosa a menjar, i a qui no els dóna menjar, proclamen guerra contra ell”.Miquees no era un d'aquests profetes. Miquees va viure als dies dels reis Jotam, Acaz i Ezequies, tres bons reis de Judà, anys en què va coincidir amb el profeta Isaïes. Ell venia en nom de Déu a portar missatge a Israel. El trobem dient al 3:8 (BEC) «En canvi, jo estic ple de poder de l’Esperit del Senyor, de justícia i fortalesa per a denunciar a Jacob la seva prevaricació i a Israel el seu pecat.»
Els capítols 3 i 4 ens donen detalls de la corrupció dels governants, deixant-los sense excusa. Els pregunta al 3:1 (BEC) «Jo vaig dir: “Escolteu, ara, dirigents de Jacob i caps de la casa d’Israel: ¿No teniu l’obligació de saber el que és just?»
Ells havien de saber què era el correcte. I si sabent què és just no ho feien, no tenien excusa. Una nació vindria contra ells, i Déu no els protegiria. Diu el verset 4: «i encara invoqueu el Senyor; però ell no us respondrà pas, ans us amagarà el rostre en aquell moment, perquè heu comès maldats.» MIQUEES 3:4 BEC
Miquees 3:11-12 (BEC) ens declara alguns dels seus delictes: «Els seus governants judiquen amb suborn, els seus sacerdots cobren per ensenyar, els seus profetes fan prediccions per diners, i es recolzen en el Senyor tot dient: “No tenim el Senyor al nostre costat? Sobre nosaltres no pot venir cap mal!” Per això, per culpa vostra, Sió serà llaurada com un camp i Jerusalem esdevindrà un munt d’enderrocs, i la muntanya del temple, un turó inhabitat.»
Assíria vindria contra ells, i serien captius a Babilònia durant molts anys. Tanmateix, com ja hem vist al missatge dels altres profetes, juntament amb l'avís segur de judici, Miquees compartia l'esperança que Déu oferiria al poble.A la segona part del llibre, Déu procedeix a explicar-los el que Ell farà a favor seu. És preciós veure que tornarien del seu captiveri en un futur, que Jerusalem seria ciutat d'on emanaria la Paraula de Déu (Miquees 4:2), «Cadascú seurà sota la seva parra, o sota la seva figuera, i ningú no els farà por, perquè el Senyor Totpoderós així ho ha dit.»Sabies que al capítol 5 de Miquees ens diu que Jesús el Messies naixeria al petit poble de Betlem? Diu el verset 2: «de tu sortirà el qui ha de dominar Israel. Els seus...]]>638biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/162-amos-les-crides-d-atencio-de-deu--56610419És interessant veure al capítol 4 com Déu els havia intentat cridar l'atenció. Havia enviat dificultats a les seves vides perquè es tornessin a Ell, però el poble no havia reaccionat. En analitzar allò que Déu anomena com a senyals d'alerta per al poble, em sembla interessant notar que aquestes mateixes crides d'atenció les hem viscut en altres èpoques, i fins i tot als nostres dies.
Déu els diu a Amós 4:6 «He estat jo qui us ha enviat la fam a totes les vostres ciutats, i la manca de pa a tots els vostres pobles; amb tot, no us heu convertit a mi». Els diu al 4:7-8 «Igualment, he estat jo qui us ha aturat les pluges quan encara faltaven tres mesos per a la sega; mentre feia ploure sobre una ciutat, en deixava una altra sense pluja; una part dels camps tingué pluja, i la part dels camps on no va ploure es va assecar. Dues o tres ciutats anaven buscant una altra ciutat on poder trobar aigua per a beure, i no van poder apagar la set; amb tot, no us heu convertit a mi». Continua dient en el 9 «He castigat amb malures i sequeres la major part dels vostres horts i de les vostres vinyes, i la llagosta ha devorat les vostres figueres i els oliverars; amb tot, no us heu convertit a mi». He enviat contra vosaltres una pesta semblant a la d’Egipte, diu el verset 10, amb tot, no us heu convertit a mi». I acaba dient a l’11 «Us he trasbalsat com vaig trasbalsar Sodoma i Gomorra, i fóreu com un tió salvat de la foguera; amb tot, no us heu convertit a mi.»
Pels pèls els havia lliurat Déu de cadascuna d'aquestes calamitats; de gana, de sequera, de desastres naturals, de plagues, de tragèdies, però ells no van entendre que aquestes coses els havien de portar a Déu en lloc d'allunyar-los. Així passa avui dia, en lloc de respondre a les dificultats de la vida reconeixent que només Déu és capaç de satisfer, les persones donen a Déu la culpa del seu infortuni. Déu vol que ens tornem a Ell i ens allunyem, com feia el poble d'Israel.
Al llibre d'Amós veiem que Déu, una vegada més, s'hi va mostrar tal com Ell és.Diu a Amós 4:13: «Heus aquí que, aquell qui forma les muntanyes i crea els vents, aquell qui revela a l’home els seus pensaments, aquell qui converteix en aurora les tenebres i camina sobre els cims de la terra, és el Senyor, Déu Totpoderós. Aquest és el seu nom.»Els diu “Prepara't per venir a la trobada del teu Déu, oh Israel!” i a Amós 5:6-8 (BEC) «Busqueu el Senyor i viureu! Els qui convertiu el dret en absenta i tireu per terra la justícia.” Ell és qui fa aparèixer les Plèiades i Orió, el qui canvia les tenebres en matí i el dia en negra nit; el qui crida les aigües del mar i les vessa damunt la faç de la terra; el Senyor Etern és el seu nom.»
Aquest és el Déu que dóna forces a qui no en té cap. Ells s'havien aprofitat dels pobres, havien afligit el just, i havien recargolat la justícia per al seu propi profit, assetjant els indefensos. Les seves accions no es corresponien amb el caràcter del seu Déu.I el seu Déu jutjaria els líders d'Israel i el poble sencer. Els capítols 7 al 9 parlen del judici ineludible i proper d’Israel. El poble seria sacsejat, i patirien per la seva rebel·lia. I enmig del seu afront, diuen els versets 11 i 12 del capítol 8 el que més trobarien a faltar seria la Paraula de Déu que tant havien resistit; diu: “Heus aquí vénen dies, diu Jehovà el Senyor, en els quals enviaré gana a la terra, no fam de pa, ni set d'aigua, sinó de sentir la paraula de Jehovà. I aniran errants de mar a mar; des del nord fins a l'orient discorreran cercant paraula de Jehovà, i no la trobaran.” Havien tingut paraula de Déu i l'havien menyspreat, i en els moments difícils, tornarien a buscar-la, però llavors no la podrien trobar”.I quan tot sembla perdut, el Déu d'esperança, els presenta un futur gloriós en què Ell mateix aixecarà el tabernacle caigut de David (9:11) Diu així al 14 i 15: «Llavors faré retornar els deportats del meu poble d’Israel: reconstruiran les ciutats devastades i les habitaran; plantaran vinyes i en beuran el vi; cultivaran horts i en menjaran el fruit. Jo els plantaré en la seva terra i mai més no seran desarrelats de damunt el país que els vaig donar –diu el Senyor, el teu Déu.”» I amb aquestes paraules s'acaba el llibre d'Amós.
En la relació entre la justícia de Déu i la seva misericòrdia, mai no hi ha destrucció sense reconstrucció. No hi ha judici sense esperança de salvació. Al poble injust que maltractava els febles, Déu va oferir una alternativa—viure en justícia i equitat, els resultats naturals de seguir Déu. Aquells que proclamaven el nom de Déu però no vivien l'amor de Déu i la seva justícia haurien de patir els resultats de la seva pròpia injustícia, però el just Déu els oferia restitució futura quan invoquessin el nom de Déu.
Aprenguem de la hipocresia i el desastre d'Israel. Aprenguem a distingir entre allò que és de Déu i allò que és contra Déu. Tenim el privilegi de sentir la veu de Déu a través dels seus profetes, la qual Déu ha deixat gravada a les Escriptures per al nostre profit. Així que, seguim Déu a la nostra ànima, sí, però a la nostra vida diària també.]]>https://api.spreaker.com/episode/56610419Tue, 26 Aug 2025 05:30:00 +0000David y MaribelHas sentit alguna vegada a Déu parlar? És cert, no parla de manera audible als nostres dies, però ens parla de moltes maneres. Ha parlat a través dels profetes, i tenim el missatge a la Bíblia. Israel, el seu poble escollit, havia oblidat qui eren...És interessant veure al capítol 4 com Déu els havia intentat cridar l'atenció. Havia enviat dificultats a les seves vides perquè es tornessin a Ell, però el poble no havia reaccionat. En analitzar allò que Déu anomena com a senyals d'alerta per al poble, em sembla interessant notar que aquestes mateixes crides d'atenció les hem viscut en altres èpoques, i fins i tot als nostres dies.
Déu els diu a Amós 4:6 «He estat jo qui us ha enviat la fam a totes les vostres ciutats, i la manca de pa a tots els vostres pobles; amb tot, no us heu convertit a mi». Els diu al 4:7-8 «Igualment, he estat jo qui us ha aturat les pluges quan encara faltaven tres mesos per a la sega; mentre feia ploure sobre una ciutat, en deixava una altra sense pluja; una part dels camps tingué pluja, i la part dels camps on no va ploure es va assecar. Dues o tres ciutats anaven buscant una altra ciutat on poder trobar aigua per a beure, i no van poder apagar la set; amb tot, no us heu convertit a mi». Continua dient en el 9 «He castigat amb malures i sequeres la major part dels vostres horts i de les vostres vinyes, i la llagosta ha devorat les vostres figueres i els oliverars; amb tot, no us heu convertit a mi». He enviat contra vosaltres una pesta semblant a la d’Egipte, diu el verset 10, amb tot, no us heu convertit a mi». I acaba dient a l’11 «Us he trasbalsat com vaig trasbalsar Sodoma i Gomorra, i fóreu com un tió salvat de la foguera; amb tot, no us heu convertit a mi.»
Pels pèls els havia lliurat Déu de cadascuna d'aquestes calamitats; de gana, de sequera, de desastres naturals, de plagues, de tragèdies, però ells no van entendre que aquestes coses els havien de portar a Déu en lloc d'allunyar-los. Així passa avui dia, en lloc de respondre a les dificultats de la vida reconeixent que només Déu és capaç de satisfer, les persones donen a Déu la culpa del seu infortuni. Déu vol que ens tornem a Ell i ens allunyem, com feia el poble d'Israel.
Al llibre d'Amós veiem que Déu, una vegada més, s'hi va mostrar tal com Ell és.Diu a Amós 4:13: «Heus aquí que, aquell qui forma les muntanyes i crea els vents, aquell qui revela a l’home els seus pensaments, aquell qui converteix en aurora les tenebres i camina sobre els cims de la terra, és el Senyor, Déu Totpoderós. Aquest és el seu nom.»Els diu “Prepara't per venir a la trobada del teu Déu, oh Israel!” i a Amós 5:6-8 (BEC) «Busqueu el Senyor i viureu! Els qui convertiu el dret en absenta i tireu per terra la justícia.” Ell és qui fa aparèixer les Plèiades i Orió, el qui canvia les tenebres en matí i el dia en negra nit; el qui crida les aigües del mar i les vessa damunt la faç de la terra; el Senyor Etern és el seu nom.»
Aquest és el Déu que dóna forces a qui no en té cap. Ells s'havien aprofitat dels pobres, havien afligit el just, i havien recargolat la justícia per al seu propi profit, assetjant els indefensos. Les seves accions no es corresponien amb el caràcter del seu Déu.I el seu Déu jutjaria els líders d'Israel i el poble sencer. Els capítols 7 al 9 parlen del judici ineludible i proper d’Israel. El poble seria sacsejat, i patirien per la seva rebel·lia. I enmig del seu afront, diuen els versets 11 i 12 del capítol 8 el que més trobarien a faltar seria la Paraula de Déu que tant havien resistit; diu: “Heus aquí vénen dies, diu Jehovà el Senyor, en els quals enviaré gana a la terra, no fam de...]]>491biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/161-amos-judici-i-justicia--56610416Els profetes que Déu va fer servir no sempre es dedicaven només a profetitzar, sinó que de vegades tenien altres professions. Amós era un pagès de vinyes al sud d'Israel durant el temps de Jeroboam II d'Israel, uns 150 anys després de la divisió dels regnes. Recordem que Jeroboam fou un dels pitjors reis d'Israel. Encara que va guanyar moltes guerres i el poble prosperava econòmicament, Jeroboam va ser un rei injust amb el seu poble i no li importaven els individus. Va permetre la idolatria i va portar el poble a l'apatia cap a Déu.
Amós va ser enviat al nord, a Betel, a anunciar la paraula de Déu; els seus missatges, alguns en poesia, portaven acusacions als veïns d'Israel, i també per a Judà i Israel, per ser aquests encara pitjors que aquells que els havien oprimit.
El profeta comença els seus discursos passant llista dels pobles que envoltaven Israel. Els capítols 1 i 2 proclamen les injustícies de Damasc, Gaza, Edom, Amón i Moab i com serien jutjats.
Després Déu, havent resumit les maldats d'aquests va anunciar la greu acusació contra Judà i Israel: Jutjaria Judà «Per haver menyspreat la llei del Senyor i no haver guardat els seus preceptes, esgarriant-se rere les mentides, les mateixes que els seus avantpassats van seguir,» Castigaria a Israel per “haver Vençut l’innocent per diners i el pobre per un parell de sandàlies.” (2:6)
Els mateixos que van patir opressió de part d'Egipte, ara estaven oprimint el seu poble. Com és possible que aquells que havien patit injustícia a mans dels altres estaven tractant ara el seu poble injustament? És trist, però pot passar que el maltractat acabi sent maltractador. Així som els humans.
El profeta continua desvetllant com el poble d'Israel maltractava els desvalguts i profanava el nom de Déu per les seves immoralitats. El poble anava totalment en contra del que Déu havia establert. Israel era el poble escollit de Déu, i això comportava beneficis i responsabilitats; Israel seria exemple als altres pobles de com la hipocresia i la rebel·lió havien de ser castigades. El Déu de justícia no podia tolerar les injustícies que es duien a terme.
Déu exalta en aquest llibre la importància de la justícia. Amós presenta dos conceptes que aquest terme representa; el llibre diferencia entre aquests amb les paraules “judici” i “justícia.” En primer lloc, tracta del judici, el concepte de justícia en sentit d'equitat. Si el poble seguia l'exemple de Déu, mostrarien judici i equitat; això vol dir que no hi hauria favoritismes per a uns i no per uns altres. El fet que el poble no visqués sota aquestes pràctiques justes i tractessin els pobres i desafavorits injustament mostrava que els seus cors eren lluny de Déu.
L'altre concepte de justícia és la idea de corregir activament la injustícia i viure de manera justa, és a dir, de manera correcta davant de Déu. A Amós 6:12 (BEC) Déu els pregunta: «Per què heu convertit, doncs, el dret en verí i el fruit de la justícia en absenta?» I al 5:24 (BEC) els insta a «Que el dret flueixi abundosament com l’aigua; i la justícia, com un torrent impetuós.»
Diu la Bíblia que Déu no s'agrada en simples sacrificis i ofrenes. Déu demana de la seva gent obediència de cor. Jaume 1:27 (BEC) diu ben clar que la religió no és qüestió de ritus: «La religió pura i sense defecte als ulls de Déu, el Pare, és aquesta: tenir cura dels orfes i de les viudes en llurs necessitats, i guardar-se de la contaminació mundana.»
Déu demana una vida d'obediència als estatuts d'amor i de justícia que Ell ha establert; qualsevol altre esforç és en va, si no hi ha obediència a Déu.
Al llibre d'Amós veiem com Israel, tot i ser conegut els pobles del voltant com el poble de Déu, no vivia segons els principis d'equitat i justícia que aquest havia establert. És per això que Déu hauria d'intervenir fins que el poble veiés el seu mal camí i es tornés a Ell, no sols en paraula, sinó en veritat, mostrant que en realitat eren el poble del Déu vivent.
Cristiana, vius la vida diària en concordança amb els estatuts establerts per Déu, o tan sols portes el nom? Mostres a la teva vida personal i en el tracte amb els altres la veritable religió? Apartem-nos del mal i mostrem als altres l'amor de Déu. Visquem una vida de judici i de justícia.]]>https://api.spreaker.com/episode/56610416Mon, 25 Aug 2025 05:30:00 +0000David y MaribelA continuació veurem tres profetes que van profetitzar durant els anys previs i contemporanis d'Isaïes, i que van portar missatges similars al poble de Déu: aquests són Amós, Miquees i Osees. Els profetes que Déu va fer servir no sempre es dedicaven...Els profetes que Déu va fer servir no sempre es dedicaven només a profetitzar, sinó que de vegades tenien altres professions. Amós era un pagès de vinyes al sud d'Israel durant el temps de Jeroboam II d'Israel, uns 150 anys després de la divisió dels regnes. Recordem que Jeroboam fou un dels pitjors reis d'Israel. Encara que va guanyar moltes guerres i el poble prosperava econòmicament, Jeroboam va ser un rei injust amb el seu poble i no li importaven els individus. Va permetre la idolatria i va portar el poble a l'apatia cap a Déu.
Amós va ser enviat al nord, a Betel, a anunciar la paraula de Déu; els seus missatges, alguns en poesia, portaven acusacions als veïns d'Israel, i també per a Judà i Israel, per ser aquests encara pitjors que aquells que els havien oprimit.
El profeta comença els seus discursos passant llista dels pobles que envoltaven Israel. Els capítols 1 i 2 proclamen les injustícies de Damasc, Gaza, Edom, Amón i Moab i com serien jutjats.
Després Déu, havent resumit les maldats d'aquests va anunciar la greu acusació contra Judà i Israel: Jutjaria Judà «Per haver menyspreat la llei del Senyor i no haver guardat els seus preceptes, esgarriant-se rere les mentides, les mateixes que els seus avantpassats van seguir,» Castigaria a Israel per “haver Vençut l’innocent per diners i el pobre per un parell de sandàlies.” (2:6)
Els mateixos que van patir opressió de part d'Egipte, ara estaven oprimint el seu poble. Com és possible que aquells que havien patit injustícia a mans dels altres estaven tractant ara el seu poble injustament? És trist, però pot passar que el maltractat acabi sent maltractador. Així som els humans.
El profeta continua desvetllant com el poble d'Israel maltractava els desvalguts i profanava el nom de Déu per les seves immoralitats. El poble anava totalment en contra del que Déu havia establert. Israel era el poble escollit de Déu, i això comportava beneficis i responsabilitats; Israel seria exemple als altres pobles de com la hipocresia i la rebel·lió havien de ser castigades. El Déu de justícia no podia tolerar les injustícies que es duien a terme.
Déu exalta en aquest llibre la importància de la justícia. Amós presenta dos conceptes que aquest terme representa; el llibre diferencia entre aquests amb les paraules “judici” i “justícia.” En primer lloc, tracta del judici, el concepte de justícia en sentit d'equitat. Si el poble seguia l'exemple de Déu, mostrarien judici i equitat; això vol dir que no hi hauria favoritismes per a uns i no per uns altres. El fet que el poble no visqués sota aquestes pràctiques justes i tractessin els pobres i desafavorits injustament mostrava que els seus cors eren lluny de Déu.
L'altre concepte de justícia és la idea de corregir activament la injustícia i viure de manera justa, és a dir, de manera correcta davant de Déu. A Amós 6:12 (BEC) Déu els pregunta: «Per què heu convertit, doncs, el dret en verí i el fruit de la justícia en absenta?» I al 5:24 (BEC) els insta a «Que el dret flueixi abundosament com l’aigua; i la justícia, com un torrent impetuós.»
Diu la Bíblia que Déu no s'agrada en simples sacrificis i ofrenes. Déu demana de la seva gent obediència de cor. Jaume 1:27 (BEC) diu ben clar que la religió no és qüestió de ritus: «La religió pura i sense defecte als ulls de Déu, el Pare, és aquesta: tenir cura dels orfes i de les viudes en llurs necessitats, i guardar-se de la contaminació mundana.»
Déu demana una vida d'obediència als estatuts d'amor i de justícia que Ell ha establert; qualsevol altre esforç és en va, si no hi ha obediència a Déu.
Al llibre d'Amós veiem com Israel, tot i ser conegut els pobles del voltant com el poble de Déu, no vivia segons els principis d'equitat i justícia que aquest havia...]]>397biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/160-jonas-justicia-i-misericordia--56610406Quan Jonàs va anar a Nínive i els habitants d'aquesta gran ciutat coneguda per la violència i la brutalitat amb què tractaven els seus enemics, se'n van penedir i Déu els va perdonar. Jonàs hauria d'haver estat feliç d’haver sigut un instrument de misericòrdia a les mans de Déu, però no va ser així. El verset 1 del capítol 4 ens diu que «Però això, a Jonàs no li va agradar gens, i es disgustà molt.» Es va enfadar de veure el que havia passat. Què era el que li disgustava tant?
Continua el text dient: «I pregant Déu li digué: “Ah, Senyor; ¿no és això mateix el que jo em temia, quan era al meu país? Per això em volia prevenir fugint a Tarsis, perquè sabia que ets un Déu clement i ple de bondat, lent per a la ira i gran en misericòrdia, i que et repenses de fer el mal. Ara, doncs, Senyor, et prego que em treguis la vida, perquè, per a mi, ara és millor morir que no pas viure!”»
Quan pensàvem que Jonàs estaria content d’haver estat rescatat del fons del mar i usat per lliurar els assiris de la destrucció, ens sorprèn veure que estava enfadat perquè Déu els havia perdonat. s'estimava més morir a veure com Déu rescatava aquestes persones.
Jonàs no desitjava la salvació dels assiris. Però aquesta no era la primera vegada que Jonàs havia de portar un missatge de redempció a un poble. A 2 Reis 14:25 veiem que el mateix Jonàs havia profetitzat en dies de Jeroboam II, un rei que va ser infidel a Déu. I tanmateix, el profeta no havia tingut cap problema a donar-li les bones noves de part de Déu, que el poble expandiria les seves fronteres per la misericòrdia de Déu. Per què Jonàs podia donar bones notícies a un mal rei d'Israel i al seu poble rebel i no podia suportar que Déu fos misericordiós amb Nínive?
Ens diu el verset 4 que Déu li va preguntar: «Tens raó d’enutjar-te així? Jonàs va sortir de la ciutat i es va aturar a la part oriental, i s’hi va fer una cabana i s’estava allà, assegut a l’ombra, per observar què passaria a la ciutat.» Jonàs ni va contestar a Déu. Es va fer campament mirant cap a la ciutat, pensant potser que Déu els acabaria destruint. Volia veure què passaria. Però Déu li va preparar una lliçó. Déu va fer que una planta creixés, de manera que l'endemà al matí cobrís Jonàs del sol, i aquest amb gust va rebre aquest regal de Déu. Tot i això, ens diu que, Déu va preparar un cuc que va ferir la planta i aquesta es va assecar. L'endemà al matí, on era Jonàs es va aixecar un vent fort i el profeta, en veure's sense la seva protecció, va tornar a desitjar morir. Déu va intervenir per preguntar-li de nou: «Tens raó d’enutjar-te així per culpa d’una planta? Ell respongué: “I tant que tinc raó d’enutjar-me; fins i tot de demanar la mort!” I el Senyor li replicà: “Tu et dols per una planta que no has treballat ni l’has feta créixer, que en una nit ha brotat i en una nit ha desaparegut, i jo no he de doldre’m per Nínive, aquesta gran ciutat, on hi ha més de cent vint mil persones que no saben distingir el bé del mal, a més d’un gran nombre d’animals?”» JONÀS 4:9-11 BEC
El llibre, per desgràcia, ens deixa amb la incògnita del que Jonàs va fer amb la seva vida. Sembla que Jonàs estava jugant a ser Déu, decidint qui mereixia la misericòrdia de Déu i qui hauria de rebre tota la retribució justa del seu mal camí. No estava disposat a sotmetre's als plans i les decisions de Déu.
Jonàs sembla voler justícia per als de Nínive. El desig de justícia és una de les característiques de l’ésser humà que mostra que som fets a la imatge de Déu. Aquest sentiment de justícia és diví, però veiem que en nosaltres no és perfecte, a diferència de la perfecta justícia de Déu. Això és perquè nosaltres no som perfectes com Déu. Som éssers marcats pel pecat; mai no podríem ser completament justos. Depenent de qui sigui, de vegades desitgem que el que fa malament pateixi les conseqüències de la seva maldat, i altres desitgem la compassió de Déu. Ens molesta veure la misericòrdia de Déu quan aquesta s'estén als que nosaltres no aprovem, però sí que ens agrada rebre-la per a nosaltres i els nostres. Això va passar a Jonàs: potser li feria el seu orgull quan Déu li va mostrar misericòrdia enviant el peix que el portaria a terra seca, però estava agraït que Déu li hagués donat una altra oportunitat. Es va enfadar quan la planta va deixar d'aixoplugar-lo, però l'havia gaudit sense parar a donar gràcies pel regal. Sens dubte tampoc no el va molestar veure com la gràcia de Déu s'havia estès sense motiu cap al seu poble Israel. I tanmateix, quan Déu va donar una oportunitat als ninivites per penedir-se'n, i ells se'n van penedir, rebent el perdó de Déu, Jonàs es va enfadar! Li va dir a Déu: Ho sabia! Sabia que els perdonaries! Per això no volia anar-hi! Aquí veiem que no era exactament perquè tingués por del que li farien els de Nínive. Era més aviat una qüestió personal. Ell hauria preferit que morissin en el seu pecat. Això és molt fort, oi? Déu és tan diferent; "no vol que ningú mori, sinó que tots arribin a penedir-se“. Quin contrast!
Deixem de ser hipòcrites i inconsistents. Si Déu m'ha perdonat a mi, he de desitjar aquest perdó per als altres. Si en veure com Déu mostra misericòrdia a un altre t'enfades i et deprimeixes com Jonàs, aleshores has de confessar a Déu la teva “injusta justícia” i demanar-li que et doni de la Seva misericòrdia per desitjar-la i compartir-la amb altres.
El problema de Jonàs era que no estava disposat a acceptar els judicis de Déu. No estava disposat a sotmetre's a aquell que és jutge just, i que és capaç de mostrar justícia i misericòrdia en proporcions perfectament equilibrades. Fem bé de deixar de banda els nostres judicis imperfectes, i com diu el savi a Proverbis 3:7, «No et consideris prou savi, tem el Senyor i aparta’t del mal». Seguim l'exhortació de Jaume 4 a sotmetre'ns a Déu, apropant-nos a Ell en humilitat, reconeixent com el salmista que els seus judicis són veritat, tots justos (Salm 19:9).
Gràcies a Déu per la seva justícia i el seu amor per a cadascú de nosaltres, que tot i ser pecadors, hem rebut el regal de salvació per mitjà de Crist a través del penediment i la fe.]]>https://api.spreaker.com/episode/56610406Fri, 22 Aug 2025 05:00:00 +0000David y MaribelSi en els primers tres capítols de Jonàs no vam poder saber què va provocar que Jonàs es rebel·lés contra Déu i sortís fugint en l'altra direcció, ho descobrirem al capítol quatre del llibre. Quan Jonàs va anar a Nínive i els habitants d'aquesta gran...Quan Jonàs va anar a Nínive i els habitants d'aquesta gran ciutat coneguda per la violència i la brutalitat amb què tractaven els seus enemics, se'n van penedir i Déu els va perdonar. Jonàs hauria d'haver estat feliç d’haver sigut un instrument de misericòrdia a les mans de Déu, però no va ser així. El verset 1 del capítol 4 ens diu que «Però això, a Jonàs no li va agradar gens, i es disgustà molt.» Es va enfadar de veure el que havia passat. Què era el que li disgustava tant?
Continua el text dient: «I pregant Déu li digué: “Ah, Senyor; ¿no és això mateix el que jo em temia, quan era al meu país? Per això em volia prevenir fugint a Tarsis, perquè sabia que ets un Déu clement i ple de bondat, lent per a la ira i gran en misericòrdia, i que et repenses de fer el mal. Ara, doncs, Senyor, et prego que em treguis la vida, perquè, per a mi, ara és millor morir que no pas viure!”»
Quan pensàvem que Jonàs estaria content d’haver estat rescatat del fons del mar i usat per lliurar els assiris de la destrucció, ens sorprèn veure que estava enfadat perquè Déu els havia perdonat. s'estimava més morir a veure com Déu rescatava aquestes persones.
Jonàs no desitjava la salvació dels assiris. Però aquesta no era la primera vegada que Jonàs havia de portar un missatge de redempció a un poble. A 2 Reis 14:25 veiem que el mateix Jonàs havia profetitzat en dies de Jeroboam II, un rei que va ser infidel a Déu. I tanmateix, el profeta no havia tingut cap problema a donar-li les bones noves de part de Déu, que el poble expandiria les seves fronteres per la misericòrdia de Déu. Per què Jonàs podia donar bones notícies a un mal rei d'Israel i al seu poble rebel i no podia suportar que Déu fos misericordiós amb Nínive?
Ens diu el verset 4 que Déu li va preguntar: «Tens raó d’enutjar-te així? Jonàs va sortir de la ciutat i es va aturar a la part oriental, i s’hi va fer una cabana i s’estava allà, assegut a l’ombra, per observar què passaria a la ciutat.» Jonàs ni va contestar a Déu. Es va fer campament mirant cap a la ciutat, pensant potser que Déu els acabaria destruint. Volia veure què passaria. Però Déu li va preparar una lliçó. Déu va fer que una planta creixés, de manera que l'endemà al matí cobrís Jonàs del sol, i aquest amb gust va rebre aquest regal de Déu. Tot i això, ens diu que, Déu va preparar un cuc que va ferir la planta i aquesta es va assecar. L'endemà al matí, on era Jonàs es va aixecar un vent fort i el profeta, en veure's sense la seva protecció, va tornar a desitjar morir. Déu va intervenir per preguntar-li de nou: «Tens raó d’enutjar-te així per culpa d’una planta? Ell respongué: “I tant que tinc raó d’enutjar-me; fins i tot de demanar la mort!” I el Senyor li replicà: “Tu et dols per una planta que no has treballat ni l’has feta créixer, que en una nit ha brotat i en una nit ha desaparegut, i jo no he de doldre’m per Nínive, aquesta gran ciutat, on hi ha més de cent vint mil persones que no saben distingir el bé del mal, a més d’un gran nombre d’animals?”» JONÀS 4:9-11 BEC
El llibre, per desgràcia, ens deixa amb la incògnita del que Jonàs va fer amb la seva vida. Sembla que Jonàs estava jugant a ser Déu, decidint qui mereixia la misericòrdia de Déu i qui hauria de rebre tota la retribució justa del seu mal camí. No estava disposat a sotmetre's als plans i les decisions de Déu.
Jonàs sembla voler justícia per als de Nínive. El desig de justícia és una de les característiques de l’ésser humà que mostra que som fets a la imatge de Déu. Aquest sentiment de justícia és diví, però veiem que en nosaltres no és perfecte, a diferència de la perfecta justícia de Déu. Això és perquè nosaltres no som perfectes com Déu. Som éssers marcats pel pecat; mai no podríem ser completament justos. Depenent de qui sigui, de...]]>506biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/159-jonas-la-historia-d-un-profeta-rebel--56465368El llibre de Jonàs es diferencia dels altres llibres profètics en el fet que aquest, en lloc de comunicar el missatge de Déu a un grup determinat de gent, ens mostra la reacció del profeta davant de la missió que Déu li va donar.
El llibre comença amb les paraules de Déu a Jonàs: «“Alça’t i vés a Nínive, aquella gran ciutat, i predica contra ella, perquè la seva iniquitat ha pujat fins a la meva presència.”» JONÀS 1:2 BEC. Davant aquestes poques paraules, Jonàs va reaccionar fugint en la direcció contrària. Mentre Déu li enviava a Assíria, Jonàs va pujar a bord d'un vaixell que anava a Tarsis, lloc que es creu que era a la costa sud del que avui és Espanya.
Al principi, el text no ens diu per què va fugir Jonàs, però ens diu que volia anar-se’n “lluny de la presència del Senyor” Mentre travessaven el mar Mediterrani, es va desfermar una gran tempesta. Déu va enviar tanta tempesta que semblava que el vaixell se n'anava a partir, i els mariners van començar a tirar estris al mar i a pregar als seus déus. Aquests homes no adoraven el Déu dels hebreus; servien déus pagans. «Jonàs, però, havia baixat al fons de la nau, s’havia ajaçat i dormia profundament. Llavors, el patró se li va acostar i li digué: “Què fas, dormilega? Aixeca’t i prega el teu déu; potser aquest déu es recordarà de nosaltres i no ens perdrem.”» JONÀS 1:5-6 BEC
Aquests mariners estaven desesperats. Els seus déus no semblaven estar escoltant o contestant les pregàries. Sembla que Jonàs no va reaccionar, per la qual cosa els mariners van fer sorts que els revelessin qui era el causant de què estava passant, i curiosament la sort va caure a Jonàs. Aquests el van treure i li van preguntar qui era i d'on venia. «I ell els digué: “Sóc hebreu i reverencio el Senyor Etern, el Déu del cel, que ha creat el mar i la terra.”» JONÀS 1:9 BEC. I els va dir que fugia del Déu a qui acabava de descriure. Els mariners es van espantar, ja que entenien la gravetat de la gosadia de fugir del Déu que havia creat, com Jonàs els havia dit, la terra i el mar. Si Jonàs de veritat temia aquest Déu, per què havia pujat a un vaixell que havia de travessar tota la mar? No va pensar que el Déu que tot ho va fer també ho controlava tot? Jonàs no havia mostrat per les seves accions que conegués Déu o que realment el temés. Com que el mar continuava agitant-se, els mariners van preguntar a Jonàs «Què hem de fer amb tu perquè es calmi el mar? Ja que s’enfurismava cada vegada més. Ell respongué: “Agafeu-me i tireu-me al mar, i el mar es calmarà, perquè estic segur que és per culpa meva que s’ha aixecat aquesta gran tempesta.”» Ens diu el text que aquests mariners, per no voler fer-lo fora al mar, van tractar per tots els mitjans de controlar el vaixell. «Els homes seguien remant, intentant de tornar a terra, però no podien, perquè el mar s’enfurismava cada vegada més.» «Llavors van invocar el Senyor i digueren: “Senyor, et preguem, ara, que no ens facis morir a nosaltres per la vida d’aquest home, ni facis recaure damunt nostre la sang innocent, ja que tu, Senyor, has fet que passés això segons la teva voluntat.” Tot seguit van agafar Jonàs i el van tirar al mar, i el mar va calmar la seva fúria.» JONÀS 1:11-15 BEC.
Aquests mariners, en sentir del Déu que Jonàs els va presentar, li van suplicar que els perdonés pel que farien. Havent vist el que ha passat, ens diu el text: que van témer Déu i van oferir sacrifici, fent vots a Déu.
Veus la diferència entre Jonàs i aquests homes? Jonàs deia que temia Déu, però les seves accions mostraven el contrari. Aquests homes, que van pujar al vaixell sense conèixer Déu estaven ara de genolls, oferint sacrifici i fent vots davant del creador del mar i de la terra. Jonàs tenia greus problemes. No eren que acabaven de fer-lo fora al mar; després de tot, ell mateix ho havia demanat als mariners per veure si així es deslliurava de Déu i de la missió d'anar als de Nínive. Però Déu no havia acabat amb Jonàs. Aquest encara no havia confessat el motiu de la seva fugida, però era obvi que tenia assumptes per arreglar.
Quan Jonàs s'enfonsava al mar, va pensar que es moria. Descriu la seva situació al capítol dos: «Jo he dit: Sóc foragitat de davant la teva presència; no obstant, tornaré a mirar vers el teu sant temple. Les aigües m’estrenyen fins a l’ànima; els abismes m’envolten, les algues se m’enreden al cap. Vaig davallant fins als fonaments de les muntanyes; la terra, amb els seus forrellats, em fa presoner per sempre. Però tu fas que la meva vida s’alci de la fossa, Senyor, Déu meu!» JONÀS 2:5-7 BEC. Jonàs defallia, i Déu el va rescatar.
Déu va enviar un gran peix que s´empassés Jonàs viu. I va ser aquí, dins del peix, que Jonàs es va adonar de la misericòrdia que Déu havia tingut amb ell. Jonàs confessa: «Quan l’ànima defallia dintre meu, m’he recordat del Senyor, i la meva pregària ha entrat a la teva presència, al teu sant temple. Els qui adoren les vanitats mentideres abandonen la seva pietat. Però jo, amb veu de lloança, t’oferiré sacrificis, compliré les promeses que t’he fet. La salvació pertany al Senyor!”» JONÀS 2:8-10 BEC
Déu no li va demanar explicacions, ni tampoc n'hi va donar cap. Simplement va fer que el peix el vomités a la platja. Ara Jonàs demostraria si de debò estava compromès amb Déu.
Jonàs va anar a Nínive, i va donar el missatge de Déu al poble. No es va esforçar a presentar el pla de Déu per a la redempció. Es va limitar a fer el mínim, advertir-los de la destrucció que els venia “D’aquí a quaranta dies, Nìnive serà destruïda!” I per a sorpresa de Jonàs i de qualsevol que conegués els assiris, «La gent de Nínive va creure en Déu: van proclamar un dejuni i es van vestir de sac, des del més gran fins al més petit. I quan la notícia va arribar al rei de Nínive, es va alçar del seu setial, es tragué les vestidures reials i es cobrí amb roba de sac, i va anar a seure a la cendra. I es va fer una proclama que es va anunciar per tot Nínive, per decret del rei i els seus notables, que deia: “Que ningú, ni home ni bèstia, ni bous, ni ovelles, no han de tastar res; no han de sortir a pasturar ni a beure aigua, sinó que s’han de cobrir amb roba de sac, tant els homes com les bèsties, i que clamin a Déu amb insistència, i que tothom es penedeixi del seu mal camí i dels actes de violència que fins ara ha fet. Qui sap si Déu s’hi repensarà i es desdirà i apaivagarà la fúria del seu enuig, i no haurem de morir.”» JONÀS 3:5-9 BEC.I Déu no va portar la destrucció sobre aquest poble penedit. El just i el bon Déu estava disposat a donar-los l'oportunitat de canviar el seu rumb.
T'has fixat? El Déu misericordiós va disposar que els mariners el poguessin conèixer de camí a Tarsis, va donar una altra oportunitat a Jonàs, i va portar la salvació al poble penedit de Nínive.
Tot i la desobediència de Jonàs, l'obra de Déu es va estendre en moltes direccions. Em pregunto què van explicar els mariners quan van arribar al seu destí. Segurament altres van poder conèixer el Déu que va crear el mar i la terra. I és que res ni ningú pot fer malbé l'obra redemptora de Déu, ni tan sols un profeta rebel, perquè Déu és sobre totes les coses. A Ell sigui la glòria.]]>https://api.spreaker.com/episode/56465368Thu, 21 Aug 2025 05:15:00 +0000David y MaribelJonàs és un personatge amb qui molta gent està familiaritzat. Curiosament, hi ha qui confon la seva història amb la de Pinotxo, potser perquè el famós personatge animat per Disney va passar un temps dins d'un gran peix. No obstant això, i òbviament,...El llibre de Jonàs es diferencia dels altres llibres profètics en el fet que aquest, en lloc de comunicar el missatge de Déu a un grup determinat de gent, ens mostra la reacció del profeta davant de la missió que Déu li va donar.
El llibre comença amb les paraules de Déu a Jonàs: «“Alça’t i vés a Nínive, aquella gran ciutat, i predica contra ella, perquè la seva iniquitat ha pujat fins a la meva presència.”» JONÀS 1:2 BEC. Davant aquestes poques paraules, Jonàs va reaccionar fugint en la direcció contrària. Mentre Déu li enviava a Assíria, Jonàs va pujar a bord d'un vaixell que anava a Tarsis, lloc que es creu que era a la costa sud del que avui és Espanya.
Al principi, el text no ens diu per què va fugir Jonàs, però ens diu que volia anar-se’n “lluny de la presència del Senyor” Mentre travessaven el mar Mediterrani, es va desfermar una gran tempesta. Déu va enviar tanta tempesta que semblava que el vaixell se n'anava a partir, i els mariners van començar a tirar estris al mar i a pregar als seus déus. Aquests homes no adoraven el Déu dels hebreus; servien déus pagans. «Jonàs, però, havia baixat al fons de la nau, s’havia ajaçat i dormia profundament. Llavors, el patró se li va acostar i li digué: “Què fas, dormilega? Aixeca’t i prega el teu déu; potser aquest déu es recordarà de nosaltres i no ens perdrem.”» JONÀS 1:5-6 BEC
Aquests mariners estaven desesperats. Els seus déus no semblaven estar escoltant o contestant les pregàries. Sembla que Jonàs no va reaccionar, per la qual cosa els mariners van fer sorts que els revelessin qui era el causant de què estava passant, i curiosament la sort va caure a Jonàs. Aquests el van treure i li van preguntar qui era i d'on venia. «I ell els digué: “Sóc hebreu i reverencio el Senyor Etern, el Déu del cel, que ha creat el mar i la terra.”» JONÀS 1:9 BEC. I els va dir que fugia del Déu a qui acabava de descriure. Els mariners es van espantar, ja que entenien la gravetat de la gosadia de fugir del Déu que havia creat, com Jonàs els havia dit, la terra i el mar. Si Jonàs de veritat temia aquest Déu, per què havia pujat a un vaixell que havia de travessar tota la mar? No va pensar que el Déu que tot ho va fer també ho controlava tot? Jonàs no havia mostrat per les seves accions que conegués Déu o que realment el temés. Com que el mar continuava agitant-se, els mariners van preguntar a Jonàs «Què hem de fer amb tu perquè es calmi el mar? Ja que s’enfurismava cada vegada més. Ell respongué: “Agafeu-me i tireu-me al mar, i el mar es calmarà, perquè estic segur que és per culpa meva que s’ha aixecat aquesta gran tempesta.”» Ens diu el text que aquests mariners, per no voler fer-lo fora al mar, van tractar per tots els mitjans de controlar el vaixell. «Els homes seguien remant, intentant de tornar a terra, però no podien, perquè el mar s’enfurismava cada vegada més.» «Llavors van invocar el Senyor i digueren: “Senyor, et preguem, ara, que no ens facis morir a nosaltres per la vida d’aquest home, ni facis recaure damunt nostre la sang innocent, ja que tu, Senyor, has fet que passés això segons la teva voluntat.” Tot seguit van agafar Jonàs i el van tirar al mar, i el mar va calmar la seva fúria.» JONÀS 1:11-15 BEC.
Aquests mariners, en sentir del Déu que Jonàs els va presentar, li van suplicar que els perdonés pel que farien. Havent vist el que ha passat, ens diu el text: que van témer Déu i van oferir sacrifici, fent vots a Déu.
Veus la diferència entre Jonàs i aquests homes? Jonàs deia que temia Déu, però les seves accions mostraven el contrari. Aquests homes, que van pujar al vaixell...]]>599biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/158-abdies--56465370Als versets 12-14 Abdies declara a Edom el mal que havien fet: «No havies de mirar complaguda el dia de la dissort del teu germà; no havies d’alegrar-te el dia de la ruïna dels fills de Judà; no havies de dir insolències el dia de la seva angoixa. No havies d’haver passat la porta de la ciutat del meu poble el dia del seu desastre; no havies de complaure’t, tu també, en el dia de la seva catàstrofe; no havies d’apoderar-te dels seus béns el dia de la seva calamitat. No t’havies d’apostar a les cruïlles per matar els seus fugitius; no havies de lliurar els qui s’escapaven, el dia de la seva angoixa.» ABDIES 1:12-14 BEC
Abdies 1:3 (BEC) declara «T’ha enganyat l’orgull del teu cor, tu que habites a les coves de la roca, que tens la mansió a les altures; la mateixa que pensa dintre seu: Qui em farà baixar a terra?»
El profeta els acusa de superbs, i altres profetes també parlen d'Edom, acusant-los de les mateixes accions.Llegim a Amós 1:11 (BEC) «Això diu el Senyor: “Per tres pecats d’Edom, i fins per quatre, no la dispensaré del càstig. Per haver perseguit amb l’espasa el seu germà, ofegant tot sentiment de pietat, per haver-se mantingut aferrat a la seva ira, guardant una rancúnia permanent,»
Isaïes anuncia que Edom seria destruït, i Jeremies explica que és la seva arrogància el que els havia portat a aquesta conducta.
Ezequiel 35:5 (BEC) els diu «Perquè has covat un odi permanent i has lliurat els fills d’Israel a l’espasa en el temps de la seva dissort, quan la maldat era consumada.» I els diu al 35:15 (BEC) «De la mateixa manera que t’alegraves sobre la casa d’Israel, perquè era devastada, així faré amb tu: seràs una desolació, serralada de Seïr i tot Edom, de l’un cap a l’altre! Llavors sabran que jo sóc el Senyor!”»
Edom, en actitud arrogant i venjativa, s'havia aprofitat la desgràcia d'Israel per fer-los mal. No només no els havien ajudat, sinó que s'havien alegrat del dolor i havien atacat quan més feble estava Israel. I per aquest mal serien jutjats i condemnats.
Com va ser destruït Edom? La veritat és que Déu els va declarar culpables, però quan llegim sobre la seva destrucció, veiem que van ser les seves pròpies tàctiques les que els van portar a la destrucció. El que ells havien fet al poble d'Israel, els pobles amb què havien estat aliats ho farien a ells.

Com diu al verset 15 a Edom, “com tu vas fer, es farà amb tu”El verset 7 ens mostra que aquells amb qui havien pactat els van enganyar com ells havien enganyat el seu poble germà. Diu: «Tots els teus aliats t’han foragitat fins a les fronteres; els teus amics t’han enganyat i t’han traït. Aquells qui menjaven el teu pa t’han parat trampes sota els peus. No tens gens d’enteniment!» ABDIES 1:7 BEC. No podrien entendre com els seus aliats anirien contra ells, però així passaria.Edom, per la seva supèrbia i malícia cap al poble de Déu va ser destruït en la seva pròpia maldat. Així com Déu va tenir cura del poble d'Israel, Ell és a prop sempre, llest per defensar els seus.
Abdies té un missatge d'esperança per al poble d'Israel. És cert que els pobles els havien atacat, Edom el seu germà no els havia defensat, sinó que havien aprofitat la seva debilitat per fer-los més mal, però al verset 17 Abdies reitera la promesa, com l'hem vist anteriorment: «Però a la muntanya de Sió hi haurà una resta que s’haurà salvat, que serà santa; i la casa de Jacob recuperarà les seves propietats.» ABDIES 1:17 BEC
Gràcies a Déu que sempre és fidel als seus. Romans 8:31 (BEC) ens presenta la pregunta: «Si Déu és a favor nostre, qui se’ns posarà en contra?» I es que com continua el 32 «Aquell qui no va plànyer el seu propi Fill, sinó que el va oferir per tots nosaltres, com podem imaginar que no ens ho regali tot juntament amb ell?» Si Déu ha donat el Seu fill Crist per salvar-nos dels nostres pecats, què ens hi pot faltar?
Dubtes quan la vida mateixa o aquells al teu voltant no et donen el tracte que voldries? Has compartit les càrregues amb Déu? Qui ha promès estar amb aquell que el cerca i acompanyar-te en l'aflicció, és fidel. Les pro]]>https://api.spreaker.com/episode/56465370Wed, 20 Aug 2025 05:00:00 +0000David y MaribelEl petit llibre d'Abdies és una declaració de condemna al poble d'Edom. Però, qui eren els edomites?. Recordem que Isaac, el fill d'Abraham, es va casar amb la bella pastora que Déu va proveir per a ell, i Rebeca va donar a llum bessons. Esaú, el...Als versets 12-14 Abdies declara a Edom el mal que havien fet: «No havies de mirar complaguda el dia de la dissort del teu germà; no havies d’alegrar-te el dia de la ruïna dels fills de Judà; no havies de dir insolències el dia de la seva angoixa. No havies d’haver passat la porta de la ciutat del meu poble el dia del seu desastre; no havies de complaure’t, tu també, en el dia de la seva catàstrofe; no havies d’apoderar-te dels seus béns el dia de la seva calamitat. No t’havies d’apostar a les cruïlles per matar els seus fugitius; no havies de lliurar els qui s’escapaven, el dia de la seva angoixa.» ABDIES 1:12-14 BEC
Abdies 1:3 (BEC) declara «T’ha enganyat l’orgull del teu cor, tu que habites a les coves de la roca, que tens la mansió a les altures; la mateixa que pensa dintre seu: Qui em farà baixar a terra?»
El profeta els acusa de superbs, i altres profetes també parlen d'Edom, acusant-los de les mateixes accions.Llegim a Amós 1:11 (BEC) «Això diu el Senyor: “Per tres pecats d’Edom, i fins per quatre, no la dispensaré del càstig. Per haver perseguit amb l’espasa el seu germà, ofegant tot sentiment de pietat, per haver-se mantingut aferrat a la seva ira, guardant una rancúnia permanent,»
Isaïes anuncia que Edom seria destruït, i Jeremies explica que és la seva arrogància el que els havia portat a aquesta conducta.
Ezequiel 35:5 (BEC) els diu «Perquè has covat un odi permanent i has lliurat els fills d’Israel a l’espasa en el temps de la seva dissort, quan la maldat era consumada.» I els diu al 35:15 (BEC) «De la mateixa manera que t’alegraves sobre la casa d’Israel, perquè era devastada, així faré amb tu: seràs una desolació, serralada de Seïr i tot Edom, de l’un cap a l’altre! Llavors sabran que jo sóc el Senyor!”»
Edom, en actitud arrogant i venjativa, s'havia aprofitat la desgràcia d'Israel per fer-los mal. No només no els havien ajudat, sinó que s'havien alegrat del dolor i havien atacat quan més feble estava Israel. I per aquest mal serien jutjats i condemnats.
Com va ser destruït Edom? La veritat és que Déu els va declarar culpables, però quan llegim sobre la seva destrucció, veiem que van ser les seves pròpies tàctiques les que els van portar a la destrucció. El que ells havien fet al poble d'Israel, els pobles amb què havien estat aliats ho farien a ells.

Com diu al verset 15 a Edom, “com tu vas fer, es farà amb tu”El verset 7 ens mostra que aquells amb qui havien pactat els van enganyar com ells havien enganyat el seu poble germà. Diu: «Tots els teus aliats t’han foragitat fins a les fronteres; els teus amics t’han enganyat i t’han...]]>470biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/157-joel--56465369El profeta parla als habitants de la terra (1:2). És clar que primer parlava al poble d'Israel, però pensem en el missatge com un que viatja a través dels temps, com diu Joel, a tots els habitants de la terra.
El llibre recull una sèrie de poemes que presenten certes situacions que havien passat, i d'altres que encara estaven per passar.
El llibre comença amb un poema descrivint unes plagues que havien fet malbé la terra. Tal va ser la destrucció, que ens diu el verset 3 que el poble en parlaria per generacions. «Allò que havia deixat la llagosta, ho ha devorat la saltarel·la; allò que havia deixat la saltarel·la, ho ha devorat el saltamartí; allò que havia deixat el saltamartí, ho ha devorat el llagost.» JOEL 1:4 BEC. Sembla que una tragèdia havia succeït a una altra, i la terra estava devastada. Els camps havien quedat destrossats i l'esperança de superar aquestes pèrdues era escassa.
Què ha de fer un poble davant d'una tragèdia mediambiental com aquesta? Molts hem viscut de prop una cosa semblant, o ho hem vist a la televisió. La gota freda, inundacions que destrossen les collites, terratrèmols que destrueixen pobles, temporals que arrasen deixant danys difícils de superar… Com respondre davant de tot això? Déu ens mostra el camí, a través de Joel 1:14 (BEC) «Proclameu un dejuni sant, convoqueu una assemblea solemne, aplegueu els ancians, tots els habitants del país, al temple del Senyor, el vostre Déu, i clameu al Senyor.» Els versets 19-20 deixen clara la intenció del profeta de cercar Déu en la tragèdia: «Oh, Senyor, jo clamo a tu: un foc devora les pastures de l’estepa i una flama abrusa tots els arbres dels camps. També els animals feréstecs clamen a tu, perquè s’han assecat els rierols i el foc ha devorat l’herbei de l’estepa.» JOEL 1:19-20 BEC. En la dificultat, la reacció sàvia era clamar Déu.
Si el capítol 1 parlava d'una plaga d'insectes, el capítol 2 descriu un atac per part d'exèrcits enemics. En forma de poesia descriu aquest terrible esdeveniment: «Dia de tenebres i foscor, dia de tenebrosa nuvolada. Com l’aurora s’expandeix sobre les muntanyes, així s’expandeix un poble nombrós i fort; mai no n’hi ha hagut un altre com aquest, i, després d’ell, no n’hi haurà cap més en tots els anys, per moltes generacions. Davant d’ell un foc va devorant, i darrere d’ell una flama va consumint. Com un jardí de delícies és la terra davant d’ell, però al seu darrere queda un desert, una desolació; no hi ha res que se li escapi!» JOEL 2:2-3 BEC
El poble havia experimentat una catàstrofe natural, i en un futur esperava una catàstrofe humana. No sabríem dir quina és pitjor. Quan la terra gemega i veiem les conseqüències, ens entristim, però quan és l'ésser humà qui s'aixeca contra altres éssers humans per ferir i destruir, aleshores s'haurien d'obrir els ulls del nostre enteniment per reconèixer que en veritat, la maldat regna en aquest món on vivim. D'un Edèn n'hem fet un desert. I aquest deteriorament no és obra de Déu, sinó del pecat.
Però aquesta vegada sembla que l'exèrcit que descriu el profeta pertany al Déu de Justícia. Sembla anar explicant pel verset 11 que aquests esdeveniments ocorreran en un futur, en què Déu amb el seu exèrcit farà tremolar la terra. «El Senyor fa ressonar la seva veu davant del seu exèrcit, ja que el seu campament és immens, i molt nombrós el que ha d’executar la seva voluntat. El dia del Senyor és gran i molt terrible! Qui el podrà deturar?» JOEL 2:11 BEC. No triga el text a oferir-nos un desenllaç a aquesta terrible imatge de guerra. Contrastant amb el patiment del conflicte, el verset 13 ofereix misericòrdia i clemència. Déu els crida a penedir-se de tot cor, i rebre la gràcia del Totpoderós. Diu: «Esquinceu els vostres cors, i no pas els vostres vestits, i torneu-vos al Senyor, el vostre Déu, perquè ell és clement i compassiu, lent per a la ira i gran en misericòrdia, disposat a revocar el càstig.» i la bella afirmació del 18: «Llavors el Senyor, encès de zel per la seva terra, perdonarà el seu poble,»
De què servia que mostressin penediment esquinçant-se els vestits si el seu cor no n'estava penedit? Déu, com havia dit moltes vegades, els recorda que Ell està interessat en una conversió interior, i no només en un canvi de costums i mostres d’angoixes. Déu mira el cor penedit i perdona sense reserves.Si fos així de senzilla la resolució de conflictes aquí a la terra… Però en realitat ho és! El penediment i el perdó han de ser presents a la nostra vida diària! i haurien de ser tan automàtics com aquí es presenten. Que Déu ens ajudi a reconèixer les nostres faltes, i a perdonar aquells que ens ho demanen.
La destrucció i el conflicte no era la fi de la història. Joel 2:21 al 25 continua mostrant-nos que tota aquesta tragèdia acabaria per donar pas a una etapa gloriosa. «No temis res, terra! Alegra’t i exulta, que el Senyor ha fet grandeses! No tingueu por, vosaltres, bestioles del camp, que ja verdegen les pastures de l’estepa, els arbres ja donen fruit, la figuera i el cep fructifiquen. Alegreu-vos, doncs, fills de Sió, i exulteu en el Senyor, el vostre Déu, perquè ell us dóna la pluja al seu temps, fa davallar damunt vostre les ruixades de primavera i de tardor, com abans. Les eres s’ompliran de blat, i els cups vessaran de most i d’oli. Jo us compensaré de les anyades que va devorar la llagosta, la saltarel·la, el saltamartí i el llagost, el gran exèrcit meu que vaig enviar contra vosaltres.» JOEL 2:21-25 BEC
En tot aquest patiment, i en tota aquesta restauració i alegria, el poble reconeixeria que Déu és únic, que no n'hi ha cap altre, i que Ell viu enmig del seu poble.
Déu ens ha avisat que abans del dia de judici final hi haurà desastres naturals, hi haurà guerres i conflictes de tota mena. Ens diu aquí: «Faré aparèixer prodigis als cels i a la terra; sang i foc i columnes de fum: el sol es canviarà en tenebra i la lluna en sang, abans no arribi aquell dia gran i terrible del Senyor.» JOEL 2:30-31 BECPerò Déu ens ha avisat ja i hem d'entendre que tot això serà passatger, senyals que el dia final s'acosta, i la seva gràcia salvadora encara està disponible a tothom que invoqui el seu nom.
El llibre acaba amb una secció sobre l’alliberament del Senyor. Ell vessaria el seu Esperit, portaria judici a les nacions, i portaria veritable alliberament al seu poble. Els jueus que el sentissin es meravellarien per aquestes promeses d'alliberament. És més, encara hi al·ludeixen i esperen l'alliberament. Però, saps que el Senyor ha obert l'oferta d'alliberament a cada persona que hi posi la confiança i invoqui el seu nom? El capítol dos acaba amb un verset que és citat al nou testament per oferir salvació als gentils, aquells que no són part del poble d'Israel. Diu així: «I tot aquell qui invoqui el nom del Senyor serà salvat, perquè a la muntanya de Sió i a Jerusalem hi haurà la salvació, com ha dit el Senyor, i entre els supervivents que el Senyor haurà cridat.» JOEL 2:32 BEC
I què si ets part d'aquest romanent a qui Ell ha cridat? T'has parat a escoltar la Seva veu? “Si avui sents la seva veu”, llegim a la carta als Hebreus, “no tanquis el teu cor.”
Assegura't que el teu nom estigui inscrit a la llista dels qui en el dia del judici final, hauran saldat els comptes amb Déu per mitjà de la gràcia salvadora de Crist, vessada a la creu per a l'alliberament de l'ànima.]]>https://api.spreaker.com/episode/56465369Tue, 19 Aug 2025 05:25:00 +0000David y MaribelVegem avui el llibre de Joel, que com el llibre d'Abdies, no està datat, ni ens dona pistes sobre el temps en què el profeta podia haver viscut. En certa manera, aquest fet ens dona la llibertat de prendre el missatge de Joel i veure com aquest...El profeta parla als habitants de la terra (1:2). És clar que primer parlava al poble d'Israel, però pensem en el missatge com un que viatja a través dels temps, com diu Joel, a tots els habitants de la terra.
El llibre recull una sèrie de poemes que presenten certes situacions que havien passat, i d'altres que encara estaven per passar.
El llibre comença amb un poema descrivint unes plagues que havien fet malbé la terra. Tal va ser la destrucció, que ens diu el verset 3 que el poble en parlaria per generacions. «Allò que havia deixat la llagosta, ho ha devorat la saltarel·la; allò que havia deixat la saltarel·la, ho ha devorat el saltamartí; allò que havia deixat el saltamartí, ho ha devorat el llagost.» JOEL 1:4 BEC. Sembla que una tragèdia havia succeït a una altra, i la terra estava devastada. Els camps havien quedat destrossats i l'esperança de superar aquestes pèrdues era escassa.
Què ha de fer un poble davant d'una tragèdia mediambiental com aquesta? Molts hem viscut de prop una cosa semblant, o ho hem vist a la televisió. La gota freda, inundacions que destrossen les collites, terratrèmols que destrueixen pobles, temporals que arrasen deixant danys difícils de superar… Com respondre davant de tot això? Déu ens mostra el camí, a través de Joel 1:14 (BEC) «Proclameu un dejuni sant, convoqueu una assemblea solemne, aplegueu els ancians, tots els habitants del país, al temple del Senyor, el vostre Déu, i clameu al Senyor.» Els versets 19-20 deixen clara la intenció del profeta de cercar Déu en la tragèdia: «Oh, Senyor, jo clamo a tu: un foc devora les pastures de l’estepa i una flama abrusa tots els arbres dels camps. També els animals feréstecs clamen a tu, perquè s’han assecat els rierols i el foc ha devorat l’herbei de l’estepa.» JOEL 1:19-20 BEC. En la dificultat, la reacció sàvia era clamar Déu.
Si el capítol 1 parlava d'una plaga d'insectes, el capítol 2 descriu un atac per part d'exèrcits enemics. En forma de poesia descriu aquest terrible esdeveniment: «Dia de tenebres i foscor, dia de tenebrosa nuvolada. Com l’aurora s’expandeix sobre les muntanyes, així s’expandeix un poble nombrós i fort; mai no n’hi ha hagut un altre com aquest, i, després d’ell, no n’hi haurà cap més en tots els anys, per moltes generacions. Davant d’ell un foc va devorant, i darrere d’ell una flama va consumint. Com un jardí de delícies és la terra davant d’ell, però al seu darrere queda un desert, una desolació; no hi ha res que se li escapi!» JOEL 2:2-3 BEC
El poble havia experimentat una catàstrofe natural, i en un futur esperava una catàstrofe humana. No sabríem dir quina és pitjor. Quan la terra gemega i veiem les conseqüències, ens entristim, però quan és l'ésser humà qui s'aixeca contra altres éssers humans per ferir i destruir, aleshores s'haurien d'obrir els ulls del nostre enteniment per reconèixer que en veritat, la maldat regna en aquest món on vivim. D'un Edèn n'hem fet un desert. I aquest deteriorament no és obra de Déu, sinó del pecat.
Però aquesta vegada sembla que l'exèrcit que descriu el profeta pertany al Déu de Justícia. Sembla anar explicant pel verset 11 que aquests esdeveniments ocorreran en un futur, en què Déu amb el seu exèrcit farà tremolar la terra. «El Senyor fa ressonar la seva veu davant del seu exèrcit, ja que el seu campament és immens, i molt nombrós el que ha d’executar la seva voluntat. El dia del Senyor és gran i molt terrible! Qui el podrà deturar?» JOEL 2:11 BEC. No triga el text a oferir-nos un desenllaç a aquesta terrible imatge de guerra. Contrastant amb el patiment del conflicte, el verset 13 ofereix misericòrdia i clemència. Déu els crida a penedir-se de tot cor, i rebre la gràcia del...]]>608biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/156-profetes-menors-els-petits-pero-importants-llibres-profetics--56465367En estudiar la profecia d'aquests llibres aprofitarem per fer un repàs de la història que ja hem vist i concloure el missatge que Déu va deixar al món segles abans que enviés a Jesús el Salvador. El nostre estudi de l´Antic Testament ens portarà a completar aquest any d´estudi de la Bíblia. No hem arribat a la segona meitat de les Escriptures aquest any, però espero poder estudiar-la a l'any entrant i m'encantaria que m'acompanyessis. Tot el que hem vist durant aquest any ens ha preparat per poder entendre millor la segona part de la Paraula que Déu ens ha donat perquè el puguem conèixer.Fem un repàs històric de què hem vist a través d'aquest any sobre el poble d'Israel i la tribu de Judà, per ubicar aquests servents de Déu en el seu context històric i fer que tot el que hem vist fins ara cobri encara més sentit.
Déu va prometre a Abraham que de la seva llavor sortiria una nació, la qual seria nombrosa com la sorra del mar i com les estrelles de l'univers. El poble escollit per Déu per portar el seu nom va venir a partir d'Isaac, el fill de la promesa, i el seu fill Jacob va tenir un canvi de nom, d'on el poble de Déu va ser anomenat Israel fins avui. Israel va viure anys de relació amb Déu tenyits per la contínua desobediència del poble, enmig de la qual Déu sempre va allargar la mà al penediment del seu poble i la renovació d'aquesta relació. Déu els va treure d'innombrables desastres en què el poble es ficava per la seva rebel·lia. Veient que els pobles del voltant tenien reis que els dirigien, el poble va demanar rei, i després de l'advertència de Déu del que això significaria per a ells, els va donar a Saül com a primer rei d'Israel. Darrere seu els va donar a David, un home que malgrat els seus errors, buscava agradar a Déu; després d'ell va regnar Salomó, el qual va edificar el temple més gran que Jerusalem mai ha vist.A la mort d'aquest, i amb Roboam al tron, el regne es va dividir després d'una guerra civil, el 922 aC, deixant la tribu de Judà, la de la línia del rei David, al sud del territori i les altres tribus al nord, sota el nom d'Israel. D'aquí veiem que els reis del poble de Déu se solapen, els de les tribus d’Israel, per una banda, i els de la tribu de Judà (juntament amb Benjamí) per l'altra. És aquí on és fàcil perdre's amb tants reis a banda i banda.
Durant anys Déu havia parlat al seu poble a través de diversos profetes: Samuel, Natan, Jehú, Elies, Micaïes, Eliseu i alguns altres. Quan vàrem veure els llibres d'història dels Reis, vàrem presentar alguns d'aquests profetes i els seus missatges.A partir del 790 aC, durant el regnat de Joaix a Judà i el rei dolent que portava el mateix nom a Israel comencem a veure els profetes els llibres dels quals apareixen a la secció profètica de les Sagrades escriptures. Probablement, durant aquesta època s'escriguessin els llibres de Joel i Abdies, encara que aquests dos llibres no estan datats i n’hi ha que els volen col·locar més tard. Joel proclama el judici futur per a Israel i Abdies anuncia judici sobre Edom, els descendents d'Esaú, per alegrar-se en la desgràcia d'Israel.Gairebé un segle més tard, al 790 aC, el profeta Jonàs, al regne del nord, va ser enviat a predicar a Nínive, capital de l'imperi Asiri, per avisar-los que si continuaven amb el seu pecat, serien destruïts, però que se’n penedien, Déu mostraria misericòrdia. Com que els assiris eren enemics del poble de Déu, i coneguts per la seva crueltat, el profeta Jonàs no volia anar-hi, i veiem que va fugir per no anar a predicar allà, però després d'una trobada amb Déu va anar a donar el missatge i el poble de Nínive se'n va penedir.Setanta anys després, però, el 722 aC, Assíria va conquistar el regne del nord. La violència i injustícia que regnava abans que Nínive se'n penedís havia ressorgit, i un segle i mig després del missatge de Jonàs, el profeta Nahum portava profecia de la destrucció d'aquesta nació violenta i injusta. Aquesta vegada, no hi va haver penediment i el judici va venir sobre Nínive.
Amós, Osees i Miquees van profetitzar en la mateixa línia que Isaïes durant el segle VIII aC, abans de la caiguda del regne del nord. Amós va viure uns anys abans, pels volts del 760 aC al sud d'Israel; Osees va viure al nord, pel 750 aC. Tots dos portaven missatges d'amonestació al poble d'Israel. Amós emfatitza la pràctica de la justícia, i com un poble que confessa a Déu hauria de demostrar justícia i equitat. Els diu que si tinguessin una relació amb Déu, viurien una vida justa i sense hipocresia. Com que no vivien així, una nació poderosa vindria i portarien el dia del judici contra ells. Osees va presentar el seu missatge amb la seva pròpia vida, mostrant com Israel ha estat infidel a Déu, però Déu, en la seva misericòrdia, perdonarà i rescatarà Israel.
Miquees va viure pel 740 aC. Isaïes ja estava exercint el seu ministeri a Jerusalem en aquesta època, durant el regnat de Jotan, Acaz, Ezequies i Manassès. Entenem que el profeta Miquees va ser contemporani d'Isaïes, també al sud d'Israel, però no a Jerusalem. Miquees va profetitzar judici, exposant la idea que el judici de Déu és necessari i just, però per la gràcia de Déu és passatger; no obstant això, la seva bondat i misericòrdia són eternes, presents fins i tot durant el mateix càstig.
La situació històrica on van exercir el treball aquests quatre profetes era similar, just abans i durant la conquesta de les tribus d'Israel per l'exèrcit assiri. Assíria va envair el territori d'Israel i es va emportar captives les tribus del nord com els profetes havien anunciat.
La dispersió de les deu tribus del nord hauria d'haver estat una lliçó d'advertiment per a les tribus del sud. Isaïes ja havia avisat que Assíria conqueriria Israel, i ho havia fet, però també havia advertit que Babilònia destruiria Jerusalem si Judà no es tornava a Déu. I Judà va mantenir la seva postura rebel.
Durant un segle més, del 650 al 550 abans de Crist, Déu va enviar a Judà profetes que els exhortessin a buscar Déu, advertint de la destrucció que els venia a sobre. Sofonies, Jeremies, Habacuc, Daniel i Ezequiel van estar durant aquest temps predicant la paraula de Déu a un poble que no va voler escoltar. Babilònia va venir, portant captius a molts i destrossant Jerusalem. Daniel i Ezequiel, des de l'exili, a Babilònia, van continuar compartint el missatge de Déu al seu poble, deixant precioses promeses per a aquells que posessin la seva fe en Déu.Durant aquest temps veiem per exemple que el rei Josies, en trobar la paraula de Déu va intentar fer reformes al poble des del govern, però els canvis no van arribar al cor de la gent. Després d'aquest, Joiaquim va rebutjar el missatge de Jeremies cremant el rotllo que contenia els escrits. Encara sort que Déu li va tornar a donar el missatge al profeta i al seu escrivà Baruc el va tornar a escriure.
Ageu i Zacaries van profetitzar quan els perses controlaven el territori d'Israel. Van donar el missatge al poble que havia tornat a Jerusalem, i encara no havia reconstruït el temple. Veiem la història d'aquests esdeveniments als llibres històrics de Nehemies i Esdres, animant el poble a buscar Déu seriosament i organitzar les seves prioritats, perquè el rei Messies vindria.Malaquies, el darrer dels profetes de l'Antic Testament va presentar el seu missatge al voltant del 450 aC. cent anys des del retorn dels exiliats de Babilònia a Jerusalem. El poble s'havia establert a la terra, i s'havia acomodat, deixant Déu de banda. La generació que havia construït el temple sota el lideratge de Nehemies, Esdres i Zorobabel no havia estat fidel a Déu. Tant el poble com els líders havien menyspreat Déu, sense haver après res dels anys d'exili. Tenien la promesa d'un rei messiànic que els salvaria i els guiaria, però estaven cecs als seus propis pecats i necessitat. Zacaries havia compartit amb ells les meravelles que esperaven el poble de Déu si es mantenien fidels. Però ells vivien per agradar-se a si mateixos, sense desig ni esperança de Déu. Malaquies exhorta el poble a tornar a Déu i ser-li fidel, perqu&e]]>https://api.spreaker.com/episode/56465367Mon, 18 Aug 2025 05:30:00 +0000David y MaribelPer acabar l'Antic Testament ens queda llegir dotze llibres profètics petits, escrits per homes escollits per Déu per compartir el missatge diví al poble de Déu i a altres pobles del voltant. Alguns són contemporanis dels profetes grans que ja hem...En estudiar la profecia d'aquests llibres aprofitarem per fer un repàs de la història que ja hem vist i concloure el missatge que Déu va deixar al món segles abans que enviés a Jesús el Salvador. El nostre estudi de l´Antic Testament ens portarà a completar aquest any d´estudi de la Bíblia. No hem arribat a la segona meitat de les Escriptures aquest any, però espero poder estudiar-la a l'any entrant i m'encantaria que m'acompanyessis. Tot el que hem vist durant aquest any ens ha preparat per poder entendre millor la segona part de la Paraula que Déu ens ha donat perquè el puguem conèixer.Fem un repàs històric de què hem vist a través d'aquest any sobre el poble d'Israel i la tribu de Judà, per ubicar aquests servents de Déu en el seu context històric i fer que tot el que hem vist fins ara cobri encara més sentit.
Déu va prometre a Abraham que de la seva llavor sortiria una nació, la qual seria nombrosa com la sorra del mar i com les estrelles de l'univers. El poble escollit per Déu per portar el seu nom va venir a partir d'Isaac, el fill de la promesa, i el seu fill Jacob va tenir un canvi de nom, d'on el poble de Déu va ser anomenat Israel fins avui. Israel va viure anys de relació amb Déu tenyits per la contínua desobediència del poble, enmig de la qual Déu sempre va allargar la mà al penediment del seu poble i la renovació d'aquesta relació. Déu els va treure d'innombrables desastres en què el poble es ficava per la seva rebel·lia. Veient que els pobles del voltant tenien reis que els dirigien, el poble va demanar rei, i després de l'advertència de Déu del que això significaria per a ells, els va donar a Saül com a primer rei d'Israel. Darrere seu els va donar a David, un home que malgrat els seus errors, buscava agradar a Déu; després d'ell va regnar Salomó, el qual va edificar el temple més gran que Jerusalem mai ha vist.A la mort d'aquest, i amb Roboam al tron, el regne es va dividir després d'una guerra civil, el 922 aC, deixant la tribu de Judà, la de la línia del rei David, al sud del territori i les altres tribus al nord, sota el nom d'Israel. D'aquí veiem que els reis del poble de Déu se solapen, els de les tribus d’Israel, per una banda, i els de la tribu de Judà (juntament amb Benjamí) per l'altra. És aquí on és fàcil perdre's amb tants reis a banda i banda.
Durant anys Déu havia parlat al seu poble a través de diversos profetes: Samuel, Natan, Jehú, Elies, Micaïes, Eliseu i alguns altres. Quan vàrem veure els llibres d'història dels Reis, vàrem presentar alguns d'aquests profetes i els seus missatges.A partir del 790 aC, durant el regnat de Joaix a Judà i el rei dolent que portava el mateix nom a Israel comencem a veure els profetes els llibres dels quals apareixen a la secció profètica de les Sagrades escriptures. Probablement, durant aquesta època s'escriguessin els llibres de Joel i Abdies, encara que aquests dos llibres no estan datats i n’hi ha que els volen col·locar més tard. Joel proclama el judici futur per a Israel i Abdies anuncia judici sobre Edom, els descendents d'Esaú, per alegrar-se en la desgràcia d'Israel.Gairebé un segle més tard, al 790 aC, el profeta Jonàs, al regne del nord, va ser enviat a predicar a Nínive, capital de l'imperi Asiri, per avisar-los que si continuaven amb el seu pecat, serien destruïts, però que se’n penedien, Déu mostraria misericòrdia. Com que els assiris eren enemics del poble de Déu, i coneguts per la seva crueltat, el...]]>778falsefullhttps://www.spreaker.com/episode/155-daniel-la-vida-de-pregaria-de-daniel--56389244Quan Daniel pregava no recitava interminables poesies, ni feia repeticions. Veiem al llibre que Daniel parlava amb Déu; al capítol 2 i al 9 veiem com consultava amb Déu el que no entenia, per rebre saviesa de Déu; veiem també que Daniel donava gràcies pel que Déu feia (capítol 2), confessava els seus pecats a Déu, (capítol 9), i intercedia també pel seu poble demanant perdó i direcció I llegim que Déu escoltava Daniel i atenia les seves necessitats. Al Capítol 11:12 (BEC) Déu li diu: «No tinguis por, Daniel, perquè des del primer dia que et vas disposar de tot cor a comprendre, i et vas humiliar davant el teu Déu, les teves paraules van ser escoltades,» Saps que quan preguem, el mateix Déu que escoltava Daniel ens escolta també a nosaltres si anem a Ell amb sinceritat i humilitat?
No només pregava Daniel a Déu sistemàticament, sinó que s'ajuntava amb altres per pregar quan tenia situacions especials, perquè els seus amics preguessin amb ell.
Al capítol 2, quan Daniel va informar el capità enviat per Nabucodonosor que interpretaria el somni del rei, veiem que Daniel va sortir de la presència del capità, i va anar a veure els seus amics per demanar-los que preguessin amb ell pel que feia a aquest tema. Davant la prova, i amb necessitat de saviesa, Daniel va anar als seus íntims amics perquè preguessin amb ell. I ens diu el verset 19 que Déu va contestar aquestes pregàries, i «Aleshores Daniel, en una visió nocturna, va rebre la revelació d’aquell misteri i va beneir el Déu del cel.» DANIEL 2:19 BEC
Daniel no només venia a Déu a demanar favors. Veiem que Daniel venia Déu a lloar-lo pel seu caràcter diví i les respostes a les pregàries. Daniel 2: 20-23 (BEC):«Daniel prengué la paraula i digué: Que el nom de Déu sigui beneït eternament, perquè la saviesa i el poder són ben seus! Ell és qui fa alternar els temps i les circumstàncies, deposa reis i entronitza monarques, dóna la saviesa als savis i la ciència als entenimentats. Ell és qui revela les coses profundes i misterioses, coneix el que amaguen les tenebres, i la llum habita en ell. A tu, Déu dels meus pares, et dono gràcies i t’exalço, perquè m’has donat saviesa i força; i ara m’has revelat el que t’hem demanat, ja que ens has fet conèixer l’enigma del rei!»
En humilitat i agraïment, Daniel lloava Déu per donar-li la saviesa per entendre i la força per presentar-se davant del rei. Quina benedicció veure que en la seva pregària, Daniel reconeixia que allò que havia succeït era de la mà de Déu, per donar glòria al Déu de poder i saviesa. Aquesta actitud d'humilitat i agraïment contrasta amb la supèrbia demostrada pel rei Baltasar, que el va portar a la seva destrucció i a l'arribada dels medes al poder.
Al capítol sis de Daniel, Darius el mede governada a Babilònia, i ens diu el text que li va semblar bé instituir 120 sàtrapes, o governadors de províncies, que governessin tota la terra, i sobre tots aquests va posar tres homes, un dels quals era Daniel. Ens diu el text que Daniel tenia alguna cosa especial que els altres no tenien, de manera que el rei estava pensant posar-lo sobre tots ells. Així va ser que els altres, per gelosia, van començar a buscar alguna manera de condemnar Daniel. Aquests homes envejosos buscaven ocasió per denunciar Daniel per qualsevol cosa, però després d'examinar la seva vida ens diu el verset 4 que « buscaren un pretext contra Daniel per acusar-lo d’algun afer d’estat, però no podien trobar cap motiu d’acusació ni cap falta, perquè ell era honrat i no el podien acusar de cap negligència ni de cap corrupció. Aleshores aquells homes es van dir: “No trobarem cap pretext contra aquest Daniel per poder-lo acusar, si no és que en trobem algun de relacionat amb la llei del seu Déu.”» DANIEL 6:4-5 BEC
Aquests homes van idear un pla per destruir Daniel. Van incitar el rei que firmés un edicte irrevocable pel qual durant 30 dies ningú no pogués demanar res d'home o déu, excepte a Darius. I aquell que trenqués aquest edicte, seria tirat al fossat dels lleons. Tanmateix Daniel va mantenir el seu compromís amb Déu, decidint com havien fet els seus amics que era millor obeir Déu que els homes. Ens diuen els versets 10-11 que «Quan Daniel va saber que l’edicte era confirmat es va retirar a casa seva i, obrint les finestres de la cambra alta orientades vers Jerusalem, es posava de genolls tres vegades al dia, pregant i lloant el seu Déu, tal com ho havia fet sempre. Llavors aquells homes s’hi van precipitar i van sorprendre Daniel pregant i suplicant el seu Déu.» DANIEL 6:10-11 BEC
Van anar aquests i el van denunciar davant Darius, i quan aquest va veure el que els companys de treball de Daniel estaven intentant fer, ens diu el text que va intentar lliurar a Daniel tot el dia. Però aquests homes havien estat astuts en la seva planificació, i van recordar al rei que l'edicte que havia signat era irrevocable i no el podria canviar. El tenien atrapat i Darius hauria de llançar Daniel a la fossa. Quan el rei, es va veure obligat a enviar el seu millor governador al fossat on lleons famolencs esperaven per devorar-lo, li va dir a Daniel: El Déu teu, a qui tu contínuament serveixes, ell et lliuri.
Això no era un comentari sarcàstic com el que es va sentir a la creu quan van dir a Jesús: “salva't a tu mateix! Si ets el Fill de Déu, baixa de la creu! (Mateu 27:40) Daríus desitjava de cor que Daniel no morís, i sabia que Déu podria lliurar-lo. Potser hauria sentit de com Déu havia lliurat els altres tres jueus que es van mantenir fidels a Déu.Ens diu el text que el rei Darius va passar la nit desvetllat, i quan va arribar el matí, va anar a la fossa on havien llançat Daniel, «Es va acostar a la fossa i va cridar Daniel amb una veu trista i li digué: “Daniel, servidor del Déu vivent, el Déu que tu serveixes amb perseverança t’ha pogut salvar dels lleons?” Daniel respongué al rei: “Que tinguis llarga vida, oh rei! El meu Déu ha enviat el seu àngel i ha tancat la gola dels lleons i no m’han fet cap mal, perquè davant d’ell és patent la meva innocència, igual com davant teu, oh rei, ja que jo no he comès cap mal.”» DANIEL 6:20-22 BEC
I el rei, veient que aquells homes cruels havien planejat tal complot contra un home fidel i just, va fer fora els que havien acusat Daniel al fossat dels lleons, d'on mai no van sortir. I Darius el mede va declarar: «De part meva queda establert, per decret, que en tots els dominis del meu reialme tothom temi i reverenciï el Déu de Daniel. Ell és el Déu vivent, que perdura per tots els segles. El seu regne no serà destruït i el seu domini no tindrà fi. Ell salva i ell allibera, ell fa senyals i prodigis al cel i a la terra; ell ha alliberat Daniel del poder dels lleons.”» DANIEL 6:26-27 BEC
I ens diu el text que «Daniel va mantenir el seu prestigi durant el regnat de Darius i durant el de Cir, el persa.» DANIEL 6:28 BEC
Daniel tenia clar que el seu temps personal amb Déu seria una prioritat a la seva vida. I així com vam veure que Déu va cuidar els seus quan es van mantenir fidels a Ell, Déu va cuidar Daniel quan aquest va mantenir la seva vida de pregària com una prioritat no negociable.
I si cadascuna de nosaltres prenguéssim tan de debò el nostre temps de pregària? Els governadors del temps de Daniel van ser transformats i Déu va prosperar als seus. Potser si ens poséssim seriosos a la pregària, veuríem un canvi en els nostres governadors. Sens dubte, Déu vol fer meravelles a les nostres vides i a les vides dels qui ens observen. Visquem compromeses a mantenir una relació dinàmica amb el nostre Déu, i vegem el que Déu vol fer en nosaltres, i a través de nosaltres.]]>https://api.spreaker.com/episode/56389244Fri, 15 Aug 2025 05:00:00 +0000David y MaribelAl llibre de Daniel veiem que la vida de pregària del profeta era real i dinàmica. Daniel reconeixia que necessitava temps amb Déu per poder complir fidelment amb totes les responsabilitats que tenia a la seva feina, i feia del seu temps tot sol amb...Quan Daniel pregava no recitava interminables poesies, ni feia repeticions. Veiem al llibre que Daniel parlava amb Déu; al capítol 2 i al 9 veiem com consultava amb Déu el que no entenia, per rebre saviesa de Déu; veiem també que Daniel donava gràcies pel que Déu feia (capítol 2), confessava els seus pecats a Déu, (capítol 9), i intercedia també pel seu poble demanant perdó i direcció I llegim que Déu escoltava Daniel i atenia les seves necessitats. Al Capítol 11:12 (BEC) Déu li diu: «No tinguis por, Daniel, perquè des del primer dia que et vas disposar de tot cor a comprendre, i et vas humiliar davant el teu Déu, les teves paraules van ser escoltades,» Saps que quan preguem, el mateix Déu que escoltava Daniel ens escolta també a nosaltres si anem a Ell amb sinceritat i humilitat?
No només pregava Daniel a Déu sistemàticament, sinó que s'ajuntava amb altres per pregar quan tenia situacions especials, perquè els seus amics preguessin amb ell.
Al capítol 2, quan Daniel va informar el capità enviat per Nabucodonosor que interpretaria el somni del rei, veiem que Daniel va sortir de la presència del capità, i va anar a veure els seus amics per demanar-los que preguessin amb ell pel que feia a aquest tema. Davant la prova, i amb necessitat de saviesa, Daniel va anar als seus íntims amics perquè preguessin amb ell. I ens diu el verset 19 que Déu va contestar aquestes pregàries, i «Aleshores Daniel, en una visió nocturna, va rebre la revelació d’aquell misteri i va beneir el Déu del cel.» DANIEL 2:19 BEC
Daniel no només venia a Déu a demanar favors. Veiem que Daniel venia Déu a lloar-lo pel seu caràcter diví i les respostes a les pregàries. Daniel 2: 20-23 (BEC):«Daniel prengué la paraula i digué: Que el nom de Déu sigui beneït eternament, perquè la saviesa i el poder són ben seus! Ell és qui fa alternar els temps i les circumstàncies, deposa reis i entronitza monarques, dóna la saviesa als savis i la ciència als entenimentats. Ell és qui revela les coses profundes i misterioses, coneix el que amaguen les tenebres, i la llum habita en ell. A tu, Déu dels meus pares, et dono gràcies i t’exalço, perquè m’has donat saviesa i força; i ara m’has revelat el que t’hem demanat, ja que ens has fet conèixer l’enigma del rei!»
En humilitat i agraïment, Daniel lloava Déu per donar-li la saviesa per entendre i la força per presentar-se davant del rei. Quina benedicció veure que en la seva pregària, Daniel reconeixia que allò que havia succeït era de la mà de Déu, per donar glòria al Déu de poder i saviesa. Aquesta actitud d'humilitat i agraïment contrasta amb la supèrbia demostrada pel rei Baltasar, que el va portar a la seva destrucció i a l'arribada dels medes al poder.
Al capítol sis de Daniel, Darius el mede governada a Babilònia, i ens diu el text que li va semblar bé instituir 120 sàtrapes, o governadors de províncies, que governessin tota la terra, i sobre tots aquests va posar tres homes, un dels quals era Daniel. Ens diu el text que Daniel tenia alguna cosa especial que els altres no tenien, de manera que el rei estava pensant posar-lo sobre tots ells. Així va ser que els altres, per gelosia, van començar a buscar alguna manera de condemnar Daniel. Aquests homes envejosos buscaven ocasió per denunciar Daniel per qualsevol cosa, però després d'examinar la seva vida ens diu el verset 4 que « buscaren un pretext contra Daniel per acusar-lo d’algun afer d’estat, però no podien trobar cap motiu d’acusació ni cap falta, perquè ell era honrat i no el podien acusar de cap negligència ni...]]>635biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/154-daniel-de-crist-als-darrers-temps--56389241Les primeres set setmanes representaven la construcció del temple, les seixanta-dues següents el temps fins a l'arribada del Messies a la terra, i l'última setmana, la que precediria la segona vinguda del Messies. Creiem que la darrera setmana d'anys profetitzada a Daniel tracta els set anys de tribulació que en un futur ens portaran al final dels temps, quan Crist vingui a regnar per l'eternitat. Això implica que els anys des de Crist fins als nostres dies són una pausa entre la setmana seixanta-nou i la darrera setmana que ha de venir.
Tot això et pot semblar estrany; és possible que no ho hagis sentit mai, però és part de les Escriptures, i Déu ens ho ha deixat perquè quan els temps vinguin, puguem veure La seva mà en els esdeveniments i puguem entendre alguna cosa del que passarà mentre esperem. Això és un regal de Déu, ja que ens podria haver deixat ignorants, sense informació ni avís; però Déu ens ha donat prou informació perquè puguem triar com viure per rebre una herència eterna al cel.
Permet-me llegir uns versets del capítol 9, les paraules que l'àngel va parlar a Daniel. (Daniel 9:24-27 bec): «Setanta setmanes són les fixades sobre el teu poble i sobre la teva ciutat santa per a acabar amb les prevaricacions, per a segellar els pecats, per a expiar la iniquitat, per a introduir la justícia perdurable, per a segellar la visió i la profecia, i per a ungir el Sant dels sants. Sàpigues, doncs, i comprèn-ho, que des de la sortida del missatge per a la reconstrucció de Jerusalem fins al Príncep Ungit hi haurà set setmanes i seixanta-dues setmanes, i la plaça i el fossar seran reconstruïts, però en temps molt difícils. Després de les seixanta-dues setmanes un ungit serà mort, i no li quedarà res..»
En aquest text llegim que Cir donaria permís al poble de Déu de tornar a Jerusalem i restaurar la ciutat i el temple. A partir d’aquí passarien seixanta-nou setmanes d’anys, que l’àngel divideix en set setmanes i seixanta-dos setmanes. Com vaig comentar anteriorment, el primer període de set setmanes, quaranta-nou anys, és el que es va trigar a la reconstrucció del temple, la qual cosa trobem narrada en detall al llibre de Nehemies. Les seixanta-dos setmanes següents són els 434 anys restants fins que l'any trenta dc Jesús va iniciar el seu ministeri a l'entrada triomfant a Jerusalem.
És preciós mirar aquests esdeveniments des de la nostra perspectiva històrica, perquè podem veure que els temps han encaixat perfectament.Daniel 9:26 ens anuncia que el Messies moriria pels pecats del món, dient: Després de les seixanta-dues setmanes un ungit serà mort, i no li quedarà res. Aquest text descriu el que Jesús va patir a la creu. La seva vida no va ser treta per la seva causa, sinó per la nostra. Com indica el text, Jesús va morir, però no per si mateix, sinó per cada pecador en la història de la humanitat, perquè en Ell cada persona que en Ell cregui pugui gaudir de salvació.
Daniel 9 ens parla d'una setmana més que vindria. Set anys que vindrien precedits per destrucció i guerra. D'això en podem llegir detalladament al llibre d'Apocalipsi, al final del nou testament. Diu el text a Daniel que « El poble d’un príncep que ha de venir destruirà la ciutat i el santuari; la seva fi vindrà com una inundació, i fins a la fi de la guerra duraran les devastacions. Ell concertarà amb molts una aliança ferma durant una setmana, però a la mitja setmana farà cessar el sacrifici i l’ofrena. Sobre l’ala de les abominacions vindrà la devastació, fins que la ruïna decretada s’aboqui sobre el devastador.”» DANIEL 9:26-27 BEC. El que està determinat és la victòria de Messies Rei i el judici final sobre el desolador.
Entenem que aquests set anys encara estan per arribar perquè Jesús va dir a Mateu 24:14-15 (BEC): «I aquest evangeli del Regne serà predicat arreu del món com a testimoniatge per a tots els pobles; i llavors vindrà la fi. Quan veureu situat al lloc sant l’objecte abominable de la devastació que anuncià el profeta Daniel (que el lector ho entengui),» Aleshores vindrà la fi.
Vivim entre l'arribada de Jesús quan va venir a morir durant el regnat de l'imperi romà, i la darrera setmana que ha de venir abans que Crist torni a regnar.
Sabent que moltíssims anys passarien des de la profecia que Daniel va rebre i el compliment d'aquesta, Déu va donar a Daniel als capítols 10 i 11 alguns detalls del que hauria de passar, perquè entengués que, tot i que ell no viuria per veure què passaria, tot el que Déu havia dit es compliria.Al capítol 12 de Daniel, verset 4 Déu dóna instruccions al profeta dient: «I tu, Daniel, guarda en secret aquestes paraules i segella el llibre fins al temps de la fi. Molts l’investigaran i el seu coneixement augmentarà”.» DANIEL 12:4 BEC
Aquesta darrera part és fascinant, perquè sembla descriure perfectament els nostres temps. “Molts l’investigaran i el seu coneixement augmentarà” Els moviments de persones s'han normalitzat com mai a la història de la humanitat, i la ciència ha augmentat de forma exponencial, i encara busquem maneres de descobrir i millorar. La quantitat d’informació disponible en els nostres temps és increïble.
Però segons veiem a la darrera secció del llibre de Daniel, queden anys de patiment, de confusió i d'angoixa. Daniel confessa que no entenia, i Déu li va dir: « Véste’n, Daniel, que aquestes paraules estan tancades i segellades fins al temps de la fi.» DANIEL 12:9 BEC. Bàsicament li diu: no ho has d'entendre tot, però has de saber que està determinat, passarà.
Daniel havia de continuar confiant en Déu, malgrat no entendre-ho tot al detall. Continua dient-li l’àngel: «Molts seran depurats, purificats i blanquejats; els malvats seguiran fent el mal; cap d’ells no ho comprendrà, però els savis ho comprendran.» DANIEL 12:10 BEC
A l’últim verset, Déu li diu a Daniel: «Tu, però, fes el teu camí fins al final; reposaràs i t’aixecaràs per rebre la teva part a la fi dels dies.”» DANIEL 12:13 BEC
Òbviament, estava dient a Daniel que ell arribaria a la fi de la seva vida i reposaria. Daniel ja era gran. Ja havia sortit feia 70 anys de Jerusalem i havia viscut tota la seva vida adulta a Babilònia. La seva hora arribava, i Déu li havia donat un resum del que succeiria fins al dia que Crist tornés a la terra per segona vegada i estableixi el seu regne. Aquells que no creuen seran condemnats, més els que creiem i en Déu esperem, potser arribem al final dels nostres dies sense veure la fi dels temps, però com la promesa donada a Daniel per l'àngel dient: «Tu, però, fes el teu camí fins al final; reposaràs i t’aixecaràs per rebre la teva part a la fi dels dies.”» DANIEL 12:13 BEC, tenim assegurat que ens aixecarem per rebre l'heretat eterna amb Crist al final dels dies.
Tens tu aquesta seguretat? Déu diu que tot aquell que dipositi la seva confiança en Crist, rebrà aquesta heretat. Com diu el text al 12:10, «Molts seran depurats, purificats i blanquejats;» Això m'inclou a mi, gràcies a Déu, i també et pot incloure a tu.Ens diu « cap d’els impius ho comprendrà, però els savis ho comprendran.»Efesis 5:17(BEC) ens recorda: «Així que, no sigueu inconscients i mireu de copsar quina és la voluntat del Senyor.»2 Pere 3:9(BEC)ens diu: «El Senyor no retarda el que va prometre, com alguns pensen, sinó que és pacient amb vosaltres i no vol que ningú es perdi, sinó que tots arribin a pen]]>https://api.spreaker.com/episode/56389241Thu, 14 Aug 2025 05:15:00 +0000David y MaribelEl llibre de Daniel ens mostra moments històrics que passarien abans que vingués el Messies, i també parla del que passarà al final dels temps, abans de la segona vinguda.Al capítol nou, trobem Daniel intercedint pel seu poble davant Déu. Daniel sabia...Les primeres set setmanes representaven la construcció del temple, les seixanta-dues següents el temps fins a l'arribada del Messies a la terra, i l'última setmana, la que precediria la segona vinguda del Messies. Creiem que la darrera setmana d'anys profetitzada a Daniel tracta els set anys de tribulació que en un futur ens portaran al final dels temps, quan Crist vingui a regnar per l'eternitat. Això implica que els anys des de Crist fins als nostres dies són una pausa entre la setmana seixanta-nou i la darrera setmana que ha de venir.
Tot això et pot semblar estrany; és possible que no ho hagis sentit mai, però és part de les Escriptures, i Déu ens ho ha deixat perquè quan els temps vinguin, puguem veure La seva mà en els esdeveniments i puguem entendre alguna cosa del que passarà mentre esperem. Això és un regal de Déu, ja que ens podria haver deixat ignorants, sense informació ni avís; però Déu ens ha donat prou informació perquè puguem triar com viure per rebre una herència eterna al cel.
Permet-me llegir uns versets del capítol 9, les paraules que l'àngel va parlar a Daniel. (Daniel 9:24-27 bec): «Setanta setmanes són les fixades sobre el teu poble i sobre la teva ciutat santa per a acabar amb les prevaricacions, per a segellar els pecats, per a expiar la iniquitat, per a introduir la justícia perdurable, per a segellar la visió i la profecia, i per a ungir el Sant dels sants. Sàpigues, doncs, i comprèn-ho, que des de la sortida del missatge per a la reconstrucció de Jerusalem fins al Príncep Ungit hi haurà set setmanes i seixanta-dues setmanes, i la plaça i el fossar seran reconstruïts, però en temps molt difícils. Després de les seixanta-dues setmanes un ungit serà mort, i no li quedarà res..»
En aquest text llegim que Cir donaria permís al poble de Déu de tornar a Jerusalem i restaurar la ciutat i el temple. A partir d’aquí passarien seixanta-nou setmanes d’anys, que l’àngel divideix en set setmanes i seixanta-dos setmanes. Com vaig comentar anteriorment, el primer període de set setmanes, quaranta-nou anys, és el que es va trigar a la reconstrucció del temple, la qual cosa trobem narrada en detall al llibre de Nehemies. Les seixanta-dos setmanes següents són els 434 anys restants fins que l'any trenta dc Jesús va iniciar el seu ministeri a l'entrada triomfant a Jerusalem.
És preciós mirar aquests esdeveniments des de la nostra perspectiva històrica, perquè podem veure que els temps han encaixat perfectament.Daniel 9:26 ens anuncia que el Messies moriria pels pecats del món, dient: Després de les seixanta-dues setmanes un ungit serà mort, i no li quedarà res. Aquest text descriu el que Jesús va patir a la creu. La seva vida no va ser treta per la seva causa, sinó per la nostra. Com indica el text, Jesús va morir, però no per si mateix, sinó per cada pecador en la història de la humanitat, perquè en Ell cada persona que en Ell cregui pugui gaudir de...]]>680biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/153-daniel-profecia-dels-regnes--56389243La profecia és un tema delicat, perquè molts han intentat jugar amb el temps i esdeveniments, i intentar endevinar què passarà i quan. No és aquest el propòsit de la profecia Bíblica, i els que fan això estan jugant a ser Déu, cosa que Déu rebutja clarament. Només Déu sap els temps i els esdeveniments. El propòsit de la profecia divina és que, en veure-la complir-se, puguem confiar que Ell és Sobirà i tot allò que diu fa. El compliment de la profecia ens ha de donar pau i tranquil·litat, sabent que en qui confiem és fidel i veraç.
Al capítol 2, el rei Nabucodonosor va tenir un somni profètic que Daniel havia pogut interpretar. El rei havia somiat i havia vist una imatge feta de múltiples materials; el cap era d'or, els braços i el pit de plata, el ventre i les cuixes de bronze, les cames de ferro, i els peus, part de ferro o part de fang. Mentre el rei mirava l'estàtua, una pedra va ser tallada, però no amb mà d'home, diu el text, i va esmicolar l'estàtua, i la pedra “va ser feta una gran muntanya que va omplir tota la terra”.
Daniel no només li va dir al rei el que havia somiat, sinó que li va dir el que significava el somni.El cap d'or fi era Nabucodonosor, mostrant-ne el poder, la força i la majestat. Babilònia tenia domini sobre tot allò que l'envoltava, però com tot, el seu regne passaria. Després d'aquest s'aixecaria un altre regne inferior al seu (39) i després un tercer regne que dominaria tota la terra (39). Un regne fort com el ferro esmicolaria i trencaria tot al seu pas (40), aquest estaria unit per aliances humanes, però era un regne dividit (41); com diu el text, “en part forta, en part fràgil” (42) Això passaria al llarg dels anys, però sens dubte vindria, i Déu ho havia revelat a Daniel i al rei.
Al somni, aquesta estàtua era esmicolada per una pedra tallada, no per mà humana, diu. i “la pedra que va ferir a la imatge va ser feta una gran muntanya que va omplir tota la terra.” Aquest verset i els que continuen anuncien el regne de Messies: “I els dies d'aquests reis el Déu del cel aixecarà un regne que no serà mai destruït, ni serà el regne deixat a un altre poble; esmicolarà i consumirà tots aquests regnes, però ell romandrà per sempre,” Aquest regne de què ens parla el verset 44 és el regne etern del Messies.
A la segona part del llibre de Daniel tenim abundant profecia sobre els segles que vindrien i fins a la fi dels temps.
El capítol 7 ens narra un somni de Daniel, on quatre bèsties pujaven del mar. Daniel va veure un lleó, seguit d'un ós, seguit d'un lleopard i després s'aixecava una bèstia diferent i forta. Després de les bèsties veié el fill d'home, que s'acostava a l'Ancià de dies, que jutjava la terra, i a aquest li fou donat el domini pels segles.En preguntar Daniel per la interpretació se li va dir: «Aquestes quatre bèsties són quatre reis que s’alçaran a la terra.» «Després rebran el regne els sants de l’Altíssim i el posseiran eternament, pels segles dels segles.» DANIEL 7:17-18 BEC

Un parell d'anys més tard, ens narra el capítol vuit que Daniel va tenir una altra visió, en què aquestes mateixes veritats que estaven per succeir van ser representades per un carner i un mascle cabrum. Aquestes tres visions als capítols 2, 7 i 8 representaven els mateixos esdeveniments, els quals vindrien segur.La primera bèstia del somni al capítol 7 era un lleó alat. El lleó representava a la Babilònia del temps de Daniel, sent el lleó un símbol comú de Nabucodonosor i Babilònia. Sorgia del mar una segona bèstia que era com ós, i s'alçava més d'una banda que de l'altra; aquesta representava l'imperi medo-persa. En Daniel 8 és representada per un carner amb dues banyes, una més gran que l'altra també, representant la força superior dels medos sobre els perses. Una tercera bèstia va sorgir després d'aquesta, com un lleopard amb quatre caps, el qual al capítol 8 apareix com un mascle cabrum amb quatre banyes. Aquests representaven l'imperi de Grècia, amb l'ascens d'Alexandre el Gran, l'imperi del qual va ser dividit en quatre regnes menors a la seva mort.La quarta bèstia de la visió, forta i poderosa, representa l'imperi romà. Però aquesta era diferent; ens diu que tenia deu banyes al cap. Una petita banya sorgia del mig d'aquestes i tres de les deu banyes van desaparèixer. Daniel va preguntar sobre això, doncs no ho entenia. L'explicació va ser: “les deu banyes signifiquen que d'aquell regne se n'aixecaran deu reis; i darrere d'ells se n'aixecarà un altre, el qual serà diferent dels primers, I a tres reis enderrocarà. I parlarà paraules contra l'Altíssim, i als sants de l'Altíssim trencarà, i pensarà canviar els temps i la llei; i seran lliurats a la mà fins a temps, i temps, i mig temps. Però s'asseurà el Jutge, i li trauran el seu domini perquè sigui destruït i arruïnat fins a la fi, i que el regne, i el domini i la majestat dels regnes sota tot el cel, sigui donat al poble dels sants de l'Altíssim , el regne del qual és regne etern, i tots els dominis li serviran i obeiran.”
Això parlava de la persecució dels cristians. Aquesta banya, vist generalment com l'Anticrist que ha de sorgir en els darrers temps, portarà tribulació sobre tot aquell que professi el nom de Déu. D'això en podem llegir al llibre d'Apocalipsi, escrit molts anys després, quan l'apòstol Joan va tenir visió dels temps finals.Aquestes visions i interpretacions no tindrien gaire sentit per als qui el llegien durant anys, però en passar el temps i veure els esdeveniments històrics, s'ha pogut comprovar que la profecia es va complir. Molts han intentat dir que és impossible que això ho escrivís Daniel, però no hi ha cap indici que això no fos escrit pel profeta segles abans que passés. Ens expliquen els historiadors que era tan clara la profecia al llibre de Daniel, que quan Alexandre el Gran va arribar a Jerusalem, els jueus que hi habitaven li van dir que les Santes Escriptures parlaven d'Ell. Els jueus que coneixien les Escriptures van poder identificar a qui estava complint el que Daniel va profetitzar.
La bellesa de la profecia del capítol 7 i que coincideix amb la del capítol 2 i del 8 també és que al final, el que regnarà per l'eternitat serà la gran roca, Crist, el fill d'home. Diuen els versets 13-14 «Jo continuava mirant, les visions nocturnes, i heus aquí que amb les nuvolades del cel venia algú semblant a un fill d’home. Va arribar fins a l’ancià venerable i el van presentar davant seu. I li van donar el domini, la glòria i el regne, a fi que tots els pobles, nacions i llengües el servissin. El seu domini és un domini etern, que no serà mai destruït.» DANIEL 7:13-14 BECDaniel té uns capítols més de profecia que veurem, la qual pot resultar pesada per a alguns. La profecia és complicada, i veiem que Daniel va haver de preguntar i rebre interpretació. Avui dia, per entendre aquests capítols, cal conèixer bé la història, però és fascinant veure que cinc segles abans que Jesús naixés, i gairebé tres mil anys enrere, ja s'havien profetitzat esdeveniments que encara s'han de complir.
Ens diu el Senyor a 2 Pere 1:19 que tenim la paraula profètica més segura. Déu, que ha determinat els temps, va mostrar a Daniel el que passaria als segles que seguirien, i que fins ara s'ha complert a la perfecció. Els plans de Déu no es tracen segons les circumstàncies, sinó que el Déu etern ha tingut un pla de redempció i victòria eterna des dels segles fins als segles.A Ell sigui la glòria.]]>https://api.spreaker.com/episode/56389243Wed, 13 Aug 2025 05:00:00 +0000David y MaribelSi us agrada la història, us encantarà estudiar el llibre de Daniel per descobrir els diferents regnes que van passar per la Terra Santa des dels temps de Daniel fins als dies de Jesús. Des de l'imperi babilònic, passant pels medes i perses, per...La profecia és un tema delicat, perquè molts han intentat jugar amb el temps i esdeveniments, i intentar endevinar què passarà i quan. No és aquest el propòsit de la profecia Bíblica, i els que fan això estan jugant a ser Déu, cosa que Déu rebutja clarament. Només Déu sap els temps i els esdeveniments. El propòsit de la profecia divina és que, en veure-la complir-se, puguem confiar que Ell és Sobirà i tot allò que diu fa. El compliment de la profecia ens ha de donar pau i tranquil·litat, sabent que en qui confiem és fidel i veraç.
Al capítol 2, el rei Nabucodonosor va tenir un somni profètic que Daniel havia pogut interpretar. El rei havia somiat i havia vist una imatge feta de múltiples materials; el cap era d'or, els braços i el pit de plata, el ventre i les cuixes de bronze, les cames de ferro, i els peus, part de ferro o part de fang. Mentre el rei mirava l'estàtua, una pedra va ser tallada, però no amb mà d'home, diu el text, i va esmicolar l'estàtua, i la pedra “va ser feta una gran muntanya que va omplir tota la terra”.
Daniel no només li va dir al rei el que havia somiat, sinó que li va dir el que significava el somni.El cap d'or fi era Nabucodonosor, mostrant-ne el poder, la força i la majestat. Babilònia tenia domini sobre tot allò que l'envoltava, però com tot, el seu regne passaria. Després d'aquest s'aixecaria un altre regne inferior al seu (39) i després un tercer regne que dominaria tota la terra (39). Un regne fort com el ferro esmicolaria i trencaria tot al seu pas (40), aquest estaria unit per aliances humanes, però era un regne dividit (41); com diu el text, “en part forta, en part fràgil” (42) Això passaria al llarg dels anys, però sens dubte vindria, i Déu ho havia revelat a Daniel i al rei.
Al somni, aquesta estàtua era esmicolada per una pedra tallada, no per mà humana, diu. i “la pedra que va ferir a la imatge va ser feta una gran muntanya que va omplir tota la terra.” Aquest verset i els que continuen anuncien el regne de Messies: “I els dies d'aquests reis el Déu del cel aixecarà un regne que no serà mai destruït, ni serà el regne deixat a un altre poble; esmicolarà i consumirà tots aquests regnes, però ell romandrà per sempre,” Aquest regne de què ens parla el verset 44 és el regne etern del Messies.
A la segona part del llibre de Daniel tenim abundant profecia sobre els segles que vindrien i fins a la fi dels temps.
El capítol 7 ens narra un somni de Daniel, on quatre bèsties pujaven del mar. Daniel va veure un lleó, seguit d'un ós, seguit d'un lleopard i després s'aixecava una bèstia diferent i forta. Després de les bèsties veié el fill d'home, que s'acostava a l'Ancià de dies, que jutjava la terra, i a aquest li fou donat el domini pels segles.En preguntar Daniel per la interpretació se li va dir: «Aquestes quatre bèsties són quatre reis que s’alçaran a la terra.» «Després rebran el regne els sants de l’Altíssim i el posseiran eternament, pels segles dels segles.» DANIEL 7:17-18 BEC

Un parell d'anys més tard, ens narra el capítol vuit que Daniel va tenir una altra visió, en què aquestes mateixes veritats que estaven per succeir van ser representades per un carner i un mascle cabrum. Aquestes tres visions als capítols 2, 7 i 8 representaven els mateixos esdeveniments, els quals vindrien segur.La primera bèstia del somni al capítol 7 era un lleó alat. El lleó representava a la Babilònia del temps de Daniel, sent el lleó un símbol comú de Nabucodonosor i Babilònia. Sorgia del mar una segona bèstia que era com ós, i s'alçava més d'una banda que de l'altra; aquesta representava l'imperi medo-persa. En Daniel 8 és representada per un carner amb...]]>634biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/152-daniel-una-llico-sobre-la-suberbia--56389242Al capítol 4 de Daniel, Nabucodonosor, rei de Babilònia ens narra el seu testimoni de la seva trobada amb Déu i del que això va produir a la seva vida. El poderós rei comença així la seva narració: «Nabucodonosor rei, a tots els pobles, nacions i llengües que habiten en tota la terra: Que tingueu pau perdurable! Em plau de comunicar-vos els senyals i prodigis que el Déu Altíssim ha fet en mi. Que en són, de grans, els seus senyals! Que en són, de poderosos, els seus prodigis! El seu regnat és un regnat etern, i el seu senyoriu, de generació en generació!» DANIEL 4:1-3 BEC
És bonic veure que un home tan poderós reconegués la sobirania de Déu, però si continuem escoltant la seva història, veurem que no sempre havia estat així. Ja sabem que havia conegut Daniel, i havia vist el poder de Déu amb la revelació del seu somni. Va tenir també la trobada amb els tres amics de Daniel, Xadrac, Meixac i Abed-negó, i va veure el poder de Déu, i fins i tot va reconèixer que Déu mereixia tota honra. I ara ens explica els esdeveniments que van canviar la vida per sempre.«Jo, Nabucodonosor, estava tranquil a casa meva, i feliç al meu palau. Però vaig tenir un somni que em va espantar, i els pensaments que vaig tenir en el meu llit i les visions del meu cap em van torbar.» DANIEL 4:4-5 BEC
El rei va trucar a Daniel, i li va explicar el seu somni perquè li ho interpretés:«Així eren les visions del meu cap mentre era al llit: Mirava i veia un arbre, al bell mig de la terra, que tenia una gran alçària. L’arbre creixia i es feia molt fort i la seva capçada atenyia el cel, i se’l podia veure des de tots els confins de la terra. El seu fullatge era esplèndid, i els seus fruits eren abundosos; en ell hi havia aliment per a tothom. Sota d’ell buscaven ombra les bèsties del camp i a les seves branques feien niu els ocells del cel, i tot ésser vivent s’alimentava d’aquell arbre. Jo contemplava les visions del meu cap quan, de sobte, un vigilant, un sant, davallà del cel cridant amb veu forta: Abateu l’arbre, talleu-li el brancatge, arranqueu-li les fulles i escampeu els seus fruits. Que les bèsties marxin de sota d’ell, i els ocells, de les seves branques. Però deixeu-ne la soca i les arrels damunt la terra, amb lligams de ferro i bronze, enmig de l’herba del camp. Que sigui regat amb la rosada del cel i que comparteixi amb les bèsties l’herba dels camps. Que li sigui canviat el seu enteniment humà i li donin un instint de bèstia fins que hagin passat set temporades.» DANIEL 4:10-16 BEC
Quan Daniel va escoltar el somni i va saber la seva interpretació, ens narra el text que “es va quedar atònit gairebé una hora, i els seus pensaments el torbaven.” Com podria donar-li al rei la interpretació, sent tan dolenta?«Llavors Daniel, respongué: “Senyor meu, que el somni s’apliqui als qui t’odien, i el seu significat, als teus enemics.» DANIEL 4:19 BEC
Daniel no desitjava això per al rei, i per descomptat temia que quan li donés la interpretació, el rei s'enfadés amb ell.
Però es va armar de valor i li va dir “L'arbre que vesteix, que creixia i es feia fort, i la copa del qual arribava fins al cel, i que es veia des de tots els confins de la terra, …tu mateix ets, oh rei, que vas créixer i et vas fer fort, perquè va créixer la teva grandesa i ha arribat fins al cel, i el teu domini fins als confins de la terra.”Nabucodonosor s'havia fet fort i molts depenien de la seva provisió i protecció. Era conegut i reverenciat. Tanmateix, com havia vist al somni, del cel va venir l'ordre que l'arbre fos tallat i destruït. Però les arrels de l'arbre no serien destruïdes. Al somni, el tronc que quedava després de tallar l'arbre havia de ser subjectat amb ferro i bronze i deixat per set temporades. Daniel Va prosseguir: «Et foragitaran d’entre els homes i viuràs entre les bèsties dels camps, t’alimentaràs d’herba com els bous, seràs banyat per la rosada del cel, i passaran set temporades damunt teu fins que reconeguis que l’Altíssim té el domini sobre els imperis humans i que els dóna a qui vol.» DANIEL 4:25 BEC
Quant de temps serien set temporades? No ens ho especifica el text; podrien ser set setmanes, o potser set mesos. Aquest temps passaria Nabucodonosor com una bèstia del camp, fins que reconegués que Déu és sobirà i d’ell ve el poder. Daniel sabia que Déu faria allò que havia dit, i va instar Nabucodonosor a penedir-se dels seus pecats i canviar els seus camins, per si Déu en tingués misericòrdia.Van passar dotze mesos i res no havia passat. Però no perquè Nabucodonosor hagués canviat. El trobem al verset 29, “passejant al palau reial de Babilònia i dient: No és aquesta la gran Babilònia que jo vaig edificar per a casa reial amb la força del meu poder, i per a glòria de la meva majestat?”Has sentit algú parlar amb aquesta supèrbia?….” mira el que jo he fet, per què donar gràcies a Déu o demanar la seva ajuda? Jo he estat el que s'ha esforçat, això és el fruit de la meva feina”Ens diu el text que «El rei tenia encara les paraules a la boca quan una veu va baixar del cel: “A tu, rei Nabucodonosor, se t’anuncia: T’han retirat la reialesa.»DANIEL 4:31 BEC. Durant set temporades estaria aïllat i viuria com una bèstia del camp; el seu regne li seria retornat quan reconegués “que l'Altíssim té el domini al regne dels homes, i el dóna a qui ell vol” (4:32). Al 34 ens narra el mateix rei: «Acomplert el temps fixat, jo, Nabucodonosor, vaig alçar els ulls al cel i vaig recuperar la raó. Llavors vaig beneir l’Altíssim i vaig lloar i exalçar aquell qui viu per sempre: el seu domini és un domini etern, i el seu regne, de generació en generació.» DANIEL 4:34 BEC
Nabucodonosor havia après la lliçó. Podria haver-la après molt abans, quan va veure Daniel ple del poder de Déu; podria haver-la après quan va veure els tres amics sortir il·lesos del forn de foc per la poderosa mà de Déu. Però encara que havia vist la mà de Déu, no se n'havia penedit per a nova vida. Va haver de passar adversitat fins al punt de reconèixer que Déu és Sobirà. Al final del capítol en dóna testimoni de la conversió: «Ara jo, Nabucodonosor, alabo, exalço i glorifico el Rei del cel, perquè totes les seves obres són fidels, els seus camins, justos; i ell pot humiliar els qui caminen amb orgull.» DANIEL 4:37 BECEn contrast veiem que el seu net, Baltasar, no va respondre al missatge de Déu, sinó que es va exalçar a si mateix en supèrbia. Deduïm a través de la història secular que Baltasar va regnar al costat del seu pare, el qual passava molt de temps fora del regne. El capítol 7 de Daniel ens explica la història de com aquest corregent estava fent festa a la cort, menjant i bevent, quan va fer portar les copes que havien robat del temple de Déu a Jerusalem. Va servir les seves begudes en elles, profanant així els utensilis santificats a Déu. Ens diu el capítol 5:3-4 «Van portar els vasos d’or que havien requisat del temple, de la casa de Déu que era a Jerusalem, i hi van beure el rei, els seus dignataris, les seves dones i les seves concubines. Bevien vi i lloaven els seus déus d’or, de plata, de bronze, de ferro, de fusta i de pedra.» DANIEL 5:3-4 BECEn aquell moment una mà va aparèixer escrivint un missatge a la paret de palau. Ens diu el text que “el rei va empal·lidir, i els seus pensaments el van espantar fins al punt que les juntures de les cames se li afluixaven i els genomes li picaven l’un contra l’altre” Va fer portar mags i endevins caldeus, però com no va obtenir explicació, van trucar al que estava per sobre de tots, a Daniel, que interpretés el que havia passat, i per això li va oferir regals i el tercer lloc al regne.
Daniel no buscava premi del rei; va ser directe a la tasca i va interpretar per a Baltasar el missatge escrit miraculosament a la paret.«El Déu Altíssim, oh rei, va concedir a Nabucodonosor, el teu pare, el reialme, la grandesa, la glòria i la majestat. Però quan el seu cor es va ensuperbir, i el seu esperit es va endurir amb l’arrogància, va ser destronat de la seva reialesa i desposseït de la seva glòria.» DANIEL 5:18, 20 BEC. Li va]]>https://api.spreaker.com/episode/56389242Tue, 12 Aug 2025 05:15:00 +0000David y MaribelHi ha dues narracions al llibre de Daniel que ens mostren com Déu va parlar a dos reis babilonis, donant-los l'oportunitat de reconèixer Déu com a sobirà a la terra. Aquests reis van ser Nabucodonosor, d'una banda, i el seu descendent, Baltasar, de...Al capítol 4 de Daniel, Nabucodonosor, rei de Babilònia ens narra el seu testimoni de la seva trobada amb Déu i del que això va produir a la seva vida. El poderós rei comença així la seva narració: «Nabucodonosor rei, a tots els pobles, nacions i llengües que habiten en tota la terra: Que tingueu pau perdurable! Em plau de comunicar-vos els senyals i prodigis que el Déu Altíssim ha fet en mi. Que en són, de grans, els seus senyals! Que en són, de poderosos, els seus prodigis! El seu regnat és un regnat etern, i el seu senyoriu, de generació en generació!» DANIEL 4:1-3 BEC
És bonic veure que un home tan poderós reconegués la sobirania de Déu, però si continuem escoltant la seva història, veurem que no sempre havia estat així. Ja sabem que havia conegut Daniel, i havia vist el poder de Déu amb la revelació del seu somni. Va tenir també la trobada amb els tres amics de Daniel, Xadrac, Meixac i Abed-negó, i va veure el poder de Déu, i fins i tot va reconèixer que Déu mereixia tota honra. I ara ens explica els esdeveniments que van canviar la vida per sempre.«Jo, Nabucodonosor, estava tranquil a casa meva, i feliç al meu palau. Però vaig tenir un somni que em va espantar, i els pensaments que vaig tenir en el meu llit i les visions del meu cap em van torbar.» DANIEL 4:4-5 BEC
El rei va trucar a Daniel, i li va explicar el seu somni perquè li ho interpretés:«Així eren les visions del meu cap mentre era al llit: Mirava i veia un arbre, al bell mig de la terra, que tenia una gran alçària. L’arbre creixia i es feia molt fort i la seva capçada atenyia el cel, i se’l podia veure des de tots els confins de la terra. El seu fullatge era esplèndid, i els seus fruits eren abundosos; en ell hi havia aliment per a tothom. Sota d’ell buscaven ombra les bèsties del camp i a les seves branques feien niu els ocells del cel, i tot ésser vivent s’alimentava d’aquell arbre. Jo contemplava les visions del meu cap quan, de sobte, un vigilant, un sant, davallà del cel cridant amb veu forta: Abateu l’arbre, talleu-li el brancatge, arranqueu-li les fulles i escampeu els seus fruits. Que les bèsties marxin de sota d’ell, i els ocells, de les seves branques. Però deixeu-ne la soca i les arrels damunt la terra, amb lligams de ferro i bronze, enmig de l’herba del camp. Que sigui regat amb la rosada del cel i que comparteixi amb les bèsties l’herba dels camps. Que li sigui canviat el seu enteniment humà i li donin un instint de bèstia fins que hagin passat set temporades.» DANIEL 4:10-16 BEC
Quan Daniel va escoltar el somni i va saber la seva interpretació, ens narra el text que “es va quedar atònit gairebé una hora, i els seus pensaments el torbaven.” Com podria donar-li al rei la interpretació, sent tan dolenta?«Llavors Daniel, respongué: “Senyor meu, que el somni s’apliqui als qui t’odien, i el seu significat, als teus enemics.» DANIEL 4:19 BEC
Daniel no desitjava això per al rei, i per descomptat temia que quan li donés la interpretació, el rei s'enfadés amb ell.
Però es va armar de valor i li va dir “L'arbre que vesteix, que creixia i es feia fort, i la copa del qual arribava fins al cel, i que es veia des de tots els confins de la terra, …tu mateix ets, oh rei, que vas créixer i et vas fer fort, perquè va créixer la teva grandesa i ha arribat fins al cel, i el teu domini fins als confins de la terra.”Nabucodonosor s'havia fet fort i molts depenien de la seva provisió i protecció. Era conegut i reverenciat. Tanmateix, com havia vist al somni, del cel va venir l'ordre que l'arbre fos tallat i destruït. Però les arrels de l'arbre no serien...]]>751biblia,reflejostruefullhttps://www.spreaker.com/episode/151-daniel-deu-cuida-dels-seus--56389245Nabucodonosor havia tingut un somni que cap savi de la cort havia pogut interpretar. Déu va revelar a Daniel el somni del rei i la interpretació del somni, i aquest li va revelar a Naucodonosor. Ens diu el text que Nabucodonosor va respondre humilment i va donar glòria al Déu de Daniel dient: «Certament, el vostre Déu és el Déu dels déus, i el Senyor dels senyors, i el qui revela els secrets, ja que tu has pogut revelar aquest misteri.» DANIEL 2:47 BEC
Així és com Daniel havia arribat a ocupar un lloc de lideratge al govern a Susa i com els seus tres amics, xadrac, Meixac i Abed-negó van arribar a supervisar els negocis de la cort. Déu havia tingut cura dels seus.
Es mostra sempre així la cura de Déu fent que tots els nostres negocis vagin bé i posant-nos en posicions d'honra? Vegem com Déu va continuar cuidant aquests homes que volien honrar-lo.
Nabucodonosor havia prosperat i el seu regne era fort. Per celebrar la grandesa, va fer que fabriquessin un monument fet completament d'or, i el van alçar en honor al rei; a la inauguració, aquest va demanar que es pregonés: «Així que sentireu el so de la trompeta, de la flauta, de la cítara, de la lira, de l’arpa, de la cornamusa i dels altres instruments, vosaltres us prosternareu i adorareu l’estàtua d’or que ha erigit el rei Nabucodonosor. I aquell qui no es prosterni i no l’adori, serà llançat immediatament dins la fornal de foc ardent.» DANIEL 3:5-6 BEC
Déu havia protegit Daniel i els seus companys, els havia exaltat a una posició acomodada, però ara estaven sent provats de nou. Es postrarien davant d'aquest ídol, o romandrien fidels a l'únic Déu, Jehovà? Els lliuraria Déu en aquesta prova?
xadrac, Meixac i Abed-negó van refusar inclinar-se davant aquesta estàtua, i això va ser usat en contra pels caldeus que els odiaven. Llegim en Daniel 3:8,12 (BEC) que «es van presentar alguns caldeus per acusar els jueus.» Dient «Hi ha uns jueus que tu has posat al front de l’administració de la província de Babilònia: Xadrac, Meixac i Abed-Negó, i aquests homes, oh rei, no et guarden el respecte; no donen culte als teus déus ni adoren la imatge d’or que tu has fet erigir.»
xadrac, Meixac i Abed-negó eren fidels al seu Déu, i no adorarien una estàtua, encara que això signifiqués deshonrar el rei. Per ells era molt més important honorar el Déu de l'univers. No tenim esment de Daniel en aquesta ocasió. Potser estava fora de la ciutat supervisant algun asumpte, o potser no se n'esperava que assistís a aquests esdeveniments, però veiem que no va poder fer res per ajudar-los.
Van ser portats tots tres davant del rei Nabucodonosor, i aquest els va donar un ultimàtum perquè s’agenollessin davant l'estàtua i no morissin al forn de foc que els esperava, però ells van respondre: «Perquè hi ha un Déu, al qual nosaltres servim, que té poder per a salvar-nos de la fornal de foc ardent; i ens salvarà de la teva mà. I si no és així, sàpigues, oh rei, que no donarem culte als teus déus, ni adorarem la imatge d’or que tu has fet erigir.» DANIEL 3:17-18 BEC
Ells esperaven que Déu els lliurés, però estaven disposats a morir si era necessari; havien determinat romandre fidels. El rei, airat per la resposta dels joves, va manar que s'escalfés el forn set vegades més del que se solia escalfar, i els va sentenciar a morir al forn de foc. «Llavors aquells joves van ser lligats tal com anaven vestits, amb les seves túniques i els barrets, i van ser llançats dins la fornal de foc ardent. Però com que l’ordre del rei era urgent i la fornal estava encesa al màxim, la flamarada va matar aquells homes que havien aixecat Xadrac, Meixac i Abed-Negó.» DANIEL 3:21-22 BEC
Podeu imaginar l'escena? Aquests tres van ser tirats amb tota la roba encara posada, i aquells encarregats de llançar-los van morir de la calor que del forn emanava. I Nabucodonosor, que estava observant tot el que estava passant, es va alarmar quan va veure que dins del forn hi havia no tres, sinó quatre figures humanes. Qui podria ser el quart? Nabucodonosor, acostant-se tot el possible per no cremar-se, i potser al mateix temps demanant que es baixés la temperatura, va cridar a aquests homes:«Xadrac, Meixac i Abed-Negó, servents del Déu Altíssim, sortiu i veniu.” I ells van sortir del mig del foc.» DANIEL 3:26 BEC
Què pensava el rei en aquests moments per fer aquesta petició tan estranya? ¿Potser va venir a la ment a Nabucodonosor el poder d'aquell a qui servien aquests joves? Ho havia vist anteriorment a través de Daniel i estava a punt de tornar-lo a veure.
Ens diu el text que «Llavors, Nabucodonosor es va acostar a la boca de la fornal de foc ardent i va cridar: “Xadrac, Meixac i Abed-Negó, servents del Déu Altíssim, sortiu i veniu.” I ells van sortir del mig del foc. Els sàtrapes, els prefectes, els governadors i els consellers del rei es van acostar per veure aquells joves, i van comprovar que el foc no havia tingut cap efecte sobre els seus cossos: els cabells del seu cap no s’havien cremat, els seus vestits no s’havien malmès, i tampoc no feien pudor de socarrim. Llavors Nabucodonosor va exclamar: “Beneït sigui el Déu de Xadrac, Meixac i Abed-Negó, que ha enviat el seu àngel i ha salvat els seus servents que, confiant en ell, han desobeït l’ordre del rei i han exposat el seu cos al foc abans de donar culte i adorar cap altre déu que no fos el seu Déu!» DANIEL 3:26-28 BEC
Un cop més, Déu va ser magnificat, i els joves van prosperar al regne de Nabucodonosor. Déu els havia permès passar per la prova, però els havia protegit i tret amb bé. Em pregunto el que van parlar aquests tres joves aquella nit, com van pregar donant gràcies al Senyor, i el que van compartir amb Daniel una vegada el van poder veure. Que contents estarien!
A la primera prova, la de la dieta, havien obtingut el favor de l'eunuc. A la segona, quan semblava que moririen pel seu compromís amb Déu, van ser protegits i rescatats del foc.
De vegades Déu ens deslliura de la prova, d'altres ens fa passar per ella i ens treu més forts. Així va ser aquesta vegada.Sigui d'una manera o altra, hem de recordar que Déu sempre és amb nosaltres. Com la presència d'aquesta quarta persona al forn, quan passem per la prova, Déu ens acompanya.Si estàs passant per una prova, potser fins i tot per haver escollit fer el bé en alguna situació específica, no dubtis de la presència i la protecció de Déu. Puc pensar fins i tot en persones a la història de la humanitat que van romandre fidels a Déu i no van poder sortir amb vida de la prova, però sabien, com aquests tres homes van confirmar al rei, que val la pena mantenir-se fidel, perquè els fills de Déu tenen assegurada una vida després de la mort física, la qual ningú pot treure.
Sempre podem confiar que Déu ens cuidarà fins que estiguem feliçment a la Seva presència, i que la nostra lleialtat a Ell mai no serà en va. Sempre tenim garantida la recompensa de la seva companyia.]]>https://api.spreaker.com/episode/56389245Mon, 11 Aug 2025 05:00:00 +0000David y MaribelVam veure al capítol 1 de Daniel com Déu va cuidar Daniel, xadrac, Meixac i Abed-negó quan aquests van decidir honrar Déu amb la seva dieta, i van ser enfortits i prosperats.Al capítol 2 del llibre de Daniel vam poder llegir la narració de...Nabucodonosor havia tingut un somni que cap savi de la cort havia pogut interpretar. Déu va revelar a Daniel el somni del rei i la interpretació del somni, i aquest li va revelar a Naucodonosor. Ens diu el text que Nabucodonosor va respondre humilment i va donar glòria al Déu de Daniel dient: «Certament, el vostre Déu és el Déu dels déus, i el Senyor dels senyors, i el qui revela els secrets, ja que tu has pogut revelar aquest misteri.» DANIEL 2:47 BEC
Així és com Daniel havia arribat a ocupar un lloc de lideratge al govern a Susa i com els seus tres amics, xadrac, Meixac i Abed-negó van arribar a supervisar els negocis de la cort. Déu havia tingut cura dels seus.
Es mostra sempre així la cura de Déu fent que tots els nostres negocis vagin bé i posant-nos en posicions d'honra? Vegem com Déu va continuar cuidant aquests homes que volien honrar-lo.
Nabucodonosor havia prosperat i el seu regne era fort. Per celebrar la grandesa, va fer que fabriquessin un monument fet completament d'or, i el van alçar en honor al rei; a la inauguració, aquest va demanar que es pregonés: «Així que sentireu el so de la trompeta, de la flauta, de la cítara, de la lira, de l’arpa, de la cornamusa i dels altres instruments, vosaltres us prosternareu i adorareu l’estàtua d’or que ha erigit el rei Nabucodonosor. I aquell qui no es prosterni i no l’adori, serà llançat immediatament dins la fornal de foc ardent.» DANIEL 3:5-6 BEC
Déu havia protegit Daniel i els seus companys, els havia exaltat a una posició acomodada, però ara estaven sent provats de nou. Es postrarien davant d'aquest ídol, o romandrien fidels a l'únic Déu, Jehovà? Els lliuraria Déu en aquesta prova?
xadrac, Meixac i Abed-negó van refusar inclinar-se davant aquesta estàtua, i això va ser usat en contra pels caldeus que els odiaven. Llegim en Daniel 3:8,12 (BEC) que «es van presentar alguns caldeus per acusar els jueus.» Dient «Hi ha uns jueus que tu has posat al front de l’administració de la província de Babilònia: Xadrac, Meixac i Abed-Negó, i aquests homes, oh rei, no et guarden el respecte; no donen culte als teus déus ni adoren la imatge d’or que tu has fet erigir.»
xadrac, Meixac i Abed-negó eren fidels al seu Déu, i no adorarien una estàtua, encara que això signifiqués deshonrar el rei. Per ells era molt més important honorar el Déu de l'univers. No tenim esment de Daniel en aquesta ocasió. Potser estava fora de la ciutat supervisant algun asumpte, o potser no se n'esperava que assistís a aquests esdeveniments, però veiem que no va poder fer res per ajudar-los.
Van ser portats tots tres davant del rei Nabucodonosor, i aquest els va donar un ultimàtum perquè s’agenollessin davant l'estàtua i no morissin al forn de foc que els esperava, però ells van respondre: «Perquè hi ha un Déu, al qual nosaltres servim, que té poder per a salvar-nos de la fornal de foc ardent; i ens salvarà de la teva mà. I si no és així, sàpigues, oh rei, que no donarem culte als teus déus, ni adorarem la imatge d’or que tu has fet erigir.» DANIEL 3:17-18 BEC
Ells esperaven que Déu els lliurés, però estaven disposats a morir si era necessari; havien determinat romandre fidels. El rei, airat per la resposta dels joves, va manar que s'escalfés el forn set vegades més del que se solia escalfar, i els va sentenciar a morir al forn de foc. «Llavors aquells joves van ser lligats tal com anaven vestits, amb les seves túniques i els barrets, i van ser llançats dins la fornal de foc ardent. Però com que l’ordre del rei era urgent i la fornal estava encesa al màxim, la flamarada va matar aquells homes que havien aixecat Xadrac, Meixac i...]]>553biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/150-daniel-adaptarse-o-triomfar--56389224Els principis que Déu ens ha donat transcendeixen l’espai i el temps. Quan Pau va dir “no us conformeu a aquest segle” la seva audiència no era la mateixa que la dels temps de Daniel, ni tampoc la nostra. No obstant això, aquest verset de la Bíblia és aplicable a nosaltres també. No m'he de conformar a aquest segle, adaptant-me als seus principis del bé o el mal. Principalment perquè les societats varien i el que és correcte en un lloc o un moment en el temps varia segons governants, modes, o situació. Per això Déu, encara que al seu poble a l'antic testament va donar lleis específiques d'organització civil, a nosaltres ens ha donat els seus manaments i els seus principis generals de moralitat i conducta que mostrin amor a Déu i al proïsme.Segons el text a Romans, hem d'anar transformant-nos, però no per ser com els altres. Hem d'anar dia a dia renovant el nostre enteniment per mitjà de la Seva Paraula per poder saber i seguir la voluntat de Déu per a les nostres vides, la qual és agradable i perfecta . Ens hem de transformar per ser cada dia més com Ell és.Quan els babilonis van atacar Jerusalem, van portar captius joves de la classe alta que poguessin integrar-se a la cultura babilònica i treballar per al rei en diversos llocs d'estat. Ens narra Daniel 1:3-6 (BEC): «El rei va manar a Aixpenaz, cap dels eunucs, que escollís, d’entre els fills d’Israel de llinatge reial o de família noble, uns joves que no tinguessin cap defecte físic, de bona presència, cultes i intel·ligents, entesos en tots els camps del saber i que fossin idonis per a servir en el palau reial, a fi d’instruir-los en les lletres i la llengua dels caldeus. El rei també els va assignar una ració diària de les viandes reials i vi del mateix que ell bevia. La seva educació havia de durar tres anys, i en acabar, entrarien al servei del rei. Entre ells hi havia Daniel, Ananies, Misael i Azaries, de la tribu de Judà.»
Daniel i els seus tres amics van arribar a la cort del rei Nabucodonosor, i volent seguir les lleis morals i alimentàries d'Israel van pregar a Aspezaz que els permetés menjar la seva pròpia dieta. Diu el verset 8 que «Daniel, però, es va fer el ferm propòsit de no contaminar-se amb les viandes del rei ni amb el vi que aquest bevia, i va demanar al cap dels eunucs que li estalviés aquella contaminació.»Li va proposar així Daniel: «Et prego que facis la prova amb aquests teus servents durant deu dies, i que ens donis llegums per a menjar i aigua per a beure. Després compara el nostre aspecte amb l’aspecte dels joves que mengen la vianda del rei, i segons el que vegis podràs decidir sobre els teus servents.» DANIEL 1:12-13 BEC.
Potser era per no menjar carn sacrificada als ídols, potser per no beure vi, però Daniel va decidir que s'abstindria si calia el consum de bon menjar per poder mantenir-se pur davant Déu.I el més bonic de la història és que l'eunuc li va concedir la petició, arriscant-se a rebre retret del rei. Ens narra Daniel 1:8-9: «Déu va fer que Daniel trobés gràcia i favor davant el cap dels eunucs, i aquest digué a Daniel: “Jo temo el meu amo, el rei, que ha fixat el que heu de menjar i el que heu de beure» Tot i això, quan Daniel li va proposar de provar 10 dies, ens diu el 14 que «Ell va acceptar la proposta i va fer la prova durant deu dies. Al cap de deu dies, es va comprovar que feien més bona cara i estaven més grassos que tots els joves que s’alimentaven de les viandes del rei.» DANIEL 1:14-15 BEC.
Déu els havia beneït, i van poder continuar amb aquest pla. Els altres joves es van adaptar als costums de Babilònia, oblidant la seva identitat com a poble de Déu.Llegim que «Déu va concedir a aquests quatre joves saviesa i coneixement en tota mena d’escriptures i ciències. A més, Daniel era especialment dotat per a interpretar tota mena de visions i somnis.» DANIEL 1:17 BEC.Quan va arribar el moment d'anar davant del rei Nabucodonosor, van anar tots els alumnes i el rei «va conversar amb ells, i, entre tots els joves, no se’n va trobar cap com Daniel, Ananies, Misael i Azaries, per la qual cosa es van quedar al servei del rei. I en tots els afers que requerien saviesa i intel·ligència que el rei els va proposar, els va trobar deu vegades millors que els mags i astròlegs que hi havia en tot el regne.» DANIEL 1:19-20 BEC.
Ens narra el capítol dos que Nabucodonosor va tenir un somni, i va demanar que vinguessin els savis de la cort a interpretar-ho. Entre els que van venir a ell no hi havia Daniel ni els seus companys. Nabucodonosor els va demanar que interpretessin el somni amb l'inconvenient que ell no ho recordava, així que estava demanant que li diguessin el que havia somiat i que ho interpretessin. Els savis no van poder fer això, així que Nabucodonosor, enfadat, va manar que matessin tots els savis del regne. Quan Arioc, capità de la guàrdia del rei va anar a matar Daniel i els seus companys, Daniel va demanar que li donés temps i ell interpretaria el somni del rei. Així que va anar Arioc davant del rei i li va dir : «He trobat un home dels deportats de Judà que podrà revelar al rei la interpretació.”» DANIEL 2:25 BECDaniel va venir davant del rei, i li va declarar el somni i la interpretació, donant la glòria al Déu d'Israel. A Daniel 2:30 (BEC) veiem la humilitat de Daniel quan li diu a Nabucodonosor «I a mi m’ha estat revelat aquest misteri, però no perquè jo sigui més savi que tots els vivents, sinó perquè faci conèixer el seu significat al rei i tu entenguis els pensaments del teu cor.» I llegim que Nabucodonosor «El rei digué a Daniel: “Certament, el vostre Déu és el Déu dels déus, i el Senyor dels senyors, i el qui revela els secrets, ja que tu has pogut revelar aquest misteri.» DANIEL 2:47 BEC.
Per la seva fidelitat a Déu, Daniel va obtenir favor davant del rei. La reacció de Nabucodonosor va ser molt interessant. L'home més poderós de la terra en aquell moment es va postrar davant el jove Daniel, un deportat de Judà (46). I el rei va lloar aquell que Daniel havia exaltat.Així és que Daniel va arribar a ser governador de tota la província de Babilònia i cap suprem dels savis de Babilònia. «Després, a petició de Daniel, el rei va confiar l’administració de la província de Babilònia a Xadrac, Meixac i Abed-Negó, mentre que Daniel restava a la cort reial.» DANIEL 2:49 BEC.Aquests quatre joves havien decidit no adaptar-se als principis pagans de la seva nova llar, i van ser honestos amb Déu, amb ells mateixos i amb les seves autoritats, i Déu els va col·locar en llocs que ells no haurien imaginat mai.A Joan 17:15 (BEC) Jesús pregà pels seus deixebles a través dels temps dient «No et demano que els treguis del món, sinó que els guardis del Maligne. No són del món, com jo tampoc no sóc del món. Consagra’ls en la veritat: la teva Paraula és la veritat.»
Que Déu ens ajudi a viure de manera que la nostra vida provoqui els qui ens envolten a lloar el nostre Déu.]]>https://api.spreaker.com/episode/56389224Fri, 08 Aug 2025 05:15:00 +0000David y MaribelSer tu mateixa, amb la família, amb els de la teva església, és fàcil i agradable. Però què passa quan comences una nova feina, coneixes nous amics o vas a un lloc nou? Les persones en aquest entorn no et coneixen i tu vols quedar bé. No vols ser...Els principis que Déu ens ha donat transcendeixen l’espai i el temps. Quan Pau va dir “no us conformeu a aquest segle” la seva audiència no era la mateixa que la dels temps de Daniel, ni tampoc la nostra. No obstant això, aquest verset de la Bíblia és aplicable a nosaltres també. No m'he de conformar a aquest segle, adaptant-me als seus principis del bé o el mal. Principalment perquè les societats varien i el que és correcte en un lloc o un moment en el temps varia segons governants, modes, o situació. Per això Déu, encara que al seu poble a l'antic testament va donar lleis específiques d'organització civil, a nosaltres ens ha donat els seus manaments i els seus principis generals de moralitat i conducta que mostrin amor a Déu i al proïsme.Segons el text a Romans, hem d'anar transformant-nos, però no per ser com els altres. Hem d'anar dia a dia renovant el nostre enteniment per mitjà de la Seva Paraula per poder saber i seguir la voluntat de Déu per a les nostres vides, la qual és agradable i perfecta . Ens hem de transformar per ser cada dia més com Ell és.Quan els babilonis van atacar Jerusalem, van portar captius joves de la classe alta que poguessin integrar-se a la cultura babilònica i treballar per al rei en diversos llocs d'estat. Ens narra Daniel 1:3-6 (BEC): «El rei va manar a Aixpenaz, cap dels eunucs, que escollís, d’entre els fills d’Israel de llinatge reial o de família noble, uns joves que no tinguessin cap defecte físic, de bona presència, cultes i intel·ligents, entesos en tots els camps del saber i que fossin idonis per a servir en el palau reial, a fi d’instruir-los en les lletres i la llengua dels caldeus. El rei també els va assignar una ració diària de les viandes reials i vi del mateix que ell bevia. La seva educació havia de durar tres anys, i en acabar, entrarien al servei del rei. Entre ells hi havia Daniel, Ananies, Misael i Azaries, de la tribu de Judà.»
Daniel i els seus tres amics van arribar a la cort del rei Nabucodonosor, i volent seguir les lleis morals i alimentàries d'Israel van pregar a Aspezaz que els permetés menjar la seva pròpia dieta. Diu el verset 8 que «Daniel, però, es va fer el ferm propòsit de no contaminar-se amb les viandes del rei ni amb el vi que aquest bevia, i va demanar al cap dels eunucs que li estalviés aquella contaminació.»Li va proposar així Daniel: «Et prego que facis la prova amb aquests teus servents durant deu dies, i que ens donis llegums per a menjar i aigua per a beure. Després compara el nostre aspecte amb l’aspecte dels joves que mengen la vianda del rei, i segons el que vegis podràs decidir sobre els teus servents.» DANIEL 1:12-13 BEC.
Potser era per no menjar carn sacrificada als ídols, potser per no beure vi, però Daniel va decidir que s'abstindria si calia el consum de bon menjar per poder mantenir-se pur davant Déu.I el més bonic de la història és...]]>574biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/149-daniel--56309836Daniel va arribar a ser conegut pel poble jueu per la seva fidelitat al Senyor. El llibre d'Ezequiel, encara que posicionat abans del llibre de Daniel a les nostres Bíblies, parla ja del personatge de Daniel. Això ho veiem en una de les advertències d'Ezequiel al poble. Quan el profeta va parlar sobre la destrucció que vindria a Jerusalem, els va dir a Ezequiel 14:14: «i enmig d’ell s’hi trobaven aquests tres homes: Noè, Daniel i Job, només ells salvarien la vida, gràcies a la seva justícia, diu Déu, el Senyor.» I al 16, 18 i 20 insisteix: «i aquests tres homes es trobessin allà, per vida meva, diu el Senyor Déu, que no podrien salvar ni fills ni filles; només ells es salvarien, mentre que el país seria devastat.» La intercessió d'aquests grans homes de Déu no els podria salvar.
Amb aquests textos Déu deixava clar que el just viu per la seva pròpia fe i confiança en Déu, i cadascú és responsable de la seva pròpia vida i com la viu. Encara que altres poden pregar pel nostre benestar espiritual, cadascú és responsable de la seva condició davant de Déu.
La saviesa i integritat de Daniel era coneguda per tothom. Això ho veiem també reflectit en el missatge que Déu va donar al príncep de Tir. Déu castigaria aquest rei per enaltir-se en la seva saviesa i considerar-se a si mateix un déu; a Ezequiel 28:3 (BEC) li diu: «Et creus més savi que Daniel i que cap secret no t’és desconegut!» Tots sabien que Daniel rebia paraula de Déu mateix, però Daniel mai no s'havia enaltit a si mateix, sinó que sabia d'on venia la seva saviesa i donava l'honra a Déu.
Al principi del llibre se'ns presenta Daniel com un jove d'uns disset anys que va ser portat de Jerusalem a Babilònia durant la primera onada de captius exiliats. Nabucodonosor, rei de Babilònia, havia demanat a l'eunuc Aixpenaz que portés joves nobles de Jerusalem que serien ensenyats i entrenats per servir el rei. Com veurem al llibre, Déu va portar Daniel al capdamunt de l'administració a Babilònia, i quan Ezequiel va començar el seu ministeri a Babilònia, Daniel ja era conegut i respectat pels jueus; per això el profeta l’inclou entre els tres justos intercessors.
La primera part del llibre de Daniel ens narra històries del caràcter íntegre de Daniel i tres altres joves jueus a la cort reial a Babilònia. La segona part del llibre ens presenta profecia valuosa sobre la fi del captiveri, la tornada del poble a Jerusalem, la construcció del temple de Nehemies, i els 453 anys que seguirien fins a l'arribada del Messies. I per si això no fos totalment fascinant, també inclou els esdeveniments que ocorreran els últims dies, els set anys de tribulació que precediran la segona vinguda de Crist i el regne mil·lenial.
Hi ha crítics que han intentat explicar la quantitat d'informació històrica detallada al llibre de Daniel dient que hi ha diversos autors del llibre en diferents períodes de la història, però la veritat és que els jueus durant el pas dels segles i historiadors seriosos no poden donar explicacions alternatives a l'evidència que Daniel és, sens dubte, un llibre inspirat per Déu amb detalls profètics que fins ara s'han complert fidelment. És per això que la profecia que està per complir-se pot ser creguda, amb confiança que el Déu Sobirà ha determinat el que ha de passar en els darrers temps.
En llegir el llibre de Daniel, trobaràs evidència de la providència de Déu. En el seu poder i la seva saviesa, Déu coneix l'ésser humà, controla el cor de reis, i té un pla perfecte per fer justícia i proveir esperança per als justos.Veiem a les històries de Daniel i els seus amics la protecció de Déu en les seves vides i la direcció divina. Això ens serveix de base per entendre que la profecia dels darrers capítols és el bon pla de Déu que es durà a terme fidelment. Déu mou les peces de l'univers amb mestria i bondat, i podem estar confiades que als qui estimem Déu, res ni ningú ens podrà separar del seu amor, i tot el que passi serà per bé ara i en l'eternitat.]]>https://api.spreaker.com/episode/56309836Thu, 07 Aug 2025 04:30:00 +0000David y MaribelEl llibre de Daniel és fascinant. Narra històries sorprenents que s'han explicat al llarg dels segles, i a més conté profecia que transcendeix més enllà dels nostres dies. Daniel va arribar a ser conegut pel poble jueu per la seva fidelitat al Senyor....Daniel va arribar a ser conegut pel poble jueu per la seva fidelitat al Senyor. El llibre d'Ezequiel, encara que posicionat abans del llibre de Daniel a les nostres Bíblies, parla ja del personatge de Daniel. Això ho veiem en una de les advertències d'Ezequiel al poble. Quan el profeta va parlar sobre la destrucció que vindria a Jerusalem, els va dir a Ezequiel 14:14: «i enmig d’ell s’hi trobaven aquests tres homes: Noè, Daniel i Job, només ells salvarien la vida, gràcies a la seva justícia, diu Déu, el Senyor.» I al 16, 18 i 20 insisteix: «i aquests tres homes es trobessin allà, per vida meva, diu el Senyor Déu, que no podrien salvar ni fills ni filles; només ells es salvarien, mentre que el país seria devastat.» La intercessió d'aquests grans homes de Déu no els podria salvar.
Amb aquests textos Déu deixava clar que el just viu per la seva pròpia fe i confiança en Déu, i cadascú és responsable de la seva pròpia vida i com la viu. Encara que altres poden pregar pel nostre benestar espiritual, cadascú és responsable de la seva condició davant de Déu.
La saviesa i integritat de Daniel era coneguda per tothom. Això ho veiem també reflectit en el missatge que Déu va donar al príncep de Tir. Déu castigaria aquest rei per enaltir-se en la seva saviesa i considerar-se a si mateix un déu; a Ezequiel 28:3 (BEC) li diu: «Et creus més savi que Daniel i que cap secret no t’és desconegut!» Tots sabien que Daniel rebia paraula de Déu mateix, però Daniel mai no s'havia enaltit a si mateix, sinó que sabia d'on venia la seva saviesa i donava l'honra a Déu.
Al principi del llibre se'ns presenta Daniel com un jove d'uns disset anys que va ser portat de Jerusalem a Babilònia durant la primera onada de captius exiliats. Nabucodonosor, rei de Babilònia, havia demanat a l'eunuc Aixpenaz que portés joves nobles de Jerusalem que serien ensenyats i entrenats per servir el rei. Com veurem al llibre, Déu va portar Daniel al capdamunt de l'administració a Babilònia, i quan Ezequiel va començar el seu ministeri a Babilònia, Daniel ja era conegut i respectat pels jueus; per això el profeta l’inclou entre els tres justos intercessors.
La primera part del llibre de Daniel ens narra històries del caràcter íntegre de Daniel i tres altres joves jueus a la cort reial a Babilònia. La segona part del llibre ens presenta profecia valuosa sobre la fi del captiveri, la tornada del poble a Jerusalem, la construcció del temple de Nehemies, i els 453 anys que seguirien fins a l'arribada del Messies. I per si això no fos totalment fascinant, també inclou els esdeveniments que ocorreran els últims dies, els set anys de tribulació que precediran la segona vinguda de Crist i el regne mil·lenial.
Hi ha crítics que han intentat explicar la quantitat d'informació històrica detallada al llibre de Daniel dient que hi ha diversos autors del llibre en diferents períodes de la història, però la veritat és que els jueus durant el pas dels segles i historiadors seriosos no poden donar explicacions alternatives a l'evidència que Daniel és, sens dubte, un llibre inspirat per Déu amb detalls profètics que fins ara s'han complert fidelment. És per això que la profecia que està per complir-se pot ser creguda, amb confiança que el Déu Sobirà ha determinat el que ha de passar en els darrers temps.
En llegir el llibre de Daniel, trobaràs evidència de la providència de Déu. En el seu poder i la seva saviesa, Déu coneix l'ésser humà, controla el cor de reis, i té un pla perfecte per fer justícia i proveir esperança per als justos.Veiem a les històries de Daniel i els seus amics la protecció de Déu en les seves vides i la direcció divina. Això ens serveix de base per entendre que la profecia dels darrers capítols és el bon pla de Déu que es durà a terme fidelment. Déu mou les peces de...]]>334biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/148-ezequiel-el-bon-pastor--56309835Al capítol 34 Déu denuncia els pastors d'Israel, perquè en comptes de cuidar el ramat, s'havien beneficiat a si mateixos. Aquests no eren pastors d'ovelles exactament. El retret anava dirigit als líders religiosos d’Israel. Recordem que el govern del poble d’Israel havia estat històricament vinculat al lideratge espiritual. Aquí Déu denuncia les injustícies dels qui havien de cuidar el poble s'havien aprofitat de la seva posició per avançar-se ells mateixos. Llegim als versets 2-4 (BEC): «Ai dels pastors d’Israel, que es pasturen ells mateixos! No han de pasturar les ovelles, els pastors? Us mengeu el que és gras i us vestiu amb la seva llana; mateu les més grasses, però no pastureu el meu ramat. No heu envigorit les febles ni heu guarit la malalta, no heu embenat la que té la cama trencada ni heu recollit les esgarriades, ni heu anat a buscar les perdudes, sinó que les heu dominades amb duresa i violència.»
Déu tenia paraules dures per a aquests pastors. Però Déu promet que Ell mateix seria el Bon Pastor per a les seves ovelles. Ho llegim als versets 11 i 12: «Déu, el Senyor, diu això: “Mireu, seré jo mateix que aniré a buscar les meves ovelles i vetllaré per elles. Igual que el pastor cerca el seu ramat el dia que es troba amb les ovelles disperses, així aplegaré jo les meves ovelles; les recolliré de tots els llocs on van ser dispersades en dia de nuvolada i foscúria. Les trauré d’enmig dels pobles, les aplegaré de tots els països, i les faré tornar a la seva pròpia terra. Les pasturaré a les serralades d’Israel, prop dels rierols i per tots els llocs habitats del país. Les conduiré per bons pasturatges, i tindran la pleta en les altes muntanyes d’Israel. Allí reposaran en una bona pleta i tindran un pasturatge abundós, dalt les serralades d’Israel.»
Et recorda aquest text a un salm conegut? El rei David havia escrit el salm 23 molts anys abans, i ara, quan tot Israel estava dispers i captiu a terra aliena, Déu dóna la promesa que Ell mateix, el Bon pastor, seria el que s'ocuparia d'ajuntar les seves ovelles i pasturar-les com només Ell ho pot fer.Al capítol 34:23 (BEC) Déu va prometre «Establiré damunt seu un sol pastor que les pasturi: el meu servent David; ell les pasturarà i serà el seu pastor.»I al 37:24 diu «el meu servent David serà el seu príncep. Jo, el Senyor, he parlat!» Déu ajuntaria les seves ovelles en una cleda en aquest nou pastor, un nou David.
El rei David també havia estat un pastor d'ovelles. Havia defensat el ramat de l'ós i del lleó, i després havia dirigit fidelment a la nació. Déu promet que vindria un nou David, un nou pastor que pasturaria el seu poble. Aquest nou David és Messies, el Crist, el que va dir a l'evangeli de Joan 10:11(BEC) «Jo sóc el bon pastor; el bon pastor dóna la seva vida per les ovelles.»


Aquest és el Bon pastor del Salm 23. Déu Pare i Déu fill, en una sola essència, és el Pastor estimat. Per si no ho hagués deixat clar, ens diu al 16: «Buscaré les perdudes i faré tornar les esgarriades, embenaré les ferides i guariré les malaltes, però eliminaré les grasses i fortes; les pasturaré amb justícia.»
El Senyor Jesús va explicar la paràbola de l'ovella perduda a Lluc 15, i com el pastor va deixar la cleda per anar a buscar-la. Ens diu Joan 10 que el pastor coneix les seves ovelles i aquestes el coneixen a ell. (10:14). Jesús es va presentar com el bon pastor, i per això va ser avorrit pels líders religiosos de la seva època. Aquests també eren pastors que com els d'Ezequiel 34, feien servir la llei de Déu per als seus propis interesses. Crist, en contrast, venia a buscar les ovelles que s'havien esgarriat. Venia a donar llibertat a aquells que estaven presos als seus pecats; venia a curar aquells que es reconeixien malalts.El bon pastor mostraria el seu gran amor en donar la vida en pagament pel pecat de les seves ovelles. Aquest era sens dubte el nou pastor!
M'encanta com la paraula de Déu està interconnectada des del principi fins al final. La lectura completa de les Escriptures ens permet veure aquesta cohesió i ens presenta el Déu Etern en totes les facetes de la seva persona.
Gràcies a Déu per ser per a nosaltres aquest pastor estimat. I gràcies a Déu que en un futur segur, el Pastor i el Rei Jesucrist regnarà perfectament per l'eternitat. El Crist ressuscitat habita amb el Pare en glòria, i un dia vindrà a establir el seu regne a la terra. Aleshores no hi haurà cap lloc per a pastors aprofitats.
Gràcies a Déu per ser el Bon Pastor, i per donar-nos l'exemple perfecte de com pasturar aquells que ens envolten. Que mai ens hagi de retreure el tracte que donem als qui posa sota la nostra influència.]]>https://api.spreaker.com/episode/56309835Wed, 06 Aug 2025 05:30:00 +0000David y MaribelDéu havia compartit a través dels profetes el pla de vivificar el poble d'Israel. Israel i Judà, les quals s'havien dividit feia molts anys tornarien a ser una, amb un esperit nou al cor de cadascú que confiés en Déu, amb un cor de carn desitjós...Al capítol 34 Déu denuncia els pastors d'Israel, perquè en comptes de cuidar el ramat, s'havien beneficiat a si mateixos. Aquests no eren pastors d'ovelles exactament. El retret anava dirigit als líders religiosos d’Israel. Recordem que el govern del poble d’Israel havia estat històricament vinculat al lideratge espiritual. Aquí Déu denuncia les injustícies dels qui havien de cuidar el poble s'havien aprofitat de la seva posició per avançar-se ells mateixos. Llegim als versets 2-4 (BEC): «Ai dels pastors d’Israel, que es pasturen ells mateixos! No han de pasturar les ovelles, els pastors? Us mengeu el que és gras i us vestiu amb la seva llana; mateu les més grasses, però no pastureu el meu ramat. No heu envigorit les febles ni heu guarit la malalta, no heu embenat la que té la cama trencada ni heu recollit les esgarriades, ni heu anat a buscar les perdudes, sinó que les heu dominades amb duresa i violència.»
Déu tenia paraules dures per a aquests pastors. Però Déu promet que Ell mateix seria el Bon Pastor per a les seves ovelles. Ho llegim als versets 11 i 12: «Déu, el Senyor, diu això: “Mireu, seré jo mateix que aniré a buscar les meves ovelles i vetllaré per elles. Igual que el pastor cerca el seu ramat el dia que es troba amb les ovelles disperses, així aplegaré jo les meves ovelles; les recolliré de tots els llocs on van ser dispersades en dia de nuvolada i foscúria. Les trauré d’enmig dels pobles, les aplegaré de tots els països, i les faré tornar a la seva pròpia terra. Les pasturaré a les serralades d’Israel, prop dels rierols i per tots els llocs habitats del país. Les conduiré per bons pasturatges, i tindran la pleta en les altes muntanyes d’Israel. Allí reposaran en una bona pleta i tindran un pasturatge abundós, dalt les serralades d’Israel.»
Et recorda aquest text a un salm conegut? El rei David havia escrit el salm 23 molts anys abans, i ara, quan tot Israel estava dispers i captiu a terra aliena, Déu dóna la promesa que Ell mateix, el Bon pastor, seria el que s'ocuparia d'ajuntar les seves ovelles i pasturar-les com només Ell ho pot fer.Al capítol 34:23 (BEC) Déu va prometre «Establiré damunt seu un sol pastor que les pasturi: el meu servent David; ell les pasturarà i serà el seu pastor.»I al 37:24 diu «el meu servent David serà el seu príncep. Jo, el Senyor, he parlat!» Déu ajuntaria les seves ovelles en una cleda en aquest nou pastor, un nou David.
El rei David també havia estat un pastor d'ovelles. Havia defensat el ramat de l'ós i del lleó, i després havia dirigit fidelment a la nació. Déu promet que vindria un nou David, un nou pastor que pasturaria el seu poble. Aquest nou David és Messies, el Crist, el que va dir a l'evangeli de Joan 10:11(BEC) «Jo sóc el bon pastor; el bon pastor dóna la seva vida per les ovelles.»


Aquest és el Bon pastor del Salm 23. Déu Pare i Déu fill, en una sola essència, és el Pastor estimat. Per si no ho hagués deixat clar, ens diu al 16: «Buscaré les perdudes i faré tornar les esgarriades, embenaré les ferides i guariré les malaltes, però eliminaré les grasses i fortes; les pasturaré amb justícia.»
El Senyor Jesús va explicar la paràbola de l'ovella perduda a Lluc 15, i com el pastor va deixar la cleda per anar a buscar-la. Ens diu Joan 10 que el pastor coneix les...]]>433biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/147-ezequiel-la-vall-dels-ossos-secs--56309834Al capítol 37 d'Ezequiel, el profeta ens explica com Déu el va portar a una vall plena d'ossos humans, ossos ja secs, que no hi tenien teixit viu, i Déu li va preguntar: “Fill d'home, viuran aquests ossos? ”Ens explica la trobada Ezequiel (37:3-6 BEC): «I em digué: “Fill d’home, ¿podran reviure aquests ossos?” Vaig respondre: “Senyor, Déu meu, ets tu qui ho sap.” I em digué: “Profetitza sobre aquests ossos, i digues-los: Ossos secs, escolteu la paraula del Senyor! Això diu Déu, el Senyor, a aquests ossos: Heus aquí que jo faré entrar en vosaltres l’alè de vida i reviureu. Posaré nervis damunt vostre, hi faré créixer carn al damunt, us revestiré de pell, us infondré esperit i viureu. Llavors sabreu que jo sóc el Senyor.”»
I així va ser, ens continua narrant Ezequiel com va passar: «Vaig profetitzar tal com se m’havia manat, i, mentre jo profetitzava, es va sentir una remor i tot seguit una commoció, i els ossos es van ajuntar els uns amb els altres. Vaig mirar i els vaig veure recoberts de nervis, que els creixia carn i que la pell els anava recobrint; però no tenien alè de vida. I em digué: “Profetitza a l’alè de vida, profetitza, fill d’home, i digues-li: Això diu Déu, el Senyor: Vine dels quatre vents, alè de vida, i alena sobre aquests morts i que revisquin.” Vaig profetitzar com se m’havia manat i va entrar-hi l’alè de vida; i van reviure i es van posar dempeus, formant un exèrcit immens.» EZEQUIEL 37:7-10 BEC
Alguna cosa estranya i increïble havia passat en aquella vall. Per què havia fet això Déu? Què volia comunicar amb tot això?
Continua narrant Ezequiel: «Llavors em digué: “Fill d’home, aquests ossos són tota la casa d’Israel. Mira, ells diuen: Són secs, els nostres ossos, s’ha esvaït tota esperança per a nosaltres, estem perduts del tot! Per això, profetitza, i els diràs: Això diu Déu, el Senyor: Mireu, jo obriré les vostres sepultures i us faré pujar de la fossa, poble meu, i us faré entrar a la terra d’Israel. I sabreu que jo sóc el Senyor, quan hauré obert les vostres sepultures i us hauré tret de les fosses, poble meu. Posaré el meu Esperit en vosaltres i viureu. Us establiré sobre el vostre territori i sabreu que jo, el Senyor, he parlat i ho he complert. Paraula de Déu, el Senyor.»
Aquesta va ser una manera clara i real d'explicar allò que Déu volia fer amb el seu poble. La intenció de Déu era sobre la taula. Aquest era el pla, i el pla no canviaria. Quan Déu parla, Déu fa. És més, el verset 14 diu: quan això passi, sabreu que jo (Déu) vaig parlar, i ho vaig fer, diu Jehovà.A la història recent hem pogut veure com la primera part d'aquesta visió profètica es va fer realitat, quan dels confins de la terra, la nació d'Israel, que era morta, els seus ossos secs, va ser transformada, ajuntats els ossos i restaurats els tendons , coberts de carn i pell, metafòricament parlant. La nació d'israel contra totes les expectatives va tornar a ressorgir físicament. Però com diu el text d'Ezequiel, “no hi havia esperit”. La nació existeix, però els seus cors encara no han estat convertits. Però arribarà el dia que Déu complirà la resta de la profecia.Com ja es podia llegir a Ezequiel 11:19 i es repetia al 36:26, Déu va dir: «Us donaré un cor nou i posaré un esperit renovat dins de vosaltres; trauré del vostre cos aquest cor de pedra i us donaré un cor de carn.»
Un dia Déu bufarà sobre ells esperit de vida, i tothom sabrà que Déu és qui dóna vida; Ell és el que canvia els cors. El poble d'Israel reconeixerà aquell que els va estimar, i tot aquell que en el món sencer el reconegui, ja participa d'aquest esperit de vida que només Crist pot donar. Déu, en la seva misericòrdia, ha estès aquesta vida a cada persona que reconeixent la seva condició (ossos secs, sense vida) rep l'Esperit de Vida per mitjà de Jesucrist.
Quina benedicció saber que allò que Déu diu, això farà! Et ve alguna promesa a la ment que Déu fa a la seva Paraula? T'animo a buscar i atresorar aquelles veritats de Déu que et poden enfortir en els moments en què sembla que només veus ossos secs. Déu pot crear vida del no-res. Ja ho ha fet, i ho continua fent.
Portes demanant a Déu que algú que sembla tenir un cor de pedra arribi a tenir un cor tendre, de carn? Perds l'esperança que els ossos secs tinguin algun dia vida? No hi ha res impossible per a Déu. No dubtis que el seu desig és que tinguem vida, i que la tinguem en abundància (Joan 10:10).]]>https://api.spreaker.com/episode/56309834Tue, 05 Aug 2025 05:30:00 +0000David y MaribelDéu havia promès que el seu poble tornaria a la vida i es tornaria dels seus camins i aniria a buscar Déu un dia. Això no passaria els dies d'Ezequiel, i encara no s'ha vist als nostres, però aquell dia segurament arribarà. Al capítol 37 d'Ezequiel,...Al capítol 37 d'Ezequiel, el profeta ens explica com Déu el va portar a una vall plena d'ossos humans, ossos ja secs, que no hi tenien teixit viu, i Déu li va preguntar: “Fill d'home, viuran aquests ossos? ”Ens explica la trobada Ezequiel (37:3-6 BEC): «I em digué: “Fill d’home, ¿podran reviure aquests ossos?” Vaig respondre: “Senyor, Déu meu, ets tu qui ho sap.” I em digué: “Profetitza sobre aquests ossos, i digues-los: Ossos secs, escolteu la paraula del Senyor! Això diu Déu, el Senyor, a aquests ossos: Heus aquí que jo faré entrar en vosaltres l’alè de vida i reviureu. Posaré nervis damunt vostre, hi faré créixer carn al damunt, us revestiré de pell, us infondré esperit i viureu. Llavors sabreu que jo sóc el Senyor.”»
I així va ser, ens continua narrant Ezequiel com va passar: «Vaig profetitzar tal com se m’havia manat, i, mentre jo profetitzava, es va sentir una remor i tot seguit una commoció, i els ossos es van ajuntar els uns amb els altres. Vaig mirar i els vaig veure recoberts de nervis, que els creixia carn i que la pell els anava recobrint; però no tenien alè de vida. I em digué: “Profetitza a l’alè de vida, profetitza, fill d’home, i digues-li: Això diu Déu, el Senyor: Vine dels quatre vents, alè de vida, i alena sobre aquests morts i que revisquin.” Vaig profetitzar com se m’havia manat i va entrar-hi l’alè de vida; i van reviure i es van posar dempeus, formant un exèrcit immens.» EZEQUIEL 37:7-10 BEC
Alguna cosa estranya i increïble havia passat en aquella vall. Per què havia fet això Déu? Què volia comunicar amb tot això?
Continua narrant Ezequiel: «Llavors em digué: “Fill d’home, aquests ossos són tota la casa d’Israel. Mira, ells diuen: Són secs, els nostres ossos, s’ha esvaït tota esperança per a nosaltres, estem perduts del tot! Per això, profetitza, i els diràs: Això diu Déu, el Senyor: Mireu, jo obriré les vostres sepultures i us faré pujar de la fossa, poble meu, i us faré entrar a la terra d’Israel. I sabreu que jo sóc el Senyor, quan hauré obert les vostres sepultures i us hauré tret de les fosses, poble meu. Posaré el meu Esperit en vosaltres i viureu. Us establiré sobre el vostre territori i sabreu que jo, el Senyor, he parlat i ho he complert. Paraula de Déu, el Senyor.»
Aquesta va ser una manera clara i real d'explicar allò que Déu volia fer amb el seu poble. La intenció de Déu era sobre la taula. Aquest era el pla, i el pla no canviaria. Quan Déu parla, Déu fa. És més, el verset 14 diu: quan això passi, sabreu que jo (Déu) vaig parlar, i ho vaig fer, diu Jehovà.A la història recent hem pogut veure com la primera part d'aquesta visió profètica es va fer realitat, quan dels confins de la terra, la nació d'Israel, que era morta, els seus ossos secs, va ser transformada, ajuntats els ossos i restaurats els tendons , coberts de carn i pell, metafòricament parlant. La nació d'israel contra totes les expectatives va tornar a ressorgir físicament. Però com diu el text d'Ezequiel, “no hi havia esperit”. La nació existeix, però els seus cors encara no han estat convertits. Però arribarà el dia que Déu complirà la resta de la profecia.Com ja es podia llegir a Ezequiel 11:19 i es repetia al 36:26, Déu va dir: «Us donaré un cor nou i posaré un esperit renovat dins de vosaltres; trauré del vostre cos aquest cor de pedra i us donaré un cor de carn.»
Un dia Déu bufarà sobre ells esperit de vida, i tothom sabrà que Déu és qui dóna vida; Ell és el que canvia els cors. El poble d'Israel reconeixerà aquell que els va estimar, i tot aquell que en el món sencer el reconegui, ja participa d'aquest esperit de vida que només Crist pot donar. Déu, en la seva misericòrdia, ha estès aquesta vida a cada persona que reconeixent la seva condició (ossos secs, sense vida) rep...]]>374biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/146-ezequiel-israel-la-infidel--56309837Ezequiel 16:3-7 (BEC): «Digues, doncs: Això diu Déu, el Senyor, a Jerusalem: El teu origen i la teva naixença és del país de Canaan. El teu pare era un amorreu, i la teva mare, una hitita. Pel que fa al teu naixement, quan et van infantar no et van tallar el cordó, no et van rentar amb aigua per purificar-te, no et van fregar amb sal ni et van faixar amb bolquers. No hi hagué cap mirada de pietat per a tu, per fer-te una sola d’aquestes coses per compassió, sinó que vas ser llençada al mig del camp, de fàstic que feies, el mateix dia que vas venir al món. Però jo passava prop teu i et vaig veure espeternegant tota empastifada de sang, i et vaig dir: Viu! Sí, quan encara eres plena de sang et vaig dir “Viu!” Et vaig fer créixer com l’herba del camp; et vas desenvolupar i et vas fer gran i arribares a una gran bellesa.»
Déu va rescatar Israel de la mort segura, i el va fer Seu poble, cuidant-lo i fent-lo preciós.
El 16:14 (BEC) ens diu: «Llavors, la fama de la teva bellesa es va escampar per les nacions, perquè eres perfecta gràcies a l’esplendor que jo havia posat en tu, diu el Senyor Déu.» Però a la bellesa i prosperitat el poble va tornar la seva mirada a si mateix.
Llegim al 16:15 i 17 «Però tu, refiada de la teva bellesa i valent-te del teu renom, et vas prostituir, i vas prodigar les teves fornicacions a tothom qui passava; t’hi donaves! A més, de les teves boniques teles, en vas agafar per fer vistoses tendes als llocs alts, i allà et vas prostituir.»Déu la compara amb una dona infidel i continua denunciant el que Israel havia fet amb els seus fills i filles: «Vas agafar els teus fills i les teves filles, que tu havies infantat per a mi, i els vas oferir en sacrifici a aquelles imatges perquè se n’alimentessin. És que et semblava poca cosa la teva fornicació, perquè, a sobre, degollessis els meus fills i els sacrifiquessis a aquelles imatges, fent-los passar pel foc? I enmig de totes les teves abominacions i fornicacions, no t’has recordat dels dies de la teva joventut, quan anaves destapada i tota nua, espeternegant, tota empastifada de sang.» EZEQUIEL 16:20-22 BECNo se'n recorden d'on havien sortit—i menysprearen l'amor que Déu els havia mostrat! Rescatada, cuidada, triada per a glòria, i ara es donava a qualsevol que passés, gratuïtament i sense objecció, sacrificant fins i tot els seus fills davant déus falsos.Les descripcions del capítol 16 són extremament clares, de manera que no les llegiré en veu alta per no ferir la sensibilitat de ningú, però Déu clarament compara el seu poble rescatat amb una jove que després d'haver estat rescatada d'una mort segura en néixer, és criada amb tot l'amor del món, cuidada, preparada per ser l'hereva de la casa, i per voluntat pròpia deixa a qui tant l'estima per anar rere de molts altres de forma promíscua i vergonyosa. Ezequiel aquí la compara a una prostituta, però a diferència d'aquesta, Israel fa tot això gratuïtament, i si això fos poc, Déu li diu: 16: 31-34 (BEC): «Quan establies un prostíbul sagrat a cada cruïlla de camins, i erigies un altar en tots els teus carrers, no actuaves com una bagassa: tu rebutjaves la paga! Ets com l’adúltera, que en comptes del seu marit prefereix els estranys. A totes les prostitutes els fan regals; en canvi, tu has fet regals a tots els teus amants, els has donat presents perquè de tot arreu acudissin a les teves orgies.»Se'ls acostava un judici en què tots aquests pobles amb què Israel havia flirtejat i com diu el text “fornicat i adulterat”, vindrien contra ells per destruir-los. I Déu els diu al 16:43: «Perquè no t’has recordat dels dies de la teva joventut i m’has fet indignar amb tot això que has fet, veuràs com també jo faré recaure sobre el teu cap el teu mal comportament, diu el Senyor Déu; o, és que no has comès infàmies, a més de totes les teves abominacions?»
Déu va comparar el seu poble amb Samaria, gent que Jerusalem menyspreava. Mira com els va comparar també amb Sodoma, poble que tots reconeixien com a pecador: «No és que hagis fet el mateix que elles han fet, ni que hagis comès les mateixes abominacions que elles han comès, sinó que, en poc temps, t’has corromput més que elles en totes les teves accions. Per vida meva –diu Déu, el Senyor–, que Sodoma i les seves filles no s’han comportat com t’has comportat tu i les teves filles. Fixa’t en quina fou la iniquitat de la teva germana Sodoma: la supèrbia, l’abundor d’aliments i la indolència que tenien ella i les seves filles; en canvi, no allargaven la mà al pobre i a l’indigent. A més, es van ensuperbir i van cometre abominacions davant meu, per això les vaig fer desaparèixer, com has vist. Pel que fa a Samaria, no ha comès ni la meitat dels teus pecats. Tu has acumulat moltes més abominacions que elles, fins al punt que, de tantes iniquitats que has comès, has fet que les teves germanes semblin innocents. Tu, doncs, carrega amb la teva ignomínia per haver exonerat les teves germanes amb els pecats que has comès, més abominables que els d’elles, de manera que les has convertit en més justes que tu. Avergonyeix-te, doncs, tu també, i suporta el vituperi.
Israel podia veure el pecat dels altres, però no reconeixia el seu propi mal. I una vegada més arriba la misericòrdia incondicional i immerescuda; Déu promet ser fidel al seu poble:
Déu els diu al 16:59-60 (BEC): «Això és el que ha dit Déu, el Senyor: “Jo faré amb tu el mateix que tu has fet: tu has menyspreat el jurament quan has trencat el pacte. Però jo em recordaré del pacte que vaig fer amb tu en els dies de la teva joventut, i establiré amb tu un pacte etern.» Déu havia deixat clar que Israel havia trencat i invalidat el pacte amb Déu, menyspreant el jurament. Però Déu no era com ells. Ell sí que recordava el pacte que havia fet amb Israel i amb el seu servent David, i ho mantindria. Ara establiria un pacte renovat, sempitern.
Acaba el capítol amb el Senyor reafirmant el pacte que Ell, Déu mateix mantindria amb aquest poble infidel. Ell sí que seria fidel al seu pacte.Al capítol 20:5-7 (BEC) Déu li diu a Ezequiel què ha de parlar als líders d’Israel: «Això diu Déu, el Senyor: El dia que jo vaig escollir Israel vaig fer un jurament a mà alçada a la casa de Jacob, quan em vaig fer conèixer d’ells en el país d’Egipte; vaig alçar la mà dient-los: Jo sóc el Senyor, el vostre Déu. Aquell dia vaig alçar la mà jurant que els faria sortir del país d’Egipte cap a una terra que jo havia seleccionat per a ells, una terra que regalima llet i mel, la més encisadora de totes les terres. I els vaig dir: Que cadascun llenci lluny les abominacions que els fascinen els ulls, i no us contamineu amb els ídols d’Egipte. Jo sóc el Senyor, el vostre Déu.»
El poble pecava en rebel·lió Déu, i tot i això li oferien sacrificis. I Déu diu que les ofrenes que oferien l'irritaven (20:28) pel que els va retreure: «Pel que fa a vosaltres, casa d’Israel, això diu Déu, el Senyor: Aneu a complir cadascun amb els vostres ídols, però després ningú no em desobeirà més, i no profanareu més el meu sant nom amb les vostres ofrenes i amb els vostres ídols.» Més Déu esperaria pacientment el poble, i diu el 20:43-44 «Allà us recordareu del vostre comportament i de totes les vostres males accions, amb les quals us heu contaminat, i sentireu fàstic de vosaltres mateixos per totes les maldats que heu comès. I reconeixereu que jo sóc el Senyor quan actuï amb vosaltres per consideració al meu nom, i no com mereix el vostre mal comportament ni com mereixen les vostres obres perverses. Paraula de Déu, el Senyor!”»
El poble de Déu veuria que allò que havia fet estava malament, i quan aquest moment arribés, Déu no els donaria tot el mal que mereixien, sinó que mostraria paciència i misericòrdia, fins i tot enmig del càstig, perquè veiessin que Déu és Únic a la terra, i no n'hi ha cap altre com Ell.
Que bonic i interessant veure que el poble respondria a la misericòrdia i l'amor després d'haver rebut el càstig merescut!
Em fa pensar en l'educació i la criança. Alguns pares s&a]]>https://api.spreaker.com/episode/56309837Mon, 04 Aug 2025 05:15:00 +0000David y MaribelUna de les comparacions que Ezequiel fa del poble d'Israel és la d'una dona infidel. El capítol 16 ens narra una paràbola de com Déu va mostrar el seu amor cap a aquest poble, i com el poble, ingrat i infidel havia rebutjat aquest amor fidel i se...Ezequiel 16:3-7 (BEC): «Digues, doncs: Això diu Déu, el Senyor, a Jerusalem: El teu origen i la teva naixença és del país de Canaan. El teu pare era un amorreu, i la teva mare, una hitita. Pel que fa al teu naixement, quan et van infantar no et van tallar el cordó, no et van rentar amb aigua per purificar-te, no et van fregar amb sal ni et van faixar amb bolquers. No hi hagué cap mirada de pietat per a tu, per fer-te una sola d’aquestes coses per compassió, sinó que vas ser llençada al mig del camp, de fàstic que feies, el mateix dia que vas venir al món. Però jo passava prop teu i et vaig veure espeternegant tota empastifada de sang, i et vaig dir: Viu! Sí, quan encara eres plena de sang et vaig dir “Viu!” Et vaig fer créixer com l’herba del camp; et vas desenvolupar i et vas fer gran i arribares a una gran bellesa.»
Déu va rescatar Israel de la mort segura, i el va fer Seu poble, cuidant-lo i fent-lo preciós.
El 16:14 (BEC) ens diu: «Llavors, la fama de la teva bellesa es va escampar per les nacions, perquè eres perfecta gràcies a l’esplendor que jo havia posat en tu, diu el Senyor Déu.» Però a la bellesa i prosperitat el poble va tornar la seva mirada a si mateix.
Llegim al 16:15 i 17 «Però tu, refiada de la teva bellesa i valent-te del teu renom, et vas prostituir, i vas prodigar les teves fornicacions a tothom qui passava; t’hi donaves! A més, de les teves boniques teles, en vas agafar per fer vistoses tendes als llocs alts, i allà et vas prostituir.»Déu la compara amb una dona infidel i continua denunciant el que Israel havia fet amb els seus fills i filles: «Vas agafar els teus fills i les teves filles, que tu havies infantat per a mi, i els vas oferir en sacrifici a aquelles imatges perquè se n’alimentessin. És que et semblava poca cosa la teva fornicació, perquè, a sobre, degollessis els meus fills i els sacrifiquessis a aquelles imatges, fent-los passar pel foc? I enmig de totes les teves abominacions i fornicacions, no t’has recordat dels dies de la teva joventut, quan anaves destapada i tota nua, espeternegant, tota empastifada de sang.» EZEQUIEL 16:20-22 BECNo se'n recorden d'on havien sortit—i menysprearen l'amor que Déu els havia mostrat! Rescatada, cuidada, triada per a glòria, i ara es donava a qualsevol que passés, gratuïtament i sense objecció, sacrificant fins i tot els seus fills davant déus falsos.Les descripcions del capítol 16 són extremament clares, de manera que no les llegiré en veu alta per no ferir la sensibilitat de ningú, però Déu clarament compara el seu poble rescatat amb una jove que després d'haver estat rescatada d'una mort segura en néixer, és criada amb tot l'amor del món, cuidada, preparada per ser l'hereva de la casa, i per voluntat pròpia deixa a qui tant l'estima per anar rere de molts altres de forma promíscua i vergonyosa. Ezequiel aquí la compara a una prostituta, però a diferència d'aquesta, Israel fa tot això gratuïtament, i si això fos poc, Déu li diu: 16: 31-34 (BEC): «Quan establies un prostíbul sagrat a cada cruïlla de camins, i erigies un altar en tots els teus carrers, no actuaves com una bagassa: tu rebutjaves la paga! Ets com l’adúltera, que en comptes del seu marit prefereix els estranys. A totes les prostitutes els fan regals; en canvi, tu has fet regals a tots els teus amants, els has donat presents perquè de tot arreu acudissin a les teves orgies.»Se'ls acostava un judici en què tots aquests pobles amb què Israel havia flirtejat i com diu el text “fornicat i adulterat”, vindrien contra ells per destruir-los. I Déu els diu al 16:43: «Perquè no t’has recordat...]]>778biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/145-ezequiel-ezequiel-i-la-gloria-de-deu--56309833Babilònia va atacar la ciutat de Jerusalem en un parell d'ocasions, portant captius a la terra dels caldeus. A la primera onada de captius es trobaven Daniel i els seus amics, dels quals podrem llegir al llibre de Daniel. Entre els captius de la segona onada va sortir Ezequiel. Ezequiel era de família de sacerdots, i havia de començar a exercir el seu treball com a sacerdot en complir els trenta anys, però quan aquest dia va arribar, era lluny de Jerusalem, al camp de refugiats a terra dels caldeus.
Ens narra el llibre que estava Ezequiel al costat del riu Quebar quan va veure una visió de la glòria de Déu a terra dels caldeus. El primer capítol del llibre ens descriu quatre éssers alats amb quatre cares cadascun, i aquests estaven sobre quatre rodes, i sobre aquests hi havia una plataforma, i sobre la plataforma un tron. Assegut sobre el tron ​​hi havia una figura humana embolicada amb foc brillant, irradiant glòria, la semblança de la glòria del Senyor. En veure aquesta manifestació grandiosa Ezequiel va saber que era a la presència de Déu. Així com Moisès va poder veure la glòria de Déu a Sinaí i la glòria de Déu va estar sobre l'arca del pacte, ara estava la glòria de Déu, a Babilònia.
En aquesta visió Déu va demanar a Ezequiel que anunciés el que encara quedava per venir al poble si no se'n penedien. Israel havia mostrat completa rebel·lia, i no semblava que l'atac i l'exili haguessin fet recapacitar el poble.
Déu ja havia enviat missatge a través d'Isaïes, havia enviat Jeremies per advertir-los a Jerusalem del que els esperava, cosa que ja s'havia començat a complir, i ara, quan un gran nombre de jueus ja estaven en captivitat a la terra dels caldeus, Déu havia permès que Ezequiel fos portat amb ells per ser el missatger a aquells que ja no estaven. Potser ells escoltarien, pensaríem. Però no, Ezequiel 2:4-7 ens narra el moment en què Déu li va advertir que el poble rebel no l’escoltaria. Diu així: «És a aquesta gent de cara gruixuda i de cor obstinat que jo t’envio, i els diràs: Això diu Déu, el Senyor! I, tant si en fan cas com si no, perquè són una casa rebel, han de saber que hi ha hagut un profeta entre ells.»
Déu no es cansava d'advertir. Oh, que pacient i amorós és Déu! Parla al seu servent perquè sàpiga que no importa el que el poble faci amb el missatge, Déu ja estava amb ell. «Tu, doncs, fill d’home, no els tinguis por, ni t’espantin les seves paraules.… No temis el que et diguin; que no et facin por les seves cares, perquè són una casa rebel.»«Tu els diràs les meves paraules, tant si et fan cas com si no, perquè són molt rebels.» Déu l’havia preparat per a la dura tasca:«T’he fet la cara com el diamant, més dura que una roca; no els tinguis por ni et desanimis per les seves cares, perquè són una casa rebel.» EZEQUIEL 3:9 BEC
Si llegeixes el llibre d'Ezequiel, veuràs que la manera que Déu va demanar que transmetés el missatge és única i interessant. Vam veure Isaïes donar el missatge oralment, utilitzant paràboles i il·lustracions que després va posar en paper. Jeremies ho va fer a través de l'escriptura, portant el missatge en un llibre al rei a Jerusalem. A Ezequiel el veiem no només portant el missatge de forma oral i escrita, sinó que Déu li va encarregar que dramatitzés aquelles coses que haurien de passar. Li va demanar que fes servir moltes lliçons objectives perquè el poble veiés clarament i pogués entendre el missatge.Ezequiel havia de ser una talaia que avisés del perill, i ho faria de la manera que fos més eficaç. El veiem al capítol 3 creant una maqueta de la ciutat de Jerusalem, i actuant davant del poble per mostrar el que els venia a sobre. En una altra ocasió va haver de ficar-se al llit sobre el seu costat esquerre tres-cents noranta dies, portant la maldat de la casa d'Israel (4:4), i quaranta dies sobre el seu costat dret per portar la maldat de Judà (4:5), un dia per cada any. Al 4:10-16 llegim que va menjar aliments pèssimament cuinats amb fems durant molts dies per mostrar-los que patirien a terra aliena i passarien escassetat com mai es podrien imaginar. Ezequiel va dramatitzar escenes que representaven el que el poble patiria i va parlar per paràboles descrivint el poble clarament, comparant-los a persones promíscues i infidels.Ezequiel va haver de fer fins i tot coses per portar el missatge que eren vistes com a vergonyoses. Sent home hebreu es va haver d'afaitar el cap i la barba, dividint els seus cabells per simbolitzar aquells jueus que moririen: Li va demanar Déu: «Un terç, el cremaràs al mig de la ciutat quan s’hagin acomplert els dies del setge; en prendràs un altre terç i l’aniràs colpejant amb l’espasa tot voltant la ciutat; l’altre terç l’escamparàs al vent. D’aquests, n’agafaràs uns quants i els lligaràs a les vores del teu mantell.»(5:2-3) El verset 12 ens explica el que això representava; diu: «Un terç dels teus habitants morirà de pesta o el matarà la fam dintre teu; un altre terç caurà per l’espasa als teus voltants; i l’altre terç l’escamparé als quatre vents, i desembeinaré l’espasa darrere d’ells.» Però al capítol 6:8-10 Déu va explicar el que representava el grapat de pèl que el profeta va lligar a la falda del seu mantell. «Però en deixaré una resta, i així tindreu enmig de les nacions alguns que hauran escapat de l’espasa, quan sereu escampats per molts països. Llavors sabran que jo sóc el Senyor, que no va ser en va que els vaig anunciar que els faria aquest mal.»Quan la dona d'Ezequiel va morir, Déu li va demanar que no plorés la seva pèrdua ni fes dol. Aquí el poble li va preguntar: “No ens ensenyaràs què signifiquen per a nosaltres aquestes coses que fas?”Déu li va dir: «Digues a la casa d’Israel: Això diu Déu, el Senyor: Mireu, jo profanaré el meu santuari, l’orgull de la vostra potència, la delícia dels vostres ulls, l’afecció de les vostres ànimes; i els vostres fills i les vostres filles, que heu abandonat, cauran víctimes de l’espasa. Llavors fareu com jo he fet: no us tapareu fins a la boca ni menjareu el pa dels afligits» Déu va dir al poble al mateix capítol 24 «Ezequiel serà per a vosaltres un presagi, i vosaltres fareu el mateix que ell ha fet. Quan això s’esdevindrà, llavors sabreu que jo sóc el Senyor Déu.» (Ezequiel 24:19, 21-22, 24)
El ministeri d'Ezequiel no va ser fructífer en el sentit que el poble no va respondre als seus advertiments. Com Déu l'havia avisat, ells no van atendre el missatge. Tot i això, Ezequiel va arribar a veure la glòria de Déu des de la terra de l'exili.Déu li va mostrar en visió el temple a Jerusalem en aquell moment, el qual seria destruït pels caldeus. Déu li va permetre a Ezequiel veure visions de les abominacions que el poble estava fent al temple; de manera que la glòria de Déu va sortir del temple sense que el poble se n'adonés, i li va mostrar com els culpables havien de ser jutjats, perquè el Déu just havia de jutjar el seu poble pecador. Ezequiel, com a sacerdot del poble que hauria estat si el captiveri no hagués passat, va intercedir pel seu poble preguntant a Déu si de debò havien de patir de tal manera. A Ezequiel 9:8 llegim: «Ai, Senyor, Déu sobirà! ¿És que vols exterminar tot el romanent d’Israel, abocant tota la teva còlera ardent sobre Jerusalem?”» EZEQUIEL 9:8 BEC

Però veiem que Déu no abandonaria el seu poble. La glòria de Déu, com Ezequiel havia vist vora el riu, no estava limitada a habitar exclusivament al temple com veiem al salm 139, la seva presència està a tot arreu, i podria fins i tot anar a la terra de Babilònia, acompanyant el seu poble. (12-24)
Déu jutjaria Israel pel seu pecat, jutjaria aquells que tractessin malament Israel, i jutjaria Jerusalem. Faria això perquè Déu és just i estima la justícia.Però la darrera secció del llibre, del 34-38, ens mostra l'esperança futura per a Israel, per a les nacions, i per a tota la creació. El poble de Déu un dia es tornarà a Ell, la maldat de les nacions serà derrotada, i hi haurà un nou temple en què aquell carruatge que Ezequiel va veure al costat del riu, la mateixa presència de Déu, habitarà al temple que Déu construirà. Ezequiel veu que d'aquest temple fl]]>https://api.spreaker.com/episode/56309833Fri, 01 Aug 2025 05:25:00 +0000David y MaribelEl llibre d'Ezequiel és un altre llibre de profecia al poble de Déu sobre el futur proper de Jerusalem en els temps de l'exili i la destrucció així com el futur llunyà de la nació d'Israel i la ciutat de Jerusalem. Babilònia va atacar la ciutat de...Babilònia va atacar la ciutat de Jerusalem en un parell d'ocasions, portant captius a la terra dels caldeus. A la primera onada de captius es trobaven Daniel i els seus amics, dels quals podrem llegir al llibre de Daniel. Entre els captius de la segona onada va sortir Ezequiel. Ezequiel era de família de sacerdots, i havia de començar a exercir el seu treball com a sacerdot en complir els trenta anys, però quan aquest dia va arribar, era lluny de Jerusalem, al camp de refugiats a terra dels caldeus.
Ens narra el llibre que estava Ezequiel al costat del riu Quebar quan va veure una visió de la glòria de Déu a terra dels caldeus. El primer capítol del llibre ens descriu quatre éssers alats amb quatre cares cadascun, i aquests estaven sobre quatre rodes, i sobre aquests hi havia una plataforma, i sobre la plataforma un tron. Assegut sobre el tron ​​hi havia una figura humana embolicada amb foc brillant, irradiant glòria, la semblança de la glòria del Senyor. En veure aquesta manifestació grandiosa Ezequiel va saber que era a la presència de Déu. Així com Moisès va poder veure la glòria de Déu a Sinaí i la glòria de Déu va estar sobre l'arca del pacte, ara estava la glòria de Déu, a Babilònia.
En aquesta visió Déu va demanar a Ezequiel que anunciés el que encara quedava per venir al poble si no se'n penedien. Israel havia mostrat completa rebel·lia, i no semblava que l'atac i l'exili haguessin fet recapacitar el poble.
Déu ja havia enviat missatge a través d'Isaïes, havia enviat Jeremies per advertir-los a Jerusalem del que els esperava, cosa que ja s'havia començat a complir, i ara, quan un gran nombre de jueus ja estaven en captivitat a la terra dels caldeus, Déu havia permès que Ezequiel fos portat amb ells per ser el missatger a aquells que ja no estaven. Potser ells escoltarien, pensaríem. Però no, Ezequiel 2:4-7 ens narra el moment en què Déu li va advertir que el poble rebel no l’escoltaria. Diu així: «És a aquesta gent de cara gruixuda i de cor obstinat que jo t’envio, i els diràs: Això diu Déu, el Senyor! I, tant si en fan cas com si no, perquè són una casa rebel, han de saber que hi ha hagut un profeta entre ells.»
Déu no es cansava d'advertir. Oh, que pacient i amorós és Déu! Parla al seu servent perquè sàpiga que no importa el que el poble faci amb el missatge, Déu ja estava amb ell. «Tu, doncs, fill d’home, no els tinguis por, ni t’espantin les seves paraules.… No temis el que et diguin; que no et facin por les seves cares, perquè són una casa rebel.»«Tu els diràs les meves paraules, tant si et fan cas com si no, perquè són molt rebels.» Déu l’havia preparat per a la dura tasca:«T’he fet la cara com el diamant, més dura que una roca; no els tinguis por ni et desanimis per les seves cares, perquè són una casa rebel.» EZEQUIEL 3:9 BEC
Si llegeixes el llibre d'Ezequiel, veuràs que la manera que Déu va demanar que transmetés el missatge és única i interessant. Vam veure Isaïes donar el missatge oralment, utilitzant paràboles i il·lustracions que després va posar en paper. Jeremies ho va fer a través de l'escriptura, portant el missatge en un llibre al rei a Jerusalem. A Ezequiel el veiem no només portant el missatge de forma oral i escrita, sinó que Déu li va encarregar que dramatitzés aquelles coses que haurien de passar. Li va demanar que fes servir moltes lliçons objectives perquè el poble veiés clarament i pogués entendre el missatge.Ezequiel havia de ser una talaia que avisés del perill, i ho faria de la manera que fos més eficaç. El veiem al capítol 3 creant una maqueta de la ciutat de Jerusalem, i actuant davant del poble per mostrar el que els venia a sobre. En una altra ocasió va haver de ficar-se al llit sobre el seu costat esquerre tres-cents noranta dies, portant la...]]>729biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/144-jeremies-lloanca-quan-la-vida-sembla-no-tenir-sentit--56258272Podem llegir de diversos personatges de la Bíblia que van lloar Déu per fe fins i tot quan no entenien el que Déu estava fent a les seves vides.
Recordes Job? Quan totes les seves possessions, els seus fills i la seva salut havien estat arrencats, la seva resposta va ser: «Vaig sortir nu del ventre de la mare, i nu hi tornaré. El Senyor donà, el Senyor ha pres; beneït sigui el nom del Senyor!»
I què de Pau i Siles a la presó a Filips? Fets 16:25 (BEC) «Però cap a mitjanit, Pau i Siles, pregant, cantaven himnes a Déu, i els presos els escoltaven atentament.» Estaven empresonats per haver predicat als carrers. I en lloc de plorar, maleir o dubtar, van decidir cantar lloances a Déu. Sabien que Déu els podia lliurar si volia, i descansaven en el seu perfecte pla.
És fàcil lloar Déu quan surts de la prova. És fàcil donar gràcies quan veieu el motiu d'una dificultat. però Hebreus 13:15 (BEC) ens diu «Per mitjà d’ell, doncs, oferim contínuament a Déu un sacrifici de lloança, és a dir, un tribut de llavis que confessen el seu nom.» Quan les dificultats no tenen sentit ni motiu per a un, lloar Déu és només possible per la fe, confiant en allò que coneixem de nostre Senyor. És aquí quan la lloança costa. Aquí és quan podem anomenar-lo “un sacrifici de lloança”, perquè no és una lloança gratuita, que no costi res. David a 1 Samuel 24:24 va comprar un camp per oferir holocaust a Déu. Li volien cedir sense pagar, però ell va respondre: «De cap manera! Jo vull comprar-t’ho pel seu preu; perquè jo no oferiré al Senyor, el meu Déu, holocaustos que no m’hagin costat res.”Oferim nosaltres holocaustos quan no costen res, o som capaços de, per Fe, oferir lloança al nostre Senyor quan costa, quant no té sentit la lloança?
Fa anys, en una prova molt dura en què el meu marit es trobava en una situació de salut crítica, un germà em va dir, enmig de la prova, “ja hem demanat al Senyor; ja no és temps de demanar més; ara és temps de donar gràcies, de lloar el Senyor”. Em va xocar, però també em va alliberar. Quantes vegades havia de demanar a Déu que m'escoltés? Ja li havíem vessat les nostres càrregues i demanat que fos la Seva voluntat. El que tocava sens dubte era lloança a Déu. Deixar d'enfocar-nos a la tribulació i enfocar-nos en el Déu totpoderós i amorós que Ell és. Havíem d'oferir-li un sacrifici de lloança.
Moltes vegades la desesperació arriba a la nostra vida, la portem al senyor, ens dóna la seguretat que Ell ho té tot sota el seu perfecte control, i al moment ens trobem desesperades pel mateix o per alguna cosa nova. I de vegades, com hem vist en el cas de Jeremies, arribem a deprimir-nos al punt de qüestionar la nostra existència.
Què creieu que va fer Jeremies en acabar el relat de la seva pregària que tenim al capítol 20? Sens dubte, veient com el Senyor el va guardar, veient que va romandre fidel i que va acabar morint amb una edat ja avançada i sota les ales de Déu, crec que puc dir amb confiança que Jeremies va reafirmar la seva fe en el Totpoderós, i havent encomanat la seva causa davant «Al qui és sobiranament poderós per actuar més abundosament del que demanem o podem pensar,» EFESIS 3:20 BEC. Va descansar en el Senyor.És un cicle que gira entre allò que sentim en el moment i allò que sabem del nostre Déu. Per això és tan important conèixer Déu i meditar en el seu preciós caràcter.
Qualsevol que sigui la teva situació actual, t'animo a afirmar la teva fe en Déu. Ell vol estar amb tu “com a poderós gegant.” Com vam veure a Jeremies 1:5, Déu tenia un propòsit per a Jeremies abans de néixer; «Abans que et formés en el ventre de la teva mare et vaig escollir, i abans que naixessis et vaig consagrar.» diu el Senyor.
Déu t'ha fet a tu amb un propòsit. T’has preguntat el propòsit que Déu té per a tu en aquesta vida? Veurem més sobre això al llarg de l'estudi de Sa Paraula, però dóna-li avui les gràcies pel Seu pla, la Seva presència i el Seu poder.]]>https://api.spreaker.com/episode/56258272Thu, 31 Jul 2025 05:45:00 +0000David y MaribelHem vist a les pregàries de Jeremies les queixes que aquest presentava davant del Senyor, les paraules d'afirmació, de correcció i d'exhortació del Senyor a Jeremies i també la bellesa de confiar i lloar el Senyor enmig de la prova. Podem llegir de...Podem llegir de diversos personatges de la Bíblia que van lloar Déu per fe fins i tot quan no entenien el que Déu estava fent a les seves vides.
Recordes Job? Quan totes les seves possessions, els seus fills i la seva salut havien estat arrencats, la seva resposta va ser: «Vaig sortir nu del ventre de la mare, i nu hi tornaré. El Senyor donà, el Senyor ha pres; beneït sigui el nom del Senyor!»
I què de Pau i Siles a la presó a Filips? Fets 16:25 (BEC) «Però cap a mitjanit, Pau i Siles, pregant, cantaven himnes a Déu, i els presos els escoltaven atentament.» Estaven empresonats per haver predicat als carrers. I en lloc de plorar, maleir o dubtar, van decidir cantar lloances a Déu. Sabien que Déu els podia lliurar si volia, i descansaven en el seu perfecte pla.
És fàcil lloar Déu quan surts de la prova. És fàcil donar gràcies quan veieu el motiu d'una dificultat. però Hebreus 13:15 (BEC) ens diu «Per mitjà d’ell, doncs, oferim contínuament a Déu un sacrifici de lloança, és a dir, un tribut de llavis que confessen el seu nom.» Quan les dificultats no tenen sentit ni motiu per a un, lloar Déu és només possible per la fe, confiant en allò que coneixem de nostre Senyor. És aquí quan la lloança costa. Aquí és quan podem anomenar-lo “un sacrifici de lloança”, perquè no és una lloança gratuita, que no costi res. David a 1 Samuel 24:24 va comprar un camp per oferir holocaust a Déu. Li volien cedir sense pagar, però ell va respondre: «De cap manera! Jo vull comprar-t’ho pel seu preu; perquè jo no oferiré al Senyor, el meu Déu, holocaustos que no m’hagin costat res.”Oferim nosaltres holocaustos quan no costen res, o som capaços de, per Fe, oferir lloança al nostre Senyor quan costa, quant no té sentit la lloança?
Fa anys, en una prova molt dura en què el meu marit es trobava en una situació de salut crítica, un germà em va dir, enmig de la prova, “ja hem demanat al Senyor; ja no és temps de demanar més; ara és temps de donar gràcies, de lloar el Senyor”. Em va xocar, però també em va alliberar. Quantes vegades havia de demanar a Déu que m'escoltés? Ja li havíem vessat les nostres càrregues i demanat que fos la Seva voluntat. El que tocava sens dubte era lloança a Déu. Deixar d'enfocar-nos a la tribulació i enfocar-nos en el Déu totpoderós i amorós que Ell és. Havíem d'oferir-li un sacrifici de lloança.
Moltes vegades la desesperació arriba a la nostra vida, la portem al senyor, ens dóna la seguretat que Ell ho té tot sota el seu perfecte control, i al moment ens trobem desesperades pel mateix o per alguna cosa nova. I de vegades, com hem vist en el cas de Jeremies, arribem a deprimir-nos al punt de qüestionar la nostra existència.
Què creieu que va fer Jeremies en acabar el relat de la seva pregària que tenim al capítol 20? Sens dubte, veient com el Senyor el va guardar, veient que va romandre fidel i que va acabar morint amb una edat ja avançada i sota les ales de Déu, crec que puc dir amb confiança que Jeremies va reafirmar la seva fe en el Totpoderós, i havent encomanat la seva causa davant «Al qui és sobiranament poderós per actuar més abundosament del que demanem o podem pensar,» EFESIS 3:20 BEC. Va descansar en el Senyor.És un cicle que gira entre allò que sentim en el moment i allò que sabem del nostre Déu. Per això és tan important conèixer Déu i meditar en el seu preciós caràcter.
Qualsevol que sigui la teva situació actual, t'animo a afirmar la teva fe en Déu. Ell vol estar amb tu “com a poderós gegant.” Com vam veure a Jeremies 1:5, Déu tenia un propòsit per a Jeremies abans de néixer; «Abans que et formés en el ventre de la teva mare et vaig escollir, i abans que naixessis et vaig consagrar.» diu el Senyor.
Déu t'ha fet a tu amb un propòsit. T’has...]]>356biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/143-jeremies-jeremies-parla-amb-deu--56237689Jeremies 20:7 (BEC) llegim «M’has seduït, Senyor, i m’he deixat seduir; has estat més fort que jo i has guanyat. M’he convertit en la riota de cada dia, tothom es burla de mi.» Jeremies se sentia cansat, i fins i tot podem dir que utilitzat. Al verset 14 clamava «Maleït sigui el dia que vaig néixer; que no sigui beneït el dia que la meva mare em va infantar!»
Què estava passant a la vida de Jeremies? Parlava sempre a Déu d'aquesta manera?
Anterior a la queixa del capítol 20:7-18, trobem 6 passatges en què el profeta va pregar Déu amb una petició o de vegades una queixa. Aquesta és una part summament personal del llibre que ens permet entendre més sobre el cor de Jeremies.
Examinem aquestes pregàries i veiem què demana i com el Senyor li contesta (o no) per veure què podem aprendre de la vida de pregària de Jeremies.
Al capítol 11:20-23, Els homes d'Anatot havien planejat un complot contra Jeremies. Aquest va exposar la seva causa davant de Déu, demanant-li veure venjança de Déu sobre aquests homes malvats. Déu li va contestar en el moment, assegurant-li al profeta que quan arribés el moment, castigaria els d'Anatot per la seva maldat. Els temps de Déu i les seves formes no són a les nostres mans.
Al capítol 12:1-6 (BEC) veiem una altra queixa de Jeremies i la contestació de Déu. Aquest comença la seva pregària així «Ets molt just, Senyor, perquè jo discuteixi amb tu. Tanmateix, et vull exposar les meves qüestions: Per què prospera el camí dels descreguts i viuen en pau tots els qui actuen traïdorament?»
Jeremies havia començat la seva pregària bé, dient bàsicament: “no hauria de discutir amb tu, Déu, però no obstant continua dient, ho faré.” I Jeremies exposa la seva queixa davant Déu, fent ressò del sentiment del salmista al salm 73 Per què prospera el dolent i el bo pateix?El profeta semblava haver oblidat que Déu ja li havia confirmat que Ell s'encarregaria d'aquells que actuaven malament. I en aquesta ocasió Déu li va contestar de manera una mica forta al verset 5: Jeremies, «Si has corregut amb els qui van a peu i t’han fet cansar, com podràs competir amb els qui van a cavall? Si en una terra de pau no et sents segur, què faràs en la frondositat del Jordà?»
Déu li va dir bàsicament: “Jeremies, si a la prova més fàcil defalleixes, corda't el cinturó, perquè vénen proves pitjors. Patiràs maltractament, patiràs a la presó, patiràs al pou, patiràs l'exili: no ha arribat el moment de veure el que li passarà als que actuen malament. Segueix ferm i endavant fins que arribi el moment de la justícia.” (parafrasejat). Com el salmista, Jeremies també havia de recordar que el Déu just i sobirà té un pla perfecte i el temps adequat per executar-lo.A Jeremies 14:13-14 veiem de nou el profeta parlant amb Déu. Comparant el seu missatge amb els altres profetes, aquest sent que potser Déu podria haver-li donat un missatge de pau, una cosa molt més popular entre els seus receptors. Bàsicament Jeremies diu: “Déu, els altres profetes estan profetitzant pau i coses bones.” Segur que el que m'has donat per profetitzar és correcte? (parafrasejat) Aquí podem veure que Jeremies va arribar a dubtar del missatge que Déu li ha donat. Però Déu no el va reprendre, sinó que li va respondre afirmant-li que la pau que els altres profetitzen era falsa i que allò que Jeremies estava profetitzant era veritable i segur. Aquells que anunciaven falsa pau no feien el bé a ningú, però el missatge de veritat de Jeremies, encara que dur, els advertia perquè poguessin actuar.
En una altra pregària de Jeremies, al capítol 15:15-21 trobem el profeta desanimat, plorant davant Déu, expressant que ell havia estat fidel predicant la paraula, i per això havia patit menyspreu i solitud de part del poble, per obeir la missió que Déu li havia donat. En aquesta ocasió, Jehovà li va contestar amb una afirmació que si romania fidel, Déu el restauraria i estaria sempre amb ell. Déu el va animar a romandre fidel, dient-li: “són ells que s’han de girar cap a tu i no pas tu cap a ells” (Jeremies 15:19b)
Aleshores veiem Jeremies al 17:13-18 parlant amb Déu, confirmant-li la seva obediència, amb una clara entesa de qui era Déu, però volent saber els temps de Déu. Els de Jerusalem preguntaven que quan passaria tot el que Jeremies profetitzava, dubtant del seu missatge, i Jeremies estava pregant a Déu una vegada més que fossin ells els avergonyits i no ell. Bàsicament, Jeremies estava demanant a Déu (una vegada més) que fes justícia.Al capítol 18:19-23 Jeremies, que en una altra ocasió havia pregat a Déu que tingués pena del poble, s'ha adonat de la maldat del poble i que volen matar-lo a ell per portar el missatge de Déu. Ara li està demanant a Déu que porti judici sobre ells, com hem vist als textos anteriors.Però a aquestes dues pregàries, Déu ja no contesta. Ja havien parlat del tema amb anterioritat i Déu ja li havia contestat. No hi havia necessitat que li tornés a reafirmar la resposta. Jeremies ja tenia la contestació de Déu, que havia de recordar i acceptar, li agradés o no.De vegades som molt semblants al profeta. Quantes vegades encara preguntem a Déu sobre coses que ja ens ha confirmat i contestat? Ens costa esperar o acceptar la Seva voluntat. No som les úniques. Jeremies, el profeta de Déu, es desesperava veient que el dolent continuava amb la seva maldat i que allò que Déu havia promès semblava que no es feia realitat. I és que els temps de nostre Senyor no són els nostres temps. Part de la nostra fe i submissió a la seva voluntat és acceptar la seva Paraula i esperar que allò que Ell ja ha confirmat sigui realitzat. En el Seu temps; no al nostre! A la seva manera; no a la nostra!
Demanem a Déu que ens doni fe, la confiança per acceptar-ne els termes i les condicions. A Ell sigui la glòria!]]>https://api.spreaker.com/episode/56237689Wed, 30 Jul 2025 05:30:00 +0000David y MaribelEn les converses que Jeremies tenia amb Déu trobem el profeta pregant i en alguns moments descarregant tota la seva ansietat sobre el Senyor (1 Pere 5:7), però com si fos una queixa, i moments de confiança en el poderós gegant que és el seu Déu. Al...Jeremies 20:7 (BEC) llegim «M’has seduït, Senyor, i m’he deixat seduir; has estat més fort que jo i has guanyat. M’he convertit en la riota de cada dia, tothom es burla de mi.» Jeremies se sentia cansat, i fins i tot podem dir que utilitzat. Al verset 14 clamava «Maleït sigui el dia que vaig néixer; que no sigui beneït el dia que la meva mare em va infantar!»
Què estava passant a la vida de Jeremies? Parlava sempre a Déu d'aquesta manera?
Anterior a la queixa del capítol 20:7-18, trobem 6 passatges en què el profeta va pregar Déu amb una petició o de vegades una queixa. Aquesta és una part summament personal del llibre que ens permet entendre més sobre el cor de Jeremies.
Examinem aquestes pregàries i veiem què demana i com el Senyor li contesta (o no) per veure què podem aprendre de la vida de pregària de Jeremies.
Al capítol 11:20-23, Els homes d'Anatot havien planejat un complot contra Jeremies. Aquest va exposar la seva causa davant de Déu, demanant-li veure venjança de Déu sobre aquests homes malvats. Déu li va contestar en el moment, assegurant-li al profeta que quan arribés el moment, castigaria els d'Anatot per la seva maldat. Els temps de Déu i les seves formes no són a les nostres mans.
Al capítol 12:1-6 (BEC) veiem una altra queixa de Jeremies i la contestació de Déu. Aquest comença la seva pregària així «Ets molt just, Senyor, perquè jo discuteixi amb tu. Tanmateix, et vull exposar les meves qüestions: Per què prospera el camí dels descreguts i viuen en pau tots els qui actuen traïdorament?»
Jeremies havia començat la seva pregària bé, dient bàsicament: “no hauria de discutir amb tu, Déu, però no obstant continua dient, ho faré.” I Jeremies exposa la seva queixa davant Déu, fent ressò del sentiment del salmista al salm 73 Per què prospera el dolent i el bo pateix?El profeta semblava haver oblidat que Déu ja li havia confirmat que Ell s'encarregaria d'aquells que actuaven malament. I en aquesta ocasió Déu li va contestar de manera una mica forta al verset 5: Jeremies, «Si has corregut amb els qui van a peu i t’han fet cansar, com podràs competir amb els qui van a cavall? Si en una terra de pau no et sents segur, què faràs en la frondositat del Jordà?»
Déu li va dir bàsicament: “Jeremies, si a la prova més fàcil defalleixes, corda't el cinturó, perquè vénen proves pitjors. Patiràs maltractament, patiràs a la presó, patiràs al pou, patiràs l'exili: no ha arribat el moment de veure el que li passarà als que actuen malament. Segueix ferm i endavant fins que arribi el moment de la justícia.” (parafrasejat). Com el salmista, Jeremies també havia de recordar que el Déu just i sobirà té un pla perfecte i el temps adequat per executar-lo.A Jeremies 14:13-14 veiem de nou el profeta parlant amb Déu. Comparant el seu missatge amb els altres profetes, aquest sent que potser Déu podria haver-li donat un missatge de pau, una cosa molt més popular entre els seus receptors. Bàsicament Jeremies diu: “Déu, els altres profetes estan profetitzant pau i coses bones.” Segur que el que m'has donat per profetitzar és correcte? (parafrasejat) Aquí podem veure que Jeremies va arribar a dubtar del missatge que Déu li ha donat. Però Déu no el va reprendre, sinó que li va respondre afirmant-li que la pau que els altres profetitzen era falsa i que allò que Jeremies estava profetitzant era veritable i segur. Aquells que anunciaven falsa pau no feien el bé a ningú, però el missatge de veritat de Jeremies, encara que dur, els advertia perquè poguessin actuar.
En una altra...]]>516biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/142-jeremies-el-libre-de-jeremies--56221673Jeremies havia estat escollit des del moment de la seva concepció. Ens volen fer creure que la concepció no és res, que un fetus no és persona i ara fins i tot quan neixen són éssers indefinits. No ens enganyem, la realitat és que per a Déu som i tenim propòsit des d'abans de la concepció. Jeremíes 1:5 (BEC) diu «Abans que et formés en el ventre de la teva mare et vaig escollir, i abans que naixessis et vaig consagrar; t’he posat per profeta de les nacions.»
Jeremies, en rebre la crida de Déu, va dubtar de si mateix i de la seva capacitat de dur a terme la tasca que Déu li assignava. Jeremies comparteix amb nosaltres la seva conversa amb Déu: «Jo vaig contestar: “Ai, Senyor, Déu meu; si jo no sé parlar! No sóc més que un noi.” I el Senyor em va dir: “No diguis que només ets un noi, perquè aniràs a tots els qui jo t’enviaré i diràs tot el que jo et manaré. No tinguis por davant d’ells, perquè jo sóc amb tu per protegir-te” –ha dit el Senyor.» (1:6-8 BEC)
Déu, com va fer al seu dia amb Moisès quan el va enviar a Egipte, recorda a Jeremies que aniria amb ell. Jeremies només havia de confiar en Déu i obeir-lo, i Déu donaria la victòria.
Déu tenia un propòsit per a Jeremies, i Ell s'encarregaria de complir-ho. Quin era aquest propòsit? Jeremies 1:10 (BEC) diu així: «Compte, perquè jo avui t’estableixo sobre les nacions i els reialmes per a arrencar i destruir, per a enderrocar i arrasar, i també per a edificar i plantar.»
Déu pensava edificar el poble d'Israel, però abans havia de fer caure allò que estava malament. Ell pensava plantar, però primer havia d'arrencar el que és dolent. I Déu havia de fer servir Jeremies per arrencar, enderrocar, i arruïnar, per després poder edificar i plantar i Déu estaria amb Jeremies i el mantindria ferm i protegit. Mira allò que Déu li diu:«Mira que avui et poso com una ciutadella inexpugnable, com una columna de ferro, com una muralla de bronze enfront de tota aquesta terra, enfront dels reis de Judà, dels seus prínceps, dels seus sacerdots i de tota la gent del poble. Ells lluitaran contra tu, però no et venceran, perquè jo sóc amb tu per guardar-te” –ha dit el Senyor.» JER 1:18-19 BEC
Jeremies mai no es va casar. Al capítol 16 llegim que Déu va demanar al profeta que no es casés ni tingués fills a Jerusalem, ja que un gran mal s'acostava. Recordem que Jeremies va viure a Jerusalem a l'època prèvia al captiveri i la destrucció de Jerusalem.
Quan Nabucodonosor va entrar a la ciutat i va portar captiu a una bona part del poble, el rei de Babilònia el va deixar quedar a Jerusalem sota protecció dels seus oficials, però aquells jueus que van romandre a Jerusalem, agitats per la commoció de l'exili i la destrucció de Jerusalem, van acabar portant a Jeremies apressat a Egipte on va acabar d’escriure el llibre.
Jeremies va patir per portar el missatge al poble de Déu, i el més trist és que va patir a mans d'aquells que Déu estava intentant ajudar.
El llibre ens narra com Jeremies abans de ser portat a Egipte havia estat a Jerusalem. El profeta va ser acusat de traïció, capturat, assotat, i posat a la presó.
El seu secretari, l'escrivà Baruc, el qual escrivia les paraules que el profeta li dictava va patir la persecució també. Al capítol 45 veiem com Déu ha de parlar a Baruc per cridar-li l'atenció per buscar el seu propi bé enmig de l'aflicció, però hem d'entendre que el pobre havia estat donant suport a Jeremies durant les acusacions i les persecucions. Déu li dona la confiança que estaria amb ell i preservaria la vida enmig del conflicte.
Jeremies no només va ser capturat i assotat, sinó que més tard tirat per principals del poble a la cisterna buida que era al pati de la presó, i tot perquè el profeta els advertia de la invasió que s'aproximava. El rei Sedequies, els va permetre fer-lo fora, en un pou ple de fang on el profeta estava enfonsat i ningú va sortir en defensa de Jeremies. Un etíop que treballava al palau, va armar-se de valor i va anar a parlar amb el rei Sedequies dient: «Rei i senyor meu, aquells homes han obrat molt malament amb tot el que acaben de fer amb el profeta Jeremies, tirant-lo a la cisterna, perquè allí es morirà de fam, ja que a la ciutat no hi queda pa.” Llavors el rei va manar a l’etíop Èbed-Mèlec: “Pren amb tu trenta homes i treu de la cisterna el profeta Jeremies abans no mori.” Èbed-Mèlec va prendre amb ell aquells homes, va anar al palau reial, al guarda-roba de la tresoreria, va agafar uns parracs de roba i vestits vells, i amb unes cordes els van fer arribar a Jeremies, a la cisterna. I l’etíop Èbed-Mèlec digué a Jeremies: “Posa’t aquests parracs i aquesta roba vella sota les aixelles i entre les cordes.” Jeremies ho va fer així, i estirant-lo amb les cordes el van treure de la cisterna. Però Jeremies va quedar encara retingut al pati de la guàrdia.» JEREMIES 38:9-13 BEC
El que és bonic és el que trobem al final del capítol 39, que Déu no es va oblidar de premiar Ebeb-Melec. Déu diu a Jeremies: «Vés a trobar Èbed-Mèlec, l’etíop, i digues-li: Això diu el Senyor Totpoderós, el Déu d’Israel: Mira, vaig a complir les meves paraules sobre aquesta ciutat, per al seu mal i no pas per al seu bé, i tu en seràs testimoni aquell dia. Però, a tu, jo et salvaré –diu el Senyor–, i no seràs posat en les mans dels homes que tu tems; perquè jo, sens falta, t’alliberaré, i no cauràs per l’espasa. Tindràs la teva vida com a recompensa, perquè has confiat en mi –diu el Senyor.”» JEREMIES 39:16-18 BEC
Sens dubte, treballar per al Senyor no és per a febles. Veiem que tant el profeta com els que amb ell estaven corrien perill. A la gent no els agrada el missatge de Déu i moltes vegades ho paguen amb el missatger. Però podem estar segures d'una cosa, i és que a Déu no se li passen els detalls, i ell s'ocupa de la vida dels seus servents.
Gràcies a Déu per tenir-ne cura i per les forces que dona quan més les necessitem.]]>https://api.spreaker.com/episode/56221673Tue, 29 Jul 2025 05:40:00 +0000David y MaribelHem vist que Déu va triar diferents persones per profetitzar el missatge al poble d'Israel. No tots els profetes tenien el mateix perfil, ni van viure vides semblants. Vam veure la vida del profeta Isaïes, i veurem que la personalitat i la vida de...Jeremies havia estat escollit des del moment de la seva concepció. Ens volen fer creure que la concepció no és res, que un fetus no és persona i ara fins i tot quan neixen són éssers indefinits. No ens enganyem, la realitat és que per a Déu som i tenim propòsit des d'abans de la concepció. Jeremíes 1:5 (BEC) diu «Abans que et formés en el ventre de la teva mare et vaig escollir, i abans que naixessis et vaig consagrar; t’he posat per profeta de les nacions.»
Jeremies, en rebre la crida de Déu, va dubtar de si mateix i de la seva capacitat de dur a terme la tasca que Déu li assignava. Jeremies comparteix amb nosaltres la seva conversa amb Déu: «Jo vaig contestar: “Ai, Senyor, Déu meu; si jo no sé parlar! No sóc més que un noi.” I el Senyor em va dir: “No diguis que només ets un noi, perquè aniràs a tots els qui jo t’enviaré i diràs tot el que jo et manaré. No tinguis por davant d’ells, perquè jo sóc amb tu per protegir-te” –ha dit el Senyor.» (1:6-8 BEC)
Déu, com va fer al seu dia amb Moisès quan el va enviar a Egipte, recorda a Jeremies que aniria amb ell. Jeremies només havia de confiar en Déu i obeir-lo, i Déu donaria la victòria.
Déu tenia un propòsit per a Jeremies, i Ell s'encarregaria de complir-ho. Quin era aquest propòsit? Jeremies 1:10 (BEC) diu així: «Compte, perquè jo avui t’estableixo sobre les nacions i els reialmes per a arrencar i destruir, per a enderrocar i arrasar, i també per a edificar i plantar.»
Déu pensava edificar el poble d'Israel, però abans havia de fer caure allò que estava malament. Ell pensava plantar, però primer havia d'arrencar el que és dolent. I Déu havia de fer servir Jeremies per arrencar, enderrocar, i arruïnar, per després poder edificar i plantar i Déu estaria amb Jeremies i el mantindria ferm i protegit. Mira allò que Déu li diu:«Mira que avui et poso com una ciutadella inexpugnable, com una columna de ferro, com una muralla de bronze enfront de tota aquesta terra, enfront dels reis de Judà, dels seus prínceps, dels seus sacerdots i de tota la gent del poble. Ells lluitaran contra tu, però no et venceran, perquè jo sóc amb tu per guardar-te” –ha dit el Senyor.» JER 1:18-19 BEC
Jeremies mai no es va casar. Al capítol 16 llegim que Déu va demanar al profeta que no es casés ni tingués fills a Jerusalem, ja que un gran mal s'acostava. Recordem que Jeremies va viure a Jerusalem a l'època prèvia al captiveri i la destrucció de Jerusalem.
Quan Nabucodonosor va entrar a la ciutat i va portar captiu a una bona part del poble, el rei de Babilònia el va deixar quedar a Jerusalem sota protecció dels seus oficials, però aquells jueus que van romandre a Jerusalem, agitats per la commoció de l'exili i la destrucció de Jerusalem, van acabar portant a Jeremies apressat a Egipte on va acabar d’escriure el llibre.
Jeremies va patir per portar el missatge al poble de Déu, i el més trist és que va patir a mans d'aquells que Déu estava intentant ajudar.
El llibre ens narra com Jeremies abans de ser portat a Egipte havia estat a Jerusalem. El profeta va ser acusat de traïció, capturat, assotat, i posat a la presó.
El seu secretari, l'escrivà Baruc, el qual escrivia les paraules que el profeta li dictava va patir la...]]>513biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/141-jeremies-un-nou-atuell--56123650Isaïes compara Israel amb un atuell de fang que es trencaria. Es trencaria de tal manera que els trossos no serien prou grans per a fer-los servir per transportar brases. I no perquè Déu volgués destruir-los, sinó perquè ells no van voler ser rescatats.”Diu el verset 15: «Perquè el Senyor Etern, el Sant d’Israel, ha dit això: “Si us convertiu i resteu tranquils, sereu salvats; en la calma i en la confiança tindreu la fermesa.” Però no ho heu volgut,» ISAÏES 30:15 BEC
Déu els havia enviat missatgers per advertir-los, perquè poguessin canviar el rumb, però no van voler.
Però el que és increïble és que aquest mateix Déu de judici els mostraria misericòrdia.A Isaïes 30:18-19 (BEC) llegim «Però el Senyor esperarà per tenir pietat de vosaltres, i per això s’alçarà per compadir-vos; ja que el Senyor és un Déu just. Benaurats tots els qui esperen en ell. Ben cert, poble de Sió que habites a Jerusalem, que ja no ploraràs més. Es mostrarà compassiu al teu crit d’auxili: així que el senti, et respondrà.»I no només això, sinó que Déu també feriria aquells que el van fer mal.Quin Déu és aquest? El Déu just i sant. Però aquest Déu és també amorós i misericordiós. Com a pare, castiga el fill que es desvia, per portar-lo de nou al camí segur i pròsper. Qui no voldria aquest Déu com el Seu Déu? Qui no voldria que aquest fos el Seu Pare celestial?
El profeta Jeremies ens porta al taller de terrisser per mostrar-nos l'obra que Déu fa amb la humanitat. Allà al taller ens parla d'un atuell de fang que es fa malbé.Jeremies 18:4 (BEC) diu: «I si l’atuell de fang que fabricava se li feia malbé a les mans, en tornava a començar un altre tal com ell volia que fos.»
Jeremies parla de com quan el primer atuell que estava dissenyant el terrisser es va fer malbé, el va aixafar, i va començar a crear un segon atuell tal com el terrisser el volia fer. I el va fer el terrisser “segons li va semblar millor fer-ho,” Aquesta expressió “segons li va semblar millor fer-ho” mostra la sobirania que Déu ha de tenir a les nostres vides, perquè el seu pla és sempre millor que el nostre.Després que el primer s'havia fet malbé a la mà, el terrisser va fer un nou millor. Això és el que Déu ha fet amb la humanitat. Déu va crear l'home, home i femella, a imatge i semblança seva. I Adam, davant l'elecció de tenir comunió amb Déu o amb la que era com ell, va escollir la segona opció, rebutjant Déu. Això ens va portar a la situació descrita a Romans 5, on Pau parla del primer Adam i del segon Adam.Romans 5:12 (BEC) diu:«Per això, tal com per obra d’un sol home va entrar el pecat al món, i amb el pecat hi entrà la mort, igualment la mort s’estengué a tots els homes, atès que tots van pecar,»
però al continuar llegint, a Romans 5:17-18( BEC) llegim «Si, doncs, per la falta d’un de sol la mort ha regnat per culpa d’aquest tot sol, amb molta més raó els qui reben l’abundància de la gràcia i del do que justifica regnaran en la vida per mitjà d’un de sol, Jesucrist. Per tant, així com per una sola transgressió en resultà la condemna de tots els homes, també així, per un acte de fidelitat d’un de sol, n’ha resultat la justificació i la vida per a tots els homes.»
Si per un pecat d'Adam, tots morim espiritualment (i físicament vam caure en el cicle de vida i mort), veiem que Crist, el segon Adam, proveeix gràcia per a tots i el do de Déu que sobrepassa qualsevol transgressió.
Fixa’t al verset 17: “per la falta d’un de sol”, aquest és Adam, va entrar la mort i va regnar, afectant cada ésser humà en tota la història de la humanitat. Això és poderós. Les nostres males decisions afecten altres, però gràcies a Déu no afecten tota la població, ni per tota la història. Però la transgressió d'Adam va afectar el món sencer a través de la història.
Veiem, però, que per l'obra del segon Adam, Jesucrist, tenim una segona oportunitat. Quan rebem “l'abundància de la gràcia i el do de la justícia” de què parla el text som fetes noves criatures, com la creació d'un segon atuell. Això és meravellós! Jesucrist va morir “a causa de les nostres moltes transgressions,” i ho va fer per fer-nos justos en Ell. I gràcies al fet que va ressuscitar, vencent la mort, tenim redempció. Som una nova creació en Crist.
Potser t'estàs preguntant: aquesta justificació afecta tota la humanitat? Doncs la Paraula de Déu diu “els que REBEN l'abundància de la gràcia i el do de la justícia”. Es dir, que l'oportunitat la tenen tots, però la justificació i la vida eterna (5:21) és només per a aquells que la reben, arribant a ser fets aquesta nova creació.Estàs vivint encara a la condemnació del primer Adam, o has estat feta una nova creació, justificada per la justícia del Segon Adam? Ets un nou atuell?]]>https://api.spreaker.com/episode/56123650Mon, 28 Jul 2025 05:30:00 +0000David y MaribelIsaïes i Jeremies comparteixen la il·lustració d'un atuell de fang per ensenyar una lliçó.Isaïes 30:14-15 (BEC) «S’esberlarà com una gerra del terrisser quan es trenca, tan despietadament esmicolada que, entre els seus trossos, no se’n troba cap amb...Isaïes compara Israel amb un atuell de fang que es trencaria. Es trencaria de tal manera que els trossos no serien prou grans per a fer-los servir per transportar brases. I no perquè Déu volgués destruir-los, sinó perquè ells no van voler ser rescatats.”Diu el verset 15: «Perquè el Senyor Etern, el Sant d’Israel, ha dit això: “Si us convertiu i resteu tranquils, sereu salvats; en la calma i en la confiança tindreu la fermesa.” Però no ho heu volgut,» ISAÏES 30:15 BEC
Déu els havia enviat missatgers per advertir-los, perquè poguessin canviar el rumb, però no van voler.
Però el que és increïble és que aquest mateix Déu de judici els mostraria misericòrdia.A Isaïes 30:18-19 (BEC) llegim «Però el Senyor esperarà per tenir pietat de vosaltres, i per això s’alçarà per compadir-vos; ja que el Senyor és un Déu just. Benaurats tots els qui esperen en ell. Ben cert, poble de Sió que habites a Jerusalem, que ja no ploraràs més. Es mostrarà compassiu al teu crit d’auxili: així que el senti, et respondrà.»I no només això, sinó que Déu també feriria aquells que el van fer mal.Quin Déu és aquest? El Déu just i sant. Però aquest Déu és també amorós i misericordiós. Com a pare, castiga el fill que es desvia, per portar-lo de nou al camí segur i pròsper. Qui no voldria aquest Déu com el Seu Déu? Qui no voldria que aquest fos el Seu Pare celestial?
El profeta Jeremies ens porta al taller de terrisser per mostrar-nos l'obra que Déu fa amb la humanitat. Allà al taller ens parla d'un atuell de fang que es fa malbé.Jeremies 18:4 (BEC) diu: «I si l’atuell de fang que fabricava se li feia malbé a les mans, en tornava a començar un altre tal com ell volia que fos.»
Jeremies parla de com quan el primer atuell que estava dissenyant el terrisser es va fer malbé, el va aixafar, i va començar a crear un segon atuell tal com el terrisser el volia fer. I el va fer el terrisser “segons li va semblar millor fer-ho,” Aquesta expressió “segons li va semblar millor fer-ho” mostra la sobirania que Déu ha de tenir a les nostres vides, perquè el seu pla és sempre millor que el nostre.Després que el primer s'havia fet malbé a la mà, el terrisser va fer un nou millor. Això és el que Déu ha fet amb la humanitat. Déu va crear l'home, home i femella, a imatge i semblança seva. I Adam, davant l'elecció de tenir comunió amb Déu o amb la que era com ell, va escollir la segona opció, rebutjant Déu. Això ens va portar a la situació descrita a Romans 5, on Pau parla del primer Adam i del segon Adam.Romans 5:12 (BEC) diu:«Per això, tal com per obra d’un sol home va entrar el pecat al món, i amb el pecat hi entrà la mort, igualment la mort s’estengué a tots els homes, atès que tots van pecar,»
però al continuar llegint, a Romans 5:17-18( BEC) llegim «Si, doncs, per la falta d’un de sol la mort ha regnat per culpa d’aquest tot sol, amb molta més raó els qui reben l’abundància de la gràcia i del do que justifica regnaran en la vida per mitjà d’un de sol, Jesucrist. Per tant, així com per una sola transgressió en resultà la condemna de tots els homes, també així, per un acte de fidelitat d’un de sol, n’ha resultat la justificació i la vida per a tots els homes.»
Si per un pecat d'Adam, tots morim espiritualment (i físicament vam caure en el cicle de vida i mort), veiem que Crist, el segon Adam, proveeix gràcia per a tots i el do de Déu que sobrepassa qualsevol transgressió.
Fixa’t al verset 17: “per la falta d’un de sol”, aquest és Adam, va entrar la mort i va regnar, afectant cada ésser humà en tota la història de la humanitat. Això és poderós. Les nostres males decisions afecten altres, però gràcies a Déu no afecten tota la...]]>412biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/140-jeremies-cisternes-esquerdades--56123649Sol passar que quan la gent deixa Déu de banda, no troba res millor per substituir-lo. Jeremies ens presenta el poble de Déu que havia rebutjat el que és la font de la vida. Per substituir-lo, havien trobat altres coses en què posar la seva confiança, coses que mai no podrien suplir la necessitat de la font de la vida, Déu mateix. Potser al principi els semblés que sí. Potser al principi el poble d'Israel pensés que podrien deixar la font d'aigua viva perquè tenien cisternes plenes d'aigua fresca. No necessitarien més Déu. No obstant això, imagina com s'hagueren de sentir després d'un temps, quan la cisterna que sostenia aquesta aigua amb què estaven comptant no aconseguia mantenir l'aigua. Resulta que eren cisternes trencades, esquerdades. L'aigua s'anava perdent, i no hi hauria manera de mantenir-la plena, perquè la font d'aigua que la podria subministrar ja no estava disponible. No és una cosa que el poble n'era completament conscient. T'ha passat mai? T'has sentit que allò que fas no t'omple, no et satisfà, però no saps com arreglar-ho? El poble de Déu va passar per aquí. Abastats, embolicats en les seves pròpies vides, molt probablement no sentien satisfacció, però no s'adonaven que era per manca de la Font de Vida. No se n'havien adonat, i és per això que Déu va enviar els profetes a cridar-los l’atenció.
Les decisions que havien pres i les eleccions que havien escollit els estaven duent a una escassetat crònica. Els diu Déu al 2:19 «La teva mateixa maldat et reptarà i la teva pròpia infidelitat el condemnarà. Sàpigues, doncs, i convenç-te’n, que és dolent i amarg per a tu d’abandonar el Senyor, el teu Déu, i deixar de reverenciar-me. Ho diu el Senyor, el Déu Totpoderós.» «Ni que et rentis amb lleixiu i et cobreixis de sabó, la teva iniquitat és patent davant meu –diu el Senyor, Déu Totpoderós.» JEREMIES 2:19-22 BEC
«Igual com s’avergonyeix el lladre quan és descobert, així s’avergonyirà la casa d’Israel, amb els seus reis i prínceps, els seus sacerdots i profetes, que diuen a un tros de fusta: ‘Tu ets el meu pare’, i a una pedra: ‘Tu ens has infantat!’ M’han donat l’esquena i no la cara. Però quan arriben les desgràcies exclamen: ‘Alça’t i salva’ns!’ On són ara els déus que t’has fabricat? Que s’alcin ells, a veure si et podran salvar en moments de desgràcia; perquè són tan nombrosos els teus déus com les ciutats que tens, oh Judà!»JEREMIES 2:26-28 BEC
Havien arribat al punt que cada ciutat tenia el seu Déu, déus que havien fabricat ells amb les mans, déus que no podrien lliurar-los ni beneir-los, perquè no eren més que ídols fets de pedra o fusta. Havien substituït el Déu de l'Univers per ídols inerts, la font de vida per cisternes esquerdades. I Déu els reprèn: «Oh, generació, estigueu atents a la paraula del Senyor! ¿He estat jo un desert per a Israel o una terra tenebrosa? Per què ha dit el meu poble: ‘Ens retirem, no vindrem més amb tu?’» JEREMIES 2:31 BEC
En deixar Déu se sentien lliures. Ja no tenien un ésser superior a qui donar comptes! I Déu els pregunta: Què us he donat malament, desert o tenebres?Encara que el poble havia rebutjat Déu i l'havia substituït per altres coses i altres persones, Déu no els abandonaria. Volia oferir-los una sortida i donar-los una vida plena. El Déu fidel estava allargant la mà al poble infidel.El llibre de Jeremies és una advertència del que venia, i el desastre arribaria ben aviat. Però Déu, una vegada més, d'acord amb el seu caràcter, els ofereix la seva inesgotable misericòrdia.
Jeremíes 3:5 (BEC) «Estaràs sempre enfadat? Retindràs l’enuig per sempre?» I la resposta retòrica és “No, no ho farà” És així com parles, però encara fas tant de mal com pots.” els diu el Senyor.I Déu envia a Jeremíes dient «Ves, doncs, i proclama aquestes paraules de cara al nord: Torna, apòstata Israel –diu el Senyor. No us miraré amb cara d’enfadat, perquè sóc compassiu –ha dit el Senyor–, no guardo rancúnia permanent. Reconeix, almenys, la teva culpa, perquè t’has rebel·lat contra el Senyor, el teu Déu, i has prodigat les teves trobades amb els estrangers sota tot arbre frondós i no has escoltat la meva veu.” Ho diu el Senyor.» JEREMIES 3:12-13 BEC
A Jeremies 42:10-12 (BEC) llegim que el profeta els va donar instruccions per tranquil·litzar-los davant la invasió del rei de Babilònia:«Si us quedeu a viure en aquesta terra, jo us edificaré i no us destruiré; us plantaré i no us desarrelaré, perquè em sap greu tot el mal que us he hagut de fer. No tingueu por del rei de Babilònia, que tant us espanta; no li tingueu por –diu el Senyor–, perquè jo estic al vostre costat per salvar-vos i deslliurar-vos de la seva mà. Us atorgaré misericòrdia, i ell es compadirà de vosaltres i us deixarà tornar a la vostra terra.»Però el poble no ho va creure, es va desesperar i van sortir fugint a Egipte (recordeu que segles abans havien sortit d'Egipte fugint- doncs ara tornaven, fugint d'un altre invasor i buscant refugi al lloc on havien estat esclavitzats durant generacions, i un cop allà , van trobar molts déus nous, déus inerts als quals adorar.
tristament, llegim al capítol 44, com Déu lamenta «Tot i que jo us he enviat constantment tots els meus servents, els profetes, per dir-vos: No cometeu aquesta acció abominable que jo detesto. Però ells no van escoltar ni en van voler fer cas per a penedir-se de la seva maldat ni per a deixar d’oferir encens als déus estrangers.»
Egipte, una altra cisterna trencada en què van confiar, seria envaït per Babilònia, i Déu tindria misericòrdia del seu poble encara una altra vegada.
Com Déu els va profetitzar al capítol 50, 70 anys més tard el poble tornaria a la seva terra. «En aquells dies i en aquell temps –diu el Senyor–, vindran els fills d’Israel i els de Judà plegats; faran el camí plorant i buscaran el Senyor, el seu Déu. Preguntaran pel camí de Sió, i s’hi dirigiran tot dient: Veniu i unim-nos al Senyor amb un pacte etern, que mai no pugui ser oblidat.» JEREMIES 50:4-5 BEC.
M'agradaria explicar que al llibre de Jeremies hi va haver un bon desenllaç, que hi va haver reconciliació, i que van viure feliços i van menjar anissos, però això no passaria encara. Però sí, com hem vist anteriorment i ja pots imaginar, Déu mantenia un pla per a la reconciliació, en Crist que havia de venir.
Estàs confiant en cisternes esquerdades? O t'has adonat que no hi ha substitut per al qui és la Font d'aigua viva? Vine i pren de la font que et pot satisfer plenament i per sempre.]]>https://api.spreaker.com/episode/56123649Fri, 25 Jul 2025 06:00:00 +0000David y Maribel«És un doble pecat el que ha comès el meu poble: m’han deixat a mi, font d’aigua viva, i han excavat per a ells cisternes, unes cisternes esquerdades que no podran retenir l’aigua.» JEREMIES 2:13 BEC Sol passar que quan la gent deixa Déu de banda, no...Sol passar que quan la gent deixa Déu de banda, no troba res millor per substituir-lo. Jeremies ens presenta el poble de Déu que havia rebutjat el que és la font de la vida. Per substituir-lo, havien trobat altres coses en què posar la seva confiança, coses que mai no podrien suplir la necessitat de la font de la vida, Déu mateix. Potser al principi els semblés que sí. Potser al principi el poble d'Israel pensés que podrien deixar la font d'aigua viva perquè tenien cisternes plenes d'aigua fresca. No necessitarien més Déu. No obstant això, imagina com s'hagueren de sentir després d'un temps, quan la cisterna que sostenia aquesta aigua amb què estaven comptant no aconseguia mantenir l'aigua. Resulta que eren cisternes trencades, esquerdades. L'aigua s'anava perdent, i no hi hauria manera de mantenir-la plena, perquè la font d'aigua que la podria subministrar ja no estava disponible. No és una cosa que el poble n'era completament conscient. T'ha passat mai? T'has sentit que allò que fas no t'omple, no et satisfà, però no saps com arreglar-ho? El poble de Déu va passar per aquí. Abastats, embolicats en les seves pròpies vides, molt probablement no sentien satisfacció, però no s'adonaven que era per manca de la Font de Vida. No se n'havien adonat, i és per això que Déu va enviar els profetes a cridar-los l’atenció.
Les decisions que havien pres i les eleccions que havien escollit els estaven duent a una escassetat crònica. Els diu Déu al 2:19 «La teva mateixa maldat et reptarà i la teva pròpia infidelitat el condemnarà. Sàpigues, doncs, i convenç-te’n, que és dolent i amarg per a tu d’abandonar el Senyor, el teu Déu, i deixar de reverenciar-me. Ho diu el Senyor, el Déu Totpoderós.» «Ni que et rentis amb lleixiu i et cobreixis de sabó, la teva iniquitat és patent davant meu –diu el Senyor, Déu Totpoderós.» JEREMIES 2:19-22 BEC
«Igual com s’avergonyeix el lladre quan és descobert, així s’avergonyirà la casa d’Israel, amb els seus reis i prínceps, els seus sacerdots i profetes, que diuen a un tros de fusta: ‘Tu ets el meu pare’, i a una pedra: ‘Tu ens has infantat!’ M’han donat l’esquena i no la cara. Però quan arriben les desgràcies exclamen: ‘Alça’t i salva’ns!’ On són ara els déus que t’has fabricat? Que s’alcin ells, a veure si et podran salvar en moments de desgràcia; perquè són tan nombrosos els teus déus com les ciutats que tens, oh Judà!»JEREMIES 2:26-28 BEC
Havien arribat al punt que cada ciutat tenia el seu Déu, déus que havien fabricat ells amb les mans, déus que no podrien lliurar-los ni beneir-los, perquè no eren més que ídols fets de pedra o fusta. Havien substituït el Déu de l'Univers per ídols inerts, la font de vida per cisternes esquerdades. I Déu els reprèn: «Oh, generació, estigueu atents a la paraula del Senyor! ¿He estat jo un desert per a Israel o una terra tenebrosa? Per què ha dit el meu poble: ‘Ens retirem, no vindrem més amb tu?’» JEREMIES 2:31 BEC
En deixar Déu se sentien lliures. Ja no tenien un ésser superior a qui donar comptes! I Déu els pregunta: Què us he donat malament, desert o tenebres?Encara que el poble havia rebutjat Déu i l'havia substituït per altres coses i altres persones, Déu no els abandonaria. Volia oferir-los una sortida i donar-los una vida plena. El Déu fidel estava allargant la mà al poble infidel.El llibre de Jeremies és una advertència del que venia, i el desastre arribaria ben aviat. Però Déu, una vegada més, d'acord amb el seu caràcter, els ofereix la seva inesgotable misericòrdia.
Jeremíes 3:5 (BEC) «Estaràs sempre enfadat? Retindràs l’enuig per sempre?» I la resposta retòrica és “No, no ho farà” És així com parles, però encara fas tant de mal com pots.” els diu el Senyor.I Déu envia a Jeremíes dient «Ves, doncs, i proclama aquestes paraules de cara...]]>531biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/139-jeremies-en-qui-confiaras--56123647Els quatre capítols del centre del llibre tracten sobre el rei Ezequies. Aquests capítols són històrics, introduïts just al centre del llibre com el llom del missatge. Els tres esdeveniments a la vida del rei Ezequies mostren on aquest va dipositar la seva confiança i els resultats de les seves decisions.
En un primer esdeveniment, Senaquerib ve a atacar Jerusalem. Ezequies demana ajuda a Déu, i Déu li dona la victòria. Més endavant a la seva vida Ezequies es posa malalt. El rei demana a Déu que el guareixi, i Déu escolta la seva pregària, el guareix i li promet 15 anys més de vida. Però més tard, ja a l'últim dels quatre capítols veiem un altre esdeveniment, quan el rei de Babilònia ve a visitar Ezequies. Aquest confia en el rei i li obre les portes de casa seva, ensenyant-li totes les possessions en detall. Déu va a Ezequies i li pregunta: Què li has ensenyat? TOT, li contesta bàsicament. I Déu li dona la trista notícia: tot el que has ensenyat al rei de Babilònia t'ho traurà.
Quan el rei Ezequies havia posat la seva confiança en Déu, no havia estat defraudat. Déu va honrar la confiança i li va donar a canvi la seva bondat fidel. Però no va passar el mateix quan Ezequies va posar la seva confiança en les seves riqueses o en el rei de Babilònia. La confiança en les seves possessions va resultar en va i perible, i la confiança en el rei de Babilònia va portar la ruïna d'Ezequies i del poble.
Al llibre de Jeremies veiem que el poble continuava confiant en qualsevol cosa menys Déu. Ens narra el capítol 7 que estaven posant tota la seva confiança al temple, com si aquest fos indestructible. Al capítol 7:4 (BEC) Jeremies els ha de dir: «No confieu en proclames enganyoses que diuen: El santuari del Senyor, el santuari del Senyor! Aquest és el santuari del Senyor!» El temple era la seva “glòria”. I el profeta els va advertir que aquesta confiança era en va; els va dir «Mireu, vosaltres confieu en paraules enganyoses que no serveixen de res.» La confiança dipositada en un temple no els portaria benestar, sinó que els babilonis vindrien i el destruirien.
Fins i tot segles més tard, en temps de Jesús, els jueus seguien dipositant la seva confiança en vanitats. S'estaven gloriant en el fet que eren fills d'Abraham. La seva identitat nacional era el motiu del seu orgull, i en això tenien posada la confiança. Jesús els va dir a Lluc 3:8 (BEC) «Feu, doncs, els fruits que corresponen al penediment, i no comenceu a argüir entre vosaltres: ‘Tenim Abraham per pare’, perquè us dic que d’aquestes pedres Déu pot fer sortir fills a Abraham.»El cor humà sol dipositar la seva confiança en allò que l'enorgulleix, allò que és un motiu de “glòria”. Què penses que seria un bon motiu per estar orgullosa? Una bona família? Una bona feina? Bona fama? Res d'això no és dolent en si, però és alguna d'aquestes coses realment capaç de sostenir tota la nostra confiança?
Jeremies va revelar la veritable “glòria” de l'ànima humana al capítol 9:23-24 (BEC), allò en què sí que val la pena confiar. «Això diu el Senyor: “Que el savi no s’enorgulleixi de la seva saviesa, ni el valent de la seva valentia, ni el ric de la seva riquesa. Qui hagi d’enorgullir-se que ho faci d’això: d’entendre’m i de conèixe’m a mi, que sóc el Senyor, que faig misericòrdia, dret i justícia sobre la terra; perquè em complac en aquestes coses –diu el Senyor.»
Déu aquí ens mostra una cosa digna de la nostra confiança, Ell mateix. I aprofita per dir-nos que això és el que Ell vol, i allò que Ell mateix fa.
Es podria dir més fort, però no pas més clar. Alguna vegada t'has preguntat què Déu vol realment? Molts busquem discernir la voluntat de Déu per a les nostres vides en diferents etapes. Doncs Déu ja ha dit quina és la seva voluntat, què és allò que ELL vol.Déu vol que l'entenguem, que el coneguem. Vol que en aquesta vida el nostre desafiament més gran sigui conèixer millor el Déu que ens ha proveït del perdó a través de Jesús, el CAMÍ a la vida eterna. Vol que experimentem la misericòrdia de Déu, vol que vegem i entenguem els seus judicis, vol que respectem la seva justícia.Pau sembla fer referència a Jeremies 9:24 a 1 Corintis 1:31(BEC) «Si algú s’enorgulleix, que s’enorgulleixi en el Senyor.» I a 2 Corintis 10:17-18 (BEC) llegim «A més, qui es gloria, que es gloriï en el Senyor. Perquè no és aprovat el qui s’alaba a si mateix, sinó el qui el Senyor alaba.»Vols saber en què basar la teva confiança? Saps qui és el que mai no et defraudarà? Les coses en aquesta vida són temporals, la nostra identitat és sovint fràgil, i les persones ens poden fallar, però Déu és fidel i etern; mai falla ni defrauda.Vols una base sòlida on donar suport a tota la teva confiança? Proposa't conèixer Déu més íntimament. Com fer això? No requereix simplement estar pensant en Déu tot el dia, fent la nostra pròpia imatge de Déu. Més aviat el coneixerem quan anem a Sa Paraula, per veure el que Déu ha dit de si mateix. I llavors podrem meditar en aquestes coses quan no estem davant de Sa Paraula. La lectura i la meditació a Sa Paraula són imprescindibles perquè el puguem conèixer millor— caminar amb Ell en el nostre dia a dia.Aquest és un repte per a tots. Treballem avui per conèixer Déu millor. Deixem que l'Esperit Sant ens transformi diàriament per entendre millor Déu. Fem avui La seva voluntat i gloriem-nos en allò que compta, en conèixer i en entendre'l. I dipositem tota la nostra confiança en el Déu del cel.]]>https://api.spreaker.com/episode/56123647Thu, 24 Jul 2025 05:30:00 +0000David y MaribelHi ha diversos temes que es tracten tant al llibre d'Isaïes com al de Jeremies. Veiem el tema de la confiança en tots dos llibres. Podríem dir que un dels temes principals del llibre d'Isaïes és la confiança. Els quatre capítols del centre del llibre...Els quatre capítols del centre del llibre tracten sobre el rei Ezequies. Aquests capítols són històrics, introduïts just al centre del llibre com el llom del missatge. Els tres esdeveniments a la vida del rei Ezequies mostren on aquest va dipositar la seva confiança i els resultats de les seves decisions.
En un primer esdeveniment, Senaquerib ve a atacar Jerusalem. Ezequies demana ajuda a Déu, i Déu li dona la victòria. Més endavant a la seva vida Ezequies es posa malalt. El rei demana a Déu que el guareixi, i Déu escolta la seva pregària, el guareix i li promet 15 anys més de vida. Però més tard, ja a l'últim dels quatre capítols veiem un altre esdeveniment, quan el rei de Babilònia ve a visitar Ezequies. Aquest confia en el rei i li obre les portes de casa seva, ensenyant-li totes les possessions en detall. Déu va a Ezequies i li pregunta: Què li has ensenyat? TOT, li contesta bàsicament. I Déu li dona la trista notícia: tot el que has ensenyat al rei de Babilònia t'ho traurà.
Quan el rei Ezequies havia posat la seva confiança en Déu, no havia estat defraudat. Déu va honrar la confiança i li va donar a canvi la seva bondat fidel. Però no va passar el mateix quan Ezequies va posar la seva confiança en les seves riqueses o en el rei de Babilònia. La confiança en les seves possessions va resultar en va i perible, i la confiança en el rei de Babilònia va portar la ruïna d'Ezequies i del poble.
Al llibre de Jeremies veiem que el poble continuava confiant en qualsevol cosa menys Déu. Ens narra el capítol 7 que estaven posant tota la seva confiança al temple, com si aquest fos indestructible. Al capítol 7:4 (BEC) Jeremies els ha de dir: «No confieu en proclames enganyoses que diuen: El santuari del Senyor, el santuari del Senyor! Aquest és el santuari del Senyor!» El temple era la seva “glòria”. I el profeta els va advertir que aquesta confiança era en va; els va dir «Mireu, vosaltres confieu en paraules enganyoses que no serveixen de res.» La confiança dipositada en un temple no els portaria benestar, sinó que els babilonis vindrien i el destruirien.
Fins i tot segles més tard, en temps de Jesús, els jueus seguien dipositant la seva confiança en vanitats. S'estaven gloriant en el fet que eren fills d'Abraham. La seva identitat nacional era el motiu del seu orgull, i en això tenien posada la confiança. Jesús els va dir a Lluc 3:8 (BEC) «Feu, doncs, els fruits que corresponen al penediment, i no comenceu a argüir entre vosaltres: ‘Tenim Abraham per pare’, perquè us dic que d’aquestes pedres Déu pot fer sortir fills a Abraham.»El cor humà sol dipositar la seva confiança en allò que l'enorgulleix, allò que és un motiu de “glòria”. Què penses que seria un bon motiu per estar orgullosa? Una bona família? Una bona feina? Bona fama? Res d'això no és dolent en si, però és alguna d'aquestes coses realment capaç de sostenir tota la nostra confiança?
Jeremies va revelar la veritable “glòria” de l'ànima humana al capítol 9:23-24 (BEC), allò en què sí que val la pena confiar. «Això diu el Senyor: “Que el savi no s’enorgulleixi de la seva saviesa, ni el valent de la seva valentia, ni el ric de la seva riquesa. Qui hagi d’enorgullir-se que ho faci d’això: d’entendre’m i de conèixe’m a mi, que sóc el Senyor, que faig misericòrdia, dret i justícia sobre la terra; perquè em complac en aquestes coses –diu el Senyor.»
Déu aquí ens mostra una cosa digna de la nostra confiança, Ell mateix. I aprofita per dir-nos que això és el que Ell vol, i allò que Ell mateix fa.
Es podria dir més fort, però no pas més clar. Alguna vegada t'has preguntat què Déu vol realment? Molts busquem discernir la voluntat de Déu per a les nostres vides en diferents etapes. Doncs Déu ja ha dit quina és la seva voluntat, què és allò...]]>461biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/138-lamentacions-jeremies-i-lamentacions--56123646Jeremies, profeta de Déu, va ser enviat a advertir el poble de Judà de la imminent destrucció de Jerusalem per part de Babilònia.Déu volia donar-los una última oportunitat de penedir-se i seguir Déu, però el poble no ho va fer i va patir la conquesta de part dels babilonis i l'exili a terres llunyanes.Però Déu no els va deixar sense esperança. Jeremies els va anunciar que després de 70 anys tornarien a la seva terra. Jeremies 29:10-11 (BEC) diu «Ja que el Senyor ha dit: Quan a Babilònia s’hagin complert setanta anys, jo us visitaré i confirmaré sobre vosaltres la promesa d’afavorir-vos i fer-vos tornar en aquest lloc. Jo tinc present els meus designis a favor vostre –diu el Senyor–, designis de pau i no pas de dissort, per donar-vos un futur ple d’esperança.» Aquest text tan conegut ens mostra l'amor i la misericòrdia del Senyor fins i tot al judici.Jeremies va començar el seu ministeri durant el regnat del rei Josies, l'últim rei bo de Judà, qui havia trobat el llibre de la llei i estava intentant dur a terme una reforma religiosa.A la seva mort, els seus tres fills van anar regnant un darrere l'altre per curts períodes de temps. El primer a regnar va ser Joahaz, el segon dels tres fills, però Faraó Necó el va prendre captiu i va posar al seu lloc el seu germà gran, Joiaquim, un rei que va fer el dolent a Judà. A la seva mort, després de deu anys de regnat va prendre el tron ​​Jeconies el seu fill, el qual només va regnar un any, ja que Nabucodonosor el va portar captiu a Babilònia.Nabucodonosor va declarar rei a Jerusalem Sedequies, el fill menor de Josies. A Jeremies 34 Déu envia Jeremies a parlar amb Sedequies: “Així ha dit Jehovà: Heus aquí jo lliuraré aquesta ciutat al rei de Babilònia, i la cremarà amb foc; i no escaparàs tu de la seva mà, sinó que certament seràs capturat, i a la seva mà seràs entregat”
Déu, compassivament, va declarar el que passaria, va donar oportunitat de poder canviar el rumb, però el poble va fer cas omís al missatge del Senyor.
Ja al verset 16 del primer capítol, Déu, durant la crida del profeta li va advertir sobre la idolatria del seu poble amb aquestes paraules: «I per causa de tota la seva maldat pronunciaré la meva sentència contra ells, perquè m’han deixat a mi i cremen encens a uns déus estranys i adoren l’obra que han fet les seves pròpies mans.»Aquest poble idòlatra adorava ídols fets amb les seves mans i s'havien oblidat de Déu. Des de la mort de Josies fins als seus dies, el poble havia deixat Déu de banda. Déu compara el seu poble amb una dona infidel que deixant el seu marit va a buscar altres (Jeremies 2:20). El poble no va reaccionar deixant els seus pecats, però va insistir en la seva infidelitat i idolatria, per la qual cosa arribat el moment, Nabucodonosor, rei de Babilònia va prendre Jerusalem, més tard va incendiar el temple que tant estimava el poble i va acabar destruint la ciutat. Déu havia donat instruccions al poble de rendir-se i deixar a Babilònia entrar a Jerusalem, prometent-los protecció divina malgrat les circumstàncies, però el poble, en no confiar en Déu, va resistir, i molts van ser portats captius a Babilònia.Durant onze anys, Sedequies va estar regnant sota el domini de Babilònia, però quan Sedequies va deixar de pagar tribut a Nabucodonosor, va provocar l'atac final de Babilònia i la destrucció de Jerusalem.
El capítol 52 narra l'atac de Nabucodonosor:Als versets 12-13 (BEC) diu «El dia deu del mes cinquè de l’any dinou del regnat de Nabucodonosor, rei de Babilònia, Nebuzaradan, comandant de la guàrdia al servei del rei de Babilònia, va arribar a Jerusalem i va incendiar el temple del Senyor i el palau reial. També va calar foc a totes les cases i palaus de Jerusalem.»El llibre que segueix el de Jeremies, anomenat Lamentacions, és un conjunt de cinc poemes de lament pel que ha passat a Judà i penediment per la rebel·lió del poble de Déu. Enmig de la tristesa i l'aflicció hi ha esperança d'alliberament.
Veiem en aquests llibres com Déu, encara en temps de judici, brilla per la seva compassió inesgotable. El capítol 3 de Lamentacions mostra aquesta gran veritat.Els versets 22-23 declaren: «Que la misericòrdia del Senyor no s’ha acabat, ni s’ha esgotat la seva bondat. Les renoves cada matí: És gran la teva fidelitat!»I el 31-32 diu «Perquè el Senyor no rebutjarà perpètuament. Encara que afligeixi, tindrà compassió per la immensitat del seu amor;»
Jeremies havia profetitzat del que hauria de venir i portar l'alliberament espiritual, el que Crist oferiria segles més tard. Jeremies 23:5-6 «Mira, ve un temps –diu el Senyor–, que suscitaré a David un rebrot just que regnarà com a rei, serà assenyat i practicarà el dret i la justícia sobre el país. En els seus dies, Judà serà salvat i Israel viurà confiat; i aquest és el nom que li donaran: «El Senyor és la nostra justícia.» I el capítol 31 ens presenta el nou pacte a què Jesús es referiria en el seu darrer sopar amb els seus deixebles: “Heus aquí que vénen dies, diu Jehovà, en els quals faré nou pacte amb la casa d'Israel i amb la casa de Judà. ”
Gràcies a Déu per la llibertat física, però moltes més gràcies per la llibertat espiritual, aquella que existeix encara quan tota la resta es pugui estar enfonsant. Crist ofereix la pau que sobrepassa tota entesa. Diguem amb Jeremies com diu a Lamentacions 3:40-41(BEC) «Repassem els nostres camins, revisem-los i tornem al Senyor. Elevem els nostres cors i les nostres mans al Déu que és al cel.»]]>https://api.spreaker.com/episode/56123646Wed, 23 Jul 2025 06:00:00 +0000David y MaribelEl llibre de Jeremies va ser escrit entre els anys 630 i el 580 aC i Lamentacions a la caiguda de Jerusalem. Jeremies, profeta de Déu, va ser enviat a advertir el poble de Judà de la imminent destrucció de Jerusalem per part de Babilònia.Déu volia...Jeremies, profeta de Déu, va ser enviat a advertir el poble de Judà de la imminent destrucció de Jerusalem per part de Babilònia.Déu volia donar-los una última oportunitat de penedir-se i seguir Déu, però el poble no ho va fer i va patir la conquesta de part dels babilonis i l'exili a terres llunyanes.Però Déu no els va deixar sense esperança. Jeremies els va anunciar que després de 70 anys tornarien a la seva terra. Jeremies 29:10-11 (BEC) diu «Ja que el Senyor ha dit: Quan a Babilònia s’hagin complert setanta anys, jo us visitaré i confirmaré sobre vosaltres la promesa d’afavorir-vos i fer-vos tornar en aquest lloc. Jo tinc present els meus designis a favor vostre –diu el Senyor–, designis de pau i no pas de dissort, per donar-vos un futur ple d’esperança.» Aquest text tan conegut ens mostra l'amor i la misericòrdia del Senyor fins i tot al judici.Jeremies va començar el seu ministeri durant el regnat del rei Josies, l'últim rei bo de Judà, qui havia trobat el llibre de la llei i estava intentant dur a terme una reforma religiosa.A la seva mort, els seus tres fills van anar regnant un darrere l'altre per curts períodes de temps. El primer a regnar va ser Joahaz, el segon dels tres fills, però Faraó Necó el va prendre captiu i va posar al seu lloc el seu germà gran, Joiaquim, un rei que va fer el dolent a Judà. A la seva mort, després de deu anys de regnat va prendre el tron ​​Jeconies el seu fill, el qual només va regnar un any, ja que Nabucodonosor el va portar captiu a Babilònia.Nabucodonosor va declarar rei a Jerusalem Sedequies, el fill menor de Josies. A Jeremies 34 Déu envia Jeremies a parlar amb Sedequies: “Així ha dit Jehovà: Heus aquí jo lliuraré aquesta ciutat al rei de Babilònia, i la cremarà amb foc; i no escaparàs tu de la seva mà, sinó que certament seràs capturat, i a la seva mà seràs entregat”
Déu, compassivament, va declarar el que passaria, va donar oportunitat de poder canviar el rumb, però el poble va fer cas omís al missatge del Senyor.
Ja al verset 16 del primer capítol, Déu, durant la crida del profeta li va advertir sobre la idolatria del seu poble amb aquestes paraules: «I per causa de tota la seva maldat pronunciaré la meva sentència contra ells, perquè m’han deixat a mi i cremen encens a uns déus estranys i adoren l’obra que han fet les seves pròpies mans.»Aquest poble idòlatra adorava ídols fets amb les seves mans i s'havien oblidat de Déu. Des de la mort de Josies fins als seus dies, el poble havia deixat Déu de banda. Déu compara el seu poble amb una dona infidel que deixant el seu marit va a buscar altres (Jeremies 2:20). El poble no va reaccionar deixant els seus pecats, però va insistir en la seva infidelitat i idolatria, per la qual cosa arribat el moment, Nabucodonosor, rei de Babilònia va prendre Jerusalem, més tard va incendiar el temple que tant estimava el poble i va acabar destruint la ciutat. Déu havia donat instruccions al poble de rendir-se i deixar a Babilònia entrar a Jerusalem, prometent-los protecció divina malgrat les circumstàncies, però el poble, en no confiar en Déu, va resistir, i molts van ser portats captius a Babilònia.Durant onze anys, Sedequies va estar regnant sota el domini de Babilònia, però quan Sedequies va deixar de pagar tribut a Nabucodonosor, va provocar l'atac final de Babilònia i la destrucció de Jerusalem.
El capítol 52 narra l'atac de Nabucodonosor:Als versets 12-13 (BEC) diu «El dia deu del mes cinquè de l’any dinou del regnat de Nabucodonosor, rei de Babilònia, Nebuzaradan, comandant de la guàrdia al servei del rei de Babilònia, va arribar a Jerusalem i va incendiar el temple del Senyor i el palau reial. També va calar foc a totes les cases i palaus de Jerusalem.»El llibre que segueix el de Jeremies, anomenat Lamentacions, és un conjunt de cinc poemes de lament pel que ha passat a Judà i penediment per la rebel·lió del...]]>445biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/136-isaies-la-missio-d-isaies--56123645El ministeri d'Isaïes com a profeta de Déu va durar des dels dies d’Uzià fins als dies d'Ezequies, així que va tenir un ministeri llarg de més de 50 anys, vivint durant el regnat de quatre reis, Uzià, Jotam, Acaz i Ezequies. (Si suposem que els primers capítols vénen abans de la seva crida, Isaïes devia haver començat abans de l'any 740 quan Uzià va morir i la tradició diu que el va matar Manassès (686-), però si posem del 740 fins al 686 i ens dona 54 anys. Des que va començar a predicar (capítol 1) fins a la seva mort són més de 60 anys.)Repassem la història dels reis que van governar Judà durant aquest temps.D'Uzià podem llegir a 2 Reis 15:1-7; 2 Cròniques 26:1-23 i del seu fill Jotam a 2 Reis 15:32-38 i 2 Cròniques 27:1-9.Uzià, també anomenat Azarià, va ser rei amb setze anys i va regnar cinquanta-dos anys a Jerusalem. Va fer el recte davant els ulls de Jehovà. Malgrat això, va desobeir quan va entrar al temple per cremar encens, cosa que només havien de fer els sacerdots, i per això va ser ferit amb lepra, i Jotam el seu fill va haver de regnar amb ell, ja que un monarca amb lepra no podria seguir amb les obligacions socials d'un rei. A la seva mort, Jotam va arribar a ser rei en solitari, encara que no veiem que passés gaire cosa en el seu regnat. Va ser a la mort d'Uzià, el 740 aC que Déu [formalment] va cridar Isaïes per anar a profetitzar el poble.
El rei Acaz, fill de Jotam va regnar entre el 734 i el 715 a.C. aproximadament. Podem llegir sobre ell a 2 Reis 16:1-20; 2 Cròniques 28:1-27) Acaz no va fer el recte davant els ulls de Déu. Va fer aliança amb el rei d'Assíria contra Israel i Síria. Quan aquest va morir, va ser rei sobre Judá Ezequies el seu fill. Vam veure que els quatre capítols centrals del llibre d'Isaïes parlen de tres incidents a la vida d'Ezequies que mostren que confiar en Déu porta benedicció, però quan triem confiar en qualsevol altra cosa a part de Déu, estem rebutjant el nostre creador i posant-nos en situació de derrota. D'Ezequies podem llegir a 2 Reis 18:1-20:21; 2 Cròniques 29:1-32:33 [i també a Isaïes 36-39].Durant el regnat d'Ezequies, l'any 701 a.c. els assiris van conquerir Israel, però la conquesta de Jerusalem per part de Babilònia no ocorreria fins molt més tard, pel 587 a.C. Així que veiem que Isaïes va profetitzar l'exili, la captivitat i la restauració de la nació molts anys abans que passessin.
Isaïes va ser contemporani amb Amós, Osees i Miquees, profetes que també van denunciar la infidelitat espiritual del poble de Déu i el judici futur que els vindria si no se'n penedien. I aquests, igual que Isaïes, reflecteixen a les seves pàgines l'esperança salvadora del que seria la llum del món, el Messies.Al capítol 6 llegim com Déu va cridar Isaïes i li va donar la tasca de predicar el missatge de Déu a Judà i Jerusalem.
L'any en què va morir el rei Uzià, Déu es va presentar en visió a Isaïes. Com vam veure, això passava en els temps de l'Antic Testament, abans que tota la Paraula de Déu hagués estat donada a la humanitat. Ens ensenya la Bíblia que un cop la revelació de Déu va ser completada, Déu ja no parla per mitjà de somnis ni visions. Ara tenim la Paraula de Déu escrita i preservada i no necessitem nova revelació. Déu ja ens ha donat la guia de la Paraula Escrita de Déu.En aquesta visió Isaïes ens explica que va veure el Senyor assegut sobre un tron ​​alt i sublim, i les seves faldilles omplien el temple. Per sobre seu hi havia serafins; cadascun tenia sis ales; amb dos cobrien els rostres, amb dos cobrien els peus, i amb dos volaven. I l'un a l'altre donava veus, dient: Sant, sant, sant, Jehovà dels exèrcits; (Ap. 4.8) tota la terra és plena de la seva glòria. (Isaïes 6: 1-3)En veure això Isaïes, va tenir por, perquè sabia que era home immund. Isaïes reconeixia davant la presència del Déu tres vegades Sant, que ell era imperfecte, pecador, immund. «I vaig dir: “Ai de mi, que estic perdut; perquè sóc un home de llavis impurs i visc enmig d’un poble de llavis impurs, i els meus ulls han vist el Rei, el Senyor Totpoderós.”» ISAÏES 6:5 BEC
Però l'àngel a la visió va procedir a tocar-li els llavis amb un tros de carbó, significant la neteja de pecat. I una vegada net de culpa, Isaïes va sentir la veu de Déu: «Qui hi enviaré, qui ens hi anirà? I vaig contestar: “Aquí em tens, envia-m’hi a mi!”» ISAÏES 6:8 BECIsaïes hauria d'anar a donar el missatge, però Déu li va advertir que els del poble, escoltant, no entendrien, i veient, no comprendrien. No hi hauria reacció a les paraules d'advertiment d'Isaïes. Pel que aquest va preguntar a Déu: “Fins quan, Senyor?” I Déu li va dir: «Fins que les ciutats siguin deshabitades, les cases sense cap habitant i els camps com un desert; fins que el Senyor s’hagi endut lluny els homes i l’abandó del país sigui absolut.» ISAÏES 6:11-12 BECL'oportunitat de sentir i respondre es donaria fins que ningú no quedés per sentir. Encara que l'arbre fos tallat, el tronc podria reviure.
Veiem que Isaïes va prendre aquesta missió de Déu, i va estar disposat a portar el missatge. I no només va prendre ell la missió que Déu li manava, sinó que la seva família també va participar en la feina que Déu li havia manat.
Tota la seva família estava involucrada al seu ministeri. Al capítol 7 verset 3, veiem que Déu demana a Isaïes que porti el seu fill quan ha d'anar a parlar amb el rei Acaz, i aquest va ser posat com a prova de la misericòrdia que Déu mostraria al poble. El profeta havia posat per nom el seu fill Sear-Jasub; això significa “Un romanent tornarà” A Isaïes 10:22 ens recorda que Déu preservaria un romanent que tornaria a Jerusalem. Déu va fer servir el noi perquè fos missatger de la gràcia de Déu.Al capítol 8, versets 3-4 llegim de la dona d'Isaïes i del seu altre fill. Diu així: «Em vaig unir amb la profetessa i ella va concebre i va infantar un fill. Llavors el Senyor em digué: “Posa-li el nom de Maher-xalal-haix-baz, perquè abans que el nen sàpiga dir “pare meu” i “mare meva”, la riquesa de Damasc i el botí de Samaria seran duts davant el rei d’Assíria.”» Maher-xalal-haix-baz que significa “la despulla s'afanya” o “la presa es precipita” advertia el poble que havien de prestar seriosa atenció a les advertències.
Sembla que la vida privada d'Isaïes estava lligada a la feina per al Senyor, i ell estava disposat a fer qualsevol cosa que Déu li demanés, perquè confiava en aquell que planejava la seva agenda. Al capítol 20 llegim que Déu va demanar a Isaïes que caminés pels carrers sense la roba de carrer i descalç per mostrar al poble com portaria el rei d'Assíria als deportats d'Egipte i Etiòpia. Déu volia deixar una imatge clara del mal que se'ls acostava, i Isaïes estava disposat a fer el que calgués perquè el poble entengués el missatge de Déu.Isaïes, un home de bona família que podria haver ostentat qualsevol lloc que volgués a l'administració del seu país, va respondre a la crida de Déu i va estar disposat a patir les inconveniències d'anunciar un missatge que incomodaria diversos reis. I això ho va fer perquè sabia que servir Déu és millor que servir qualsevol home, per molt poderós que aquest sigui i per molts incentius que prometi.
Isaïes i la seva família són un exemple per a cadascun de nosaltres que desitgem fer allò que Déu ens ha enviat a fer, convençuts que el nostre esforç en el Senyor no és pas inútil com ens recorda l'Apòstol a 1 Corintis 15:58. Així que, amb això al cap, estiguem ferms i constants, creixent en l'obra del Senyor sempre, i amb la nostra confiança posada a qui és poderós per a guardar-nos de caure i presentar-nos íntegres i plens de goig davant la seva glòria. JUDES 1:24 BEC]]>https://api.spreaker.com/episode/56123645Mon, 21 Jul 2025 05:15:00 +0000David y MaribelL'autor del llibre d'Isaïes va viure al segle VIII abans de Crist. Llegim al començament del llibre que era fill d'Amós i que Déu el va triar per enviar el seu missatge a Judà i Jerusalem. El ministeri d'Isaïes com a profeta de Déu va durar des dels...El ministeri d'Isaïes com a profeta de Déu va durar des dels dies d’Uzià fins als dies d'Ezequies, així que va tenir un ministeri llarg de més de 50 anys, vivint durant el regnat de quatre reis, Uzià, Jotam, Acaz i Ezequies. (Si suposem que els primers capítols vénen abans de la seva crida, Isaïes devia haver començat abans de l'any 740 quan Uzià va morir i la tradició diu que el va matar Manassès (686-), però si posem del 740 fins al 686 i ens dona 54 anys. Des que va començar a predicar (capítol 1) fins a la seva mort són més de 60 anys.)Repassem la història dels reis que van governar Judà durant aquest temps.D'Uzià podem llegir a 2 Reis 15:1-7; 2 Cròniques 26:1-23 i del seu fill Jotam a 2 Reis 15:32-38 i 2 Cròniques 27:1-9.Uzià, també anomenat Azarià, va ser rei amb setze anys i va regnar cinquanta-dos anys a Jerusalem. Va fer el recte davant els ulls de Jehovà. Malgrat això, va desobeir quan va entrar al temple per cremar encens, cosa que només havien de fer els sacerdots, i per això va ser ferit amb lepra, i Jotam el seu fill va haver de regnar amb ell, ja que un monarca amb lepra no podria seguir amb les obligacions socials d'un rei. A la seva mort, Jotam va arribar a ser rei en solitari, encara que no veiem que passés gaire cosa en el seu regnat. Va ser a la mort d'Uzià, el 740 aC que Déu [formalment] va cridar Isaïes per anar a profetitzar el poble.
El rei Acaz, fill de Jotam va regnar entre el 734 i el 715 a.C. aproximadament. Podem llegir sobre ell a 2 Reis 16:1-20; 2 Cròniques 28:1-27) Acaz no va fer el recte davant els ulls de Déu. Va fer aliança amb el rei d'Assíria contra Israel i Síria. Quan aquest va morir, va ser rei sobre Judá Ezequies el seu fill. Vam veure que els quatre capítols centrals del llibre d'Isaïes parlen de tres incidents a la vida d'Ezequies que mostren que confiar en Déu porta benedicció, però quan triem confiar en qualsevol altra cosa a part de Déu, estem rebutjant el nostre creador i posant-nos en situació de derrota. D'Ezequies podem llegir a 2 Reis 18:1-20:21; 2 Cròniques 29:1-32:33 [i també a Isaïes 36-39].Durant el regnat d'Ezequies, l'any 701 a.c. els assiris van conquerir Israel, però la conquesta de Jerusalem per part de Babilònia no ocorreria fins molt més tard, pel 587 a.C. Així que veiem que Isaïes va profetitzar l'exili, la captivitat i la restauració de la nació molts anys abans que passessin.
Isaïes va ser contemporani amb Amós, Osees i Miquees, profetes que també van denunciar la infidelitat espiritual del poble de Déu i el judici futur que els vindria si no se'n penedien. I aquests, igual que Isaïes, reflecteixen a les seves pàgines l'esperança salvadora del que seria la llum del món, el Messies.Al capítol 6 llegim com Déu va cridar Isaïes i li va donar la tasca de predicar el missatge de Déu a Judà i Jerusalem.
L'any en què va morir el rei Uzià, Déu es va presentar en visió a Isaïes. Com vam veure, això passava en els temps de l'Antic Testament, abans que tota la Paraula de Déu hagués estat donada a la humanitat. Ens ensenya la Bíblia que un cop la revelació de Déu va ser completada, Déu ja no parla per mitjà de somnis ni visions. Ara tenim la Paraula de Déu escrita i preservada i no necessitem nova revelació. Déu ja ens ha donat la guia de la Paraula Escrita de Déu.En aquesta visió Isaïes ens explica que va veure el Senyor assegut sobre un tron ​​alt i sublim, i les seves faldilles omplien el temple. Per sobre seu hi havia serafins; cadascun tenia sis ales; amb dos cobrien els rostres, amb dos cobrien els peus, i amb dos volaven. I l'un a l'altre donava veus, dient: Sant, sant, sant, Jehovà dels exèrcits; (Ap. 4.8) tota la terra és plena de la seva glòria. (Isaïes 6: 1-3)En veure això Isaïes, va tenir por, perquè sabia que era home immund. Isaïes reconeixia davant la...]]>586biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/135-isaies-el-llibre-d-isaies-12-7-23-21-33--56123584https://api.spreaker.com/episode/56123584Fri, 18 Jul 2025 05:27:00 +0000David y MaribelRecordes els llibres d'història a l'Antic Testament? Intentarem tornar als esdeveniments en la història del poble jueu, i aquesta vegada ens enfocarem en els missatges que Déu va enviar a través dels profetes perquè el poble de Déu pogués penedir-se i...478biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/134-isaies-els-profetes--56059080https://api.spreaker.com/episode/56059080Thu, 17 Jul 2025 05:55:00 +0000David y MaribelQuan acabem de llegir els llibres de poesia a l'Antic Testament, arribem a la secció profètica de la Bíblia. Està dividida entre els profetes majors i els profetes menors. Aquesta denominació no és deguda a la importància dels profetes ni a la del seu...322biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/133-cantics-dels-cantics-deixa-dormir-l-amor--56059078L'autor de Càntics dels càntics repeteix aquest vers diverses vegades en aquest llibre de poesia. Què ens diu?
«Us conjuro, filles de Jerusalem, per les gaseles i les cérvoles del camp, que no desperteu ni desvetlleu l’amor fins que ella ho vulgui.»
Sempre ho he entès com un consell fervent que no despertem el sentiment de l'amor romàntic abans d'hora, ja que com descriu el llibre, l'amor és fort com la mort. Així com l'amor és bonic, les emocions són fortes. L'amor adolescent, encara que promogut en múltiples direccions, no sempre porta els efectes positius que promet. Sovint porta emocions oposades, causant gelosia i altres actituds que porten a conflictes innecessaris. També es promou l'amor lliure, intentant fer creure que les relacions físiques porten només plaer de forma gratuïta, però la realitat és que després de compartir el cos de forma promíscua un es troba amb sentiments de no poder recuperar allò que ja s'ha donat, patint la sensació de pèrdua o robatori.
Déu proposa que l'amor íntim no és per despertar al nostre gust, sinó que s'ha de reservar per a un company de vida al voltant del matrimoni.
Càntic dels càntics ens narra el festeig del nuvi i la núvia i com s'endinsen en el matrimoni, donant de si el que han reservat l'un per a l'altre.
Càntics 7:13 (BEC) «Les mandràgores exhalen la seva fragància, i a la porta tenim tota mena de fruits exquisits; fruita fresca i fruita seca que tinc guardada per a tu, estimat meu!»
Quina imatge bella representant aquell moment en què tant l'estimat com l'estimada arriben a poder compartir els fruits guardats per gaudir junts.
Potser tu ja estàs casada, o potser encara no has arribat a aquest moment.
Si estàs casada, comparteixes amb gust de la teva fruita amb el teu company de vida?
Si encara no t'has endinsat en el matrimoni, estàs guardant fruites dolces per a qui serà el teu estimat un dia?
A Càntic dels càntics 2:16 y 6:3 (BEC) llegim «Jo sóc del meu estimat, i el meu estimat és meu»
I amb aquest consentiment mutu de compartir l'un amb l'altre, l'amor matrimonial ha de ser una manera de compartir amb aquell que estimem i amb qui hem pactat fidelitat i amor. Per això abans i durant el matrimoni hem de cuidar el nostre hort, parlant de forma metafòrica.
Càntic dels càntics 2:15 (BEC) ens exhorta a cuidar el nostre hort perquè res ni ningú pugui perjudicar el fruit que pertany al teu estimat.
Diu així el text: «Caceu-nos les guineus, les petites guineus que destrossen les vinyes, les nostres vinyes que ja han florit.»
Les vinyes estaven en flor, els fruits, promeses que haurien de venir, més les petites guineus, aquelles coses que semblen insignificants però que poden destruir la vinya de manera que no porti el fruit que desitgem que tingui estaven aguaitant.
Aquest fruit és per guardar-lo per al teu marit; potser per a aquell que encara no ha arribat a la teva vida, o aquell que és a la teva vida, però amb qui encara no has entrat en el pacte diví del matrimoni.
Per què sacrificar els dolços menjars, deixant les petites guineus entrar al jardí i destruir una preciosa collita?
Per què despertar l'amor i la intimitat abans d'hora, causant danys irreparables que poden marcar la teva vida?
Per què repartir el fruit amb altres quan pots esperar el teu estimat i gaudir-ne al màxim?
Sé que no és popular reservar-se per a algú especial. Sé que el món on vivim ens anima a gaudir el moment. Però no puc acceptar la filosofia actual sacrificant la saviesa perpètua de Déu. Perquè com diu Proverbis «L’esperança que s’allarga afligeix el cor; el desig satisfet és un arbre de vida.»
No és fàcil esperar, fer allò que se'ns ha dit que cal fer sense veure el fruit de l'espera; però al final, quan arriba el final de la demora, el desig complert és arbre de vida.
Se'ns diu que el fruit robat és dolç, però Déu ens insta pel nostre propi bé a guardar el nostre jardí, la nostra vinya, perquè quan sigui el temps correcte, i amb la persona adequada, puguem gaudir sense retret ni remordiments els fruits que tots dos hem reservat per al matrimoni.
Aquest és el bell pla de Déu, i El seu pla mai no defrauda.]]>https://api.spreaker.com/episode/56059078Wed, 16 Jul 2025 05:45:00 +0000David y Maribel«no desperteu ni desvetlleu l’amor fins que ella ho vulgui.» Càntics 2:7; 3:5; 8:4 (BEC) L'autor de Càntics dels càntics repeteix aquest vers diverses vegades en aquest llibre de poesia. Què ens diu? «Us conjuro, filles de Jerusalem, per les gaseles i...L'autor de Càntics dels càntics repeteix aquest vers diverses vegades en aquest llibre de poesia. Què ens diu?
«Us conjuro, filles de Jerusalem, per les gaseles i les cérvoles del camp, que no desperteu ni desvetlleu l’amor fins que ella ho vulgui.»
Sempre ho he entès com un consell fervent que no despertem el sentiment de l'amor romàntic abans d'hora, ja que com descriu el llibre, l'amor és fort com la mort. Així com l'amor és bonic, les emocions són fortes. L'amor adolescent, encara que promogut en múltiples direccions, no sempre porta els efectes positius que promet. Sovint porta emocions oposades, causant gelosia i altres actituds que porten a conflictes innecessaris. També es promou l'amor lliure, intentant fer creure que les relacions físiques porten només plaer de forma gratuïta, però la realitat és que després de compartir el cos de forma promíscua un es troba amb sentiments de no poder recuperar allò que ja s'ha donat, patint la sensació de pèrdua o robatori.
Déu proposa que l'amor íntim no és per despertar al nostre gust, sinó que s'ha de reservar per a un company de vida al voltant del matrimoni.
Càntic dels càntics ens narra el festeig del nuvi i la núvia i com s'endinsen en el matrimoni, donant de si el que han reservat l'un per a l'altre.
Càntics 7:13 (BEC) «Les mandràgores exhalen la seva fragància, i a la porta tenim tota mena de fruits exquisits; fruita fresca i fruita seca que tinc guardada per a tu, estimat meu!»
Quina imatge bella representant aquell moment en què tant l'estimat com l'estimada arriben a poder compartir els fruits guardats per gaudir junts.
Potser tu ja estàs casada, o potser encara no has arribat a aquest moment.
Si estàs casada, comparteixes amb gust de la teva fruita amb el teu company de vida?
Si encara no t'has endinsat en el matrimoni, estàs guardant fruites dolces per a qui serà el teu estimat un dia?
A Càntic dels càntics 2:16 y 6:3 (BEC) llegim «Jo sóc del meu estimat, i el meu estimat és meu»
I amb aquest consentiment mutu de compartir l'un amb l'altre, l'amor matrimonial ha de ser una manera de compartir amb aquell que estimem i amb qui hem pactat fidelitat i amor. Per això abans i durant el matrimoni hem de cuidar el nostre hort, parlant de forma metafòrica.
Càntic dels càntics 2:15 (BEC) ens exhorta a cuidar el nostre hort perquè res ni ningú pugui perjudicar el fruit que pertany al teu estimat.
Diu així el text: «Caceu-nos les guineus, les petites guineus que destrossen les vinyes, les nostres vinyes que ja han florit.»
Les vinyes estaven en flor, els fruits, promeses que haurien de venir, més les petites guineus, aquelles coses que semblen insignificants però que poden destruir la vinya de manera que no porti el fruit que desitgem que tingui estaven aguaitant.
Aquest fruit és per guardar-lo per al teu marit; potser per a aquell que encara no ha arribat a la teva vida, o aquell que és a la teva vida, però amb qui encara no has entrat en el pacte diví del matrimoni.
Per què sacrificar els dolços menjars, deixant les petites guineus entrar al jardí i destruir una preciosa collita?
Per què despertar l'amor i la intimitat abans d'hora, causant danys irreparables que poden marcar la teva vida?
Per què repartir el fruit amb altres quan pots esperar el teu estimat i gaudir-ne al màxim?
Sé que no és popular reservar-se per a algú especial. Sé que el món on vivim ens anima a gaudir el moment. Però no puc acceptar la filosofia actual sacrificant la saviesa perpètua de Déu. Perquè com diu Proverbis «L’esperança que s’allarga afligeix el cor; el desig satisfet és un arbre de vida.»
No és fàcil esperar, fer allò que se'ns ha dit que cal fer sense veure el fruit de l'espera; però al final, quan arriba el final de la demora, el desig complert és arbre de vida.
Se'ns diu que el fruit robat és...]]>334biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/132-el-cantic-dels-cantics--56059079Joan 3:16 (BEC) ens diu «Ja que Déu ha estimat tant el món, que ha donat el seu Fill únic perquè tot el qui creu en ell no es perdi, sinó que tingui vida eterna.»Quan Déu estima, dóna de si mateix. Aquesta és la clau del veritable amor. L'amor cerca donar, no rebre. Per això podem classificar l'egoisme com a antònim d'amor, tot i que l'egoista estima, però s'estima a si mateix. A qui s'estima a si mateix desmesuradament, li costa estimar els altres. L'altruisme, contràriament, estima els altres sense esperar res a canvi.Déu, que sap la nostra naturalesa i vol ensenyar-nos a estimar ens ho explica:Mateu 22:39 y Marc 12:31 «Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix.»Déu ens ha donat un amor propi natural saludable, però la nostra temptació és estimar-nos de manera incorrecta. Un amor correcte de nosaltres mateixos ens ha de portar a protegir-nos adequadament, a cuidar el nostre cos, a superar-nos. Aquestes activitats no venen sempre de manera natural. Solem donar-nos plaers que no són saludables, ens permetem excessos temporals que a la llarga ens ocasionen problemes i ens porta a veure'ns nosaltres mateixos com a enemics del nostre benestar.Moltes vegades allò que es diagnostica lleugerament com a baixa autoestima resulta ser, quan s'analitza més profundament, un amor permissiu i erroni a un mateix.No gosem fer alguna cosa per por de fracassar, i portat a l'extrem, quan una arriba a sospitar que altres no estan contents amb ella, pot caure en depressió fins al punt de desitjar no existir abans d’existir en circumstàncies que no li agraden. Sortir d'aquestes situacions és dificilíssim, i sol requerir ajut extern. No voldria semblar frívola davant d'aquesta greu situació, però el punt on vull arribar és que algunes accions perjudicials per al cos poden partir d'un amor propi equivocat i d'una atenció desmesurada a situacions desfavorables.Déu sap que podem estimar-nos nosaltres mateixos al punt de no poder deixar el nostre benestar per estimar correctament els altres. Així que Déu ens mana que estimem els altres de la mateixa manera que ens hem d'estimar a nosaltres mateixos.Podem veure els protagonistes a càntic dels càntics, Salomó i la Sunamita, com a persones que il·lustren l'amor de Déu al seu poble. Així com Salomó buscava la sunamita, i ella el buscava i s'entregava a Ell, Déu ens ha buscat i s’alegra que el busquem i gaudim una relació íntima amb Ell.Càntic dels càntics ens deixa una imatge d'amor que hem de portar a la nostra pròpia experiència. Com estimes? Has acceptat i gaudit de l'amor de Déu a la teva vida? Comparteixes aquest amor de manera altruista? Estimes com Déu t'ha estimat?T'invito a gaudir de l'amor de Déu i a estimar-te a tu i altres com Crist estima.]]>https://api.spreaker.com/episode/56059079Tue, 15 Jul 2025 05:50:00 +0000David y MaribelEl càntic dels càntics es un llibre que ha estat qüestionat a través de la història. Què fa un llibre de poesia entre dos enamorats als llibres sagrats de Déu?Cada cop que algú ha aixecat sospites sobre el llibre de Càntics, aquest ha estat defensat,...Joan 3:16 (BEC) ens diu «Ja que Déu ha estimat tant el món, que ha donat el seu Fill únic perquè tot el qui creu en ell no es perdi, sinó que tingui vida eterna.»Quan Déu estima, dóna de si mateix. Aquesta és la clau del veritable amor. L'amor cerca donar, no rebre. Per això podem classificar l'egoisme com a antònim d'amor, tot i que l'egoista estima, però s'estima a si mateix. A qui s'estima a si mateix desmesuradament, li costa estimar els altres. L'altruisme, contràriament, estima els altres sense esperar res a canvi.Déu, que sap la nostra naturalesa i vol ensenyar-nos a estimar ens ho explica:Mateu 22:39 y Marc 12:31 «Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix.»Déu ens ha donat un amor propi natural saludable, però la nostra temptació és estimar-nos de manera incorrecta. Un amor correcte de nosaltres mateixos ens ha de portar a...]]>478biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/131-eclesiastes-agullons-i-estaques-ii--56059077https://api.spreaker.com/episode/56059077Mon, 14 Jul 2025 06:00:00 +0000David y Maribel«Les dites dels savis són com agullons; i com estaques ben clavades les dels mestres de la comunitat, posades per un sol pastor.» L’ECLESIASTÈS 12:11 BECSi aquí en aquest món hem de viure amb els tres agullons que presenta l'orador d'Eclesiastès, Déu...567biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/130-eclesiastes-agullons-i-estaques--56047394https://api.spreaker.com/episode/56047394Fri, 11 Jul 2025 00:55:00 +0000David y Maribel«Les dites dels savis són com agullons; i com estaques ben clavades les dels mestres de la comunitat, posades per un sol pastor.» ECLESIASTÈS 12:11 BEC.Eclesiastès 12:11 presenta el que el llibre d'Eclesiastès està intentant ensenyar-nos. En primer...602biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/129-eclesiastes-el-missatge-d-eclesiastes--56023301https://api.spreaker.com/episode/56023301Thu, 10 Jul 2025 02:50:00 +0000David y MaribelEl llibre d'Eclesiastès pertany als llibres de saviesa. També anomenat Llibre del Predicador, ens comparteix el discurs del qui convida el poble a escoltar l'ensenyança sobre com viure en aquest món.Aquest llibre inspirat per Déu és atribuït a Salomó,...478biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/128-proverbis-la-saviesa-divina--55983759https://api.spreaker.com/episode/55983759Wed, 09 Jul 2025 02:20:00 +0000David y MaribelEn aquest projecte A través de la Bíblia he proposat que el Senyor Jesucrist és present a la Paraula de Déu, de principi a fi. Aquest llibre de Proverbis és, com ho hem presentat anteriorment, un manual de saviesa que tracta temes quotidians que...345biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/127-proverbis-la-dona-ideal--55983758https://api.spreaker.com/episode/55983758Tue, 08 Jul 2025 03:00:00 +0000David y MaribelSabies que Proverbis parla de la dona ideal? A totes les societats hi ha ideals. La gent té una idea de què és ser un home o una dona ideal. Hem vist a Proverbis les característiques de la persona sàvia així com de la persona nècia. I al capítol 31...559biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/126-proverbis-el-savi-aten-el-consell--55513670https://api.spreaker.com/episode/55513670Mon, 07 Jul 2025 02:45:00 +0000David y MaribelCom respons al consell dels altres? Ho busques? Ho evites? La Bíblia ens diu que en els molts consells hi ha seguretat: «Quan falten dirigents el poble s’ensorra; l’èxit depèn de l’abundància de consellers.» PROVERBIS 11:14 BEC.És clar que no...464biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/125-proverbis-defectes-de-caracter-la-ira--55513669https://api.spreaker.com/episode/55513669Fri, 04 Jul 2025 02:30:00 +0000David y MaribelProverbis tracta diferents defectes de caràcter que fan que una persona actuï nèciament i insensatament, i comparteix els resultats negatius que aquests defectes tenen a la vida d'un mateix i a la dels que l'envolten. Específicament parla de la ira, i...446biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/124-proverbis-riqueses-i-benestar--55513668https://api.spreaker.com/episode/55513668Thu, 03 Jul 2025 02:45:00 +0000David y MaribelNo podem negar que les riqueses tenen l´habilitat de portar felicitat. Hi ha moltes coses en aquest món que les riqueses poden comprar, i sens dubte, entenem que la solvència econòmica és una cosa positiva. El benestar està també molt valorat a la...322biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/123-proverbis-la-llengua-savia--55048273El propòsit del nostre discurs hauria de ser l'edificació dels altres, i mai la destrucció. Això és molt difícil de controlar, perquè és possible que fins i tot quan vulguem edificar, diguem coses de manera que ferim, i és per això que Proverbis 15:28 (BEC) adverteix que «El cor del just medita abans de respondre; la boca dels malvats deixa anar infàmies.»Quan parlem sense pensar, correm el risc de vessar coses dolentes que seran molt difícils de recollir. S'explica l'anècdota d'un que va trencar un coixí de plomes i el va llançar per la finestra. Les plomes van sortir per totes direccions. Aquest es va tornar al que tenia al costat i el va desafiar que baixés i recollís totes les plomes que havien sortit volant per tornar a posar-les al coixí. Per descomptat, això era una tasca impossible. Així va il·lustrar que el que diem per la boca és impossible de recollir per la qual cosa hem d'obrir la boca amb saviesa.Els proverbis següents ens recorden que el just, savi i prudent té una determinada manera de parlar.Proverbis 10:31-32 (BEC) «De la boca del just brota la saviesa, però la llengua perversa serà segada. Els llavis del just destil·len complaença, la boca dels malvats només allò que fa mal.»Proverbis 17:27 (BEC): «Qui sap estalviar paraules té enteniment, i el d’esperit reposat té talent.»Proverbis 16:23-24 (BEC) «El cor del savi fa prudent la seva boca i augmenta la persuasió dels seus llavis. Les paraules amables són una bresca de mel, dolcesa per a l’ànima i refrigeri per als ossos.»Que el nostre discurs sigui com a Déu li agrada en contingut, forma i propòsit. Que obrim la nostra boca amb prudència i saviesa, que parlem de forma agradable, i que edifiquem als altres amb les nostres paraules.]]>https://api.spreaker.com/episode/55048273Wed, 02 Jul 2025 03:30:00 +0000David y MaribelProverbis 21:23 (BEC) «Qui guarda la boca i la llengua guarda l’ànima de disgustos.»El llibre de Proverbis dona advertiments i consells sobre el nostre parlar. I és que, com diu Proverbis 18:21 (BEC) «En poder de la llengua hi ha la mort i la vida, i...El propòsit del nostre discurs hauria de ser l'edificació dels altres, i mai la destrucció. Això és molt difícil de controlar, perquè és possible que fins i tot quan vulguem edificar, diguem coses de manera que ferim, i és per això que Proverbis 15:28 (BEC) adverteix que «El cor del just medita abans de respondre; la boca dels malvats deixa anar infàmies.»Quan parlem sense pensar, correm el risc de vessar coses dolentes que seran molt difícils de recollir. S'explica l'anècdota d'un que va trencar un coixí de plomes i el va llançar per la finestra. Les plomes van sortir per totes direccions....]]>401biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/122-proverbis-la-llei-de-la-collita--55048272https://api.spreaker.com/episode/55048272Tue, 01 Jul 2025 03:15:00 +0000David y MaribelProverbis 5:22 (BEC) «El malvat serà pres en les pròpies maldats, i quedarà agafat al filat del propi pecat:» Hi ha gent que pensa que si desobeïm, Déu ens castigarà. Sens dubte, Déu castiga el pecat, i en el judici final castigarà justament als que...439biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/121-proverbis-els-proverbs-de-salomo--55048271http://www.labiblia.com/estudios/temasvarios/estudios03proverbiosportema.pdfQue gaudeixis amb mi les ensenyances dels Proverbis en ple respecte a aquell qui ens convida a viure sàviament.Proverbis 3:21-22 «Fill meu, guarda la prudència i el consell, no els perdis mai de vista, que són vida per a l’ànima i ornament de gràcia al teu coll.» PROVERBIS 3:21-22 BEC]]>https://api.spreaker.com/episode/55048271Mon, 30 Jun 2025 04:10:00 +0000David y MaribelEl llibre de Proverbis conté els proverbis del rei Salomó, fill de David, rei d'Israel. La majoria apareixen com a comparacions, proverbis antitètics i lliçons morals, i tracten temes variats, sobre família, veïns, treball, relacions personals,...367biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/120-salms-esforc-en-va--54561207https://api.spreaker.com/episode/54561207Fri, 27 Jun 2025 03:30:00 +0000David y Maribel«Si no és el Senyor qui edifica la casa, vanament treballen els qui la construeixen; si el Senyor no guarda la ciutat, vanament vetllarà el vigilant. És en va que us lleveu de matinada i us retireu tard a reposar, per menjar el pa de moltes fatigues,...329biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/119-salms--54561206La teoria d'un disseny intel·ligent es corrobora en descobrir el funcionament detallat del nostre cos. Òrgans com els de la vista, l'oïda, o qualsevol sistema del nostre cos, per molt petit que sigui, necessita un gran nombre d'accions consecutives, per la qual cosa un simple error pot col·lapsar tot el funcionament. T'has parat a pensar en la complexitat d'una cèl·lula minúscula? T'animo a donar una ullada que et farà meravellar per com som de complexos.Salm 139:13,15,16 «Tu ets qui ha format les meves entranyes, qui m’ha teixit en el ventre de la mare. No t’era pas desconegut el meu cos mentre era format en el misteri, entreteixit en pregons subterranis. Els teus ulls veieren les meves accions, totes eren escrites al teu llibre. Havies determinat tots els dies de la meva vida, abans que cap d’ells existís.» SALMS 139:13, 15-16 BEC.A tota la complexitat física cal afegir-hi la complexitat mental i emocional, amb tots els detalls que el nostre pensament comporta, i la varietat que podem trobar dins d'una normalitat que la majoria de les persones compartim.Sens dubte, veiem un disseny curós i una obra mestra que només es pot rebutjar amb una voluntat ferma d'ignorar una realitat òbvia. D'aquesta voluntat fins i tot en parla el Creador. No hem estat creats com a robots que no poden decidir per si mateixos, sinó que tenim una voluntat personal amb la qual cadascun de nosaltres tenim l'última paraula en les nostres decisions i alhora total responsabilitat per aquestes.I per afegir a la meravellosa obra de Déu, ens diu Sa Paraula que Déu no només va crear la Terra i tot el que hi ha per després deixar-la abandonada. Ens diu que la seva creació subsisteix i que per la seva ordenació subsisteixen les coses fins avui. Déu ha creat un sistema que es repara sol, que es renova. Malgrat tot el mal que nosaltres els humans hem ocasionat a través dels segles, els nostres cossos, el nostre entorn i el planeta on habitem subsisteix, i diu la Paraula que serveix a Déu. Encara sense voler; malgrat el rebuig a Déu en què l'ésser humà insisteix, la creació, tota la creació, està dissenyada per portar glòria al Déu Creador.Això és un pensament increïblement gran en què hem de parar a meditar.Salm 119:90-91 «D’una generació a l’altra es manté la teva fidelitat, com es manté la terra i perdura. Tot subsisteix per ordenació teva fins avui, ja que l’univers està al teu servei.»SALMS 119:90-91 BEC.Torno a recitar el text de la carta als Colossencs: «perquè en ell foren creades totes les coses, les del cel i les de la terra, les visibles i les invisibles, ja siguin trons o sobiranies, principats o potestats; tot fou creat per ell i envers ell; i ell és abans de totes les coses, i totes les coses subsisteixen en ell.» COLOSSENCS 1:16-17 BEC.Aquestes veritats que moltes vegades són rebutjades, però que cadascú de nosaltres tenim la llibertat d'acceptar, ens poden donar la seguretat que necessitem per fer front a la nostra vida amb confiança i serenitat. El salmista, en temps d'aflicció, proclama:Salm 121:1-2: «Alço els ulls vers les muntanyes: D’on vindrà el meu ajut? El meu ajut ve del Senyor, que ha fet el cel i la terra.» SALMS 121:1-2 BEC. (veure també 124:8) A ell sigui la glòria!]]>https://api.spreaker.com/episode/54561206Thu, 26 Jun 2025 02:00:00 +0000David y MaribelSalm 95:6 «Veniu, postrem-nos i adorem, agenollem-nos davant del Senyor, el nostre creador.»Vivim a un món que pensa que el pensament científic no es pot compaginar amb la fe en Déu. Tot i això, sempre hi ha hagut científics que reconeixen la teoria...La teoria d'un disseny intel·ligent es corrobora en descobrir el funcionament detallat del nostre cos. Òrgans com els de la vista, l'oïda, o qualsevol sistema del nostre cos, per molt petit que sigui, necessita un gran nombre d'accions consecutives, per la qual cosa un simple error pot col·lapsar tot el funcionament. T'has parat a pensar en la complexitat d'una cèl·lula minúscula? T'animo a donar una ullada que et farà meravellar per com som...]]>524biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/118-salms-l-obra-de-la-paraula--54561205https://api.spreaker.com/episode/54561205Wed, 25 Jun 2025 02:30:00 +0000David y MaribelVam veure com el salmista al salm 119 descrivia la Paraula de Déu com a meravellosa, justa, pura, veritat, eterna, fidel, dolça, una delícia que porta goig i il·lumina el camí. Vam veure el que aquesta Paraula significava per a la seva vida i allò que...443biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/117-salms-la-teva-paraula-es-la-meva-delicia--54561193https://api.spreaker.com/episode/54561193Tue, 24 Jun 2025 03:14:00 +0000David y MaribelEl salm 119 és un poema que parla de la Paraula de Déu. Va ser escrit referint-se específicament a la Torà, els cinc primers llibres de l'antic testament, la llei dels jueus. Tot i això, les veritats del salm són aplicables a tota la Paraula de Déu,...536biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/116-salms-parla-a-la-teva-anima--54525688https://api.spreaker.com/episode/54525688Mon, 23 Jun 2025 04:30:00 +0000David y MaribelPregar és parlar amb Déu. Quan preguem, ens dirigim a Déu per lloar-lo, per declarar-li la nostra confiança o per comunicar-li a Déu els nostres problemes i les nostres lluites. Però ens diu Romans 8:26 que durant la nostra pregària, l'Esperit Sant...277biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/115-salms-misericordia-i-justicia--54511819https://api.spreaker.com/episode/54511819Fri, 20 Jun 2025 02:00:00 +0000David y MaribelHi ha alguns salms curiosos en què el salmista es justifica davant de Déu. Em recorda la pregària de Job quan patia i no entenia per què li havia vingut el mal quan ell amb tot el cor procurava agradar a Déu. Aquests salms ens poden arribar a...491biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/114-salms-lluitant-amb-els-pensaments-negatius--54295286https://api.spreaker.com/episode/54295286Thu, 19 Jun 2025 02:30:00 +0000David y MaribelAl llibre dels salms veiem reflectida la naturalesa humana. Déu inclou aquests càntics i pregàries a Sa Paraula perquè sap que som febles i propensos a desanimar-nos en els moments de dificultat. Ens podem sentir culpables de pensaments negatius i de...332falsefullhttps://www.spreaker.com/episode/113-salms-penediment-i-perdo-als-salms--54295288https://api.spreaker.com/episode/54295288Tue, 17 Jun 2025 05:10:00 +0000David y MaribelHi ha diversos salms de lament en què el salmista reconeix que ha pecat contra Déu i confessa el seu pecat.El salm de penediment més conegut és el 51. Al salm 51, David demana la misericòrdia de Déu, reconeixent el seu propi pecat.«Apiada’t de mi, oh...372biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/112-salm-contrast-entre-el-just-i-el-malvat--54295287https://api.spreaker.com/episode/54295287Tue, 17 Jun 2025 02:45:00 +0000David y MaribelAl salm 1 vèiem un contrast entre qui camina pel camí de Déu i qui va pel seu propi camí. Vam veure que no tots els camins arriben a Déu. A Joan 14:6 Jesús diu: Jo sóc EL camí, LA veritat i LA vida. No diu “jo sóc UN camí, UNA veritat, UNA vida. I per...440biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/111-salms-el-messies-als-salms--54295285https://tesorodigital.com/los-salmos-mesianicos-por-t-e-wilson-66-paginas/)
El salm 22 és un dels salms que tracta tot del Messies. És un dels quatre que tracten la mort de Crist, i el 22 és específicament sobre el sacrifici que Crist va fer per pagar el deute del pecat. Parla de la passió del Crist, de com va patir perquè nosaltres poguéssim ser lliures de la paga del pecat, que segons ens recorda Romans 6:23 és la mort eterna. Tanmateix, com aquest mateix verset ens diu, «Perquè la paga del pecat és la mort, mentre que el do gratuït de Déu és la vida eterna en Crist Jesús, Senyor nostre.» ROMANS 6:23 BEC
El Salm 22 comença amb les paraules que Crist va dir estant a la creu quan va exclamar: Eli, Elí, lama Sabactani, que en català és: “Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?”Aquesta primera part del salm ens presenta un Déu Sant. Tan Sant que no podia mirar Jesús a la creu, carregant en si el pecat de tota la humanitat. Per això el Pare va haver de girar el cap per no mirar, i Jesús, molt més enllà de patir el dolor físic de la creu, va haver de patir el dolor emocional de l'absència del seu Pare, una absència que encara que fos curta, era l'únic instant en tota l'eternitat en què Déu Pare i Déu Fill estarien separats i la causa era el nostre pecat.
El poble jueu havia estat esperant el Messies durant segles. El Salm 22 no era desconegut als jueus de l'època dels romans. Havia estat escrit més de mil anys abans que Crist patís la creu.El salmista proclamava un mil·lenni abans «En tu confiaven els nostres pares, tingueren confiança i els vas alliberar. Et cridaven i es veien alliberats, en tu confiaven, i no quedaren defraudats.» SALMS 22:4-5 BECNo obstant això, quan el Messies va arribar, no el van reconèixer. El van tenir entre ells, però no el van acceptar, sinó que el van enviar a morir a la creu, vessant sang innocent.
Al Salm 22:16-18 el salmista va escriure segles abans, narrant exactament el tracte que va rebre Jesús en la seva crucifixió:«M’envolta una colla de gossos, un escamot de malfactors m’assetja; m’han foradat les mans i els peus, podria comptar tots els meus ossos. Em miren, em contemplen, es reparteixen entre ells els meus vestits, es juguen a sorts la meva túnica.» SALMS 22:16-18 BECJust com narren la mort de Jesús a la creu els evangelis, el salm 22 ja ho anunciava com un fet. Mentre Jesús penjava a la creu, patint el nostre càstig, els qui l'observaven cridaven:«“S’ha confiat al Senyor, que el salvi; que l’alliberi, ja que es complau en ell!”»SALMS 22:8 BEC
Al nou testament, a Mateu 27:43 llegim el ressò d'aquest salm: «Ha confiat en Déu. Que l’alliberi ara, si l’estima, ja que deia: Sóc Fill de Déu.”» MATEU 27:43 BEC
I recordem que en el baptisme de Jesús al Jordà, la veu del Pare des del cel va exclamar: «Aquest és el meu Fill, l’Estimat, en qui m’he complagut.» MATEU 3:17 BEC
Crist va haver de patir, va haver de morir, i va ser enterrat durant tres dies, però sabem que la mort no el va vèncer, sinó que Ell va sortir triomfant sobre la mort i el pecat per a l'eternitat. Els versets 23-25 ​​proclamen: «Els qui venereu el Senyor, doneu-li lloança; posteritat de Jacob, glorifiqueu-lo i reverencieu-lo, nissaga tota d’Israel! Perquè no ha menyspreat ni rebutjat el sofriment del desvalgut, ni li ha amagat la seva cara, ans l’ha escoltat quan l’invocava. A tu anirà la meva lloança en la gran congregació» SALMS 22:23-25 BEC
Hebreus 5:7 Crist, «durant la seva vida mortal, va oferir, amb grans clams i llàgrimes, pregàries i súpliques a aquell qui podia alliberar-lo de la mort, i fou escoltat a causa de la seva reverència.» HEBREUS 5:7 BEC
Déu no va amagar la cara. Per això podem nosaltres ara lloar Déu, donant gràcies per la Seva obra redemptora a la creu. Aquest salm preciós ens recorda la meravellosa obra d'amor del nostre Salvador, que des del principi va planejar el rescat d'aquells que posen la seva confiança en Ell. Gràcies a Déu per la salvació en Crist.]]>https://api.spreaker.com/episode/54295285Mon, 16 Jun 2025 03:00:00 +0000David y MaribelEls Salms Messiànics són aquells que tracten de la persona i l'obra del Senyor Jesucrist. Perquè un salm es consideri messiànic ha de contenir almenys una referència directa a Crist, i estar explicat al Nou Testament en connexió a Crist.” Podem trobar...https://tesorodigital.com/los-salmos-mesianicos-por-t-e-wilson-66-paginas/)
El salm 22 és un dels salms que tracta tot del Messies. És un dels quatre que tracten la mort de Crist, i el 22 és específicament sobre el sacrifici que Crist va fer per pagar el deute del pecat. Parla de la passió del Crist, de com va patir perquè nosaltres poguéssim ser lliures de la paga del pecat, que segons ens recorda Romans 6:23 és la mort eterna. Tanmateix, com aquest mateix verset ens diu, «Perquè la paga del pecat és la mort, mentre que el do gratuït de Déu és la vida eterna en Crist Jesús, Senyor nostre.» ROMANS 6:23 BEC
El Salm 22 comença amb les paraules que Crist va dir estant a la creu quan va exclamar: Eli, Elí, lama Sabactani, que en català és: “Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?”Aquesta primera part del salm ens presenta un Déu Sant. Tan Sant que no podia mirar Jesús a la creu, carregant en si el pecat de tota la humanitat. Per això el Pare va haver de girar el cap per no mirar, i Jesús, molt més enllà de patir el dolor físic de la creu, va haver de patir el dolor emocional de l'absència del seu Pare, una absència que encara que fos curta, era l'únic instant en tota l'eternitat en què Déu Pare i Déu Fill estarien separats i la causa era el nostre pecat.
El poble jueu havia estat esperant el Messies durant segles. El Salm 22 no era desconegut als jueus de l'època dels romans. Havia estat escrit més de mil anys abans que Crist patís la creu.El salmista proclamava un mil·lenni abans «En tu confiaven els nostres pares, tingueren confiança i els vas alliberar. Et cridaven i es veien alliberats, en tu confiaven, i no quedaren defraudats.» SALMS 22:4-5 BECNo obstant això, quan el Messies va arribar, no el van reconèixer. El van tenir entre ells, però no el van acceptar, sinó que el van enviar a morir a la creu, vessant sang innocent.
Al Salm 22:16-18 el salmista va escriure segles abans, narrant exactament el tracte que va rebre Jesús en la seva crucifixió:«M’envolta una colla de gossos, un escamot de malfactors m’assetja; m’han foradat les mans i els peus, podria comptar tots els meus ossos. Em miren, em contemplen, es reparteixen entre ells els meus vestits, es juguen a sorts la meva túnica.» SALMS 22:16-18 BECJust com narren la mort de Jesús a la creu els evangelis, el salm 22 ja ho anunciava com un fet. Mentre Jesús penjava a la creu, patint el nostre càstig, els qui l'observaven cridaven:«“S’ha confiat al Senyor, que el salvi; que l’alliberi, ja que es complau en ell!”»SALMS 22:8 BEC
Al nou testament, a Mateu 27:43 llegim el ressò d'aquest salm: «Ha confiat en Déu. Que l’alliberi ara, si l’estima, ja que deia: Sóc Fill de Déu.”» MATEU 27:43 BEC
I recordem que en el baptisme de Jesús al Jordà, la veu del Pare des del cel va exclamar: «Aquest és el meu Fill, l’Estimat, en qui m’he complagut.» MATEU 3:17 BEC
Crist va haver de patir, va haver de morir, i va ser enterrat durant tres dies, però sabem que la mort no el va vèncer, sinó que Ell va sortir...]]>404biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/110-salms-el-salm-de-confianca-per-excel-lencia--54254172Si és la primera vegada que sents aquest salm, notaràs que el salmista està expressant confiança plena en Déu per als moments més difícils. És molt possible que l’hagis escoltat, que l’hagis memoritzat, i que l’hagis recitat en moments de temor i confusió al llarg de la teva vida. Aquest salm és sens dubte el salm de confiança per excel·lència. Has provat de llegir-lo en diferents versions? Quan memoritzem un poema i el diem moltes vegades, podem caure en l'error de passar per alt detalls que poden ser de molta benedicció. Suggereixo que llegeixis el mateix salm en una versió diferent perquè un petit canvi d'expressió pot despertar la teva entesa del salm.
El voldria llegir en una versió diferent.«El Senyor és el meu pastor: no em manca res. Em fa descansar en prats deliciosos, em mena al repòs vora l’aigua, i allí em retorna. Em guia per camins segurs, per amor del seu nom. Ni que passi per la vall tenebrosa, no tinc por de cap mal. Perquè tu, Senyor, ets vora meu: la teva vara i el teu bastó em donen confiança. Davant meu pares taula tu mateix, i els adversaris ho veuen; m’has ungit el cap amb perfums, omples a vessar la meva copa. N’estic cert, tota la vida m’acompanyen la teva bondat i el teu amor. I viuré anys i més anys a la casa del Senyor.» Salms 23:1-6 BCI
En aquesta versió, els temps verbals ens mostren, com comentàvem ahir, la relació entre la confiança per al futur amb allò que Déu està fent a les nostres vides en aquest moment i el que ha fet en el passat.
Ressalta la confiança del salmista en temps incerts i complicats, amb la seguretat que Déu és capaç de fer-nos gaudir de banquet fins i tot quan estem envoltats de perills.Has provat d’escriure una versió alternativa en les teves pròpies paraules? Quan posem alguna cosa en les nostres pròpies paraules, no estem canviant el significat, sinó que més aviat l’estem fent personal, i alhora fem l'exercici d'entendre allò que l'autor volia comunicar i expressant-ho amb un llenguatge que per a nosaltres mateixes és més comú.
Et dono una idea de com el salm 23 sonaria en les meves pròpies paraules.Si el Senyor és el meu pastor, no necessito res.Em fa descansar a prats verds, iEm porta al costat de rierols cristal·lins.Conforta la meva ànima i renova el meu esperit.Em guia per sendes justes, i així porta honra al seu nom.I encara que passi per la meva hora més fosca, no tindré por, perquè tu estaràs amb mi. La teva vara i el teu bastó em proporcionaran alè.Prepares banquet fins i tot en la presència dels meus enemics. M'ungeixes amb oli, la meva copa estigui plena. Sens dubte, el bé i la misericòrdia m'acompanyaran cada dia, i viuré a casa del meu Senyor eternament i per sempre.Salm 23
Fem dels salms les nostres pregàries personals, perquè el mateix Déu dels salmistes és el nostre Déu i Pare. A Ell sigui la glòria.]]>https://api.spreaker.com/episode/54254172Fri, 13 Jun 2025 01:30:00 +0000David y Maribel«El Senyor és el meu pastor; res no em mancarà. Em farà reposar en delicats pasturatges, prop d’aigües tranquil·les em menarà; reconfortarà la meva ànima. Em guiarà per camins de justícia per amor del seu nom. Fins si hagués de passar per la vall...Si és la primera vegada que sents aquest salm, notaràs que el salmista està expressant confiança plena en Déu per als moments més difícils. És molt possible que l’hagis escoltat, que l’hagis memoritzat, i que l’hagis recitat en moments de temor i confusió al llarg de la teva vida. Aquest salm és sens dubte el salm de confiança per excel·lència. Has provat de llegir-lo en diferents versions? Quan memoritzem un poema i el diem moltes vegades, podem caure en l'error de passar per alt detalls que poden ser de molta benedicció. Suggereixo que llegeixis el mateix salm en una versió diferent perquè un petit canvi d'expressió pot despertar la teva entesa del salm.
El voldria llegir en una versió diferent.«El Senyor és el meu pastor: no em manca res. Em fa descansar en prats deliciosos, em mena al repòs vora l’aigua, i allí em retorna. Em guia per camins segurs, per amor del seu nom. Ni que passi per la vall tenebrosa, no tinc por de cap mal. Perquè tu, Senyor, ets vora meu: la teva vara i el teu bastó em donen confiança. Davant meu pares taula tu mateix, i els adversaris ho veuen; m’has ungit el cap amb perfums, omples a vessar la meva copa. N’estic cert, tota la vida m’acompanyen la teva bondat i el teu amor. I viuré anys i més anys a la casa del Senyor.» Salms 23:1-6 BCI
En aquesta versió, els temps verbals ens mostren, com comentàvem ahir, la relació entre la confiança per al futur amb allò que Déu està fent a les nostres vides en aquest moment i el que ha fet en el passat.
Ressalta la confiança del salmista en temps incerts i complicats, amb la seguretat que Déu és capaç de fer-nos gaudir de banquet fins i tot quan estem envoltats de perills.Has provat d’escriure una versió alternativa en les teves pròpies paraules? Quan posem alguna cosa en les nostres pròpies paraules, no estem canviant el significat, sinó que més aviat l’estem fent personal, i alhora fem l'exercici d'entendre allò que l'autor volia comunicar i expressant-ho amb un llenguatge que per a nosaltres mateixes és més comú.
Et dono una idea de com el salm 23 sonaria en les meves pròpies paraules.Si el Senyor és el meu pastor, no necessito res.Em fa descansar a prats verds, iEm porta al costat de rierols cristal·lins.Conforta la meva ànima i renova el meu esperit.Em guia per sendes justes, i així porta honra al seu nom.I encara que passi per la meva hora més fosca, no tindré por, perquè tu estaràs amb mi. La teva vara i el teu bastó em proporcionaran alè.Prepares banquet fins i tot en la presència dels meus enemics. M'ungeixes amb oli, la meva copa estigui plena. Sens dubte, el bé i la misericòrdia m'acompanyaran cada dia, i viuré a casa del meu Senyor eternament i per sempre.Salm 23
Fem dels salms les nostres pregàries personals, perquè el mateix Déu dels salmistes és el nostre Déu i Pare. A Ell sigui la glòria.]]>319biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/109-salms-els-salms-de-confianca--54092582Al salm 18, el salmista lloa Déu per com l'havia tret de les moltes aigües, l'havia deslliurat del poderós enemic, l'havia tret a lloc espaiós (18:16-19)
Si recordes 2 Samuel 22, David escriu i canta aquest salm de com Déu l'havia protegit dels seus enemics, incloent-hi el seu sogre, el rei Saül.
David se sentia segur en el seu Senyor al salm 18:28-29 «Tu, Senyor, fas brillar la meva llum, Déu meu, que il·lumines les meves tenebres. Amb tu jo em llanço contra els exèrcits, amb el meu Déu traspasso la muralla.» SALMS 18:28-29 BEC
18:30-34 «El camí de Déu és perfecte, la paraula del Senyor, digna de confiança. Ell és escut per a tots els qui s’hi acullen. Qui és Déu fora del Senyor? Qui és una roca ferma fora del nostre Déu? És ell que m’ha armat de valentia i ha fet irreprensible la meva conducta. Qui fa els meus peus semblants als de les daines i em manté ferm dalt dels cims. Ha entrenat les meves mans per al combat, els meus braços per a tensar la ballesta.» SALMS 18:30-34 BEC
En aquesta secció escrita en present David declara que Déu sens dubte protegeix, perquè la seva naturalesa omnipotent i amorosa funciona així.
Veiem David a la segona part del salm afirmant que Déu l'ha protegit tot el temps que ha estat assetjat pels seus enemics.Al verset 35 i fins al 45 el temps verbal canvia al passat per expressar el que Déu havia fet per ell.
18:35-36 «M’has donat l’escut de la teva protecció, i la teva dreta em sosté, la teva benignitat m’eleva. Tu alleugeres el pas del meu caminar, i els meus turmells no flaquegen.» SALMS 18:35-36 BEC
I a partir del 46 i fins al final (50) David torna a lloar Déu per tenir cura en el temps present. I enmig de la seva lloança, David afirma que ell, per tot allò que ha pogut experimentar de la força i la bondat de Déu, proclamarà, avançant cap a un temps futur, el nom de Déu entre les nacions.
Aquest patró del salm es pot veure en altres salms també. El salmista medita en la naturalesa de Déu, destacant els atributs personals de Déu que el fan admirable. Continua repassant les vegades que Déu ha mostrat els seus atributs personalment a favor del salmista, i conclou amb si Déu és així, i en el passat ha actuat d’aquesta manera, en un futur tornarà a mostrar el seu poder i bondat a les situacions futures. Aquesta és la base de la confiança.Salm 33:20-21: «La nostra ànima confia en el Senyor; ell és el nostre auxili i la nostra protecció. En ell s’alegra el nostre cor, i confiem en el seu sant nom.» SALMS 33:20-21 BEC
Salm 34:17-19: «Clamen els justos, i el Senyor els escolta i els deslliura de totes les seves angúnies. El Senyor és a prop dels cors contristats, i salva els afligits d’esperit. El just passa per molts sofriments, però de tots el deslliurarà el Senyor.» SALMS 34:17-19 BEC
Salm 138:3 y 8 «Quan t’he cridat, m’has respost, m’has enfortit l’ànima. El Senyor tot ho completarà per mi. Senyor, el teu amor és etern! No deixis de la mà la teva obra.» SALMS 138:3, 8 BEC
Mostres agraïment a Déu per allò que ha fet, allò que està fent, i allò que farà? Recorda que pots tenir al teu costat aquell que és sobirà i t'estima més del que pots arribar a comprendre. Agraeix-li avui i confia en la seva cura.]]>https://api.spreaker.com/episode/54092582Thu, 12 Jun 2025 04:30:00 +0000David y MaribelA la categoria dels salms de confiança, també he inclòs aquells en què el salmista està donant gràcies a Déu pel que ha fet per ell en el passat. Quan decidim ser agraïts a Déu, estem afirmant que Ell ha fet per nosaltres meravelles immerescudes. En...Al salm 18, el salmista lloa Déu per com l'havia tret de les moltes aigües, l'havia deslliurat del poderós enemic, l'havia tret a lloc espaiós (18:16-19)
Si recordes 2 Samuel 22, David escriu i canta aquest salm de com Déu l'havia protegit dels seus enemics, incloent-hi el seu sogre, el rei Saül.
David se sentia segur en el seu Senyor al salm 18:28-29 «Tu, Senyor, fas brillar la meva llum, Déu meu, que il·lumines les meves tenebres. Amb tu jo em llanço contra els exèrcits, amb el meu Déu traspasso la muralla.» SALMS 18:28-29 BEC
18:30-34 «El camí de Déu és perfecte, la paraula del Senyor, digna de confiança. Ell és escut per a tots els qui s’hi acullen. Qui és Déu fora del Senyor? Qui és una roca ferma fora del nostre Déu? És ell que m’ha armat de valentia i ha fet irreprensible la meva conducta. Qui fa els meus peus semblants als de les daines i em manté ferm dalt dels cims. Ha entrenat les meves mans per al combat, els meus braços per a tensar la ballesta.» SALMS 18:30-34 BEC
En aquesta secció escrita en present David declara que Déu sens dubte protegeix, perquè la seva naturalesa omnipotent i amorosa funciona així.
Veiem David a la segona part del salm afirmant que Déu l'ha protegit tot el temps que ha estat assetjat pels seus enemics.Al verset 35 i fins al 45 el temps verbal canvia al passat per expressar el que Déu havia fet per ell.
18:35-36 «M’has donat l’escut de la teva protecció, i la teva dreta em sosté, la teva benignitat m’eleva. Tu alleugeres el pas del meu caminar, i els meus turmells no flaquegen.» SALMS 18:35-36 BEC
I a partir del 46 i fins al final (50) David torna a lloar Déu per tenir cura en el temps present. I enmig de la seva lloança, David afirma que ell, per tot allò que ha pogut experimentar de la força i la bondat de Déu, proclamarà, avançant cap a un temps futur, el nom de Déu entre les nacions.
Aquest patró del salm es pot veure en altres salms també. El salmista medita en la naturalesa de Déu, destacant els atributs personals de Déu que el fan admirable. Continua repassant les vegades que Déu ha mostrat els seus atributs personalment a favor del salmista, i conclou amb si Déu és així, i en el passat ha actuat d’aquesta manera, en un futur tornarà a mostrar el seu poder i bondat a les situacions futures. Aquesta és la base de la confiança.Salm 33:20-21: «La nostra ànima confia en el Senyor; ell és el nostre auxili i la nostra protecció. En ell s’alegra el nostre cor, i confiem en el seu sant nom.» SALMS 33:20-21 BEC
Salm 34:17-19: «Clamen els justos, i el Senyor els escolta i els deslliura de totes les seves angúnies. El Senyor és a prop dels cors contristats, i salva els afligits d’esperit. El just passa per molts sofriments, però de tots el deslliurarà el Senyor.» SALMS 34:17-19 BEC
Salm 138:3 y 8 «Quan t’he cridat, m’has respost, m’has enfortit l’ànima. El Senyor tot ho completarà per mi. Senyor, el teu amor és etern! No deixis de la mà la teva obra.» SALMS 138:3, 8 BEC
Mostres agraïment...]]>356biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/108-salms-els-salms-de-lloanca--54092581Se sol parlar dels atributs comunicables i no comunicables. Els incomunicables són aquells trets que són intransferibles. Són característiques de Déu que són només seves. Per exemple, diem que Déu és omnipotent, omnipresent i omniscient.
Déu és omnipotent; significa que tot ho pot. No hi ha ningú més amb aquesta característica. Tots podem alguna cosa, sigui molt o sigui poc, però ningú no ho pot tot. Però en els salms Déu és lloat per ser Jehovà, Déu dels exèrcits al Salm 84:12, 80:19, denotant la seva força insuperable. Salm 91:1 diu: «Qui habita a l’empara de l’Altíssim, i reposa a l’ombra de l’Omnipotent,»El salm 24 ens diu que la terra i la seva plenitud són de Jehovà, el qual la va fundar sobre els mars i la va afirmar sobre els rius. I els versets 8 i 10 ens dius «Qui és, aquest Rei de la glòria? El Senyor, fort i poderós, el Senyor vencedor en el combat! El Senyor de l’univers; ell és el Rei de la glòria!» SALMS 24:8, 10 BECI el salm 115:3 proclama «El nostre Déu és al cel, i tot el que s’ha proposat ho ha fet.» SALMS 115:3 BECDéu també és omnipresent. Déu pot estar a tot arreu en tot moment. Nosaltres no podem estar a tot arreu. Nosaltres les dones pensem que podem, i aconseguim estar en diverses coses alhora, però mai amb la mateixa intensitat. En realitat, només ens podem concentrar en una cosa alhora, i per descomptat, físicament, només podem estar en un lloc.
Déu, però, pot estar amb tu alhora que és amb mi. No hi ha perill que es distregui o que no estigui parant esment als teus problemes. Hi és per a tot aquell qui a ell dirigeix el seu clamor. Encara més, ens diu el salm 139 que no podríem fugir de la seva presència, fins i tot si ho intentéssim.Salm 139:7-10 «On podria allunyar-me del teu esperit, on puc fugir de la teva presència? Si pugés dalt del cel, tu hi ets: si m’ajagués a l’abisme, ets allà. Si prengués les ales de l’aurora, i anés a viure als extrems de la mar, també allà la teva mà m’abastaria, i la teva dreta em retindria.» SALMS 139:7-10 BEC
Déu és omniscient. Déu ho sap tot. Encara que utilitzem l'adjectiu “setciències” per al que pensa que ho sap tot d'un tema en particular, no hi ha ningú a la terra que ho sàpiga tot ni tan sols d'un sol tema. Tothom que ha investigat sobre un tema en particular s'adona de la incapacitat d'arribar a saber tot allò que encara s'ha de saber d'un tema en específic. Però Déu ho sap tot de tots els temes. I coneix tant el present com el passat com el futur. Sap què és extern i obvi, i coneix allò que està amagat.Salm 139:1-4 «Senyor, tu m’has sondejat i m’has conegut, tu veus quan m’assec i quan m’aixeco, coneixes el meu pensament de lluny estant. Observes bé si camino o si m’aturo, i tota la meva conducta t’és ben palesa. Encara no tinc als llavis la paraula que tu, Senyor, ja l’has entesa.» SALMS 139:1-4 BEC
Però als salms també veiem alguns atributs de Déu que són comunicables, és a dir, aquells que nosaltres els humans podem tenir a un cert nivell. Per exemple, Déu és misericordiós, és just, bondadós, veritat, sant i amorós. Nosaltres podem tenir aquests atributs, encara que no de manera perfecta.Salm 103:8 «És benigne i compassiu, el Senyor, lent per a la còlera i abundós en benignitat.» SALMS 103:8 BECSalm 136:1 «Doneu lloança al Senyor perquè és benigne, perquè és etern el seu amor.» SALMS 136:1 BECI el 103:17 proclama la misericòrdia de Déu, i al mateix temps la seva justícia: «Però la misericòrdia del Senyor és de sempre i per sempre, per als qui el temen, i la seva justícia, per als fills dels fills,» SALMS 103:17 BECSalm 99:3 «Que glorifiquin el teu nom sublim i venerable. Ell és Sant!» SALMS 99:3 BEC
Aquests i altres salms proclamen el preciós caràcter de Déu. T'animo a llegir els salms i marcar les diferents característiques de Déu que els salms ens revelen, i et trobaràs lloant Déu per tot allò que és i allò que això significa per a tu.
Salm 148:13 «lloïn el nom del Senyor; perquè només el seu nom és sublim, la seva majestat sobrepuja cel i terra;» SALMS 148:13 BEC]]>https://api.spreaker.com/episode/54092581Wed, 11 Jun 2025 05:00:00 +0000David y MaribelEls salms Hallel són salms de lloança a Déu que se solien recitar per a celebracions del poble jueu. La paraula Hallel, d'on prové la nostra paraula Al·leluia, significa literalment lloança. Els salms 113-118 són Hallel i els darrers 5 salms del...Se sol parlar dels atributs comunicables i no comunicables. Els incomunicables són aquells trets que són intransferibles. Són característiques de Déu que són només seves. Per exemple, diem que Déu és omnipotent, omnipresent i omniscient.
Déu és omnipotent; significa que tot ho pot. No hi ha ningú més amb aquesta característica. Tots podem alguna cosa, sigui molt o sigui poc, però ningú no ho pot tot. Però en els salms Déu és lloat per ser Jehovà, Déu dels exèrcits al Salm 84:12, 80:19, denotant la seva força insuperable. Salm 91:1 diu: «Qui habita a l’empara de l’Altíssim, i reposa a l’ombra de l’Omnipotent,»El salm 24 ens diu que la terra i la seva plenitud són de Jehovà, el qual la va fundar sobre els mars i la va afirmar sobre els rius. I els versets 8 i 10 ens dius «Qui és, aquest Rei de la glòria? El Senyor, fort i poderós, el Senyor vencedor en el combat! El Senyor de l’univers; ell és el Rei de la glòria!» SALMS 24:8, 10 BECI el salm 115:3 proclama «El nostre Déu és al cel, i tot el que s’ha proposat ho ha fet.» SALMS 115:3 BECDéu també és omnipresent. Déu pot estar a tot arreu en tot moment. Nosaltres no podem estar a tot arreu. Nosaltres les dones pensem que podem, i aconseguim estar en diverses coses alhora, però mai amb la mateixa intensitat. En realitat, només ens podem concentrar en una cosa alhora, i per descomptat, físicament, només podem estar en un lloc.
Déu, però, pot estar amb tu alhora que és amb mi. No hi ha perill que es distregui o que no estigui parant esment als teus problemes. Hi és per a tot aquell qui a ell dirigeix el seu clamor. Encara més, ens diu el salm 139 que no podríem fugir de la seva presència, fins i tot si ho intentéssim.Salm 139:7-10 «On podria allunyar-me del teu esperit, on puc fugir de la teva presència? Si pugés dalt del cel, tu hi ets: si m’ajagués a l’abisme, ets allà. Si prengués les ales de l’aurora, i anés a viure als extrems de la mar, també allà la teva mà m’abastaria, i la teva dreta em retindria.» SALMS 139:7-10 BEC
Déu és omniscient. Déu ho sap tot. Encara que utilitzem l'adjectiu “setciències” per al que pensa que ho sap tot d'un tema en particular, no hi ha ningú a la terra que ho sàpiga tot ni tan sols d'un sol tema. Tothom que ha investigat sobre un tema en particular s'adona de la incapacitat d'arribar a saber tot allò que encara s'ha de saber d'un tema en específic. Però Déu ho sap tot de tots els temes. I coneix tant el present com el passat com el futur. Sap què és extern i obvi, i coneix allò que està amagat.Salm 139:1-4 «Senyor, tu m’has sondejat i m’has conegut, tu veus quan m’assec i quan m’aixeco, coneixes el meu pensament de lluny estant. Observes bé si camino o si m’aturo, i tota la meva conducta t’és ben palesa. Encara no tinc als llavis la paraula que tu, Senyor, ja l’has entesa.» SALMS 139:1-4 BEC
Però als salms també veiem alguns atributs de Déu que són comunicables, és a dir, aquells que nosaltres els humans podem tenir a un cert nivell. Per exemple, Déu és misericordiós, és just, bondadós, veritat, sant i amorós. Nosaltres podem tenir aquests atributs, encara que no de manera perfecta.Salm 103:8 «És benigne i compassiu, el Senyor, lent per a la còlera i abundós en benignitat.» SALMS 103:8 BECSalm 136:1 «Doneu lloança al Senyor perquè és benigne, perquè és etern el seu amor.» SALMS 136:1 BECI el 103:17 proclama la misericòrdia de Déu, i al mateix temps la seva justícia: «Però la misericòrdia del...]]>388biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/106-salms-llibre-de-pregaria--54092579En primer lloc, el cristià, com ja vam veure al salm 1, hauria d'estudiar la Paraula de Déu per conèixer el Déu de la Bíblia i seguir els seus ensenyaments.
En segon lloc, el cristià hauria de parlar constantment amb Déu. 1 Tessalonicencs 5:17 diu “pregueu sense parar”. Això no vol dir que l'únic que fem al nostre dia és fer pregàries. Més aviat, allò que Déu desitja és que visquem el nostre dia conscients de la presència de Déu i en constant comunicació amb Déu, fent-lo part del nostre caminar diari. És clar, això inclou temps de pregària conscient en què fem una pausa i parlem amb Déu del que ell significa per a nosaltres, del que és bo a la nostra vida, i de les dificultats que enfrontem en el moment.
Però si has provat de passar temps personal amb el Senyor, hauràs notat que és difícil no despistar-se. Encara més, fins i tot quan estem centrats en la pregària, solem anar a Ell amb una llista de peticions i no sabem com compartir res que no siguin necessitats immediates.
Déu ens ha donat instruccions sobre la nostra vida de pregària, com la pregària model a Mateu 6, o les diferents pregàries que apareixen a la Bíblia. Déu ens ha donat els Salms també, i els hem de veure com un llibre de pregària. En venir a conversar amb Déu, és saludable llegir o recitar salms, ja que aquestes pregàries i cançons parlen moltes vegades del caràcter de Déu i d'altres ens reflecteixen les lluites d'altres cristians en èpoques antigues que van lluitar amb emocions i situacions personals molt semblants a les que nosaltres experimentem als nostres dies. És increïble notar que a tots els segles que ens separen dels autors dels salms, l'ésser humà no ha canviat gaire, i les mateixes lluites que van patir els salmistes ens envaeixen a nosaltres també.
T'animo a llegir el llibre dels salms notant diversos tipus de salms. Hi ha moltes classificacions, però per simplificar podem distingir cinc categories; aquells salms que exalten el caràcter de Déu, els que declaren gratitud, els que comparteixen saviesa, els salms de súplica i lament, i aquells que presenten al Messies, el Rei Ungit.
En primer lloc, nota aquells que són cançons que exalten el caràcter de Déu. Aquests són especialment útils a l'hora de lloar Déu en les nostres pregàries. Si no pots parar a pensar en un moment donat en tota la bondat i la grandesa de Déu, et vindrà bé poder recitar els salms que declaren la seva glòria.
Salm 34:1 «Beneiré el Senyor en tot moment, la seva lloança tindré sempre als meus llavis.»SALMS 34:1 BECSalm 103: 3-5 «Ell és qui et perdona de tota culpa i et guareix de tota malaltia; qui arrenca del fossar la teva vida i et corona d’amor i de tendresa; qui satisfà de bé la teva existència i et fa rejovenir com una àguila.»SALMS 103:3-5 BEC Un altre tipus de salms que ens ajuden durant la pregària són aquells en què el salmista declara gratitud per com Déu ha contestat les pregàries i els ha protegit del perill.Salm 9:4 «Has defensat el meu dret i la meva causa, assegut al tribunal com a Jutge just.» SALMS 9:4 BECAltres salms declaren veritats similars a les que altres llibres de saviesa també comparteixen, com és el cas del llibre dels proverbis.Salm 37:1-2 «No t’exasperis a causa dels dolents, ni envegis els qui es comporten malament; perquè, com l’herba, aviat s’assecaran, i com l’herbei es marciran.» SALMS 37:1-2 BECHi ha també salms de súplica i lament, on Déu ens permet llegir les pregàries que els salmistes van elevar al Pare celestial en moments difícils. Aquestes pregàries són precioses perquè sovint es combinen amb expressions de confiança en Déu, goig i lloança.Salms 17:1 «Escolta, Senyor, la causa justa, atén la meva súplica, escolta la meva pregària que surt de llavis ben sincers.» SALMS 17:1 BECO el verset 5: «Pel camí manat he ajustat els meus passos, pels teus caminals van segurs els meus peus.» SALMS 17:5 BEC
I finalment, voldria destacar els salms on l'enfocament és el promès Rei Messies.Ahir vam veure un dels dos temes que apareixen a través dels salms. El capítol 1 tracta de l'ensenyament de la Paraula i com el que la segueix és benaurat.I l'altre tema recurrent és, com ens mostra el salm 2, la promesa de la vinguda del Messies. L'ungit rei messies va ser promès al seu poble des del principi, i aquí, als salms, veiem reflectit Crist, l'ungit de Jehovà. El salm 2, el 16, el 22, el 34, el 41, el 69, el 110, o el 118 són alguns dels salms que descriuen al qui vindria a salvar el seu poble dels seus pecats, el fill de Déu que vindria i seria anomenat el Rei dels jueus.Salms 2: 6-7 «Doncs jo he ungit ja el meu rei damunt Sió, la meva muntanya santa.” Vull publicar el decret del Senyor, que m’ha dit: “Tu ets el meu Fill; jo t’he engendrat avui.» SALMS 2:6-7 BEC
T'animo a llegir els salms notant els diferents tipus. Intenta marcar-los amb diferents colors per classificar-los en categories, i fes-los servir per millorar la teva vida de pregària. T'animo també a compartir amb altres les veritats que aquesta col·lecció de cançons i pregàries aportin a la teva vida a través de la teva lectura i meditació de la Paraula.
Preguem com el salmista al Salm 119:18: «Obre’m els ulls perquè contempli les meravelles de la teva llei.» SALMS 119:18 BEC]]>https://api.spreaker.com/episode/54092579Mon, 09 Jun 2025 05:30:00 +0000David y MaribelLa vida del cristià s'hauria de distingir per dues pràctiques que formen la base de la comunicació amb Déu. En primer lloc, el cristià, com ja vam veure al salm 1, hauria d'estudiar la Paraula de Déu per conèixer el Déu de la Bíblia i seguir els seus...En primer lloc, el cristià, com ja vam veure al salm 1, hauria d'estudiar la Paraula de Déu per conèixer el Déu de la Bíblia i seguir els seus ensenyaments.
En segon lloc, el cristià hauria de parlar constantment amb Déu. 1 Tessalonicencs 5:17 diu “pregueu sense parar”. Això no vol dir que l'únic que fem al nostre dia és fer pregàries. Més aviat, allò que Déu desitja és que visquem el nostre dia conscients de la presència de Déu i en constant comunicació amb Déu, fent-lo part del nostre caminar diari. És clar, això inclou temps de pregària conscient en què fem una pausa i parlem amb Déu del que ell significa per a nosaltres, del que és bo a la nostra vida, i de les dificultats que enfrontem en el moment.
Però si has provat de passar temps personal amb el Senyor, hauràs notat que és difícil no despistar-se. Encara més, fins i tot quan estem centrats en la pregària, solem anar a Ell amb una llista de peticions i no sabem com compartir res que no siguin necessitats immediates.
Déu ens ha donat instruccions sobre la nostra vida de pregària, com la pregària model a Mateu 6, o les diferents pregàries que apareixen a la Bíblia. Déu ens ha donat els Salms també, i els hem de veure com un llibre de pregària. En venir a conversar amb Déu, és saludable llegir o recitar salms, ja que aquestes pregàries i cançons parlen moltes vegades del caràcter de Déu i d'altres ens reflecteixen les lluites d'altres cristians en èpoques antigues que van lluitar amb emocions i situacions personals molt semblants a les que nosaltres experimentem als nostres dies. És increïble notar que a tots els segles que ens separen dels autors dels salms, l'ésser humà no ha canviat gaire, i les mateixes lluites que van patir els salmistes ens envaeixen a nosaltres també.
T'animo a llegir el llibre dels salms notant diversos tipus de salms. Hi ha moltes classificacions, però per simplificar podem distingir cinc categories; aquells salms que exalten el caràcter de Déu, els que declaren gratitud, els que comparteixen saviesa, els salms de súplica i lament, i aquells que presenten al Messies, el Rei Ungit.
En primer lloc, nota aquells que són cançons que exalten el caràcter de Déu. Aquests són especialment útils a l'hora de lloar Déu en les nostres pregàries. Si no pots parar a pensar en un moment donat en tota la bondat i la grandesa de Déu, et vindrà bé poder recitar els salms que declaren la seva glòria.
Salm 34:1 «Beneiré el Senyor en tot moment, la seva lloança tindré sempre als meus llavis.»SALMS 34:1 BECSalm 103: 3-5 «Ell és qui et perdona de tota culpa i et guareix de tota malaltia; qui arrenca del fossar la teva vida i et corona d’amor i de tendresa; qui satisfà de bé la teva existència i et fa rejovenir com una àguila.»SALMS 103:3-5 BEC Un altre tipus de salms que ens ajuden durant la pregària són aquells en què el salmista declara gratitud per com Déu ha contestat les pregàries i els ha protegit del perill.Salm 9:4 «Has defensat el meu dret i la meva causa, assegut al tribunal com a Jutge just.» SALMS 9:4 BECAltres salms declaren veritats similars a les que altres llibres de saviesa també comparteixen, com és el cas del llibre dels proverbis.Salm 37:1-2 «No t’exasperis a causa dels dolents, ni envegis els qui es comporten malament; perquè, com l’herba, aviat s’assecaran, i com l’herbei es marciran.» SALMS 37:1-2 BECHi ha també salms de súplica i lament, on Déu ens permet llegir les pregàries que els salmistes van elevar al Pare celestial en moments difícils. Aquestes pregàries són precioses perquè sovint es combinen amb expressions de confiança en Déu, goig i lloança.Salms 17:1 «Escolta, Senyor, la causa justa, atén la meva súplica, escolta la meva pregària que surt de llavis ben sincers.» SALMS 17:1 BECO el verset 5: «Pel camí manat he ajustat els meus passos, pels teus caminals van segurs els meus peus.» SALMS 17:5...]]>428biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/104-job-quan-els-teus-ulls-veuen--54034901Déu qüestiona la saviesa de Job i la seva capacitat de controlar el món. I aleshores li pregunta:És saviesa contenir amb l'Omnipotent? Qui disputa amb Déu, respongui a això.I Job respongué a Jehovà i digué:«Reconec que sóc ben poca cosa, què hi podria afegir? Em poso la mà a la boca! Abans ja he parlat, no em repetiré, i, per tant, més d’un cop no insistiré.» JOB 40:4-5 BEC
Però Déu encara no havia acabat amb ell; tenia més a dir-li. Continua 40:7-9 reptant de nou Job:«Enfaixa’t els lloms com un home! Ara et preguntaré i hauràs de respondre: És del cert que vols anul·lar el meu dret? Vols condemnar-me a mi per tenir tu raó? Tens tu un braç com el de Déu, o pots tronar amb una veu com la seva?» JOB 40:7-9 BECI Déu procedeix a descriure dos animals grandiosos que es comporten dòcilment: el Behemot, un animal enorme que menja herba com un bou i el leviatan, a l'aigua, amb força capaç de destruir, el qual produeix temor més no tem? (41:1)La creació de Déu és immensa i increïble. Déu es presenta Job com el creador, i el que manté la terra sota el seu control. Ningú no ho pot fer. Només Déu.
Pel que diu al 41:11:«Qui s’ha avançat mai a fer-me un servei, que jo li ho hagi d’agrair? Tot el que hi ha sota la capa del cel és meu!» JOB 41:11 BEC
Saps? Tot això ho sabia Job. Al capítol 9:4-10 Job ja havia dit de Déu:

«Savi de cor i abrivat en la força: qui li ha fet front i se n’ha sortit? Ell remou les muntanyes sense que se n’adonin, i les trastorna en el seu furor; fa que la terra tremoli en el seu lloc, i que les seves columnes trontollin; que proscriu el sol, i no surt, i tanca les estrelles amb segell. Tot sol ha desplegat el cel, i camina per les crestes de la mar; que ha creat l’Óssa i l’Orió, les Plèiades i les Cambres del Sud. Ell fa obres grandioses, insondables, i meravelles incomptables.» JOB 9:4-10 BEC
Job no dubtava la força de Déu, ni la seva saviesa. Job sabia que Déu havia creat el món i era ell qui ho controlava tot.
I al 12:13-16 Job havia exaltat la saviesa i el poder de Déu dient:«En Déu hi ha la saviesa i el poder, són seus el consell i l’enteniment. Si ell ensorra, no es reedifica; el qui ell atrapa, no se n’allibera. Si deté les pluges, ve la sequera; si les envia, devasten la terra. En Déu hi ha la força i l’enginy, són seus tant el qui erra com el qui fa errar.» JOB 12:13-16 BEC
I al 21:22 va exclamar: Ensenyarà algú a Déu saviesa?La veritat és que Job ja havia proclamat les mateixes veritats que Déu li qüestionava en els darrers capítols del llibre. Què era el que li faltava a Job?La resposta la dóna el mateix Job al 42: «Només et coneixia pel que sentia dir, però ara els meus ulls t’han vist!» JOB 42:5 BEC
I és que no és el mateix saber a veure. Podem saber molt de Déu, però quan el que sabem ho veiem a la nostra pròpia vida, tot cobra molt més sentit. Ara Job podia contestar amb certesa, sense dubtar el caràcter i les intencions de Déu com ho havia fet abans.«Llavors Job va contestar al Senyor i digué: Ara sé que tu tot ho pots, i que cap projecte no és impossible per a tu; Qui és aquest que sense seny ofusca la Providència? Per això he parlat sense haver entès les meravelles superiors a mi i que no coneixia. Escolta, doncs, que jo parlaré. Jo et preguntaré i tu m’instruiràs. Només et coneixia pel que sentia dir, però ara els meus ulls t’han vist! Per això me’n desdic i em penedeixo, sobre la pols i la cendra.» JOB 42:1-6 BEC
I el penediment és l'única reacció lògica quan l’home experimenta Déu en la seva vida. Com Job, responguem a Déu en humilitat, sabent que el Déu poderós i savi vol que el coneguem de debò, i no només pel que sentim dir.]]>https://api.spreaker.com/episode/54034901Thu, 05 Jun 2025 05:00:00 +0000David y MaribelA l'últim capítol de Job, Déu revela que els tres amics de Job s'havien equivocat quan van parlar d'Ell, i diu que Job havia parlat el que es recte sobre Déu. Però en els capítols que precedeixen aquest, Déu havia reprès Job amb preguntes que Job a...Déu qüestiona la saviesa de Job i la seva capacitat de controlar el món. I aleshores li pregunta:És saviesa contenir amb l'Omnipotent? Qui disputa amb Déu, respongui a això.I Job respongué a Jehovà i digué:«Reconec que sóc ben poca cosa, què hi podria afegir? Em poso la mà a la boca! Abans ja he parlat, no em repetiré, i, per tant, més d’un cop no insistiré.» JOB 40:4-5 BEC
Però Déu encara no havia acabat amb ell; tenia més a dir-li. Continua 40:7-9 reptant de nou Job:«Enfaixa’t els lloms com un home! Ara et preguntaré i hauràs de respondre: És del cert que vols anul·lar el meu dret? Vols condemnar-me a mi per tenir tu raó? Tens tu un braç com el de Déu, o pots tronar amb una veu com la seva?» JOB 40:7-9 BECI Déu procedeix a descriure dos animals grandiosos que es comporten dòcilment: el Behemot, un animal enorme que menja herba com un bou i el leviatan, a l'aigua, amb força capaç de destruir, el qual produeix temor més no tem? (41:1)La creació de Déu és immensa i increïble. Déu es presenta Job com el creador, i el que manté la terra sota el seu control. Ningú no ho pot fer. Només Déu.
Pel que diu al 41:11:«Qui s’ha avançat mai a fer-me un servei, que jo li ho hagi d’agrair? Tot el que hi ha sota la capa del cel és meu!» JOB 41:11 BEC
Saps? Tot això ho sabia Job. Al capítol 9:4-10 Job ja havia dit de Déu:

«Savi de cor i abrivat en la força: qui li ha fet front i se n’ha sortit? Ell remou les muntanyes sense que se n’adonin, i les trastorna en el seu furor; fa que la terra tremoli en el seu lloc, i que les seves columnes trontollin; que proscriu el sol, i no surt, i tanca les estrelles amb segell. Tot sol ha desplegat el cel, i camina per les crestes de la mar; que ha creat l’Óssa i l’Orió, les Plèiades i les Cambres del Sud. Ell fa obres grandioses, insondables, i meravelles incomptables.» JOB 9:4-10 BEC
Job no dubtava la força de Déu, ni la seva saviesa. Job sabia que Déu havia creat el món i era ell qui ho controlava tot.
I al 12:13-16 Job havia exaltat la saviesa i el poder de Déu dient:«En Déu hi ha la saviesa i el poder, són seus el consell i l’enteniment. Si ell ensorra, no es reedifica; el qui ell atrapa, no se n’allibera. Si deté les pluges, ve la sequera; si les envia, devasten la terra. En Déu hi ha la força i l’enginy, són seus tant el qui erra com el qui fa errar.» JOB 12:13-16 BEC
I al 21:22 va exclamar: Ensenyarà algú a Déu saviesa?La veritat és que Job ja havia proclamat...]]>455biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/103-job-guaridors-de-quimeres-job-13-4--54034903És el desig de Déu que ens consolem els uns als altres en moments de dificultat. I ens diu el text que a les tribulacions, Déu ens consola, mostrant-nos així com podem consolar els altres i capacitant-nos per ser de suport als que passaran dificultats similars a les nostres.
2 Corintis 1:4 ens diu que «Ell ens conforta enmig de totes les nostres dificultats, a fi que nosaltres sapiguem confortar els qui passen qualsevol aflicció, gràcies al fet que nosaltres mateixos hem experimentat el consol de Déu.» 2 CORINTIS 1:4 BEC
Els amics de Job Elifaz, Bildad i Sofar havien convingut d’anar-hi junts a condoldre’s i consolar-lo. Ens diu el capítol que quan van arribar no el podien reconèixer i es van posar a cridar i plorar. El seu amic estava patint i ells es van commoure.«Després es van asseure a terra, al seu costat, durant set dies i set nits, sense dir ni una paraula, perquè comprenien que el seu dolor era molt gran.» JOB 2:13 BEC
Van començar bé, amb un alt nivell d'empatia i amb un silenci prudent. Probablement ,durant aquella setmana els amics van pregar Déu per Job, i van estar al seu costat mentre Job assumia la crisi física i emocional en què es trobava.
I se'ns diu que va ser Job qui va trencar el silenci, amb les paraules amargues del capítol 3. Job declara que preferiria la mort a l'estat en què es trobava. Havia perdut els fills, totes les possessions. Es trobava patint físicament, i la naturalesa de la seva malaltia li impedia gaudir de la posició social a què estava acostumat. Fins i tot la seva pròpia dona li desitjava la mort en veure'l patir de tal manera.
Va ser llavors que Elifaz, el primer amic, va començar a discutir amb Job al capítol 4, sentint-se amb l’obligació de corregir Job. Li va dir: “Abans ensenyaves als altres, però ara que t'ha vingut el mal a tu et descoratges? Que fàcil és donar lliçons! Elifaz notava que Job, que sabia consolar i ensenyar als altres, estava torbat i perdent tota confiança en Déu.
Job va retreure l'actitud dels amics. En aquest moment, Job necessita compassió i consol, però els seus amics li van oferir amonestació i correcció. Job diu al capítol 6:14-15: «Qui refusa la compassió al company, abandona el temor de l’Omnipotent. Els meus germans m’han fallat com una torrentera, igual que un torrent de temporada!» JOB 6:14-15 BEC
Al capítol 16:2-5 els hi torna a dir «N’he sentit moltes, de coses com aquestes; sou tots uns consoladors enutjosos! Tindran fi les paraules buides? Què t’ha picat, perquè em repliquis? També jo parlaria com vosaltres, si la vostra ànima estigués al lloc de la meva: sabria lligar raons contra vosaltres, i mouria el cap per censurar-vos; us confortaria amb la meva boca, i no estalviaria el condol dels meus llavis.» JOB 16:2-5 BEC
Quantes vegades he actuat jo com els amics de Job. A algú que pateix, en lloc de consolar-lo, li he donat correcció. En lloc d'una abraçada i pregària, he ofert consell no sol·licitat.
Al verset 26 del capítol 6 Job els diu: Penseu censurar paraules, i els discursos d'un desesperat, que són com el vent?”Job reconeix que enmig de la desesperació les paraules d'angoixa flueixen. I l'única cosa que s'esperava dels seus amics en aquell moment eren orelles disposades a rebre-les i una abraçada d'empatia. Job els diu que al lloc d'ells, ell els encoratjaria amb les seves paraules i les seves consolacions apaivagarien el seu dolor. Quines paraules boniques!
Després d'un altre discurs amarg de Job, Bildab el va reprendre, proclamant la justícia de Déu. Job i els seus amics sabien que Déu és just, però Bildad semblava oblidar que aquest món en què vivim no és just. Més aviat, com argumenta Job, el mal ve a justos i injustos per igual. Com ensenya el savi a Eclesiastès, un mateix succés pot esdevenir al bo i al dolent. No estem exempts de calamitats.
Sofar, el tercer amic, no va poder resistir-se a oferir el seu granet de sorra a la discussió, per la qual cosa va irrompre acusant Job i la seva família de pecats ocults, i el va animar a confessar-los i penedir-se'n per ser restaurat. Però nosaltres els lectors sabem que, encara que Job no era un home perfecte, no estava sent afligit pel seu pecat. Veiem Job al capítol 12 declarant la saviesa de Déu i la seva sobirania, i al 13 intenta explicar que no estava vivint en desobediència a Déu, sinó que les tragèdies són part natural d'aquesta vida, efímera i plena de disgustos (Job 14:1)Aquesta discussió va continuar per torns, mentre els uns i els altres dissertaven sobre la maldat humana i la justícia de Déu. Fins i tot el jove Eliú, veient que Job es defensava a si mateix més que a Déu, va intervenir per cridar l'atenció a Job i exaltar la grandesa de Déu. Tots mantenien suposicions que no eren del tot certes, com pensar que als bons tot els va bé o que als dolents les coses els van malament. Qualsevol que hagi viscut uns anys en aquesta terra sap que això no és cert, i la Paraula de Déu en aquest llibre, a Eclesiastès, als salms entre d'altres, ens recorda que el mal en aquesta terra trastornada pel pecat toca a cadascú en un moment o altre. Però Déu promet la seva presència, i que a aquells que el busquen, encara les calamitats els poden portar benediccions inesperades.
En els darrers capítols del llibre, és Déu mateix qui ha de prendre la paraula. És Déu mateix qui parla amb Job, mostrant-li el seu lloc i contrastant-lo amb la grandesa i saviesa de Déu. Però Déu sí que consola Job, ja que és Ell mateix qui li restauraria la seva salut i tot el que li havia estat tret.
Pel que fa als tres amics de Job, Déu els va reprendre obertament. Déu els acusa de no haver parlat el que és recte sobre Déu. Havien fet una lectura incorrecta dels esdeveniments, i havien arribat a conclusions errònies. Que fàcil és per a nosaltres fer això! Suposem que coneixem els motius dels altres i el perquè de tot el que passa. I com els amics de Job, pequem de llistes, i fem més malament que bé.
A l'últim capítol, Déu realitza una reconciliació genuïna entre Job i els seus amics, en què els amics demanen perdó, i Job mostra el seu perdó demanant a Déu per ells. I Déu “va acceptar la pregària de Job”. Preciós final a una situació difícil entre amics. Ara pregunto, has intentat ajudar a algú alguna vegada i has arribat a ser un “Guaridor de quimeres”, un consolador molest? T'animo a restaurar aquesta relació. Preparem-nos per consolar els nostres amics i familiars que pateixen, amb més silenci empàtic, amb molta pregària, i amb l'ús adequat de la paraula, deixant que sigui Déu mateix qui tracti amb ells l'assumpte a través del seu Esperit. No pequem com els amics de Job, suposant que podem saber els motius darrere de les accions dels altres. Demanem a Déu saviesa per consolar en el dolor, i per donar consell prudent quan calgui.]]>https://api.spreaker.com/episode/54034903Wed, 04 Jun 2025 05:30:00 +0000David y MaribelHi ha a cadascun de nosaltres un desig innat de condoldre'ns amb els qui pateixen i consolar-los, d'oferir ajuda a qui la necessita. I això és bo; crec que reflecteix la nostra semblança a Déu, el nostre Creador. Però moltes vegades el consol pot...És el desig de Déu que ens consolem els uns als altres en moments de dificultat. I ens diu el text que a les tribulacions, Déu ens consola, mostrant-nos així com podem consolar els altres i capacitant-nos per ser de suport als que passaran dificultats similars a les nostres.
2 Corintis 1:4 ens diu que «Ell ens conforta enmig de totes les nostres dificultats, a fi que nosaltres sapiguem confortar els qui passen qualsevol aflicció, gràcies al fet que nosaltres mateixos hem experimentat el consol de Déu.» 2 CORINTIS 1:4 BEC
Els amics de Job Elifaz, Bildad i Sofar havien convingut d’anar-hi junts a condoldre’s i consolar-lo. Ens diu el capítol que quan van arribar no el podien reconèixer i es van posar a cridar i plorar. El seu amic estava patint i ells es van commoure.«Després es van asseure a terra, al seu costat, durant set dies i set nits, sense dir ni una paraula, perquè comprenien que el seu dolor era molt gran.» JOB 2:13 BEC
Van començar bé, amb un alt nivell d'empatia i amb un silenci prudent. Probablement ,durant aquella setmana els amics van pregar Déu per Job, i van estar al seu costat mentre Job assumia la crisi física i emocional en què es trobava.
I se'ns diu que va ser Job qui va trencar el silenci, amb les paraules amargues del capítol 3. Job declara que preferiria la mort a l'estat en què es trobava. Havia perdut els fills, totes les possessions. Es trobava patint físicament, i la naturalesa de la seva malaltia li impedia gaudir de la posició social a què estava acostumat. Fins i tot la seva pròpia dona li desitjava la mort en veure'l patir de tal manera.
Va ser llavors que Elifaz, el primer amic, va començar a discutir amb Job al capítol 4, sentint-se amb l’obligació de corregir Job. Li va dir: “Abans ensenyaves als altres, però ara que t'ha vingut el mal a tu et descoratges? Que fàcil és donar lliçons! Elifaz notava que Job, que sabia consolar i ensenyar als altres, estava torbat i perdent tota confiança en Déu.
Job va retreure l'actitud dels amics. En aquest moment, Job necessita compassió i consol, però els seus amics li van oferir amonestació i correcció. Job diu al capítol 6:14-15: «Qui refusa la compassió al company, abandona el temor de l’Omnipotent. Els meus germans m’han fallat com una torrentera, igual que un torrent de temporada!» JOB 6:14-15 BEC
Al capítol 16:2-5 els hi torna a dir «N’he sentit moltes, de coses com aquestes; sou tots uns consoladors enutjosos! Tindran fi les paraules buides? Què t’ha picat, perquè em repliquis? També jo parlaria com vosaltres, si la vostra ànima estigués al lloc de la meva: sabria lligar raons contra vosaltres, i mouria el cap per censurar-vos; us confortaria amb la meva boca, i no estalviaria el condol dels meus llavis.» JOB 16:2-5 BEC
Quantes vegades he actuat jo com els amics de Job. A algú que pateix, en lloc de consolar-lo, li he donat correcció. En lloc d'una abraçada i pregària, he ofert consell no sol·licitat.
Al verset 26 del capítol 6 Job els diu: Penseu censurar paraules, i els discursos d'un desesperat, que són com el vent?”Job reconeix que enmig de la desesperació les paraules d'angoixa flueixen. I l'única cosa que s'esperava dels seus amics en aquell moment eren orelles disposades a rebre-les i una abraçada d'empatia. Job els diu que al lloc d'ells, ell els encoratjaria amb les seves paraules i les seves consolacions apaivagarien el seu dolor. Quines paraules boniques!
Després...]]>576biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/102-job-la-prova-de-job--54034900Llegim també als versets següents de com l'havia beneït Déu. «Li havien nascut set fills i tres filles. Tenia una hisenda de set mil ovelles, tres mil camells, cinc-centes parelles de bous, cinc-centes someres i una munió de servents. Aquell home era el més ric d’entre els orientals.» JOB 1:2-3 BEC
Però ens narra el text que un dia es van presentar davant Déu els fills de Déu, entre ells hi havia l'Acusador. I Déu li va mostrar la fe de Job, i com seguia Déu fidelment. Satanàs, l'Acusador per excel·lència, va acusar Job de servir Déu per conveniència, dient: «No és perquè sí, que Job reverencia Déu. ¿Que no l’has encerclat de protecció, a ell, la seva família i la seva hisenda? Has beneït tot el que ell fa, i els seus ramats s’escampen per tot el país. Però, si ara allargues la mà i toques tot el que té, veuràs com et blasmarà a la cara!» JOB 1:9-11 BEC
Déu, que sap totes les coses i coneix el més profund de l'ésser, li va assegurar que no era així. Per demostrar-ho, Déu va permetre que l'Acusador afligís Job tocant el que volgués de les seves possessions, però li va prohibir que el toqués a ell. I així ho va fer Satanàs; va destruir els béns de Job i va destruir la casa on els seus fills celebraven, matant tots els fills de Job en un mateix dia. Job estava destrossat, però va reconèixer que era Déu qui havia donat, i a ell li pertanyia el dret de treure: «i digué: “Vaig sortir nu del ventre de la mare, i nu hi tornaré. El Senyor donà, el Senyor ha pres; beneït sigui el nom del Senyor!” En tot això, Job no va pecar ni va dir res d’ofensiu a Déu.» JOB 1:21-22 BEC
En una altra ocasió, els àngels es van tornar a presentar davant Déu, i Déu va tornar a recordar a Satanàs que Job havia estat fidel a Déu. I Satanàs va tornar a qüestionar la fe de Job. Job 2:4-5 ens diu que «Satan va contestar al Senyor: “Pell per pell! Tot el que tingui l’home ho donarà a canvi de la vida. Ara, però, allarga la mà i toca-li els ossos i la carn, i veuràs com et blasmarà a la cara!”» JOB 2:4-5 BECI Déu li va permetre tocar la seva carn, però no li va donar permís de llevar-li la vida.
Ara, si penses com jo, t'hauràs preguntat en algun moment per què Déu parlaria amb Satanàs i li permetria que toqués un dels seus servents. Millor seria que no hi hagués temptació, que no hi hagués calamitat. Seria millor viure sense proves. Per què havia de patir Job, tan sols per demostrar a Satanàs que aquest era un home fidel a Déu? Déu, que tot ho sap i tot ho controla, li va concedir poder sobre la vida de Job, hem de recordar que Déu és poderós sobre totes les coses, i si continuem la història fins al final, podrem comprovar que Déu, en la seva fidelitat, va tornar tot el que Job havia perdut, i la salut de Job va ser restaurada.
Ens és fàcil creure quan venen les dificultats que Déu s'ha oblidat de nosaltres, que no ens estima, o que per algun motiu està en contra. L'exemple de la vida de Job ha de ser de consol i d'afirmació per a nosaltres.]]>https://api.spreaker.com/episode/54034900Tue, 03 Jun 2025 05:00:00 +0000David y MaribelEl llibre de Job narra la història d'un home que va viure a Us en temps antics. Ens diu el primer verset del llibre que «Era un home íntegre i recte, reverent amb Déu i apartat del mal.» JOB 1:1 BEC Llegim també als versets següents de com l'havia...Llegim també als versets següents de com l'havia beneït Déu. «Li havien nascut set fills i tres filles. Tenia una hisenda de set mil ovelles, tres mil camells, cinc-centes parelles de bous, cinc-centes someres i una munió de servents. Aquell home era el més ric d’entre els orientals.» JOB 1:2-3 BEC
Però ens narra el text que un dia es van presentar davant Déu els fills de Déu, entre ells hi havia l'Acusador. I Déu li va mostrar la fe de Job, i com seguia Déu fidelment. Satanàs, l'Acusador per excel·lència, va acusar Job de servir Déu per conveniència, dient: «No és perquè sí, que Job reverencia Déu. ¿Que no l’has encerclat de protecció, a ell, la seva família i la seva hisenda? Has beneït tot el que ell fa, i els seus ramats s’escampen per tot el país. Però, si ara allargues la mà i toques tot el que té, veuràs com et blasmarà a la cara!» JOB 1:9-11 BEC
Déu, que sap totes les coses i coneix el més profund de l'ésser, li va assegurar que no era així. Per demostrar-ho, Déu va permetre que l'Acusador afligís Job tocant el que volgués de les seves possessions, però li va prohibir que el toqués a ell. I així ho va fer Satanàs; va destruir els béns de Job i va destruir la casa on els seus fills celebraven, matant tots els fills de Job en un mateix dia. Job estava destrossat, però va reconèixer que era Déu qui havia donat, i a ell li pertanyia el dret de treure: «i digué: “Vaig sortir nu del ventre de la mare, i nu hi tornaré. El Senyor donà, el Senyor ha pres; beneït sigui el nom del Senyor!” En tot això, Job no va pecar ni va dir res d’ofensiu a Déu.» JOB 1:21-22 BEC
En una altra ocasió, els àngels es van tornar a presentar davant Déu, i Déu va tornar a recordar a Satanàs que Job havia estat fidel a Déu. I Satanàs va tornar a qüestionar la fe de Job. Job 2:4-5 ens diu que «Satan va contestar al Senyor: “Pell per pell! Tot el que tingui l’home ho donarà a canvi de la vida. Ara, però, allarga la mà i toca-li els ossos i la carn, i veuràs com et blasmarà a la cara!”» JOB 2:4-5 BECI Déu li va permetre tocar la seva carn, però no li va donar permís de llevar-li la vida.
Ara, si penses com jo, t'hauràs preguntat en algun moment per què Déu parlaria amb Satanàs i li permetria que toqués un dels seus servents. Millor seria que no hi hagués temptació, que no hi hagués calamitat. Seria millor viure sense proves. Per què havia de patir Job, tan sols per demostrar a Satanàs que aquest era un home fidel a Déu? Déu, que tot ho sap i tot ho controla, li va concedir poder sobre la vida de Job, hem de recordar que Déu és poderós sobre totes les coses, i si continuem la història fins al final, podrem comprovar que Déu, en la seva fidelitat, va tornar tot el que Job havia perdut, i la salut de Job va ser restaurada.
Ens és fàcil creure quan venen les dificultats que Déu s'ha oblidat de nosaltres, que no ens estima, o que per algun motiu està en contra. L'exemple de la vida de Job ha de ser de consol i d'afirmació per a nosaltres.]]>388biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/101-job-poesia-de-saviesa--54034902Als llibres històrics de l'antic Testament segueixen els llibres poètics, escrits en diferents moments de la història i per diferents autors. La poesia hebrea d'aquests llibres ens ensenyen molt, per això també s'anomenen llibres de saviesa.
Després dels llibres poètics, llegirem els llibres dels profetes, 17 en total. Quan arribem a llegir-los, aprofitarem per connectar-los amb esdeveniments històrics, ja que aquests profetes van viure en diferents etapes de la història d'Israel.
Els llibres poètics van ser escrits en hebreu i han estat traduïts fidelment al nostre idioma, així com a centenars d'altres idiomes. De vegades podem apreciar trets de llenguatge poètic similar al nostre, quan la traducció ho ha permès. La poesia hebrea està basada en significat més que en so, per això juga amb paral·lelismes i estructures semàntiques més que amb el ritme i el vers, com solem fer-ho nosaltres. T'animo que en llegir els llibres de Job, Salms, Proverbis, Eclesiastès i Càntic dels Càntics notis les seccions paral·leles i l'estructura dels discursos, ja que aquests són trets de la poesia hebrea que s'han conservat a la nostra traducció.
El llibre de Job combina l’aprenentatge amb la poesia hebrea, un llibre que tracta temes difícils i profunds, utilitzant un llenguatge agradable de llegir. En llegir-lo, ens sentim identificats, pel fet que tots hem passat moments de calamitat, i Job és exposat perquè el vegem com un home que va patir en tots els sentits humans. Job va patir pèrdues materials en perdre el bestiar i les instal·lacions; va patir pèrdues personals en perdre els seus set fills i les seves tres filles el mateix dia; va patir físicament, en patir una malaltia que el va afectar per tot el cos, causant dolor i desfiguració; va patir emocionalment en veure com la seva dona i els seus amics deixaven de donar-li suport moral; i va patir socialment en veure's apartat d'una societat on solia exercir gran influència. Déu ens ha permès llegir les lluites internes i externes de Job, de manera que en llegir el llibre, veiem a Job com un personatge rodó, complet. No se'ns mostra allò que altres han de veure, sinó que se'ns mostra les seves lluites més dures, les del pensament. I el millor és que veiem que a través de tot el que va passar, es va mantenir fidel a Déu. Potser quan llegim les seves queixes pensem que s'està passant i acusant Déu, més Déu mateix afirma al final del llibre que Job va actuar bé amb Déu. Això no vol dir que tot el que Job va dir va ser correcte. De fet, podem observar a les escriptures que Déu va haver de cridar l’atenció a Job pel que havia dit. Però Déu que coneix els cors va afirmar que Job, malgrat els seus dubtes i el seu desànim, va reconèixer qui era Déu i no va oblidar la seva posició davant el Totpoderós.
El llibre de Job ens mostra clarament la sobirania de Déu, i si alguna persona dubte de la seva bondat ha de llegir fins al final. El fet que un ésser totpoderós es preocupi per éssers finits i fallits com nosaltres mostra un amor incomprensible.]]>https://api.spreaker.com/episode/54034902Mon, 02 Jun 2025 05:00:00 +0000David y MaribelEl llibre d'Ester acaba la secció històrica de l'Antic testament. Hem llegit sobre la història de la humanitat, i el poble jueu des del seu inici amb Abraham, que va sortir d'Ur dels caldeus i a qui Déu va donar la promesa de fer-ne un poble que seria...Als llibres històrics de l'antic Testament segueixen els llibres poètics, escrits en diferents moments de la història i per diferents autors. La poesia hebrea d'aquests llibres ens ensenyen molt, per això també s'anomenen llibres de saviesa.
Després dels llibres poètics, llegirem els llibres dels profetes, 17 en total. Quan arribem a llegir-los, aprofitarem per connectar-los amb esdeveniments històrics, ja que aquests profetes van viure en diferents etapes de la història d'Israel.
Els llibres poètics van ser escrits en hebreu i han estat traduïts fidelment al nostre idioma, així com a centenars d'altres idiomes. De vegades podem apreciar trets de llenguatge poètic similar al nostre, quan la traducció ho ha permès. La poesia hebrea està basada en significat més que en so, per això juga amb paral·lelismes i estructures semàntiques més que amb el ritme i el vers, com solem fer-ho nosaltres. T'animo que en llegir els llibres de Job, Salms, Proverbis, Eclesiastès i Càntic dels Càntics notis les seccions paral·leles i l'estructura dels discursos, ja que aquests són trets de la poesia hebrea que s'han conservat a la nostra traducció.
El llibre de Job combina l’aprenentatge amb la poesia hebrea, un llibre que tracta temes difícils i profunds, utilitzant un llenguatge agradable de llegir. En llegir-lo, ens sentim identificats, pel fet que tots hem passat moments de calamitat, i Job és exposat perquè el vegem com un home que va patir en tots els sentits humans. Job va patir pèrdues materials en perdre el bestiar i les instal·lacions; va patir pèrdues personals en perdre els seus set fills i les seves tres filles el mateix dia; va patir físicament, en patir una malaltia que el va afectar per tot el cos, causant dolor i desfiguració; va patir emocionalment en veure com la seva dona i els seus amics deixaven de donar-li suport moral; i va patir socialment en veure's apartat d'una societat on solia exercir gran influència. Déu ens ha permès llegir les lluites internes i externes de Job, de manera que en llegir el llibre, veiem a Job com un personatge rodó, complet. No se'ns mostra allò que altres han de veure, sinó que se'ns mostra les seves lluites més dures, les del pensament. I el millor és que veiem que a través de tot el que va passar, es va mantenir fidel a Déu. Potser quan llegim les seves queixes pensem que s'està passant i acusant Déu, més Déu mateix afirma al final del llibre que Job va actuar bé amb Déu. Això no vol dir que tot el que Job va dir va ser correcte. De fet, podem observar a les escriptures que Déu va haver de cridar l’atenció a Job pel que havia dit. Però Déu que coneix els cors va afirmar que Job, malgrat els seus dubtes i el seu desànim, va reconèixer qui era Déu i no va oblidar la seva posició davant el Totpoderós.
El llibre de Job ens mostra clarament la sobirania de Déu, i si alguna persona dubte de la seva bondat ha de llegir fins al final. El fet que un ésser totpoderós es preocupi per éssers finits i fallits com nosaltres mostra un amor incomprensible.]]>323biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/100-ester-la-providencia-d-un-deu-fidel--54027928Mardoqueu, home jueu que habitava a Susa, era un home d'influència a palau, i tenia la tutela de la seva cosina Ester, la qual va arribar a ser reina.
Mardoqueu era fidel al rei de Pèrsia, i això ho podem veure a Ester 2:19-23:«En aquells dies, mentre Mardoqueu ocupava el seu lloc al portal del rei, Bigtan i Tèreix, dos oficials de la guàrdia reial que guardaven l’entrada del palau, estaven molt descontents i planejaven apoderar-se del rei Assuer. El fet va arribar a coneixement de Mardoqueu, i ell ho va dir a la reina Ester, i Ester ho va comunicar al rei en nom de Mardoqueu. El cas fou investigat, i, en descobrir que era cert, els dos oficials van ser penjats a la forca. Aquest fet va ser escrit al llibre de les cròniques del rei.» No obstant això, res no es va fer per agrair a Mardoqueu la seva fidelitat.
Durant aquest temps, Aman va arribar a ser un alt càrrec a la casa del rei de Pèrsia. Aquest home era orgullós i havia aconseguit del rei una ordre perquè tots els qui estaven al servei del rei s'agenollessin i s'inclinessin davant seu. Però Mardoqueu ni s'agenollava ni s'inclinava davant Aman. En preguntar-li els de palau perquè no s'agenollava, Mardoqueu va revelar que ell era jueu. Aman es va omplir d'ira, i no només ho va pagar amb Mardoqueu, sinó que va determinar destruir tots els jueus al regne.
«Llavors Aman digué al rei Assuer: “Hi ha un poble, separat i escampat per totes les províncies del teu regne, que té unes lleis diferents de les de tots els altres pobles i no compleix les lleis del rei, i al rei no li convé de consentir-los. Si, doncs, al rei li sembla bé, que es faci públic un decret perquè siguin exterminats, i jo faré a mans dels administradors un donatiu de deu mil talents de plata perquè sigui ingressat al tresor reial.”» ESTER 3:8-9 BEC
Assuer, que sembla que no es preocupava d'analitzar les situacions, sinó que accedia al que li presentessin en el moment, va accedir a la petició d'Aman i li va donar el seu anell perquè fes el que li semblés bé amb el poble jueu i amb els béns que confisqués.
Va ser així que el poble jueu de l'imperi persa va arribar a estar en perill de mort, a causa de l'orgull d'Aman i la neciesa del rei Assuer.
Curiosament, Déu tenia altres plans. Mentre Aman es preparava per executar Mardoqueu i matar els jueus del regne, Déu va fer que el rei Assuer no dormís bé una nit, de manera que va demanar que li llegissin les cròniques del regne. Potser pensava que amb aquesta lectura seria fàcil poder-se adormir. I, tanmateix, li van llegir sobre aquella conspiració que els dos eunucs havien tramat contra ell i com Mardoqueu havia denunciat el pla que havia sentit a la porta de palau, salvant-li la vida al rei. El rei va preguntar què s'havia fet per agrair a aquest home Mardoqueu, i va descobrir que de cap manera se li havia premiat. Així que, l’endemà, quan Aman va arribar a la presència del rei, aquest li va preguntar:«Què se li ha de concedir a l’home que el rei vol honorar?” Llavors Aman va pensar: “A qui voldrà honorar el rei, sinó a mi?” I va contestar: “Per a l’home que el rei es digna honorar, haurien de portar un vestit reial que el rei hagi portat i un cavall que el rei hagi muntat, amb una corona reial al cap. I el vestit i el cavall haurien de ser posats a disposició d’un dels dignataris principals del rei perquè vesteixi l’home que el rei es digna honorar i el dugui a passejar pels carrers de la ciutat, pregonant davant seu: Així es tracta l’home que el rei es digna honorar!» ESTER 6:6-9 BECAixí és com Aman va acabar sent l'escollit per passejar a Mardoqueu, pregonant honra per a aquell que ell més odiava.
La reina Ester, havent decidit revelar la seva identitat i intercedir pel seu poble, va organitzar banquet i va convidar el rei i Aman, i després del segon banquet, la reina va denunciar l'odiós pla d'Aman de destruir els jueus, revelant que ella mateixa i Mardoqueu , el que el rei venia d'honrar, eren també jueus.
El llibre conclou amb Aman patint la fi que aquest havia planejat per a Mardoqueu. I el rei va signar un edicte perquè els jueus a tot arreu poguessin defensar-se si eren atacats.
Déu, en la seva providència, va cuidar el seu poble, una vegada més, no perquè el seu poble fos perfecte, sinó perquè Déu és fidel a les seves promeses. Déu havia promès a Abraham que Ell cuidaria el seu poble i prepararia el camí perquè el Messies vingués a aquest món. I encara que molts han volgut exterminar el poble jueu, veiem que Déu els ha tingut cura. Les seves promeses són sempre fidels.El llibre d'Ester ens mostra l'amor i la cura de Déu pels qui són seus. Moltes vegades ens avergonyim de proclamar el seu nom, i no compartim qui és Déu per a nosaltres, però veiem que Déu mai no s'oblida dels qui són seus, i està atent a les nostres pregàries. Gràcies a Déu per la seva cura i la providència amb què ens protegeix. A Ell sigui tota la glòria.]]>https://api.spreaker.com/episode/54027928Fri, 30 May 2025 05:03:00 +0000David y MaribelEls esdeveniments al llibre d'Ester mostren la sobirania d'un Déu a qui, tot i que en cap moment se'l menciona per nom, es pot apreciar en la manera com es desenvolupa la trama. Mardoqueu, home jueu que habitava a Susa, era un home d'influència a...Mardoqueu, home jueu que habitava a Susa, era un home d'influència a palau, i tenia la tutela de la seva cosina Ester, la qual va arribar a ser reina.
Mardoqueu era fidel al rei de Pèrsia, i això ho podem veure a Ester 2:19-23:«En aquells dies, mentre Mardoqueu ocupava el seu lloc al portal del rei, Bigtan i Tèreix, dos oficials de la guàrdia reial que guardaven l’entrada del palau, estaven molt descontents i planejaven apoderar-se del rei Assuer. El fet va arribar a coneixement de Mardoqueu, i ell ho va dir a la reina Ester, i Ester ho va comunicar al rei en nom de Mardoqueu. El cas fou investigat, i, en descobrir que era cert, els dos oficials van ser penjats a la forca. Aquest fet va ser escrit al llibre de les cròniques del rei.» No obstant això, res no es va fer per agrair a Mardoqueu la seva fidelitat.
Durant aquest temps, Aman va arribar a ser un alt càrrec a la casa del rei de Pèrsia. Aquest home era orgullós i havia aconseguit del rei una ordre perquè tots els qui estaven al servei del rei s'agenollessin i s'inclinessin davant seu. Però Mardoqueu ni s'agenollava ni s'inclinava davant Aman. En preguntar-li els de palau perquè no s'agenollava, Mardoqueu va revelar que ell era jueu. Aman es va omplir d'ira, i no només ho va pagar amb Mardoqueu, sinó que va determinar destruir tots els jueus al regne.
«Llavors Aman digué al rei Assuer: “Hi ha un poble, separat i escampat per totes les províncies del teu regne, que té unes lleis diferents de les de tots els altres pobles i no compleix les lleis del rei, i al rei no li convé de consentir-los. Si, doncs, al rei li sembla bé, que es faci públic un decret perquè siguin exterminats, i jo faré a mans dels administradors un donatiu de deu mil talents de plata perquè sigui ingressat al tresor reial.”» ESTER 3:8-9 BEC
Assuer, que sembla que no es preocupava d'analitzar les situacions, sinó que accedia al que li presentessin en el moment, va accedir a la petició d'Aman i li va donar el seu anell perquè fes el que li semblés bé amb el poble jueu i amb els béns que confisqués.
Va ser així que el poble jueu de l'imperi persa va arribar a estar en perill de mort, a causa de l'orgull d'Aman i la neciesa del rei Assuer.
Curiosament, Déu tenia altres plans. Mentre Aman es preparava per executar Mardoqueu i matar els jueus del regne, Déu va fer que el rei Assuer no dormís bé una nit, de manera que va demanar que li llegissin les cròniques del regne. Potser pensava que amb aquesta lectura seria fàcil poder-se adormir. I, tanmateix, li van llegir sobre aquella conspiració que els dos eunucs havien tramat contra ell i com Mardoqueu havia denunciat el pla que havia sentit a la porta de palau, salvant-li la vida al rei. El rei va preguntar què s'havia fet per agrair a aquest home Mardoqueu, i va descobrir que de cap manera se li havia premiat. Així que, l’endemà, quan Aman va arribar a la presència del rei, aquest li va preguntar:«Què se li ha de concedir a l’home que el rei vol honorar?” Llavors Aman va pensar: “A qui voldrà honorar el rei, sinó a mi?” I va contestar: “Per a l’home que el rei es digna honorar, haurien de portar un vestit reial que el rei hagi portat i un cavall que el rei hagi muntat, amb una corona reial al cap. I el vestit i el cavall haurien de ser posats a disposició d’un dels dignataris principals del rei perquè vesteixi l’home que el rei es digna honorar i el dugui a passejar pels carrers de la ciutat, pregonant davant seu: Així es tracta l’home que el rei es digna honorar!» ESTER 6:6-9 BECAixí és com Aman va acabar sent l'escollit per passejar a Mardoqueu, pregonant honra per a aquell que ell més odiava.
La reina Ester, havent decidit revelar la seva identitat i intercedir pel seu poble, va organitzar banquet i va convidar el rei i Aman, i després del...]]>397biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/099-ester-la-identitat-d-ester--53985232L'escena se situa a Susa, capital de l'imperi Persa. Molts jueus havien tornat a Jerusalem, però molts més encara romanien a l'exili. Hi havia jueus a diferents ciutats a través de l'imperi dels perses, i molts s'havien integrat a la cultura i tenien càrrecs rellevants. Tal era el cas de Mardoqueu, oncle d'Ester, el qual treballava a la residència reial a Susa.Assuer, el rei de Pèrsia, era un home a qui li agradava beure i que es deixava portar pels consellers de la cort. Tal era el cas, que després d'haver fet festa durant mig any seguit, durant una de les celebracions, després d'haver menjat i begut amb dignataris d'altres llocs, va trucar a la reina Vaixtí perquè es presentés davant dels seus convidats, tots homes, perquè el rei pogués mostrar-los la seva bellesa. Vaixtí, que estava fent un banquet a part amb les dones, va enviar a dir que no hi aniria. Imagino que, per una banda, estava acostumada a ser exhibida pel seu marit el rei, i de l'altra, s'havia acostumat també a una vida paral·lela a la del marit. Ambdues opcions són lletges, ja que el disseny de Déu per al matrimoni és de companyia i complementarietat, i aquestes dues opcions no mostraven res d'això.
Llegim que Memucan, un dels prínceps de Pèrsia i Mèdia, va aconsellar al rei que no permetés que Vaixtí vingués davant del rei mai més, i que busqués una altra reina al seu lloc. El seu argument era que si no destituïa Vaixtí, les dones del regne començarien a menysprear i odiar els seus marits. I lamentablement veiem que Assuer el rei va escoltar Memucan i va fer decret destituint la reina Vaixtí, i va enviar també cartes per tot el regne perquè els homes afirmessin la seva autoritat sobre les seves dones.
Veiem al capítol dos que aquest mateix Assuer va organitzar un concurs de bellesa a la capital, i van portar totes les donzelles més boniques del regne al palau a càrrec de l'eunuc Egai, perquè després de llargs dies de preparació, fossin presentades al rei. I aquí veiem que Ester va ser portada al palau. A petició del seu oncle Mardoqueu, Ester havia amagat la seva identitat jueva, de manera que quan va ser escollida per ser reina, ningú no sabia que ella era part del poble jueu.Ester seria utilitzada per Déu en un moment de la història per salvar el poble de Déu de la destrucció. Però havent llegit el principi del llibre, un només pot veure una filla de Déu vivint en un món pagà, i totalment integrada a la societat, de manera que ningú podria dir que ella era diferent de les altres. Si s'hagués mantingut així, Ester no hauria tingut cap paper en la història del poble de Déu. Si Ester s’hagués adaptat a la vida de palau i simplement hagués gaudit del privilegi de ser reina del imperi més gran dels seus temps, no tindríem el llibre d'Ester a les nostres Bíblies.Déu tenia plans per a Ester, però ella hauria d'arriscar la seva vida per poder-los dur a terme.
Quan el llibre ens presenta el que sembla una imminent massacre del poble de Déu, veiem que Ester va fer un pas de valentia i va revelar la seva veritable identitat. Deixant de banda tots els privilegis que havia aconseguit, va prendre la decisió d'identificar-se amb Déu i amb el seu poble malgrat arriscar-se a ser destruïda juntament amb tots els jueus. El seu oncle Mardoqueu li havia presentat així:«No et pensis que, perquè estàs al palau reial, te n’escaparàs més fàcilment que qualsevol altre jueu. Ja que si en aquesta ocasió calles i no dius res, l’auxili i la salvació vindrà als jueus per un altre cantó, però tu i la teva família paterna morireu. I qui sap si ha estat per a una ocasió com aquesta que tu has arribat a ser reina.”» ESTER 4:13-14 BEC
Mardoqueu, el qual al principi l'havia animat a amagar la seva identitat, recorda a Ester que si ella no s'aixecava declarant la seva identitat i intercedint pel poble, Déu n'aixecaria un altre en un futur per portar alliberament al poble, i adverteix a Ester que quedant-se callada a palau, ella i els seus acabarien morint.Qui sap si Déu no t'ha posat al lloc on ets per ser utilitzada per a l'alliberament del teu poble?, li va preguntar Mardoqueu.Déu havia permès que una filla seva arribés a ser a la cort reial. I Mardoqueu entenia que Déu tenia un pla per a ella.Ester va contestar a Mardoqueu demanant-li que dejunessin i preguessin per ella durant tres dies, i confiant en el Senyor, després d'aquest temps, es va presentar davant del rei, sabent que si aquest no la rebia o no acceptava la seva petició, podria perdre la vida. Ester estava disposada. Havia deixat de banda la seva por de ser diferent i estava declarant qui era el seu Déu.
On t'ha posat Déu per ser una peça clau en el seu pla perfecte? Ets filla del Déu del cel? Saben els qui estan al teu voltant que segueixes el Déu veritable? Potser no has compartit la teva identitat en Crist amb els del teu voltant, però, i si Déu t'ha col·locat on ets amb un propòsit específic? Tindràs la determinació d'Ester d'aixecar-te en nom de Déu i ser usada per al seu pla perfecte, o romandràs d'incògnit a la teva feina, institut, veïnat, o allà on Déu t'hagi posat?
Complim allò per la qual cosa hem estat creats per Déu, per portar glòria al seu nom.]]>https://api.spreaker.com/episode/53985232Thu, 29 May 2025 05:15:00 +0000David y MaribelEl llibre d'Ester, que segueix a Nehemies, està situat en el mateix període històric, durant el regnat de l'imperi Persa, als anys entre els esdeveniments del capítol 6 i 7 del llibre d'Esdres. El llibre porta el nom d'Ester, una noia jueva que va...L'escena se situa a Susa, capital de l'imperi Persa. Molts jueus havien tornat a Jerusalem, però molts més encara romanien a l'exili. Hi havia jueus a diferents ciutats a través de l'imperi dels perses, i molts s'havien integrat a la cultura i tenien càrrecs rellevants. Tal era el cas de Mardoqueu, oncle d'Ester, el qual treballava a la residència reial a Susa.Assuer, el rei de Pèrsia, era un home a qui li agradava beure i que es deixava portar pels consellers de la cort. Tal era el cas, que després d'haver fet festa durant mig any seguit, durant una de les celebracions, després d'haver menjat i begut amb dignataris d'altres llocs, va trucar a la reina Vaixtí perquè es presentés davant dels seus convidats, tots homes, perquè el rei pogués mostrar-los la seva bellesa. Vaixtí, que estava fent un banquet a part amb les dones, va enviar a dir que no hi aniria. Imagino que, per una banda, estava acostumada a ser exhibida pel seu marit el rei, i de l'altra, s'havia acostumat també a una vida paral·lela a la del marit. Ambdues opcions són lletges, ja que el disseny de Déu per al matrimoni és de companyia i complementarietat, i aquestes dues opcions no mostraven res d'això.
Llegim que Memucan, un dels prínceps de Pèrsia i Mèdia, va aconsellar al rei que no permetés que Vaixtí vingués davant del rei mai més, i que busqués una altra reina al seu lloc. El seu argument era que si no destituïa Vaixtí, les dones del regne començarien a menysprear i odiar els seus marits. I lamentablement veiem que Assuer el rei va escoltar Memucan i va fer decret destituint la reina Vaixtí, i va enviar també cartes per tot el regne perquè els homes afirmessin la seva autoritat sobre les seves dones.
Veiem al capítol dos que aquest mateix Assuer va organitzar un concurs de bellesa a la capital, i van portar totes les donzelles més boniques del regne al palau a càrrec de l'eunuc Egai, perquè després de llargs dies de preparació, fossin presentades al rei. I aquí veiem que Ester va ser portada al palau. A petició del seu oncle Mardoqueu, Ester havia amagat la seva identitat jueva, de manera que quan va ser escollida per ser reina, ningú no sabia que ella era part del poble jueu.Ester seria utilitzada per Déu en un moment de la història per salvar el poble de Déu de la destrucció. Però havent llegit el principi del llibre, un només pot veure una filla de Déu vivint en un món pagà, i totalment integrada a la societat, de manera que ningú podria dir que ella era diferent de les altres. Si s'hagués mantingut així, Ester no hauria tingut cap paper en la història del poble de Déu. Si Ester s’hagués adaptat a la vida de palau i simplement hagués gaudit del privilegi de ser reina del imperi més gran dels seus temps, no tindríem el llibre d'Ester a les nostres Bíblies.Déu tenia plans per a Ester, però ella hauria d'arriscar la seva vida per poder-los dur a terme.
Quan el llibre ens presenta el que sembla una imminent massacre del poble de Déu, veiem que Ester va fer un pas de valentia i va revelar la seva veritable identitat. Deixant de banda tots els privilegis que havia aconseguit, va prendre la decisió d'identificar-se amb Déu i amb el seu poble malgrat arriscar-se a ser destruïda juntament amb tots els jueus. El seu oncle Mardoqueu li havia presentat així:«No et pensis que, perquè estàs al palau reial, te n’escaparàs més fàcilment que qualsevol altre jueu. Ja que si en aquesta ocasió calles i no dius res, l’auxili i la salvació vindrà als jueus per un altre cantó, però tu i la teva família paterna morireu. I qui sap si ha estat per a una ocasió com aquesta que tu has arribat a ser reina.”» ESTER 4:13-14 BEC
Mardoqueu,...]]>420biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/098-nehemias-esdres-i-nehemies--53985231Esdres 7-10 ens narra la segona etapa del retorn del poble, quan el sacerdot i escriba Esdres va anar a ensenyar la llei de Déu al poble I a encoratjar-los a buscar Déu. Els va amonestar especialment sobre el pecat de barrejar-se amb els pagans de la zona que no seguien la llei de Déu. Com hem vist en altres ocasions anteriorment, el poble de Déu solia caure en la temptació d'emparentar amb els enemics de Déu i eren atrets a les pràctiques que aquests seguien en contra de la voluntat de Déu. Esdres intercedeix pel poble a Déu i ensenya la llei de Déu al poble. El llibre de Nehemies ens presenta una tercera etapa del retorn del poble, quan els murs són edificats. En aquest llibre, Esdres ja és a Jerusalem, i Déu ens presenta que igual que hi va haver una construcció del temple i un ensenyament al poble sobre Déu, en aquesta última etapa del retorn de la captivitat, hi ha una repoblació de la ciutat santa, però més important encara, hi ha una dedicació del poble de Déu a seguir i obeir la llei de Déu.
Ens narra Nehemies 8 que el poble es van unir a escoltar la Paraula de Déu que va compartir Esdres. Diu així: «Llavors es va reunir tot el poble com un sol home a la plaça, davant la porta de les Aigües, i van demanar a l’escriba Esdres que portés el Llibre de la Llei de Moisès que el Senyor havia prescrit a Israel. El dia primer del mes setè, el sacerdot Esdres va portar la Llei davant l’assemblea que formaven els homes, les dones i tots els qui tenien ús de raó, i la va llegir davant de la plaça d’enfront de la porta de les Aigües, des de l’alba fins al migdia, davant dels homes, les dones, i tots els qui tenien ús de raó; i el poble va escoltar atentament el Llibre de la Llei. Llavors Esdres va pronunciar la lloança al Senyor, el Déu gran, i tot el poble, amb les mans alçades, va contestar: “Amén, amén!” i es van prosternar fins a terra i van adorar el Senyor. I els levites Jeixua, Binnui, Xerebià, Jamín, Acub, Xabetai, Odavià, Maas-seià, Quelità, Azarià, Jozabad, Hanan i Pelaià van explicar la Llei al poble, i el poble estava atent al seu lloc. Llegien el llibre de la Llei de Déu clarament, i n’explicaven el sentit, de manera que s’entengués bé el que es llegia.»NEHEMIES 8:1-3, 6-8 BEC
Esdres llegia en hebreu, però el poble es comunicava en arameu, per això els levites s'asseguraven que tots entenguessin les paraules que es compartien.«Esdres també els digué: “Aneu, mengeu bona vianda i beveu vi dolç i feu-ne participar els qui no tenen res preparat, perquè avui és un dia consagrat al nostre Senyor. No us afligiu, perquè el goig del nostre Senyor us dóna forces.”» NEHEMIES 8:10 BEC
Després de l'ensenyament, van menjar junts, i l'escriba els va manar que gaudissin, perquè Déu seria el que els donaria forces amb goig i esperança.
El repàs de la història del poble portava llàgrimes als ulls dels hebreus, ja que podien veure que Déu havia estat misericordiós amb ells, i de retruc, ells havien estat infidels a Déu. I a Nehemies 10:28-29 ens narra que el poble, els sacerdots, levites, porters i cantaires, els servents del temple, i tots els que s'havien apartat dels pobles de les terres a la llei de Déu, amb les seves dones, els seus fills i filles, tot el que tenia comprensió i discerniment, «es van unir als seus germans, els magistrats, per un jurament solemne: que caminarien sota la llei de Déu, que fou donada per mitjà del seu servent Moisès, i que guardarien tots els manaments del nostre Déu i Senyor, les seves lleis i estatuts;»NEHEMIES 10:29 BECLa decisió de seguir i servir Déu de cor portaria molts canvis a la ciutat. Un canvi de cor havia de resultar en una reforma de la vida que vivien.Hi havia corrupció al poble, Nehemies 13:4 explica que «Eliaixib, el sacerdot, que era el responsable dels magatzems del temple de Déu, com que era parent de prop de Tobià,» aquest havia proveït una cambra per a Tobià al temple. Recorda, aquest era l'home que s'havia interposat varies vegades per fer malbé els plans dels hebreus en la reconstrucció de la ciutat. Tobià era un enemic de Déu, però era un familiar del sacerdot.Nehemies va haver d'actuar en la situació per netejar el temple de Déu. Diu així als versets 7 i 8: «Això em va disgustar molt i vaig fer treure tots els mobles de l’estatge de Tobià. Vaig manar que purifiquessin les cambres i que hi tornessin els utensilis del temple de Déu, amb les ofrenes vegetals i l’encens.» NEHEMIES 13:8-9 BECAquest mateix Eliaixib, sacerdot del poble, havia emparentat amb Sambal.lat, l'altre individu que conspirava contra Nehemies i els seus homes perquè no edifiquessin. El fill d'Eliaxib s'havia casat amb la filla de Sambal.lat l’horonita, estrangers a la terra. Quan Déu va denunciar els matrimonis amb els estrangers que habitaven a la terra era amb el propòsit de mantenir la puresa del poble. En cap moment no es tracta de racisme o xenofòbia, ja que veiem en altres textos que els estrangers que acceptaven Déu eren benvinguts al poble. Més aviat es tractava de no comprometre la fidelitat a Déu per barrejar-se amb altres que no creien en Déu. Nehemies fins i tot va explicar com el cor del mateix rei Salomó va anar rere altres déus a causa del seu matrimoni amb dones que no coneixien Déu.
Nehemies va haver de fer reformes en la manera com el poble estava organitzat. Havien donat diners prestats als més pobres, i els obligaven a pagar interessos, de manera que aquests que havien rebut préstecs se sentien esclaus a causa dels deutes. Nehemies va amonestar els que havien permès aquesta situació i els va instar a no oprimir aquells que en tenien necessitat.Hi havia també alguns que treballaven i feien negoci del dia de repòs. Després de ser amonestats, el poble va pactar guardar el dia de repòs per al Senyor i respectar les lleis i els temps de Déu pel seu poble.
I veiem que el llibre de Nehemies acaba amb el poble de Déu de tornada a la seva terra, i havent pactat una vegada més seguir Déu i obeir-lo.
Per concloure la reflexió sobre aquests dos llibres, voldria emfatitzar la importància de mantenir les nostres prioritats amb el nostre enfocament posat en Déu. El poble va tornar a la seva terra, va tenir l'oportunitat de començar de nou, i veiem com és de fàcil desviar-se rere les distraccions de la vida. Hem vist que és fàcil desanimar-se per l'oposició i deixar Déu de banda. I també hem vist que quan hi ha penediment genuí, ha de manifestar-se en una reforma de la nostra vida. Si seguim Déu, es notarà en els nostres hàbits de vida. Voldria que la meva vida fos un reflex de qui el meu cor anhela. Que el meu caminar diari mostri aquell que regna sobre el meu cor.]]>https://api.spreaker.com/episode/53985231Wed, 28 May 2025 05:00:00 +0000David y MaribelEls llibres d'Esdres i Nehemies narren el retorn del poble de Déu a Jerusalem. Veiem tres etapes del retorn. En primer lloc vam veure que Zorobabel va tornar sota el rei Cir de Pèrsia amb més de 42000 persones amb la intenció de reconstruir el temple....Esdres 7-10 ens narra la segona etapa del retorn del poble, quan el sacerdot i escriba Esdres va anar a ensenyar la llei de Déu al poble I a encoratjar-los a buscar Déu. Els va amonestar especialment sobre el pecat de barrejar-se amb els pagans de la zona que no seguien la llei de Déu. Com hem vist en altres ocasions anteriorment, el poble de Déu solia caure en la temptació d'emparentar amb els enemics de Déu i eren atrets a les pràctiques que aquests seguien en contra de la voluntat de Déu. Esdres intercedeix pel poble a Déu i ensenya la llei de Déu al poble. El llibre de Nehemies ens presenta una tercera etapa del retorn del poble, quan els murs són edificats. En aquest llibre, Esdres ja és a Jerusalem, i Déu ens presenta que igual que hi va haver una construcció del temple i un ensenyament al poble sobre Déu, en aquesta última etapa del retorn de la captivitat, hi ha una repoblació de la ciutat santa, però més important encara, hi ha una dedicació del poble de Déu a seguir i obeir la llei de Déu.
Ens narra Nehemies 8 que el poble es van unir a escoltar la Paraula de Déu que va compartir Esdres. Diu així: «Llavors es va reunir tot el poble com un sol home a la plaça, davant la porta de les Aigües, i van demanar a l’escriba Esdres que portés el Llibre de la Llei de Moisès que el Senyor havia prescrit a Israel. El dia primer del mes setè, el sacerdot Esdres va portar la Llei davant l’assemblea que formaven els homes, les dones i tots els qui tenien ús de raó, i la va llegir davant de la plaça d’enfront de la porta de les Aigües, des de l’alba fins al migdia, davant dels homes, les dones, i tots els qui tenien ús de raó; i el poble va escoltar atentament el Llibre de la Llei. Llavors Esdres va pronunciar la lloança al Senyor, el Déu gran, i tot el poble, amb les mans alçades, va contestar: “Amén, amén!” i es van prosternar fins a terra i van adorar el Senyor. I els levites Jeixua, Binnui, Xerebià, Jamín, Acub, Xabetai, Odavià, Maas-seià, Quelità, Azarià, Jozabad, Hanan i Pelaià van explicar la Llei al poble, i el poble estava atent al seu lloc. Llegien el llibre de la Llei de Déu clarament, i n’explicaven el sentit, de manera que s’entengués bé el que es llegia.»NEHEMIES 8:1-3, 6-8 BEC
Esdres llegia en hebreu, però el poble es comunicava en arameu, per això els levites s'asseguraven que tots entenguessin les paraules que es compartien.«Esdres també els digué: “Aneu, mengeu bona vianda i beveu vi dolç i feu-ne participar els qui no tenen res preparat, perquè avui és un dia consagrat al nostre Senyor. No us afligiu, perquè el goig del nostre Senyor us dóna forces.”» NEHEMIES 8:10 BEC
Després de l'ensenyament, van menjar junts, i l'escriba els va manar que gaudissin, perquè Déu seria el que els donaria forces amb goig i esperança.
El repàs de la història del poble portava llàgrimes als ulls dels hebreus, ja que podien veure que Déu havia estat misericordiós amb ells, i de retruc, ells havien estat infidels a Déu. I a Nehemies 10:28-29 ens narra que el poble, els sacerdots, levites, porters i cantaires, els servents del temple, i tots els que s'havien apartat dels pobles de les terres a la llei de Déu, amb les seves dones, els seus fills i filles, tot el que tenia comprensió i discerniment, «es van unir als seus germans, els magistrats, per...]]>561biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/097-nehemies-que-fas-davant-de-les-males-noticies--53952335Veiem que Nehemies es lamenta i va a Déu en pregaria. Diu així Nehemies 1:4«Quan vaig sentir aquestes paraules, em vaig asseure plorant; i vaig fer dol uns quants dies, dejunant i pregant davant el Déu del cel.» NEHEMIES 1:4 BEC
Nehemies era part dels hebreus que vivien a l'exili a Babilònia. Treballava com a coper del rei Artaxerxes. El seu treball era provar la beguda a la copa del rei abans que aquest se la emportés a la boca. El rei confiava en Nehemies, i a més veiem que el tenia en alta estima, ja que quan va veure que el rostre de Nehemies mostrava tristesa, li va preguntar:«Per què fas aquest posat tan trist? Ja que no estàs malalt, la teva tristesa no pot ser altra cosa que una pena del cor.» NEHEMIES 2:2 BECNehemies va ser sincer amb el rei i la reina, que també era present. Li va explicar que el seu poble patia a Jerusalem, i que sentia el desig d'anar i reedificar els murs de la ciutat.
El rei va respondre positivament, inquirint sobre el viatge que Nehemies volia emprendre i el temps que estaria fora. Nehemies li va demanar al rei que l'enviés amb cartes escrites que li facilitessin el pas a l'altra banda del riu i que li concedís per escrit poder rebre fusta del bosc per construir les portes de la ciutat, els murs i la casa on es quedaria Nehemies.I diu Nehemies al verset 8: «I el rei m’ho va concedir, perquè la mà del meu Déu em protegia.» NEHEMIES 2:8 BEC
Nehemies havia anat a Déu en pregària. Ara entenia que Déu estava en control de la situació, i podia veure la mà de Déu als esdeveniments. Havent rebut permís i suport del rei persa, Nehemies va anar fins a Jerusalem, i després de descansar del viatge, va sortir per la ciutat per avaluar la situació. Ens narra el capítol 2 que havent inspeccionat les condicions de les muralles, es va reunir Nehemies amb els oficials hebreus i els va animar a edificar-hi el mur. I diu Nehemies al verset 18:«Després els vaig explicar com la mà del meu Déu m’havia protegit, i també les paraules que el rei m’havia dit. I van dir: “Alcem-nos i posem-nos a reconstruir!” Així es van encoratjar noblement.» NEHEMIES 2:18 BEC.
Nehemies estava motivat pel que Déu havia fet ja per mostrar les seves bondats, i volia que els oficials entenguessin que la mà del Senyor els ajudaria en allò que emprendrien.Però ens explica el llibre que hi havia uns senyors que no estaven contents que Nehemies hi fos per ajudar el poble jueu. Diu així al capítol 2, versets 19-20:«Però quan ho van saber Sanbal·lat, l’horonita, Tobià, el servent ammonita i Guèixem, l’àrab, es burlaven de nosaltres i deien amb menyspreu: “Què feu? ¿És que us heu rebel·lat contra el rei?” Però jo els vaig replicar: “El Déu del cel ens farà reeixir; per això nosaltres, servents seus, hem començat la reconstrucció. I vosaltres no teniu part, ni dret, ni tradició a Jerusalem.”» NEHEMIES 2:19-20 BEC
Curiosament, al capítol 4 llegim que aquests homes havien estat insultant els que edificaven. Els volien desanimar de fer l'obra, ja que sabien que Nehemies tenia la benedicció del rei. Quan no van poder fer res legalment i oficialment per aturar l'obra, van provar de fer-ho insultant-los i descoratjant-los. Diu així el text:«Però quan Sanbal·lat, l’horonita, i Tobià, el servent ammonita, ho van saber, els va disgustar molt que algú vingués a procurar el benestar dels fills d’Israel.» NEHEMIES 2:10 BEC. I va parlar davant dels seus germans i de l'exèrcit de Samaria, i va dir: Què fan aquests febles jueus? Se'ls permetrà tornar a oferir els seus sacrificis? Acabaran en un dia? Ressuscitaran de les piles de la pols les pedres que van ser cremades?I estava al seu costat Tobià amonita, el qual va dir: El que ells edifiquen del mur de pedra, si puja una guineu ho enderrocarà.”
I no només van insultar, sinó que “van conspirar tots a una per venir a atacar Jerusalem i fer-li mal.” Però Nehemies va tornar a pregar Déu. Aquesta era la pràctica. Quan venien males notícies, pregava. Quan enfrontava oposició, pregava. Quan altres l’insultaven i l’amenaçaven, pregava. Ell entenia que la seva defensa i la seva fortalesa venia del Déu del cel. Ningú podia anar en contra si Déu estava amb ell. Ell creia el que també va expressar l'apòstol Pau a Romans 8:31: «Si Déu és a favor nostre, qui se’ns posarà en contra?» ROMANS 8:31 BEC
Per empitjorar la situació, ens explica Nehemies que hi havia alguns del seu poble que estaven amb aquells que els amenaçaven i els menyspreaven. Diu el text: “Però va passar que quan venien els jueus que habitaven entre ells, ens deien fins a deu vegades: De tots els llocs d'on tornareu, ells cauran sobre vosaltres.” Els desanimaven recordant-los que els vencerien malgrat qualsevol esforç que fessin. Però Nehemies i el poble que amb ell edificava no es van rendir davant d'aquests. Ens narra Nehemies en primera persona el següent:“Llavors per les parts baixes del lloc, darrere del mur, i als llocs oberts, vaig posar el poble per famílies, amb les seves espases, amb les seves llances i amb els seus arcs. Després vaig mirar, i em vaig aixecar i vaig dir als nobles i als oficials, i a la resta del poble: No tingueu por davant seu; recordeu-vos del Senyor, gran i temible, i baralleu pels vostres germans, pels vostres fills i per les vostres filles, per les vostres dones i per les vostres cases. I quan van sentir els nostres enemics que ho havíem entès, i que Déu n'havia desbaratat el consell, ens vam tornar tots al mur, cadascun a la seva tasca.”
Es van plantar i van continuar l'obra amb el poder de Déu. Nehemies ens narra que van edificar el mur, i mentre la meitat dels servents treballava al mur, l'altra meitat estaven armats per a la defensa. I fins i tot aquells que edificaven tenien l’espasa a mà mentre edificaven. Van treballar diligentment per fer l'obra, i van mantenir defensa militar davant dels que els amenaçaven. Però ells sabien en qui confiaven. Nehemies dona seguretat al poble amb aquesta frase: ”el nostre Déu lluitarà per nosaltres.”
Van acabar el mur malgrat l'oposició. Aquests tres personatges van intentar fer-li la vida impossible a Nehemies i fer-lo desistir del que Déu havia posat al seu cor. Nehemies va acabar l'obra sense deixar que els insults, suborns i amenaces el frenessin. I diu Nehemies que els enemics “es van sentir humiliats, i van conèixer que pel nostre Déu havia estat feta aquesta obra” Nehemies va pregar així al capítol 6:14«Recorda’t, Déu meu, de Tobià i Sanbal·lat pel que han fet, i també de la profetessa Noadià i dels altres profetes que intentaven atemorir-me!» NEHEMIES 6:14 BECNehemies podia oblidar-se dels seus adversaris perquè Déu se'n recordaria.
Torno a fer la pregunta del principi: Què fas davant de les males notícies? Què fas davant de l'oposició? Hauria estat normal que Nehemies es deprimís per les males notícies. Hauria estat comprensible que davant l'oposició de Sambal.lat, Tobià i Guèixem, el poble desistís de construir el mur. Però veiem que Nehemies va portar la seva causa a Déu i va treballar amb tots els seus recursos, sabent que el seu Déu, Jehovà dels exèrcits, lluitava per ells i els donaria la victòria.
T'animo a fer front a les dificultats de la teva vida d'aquesta manera. Confia en Déu, deixa la teva causa a les seves mans, i fes tot el que estigui a les teves mans per superar la prova. Déu lluitarà per tu si ho fas, i sortiràs enfortida i edificada.]]>https://api.spreaker.com/episode/53952335Tue, 27 May 2025 05:10:00 +0000David y MaribelEl llibre de Nehemies comença explicant-nos com va arribar paraula a Nehemies que els que havien tornat a Jerusalem vivien a ciutats amb els murs destruïts i patien oposició dels habitants del lloc. Veiem que Nehemies es lamenta i va a Déu en...Veiem que Nehemies es lamenta i va a Déu en pregaria. Diu així Nehemies 1:4«Quan vaig sentir aquestes paraules, em vaig asseure plorant; i vaig fer dol uns quants dies, dejunant i pregant davant el Déu del cel.» NEHEMIES 1:4 BEC
Nehemies era part dels hebreus que vivien a l'exili a Babilònia. Treballava com a coper del rei Artaxerxes. El seu treball era provar la beguda a la copa del rei abans que aquest se la emportés a la boca. El rei confiava en Nehemies, i a més veiem que el tenia en alta estima, ja que quan va veure que el rostre de Nehemies mostrava tristesa, li va preguntar:«Per què fas aquest posat tan trist? Ja que no estàs malalt, la teva tristesa no pot ser altra cosa que una pena del cor.» NEHEMIES 2:2 BECNehemies va ser sincer amb el rei i la reina, que també era present. Li va explicar que el seu poble patia a Jerusalem, i que sentia el desig d'anar i reedificar els murs de la ciutat.
El rei va respondre positivament, inquirint sobre el viatge que Nehemies volia emprendre i el temps que estaria fora. Nehemies li va demanar al rei que l'enviés amb cartes escrites que li facilitessin el pas a l'altra banda del riu i que li concedís per escrit poder rebre fusta del bosc per construir les portes de la ciutat, els murs i la casa on es quedaria Nehemies.I diu Nehemies al verset 8: «I el rei m’ho va concedir, perquè la mà del meu Déu em protegia.» NEHEMIES 2:8 BEC
Nehemies havia anat a Déu en pregària. Ara entenia que Déu estava en control de la situació, i podia veure la mà de Déu als esdeveniments. Havent rebut permís i suport del rei persa, Nehemies va anar fins a Jerusalem, i després de descansar del viatge, va sortir per la ciutat per avaluar la situació. Ens narra el capítol 2 que havent inspeccionat les condicions de les muralles, es va reunir Nehemies amb els oficials hebreus i els va animar a edificar-hi el mur. I diu Nehemies al verset 18:«Després els vaig explicar com la mà del meu Déu m’havia protegit, i també les paraules que el rei m’havia dit. I van dir: “Alcem-nos i posem-nos a reconstruir!” Així es van encoratjar noblement.» NEHEMIES 2:18 BEC.
Nehemies estava motivat pel que Déu havia fet ja per mostrar les seves bondats, i volia que els oficials entenguessin que la mà del Senyor els ajudaria en allò que emprendrien.Però ens explica el llibre que hi havia uns senyors que no estaven contents que Nehemies hi fos per ajudar el poble jueu. Diu així al capítol 2, versets 19-20:«Però quan ho van saber Sanbal·lat, l’horonita, Tobià, el servent ammonita i Guèixem, l’àrab, es burlaven de nosaltres i deien amb menyspreu: “Què feu? ¿És que us heu rebel·lat contra el rei?” Però jo els vaig replicar: “El Déu del cel ens farà reeixir; per això nosaltres, servents seus, hem començat la reconstrucció. I vosaltres no teniu part, ni dret, ni tradició a Jerusalem.”» NEHEMIES 2:19-20 BEC
Curiosament, al capítol 4 llegim que aquests homes havien estat insultant els que edificaven. Els volien desanimar de fer l'obra, ja que sabien que Nehemies tenia la benedicció del rei. Quan no van poder fer res legalment i oficialment per aturar l'obra, van provar de fer-ho insultant-los i descoratjant-los. Diu així el text:«Però quan Sanbal·lat, l’horonita, i Tobià, el servent ammonita, ho van saber, els va disgustar molt que algú vingués a procurar el benestar dels fills d’Israel.» NEHEMIES 2:10 BEC. I va parlar davant dels seus germans i de l'exèrcit de Samaria, i va dir: Què fan aquests febles jueus? Se'ls permetrà tornar a oferir els seus sacrificis? Acabaran en un dia? Ressuscitaran de les piles de la pols les pedres que van ser cremades?I estava al seu costat Tobià amonita, el qual va dir: El que ells edifiquen del mur de pedra, si puja una guineu ho enderrocarà.”
I no només van insultar, sinó...]]>592biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/096-esdres-esdres-el-diligent--53952334Esdres 7:6 ens diu que «Esdres va venir de Babilònia i era un escriba expert en la Llei de Moisès que el Senyor, Déu d’Israel, havia proveït. El rei li va concedir tot el que va demanar, perquè la mà del Senyor el protegia.» ESDRES 7:6 BECAquest va pujar a Jerusalem de Babilònia durant el regnat d'Artaxerxes, rei de Pèrsia. Ens diu també el verset 11 que era escriba versat en els manaments de Jehovà i en els seus estatuts a Israel:, i Artaxenxes, a la seva carta l'anomena “escriba erudit en la llei del Déu del cel”.
Artaxerxes, amb els seus consellers, van enviar a Esdres perquè ensenyes la llei de Déu al poble que era a Judea, i li va donar permís a ell i als levites al temple per utilitzar els recursos per al servei i sacrificis al temple.
Artaxerxes va escriure a Esdres: I tu, Esdres, conforme a la saviesa que tens del teu Déu, posa jutges i governadors que governin tot el poble que està a l'altra banda del riu, a tots els que coneixen les lleis del teu Déu; i a qui no les coneix, li ensenyaràs.”
El rei de Babilònia va enviar a Esdres perquè ensenyes la llei de Déu als que allí habitaven, cosa que ens hauria de sorprendre gratament, ja que un rei pagà veia la importància que el poble de Déu conegués l'obra i la voluntat del Déu dels cels. Un cop més, veiem que Déu pot moure el cor del rei per fer allò que Déu ha planejat. I veiem també que Esdres estava preparat per ensenyar perquè ell estudiava les escriptures.
Esdres coneixia Déu, estudiava Sa Paraula i la compartia amb aquells que ja coneixien Déu i amb els que encara no el coneixien.
És curiós que Esdres, quan pujaria a Jerusalem amb els qui l'acompanyaven, no va voler demanar tropes al rei de Babilònia perquè els protegissin pel camí. I la raó que dóna es troba al capítol 8 verset 22 «Perquè m’hauria fet vergonya de demanar al rei una escorta de soldats i cavalleria que ens protegís dels possibles enemics durant el viatge, ja que havia dit al rei: “La mà del nostre Déu s’estén per protegir tots aquells qui el busquen, però la seva força i el seu enuig estan contra aquells qui l’abandonen.”» ESDRES 8:22 BEC
Esdres havia donat testimoni al rei que Déu estava amb aquells que el buscaven i afligia els qui l'abandonaven. Així que li semblava lleig demanar protecció del rei. Déu seria qui els protegiria, i en arribar bé a Jerusalem, donarien testimoni que estaven bé amb Déu i que Déu els havia tingut cura. Així que diu Esdres:«Llavors, allí, vora el canal d’Ahavà, vaig proclamar un dejuni per tal d’humiliar-nos davant del nostre Déu i demanar-li un feliç viatge per a nosaltres i les nostres famílies, amb tots els nostres béns. Vam fer el dejuni, doncs, i vam pregar al nostre Déu sobre això, i ell ens va escoltar.» ESDRES 8:21, 23 BECI uns versets més tard, Esdres dóna testimoni de com “la mà de Déu va estar sobre ells, i els va lliurar de mà de l'enemic i de l'aguaitador en el camí.”
Quan Esdres va arribar a Jerusalem, va lliurar tots els tresors, i va utilitzar part dels diners per oferir holocaustos a Déu, com li havia dit el rei. I després de fer tot això, els prínceps del poble van venir a ell per dir-li que el poble i els sacerdots i levites no s'havien separat dels pobles de les terres que habitaven a Judea. Quan no van poder continuar edificant el temple, s'havien acomodat a la terra. S'havien casat amb els habitants de la terra, els quals no servien a Déu, s'havien fet cases per a ells mateixos, i els prínceps i governadors havien estat els primers a barrejar-se amb els enemics de Déu. Potser havien oblidat per què se n'havien anat en captivitat en primer lloc?Diu Esdres que en sentir això va esquinçar els seus vestits, va arrencar els pèls del cap i la barba en humiliació i pena, i va estar assegut, angoixat en extrem, fins a l'hora del sacrifici de la tarda. Què podia fer ell pel poble? Esdres va fer el millor que podia fer, es va aixecar i va estendre les mans a Déu en pregària, dient: «Em sento avergonyit i ple de confusió d’alçar la cara vers tu, Déu meu, perquè les nostres iniquitats s’han multiplicat sobre el nostre cap, i els nostres delictes han crescut fins al cel. Des dels dies dels nostres avantpassats fins avui, hem estat pecant greument, i per culpa de les nostres iniquitats, nosaltres, els nostres reis i els nostres sacerdots, hem estat abandonats a l’albir dels reis de les nacions, a l’espasa, al captiveri, al saqueig i a la vergonya que cobreix avui la nostra cara. I ara, per un breu moment, el Senyor, el nostre Déu, ens ha concedit la gràcia de deixar-nos una resta supervivent i donar-nos estatge en el seu lloc sant. El nostre Déu ho ha fet per il·luminar-nos i reanimar-nos enmig de la nostra esclavitud. Perquè nosaltres som esclaus, però, en plena servitud, no ens ha desemparat, el nostre Déu, sinó que ens ha decantat al favor dels reis de Pèrsia a fi de reanimar-nos i poder aixecar el temple del nostre Déu, per a reconstruir les seves ruïnes i per a assegurar-nos un clos a Judà i a Jerusalem. Però, ara, Déu nostre, què podem dir, després d’això? Hem abandonat els teus manaments,» ESDRES 9:6-10 BEC
Esdres es lamentava pel que havia fet el poble. Quan van parar de construir, es van acomodar, es van ajuntar amb els qui eren enemics de Déu, i van proveir per al seu propi benestar. Havien desobeït allò que els profetes havien ensenyat de part de Déu, i una altra vegada s'havien embolicat amb el pecat del poble que habitava a la terra. Després d'haver rebut la misericòrdia de Déu, com el podien tornar a temptar?
Veiem Esdres pregant per ells, anant Déu en lloc del poble per demanar perdó. Estava disposat a fer allò que fos necessari per arreglar la relació amb Déu. I Déu el va escoltar, i el poble se'n va penedir. Els homes que havien pecat es van comprometre a arreglar la situació, i veiem que Déu va restaurar la seva comunió amb ells. Gràcies a un home fidel com Esdres, el poble va ser deslliurat del càstig que podria haver vingut sobre ells.
Preguem a Déu que ens ajudi a ser fidels com ho va ser Esdres. Que estiguem disposats i preparats per compartir la Paraula de Déu i llestos per penedir-nos i canviar quan Déu ens mostri algun detall que necessita canvi. Siguem diligents i obedients a la seva veu per poder ser una llum als qui volen conèixer Déu i els qui el segueixen.]]>https://api.spreaker.com/episode/53952334Mon, 26 May 2025 05:15:00 +0000David y MaribelEl llibre d'Esdres ens narra el retorn de 42.000 jueus a Jerusalem per edificar temple a Jehovà. Déu va preparar Esdres per ser l'escriba i el sacerdot que guiaria el poble que havia tornat de la captivitat. Esdres 7:6 ens diu que «Esdres va venir de...Esdres 7:6 ens diu que «Esdres va venir de Babilònia i era un escriba expert en la Llei de Moisès que el Senyor, Déu d’Israel, havia proveït. El rei li va concedir tot el que va demanar, perquè la mà del Senyor el protegia.» ESDRES 7:6 BECAquest va pujar a Jerusalem de Babilònia durant el regnat d'Artaxerxes, rei de Pèrsia. Ens diu també el verset 11 que era escriba versat en els manaments de Jehovà i en els seus estatuts a Israel:, i Artaxenxes, a la seva carta l'anomena “escriba erudit en la llei del Déu del cel”.
Artaxerxes, amb els seus consellers, van enviar a Esdres perquè ensenyes la llei de Déu al poble que era a Judea, i li va donar permís a ell i als levites al temple per utilitzar els recursos per al servei i sacrificis al temple.
Artaxerxes va escriure a Esdres: I tu, Esdres, conforme a la saviesa que tens del teu Déu, posa jutges i governadors que governin tot el poble que està a l'altra banda del riu, a tots els que coneixen les lleis del teu Déu; i a qui no les coneix, li ensenyaràs.”
El rei de Babilònia va enviar a Esdres perquè ensenyes la llei de Déu als que allí habitaven, cosa que ens hauria de sorprendre gratament, ja que un rei pagà veia la importància que el poble de Déu conegués l'obra i la voluntat del Déu dels cels. Un cop més, veiem que Déu pot moure el cor del rei per fer allò que Déu ha planejat. I veiem també que Esdres estava preparat per ensenyar perquè ell estudiava les escriptures.
Esdres coneixia Déu, estudiava Sa Paraula i la compartia amb aquells que ja coneixien Déu i amb els que encara no el coneixien.
És curiós que Esdres, quan pujaria a Jerusalem amb els qui l'acompanyaven, no va voler demanar tropes al rei de Babilònia perquè els protegissin pel camí. I la raó que dóna es troba al capítol 8 verset 22 «Perquè m’hauria fet vergonya de demanar al rei una escorta de soldats i cavalleria que ens protegís dels possibles enemics durant el viatge, ja que havia dit al rei: “La mà del nostre Déu s’estén per protegir tots aquells qui el busquen, però la seva força i el seu enuig estan contra aquells qui l’abandonen.”» ESDRES 8:22 BEC
Esdres havia donat testimoni al rei que Déu estava amb aquells que el buscaven i afligia els qui l'abandonaven. Així que li semblava lleig demanar protecció del rei. Déu seria qui els protegiria, i en arribar bé a Jerusalem, donarien testimoni que estaven bé amb Déu i que Déu els havia tingut cura. Així que diu Esdres:«Llavors, allí, vora el canal d’Ahavà, vaig proclamar un dejuni per tal d’humiliar-nos davant del nostre Déu i demanar-li un feliç viatge per a nosaltres i les nostres famílies, amb tots els nostres béns. Vam fer el dejuni, doncs, i vam pregar al nostre Déu sobre això, i ell ens va escoltar.» ESDRES 8:21, 23 BECI uns versets més tard, Esdres dóna testimoni de com “la mà de Déu va estar sobre ells, i els va lliurar de mà de l'enemic i de l'aguaitador en el camí.”
Quan Esdres va arribar a Jerusalem, va lliurar tots els tresors, i va utilitzar part dels diners per oferir holocaustos a Déu, com li havia dit el rei. I després de fer tot això, els prínceps del poble van venir a ell per dir-li que el poble i els sacerdots i levites no s'havien separat dels pobles de les terres que habitaven a Judea. Quan no van poder continuar edificant el temple, s'havien acomodat a la terra. S'havien casat amb els habitants de la terra, els quals no servien a Déu, s'havien fet cases per a ells mateixos, i els prínceps i governadors havien estat els primers a barrejar-se amb els enemics de Déu. Potser havien oblidat per què se n'havien anat en captivitat en primer lloc?Diu Esdres que en sentir això va esquinçar els seus vestits, va arrencar els pèls del cap i la barba en humiliació i pena, i va estar assegut, angoixat en extrem,...]]>539biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/095-esdres-carta-al-rei--53952333Ens explica el capítol 4 que els enemics del poble d'Israel, aquells que havien poblat la terra mentre els de Judà havien habitat en captivitat a terra dels caldeus, van venir als que estaven construint el temple després que aquests ja havien establert els fonaments i acumulat els materials, i els van demanar que els deixessin construir el temple amb ells. Zorobabel i els altres líders van respondre amb una negativa, explicant que construirien el temple ells sols. Aleshores «Llavors la gent del país va començar a desanimar el poble de Judà i a intimidar-los perquè deixessin de construir. També van subornar alguns consellers, posant-los contra ells per fer-los fracassar. Això durant el regnat de Cir, rei de Pèrsia, i fins al regnat de Darius.» ESDRES 4:4-5 BEC
Així que veiem que durant anys, l'obra del temple va estar parada a causa dels qui havien conspirat contra ells, i després no van trobar el moment de reprendre l'obra que Déu els havia manat.
Déu va enviar Ageu i Zacaries perquè parlessin paraula de Déu a Zorobabel perquè reprenguessin l'obra de l'edificació de la casa de Jehovà a Jerusalem. Van reprendre l'obra, i de seguida van venir els oficials per qüestionar què estaven fent. Zorobabel i els altres que estaven amb ell mai no van parlar de manera despectiva a les autoritats ni es van rebel·lar contra ells, sinó que els van explicar el que havia passat i que el rei Cir els havia donat permís i materials per construir temple a Déu. I veiem que Déu els va protegir i els va permetre fer allò que era just que fessin.
Diu el text, que “els ulls de Déu estaven sobre els ancians dels jueus, i no els van fer cessar fins que l'assumpte fos portat a Darius (el que era rei aleshores sobre Babilònia). No els van fer aturar l’obra.
Rehum el canceller, ximxai secretari, i els altres companys seus van enviar carta al rei, la qual deia: «Al rei Darius, que la pau sigui completa! Sàpiga el rei que vam visitar, a la província de Judà, el temple del gran Déu. El construeixen amb grans blocs de pedra i es reforça amb taulons de fusta dins les parets. L’obra es fa curosament i avança molt el seu treball. Hem interrogat als ancians i els hem parlat així: Qui us ha donat permís per a construir aquest temple i per a aixecar aquesta muralla? També els hem demanat els seus noms, a fi de posar-los en coneixement teu fent una llista dels homes que en són els responsables. I ens han contestat així: Nosaltres som servents del Déu del cel i de la terra; i estem reedificant el temple que molts anys enrere havia edificat i acabat un gran rei d’Israel. Però els nostres avantpassats van provocar la indignació del Déu del cel, i ell els va abandonar a mans del caldeu Nabucodonosor, rei de Babilònia, i aquest va destruir el temple i va deportar la població a Babilònia. Tanmateix, l’any primer de Cir, rei de Babilònia, el mateix rei Cir va donar permís per a reedificar aquest temple de Déu. Fins els objectes d’or i de plata del temple de Déu que Nabucodonosor va requisar del temple de Jerusalem, i que va traslladar al temple de Babilònia, el rei Cir els va fer retirar del temple de Babilònia i els va posar a mans d’un tal Xeixbassar, que ell havia designat com a supervisor, dient-li: Pren aquests objectes i porta’ls al temple de Déu de Jerusalem, i que sigui reconstruït al seu emplaçament. Llavors, aquest Xeixbassar va venir a Jerusalem i va posar els fonaments del temple de Déu, i d’aleshores ençà l’anem construint, però encara no l’hem acabat. Ara, doncs, si al rei li sembla bé, que s’investigui, en el departament del tre-sor reial que hi ha a Babilònia, si és cert que el rei Cir va donar el permís per a edificar aquest temple de Déu a Jerusalem, i que el rei ens transmeti la seva resolució sobre l’afer.”» ESDRES 5:7-17 BEC
Aquest va ser l'informe que el governador de la terra a Judea va escriure al rei Darius després d'haver parlat amb els responsables de l'obra del temple.Darius el rei, en rebre la carta, va buscar i va trobar les memòries del decret del rei Cir. Cir havia especificat molts detalls, incloent-hi la grandària del temple i els utensilis de l'antic temple que havien estat portats per ser usats en la construcció del nou temple. Aleshores Darius va contestar a la carta del governador el següent:«Deixeu fer l’obra d’aquest temple de Déu; que el governador dels jueus i els seus ancians edifiquin aquest temple de Déu al seu emplaçament. Personalment, disposo el que heu de fer amb els ancians dels jueus perquè s’edifiqui aquest temple de Déu: Que siguin abonades puntualment a aquells homes les despeses a càrrec de l’erari reial, dels tributs de la Transeufratina, a fi que no hi hagi més interrupcions. I tot el que necessitin, tant de vedells, moltons i anyells per als holocaustos al Déu del cel, com el blat, la sal, el vi i l’oli, que els sigui donat cada dia sens falta, segons les indicacions dels sacerdots de Jerusalem, per tal que segueixin oferint sacrificis agradables al Déu del cel i oracions per la vida del rei i dels seus fills. També disposo que, si algú infringeix aquest decret, li arranquin una biga de casa seva, la clavin dreta a terra i hi sigui assotat i penjat, i la seva casa convertida en femer. I que el Déu que ha volgut establir allí el seu nom destrueixi qualsevol rei o poble que intenti transgredir aquest decret enderrocant aquest temple de Déu, que és a Jerusalem. Jo, Darius, he promulgat aquest decret. Que sigui executat fidelment.”» ESDRES 6:7-12 BEC
Quina benedicció! Diu l'últim verset del capítol 6 que «el Senyor els havia omplert d’alegria i havia decantat el cor del rei d’Assíria a favor d’ells, a fi de refermar el seu esforç en l’obra de reconstrucció del temple de Déu, el Déu d’Israel.» ESDRES 6:22 BECElls havien deixat de banda per un temps l'obra que havien vingut a fer a causa de l'oposició, però Déu havia posat aquest nou rei que els va tractar favorablement. Déu sabia que era el moment, havia obert la porta de nou de bat a bat perquè poguessin acabar l'obra del temple.
Et trobes tu en una situació en què sents oposició per fer allò que Déu t'està demanant que facis? Posa-ho a les mans del Senyor per veure quina és la Seva voluntat. Si estàs disposat a obeir, Déu obrirà el camí perquè puguis fer el pas següent. No sé què serà que Déu t'està cridant a fer. Potser és que et vols preparar millor per servir Déu, que vols fer alguna cosa per a l'obra de Déu, que vols anar a algun lloc a compartir la Paraula. No sé què és, però si és la voluntat de Déu, i tu estàs disposada a obeir, ell pot fer que les autoritats a la teva vida vegin el teu projecte de manera favorable perquè puguis continuar. Per què no ho poses en oració avui mateix i li demanes la seva benedicció? Que Déu et doni l'actitud correcta i les paraules adequades per presentar el teu cas davant d'aquells que han de prendre les decisions. Que el Senyor et guiï i t'obri les portes necessàries.]]>https://api.spreaker.com/episode/53952333Fri, 23 May 2025 05:00:00 +0000David y MaribelQuan algú ha de defensar la seva causa davant d'algú, sobretot si aquest és una persona amb autoritat, pot semblar difícil expressar-se. Veiem a Esdres un exemple de com Déu va ajudar Zorobabel i els altres líders del poble d'Israel que estaven...Ens explica el capítol 4 que els enemics del poble d'Israel, aquells que havien poblat la terra mentre els de Judà havien habitat en captivitat a terra dels caldeus, van venir als que estaven construint el temple després que aquests ja havien establert els fonaments i acumulat els materials, i els van demanar que els deixessin construir el temple amb ells. Zorobabel i els altres líders van respondre amb una negativa, explicant que construirien el temple ells sols. Aleshores «Llavors la gent del país va començar a desanimar el poble de Judà i a intimidar-los perquè deixessin de construir. També van subornar alguns consellers, posant-los contra ells per fer-los fracassar. Això durant el regnat de Cir, rei de Pèrsia, i fins al regnat de Darius.» ESDRES 4:4-5 BEC
Així que veiem que durant anys, l'obra del temple va estar parada a causa dels qui havien conspirat contra ells, i després no van trobar el moment de reprendre l'obra que Déu els havia manat.
Déu va enviar Ageu i Zacaries perquè parlessin paraula de Déu a Zorobabel perquè reprenguessin l'obra de l'edificació de la casa de Jehovà a Jerusalem. Van reprendre l'obra, i de seguida van venir els oficials per qüestionar què estaven fent. Zorobabel i els altres que estaven amb ell mai no van parlar de manera despectiva a les autoritats ni es van rebel·lar contra ells, sinó que els van explicar el que havia passat i que el rei Cir els havia donat permís i materials per construir temple a Déu. I veiem que Déu els va protegir i els va permetre fer allò que era just que fessin.
Diu el text, que “els ulls de Déu estaven sobre els ancians dels jueus, i no els van fer cessar fins que l'assumpte fos portat a Darius (el que era rei aleshores sobre Babilònia). No els van fer aturar l’obra.
Rehum el canceller, ximxai secretari, i els altres companys seus van enviar carta al rei, la qual deia: «Al rei Darius, que la pau sigui completa! Sàpiga el rei que vam visitar, a la província de Judà, el temple del gran Déu. El construeixen amb grans blocs de pedra i es reforça amb taulons de fusta dins les parets. L’obra es fa curosament i avança molt el seu treball. Hem interrogat als ancians i els hem parlat així: Qui us ha donat permís per a construir aquest temple i per a aixecar aquesta muralla? També els hem demanat els seus noms, a fi de posar-los en coneixement teu fent una llista dels homes que en són els responsables. I ens han contestat així: Nosaltres som servents del Déu del cel i de la terra; i estem reedificant el temple que molts anys enrere havia edificat i acabat un gran rei d’Israel. Però els nostres avantpassats van provocar la indignació del Déu del cel, i ell els va abandonar a mans del caldeu Nabucodonosor, rei de Babilònia, i aquest va destruir el temple i va deportar la població a Babilònia. Tanmateix, l’any primer de Cir, rei de Babilònia, el mateix rei Cir va donar permís per a reedificar aquest temple de Déu. Fins els objectes d’or i de plata del temple de Déu que Nabucodonosor va requisar del temple de Jerusalem, i que va traslladar al temple de Babilònia, el rei Cir els va fer retirar del temple de Babilònia i els va posar a mans d’un tal Xeixbassar, que ell havia designat com a supervisor, dient-li: Pren aquests objectes i porta’ls al temple de Déu de Jerusalem, i que sigui reconstruït al seu emplaçament. Llavors, aquest Xeixbassar va venir a Jerusalem i va posar els fonaments del temple de Déu, i d’aleshores ençà l’anem construint, però encara no l’hem acabat. Ara, doncs, si al rei li sembla bé, que s’investigui, en el...]]>567biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/094-esdres-ordre-de-prioritats--53895566«I van cantar amb els cors lloances i accions de gràcies al Senyor: “Ell és bondadós, és etern el seu amor per Israel!” I tot el poble feia grans aclamacions lloant el Senyor, perquè es posaven els fonaments del seu temple. Però molts sacerdots, levites i caps de família, ja ancians, que havien conegut el primer temple, es van posar a plorar a crits quan van veure posar els fonaments d’aquest temple, mentre que molts altres esclataven en crits de joia. I ningú no podia distingir els crits d’alegria dels crits de plor del poble, perquè la gent cridava tan fort que se sentia de molt lluny.» ESDRES 3:11-13 BEC
Puc imaginar-me l'escena. Els ancians que havien servit i lloat Déu al temple de Salomó, ploraven per diversos motius. D'emoció, en adonar-se del significat d'aquest moment, del que havien patit per la rebel·lia col·lectiva del poble, i de veure que aquest temple, encara que fet amb tot el desig i dedicació, no podria reemplaçar aquell temple on ells havien adorat Déu.
Els joves, que mai no havien vist el temple, estaven joiosos i entusiasmats de veure que per fi serien lliures, estarien a la seva pròpia terra, i servirien en aquest temple a Jehovà Déu d'Israel. La construcció del temple era un símbol de la nova llibertat. I així es van ajuntar les llàgrimes agredolces de la gent gran amb l'alegria dels joves en una veu de joia que es podia sentir des de lluny.
Però poc després d'haver iniciat l'obra, va haver-hi un període en què es van paralitzar les obres per l'oposició que van rebre dels governants del lloc, i llegim que durant aquest temps, el poble va començar a acomodar-se i seguir els seus propis camins en lloc de servir Déu. Van utilitzar els materials que havien de ser per al temple per construir-se cases per a si, i van pecar emparentant-se amb els enemics de Déu. Esdres va venir al poble per amonestar-los i exhortar-los a l'obediència, intercedint també a Déu pel poble en pregària, com veiem al capítol 9. I el poble es va tornar per buscar Déu.
En observar aquells que van tornar de la captivitat a Jerusalem, veiem que quan les prioritats són correctes, el primer que es fa és establir un altar. Això forma la base per després tenir una congregació que serveix Déu. I quan establim prioritats correctament ens ocupem de la nostra relació amb Déu abans de mirar pel que ens ve millor. Veiem al llibre d'Esdres que quan el poble canvia les seves prioritats i s'acovardeix per l'oposició dels enemics de Déu, tendeix a acomodar-se i buscar el seu propi bé. Però veurem més endavant que quan confien en Déu, aquest els obre el camí per fer el que és correcte. I quan van edificar el temple, Déu també va permetre que la ciutat fos reconstruïda, com veurem al llibre de Nehemies.L'ordre correcte de prioritats dóna preferència a Déu, i deixa que Ell sigui qui obre camí per al nostre avenç personal. Per a nosaltres avui dia, això significaria establir un altar personal, buscar un lloc on podem anar diàriament a trobar-nos amb Déu. El nostre temps personal amb Déu ha de precedir el nostre temps en públic, fins i tot amb els del poble de Déu. La nostra adoració personal al Déu del cel ens prepara per poder adorar amb els altres, formant part d'una congregació de cristians a la nostra església local. I quan seguim l'ordre de prioritats, Déu proveirà lloc per a nosaltres i suplirà les nostres necessitats.
Quan el poble de Déu es va desviar rere d'altres déus, es van allunyar de Déu en primer lloc en els seus propis cors. Déu va enviar Esdres per ensenyar-los la veritat, i veiem que el poble es va penedir i va buscar agradar a Déu, i Déu els va prosperar. Així també, mantinguem els ulls en les veritats establertes per Déu, i seguim un ordre de prioritats saludable, com llegim en Mateu 6:33, «Busqueu primer el Regne de Déu i la seva justícia, i tot això altre us ho donarà de més a més.»]]>https://api.spreaker.com/episode/53895566Wed, 21 May 2025 20:45:00 +0000David y MaribelEm resulta curiós veure l'ordre de construcció dels qui van tornar a la seva terra de la captivitat. Ens narren els llibres d'Esdres i Nehemies com es va restaurar Jerusalem al retorn de la captivitat.El capítol 1 d'Esdres ens diu que van anar a...«I van cantar amb els cors lloances i accions de gràcies al Senyor: “Ell és bondadós, és etern el seu amor per Israel!” I tot el poble feia grans aclamacions lloant el Senyor, perquè es posaven els fonaments del seu temple. Però molts sacerdots, levites i caps de família, ja ancians, que havien conegut el primer temple, es van posar a plorar a crits quan van veure posar els fonaments d’aquest temple, mentre que molts altres esclataven en crits de joia. I ningú no podia distingir els crits d’alegria dels crits de plor del poble, perquè la gent cridava tan fort que se sentia de molt lluny.» ESDRES 3:11-13 BEC
Puc imaginar-me l'escena. Els ancians que havien servit i lloat Déu al temple de Salomó, ploraven per diversos motius. D'emoció, en adonar-se del significat d'aquest moment, del que havien patit per la rebel·lia col·lectiva del poble, i de veure que aquest temple, encara que fet amb tot el desig i dedicació, no podria reemplaçar aquell temple on ells havien adorat Déu.
Els joves, que mai no havien vist el temple, estaven joiosos i entusiasmats de veure que per fi serien lliures, estarien a la seva pròpia terra, i servirien en aquest temple a Jehovà Déu d'Israel. La construcció del temple era un símbol de la nova llibertat. I així es van ajuntar les llàgrimes agredolces de la gent gran amb l'alegria dels joves en una veu de joia que es podia sentir des de lluny.
Però poc després d'haver iniciat l'obra, va haver-hi un període en què es van paralitzar les obres per l'oposició que van rebre dels governants del lloc, i llegim que durant aquest temps, el poble va començar a acomodar-se i seguir els seus propis camins en lloc de servir Déu. Van utilitzar els materials que havien de ser per al temple per construir-se cases per a si, i van pecar...]]>454biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/093-esdres-de-la-captivitat-a-esdres-i-nehemies--53895564Diversos van ser els profetes que havien avisat el poble sobre la destrucció que se'ls acostava si no se’n penedien. Isaïes, Miquees, Nahum, Sofonies, Habacuc, Daniel, Ezequiel, quan arribem a la secció dels profetes revisitarem els anys en què aquests homes de Déu van donar els seus dies per recordar al poble la justícia de Déu.
Jerusalem va ser destruïda i els habitants de Judà van ser portats a Babilònia. Ens explica 2 Cròniques 36, i ho podem trobar també als capítols 39 i 52 de Jeremies que els caldeus van venir i van matar tots els que s'havien amagat al santuari.
«Tots els objectes del temple de Déu, grans i petits, els tresors del temple del Senyor, els tresors del rei i dels seus prínceps, tot s’ho va endur a Babilònia. Van incendiar el temple de Déu, enderrocaren les muralles de Jerusalem, incendiaren tots els seus palaus i destruïren tot el mobiliari més valuós. I als qui van escapar de l’espasa, els deportà a Babilònia, on esdevingueren esclaus d’ell i dels seus fills, fins que es va establir l’imperi persa, a fi que s’acomplís el que havia anunciat el Senyor per boca de Jeremies: “Fins que la terra hagi pagat els seus dissabtes, descansarà tots els dies de la seva desolació, per tal de complir els setanta anys.”» 2 CRÒNIQUES 36:18-21 BEC
Quan els perses van arribar a Babilònia, i Cir va arribar a ser rei, ens narra el primer verset d'Esdres que “en el primer any de Cir rei de Pèrsia, perquè es complís la paraula de Jehovà per boca de Jeremies, va despertar Jehovà l'esperit de Cir rei de Pèrsia”«Això diu Cir, rei de Pèrsia: Tots els regnes de la terra me’ls ha donat el Senyor, Déu del cel, i ell m’ha encomanat que li edifiqui un temple a Jerusalem, que és al país de Judà. Tothom d’entre vosaltres que pertanyi al seu poble, que el seu Déu l’ajudi, i que pugi a Jerusalem, que és al país de Judà, per edificar el temple del Senyor, el Déu d’Israel, que és el Déu que habita a Jerusalem. I tots els qui hagin quedat en els llocs on han habitat, que la gent de la contrada els ajudi amb plata, or, provisions i bestiar, a més d’ofrenes voluntàries per al temple de Déu que habita a Jerusalem.”» ESDRES 1:2-4 BECDurant aquests anys, havia passat molt a la terra dels caldeus i a la de Judà. Alguns fins i tot havien perdut prova del seu llinatge i s'havien acomodat al poble calder. Però havia arribat el moment de tornar a la terra d’Israel.«Llavors es van alçar els caps de família de Judà i de Benjamí, amb els sacerdots i els levites, tots aquells als quals Déu havia mogut l’esperit perquè pugessin a edificar el temple del Senyor a Jerusalem. I tots els seus veïns els van ajudar amb objectes de plata, or, provisions, bestiar i coses valuoses, a més de tot el que ja era ofert voluntàriament. També el rei Cir va fer treure els objectes del temple del Senyor que Nabucodonosor havia pres de Jerusalem i que havia dipositat al santuari dels seus déus.» ESDRES 1:5-7 BEC
Ens diu el libre d’Esdres que Xeixbassar, princep de Judà, probablement descendent de Jeconies tot això s’ho va endur quan els deportats van retornar de Babilònia a Jerusalem.» ESDRES 1:11 BEC
Al segon capítol, Esdres ens dona la llista dels que van tornar a Judà de les diferents famílies, un total de quaranta-dos mil tres-cents seixanta, mes molts servents, cantors i cantores. “I van habitar els sacerdots, els levites, els del poble, els cantaires, els porters i els servents del temple a les seves ciutats; i tot Israel a les seves ciutats.”
S'estava complint així la promesa que Déu havia donat al seu poble per mitjà dels profetes anys abans.
Et convido a estudiar amb mi els llibres d'Esdres i Nehemies per veure com el Senyor va actuar amb el seu poble a la tornada de la captivitat.]]>https://api.spreaker.com/episode/53895564Wed, 21 May 2025 05:15:00 +0000David y MaribelTot i que seguiré l'estudi de la Paraula amb els llibres d'Esdres i Nehemies, cal recordar que els llibres dels profetes ens narren el que va passar durant l'època dels reis, la qual podrem repassar quan arribem a la secció profètica de la nostra...Diversos van ser els profetes que havien avisat el poble sobre la destrucció que se'ls acostava si no se’n penedien. Isaïes, Miquees, Nahum, Sofonies, Habacuc, Daniel, Ezequiel, quan arribem a la secció dels profetes revisitarem els anys en què aquests homes de Déu van donar els seus dies per recordar al poble la justícia de Déu.
Jerusalem va ser destruïda i els habitants de Judà van ser portats a Babilònia. Ens explica 2 Cròniques 36, i ho podem trobar també als capítols 39 i 52 de Jeremies que els caldeus van venir i van matar tots els que s'havien amagat al santuari.
«Tots els objectes del temple de Déu, grans i petits, els tresors del temple del Senyor, els tresors del rei i dels seus prínceps, tot s’ho va endur a Babilònia. Van incendiar el temple de Déu, enderrocaren les muralles de Jerusalem, incendiaren tots els seus palaus i destruïren tot el mobiliari més valuós. I als qui van escapar de l’espasa, els deportà a Babilònia, on esdevingueren esclaus d’ell i dels seus fills, fins que es va establir l’imperi persa, a fi que s’acomplís el que havia anunciat el Senyor per boca de Jeremies: “Fins que la terra hagi pagat els seus dissabtes, descansarà tots els dies de la seva desolació, per tal de complir els setanta anys.”» 2 CRÒNIQUES 36:18-21 BEC
Quan els perses van arribar a Babilònia, i Cir va arribar a ser rei, ens narra el primer verset d'Esdres que “en el primer any de Cir rei de Pèrsia, perquè es complís la paraula de Jehovà per boca de Jeremies, va despertar Jehovà l'esperit de Cir rei de Pèrsia”«Això diu Cir, rei de Pèrsia: Tots els regnes de la terra me’ls ha donat el Senyor, Déu del cel, i ell m’ha encomanat que li edifiqui un temple a Jerusalem, que és al país de Judà. Tothom d’entre vosaltres que pertanyi al seu poble, que el seu Déu l’ajudi, i que pugi a Jerusalem, que és al país de Judà, per edificar el temple del Senyor, el Déu d’Israel, que és el Déu que habita a Jerusalem. I tots els qui hagin quedat en els llocs on han habitat, que la gent de la contrada els ajudi amb plata, or, provisions i bestiar, a més d’ofrenes voluntàries per al temple de...]]>423biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/092-reis-i-croniques--53895565El llibre de Reis ens mostra la vida dels reis del poble d’Israel. El regne d'Israel no es va mantenir unit durant gaire temps. La primera part de Reis comença amb David ja ancià, i ens narra el començament del regnat de Salomó. Després del regnat de Salomó, va haver-hi una crisi política que va resultar en la divisió del regne, i Roboam va seguir sent rei de Judá mentre Jeroboam va prendre el tron ​​de les tribus del nord. A partir d'aquí, vam veure que Israel al nord va tenir vint reis, i cap d'ells va seguir realment Déu, sinó que van seguir el camí de Jeroboam, i no es van mantenir als camins de David el seu pare.De Judà, vam poder llegir que hi va haver vint reis, vuit dels quals ens narra la Bíblia que van procurar seguir el camí que Déu havia establert: Aquests van ser Asà, Josafat, Joaix, Amasies, Azarià (Uzià), Jotam, Ezequies i Josies.
El propòsit principal de compartir la vida dels monarques és per mostrar-nos que encara els reis que considerem bons, ens deixen amb la sensació que no hi ha un rei que compleixi el pacte que Déu va fer amb David, que hi hauria un rei just de la seva descendència, un rei perfecte que governaria perfectament el seu poble. Cap dels reis d'Israel va poder reflectir el rei messiànic, el que compliria les promeses messiàniques donades a Abraham, i que, com hem vist anteriorment, arribaria en la persona de Crist.El llibre dels Reis comença i acaba parlant de Jerusalem. Als primers capítols del primer llibre veiem la construcció del temple de Salomó, i al final del segon llibre narra la destrucció de la ciutat i l'exili del poble d'Israel a Assíria.D'aquesta manera, quan els assiris van prendre Israel i Babilònia va portar captiva a Judà, el poble de Déu va ser dispersat, però Déu va deixar el poble amb l'expectació que el Messies, el Rei Ungit, encara havia de venir.
Molts dels relats a Reis també apareixen narrats al llibre de les Cròniques dels reis. A l'ordre tradicional dels llibres de la Bíblia per als jueus, Cròniques es troba al final, ja que és un resum de tota l'Escriptura fins aquell moment.El darrer llibre de les escriptures jueves ens fa un repàs de tota la història humana des de la creació. Comença amb el nom d'Adam, en una secció que comparteix les genealogies que ens mostren una línia que tracta del llinatge del qual seria el rei messiànic, i una altra sobre els sacerdots. Cròniques relata la història del poble de Déu des del principi fins al Rei David, i a través del llinatge de David, i fins a acabar amb l'anunci del retorn del poble de l'exili.
El llibre de Cròniques ens mostra David com un model de Messies. Emfatitza les bones coses de David, i a través del llibre, compara els bons reis de Judà amb David. Narra la vida de Salomó, i la dels altres reis de Judà després de la divisió del regne.
Com vam veure amb Asà, Josies i Ezequies, va haver-hi diversos reis que van intentar que la nació seguís el Senyor, però podem observar que Judà anava pas a pas corrompent-se, fins a arribar a passar el punt de retorn.
En els darrers capítols del llibre, veiem la conquesta de Jerusalem a mà dels babilonis. Aquests van envair la ciutat, van destruir el temple, i van portar a l’exili als de Judá, inclosa la descendència de David. Havia decidit Déu eliminar el seu poble i el llinatge de David?
Déu no deixa el seu poble desolat. A l'últim capítol llegim una història que deixa un raig d'esperança. Jeconies, un descendent de David que hauria estat rei si els babilonis no haguessin conquerit Judà, apareix menjant a la taula del rei de Babilònia.Hi ha encara llinatge de David. Déu preservaria la línia, de manera que quan llegim a Mateu la genealogia de Josep i Maria, Déu ens porta enrere fins a les genealogies que ens presenta Cròniques.El llibre de Reis i el llibre de Cròniques deixa el lector amb l'esperança del retorn del poble d'Israel a la terra, i en els propers llibres podrem llegir de la reconstrucció del temple de Déu.
Romans 15:13 presenta Déu com «el Déu d’esperança que ens omple completament de joia i pau en l’exercici de la nostra fe, per tal que amb la força de l’Esperit Sant desbordem d’esperança.»
És el meu desig romandre cada dia plens d'esperança en Déu, gaudint del goig que porta l'obediència a la Seva paraula, i la pau que dona estar en comunió amb Ell. Desitjo que el repàs històric del Seu poble t'hagi ajudat a tu també a descansar a les seves promeses, perquè són sempre fidels. Siguem fidels a Ell.]]>https://api.spreaker.com/episode/53895565Tue, 20 May 2025 05:20:00 +0000David y MaribelHem estat veient la història dels reis d'Israel i de Judà. Les diferents narratives apareixen als llibres dels Reis i a les Cròniques, per la qual cosa a cada història hem llegit textos de tots dos llibres. Reis i Cròniques apareixen a les nostres...El llibre de Reis ens mostra la vida dels reis del poble d’Israel. El regne d'Israel no es va mantenir unit durant gaire temps. La primera part de Reis comença amb David ja ancià, i ens narra el començament del regnat de Salomó. Després del regnat de Salomó, va haver-hi una crisi política que va resultar en la divisió del regne, i Roboam va seguir sent rei de Judá mentre Jeroboam va prendre el tron ​​de les tribus del nord. A partir d'aquí, vam veure que Israel al nord va tenir vint reis, i cap d'ells va seguir realment Déu, sinó que van seguir el camí de Jeroboam, i no es van mantenir als camins de David el seu pare.De Judà, vam poder llegir que hi va haver vint reis, vuit dels quals ens narra la Bíblia que van procurar seguir el camí que Déu havia establert: Aquests van ser Asà, Josafat, Joaix, Amasies, Azarià (Uzià), Jotam, Ezequies i Josies.
El propòsit principal de compartir la vida dels monarques és per mostrar-nos que encara els reis que considerem bons, ens deixen amb la sensació que no hi ha un rei que compleixi el pacte que Déu va fer amb David, que hi hauria un rei just de la seva descendència, un rei perfecte que governaria perfectament el seu poble. Cap dels reis d'Israel va poder reflectir el rei messiànic, el que compliria les promeses messiàniques donades a Abraham, i que, com hem vist anteriorment, arribaria en la persona de Crist.El llibre dels Reis comença i acaba parlant de Jerusalem. Als primers capítols del primer llibre veiem la construcció del temple de Salomó, i al final del segon llibre narra la destrucció de la ciutat i l'exili del poble d'Israel a Assíria.D'aquesta manera, quan els assiris van prendre Israel i Babilònia va portar captiva a Judà, el poble de Déu va ser dispersat, però Déu va deixar el poble amb l'expectació que el Messies, el Rei Ungit, encara havia de venir.
Molts dels relats a Reis també apareixen narrats al llibre de les Cròniques dels reis. A l'ordre tradicional dels llibres de la Bíblia per als jueus, Cròniques es troba al final, ja que és un resum de tota l'Escriptura fins aquell moment.El darrer llibre de les escriptures jueves ens fa un repàs de tota la història humana des de la creació. Comença amb el nom d'Adam, en una secció que comparteix les genealogies que ens mostren una línia que tracta del llinatge del qual seria el rei messiànic, i una altra sobre els sacerdots. Cròniques relata la història del poble de Déu des del principi fins al Rei David, i a través del llinatge de David, i fins a acabar amb l'anunci del retorn del poble de l'exili.
El llibre de Cròniques ens mostra David com un model de Messies. Emfatitza les bones coses de David, i a través del llibre, compara els bons reis de Judà amb David. Narra la vida de Salomó, i la dels altres reis de Judà després de la divisió del regne.
Com vam veure amb Asà, Josies i Ezequies, va haver-hi diversos reis que van intentar que la nació seguís el Senyor, però podem observar que Judà anava pas a pas corrompent-se, fins a arribar a passar el punt de retorn.
En els darrers capítols del llibre, veiem la conquesta de Jerusalem a mà dels babilonis. Aquests van envair la ciutat, van destruir el temple, i van portar a l’exili als de Judá, inclosa la descendència de David. Havia decidit Déu eliminar el seu poble i el llinatge de David?
Déu no deixa el seu poble desolat. A l'últim capítol llegim una història que deixa un raig d'esperança. Jeconies, un descendent de David que hauria estat rei si els babilonis no haguessin...]]>387biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/091-2-reis-juda-segueix-cap-al-desastre--53813800En morir, el seu fill Manassès va rebre el tron, i va fer el dolent als ulls de Déu en un regnat que duraria cinquanta-cinc anys. Ens narra el capítol 21 de 2 Reis i el 33 de 2 de Cròniques que Manassès va edificar llocs alts per a culte a déus estranys, que va adorar tot l'exèrcit del cel, i que fins i tot va passar al seu propi fill pel foc. «Observava els presagis, es va dedicar a la màgia, practicava encanteris, va instituir nigromants i endevinadors; va prodigar la maldat als ulls del Senyor, provocant-li l’enuig. A més, Manassès va vessar la sang innocent en tanta abundància que en va omplir Jerusalem de l’un cap a l’altre, sense comptar el pecat d’haver induït Judà a fer el mal als ulls del Senyor.» 2 REIS 21:6,16 BEC
Per tota aquesta maldat, Déu havia determinat netejar Jerusalem de tota la maldat que el poble havia permès que entrés i s'hi quedés. Però hi ha una sorpresa molt gran a la història de Manassès. Llegim el següent a Cròniques: «Per això el Senyor va fer venir contra ells els generals de l’exèrcit del rei d’Assíria, que van aferrar Manassès amb garfis, el van subjectar amb cadenes de bronze i se l’endugueren a Babilònia. Quan estava enmig de l’aflicció, va provar de clamar el Senyor, el seu Déu, i s’humilià profundament davant el Déu dels seus avantpassats. El va implorar, i ell el va atendre; escoltà la seva oració i va fer que tornés a Jerusalem per continuar el seu regnat. Aleshores comprengué Manassès que el Senyor és Déu. llavors va penedir-se, reconeixent el Déu dels seus pares, i li va demanar a Déu que el perdonés. La misericòrdia de Déu és veritablement una mostra de la seva gràcia.
Malauradament, el fill de Manassès que va regnar al seu lloc no va seguir el penediment del seu pare. Amon va regnar només dos anys, i va continuar fent el mal que el seu pare havia fet, per la qual cosa els seus propis servents van conspirar contra ell i el van matar. El poble es va aixecar contra aquests servents, i van posar Josies, fill d'Amon per rei a la primerenca edat de vuit anys. I gràcies a Déu, Josies sí que va obeir Déu, durant els trenta-un anys del seu regnat. Amb només setze anys, Josies va començar a buscar Déu i amb vint, va decidir que es restaurés el temple de Jehovà, i durant les obres, es va trobar un llibre de la llei, el qual van portar al rei Josies. Aquest, en llegir el llibre, va dir als sacerdots i escribes:«Aneu, consulteu el Senyor per mi, pel poble i per tot Judà, referent al que diu aquest llibre que s’ha trobat. Perquè la còlera del Senyor que s’ha encès contra nosaltres és molt forta, ja que els nostres avantpassats no van escoltar les paraules d’aquest llibre per posar en pràctica tot el que ens era prescrit.» 2 REIS 22:13 BECI llegim que Josies «va pujar al temple del Senyor; i tots els homes de Judà i tots els habitants de Jerusalem es van reunir amb ell, amb els sacerdots, els profetes i tot el poble, petits i grans, i va llegir davant d’ells totes les paraules del Llibre del Pacte que havien trobat al temple del Senyor. El rei, dret dalt l’estrada, es va comprometre davant del Senyor a seguir-lo i guardar els seus manaments, els seus testimonis i els seus estatuts amb tot el cor i amb tota l’ànima, i a mantenir les paraules del pacte escrites en aquest Llibre; i tot el poble va confirmar el pacte.» 2 REIS 23:2-3 BEC
Josies va realitzar les reformes a Judà que ens narren 2 Reis 23 i 2 Cròniques 34. Va treure la idolatria del poble de Déu, enderrocant els altars a déus falsos, va netejar el lloc de pràctiques que profanaven el nom de Déu, i va treure aquells que incitaven al poble a practicar-les. Després Josies va instaurar la celebració de la pasqua. Però el Senyor ja havia determinat el que vindria al seu poble:«I el Senyor va sentenciar: “També allunyaré Judà de la meva presència, com vaig allunyar Israel, i rebutjaré aquesta ciutat que havia escollit, Jerusalem, i el temple, del qual havia dit: Allà estarà el meu nom!”» 2 REIS 23:27 BEC
Anys més tard, després de la mort de Josies, Joahaz i Joiaquim, descendents de Josies, els babilonis arribarien a Jerusalem durant el regnat de Sedecies, després d'anys de domini sobre Judà, per acabar-se portant el poble en captivitat.
Déu havia estat compassiu amb el seu poble moltes vegades, però el judici de Déu havia caigut sobre ells, i ara havien de patir les conseqüències de les seves accions. Potser el poble s'havia confós a vegades, creient que podien pecar i no passaria res. Pensaven que una disculpa els donaria oportunitat rere oportunitat, però no havien tingut en compte que les conseqüències del pecat són reals. Déu faria servir els pobles del voltant per portar judici contra el seu poble, deixant un raig d'esperança. Del llinatge de David vindria el que salvaria al poble del seu pecat. Encara hi havia esperança.]]>https://api.spreaker.com/episode/53813800Mon, 19 May 2025 05:30:00 +0000David y MaribelQuan el poble d'Israel va ser portat captiu a Assíria, regnava al sud a Judà el rei Ezequies, fill d'Acaz, el qual va fer el recte davant els ulls de Jehovà igual que David el seu pare.Una cosa interessant que llegim d'Ezequies és que va destruir la...En morir, el seu fill Manassès va rebre el tron, i va fer el dolent als ulls de Déu en un regnat que duraria cinquanta-cinc anys. Ens narra el capítol 21 de 2 Reis i el 33 de 2 de Cròniques que Manassès va edificar llocs alts per a culte a déus estranys, que va adorar tot l'exèrcit del cel, i que fins i tot va passar al seu propi fill pel foc. «Observava els presagis, es va dedicar a la màgia, practicava encanteris, va instituir nigromants i endevinadors; va prodigar la maldat als ulls del Senyor, provocant-li l’enuig. A més, Manassès va vessar la sang innocent en tanta abundància que en va omplir Jerusalem de l’un cap a l’altre, sense comptar el pecat d’haver induït Judà a fer el mal als ulls del Senyor.» 2 REIS 21:6,16 BEC
Per tota aquesta maldat, Déu havia determinat netejar Jerusalem de tota la maldat que el poble havia permès que entrés i s'hi quedés. Però hi ha una sorpresa molt gran a la història de...]]>591biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/090-2reis-la-dispersio-del-poble-de-deu--53813797Ens explica el text que Déu no havia permès que el poble d'Israel s’extingís, per la qual cosa va fer servir fins i tot Jeroboam, malgrat la seva maldat, per restaurar a Israel territoris que havien perdut. Durant el regnat de Jeroboam, als vint-i-set anys després del seu regnat és quan Uzià o Azarià va començar a regnar a Judà. Com que el seu regnat va ser llarg, hi va haver una època d'inestabilitat a Israel, veiem que diversos reis van passar per Israel durant el regnat d'Uzià a Judà.
Després de Jeroboam, el seu fill Zacaries va regnar sis mesos, i va fer el dolent igual que el seu pare, i xal.lum va conspirar contra ell i el va matar, i va regnar al seu lloc, però el seu regnat només va durar un mes, “perquè Manahem fill de Gadí va pujar de Tirsà i va venir a Samaria, i va ferir xal.lum fill de Jabés a Samaria i el va matar, i va regnar al seu lloc (2 Reis 15:14). Manahem també va fer el dolent. Va fer pacte amb Pul, el rei d'Assíria, donant-li “mil talents de plata perquè l'ajudés a confirmar-se al regne” i així el rei d'Assíria no els va atacar, però Manahem, el rei d'Israel va fer que el poble pagués aquesta quantitat amb els seus tributs. Després de Manahem, el seu fill Pecahià va regnar durant dos anys a Samaria, Israel, fins que Pècah, el seu capità, va conspirar contra ell i el va treure del tron. Pècah va regnar vint anys, però Oixea, fill d'Elà va fer amb Pècah com ell havia fet amb pecahià, i li va treure el tron.
Tots aquests reis d'Israel van regnar mentre Uzià regnava a Judà. A la seva mort va regnar a Judà Jotam, el seu fill. És refrescant llegir “que Jotam es va fer fort, perquè va preparar els seus camins davant de Jehovà el seu Déu.” Els seus enemics van ser subjugats, i van haver de pagar tribut al rei. Les coses li van anar bé, i tot perquè ell va posar els camins de Déu com a més importants que els seus propis camins. Mentre els reis del nord actuaven malament, Jotam es va comportar correctament els setze anys del seu regnat, però el poble es continuava corrompint.
Acaz, fill de Jotam va regnar després d'ell, i mentre Acaz regnava a Judà i Oixea a Israel, Salmanassar, rei d’assíria va pujar contra Israel, i el rei Oixea va haver de pagar tribut al rei assiri. Oixea va pensar que podria enganyar Salmanassar, però aquest, en adonar-se que Oixea no estava pagant el que devia, va assetjar Samaria durant tres anys, i després d'això va portar captius als d'Israel i els va posar captius a les poblacions de mèdia.
I ens diu el capítol 17 de 2 Reis que això va passar perquè Israel va insistir a desobeir Déu i seguir els costums dels pobles del voltant, costums que anaven en contra de la llei de Déu. Així que Déu els va deixar en mans dels assiris, i aquests els van portar captius. I després els assiris van repoblar la terra de Samaria amb persones de diferents llocs.Recordes que els jueus del nou testament no es portaven bé amb els samaritans? Saps el context històric que hi ha al darrere? Ve d’aquesta situació històrica. Ho veiem en aquest capítol, quan estudiem com Israel va perdre la seva terra de Samaria, i va ser donada a una barreja de pobles que la van repoblar.Ens diu el text que aquests no creien en Déu, i estaven sent atacats per animals salvatges a la terra de Samaria. «Llavors el rei d’Assíria va ordenar: “Feu-hi anar un dels sacerdots que vam deportar d’allà, perquè vagi a viure-hi i els ensenyi el culte del déu del país.” Hi va anar un dels sacerdots que havien deportat de Samaria, es va quedar a viure a Betel i els va ensenyar com havien d’adorar el Senyor.» 2 REIS 17:27-28 BEC
Ens diu el text que cada grup dels que havien repoblat la terra servia a un déu diferent, “Temien Jehovà, però honraven els seus déus, segons el costum de les nacions d'on havien estat traslladats. (17:33). I la conclusió de Déu quant a l'assumpte és que en fer això, “ni temen Jehovà, ni guarden els seus estatuts ni les seves ordenances, ni fan segons la llei i els manaments que va prescriure Jehovà als fills de Jacob, al qual va posar el nom d'Israel; amb els quals Jehovà havia fet pacte, i els va manar dient: No temeu altres déus, ni els adorareu, ni els servireu, ni els fareu sacrificis.” “Així van témer al Senyor aquella gent, i alhora van servir els seus ídols; i també els seus fills i els seus néts.”Eren persones que servien Déu i les seves tradicions. Com que no seguien un camí específic, no agradaven a Déu, i veiem a l'època del nou testament que tampoc agradaven als del poble de Déu, perquè no seguien la llei com ells.
Crist va predicar que no podíem servir dos senyors, i no podem servir Déu si estem intentant servir els altres, ja sigui les riqueses, la comoditat, la nostra feina, família o qualsevol cosa. Quan decidim que serem fidels a Déu i les altres coses, no som fidels a cap. Amb qui comparteixes Déu? Està la teva lleialtat a Déu sobre totes les coses, o et veus volent agradar Déu i alguna cosa més? Identifica el que et treu la teva lleialtat indivisible i intransferible a Déu, i sigues fidel a Déu per sobre de totes les coses. Ell s'ho mereix.]]>https://api.spreaker.com/episode/53813797Fri, 16 May 2025 05:15:00 +0000David y MaribelEspero no estar embolicant-te amb els noms, perquè jo també m’acostumo a perdre en aquestes cròniques reials. Prendré un parell de dies més per intentar resumir l'activitat dels reis a Israel ubicant-los a la línia del temps amb els reis de...Ens explica el text que Déu no havia permès que el poble d'Israel s’extingís, per la qual cosa va fer servir fins i tot Jeroboam, malgrat la seva maldat, per restaurar a Israel territoris que havien perdut. Durant el regnat de Jeroboam, als vint-i-set anys després del seu regnat és quan Uzià o Azarià va començar a regnar a Judà. Com que el seu regnat va ser llarg, hi va haver una època d'inestabilitat a Israel, veiem que diversos reis van passar per Israel durant el regnat d'Uzià a Judà.
Després de Jeroboam, el seu fill Zacaries va regnar sis mesos, i va fer el dolent igual que el seu pare, i xal.lum va conspirar contra ell i el va matar, i va regnar al seu lloc, però el seu regnat només va durar un mes, “perquè Manahem fill de Gadí va pujar de Tirsà i va venir a Samaria, i va ferir xal.lum fill de Jabés a Samaria i el va matar, i va regnar al seu lloc (2 Reis 15:14). Manahem també va fer el dolent. Va fer pacte amb Pul, el rei d'Assíria, donant-li “mil talents de plata perquè l'ajudés a confirmar-se al regne” i així el rei d'Assíria no els va atacar, però Manahem, el rei d'Israel va fer que el poble pagués aquesta quantitat amb els seus tributs. Després de Manahem, el seu fill Pecahià va regnar durant dos anys a Samaria, Israel, fins que Pècah, el seu capità, va conspirar contra ell i el va treure del tron. Pècah va regnar vint anys, però Oixea, fill d'Elà va fer amb Pècah com ell havia fet amb pecahià, i li va treure el tron.
Tots aquests reis d'Israel van regnar mentre Uzià regnava a Judà. A la seva mort va regnar a Judà Jotam, el seu fill. És refrescant llegir “que Jotam es va fer fort, perquè va preparar els seus camins davant de Jehovà el seu Déu.” Els seus enemics van ser subjugats, i van haver de pagar tribut al rei. Les coses li van anar bé, i tot perquè ell va posar els camins de Déu com a més importants que els seus propis camins. Mentre els reis del nord actuaven malament, Jotam es va comportar correctament els setze anys del seu regnat, però el poble es continuava corrompint.
Acaz, fill de Jotam va regnar després d'ell, i mentre Acaz regnava a Judà i Oixea a Israel, Salmanassar, rei d’assíria va pujar contra Israel, i el rei Oixea va haver de pagar tribut al rei assiri. Oixea va pensar que podria enganyar Salmanassar, però aquest, en adonar-se que Oixea no estava pagant el que devia, va assetjar Samaria durant tres anys, i després d'això va portar captius als d'Israel i els va posar captius a les poblacions de mèdia.
I ens diu el capítol 17 de 2 Reis que això va passar perquè Israel va insistir a desobeir Déu i seguir els costums dels pobles del voltant, costums que anaven en contra de la llei de Déu. Així que Déu els va deixar en mans dels assiris, i aquests els van portar captius. I després els assiris van repoblar la terra de Samaria amb persones de diferents llocs.Recordes que els jueus del nou testament no es portaven bé amb els samaritans? Saps el context històric que hi ha al darrere? Ve d’aquesta situació històrica. Ho veiem en aquest capítol, quan estudiem com Israel va perdre la seva terra de Samaria, i va ser donada a una barreja de pobles que la van repoblar.Ens diu el text que aquests no creien en Déu, i estaven sent atacats per animals salvatges a la terra de Samaria. «Llavors el rei d’Assíria va ordenar: “Feu-hi anar un dels sacerdots que vam deportar d’allà, perquè vagi a viure-hi i els...]]>458biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/089-2-reis-jehova-et-pot-donar-molt-mes-que-aixo--53813799Quan Joaix va morir, Amasies el seu fill tenia vint-i-cinc anys i va arribar a ser rei de Judà durant vint-i-nou. Ens diu el text que va fer el correcte, però no amb integritat de cor. Llegim que va fer justícia contra els qui van matar el seu pare, però va obeir Déu i no va anar contra els fills d'aquests homes.
2 Cròniques 25 ens explica com un home de Déu li va parlar avisant-lo perquè no anés a la guerra juntament amb Israel, ja que aquests no estaven fent el que és recte davant els ulls de Déu i Déu no els prosperaria. Amasies, rei de Judà, havia format un exèrcit, i havia pagat a soldats d'Israel per sortir amb ell a la guerra. Però un home de Déu li va parlar, avisant-li que si sortia a la guerra amb Israel, Déu no el prosperaria. D’altra banda, Amasies havia invertit diners per contractar els soldats. Què passaria amb aquesta pèrdua de diners? Però el profeta li va contestar: “Jehovà et pot donar molt més que això.” Per mi és un recordatori que qualsevol cosa que haguem de deixar de banda per seguir el Senyor no és gaire, perquè Déu ens pot donar molt més que el que deixem.
Amasies va obeir Déu, i va demanar als soldats d'Efraïm que marxessin a casa seva. Aquests es van enfadar, perquè els soldats, a banda dels diners que cobraven, podien quedar-se amb part del botí si guanyaven. En enviar-los a casa, no podrien beneficiar-se del botí de la batalla. Així que aquests mateixos soldats, mentre Amasies i el seu exèrcit van sortir a la batalla, van anar i van atacar diverses ciutats de Judá i es van quedar amb les despulles. I ens narra el text que “tornant després Amasies de la batalla contra els edomites, va portar també amb si els déus dels fills de Seïr, i els va posar davant seu per déus, i els va adorar, i els va cremar encens.
Un cop més, en lloc d'agraïment i fidelitat a Déu, Amasies es va fer altres déus, i quan Déu li va enviar un home que l'amonestara, el va menysprear i amenaçar. Va fer plans Amasies per anar en batalla contra Joaix, fill de Jehú, el rei d'Israel que tenia el mateix nom que el seu difunt pare. Així va anar a la guerra contra Israel.
Tot i que el rei Joaix d'Israel havia enviat a dir a Amasies: «Tu dius: ‘He vençut Edom’; i el teu cor s’exalta per glòries més grans. Val més que et quedis a casa teva. Per què t’has d’exposar a la desgràcia i perdre’t, tu i tot Judà?” Però Amasies no el va escoltar, perquè era designi de Déu a fi de lliurar-los a mans de Joaix, ja que havien acudit als déus d’Edom.» 2 CRÒNIQUES 25:19-20 BEC
Sens dubte, Jehovà podria haver donat a Amasies molt més que els diners que havia perdut, i podria haver estat el seu aliat infal·lible. però Amasies va triar el seu propi camí i els seus propis aliats. Després de la seva mort, Uzià, el seu fill, a qui també se’l coneix com Azarià a Reis, que tenia setze anys, va ser proclamat rei. Uzià va regnar 52 anys a Judà, i va ser un bon rei. Va preparar Judà per a la guerra, els seus enginyers van inventar maquinària per a l’atac i defensa, i la seva fama es va difondre per llocs llunyans, però ens diu el capítol 26 de Cròniques que “quan ja era fort, el seu cor es va enaltir provocant la seva ruïna; perquè es va rebel·lar contra Jehovà el seu Déu, entrant al temple de Jehovà per cremar encens a l'altar de l'encens.” Això no pertanyia al rei.El sacerdot, anomenat Azahiau, el va intentar parar, acompanyat de vuitanta sacerdots de Jehovà, homes valents, advertint-li que només els sacerdots, els descendents d'Aaron podien cremar encens a Jehovà. Li van dir: “Surt del santuari, perquè has prevaricat, i el Senyor no t’honorarà pas per això.” I ens explica el text que “Uzià, tenint a la mà un encenser per a oferir l’encens, es va enfurismar; i a l’enfurismar-se contra els sacerdots, li aparegué lepra al front, davant dels sacerdots a la casa de Jehovà, al costat de l'altar de l'encens. I heus aquí la lepra estava al seu front; i el van fer sortir precipitadament d'aquell lloc; i ell també es va afanyar a sortir, perquè Jehovà l’havia ferit.”Va ser així com el rei va ser leprós fins al dia de la seva mort, amb tota la humiliació que això comportava en al seu dia. Així que, no sent capaç d'estar en públic, el seu fill Jotam “va haver de fer-se càrrec de la casa reial, governant la gent del país”. fins que Uzíà va morir i Jotam va arribar a ser rei.
Un cop més, en llegir la Paraula de Déu i estudiar aquests personatges, la necessitat de confiar en Déu es fa més evident. Joaix va fer coses bones, però va ser cruel i va menysprear les bondats de la família del sacerdot. Amasies el seu fill va fer moltes coses bones, però en el seu orgull va menysprear el consell de Jehovà i va buscar altres déus als quals ell pogués controlar. D'Uzià el seu fill també se'ns diu que va fer grans coses pel poble de Déu, però va tenir orgull i va acabar rebel·lant-se contra Déu, traspassant barreres que Déu havia disposat, i volent fer allò que Déu havia preparat per als altres.
De les debilitats dels altres també se n'aprèn, i jo vull recordar que allò que Déu em dóna és bo, i ho he de rebre amb agraïment. El que ell em treu o em demana que deixi de banda, ho he de deixar anar i descansar en la saviesa de Déu. I qualsevol èxit que Déu em permeti tenir, he de considerar-lo com un regal de Déu, i no deixar que se'm pugi al cap, perquè en la confiança a Déu i a la proclamació de la seva glòria és on els seus fills poden descansar. Recorda el missatge al rei Amasies: “Jehovà et pot donar molt més que això.” Descansa en Ell.]]>https://api.spreaker.com/episode/53813799Thu, 15 May 2025 05:10:00 +0000David y MaribelAl capítol 14 de 2 de Reis I a 2 Cròniques 25 es complica una mica la cosa per reconèixer els reis d'Israel i Judà perquè els noms són similars. Llegim com Joaix, rei de Judà va ser criat pel sacerdot Jehoiadà i la seva família, però al final, quan...Quan Joaix va morir, Amasies el seu fill tenia vint-i-cinc anys i va arribar a ser rei de Judà durant vint-i-nou. Ens diu el text que va fer el correcte, però no amb integritat de cor. Llegim que va fer justícia contra els qui van matar el seu pare, però va obeir Déu i no va anar contra els fills d'aquests homes.
2 Cròniques 25 ens explica com un home de Déu li va parlar avisant-lo perquè no anés a la guerra juntament amb Israel, ja que aquests no estaven fent el que és recte davant els ulls de Déu i Déu no els prosperaria. Amasies, rei de Judà, havia format un exèrcit, i havia pagat a soldats d'Israel per sortir amb ell a la guerra. Però un home de Déu li va parlar, avisant-li que si sortia a la guerra amb Israel, Déu no el prosperaria. D’altra banda, Amasies havia invertit diners per contractar els soldats. Què passaria amb aquesta pèrdua de diners? Però el profeta li va contestar: “Jehovà et pot donar molt més que això.” Per mi és un recordatori que qualsevol cosa que haguem de deixar de banda per seguir el Senyor no és gaire, perquè Déu ens pot donar molt més que el que deixem.
Amasies va obeir Déu, i va demanar als soldats d'Efraïm que marxessin a casa seva. Aquests es van enfadar, perquè els soldats, a banda dels diners que cobraven, podien quedar-se amb part del botí si guanyaven. En enviar-los a casa, no podrien beneficiar-se del botí de la batalla. Així que aquests mateixos soldats, mentre Amasies i el seu exèrcit van sortir a la batalla, van anar i van atacar diverses ciutats de Judá i es van quedar amb les despulles. I ens narra el text que “tornant després Amasies de la batalla contra els edomites, va portar també amb si els déus dels fills de Seïr, i els va posar davant seu per déus, i els va adorar, i els va cremar encens.
Un cop més, en lloc d'agraïment i fidelitat a Déu, Amasies es va fer altres déus, i quan Déu li va enviar un home que l'amonestara, el va menysprear i amenaçar. Va fer plans Amasies per anar en batalla contra Joaix, fill de Jehú, el rei d'Israel que tenia el mateix nom que el seu difunt pare. Així va anar a la guerra contra Israel.
Tot i que el rei Joaix d'Israel havia enviat a dir a Amasies: «Tu dius: ‘He vençut Edom’; i el teu cor s’exalta per glòries més grans. Val més que et quedis a casa teva. Per què t’has d’exposar a la desgràcia i perdre’t, tu i tot Judà?” Però Amasies no el va escoltar, perquè era designi de Déu a fi de lliurar-los a mans de Joaix, ja que havien acudit als déus d’Edom.» 2 CRÒNIQUES 25:19-20 BEC
Sens dubte, Jehovà podria haver donat a Amasies molt més que els diners que havia perdut, i podria haver estat el seu aliat infal·lible. però Amasies va triar el seu propi camí i els seus propis aliats. Després de la seva mort, Uzià, el seu fill, a qui també se’l coneix com Azarià a Reis, que tenia setze anys, va ser proclamat rei. Uzià va regnar 52 anys a Judà, i va ser un bon rei. Va preparar Judà per a la guerra, els seus enginyers van inventar maquinària per a l’atac i defensa, i la seva fama es va difondre per llocs llunyans, però ens diu el capítol 26 de Cròniques que “quan ja era fort, el seu cor es va enaltir provocant la seva ruïna; perquè es va rebel·lar contra Jehovà el seu Déu, entrant al temple de Jehovà per cremar encens a l'altar de l'encens.” Això no pertanyia al rei.El sacerdot, anomenat Azahiau, el va intentar parar, acompanyat de vuitanta sacerdots de Jehovà, homes valents, advertint-li que només els sacerdots, els descendents d'Aaron podien cremar encens a Jehovà. Li van dir: “Surt del santuari, perquè has prevaricat, i el Senyor no t’honorarà pas per això.” I...]]>460biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/088-2-reis-el-que-torna-mal-per-be--53813798A 2 Reis 11 I a 2 Cròniques 22 llegim que el sacerdot Jehoiadà i la seva esposa Josabet, la qual era germana d’Ahazià i filla del rei Jehoram d'Israel, van rescatar Joaix, el fill d'Ahazià, d'un any I el van amagar al temple durant sis anys. Quan tenia 7 anys, va organitzar Jehoiadà un exèrcit que protegís el rei contínuament, i el van proclamar rei sobre Judá. Atalia es va posar a cridar en veure's perdedora, i va ser perseguida mentre donava crits de traïció, fins que en sortir del temple va ser reduïda i morta.
Ens narra 2 Cròniques 24:2 que va fer Joaix el correcte davant els ulls de Jehovà cada dia de Jehoiadà el sacerdot.” Aquesta frase ens adverteix que un cop el rei va estar fora de la influència directa del sacerdot Jehoiadà, Joaix deixaria de fer allò que agradava a Déu. Joaix es va ocupar fidelment durant anys de restaurar el temple de Déu. Va recaptar diners per a la reparació anual del temple i va assignar a homes que s'encarreguessin de mantenir el temple. Però quan Jehoiadà va envellir i va morir, llegim que «Després de la mort de Jehoiadà, els prínceps de Judà van venir i van demanar audiència al rei, i el rei se’ls va escoltar. Van abandonar el temple del Senyor, el Déu dels seus avantpassats, i van donar culte als arbres sagrats i als ídols. Aquest pecat va provocar la ira de Déu contra Judà i Jerusalem. El Senyor els va enviar profetes per fer-los tornar a ell, que els van amonestar, però no els van escoltar.»«Llavors l’Esperit de Déu va inspirar Zacaries, fill del sacerdot Jehoiadà, i dret des d’un lloc elevat els digué: “Això diu Déu: Per què traspasseu el manament del Senyor? Així no podreu prosperar. Per haver abandonat el Senyor, ell també us abandonarà.” Però ells van conspirar contra Zacaries i, amb l’autorització del rei, el van apedregar al pati del temple del Senyor fins a deixar-lo mort.» 2 CRÒNIQUES 24:17-21 BEC
¡Havia estat el pare i la mare de Zacaries els que havien rescatat Joaix quan era un nen! I així és com Joaix va obrar amb ell! "El rei Joaix no es va recordar de la misericòrdia que Jehoiadà pare de Zacaries havia fet amb ell, i va fer matar el seu fill, que va dir en morir: Jehovà ho vegi i en demani comptes."
Però quan Joaix va caminar en el seu propi judici i contra els camins de Déu, les coses no li van anar bé. «Al cap d’un any, va pujar contra Joaix l’exèrcit de Síria, entraren a Judà i a Jerusalem i, d’entre la població, van exterminar tots els seus dirigents; i enviaren tot el botí al rei de Damasc.» 2 CRÒNIQUES 24:23 BECNo podria esperar bé quan ell havia pagat malament aquells que li havien fet bé.
Joaix havia rebut misericòrdia de part de la família de Jehoiadà, però no havia mostrat misericòrdia cap a la casa de Jehoiadà, i havia matat Zacaries, el qual hauria crescut a la mateixa casa que ell. I veiem que Déu va permetre que els sirians vinguessin contra Joaix, perquè ell i els que amb ell estaven «havien abandonat el Senyor, el Déu dels seus avantpassats. Així van executar la sentència contra Joaix.»
Llegim al verset 25 que «Quan els sirians s’hagueren retirat, deixant-lo malferit, els seus mateixos servidors van conspirar contra ell per venjar la sang del fill del sacerdot Jehoiadà, i el mataren en el seu llit. Així morí; i el van enterrar a la ciutat de David, però no en els sepulcres dels reis.» 2 CRÒNIQUES 24: 24-25 BEC
Trist final d'un rei que podria haver viscut als camins de Déu i gaudit de les seves bondats. Proverbis 17:13 adverteix que «El qui torna mal per bé té per sempre el mal a casa.» Proverbis 17:13 BCI
I així va passar amb aquests reis que en lloc de seguir els camins de Déu seguien els seus plans. Com se't dóna a tu mostrar misericòrdia als altres? Ets dels que recorda el bé que altres han fet per tu? Perquè és fàcil oblidar la misericòrdia i l'amor que altres ens han mostrat, i buscar el nostre propi benefici del moment.
Pare, ajuda'm a recordar aquelles persones que has posat a la meva vida per protegir-me i cuidar-me. I ajuda'm a fer el bé a ells i no actuar malament. Vull ser agraïda i seguir el camí que tu desitges.]]>https://api.spreaker.com/episode/53813798Wed, 14 May 2025 05:15:00 +0000David y MaribelAcab i Jezabel van ser reis malvats, i Déu els va dir que la seva família no prosperaria. Va ser a les mans de Jehú que Déu va establir que la casa d'Acab deixés d'existir. Però ens explica la Paraula de Déu que Jehú va ser molt cruel a l'hora de...A 2 Reis 11 I a 2 Cròniques 22 llegim que el sacerdot Jehoiadà i la seva esposa Josabet, la qual era germana d’Ahazià i filla del rei Jehoram d'Israel, van rescatar Joaix, el fill d'Ahazià, d'un any I el van amagar al temple durant sis anys. Quan tenia 7 anys, va organitzar Jehoiadà un exèrcit que protegís el rei contínuament, i el van proclamar rei sobre Judá. Atalia es va posar a cridar en veure's perdedora, i va ser perseguida mentre donava crits de traïció, fins que en sortir del temple va ser reduïda i morta.
Ens narra 2 Cròniques 24:2 que va fer Joaix el correcte davant els ulls de Jehovà cada dia de Jehoiadà el sacerdot.” Aquesta frase ens adverteix que un cop el rei va estar fora de la influència directa del sacerdot Jehoiadà, Joaix deixaria de fer allò que agradava a Déu. Joaix es va ocupar fidelment durant anys de restaurar el temple de Déu. Va recaptar diners per a la reparació anual del temple i va assignar a homes que s'encarreguessin de mantenir el temple. Però quan Jehoiadà va envellir i va morir, llegim que «Després de la mort de Jehoiadà, els prínceps de Judà van venir i van demanar audiència al rei, i el rei se’ls va escoltar. Van abandonar el temple del Senyor, el Déu dels seus avantpassats, i van donar culte als arbres sagrats i als ídols. Aquest pecat va provocar la ira de Déu contra Judà i Jerusalem. El Senyor els va enviar profetes per fer-los tornar a ell, que els van amonestar, però no els van escoltar.»«Llavors l’Esperit de Déu va inspirar Zacaries, fill del sacerdot Jehoiadà, i dret des d’un lloc elevat els digué: “Això diu Déu: Per què traspasseu el manament del Senyor? Així no podreu prosperar. Per haver abandonat el Senyor, ell també us abandonarà.” Però ells van conspirar contra Zacaries i, amb l’autorització del rei, el van apedregar al pati del temple del Senyor fins a deixar-lo mort.» 2 CRÒNIQUES 24:17-21 BEC
¡Havia estat el pare i la mare de Zacaries els que havien rescatat Joaix quan era un nen! I així és com Joaix va obrar amb ell! "El rei Joaix no es va recordar de la misericòrdia que Jehoiadà pare de Zacaries havia fet amb ell, i va fer matar el seu fill, que va dir en morir: Jehovà ho vegi i en demani comptes."
Però quan Joaix va caminar en el seu propi judici i contra els camins de Déu, les coses no li van anar bé. «Al cap d’un any, va pujar contra Joaix l’exèrcit de Síria, entraren a Judà i a Jerusalem i, d’entre la població, van exterminar tots els seus dirigents; i enviaren tot el botí al rei de Damasc.» 2 CRÒNIQUES 24:23 BECNo podria esperar bé quan ell havia pagat malament aquells que li havien fet bé.
Joaix havia rebut misericòrdia de part de la família de Jehoiadà, però no havia mostrat misericòrdia cap a la casa de Jehoiadà, i havia matat Zacaries, el qual hauria crescut a la mateixa casa que ell. I veiem que Déu va permetre que els sirians vinguessin contra Joaix, perquè ell i els que amb ell estaven «havien abandonat el Senyor, el Déu dels seus avantpassats. Així van executar la sentència contra Joaix.»
Llegim al verset 25 que «Quan els sirians s’hagueren retirat, deixant-lo malferit, els seus mateixos servidors van conspirar contra ell per venjar la...]]>393falsefullhttps://www.spreaker.com/episode/087-1-reis-misericordia-i-justicia--53801674I Acab el veiem que seguia la línia d'actuació de la seva dona i no es va sotmetre Déu a la seva vida. Va pensar que podia ignorar Déu i formar el seu propi grup de profetes. Curiosament, va tenir l'oportunitat de seguir Déu i els seus consells, ja que sempre va tenir persones al voltant que temien el nom de Déu. Ens diu el capítol 18 a 1 Reis que Acab tenia gent al seu voltant que eren seguidors del veritable Déu.
Alguna vegada has pensat que tenies una situació difícil a casa o a la feina? Et convido a llegir sobre Abdies, era el majordom del rei Acab. Atenia a casa seva i tots els seus assumptes, i llegim que “Abdies era en gran manera temorós de Jehovà. Perquè quan Jezabel destruïa els profetes de Jehovà, Abdies va prendre cent profetes i els va amagar de cinquanta en cinquanta a coves, i els va sustentar amb pa i aigua, per deslliurar-los de la mort , i els proveïa suport.
Va ser Abdies qui va conèixer Elies i va organitzar la trobada entre aquest i el rei en el relat dels holocausts, lloc on Déu va mostrar el seu poder enviant foc que consumís l'holocaust d'Elies tot i que hi havia aigua que corria per tot arreu.
Em pregunto si Abdies pregava pel seu rei, perquè Déu es va mostrar misericordiós amb Acab moltes vegades. Déu va donar la victòria a Acab sobre els sirians, però veiem que Acab va fer pacte amb el rei Benadad, desobeint el consell de Déu. Déu va enviar un profeta per amonestar-lo, i ell li va dir: Així ha dit Jehovà: Com que vas deixar anar de la mà l'home del meu anatema, la teva vida serà per la seva, i el teu poble pel seu. I el rei d'Israel se'n va anar a casa seva trist i enutjat, i va arribar a Samaria.” Acab no prenia bé l'amonestació, però veiem que Déu va continuar donant-li oportunitat de penedir-se'n.
Al capítol 21 de 1 de Reis podem llegir que Acab volia la vinya del seu veí Nabot, la qual havia passat de generació en generació, i no estava en venda. Acab es va entristir, “I la seva dona Jezabel li va dir: Ets tu ara rei sobre Israel? Aixeca't, i menja i alegra't; jo et donaré la vinya de Nabot de Jizreel.” Va escriure ella cartes a nom d'Acab perquè acusessin Nabot falsament i l'apedregessin a la plaça.
«Quan Jezabel va rebre la notícia que Nabot havia estat apedregat i era mort, digué a Acab: “Alça’t i pren possessió de la vinya que Nabot, el jizreelita, va refusar de donar-te per diners; Nabot ja no és viu, ha mort.”» 1 REIS 21:15 BECI Acab va anar i la va prendre. Déu ja li havia mostrat prou misericòrdia, però ell no canviava. Va enviar Déu a Elies, el qual el va reprendre per la maldat que havia fet:I li va dir « t’has prestat a obrar malament als ulls del Senyor. Ara faré caure damunt teu la desgràcia i consumiré la teva posteritat i exterminaré d’Acab tots els mascles, esclaus o lliures, a Israel.» 1 REIS 21:20-21 BEC«Quan Acab va sentir aquestes paraules, es va esquinçar els vestits, es va cobrir el cos amb un sac, va dejunar, dormia amb el sac i caminava compungit. Llavors Elies, el tixbita, tingué una revelació del Senyor, que li digué: “¿Has vist com s’ha humiliat Acab davant meu? Ja que s’ha humiliat davant meu, no faré venir aquesta desgràcia mentre visqui; serà en temps del seu fill que faré venir la desgràcia sobre la seva casa.”» 1 REIS 21:27-29 BEC. Un cop més, Déu es va mostrar misericordiós, no ignorant les mostres d'humiliació del rei Acab.
Ens diu 1 de Reis 22 i 2 de Cròniques que Josafat, el rei de Judà, el qual ho havia fet molt bé en el seu regnat, es va casar amb la filla d'Acab i Jezabel.Un dia que Josafat visitava el seu consogre Acab, aquest el va convidar a anar a la guerra contra Ramot-Galaad. Josafat semblava estar disposat, però “Josafat va dir al rei d'Israel: Et prego que consultis avui la paraula de Jehovà (4). Així que Acab va consultar amb els seus profetes, els quals van estar d'acord que serien victoriosos si lluitaven.
“Però llegim al verset 6 que després d'escoltar els profetes que va portar Acab Josafat va dir: Hi ha encara aquí algun profeta de Jehovà, perquè per mitjà d'ell preguntem?”Acab havia consultat profetes falsos, ja que semblava que els profetes de Jehovà no eren del seu gust. Acab li va dir a Josafat: Encara hi ha aquí un home pel qual podem preguntar a Jehovà; però jo l'avorreixo, perquè mai no em profetitza res de bo, sinó malaurances. Aquest és Micàiehu fill d'Imlà. I va respondre Josafat: No parli el rei així.”
Acab òbviament no volia escoltar la veu de Déu, però veiem que Déu continua posant persones a la seva vida que encara apunten al Salvador. Micàiehu, en arribar a la presència del rei, li dóna el missatge que volia escoltar, però Acab sap que aquest no és el missatge de Déu. Va insistir, fins que Micàiehu li va dir: Seràs derrotat i sortiràs fugint. Déu ja havia donat massa oportunitats a Acab, i aquest no volia saber res del Déu veritable.
Llegim que a la batalla contra Ramot-Galaad, Acab va convèncer a Josafat que portés la seva roba real, marcant-lo com a diana per a l'enemic sirià, i Acab es va vestir de soldat. Però quan els enemics van venir a atacar Josafat, aquest va alçar la veu i va dir que ell no era el rei Acab. I una de les fletxes a la batalla, que anava dirigida al rei, va ferir Acab de mort.
Déu havia mostrat la seva misericòrdia durant molt de temps, i ara estava fent justícia. Diu la Paraula que l'ànima que pequés morirà. L'única esperança per a l'ésser humà és l'obra redemptora de Crist a la creu. Crist va morir pel pecador, perquè els qui hem pecat contra Déu puguem penedir-nos i confiar en la seva salvació. Acab havia tingut moltes oportunitats, i les havia menyspreat. Fins quan es pot resistir l'amor de Déu? A Acab veiem les conseqüències de rebutjar la seva misericòrdia.
Busca Déu, perquè avui és el dia de salvació, i no tenim garantit un demà. Que el Senyor et beneeixi.]]>https://api.spreaker.com/episode/53801674Tue, 13 May 2025 05:15:00 +0000David y MaribelEl rei Acab és un personatge interessant. Ens diu la Paraula de Déu que era pitjor que tots els altres reis. Però veiem que Déu va ser molt compassiu amb ell. Déu li va donar moltes possibilitats d'humiliar-se davant Déu i seguir-lo, però veiem que...I Acab el veiem que seguia la línia d'actuació de la seva dona i no es va sotmetre Déu a la seva vida. Va pensar que podia ignorar Déu i formar el seu propi grup de profetes. Curiosament, va tenir l'oportunitat de seguir Déu i els seus consells, ja que sempre va tenir persones al voltant que temien el nom de Déu. Ens diu el capítol 18 a 1 Reis que Acab tenia gent al seu voltant que eren seguidors del veritable Déu.
Alguna vegada has pensat que tenies una situació difícil a casa o a la feina? Et convido a llegir sobre Abdies, era el majordom del rei Acab. Atenia a casa seva i tots els seus assumptes, i llegim que “Abdies era en gran manera temorós de Jehovà. Perquè quan Jezabel destruïa els profetes de Jehovà, Abdies va prendre cent profetes i els va amagar de cinquanta en cinquanta a coves, i els va sustentar amb pa i aigua, per deslliurar-los de la mort , i els proveïa suport.
Va ser Abdies qui va conèixer Elies i va organitzar la trobada entre aquest i el rei en el relat dels holocausts, lloc on Déu va mostrar el seu poder enviant foc que consumís l'holocaust d'Elies tot i que hi havia aigua que corria per tot arreu.
Em pregunto si Abdies pregava pel seu rei, perquè Déu es va mostrar misericordiós amb Acab moltes vegades. Déu va donar la victòria a Acab sobre els sirians, però veiem que Acab va fer pacte amb el rei Benadad, desobeint el consell de Déu. Déu va enviar un profeta per amonestar-lo, i ell li va dir: Així ha dit Jehovà: Com que vas deixar anar de la mà l'home del meu anatema, la teva vida serà per la seva, i el teu poble pel seu. I el rei d'Israel se'n va anar a casa seva trist i enutjat, i va arribar a Samaria.” Acab no prenia bé l'amonestació, però veiem que Déu va continuar donant-li oportunitat de penedir-se'n.
Al capítol 21 de 1 de Reis podem llegir que Acab volia la vinya del seu veí Nabot, la qual havia passat de generació en generació, i no estava en venda. Acab es va entristir, “I la seva dona Jezabel li va dir: Ets tu ara rei sobre Israel? Aixeca't, i menja i alegra't; jo et donaré la vinya de Nabot de Jizreel.” Va escriure ella cartes a nom d'Acab perquè acusessin Nabot falsament i l'apedregessin a la plaça.
«Quan Jezabel va rebre la notícia que Nabot havia estat apedregat i era mort, digué a Acab: “Alça’t i pren possessió de la vinya que Nabot, el jizreelita, va refusar de donar-te per diners; Nabot ja no és viu, ha mort.”» 1 REIS 21:15 BECI Acab va anar i la va prendre. Déu ja li havia mostrat prou misericòrdia, però ell no canviava. Va enviar Déu a Elies, el qual el va reprendre per la maldat que havia fet:I li va dir « t’has prestat a obrar malament als ulls del Senyor. Ara faré caure damunt teu la desgràcia i consumiré la teva posteritat i exterminaré d’Acab tots els mascles, esclaus o lliures, a Israel.» 1 REIS 21:20-21 BEC«Quan Acab va sentir aquestes paraules, es va esquinçar els vestits, es va cobrir el cos amb un sac, va dejunar, dormia amb el sac i caminava compungit. Llavors Elies, el tixbita, tingué una revelació del Senyor, que li digué: “¿Has vist com s’ha humiliat Acab davant meu? Ja que s’ha humiliat davant meu, no faré venir aquesta desgràcia mentre visqui; serà en temps del seu fill que faré venir la desgràcia sobre la seva casa.”» 1 REIS 21:27-29 BEC. Un cop més, Déu es va mostrar misericordiós, no ignorant les mostres d'humiliació del rei Acab.
Ens diu 1 de Reis 22 i 2 de Cròniques que Josafat, el rei de Judà, el qual ho havia fet molt bé en el seu...]]>494biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/086-2-reis-el-profetes-ii--53785316Micàiehu era un profeta en els temps d'Acab, com ho va ser Elias. Aquest va donar Paraula de Déu a Acab, i va ser empresonat per això. Acab va donar ordres respecte a Micàiehu per haver anunciat la seva mort.«Això ordena el rei: Tanqueu aquest a la presó i poseu-li ració curta de pa i aigua, fins que jo torni en pau.” Micàiehu respongué: “Si tu tornes en pau, és que el Senyor no ha parlat per mi.” I afegí: “Escolteu-ho, tots els pobles!”» 1 REIS 22:27-28 BEC
Llegim també a 2 Reis 14 de Jonàs, fill d'Amitai, profeta que va ser de Gathéfer, el qual va predir la restauració dels límits d'Israel des de l'entrada d'Hamat fins al mar de l'Arabà, d'acord amb la paraula de Jehovà Déu de Israel.
Al llibre de Reis també llegim del gran profeta Eliseu, el que va ser aprenent d'Elies i va rebre doble porció de l'esperit d'Elies abans de la seva partida. Ens explica 1 Reis 19 que Eliseu treballava llaurant la terra. Elies va venir on estava treballant i va compartir amb Eliseu la crida especial de Déu al ministeri de profeta d'Israel. Eliseu ho va entendre perfectament. De seguida va posar casa seva en ordre i es va preparar per anar amb Elies i servir-lo alhora que n'aprenia.
Però veiem que moltes vegades, el poble de Déu no va escoltar els advertiments dels profetes, sinó que van seguir en el seu camí de desobediència.Eliseu no va ser poruc en demanar ajuda de Déu. Va demanar una doble porció de l'esperit d'Elies. Admirava l'obra d'Elies, i volia ser com ell, i servir el Senyor i ser usat per Ell. Per això va demanar amb valentia. I veiem que Déu li va concedir. A 2 de Reis 2 llegim que quan Eliseu va veure Elies ascendir al cel, va rebre el do de profecia d'aquest però una doble porció.
A 2 Reis 3 llegim que després de la mort d'Acab i d'ahazià, Jehoram, fill d'Acab va arribar a ser rei d'Israel. Aquest va fer aliança amb Josafat, rei de Judà i amb el rei d'Edom, per anar contra el rei de Moab. Josafat, abans de sortir a la batalla, igual que havia fet anteriorment amb Acab, va demanar que es cridés a un profeta de Déu.
Va venir Eliseu a veure'ls, però va parlar directament amb Jehoram rei d'Israel: “Què tinc jo amb tu? Ves els profetes del teu pare i els profetes de la teva mare.”Eliseu no es tallava a l'hora de cridar l'atenció al rei d'Israel.I Eliseu va compartir la paraula de Déu dient:
«I això encara serà poc per al Senyor: també farà caure els moabites a les vostres mans.»2 Reis 3:18 BCI I Déu els va donar la victòria de manera miraculosa.
Al segon llibre de Reis llegim dels miracles que va fer Déu a través del seu servent Eliseu. Al capítol 4 va ajudar una vídua a cobrir els seus deutes proveint oli per omplir tots els atuells que aquesta va poder ajuntar. Va demanar per la família sunamita que li va donar lloc on habitar, de manera que aquesta i el seu marit van tenir un fill, i quan el fill va morir del que semblava ser una insolació, Eliseu li va tornar la vida, com havia fet Elies amb el fill de la vídua.Eliseu va alimentar els fills dels profetes que habitaven a Gilgal, i quan aquests van emmalaltir a causa del que havien menjat, ja que el criat d'Eliseu havia cuinat amb bolets silvestres sense saber que eren verinosos, Eliseu, amb el poder de Déu, va fer que el menjar no portés malaltia ni mort. Llegim al mateix capítol que Déu va proveir per aquests pa, fent que vint pans de primícies arribessin a cent profetes, i ens diu el text que “ho va posar davant d'ells, i van menjar, i els va sobrar, d'acord amb la paraula de Déu.Eliseu va ser el que va enviar Naaman a capbussar-se set vegades al riu Jordà perquè fos curat de la lepra, al capítol 5, i el que va fer surar la destral prestada d'un dels fills dels profetes al capítol 6.
Eliseu va protegir el rei d'Israel contra el rei de Síria, fent-li saber el que aquest planejava contra ell. Però llegim que Benadab, rei de Síria, va assetjar la ciutat de Samaria, i la gent començava a morir de gana. El rei d'Israel es va enfadar molt amb Eliseu i el va enviar a buscar-lo. Quan el missatger va arribar, Eliseu l’estava esperant. Li va profetitzar que l'endemà, els preus de tots els aliments estarien per terra, i tots podrien gaudir de moltes provisions. El servent del rei va respondre: “Ni que el Senyor obrís les comportes del cel, com pot succeir això que dius? Eliseu li va respondre: – Ho veuràs amb els teus propis ulls, però no en menjaràs.” 2 Reis 7:2 BCI
El servent del rei no va creure la paraula de Déu i la seva falta de fe el privaria dels beneficis que havien de venir. Curiosament, quatre leprosos serien els primers a descobrir que el campament dels sirians estava desert.«El Senyor havia fet que en el campament se sentís un gran estrèpit de carros i cavalls, la remor d’un gran exèrcit. I els arameus s’havien dit: «El rei d’Israel ha pagat als reis dels hitites i dels egipcis perquè ens ataquin!» Aquell vespre mateix, els arameus havien fugit, abandonant les tendes, els cavalls, els ases i tot el campament; havien fugit pensant només a salvar la vida.» 2 Reis 7:6-7 BCI
Els leprosos només van haver d'entrar i gaudir de les benediccions del Senyor. I quan van veure tot el que hi havia, van anar a explicar-ho al poble. I així, l'endemà, com havia dit Eliseu, una mesura de flor de farina va ser venuda per un sicle, i dues d'ordi per un sicle, d'acord amb la paraula de Jehovà.” ens narra el text que el servent del rei va sortir a la porta, i el poble el va trepitjar a l'entrada, i va morir, d'acord amb el que havia dit l'home de Déu.”
Trista història. Podent haver gaudit de les benediccions que Déu va prometre, aquest servent va triar dubtar de la paraula de Déu.
Eliseu va ungir Jehú, fill de Josafat per ser rei a Judà, com havia parlat Déu a Elies abans de partir. Durant el regnat de Joàs, rei d'Israel, va emmalaltir Eliseu, i llegim al capítol 13 que el rei d'Israel va plorar per Eliseu; i va morir Eliseu després de declarar a Joàs que només derrotaria Síria tres vegades per la seva falta de zel per Déu, i no els derrotaria del tot. Abans de la caiguda de Samaria i el captiveri d'Israel, 2 Reis 17: 13-14 ens recorda que Déu va ser fidel al Seu poble i «El Senyor advertia Israel i Judà per boca de tots els seus profetes i de tots els vidents, dient-los: «Convertiu-vos del vostre mal comportament, observeu els meus preceptes i els meus decrets, d’acord amb la Llei que vaig donar als vostres pares i que us he transmès per mitjà dels meus servents els profetes.» Però ells no escoltaven, sinó que s’endurien encara més, tal com s’havien endurit els seus pares, que no havien cregut en el Senyor, el seu Déu.» 2 Reis 17:13-14 BCI
Així veiem que els profetes fidelment van advertir reis i plebeus, mirant pel bé del poble. Però aquells que no van voler escoltar, no van ser obligats a fer-ho. Aquests van haver de patir les conseqüències dels seus pecats.
Nosaltres també tenim la tasca de proclamar la salvació de Déu als qui ens envolten. Com els profetes, no tenim poder en nosaltres mateixos, però el poder de la Paraula pot salvar aquell que reconeix el seu camí erroni i es torna a Déu. Siguem fidels a guiar els altres a la Paraula de Déu, la Bíblia. Déu ha parlat, i la nostra meta ha de ser que altres coneguin el que Déu ha dit a la Seva Paraula. Llegim la Bíblia i compartim el missatge amb fidelitat.]]>https://api.spreaker.com/episode/53785316Mon, 12 May 2025 05:00:00 +0000David y MaribelLa tasca del profeta era proclamar la Paraula de Déu. Al llibre dels reis podem llegir dels profetes que van viure al regne d'Israel durant el període dels reis i fins a la caiguda d'Israel. Micàiehu era un profeta en els temps d'Acab, com ho va ser...Micàiehu era un profeta en els temps d'Acab, com ho va ser Elias. Aquest va donar Paraula de Déu a Acab, i va ser empresonat per això. Acab va donar ordres respecte a Micàiehu per haver anunciat la seva mort.«Això ordena el rei: Tanqueu aquest a la presó i poseu-li ració curta de pa i aigua, fins que jo torni en pau.” Micàiehu respongué: “Si tu tornes en pau, és que el Senyor no ha parlat per mi.” I afegí: “Escolteu-ho, tots els pobles!”» 1 REIS 22:27-28 BEC
Llegim també a 2 Reis 14 de Jonàs, fill d'Amitai, profeta que va ser de Gathéfer, el qual va predir la restauració dels límits d'Israel des de l'entrada d'Hamat fins al mar de l'Arabà, d'acord amb la paraula de Jehovà Déu de Israel.
Al llibre de Reis també llegim del gran profeta Eliseu, el que va ser aprenent d'Elies i va rebre doble porció de l'esperit d'Elies abans de la seva partida. Ens explica 1 Reis 19 que Eliseu treballava llaurant la terra. Elies va venir on estava treballant i va compartir amb Eliseu la crida especial de Déu al ministeri de profeta d'Israel. Eliseu ho va entendre perfectament. De seguida va posar casa seva en ordre i es va preparar per anar amb Elies i servir-lo alhora que n'aprenia.
Però veiem que moltes vegades, el poble de Déu no va escoltar els advertiments dels profetes, sinó que van seguir en el seu camí de desobediència.Eliseu no va ser poruc en demanar ajuda de Déu. Va demanar una doble porció de l'esperit d'Elies. Admirava l'obra d'Elies, i volia ser com ell, i servir el Senyor i ser usat per Ell. Per això va demanar amb valentia. I veiem que Déu li va concedir. A 2 de Reis 2 llegim que quan Eliseu va veure Elies ascendir al cel, va rebre el do de profecia d'aquest però una doble porció.
A 2 Reis 3 llegim que després de la mort d'Acab i d'ahazià, Jehoram, fill d'Acab va arribar a ser rei d'Israel. Aquest va fer aliança amb Josafat, rei de Judà i amb el rei d'Edom, per anar contra el rei de Moab. Josafat, abans de sortir a la batalla, igual que havia fet anteriorment amb Acab, va demanar que es cridés a un profeta de Déu.
Va venir Eliseu a veure'ls, però va parlar directament amb Jehoram rei d'Israel: “Què tinc jo amb tu? Ves els profetes del teu pare i els profetes de la teva mare.”Eliseu no es tallava a l'hora de cridar l'atenció al rei d'Israel.I Eliseu va compartir la paraula de Déu dient:
«I això encara serà poc per al Senyor: també farà caure els moabites a les vostres mans.»2 Reis 3:18 BCI I Déu els va donar la victòria de manera miraculosa.
Al segon llibre de Reis llegim dels miracles que va fer Déu a través del seu servent Eliseu. Al capítol 4 va ajudar una vídua a cobrir els seus deutes proveint oli per omplir tots els atuells que aquesta va poder ajuntar. Va demanar per la família sunamita que li va donar lloc on habitar, de manera que aquesta i el seu marit van tenir un fill, i quan el fill va morir del que semblava ser una insolació, Eliseu li va tornar la vida, com havia fet Elies amb el fill de la vídua.Eliseu va alimentar els fills dels profetes que habitaven a Gilgal, i quan aquests van emmalaltir a causa del que havien menjat, ja que el criat d'Eliseu havia cuinat amb bolets silvestres sense saber que eren verinosos, Eliseu, amb el poder de Déu, va fer que el menjar no portés malaltia ni mort. Llegim al mateix capítol que Déu va proveir per aquests pa, fent que vint pans de primícies arribessin a cent profetes, i ens diu el text que “ho va posar davant d'ells, i van menjar, i els va sobrar, d'acord amb la paraula de Déu.Eliseu va ser el que va enviar Naaman a capbussar-se set vegades al riu Jordà perquè fos curat de la lepra, al capítol 5, i el que va fer surar la destral prestada d'un dels fills dels profetes al capítol 6.
Eliseu va protegir el rei d'Israel contra el rei de Síria,...]]>548biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/085-1-reis-els-profetes-al-llibre-de-reis--53771371Vam veure que el profeta Natan va parlar a David per mostrar-li on havia desobeït Déu, el profeta Samuel va parlar amb Saül i amb David per ungir-los com a reis, el profeta Ahià va anunciar a Jeroboam que seria rei, i més tard va donar el missatge d'amonestació per la seva desobediència a Déu. També hem pogut llegir d'Azarià, el qual es va presentar a Asà per cridar-li l'atenció per posar la seva confiança en altres reis i no en Déu, que l'havia ajudat moltes vegades. Jehú fill d’Hananí va parlar contra Baixà per caminar en el mateix mal camí que Jeroboam.
Encara que de vegades se'ls anomena vidents, els profetes de l'antic testament no eren endevins, sinó que parlaven de part de Déu. També predicaven els preceptes de la llei de Déu, com faria avui dia un predicador. Sens dubte havien de ser homes que estimaven Déu i el seguien amb fidelitat. Però també veiem que eren homes normals, no posseïen poders sobrenaturals, i les seves emocions eren reals; eren temptats a desanimar-se, desobeir i depenien de Déu per fer l'obra que aquest els havia assignat. Només en mantenir-se propers a Déu podien resistir la prova i gaudir d'una relació propera amb Déu.
A 1 Reis veiem dos grans profetes del poble de Déu, Elies i Eliseu.Veiem Elies proclamant la paraula de Déu durant els dies del regnat d'Acab, el rei que ens diu el text va ser pitjor que tots els altres reis.
Ens diu el capítol 17 que Déu va enviar Elies a viure al torrent de Querit, i els corbs li portaven l'aliment per mantenir-se. Llegim que a la paraula d'Elies plovia, i amb la seva veu deixava de ploure. Hi va haver sequera als dies d'Elies i es va eixugar el rierol on aquest vivia, i Déu el va enviar a Sarepta, on una vídua que vivia allà amb el seu fill el sustentaria. Curiosament, quan Elies arriba, ella només tenia prou farina per a ella i el seu fill, però Déu miraculosament va fer que hi hagués menjar per al profeta i que no faltés a la vídua ni al seu fill fins que acabés la sequera que Déu havia enviat.
Veiem que Elies es va sentir desanimat de vegades, com quan el fill de la vídua va emmalaltir, més veiem que Déu va atendre la seva petició, restaurant la vida al nen. A 1 Reis 18:17-19 ens explica la trobada que va tenir el profeta amb el rei Acab, el qual havia matat els profetes de Jehovà i havia estat buscant Elies.«Així que Acab veié Elies, li digué: “Ets tu, el pertorbador d’Israel?” Replicà Elies: “No sóc jo el pertorbador d’Israel, sinó tu i la casa del teu pare, per haver deixat els manaments del Senyor i per haver seguit darrere els Baals. Però ara mana que s’aplegui amb mi tot Israel, a la muntanya del Carmel, juntament amb els quatre-cents cinquanta profetes de Baal i els quatre-cents profetes d’Astarte, que són mantinguts per Jezabel.”» 1 REIS 18:17-19 BEC
Elias va proposar oferir sacrifici a Déu, mentre ells oferirien sacrifici al seu déu, Baal.«Aleshores Elies, dirigint-se a tot el poble, digué: “Fins quan anireu coixejant entre dues crosses? Si el Senyor Etern és Déu, seguiu-lo; però si ho és Baal, llavors, seguiu-lo a ell.” Però el poble no li respongué ni una paraula. Elies va continuar, dient al poble: “Només jo he quedat viu dels profetes del Senyor, jo sol; en canvi, els profetes de Baal són quatre-cents cinquanta homes. Doncs, bé, doneu-nos dos vedells; que ells se’n triïn un, que el trossegin i el posin damunt la llenya, però sense encendre el foc. Jo també prepararé l’altre vedell, el posaré damunt la llenya, sense encendre el foc. Després vosaltres invocareu el nom del vostre déu, i jo invocaré el nom del Senyor. El déu que respongui amb foc, aquest serà el veritable Déu.” Tot el poble va respondre: “Ben dit!”» 1 REIS 18:21-24 BEC
El pla va semblar bé al poble, així que ens diu el text que els profetes de Baal van preparar primer l'holocaust. Van demanar a Baal que enviés foc, però Baal no responia. (1 Reis 18:27-29):«Cap al migdia, Elies va començar a burlar-se d’ells dient: “Crideu més fort, perquè és un déu. Potser estarà meditant, o s’haurà retirat, o haurà anat de viatge. Potser dorm, i caldrà despertar-lo.”» 1 REIS 18:27 BEC
I ens diu el text que els profetes de Baal «cridaven més fort i es feien incisions amb espases i llances fins que sagnaven, segons el seu costum. Passat el migdia, es van posar a cridar amb deliri profètic fins a l’hora de l’ofrena, però no es va sentir cap veu; ningú no els va respondre ni els en va fer cas. Llavors Elies digué a tot el poble: “Acosteu-vos a mi.” I tot el poble se li va acostar. Tot seguit, va refer l’altar del Senyor, que estava enderrocat. Elies prengué dotze pedres, segons el nombre de les tribus dels fills de Jacob, a qui el Senyor havia dit: “El teu nom serà Israel”; i amb aquelles pedres va erigir un altar al nom del Senyor, i va cavar al seu entorn un solc on cabessin dues mesures de gra. Després va preparar la llenya, va esquarterar el vedell i el va posar damunt la llenya, i digué: “Ompliu quatre galledes d’aigua i vesseu-la sobre l’holocaust i sobre la llenya.” I així ho van fer. Després digué: “Feu-ho una altra vegada.” Ho van fer una altra vegada. Encara digué: “Feu-ho per tercera vegada.” I ho van fer per tercera vegada. De manera que l’aigua regalimava pels costats de l’altar i el solc es va omplir d’aigua. Cap a l’hora de l’ofrena de la tarda, el profeta Elies s’hi va acostar i digué: “Oh Senyor, Déu d’Abraham, d’Isaac i d’Israel, que es vegi avui que tu ets Déu a Israel, que jo sóc el teu servent, i que és per ordre teva que faig aquestes coses. Contesta’m, Senyor, contesta’m, perquè aquest poble reconegui que tu, Senyor, ets Déu, i que tu fas convertir el seu cor.” Llavors va caure un foc del Senyor i va consumir l’holocaust, la llenya, les pedres i la terra, i fins l’aigua del solc va consumir. Tot el poble, en veure-ho, es va prosternar fins a terra dient: “Només el Senyor és Déu! Només el Senyor és Déu!”» 1 REIS 18:28-39 BEC
En veure el poder de Déu, el poble es va veure obligat a declarar que Déu era l'únic Déu veritable, i que Baal no li arribava a la sola de la sabata. Pensaríem que tots es convertirien del seu mal camí, però no seria així.I curiosament veiem a Elies donant missatge d'avís a Acab de pujar al carro i marxar cap a Jezreel perquè vindria la pluja, perquè no l'agafés de camí. Acab va arribar a casa on l'esperava la seva dona, que era més dolenta que ell, i quan li va explicar el que havia passat, va fer jurament que mataria Elies l'endemà.
Elies va reaccionar amb preocupació i depressió, pregant-li a Déu que li llevés la vida, i alhora fugint per amagar-se de Jezabel. Aquí Déu podia haver-lo cridat l'atenció per perdre la confiança, però veiem que Déu el va restaurar físicament i emocionalment. Primer va enviar un àngel que l'ajudés físicament.
M’encanta els detalls que ens ofereix el relat. Ens diu que Elies es va quedar adormit. Estava cansat i necessitava descansar. Quantes vegades el nostre estat d'ànim està per terra i no ens adonem del nostre cansament físic. Llegim que l'àngel el va despertar i li va dir:«Aixeca’t i menja. Va mirar i veié al seu capçal una coca cuita sobre les brases i una gerra d’aigua. Després de menjar i beure, va tornar a ajeure’s. L’àngel del Senyor va tornar altra volta, el va tocar i li digué: “Aixeca’t i menja, perquè el viatge serà molt llarg per a tu.» 1 REIS 19:5-7 BEC
Un cop va haver descansat i menjat, es podria restaurar emocionalment. Elies es va aixecar per dirigir-se a Horeb, on Déu se'l mostraria. Déu li va confirmar que no moriria a les mans de Jezabel, que no era l'únic profeta que havia sobreviscut, sinó que n'hi havia molts que seguien fidels a Déu, i que Déu encara tenia un bon pla per a ell.
Jaume 5:17, parlant del poder de l’oració ens diu que «Elies era un home amb els mateixos sentiments que nosaltres, i quan va pregar fervorosament que no plogués, no va ploure damunt la terra per espai de tres anys i mig.» JAUME 5:17 BEC
Has dipositat la teva plena confiança en Déu? Aleshores tens el mateix Déu que Elies. Jaume et recorda: “L'oració fervent del just és molt poderosa”. Així com Déu va mostrar el seu poder a través d'Elies, el pot mostrar a la teva vida i a la mev]]>https://api.spreaker.com/episode/53771371Fri, 09 May 2025 05:30:00 +0000David y MaribelDiverses vegades llegim que els profetes de Déu parlaven amb reis en nom de Déu per donar un missatge. Vam veure que el profeta Natan va parlar a David per mostrar-li on havia desobeït Déu, el profeta Samuel va parlar amb Saül i amb David per...Vam veure que el profeta Natan va parlar a David per mostrar-li on havia desobeït Déu, el profeta Samuel va parlar amb Saül i amb David per ungir-los com a reis, el profeta Ahià va anunciar a Jeroboam que seria rei, i més tard va donar el missatge d'amonestació per la seva desobediència a Déu. També hem pogut llegir d'Azarià, el qual es va presentar a Asà per cridar-li l'atenció per posar la seva confiança en altres reis i no en Déu, que l'havia ajudat moltes vegades. Jehú fill d’Hananí va parlar contra Baixà per caminar en el mateix mal camí que Jeroboam.
Encara que de vegades se'ls anomena vidents, els profetes de l'antic testament no eren endevins, sinó que parlaven de part de Déu. També predicaven els preceptes de la llei de Déu, com faria avui dia un predicador. Sens dubte havien de ser homes que estimaven Déu i el seguien amb fidelitat. Però també veiem que eren homes normals, no posseïen poders sobrenaturals, i les seves emocions eren reals; eren temptats a desanimar-se, desobeir i depenien de Déu per fer l'obra que aquest els havia assignat. Només en mantenir-se propers a Déu podien resistir la prova i gaudir d'una relació propera amb Déu.
A 1 Reis veiem dos grans profetes del poble de Déu, Elies i Eliseu.Veiem Elies proclamant la paraula de Déu durant els dies del regnat d'Acab, el rei que ens diu el text va ser pitjor que tots els altres reis.
Ens diu el capítol 17 que Déu va enviar Elies a viure al torrent de Querit, i els corbs li portaven l'aliment per mantenir-se. Llegim que a la paraula d'Elies plovia, i amb la seva veu deixava de ploure. Hi va haver sequera als dies d'Elies i es va eixugar el rierol on aquest vivia, i Déu el va enviar a Sarepta, on una vídua que vivia allà amb el seu fill el sustentaria. Curiosament, quan Elies arriba, ella només tenia prou farina per a ella i el seu fill, però Déu miraculosament va fer que hi hagués menjar per al profeta i que no faltés a la vídua ni al seu fill fins que acabés la sequera que Déu havia enviat.
Veiem que Elies es va sentir desanimat de vegades, com quan el fill de la vídua va emmalaltir, més veiem que Déu va atendre la seva petició, restaurant la vida al nen. A 1 Reis 18:17-19 ens explica la trobada que va tenir el profeta amb el rei Acab, el qual havia matat els profetes de Jehovà i havia estat buscant Elies.«Així que Acab veié Elies, li digué: “Ets tu, el pertorbador d’Israel?” Replicà Elies: “No sóc jo el pertorbador d’Israel, sinó tu i la casa del teu pare, per haver deixat els manaments del Senyor i per haver seguit darrere els Baals. Però ara mana que s’aplegui amb mi tot Israel, a la muntanya del Carmel, juntament amb els quatre-cents cinquanta profetes de Baal i els quatre-cents profetes d’Astarte, que són mantinguts per Jezabel.”» 1 REIS 18:17-19 BEC
Elias va proposar oferir sacrifici a Déu, mentre ells oferirien sacrifici al seu déu, Baal.«Aleshores Elies, dirigint-se a tot el poble, digué: “Fins quan anireu coixejant entre dues crosses? Si el Senyor Etern és Déu, seguiu-lo; però si ho és Baal, llavors, seguiu-lo a ell.” Però el poble no li respongué ni una paraula. Elies va continuar, dient al poble: “Només jo he quedat viu dels profetes del Senyor, jo sol; en canvi, els profetes de Baal són quatre-cents cinquanta homes. Doncs, bé, doneu-nos dos vedells; que ells se’n triïn un, que el trossegin i el posin damunt la llenya, però sense encendre el foc. Jo també prepararé l’altre vedell, el posaré damunt la llenya, sense encendre el foc. Després vosaltres invocareu el nom del vostre déu, i jo invocaré el nom del Senyor. El déu que respongui amb foc, aquest serà el veritable Déu.” Tot el poble va respondre: “Ben dit!”» 1 REIS 18:21-24 BEC
El pla va semblar bé al poble, així que ens diu el text que els profetes de Baal van preparar primer l'holocaust. Van demanar a Baal que enviés foc, però Baal no responia. (1 Reis...]]>650biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/084-1reis-alcant-la-veu--53746724Déu ens mostra, enmig de tot això, un rei que es va tornar a Déu per complir els seus manaments. Ens diu el llibre que Asà, a Judà, va tenir un cor perfecte envers Déu, aixecant-se per denunciar els pecats morals del poble i fins i tot la idolatria de la reina mare, Maacà, la qual era una idòlatra.
Ens diu 1 Reis 15 i 2 Cròniques 14.1-5; 15.16-19) que Asà va ser un bon rei. Asà es va aixecar contra la idolatria i la immoralitat. L’any vint de Jeroboam, rei d’Israel, va començar a regnar Asà sobre Judà. Va regnar quaranta-un anys a Jerusalem. La seva àvia es deia Maacà, i era filla d’Absalom. Asà va tenir un comportament íntegre als ulls del Senyor, com David, el seu avantpassat. Va expulsar del país els homes dedicats a la prostitució sagrada, i va treure tots els ídols que havien erigit els seus avantpassats. Fins a la seva àvia Maacà li tragué la dignitat reial, perquè havia fet un ídol abominable a Astarte. Asà va destrossar l’ídol abominable i el va cremar al torrent de Cedró. Tot i que els llocs alts no van desaparèixer, el cor d’Asà es va mantenir íntegre al Senyor tota la seva vida. Va fer portar al temple del Senyor els objectes consagrats pel seu pare i els objectes que ell mateix havia consagrat: plata, or i vasos.
2 Crónicas 14Quan Abies s’adormí amb els seus avantpassats, el van enterrar a la ciutat de David, i Asà, el seu fill, va regnar en lloc d’ell. Sota el seu regnat, el país estigué tranquil durant deu anys. Asà va actuar bé i correctament als ulls del Senyor, el seu Déu. Va suprimir els altars dels cultes estrangers i els llocs alts, i va destruir les columnes sagrades i va tallar els troncs sagrats. Va decretar que Judà busqués el Senyor, el Déu dels seus avantpassats, i que observés la llei i els preceptes. També va suprimir, de totes les ciutats de Judà, els llocs alts i les imatges del sol; i el reialme es mantingué tranquil durant el seu regnat. Va edificar ciutats fortificades a Judà, ja que hi havia pau al país; i en aquells anys no hi hagué cap guerra contra ell, perquè el Senyor li havia concedit repòs. Llavors Asà va invocar el Senyor, el seu Déu, i digué: “Oh Senyor!, tu no tens cap dificultat a ajudar el qui és poderós o el qui és mancat de força; ajuda’ns, Senyor, Déu nostre, perquè confiem en tu, i és en nom teu que sortim contra aquesta multitud. Senyor, tu ets el nostre Déu; no deixis que un simple mortal triomfi contra tu.”
El profeta Azariahu va parlar a Asà afirmant que si buscaven Déu el trobarien, però si el deixaven ell els deixaria, quan va sentir Asà apuestes paraules va cobrar ànim, i va treure els ídols abominables de tota la terra de Judà i de Benjamí, i de les ciutats que ell havia pres a la part muntanyosa d'Efraïm; i va reparar l'altar de Jehovà que era davant del pòrtic de Jehovà.
Els primers trenta-cinc anys del regnat d'Asà no hi va haver guerra durant tots aquests anys, però Asà va fer aliança amb els sirians per enfortir-se contra Israel. Déu va enviar el profeta Hanani per amonestar-lo per haver buscat aliança. Déu l’havia protegit contra els etíops i contra els libis, exèrcits molt més poderosos. Per què aleshores havia desconfiat i buscat suport humà per a aquesta batalla?
Li va dir també: Perquè els ulls del Senyor recorren tota la terra per tal de mostrar-se fort a favor dels qui tenen un cor sincer envers ell. Aquesta vegada tu has actuat insensatament: d’ara endavant tindràs guerres. Asà es va indignar contra el vident i va fer que el tanquessin a la presó, irritat contra ell per tot això. També, per aquell temps, Asà va maltractar alguns del poble. l’any trenta-nou del seu regnat, es va posar malalt dels peus, i la seva malaltia es va anar agreujant; malgrat això, en el curs de la seva malaltia no va acudir al Senyor, sinó als metges. Per fi, Asà va dormir amb els seus avantpassats. Va morir l’any quaranta-u del seu regnat,
Asà va tenir un regnat llarg, i en la major part bo. Durant el seu regnat, veiem que diversos reis van passar pel tron ​​d'Israel al nord:Jeroboam va ser un rei que no va seguir Déu,Baixà, tampoc (1 Reis 16:1-7)Elà, el seu fill va regnar després d'ell. Va regnar dos anys, i el seu fill Zimrí el va matarZimrí, va morir per la seva pròpia mà, incendiant casa seva.Omrí, el general de l'exèrcit que va acorralar Zimrí, (va regnar 12 anys) i va fer allò que era dolent als ulls de Déu.Acab el seu fill va regnar vint-i-dos anys, i va fer el dolent més que tots els altres reis (16:30). Es el que estava casat amb Jezabel, la qual també va ser una reina cruel.
Sap greu que Asà, ja gran, en lloc de buscar Déu, va buscar posar la seva confiança en altres. Déu l'havia escollit, l’havia proclamat rei, i l'havia tingut cura tots aquests anys, protegint-lo dels reis del nord. Però ell va confiar en les pròpies forces i en els del voltant. Déu va cridar la seva atenció, perquè Déu l’havia guardar en nombroses ocasions.
Em fa pensar en nosaltres els creients. Diem que confiem en Déu, però sovint la nostra fe ens falla, i buscarem consol o confiança en coses, situacions o persones, pensant que això ens pot protegir, ajudar o defensar. Déu és la nostra fortalesa, el nostre escut fort, el nostre alliberador. Per què triaríem buscar descans i protecció en els diners, en possessions, en amistats? Busquem Déu, perquè Ell ha dit que els qui el busquin el trobaran. Busquem Déu i guardem els seus preceptes.]]>https://api.spreaker.com/episode/53746724Thu, 08 May 2025 05:30:00 +0000David y MaribelQuè difícil és mantenir-se ferm en obediència a Déu quan tots els de l'entorn estan fent el que els sembla! Enmig del conflicte i envoltat d'immoralitat i idolatria, Asà va arribar al tron ​​i va fer un gran canvi. No es va deixar portar pel corrent...Déu ens mostra, enmig de tot això, un rei que es va tornar a Déu per complir els seus manaments. Ens diu el llibre que Asà, a Judà, va tenir un cor perfecte envers Déu, aixecant-se per denunciar els pecats morals del poble i fins i tot la idolatria de la reina mare, Maacà, la qual era una idòlatra.
Ens diu 1 Reis 15 i 2 Cròniques 14.1-5; 15.16-19) que Asà va ser un bon rei. Asà es va aixecar contra la idolatria i la immoralitat. L’any vint de Jeroboam, rei d’Israel, va començar a regnar Asà sobre Judà. Va regnar quaranta-un anys a Jerusalem. La seva àvia es deia Maacà, i era filla d’Absalom. Asà va tenir un comportament íntegre als ulls del Senyor, com David, el seu avantpassat. Va expulsar del país els homes dedicats a la prostitució sagrada, i va treure tots els ídols que havien erigit els seus avantpassats. Fins a la seva àvia Maacà li tragué la dignitat reial, perquè havia fet un ídol abominable a Astarte. Asà va destrossar l’ídol abominable i el va cremar al torrent de Cedró. Tot i que els llocs alts no van desaparèixer, el cor d’Asà es va mantenir íntegre al Senyor tota la seva vida. Va fer portar al temple del Senyor els objectes consagrats pel seu pare i els objectes que ell mateix havia consagrat: plata, or i vasos.
2 Crónicas 14Quan Abies s’adormí amb els seus avantpassats, el van enterrar a la ciutat de David, i Asà, el seu fill, va regnar en lloc d’ell. Sota el seu regnat, el país estigué tranquil durant deu anys. Asà va actuar bé i correctament als ulls del Senyor, el seu Déu. Va suprimir els altars dels cultes estrangers i els llocs alts, i va destruir les columnes sagrades i va tallar els troncs sagrats. Va decretar que Judà busqués el Senyor, el Déu dels seus avantpassats, i que observés la llei i els preceptes. També va suprimir, de totes les ciutats de Judà, els llocs alts i les imatges del sol; i el reialme es mantingué tranquil durant el seu regnat. Va edificar ciutats fortificades a Judà, ja que hi havia pau al país; i en aquells anys no hi hagué cap guerra contra ell, perquè el Senyor li havia concedit repòs. Llavors Asà va invocar el Senyor, el seu Déu, i digué: “Oh Senyor!, tu no tens cap dificultat a ajudar el qui és poderós o el qui és mancat de força; ajuda’ns, Senyor, Déu nostre, perquè confiem en tu, i és en nom teu que sortim contra aquesta multitud. Senyor, tu ets el nostre Déu; no deixis que un simple mortal triomfi contra tu.”
El profeta Azariahu va parlar a Asà afirmant que si buscaven Déu el trobarien, però si el deixaven ell els deixaria, quan va sentir Asà apuestes paraules va cobrar ànim, i va treure els ídols abominables de tota la terra de Judà i de Benjamí, i de les ciutats que ell havia pres a la part muntanyosa d'Efraïm; i va reparar l'altar de Jehovà que era davant del pòrtic de Jehovà.
Els primers trenta-cinc anys del regnat d'Asà no hi va haver guerra durant tots aquests anys, però Asà va fer aliança amb els sirians per enfortir-se contra Israel. Déu va enviar el profeta Hanani per amonestar-lo per haver buscat aliança. Déu l’havia protegit contra els etíops i contra els libis, exèrcits molt més poderosos. Per què aleshores havia desconfiat i buscat suport humà per a aquesta batalla?
Li va dir també: Perquè els ulls del Senyor recorren tota la terra per tal de mostrar-se fort a favor dels qui tenen un cor sincer envers ell. Aquesta vegada tu has actuat insensatament: d’ara endavant tindràs guerres. Asà es va indignar contra el vident i va fer que el tanquessin a la presó, irritat contra ell per tot això. També, per aquell temps, Asà va maltractar alguns del poble. l’any trenta-nou del seu regnat, es va posar malalt dels peus, i la seva malaltia es va...]]>469biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/083-1-reis-altars-als-llocs-alts--53723627I Jeroboam va instituir festes per a cada vedell, en la data que a ell li va semblar, ignorant les instruccions de Déu concernents a les ofrenes i sacrificis, i ens diu el verset 33 que va fer festa als fills d'Israel. Notem que no diu Déu, sinó els fills d'Israel. Et recorda les festes que se celebren en nom de Déu i que més aviat estan dissenyades per a la gent. No es pensa si les activitats són dignes de lloança a Déu o si, per contra, donen lloc a la disbauxa.
Ens narra el capítol 13 que Déu va enviar un profeta de Judà a Jeroboam per cridar-li l'atenció.«i va clamar contra l’altar, per revelació del Senyor, dient: “Altar, altar! Això diu el Senyor: Heus aquí que ha de néixer un fill de la casa de David, anomenat Josies, que damunt teu immolarà els sacerdots dels llocs alts que cremen l’encens sobre tu, i damunt teu seran cremats ossos humans.” I aquell mateix dia va donar aquest senyal: “Aquest és el senyal que el Senyor ha dit: L’altar s’esberlarà, i les cendres que hi ha damunt seu s’escamparan.”» 1 REIS 13:2-3 BEC Jeroboam es va molestar i va manar que l’arrestessin, però Déu ho va impedir, “I l'altar es va trencar, i es va vessar la cendra de l'altar, conforme al senyal que l'home de Déu havia donat per paraula de Jehovà.”«Malgrat aquest fet, Jeroboam no es va apartar del seu mal camí, sinó que va tornar a constituir d’entre el comú del poble sacerdots per als llocs alts. A qualsevol que li semblava, l’investia com a sacerdot dels llocs alts. Aquest comportament dugué el pecat a la casa de Jeroboam, i per això fou destruïda i esborrada de damunt la terra.» 1 REIS 13:33-34 BEC
Al mateix temps a Judà, regnava Roboam «El comportament de Judà era dolent als ulls del Senyor, i amb els pecats que cometien el van engelosir molt més del que ho havien fet els seus avantpassats. Perquè ells també es van construir llocs alts, amb esteles i columnes sagrades per tots els turons i sota tots els arbres frondosos. Fins i tot hi hagué per tot el país prostitució sagrada masculina. Van cometre totes les abominacions dels pobles que el Senyor havia expulsat de davant els fills d’Israel.» 1 REIS 14:22-24 BEC
Per això veiem que el poble sencer d'Israel havia deixat Déu de banda per servir-se a si mateixos. “I hi va haver guerra entre Roboam i Jeroboam cada dia.”
Va passar que el fill de Jeroboam es va emmalaltir, i Jeroboam va enviar la seva dona a parlar amb el profeta Ahià, el que havia profetitzat anys abans que Jeroboam seria rei d'Israel. Però quan va arribar ella on era el profeta, aquest tenia un dur missatge per a Jeroboam. El seu fill moriria. Però a més va dir a la dona: «Vés i digues a Jeroboam: Això diu el Senyor, Déu d’Israel: Jo t’he alçat d’entre el poble i t’he posat per príncep sobre el meu poble d’Israel, arrancant el reialme de la casa de David per donar-te’l a tu, i, en canvi tu no t’has comportat com el teu pare David, que va guardar els meus manaments i em va seguir de tot cor per fer només allò que és recte als meus ulls, sinó que has actuat pitjor que tots els teus predecessors i has arribat a fer-te déus estranys i imatges de fosa que em provoquen l’enuig, i a mi te m’has girat d’esquena;» 1 REIS 14:7-9 BEC
Tots dos homes i tots dos regnes havien donat l'esquena a Déu.Va morir Roboam vuit anys abans que Jeroboam, i Abies el seu fill va ser rei de Judà durant tres anys, i el seu fill Asà darrere d'ell i la guerra entre els dos regnes va continuar.
Després de vint-i-dos anys de regnat, Jeroboam va morir també, i Nadab el seu fill va ser rei després d'ell. El seu regnat va durar només dos anys, ja que Baixà fill d'Ahià va conspirar contra ell i el va matar, i va arribar aquest a ser rei d'Israel. Això va acabar amb la línia monàrquica de Jeroboam, cosa que Déu ja havia anunciat, pel seu pecat de rebel·lió. Va anar pel seu propi camí, i el seu camí va posar fi a la seva vida i la de la seva descendència, els quals van seguir el seu exemple.
Penso en nosaltres com les que anem davant, prenent decisions que afectaran els que venen darrere. Quin tipus de camí estem creant per a aquells que ens segueixen? Busquem agradar Déu i guiar els altres en aquest camí, o per contra, estem buscant la nostra pròpia glòria o comoditat, ignorant els estatuts de Déu i creant els nostres propis?
Que els que ens segueixen puguin veure la nostra fidelitat al nostre Déu, i que Déu pugui dir de tu i de mi, “ella em va seguir de cor perfecte”. No que era perfecta, així com David no va ser perfecte, però el seu cor va buscar cada dia la pau amb Déu, amb la determinació de seguir els seus manaments. Jo vull que Déu pugui dir això de mi. T'apuntes tu al repte?]]>https://api.spreaker.com/episode/53723627Wed, 07 May 2025 05:30:00 +0000David y MaribelDesprés de la divisió del regne, Jeroboam no volia que Israel anés fins a Jerusalem a oferir holocausts, per por que es tornés la gent a Roboam i el seu regne fos destruït. «El rei, després d’haver reflexionat, va fer dos vedells d’or i digué al...I Jeroboam va instituir festes per a cada vedell, en la data que a ell li va semblar, ignorant les instruccions de Déu concernents a les ofrenes i sacrificis, i ens diu el verset 33 que va fer festa als fills d'Israel. Notem que no diu Déu, sinó els fills d'Israel. Et recorda les festes que se celebren en nom de Déu i que més aviat estan dissenyades per a la gent. No es pensa si les activitats són dignes de lloança a Déu o si, per contra, donen lloc a la disbauxa.
Ens narra el capítol 13 que Déu va enviar un profeta de Judà a Jeroboam per cridar-li l'atenció.«i va clamar contra l’altar, per revelació del Senyor, dient: “Altar, altar! Això diu el Senyor: Heus aquí que ha de néixer un fill de la casa de David, anomenat Josies, que damunt teu immolarà els sacerdots dels llocs alts que cremen l’encens sobre tu, i damunt teu seran cremats ossos humans.” I aquell mateix dia va donar aquest senyal: “Aquest és el senyal que el Senyor ha dit: L’altar s’esberlarà, i les cendres que hi ha damunt seu s’escamparan.”» 1 REIS 13:2-3 BEC Jeroboam es va molestar i va manar que l’arrestessin, però Déu ho va impedir, “I l'altar es va trencar, i es va vessar la cendra de l'altar, conforme al senyal que l'home de Déu havia donat per paraula de Jehovà.”«Malgrat aquest fet, Jeroboam no es va apartar del seu mal camí, sinó que va tornar a constituir d’entre el comú del poble sacerdots per als llocs alts. A qualsevol que li semblava, l’investia com a sacerdot dels llocs alts. Aquest comportament dugué el pecat a la casa de Jeroboam, i per això fou destruïda i esborrada de damunt la terra.» 1 REIS 13:33-34 BEC
Al mateix temps a Judà, regnava Roboam «El comportament de Judà era dolent als ulls del Senyor, i amb els pecats que cometien el van engelosir molt més del que ho havien fet els seus avantpassats. Perquè ells també es van construir llocs alts, amb esteles i columnes sagrades per tots els turons i sota tots els arbres frondosos. Fins i tot hi hagué per tot el país prostitució sagrada masculina. Van cometre totes les abominacions dels pobles que el Senyor havia expulsat de davant els fills d’Israel.» 1 REIS 14:22-24 BEC
Per això veiem que el poble sencer d'Israel havia deixat Déu de banda per servir-se a si mateixos. “I hi va haver guerra entre Roboam i Jeroboam cada dia.”
Va passar que el fill de Jeroboam es va emmalaltir, i Jeroboam va enviar la seva dona a parlar amb el profeta Ahià, el que havia profetitzat anys abans que Jeroboam seria rei d'Israel. Però quan va arribar ella on era el profeta, aquest tenia un dur missatge per a Jeroboam. El seu fill moriria. Però a més va dir a la dona: «Vés i digues a Jeroboam: Això diu el Senyor, Déu d’Israel: Jo t’he alçat d’entre el poble i t’he posat per príncep sobre el meu poble d’Israel, arrancant el reialme de la casa de David per donar-te’l a tu, i, en canvi tu no t’has comportat com el teu pare David, que va guardar els meus manaments i em va seguir de tot cor per fer només allò que és recte als meus ulls, sinó que has actuat pitjor que tots els teus predecessors i has arribat a fer-te déus estranys i imatges de fosa que em provoquen l’enuig, i a mi te m’has girat d’esquena;» 1 REIS 14:7-9 BEC
Tots dos homes i tots dos regnes havien donat l'esquena a Déu.Va morir Roboam vuit anys abans que Jeroboam, i...]]>430biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/082-1-reis-la-divisio-del-regne--53723626Jeroboam, llegim al verset 26, fill de Nebat, efratita de Seredà, servent de Salomó, la mare del qual es deia Seruà, que era vídua, va alçar la seva mà contra el rei. Aquest era un home valent i esforçat, i Salomó li havia donat el càrrec de la casa de Josep. Déu li va parlar a través del profeta: «Succeí, per aquell temps, que Jeroboam sortia de Jerusalem i es va trobar pel camí el profeta Ahià, de Siló, que portava un mantell nou. Tots dos es trobaven sols al camp. Llavors Ahià prengué el mantell nou que portava i el va esquinçar en dotze trossos, i digué a Jeroboam: “Pren per a tu deu trossos, perquè el Senyor, Déu d’Israel, diu això: Mira, esquinçaré el reialme de les mans de Salomó, i a tu te’n donaré deu tribus. Només una sola tribu quedarà per a ell, per amor al meu servent David i per amor a Jerusalem, la ciutat que jo he escollit d’entre totes les tribus d’Israel. Perquè m’han deixat a mi i han adorat Astarte, la deessa dels sidonis, Quemoix, el déu de Moab, i Milcom, déu dels ammonites, i no han seguit els meus camins complint el que és recte als meus ulls, els meus estatuts i les meves lleis com David, el seu pare.» 1 REIS 11:29-33 BECDéu va confirmar la seva voluntad a Jeroboam dient: «Et prendré, doncs, i regnaràs sobre tot el que la teva ànima desitgi i seràs sobirà d’Israel. I serà que si obeeixes tot allò que et mani, si segueixes els meus camins i practiques allò que és recte als meus ulls, guardant els meus estatuts i els meus manaments, tal com ho va fer David, el meu servent, llavors jo seré amb tu, edificaré per a tu una casa perdurable, com la hi vaig edificar a David, i et donaré Israel. Així humiliaré la descendència de David, però no per sempre.”» 1 REIS 11:37-39 BEC
Déu dóna la mateixa promesa a Jeroboam que havia donat al seu poble diverses vegades “si guardes els meus estatuts jo estaré amb tu”. Aquesta és la mateixa promesa que tenim per a nosaltres, recorda-ho.
Que bé que Déu disciplina, però no guarda rancor. És just per castigar i misericordiós per perdonar. I a més és fidel a la seva Paraula, per la qual cosa no afligiria la descendència de David per sempre, sinó que tornaria a recordar-se'n per salvació, i Messies vindria de la seva descendència segles més tard.
Va regnar Salomó quaranta anys, i va ser enterrat a Jerusalem, i va regnar darrere seu el seu fill Roboam. Roboam no va seguir els camins de David, sinó que va seguir el patró desenvolupat pel seu pare. Salomó recaptava molts impostos. Havia reclutat soldats, i fins i tot havia instituït l'esclavatge per fer els treballs del seu regne. Això no li havia agradat a Déu, però Roboam havia decidit ser tan dur o més que el seu pare.
Jeroboam, que havia estat a Egipte fugint de Salomó, va tornar a Jerusalem, i li va demanar al nou rei que reduís els impostos que Salomó havia establert.Roboam va demanar consell als ancians, els quals li van dir que ho fes així, però no estant satisfet amb la resposta, va demanar consell dels seus consellers més joves, per si li deien el que volia escoltar. I així va passar. Roboam va respondre a Jeroboam així:«El meu pare us va imposar un jou pesant, però jo us el faré encara més pesant. El meu pare us va castigar amb fuets, però jo us castigaré amb escorpins. El rei, doncs, no va escoltar el poble, perquè així ho havia disposat el Senyor a fi que es complís la paraula que el Senyor havia dit per mitjà d’Ahià, de Siló, a Jeroboam, fill de Nebat. Llavors, tot el poble, veient que el rei no els escoltava, va replicar al rei: Què tenim a veure, nosaltres, amb David? No tenim cap heretat amb el fill de Jessè! Cap a casa, Israel! Ara cuida’t de casa teva, David!.» 1 REIS 12:14-16 BEC
I així va ser com el regne d'Israel va ser dividit, les deu tribus del nord sota el lideratge de Jeroboam, i la tribu de Judà que va seguir Roboam.Es va dividir un poble que devia haver guardat els estatuts del seu Déu, el qual els havia promès la seva presència i cura. Que no descuidem la nostra lleialtat a Déu, ja que cada vegada podem observar que quan busquem el nostre propi camí, sempre resulta en fracàs i mal de cor. Busquem Déu i seguim els seus consells.]]>https://api.spreaker.com/episode/53723626Tue, 06 May 2025 05:30:00 +0000David y MaribelEns explica el capítol onze de 1 Reis que quan Salomó es va desviar rere d'altres déus, Déu li va dir que li trauria el tron ​​d'Israel, però no durant la seva vida, per amor a David el seu pare. Déu el deixaria regnar, però durant el regnat del seu...Jeroboam, llegim al verset 26, fill de Nebat, efratita de Seredà, servent de Salomó, la mare del qual es deia Seruà, que era vídua, va alçar la seva mà contra el rei. Aquest era un home valent i esforçat, i Salomó li havia donat el càrrec de la casa de Josep. Déu li va parlar a través del profeta: «Succeí, per aquell temps, que Jeroboam sortia de Jerusalem i es va trobar pel camí el profeta Ahià, de Siló, que portava un mantell nou. Tots dos es trobaven sols al camp. Llavors Ahià prengué el mantell nou que portava i el va esquinçar en dotze trossos, i digué a Jeroboam: “Pren per a tu deu trossos, perquè el Senyor, Déu d’Israel, diu això: Mira, esquinçaré el reialme de les mans de Salomó, i a tu te’n donaré deu tribus. Només una sola tribu quedarà per a ell, per amor al meu servent David i per amor a Jerusalem, la ciutat que jo he escollit d’entre totes les tribus d’Israel. Perquè m’han deixat a mi i han adorat Astarte, la deessa dels sidonis, Quemoix, el déu de Moab, i Milcom, déu dels ammonites, i no han seguit els meus camins complint el que és recte als meus ulls, els meus estatuts i les meves lleis com David, el seu pare.» 1 REIS 11:29-33 BECDéu va confirmar la seva voluntad a Jeroboam dient: «Et prendré, doncs, i regnaràs sobre tot el que la teva ànima desitgi i seràs sobirà d’Israel. I serà que si obeeixes tot allò que et mani, si segueixes els meus camins i practiques allò que és recte als meus ulls, guardant els meus estatuts i els meus manaments, tal com ho va fer David, el meu servent, llavors jo seré amb tu, edificaré per a tu una casa perdurable, com la hi vaig edificar a David, i et donaré Israel. Així humiliaré la descendència de David, però no per sempre.”» 1 REIS 11:37-39 BEC
Déu dóna la mateixa promesa a Jeroboam que havia donat al seu poble diverses vegades “si guardes els meus estatuts jo estaré amb tu”. Aquesta és la mateixa promesa que tenim per a nosaltres, recorda-ho.
Que bé que Déu disciplina, però no guarda rancor. És just per castigar i misericordiós per perdonar. I a més és fidel a la seva Paraula, per la qual cosa no afligiria la descendència de David per sempre, sinó que tornaria a recordar-se'n per salvació, i Messies vindria de la seva descendència segles més tard.
Va regnar Salomó quaranta anys, i va ser enterrat a Jerusalem, i va regnar darrere seu el seu fill Roboam. Roboam no va seguir els camins de David, sinó que va seguir el patró desenvolupat pel seu pare. Salomó recaptava molts impostos. Havia reclutat soldats, i fins i tot havia instituït l'esclavatge per fer els treballs del seu regne. Això no li havia agradat a Déu, però Roboam havia decidit ser tan dur o més que el seu pare.
Jeroboam, que havia estat a Egipte fugint de Salomó, va tornar a Jerusalem, i li va demanar al nou rei que reduís els impostos que Salomó havia establert.Roboam va demanar consell als ancians, els quals li van dir que ho fes així, però no estant satisfet amb la resposta, va demanar consell dels seus consellers més joves, per si li deien el que volia escoltar. I així va passar. Roboam va respondre a Jeroboam així:«El meu pare us va imposar un jou pesant, però jo us el faré encara més pesant. El meu pare us va castigar amb fuets, però jo us castigaré amb escorpins. El rei, doncs, no va escoltar el poble, perquè així ho havia disposat el Senyor a fi que es complís la paraula que el Senyor havia dit per mitjà d’Ahià, de Siló, a...]]>404biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/081-1-reis-guarda-el-teu-cor--53651247Ens narra el capítol 9 de 1 Reis que Salomó va fer pacte amb Déu en acabar l’obra del temple. El capítol anterior narrava com Salomó havia traslladat l'arca del pacte que contenia les taules que Moisès havia rebut a Horeb, i la va col·locar al lloc santíssim, sota les ales dels querubins. I ens diuen el verset 11 que “la glòria de Jehovà havia omplert la casa de Jehovà.”
Tenim documentada la pregària del rei Salomó durant la dedicació del temple, de la qual voldria llegir una porció:«Llavors Salomó es va posar davant l’altar del Senyor, en presència de tota l’assemblea d’Israel, amb les mans esteses cap el cel, i digué: “Senyor Etern, Déu d’Israel, no hi ha cap déu igual a tu, ni dalt del cel ni aquí baix a la terra, que compleixes l’aliança i la misericòrdia amb els teus servents que de tot cor caminen davant teu; que has complert amb el teu servent David, el meu pare, el que li vas prometre; li ho vas prometre de paraula i avui ho ha complert la teva mà. Ara, doncs, Senyor, Déu d’Israel, compleix amb el teu servent David, el meu pare, la promesa que li vas fer dient-li: ‘No faltarà mai davant meu un home dels teus que ocupi el tron d’Israel mentre els teus descendents vetllin la seva conducta per caminar davant meu, com tu hi has caminat.’ Ara, doncs, et prego, Déu d’Israel, que confirmis la promesa que vas fer al teu servent David, el meu pare. Però, és veritat que Déu pot habitar sobre la terra? Heus aquí que el cel i el cel del cel no et poden contenir: molt menys aquest temple que jo he construït! Tot i així, Senyor, Déu d’Israel, para atenció a la pregària i a la súplica del teu servent, i escolta el clam i la súplica que el teu servent eleva davant teu avui; que els teus ulls estiguin fixos sobre aquest temple nit i dia, sobre aquest lloc del qual vas dir: ‘Allà hi haurà el meu nom’; i escolta la pregària que el teu servent fa en aquest lloc.» 1 REIS 8:22-29 BEC
Salomó estava pregant a Déu que poguessin mantenir aquesta relació durant els anys que seguirien.
I el que és preciós és que Déu li va contestar, parlant-li com li havia parlat anteriorment i dient: «He sentit la pregària i la súplica que has fet a la meva presència; he santificat aquest temple que tu has construït, perquè el meu nom hi sigui perpètuament i els meus ulls i el meu cor hi siguin en tot moment. I si tu et comportes davant meu com es va comportar el teu pare David, amb un cor irreprensible i recte, complint tot el que t’he manat i observant els meus estatuts i les meves lleis, jo afermaré el tron del teu regnat sobre Israel per sempre, tal com vaig prometre a David, el teu pare, dient-li: ‘Mai no et faltarà un descendent en el tron d’Israel.’ Però si vosaltres i els vostres fills us aparteu de mi, si no observeu els manaments i els estatuts que he posat davant vostre, i aneu a servir déus estranys i us prosterneu davant seu, llavors jo extirparé Israel de sobre la terra que els he donat; i aquest temple que he santificat per al meu nom, el llençaré lluny de la meva vista, i Israel serà tema de burla i d’escarni entre tots els pobles. Tothom qui passi davant d’aquest temple, que haurà estat tan excels, quedarà atònit i xiularà, i preguntaran: Per què s’ha portat d’aquesta manera el Senyor amb aquesta terra i amb aquest temple? I els respondran: Perquè van abandonar el Senyor Etern, el seu Déu, que havia tret els seus avantpassats del país d’Egipte, i es van lliurar a déus estranys, els van adorar i els van donar culte. Per això el Senyor ha portat damunt d’ells tota aquesta desgràcia.» 1 REIS 9:3-9 BEC
Ens explica el text que Salomó es va casar amb la filla de Faraó per fer aliança. Més veiem en 1 Reis 11:1-6 que tristament «El rei Salomó va estimar moltes dones estrangeres, a més de la filla de faraó: moabites, ammonites, edomites, sidònies i hitites. D’aquestes nacions, el Senyor havia dit als fills d’Israel: “No us heu d’ajuntar amb elles, ni elles s’han d’ajuntar amb vosaltres, perquè amb tota seguretat decantaran el vostre cor vers els seus déus.” Amb aquestes, doncs, Salomó s’hi va unir amb amor; va arribar a tenir set-centes esposes, com a princeses, i tres-centes concubines, i aquestes dones van fer extraviar el seu cor. I quan Salomó ja era vell, les seves dones van fer decantar el seu cor vers déus estranys, i ja no era íntegre amb el Senyor, el seu Déu, com el cor de David, el seu pare. Va donar culte a Astarte, deessa dels sidonis, i a Milcom, ídol abominable dels ammonites. Salomó es va comportar malament als ulls del Senyor, i no va seguir fidelment el Senyor com David, el seu pare.» 1 REIS 11:1-6 BEC
Com podia ser que l'home més savi de la seva època, aquell que havia construït casa Jehovà, aquell que havia fet pacte amb Déu de seguir-lo com l’havia seguit el seu pare i Moisès, Josuè i Samuel abans que ell, pogués desviar-se fins al punt de servir altres déus, déus abominables a Jehovà Déu?Sens dubte no va ser de la nit al dia. Va començar estimant altres coses més que Déu. Aquest era el primer manament que Déu havia donat al seu poble: Estimaràs el Senyor el teu Déu sobre totes les coses. Si escau, va estimar dones que no adoraven el Déu d'Abraham, sinó que seguien altres déus. Pas a pas, Salomó va deixar de desitjar agradar a Déu, i el seu cor va començar a desviar-se rere dels déus d'aquelles que Salomó estimava.
És curiós que va ser Salomó el que va escriure Proverbis 4:23 que diu «Més que tota altra cosa, guarda el teu cor, perquè d’ell brolla la vida.» PROVERBIS 4:23 BEC
Salomó va trencar el pacte amb Déu i va perdre la benedicció que la seva descendència governés sobretot el poble d'Israel. Però més important, va perdre una relació íntima amb Déu durant una bona part de la vida.
Si entenem que el llibre d'Eclesiastès va ser escrit al final de la seva vida, podem gaudir de l'esperança que es va penedir d'haver-se allunyat de Déu i va reflectir al llibre la importància sobre totes les coses «reverencia Déu i guarda els seus manaments, que això és cabalment ser un home.» i allò que dona vida.
Confia en Déu i segueix-lo, perquè en fer això experimentaràs vida veritable. No te'n penediràs.]]>https://api.spreaker.com/episode/53651247Mon, 05 May 2025 05:00:00 +0000David y MaribelSalomó va triar demanar saviesa a Déu sobre qualsevol altra cosa, i això va agradar a Déu, que li va donar no només la saviesa per liderar el poble, sinó també riqueses i glòria.Salomó és l'autor del llibre de Proverbis, d'Eclesiastès i el Càntic dels...Ens narra el capítol 9 de 1 Reis que Salomó va fer pacte amb Déu en acabar l’obra del temple. El capítol anterior narrava com Salomó havia traslladat l'arca del pacte que contenia les taules que Moisès havia rebut a Horeb, i la va col·locar al lloc santíssim, sota les ales dels querubins. I ens diuen el verset 11 que “la glòria de Jehovà havia omplert la casa de Jehovà.”
Tenim documentada la pregària del rei Salomó durant la dedicació del temple, de la qual voldria llegir una porció:«Llavors Salomó es va posar davant l’altar del Senyor, en presència de tota l’assemblea d’Israel, amb les mans esteses cap el cel, i digué: “Senyor Etern, Déu d’Israel, no hi ha cap déu igual a tu, ni dalt del cel ni aquí baix a la terra, que compleixes l’aliança i la misericòrdia amb els teus servents que de tot cor caminen davant teu; que has complert amb el teu servent David, el meu pare, el que li vas prometre; li ho vas prometre de paraula i avui ho ha complert la teva mà. Ara, doncs, Senyor, Déu d’Israel, compleix amb el teu servent David, el meu pare, la promesa que li vas fer dient-li: ‘No faltarà mai davant meu un home dels teus que ocupi el tron d’Israel mentre els teus descendents vetllin la seva conducta per caminar davant meu, com tu hi has caminat.’ Ara, doncs, et prego, Déu d’Israel, que confirmis la promesa que vas fer al teu servent David, el meu pare. Però, és veritat que Déu pot habitar sobre la terra? Heus aquí que el cel i el cel del cel no et poden contenir: molt menys aquest temple que jo he construït! Tot i així, Senyor, Déu d’Israel, para atenció a la pregària i a la súplica del teu servent, i escolta el clam i la súplica que el teu servent eleva davant teu avui; que els teus ulls estiguin fixos sobre aquest temple nit i dia, sobre aquest lloc del qual vas dir: ‘Allà hi haurà el meu nom’; i escolta la pregària que el teu servent fa en aquest lloc.» 1 REIS 8:22-29 BEC
Salomó estava pregant a Déu que poguessin mantenir aquesta relació durant els anys que seguirien.
I el que és preciós és que Déu li va contestar, parlant-li com li havia parlat anteriorment i dient: «He sentit la pregària i la súplica que has fet a la meva presència; he santificat aquest temple que tu has construït, perquè el meu nom hi sigui perpètuament i els meus ulls i el meu cor hi siguin en tot moment. I si tu et comportes davant meu com es va comportar el teu pare David, amb un cor irreprensible i recte, complint tot el que t’he manat i observant els meus estatuts i les meves lleis, jo afermaré el tron del teu regnat sobre Israel per sempre, tal com vaig prometre a David, el teu pare, dient-li: ‘Mai no et faltarà un descendent en el tron d’Israel.’ Però si vosaltres i els vostres fills us aparteu de mi, si no observeu els manaments i els estatuts que he posat davant vostre, i aneu a servir déus estranys i us prosterneu davant seu, llavors jo extirparé Israel de sobre la terra que els he donat; i aquest temple que he santificat per al meu nom, el llençaré lluny de la meva vista, i Israel serà tema de burla i d’escarni entre tots els pobles. Tothom qui passi davant d’aquest temple, que haurà estat tan excels, quedarà atònit i xiularà, i preguntaran: Per què s’ha portat d’aquesta manera el Senyor amb aquesta terra i amb aquest temple? I els respondran: Perquè van abandonar el Senyor Etern, el seu Déu, que havia tret els seus avantpassats del país d’Egipte, i es van lliurar a déus estranys, els van adorar i els van donar culte. Per això el Senyor ha portat damunt d’ells tota...]]>541biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/080-1-reis-el-goig-del-ministeri-alie--53651248David tenia el desig de construir el temple, però Déu li va dir que no. Déu tenia aquest ministeri per a Salomó.La reacció de David a la negativa de Déu és bona, perquè veiem que va acceptar que aquesta feina correspondria al seu fill. David no es va creuar de braços perquè ell no seria responsable d'aquest ministeri, sinó que va començar a planejar i emmagatzemar materials per a quan fos el temps de l'edificació. David es va esforçar a prosperar la missió d'un altre.
Ens narra el capítol 28 del llibre de Cròniques que Déu va donar el pla del temple a David, el qual el va traçar i el va lliurar a Salomó abans de morir. «Tot això –digué David– està en un escrit transmès a mi directament pel Senyor, per fer-me comprendre tots els detalls del disseny.» «Després, David continuà dient al seu fill Salomó: “Tingues confiança i fermesa, i comença! No temis ni et desanimis, perquè el Déu Etern, el meu Déu, és amb tu; no et deixarà ni et desempararà fins que tota l’obra per al servei del temple del Senyor sigui enllestida. Aquí tens els grups de sacerdots i de levites per a tot el servei del temple de Déu; i pel que fa a les diverses tasques, tens amb tu una colla de voluntaris experts en tota mena d’oficis, i, tant els dirigents com el poble, es posaran a les teves ordres.”» 1 CRÒNIQUES 28:19-21 BEC
Veiem que David va posar a la disposició d'aquell a qui Déu havia donat la missió de construir el temple els seus diners, els seus esforços, el personal perquè ajudés a la construcció, i tot el seu entusiasme i suport.
A 1 Reis capítol 5, veiem que Salomó, quan va arribar el moment d'edificar el temple, va fer pacte amb Hiram, rei de Tir, amic del rei David:Llavors Salomó va fer dir a Hiram:«Tu ja saps que el meu pare no va poder edificar el temple al nom del Senyor, el seu Déu, per causa de les guerres que per totes bandes van promoure els seus enemics, fins que el Senyor els hi posà sota les plantes dels peus. Però ara el Senyor, el meu Déu, m’ha concedit repòs per tots costats; no hi ha enemics ni cap adversitat. Per això he decidit construir un temple al nom del Senyor, el meu Déu, tal com el Senyor va dir al meu pare David: ‘El teu fill, que jo posaré al teu lloc en el tron, ell edificarà un temple al meu nom.’ Ara, doncs, ordena que tallin per a mi cedres del Líban; els meus servents estaran amb els teus i jo et pagaré pels teus servents el salari que tu estipulis, perquè, com tu saps, entre nosaltres no hi ha ningú que sàpiga tallar troncs com els sidonis.” Quan Hiram va sentir les paraules de Salomó va tenir una gran alegria, i digué: “Beneït sigui avui el Senyor, que ha donat a David un fill savi sobre aquest poble tan nombrós!” Llavors Hiram va enviar aquest missatge a Salomó: “He escoltat l’ambaixada que m’has tramès. Pel que fa als troncs de cedre i d’avet, jo compliré tot el que desitges.» 1 REIS 5:3-8 BEC
Així que David i Hiram es presenten com a exemple per a nosaltres, de ser de suport per a altres que tenen responsabilitats que nosaltres no en tenim. Que Déu ens ajudi a donar suport a altres en els seus projectes i ministeris, recolzant-los en pregària i amb els recursos que tinguem a mà, i també expressar-los el suport de manera que els puguem animar a fer l'obra a terme.
Com ens recorda 1 Tessalonicencs 5:11, «Per això, animeu-vos mútuament i edifiqueu-vos els uns als altres, tal com ja feu.» 1 TESSALONICENCS 5:11 BEC]]>https://api.spreaker.com/episode/53651248Fri, 02 May 2025 05:00:00 +0000David y MaribelLa Paraula de Déu a Romans 12:15 ens demana que ens alegrem amb els qui estan alegres, i plorem amb els qui ploren.Vam veure al llibre de Samuel que quan David va sentir el desig de construir casa a Jehovà, aquest li va contestar que Ell no havia...David tenia el desig de construir el temple, però Déu li va dir que no. Déu tenia aquest ministeri per a Salomó.La reacció de David a la negativa de Déu és bona, perquè veiem que va acceptar que aquesta feina correspondria al seu fill. David no es va creuar de braços perquè ell no seria responsable d'aquest ministeri, sinó que va començar a planejar i emmagatzemar materials per a quan fos el temps de l'edificació. David es va esforçar a prosperar la missió d'un altre.
Ens narra el capítol 28 del llibre de Cròniques que Déu va donar el pla del temple a David, el qual el va traçar i el va lliurar a Salomó abans de morir. «Tot això –digué David– està en un escrit transmès a mi directament pel Senyor, per fer-me comprendre tots els detalls del disseny.» «Després, David continuà dient al seu fill Salomó: “Tingues confiança i fermesa, i comença! No temis ni et desanimis, perquè el Déu Etern, el meu Déu, és amb tu; no et deixarà ni et desempararà fins que tota l’obra per al servei del temple del Senyor sigui enllestida. Aquí tens els grups de sacerdots i de levites per a tot el servei del temple de Déu; i pel que fa a les diverses tasques, tens amb tu una colla de voluntaris experts en tota mena d’oficis, i, tant els dirigents com el poble, es posaran a les teves ordres.”» 1 CRÒNIQUES 28:19-21 BEC
Veiem que David va posar a la disposició d'aquell a qui Déu havia donat la missió de construir el temple els seus diners, els seus esforços, el personal perquè ajudés a la construcció, i tot el seu entusiasme i suport.
A 1 Reis capítol 5, veiem que Salomó, quan va arribar el moment d'edificar el temple, va fer pacte amb Hiram, rei de Tir, amic del rei David:Llavors Salomó va fer dir a Hiram:«Tu ja saps que el meu pare no va poder edificar el temple al nom del Senyor, el seu Déu, per causa de les guerres que per totes bandes van promoure els seus enemics, fins que el Senyor els hi posà sota les plantes dels peus. Però ara el Senyor, el meu Déu, m’ha concedit repòs per tots costats; no hi ha enemics ni cap adversitat. Per això he decidit construir un temple al nom del Senyor, el meu Déu, tal com el Senyor va dir al meu pare David: ‘El teu fill, que jo posaré al teu lloc en el tron, ell edificarà un temple al meu nom.’ Ara, doncs, ordena que tallin per a mi cedres del Líban; els meus servents estaran amb els teus i jo et pagaré pels teus servents el salari que tu estipulis, perquè, com tu saps, entre nosaltres no hi ha ningú que sàpiga tallar troncs com els sidonis.” Quan Hiram va sentir les paraules de Salomó va tenir una gran alegria, i digué: “Beneït sigui avui el Senyor, que ha donat a David un fill savi sobre aquest poble tan nombrós!” Llavors Hiram va enviar aquest missatge a Salomó: “He escoltat l’ambaixada que m’has tramès. Pel que fa als troncs de cedre i d’avet, jo compliré tot el que desitges.» 1 REIS 5:3-8 BEC
Així que David i Hiram es presenten com a exemple per a nosaltres, de ser de suport per a altres que tenen responsabilitats...]]>358biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/079-2-samuel-el-desig-de-salomo--53651250Ens diu el tercer capítol del llibre de Reis que Salomó va estimar Déu i va seguir els estatuts de David el seu pare. Ens diu el text que Jehovà va oferir a Salomó en un somni “Demana el que vulguis que jo et doni”
Quin oferiment! Allò que vulguis. Què demanaries tu si poguessis demanar el que volguessis, sabent que ho rebries? Un treball digne? Un bon home? Un sou per a tota la vida? Què és allò que et ve al cap i què penses que et faria feliç?
1 Reis 3:6-9 ens diu el que salomó respongué:«Tu has tingut una gran benevolència envers el meu pare David, perquè ell davant teu es va comportar amb fidelitat, justícia i rectitud de cor envers tu, i li has reservat aquesta gran mercè de donar-li un fill que ocupi el seu tron, en aquest dia. Ara, doncs, Senyor, Déu meu, tu has fet rei el teu servent en lloc de David, el meu pare, però jo sóc molt jove i no tinc experiència. I el teu servent es troba a càrrec del poble que tu t’has escollit, un poble gran, que no es pot comptar ni calcular de nombrós que és. Dóna, doncs, al teu servent, un cor amatent per a jutjar el teu poble, per a poder diferenciar el bé del mal; perquè, qui és capaç de jutjar aquest poble tan nombrós» 1 REIS 3:6-9 BEC
Salomó va començar a respondre reflexionant sobre les misericòrdies que Déu havia mostrat al seu pare concedint-li ser rei sobre el poble escollit de Déu, i ara li passava a ell el tron ​​i la responsabilitat de liderar-lo. Però Salomó va reconèixer i confessar davant Déu que la tasca era molt gran, i ell se sentia jove i sense la capacitat per governar el poble.
Salomó va compartir amb Déu les seves pors davant una tasca tan gran, i li va demanar un cor entès per jutjar el poble, discerniment per saber el que era bo i el que és dolent, i per poder governar bé el poble. Ens diu el verset deu, que va agradar a Déu que Salomó demanés això. En demanar això Salomó estava mostrant humilitat i un gran desig de fer les coses bé davant Déu.
«i Déu li digué: “Ja que has demanat això, i no molts anys de vida ni riqueses per a tu, ni la mort dels teus enemics, sinó que has demanat intel·ligència per a comprendre el dret, et concedeixo el que has demanat: mira, et dono un cor savi i intel·ligent com no n’hi ha hagut cap altre abans de tu, ni en sortirà cap altre després de tu que et pugui igualar.»1 REIS 3:11-12 BECDéu li va contestar que ja havia atorgat el desig. Salomó és conegut en la història de la humanitat per la seva saviesa.
La demostraria al cap de poc temps d'aquest somni, quan dues dones van venir a ell amb un gran discussió sobre un nadó que portaven amb elles. El nadó d'una havia mort durant la nit, i totes dues asseguraven que el nadó que havien portat el rei era el d'elles, i no hi havia manera de saber qui deia la veritat. Salomó va demanar que li donessin al nadó, i traient la seva espasa els va explicar que tallaria el nadó per la meitat i donaria la meitat a cadascuna. Una de les dones va respondre que li semblava bé; l'altra va clamar al rei i li va pregar que no ho fes així, que li donés millor el nadó a l'altra dona. Amb aquestes reaccions, Salomó sabia que la mare del nadó era aquella que estava disposada a perdre el seu fill per tal de salvar-li la vida. Salomó no havia fet això per agradar a totes dues iguals, sinó per esbrinar qui deia la veritat.
Però Déu no el va deixar aquí, sinó que li va concedir a Salomó més enllà del que havia desitjat. Els versets 13 i 14 diuen: «Però a més et dono el que no has demanat, tant de riqueses com de glòria, de manera que no hi haurà entre els reis ningú com tu en tots els teus dies. I si segueixes els meus camins i guardes els meus preceptes i manaments, com els va seguir David, el teu pare, et donaré molts anys de vida.» 1 REIS 3:13-14 BEC
Déu li va donar riqueses que no va demanar i glòria que es va difondre per tot el món, al punt que la reina de Saba va venir de lluny per veure la saviesa i les riqueses de Salomó.
1 Reis 4 ens narra que «Déu va concedir a Salomó una saviesa i una intel·ligència molt grans, junt amb un cor tan ample com la sorra que hi ha a la vora del mar. La saviesa de Salomó superava la de tots els fills de l’Orient i tota la saviesa d’Egipte. Fou més savi que cap altre home:… i la seva fama es va estendre per totes les nacions del voltant.»«Salomó va pronunciar tres mil proverbis, i els seus càntics foren mil cinc. Va dissertar sobre els arbres, des del cedre del Líban fins a l’hisop que brota de la paret. També va tractar dels animals, les aus, els rèptils i els peixos.»Si haguéssim conservat tots els escrits, seria fascinant llegir les seves dissertacions sobre la natura.I ens narra el text que «De tots els pobles venien per escoltar la saviesa de Salomó, de part de tots els reis de la terra que havien sentit parlar de la seva saviesa.»1 REIS 4:29-34 BEC
Tornem a aquell desig que va passar per la teva ment davant la proposta de Déu: “Demana el que vulguis que jo et doni”
Què és el que el teu cor vol més que qualsevol cosa en aquest món? Déu es va agradar en el desig de Salomó, perquè aquest va veure la seva necessitat de saviesa que provenia de dalt.
La carta de Sant Jaume al nou testament ens recorda que si tenim manca de saviesa, que demanem sense dubtar que la rebrem de Déu, i Ell ens la donarà sense retret.
Què esperes? Penses tu que ets suficient independent de Déu? Salomó va reconèixer que les seves capacitats, que eren altes, no serien suficients. Va reconèixer la seva necessitat de Déu.
Com pot Déu canviar la teva vida avui per equipar-te amb allò que necessites?T'invito a demanar-li a Déu saviesa per a les decisions a la teva vida.]]>https://api.spreaker.com/episode/53651250Thu, 01 May 2025 05:15:00 +0000David y MaribelDéu va escollir Salomó, no per ser el gran ni el millor dels fills de David. Déu tenia un pla per a Salomó, i tenia un pla per al seu poble a través de Salomó. Ens diu el tercer capítol del llibre de Reis que Salomó va estimar Déu i va seguir els...Ens diu el tercer capítol del llibre de Reis que Salomó va estimar Déu i va seguir els estatuts de David el seu pare. Ens diu el text que Jehovà va oferir a Salomó en un somni “Demana el que vulguis que jo et doni”
Quin oferiment! Allò que vulguis. Què demanaries tu si poguessis demanar el que volguessis, sabent que ho rebries? Un treball digne? Un bon home? Un sou per a tota la vida? Què és allò que et ve al cap i què penses que et faria feliç?
1 Reis 3:6-9 ens diu el que salomó respongué:«Tu has tingut una gran benevolència envers el meu pare David, perquè ell davant teu es va comportar amb fidelitat, justícia i rectitud de cor envers tu, i li has reservat aquesta gran mercè de donar-li un fill que ocupi el seu tron, en aquest dia. Ara, doncs, Senyor, Déu meu, tu has fet rei el teu servent en lloc de David, el meu pare, però jo sóc molt jove i no tinc experiència. I el teu servent es troba a càrrec del poble que tu t’has escollit, un poble gran, que no es pot comptar ni calcular de nombrós que és. Dóna, doncs, al teu servent, un cor amatent per a jutjar el teu poble, per a poder diferenciar el bé del mal; perquè, qui és capaç de jutjar aquest poble tan nombrós» 1 REIS 3:6-9 BEC
Salomó va començar a respondre reflexionant sobre les misericòrdies que Déu havia mostrat al seu pare concedint-li ser rei sobre el poble escollit de Déu, i ara li passava a ell el tron ​​i la responsabilitat de liderar-lo. Però Salomó va reconèixer i confessar davant Déu que la tasca era molt gran, i ell se sentia jove i sense la capacitat per governar el poble.
Salomó va compartir amb Déu les seves pors davant una tasca tan gran, i li va demanar un cor entès per jutjar el poble, discerniment per saber el que era bo i el que és dolent, i per poder governar bé el poble. Ens diu el verset deu, que va agradar a Déu que Salomó demanés això. En demanar això Salomó estava mostrant humilitat i un gran desig de fer les coses bé davant Déu.
«i Déu li digué: “Ja que has demanat això, i no molts anys de vida ni riqueses per a tu, ni la mort dels teus enemics, sinó que has demanat intel·ligència per a comprendre el dret, et concedeixo el que has demanat: mira, et dono un cor savi i intel·ligent com no n’hi ha hagut cap altre abans de tu, ni en sortirà cap altre després de tu que et pugui igualar.»1 REIS 3:11-12 BECDéu li va contestar que ja havia atorgat el desig. Salomó és conegut en la història de la humanitat per la seva saviesa.
La demostraria al cap de poc temps d'aquest somni, quan dues dones van venir a ell amb un gran discussió sobre un nadó que portaven amb elles. El nadó d'una havia mort durant la nit, i totes dues asseguraven que el nadó que havien portat el rei era el d'elles, i no hi havia manera de saber qui deia la veritat. Salomó va demanar que li donessin al nadó, i traient la seva espasa els va explicar que tallaria el nadó per la meitat i donaria la meitat a cadascuna. Una de les dones va respondre que li semblava bé; l'altra va clamar al rei i li va pregar que no ho fes així, que li donés millor el nadó a l'altra dona. Amb aquestes reaccions, Salomó sabia que la mare del nadó era aquella que estava disposada a perdre el seu fill per tal de salvar-li la vida. Salomó no havia fet això per agradar a totes dues iguals, sinó per esbrinar qui deia la veritat.
Però Déu no el va deixar aquí, sinó que li va concedir a Salomó més enllà del que havia desitjat. Els versets 13 i 14 diuen: «Però a més et dono el que no has demanat, tant de riqueses com de glòria, de manera que no hi haurà entre els reis ningú com tu en tots els teus dies. I si segueixes els meus camins i guardes els meus preceptes i manaments, com els va seguir David, el teu pare, et donaré molts anys de vida.» 1 REIS 3:13-14 BEC
Déu li va donar riqueses que no va demanar i glòria que...]]>470biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/078-2-samuel-paraules-de-david-a-salomo--53651249David havia unit les tribus d'Israel en un regne unit. I ara, als primers capítols del llibre de Reis podem llegir com el rei havia envellit, i abans de morir passava el seu tron ​​a Salomó, fill de Betsabé. David tenia molt que podia haver dit a Salomó, i és cert que part de les parables que va tenir amb el seu fill incloïa instruccions tristes de com destruir aquells que no havien servit al rei de manera digna. Però llegim també que les darreres paraules de saviesa de David a Salomó són molt semblants a les paraules que Moisès, Josuè i Samuel van compartir amb el poble d'Israel a l'hora de morir.
David comença l'exhortació al seu fill amb paraules que ens recorden a l'exhortació de Déu a Josuè: “sigues valent i portat com un home”David continua donant instruccions a Salomó perquè continui fidel a Déu. Diu així:«Guarda els preceptes del Senyor, el teu Déu, seguint els seus camins i complint els seus estatuts, els seus manaments, les seves lleis i els seus testimonis, tal com és escrit en la llei de Moisès, perquè et vagi bé en tot el que emprenguis i a qualsevol lloc on vagis, a fi que el Senyor confirmi la promesa que em va fer: ‘Si els teus fills guarden el seu comportament, per caminar fidelment davant meu, amb tot el seu cor i amb tota la seva ànima, mai no et faltarà un descendent sobre el tron d’Israel.’» 1 REIS 2:3-4 BEC Podeu recordar les promeses donades al poble d'Israel? Déu continua mantenint les seves garanties de benedicció a aquells que guarden els camins i observen les instruccions. David va dir al seu fill que obeís Déu perquè prosperés en tot el que fes.
Penses que això era una garantia que si obeïa Déu, tot el que ell fes li sortiria bé en tot moment?Penses que ens ensenya a nosaltres que si obeïm Déu, tot ens anirà bé?
Havent vist la vida d'aquests homes i dones de Déu a través de la Bíblia, hem pogut veure que obeir Déu no és un talismà de la sort amb el qual la vida serà un passeig per un jardí de flors. Sabem que perquè hi hagi flors, hi ha d'haver dies de pluja i dies de sol. Sabem que perquè una planta floreixi, una llavor ha de ser enterrada sota terra. Ha de morir a si mateixa com a llavor, per poder florir com a rosa o una altra bella flor. Sabem que no hi ha creixement sense esforç, i que per obtenir un èxit cal feina dura. Però de vegades oblidem això per demanar de Déu una vida còmoda i sense problemes com a premi al nostre esforç per ser fidel. Com si de Déu mereixem alguna cosa.
Però són els problemes els que ens poleixen a través de l'obra de gràcia de Déu a les nostres vides. No hi ha papallona sense sacrifici del cuc de seda; no hi ha diamant sense els cops experts d’un lapidari que el treballi. A les mans de Déu, no hi ha cop en va. Cada patiment està dissenyat per fer-nos brillar més i millor, sempre que confiem en el mestre artesà.Romans 8:28 ens diu que «Estem segurs que Déu tot ho encamina per al bé d’aquells qui l’estimen,» no diu que tot li anirà bé, són dues coses diferents. El procés és necessari per arribar a la finalitat desitjada, i la seva finalitat és bona per a aquells que dipositen la seva fe en Ell.
Així que ànim durant el camí, No és fàcil, i no és per a acomodats. Si no, per què doncs diria David a Salomó “esforça't!” Per què els homes i les dones a la història haurien d'esforçar-se i ser valents?Però com Déu va prometre Josuè, Déu està amb aquell que l'invoca. Déu va prometre estar amb Josuè on sigui que fos, i Déu encara promet la seva presència als seus fills avui dia. Quan va pujar al cel va dir als seus deixebles a Mateu 28:20 «Sapigueu que seré amb vosaltres cada dia, fins a la fi del món.» MATEU 28:20 BEC
Continuem fidelment en el camí de la salvació, sabent que aquell que ha començat l'obra en nosaltres està amb nosaltres fins al dia que estiguem a la seva presència, i si hem dipositat la nostra confiança en Ell, gaudirem de la seva companyia per tots els segles. A Ell sigui la glòria.]]>https://api.spreaker.com/episode/53651249Wed, 30 Apr 2025 05:15:00 +0000David y MaribelEl llibre de Reis (1 i 2 de reis) relata la història del poble d'Israel des del final del regnat de David i fins a l'exili d'Israel a Babilònia. Durant els dies vinents veurem detalls del regnat de Salomó, però avui veurem les paraules de David al seu...David havia unit les tribus d'Israel en un regne unit. I ara, als primers capítols del llibre de Reis podem llegir com el rei havia envellit, i abans de morir passava el seu tron ​​a Salomó, fill de Betsabé. David tenia molt que podia haver dit a Salomó, i és cert que part de les parables que va tenir amb el seu fill incloïa instruccions tristes de com destruir aquells que no havien servit al rei de manera digna. Però llegim també que les darreres paraules de saviesa de David a Salomó són molt semblants a les paraules que Moisès, Josuè i Samuel van compartir amb el poble d'Israel a l'hora de morir.
David comença l'exhortació al seu fill amb paraules que ens recorden a l'exhortació de Déu a Josuè: “sigues valent i portat com un home”David continua donant instruccions a Salomó perquè continui fidel a Déu. Diu així:«Guarda els preceptes del Senyor, el teu Déu, seguint els seus camins i complint els seus estatuts, els seus manaments, les seves lleis i els seus testimonis, tal com és escrit en la llei de Moisès, perquè et vagi bé en tot el que emprenguis i a qualsevol lloc on vagis, a fi que el Senyor confirmi la promesa que em va fer: ‘Si els teus fills guarden el seu comportament, per caminar fidelment davant meu, amb tot el seu cor i amb tota la seva ànima, mai no et faltarà un descendent sobre el tron d’Israel.’» 1 REIS 2:3-4 BEC Podeu recordar les promeses donades al poble d'Israel? Déu continua mantenint les seves garanties de benedicció a aquells que guarden els camins i observen les instruccions. David va dir al seu fill que obeís Déu perquè prosperés en tot el que fes.
Penses que això era una garantia que si obeïa Déu, tot el que ell fes li sortiria bé en tot moment?Penses que ens ensenya a nosaltres que si obeïm Déu, tot ens anirà bé?
Havent vist la vida d'aquests homes i dones de Déu a través de la Bíblia, hem pogut veure que obeir Déu no és un talismà de la sort amb el qual la vida serà un passeig per un jardí de flors. Sabem que perquè hi hagi flors, hi ha d'haver dies de pluja i dies de sol. Sabem que perquè una planta floreixi, una llavor ha de ser enterrada sota terra. Ha de morir a si mateixa com a llavor, per poder florir com a rosa o una altra bella flor. Sabem que no hi ha creixement sense esforç, i que per obtenir un èxit cal feina dura. Però de vegades oblidem això per demanar de Déu una vida còmoda i sense problemes com a premi al nostre esforç per ser fidel. Com si de Déu mereixem alguna cosa.
Però són els problemes els que ens poleixen a través de l'obra de gràcia de Déu a les nostres vides. No hi ha papallona sense sacrifici del cuc de seda; no hi ha diamant sense els cops experts d’un lapidari que el treballi. A les mans de Déu, no hi ha cop en va. Cada patiment està dissenyat per fer-nos brillar més i millor, sempre que confiem en el mestre artesà.Romans 8:28 ens diu que «Estem segurs que Déu tot ho encamina per al bé d’aquells qui l’estimen,» no diu que tot li anirà bé, són dues coses diferents. El procés és necessari per arribar a la finalitat desitjada, i la seva finalitat és bona per a aquells que dipositen la seva fe en Ell.
Així que ànim durant el camí, No és fàcil, i no és per a acomodats. Si no, per què doncs diria David a Salomó “esforça't!” Per què els homes i les dones a la història haurien d'esforçar-se i ser valents?Però com Déu va prometre Josuè, Déu està amb aquell que l'invoca. Déu va prometre estar amb Josuè on sigui que fos, i Déu encara promet la seva presència als seus fills avui dia. Quan va pujar al cel va dir als seus deixebles a Mateu 28:20 «Sapigueu que seré amb vosaltres cada dia, fins a la fi del món.» MATEU 28:20 BEC
Continuem fidelment en el camí de la...]]>354biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/077-2samuel-el-mesies-llinatge-de-david--53651246David havia arribat a un estat de pau amb l'enemic, i ara volia fer un temple per a l'arca de Déu. Però veiem que Déu li recorda que Ell no ha demanat casa per a si. Déu mateix li diu que farà casa a David. Però no parlava d'una casa física.
El profeta Natan va donar aquestes paraules de Déu al rei David«El Senyor també t’anuncia que ell t’edificarà una casa. I quan els teus dies s’hagin acomplert i jeguis amb els teus avantpassats, jo establiré després de tu el teu llinatge, que haurà sortit de les teves entranyes, i faré estable el seu regne. Ell edificarà una casa al meu nom, i jo refermaré per sempre més el tron del seu reialme.» 2 SAMUEL 7:11-13 BEC
Les paraules de Natan el profeta confirmaven que el llinatge de David continuaria, i que tindria un fill que seria rei. No era cap dels que ja havien nascut, sinó que encara havia de néixer. Aquest seria Salomó, el qual durant el seu regnat edificaria temple a Jehovà. Encara que aquesta profecia incloïa la descendència més propera de David, el regne del qual seria afirmat eternament seria el Messies Salvador del món. Aquest naixeria de la descendència de David milers d'anys més tard, quan ja no hi havia rei de la família de David al tron.
Més tard, a 2 Samuel 23:3-5 llegim les últimes paraules de David:«El Déu d’Israel ha parlat, la Roca d’Israel m’ha dit: ‘Qui governi els homes amb justícia, qui governi en el temor de Déu, serà com la llum de l’aurora quan surt el sol en un matí sense núvols, fent brillar l’herba de la terra després de la pluja.’ ”No és així la meva casa envers Déu? Ell ha fet amb mi un pacte perpetu, ben disposat i segur. ¿No és ell qui fa germinar la meva salvació i totes les meves delícies?» 2 SAMUEL 23:3-5 BEC
David reconeix que Déu ha beneït casa seva, però hi ha una benedicció per venir encara més gran. Crist, la llum del món, l'estrella del matí, hauria de venir per salvar el món.
Ens diu Filipencs 2 que Crist va deixar el seu regne al cel per venir a la terra. I mentre va ser aquí no va viure a un palau, encara que Ell era el rei etern. En acabar la seva missió de salvar el món després de morir a la creu i ressuscitar en glòria, va tornar a la seva llar celestial, però va deixar l'Esperit Sant, el qual ens diu que viu als nostres cors. Fa referència al tabernacle, a la tenda on va habitar la glòria de Déu pel desert i fins que Salomó, fill de David, fos escollit per construir un temple al Senyor.
David no construiria casa per a Déu, perquè Déu havia decidit habitar a l'arca durant més temps. Així ara l'esperit de Déu mateix escull el nostre cos mortal, temporal com un tabernacle, per mostrar la seva glòria i poder. Déu regna al cel i el seu regne és etern, però ofereix habitar als nostres cors mentre vivim aquí a la terra. Ell està edificant casa per a nosaltres, una casa eterna, i com David, podem alegrar-nos que no és el que nosaltres podem fer per Déu, sinó en el que Ell ja ha fet per nosaltres, i el que vol fer en nosaltres.
«Tingueu entre vosaltres els mateixos sentiments que tingué Crist Jesús: Ell, tot i que era de condició divina, no va considerar la seva igualtat amb Déu com un dret irrenunciable, sinó que ell mateix es va fer no res i prengué la condició d’esclau. Un cop fet semblant als homes, i externament trobat com humà, s’humilià ell mateix i es féu obedient fins acceptar la mort, però una mort de creu. Per aquest motiu, precisament, Déu l’exalçà eminentment i li donà el Nom que està per damunt de tot altre nom, perquè en el Nom de Jesús tots els éssers del cel, la terra i l’abisme dobleguin els genolls, i tots els llavis proclamin que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare.» FILIPENCS 2:5-11 BEC
Arribarà el dia que habitarem amb Ell en glòria, però ara, aquí a la terra, està vivint l'Esperit de Crist al teu cor? Has doblegat el teu genoll davant d'aquell que ho va deixar tot per venir a oferir-te vida en Ell? Confesses a Jesucrist com a Senyor? Tots ho faran tard o d'hora, però no tots per salvació. Però aquells que ho facin aquí en vida, viuran amb Ell eternament. Creus això?]]>https://api.spreaker.com/episode/53651246Tue, 29 Apr 2025 05:00:00 +0000David y MaribelDavid era, com s'havia profetitzat, de la tribu de Judà, i del seu llinatge sortiria el Messies, el Rei etern. Déu li confirma el pacte al capítol 7, quan David va proposar construir casa a Jehovà. David havia arribat a un estat de pau amb l'enemic, i...David havia arribat a un estat de pau amb l'enemic, i ara volia fer un temple per a l'arca de Déu. Però veiem que Déu li recorda que Ell no ha demanat casa per a si. Déu mateix li diu que farà casa a David. Però no parlava d'una casa física.
El profeta Natan va donar aquestes paraules de Déu al rei David«El Senyor també t’anuncia que ell t’edificarà una casa. I quan els teus dies s’hagin acomplert i jeguis amb els teus avantpassats, jo establiré després de tu el teu llinatge, que haurà sortit de les teves entranyes, i faré estable el seu regne. Ell edificarà una casa al meu nom, i jo refermaré per sempre més el tron del seu reialme.» 2 SAMUEL 7:11-13 BEC
Les paraules de Natan el profeta confirmaven que el llinatge de David continuaria, i que tindria un fill que seria rei. No era cap dels que ja havien nascut, sinó que encara havia de néixer. Aquest seria Salomó, el qual durant el seu regnat edificaria temple a Jehovà. Encara que aquesta profecia incloïa la descendència més propera de David, el regne del qual seria afirmat eternament seria el Messies Salvador del món. Aquest naixeria de la descendència de David milers d'anys més tard, quan ja no hi havia rei de la família de David al tron.
Més tard, a 2 Samuel 23:3-5 llegim les últimes paraules de David:«El Déu d’Israel ha parlat, la Roca d’Israel m’ha dit: ‘Qui governi els homes amb justícia, qui governi en el temor de Déu, serà com la llum de l’aurora quan surt el sol en un matí sense núvols, fent brillar l’herba de la terra després de la pluja.’ ”No és així la meva casa envers Déu? Ell ha fet amb mi un pacte perpetu, ben disposat i segur. ¿No és ell qui fa germinar la meva salvació i totes les meves delícies?» 2 SAMUEL 23:3-5 BEC
David reconeix que Déu ha beneït casa seva, però hi ha una benedicció per venir encara més gran. Crist, la llum del món, l'estrella del matí, hauria de venir per salvar el món.
Ens diu Filipencs 2 que Crist va deixar el seu regne al cel per venir a la terra. I mentre va ser aquí no va viure a un palau, encara que Ell era el rei etern. En acabar la seva missió de salvar el món després de morir a la creu i ressuscitar en glòria, va tornar a la seva llar celestial, però va deixar l'Esperit Sant, el qual ens diu que viu als nostres cors. Fa referència al tabernacle, a la tenda on va habitar la glòria de Déu pel desert i fins que Salomó, fill de David, fos escollit per construir un temple al Senyor.
David no construiria casa per a Déu, perquè Déu havia decidit habitar a l'arca durant més temps. Així ara l'esperit de Déu mateix escull el nostre cos mortal, temporal com un tabernacle, per mostrar la seva glòria i poder. Déu regna al cel i el seu regne és etern, però ofereix habitar als nostres cors mentre vivim aquí a la terra. Ell està edificant casa per a nosaltres, una casa eterna, i com David, podem alegrar-nos que no és el que nosaltres podem fer per Déu, sinó en el que Ell ja ha fet per nosaltres, i el que vol fer en nosaltres.
«Tingueu entre vosaltres els mateixos sentiments que tingué Crist Jesús: Ell, tot i que era de condició divina, no va considerar la seva igualtat amb Déu com un dret irrenunciable, sinó que ell mateix es va fer no res i prengué la condició d’esclau. Un cop fet semblant als homes, i externament trobat com humà, s’humilià ell mateix i es féu obedient fins acceptar la mort, però una mort de creu. Per aquest motiu, precisament, Déu l’exalçà eminentment i li donà el Nom que està per damunt de tot altre nom, perquè en el Nom de Jesús tots els éssers del cel, la terra i l’abisme dobleguin els genolls, i tots els llavis proclamin que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare.» FILIPENCS 2:5-11 BEC
Arribarà el dia que habitarem amb Ell en glòria, però ara, aquí a la terra, està vivint...]]>369biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/076-2samuel-el-perjucici-de-l-amor-sense-correccio--53651245David va ser un bon home i un bon rei. No podem dir que fos mal marit i pare, perquè veiem moltes vegades que es preocupava molt pels seus i els estimava. Però veiem que encara que David era un home conforme al cor de Déu, que reconeixia els seus errors i es penedia dels seus pecats, que buscava honrar Déu amb el seu tracte cap al proïsme, i que volia fer la voluntat de Déu, va tenir diverses situacions difícils amb els seus fills. Veiem que David estimava els seus fills tant que no els amonestava prou.
Podem llegir la història del pecat d'Amnón cap a Tamar a 2 Samuel 13. Em produeix malestar i no m'hi aturaré, però veiem que el fill gran de David va pecar abusant sexualment de la seva germana i menyspreant-la després. En sentir això el rei David, es va enfurismar molt pel que va passar, però no se'ns diu que fes res sobre això.
Absalom, germà de tots dos, després de descobrir el que havia passat, va idear un pla per matar a Amnón el seu germà per venjar la seva germana Tamar i va fugir per amagar-se del seu pare.
Això va portar inestabilitat a la família i gran dolor. Ens diu la Bíblia que David va plorar l'absència d'Absalom. I Joab, el general de l'exèrcit de David, va intercedir perquè Absalom pogués tornar a Jerusalem, així que David el va deixar tornar a Jerusalem, però no va rebre Absalom a casa seva. Al cap de dos anys, Absalom va aconseguir que el rei el rebés a palau i als quatre anys després d'haver arribat a Jerusalem, temps durant el qual Absalom havia estat traint el rei buscant el favor del poble per a si mateix, Absalom va demanar permís per pujar a Hebron a donar tribut a Jehovà. Se li va concedir el permís, però veiem que Absalom tenia un pla per proclamar-se rei a Hebron.
“I un missatger va venir a David, dient: El cor de tot Israel se'n va darrere d'Absalom.”
Absalom es va revoltar contra el seu pare, i David va haver de sortir amb tota la seva família de Jerusalem perquè el seu propi fill baixava a prendre la ciutat i el tron. El capítol 15 és un capítol molt trist en què veiem el rei fugint de la Ciutat de David per no ser mort en mans del seu propi fill. I així trobem David amb els seus homes i la seva família pujant per la muntanya de les Oliveres, deixant Jerusalem enrere amb la certesa que si Déu volia que tornés, tornaria i veuria l'arca del tabernacle de nou:
«David anava per la pujada de les Oliveres; i mentre pujava anava plorant, amb el cap tapat i caminant descalç. Tota la gent que l’acompanyava també pujava amb el cap tapat i plorant.» 2 SAMUEL 15:30 BEC
No només va entrar Absalom a Jerusalem per treure el tron ​​al seu pare, sinó que ens explica el capítol 16 que es va ficar al llit amb les deu concubines que el seu pare havia deixat al càrrec de la casa reial a Jerusalem.Absalom era el tercer fill de David, i la seva mare va ser Maaca, princesa de Gesur. És trist veure que pensava matar el seu pare per proclamar-se a si mateix rei. Però David mostra l’amor d’un pare al seu fill. Ens diu el text que «El rei va donar aquesta ordre a Joab, Abisai i Itai: “Per consideració a mi, sigueu benignes amb el jove Absalom.” I tota la tropa va sentir l’ordre que el rei va donar a tots els caps referent a Absalom.» 2 SAMUEL 18:5 BEC
Ens explica el llibre de Samuel que durant la batalla, Absalom va quedar penjat pels seus llargs cabells a una alzina, i un soldat fidel i obedient que el va veure, no va consentir a fer-li mal, seguint les instruccions del rei. Quan Joab li va preguntar per què no l’havia matat, aquell home respongué a Joab: “Ni que em posessin mil sicles de plata a les mans, no alçaria la mà contra el fill del rei, perquè nosaltres hem sentit com el rei et donava a tu, a Abisai i a Itai, aquesta ordre: ‘Tingueu tots mirament amb el jove Absalom.’» 2 SAMUEL 18:12 BEC
Joab, cruel home de guerra que era i mirant tan sols pels interessos de la corona, va anar i va ferir a mort Absalom quan aquest encara penjava de l'alzina.
Quan Ahimaas va anar a donar notícia de la batalla “El rei va dir: El jove Absalom està bé? El rei encara estimava el seu fill i es preocupava pel seu benestar.En rebre notícia que Absalom havia mort, ens diu el llibre que «Llavors el rei, profundament commogut, va pujar a la cambra superior de la porta de la muralla i esclatà en plors. Mentre pujava, deia: “Fill meu, Absalom, fill meu, Absalom! Tant de bo hagués mort jo en lloc teu! Absalom, fill meu, fill meu!”» 2 SAMUEL 18:33 BEC
Absalom no va ser l'únic que va voler el tron ​​d'Israel abans d'hora. Veiem que Adonies, el quart fill del rei David, anys després, quan el rei David ja estava ancià i postrat al llit va planejar usurpar el tron, sabent que el regne seria atorgat al seu germà Salomó, fill de Betsabé, la que va ser dona d’Uries.
Resulta que el text explica que David mai no havia amonestat ni disciplinat Adonies. Ens diu 1 Reis 1:6 «El seu pare mai de la vida no l’hagué de renyar dient-li: “Per què fas això?” A més, era de molt bona presència i l’havia tingut després d’Absalom.» 1 REIS 1:6 BEC
Adonies tenia a favor seu Joab fill de Sarvia i amb el sacerdot Abiatar, els quals l'ajudaven, però el profeta Natan va intervenir al costat de Betsabé, els quals van parlar amb David per avisar-lo del complot per usurpar el tron.
Salomó, en ser declarat rei legítim d'Israel, va triar perdonar la vida del seu germà, i va acabar així la violència que estava passant a la família reial.
Veiem així que David patia molt pels seus fills, però no veiem que els disciplinés. Se'ns diu expressament a 1 Reis 1:6 Que mai no havia confrontat Adonies per amonestar-lo pel seu comportament, i veiem en la situació amb Amnón i Absalom, que no va tenir comunicació amb els seus fills per instruir-los i disciplinar-los.
Podem dir que David no va amonestar per “amor” però Déu demana que mostrem l'amor cap als nostres fills ensenyant-los i amonestant-los.
A proverbis 13:24 de Salomó ens ensenya que «Qui plany el bastó no vol el bé del seu fill; qui l’estima, no s’està de corregir-lo.» PROVERBIS 13:24 BEC «Més val una reprensió oberta que un amor ocult.» PROVERBIS 27:5 BEC
Per molt difícil que sigui corregir els preciosos fills que Déu t'ha donat, la reprensió a temps estalviarà multitud de llàgrimes a tu i a ells. Que Déu ens ajudi a instruir i corregir en amor pel bé de les nostres famílies.]]>https://api.spreaker.com/episode/53651245Mon, 28 Apr 2025 05:00:00 +0000David y MaribelDavid va tenir múltiples dones i aquestes li van donar molts fills: Hem parlat de Mical la qual no va tenir fills, i d'Abigaïl (mare de Quileab o Daniel), però també van ser les seves dones Ahinóam (mare d'Amnón), Maaca (mare d'Absalón), Haguit (mare...David va ser un bon home i un bon rei. No podem dir que fos mal marit i pare, perquè veiem moltes vegades que es preocupava molt pels seus i els estimava. Però veiem que encara que David era un home conforme al cor de Déu, que reconeixia els seus errors i es penedia dels seus pecats, que buscava honrar Déu amb el seu tracte cap al proïsme, i que volia fer la voluntat de Déu, va tenir diverses situacions difícils amb els seus fills. Veiem que David estimava els seus fills tant que no els amonestava prou.
Podem llegir la història del pecat d'Amnón cap a Tamar a 2 Samuel 13. Em produeix malestar i no m'hi aturaré, però veiem que el fill gran de David va pecar abusant sexualment de la seva germana i menyspreant-la després. En sentir això el rei David, es va enfurismar molt pel que va passar, però no se'ns diu que fes res sobre això.
Absalom, germà de tots dos, després de descobrir el que havia passat, va idear un pla per matar a Amnón el seu germà per venjar la seva germana Tamar i va fugir per amagar-se del seu pare.
Això va portar inestabilitat a la família i gran dolor. Ens diu la Bíblia que David va plorar l'absència d'Absalom. I Joab, el general de l'exèrcit de David, va intercedir perquè Absalom pogués tornar a Jerusalem, així que David el va deixar tornar a Jerusalem, però no va rebre Absalom a casa seva. Al cap de dos anys, Absalom va aconseguir que el rei el rebés a palau i als quatre anys després d'haver arribat a Jerusalem, temps durant el qual Absalom havia estat traint el rei buscant el favor del poble per a si mateix, Absalom va demanar permís per pujar a Hebron a donar tribut a Jehovà. Se li va concedir el permís, però veiem que Absalom tenia un pla per proclamar-se rei a Hebron.
“I un missatger va venir a David, dient: El cor de tot Israel se'n va darrere d'Absalom.”
Absalom es va revoltar contra el seu pare, i David va haver de sortir amb tota la seva família de Jerusalem perquè el seu propi fill baixava a prendre la ciutat i el tron. El capítol 15 és un capítol molt trist en què veiem el rei fugint de la Ciutat de David per no ser mort en mans del seu propi fill. I així trobem David amb els seus homes i la seva família pujant per la muntanya de les Oliveres, deixant Jerusalem enrere amb la certesa que si Déu volia que tornés, tornaria i veuria l'arca del tabernacle de nou:
«David anava per la pujada de les Oliveres; i mentre pujava anava plorant, amb el cap tapat i caminant descalç. Tota la gent que l’acompanyava també pujava amb el cap tapat i plorant.» 2 SAMUEL 15:30 BEC
No només va entrar Absalom a Jerusalem per treure el tron ​​al seu pare, sinó que ens explica el capítol 16 que es va ficar al llit amb les deu concubines que el seu pare havia deixat al càrrec de la casa reial a Jerusalem.Absalom era el tercer fill de David, i la seva mare va ser Maaca, princesa de Gesur. És trist veure que pensava matar el seu pare per proclamar-se a si mateix rei. Però David mostra l’amor d’un pare al seu fill. Ens diu el text que «El rei va donar aquesta ordre a Joab, Abisai i Itai: “Per consideració a mi, sigueu benignes amb el jove Absalom.” I tota la tropa va sentir l’ordre que el rei va donar a tots els caps referent a Absalom.» 2 SAMUEL 18:5 BEC
Ens explica el llibre de Samuel que durant la batalla, Absalom va quedar penjat pels seus llargs cabells a una alzina, i un soldat fidel i obedient que el va veure, no va consentir a fer-li mal, seguint les instruccions del rei. Quan Joab li va...]]>554biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/075-2-samuel-bondat-per-als-que-ens-han-fet-mal--53580414A la vida de David hem pogut veure que davant els atacs de Saül, i confiant en la promesa que Déu li va fer que Ell seria rei, David no es va revoltar, atacant Saül, però sí es va protegir, i se'n va anar lluny de la presència de Saül mentre aquest va viure.
Però l'actitud de David cap al qui desitjava el seu mal no era pas recíproca. David no desitjava el mal de Saül, i això ho veiem en les vegades que el va poder ferir i no ho va fer. Ho podem veure també en la tristesa que la mort de Saül va ocasionar per a David. David estava vinculat a Saül, estant casat amb la seva filla Mical. I a més, Jonatan era el seu millor amic, i havia fet pacte amb ell de no destruir la seva descendència quan arribés a ser rei.
Així que a 2 Samuel 9 veiem David buscant algun descendent de Saül a qui ell pugui fer-li bé. Aquesta història mostra l'absència de ressentiment al cor de David.
«David va preguntar: “Queda encara algú de la família de Saül, a qui jo pugui afavorir per amor a Jonatan?”» Així que van trobar Mefibóixet, fill de Jonatan fill de Saül, el qual havia tingut una lesió de nen i estava esguerrat dels peus.
Va venir aquest a David, i se'ns diu que “es va postrar sobre el seu rostre i va fer reverència”, dient-li “Heus aquí el teu servent”. Mefibóixet sabia que el nou rei podia matar-lo, sent ell un descendent del rei Saül.
Però ens diu 2 Samuel 9 que «David li digué: “No tinguis por, que et prometo tractar-te amb benevolència per amor a Jonatan, el teu pare. Et restituiré totes les terres del teu avi Saül, i menjaràs sempre a la meva taula.”«Tot seguit el rei va cridar Sibà, el servent de Saül, i li digué: “Tot el que pertanyia a Saül i a la seva casa, ho concedeixo al fill del teu amo.»«Tu i els teus fills i els teus servents treballareu les terres per a ell, i t’encarregaràs del sosteniment del fill del teu amo; però Mefibóixet, el fill del teu amo, menjarà sempre a la meva taula.” I vivia mefibóixet a Jerusalem, perquè menjava sempre a la taula del rei; i estava esguerrat dels dos peus.”2 SAMUEL 9:7-10 BEC
Al capítol 16 veiem que Sibà, el servent de Mefibóixet, va intentar buscar el favor del rei David per a si mateix fent-li pensar a David que Mefibóixet l’havia traït, no anant a defensar el rei davant la revolta d'Absalom. Però quan David va aconseguir tornar a Jerusalem, al capítol 19, Mefibóixet va explicar al rei David que el seu servent Sibà l'havia enganyat. No sabem si David va creure la versió de Mefibóixet, però David va determinar repartir les terres entre Mefibóixet i Sibà el seu servent. Aquestes eren les terres que havien estat donades a Mefibóixet, però és Mefibóixet mateix el que va acabar oferint que el seu servent es quedés amb tota la terra perquè ell estava satisfet que David hagués tornat bé i amb salut a Jerusalem.
Més tard, quan els gabaonites van demanar venjança sobre la casa de Saül, David els va concedir tot descendent de Saül, però ens diu que es va compadir David de Mefibóixet, pel jurament que hi havia entre David i Jonatan, fill de Saül. (2 Samuel 21:8).
La bondat de David envers els descendents del seu enemic, el qual el va amenaçar de mort durant tants anys de la seva vida mostren que David temia Déu i entenia la misericòrdia de Déu envers ell.
Que Déu ens ajudi a nosaltres a estar disposats a mostrar misericòrdia i ser bondadosos amb aquells que no s´ho mereixen, perquè és en aquests moments que mostrem Crist a les nostres vides.]]>https://api.spreaker.com/episode/53580414Fri, 25 Apr 2025 05:30:00 +0000David y MaribelQuan Crist parla al Nou Testament de posar l'altra galta quan ens bufetegin, no està parlant de deixar-nos abusar per aquells que busquen el nostre mal. Quan Déu parla d'estimar els nostres enemics, no demana que siguem víctimes passives dels...A la vida de David hem pogut veure que davant els atacs de Saül, i confiant en la promesa que Déu li va fer que Ell seria rei, David no es va revoltar, atacant Saül, però sí es va protegir, i se'n va anar lluny de la presència de Saül mentre aquest va viure.
Però l'actitud de David cap al qui desitjava el seu mal no era pas recíproca. David no desitjava el mal de Saül, i això ho veiem en les vegades que el va poder ferir i no ho va fer. Ho podem veure també en la tristesa que la mort de Saül va ocasionar per a David. David estava vinculat a Saül, estant casat amb la seva filla Mical. I a més, Jonatan era el seu millor amic, i havia fet pacte amb ell de no destruir la seva descendència quan arribés a ser rei.
Així que a 2 Samuel 9 veiem David buscant algun descendent de Saül a qui ell pugui fer-li bé. Aquesta història mostra l'absència de ressentiment al cor de David.
«David va preguntar: “Queda encara algú de la família de Saül, a qui jo pugui afavorir per amor a Jonatan?”» Així que van trobar Mefibóixet, fill de Jonatan fill de Saül, el qual havia tingut una lesió de nen i estava esguerrat dels peus.
Va venir aquest a David, i se'ns diu que “es va postrar sobre el seu rostre i va fer reverència”, dient-li “Heus aquí el teu servent”. Mefibóixet sabia que el nou rei podia matar-lo, sent ell un descendent del rei Saül.
Però ens diu 2 Samuel 9 que «David li digué: “No tinguis por, que et prometo tractar-te amb benevolència per amor a Jonatan, el teu pare. Et restituiré totes les terres del teu avi Saül, i menjaràs sempre a la meva taula.”«Tot seguit el rei va cridar Sibà, el servent de Saül, i li digué: “Tot el que pertanyia a Saül i a la seva casa, ho concedeixo al fill del teu amo.»«Tu i els teus fills i els teus servents treballareu les terres per a ell, i t’encarregaràs del sosteniment del fill del teu amo; però Mefibóixet, el fill del teu amo, menjarà sempre a la meva taula.” I vivia mefibóixet a Jerusalem, perquè menjava sempre a la taula del rei; i estava esguerrat dels dos peus.”2 SAMUEL 9:7-10 BEC
Al capítol 16 veiem que Sibà, el servent de Mefibóixet, va intentar buscar el favor del rei David per a si mateix fent-li pensar a David que Mefibóixet l’havia traït, no anant a defensar el rei davant la revolta d'Absalom. Però quan David va aconseguir tornar a Jerusalem, al capítol 19, Mefibóixet va explicar al rei David que el seu servent Sibà l'havia enganyat. No sabem si David va creure la versió de Mefibóixet, però David va determinar repartir les terres entre Mefibóixet i Sibà el seu servent. Aquestes eren les terres que havien estat donades a Mefibóixet, però és Mefibóixet mateix el que va acabar oferint que el seu servent es quedés amb tota la terra perquè ell estava satisfet que David hagués tornat bé i amb salut a Jerusalem.
Més tard, quan els gabaonites van demanar venjança sobre la casa de Saül, David els va concedir tot descendent de Saül, però ens diu que es va compadir David de Mefibóixet, pel jurament que hi havia entre David i Jonatan, fill de Saül. (2 Samuel 21:8).
La bondat de David envers els descendents del seu enemic, el qual el va amenaçar de mort durant tants anys de la seva vida mostren que David temia Déu i entenia la misericòrdia de Déu envers ell.
Que Déu ens ajudi a nosaltres a estar disposats a...]]>348biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/074-2-samuel-les-dones-a-la-vida-de-david-abigail--53580416Quan David fugia de Saül, va arribar a les terres de Nabal. Els seus homes van romandre a la zona, protegint els servents de Nabal amb la seva mera presència. Els soldats estaven famolencs, així que David va enviar missatge a Nabal, demanant menjar per als soldats. Nabal, nèciament, els va menysprear, acusant-los de ser rebels deslleials al rei Saül. David es va sentir indignat pel tracte, però Nabal, pensant només en si mateix, va entrar a casa seva a beure i menjar. Si no hagués estat perquè un dels servents va anar directament a Abigail per exposar-li el cas, David hauria atacat Nabal i casa seva. Abigail va sortir a la trobada de David amb provisions per als soldats, protegint així casa seva i els que hi estaven.
És impressionant que Abigail, en parlar, desvetlla de manera profètica el que Déu faria a través de David. Ella va honrar el que Déu havia triat per ser rei, reconeixent el favor de Déu per a David amb aquests versets.«El Senyor, ben segur, farà una casa permanent per al meu senyor, ja que tu condueixes les guerres del Senyor, i mentre visquis no es trobarà res de malvat en tu. Si hi ha algú que s’hagi alçat per perseguir-te, buscant la teva vida, la vida del meu senyor estarà lligada al feix dels vivents amb el Senyor, el teu Déu, mentre que la vida dels teus enemics, el Senyor mateix la llançarà com des de la cassoleta de la fona. I així, quan el Senyor hagi complert amb el meu senyor tots els beneficis que té promesos per a tu, i t’hagi posat per príncep sobre Israel, el meu senyor no haurà de tenir recança ni càrrec de consciència per haver vessat sang sense motiu ni per haver-se pres, el meu senyor, la justícia pel seu compte. I quan el Senyor ompli de béns el meu senyor, recorda’t de la teva serventa.”» 1 SAMUEL 25:28-31 BEC
Sens dubte podem descriure Abigail com a prudent i sàvia. La seva prudència la mantenia unida a un marit que estava destrossant casa seva, però no la veiem discutint amb ell; més aviat intentava viure de manera que la seva casa estigués protegida. Veiem la seva saviesa en la manera de tractar amb els seus servents i David. I a més requeria valentia per sortir a trobar homes de guerra que havien estat ofesos pel seu marit.
1 Samuel 25:3 la descriu com: “era una dona assenyada i de bona presència”
Déu va honrar la prudència i saviesa d'Abigail, i va castigar els excessos i neciesa de Nabal. Llegim que Nabal estava fent banquet, i havent begut i menjat, li va arribar notícia del que David havia estat a punt de fer i que només gràcies a la seva dona la família i les possessions s'havien deslliurat de la destrucció. Ens diu el text que “va desmaiar el seu cor en ell, i es va quedar com una pedra. Això sembla descriure un infart. I deu dies després va morir.”
David estava content que fos Déu qui havia fet justícia, i no la seva pròpia mà contra aquest home i casa seva. Va Prendre doncs David a Abigail per a muller després que Nabal havia mort. Abigail no era una noia pobra que venia a casa del rei. Ens diu el text que ella va portar les seves cinc donzelles que servien a la seva nova llar.
Què podem aprendre d'Abigail? Com hem vist, Abigail es conduïa prudentment i sàviament. Coneixia la llei de Déu, i veiem que Déu li va donar saviesa per discernir la voluntat de Déu, la valentia i la prudència per fer-ho bé. Aquestes són característiques que cadascuna de nosaltres hauríem d'anhelar, perquè ajuden en una relació matrimonial difícil com la que Abigail tenia amb Nabal, i fan encara millor una relació matrimonial com la que esperem que tingués amb David.
Que Déu ens ajudi a practicar la saviesa i la prudència per obeir Déu i gaudir de la nostra relació amb els nostres éssers estimats.]]>https://api.spreaker.com/episode/53580416Thu, 24 Apr 2025 05:30:00 +0000David y MaribelQuan vam estudiar la vida de David, veiem que quan va arribar a ser rei, va sentir la llibertat de casar-se amb moltes dones. Això no entra al pla de Déu per a l'ésser humà. Déu ha establert el matrimoni entre un home i una dona, fent-lo servir com...Quan David fugia de Saül, va arribar a les terres de Nabal. Els seus homes van romandre a la zona, protegint els servents de Nabal amb la seva mera presència. Els soldats estaven famolencs, així que David va enviar missatge a Nabal, demanant menjar per als soldats. Nabal, nèciament, els va menysprear, acusant-los de ser rebels deslleials al rei Saül. David es va sentir indignat pel tracte, però Nabal, pensant només en si mateix, va entrar a casa seva a beure i menjar. Si no hagués estat perquè un dels servents va anar directament a Abigail per exposar-li el cas, David hauria atacat Nabal i casa seva. Abigail va sortir a la trobada de David amb provisions per als soldats, protegint així casa seva i els que hi estaven.
És impressionant que Abigail, en parlar, desvetlla de manera profètica el que Déu faria a través de David. Ella va honrar el que Déu havia triat per ser rei, reconeixent el favor de Déu per a David amb aquests versets.«El Senyor, ben segur, farà una casa permanent per al meu senyor, ja que tu condueixes les guerres del Senyor, i mentre visquis no es trobarà res de malvat en tu. Si hi ha algú que s’hagi alçat per perseguir-te, buscant la teva vida, la vida del meu senyor estarà lligada al feix dels vivents amb el Senyor, el teu Déu, mentre que la vida dels teus enemics, el Senyor mateix la llançarà com des de la cassoleta de la fona. I així, quan el Senyor hagi complert amb el meu senyor tots els beneficis que té promesos per a tu, i t’hagi posat per príncep sobre Israel, el meu senyor no haurà de tenir recança ni càrrec de consciència per haver vessat sang sense motiu ni per haver-se pres, el meu senyor, la justícia pel seu compte. I quan el Senyor ompli de béns el meu senyor, recorda’t de la teva serventa.”» 1 SAMUEL 25:28-31 BEC
Sens dubte podem descriure Abigail com a prudent i sàvia. La seva prudència la mantenia unida a un marit que estava destrossant casa seva, però no la veiem discutint amb ell; més aviat intentava viure de manera que la seva casa estigués protegida. Veiem la seva saviesa en la manera de tractar amb els seus servents i David. I a més requeria valentia per sortir a trobar homes de guerra que havien estat ofesos pel seu marit.
1 Samuel 25:3 la descriu com: “era una dona assenyada i de bona presència”
Déu va honrar la prudència i saviesa d'Abigail, i va castigar els excessos i neciesa de Nabal. Llegim que Nabal estava fent banquet, i havent begut i menjat, li va arribar notícia del que David havia estat a punt de fer i que només gràcies a la seva dona la família i les possessions s'havien deslliurat de la destrucció. Ens diu el text que “va desmaiar el seu cor en ell, i es va quedar com una pedra. Això sembla descriure un infart. I deu dies després va morir.”
David estava content que fos Déu qui havia fet justícia, i no la seva pròpia mà contra aquest home i casa seva. Va Prendre doncs David a Abigail per a muller després que Nabal havia mort. Abigail no era una noia pobra que venia a casa del rei. Ens diu el text que ella va portar les seves cinc donzelles que servien a la seva nova llar.388biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/073-2-samuel-les-dones-a-la-vida-de-david-mical--53580415Amb una clara entesa d'aquesta veritat, donem una ullada a les dones a la vida de David, i aprenguem de les circumstàncies que les van envoltar.
Mical, filla menor de Saül, va ser criada com a princesa. Però sabem que estava enamorada de David, el pastor que es va convertir en gran soldat del rei. Va poder casar-se amb ell perquè el seu pare va decidir donar a un altre a la seva germana gran, la qual havia de ser la que es casés amb David. Quan Saül buscava manera de matar David, va fer servir Mical com a esquer, diguem, demanant-li a David que matés filisteus per guanyar-se la que seria la seva dona. I quan Saül va intentar matar David a casa seva, Mical va advertir el seu marit, el va ajudar a fugir, i va enganyar els servents de Saül que venien a matar-lo.No obstant això, quan David va haver de fugir tement per la seva vida, Mical va ser donada a un altre home. Quan David va ser proclamat rei, va demanar que li portessin a Jerusalem a Mical, i ens diu el text que el seu marit va venir darrere d'ella pregant que la deixessin quedar amb ell, però Abner li va dir que marxés.
L'última vegada que veiem Mical, és a Jerusalem, quan l'arca és recuperada i David entra dansant darrere l'arca. Ella, en veure'l, ens diu la Bíblia que el va menysprear, i quan David va pujar a casa, li va fer saber.
Penso en la relació amb el meu marit, i quantes vegades jo m'he pogut portar com a Mical. Quan ens enamorem, ens casem amb aquell que més estimem i a qui més admirem. Som capaços de mostrar el nostre amor en moments de perill, i el defensem i l’ajudem. Però, no obstant això, puc pensar en les ocasions en què he mostrat menyspreu, i que difícil això pot resultar.
Hi ha moments i situacions en què opinarem diferent, però també hi ha maneres de tractar temes i resoldre diferències de manera que mostrem respecte mutu, sense ferir una relació que ha de representar la relació que Crist té amb la Seva església.
Que fàcilment podem jutjar i menysprear els nostres marits, així com Mical va fer amb David!
Quina és la teva actitud envers el teu marit? Has de millorar la teva actitud i el teu tracte cap a aquell amb qui comparteixes la vida? Demana-li a Déu que et mostri aquelles coses que podeu millorar per agradar a Déu en la vostra relació.
Encara que no estiguis casada, considera aquest tipus d'actituds envers els que tens al teu voltant.
Considerem més enllà de les nostres relacions interpersonals. Quina és la nostra actitud envers Crist? Ens mostrem agraïts i amables quan no entenem el que passa a les nostres vides, o caiem en la temptació de menysprear el que Ell ha fet i fa per nosaltres?
Que Déu ens ajudi a mostrar el respecte i l'amor amb què Déu ens tracta cada dia i demostrar-lo a les nostres relacions interpersonals.]]>https://api.spreaker.com/episode/53580415Wed, 23 Apr 2025 05:15:00 +0000David y MaribelEn estudiar la vida de David, em sorprèn que triés tantes dones. Déu va establir a la creació la unió entre un home i una dona. Aquest ha estat sempre el pla de Déu. El matrimoni és una institució bonica i funcional, i Déu honra aquesta unió de manera...Amb una clara entesa d'aquesta veritat, donem una ullada a les dones a la vida de David, i aprenguem de les circumstàncies que les van envoltar.
Mical, filla menor de Saül, va ser criada com a princesa. Però sabem que estava enamorada de David, el pastor que es va convertir en gran soldat del rei. Va poder casar-se amb ell perquè el seu pare va decidir donar a un altre a la seva germana gran, la qual havia de ser la que es casés amb David. Quan Saül buscava manera de matar David, va fer servir Mical com a esquer, diguem, demanant-li a David que matés filisteus per guanyar-se la que seria la seva dona. I quan Saül va intentar matar David a casa seva, Mical va advertir el seu marit, el va ajudar a fugir, i va enganyar els servents de Saül que venien a matar-lo.No obstant això, quan David va haver de fugir tement per la seva vida, Mical va ser donada a un altre home. Quan David va ser proclamat rei, va demanar que li portessin a Jerusalem a Mical, i ens diu el text que el seu marit va venir darrere d'ella pregant que la deixessin quedar amb ell, però Abner li va dir que marxés.
L'última vegada que veiem Mical, és a Jerusalem, quan l'arca és recuperada i David entra dansant darrere l'arca. Ella, en veure'l, ens diu la Bíblia que el va menysprear, i quan David va pujar a casa, li va fer saber.
Penso en la relació amb el meu marit, i quantes vegades jo m'he pogut portar com a Mical. Quan ens enamorem, ens casem amb aquell que més estimem i a qui més admirem. Som capaços de mostrar el nostre amor en moments de perill, i el defensem i l’ajudem. Però, no obstant això, puc pensar en les ocasions en què he mostrat menyspreu, i que difícil això pot resultar.
Hi ha moments i situacions en què opinarem diferent, però també hi ha maneres de tractar temes i resoldre diferències de manera que mostrem respecte mutu, sense ferir una relació que ha de representar la relació que Crist té amb la Seva església.
Que fàcilment podem jutjar i menysprear els nostres marits, així com Mical va fer amb David!
Quina és la teva actitud envers el teu marit? Has de millorar la teva actitud i el teu tracte cap a aquell amb qui comparteixes la vida? Demana-li a Déu que et mostri aquelles coses que podeu millorar per agradar a Déu en la vostra relació.
Encara que no estiguis casada, considera aquest tipus d'actituds envers els que tens al teu voltant.
Considerem més enllà de les nostres relacions interpersonals. Quina és la nostra actitud envers Crist? Ens mostrem agraïts i amables quan no entenem el que passa a les nostres vides, o caiem en la temptació de menysprear el que Ell ha fet i fa per nosaltres?
Que Déu ens ajudi a mostrar el respecte i l'amor amb què Déu ens tracta cada dia i demostrar-lo a les nostres relacions interpersonals.]]>295biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/072-2-samuel-el-rei-david--53580183«Amb planys i plors van fer dejuni fins al vespre per Saül i el seu fill Jonatan, pel poble del Senyor i per la casa d’Israel, perquè havien mort per l’espasa.»2 SAMUEL 1:12 BECI David va plànyer Saül i Jonatan amb una poesia al capítol 2 que va fer que s'ensenyés al poble en memòria d’ells.
David llavors va consultar amb Déu per veure si havia de pujar a Hebron, i Déu el va guiar per ser ungit rei sobre la casa de Judà. Durant set anys i mig, Ixbóixet, fill de Saül, va regnar sobre la resta d'Israel, fins que aquest va ser assassinat per dos homes que el van sorprendre a casa seva. David no es va alegrar per aquest acte cruel i traïdor, sinó que els va castigar, lamentant la mort d'Ixbóixet.
A partir d'aquest moment, David va ser rei de tot Israel durant els trenta-tres anys vinents. Tenia David trenta anys quan va ser proclamat rei de Judà, i va regnar durant quaranta anys.
El primer que David va fer va ser prendre la ciutat de Jerusalem, la qual va arribar a ser la capital del regne, la fortalesa de Sió, la ciutat de David.
Va prendre també més dones, com els altres reis feien, va recuperar la seva primera esposa, Mical, la qual havia estat donada a un altre home. David es va enfortir contra els seus enemics i va portar l'arca del pacte a Jerusalem.
Després d'haver observat les debilitats del rei Saül i el caràcter prudent de David, esperaríem que David fos un rei perfecte, però com podem descobrir a la nostra lectura de 2 Samuel, David era un home tan pecador com qualsevol. Si considerem que els reis d'Israel són figures que contrasten amb Messies, ens farà goig i esperança saber que el rei etern, Messies, no és home perquè pequi, sinó que és perfecte en santedat.
Déu havia dit que David era un home d'acord amb el cor de Déu. Però llegim que David era un home de guerra igual que Saül. Llegim que David va desobeir Déu duent a terme un cens que Déu no havia demanat. Vam poder llegir que quan David es va encapritxar amb Betsabé, la dona d'Uries, un dels seus soldats, es va ficar al llit amb ella; quan va saber que ella estava embarassada, va idear un pla per enganyar el seu marit i fer-lo creure que el nadó era seu. Quan el pla no li va funcionar, va signar la sentència de mort d'Uries, el va enviar al capdavant de la batalla perquè caigués davant l'enemic. Això era el que Saül havia intentat fer amb David, recordes?, enviar-lo a la guerra perquè fossin els filisteus els que posessin fi a la seva vida. I així veiem que David va cometre els pecats de Saül, i d'altres encara pitjors. Ens diu a 2 Samuel 11:27 que “això que David havia fet, va ser desagradable davant dels ulls de Jehovà”.
Per què aleshores podia dir Déu que David era un home d'acord amb el seu cor? Què va marcar la diferència entre Saül i David?
Veiem en el cas d'Uries i Betsabé que quan el profeta va confrontar David amb el seu pecat, «Llavors David digué a Natan: “He pecat contra el Senyor!”» 2 SAMUEL 12:13 BEC
És clar que podríem dir que Saül també va reconèixer que havia pecat quan va desobeir les ordres de Déu. No obstant això, recordem que Saül volia que en reconèixer el seu pecat, Samuel l’honrés davant del poble. Veiem una actitud molt diferent en David. David va reconèixer el seu mal i va estar disposat a patir el càstig que Déu va decretar pel seu pecat, encara que li fes mal en el més profund de l'ànima. Passa el mateix en el pecat del cens. Quan va desobeir Déu i va ser enfrontat amb el seu pecat, David va reconèixer el seu pecat, acceptant les conseqüències amb un cor penedit. Com diria el predicador David Bell, no tenim un salm 51 escrit per Saül, més David va escriure aquest salm de penediment que Déu ha inclòs a Sa Paraula per a nosaltres.
Déu honra el cor penedit, i podrem veure que quan David va pecar, en ser confrontat amb el seu pecat, es va penedir i va acceptar responsabilitat per les seves accions, a diferència del rei Saül.
Déu sap que com a humans, som propensos a pecar. Veiem que David es va envoltar de savis consellers, va buscar el consell de Déu sempre, i el seu cor anhelava honrar Déu, però en les ocasions que va seguir les seves passions i la seva saviesa humana, va pecar. Natan el profeta i altres servents fidels i savis van poder anar al rei per presentar-li les seves faltes, i aquest va respondre amb el cor humil que hi vèiem des de jove.
Per això Déu el defineix com un home conforme al seu cor. No per la seva perfecció, sinó pel seu humil i contristat cor. Això ens mostra un reflex imperfet del perfecte rei que vindria del seu llinatge.]]>https://api.spreaker.com/episode/53580183Tue, 22 Apr 2025 05:15:00 +0000David y MaribelA 1 Samuel, vam veure que David, a diferència de Saül era un jove humil i prudent.Quan Saül i els seus fills van morir durant la guerra contra els filisteus, ens diu 2 Samuel 1 que David va plorar per Saül: «Amb planys i plors van fer dejuni fins al...«Amb planys i plors van fer dejuni fins al vespre per Saül i el seu fill Jonatan, pel poble del Senyor i per la casa d’Israel, perquè havien mort per l’espasa.»2 SAMUEL 1:12 BECI David va plànyer Saül i Jonatan amb una poesia al capítol 2 que va fer que s'ensenyés al poble en memòria d’ells.
David llavors va consultar amb Déu per veure si havia de pujar a Hebron, i Déu el va guiar per ser ungit rei sobre la casa de Judà. Durant set anys i mig, Ixbóixet, fill de Saül, va regnar sobre la resta d'Israel, fins que aquest va ser assassinat per dos homes que el van sorprendre a casa seva. David no es va alegrar per aquest acte cruel i traïdor, sinó que els va castigar, lamentant la mort d'Ixbóixet.
A partir d'aquest moment, David va ser rei de tot Israel durant els trenta-tres anys vinents. Tenia David trenta anys quan va ser proclamat rei de Judà, i va regnar durant quaranta anys.
El primer que David va fer va ser prendre la ciutat de Jerusalem, la qual va arribar a ser la capital del regne, la fortalesa de Sió, la ciutat de David.
Va prendre també més dones, com els altres reis feien, va recuperar la seva primera esposa, Mical, la qual havia estat donada a un altre home. David es va enfortir contra els seus enemics i va portar l'arca del pacte a Jerusalem.
Després d'haver observat les debilitats del rei Saül i el caràcter prudent de David, esperaríem que David fos un rei perfecte, però com podem descobrir a la nostra lectura de 2 Samuel, David era un home tan pecador com qualsevol. Si considerem que els reis d'Israel són figures que contrasten amb Messies, ens farà goig i esperança saber que el rei etern, Messies, no és home perquè pequi, sinó que és perfecte en santedat.
Déu havia dit que David era un home d'acord amb el cor de Déu. Però llegim que David era un home de guerra igual que Saül. Llegim que David va desobeir Déu duent a terme un cens que Déu no havia demanat. Vam poder llegir que quan David es va encapritxar amb Betsabé, la dona d'Uries, un dels seus soldats, es va ficar al llit amb ella; quan va saber que ella estava embarassada, va idear un pla per enganyar el seu marit i fer-lo creure que el nadó era seu. Quan el pla no li va funcionar, va signar la sentència de mort d'Uries, el va enviar al capdavant de la batalla perquè caigués davant l'enemic. Això era el que Saül havia intentat fer amb David, recordes?, enviar-lo a la guerra perquè fossin els filisteus els que posessin fi a la seva vida. I així veiem que David va cometre els pecats de Saül, i d'altres encara pitjors. Ens diu a 2 Samuel 11:27 que “això que David havia fet, va ser desagradable davant dels ulls de Jehovà”.
Per què aleshores podia dir Déu que David era un home d'acord amb el seu cor? Què va marcar la diferència entre Saül i David?
Veiem en el cas d'Uries i Betsabé que quan el profeta va confrontar David amb el seu pecat, «Llavors David digué a Natan: “He pecat contra el Senyor!”» 2 SAMUEL 12:13 BEC
És clar que podríem dir que Saül també va reconèixer que havia pecat quan va desobeir les ordres de Déu. No obstant això, recordem que Saül volia que en reconèixer el seu pecat, Samuel l’honrés davant del poble. Veiem una actitud molt diferent en David. David va reconèixer el seu mal i va estar disposat a patir el càstig que Déu va decretar pel seu pecat, encara que li fes mal en el més profund de l'ànima. Passa el mateix en el pecat del cens. Quan va desobeir Déu i va ser enfrontat amb el seu pecat, David va reconèixer el seu pecat, acceptant les conseqüències amb un cor penedit. Com diria el predicador David Bell, no tenim un salm 51 escrit per Saül, més David va escriure aquest salm de penediment que Déu ha inclòs a Sa Paraula per a nosaltres.
Déu honra el cor penedit, i podrem veure que...]]>393biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/071-1-samuel-david-mante-la-seva-confianca-en-deu--53568770Jonatan, després d'haver intentat de diverses maneres que el seu pare veiés que David sempre li era fidel, va arribar a la conclusió que la vida del seu amic perillava, «Jonatan digué a David: “Vés-te’n en pau, ja que els dos ens hem fet aquest jurament en nom del Senyor: Que el Senyor estigui entre tu i jo, entre la teva descendència i la meva per sempre.”» 1 SAMUEL 20:42 BEC
I ens diu el text que Saül, quan va veure que David se n'havia anat, va donar a Mical esposa de David a un altre home.
A partir d'aquest moment, David va estar fugint de Saül, amb un exèrcit d'homes que, com ell, havien fugit de la mà cruel de Saül. Aquells que ajudaven David, queien sota la mà venjadora de Saül, el qual no tenia cap objecció a matar fins i tot els sacerdots de Déu.
«David vivia al desert, en llocs inaccessibles, en una muntanya del desert de Zif. Mentrestant Saül no deixava de buscar-lo; però Déu no el va abandonar a les seves mans.» 1 SAMUEL 23:14 BEC
Història rere història veiem que Saül aconseguia que habitants de ciutats que David havia protegit es tornessin contra David a favor de Saül, com en el cas de la ciutat de queilà o dels habitants d'Horeix, més David mantenia una estreta relació amb Déu, i Déu el protegia i el guiava. David i els seus homes van haver d'habitar coves pel desert d'En-Guedí.
Durant una de les ocasions en què Saül venia buscant David i els seus homes, veiem que el rei va haver d'entrar a una cova per fer les seves necessitats, i va escollir la cova on hi havia amagats David i els seus homes. Tenint David l'oportunitat de matar Saül, veiem que aquest no va carregar contra el rei, perquè David confiava que Déu seria el que el lliuraria de Saül quan fos el seu temps. Per això ens diu el text que “va reprimir David els seus homes amb paraules, i no els va permetre que s'aixequessin contra Saül.”
«Tot seguit, David va sortir de la cova darrere Saül, i el va cridar: “Senyor meu, el rei!” Saül va mirar enrere, i David va inclinar el cap de cara a terra, fent-li reverència, bo i dient a Saül: “Per què escoltes les paraules dels que et diuen: ‘Mira que David et busca la ruïna?’ Mira, avui mateix, amb els teus mateixos ulls has pogut veure com el Senyor, en aquest dia, t’havia posat a les meves mans dins de la cova. M’han dit que et matés, però t’he perdonat, pensant: ‘No alçaré la meva mà contra el meu amo, perquè és l’ungit del Senyor.’ Mira, doncs, pare meu, i fixa’t en la vora del teu mantell que tinc a la mà. Ja que quan he tallat la vora del teu mantell no t’he matat, pots entendre clarament que en mi no hi ha mala intenció ni tampoc cap culpa. No he faltat contra tu, encara que tu vagis cercant la meva persona per matar-la. Que el Senyor jutgi entre tu i jo i que sigui el Senyor qui em defensi, que la meva mà no s’alçarà contra tu. Com diu l’antic proverbi: ‘Dels malvats surt la maldat’; per això la meva mà no s’alçarà contra tu. Contra qui ha sortit el rei d’Israel? A qui persegueixes? A un gos mort? A una puça? Que el Senyor faci de jutge i judiqui entre tu i jo. Que ell examini i defensi la meva causa, em faci justícia i em lliuri de la teva mà.”» 1 SAMUEL 24:8-15 BEC
Aquí Saül va haver d'admetre que David no basava la seva lleialtat a la figura de Saül, sinó que era fidel al Déu vivent, pel qual podia caminar prudentment. I en aquell moment, Saül va reconèixer que el seu tron ​​seria per a David, segons podem veure en les paraules de Saül:
«Jo sé del cert que tu has de regnar, i que el regne d’Israel, a les teves mans, es mantindrà ferm i segur.» 1 SAMUEL 24:20 BEC
Les dificultats no van acabar per a David, i encara hauria d'esperar per assolir allò que Déu li havia promès, fugint per la seva vida i lluitant moltes batalles. Però la seva confiança en Déu el va ajudar cada pas del camí.
Podem afirmar que David no era amo de la seva pròpia vida, però la seva vida no estava en mans de cap ésser humà. La vida de David estava en mans del Déu vivent, el qual l'estimava i volia el millor per a ell. Així que enmig de les dificultats, en David podia tenir tranquil·litat. És per això que podem llegir als salms les paraules de David, i com en tantes ocasions, quan les coses es veien difícils i injustes, ell posava tota la seva confiança en Déu, sabent que tot el que ell donés a Déu, Déu ho carregaria per ell i ho solucionaria a la seva manera i al seu temps.
«Feliç l’home que té posada la seva esperança en el Senyor i no s’ajuda dels rebels, que es desvien vers la incertesa.» SALMS 40:4 BEC
«Encomana al Senyor el teu camí, confia’t a ell, i ell obrarà:» SALMS 37:5 BEC
Així podem viure nosaltres també.Però si com Saül ens empenyem a protegir-nos i defensar-nos a nosaltres mateixos , el mateix esperit d'ansietat i temor que li turmentava ens aguaitarà cada cop que algú o alguna cosa amenaci el nostre benestar. Però si posem la nostra confiança en Déu, serà Déu mateix qui ens doni la pau que sobrepassa tota entesa. Descansem avui en esperar els temps del Senyor.]]>https://api.spreaker.com/episode/53568770Fri, 11 Apr 2025 05:00:00 +0000David y MaribelDesprés de l'incident a Naiot de Ramà, David va tornar a la cort reial per un temps, però com la seva vida perillava, va haver de sortir de la presència de Saül i viure fugint del que era el seu rei i el seu sogre. Jonatan, després d'haver intentat de...Jonatan, després d'haver intentat de diverses maneres que el seu pare veiés que David sempre li era fidel, va arribar a la conclusió que la vida del seu amic perillava, «Jonatan digué a David: “Vés-te’n en pau, ja que els dos ens hem fet aquest jurament en nom del Senyor: Que el Senyor estigui entre tu i jo, entre la teva descendència i la meva per sempre.”» 1 SAMUEL 20:42 BEC
I ens diu el text que Saül, quan va veure que David se n'havia anat, va donar a Mical esposa de David a un altre home.
A partir d'aquest moment, David va estar fugint de Saül, amb un exèrcit d'homes que, com ell, havien fugit de la mà cruel de Saül. Aquells que ajudaven David, queien sota la mà venjadora de Saül, el qual no tenia cap objecció a matar fins i tot els sacerdots de Déu.
«David vivia al desert, en llocs inaccessibles, en una muntanya del desert de Zif. Mentrestant Saül no deixava de buscar-lo; però Déu no el va abandonar a les seves mans.» 1 SAMUEL 23:14 BEC
Història rere història veiem que Saül aconseguia que habitants de ciutats que David havia protegit es tornessin contra David a favor de Saül, com en el cas de la ciutat de queilà o dels habitants d'Horeix, més David mantenia una estreta relació amb Déu, i Déu el protegia i el guiava. David i els seus homes van haver d'habitar coves pel desert d'En-Guedí.
Durant una de les ocasions en què Saül venia buscant David i els seus homes, veiem que el rei va haver d'entrar a una cova per fer les seves necessitats, i va escollir la cova on hi havia amagats David i els seus homes. Tenint David l'oportunitat de matar Saül, veiem que aquest no va carregar contra el rei, perquè David confiava que Déu seria el que el lliuraria de Saül quan fos el seu temps. Per això ens diu el text que “va reprimir David els seus homes amb paraules, i no els va permetre que s'aixequessin contra Saül.”
«Tot seguit, David va sortir de la cova darrere Saül, i el va cridar: “Senyor meu, el rei!” Saül va mirar enrere, i David va inclinar el cap de cara a terra, fent-li reverència, bo i dient a Saül: “Per què escoltes les paraules dels que et diuen: ‘Mira que David et busca la ruïna?’ Mira, avui mateix, amb els teus mateixos ulls has pogut veure com el Senyor, en aquest dia, t’havia posat a les meves mans dins de la cova. M’han dit que et matés, però t’he perdonat, pensant: ‘No alçaré la meva mà contra el meu amo, perquè és l’ungit del Senyor.’ Mira, doncs, pare meu, i fixa’t en la vora del teu mantell que tinc a la mà. Ja que quan he tallat la vora del teu mantell no t’he matat, pots entendre clarament que en mi no hi ha mala intenció ni tampoc cap culpa. No he faltat contra tu, encara que tu vagis cercant la meva persona per matar-la. Que el Senyor jutgi entre tu i jo i que sigui el Senyor qui em defensi, que la meva mà no s’alçarà contra tu. Com diu l’antic proverbi: ‘Dels malvats surt la maldat’; per això la meva mà no s’alçarà contra tu. Contra qui ha sortit el rei d’Israel? A qui persegueixes? A un gos mort? A una puça? Que el Senyor faci de jutge i judiqui entre tu i jo. Que ell examini i defensi la meva causa, em faci justícia i em lliuri de la teva mà.”» 1 SAMUEL 24:8-15 BEC
Aquí Saül va haver d'admetre que David no basava la seva lleialtat a la figura de Saül, sinó que era fidel al Déu vivent, pel qual podia caminar prudentment. I en aquell moment, Saül va reconèixer que el seu tron ​​seria per a David, segons podem veure en les paraules de Saül:
«Jo sé del cert que tu has de regnar, i que el regne d’Israel, a les teves mans, es mantindrà ferm i segur.» 1 SAMUEL 24:20 BEC
Les dificultats no van acabar per a David, i encara hauria d'esperar per assolir allò que Déu li havia promès, fugint per la seva vida i lluitant moltes batalles. Però la seva...]]>452biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/070-1samuel-deu-s-oposa-als-orgullosos-i-concedeix-gracia-als-humils--53554641Saül havia fet venir David a la cort, i diu el text que no el va deixar tornar a casa, i li va oferir quedar-se a treballar per a ell. Llegim al 18:5 que «David aconseguia èxit en totes les empreses que Saül li encomanava, per això el va posar al front dels seus guerrers. I es va fer apreciar de tot el poble, i també dels servidors de Saül.» 1 SAMUEL 18:5 BEC
Això va fer que Saül tingués gelosia de David. Saül se sentia intimidat per la prudència de caràcter que mostrava David, i el que va fer vessar el got va ser el moment en què Saül va veure que les dones cantaven i dansaven, dient:
«Saül n’ha matat milers, i David, desenes de milers! Això va disgustar molt Saül; aquestes paraules el van molestar, i pensava: “A David li atribueixen desenes de milers, i a mi, sols milers. Només li falta el reialme.” D’ençà d’aquell dia, Saül va començar a mirar malament David.» 1 SAMUEL 18:7-9 BEC
Ens diu el text que un dia que Saül no estava bé i David tocava l'arpa per relaxar-lo, «Llavors Saül, brandant la llança, va pensar: “Clavaré David a la paret.” Però David el va esquivar dues vegades.» 1 SAMUEL 18:11 BEC
David es va adonar que la seva vida perillava. No obstant això, curiosament, ens diu la Bíblia que era Saül qui tenia por de David perquè veia que Déu estava amb ell.«David tenia èxit en totes les empreses, i el Senyor era amb ell. Saül li tenia por, perquè s’adonava del seu gran èxit.» 1 SAMUEL 18:14-15 BEC
Imagino que Saül ja sospitava que David podria ser el que Déu havia escollit per reemplaçar-lo. Així que per treure’l de la seva vista, el va fer cap de mil soldats i li manava a lluitar constantment. Esperava que els filisteus li llevessin la vida, per no ser ell qui ho fes, ja que el poble tenia David en alta estima.
Part del premi que Saül havia promès per haver vençut Goliat era casar-se amb la filla del rei. Però Saül, oblidant voluntàriament que això li corresponia a David, li va oferir la seva filla gran en matrimoni a canvi que aquest sortís a lluitar contra els enemics del rei. I quan David va complir, fins i tot més enllà del que se li demanava, Saül va donar a la seva filla Merab a un altre.
Ens diu la Bíblia que David havia guanyat l'afecte dels fills de Saül, i Mical, l'altra filla de Saül, estimava David, i li va semblar bé a Saül donar-la a David.
Un cop més, David va rebre l'oferiment de ser gendre del rei amb humilitat, afirmant que no era digne; més el que Saül volia era que David sortís a la guerra, per la qual cosa li va demanar que matés 100 filisteus per poder casar-se amb ella, i això David no va dubtar a complir, i es va casar amb Mical la filla de Saül.
Llegim a 1 Samuel 18:28 «Saül va veure i comprovar que el Senyor era amb David i que la seva filla Mical l’estimava. Això va fer que Saül es tornés més recelós envers David, i li va ser hostil sempre més. A més, els prínceps dels filisteus sortien a fer incursions, però cada vegada que sortien, David obtenia més èxit que cap altre dels comandants de Saül, i el seu nom es feia famós.» 1 SAMUEL 18:28-30 BEC
Saül se sentia més amenaçat per David cada dia. Déu estava amb David, aquest es conduïa prudentment. La seva filla l'estimava, el seu fill Jonatan era el seu millor amic, el poble el tenia en gran estima, i cada cop que emprenia una missió, li sortia bé. Saül havia determinat al seu cor que David havia de morir.
Més Jonatan va avisar David que el seu pare volia matar-lo. Jonatan va intentar arreglar el tema amb el seu pare a través de la diplomàcia, però Saül no complia els termes acordats. Saül va tornar a intentar clavar-li la llança a David mentre aquest tocava, i hauria matat David a casa seva si no hagués estat perquè Mical, com a bona dona, va protegir el seu David ajudant-lo a fugir per la finestra quan venien els soldats.
Va fugir, doncs, David, i va escapar, i va anar a Samuel a Ramà, i li va dir tot el que Saül havia fet amb ell. I ell i Samuel se'n van anar i van instal.lar-se a Naiot. I va ser avísat Saül(…). Aleshores Saül va enviar missatgers perquè portessin David, els quals van veure una companyia de profetes que profetitzaven, i Samuel que hi era i els presidia. I va venir l'Esperit de Déu sobre els missatgers de Saül, i ells també van profetitzar. (1 Samuel 19)
Resulta curiós continuar llegint al capítol 19 que Saül va enviar missatgers tres vegades, i les tres vegades els missatgers es van unir a David i Samuel per proclamar Paraula de Déu. Així que Saül mateix va anar a buscar David i Samuel, i ens diu el text que va anar Saül “i també va venir sobre ell l'Esperit de Déu, i va seguir caminant i profetitzant fins que va arribar a Naiot de Ramà.”
Ens diu la Bíblia que Déu resisteix als orgullosos, i en aquesta escena veiem que Saül, com havia passat a Balaam al llibre de Nombres, no té poder per canviar la voluntat de Déu i ha de sotmetre's a Déu fins i tot contra la seva pròpia voluntat. Molt millor és fer la voluntat de Déu amb confiança i alegria!
Recordem avui que Déu resisteix als orgullosos i concedeix als humils la seva gràcia. Així com va donar gràcia a David per protegir-lo de Saül, Déu ens pot donar la seva gràcia si ens conduïm prudentment I humilment confiant en el senyor cada dia.]]>https://api.spreaker.com/episode/53554641Thu, 10 Apr 2025 06:00:00 +0000David y MaribelDesprés de la batalla amb els filisteus i la victòria de David contra Goliat, el poble, els servents de Saül i fins i tot la pròpia família del rei estaven encantats amb David. Saül havia fet venir David a la cort, i diu el text que no el va deixar...Saül havia fet venir David a la cort, i diu el text que no el va deixar tornar a casa, i li va oferir quedar-se a treballar per a ell. Llegim al 18:5 que «David aconseguia èxit en totes les empreses que Saül li encomanava, per això el va posar al front dels seus guerrers. I es va fer apreciar de tot el poble, i també dels servidors de Saül.» 1 SAMUEL 18:5 BEC
Això va fer que Saül tingués gelosia de David. Saül se sentia intimidat per la prudència de caràcter que mostrava David, i el que va fer vessar el got va ser el moment en què Saül va veure que les dones cantaven i dansaven, dient:
«Saül n’ha matat milers, i David, desenes de milers! Això va disgustar molt Saül; aquestes paraules el van molestar, i pensava: “A David li atribueixen desenes de milers, i a mi, sols milers. Només li falta el reialme.” D’ençà d’aquell dia, Saül va començar a mirar malament David.» 1 SAMUEL 18:7-9 BEC
Ens diu el text que un dia que Saül no estava bé i David tocava l'arpa per relaxar-lo, «Llavors Saül, brandant la llança, va pensar: “Clavaré David a la paret.” Però David el va esquivar dues vegades.» 1 SAMUEL 18:11 BEC
David es va adonar que la seva vida perillava. No obstant això, curiosament, ens diu la Bíblia que era Saül qui tenia por de David perquè veia que Déu estava amb ell.«David tenia èxit en totes les empreses, i el Senyor era amb ell. Saül li tenia por, perquè s’adonava del seu gran èxit.» 1 SAMUEL 18:14-15 BEC
Imagino que Saül ja sospitava que David podria ser el que Déu havia escollit per reemplaçar-lo. Així que per treure’l de la seva vista, el va fer cap de mil soldats i li manava a lluitar constantment. Esperava que els filisteus li llevessin la vida, per no ser ell qui ho fes, ja que el poble tenia David en alta estima.
Part del premi que Saül havia promès per haver vençut Goliat era casar-se amb la filla del rei. Però Saül, oblidant voluntàriament que això li corresponia a David, li va oferir la seva filla gran en matrimoni a canvi que aquest sortís a lluitar contra els enemics del rei. I quan David va complir, fins i tot més enllà del que se li demanava, Saül va donar a la seva filla Merab a un altre.
Ens diu la Bíblia que David havia guanyat l'afecte dels fills de Saül, i Mical, l'altra filla de Saül, estimava David, i li va semblar bé a Saül donar-la a David.
Un cop més, David va rebre l'oferiment de ser gendre del rei amb humilitat, afirmant que no era digne; més el que Saül volia era que David sortís a la guerra, per la qual cosa li va demanar que matés 100 filisteus per poder casar-se amb ella, i això David no va dubtar a complir, i es va casar amb Mical la filla de Saül.
Llegim a 1 Samuel 18:28 «Saül va veure i comprovar que el Senyor era amb David i que la seva filla Mical l’estimava. Això va fer que Saül es tornés més recelós envers David, i li va ser hostil sempre més. A més, els prínceps dels filisteus sortien a fer incursions, però cada vegada que sortien, David obtenia més èxit que cap altre dels comandants de Saül, i el seu nom es feia famós.» 1 SAMUEL 18:28-30 BEC
Saül se sentia més amenaçat per David cada dia. Déu estava amb David, aquest es conduïa prudentment. La seva filla l'estimava, el seu fill Jonatan era el seu millor amic, el poble el tenia en gran estima, i cada cop que emprenia una missió, li sortia bé. Saül havia determinat al seu cor que David havia de morir.
Més Jonatan va avisar David que el seu pare volia matar-lo. Jonatan va intentar arreglar el tema amb el seu pare a través de la diplomàcia, però Saül no complia els termes acordats. Saül va tornar a intentar clavar-li la llança a David mentre aquest tocava, i hauria matat David a casa seva si no hagués estat perquè Mical, com a bona dona, va protegir el seu David ajudant-lo a fugir per la finestra quan venien...]]>421biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/069-1-samuel-la-batalla-es-del-senyor--53531270«El Senyor s’ha triat un home segons el seu cor i l’ha constituït príncep del seu poble, perquè tu no has guardat el que t’havia manat el Senyor.» 1 SAMUEL 13:14 BEC
Aquest príncep designat, encara que tan sols Samuel ho sabia, seria David. Però encara no era el moment que David regnés. A diferència de Saül, al qual vam poder conèixer poc abans de ser proclamat rei, Déu presenta la vida de David anys abans que fos proclamat rei, podent comprovar si en veritat era un home conforme al cor de Déu.
Quan Samuel va arribar a la casa de Jessè, li va dir que venia en pau, per oferir sacrifici a Déu, i que tots els seus fills devien ser-hi. En presentar Jessè cadascun dels seus fills començant des del gran, Samuel es va mostrar impressionat, ja que eren homes forts. Després de tot, aquest rei era un home de guerra. Aquests podrien prendre el seu lloc. Però Déu li va anar dient, un per un, que cap d'aquests era l'elegit. Quan n'havien passat set, i cap no era l'escollit de Déu, Samuel va preguntar si tenia més fills. I va ser llavors que van cridar a David perquè vingués de cuidar les ovelles. David era de bon parer, però encara jove, i segurament no tenia l'aspecte imponent que tenien els seus germans. Però Déu li va dir a Samuel, aquest és; ungeix-lo.
I ens diu el text que des d'aquell dia, l'Esperit de Jehovà estava sobre David, i l'Esperit del Jehovà es va apartar de Saül, i un esperit dolent el turmentava. Imagino que havia perdut la pau que només Déu pot donar, i a partir d'aquell moment, havent rebutjat Déu, un esperit d'amargor l’inundava la vida.
Com que Saül era turmentat per l'amargor i l'ansietat, els seus servents li van aconsellar que es busqués algú que toqués per relaxar el rei. Curiosament, com si es tractés de casualitat, David tocava l'arpa, així que el van anar a buscar perquè vingués a tocar cada vegada que el rei ho necessités.
El rei estava content amb la música de David i li va proclamar patge d'armes entre molts altres, però veiem al capítol següent que quan el temps de la guerra amb els filisteus va arribar, Saül encara no coneixia personalment David.
Els filisteus estaven acampats a terra de Judà, i els tres germans grans de David eren al campament dels israelites. Però els filisteus havien portat un paladí de Gat anomenat Goliat, que era un gegant comparat amb els soldats israelites. Era d'aparença imponent, amb una alçada de 2,90 i portava posada una cota de malla de 57kg de pes, i amb una llança que pesava gairebé set quilos.
No era estrany que l'exèrcit de Saül estigués paralitzat. Els filisteus havien proposat que un dels soldats d'Israel sortís a lluitar contra aquest soldat. Qui guanyés dels dos donaria la victòria al seu exèrcit.
Va ser durant aquest temps, una altra vegada reitero, com si es tractés per casualitat, que David va ser enviat pel seu pare per portar provisions als seus germans al camp de batalla. En arribar David, ja amb ganes de formar part dels valents d'Israel, el veiem preguntant pels germans i per la batalla.
Ens diu el capítol 17:23-24 «i mentre parlava amb ells, venia, avançant des del camp dels filisteus, aquell campió que es deia Goliat, el filisteu de Gat, dient les mateixes paraules; i David les va sentir. Quan la gent d’Israel va veure aquell home, van fugir tots del seu davant plens de por. I un israelita digué: Heu vist aquest home que s’avança? Doncs, ve per desafiar Israel. A qui el mati, el rei l’omplirà de riqueses, li donarà la seva filla, i eximirà la seva casa paterna dels tributs a Israel.»1 SAMUEL 17:23-25 BEC
David, que escoltava de lluny la conversa, va interrompre per inquirir sobre les condicions, i els va preguntar: “qui és aquest filisteu incircumcís, perquè provoqui els esquadrons del Déu vivent?” Però el seu germà, sentint-lo, li va insultar dient: “Per què has baixat aquí?, i a qui has deixat aquelles poques ovelles al desert? Jo conec la teva gosadia i la malícia del teu cor, que per veure la batalla has vingut.”
El seu germà gran no el tenia en gran estima. Qui es creia que era aquest jovenet per opinar sobre assumptes de guerra? (pensava ell). Més veiem David, minimitzant l'ofensa, i anant-se’n a indagar sobre l'assumpte. De manera que va arribar a orelles del rei que aquest noi desafiava el paladí dels filisteus que estava provocant l'exèrcit de Déu. I Saül el va fer venir,«David digué a Saül: “Que no es desanimi ningú per causa d’aquell filisteu; el teu servent anirà a lluitar contra ell.” Però Saül digué a David: “Tu no et pots enfrontar a aquest filisteu i lluitar contra ell, perquè tu ets molt jove i ell és guerrer des de la seva joventut.” David contestà a Saül: “Quan el teu servent pasturava el ramat del seu pare i venia un lleó o un ós, i arrabassava alguna peça del ramat, jo l’empaitava, l’atacava i li prenia la presa de la boca. I si es llençava contra mi, l’agafava per la mandíbula i el colpejava fins que el matava. El teu servent ha donat mort al lleó i a l’ós, i aquest filisteu incircumcís serà com un d’ells, perquè ha provocat l’exèrcit del Déu vivent.”» 1 SAMUEL 17:32-36 BEC
Saül el va intentar desanimar d'anar a barallar-se amb aquest gegant. Després de tot, aquest filisteu era un home de guerra, i David no havia lluitat mai. Ni tan sols podia portar la roba de guerra amb el casc i la cuirassa, perquè mai no ho havia practicat. Com guanyaria? Només la mà de Déu va poder convèncer Saül de deixar aquest noi anar a barallar amb Goliat. Recordem que qui guanyés la baralla guanyaria la batalla.
I així David, amb el seu bastó de pastor en una mà, cinc pedres llises del rierol al seu sarró, i la seva fona de pastor, se'n va anar cap a on estava el filisteu.
Imagino què estava passant per la ment de l'exèrcit filisteu i el d'Israel. De què anava aquesta broma? El filisteu va començar a injuriar: “Soc jo gos, perquè vinguis a mi amb pals? Vine a mi, i donaré la teva carn a les aus del cel i a les bèsties del camp. I va maleir Goliat a David pels seus déus.”
«David va replicar al filisteu: “Tu véns contra mi amb espasa, amb llança i amb fletxes, però jo vinc a tu en nom del Senyor de l’univers, Déu dels exèrcits d’Israel, a qui tu has insultat! Avui el Senyor et farà caure a les meves mans, et mataré ….perquè tota la terra sàpiga que hi ha Déu a Israel. I tota aquesta gent sabrà que el Senyor no venç amb l’espasa ni amb la llança, que la batalla és del Senyor i ell us posarà a les nostres mans.”» 1 SAMUEL 17:45-47 BEC
El discurs de David era d'amonestació tant pels filisteus com pels israelites. Els filisteus menyspreaven Déu, i l’havien provocat, pensant que aquest gegant que no temia Déu podia acovardir el poble de Déu. Però d’altra banda, els israelites, en lloc de posar la seva confiança en Déu, havien estat acovardits. Estaven espantats. L'exèrcit enemic els superava, i oblidaven que Déu és qui dóna la victòria, i no necessita ni espasa ni llança.
S'havien oblidat de les batalles que Israel havia guanyat sense exèrcits? Sembla que sí. Davant d'una situació difícil, havien perdut el nord i estaven atemorits.
Més ens explica el llibre de Samuel: «Quan el filisteu es va posar en marxa, avançant a l’encontre de David, aquest va sortir corrents de les files per enfrontar-se-li. David ficà la mà al sarró i en va treure una pedra, la va llençar amb la fona i va ferir el filisteu al front. La pedra li va quedar clavada al front, i va desplomar-se de cara a terra. Així David va vèncer el filisteu amb la fona i una pedra. El va ferir i el va matar sense empunyar cap espasa.» 1 SAMUEL 17:48-50 BEC
Sé que aquesta història s'ha explicat milers de vegades, però val la pena repassar les coses que Déu ressalta.
1. Déu no mira les aparences. Ell no escull el més fort, ni el més poderós per guanyar les batalles. En múltiples textos llegim que Déu exalta l'humil, i en l'escena de Samuel a Betlem i la batalla contra Goliat ens il·lustra que Déu tria i capacita. No són les nostres habilitats les que condicionen els nostres èxits, sinó l'obra de Déu a les nostres vides.
2. Déu no necessita m]]>https://api.spreaker.com/episode/53531270Wed, 09 Apr 2025 05:30:00 +0000David y MaribelAl capítol 16 del primer llibre de Samuel trobem per primera vegada David, fill de Jessè, el qual seria ungit per Samuel a Betlem de Judà. David, el menor de vuit fills era qui s'encarregava de la cura de les ovelles. Quan Déu va rebutjar Saül pel seu...«El Senyor s’ha triat un home segons el seu cor i l’ha constituït príncep del seu poble, perquè tu no has guardat el que t’havia manat el Senyor.» 1 SAMUEL 13:14 BEC
Aquest príncep designat, encara que tan sols Samuel ho sabia, seria David. Però encara no era el moment que David regnés. A diferència de Saül, al qual vam poder conèixer poc abans de ser proclamat rei, Déu presenta la vida de David anys abans que fos proclamat rei, podent comprovar si en veritat era un home conforme al cor de Déu.
Quan Samuel va arribar a la casa de Jessè, li va dir que venia en pau, per oferir sacrifici a Déu, i que tots els seus fills devien ser-hi. En presentar Jessè cadascun dels seus fills començant des del gran, Samuel es va mostrar impressionat, ja que eren homes forts. Després de tot, aquest rei era un home de guerra. Aquests podrien prendre el seu lloc. Però Déu li va anar dient, un per un, que cap d'aquests era l'elegit. Quan n'havien passat set, i cap no era l'escollit de Déu, Samuel va preguntar si tenia més fills. I va ser llavors que van cridar a David perquè vingués de cuidar les ovelles. David era de bon parer, però encara jove, i segurament no tenia l'aspecte imponent que tenien els seus germans. Però Déu li va dir a Samuel, aquest és; ungeix-lo.
I ens diu el text que des d'aquell dia, l'Esperit de Jehovà estava sobre David, i l'Esperit del Jehovà es va apartar de Saül, i un esperit dolent el turmentava. Imagino que havia perdut la pau que només Déu pot donar, i a partir d'aquell moment, havent rebutjat Déu, un esperit d'amargor l’inundava la vida.
Com que Saül era turmentat per l'amargor i l'ansietat, els seus servents li van aconsellar que es busqués algú que toqués per relaxar el rei. Curiosament, com si es tractés de casualitat, David tocava l'arpa, així que el van anar a buscar perquè vingués a tocar cada vegada que el rei ho necessités.
El rei estava content amb la música de David i li va proclamar patge d'armes entre molts altres, però veiem al capítol següent que quan el temps de la guerra amb els filisteus va arribar, Saül encara no coneixia personalment David.
Els filisteus estaven acampats a terra de Judà, i els tres germans grans de David eren al campament dels israelites. Però els filisteus havien portat un paladí de Gat anomenat Goliat, que era un gegant comparat amb els soldats israelites. Era d'aparença imponent, amb una alçada de 2,90 i portava posada una cota de malla de 57kg de pes, i amb una llança que pesava gairebé set quilos.
No era estrany que l'exèrcit de Saül estigués paralitzat. Els filisteus havien proposat que un dels soldats d'Israel sortís a lluitar contra aquest soldat. Qui guanyés dels dos donaria la victòria al seu exèrcit.
Va ser durant aquest temps, una altra vegada reitero, com si es tractés per casualitat, que David va ser enviat pel seu pare per portar provisions als seus germans al camp de batalla. En arribar David, ja amb ganes de formar part dels valents d'Israel, el veiem preguntant pels germans i per la batalla.
Ens diu el capítol 17:23-24 «i mentre parlava amb ells, venia, avançant des del camp dels filisteus, aquell campió que es deia Goliat, el filisteu de Gat, dient les mateixes paraules; i David les va sentir. Quan la gent d’Israel va veure aquell home, van fugir tots del seu davant plens de por. I un israelita digué: Heu vist aquest home que s’avança? Doncs, ve per desafiar Israel. A qui el mati, el rei l’omplirà de riqueses, li donarà la seva filla, i eximirà la seva casa paterna dels tributs a Israel.»1 SAMUEL 17:23-25 BEC
David, que escoltava de lluny la conversa, va interrompre per inquirir sobre les condicions, i els va preguntar:...]]>686falsefullhttps://www.spreaker.com/episode/1-samuel-068-el-caracter-perillos-de-saul-ii--53509073«La guerra contra els filisteus va ser molt acarnissada durant tot el temps de Saül, i tots els homes forts i valents que Saül trobava, els reclutava.» 1 SAMUEL 14:52 BEC. Com Samuel havia advertit, Saül va formar un exèrcit amb cadascun que tenia capacitat per lluitar.
Al principi del capítol 15, veiem a Samuel, com a bon conseller del rei, exhortant a Saül a seguir les instruccions de Déu.
Samuel va donar instruccions a Saül de part de Déu de destruir als amalequites, poble enemic de Déu. I Saül, en obediència, com a gran home de guerra que era, va prendre el seu exèrcit per a anar en contra dels amalequites.
Les ordres per Saül eren que acabés amb el poble d’Amalec sense prendre botí. No havia de deixar bestiar, ni com s'estilava entre els exèrcits, capturar al rei per humiliar-lo. Havia de seguir les instruccions que Déu li havia donat.
No obstant això, Saül va seguir el seu propi instint militar i va capturar al rei Agag d’Amalec i la millor part del bestiar. Saül, una vegada més, es va posar al lloc de Déu per prendre les decisions que a ell li semblaven més apropiades. Així que com ens narra 1 Samuel 15:10-11 «Llavors Samuel tingué una revelació del Senyor que deia: “Em pesa d’haver fet Saül rei; ha deixat d’obeir-me i no ha seguit les meves ordres.” Samuel es va afligir i va estar tota aquella nit suplicant al Senyor.» 1 SAMUEL 15:10-11 BEC
Durant el regnat de Saül veiem a Samuel, servent de Déu, interessat en què Saül fos obedient a Déu i fos el rei que Déu volia. És preciós veure que el desig de Samuel va ser sempre l'èxit del seu rei, malgrat que ell mateix podria haver estat el líder que Déu usés per a dirigir al seu poble. Samuel, ens diu el text, va passar la nit sencera pregant, intercedint per Saül davant Déu.
De bon matí, Samuel va sortir per trobar-se amb Saül. I una altra vegada veiem que Saül va anar a trobar-lo per saludar-lo: «Beneït siguis del Senyor. Ja he acomplert l’ordre del Senyor.» Va dir Saül. 1 SAMUEL 15:13 BEC
«Samuel respongué: “Doncs, que són aquests bels de ramats que sento i aquest mugir de vedells que escolto?”» 1 SAMUEL 15:14 BEC
Saül, que sabia que Samuel parlava amb Déu i que no podria amagar els seus fets d'aquest, va contestar:
«Els han portat d’Amalec, perquè el poble ha perdonat la millor part de les ovelles i dels vedells, a fi d’oferir-los en sacrifici al Senyor, el teu Déu; però la resta l’hem consagrada a l’anatema.”» 1 SAMUEL 15:15 BEC
Has pogut detectar en aquesta intervenció la tendència de Saül? Com a l'ocasió anterior, sembla que Saül no era el culpable de les accions.
1. En primer lloc diu: “D’Amalec els han portat,” com si ell no tingués cap poder sobre el que el poble fes.2. També diu: “el poble va salvar el millor” No ell, te n’adones? Havia estat el poble. 3. I en tercer lloc, “era per sacrificar-ho al teu Déu”. Per descomptat. Saül és un bon home de negocis, venent les seves accions com si Déu i Samuel haguessin d’estar contents. Fins I tot li haurien de donar les gràcies a Saül.
Però a Déu no li agrada que ignorem les seves ordres per reemplaçar-les amb les nostres bones idees.
«Samuel digué a Saül: “Calla, que et vull comunicar el que m’ha dit el Senyor aquesta nit.” I ell li contestà: “Parla.”» 1 SAMUEL 15:16 BEC
«Samuel digué: “¿No és veritat que tu, tot i que et tens en poca estima, has esdevingut cap de les tribus d’Israel? No t’ha ungit el Senyor com a rei sobre Israel? El Senyor t’havia enviat a l’empresa i t’havia dit: ‘Vés, consagra a l’anatema tots aquells pecadors, els amalequites, i lluita contra ells fins a exterminar-los.’ Per què no has obeït la veu del Senyor i t’has abocat sobre el botí i has obrat malament als ulls del Senyor?”» 1 SAMUEL 15:17-19 BEC
Però veiem com Saül es continua explicant i excusant les seves accions «Saül respongué a Samuel: “Jo he obeït la veu del Senyor. He acabat l’empresa que el Senyor m’havia confiat; he portat Agag, el rei d’Amalec, i he consagrat els amalequites a l’anatema.» 1 SAMUEL 15:20 BEC. Saül està dient: Jo he fet el que Déu m'ha demanat. “Però el poble …” Ha estat culpa del poble.
Saül comença a donar la culpa a uns altres: “Més el poble va prendre del botí ovelles i vaques, les primícies de l'anatema, per oferir sacrificis a Jehovà el teu Déu a Guilgal.” Un cop més, Saül repeteix el que havia dit abans. El poble havia decidit fer les coses d'una altra manera, i ho havien fet per a Déu. Déu hauria d'estar agraït pel que havien decidit, encara que no fos el que Ell havia demanat.
T'has trobat alguna vegada pensant així? Que Déu hauria d'estar content amb el que li ofereixes, encara que no sigui el que Ell ha demanat?
Samuel li va contestar amb una pregunta retòrica; una pregunta que és idònia per Saül i per nosaltres. Pensa i contesta:
«És que el Senyor es complau en els holocaustos i sacrificis més que en l’obediència a la veu del Senyor? Mira, l’obediència és millor que el sacrifici; la docilitat, millor que el greix dels moltons. Com un pecat de bruixeria és la rebel·lia, i com un delicte d’idolatria és la insubordinació. Per haver rebutjat la paraula del Senyor, ell també t’ha rebutjat a tu com a rei.”»1 SAMUEL 15:22-23 BEC
Tant se val si has fet alguna cosa que requeria un gran esforç de la teva part i ho has fet per Déu. Si Déu no t'ho ha demanat, no estàs fent el sacrifici per a ell; l'estàs fent per a tu. Déu no es delecta en el teu esforç o sacrifici personal; Déu es delecta en què li facis cas i estiguis en comunió amb Ell dia a dia.
Cal ressaltar els pecats dels quals Samuel està acusant Saül per les seves accions: Desobediència, rebel·lió i obstinació. Saül havia decidit obeir el desig del poble i desobeir el de Déu. A més, en rebutjar la paraula de Déu per fer el que a ell li semblava millor va demostrar rebel·lió i obstinació. El seu orgull i persistència a fer allò que a ell li semblava es va interposar entre ell i Déu.
Ara tenia l'oportunitat de penedir-se del seu pecat i tornar a Déu, però no és això el que trobem exactament. Trobem una disculpa que insisteix a minimitzar els seus fets, no volent acceptar la responsabilitat de les seves pròpies accions.
«Saül va contestar a Samuel: “He pecat, traspassant el manament del Senyor i les teves ordres, perquè he tingut por del poble i he fet cas del que ells em deien. Però ara et prego que perdonis el meu pecat i vinguis amb mi per adorar el Senyor.”» 1 SAMUEL 15:24-25 BEC
Saül està dient bàsicament: La meva errada va ser escoltar el poble abans que a tu i a Déu. I que “he estat rebel” “he estat obstinat” o “jo hauria d'haver guiat al poble a l'obediència”? Saül fa l'efecte que la seva única falta és ser víctima dels desitjos del seu poble.
*I veiem que Saül no té l'esperit correcte davant Déu pel que li diu a Samuel al verset 30 del capítol 15 «Jo he pecat, però ara et prego que m’honoris davant els ancians del meu poble i davant el Senyor, i vinguis amb mi perquè adori el Senyor, el teu Déu.”» 1 SAMUEL 15:30 BEC
El que realment importava a Saül era quedar bé davant el poble. Per això havia rebutjat la paraula de Déu en primer lloc. El seu proposit era tenir bona fama davant del poble; ell volia l'aprovació dels altres, i estava disposat a sacrificar l'aprovació de Déu per obtenir el que el seu cor desitjava.
El profeta va anar amb ell, però aquesta seria l'última ocasió en què Samuel veuria a Saül. Les derrotes personals de Saül després del seu distanciament de Déu les continuarem veient a través del llibre, i com Saül va arribar a estar desequilibrat emocionalment, mostrant un caràcter violent i amargat. I ens diu el verset 35 que «Samuel ja no va tornar a veure Saül fins al dia de la seva mort. Amb tot, Samuel es lamentava per Saü]]>https://api.spreaker.com/episode/53509073Tue, 08 Apr 2025 05:30:00 +0000David y MaribelTot I que Saül havia desobeït la llei de Déu sacrificant holocaust com si ell fos sacerdot quan no ho era, Déu li va concedir anys de regnat després que l’hagués informat per Samuel que el seu regnat seria temporal i la seva família no li succeiria al...«La guerra contra els filisteus va ser molt acarnissada durant tot el temps de Saül, i tots els homes forts i valents que Saül trobava, els reclutava.» 1 SAMUEL 14:52 BEC. Com Samuel havia advertit, Saül va formar un exèrcit amb cadascun que tenia capacitat per lluitar.
Al principi del capítol 15, veiem a Samuel, com a bon conseller del rei, exhortant a Saül a seguir les instruccions de Déu.
Samuel va donar instruccions a Saül de part de Déu de destruir als amalequites, poble enemic de Déu. I Saül, en obediència, com a gran home de guerra que era, va prendre el seu exèrcit per a anar en contra dels amalequites.
Les ordres per Saül eren que acabés amb el poble d’Amalec sense prendre botí. No havia de deixar bestiar, ni com s'estilava entre els exèrcits, capturar al rei per humiliar-lo. Havia de seguir les instruccions que Déu li havia donat.
No obstant això, Saül va seguir el seu propi instint militar i va capturar al rei Agag d’Amalec i la millor part del bestiar. Saül, una vegada més, es va posar al lloc de Déu per prendre les decisions que a ell li semblaven més apropiades. Així que com ens narra 1 Samuel 15:10-11 «Llavors Samuel tingué una revelació del Senyor que deia: “Em pesa d’haver fet Saül rei; ha deixat d’obeir-me i no ha seguit les meves ordres.” Samuel es va afligir i va estar tota aquella nit suplicant al Senyor.» 1 SAMUEL 15:10-11 BEC
Durant el regnat de Saül veiem a Samuel, servent de Déu, interessat en què Saül fos obedient a Déu i fos el rei que Déu volia. És preciós veure que el desig de Samuel va ser sempre l'èxit del seu rei, malgrat que ell mateix podria haver estat el líder que Déu usés per a dirigir al seu poble. Samuel, ens diu el text, va passar la nit sencera pregant, intercedint per Saül davant Déu.
De bon matí, Samuel va sortir per trobar-se amb Saül. I una altra vegada veiem que Saül va anar a trobar-lo per saludar-lo: «Beneït siguis del Senyor. Ja he acomplert l’ordre del Senyor.» Va dir Saül. 1 SAMUEL 15:13 BEC
«Samuel respongué: “Doncs, que són aquests bels de ramats que sento i aquest mugir de vedells que escolto?”» 1 SAMUEL 15:14 BEC
Saül, que sabia que Samuel parlava amb Déu i que no podria amagar els seus fets d'aquest, va contestar:
«Els han portat d’Amalec, perquè el poble ha perdonat la millor part de les ovelles i dels vedells, a fi d’oferir-los en sacrifici al Senyor, el teu Déu; però la resta l’hem consagrada a l’anatema.”» 1 SAMUEL 15:15 BEC
Has pogut detectar en aquesta intervenció la tendència de Saül? Com a l'ocasió anterior, sembla que Saül no era el culpable de les accions.
1. En primer lloc diu: “D’Amalec els han portat,” com si ell no tingués cap poder sobre el que el poble fes.2. També diu: “el poble va salvar el millor” No ell, te n’adones? Havia estat el poble. 3. I en tercer lloc, “era per sacrificar-ho al teu Déu”. Per descomptat. Saül és un bon home de negocis, venent les seves accions com si Déu i Samuel haguessin d’estar contents. Fins I tot li haurien de donar les gràcies a Saül.
Però a Déu no li agrada que ignorem les seves ordres per reemplaçar-les amb les nostres bones idees.
«Samuel digué a Saül: “Calla, que et vull comunicar el que m’ha dit el Senyor aquesta nit.” I ell li contestà: “Parla.”» 1 SAMUEL 15:16 BEC
«Samuel digué: “¿No és veritat que tu, tot i que et tens en poca estima, has esdevingut cap de les tribus d’Israel? No t’ha ungit el Senyor com a rei sobre Israel? El Senyor t’havia enviat a l’empresa i t’havia dit: ‘Vés, consagra a l’anatema tots aquells pecadors, els amalequites, i lluita contra...]]>665biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/1-samuel-067-el-caracter-perillos-de-saul-i--53509072Al capítol 13, quan Saül ja feia més d'un any de regnat, vam començar a veure faltes al seu caràcter. Saül, a través de diferents històries relatades a 1 de Samuel, mostra una manca de responsabilitat per les seves pròpies accions i manca de discerniment a l'hora de prendre decisions.
A la primera història, el trobem en guerra contra els filisteus. Veiem aquí que Jonatan el seu fill estava al càrrec de part de l'exèrcit. S'havien ajuntat els homes d'Israel a Guilgal per combatre contra els filisteus. Els filisteus havien sortit contra ells, i en veure els israelites el gran exèrcit filisteu, s'havien amagat a coves. Ens diuen els versets 7 i 8 que «Alguns hebreus van travessar els guals del Jordà, cap al país de Gad i de Galaad. Saül encara era a Guilgal amb tota la tropa, que el seguia esporuguida.»1 SAMUEL 13:7 BEC. Estaven esperant paraula de Déu per a anar darrere dels filisteus.
«Saül va esperar els set dies de terme que havia fixat Samuel, però Samuel no apareixia per Guilgal i la gent que estava amb ell va començar a dispersar-se.» 1 SAMUEL 13:8 BEC
Saül havia avisat a Samuel, i aquest li havia dit que trigaria a arribar set dies, però els filisteus estaven amenaçant, i alguns soldats estaven desertant. Així que Saül va decidir saltar-se l'ordre establert per Déu i realitzar ell l’holocaust a Déu. I, com caldria esperar, just quan acabava d'oferir l'holocaust, el van avisar que Samuel acabava d'arribar al campament. I ens diu el text que “va sortir Saül a rebre'l, per a saludar-lo”.
«Samuel va preguntar: “Què has fet?” I Saül va contestar: “Quan he vist que la gent del meu costat es dispersava i tu no venies en el termini fixat, i que els filisteus estaven concentrats a Micmàs, he pensat: Ara baixaran els filisteus per atacar-me, a Guilgal, sense haver implorat jo el favor del Senyor. Per això m’he decidit a oferir l’holocaust.”» 1 SAMUEL 13:11-12 BEC
Pots veure la quantitat d'excuses i explicacions?
En primer lloc, la culpa la tenen uns altres: 1. El poble se'm desertava. 2. Tu no venies3. els filisteus ja estaven reunits per la batalla
En segon lloc, Saül es presenta com l'afectat:1. Els filisteus vindran contra mi2. Em vaig esforçar3. Vaig oferir holocaust

«Samuel va replicar a Saül: “Has fet un disbarat. Si haguessis observat les ordres que el Senyor, el teu Déu, t’havia donat, el Senyor hauria afermat per sempre el teu regnat sobre Israel; però ara el teu regnat no s’aguantarà. El Senyor s’ha triat un home segons el seu cor i l’ha constituït príncep del seu poble, perquè tu no has guardat el que t’havia manat el Senyor.”» 1 SAMUEL 13:13-14 BEC
Samuel no va fer cap referència a les tres acusacions que Saül havia llançat, per al poble, per a ell i per als filisteus. Va anar directament a les accions de Saül: Havia actuat bojament perquè no havia obeït la Paraula de Déu. Déu li havia manat alguna cosa i ell havia decidit fer una altra cosa totalment diferent. Saül s'havia posat al lloc de Déu. Ell era qui havia de resoldre la situació, encara que això signifiqués saltar-se allò que Déu havia manat.
I com a resultat veiem que Déu rebutjaria la seva persona i la seva família per posar-ne un altre per rei. Encara que Déu no ho va fer immediatament, igual com en el cas d’Elí i els seus fills, Déu ja havia anunciat a Saül que el seu regnat s'acabaria aviat.
Malgrat aquest desafortunat incident, veiem que Déu va barallar la batalla, usant a Jonatan, fill de Saül, el qual va pujar al campament dels filisteus per veure si Déu els donaria la victòria. De manera miraculosa, veiem que Malgrat que els d'Israel eren menys i gairebé sense armament, els filisteus es van aixecar en confusió, els uns contra els altres. Ens diu el text que la terra va tremolar i va haver-hi gran consternació.
«Així el Senyor va salvar Israel aquell dia.» 1 SAMUEL 14:23 BEC
Però per completar la mostra de neciesa de Saül, ens explica el llibre que aquest va ordenar que cap dels seus homes tastés menjar fins que haguessin destruït als filisteus; havia decretat: “Qualsevol que mengi pa abans de caure la nit, abans que hagi pres venjança dels meus enemics, sigui maleït.”
Així que, malgrat que els soldats defallien, tot I que passaven per un bosc on hi havia mel per menjar, els homes de Saül no van tastar res. Però Jonatan no havia estat amb ells quan el rei va donar aquesta ordre. El fill del rei havia estat al campament dels filisteus, usat per Déu per a causar el desconcert al campament enemic, i no havia sentit l'ordre del seu pare. Així que ell sí que va menjar mel. Un dels soldats, en veure’l, li va dir el que el seu pare havia jurat.
Curiosament, quan els soldats de Saül, morts de fam, van prendre el botí dels filisteus que havien fugit, ens diu el text que van menjar els animals sense complir el protocol establert per Déu per preparar la carn, i van menjar carn crua. Quan la notícia va arribar a Saül, aquest, sabent que el poble pecava, va habilitar un lloc per preparar la carn correctament. Saül va demanar llavors al sacerdot que sacrifiqués davant Déu i demanés la seva direcció per saber quan tornar a atacar als filisteus. Més se'ns diu que Déu no els va contestar. I van decidir fer sorts per veure qui havia pecat.
En aquests temps s'utilitzava un sistema de sorts que anava eliminat possibilitats fins a arribar a aquell en qui queia la sort. Amb tot el pecat que havia esdevingut al campament, veiem que en fer sorts, és Jonatan qui és inculpat. El fill del rei, en veure que la culpa havia caigut sobre ell, va explicar el motiu de la seva desobediència:
“He tastat una mica de mel amb la punta del bastó que duia a la mà. Estic disposat a morir.”» 1 SAMUEL 14:43 BEC
La veritat és que hi havia hagut múltiples desobediències durant aquesta guerra, i eren molts els que podien ser culpables que el Senyor no contestés la seva petició, però Saül, en el seu estil típic, estava disposat a donar tota la culpa sobre el seu fill, malgrat que aquest realment havia transgredit una ordre que desconeixia, al contrari de Saül i els altres homes de l'exèrcit.
Però veiem que el poble es va aixecar per a defensar Jonatan, i aquest va ser deslliurat de la mort. Encara que m'alegro que Déu protegís a Jonatan perquè no fos castigat, aquest incident ens mostra que Saül semblava preocupar-se més pel que el poble pensava d'ell que per agradar a Déu. Saül no va jutjar Jonatan perquè temia al poble. Hauria estat millor que hagués confessat que l'ordre que havia donat no havia estat encertada, però no és el que ens diu el text que va passar.

Aquesta batalla contra els filisteus havia tret a lluir la manca de discerniment de Saül i la tendència que tenia d'evadir responsabilitat pròpia, culpant a uns altres per les seves pròpies accions. Veurem en altres esdeveniments relatats al llibre que això, unit al seu orgull i manca de temor a Déu, el portaria a la seva pròpia ruïna. Escolta la segona part del caràcter perillós de Saül a la propera reflexió.]]>https://api.spreaker.com/episode/53509072Mon, 07 Apr 2025 04:30:00 +0000David y MaribelSaül va ser triat per Déu per ser rei. El vam veure al principi del seu regnat com un home humil, que no buscava glòria per a si mateix. No obstant això, poc després de ser rei, comencem a veure que el poder li agrada, i vol tenir control sobre totes...Al capítol 13, quan Saül ja feia més d'un any de regnat, vam començar a veure faltes al seu caràcter. Saül, a través de diferents històries relatades a 1 de Samuel, mostra una manca de responsabilitat per les seves pròpies accions i manca de discerniment a l'hora de prendre decisions.
A la primera història, el trobem en guerra contra els filisteus. Veiem aquí que Jonatan el seu fill estava al càrrec de part de l'exèrcit. S'havien ajuntat els homes d'Israel a Guilgal per combatre contra els filisteus. Els filisteus havien sortit contra ells, i en veure els israelites el gran exèrcit filisteu, s'havien amagat a coves. Ens diuen els versets 7 i 8 que «Alguns hebreus van travessar els guals del Jordà, cap al país de Gad i de Galaad. Saül encara era a Guilgal amb tota la tropa, que el seguia esporuguida.»1 SAMUEL 13:7 BEC. Estaven esperant paraula de Déu per a anar darrere dels filisteus.
«Saül va esperar els set dies de terme que havia fixat Samuel, però Samuel no apareixia per Guilgal i la gent que estava amb ell va començar a dispersar-se.» 1 SAMUEL 13:8 BEC
Saül havia avisat a Samuel, i aquest li havia dit que trigaria a arribar set dies, però els filisteus estaven amenaçant, i alguns soldats estaven desertant. Així que Saül va decidir saltar-se l'ordre establert per Déu i realitzar ell l’holocaust a Déu. I, com caldria esperar, just quan acabava d'oferir l'holocaust, el van avisar que Samuel acabava d'arribar al campament. I ens diu el text que “va sortir Saül a rebre'l, per a saludar-lo”.
«Samuel va preguntar: “Què has fet?” I Saül va contestar: “Quan he vist que la gent del meu costat es dispersava i tu no venies en el termini fixat, i que els filisteus estaven concentrats a Micmàs, he pensat: Ara baixaran els filisteus per atacar-me, a Guilgal, sense haver implorat jo el favor del Senyor. Per això m’he decidit a oferir l’holocaust.”» 1 SAMUEL 13:11-12 BEC
Pots veure la quantitat d'excuses i explicacions?
En primer lloc, la culpa la tenen uns altres: 1. El poble se'm desertava. 2. Tu no venies3. els filisteus ja estaven reunits per la batalla
En segon lloc, Saül es presenta com l'afectat:1. Els filisteus vindran contra mi2. Em vaig esforçar3. Vaig oferir holocaust

«Samuel va replicar a Saül: “Has fet un disbarat. Si haguessis observat les ordres que el Senyor, el teu Déu, t’havia donat, el Senyor hauria afermat per sempre el teu regnat sobre Israel; però ara el teu regnat no s’aguantarà. El Senyor s’ha triat un home segons el seu cor i l’ha constituït príncep del seu poble, perquè tu no has guardat el que t’havia manat el Senyor.”» 1 SAMUEL 13:13-14 BEC
Samuel no va fer cap referència a les tres acusacions que Saül havia llançat, per al poble, per a ell i per als filisteus. Va anar directament a les accions de Saül: Havia actuat bojament perquè no havia obeït la Paraula de Déu. Déu li havia manat alguna cosa i ell havia decidit fer una altra cosa totalment diferent. Saül s'havia posat al lloc de Déu. Ell era qui havia de resoldre la situació, encara que això signifiqués saltar-se allò que Déu havia manat.
I com a resultat veiem que Déu rebutjaria la seva persona i la seva família per posar-ne un altre per rei. Encara que Déu no ho va fer immediatament, igual com en el cas d’Elí i els seus fills, Déu ja havia anunciat a Saül que el seu regnat s'acabaria aviat.
Malgrat aquest desafortunat incident, veiem que Déu va barallar la batalla, usant a Jonatan, fill de Saül, el qual va pujar al campament dels filisteus per veure si Déu els donaria la victòria. De manera miraculosa, veiem que Malgrat que els...]]>576biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/066-1-samuel-066-samuel-un-fidel-servent-de-deu--53285393Quan aquest va arribar a l'edat en què ja no depenia de l'aliment de la seva mare (per als hebreus de l'època seria al voltant dels cinc anys), Anna va pujar amb el seu marit a Siló, i van deixar allà a Samuel a la casa d’Elí, perquè aprengués el ministeri del sacerdoci de la mà d’Elí. Mentre ens diu que Anna i Elcanà van tenir més fills i filles.
Una vegada a la casa d’Elí, Samuel va escoltar la veu de Déu. Samuel, al principi, pensava que era Elí qui el cridava, més quan Elí es va adonar que havia de ser Déu mateix, li va dir a Samuel que respongués a Déu: Parla, que el teu servent sent! I Déu li va comunicar el que hauria de passar als fills d’Elí, Ofní i Pinhàs. L’endemà Al matí, Elí va insistir que Samuel li digués el que Déu li havia dit, «Llavors Samuel li va explicar tot el missatge paraula per paraula, sense amagar-li res. I Elí exclamà: “És el Senyor: que faci allò que li sembli bé!”» 1 SAMUEL 3:18 BEC
Ens diu 1 Samuel 3:19-20 que «Mentrestant, Samuel es feia gran i el Senyor era amb ell, i no va deixar caure a terra cap de les seves paraules. De manera que tot Israel, des de Dan fins a Beerxeba, va reconèixer que Samuel era un veritable profeta del Senyor.» 1 SAMUEL 3:19-20 BEC
A través del llibre veiem que Samuel va viatjar pel territori d'Israel, jutjant al poble i exercint com a sacerdot.
Al capítol set, Samuel es va dirigir al poble, instant-los que es tornessin a Déu de tot cor, deixant de servir als déus aliens. El poble va treure els baals i Astarot, i van servir només a Jehovà. I Déu va obrar de manera miraculosa per donar a Israel la victòria contra els filisteus a Mispà de mà de Samuel.
La vida de Samuel es va caracteritzar pel seu servei a la gent, la seva vida de pregària i la seva fidelitat com a fidel profeta de Déu. Ens diu 1 Samuel 7:15-17 que «Samuel va ser jutge d’Israel tota la seva vida; i any rere any passava per Betel, Guilgal i Mispà jutjant Israel en tots aquests llocs. Després tornava a Ramà, on tenia la seva casa, i allà jutjava Israel. Allà mateix va edificar un altar al Senyor.» 1 SAMUEL 7:15-17 BEC
No obstant això, tristament veiem que els seus fills no van seguir el seu exemple. Ens diu el capítol 8:1-3 «Quan Samuel va ser vell, va designar els seus dos fills per a jutges d’Israel. El seu primogènit es deia Joel, i el petit Abià. Aquests van complir la seva judicatura a Beerxeba. Però els seus fills no van seguir el seu exemple, sinó que es van decantar per la cobdícia, acceptant suborns, i van pervertir el dret.» 1 SAMUEL 8:1-3 BECAprofitant-se de la seva posició, servien per a obtenir guany. Aquesta avarícia va provocar que el poble els rebutgés per demanar un canvi. Diuen els versets 4 i 5:
«Llavors es van reunir tots els ancians d’Israel i van anar a trobar Samuel, a Ramà, i li digueren: “Mira, tu ja ets vell i els teus fills no segueixen el teu exemple; ara, doncs, posa’ns un rei que ens governi, com tenen totes les nacions.”» 1 SAMUEL 8:4-5 BEC
Samuel no estava segur que aquesta solució fos bona pel poble, però portant l'assumpte davant Déu, va rebre paraula: Escolta la veu del poble en tot el que et diguin; perquè no t'han rebutjat a tu, sinó a mi m'han rebutjat, perquè no regni sobre ells.” I “ escolta la seva veu; més protesta solemnement contra ells, i mostra'ls com els tractarà el rei que regnarà sobre ells.”
Samuel va parlar amb el poble quan van demanar rei, advertint-los que quan tinguessin rei, aquest prendria als seus fills per servir-lo a l'exèrcit, i als camps del rei i al seu palau. Els adverteix que el rei prendria impostos de totes les seves possessions, i si aleshores es penedissin d'haver demanat rei, Déu no els respondria.
Però ens diu que el poble estava decidit i no va voler sentit la veu de Samuel, així que Samuel els va acomiadar amb l’entesa que hi hauria rei a Israel.
Llavors Samuel els va advertir, com havien fet anys enrere Moisès i Josuè: «Si vosaltres reverencieu el Senyor i el serviu, si escolteu la seva veu i no us rebel·leu contra el manament del Senyor, subsistireu, tant vosaltres com el rei que regni sobre vosaltres, seguint el Senyor, el vostre Déu. Però si no voleu escoltar la veu del Senyor, i us rebel·leu contra el manament del Senyor, llavors la mà del Senyor estarà contra vosaltres, com va estar contra els vostres avantpassats.» 1 SAMUEL 12:14-15 BEC
Al capítol 12, Samuel, ja vell, però encara exercint el seu lideratge espiritual davant el poble, els va recordar d'on els havia tret Déu i les meravelles que aquest havia fet a favor seu. Encara que ells havien triat tenir rei, no tenien res a retreure-li a Samuel. Van dir d'ell: «No ens has extorquit ni ens has oprimit ni has acceptat suborn de ningú.» 1 SAMUEL 12:4 BEC. El poble era testimoni que Samuel havia servit fidelment a Déu i al seu poble.
És curiós que no veiem a Déu acusant Samuel de no haver amonestat als seus fills, com va fer amb Elí, per la qual cosa podem deduir que Samuel sí que els va exhortar contra les seves pràctiques avaricioses. Recordem que Samuel havia viscut de primera mà el judici de Déu sobre Elí per no destorbar als seus fills que blasfemaven a Déu. Samuel sabia el resultat de menysprear la Paraula de Déu. I per aquest motiu no va intentar defensar-los. Encara que els pecats dels seus fills no eren comparables amb els dels fills d’Elí, Samuel sembla que va tractar el tema. Samuel no va dubtar a ser avaluat pel poble perquè aquests decidissin si en alguna cosa ell els havia fallat, i va deixar clar que els seus fills estaven a la congregació, i ells podien ser examinats també pels seus propis fets. Déu va mostrar la seva misericòrdia, i el poble no va culpar a Samuel de cap mal.
Amb l'arribada d'un rei que governés el poble, Samuel es va posar a un costat també, deixant de liderar al poble per continuar intercedint per ells al Senyor i instruint al poble. Samuel es va comprometre davant el poble com podem llegir als versets 23-24: «Per la meva part, lluny sigui de mi pecar contra el Senyor deixant de pregar per vosaltres, procuraré dirigir-vos pel camí bo i recte. Només que reverencieu el Senyor i el serviu fidelment amb tot vostre cor, atès que heu comprovat quantes grans coses ha fet ell a favor vostre.» 1 SAMUEL 12:23-24 BEC
Samuel va ser l'home que Déu va usar per a ungir a qui Déu havia triat per a ser rei, i quan el temps va arribar, va ser Samuel el que va proclamar a Saül rei davant el poble. Samuel va ser fidel a Saül, amonestant-lo quan va haver de fer-ho i pregant per ell sempre. Després que Saül desobeís a Déu i fos rebutjat, Déu va tornar a donar-li a Samuel el privilegi d'ungir a David, el qual seria rei després de Saül.
Samuel és una figura del Messies. Encara que no va ser perfecte, va ser sens dubte un jutge just i un sacerdot fidel, a qui Déu va utilizar de manera especial; i va ser un profeta que mai va menysprear ni a Déu ni a La seva Paraula. Déu va honrar a Samuel perquè Samuel va honrar a Déu, (1 Samuel 2:30). Que Déu ens ajudi a honrar-lo de paraula i en veritat.]]>https://api.spreaker.com/episode/53285393Fri, 04 Apr 2025 04:30:00 +0000David y MaribelLa Bíblia ens presenta a Samuel des d'una edat molt primerenca. Anna, la seva mare, no podia tenir fills, i un any, mentre estaven a Siló per celebrar la festa anual, Anna va pregar a Déu que li concedís un fill, comprometent-se a dedicar-lo a Déu si...Quan aquest va arribar a l'edat en què ja no depenia de l'aliment de la seva mare (per als hebreus de l'època seria al voltant dels cinc anys), Anna va pujar amb el seu marit a Siló, i van deixar allà a Samuel a la casa d’Elí, perquè aprengués el ministeri del sacerdoci de la mà d’Elí. Mentre ens diu que Anna i Elcanà van tenir més fills i filles.
Una vegada a la casa d’Elí, Samuel va escoltar la veu de Déu. Samuel, al principi, pensava que era Elí qui el cridava, més quan Elí es va adonar que havia de ser Déu mateix, li va dir a Samuel que respongués a Déu: Parla, que el teu servent sent! I Déu li va comunicar el que hauria de passar als fills d’Elí, Ofní i Pinhàs. L’endemà Al matí, Elí va insistir que Samuel li digués el que Déu li havia dit, «Llavors Samuel li va explicar tot el missatge paraula per paraula, sense amagar-li res. I Elí exclamà: “És el Senyor: que faci allò que li sembli bé!”» 1 SAMUEL 3:18 BEC
Ens diu 1 Samuel 3:19-20 que «Mentrestant, Samuel es feia gran i el Senyor era amb ell, i no va deixar caure a terra cap de les seves paraules. De manera que tot Israel, des de Dan fins a Beerxeba, va reconèixer que Samuel era un veritable profeta del Senyor.» 1 SAMUEL 3:19-20 BEC
A través del llibre veiem que Samuel va viatjar pel territori d'Israel, jutjant al poble i exercint com a sacerdot.
Al capítol set, Samuel es va dirigir al poble, instant-los que es tornessin a Déu de tot cor, deixant de servir als déus aliens. El poble va treure els baals i Astarot, i van servir només a Jehovà. I Déu va obrar de manera miraculosa per donar a Israel la victòria contra els filisteus a Mispà de mà de Samuel.
La vida de Samuel es va caracteritzar pel seu servei a la gent, la seva vida de pregària i la seva fidelitat com a fidel profeta de Déu. Ens diu 1 Samuel 7:15-17 que «Samuel va ser jutge d’Israel tota la seva vida; i any rere any passava per Betel, Guilgal i Mispà jutjant Israel en tots aquests llocs. Després tornava a Ramà, on tenia la seva casa, i allà jutjava Israel. Allà mateix va edificar un altar al Senyor.» 1 SAMUEL 7:15-17 BEC
No obstant això, tristament veiem que els seus fills no van seguir el seu exemple. Ens diu el capítol 8:1-3 «Quan Samuel va ser vell, va designar els seus dos fills per a jutges d’Israel. El seu primogènit es deia Joel, i el petit Abià. Aquests van complir la seva judicatura a Beerxeba. Però els seus fills no van seguir el seu exemple, sinó que es van decantar per la cobdícia, acceptant suborns, i van pervertir el dret.» 1 SAMUEL 8:1-3 BECAprofitant-se de la seva posició, servien per a obtenir guany. Aquesta avarícia va provocar que el poble els rebutgés per demanar un canvi. Diuen els versets 4 i 5:
«Llavors es van reunir tots els ancians d’Israel i van anar a trobar Samuel, a Ramà, i li digueren: “Mira, tu ja ets vell i els teus fills no segueixen el teu exemple; ara, doncs, posa’ns un rei que ens governi, com tenen totes les nacions.”» 1 SAMUEL 8:4-5 BEC
Samuel no estava segur que aquesta solució fos bona pel poble, però portant l'assumpte davant Déu, va rebre paraula: Escolta la veu del poble en tot el que et diguin; perquè no t'han rebutjat a tu, sinó a mi m'han rebutjat, perquè no regni sobre ells.” I “ escolta la seva veu; més protesta solemnement contra ells, i mostra'ls com els tractarà...]]>622biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/065-1-samuel-065-la-negligencia-d-eli--53285399Ofní i Pinhàs, encara que eren sacerdots que exercien portant els sacrificis de les persones a la presència de Déu, ens diu 1 Samuel 2:12 que “eren homes impius, i no tenien coneixement de Jehovà.”
Ens diu al capítol 2 que aquests tenien criats que venien mentre la carn del sacrifici s'estava coent, i ficant una forquilla gran guardaven el que treien pel sacerdot. Feien això amb tothom qui venia a Siló, i fins i tot prenien carn del sacrifici abans que es cremés el greix que havia de ser oferit en holocaust al Senyor.
Quan algú es queixava, aquests l’amenaçaven amb la força, i el verset 17 ens diu que «El pecat que cometien aquells joves era molt greu davant el Senyor, perquè menyspreaven les ofrenes al Senyor.» 1 SAMUEL 2:17 BEC
El seu comportament havia fet que els que venien a oferir menyspreessin la cerimònia de les ofrenes que eren per a Déu. En veure el pecat dels qui havien de ser els servents de Déu, els qui venien a Siló pecaven de menyspreu a qui havia de ser sant, i això a causa del pecat dels seus líders.
Els fills d'Elí no només prenien la cerimònia a Déu en va, sinó que cometien pecats d'índole moral. 1 Samuel 2:22 diu «Elí era ja molt vell, i s’assabentà de tot el que feien els seus fills a Israel i que, fins i tot, cohabitaven amb les dones que servien a la porta del Tabernacle de Reunió» 1 SAMUEL 2:22 BEC
Elí, en veure la mala reputació dels seus fills finalment el veiem parlar amb ells, confrontant-los sobre el que es deia d’ells, «i els digué: “Per què us comporteu d’aquesta manera, que de tot el poble haig de sentir parlar de les vostres males accions? No, fills meus, que no són bons els rumors que sento; esteu provocant que el poble del Senyor prevariqui. Si un home peca contra un altre home, Déu el jutjarà, però si l’home peca contra el Senyor, qui intercedirà per ell?” » 1 SAMUEL 2:23-25 BEC
Mes ens diu el text que aquests no van atendre les paraules del seu pare. Sembla que Elí havia descurat durant anys l'educació dels seus fills, a l'hora de disciplinar i guiar-los. No ho dic jo, ho diu el Senyor quan li parla a Elí al verset 29: «Per què, doncs, menyspreeu el sacrifici i l’ofrena que jo he ordenat oferir en el Tabernacle, i dónes més honor als teus fills que no pas a mi, per engreixar-vos amb la millor part de les ofrenes d’Israel, el meu poble?» 1 SAMUEL 2:29 BEC
Déu no havia estat ignorant tot el que estava passant. Els qui havien d'estar guardant el tabernacle i santificant els sacrificis a Déu estaven “trepitjant”, allò que Déu havia declarat sant. Déu acusa Elí i els seus fills d'haver-se engreixat de les ofrenes del poble. Déu va encara més lluny i l'acusa de no haver destorbat els seus fills quan aquests havien blasfemat contra Déu. (1 Samuel 3:13).
Amb el seu comportament cap als seus fills, Elí havia honrat als seus fills més que a Déu mateix. Déu li diu “jo honraré als qui m’honren, però els qui, em menyspreen seran menyspreats.”
Al capítol dos, Déu anuncia a Elí que els seus fills moriran en un mateix dia, i li diu que la seva família no continuarà jutjant a Israel. Al capítol següent, Déu li confirma a Samuel la seva determinació de posar fi a la vida pecaminosa d’Ofní i Pinhàs, i al capítol quatre, durant una batalla amb els filisteus, Elí rep notícies que els seus fills han mort i l'arca del pacte ha estat presa pels filisteus. Curiosament, llegim que la notícia de l'arca és el que fa a Elí patir un infart que posaria fi a la seva vida. Ell ja esperava el judici de Déu sobre els seus fills, més veiem que el cor d’Elí estimava a Déu i li va sobresaltar la idea que l'arca on habitava la presència de Déu ja no estava amb els israelites.
Així veiem a Elí, un home que estimava a Déu, però s'havia acomodat, descurant el benestar espiritual dels seus fills. Aquests havien crescut “a la congregació”, però com vam veure al principi del capítol dos, no coneixien a Déu. Havien seguit costums i ritus, fins al punt què havien arribat a exercir el sacerdoci, però no tenien una relació personal amb Déu. Havien fet del sacerdoci un negoci del qual vivien, i no un ministeri pel qual vivien.
Elí havia ignorat l'estat dels seus cors per molt de temps, potser per estar ocupat en els assumptes del sacerdoci. Quan tots podien veure les accions dels seus fills, ens diu el text que era massa tarda per influenciar-los. Sembla que Elí havia estat l'últim a notar la condició espiritual dels seus fills.
A la vida es pot aprendre d'exemples positius i d'exemples negatius, i aquí Elí és un exemple negatiu per nosaltres, perquè aprenguem dels seus errors i no descuidem el discipulat dels nostres fills, i puguem així alegrar-nos de veure'ls vivint per a Déu.
«No tinc una alegria més gran que la de sentir a dir que els meus fills viuen fidels en la veritat.» 3 JOAN 1:4 BEC
Que Déu ens doni saviesa per comunicar la veritat de l'evangeli als nostres fills i no oblidar l'exhortació a Deuteronomi 6:
«Estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima i amb totes les teves forces. I aquestes paraules que avui et mano estaran en el teu cor; les inculcaràs als teus fills, les explicaràs a casa teva, anant pel camí, quan vagis a dormir i quan et llevis. Les lligaràs a la teva mà com un senyal i te les posaràs entre els ulls com un frontal. Les escriuràs sobre els brancals de casa teva i a les teves portes.» DEUTERONOMI 6:5-9 BEC
I que no sigui tan sols compartir-les amb els nostres fills. Perquè l'ensenyament sigui eficaç, hem de demostrar-les a les nostres pròpies vides, i cridar l'atenció a temps quan ells no les estiguin vivint. No volem que Déu ens hagi d'acusar d'honrar als nostres fills més que a Ell per no amonestar-los quan blasfemen el nom de Déu amb les seves accions. I principalment, atenent La seva Paraula, hem de demanar a Déu que sigui Ell qui faci l'obra en nosaltres i en ells, perquè com diu Filipenses 2:13, «perquè és Déu qui activa en vosaltres la voluntat i l’acció, segons la seva benevolència.» FILIPENCS 2:13 BECQue Déu ens ajudi a santificar El seu nom.]]>https://api.spreaker.com/episode/53285399Thu, 03 Apr 2025 04:30:00 +0000David y MaribelElí, sacerdot i jutge d'Israel vivia a Siló, on estava l'arca del pacte. Aquest tenia dos fills que eren sacerdots també, Ofní i Pinhàs. Elí era ja un home gran quan el veiem als primers capítols del llibre. A les escenes a les quals aquest apareix,...Ofní i Pinhàs, encara que eren sacerdots que exercien portant els sacrificis de les persones a la presència de Déu, ens diu 1 Samuel 2:12 que “eren homes impius, i no tenien coneixement de Jehovà.”
Ens diu al capítol 2 que aquests tenien criats que venien mentre la carn del sacrifici s'estava coent, i ficant una forquilla gran guardaven el que treien pel sacerdot. Feien això amb tothom qui venia a Siló, i fins i tot prenien carn del sacrifici abans que es cremés el greix que havia de ser oferit en holocaust al Senyor.
Quan algú es queixava, aquests l’amenaçaven amb la força, i el verset 17 ens diu que «El pecat que cometien aquells joves era molt greu davant el Senyor, perquè menyspreaven les ofrenes al Senyor.» 1 SAMUEL 2:17 BEC
El seu comportament havia fet que els que venien a oferir menyspreessin la cerimònia de les ofrenes que eren per a Déu. En veure el pecat dels qui havien de ser els servents de Déu, els qui venien a Siló pecaven de menyspreu a qui havia de ser sant, i això a causa del pecat dels seus líders.
Els fills d'Elí no només prenien la cerimònia a Déu en va, sinó que cometien pecats d'índole moral. 1 Samuel 2:22 diu «Elí era ja molt vell, i s’assabentà de tot el que feien els seus fills a Israel i que, fins i tot, cohabitaven amb les dones que servien a la porta del Tabernacle de Reunió» 1 SAMUEL 2:22 BEC
Elí, en veure la mala reputació dels seus fills finalment el veiem parlar amb ells, confrontant-los sobre el que es deia d’ells, «i els digué: “Per què us comporteu d’aquesta manera, que de tot el poble haig de sentir parlar de les vostres males accions? No, fills meus, que no són bons els rumors que sento; esteu provocant que el poble del Senyor prevariqui. Si un home peca contra un altre home, Déu el jutjarà, però si l’home peca contra el Senyor, qui intercedirà per ell?” » 1 SAMUEL 2:23-25 BEC
Mes ens diu el text que aquests no van atendre les paraules del seu pare. Sembla que Elí havia descurat durant anys l'educació dels seus fills, a l'hora de disciplinar i guiar-los. No ho dic jo, ho diu el Senyor quan li parla a Elí al verset 29: «Per què, doncs, menyspreeu el sacrifici i l’ofrena que jo he ordenat oferir en el Tabernacle, i dónes més honor als teus fills que no pas a mi, per engreixar-vos amb la millor part de les ofrenes d’Israel, el meu poble?» 1 SAMUEL 2:29 BEC
Déu no havia estat ignorant tot el que estava passant. Els qui havien d'estar guardant el tabernacle i santificant els sacrificis a Déu estaven “trepitjant”, allò que Déu havia declarat sant. Déu acusa Elí i els seus fills d'haver-se engreixat de les ofrenes del poble. Déu va encara més lluny i l'acusa de no haver destorbat els seus fills quan aquests havien blasfemat contra Déu. (1 Samuel 3:13).
Amb el seu comportament cap als seus fills, Elí havia honrat als seus fills més que a Déu mateix. Déu li diu “jo honraré als qui m’honren, però els qui, em menyspreen seran menyspreats.”
Al capítol dos, Déu anuncia a Elí que els seus fills moriran en un mateix dia, i li diu que la seva família no continuarà jutjant a Israel. Al capítol següent, Déu li confirma a Samuel la seva determinació de posar fi a la vida pecaminosa d’Ofní i Pinhàs, i al capítol quatre, durant una batalla amb els filisteus, Elí rep notícies que els seus fills han mort i l'arca del pacte ha estat presa pels filisteus. Curiosament, llegim que la notícia de l'arca és el que fa a Elí patir un infart que posaria fi a la seva vida. Ell ja esperava el judici de Déu sobre els seus fills, més veiem que el cor d’Elí estimava a Déu i li va...]]>513biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/064-1-samuel-dels-jutges-als-reis--53389554Els últims dos jutges d'Israel apareixen a aquest llibre. El sacerdot Elí i el profeta Samuel van liderar el poble abans que Israel tingués rei.
El llibre comença amb el relat del naixement de Samuel. Ens explica com Elcanà, pare de Samuel, pujava cada any des de la muntanya d’Efraïm a adorar i oferir sacrificis a Jehovà a Siló, on habitava Elí i els seus fills, Ofní i Pinhàs, sacerdots de Jehovà.
Veiem com Anna, dona d’Elcanà, va a Déu a Siló amb una petició especial. És estèril, i desitja tant un fill, que promet a Déu que si li concedeix un fill, el dedicarà al servei de Déu. Així veiem que Samuel, la contestació a la seva petició, va arribar a Siló quan va ser deslletat, per habitar amb Elí i aprendre el ministeri sacerdotal des de ben petit.
Com explica el vídeo produït pel projecte Bíblia, al capítol dos, El càntic d'Anna després de ser beneïda per Déu revela els temes principals del llibre de Samuel.
El llibre tracte de com Déu s'oposa a l'orgullós i exalta a l'humil. El llibre de Samuel conté històries detallades de com els personatges orgullosos com Saül o Goliat són confrontats per Déu mateix, i com l'humil és protegit i exaltat per Déu. En segon lloc, veurem que el llibre relata històries que mostren que Déu està actuant malgrat la maldat humana. La paciència i confiança a Déu és premiada, com veurem a la vida de David.
I, en tercer lloc, a través d'un estudi del caràcter dels personatges del llibre, se'ns mostren característiques bones i dolentes dels diferents reis, per a deixar-nos amb l'esperança que Déu aixecaria un rei que reuniria totes les característiques d'un rei perfecte, que vindria segles més tard a la persona del Messies, el Rei ungit.
Voldria llegir el càntic de lloança d'Anna, com a introducció a aquest llibre. Que Déu et beneeixi per La seva Paraula.

“El meu cor s’alegra en el Senyor. Ell m’ha fet alçar el front; la meva boca es burla dels meus enemics, perquè gaudeixo de la teva salvació. Ningú no és sant com el Senyor, perquè no n‘hi ha cap fora de tu, ni tampoc no hi ha cap roca com el nostre Déu. No incrementeu les paraules arrogants, que s’aparti de la vostra boca la insolència; perquè el Senyor és un Déu que tot ho sap, i a ell pertoca sospesar les accions. L’arc dels poderosos s’ha trencat, però els febles s’han fet forts. Els qui anaven farts es lloguen per un tros de pa, mentre que els qui tenien fam ja no en tenen. Fins l’estèril ha infantat set vegades, mentre que l’abundosa en fills s’emmusteeix. El Senyor és qui fa morir i qui fa viure, qui fa baixar al país dels morts i qui en fa sortir. És el Senyor qui empobreix i qui enriqueix, qui abat i qui exalça, qui aixeca de la pols l’indefens i fa alçar el pobre de la immundícia per fer-los seure entre els prínceps, i els farà heretar un tron de glòria. Perquè són del Senyor els fonaments de la terra, i damunt d’ells ha assentat el món.Ell guarda els passos dels seus fidels, però els impius emmudiran en les tenebres, perquè l’home no triomfarà per la força. Els adversaris del Senyor seran aterrats, des del cel tronarà damunt seu. El Senyor jutjarà els confins de la terra, donarà la victòria al seu rei, i alçarà el front del seu Ungit.”»1 SAMUEL 2:1-10 BEC]]>https://api.spreaker.com/episode/53389554Wed, 02 Apr 2025 04:30:00 +0000David y MaribelEl llibre de Samuel està dividit en dues parts. Al primer llibre de Samuel podem llegir sobre la transició des del temps dels jutges fins al començament de la monarquia a Israel. El segon llibre tracta el regnat del rei David. Els últims dos jutges...Els últims dos jutges d'Israel apareixen a aquest llibre. El sacerdot Elí i el profeta Samuel van liderar el poble abans que Israel tingués rei.
El llibre comença amb el relat del naixement de Samuel. Ens explica com Elcanà, pare de Samuel, pujava cada any des de la muntanya d’Efraïm a adorar i oferir sacrificis a Jehovà a Siló, on habitava Elí i els seus fills, Ofní i Pinhàs, sacerdots de Jehovà.
Veiem com Anna, dona d’Elcanà, va a Déu a Siló amb una petició especial. És estèril, i desitja tant un fill, que promet a Déu que si li concedeix un fill, el dedicarà al servei de Déu. Així veiem que Samuel, la contestació a la seva petició, va arribar a Siló quan va ser deslletat, per habitar amb Elí i aprendre el ministeri sacerdotal des de ben petit.
Com explica el vídeo produït pel projecte Bíblia, al capítol dos, El càntic d'Anna després de ser beneïda per Déu revela els temes principals del llibre de Samuel.
El llibre tracte de com Déu s'oposa a l'orgullós i exalta a l'humil. El llibre de Samuel conté històries detallades de com els personatges orgullosos com Saül o Goliat són confrontats per Déu mateix, i com l'humil és protegit i exaltat per Déu. En segon lloc, veurem que el llibre relata històries que mostren que Déu està actuant malgrat la maldat humana. La paciència i confiança a Déu és premiada, com veurem a la vida de David.
I, en tercer lloc, a través d'un estudi del caràcter dels personatges del llibre, se'ns mostren característiques bones i dolentes dels diferents reis, per a deixar-nos amb l'esperança que Déu aixecaria un rei que reuniria totes les característiques d'un rei perfecte, que vindria segles més tard a la persona del Messies, el Rei ungit.
Voldria llegir el càntic de lloança d'Anna, com a introducció a aquest llibre. Que Déu et beneeixi per La seva Paraula.

“El meu cor s’alegra en el Senyor. Ell m’ha fet alçar el front; la meva boca es burla dels meus enemics, perquè gaudeixo de la teva salvació. Ningú no és sant com el Senyor, perquè no n‘hi ha cap fora de tu, ni tampoc no hi ha cap roca com el nostre Déu. No incrementeu les paraules arrogants, que s’aparti de la vostra boca la insolència; perquè el Senyor és un Déu que tot ho sap, i a ell pertoca sospesar les accions. L’arc dels poderosos s’ha trencat, però els febles s’han fet forts. Els qui anaven farts es lloguen per un tros de pa, mentre que els qui tenien fam ja no en tenen. Fins l’estèril ha infantat set vegades, mentre que l’abundosa en fills s’emmusteeix. El Senyor és qui fa morir i qui fa viure, qui fa baixar al país dels morts i qui en fa sortir. És el Senyor qui empobreix i qui enriqueix, qui abat i qui exalça, qui aixeca de la pols l’indefens i fa alçar el pobre de la immundícia per fer-los seure entre els prínceps, i els farà heretar un tron de glòria. Perquè són del Senyor els fonaments de la terra, i damunt d’ells ha assentat el món.Ell guarda els passos dels seus fidels, però els impius emmudiran en les tenebres, perquè l’home no triomfarà per la força. Els adversaris del Senyor seran aterrats, des del cel tronarà damunt seu. El Senyor jutjarà els confins de la terra, donarà la victòria al seu rei, i alçarà el front del seu Ungit.”»1 SAMUEL 2:1-10 BEC]]>304biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/063-rut-063-booz-figura-del-redemtor--53285394Però sabies que la Bíblia presenta a Jesucrist com el nostre redemptor? Tots nosaltres tenim necessitat de redempció, com Rut i Noemí. Sense un redemptor, el nostre nom no perdurarà, i tenim assegurada la mort eterna.
Tenim un deute pel pecat que no som capaços de pagar. No hi ha res en nosaltres que pugui satisfer la paga del pecat que hi ha en nosaltres, la qual cosa mereix la mort, com ens diu Romans 6:23.
Més aquest verset no solament ens diu el que mereixem, sinó que ens mostra el que se'ns ha ofert. Diu així: «Perquè la paga del pecat és la mort, mentre que el do gratuït de Déu és la vida eterna en Crist Jesús, Senyor nostre.» ROMANS 6:23 BEC
Crist Jesús és el que pot redimir-nos, pagant el deute i donant-nos el seu nom, arribant així nosaltres a formar part de la família de Déu. Crist, Déu mateix fet carn, és el parent més pròxim i Ell va venir a la terra per a poder proveir la redempció de l'ésser humà.
Gàlates 4:4-5 ens diu: «Però, quan es complí el termini, Déu envià el seu Fill, nascut d’una dona, sotmès per naixement al règim de la Llei, a fi de rescatar els qui estaven sotmesos a la Llei, per tal que rebéssim l’adopció filial.» GÀLATES 4:4-5 BEC
Ens diu Joan 1:14 que «I el Verb es va fer home i va conviure amb nosaltres i vam contemplar la seva glòria: glòria que, com a Fill únic ha rebut del Pare, ple d’amor i de veritat.» JOAN 1:14 BEC
«Crist es va fer no res i prengué la condició d’esclau. Un cop fet semblant als homes, i externament trobat com humà,» FILIPENCS 2:7 BEC
Crist va venir a la terra per redimir-nos. Va venir a viure aquí i poder experimentar la temptació sense pecar, com ens diu 1 Pere 2:22, I així, pot lliurar-nos a nosaltres.
Com veiem a Hebreus 2:17 «Per això calia que es fes en tot semblant als germans i així fos davant de Déu un gran sacerdot compassiu i digne de confiança que expiés els pecats del poble. I havent passat ell mateix la prova del sofriment, ara pot ajudar els qui són provats.» Hebreus 2:17-18 BCI
«Ja que allò que era impossible a la Llei, per causa de la feblesa carnal, Déu ho ha realitzat enviant el seu propi Fill amb una humanitat semblant a la dels pecadors, i per causa del pecat ha sentenciat el pecat que hi ha en l’home» ROMANS 8:3 BEC
Com va ser el procés de redempció ofert per Crist?
Vam veure a Rut que Booz va comprar l'heretat que pertanyia a Elimèlec i fa fer un pacte de matrimoni amb Rut.
La Bíblia utilitza un vocabulari de compra i de pacte també per a referir-se a l'obra redemptora de Crist.
1 Corintis 6:20 ens diu: «Ja que heu estat adquirits per un cost tan alt, glorifiqueu Déu en el vostre cos.» 1 CORINTIS 6:20 BEC
Quin és el preu que va pagar Crist per nosaltres? Ens diu la Bíblia que va ser la seva pròpia vida.
Colossencs 1:14 i Efesis 1:7 ens diu que “tenim redempció per la seva sang, el perdó de pecats.”
I Hebreus 9:12 ens recorda que ens va redimir «i no pas per mitjà de la sang de bocs i vedells, sinó per mitjà de la seva pròpia sang, ha entrat una vegada per sempre al lloc Sant, i ha obtingut una redempció eterna.» HEBREUS 9:12 BEC
I és que la redempció de Crist no és ni temporal ni terrenal; és eterna i transcendeix tots els límits.
El pacte que Crist ha segellat amb la seva sang és purament per al nostre benefici.
«Ell es donà a si mateix per nosaltres, a fi de redimir-nos de tota mena de maldat i depurar-se per a ell un poble escollit com a seu, apassionat en la pràctica del bé.» TITUS 2:14 BEC
Rut ens mostra a Booz com un home que no necessitava terres, i no sabem si tenia família, però podem imaginar que se sentiria adulat pel fet que Rut li demanés a ell que la redimís. Com li diu a la història, ella no havia buscat a un home jove, donant a entendre que ell era bastant més gran que ella. En redimir-nos, Crist, igual que Booz a la història de Rut, ens va fer part de la seva família. Però Crist no tenia cap necessitat de redimir-nos. Ho va fer pel nostre benefici. Crist ens va redimir, donant-nos el seu nom. I tot aquell que accepta la seva redempció arriba a ser fill de Déu.
Joan 1:12 ens indica «Però a tots els qui l’acolliren, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit el poder esdevenir fills de Déu. JOAN 1:12 BEC
Un fill de Déu es fa, no es neix. Molts diuen que tots som fills de Déu. Déu no ensenya això a la paraula de Déu. Deixa clar que hem estat creats per Déu, i és cert que Déu és poderós per a controlar el món. Però Déu diu que els seus fills són aquells que han posat la seva confiança a l'obra redemptora de Crist a la creu.
Així doncs, encara que el món és del meu Déu, el món avui dia no reconeix a Déu, i Déu no té per què atendre un món que l'ha rebutjat. Més veiem clarament que, com ens diu Romans 8:28, «Estem segurs que Déu tot ho encamina per al bé d’aquells qui l’estimen, d’aquells qui són cridats segons el seu propòsit. ROMANS 8:28 BEC
Déu controla la vida d'aquells que li ho demanen, havent acceptat el pacte de redempció ofert per Crist. I quin preciós control el seu!
Com hem vist en la vida de Noemí i de Rut, el redemptor és un personatge honest, fidel, i amorós, que busca el bé dels seus redimits.
Crist, el Messies enviat per Déu es va fer no res, mostrant una humilitat i un amor indescriptible, i es presenta com l'espòs de la seva església, de tots els redimits per la seva obra redemptora a la creu.
Desitjo que hagis pogut entendre aquesta increïble obra d'amor, i que et faci pensar en la teva posició davant el Redemptor, Crist. Aquest està disposat a redimir-te i oferir-te una vida plena sent part de la família de Déu. I ara depèn de tu, de la teva decisió de rebre la redempció i el perdó de pecats, o, per contra, de rebutjar el seu oferiment, i seguir la teva vida fora de la família de Déu.
Què faràs tu amb Crist?]]>https://api.spreaker.com/episode/53285394Tue, 01 Apr 2025 04:45:00 +0000David y MaribelLa figura de Booz al llibre de Rut ens mostra una figura del Messies. Booz va ser el que va redimir a Rut, comprant l'heretat d’Elimèlec i prenent a Rut, perquè aquesta pogués portar el seu nom. Déu es presenta a l'antic testament com a redemptor del...Però sabies que la Bíblia presenta a Jesucrist com el nostre redemptor? Tots nosaltres tenim necessitat de redempció, com Rut i Noemí. Sense un redemptor, el nostre nom no perdurarà, i tenim assegurada la mort eterna.
Tenim un deute pel pecat que no som capaços de pagar. No hi ha res en nosaltres que pugui satisfer la paga del pecat que hi ha en nosaltres, la qual cosa mereix la mort, com ens diu Romans 6:23.
Més aquest verset no solament ens diu el que mereixem, sinó que ens mostra el que se'ns ha ofert. Diu així: «Perquè la paga del pecat és la mort, mentre que el do gratuït de Déu és la vida eterna en Crist Jesús, Senyor nostre.» ROMANS 6:23 BEC
Crist Jesús és el que pot redimir-nos, pagant el deute i donant-nos el seu nom, arribant així nosaltres a formar part de la família de Déu. Crist, Déu mateix fet carn, és el parent més pròxim i Ell va venir a la terra per a poder proveir la redempció de l'ésser humà.
Gàlates 4:4-5 ens diu: «Però, quan es complí el termini, Déu envià el seu Fill, nascut d’una dona, sotmès per naixement al règim de la Llei, a fi de rescatar els qui estaven sotmesos a la Llei, per tal que rebéssim l’adopció filial.» GÀLATES 4:4-5 BEC
Ens diu Joan 1:14 que «I el Verb es va fer home i va conviure amb nosaltres i vam contemplar la seva glòria: glòria que, com a Fill únic ha rebut del Pare, ple d’amor i de veritat.» JOAN 1:14 BEC
«Crist es va fer no res i prengué la condició d’esclau. Un cop fet semblant als homes, i externament trobat com humà,» FILIPENCS 2:7 BEC
Crist va venir a la terra per redimir-nos. Va venir a viure aquí i poder experimentar la temptació sense pecar, com ens diu 1 Pere 2:22, I així, pot lliurar-nos a nosaltres.
Com veiem a Hebreus 2:17 «Per això calia que es fes en tot semblant als germans i així fos davant de Déu un gran sacerdot compassiu i digne de confiança que expiés els pecats del poble. I havent passat ell mateix la prova del sofriment, ara pot ajudar els qui són provats.» Hebreus 2:17-18 BCI
«Ja que allò que era impossible a la Llei, per causa de la feblesa carnal, Déu ho ha realitzat enviant el seu propi Fill amb una humanitat semblant a la dels pecadors, i per causa del pecat ha sentenciat el pecat que hi ha en l’home» ROMANS 8:3 BEC
Com va ser el procés de redempció ofert per Crist?
Vam veure a Rut que Booz va comprar l'heretat que pertanyia a Elimèlec i fa fer un pacte de matrimoni amb Rut.
La Bíblia utilitza un vocabulari de compra i de pacte també per a referir-se a l'obra redemptora de Crist.
1 Corintis 6:20 ens diu: «Ja que heu estat adquirits per un cost tan alt, glorifiqueu Déu en el vostre cos.» 1 CORINTIS 6:20 BEC
Quin és el preu que va pagar Crist per nosaltres? Ens diu la Bíblia que va ser la seva pròpia vida.
Colossencs 1:14 i Efesis 1:7 ens diu que “tenim redempció per la seva sang, el perdó de pecats.”
I Hebreus 9:12 ens recorda que ens va redimir «i no pas per mitjà de la sang de bocs i vedells, sinó per mitjà de la seva pròpia sang, ha entrat una vegada per sempre al lloc Sant, i ha obtingut una redempció eterna.» HEBREUS 9:12 BEC
I és que la redempció de Crist no és ni temporal ni terrenal; és eterna i transcendeix tots els límits.
El pacte que Crist ha segellat amb la seva sang és purament per al nostre benefici.
«Ell es donà a si mateix per nosaltres, a fi de redimir-nos de tota mena de maldat i depurar-se per a ell un poble escollit com a seu, apassionat en la pràctica del bé.» TITUS 2:14 BEC
Rut ens mostra a Booz com un home que no necessitava terres, i no sabem si tenia família, però podem imaginar que se sentiria adulat pel fet que...]]>477biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/062-rut-062-rut-la-moabita-de-deu--53285396Per proveir per a ella i Noemí, Rut surt als camps a buscar menjar. La llei de Moisès estipulava que als camps de cereals el gra no fos recol·lectat per complet perquè els pobres i els estrangers sense treball poguessin recollir el que quedés i així tenir per menjar (Levític 19:9-10 i Deuteronomi 24:19). Així que Rut va sortir al camp més pròxim per recollir espigues.
I va succeir que el camp al qual ella va entrar a treballar pertanyia a Booz, un parent d’Elimèlec, difunt marit de Noemí. En veure-la Booz, va preguntar a l'encarregat dels segadors qui era, i li va explicar que era la jove que havia tornat amb Noemí dels camps de Moab. Booz, havent sentit de la bondat d’aquesta noia cap a la seva sogra Noemí, va anar a parlar amb ella per a donar-li permís de recollir espigues amb les seves criades sense que ningú la molestés o li cridés l'atenció. Fins i tot va permetre que ella pogués beure l'aigua dels que estaven treballant la finca i menjar amb ells.
M'emociona el verset 12 del capítol 2 de Rut, perquè descriu la benedicció de Déu per a Rut en triar confiar en Ell. Li va dir Booz: «Que el Senyor recompensi la teva acció i que el teu premi sigui complet per part del Senyor, el Déu d’Israel, sota les ales del qual has vingut a abrigar-te.» RUT 2:12 BEC
Rut va tornar a casa amb una bona quantitat de cereal i el menjar que li havia sobrat del dia i li va explicar tot a Noemí. I aquesta es va alegrar de veure que Déu havia estat misericordiós amb elles, Rut havia entrat al camp de Booz, sense saber que ell era parent d’Elimèlec, un dels quals podia redimir-les.
Noemí va arribar a Betlem pensant que no hi havia futur per a Rut aquí, però Déu tenia un futur planejat per a Noemí i per a Rut. En la cultura hebrea, el familiar més pròxim podia redimir el nom d'un que havia mort, comprant l'heretat d'aquest i contraient matrimoni amb la vídua. Si Booz estava disposat a redimir a Rut, i feia l'efecte d'estar-ho, la família d’Elimèlec tindria la possibilitat de continuar el seu nom i descendència.
Rut va esperar a la fi de la sega per fer un pas de valentia i demanar-li a Booz si estava disposat a redimir-la. Noemí li havia donat instruccions de com fer-ho. Aniria a ell una nit en què Booz estava als camps ventant l'ordi. Durant els dies que es feia aquesta tasca, els homes dormien als camps. Rut aniria durant la nit per no ser vista per la gent del voltant. Va seguir les instruccions de la seva sogra i va anar on estava Booz ficat al llit al camp, i ens diu el text que quan Booz la va veure i va escoltar el que havia de dir, li va dir: «Beneïda siguis del Senyor, filla meva. Aquest darrer acte de pietat filial és millor que el primer, perquè no vas darrere de cap jove, ni pobre ni ric. Per tant, filla meva, no et preocupis, que tot el que em dius jo ho faré amb tu, perquè tota l’assemblea del meu poble sap prou bé que tu ets una dona virtuosa.» RUT 3:10-11 BEC
En el temps que Rut havia viscut a Betlem, s'havia guanyat una bona reputació. Havia cuidat de la seva sogra treballant i no buscant el seu propi bé. I Booz l'havia estat observant.
Aquest li va comentar que hi havia un parent que tenia dret a redimir abans que ell, i que ell tractaria l'assumpte i parlaria amb ella al següent dia. I la va enviar a casa amb sis mesures d'ordi, ja que la sega havia acabat.
En escoltar el que havia passat, Noemí, que coneixia el bon caràcter de Booz, li va dir a la seva nora que descansés tranquil·la, perquè Booz vindria amb una resposta aquell mateix dia.
Així va ser, Booz va anar a trobar-se amb el parent per a proposar-li redimir al seu parent Elimèlec. Aquest, al principi, estava disposat a comprar la terra, però tenint la seva pròpia família, no va voler redimir a Rut casant-se amb ella, així que Booz va rebre permís d'aquest davant de testimonis per casar-se amb Rut i redimir el nom familiar.
Ens relata Rut 4:11 «I tot el poble present a la porta i els ancians van dir: En som testimonis. Que el Senyor faci que la dona que entrarà a casa teva es pugui comparar amb Raquel i Lia, que entre totes dues van edificar la casa d’Israel. Fes-te poderós a Efrata i sigues famós a Betlem!» RUT 4:11 BEC
Poc sabien aquests homes que aquesta benedicció era profètica, ja que Booz i Rut es van casar i van tenir un fill del llinatge del qual vindria segles més tard, Jesús, el Salvador, nascut a Betlem Efrata per redimir al seu poble dels seus pecats. Déu va prometre a Abraham que a la seva sement serien beneïdes totes les nacions de la terra. I ara, Rut la moabita, entraria a formar part d'aquesta benedicció.
Noemí i Rut havien anat a Betlem sense molta esperança, no sabent el que Déu tenia per elles. I veiem que mai havien estat desemparades. Déu tenia un pla per a elles que no cabia a la seva imaginació.
Rut 4:14-15 ens diu: «Llavors les dones deien a Noemí: “Beneït sigui el Senyor, que no t’ha deixat avui sense rescatador. Que el seu nom sigui proclamat a Israel! Per a tu serà el consol de la teva vida i el sosteniment de la teva vellesa, perquè l’ha infantat la teva nora que tant t’estima, ella que per a tu és millor que set fills.”» RUT 4:14-15 BEC
Déu havia endolcit l'ànima amarga de Noemí, i havia beneït a Rut rebent-la entre el seu poble i fent-la seva.
Així és el Senyor amb cadascuna de nosaltres. Quan posem la nostra confiança en Ell, ens declara les seves filles i ens canvia la nostra tristesa en goig. Hem estat redimides, i ara portem El seu nom. Lloat sigui el nom del Senyor.]]>https://api.spreaker.com/episode/53285396Mon, 31 Mar 2025 04:00:00 +0000David y MaribelEl llibre de Rut relata la història d'una noia moabita que es casa amb un immigrant israelita que viu al seu poble amb la seva mare i germà. Després de morir els homes de la família, la seva sogra, Noemí, decideix tornar a Israel, la seva terra natal,...Per proveir per a ella i Noemí, Rut surt als camps a buscar menjar. La llei de Moisès estipulava que als camps de cereals el gra no fos recol·lectat per complet perquè els pobres i els estrangers sense treball poguessin recollir el que quedés i així tenir per menjar (Levític 19:9-10 i Deuteronomi 24:19). Així que Rut va sortir al camp més pròxim per recollir espigues.
I va succeir que el camp al qual ella va entrar a treballar pertanyia a Booz, un parent d’Elimèlec, difunt marit de Noemí. En veure-la Booz, va preguntar a l'encarregat dels segadors qui era, i li va explicar que era la jove que havia tornat amb Noemí dels camps de Moab. Booz, havent sentit de la bondat d’aquesta noia cap a la seva sogra Noemí, va anar a parlar amb ella per a donar-li permís de recollir espigues amb les seves criades sense que ningú la molestés o li cridés l'atenció. Fins i tot va permetre que ella pogués beure l'aigua dels que estaven treballant la finca i menjar amb ells.
M'emociona el verset 12 del capítol 2 de Rut, perquè descriu la benedicció de Déu per a Rut en triar confiar en Ell. Li va dir Booz: «Que el Senyor recompensi la teva acció i que el teu premi sigui complet per part del Senyor, el Déu d’Israel, sota les ales del qual has vingut a abrigar-te.» RUT 2:12 BEC
Rut va tornar a casa amb una bona quantitat de cereal i el menjar que li havia sobrat del dia i li va explicar tot a Noemí. I aquesta es va alegrar de veure que Déu havia estat misericordiós amb elles, Rut havia entrat al camp de Booz, sense saber que ell era parent d’Elimèlec, un dels quals podia redimir-les.
Noemí va arribar a Betlem pensant que no hi havia futur per a Rut aquí, però Déu tenia un futur planejat per a Noemí i per a Rut. En la cultura hebrea, el familiar més pròxim podia redimir el nom d'un que havia mort, comprant l'heretat d'aquest i contraient matrimoni amb la vídua. Si Booz estava disposat a redimir a Rut, i feia l'efecte d'estar-ho, la família d’Elimèlec tindria la possibilitat de continuar el seu nom i descendència.
Rut va esperar a la fi de la sega per fer un pas de valentia i demanar-li a Booz si estava disposat a redimir-la. Noemí li havia donat instruccions de com fer-ho. Aniria a ell una nit en què Booz estava als camps ventant l'ordi. Durant els dies que es feia aquesta tasca, els homes dormien als camps. Rut aniria durant la nit per no ser vista per la gent del voltant. Va seguir les instruccions de la seva sogra i va anar on estava Booz ficat al llit al camp, i ens diu el text que quan Booz la va veure i va escoltar el que havia de dir, li va dir: «Beneïda siguis del Senyor, filla meva. Aquest darrer acte de pietat filial és millor que el primer, perquè no vas darrere de cap jove, ni pobre ni ric. Per tant, filla meva, no et preocupis, que tot el que em dius jo ho faré amb tu, perquè tota l’assemblea del meu poble sap prou bé que tu ets una dona virtuosa.» RUT 3:10-11 BEC
En el temps que Rut havia viscut a Betlem, s'havia guanyat una bona reputació. Havia cuidat de la seva sogra treballant i no buscant el seu propi bé. I Booz l'havia estat observant.
Aquest li va comentar que hi havia un parent que tenia dret a redimir abans que ell, i que ell tractaria l'assumpte i parlaria amb ella al següent dia. I la va enviar a casa amb sis mesures d'ordi, ja que la sega havia acabat.
En escoltar el...]]>487biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/061-rut-061-noemi-deu-endolceix-l-anima-amarga--53285398Ens diu a la Bíblia que una vegada assentats a Moab, Elimèlec havia mort, havent-se quedat Noemí sola amb els seus dos fills. Aquests ja d'edat, es van casar amb noies moabitas, Orpà i Rut.
Després de deu anys a terra de Moab, Mahlon i Quilion van morir també. Noemí es va quedar desemparada, sense marit i sense fills. Sentint que gràcies a Déu les coses anaven ja millor a Israel, va decidir marxar de Moab per tornar a la seva terra natal.
Així que Noemí va dir a les seves dues nores: «Aneu, torneu cadascuna a la casa de la vostra mare, i que el Senyor sigui bondadós amb vosaltres, tal com vosaltres ho heu estat amb els difunts i amb mi.» RUT 1:8 BEC
Noemí estava agraïda a aquestes dues dones joves i patia per elles, les quals eren vídues joves i sense fills. Esperava que quedant-se a la seva terra poguessin tornar a casar-se i formar una família. Però aquestes dones estimaven a Noemí i no la volien deixar anar sola. Ens diu el text que elles insistien a anar-se’n amb Noemí a Betlem. Potser, al casar-se amb israelites, ja no eren tan ben vistes a la seva terra de Moab. O potser ja havien après del Déu d'Israel i confiaven en Ell.
Noemí va insistir perquè tornessin amb la seva família i als seus déus, ens diu el text, ja que ella no tenia res per oferir.
Orpà va fer cas al consell de Noemí, la va besar, i va marxar cap a la seva casa; més Rut no va consentir a deixar a Noemí.
Noemí li va dir: “Heus aquí la teva cunyada ha tornat al seu poble i als seus déus; torna-te’n amb ella.”
Més Rut va respondre «No m’insisteixis que et deixi ni que me’n vagi del teu costat, perquè allà on tu vagis, allà aniré jo; allà on tu visquis, allà viuré jo. El teu poble serà el meu poble, i el teu Déu serà el meu Déu. On tu moris, moriré jo, i allà seré enterrada. Que el Senyor em castigui amb severitat si no és només la mort qui em separi de tu.» RUT 1:16-17 BEC
Així que veient Noemí que Rut estava convençuda a anar amb ella, no va dir res més. Orpà s'havia tornat als seus déus i al seu poble, però Noemí, per la gràcia divina, no havia oblidat al seu Déu. Volia tornar al lloc d'on havia sortit; volia tornar al seu Déu. I veiem que Rut, la qual havia conegut al Déu veritable a través de la família del seu marit, no volia tornar als seus déus ni a la vida que tenia a Moab. Volia seguir a Noemí i servir al seu Déu.
«Van caminar juntes fins a arribar a Betlem, i, quan van entrar-hi, tota la població es va alterar a causa d’ella; i deien les dones: “¿No és Noemí, aquesta?” Però ella respongué: “No em digueu Noemí; digueu-me Marà, perquè l’Omnipotent m’ha ben amargat. Plena vaig marxar i el Senyor m’ha fet tornar buida. Per què m’heu de dir Noemí, si el Senyor ha testificat contra mi, i m’ha afligit l’Omnipotent?”» RUT 1:19-21 BEC
És curiós que Noemí, el nom del qual significava “dolçor” , no volia que l’anomenessin pel seu nom, i preferia que la cridessin Marà, que significa “amarga.” I és que Noemí estava passant pels moments més difícils de la seva vida. En perdre al seu marit, havia seguit endavant, tenint dos fills pels quals lluitar. Però quan semblava que els seus fills eren feliços amb les seves dones, aquests havien perdut la vida de manera inesperada. Noemí tornava a Betlem buida, sens dubte. La perspectiva de les coses havia canviat per a ella quan el que més valor tenia a la seva vida havia desaparegut.
Perquè quan va sortir de Betlem amb el seu marit i els seus dos fills, no se sentien plens. Segurament sentien que Déu no els estava donant el que necessitaven. Si no, perquè haguessin marxat? Recordem que van sortir de la terra que Déu havia donat al seu poble, la terra promesa, per anar a terres habitades per aquells que adoraven altres déus i no a Jehovà.
Elimèlec i Noemí van sortir sentint-se buits, i sense adonar-se que en realitat ja tenien tot el que necessitaven per viure humilment i confiant en Déu. Anar a buscar provisió a un altre lloc, no va resultar ser tot com esperaven, i després de deu anys, Noemí tornava realment buida.
Potser pensava que mai podria sentir-se plena una altra vegada, però si llegim la història completa reflectida al llibre de Rut, veurem que Déu no havia acabat amb ella. Tenia tresors guardats per a ella, que li tornarien a portar el goig que només es pot experimentar a la companyia propera de Déu mateix.
Encara que ella se sentia Marà, amargada, veiem que al llibre, ningú l'acaba anomenant així. Perquè tornaria a gaudir del plaer que porta la comunió amb DÉU, del goig veritable que experimentem al confiar en Déu la nostra provisió diària i el nostre benestar futur.
Et sents plena avui? Estàs experimentant el goig de la plena confiança en Déu? T'animo a buscar a la font eterna; t'animo a anar a Crist mateix perquè el teu goig sigui complet, perquè descansis confiada en Ell.]]>https://api.spreaker.com/episode/53285398Fri, 28 Mar 2025 06:00:00 +0000David y MaribelEl llibre de Rut tracta més aviat de la vida de Noemí, i els successos que van esdevenir a la seva família durant l'època dels jutges. Ens narra l'autor que, Elimèlec i Noemí, efratites de Betlem de Judea, havien sortit cap als camps de Moab, amb els...Ens diu a la Bíblia que una vegada assentats a Moab, Elimèlec havia mort, havent-se quedat Noemí sola amb els seus dos fills. Aquests ja d'edat, es van casar amb noies moabitas, Orpà i Rut.
Després de deu anys a terra de Moab, Mahlon i Quilion van morir també. Noemí es va quedar desemparada, sense marit i sense fills. Sentint que gràcies a Déu les coses anaven ja millor a Israel, va decidir marxar de Moab per tornar a la seva terra natal.
Així que Noemí va dir a les seves dues nores: «Aneu, torneu cadascuna a la casa de la vostra mare, i que el Senyor sigui bondadós amb vosaltres, tal com vosaltres ho heu estat amb els difunts i amb mi.» RUT 1:8 BEC
Noemí estava agraïda a aquestes dues dones joves i patia per elles, les quals eren vídues joves i sense fills. Esperava que quedant-se a la seva terra poguessin tornar a casar-se i formar una família. Però aquestes dones estimaven a Noemí i no la volien deixar anar sola. Ens diu el text que elles insistien a anar-se’n amb Noemí a Betlem. Potser, al casar-se amb israelites, ja no eren tan ben vistes a la seva terra de Moab. O potser ja havien après del Déu d'Israel i confiaven en Ell.
Noemí va insistir perquè tornessin amb la seva família i als seus déus, ens diu el text, ja que ella no tenia res per oferir.
Orpà va fer cas al consell de Noemí, la va besar, i va marxar cap a la seva casa; més Rut no va consentir a deixar a Noemí.
Noemí li va dir: “Heus aquí la teva cunyada ha tornat al seu poble i als seus déus; torna-te’n amb ella.”
Més Rut va respondre «No m’insisteixis que et deixi ni que me’n vagi del teu costat, perquè allà on tu vagis, allà aniré jo; allà on tu visquis, allà viuré jo. El teu poble serà el meu poble, i el teu Déu serà el meu Déu. On tu moris, moriré jo, i allà seré enterrada. Que el Senyor em castigui amb severitat si no és només la mort qui em separi de tu.» RUT 1:16-17 BEC
Així que veient Noemí que Rut estava convençuda a anar amb ella, no va dir res més. Orpà s'havia tornat als seus déus i al seu poble, però Noemí, per la gràcia divina, no havia oblidat al seu Déu. Volia tornar al lloc d'on havia sortit; volia tornar al seu Déu. I veiem que Rut, la qual havia conegut al Déu veritable a través de la família del seu marit, no volia tornar als seus déus ni a la vida que tenia a Moab. Volia seguir a Noemí i servir al seu Déu.
«Van caminar juntes fins a arribar a Betlem, i, quan van entrar-hi, tota la població es va alterar a causa d’ella; i deien les dones: “¿No és Noemí, aquesta?” Però ella respongué: “No em digueu Noemí; digueu-me Marà, perquè l’Omnipotent m’ha ben amargat. Plena vaig marxar i el Senyor m’ha fet tornar buida. Per què m’heu de dir Noemí, si el Senyor ha testificat contra mi, i m’ha afligit l’Omnipotent?”» RUT 1:19-21 BEC
És curiós que Noemí, el nom del qual significava “dolçor” , no volia que l’anomenessin pel seu nom, i preferia que la cridessin Marà, que significa “amarga.” I és que Noemí estava passant pels moments més difícils de la seva vida. En perdre al seu marit, havia seguit endavant, tenint dos fills pels quals lluitar. Però quan semblava que els seus fills eren feliços amb les seves dones, aquests havien perdut la vida de manera inesperada. Noemí tornava a Betlem buida, sens dubte. La perspectiva de les coses havia canviat per a ella quan el que més valor tenia a la seva vida havia desaparegut.
Perquè quan va sortir de Betlem amb el seu marit i els seus dos fills, no se sentien plens. Segurament sentien que Déu no els estava donant el que necessitaven. Si no, perquè haguessin marxat? Recordem que van sortir de la terra que Déu havia donat...]]>439biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/060-jutges-060-samso-un-jutge-feble--53285395Durant quaranta anys havien oprimit els filisteus a Israel quan Manóah i la seva esposa, els quals eren estèrils, van rebre notícia de l'àngel de Jehovà que tindrien un fill, el qual havia de complir amb el vot natzarè des de la seva concepció, abstenint-se del fruit de la vinya i de qualsevol cosa immunda.
Però Samsó no semblava compartir el compromís amb Déu que els seus pares tenien. Des de jove el veiem amagant coses als seus pares i demandant el que ell volia.
El primer relat és el moment en què Samsó sembla encapritxar-se amb una jove filistea. Recordem que els filisteus eren els que havien estat oprimint als hebreus durant quaranta anys. Però Samsó “l’estima” i fa als seus pares baixar amb ell per conèixer a la noia que li havia entrat pels ulls. Samsó començava ja a demostrar la seva feblesa de caràcter davant la seducció femenina, la qual cosa més tard el portaria a ser capturat.
Ens diu el text que Déu estava en tot aquest capritx de Samsó, perquè faria servir fins i tot la rebel·lia d'aquest noi que Ell havia triat per a atacar als filisteus.
Pel camí, a Timnà, Samsó va trobar un lleó, i com si es tractés d'un xai, Samsó va demostrar la seva força destrossant-lo amb les seves pròpies mans, i “no va declarar ni al seu pare ni a la seva mare el que havia fet.” Uns dies més tard, tornaria on estava el cos del lleó que ell havia matat, i trobant una bresca de mel dins el lleó se la menjaria. Recordem que com a natzarè, Samsó no havia d'entrar en contacte amb res impur, de manera que Samsó estava violant el pacte que tenia amb Déu, tocant el cos mort d'un lleó.
Una setmana més tard, fent banquet amb els filisteus, Samsó proposaria un enigma relacionat amb aquest incident, i la dona filistea que ell tant volia el trairia per agradar als joves del seu poble. En un atac d'ira, Samsó va matar a trenta d'aquests, va marxar al seu poble, i en anar-se’n, la seva promesa filistea va ser donada en matrimoni a un dels seus amics. En assabentar-se d'això Samsó, una vegada més, amb ira va atacar als filisteus lligant tres-centes guineus i encenent les cues d'aquestes perquè espantades, cremessin els camps dels filisteus. El poble es va enfurismar contra Samsó i la família de la noia, provocant gran conflicte a la terra.
És curiós que Déu li permetés jutjar a Israel durant vint anys. Més durant tot aquest temps, Samsó no va demostrar ser un jutge savi. La seva força física contrastava amb la seva feblesa de caràcter, ja que no confiava en la força de Déu.
Ens diu al capítol 16 que a Gaza, Samsó no va dubtar a ficar-se al llit amb una dona prostituta, on gairebé va ser atrapat pels filisteus de la zona. Més tard, a Sorec, es va enamorar de Dalila, la que després d'insistir a descobrir el secret de la força de Samsó, va aconseguir que aquest li revelés, i així els filisteus el van atrapar i el van portar captiu. En múltiples ocasions, Samsó havia cedit a la seducció de Dalila, i en cada ocasió, ella l’havia traït, avisant als filisteus perquè l’agafessin, però Samsó, va mostrar la seva feblesa confessant que el secret de la seva força residia en el fet què mai s'havia tallat el cabell. El que Sansón no semblava entendre és que el veritable secret de la seva força residia en la força de Déu mateix. Déu li havia donat la força, però Samsó s'havia apropiat d'ella i la utilitzava al seu antull.
Al final de la seva vida, veiem a Samsó amb cadenes, a les mans dels filisteus, els quals li havien tret els ulls i l’exhibien com si es tractés d'un animal del circ. Déu, una vegada més, va usar a aquest home per a l'alliberament del seu poble. Li va concedir la força necessària per a tombar les columnes del lloc on els filisteus celebraven a Dagon el seu déu, i més de tres mil filisteus van caure juntament amb Samsó.
Un tràgic final per a un home que tenia potencial per a ser un gran home de Déu, però que era esclau de les seves pròpies passions.
El seu caràcter mai va mostrar la santedat de Déu. Tenia poder i guanyava batalles, però no el veiem santificant el nom del Senyor en les seves accions i actituds.
Encara així hi ha moments de victòria que Déu li dona per la seva misericòrdia, però el text no ens dona mostra que Samsó tingués una relació apropiada amb Déu. L'únic moment en què veiem a Samsó parlant amb Déu, va ser a Lehí, on després de matar a mil filisteus amb la maixella d'un ase, va sentir set. I el veiem parlant a Déu així: «Ets tu qui m’ha concedit aquesta gran victòria. Per què ara haig de morir de set i caure en mans d’aquests incircumcisos?» Jutges 15:18 BCI
Sembla que Samsó, encara que sabia que la victòria havia vingut de Déu, estava donant molta importància a l'instrument que Déu havia usat. El veiem recordant-li a Déu que la salvació ha vingut per mà del seu servent, Samsó. I ara l’anava a deixar morir de set? Noto una certa arrogància a les paraules de Samsó. Com si estigués acusant Déu d'utilitzar-lo per a després deixar-lo morir.
I veiem a Déu que contesta en silenci, donant-li aigua. Sens dubte, com ens diu Nombres 14:18, «Jo sóc el Senyor, lent per al càstig i ric en l’amor. Perdono les culpes i les faltes, però no tinc el culpable per innocent:» Nombres 14:18 BCI
La nostra manera de pregar, així com la nostra manera d'actuar, mostren la nostra visió de Déu i la nostra relació amb Ell. Som capaços com Samsó, de ser utilitzats per Déu, i donar-nos la volta per a tirar-li en cara tot el que hem fet per Ell. I al mateix temps, som capaços de prendre els dons que Déu ens ha donat i fer-los servir per al nostre propi benefici, com si fóssim nosaltres els que li estem fent un favor a Déu.
No oblidem que els nostres talents i les nostres forces venen de Déu, i han d'estar a la seva disposició. Perquè Déu no és un Déu cruel que utilitza i llença, com fa el maligne. Déu és misericordiós, lent per a la ira, llest per a perdonar; però com diu el text, no tindrà per innocent al culpable.
Visquem les nostres vides en una relació correcta amb Déu, gaudint de la seva justícia, misericòrdia i santedat. Gaudim d'aquell que ens estima i vol el millor per a nosaltres.]]>https://api.spreaker.com/episode/53285395Thu, 27 Mar 2025 06:00:00 +0000David y MaribelRecordes la frase que descriu el període dels jutges a Israel? “En aquells dies no hi havia rei a Israel, i cadascun feia el que bé li semblava.” Durant quaranta anys havien oprimit els filisteus a Israel quan Manóah i la seva esposa, els quals eren...Durant quaranta anys havien oprimit els filisteus a Israel quan Manóah i la seva esposa, els quals eren estèrils, van rebre notícia de l'àngel de Jehovà que tindrien un fill, el qual havia de complir amb el vot natzarè des de la seva concepció, abstenint-se del fruit de la vinya i de qualsevol cosa immunda.
Però Samsó no semblava compartir el compromís amb Déu que els seus pares tenien. Des de jove el veiem amagant coses als seus pares i demandant el que ell volia.
El primer relat és el moment en què Samsó sembla encapritxar-se amb una jove filistea. Recordem que els filisteus eren els que havien estat oprimint als hebreus durant quaranta anys. Però Samsó “l’estima” i fa als seus pares baixar amb ell per conèixer a la noia que li havia entrat pels ulls. Samsó començava ja a demostrar la seva feblesa de caràcter davant la seducció femenina, la qual cosa més tard el portaria a ser capturat.
Ens diu el text que Déu estava en tot aquest capritx de Samsó, perquè faria servir fins i tot la rebel·lia d'aquest noi que Ell havia triat per a atacar als filisteus.
Pel camí, a Timnà, Samsó va trobar un lleó, i com si es tractés d'un xai, Samsó va demostrar la seva força destrossant-lo amb les seves pròpies mans, i “no va declarar ni al seu pare ni a la seva mare el que havia fet.” Uns dies més tard, tornaria on estava el cos del lleó que ell havia matat, i trobant una bresca de mel dins el lleó se la menjaria. Recordem que com a natzarè, Samsó no havia d'entrar en contacte amb res impur, de manera que Samsó estava violant el pacte que tenia amb Déu, tocant el cos mort d'un lleó.
Una setmana més tard, fent banquet amb els filisteus, Samsó proposaria un enigma relacionat amb aquest incident, i la dona filistea que ell tant volia el trairia per agradar als joves del seu poble. En un atac d'ira, Samsó va matar a trenta d'aquests, va marxar al seu poble, i en anar-se’n, la seva promesa filistea va ser donada en matrimoni a un dels seus amics. En assabentar-se d'això Samsó, una vegada més, amb ira va atacar als filisteus lligant tres-centes guineus i encenent les cues d'aquestes perquè espantades, cremessin els camps dels filisteus. El poble es va enfurismar contra Samsó i la família de la noia, provocant gran conflicte a la terra.
És curiós que Déu li permetés jutjar a Israel durant vint anys. Més durant tot aquest temps, Samsó no va demostrar ser un jutge savi. La seva força física contrastava amb la seva feblesa de caràcter, ja que no confiava en la força de Déu.
Ens diu al capítol 16 que a Gaza, Samsó no va dubtar a ficar-se al llit amb una dona prostituta, on gairebé va ser atrapat pels filisteus de la zona. Més tard, a Sorec, es va enamorar de Dalila, la que després d'insistir a descobrir el secret de la força de Samsó, va aconseguir que aquest li revelés, i així els filisteus el van atrapar i el van portar captiu. En múltiples ocasions, Samsó havia cedit a la seducció de Dalila, i en cada ocasió, ella l’havia traït, avisant als filisteus perquè l’agafessin, però Samsó, va mostrar la seva feblesa confessant que el secret de la seva força residia en el fet què mai s'havia tallat el cabell. El que Sansón no semblava entendre és que el veritable secret de la seva força residia en la força de Déu mateix. Déu li havia donat la força, però Samsó s'havia apropiat d'ella i la utilitzava al seu antull.
Al final de la seva vida, veiem a Samsó amb cadenes, a les mans dels filisteus, els quals li havien tret els ulls i l’exhibien com si es tractés d'un animal del circ. Déu, una vegada més, va usar a aquest home per a l'alliberament del seu poble. Li va concedir la força necessària per a tombar les columnes del lloc on els filisteus celebraven a Dagon el seu déu, i més de tres mil filisteus van caure juntament amb Samsó.
Un tràgic final per a un...]]>484biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/059-jutges-059-gedeo-el-poder-es-efimer--53285397«Llavors Déu digué a Gedeó: Tens massa gent amb tu perquè jo posi Madian a les teves mans, ja que Israel podria gloriar-se contra mi i dir: ‘La meva mà m’ha salvat!’» JUTGES 7:2 BEC
Gedeó va demanar llavors als soldats segons Déu va dictar que tots els que tinguessin por de sortir a la batalla tornessin a les seves cases. Ens diu el text que 22000 van tornar a les seves cases, quedant només 10000. «I el Senyor digué a Gedeó: “Encara és massa gent. Fes-los baixar a l’aigua i te’ls provaré allà. Aquell qui jo et digui que vagi amb tu, aquell hi anirà; i aquell qui jo et digui que no vagi amb tu, aquell no hi anirà.”» JUTGES 7:4 BEC
Així que Déu li va demanar que tot el que s'hagués agenollat per a beure podria anar-se’n a casa, quedant-se tan sols amb tres-cents homes que havien begut llepant l'aigua.
I així, els tres-cents homes van anar a la batalla amb les seves trompetes a una mà i unes torxes cremant a l'altra. Déu, miraculosament va fer que els madianites, amalecites i els d'orient s'aixequessin alarmats i confosos, desembeinant espasa contra ells mateixos.
És preciós veure com els tres-cents homes van seguir les instruccions de Déu que per a un home de guerra no semblarien tenir sentit. Els tres-cents que van quedar van ser sens dubte homes que estaven confiant en Déu i en l'home que Déu havia posat al lideratge. Aquella nit, la fe de Gedeó els va donar valor per a atacar sense espasa un exèrcit de 135000 soldats armats.
I Déu els va donar la victòria, fent que els que quedaven de l'exèrcit de Madian sortissin fugint. Van avisar als seus germans d’Efraïm, Manassès, Aser, i Neftalí perquè sortissin a la trobada dels madianites i poguessin prendre els guals que aquests dominaven.
Durant tota aquesta guerra d'alliberament, veiem que Gedeó va mantenir una actitud humil que necessitava l'aprovació de Déu per a fer el següent pas. Al capítol vuit, quan els d’Efraïm li retreuen el no haver-los cridat abans per a la batalla, trobem a Gedeó responent humilment:
«Què he fet jo en comparació al que heu fet vosaltres? ¿No és millor l’esgotimar d’Efraïm que la verema d’Abièzer?» JUTGES 8:2 BEC. Gedeó minimitza les seves gestes, i agraeix l'ajuda d'uns altres.
El poble d'Israel estava encantat amb el lideratge de Gedeó. Ens diu Jutges 8 «Llavors els homes d’Israel digueren a Gedeó: “Pren el domini sobre nosaltres, per a tu i el teu fill i per al fill del teu fill; perquè ens has alliberat de les mans dels madianites.”» JUTGES 8:22 BEC
S'havia aixecat un líder a qui tots volien seguir. Però veiem que Gedeó mantenia el seu focus al Senyor. «Però Gedeó els respongué: “No do-minaré jo sobre vosaltres, ni el meu fill tampoc: el Senyor en tindrà el domini.”» JUTGES 8:23 BEC
Tenia clar Gedeó que Déu mateix havia de ser qui liderés al poble. Però uns versets més tard, Gedeó va prendre una decisió que canviaria la seva trajectòria. Ens diu al verset 27
«Amb tot allò, Gedeó va fer un efod que va instal·lar a la seva ciutat, a Ofrà. Però tot Israel es va pervertir darrere aquest efod, i esdevingué un parany per a Gedeó i per a la seva casa.» JUTGES 8:27 BEC
A mesura que continua la història, veiem que Gedeó va permetre que la fama i el poder el transformessin. Es va convertir en un home poderós i popular. Va tenir 70 fills de diferents dones, i també va tenir concubines. I el nom d'un dels seus fills, Abimelec, significa literalment “el meu pare és el rei” ens revela que Gedeó va arribar a senyorejar sobre el poble malgrat el seu bon desig previ.
Al capítol 8 llegim que amb la mort de Gedeó va començar un nou cicle de decadència.
«Succeí, però, que un cop mort Gedeó, els fills d’Israel van tornar a pervertir-se darrere els ídols, i van establir Baal-Berit per déu seu. I no es recordaren més del Senyor, el seu Déu, que els havia salvat de les mans de tots els enemics seus dels voltants. Tampoc no van tenir cap consideració amb la família de Jerubaal-Gedeó, que tant de bé havia fet a Israel.» JUTGES 8:33-35 BEC
Abimelec, fill de Gedeó va arribar a matar als seus germans per a poder liderar ell il·lícitament, causant que el nom de la seva família fos menyspreat i portant sobre sí una mort merescudament cruel.
I el poble d'Israel va deixar de seguir al Senyor, com hem vist anteriorment. Déu va aixecar a Tolà que va guiar a la zona que Déu el va posar durant vint-i-tres anys i a Jaïr en el seu territori durant vint-i-dos, i després veiem que Jeftè va alliberar al poble de mans dels amonitas, encara que aquest també va prendre males decisions que li van portar gran pèrdua.
Així que una vegada més, veiem com el lideratge humà, per molt bo que el candidat sigui, acaba corrompent-se o oblidant-se. Les coses que fan bé amb el temps s'obliden, i els errors que es cometen, conscientment o inconscientment, acaben tornant-se contra ells.
Concloem que tant els que lideren com els que no, som éssers fallits. La marca del passat a Edèn continua vigent a cadascun de nosaltres, i no hi ha just ni encara un, com ens recorda Romans 10.
I sí, una vegada més, i no es cansa Déu de recordar-nos-ho amb aquestes històries de la humanitat, continuem mirant cap al Jutge just, al nostre llibertador, Jesucrist. I d'això tracta la Paraula de Déu.
Efesis 1:17 és també la meva oració «a fi que el Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós, us faci el do d’un esperit de saviesa que us reveli el ple coneixement d’ell,» EFESIS 1:17 BEC
]]>https://api.spreaker.com/episode/53285397Wed, 26 Mar 2025 06:00:00 +0000David y MaribelAl final del capítol 6 veiem a Gedeó llest per a la batalla, amb 32000 homes de guerra, però encara insegur de si Déu estaria amb ell. Gedeó li va demanar a Déu dues proves de la seva presència, utilitzant un tros de cuir d'ovella, i Déu li va...«Llavors Déu digué a Gedeó: Tens massa gent amb tu perquè jo posi Madian a les teves mans, ja que Israel podria gloriar-se contra mi i dir: ‘La meva mà m’ha salvat!’» JUTGES 7:2 BEC
Gedeó va demanar llavors als soldats segons Déu va dictar que tots els que tinguessin por de sortir a la batalla tornessin a les seves cases. Ens diu el text que 22000 van tornar a les seves cases, quedant només 10000. «I el Senyor digué a Gedeó: “Encara és massa gent. Fes-los baixar a l’aigua i te’ls provaré allà. Aquell qui jo et digui que vagi amb tu, aquell hi anirà; i aquell qui jo et digui que no vagi amb tu, aquell no hi anirà.”» JUTGES 7:4 BEC
Així que Déu li va demanar que tot el que s'hagués agenollat per a beure podria anar-se’n a casa, quedant-se tan sols amb tres-cents homes que havien begut llepant l'aigua.
I així, els tres-cents homes van anar a la batalla amb les seves trompetes a una mà i unes torxes cremant a l'altra. Déu, miraculosament va fer que els madianites, amalecites i els d'orient s'aixequessin alarmats i confosos, desembeinant espasa contra ells mateixos.
És preciós veure com els tres-cents homes van seguir les instruccions de Déu que per a un home de guerra no semblarien tenir sentit. Els tres-cents que van quedar van ser sens dubte homes que estaven confiant en Déu i en l'home que Déu havia posat al lideratge. Aquella nit, la fe de Gedeó els va donar valor per a atacar sense espasa un exèrcit de 135000 soldats armats.
I Déu els va donar la victòria, fent que els que quedaven de l'exèrcit de Madian sortissin fugint. Van avisar als seus germans d’Efraïm, Manassès, Aser, i Neftalí perquè sortissin a la trobada dels madianites i poguessin prendre els guals que aquests dominaven.
Durant tota aquesta guerra d'alliberament, veiem que Gedeó va mantenir una actitud humil que necessitava l'aprovació de Déu per a fer el següent pas. Al capítol vuit, quan els d’Efraïm li retreuen el no haver-los cridat abans per a la batalla, trobem a Gedeó responent humilment:
«Què he fet jo en comparació al que heu fet vosaltres? ¿No és millor l’esgotimar d’Efraïm que la verema d’Abièzer?» JUTGES 8:2 BEC. Gedeó minimitza les seves gestes, i agraeix l'ajuda d'uns altres.
El poble d'Israel estava encantat amb el lideratge de Gedeó. Ens diu Jutges 8 «Llavors els homes d’Israel digueren a Gedeó: “Pren el domini sobre nosaltres, per a tu i el teu fill i per al fill del teu fill; perquè ens has alliberat de les mans dels madianites.”» JUTGES 8:22 BEC
S'havia aixecat un líder a qui tots volien seguir. Però veiem que Gedeó mantenia el seu focus al Senyor. «Però Gedeó els respongué: “No do-minaré jo sobre vosaltres, ni el meu fill tampoc: el Senyor en tindrà el domini.”» JUTGES 8:23 BEC
Tenia clar Gedeó que Déu mateix havia de ser qui liderés al poble. Però uns versets més tard, Gedeó va prendre una decisió que canviaria la seva trajectòria. Ens diu al verset 27
«Amb tot allò, Gedeó va fer un efod que va instal·lar a la seva ciutat, a Ofrà. Però tot Israel es va pervertir darrere aquest efod, i esdevingué un parany per a Gedeó i per a la seva casa.» JUTGES 8:27 BEC
A mesura que continua la història, veiem que Gedeó va permetre que la fama i el poder el transformessin. Es va convertir en un home poderós i popular. Va tenir 70 fills de diferents dones, i també va tenir concubines. I el nom d'un dels seus fills, Abimelec, significa literalment “el meu pare és el rei”...]]>461biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/058-jutges-058-gedeo-valor-per-obeir--53157261Recordes quan Déu va cridar a Moisès? Aquest també va posar pegues sobre la seva pròpia capacitat de dur a terme la missió. Gedeó es veu a si mateix, i es creu incapaç d'alliberar el poble.
En primer lloc, Gedeó sembla conèixer del poder de Déu, però veu la seva situació (i la del seu poble) com fins i tot major. Per això està tan desanimat. Diu “Jehovà ens ha desemparat i ens ha lliurat als enemics.” En certa manera, la seva anàlisi de la situació era cert. Del que no s'havia adonat era del perquè d'aquesta situació. Ell diu: “Si Jehovà està amb nosaltres, per què ens ha sobrevingut això?”: El que no reconeixia és que ells ja no estaven amb Jehovà. Havien construït altars a Baal, i tenien imatges a les quals adoraven. Estaven ells amb Jehovà?
En segon lloc, Gedeó es veu a si mateix com insuficient. Diu que la seva família és pobra, encara que veiem al verset 27 que anomena a deu dels seus servents per a ajudar-lo a construir l'altar. També se sent incapaç de liderar, és el menor de la seva família. Però Déu no ho va creure així. Si Déu l’havia triat, podia usar les capacitats que aquest tingués per a aconseguir els resultats que Déu volgués.
Déu el va enviar donant-li la certesa que l’acompanyaria, i la força que Déu li havia donat seria suficient per derrotar als madianites, perquè Déu estaria amb ell.
Gedeó, volent assegurar-se que realment era Déu el que li estava donant aquesta missió, va voler oferir-li un sacrifici. I veiem que Déu ho va acceptar de manera que clarament va mostrar a Gedeó que era Déu amb qui parlava.
A vegades se'ns diu que l “àngel de Jehovà” es va aparèixer a homes de Déu en aquella època abans que la Paraula de Déu estigués completa. Hi ha ocasions en què el terme es refereix a un àngel, o missatger de Déu. En unes altres sembla indicar que Crist mateix es va manifestar per donar un missatge. En aquesta ocasió sembla que així va ser. Podem veure a Gedeó espantat per la seva vida, per haver vist a Déu cara a cara.
«Però el Senyor li va contestar: “La pau sigui amb tu. No tinguis por, no moriràs.”» JUTGES 6:23 BEC. I Gedeó va edificar allí un altar per al Senyor. «Aquella mateixa nit, el Senyor li digué: “Pren un toro del ramat del teu pare, i un segon toro de set anys, i derrueix l’altar de Baal que té el teu pare i talla la columna sagrada que hi ha al costat. Després edificaràs un altar al Senyor, el teu Déu, al cim d’aquest penyal, ben ordenat, i agafaràs el segon toro i l’oferiràs en holocaust sobre la llenya de la columna sagrada que hauràs tallat.”» JUTGES 6:25-26 BEC
Això aixecaria conflicte entre els de la seva família i els del seu poble. Ens diu el verset 27 «Gedeó va prendre deu homes d’entre els seus criats i va fer el que el Senyor li havia manat. Però com que tenia por de fer-ho a ple dia, a causa de la família del seu pare i de la gent del poble, ho va fer de nit.» JUTGES 6:27 BEC
Puc imaginar-me l'escena: Com les obres nocturnes que es realitzen a la carretera, Gedeó i els seus homes van esfondrar l'altar i van edificar l'altre en una nit, i van oferir el toro a l'altar.
És sorprenent que no despertessin als del poble, però sembla que alguns els van sentir. Diu el text que «En llevar-se la gent del poble i adonar-se que l’altar de Baal havia estat enderrocat i la columna sagrada que hi havia al costat tallada, i que el segon toro havia estat sacrificat damunt l’altar edificat de nou, es preguntaven entre ells: “Qui ha fet això?” Van estar indagant i buscant fins que els digueren: “Gedeó, fill de Joaix, és qui ha fet això.” Llavors els homes de la ciutat digueren a Joaix: “Treu a fora el teu fill i que mori, perquè ha destruït l’altar de Baal i ha tallat la columna sagrada que hi havia al seu costat.” Però Joaix va respondre a tots els qui s’havien ajuntat al seu davant: ”Vosaltres voleu defensar la causa de Baal? O és que vosaltres el voleu salvar? El qui vulgui defensar la seva causa morirà abans del matí. Si és déu, que es defensi ell mateix per la destrucció del seu altar.”» JUTGES 6:28-31 BEC
Tot aquest temps, Joaix havia tingut l'altar a Baal i la columna sagrada. Ens fa l'efecte que aquest vivia conforme a la cultura que l’envoltava. Però ara, veient al seu fill obeir a Déu amb valentia, confessa que Baal no és Déu, perquè Déu no ha de ser defensat, sinó que es defensa sol.
Els enemics de Déu, els madianites, i també els amalequites, juntament amb uns altres d'orient, s'estaven acostant a la vall de Jizreel preparats una vegada més per a prendre allò que no els pertanyia.
I aquesta vegada veiem que l'Esperit de Jehovà va venir sobre Gedeó, i quan va tocar el corn d’alarma cridant als d'Israel per a aixecar-se contra l'enemic, el poble sencer dels abiezerites es van unir a ell. Se'ls va enviar també missatge a la resta de la tribu de Manasés, i als d’Aser, Zabuló i Neftalí, les quals, ens diu el capítol, van sortir a trobar-se amb ells per a lluitar contra els madianites.
Què havia canviat? Déu va donar valor a un home perquè confiant en Ell, pogués plantar-se decidit a fer el correcte sense témer a tot el que pogués aixecar-se contra ell.
I curiosament, quan Gedeó va tenir el valor d'obeir a Déu sense témer les conseqüències, aquells que en un moment estaven disposats a matar-lo, són transformats i s’uneixen a Gedeó i a Déu, que des d'un principi havia promès estar amb Ell.
Què pot passar per una sola persona que prengui la determinació de seguir a Déu? Aquí tens la resposta. Una persona que camina de la mà de Déu pot transformar la vida d'un poble sencer, perquè no és tan important la persona com el Déu que la porta de la mà.
T'animo avui a ser valent i anar del braç de Déu per fer el que Ell ja ha manat a La seva Paraula, perquè com diu a Romans 8: 31 «Si Déu és a favor nostre, qui se’ns posarà en contra?» ROMANS 8:31 BEC]]>https://api.spreaker.com/episode/53157261Tue, 25 Mar 2025 06:00:00 +0000David y MaribelEns explica el llibre dels Jutges sobre Gedeó, a qui Déu va aixecar per a alliberar el seu poble dels madianites. Els israelites havien tornat a pecar, i estaven oprimits pels madianites, els quals envaïen com a llagostes, destrossant les seves...Recordes quan Déu va cridar a Moisès? Aquest també va posar pegues sobre la seva pròpia capacitat de dur a terme la missió. Gedeó es veu a si mateix, i es creu incapaç d'alliberar el poble.
En primer lloc, Gedeó sembla conèixer del poder de Déu, però veu la seva situació (i la del seu poble) com fins i tot major. Per això està tan desanimat. Diu “Jehovà ens ha desemparat i ens ha lliurat als enemics.” En certa manera, la seva anàlisi de la situació era cert. Del que no s'havia adonat era del perquè d'aquesta situació. Ell diu: “Si Jehovà està amb nosaltres, per què ens ha sobrevingut això?”: El que no reconeixia és que ells ja no estaven amb Jehovà. Havien construït altars a Baal, i tenien imatges a les quals adoraven. Estaven ells amb Jehovà?
En segon lloc, Gedeó es veu a si mateix com insuficient. Diu que la seva família és pobra, encara que veiem al verset 27 que anomena a deu dels seus servents per a ajudar-lo a construir l'altar. També se sent incapaç de liderar, és el menor de la seva família. Però Déu no ho va creure així. Si Déu l’havia triat, podia usar les capacitats que aquest tingués per a aconseguir els resultats que Déu volgués.
Déu el va enviar donant-li la certesa que l’acompanyaria, i la força que Déu li havia donat seria suficient per derrotar als madianites, perquè Déu estaria amb ell.
Gedeó, volent assegurar-se que realment era Déu el que li estava donant aquesta missió, va voler oferir-li un sacrifici. I veiem que Déu ho va acceptar de manera que clarament va mostrar a Gedeó que era Déu amb qui parlava.
A vegades se'ns diu que l “àngel de Jehovà” es va aparèixer a homes de Déu en aquella època abans que la Paraula de Déu estigués completa. Hi ha ocasions en què el terme es refereix a un àngel, o missatger de Déu. En unes altres sembla indicar que Crist mateix es va manifestar per donar un missatge. En aquesta ocasió sembla que així va ser. Podem veure a Gedeó espantat per la seva vida, per haver vist a Déu cara a cara.
«Però el Senyor li va contestar: “La pau sigui amb tu. No tinguis por, no moriràs.”» JUTGES 6:23 BEC. I Gedeó va edificar allí un altar per al Senyor. «Aquella mateixa nit, el Senyor li digué: “Pren un toro del ramat del teu pare, i un segon toro de set anys, i derrueix l’altar de Baal que té el teu pare i talla la columna sagrada que hi ha al costat. Després edificaràs un altar al Senyor, el teu Déu, al cim d’aquest penyal, ben ordenat, i...]]>565biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/057-jutges-057-motivacio-intrinseca--53157260Després de la guerra civil amb els de Benjamí, els d'Israel van ajudar a restaurar la tribu perquè no desaparegués. Però la indignació pel pecat va anar desapareixent, i el poble d'Israel sembla que tornava a caure en pràctiques que eren pròpies dels pobles que no coneixien a Déu. A Jutges 3:7-11 llegim: “Els fills d’Israel van fer el mal als ulls del Senyor, i, oblidats del Senyor, el seu Déu, van servir els Baals i les Astartes. Per això la ira del Senyor es va encendre contra Israel i els posà en mans de Cuixan-Rixataim, rei de Mesopotàmia; i els fills d’Israel van servir Cuixam-Rixataim durant vuit anys. Després els fills d’Israel van clamar al Senyor, i el Senyor va alçar un llibertador que els va salvar: Otniel, fill de Quenaz, germà petit de Caleb. L’esperit del Senyor el va omplir i va ser jutge d’Israel. Va sortir a la guerra, i el Senyor va posar a les seves mans Cuixan-Rixataim, rei de Síria; així la seva mà va triomfar sobre Cuixan-Rixataim. I el país tingué pau durant quaranta anys. Després Otniel, fill de Quenaz, va morir”. BEC
Com vam veure anteriorment, aquest cicle de decadència que portava a Israel al fracàs i a l'opressió s'aniria repetint amb cada jutge.
Veiem aquí que després de l'alliberament d’Otniel de les tribus de Mesopotàmia, Israel va gaudir de quaranta anys de pau. Durant aquest període, no sabem bé el que passava en el dia a dia, però sabem que el poble d'Israel oblidava fàcilment a Déu. I ens diu el text que quan el jutge moria, el poble ràpidament es corrompia.
A l'àmbit de l'educació, parlem de la importància de la motivació intrínseca, aquella que ve del nostre interior, i que no depèn de factors externs. Quan la nostra motivació és extrínseca, i ve d'una font externa, com un jutge en el cas d'Israel, o un pare, una mare o un professor en el cas educatiu, seguim el programa establert quan aquesta autoritat ens empeny o anima a fer el que devem. Però quan la nostra motivació ve de l'interior i tenim interès personal a fer el que hem de fer, no importa si algú està damunt nostra, pendent de si fem o no les coses; les farem perquè sabem que són per al nostre benefici.
Aprendre a regular-nos personalment sense que uns altres ens hagin d'imposar l'ensenyament és important a la faceta espiritual també. Quin valor té seguir una religió o a una institució que marqui la teva conducta si tu mateixa no tens la determinació de conèixer a Déu i seguir-lo? Per aquest motiu les religions no han estat mai la solució al buit de la humanitat. Les religions imposen normes extrínseques, és a dir, externes a l'individu. L'ideal és una relació personal amb el Salvador etern, una relació personal amb Déu mateix. Quan un té a l'Esperit Sant habitant en el seu interior, no necessita que uns altres li dictin normes d'actuació, perquè pot conèixer a Déu a través de La seva Paraula revelada, i de l'interior ve el desig d'agradar a aquell que tant el va estimar.

Aquesta ha de ser la motivació que ens porta a viure una vida apartada dels desitjos d'aquest món. En el text ens deia que quan el poble clamava a Déu, aquest aixecava un llibertador. Perquè Déu ha aixecat el llibertador etern. Crist va ser aixecat a la creu per a proveir l'alliberament dels nostres pecats, i tres dies més tard va ser aixecat de la tomba per sempre. Ha estat exaltat fins al més alt, i d'Ell ve la nostra llibertat. Romans 6 ens diu que ja no som esclaus del pecat. Com Otniel va rescatar als israelites de les tribus de Mesopotàmia, així hem estat llibertades nosaltres. Però no per a caure una altra vegada, perquè no depenem d'un jutge que ens guiï per un temps. El nostre llibertador és etern El nostre guia està al nostre interior; l'Esperit Sant de Déu mora en nosaltres si hem rebut a Crist com el nostre Salvador.
1 Corintis 3:16 diu “No sabeu que sou santuari de Déu, i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres?”
I el text de Romans 8:11 m'encanta: “si l’Esperit del qui va ressuscitar Jesús d’entre els morts habita en tots vosaltres, el mateix que va ressuscitar Jesucrist d’entre els morts vivificarà també el vostre ésser mortal per mitjà del seu Esperit, que habita en vosaltres.”
Des del moment que creem en Crist per a perdó de pecats, el mateix Esperit que va poder aixecar a Crist de la tomba actua en nosaltres per a donar-nos vida espiritual.
Ja no necessitem que ens empenyin a fer el bé. Ara podem pel poder de Déu seguir en el camí, la veritat i la vida. Romanent en Crist podem gaudir d'Ell ara i per l'eternitat.]]>https://api.spreaker.com/episode/53157260Mon, 24 Mar 2025 06:00:00 +0000David y MaribelEl primer jutge que s'esmenta al llibre dels jutges d'Israel és Otniel, nebot de Caleb, el que va anar a explorar la terra amb Josuè abans que els israelites entressin. Ens narra el llibre de Josuè que Otniel va conquerir la ciutat de Quiriat-sefer...Després de la guerra civil amb els de Benjamí, els d'Israel van ajudar a restaurar la tribu perquè no desaparegués. Però la indignació pel pecat va anar desapareixent, i el poble d'Israel sembla que tornava a caure en pràctiques que eren pròpies dels pobles que no coneixien a Déu. A Jutges 3:7-11 llegim: “Els fills d’Israel van fer el mal als ulls del Senyor, i, oblidats del Senyor, el seu Déu, van servir els Baals i les Astartes. Per això la ira del Senyor es va encendre contra Israel i els posà en mans de Cuixan-Rixataim, rei de Mesopotàmia; i els fills d’Israel van servir Cuixam-Rixataim durant vuit anys. Després els fills d’Israel van clamar al Senyor, i el Senyor va alçar un llibertador que els va salvar: Otniel, fill de Quenaz, germà petit de Caleb. L’esperit del Senyor el va omplir i va ser jutge d’Israel. Va sortir a la guerra, i el Senyor va posar a les seves mans Cuixan-Rixataim, rei de Síria; així la seva mà va triomfar sobre Cuixan-Rixataim. I el país tingué pau durant quaranta anys. Després Otniel, fill de Quenaz, va morir”. BEC
Com vam veure anteriorment, aquest cicle de decadència que portava a Israel al fracàs i a l'opressió s'aniria repetint amb cada jutge.
Veiem aquí que després de l'alliberament d’Otniel de les tribus de Mesopotàmia, Israel va gaudir de quaranta anys de pau. Durant aquest període, no sabem bé el que passava en el dia a dia, però sabem que el poble d'Israel oblidava fàcilment a Déu. I ens diu el text que quan el jutge moria, el poble ràpidament es corrompia.
A l'àmbit de l'educació, parlem de la importància de la motivació intrínseca, aquella que ve del nostre interior, i que no depèn de factors externs. Quan la nostra motivació és extrínseca, i ve d'una font externa, com un jutge en el cas d'Israel, o un pare, una mare o un professor en el cas educatiu, seguim el programa establert quan aquesta autoritat ens empeny o anima a fer el que devem. Però quan la nostra motivació ve de l'interior i tenim interès personal a fer el que hem de fer, no importa si algú està damunt nostra, pendent de si fem o no les coses; les farem perquè sabem que són per al nostre benefici.
Aprendre a regular-nos personalment sense que uns altres ens hagin d'imposar l'ensenyament és important a la faceta espiritual també. Quin valor té seguir una religió o a una institució que marqui la teva conducta si tu mateixa no tens la determinació de conèixer a Déu i seguir-lo? Per aquest motiu les religions no han estat mai la solució al buit de la humanitat. Les religions imposen normes extrínseques, és a dir, externes a l'individu. L'ideal és una relació personal amb el Salvador etern, una relació personal amb Déu mateix. Quan un té a l'Esperit Sant habitant en el seu interior, no necessita que uns altres li dictin normes d'actuació, perquè pot conèixer a Déu a través de La seva Paraula revelada, i de l'interior ve el desig d'agradar a aquell que tant el va estimar.

Aquesta ha de ser la motivació que ens porta a viure una vida apartada dels desitjos d'aquest món. En el text ens deia que quan el poble clamava a Déu, aquest aixecava un llibertador. Perquè Déu ha aixecat el llibertador etern. Crist va ser aixecat a la creu per a proveir l'alliberament dels nostres pecats, i tres dies més tard va ser aixecat de la tomba per sempre. Ha estat exaltat fins al més alt, i d'Ell ve la nostra llibertat. Romans 6 ens diu que ja no som esclaus del pecat. Com Otniel va...]]>406biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/056-jutges-056-la-gota-que-fa-vessar-el-got--53157258Aquests homes de Guibà van abusar d'ella de tal manera que a la matinada ja, el levita en obrir la porta la va trobar allà sense vida. La va prendre, se’n va anar a la seva casa, i va denunciar l'horrible crim enviant parts de la víctima a cada tribu d'Israel.
Ens diu el text a Jutges 20 que “Llavors tot el poble, com un sol home, es va aixecar, i van dir: Cap de nosaltres anirà a la seva tenda, ni tornarà cap de nosaltres a la seva casa.”
Les tribus indignades, es van aixecar a una per a confrontar a la tribu de Benjamí i demanar-los que els lliuressin als homes que havien comès tal aberració.
Diu el text: “Es van ajuntar tots els homes d'Israel contra la ciutat, lligats com un sol home. I les tribus d'Israel van enviar homes per tota la tribu de Benjamí, dient: Quina maldat és aquesta que ha estat feta entre vosaltres? Lliureu, doncs, ara a aquells homes perversos que estan a Guibà”
Però Jutges 20:13 ens narra la trista reacció: “Més els de Benjamí no van voler sentir la veu dels seus germans els fills d'Israel,”
Com els de Benjamí no van tractar el problema, les altres tribus es van unir contra ells. Aquesta va ser la gota que va vessar el got. Aquest va ser el succés que els d'Israel no van poder consentir.
Quan observo el que està passant a la societat actual, em pregunto, com el salmista preguntava:
Fins quan, oh Senyor?Que lluny hem d'arribar per a qualificar alguna cosa com a “massa dolent per a consentir”? Quanta immoralitat es pot permetre? Quanta violència? Quanta injustícia? Què hauria de passar perquè la societat respongués unida contra la maldat al món?
Crec que esperem un succés tan horrible contra el qual tots responguin per a demandar justícia i santedat, pot ser que hagi de passar una cosa molt grossa.
Penso en la història recent, els genocidis, les guerres, els atacs terroristes, els milions de nens morts, etc. Tan lluny cal arribar? La decadència de la societat no ha tocat fons.
Però què tal si ho pensem de manera més reduïda? Potser ho podem considerar individualment. Què permeto jo a la meva vida abans d'adonar-me que estic fent mal i que haig de rectificar? Fins on estic disposada a arribar en el camí que m'allunya de la santedat que Déu vol de mi? Consenteixo pecats que en comparar-se amb uns altres semblen insignificants? Potser hauria de parar i comparar-me amb la santedat de Déu, i no consentir pensaments, actituds ni activitats a la meva vida que Déu considera impurs.
El salmista demanava: «Examina’m, oh Déu, per conèixer el meu cor, posa’m a prova per conèixer els meus afanys, mira si vaig per mal camí i guia’m pel camí eternal!» SALMS 139:23-24 BEC
Si ens jutgem a nosaltres mateixes, i demanem al Senyor que ens examini i ens mostri aquelles coses que hem de canviar, no haurem de preocupar-nos per la gota que fa vessar el got.
Molt millor gaudir al ser plenes de l'Esperit de Déu, perquè la Paraula ens diu «senzillesa i autodomini. Contra aquestes coses no hi ha cap llei.» GÀLATES 5:23 BECQue déu ens preservi en la puresa de la seva santedat]]>https://api.spreaker.com/episode/53157258Fri, 21 Mar 2025 06:00:00 +0000David y MaribelHi ha una història horrible al capítol 19 de Jutges. Un levita, que vivia a un lloc lluny a Efraïm va prendre com a concubina una dona de Betlem. Aquesta, per motius que el text no especifica, el va deixar i es va tornar a casa del seu pare a Betlem....Aquests homes de Guibà van abusar d'ella de tal manera que a la matinada ja, el levita en obrir la porta la va trobar allà sense vida. La va prendre, se’n va anar a la seva casa, i va denunciar l'horrible crim enviant parts de la víctima a cada tribu d'Israel.
Ens diu el text a Jutges 20 que “Llavors tot el poble, com un sol home, es va aixecar, i van dir: Cap de nosaltres anirà a la seva tenda, ni tornarà cap de nosaltres a la seva casa.”
Les tribus indignades, es van aixecar a una per a confrontar a la tribu de Benjamí i demanar-los que els lliuressin als homes que havien comès tal aberració.
Diu el text: “Es van ajuntar tots els homes d'Israel contra la ciutat, lligats com un sol home. I les tribus d'Israel van enviar homes per tota la tribu de Benjamí, dient: Quina maldat és aquesta que ha estat feta entre vosaltres? Lliureu, doncs, ara a aquells homes perversos que estan a Guibà”
Però Jutges 20:13 ens narra la trista reacció: “Més els de Benjamí no van voler sentir la veu dels seus germans els fills d'Israel,”
Com els de Benjamí no van tractar el problema, les altres tribus es van unir contra ells. Aquesta va ser la gota que va vessar el got. Aquest va ser el succés que els d'Israel no van poder consentir.
Quan observo el que està passant a la societat actual, em pregunto, com el salmista preguntava:
Fins quan, oh Senyor?Que lluny hem d'arribar per a qualificar alguna cosa com a “massa dolent per a consentir”? Quanta immoralitat es pot permetre? Quanta violència? Quanta injustícia? Què hauria de passar perquè la societat respongués unida contra la maldat al món?
Crec que esperem un succés tan horrible contra el qual tots responguin per a demandar justícia i santedat, pot ser que hagi de passar una cosa molt grossa.
Penso en la història recent, els genocidis, les guerres, els atacs terroristes, els milions de nens morts, etc. Tan lluny cal arribar? La decadència de la societat no ha tocat fons.
Però què tal si ho pensem de manera més reduïda? Potser ho podem considerar individualment. Què permeto jo a la meva vida abans d'adonar-me que estic fent mal i que haig de rectificar? Fins on estic disposada a arribar en el camí que m'allunya de la santedat que Déu vol de mi? Consenteixo pecats que en comparar-se amb uns altres semblen insignificants? Potser hauria de parar i comparar-me amb la santedat de Déu, i no consentir pensaments, actituds ni activitats a la meva vida que Déu considera impurs.
El salmista demanava: «Examina’m, oh Déu, per conèixer el meu cor, posa’m a prova per conèixer els meus afanys, mira si vaig per mal camí i...]]>345biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/055-jutges-055-una-decisio-personal--53157257Qui podria ser aquest levita que havia ignorat la llei de Déu i el pla de Déu per a la seva vida per buscar el seu propi benestar i estabilitat econòmica?
Els danites semblava que el coneixien, ja que llegim que «Quan eren prop de la casa de Micà, van reconèixer la veu del jove levita, van acostar-s’hi i li digueren: “Qui t’ha portat aquí? Què fas en aquest lloc? Què hi tens aquí?”» JUTGES 18:3 BEC
Qui era aquest home tan conegut al qual aquests homes no esperaven trobar per aquellos terres?
Al final del capítol 18 ens explica com la tribu de Dan va prendre la terra d'uns sidonis que vivien pacíficament i sense molestar a ningú. Van arrasar el lloc, van reedificar la ciutat, i van aixecar els ídols que havien robat a Micà. Ens diu Jutges 18:30-31 «Els fills de Dan van erigir aquella imatge per al seu culte, i Jehonatan, fill de Guerxom, net de Moisès, junt amb els seus fills, van ser sacerdots de la tribu dels danites fins al dia de la deportació del país. Així, la imatge que Micà havia fabricat, la van tenir instal·lada per al seu culte durant tot el temps que el santuari de Déu estigué a Siló.» JUTGES 18:30-31 BEC
El text ens revela que es tractava del fill de Guerxom, el net del mateix Moisès. Aquest és un dels detalls que ens indica que aquests successos van passar al principi de l'època dels jutges. Aquest levita, Jehonatán, era el net del gran home de Déu que havia tret al poble d'Egipte i l'havia guiat pel desert durant quaranta anys. Aquell que havia parlat amb Déu cara a cara, que havia intercedit pel poble, i que els havia donat repetides vegades la llei de Déu.
Com podria el seu net estar sacrificant a imatges?, No havia sentit de l'incident amb el vedell d'or; com el seu oncle Aaron havia permès que el poble fes imatge per a adorar-la?, Com el seu avi Moisès havia arribat al campament després d'estar amb Déu mateix, per a trobar-se al poble desenfrenadament fent-li festa a aquest ídol, com havia pres el vedell, l'havia fos i l'havia vessat en l'aigua que aquests bevien? No sabia que Déu havia demanat que no es fessin imatges per a adorar? Clar que ho sabria. També sabria que els sacrificis i holocausts s'havien de dur a terme on estava el tabernacle, i pels sacerdots, fills d’Aaron.
El pare d'aquest levita, Guerxom, fill de Moisès i Siporà s'havia criat a Madian, amb la seva mare i avi Jetró. Però vam veure a Èxode 18 que Jetró havia cregut en el Déu d'Israel. Els fills de Jetró havien triat viure entre el poble d'Israel. I encara que no sabem molt de Guerxom, sabem que el seu fill estava habitant a Betlem de Judà abans de decidir sortir a forjar la seva pròpia identitat. Ell volia ser sacerdot de Jehovà, però a la seva pròpia manera.
Jehonatán no demostra devoció sincera a Déu, ja que en llegir la història, veiem que es movia per interès en el seu propi pla de vida i no en el que Déu havia parlat.
Veiem que aquest net de Moisès havia triat deixar els preceptes de Déu per a adorar a un Déu que ell mateix s'estava fent al seu propi gust, i estava prenent decisions basades en els seus guanys personals.
No s'ho va pensar dues vegades quan els de Dan li van oferir ser sacerdot de la tribu en lloc de ser-ho d'una sola família. Això implicava millor remuneració i més fama i estabilitat. I va acabar formant un negoci familiar que passaria de generació a generació fins que el poble va ser envaït anys més tard. Així podem veure que un descendent directe del fidel servent de Déu es va desviar, fent-se idòlatra i estimant altres coses abans que a Déu.
És això possible? Per desgràcia ho és; no sols possible, sinó molt fàcil. I és que la fe del teu avi no determina la teva fe. La fidelitat dels teus pares no predetermina el teu caminar amb Déu. La fe és una qüestió personal. I quan un individu es desvia tan sols uns pocs graus de la presència de Déu, en seguir el camí triat, acabarà lluny del Senyor, i apartat de la perfecta voluntat de Déu.
Amiga, no importa els fidels que van ser els teus pares o avis. No importa la família de la qual vens. Joan 3:36 diu: «El qui creu en el Fill té la vida eterna; en canvi, qui es nega a creure en el Fill no veurà la vida, sinó que damunt seu pesa la ira de Déu.» JOAN 3:36 BEC
Encara que les oportunitats de conèixer al Senyor són majors per a aquells familiars dels quals segueixen a Déu fidelment, la relació amb Déu és sempre un assumpte personal.
La teva condició espiritual estarà determinada pel que tu decideixis fer amb Déu. I cada decisió en el teu caminar amb Ell marcarà el rumb de la teva vida en Crist.]]>https://api.spreaker.com/episode/53157257Thu, 20 Mar 2025 06:30:00 +0000David y MaribelEn llegir al capítol 17 de Jutges sobre Micà i el levita, el relat no ens diu qui era aquest levita que havia deixat Betlem de Judà i caminava per terres d’Efraïm buscant un lloc on habitar. Qui podria ser aquest levita que havia ignorat la llei de...Qui podria ser aquest levita que havia ignorat la llei de Déu i el pla de Déu per a la seva vida per buscar el seu propi benestar i estabilitat econòmica?
Els danites semblava que el coneixien, ja que llegim que «Quan eren prop de la casa de Micà, van reconèixer la veu del jove levita, van acostar-s’hi i li digueren: “Qui t’ha portat aquí? Què fas en aquest lloc? Què hi tens aquí?”» JUTGES 18:3 BEC
Qui era aquest home tan conegut al qual aquests homes no esperaven trobar per aquellos terres?
Al final del capítol 18 ens explica com la tribu de Dan va prendre la terra d'uns sidonis que vivien pacíficament i sense molestar a ningú. Van arrasar el lloc, van reedificar la ciutat, i van aixecar els ídols que havien robat a Micà. Ens diu Jutges 18:30-31 «Els fills de Dan van erigir aquella imatge per al seu culte, i Jehonatan, fill de Guerxom, net de Moisès, junt amb els seus fills, van ser sacerdots de la tribu dels danites fins al dia de la deportació del país. Així, la imatge que Micà havia fabricat, la van tenir instal·lada per al seu culte durant tot el temps que el santuari de Déu estigué a Siló.» JUTGES 18:30-31 BEC
El text ens revela que es tractava del fill de Guerxom, el net del mateix Moisès. Aquest és un dels detalls que ens indica que aquests successos van passar al principi de l'època dels jutges. Aquest levita, Jehonatán, era el net del gran home de Déu que havia tret al poble d'Egipte i l'havia guiat pel desert durant quaranta anys. Aquell que havia parlat amb Déu cara a cara, que havia intercedit pel poble, i que els havia donat repetides vegades la llei de Déu.
Com podria el seu net estar sacrificant a imatges?, No havia sentit de l'incident amb el vedell d'or; com el seu oncle Aaron havia permès que el poble fes imatge per a adorar-la?, Com el seu avi Moisès havia arribat al campament després d'estar amb Déu mateix, per a trobar-se al poble desenfrenadament fent-li festa a aquest ídol, com havia pres el vedell, l'havia fos i l'havia vessat en l'aigua que aquests bevien? No sabia que Déu havia demanat que no es fessin imatges per a adorar? Clar que ho sabria. També sabria que els sacrificis i holocausts s'havien de dur a terme on estava el tabernacle, i pels sacerdots, fills d’Aaron.
El pare d'aquest levita, Guerxom, fill de Moisès i Siporà s'havia criat a Madian, amb la seva mare i avi Jetró. Però vam veure a Èxode 18 que Jetró havia cregut en el Déu d'Israel. Els fills de Jetró havien triat viure entre el poble d'Israel. I encara que no sabem molt de Guerxom, sabem que el seu fill estava habitant a Betlem de Judà abans de decidir sortir a forjar la seva pròpia identitat. Ell volia ser sacerdot de Jehovà, però a la seva pròpia manera.
Jehonatán no demostra devoció sincera a Déu, ja que en llegir la història, veiem que es movia per interès en el seu propi pla de vida i no en el que Déu havia parlat.
Veiem que aquest net de Moisès havia triat deixar els preceptes de Déu per a adorar a un Déu que ell mateix s'estava fent al seu propi gust, i estava prenent decisions basades en els seus guanys personals.
No s'ho va pensar dues vegades quan els de Dan li van oferir ser sacerdot de la tribu en lloc de ser-ho d'una sola família. Això implicava millor remuneració i més fama i estabilitat. I va acabar formant un negoci familiar que passaria de generació a generació fins que el poble va ser envaït anys més tard. Així podem veure que un descendent directe del fidel servent de Déu es va desviar, fent-se idòlatra i estimant altres coses abans que a Déu.
És això possible? Per desgràcia ho és; no sols possible, sinó molt fàcil. I és que la fe del teu avi no determina la teva fe. La fidelitat dels teus pares no predetermina el teu caminar amb Déu. La fe és una qüestió personal. I...]]>375biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/054-jutges-el-que-be-li-semblava--53157254Jutges 17:1-6 narra: «Hi havia un home de la serralada d’Efraïm anomenat Micà. Aquest digué a la seva mare: “Els mil cent sicles de plata que et van robar, i pels quals vas llançar una maledicció que jo mateix vaig sentir, heus aquí que els tinc jo; jo els vaig agafar.” I la seva mare exclamà: “Beneït siguis del Senyor, fill meu!” Micà va tornar els mil cent sicles de plata a la seva mare, però ella li digué: “De bon grat he consagrat solemnement aquests diners al Senyor a favor del meu fill, perquè se’n faci una imatge i una estàtua de fosa; així que ara te’ls torno.” Però ell insistí a retornar els diners a la seva mare. Llavors ella va prendre dos-cents sicles de plata i els va donar a l’argenter perquè en fes una imatge i una estàtua de fosa, que va instal·lar a casa de Micà. Així aquest home, Micà, va tenir un santuari privat. Es va fer un efod i uns terafim i va investir un dels seus fills com a sacerdot. En aquell temps no hi havia rei a Israel, i cadascú feia el que creia que era correcte.» JUTGES 17:1-6 BEC
A algú li sembla estranya aquesta història? No et culpo. Ho és; em produeix mal de panxa, i és que aquest fill havia robat uns diners a la seva mare, i quan se’ls retorna, la mare es posa tan contenta que utilitza els diners per a fer unes imatges. Micà es munta una mena de museu d'imatges, el text l’anomena casa de déus, i ell mateix va consagrar al seu propi fill i el va fer el seu sacerdot personal.
Amb tot el que hem après de Déu i el seu caràcter, i amb l'explícit que ha estat Déu a compartir els seus desitjos a la seva llei, és aberrant que aquest senyor robi, menteixi, faci ídols i els adori. És horrorós que la seva mare sigui tan ignorant de la voluntat de Déu que això ho permeti i fins I tot ho promou amb la seva actitud permissiva. Això és un exemple del tipus d'ambient familiar que es respirava.
El verset 6 ho descriu perfectament quan diu que en aquells dies no hi havia rei a Israel i cadascun feia el que bé li semblava.
Curiós que aquest Micà portava un nom que significava “el que és com Jehovà.” Els hebreus ja portaven noms que a la llum de les seves vides transgredien el tercer manament, “no prendràs el nom de Déu en va.” I és que no hi ha major deshonra al nom de Déu que portar l'etiqueta de pertànyer a Déu i actuar en contra del seu caràcter.
La història continua explicant-nos com un levita passava per allà, buscant un lloc on habitar. Recordem que la tribu de Levi era l'encarregada d'atendre les tasques relacionades amb el tabernacle, el qual no es trobava molt lluny d'allà. No obstant això, aquest levita no estava ocupat. Imagino que hi havia tanta idolatria a la terra que les ofrenes al tabernacle havien baixat i hi havia molts, diguem, sense ocupació. Sigui el que sigui, no demostra devoció sincera a Déu, ja que en continuar llegint la història, veiem que tenia més interès en el seu propi pla de vida que en el que Déu tingués per a ell.
Aquest levita va arribar a casa de Micà, i aquest, en veure’l, li va oferir quedar-se a viure allà a canvi de casa i salari, amb la condició que accedís a ser el seu sacerdot privat. Aquest levita, en veure la casa de déus que tenia Micà, hauria d'haver declinat l'oferta. No obstant això, el que li oferia era massa bo per a menysprear-ho. Així que, Micà va reemplaçar al seu propi fill per un levita de veritat.«Llavors Micà va pensar: “Ara estic segur que el Senyor m’ha d’afavorir, perquè tinc un levita com a sacerdot.”» JUTGES 17:13 BECTan supersticiós i ignorant de la llei de Déu com vèiem a la seva mare al principi del relat. Micà havia robat, havia idolatrat, havia pres el nom de Déu en va, havia deshonrat a la seva mare. Però pensava que agradaria a Déu.
El levita sacerdot li va durar poc a Micà. Igual que va venir, va marxar, quan li van plantejar una millor oferta. Llegim que uns homes de la tribu de Dan passaven per la serralada d’Efraïm de camí a inspeccionar la terra de Laix per a prendre-la. En trobar-se amb aquest levita a casa de Micà, sembla fins i tot que el van reconèixer. Li van preguntar, tu que fas aquí? I el levita els va explicar com havia acabat treballant per a Micà. Quan els de Dan havien reconegut la terra de Laix, van tornar on es trobava la resta de la seva tribu i van avançar fins a arribar a la casa de Micà.
Els homes de Dan van entrar a la casa i van començar a prendre els ídols de Micà. El levita, sorprès de què estaven fent, els va preguntar “Què feu vosaltres? «Ells li van contestar: “Calla. Tapa’t la boca i vine amb nosaltres, i ens faràs de pare i sacerdot. Què és millor per a tu: ser sacerdot de la casa d’un sol home o ser-ho d’una tribu i d’un clan a Israel?” Això va complaure força el sacerdot, i agafant l’efod, els terafim i la imatge es va posar enmig de la gent.» JUTGES 18:19-20 BEC
Així va ser com els de Dan es van emportar al sacerdot de Micà juntament amb els ídols que hi havia a la seva casa. Ens narra el text que quan Micà va veure el que havia passat, va ajuntar gent i va anar rere els de Dan. Més aquests homes violents el van amenaçar fins que Micà va desistir i es va tornar a la seva casa amb les mans buides.
Sabem que la tribu de Dan va prendre la terra de Laix de manera cruel, menyspreant la terra que Déu ja els havia concedit a un altre lloc. Van aixecar la imatge de talla que la mare de Micà havia manat fer amb els diners que el seu fill li havia robat, i van establir a aquest levita com el seu sacerdot. Més endavant veurem que la tribu de Dan arribaria a ser tan idòlatra que desapareixeria de la profecia en el llibre d'Apocalipsi.
No ens diu el text què va ser de Micà. Pot ser que s'adonés que Déu li estava donant una oportunitat, permetent que els de Dan li robessin allò que l’havia apartat de Déu. Pot ser que es fes per a ell més ídols i seguís amb el seu pla inicial. M'agradaria pensar que va utilitzar aquesta oportunitat per canviar la seva vida. Que Déu en La seva infinita misericòrdia li va llevar tot, perquè pogués començar de nou, buscant a l'únic Déu veritable.
Aquesta història de Micà mostra com fer el que a un bé li sembla no porta felicitat. Fins i tot, quan sembla que tot va bé fent el que et dona la gana, pot arribar un més gran que tu que vol una altra cosa, i fer malbé allò que t'estava donant alegria. Molt millor conèixer el que a Déu li agrada i viure per allò que vam ser creats, per a portar glòria a l'únic Déu veritable.
Que avui i cada dia prenguem l'oportunitat de fer allò que bé li sembla a Déu, confiant que Ell ens ajudarà en el camí. Aquesta és la millor manera de viure la vida que Ell ens ha donat.]]>https://api.spreaker.com/episode/53157254Wed, 19 Mar 2025 06:30:00 +0000David y MaribelJutges 17 ens presenta a un personatge que va viure al començament de l'època de jutges, quan Josuè ja havia mort i Pinhàs, fill de Eleazar, i net d’Aaron, era sacerdot sobre tot el territori de les dotze tribus. Amb la distància entre tribus, com...Jutges 17:1-6 narra: «Hi havia un home de la serralada d’Efraïm anomenat Micà. Aquest digué a la seva mare: “Els mil cent sicles de plata que et van robar, i pels quals vas llançar una maledicció que jo mateix vaig sentir, heus aquí que els tinc jo; jo els vaig agafar.” I la seva mare exclamà: “Beneït siguis del Senyor, fill meu!” Micà va tornar els mil cent sicles de plata a la seva mare, però ella li digué: “De bon grat he consagrat solemnement aquests diners al Senyor a favor del meu fill, perquè se’n faci una imatge i una estàtua de fosa; així que ara te’ls torno.” Però ell insistí a retornar els diners a la seva mare. Llavors ella va prendre dos-cents sicles de plata i els va donar a l’argenter perquè en fes una imatge i una estàtua de fosa, que va instal·lar a casa de Micà. Així aquest home, Micà, va tenir un santuari privat. Es va fer un efod i uns terafim i va investir un dels seus fills com a sacerdot. En aquell temps no hi havia rei a Israel, i cadascú feia el que creia que era correcte.» JUTGES 17:1-6 BEC
A algú li sembla estranya aquesta història? No et culpo. Ho és; em produeix mal de panxa, i és que aquest fill havia robat uns diners a la seva mare, i quan se’ls retorna, la mare es posa tan contenta que utilitza els diners per a fer unes imatges. Micà es munta una mena de museu d'imatges, el text l’anomena casa de déus, i ell mateix va consagrar al seu propi fill i el va fer el seu sacerdot personal.
Amb tot el que hem après de Déu i el seu caràcter, i amb l'explícit que ha estat Déu a compartir els seus desitjos a la seva llei, és aberrant que aquest senyor robi, menteixi, faci ídols i els adori. És horrorós que la seva mare sigui tan ignorant de la voluntat de Déu que això ho permeti i fins I tot ho promou amb la seva actitud permissiva. Això és un exemple del tipus d'ambient familiar que es respirava.
El verset 6 ho descriu perfectament quan diu que en aquells dies no hi havia rei a Israel i cadascun feia el que bé li semblava.
Curiós que aquest Micà portava un nom que significava “el que és com Jehovà.” Els hebreus ja portaven noms que a la llum de les seves vides transgredien el tercer manament, “no prendràs el nom de Déu en va.” I és que no hi ha major deshonra al nom de Déu que portar l'etiqueta de pertànyer a Déu i actuar en contra del seu caràcter.
La història continua explicant-nos com un levita passava per allà, buscant un lloc on habitar. Recordem que la tribu de Levi era l'encarregada d'atendre les tasques relacionades amb el tabernacle, el qual no es trobava molt lluny d'allà. No obstant això, aquest levita no estava ocupat. Imagino que hi havia tanta idolatria a la terra que les ofrenes al tabernacle havien baixat i hi havia molts, diguem, sense ocupació. Sigui el que sigui, no demostra devoció sincera a Déu, ja que en continuar llegint la història, veiem que tenia més interès en el seu propi pla de vida que en el que Déu tingués per a ell.
Aquest levita va arribar a casa de Micà, i aquest, en veure’l, li va oferir quedar-se a viure allà a canvi de casa i salari, amb la condició que accedís a ser el seu sacerdot privat. Aquest levita, en veure la casa de déus que tenia Micà, hauria d'haver declinat l'oferta. No obstant això, el que li oferia era massa bo per a menysprear-ho. Així que, Micà va reemplaçar al seu propi fill per un levita de veritat.«Llavors Micà va pensar: “Ara estic segur que el Senyor m’ha d’afavorir, perquè tinc un levita com a sacerdot.”» JUTGES 17:13 BECTan supersticiós i ignorant de la llei de Déu com vèiem a la seva mare al principi del relat. Micà havia robat, havia idolatrat, havia pres el nom de Déu...]]>519biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/053-els-jutges-d-israel--53157253«Per això la ira del Senyor es va encendre contra Israel i els va deixar en mans de saquejadors que els espoliaven, i els va vendre a mans dels seus enemics del voltant, fins al punt que ja no els podien oposar resistència.»JUTGES 2:14 BEC«Aleshores el Senyor promovia jutges que els lliuraven de les mans dels saquejadors; però ni als jutges no volien escoltar, sinó que es lliuraven als déus estrangers i es prostraven davant seu. Ben aviat es van apartar del comportament que havien tingut els seus avantpassats, que guardaven els manaments del Senyor; ells no obraven així. Quan el Senyor els promovia un jutge, el Senyor era amb ell i els salvava de les mans dels seus enemics; mentre vivia aquell jutge, el Senyor es compadia dels seus gemecs sota els opressors que els constrenyien. Però, quan el jutge moria, hi tornaven, i es pervertien més que els seus avantpassats. Seguien altres déus per servir-los i prostrar-se davant d’ells: no deixaven els seus mals costums ni la seva perversa conducta.» JUTGES 2:16-19 BEC
Aquest text descriu el període dels jutges a Israel. El poble es veia immers en un cicle de decadència i fracàs que es caracteritzava pel pecat que portava a l'opressió de part dels pobles pagans del voltant. El poble plorava davant Déu, i Déu en la seva misericòrdia aixecava a un llibertador que els rescatés de l'opressió. Gaudien llavors d'una època de pau fins que allunyant-se de Déu, acabaven de nou afligits pels enemics de Déu. Aquest cicle el veiem repetit per a cadascun dels jutges principals.
El llibre de Jutges es diu així pel nom donat a aquests catorze personatges que el Senyor va usar per a canalitzar al poble d'Israel en determinades zones i determinats moments. Va ser una època, com vaig comentar anteriorment, de molt de conflicte, descontrol que va venir sobre el poble de Déu per insistir a apartar-se de Déu per a seguir el seu propi camí. Aquests jutges, tretze homes i una dona, van ser, més que jutges en el sentit jurídic de la paraula, llibertadors o salvadors del poble. En moltes ocasions eren soldats, en altres estrategues, i en algunes, líders que guiaven al poble.
Potser per aquest motiu és que els jueus esperaven que Jesús fos un llibertador (salvador) en el sentit polític o militar de la paraula, per a deslliurar-los de l'opressió dels romans. Van perdre així, la majoria de jueus l'oportunitat de rebre al veritable llibertador que els podia salvar definitivament.
Veurem al llibre de jutges diversos homes i dones que amb valentia van lluitar per a acabar amb l'opressió d'altres pobles. No obstant això, quan el jutge moria, ens diu el text, el poble tornava a ser oprimit pels grups que havien deixat habitar a la terra.
El llibre de Jutges comença amb la llista dels cananeus que els israelites no van expulsar de la terra. Podríem dir que van ser “compassius” o potser simplement ingenus. Déu permet que al principi aquests grups habitin la terra, però serien de turment pel poble d'Israel.
Què passa quan no neteges la putrefacció per complet? Al cap de poc temps el podrit contagia allò que està sa; mai funciona a l'altra direcció, Te n’adones? Només un tall radical pot salvar la resta de la fruita. D'igual manera, el pecat s'infiltra de tal manera que fa malbé tot el que toca.
Veurem que hi ha una decadència als jutges segons el llibre progressa, que va de jutges que poden ser considerats bastant bons a jutges no tan bons, a jutges dolents, fins a arribar a jutges totalment corruptes que actuen com els que mai havien conegut a Déu.
Els cinc últims capítols del llibre estan cronològicament fora de lloc, estant posicionats al final per a mostrar la decadència d'Israel. No obstant això, aquestes històries dels capítols finals van ocórrer al principi de l'època dels jutges, després de la mort de Josuè.
Començarem a veure el llibre pels últims capítols abans de veure a diferents jutges.
Els capítols del 3-16 ens narren la història de 12 jutges que van alliberar al poble d'Israel en un moment determinat en una zona determinada del territori. Ens explica de com Otniel va rescatar al poble de les tribus de Mesopotàmia, de com Ehud els va deslliurar del rei moabita Eglon, i de xamgar, que els va deslliurar dels filisteus.
Ens narra de Dèbora i com va jutjar al poble i el va guiar a la guerra contra els cananeus. Llegim de Gedeó i com els va deslliurar dels madianites que robaven les seves collites. Veiem a un que va voler proclamar-se a si mateix jutge, Abimèlec (8:33-9:57), causant una guerra civil. I llegim dels jutges Tolà, Jaïr (10:1-5), Jeftè (10:6-12:7), Ibsan, Elon i Abdon (12:8-15), i del conegut Samsó(13-16), a la història del qual se li dediquen tres capítols sencers.
Aquesta època que compren 350 anys al voltant del 1400 AC acaba quan Déu dona al poble un rei. Inclou també el llibre de Rut, el qual ve després de Jutges. I al primer llibre de Samuel veurem dos homes més que van jutjar a Israel; aquests van ser Elí i Samuel.
La situació d'Israel durant el període dels Jutges pot descriure's molt bé amb una frase que es repeteix cinc vegades:
«En aquella època no hi havia rei a Israel; tothom feia allò que li semblava correcte.»JUTGES 21:25 BEC
Sense una estructura estable, i sense direcció de Déu, el poble d'Israel ni estava unit, ni estava en ordre. Igual podries trobar a alguns que seguien a Déu, però la societat estava tan desestructurada que fins als jutges que Déu va establir en La seva misericòrdia per a salvar-los de desastres que ells mateixos havien buscat no aconseguien arreglar la situació per molt de temps.
La realitat moltes vegades supera a la ficció, per la qual cosa alguns dels successos relatats en aquest llibre són més violents que qualsevol pel·lícula que jo volgués veure sense tapar-me els ulls. Déu ens ha permès saber els fets amb els detalls suficients per a transmetre la decadència d'un poble que havent conegut la veritat, va triar rebutjar-la.
Hi ha esperança? Et dic que sí. No perdem de vista que el final d'aquesta gran història serà un final feliç. Perquè hi ha un jutge que vindria segles més tard, i que a diferència d'aquests jutges, seria el jutge perfecte. Aquest jutge salvaria al seu poble dels seus pecats i portaria pau eterna. Crist, el jutge perfecte estava encara per arribar.]]>https://api.spreaker.com/episode/53157253Tue, 18 Mar 2025 06:00:00 +0000David y MaribelPodria resumir el clima del llibre dels jutges després de la ruptura del pacte amb el següent text: «Per això la ira del Senyor es va encendre contra Israel i els va deixar en mans de saquejadors que els espoliaven, i els va vendre a mans dels seus...«Per això la ira del Senyor es va encendre contra Israel i els va deixar en mans de saquejadors que els espoliaven, i els va vendre a mans dels seus enemics del voltant, fins al punt que ja no els podien oposar resistència.»JUTGES 2:14 BEC«Aleshores el Senyor promovia jutges que els lliuraven de les mans dels saquejadors; però ni als jutges no volien escoltar, sinó que es lliuraven als déus estrangers i es prostraven davant seu. Ben aviat es van apartar del comportament que havien tingut els seus avantpassats, que guardaven els manaments del Senyor; ells no obraven així. Quan el Senyor els promovia un jutge, el Senyor era amb ell i els salvava de les mans dels seus enemics; mentre vivia aquell jutge, el Senyor es compadia dels seus gemecs sota els opressors que els constrenyien. Però, quan el jutge moria, hi tornaven, i es pervertien més que els seus avantpassats. Seguien altres déus per servir-los i prostrar-se davant d’ells: no deixaven els seus mals costums ni la seva perversa conducta.» JUTGES 2:16-19 BEC
Aquest text descriu el període dels jutges a Israel. El poble es veia immers en un cicle de decadència i fracàs que es caracteritzava pel pecat que portava a l'opressió de part dels pobles pagans del voltant. El poble plorava davant Déu, i Déu en la seva misericòrdia aixecava a un llibertador que els rescatés de l'opressió. Gaudien llavors d'una època de pau fins que allunyant-se de Déu, acabaven de nou afligits pels enemics de Déu. Aquest cicle el veiem repetit per a cadascun dels jutges principals.
El llibre de Jutges es diu així pel nom donat a aquests catorze personatges que el Senyor va usar per a canalitzar al poble d'Israel en determinades zones i determinats moments. Va ser una època, com vaig comentar anteriorment, de molt de conflicte, descontrol que va venir sobre el poble de Déu per insistir a apartar-se de Déu per a seguir el seu propi camí. Aquests jutges, tretze homes i una dona, van ser, més que jutges en el sentit jurídic de la paraula, llibertadors o salvadors del poble. En moltes ocasions eren soldats, en altres estrategues, i en algunes, líders que guiaven al poble.
Potser per aquest motiu és que els jueus esperaven que Jesús fos un llibertador (salvador) en el sentit polític o militar de la paraula, per a deslliurar-los de l'opressió dels romans. Van perdre així, la majoria de jueus l'oportunitat de rebre al veritable llibertador que els podia salvar definitivament.
Veurem al llibre de jutges diversos homes i dones que amb valentia van lluitar per a acabar amb l'opressió d'altres pobles. No obstant això, quan el jutge moria, ens diu el text, el poble tornava a ser oprimit pels grups que havien deixat habitar a la terra.
El llibre de Jutges comença amb la llista dels cananeus que els israelites no van expulsar de la terra. Podríem dir que van ser “compassius” o potser simplement ingenus. Déu permet que al principi aquests grups habitin la terra, però serien de turment pel poble d'Israel.
Què passa quan no neteges la putrefacció per complet? Al cap de poc temps el podrit contagia allò que està sa; mai funciona a l'altra direcció, Te n’adones? Només un tall radical pot salvar la resta de la fruita. D'igual manera, el pecat s'infiltra de tal manera que fa malbé tot el que toca.
Veurem que hi ha una decadència als jutges segons el llibre progressa, que va de jutges que poden ser considerats bastant bons a jutges no tan bons, a jutges dolents, fins a arribar a jutges totalment corruptes que actuen com els que mai havien conegut a Déu.
Els cinc últims capítols del llibre estan cronològicament fora de lloc, estant posicionats al final per a mostrar la decadència d'Israel. No obstant això, aquestes històries dels capítols finals van ocórrer al principi de l'època dels jutges, després de la mort de Josuè.
Començarem a veure el llibre pels últims capítols...]]>508biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/052-el-pacte-trencat--53157259Jutges 1:21 i també a Josuè 15 ens diu «Tanmateix, els fills de Judà no van poder expulsar els jebuseus que habitaven a Jerusalem; de manera que els jebuseus s’han quedat a Jerusalem, entre els fills de Judà, fins al dia d’avui.» JOSUÈ 15:63 BEC
Jutges 1:28 «Però quan Israel va ser més fort, els va sotmetre a servei, però no els va poder fer fora.» JUTGES 1:28 BEC
La resta del capítol 1 (27-35) ofereix una llista de tots els que Israel no va fer fora de la terra, sinó que es van quedar, arribant a ser tributaris al poble d'Israel.
Van preferir fer negoci amb els enemics de Déu que obeir a DÉU i treurel’s de la terra.Per tant ens diu Jutges 2:1-3 que «L’àngel del Senyor va pujar de Guilgal a Boquim i digué: “Us he pujat d’Egipte i us he dut a la terra que havia jurat als vostres avantpassats, i vaig dir-me: ‘No trencaré el meu pacte amb vosaltres’, però vosaltres no heu de fer pactes amb els habitants d’aquesta terra, heu de destruir els seus altars. En canvi, no heu escoltat la meva veu. Per què heu fet això? Doncs, ara us dic: “No els expulsaré de davant vostre, sinó que seran els vostres enemics, i els seus déus us seran un parany.”» JUTGES 2:1-3 BEC
En una primera reacció, ens narra el text que el poble plora i ofereix sacrificis a Déu, però el seu cor no estava bé amb Déu. Al capítol 3 llegim: «Així els fills d’Israel van habitar enmig dels cananeus, dels hitites, dels amorreus, dels perizites, dels hivites i dels jebuseus; i prengueren les seves filles per mullers, i els van concedir els seus propis fills i filles en matrimoni i van donar culte als seus déus.» JUTGES 3:5-6 BEC
Quina trista afirmació!
En permetre que el seu fills i filles seguissin els costums del lloc i s’emparentessin amb els que no servien a Déu, es va aixecar una generació que no coneixia a Jehovà. Com podia ser que en pocs anys, d'una generació a una altra canviés tant un poble?
Ho podem llegir a Jutges 2:7, 10 «El poble va servir el Senyor tots els dies de Josuè, i tots els dies dels ancians que el sobrevisqueren i que havien vist tots els grans prodigis que el Senyor havia fet a favor d’Israel.» JUTGES 2:7 BEC«Tota aquella generació fou agregada als seus avantpassats, però darrere seu vingué una altra generació que no coneixia el Senyor ni les obres que ell havia fet a favor d’Israel.» JUTGES 2:10 BEC
Es va deixar de complir el shemá, l’ “escolta Israel”; es va deixar de parlar les meravelles de Déu a casa, es va deixar de parlar del Déu d'Abraham, Isaac i Jacob. A poc a poc, amb decisions , o millor dit, potser amb falta de decisió de servir al Senyor, la qual cosa Déu havia demanat a Deuteronomi 6 no es complia a les cases. Què deia aquest text? escoltem-lo de nou:«Escolta, Israel: El Senyor, el nostre Déu, el Senyor Etern, és únic. Estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima i amb totes les teves forces. I aquestes paraules que avui et mano estaran en el teu cor; les inculcaràs als teus fills, les explicaràs a casa teva, anant pel camí, quan vagis a dormir i quan et llevis. Les lligaràs a la teva mà com un senyal i te les posaràs entre els ulls com un frontal. Les escriuràs sobre els brancals de casa teva i a les teves portes.» DEUTERONOMI 6:4-9 BEC
Quan Israel va permetre que els pobles pagans romanguessin al seu voltant i no van mantenir el seu amor i dedicació a Déu, va començar a notar-se a les seves cases. Ja no repassaven la llei de Moisès, ja no parlaven de les meravelles que Déu havia fet a favor seu en treure'ls d'Egipte i portar-los fins a aquesta terra. I a poc a poc, els nens i joves, influenciats pels que adoraven a altres déus i per les pràctiques dels pobles al voltant van acabar perdent tota noció de Déu, de manera que ens diu el text que no coneixien a Jehovà.
I així, al capítol 2 de Jutges verset 11, llegim: «Llavors els fills d’Israel van cometre actes dolents als ulls del Senyor, donant culte als Baals. Van abandonar el Senyor, el Déu dels seus avantpassats, que els havia tret de la terra d’Egipte, per seguir altres déus, aquells dels pobles del voltant, i es van prosternar davant d’ells, provocant així la ira del Senyor.» JUTGES 2:11-12 BEC
Així que Déu ja veient que Israel havia trencat el seu pacte amb Ell, els va deixar anar pel seu propi camí, amb aquells que ells havien triat.
Ens diu el text que els d'Israel “no s'apartaven de les seves obres, ni del seu obstinat camí“«La ira del Senyor es va encendre contra Israel i digué: “Ja que aquesta nació ha trencat el pacte que vaig ordenar als seus avantpassats, i no volen obeir-me, tampoc jo no tornaré més a expulsar del seu davant cap de les nacions que van quedar a la mort de Josuè,» JUTGES 2:20-21 BEC
Així és com la societat dels hebreus va canviar, i la trobem al començament dels temps dels jutges ficats de ple en el seu propi pla, i lluny de Déu. Així és com d'una generació a una altra es pot anar de ser fidel a Déu a no saber d’Ell.
Pot ser que ens enganyem pensant que de sobte la nova generació deixa de creure i fer el que la generació prèvia tenia molt clar. Pensem que és un procés d'evolució o progrés, quan en realitat és el resultat de molts descuits per part dels que eduquen, o diguem deixen d'educar sense adonar-se, deixant que uns altres eduquin als que ells haurien d'estar educant.
Massa sovint descurem la influència que la família ha de tenir, i deixem que uns altres siguin els que instrueixin als nostres fills, descurant la nostra responsabilitat. Estiguem atentes perquè la Paraula de Déu sigui present a les nostres llars, i perquè el nom de Déu sigui conegut i estimat.]]>https://api.spreaker.com/episode/53157259Mon, 17 Mar 2025 06:00:00 +0000David y MaribelEl pacte de Déu amb Israel es basava, com ja hem vist, en l'obediència del poble als preceptes de Déu, a la fidelitat al Déu d'Israel en lloc de servir a altres déus. Déu els havia demanat que no deixessin rastre de les pràctiques paganes dels...Jutges 1:21 i també a Josuè 15 ens diu «Tanmateix, els fills de Judà no van poder expulsar els jebuseus que habitaven a Jerusalem; de manera que els jebuseus s’han quedat a Jerusalem, entre els fills de Judà, fins al dia d’avui.» JOSUÈ 15:63 BEC
Jutges 1:28 «Però quan Israel va ser més fort, els va sotmetre a servei, però no els va poder fer fora.» JUTGES 1:28 BEC
La resta del capítol 1 (27-35) ofereix una llista de tots els que Israel no va fer fora de la terra, sinó que es van quedar, arribant a ser tributaris al poble d'Israel.
Van preferir fer negoci amb els enemics de Déu que obeir a DÉU i treurel’s de la terra.Per tant ens diu Jutges 2:1-3 que «L’àngel del Senyor va pujar de Guilgal a Boquim i digué: “Us he pujat d’Egipte i us he dut a la terra que havia jurat als vostres avantpassats, i vaig dir-me: ‘No trencaré el meu pacte amb vosaltres’, però vosaltres no heu de fer pactes amb els habitants d’aquesta terra, heu de destruir els seus altars. En canvi, no heu escoltat la meva veu. Per què heu fet això? Doncs, ara us dic: “No els expulsaré de davant vostre, sinó que seran els vostres enemics, i els seus déus us seran un parany.”» JUTGES 2:1-3 BEC
En una primera reacció, ens narra el text que el poble plora i ofereix sacrificis a Déu, però el seu cor no estava bé amb Déu. Al capítol 3 llegim: «Així els fills d’Israel van habitar enmig dels cananeus, dels hitites, dels amorreus, dels perizites, dels hivites i dels jebuseus; i prengueren les seves filles per mullers, i els van concedir els seus propis fills i filles en matrimoni i van donar culte als seus déus.» JUTGES 3:5-6 BEC
Quina trista afirmació!
En permetre que el seu fills i filles seguissin els costums del lloc i s’emparentessin amb els que no servien a Déu, es va aixecar una generació que no coneixia a Jehovà. Com podia ser que en pocs anys, d'una generació a una altra canviés tant un poble?
Ho podem llegir a Jutges 2:7, 10 «El poble va servir el Senyor tots els dies de Josuè, i tots els dies dels ancians que el sobrevisqueren i que havien vist tots els grans prodigis que el Senyor havia fet a favor d’Israel.» JUTGES 2:7 BEC«Tota aquella generació fou agregada als seus avantpassats, però darrere seu vingué una altra generació que no coneixia el Senyor ni les obres que ell havia fet a favor d’Israel.» JUTGES 2:10 BEC
Es va deixar de complir el shemá, l’ “escolta Israel”; es va deixar de parlar les meravelles de Déu a casa, es va deixar de parlar del Déu d'Abraham, Isaac i Jacob. A poc a poc, amb decisions , o millor dit, potser amb falta de decisió de servir al Senyor, la qual cosa Déu havia demanat a Deuteronomi 6 no es complia a les cases. Què deia aquest text? escoltem-lo de nou:«Escolta, Israel: El Senyor, el nostre Déu, el Senyor Etern, és únic. Estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima i amb totes les teves forces. I aquestes paraules que avui et mano estaran en el teu cor; les inculcaràs als teus fills, les explicaràs a casa teva, anant pel camí, quan vagis a dormir i quan et llevis. Les lligaràs a la teva mà com un senyal i te les posaràs entre els ulls com un frontal. Les escriuràs sobre els brancals de casa teva i a les teves portes.» DEUTERONOMI 6:4-9 BEC
Quan Israel va permetre que els pobles pagans romanguessin al seu voltant i no van mantenir el seu amor i dedicació a Déu, va començar a notar-se a les seves cases. Ja no repassaven la llei de Moisès, ja no parlaven de les meravelles que Déu havia fet a favor seu en treure'ls d'Egipte i portar-los fins a...]]>473biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/050-guerra-i-pau--53157256Jutges 1:21 i també a Josuè 15 ens diu «Tanmateix, els fills de Judà no van poder expulsar els jebuseus que habitaven a Jerusalem; de manera que els jebuseus s’han quedat a Jerusalem, entre els fills de Judà, fins al dia d’avui.» JOSUÈ 15:63 BEC
Jutges 1:28 «Però quan Israel va ser més fort, els va sotmetre a servei, però no els va poder fer fora.» JUTGES 1:28 BEC
La resta del capítol 1 (27-35) ofereix una llista de tots els que Israel no va fer fora de la terra, sinó que es van quedar, arribant a ser tributaris al poble d'Israel.
Van preferir fer negoci amb els enemics de Déu que obeir a DÉU i treurel’s de la terra. Per tant ens diu Jutges 2:1-3 que «L’àngel del Senyor va pujar de Guilgal a Boquim i digué: “Us he pujat d’Egipte i us he dut a la terra que havia jurat als vostres avantpassats, i vaig dir-me: ‘No trencaré el meu pacte amb vosaltres’, però vosaltres no heu de fer pactes amb els habitants d’aquesta terra, heu de destruir els seus altars. En canvi, no heu escoltat la meva veu. Per què heu fet això? Doncs, ara us dic: “No els expulsaré de davant vostre, sinó que seran els vostres enemics, i els seus déus us seran un parany.”» JUTGES 2:1-3 BEC
En una primera reacció, ens narra el text que el poble plora i ofereix sacrificis a Déu, però el seu cor no estava bé amb Déu. Al capítol 3 llegim: «Així els fills d’Israel van habitar enmig dels cananeus, dels hitites, dels amorreus, dels perizites, dels hivites i dels jebuseus; i prengueren les seves filles per mullers, i els van concedir els seus propis fills i filles en matrimoni i van donar culte als seus déus.» JUTGES 3:5-6 BEC
Quina trista afirmació!
En permetre que el seu fills i filles seguissin els costums del lloc i s’emparentessin amb els que no servien a Déu, es va aixecar una generació que no coneixia a Jehovà. Com podia ser que en pocs anys, d'una generació a una altra canviés tant un poble?
Ho podem llegir a Jutges 2:7, 10 «El poble va servir el Senyor tots els dies de Josuè, i tots els dies dels ancians que el sobrevisqueren i que havien vist tots els grans prodigis que el Senyor havia fet a favor d’Israel.» JUTGES 2:7 BEC«Tota aquella generació fou agregada als seus avantpassats, però darrere seu vingué una altra generació que no coneixia el Senyor ni les obres que ell havia fet a favor d’Israel.» JUTGES 2:10 BEC
Es va deixar de complir el shemá, l’ “escolta Israel”; es va deixar de parlar les meravelles de Déu a casa, es va deixar de parlar del Déu d'Abraham, Isaac i Jacob. A poc a poc, amb decisions , o millor dit, potser amb falta de decisió de servir al Senyor, la qual cosa Déu havia demanat a Deuteronomi 6 no es complia a les cases. Què deia aquest text? escoltem-lo de nou:«Escolta, Israel: El Senyor, el nostre Déu, el Senyor Etern, és únic. Estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima i amb totes les teves forces. I aquestes paraules que avui et mano estaran en el teu cor; les inculcaràs als teus fills, les explicaràs a casa teva, anant pel camí, quan vagis a dormir i quan et llevis. Les lligaràs a la teva mà com un senyal i te les posaràs entre els ulls com un frontal. Les escriuràs sobre els brancals de casa teva i a les teves portes.» DEUTERONOMI 6:4-9 BEC
Quan Israel va permetre que els pobles pagans romanguessin al seu voltant i no van mantenir el seu amor i dedicació a Déu, va començar a notar-se a les seves cases. Ja no repassaven la llei de Moisès, ja no parlaven de les meravelles que Déu havia fet a favor seu en treure'ls d'Egipte i portar-los fins a aquesta terra. I a poc a poc, els nens i joves, influenciats pels que adoraven a altres déus i per les pràctiques dels pobles al voltant van acabar perdent tota noció de Déu, de manera que ens diu el text que no coneixien a Jehovà.
I així, al capítol 2 de Jutges verset 11, llegim: «Llavors els fills d’Israel van cometre actes dolents als ulls del Senyor, donant culte als Baals. Van abandonar el Senyor, el Déu dels seus avantpassats, que els havia tret de la terra d’Egipte, per seguir altres déus, aquells dels pobles del voltant, i es van prosternar davant d’ells, provocant així la ira del Senyor.» JUTGES 2:11-12 BEC
Així que Déu ja veient que Israel havia trencat el seu pacte amb Ell, els va deixar anar pel seu propi camí, amb aquells que ells havien triat.
Ens diu el text que els d'Israel “no s'apartaven de les seves obres, ni del seu obstinat camí“«La ira del Senyor es va encendre contra Israel i digué: “Ja que aquesta nació ha trencat el pacte que vaig ordenar als seus avantpassats, i no volen obeir-me, tampoc jo no tornaré més a expulsar del seu davant cap de les nacions que van quedar a la mort de Josuè,» JUTGES 2:20-21 BEC
Així és com la societat dels hebreus va canviar, i la trobem al començament dels temps dels jutges ficats de ple en el seu propi pla, i lluny de Déu. Així és com d'una generació a una altra es pot anar de ser fidel a Déu a no saber d’Ell.
Pot ser que ens enganyem pensant que de sobte la nova generació deixa de creure i fer el que la generació prèvia tenia molt clar. Pensem que és un procés d'evolució o progrés, quan en realitat és el resultat de molts descuits per part dels que eduquen, o diguem deixen d'educar sense adonar-se, deixant que uns altres eduquin als que ells haurien d'estar educant.
Massa sovint descurem la influència que la família ha de tenir, i deixem que uns altres siguin els que instrueixin als nostres fills, descurant la nostra responsabilitat. Estiguem atentes perquè la Paraula de Déu sigui present a les nostres llars, i perquè el nom de Déu sigui conegut i estimat.]]>https://api.spreaker.com/episode/53157256Fri, 14 Mar 2025 06:15:00 +0000David y MaribelEl pacte de Déu amb Israel es basava, com ja hem vist, en l'obediència del poble als preceptes de Déu, a la fidelitat al Déu d'Israel en lloc de servir a altres déus. Déu els havia demanat que no deixessin rastre de les pràctiques paganes dels...Jutges 1:21 i també a Josuè 15 ens diu «Tanmateix, els fills de Judà no van poder expulsar els jebuseus que habitaven a Jerusalem; de manera que els jebuseus s’han quedat a Jerusalem, entre els fills de Judà, fins al dia d’avui.» JOSUÈ 15:63 BEC
Jutges 1:28 «Però quan Israel va ser més fort, els va sotmetre a servei, però no els va poder fer fora.» JUTGES 1:28 BEC
La resta del capítol 1 (27-35) ofereix una llista de tots els que Israel no va fer fora de la terra, sinó que es van quedar, arribant a ser tributaris al poble d'Israel.
Van preferir fer negoci amb els enemics de Déu que obeir a DÉU i treurel’s de la terra. Per tant ens diu Jutges 2:1-3 que «L’àngel del Senyor va pujar de Guilgal a Boquim i digué: “Us he pujat d’Egipte i us he dut a la terra que havia jurat als vostres avantpassats, i vaig dir-me: ‘No trencaré el meu pacte amb vosaltres’, però vosaltres no heu de fer pactes amb els habitants d’aquesta terra, heu de destruir els seus altars. En canvi, no heu escoltat la meva veu. Per què heu fet això? Doncs, ara us dic: “No els expulsaré de davant vostre, sinó que seran els vostres enemics, i els seus déus us seran un parany.”» JUTGES 2:1-3 BEC
En una primera reacció, ens narra el text que el poble plora i ofereix sacrificis a Déu, però el seu cor no estava bé amb Déu. Al capítol 3 llegim: «Així els fills d’Israel van habitar enmig dels cananeus, dels hitites, dels amorreus, dels perizites, dels hivites i dels jebuseus; i prengueren les seves filles per mullers, i els van concedir els seus propis fills i filles en matrimoni i van donar culte als seus déus.» JUTGES 3:5-6 BEC
Quina trista afirmació!
En permetre que el seu fills i filles seguissin els costums del lloc i s’emparentessin amb els que no servien a Déu, es va aixecar una generació que no coneixia a Jehovà. Com podia ser que en pocs anys, d'una generació a una altra canviés tant un poble?
Ho podem llegir a Jutges 2:7, 10 «El poble va servir el Senyor tots els dies de Josuè, i tots els dies dels ancians que el sobrevisqueren i que havien vist tots els grans prodigis que el Senyor havia fet a favor d’Israel.» JUTGES 2:7 BEC«Tota aquella generació fou agregada als seus avantpassats, però darrere seu vingué una altra generació que no coneixia el Senyor ni les obres que ell havia fet a favor d’Israel.» JUTGES 2:10 BEC
Es va deixar de complir el shemá, l’ “escolta Israel”; es va deixar de parlar les meravelles de Déu a casa, es va deixar de parlar del Déu d'Abraham, Isaac i Jacob. A poc a poc, amb decisions , o millor dit, potser amb falta de decisió de servir al Senyor, la qual cosa Déu havia demanat a Deuteronomi 6 no es complia a les cases. Què deia aquest text? escoltem-lo de nou:«Escolta, Israel: El Senyor, el nostre Déu, el Senyor Etern, és únic. Estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima i amb totes les teves forces. I aquestes paraules que avui et mano estaran en el teu cor; les inculcaràs als teus fills, les explicaràs a casa teva, anant pel camí, quan vagis a dormir i quan et llevis. Les lligaràs a la teva mà com un senyal i te les posaràs entre els ulls com un frontal. Les escriuràs sobre els brancals de casa teva i a les teves portes.» DEUTERONOMI 6:4-9 BEC
Quan Israel va permetre que els pobles pagans romanguessin al seu voltant i no van mantenir el seu amor i dedicació a Déu, va començar a notar-se a les seves cases. Ja no repassaven la llei de Moisès, ja no parlaven de les meravelles que Déu havia fet a favor seu en treure'ls d'Egipte i portar-los fins a...]]>546biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/049-que-va-passar-a-ai--53157218No obstant això, Acan, oblidant que res ni ningú es pot amagar de la vista de Déu, va prendre per a si algunes coses sense revelar-ho a ningú més que a la seva família.
Josuè, no sabent res d'això, va enviar a dos espies per a avaluar la situació de la següent ciutat, Ai. Els espies li van recomanar no enviar totes les tropes, ja que eren pocs. Van dir: “No cal que pugi tota la gent; que hi pugin uns dos o tres mil homes i que ataquin Ai. No cal que fatiguis tot el poble per anar allà, perquè són pocs.” Josuè 7:3 BEC
Així ho van fer, i els d’Ai van sortir amb poder, fent-los fugir i matant a 36 dels soldats hebreus. No podien entendre el que havia passat. Josuè estava destrossat, i desanimat pels esdeveniments, va anar al Senyor prostrant el rostre i dient:
“Ai, Senyor, Déu meu! Per què has fet que aquest poble travessés el Jordà? Per lliurar-nos a mans dels amorreus i exterminar-nos? Tant de bo haguéssim decidit quedar-nos a l’altra banda del Jordà! Oh Senyor, què diré després que Israel ha fugit davant dels seus enemics? Perquè ho sabran els cananeus i tots els habitants del país, s’aplegaran contra nosaltres i esborraran del país el nostre nom. Llavors, què faràs tu pel teu gran nom?” Josuè 7: 7-9 BEC
Ens recorda a les oracions de Moisès, preocupat pel que els pobles de voltant pensarien de la grandesa de Déu. És una preocupació digna. Ens agrada poder mostrar el poder de Déu quan les coses surten bé. Volem, amb raó, que uns altres vegin el poder de Déu. I aquí en aquesta situació els pobles podrien pensar que Déu no era tan poderós. No obstant això, tot el contrari. Déu estava més preocupat per la puresa del seu poble que pel seu poder. Perquè com hem vist, Déu és Sant, i no pot permetre el pecat. “Jehovà va dir a Josuè: Aixeca't; per què et prostres així sobre el teu rostre?”Josuè 7:10 BEC
De manera que bàsicament li diu a Josuè, aixeca, no et lamentis més, deixa'm explicar-te el que ha passat: “Israel ha pecat: han violat el pacte que els havia prescrit i s’han apropiat coses destinades a l’extermini, han robat i ho han amagat posant-ho entre el seu bagatge”. Josuè 7:11 BEC
Déu l'informa que hi havia hagut no sols un pecat, sinó diversos pecats. Havien desobeït al que Déu havia demanat, havien robat, i havien mentit sobre això, perquè ningú se n'assabentés. Notem que ho diu en plural, per la qual cosa entenem que Acan no va treballar sol sinó que els seus familiars eren còmplices amb ell en el pla.
I el trist és que no va ser fins que Déu va anar revelant la tribu i la família responsable del delicte que els culpables van confessar el seu pecat.
Quan es va revelar que era la família d’Acan, aquest no va tenir més remei que confessar: “És veritat que he pecat contra el Senyor, Déu d’Israel. Això és el que he fet: Vaig veure entre el botí un mantell de Xinar molt bo, dos-cents sicles de plata i una barra d’or que pesava cinquanta sicles. Em van fer goig i els vaig agafar. Estan amagats sota terra dins la meva tenda amb el diner a sota de tot.” Josuè 7.20-22 BEC
A la llista de pecats de robatori i mentida, es va sumar que Acan va confessar que havia cobejat (l'últim manament), present sempre previ al furt. I és que cap pecat ve aïllat, sinó que solen venir en companyia d'altres pecats associats.
Déu havia demanat a Josuè que prengués mesures perquè el poble fos santificat: Alça’t i digues al poble: “Santifiqueu-vos per demà; perquè el Senyor, el Déu d’Israel, ha dit això: Dintre teu, Israel, hi ha anatema. No podràs fer front als teus enemics fins que no ho aparteu d’enmig vostre“ Josuè 7:13 BEC
El que havia passat a Ai era conseqüència directa del pecat d’Acan i família. Déu, en la seva santedat i misericòrdia cap al seu poble, no podia deixar passar l'incident. No podia fer ulls grossos a aquest pecat, perquè en el moment en què Ell els deixés pecar sense conseqüències, sabia que la condició moral del poble es desplomaria, com veurem més endavant.

Així veiem que després que el poble fos santificat i l'anatema llevat de la congregació, Déu els va demanar que tornessin a pujar per a prendre la ciutat d´Ai.
Al capítol vuit veiem que el Senyor digué a Josuè: “No tinguis por ni t’acovardeixis. Pren amb tu tota la gent de guerra, alça’t i puja cap a Ai. Mira, he posat a les teves mans el rei d’Ai, amb la seva gent, la ciutat i la seva terra. I amb Ai i el seu rei faràs el mateix que vas fer amb Jericó i el seu rei, si bé podreu saquejar per a vosaltres el seu botí i el seu bestiar. Josuè 8:1-2 BEC
Aquesta vegada Déu els permetria prendre botí. Oh, si Acán hagués obeït i esperat el moment per a prendre del botí. Si hagués confiat en els plans del Senyor. Va destruir a la seva família per pensar que ell tenia millor judici que Déu. Havia dubtat de la bondat i justícia de Déu. En desconfiar de Déu i del seu pla, va desobeir. I la seva rebel·lia no sols el va afectar a ell, sinó a la seva família i al poble en general.
Quan l'exèrcit d'Israel havia pres la ciutat d’Ai, Josuè va edificar un altar a Jehovà Déu d'Israel a Ebal, per a oferir al Senyor sacrificis de pau. Va escriure també allí sobre les pedres una còpia de la llei de Moisès, davant dels fills d'Israel. I es va llegir al poble la llei amb les promeses de benedicció i maledicció que Moisès havia llegit abans de creuar el Jordà.
Acaba la història d’Ai amb aquest repàs de la llei de Déu. Era important que tot el poble, adults i nens, sentissin les paraules que Déu havia deixat al seu poble, perquè el poble seria beneït si guardaven la llei. Per desgràcia havien hagut de veure que el pecat portava greus conseqüències perquè tornessin atents a escoltar la llei de Déu. Ara tenien per davant una nova oportunitat de ser fidels. Un nou dia per a buscar a Déu.]]>https://api.spreaker.com/episode/53157218Thu, 13 Mar 2025 06:15:00 +0000David y MaribelCom vam veure a la conquesta de Jericó, ningú podia prendre botí que es trobés a la ciutat. Tot era anatema, i l'única cosa que es va rescatar va ser pel Senyor, tant els metalls com les persones que el Senyor va lliurar. No obstant això, Acan,...No obstant això, Acan, oblidant que res ni ningú es pot amagar de la vista de Déu, va prendre per a si algunes coses sense revelar-ho a ningú més que a la seva família.
Josuè, no sabent res d'això, va enviar a dos espies per a avaluar la situació de la següent ciutat, Ai. Els espies li van recomanar no enviar totes les tropes, ja que eren pocs. Van dir: “No cal que pugi tota la gent; que hi pugin uns dos o tres mil homes i que ataquin Ai. No cal que fatiguis tot el poble per anar allà, perquè són pocs.” Josuè 7:3 BEC
Així ho van fer, i els d’Ai van sortir amb poder, fent-los fugir i matant a 36 dels soldats hebreus. No podien entendre el que havia passat. Josuè estava destrossat, i desanimat pels esdeveniments, va anar al Senyor prostrant el rostre i dient:
“Ai, Senyor, Déu meu! Per què has fet que aquest poble travessés el Jordà? Per lliurar-nos a mans dels amorreus i exterminar-nos? Tant de bo haguéssim decidit quedar-nos a l’altra banda del Jordà! Oh Senyor, què diré després que Israel ha fugit davant dels seus enemics? Perquè ho sabran els cananeus i tots els habitants del país, s’aplegaran contra nosaltres i esborraran del país el nostre nom. Llavors, què faràs tu pel teu gran nom?” Josuè 7: 7-9 BEC
Ens recorda a les oracions de Moisès, preocupat pel que els pobles de voltant pensarien de la grandesa de Déu. És una preocupació digna. Ens agrada poder mostrar el poder de Déu quan les coses surten bé. Volem, amb raó, que uns altres vegin el poder de Déu. I aquí en aquesta situació els pobles podrien pensar que Déu no era tan poderós. No obstant això, tot el contrari. Déu estava més preocupat per la puresa del seu poble que pel seu poder. Perquè com hem vist, Déu és Sant, i no pot permetre el pecat. “Jehovà va dir a Josuè: Aixeca't; per què et prostres així sobre el teu rostre?”Josuè 7:10 BEC
De manera que bàsicament li diu a Josuè, aixeca, no et lamentis més, deixa'm explicar-te el que ha passat: “Israel ha pecat: han violat el pacte que els havia prescrit i s’han apropiat coses destinades a l’extermini, han robat i ho han amagat posant-ho entre el seu bagatge”. Josuè 7:11 BEC
Déu l'informa que hi havia hagut no sols un pecat, sinó diversos pecats. Havien desobeït al que Déu havia demanat, havien robat, i havien mentit sobre això, perquè ningú se n'assabentés. Notem que ho diu en plural, per la qual cosa entenem que Acan no va treballar sol sinó que els seus familiars eren còmplices amb ell en el pla.
I el trist és que no va ser fins que Déu va anar revelant la tribu i la família responsable del delicte que els culpables van confessar el seu pecat.
Quan es va revelar que era la família d’Acan, aquest no va tenir més remei que confessar: “És veritat que he pecat contra el Senyor, Déu d’Israel. Això és el que he fet: Vaig veure entre el botí un mantell de Xinar molt bo, dos-cents sicles de plata i una barra d’or que pesava cinquanta sicles. Em van fer goig i els vaig agafar. Estan amagats sota terra dins la meva tenda amb el diner a sota de tot.” Josuè 7.20-22 BEC
A la llista de pecats de robatori i mentida, es va sumar que Acan va confessar que havia cobejat (l'últim manament), present sempre previ al furt. I és que cap pecat ve aïllat, sinó que solen venir en companyia d'altres pecats associats.
Déu havia demanat a Josuè que prengués mesures perquè el poble fos santificat: Alça’t i digues al poble: “Santifiqueu-vos per demà; perquè el Senyor, el Déu d’Israel, ha dit això: Dintre teu, Israel, hi ha anatema. No podràs fer front als teus enemics fins que no ho aparteu d’enmig vostre“ Josuè 7:13 BEC
El que havia passat a Ai era conseqüència directa del pecat d’Acan i família. Déu, en la seva santedat i misericòrdia cap al seu poble, no podia...]]>459biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/048-el-tresor-de-jerico--52826470Quan els dos espies havien anat a inspeccionar la terra, es van endinsar a la ciutat de Jericó per a calcular la dificultat de prendre la ciutat. Els espies van entrar a allotjar-se a la posada que estava al mur de la ciutat, la casa d'una dona de mala fama. En arribar la notícia que aquests forasters eren allí, el rei de Jericó va anar a la recerca dels dos espies hebreus per a detenir-los.
Rahab, que havia sentit dels israelites i les meravelles que Déu havia fet, va sentir la necessitat d'amagar els espies perquè el rei de Jericó no els trobés, i així els va salvar la vida. Rahab sabia que el poble d'Israel venia cap a la ciutat. Sabia que el Déu vivent era el que els protegia i els enfortia.
Josuè 2: 9-13(BEC) ens narra les paraules de Rahab: “Jo sé que el Senyor us ha donat aquesta terra, i que el terror del vostre nom s’ha apoderat de nosaltres, i que tots els habitants d’aquesta regió estan espaordits a causa vostra. Perquè hem sentit contar com el Senyor va eixugar les aigües del Mar Roig quan sortíeu d’Egipte. També el que va fer als dos reis amorreus de l’altra banda del Jordà, a Sehon i a Og, i que els heu exterminat. En sentir-ho el cor se’ns ha fos, i tothom s’ha quedat sense alè per causa vostra; perquè el Senyor, el vostre Déu, és Déu únic a dalt del cel i aquí baix a la terra. Ara, doncs, us prego que em jureu pel Senyor que, de la mateixa manera que jo us he tingut compassió, també vosaltres tindreu compassió per la meva casa paterna i em donareu una contrasenya de seguretat, i que respectareu la vida del meu pare i de la meva mare, i la dels meus germans amb tots els seus, deslliurant les nostres vides de la mort.”
Rahab tenia molt clar del costat de qui volia estar. El rei de Jericó i tot el poble havien sentit les gestes del poble d'Israel i el poder del Déu altíssim, però la seva reacció va ser perseguir els espies i preparar-se per a la guerra.
La història ens narra a Josuè 6 com Déu va salvar la vida de Rahab i la dels seus pares i germans i altres familiars.
Aquella nit, després que els soldats haguessin desistit de buscar-los, van sortir de la ciutat, baixant pel mur amb l'ajuda d'una corda.
Els espies li van demanar que quan veiés que l'exèrcit s'acostava a la ciutat, que pengés la mateixa corda per la finestra que estava al mur, i li van prometre que tot el que es trobés a la seva casa en aquell moment seria salvat.

Em fa pensar en l'arca que Noè va construir. Hi havia allà molt lloc per a tot el que cregués la paraula de Déu per mitjà de Noè i entrés a l'arca. I vam veure que en aquella ocasió només vuit persones, els fills de Noè i les seves dones, van creure i es van refugiar en el pla de Déu.
En aquesta ocasió, al capítol 6 llegim el relat de la conquesta de Jericó. Déu va demanar a Josuè que envoltessin la ciutat de Jericó per a prendre-la. Durant set dies, els sacerdots portarien l'arca del pacte al voltant dels murs de la ciutat, amb set sacerdots marxant davant de l'arca. “La gent armada anava davant els sacerdots que tocaven els corns, i la rere-guarda marxava darrere l’Arca. Mentre caminaven anaven tocant els corns”. Josuè 6: 9 BEC
Durant set dies consecutius van fer això, envoltant la ciutat. El setè dia, es van aixecar en despuntar l'alba, i van fer volta a la ciutat de la mateixa manera set vegades; solament aquell dia van donar volta al voltant d'ella set vegades. I quan els sacerdots van tocar les botzines la setena vegada, Josuè va dir al poble: “Crideu, perquè Jehovà us ha lliurat la ciutat.”
Tot el que hi havia a la ciutat va ser considerat anatema, això és, maleït, i no podrien aprofitar res del que allí hi hagués. Diu el verset 18: “Vosaltres, però, guardeu-vos molt bé de no tocar res d’allò destinat a l’anatema, no sigui que també hi caigueu prenent allò que està reservat a l’extermini, exposant el campament d’Israel a la maledicció i li porteu la desgràcia”. BEC
Tot havia de ser destruït, més Josuè dona instruccions sobre el tresor que el poble trobaria a Jericó i sí que podria preservar. Els metalls preciosos serien consagrats a Déu per al tresor de Jehovà.
Però Josuè va respectar la vida a la prostituta Rahab, amb la seva casa paterna i tot el que era d’ella, tal com li Havien promès perquè va amagar els homes que Josuè havia enviat a inspeccionar Jericó.
Rahab havia aconseguit que tota la seva parentela es reunís a la seva casa aquell dia, havent confiat en la Paraula de Déu. Diu el text que “els espies van entrar i van treure a Rahab, al seu pare, a la seva mare, als seus germans i tot el que era seu; i també van treure a tota la seva parentela, i els van posar fora del campament d’Israel.” Josuè 6:23 BEC
I és que Déu ofereix salvació, no necessàriament als de bon nom o de bona posició. Déu ofereix salvació a tot el que creu en Ell i sent creient, obeeix les seves instruccions per la fe. Ens diu el llibre dels Hebreus i la carta de Jaume al Nou Testament que Rahab va creure a Déu, i per això va amagar als espies. La seva fe en Déu la va portar a actuar, fins i tot si això significava arriscar la seva vida.
Veurem a les Escriptures més endavant que Déu va triar a Rahab per a ser part de la línia genealògica de la qual vindria el rei David, i més tard el Messies. Només Déu pot prendre una vida d'esclavitud al pecat i convertir-la en una vida de victòria, per mitjà de la qual la salvació vindria a aquest món. Així és la gràcia de Déu.
Jo dono gràcies a Déu per haver-me mirat a mi, per haver donat al seu fill en el meu lloc perquè jo pugui gaudir vida eterna en Ell. Així és la gràcia de Déu.]]>https://api.spreaker.com/episode/52826470Wed, 12 Mar 2025 06:10:00 +0000David y MaribelSi llegeixes la història de la conquesta de Jericó, hauràs pensat que l'únic tresor possible a Jericó seria el tresor que va amagar Acan, i pel qual va venir gran pèrdua pel poble? Però la veritat és que va haver-hi un tresor més preciós que es va...Quan els dos espies havien anat a inspeccionar la terra, es van endinsar a la ciutat de Jericó per a calcular la dificultat de prendre la ciutat. Els espies van entrar a allotjar-se a la posada que estava al mur de la ciutat, la casa d'una dona de mala fama. En arribar la notícia que aquests forasters eren allí, el rei de Jericó va anar a la recerca dels dos espies hebreus per a detenir-los.
Rahab, que havia sentit dels israelites i les meravelles que Déu havia fet, va sentir la necessitat d'amagar els espies perquè el rei de Jericó no els trobés, i així els va salvar la vida. Rahab sabia que el poble d'Israel venia cap a la ciutat. Sabia que el Déu vivent era el que els protegia i els enfortia.
Josuè 2: 9-13(BEC) ens narra les paraules de Rahab: “Jo sé que el Senyor us ha donat aquesta terra, i que el terror del vostre nom s’ha apoderat de nosaltres, i que tots els habitants d’aquesta regió estan espaordits a causa vostra. Perquè hem sentit contar com el Senyor va eixugar les aigües del Mar Roig quan sortíeu d’Egipte. També el que va fer als dos reis amorreus de l’altra banda del Jordà, a Sehon i a Og, i que els heu exterminat. En sentir-ho el cor se’ns ha fos, i tothom s’ha quedat sense alè per causa vostra; perquè el Senyor, el vostre Déu, és Déu únic a dalt del cel i aquí baix a la terra. Ara, doncs, us prego que em jureu pel Senyor que, de la mateixa manera que jo us he tingut compassió, també vosaltres tindreu compassió per la meva casa paterna i em donareu una contrasenya de seguretat, i que respectareu la vida del meu pare i de la meva mare, i la dels meus germans amb tots els seus, deslliurant les nostres vides de la mort.”
Rahab tenia molt clar del costat de qui volia estar. El rei de Jericó i tot el poble havien sentit les gestes del poble d'Israel i el poder del Déu altíssim, però la seva reacció va ser perseguir els espies i preparar-se per a la guerra.
La història ens narra a Josuè 6 com Déu va salvar la vida de Rahab i la dels seus pares i germans i altres familiars.
Aquella nit, després que els soldats haguessin desistit de buscar-los, van sortir de la ciutat, baixant pel mur amb l'ajuda d'una corda.
Els espies li van demanar que quan veiés que l'exèrcit s'acostava a la ciutat, que pengés la mateixa corda per la finestra que estava al mur, i li van prometre que tot el que es trobés a la seva casa en aquell moment seria salvat.

Em fa pensar en l'arca que Noè va construir. Hi havia allà molt lloc per a tot el que cregués la paraula de Déu per mitjà de Noè i entrés a l'arca. I vam veure que en aquella ocasió només vuit persones, els fills de Noè i les seves dones, van creure i es van refugiar en el pla de Déu.
En aquesta ocasió, al capítol 6 llegim el relat de la conquesta de Jericó. Déu va demanar a Josuè que envoltessin la ciutat de Jericó per a prendre-la. Durant set dies, els sacerdots portarien l'arca del pacte al voltant dels murs de la ciutat, amb set sacerdots marxant davant de l'arca. “La gent armada anava davant els sacerdots que tocaven els corns, i la rere-guarda marxava darrere l’Arca. Mentre caminaven anaven tocant els corns”. Josuè 6: 9 BEC
Durant set dies consecutius van fer això, envoltant la ciutat. El setè dia, es van aixecar en despuntar l'alba, i van fer volta a la ciutat de la mateixa manera set vegades; solament aquell dia van donar volta al voltant d'ella...]]>469biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/047-els-israelites-passen-el-jorda--52826471Et convido a continuar llegint les Escriptures per a conèixer a Déu més i millor.
El llibre de Josuè narra el pas del poble pel riu Jordà, la conquesta de Canaà i la repartició de la terra que Déu havia promès al seu poble.
És interessant que els primers capítols de Josuè narren situacions similars a les aventures del poble al començament del viatge a la sortida d'Egipte. Veiem com de la mateixa manera que Déu havia obert el Mar Roig perquè el seu poble passés, així també Déu els obre el riu Jordà perquè avancin cap a la terra que havien de prendre.
Al capítol tres de Josuè, el poble, havent preparat provisions per al viatge, van marxar rere l'arca de l’Aliança per a travessar el riu. A una distància prudent de l'arca de Déu, el poble va seguir el camí que Déu els va anar mostrant. I quan havien arribat a les ribes del Jordà, Déu va mostrar que estava amb Josuè com havia estat amb Moisès, i va fer partir les aigües del riu perquè es detinguessin i no seguissin el seu curs riu avall.
Josuè 3:15-17 ens narra que: “En arribar al riu els portadors de l’Arca, i així que els peus dels sacerdots es van mullar al marge de l’aigua (perquè el Jordà desborda tota la riba durant el temps de la sega), les aigües que venien de dalt es van aturar i es van alçar en un bloc, a molta distància, prop d’Adam, la ciutat que hi ha vora Saretan, mentre que les que baixaven cap a la mar d’Arabà, la Mar de la Sal, en quedar tallades, es van eixugar, i el poble va travessar davant de Jericó. Els sacerdots que portaven l’Arca de l’Aliança del Senyor es mantingueren drets enmig del Jordà, en terreny sec, mentre tot Israel anava passant a peu eixut, fins que la nació sencera hagué acabat de passar”. BEC

A Josuè 4:18 llegim que “I succeí que quan els sacerdots portadors de l’Arca de l’Aliança del Senyor van pujar d’enmig del Jordà, i van trepitjar la terra seca, les aigües van tornar al seu lloc i corregueren com anteriorment entre les seves ribes”BEC
Els israelites, seguint les instruccions de Déu a Josuè, van fer un monument en Guilgal, per a recordar el que Déu acabava de fer per a ells, i ens diu el capítol 4:21-22 que va parlar Josuè als fills d'Israel, dient: “Quan el dia de demà els vostres descendents facin als seus pares aquesta pregunta: ‘Què signifiquen aquestes pedres?’, instruireu els vostres fills i contestareu: ‘Israel va passar el Jordà a peu eixut.” “Aquell dia el Senyor va enaltir Josuè als ulls de tot Israel, i el van respectar tal com havien respectat Moisès tota la seva vida”. Josuè 4:14 BEC
El poble va establir el seu campament a Guilgal, i van descansar. Aquí els homes van ser circumcidats per primera vegada des que havien sortit d'Egipte. Déu no els havia exigit la pràctica de circumcidar als nens nascuts al desert i ara, quan tenien oportunitat de descansar i recuperar-se, van poder complir aquest ritu que el Senyor havia establert per al seu poble, Israel. I aquí a Guilgal van celebrar la pasqua ja podent gaudir dels aliments de la terra.
És preciós veure que una vegada ja fora del desert, quan ja tenien a la seva disposició altres aliments, el mannà va cessar, ens diu el capítol 5:12. El mannà havia estat una provisió diària per al poble durant la seva trajectòria pel desert. Ara entraven a una altra etapa de les seves vides, i el mannà ja no seria necessari.
El capítol cinc chat acaba explicant com un home, el Príncep de l'exèrcit de Jehovà, es va presentar a Josuè prop de Jericó. Em fa pensar en l'incident de la bardissa ardent on Déu havia parlat amb Moisès. Igual que en la bardissa, el Príncep de l'exèrcit de Jehovà va dir a Josuè: treu el calçat dels teus peus, perquè el lloc on estàs és sant. I Josuè així ho va fer. Ell seria el que va donar el missatge a Josuè de com havien de prendre la ciutat de Jericó, que veurem en un altre moment.
Josuè i el poble estaven preparats per a prendre la terra, decidits a obeir els mandats de Déu. Josuè havia manat a dos espies perquè els informessin sobre la terra i sobre la primera ciutat a la qual arribarien, Jericó, i Déu els va protegir, i van poder aportar informació important sobre el lloc i els habitants. Però aquesta vegada no va haver-hi qui dubtés. Sabien que Déu els havia portat fins aquí i els donaria la victòria.
En aquest llibre veurem que quan el poble se sotmet a les instruccions de Déu, hi ha victòria, gairebé sense molt d'esforç. No obstant això, veurem també que quan les instruccions de Déu s'ignoren, hi ha conseqüències per a molts.
Els capítols 6 al 12 relaten les batalles del poble per a la conquesta de la terra. Els capítols 13 al 22 són capítols en els quals es descriu el repartiment de la terra, per la qual cosa convindrà mirar un mapa per a no perdre's en la lectura.
Et convido com fins ara a llegir el llibre pel teu compte, i si tens algun dubte, consultis amb nosaltres o amb algú més pròxim a tu. La Paraula de Déu s'ha escrit perquè coneguem i entenguem a Déu millor.
Continua amb entusiasme. Valdrà la pena el temps que li dediquis. Hebreus 4:12 ens diu: “La Paraula de Déu és viva i eficaç.” I per la gràcia de Déu, està a l'abast de tots. Gaudeix-la.]]>https://api.spreaker.com/episode/52826471Tue, 11 Mar 2025 06:30:00 +0000David y MaribelEns hem embarcat aquest any en la lectura a través de la Bíblia, la Paraula revelada de Déu. Hem llegit els llibres de la Torah, la llei i ensenyança de Déu per al seu poble. Els llibres que venen a continuació són llibres sobre la història del poble...Et convido a continuar llegint les Escriptures per a conèixer a Déu més i millor.
El llibre de Josuè narra el pas del poble pel riu Jordà, la conquesta de Canaà i la repartició de la terra que Déu havia promès al seu poble.
És interessant que els primers capítols de Josuè narren situacions similars a les aventures del poble al començament del viatge a la sortida d'Egipte. Veiem com de la mateixa manera que Déu havia obert el Mar Roig perquè el seu poble passés, així també Déu els obre el riu Jordà perquè avancin cap a la terra que havien de prendre.
Al capítol tres de Josuè, el poble, havent preparat provisions per al viatge, van marxar rere l'arca de l’Aliança per a travessar el riu. A una distància prudent de l'arca de Déu, el poble va seguir el camí que Déu els va anar mostrant. I quan havien arribat a les ribes del Jordà, Déu va mostrar que estava amb Josuè com havia estat amb Moisès, i va fer partir les aigües del riu perquè es detinguessin i no seguissin el seu curs riu avall.
Josuè 3:15-17 ens narra que: “En arribar al riu els portadors de l’Arca, i així que els peus dels sacerdots es van mullar al marge de l’aigua (perquè el Jordà desborda tota la riba durant el temps de la sega), les aigües que venien de dalt es van aturar i es van alçar en un bloc, a molta distància, prop d’Adam, la ciutat que hi ha vora Saretan, mentre que les que baixaven cap a la mar d’Arabà, la Mar de la Sal, en quedar tallades, es van eixugar, i el poble va travessar davant de Jericó. Els sacerdots que portaven l’Arca de l’Aliança del Senyor es mantingueren drets enmig del Jordà, en terreny sec, mentre tot Israel anava passant a peu eixut, fins que la nació sencera hagué acabat de passar”. BEC

A Josuè 4:18 llegim que “I succeí que quan els sacerdots portadors de l’Arca de l’Aliança del Senyor van pujar d’enmig del Jordà, i van trepitjar la terra seca, les aigües van tornar al seu lloc i corregueren com anteriorment entre les seves ribes”BEC
Els israelites, seguint les instruccions de Déu a Josuè, van fer un monument en Guilgal, per a recordar el que Déu acabava de fer per a ells, i ens diu el capítol 4:21-22 que va parlar Josuè als fills d'Israel, dient: “Quan el dia de demà els vostres descendents facin als seus pares aquesta pregunta: ‘Què signifiquen aquestes pedres?’, instruireu els vostres fills i contestareu: ‘Israel va passar el Jordà a peu eixut.” “Aquell dia el Senyor va enaltir Josuè als ulls de tot Israel, i el van respectar tal com havien respectat Moisès tota la seva vida”. Josuè 4:14 BEC
El poble va establir el seu campament a Guilgal, i van descansar. Aquí els homes van ser circumcidats per primera vegada des que havien sortit d'Egipte. Déu no els havia exigit la pràctica de circumcidar als nens nascuts al desert i ara, quan tenien oportunitat de descansar i recuperar-se, van poder complir aquest ritu que el Senyor havia establert per al seu poble, Israel. I aquí a Guilgal van celebrar la pasqua ja podent gaudir dels aliments de la terra.
És preciós veure que una vegada ja fora del desert, quan ja tenien a la seva disposició altres aliments, el mannà va cessar, ens diu el capítol 5:12. El mannà havia estat una provisió diària per al poble durant la seva trajectòria pel desert. Ara entraven a una altra etapa de les seves vides, i el mannà ja no seria...]]>445biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/046-josue-el-successor-de-moises--52826467Les seves paraules de part de Déu al poble sobre la successió de Josuè van ser: “Actualment, tinc l’edat de cent vint anys; ja no puc continuar amb les anades i vingudes. A més, el Senyor m’ha dit: No travessaràs aquest Jordà. El Senyor, el teu Déu, passarà davant teu; ell destruirà aquestes nacions perquè te n’apoderis. Josuè és el qui passarà al teu davant, tal com ho ha dit el Senyor”. Deuteronomi 31:1-3 BEC
Hem pogut veure a través dels llibres del Pentateuc com Déu preparava a Josuè per a liderar al seu poble. Ja a Èxode 17 vam veure a Josuè liderant l'exèrcit que defensava al poble d'Israel. Josuè era un fidel servidor de Moisès. Al capítol 24 d'Èxode Josuè va pujar a la muntanya Sinaí amb Moisès. Com diu Èxode 24:13 “Moisès es va alçar, amb el seu ajudant Josuè, i va pujar a la muntanya de Déu”. BEC
Vam poder veure que va estar aquí esperant a Moisès, al peu de la muntanya i que van baixar junts a veure quin soroll era el que se sentia pujar des del campament, la qual cosa va resultar ser el poble adorant al vedell d'or que havien fet.
Vam llegir que una vegada que va ser erigit el tabernacle, Josuè romania allí fidelment.
Èxode 33:11 diu “El Senyor parlava amb Moisès cara a cara, com aquell que parla amb el seu amic. Després, Moisès tornava al campament; però el seu ajudant, el jove Josuè, fill de Nun, no sortia de dins la Tenda”. BEC
A Nombres 11 el vam tornar a veure fidelment ajudant a Moisès a jutjar sobre el poble. Al capítol 13, Josuè va ser un dels dotze homes que van sortir a reconèixer la terra, i al 14 veiem que juntament amb Caleb, Josuè va animar al poble a entrar a la terra que Déu els havia promès. El poble no va obeir per temor, i Déu va prometre que Josuè i Caleb entrarien a la terra, però que els altres homes majors de vint anys no entrarien a la terra promesa per causa de la seva incredulitat.
Ens narra Nombres 27:17 com Moisès, sabent que arribava el moment de la seva mort, va pregar a Déu: “que vagi davant d’ella, que la guiï en les sortides i en el retorn, a fi que la congregació del Senyor no sigui com un ramat sense pastor”. BEC
I Déu va contestar a l'oració de Moisès, designant a Josuè. Déu va demanar que prengués a Josuè, fill de Nun, home en el qual hi havia esperit, i que posant sobre ell la seva mà, el designés com el seu successor. Al capítol 32 de Nombres ens narra que aquest lideraria al poble i els endinsaria a la terra promesa. I veiem a Deuteronomi 31:6-8 que Moisès encomana definitivament a Josuè la tasca de guiar al poble:
“Sigueu valents i ferms, no us espanteu ni tingueu por davant d’ells, perquè el Senyor, el teu Déu, és el qui va amb tu; no et deixarà ni et desempararà.” Després Moisès va cridar Josuè i, davant tot Israel, li digué: “Sigues valent i ferm, perquè tu entraràs amb aquest poble a la terra que el Senyor va jurar als seus avantpassats que els donaria, i tu els en donaràs possessió. El Senyor anirà davant teu, serà amb tu; no et deixarà ni et desempararà. No temis, doncs, ni tinguis por.” BEC
Al verset 23 del mateix capítol, abans d'acabar el seu missatge, torna a repetir paraula de Jehovà: “Sigues valent i ferm, perquè tu conduiràs Israel a la terra que els he promès, i jo serè amb tu.” BEC
Ens diu el text a Deuteronomi 34:7 “Moisès tenia cent vint anys quan va morir, sense que hagués perdut gens de vista ni hagués minvat la seva vigoria. Déu l’havia preservat fort i amb bona salut. Diu el text que “Mai més no ha tornat a sorgir a Israel un altre profeta comparable a Moisès, que el Senyor tractés cara a cara; que realitzés tots els senyals i prodigis que el Senyor li va manar de fer a la terra d’Egipte contra el faraó, els seus consellers i la seva terra; per la mà tan forta i pels grans prodigis que Moisès va efectuar a la vista de tot Israel.” Deuteronomi 34:10-12.BEC
Prendre el relleu de Moisès no era tasca fàcil. Si recordem, Moisès havia expressat molts dubtes al començament del seu ministeri. No sentim dubtes i preguntes de part de Josuè, però pot ser que les tingués, i Déu ho sabia. Potser per això Déu li diu una vegada i una altra, “esforça't i “sigues valent, “jo estaré amb tu”.
Ens diu el text a Deuteronomi 34 “I Josuè, fill de Nun, fou ple d’esperit de saviesa, perquè Moisès li havia imposat les mans. Els fills d’Israel el van obeir, complint l’ordre que el Senyor havia donat a Moisès. I al primer capítol del llibre de Josuè trobem a Jehovà mateix parlant amb ell:
“Moisès, el meu servent, és mort. Ara, doncs, alça’t i passa el Jordà, tu i tot aquest poble, cap a la terra que dono als fills d’Israel“ I continua dient “Ningú no et podrà resistir cada dia de la teva vida; de la mateixa manera que vaig ser amb Moisès seré amb tu; no et deixaré ni et desempararé.” I li diu una vegada més: “Sigues valent i ferm, perquè tu faràs que aquest poble entri en possessió de la terra que vaig jurar donar als seus avantpassats”.I per si no ho ha dit suficients vegades, li torna a dir: “Cal que siguis valent i et mantinguis ferm per poder complir tota la llei que el meu servent Moisès et va prescriure. No te n’apartis ni cap a la dreta ni cap a l’esquerra, a fi que tinguis èxit a tot arreu on vagis.” BEC
Josuè sabia que la tasca que se li assignava no era fàcil. Ja havia vist com era el poble quan es desviaven dels preceptes del Senyor. Sabia que això passaria. I, tanmateix, veiem a Josuè disposat a complir el pla de Déu per a la seva vida.
Déu l’havia preparat i ara acceptava el repte que tenia al davant, sabent que sempre comptaria amb la presència de Déu. Gràcies a Déu per homes i dones que com Josuè estan disposades a acceptar els reptes que el Senyor dona. I totes podem, com ell, prendre els reptes del Senyor amb esforç i valentia, sempre que el Senyor estigui amb nosaltres.
“Sigueu valents i ferms, no us espanteu ni tingueu por davant d’ells, perquè el Senyor, el teu Déu, és el qui va amb tu; no et deixarà ni et desempararà.”
Avança amb la tasca que el Senyor t'ha assignat; el Senyor està amb tu.]]>https://api.spreaker.com/episode/52826467Mon, 10 Mar 2025 06:30:00 +0000David y MaribelEl llibre de Deuteronomi arriba al seu final amb el poble a les ribes del Jordà, Josuè llest per a endinsar-los a la terra a l'altre costat del riu, i Moisès acomiadant-se d'aquest món per a anar amb el Senyor en glòria. Les seves paraules de part de...Les seves paraules de part de Déu al poble sobre la successió de Josuè van ser: “Actualment, tinc l’edat de cent vint anys; ja no puc continuar amb les anades i vingudes. A més, el Senyor m’ha dit: No travessaràs aquest Jordà. El Senyor, el teu Déu, passarà davant teu; ell destruirà aquestes nacions perquè te n’apoderis. Josuè és el qui passarà al teu davant, tal com ho ha dit el Senyor”. Deuteronomi 31:1-3 BEC
Hem pogut veure a través dels llibres del Pentateuc com Déu preparava a Josuè per a liderar al seu poble. Ja a Èxode 17 vam veure a Josuè liderant l'exèrcit que defensava al poble d'Israel. Josuè era un fidel servidor de Moisès. Al capítol 24 d'Èxode Josuè va pujar a la muntanya Sinaí amb Moisès. Com diu Èxode 24:13 “Moisès es va alçar, amb el seu ajudant Josuè, i va pujar a la muntanya de Déu”. BEC
Vam poder veure que va estar aquí esperant a Moisès, al peu de la muntanya i que van baixar junts a veure quin soroll era el que se sentia pujar des del campament, la qual cosa va resultar ser el poble adorant al vedell d'or que havien fet.
Vam llegir que una vegada que va ser erigit el tabernacle, Josuè romania allí fidelment.
Èxode 33:11 diu “El Senyor parlava amb Moisès cara a cara, com aquell que parla amb el seu amic. Després, Moisès tornava al campament; però el seu ajudant, el jove Josuè, fill de Nun, no sortia de dins la Tenda”. BEC
A Nombres 11 el vam tornar a veure fidelment ajudant a Moisès a jutjar sobre el poble. Al capítol 13, Josuè va ser un dels dotze homes que van sortir a reconèixer la terra, i al 14 veiem que juntament amb Caleb, Josuè va animar al poble a entrar a la terra que Déu els havia promès. El poble no va obeir per temor, i Déu va prometre que Josuè i Caleb entrarien a la terra, però que els altres homes majors de vint anys no entrarien a la terra promesa per causa de la seva incredulitat.
Ens narra Nombres 27:17 com Moisès, sabent que arribava el moment de la seva mort, va pregar a Déu: “que vagi davant d’ella, que la guiï en les sortides i en el retorn, a fi que la congregació del Senyor no sigui com un ramat sense pastor”. BEC
I Déu va contestar a l'oració de Moisès, designant a Josuè. Déu va demanar que prengués a Josuè, fill de Nun, home en el qual hi havia esperit, i que posant sobre ell la seva mà, el designés com el seu successor. Al capítol 32 de Nombres ens narra que aquest lideraria al poble i els endinsaria a la terra promesa. I veiem a Deuteronomi 31:6-8 que Moisès encomana definitivament a Josuè la tasca de guiar al poble:
“Sigueu valents i ferms, no us espanteu ni tingueu por davant d’ells, perquè el Senyor, el teu Déu, és el qui va amb tu; no et deixarà ni et desempararà.” Després Moisès va cridar Josuè i, davant tot Israel, li digué: “Sigues valent i ferm, perquè tu entraràs amb aquest poble a la terra que el Senyor va jurar als seus avantpassats que els donaria, i tu els en donaràs possessió. El Senyor anirà davant teu, serà amb tu; no et deixarà ni et desempararà. No temis, doncs, ni tinguis por.” BEC
Al verset 23 del mateix capítol, abans d'acabar el seu missatge, torna a repetir paraula de Jehovà: “Sigues valent i ferm, perquè tu conduiràs Israel a la terra que els he promès, i jo serè amb tu.” BEC
Ens diu el text a Deuteronomi 34:7 “Moisès tenia cent vint anys quan va morir, sense que hagués perdut gens de vista ni hagués minvat la seva vigoria. Déu l’havia preservat fort i amb bona salut. Diu el text que “Mai més no ha tornat a sorgir a Israel un altre profeta comparable a Moisès, que el Senyor tractés cara a cara; que realitzés tots els senyals i prodigis que el Senyor li va manar de fer a la terra d’Egipte contra el faraó, els seus consellers i la seva terra; per la mà tan forta i pels grans...]]>496falsefullhttps://www.spreaker.com/episode/045-sobre-la-destruccio-del-cananeus--52826466Diu així: “Quan t’acostis a una ciutat per atacar-la, primer li oferiràs la pau. Si et respon pacíficament i t’obre, tot el poble que es trobi a dins serà tributari i et servirà. Però si no et vol acceptar la pau, sinó que prefereix la guerra, li posaràs setge. Deuteronomi 20:10-12 BEC
Però Déu sabia que els cananeus havien traspassat els límits de pecat. Com Sodoma i Gomorra en el seu moment, aquests pobles s'havien pervertit fins al punt de la destrucció.
Diu Déu a Deuteronomi 20:17-18 “has de sotmetre totalment a l’extermini sagrat: els hitites, els amorreus, els cacaneus, els perizites, els hivites i els jebuseus, tal com t’ha manat el Senyor, el teu Déu, a fi que no us ensenyin a practicar les abominacions que ells practiquen amb els seus déus i no pequeu contra el Senyor, el vostre Déu”. BEC
Déu havia deixat clar que El seu poble no havia de seguir les abominacions dels pobles de Canaan. Aquests grups específics en aquest temps específic havien de desaparèixer.
Jo no soc experta en història i sé molt poc dels costums dels pobles de Canaan en els temps de Moisès, però el que la Bíblia ens explica de les seves pràctiques es pot trobar també als escrits trobats sobre els ritus pagans de la zona i època.
A Deuteronomi 12:31 llegim “No facis el mateix amb el Senyor, el teu Déu, perquè elles han practicat amb els seus déus tota mena d’abominacions avorribles al Senyor, fins i tot els seus mateixos fills i filles cremaven al foc en honor dels seus déus”. BEC
I a Deuteronomi 19:10 els diu “Així no es vessarà sang a la terra que el Senyor, el teu Déu, et dona com a heretat,.” A Deuteronomi 18:9-12 els instrueix: “Quan hagis entrat a la terra que el Senyor, el teu Déu, et dóna, no aprenguis a practicar les abominacions d’aquelles nacions. No hi ha d’haver entre els teus ningú que faci passar el seu fill o la seva filla pel foc, ningú que practiqui l’endevinació, o els presagis, o els auguris, o els encantaments, els sortilegis; ningú que consulti un esperit, ni un ocultista, ni que evoqui els morts; perquè tothom qui practica aquestes coses és abominable al Senyor, el teu Déu, i per causa d’aquestes abominacions el Senyor, el teu Déu, els expulsa de davant teu” BEC
La decadència moral dels cananeus era coneguda per tots. Levític 18 diu “No us contamineu amb res d’això, perquè amb aquestes pràctiques s’han contaminat les nacions que vaig expulsar de davant vostre”. Pren si vols uns minuts per a repassar les activitats immorals comunes en aquest poble. No sols eren immorals en l'àmbit sexual, que ho eren, sinó que també menyspreaven la vida dels infants, sacrificant-los als seus déus (Deuteronomi 12). La veritat és que en llegir aquests passatges un pot observar que els pecats de la nostra societat no estan tan lluny de la d'aquests, i això ens hauria de fer reflexionar.
A aquest poble l'haurien de destruir perquè insistien en el seu pecat i la seva societat s'havia corromput. (Hi ha altres exemples en la història de la humanitat en què pobles amb pràctiques extremadament immorals van desaparèixer)
Quan entenem aquesta realitat, continuem preguntant-nos: Devien els israelites matar als nens innocents?El fet que Déu demanés al poble que els destruís no significava que els aniquilessin sense distinció. Veurem en el llibre de Josuè que va haver-hi cananeus que es van penedir i van seguir a Déu, encara que aquests no fossin molts. Déu sempre és fidel al seu caràcter Sant, just i bo, i com llegíem anteriorment, no es vessaria sang innocent.
Hi ha persones que es queixen que Déu permeti el mal, però quan decideix Déu netejar la maldat en un moment donat de la història, la gent també aixeca la veu, acusant Déu de crueltat.
Si Déu no frena el mal, pregunten: Per què no frena Déu el mal? Però quan Déu frena el mal, hi ha també una reacció negativa: Per què frena el mal? “Això és violent, és injust!” Sembla que no importa el que Déu faci, aquells que no volen creure en Ell o volen crear un déu a la seva manera trobaran una manera d'eliminar-lo de les seves vides.
No obstant això, hi ha hipocresia en aquestes queixes. Quan Déu decideix qui viu i qui no, els seus opositors reaccionen amb indignació. I al mateix temps, l'ésser humà vol poder decidir qui viu i qui no; això ho arriben a considerar un dret moral. Sembla una contradicció, una incongruència.
Si Déu és el dador de la vida, Ell i només Ell té el dret de decidir qui viu i qui mor. Això pot sonar radical, però és la realitat. Torno a repetir una cosa que hem de tenir molt clara, i és que Déu és i serà sempre fidel al seu caràcter Sant, Just i Bo.
Déu ja ha dit a La seva Paraula una vegada i una altra que Ell és únic. Ningú pot prendre el paper de Déu. Però Ell, el Creador té l'autoritat de prendre una vida, perquè sempre té una bona raó i una bona finalitat, més enllà del que nosaltres puguem comprendre. Per al cristià, el final d'una vida no és el final de La Vida, perquè Déu ha donat vida eterna a cada persona que ha posat la seva fe en Crist. És més aviat un canvi de domicili. La tristesa que ens queda en aquest món és difícil d'acceptar, però amb l'esperança de la vida eterna, un pot viure aquesta vida amb goig i pau.
L'obra de Déu a la història va més enllà del que nosaltres puguem comprendre, però l'elecció de confiar en el judici perfecte de Déu és crucial per a un bon enteniment de la seva persona.
Els cananeus no podien habitar la terra juntament amb els Israelites, perquè Déu sabia que aquestes pràctiques prevaldrien. Déu, en la seva Saviesa i just judici va prendre la decisió. El llibre de Josuè, al qual ens endinsem relata les batalles dels israelites a la conquesta de la terra. Com en un llibre d'història, podrem observar el que va ocórrer en aquest moment de la història en aquest lloc del món, però no oblidem que encara més important és que observem la relació de l'home amb el Creador i la necessitat d'un Salvador que un dia llevaria el pecat d'arrel, aquell que “salvarà al seu poble del seu pecat” A Crist, el Messies.]]>https://api.spreaker.com/episode/52826466Fri, 07 Mar 2025 06:30:00 +0000David y MaribelEl poble d'Israel havia d'entrar a la terra que Jehovà els havia promès. No obstant això, altres pobles habitaven la terra. Aquests eren coneguts per les seves pràctiques paganes. Déu els va demanar que utilitzessin la logística militar per a...Diu així: “Quan t’acostis a una ciutat per atacar-la, primer li oferiràs la pau. Si et respon pacíficament i t’obre, tot el poble que es trobi a dins serà tributari i et servirà. Però si no et vol acceptar la pau, sinó que prefereix la guerra, li posaràs setge. Deuteronomi 20:10-12 BEC
Però Déu sabia que els cananeus havien traspassat els límits de pecat. Com Sodoma i Gomorra en el seu moment, aquests pobles s'havien pervertit fins al punt de la destrucció.
Diu Déu a Deuteronomi 20:17-18 “has de sotmetre totalment a l’extermini sagrat: els hitites, els amorreus, els cacaneus, els perizites, els hivites i els jebuseus, tal com t’ha manat el Senyor, el teu Déu, a fi que no us ensenyin a practicar les abominacions que ells practiquen amb els seus déus i no pequeu contra el Senyor, el vostre Déu”. BEC
Déu havia deixat clar que El seu poble no havia de seguir les abominacions dels pobles de Canaan. Aquests grups específics en aquest temps específic havien de desaparèixer.
Jo no soc experta en història i sé molt poc dels costums dels pobles de Canaan en els temps de Moisès, però el que la Bíblia ens explica de les seves pràctiques es pot trobar també als escrits trobats sobre els ritus pagans de la zona i època.
A Deuteronomi 12:31 llegim “No facis el mateix amb el Senyor, el teu Déu, perquè elles han practicat amb els seus déus tota mena d’abominacions avorribles al Senyor, fins i tot els seus mateixos fills i filles cremaven al foc en honor dels seus déus”. BEC
I a Deuteronomi 19:10 els diu “Així no es vessarà sang a la terra que el Senyor, el teu Déu, et dona com a heretat,.” A Deuteronomi 18:9-12 els instrueix: “Quan hagis entrat a la terra que el Senyor, el teu Déu, et dóna, no aprenguis a practicar les abominacions d’aquelles nacions. No hi ha d’haver entre els teus ningú que faci passar el seu fill o la seva filla pel foc, ningú que practiqui l’endevinació, o els presagis, o els auguris, o els encantaments, els sortilegis; ningú que consulti un esperit, ni un ocultista, ni que evoqui els morts; perquè tothom qui practica aquestes coses és abominable al Senyor, el teu Déu, i per causa d’aquestes abominacions el Senyor, el teu Déu, els expulsa de davant teu” BEC
La decadència moral dels cananeus era coneguda per tots. Levític 18 diu “No us contamineu amb res d’això, perquè amb aquestes pràctiques s’han contaminat les nacions que vaig expulsar de davant vostre”. Pren si vols uns minuts per a repassar les activitats immorals comunes en aquest poble. No sols eren immorals en l'àmbit sexual, que ho eren, sinó que també menyspreaven la vida dels infants, sacrificant-los als seus déus (Deuteronomi 12). La veritat és que en llegir aquests passatges un pot observar que els pecats de la nostra societat no estan tan lluny de la d'aquests, i això ens hauria de fer reflexionar.
A aquest poble l'haurien de destruir perquè insistien en el seu pecat i la seva societat s'havia corromput. (Hi ha altres exemples en la història de la humanitat en què pobles amb pràctiques extremadament immorals van desaparèixer)
Quan entenem aquesta realitat, continuem preguntant-nos: Devien els israelites matar als nens innocents?El fet que Déu demanés al poble que els destruís no significava que els aniquilessin sense distinció. Veurem en el llibre de Josuè que va haver-hi cananeus que es van penedir i van seguir a Déu, encara que aquests no fossin molts. Déu sempre és fidel al seu caràcter Sant,...]]>519falsefullhttps://www.spreaker.com/episode/044-tria-la-vida--52826464Els israelites tenien com a destí la terra física, una herència temporal que gaudirien ells mentre visquessin i els seus fills després d'ells segons el pacte que havien fet amb Déu.
Aquest pacte depenia del fet que ells seguissin els preceptes de Déu. El text continua amb l'advertiment: «Però, si el teu cor es desvia i no vols escoltar, si et deixes seduir fins a adorar i servir altres déus, us declaro avui que sereu totalment destruïts. No allargareu els dies sobre la terra on aneu, passant el Jordà, per prendre'n possessió.» DEUTERONOMI 30:17-18 BEC
Ells podien triar si obeirien a Déu o si anirien rere d'altres déus. En anar rere d'altres déus es farien esclaus de les ideologies i pràctiques alienes a Déu. Seguirien els corrents d'allò que estimessin. Estimant a Déu, seguirien a Déu. Estimant altres coses, altres déus, seguirien allò que aquests oferien. Què decidirien fer?
Moisès els continua exhortant: «Avui crido com a testimonis contra vosaltres el cel i la terra, que us he proposat la vida i la mort, la benedicció i la maledicció. Escull, doncs, la vida, a fi que visquis tu i la teva descendència, estimant el Senyor, el teu Déu, escoltant la seva veu i mantenint-t'hi fidel,» DEUTERONOMI 30:19-20 BEC
Els diu: Us he donat una elecció senzilla i fàcil. Qui dubtaria un instant a triar entre la vida o la mort? Si ens donessin a triar, qui triaria la mort? Moisès sap que el poble ha triat múltiples coses en diferents situacions, i sap que el poble triarà en el futur deixar a Déu per a anar rere d'altres coses. I està pregant: tria al Senyor, tria la vida.
I arriba a la màxima motivació dient «perquè ell és la teva vida i l’allargament dels teus dies mentre habitis a la terra que el Senyor va jurar als teus pares, a Abraham, a Isaac i a Jacob, que els donaria.» DEUTERONOMI 30:20 BEC
Déu és vida. Déu és vida per a ells i Déu és vida per a nosaltres. A Joan 14:6 Jesús diu: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida; ningú no arriba al Pare, si no és a través de mi.» JOAN 14:6 BEC
Per què triaria algú la vida? Perquè Déu és vida. Déu de fet és vida eterna. Els dies dels israelites a la terra serien prolongats per l'obediència a Déu, però més enllà d'aquest món, Déu ha promès la vida eterna, dies sense fi, a tot aquell que cregui en el Fill, Jesucrist.
El nou pacte en Crist ens dona a nosaltres com a destí en triar a Crist, el Pare. Ens proporciona vida eterna amb el Pare.
I com diu el text a Deuteronomi, no és una cosa massa difícil. Déu ha fet la part difícil. Crist ha pagat ja l'entrada. Per nosaltres ni és difícil ni està lluny. Ell ha baixat del cel a la terra perquè ho puguem obtenir. Ha travessat el llindar de la vida i la mort perquè nosaltres puguem viure.
La Paraula està a la teva boca i al teu cor, com diu el text. Romans 10:9 diu «Si els teus llavis confessen que Jesús és el Senyor i creus de cor que Déu el ressuscità d’entre els morts, et salvaràs.» ROMANS 10:9 BEC
Déu ha posat davant teu avui la vida i la mort; el bé i el mal. I què et demana? Tornem a llegir el text: “que estimis a Jehovà el teu Déu, que caminis en els seus camins, i guardis els seus manaments, els seus estatuts i els seus decrets” Hem dit anteriorment que la salvació en Crist no es pot guanyar fent coses, que és regal de Déu. A Jaume 2:26 ens diu «Així com el cos sense l’esperit és mort, també la fe sense les obres és morta.» «Si m’estimeu, guardareu els meus manaments,» JOAN 14:15 BEC
Si t'has penedit de fugir de Déu i has rebut a Crist per la fe, la teva vida estarà de conformitat amb els estatuts de Déu. Està la teva fe morta, sense obres? Mostra la teva fe per les teves accions, diu la carta a Jaume, perquè uns altres puguin veure a Crist en tu.
Com ho va fer a la vora del Jordà per als israelites, Déu ha posat davant teu avui la vida i la mort. Tria la vida, “Perquè no és un precepte buit per a vosaltres, sinó que és la vostra vida”, com diu el verset 47 del capítol 32.
Tria estimar al Senyor avui i seguir els seus preceptes sense desviar-te rere d'altres déus que demandaran el teu servei i devoció. Tria la vida, tria a Crist, a l'únic Etern i Sant Déu.]]>https://api.spreaker.com/episode/52826464Thu, 06 Mar 2025 06:00:00 +0000David y MaribelDeuteronomi 30:11-20 ens narra com Moisès, ja acostant-se al final del seu missatge, anima al poble a triar la vida, seguint els principis establerts per Déu. Analitzem el text que comença així: «Aquest manament que avui et dono no és massa difícil...Els israelites tenien com a destí la terra física, una herència temporal que gaudirien ells mentre visquessin i els seus fills després d'ells segons el pacte que havien fet amb Déu.
Aquest pacte depenia del fet que ells seguissin els preceptes de Déu. El text continua amb l'advertiment: «Però, si el teu cor es desvia i no vols escoltar, si et deixes seduir fins a adorar i servir altres déus, us declaro avui que sereu totalment destruïts. No allargareu els dies sobre la terra on aneu, passant el Jordà, per prendre'n possessió.» DEUTERONOMI 30:17-18 BEC
Ells podien triar si obeirien a Déu o si anirien rere d'altres déus. En anar rere d'altres déus es farien esclaus de les ideologies i pràctiques alienes a Déu. Seguirien els corrents d'allò que estimessin. Estimant a Déu, seguirien a Déu. Estimant altres coses, altres déus, seguirien allò que aquests oferien. Què decidirien fer?
Moisès els continua exhortant: «Avui crido com a testimonis contra vosaltres el cel i la terra, que us he proposat la vida i la mort, la benedicció i la maledicció. Escull, doncs, la vida, a fi que visquis tu i la teva descendència, estimant el Senyor, el teu Déu, escoltant la seva veu i mantenint-t'hi fidel,» DEUTERONOMI 30:19-20 BEC
Els diu: Us he donat una elecció senzilla i fàcil. Qui dubtaria un instant a triar entre la vida o la mort? Si ens donessin a triar, qui triaria la mort? Moisès sap que el poble ha triat múltiples coses en diferents situacions, i sap que el poble triarà en el futur deixar a Déu per a anar rere d'altres coses. I està pregant: tria al Senyor, tria la vida.
I arriba a la màxima motivació dient «perquè ell és la teva vida i l’allargament dels teus dies mentre habitis a la terra que el Senyor va jurar als teus pares, a Abraham, a Isaac i a Jacob, que els donaria.» DEUTERONOMI 30:20 BEC
Déu és vida. Déu és vida per a ells i Déu és vida per a nosaltres. A Joan 14:6 Jesús diu: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida; ningú no arriba al Pare, si no és a través de mi.» JOAN 14:6 BEC
Per què triaria algú la vida? Perquè Déu és vida. Déu de fet és vida eterna. Els dies dels israelites a la terra serien prolongats per l'obediència a Déu, però més enllà d'aquest món, Déu ha promès la vida eterna, dies sense fi, a tot aquell que cregui en el Fill, Jesucrist.
El nou pacte en Crist ens dona a nosaltres com a destí en triar a Crist, el Pare. Ens proporciona vida eterna amb el Pare.
I com diu el text a Deuteronomi, no és una cosa massa difícil. Déu ha fet la part difícil. Crist ha pagat ja l'entrada. Per nosaltres ni és difícil ni està lluny. Ell ha baixat del cel a la terra perquè ho puguem obtenir. Ha travessat el llindar de la vida i la mort perquè nosaltres puguem viure.
La Paraula està a la teva boca i al teu cor, com diu el text. Romans 10:9 diu «Si els teus llavis confessen que Jesús és el Senyor i creus de cor que Déu el ressuscità d’entre els morts, et...]]>420falsefullhttps://www.spreaker.com/episode/043-per-que-vull-obeir--52826469Però res hi ha més lluny de la realitat. Tot el que fem durant cada dia de les nostres vides requereix algun tipus d'obediència o submissió. La qüestió és a què o qui ens sotmetrem.
Tots ens sotmetem a la llei de la gravetat, per exemple. Acceptem que existeix una llei universal que ens atraurà cap al sòl, la cadira, el llit, o el que sigui que tinguem sota. Quan saltem d'una roca a una altra, planegem on posar el peu per a no caure al buit. Intentar rebel.lar-nos contra la llei de la gravetat portaria grans conseqüències. Però una vegada l'acceptem (ens sotmetem a ella), podem organitzar la nostra vida sense si més no donar-li moltes voltes.
Igual succeeix amb moltes altres coses. Per a obtenir un treball, has de sotmetre't a les normes de l'empresa, has de seguir un protocol a l'hora d'assistir a qualsevol lloc. Entres per la porta que t'han assignat, aprens contrasenyes que et permeten accedir a una certa pàgina. Circulem en carretera pel costat que ens han assignat, i passem les inspeccions rutinàries que se'ns exigeixen.
Diguem que per a viure en societat hem d'aprendre a sotmetre'ns o obeir contínuament, i és normal i saludable. L'ideal que alguns pinten pels murs d'uns altres proclamant anarquia i insubmissió mostren una rebel·lia sense sentit, ja que aquests mateixos se sotmeten contínuament a alguna cosa o algú, encara si no ho volen admetre.
Entenc que el dubte per a molts sorgeix quan aquells que estan marcant les normes no són de fiar. Emetem un judici de valor que ens fa dubtar d'aquesta autoritat, i això ens porta a resistir-nos a seguir les seves instruccions. Això és una cosa delicada, perquè és cert que hi ha situacions d'abús que s'haurien d'evitar. En aquests casos, el millor és avaluar bé la situació, assegurar-nos que la nostra avaluació és correcta, i buscar ajuda en la qual puguem confiar per a sortir d'aquesta situació.
Però quan avaluem i veiem que podem confiar, podem prendre la decisió de seguir les pautes establertes, fins i tot quan no entenguem algunes de les normes. Això passa per exemple quan estem a l'ordinador. Si se'ns exigeix teclejar una combinació de lletres i símbols que no entenem, però sabem que sense aquesta combinació no podem avançar al següent pas, confiem que aquest pas em portarà al resultat que volem obtenir, i perquè confies en el programador de la pàgina, seguiràs les seves instruccions. És cert que a vegades pot ser que ho fem amb una mica de nerviosisme o sentiment d'incertesa, però en fer-ho i veure que ha funcionat, assolim més confiança per a la pròxima vegada.
Aquesta confiança en aquell que estableix les normes és crucial per a l'obediència. Per això Déu ja s'ha presentat a si mateix, i ha mostrat el seu caràcter bo i just. Quan coneixes a Déu i veus el seu amor i fidelitat, pots confiar que els seus preceptes són bons. El salm 119 ens recorda els bons i agradables que són els manaments de Déu. El salmista els havia provat. Havia confiat en Déu, i podia proclamar que les normes de Déu són dignes de confiança i obediència.
El poble d'Israel havia d'obeir si volia la protecció de Déu. Però si desobeïen, Déu els havia advertit de les conseqüències de no tenir a Déu com el seu Déu i Protector. La benedicció de l'obediència era el que els donaria el benestar a la terra. No que no tinguessin lluites, però tindrien la presència de Déu a la prova per a donar-los la victòria. Per contra, si triaven desobeir, si posaven la seva confiança en uns altres, obeint altres veus, sotmetent-se a les seves pròpies passions i als missatges dels pobles de voltant, perdrien la relació amb Déu i la seva protecció. La desobediència els portaria a la destrucció.
Deuteronomi 11: 26-28 resumeix diversos capítols del llibre. Déu diu “Mireu: jo poso avui davant vostre la benedicció i la maledicció. La benedicció, si obeïu els manaments del Senyor, el vostre Déu, que avui us ordeno; la maledicció, si no escolteu els manaments del Senyor, el vostre Déu, i us aparteu dels camins que jo avui us ordeno, seguint darrere déus forasters que no coneixeu” DEUTERONOMI 11:26-28 BEC
Ja els havia donat conseqüències específiques per les quals havien de triar obeir a Déu:“perquè sigueu enfortits, perquè entreu i posseïu la terra, perquè us siguin prolongats els dies”
Si decidien desobeir a Déu, no significaria que ja no obeïen a ningú. Pensar això seria ingenuïtat il·lògica. Tots obeïm a alguna cosa o a algú.
No hi ha ningú que sempre faci el que vol. Tu coneixes a algú? Encara quan penses que ets propietària de tu mateixa, no aconsegueixes “obeir els teus desitjos”. O si no em creus, prova. Vols millorar la teva salut o la teva aparença, així que decideixes restringir la teva dieta i fer exercici. I si és la teva decisió, per què et costa tant obeir les teves pròpies normes? Vols matinar per aprofitar millor el temps Per què el teu cos no t'obeeix i es resisteix a aixecar-se unes hores abans?
L'apòstol Pau ho expressa així a Romans 7:19 i 21 «atès que no faig el bé que vull, sinó que faig el mal que no vull. De manera que trobo aquesta regla constant: ni que vulgui obrar correctament, no tinc a l’abast més que el mal.» ROMANS 7:19, 21 BEC
I conclou que és Crist i Crist solament en qui podem posar la nostra confiança per a seguir els preceptes que ens convenen, aquells que Déu ha establert.
Qualsevol altra opció suposa confiar i obeir a altres déus, siguin els teus propis desitjos o aquells difosos per uns altres. Aquests déus no són eterns, ni sants, ni bondadosos; I l'obediència a aquests déus resulta inevitablement en maledicció.
Déu a Deuteronomi 29 els adverteix així “Que no hi hagi entre vosaltres cap home o dona, cap família o tribu, que aparti avui el seu cor del Senyor, el seu Déu, per anar a servir els déus d’aquestes nacions …; i s’esdevingui, en sentir les paraules d’aquesta imprecació, que ell mateix es beneeixi interiorment dient: Tot m’anirà bé, encara que em deixi guiar per la inclinació del meu cor” DEUTERONOMI 29:18-19 BEC
T'animo a posar la teva confiança a l'únic Déu i Salvador, i a confiar en Ell cada dia, sabent que obeint el seu codi moral gaudiràs de la seva benedicció diària. Tria la benedicció en cada decisió.]]>https://api.spreaker.com/episode/52826469Wed, 05 Mar 2025 06:30:00 +0000David y MaribelEl concepte de l'obediència està mal vist per alguns. La idea de submissió es veu com a feblesa. Se'ns vol fer pensar que obeir és deixar que uns altres pensin per nosaltres, o que sotmetre's és permetre que abusin de nosaltres o que ens anul·lin....Però res hi ha més lluny de la realitat. Tot el que fem durant cada dia de les nostres vides requereix algun tipus d'obediència o submissió. La qüestió és a què o qui ens sotmetrem.
Tots ens sotmetem a la llei de la gravetat, per exemple. Acceptem que existeix una llei universal que ens atraurà cap al sòl, la cadira, el llit, o el que sigui que tinguem sota. Quan saltem d'una roca a una altra, planegem on posar el peu per a no caure al buit. Intentar rebel.lar-nos contra la llei de la gravetat portaria grans conseqüències. Però una vegada l'acceptem (ens sotmetem a ella), podem organitzar la nostra vida sense si més no donar-li moltes voltes.
Igual succeeix amb moltes altres coses. Per a obtenir un treball, has de sotmetre't a les normes de l'empresa, has de seguir un protocol a l'hora d'assistir a qualsevol lloc. Entres per la porta que t'han assignat, aprens contrasenyes que et permeten accedir a una certa pàgina. Circulem en carretera pel costat que ens han assignat, i passem les inspeccions rutinàries que se'ns exigeixen.
Diguem que per a viure en societat hem d'aprendre a sotmetre'ns o obeir contínuament, i és normal i saludable. L'ideal que alguns pinten pels murs d'uns altres proclamant anarquia i insubmissió mostren una rebel·lia sense sentit, ja que aquests mateixos se sotmeten contínuament a alguna cosa o algú, encara si no ho volen admetre.
Entenc que el dubte per a molts sorgeix quan aquells que estan marcant les normes no són de fiar. Emetem un judici de valor que ens fa dubtar d'aquesta autoritat, i això ens porta a resistir-nos a seguir les seves instruccions. Això és una cosa delicada, perquè és cert que hi ha situacions d'abús que s'haurien d'evitar. En aquests casos, el millor és avaluar bé la situació, assegurar-nos que la nostra avaluació és correcta, i buscar ajuda en la qual puguem confiar per a sortir d'aquesta situació.
Però quan avaluem i veiem que podem confiar, podem prendre la decisió de seguir les pautes establertes, fins i tot quan no entenguem algunes de les normes. Això passa per exemple quan estem a l'ordinador. Si se'ns exigeix teclejar una combinació de lletres i símbols que no entenem, però sabem que sense aquesta combinació no podem avançar al següent pas, confiem que aquest pas em portarà al resultat que volem obtenir, i perquè confies en el programador de la pàgina, seguiràs les seves instruccions. És cert que a vegades pot ser que ho fem amb una mica de nerviosisme o sentiment d'incertesa, però en fer-ho i veure que ha funcionat, assolim més confiança per a la pròxima vegada.
Aquesta confiança en aquell que estableix les normes és crucial per a l'obediència. Per això Déu ja s'ha presentat a si mateix, i ha mostrat el seu caràcter bo i just. Quan coneixes a Déu i veus el seu amor i fidelitat, pots confiar que els seus preceptes són bons. El salm 119 ens recorda els bons i agradables que són els manaments de Déu. El salmista els havia provat. Havia confiat en Déu, i podia proclamar que les normes de Déu són dignes de confiança i obediència.
El poble d'Israel havia d'obeir si volia la protecció de Déu. Però si desobeïen, Déu els havia advertit de les conseqüències de no tenir a Déu com el seu Déu i Protector. La benedicció de l'obediència era el que els donaria el benestar a la terra. No que no tinguessin lluites, però tindrien la presència de Déu a la prova per a donar-los la victòria. Per contra, si triaven desobeir, si posaven la seva confiança en uns altres, obeint altres veus, sotmetent-se a les seves pròpies passions i als missatges dels pobles de voltant, perdrien la relació amb Déu i la seva protecció. La desobediència els portaria a la destrucció.
Deuteronomi 11: 26-28 resumeix...]]>507falsefullhttps://www.spreaker.com/episode/042-administracio-agraida--52826468El text a Deuteronomi havia donat instruccions sobre el delme. Diu així: «Donaràs puntualment el delme de tots els fruits de les teves sembrades, el que t’hagi produït el teu camp cada any, i menjaràs davant el Senyor, el teu Déu, en el lloc que ell haurà triat perquè hi habiti el seu nom, el delme del teu blat, del teu vi i del teu oli, els primers nascuts de les teves vaques i dels teus ramats, perquè aprenguis a reverenciar el Senyor, el teu Déu, per sempre més.» DEUTERONOMI 14:22-23 BEC
Veiem que Déu va establir que un 10% de la collita fos presentada davant déu com a recordatori per al poble que Déu era el que proveïa per a ells.
A Deuteronomi 8 els havia dit: «Vés en compte de no oblidar el Senyor, el teu Déu, deixant d’observar els seus manaments, les seves lleis i els seus estatuts que jo et dono avui; no sigui que, quan hagis menjat i t’hagis atipat, quan t’hagis construït bones cases i t’hi hagis establert, quan s’hagin augmentat les teves vaques i els teus ramats, i tinguis plata i or abundants, i tots els teus béns siguin molts, el teu cor se’n enorgulleixi i t’oblidis del Senyor, el teu Déu, que t’ha tret de la terra d’Egipte, de la casa de servitud; i llavors diguis en el teu cor: El meu poder i la força de les meves mans m’han procurat aquesta riquesa. Al contrari, cal que et recordis del Senyor, el teu Déu, perquè ell és qui et dóna força per a obtenir prosperitat, a fi de complir el pacte que va jurar als teus avantpassats, com fins al dia d’avui.» DEUTERONOMI 8:11-14, 17-18 BEC
El missatge era clar. Quan treballes intensament, i arriba el moment de recollir beneficis, és molt fàcil oblidar que Déu et va donar el treball, et va donar la força, et va donar cada detall que necessitaves per a poder exercir el teu treball amb èxit. El fet de pensar que és tan sols mèrit nostre seria fals i incorrecte. Aquesta actitud és pròpia d'una persona orgullosa que oblida les bondats del Bon i gran Déu.
Si el poble de Déu volia mantenir una relació de confiança amb Déu, aquesta pràctica era important. Aquest principi continua sent rellevant per a nosaltres. No estem sota la llei que estipula que un 10% dels nostres ingressos es destinin al Senyor, però siguem honestes. Tot el que tenim pertany al Senyor. Tant és així que Ell pot permetre que els diner augmenti o disminueixi com vulgui. És increïble com un pot estalviar i usar els seus diners amb cautela, i no obstant això, arriben despeses inesperades. Jo tinc molt clar que tant jo com tot el que posseeixo és del Senyor. Això m'ajuda a viure i gestionar el que Déu m'ha donat de manera que li porti a Ell goig. I si alguna cosa passa de manera desafortunada, llavors puc confiar que el meu Pare celestial, l'administrador, em pot donar tot el que necessito.
Aquesta és l'essència del delme. Això és el que Déu volia que el seu poble tingués al cap. Els instrueix que quan el lloc del tabernacle fos establert, anessin allí a presentar les ofrenes de la seva collita. Diu així el text «Si el camí és massa llarg per a tu, fins al punt que no ho pots transportar perquè el lloc que el Senyor, el teu Déu, ha triat per posar-hi el seu nom queda massa lluny d’on ets, i per haver-te omplert de benediccions el Senyor, el teu Déu, llavors ho canviaràs per diner, i amb el diner que hagis aconseguit aniràs al lloc que el Senyor, el teu Déu, hagi triat; allà podràs gastar aquest diner en tot allò que et vingui de gust; vedells, mol-tons, vi, begudes fermentades, o en qualsevol cosa que desitgis, i t’ho podràs menjar allà mateix, davant el Senyor, el teu Déu, i t’alegraràs, tu i la teva família, amb els levites que estiguin dintre de les teves portes; no els desemparis, perquè no tenen part ni heretat amb tu,» DEUTERONOMI 14:24-27 BEC
Les onze tribus d'Israel havien de practicar el delme, portant-lo al lloc que Déu hagués estipulat, i si estaven lluny, havien de vendre el producte i comprar en el lloc del sacrifici els materials per a poder ofrenar, atenent també les necessitats dels levites, els quals cuidaven el temple i no tenien collita.
Segles més tard, a Jerusalem, la venda d'animals havia envaït el temple, i semblava més aviat un mercat qualsevol que el lloc de culte que Déu havia reservat. Els mercaders s'aprofitaven que els viatgers havien de canviar moneda, que havien de comprar el producte aquí, i estaven abusant de les persones sinceres que venien a oferir a Déu del que Déu els hi havia proveït.
Com és possible que una activitat dissenyada per a mostrar confiança i apreciació cap a Déu havia estat manipulada de tal manera que li porta a Crist indignació?
Jesús diu: Escrit està «La meva casa serà anomenada casa d’oració; en canvi, vosaltres l’heu convertida en una cova de lladres.» MATEU 21:13 BEC
Aquesta era una forta acusació a aquells que havien de guardar el temple, mantenint-lo com a casa d'oració. Havien descuidat l'essència de l'adoració a Déu, convertint les activitats de dedicació a Déu en activitats lucratives. Que Déu ens guardi de fer el mateix!
M'agradaria acabar reflexionant sobre la pràctica d'agrair a Déu per tot el que ens dona, i la necessitat d'usar-ho sàviament i portar benedicció a uns altres mentre sigui possible. A part del delme que el poble havia de portar anualment, Déu va demanar que cada tres anys es portés un altre 10% per als levites i per a ajudar a aquells que estaven passant necessitat. Diu així el text: «Cada tres anys separaràs tot el delme de la collita d’aquell any i el reservaràs dins de les teves portes, perquè quan vinguin els levites, que no tenen part ni herència amb tu, els forasters, els orfes i les viudes que tens dintre de les teves portes, puguin menjar-ne i atipar-se, i així el Senyor, el teu Déu, et beneirà en tot el treball que la teva mà emprengui.» DEUTERONOMI 14:28-29 BEC
Això era una pràctica que assegurava que els estrangers que eren nous al lloc i encara no tenien collita poguessin tenir un començament digne. També es beneficiarien les vídues majors que no podien treballar ni es tornarien a casar, i els orfes que encara no podien treballar. Això no era perquè no haguessin de treballar mai més. Més aviat era per a ajudar-los fins que ells mateixos poguessin guanyar el seu propi pa. Els levites que atenien el tabernacle també eren beneficiaris d'aquestes ofrenes.
Déu va oferir la seva benedicció per a aquells que fidelment seguissin aquesta pràctica. No obstant això no era un intercanvi de favors en el qual se li donava a Déu per a rebre la seva benedicció. Mai pensis que Déu vol els teus diners. Déu no ho necessita. Diu el Senyor al Salm 50:12 «Si tingués fam, no t’ho hauria de dir, perquè és meu l’univers i tot el que conté.» SALMS 50:12 BEC
Si aquest principi el tenim clar, podem entendre que el que donem al Senyor és tan sols per a dir-li en humilitat i amor: “entenc que tot el que tinc t'ho dec a tu. I et dono les gràcies per suplir cada necessitat que tinc. El que jo pugui guanyar, ajuda'm a usar-ho de manera que t'honri, i ajuda'm a notar i suplir les necessitats d'uns altres que no tenen en aquest moment.”
Déu beneeix qui dona amb alegria, i condemna l'avarícia. Administrem els nostres béns de manera que Déu els pugui usar com Ell vulgui.]]>https://api.spreaker.com/episode/52826468Tue, 04 Mar 2025 06:30:00 +0000David y MaribelEn llegir el text a Deuteronomi 14: 22-27 em va venir al cap l'incident als evangelis on el Senyor Jesús entra al temple, i indignat pel que troba, volteja les taules i treu a tots els que estaven fent negoci de les coses del Senyor. El text a...El text a Deuteronomi havia donat instruccions sobre el delme. Diu així: «Donaràs puntualment el delme de tots els fruits de les teves sembrades, el que t’hagi produït el teu camp cada any, i menjaràs davant el Senyor, el teu Déu, en el lloc que ell haurà triat perquè hi habiti el seu nom, el delme del teu blat, del teu vi i del teu oli, els primers nascuts de les teves vaques i dels teus ramats, perquè aprenguis a reverenciar el Senyor, el teu Déu, per sempre més.» DEUTERONOMI 14:22-23 BEC
Veiem que Déu va establir que un 10% de la collita fos presentada davant déu com a recordatori per al poble que Déu era el que proveïa per a ells.
A Deuteronomi 8 els havia dit: «Vés en compte de no oblidar el Senyor, el teu Déu, deixant d’observar els seus manaments, les seves lleis i els seus estatuts que jo et dono avui; no sigui que, quan hagis menjat i t’hagis atipat, quan t’hagis construït bones cases i t’hi hagis establert, quan s’hagin augmentat les teves vaques i els teus ramats, i tinguis plata i or abundants, i tots els teus béns siguin molts, el teu cor se’n enorgulleixi i t’oblidis del Senyor, el teu Déu, que t’ha tret de la terra d’Egipte, de la casa de servitud; i llavors diguis en el teu cor: El meu poder i la força de les meves mans m’han procurat aquesta riquesa. Al contrari, cal que et recordis del Senyor, el teu Déu, perquè ell és qui et dóna força per a obtenir prosperitat, a fi de complir el pacte que va jurar als teus avantpassats, com fins al dia d’avui.» DEUTERONOMI 8:11-14, 17-18 BEC
El missatge era clar. Quan treballes intensament, i arriba el moment de recollir beneficis, és molt fàcil oblidar que Déu et va donar el treball, et va donar la força, et va donar cada detall que necessitaves per a poder exercir el teu treball amb èxit. El fet de pensar que és tan sols mèrit nostre seria fals i incorrecte. Aquesta actitud és pròpia d'una persona orgullosa que oblida les bondats del Bon i gran Déu.
Si el poble de Déu volia mantenir una relació de confiança amb Déu, aquesta pràctica era important. Aquest principi continua sent rellevant per a nosaltres. No estem sota la llei que estipula que un 10% dels nostres ingressos es destinin al Senyor, però siguem honestes. Tot el que tenim pertany al Senyor. Tant és així que Ell pot permetre que els diner augmenti o disminueixi com vulgui. És increïble com un pot estalviar i usar els seus diners amb cautela, i no obstant això, arriben despeses inesperades. Jo tinc molt clar que tant jo com tot el que posseeixo és del Senyor. Això m'ajuda a viure i gestionar el que Déu m'ha donat de manera que li porti a Ell goig. I si alguna cosa passa de manera desafortunada, llavors puc confiar que el meu Pare celestial, l'administrador, em pot donar tot el que necessito.
Aquesta és l'essència del delme. Això és el que Déu volia que el seu poble tingués al cap. Els instrueix que quan el lloc del tabernacle fos establert, anessin allí a presentar les ofrenes de la seva collita. Diu així el text «Si el camí és massa llarg per a tu, fins al punt que no ho pots transportar perquè el lloc que el Senyor, el teu Déu, ha triat per posar-hi el seu nom queda massa lluny d’on ets, i per haver-te omplert de benediccions el Senyor, el teu Déu, llavors ho canviaràs per diner, i amb el diner que hagis aconseguit aniràs al lloc que el Senyor, el teu Déu, hagi triat; allà podràs gastar aquest diner en tot allò que et vingui de gust; vedells, mol-tons, vi, begudes fermentades, o en qualsevol cosa que desitgis, i t’ho podràs menjar allà mateix, davant el Senyor, el teu Déu, i t’alegraràs, tu i la teva família, amb els levites que estiguin dintre de les teves portes; no els desemparis, perquè no tenen part ni heretat amb tu,» DEUTERONOMI 14:24-27...]]>565falsefullhttps://www.spreaker.com/episode/041-el-shema-dels-hebreus--52826465Quan el nostre primer fill va començar a poder comunicar-se amb nosaltres d'una forma recíproca, vam establir la primera norma de casa. Diguem que aquesta va ser específicament dissenyada per a ell. Volíem que aprengués a obeir. Si li demanàvem alguna cosa, volíem que ho fes amb bona actitud. No obstant això, la norma número 1 no era “obeeix”. Més aviat va arribar a ser “escolta i obeeix”. I és que el nen mostrava molt bona disposició, però si no escoltava amb atenció per a percebre el que volíem, “no ho sentia” o “no recordava el que li estàvem demanant”. Així que vam haver d'emfatitzar que per a poder seguir instruccions, quan s'estaven donant, havia de mirar i escoltar atentament.
Això ens va ajudar a treballar la capacitat d'escoltar i retenir. Cert és que encara que les instruccions de “recull els Lego” es processava correctament, era molt probable que als cap de pocs minuts de començar a recollir, la mateixa activitat el portés a començar a jugar i oblidar allò que havia d'estar fent. A poc a poc, amb pràctica i obstinació de tots dos costats, el fet de sentir i actuar en conseqüència es van fer més comuns. Perquè és quan actues sobre el que has sentit que realment mostres que estaves escoltant de veritat.
El Shemà dels israelites, és una espècie d’“escolta i obeeix”. Shemà és literalment el verb escoltar en Hebreu. Si el poble no escoltava atentament amb la intenció de retenir la informació rebuda per a poder seguir les instruccions, segurament es despistarien a la primera distracció.
Tant a casa, com a l'hora de dur a terme qualsevol activitat que requereixi seguir unes instruccions, és necessari posar atención a aquestes amb esforç. Així també amb els preceptes que Déu estableix. Per a poder acomplir l'activitat amb èxit, hem d'atendre amb la determinació d’actuar.
Per això hi ha diversos versets al nou testament que ens ho recorden. A Mateu 13:9 diu «Qui tingui orelles que escolti!» MATEU 13:9 BEC. I el que escolta, actua.Mateu 7:24 diu «Per això, tot aquell qui escolta les meves paraules i les practica, s’assembla a un home assenyat que va edificar la seva casa damunt la roca.» MATEU 7:24
Amb la mateixa essència, parlant d’una escolta activa, llegim a Jaume 1:25 «En canvi, el qui s’emmiralla en la llei perfecta, la de la llibertat, i és perseverant en ella, no com un oient oblidadís, sinó que la posa per obra, aquest serà feliç practicant-la.» JAUME 1:25 BEC
Déu ens demana que no siguem oïdors oblidadissos. No comencem a actuar bé, per a distreure'ns amb els afanys d'aquest món. Perquè el que segueix al Shemà és l’amor, aquest desig d'agradar a aquell que mès estimes. Diu: “Estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima i amb totes les teves forces”
Tornant a la il·lustració, quan el nen vol agradar als seus pares, perquè els estima, perquè són més importants per a ell que uns blocs de plàstic, aprèn a recollir, sabent que això no significa el començament d'una existència miserable, sinó al contrari, entén a poc a poc que els seus pares tenen plans bons per a ell, que la felicitat no consisteix a fer el que un vol en tot moment, sinó que és més valuós desenvolupar relacions afectuoses, i estimar a aquells que desitgen el nostre bé, gaudint l'un de l'altre.
Estimes al Senyor el teu Déu així, de tot el teu cor, amb tota la teva ànima, amb totes les teves forces? L’estimes amb tot el teu ésser? Ell t'estima a tu així. Com ho sé? Perquè ho ha mostrat.
A 1 Joan 4:9-11 ens diu: «En això s’ha fet evident entre nosaltres l’amor de Déu: en què Déu ha enviat el seu Fill unigènit al món a fi que tinguem vida per mitjà d’ell. En això consisteix l’amor: no pas en el fet que nosaltres hàgim estimat Déu, sinó en el fet que ell ens va estimar i va enviar el seu Fill com a propiciació pels nostres pecats.» 1 JOAN 4:9-10
Déu va donar al seu propi fill per a morir, amb la finalitat que nosaltres visquem per ell. A 1 Joan 4.19 ens diu «Nosaltres estimem perquè ell ens ha estimat primer.» 1 JOAN 4:19 BEC
Déu és el que va iniciar aquesta relació. Déu és el que va sacrificar sense garanties, per amor.
Com mostres tu el teu amor a Déu? A Joan 14:15 diu el Senyor Jesús: «Si m’estimeu, guardareu els meus manaments,» Joan 14:15 BEC
Quina millor manera de mostrar a algú que l’estimes que escoltant la seva veu i respectant la seva voluntat. Perquè Ell només vol el millor per a tu sempre; El Senyor és únic; no hi ha un altre com ell. I estimar-lo amb tot el nostre ser no comporta cap risc.
Shemà, Israel. “Escolta oh Israel, El Senyor el teu Déu, un és.”
Escoltem nosaltres, i estimem a Déu com només Ell mereix, amb els nostres pensaments, amb el nostre ésser, amb el nostre comportament.]]>https://api.spreaker.com/episode/52826465Mon, 03 Mar 2025 06:30:00 +0000David y Maribel«Escolta, Israel: El Senyor, el nostre Déu, el Senyor Etern, és únic. Estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima i amb totes les teves forces.» DEUTERONOMI 6:4-5 BEC Quan el nostre primer fill va començar a poder...Quan el nostre primer fill va començar a poder comunicar-se amb nosaltres d'una forma recíproca, vam establir la primera norma de casa. Diguem que aquesta va ser específicament dissenyada per a ell. Volíem que aprengués a obeir. Si li demanàvem alguna cosa, volíem que ho fes amb bona actitud. No obstant això, la norma número 1 no era “obeeix”. Més aviat va arribar a ser “escolta i obeeix”. I és que el nen mostrava molt bona disposició, però si no escoltava amb atenció per a percebre el que volíem, “no ho sentia” o “no recordava el que li estàvem demanant”. Així que vam haver d'emfatitzar que per a poder seguir instruccions, quan s'estaven donant, havia de mirar i escoltar atentament.
Això ens va ajudar a treballar la capacitat d'escoltar i retenir. Cert és que encara que les instruccions de “recull els Lego” es processava correctament, era molt probable que als cap de pocs minuts de començar a recollir, la mateixa activitat el portés a començar a jugar i oblidar allò que havia d'estar fent. A poc a poc, amb pràctica i obstinació de tots dos costats, el fet de sentir i actuar en conseqüència es van fer més comuns. Perquè és quan actues sobre el que has sentit que realment mostres que estaves escoltant de veritat.
El Shemà dels israelites, és una espècie d’“escolta i obeeix”. Shemà és literalment el verb escoltar en Hebreu. Si el poble no escoltava atentament amb la intenció de retenir la informació rebuda per a poder seguir les instruccions, segurament es despistarien a la primera distracció.
Tant a casa, com a l'hora de dur a terme qualsevol activitat que requereixi seguir unes instruccions, és necessari posar atención a aquestes amb esforç. Així també amb els preceptes que Déu estableix. Per a poder acomplir l'activitat amb èxit, hem d'atendre amb la determinació d’actuar.
Per això hi ha diversos versets al nou testament que ens ho recorden. A Mateu 13:9 diu «Qui tingui orelles que escolti!» MATEU 13:9 BEC. I el que escolta, actua.Mateu 7:24 diu «Per això, tot aquell qui escolta les meves paraules i les practica, s’assembla a un home assenyat que va edificar la seva casa damunt la roca.» MATEU 7:24
Amb la mateixa essència, parlant d’una escolta activa, llegim a Jaume 1:25 «En canvi, el qui s’emmiralla en la llei perfecta, la de la llibertat, i és perseverant en ella, no com un oient oblidadís, sinó que la posa per obra, aquest serà feliç practicant-la.» JAUME 1:25 BEC
Déu ens demana que no siguem oïdors oblidadissos. No comencem a actuar bé, per a distreure'ns amb els afanys d'aquest món. Perquè el que segueix al Shemà és l’amor, aquest desig d'agradar a aquell que mès estimes. Diu: “Estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima i amb totes les teves forces”
Tornant a la il·lustració, quan el nen vol agradar als seus pares, perquè els estima, perquè són més importants per a ell que uns blocs de plàstic, aprèn a recollir, sabent que això no significa el començament d'una existència miserable, sinó al contrari, entén a poc a poc que els seus pares tenen plans bons per a ell, que la felicitat no consisteix a fer el que un vol en tot moment, sinó que és més valuós desenvolupar relacions afectuoses, i estimar a aquells que desitgen el nostre bé, gaudint l'un de l'altre.
Estimes al Senyor el teu Déu així, de tot el teu cor, amb tota la teva ànima, amb totes les teves forces? L’estimes amb tot el teu ésser? Ell t'estima a tu així. Com ho sé? Perquè ho ha mostrat.
A 1 Joan 4:9-11 ens diu: «En això s’ha fet evident entre nosaltres l’amor de Déu: en què Déu ha enviat el seu Fill unigènit al món a fi que tinguem vida per mitjà d’ell. En això consisteix l’amor: no pas en el fet que nosaltres hàgim estimat Déu, sinó en el fet que ell ens va estimar i va...]]>402biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/040-guarda-i-ensenya--52826463I al verset 15: “Tingueu molt de compte per vosaltres mateixos, perquè el dia que el Senyor va parlar amb vosaltres a l’Horeb, des de dins del foc, vosaltres no vau veure cap mena de figura” Amb aquest verset els adverteix que no es facin déus, perquè “Déu és esperit, i els qui l’adoren cal que l’adorin en esperit i en veritat”, com diu el text a Joan 4:24.
I una altra vegada els adverteix a Deuteronomi 4:23 “Tingueu compte de no trencar l’aliança que el Senyor, el vostre Déu, va pactar amb vosaltres; no us feu cap escultura que representi qualsevol de les coses que el Senyor, el teu Déu, t’ha prohibit”
Com és possible que persones que es consideren creients segueixin avui dia oferint les seves oracions a un altre que no sigui Déu. Demanen a estatuetes en lloc de prostrar el rostre en presència del Déu Sant, el que diu “Aprèn avui, i reflexiona al teu cor que Jehovà és Déu a dalt al cel i a baix a la terra, i no hi ha un altre.”
Amb aquest manament comença la llei: Perquè no hi ha un altre Déu, no hem de prostrar-nos davant imatges de cap mena per a adorar-les, diu el segon manament. I continua la llei: el nom del Senyor ha de prendre's de debò, no utilitzant-lo per a expressions frívoles i lleugeres; no prendràs el nom del Senyor en va.
Continua la llei de Déu: Perquè Déu valora a l'ésser humà, hem de guardar el dia de repòs, perquè és sant per al Senyor. Complint aquest manament, no podien fer a ningú treballar. El text els dona l'explicació: “Recorda't que vas ser servent a terra d'Egipte, i que Jehovà el teu Déu et va treure d'allà amb mà forta i braç estès; per la qual cosa Jehovà el teu Déu t'ha manat que guardis el dia de repòs”. Tots mereixien un descans, i això havia d'honrar-se.
Els restants sis manaments tenien a veure amb el tracte amb el proïsme. Honra als teus progenitors, no prenguis la vida de cap persona a les teves pròpies mans, respecta les relacions humanes de forma moralment irreprotxable, respecta la propietat del teu proïsme, parla veritat sempre, i no enganyis ni amb paraules ni amb accions manipuladores; i acaba la llei amb un manament a estar contents amb el que posseeixes, no cobejant allò que pertany a un altre.
Si tots visquéssim sota aquesta llei moral, tindríem un món totalment diferent. No faria falta tenir presons, podríem reduir el nombre de policies, o la seva funció seria molt diferent. Podríem viure confiats i amb una bona relació amb els altres. Però, no obstant això, encara que aquesta llei és justa i ideal, no hi ha ningú que la compleixi íntegrament tot el temps. Per això tenim conflictes, i per això ens costa horrors resoldre'ls.
Sabem que la llei no ens pot salvar, perquè només podria ser suficient si es complís tota la llei tot el temps, i com diu Romans, “no hi ha cap home just, ni un de sol”
Sens dubte aquest compliment de la llei moral de Déu no era per a guanyar-se el cel, com se sol dir. El cel no es guanya, o cap entraria a la presència del Senyor. L'entrada al regne de Déu és per fe en l'obra redemptora de Jesucrist. Efesis 2:9 ens diu “No és fruit d’unes obres, per tal que ningú no pugui presumir-ne.” Ningú arribarà al cel pels seus propis mèrits. Però tot aquell que vulgui pot arribar amb tan sols posar la seva fe en el mèrit de Crist, el nostre substitut i Salvador.
I encara així, Moisès anima al poble “Mireu, doncs, que feu com Jehovà el vostre Déu us ha manat; no us aparteu a destra ni a sinistra. Camineu en tot el camí que Jehovà el vostre Déu us ha manat, perquè visqueu i us vagi bé, i tingueu llargs dies a la terra que heu de posseir.”
Com podien viure segons la llei de Déu?
Només podrien si la tenien al cap constantment, fins al punt de fer-la part del seu caminar diari. No seria una cosa que es pogués aconseguir inconscientment, però recordar-la seria el primer pas per al seu compliment. Així que el capítol 6 versets 6 al 9 donen la clau per a poder recordar: “I aquestes paraules que avui et mano estaran en el teu cor; les inculcaràs als teus fills, les explicaràs a casa teva, anant pel camí, quan vagis a dormir i quan et llevis. Les lligaràs a la teva mà com un senyal i te les posaràs entre els ulls com un frontal. Les escriuràs sobre els brancals de casa teva i a les teves portes.”
L'havien de saber per a portar-les en el cor, les havien de repetir als seus fills, perquè aquests les aprenguessin. Al caminar pel camí, parlarien d'elles, al ficar-se al llit les repassarien, al aixecar-se les comentarien. Tindrien quadres, targetes que els recordessin, i fins i tot les tindrien emmarcades a les parets de casa.
Et sembla exagerat?
No siguem ingènues. Així és com aprenem, sense voler, les cançons de la llista dels quaranta principals, encara quan no volem. Quan anem al supermercat, les escoltem mentre comprem, quan anem al gimnàs, aquí també les tenen; si pugem a l'autobús, tornem a escoltar-les; surten fins a la sopa, i fins i tot aquelles cançons que t'irriten, acabes cantant-les en despertar-te al mati. Sembla que el món del màrqueting sap que la repetició ensenya. Així és com ens programen constantment amb anuncis publicitaris, a la ràdio, a la televisió, a internet, o als pòsters publicitaris.
Que important és que els preceptes del nostre Déu estiguin gravats a la nostra ment! Que és de profitós que La Seva Paraula estigui de continu a les nostres boques!
Valores més la situació econòmica del teu país que la situació moral? Deixes que tu i els teus éssers estimats absorbeixin la immoralitat que s'està ensenyant en els col·legis i en els mitjans de comunicació? Acceptes que els que dirigeixen el teu país promoguin lleis i principis que defensen la mort d'innocents i la promiscuïtat sexual sense donar-li gens d'importància? Estem oblidant la llei de Déu per a substituir-la per la immoralitat prevalent a la societat?
“Per tant, guarda't, i guarda la teva ànima amb diligència, perquè no t'oblidis de les coses que els teus ulls han vist, ni s'apartin del teu cor tots els dies de la teva vida; abans bé, les ensenyaràs als teus fills, i als fills dels teus fills.” Deuteronomi 4:9
Fes el que sigui necessari per a recordar el que el Senyor ensenya i no et cansis de comunicar-ho als teus éssers estimats perquè aquests també ho aprenguin, ho guardin i es beneficiïn d'això.]]>https://api.spreaker.com/episode/52826463Fri, 28 Feb 2025 06:30:00 +0000David y MaribelSabent l'important que és recordar el que Déu ha fet, i de transmetre-ho a les generacions futures, Moisès els exhorta a Deuteronomi 4:9 dient: “Para compte i guarda’t molt, no sigui que t’oblidis de tot el que has vist amb els teus propis ulls, ni...I al verset 15: “Tingueu molt de compte per vosaltres mateixos, perquè el dia que el Senyor va parlar amb vosaltres a l’Horeb, des de dins del foc, vosaltres no vau veure cap mena de figura” Amb aquest verset els adverteix que no es facin déus, perquè “Déu és esperit, i els qui l’adoren cal que l’adorin en esperit i en veritat”, com diu el text a Joan 4:24.
I una altra vegada els adverteix a Deuteronomi 4:23 “Tingueu compte de no trencar l’aliança que el Senyor, el vostre Déu, va pactar amb vosaltres; no us feu cap escultura que representi qualsevol de les coses que el Senyor, el teu Déu, t’ha prohibit”
Com és possible que persones que es consideren creients segueixin avui dia oferint les seves oracions a un altre que no sigui Déu. Demanen a estatuetes en lloc de prostrar el rostre en presència del Déu Sant, el que diu “Aprèn avui, i reflexiona al teu cor que Jehovà és Déu a dalt al cel i a baix a la terra, i no hi ha un altre.”
Amb aquest manament comença la llei: Perquè no hi ha un altre Déu, no hem de prostrar-nos davant imatges de cap mena per a adorar-les, diu el segon manament. I continua la llei: el nom del Senyor ha de prendre's de debò, no utilitzant-lo per a expressions frívoles i lleugeres; no prendràs el nom del Senyor en va.
Continua la llei de Déu: Perquè Déu valora a l'ésser humà, hem de guardar el dia de repòs, perquè és sant per al Senyor. Complint aquest manament, no podien fer a ningú treballar. El text els dona l'explicació: “Recorda't que vas ser servent a terra d'Egipte, i que Jehovà el teu Déu et va treure d'allà amb mà forta i braç estès; per la qual cosa Jehovà el teu Déu t'ha manat que guardis el dia de repòs”. Tots mereixien un descans, i això havia d'honrar-se.
Els restants sis manaments tenien a veure amb el tracte amb el proïsme. Honra als teus progenitors, no prenguis la vida de cap persona a les teves pròpies mans, respecta les relacions humanes de forma moralment irreprotxable, respecta la propietat del teu proïsme, parla veritat sempre, i no enganyis ni amb paraules ni amb accions manipuladores; i acaba la llei amb un manament a estar contents amb el que posseeixes, no cobejant allò que pertany a un altre.
Si tots visquéssim sota aquesta llei moral, tindríem un món totalment diferent. No faria falta tenir presons, podríem reduir el nombre de policies, o la seva funció seria molt diferent. Podríem viure confiats i amb una bona relació amb els altres. Però, no obstant això, encara que aquesta llei és justa i ideal, no hi ha ningú que la compleixi íntegrament tot el temps. Per això tenim conflictes, i per això ens costa horrors resoldre'ls.
Sabem que la llei no ens pot salvar, perquè només podria ser suficient si es complís tota la llei tot el temps, i com diu Romans, “no hi ha cap home just, ni un de sol”
Sens dubte aquest compliment de la llei moral de Déu no era per a guanyar-se el cel, com se sol dir. El cel no es guanya, o cap entraria a la presència del Senyor. L'entrada al regne de Déu és per fe en l'obra redemptora de Jesucrist. Efesis 2:9 ens diu “No és fruit d’unes obres, per tal que ningú no pugui presumir-ne.” Ningú arribarà al cel pels seus propis mèrits. Però tot aquell que vulgui pot arribar amb tan sols posar la seva fe en el mèrit de Crist, el nostre substitut i Salvador.
I encara així, Moisès anima al poble “Mireu, doncs, que feu com Jehovà el vostre Déu us ha manat; no us aparteu a destra ni a sinistra. Camineu en tot el camí que Jehovà el vostre Déu us ha manat, perquè visqueu i us vagi bé, i tingueu llargs dies a la terra que heu de posseir.”...]]>497biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/039-res-t-ha-mancat--52824246Moisès té l'oportunitat de repassar amb aquesta nova generació el que Déu ha fet pel seu poble. Quan perdem de vista les bondats passades de Déu, comencem a deixar de conèixer a Déu. I com hem vist fins ara, el propòsit de les Escriptures és que coneguem a Déu. L'autor de la Bíblia, encara que els llibres es van escriure per moltes mans i a través de molts segles, és Déu mateix. Déu i els homes que van posar per escrit les seves paraules, reconeixen que aquesta Paraula ha estat donada per Déu i és en veritat la Paraula de Déu. Entendre això és molt important, ja que malgrat els atacs a l'autoria i veracitat de la Bíblia, històricament i mundialment, la Bíblia ha estat reconeguda com a única en aquest sentit.
Basant-nos en aquesta veritat, podem estudiar la Paraula de Déu per a conèixer a Déu i no oblidar que ens ha creat per a glorificar el seu nom. També hem vist com Déu va preservar al seu poble amb la finalitat de glorificar el seu Sant nom, encara quan el poble el va menysprear en múltiples ocasions, anant rere d'altres déus. És meravellós que a través de la història, Déu sempre ha deixat la porta oberta per a la reconciliació.
Al principi del llibre, veiem que Moisès els recorda com Déu els va treure d'Egipte fins a Horeb, i com des d'allí els va guiar pel desert fins a portar-los a la terra que els havia promès als seus pares. I durant tot aquest temps Déu va estar amb ells. Els explica com Déu els va donar els jutges de les diferents tribus, “homes savis i entesos i experts” per a ajudar a Moisès a liderar el poble. Els detalla com els seus pares van témer als habitants de la terra sense raó, perquè quan van amb Déu no cal témer. I els recorda que quan el poble es va envalentir per a anar contra els d’Hormà sense la presència de Déu, van tenir una gran derrota.
Els dona un repàs de com els d’Esaú, encara que al principi els van negar el pas per la seva terra, al final van cedir per temor a Déu, permetent-los passar. Els recorda que fins i tot durant el seu temps al desert, Déu ja havia començat a donar-los la terra que seria d'ells, obtenint les tribus de Rubén i Gad, i mitja tribu de Manassès les terres que serien seves al final de la conquesta.
A Deuteronomi 2:7 diu: «el Senyor, el teu Déu, t’ha beneït en tot el que has emprès, ha protegit la teva marxa per aquest gran desert; fa quaranta anys que el Senyor, el teu Déu, és amb tu, i no t’ha mancat mai res.» DEUTERONOMI 2:7 BEC
“El teu Déu, és amb tu, i no t’ha mancat mai res”. No et ve al cap un salm conegut? El Salm 23 ens diu, «El Senyor és el meu pastor; res no em mancarà.» SALMS 23:1 BECEl pastor havia estat amb les seves ovelles durant tot el trajecte. Res els havia mancat. No és així com s'havien sentit en moltes ocasions, oi? Mes Déu els està confirmant que RES els havia mancat.
Tenim a vegades sensacions falses que alguna cosa ens manca? Que hauríem de tenir alguna cosa que Déu no ens està donant? “Si Déu està amb tu, res et manca” Si El Senyor és el teu Pastor, què més pots necessitar?
Se sentia Moisès així?Veiem en el capítol 3, que Moisès presenta una pregunta a Déu, alguna cosa que ell sent que li manca: «Senyor Etern, tu has començat a mostrar al teu servent la teva grandesa i la teva mà poderosa, per què quin déu hi ha al cel o a la terra que pugui igualar les teves obres o pugui igualar els teus fets prodigiosos? Et prego que em deixis passar, a fi que pugui veure aquella bona terra que hi ha a l’altra banda del Jordà, aquella serralada esplèndida i el Líban.» DEUTERONOMI 3:24-25 BEC
Recordem que Déu havia dictaminat que Moisès no entraria a la terra promesa. Però Moisès aquí ve a Déu expressant un desig del seu cor. Li demana que pugui passar i veure la terra a l'altre costat del Jordà. Després de tot, com hem vist, Moisès havia estat fidel a tota la casa de Déu.
Tanmateix, Déu havia conclòs que Moisès no necessitava això. Li contesta: «Prou, no em tornis a parlar més d’això! Puja al cim del Pisgà i alça la vista cap a ponent, cap al nord, cap al migdia i cap a llevant, i contempla-ho amb els teus ulls, perquè no passaràs aquest Jordà.» DEUTERONOMI 3:26-27 BEC
Déu és fidel a la seva Paraula. Moisès no entraria a la terra promesa. Però Moisès passaria a l'eterna presència amb Déu. A l'hora de la seva mort, passaria a una terra encara millor que aquella terra bona a l'altre costat del Jordà, i per tant com Déu estaria amb ell eternament, res li mancava.
Veiem a continuació que el bon Déu li demana a Moisès que pugi al cim del Pisgà, i que des d'allí contempli el que Déu ha concedit al seu poble.
Encara que veiem que Moisès en diverses ocasions havia culpat al poble pel càstig de Déu sobre ell, davant Déu, ell accepta la decisió divina, establint a Josuè com a líder del poble de la manera que Déu li havia demanat a Deuteronomi 3:28: «Però dóna instruccions a Josuè, encoratja’l i anima’l, perquè ell ha de passar al capdavant d’aquest poble i és ell qui el durà a prendre possessió de la terra que podràs veure.» DEUTERONOMI 3:28 BEC
Déu ja havia determinat que Josuè seria el que lideraria al poble per a la conquesta de la terra. I Moisès va estar aquí animant-ho i enfortint-ho. Això mostra la fidelitat i bona disposició de Moisès davant de Déu. Crec que podem dir que Moisès sí que va creure que res li havia mancat. Per això pot animar al poble a recordar totes les benediccions del Senyor.
En el 4:9 diu: «Para compte i guarda’t molt, no sigui que t’oblidis de tot el que has vist amb els teus propis ulls, ni deixis que s’esvaeixin del teu cor en tots els dies de la teva vida; ans els faràs conèixer als teus fills i als fills dels teus fills.» DEUTERONOMI 4:9 BEC
Aquesta exhortació continuarà a través del llibre, com podrem veure. I és que si el Senyor ens ha guiat fins aquí, i reconeixem que res ens ha mancat, podem continuar segures que per la fidelitat de Déu, res ens mancarà.]]>https://api.spreaker.com/episode/52824246Thu, 27 Feb 2025 06:14:00 +0000David y MaribelM'agrada el llibre de Deuteronomi, perquè emfatitza la importància de recordar aquelles coses que Déu ha fet a les nostres vides. És molt important que les noves generacions no perdin de vista els fets del passat. Això és cert de la història d'un país...Moisès té l'oportunitat de repassar amb aquesta nova generació el que Déu ha fet pel seu poble. Quan perdem de vista les bondats passades de Déu, comencem a deixar de conèixer a Déu. I com hem vist fins ara, el propòsit de les Escriptures és que coneguem a Déu. L'autor de la Bíblia, encara que els llibres es van escriure per moltes mans i a través de molts segles, és Déu mateix. Déu i els homes que van posar per escrit les seves paraules, reconeixen que aquesta Paraula ha estat donada per Déu i és en veritat la Paraula de Déu. Entendre això és molt important, ja que malgrat els atacs a l'autoria i veracitat de la Bíblia, històricament i mundialment, la Bíblia ha estat reconeguda com a única en aquest sentit.
Basant-nos en aquesta veritat, podem estudiar la Paraula de Déu per a conèixer a Déu i no oblidar que ens ha creat per a glorificar el seu nom. També hem vist com Déu va preservar al seu poble amb la finalitat de glorificar el seu Sant nom, encara quan el poble el va menysprear en múltiples ocasions, anant rere d'altres déus. És meravellós que a través de la història, Déu sempre ha deixat la porta oberta per a la reconciliació.
Al principi del llibre, veiem que Moisès els recorda com Déu els va treure d'Egipte fins a Horeb, i com des d'allí els va guiar pel desert fins a portar-los a la terra que els havia promès als seus pares. I durant tot aquest temps Déu va estar amb ells. Els explica com Déu els va donar els jutges de les diferents tribus, “homes savis i entesos i experts” per a ajudar a Moisès a liderar el poble. Els detalla com els seus pares van témer als habitants de la terra sense raó, perquè quan van amb Déu no cal témer. I els recorda que quan el poble es va envalentir per a anar contra els d’Hormà sense la presència de Déu, van tenir una gran derrota.
Els dona un repàs de com els d’Esaú, encara que al principi els van negar el pas per la seva terra, al final van cedir per temor a Déu, permetent-los passar. Els recorda que fins i tot durant el seu temps al desert, Déu ja havia començat a donar-los la terra que seria d'ells, obtenint les tribus de Rubén i Gad, i mitja tribu de Manassès les terres que serien seves al final de la conquesta.
A Deuteronomi 2:7 diu: «el Senyor, el teu Déu, t’ha beneït en tot el que has emprès, ha protegit la teva marxa per aquest gran desert; fa quaranta anys que el Senyor, el teu Déu, és amb tu, i no t’ha mancat mai res.» DEUTERONOMI 2:7 BEC
“El teu Déu, és amb tu, i no t’ha mancat mai res”. No et ve al cap un salm conegut? El Salm 23 ens diu, «El Senyor és el meu pastor; res no em mancarà.» SALMS 23:1 BECEl pastor havia estat amb les seves ovelles durant tot el trajecte. Res els havia mancat. No és així com s'havien sentit en moltes ocasions, oi? Mes Déu els està confirmant que RES els havia mancat.
Tenim a vegades sensacions falses que alguna cosa ens manca? Que hauríem de tenir alguna cosa que Déu no ens està donant? “Si Déu està amb tu, res et manca” Si El Senyor és el teu Pastor, què més pots necessitar?
Se sentia Moisès així?Veiem en el capítol 3, que Moisès presenta una pregunta a Déu, alguna cosa que ell sent que li manca: «Senyor Etern, tu has començat a mostrar al teu servent la teva grandesa i la teva mà poderosa, per què quin déu hi ha al cel o a la terra que pugui igualar les teves obres o pugui igualar els teus fets prodigiosos? Et prego que em deixis passar, a fi que pugui...]]>509biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/038-de-nombres-a-deuteronomi--52682291
El llibre de Nombres, en Hebreu, el llenguatge original, es titula “En el desert”. Com hem pogut veure, és com un diari de viatge que narra les experiències del poble durant els anys que va estar viatjant abans d'arribar als voltants de la terra promesa. Ens ha mostrat les dificultats que el poble de Déu va experimentar i com el Senyor els va acompanyar durant tot aquest temps.

Hem vist com a la muntanya Sinaí Déu va oferir la seva presència. No obstant això, també vam veure que mentre Moisès rebia les lleis i plànols del tabernacle, el poble es va fer un ídol al qual adorar. Déu els va donar el tabernacle per a poder habitar enmig del campament i els va donar el núvol de la presència de Déu, per a guiar-los pel camí.

En el camí a Paran, la fe del poble es va afeblir, queixant-se una vegada més del que Déu havia proveït per a ells. Vam veure que en explorar la terra que Déu els volia donar, es van tirar cap enrere per por dels habitants de la terra. Tot I això, encara que haurien de passar quaranta anys al desert, Déu va estar sempre amb ells. Déu mai els va abandonar, malgrat la rebel·lia del poble. Els va protegir fins i tot quan el poble es va desviar per a pecar amb els pobles de la zona.

Vam veure fins i tot que quan Balaam els va intentar maleir, de la seva boca va sortir benedicció, incloent-hi la promesa d'un rei que llibertaria al poble, parlant del Messies. 24:17 “Ho miraré, mes no de prop; Sortirà Estrella de Jacob, I s'aixecarà ceptre d'Israel, (19)De Jacob sortirà el dominador”

Hem pogut veure que durant els anys en el desert de Moab, Déu va cuidar al seu poble, donant-los victòries, i ara, a les portes de la terra promesa, el llibre acaba amb un nou cens del poble d'Israel, comptant a aquells que entrarien per a prendre possessió de la terra. A les ribes del Riu Jordà, quaranta anys més tard, un poble renovat tenia l'oportunitat de fer allò que els seus pares no havien fet a causa de la seva incredulitat.

Moisès, en els últims capítols de Nombres, comunica les divisions de la terra i el que cada tribu obtindrà per heretat, establint els límits. També veiem que el poble presenta dubtes sobre diversos temes i Déu dona instruccions sobre com tractar situacions, com per exemple, la forma en què les dones podien conservar la terra que pertanyia als seus pares, amb lleis d'actuació que protegirien l'hereteu de la tribu.

Arribem al final del llibre de Nombres i comença Deuteronomi, l'últim llibre del Pentanteuc, els cinc primers llibres de l'antic testament, o la Torah, com ho denominen els jueus.

El llibre de Deuteronomi o segona llei, recull les diferents exposicions que Moisès fa al poble just abans d'anar a la presència del Senyor. Moisès ofereix un resum de com el Senyor els ha guiat pel desert, de les lleis que Déu els ha donat com a poble amb el qual Déu havia fet un pacte, i de com es presentaria el futur per al poble, depenent de les seves decisions. Aquest poble que escoltava eren els fills d'aquells que havien sortit d'Egipte, que havien experimentat el mannà, el lliurament de la llei, la construcció del tabernacle. Ara podrien escoltar la història recent perquè ells poguessin viure sense repetir els errors dels seus pares.

Veurem en el llibre de Deuteronomi seccions precioses de les quals podem aprendre moltíssim. Hi ha altres seccions que, com en el cas de la lectura de Levítics, hem de recordar que les lleis eren específicament per al poble d'Israel, i per tant les hem de tractar com a tals. Però el llibre ens revela el caràcter Sant i just de Déu, així com la seva bondat i la seva misericòrdia. Les lleis dels israelites, comparades amb les lleis dels pobles de voltant, encara que a nosaltres ens puguin semblar en ocasions estranyes, destacaven per ser justes i innovadores per al seu lloc i el seu temps. I com vam veure durant la lectura de les lleis en els llibres anteriors, tot això ens porta a anhelar l'arribada del Messies, el que salvaria al seu poble, complint perfectament la llei, i portant la llibertat de la llei.

T'animo a prendre temps per a donar un cop d'ull al llibre de Deuteronomi. Com fins ara he fet, recomano els vídeos del Projecto Bíblia que ofereixen un resum de cada llibre, ressaltant els temes principals i enllaçant-lo amb la resta de la Paraula de Déu. En la descripció de l'episodi incloc els enllaços, que també estan disponibles al grup “Reflejos de su Gloria”.

És el meu desig que puguis conèixer a Déu a través de l'estudi de La seva Paraula.



https://www.youtube.com/watch?v=lq36F3b-S2U
https://www.youtube.com/watch?v=qfMplfJoYA0


]]>https://api.spreaker.com/episode/52682291Wed, 26 Feb 2025 06:00:00 +0000David y MaribelHem arribat al final del llibre de Nombres, i ens endinsem al llibre de Deuteronomi. El llibre de Nombres, en Hebreu, el llenguatge original, es titula “En el desert”. Com hem pogut veure, és com un diari de viatge que narra les experiències del...
El llibre de Nombres, en Hebreu, el llenguatge original, es titula “En el desert”. Com hem pogut veure, és com un diari de viatge que narra les experiències del poble durant els anys que va estar viatjant abans d'arribar als voltants de la terra promesa. Ens ha mostrat les dificultats que el poble de Déu va experimentar i com el Senyor els va acompanyar durant tot aquest temps.

Hem vist com a la muntanya Sinaí Déu va oferir la seva presència. No obstant això, també vam veure que mentre Moisès rebia les lleis i plànols del tabernacle, el poble es va fer un ídol al qual adorar. Déu els va donar el tabernacle per a poder habitar enmig del campament i els va donar el núvol de la presència de Déu, per a guiar-los pel camí.

En el camí a Paran, la fe del poble es va afeblir, queixant-se una vegada més del que Déu havia proveït per a ells. Vam veure que en explorar la terra que Déu els volia donar, es van tirar cap enrere per por dels habitants de la terra. Tot I això, encara que haurien de passar quaranta anys al desert, Déu va estar sempre amb ells. Déu mai els va abandonar, malgrat la rebel·lia del poble. Els va protegir fins i tot quan el poble es va desviar per a pecar amb els pobles de la zona.

Vam veure fins i tot que quan Balaam els va intentar maleir, de la seva boca va sortir benedicció, incloent-hi la promesa d'un rei que llibertaria al poble, parlant del Messies. 24:17 “Ho miraré, mes no de prop; Sortirà Estrella de Jacob, I s'aixecarà ceptre d'Israel, (19)De Jacob sortirà el dominador”

Hem pogut veure que durant els anys en el desert de Moab, Déu va cuidar al seu poble, donant-los victòries, i ara, a les portes de la terra promesa, el llibre acaba amb un nou cens del poble d'Israel, comptant a aquells que entrarien per a prendre possessió de la terra. A les ribes del Riu Jordà, quaranta anys més tard, un poble renovat tenia l'oportunitat de fer allò que els seus pares no havien fet a causa de la seva incredulitat.

Moisès, en els últims capítols de Nombres, comunica les divisions de la terra i el que cada tribu obtindrà per heretat, establint els límits. També veiem que el poble presenta dubtes sobre diversos temes i Déu dona instruccions sobre com tractar situacions, com per exemple, la forma en què les dones podien conservar la terra que pertanyia als seus pares, amb lleis d'actuació que protegirien l'hereteu de la tribu.

Arribem al final del llibre de Nombres i comença Deuteronomi, l'últim llibre del Pentanteuc, els cinc primers llibres de l'antic testament, o la Torah, com ho denominen els jueus.

El llibre de Deuteronomi o segona llei, recull les diferents exposicions que Moisès fa al poble just abans d'anar a la presència del Senyor. Moisès ofereix un resum de com el Senyor els ha guiat pel desert, de les lleis que Déu els ha donat com a poble amb el qual Déu havia fet un pacte, i de com es presentaria el futur per al poble, depenent de les seves decisions. Aquest poble que escoltava eren els fills d'aquells que havien sortit d'Egipte, que havien experimentat el mannà, el lliurament de la llei, la construcció del tabernacle. Ara podrien escoltar la història recent perquè ells poguessin viure sense repetir els errors dels seus pares.

Veurem en el llibre de Deuteronomi seccions precioses de les quals podem aprendre moltíssim. Hi ha altres seccions que, com en el cas de la lectura de Levítics, hem de recordar que les lleis eren específicament per al poble d'Israel, i per tant les hem de tractar com a tals. Però el llibre ens revela el caràcter Sant i just de Déu, així com la seva bondat i la seva misericòrdia. Les lleis dels israelites, comparades amb les lleis dels pobles de voltant, encara que a nosaltres ens puguin semblar en ocasions estranyes, destacaven per ser justes i innovadores per al seu lloc i el seu temps. I com vam...]]>377false1fullhttps://www.spreaker.com/episode/037-prostrats-sobre-el-rostre--52682292
Què sabem de la vida de pregària de Moisès?

Recordem que Moisès és l'home amb el qual “Déu parlava cara a cara, com qui parla amb un amic” Nombres 33:11. I, tanmateix, Moisès no prenia això a la lleugera, anant al Senyor com si res. Moisès buscava a Déu amb reverència, i quan prostrava el seu rostre davant el Senyor, venia amb l'oïda atenta a la paraula de Jehovà.

Gairebé cent vegades he pogut comptar en aquests llibres la frase “va parlar Jehovà a Moisès.” Déu no li havia donat a Moisès la missió de liderar al seu poble per a deixar-lo després sol. Veiem una comunicació contínua de Déu amb Moisès.

Veiem que durant el seu temps personal amb Déu, Moisès tenia llibertat d'expressar a Déu aquelles coses que el preocupaven.
En el capítol 11, durant la crisi de les guatlles, veiem a Moisès compartint la seva frustració, dient: “No puc jo sol suportar a tot aquest poble, que m'és pesat en excés.” Moisès arriba a dir-li a Déu: “si així ho fas tu amb mi, jo et prego que em donis mort, si he trobat gràcia en els teus ulls; i que jo no vegi el meu mal.” Veiem en el mateix passatge que Déu li dona l'ajuda necessària, i Moisès pot continuar la seva tasca.

Poc després el veiem intercedint a Déu pels seus germans, Aaron i Maria, després que aquests havien vingut a criticar-lo.

En altres ocasions podem trobar a Moisès intercedint pel poble, pregant per ells, demanant la presència de Déu.

A Deuteronomi 9 explica Moisès: “Em vaig prostrar, doncs, davant de Jehovà; quaranta dies i quaranta nits vaig estar prostrat, perquè Jehovà va dir que us havia de destruir. I vaig pregar a Jehovà, dient: Oh Senyor Jehovà, no destrueixis al teu poble i al teu hereteu que has redimit amb la teva grandesa, que vas treure d'Egipte amb mà poderosa. Recorda't dels teus servents Abraham, Isaac I Jacob; no miris a la duresa d'aquest poble, ni a la seva impietat ni al seu pecat.”

Em crida l'atenció els moments en què Moisès es prostrava davant Déu, i era Déu el que iniciava la conversa. Moisès anava a Déu en situacions en què el poble havia anat queixant-se, i veiem que ell venia, es prostrava sobre el seu rostre, i esperava, potser perquè no sabia què dir. Sens dubte, Déu sabia el que estava succeint. Recordem el que Jesús va dir a Mateu 6:8, “el vostre Pare sap de quines coses teniu necessitat, abans que vosaltres li demaneu.” I veiem que Déu sempre escoltava a Moisès i sempre li contestava, donant-li el que necessitava per a continuar.

Veiem que Moisès no utilitzava la pregària per a complir amb la seva pròpia agenda. El propòsit de la pregària no és exposar el meu cas de manera que la meva voluntat sigui feta en el cel. Més aviat, hem de venir a la pregària amb el rostre prostrat en reverència, i amb el desig que la voluntat del Cel sigui feta aquí a la terra, com diu el Senyor Jesús en la pregària model a Mateu 6:10.

Curiosament, trobem aquesta mateixa expressió a la pregària de Jesús al Pare al jardí de Getsemaní. A Mateu 26:39, diu “es va prostrar sobre el seu rostre, pregant” Jesús mateix va venir al Pare amb el rostre prostrat, disposat a fer allò per a què havia estat enviat: per a morir en la creu, en rescat de cada persona que penedida dels seus pecats rebi l'obra redemptora de Crist a la creu. En diverses ocasions Jesús havia dit que venia per a fer la voluntat del Pare. A Joan 6:38 “Perquè he descendit del cel, no per a fer La meva voluntat, sinó la voluntat del qual em va enviar.” I a Hebreus 10:7 “Llavors vaig dir: ‘Aquí estic, Jo he vingut per a fer, oh Déu, la teva voluntat.'”
I a l'hort de Getsemaní, la nit abans de ser crucificat, trobem a Jesús, prostrat sobre el seu rostre i pregant: Pare meu, si és possible, passi de mi aquesta copa; però no sigui la meva voluntat, sinó la teva.”

Aquesta, una vegada més, és l'essència de la pregària. La pregària no consisteix a venir amb les nostres queixes a Déu com feia el poble d'Israel. No consisteix en simplement exposar-li les nostres necessitats perquè ell màgicament les supleixi.

És d'aquesta manera com l'ésser humà sol venir a Déu. Mentre les coses van com un vol, Déu sembla un ésser que, si existeix, està en una altra dimensió. Però quan la vida es complica, tendim a usar a Déu per a culpar-lo, per a demanar-li explicacions, per a queixar-nos de la situació, o si estem molt desesperats, per a pregar-li que ens doni una solució.

D’altra banda, Déu ens ha donat el privilegi de poder venir a Ell en pregària per a molt més. Per a tenir comunió amb Ell, per a obrir-li el nostre cor, per a poder-lo conèixer i experimentar la seva cura de nosaltres.

És cert que hi ha situacions en les quals necessitem venir a Ell corrent, pregant a Déu que ens ajudi. A Nombres 11:2 veiem que quan es va aixecar foc al campament, “Moisès va pregar a Jehovà, i el foc es va extingir.” En múltiples ocasions a la Bíblia veiem que en un moment de necessitat, el just clama a Déu, i Déu el sent, i el deslliura de la seva angoixa. No voldria que treguis com a conclusió que no hem de venir a Déu amb les nostres peticions, però desitjo que entenguis que aquesta no és l'única finalitat de la pregària. Per descomptat que podem i hem d'explicar-li a Déu les nostres angoixes, com ho feia Moisès. Ens diu 1 Pere 5:7 que descarreguem tota la nostra ansietat sobre Ell, perquè Ell es preocupa de nosaltres. Però no reservem la pregària tan sols per a presentar-li a Déu les nostres queixes ni per a portar-li una llista de necessitats que volem que ens supleixi.

Podem venir a Déu en tot temps, amb el rostre prostrat en reverència, desitjoses de conèixer i fer La seva voluntat, i disposades a santificar el nom de Déu a través de la nostra obediència. A Ell sigui la glòria.]]>https://api.spreaker.com/episode/52682292Tue, 25 Feb 2025 06:15:00 +0000David y MaribelAhir vèiem a Moisès i Aaron amb el seu rostre prostrat davant el Senyor per a buscar la seva voluntat. Aquesta expressió “prostrat sobre el seu rostre” apareix en múltiples ocasions a la Bíblia per a referir-se a una persona que anava davant Déu en...
Què sabem de la vida de pregària de Moisès?

Recordem que Moisès és l'home amb el qual “Déu parlava cara a cara, com qui parla amb un amic” Nombres 33:11. I, tanmateix, Moisès no prenia això a la lleugera, anant al Senyor com si res. Moisès buscava a Déu amb reverència, i quan prostrava el seu rostre davant el Senyor, venia amb l'oïda atenta a la paraula de Jehovà.

Gairebé cent vegades he pogut comptar en aquests llibres la frase “va parlar Jehovà a Moisès.” Déu no li havia donat a Moisès la missió de liderar al seu poble per a deixar-lo després sol. Veiem una comunicació contínua de Déu amb Moisès.

Veiem que durant el seu temps personal amb Déu, Moisès tenia llibertat d'expressar a Déu aquelles coses que el preocupaven.
En el capítol 11, durant la crisi de les guatlles, veiem a Moisès compartint la seva frustració, dient: “No puc jo sol suportar a tot aquest poble, que m'és pesat en excés.” Moisès arriba a dir-li a Déu: “si així ho fas tu amb mi, jo et prego que em donis mort, si he trobat gràcia en els teus ulls; i que jo no vegi el meu mal.” Veiem en el mateix passatge que Déu li dona l'ajuda necessària, i Moisès pot continuar la seva tasca.

Poc després el veiem intercedint a Déu pels seus germans, Aaron i Maria, després que aquests havien vingut a criticar-lo.

En altres ocasions podem trobar a Moisès intercedint pel poble, pregant per ells, demanant la presència de Déu.

A Deuteronomi 9 explica Moisès: “Em vaig prostrar, doncs, davant de Jehovà; quaranta dies i quaranta nits vaig estar prostrat, perquè Jehovà va dir que us havia de destruir. I vaig pregar a Jehovà, dient: Oh Senyor Jehovà, no destrueixis al teu poble i al teu hereteu que has redimit amb la teva grandesa, que vas treure d'Egipte amb mà poderosa. Recorda't dels teus servents Abraham, Isaac I Jacob; no miris a la duresa d'aquest poble, ni a la seva impietat ni al seu pecat.”

Em crida l'atenció els moments en què Moisès es prostrava davant Déu, i era Déu el que iniciava la conversa. Moisès anava a Déu en situacions en què el poble havia anat queixant-se, i veiem que ell venia, es prostrava sobre el seu rostre, i esperava, potser perquè no sabia què dir. Sens dubte, Déu sabia el que estava succeint. Recordem el que Jesús va dir a Mateu 6:8, “el vostre Pare sap de quines coses teniu necessitat, abans que vosaltres li demaneu.” I veiem que Déu sempre escoltava a Moisès i sempre li contestava, donant-li el que necessitava per a continuar.

Veiem que Moisès no utilitzava la pregària per a complir amb la seva pròpia agenda. El propòsit de la pregària no és exposar el meu cas de manera que la meva voluntat sigui feta en el cel. Més aviat, hem de venir a la pregària amb el rostre prostrat en reverència, i amb el desig que la voluntat del Cel sigui feta aquí a la terra, com diu el Senyor Jesús en la pregària model a Mateu 6:10.

Curiosament, trobem aquesta mateixa expressió a la pregària de Jesús al Pare al jardí de Getsemaní. A Mateu 26:39, diu “es va prostrar sobre el seu rostre, pregant” Jesús mateix va venir al Pare amb el rostre prostrat, disposat a fer allò per a què havia estat enviat: per a morir en la creu, en rescat de cada persona que penedida dels seus pecats rebi l'obra redemptora de Crist a la creu. En diverses ocasions Jesús havia dit que venia per a fer la voluntat del Pare. A Joan 6:38 “Perquè he descendit del cel, no per a fer La...]]>495false1fullhttps://www.spreaker.com/episode/036-la-fe-que-santifica-a-deu--52682288
Quan Déu parla de Moisès, el descriu com un “home molt mans, més que tots els homes que hi havia sobre la terra.” (Nombres 12:3). Un home que estant còmode al desert de Madian cuidant les ovelles del seu sogre, va obeir a la veu de Déu per realitzar una feina que en múltiples ocasions se'l faria dur.

Déu no va deixar Moisès sol davant la gran tasca de liderar el poble d'Israel.
Ens diu la Bíblia que Déu parlava amb Moisès. I ens diu que parlava de manera que no en parlava als altres. “Déu parlava amb Moisès cara a cara, com qui parla amb un amic” 33:11. A Nombres 12:8 diu “Cara a cara parlaré amb ell, i clarament, i no per figures; i veurà l'aparença de Jehovà.”

Trobem el seu nom a Hebreus 11, el capítol dels herois de la fe, que ens diu que “Per la fe Moisès, ja gran, va refusar anomenar-se fill de la filla de Faraó, escollint abans ser maltractat amb el poble de Déu, que gaudir dels plaers temporals del pecat. Considerava que l’oprobi del Crist era una riquesa més gran que tots els tresors dEgipte, perquè tenia la mirada posada en la recompensa.
Per la fe va abandonar Egipte, sense témer el furor del rei, perquè va ser constant en allò que no veia, com si ho anés veient.
Per la fe va immolar la pasqua i va aspergir la sang, a fi que l’exterminador dels primogènits no toqués els d’ells.
Per la fe travessaren el Mar Roig com si fos per terra ferma, i quan els egipcis ho van intentar foren engolits.”

Llegim al capítol 3 del mateix llibre d'Hebreus que “Moisès va ser fidel a tota la casa de Déu” (3:2)

Així era la relació de Moisès amb Déu. No obstant això, veiem que aquest home mans i fidel, en un moment de debilitat, va oblidar que era Jehovà Déu el que guiava el poble, i no ell ni Aaron.

Ens narra el capítol 20 de Nombres que estant el poble al desert de Sin, es van queixar que no tenien per beure «Com que no hi havia aigua per a la congregació, ells es van ajuntar contra Moisès i contra Aaron. El poble es va revoltar contra Moisès i protestaven, i li deien: “Tant de bo haguéssim mort quan van morir els nostres germans davant el Senyor! Per què heu portat l’assemblea del Senyor en aquest desert, per morir aquí nosaltres i el nostre bestiar? Per què ens heu fet pujar d’Egipte per dur-nos en un lloc tan dolent? No és lloc de sembra, ni de figueres, ni de vinyes, ni de magraners; ni tant sols hi ha aigua per a beure!”»NOMBRES 20:2-5 BEC

Quantes vegades hem vist ja el poble queixar-se? Estan culpant Moisès de la seva situació actual. Ens diu el text que «Llavors Moisès i Aaron es van retirar de la presència de l’assemblea cap a l’entrada del Tabernacle de Reunió i es van abocar de cara a terra, i la glòria del Senyor se’ls aparegué.» NOMBRES 20:6 BEC

No van venir a parlar amb Déu; van venir perquè Déu els parlés.
Veiem que en les ocasions en què el poble havia vingut amb queixes, Moisès no havia intentat resoldre-les tot sol, sinó que les havia portat a Déu. Moisès i Aaron s'havien postrat cara a terra quan els deu rastrejadors que havien explorat la terra promesa van revolucionar el poble per a la desobediència. (Nombres 14)

Al capítol 16 havien fet el mateix quan els de Corè s'havien rebel·lat contra ells. Havien anat davant Déu amb les seves cares postrades a buscar direcció.

Així que una vegada més, davant de la dificultat, Moisès i Aaron van a la porta del tabernacle amb el rostre postrat davant Déu, per rebre ajuda i instruccions.
«I el Senyor va parlar a Moisès i li digué: “Pren la vara i aplega la congregació, tu i el teu germà Aaron, i davant d’ells parleu a la roca, i ella deixarà brollar la seva aigua. Faràs brollar per a ells aigua de la roca i donaràs de beure a la congregació i al seu bestiar. Moisès va agafar la vara de davant el Senyor, tal com ell li havia manat.» NOMBRES 20:7-9 BEC

En una altra ocasió Déu havia demanat a Moisès que colpegés la roca, i la roca havia donat aigua. Aquesta vegada li diu clarament que parli a la roca. No obstant això, per a la nostra sorpresa, Moisès no parla a la roca.
«Moisès i Aaron van reunir la congregació davant la roca i els digué: “Escolteu, ara, rebels! Penseu que d’aquesta roca podrem treure aigua per a vosaltres?” Llavors Moisès alçà la mà i va colpejar la roca amb la vara dues vegades i va sortir un doll abundós d’aigua, i la congregació i el seu bestiar pogueren beure. Però el Senyor digué a Moisès i a Aaron: “Ja que no heu cregut en mi per santificar-me davant dels fills d’Israel, vosaltres no introduireu aquesta congregació a la terra que els he concedit.”» NOMBRES 20:10-12 BEC

Podem sentir al seu to de veu que estava molest amb el poble. Estava cansat de les queixes d'aquests que havien vist la mà de Déu. I veiem que aquest home, el més mans que hi havia a la terra, va prendre sobre si les queixes del poble en lloc de donar-les a Déu com solia fer.

La clau és a la frase “podrem treure aigua”; és llenguatge inclusiu, Estaven suposant que eren ells (i Déu?) els que estaven donant aigua al poble. Però sabem que era Déu qui havia donat el mannà, era Déu qui havia proveït les guatlles, era Déu qui podia donar l'aigua, era Déu qui dona la vida. No Moisès. El poble semblava oblidar-se'n quan venien amb les seves queixes directament a Moisès, però Moisès i Aaron no podien oblidar-se'n.

Veiem doncs que per aquest incident, ni Moisès ni Aaron passarien a la terra promesa. Tot i això podem observar la seva mansuetud a través de la bona rebuda de la decisió de Déu. I veiem que després d'això continuen fidelment guiant el poble.

Diu el senyor a Moisès a Nombres 20:24 «Aaron morirà i es reunirà amb els seus, ja que no ha d’entrar al país que dono als israelites, perquè a les aigües de Meribà vau ser rebels a les meves ordres.» Nombres 20:24 BCI

I al verset 12 els diu que “no havien cregut prou en Déu, per santificar-lo davant dels fills d'Israel” Què vol dir això? Per quins motius específics no podrien entrar-hi?

Déu els està dient que amb el fet de copejar la roca, Moisès i Aaron no havien mostrat fe en la paraula de Déu, i per tant no havien exaltat la santedat de Déu davant del poble. Havien demostrat rebel·lia seguint la seva pròpia voluntat i no la de Déu.

Quan venim a Déu en pregària, per després donar-nos la volta i fer segons ens sembla millor, estem dient amb les nostres accions que no creiem la paraula de Déu, i en fer això, estem minimitzant la santedat del nostre Déu. La pregària del Pare nostre diu “Santificat sigui el teu nom.” El seu nom no pot ser més sant, però el seu nom és santificat cada cop que per fe obeïm la veu de nostre Senyor.]]>https://api.spreaker.com/episode/52682288Mon, 24 Feb 2025 06:15:00 +0000David y MaribelA l’estudiar la vida de Moisès, puc apreciar que aquest home que Déu va escollir per liderar el seu poble en un moment tan important de la història coneixia Déu i l'estimava amb reverència. Quan Déu parla de Moisès, el descriu com un “home molt mans,...
Quan Déu parla de Moisès, el descriu com un “home molt mans, més que tots els homes que hi havia sobre la terra.” (Nombres 12:3). Un home que estant còmode al desert de Madian cuidant les ovelles del seu sogre, va obeir a la veu de Déu per realitzar una feina que en múltiples ocasions se'l faria dur.

Déu no va deixar Moisès sol davant la gran tasca de liderar el poble d'Israel.
Ens diu la Bíblia que Déu parlava amb Moisès. I ens diu que parlava de manera que no en parlava als altres. “Déu parlava amb Moisès cara a cara, com qui parla amb un amic” 33:11. A Nombres 12:8 diu “Cara a cara parlaré amb ell, i clarament, i no per figures; i veurà l'aparença de Jehovà.”

Trobem el seu nom a Hebreus 11, el capítol dels herois de la fe, que ens diu que “Per la fe Moisès, ja gran, va refusar anomenar-se fill de la filla de Faraó, escollint abans ser maltractat amb el poble de Déu, que gaudir dels plaers temporals del pecat. Considerava que l’oprobi del Crist era una riquesa més gran que tots els tresors dEgipte, perquè tenia la mirada posada en la recompensa.
Per la fe va abandonar Egipte, sense témer el furor del rei, perquè va ser constant en allò que no veia, com si ho anés veient.
Per la fe va immolar la pasqua i va aspergir la sang, a fi que l’exterminador dels primogènits no toqués els d’ells.
Per la fe travessaren el Mar Roig com si fos per terra ferma, i quan els egipcis ho van intentar foren engolits.”

Llegim al capítol 3 del mateix llibre d'Hebreus que “Moisès va ser fidel a tota la casa de Déu” (3:2)

Així era la relació de Moisès amb Déu. No obstant això, veiem que aquest home mans i fidel, en un moment de debilitat, va oblidar que era Jehovà Déu el que guiava el poble, i no ell ni Aaron.

Ens narra el capítol 20 de Nombres que estant el poble al desert de Sin, es van queixar que no tenien per beure «Com que no hi havia aigua per a la congregació, ells es van ajuntar contra Moisès i contra Aaron. El poble es va revoltar contra Moisès i protestaven, i li deien: “Tant de bo haguéssim mort quan van morir els nostres germans davant el Senyor! Per què heu portat l’assemblea del Senyor en aquest desert, per morir aquí nosaltres i el nostre bestiar? Per què ens heu fet pujar d’Egipte per dur-nos en un lloc tan dolent? No és lloc de sembra, ni de figueres, ni de vinyes, ni de magraners; ni tant sols hi ha aigua per a beure!”»NOMBRES 20:2-5 BEC

Quantes vegades hem vist ja el poble queixar-se? Estan culpant Moisès de la seva situació actual. Ens diu el text que «Llavors Moisès i Aaron es van retirar de la presència de l’assemblea cap a l’entrada del Tabernacle de Reunió i es van abocar de cara a terra, i la glòria del Senyor se’ls aparegué.» NOMBRES 20:6 BEC

No van venir a parlar amb Déu; van venir perquè Déu els parlés.
Veiem que en les ocasions en què el poble havia vingut amb queixes, Moisès no havia intentat resoldre-les tot sol, sinó que les havia portat a Déu. Moisès i Aaron s'havien postrat cara a terra quan els deu rastrejadors que havien explorat la terra promesa van revolucionar el poble per a la desobediència. (Nombres 14)

Al capítol 16 havien fet el mateix quan els de Corè s'havien rebel·lat contra ells. Havien anat davant Déu amb les seves cares postrades a buscar direcció.

Així que una vegada més, davant de la dificultat, Moisès i Aaron van a la porta del tabernacle amb el rostre postrat davant Déu, per rebre ajuda i instruccions.
«I el Senyor va parlar a Moisès i li digué: “Pren la vara i aplega la congregació, tu i el teu germà Aaron, i davant d’ells parleu a la roca, i ella deixarà brollar la seva aigua. Faràs brollar per a ells aigua de la roca i donaràs de beure a la congregació i al seu...]]>509false1fullhttps://www.spreaker.com/episode/035-balaam-i-baal-peor--52682289
Ens diu el text que en veure Balac la victòria d'Israel contra els amorreus, Moab va tenir gran temor. Diu el verset 4 que va dir el rei Balac: “Ara aquesta multitud devorarà tot el nostre entorn, com un bou devora tot l’herbei dels camps. NOMBRES 22:4 BEC

Així que Balac va idear un pla. Va anar a buscar Balaam, un conegut endeví resident de Petor, perquè maleís els d'Israel. Van anar els servents a trobar-se amb Balaam, portant-li regals d'endevinació, com era la tradició. I li van donar el missatge del rei: «Et prego que vinguis i em maleeixis aquest poble, perquè és massa fort per a mi. Potser així el podré vèncer i expulsar del país, perquè jo sé que qui tu beneeixes és beneït, i qui tu maleeixes és maleït.» NOMBRES 22:6 BEC

Balac estava posant tota la seva confiança en aquest endeví, pensant que ell podria fer que el poble de Déu s’afeblís per derrotar-lo.

«Déu es revelà a Balaam i li digué: “Qui són aquests homes que tens a casa?” Balaam respongué a Déu: “Balac, fill de Sipor, el rei de Moab, m’ha enviat a dir: Mira, hi ha un poble que ha sortit d’Egipte i s’ha escampat per tot el país. Vine ara i maleeix-me’l, que potser el podré vèncer i expulsar.” Déu respongué a Balaam: “No vagis amb ells; no maleeixis el poble, perquè és beneït.”» NOMBRES 22:9-12 BEC

Déu ho podria dir més fort, però no més clar. Déu pregunta a Balaam sobre aquests homes, no perquè no sàpiga qui són, però potser perquè vol que Balaam s'adoni que està volent pactar amb els que estan en contra de Déu i del seu poble.

L'endemà al matí Balaam els va contestar que no podria maleir el poble. La seva excusa va ser: “Jehovà no em vol deixar anar amb vosaltres”. No us sembla una resposta feble d'un home ja crescut? Als meus fills els vam ensenyar quan van arribar a una certa edat que aquelles coses que no havien de fer a causa de les seves pròpies conviccions, ells no havien de contestar un simple: “Els meus pares no em deixen,” ja que és un argument de fàcil sortida però poc caràcter. Si ells creuen que l'activitat no és adequada, haurien de contestar que “ells no se senten còmodes fent-la, o una cosa semblant. Una resposta mostra així una determinació i principis propis.

Balaam òbviament no havia vist la serietat de la petició que li estaven fent, i davant la seva manca de caràcter, posa Déu com a excusa.

Després d'aquesta resposta, el rei Balac sap que hi pot insistir i potser canviar la posició del profeta. Aquest envia gent de més renom, insistint-li a Balaam que vagi, i prometent-li gran honra i riqueses si tan sols maleeix el poble d'Israel.

A aquest intent Balaam respon que no pot anar en contra del que Déu digui encara que li ofereixi el rei tota casa seva. Però havent dit això, els diu que esperin fins al matí, que aniria a consultar per si Déu havia canviat d'opinió, com si Déu no ho hagués deixat clar la primera vegada. 22:19

Déu, que veu que Balaam vol anar i no està interessat en allò que pugui ser la voluntat de Déu, deixa que Balaam vagi pel seu propi camí, però li adverteix: “faràs el que jo et digui” (20).

Content de poder realitzar aquest treball, «Balaam es va llevar de matí, va aparellar la seva somera i se n’anà amb els dignataris de Moab.» NOMBRES 22:21 BEC. Segur que estava encantat amb l'oportunitat de ser un home ric i de renom.

Però ens diu que Déu no estava content que ell anés; en la seva ira, l'àngel del Senyor es va plantar al mig del camí per barrar-li el pas” (22)

Així que a la propera escena veiem Balaam a la somera escoltat per dos criats. I ni Balaam ni els criats no van veure que l'àngel de Jehovà era davant seu amb l'espasa desembeinada. Més la somera sí que ho va veure, així que es va apartar del seu camí anant-se trotant pel mig del camp. Enfadat que la somera fes el que li donava la gana, Balaam la va bastonejar per fer-la tornar al camí.

Un cop més, l'àngel de Jehovà es va col·locar en un camí de vinyes que tenia paret a banda i banda. Així que la somera es va arrambar a la paret estrenyent el peu de Balaam contra la paret. Balaam la va tornar a bastonejar.

Una tercera vegada l'àngel es va posar davant de la somera, en un lloc estret on no es podia apartar ni a un costat ni a l'altre. Així que la somera es va ajocar amb Balaam al damunt. Balaam es va enfurismar de tal manera que la va prendre a bastonades amb la somera. I Déu, per obrir-li els ulls al neci de Balaam, obre la boca de la somera, la qual va dir: “Què t'he fet, perquè em pequis, ja amb aquesta, tres vegades?

Balaam està tan enfurismat que ni s'adona que l’animal li està parlant i li contesta: “Et dono bastonades perquè t'estàs burlant de mi. Tant de bo tingués espasa a la meva mà, que ara et mataria!”

Interessant, Balaam diu que mataria la somera si tingués espasa, però veiem que l'àngel amb l'espasa desembeinada no fa mal a Balaam.

«La somera replicà a Balaam: “Que no sóc jo la teva somera, la mateixa que has muntat des que sóc teva? Acostumo jo a fer mai una cosa així?” Ell respongué: “No.”» NOMBRES 22:30 BEC

Aquí Déu li obre els ulls de Balaam, el qual veu l'àngel de Jehovà pel camí, espasa en mà. Balaam es va inclinar en reverència.

Déu li va preguntar a Balaam: Per què has pegat la teva somera tres vegades? I Déu li diu que si no hagués estat per la seva somera, l'hauria matat. Lluny de burlar-se de Balaam, la somera l’estava protegint.

Balaam confessa que ha pecat, oferint a Déu tornar-se i no anar amb els de Moab. Però Déu, una vegada més, li deixa que faci allò que Balaam vol, amb l'advertiment que només podrà dir el que Déu li digui.

Aquesta història no té preu. L'incident amb la somera, en què aquesta intenta salvar el seu amo ens és com una paràbola per entendre millor el que Balaam està fent amb Déu. Se suposa que Balaam és un profeta i el profeta ha de donar el missatge de Déu. Tanmateix, Balaam vol fer allò que a ell li convé, deixant de banda el desig de Déu.

Veiem en contrast que la somera, no està fent les coses ni per burlar-se del seu amo, ni perquè li vingui de gust, sinó que li està fidel. Balaam hauria matat la somera si hagués tingut espasa, però veiem que l'àngel de Jehovà, tenint l'espasa a la mà, no malmet Balaam, encara que aquest està descaradament ignorant els desitjos del seu Senyor per buscar el seu propi bé.

Veiem a continuació que Balaam va amb el rei Balac i dona instruccions que es preparin set altars per fer sacrificis. Encara que sap que Déu no deixarà maleir el poble, vol agraciar-se amb el rei de Moab. Però quan arriba l'hora de pronunciar la maledicció sobre el poble, Déu només dona paraules de benedicció.

Tot seguit van a una altra muntanya a tornar a provar sort. Potser des d'aquí podria complir el desig del rei! Tornen a aixecar altars i fer sacrificis, però aquesta vegada, com abans, només se li permet a Balaam pronunciar benedicció. El rei se n'està cansant. Al capítol 23 llegim «Llavors Balac digué a Balaam: “Si no el pots maleir, almenys no el beneeixis!” Però Balaam respongué a Balac: “¿No et vaig advertir que tot el que el Senyor em digués jo ho faria?” Llavors Balac digué a Balaam: “Vine que et duré en un altre lloc. Potser plaurà a Déu que me’l maleeixis des d’allí.”» NOMBRES 23:25-27 BEC

Què es proposaven? Estaven intentant evadir Déu? Un tercer cop tornen a repetir els actes, i un tercer cop Déu li dona benedicció per al seu poble. I després d'aquesta tercera vegada, posa a la boca de Balaam maledicció, però per a Moab, Edom i els pobles del voltant que estaven contra Déu.

Balaam havia intentat bur]]>https://api.spreaker.com/episode/52682289Fri, 21 Feb 2025 07:00:00 +0000David y MaribelExplicar i comentar en menys de 10 minuts una història que ocupa diversos capítols a la Bíblia és un repte, però ho intentaré. Els capítols 22 al 24 de Nombres ens narren la història del rei de Moab, Balac, i el profeta Balaam. El relat de què va...
Ens diu el text que en veure Balac la victòria d'Israel contra els amorreus, Moab va tenir gran temor. Diu el verset 4 que va dir el rei Balac: “Ara aquesta multitud devorarà tot el nostre entorn, com un bou devora tot l’herbei dels camps. NOMBRES 22:4 BEC

Així que Balac va idear un pla. Va anar a buscar Balaam, un conegut endeví resident de Petor, perquè maleís els d'Israel. Van anar els servents a trobar-se amb Balaam, portant-li regals d'endevinació, com era la tradició. I li van donar el missatge del rei: «Et prego que vinguis i em maleeixis aquest poble, perquè és massa fort per a mi. Potser així el podré vèncer i expulsar del país, perquè jo sé que qui tu beneeixes és beneït, i qui tu maleeixes és maleït.» NOMBRES 22:6 BEC

Balac estava posant tota la seva confiança en aquest endeví, pensant que ell podria fer que el poble de Déu s’afeblís per derrotar-lo.

«Déu es revelà a Balaam i li digué: “Qui són aquests homes que tens a casa?” Balaam respongué a Déu: “Balac, fill de Sipor, el rei de Moab, m’ha enviat a dir: Mira, hi ha un poble que ha sortit d’Egipte i s’ha escampat per tot el país. Vine ara i maleeix-me’l, que potser el podré vèncer i expulsar.” Déu respongué a Balaam: “No vagis amb ells; no maleeixis el poble, perquè és beneït.”» NOMBRES 22:9-12 BEC

Déu ho podria dir més fort, però no més clar. Déu pregunta a Balaam sobre aquests homes, no perquè no sàpiga qui són, però potser perquè vol que Balaam s'adoni que està volent pactar amb els que estan en contra de Déu i del seu poble.

L'endemà al matí Balaam els va contestar que no podria maleir el poble. La seva excusa va ser: “Jehovà no em vol deixar anar amb vosaltres”. No us sembla una resposta feble d'un home ja crescut? Als meus fills els vam ensenyar quan van arribar a una certa edat que aquelles coses que no havien de fer a causa de les seves pròpies conviccions, ells no havien de contestar un simple: “Els meus pares no em deixen,” ja que és un argument de fàcil sortida però poc caràcter. Si ells creuen que l'activitat no és adequada, haurien de contestar que “ells no se senten còmodes fent-la, o una cosa semblant. Una resposta mostra així una determinació i principis propis.

Balaam òbviament no havia vist la serietat de la petició que li estaven fent, i davant la seva manca de caràcter, posa Déu com a excusa.

Després d'aquesta resposta, el rei Balac sap que hi pot insistir i potser canviar la posició del profeta. Aquest envia gent de més renom, insistint-li a Balaam que vagi, i prometent-li gran honra i riqueses si tan sols maleeix el poble d'Israel.

A aquest intent Balaam respon que no pot anar en contra del que Déu digui encara que li ofereixi el rei tota casa seva. Però havent dit això, els diu que esperin fins al matí, que aniria a consultar per si Déu havia canviat d'opinió, com si Déu no ho hagués deixat clar la primera vegada. 22:19

Déu, que veu que Balaam vol anar i no està interessat en allò que pugui ser la voluntat de Déu, deixa que Balaam vagi pel seu propi camí, però li adverteix: “faràs el que jo et digui” (20).

Content de poder realitzar aquest treball, «Balaam es va llevar de matí, va aparellar la seva somera i se n’anà amb els dignataris de Moab.» NOMBRES 22:21 BEC. Segur que estava encantat amb l'oportunitat de ser un home ric i de renom.

Però ens diu que Déu no estava content que ell anés; en la seva ira, l'àngel del Senyor es va plantar al mig...]]>755false1fullhttps://www.spreaker.com/episode/034-la-presencia-de-deu-en-la-rebel-lia--52682290
Llegim com el poble tornava a Déu a vegades i Déu els donava victòries, però en altres moments els mateixos que havien vingut a Déu per demanar la seva protecció i havien obtingut la victòria s'oblidaven per queixar-se. Just després de la victòria davant el rei d’Arad, ens diu el capítol 21 «Des del mont Or es van posar en marxa camí del Mar Roig, a fi de vorejar la terra d’Edom. En el camí, el poble es va impacientar, i va parlar contra Déu i contra Moisès: “Per què ens heu fet pujar de l’Egipte per morir en aquest desert, on no hi ha ni pa ni aigua? Estem fastiguejats fins a l’ànima d’aquest pa miserable!”» NOMBRES 21:4-5 BEC

Havien tingut una victòria, però haurien de viatjar cap al Mar Roig per a envoltar Edom perquè no els permetien creuar el seu territori. (Recorda que els d’Edom eren els descendents d’Esaú, el germà de Jacob.) Veiem que van haver de retrocedir, per a poder continuar avançant.

Això els va desanimar i van murmurar contra Déu i contra Moisès. Déu aquí protegeix a Moisès, el qual ja havia rebut la queixa d'aquest poble en tantes ocasions. Déu no els dona contestació, però veiem que els ve un veritable problema, unes serps verinoses que mossegaven a molts i els mataven amb el seu verí. És llavors que el poble s'adona del seu pecat d'ingratitud, fins i tot sense necessitat que Déu ni ningú els reprengui. Quan ve la veritable dificultat s'adonen que totes les seves queixes eren sense sentit perquè Déu els proveïa i protegia. Venen a Déu penedits. Ens diu el verset 7: «El poble va acudir a Moisès i li digué: “Hem pecat per haver parlat contra el Senyor i contra tu. Prega al Senyor que aparti de nosaltres les serps.” Moisès va pregar pel poble,» NOMBRES 21:7 BEC

Déu instrueix a Moisès que faci una serp de bronze perquè qualsevol que fos mossegat i mirés a ella visqués. I així va ser,
«Moisès va fer una serp de bronze i la va penjar dalt d’un pal, i succeí que, si alguna serp havia picat algú, si aquest mirava la serp de bronze es posava bo.» NOMBRES 21:9 BEC

A aquesta història faria referència segles més tard l'evangeli de Joan per explicar l'obra salvífica de Crist: «I de la mateixa manera que Moisès va alçar la serp al desert, així cal que sigui alçat el Fill de l’Home,» JOAN 3:14 BEC.

Encara que atacat pel verí mortal, tot aquell que mirés cap a aquella serp de bronze viuria. De la mateixa manera, encara que nosaltres estiguem tacats pel pecat, en mirar a Crist, el Fill de l'Home aixecat en la creu, rebem vida. Crist és el sacrifici que treu el verí del pecat. És Crist el que Déu ha proveït per a donar-nos perdó i salvació.

Després d'aquest incident, veiem que el poble de Déu va poder seguir el camí cap a Obot, abarim, envoltant Moab, fins al pou de Beer on Déu va proveir aigua per al poble. Veiem que Déu en tot moment els va acompanyar. Els va donar victòria davant pobles que els van atacar: els cananeus del Nègueb, els amorreus d’Heixbon, Didon, Nófah i Medebà, Jazer, i els de Basan.

Déu va estar amb ells, donant ànim davant el perill i proporcionant la victòria: Dient, “No li tinguis por, perquè a ell i tota la seva gent, amb la seva terra, els he posats a les teves mans”! NOMBRES 21:34 BEC

El que em crida l'atenció, com he comentat al principi, és que Déu els està cuidant, fins i tot quan el poble és desobedient i rondinaire. Soc mare, i mestra, i per això puc arribar a entendre-ho una mica. Quan desitges el bé per als teus fills o els teus alumnes, encara quan són desobedients i rondinaires, no els abandones. Pot ser que hagis de proporcionar-los un càstig que els mostri el mal que estan fent, i en moltes ocasions, el mal que s'estan fent a ells mateix, però no per això els desitges el mal. Al contrari, encara quan no han entès el mal que el seu comportament està causant, els acompanyes pacientment, esperant que en algun moment, com en l'incident de les serps, s'adonin del seu error i estiguin preparats per rectificar. Això és perquè els estimes i el que més desitges per a ells és el bé.

Així és el nostre bon Déu. En el llibre de Jeremies Déu dirà al seu poble: «Jo tinc present els meus designis a favor vostre –diu el Senyor–, designis de pau i no pas de dissort, per donar-vos un futur ple d’esperança.» JEREMIES 29:11 BEC

En la seva bondat, no pot deixar que el rebel segueixi el seu camí sense parar-lo, encara que això li causi dolor. Tanmateix, enmig del dolor, Déu sempre està present cuidant i pacientment esperant que ens adonem i vinguem a Ell penedits i desitjosos de la seva comunió.

Has estat fugint de Déu?
O potser estimes a algú que està allunyat del Senyor?
No temis, Déu està a la distància d'un braç estès, està atent al clam d'aquells que penedits venen a Ell.
T'animo que si estàs fugint de Déu i no has vist les victòries que Ell et dona, que vagis a Ell i gaudeixis de la seva comunió i bona voluntat.
Si estàs pregant per algú que està fugint, t'animo a confiar en Déu i no témer, perquè Déu està interessat en les seves ànimes.
Continua pregant i estimant, confiant en el Senyor.]]>https://api.spreaker.com/episode/52682290Thu, 20 Feb 2025 06:15:00 +0000David y MaribelEstem llegint en el llibre de Nombres, anant aquesta setmana cap a l'última secció del llibre. En llegir sobre la vida dels israelites al desert, em crida l'atenció que en els moments en què el poble ha triat desobeir a Déu i seguir el seu propi camí,...
Llegim com el poble tornava a Déu a vegades i Déu els donava victòries, però en altres moments els mateixos que havien vingut a Déu per demanar la seva protecció i havien obtingut la victòria s'oblidaven per queixar-se. Just després de la victòria davant el rei d’Arad, ens diu el capítol 21 «Des del mont Or es van posar en marxa camí del Mar Roig, a fi de vorejar la terra d’Edom. En el camí, el poble es va impacientar, i va parlar contra Déu i contra Moisès: “Per què ens heu fet pujar de l’Egipte per morir en aquest desert, on no hi ha ni pa ni aigua? Estem fastiguejats fins a l’ànima d’aquest pa miserable!”» NOMBRES 21:4-5 BEC

Havien tingut una victòria, però haurien de viatjar cap al Mar Roig per a envoltar Edom perquè no els permetien creuar el seu territori. (Recorda que els d’Edom eren els descendents d’Esaú, el germà de Jacob.) Veiem que van haver de retrocedir, per a poder continuar avançant.

Això els va desanimar i van murmurar contra Déu i contra Moisès. Déu aquí protegeix a Moisès, el qual ja havia rebut la queixa d'aquest poble en tantes ocasions. Déu no els dona contestació, però veiem que els ve un veritable problema, unes serps verinoses que mossegaven a molts i els mataven amb el seu verí. És llavors que el poble s'adona del seu pecat d'ingratitud, fins i tot sense necessitat que Déu ni ningú els reprengui. Quan ve la veritable dificultat s'adonen que totes les seves queixes eren sense sentit perquè Déu els proveïa i protegia. Venen a Déu penedits. Ens diu el verset 7: «El poble va acudir a Moisès i li digué: “Hem pecat per haver parlat contra el Senyor i contra tu. Prega al Senyor que aparti de nosaltres les serps.” Moisès va pregar pel poble,» NOMBRES 21:7 BEC

Déu instrueix a Moisès que faci una serp de bronze perquè qualsevol que fos mossegat i mirés a ella visqués. I així va ser,
«Moisès va fer una serp de bronze i la va penjar dalt d’un pal, i succeí que, si alguna serp havia picat algú, si aquest mirava la serp de bronze es posava bo.» NOMBRES 21:9 BEC

A aquesta història faria referència segles més tard l'evangeli de Joan per explicar l'obra salvífica de Crist: «I de la mateixa manera que Moisès va alçar la serp al desert, així cal que sigui alçat el Fill de l’Home,» JOAN 3:14 BEC.

Encara que atacat pel verí mortal, tot aquell que mirés cap a aquella serp de bronze viuria. De la mateixa manera, encara que nosaltres estiguem tacats pel pecat, en mirar a Crist, el Fill de l'Home aixecat en la creu, rebem vida. Crist és el sacrifici que treu el verí del pecat. És Crist el que Déu ha proveït per a donar-nos perdó i salvació.

Després d'aquest incident, veiem que el poble de Déu va poder seguir el camí cap a Obot, abarim, envoltant Moab, fins al pou de Beer on Déu va proveir aigua per al poble. Veiem que Déu en tot moment els va acompanyar. Els va donar victòria davant pobles que els van atacar: els cananeus del Nègueb, els amorreus d’Heixbon, Didon, Nófah i Medebà, Jazer, i els de Basan.

Déu va estar amb ells, donant ànim davant el perill i proporcionant la victòria: Dient, “No li tinguis por, perquè a ell i tota la seva gent, amb la seva terra, els he posats a les teves mans”! NOMBRES 21:34 BEC

El que em crida l'atenció, com he comentat al principi, és que Déu els està cuidant, fins i tot quan el poble és desobedient i rondinaire. Soc mare, i mestra, i per això puc arribar a entendre-ho una mica. Quan desitges el bé per als teus fills...]]>422false1fullhttps://www.spreaker.com/episode/033-borles-per-recordar--52682287«“Parla als fills d’Israel i mana’ls que ells i les generacions futures es facin borles als angles dels seus vestits, i que subjectin la borla de cada angle amb un cordó blau. Així, portant aquestes borles, quan les veureu, us recordareu de tots els preceptes del Senyor i els complireu, i no us deixareu emportar pel vostre cor i els vostres ulls darrere les coses que acostumeu a buscar, prostituint-vos. Així recordareu i complireu tots els meus manaments, i sereu sants per al vostre Déu. Jo sóc el Senyor, el vostre Déu, que us he tret de la terra d’Egipte a fi de ser el vostre Déu. Jo, el Senyor Etern, el vostre Déu.”» NOMBRES 15:38-41 BEC

Fa uns nadals vaig poder viatjar a Israel amb la meva família. Mentre visitàvem Jerusalem, vaig veure alguns jueus ortodoxos al restaurant on havíem entrat a dinar que encara portaven aquests serrells penjant de les seves robes. No sé si sabien l'origen i propòsit dels serrells o si ho fan per tradició. La qüestió no és portar els serrells. El que de veritat importa és que meditem, és a dir, que triem pensar en les veritats i estatuts del nostre Senyor, perquè les decisions que prenguem cada dia estiguin basades en veritats que van més enllà del nostre cor i dels nostres pensaments.

Veiem també en el capítol 16 com els encensers que els rebels de Corè havien utilitzat van ser transformats en un recordatori per al poble que la rebel·lia mai portaria benedicció. Diu així:

«El sacerdot Eleazar prengué els encensers de bronze que havien presentat aquells que van ser cremats, i els van laminar a martell per a recobrir l’altar. Fou per a recordar als fills d’Israel que cap persona profana que no sigui de la descendència d’Aaron no s’ha d’acostar per cremar encens davant el Senyor, a fi que no li passi el mateix que a Corè i la seva colla, tal com el Senyor havia advertit per mitjà de Moisès.» NOMBRES 16:39-40 BEC

Aquests dos textos ens narren com el poble de Déu tenia recordatoris que els ajudaven a tenir memòria dels manaments de Déu i de les conseqüències de la desobediència.

I és que la nostra memòria sol ser molt curta. És cert que fàcilment recordem aquelles coses que ens han fet mal. Però no és tant el fet que tinguem bona memòria. Més aviat ha de veure amb triar recordar, i pensem en allò que ens han fet contínuament, de manera que no aconseguim oblidar el mal que algú ens va fer. Això és fruit de meditació i no de bona memòria.

Quina llàstima que ho fem naturalment amb aquelles coses que ens porten tristesa i ansietat, i que no apliquem aquest mateix principi a les coses que ens convé recordar. Portar els nostres pensaments captius és una pràctica que Déu demana, sabent que aquests, els nostres pensaments, poden jugar-nos males passades.

2 Corintis ens anima a «i totes les altiveses que s’alcen contra el coneixement de Déu; fem presoners tota mena de pensaments i els portem a l’obediència del Crist,» Aquest verset ens recorda que podem portar captius, és a dir, parar i controlar, cada pensament.

Déu ens ha donat la voluntat perquè puguem controlar els nostres pensaments i les nostres accions. Quan deixem que alguna cosa atrapi la nostra ment fins al punt d'atabalar-nos, fins al punt de modificar la nostra actitud, i per tant, les nostres accions, ho fem perquè hem decidit ser conquistades. I si en lloc de pensar en aquestes coses penséssim en el que ens demana Filipencs 4:8?

«Tot allò que sigui autèntic, respectable, just, net, estimable, de bon nom, qualsevol virtut, tot el que és digne d’elogi: en això poseu-hi el vostre interès.»

A Nombres, Déu instrueix al poble d'Israel al fet que es facin borles en els seus vestits, amb un cordó blau, perquè quan el veiessin es recordessin dels manaments de Déu per a poder posar-los per obra. Seguidament diu “i no mireu darrere del vostre cor i dels vostres ulls” La raó que dona per a la necessitat de recordar constantment els manaments de Déu és que l'ésser humà fàcilment es desvia, posant la mira en el seu “cor” i en el que veuen els seus ulls. Què vull dir amb això? Doncs pot ser que no necessitem a Disney perquè ens recordi que escoltem el nostre cor, perquè per naturalesa és el que solem fer, i Jeremies 17: 9 ens recorda: «El cor és enganyós i pervers més que totes les coses: qui el pot conèixer?’» Ens guiem pel que sentim o pel que veuen els nostres ulls en el moment. I quan això ocorre, podem oblidar fàcilment les veritats que sabem i que en el moment no es veuen. És així com el poble de Déu va tenir por i es va rebel·lar, perquè el que veia amb els seus ulls els espantava. Però veiem quaranta anys més tard que haguessin pogut entrar amb Déu del seu costat. Els nostres ulls i el nostre cor poden donar-nos senyals equivocats que ens facin arribar a conclusions errònies. Per això Déu vol que el seu poble recordi constantment els seus manaments per a posar-los en pràctica. D'aquesta manera, el poble podria ser sant com Déu volia.

Potser nosaltres també fem bé de tenir recordatoris de les veritats de la Paraula. Versets emmarcats que ens recordin el que el Senyor ens està ensenyant, dates per a recordar les bondats del Senyor en la nostra vida , compartir amb uns altres les benediccions del dia a dia. Se t'ocorren altres maneres de recordar els manaments i bondats del Senyor. Mai deixem de pensar en tot allò que Déu ha fet i està fent, i repetim-ho als nostres fills o als que tinguem al nostre voltant, per a mantenir els nostres cors i els nostres pensaments en allò que a Déu li agrada i transmetre la riquesa del coneixement de Déu.]]>https://api.spreaker.com/episode/52682287Wed, 19 Feb 2025 06:15:00 +0000David y MaribelA Nombres 15 dona instruccions per al poble d’Israel: «“Parla als fills d’Israel i mana’ls que ells i les generacions futures es facin borles als angles dels seus vestits, i que subjectin la borla de cada angle amb un cordó blau. Així, portant...«“Parla als fills d’Israel i mana’ls que ells i les generacions futures es facin borles als angles dels seus vestits, i que subjectin la borla de cada angle amb un cordó blau. Així, portant aquestes borles, quan les veureu, us recordareu de tots els preceptes del Senyor i els complireu, i no us deixareu emportar pel vostre cor i els vostres ulls darrere les coses que acostumeu a buscar, prostituint-vos. Així recordareu i complireu tots els meus manaments, i sereu sants per al vostre Déu. Jo sóc el Senyor, el vostre Déu, que us he tret de la terra d’Egipte a fi de ser el vostre Déu. Jo, el Senyor Etern, el vostre Déu.”» NOMBRES 15:38-41 BEC

Fa uns nadals vaig poder viatjar a Israel amb la meva família. Mentre visitàvem Jerusalem, vaig veure alguns jueus ortodoxos al restaurant on havíem entrat a dinar que encara portaven aquests serrells penjant de les seves robes. No sé si sabien l'origen i propòsit dels serrells o si ho fan per tradició. La qüestió no és portar els serrells. El que de veritat importa és que meditem, és a dir, que triem pensar en les veritats i estatuts del nostre Senyor, perquè les decisions que prenguem cada dia estiguin basades en veritats que van més enllà del nostre cor i dels nostres pensaments.

Veiem també en el capítol 16 com els encensers que els rebels de Corè havien utilitzat van ser transformats en un recordatori per al poble que la rebel·lia mai portaria benedicció. Diu així:

«El sacerdot Eleazar prengué els encensers de bronze que havien presentat aquells que van ser cremats, i els van laminar a martell per a recobrir l’altar. Fou per a recordar als fills d’Israel que cap persona profana que no sigui de la descendència d’Aaron no s’ha d’acostar per cremar encens davant el Senyor, a fi que no li passi el mateix que a Corè i la seva colla, tal com el Senyor havia advertit per mitjà de Moisès.» NOMBRES 16:39-40 BEC

Aquests dos textos ens narren com el poble de Déu tenia recordatoris que els ajudaven a tenir memòria dels manaments de Déu i de les conseqüències de la desobediència.

I és que la nostra memòria sol ser molt curta. És cert que fàcilment recordem aquelles coses que ens han fet mal. Però no és tant el fet que tinguem bona memòria. Més aviat ha de veure amb triar recordar, i pensem en allò que ens han fet contínuament, de manera que no aconseguim oblidar el mal que algú ens va fer. Això és fruit de meditació i no de bona memòria.

Quina llàstima que ho fem naturalment amb aquelles coses que ens porten tristesa i ansietat, i que no apliquem aquest mateix principi a les coses que ens convé recordar. Portar els nostres pensaments captius és una pràctica que Déu demana, sabent que aquests, els nostres pensaments, poden jugar-nos males passades.

2 Corintis ens anima a «i totes les altiveses que s’alcen contra el coneixement de Déu; fem presoners tota mena de pensaments i els portem a l’obediència del Crist,» Aquest verset ens recorda que podem portar captius, és a dir, parar i controlar, cada pensament.

Déu ens ha donat la voluntat perquè puguem controlar els nostres pensaments i les nostres accions. Quan deixem que alguna cosa atrapi la nostra ment fins al punt d'atabalar-nos, fins al punt de modificar la nostra actitud, i per tant, les nostres accions, ho fem perquè hem decidit ser conquistades. I si en lloc de pensar en aquestes coses penséssim en el que ens demana Filipencs 4:8?

«Tot allò que sigui autèntic, respectable, just, net, estimable, de bon nom, qualsevol virtut, tot el que és digne d’elogi: en això poseu-hi el vostre interès.»

A Nombres, Déu instrueix al poble d'Israel al fet que es facin borles en els seus vestits, amb un cordó blau, perquè quan el veiessin es recordessin dels manaments de Déu per a poder posar-los per obra. Seguidament diu “i no mireu darrere del vostre cor i dels vostres ulls” La raó que dona...]]>446false1fullhttps://www.spreaker.com/episode/032-el-temor-que-paralitza--52682293
Però hi havia dos d'aquests homes que estaven confiant en Déu. Havien vist el mateix que els altres deu, però, NO OBSTANT AIXÒ, podien veure també la mà de Déu i la seva cura diària i sabien que Déu sempre actuava pel benestar del poble.

Al tornar al campament, els deu homes que havien deixat de creure en el pla de Déu van contagiar el seu temor al poble, així que com havia passat anteriorment, en l'incident de les guatlles. El poble sencer va començar a queixar-se.

Ens diu a Nombres 14 «Llavors tota la congregació va alçar la veu cridant, i el poble es va passar tota la nit plorant. I els fills d’Israel es van posar a murmurar contra Moisès i Aaron; i tota la congregació els deia: “Tant de bo que haguéssim mort a la terra d’Egipte o que moríssim ara en aquest desert! Per què el Senyor ens ha dut en aquesta terra a fer que caiguéssim a tall d’espasa, que les nostres dones i els nostres fills caiguin en captiveri? No seria millor tornar a l’Egipte?” I van començar a dir-se entre ells: “Busquem algú que ens guiï i tornem a l’Egipte!”» NOMBRES 14:1-4 BEC

Quina pena! Van dubtar del seu capità, el Rei de reis, el Déu omnipotent. Desconfiaven del poder i la bondat de Déu. Van triar no recordar tot el bé que Déu havia fet per ells, i la seva incredulitat va produir rebel·lia. Volien un capità humà que els tornés a portar a l'esclavitud de la qual havien sortit. Preferien la situació d'opressió a la incertesa que els podia ocasionar la llibertat.

No som així moltes vegades? Quantes vegades les persones prefereixen ser preses d'una opressió, a la responsabilitat que porta la llibertat. Però Déu vol que visquem en la seva llibertat. Ell no porta opressió, sinó victòria. Ell vol que el seu poble faci el pas per a rebre aquelles promeses que Ell ja ha preparat.

Veiem en el text que Caleb intervé per a fer callar al poble.
«Llavors Caleb va calmar el poble enfrontat amb Moisès, i digué: “Pugem i conquerim el país, perquè no hi ha dubte que el podem vèncer.” Caleb I Josuè sabien que podien prendre la terra, però els altres deu els contradeien: Però els homes que hi havien pujat amb ell van replicar: “No podem pujar contra aquesta gent, perquè són més forts que nosaltres.”» NOMBRES 13:30-31 BEC

La situació es va complicar de tal forma que el poble va començar a parlar d'apedregar a Caleb i Josuè. Això va fer que Déu hagués d'intervenir, i Les seves paraules van ser dures: “Fins quan m'ha d'irritar aquest poble? Fins quan no em creuran, amb tots els senyals que he fet enmig d'ells?” Una vegada més Déu considera acabar amb aquest poble per a aixecar un millor, mes per amor al seu propi nom, no ho fa. Una vegada més, la grandesa de Déu es mostra a través del seu perdó. Encara que per al poble rebel, el perdó vindria acompanyat de les conseqüències de la seva incredulitat.
Ells no entrarien a la terra promesa. Els que sí que entrarien serien els seus fills, aquells que ells pensaven que a Déu no li importaven. Aquells pels quals més temien, rebrien la promesa de la terra, i ells, per desconfiar, no van voler entrar, i es quedarien vagant pel desert durant quaranta anys, un per cada dia que els espies havien inspeccionat la terra.

T'havies preguntat abans per què el poble d'Israel va trigar quaranta anys a entrar a la terra promesa quan el trajecte no suposava més d'uns mesos de viatge? Quaranta anys més tard, a Nombres 32 Déu els parla als de Gad avisant-los de no desanimar al poble de Déu de prendre la terra. Diu així:
«Per què voleu desanimar els fills d’Israel perquè no vagin endavant cap a la terra que el Senyor els ha donat? El mateix van fer els vostres pares, quan els vaig enviar de Cadeix-Barnea a explorar la terra. Van pujar fins a la vall d’Eixcol, van inspeccionar el país, i després van desanimar els fills d’Israel perquè no entressin a la terra que el Senyor els havia donat. Aquell dia el Senyor es va enfurismar i va jurar: Els homes de vint anys en amunt que han pujat d’Egipte no veuran la terra que he promès sota jurament de donar a Abraham, a Isaac i a Jacob, perquè no m’han estat fidels, llevat de Caleb, el fill de Jefunnè el quenazita, i Josuè, el fill de Nun, perquè La ira del Senyor es va encendre contra Israel i els va fer errar pel desert durant quaranta anys, fins que aquella generació que havia obrat malament als ulls del Senyor s’hagués extingit.» NOMBRES 32:7-13 BEC
La desconfiança en Déu va produir en ells tal temor dels habitants de la terra que es van negar a entrar. Els exploradors que havien enviat els van desanimar, contagiant-los amb el temor que ells mateixos tenien.

El temor va paralitzar al poble i es van quedar vagant pel desert.
Quins temors t'impedeixen a tu fer el pròxim pas?
Tems perquè desconfies del poder de Déu?
Potser aquest repte davant teu és major que el Déu de l'univers?
Que els teus temors no t'impedeixin aconseguir allò que Déu vol per a tu.
Si saps que és de Déu, confia en Ell i que ningú ni res et desanimi.]]>https://api.spreaker.com/episode/52682293Tue, 18 Feb 2025 06:00:00 +0000David y MaribelEl poble d'Israel ja estava a les portes de la terra promesa. Només havien de prendre la terra que ja era seva. Com a estratègia militar, enviarien a un representant de cada tribu a reconèixer la terra. Des de Cadeix-Barnea, on es trobaven acampats,...
Però hi havia dos d'aquests homes que estaven confiant en Déu. Havien vist el mateix que els altres deu, però, NO OBSTANT AIXÒ, podien veure també la mà de Déu i la seva cura diària i sabien que Déu sempre actuava pel benestar del poble.

Al tornar al campament, els deu homes que havien deixat de creure en el pla de Déu van contagiar el seu temor al poble, així que com havia passat anteriorment, en l'incident de les guatlles. El poble sencer va començar a queixar-se.

Ens diu a Nombres 14 «Llavors tota la congregació va alçar la veu cridant, i el poble es va passar tota la nit plorant. I els fills d’Israel es van posar a murmurar contra Moisès i Aaron; i tota la congregació els deia: “Tant de bo que haguéssim mort a la terra d’Egipte o que moríssim ara en aquest desert! Per què el Senyor ens ha dut en aquesta terra a fer que caiguéssim a tall d’espasa, que les nostres dones i els nostres fills caiguin en captiveri? No seria millor tornar a l’Egipte?” I van començar a dir-se entre ells: “Busquem algú que ens guiï i tornem a l’Egipte!”» NOMBRES 14:1-4 BEC

Quina pena! Van dubtar del seu capità, el Rei de reis, el Déu omnipotent. Desconfiaven del poder i la bondat de Déu. Van triar no recordar tot el bé que Déu havia fet per ells, i la seva incredulitat va produir rebel·lia. Volien un capità humà que els tornés a portar a l'esclavitud de la qual havien sortit. Preferien la situació d'opressió a la incertesa que els podia ocasionar la llibertat.

No som així moltes vegades? Quantes vegades les persones prefereixen ser preses d'una opressió, a la responsabilitat que porta la llibertat. Però Déu vol que visquem en la seva llibertat. Ell no porta opressió, sinó victòria. Ell vol que el seu poble faci el pas per a rebre aquelles promeses que Ell ja ha preparat.

Veiem en el text que Caleb intervé per a fer callar al poble.
«Llavors Caleb va calmar el poble enfrontat amb Moisès, i digué: “Pugem i conquerim el país, perquè no hi ha dubte que el podem vèncer.” Caleb I Josuè sabien que podien prendre la terra, però els altres deu els contradeien: Però els homes que hi havien pujat amb ell van replicar: “No podem pujar contra aquesta gent, perquè són més forts que nosaltres.”» NOMBRES 13:30-31 BEC

La situació es va complicar de tal forma que el poble va començar a parlar d'apedregar a Caleb i Josuè. Això va fer que Déu hagués d'intervenir, i Les seves paraules van ser dures: “Fins quan m'ha d'irritar aquest poble? Fins quan no em creuran, amb tots els senyals que he fet enmig d'ells?” Una vegada més Déu considera acabar amb aquest poble per a aixecar un millor, mes per amor al seu propi nom, no ho fa. Una vegada més, la grandesa de Déu es mostra a través del seu perdó. Encara que per al poble rebel, el perdó vindria acompanyat de les conseqüències de la seva incredulitat.
Ells no entrarien a la terra promesa. Els que sí que entrarien serien els seus fills, aquells que ells pensaven que a Déu no li importaven. Aquells pels...]]>442false1fullhttps://www.spreaker.com/episode/031-dos-casos-de-queixa--52682286
És lògic. Quan confies en algú, pots descansar en la paraula d'aquesta persona. Una vegada tens els teus dubtes de si aquesta persona vol el teu bé, o de la seva capacitat de proveir el que a tu et convé, no pots mostrar agraïment per les seves accions perquè desconfies. La confiança i la gratitud venen juntes. Posaré un exemple.

Quan vas a un gimnàs, vas amb algun propòsit en ment. Si confies en el teu entrenador per a portar-te a la meta que et proposes, qualsevol exercici, per molt dur que sigui, ho reps amb un cert sentit de gratitud, sabent que aquest és el procés òptim per a aconseguir la teva meta. Però si en algun moment deixes de creure que el teu entrenador et fa sofrir amb el propòsit d'ajudar-te a obtenir la condició física que tant vols, deixaràs de pensar que l'esforç que estàs fent val la pena, la qual cosa farà que tinguis mala disposició a l'hora de realitzar els exercicis, i al final resultarà que deixaràs d'anar al gimnàs. La teva fidelitat a l'entrenament dependrà de la confiança que tinguis en l'entrenador i en el programa.

Doncs alguna cosa semblant veiem a Nombres.
El poble comença a queixar-se perquè pensa que Déu no està mirant pels interessos del poble.
I és llavors quan comencen a queixar-se de les provisions. Per a empitjorar la situació, i després de la gran plaga que va haver degut a la ingratitud d'aquestes persones, el poble qüestiona l'autoritat de Déu i dels líders que Déu ha establert.

Avui veurem dos casos de rebel·lia. En primer lloc, dins del lideratge; Aaron i Maria, els germans de Moisès, qüestionen a Moisès com a líder del poble, perquè no semblen contents amb la dona de Moisès. Aquesta història és refrescant, perquè veiem que Moisès, al qual Déu descriu com un home mans, no intenta defensar-se ni acusar els seus germans. És Déu el que, els truca a la porta del tabernacle i els reprèn per aquesta queixa, explicant-los que ha estat Ell el que ha posat a Moisès com a guia del poble, i no Moisès a si mateix. Després de la reprensió de Déu, Maria nota que porta sobre si mateixa una marca d'impuresa, la lepra. En veure això, Aaron, que pel que sembla no havia estat el que havia començat tot això, demana perdó per la insensatesa d'aquesta murmuració i tots dos ell i Maria reben perdó i restauració de part de Déu, encara que Maria ha de portar la marca de la lepra durant set dies. No tornem a veure de part d'ells més queixa de la voluntat de Déu per a ells o per a Moisès el seu germà. La lliçó havia estat rebuda i apresa.

La segona història és diferent. Uns capítols més tard, en el 16, alguns homes d'Israel es rebel·len contra Moisès I Aaron. Ens diuen els primers versets del capítol que Corè, Datan i Abiron, van reunir gent, i es van aixecar contra Moisès amb dos-cents cinquanta homes dels fills d'Israel, prínceps de la congregació, dels del consell, homes de renom. I es van ajuntar contra Moisès i Aaron i els van dir: Ja n'hi ha prou de vosaltres! Perquè tota la congregació, tots ells són sants, i enmig d'ells està Jehovà; per què, doncs, us aixequeu vosaltres sobre la congregació de Jehovà?”

Quan Moisès va escoltar això, ens diu la Paraula que es va inclinar sobre el seu rostre. Això ho veiem sovint en Moisès. Quan arribava una situació difícil, no la intentava solucionar ell, sinó que es prostrava sobre el seu rostre per a demanar l'ajuda de Déu. Moisès aparta llavors a Corè i li reprèn. Corè era un levita. Tenia responsabilitats en el tabernacle igual que tots els levites, però no era de la família d’Aaron, per la qual cosa no era sacerdot. L'encens i les ofrenes les havien d'oferir només Aaron i els seus fills. Però Corè deixa d'apreciar la seva tasca. La seva ingratitud i falta de confiança en la designació de Déu li porten a la rebel·lia, reivindicant el seu dret d'oferir encens de la mateixa manera que ho pot fer Aaron, i no sols ell, Corè, sinó els que venien amb ell, Datan, Abiron, i On que no eren levites.

Com sé que tenien ingratitud? Nombres 16:12 diu
«Llavors Moisès va enviar a buscar Datan i Abiron, fills d’Eliab, però ells van respondre: “No volem venir. Ja n’hi ha prou que ens hagis fet marxar d’una terra que regalima llet i mel, per dur-nos a morir en aquest desert, perquè ara et vulguis fer amo i senyor de nosaltres. No ens has portat pas a una terra que regalima llet i mel, ni ens has donat possessions de camps i vinyes. Que pretens encegar els ulls d’aquests homes? No volem venir!”» NOMBRES 16:12-14 BEC

Són paraules fortes a un home que des del principi no volia ser el líder del poble, i que cada vegada que han desobeït, ha demanat el perdó de Déu a favor del poble. Després d'intentar raonar amb cada líder dels rebels, i havent consultat al Senyor, Moisès els demana que es presentin amb els seus encensers l’endemà. Aaron oferiria el seu encens i ells el seu, deixant que Déu jutgés. Dos-cents cinquanta homes es presenten amb els seus encensers en rebel·lia directa a Déu. I Déu els castiga, deixant clar que només Aaron i els seus fills eren els encarregats dels sacrificis.

Quan deixem a Déu el judici d'un cas, nosaltres ens quedem lliures de judici i no hem de buscar reivindicació. Així va ser com va succeir. Déu mateix va ser el que va castigar els rebels, deixant clara la sentència. Sí, ja sé que per al nostre pensar occidental, aquests judicis són molt dràstics. Però una vegada més, no és l'home el que jutja; Moisès no dicta sentència. Veiem que és Déu mateix, que coneix el nostre cor millor del que nosaltres ho farem mai. Ell no s'equivoca quan fa judici. No t'afanyis a jutjar tu i dictar sentència, perquè tu no podries fer-ho com Déu ho fa. Però com Moisès, ves i inclina el teu rostre davant Déu, perquè ell s'encarregui de fer justícia.

Veiem en aquests dos exemples de queixa dues resolucions diferents. En el primer cas, Aaron i Maria es penedeixen quan Déu els mostra el seu error. Demanen perdó, i hi ha restauració. En el segon cas, quan als de Corè se'ls confronta amb el seu error, reaccionen amb rebel·lia i amargor, amb ingratitud i enveja. I com que no hi ha penediment, reben el càstig de la ira de Déu. Cada ésser humà ha de prendre la decisió del que farà quan el Senyor li mostra el seu pecat. Ens diu Proverbis 28:13: «Qui oculta els seus pecats no prospera, qui els reconeix i els abandona obté misericòrdia.»

Encobrir o defensar les teves faltes no et permetran prosperar. Però sempre hi ha lloc per a rebre perdó i restauració quan podem acceptar l'ensenyament amb humilitat i gratitud. Que el Senyor ens ajudi a agrair l’aprenentatge i a no insistir en les nostres pròpies faltes, perquè puguem viure una vida pròspera.]]>https://api.spreaker.com/episode/52682286Mon, 17 Feb 2025 06:30:00 +0000David y MaribelM'agradaria poder dir que després de l'incident de les guatlles, el poble d'Israel va aprendre a confiar en Déu, que van entrar a la terra promesa, i que van viure feliços, i van menjar perdius (o guatlles), però per desgràcia, no va anar així. La...
És lògic. Quan confies en algú, pots descansar en la paraula d'aquesta persona. Una vegada tens els teus dubtes de si aquesta persona vol el teu bé, o de la seva capacitat de proveir el que a tu et convé, no pots mostrar agraïment per les seves accions perquè desconfies. La confiança i la gratitud venen juntes. Posaré un exemple.

Quan vas a un gimnàs, vas amb algun propòsit en ment. Si confies en el teu entrenador per a portar-te a la meta que et proposes, qualsevol exercici, per molt dur que sigui, ho reps amb un cert sentit de gratitud, sabent que aquest és el procés òptim per a aconseguir la teva meta. Però si en algun moment deixes de creure que el teu entrenador et fa sofrir amb el propòsit d'ajudar-te a obtenir la condició física que tant vols, deixaràs de pensar que l'esforç que estàs fent val la pena, la qual cosa farà que tinguis mala disposició a l'hora de realitzar els exercicis, i al final resultarà que deixaràs d'anar al gimnàs. La teva fidelitat a l'entrenament dependrà de la confiança que tinguis en l'entrenador i en el programa.

Doncs alguna cosa semblant veiem a Nombres.
El poble comença a queixar-se perquè pensa que Déu no està mirant pels interessos del poble.
I és llavors quan comencen a queixar-se de les provisions. Per a empitjorar la situació, i després de la gran plaga que va haver degut a la ingratitud d'aquestes persones, el poble qüestiona l'autoritat de Déu i dels líders que Déu ha establert.

Avui veurem dos casos de rebel·lia. En primer lloc, dins del lideratge; Aaron i Maria, els germans de Moisès, qüestionen a Moisès com a líder del poble, perquè no semblen contents amb la dona de Moisès. Aquesta història és refrescant, perquè veiem que Moisès, al qual Déu descriu com un home mans, no intenta defensar-se ni acusar els seus germans. És Déu el que, els truca a la porta del tabernacle i els reprèn per aquesta queixa, explicant-los que ha estat Ell el que ha posat a Moisès com a guia del poble, i no Moisès a si mateix. Després de la reprensió de Déu, Maria nota que porta sobre si mateixa una marca d'impuresa, la lepra. En veure això, Aaron, que pel que sembla no havia estat el que havia començat tot això, demana perdó per la insensatesa d'aquesta murmuració i tots dos ell i Maria reben perdó i restauració de part de Déu, encara que Maria ha de portar la marca de la lepra durant set dies. No tornem a veure de part d'ells més queixa de la voluntat de Déu per a ells o per a Moisès el seu germà. La lliçó havia estat rebuda i apresa.

La segona història és diferent. Uns capítols més tard, en el 16, alguns homes d'Israel es rebel·len contra Moisès I Aaron. Ens diuen els primers versets del capítol que Corè, Datan i Abiron, van reunir gent, i es van aixecar contra Moisès amb dos-cents cinquanta homes dels fills d'Israel, prínceps de la congregació, dels del consell, homes de renom. I es van ajuntar contra Moisès i Aaron i els van dir: Ja n'hi ha prou de vosaltres! Perquè tota la congregació, tots ells són sants, i enmig d'ells està Jehovà; per què, doncs, us aixequeu vosaltres sobre la congregació de Jehovà?”

Quan Moisès va escoltar això, ens diu la Paraula que es va inclinar sobre el seu rostre. Això ho veiem sovint en Moisès. Quan arribava una situació difícil, no la intentava solucionar ell, sinó que es prostrava sobre el seu rostre per a demanar l'ajuda de Déu. Moisès aparta llavors a Corè i li reprèn. Corè era un levita. Tenia responsabilitats en el tabernacle igual que tots els levites, però no...]]>509false1fullhttps://www.spreaker.com/episode/030-el-mal-de-la-ingratitud--52569340
Déu ens està instant a ser agraïdes. Tot el que fem, hem de fer-ho donant gràcies, gràcies perquè per la gràcia de Déu podem fer-ho. Gràcies perquè podem tenir vida eterna en Crist per la misericòrdia de Déu. Gràcies perquè vivim i no hem de pensar molt en el que menjarem cada dia. Gràcies a Déu, Gràcies.

En el llibre de Nombres, al capítol 11 quan el poble està fent el seu primer viatge des de Sinaí cap a Hasserot, el veiem queixant-se. I ens diu el primer verset que “el Senyor les va sentir i la seva ira es va encendre”. Entenem que la ira del Senyor no és com la nostra. La seva ira és santa, cosa que la nostra mai podria arribar a ser. La nostra ira santa s'aproxima a la seva (sense arribar ni de bon tros) quan ens “encén” veure la injustícia, la violència, el pecat. Aquesta indignació ens dona la idea del que la ira Santa de Déu és, recordant sempre que Déu és summament Sant i just, i que no actua en venjança com l'ésser humà podria. Les seves accions són i seran sempre justes.

Ens diu el text que va haver-hi un incendi en el campament; no és la primera vegada que veiem foc consumidor en resposta al pecat. Així que en el verset dos, el poble clama a Déu i ens diu que “el foc es va extingir.

Seguidament, ens diu a Nombres 11 que els estrangers que s'havien unit al poble van començar a murmurar, enyorant el menjar d'Egipte. L'interessant és que a la queixa se'ls uneixen els fills d'Israel dient: “Qui ens donés a menjar carn! Ens recordem del peix que menjàvem a Egipte de franc! Sí, has sentit bé, van dir de franc!!! Pot ser que els egipcis que van sortir amb ells sí que poguessin costejar-se la carn i el peix, però recordem que els israelites eren esclaus a Egipte. S'havien oblidat aviat de la seva condició. Continuen donant la llista del menjar que enyoraven: “cogombres, melons, porros, cebes i alls, i diuen “ara la nostra ànima s'asseca; perquè res sinó aquest mannà veuen els nostres ulls.”

Déu els havia donat mannà al segon mes del seu viatge. Llegeixo el text d'Èxode 16:
«Llavors, tota la congregació dels fills d’Israel va començar a murmurar contra Moisès i Aaron, al desert. Els fills d’Israel els deien: “Tant de bo haguéssim mort a mans del Senyor al país d’Egipte, quan sèiem vora les olles de carn, quan menjàvem pa en abundor. Ens heu dut en aquest desert per matar de fam tota aquesta generació.”» ÈXODE 16:2-3 BEC

Això era després d'un mes d'haver sortit d'Egipte. Poc els havia durat la felicitat d'haver-se deslliurat d'un esclavatge a Egipte. Ara es queixaven, no perquè no tinguessin menjar, però potser el que havien portat ja s'estava acabant. Tenien por i van dubtar que Déu els anés a donar el que necessitaven.

No som així nosaltres? Encara no hem notat la necessitat i ja la podem sentir en les nostres carns, preocupant-nos. Saps que preocupar-se significa “ocupar-se d'alguna cosa abans que arribi”?, el prefix pre- per a indicar “abans”. Quan ens preocupem, estem patint per alguna cosa que encara no ha succeït i pot ser que mai succeeixi.

En aquesta ocasió a Èxode, Déu els va donar guatlles que sobrevolaven arran de terra perquè les poguessin caçar, cuinar-les i menjar-les. I a partir del matí següent, Déu els va donar mannà, un menjar que descendia cada dia, menys en el dia de repòs la ració del qual arribava doble el dia anterior. Ens diu el text que “el recollien cada matí, cadascun segons el que havia de menjar; i tan bon punt el sol escalfava, es fonia.” Això requeria confiar en Déu per a la provisió diària. I Déu va mostrar la seva fidelitat, proveint mannà durant un any sencer. Però el poble es va cansar.

A Nombres 11 veiem que el poble torna a queixar-se, aquesta vegada menyspreant el que Déu els donava cada dia:

“La nostra ànima s'asseca” No em sorprèn que Déu cremi d'ira davant tal menyspreu. Moisès també està fart de les queixes del poble. Va a Déu “Per què tractes malament al teu servent?, i per què no he trobat gràcia en els teus ulls, que has posat la càrrega de tot aquest poble sobre mi? És que soc jo qui ha concebut aquest poble I l’ha infantat?” I diu també “D'on aconseguiré jo carn per a donar a tot aquest poble? Perquè ploren a mi, dient: Dona'ns carn que mengem.” Moisès li demana a Déu fins i tot que li llevi la vida per l'angoixat que està de liderar a aquest poble.

És preciós veure que Déu immediatament li dona a Moisès ajuda. A partir d'aquest moment Déu assigna 70 homes per a ajudar a Moisès a portar la càrrega de liderar al poble. I li assegura que Ell proveirà carn per a tots.

Déu els demana que se santifiquin, perquè els donaria carn, no sols per a un dia, sinó per a un mes sencer. Més ells no es van tornar penedits per a mostrar agraïment a Déu. L'endemà, el poble cobejós recull les guatlles que Déu ha portat cap al seu campament amb un vent miraculós, i les comencen a menjar amb tal cobdícia i ingratitud que són castigats, ens diu “amb una plaga molt gran.”

Aquest poble va pecar d'ingratitud. No havien après la lliçó l'any anterior, quan van veure que Déu supleix cada necessitat. No van veure que Déu és pròxim i que escolta els que a Ell venen amb les seves càrregues com veiem que va fer amb Moisès. L'única cosa que els importava era el que ells volien en el moment. S'havien deixat convèncer d'alguns que dubtaven de Déu i havien ofès a aquell que els havia donat la seva presència, direcció i pau. Com podien ser ingrats i avariciosos? Vist des de fora podem apreciar la neciesa del poble.

I pregunto, quantes vegades jo he actuat així amb Déu? El que Ell dona no em sembla suficient, o simplement no m'agrada el que m'està donant.

I tu? Potser t'has cansat del mannà i vols carn. Potser el que Déu proveeix et sembla menys que el que el món t'ofereix. Però recordem que Déu és fidel, i el que ens dona, és perquè és bo per a nosaltres. Per què desconfiar d'Ell? Siguem agraïts, és el que Déu demana. Siguem persones agraïdes; gaudim dels regals que ens porta cada dia.]]>https://api.spreaker.com/episode/52569340Fri, 14 Feb 2025 06:30:00 +0000David y MaribelCada dia ens aixequem, ens arreglem, sortim de casa per a fer el que sigui que fem, tornem a casa, i continuem vivint, menjant, comprant; continuem anant i venint, i no solem pensar molt en allò que fem diàriament. Almenys fins que per algun motiu ens...
Déu ens està instant a ser agraïdes. Tot el que fem, hem de fer-ho donant gràcies, gràcies perquè per la gràcia de Déu podem fer-ho. Gràcies perquè podem tenir vida eterna en Crist per la misericòrdia de Déu. Gràcies perquè vivim i no hem de pensar molt en el que menjarem cada dia. Gràcies a Déu, Gràcies.

En el llibre de Nombres, al capítol 11 quan el poble està fent el seu primer viatge des de Sinaí cap a Hasserot, el veiem queixant-se. I ens diu el primer verset que “el Senyor les va sentir i la seva ira es va encendre”. Entenem que la ira del Senyor no és com la nostra. La seva ira és santa, cosa que la nostra mai podria arribar a ser. La nostra ira santa s'aproxima a la seva (sense arribar ni de bon tros) quan ens “encén” veure la injustícia, la violència, el pecat. Aquesta indignació ens dona la idea del que la ira Santa de Déu és, recordant sempre que Déu és summament Sant i just, i que no actua en venjança com l'ésser humà podria. Les seves accions són i seran sempre justes.

Ens diu el text que va haver-hi un incendi en el campament; no és la primera vegada que veiem foc consumidor en resposta al pecat. Així que en el verset dos, el poble clama a Déu i ens diu que “el foc es va extingir.

Seguidament, ens diu a Nombres 11 que els estrangers que s'havien unit al poble van començar a murmurar, enyorant el menjar d'Egipte. L'interessant és que a la queixa se'ls uneixen els fills d'Israel dient: “Qui ens donés a menjar carn! Ens recordem del peix que menjàvem a Egipte de franc! Sí, has sentit bé, van dir de franc!!! Pot ser que els egipcis que van sortir amb ells sí que poguessin costejar-se la carn i el peix, però recordem que els israelites eren esclaus a Egipte. S'havien oblidat aviat de la seva condició. Continuen donant la llista del menjar que enyoraven: “cogombres, melons, porros, cebes i alls, i diuen “ara la nostra ànima s'asseca; perquè res sinó aquest mannà veuen els nostres ulls.”

Déu els havia donat mannà al segon mes del seu viatge. Llegeixo el text d'Èxode 16:
«Llavors, tota la congregació dels fills d’Israel va començar a murmurar contra Moisès i Aaron, al desert. Els fills d’Israel els deien: “Tant de bo haguéssim mort a mans del Senyor al país d’Egipte, quan sèiem vora les olles de carn, quan menjàvem pa en abundor. Ens heu dut en aquest desert per matar de fam tota aquesta generació.”» ÈXODE 16:2-3 BEC

Això era després d'un mes d'haver sortit d'Egipte. Poc els havia durat la felicitat d'haver-se deslliurat d'un esclavatge a Egipte. Ara es queixaven, no perquè no tinguessin menjar, però potser el que havien portat ja s'estava acabant. Tenien por i van dubtar que Déu els anés a donar el que necessitaven.

No som així nosaltres? Encara no hem notat la necessitat i ja la podem sentir en les nostres carns, preocupant-nos. Saps que preocupar-se significa “ocupar-se d'alguna cosa abans que arribi”?, el prefix pre- per a indicar “abans”. Quan ens preocupem, estem patint per alguna cosa que encara no ha succeït i pot ser que mai succeeixi.

En aquesta ocasió a Èxode, Déu els va donar guatlles que sobrevolaven arran de terra perquè les poguessin caçar, cuinar-les i menjar-les. I a partir del matí següent, Déu els va donar mannà, un menjar que descendia cada dia, menys en el dia de repòs la ració del qual arribava doble el dia...]]>521biblia,gratitut,reflejosfalse1fullhttps://www.spreaker.com/episode/029-el-nuvol-que-cobria-el-tabernacle--52569338
Déu va donar al seu poble la seva presència no sols en esperit, com nosaltres la gaudim ara, sinó d'una forma visual. Déu els estava comunicant la seva companyia i també va usar el núvol i la columna de foc per a guiar-los.

El poble podria sentir la presència de Déu en veure el núvol i el foc. Quina preciosa escena! En viatjar en zona desèrtica, el núvol segurament els serviria per a protegir-los del sol, donant temperatures més fresques durant el dia, i la columna de foc, imagino que portava una mica de calor durant les fredes nits del desert. No sé com funcionaria exactament, però sé que el Senyor els guardaria com la benedicció que els havia promès uns capítols abans.

El núvol no sols els mostrava la presència de Déu, sinó que era també una manera de guiar al poble. Veiem que quan el núvol s'aixecava de sobre el tabernacle, el poble entendria que era moment d'aixecar campament. Quan el núvol parava, aquí havien de muntar el campament. Col·locarien el tabernacle en aquest lloc i acamparien en la formació establerta a Èxode. Diu el verset 22 del capítol 9 que “mentre el núvol es detenia sobre el tabernacle i es mantenia sobre ell, els fills d’Israel contivuaven acampats, i no es movien; més quan ella s'alçava, ells partien.” fos un dia, un mes o un any, ja fora de dia o de nit, seguien les instruccions de marxa marcades a través del núvol.

Déu no sols va donar aquest senyal visual, sinó que va establir per al poble senyals acústics per a les crides a reunió i l'aixecament dels campaments. Déu va donar instruccions a Moisès perquè es fessin dues trompetes de plata per a usar-se com a instruments de crida. Si es tocava una trompeta, acudirien els responsables de les tribus a la porta del tabernacle de reunió. Si sonaven les dues trompetes, seria per a l'atenció de tot el poble. Tenien fins i tot diferents melodies d'alarma que es tocarien per a aixecar el campament sistemàticament segons les tribus. Fins i tot tenien el toc de guerra que quan haguessin d'entrar a batalla, que els garantia la protecció de Déu enfront de l'enemic que els sortís a la trobada.

Així també els va donar Déu melodies que acompanyarien els holocausts i els “bon dia”. Diu el versicle 10: “I en el dia de la vostra alegria, i en les vostres solemnitats, i en els principis dels vostres mesos, tocareu les trompetes sobre els vostres holocausts, i sobre els sacrificis de pau, i us seran per memòria davant del vostre Déu. Jo Jehovà el vostre Déu.”

Així que veiem que no sols els va donar Déu la promesa de la seva presència sinó també proves d'ella.

Amb la presència i la direcció de Déu, no sols com una promesa abstracta sinó amb proves visuals i acústiques, començarien el viatge des de Sinaí, lloc on havien habitat durant un any, i començarien el seu caminar cap a la terra de la promesa. Així van sortir ”la primera vegada al mandat de Jehovà per mitjà de Moisès,” “i es va detenir el núvol en el desert de Paran (13,12). Els encarregats de desmuntar i transportar el tabernacle el van fer tal com havien estat instruïts, i van marxar les tribus cadascuna segons el seu torn.

Ens diu el text a Nombres 10:33 «Van partir de la muntanya del Senyor i van caminar durant tres dies, i l’arca del pacte del Senyor va anar al davant d’ells l’etapa de tres dies, per cercar-los un lloc de descans. El núvol del Senyor era damunt d’ells tot el dia, cada cop que alçaven el campament.»

Tres dies de viatge seria el que els milers d'israelites trigarien a arribar al lloc on acamparien, però ens diu que l'arca va ser davant per a preparar el lloc on establirien el campament. El text acaba reafirmant la presència i la cura de Déu en el camí.

En el relat a Èxode 33 vam veure a Moisès pregant a Déu que la seva presència els acompanyés. És més, Moisès havia demanat a Déu “Si la teva presència no ha d'anar amb mi, no ens treguis d'aquí: (14-15) La promesa d'afirmació de Déu a Moisès va ser: “La meva presència anirà amb tu, i et donaré descans.”

Descans. Importa molt on ens trobem? Si la presència del Senyor està amb nosaltres, hauria de ser suficient per al nostre descans. Recordem la benedicció de Déu: Si el seu rostre resplendeix sobre nosaltres, podem gaudir de La seva pau.
Gràcies a Déu, moltes vegades, com al poble d'Israel, Déu ens dona proves de la seva cura. No sempre en forma de núvol, o en forma de foc, però hi ha situacions que ens fan notar de manera específica la presència de Déu. Ara bé, no em refereixo a experiències “místiques”. Més aviat em refereixo a actes de bondat que el Senyor permet per a mostrar-nos la seva cura.
A vegades serà un policia que té misericòrdia de tu i et perdona la multa d'aparcament que tan clarament et mereixies, o a vegades un que et multa per incomplir la llei quan comences a pensar que pots crear les teves pròpies normes. Vaig conèixer a una senyora que deia que ella demanava a Déu que si els seus fills adolescents feien una cosa dolenta, que els enxampessin, perquè no pensessin que estaven per sobre de la llei, ja que aquesta actitud podria encaminar-los a situacions que els poguessin portar a mal fi. No és mala oració per a nosaltres i per a la nostra família.
Moltes situacions, positives i a vegades negatives de les quals experimentem en les nostres vides podem veure-les com a formes pràctiques en les quals podem notar que el Senyor s'interessa per nosaltres, que ens guarda de fer allò que no devem i que ens guia cap a coses que ens convenen. Algunes, simplement ens mostren el seu amor i la seva cura, com quan trobes un aparcament quan tens molta pressa. Que aprenguem a reconèixer aquests “senyals,” no depenen de manera supersticiosa, però sí que notant i donant gràcies a Déu per la seva bondat i la seva mà ferma.

Et desitjo la presència del Senyor en el teu dia a dia. Ell ja ha mostrat que t'estima. T'animo a buscar-lo si mai has viscut conscient de Déu.




]]>https://api.spreaker.com/episode/52569338Thu, 13 Feb 2025 06:00:00 +0000David y MaribelA Nombre 9:15-18 diu així «El dia que es va aixecar la tenda, el núvol la va cobrir per damunt el Tabernacle del Testimoni, i, al capvespre, es quedava damunt el Tabernacle prenent un aspecte com de foc, fins al matí. Així era sempre: el núvol la...
Déu va donar al seu poble la seva presència no sols en esperit, com nosaltres la gaudim ara, sinó d'una forma visual. Déu els estava comunicant la seva companyia i també va usar el núvol i la columna de foc per a guiar-los.

El poble podria sentir la presència de Déu en veure el núvol i el foc. Quina preciosa escena! En viatjar en zona desèrtica, el núvol segurament els serviria per a protegir-los del sol, donant temperatures més fresques durant el dia, i la columna de foc, imagino que portava una mica de calor durant les fredes nits del desert. No sé com funcionaria exactament, però sé que el Senyor els guardaria com la benedicció que els havia promès uns capítols abans.

El núvol no sols els mostrava la presència de Déu, sinó que era també una manera de guiar al poble. Veiem que quan el núvol s'aixecava de sobre el tabernacle, el poble entendria que era moment d'aixecar campament. Quan el núvol parava, aquí havien de muntar el campament. Col·locarien el tabernacle en aquest lloc i acamparien en la formació establerta a Èxode. Diu el verset 22 del capítol 9 que “mentre el núvol es detenia sobre el tabernacle i es mantenia sobre ell, els fills d’Israel contivuaven acampats, i no es movien; més quan ella s'alçava, ells partien.” fos un dia, un mes o un any, ja fora de dia o de nit, seguien les instruccions de marxa marcades a través del núvol.

Déu no sols va donar aquest senyal visual, sinó que va establir per al poble senyals acústics per a les crides a reunió i l'aixecament dels campaments. Déu va donar instruccions a Moisès perquè es fessin dues trompetes de plata per a usar-se com a instruments de crida. Si es tocava una trompeta, acudirien els responsables de les tribus a la porta del tabernacle de reunió. Si sonaven les dues trompetes, seria per a l'atenció de tot el poble. Tenien fins i tot diferents melodies d'alarma que es tocarien per a aixecar el campament sistemàticament segons les tribus. Fins i tot tenien el toc de guerra que quan haguessin d'entrar a batalla, que els garantia la protecció de Déu enfront de l'enemic que els sortís a la trobada.

Així també els va donar Déu melodies que acompanyarien els holocausts i els “bon dia”. Diu el versicle 10: “I en el dia de la vostra alegria, i en les vostres solemnitats, i en els principis dels vostres mesos, tocareu les trompetes sobre els vostres holocausts, i sobre els sacrificis de pau, i us seran per memòria davant del vostre Déu. Jo Jehovà el vostre Déu.”

Així que veiem que no sols els va donar Déu la promesa de la seva presència sinó també proves d'ella.

Amb la presència i la direcció de Déu, no sols com una promesa abstracta sinó amb proves visuals i acústiques, començarien el viatge des de Sinaí, lloc on havien habitat durant un any, i començarien el seu caminar cap a la terra de la promesa. Així van sortir ”la primera vegada al mandat de Jehovà per mitjà de Moisès,” “i es va detenir el núvol en el desert de Paran (13,12). Els encarregats de desmuntar i transportar el tabernacle el van fer tal com havien estat instruïts, i van marxar les tribus cadascuna segons el seu torn.

Ens diu el text a Nombres 10:33 «Van partir de la muntanya del Senyor i van caminar durant tres dies, i l’arca del pacte del Senyor va anar al davant d’ells l’etapa de tres dies, per cercar-los un lloc de...]]>495at,biblia,reflejosfalse1fullhttps://www.spreaker.com/episode/028-una-benediccio-extesa--52569339
Fa anys, quan estava preparant el meu casament, vaig escoltar un arranjament coral amb les paraules de benedicció donades a Moisès per part de Déu perquè Aaron i els seus fills beneïssin al poble d'Israel.
L'arranjament em va agradar tant que el meu llavors nuvi i jo ho vam traduir adaptant el text perquè es cantés el dia del nostre casament.
Compartiré un enllaç d’un enregistrament de l'himne a YouTube (en anglès, però el text és exactament aquests versets).

https://www.youtube.com/watch?v=QcYzO8Y4PH0


Déu volia beneir al seu poble, i va demanar a Aaron i als seus fills, que els beneïssin amb aquestes paraules, i diu el text que “posarien el nom del Senyor sobre els fills d'Israel.” Ells beneirien al poble, però era Déu mateix el qui els beneiria” (6:27)
Quina preciosa promesa del Senyor!

Aquesta bellíssima benedicció pot estendre's a cada persona que ha posat la seva confiança en Crist, ja que, com veiem en el nou testament a 1 Pere 2:9-10, som poble adquirit per Déu. Diu el text:

«Vosaltres, en canvi, sou llinatge escollit, sacerdoci reial, nació santa, poble adquirit per a proclamar les proeses d’aquell qui us ha cridat de les tenebres a la seva llum admirable; vosaltres abans no éreu poble, però ara sou poble de Déu; no éreu dels compadits, però ara sou compadits.» 1 PERE 2:9-10 BEC

Aquests som nosaltres. No érem poble de Déu, però per la seva gràcia hem arribat a ser-ho, per mitjà de la fe en el sacrifici preciós de Crist a la creu.

Què contempla exactament aquesta benedicció?

En primer lloc, la benedicció i la cura de part de Déu mateix. “El Senyor et beneeixi i et guardi.” Déu desitja beneir-nos i guardar-nos. Desitja habitar en el centre de les nostres vides així com en el tabernacle estava al centre del campament d'Israel. Quan La seva presència envaeix tot el nostre ésser, la seva cura és segura i evident. Aquí és quan podem viure segures que “res podrà separar-nos de l'amor de Déu” i que “totes les coses ajuden a bé.” A Proverbis 31 es descriu a la dona virtuosa com aquella que no té por al que està per venir, perquè ha posat la seva confiança en Déu. El salmista també afirma això quan diu en el salm 118: “Jehovà està amb mi; no tindré por…”

El segon punt diu “El Senyor faci resplendir el seu rostre damunt teu i et sigui propici.” Com resplendeix el rostre del Senyor sobre nosaltres? Diguem que quan el Senyor et pot mirar amb un somriure en el seu rostre, la seva presència resplendeix. Això només és possible en la seva misericòrdia, ja que no som criatures que portin sempre goig al rostre del nostre Senyor. La creació sencera se sotmet a la veu del nostre Déu. No obstant això, com ja hem vist en la Paraula de Déu, els humans vam ser fets amb capacitat d'escollir. I moltes vegades les nostres eleccions no són dignes d'una cara resplendent.

La desobediència directa a Déu produeix un efecte oposat al resplendent rostre de Déu. En Deuteronomi 31:18, Déu parla a Moisès del que ocorrerà quan el poble sigui infidel a Déu. Diu literalment que “el poble anirà a prostituir-se entre els déus estrangers,” i a aquesta infidelitat Déu haurà de reaccionar. Diu Déu “certament jo amagaré el meu rostre en aquell dia, per tot el mal que ells hauran fet, per haver-se tornat a déus estrangers.” L'oposat que el seu rostre resplendeixi sobre nosaltres seria que Déu hagués d'amagar el seu rostre. En la seva santedat, no podria mirar-te quan tries apartar-te i adores altres coses més que a Déu. I, no obstant això, com Déu sap que hi haurà moments en què en la nostra feblesa no mereixem el seu resplendent semblant, la benedicció diu “i et sigui propici” No hem de viure amb la por constant de fallar-li a Déu, però sí amb el desig d'agradar-li i sentir la resplendor de la seva glòria.

Acaba la benedicció amb una altra doble oració que és paral·lela a l'anterior: “que el Senyor es digni a mirar-te i et concedeixi la Pau” La benedicció contempla al Senyor, amb el rostre aixecat, mirant sobre nosaltres i cuidant-nos en el nostre caminar, posant en nosaltres La seva pau. Diu la Paraula de Déu a Filipencs 4:7 “I la pau de Déu, que supera tot enteniment, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Crist Jesús.” La pau de Déu no és com qualsevol pau que el món pot oferir. Es pot descriure la pau com l'absència de conflicte. Amb aquesta definició, la pau pot veure's com una cosa neutra, no obstant això, molt inestable, ja que en qualsevol moment la pau pot deixar de ser. Més Déu diu a Joan «Us he dit això a fi que tingueu pau en mi. En el món trobareu tribulacions, però tingueu coratge, jo he vençut el món.» JOAN 16:33 BEC

La pau de Déu es manté enmig de l'aflicció i el conflicte, perquè Déu és el Príncep de pau, i Ell és la nostra pau. Si el seu rostre resplendeix sobre nosaltres, podem tenir pau en les situacions més adverses. Aquesta és la pau que ens diu La seva Paraula que sobrepassa tot enteniment. És la pau que trenca esquemes.

Apropiem-nos d’aquesta benedicció, pregant-li a Déu que en la seva misericòrdia ens beneeixi i ens guardi, que puguem mirar-li cara a cara en santedat cada dia, i que la seva pau inundi les nostres vides de tal manera que res ens pugui tombar. En el món trobareu tribulacions, ens va dir el Senyor, però no tingueu por confieu! Déu ja ha vençut. Som, com diu Romans 8.37, “més que victoriosos, per mitjà d'aquell qui ens va estimar.”]]>https://api.spreaker.com/episode/52569339Wed, 12 Feb 2025 06:30:00 +0000David y Maribel«Parla a Aaron i als seus fills i digues-los: D’aquesta manera heu de beneir els fills d’Israel; els direu: Que el Senyor et beneeixi i et guardi. Que el Senyor faci resplendir el seu rostre damunt teu i et sigui propici. Que el Senyor es digni...
Fa anys, quan estava preparant el meu casament, vaig escoltar un arranjament coral amb les paraules de benedicció donades a Moisès per part de Déu perquè Aaron i els seus fills beneïssin al poble d'Israel.
L'arranjament em va agradar tant que el meu llavors nuvi i jo ho vam traduir adaptant el text perquè es cantés el dia del nostre casament.
Compartiré un enllaç d’un enregistrament de l'himne a YouTube (en anglès, però el text és exactament aquests versets).

https://www.youtube.com/watch?v=QcYzO8Y4PH0


Déu volia beneir al seu poble, i va demanar a Aaron i als seus fills, que els beneïssin amb aquestes paraules, i diu el text que “posarien el nom del Senyor sobre els fills d'Israel.” Ells beneirien al poble, però era Déu mateix el qui els beneiria” (6:27)
Quina preciosa promesa del Senyor!

Aquesta bellíssima benedicció pot estendre's a cada persona que ha posat la seva confiança en Crist, ja que, com veiem en el nou testament a 1 Pere 2:9-10, som poble adquirit per Déu. Diu el text:

«Vosaltres, en canvi, sou llinatge escollit, sacerdoci reial, nació santa, poble adquirit per a proclamar les proeses d’aquell qui us ha cridat de les tenebres a la seva llum admirable; vosaltres abans no éreu poble, però ara sou poble de Déu; no éreu dels compadits, però ara sou compadits.» 1 PERE 2:9-10 BEC

Aquests som nosaltres. No érem poble de Déu, però per la seva gràcia hem arribat a ser-ho, per mitjà de la fe en el sacrifici preciós de Crist a la creu.

Què contempla exactament aquesta benedicció?

En primer lloc, la benedicció i la cura de part de Déu mateix. “El Senyor et beneeixi i et guardi.” Déu desitja beneir-nos i guardar-nos. Desitja habitar en el centre de les nostres vides així com en el tabernacle estava al centre del campament d'Israel. Quan La seva presència envaeix tot el nostre ésser, la seva cura és segura i evident. Aquí és quan podem viure segures que “res podrà separar-nos de l'amor de Déu” i que “totes les coses ajuden a bé.” A Proverbis 31 es descriu a la dona virtuosa com aquella que no té por al que està per venir, perquè ha posat la seva confiança en Déu. El salmista també afirma això quan diu en el salm 118: “Jehovà està amb mi; no tindré por…”

El segon punt diu “El Senyor faci resplendir el seu rostre damunt teu i et sigui propici.” Com resplendeix el rostre del Senyor sobre nosaltres? Diguem que quan el Senyor et pot mirar amb un somriure en el seu rostre, la seva presència resplendeix. Això només és possible en la seva misericòrdia, ja que no som criatures que portin sempre goig al rostre del nostre Senyor. La creació sencera se sotmet a la veu del nostre Déu. No obstant això, com ja hem vist en la Paraula de Déu, els humans vam ser fets amb capacitat d'escollir. I moltes vegades les nostres eleccions no són dignes d'una cara resplendent.

La desobediència directa a Déu produeix un efecte oposat al resplendent rostre de Déu. En Deuteronomi 31:18, Déu parla a Moisès del que ocorrerà quan el poble sigui infidel a Déu. Diu literalment que “el poble anirà a prostituir-se entre els déus estrangers,” i a aquesta infidelitat Déu haurà de reaccionar. Diu Déu “certament jo amagaré el meu rostre en aquell dia, per tot el mal que ells hauran fet, per haver-se tornat a déus estrangers.” L'oposat que el seu rostre resplendeixi sobre nosaltres seria que Déu hagués d'amagar el seu rostre. En la seva santedat, no podria mirar-te quan tries apartar-te i adores altres coses més que a Déu. I, no obstant això,...]]>445at,biblia,nombres,reflejosfalse1fullhttps://www.spreaker.com/episode/027-la-celebracio-de-la-pascua--52569336
Un any després, a la muntanya Sinaí, veiem al poble celebrant la pasqua per segona vegada, en el primer mes de l'any i en el dia 14, com Déu l'havia establert a Èxode 12:24-28.

Déu els havia dit:
“Guardareu això per estatut per a vosaltres i per als vostres fills per sempre. I quan entreu a la terra que Jehovà us donarà, com va prometre, guardareu aquest ritual. I quan us diguessin els vostres fills: Què és aquest ritual vostre?, vosaltres respondreu: És la víctima de la pasqua de Jehovà, el qual va passar per sobre de les cases dels fills d'Israel a Egipte, quan va ferir als egipcis.”

Quan els seus fills els veiessin celebrar aquesta festa, podrien recordar-los el que Déu havia fet per ells, rescatant-los de l'esclavitud d'Egipte a una vida de llibertat en Déu. Que important és tenir celebracions que ens recorden com Déu ens ha salvat, ens ha cuidat, o ens ha beneït. Fem bé de celebrar les bondats de Déu davant dels nostres fills perquè sàpiguen que servim a un Déu gran i bo.

Això ho podien fer els estrangers també, aquells egipcis que havien cregut la Paraula de Déu i s'havien unit al poble d'Israel. La seva fe es demostrava en la celebració de la Pasqua que Déu havia establert. A Nombres 9:14 Déu els diu que aquesta celebració anual de la Pasqua que simbolitzava la salvació a través de l’Anyell la celebrarien també aquells que s'havien unit al poble d'Israel. Havia dit, “un mateix ritual tindreu, tant l'estranger com el natural de la terra.”

Durant una setmana, tot el poble menjaria pa sense llevat. A la primera Pasqua no havien tingut temps que la massa fermentés.

Veiem més tard en el llibre de Deuteronomi 16:3 que els recorda:
«No hi podràs menjar pa fermentat: durant set dies menjaràs pans àzims (el pa d’aflicció, perquè fugint precipitadament vas sortir d’Egipte), a fi que, mentre visquis, guardis memòria del dia que vas sortir de la terra d’Egipte.» DEUTERONOMI 16:3 BEC

Fins al dia d'avui els jueus celebren la pasqua amb pa sense llevat. No havia d'haver-hi llevat a la casa durant tota la setmana. El poble havia de celebrar la pasqua en un estat de puresa. El llevat sovint és utilitzat a la Bíblia per a representar el pecat. El poble havia d'assegurar-se que no havia pecat en el campament. Em fa pensar en la deterioració de les festes que avui dia es consideren religioses. Per desgràcia, trobem en elles tot el contrari a la puresa. Estan plenes de desenfrenament de tota mena, al punt que un s'oblida del que realment s'està celebrant.

Déu volia que el seu poble recordés l'obra de Déu en ells, i per a això, la celebració havia de fer-se en un estat pur. El poble sabia les lleis de la puresa. Déu havia comunicat clarament el procediment de neteja, incloent-hi dies de purificació i una ofrena per a tornar a estar pur una altra vegada. Nosaltres no tenim lleis de puresa. Una vegada hem estat netejades mitjançant la sang de Crist per la fe, quan pequem, sigui amb intenció, o a vegades sense, quan ens adonem del nostre mal, hem de venir en penediment a Déu. No és un ritual en què un sacerdot està involucrat, com en l'Antic testament. Déu ens diu a 1 Timoteu 2:5 que Jesucrist és “l’únic mitjancer entre Déu i els homes” Així que, per què viure en pecat no perdonat? Anem al tron de Déu en el nom de Crist, amb confiança, cada vegada que veiem alguna cosa en la nostra vida que li desagrada, i així mantinguem-nos netes davant de Déu.

Si continuem amb el text, llegim que “va haver-hi alguns que estaven impurs a causa de mort, i no van poder celebrar la pasqua aquell dia; i van venir davant de Moisès i davant d’Aaron aquell dia, i li van dir aquells homes: Nosaltres estem impurs per causa de mort; per què serem exclosos d'oferir ofrena a Jehovà al seu temps entre els fills d'Israel? I Moisès els va respondre: Espereu, i sentiré el que ordena Jehovà a vosaltres.”

Aquestes persones estaven impures, no perquè haguessin pecat o no s'haguessin preparat per endavant, però perquè algú pròxim a ells havia mort i havien hagut de tocar el cadàver. Quan algú del poble havia entrat en contacte amb mort, eren automàticament impurs. Aquestes persones volien obeir a Déu. Així que van venir a consultar la seva situació a Moisès.

Adonem-nos que Moisès no els deixa sense esperança, ni els diu el que a ell li sembla. Els demana que esperin per a poder consultar amb Déu. Com a líder del poble, Moisès reconeix que necessita consultar amb Déu. Això és actuar amb saviesa, a causa de la gran responsabilitat. En aquesta ocasió veiem a Moisès admetent que no té resposta per a aquesta situació, i aniria a consultar-ho amb Déu.

Nosaltres també podem anar a Déu quan algun problema o dubte es presenti. Abans d’intentar solucionar-ho soles o ignorar-ho, fem bé de prendre el temps de portar-lo al Senyor en oració, confiant que Ell donarà resposta.

Així va succeir a Moisès. Déu va disposar que aquestes persones podrien celebrar la pasqua un mes després, per a així poder complir amb les seves obligacions, purificar-se i podent obeir en la celebració de la pasqua.

La relació que ens ofereix Déu és preciosa. Accés directe al Pare a través de Crist, i la possibilitat de viure una vida santa, perquè Ell és Sant, i perquè Ell perdona a aquell que ve a Ell penedit. I com hem vist en aquesta última part, ofereix saviesa en els moments en què no sabem el pròxim pas. Una vegada més veiem a un Déu Sant, però alhora pròxim, que busca tenir comunió contínua amb mi i amb tu. Gràcies, Déu, pel teu amor.]]>https://api.spreaker.com/episode/52569336Tue, 11 Feb 2025 06:30:00 +0000David y MaribelLa celebració de la pasqua commemorava l'alliberament del poble d'Israel d'Egipte. L'última nit a Egipte, cada família havia immolat un anyell i havien utilitzat la seva sang per a marcar els dos brancals de la llinda de la casa perquè el primogènit...
Un any després, a la muntanya Sinaí, veiem al poble celebrant la pasqua per segona vegada, en el primer mes de l'any i en el dia 14, com Déu l'havia establert a Èxode 12:24-28.

Déu els havia dit:
“Guardareu això per estatut per a vosaltres i per als vostres fills per sempre. I quan entreu a la terra que Jehovà us donarà, com va prometre, guardareu aquest ritual. I quan us diguessin els vostres fills: Què és aquest ritual vostre?, vosaltres respondreu: És la víctima de la pasqua de Jehovà, el qual va passar per sobre de les cases dels fills d'Israel a Egipte, quan va ferir als egipcis.”

Quan els seus fills els veiessin celebrar aquesta festa, podrien recordar-los el que Déu havia fet per ells, rescatant-los de l'esclavitud d'Egipte a una vida de llibertat en Déu. Que important és tenir celebracions que ens recorden com Déu ens ha salvat, ens ha cuidat, o ens ha beneït. Fem bé de celebrar les bondats de Déu davant dels nostres fills perquè sàpiguen que servim a un Déu gran i bo.

Això ho podien fer els estrangers també, aquells egipcis que havien cregut la Paraula de Déu i s'havien unit al poble d'Israel. La seva fe es demostrava en la celebració de la Pasqua que Déu havia establert. A Nombres 9:14 Déu els diu que aquesta celebració anual de la Pasqua que simbolitzava la salvació a través de l’Anyell la celebrarien també aquells que s'havien unit al poble d'Israel. Havia dit, “un mateix ritual tindreu, tant l'estranger com el natural de la terra.”

Durant una setmana, tot el poble menjaria pa sense llevat. A la primera Pasqua no havien tingut temps que la massa fermentés.

Veiem més tard en el llibre de Deuteronomi 16:3 que els recorda:
«No hi podràs menjar pa fermentat: durant set dies menjaràs pans àzims (el pa d’aflicció, perquè fugint precipitadament vas sortir d’Egipte), a fi que, mentre visquis, guardis memòria del dia que vas sortir de la terra d’Egipte.» DEUTERONOMI 16:3 BEC

Fins al dia d'avui els jueus celebren la pasqua amb pa sense llevat. No havia d'haver-hi llevat a la casa durant tota la setmana. El poble havia de celebrar la pasqua en un estat de puresa. El llevat sovint és utilitzat a la Bíblia per a representar el pecat. El poble havia d'assegurar-se que no havia pecat en el campament. Em fa pensar en la deterioració de les festes que avui dia es consideren religioses. Per desgràcia, trobem en elles tot el contrari a la puresa. Estan plenes de desenfrenament de tota mena, al punt que un s'oblida del que realment s'està celebrant.

Déu volia que el seu poble recordés l'obra de Déu en ells, i per a això, la celebració havia de fer-se en un estat pur. El poble sabia les lleis de la puresa. Déu havia comunicat clarament el procediment de neteja, incloent-hi dies de purificació i una ofrena per a tornar a estar pur una altra vegada. Nosaltres no tenim lleis de puresa. Una vegada hem estat netejades mitjançant la sang de Crist per la fe, quan pequem, sigui amb intenció, o a vegades sense, quan ens adonem del nostre mal, hem de venir en penediment a Déu. No és un ritual en què un sacerdot està involucrat, com en l'Antic testament. Déu ens diu a 1 Timoteu 2:5 que Jesucrist és “l’únic mitjancer entre Déu i els homes” Així que, per què viure en pecat no perdonat? Anem al tron de Déu en el nom de Crist, amb confiança, cada vegada que veiem alguna cosa en la nostra vida que li desagrada, i així mantinguem-nos netes davant de Déu.

Si continuem amb el text, llegim que...]]>463at,biblia,maribel,reflejosfalse1fullhttps://www.spreaker.com/episode/026-seccions-dificils--52569337
Hi ha molta gent que s'ha dedicat a trobar porcions de la Bíblia que poden utilitzar per a desprestigiar a Déu i La seva Paraula. Podríem dir que si algú va amb mala intenció, el Pentateuc, és a dir, els primers cinc llibres de la Bíblia, els donaria ocasió de trobar passatges comprometedors.

Però poden aquests passatges ser usats contra Déu? Ells creuen que sí, i ho intentaran, perquè aquestes persones no coneixen a Déu ni tampoc volen.

I les que creiem en Déu i volem trobar sentit a cada porció de la Bíblia? Moltes vegades en llegir una secció difícil d'entendre, podem parar en dubte, per a seguidament confiar que Déu sabrà i passar-ho sense donar-li molta meditació. Però no és necessari fer això. La nostra fe en Déu no ha de ser una fe cega, perquè el Déu de la Bíblia vol ser conegut i entès per cadascun de nosaltres.

Som afortunades, perquè Déu s'ha mostrat en La seva Paraula i sabem que Déu no canvia. Quan ens enfrontem a una porció de la Paraula que no ens quadra, podem parar i demanar a l'Autor que obri els ulls del nostre enteniment. És més, hem de fer-ho per a no arribar a conclusions errònies. El que sabem sobre Déu ha d'ajudar-nos a entendre el que està succeint en el text. Així que en l'episodi d'avui, voldria mirar una secció difícil de manera sistemàtica, amb els filtres dels atributs de Déu.

En el capítol cinc de Nombres trobem una llei sobre com han de ser tractada la gelosia. Ens sembla estrany que això hagi d'aparèixer en les lleis del poble. Però quan llegim la secció, ens pot semblar injust que aquesta llei contempla que el marit pot acusar la dona d'infidelitat, però no al contrari. Potser t'has preguntat això durant la teva lectura. Què està passant al text?

Molts han acusat Déu de favoritisme cap a l'home, però ja a Gènesi argumentàvem que no és així. Com llegim a Gènesi 1:27 «I Déu va crear l’home a la seva imatge, a la semblança de Déu el va crear; creà l’home i la dona.» I llegim en el Nou Testament a Gàlates 3:28 «Ja no hi ha diferència entre jueu o grec, esclau o lliure, home o dona, perquè tots vosaltres sou un de sol en Crist Jesús.»

Així que hem de partir de la veritat que Déu no fa accepció de persones. Veiem que en l'antic i el nou testament, Déu ha posat dones en posicions estratègiques, i el tracte de Jesús amb les dones en els evangelis és irreprotxable.

El text a Nombres està fent una cosa realment nova enmig de pobles que infravaloraven a la dona. Recordem que Déu havia anomenat a Abraham dels Calders, i encara que els egipcis sembla que donaven un paper complementari a les dones, veiem que l'ésser humà ha lluitat amb la idea de tenir un tracte adequat amb les dones. El nostre Senyor és el que ha defensat a la dona, veient-la com a atuell valuós que ha de ser estimada així com Ell ha estimat a la humanitat.


La llei de la gelosia protegia la dona de sofrir sota l'assetjament d'un marit gelós. La llei contemplava que si un marit sospitava que la seva dona havia estat infidel, havia de portar-la al sacerdot, el qual compliria un ritual en el que Déu mateix jutjaria a aquesta dona. Ella venia voluntàriament i havia de pronunciar el seu consentiment a tal prova. El procediment era tal que cap persona podia manipular la situació a favor seu o en contra de l'acusada. Diversos comentaristes que he consultat estaven d'acord que això protegia la dona, deixant el judici a Déu que no menteix. Una dona innocent no havia de témer aquesta prova. No seria fantàstic si altres processos judicials funcionessin així? No hi hauría lloc per a la corrupció ni equivocació humana.

Què passava si la dona era culpable?
En primer lloc, si era culpable, no voldria sotmetre's a tal prova, ja que sotmetent-se a la prova, s'exposaria a una maledicció que la faria patir una malaltia dels ovaris. Sí, ja sé que tot això sona estrany, però aguanta una mica, perquè les conclusions són edificants. Si ella era culpable, l'home que havia comès adulteri també rebria càstig de mort. La llei a Levític 20.10 diu «Si un home comet adulteri amb la dona d’un altre, hauran de morir irremissiblement, tant l’adúlter com l’adúltera.»

Ja, segur que penses que és un càstig extremadament sever. I si considerem una vegada més la santedat de Déu? Recordem que aquest era El seu poble. I els havia donat els manaments. “No adulteraràs” és un de deu. Era una rebel·lia directa contra Déu. I recordem que els deu manaments reflecteixen el caràcter Sant de Déu.

Déu dona una importància tremenda a la santedat moral, i permetre que el seu poble forniqués i adulterés no reflectia el seu caràcter Sant.

Per tant, encara que el procés judicial havia de començar amb una acusació a la dona, tots dos culpables serien tractats d'igual forma.

Per contra, en ser provada innocent, el marit d'aquesta naturalment sofriria humiliació d'haver pensat malament contra la seva pròpia dona, encara si aquest no era tractat com a culpable d'acusació falsa davant la llei.

Recordem, Déu és sobirà; “tot el que va voler ha fet, ens diu (Salm 115:3). Jo no entendré tot el que Ell fa, perquè ens diu la Paraula en Isaïes 55:8 que els seus “pensaments no són els nostres pensaments, ni els nostres camins els seus camins.” Diu Déu “Com són més alts els cels que la terra, així són els meus camins més alts que els vostres camins, i els meus pensaments més que els vostres pensaments.”

Així que en arribar a seccions com aquesta que al meu parer són problemàtiques, haig d'anar al Senyor perquè em doni una visió del text des del qual conec del meu Déu. Puc buscar ajuda en comentaristes que han estudiat aquests textos, i finalment puc descansar en la veritat que algun dia veuré al meu Senyor cara a cara, i tots els meus dubtes seran resolts en un instant. El meu Déu, en tu confio.]]>https://api.spreaker.com/episode/52569337Mon, 10 Feb 2025 06:30:00 +0000David y MaribelQuè fem amb els passatges difícils de la Bíblia? Perquè n'hi ha, sobretot quan llegim seccions escrites a un poble que no és el nostre, en temps que no són els nostres. Hi ha molta gent que s'ha dedicat a trobar porcions de la Bíblia que poden...
Hi ha molta gent que s'ha dedicat a trobar porcions de la Bíblia que poden utilitzar per a desprestigiar a Déu i La seva Paraula. Podríem dir que si algú va amb mala intenció, el Pentateuc, és a dir, els primers cinc llibres de la Bíblia, els donaria ocasió de trobar passatges comprometedors.

Però poden aquests passatges ser usats contra Déu? Ells creuen que sí, i ho intentaran, perquè aquestes persones no coneixen a Déu ni tampoc volen.

I les que creiem en Déu i volem trobar sentit a cada porció de la Bíblia? Moltes vegades en llegir una secció difícil d'entendre, podem parar en dubte, per a seguidament confiar que Déu sabrà i passar-ho sense donar-li molta meditació. Però no és necessari fer això. La nostra fe en Déu no ha de ser una fe cega, perquè el Déu de la Bíblia vol ser conegut i entès per cadascun de nosaltres.

Som afortunades, perquè Déu s'ha mostrat en La seva Paraula i sabem que Déu no canvia. Quan ens enfrontem a una porció de la Paraula que no ens quadra, podem parar i demanar a l'Autor que obri els ulls del nostre enteniment. És més, hem de fer-ho per a no arribar a conclusions errònies. El que sabem sobre Déu ha d'ajudar-nos a entendre el que està succeint en el text. Així que en l'episodi d'avui, voldria mirar una secció difícil de manera sistemàtica, amb els filtres dels atributs de Déu.

En el capítol cinc de Nombres trobem una llei sobre com han de ser tractada la gelosia. Ens sembla estrany que això hagi d'aparèixer en les lleis del poble. Però quan llegim la secció, ens pot semblar injust que aquesta llei contempla que el marit pot acusar la dona d'infidelitat, però no al contrari. Potser t'has preguntat això durant la teva lectura. Què està passant al text?

Molts han acusat Déu de favoritisme cap a l'home, però ja a Gènesi argumentàvem que no és així. Com llegim a Gènesi 1:27 «I Déu va crear l’home a la seva imatge, a la semblança de Déu el va crear; creà l’home i la dona.» I llegim en el Nou Testament a Gàlates 3:28 «Ja no hi ha diferència entre jueu o grec, esclau o lliure, home o dona, perquè tots vosaltres sou un de sol en Crist Jesús.»

Així que hem de partir de la veritat que Déu no fa accepció de persones. Veiem que en l'antic i el nou testament, Déu ha posat dones en posicions estratègiques, i el tracte de Jesús amb les dones en els evangelis és irreprotxable.

El text a Nombres està fent una cosa realment nova enmig de pobles que infravaloraven a la dona. Recordem que Déu havia anomenat a Abraham dels Calders, i encara que els egipcis sembla que donaven un paper complementari a les dones, veiem que l'ésser humà ha lluitat amb la idea de tenir un tracte adequat amb les dones. El nostre Senyor és el que ha defensat a la dona, veient-la com a atuell valuós que ha de ser estimada així com Ell ha estimat a la humanitat.


La llei de la gelosia protegia la dona de sofrir sota l'assetjament d'un marit gelós. La llei contemplava que si un marit sospitava que la seva dona havia estat infidel, havia de portar-la al sacerdot, el qual compliria un ritual en el que Déu mateix jutjaria a aquesta dona. Ella venia voluntàriament i havia de pronunciar el seu consentiment a tal prova. El procediment era tal que cap persona podia manipular la situació a favor seu o en contra de l'acusada. Diversos comentaristes que he consultat estaven d'acord que això protegia la dona, deixant el judici a Déu que no menteix. Una dona innocent no havia de témer aquesta prova. No seria fantàstic si altres processos judicials funcionessin així? No hi hauría lloc per a la corrupció ni equivocació humana.

Què passava si la dona era culpable?
En primer lloc, si era culpable, no voldria sotmetre's a tal prova, ja que sotmetent-se a la prova,...]]>480biblia,reflejosfalse1fullhttps://www.spreaker.com/episode/025-una-tasca-asignada--52534558
Déu li demana que es faci un cens i es compten els homes disponibles per a la batalla. Aquí és on ens adonem de l'immens nombre de persones que viatjaven. Nombres 1:45-46 ens diu que «Tots els israelites de vint anys en amunt aptes per a la guerra van ser enregistrats segons les seves cases paternes, i el total d’enregistrats va ser de sis-cents tres mil cinc-cents cinquanta.»

Aquests eren de les dotze tribus d'Israel:
De la tribu de Rubèn, de Simeó, de Judà, d’Isacar, de Zabuló, dels fills de Josep van ser els fills d’Efraín i els de Manassès, Els de Benjamí, de Dan, de Aser, de Gad, i de Neftalí, Dotze grups en total.

Però els de la tribu de Leví no estaven comptats en aquest cens. Déu tenia una altra missió per a ells.

Ens diu a Nombres 4: «El total dels levites que Moisès i Aaron i els principals d’Israel van comptar, per les seves famílies i per les seves cases paternes, de més de trenta anys fins a cinquanta anys, tots els que havien d’entrar a complir el servei i la tasca de transport del Tabernacle de Reunió, segons el cens, va ser vuit mil cinc-cents vuitanta. Segons l’ordre del Senyor per mitjà de Moisès, a cadascú li fou assignada la seva tasca de servei i de transport. Van ser designats tal com el Senyor havia manat a Moisès.»
NOMBRES 4:46-49 BEC

A part del treball de sacerdoci, milers de levites s'encarregarien de transportar el tabernacle fins a l'arribada a la terra que Déu tenia per a ells. Havien de desmuntar-ho i muntar-ho en cada parada que fessin. Déu va establir que el campament es formaria amb el tabernacle en el centre, i a cada direcció acamparien les tribus en un ordre establert, tres cap al nord, tres cap al sud, tres cap a l'est i tres cap a l'oest. I Déu habitaria en el centre del campament, així com Déu vol habitar en el centre de les nostres vides.

La tasca dels levites estava repartida:
Aaron i els seus fills havien de cobrir l'arca del testimoni amb el vel de separació i després ho cobririen amb una coberta de cuiro.
Els fills de Queat portarien sobre les seves espatlles el tabernacle i els utensilis del santuari.
Els fills de Guerxon havien de transportar les cortines i cobertes de cuiro.
Els fills de Merarí portarien les taules, columnes i pals.

Tots participarien a desmuntar, transportar i tornar a muntar el tabernacle. No era una cosa que podrien prendre a la lleugera. Recordem que la glòria del Senyor omplia aquest tabernacle. És per això que es donen advertiments als escollits per a fer la tasca en un estat de puresa.

I se'ns diu “van fer els fills d'Israel conforme a totes les coses que va manar Jehovà a Moisès; així ho van fer.”

Una vegada més, no podem extrapolar la situació del poble d'Israel a la nostra aquí en el temps i lloc on vivim. Aquestes ocupacions i lleis de consagració eren per a la nació, i algunes només per a aquell moment en la història. Però podem quedar-nos amb alguns principis que surten a relluir en el text. Em criden l'atenció diverses coses:

T'adones que aquests homes levites no van triar la seva posició?
Imagina't, si eres home i naixies en la família dels levites, com a part de la teva identitat, serviries entre els 30 i 50 anys d'aquesta manera. Vint anys de la teva vida estarien dedicats a servir d'aquesta manera, amb tota la responsabilitat que això comportava. Em fa pensar en situacions en la nostra vida que rebem quan no les buscàvem, i les tenim per a un temps determinat. Penso en responsabilitats de cura de malalts en la família, cura d'ancians que ens necessiten, o atendre als teus preciosos fills. Acceptar aquestes tasques “assignades” amb determinació i bona actitud ens ajuda a dur a terme els treballs amb èxit i satisfacció.

Un altre detall que em crida l'atenció és que ningú que no complia aquests requisits podia fer aquesta tasca. En un moment en la societat en què s'estila voler fer just el que està dissenyat per a un altre, em tranquil.litza veure que Déu no segueix aquest joc. Hi havia treball per a tots; sempre n'hi ha. No és que defensem el conformisme, però sí l'acceptació de situacions específiques i a vegades de límits que ens impedeixen dur a terme algunes activitats. Un pot amargar-se per allò que no pot fer, o pot triar desenvolupar les seves habilitats al màxim en les circumstàncies en les quals es trobi i gaudir de veure que uns altres també arriben a desenvolupar les seves. Hi ha més goig a buscar la cooperació que a enfonsar-nos en la frustració.

Deixa'm que et pregunti, Tens arrels d'amargor per alguna cosa que en aquests moments no pots fer?
Et sents limitada per alguna condició física o alguna situació?
Potser el teu problema és diferent:
Estàs en una situació en la qual et sents insatisfeta, però saps que estàs fent el correcte?

Es clar que no parlo de situacions il·legals ni d'abús. Les autoritats i lleis estan per a protegir-nos de situacions així i hauríem de buscar ajuda si aquest és el cas.

Em refereixo a l'esmentat anteriorment, a aquests moments en els quals en lloc de realitzar els teus somnis, és moment de dedicar el teu temps a uns altres. Els levites dedicaven vint anys de les seves vides al servei del tabernacle; tu potser menys. Però t'animo a fer la teva tasca amb goig.

L’apòstol Pau ho explica així. «En qualsevol tasca que emprengueu poseu-hi l’ànima, com si fos pel Senyor i no pels homes, segurs que rebreu del Senyor la recompensa de l’herència. El Senyor que nosaltres servim és el Crist.»
COLOSSENCS 3:23-24 BEC

Vols una herència que no s'esvaeix? Déu no oblida el fet en El seu nom; ni tan sols un got d'aigua donat en temps de necessitat. Fes el teu treball avui com per al Senyor, i confia en la seva cura.]]>https://api.spreaker.com/episode/52534558Fri, 07 Feb 2025 06:00:00 +0000David y MaribelAl principi del llibre de Nombres veiem a Moisès en el tabernacle, rebent instruccions de Déu sobre el trajecte que els quedava per a arribar a la terra promesa. Hi havien habitat a Sinaí un any, realitzant la construcció del tabernacle i creixent com...
Déu li demana que es faci un cens i es compten els homes disponibles per a la batalla. Aquí és on ens adonem de l'immens nombre de persones que viatjaven. Nombres 1:45-46 ens diu que «Tots els israelites de vint anys en amunt aptes per a la guerra van ser enregistrats segons les seves cases paternes, i el total d’enregistrats va ser de sis-cents tres mil cinc-cents cinquanta.»

Aquests eren de les dotze tribus d'Israel:
De la tribu de Rubèn, de Simeó, de Judà, d’Isacar, de Zabuló, dels fills de Josep van ser els fills d’Efraín i els de Manassès, Els de Benjamí, de Dan, de Aser, de Gad, i de Neftalí, Dotze grups en total.

Però els de la tribu de Leví no estaven comptats en aquest cens. Déu tenia una altra missió per a ells.

Ens diu a Nombres 4: «El total dels levites que Moisès i Aaron i els principals d’Israel van comptar, per les seves famílies i per les seves cases paternes, de més de trenta anys fins a cinquanta anys, tots els que havien d’entrar a complir el servei i la tasca de transport del Tabernacle de Reunió, segons el cens, va ser vuit mil cinc-cents vuitanta. Segons l’ordre del Senyor per mitjà de Moisès, a cadascú li fou assignada la seva tasca de servei i de transport. Van ser designats tal com el Senyor havia manat a Moisès.»
NOMBRES 4:46-49 BEC

A part del treball de sacerdoci, milers de levites s'encarregarien de transportar el tabernacle fins a l'arribada a la terra que Déu tenia per a ells. Havien de desmuntar-ho i muntar-ho en cada parada que fessin. Déu va establir que el campament es formaria amb el tabernacle en el centre, i a cada direcció acamparien les tribus en un ordre establert, tres cap al nord, tres cap al sud, tres cap a l'est i tres cap a l'oest. I Déu habitaria en el centre del campament, així com Déu vol habitar en el centre de les nostres vides.

La tasca dels levites estava repartida:
Aaron i els seus fills havien de cobrir l'arca del testimoni amb el vel de separació i després ho cobririen amb una coberta de cuiro.
Els fills de Queat portarien sobre les seves espatlles el tabernacle i els utensilis del santuari.
Els fills de Guerxon havien de transportar les cortines i cobertes de cuiro.
Els fills de Merarí portarien les taules, columnes i pals.

Tots participarien a desmuntar, transportar i tornar a muntar el tabernacle. No era una cosa que podrien prendre a la lleugera. Recordem que la glòria del Senyor omplia aquest tabernacle. És per això que es donen advertiments als escollits per a fer la tasca en un estat de puresa.

I se'ns diu “van fer els fills d'Israel conforme a totes les coses que va manar Jehovà a Moisès; així ho van fer.”

Una vegada més, no podem extrapolar la situació del poble d'Israel a la nostra aquí en el temps i lloc on vivim. Aquestes ocupacions i lleis de consagració eren per a la nació, i algunes només per a aquell moment en la història. Però podem quedar-nos amb alguns principis que surten a relluir en el text. Em criden l'atenció diverses coses:

T'adones que aquests homes levites no van triar la seva posició?
Imagina't, si eres home i naixies en la família dels levites, com a part de la teva identitat, serviries entre els 30 i 50 anys d'aquesta manera. Vint anys de la teva vida estarien dedicats a servir d'aquesta manera, amb tota la responsabilitat que això comportava. Em fa pensar en situacions en la nostra vida que rebem quan no les buscàvem, i les tenim per a un temps determinat. Penso en responsabilitats de cura de malalts en la família, cura d'ancians que...]]>476biblia,maribel,nombres,reflejosfalse1fullhttps://www.spreaker.com/episode/024-la-benediccio-de-l-obediencia--52534557Som així els humans. En lloc de fer allò que se'ns diu que és bo, volem provar allò que se'ns assegura que no ho és. Per això les prohibicions les portem malament en general.

Déu sap això, per descomptat. Pot ser que sigui per això que comença donant les benediccions de l'obediència. Els promet prosperitat, protecció, compte, i una terra amb recursos de sobres per al poble.

Levític 26 3-4 ens diu «Si seguiu els meus estatuts, si guardeu els meus manaments i els poseu en pràctica, us enviaré les pluges al seu temps, la terra donarà el seu producte i els arbres produiran el seu fruit.» LEVÍTIC 26:3-4 BEC

A més els promet que habitaran segurs a la terra i tindran la presència de Déu,
«Faré la meva estada enmig vostre, i dintre meu no hi haurà aversió a vosaltres. Jo caminaré enmig vostre i seré el vostre Déu, i vosaltres sereu el meu poble.»
LEVÍTIC 26:11-12 BEC

Qui és aquest que els promet tot això?, ni més ni menys que Déu mateix!, el que els va treure d'Egipte perquè ja no servissin a Faraó i diu el text perquè poguessin “caminar amb el rostre alçat.”

Ja al capítol 18:5 havia dit «Per tant, guardareu els meus estatuts i els meus preceptes; l’home que els practiqui viurà per ells. Jo, el Senyor.»
LEVÍTIC 18:5 BEC

I a Levític 20:7-8 «Santifiqueu-vos, doncs, i sigueu sants; perquè jo sóc el Senyor, el vostre Déu. Guardeu els meus preceptes i compliu-los. Jo, el Senyor, sóc qui us santifico.»
LEVÍTIC 20:7-8 BEC

I què era el que havien d'obeir? Comença, en primer lloc, amb un repàs d'alguns manaments de les taules que va portar Moisès:

“No fareu per a vosaltres ídols, ni escultura, ni us aixecareu estàtua, ni posareu en la vostra terra pedra pintada per a inclinar-vos a ella; perquè jo soc Jehovà el vostre Déu. Guardeu els meus dies de repòs, i tingueu en reverència el meu santuari. Jo Jehovà.”

Déu pren molt de debò la idolatria. El poble ja l'havia fet una vegada a Sinaí, creant una imatge de Déu a la qual adorar. Déu els recorda que això no li honra. Al contrari, és desobediència directa a la seva voluntat. Ell desitja que es mantinguin sants en reverència a Ell, però no vol que es facin cap mena d'imatge per a adorar.

L'altre manament que Déu els recorda és el de guardar el dia de repòs. El temps amb el Senyor és una cosa valuosa que Déu no està disposat a sacrificar. És el seu desig que guardem temps de qualitat per a comunió amb ell en La seva Paraula. Durant el dia de repòs, el poble no havia de fer res per a si mateixos, sinó dedicar-ho a les coses de Déu.

Déu continua enumerant per al poble lleis de consagració per a mantenir-se purs davant d’Ell, però Déu no sols dona les normes i promeses d'obediència.

També sap que els ha d'advertir que desviar-se de la zona de benedicció comporta tristesa, conflictes i sofriments innecessaris dels quals es penedirien per molt de temps.

El fet de mantenir-se purs significava que havien d'apartar-se de les coses en les quals s'havien corromput les nacions que habitaven la terra on anaven a entrar. Els diu que “la terra va vomitar els seus habitants,” parlant de pobles que deixarien d'existir per la corrupció. (Levític 18.24-25)

Déu els adverteix del que ocorreria si desobeïen les lleis de Déu: diu “Faré desertes les vostres ciutats, i assolaré els vostres santuaris, i no oloraré la fragància del vostre suau perfum. Assolaré també la terra, i s'esbalairan per això els vostres enemics que en ella habitin; i a vosaltres us escamparé entre les nacions, i desembeinaré espasa darrere de vosaltres; i la vostra terra estarà assolada, i desertes les vostres ciutats.”

Això ens fa pensar en la persecució que el poble d'Israel ha sofert a través de la història. Però saps, el més preciós, és que Déu acaba el llibre dient-los, que encara que sap que faran allò que Ell els ha advertit de no fer, Déu no permetrà que les conseqüències siguin irreparables. Els ofereix el perdó per endavant.

Diu Levític 26 «Llavors confessaran la seva iniquitat i la iniquitat dels seus pares, i la seva prevaricació comesa contra mi. Perquè es van enfrontar a mi, també jo m’enfrontaré a ells i els duré a la terra dels seus enemics. Si llavors el seu cor incircumcís es doblega i accepten el càstig de la seva iniquitat, jo em recordaré del meu pacte amb Jacob, del meu pacte amb Isaac, i recordaré el meu pacte amb Abraham; i em recordaré de la terra.
Però la terra haurà estat abandonada per causa d’ells i haurà gaudit dels seus dies de repòs, durant la desolació de la seva absència, i ells expiaran la seva iniquitat per haver menyspreat les meves lleis i haver avorrit els meus estatuts del fons de l’ànima. Malgrat això, durant el seu exili en la terra dels seus enemics, no els rebutjaré ni els avorriré fins a l’extermini, anul·lant el meu pacte amb ells, perquè jo sóc el Senyor, el seu Déu, sinó que em recordaré, a favor seu, del pacte amb els seus avantpassats, els qui vaig treure de la terra d’Egipte a la vista de les nacions per tal de ser el seu Déu. Jo, el Senyor.”»
Levític 26:31-36, 38, 40-45

Un diria que un poble que ja ha experimentat benedicció i calamitat triaria seguir les pautes del Sant i Just Déu i evitar els sofriments de la desobediència.

El poble de Déu surt de Sinaí per a anar cap a la terra de la promesa.
Ens endinsem al llibre de Nombres, on veurem que el poble desconfia de Déu i acaba fent d'un viatge que hauria d'haver durat un parell de mesos, quaranta anys de vida en el desert. Es diu aviat.
Què va causar aquesta demora?
Quines lliçons aprendrien pel camí?
Es cansaria Déu d'ells?

Et convido a llegir amb mi el llibre de Nombres per a aprendre més de Déu i la seva relació amb l'ésser humà.
Que a través de l'estudi de La seva Paraula el puguis conèixer millor.]]>https://api.spreaker.com/episode/52534557Thu, 06 Feb 2025 06:30:00 +0000David y MaribelEn el món de l'ensenyament defensem que és millor ensenyar en positiu que en negatiu. Si podem establir normes clares amb reforç positiu, és molt més agradable que haver d'establir conseqüències per a comportaments indesitjables. Moltes vegades els...Som així els humans. En lloc de fer allò que se'ns diu que és bo, volem provar allò que se'ns assegura que no ho és. Per això les prohibicions les portem malament en general.

Déu sap això, per descomptat. Pot ser que sigui per això que comença donant les benediccions de l'obediència. Els promet prosperitat, protecció, compte, i una terra amb recursos de sobres per al poble.

Levític 26 3-4 ens diu «Si seguiu els meus estatuts, si guardeu els meus manaments i els poseu en pràctica, us enviaré les pluges al seu temps, la terra donarà el seu producte i els arbres produiran el seu fruit.» LEVÍTIC 26:3-4 BEC

A més els promet que habitaran segurs a la terra i tindran la presència de Déu,
«Faré la meva estada enmig vostre, i dintre meu no hi haurà aversió a vosaltres. Jo caminaré enmig vostre i seré el vostre Déu, i vosaltres sereu el meu poble.»
LEVÍTIC 26:11-12 BEC

Qui és aquest que els promet tot això?, ni més ni menys que Déu mateix!, el que els va treure d'Egipte perquè ja no servissin a Faraó i diu el text perquè poguessin “caminar amb el rostre alçat.”

Ja al capítol 18:5 havia dit «Per tant, guardareu els meus estatuts i els meus preceptes; l’home que els practiqui viurà per ells. Jo, el Senyor.»
LEVÍTIC 18:5 BEC

I a Levític 20:7-8 «Santifiqueu-vos, doncs, i sigueu sants; perquè jo sóc el Senyor, el vostre Déu. Guardeu els meus preceptes i compliu-los. Jo, el Senyor, sóc qui us santifico.»
LEVÍTIC 20:7-8 BEC

I què era el que havien d'obeir? Comença, en primer lloc, amb un repàs d'alguns manaments de les taules que va portar Moisès:

“No fareu per a vosaltres ídols, ni escultura, ni us aixecareu estàtua, ni posareu en la vostra terra pedra pintada per a inclinar-vos a ella; perquè jo soc Jehovà el vostre Déu. Guardeu els meus dies de repòs, i tingueu en reverència el meu santuari. Jo Jehovà.”

Déu pren molt de debò la idolatria. El poble ja l'havia fet una vegada a Sinaí, creant una imatge de Déu a la qual adorar. Déu els recorda que això no li honra. Al contrari, és desobediència directa a la seva voluntat. Ell desitja que es mantinguin sants en reverència a Ell, però no vol que es facin cap mena d'imatge per a adorar.

L'altre manament que Déu els recorda és el de guardar el dia de repòs. El temps amb el Senyor és una cosa valuosa que Déu no està disposat a sacrificar. És el seu desig que guardem temps de qualitat per a comunió amb ell en La seva Paraula. Durant el dia de repòs, el poble no havia de fer res per a si mateixos, sinó dedicar-ho a les coses de Déu.

Déu continua enumerant per al poble lleis de consagració per a mantenir-se purs davant d’Ell, però Déu no sols dona les normes i promeses d'obediència.

També sap que els ha d'advertir que desviar-se de la zona de benedicció comporta tristesa, conflictes i sofriments innecessaris dels quals es penedirien per molt de temps.

El fet de mantenir-se purs significava que havien d'apartar-se de les coses en les quals s'havien corromput les nacions que habitaven la terra on anaven a entrar. Els diu que “la terra va vomitar els seus habitants,” parlant de pobles que deixarien...]]>495biblia,levitic,maribel,reflejosfalse1fullhttps://www.spreaker.com/episode/023-transgressio-i-perdo--52534554
Aaron i els seus fills havien estat seleccionats per a exercir com a sacerdots, anant a Déu en nom del poble. Era un lloc especial el de sacerdot, però no era un treball fàcil. Si has estat llegint els capítols que descriuen la purificació dels sacerdots, veuràs que els que venien a Déu tenien una gran responsabilitat de mantenir les seves vides pures. Veiem amb tristesa com dos dels fills d’Aaron, Nadab I Abihú, van prendre a la lleugera la seva responsabilitat i se'ns diu que van oferir a Déu “foc estrany”. En lloc de fer, com veiem vegada rere vegada en el text, “com Déu havia manat,” el van fer a la seva manera. No ens especifica els detalls del que va succeir, però sí que va haver-hi un incendi en el lloc del santuari, i ens mostra la tristesa d’Aaron en veure que els seus fills havien perdut la vida per no seguir les instruccions.

Ja sé que alguna ara mateix estarà pensant que les conseqüències de no seguir els mandats que havien rebut van tenir conseqüències massa greus. No et culpo. Jo també m'he trobat a mi mateixa en algun moment, en llegir el llibre de Levític, qüestionant el judici de Déu o la gravetat d'un càstig. Sincerament, vaig haver de parar i demanar perdó a Déu, perquè sé que quan qüestiono les seves decisions, estic demostrant que no el conec bé. Estic demostrant que tinc una manera de pensar més de la societat on vic que de la pàtria celestial desitjada. Si confio que Ell és sant, bo i just, arribo a la conclusió que el seu judici és encertat, just en mesura i bo.

Aaron mateix no qüestiona a Déu. Ell coneix als seus fills i sap el que ha passat; Déu va decidir no compartir amb nosaltres els motius, però hem de confiar en el seu just judici.

Hem estat veient que Déu no és capritxós, que perdona vegada rere vegada. Però hem vist que Déu és Sant, summament sant. No pot tolerar el pecat. I què et sembla si consentís el pecat d'aquells que venien a oferir les ofrenes del poble? Seria com permetre la corrupció dels nostres líders quan ja s'ha comprovat que aquesta existeix. Això asseguraria la deterioració de la societat.

En els capítols que ens donen les normes de comportament del poble de Déu, ens diu vegada rere vegada que Déu no volia que el seu poble fes el que els cananeus feien. Volia que fossin Sants perquè Ell és Sant. És per això que especifica practiques com oferir als bebès al foc a Moloc, o relacions il·lícites practicades pels de la terra i que Déu literalment diu que abomina. Déu volia que aquest poble triat per ell prosperés, i per a això els va donar normes i conseqüències específiques.

Això em porta a ressaltar com tracta Déu amb el pecat. Moltes vegades jutgem a la gent, condemnant a algú per alguna cosa que ni ella mateixa sap que ha fet. Em crida l'atenció que en el llibre es repeteix una vegada i una altra la frase “quan arribi a ser conegut el pecat” o “quan conegués el seu pecat.” El primer pas per al penediment era un reconeixement de falta. Una vegada la persona entenia que havia fet alguna cosa malament, podia restituir i continuar endavant. Aquest cicle ocorria amb caps o amb qualsevol del poble. Ningú vivia per sobre de la llei de Déu. És per això que hi ha diversos capítols en el llibre que dona detall per detall normes d'actuació i com arreglar una situació d'impuresa.

A l'hora d'establir normes, fem bé en què siguin clares. El llibre de Romans en el nou testament ens parla de la llei, i es refereix a aquesta llei de Moisès, com l'instrument que Déu usa perquè la persona sàpiga que ha pecat.

«Ja que ningú no podrà ser justificat als seus ulls en base a les obres de la Llei. De fet, per la Llei prenem cons-ciència del pecat.» Romans 3:20

La llei no es va establir per a justificar a ningú, és a dir, Déu sabia que era impossible que la llei es complís. Llavors, per què la va establir? De la mateixa manera que el reglament de circulació no s'ha establert perquè el qui sempre la compleix guanyi el premi de millor conductor, la llei de Déu no és per a donar premi al qui la compleixi. La norma s'estableix perquè puguem tenir consciència quan estem infringint-la. És a dir, el senyal de 120 en l'autovia està perquè sàpigues que si vas a 130 estàs passant el límit de velocitat. I al mateix temps que s'estableix la normativa, s'estableixen penalitzacions per cada infracció i una manera de resoldre-les.

Això és el que feia la llei de Moisès. Però veiem a Romans que Déu ho simplifica dient:
«Ara, en canvi, al marge de qualsevol llei, s’ha manifestat la justícia de Déu, testificada per la Llei i els profetes; justícia que Déu concedeix per la fe en Jesucrist a tots els qui creuen. A tots sense distinció, perquè tots van pecar i estan privats de la presència de Déu,» ROMANS 3:21-23 BEC

És a dir, tots pequem, i ningú pot aconseguir la glòria de Déu per les seves obres; és impossible. Però, diu, però la justícia de Déu és concedida a part de la llei. Ara la reconciliació és per la fe.

Repassem llavors; la llei ens mostra la impossibilitat d’obtenir justícia pels nostres propis mèrits. Però quan reconeixem la nostra incapacitat, llavors podem apropiar-nos per la fe del sacrifici pel pecat, això és, Crist.

Desitjo que aquesta reflexió t'ajudi a entendre aquest llibre millor i a veure la santedat de Déu i el seu desig de compartir-la amb tu.]]>https://api.spreaker.com/episode/52534554Wed, 05 Feb 2025 05:50:00 +0000David y MaribelEls capítols que segueixen a les pràctiques d'ofrenes i sacrificis tracten dels sacerdots i de les normes que el poble havia de seguir. Tots, inclosos els propis sacerdots tenien instruccions específiques de puresa. Aaron i els seus fills havien...
Aaron i els seus fills havien estat seleccionats per a exercir com a sacerdots, anant a Déu en nom del poble. Era un lloc especial el de sacerdot, però no era un treball fàcil. Si has estat llegint els capítols que descriuen la purificació dels sacerdots, veuràs que els que venien a Déu tenien una gran responsabilitat de mantenir les seves vides pures. Veiem amb tristesa com dos dels fills d’Aaron, Nadab I Abihú, van prendre a la lleugera la seva responsabilitat i se'ns diu que van oferir a Déu “foc estrany”. En lloc de fer, com veiem vegada rere vegada en el text, “com Déu havia manat,” el van fer a la seva manera. No ens especifica els detalls del que va succeir, però sí que va haver-hi un incendi en el lloc del santuari, i ens mostra la tristesa d’Aaron en veure que els seus fills havien perdut la vida per no seguir les instruccions.

Ja sé que alguna ara mateix estarà pensant que les conseqüències de no seguir els mandats que havien rebut van tenir conseqüències massa greus. No et culpo. Jo també m'he trobat a mi mateixa en algun moment, en llegir el llibre de Levític, qüestionant el judici de Déu o la gravetat d'un càstig. Sincerament, vaig haver de parar i demanar perdó a Déu, perquè sé que quan qüestiono les seves decisions, estic demostrant que no el conec bé. Estic demostrant que tinc una manera de pensar més de la societat on vic que de la pàtria celestial desitjada. Si confio que Ell és sant, bo i just, arribo a la conclusió que el seu judici és encertat, just en mesura i bo.

Aaron mateix no qüestiona a Déu. Ell coneix als seus fills i sap el que ha passat; Déu va decidir no compartir amb nosaltres els motius, però hem de confiar en el seu just judici.

Hem estat veient que Déu no és capritxós, que perdona vegada rere vegada. Però hem vist que Déu és Sant, summament sant. No pot tolerar el pecat. I què et sembla si consentís el pecat d'aquells que venien a oferir les ofrenes del poble? Seria com permetre la corrupció dels nostres líders quan ja s'ha comprovat que aquesta existeix. Això asseguraria la deterioració de la societat.

En els capítols que ens donen les normes de comportament del poble de Déu, ens diu vegada rere vegada que Déu no volia que el seu poble fes el que els cananeus feien. Volia que fossin Sants perquè Ell és Sant. És per això que especifica practiques com oferir als bebès al foc a Moloc, o relacions il·lícites practicades pels de la terra i que Déu literalment diu que abomina. Déu volia que aquest poble triat per ell prosperés, i per a això els va donar normes i conseqüències específiques.

Això em porta a ressaltar com tracta Déu amb el pecat. Moltes vegades jutgem a la gent, condemnant a algú per alguna cosa que ni ella mateixa sap que ha fet. Em crida l'atenció que en el llibre es repeteix una vegada i una altra la frase “quan arribi a ser conegut el pecat” o “quan conegués el seu pecat.” El primer pas per al penediment era un reconeixement de falta. Una vegada la persona entenia que havia fet alguna cosa malament, podia restituir i continuar endavant. Aquest cicle ocorria amb caps o amb qualsevol del poble. Ningú vivia per sobre de la llei de Déu. És per això que hi ha diversos capítols en el llibre que dona detall per detall normes d'actuació i com arreglar una situació d'impuresa.

A l'hora d'establir normes, fem bé en què siguin clares. El llibre de Romans en el nou testament ens parla de la llei, i es refereix a aquesta llei de Moisès, com l'instrument que Déu usa perquè la persona sàpiga que ha pecat.

«Ja que ningú no podrà ser justificat als seus ulls en base a les obres de la Llei. De fet, per la Llei prenem cons-ciència del pecat.» Romans 3:20

La llei no es va establir per a...]]>457biblia,levitic,maribel,reflejosfalse1fullhttps://www.spreaker.com/episode/022-gratitud-en-temps-de-pau--52534553
És també cert que durant les bones etapes solem gaudir les benediccions sense parar-nos a pensar en aquell que dona les benediccions. És la temptació de gaudir el regal sense acostar-nos a aquella persona que ens va donar el regal per amor. Quan els nens ho fan els renyem. Qui no ha estat en una festa d'aniversari en la qual el nen, en obrir un regal, s'emociona i es posa a jugar sense si més no parar a donar les gràcies a aquella persona que li va portar el regal? O pitjor encara, imagina't que un nen li regala una pilota a un altre per al seu aniversari, però aquest va a jugar amb uns altres i no el convida a jugar amb ells. Així som nosaltres moltes vegades. Gaudim dels regals de Déu diàriament mentre deixem a Déu de costat i ni li donem les gràcies. Déu vol ser partícip de gaudir dels regals que et dona. Acabo de llegir una cita que diu “Que mai m'oblidi en el meu millor dia que encara necessito a Déu tant com en el meu pitjor dia.”

Pensa. T'ha donat Déu una família? Amics? Un treball? Una llar? Salut per a gaudir-ho? De quines formes pots tu involucrar a Déu en aquests regals?, si més no per a agrair-li el que tens avui?

La realitat és que solem notar allò que no tenim en aquest moment. Si ara no tinc treball, ho considero una calamitat. Però que tal si li donés la volta a l'assumpte i pensés: “Bé, ja sap Déu que necessito un treball, però mentre estic parada, dedicaré més temps a persones i a coses a les quals no em puc dedicar quan tinc treball.” O potser en el moment de feblesa física ens veiem obligades a confiar en la voluntat de Déu i prendre temps per a rebre la cura d'uns altres, de dependre de les oracions i l'amor que uns altres volen compartir amb nosaltres, i així rebem benedicció i som de benedicció a uns altres. Pot ser que fent això podem, com diu la primera carta als Tessalonicencs 5.18: “Doneu gràcies en tot, perquè aquesta és la voluntat de Déu envers vosaltres en Crist Jesús.”

Diu Jaume 1:17 «Tot el que rebem de bo, tot do perfecte, ve de dalt, baixa del Pare de les llums. En ell no hi ha canvi ni ombra de variació.»
Déu, que mai canvia, en el seu amor i bondat cap a tu, t'ha donat el que tens ara (ja sembli de goig o de tribulació), com un bon regal de La seva gràcia i la seva perfecta saviesa. Pren-ho en confiança i agraeix-li la seva presència i la seva sàvia bondat.

Vindran dies bons, i vindran dies dolents. Posem en pràctica el consell del savi escriptor d’Eclesiastès 7:14 que diu «Alegra’t en el dia feliç, però en el dia advers, reflexiona: tant l’un com l’altre els ha fet Déu, a fi que l’home no pugui retreure-li res.»

Déu et regala dies fàcils i dies difícils. En tots dos, fem bé de parar i respirar profund. Què em porta aquest dia? És moment de gaudir en agraïment a Déu? Perquè avanci, gaudeix d'ell. És un dia d'adversitat? Considera. Quina veritat sé del meu Déu avui que m'ajudarà a tirar endavant? Què bé voldrà Déu fer a través d'aquesta dificultat avui? Potser el meu entrenador personal ha permès això per a fer-me millor i més a la seva imatge?

Perquè com diu el text d’Eclesiastès, jo no soc la fi; la realitat és molt major que el meu petit món.

Així que, tornant al llibre de Levític i les ofrenes d'agraïment, aprofitem que les nostres ofrenes d'agraïment i pau cap al Senyor les podem fer diverses vegades al dia i sense necessitat d'intermediaris. Crist, el nostre mediador ha esquinçat el vel; a través d'Ell podem venir a Déu confiadament. Anem a Déu en gratitud avui, sigui com sigui la nostra situació.]]>https://api.spreaker.com/episode/52534553Tue, 04 Feb 2025 06:00:00 +0000David y MaribelUna diria que en els temps de calma, quan tot va bé i sembla que la calamitat s'ha oblidat de nosaltres estaríem activament agraïdes. Sí, ja sé que aquests moments no són ni molt llargs ni molt comuns. Normalment, reconeixem els moments de...
És també cert que durant les bones etapes solem gaudir les benediccions sense parar-nos a pensar en aquell que dona les benediccions. És la temptació de gaudir el regal sense acostar-nos a aquella persona que ens va donar el regal per amor. Quan els nens ho fan els renyem. Qui no ha estat en una festa d'aniversari en la qual el nen, en obrir un regal, s'emociona i es posa a jugar sense si més no parar a donar les gràcies a aquella persona que li va portar el regal? O pitjor encara, imagina't que un nen li regala una pilota a un altre per al seu aniversari, però aquest va a jugar amb uns altres i no el convida a jugar amb ells. Així som nosaltres moltes vegades. Gaudim dels regals de Déu diàriament mentre deixem a Déu de costat i ni li donem les gràcies. Déu vol ser partícip de gaudir dels regals que et dona. Acabo de llegir una cita que diu “Que mai m'oblidi en el meu millor dia que encara necessito a Déu tant com en el meu pitjor dia.”

Pensa. T'ha donat Déu una família? Amics? Un treball? Una llar? Salut per a gaudir-ho? De quines formes pots tu involucrar a Déu en aquests regals?, si més no per a agrair-li el que tens avui?

La realitat és que solem notar allò que no tenim en aquest moment. Si ara no tinc treball, ho considero una calamitat. Però que tal si li donés la volta a l'assumpte i pensés: “Bé, ja sap Déu que necessito un treball, però mentre estic parada, dedicaré més temps a persones i a coses a les quals no em puc dedicar quan tinc treball.” O potser en el moment de feblesa física ens veiem obligades a confiar en la voluntat de Déu i prendre temps per a rebre la cura d'uns altres, de dependre de les oracions i l'amor que uns altres volen compartir amb nosaltres, i així rebem benedicció i som de benedicció a uns altres. Pot ser que fent això podem, com diu la primera carta als Tessalonicencs 5.18: “Doneu gràcies en tot, perquè aquesta és la voluntat de Déu envers vosaltres en Crist Jesús.”

Diu Jaume 1:17 «Tot el que rebem de bo, tot do perfecte, ve de dalt, baixa del Pare de les llums. En ell no hi ha canvi ni ombra de variació.»
Déu, que mai canvia, en el seu amor i bondat cap a tu, t'ha donat el que tens ara (ja sembli de goig o de tribulació), com un bon regal de La seva gràcia i la seva perfecta saviesa. Pren-ho en confiança i agraeix-li la seva presència i la seva sàvia bondat.

Vindran dies bons, i vindran dies dolents. Posem en pràctica el consell del savi escriptor d’Eclesiastès 7:14 que diu «Alegra’t en el dia feliç, però en el dia advers, reflexiona: tant l’un com l’altre els ha fet Déu, a fi que l’home no pugui retreure-li res.»

Déu et regala dies fàcils i dies difícils. En tots dos, fem bé de parar i respirar profund. Què em porta aquest dia? És moment de gaudir en agraïment a Déu? Perquè avanci, gaudeix d'ell. És un dia d'adversitat? Considera. Quina veritat sé del meu Déu avui que m'ajudarà a tirar endavant? Què bé voldrà Déu fer a través d'aquesta dificultat avui? Potser el meu entrenador personal ha permès això per a fer-me millor i més a la seva imatge?

Perquè com diu el text d’Eclesiastès, jo no soc la fi; la realitat és molt major que el meu petit món.

Així que, tornant al llibre de Levític i les ofrenes...]]>369biblia,intermediari,levitic,maribel,mediador,reflejosfalse1fullhttps://www.spreaker.com/episode/021-ofrenes-i-sacrificis--52534556
Per què necessitàvem tenir nosaltres el llibre de Levític? Què ens pot ensenyar que sigui útil per a les nostres vides avui?

En primer lloc, podem aprendre molt de Déu en veure el tracte que tenia amb el seu poble. Hem vist l'amor i misericòrdia de Déu des del principi de la Bíblia. Hem vist vegada rere vegada que Déu va fer a l'ésser humà per a tenir comunió amb Ell, i l'ésser humà, en els anys d'història que hem contemplat, ha deixat a Déu de costat en múltiples ocasions. I Déu, veient el pecat de l'home, en lloc d’exterminar-lo, ha proposat una manera de restauració d'aquesta comunió en cada situació. Déu vol habitar en una relació amb cadascun de nosaltres.

Déu vol que aquesta relació flueixi en els dies bons i en els dies dolents; en els dies en què estem en comunió amb Déu i en els dies que caiem en pecat. Veiem en els primers set capítols de Levític que Déu va establir ofrenes de gratitud així com ofrenes d'expiació de pecat.

Els sacrificis i ofrenes descrits en Levític donaven l'oportunitat al poble d'Israel de mantenir una relació amb Déu en la qual no hi hagués res que s'interposés entre l'home i Déu.

Hi havia oportunitat d'oferir a Déu ofrenes per a comunicar a Déu gratitud. També hi havia ofrena pel pecat, per a venir a demanar perdó a Déu per algun pecat que impedís una relació íntima amb Déu.

Les ofrenes s'havien de portar al tabernacle, on els sacerdots levites acceptaven les ofrenes i les oferien a Déu conforme a les instruccions, i duien a terme els holocausts i sacrificis.

Déu va proveir diferents ofrenes segons les possibilitats de cada persona. Els que venien a oferir sacrifici pel pecat, oferirien un bestiar del ramat de vaques o ovelles, i els que no podien permetre's bestiar, podien oferir dos coloms. Fins i tot els que no poguessin costejar els ocells podien portar ofrena de farina. Déu volia que tots, sense importar la seva situació econòmica poguessin tenir aquesta comunió amb Déu.

Per a les ofrenes d'animals, el Senyor especifica el que es cremaria per a l'holocaust, que era el cap i les entranyes. Havien de ruixar la sang al voltant de l'altar. Ens diu també que tot el greix s'hauria de cremar en sacrifici a Déu. Tots els detalls i diferències entre un tipus i un altre d'ofrenes se m'escapen. Però em quedo amb uns pensaments que vull compartir.

Els hebreus que practicaven aquests rituals no podien estar venint contínuament a sacrificar, per motius lògics. Havien d'esperar a poder comprar el sacrifici i després poder anar al tabernacle. Més endavant en la història, quan construïssin el temple, haurien d'anar fins a Jerusalem a sacrificar.

A més, un sol sacrifici no era suficient per a mantenir l’accés obert a Déu. Aquests sacrificis s'havien de repetir periòdicament.

El sistema de sacrificis era, sens dubte, un sistema d'obres que representava un sistema de gràcia que Déu presentaria amb l'arribada de Jesucrist a la terra. Aquests sacrificis eren una representació, o com ens diu Hebreus 10:1, una “ombra dels béns definitius.”

La carta del nou testament als Hebreus diu: “amb aquests sacrificis els pecats són rememorats cada any, perquè és del tot impossible que la sang de toros i de bocs pugui treure els pecats”. 10:3-4

Els sacrificis no podien resoldre el deute de l'home amb Déu. En múltiples ocasions a través de l'Antic Testament Déu els recorda que ell no s'agrada en els sacrificis. Què estrany! Ell va establir els sacrificis! No obstant això, en el que ens diu que s'agrada és en què sigui feta La Seva Voluntat.

La idea és que els sacrificis són una representació de com hauria de funcionar la relació amb Déu. Déu busca una comunió contínua on no hi hagi transgressió que s'interposi entre nosaltres i Déu. Això només va ser possible en el Calvari.

A Hebreus 10:8-13 ens diu: Sacrifici i ofrena i holocaustos i expiacions pel pecat no vas voler, ni et van agradar (les quals coses s'ofereixen segons la llei).

Més Crist diu: “Heus aquí que vinc, oh Déu, per a fer la teva voluntat; treu el primer (els sacrificis), per a establir això últim (la voluntat de Déu)

En aquesta voluntat som santificades mitjançant l'ofrena del cos de Jesucrist feta una vegada per sempre.

Ens diu “Certament tot sacerdot està dia rere dia ministrant i oferint moltes vegades els mateixos sacrificis, que mai poden treue els pecats; però Crist, havent ofert una vegada per sempre un sol sacrifici pels pecats, s'ha assegut a la destra de Déu.”

És a dir: Quan es va poder deixar de fer aquest tipus d'ofrenes i sacrificis? Quan Crist va oferir el sacrifici “una vegada per sempre.” Quan ens diu que s'ha assegut a la destra de Déu és per a dir-nos, com va exclamar Crist en la creu, “Consumat és”, és a dir, s'ha acabat. “He completat la voluntat del meu Pare.” Ara les transgressions de l'ésser humà poden ser perdonades d'una vegada per sempre.

Vol dir això que ja no ofenem? Estaria bé, però la nostra experiència ens diu el contrari. Ofenem quan fem unes certes coses, i ofenem quan no fem unes altres.

Sens dubte no hem aconseguit la perfecció, però tenim la certesa que el perdó complet està garantit en la sang de l’Anyell de Déu. Crist ja ha pagat el deute. Ara podem tenir accés directe al Pare per Ell. Podem venir a Ell contínuament, per a presentar-li ofrena de gratitud, o per a demanar perdó per aquelles coses que ens distancien d’Ell.

Som, sens dubte, persones privilegiades. Acabo amb el repte d'Hebreus 10: 19-22:

“Tenim, doncs, germans, confiança d'entrar en el Lloc Santíssim per la sang de Jesús, entrada que ell inaugurà per nosaltres, un camí nou i vivent a través del vel, és dir, la seva carn, i tenint un Gran Sacerdot sobre la casa de Déu, atansem-nos amb cor sincer, amb plena certesa de fe, purificats els cors de mala consciència, i rentat el cos amb aigua pura. Mantinguem ferma la confessió de l'esperança perquè és fidel aquell què feu la promesa “

Gaudeix d’aquesta veritat.]]>https://api.spreaker.com/episode/52534556Mon, 03 Feb 2025 06:00:00 +0000David y MaribelSi ets com jo, segurament hauràs llegit aquests primers capítols de Levític en diverses ocasions, i cada vegada amb la determinació d'entendre-ho una mica millor, perquè després d'uns quants paràgrafs ja et trobes llegint ràpidament per a arribar a...
Per què necessitàvem tenir nosaltres el llibre de Levític? Què ens pot ensenyar que sigui útil per a les nostres vides avui?

En primer lloc, podem aprendre molt de Déu en veure el tracte que tenia amb el seu poble. Hem vist l'amor i misericòrdia de Déu des del principi de la Bíblia. Hem vist vegada rere vegada que Déu va fer a l'ésser humà per a tenir comunió amb Ell, i l'ésser humà, en els anys d'història que hem contemplat, ha deixat a Déu de costat en múltiples ocasions. I Déu, veient el pecat de l'home, en lloc d’exterminar-lo, ha proposat una manera de restauració d'aquesta comunió en cada situació. Déu vol habitar en una relació amb cadascun de nosaltres.

Déu vol que aquesta relació flueixi en els dies bons i en els dies dolents; en els dies en què estem en comunió amb Déu i en els dies que caiem en pecat. Veiem en els primers set capítols de Levític que Déu va establir ofrenes de gratitud així com ofrenes d'expiació de pecat.

Els sacrificis i ofrenes descrits en Levític donaven l'oportunitat al poble d'Israel de mantenir una relació amb Déu en la qual no hi hagués res que s'interposés entre l'home i Déu.

Hi havia oportunitat d'oferir a Déu ofrenes per a comunicar a Déu gratitud. També hi havia ofrena pel pecat, per a venir a demanar perdó a Déu per algun pecat que impedís una relació íntima amb Déu.

Les ofrenes s'havien de portar al tabernacle, on els sacerdots levites acceptaven les ofrenes i les oferien a Déu conforme a les instruccions, i duien a terme els holocausts i sacrificis.

Déu va proveir diferents ofrenes segons les possibilitats de cada persona. Els que venien a oferir sacrifici pel pecat, oferirien un bestiar del ramat de vaques o ovelles, i els que no podien permetre's bestiar, podien oferir dos coloms. Fins i tot els que no poguessin costejar els ocells podien portar ofrena de farina. Déu volia que tots, sense importar la seva situació econòmica poguessin tenir aquesta comunió amb Déu.

Per a les ofrenes d'animals, el Senyor especifica el que es cremaria per a l'holocaust, que era el cap i les entranyes. Havien de ruixar la sang al voltant de l'altar. Ens diu també que tot el greix s'hauria de cremar en sacrifici a Déu. Tots els detalls i diferències entre un tipus i un altre d'ofrenes se m'escapen. Però em quedo amb uns pensaments que vull compartir.

Els hebreus que practicaven aquests rituals no podien estar venint contínuament a sacrificar, per motius lògics. Havien d'esperar a poder comprar el sacrifici i després poder anar al tabernacle. Més endavant en la història, quan construïssin el temple, haurien d'anar fins a Jerusalem a sacrificar.

A més, un sol sacrifici no era suficient per a mantenir l’accés obert a Déu. Aquests sacrificis s'havien de repetir periòdicament.

El sistema de sacrificis era, sens dubte, un sistema d'obres que representava un sistema de gràcia que Déu presentaria amb l'arribada de Jesucrist a la terra. Aquests sacrificis eren una representació, o com ens diu Hebreus 10:1, una “ombra dels béns definitius.”

La carta del nou testament als Hebreus diu: “amb aquests sacrificis els pecats són rememorats cada any, perquè és del tot impossible que la sang de toros i de bocs pugui treure els pecats”. 10:3-4
469biblia,levitic,maribel,reflejosfalse1fullhttps://www.spreaker.com/episode/020-introduccio-al-llibre-de-levitic--52534552
En endinsar-nos al contingut del llibre de Levític, fem-ho amb dues coses en ment:

La normativa que aquí trobem és específicament per al poble d'Israel. El poble d'Israel tenia rituals i normes específiques per a distingir-los dels pobles del voltant. No obstant això, podem aprendre més de Déu llegint aquest llibre que Déu ha inclòs en el cànon de les escriptures.

Els sacrificis de l'antic testament es van acabar quan Déu va oferir l’Anyell perfecte per al perdó de pecats. Déu ha declarat que no busca sacrificis ni res que li puguem donar. Només demana que ens penedim dels nostres pecats i rebem el seu perdó i restauració per fe.

El llibre de Levític ens mostra les instruccions donades al poble d'Israel per als rituals, el sacerdoci i la puresa.

T'animo a buscar i veure el vídeo del projecte “Lee la Bíblia” sobre el llibre de Levític. El vídeo resum de cada llibre de la Bíblia dona una perspectiva general que ajuda a comprendre millor les escriptures. Aquest vídeo presenta una estructura del llibre en la qual es presenten els rituals al principi i al final del llibre. Les instruccions per als holocausts en les seccions al principi (capítols 1-7) i al final del llibre (capítols 23-25) es presenten les festes anuals d'Israel.

En segon lloc, hi ha dues seccions sobre el sacerdoci dels levites, d'aquí el nom del llibre. Una en els capítols 8 al 10 la consagració dels sacerdots, i els requisits per als sacerdots en els capítols 21-22.

El llibre parla també de la puresa necessària per a poder habitar aprop d'un Déu sant. Els capítols 11-15 tracten de la puresa ritual, és a dir, com mantenir-se net per a poder estar en la presència de Déu. Els capítols 18-20 tracten sobre la puresa moral, una ètica moral que diferenciaria al poble de Déu dels pobles cananeus de voltant.

Just en el centre del llibre, en els capítols 16 i 17, es descriu la festa de l'expiació, on es realitzaven dos sacrificis anuals pel poble. En el primer, l'ofrena de purificació, la sang d'un boc era vessada per a perdó dels pecats del poble. En el segon, un boc portaria els pecats del poble en deixar-li sortir del poble en representació del pecat que havia de mantenir-se lluny de Déu.

El llibre acaba amb una crida al poble a ser fidels al pacte de Déu, complint els manaments que Déu els havia donat. S'especifiquen els resultats de l'obediència o de la infidelitat del poble.

En llegir aquest llibre, fem bé de parar atenció als conceptes de santedat, puresa i impuresa. Com ja he compartit, la santedat de Déu no pot barrejar-se amb la impuresa.
El contingut d'aquest llibre ens deixa una imatge clara d'aquesta veritat.


El Déu d'Israel era molt diferent dels déus dels pobles del voltant. Els pobles dels cananeus vivien en constant temor dels déus, ja que mai sabien si el que oferien seria suficient o si enfadaria als déus. El Déu d'Israel, no obstant això, va especificar els holocausts i normes perquè el poble pogués saber amb certesa la seva condició davant Déu. Les clàusules de Déu sempre han estat clares. “Fes això, i viuràs.”

En el Nou Testament veiem el mateix patró, per la qual cosa podem tenir la certesa de la salvació quan estudiem textos com a Marc 16:16 que ens diu “El que cregui i sigui batejat, serà salvat; però el qui no cregui, serà condemnat” o Joan 3:36 «El qui creu en el Fill té la vida eterna; en canvi, qui es nega a creure en el Fill no veurà la vida, sinó que damunt seu pesa la ira de Déu.»

Veiem un canvi molt bonic i important entre abans del llibre de Levític i després. En Levític 1:1 se'ns diu que “El Senyor va cridar a Moisès des del Tabernacle” Moisès no havia pogut accedir al tabernacle. No obstant això, per al primer versicle del següent llibre, Nombres, se'ns diu que “Déu va parlar a Moisès al Tabernacle.” Veiem a Moisès dins del Tabernacle, en la presència de la Glòria de Déu.

La purificació descrita en el llibre de Levític funcionava, donant accés a la glòria de Déu, havent seguit el pla de Déu. Malgrat el pecat, podem accedir al Pare si ho fem segons el seu pla.

Encara avui dia, a través del sacrifici perfecte de Crist en la creu, podem gaudir de la presència del Senyor en les nostres vides.

2 corintis 5:21 “aquel que no conegué pecat, per nosaltres el va fer pecat, a fi que nosaltres siguem fets justícia de Déu en ell” aquest es Jesucrist.

“ Heus aquí l’Anyell de Déu, el qui treu el pecat del mon” Joan 1: 29]]>https://api.spreaker.com/episode/52534552Fri, 31 Jan 2025 06:30:00 +0000David y MaribelEl llibre de Levític està ple de contingut que podem considerar irrellevant per a nosaltres avui dia. Però, tanmateix, té un propòsit molt important, això és, mostrar com un poble pecador pot arribar a tenir comunió amb Déu. En endinsar-nos al...
En endinsar-nos al contingut del llibre de Levític, fem-ho amb dues coses en ment:

La normativa que aquí trobem és específicament per al poble d'Israel. El poble d'Israel tenia rituals i normes específiques per a distingir-los dels pobles del voltant. No obstant això, podem aprendre més de Déu llegint aquest llibre que Déu ha inclòs en el cànon de les escriptures.

Els sacrificis de l'antic testament es van acabar quan Déu va oferir l’Anyell perfecte per al perdó de pecats. Déu ha declarat que no busca sacrificis ni res que li puguem donar. Només demana que ens penedim dels nostres pecats i rebem el seu perdó i restauració per fe.

El llibre de Levític ens mostra les instruccions donades al poble d'Israel per als rituals, el sacerdoci i la puresa.

T'animo a buscar i veure el vídeo del projecte “Lee la Bíblia” sobre el llibre de Levític. El vídeo resum de cada llibre de la Bíblia dona una perspectiva general que ajuda a comprendre millor les escriptures. Aquest vídeo presenta una estructura del llibre en la qual es presenten els rituals al principi i al final del llibre. Les instruccions per als holocausts en les seccions al principi (capítols 1-7) i al final del llibre (capítols 23-25) es presenten les festes anuals d'Israel.

En segon lloc, hi ha dues seccions sobre el sacerdoci dels levites, d'aquí el nom del llibre. Una en els capítols 8 al 10 la consagració dels sacerdots, i els requisits per als sacerdots en els capítols 21-22.

El llibre parla també de la puresa necessària per a poder habitar aprop d'un Déu sant. Els capítols 11-15 tracten de la puresa ritual, és a dir, com mantenir-se net per a poder estar en la presència de Déu. Els capítols 18-20 tracten sobre la puresa moral, una ètica moral que diferenciaria al poble de Déu dels pobles cananeus de voltant.

Just en el centre del llibre, en els capítols 16 i 17, es descriu la festa de l'expiació, on es realitzaven dos sacrificis anuals pel poble. En el primer, l'ofrena de purificació, la sang d'un boc era vessada per a perdó dels pecats del poble. En el segon, un boc portaria els pecats del poble en deixar-li sortir del poble en representació del pecat que havia de mantenir-se lluny de Déu.

El llibre acaba amb una crida al poble a ser fidels al pacte de Déu, complint els manaments que Déu els havia donat. S'especifiquen els resultats de l'obediència o de la infidelitat del poble.

En llegir aquest llibre, fem bé de parar atenció als conceptes de santedat, puresa i impuresa. Com ja he compartit, la santedat de Déu no pot barrejar-se amb la impuresa.
El contingut d'aquest llibre ens deixa una imatge clara d'aquesta veritat.


El Déu d'Israel era molt diferent dels déus dels pobles del voltant. Els pobles dels cananeus vivien en constant temor dels déus, ja que mai sabien si el que oferien seria suficient o si enfadaria als déus. El Déu d'Israel, no obstant això, va especificar els holocausts i normes perquè el poble pogués saber amb certesa la seva condició davant Déu. Les clàusules de Déu sempre han estat clares. “Fes això, i viuràs.”

En el Nou Testament veiem el mateix patró, per la qual cosa podem tenir la certesa de la salvació quan estudiem textos com a Marc 16:16 que ens diu “El que cregui i sigui batejat, serà salvat; però el qui no cregui, serà condemnat” o Joan 3:36 «El qui creu en el Fill té la vida eterna; en canvi, qui es nega a creure en el Fill no veurà la vida, sinó que damunt seu pesa la ira de Déu.»

Veiem un canvi molt bonic i important entre abans del llibre de Levític i després. En Levític 1:1 se'ns diu que “El Senyor va cridar a Moisès des del Tabernacle” Moisès no havia pogut...]]>408biblia,levític,reflejosfalse1fullhttps://www.spreaker.com/episode/019-la-gloria-de-deu--52534555
Èxode 40:34-38 «Llavors el núvol va cobrir el Tabernacle de la Reunió i la glòria del Senyor va omplir el recinte. I Moisès no podia entrar al Tabernacle de la Reunió perquè el núvol reposava damunt d'ell i la glòria del Senyor omplia el recinte.»

La glòria de Jehovà va omplir el tabernacle.
És interessant que una vegada construït el tabernacle, Moisès no pot entrar! I és que Déu, el Sant Déu no pot permetre el pecat del seu poble. Totes les preparacions, totes les labors de construcció, i ara ni tan sols Moisès podia entrar en el tabernacle.

La santedat del Senyor és tal que no hi ha persona que pugui venir a la seva presència tal com és. Això sembla una contradicció amb la idea que qualsevol pot venir a Déu. En realitat no ho és. Qualsevol pot venir a Déu, però no en qualsevol condició. Déu és Sant, i com vam veure quan Déu es va aparèixer a Moisès en l'esbarzer, Moisès va haver de llevar-se el calçat, perquè estava en Terra Santa. Després veiem que quan Déu va venir a parlar amb el poble d'Israel en la muntanya Sinaí, els va demanar que es purifiquessin durant tres dies per a poder estar en la presència de Déu. I quan Déu ve sobre la muntanya, preguen a Moisès que sigui ell el que els parli i no Déu, ja que tenen temor de la grandesa de la seva glòria. Més tard vam veure que Moisès va haver d'esperar sis dies per a estar llest per a anar a rebre les instruccions de Déu.

Tot això ens mostra que la glòria de Déu és tan gran, que no hi ha ésser humà que pugui presentar-se.

Fins Moisès va haver de quedar-se fora del tabernacle perquè la glòria de Déu l'omplia.
Recordem que Moisès havia estat triat per Déu i era molt especial.

Déu va preservar la vida de Moisès de manera especial quan els seus pares el van amagar de Faraó i el van posar en una cistella en el riu en intentar salvar-lo d'una mort segura en mans dels servents de Faraó. Va acabar adoptat per la germana de Faraó, criat per la seva pròpia mare fins a una certa edat, i educat en la cort de Faraó.

Vam veure com va haver de fugir d'Egipte perquè va matar a un egipci quan defensava a un hebreu que estava sent maltractat. Va fugir cap a la terra de Madian, on va conèixer a la que seria la seva esposa. Va acabar vivint aquí quaranta anys. Després d'això, Déu el va cridar per tornar a Egipte per a treure al seu poble de l'esclavitud. Vam veure com Faraó no va voler cedir a Déu, i al final el poble surt perseguit per l'exèrcit de Faraó, el qual Déu destrueix al Mar Roig, salvant al seu poble perquè creu-hi el mar per terra seca.

Durant tot aquest temps, Déu va estar amb Moisès, i Moisès va liderar al poble durant l'èxode. Hem vist en el llibre d'Èxode cada vegada que Déu parla amb Moisès. Ens diu Èxode 33:8 "I parlava Jehovà a Moisès cara a cara, com parla qualsevol al seu company." Quines precioses paraules!

Durant la descripció de la construcció del tabernacle, em crida l'atenció les vegades que ens diu que "va fer Moisès segons Déu li havia dit." Moisès era un home dedicat al servei de Déu.

Llavors Què demana Déu per a poder entrar en el seu santuari, per a poder accedir a la glòria de Déu?

El salmista pregunta això en el Salm 15

«Senyor, qui es podrà allotjar al teu tabernacle? Qui podrà habitar en la teva muntanya santa? El qui obra com cal, practica la justícia i diu la veritat tal com la sent. No escampa calúmnies amb la llengua, mai no fa cap greuge al seu germà, ni deixa caure injúria contra ningú. Poca estima té als seus ulls l'home reprovable, però honora els qui temen el Senyor. Si ha jurat, no es retracta, mal sigui contra seu. No presta el seu diners a interès, ni accepta gratificacions que perjudiquin l'innocent. El qui obra així no trontollarà mai.»

La veritat és que no hi ha ningú que faci això tot el temps. Llavors, qui pot accedir a la glòria de Déu?

El llibre de Levític que estarem mirant a continuació presenta al poble de Déu amb sacrificis i rituals que havien de seguir per a estar en comunió amb Déu. No obstant això, l'obra de Crist en la creu va resoldre tot deute de l'home amb Déu. La manera d'accedir a la presència de Déu, de gaudir de la seva glòria sense temor, és a través de l'Anyell perfecte, Jesucrist. En acceptar-li a Ell com el nostre substitut i Salvador, podem acostar-nos a Déu amb confiança perquè quan venim a Déu en el nom de Crist, Déu no veu les nostres imperfeccions, sinó que veu la puresa de l'Anyell que treu el pecat del món, Jesucrist. A Ell sigui la glòria.

T'animo a veure els vídeos que resumeixen cada llibre de la Bíblia produït pel projecte "Lee la Bíblia" abans de llegir-los. T'ajudaran a veure l'estructura del llibre i a entendre-ho millor.
]]>https://api.spreaker.com/episode/52534555Thu, 30 Jan 2025 05:55:00 +0000David y MaribelNo voldria deixar el llibre d'Èxode sense observar una vegada més la glòria de Déu oferida a l'ésser humà. Èxode 40:34-38 «Llavors el núvol va cobrir el Tabernacle de la Reunió i la glòria del Senyor va omplir el recinte. I Moisès no podia entrar al...
Èxode 40:34-38 «Llavors el núvol va cobrir el Tabernacle de la Reunió i la glòria del Senyor va omplir el recinte. I Moisès no podia entrar al Tabernacle de la Reunió perquè el núvol reposava damunt d'ell i la glòria del Senyor omplia el recinte.»

La glòria de Jehovà va omplir el tabernacle.
És interessant que una vegada construït el tabernacle, Moisès no pot entrar! I és que Déu, el Sant Déu no pot permetre el pecat del seu poble. Totes les preparacions, totes les labors de construcció, i ara ni tan sols Moisès podia entrar en el tabernacle.

La santedat del Senyor és tal que no hi ha persona que pugui venir a la seva presència tal com és. Això sembla una contradicció amb la idea que qualsevol pot venir a Déu. En realitat no ho és. Qualsevol pot venir a Déu, però no en qualsevol condició. Déu és Sant, i com vam veure quan Déu es va aparèixer a Moisès en l'esbarzer, Moisès va haver de llevar-se el calçat, perquè estava en Terra Santa. Després veiem que quan Déu va venir a parlar amb el poble d'Israel en la muntanya Sinaí, els va demanar que es purifiquessin durant tres dies per a poder estar en la presència de Déu. I quan Déu ve sobre la muntanya, preguen a Moisès que sigui ell el que els parli i no Déu, ja que tenen temor de la grandesa de la seva glòria. Més tard vam veure que Moisès va haver d'esperar sis dies per a estar llest per a anar a rebre les instruccions de Déu.

Tot això ens mostra que la glòria de Déu és tan gran, que no hi ha ésser humà que pugui presentar-se.

Fins Moisès va haver de quedar-se fora del tabernacle perquè la glòria de Déu l'omplia.
Recordem que Moisès havia estat triat per Déu i era molt especial.

Déu va preservar la vida de Moisès de manera especial quan els seus pares el van amagar de Faraó i el van posar en una cistella en el riu en intentar salvar-lo d'una mort segura en mans dels servents de Faraó. Va acabar adoptat per la germana de Faraó, criat per la seva pròpia mare fins a una certa edat, i educat en la cort de Faraó.

Vam veure com va haver de fugir d'Egipte perquè va matar a un egipci quan defensava a un hebreu que estava sent maltractat. Va fugir cap a la terra de Madian, on va conèixer a la que seria la seva esposa. Va acabar vivint aquí quaranta anys. Després d'això, Déu el va cridar per tornar a Egipte per a treure al seu poble de l'esclavitud. Vam veure com Faraó no va voler cedir a Déu, i al final el poble surt perseguit per l'exèrcit de Faraó, el qual Déu destrueix al Mar Roig, salvant al seu poble perquè creu-hi el mar per terra seca.

Durant tot aquest temps, Déu va estar amb Moisès, i Moisès va liderar al poble durant l'èxode. Hem vist en el llibre d'Èxode cada vegada que Déu parla amb Moisès. Ens diu Èxode 33:8 "I parlava Jehovà a Moisès cara a cara, com parla qualsevol al seu company." Quines precioses paraules!

Durant la descripció de la construcció del tabernacle, em crida l'atenció les vegades que ens diu que "va fer Moisès segons Déu li havia dit." Moisès era un home dedicat al servei de Déu.

Llavors Què demana Déu per a poder entrar en el seu santuari, per a poder accedir a la glòria de Déu?

El salmista pregunta això en el Salm 15

«Senyor, qui es podrà allotjar al teu tabernacle? Qui podrà habitar en la teva muntanya santa? El qui obra com cal, practica la justícia i diu la veritat tal com la sent. No escampa calúmnies amb la llengua, mai no fa cap greuge al seu germà, ni deixa caure injúria contra ningú. Poca estima té als seus ulls l'home reprovable, però honora els qui temen el Senyor. Si ha jurat, no es retracta, mal sigui contra seu. No presta el seu diners a interès, ni accepta gratificacions que perjudiquin l'innocent. El qui obra així no trontollarà mai.»

La veritat és que no hi ha ningú que faci això tot...]]>402biblia,lexode,maribel,reflejosfalse1fullhttps://www.spreaker.com/episode/018-bessalel-i-oholiab--52534551
Fa poc parlàvem de dues dones els noms de les quals no són molt coneguts, Xifrà i Púa, però que havien estat molt importants a l'hora de salvar molts nadons dels hebreus a Egipte.

Avui parlarem de dos homes que van ser clau per a la construcció del tabernacle. Déu parla molt bé d'ells. M'encanta veure com el Senyor dona dons a cada persona, i com cada talent pot ser usat per a l'obra del Senyor.

Sens dubte, Bessalel i Aholiab eren homes amb molt de talent. No eren sacerdots, ni eren líders polítics. No eren grans oradors o filòsofs, però tenien habilitats que estaven disposats a compartir amb el poble.

Èxode 35:30-35 els presenta així:
«Moisès digué als fills d'Israel: Mireu, el Senyor ha designat Bessalel, el fil d'Urí, fill d'Hur, de la tribu de Judà, i l'ha omplert de l'Esperit de Déu, en habilitat, coneixement i saber, en tota mena de treballs, per a idear projectes, per a treballar l'or, la plata i el bronze; per a cisellar pedres d'encast, per a entallar la fusta i per a tota artesania; i li ha posat al cor la capacitat d'ensenyar; igual que a Oholiab, fill d'Ahissamac, de la tribu de Dan. Els ha omplert d'habilitat per a fer tota mena de treballs artístics: de gravador, de projectista, de brodador en teixits morats, porpra, escarlata i torçal de lli, i de teixidor. Estan capacitats per a dur a terme qualsevol classe de treball i per a dissenyar projectes.»

Bessalel era un home ple de l'Esperit de Déu, ple de saviesa, intel·ligència, ciència i art.
Bessalel era capaç de projectar dissenys, això és, dur a terme plans per a la construcció i dur a terme l'obra en fusta, pedra i metalls preciosos. Treballava amb diferents materials com a or, plata i bronze. Entenia sobre el tallat de pedres i treballava amb diferents fustes.
Bessalel no sols sabia treballar amb aquests materials per a la construcció, sinó que també tenia l'habilitat d'ensenyar. No tothom pot ensenyar a un altre a fer alguna cosa que ell mateix sap fer. El do de l'ensenyament és necessari per a poder comunicar els teus coneixements a uns altres. Ens diu la Bíblia que Bessalel podia ensenyar a uns altres a fer el treball. Això feia possible que més persones aprenguessin a fer algun d'aquests treballs per a la construcció del tabernacle. El text d'Èxode ens diu que hi havia altres homes que podien fer aquests treballs i treballaven amb ell.

El text també ens parla d'un altre home, Aholiab que tenia el do de fer tota obra d'art i d'invenció. Era creatiu i capaç d'inventar dissenys nous. En particular se'ns diu que podia treballar molt bé els tèxtils, i ell va organitzar la confecció de les cortines del tabernacle i de les vestidures dels sacerdots.

Ens diu Èxode 38: 23 que era "gravador, projectista i brodador en teixit morat, porpra, escarlata i en torçal de lli". T'has fixat en les precioses teles brodades que es troben en els palaus? Això és el recamat, un brodat sobre tela en el qual se sol utilitzar fils d'alta qualitat, incloent-hi el fil d'or o de plata.

Sembla que ell també instruïa a uns altres en l'art de teixir per a obtenir creacions i dissenys. Així que veiem que «Els més experts d'entre els constructors de l'obra van fer la casa amb deu tapissos de teixit morat, porpra, escarlata i torçal de lli, amb querubins brodats.» 36:8

Se'ns diu també en el capítol 35:25-26 que hi havia moltes dones que van treballar per a confeccionar els materials del tabernacle on habitaria la presència del Senyor. Diu així:
«Totes les dones sàvies de cor filaven amb les seves mans. I portaven el que havien filat: teixits de blau i porpra, escarlata i lli fi. I totes les dones, el cor de les quals era mogut per la saviesa filaven pèl de cabra.»

No tinc dubte que aquestes senyores van estar treballant amb molts altres juntament amb Aholiab per a la confecció dels teixits mentre Bessalel i els altres treballaven en els treballs de fusteria i pedra.

Ens diu el 36:2 «Moisès va cridar Bessalel, Oholiab i tots els homes experts a qui el Senyor havia infós habilitat, a tots els qui el cor impulsava a dur a terme tota l'obra,».

Diverses vegades diu que "els que el seu cor els va impulsar o els va moure a venir a l'obra van venir a treballar". Ens està dient que va venir a treballar tot aquell que va sentir el desig de venir a l'obra, i van venir per a oferir l'habilitat que cadascun tenia.

Tots van cooperar en la construcció del tabernacle. Alguns ho van fer amb les seves ments, en la logística, o projectant els dissenys; uns altres amb les seves mans, i tots amb les seves butxaques. Ens diu la Paraula que el poble va portar els materials necessaris per a la construcció. Se'ns diu que van portar tants materials que van haver de demanar que no portessin més perquè sobraven.

Quina benedicció quan tothom està disposat a donar per a l'obra del Senyor! Recordem que això és després de tot el que va succedir a la muntanya Sinaí, on el poble havia donat les seves joies per a construir un vedell d'or que serviria com a ídol d'adoració. Això havia portat dur càstig sobre el poble. Però ara veiem una cosa bella. El poble unit dona del que té i donen de les seves habilitats per a unir-se i construir el lloc on habitaria la presència del Senyor.

Quina habilitat tens tu que pots oferir per a l'obra del Senyor? Que nosaltres les cristianes d'avui dia no dubtem a participar en l'obra del Senyor segons tinguem oportunitat.
]]>https://api.spreaker.com/episode/52534551Wed, 29 Jan 2025 06:30:00 +0000David y MaribelEn llegir la Bíblia podem trobar personatges que apareixen en un parell de versets i que no tornen a ser esmentats. Però és interessant que el Senyor ens els presenti, i sovint podem aprendre alguna cosa a través de les seves vides, encara si només...
Fa poc parlàvem de dues dones els noms de les quals no són molt coneguts, Xifrà i Púa, però que havien estat molt importants a l'hora de salvar molts nadons dels hebreus a Egipte.

Avui parlarem de dos homes que van ser clau per a la construcció del tabernacle. Déu parla molt bé d'ells. M'encanta veure com el Senyor dona dons a cada persona, i com cada talent pot ser usat per a l'obra del Senyor.

Sens dubte, Bessalel i Aholiab eren homes amb molt de talent. No eren sacerdots, ni eren líders polítics. No eren grans oradors o filòsofs, però tenien habilitats que estaven disposats a compartir amb el poble.

Èxode 35:30-35 els presenta així:
«Moisès digué als fills d'Israel: Mireu, el Senyor ha designat Bessalel, el fil d'Urí, fill d'Hur, de la tribu de Judà, i l'ha omplert de l'Esperit de Déu, en habilitat, coneixement i saber, en tota mena de treballs, per a idear projectes, per a treballar l'or, la plata i el bronze; per a cisellar pedres d'encast, per a entallar la fusta i per a tota artesania; i li ha posat al cor la capacitat d'ensenyar; igual que a Oholiab, fill d'Ahissamac, de la tribu de Dan. Els ha omplert d'habilitat per a fer tota mena de treballs artístics: de gravador, de projectista, de brodador en teixits morats, porpra, escarlata i torçal de lli, i de teixidor. Estan capacitats per a dur a terme qualsevol classe de treball i per a dissenyar projectes.»

Bessalel era un home ple de l'Esperit de Déu, ple de saviesa, intel·ligència, ciència i art.
Bessalel era capaç de projectar dissenys, això és, dur a terme plans per a la construcció i dur a terme l'obra en fusta, pedra i metalls preciosos. Treballava amb diferents materials com a or, plata i bronze. Entenia sobre el tallat de pedres i treballava amb diferents fustes.
Bessalel no sols sabia treballar amb aquests materials per a la construcció, sinó que també tenia l'habilitat d'ensenyar. No tothom pot ensenyar a un altre a fer alguna cosa que ell mateix sap fer. El do de l'ensenyament és necessari per a poder comunicar els teus coneixements a uns altres. Ens diu la Bíblia que Bessalel podia ensenyar a uns altres a fer el treball. Això feia possible que més persones aprenguessin a fer algun d'aquests treballs per a la construcció del tabernacle. El text d'Èxode ens diu que hi havia altres homes que podien fer aquests treballs i treballaven amb ell.

El text també ens parla d'un altre home, Aholiab que tenia el do de fer tota obra d'art i d'invenció. Era creatiu i capaç d'inventar dissenys nous. En particular se'ns diu que podia treballar molt bé els tèxtils, i ell va organitzar la confecció de les cortines del tabernacle i de les vestidures dels sacerdots.

Ens diu Èxode 38: 23 que era "gravador, projectista i brodador en teixit morat, porpra, escarlata i en torçal de lli". T'has fixat en les precioses teles brodades que es troben en els palaus? Això és el recamat, un brodat sobre tela en el qual se sol utilitzar fils d'alta qualitat, incloent-hi el fil d'or o de plata.

Sembla que ell també instruïa a uns altres en l'art de teixir per a obtenir creacions i dissenys. Així que veiem que «Els més experts d'entre els constructors de l'obra van fer la casa amb deu tapissos de teixit morat, porpra, escarlata i torçal de lli, amb querubins brodats.» 36:8

Se'ns diu també en el capítol 35:25-26 que hi havia moltes dones que van treballar per a confeccionar els materials del tabernacle on habitaria la presència del Senyor. Diu així:
«Totes les dones sàvies de cor filaven amb les seves mans. I portaven el que havien filat: teixits de blau i porpra, escarlata i lli fi. I totes les dones,...]]>493biblia,lexode,maribel,reflejosfalse1fullhttps://www.spreaker.com/episode/017-un-tabernacle-a-la-seva-manera--52508814"Allà em reuniré amb els fills d'Israel; i el lloc serà santificat amb la meva glòria. I santificaré el tabernacle de reunió i l'altar; santificaré així mateix Aaron i els seus fills, perquè siguin els meus sacerdots. I habitaré entre els fills d'Israel, i seré el vostre Déu. I coneixeran que jo soc Jehovà el seu Déu, que els vaig treure de la terra d'Egipte, per habitar-hi. Jo Jehovà el seu Déu."

El propòsit del tabernacle era que el Senyor habités enmig d'ells (Èxode 25:8).
El Senyor havia habitat amb Adam i Eva a l'hort d'Edèn abans que pequessin.
Ara el Senyor vol habitar entre el seu poble, així que demana que es faci aquest tabernacle perquè la seva presència pugui estar al costat del poble.
Això era nou pel poble d'Israel. Déu mateix habitaria entre ells.

Diu Déu a Moisès en 26:30; 27:8 "I construiràs el tabernacle d'acord amb el model que et vaig mostrar a la muntanya."
Déu va mostrar a Moisès sobre com construir el tabernacle.
Fets i Hebreus comenten com Moisès va fer el tabernacle "conforme al model que se li havia mostrat a la muntanya"
S'especificà l'estructura del tabernacle: longitud, amplada, disseny de l'atri i del lloc santíssim i el vel que separaria el lloc Sant del lloc Santíssim.
A més de l'estructura, veiem que s'hi van especificar els materials: Tipus de fusta, tipus de teixits per a la cortina; em crida l'atenció el detall de quantes tires havia de tenir cada cortina per penjar-les, els gafets, les unions entre cortines, el color, mida; cada detall era important.

La construcció del mobiliari també es va explicar específicament: la taula per al pa de la proposició, el canelobre d'or, l'altar de bronze.
També s'especifica la col·locació del mobiliari: "Posaràs el propiciatori sobre l'arca del testimoni al lloc santíssim. I posaràs la taula fora del vel, i el canelobre davant de la taula al costat sud del tabernacle; i posaràs la taula al costat del nord." (26:34-35) Jo em perdo una mica amb tant de detall. Però queda molt clar que els detalls són importants per al Senyor quan compartirà la seva presència.

Les activitats que es duran a terme al tabernacle i els que podien entrar-hi també estava detalladament especificat.
Ens diu que els llums d'oli havien de cremar-se contínuament al tabernacle i els fills d'Aaron se n'encarregarien. Dona instruccions específiques de com s'havien de preparar per estar a la presència del Senyor. No podien venir de qualsevol manera. Parla de les seves vestidures, coses que s'haurien de posar per poder entrar-hi. Havien de ser consagrats abans de poder acostar-se a Déu.

I em deixa bocabadada pensar que quan Crist va morir, el vel de divisió del temple va ser esquinçat de dalt a baix, obrint l'accés a la presència del Senyor. Ara, en Crist, puc accedir a la presència de Déu. És un pensament massa bo.

Diu l'escriptor d'Hebreus 4:16
"Apropem-nos amb confiança al tron de la gràcia perquè rebem misericòrdia, i trobem gràcia per a l'ajuda oportuna."

Jo em puc acostar a Déu en qualsevol moment. I Déu em demana, com als sacerdots que venien davant la Seva presència, que em vesteixi amb certes coses:

Colossencs 3:12-14; "Vestiu-vos, doncs, com escollits de Déu, sants i estimats, d'entranyable misericòrdia, de benignitat, d'humilitat, de serenor, de paciència; suportant-vos els uns als altres, i perdonant-vos els uns als altres si algú tingués queixa contra un altre. De la manera que Crist us va perdonar, així també feu-ho vosaltres. I sobre totes aquestes coses vestiu-vos d'amor, que és el vincle perfecte". Aquesta és la vestidura del cristià.

No només podem venir davant de la presència del Senyor en qualsevol moment, sinó que la Bíblia diu que en el moment que rebem Crist en la nostra vida com el nostre Salvador, l'Esperit Sant ve a habitar en els nostres cors.
1 Corintis 6:19 diu O ignoreu que el vostre cos és temple de l'Esperit Sant, el qual està en vosaltres, el qual teniu de Déu, i que no sou vostres? El meu cos és com el Tabernacle al desert, on habitava la presència de Déu!
El Déu que omple l'univers ha triat col·locar la seva presència a cada persona que el rep a la seva vida.

Si és així i tu et consideres cristiana, en quines condicions habita el Senyor a la teva vida? Portem la nostra vida tal com li agrada a Ell? Si el Senyor tenia tal detall per al lloc on habitaria la seva presència entre el poble d'Israel, no creus que té detallat com li agradaria que fos el temple del seu esperit avui dia?

Examinem el nostre tabernacle i organitzem cada compartiment de la nostra vida perquè habiti l'Esperit de Déu en nosaltres de bon grat, i no entristit, com diu Efesis 4:30.

Deixem que l'Esperit del Senyor ens ompli per poder anar a la seva presència. Que puguem anar davant seu amb confiança.

Tenim accés directe a Déu. Mantinguem-nos dignes de la seva presència.
]]>https://api.spreaker.com/episode/52508814Tue, 28 Jan 2025 06:15:00 +0000David y MaribelÈxode 29:43-46 "Allà em reuniré amb els fills d'Israel; i el lloc serà santificat amb la meva glòria. I santificaré el tabernacle de reunió i l'altar; santificaré així mateix Aaron i els seus fills, perquè siguin els meus sacerdots. I habitaré entre..."Allà em reuniré amb els fills d'Israel; i el lloc serà santificat amb la meva glòria. I santificaré el tabernacle de reunió i l'altar; santificaré així mateix Aaron i els seus fills, perquè siguin els meus sacerdots. I habitaré entre els fills d'Israel, i seré el vostre Déu. I coneixeran que jo soc Jehovà el seu Déu, que els vaig treure de la terra d'Egipte, per habitar-hi. Jo Jehovà el seu Déu."

El propòsit del tabernacle era que el Senyor habités enmig d'ells (Èxode 25:8).
El Senyor havia habitat amb Adam i Eva a l'hort d'Edèn abans que pequessin.
Ara el Senyor vol habitar entre el seu poble, així que demana que es faci aquest tabernacle perquè la seva presència pugui estar al costat del poble.
Això era nou pel poble d'Israel. Déu mateix habitaria entre ells.

Diu Déu a Moisès en 26:30; 27:8 "I construiràs el tabernacle d'acord amb el model que et vaig mostrar a la muntanya."
Déu va mostrar a Moisès sobre com construir el tabernacle.
Fets i Hebreus comenten com Moisès va fer el tabernacle "conforme al model que se li havia mostrat a la muntanya"
S'especificà l'estructura del tabernacle: longitud, amplada, disseny de l'atri i del lloc santíssim i el vel que separaria el lloc Sant del lloc Santíssim.
A més de l'estructura, veiem que s'hi van especificar els materials: Tipus de fusta, tipus de teixits per a la cortina; em crida l'atenció el detall de quantes tires havia de tenir cada cortina per penjar-les, els gafets, les unions entre cortines, el color, mida; cada detall era important.

La construcció del mobiliari també es va explicar específicament: la taula per al pa de la proposició, el canelobre d'or, l'altar de bronze.
També s'especifica la col·locació del mobiliari: "Posaràs el propiciatori sobre l'arca del testimoni al lloc santíssim. I posaràs la taula fora del vel, i el canelobre davant de la taula al costat sud del tabernacle; i posaràs la taula al costat del nord." (26:34-35) Jo em perdo una mica amb tant de detall. Però queda molt clar que els detalls són importants per al Senyor quan compartirà la seva presència.

Les activitats que es duran a terme al tabernacle i els que podien entrar-hi també estava detalladament especificat.
Ens diu que els llums d'oli havien de cremar-se contínuament al tabernacle i els fills d'Aaron se n'encarregarien. Dona instruccions específiques de com s'havien de preparar per estar a la presència del Senyor. No podien venir de qualsevol manera. Parla de les seves vestidures, coses que s'haurien de posar per poder entrar-hi. Havien de ser consagrats abans de poder acostar-se a Déu.

I em deixa bocabadada pensar que quan Crist va morir, el vel de divisió del temple va ser esquinçat de dalt a baix, obrint l'accés a la presència del Senyor. Ara, en Crist, puc accedir a la presència de Déu. És un pensament massa bo.

Diu l'escriptor d'Hebreus 4:16
"Apropem-nos amb confiança al tron de la gràcia perquè rebem misericòrdia, i trobem gràcia per a l'ajuda oportuna."

Jo em puc acostar a Déu en qualsevol moment. I Déu em demana, com als sacerdots que venien davant la Seva presència, que em vesteixi amb certes coses:

Colossencs 3:12-14; "Vestiu-vos, doncs, com escollits de Déu, sants i estimats, d'entranyable misericòrdia, de benignitat, d'humilitat, de serenor, de paciència; suportant-vos els uns als altres, i perdonant-vos els uns als altres si algú tingués queixa contra un altre. De la manera que Crist us va perdonar, així també feu-ho vosaltres. I sobre totes aquestes coses vestiu-vos d'amor, que és el vincle perfecte". Aquesta és la vestidura del cristià.

No només podem venir davant de la presència del Senyor en qualsevol moment, sinó que la Bíblia diu que en el moment que rebem Crist en la nostra vida com el nostre Salvador, l'Esperit Sant ve a habitar en els nostres cors.
1 Corintis 6:19 diu O ignoreu que el...]]>415biblia,lexode,reflejosfalse1fullhttps://www.spreaker.com/episode/016-qui-esta-per-jehova--52508813Diu al verset 8 que el poble es va comprometre a obeir dient: “Tot el que Jehovà ha dit, farem.”
Déu mateix parlaria a tot el poble per donar-los les ordenances que haurien de complir. Per això haurien de santificar-se tots, perquè per estar en la presència del Déu sant no hi devia haver corrupció. Déu els dona tres dies per purificar-se.
Llegim a Èxode 19:16 “Va esdevenir que al tercer dia, quan va venir el matí, van venir trons i llampecs, i un núvol espès sobre la muntanya, i so de trompeta molt fort; i es va estremir tot el poble que era al campament.” Amb el poble situat a peu de la muntanya, i Moisès més avançat, Déu parla per donar-los els deu manaments al seu poble.
“Tot el poble observava els trons i els llampecs, i el so de la trompeta, i la muntanya que fumejava; i veient-lo el poble, van tremolar, i es van posar de lluny. I van dir a Moisès: Parla tu amb nosaltres, i nosaltres t’escoltarem; però no parli Déu amb nosaltres, perquè no morim.” Èxode 20:18-19
Moisès va respondre al poble: “No tingueu por; perquè per provar-vos va venir Déu, i perquè el seu temor estigui davant vostre, perquè no pequeu.” Èxode 20:20
Moisès els diu: Déu s'ha mostrat en el seu poder perquè veient la seva grandesa no penseu a pecar. És a dir, por a Déu només l'ha de tenir el qui peca, però el que el segueix no ha de témer la seva grandesa; més aviat ha de sentir-se segur a la seva grandesa.
Moisès puja sol on és el Senyor, el qual li dóna aquest missatge per al seu poble:
Així diràs als fills d'Israel:«No fareu al meu costat déus de plata o déus d’or, no us els fabriqueu.» 20:23
Déu també li dóna moltes lleis específiques per al poble. Moltes són sobre l'organització de la seva societat, i d'altres, aplicacions dels deu manaments a la vida diària del poble.
Li dóna les instruccions per a les diferents celebracions que observarien, i els assegura que l'Àngel del Senyor els acompanyarà fins que arribin a la terra promesa.
Moisès torna amb el poble per comunicar-los tot allò que Déu ha dit, escrivint totes les paraules, i ens torna a dir el text que “tot el poble va respondre a una veu, i va dir: Farem tot el que jehova ha dit.” 24:3 I van segellar el pacte amb sacrificis d’animals. El poble de Déu s'havia compromès a complir els manaments i les lleis que Déu havia establert.
Un cop més, veiem que Moisès puja a la muntanya amb Josuè mentre Aaron i els ancians es queden enrere. Aquesta vegada, Moisès ha d'esperar 6 dies al núvol abans de veure el Senyor. Al setè dia, Moisès va davant la presència del Senyor, on passarà els propers 40 dies i nits. Ens diu que el poble el veia des de baix com un foc abrandat al cim de la muntanya.
És durant aquest temps que Déu dóna a Moisès els plànols per a la construcció del Tabernacle, lloc que Déu ompliria amb la Seva presència.
No obstant això, mentre Moisès és a la muntanya del Sinaí, el poble es posa impacient. No ha passat més d'un mes des que Moisès va pujar a rebre el pacte que ells han acceptat amb Déu, i dubten de si Moisès encara viu. El poble es queixa a Aaron i li demanen un ídol per adorar—Una representació de Déu. Tenien la presència de Déu allà mateix, al cim de la muntanya Sinaí! I a més, la promesa que els acompanyava l'Àngel, però això no els va semblar suficient. Volien alguna cosa que poguessin veure i tocar.
Déu dóna a moisès les taules del testimoni de pedra escrites pel seu propi dit i acaba amb un advertiment de la rebel·lia del poble. Li diu que és un poble tossut, al qual Ell podria destruir pel seu pecat i crear una nova nació del mateix Moisès. Aquí veiem Moisès suplicant que no destrueixi el poble, ja que ells són part del pacte de Déu amb Abraham, i destruir-los faria que els altres pobles parlessin malament de Déu.
No obstant això, Moisès mateix s'enfurismaria amb el poble en arribar al campament, com lleguim a Èxode 32:19-20 “esdevingué que quan ell va arribar al campament, i va veure el vedell i les danses, va cremar la ira de Moisès, i va llançar les taules de les seves mans, i les trencà al peu de la muntanya. I va prendre el vedell que havien fet, i el va cremar al foc, i el va moldre fins a reduir-lo a pols, que va escampar sobre les aigües, i el va donar a beure als fills d’Israel.” 25-26: “I veient Moisès que el poble estava desenfrenat, perquè Aaron ho havia permès, per vergonya entre els seus enemics, es va posar Moisès a la porta del campament, i va dir: Qui està per Jehovà? Junteu-vos amb mi”
S'hi van unir els fills de Leví. Aquests eren la tribu que servia com a sacerdots. Eren els únics que estaven indignats amb l'acció del poble. I ells van ser els que van portar el judici sobre els homes que havien pecat contra Déu.
Aquest trist succés mostra com és de fàcil per a les persones desviar-se del seu compromís amb Déu. Aquests eren el poble que havia dit que farien tot el que Déu digués, i quan passen per un temps d'incertesa, es crean la seva pròpia imatge de Déu i aquest serveixen de la manera que els dóna la gana.
Molt similar a molts que avui dia diuen que creuen que hi ha un Déu, però adoren les seves pròpies creacions, siguin imatges físiques de Déu o idees que es fan a les seves ments. Actuen com els que obertament rebutgen Déu, i veiem que la santedat de Déu no pot habitar amb el pecat de rebel·lió i idolatria.
Amiga que escoltes avui, Déu ens ha parlat. La seva Paraula és la Bíblia. Si vols servir Déu, ho has de fer segons Ell ha comunicat per la seva Paraula, així que fas bé de llegir-la i escoltar-la. Que no ens enganyem creient que a Déu se'l serveix segons un vulgui. Déu ens diu a Joan 14:15 “Si m'estimeu, guardeu els meus manaments.”
L'estimes?]]>https://api.spreaker.com/episode/52508813Mon, 27 Jan 2025 06:20:00 +0000David y MaribelPassats tres mesos de la fugida d'Egipte, el poble d'Israel havien arribat a la muntanya del Sinaí. Llegim a Èxode 19 que Déu parla amb Moisès i li exposa el pacte que vol fer amb el poble d'Israel. Això deriva de la promesa de Déu a Abraham. Déu diu:...Diu al verset 8 que el poble es va comprometre a obeir dient: “Tot el que Jehovà ha dit, farem.”
Déu mateix parlaria a tot el poble per donar-los les ordenances que haurien de complir. Per això haurien de santificar-se tots, perquè per estar en la presència del Déu sant no hi devia haver corrupció. Déu els dona tres dies per purificar-se.
Llegim a Èxode 19:16 “Va esdevenir que al tercer dia, quan va venir el matí, van venir trons i llampecs, i un núvol espès sobre la muntanya, i so de trompeta molt fort; i es va estremir tot el poble que era al campament.” Amb el poble situat a peu de la muntanya, i Moisès més avançat, Déu parla per donar-los els deu manaments al seu poble.
“Tot el poble observava els trons i els llampecs, i el so de la trompeta, i la muntanya que fumejava; i veient-lo el poble, van tremolar, i es van posar de lluny. I van dir a Moisès: Parla tu amb nosaltres, i nosaltres t’escoltarem; però no parli Déu amb nosaltres, perquè no morim.” Èxode 20:18-19
Moisès va respondre al poble: “No tingueu por; perquè per provar-vos va venir Déu, i perquè el seu temor estigui davant vostre, perquè no pequeu.” Èxode 20:20
Moisès els diu: Déu s'ha mostrat en el seu poder perquè veient la seva grandesa no penseu a pecar. És a dir, por a Déu només l'ha de tenir el qui peca, però el que el segueix no ha de témer la seva grandesa; més aviat ha de sentir-se segur a la seva grandesa.
Moisès puja sol on és el Senyor, el qual li dóna aquest missatge per al seu poble:
Així diràs als fills d'Israel:«No fareu al meu costat déus de plata o déus d’or, no us els fabriqueu.» 20:23
Déu també li dóna moltes lleis específiques per al poble. Moltes són sobre l'organització de la seva societat, i d'altres, aplicacions dels deu manaments a la vida diària del poble.
Li dóna les instruccions per a les diferents celebracions que observarien, i els assegura que l'Àngel del Senyor els acompanyarà fins que arribin a la terra promesa.
Moisès torna amb el poble per comunicar-los tot allò que Déu ha dit, escrivint totes les paraules, i ens torna a dir el text que “tot el poble va respondre a una veu, i va dir: Farem tot el que jehova ha dit.” 24:3 I van segellar el pacte amb sacrificis d’animals. El poble de Déu s'havia compromès a complir els manaments i les lleis que Déu havia establert.
Un cop més, veiem que Moisès puja a la muntanya amb Josuè mentre Aaron i els ancians es queden enrere. Aquesta vegada, Moisès ha d'esperar 6 dies al núvol abans de veure el Senyor. Al setè dia, Moisès va davant la presència del Senyor, on passarà els propers 40 dies i nits. Ens diu que el poble el veia des de baix com un foc abrandat al cim de la muntanya.
És durant aquest temps que Déu dóna a Moisès els plànols per a la construcció del Tabernacle, lloc que Déu ompliria amb la Seva presència.
No obstant això, mentre Moisès és a la muntanya del Sinaí, el poble es posa impacient. No ha passat més d'un mes des que Moisès va pujar a rebre el pacte que ells han acceptat amb Déu, i dubten de si Moisès encara viu. El poble es queixa a Aaron i li demanen un ídol per adorar—Una representació de Déu. Tenien la presència de Déu allà mateix, al cim de la muntanya Sinaí! I a més, la promesa que els acompanyava l'Àngel, però això no els va semblar suficient. Volien alguna cosa que poguessin veure i tocar.
Déu dóna a moisès les taules del testimoni de pedra escrites pel seu propi dit i acaba amb un advertiment de la rebel·lia del poble. Li diu que és un poble tossut, al qual Ell podria destruir pel seu pecat i crear una...]]>490biblia,lexodefalse1fullhttps://www.spreaker.com/episode/015-cors-endurits--52471913Veiem que Moisès es troba amb un Faraó que té el cor dur com una pedra, i que no està disposat a deixar anar el poble. Això no li enxampava a Déu per sorpresa.

A Èxode 4:22 i 23 Déu havia declarat el seu pla a Moisès: "Diràs a Faraó: Jehovà ha dit així: Israel és el meu fill, el meu primogènit. Ja t'he dit que deixis anar al meu fill, perquè em serveixi, però no ho has volgut deixar anar; heus aquí, jo mataré al teu fill, el teu primogènit."
Aquestes són les paraules de Déu a Moisès, explicant-li el que passaria més endavant, a Èxode 12:29.

T'havies fixat abans? No esmenta les nou plagues que precedirien aquesta plaga final on moririen els primogènits de cada casa que no estigués marcada amb la sang d'un xai. Déu sabia que Faraó, per la seva duresa de cor, no deixaria anar al poble de Déu voluntàriament; no obstant això, Déu li va donar nou oportunitats per reconsiderar.
Havies pensat mai en les nou plagues com la misericòrdia de Déu abans d'arribar al que Déu sabia per endavant que hauria de passar perquè Faraó els deixés anar?

Repassem les plagues i la resposta de Faraó cada vegada.

A la primera plaga la vara d'Aaron es fa colobra. Faraó crida els seus mags, els quals repeteixen l'acció, i ens diu que el seu cor s'endureix.
A la regona plaga l'aigua del riu es torna sang i els mags de Faraó fan el mateix—és a dir, converteixen més aigua en sang. I per què no van desfer el fet? Per què no van convertir la sang en aigua? Ens torna a dir que el cor de Faraó s'endureix.
A la tercera plaga, les granotes envaeixen la terra d'Egipte. I curiosament els seus mags fan EL MATEIX! Però en què estaven pensant? Faraó va endurir el seu cor.
Amb la quarta plaga arriben els polls. Els mags intenten treure polls (no Treure del cap, deixar de produir!!, i no poden. Els encantadors en aquest moment s'adonen que és Déu el que està fent aquests senyals. Però Faraó no; ell endureix el seu cor, ens diu el capítol 8:15 "Com Jehovà havia dit".

La cinquena plaga és la de les mosques. Aquí només afecta els egipcis, i no a Goixen, on habitaven els hebreus. I Faraó endureix el seu cor "encara aquesta vegada" diu.
La sisena plaga afecta el bestiar. Se'l va avisar amb un dia d'antelació per si volia raonar. Però no. Faraó va endurir el seu cor una vegada més. Aleshores, ja no veiem els mags. Em pregunto si haurien deixat els seus déus falsos per seguir el Déu veritable, o si Faraó se n'havia desfet.

La calamarsa va venir en setè lloc, destrossant la terra i ferint bestiar i treballadors. Se'ns diu que molts servents de Faraó van creure la paraula de Déu per mitjà de Moisès i van recollir el seu bestiar i treballadors. Tot el que estava al descobert es va destruir (menys el blat i el sègol que encara no havia sortit). Però no així a terra de Goixen. Faraó reconeix una mica de culpa en 9:27-28 "He pecat aquesta vegada; Jehovà és just, i jo i el meu poble impiu. Tot i això, diu la Paraula que quan tot es va calmar, Faraó es va "obstinar a pecar", i "el cor de Faraó es va endurir".
És llavors que ve plaga de llagosta que va menjar tot el que la calamarsa va deixar. Faraó diu "perdona el meu pecat només aquesta vegada" Em crida l'atenció el cor neci de Faraó. Només aquesta vegada? Vivint per al moment i no volent donar el seu braç a torçar davant del Déu Omnipotent. Aquesta vegada és Déu mateix qui "va endurir el cor"; un cor que ja havia triat menysprear Déu.
Déu li dona una plaga més perquè es pugui penedir i rendir a Déu, les tenebres, representant l'estat del cor de Faraó. Tot queda totalment fosc a Egipte, però no a Goixen, on habitaven els israelites. Faraó vol negociar, segons els seus termes, però no hi ha negociació amb Déu. Déu diu: tot o res. Déu va endurir el cor obstinat de Faraó. Aquesta seria la darrera vegada que Faraó veia la cara de Moisès. Li havia passat l'oportunitat.

La dècima plaga, la mort dels primogènits arriba quan Faraó ha rebutjat totes les oportunitats. Si encara ara et sembla que Déu va anar massa lluny amb el càstig d'aquest poble, et prego que consideris de nou.

El Déu Totpoderós no està sotmès a reis humans.
El Déu Totpoderós no és un déu capritxós, però sí que és un Déu Sant, i amb Ell no es juga.
Ell veu el cor de cada ésser, gran i petit. I Ell dona salvació i vida més enllà de la vida terrenal.
Déu va estendre la seva misericòrdia a Faraó nou vegades, però aquest va insistir a endurir el seu cor.
Déu no endureix un cor que prèviament no ha triat endurir-se.
Recordem que la voluntat de Déu és que tots arribin al penediment, com ens diu 2 Pere 3:9.

Després de la sisena plaga, i que Faraó hagi endurit el seu cor de nou, Déu parla fort a Faraó:
Li diu a Èxode 6:14-16 "Perquè jo enviaré aquesta vegada totes les meves plagues al teu cor, sobre els teus servents i sobre el teu poble, perquè entenguis que no n'hi ha cap altre com jo a tota la terra. Perquè ara jo estengué la meva mà per ferir-te a tu i al teu poble de plaga, i seràs tret de la terra. I a la veritat jo t'he posat per mostrar en tu el meu poder, i perquè el meu nom sigui anunciat a tota la terra."
Veiem a l'epístola de Romans 9:17 "Perquè l'Escriptura diu a Faraó: Per això mateix t'he aixecat, per mostrar en tu el meu poder, i perquè el meu nom sigui anunciat per tota la terra."
El poder de Déu serà manifestat en la vida dels qui estimen Déu, o en el judici sobre els qui el rebutgen, com en el cas del faraó.

Preguem perquè aquells cors endurits siguin fets cors de carn, perquè vegin Déu i es penedeixin de la seva tossuderia.

Diu Ezequiel 36: 26-28
"Us donaré cor nou, i posaré esperit nou dins vostre; i trauré de la vostra carn el cor de pedra, i us donaré un cor de carn. I posaré dins vostre el meu Esperit, i faré que camineu als meus estatuts, i guardeu els meus preceptes, i els poseu per obra. Habitareu a la terra que vaig donar als vostres pares, i vosaltres em sereu per poble, i jo seré a vosaltres per Déu."


Que aquest text sigui per a nosaltres i per a aquells que estimem..]]>https://api.spreaker.com/episode/52471913Fri, 24 Jan 2025 05:30:00 +0000David y MaribelTornem al principi del llibre de l'Èxode per analitzar la sortida del poble de Déu de l'esclavatge. Veiem que Moisès es troba amb un Faraó que té el cor dur com una pedra, i que no està disposat a deixar anar el poble. Això no li enxampava a Déu per...Veiem que Moisès es troba amb un Faraó que té el cor dur com una pedra, i que no està disposat a deixar anar el poble. Això no li enxampava a Déu per sorpresa.

A Èxode 4:22 i 23 Déu havia declarat el seu pla a Moisès: "Diràs a Faraó: Jehovà ha dit així: Israel és el meu fill, el meu primogènit. Ja t'he dit que deixis anar al meu fill, perquè em serveixi, però no ho has volgut deixar anar; heus aquí, jo mataré al teu fill, el teu primogènit."
Aquestes són les paraules de Déu a Moisès, explicant-li el que passaria més endavant, a Èxode 12:29.

T'havies fixat abans? No esmenta les nou plagues que precedirien aquesta plaga final on moririen els primogènits de cada casa que no estigués marcada amb la sang d'un xai. Déu sabia que Faraó, per la seva duresa de cor, no deixaria anar al poble de Déu voluntàriament; no obstant això, Déu li va donar nou oportunitats per reconsiderar.
Havies pensat mai en les nou plagues com la misericòrdia de Déu abans d'arribar al que Déu sabia per endavant que hauria de passar perquè Faraó els deixés anar?

Repassem les plagues i la resposta de Faraó cada vegada.

A la primera plaga la vara d'Aaron es fa colobra. Faraó crida els seus mags, els quals repeteixen l'acció, i ens diu que el seu cor s'endureix.
A la regona plaga l'aigua del riu es torna sang i els mags de Faraó fan el mateix—és a dir, converteixen més aigua en sang. I per què no van desfer el fet? Per què no van convertir la sang en aigua? Ens torna a dir que el cor de Faraó s'endureix.
A la tercera plaga, les granotes envaeixen la terra d'Egipte. I curiosament els seus mags fan EL MATEIX! Però en què estaven pensant? Faraó va endurir el seu cor.
Amb la quarta plaga arriben els polls. Els mags intenten treure polls (no Treure del cap, deixar de produir!!, i no poden. Els encantadors en aquest moment s'adonen que és Déu el que està fent aquests senyals. Però Faraó no; ell endureix el seu cor, ens diu el capítol 8:15 "Com Jehovà havia dit".

La cinquena plaga és la de les mosques. Aquí només afecta els egipcis, i no a Goixen, on habitaven els hebreus. I Faraó endureix el seu cor "encara aquesta vegada" diu.
La sisena plaga afecta el bestiar. Se'l va avisar amb un dia d'antelació per si volia raonar. Però no. Faraó va endurir el seu cor una vegada més. Aleshores, ja no veiem els mags. Em pregunto si haurien deixat els seus déus falsos per seguir el Déu veritable, o si Faraó se n'havia desfet.

La calamarsa va venir en setè lloc, destrossant la terra i ferint bestiar i treballadors. Se'ns diu que molts servents de Faraó van creure la paraula de Déu per mitjà de Moisès i van recollir el seu bestiar i treballadors. Tot el que estava al descobert es va destruir (menys el blat i el sègol que encara no havia sortit). Però no així a terra de Goixen. Faraó reconeix una mica de culpa en 9:27-28 "He pecat aquesta vegada; Jehovà és just, i jo i el meu poble impiu. Tot i això, diu la Paraula que quan tot es va calmar, Faraó es va "obstinar a pecar", i "el cor de Faraó es va endurir".
És llavors que ve plaga de llagosta que va menjar tot el que la calamarsa va deixar. Faraó diu "perdona el meu pecat només aquesta vegada" Em crida l'atenció el cor neci de Faraó. Només aquesta vegada? Vivint per al moment i no volent donar el seu braç a torçar davant del Déu Omnipotent. Aquesta vegada és Déu mateix qui "va endurir el cor"; un cor que ja havia triat menysprear Déu.
Déu li dona una plaga més perquè es pugui penedir i rendir a Déu, les tenebres, representant l'estat del cor de Faraó. Tot queda totalment fosc a Egipte, però no a Goixen, on habitaven els israelites. Faraó vol negociar, segons els seus termes, però no hi ha negociació amb Déu. Déu diu: tot o res. Déu va endurir el cor obstinat de Faraó. Aquesta seria la darrera vegada que Faraó veia la cara...]]>504biblia,lexode,reflejosfalse1fullhttps://www.spreaker.com/episode/014-complint-la-teva-missio-part-2--52471914Continuem amb la història, i veiem que Moisès va fins a Egipte i compleix el pla de Déu. Sens dubte, la seva missió era delicada. Tornar a la gent que abans el coneixia com el nebot de Faraó i estar a l'altre bàndol. Els seus dubtes que havia comunicat al Senyor eren genuïns. I si no l'escoltaven?

Veiem al capítol 4 que Aaron l'acompanya, i els ancians i el poble accepten el pla al principi. Però quan Faraó reacciona donant-los més feina i maltractant-los, el poble s'enfada contra Moisès i Aaron i els Acusen d'haver-los fet abominables davant de Faraó i dels seus servents, posant-los l'espasa a la mà perquè els matessin (diu Èxode 5:21).

En els versets 9-13 ens explica que "Moisès va parlar als fills d'Israel; però ells no escoltaven Moisès a causa de l'angoixa d'esperit, i de la dura servitud. I va parlar Jehovà a Moisès, dient: Entra i parla a Faraó rei d'Egipte, que deixi anar de la seva terra als fills d'Israel."

I va respondre Moisès davant de Jehovà: Heus aquí, els fills d'Israel no m'escolten; com, doncs, m'escoltarà Faraó, si em costa parlar?
Llavors Jehovà va parlar a Moisès i Aaron i els va donar manament per als fills d'Israel, i per a Faraó rei d'Egipte, perquè traguessin els fills d'Israel de la terra d’Egipte." El Senyor els respon amb una simple ordre: "Traieu els fills d'Israel de la terra d'Egipte."

Pobre Moisès, el veiem parlant amb Déu, quan la pressió de la seva missió sembla superar-lo. Èxode 5:22-23 diu: Llavors Moisès es va tornar a Jehovà i va dir: Senyor, per què afligeixes aquest poble? Per què em vas enviar? Perquè des que jo vaig venir a Faraó per parlar-li en nom teu, ha afligit aquest poble; i tu no has lliurat el teu poble."

Oh, oh; veiem Moisès qüestionant el compliment de la Paraula de Déu?

Més aviat veiem un Moisès que se sent aclaparat amb la tasca que Déu li ha donat. Els israelites no l'escoltaven; com l'escoltaria Faraó?
T'has sentit tu alguna vegada que quan fas allò que Déu t'ha demanat, les coses semblen empitjorar? Dic "semblen" perquè Déu sempre té el control de l'assumpte.
Déu contesta reafirmant Moisès, així com ho havia fet quan li va parlar a l'esbarzer: li diu "Jo soc Jehovà." És a dir, jo Soc el Jo Soc. És Déu qui va amb tu, Moisès! Ara veuràs el que faré a Faraó; perquè amb mà forta els deixarà anar, i amb mà forta els farà fora de la seva terra.”

Déu havia cridat Moisès. Déu li havia donat una missió, i Déu l'acompanyaria fins que l'hagués acabada. Sens dubte, la missió de Moisès era complicada, però veiem que Déu estaria amb Ell i compliria la Seva promesa.

Continuem la història i veiem més endavant que El Poble d'Israel surt d'Egipte i va cap al Mar Roig i els exèrcits de Faraó els segueixen per destruir-los.

Moisès va al Senyor en oració, i veiem com curiosament, Déu li pregunta:
"Per què clames a mi? Digues als fills d'Israel que marxin. I tu alça la teva vara, i estén la teva mà sobre el mar, i divideix-lo, i entrin els fills d'Israel pel mig del mar, en sec."15-16.

Per què clames a mi?!
No és una de les frases que penses que Déu dirà al seu servent. Però Moisès ja sabia què havia de fer. Havia arribat el moment de confiar i actuar. Ara havia d'actuar i guiar el poble. El Senyor actua de forma meravellosa obrint el mar per al seu poble, i els israelites passen a terra seca. Els soldats egipcis s'endinsen darrere seu, i Déu porta sobre ells el Seu judici per última vegada.
Déu li havia dit a Moisès: "jo em glorificaré a Faraó i a tot el seu exèrcit, als seus carros i a la seva cavalleria; i sabran els egipcis que jo soc Jehovà, quan em glorifiqui a Faraó, als seus carros i a la seva gent de cavall."
I així va ser. "I va veure Israel aquell gran fet que Jehovà va executar contra els egipcis; i el poble va témer a Jehovà, i van creure a Jehovà i a Moisès el seu servent." 14:31

El viatge travessant el desert cap a la terra promesa no va ser fàcil per a Moisès, el poble resulta ser molt difícil de guiar i Moisès ha de bregar amb situacions de rebel·lia i desconfiança, però Déu va estar amb Moisès sempre, per donar-li saviesa per complir la seva missió.

Quina missió tens tu?
Potser encara no ho saps, però estàs disposada a ser útil a les seves mans?
Pregunta-li a Déu en oració.
i si ja saps el que Déu vol que facis, et torno a preguntar. Hi ha res que t'impedeix fer allò que Déu ha preparat per a tu?
O potser et sents incapaç? Potser estàs passant per un temps difícil i no veus com pots ser utilitzada.
Com Moisès dius, per què em vas enviar? Et sents sola, i de vegades aclaparada davant la missió que Déu t'ha donat?
Com Moisès, ves a Ell i explica-li les teves lluites, perquè Déu sempre és al teu costat, i et reafirmarà les seves promeses.

Y si el que estàs fent és del Senyor,
Ves, ha dit el Senyor, perquè jo estic amb tu!]]>https://api.spreaker.com/episode/52471914Thu, 23 Jan 2025 03:30:00 +0000David y MaribelEn l'últim episodi parlàvem de la missió que Déu havia encomanat a Moisès i com aquest va haver d'arreglar algunes coses a la seva vida personal abans de fer allò que Déu li havia manat fer. Continuem amb la història, i veiem que Moisès va fins a...Continuem amb la història, i veiem que Moisès va fins a Egipte i compleix el pla de Déu. Sens dubte, la seva missió era delicada. Tornar a la gent que abans el coneixia com el nebot de Faraó i estar a l'altre bàndol. Els seus dubtes que havia comunicat al Senyor eren genuïns. I si no l'escoltaven?

Veiem al capítol 4 que Aaron l'acompanya, i els ancians i el poble accepten el pla al principi. Però quan Faraó reacciona donant-los més feina i maltractant-los, el poble s'enfada contra Moisès i Aaron i els Acusen d'haver-los fet abominables davant de Faraó i dels seus servents, posant-los l'espasa a la mà perquè els matessin (diu Èxode 5:21).

En els versets 9-13 ens explica que "Moisès va parlar als fills d'Israel; però ells no escoltaven Moisès a causa de l'angoixa d'esperit, i de la dura servitud. I va parlar Jehovà a Moisès, dient: Entra i parla a Faraó rei d'Egipte, que deixi anar de la seva terra als fills d'Israel."

I va respondre Moisès davant de Jehovà: Heus aquí, els fills d'Israel no m'escolten; com, doncs, m'escoltarà Faraó, si em costa parlar?
Llavors Jehovà va parlar a Moisès i Aaron i els va donar manament per als fills d'Israel, i per a Faraó rei d'Egipte, perquè traguessin els fills d'Israel de la terra d’Egipte." El Senyor els respon amb una simple ordre: "Traieu els fills d'Israel de la terra d'Egipte."

Pobre Moisès, el veiem parlant amb Déu, quan la pressió de la seva missió sembla superar-lo. Èxode 5:22-23 diu: Llavors Moisès es va tornar a Jehovà i va dir: Senyor, per què afligeixes aquest poble? Per què em vas enviar? Perquè des que jo vaig venir a Faraó per parlar-li en nom teu, ha afligit aquest poble; i tu no has lliurat el teu poble."

Oh, oh; veiem Moisès qüestionant el compliment de la Paraula de Déu?

Més aviat veiem un Moisès que se sent aclaparat amb la tasca que Déu li ha donat. Els israelites no l'escoltaven; com l'escoltaria Faraó?
T'has sentit tu alguna vegada que quan fas allò que Déu t'ha demanat, les coses semblen empitjorar? Dic "semblen" perquè Déu sempre té el control de l'assumpte.
Déu contesta reafirmant Moisès, així com ho havia fet quan li va parlar a l'esbarzer: li diu "Jo soc Jehovà." És a dir, jo Soc el Jo Soc. És Déu qui va amb tu, Moisès! Ara veuràs el que faré a Faraó; perquè amb mà forta els deixarà anar, i amb mà forta els farà fora de la seva terra.”

Déu havia cridat Moisès. Déu li havia donat una missió, i Déu l'acompanyaria fins que l'hagués acabada. Sens dubte, la missió de Moisès era complicada, però veiem que Déu estaria amb Ell i compliria la Seva promesa.

Continuem la història i veiem més endavant que El Poble d'Israel surt d'Egipte i va cap al Mar Roig i els exèrcits de Faraó els segueixen per destruir-los.

Moisès va al Senyor en oració, i veiem com curiosament, Déu li pregunta:
"Per què clames a mi? Digues als fills d'Israel que marxin. I tu alça la teva vara, i estén la teva mà sobre el mar, i divideix-lo, i entrin els fills d'Israel pel mig del mar, en sec."15-16.

Per què clames a mi?!
No és una de les frases que penses que Déu dirà al seu servent. Però Moisès ja sabia què havia de fer. Havia arribat el moment de confiar i actuar. Ara havia d'actuar i guiar el poble. El Senyor actua de forma meravellosa obrint el mar per al seu poble, i els israelites passen a terra seca. Els soldats egipcis s'endinsen darrere seu, i Déu porta sobre ells el Seu judici per última vegada.
Déu li havia dit a Moisès: "jo em glorificaré a Faraó i a tot el seu exèrcit, als seus carros i a la seva cavalleria; i sabran els egipcis que jo soc Jehovà, quan em glorifiqui a Faraó, als seus carros i a la seva gent de cavall."
I així va ser. "I va veure Israel...]]>421biblia,lexode,reflejosfalse1fullhttps://www.spreaker.com/episode/013-complint-la-teva-missio--52471912Va haver de fugir en veure que els altres hebreus ho havien vist i corria el risc de ser castigat. S'avançà als plans de Déu, i ja hem vist que això sempre porta problemes.
Va acabar a la terra de Madian on passaria els pròxims 40 anys de la seva vida.
Es va casar amb una madianita, Sèfora, filla de Jetro, sacerdot de Madian.

Va arribar un dia que Moisès estava cuidant les ovelles del seu sogre quan va veure un esbarzer cremant. S'hi va acostar per descobrir que Déu mateix li parlava. Després que Moisès passés quaranta anys a l'escola del desert, Déu li encomanava l'alliberament dels israelites de l'opressió d'Egipte. Això no obstant, veiem que Moisès no està segur de poder dur a terme aquesta tasca. Després de tot, havien passat quaranta anys des que havia sortit d'Egipte, i a més no en gaires bones circumstàncies. Què passaria quan tornés? l’acceptarien els hebreus com el seu alliberador? Quina rebuda tindria de la cort egípcia? Moisès comença a posar excuses per explicar que ell no és la persona indicada per a aquesta missió.

En el capítol 3 verset 11 Moisès pregunta: Qui soc jo perquè vagi a Faraó, i tregui d'Egipte els fills d’Israel? A allò que Déu li respon: "Ves, perquè jo estaré amb tu" Com si digués; no importa qui siguis tu, el que importa és que jo, El jo Soc vaig amb tu. Al 4:1 Moisès argumenta: "Heus aquí que ells no em creuran, ni sentiran la meva veu"

Déu li mostra dos senyals miraculoses, la vara que es converteix en colobra i la mà amb lepra que es guareix, per mostrar-li que entendran que és Déu qui l'envia (verset 5), però al verset 10, Moisès posa una altra pega: "mai he estat home de fàcil paraula" 4:10.

El Senyor, una vegada més, li dona resposta a la seva excusa. "Ara, doncs, ves i jo estaré en la teva boca, i t'ensenyaré el que hagis de parlar. Èxode 4:12
Moisès per fi directament es nega: Ai, Senyor! envia, et prego, per mitjà del que has d'enviar." 4:13

I Déu ens diu al text que fart de les excuses de Moisès li va dir: "No conec jo el teu germà Aaron, levita, i que ell parla bé? I heus aquí que ell sortirà a rebre't, i en veure't s'alegrarà en el seu cor. Tu parlaràs a ell, i posaràs a la boca les paraules, i jo estaré amb la teva boca i amb la seva, i us ensenyaré el que hàgiu de fer."
Em pregunto si això va molestar Moisès. Després de tot, era Moisès qui havia estat instruït a la casa de Faraó. Veiem que va, i quan arriben a Egipte, és Moisès qui parla, i no Aaron.

Quines excuses has fet servir per no fer res del que Déu t'ha demanat? Molt millor és confiar que quan Déu ens demana fer alguna cosa ell va amb nosaltres i això és el més important.

Després d'aquesta trobada amb Déu, Moisès l'informa al sogre que visitarà la seva família; Èxode 4:18, i se'n va amb la seva dona i els seus fills, vara en mà, cap a Egipte, però ens diu Èxode 4: 24-25: "I va passar en el camí, que en una posada Jehovà va sortir a la trobada, i va voler matar-lo."

Com? Crida el Senyor a Moisès, i quan aquest decideix sortir a fer el que Déu vol, Déu intenta matar-lo? Què estava passant? No ens explica el text la història, però per la reacció de Sèfora, ens podem fer una idea del que era el problema. Diu el verset 25: "Llavors Sèfora va agafar una pedra afilada i va tallar el prepuci del seu fill, i el va fer fora als seus peus, dient: A la veritat tu m'ets un marit de sang."

Moisès salvaria el poble de Déu i, tanmateix, ell no havia consagrat el seu propi fill a Déu per mitjà del ritual de la circumcisió. Això havia estat un manament de Déu al seu poble Israel des d'Abraham. Tot i que a nosaltres ens pot semblar un costum insignificant, per ells era un símbol d'obediència i pertinença a Déu. Segurament hauria estat un tema de discussió amb Sèfora, ja que els madianites no tenien aquest costum. La seva dona s'havia adonat que aquest era el punt, i amb mala actitud va circumcidar el seu fill, acusant Moisès. En aquests dos versets veiem la importància que Déu dona a l’obediència. Per a ells era la circumcisió, per a tu serà una altra cosa, i això potser altres ho veuran com a insignificant, però tu saps que Déu t'ho està demanant.

Què t'està demanant Déu avui? Hi ha res que t'impedeix de fer l'obra que el Senyor té per a tu?

Ves al senyor i lliura-li allò que t'està destorbant per poder ser un instrument útil a les mans.
]]>https://api.spreaker.com/episode/52471912Wed, 22 Jan 2025 03:10:00 +0000David y MaribelMoisès va sortir d'Egipte després d'haver matat un egipci que maltractava un hebreu. Va haver de fugir en veure que els altres hebreus ho havien vist i corria el risc de ser castigat. S'avançà als plans de Déu, i ja hem vist que això sempre porta...Va haver de fugir en veure que els altres hebreus ho havien vist i corria el risc de ser castigat. S'avançà als plans de Déu, i ja hem vist que això sempre porta problemes.
Va acabar a la terra de Madian on passaria els pròxims 40 anys de la seva vida.
Es va casar amb una madianita, Sèfora, filla de Jetro, sacerdot de Madian.

Va arribar un dia que Moisès estava cuidant les ovelles del seu sogre quan va veure un esbarzer cremant. S'hi va acostar per descobrir que Déu mateix li parlava. Després que Moisès passés quaranta anys a l'escola del desert, Déu li encomanava l'alliberament dels israelites de l'opressió d'Egipte. Això no obstant, veiem que Moisès no està segur de poder dur a terme aquesta tasca. Després de tot, havien passat quaranta anys des que havia sortit d'Egipte, i a més no en gaires bones circumstàncies. Què passaria quan tornés? l’acceptarien els hebreus com el seu alliberador? Quina rebuda tindria de la cort egípcia? Moisès comença a posar excuses per explicar que ell no és la persona indicada per a aquesta missió.

En el capítol 3 verset 11 Moisès pregunta: Qui soc jo perquè vagi a Faraó, i tregui d'Egipte els fills d’Israel? A allò que Déu li respon: "Ves, perquè jo estaré amb tu" Com si digués; no importa qui siguis tu, el que importa és que jo, El jo Soc vaig amb tu. Al 4:1 Moisès argumenta: "Heus aquí que ells no em creuran, ni sentiran la meva veu"

Déu li mostra dos senyals miraculoses, la vara que es converteix en colobra i la mà amb lepra que es guareix, per mostrar-li que entendran que és Déu qui l'envia (verset 5), però al verset 10, Moisès posa una altra pega: "mai he estat home de fàcil paraula" 4:10.

El Senyor, una vegada més, li dona resposta a la seva excusa. "Ara, doncs, ves i jo estaré en la teva boca, i t'ensenyaré el que hagis de parlar. Èxode 4:12
Moisès per fi directament es nega: Ai, Senyor! envia, et prego, per mitjà del que has d'enviar." 4:13

I Déu ens diu al text que fart de les excuses de Moisès li va dir: "No conec jo el teu germà Aaron, levita, i que ell parla bé? I heus aquí que ell sortirà a rebre't, i en veure't s'alegrarà en el seu cor. Tu parlaràs a ell, i posaràs a la boca les paraules, i jo estaré amb la teva boca i amb la seva, i us ensenyaré el que hàgiu de fer."
Em pregunto si això va molestar Moisès. Després de tot, era Moisès qui havia estat instruït a la casa de Faraó. Veiem que va, i quan arriben a Egipte, és Moisès qui parla, i no Aaron.

Quines excuses has fet servir per no fer res del que Déu t'ha demanat? Molt millor és confiar que quan Déu ens demana fer alguna cosa ell va amb nosaltres i això és el més important.

Després d'aquesta trobada amb Déu, Moisès l'informa al sogre que visitarà la seva família; Èxode 4:18, i se'n va amb la seva dona i els seus fills, vara en mà, cap a Egipte, però ens diu Èxode 4: 24-25: "I va passar en el camí, que en una posada Jehovà va sortir a la trobada, i va voler matar-lo."

Com? Crida el Senyor a Moisès, i quan aquest decideix sortir a fer el que Déu vol, Déu intenta matar-lo? Què estava passant? No ens explica el text la història, però per la reacció de Sèfora, ens podem fer una idea del que era el problema. Diu el verset 25: "Llavors Sèfora va agafar una pedra afilada i va tallar el prepuci del seu fill, i el va fer fora als seus peus, dient: A la veritat tu m'ets un marit de sang."

Moisès salvaria el poble de Déu i, tanmateix, ell no havia consagrat el seu propi fill a Déu per mitjà del ritual de la circumcisió. Això havia estat un manament de Déu al seu poble Israel des d'Abraham. Tot i que a nosaltres ens pot semblar un costum insignificant, per ells era un símbol d'obediència i pertinença a Déu. Segurament hauria estat un tema de discussió amb Sèfora, ja que els madianites no tenien aquest costum. La seva dona...]]>380biblia,lexode,maribel,reflejos,ruizfalse1fullhttps://www.spreaker.com/episode/012-xifra-i-pua--52449638
Has sentit mai aquests noms? Xifrà i Puà. No són comuns, però m'agrada el fet que Déu les inclogui en la seva Paraula, perquè aquestes dues dones es van negar a fer el mal, malgrat posar en risc les seves pròpies vides, i van salvar els nadons dels hebreus a terres d'Egipte.

Com hem vist, Faraó estava disposat a desfer-se dels israelites com fos, per la qual cosa va demanar a les llevadores que matessin els homes hebreus durant el part i deixessin les nenes amb vida. Més ens diu Èxode 1:17 "Però les llevadores temien Déu, i no van fer com els va manar el rei d'Egipte, sinó que van preservar la vida als nens."

Van ser valentes i van defensar la vida malgrat les conseqüències que poguessin haver tingut. A més, ho van fer de manera molt astuta. En lloc d'enfrontar-se contra Faraó, van idear un pla alternatiu. Sembla que es van dedicar a buscar les mares embarassades i van ensenyar a les famílies a atendre el part elles mateixes, per poder dir a Faraó que les dones hebrees tenien els nens abans que arribessin.

Tristament, Faraó acaba donant carta blanca a tot el poble d'Egipte perquè llencin al riu qualsevol nadó que trobin. És per això que veiem els pares de Moisès amagant el nen en néixer durant tres mesos. Ells també van actuar sàviament per protegir aquest nadó que seria usat per Déu.

Llegim la història a Èxode 2. Explica que el seu pare, no podent amagar-lo més temps, va prendre una cistella de papir i la va calafatejar amb betum i pega, i va col·locar-hi el nen i el va posar entre els joncs a la vora del riu. I una germana seva es va posar a la llunyania, per veure el que li passaria. I la filla de Faraó va baixar a rentar-se al riu, i passejant-se les seves donzelles per la ribera del riu, va veure ella la cistella enmig dels joncs, i va enviar a una criada seva que la prengués. I quan la va obrir, va veure el nen; i heus aquí que el nen plorava. I tenint compassió d'ell, va dir: "Dels nens dels hebreus és aquest. Llavors la seva germana va dir a la filla de Faraó: Aniré a trucar-te una nodrissa de les hebrees, perquè et criï aquest nen?”. Maria, germana de Moisès, va anar a trucar a la seva mare, a qui va dir la filla de Faraó: “emporta't aquest nen i cria'l, i jo t'ho pagaré. I la dona va prendre el nen i el va criar.” Èxode 2:3-7, 9

Increïble, Déu ho arregla tot com només Ell pot. No només se salva el nen, sinó que la seva mare l'arriba a cuidar; i a sobre li paguen!! Les que hem agafat temps per quedar-nos a casa i cuidar els nostres fills, hem hagut d'escollir estar amb els nostres fills més temps o guanyar un sou. No obstant això, veiem que el Senyor li permet a Jocabed cobrar per cuidar el seu fill durant la seva infantesa. Quina benedicció! D'aquesta manera, Moisès va passar els anys més tendres amb la família, aprenent de Déu, i quan va arribar a una certa edat, va anar a viure a palau amb la germana de Faraó, que l'havia adoptat. Allí aprendria amb els millors mestres del món, la ciència més avançada del moment. Déu va preparar Moisès per representar el seu poble a la presència del Faraó.
Repassem ràpidament els personatges que van ser imprescindibles perquè la història arribés a un bon final.
Xifrà i Puà van fer possible que Moisès visqués, defensant la vida dels nadons hebreus en contra de les ordenances de Faraó.
Els pares de Moisès van amagar Moisès, enfrontant-se a perills, i van confiar en Déu en enviar el seu nadó riu avall.
La germana de Moisès va ser valenta en obeir els seus pares i seguir la barqueta amb Moisès fins que la va trobar la germana de Faraó, i després es va exposar, oferint a la seva mare com a nodrissa.

Sens dubte, Déu va moure cada fil en la història, però va fer servir persones disposades a exposar-se a algun perill per la causa de Déu.

Què et demana Déu que facis? Estem disposades a obeir al paper que Déu ens ha donat? Pot semblar poc transcendent, però en el gran pla de Déu, pot marcar la diferència.
]]>https://api.spreaker.com/episode/52449638Tue, 21 Jan 2025 03:30:00 +0000David y MaribelÈxode 1: 15-17 ens diu: "I va parlar el rei d'Egipte a les llevadores de les hebrees, una de les quals es deia Xifrà, i una altra Puà, i les va dir: Quan assistiu a les hebrees en els seus parts, i vegeu el sexe, si és fill, mateu-lo; i si és filla,...
Has sentit mai aquests noms? Xifrà i Puà. No són comuns, però m'agrada el fet que Déu les inclogui en la seva Paraula, perquè aquestes dues dones es van negar a fer el mal, malgrat posar en risc les seves pròpies vides, i van salvar els nadons dels hebreus a terres d'Egipte.

Com hem vist, Faraó estava disposat a desfer-se dels israelites com fos, per la qual cosa va demanar a les llevadores que matessin els homes hebreus durant el part i deixessin les nenes amb vida. Més ens diu Èxode 1:17 "Però les llevadores temien Déu, i no van fer com els va manar el rei d'Egipte, sinó que van preservar la vida als nens."

Van ser valentes i van defensar la vida malgrat les conseqüències que poguessin haver tingut. A més, ho van fer de manera molt astuta. En lloc d'enfrontar-se contra Faraó, van idear un pla alternatiu. Sembla que es van dedicar a buscar les mares embarassades i van ensenyar a les famílies a atendre el part elles mateixes, per poder dir a Faraó que les dones hebrees tenien els nens abans que arribessin.

Tristament, Faraó acaba donant carta blanca a tot el poble d'Egipte perquè llencin al riu qualsevol nadó que trobin. És per això que veiem els pares de Moisès amagant el nen en néixer durant tres mesos. Ells també van actuar sàviament per protegir aquest nadó que seria usat per Déu.

Llegim la història a Èxode 2. Explica que el seu pare, no podent amagar-lo més temps, va prendre una cistella de papir i la va calafatejar amb betum i pega, i va col·locar-hi el nen i el va posar entre els joncs a la vora del riu. I una germana seva es va posar a la llunyania, per veure el que li passaria. I la filla de Faraó va baixar a rentar-se al riu, i passejant-se les seves donzelles per la ribera del riu, va veure ella la cistella enmig dels joncs, i va enviar a una criada seva que la prengués. I quan la va obrir, va veure el nen; i heus aquí que el nen plorava. I tenint compassió d'ell, va dir: "Dels nens dels hebreus és aquest. Llavors la seva germana va dir a la filla de Faraó: Aniré a trucar-te una nodrissa de les hebrees, perquè et criï aquest nen?”. Maria, germana de Moisès, va anar a trucar a la seva mare, a qui va dir la filla de Faraó: “emporta't aquest nen i cria'l, i jo t'ho pagaré. I la dona va prendre el nen i el va criar.” Èxode 2:3-7, 9

Increïble, Déu ho arregla tot com només Ell pot. No només se salva el nen, sinó que la seva mare l'arriba a cuidar; i a sobre li paguen!! Les que hem agafat temps per quedar-nos a casa i cuidar els nostres fills, hem hagut d'escollir estar amb els nostres fills més temps o guanyar un sou. No obstant això, veiem que el Senyor li permet a Jocabed cobrar per cuidar el seu fill durant la seva infantesa. Quina benedicció! D'aquesta manera, Moisès va passar els anys més tendres amb la família, aprenent de Déu, i quan va arribar a una certa edat, va anar a viure a palau amb la germana de Faraó, que l'havia adoptat. Allí aprendria amb els millors mestres del món, la ciència més avançada del moment. Déu va preparar Moisès per representar el seu poble a la presència del Faraó.
Repassem ràpidament els personatges que van ser imprescindibles perquè la història arribés a un bon final.
Xifrà i Puà van fer possible que Moisès visqués, defensant la vida dels nadons hebreus en contra de les ordenances de Faraó.
Els pares de Moisès van amagar Moisès, enfrontant-se a perills, i van confiar en Déu en enviar el seu nadó riu avall.
La germana de Moisès va ser valenta en obeir els seus pares i seguir la barqueta amb Moisès fins que la va trobar...]]>347biblia,lexode,reflejosfalse1fullhttps://www.spreaker.com/episode/011-lexode--52428375
Jacob va demanar que en morir fos enterrat, a la cova del camp de Macpela, a terra de Canaan, al costat de Lea, on també estaven sepultats Abraham i Sara i Isaac i Rebeca. Sembla que esperaven la promesa que un dia heretarien la terra on havien estat estrangers.

Veiem que quan Josep arriba a l'hora de la seva mort, sap que algun dia el seu poble sortiria d'Egipte i demana que quan arribi aquest moment, que portin les restes (Gènesi 50:22-25). A Hebreus 11:22 llegim que "Per la fe Josep, en morir, va esmentar la sortida dels fills d'Israel, i va donar manament sobre els seus ossos."

Veiem a Gènesi 50:26 que "Josep va morir a l'edat de cent deu anys; i el van embalsamar, i va ser posat en un taüt a Egipte." A Èxode 13:19 ens diu que quan va arribar el moment de sortir d'Egipte, van prendre "els ossos de Josep, el qual els havia fet jurar als fills d'Israel, dient: Déu certament us visitarà, i fareu pujar els meus ossos d'aquí amb vosaltres”. Quan el poble entra a la terra promesa, Josuè 24:32 ens diu que "van enterrar a Siquem els ossos de Josep, que els fills d'Israel havien portat d'Egipte".

Josep, per fe, sabia que sortirien d'Egipte. Us animo a llegir el resum de la trajectòria del poble d'Israel a Fets 7.

Déu els havia promès que serien estrangers a terra estranya. Això ho van ser quan vivien a Canaan i quan es van mudar a Egipte, però Josep havia portat la seva família a Egipte per viure una vida agradable. La situació canviaria després de la seva mort.

A Èxode 1:7 llegim que "els fills d'Israel van fructificar i es van multiplicar, i van ser augmentats i enfortits en extrem, i se'n va omplir la terra."

Aquestes paraules ens haurien de fer ressò del verset a Gènesi 1:28 on diu:
"I els va beneir Déu, i els va dir: Fructifiqueu i multipliqueu-vos; ompliu la terra, i domineu-la." Encara que el panorama havia canviat a causa del pecat, Déu mantenia el seu pla, per la qual cosa aquí a Èxode veiem que el poble de Déu continua multiplicant-se i enfortint-se.

Amb el creixement i poder del poble d'Israel va venir el conflicte amb els de la terra d'Egipte. Ens diu Èxode 1:8-10 que va arribar el dia que "es va aixecar sobre Egipte un nou rei que no coneixia Josep; i digué al seu poble: “Heus aquí, el poble dels fills d'Israel és més gran i més fort que nosaltres. Ara, doncs, siguem savis envers ell, perquè no es multipliqui, i esdevingui que venint guerra, ell també s'uneixi als nostres enemics i baralli contra nosaltres, i se'n vagi de la terra”.
Déu va estar cuidant constantment el seu poble, fins i tot enmig de l'aflicció. Ens diu Èxode que "com més els oprimien, més es multiplicaven i creixien, de manera que els egipcis temien els fills d'Israel."

I diu també "I els egipcis van fer servir els fills d'Israel amb duresa, i van amargar la seva vida amb dura servitud, a fer fang i maó, i en tota la feina del camp i en tot el seu servei, al qual els obligaven amb rigor". Segur que a la majoria de nosaltres ens ve al cap les escenes de Charlton Heston a la pel·lícula dels Deu Manaments.

Des que Abraham havia rebut la promesa del pacte de Déu, el poble d'Israel havia viscut a terra estranya. És ara, en el moment de l'Èxode que Déu els traurà per donar-los la terra que els havia promès. Tot i això, veurem en aquest llibre que no seria sense oposició. Però Déu donaria la victòria.

Fets 7:6-7 ens diu "I Déu digué així: Que la seva descendència seria estrangera en terra estranya, i que els reduirien a servitud i els maltractarien, per quatre-cents anys. Però jo jutjaré, va dir Déu, a la nació de la qual seran criats; i després d'això sortiran i em serviran en aquest lloc."

En llegir aquest llibre presta atenció a la mà de Déu sobre els seus fills i també pels qui els oprimeixen. I fixem-nos també en les actituds i accions de l'home envers els plans i les accions de Déu.
Déu ens ha donat a nosaltres promeses de vida eterna juntament amb Ell a aquells que han posat la fe en Crist. Però igual que al seu poble Israel, ens ha dit que ara som pelegrins en aquesta terra, i que esperem una ciutat millor, igual que Abraham, com diu l'escriptor d'Hebreus 11:9-10; ”Per la fe va habitar com a estranger a la terra promesa com a terra estranya, vivint en tendes amb Isaac i Jacob, cohereus de la mateixa promesa; perquè esperava la ciutat que té fonaments, l'arquitecte i constructor dels quals és Déu.”

Durant els quatre-cents anys que el poble de Déu va estar "en terra aliena", Déu va estar amb ells, i de la mateixa manera, a la nostra vida aquí Déu camina al nostre costat. No promet que tot sigui fàcil. Jesús diu als seus deixebles: "Aquestes coses us he parlat perquè en mi tingueu pau. Al món tindreu aflicció; però confieu, jo he vençut el món." (Joan 16:33) i 2 Corintis 4:17 ens assegura que "aquesta lleu tribulació momentània produeix en nosaltres un cada vegada més excel·lent i etern pes de glòria"

Veiem que per als qui en Ell confien, l'esperança posada en Déu mai, mai avergonyeix. Confiant en allò que ens ha escrit, podem tenir pau.

Desitjo que en la teva lectura d'Èxode puguis veure Déu i puguis acostar-te més a Ell, per gaudir de la pau en cada etapa del viatge.]]>https://api.spreaker.com/episode/52428375Mon, 20 Jan 2025 04:30:00 +0000David y MaribelEl llibre d'Èxode narra la sortida del poble d'Israel de la terra d'Egipte. Déu havia anunciat a Abraham que habitarien a terra estranya durant quatre-cents anys. Estaria Jacob pensant en això quan va traslladar la seva família amb totes les seves...
Jacob va demanar que en morir fos enterrat, a la cova del camp de Macpela, a terra de Canaan, al costat de Lea, on també estaven sepultats Abraham i Sara i Isaac i Rebeca. Sembla que esperaven la promesa que un dia heretarien la terra on havien estat estrangers.

Veiem que quan Josep arriba a l'hora de la seva mort, sap que algun dia el seu poble sortiria d'Egipte i demana que quan arribi aquest moment, que portin les restes (Gènesi 50:22-25). A Hebreus 11:22 llegim que "Per la fe Josep, en morir, va esmentar la sortida dels fills d'Israel, i va donar manament sobre els seus ossos."

Veiem a Gènesi 50:26 que "Josep va morir a l'edat de cent deu anys; i el van embalsamar, i va ser posat en un taüt a Egipte." A Èxode 13:19 ens diu que quan va arribar el moment de sortir d'Egipte, van prendre "els ossos de Josep, el qual els havia fet jurar als fills d'Israel, dient: Déu certament us visitarà, i fareu pujar els meus ossos d'aquí amb vosaltres”. Quan el poble entra a la terra promesa, Josuè 24:32 ens diu que "van enterrar a Siquem els ossos de Josep, que els fills d'Israel havien portat d'Egipte".

Josep, per fe, sabia que sortirien d'Egipte. Us animo a llegir el resum de la trajectòria del poble d'Israel a Fets 7.

Déu els havia promès que serien estrangers a terra estranya. Això ho van ser quan vivien a Canaan i quan es van mudar a Egipte, però Josep havia portat la seva família a Egipte per viure una vida agradable. La situació canviaria després de la seva mort.

A Èxode 1:7 llegim que "els fills d'Israel van fructificar i es van multiplicar, i van ser augmentats i enfortits en extrem, i se'n va omplir la terra."

Aquestes paraules ens haurien de fer ressò del verset a Gènesi 1:28 on diu:
"I els va beneir Déu, i els va dir: Fructifiqueu i multipliqueu-vos; ompliu la terra, i domineu-la." Encara que el panorama havia canviat a causa del pecat, Déu mantenia el seu pla, per la qual cosa aquí a Èxode veiem que el poble de Déu continua multiplicant-se i enfortint-se.

Amb el creixement i poder del poble d'Israel va venir el conflicte amb els de la terra d'Egipte. Ens diu Èxode 1:8-10 que va arribar el dia que "es va aixecar sobre Egipte un nou rei que no coneixia Josep; i digué al seu poble: “Heus aquí, el poble dels fills d'Israel és més gran i més fort que nosaltres. Ara, doncs, siguem savis envers ell, perquè no es multipliqui, i esdevingui que venint guerra, ell també s'uneixi als nostres enemics i baralli contra nosaltres, i se'n vagi de la terra”.
Déu va estar cuidant constantment el seu poble, fins i tot enmig de l'aflicció. Ens diu Èxode que "com més els oprimien, més es multiplicaven i creixien, de manera que els egipcis temien els fills d'Israel."

I diu també "I els egipcis van fer servir els fills d'Israel amb duresa, i van amargar la seva vida amb dura servitud, a fer fang i maó, i en tota la feina del camp i en tot el seu servei, al qual els obligaven amb rigor". Segur que a la majoria de nosaltres ens ve al cap les escenes de Charlton Heston a la pel·lícula dels Deu Manaments.

Des que Abraham havia rebut la promesa del pacte de Déu, el poble d'Israel havia viscut a terra estranya. És ara, en el moment de l'Èxode que Déu els traurà per donar-los la terra que els havia promès. Tot i això, veurem en aquest llibre que no seria sense oposició. Però Déu donaria la victòria.

Fets 7:6-7 ens diu "I Déu digué així: Que la seva descendència seria estrangera en terra estranya, i que els reduirien a servitud i els maltractarien, per quatre-cents anys. Però jo jutjaré, va dir...]]>473biblia,devocional,lexode,maribel,reflejos,ruizfalse1fullhttps://www.spreaker.com/episode/genesi-010-el-deu-dabraham--52428374
Com a pares, tenim el deure d'educar els nostres fills, però no pensem ni per un moment que si surten adults responsables que estimen Déu és perquè nosaltres som uns pares fantàstics. Déu pot treure un bon fill dels pitjors pares, si aquest fill es manté en Déu. I per aquestes, uns pares que s'esforcen a mostrar Crist a la seva vida poden tenir fills que es rebel·len contra el Senyor.

Josep havia nascut a la família escollida de Déu. El seu besavi Abraham havia sortit de la seva terra per seguir el Déu Totpoderós, el que arribaria a anomenar-se "Déu d'Abraham". El seu avi, Isaac, el fill de la promesa, havia seguit en el camí del Déu del seu pare, per la qual cosa Déu s'anomena a ell mateix "el Déu d'Isaac". I el seu pare, Jacob? Havia seguit el Déu dels seus pares?

Fem un petit repàs de la família de Josep abans de deixar el llibre de Gènesi.

Va néixer en una casa on la seva mare era la preferida, però compartia marit amb la seva germana gran. Veiem que Lea pensava que en tenir fills guanyaria l'amor del seu marit, Jacob. Raquel tenia l'afecte del seu marit, però no tenia fills. La veiem discutir amb Jacob al capítol 30 fins al punt que diu el verset 2: "Jacob es va enfadar contra Raquel, i va dir: Soc jo potser Déu, que et va impedir el fruit del teu ventre?"

Veiem Raquel enginyant un pla com havia fet l'àvia Sara— dona a la seva serventa a Jacob perquè tingui fills amb ella. El més curiós és que la batalla dels nens continua, i veiem que Lea va acabar fent el mateix amb la seva serventa. Enmig d'aquest desastre familiar amb un home i quatre dones a la mateixa casa batallant per tenir més fills amb Jacob que les altres, neix Josep. Diu als versets 22-24 que "es va recordar Déu de Raquel, i la va escoltar Déu, i li va concedir fills. I va concebre, i va donar a llum un fill, i va dir: Déu ha esborrat el meu deshonor; i va anomenar el seu nom Josep, dient: Afegeix-me Jehovà un altre fill." Déu li va acabar donant un altre fill, Benjamí, encara que Raquel moriria durant el part.

Em pregunto com hagués estat diferent la història...
... Si Laban no hagués enganyat Jacob donant-li la filla gran en lloc de la que Jacob havia demanat com a esposa..., o si Lea i Raquel haguessin pres la situació d'una altra manera i no haguessin involucrat les seves criades perquè ens diu Gènesi 37:2 que els fills d'aquestes tenien mala fama"; podria ser fins i tot que fossin ells els que van iniciar el menyspreu cap a Josep.

Però no ens podem distreure pensant en el que podria haver estat. Vegem el que realment va ser. Jacob havia treballat durament i astutament a les terres del seu sogre, però va arribar el moment en què Jacob i Laban ja no podien continuar convivint a la mateixa terra. Déu demana a Jacob que torni a la seva terra natal.

Jacob ho consulta amb Lea i Raquel i tota la família surt amb Jacob. És durant aquest viatge que Raquel roba els ídols del seu pare sense que Jacob fos conscient i enganya el pare perquè no els trobi. El Senyor els protegeix i s'endinsen a la terra on viu Esaú el seu germà. Recordem que aquest havia jurat matar-lo en sentir-se enganyat per Jacob. Ara Jacob organitza els seus homes per temptejar la situació i protegir-se a si mateix i Raquel. Veiem Jacob parlant amb Déu a Gènesi 32: 9-11: "– Déu del meu pare Abraham, Déu del meu pare Isaac, Senyor. Tu m'has dit: "Torna-te'n al teu país i a la teva família. Jo seré bo amb tu." Però jo soc massa poca cosa per tants favors i per tanta misericòrdia com has tingut amb mi, el teu servent. Duia tan sols el meu bastó quan vaig travessar aquest riu Jordà, i ara posseeixo dos campaments.”

El que és bonic d'aquesta oració és que Jacob s'adona de tot el que Déu ha fet per ell, i tot sense merèixer res; diu "jo soc massa poca cosa per tants favors i per tanta misericòrdia" Les misericòrdies del Senyor havien estat més del que ell mereixia. Veiem que Jacob reconeixia els seus errors i veia la grandesa de Déu.

Continua l’oració: «Guarda'm de la mà del meu germà, de la mà d'Esaú, perquè li tinc por; no sigui que vingui i em faci mal a mi, i a la mare amb els fills.»
Fixa't, té por per la vida de Raquel i els seus fills, Josep i Benjamí; per això en el seu pla, posa aquests al final, per protegir-los. Això hauria afegit més llenya al foc de la discòrdia, fent que Lea i els seus fills sentissin que eren de menor importància per a Jacob.

Però a la darrera part d'aquest capítol ens narra una cosa que canvia la vida de Jacob: Aquest té una trobada amb Déu. Jacob no vol deixar el Senyor sense abans ser beneït. Gènesi 32:26.

Jacob reconeix Déu com el seu Déu, i el Totpoderós fa un pacte amb ell confirmant-li la promesa donada a Abraham i Isaac, anomenant-lo des d'aleshores Israel, nom que ha identificat la nació del poble de Déu fins al dia d’avui.

Jacob ja no segueix el seu pla de protecció personal, i una vegada més veiem que les misericòrdies del Senyor superen qualsevol expectativa, quan Esaú els rep amb bona disposició.

Veiem Jacob seguint la crida del Senyor a Gènesi 35:3 quan diu "aixequem-nos, i pugem a Bet-el; i hi faré altar al Déu que em va respondre el dia de la meva angoixa, i ha estat amb mi en el camí que he caminat."

Jacob, igual que Abraham, i seguint la fe d'Isaac, fa de Déu el seu Déu, de manera que Déu mateix es presenta d'aquí endavant com a "Déu d'Abraham, Déu d'Isaac, i Déu de Jacob" Èxode 3: 6.

Així que quan repasso la vida dels pares de Josep, veig dues persones escollides per Déu, però dues persones que tenen errors, que lluiten amb Déu, que busquen Déu, i veig la misericòrdia de Déu en escoltar-los i beneir-los més enllà del que poguessin merèixer. I em fa veure que jo no soc gaire diferent d'ells. És possible que en situacions de crisi jo hagi dubtat de Déu i hagi intentat "donar-li un cop de mà"? He discutit amb Déu, dubtant del seu pla? En algun moment m'he oblidat de donar gràcies per les misericòrdies de Déu, reconeixent que no les mereixo? Malauradament, sí.

Però declaro Déu, el meu Déu. I vull esperar confiadament en la seva promesa que ell estarà amb mi, i que vol el bé per a mi. Si hi ha algun "secret" perquè els teus fills segueixin Déu, diria que és fer-li en veritat "el teu Déu" dia a dia. I que la gràcia de Déu estigui sobre tota la teva casa.

T'animo a posar la teva vida a les mans de Déu i que els qui et miren cada dia puguin veure Crist en tu.
]]>https://api.spreaker.com/episode/52428374Fri, 17 Jan 2025 04:00:00 +0000David y MaribelEn veure la vida de Josep em quedo perplexa. Aquest personatge se'ns presenta com un home responsable, intel·ligent, fidel, perdonador, treballador, i vam veure com moltes vegades se'ns diu que Déu estava amb ell. Després observo la família d'on venia...
Com a pares, tenim el deure d'educar els nostres fills, però no pensem ni per un moment que si surten adults responsables que estimen Déu és perquè nosaltres som uns pares fantàstics. Déu pot treure un bon fill dels pitjors pares, si aquest fill es manté en Déu. I per aquestes, uns pares que s'esforcen a mostrar Crist a la seva vida poden tenir fills que es rebel·len contra el Senyor.

Josep havia nascut a la família escollida de Déu. El seu besavi Abraham havia sortit de la seva terra per seguir el Déu Totpoderós, el que arribaria a anomenar-se "Déu d'Abraham". El seu avi, Isaac, el fill de la promesa, havia seguit en el camí del Déu del seu pare, per la qual cosa Déu s'anomena a ell mateix "el Déu d'Isaac". I el seu pare, Jacob? Havia seguit el Déu dels seus pares?

Fem un petit repàs de la família de Josep abans de deixar el llibre de Gènesi.

Va néixer en una casa on la seva mare era la preferida, però compartia marit amb la seva germana gran. Veiem que Lea pensava que en tenir fills guanyaria l'amor del seu marit, Jacob. Raquel tenia l'afecte del seu marit, però no tenia fills. La veiem discutir amb Jacob al capítol 30 fins al punt que diu el verset 2: "Jacob es va enfadar contra Raquel, i va dir: Soc jo potser Déu, que et va impedir el fruit del teu ventre?"

Veiem Raquel enginyant un pla com havia fet l'àvia Sara— dona a la seva serventa a Jacob perquè tingui fills amb ella. El més curiós és que la batalla dels nens continua, i veiem que Lea va acabar fent el mateix amb la seva serventa. Enmig d'aquest desastre familiar amb un home i quatre dones a la mateixa casa batallant per tenir més fills amb Jacob que les altres, neix Josep. Diu als versets 22-24 que "es va recordar Déu de Raquel, i la va escoltar Déu, i li va concedir fills. I va concebre, i va donar a llum un fill, i va dir: Déu ha esborrat el meu deshonor; i va anomenar el seu nom Josep, dient: Afegeix-me Jehovà un altre fill." Déu li va acabar donant un altre fill, Benjamí, encara que Raquel moriria durant el part.

Em pregunto com hagués estat diferent la història...
... Si Laban no hagués enganyat Jacob donant-li la filla gran en lloc de la que Jacob havia demanat com a esposa..., o si Lea i Raquel haguessin pres la situació d'una altra manera i no haguessin involucrat les seves criades perquè ens diu Gènesi 37:2 que els fills d'aquestes tenien mala fama"; podria ser fins i tot que fossin ells els que van iniciar el menyspreu cap a Josep.

Però no ens podem distreure pensant en el que podria haver estat. Vegem el que realment va ser. Jacob havia treballat durament i astutament a les terres del seu sogre, però va arribar el moment en què Jacob i Laban ja no podien continuar convivint a la mateixa terra. Déu demana a Jacob que torni a la seva terra natal.

Jacob ho consulta amb Lea i Raquel i tota la família surt amb Jacob. És durant aquest viatge que Raquel roba els ídols del seu pare sense que Jacob fos conscient i enganya el pare perquè no els trobi. El Senyor els protegeix i s'endinsen a la terra on viu Esaú el seu germà. Recordem que aquest havia jurat matar-lo en sentir-se enganyat per Jacob. Ara Jacob organitza els seus homes per temptejar la situació i protegir-se a si mateix i Raquel. Veiem Jacob parlant amb Déu a Gènesi 32: 9-11: "– Déu del meu pare Abraham, Déu del meu pare Isaac, Senyor. Tu m'has dit: "Torna-te'n al teu país i a la teva família. Jo seré bo amb tu." Però jo soc massa poca cosa per tants favors i per tanta misericòrdia com has tingut amb mi, el teu...]]>541biblia,genesi,reflejosfalse1fullhttps://www.spreaker.com/episode/genesi-009-i-deu-estava-amb-ell--52408152
Repassem ràpidament els esdeveniments de la seva vida amb l'ajuda d'alguns passatges.

Gènesi 37:3 ens diu que "estimava Israel a Josep més que a tots els seus fills, perquè l'havia tingut en la seva vellesa"

Jacob, que estimava Raquel, filla del seu oncle Laban, treballa set anys perquè la tarda del casament Laban l'enganyi i li doni la seva filla gran, Lea. Quan Jacob es queixa, Laban ofereix a Raquel, així que acaba amb dues dones. Lea té fills, però Raquel no aconsegueix quedar-se embarassada durant molt de temps, però finalment té a Josep, que arriba a ser el preferit de Jacob.

Ens diu Gènesi 37:4 que "veient els seus germans que el seu pare l'estimava més que a tots els seus germans, l'avorrien, i no podien parlar-li pacíficament."

No ajuda que el pare li dona regals que no dona als altres, o que ell comparteix els somnis de grandesa que havia tingut. Fins i tot el seu pare el qüestiona sobre aquests somnis. Sens dubte eren somnis enviats per Déu i que es farien realitat un dia, però en aquest moment, Josep, com un jove que encara estava madurant, no ajuda a la situació amb els seus germans.

Fixem-nos que Jacob meditava en el que havia passat, mentre els seus altres fills meditaven en l'enveja que tenien de Josep, arribant fins i tot a voler matar-lo (37:11).

Els 10 germans planegen desfer-se de Josep. Rubén els convenç de no matar-lo, i el posen en una cisterna buida. El text ens diu que la intenció de Rubén era tornar per treure'l d'allà "per lliurar-lo així de les seves mans, per fer-lo tornar al seu pare" (37:22) Però Judà proposa vendre'l, i quan Rubén torna d'estar amb el bestiar, els seus germans ja l'han venut a uns ismaelites que anaven cap a Egipte.

La crueltat d'aquests fills cap al pare és gran. Li fan pensar que el seu fill ha mort a les urpes d'un animal salvatge, Jacob no pot ser consolat.

Josep acaba a casa de Potifar, un oficial de Faraó; Déu ho controla tot.
Ens diu Gènesi 39:3 que "va veure el seu amo que Jehovà estava amb ell, i que tot el que ell feia, Jehovà ho feia prosperar a les seves mans."
Josep servia a la casa de Potifar així com havia servit a casa del seu pare, mirant pels interessos del seu amo. Per això "ell el va fer majordom de casa seva i va lliurar al seu poder tot el que tenia". I diu la paraula que mentre Josep era majordom, Déu va beneir les possessions de Potifar, i aquest "no es preocupava de cap cosa" menys del que menjava. Tot anava genial fins que la senyora de Potifar "va posar els seus ulls a Josep". Aquesta li demana que dormi amb ella, però Josep li diu que no. El seu cap li havia confiat la cura de casa seva. Com podria trair-ho dormint amb la seva dona? Però més enllà de trair Potifar, Josep té temor de fer malament contra Déu. T'has fixat en el verset 9? Diu: "com, doncs faria jo aquest gran mal, i pecaria contra Déu? El que guardava a Josep de pecar no era el temor de l'home, sinó el temor de Déu. Aquest és el millor escut contra el pecat.

Aquesta senyora insistia cada dia, i ell es negava cada dia. Fins al dia que ell arriba a la casa i ella està sola. No hi ha ningú més al voltant. Segurament la presència d'altres servents l'havia frenat a l'hora de temptar Josep, però aquest dia va ser més atrevida i va agafar Josep de la seva túnica. Aquest va reaccionar i va sortir corrents, i ella va aprofitar que no hi havia testimonis per acusar Josep d'intentar violar-la.

Si Potifar hagués cregut la seva dona, hauria matat Josep. Tanmateix, el posa a la presó on hi havia els presos del rei, presó que a més estava sota el seu càrrec. Aquí no hi havia delinqüents de sang; aquí entraven els qui d'alguna manera havien ofès el rei. Per la gràcia de Déu, Josep acaba a càrrec de tots els presos. Un cop més veiem que quan Josep estava al càrrec de la presó, Déu el prosperava. "No necessitava atendre el responsable de la presó alguna cosa de les que estaven a càrrec de Josep, perquè Jehovà estava amb Josep, i el que ell feia, Jehovà ho prosperava."Gènesi 39:23.
Josep acaba quedant-se a la presó "treballant" més de dos anys, ja que el coper del rei s'oblida d'ell, fins que Faraó té un somni que ningú no pot interpretar.
Quan Faraó li demana que li interpreti els seus somnis, Josep ho fa, i no només li diu que hi haurà gana a la terra, sinó que li ofereix un pla per aprofitar les collites dels set anys bons que hi haurà abans dels set anys de crisi. Faraó l'escull a Josep per supervisar tota l'operació (imagino que hauria demanat referències del seu antic cap). Faraó diu que Josep seria el millor candidat perquè Déu estava amb ell. Faraó diu en el 41:38. "Trobarem un altre home com aquest, en qui estigui l'esperit de Déu?"

Va arribar Josep a Egipte amb disset anys i als trenta ja era el segon després del Faraó. Déu ho havia preparat i Josep havia estat fidel en cada situació on Déu l'havia posat. I no havia estat fàcil, oi?

Al final de Gènesi, quan revela la seva identitat als seus germans, i quan el seu pare mor i els seus germans tenen por d'una represàlia de part seva, Josep ho deixa ben clar una altra vegada: "No tingueu por; és que em puc posar jo al lloc de Déu? És cert que vosaltres vau pensar malament contra mi, però Déu ho va encaminar a bé, per fer el que veiem avui, per mantenir un poble nombrós." Gènesi 50:19-20

Per què podia Josep respondre amb tanta pau cap a aquells que li havien causat tant de mal?

Crec que la clau és uns capítols abans, a Gènesi 41

Veiem que quan Josep es casa i té els seus fills, dona testimoni de la seva vida en nomenar els seus fills Manassès i Efraïm. Diu així la Paraula:

"I va anomenar Josep el nom del primogènit, Manassès; això és, El que fa oblidar perquè va dir: Déu em va fer oblidar tota la meva feina, i tota la casa del meu pare. I va anomenar el nom del segon, Efraïm; d'una paraula hebrea que vol dir fructífer perquè va dir: Déu em va fer fructificar a la terra de la meva aflicció."

Josep reconeixia que Déu era qui dirigia la seva vida, i que tot el que ell havia passat estava en el pla perfecte de Déu, i tot era per a una finalitat més gran que ell mateix. En les paraules de l'apòstol Pau sonaria així: "I sabem que als qui estimen Déu, totes les coses els ajuden a bé, és a dir, als qui conforme al seu propòsit són cridats." Romans 8:28

És per això que Josep podia oblidar la seva aflicció passada, perquè Déu és qui el feia oblidar.
És per això que podia portar fruit a la terra d'aflicció, perquè Déu era qui l'havia fet fructificar.

Necessites avui oblidar l'aflicció passada? algun mal causat per un altre? Déu és el que et pot fer oblidar.
Vols ser fructífer, però la terra on ets és terra d'aflicció? Déu és el que et pot fer fructificar a la terra d'aflicció.

Posa la teva vida a les mans de Déu, perquè es pugui dir de tu com de Josep: "I Déu era amb ell".

]]>https://api.spreaker.com/episode/52408152Thu, 16 Jan 2025 02:50:00 +0000David y MaribelQuan estudio la vida de Josep, em quedo amb la frase aquesta al cap: Déu estava amb ell. Esteve ens ho diu també a Fets 7:9 "però Déu estava amb ell”, I no és que la vida de Josep fos sempre fàcil. Repassem ràpidament els esdeveniments de la seva...
Repassem ràpidament els esdeveniments de la seva vida amb l'ajuda d'alguns passatges.

Gènesi 37:3 ens diu que "estimava Israel a Josep més que a tots els seus fills, perquè l'havia tingut en la seva vellesa"

Jacob, que estimava Raquel, filla del seu oncle Laban, treballa set anys perquè la tarda del casament Laban l'enganyi i li doni la seva filla gran, Lea. Quan Jacob es queixa, Laban ofereix a Raquel, així que acaba amb dues dones. Lea té fills, però Raquel no aconsegueix quedar-se embarassada durant molt de temps, però finalment té a Josep, que arriba a ser el preferit de Jacob.

Ens diu Gènesi 37:4 que "veient els seus germans que el seu pare l'estimava més que a tots els seus germans, l'avorrien, i no podien parlar-li pacíficament."

No ajuda que el pare li dona regals que no dona als altres, o que ell comparteix els somnis de grandesa que havia tingut. Fins i tot el seu pare el qüestiona sobre aquests somnis. Sens dubte eren somnis enviats per Déu i que es farien realitat un dia, però en aquest moment, Josep, com un jove que encara estava madurant, no ajuda a la situació amb els seus germans.

Fixem-nos que Jacob meditava en el que havia passat, mentre els seus altres fills meditaven en l'enveja que tenien de Josep, arribant fins i tot a voler matar-lo (37:11).

Els 10 germans planegen desfer-se de Josep. Rubén els convenç de no matar-lo, i el posen en una cisterna buida. El text ens diu que la intenció de Rubén era tornar per treure'l d'allà "per lliurar-lo així de les seves mans, per fer-lo tornar al seu pare" (37:22) Però Judà proposa vendre'l, i quan Rubén torna d'estar amb el bestiar, els seus germans ja l'han venut a uns ismaelites que anaven cap a Egipte.

La crueltat d'aquests fills cap al pare és gran. Li fan pensar que el seu fill ha mort a les urpes d'un animal salvatge, Jacob no pot ser consolat.

Josep acaba a casa de Potifar, un oficial de Faraó; Déu ho controla tot.
Ens diu Gènesi 39:3 que "va veure el seu amo que Jehovà estava amb ell, i que tot el que ell feia, Jehovà ho feia prosperar a les seves mans."
Josep servia a la casa de Potifar així com havia servit a casa del seu pare, mirant pels interessos del seu amo. Per això "ell el va fer majordom de casa seva i va lliurar al seu poder tot el que tenia". I diu la paraula que mentre Josep era majordom, Déu va beneir les possessions de Potifar, i aquest "no es preocupava de cap cosa" menys del que menjava. Tot anava genial fins que la senyora de Potifar "va posar els seus ulls a Josep". Aquesta li demana que dormi amb ella, però Josep li diu que no. El seu cap li havia confiat la cura de casa seva. Com podria trair-ho dormint amb la seva dona? Però més enllà de trair Potifar, Josep té temor de fer malament contra Déu. T'has fixat en el verset 9? Diu: "com, doncs faria jo aquest gran mal, i pecaria contra Déu? El que guardava a Josep de pecar no era el temor de l'home, sinó el temor de Déu. Aquest és el millor escut contra el pecat.

Aquesta senyora insistia cada dia, i ell es negava cada dia. Fins al dia que ell arriba a la casa i ella està sola. No hi ha ningú més al voltant. Segurament la presència d'altres servents l'havia frenat a l'hora de temptar Josep, però aquest dia va ser més atrevida i va agafar Josep de la seva túnica. Aquest va reaccionar i va sortir corrents, i ella va aprofitar que no hi havia testimonis per acusar Josep d'intentar violar-la.

Si Potifar hagués cregut la seva dona, hauria matat Josep. Tanmateix, el posa a la presó on hi havia els presos del rei, presó que a més estava sota el seu càrrec. Aquí no hi havia delinqüents de sang; aquí entraven els qui d'alguna manera havien ofès el rei. Per la gràcia de Déu,...]]>573biblia,genesi,génesis,maribel,reflejosfalse1fullhttps://www.spreaker.com/episode/genesi-008-el-fill-de-la-promesa--52408153
Sarai, cansada d'esperar decideix "ajudar" el Senyor, i li ofereix a Abram que es fiqui al llit amb la seva serventa Agar perquè aquesta pugui tenir "el fill de la promesa". "Sarai va dir a Abram: Ja veus que Jehovà m'ha fet estèril; et prego, doncs, que t'arribis a la meva serventa; potser d'ella tindré fills. I va atendre Abram al prec de Sarai." (Gènesi 16:2)

Ella va pensar que seria com tenir el seu fill. No obstant això, quan Agar veu que està embarassada, comença a mirar Sarai amb menyspreu. Aquí comença una rivalitat entre aquestes dues dones.

Com podeu imaginar, també va ocasionar tensió entre Abram i Sarai. Llegim a Gènesi 16:5-6 "Aleshores Sarai va dir a Abram: tu ets el responsable del meu menyspreu; jo et vaig donar la meva serventa per dona, i veient-se encinta, em mira amb menyspreu; jutgi Jehovà entre tu i jo. I va respondre Abram a Sarai: Heus aquí, la teva serventa està a la teva mà; fes amb ella el que et sembli bé. I com que Sarai l'afligia, ella va fugir de la seva presència."

Havien fet servir Agar per intentar "salvar" la voluntat de Déu, o així creien, i Agar ara se sentia especial pel seu embaràs. Aquesta, en veure que la seva senyora la maltractava, marxa al desert, i esgotada, és trobada al costat de la font. L'àngel del Senyor li parla: "torna't amb la teva senyora, i posa't submisa sota la seva mà" (16:9) I li diu: no et preocupis, "Jehovà ha sentit la teva aflicció" m'encanta quan se'ns recorda que Déu sent la nostra aflicció (16:11). Així que Agar torna a casa d'Abram i Sara, on neix Ismael. Abram en aquest llavors tenia vuitanta-sis anys.

Passen tretze anys, i Déu torna a parlar amb Abram. Al capítol 17 ratifica el seu pacte amb ell, i li canvia el nom d'Abram a Abraham (que significa "pare d'una multitud") i a Sarai la comença a anomenar Sara (princesa), en senyal del pacte. Déu els promet una vegada més que la seva descendència heretaria la terra. Un capítol més tard, Déu visita Abraham i Sara per dir-los que tindran un fill, i Sara riu en secret.

Al capítol anterior veiem que Abraham havia rigut. Diu "Aleshores Abraham es va postrar sobre el seu rostre, i va riure, i va dir al seu cor: A home de cent anys ha de néixer fill? I la Sara, ja de noranta anys, ha de concebre?"

Si la Sara havia estat estèril durant la seva edat fèrtil, ara era humanament impossible que tingués fills. Però Déu mateix li pregunta que per què havia rigut. Imagino l'escena. Qui, jo? No he rigut! Sí, tu, Sara!, saps que has rigut.

I Déu els afirma la seva fe amb aquestes paraules: "Hi ha per a Déu alguna cosa difícil? Al temps assenyalat tornaré a tu, i segons el temps de la vida, la Sara tindrà un fill."

Més clar impossible, era Sara la que havia de tenir el fill de la promesa
No és infinitament gran i bo Déu? Per a cada personatge en aquesta història, oi? Sense importar si eren servents o senyors, Déu promet estar amb ells. Sense importar si creien fermament en les promeses de Déu o si obeïen amb vestigis de dubte. Déu pacientment els guia on vol que vagin. I és que no hi ha res difícil per al nostre Déu.

Veiem constantment els errors dels homes i veiem l'amor i la fidelitat de Déu.

Més endavant veiem que Ismael, 13 anys més gran que Isaac, el fill de la promesa, se'n burlava; un cas clar de bullying. Veiem que Sara, en veure'l, parla amb Abraham, i en portar-lo al Senyor en oració, Déu li diu a Abraham que deixi anar a Agar I a Ismael. Déu promet cuidar-los, i s'estableixen a Parán, i Ismael es casa amb una noia d'Egipte.

Tot això va ser fet per deixar que Isaac creixés sanament i es desenvolupés per arribar a ser pare d'una gran nació. I quan menys ho esperem, Déu demana a Abraham que sacrifiqui el seu fill, Isaac. Veiem com, en una excel·lent mostra de fe, Abraham porta el noi per complir el que Déu li ha demanat, amb la certesa que el Déu Totpoderós "proveiria el xai per a l'holocaust". I així és, Déu veu la fe, i no el deixa prosseguir amb el sacrifici del seu fill. Déu li reafirma la promesa d'una descendència incomptable. I el més bonic és que d'aquesta descendència en sortiria el Messies, llavor de la dona que venceria el maligne i proveiria salvació dels nostres pecats.

Sens dubte Déu sap planejar. Podem confiar que els seus plans són bons i les seves promeses fidels. No intentis cobrir per Déu quan et sembla que el Senyor no està actuant. Déu té el temps, el lloc, i les persones que ell vol fer servir. Que no fiquem nosaltres la mà on no ens ho demana Ell. I quan ens demani que actuem, no ho dubtem ni un moment; obeïm en confiança.
Després de tot, "Hi ha res difícil per a Déu?" Res, absolutament res no se li pot resistir, i Ell proveeix sempre el necessari. Posa la teva confiança en aquell que et va crear i t'estima molt.
]]>https://api.spreaker.com/episode/52408153Wed, 15 Jan 2025 03:30:00 +0000David y MaribelDéu va prometre a Abram que tindria un fill i que la terra seria beneïda en la seva llavor. A Gènesi 15:18 diu "En aquell dia va fer Jehovà un pacte amb Abram, dient: A la teva descendència donaré aquesta terra, des del riu d'Egipte fins al riu gran,...
Sarai, cansada d'esperar decideix "ajudar" el Senyor, i li ofereix a Abram que es fiqui al llit amb la seva serventa Agar perquè aquesta pugui tenir "el fill de la promesa". "Sarai va dir a Abram: Ja veus que Jehovà m'ha fet estèril; et prego, doncs, que t'arribis a la meva serventa; potser d'ella tindré fills. I va atendre Abram al prec de Sarai." (Gènesi 16:2)

Ella va pensar que seria com tenir el seu fill. No obstant això, quan Agar veu que està embarassada, comença a mirar Sarai amb menyspreu. Aquí comença una rivalitat entre aquestes dues dones.

Com podeu imaginar, també va ocasionar tensió entre Abram i Sarai. Llegim a Gènesi 16:5-6 "Aleshores Sarai va dir a Abram: tu ets el responsable del meu menyspreu; jo et vaig donar la meva serventa per dona, i veient-se encinta, em mira amb menyspreu; jutgi Jehovà entre tu i jo. I va respondre Abram a Sarai: Heus aquí, la teva serventa està a la teva mà; fes amb ella el que et sembli bé. I com que Sarai l'afligia, ella va fugir de la seva presència."

Havien fet servir Agar per intentar "salvar" la voluntat de Déu, o així creien, i Agar ara se sentia especial pel seu embaràs. Aquesta, en veure que la seva senyora la maltractava, marxa al desert, i esgotada, és trobada al costat de la font. L'àngel del Senyor li parla: "torna't amb la teva senyora, i posa't submisa sota la seva mà" (16:9) I li diu: no et preocupis, "Jehovà ha sentit la teva aflicció" m'encanta quan se'ns recorda que Déu sent la nostra aflicció (16:11). Així que Agar torna a casa d'Abram i Sara, on neix Ismael. Abram en aquest llavors tenia vuitanta-sis anys.

Passen tretze anys, i Déu torna a parlar amb Abram. Al capítol 17 ratifica el seu pacte amb ell, i li canvia el nom d'Abram a Abraham (que significa "pare d'una multitud") i a Sarai la comença a anomenar Sara (princesa), en senyal del pacte. Déu els promet una vegada més que la seva descendència heretaria la terra. Un capítol més tard, Déu visita Abraham i Sara per dir-los que tindran un fill, i Sara riu en secret.

Al capítol anterior veiem que Abraham havia rigut. Diu "Aleshores Abraham es va postrar sobre el seu rostre, i va riure, i va dir al seu cor: A home de cent anys ha de néixer fill? I la Sara, ja de noranta anys, ha de concebre?"

Si la Sara havia estat estèril durant la seva edat fèrtil, ara era humanament impossible que tingués fills. Però Déu mateix li pregunta que per què havia rigut. Imagino l'escena. Qui, jo? No he rigut! Sí, tu, Sara!, saps que has rigut.

I Déu els afirma la seva fe amb aquestes paraules: "Hi ha per a Déu alguna cosa difícil? Al temps assenyalat tornaré a tu, i segons el temps de la vida, la Sara tindrà un fill."

Més clar impossible, era Sara la que havia de tenir el fill de la promesa
No és infinitament gran i bo Déu? Per a cada personatge en aquesta història, oi? Sense importar si eren servents o senyors, Déu promet estar amb ells. Sense importar si creien fermament en les promeses de Déu o si obeïen amb vestigis de dubte. Déu pacientment els guia on vol que vagin. I és que no hi ha res difícil per al nostre Déu.

Veiem constantment els errors dels homes i veiem l'amor i la fidelitat de Déu.

Més endavant veiem que Ismael, 13 anys més gran que Isaac, el fill de la promesa, se'n burlava; un cas clar de bullying. Veiem que Sara, en veure'l, parla amb Abraham, i en portar-lo al Senyor en oració, Déu li diu a Abraham que deixi anar a Agar I a...]]>452biblia,genesi,génesis,reflejosfalse1fullhttps://www.spreaker.com/episode/007-a-traves-de-la-biblia--52387645
Voldria viatjar a través de la Bíblia durant aquest any. Hi ha molts plans de lectura per llegir la Bíblia en un any. Si utilitzeu l'aplicació YouVersion, us ofereix diversos plans, i podeu triar la versió de la Bíblia del vostre idioma que més preferiu, així com canviar d'una a l'altra. Si no, també podeu llegir una còpia física de la Paraula de Déu. A mi m'agrada fer això també per poder marcar detalls. Suggereixo que tinguis un quadern per anotar allò que el Senyor et mostri en diferents moments, així com per escriure preguntes. Hi ha un grup de Facebook (Reflejos de su Gloria) on pots escriure els teus dubtes si així ho desitges, o pots preguntar a algú que et pugui ajudar a resoldre-les.

A continuació, voldria explicar els episodis que he publicat fins ara i en què consisteixen i perquè els he triat.

El primer episodi tracta de la creació del món, i com Déu ho va fer tot bo.

El segon episodi tracta de la maldat al món, com l'antiga serp, Satanàs, va introduir el pecat al món de tal manera que l'ésser humà va triar el mal i la terra va ser corrompuda. És en aquest món tacat pel pecat que tu i jo vivim. Però Déu havia planejat, des del principi, la neteja redemptora de Crist a través de la seva mort a la creu.

A l'episodi tres faig una pausa per meditar sobre el fet que Déu va crear l'ésser humà, home i dona, a la seva imatge i semblança. Hem de meditar en el fet que qualsevol cosa bona que trobem a l'ésser humà és perquè hem estat creats a la imatge de Déu. I, tanmateix, Déu té característiques que són tan sols seves, i que li fan ser l'èsser superior que ell és. No hi ha ningú que gaudeixi dels atributs divins del trino Déu.

A l'episodi número quatre, el Messies a la Bíblia, presento el pla de Déu per a la salvació de l'ésser humà. Diu la Bíblia que "tot aquell que en ell creu" té vida eterna. Des de Gènesi veiem el Messies, el qual podrem veure a través de les Escriptures, perquè Ell és el protagonista, que es revela als lectors de la Paraula perquè el puguem conèixer i ser salvats per Ell.

A partir d'aquests episodis que considero com a base per entendre la Bíblia, seguim amb els esdeveniments relatats al llibre de Gènesi, però no capítol per capítol. Nota també que vaig a altres textos de la Bíblia. Això ho faig perquè la Paraula de Déu és una, un text connectat que ens mostra les veritats a diferents llocs, diferents dates, per diferents persones escrivint, però amb un mateix autor, Déu mateix. No es pot dir això de cap altre llibre.

Si estàs llegint el llibre de Gènesi a la teva lectura diària, podràs notar que salto d'una història a una altra, buscant temes que apareixen en aquestes i dels que ens podem beneficiar. Acostumo a donar els capítols i versets dels textos perquè puguis mirar-los per tu mateixa.

Hauràs vist que a l'episodi cinc estudiem que la destrucció de Sodoma i Gomorra arriba quan el clam de les víctimes arriba a Déu. Hi havia pecat, i no hi havia un reconeixement i denúncia del pecat. Fins i tot Lot i la seva família s'havien acostumat a viure enmig d'aquesta decadència moral. Recorda que no troba Déu ni deu persones que el busquessin en aquest lloc.

En l'episodi sis relaciono el cas de Lot amb altres situacions en què els personatges de Gènesi prenen decisions basant-se en criteris temporals i egoistes, portant conseqüències que es corresponen amb les decisions, concloent que el cristià ha de prendre decisions basades en la confiança en Déu i el benestar espiritual.

Tenim un parell de dies més per veure els darrers capítols de Gènesi, i desitjo que els puguis llegir tu personalment alhora que escoltes les reflexions sobre la meva lectura.

A partir d'aquí ens endinsarem al llibre d'Èxode en endavant. Si en algun moment tens preguntes sobre l'organització de les reflexions, no dubtis a preguntar, perquè és el meu desig que això sigui d'ajuda en el teu caminar cada dia. Com ja he dit, la meva meta és que coneguem Déu més i millor.

Acabo animant-te a compartir els episodis perquè més persones els puguin aprofitar.

Que el Senyor et beneeixi i el puguis conèixer millor durant aquest any que ens ha regalat.
]]>https://api.spreaker.com/episode/52387645Tue, 14 Jan 2025 03:25:00 +0000David y MaribelM'agradaria explicar l'estructura dels estudis que compartiré durant aquesta sèrie anual a través de les Escriptures. Voldria viatjar a través de la Bíblia durant aquest any. Hi ha molts plans de lectura per llegir la Bíblia en un any. Si utilitzeu...
Voldria viatjar a través de la Bíblia durant aquest any. Hi ha molts plans de lectura per llegir la Bíblia en un any. Si utilitzeu l'aplicació YouVersion, us ofereix diversos plans, i podeu triar la versió de la Bíblia del vostre idioma que més preferiu, així com canviar d'una a l'altra. Si no, també podeu llegir una còpia física de la Paraula de Déu. A mi m'agrada fer això també per poder marcar detalls. Suggereixo que tinguis un quadern per anotar allò que el Senyor et mostri en diferents moments, així com per escriure preguntes. Hi ha un grup de Facebook (Reflejos de su Gloria) on pots escriure els teus dubtes si així ho desitges, o pots preguntar a algú que et pugui ajudar a resoldre-les.

A continuació, voldria explicar els episodis que he publicat fins ara i en què consisteixen i perquè els he triat.

El primer episodi tracta de la creació del món, i com Déu ho va fer tot bo.

El segon episodi tracta de la maldat al món, com l'antiga serp, Satanàs, va introduir el pecat al món de tal manera que l'ésser humà va triar el mal i la terra va ser corrompuda. És en aquest món tacat pel pecat que tu i jo vivim. Però Déu havia planejat, des del principi, la neteja redemptora de Crist a través de la seva mort a la creu.

A l'episodi tres faig una pausa per meditar sobre el fet que Déu va crear l'ésser humà, home i dona, a la seva imatge i semblança. Hem de meditar en el fet que qualsevol cosa bona que trobem a l'ésser humà és perquè hem estat creats a la imatge de Déu. I, tanmateix, Déu té característiques que són tan sols seves, i que li fan ser l'èsser superior que ell és. No hi ha ningú que gaudeixi dels atributs divins del trino Déu.

A l'episodi número quatre, el Messies a la Bíblia, presento el pla de Déu per a la salvació de l'ésser humà. Diu la Bíblia que "tot aquell que en ell creu" té vida eterna. Des de Gènesi veiem el Messies, el qual podrem veure a través de les Escriptures, perquè Ell és el protagonista, que es revela als lectors de la Paraula perquè el puguem conèixer i ser salvats per Ell.

A partir d'aquests episodis que considero com a base per entendre la Bíblia, seguim amb els esdeveniments relatats al llibre de Gènesi, però no capítol per capítol. Nota també que vaig a altres textos de la Bíblia. Això ho faig perquè la Paraula de Déu és una, un text connectat que ens mostra les veritats a diferents llocs, diferents dates, per diferents persones escrivint, però amb un mateix autor, Déu mateix. No es pot dir això de cap altre llibre.

Si estàs llegint el llibre de Gènesi a la teva lectura diària, podràs notar que salto d'una història a una altra, buscant temes que apareixen en aquestes i dels que ens podem beneficiar. Acostumo a donar els capítols i versets dels textos perquè puguis mirar-los per tu mateixa.

Hauràs vist que a l'episodi cinc estudiem que la destrucció de Sodoma i Gomorra arriba quan el clam de les víctimes arriba a Déu. Hi havia pecat, i no hi havia un reconeixement i denúncia del pecat. Fins i tot Lot i la seva família s'havien acostumat a viure enmig d'aquesta decadència moral. Recorda que no troba Déu ni deu persones que el busquessin en aquest lloc.

En l'episodi sis relaciono el cas de Lot amb altres situacions en què els personatges de Gènesi prenen decisions basant-se en criteris temporals i egoistes, portant conseqüències que es corresponen amb les decisions, concloent que el cristià ha de prendre decisions basades en la confiança en Déu i el benestar espiritual.

Tenim un parell de dies més per veure els darrers capítols de Gènesi, i desitjo que els puguis llegir tu personalment alhora que escoltes les reflexions sobre la meva lectura.

A partir d'aquí ens endinsarem al llibre d'Èxode en endavant. Si en algun moment tens preguntes sobre...]]>341biblia,genesi,maribel,reflejosfalse1fullhttps://www.spreaker.com/episode/006-criteris-d-eleccio--52387644
El tema d'avui és "criteris d'elecció". Quan prenem decisions solem utilitzar criteris d'elecció. Solem prendre una decisió basant-nos en una cosa que valorem, ja sigui la nostra comoditat, els nostres gustos, o el nostre benefici físic, econòmic, emocional, espiritual o social.
Quan esculls una feina, avalues les condicions, i segons els criteris d'elecció que hagis considerat importants, ho acceptes o no. Passa el mateix quan decideixes on anar a estudiar o a on passaràs les vacances. Tots tenim en compte criteris d'elecció en cada decisió que prenem.

A Gènesi 13, veiem que Abram i Lot s'ajunten per dividir-se la terra. Havien prosperat tant que havien de separar-se per disposar de recursos suficients. Abram li ofereix a Lot triar primer, i diu el text que: "Alçà Lot els seus ulls, i va veure tota la plana del Jordà, que tota ella era de reg, com l'hort de Jehovà, com la terra d'Egipte en la direcció de Zoar, abans que Jehovà destruís Sodoma i Gomorra. Llavors Lot va escollir per a si tota la plana del Jordà; i se'n va anar Lot cap a l'orient, i es van apartar l'un de l'altre."
Quin va ser el criteri d'elecció de Lot? El seu avenç professional, oi? Lot tria les terres properes a Sodoma, ja que eren fèrtils i prometien la seva expansió. Va prendre la decisió basant-se en els seus negocis personals, sense tenir en compte l'estat moral del lloc on anava. Ja hem vist fins on va portar aquesta decisió a ell I a tota la seva família.

Veiem que Abram era obedient a Déu. Havia sortit d'Ur dels caldeus, una ciutat molt avançada, per anar a la terra promesa, sense saber on anava. Déu hi va confiar per mantenir la fe en Déu. Diu Déu d'Abram a Gènesi 18:19: "Perquè jo sé que enviarà els seus fills i casa seva després de si, que guardin el camí de Jehovà, fent justícia i judici, perquè faci venir Jehovà sobre Abraham el que ha parlat sobre d'ell." Déu sabia que Abram li era fidel. Al capítol 17, segueix les instruccions de Déu i circumcida a tots els homes. Veiem també al capítol 14 que no es compromet amb el Rei de Sodoma, i Déu el prospera. Veiem al capítol 24 que a l'hora de buscar dona per al seu fill, es desplaça per triar entre els seguidors de Déu, perquè els seus criteris d'elecció tenien com a prioritat que el fill es casés amb una dona del poble de Déu.

I, tanmateix, sembla que va utilitzar criteris erronis en certes ocasions. Veiem un parell d'ocasions en què va basar les decisions en la seva seguretat personal. Al capítol 12, quan arriben a Egipte, Abram demana a Sarai la seva dona que menteixi i digui que és la seva germana, ja que era molt maca ella. Diu Abram a Sarai al verset 12: "i quan et vegin els egipcis, diran: La seva dona és; i em mataran a mi, i a tu et reservaran la vida". No obstant, aquesta decisió porta plagues per al rei, i ni què parlar del que podria haver passat a Sarai. Més tard, veiem que Abram ho torna a fer igual amb Abimelec. Menteix per protegir la seva vida, posant en perill la de la seva dona. Abimelec pregunta a Abram: Per què vas fer això? I ell respon "Perquè vaig dir per a mi: Certament no hi ha temor de Déu en aquest lloc, i em mataran per causa de la meva dona. Veiem la misericòrdia de Déu, i com en totes dues ocasions Abram i Sara surten bé d'aquestes situacions. Però de veritat calia mentir? No podria Déu haver-los tingut cura? És clar que sí. Anem amb compte amb els criteris que utilitzem per prendre decisions.

Podem continuar veient les accions d'Isaac, que en un mateix capítol actua amb diferents criteris. A la primera part del capítol 26 segueix les instruccions de Déu i no baixa a Egipte, sinó que es queda a Guerar, actuant segons les promeses de Déu que aquesta terra seria seva i no segons la seva lògica de supervivència. Però a la segona part del capítol, actua igual que el seu pare Abraham ho havia fet i menteix sobre la seva dona.

I què dels seus fills, Esaú i Jacob? Esaú va canviar la seva primogenitura per un plat de menjar (capítol 25:27-34). La benedicció per a ell i la seva descendència cedida per un plat de menjar! I quin va ser el criteri d'elecció? Les seves necessitats i desitjos del moment.

I Jacob? Ell va decidir aprofitar-se de la situació i acaba enganyant el seu pare al capítol 27 per obtenir la benedicció que el seu pare volia donar al seu germà gran.

Senyores, aquests eren els que Déu havia escollit per ser el seu poble. Déu els hauria tingut cura; Déu els hauria preservat; Déu els hauria beneït. No necessitaven mentir, manipular ni mirar per ells mateixos. Només havien de confiar i obeir.

Quins criteris considerem a l'hora de prendre decisions? Ens interessen més els guanys econòmics o els avenços professionals que es puguin presentar, o prenem decisions prioritzant el nostre benestar espiritual i moral i el dels del nostre voltant?

Ens animo a analitzar bé els nostres criteris d'elecció, i a confiar sempre en el nostre Déu.
]]>https://api.spreaker.com/episode/52387644Mon, 13 Jan 2025 04:46:00 +0000David y MaribelSi estàs seguint el pla de lectura de la Bíblia en un any, segurament estaràs cap al final del llibre de Gènesi. Aquests estudis estan basats en els esdeveniments descrits a Gènesi, encara que no tractem el llibre capítol per capítol. Més aviat, estem...
El tema d'avui és "criteris d'elecció". Quan prenem decisions solem utilitzar criteris d'elecció. Solem prendre una decisió basant-nos en una cosa que valorem, ja sigui la nostra comoditat, els nostres gustos, o el nostre benefici físic, econòmic, emocional, espiritual o social.
Quan esculls una feina, avalues les condicions, i segons els criteris d'elecció que hagis considerat importants, ho acceptes o no. Passa el mateix quan decideixes on anar a estudiar o a on passaràs les vacances. Tots tenim en compte criteris d'elecció en cada decisió que prenem.

A Gènesi 13, veiem que Abram i Lot s'ajunten per dividir-se la terra. Havien prosperat tant que havien de separar-se per disposar de recursos suficients. Abram li ofereix a Lot triar primer, i diu el text que: "Alçà Lot els seus ulls, i va veure tota la plana del Jordà, que tota ella era de reg, com l'hort de Jehovà, com la terra d'Egipte en la direcció de Zoar, abans que Jehovà destruís Sodoma i Gomorra. Llavors Lot va escollir per a si tota la plana del Jordà; i se'n va anar Lot cap a l'orient, i es van apartar l'un de l'altre."
Quin va ser el criteri d'elecció de Lot? El seu avenç professional, oi? Lot tria les terres properes a Sodoma, ja que eren fèrtils i prometien la seva expansió. Va prendre la decisió basant-se en els seus negocis personals, sense tenir en compte l'estat moral del lloc on anava. Ja hem vist fins on va portar aquesta decisió a ell I a tota la seva família.

Veiem que Abram era obedient a Déu. Havia sortit d'Ur dels caldeus, una ciutat molt avançada, per anar a la terra promesa, sense saber on anava. Déu hi va confiar per mantenir la fe en Déu. Diu Déu d'Abram a Gènesi 18:19: "Perquè jo sé que enviarà els seus fills i casa seva després de si, que guardin el camí de Jehovà, fent justícia i judici, perquè faci venir Jehovà sobre Abraham el que ha parlat sobre d'ell." Déu sabia que Abram li era fidel. Al capítol 17, segueix les instruccions de Déu i circumcida a tots els homes. Veiem també al capítol 14 que no es compromet amb el Rei de Sodoma, i Déu el prospera. Veiem al capítol 24 que a l'hora de buscar dona per al seu fill, es desplaça per triar entre els seguidors de Déu, perquè els seus criteris d'elecció tenien com a prioritat que el fill es casés amb una dona del poble de Déu.

I, tanmateix, sembla que va utilitzar criteris erronis en certes ocasions. Veiem un parell d'ocasions en què va basar les decisions en la seva seguretat personal. Al capítol 12, quan arriben a Egipte, Abram demana a Sarai la seva dona que menteixi i digui que és la seva germana, ja que era molt maca ella. Diu Abram a Sarai al verset 12: "i quan et vegin els egipcis, diran: La seva dona és; i em mataran a mi, i a tu et reservaran la vida". No obstant, aquesta decisió porta plagues per al rei, i ni què parlar del que podria haver passat a Sarai. Més tard, veiem que Abram ho torna a fer igual amb Abimelec. Menteix per protegir la seva vida, posant en perill la de la seva dona. Abimelec pregunta a Abram: Per què vas fer això? I ell respon "Perquè vaig dir per a mi: Certament no hi ha temor de Déu en aquest lloc, i em mataran per causa de la meva dona. Veiem la misericòrdia de Déu, i com en totes dues ocasions Abram i Sara surten bé d'aquestes situacions. Però de veritat calia mentir? No podria Déu haver-los tingut cura? És clar que sí. Anem amb compte amb els criteris que utilitzem per prendre decisions.

Podem continuar veient les accions d'Isaac, que en un...]]>484biblia,genesi,maribel,reflejosfalse1fullhttps://www.spreaker.com/episode/005-genesi-el-cas-de-sodoma--52366347
"Llavors Jehovà li va dir: Com que el clam contra Sodoma i Gomorra s'augmenta més i més, i el pecat d'ells s'ha agreujat en extrem, baixaré ara, i veuré si han consumat la seva obra segons el clam que ha vingut fins a mi; i si no, ho sabré.” Gènesi 18:20-21

"El clam contra Sodoma i Gomorra"—aquesta frase em resulta interessant.
Qui estava clamant contra Sodoma i Gomorra? Perquè veiem que quan Abram demana a Déu que tingui misericòrdia de la ciutat, arriben a l'acord que si es trobessin 10 persones justes en ella, que Déu no destruiria la ciutat, i no obstant no es troben, perquè les ciutats són destruïdes.

Qui clamava aleshores? Podem deduir la resposta per les històries que veiem a través de la Bíblia. Tenim el cas dels homes que venen a donar l'advertència a Lot, als quals els homes del poble venen a demanar que els facin fora al carrer per tenir relacions sexuals amb ells; Lot, Lot!, l'únic home just a la ciutat, segons el relat, els ofereix les seves filles perquè "facin amb elles el que volguessin!! Què fas, Lot??
Tenim un altre relat anys més tard, del levita i la seva concubina, a Jutges 19, on els homes d'una ciutat —d'Israel, per cert— venen a demanar-li a l'amo de la casa on s'allotjaven que els fes fora al levita per abusar-ne. Acaben donat-los a la concubina d'aquest senyor, a la qual maltracten i maten, iniciant-se així una guerra civil.

Totes aquestes històries t'haurien de regirar l'estómac. Si coses així estaven passant a Sodoma i Gomorra i no hi havia justícia per a aquests malfactors, sens dubte el clam de les víctimes pujaria al cel. Si en algun moment has pensat que el judici de Déu sobre Sodoma i Gomorra va ser desproporcionat, pensa en el caos moral i social que s'hi vivia allà.

Em fa pensar en la nostra obligació d'alçar la veu contra el mal a la nostra societat. Denunciem el mal i el portem davant de Déu en oració? O callem davant del deteriorament moral del nostre entorn?

Què estava fent Lot a la seva ciutat?
No veiem una clara denúncia del mal, encara que sí que sembla que seguia el Senyor a casa seva. Havia triat viure-hi per beneficis econòmics i professionals. Les seves filles havien crescut a la ciutat i ja tenien xicot. És probable que després d'haver viscut entre el poble, haguessin arribat a ser insensibles als pecats que s'hi desenvolupaven allà. Veiem que al final, va ser la gent del poble la que es desvincula de Lot, i no Lot d'ells. Vegem novament l'incident que va passar quan van venir els àngels a visitar Lot. Després de la visita, i quan els homes del poble venen a demanar els àngels per les seves lascívies, parlen amb Lot d'aquesta manera: "I ells van respondre (parlant amb Lot): Treu allà; i van afegir: Va venir aquest estrany per habitar entre nosaltres, i haurà d'erigir-se en jutge? (una vegada més, parlant de Lot) Ara et farem més malament que a ells (als que havien vingut de visita). I feien gran violència a l'home, a Lot, i es van apropar per trencar la porta."Gènesi 19:9.

Els àngels intervenen parant aquests homes perversos, i després d'aquest incident, Lot planeja la fugida abans de la destrucció. Però no va aconseguir que el seguessin els gendres.

Diu a Gènesi 19:14 "Llavors va sortir Lot i va parlar als seus gendres, els qui havien de prendre les seves filles, i els va dir: Aixequeu-vos, sortiu d'aquest lloc; perquè Jehovà destruirà aquesta ciutat, més va semblar als seus gendres com que es burlava." Van pensar que feia una broma, que no parlava de debò. Podríem fins i tot intuir que Lot no parlava gaire del seu Déu, o si ho feia era de manera lleugera i en ocasions especials. La idea que Déu destruiria la ciutat els semblava potser violenta i excessiva.

No passa això avui dia? La gent s'alegra d'escoltar del Déu d'amor, però quan canviem el tema al judici del Déu Sant, aleshores el personal s'incomoda. Volem justícia, però ens costa d'acceptar un Déu Just, perquè la justícia moltes vegades ha de portar càstig.

Però pensa en un cas de crim que hagis sentit darrerament; si el jutge dicta sentència i aplica un càstig fàcil de portar pel criminal, ens sembla injust, oi? I és que la justícia ha d'imposar penes que siguin adequades per a la infracció. Déu és just, i hem de confiar que el càstig que ell estableix per al pecat és just.

I a més, Déu castiga amb el desig que hi hagi penediment. Joan 3:17 Ens diu: "Perquè no va enviar Déu el seu Fill al món per condemnar el món, sinó perquè el món sigui salvat per ell." El desig de Déu mai no ha estat condemnar, sinó perdonar i donar vida. Però el pecat s'ha de castigar. Això és just.

1 Joan 3:4 Tothom qui comet pecat, infringeix també la llei; doncs el pecat és infracció de la llei.

Veiem a Romans 6:23 que la pena pel pecat és mort. "Perquè la paga del pecat és mort" Però el més preciós és que el Messies, Crist, ja ha complert la pena per tu i per mi. Ho va fer en morir a la creu. I va ressuscitar el tercer dia per donar-nos el regal més gran. Acaba el verset així: "però el regal de Déu és vida eterna en Crist Jesús Senyor nostre.” Preciós!

Ens afirma 1 Joan 1:9 que "Si confessem els nostres pecats, Déu és fidel i just per perdonar els nostres pecats, i netejar-nos de tota maldat."

Mirem aquest xocant relat i aprenguem que allò que Déu vol de la humanitat és el penediment per establir comunió amb Déu. 2 Pere 3:9 diu "El Senyor no retarda la seva promesa, segons alguns la tenen per tardança, sinó que és pacient envers nosaltres, no volent que cap mori, sinó que tots procedeixin al penediment."

Denuncia el pecat per poder oferir la salvació de Crist.
Aquesta és la manera de mostrar l'amor de Déu al pecador.
I quan algú insisteixi a rebutjar Déu, no l'acompanyis a la seva rebel·lia, perquè el judici de Déu no caigui sobre els teus.
És cosa seriosa això de la puresa i santedat.
Us deixo amb una veritat de Proverbis 28:13 "Qui encobreix els seus pecats no prosperarà; però el qui els confessa i s'aparta obtindrà misericòrdia."

Que bo que és Déu!
]]>https://api.spreaker.com/episode/52366347Fri, 10 Jan 2025 04:00:00 +0000David y MaribelEt convido a llegir el relat a Gènesi 18 i 19 per entendre millor la meditació. "Llavors Jehovà li va dir: Com que el clam contra Sodoma i Gomorra s'augmenta més i més, i el pecat d'ells s'ha agreujat en extrem, baixaré ara, i veuré si han consumat...
"Llavors Jehovà li va dir: Com que el clam contra Sodoma i Gomorra s'augmenta més i més, i el pecat d'ells s'ha agreujat en extrem, baixaré ara, i veuré si han consumat la seva obra segons el clam que ha vingut fins a mi; i si no, ho sabré.” Gènesi 18:20-21

"El clam contra Sodoma i Gomorra"—aquesta frase em resulta interessant.
Qui estava clamant contra Sodoma i Gomorra? Perquè veiem que quan Abram demana a Déu que tingui misericòrdia de la ciutat, arriben a l'acord que si es trobessin 10 persones justes en ella, que Déu no destruiria la ciutat, i no obstant no es troben, perquè les ciutats són destruïdes.

Qui clamava aleshores? Podem deduir la resposta per les històries que veiem a través de la Bíblia. Tenim el cas dels homes que venen a donar l'advertència a Lot, als quals els homes del poble venen a demanar que els facin fora al carrer per tenir relacions sexuals amb ells; Lot, Lot!, l'únic home just a la ciutat, segons el relat, els ofereix les seves filles perquè "facin amb elles el que volguessin!! Què fas, Lot??
Tenim un altre relat anys més tard, del levita i la seva concubina, a Jutges 19, on els homes d'una ciutat —d'Israel, per cert— venen a demanar-li a l'amo de la casa on s'allotjaven que els fes fora al levita per abusar-ne. Acaben donat-los a la concubina d'aquest senyor, a la qual maltracten i maten, iniciant-se així una guerra civil.

Totes aquestes històries t'haurien de regirar l'estómac. Si coses així estaven passant a Sodoma i Gomorra i no hi havia justícia per a aquests malfactors, sens dubte el clam de les víctimes pujaria al cel. Si en algun moment has pensat que el judici de Déu sobre Sodoma i Gomorra va ser desproporcionat, pensa en el caos moral i social que s'hi vivia allà.

Em fa pensar en la nostra obligació d'alçar la veu contra el mal a la nostra societat. Denunciem el mal i el portem davant de Déu en oració? O callem davant del deteriorament moral del nostre entorn?

Què estava fent Lot a la seva ciutat?
No veiem una clara denúncia del mal, encara que sí que sembla que seguia el Senyor a casa seva. Havia triat viure-hi per beneficis econòmics i professionals. Les seves filles havien crescut a la ciutat i ja tenien xicot. És probable que després d'haver viscut entre el poble, haguessin arribat a ser insensibles als pecats que s'hi desenvolupaven allà. Veiem que al final, va ser la gent del poble la que es desvincula de Lot, i no Lot d'ells. Vegem novament l'incident que va passar quan van venir els àngels a visitar Lot. Després de la visita, i quan els homes del poble venen a demanar els àngels per les seves lascívies, parlen amb Lot d'aquesta manera: "I ells van respondre (parlant amb Lot): Treu allà; i van afegir: Va venir aquest estrany per habitar entre nosaltres, i haurà d'erigir-se en jutge? (una vegada més, parlant de Lot) Ara et farem més malament que a ells (als que havien vingut de visita). I feien gran violència a l'home, a Lot, i es van apropar per trencar la porta."Gènesi 19:9.

Els àngels intervenen parant aquests homes perversos, i després d'aquest incident, Lot planeja la fugida abans de la destrucció. Però no va aconseguir que el seguessin els gendres.

Diu a Gènesi 19:14 "Llavors va sortir Lot i va parlar als seus gendres, els qui havien de prendre les seves filles, i els va dir: Aixequeu-vos, sortiu d'aquest lloc; perquè Jehovà destruirà aquesta ciutat, més va semblar als seus gendres com que es burlava." Van pensar que feia una broma, que no parlava de debò. Podríem fins i tot intuir que Lot no parlava gaire del seu Déu, o si ho feia era de manera lleugera i en ocasions especials. La idea que Déu destruiria la ciutat els semblava potser violenta i excessiva.

No passa això avui dia? La gent s'alegra d'escoltar del Déu d'amor, però quan canviem el tema al judici del Déu Sant, aleshores el...]]>506biblia,gomorra,inmoralitat,reflejos,reflexos,sodomafalse1fullhttps://www.spreaker.com/episode/004-genesi-el-messies-a-la-biblia--52366346
On veiem la primera aparició del Messies a la Bíblia? Ja ho vam veure al primer capítol, darrere del teló, quan Déu diu "Fem l'home a la nostra imatge i semblança." Crist ja hi era, part de la trinitat, en la creació de l'univers i tot el que en ell hi ha.

I quan arribem al capítol tres, després de la desobediència d'Adam i Eva, llegim a Gènesi 3:15-16. “I Jehovà Déu va dir a la serp: Perquè això vas fer, maleïda seràs entre totes les bèsties i entre tots els animals del camp; sobre el teu pit caminaràs, i pols menjaràs cada dia de la teva vida. I posaré enemistat entre tu i la dona, i entre la teva llavor i la llavor seva; aquesta et ferirà al cap, i tu la feriràs al taló."

En introduir el pecat al món, Satanàs sembla haver guanyat la victòria, però Déu li contesta assegurant-li que això és tan sols una batalla guanyada. Déu tenia planejat un redemptor, un salvador que salvaria el seu poble dels seus pecats.

Aquí tenim la promesa que la llavor de la dona, és a dir, el Messies que havia de venir, feriria de ferida mortal la Serp. Diu el verset 15 del capítol 3 que Satanàs feriria a la llavor al taló, això és el turmell. Una ferida al turmell és dolorosa, però no és mortal. La llavor de la dona feriria el maligne al cap, deixant-lo condemnat a una mort inevitable. Un cop més, ens recorda que a l'últim llibre de la Bíblia, a Apocalipsi 12:9 diu "I va ser llançat fora el gran drac, la serp antiga, que es diu diable i Satanàs, el qual enganya el món sencer; va ser llançat a la terra, i els seus àngels van ser llançats amb ell."
Això és el compliment final del qual passaria a la creu del Calvari.

Com sabem que aquest text parla de Satanàs i del Messies?

A Romans 16:20, l'apòstol Pau diu: "I el Déu de pau aixafarà ben aviat Satanàs sota els vostres peus," al·ludint al text a Gènesi 3. Tenim una referència similar al Salm 91:13, un salm messiànic que diu «caminaràs damunt l'àspid i l'escurçó, trepitjaràs el lleó i el drac.»

La Bíblia es refereix en diferents ocasions a Satanàs com a lleó, àspid (o serp) i drac.

El terme" llavor" es refereix a descendència. La frase" llavor de la dona" indica que l'alliberador naixeria d'una dona.
A Gènesi 22:18, parlant a Abraham, dona aquesta promesa "En la teva llavor seran beneïdes totes les nacions de la terra, ja que vas obeir a la meva veu."
A Gàlates 3:16 diu: "Ara bé, a Abraham van ser fetes les promeses, i a la seva llavor. No diu: I a les llavors, com si parlés de molts, sinó com d'un: I a la teva llavor, la qual és Crist."

Això es compliria dos mil anys més tard. Ho veiem al relat del naixement de Jesús a Mateu 1:18 "El naixement de Jesucrist va ser així: Estant d'esposada Maria la seva mare amb Josep, abans que s'ajuntessin, es va trobar que havia concebut de l'Esperit Sant."

Penso en un verset a Colossencs 1:15 que diu: "Ell és la imatge del Déu invisible, el primogènit de tota creació." Aquesta preciosa llavor de dona és aquella llavor promesa, que feriria la serp antiga al cap.

Hebreus 2: 10-15, parlant de Crist diu «Perquè convenia, en efecte, a aquell qui és creador i destinatari de totes les coses que existeixen, havent-se proposat de conduir molts fills a la glòria, perfeccionar, per mitjà del sofriment, l'autor de la salvació d'ells. Posat que tant el qui santifica com els qui són santificats tenen tots una mateixa procedència, no s'avergonyeix d'anomenar-los germans, quan diu: "Anunciaré el teu nom als meus germans, enmig de la congregació et lloaré", i encara: "Jo posaré en ell la meva confiança", i segueix: "Aquí estic jo amb els infants que Déu m'ha donat." Així, doncs, ja que els infants com-parteixen la sang i la carn, també ell n'ha participat igualment, a fi de reduir a la impotència per mitjà de la seva mort aquell qui tenia el domini de la mort, és a dir, el diable, i alliberar tots els qui per la por de morir es mantenien esclaus tota la vida.»

L'autor de la vida naixia de dona en carn i sang, per portar-nos la salvació dels nostres pecats. Va néixer de dona per morir a la creu, i així pagar pels nostres pecats. Va patir perquè nosaltres no haguéssim de ser esclaus del pecat, perquè pel seu sacrifici a la creu fóssim lliures per servir el Senyor.

Així que veiem el compliment de Gènesi 3:15 en Crist, llavor de la dona que aixafaria de forma mortal el maligne i el mal a la creu del Calvari: com llegim a Colossencs 2:15, Crist, derrotant els principats i les potestats, els va exhibir públicament, triomfant sobre ells a la creu."

Gràcies a Déu pel Messies Salvador.
A Ell sigui la glòria pels segles dels segles.]]>https://api.spreaker.com/episode/52366346Thu, 09 Jan 2025 04:00:00 +0000David y MaribelCom que estarem llegint a través de la Bíblia, m'agradaria presentar el Messies, perquè durant el nostre viatge a través de la Bíblia puguis veure'l reflectit a les Escriptures. Això farà que la teva lectura de la Bíblia tingui més significat per a...
On veiem la primera aparició del Messies a la Bíblia? Ja ho vam veure al primer capítol, darrere del teló, quan Déu diu "Fem l'home a la nostra imatge i semblança." Crist ja hi era, part de la trinitat, en la creació de l'univers i tot el que en ell hi ha.

I quan arribem al capítol tres, després de la desobediència d'Adam i Eva, llegim a Gènesi 3:15-16. “I Jehovà Déu va dir a la serp: Perquè això vas fer, maleïda seràs entre totes les bèsties i entre tots els animals del camp; sobre el teu pit caminaràs, i pols menjaràs cada dia de la teva vida. I posaré enemistat entre tu i la dona, i entre la teva llavor i la llavor seva; aquesta et ferirà al cap, i tu la feriràs al taló."

En introduir el pecat al món, Satanàs sembla haver guanyat la victòria, però Déu li contesta assegurant-li que això és tan sols una batalla guanyada. Déu tenia planejat un redemptor, un salvador que salvaria el seu poble dels seus pecats.

Aquí tenim la promesa que la llavor de la dona, és a dir, el Messies que havia de venir, feriria de ferida mortal la Serp. Diu el verset 15 del capítol 3 que Satanàs feriria a la llavor al taló, això és el turmell. Una ferida al turmell és dolorosa, però no és mortal. La llavor de la dona feriria el maligne al cap, deixant-lo condemnat a una mort inevitable. Un cop més, ens recorda que a l'últim llibre de la Bíblia, a Apocalipsi 12:9 diu "I va ser llançat fora el gran drac, la serp antiga, que es diu diable i Satanàs, el qual enganya el món sencer; va ser llançat a la terra, i els seus àngels van ser llançats amb ell."
Això és el compliment final del qual passaria a la creu del Calvari.

Com sabem que aquest text parla de Satanàs i del Messies?

A Romans 16:20, l'apòstol Pau diu: "I el Déu de pau aixafarà ben aviat Satanàs sota els vostres peus," al·ludint al text a Gènesi 3. Tenim una referència similar al Salm 91:13, un salm messiànic que diu «caminaràs damunt l'àspid i l'escurçó, trepitjaràs el lleó i el drac.»

La Bíblia es refereix en diferents ocasions a Satanàs com a lleó, àspid (o serp) i drac.

El terme" llavor" es refereix a descendència. La frase" llavor de la dona" indica que l'alliberador naixeria d'una dona.
A Gènesi 22:18, parlant a Abraham, dona aquesta promesa "En la teva llavor seran beneïdes totes les nacions de la terra, ja que vas obeir a la meva veu."
A Gàlates 3:16 diu: "Ara bé, a Abraham van ser fetes les promeses, i a la seva llavor. No diu: I a les llavors, com si parlés de molts, sinó com d'un: I a la teva llavor, la qual és Crist."

Això es compliria dos mil anys més tard. Ho veiem al relat del naixement de Jesús a Mateu 1:18 "El naixement de Jesucrist va ser així: Estant d'esposada Maria la seva mare amb Josep, abans que s'ajuntessin, es va trobar que havia concebut de l'Esperit Sant."

Penso en un verset a Colossencs 1:15 que diu: "Ell és la imatge del Déu invisible, el primogènit de tota creació." Aquesta preciosa llavor de dona és aquella llavor promesa, que feriria la serp antiga al cap.

Hebreus 2: 10-15, parlant de Crist diu «Perquè convenia, en efecte, a aquell qui és creador i destinatari de totes les coses que existeixen, havent-se proposat de conduir molts fills a la glòria, perfeccionar, per mitjà del sofriment, l'autor de la salvació d'ells. Posat que tant el qui santifica com els qui són santificats tenen tots una mateixa procedència, no s'avergonyeix d'anomenar-los germans, quan diu: "Anunciaré el teu nom als meus germans, enmig de la congregació et lloaré", i encara: "Jo posaré en ell la meva confiança", i segueix: "Aquí estic jo amb els infants que Déu m'ha donat." Així, doncs, ja que els infants...]]>406biblia,maribrl,reflejos,reflexos,ruizfalse1fullhttps://www.spreaker.com/episode/003-a-la-seva-imatge--52351376
Després veiem a Gènesi 5:1-2 "Aquest és el llibre de les generacions d'Adam. El dia que Déu va crear l'home, a semblança de Déu ho va fer. Home i dona els va crear; i els va beneir, i els va anomenar Adam, el dia que van ser creats”. Fixeu-vos on apareix aquesta frase també, al verset 3 "Adam va engendrar un fill a la seva semblança, a la seva imatge."

Quan ens neix un nen, és a la nostra imatge, és a dir, té característiques que són com les nostres. Així el Déu trino ens va fer a imatge i semblança seva. Si això no et fa tindre pell de gallina, i no et fa sentir estimada, és que no has meditat prou en aquest fet.

Déu va crear els animals, i no els va fer a la seva imatge, va crear les precioses plantes, i no les va fer a la seva imatge, però quan va crear l'ésser humà, va triar, de la seva pròpia voluntat, donar-nos característiques de la seva pròpia imatge.
Anomenem a aquests trets comunicables.

Hi ha per descomptat altres característiques de Déu que són tan sols seves, que nosaltres no podem tenir. Aquests són trets no comunicables o incomunicables. Per exemple, Déu és infinit; no té límits. Nosaltres sí que tenim límits. Si no ho creus, comença a córrer a veure fins on arribes. Déu és autosuficient; ningú el va crear i no necessita que ningú el completi. Nosaltres sí; som éssers que depenem dels altres; no podríem sobreviure aïllats per molt de temps. Déu és omniscient, ho sap tot. Nosaltres no som omniscients; no podem saber els motius pels quals la gent fa les coses, no coneixem el cor dels altres, és més, Déu diu que no coneixem el nostre propi cor (Jeremies 17:9).
Déu és immutable, no canvia mai. Nosaltres sí, gràcies a Déu. Ell és Sant, perfecte, i, per tant, no cal canviar. No obstant, nosaltres no som perfectes, per la qual cosa la possibilitat de canvi s'ha de veure com un regal de Déu. Gràcies a la nostra mutabilitat, podem millorar i ser més com Ell cada dia. Déu és omnipresent, pot estar a múltiples llocs alhora. Nosaltres ho intentem i ens frustrem, perquè no podem. Déu és omnipotent, Totpoderós; nosaltres no ho podem fer tot, i ens esgotem intentant fer més del que en realitat podem fer. Déu és sobirà, reina sobretot, res no s'escapa del seu control, no obstant això, nosaltres no podem fer el que volem sempre, encara que ho intentem, per això la insatisfacció al món és tan comú. I Déu és etern, no té principi ni fi; nosaltres tenim principi; ja ho vam veure a Gènesi, però la nostra ànima no té fi. Viurem en algun lloc per a l'eternitat. La Bíblia presenta dues opcions: aquells que confien en Crist com a Salvador dels seus pecats habitaran amb Ell en glòria eterna, i aquells que rebutgen Crist seguint el seu propi camí habitaran eternament en un lloc de turment allunyats de Déu, el mateix lloc on Apocalipsi 12:9 diu que acabaran els àngels rebels. Aquests atributs de Déu són incomunicables. Per més que ho intentem, mai no podrem ser com Déu.

Satanàs no té aquests atributs; no és infinit, no és totpoderós, no és sobirà, no és immutable, no és autosuficient; no és omnipresent, ni omniscient; només Déu té aquestes característiques, i aquesta veritat ens ha de portar pau i seguretat.

Aleshores en què consisteix ser fet a la seva imatge?
Tenim una ànima que viurà per sempre.
Tenim capacitat de decisió, lliure albir per decidir fer o no fer alguna cosa.
Podem discernir entre alguna cosa bona i una cosa dolenta.
Tenim la capacitat de ser millors dia a dia, per això ens diu la Paraula que siguem sants com Ell és sant.
Tenim la capacitat d'estimar, el desig de justícia com Ell és just, desig de bondat com Ell és bo.
Podem mostrar misericòrdia i perdó.
Tenim la capacitat d'esperar, ser fidels, confiar.

Tot allò bo que puguis observar en l'ésser humà està per la simple raó que Déu ha posat la seva imatge en nosaltres, els que confien en Déu i els que no. Això és l'ésser humà.

No et sembla preciós? És clar que el pecat amb què l'home ha triat viure ha corromput qualsevol bondat que l'ànima de l'home desitgi. No som, com molts anuncien, éssers bons que de vegades fallem. Estaria bé, però Déu ens descriu com a éssers caiguts, pecadors que per molt que intentem fer el bé, sempre acabem caient. No som realitzadors del bé, autosuficients i perfectes. Som éssers dependents que només podem ser sants (sense taca) quan caminem de la mà de Déu. I l'apòstol Pau descriu la seva lluita contínua per fer el bé al llibre de Romans 7:19-25: "Perquè no faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria, això faig. I si faig allò que no vull, ja no ho faig jo, sinó el pecat que viu en mi. Així que, volent jo fer el bé, trobo aquesta llei: que el mal està en mi. Perquè segons l'home interior, em delesc en la llei de Déu; però veig una altra llei en els meus membres, que es rebel·la contra la llei de la meva ment, i que em porta captiu a la llei del pecat que és als meus membres. Miserable de mi! Qui em lliurarà d'aquest cos de mort?"

Però l'apòstol acaba amb una afirmació gloriosa al capítol 25: "Gràcies dono a Déu, per Jesucrist Senyor nostre." És en Crist que podem viure com Déu ha establert Crist és la imatge de Déu perfecte. La imatge de Déu en nosaltres, encara que desfigurada pel pecat, pot ser transformada per l'obra de Crist.

T'invito a contemplar amb mi el paper de Jesucrist en el preciós pla de Déu des del principi.
]]>https://api.spreaker.com/episode/52351376Wed, 08 Jan 2025 03:40:00 +0000David y MaribelDéu ens va fer a la seva imatge i semblança (Gènesi 1:26) "Fem l'home a la nostra imatge i semblança". Després veiem a Gènesi 5:1-2 "Aquest és el llibre de les generacions d'Adam. El dia que Déu va crear l'home, a semblança de Déu ho va fer. Home i...
Després veiem a Gènesi 5:1-2 "Aquest és el llibre de les generacions d'Adam. El dia que Déu va crear l'home, a semblança de Déu ho va fer. Home i dona els va crear; i els va beneir, i els va anomenar Adam, el dia que van ser creats”. Fixeu-vos on apareix aquesta frase també, al verset 3 "Adam va engendrar un fill a la seva semblança, a la seva imatge."

Quan ens neix un nen, és a la nostra imatge, és a dir, té característiques que són com les nostres. Així el Déu trino ens va fer a imatge i semblança seva. Si això no et fa tindre pell de gallina, i no et fa sentir estimada, és que no has meditat prou en aquest fet.

Déu va crear els animals, i no els va fer a la seva imatge, va crear les precioses plantes, i no les va fer a la seva imatge, però quan va crear l'ésser humà, va triar, de la seva pròpia voluntat, donar-nos característiques de la seva pròpia imatge.
Anomenem a aquests trets comunicables.

Hi ha per descomptat altres característiques de Déu que són tan sols seves, que nosaltres no podem tenir. Aquests són trets no comunicables o incomunicables. Per exemple, Déu és infinit; no té límits. Nosaltres sí que tenim límits. Si no ho creus, comença a córrer a veure fins on arribes. Déu és autosuficient; ningú el va crear i no necessita que ningú el completi. Nosaltres sí; som éssers que depenem dels altres; no podríem sobreviure aïllats per molt de temps. Déu és omniscient, ho sap tot. Nosaltres no som omniscients; no podem saber els motius pels quals la gent fa les coses, no coneixem el cor dels altres, és més, Déu diu que no coneixem el nostre propi cor (Jeremies 17:9).
Déu és immutable, no canvia mai. Nosaltres sí, gràcies a Déu. Ell és Sant, perfecte, i, per tant, no cal canviar. No obstant, nosaltres no som perfectes, per la qual cosa la possibilitat de canvi s'ha de veure com un regal de Déu. Gràcies a la nostra mutabilitat, podem millorar i ser més com Ell cada dia. Déu és omnipresent, pot estar a múltiples llocs alhora. Nosaltres ho intentem i ens frustrem, perquè no podem. Déu és omnipotent, Totpoderós; nosaltres no ho podem fer tot, i ens esgotem intentant fer més del que en realitat podem fer. Déu és sobirà, reina sobretot, res no s'escapa del seu control, no obstant això, nosaltres no podem fer el que volem sempre, encara que ho intentem, per això la insatisfacció al món és tan comú. I Déu és etern, no té principi ni fi; nosaltres tenim principi; ja ho vam veure a Gènesi, però la nostra ànima no té fi. Viurem en algun lloc per a l'eternitat. La Bíblia presenta dues opcions: aquells que confien en Crist com a Salvador dels seus pecats habitaran amb Ell en glòria eterna, i aquells que rebutgen Crist seguint el seu propi camí habitaran eternament en un lloc de turment allunyats de Déu, el mateix lloc on Apocalipsi 12:9 diu que acabaran els àngels rebels. Aquests atributs de Déu són incomunicables. Per més que ho intentem, mai no podrem ser com Déu.

Satanàs no té aquests atributs; no és infinit, no és totpoderós, no és sobirà, no és immutable, no és autosuficient; no és omnipresent, ni omniscient; només Déu té aquestes característiques, i aquesta veritat ens ha de portar pau i seguretat.

Aleshores en què consisteix ser fet a la seva imatge?
Tenim una ànima que viurà per sempre.
Tenim capacitat de decisió, lliure albir per decidir fer o no fer alguna cosa.
Podem discernir entre alguna cosa bona i una cosa dolenta.
Tenim la capacitat de ser millors dia a dia, per això ens diu la Paraula que siguem sants com Ell és sant.
Tenim la capacitat d'estimar, el desig de justícia com Ell és just, desig de bondat com Ell és bo.
Podem mostrar misericòrdia i perdó.
Tenim la capacitat d'esperar, ser fidels, confiar.

Tot allò bo que puguis observar en l'ésser humà està per la simple raó que Déu ha posat la...]]>487biblia,génesifalse1fullhttps://www.spreaker.com/episode/002-genesi-el-mal-al-mon--52348099
"I Jehovà va veure que la maldat dels homes era molta a la terra, i que tot designi dels pensaments del cor d'ells era de continu només el mal. I es va penedir Jehovà d'haver fet home a la terra, i li va doldre al seu cor." Gènesi 6: 5-6

Què ha passat des que acabem el capítol dos i aquesta forta afirmació al capítol 6 perquè Déu mateix es penedeixi d'haver fet l'home? Molt, tristament. I ens podem preguntar: si Déu va fer tot bo, com és possible que el mal arribés a tal punt a la terra? Tornem al capítol 3 per estudiar-ho.

El primer verset ens introdueix a un nou personatge, la serp, del qual no en sabem res a part que és astuta. Qui és en realitat aquesta serp, i si tot era bo a Edèn, què hi feia? La resposta la tenim més endavant a la Paraula de Déu. A Apocalipsi 12:9 llegim la fi d'aquesta serp: ”I va ser llançat fora el gran drac, la serp antiga, que es diu diable i Satanàs, el qual enganya el món sencer; va ser llançat a la terra, i els seus àngels van ser llançats amb ell."(Perdó pel espòiler).

Isaïes 14 i Ezequiel 28 ens expliquen com Déu havia creat els àngels abans de la creació del món. A aquests havia creat bells, i amb la capacitat de decidir, igual que va crear a l'ésser humà (a això en diem lliure albir). El més bonic de tots, Lucero, va decidir rebel·lar-se contra Déu, i va ser fet fora del cel juntament amb els àngels que el seguien. Aquests, com veiem a Apocalipsi esperen un final just, però mentrestant, veiem que tenen com a missió enganyar per tot el món.

I veiem que a l'hort de l'Edèn aconsegueix fer dubtar l'Eva. Aquesta és enganyada, i Adam, veient que la seva companya humana ha pecat i s'ha allunyat de Déu, decideix (pel seu lliure albir), quedar-se amb ella i allunyar-se de Déu.

Aquest és el pecat d'Adam, pel qual entra el pecat al món. Veiem després que Caín, al capítol 4, per enveja i ira, acaba matant el seu germà. La raça humana es propaga, i quan arribem al capítol 6, Déu està fart de la maldat de l'home.

Veiem la rapidesa amb què l'ésser humà, en prendre el seu propi camí, s'allunya de Déu i va en deteriorament moral. El verset 6:11-12 diu "I es va corrompre la terra davant de Déu, i hi havia la terra plena de violència. I va mirar Déu la terra, i heus aquí que estava corrompuda; perquè tota carn havia corromput el seu camí sobre la terra. I va dir Jehovà: exterminaré de sobre la faç de la terra els homes que he creat, des de l'home fins a la bèstia, i fins al rèptil i les aus del cel; doncs me'n penedeixo d'haver-los fet." Gènesi 6:7

A Gènesi 6: 13, Déu parla amb Noè, home just que troba gràcia davant Déu (6:8). "Va dir, doncs, Déu a Noè: He decidit la fi de tot ésser, perquè la terra és plena de violència a causa d'ells; i heus aquí que jo els destruiré amb la terra"

Sembla que la corrupció de l'home s'havia estès a la resta de la creació de Déu. El pecat havia afectat tot allò que Déu havia fet i era bo. Ara estava corromput i ple de violència.

A Romans 8:19-23 lleguim: "Perquè l'anhel profund de la creació és esperar ansiosament la revelació dels fills de Déu. Perquè la creació va ser sotmesa a vanitat, no de la pròpia voluntat, sinó per causa d'aquell que la va sotmetre, en l'esperança que la creació mateixa serà també alliberada de l'esclavatge de la corrupció a la llibertat de la glòria dels fills de Déu."

Déu comparteix el seu pla amb Noè sobre aquest nou començament: "jo faré ploure sobre la terra quaranta dies i quaranta nits; i exterminaré de sobre la faç de la terra tot ésser vivent que vaig fer."

Diu la Paraula que "va fer Noè d'acord amb tot el que li va manar el Senyor" (7:5), va construir l'arca i va organitzar la seva família i els animals que Déu va disposar. I va passar tal com el Senyor havia dit. Hi va haver un diluvi i desastres naturals que van acompanyar que va cobrir la terra fins als pics més alts, i en arribar la calma, només queden a la Terra Noè, la seva dona, i els seus tres fills amb les seves dones, vuit persones. Havien après la lliçó? Apreciarien la gràcia que havien rebut de part de Déu? Seguirien al Senyor?

Al capítol 8, Noè edifica un altar i ofereix sacrifici agradable al Senyor. Déu decideix que no maleirà la terra per culpa de l'home mai més, malgrat que l'home és dolent des de la seva joventut (8:21) Déu dona a Noè i als seus fills anys perquè puguin fructificar-se i repoblar la terra, i els protegeix dels animals, donant-los senyoriu sobre aquests i els hi entrega tot ésser vivent i les plantes per alimentar-se.

Tanmateix, els qui han trobat gràcia davant Déu no triguen gaire a mostrar la maldat que mora al cor de l’home. El capítol 9:18 narra com Noè va plantar una vinya, i quan aquesta va produir fruit, va fer vi i es va embriagar, i anava nu per la seva tenda; un dels seus fills el troba nu i embriagat i se'n burla en lloc de cobrir-lo. Els altres dos germans cobreixen la nuesa del seu pare, i Noè acaba maleint Cam i la seva llavor.

Parem aquí a meditar en el contrast de l'obra humana amb la preciosa obra de Déu. Veiem que l'ésser humà, des del principi, ha triat el seu propi camí, deixant Déu de banda. Tot i tenir un començament perfecte i un ambient perfecte, l'ésser humà tria deixar Déu per prendre les seves pròpies decisions, i cada cop això porta al pecat i al caos. Et sona? Mira al teu voltant. Medita en allò que serà realment la solució a tot el mal de la nostra societat, a tot el mal d'aquest món.

Acompanya'm demà per estudiar la Paraula de Déu juntes i poder entreveure Reflexos de la seva glòria.


]]>https://api.spreaker.com/episode/52348099Tue, 07 Jan 2025 03:45:00 +0000David y MaribelEl mal al món "I Jehovà va veure que la maldat dels homes era molta a la terra, i que tot designi dels pensaments del cor d'ells era de continu només el mal. I es va penedir Jehovà d'haver fet home a la terra, i li va doldre al seu cor." Gènesi 6:...
"I Jehovà va veure que la maldat dels homes era molta a la terra, i que tot designi dels pensaments del cor d'ells era de continu només el mal. I es va penedir Jehovà d'haver fet home a la terra, i li va doldre al seu cor." Gènesi 6: 5-6

Què ha passat des que acabem el capítol dos i aquesta forta afirmació al capítol 6 perquè Déu mateix es penedeixi d'haver fet l'home? Molt, tristament. I ens podem preguntar: si Déu va fer tot bo, com és possible que el mal arribés a tal punt a la terra? Tornem al capítol 3 per estudiar-ho.

El primer verset ens introdueix a un nou personatge, la serp, del qual no en sabem res a part que és astuta. Qui és en realitat aquesta serp, i si tot era bo a Edèn, què hi feia? La resposta la tenim més endavant a la Paraula de Déu. A Apocalipsi 12:9 llegim la fi d'aquesta serp: ”I va ser llançat fora el gran drac, la serp antiga, que es diu diable i Satanàs, el qual enganya el món sencer; va ser llançat a la terra, i els seus àngels van ser llançats amb ell."(Perdó pel espòiler).

Isaïes 14 i Ezequiel 28 ens expliquen com Déu havia creat els àngels abans de la creació del món. A aquests havia creat bells, i amb la capacitat de decidir, igual que va crear a l'ésser humà (a això en diem lliure albir). El més bonic de tots, Lucero, va decidir rebel·lar-se contra Déu, i va ser fet fora del cel juntament amb els àngels que el seguien. Aquests, com veiem a Apocalipsi esperen un final just, però mentrestant, veiem que tenen com a missió enganyar per tot el món.

I veiem que a l'hort de l'Edèn aconsegueix fer dubtar l'Eva. Aquesta és enganyada, i Adam, veient que la seva companya humana ha pecat i s'ha allunyat de Déu, decideix (pel seu lliure albir), quedar-se amb ella i allunyar-se de Déu.

Aquest és el pecat d'Adam, pel qual entra el pecat al món. Veiem després que Caín, al capítol 4, per enveja i ira, acaba matant el seu germà. La raça humana es propaga, i quan arribem al capítol 6, Déu està fart de la maldat de l'home.

Veiem la rapidesa amb què l'ésser humà, en prendre el seu propi camí, s'allunya de Déu i va en deteriorament moral. El verset 6:11-12 diu "I es va corrompre la terra davant de Déu, i hi havia la terra plena de violència. I va mirar Déu la terra, i heus aquí que estava corrompuda; perquè tota carn havia corromput el seu camí sobre la terra. I va dir Jehovà: exterminaré de sobre la faç de la terra els homes que he creat, des de l'home fins a la bèstia, i fins al rèptil i les aus del cel; doncs me'n penedeixo d'haver-los fet." Gènesi 6:7

A Gènesi 6: 13, Déu parla amb Noè, home just que troba gràcia davant Déu (6:8). "Va dir, doncs, Déu a Noè: He decidit la fi de tot ésser, perquè la terra és plena de violència a causa d'ells; i heus aquí que jo els destruiré amb la terra"

Sembla que la corrupció de l'home s'havia estès a la resta de la creació de Déu. El pecat havia afectat tot allò que Déu havia fet i era bo. Ara estava corromput i ple de violència.

A Romans 8:19-23 lleguim: "Perquè l'anhel profund de la creació és esperar ansiosament la revelació dels fills de Déu. Perquè la creació va ser sotmesa a vanitat, no de la pròpia voluntat, sinó per causa d'aquell que la va sotmetre, en l'esperança que la creació mateixa serà també alliberada de l'esclavatge de la corrupció a la llibertat de la glòria dels fills de Déu."

Déu comparteix el seu pla amb Noè sobre aquest nou començament: "jo faré ploure sobre la terra quaranta dies i quaranta nits; i exterminaré de sobre la faç de la terra tot ésser vivent que vaig fer."

Diu la Paraula que "va fer Noè d'acord amb tot el que li va manar el Senyor" (7:5), va construir l'arca i va organitzar la seva família i els animals que Déu va disposar. I va passar tal com el Senyor havia dit. Hi va haver un diluvi i desastres naturals que van acompanyar que va cobrir la terra fins als pics més alts, i en arribar la calma,...]]>487biblia,genesifalse1fullhttps://www.spreaker.com/episode/001-un-bon-comencament--52337827
Un bon començament

Si ets com jo, i vas llegir els primers capítols de Gènesi pel teu primer dia de l'any, potser t'has sentit molt optimista al principi de la teva lectura veient com Déu, al primer capítol, crea el món, i en contemplar-lo, se sent satisfet per la seva feina, veient que tot era bo. La llum, bona, els cossos celestes de l'univers al voltant nostre, bons, les plantes, bones; els animals, bons. I bona la seva organització que va establir un ordre perfecte. Saps que si un dels cossos celestes que veiem com tan sols punts de llum a la foscor es desviés de la seva òrbita causaria un caos universal?

Llegim la pregunta a Job al capítol 38:31-33: “Pots tu lligar les cadenes de les Plèiades, o deslligar les cordes d'Orió? Fas aparèixer una constel·lació al seu temps, i condueixes l'Óssa amb els fills? Coneixes tu les ordenances del cel, o fixes el seu domini a la terra?” Job no podia, ni tu, ni jo. Però Déu sí.

Diu apocalipsis 4: 11
"Digne ets, Senyor i Déu nostre, de rebre la glòria i l'honor i el poder, perquè tu vas crear totes les coses, i per la teva voluntat existeixen i van ser creades.". No només les ha creat, sinó que també té cura de la creació.

Diu en Isaïes 45:18
“Perquè així diu el Senyor que va crear el cel. Ell és el Déu que va formar la terra i la va fer, Ell la va establir i no la va fer un lloc desolat, sinó que la va formar per ser habitada: Jo sóc el SENYOR i no n'hi ha cap altre.”

No només va crear tot un lloc perfecte per a la vida amb la seva flora i fauna envoltat d'un immens univers que tot just hem començat a descobrir, sinó que el trino Déu (Pare, Fill i Esperit Sant) va crear l'home “a la seva imatge i semblança” Gènesi 1:26

Diu Joan 1:1 “Al principi era el Verb, i el Verb era amb Déu, i el Verb era Déu.” No voldria saltar aquesta veritat que cal tenir clara, i és que Jesucrist no va ser part de la creació de Déu. Jesucrist es presenta una vegada i una altra en les Escriptures com Déu, i qualsevol altra interpretació destrueix tota la Paraula de Déu. Per això el verset anterior d'Apocalipsi descriu Jesucrist com a creador i sustentador de totes les coses.

Veiem a Joan 1:3 "Totes les coses van ser fetes per mitjà d'Ell, i sense Ell res del que ha estat fet, va ser fet."

El libre de Romans 1:20 diu:
"Perquè des de la creació del món, els seus atributs invisibles, el seu etern poder i divinitat, s'han vist amb tota claredat, sent entesos per mitjà del que s'ha creat, de manera que no tenen excusa." Aquells que rebutgen la creació per part del Déu trino no tenen excusa, perquè la mateixa creació en dóna testimoni.

El capítol dos de Gènesi descriu més detalladament la creació de l'home. Per primer cop veiem que Déu nota una cosa que no era bona… Adam, l'home creat per Déu, no té companya. Si algú t'ha dit que Déu és sexista, que la Bíblia posa la dona en un pla inferior o qualsevol altre comentari d'aquesta mena, estigues segura d'una cosa. Quan el món sencer havia estat creat, Déu veu que falta alguna cosa –per primera vegada troba alguna cosa que no era bona– diu:“No és bo que l'home estigui sol; li faré ajuda idònia per a ell.” (Gènesi 2:18). Així que Déu forma la dona, i aleshores la creació està completa. Si només ens poguéssim haver quedat amb la perfecta obra equilibrada del nostre gran Déu. Home i dona confiant l'un a l'altre, gaudint de la companyia del creador en un lloc ideal.

Avui vull deixar aquí el pensament, perquè vull que meditem en la gran obra del nostre Déu.

A Colossencs 1:16 llegim: “Perquè en Ell van ser creades totes les coses, tant al cel com a la terra, visibles i invisibles; ja siguin trons o dominis o poders o autoritats; tot ha estat creat per mitjà d'Ell i per a Ell.”

Prenem temps per celebrar aquesta gran veritat, que Déu va fer tot per delectar-se amb nosaltres i perquè ens delectéssim en Ell en perfecta harmonia.

Lloem Déu com el salmista que diu: “Sabeu que ell, el Senyor, és Déu; Ell ens va fer, i no nosaltres a nosaltres mateixos; poble seu som i ovelles del seu prat. Salm 100:3

Que Déu et doni un dia de preciosa comunió amb Ell.]]>https://api.spreaker.com/episode/52337827Mon, 06 Jan 2025 03:25:00 +0000David y MaribelGÈNESI Un bon començament Si ets com jo, i vas llegir els primers capítols de Gènesi pel teu primer dia de l'any, potser t'has sentit molt optimista al principi de la teva lectura veient com Déu, al primer capítol, crea el món, i en contemplar-lo,...
Un bon començament

Si ets com jo, i vas llegir els primers capítols de Gènesi pel teu primer dia de l'any, potser t'has sentit molt optimista al principi de la teva lectura veient com Déu, al primer capítol, crea el món, i en contemplar-lo, se sent satisfet per la seva feina, veient que tot era bo. La llum, bona, els cossos celestes de l'univers al voltant nostre, bons, les plantes, bones; els animals, bons. I bona la seva organització que va establir un ordre perfecte. Saps que si un dels cossos celestes que veiem com tan sols punts de llum a la foscor es desviés de la seva òrbita causaria un caos universal?

Llegim la pregunta a Job al capítol 38:31-33: “Pots tu lligar les cadenes de les Plèiades, o deslligar les cordes d'Orió? Fas aparèixer una constel·lació al seu temps, i condueixes l'Óssa amb els fills? Coneixes tu les ordenances del cel, o fixes el seu domini a la terra?” Job no podia, ni tu, ni jo. Però Déu sí.

Diu apocalipsis 4: 11
"Digne ets, Senyor i Déu nostre, de rebre la glòria i l'honor i el poder, perquè tu vas crear totes les coses, i per la teva voluntat existeixen i van ser creades.". No només les ha creat, sinó que també té cura de la creació.

Diu en Isaïes 45:18
“Perquè així diu el Senyor que va crear el cel. Ell és el Déu que va formar la terra i la va fer, Ell la va establir i no la va fer un lloc desolat, sinó que la va formar per ser habitada: Jo sóc el SENYOR i no n'hi ha cap altre.”

No només va crear tot un lloc perfecte per a la vida amb la seva flora i fauna envoltat d'un immens univers que tot just hem començat a descobrir, sinó que el trino Déu (Pare, Fill i Esperit Sant) va crear l'home “a la seva imatge i semblança” Gènesi 1:26

Diu Joan 1:1 “Al principi era el Verb, i el Verb era amb Déu, i el Verb era Déu.” No voldria saltar aquesta veritat que cal tenir clara, i és que Jesucrist no va ser part de la creació de Déu. Jesucrist es presenta una vegada i una altra en les Escriptures com Déu, i qualsevol altra interpretació destrueix tota la Paraula de Déu. Per això el verset anterior d'Apocalipsi descriu Jesucrist com a creador i sustentador de totes les coses.

Veiem a Joan 1:3 "Totes les coses van ser fetes per mitjà d'Ell, i sense Ell res del que ha estat fet, va ser fet."

El libre de Romans 1:20 diu:
"Perquè des de la creació del món, els seus atributs invisibles, el seu etern poder i divinitat, s'han vist amb tota claredat, sent entesos per mitjà del que s'ha creat, de manera que no tenen excusa." Aquells que rebutgen la creació per part del Déu trino no tenen excusa, perquè la mateixa creació en dóna testimoni.

El capítol dos de Gènesi descriu més detalladament la creació de l'home. Per primer cop veiem que Déu nota una cosa que no era bona… Adam, l'home creat per Déu, no té companya. Si algú t'ha dit que Déu és sexista, que la Bíblia posa la dona en un pla inferior o qualsevol altre comentari d'aquesta mena, estigues segura d'una cosa. Quan el món sencer havia estat creat, Déu veu que falta alguna cosa –per primera vegada troba alguna cosa que no era bona– diu:“No és bo que l'home estigui sol; li faré ajuda idònia per a ell.” (Gènesi 2:18). Així que Déu forma la dona, i aleshores la creació està completa. Si només ens poguéssim haver quedat amb la perfecta obra equilibrada del nostre gran Déu. Home i dona confiant l'un a l'altre, gaudint de la companyia del creador en un lloc ideal.

Avui vull deixar aquí el pensament, perquè vull que meditem en la gran obra del nostre Déu.

A Colossencs 1:16 llegim: “Perquè en Ell van ser creades totes les coses, tant al cel com a la terra, visibles i invisibles; ja siguin trons o dominis o poders o autoritats; tot ha estat creat per mitjà d'Ell i per a Ell.”

Prenem temps per celebrar aquesta gran veritat, que Déu va fer tot per delectar-se amb nosaltres i perquè ens delectéssim en Ell en...]]>418creacio,gènesi,reflejos,reflexosfalse11fullhttps://www.spreaker.com/episode/apocalipsis-185-de-genesi-a-apocalipsi--63101926Així com l'àngel Satanàs s'havia rebel·lat contra Déu, volent ser ell mateix un déu, l'ésser humà menyspreà la voluntat de Déu per seguir la seva pròpia.
La Paraula de Déu ens presenta Jesucrist des del Gènesi fins a l'Apocalipsi, mostrant a la humanitat el pla de rescat que Déu ofereix. Una vegada i una altra hem vist com malgrat l'amor i la paciència de Déu, tots, fins i tot els que estimem Déu, caiem en el parany de la vella serp, volent el control que només pertany a Déu, però Crist, l'Anyell, sempre ha estat, oferint salvació a tothom que la demana.
Al final del llibre d'Apocalipsi llegim com Déu establirà un regne etern, en què no existirà el mal ni el patiment. La descripció d'aquest nou cel i aquesta nova terra en aquests darrers capítols ens recorda el món que Déu va crear al principi.
Explica Joan: “Llavors em va mostrar el riu d’aigua de vida, transparent com el cristall, que sortia del setial de Déu i de l’Anyell. Al mig del carrer gran, a banda i banda del riu, creix l’arbre de la vida, que dona fruit cada mes, és a dir, dotze collites l’any; i les fulles de l’arbre serveixen de remei a les nacions. I ja no hi haurà més prohibicions. Allà hi haurà el setial de Déu i de l’Anyell, i els seus servents el serviran, el veuran cara a cara i portaran el seu nom escrit al front. Ja mai més no hi haurà nit, ni els caldrà més la llum artificial ni la natural del sol, perquè el Senyor Déu els il·luminarà; i regnaran pels segles dels segles.” (22:1-5*).
Aquesta nova creació s'assembla a l'hort on Déu va posar l'ésser humà al començament de la creació. Tot i això, aquí no habitarà només una família, sinó que les multituds que han confiat en Crist gaudiran aquest paradís per l'eternitat.
Al principi, l'home vivia a un hort envoltat per rius, on hi havia tota mena d'arbres, on Déu venia i passejava amb ells diàriament, i l'home i la dona portaven la imatge de Déu. I aquesta ciutat celestial que descriu Joan a Apocalipsi, té el riu que brolla del tron ​​de Déu, i a un costat i a l'altre del riu l'arbre de Vida que dona un fruit diferent cada mes de l'any. Ja voldria jo un arbre així a casa meva! I a sobre, les fulles curaran totes les malalties. Aquest era el pla de Déu per a la seva creació original. Déu ens va crear perquè poguéssim gaudir d'Ell i dels seus regals. Quants milers d'anys hem desaprofitat per la nostra rebel·lió! Però Déu, que és gran en misericòrdia, ha orquestrat els esdeveniments per portar justícia a la Terra. Per què no abans? Per què tant de patiment? El qui confia en ell per a salvació, veurà el seu rostre, i aleshores, si aquests dubtes no han estat dissipats a la llum de la seva glòria, podrem demanar-li que resolgui qualsevol dubte, així com eixugarà tota llàgrima que fins allà arribi, perquè allà “i la mort ja no existirà; ni mai més hi haurà dol, ni clams, ni penes, perquè les coses d’abans han passat. (21:4*)
I qui podrà gaudir d'aquesta nova llar?
Als versets 7 i 8 del capítol 21, Joan va sentir l'àngel dir: “El qui triomfi heretarà tot això i jo seré Déu per a ell, i ell serà un fill per a mi. Però per als covards, els incrèduls, els corromputs, els homicides, els fornicadors, els malèfics, els idòlatres, i per a tots els falsaris, la seva part serà el llac de foc, que és la segona mort”*.
Al verset 27* llegim “Però res d’immund no hi podrà entrar, ni els idòlatres, ni els falsaris, sinó que només hi entraran els qui estan inscrits al llibre de la vida que té l’Anyell”.
Ens diu el text els que no hi entraran, tots els qui van triar altres coses sobre Déu aniran al llac de foc i sofre.
I el text confirma que els que estiguin inscrits al llibre de la vida entraran a la ciutat, i que els vencedors heretaran totes les coses.
Al verset 6, El Senyor Jesús afegí: “És cosa feta. Jo sóc l’Alfa i l’Omega, el principi i la fi”.
La darrera vegada que vam veure Crist dir “és cosa feta” va ser a la creu del Calvari, quan voluntàriament va donar la seva vida per salvar tots els que entraran a habitar en aquesta nova creació. Al verset 6 diu també “Al qui tingui set li permetré que begui de franc de la font d’aigua de la vida.” Com llegim als evangelis (Joan 4:14), Jesús continua donant la seva aigua viva a tothom que té set i té necessitat.
Aleshores, fins a quin punt ens podem declarar vencedors els hereus, com diu el text? Òbviament no vencem pels nostres propis mèrits. Una vegada més, els vencedors són aquells que han posat la seva fe a l'Anyell, els que han estat inscrits al llibre de la vida de l'Anyell.
A tots nosaltres, Déu ens declara vencedors en el nom d'aquell que ens va estimar i va donar la vida per nosaltres (Romans 8:37). I per als qui hi confien, “no hi haurà més maledicció” (22:3-5).
A l'Edèn, Adam i Eva vivien gaudint de les benediccions del seu Creador fins que van escoltar la veu de la serp antiga i van decidir deixar Déu per seguir el seu propi camí. Aquí va entrar la maledicció al món, ens recorda Pau a Romans. Per un home, Jesús, vingué al món l'antídot a aquesta maledicció generalitzada. Crist va portar salvació que pot ser per a tothom que la desitgi, però la maledicció generalitzada serà present al món fins aquell dia en què el mal serà radicat eternament. En la nova creació dels redimits per Crist ja no hi haurà més maledicció. “Allà hi haurà el setial de Déu i de l’Anyell, i els seus servents el serviran, el veuran cara a cara i portaran el seu nom escrit al front.”( 22:3-4*).
Com a redimits per l'Anyell, tindrem totes les nostres necessitats satisfetes. “Ja mai més no hi haurà nit, ni els caldrà més la llum artificial ni la natural del sol, perquè el Senyor Déu els il·luminarà; i regnaran pels segles dels segles.” (22:5*)Joan acaba el llibre anunciant la vinguda imminent de Crist. “L’Esperit i l’Esposa (que és l’església) diuen: ‘Vine!’ El qui ho escolti, que digui: ‘Vine!’ Qui tingui set, que vingui; el qui vulgui, que prengui de franc l’aigua de vida.” (22:17*). 
Aquí ho tenim, una invitació oberta, no només per gaudir Crist en aquesta vida, sinó també per pertànyer als habitants d'aquesta promesa casa celestial. La condició només és reconèixer la nostra set, i voler prendre de l'aigua viva que se'ns ofereix.
Als evangelis llegim que tot aquell que veu la seva necessitat de Crist i demana per fe que aquest la supleixi, té vida eterna. Penediment i fe són l'únic requisit, perquè l'obra ja es va fer al Calvari. És cosa feta!
Diu Jesús a Joan 4:14*: “però el qui begui de l’aigua que jo li donaré ja no tindrà set mai més, sinó que l’aigua que jo li donaré esdevindrà dintre seu un doll d’aigua que brollarà per a donar-li vida eterna”.
Havent sentit allò que Déu ha parlat a la seva Paraula, reconeixeràs la teva set i demanaràs a Crist que et doni de l'aigua viva?
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/63101926Mon, 02 Dec 2024 07:10:25 +0000David y MaribelHem arribat al final del llibre d’Apocalipsi. Des que vam començar aquest viatge a través de la Bíblia, hem contemplat Déu i descobert la seva bona voluntat per a la humanitat. Hem vist que ens va crear perquè tinguéssim comunió amb ell. Però aquesta...Així com l'àngel Satanàs s'havia rebel·lat contra Déu, volent ser ell mateix un déu, l'ésser humà menyspreà la voluntat de Déu per seguir la seva pròpia.
La Paraula de Déu ens presenta Jesucrist des del Gènesi fins a l'Apocalipsi, mostrant a la humanitat el pla de rescat que Déu ofereix. Una vegada i una altra hem vist com malgrat l'amor i la paciència de Déu, tots, fins i tot els que estimem Déu, caiem en el parany de la vella serp, volent el control que només pertany a Déu, però Crist, l'Anyell, sempre ha estat, oferint salvació a tothom que la demana.
Al final del llibre d'Apocalipsi llegim com Déu establirà un regne etern, en què no existirà el mal ni el patiment. La descripció d'aquest nou cel i aquesta nova terra en aquests darrers capítols ens recorda el món que Déu va crear al principi.
Explica Joan: “Llavors em va mostrar el riu d’aigua de vida, transparent com el cristall, que sortia del setial de Déu i de l’Anyell. Al mig del carrer gran, a banda i banda del riu, creix l’arbre de la vida, que dona fruit cada mes, és a dir, dotze collites l’any; i les fulles de l’arbre serveixen de remei a les nacions. I ja no hi haurà més prohibicions. Allà hi haurà el setial de Déu i de l’Anyell, i els seus servents el serviran, el veuran cara a cara i portaran el seu nom escrit al front. Ja mai més no hi haurà nit, ni els caldrà més la llum artificial ni la natural del sol, perquè el Senyor Déu els il·luminarà; i regnaran pels segles dels segles.” (22:1-5*).
Aquesta nova creació s'assembla a l'hort on Déu va posar l'ésser humà al començament de la creació. Tot i això, aquí no habitarà només una família, sinó que les multituds que han confiat en Crist gaudiran aquest paradís per l'eternitat.
Al principi, l'home vivia a un hort envoltat per rius, on hi havia tota mena d'arbres, on Déu venia i passejava amb ells diàriament, i l'home i la dona portaven la imatge de Déu. I aquesta ciutat celestial que descriu Joan a Apocalipsi, té el riu que brolla del tron ​​de Déu, i a un costat i a l'altre del riu l'arbre de Vida que dona un fruit diferent cada mes de l'any. Ja voldria jo un arbre així a casa meva! I a sobre, les fulles curaran totes les malalties. Aquest era el pla de Déu per a la seva creació original. Déu ens va crear perquè poguéssim gaudir d'Ell i dels seus regals. Quants milers d'anys hem desaprofitat per la nostra rebel·lió! Però Déu, que és gran en misericòrdia, ha orquestrat els esdeveniments per portar justícia a la Terra. Per què no abans? Per què tant de patiment? El qui confia en ell per a salvació, veurà el seu rostre, i aleshores, si aquests dubtes no han estat dissipats a la llum de la seva glòria, podrem demanar-li que resolgui qualsevol dubte, així com eixugarà tota llàgrima que fins allà arribi, perquè allà “i la mort ja no existirà; ni mai més hi haurà dol, ni clams, ni penes, perquè les coses d’abans han passat. (21:4*)
I qui podrà gaudir d'aquesta nova llar?
Als versets 7 i 8 del capítol 21, Joan va sentir l'àngel dir: “El qui triomfi heretarà tot això i jo seré Déu per a ell, i ell serà un fill per a mi. Però per als covards, els incrèduls, els corromputs, els homicides, els fornicadors, els malèfics, els idòlatres, i per a tots els falsaris, la seva part serà el llac de foc, que és la segona mort”*.
Al verset 27* llegim “Però res d’immund no hi podrà entrar, ni els idòlatres, ni els falsaris, sinó que només hi entraran els qui estan inscrits al llibre de la vida que té l’Anyell”.
Ens diu el text els que no hi entraran, tots els qui van triar altres coses sobre Déu aniran al llac de foc i sofre.
I el text confirma que els que estiguin...]]>568biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/apocalipsis-184-la-victoria--62995230Són molts els que han intentat assignar la identitat d'aquests personatges a persones i entitats de la nostra esfera mundial. En els temps que es va escriure l'Apocalipsi, l'Imperi romà dominava el món. Molts van creure que aquest era el rei actual de què parlava el text i el que estava per venir vindria aviat. A cada segle s'ha pensat que aviat arribaria el moment del compliment, però Déu encara continua donant oportunitat al pecador per penedir-se'n.
En els nostres dies també podríem entendre que el temps de la fi és a prop. És cert que a les Escriptures veiem que el govern de l'Anticrist tindrà influència global, però també és veritat que durant dècades, o podríem dir segles, han estat molts els que han pensat que diferents institucions globalistes com la Unió Europea, les Nacions Unides o el nou ordre mundial de què parlen els polítics actuals poden ser el compliment d'aquestes profecies.
La veritat és que la nostra societat va en la direcció d'unificar criteris mundialment, però no podem afirmar amb seguretat que aquest és el moment del compliment de la profecia d’Apocalipsi. Déu ens diu que vindrà com a lladre a la nit, però al mateix temps, ens dona senyals perquè notem que la fi és a prop.
Llegim al capítol 17 que deu reis vindran amb un mateix propòsit, i recolzaran el govern de l'Anticrist, que rebrà el poder de tota la terra. Veiem també que Babilònia, la ciutat que els ha fet rics, serà destruïda en una hora. Déu farà que això passi, encara que no sabem si serà per un desastre natural o per obra humana. La veritat és que avui dia no ens costa imaginar, amb l'armament existent al món, com això podria arribar a succeir tal com ho narra el llibre.
Després de la caiguda de Babilònia, l'Anticrist i els seus vassalls pensaran que la victòria és seva. Però ens narra Joan al capítol 19 que va sentir  “al cel una cridòria com d’una gran gentada que clamava: “Al·leluia! La victòria, la glòria i el poder són del nostre Déu,”(19:1*) “Al·leluia! El Senyor, el Déu de l’univers, ha instaurat el seu Regne. Alegrem-nos-en i celebrem-ho, doneu-li glòria. Ha arribat l’hora de les noces de l’Anyell, i la seva esposa ja està engalanada.” Apocalipsi 19:6-7 BCI.
“Aleshores un cavall blanc va entrar a l'escena que Joan contemplava, seguit d'un exèrcit celestial; i el qui muntava el cavall “es deia Fidel i lleial, perquè obra en justícia quan jutja i guerreja” (19:11*). Aquest sí que era el genuí vencedor, no com aquell cavall blanc del primer segell. Vindrà amb la roba tenyida en sang, però no és la sang d'un altre, sinó la seva pròpia, ja que la seva sang és la que ha donat la victòria sobre la mort i el pecat. Aquest és el Verb de Déu que Joan havia presentat al primer capítol de l'evangeli. “Al mantell i sobre la cuixa porta aquesta inscripció: REI DE REIS I SENYOR DE SENYORS.”(19:13-16*).
Van venir davant seu reunits la bèstia, i els reis de la terra amb els seus exèrcits, per guerrejar contra el que muntava el cavall, i contra el seu exèrcit. Però l'exèrcit de Crist els va vèncer, “la bèstia fou capturada, i també el fals profeta que havia obrat prodigis sota la seva autoritat, i amb els quals havia enganyat els qui acceptaven la marca de la bèstia i els qui adoraven la seva imatge; tots dos foren llançats de viu en viu al llac de foc atiat amb sofre. Els restants foren morts amb l’espasa del qui muntava dalt del cavall, (19:19-21*).
En aquest punt pensaríem que això marcaria la fi del maligne, Satanàs, però llegim al capítol 20 que aquest no és destruït en aquesta escena, sinó capturat i lligat durant mil anys, temps en què Crist mateix regnarà a la terra. Aquells que hagin estat fidels a Déu, no prenent la marca de la bèstia, podran gaudir un govern just on el mal no regna. Però llegim que després de mil anys, Satanàs serà deixat anar, i molts el tornaran a seguir.
Per molt increïble que sembli, després de tenir un sistema bo i just ja establert, la gent s'haurà oblidat de tot el mal que havia portat el caos al món al cap de mil anys. Quan Satanàs sigui deixat anar, vindrà i enganyarà els regnes i ens diu el verset 9 que “Es van aplegar al llarg i a l’ample de la terra i van assetjar el campament del poble sant i la ciutat estimada, però va baixar foc del cel i els va devorar, i el diable que els enganyava fou llançat al llac de foc atiat amb sofre, on havien estat llançats també la bèstia i el fals profeta, i seran turmentats nit i dia pels segles dels segles.” (20:10*).
Aleshores el gran judici del tron ​​blanc tindrà lloc, i tots els habitants de tota la terra i de tots els temps es presentaran davant del gran tron, i seran tots jutjats, cadascun segons les seves obres, però per les seves obres ningú serà declarat just.I ens diu Joan que “Per últim, la Mort i el seu Reialme van ser llançats al llac de foc. En això consisteix la segona mort, en el llac de foc. I si algú no es trobava registrat al llibre de la vida, era llançat al llac de foc.” (20:14-15*). 
Aquest és el llac de foc que alguns volen negar, pensant que Déu no podria enviar ningú a aquest lloc. Però un cop més, si som honestos en llegir el que Déu ha mostrat a la Bíblia, arribem a la conclusió que el caràcter Sant de Déu no pot permetre que el mal segueixi i segueixi per l'eternitat. Només quan el maligne i tots els que el segueixen al seu cor siguin tirats al llac de foc podrem dir que el mal que ha turmentat la humanitat durant segles i segles ha estat radicat per sempre.
Com hem vist, ni mil anys de cadena perpètua del maligne no podrà aconseguir que els humans busquin la bondat de Déu. Sens dubte, com expressa la Paraula, el mal no és només a Satanàs, sinó que és a cadascun de nosaltres, i no n'hi ha just ni un. Només Crist, l’anyell redemptor, el Fidel i Veritable, Rei de Reis i Senyor de Senyors que vindrà triomfant sobre el mal, és veritablement just. Ell, com llegim a l'escena celestial, és l'únic digne de portar el judici sobre la terra, i establir-ne el regne etern. I tenim la certesa que ho farà. La victòria de Crist és segura, i aquells que el seguim gaudirem la victòria eterna amb Ell.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/62995230Fri, 29 Nov 2024 06:00:07 +0000David y MaribelAls capítols 17-20 d'Apocalipsi llegim sobre la derrota del sistema de l'Anticrist, el regne mil·lenari de Crist i la victòria final de l'Anyell. El capítol 17 comença amb l'anunci de la destrucció de Babilònia, amb la qual l'Anticrist i els seus...Són molts els que han intentat assignar la identitat d'aquests personatges a persones i entitats de la nostra esfera mundial. En els temps que es va escriure l'Apocalipsi, l'Imperi romà dominava el món. Molts van creure que aquest era el rei actual de què parlava el text i el que estava per venir vindria aviat. A cada segle s'ha pensat que aviat arribaria el moment del compliment, però Déu encara continua donant oportunitat al pecador per penedir-se'n.
En els nostres dies també podríem entendre que el temps de la fi és a prop. És cert que a les Escriptures veiem que el govern de l'Anticrist tindrà influència global, però també és veritat que durant dècades, o podríem dir segles, han estat molts els que han pensat que diferents institucions globalistes com la Unió Europea, les Nacions Unides o el nou ordre mundial de què parlen els polítics actuals poden ser el compliment d'aquestes profecies.
La veritat és que la nostra societat va en la direcció d'unificar criteris mundialment, però no podem afirmar amb seguretat que aquest és el moment del compliment de la profecia d’Apocalipsi. Déu ens diu que vindrà com a lladre a la nit, però al mateix temps, ens dona senyals perquè notem que la fi és a prop.
Llegim al capítol 17 que deu reis vindran amb un mateix propòsit, i recolzaran el govern de l'Anticrist, que rebrà el poder de tota la terra. Veiem també que Babilònia, la ciutat que els ha fet rics, serà destruïda en una hora. Déu farà que això passi, encara que no sabem si serà per un desastre natural o per obra humana. La veritat és que avui dia no ens costa imaginar, amb l'armament existent al món, com això podria arribar a succeir tal com ho narra el llibre.
Després de la caiguda de Babilònia, l'Anticrist i els seus vassalls pensaran que la victòria és seva. Però ens narra Joan al capítol 19 que va sentir  “al cel una cridòria com d’una gran gentada que clamava: “Al·leluia! La victòria, la glòria i el poder són del nostre Déu,”(19:1*) “Al·leluia! El Senyor, el Déu de l’univers, ha instaurat el seu Regne. Alegrem-nos-en i celebrem-ho, doneu-li glòria. Ha arribat l’hora de les noces de l’Anyell, i la seva esposa ja està engalanada.” Apocalipsi 19:6-7 BCI.
“Aleshores un cavall blanc va entrar a l'escena que Joan contemplava, seguit d'un exèrcit celestial; i el qui muntava el cavall “es deia Fidel i lleial, perquè obra en justícia quan jutja i guerreja” (19:11*). Aquest sí que era el genuí vencedor, no com aquell cavall blanc del primer segell. Vindrà amb la roba tenyida en sang, però no és la sang d'un altre, sinó la seva pròpia, ja que la seva...]]>568biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/apocalipsis-183-cap-a-la-batalla-final--62995228I continua dient Joan, “Vaig veure també un altre àngel que volava pel mig del cel portant una bona nova eterna per a proclamar-la als pobladors de la terra, a tota nació, raça, llengua i poble, i cridava amb veu potent: “Venereu Déu i rendiu-li honors, perquè ha arribat l’hora del seu judici, i adoreu el qui ha fet el cel, la terra, el mar i les deus de les aigües.”” APOCALIPSI 14:6-7*.
Per què cantaven aquests? Un àngel va anunciar la resposta: “Ha caigut Babilònia!” (14:8) Per fi havia arribat el moment de la destrucció de Babilònia, nom simbòlic a la Bíblia per al sistema del maligne. A través de la història, Babilònia s'havia referit no només a la ciutat dels caldeus sinó també a Roma i al sistema mundial que establirà l'anticrist.
I ens narra Joan dient “Després vaig veure un núvol blanc, i sobre el núvol hi seia un que tenia aspecte com de fill d’home i duia al cap una corona d’or, i a la mà, una falç esmolada.” APOCALIPSI 14:14*.
Havia arribat el temps de la sega. Era temps de fer justícia sobre la terra, i el drac, amb tots els seguidors, hauria d'enfrontar la ira santa del Totpoderós.
“i sortien del santuari els set àngels que portaven les set plagues, vestits de lli pur i resplendent, i cenyits fins a la alçada del pit amb una faixa d’or. Un dels quatre vivents va donar als set àngels set copes d’or plenes del furor del Déu que viu pels segles dels segles. Una boirina que provenia de la glòria de Déu i del seu poder va omplir el santuari, de manera que ningú no podia entrar-hi fins que fossin consumades les set plagues dels set àngels.”(15:6-8*).
La primera copa portaria la ira de Déu sobre la terra, causant pestes i malalties. La segona copa seria vessada sobre el mar. L'aigua dels mars es farà malbé i éssers marins moriran. La tercera copa vessarà la ira de Déu sobre els rius; i hi haurà escassetat d'aigua per a tots els éssers terrestres. La quarta copa afectarà el sol. Joan ens diu que el sol augmentarà la seva capacitat de calor. Imagines que la capa d'ozó que tant lluitem per protegir s'obrís? Els efectes serien catastròfics. La cinquena copa serà vessada sobre el tron ​​de la bèstia, i el seu regne es cobrirà a les tenebres i experimentaran dolors terribles, probablement causats per les cremades solars. I ens diu Joan que aquests que patien “no es van penedir de les seves obres” (16:11). Enmig de tot aquest patiment, els habitants de la terra, en lloc de clamar l'únic que els podria deslliurar de tot això, diu la Bíblia que el maleiran.  Podem preguntar-nos si aquesta ira és apropiada o si el càstig és desmesurat, però Déu ens en dona la resposta.  Recordem que Déu és l'únic ésser Just i, per tant, la seva ira també és justa. Llegim als salms com aquest càstig és el càstig just contra aquells que van donar mort als profetes de Déu (Sal. 19.9, 119.137, 145.17).
Va veure Joan llavors que el sisè àngel va vessar la seva copa al riu Eufrates, i es va assecar la llera del riu, deixant el camí lliure per a les tropes que vindrien de l'orient per a la batalla. Aleshores, el drac, que és Satanàs, la bèstia que és Anticrist i el fals profeta, amb esperits diabòlics i amb senyals, persuadiran els reis de la terra a tot el món, per reunir-los a la batalla d'aquell gran dia davant el Déu Totpoderós (16:14). I aleshores, als extensos camps d'Armagedón, a terra d'Israel, serà vessada l'última copa, anunciant la batalla final.
Fa un temps vam poder passejar per Israel, passant per aquestes terres. Al GPS es pot contemplar fins i tot la immensa plana on s'han dut a terme guerres en el passat, i on la gran batalla d'Armagedón tindrà lloc. 
Ens diu el text que la setena copa serà vessada per l'aire. Joan ens ho narra en passat perquè està explicant allò que Déu li va permetre veure en visió. Diu: “I van esclatar llamps i van retrunyir trons; i es produí un fort terratrèmol, de tal magnitud com no n’hi havia hagut cap altre d’ençà que l’home va començar a existir sobre la terra. La gran ciutat va quedar partida en tres trossos, i les ciutats dels pagans es van esfondrar. La gran Babilònia va ser recordada davant Déu per fer-li beure la copa de vi del seu furor ardent. Totes les illes van fugir, les muntanyes van desaparèixer, i una calamarsada amb pedres grosses com talents es precipità del cel sobre els homes, i els homes maleïen Déu per la plaga de la calamarsada, perquè el dany era terrible.” APOCALIPSI 16:18-21*. Aquest text parla de la pujada del nivell del mar, de manera que les illes desapareixeran, i parla de desastres naturals que no es podran contenir. La gran Babilònia futura serà derrotada en aquell dia, alhora que aquest món s'enfronta a la seva destrucció.
Tot això em fa pensar en el gran esforç humà i la quantitat de mitjans materials que l'ésser humà està invertint per salvar el planeta. Déu mai no ens va demanar que salvéssim el planeta, perquè sap que això va més enllà del nostre poder. Ens va demanar que cuidéssim la creació, i cadascú som responsables per com fem això. Però el sistema mundial continua fent esforços fútils intentant salvar el planeta, i mentrestant, hem estat descurant l'estat moral de la població mundial. Quan Déu va enviar Jonàs a Nínive, va dir que si se'n penedien, Déu no enviaria el càstig que els havia anunciat. En el segon llibre de Cròniques Déu va pactar amb Salomó dient: “si llavors el meu poble, sobre el qual és invocat el meu nom, s’humilia i prega buscant el meu rostre, i es converteix de la seva mala conducta, jo l’escoltaré des del cel, perdonaré el seu pecat i restauraré el seu país.” 2 CRÒNIQUES 7:14*.
Déu sempre escolta a l'ànima penedida, però als superbs els resisteix, i aquests seran humiliats. No hi ha esperança per a Satanàs i els seus seguidors. El judici és imminent. Tot i això, hi ha esperança per a l'individu; hi ha una sortida per a tothom que reconeix l'autoritat divina i ve a Crist penedit. Déu ofereix gratuïtament una salvació integral que ha costat la vida del seu Fill. És el seu desig que ningú no mori, no obstant això, la decisió final és personal per a cada individu. Llegim a l'últim llibre de la Bíblia que els habitants que hagin endurit els seus cors fins al final, no podran fugir, perquè han rebutjat la gràcia de Déu. “Però a tots els qui l’acolliren, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit el poder esdevenir fills de Déu.”JOAN 1:12*. Davant de tota aquesta informació privilegiada que Déu ens ha deixat, què faràs tu avui?

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/62995228Thu, 28 Nov 2024 06:00:06 +0000David y MaribelEns narra Joan que els 144.000, arpes a la mà, cantaven un càntic nou davant del tron ​​de Déu (14:1-3). “Vaig veure, també, una mena de mar de vidre barrejat amb foc, i al seu costat els qui sortien vencedors de la bèstia, de la seva imatge i de la...I continua dient Joan, “Vaig veure també un altre àngel que volava pel mig del cel portant una bona nova eterna per a proclamar-la als pobladors de la terra, a tota nació, raça, llengua i poble, i cridava amb veu potent: “Venereu Déu i rendiu-li honors, perquè ha arribat l’hora del seu judici, i adoreu el qui ha fet el cel, la terra, el mar i les deus de les aigües.”” APOCALIPSI 14:6-7*.
Per què cantaven aquests? Un àngel va anunciar la resposta: “Ha caigut Babilònia!” (14:8) Per fi havia arribat el moment de la destrucció de Babilònia, nom simbòlic a la Bíblia per al sistema del maligne. A través de la història, Babilònia s'havia referit no només a la ciutat dels caldeus sinó també a Roma i al sistema mundial que establirà l'anticrist.
I ens narra Joan dient “Després vaig veure un núvol blanc, i sobre el núvol hi seia un que tenia aspecte com de fill d’home i duia al cap una corona d’or, i a la mà, una falç esmolada.” APOCALIPSI 14:14*.
Havia arribat el temps de la sega. Era temps de fer justícia sobre la terra, i el drac, amb tots els seguidors, hauria d'enfrontar la ira santa del Totpoderós.
“i sortien del santuari els set àngels que portaven les set plagues, vestits de lli pur i resplendent, i cenyits fins a la alçada del pit amb una faixa d’or. Un dels quatre vivents va donar als set àngels set copes d’or plenes del furor del Déu que viu pels segles dels segles. Una boirina que provenia de la glòria de Déu i del seu poder va omplir el santuari, de manera que ningú no podia entrar-hi fins que fossin consumades les set plagues dels set àngels.”(15:6-8*).
La primera copa portaria la ira de Déu sobre la terra, causant pestes i malalties. La segona copa seria vessada sobre el mar. L'aigua dels mars es farà malbé i éssers marins moriran. La tercera copa vessarà la ira de Déu sobre els rius; i hi haurà escassetat d'aigua per a tots els éssers terrestres. La quarta copa afectarà el sol. Joan ens diu que el sol augmentarà la seva capacitat de calor. Imagines que la capa d'ozó que tant lluitem per protegir s'obrís? Els efectes serien catastròfics. La cinquena copa serà vessada sobre el tron ​​de la bèstia, i el seu regne es cobrirà a les tenebres i experimentaran dolors terribles, probablement causats per les cremades solars. I ens diu Joan que aquests que patien “no es van penedir de les seves obres” (16:11). Enmig de tot aquest patiment, els habitants de la terra, en lloc de clamar l'únic que els podria deslliurar de tot això, diu la Bíblia que el maleiran.  Podem preguntar-nos si aquesta ira és apropiada o si el càstig és desmesurat, però Déu ens en dona la resposta.  Recordem que Déu és l'únic ésser Just i, per tant, la seva ira també és justa. Llegim als salms com aquest càstig és el càstig just contra aquells que van donar mort als profetes de Déu (Sal. 19.9, 119.137, 145.17).
Va veure Joan llavors que el sisè àngel va vessar la seva copa al riu Eufrates, i es va assecar la llera del riu, deixant el camí lliure per a les tropes que vindrien de l'orient per a la batalla. Aleshores, el drac, que és Satanàs, la bèstia que és Anticrist i el fals profeta, amb esperits diabòlics i amb senyals, persuadiran els reis de la terra a tot el món, per reunir-los a la batalla d'aquell gran dia...]]>565biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/apocalipsis-182-set-personatges-de-la-tribulacio--62995229Hem descrit el que Joan va veure en obrir-li la porta al cel. Va veure el Pare al seu tron, àngels, ancians i multituds que l'adoraven, i va veure Crist, l'Anyell, el qual era l'únic digne d'obrir el llibre que portaria el judici sobre la terra. Hem llegit del que el llibre revelava, de com hi haurà guerres, plagues i desastres naturals com no hem vist mai, el resultat de la rebel·lia humana i la maldat de l'anticrist. Déu deixarà anar aquells éssers que es van rebel·lar contra Ell al principi i aquests portaran destrucció a la terra com mai s'ha experimentat en la història del món.
Els capítols 12-14 ens presenten una visió de set personatges que Joan va veure en aquesta escena i que estaran presents als esdeveniments dels darrers tres anys i mig de la tribulació. En primer lloc, veu una lluita entre una dona i un drac. L’escenari d’aquest gran senyal és el cel.
Al capítol 12:1 llegim “Llavors aparegué al cel un gran senyal: una dona vestida amb el sol, que tenia la lluna sota els peus, i duia al cap una corona de dotze estrelles. Havia d’infantar i cridava afligida pels dolors del part.” Apocalipsi 12:1-2 BCI.
Aquesta dona que va veure Joan és la representació d'Israel, el poble de Déu. La segona part de la tribulació està enfocada a Israel, i aquí veiem que el poble de Déu experimentarà un gran dolor. D'aquesta dona va venir el Messies, el que s'asseurà al tron ​​de David el seu pare. Ens diu el text que la dona, el poble escollit de Déu, és guardada al desert durant 1,260 dies per a la seva protecció; aquests són el temps i temps i mig temps del verset 14, que és la segona part de la tribulació. Déu protegirà Israel de manera miraculosa perquè el segon personatge que trobem en aquesta escena, el drac, no la pugui destruir.
Llegim al verset 3 “Al cel aparegué un altre prodigi: un gran drac roig amb set caps i deu banyes; sobre els caps hi porta set diademes”*.
Al llibre de Daniel, capítols 7 i 8 llegim també sobre aquest drac, que és Satanàs. Aquest drac roig, venia amb intenció de matar i destruir. Llegim al text que “la seva cua arrossegava la tercera part de les estrelles del cel, i les va llançar sobre la terra. I el drac es va aturar davant de la dona que estava per donar a llum, a fi de devorar el seu fill tan aviat com naixés.” La missió d'aquest personatge, el gran desig, és acabar amb el poble de Déu i amb el Fill promès.
Aquest Fill és el tercer personatge que veiem en aquesta escena. “Un noi que ha de regir totes les nacions amb ceptre de ferro”, és Jesucrist, l'hereu del tron. I ens diu el text que aquest que regnaria “fou arrabassat prop de Déu i prop al seu tron”. (12:5*) D'aquesta manera, encara que Satanàs volia per tots els mitjans evitar que Jesucrist regni, no ho aconseguiria. La mort i la resurrecció de Crist van segellar el seu regne etern al cel i també un regne físic aquí en aquesta terra al final d'aquesta gran tribulació, en compliment de les profecies messiàniques de l'Antic Testament.
El quart personatge és l'Arcàngel Miquel, el qual trobem també als capítols 10 i 12 de Daniel. El seu nom significa, “Qui com Jahvè?” Aquest principal dels àngels de Déu juntament amb àngels al seu comandament és el triat per fer guerra contra Satanàs i els seus àngels.
Als versets 7-9 del capítol 12 llegim “Llavors al cel va esclatar una guerra: Miquel i els seus àngels anaven a combatre contra el drac. El drac va lluitar amb els seus àngels, però no va poder resistir i van perdre el lloc que tenien al cel. El gran drac, la serp antiga, l’anomenat diable i Satanàs, l’enganyador de tot el món, fou precipitat a la terra amb els seus àngels”*.
Notem que Satanàs, a qui atribuïm molt de poder, no lluita directament amb Déu. Satanàs mai no arribarà a l'alçada de Déu; recordem que aquest és un àngel, i a més, aquí podem veure que Miquel, aquell que com el seu nom indica reconeix Déu com el Totpoderós, és qui venç el drac, la serp antiga de l'Edèn, Satanàs l'acusador.
Narra Joan als versets 10-12*: “I vaig sentir al cel una aclamació que deia: “Ara s’ha consumat la salvació, la força i el regnat del nostre Déu, i la potestat del seu Crist, perquè ha estat expulsat l’acusador dels nostres germans, el qui els acusava nit i dia davant del nostre Déu. Ells l’han vençut per la sang de l’Anyell i amb el testimoniatge que han donat, sense apreciar tant la pròpia vida com perquè els deturés la por de morir. Per això congratuleu-vos, oh cel i els qui hi feu estada”. 
Quan Satanàs és fet fora de l'escena celestial vindrà a la Terra amb venjança, a fer mal a aquells que adoren l'Anyell. Aquest temps de persecució serà com res que s'hagi viscut mai a qualsevol lloc de la terra, perquè el diable, sabent que no li queda gaire temps per al seu judici final, vindrà amb gran ira contra el poble de Déu i contra aquells que guarden els seus manaments i el testimoniatge de Jesucrist (12:17).
Aquests són el cinquè personatge, aquells que seran salvats durant la tribulació gràcies al testimoni dels 144.000 jueus que compartiran l'evangeli amb els que no coneixien Crist en el moment del rapte. Nosaltres creiem que aquells que han estat salvats per fe a través de la història anirem amb Crist als núvols quan aquest vingui a rescatar-nos, abans que tot això que llegim esdevingui. En aquest moment, serem a l'escena celestial del tron, lloant Déu.
El sisè i el setè personatge són la bèstia del mar i la bèstia de la terra, de les que llegim al capítol 13. La bèstia del mar (13:1-10) representa l'anticrist. És una bèstia semblant a les bèsties de les visions de Daniel, però aquest cap té una ferida de mort que ha estat curada. Aquest cap rebrà autoritat del drac, Satanàs mateix, durant 42 mesos, que són tres anys i mig, durant els quals blasfemarà contra Déu i farà guerra contra els sants. Juntament amb aquesta, veiem una altra bèstia que surt de la terra (13:11-18). Aquesta bèstia és la representació del fals profeta que acompanyarà l'anticrist. Aquest fals profeta promourà l'adoració mundial de l'anticrist mitjançant diversos senyals poderosos, i aconseguirà el control del món, dissenyant i exigint una marca a la mà dreta o al front dels fidels a l'anticrist. En aquest moment, tot serà ombrívol aquí a la terra.
Però malgrat la fúria de Satanàs i la destrucció que aquest ocasionarà juntament amb el seu anticrist i el fals profeta, el poble de Déu prevaldrà per mitjà de “la paciència i la fe dels sants” (13:10).
Recordem que Crist mai no ens va prometre que el nostre temps en aquest món seria fàcil. Tots enfrontem tribulacions i dificultats, en menor o major grau. Però el que sempre ens va prometre Crist és que estaria amb nosaltres cada dia fins a la fi del món. Avui comptem amb la seva presència i força per a tot el que ens toqui enfrontar. La seva gràcia és més que suficient per a tot allò que ens pugui venir avui, i igualment serà suficient per a aquella generació que hagi de viure aquest moment de tribulació cap al desenllaç final de la història humana. Podem afirmar amb l'apòstol Pau que “Tanmateix, de totes aquestes proves en sortim plenament victoriosos per mitjà d’aquell qui ens ha estimat.” ROMANS 8:37*.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/62995229Wed, 27 Nov 2024 06:00:07 +0000David y MaribelEl llibre d'Apocalipsi conté les coses que són i les que han de ser. Els primers capítols del llibre contenen les cartes a les set esglésies, que representen l'església de Déu en aquesta era cristiana. No obstant això, Joan va veure també aquelles...Hem descrit el que Joan va veure en obrir-li la porta al cel. Va veure el Pare al seu tron, àngels, ancians i multituds que l'adoraven, i va veure Crist, l'Anyell, el qual era l'únic digne d'obrir el llibre que portaria el judici sobre la terra. Hem llegit del que el llibre revelava, de com hi haurà guerres, plagues i desastres naturals com no hem vist mai, el resultat de la rebel·lia humana i la maldat de l'anticrist. Déu deixarà anar aquells éssers que es van rebel·lar contra Ell al principi i aquests portaran destrucció a la terra com mai s'ha experimentat en la història del món.
Els capítols 12-14 ens presenten una visió de set personatges que Joan va veure en aquesta escena i que estaran presents als esdeveniments dels darrers tres anys i mig de la tribulació. En primer lloc, veu una lluita entre una dona i un drac. L’escenari d’aquest gran senyal és el cel.
Al capítol 12:1 llegim “Llavors aparegué al cel un gran senyal: una dona vestida amb el sol, que tenia la lluna sota els peus, i duia al cap una corona de dotze estrelles. Havia d’infantar i cridava afligida pels dolors del part.” Apocalipsi 12:1-2 BCI.
Aquesta dona que va veure Joan és la representació d'Israel, el poble de Déu. La segona part de la tribulació està enfocada a Israel, i aquí veiem que el poble de Déu experimentarà un gran dolor. D'aquesta dona va venir el Messies, el que s'asseurà al tron ​​de David el seu pare. Ens diu el text que la dona, el poble escollit de Déu, és guardada al desert durant 1,260 dies per a la seva protecció; aquests són el temps i temps i mig temps del verset 14, que és la segona part de la tribulació. Déu protegirà Israel de manera miraculosa perquè el segon personatge que trobem en aquesta escena, el drac, no la pugui destruir.
Llegim al verset 3 “Al cel aparegué un altre prodigi: un gran drac roig amb set caps i deu banyes; sobre els caps hi porta set diademes”*.
Al llibre de Daniel, capítols 7 i 8 llegim també sobre aquest drac, que és Satanàs. Aquest drac roig, venia amb intenció de matar i destruir. Llegim al text que “la seva cua arrossegava la tercera part de les estrelles del cel, i les va llançar sobre la terra. I el drac es va aturar davant de la dona que estava per donar a llum, a fi de devorar el seu fill tan aviat com naixés.” La missió d'aquest personatge, el gran desig, és acabar amb el poble de Déu i amb el Fill promès.
Aquest Fill és el tercer personatge que veiem en aquesta escena. “Un noi que ha de regir totes les nacions amb ceptre de ferro”, és Jesucrist, l'hereu del tron. I ens diu el text que aquest que regnaria “fou arrabassat prop de Déu i prop al seu tron”. (12:5*) D'aquesta manera, encara que Satanàs volia per tots els mitjans evitar que Jesucrist regni, no ho aconseguiria. La mort i la resurrecció de Crist van segellar el seu regne etern al cel i també un regne físic aquí en aquesta terra al final d'aquesta gran tribulació, en compliment de les profecies messiàniques de l'Antic Testament.
El quart personatge és l'Arcàngel Miquel, el qual trobem també als capítols 10 i 12 de Daniel. El seu nom significa, “Qui com Jahvè?” Aquest principal dels àngels de Déu juntament amb àngels al seu comandament és el triat per fer guerra contra Satanàs i els seus àngels.
Als versets 7-9 del capítol 12 llegim “Llavors al cel va esclatar una guerra: Miquel i els seus àngels anaven a combatre contra el drac. El drac va lluitar amb els seus àngels, però no va poder resistir i van perdre el lloc que tenien al cel. El gran drac, la serp antiga, l’anomenat diable i Satanàs,...]]>591biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/apocalipsi-181-els-segells-i-les-trompetes--62995226Tot i això, al final del capítol llegim aquest text: “Els reis de la terra, els magnats, els generals, els rics, els poderosos, tots els esclaus i els homes lliures van amagar-se a les coves i a les roques de les muntanyes. I deien a les muntanyes i a les roques: Caieu damunt nostre i amagueu-nos de la mirada d’aquell qui seu al tron i de la indignació de l’Anyell. Perquè el dia terrible de la seva indignació ja ha arribat, i ¿qui serà capaç de resistir?” Apocalipsi 6:15-17 BCI.
Què aniria a deslligar l'Anyell perquè tots, del més feble al més fort, del més pobre al més ric, del més indefens al més poderós desitgés amagar-se de Déu?
L’anyell es disposava a obrir els segells. Quan pensem en els set segells al pergamí, no hem d'imaginar una línia de segells a la vora, cadascun reforçant la funció de l'altre. Històricament, sabem que s'empraven molts segells als documents oficials per controlar l'accés al material més confidencial. El qui trencava el primer segell d'un document podia començar a llegir-lo fins a arribar al segell següent, on només una persona amb més autoritat podria trencar-lo per continuar llegint. Tot i això, aquí veiem que l'Anyell té autoritat de trencar tots els segells del document per revelar els esdeveniments finals d'aquest sistema mundial sota la maledicció del pecat.
Ens narra Joan com l'Anyell va obrir cadascun dels segells. En obrir el primer, Joan va veure un cavall blanc que era l'anticrist declarant-se a si mateix vencedor. El segon segell va revelar un cavall vermell que tenia potestat de treure la pau de la terra i després, al tercer segell, un cavall negre que portava la gana generalitzada a tota la Terra. El quart segell va revelar un cavall groc que tenia autoritat per matar la quarta part de la Terra. Aquests primers quatre segells narren els esdeveniments al principi dels darrers 7 anys profetitzats per Daniel (9:27). L'anticrist que havia promès pau al món va portar al seu lloc guerra, gana i mort.
Quan l'Anyell va obrir el cinquè segell, Joan va veure les ànimes de tots els qui havien mort per causa de l’evangeli, “I cridaven amb veu forta: “Quant de temps trigaràs, Senyor, sant i veraç, a fer justícia i a vindicar la nostra sang dels habitants de la terra?” Aleshores van donar a cadascun una vestidura blanca i els van dir que esperessin una mica més encara, fins que fos completat el nombre dels seus companys de servei i germans que han de ser morts com ells.” APOCALIPSI 6:10-11*. En aquest moment, els líders mundials que al principi semblaven haver portat pau al món, ara es trauran la careta, i la persecució serà horrible. A la gana, pestes i guerres se li sumaran els desastres naturals que es deslligaran amb el sisè segell, quan, com Joan descriu “un gran terratrèmol, el sol s’enfosquí com un sac negre, i la lluna va agafar tota ella color de sang. Les estrelles del cel van caure a terra, com cauen els fruits d’una figuera sacsejada per la ventada;” APOCALIPSI 6:12-13*.
Però justament en aquest moment, enmig dels desastres naturals dels primers segells, trobem una escena consoladora. Al capítol 7 Joan veu un àngel amb el segell de Déu que baixa a la terra per marcar els seguidors de Déu a la terra. És el compliment de la profecia de Zacaries quan Israel per fi reconeixerà el seu Messies traspassat i es convertirà (Zacaries 12:10). Joan veu 12.000 segellats de cada tribu que surten per tota la terra donant testimoni de Déu enmig d'aquesta tribulació. El resultat del seu testimoniatge és una gran multitud vestida de robes blanques de totes les nacions i tribus i pobles i llengües davant del tron ​​i en la presència de l'Anyell (7:9).
Al capítol vuit tornem al setè segell. Quan es va obrir, hi va haver silenci al cel com de mitja hora, i a set àngels posats drets davant del tron, als quals se'ls va donar set trompetes, i abans que aquests comencessin a tocar les set trompetes, va veure Joan com un àngel es va presentar davant l'altar amb les oracions de tots els qui invoquen Déu. Ens diu el text que “Li donaren perfums d’encens a mans plenes, perquè els oferís, amb les pregàries de tot el poble sant.” Mostrant una vegada més que Déu sent les oracions constants dels seus fills aquí a la terra.
I enmig d'un gran estrèpit van sonar les set trompetes, una darrere l'altra. Una plaga terrible a la terra acompanyava el so de cada trompeta: calamarsa i foc sobre la terra i el mar, causant gran destrucció, astres caiguts del cel, causant mort a terra i mar, el sol i la lluna danyats. Van continuar sonant la cinquena i la sisena trompeta, i va caure un altre gran astre, aquesta vegada sobre terra, causant la destrucció de part de l'atmosfera, deixant fum, foscor i plagues d'insectes destructors a l'ordre del maligne. Aquests fenòmens tan horribles em fan pensar en les plagues d'Egipte que llegim a Èxode. I ens diu el text que tot i això, aquells que no van morir, no se'n van penedir.
Joan estava veient davant dels seus ulls la maqueta de la destrucció del món com el coneixem. Els desastres naturals que més hem lamentat en diferents zones geogràfiques al llarg de la història del món, passaran de cop i arreu mundial, quan tothom serà dirigit per un sol ordre mundial. Això ho anuncia la Bíblia, i podem creure que així serà. I és abans de res això que aquests versets que hem llegit al principi tindran lloc. Qui entengui, s'adonarà que les oportunitats que havien tingut de buscar refugi sota les ales de l'Altíssim ja hauran passat. Creiem amb gran esperança que aquells que hem cregut en Crist no haurem d'experimentar aquests esdeveniments. Apocalipsi 3:10 indica que quan Déu s’endugui a l'església descrita a 1 Tessalonicencs 4 (16-17) passarà, abans de deslligar aquests segells. Crist vindrà als núvols per prendre amb ells aquells que penedits, han posat la seva confiança en Ell.
La visió dels segells i les trompetes és aterridora. Però mai no hem de perdre de vista el que està revelant aquestes veritats, l'Anyell. La rebel·lia de l'ésser humà haurà arribat a la culminació i tot conduirà al gran enfrontament entre Crist i anticrist. La bona notícia per a nosaltres és que no hi ha cap misteri al desenllaç d'aquest enfrontament. El nostre Salvador sortirà victoriós sobre tots els qui li han rebutjat la seva oferta de salvació i han viscut en rebel·lia. Tot i que moltes vegades des de la nostra perspectiva limitada, sembla que el mal triomfa sobre el bé, sabem que aviat vindrà el dia de la derrota final del mal.
* BEC: Bíblia Evangélica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/62995226Tue, 26 Nov 2024 06:00:08 +0000David y MaribelAl començament del capítol 6 d'Apocalipsi ens trobem a l'escena celestial del tron ​​de Déu, envoltat dels quatre éssers descrits anteriorment, dels 24 ancians als seus trons, amb les seves arpes i les copes plenes de les oracions dels sants, i una...Tot i això, al final del capítol llegim aquest text: “Els reis de la terra, els magnats, els generals, els rics, els poderosos, tots els esclaus i els homes lliures van amagar-se a les coves i a les roques de les muntanyes. I deien a les muntanyes i a les roques: Caieu damunt nostre i amagueu-nos de la mirada d’aquell qui seu al tron i de la indignació de l’Anyell. Perquè el dia terrible de la seva indignació ja ha arribat, i ¿qui serà capaç de resistir?” Apocalipsi 6:15-17 BCI.
Què aniria a deslligar l'Anyell perquè tots, del més feble al més fort, del més pobre al més ric, del més indefens al més poderós desitgés amagar-se de Déu?
L’anyell es disposava a obrir els segells. Quan pensem en els set segells al pergamí, no hem d'imaginar una línia de segells a la vora, cadascun reforçant la funció de l'altre. Històricament, sabem que s'empraven molts segells als documents oficials per controlar l'accés al material més confidencial. El qui trencava el primer segell d'un document podia començar a llegir-lo fins a arribar al segell següent, on només una persona amb més autoritat podria trencar-lo per continuar llegint. Tot i això, aquí veiem que l'Anyell té autoritat de trencar tots els segells del document per revelar els esdeveniments finals d'aquest sistema mundial sota la maledicció del pecat.
Ens narra Joan com l'Anyell va obrir cadascun dels segells. En obrir el primer, Joan va veure un cavall blanc que era l'anticrist declarant-se a si mateix vencedor. El segon segell va revelar un cavall vermell que tenia potestat de treure la pau de la terra i després, al tercer segell, un cavall negre que portava la gana generalitzada a tota la Terra. El quart segell va revelar un cavall groc que tenia autoritat per matar la quarta part de la Terra. Aquests primers quatre segells narren els esdeveniments al principi dels darrers 7 anys profetitzats per Daniel (9:27). L'anticrist que havia promès pau al món va portar al seu lloc guerra, gana i mort.
Quan l'Anyell va obrir el cinquè segell, Joan va veure les ànimes de tots els qui havien mort per causa de l’evangeli, “I cridaven amb veu forta: “Quant de temps trigaràs, Senyor, sant i veraç, a fer justícia i a vindicar la nostra sang dels habitants de la terra?” Aleshores van donar a cadascun una vestidura blanca i els van dir que esperessin una mica més encara, fins que fos completat el nombre dels seus companys de servei i germans que han de ser morts com ells.” APOCALIPSI 6:10-11*. En aquest moment, els líders mundials que al principi semblaven haver portat pau al món, ara es trauran la careta, i la persecució serà horrible. A la gana, pestes i guerres se li sumaran els desastres naturals que es deslligaran amb el sisè segell, quan, com Joan descriu “un gran terratrèmol, el sol s’enfosquí com un sac negre, i la lluna va agafar tota ella color de sang. Les estrelles del cel van caure a terra, com cauen els fruits d’una figuera sacsejada per la ventada;” APOCALIPSI 6:12-13*.
Però justament en aquest moment, enmig dels desastres naturals dels primers segells, trobem una escena consoladora. Al capítol 7 Joan veu un àngel amb el segell de Déu que baixa a la terra per marcar els seguidors de Déu a la terra. És el compliment de la profecia de Zacaries quan Israel per fi reconeixerà el seu Messies traspassat i es convertirà (Zacaries 12:10). Joan veu 12.000 segellats de cada tribu que surten per tota la terra donant testimoni de Déu enmig d'aquesta tribulació. El resultat del seu testimoniatge és una gran multitud vestida de robes blanques...]]>533biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/apocalipsis-180-el-tron-i-l-anyell--62995227“Després d’això, vaig veure una porta oberta al cel, i vaig sentir aquella veu amb so de trompeta que m’havia parlat al principi que em deia: “Puja aquí i t’ensenyaré les coses que s’acompliran després d’aquestes.””APOCALIPSI 4:1*. 
Joan va veure un tron, i Algú assegut al tron. L'apòstol no podia descriure el qui estava al tron ​​com un descriu una persona, perquè l'ésser que va veure era indescriptible en termes humans. Com en les altres ocasions en què un ésser humà va poder veure la glòria de Déu, Joan la descriu fent referència a llum i so. Ens diu que era semblant a la pedra de jaspi i cornalina; estava envoltat per un lluminós arc de Sant Martí semblant en aspecte a la maragda; del tron ​​sortien llampecs i trons i veus.
A l'Antic Testament llegim de diversos profetes que van tenir visions de Déu, com ara Moisès, Isaïes o Ezequiel. Les seves descripcions de la glòria de Déu sempre incloïen també la llum i el so de la veu. A Lluc 2:9 llegim que la glòria de Déu va envoltar de resplendor els pastors el primer Nadal, i aquests van tenir gran temor. Gran i potent és el Senyor, i la seva glòria és indescriptible.
Joan continua descrivint l’escena “Al voltant del setial hi havia vint-i-quatre setials més, on seien vint-i-quatre ancians revestits de mantells blancs i amb corones d’or al cap. Davant el setial s’estenia com un mar de vidre, semblant al cristal·lí, i el setial del centre era flanquejat per quatre vivents, plens d’ulls al davant i al darrere. APOCALIPSI 4:4,6*.
No tenim clar qui són aquests vint-i-quatre, però podem afirmar que representen Israel a les seves dotze tribus i a l'església de Déu als dotze apòstols. Entenem que els quatre éssers vivents són éssers angèlics que estan al servei de Déu. Cal comentar que la descripció d'aquests éssers s'assembla força a la que llegim al llibre del profeta Ezequiel.
Tots ells lloaven a Déu sense parar, els quatre éssers vivents deien: “Sant, Sant, Sant és el Senyor, Déu Totpoderós, el qui era, el qui és i el qui ve.” i els vint-i-quatre que estaven als trons replicaven fent reverència: “Ets digne, Senyor i Déu nostre, de rebre la glòria, l’honor i el poder, perquè tu has creat totes les coses, has volgut que existissin i foren creades.” APOCALIPSI 4:8,11*. 
Aquesta escena descriu la satisfacció eterna, on una sola activitat pot portar satisfacció total i perpètua al nostre ésser. Com a humans incapaços de sentir-nos satisfets per qualsevol activitat disponible aquí a la Terra, som propensos a posar en dubte que un dia puguem assolir total satisfacció en la constant lloança a Déu. Aquells que diuen barbaritats com “que avorrit ha de ser estar al cel!” no tenen ni idea del que és la veritable satisfacció que Déu ha promès a cada ànima que es lliura a Crist.
Joan ens diu al principi del capítol que el que estava assegut al tron ​​tenia a les mans un rotllo, escrit per tots dos costats, segellat amb set segells.  I ens diu Joan que va veure “un àngel corpulent que cridava amb veu potent: “Qui és digne d’obrir el rotlle? Qui pot trencar els segells? Però ningú, ni al cel ni a la terra, ni sota la terra, no podia obrir el rotlle i examinar-lo.”(5:2,3*). Això li va causar a Joan tanta tristesa que va començar a plorar. Però un dels ancians ​​li va dir: “No ploris, mira, ha vençut el lleó de la tribu de Judà, el rebrot de David, per poder obrir el rotlle i els seus set segells.”(5:5*).
Joan va mirar i el Lleó de Judà hi era, com l'Anyell immolat. Aquest contrast entre la força i la compassió del nostre Salvador Jesucrist és una imatge preciosa. Aquest anyell era allà, present, davant d'ells; era l’únic digne de prendre el llibre i obrir els segells. Quan va agafar el llibre, tots els presents, amb arpes, i copes d'or plenes d'encens, que són les oracions dels sants, lloaven l’anyell dient: “Ets digne de prendre el rotlle i d’obrir-ne els segells, perquè vas ser degollat i amb la teva sang vas comprar per a Déu gent de tota raça, llengua, poble i nació,”(5:9*).
Has notat que les nostres oracions estaran presents en aquesta escena divina? Em fascina notar que “cadascun tenia una cítara i una copa d’or plena de perfum, que són les oracions del poble sant” (5:8*) Aquestes representen les nostres oracions. Alguna vegada has parat a pensar en les teves oracions com a encens a les copes d'or celestials? Continuem honrant Déu amb les nostres oracions de fe.
Ens diu Joan que quan va mirar, heus aquí que hi havia amb aquests una multitud d'àngels, i tots junts aclamaven: “Digne és l’Anyell que ha estat degollat, de rebre el poder i la riquesa, la saviesa i la força, l’honor, la glòria i la lloança.”(5:12*).
Per si tot això fos poc, a més de tots aquests que lloaven, “I totes les criatures que hi ha al cel, a la terra, sota la terra i al mar, amb tota la seva plenitud, les vaig sentir que responien: “Al qui seu al setial i a l’Anyell siguin donats la lloança i l’honor, la glòria i el poder, pels segles dels segles.””(5:13*).
Pots imaginar aquesta escena? Se'm posen els pèls de punta en pensar-ho. Quan el judici de Déu vingui sobre la Terra, l'únic digne de fer el primer pas és Crist. El qui va proveir la salvació per als qui hi hem confiat marcarà l'inici dels esdeveniments que portaran al dia del Senyor. Però tot aquell que ha confessat a Crist com a Salvador participarà d'aquest esdeveniment tan especial, on tota honra i glòria és atribuïda a l'Anyell. Donem gràcies pel seu poder i donem gràcies pel seu amor redemptor. A Ell sigui tota la glòria ara i per sempre.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/62995227Mon, 25 Nov 2024 05:35:54 +0000David y MaribelHeu intentat descriure algun lloc preciós o alguna experiència fantàstica? Davant d'aquesta tasca, falten les paraules, i fins i tot les fotografies que hagis pogut fer es queden curtes a l'hora de reflectir el que s´ha viscut. Quan llegim els...“Després d’això, vaig veure una porta oberta al cel, i vaig sentir aquella veu amb so de trompeta que m’havia parlat al principi que em deia: “Puja aquí i t’ensenyaré les coses que s’acompliran després d’aquestes.””APOCALIPSI 4:1*. 
Joan va veure un tron, i Algú assegut al tron. L'apòstol no podia descriure el qui estava al tron ​​com un descriu una persona, perquè l'ésser que va veure era indescriptible en termes humans. Com en les altres ocasions en què un ésser humà va poder veure la glòria de Déu, Joan la descriu fent referència a llum i so. Ens diu que era semblant a la pedra de jaspi i cornalina; estava envoltat per un lluminós arc de Sant Martí semblant en aspecte a la maragda; del tron ​​sortien llampecs i trons i veus.
A l'Antic Testament llegim de diversos profetes que van tenir visions de Déu, com ara Moisès, Isaïes o Ezequiel. Les seves descripcions de la glòria de Déu sempre incloïen també la llum i el so de la veu. A Lluc 2:9 llegim que la glòria de Déu va envoltar de resplendor els pastors el primer Nadal, i aquests van tenir gran temor. Gran i potent és el Senyor, i la seva glòria és indescriptible.
Joan continua descrivint l’escena “Al voltant del setial hi havia vint-i-quatre setials més, on seien vint-i-quatre ancians revestits de mantells blancs i amb corones d’or al cap. Davant el setial s’estenia com un mar de vidre, semblant al cristal·lí, i el setial del centre era flanquejat per quatre vivents, plens d’ulls al davant i al darrere. APOCALIPSI 4:4,6*.
No tenim clar qui són aquests vint-i-quatre, però podem afirmar que representen Israel a les seves dotze tribus i a l'església de Déu als dotze apòstols. Entenem que els quatre éssers vivents són éssers angèlics que estan al servei de Déu. Cal comentar que la descripció d'aquests éssers s'assembla força a la que llegim al llibre del profeta Ezequiel.
Tots ells lloaven a Déu sense parar, els quatre éssers vivents deien: “Sant, Sant, Sant és el Senyor, Déu Totpoderós, el qui era, el qui és i el qui ve.” i els vint-i-quatre que estaven als trons replicaven fent reverència: “Ets digne, Senyor i Déu nostre, de rebre la glòria, l’honor i el poder, perquè tu has creat totes les coses, has volgut que existissin i foren creades.” APOCALIPSI 4:8,11*. 
Aquesta escena descriu la satisfacció eterna, on una sola activitat pot portar satisfacció total i perpètua al nostre ésser. Com a humans incapaços de sentir-nos satisfets per qualsevol activitat disponible aquí a la Terra, som propensos a posar en dubte que un dia puguem assolir total satisfacció en la constant lloança a Déu. Aquells que diuen barbaritats com “que avorrit ha de ser estar al cel!” no tenen ni idea del que és la veritable satisfacció que Déu ha promès a cada ànima que es lliura a Crist.
Joan ens diu al principi del capítol que el que estava assegut al tron ​​tenia a les mans un rotllo, escrit per tots dos costats, segellat amb set segells.  I ens diu Joan que va veure “un àngel corpulent que cridava amb veu potent: “Qui és digne d’obrir el rotlle? Qui pot trencar els segells? Però ningú, ni al cel ni a la terra, ni sota la terra, no podia obrir el rotlle i examinar-lo.”(5:2,3*). Això li va causar a Joan tanta tristesa que va començar a plorar. Però un dels ancians ​​li va dir: “No ploris, mira, ha vençut el lleó de la tribu de Judà, el rebrot de David, per poder obrir el rotlle i els seus set segells.”(5:5*).
Joan va mirar i el Lleó...]]>484biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/apocalipsis-179-literatura-apocaliptica--62784120La profecia que Joan transmet al seu llibre presenta les visions que aquest va tenir durant el seu exili a l'illa de Patmos. Les visions que comparteix inclouen imatges preses de l'Antic Testament així com altres relacionades amb aquestes que tindran lloc en un futur. L'àngel del Senyor, Crist mateix, va revelar a Joan aquelles coses que van ser, les que són, i les que han de ser, com diu el verset 19 del primer capítol.
Després de les cartes adreçades a les set esglésies als primers capítols d'Apocalipsi, trobem 18 capítols de literatura apocalíptica, és a dir, revelació de les visions que Crist va presentar a Joan sobre el que passarà a la Terra en els darrers temps.
Alguns, en veure els temps difícils que estem experimentant a la Terra han comentat que hem d'estar en els darrers temps. Això és difícil de confirmar, però el fet és que en llegir aquests capítols del llibre d'Apocalipsi podem afirmar que el pitjor encara ha d'arribar. Si penses que aquests són temps dolents, recorda allò que Jesús va dir als seus deixebles abans de la seva ascensió, quan van preguntar sobre la fi de totes les coses: Va dir Jesús: “Sentireu parlar de guerres i de rumor de guerres; ara bé, no us alarmeu, perquè cal que això succeeixi, però no és encara la fi. S’alçarà nació contra nació i regne contra regne; hi haurà fam i terratrèmols en diversos llocs; però tot això només serà el començament dels dolors de part. Llavors us lliuraran al martiri i us mataran, i per causa del meu nom sereu odiats per tots els pobles. N’hi haurà molts que es rendiran i es delataran els uns als altres i s’odiaran mútuament. També sorgiran molts falsos profetes que enganyaran molta gent. La maldat serà tan general que l’amor de la majoria es refredarà. Però el qui hagi resistit fins a la fi, se salvarà. I aquest evangeli del Regne serà predicat arreu del món com a testimoniatge per a tots els pobles; i llavors vindrà la fi.” MATEU 24:6-14*.
Aquest text de Mateu descriu les tribulacions que han d'esdevenir. És cert que molt d'això ja és present, i que hi ha llocs a la Terra on tot això ja passa, però la situació es generalitzarà. Quant temps Déu esperarà, no ho sabem, ja que ens recorda 2 Pere 3:9* “El Senyor no retarda el que va prometre, com alguns pensen, sinó que és pacient amb vosaltres i no vol que ningú es perdi, sinó que tots arribin a penedir-se.”
Déu no ens ha donat el llibre d'Apocalipsi perquè puguem especular sobre com i quan passarà tot. Déu ens ha donat aquest llibre per encoratjar-nos. Ens proporciona consol a l'aflicció i la certesa que Déu té el control sobre tots els esdeveniments històrics. Això no vol dir que Déu aprovi les accions de líders i societats. Com ja hem vist a través de la Bíblia, Déu permet les injustícies d'aquest món, fins i tot contra els seus fills, però no aprova cap injustícia; tota injustícia i maldat té la seva retribució justa. Mentrestant, Déu ha promès enfortir els seus fills durant les afliccions, i fidelment ho fa durant segles. Com ens mostra el llibre d'Apocalipsi, tot arribarà a bon fi. Recordem que la maldat en aquest món és allò que l'ésser humà va començar i el que continua anhelant constantment. “però Déu demostrà el seu amor envers nosaltres, perquè quan encara érem pecadors, el Crist va morir per nosaltres.” ens diu Romans 5:8*. No ho oblidem. El mal l’hem buscat nosaltres; la salvació és do de Déu.
És la meva intenció presentar el contingut del llibre, mostrant les connexions amb els altres passatges profètics i històrics de la Bíblia. Si estàs buscant un calendari específic sobre la fi del món, no sortiràs satisfet amb el que jo pugui compartir. comprendre millor el simbolisme i les promeses que Crist ens ha deixat aquí plasmades, es el propósit. 
Et convido a llegir i escoltar, demanant-li al Senyor que el seu Esperit Sant que ens guiï al que Déu té per a cadascun de nosaltres aquí i ara.Contemplarem la glòria de Crist reflectida a les diferents visions. Veurem en aquestes pàgines el que és l'Alfa i l'Omega, el principi i la fi, el que és i que era i que ha de venir, el Totpoderós. A Ell sigui tota la glòria!
* BEC: Bíblia Evangélica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/62784120Fri, 22 Nov 2024 06:00:07 +0000David y MaribelEl llibre d'Apocalipsi sol cridar l'atenció del lector pel caràcter apocalíptic. Aquest tipus de literatura profètica es caracteritza pel simbolisme i l'origen del missatge. Trobem exemples de literatura apocalíptica a l'Antic Testament, als llibres...La profecia que Joan transmet al seu llibre presenta les visions que aquest va tenir durant el seu exili a l'illa de Patmos. Les visions que comparteix inclouen imatges preses de l'Antic Testament així com altres relacionades amb aquestes que tindran lloc en un futur. L'àngel del Senyor, Crist mateix, va revelar a Joan aquelles coses que van ser, les que són, i les que han de ser, com diu el verset 19 del primer capítol.
Després de les cartes adreçades a les set esglésies als primers capítols d'Apocalipsi, trobem 18 capítols de literatura apocalíptica, és a dir, revelació de les visions que Crist va presentar a Joan sobre el que passarà a la Terra en els darrers temps.
Alguns, en veure els temps difícils que estem experimentant a la Terra han comentat que hem d'estar en els darrers temps. Això és difícil de confirmar, però el fet és que en llegir aquests capítols del llibre d'Apocalipsi podem afirmar que el pitjor encara ha d'arribar. Si penses que aquests són temps dolents, recorda allò que Jesús va dir als seus deixebles abans de la seva ascensió, quan van preguntar sobre la fi de totes les coses: Va dir Jesús: “Sentireu parlar de guerres i de rumor de guerres; ara bé, no us alarmeu, perquè cal que això succeeixi, però no és encara la fi. S’alçarà nació contra nació i regne contra regne; hi haurà fam i terratrèmols en diversos llocs; però tot això només serà el començament dels dolors de part. Llavors us lliuraran al martiri i us mataran, i per causa del meu nom sereu odiats per tots els pobles. N’hi haurà molts que es rendiran i es delataran els uns als altres i s’odiaran mútuament. També sorgiran molts falsos profetes que enganyaran molta gent. La maldat serà tan general que l’amor de la majoria es refredarà. Però el qui hagi resistit fins a la fi, se salvarà. I aquest evangeli del Regne serà predicat arreu del món com a testimoniatge per a tots els pobles; i llavors vindrà la fi.” MATEU 24:6-14*.
Aquest text de Mateu descriu les tribulacions que han d'esdevenir. És cert que molt d'això ja és present, i que hi ha llocs a la Terra on tot això ja passa, però la situació es generalitzarà. Quant temps Déu esperarà, no ho sabem, ja que ens recorda 2 Pere 3:9* “El Senyor no retarda el que va prometre, com alguns pensen, sinó que és pacient amb vosaltres i no vol que ningú es perdi, sinó que tots arribin a penedir-se.”
Déu no ens ha donat el llibre d'Apocalipsi perquè puguem especular sobre com i quan passarà tot. Déu ens ha donat aquest llibre per encoratjar-nos. Ens proporciona consol a l'aflicció i la certesa que Déu té el control sobre tots els esdeveniments històrics. Això no vol dir que Déu aprovi les accions de líders i societats. Com ja hem vist a través de la Bíblia, Déu permet les injustícies d'aquest món, fins i tot contra els seus fills, però no aprova cap injustícia; tota injustícia i maldat té la seva retribució justa. Mentrestant, Déu ha promès enfortir els seus fills durant les afliccions, i fidelment ho fa durant segles. Com ens mostra el llibre d'Apocalipsi, tot arribarà a bon fi. Recordem que la maldat en aquest món és allò que l'ésser...]]>403biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/apocalipsis-178-missatge-a-les-esglesies--62784116Aquestes cartes tenen com a propòsit animar als creients d’abans i els d'ara a romandre ferms en les dificultats. Les cartes són similars en estructura, incloent-hi lloança sobre el que estan fent bé, amonestació pel que han descuidat, ànim per continuar endavant en la transformació cristiana, i anticipació d'aquelles coses que ens esperen quan vingui Crist.
¿Qui és el que va escriure a les esglésies? Joan era qui les va redactar, però era Jesús qui els va parlar per mitjà de Joan. Entre els set canalers que Joan havia vist a la seva visió, caminava Crist. Aquest Jesús, ens diu el text, és el que estava parlant a les esglésies. El veiem presentat com el remitent a la introducció de cadascuna de les cartes. “El qui té les set estrelles a la mà dreta i es passeja entre els set lampadaris d’or”(2:1). “El primer i el darrer, el qui era mort, però ha tornat a viure”(2:8).“El qui té l’espasa afilada de dos talls”( 2:12). “El Fill de Déu, el qui té els ulls com una flama de foc i els peus com el metall incandescent”(2:18). “El qui té els set esperits de Déu i les set estrelles”(3:1) “El Sant, el Veraç, el qui té la clau de David, aquell qui, quan obre, ningú no pot tancar, i quan tanca, ningú no pot obrir”(3:7). “l’Amén, el testimoni fidel i veraç, el principi de la creació de Déu”(3:14) Aquest és el nostre Salvador, el Crist.
El missatge que va enviar a les set esglésies amb la lloança, l'amonestació, l'ànim i l'anticipació també és aplicable a l'església de Crist a través de la història i per tot el món. Per això Joan finalitza cada carta amb la mateixa exhortació: “Qui tingui orelles que escolti què diu l’Esperit a les esglésies.” APOCALIPSI 2:29*.
A l'església a Efes els va elogiar per la seva sana doctrina. Eren ferms en les seves creences, i sabien com identificar els falsos mestres. Efes era una església clau a la zona,  d'on l'apòstol Pau havia divulgat l'evangeli. Jesús els lloa per la seva constància a la doctrina, però els recrimina alguna cosa, perquè, en tot el seu afany per preservar la doctrina, havien descurat la seva relació personal amb Déu. Aquest primer amor existent al començament de la seva fe s'havia calcificat, portant-los potser cap al legalisme. Havien de recordar que la clau del cristianisme no és la religió sinó una relació vibrant amb el Salvador. Jesús els anima a reviure aquest amor perquè els esperava l'arbre de vida. Nosaltres tenim la mateixa promesa; per tant, visquem ara gaudint una comunió íntima amb Crist.
A Esmirna, Jesús els lloa per la seva fermesa durant el patiment. Pel que sembla els jueus havien blasfemat contra ells, i fins i tot sembla que havien patit tribulació en l’ambit personal i econòmic. Sembla que havien reaccionat bé a totes aquestes afliccions, i el Senyor no té res a recriminar-los. Els anima, recordant-los, com Pau havia escrit als corintis, que aquesta lleu tribulació momentània pot produir en nosaltres un cada cop més excel·lent i etern pes de glòria. (4:17) Els anima a mantenir-se, anticipant la promesa de la corona de vida, que com ens recorda Jaume 1:12, està reservada per als qui l'estimen.
Pèrgam era una ciutat on les pràctiques paganes abundaven, i l'església en aquesta ciutat havia de destacar per la seva resistència a aquestes pràctiques. Joan parla d'un cristià que pel seu testimoni fidel havia perdut la vida. Enmig d'aquest ambient, alguns creients s’havien refredat, i s'havien infiltrat a l'església pràctiques paganes, incloent-hi la participació en banquets on es feien sacrificis a déus pagans. El Senyor els amonesta, animant-los a penedir-se i apartar-se dels qui tacaven el nom de Déu amb les seves accions. Déu els donaria molt més del que ells haguessin de deixar per amor de Crist. Tenien assegurat el mannà amagat, fent referència a la provisió de Déu per al seu poble durant els seus anys de pelegrinatge al desert. A més, tindrien la benedicció de pertànyer als redimits de Déu. Aquesta és la promesa que cadascun dels seus fills tenim. 
L'església de Tiatira és lloada per les bones obres d'amor, fe, servei i paciència. Les obres d'amor anaven en augment. Tot i això, Jesús els amonesta per tolerar actes d'idolatria i immoralitat. Aquests, a diferència d'Efes, tenien molta obra social, però els faltava la fermesa a la doctrina de la santificació i la separació del mal. Havien de ser ferms en la seva fe, retenint les seves obres d'amor, però sense descuidar els principis establerts per Déu, perquè als qui romanguessin ferms els esperava l'estrella del matí.
A només 48 quilòmetres al sud-est de Tiatira hi havia l'església de Sardis. Aquests cristians havien descurat la santificació i l'amor, i Jesús els acusa d'apatia, de no mostrar senyals de vida espiritual. Només alguns semblaven ser veritablement vius. És interessant recordar que el Senyor Jesús, que ho sap tot i ho veu tot, sap qui està guardant la fe i qui s'està quedant adormit. Els insta a penedir-se'n, amb la promesa que Déu confessarà el nom dels qui romanen en Ell. Diu el 3:3*, “Recorda allò que vas escoltar i vas acceptar, segueix-ho” Quina bona instrucció per a cadascun de nosaltres.
Per a l'església a Filadèlfia Crist no té amonestació. Els lloa per perseverar en la fe, per guardar la Paraula i per honorar el seu nom. Aquesta no era una església imponent, però el Senyor els diu que encara que tenen poca força, Ell mateix els defensarà mostrant a tothom que Ell els estima. Als qui es mantenen en Ell els espera la corona de vida, un lloc al costat del Pare a la nova Jerusalem, i un nom nou a la preciosa família de Déu.
Els de l'església de Laodicea no reben lloança, ja que Crist els descriu com a tebis, que ni són a dins, ni són a fora. Se separaven dels pecadors, però no se'ls podia identificar com a sants. Estaven acomodats a la seva pròpia pràctica religiosa i no tenien el foc de l'Esperit a les seves vides. Però Crist els estimava, i en el seu amor els diu: “Jo, tots els qui estimo, els reprenc i els corregeixo. Sigues, doncs, fervent i penedeix-te.”(3:19*)
Això mateix ofereix Crist a aquells que estiguin tebis, als adormits, als que no mostren vida en l'Esperit. Penedeix-te i vine a Ell. Crist diu: “Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i menjaré amb ell, i ell amb mi.” “Qui tingui orelles que escolti què diu l’Esperit a les esglésies.”APOCALIPSI 3:20,22* 
* BEC: Bíblia Evangélica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/62784116Thu, 21 Nov 2024 06:00:06 +0000David y MaribelAls capítols 2 i 3 del llibre d'Apocalipsi trobem set cartes adreçades a les set esglésies d'Àsia Menor. Aquestes ciutats encara estant al mapa a la zona de Turquia, i estan força a prop l’una de l'altra. Segurament Joan havia fet la ruta des d'Efes,...Aquestes cartes tenen com a propòsit animar als creients d’abans i els d'ara a romandre ferms en les dificultats. Les cartes són similars en estructura, incloent-hi lloança sobre el que estan fent bé, amonestació pel que han descuidat, ànim per continuar endavant en la transformació cristiana, i anticipació d'aquelles coses que ens esperen quan vingui Crist.
¿Qui és el que va escriure a les esglésies? Joan era qui les va redactar, però era Jesús qui els va parlar per mitjà de Joan. Entre els set canalers que Joan havia vist a la seva visió, caminava Crist. Aquest Jesús, ens diu el text, és el que estava parlant a les esglésies. El veiem presentat com el remitent a la introducció de cadascuna de les cartes. “El qui té les set estrelles a la mà dreta i es passeja entre els set lampadaris d’or”(2:1). “El primer i el darrer, el qui era mort, però ha tornat a viure”(2:8).“El qui té l’espasa afilada de dos talls”( 2:12). “El Fill de Déu, el qui té els ulls com una flama de foc i els peus com el metall incandescent”(2:18). “El qui té els set esperits de Déu i les set estrelles”(3:1) “El Sant, el Veraç, el qui té la clau de David, aquell qui, quan obre, ningú no pot tancar, i quan tanca, ningú no pot obrir”(3:7). “l’Amén, el testimoni fidel i veraç, el principi de la creació de Déu”(3:14) Aquest és el nostre Salvador, el Crist.
El missatge que va enviar a les set esglésies amb la lloança, l'amonestació, l'ànim i l'anticipació també és aplicable a l'església de Crist a través de la història i per tot el món. Per això Joan finalitza cada carta amb la mateixa exhortació: “Qui tingui orelles que escolti què diu l’Esperit a les esglésies.” APOCALIPSI 2:29*.
A l'església a Efes els va elogiar per la seva sana doctrina. Eren ferms en les seves creences, i sabien com identificar els falsos mestres. Efes era una església clau a la zona,  d'on l'apòstol Pau havia divulgat l'evangeli. Jesús els lloa per la seva constància a la doctrina, però els recrimina alguna cosa, perquè, en tot el seu afany per preservar la doctrina, havien descurat la seva relació personal amb Déu. Aquest primer amor existent al començament de la seva fe s'havia calcificat, portant-los potser cap al legalisme. Havien de recordar que la clau del cristianisme no és la religió sinó una relació vibrant amb el Salvador. Jesús els anima a reviure aquest amor perquè els esperava l'arbre de vida. Nosaltres tenim la mateixa promesa; per tant, visquem ara gaudint una comunió íntima amb Crist.
A Esmirna, Jesús els lloa per la seva fermesa durant el patiment. Pel que sembla els jueus havien blasfemat contra ells, i fins i tot sembla que havien patit tribulació en l’ambit personal i econòmic. Sembla que havien reaccionat bé a totes aquestes afliccions, i el Senyor no té res a recriminar-los. Els anima, recordant-los, com Pau havia escrit als corintis, que aquesta lleu tribulació momentània pot produir en nosaltres un cada cop més excel·lent i etern pes de glòria. (4:17) Els anima a mantenir-se, anticipant la promesa de la corona de vida, que com ens recorda Jaume 1:12, està reservada per als qui l'estimen.
Pèrgam era una ciutat on les pràctiques paganes abundaven, i l'església en aquesta ciutat havia de destacar per la seva resistència a aquestes pràctiques. Joan parla d'un cristià que pel seu testimoni fidel havia perdut la vida. Enmig d'aquest ambient, alguns creients s’havien refredat, i s'havien infiltrat a l'església pràctiques paganes, incloent-hi la participació en banquets on es feien sacrificis a déus pagans. El Senyor els amonesta, animant-los a penedir-se i apartar-se dels qui tacaven el nom de Déu amb les seves accions....]]>544biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/apocalipsi-177-introduccio-al-llibre-d-apocalipsi--62784117Joan és l'autor d'aquest llibre que es va escriure com una carta circular perquè passés d'una església a una altra a la zona de l'Àsia Menor, que avui dia és Turquia. Creiem que va ser escrita per l'apòstol Joan pels anys noranta després de Crist. Aquest va ser capturat per predicar l'evangeli a les esglésies aquí esmentades, i més tard exiliat a l'illa de Patmos per la causa de Crist. El Senyor el va cuidar, malgrat la seva avançada edat, i a l'illa, va tenir unes visions que va plasmar per formar part de la Paraula inspirada per Déu.
Joan comença presentant el propòsit del llibre, de “manifestar… les coses que han de succeir.” Joan ens diu que ell mateix pot donar testimoni de la Paraula de Déu, que també ha estat testimoni de la vida, mort, resurrecció i ascensió de Jesucrist, i ara havia rebut especialment una visió d'aquelles coses que estaven reservades per a un futur .
Joan es disposa a compartir aquestes coses amb els lectors i afirma al verset 3*: “Feliç el qui llegeix aquesta profecia i feliços els qui l’escolten i guarden tot el que hi ha escrit, perquè el moment de complir-se és a prop”.
Tot seguit Joan escriu a les set esglésies que són a Àsia, presentant al Senyor Jesús, el qual ell els havia predicat abans del seu exili. Ara, a l'illa, Joan havia escoltat missatge de Déu i vist Crist. Qui era aquest Crist? El verset 8* el presenta, i al segon capítol ens el descriu detalladament. Va dir la veu: “Jo sóc l’Alfa i l’Omega, diu el Senyor Déu, el qui és, el qui era i el qui ve, el Totpoderós”.
Aquest era Jesucrist, el testimoni fidedigne, el primer retornat de la mort i el sobirà dels reis de la terra. Joan dona glòria al seu nom dient: “Al qui ens estima i amb la seva sang ens ha alliberat dels nostres pecats i ens ha fet esdevenir una casa reial i un sacerdoci al servei de Déu, el seu Pare. A ell sigui la glòria i el poder pels segles dels segles. Amén.” APOCALIPSI 1:5-6*.
Joan veu una visió de les set esglésies, representades per set candelers, i enmig d'aquests hi havia el Salvador. Et convido a llegir aquest primer capítol d'Apocalipsi, perquè la descripció de Crist als versets 12-18 és poderosa. Aquest Crist que la Bíblia ens ha presentat des del principi es veu reflectit en aquest llibre de forma magnífica, perquè encara que hem vist la seva glòria a l'Antic i al Nou Testament, el millor encara ha de venir.
El Crist que va ser anunciat pels profetes, que es va revelar a molts, que vingué a viure entre el seu poble, tornarà a buscar els seus i regnarà per l'eternitat. Aquest Crist Totpoderós vindrà una segona vegada a portar judici i justícia a la Terra.
Diu Joan a 1:7* “Mireu, ve sobre els núvols, i tothom el veurà amb els seus propis ulls, fins i tot els qui el van traspassar, i, per causa d’ell, totes les races de la terra s’afligiran. Sí! Amén!”.
A Isaïes (45:22-23), a Romans (14:11), a Filipencs (2:9-11), llegim que un dia tot genoll es doblegarà davant d'ell, i tota llengua confessarà que Jesús és Senyor.
Apocalipsi ens mostra aquelles coses que han estat, les que són i les que han de ser.Al verset 19* Joan escolta: “Escriu, doncs, això que has vist, el que ara és i el que vindrà després.” Li va dir el Senyor.
En aquest llibre trobem primerament el missatge de Déu a set esglésies que són representatives dels cristians a la Terra. Déu ens presenta Crist enmig de la seva església, poderós i compassiu. Veiem Crist una vegada més com a lleó de Judà i com l’anyell que treu el pecat del món. 
Déu ens permet veure els esdeveniments que hem de resistir abans de la seva vinguda, però acaba el llibre mostrant-nos l'esperança eterna que tenim assegurada. Així com en el principi Déu va posar l'ésser humà al perfecte ambient per gaudir de la seva comunió, en acabar la revelació divina, veurem l'ésser humà en un lloc perfecte, gaudint de la glòria de Déu, però aquesta vegada, redimits per Crist, per sempre segurs en Ell.
Si no has llegit aquest llibre, intenta llegir-lo alhora que segueixes aquestes reflexions, i que l´Esperit Sant de Déu ens mostri els tresors que ha compartit amb nosaltres.
* BEC: Bíblia Evangélica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/62784117Wed, 20 Nov 2024 05:55:06 +0000David y MaribelEl darrer llibre de la Bíblia és molt conegut, almenys per nom. S'han escrit llibres, s'han fet pel·lícules que fan referència a aquest nom, però podríem afirmar que el contingut del llibre es coneix poc. Joan és l'autor d'aquest llibre que es va...Joan és l'autor d'aquest llibre que es va escriure com una carta circular perquè passés d'una església a una altra a la zona de l'Àsia Menor, que avui dia és Turquia. Creiem que va ser escrita per l'apòstol Joan pels anys noranta després de Crist. Aquest va ser capturat per predicar l'evangeli a les esglésies aquí esmentades, i més tard exiliat a l'illa de Patmos per la causa de Crist. El Senyor el va cuidar, malgrat la seva avançada edat, i a l'illa, va tenir unes visions que va plasmar per formar part de la Paraula inspirada per Déu.
Joan comença presentant el propòsit del llibre, de “manifestar… les coses que han de succeir.” Joan ens diu que ell mateix pot donar testimoni de la Paraula de Déu, que també ha estat testimoni de la vida, mort, resurrecció i ascensió de Jesucrist, i ara havia rebut especialment una visió d'aquelles coses que estaven reservades per a un futur .
Joan es disposa a compartir aquestes coses amb els lectors i afirma al verset 3*: “Feliç el qui llegeix aquesta profecia i feliços els qui l’escolten i guarden tot el que hi ha escrit, perquè el moment de complir-se és a prop”.
Tot seguit Joan escriu a les set esglésies que són a Àsia, presentant al Senyor Jesús, el qual ell els havia predicat abans del seu exili. Ara, a l'illa, Joan havia escoltat missatge de Déu i vist Crist. Qui era aquest Crist? El verset 8* el presenta, i al segon capítol ens el descriu detalladament. Va dir la veu: “Jo sóc l’Alfa i l’Omega, diu el Senyor Déu, el qui és, el qui era i el qui ve, el Totpoderós”.
Aquest era Jesucrist, el testimoni fidedigne, el primer retornat de la mort i el sobirà dels reis de la terra. Joan dona glòria al seu nom dient: “Al qui ens estima i amb la seva sang ens ha alliberat dels nostres pecats i ens ha fet esdevenir una casa reial i un sacerdoci al servei de Déu, el seu Pare. A ell sigui la glòria i el poder pels segles dels segles. Amén.” APOCALIPSI 1:5-6*.
Joan veu una visió de les set esglésies, representades per set candelers, i enmig d'aquests hi havia el Salvador. Et convido a llegir aquest primer capítol d'Apocalipsi, perquè la descripció de Crist als versets 12-18 és poderosa. Aquest Crist que la Bíblia ens ha presentat des del principi es veu reflectit en aquest llibre de forma magnífica, perquè encara que hem vist la seva glòria a l'Antic i al Nou Testament, el millor encara ha de venir.
El Crist que va ser anunciat pels profetes, que es va revelar a molts, que vingué a viure entre el seu poble, tornarà a buscar els seus i regnarà per l'eternitat. Aquest Crist Totpoderós vindrà una segona vegada a portar judici i justícia a la Terra.
Diu Joan a 1:7* “Mireu, ve sobre els núvols, i tothom el veurà amb els seus propis ulls, fins i tot els qui el van traspassar, i, per causa d’ell, totes les races de la terra s’afligiran. Sí! Amén!”.
A Isaïes (45:22-23), a Romans (14:11), a Filipencs (2:9-11), llegim que un dia tot genoll es doblegarà davant d'ell, i tota llengua confessarà que Jesús és Senyor.
Apocalipsi ens mostra aquelles coses que han estat, les que són i les que han de ser.Al verset 19* Joan escolta: “Escriu, doncs, això que has vist, el que ara és i el que vindrà després.” Li va dir el Senyor.
En aquest llibre trobem primerament el missatge de Déu a set esglésies que són representatives dels cristians a la Terra. Déu ens presenta Crist enmig de la seva església, poderós i compassiu. Veiem Crist una vegada més com a lleó de Judà i com l’anyell que treu el pecat del món. 
Déu ens permet veure els esdeveniments que hem de resistir abans de la seva vinguda, però acaba el llibre mostrant-nos l'esperança eterna que tenim assegurada. Així com en el principi Déu va posar l'ésser humà al perfecte ambient per gaudir de la seva...]]>351biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/judes-176-esperant-la-seva-vinguda--62784118Judes, parlant amb els destinataris de la seva carta, els anima al verset 17*: “Però vosaltres, estimats, recordeu-vos de les coses que us van predir els apòstols de nostre Senyor Jesucrist”. 
El cristià genuí ha de mantenir fresques a la ment les paraules que Déu ens ha deixat. Tenim una col·lecció de 66 llibres inspirats per Déu. Aquest tresor ha d'estar activament obrant a les nostres vides. Ha de romandre present i funcional a les nostres llars, com Déu va demanar al seu poble a Deuteronomi 6.
El cristià que viu esperant la vinguda del Senyor demostra les veritats que trobem als versets 20-21. El 21 ens presenta l’imperatiu que uneix les diferents accions que presenta l’apòstol. Diu així: “manteniu-vos en l'amor de Déu.” Què ens està demanant el Senyor? Com ens podem mantenir?
La Paraula de Déu ens ensenya que vindrà el dia que estarem cara a cara davant el Salvador, sigui perquè arribi el moment de la nostra mort o perquè estiguem aquí quan Crist vingui a buscar el seu poble i iniciï els temps finals, dels quals parlarem quan llegim el llibre de l'Apocalipsi. A la seva segona vinguda, al judici final, tots compareixerem davant seu, i en primer lloc, el que determinarà el veredicte no tindrà a veure amb les nostres accions a la Terra, sinó si hem confiat en Crist per a salvació.
Mentre esperem la vinguda de nostre Senyor, Déu ens demana que ens mantinguem en l'amor de Déu. Ja hem llegit a altres cartes sobre el seu amor, que va donar la vida per donar-nos perdó, per fer possible un veredicte favorable per mitjà de Crist. Déu ens demana que ens mantinguem en Crist, en l'amor de Déu, gaudint del seu amor i estimant els qui ens envolten com Déu ens ha estimat. Amb aquest encàrrec hauria estat suficient, però Judes enumera tres maneres en què podem guardar-nos així: edificant-nos en la fe, pregant en l'Esperit i esperant en la seva misericòrdia. En primer lloc, ho fem edificant-nos sobre la nostra santíssima fe, diu el text. 
Llegim que Crist era la pedra angular, sobre la qual la seva església s'havia d'edificar. Pere compartia com podíem anar edificant-nos sobre la nostra fe: 2 Pere 1:5-7* diu: “Per això mateix, vosaltres, procureu diligentment afegir a la vostra fe la virtut; a la virtut, el discerniment; al discerniment, la serenitat; a la serenitat, la paciència; a la paciència, la pietat; a la pietat, l’afecte fraternal; a l’afecte fraternal, l’amor”.
Si no estem edificant, ens estem deteriorant. És important que dia a dia anem avançant, com deia Pau, fins al dia gloriós en què ens trobem a la presència del nostre Senyor.
En segon lloc, Judes ens diu que ens mantinguem en l'amor de Déu pregant a l'Esperit Sant. Tenim el privilegi de poder estar en contacte constant amb Déu per mitjà de la pregària. No hem de descuidar el nostre temps personal amb Déu, perquè és vital per mantenir una relació propera i dinàmica amb el nostre Creador i Salvador. Gràcies a l'Esperit Sant de Déu, sabem com demanar i som guiats a la voluntat divina.
En tercer lloc, ens mantenim en l’amor de Déu esperant la misericòrdia de nostre Senyor Jesucrist per a vida eterna. La mateixa fe que ens va salvar és l’esperança que ens sosté en Crist. En els moments de dificultat, quan el dubte ens pot treure la pau i el goig de l'Esperit, la nostra sòlida esperança en la misericòrdia del nostre Senyor ens guarda en Crist per a vida eterna. Romans 8:32* ens conforta dient: “Aquell qui no va plànyer el seu propi Fill, sinó que el va oferir per tots nosaltres, com podem imaginar que no ens ho regali tot juntament amb ell?”. Per això podem dir amb el salmista: “El Senyor és el meu pastor; res no em mancarà.” SALMS 23:1*.
Així que, continuem ferms a la fe, segurs de l'esperança que vindrà. I mentrestant, aquí a la Terra, edifiquem-nos els uns als altres en Crist. Els versets 22 i 23 diuen: “Als uns, que dubten, convenceu-los, salveu-los arrancant-los del foc; i als altres, tingueu-los una compassió prudent, avorrint fins i tot la roba contaminada per la carnalitat.” JUDES 1:22-23*.
Coneixes algú que estigui passant per dubtes en aquest moment? Recordeu-li la veritat de l'evangeli. Tens coneguts que no han confiat en Crist per a salvació i van cap la perdició eterna? Salva'ls, diu Judes. No és que tu els puguis salvar personalment, però els pots oferir la sortida que està disponible en Crist. I els altres, els que no volen saber de Déu, tingues-ne misericòrdia, demana a Déu que els reprengui, mantenint una distància segura, assegurant de no caure tu en els mateixos pecats. Judes parla del perill de contagi; en els temps que vivim podem entendre aquesta referència. Tingues misericòrdia, però també un temor sa que et mantingui net.
Potser penses que aquesta tasca de mantenir-nos en la fe és difícil; tens raó. Però una vegada més, allò que és impossible per a nosaltres, és possible en el Senyor. Per això Judes acaba la carta recordant-nos que Déu és poderós per guardar-nos fins a la fi.“Al qui és poderós per a guardar-vos de caure i presentar-vos íntegres i plens de goig davant la seva glòria, a l’únic Déu, Salvador nostre, per mitjà de Jesucrist, nostre Senyor, sigui la glòria i majestat, imperi i potència, abans de tots els temps, ara i per sempre. Amén.” JUDES 1:24-25*.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/62784118Tue, 19 Nov 2024 05:55:06 +0000David y MaribelDesprés d'advertir als cristians de la necessitat de discernir entre cristians veritables i aquells que venien a confondre'ls per al seu propi guany, Judes conclou la carta animant-los, recordant-los que malgrat els enganyadors que es poguessin...Judes, parlant amb els destinataris de la seva carta, els anima al verset 17*: “Però vosaltres, estimats, recordeu-vos de les coses que us van predir els apòstols de nostre Senyor Jesucrist”. 
El cristià genuí ha de mantenir fresques a la ment les paraules que Déu ens ha deixat. Tenim una col·lecció de 66 llibres inspirats per Déu. Aquest tresor ha d'estar activament obrant a les nostres vides. Ha de romandre present i funcional a les nostres llars, com Déu va demanar al seu poble a Deuteronomi 6.
El cristià que viu esperant la vinguda del Senyor demostra les veritats que trobem als versets 20-21. El 21 ens presenta l’imperatiu que uneix les diferents accions que presenta l’apòstol. Diu així: “manteniu-vos en l'amor de Déu.” Què ens està demanant el Senyor? Com ens podem mantenir?
La Paraula de Déu ens ensenya que vindrà el dia que estarem cara a cara davant el Salvador, sigui perquè arribi el moment de la nostra mort o perquè estiguem aquí quan Crist vingui a buscar el seu poble i iniciï els temps finals, dels quals parlarem quan llegim el llibre de l'Apocalipsi. A la seva segona vinguda, al judici final, tots compareixerem davant seu, i en primer lloc, el que determinarà el veredicte no tindrà a veure amb les nostres accions a la Terra, sinó si hem confiat en Crist per a salvació.
Mentre esperem la vinguda de nostre Senyor, Déu ens demana que ens mantinguem en l'amor de Déu. Ja hem llegit a altres cartes sobre el seu amor, que va donar la vida per donar-nos perdó, per fer possible un veredicte favorable per mitjà de Crist. Déu ens demana que ens mantinguem en Crist, en l'amor de Déu, gaudint del seu amor i estimant els qui ens envolten com Déu ens ha estimat. Amb aquest encàrrec hauria estat suficient, però Judes enumera tres maneres en què podem guardar-nos així: edificant-nos en la fe, pregant en l'Esperit i esperant en la seva misericòrdia. En primer lloc, ho fem edificant-nos sobre la nostra santíssima fe, diu el text. 
Llegim que Crist era la pedra angular, sobre la qual la seva església s'havia d'edificar. Pere compartia com podíem anar edificant-nos sobre la nostra fe: 2 Pere 1:5-7* diu: “Per això mateix, vosaltres, procureu diligentment afegir a la vostra fe la virtut; a la virtut, el discerniment; al discerniment, la serenitat; a la serenitat, la paciència; a la paciència, la pietat; a la pietat, l’afecte fraternal; a l’afecte fraternal, l’amor”.
Si no estem edificant, ens estem deteriorant. És important que dia a dia anem avançant, com deia Pau, fins al dia gloriós en què ens trobem a la presència del nostre Senyor.
En segon lloc, Judes ens diu que ens mantinguem en l'amor de Déu pregant a l'Esperit Sant. Tenim el privilegi de poder estar en contacte constant amb Déu per mitjà de la pregària. No hem de descuidar el nostre temps personal amb Déu, perquè és vital per mantenir una relació propera i dinàmica amb el nostre Creador i Salvador. Gràcies a l'Esperit Sant de Déu, sabem com demanar i som guiats a la voluntat divina.
En tercer lloc, ens mantenim en l’amor de Déu esperant la misericòrdia de nostre Senyor Jesucrist per a vida eterna. La mateixa fe que ens va salvar és l’esperança que ens sosté en Crist. En els moments de dificultat, quan el dubte ens pot treure la pau i el goig de l'Esperit, la nostra sòlida esperança en...]]>469biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/judes-175-histories-d-advertiment--62784119Al verset 11* diu: “Ai d’ells! Que han tirat pel camí de Caín i per l’interès s’han abocat a l’error de Balaam; i s’han perdut en la rebel·lió de Corè”.
Judes els porta de viatge a la història jueva per repassar algunes històries de l'Antic Testament que reflectien actituds que no agraden a Déu. Ja llegim a la carta de Joan referent a Caín, de com la seva rebel·lia i la seva enveja el va portar a pecar contra Déu i el seu germà. Judes adverteix dels que segueixen el camí de Caín, recordant-nos amb aquesta al·lusió com és de terrible el camí de la rebel·lia. Quan Déu va enviar Caín a terra desconeguda, aquest va anar, es va emportar els qui formarien la seva família i cercle d'amistats, i va construir una ciutat on la violència regnava. Que trist, que en lloc de penedir-se i aprendre dels seus errors, va seguir el seu camí a la perdició. Ai d’ells que segueixen aquest mateix camí!, diu Judes.
Continua fent al·lusió a Balaam, el qual per lucre, va fer aliança amb els que venien contra Déu i el seu poble. Recordem la història de Balaam, profeta del qual llegim a Nombres 22-24. El rei Balac volia que aquest maleís el poble d'Israel. Balaam, profeta al servei del Déu d'Israel, volia les riqueses i la fama que Balac li estava oferint, però temia ofendre el Déu veritable. Tot i això, l'amor als diners el va portar camí a maleir el poble. Tal va ser el seu afany, que Déu va fer servir la somera per treure'l de la seva tossuda actitud, però aquest va colpejar al pobre animal mentre aquesta miraculosament li parlava.  Aquesta història seria graciosa si no il·lustrés la neciesa de l'home que insisteix a anar pel seu propi camí i buscar el seu propi guany pensant que pot enganyar Déu. Com que Balaam n'hi ha molts, i qualsevol de nosaltres podríem caure en el mateix error. Ai dels qui segueixen la seva pròpia neciesa i s'allunyen de Déu malgrat els advertiments divins!.
El tercer exemple és el de Corè, personatge que trobem al capítol 16 de Nombres. Malauradament, aquest home de la tribu de Leví es va rebel·lar contra el pla de Déu, i va organitzar un grup per enfrontar-se a Moisès i Aaron, els líders que Déu havia posat per guiar el poble. L'argument de Coré era que tots ells eren sants, i per tant, ells triarien qui els liderés. De ben cert, Déu els havia apartat pel ministeri, perquè eren part de la tribu dels sacerdots, però s'estaven rebel·lant contra Déu buscant més glòria i poder per a ells en lloc de glorificar Déu en la posició que Déu els havia donat. Déu, després d'advertir-los i donar-los oportunitat de penedir-se'n, va portar judici sobre els rebels que van decidir seguir el camí de Coré. Ai d'aquells que encara avui busquen glòria per a ells mateixos, anteposant la seva voluntat a la de Déu!
D'aquests continua dient Judes: “Aquests són esculls en els vostres àpats de germanor, golafrejant i apeixant-se ells mateixos sense miraments; núvols sense pluja enduts pel vent; arbres de tardor sense fruits, dues vegades morts, desarrelats. Ones furients de la mar, que escumegen la pròpia vergonya; estels errants, als quals és reservada la foscor de les tenebres per sempre.” JUDES 1:12-13*.

Són paraules fortes, però que fort és tornar-se contra el Totpoderós. Això és el que van fer els àngels caiguts, i per això esperen “el seu judici al gran dia” (6).Judes dona també l'exemple de Sodoma i Gomorra, ciutats que menysprearen la gràcia de Déu per delectar-se en pecats que Déu condemnava. Aquestes també “van ser posades per exemple, patint el càstig del foc etern” (7). “Malgrat això, també aquests somniadors embruten el cos, rebutgen l’autoritat i infamen les dignitats.” JUDES 1:8*.Segles més tard hi havia persones així entre els veritables cristians, i avui dia, els anys han passat, però els mateixos pecats continuen vigents. Aquells que pequen d'aquesta manera, no només cauen ells mateixos, sinó com en cadascuna de les històries que comparteix la carta, en porten molts que els segueixen a la perdició. D'aquests advertia Judes a les esglésies.
Des del principi Déu ha advertit d'aquests errors i de la fi d'aquells que insisteixen a anar contra Déu. Enoc, el qui va caminar amb Déu i no va veure mort aquí a la Terra, setè des d'Adam, va profetitzar també dient: “a fer judici contra tothom, i a condemnar tots els malvats per les accions impies que han comès irreverentment, i per totes les injúries que aquests pecadors impenitents han proferit contra ell. Aquests són murmuradors malcontents que viuen segons els seus instints; per la boca els surt la presumpció i simulen admiració a les persones per veure què en poden treure.” JUDES 1:15-16*.
Gràcies a Déu això no ha de ser la fi. Déu ha proveït la sortida; Ell ha ofert perdó i reconciliació. Davant d'aquesta ofensa al Déu Sant, aquest ofereix perdó de pecats a tot aquell que ve a Ell penedit. Aquests exemples mostren els qui no van voler tornar-se a Déu, però a la Paraula també llegim dels qui el van rebre, dels qui creuen en nom seu. A cadascun de nosaltres Déu ens ha declarat Fills de Déu (1 Joan 1:9). Feliç l’home que té posada la seva confiança en Déu (Salm 40:4).
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/62784119Mon, 18 Nov 2024 05:54:37 +0000David y MaribelLa carta de Judes proveeix diverses històries com a il·lustració perquè els creients a qui escrivia sabessin quins comportaments havien d'evitar i com identificar aquells que seguien aquestes conductes. Al verset 11* diu: “Ai d’ells! Que han tirat pel...Al verset 11* diu: “Ai d’ells! Que han tirat pel camí de Caín i per l’interès s’han abocat a l’error de Balaam; i s’han perdut en la rebel·lió de Corè”.
Judes els porta de viatge a la història jueva per repassar algunes històries de l'Antic Testament que reflectien actituds que no agraden a Déu. Ja llegim a la carta de Joan referent a Caín, de com la seva rebel·lia i la seva enveja el va portar a pecar contra Déu i el seu germà. Judes adverteix dels que segueixen el camí de Caín, recordant-nos amb aquesta al·lusió com és de terrible el camí de la rebel·lia. Quan Déu va enviar Caín a terra desconeguda, aquest va anar, es va emportar els qui formarien la seva família i cercle d'amistats, i va construir una ciutat on la violència regnava. Que trist, que en lloc de penedir-se i aprendre dels seus errors, va seguir el seu camí a la perdició. Ai d’ells que segueixen aquest mateix camí!, diu Judes.
Continua fent al·lusió a Balaam, el qual per lucre, va fer aliança amb els que venien contra Déu i el seu poble. Recordem la història de Balaam, profeta del qual llegim a Nombres 22-24. El rei Balac volia que aquest maleís el poble d'Israel. Balaam, profeta al servei del Déu d'Israel, volia les riqueses i la fama que Balac li estava oferint, però temia ofendre el Déu veritable. Tot i això, l'amor als diners el va portar camí a maleir el poble. Tal va ser el seu afany, que Déu va fer servir la somera per treure'l de la seva tossuda actitud, però aquest va colpejar al pobre animal mentre aquesta miraculosament li parlava.  Aquesta història seria graciosa si no il·lustrés la neciesa de l'home que insisteix a anar pel seu propi camí i buscar el seu propi guany pensant que pot enganyar Déu. Com que Balaam n'hi ha molts, i qualsevol de nosaltres podríem caure en el mateix error. Ai dels qui segueixen la seva pròpia neciesa i s'allunyen de Déu malgrat els advertiments divins!.
El tercer exemple és el de Corè, personatge que trobem al capítol 16 de Nombres. Malauradament, aquest home de la tribu de Leví es va rebel·lar contra el pla de Déu, i va organitzar un grup per enfrontar-se a Moisès i Aaron, els líders que Déu havia posat per guiar el poble. L'argument de Coré era que tots ells eren sants, i per tant, ells triarien qui els liderés. De ben cert, Déu els havia apartat pel ministeri, perquè eren part de la tribu dels sacerdots, però s'estaven rebel·lant contra Déu buscant més glòria i poder per a ells en lloc de glorificar Déu en la posició que Déu els havia donat. Déu, després d'advertir-los i donar-los oportunitat de penedir-se'n, va portar judici sobre els rebels que van decidir seguir el camí de Coré. Ai d'aquells que encara avui busquen glòria per a ells mateixos, anteposant la seva voluntat a la de Déu!
D'aquests continua dient Judes: “Aquests són esculls en els vostres àpats de germanor, golafrejant i apeixant-se ells mateixos sense miraments; núvols sense pluja enduts pel vent; arbres de tardor sense fruits, dues vegades morts, desarrelats. Ones furients de la mar, que escumegen la pròpia vergonya; estels errants, als quals és reservada la foscor de les tenebres per sempre.” JUDES 1:12-13*.

Són paraules fortes, però que fort és tornar-se contra el Totpoderós. Això és el que van fer els àngels caiguts, i per això esperen “el seu judici al gran dia” (6).Judes dona també l'exemple de Sodoma i Gomorra, ciutats que menysprearen la gràcia de Déu per delectar-se en pecats que Déu condemnava. Aquestes també “van ser posades per exemple, patint el càstig del foc etern” (7). “Malgrat això, també aquests somniadors embruten el cos, rebutgen l’autoritat i infamen les dignitats.” JUDES 1:8*.Segles més tard hi havia persones així entre els veritables cristians, i avui dia, els anys han passat, però els mateixos...]]>437biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/judes-174-introduccio-a-la-carta-de-judes--62688091La carta va ser escrita al voltant de l'any 70 després de Crist. Aquest Judes, és clar, no és el mateix Judes que va vendre al Senyor Jesús per 30 peces de plata i que després, no podent viure amb el que havia fet, en lloc de penedir-se i seguir Crist, es va llevar la vida. 
Aquest Judes, autor de la carta és el germà de Jaume, escriptor de la carta de Jaume. Ells dos eren germans de Jesús per part de mare, ens diuen les Escriptures. Encara que no havien seguit el seu germà, el Mestre, durant la seva vida a la Terra, després de veure el Senyor morir a la creu i veure el seu testimoni de resurrecció, van creure en tot el que el seu germà havia dit i van seguir en el camí de l'evangeli, compartint amb molts la veritat de la Paraula.
Judes, en aquesta carta havia pensat escriure sobre la fe que era comú a cadascú, basada en la mort i resurrecció de Crist, rebuda per la fe, sense mèrit propi, i gràcies a la misericòrdia de Déu i el seu amor cap al pecador penedit. No obstant això, Déu l'havia guiat cap a un altre tema, un que malauradament s'havia de tractar a causa del perill que suposava per als creients en diferents llocs. Per aquest motiu, al primer verset, Judes els diu “jo tenia ànsia d’escriure-us sobre la nostra salvació comuna, però ara em veig obligat a fer-ho amb el propòsit d’animar-vos a combatre per la fe que fou tramesa als sants una vegada per sempre.” JUDES 1:3*.
La fe en Crist que tenim per la gràcia de Déu és valuosa, i no hem de permetre que els que venen sembrin dubtes a la terra fèrtil que ha estat sembrada.
El pitjor de tot, com diu Judes al verset 4, és que molts d'aquests venen “encobertament”, enganyant, fent-se passar per cristians que coneixen el Salvador, però com vèiem a les altres cartes, amb les seves vides mostraven el mateix. D'aquests llegíem a les cartes de Pere (2 Pere 2:1-3), a les de Pau a Timoteu (2 Timoteu 3:1-9), i a les de Joan (1 Joan 4:1-3). Fins i tot el Senyor Jesús va advertir sobre aquest tipus de persona a Mateu 7 (15-19). Curiosament, el germà del Senyor en parla com a prèviament reservats per a condemnació, fent ressonar en la nostra ment el que llegim de l'altre Judes, fals deixeble de Jesús, que malgrat caminar i menjar amb Jesús i els seus deixebles, no era en realitat part d'ells, com ens confirma Joan 6:70. Judes Iscariot era un lladre, que sostreia diners de la borsa dels deixebles, com ens diu Joan 12:6. Aquest, arribada l'oportunitat, va trair el qui l'havia acollit com un dels seus, tot i saber el que acabaria fent, com veiem en Joan 13:26.
L'autor de la carta revela aquests enganyadors perquè els cristians puguin estar alertats, i puguin rebutjar les falses doctrines i recordar les paraules dels apòstols del Senyor Jesucrist i seguir les seves ensenyances.
Judes ens recorda que som aquí ara, però anticipant la vida eterna que Crist ens ha promès. “Però vosaltres, estimats, edificant-vos sobre la vostra fe santíssima, orant en l’Esperit Sant, manteniu-vos en l’amor de Déu, mentre espereu la bondat de nostre Senyor Jesucrist, que duu a la vida eterna.” JUDES 1:20-21*.
Judes acaba la seva carta amb una doxologia que vull compartir exaltant el nom del meu Senyor: “Al qui és poderós per a guardar-vos de caure i presentar-vos íntegres i plens de goig davant la seva glòria, a l’únic Déu, Salvador nostre, per mitjà de Jesucrist, nostre Senyor, sigui la glòria i majestat, imperi i potència, abans de tots els temps, ara i per sempre. Amén.” JUDES 1:24-25*.
* BEC: Bíblia Evangélica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/62688091Fri, 15 Nov 2024 05:42:26 +0000David y MaribelAquesta carta és la darrera de les cartes al Nou Testament. La considerem una carta general, perquè no va adreçada a una església o persona en particular. Desconeixem els destinataris de la carta, però sabem que eren cristians, probablement jueus, que...La carta va ser escrita al voltant de l'any 70 després de Crist. Aquest Judes, és clar, no és el mateix Judes que va vendre al Senyor Jesús per 30 peces de plata i que després, no podent viure amb el que havia fet, en lloc de penedir-se i seguir Crist, es va llevar la vida. 
Aquest Judes, autor de la carta és el germà de Jaume, escriptor de la carta de Jaume. Ells dos eren germans de Jesús per part de mare, ens diuen les Escriptures. Encara que no havien seguit el seu germà, el Mestre, durant la seva vida a la Terra, després de veure el Senyor morir a la creu i veure el seu testimoni de resurrecció, van creure en tot el que el seu germà havia dit i van seguir en el camí de l'evangeli, compartint amb molts la veritat de la Paraula.
Judes, en aquesta carta havia pensat escriure sobre la fe que era comú a cadascú, basada en la mort i resurrecció de Crist, rebuda per la fe, sense mèrit propi, i gràcies a la misericòrdia de Déu i el seu amor cap al pecador penedit. No obstant això, Déu l'havia guiat cap a un altre tema, un que malauradament s'havia de tractar a causa del perill que suposava per als creients en diferents llocs. Per aquest motiu, al primer verset, Judes els diu “jo tenia ànsia d’escriure-us sobre la nostra salvació comuna, però ara em veig obligat a fer-ho amb el propòsit d’animar-vos a combatre per la fe que fou tramesa als sants una vegada per sempre.” JUDES 1:3*.
La fe en Crist que tenim per la gràcia de Déu és valuosa, i no hem de permetre que els que venen sembrin dubtes a la terra fèrtil que ha estat sembrada.
El pitjor de tot, com diu Judes al verset 4, és que molts d'aquests venen “encobertament”, enganyant, fent-se passar per cristians que coneixen el Salvador, però com vèiem a les altres cartes, amb les seves vides mostraven el mateix. D'aquests llegíem a les cartes de Pere (2 Pere 2:1-3), a les de Pau a Timoteu (2 Timoteu 3:1-9), i a les de Joan (1 Joan 4:1-3). Fins i tot el Senyor Jesús va advertir sobre aquest tipus de persona a Mateu 7 (15-19). Curiosament, el germà del Senyor en parla com a prèviament reservats per a condemnació, fent ressonar en la nostra ment el que llegim de l'altre Judes, fals deixeble de Jesús, que malgrat caminar i menjar amb Jesús i els seus deixebles, no era en realitat part d'ells, com ens confirma Joan 6:70. Judes Iscariot era un lladre, que sostreia diners de la borsa dels deixebles, com ens diu Joan 12:6. Aquest, arribada l'oportunitat, va trair el qui l'havia acollit com un dels seus, tot i saber el que acabaria fent, com veiem en Joan 13:26.
L'autor de la carta revela aquests enganyadors perquè els cristians puguin estar alertats, i puguin rebutjar les falses doctrines i recordar les paraules dels apòstols del Senyor Jesucrist i seguir les seves ensenyances.
Judes ens recorda que som aquí ara, però anticipant la vida eterna que Crist ens ha promès. “Però vosaltres, estimats, edificant-vos sobre la vostra fe santíssima, orant en l’Esperit Sant, manteniu-vos en l’amor de Déu, mentre espereu la bondat de nostre Senyor Jesucrist, que duu a la vida eterna.” JUDES 1:20-21*.
Judes acaba la seva carta amb una doxologia que vull compartir exaltant el nom del meu Senyor: “Al qui és poderós per a guardar-vos de caure i presentar-vos íntegres i plens de goig davant la seva glòria, a l’únic Déu, Salvador nostre, per mitjà de Jesucrist, nostre Senyor, sigui la glòria i majestat, imperi i potència, abans de tots els...]]>335biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/joan-173-el-guardia-del-meu-germa--62688090L'apòstol Joan deixa clar que Déu va mostrar el seu amor cap a la humanitat oferint la vida del seu Fill estimat per proveir salvació per a tothom que el rep; per Ell tenim vida eterna.
1 Joan 3:16* ens diu que Déu ens ha donat a conèixer el seu amor a través d’aquest acte i ens instrueix a fer el mateix cap als altres dient:  “Hem conegut l’amor en aquest fet: Ell ha donat la seva vida per nosaltres. Nosaltres també hem de donar la vida pels germans.” “En això es veu ben clar quins són els fills de Déu i quins són els fills del diable: tot aquell qui no es comporta justament no és de Déu, com tampoc no ho és aquell qui no estima el seu germà.” 1 JOAN 3:10*.
Aquesta és una afirmació molt dràstica. Joan ens explica que des del principi hem sentit aquest missatge: “Que ens tinguem amor els uns als altres.” i continua amb la següent advertència: “No com Caín, que era del maligne i va matar el seu germà.” (3:11-12).
Joan ens porta al principi, al llibre de Gènesi, on llegim que Caín, el fill dels primers habitants de la Terra, va tenir enveja contra el seu germà, perquè aquest obeïa Déu i rebia l'aprovació del cel. Caín estava enutjat amb ell, i Déu va venir a la seva mateixa presència i li va preguntar al verset 6: “I el Senyor digué a Caín: “Per què t’has enfadat i vas amb el semblant abatut?” Caín no va contestar les preguntes de Déu, sinó que en el seu orgull, va atacar el seu germà llevant-li la vida. Déu va tornar a parlar amb CaÍn, aquesta vegada preguntant-li:
“On és Abel el teu germà?”Déu sabia què havia passat, però volia que Caín s'adonés del seu pecat. No obstant això, Caín va actuar amb la mateixa ira amb què havia actuat amb Abel.“Ell va contestar: “No ho sé. Que potser sóc el guardià del meu germà, jo?”GÈNESI 4:9*
Basant-nos en l’ensenyança a través de la Bíblia podríem contestar sense titubejar: és clar! Per descomptat que tenia la responsabilitat de mirar pel benestar del seu germà Abel. Com llegim en Joan, des del principi, el pla de Déu era que així com ell ens estima, ens estimem els uns als altres. Déu no va venir a llevar la vida, sinó a donar la seva vida per nosaltres. Caín sabia que havia pecat quan en lloc d'estimar el seu germà, l'havia atacat per enveja.
La carta de Joan ens recorda: “No siguis com Caín.” Els qui són de Déu estimen com Déu estima. Encara més; el verset 14 del capítol 3 diu: “Nosaltres sabem que ja hem fet el pas de la mort a la vida, perquè estimem els germans. El qui no estima, segueix en poder de la mort.” 1 JOAN 3:14*.
Joan dona dues mostres de la salvació; una és que qui coneix Déu no viu en pecat, desobeint Déu. L'altra és que el qui coneix Déu de veritat estima el seu germà. Llegim a 1 Joan 4:20*: “Si algú deia: Jo estimo Déu, però odia el seu germà, és mentider, perquè qui no estima el seu germà, a qui veu, no pot estimar Déu, a qui no veu”.
1 Joan 4:7-11 ens ensenya  “Benamats, estimeu-vos mútuament, perquè l’amor prové de Déu, i tot aquell qui estima ha nascut de Déu i coneix Déu. Aquell qui no estima no ha conegut Déu, ja que Déu és amor. En això s’ha fet evident entre nosaltres l’amor de Déu: en què Déu ha enviat el seu Fill unigènit al món a fi que tinguem vida per mitjà d’ell. En això consisteix l’amor: no pas en el fet que nosaltres hàgim estimat Déu, sinó en el fet que ell ens va estimar i va enviar el seu Fill com a propiciació pels nostres pecats. Estimats, si Déu ens ha estimat així, també nosaltres hem d’estimar-nos mútuament”.
Quina preciosa i clara explicació! Deixa clar que Déu ens ha estimat, i en el seu amor ens ha mostrat com estimar el nostre proïsme. Si estimem Déu, reflectirem el seu amor cap als nostres germans. Déu en el seu amor, dona de si per al bé de cadascun de nosaltres. El seu amor ha de ser evident a les nostres vides. Aquells que ens hem beneficiat del Seu amor podem donar de nosaltres mateixos als nostres germans, als que ho són a la sang i aquells que Déu ha posat en el nostre camí.
Si cadascú mirem pel bé del nostre germà, no hi haurà lloc per a l'enveja. “si ens estimem mútuament, Déu viu en nosaltres.” 1 JOAN 4:12*.Deixem que l'Esperit Sant continuï produint el fruit d'amor en nosaltres perquè altres vegin l'amor de Crist.

*BEC: Bíblia Evangélica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/62688090Thu, 14 Nov 2024 05:57:02 +0000David y MaribelDiverses seccions de les cartes de Joan parlen de l’amor. Quan llegim del primer verset del capítol 3, “Mireu quina prova d’amor tan gran ens ha donat el Pare: que siguem declarats fills de Déu” ens ve al cap Joan 3:16*, on llegim que “Ja que Déu ha...L'apòstol Joan deixa clar que Déu va mostrar el seu amor cap a la humanitat oferint la vida del seu Fill estimat per proveir salvació per a tothom que el rep; per Ell tenim vida eterna.
1 Joan 3:16* ens diu que Déu ens ha donat a conèixer el seu amor a través d’aquest acte i ens instrueix a fer el mateix cap als altres dient:  “Hem conegut l’amor en aquest fet: Ell ha donat la seva vida per nosaltres. Nosaltres també hem de donar la vida pels germans.” “En això es veu ben clar quins són els fills de Déu i quins són els fills del diable: tot aquell qui no es comporta justament no és de Déu, com tampoc no ho és aquell qui no estima el seu germà.” 1 JOAN 3:10*.
Aquesta és una afirmació molt dràstica. Joan ens explica que des del principi hem sentit aquest missatge: “Que ens tinguem amor els uns als altres.” i continua amb la següent advertència: “No com Caín, que era del maligne i va matar el seu germà.” (3:11-12).
Joan ens porta al principi, al llibre de Gènesi, on llegim que Caín, el fill dels primers habitants de la Terra, va tenir enveja contra el seu germà, perquè aquest obeïa Déu i rebia l'aprovació del cel. Caín estava enutjat amb ell, i Déu va venir a la seva mateixa presència i li va preguntar al verset 6: “I el Senyor digué a Caín: “Per què t’has enfadat i vas amb el semblant abatut?” Caín no va contestar les preguntes de Déu, sinó que en el seu orgull, va atacar el seu germà llevant-li la vida. Déu va tornar a parlar amb CaÍn, aquesta vegada preguntant-li:
“On és Abel el teu germà?”Déu sabia què havia passat, però volia que Caín s'adonés del seu pecat. No obstant això, Caín va actuar amb la mateixa ira amb què havia actuat amb Abel.“Ell va contestar: “No ho sé. Que potser sóc el guardià del meu germà, jo?”GÈNESI 4:9*
Basant-nos en l’ensenyança a través de la Bíblia podríem contestar sense titubejar: és clar! Per descomptat que tenia la responsabilitat de mirar pel benestar del seu germà Abel. Com llegim en Joan, des del principi, el pla de Déu era que així com ell ens estima, ens estimem els uns als altres. Déu no va venir a llevar la vida, sinó a donar la seva vida per nosaltres. Caín sabia que havia pecat quan en lloc d'estimar el seu germà, l'havia atacat per enveja.
La carta de Joan ens recorda: “No siguis com Caín.” Els qui són de Déu estimen com Déu estima. Encara més; el verset 14 del capítol 3 diu: “Nosaltres sabem que ja hem fet el pas de la mort a la vida, perquè estimem els germans. El qui no estima, segueix en poder de la mort.” 1 JOAN 3:14*.
Joan dona dues mostres de la salvació; una és que qui coneix Déu no viu en pecat, desobeint Déu. L'altra és que el qui coneix Déu de veritat estima el seu germà. Llegim a 1 Joan 4:20*: “Si algú deia: Jo estimo Déu, però odia el seu germà, és mentider, perquè qui no estima el seu germà, a qui veu, no pot estimar Déu, a qui no veu”.
1 Joan 4:7-11 ens ensenya  “Benamats, estimeu-vos mútuament, perquè l’amor prové de Déu, i tot aquell qui estima ha nascut de Déu i coneix Déu. Aquell qui no estima no ha conegut Déu, ja que Déu és amor. En això s’ha fet evident entre nosaltres l’amor de Déu: en què Déu ha enviat el seu Fill unigènit al món a fi que tinguem vida per mitjà d’ell. En això consisteix l’amor: no pas en el fet que nosaltres hàgim estimat Déu, sinó en el fet que ell ens va estimar i va enviar el seu Fill com a propiciació pels nostres pecats. Estimats, si Déu ens ha estimat així, també nosaltres hem d’estimar-nos mútuament”.
Quina preciosa i clara explicació! Deixa clar que Déu ens ha estimat, i en el seu amor ens ha mostrat com estimar el...]]>391biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/joan-172-els-anticrists--62688088Aquests procuren per tots els mitjans desfer-se de la idea del Déu de la Bíblia, per crear ells la seva pròpia idea de la deïtat. D'aquests n'hi ha hagut, n'hi ha i n'hi haurà molts a la història de la humanitat. Recordem els emperadors romans que es declaraven a si mateixos déus. Neró va matar centenars de cristians als circs i a la foguera perquè honraven Crist i no a ell. Com aquest n'hem tingut molts en la curta història de la humanitat. Però aquests personatges, encara que no tinguin renom mundial o una gran influència, continuen existint. Joan els identifica de forma senzilla al 2:22* “Qui és el mentider, sinó aquell qui nega que Jesús és el Crist? Aquest és l’Anticrist, que nega el Pare i el Fill”.
Aquestes persones neguen el Pare i el Fill, i viuen segons la seva pròpia mentida. Alguns miren al cel i diuen “si Déu existeix…..” Déu ja ha dit que existeix; no hi ha base per negar aquesta realitat. Com a creació seva, hauríem de poder identificar-lo, sentir-lo, i acceptar-lo, però no obstant això, ens permetem el luxe de qüestionar-ne l'existència. Fins i tot molts afirmen que hi ha d'haver “alguna cosa” que governi l'univers, deixant lloc éssers extraterrestres que puguin controlar el nostre destí. Aquest pensament és clarament “antiDéu” i “anticrist”.
També hi ha aquells que diuen que creuen en Déu, però no creuen en el Fill, el Salvador del món, Déu encarnat. Menyspreen la seva deïtat i el releguen a un segon pla. Aquests també són anticristos segons el verset. “Tothom que nega el Fill, tampoc té el Pare. El qui confessa el Fill té també el Pare.” És innegable que l'un ve amb l'altre, i són indivisibles. Un pot anar predicant pels carrers que creu en Déu i negar la deïtat de Crist, però la Bíblia és clara pel que fa a això; aquesta persona no té el Pare, viu enganyada i enganyant, i és, al cap I a la fi un anticrist, perquè nega la veritable identitat de Crist. Això no ho dic jo per jutjar ni insultar ningú; és la Paraula de Déu.
Joan ja advertia els cristians del primer segle amb aquestes paraules: “Fillets, ha arribat la darrera hora. Heu sentit a dir que vindria un anticrist, i ara molts s’han tornat anticrists; d’això intuïm que ja som a la darrera hora. Si bé han sortit d’entre els nostres, en realitat no eren dels nostres, perquè si haguessin estat dels nostres, s’haurien mantingut amb nosaltres, però això ha passat perquè es vegi que no tots són dels nostres. Vosaltres, en canvi, teniu una unció que ve del Sant, i tots teniu el coneixement.” 1 JOAN 2:18-20*.
Si ells podien reconèixer que estaven en els darrers temps, com més nosaltres, vint segles més tard. Ja hem dit que Déu espera pacientment perquè aquells que hagin de ser salvats vinguin al coneixement de Crist, però els que tenim l’esperit sant en nosaltres podem discernir per la Paraula entre aquells que són de Déu, i aquells que el neguen, ja sigui en paraula o en fets. Al capítol 4 descriu l'esperit dels que són “anti-Crist” perquè puguem identificar-los: “En això podeu comprovar si la inspiració és de Déu: tota inspiració que reconeix que Jesucrist ha vingut com a home, prové de Déu, i tota inspiració que no reconeix Jesús, no prové de Déu; i això és distintiu de l’Anticrist. Vau sentir a dir que era a punt de venir. Doncs ara ja és al món.” 1 JOAN 4:2-3*.
“Qui és el mentider, sinó aquell qui nega que Jesús és el Crist? Aquest és l’Anticrist, que nega el Pare i el Fill.” 1 JOAN 2:22*.
Per al Senyor la veritat és extremadament important, perquè Ell és La veritat (Joan 14:6). El mateix apòstol ens recorda al capítol dos de la primera carta que “cap mentida procedeix de la veritat.” Si Déu és Veritat, i la seva Paraula és Veritat, allò que es desvia de la veritat és lògicament mentida.
No visquem a la mentida, fent per a nosaltres déus falsos, negant el Pare i el Fill. Encara més, no caiguem a l'error de creure que això és una veritat relativa, que cadascú pot decidir si és certa o no. Una veritat discutible, per definició, no és pas veritat. Vivim en un món on la relativitat regna, però aquest és el món del qual Déu ens adverteix que no pertanyem si hem confiat en Crist.
Creiem en l'Absolut, el Déu de l'Univers, i la Paraula és Veritat, com Ell és Veritat. Qualsevol desviació d'aquesta afirmació, segons les paraules de l'apòstol, són anticrist. Joan ens anima en els versets 24-25 del capítol 2: “Pel que fa a vosaltres, manteniu dintre vostre allò que heu après des del principi; si allò que heu après des del principi ho manteniu en vosaltres, també vosaltres us mantindreu en el Fill i en el Pare. Precisament, la vida eterna és la promesa que ell ens ha fet.” 1 JOAN 2:24-25*.
Creus això? Siguem llums en aquest món que apuntin a la veritat, al Crist, perquè tothom que en Ell cregui pugui gaudir de la promesa de la vida eterna amb el Pare i amb el Fill.

* BEC: Bïblia Evangélica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/62688088Wed, 13 Nov 2024 05:42:19 +0000David y MaribelÉs molt probable que tots hagim sentit de l'Anticrist, aquest personatge que en els darrers temps s'aixecarà a l'esfera política mundial i després de portar una suposada pau mundial es declararà a si mateix “salvador del món”, demanant fidelitat i...Aquests procuren per tots els mitjans desfer-se de la idea del Déu de la Bíblia, per crear ells la seva pròpia idea de la deïtat. D'aquests n'hi ha hagut, n'hi ha i n'hi haurà molts a la història de la humanitat. Recordem els emperadors romans que es declaraven a si mateixos déus. Neró va matar centenars de cristians als circs i a la foguera perquè honraven Crist i no a ell. Com aquest n'hem tingut molts en la curta història de la humanitat. Però aquests personatges, encara que no tinguin renom mundial o una gran influència, continuen existint. Joan els identifica de forma senzilla al 2:22* “Qui és el mentider, sinó aquell qui nega que Jesús és el Crist? Aquest és l’Anticrist, que nega el Pare i el Fill”.
Aquestes persones neguen el Pare i el Fill, i viuen segons la seva pròpia mentida. Alguns miren al cel i diuen “si Déu existeix…..” Déu ja ha dit que existeix; no hi ha base per negar aquesta realitat. Com a creació seva, hauríem de poder identificar-lo, sentir-lo, i acceptar-lo, però no obstant això, ens permetem el luxe de qüestionar-ne l'existència. Fins i tot molts afirmen que hi ha d'haver “alguna cosa” que governi l'univers, deixant lloc éssers extraterrestres que puguin controlar el nostre destí. Aquest pensament és clarament “antiDéu” i “anticrist”.
També hi ha aquells que diuen que creuen en Déu, però no creuen en el Fill, el Salvador del món, Déu encarnat. Menyspreen la seva deïtat i el releguen a un segon pla. Aquests també són anticristos segons el verset. “Tothom que nega el Fill, tampoc té el Pare. El qui confessa el Fill té també el Pare.” És innegable que l'un ve amb l'altre, i són indivisibles. Un pot anar predicant pels carrers que creu en Déu i negar la deïtat de Crist, però la Bíblia és clara pel que fa a això; aquesta persona no té el Pare, viu enganyada i enganyant, i és, al cap I a la fi un anticrist, perquè nega la veritable identitat de Crist. Això no ho dic jo per jutjar ni insultar ningú; és la Paraula de Déu.
Joan ja advertia els cristians del primer segle amb aquestes paraules: “Fillets, ha arribat la darrera hora. Heu sentit a dir que vindria un anticrist, i ara molts s’han tornat anticrists; d’això intuïm que ja som a la darrera hora. Si bé han sortit d’entre els nostres, en realitat no eren dels nostres, perquè si haguessin estat dels nostres, s’haurien mantingut amb nosaltres, però això ha passat perquè es vegi que no tots són dels nostres. Vosaltres, en canvi, teniu una unció que ve del Sant, i tots teniu el coneixement.” 1 JOAN 2:18-20*.
Si ells podien reconèixer que estaven en els darrers temps, com més nosaltres, vint segles més tard. Ja hem dit que Déu espera pacientment perquè aquells que hagin de ser salvats vinguin al coneixement de Crist, però els que tenim l’esperit sant en nosaltres podem discernir per la Paraula entre aquells que són de Déu, i aquells que el neguen, ja sigui en paraula o en fets. Al capítol 4 descriu l'esperit dels que són “anti-Crist” perquè puguem identificar-los: “En això podeu comprovar si la inspiració és de Déu: tota inspiració que reconeix que Jesucrist ha vingut com a home, prové de Déu, i tota inspiració que no reconeix Jesús, no prové de Déu; i això és distintiu de l’Anticrist. Vau sentir a dir que era a punt de venir. Doncs ara ja és al món.” 1 JOAN 4:2-3*.
“Qui és el mentider, sinó aquell qui...]]>455biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/joan-171-el-mon-i-els-seus-desitjos--62688087Aquests tres versets de la Bíblia tenen grans veritats pràctiques per a la vida del cristià, perquè descriuen en una frase relativament curta les lluites que experimentem a la nostra vida quotidiana aquí a la Terra. Joan ens diu que tot allò que ens tempta a desviar-nos de Déu en aquest món no prové de Déu, sinó del mateix món en què vivim. 
Jaume ja ens advertia de l'error de pensar que Déu ens dóna males coses quan va dir al capítol 1:13-15*: “Quan algú se senti temptat, que no digui: “Sóc temptat de Déu”, perquè Déu ni té males temptacions ni tempta ningú, sinó que cadascú és temptat quan l’arrossega la pròpia concupiscència i es deixa seduir. Llavors, la concupiscència, quan ha concebut, infanta el pecat, i el pecat, quan s’ha consumat, engendra la mort”.
És fàcil per a l'ésser humà culpar Déu per cada dificultat en aquesta vida, però la veritat és que no necessitem ningú, ni tan sols el maligne, per ficar-nos en problemes, perquè com Déu ha ensenyat, el mal viu a cada cor i aquest món caigut és ple de maldat. Aquesta realitat va en contra de la tendència que hi ha de pensar que som bons per naturalesa, i que ens fem dolents pel que anem rebent a la nostra experiència. Si fos així, d'on ve el mal aleshores?
Déu ens explica que el mal ve del nostre interior, i que no hi ha res fora del cos que contamini l'home (ho veiem a Jesús a Mateu 15 i Marc 7). Aquest pensament no és gaire popular perquè posa la responsabilitat sobre la pròpia persona. Vegem com els mateixos desitjos naturals que Déu ens ha donat per gaudir en la Seva voluntat poden ser pervertits per fer-nos caure quan el desobeïm.
Diu Joan  “Perquè tot allò que hi ha en el món, les apetències carnals, l’avidesa dels ulls i l’ostentació de les riqueses, no prové del Pare, sinó del món.” 1 JOAN 2:16*. El món a què es refereix és el sistema en què vivim, el qual formem tots nosaltres. Les categories que Joan identifica al text són les apetències carnals, l’avidesa dels ulls i l’ostentació de les riqueses.
Com que la Bíblia és un llibre que està perfectament interconnectat, és molt interessant veure aquestes tres categories en la primera temptació documentada a Gènesi, el primer llibre de l'Antic Testament i les temptacions de Jesús a Mateu i Lluc, al Nou Testament.
Quan la serp va temptar Eva a l'Hort de l'Edèn, aquesta va experimentar les tres categories de desitjos aquí esmentades. Ens diu Gènesi 3:6* “La dona, veient que l’arbre era bo per a menjar, que era agradable a la vista i excel·lent per a aconseguir coneixement, prengué del seu fruit i en va menjar, i també en va donar al seu home i en van menjar tots dos”.
En primer lloc, va percebre que el fruit era bo per menjar. Les necessitats de la carn són importants per a nosaltres; hem de menjar, dormir i relacionar-nos; i Déu ens ha donat tant les necessitats com el goig mentre les satisfem. Tanmateix, dins aquest regal correm el perill de desitjar satisfer aquestes necessitats fora de la voluntat del Senyor, ja sigui perquè no és el que Déu té per a nosaltres o perquè no és el moment de gaudir-lo. El fruit de l'arbre que Déu havia prohibit semblava bo per menjar. No semblava que allò que Déu havia prohibit fos en si dolent, per la qual cosa la serp aprofita aquest desig natural a Eva per convèncer-la. Per descomptat que els arbres que sí que podien menjar també tenien fruits bons per menjar. No era que Déu no satisfà les necessitats d'Adam i Eva; no, però Eva va començar a pensar que si Déu no li donava aquest fruit, no l'estimava. Has pensat de manera semblant en algun moment?
Satanàs, que ha canviat poc la seva tàctica, va venir Jesús al desert per temptar-lo, i la primera temptació és semblant a la que va funcionar amb Eva. Li va proposar que a petició seva convertís les pedres en pa i satisfés la gana de quaranta dies de dejuni. Quina proposta tan amable! Per descomptat que Jesús ho podria haver fet; no obstant això, a diferència d'Eva, Jesús no va caure en el parany d'interposar els seus propis desitjos de la carn o els del mateix Satanàs al pla de Déu per a la seva vida en aquell moment.   
Tornant al text de Gènesi, llegim que, en segon lloc, Eva va veure que el fruit “era agradable als ulls”. No només semblava el fruit prohibit bo per al cos, sinó que a més tenia bona pinta; podríem dir que va entrar pels ulls a l'Eva. La veritat és que les nostres primeres impressions solen percebre's pels ulls. Edèn era el lloc més bonic de la Terra. Un cop més, no és que l'Eva no estigués envoltada de bellesa, però aquesta cosa única que ella no podia tenir era el que l'atreia.
El Senyor Jesús va tenir la mateixa temptació, quan Satanàs “li va mostrar tots els regnes del món i li va dir: Tot això et donaré, si et prosternes i m'adores.” (Lluc 4:5-6; Mateu 4:8-9). Quines vistes tindria Jesús des de l'alta muntanya! Però Ell sabia que tot això seria seu un dia. Ara no era el moment, i sens dubte, no al preu de postrar-se davant de Satanàs. Jesús se sotmetria al Pare i esperaria el moment perfecte en la voluntat de Déu. Jesús és l'exemple perfecte per a nosaltres quan som temptats a avançar-nos als temps de Déu o violar-ne les condicions. El seu pla és perfecte, i fem bé de portar a Déu tot allò que ens entra pels ulls per poder destriar si en veritat és o no el que Déu vol per a nosaltres ara o en qualsevol moment.
En tercer lloc, Eva, en veure el fruit, va notar que “era cobejable per assolir la saviesa.” Qui no voldria saviesa, oi? És dolent desitjar les coses bones de la vida? Saviesa, riqueses, bon nom, influència, què hi ha de dolent a voler gaudir allò que podria ser un regal de Déu? Un cop més, tornem al context en què vivia Eva. Llegim a Gènesi que Déu caminava amb ells a l'hort diàriament. Si l'Eva volia més saviesa, podia anar directament a la font. Déu ja els donava el coneixement del bé. Què ens faria pensar que el fruit del coneixement del mal aportaria alguna cosa a la saviesa d'Eva? Un cop més veiem que Eva anhelà la satisfacció dels seus desitjos fora de la voluntat de Déu, desitjant les vanitats de la vida i menyspreant els desitjos del seu Déu.
Qualsevol de nosaltres ens podem trobar intentant assolir la vanaglòria de la vida, cobejant per a nosaltres mateixos coneixement, fama, poder o influència sense atendre els desitjos de Déu.
Jesús ens va mostrar com afrontar  aquesta temptació. Satanàs el va portar al pinacle del temple i el va convidar a tirar-se perquè els seus àngels vinguessin a recollir-lo a l'aire. Quin espectacle hauria estat, oi? Tots els presents haurien pogut comprovar el poder de Jesús. No obstant això, aquest no era el pla de Déu. Per què Crist seguiria el pla de l'enemic? Jesús era el Déu Veritable. No havia de demostrar la seva Omnipotència. Jesús ressuscitaria de la tomba vencent la mort, però ara no era la voluntat del Pare que fes ostentació del seu poder. I així Jesús va reprovar Satanàs i aquest va fugir.
A les temptacions d'Eva i Jesús veiem aquestes tres categories de desitjos que poden ser usats en contra nostra. Notem que on Eva va caure, Jesús es va mantenir ferm. Seguim l'exemple del Mestre i fem servir la mateixa Paraula de Déu per resistir fins al final, perquè com diu Joan, “el qui compleix la voluntat de Déu resta per sempre.” 1 JOAN 2:17*.
* BEC: Bíblia Evangélica Catalana

]]>https://api.spreaker.com/episode/62688087Tue, 12 Nov 2024 06:00:02 +0000David y Maribel“No estimeu el món ni allò que és propi del món. L’amor del Pare no pot estar en aquell qui estima el món. Perquè tot allò que hi ha en el món, les apetències carnals, l’avidesa dels ulls i l’ostentació de les riqueses, no prové del Pare, sinó del...Aquests tres versets de la Bíblia tenen grans veritats pràctiques per a la vida del cristià, perquè descriuen en una frase relativament curta les lluites que experimentem a la nostra vida quotidiana aquí a la Terra. Joan ens diu que tot allò que ens tempta a desviar-nos de Déu en aquest món no prové de Déu, sinó del mateix món en què vivim. 
Jaume ja ens advertia de l'error de pensar que Déu ens dóna males coses quan va dir al capítol 1:13-15*: “Quan algú se senti temptat, que no digui: “Sóc temptat de Déu”, perquè Déu ni té males temptacions ni tempta ningú, sinó que cadascú és temptat quan l’arrossega la pròpia concupiscència i es deixa seduir. Llavors, la concupiscència, quan ha concebut, infanta el pecat, i el pecat, quan s’ha consumat, engendra la mort”.
És fàcil per a l'ésser humà culpar Déu per cada dificultat en aquesta vida, però la veritat és que no necessitem ningú, ni tan sols el maligne, per ficar-nos en problemes, perquè com Déu ha ensenyat, el mal viu a cada cor i aquest món caigut és ple de maldat. Aquesta realitat va en contra de la tendència que hi ha de pensar que som bons per naturalesa, i que ens fem dolents pel que anem rebent a la nostra experiència. Si fos així, d'on ve el mal aleshores?
Déu ens explica que el mal ve del nostre interior, i que no hi ha res fora del cos que contamini l'home (ho veiem a Jesús a Mateu 15 i Marc 7). Aquest pensament no és gaire popular perquè posa la responsabilitat sobre la pròpia persona. Vegem com els mateixos desitjos naturals que Déu ens ha donat per gaudir en la Seva voluntat poden ser pervertits per fer-nos caure quan el desobeïm.
Diu Joan  “Perquè tot allò que hi ha en el món, les apetències carnals, l’avidesa dels ulls i l’ostentació de les riqueses, no prové del Pare, sinó del món.” 1 JOAN 2:16*. El món a què es refereix és el sistema en què vivim, el qual formem tots nosaltres. Les categories que Joan identifica al text són les apetències carnals, l’avidesa dels ulls i l’ostentació de les riqueses.
Com que la Bíblia és un llibre que està perfectament interconnectat, és molt interessant veure aquestes tres categories en la primera temptació documentada a Gènesi, el primer llibre de l'Antic Testament i les temptacions de Jesús a Mateu i Lluc, al Nou Testament.
Quan la serp va temptar Eva a l'Hort de l'Edèn, aquesta va experimentar les tres categories de desitjos aquí esmentades. Ens diu Gènesi 3:6* “La dona, veient que l’arbre era bo per a menjar, que era agradable a la vista i excel·lent per a aconseguir coneixement, prengué del seu fruit i en va menjar, i també en va donar al seu home i en van menjar tots dos”.
En primer lloc, va percebre que el fruit era bo per menjar. Les necessitats de la carn són importants per a nosaltres; hem de menjar, dormir i relacionar-nos; i Déu ens ha donat tant les necessitats com el goig mentre les satisfem. Tanmateix, dins aquest regal correm el perill de desitjar satisfer aquestes necessitats fora de la voluntat del Senyor, ja sigui perquè no és el que Déu té per a nosaltres o perquè no és el moment de gaudir-lo. El fruit de l'arbre que Déu havia prohibit semblava bo per menjar. No semblava que allò que Déu havia prohibit fos en si dolent, per la qual cosa la serp aprofita aquest desig natural a Eva per convèncer-la. Per descomptat que els arbres que sí que podien menjar també tenien fruits bons per menjar. No era que Déu no satisfà les necessitats d'Adam i Eva; no, però Eva va començar a pensar que si Déu no li donava aquest fruit, no l'estimava. Has pensat de manera semblant en algun moment?
Satanàs, que ha...]]>608biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/joan-170-un-missatge-per-a-tothom--62688089Ara bé, és possible que en escoltar això et vingui al cap algú que anomenant-se cristià viu més com un diable, diries tu. És important que davant d'aquests exemples d'incongruència, arribem a la conclusió, com ens mostra Joan, que aquesta persona no coneix Déu de veritat, perquè com llegim a 1 Joan 2:6*, “El qui diu que està en ell s’ha de comportar igual com ell es comportava”. Aquesta afirmació suposa un repte per al creient i una prova d’identificació per a aquells que estan buscant Déu. Déu és llum, Déu és fidel, i Déu és just. No pots jutjar Déu per les accions dels homes. Busca tu Déu directament, i demana que aquesta persona conegui el Senyor i que la seva vida reflecteixi el caràcter sant de Déu. Recordem que la Paraula de Déu té un missatge per a cadascú de nosaltres, i presenta el Salvador. 
Tot i que aquesta primera carta de Joan no ve amb un destinatari clar, l'apòstol sí que ens diu per a qui és el missatge en aquesta carta. Al capítol 2 llegim els diferents grups a què Joan dirigeix ​​el seu missatge, incloent-hi aquells que acaben de sentir l'evangeli, aquells que ja porten molts anys, i aquells que guien als més joves. El missatge va dirigit a tots.
En primer lloc, escriu als que crida “fillets”: “Us escric, fillets, perquè us han estat perdonats els pecats per amor del seu nom.” 1 JOAN 2:12*. Diu a més: “Us he escrit, fillets, perquè heu conegut el Pare”.
És possible que algú que acaba de conèixer Crist senti com és de difícil viure una vida segons els principis de Déu en un món que viu totalment oposat a Déu. Joan els recorda que si han abraçat l'obra de Crist, els seus pecats han estat perdonats, i poden anar creixent en santedat, per l'obra de l'Esperit Sant de Déu. Així que, sigui que siguis tu el principiant als camins del Senyor, o que vegis els altres lluitant per ser millor cada dia, en lloc de desanimar-nos o de jutjar, recordem que el que ens ha perdonat els pecats és fidel i just per a netejar-nos. Podem anar avançant, i com a l'aurora, la seva llum pot anar augmentant a les nostres vides.
En segon lloc, Joan escriu als que porten més temps al camí: “Us escric a vosaltres, pares, perquè coneixeu el que és des del principi”.
Aquests als quals Joan es refereix com a Pares, coneixen el Pare, i han pogut experimentar personalment Déu en el seu camí al llarg dels anys. No obstant això, és fàcil que amb la confiança, oblidem que aquell que ens va cridar és Sant. No ens podem descuidar en el nostre caminar amb Déu, perquè és fàcil adquirir una cultura cristiana i oblidar el caràcter de Déu. Som cristians perquè Crist ens ha salvat i vivim la vida cristiana, no pas perquè aquesta és la nostra cultura o tradició, sinó perquè vivim com Ell va viure. Aquells que coneixem Déu fa molts anys hauríem de poder ajudar els fillets i els joves en el camí.
Aquest és l'altre grup que escriu Joan, als joves. “Us escric, joves, perquè heu vençut el Maligne.” 1 JOAN 2:13*. I també diu “Us he escrit, joves, perquè sou forts, perquè la paraula de Déu persevera en vosaltres, i heu vençut el Maligne.” 1 JOAN 2:14*.
Quina benedicció són aquells que estan creixent en el Senyor, i que estan en una època de la seva vida cristiana en què reben les lluites amb ànim en Crist!. Aquests viuen a la Paraula, i quan vénen les fletxes del maligne, fan ús immediat de l'armadura de Déu, i amb l'Espasa de la Paraula de Déu han vençut i vencen el maligne, i aquest fuig. Pares i joves en el Senyor, aprofitem els recursos que Déu ens ha donat per créixer a la nostra vida cristiana.
Si no has confiat en Crist per a salvació, t'animo a mirar el Salvador, a donar-li la teva vida per a perdó de pecats, perquè la seva llum il·luminarà cada racó de la teva vida.
Cadascun dels que hem confiat en Crist per a la salvació estem en un d'aquests grups. Sigui que hagis conegut Déu fa poc, sigui que estiguis a l'etapa més vigorosa de la teva vida cristiana, o sigui que siguis del grup que per la teva experiència en la fe cristiana i la teva fidelitat a Déu ets de pilar de suport als més joves , tots hem de recordar aquestes coses: que els nostres pecats han estat perdonats en Crist, que podem vèncer al maligne per la Paraula de Déu, i que el nostre coneixement de Déu pot anar augmentant cada dia de les nostres vides aquí a la Terra. Aquesta secció al capítol 2 acaba amb un missatge per a tots els que són de Déu; diuen els versets 15-17:“No estimeu el món ni allò que és propi del món. L’amor del Pare no pot estar en aquell qui estima el món. Perquè tot allò que hi ha en el món, les apetències carnals, l’avidesa dels ulls i l’ostentació de les riqueses, no prové del Pare, sinó del món. I el món passa, junt amb les seves cobejances, però el qui compleix la voluntat de Déu resta per sempre.” 1 JOAN 2:15-17*.
Analitzarem aquestes tres categories que presenta Joan en descriure els atacs del que anomena “el món”, però vegem aquí la relació amb el missatge de Pere quan diu al 1:24-25 “Tota carn és com l’herba, i tot el seu esclat és com flor d’herba; quan s’asseca l’herba, cau la flor, però la paraula del Senyor resta per sempre. I aquesta és la paraula que us ha estat anunciada.” 1 PERE 1:24-25*.
Aquest món que coneixem passarà, i nosaltres, els que hem confiat en Crist per a salvació, ens mantindrem, segons ha dit a la seva Paraula (1 Joan 2:24). Així que visquem aquí per portar glòria al nostre Salvador, gaudint així de les promeses del fidel i just Déu.

* BEC: Bíblia Evangélica Catalana

]]>https://api.spreaker.com/episode/62688089Mon, 11 Nov 2024 06:27:29 +0000David y MaribelA la introducció de les cartes de Joan vam poder veure que Déu, a través de l'apòstol, ens recorda que Déu és llum i amor, i aquesta llum i aquest amor han de ser evidents en les vides dels qui proclamem el seu nom. Ara bé, és possible que en escoltar...Ara bé, és possible que en escoltar això et vingui al cap algú que anomenant-se cristià viu més com un diable, diries tu. És important que davant d'aquests exemples d'incongruència, arribem a la conclusió, com ens mostra Joan, que aquesta persona no coneix Déu de veritat, perquè com llegim a 1 Joan 2:6*, “El qui diu que està en ell s’ha de comportar igual com ell es comportava”. Aquesta afirmació suposa un repte per al creient i una prova d’identificació per a aquells que estan buscant Déu. Déu és llum, Déu és fidel, i Déu és just. No pots jutjar Déu per les accions dels homes. Busca tu Déu directament, i demana que aquesta persona conegui el Senyor i que la seva vida reflecteixi el caràcter sant de Déu. Recordem que la Paraula de Déu té un missatge per a cadascú de nosaltres, i presenta el Salvador. 
Tot i que aquesta primera carta de Joan no ve amb un destinatari clar, l'apòstol sí que ens diu per a qui és el missatge en aquesta carta. Al capítol 2 llegim els diferents grups a què Joan dirigeix ​​el seu missatge, incloent-hi aquells que acaben de sentir l'evangeli, aquells que ja porten molts anys, i aquells que guien als més joves. El missatge va dirigit a tots.
En primer lloc, escriu als que crida “fillets”: “Us escric, fillets, perquè us han estat perdonats els pecats per amor del seu nom.” 1 JOAN 2:12*. Diu a més: “Us he escrit, fillets, perquè heu conegut el Pare”.
És possible que algú que acaba de conèixer Crist senti com és de difícil viure una vida segons els principis de Déu en un món que viu totalment oposat a Déu. Joan els recorda que si han abraçat l'obra de Crist, els seus pecats han estat perdonats, i poden anar creixent en santedat, per l'obra de l'Esperit Sant de Déu. Així que, sigui que siguis tu el principiant als camins del Senyor, o que vegis els altres lluitant per ser millor cada dia, en lloc de desanimar-nos o de jutjar, recordem que el que ens ha perdonat els pecats és fidel i just per a netejar-nos. Podem anar avançant, i com a l'aurora, la seva llum pot anar augmentant a les nostres vides.
En segon lloc, Joan escriu als que porten més temps al camí: “Us escric a vosaltres, pares, perquè coneixeu el que és des del principi”.
Aquests als quals Joan es refereix com a Pares, coneixen el Pare, i han pogut experimentar personalment Déu en el seu camí al llarg dels anys. No obstant això, és fàcil que amb la confiança, oblidem que aquell que ens va cridar és Sant. No ens podem descuidar en el nostre caminar amb Déu, perquè és fàcil adquirir una cultura cristiana i oblidar el caràcter de Déu. Som cristians perquè Crist ens ha salvat i vivim la vida cristiana, no pas perquè aquesta és la nostra cultura o tradició, sinó perquè vivim com Ell va viure. Aquells que coneixem Déu fa molts anys hauríem de poder ajudar els fillets i els joves en el camí.
Aquest és l'altre grup que escriu Joan, als joves. “Us escric, joves, perquè heu vençut el Maligne.” 1 JOAN 2:13*. I també diu “Us he escrit, joves, perquè sou forts, perquè la paraula de Déu persevera en vosaltres, i heu vençut el Maligne.” 1 JOAN 2:14*.
Quina benedicció són aquells que estan creixent en el Senyor, i que estan en una època de la seva vida cristiana en què reben les lluites amb ànim en Crist!. Aquests viuen a la Paraula, i quan vénen les fletxes del maligne, fan ús immediat de l'armadura de Déu, i amb l'Espasa de la Paraula de Déu han vençut i vencen el maligne, i aquest fuig. Pares i joves en el Senyor, aprofitem els recursos que Déu ens ha donat per créixer a la nostra vida cristiana.
Si no has confiat en Crist per a salvació, t'animo a mirar el Salvador, a donar-li la teva vida per a perdó de pecats, perquè la seva llum il·luminarà cada racó de la teva vida.
Cadascun dels que hem...]]>458biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/joan-169-la-llum-i-les-tenebres--62601666Al verset 5 ja afirmava que Déu és llum. Com que Déu personifica la llum, és impossible que hi hagi tenebres en ell. Al moment en què un raig de llum entra a una cambra fosca, les tenebres donen lloc a la llum. En el moment en què Déu entra en una vida hauria de ser igual. Déu no entra tan sols com una llum tènue, sinó que la seva llum és capaç de dissipar les tenebres de manera indiscutible.
A 2 Pere 1:19* llegiem: “D’aquesta manera ens és confirmada la paraula profètica a la qual feu molt bé d’atendre com un llum que fa claror en un lloc fosc, fins que no apunti el dia i neixi en els vostres cors l’estel del mat.” Proverbis 4:18* ens diu “Però el camí dels justos és com l’aurora, que va pujant de resplendor fins a ple dia”.
Sigui que la teva vida canviï immediatament o que la llum de Crist vagi il·luminant la teva vida de manera creixent, no hi ha cap dubte que una vida amb Crist és una vida de llum. Per aquesta lògica, una vida de tenebres, argumenta Joan, demostra l'absència de Crist. El qui diu que passa temps amb Déu i va a les tenebres, menteix, diu Joan. Al capítol 2 reitera: “Aquell qui diu: “Jo el conec”, però no observa els seus manaments, és un men-tider, i la veritat és lluny d’ell.” 1 JOAN 2:4*.
“El qui diu que està en ell” diu 1 Joan 2:6* “s’ha de comportar igual com ell es comportava.” Qui no guarda les normes de Déu no pot presumir de la seva relació amb Déu. Si diu que coneix Déu i viu en pecat, menteix, diu Joan.
L'apòstol especifica que això no vol dir que una vegada que coneixem Déu ja mai no pequem. El qui diu que mai no peca, diu Joan, no només s'enganya a si mateix, sinó que està dient a Déu mentider, perquè Déu ha declarat que tots som pecadors (1 Joan 1:10, Romans 3:10). Tot i això, quan reconeixem el nostre pecat, podem trobar una resolució, perquè Crist ja ha proveït el perdó de pecats. 1 Joan 1:9* diu, “Si reconeixem els nostres pecats, és prou fidel i equitatiu per a perdonar-nos els pecats i deixar-nos nets de qualsevol iniquitat.”
La realitat és que pequem, moltes vegades sense pensar-ho fins i tot, però tenim la certesa que quan confessem el nostre pecat de cor, Déu és fidel a la seva Paraula i és just per perdonar-nos i netejar-nos, perquè la nostra llum vagi en augment, fins que el dia del Senyor aclareixi. Al capítol 2 llegim que Crist mateix és el nostre advocat defensor. Ell a més és el que ja ha proveït el perdó, no només pels nostres pecats, diu el verset 2:2, sinó també pels de tot el món.
Joan declara que la llum a la nostra vida i al nostre caminar diari en Crist és evidència de la nostra relació amb Déu, i a més està directament relacionat amb la nostra relació amb els altres. Joan insisteix al capítol 2:9-11*, “El qui assegura que està en la llum però odia el seu germà, encara està en la fosca. El qui estima el seu germà es manté en la llum i resta a cobert de caure en falta. Però el qui odia el seu germà està en la fosca i camina en tenebres sense saber on va, perquè les tenebres li han encegat els ulls.” És clar; si vivim en llum, es notarà a les nostres relacions amb els que ens envolten.
Compte amb les nostres afirmacions. Com vam veure a les cartes de Pere, el nostre parlar ha d'anar recolzat del nostre caminar. Si diem conèixer Déu, hem de viure una vida en què la llum de Déu brilli, caminar com Crist va caminar, i reflectir la llum que Déu ens ha donat per al bé dels qui ens envolten. Si no vivim així, som mentiders, i els primers enganyats serem nosaltres mateixos.
Com va declarar el Senyor Jesús al sermó de la muntanya: “Que la vostra llum resplendeixi igualment davant la gent, de manera que vegin les vostres bones accions i donin glòria al vostre Pare del Cel.” MATEU 5:16*.
* BEC: Bíblia Evangélica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/62601666Fri, 08 Nov 2024 05:50:01 +0000David y Maribel1 de Joan presenta diverses premisses que hem d'analitzar. En primer lloc, afirma que aquell que coneix Crist viu de manera que agrada a Déu. Ho veiem presentat al verset 6 on diu: “Si diem que estem en comunió íntima amb ell, però seguim caminant en...Al verset 5 ja afirmava que Déu és llum. Com que Déu personifica la llum, és impossible que hi hagi tenebres en ell. Al moment en què un raig de llum entra a una cambra fosca, les tenebres donen lloc a la llum. En el moment en què Déu entra en una vida hauria de ser igual. Déu no entra tan sols com una llum tènue, sinó que la seva llum és capaç de dissipar les tenebres de manera indiscutible.
A 2 Pere 1:19* llegiem: “D’aquesta manera ens és confirmada la paraula profètica a la qual feu molt bé d’atendre com un llum que fa claror en un lloc fosc, fins que no apunti el dia i neixi en els vostres cors l’estel del mat.” Proverbis 4:18* ens diu “Però el camí dels justos és com l’aurora, que va pujant de resplendor fins a ple dia”.
Sigui que la teva vida canviï immediatament o que la llum de Crist vagi il·luminant la teva vida de manera creixent, no hi ha cap dubte que una vida amb Crist és una vida de llum. Per aquesta lògica, una vida de tenebres, argumenta Joan, demostra l'absència de Crist. El qui diu que passa temps amb Déu i va a les tenebres, menteix, diu Joan. Al capítol 2 reitera: “Aquell qui diu: “Jo el conec”, però no observa els seus manaments, és un men-tider, i la veritat és lluny d’ell.” 1 JOAN 2:4*.
“El qui diu que està en ell” diu 1 Joan 2:6* “s’ha de comportar igual com ell es comportava.” Qui no guarda les normes de Déu no pot presumir de la seva relació amb Déu. Si diu que coneix Déu i viu en pecat, menteix, diu Joan.
L'apòstol especifica que això no vol dir que una vegada que coneixem Déu ja mai no pequem. El qui diu que mai no peca, diu Joan, no només s'enganya a si mateix, sinó que està dient a Déu mentider, perquè Déu ha declarat que tots som pecadors (1 Joan 1:10, Romans 3:10). Tot i això, quan reconeixem el nostre pecat, podem trobar una resolució, perquè Crist ja ha proveït el perdó de pecats. 1 Joan 1:9* diu, “Si reconeixem els nostres pecats, és prou fidel i equitatiu per a perdonar-nos els pecats i deixar-nos nets de qualsevol iniquitat.”
La realitat és que pequem, moltes vegades sense pensar-ho fins i tot, però tenim la certesa que quan confessem el nostre pecat de cor, Déu és fidel a la seva Paraula i és just per perdonar-nos i netejar-nos, perquè la nostra llum vagi en augment, fins que el dia del Senyor aclareixi. Al capítol 2 llegim que Crist mateix és el nostre advocat defensor. Ell a més és el que ja ha proveït el perdó, no només pels nostres pecats, diu el verset 2:2, sinó també pels de tot el món.
Joan declara que la llum a la nostra vida i al nostre caminar diari en Crist és evidència de la nostra relació amb Déu, i a més està directament relacionat amb la nostra relació amb els altres. Joan insisteix al capítol 2:9-11*, “El qui assegura que està en la llum però odia el seu germà, encara està en la fosca. El qui estima el seu germà es manté en la llum i resta a cobert de caure en falta. Però el qui odia el seu germà està en la fosca i camina en tenebres sense saber on va, perquè les tenebres li han encegat els ulls.” És clar; si vivim en llum, es notarà a les nostres relacions amb els que ens envolten.
Compte amb les nostres afirmacions. Com vam veure a les cartes de Pere, el nostre parlar ha d'anar recolzat del nostre caminar. Si diem conèixer Déu, hem de viure una vida en què la llum de Déu brilli, caminar com Crist va caminar, i reflectir la llum que Déu ens ha donat per al bé dels qui ens envolten. Si no vivim així, som mentiders, i els primers enganyats serem nosaltres mateixos.
Com va declarar el Senyor Jesús al sermó de la muntanya: “Que la vostra llum resplendeixi igualment davant la gent, de manera que vegin les vostres bones...]]>362biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/joan-168-el-missatge-de-joan--62601669La primera carta de Joan és una mena de sermó que repassa les ensenyances de Crist. Tant el contingut com la forma s'assemblen a l'Evangeli de Joan. L'apòstol, en aquesta carta circular presenta Crist com a Déu, vingut al món a portar llum i amor. Joan vol amb els seus escrits animar-nos a viure segons el Mestre va ensenyar, reflectint la seva llum i el seu amor al món on vivim.
El llibre comença amb el següent Missatge: “Allò que existia des de sempre, allò que hem sentit, allò que hem vist amb els nostres ulls, allò que hem contemplat, allò que hem palpat amb les mans, referent al Verb de la Vida, perquè la Vida s’ha fet patent i l’hem vista, i ho testifiquem i us anunciem la Vida eterna, la que estava amb el Pare i que se’ns ha manifestat, això que hem vist i sentit, us ho anunciem també a vosaltres, a fi que també vosaltres tingueu comunió amb nosaltres. I la nostra comunió és amb el Pare i el seu Fill Jesucrist. I us escrivim això perquè la nostra alegria sigui completa.” 1 JOAN 1:1-4*.
L'apòstol ens diu des del principi que ens anunciarà allò que havia passat i que ells havien vist amb els seus ulls i palpat amb les mans. El protagonista principal seria el Verb de Vida, Jesucrist, la vida eterna que havent estat amb el Pare havia estat manifestada al món per a salvació.
L'apòstol també ens dona específicament tres raons per les quals estava escrivint aquestes coses: En primer lloc, diu que era perquè poguéssim tenir comunió amb ells, els que havien caminat i viscut amb Jesús. En segon lloc, diu que escrivia perquè la nostra alegria fos completa. Més tard, al capítol 5 ens diu que escrivia perquè creguéssim en el nom del Fill de Déu i puguem tenir la certesa que tenim vida eterna. (5:13; Joan 20:31)
Sens dubte, les cartes de Joan són de gran valor per conèixer el Déu de la Bíblia. Ens presenta el contrast entre la llum i les tenebres, ens mostra l'amor de Déu i ens repta a viure aquest amor amb aquells que ens envolten. En essència, ens mostra el Veritable, el Verb de Vida, l'únic camí a la vida eterna (5:20).
A través de l'estudi del contingut d'aquest escrit curt, veurem l'essència del Verb, l'únic que ens pot donar el perdó de pecats i ens ofereix una nova vida en Ell.

* BEC: Bíblia Evangélica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/62601669Thu, 07 Nov 2024 05:50:02 +0000David y MaribelCap al final del Nou Testament trobem entre les cartes generals, tres cartes de l'apòstol Joan, el qual s'anomena a si mateix “l'estimat” i “l'ancià”. Joan era el més jove del grup íntim del Senyor Jesús, i ara, molts anys més tard, ja ancià, escrivia...La primera carta de Joan és una mena de sermó que repassa les ensenyances de Crist. Tant el contingut com la forma s'assemblen a l'Evangeli de Joan. L'apòstol, en aquesta carta circular presenta Crist com a Déu, vingut al món a portar llum i amor. Joan vol amb els seus escrits animar-nos a viure segons el Mestre va ensenyar, reflectint la seva llum i el seu amor al món on vivim.
El llibre comença amb el següent Missatge: “Allò que existia des de sempre, allò que hem sentit, allò que hem vist amb els nostres ulls, allò que hem contemplat, allò que hem palpat amb les mans, referent al Verb de la Vida, perquè la Vida s’ha fet patent i l’hem vista, i ho testifiquem i us anunciem la Vida eterna, la que estava amb el Pare i que se’ns ha manifestat, això que hem vist i sentit, us ho anunciem també a vosaltres, a fi que també vosaltres tingueu comunió amb nosaltres. I la nostra comunió és amb el Pare i el seu Fill Jesucrist. I us escrivim això perquè la nostra alegria sigui completa.” 1 JOAN 1:1-4*.
L'apòstol ens diu des del principi que ens anunciarà allò que havia passat i que ells havien vist amb els seus ulls i palpat amb les mans. El protagonista principal seria el Verb de Vida, Jesucrist, la vida eterna que havent estat amb el Pare havia estat manifestada al món per a salvació.
L'apòstol també ens dona específicament tres raons per les quals estava escrivint aquestes coses: En primer lloc, diu que era perquè poguéssim tenir comunió amb ells, els que havien caminat i viscut amb Jesús. En segon lloc, diu que escrivia perquè la nostra alegria fos completa. Més tard, al capítol 5 ens diu que escrivia perquè creguéssim en el nom del Fill de Déu i puguem tenir la certesa que tenim vida eterna. (5:13; Joan 20:31)
Sens dubte, les cartes de Joan són de gran valor per conèixer el Déu de la Bíblia. Ens presenta el contrast entre la llum i les tenebres, ens mostra l'amor de Déu i ens repta a viure aquest amor amb aquells que ens envolten. En essència, ens mostra el Veritable, el Verb de Vida, l'únic camí a la vida eterna (5:20).
A través de l'estudi del contingut d'aquest escrit curt, veurem l'essència del Verb, l'únic que ens pot donar el perdó de pecats i ens ofereix una nova vida en Ell.

* BEC: Bíblia Evangélica Catalana]]>295biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/pere-167-sempre-preparats--62601667Pere vivia una època difícil a Roma. L'emperador romà odiava els cristians i volia desfer-se'n. Molts ciutadans no els veien amb bons ulls, i veiem que gran nombre de cristians havien hagut de sortir de Roma per protegir-ne les vides.
En aquest clima, llegim que Pere els anima a predicar l'evangeli amb les seves vides i a estar preparats per defensar la fe quan algú els preguntés. En primer lloc, Pere els demana que visquin per a Déu, caminant dignament, abstenint-se de tot allò que contradiu la santedat de Déu i “mantenint  un comportament correcte” (1 Pere 2:11-12).
Pere, al capítol tres, descriu l'actitud que a Déu li agrada, perquè cada persona que confessi el nom de Déu pugui viure amb una consciència neta, sabent que el seu caminar i el seu parlar estan en concordança amb les Escriptures.
A 1 Pere 3:15 Pere els  diu “reverencieu el Crist dintre el vostre cor, disposats sempre a respondre a tothom que s’interessi per l’esperança que hi ha en vosaltres;” 1 PERE 3:15*.
Fins i tot en el clima hostil en què vivia Pere i aquests creients als quals les cartes anaven dirigides en primer lloc, podien recórrer a les Escriptures i pregar a l'Esperit Sant que els mostrés allò que Déu ja els havia donat a Sa Paraula, per poder defensar la fe amb una consciència tranquil·la.
Aquests cristians podien suportar persecució injusta sense renunciar a la fe en Déu, perquè la Paraula que Déu ha donat és digna de tota confiança. Com llegim a 2 Pere 1:19-21* “D’aquesta manera ens és confirmada la paraula profètica a la qual feu molt bé d’atendre com un llum que fa claror en un lloc fosc, fins que no apunti el dia i neixi en els vostres cors l’estel del mati. Abans de tot, heu de saber que cap profecia de l’Escriptura no pot ser objecte d’interpretació privada, perquè no hi ha hagut mai cap profecia que hagi vingut per iniciativa humana. De fet, els homes que han parlat de part de Déu han estat guiats per l’Esperit Sant”.
El Senyor mateix descriu a Sa Paraula que aquests sants homes de Déu van ser directament guiats per l'Esperit Sant de Déu, de manera que el que van escriure és Paraula de Déu.
Nosaltres podem confiar en la veracitat de la Bíblia, igual que els creients que van rebre aquesta carta de Pere. Podem veure com les profecies de l'Antic Testament sobre la primera vinguda del Messies es van complir perfectament amb Jesús. Això ens hauria de donar encara més confiança en la resta de les promeses de la Paraula de Déu. Quan llegim de la segona vinguda de Crist i la seva victòria final sobre Satanàs i l'anticrist, podem tenir la certesa que es complirà tot allò que Déu ha dit a la seva Paraula. Per tant, com diu l'apòstol, hem de tenir tota confiança en la Bíblia i preparar-nos per fer-la servir per donar una contestació a les persones que ens pregunten sobre la raó de l'esperança que hi ha en nosaltres.
Aquests creients tenien l'Antic Testament i estaven rebent porcions del Nou. Si ells al seu dia tenien tot el necessari per presentar la seva fe en Crist, molt més nosaltres que tenim la Paraula de Déu completa al nostre abast i podem recórrer a aquesta cada vegada que vulguem.
Que el nostre caminar i el nostre parlar donin fe de la nostra relació personal amb Crist.
* BEC: Bíblia Evangélica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/62601667Wed, 06 Nov 2024 05:50:01 +0000David y MaribelAlguna vegada us han fet una pregunta sobre Déu o la Bíblia que no sabies contestar? És clar que ni tu ni jo ens considerem teòlegs en el sentit més estricte de la paraula, però basats en l'etimologia de la paraula, si “teo” significa Déu i “logo”...Pere vivia una època difícil a Roma. L'emperador romà odiava els cristians i volia desfer-se'n. Molts ciutadans no els veien amb bons ulls, i veiem que gran nombre de cristians havien hagut de sortir de Roma per protegir-ne les vides.
En aquest clima, llegim que Pere els anima a predicar l'evangeli amb les seves vides i a estar preparats per defensar la fe quan algú els preguntés. En primer lloc, Pere els demana que visquin per a Déu, caminant dignament, abstenint-se de tot allò que contradiu la santedat de Déu i “mantenint  un comportament correcte” (1 Pere 2:11-12).
Pere, al capítol tres, descriu l'actitud que a Déu li agrada, perquè cada persona que confessi el nom de Déu pugui viure amb una consciència neta, sabent que el seu caminar i el seu parlar estan en concordança amb les Escriptures.
A 1 Pere 3:15 Pere els  diu “reverencieu el Crist dintre el vostre cor, disposats sempre a respondre a tothom que s’interessi per l’esperança que hi ha en vosaltres;” 1 PERE 3:15*.
Fins i tot en el clima hostil en què vivia Pere i aquests creients als quals les cartes anaven dirigides en primer lloc, podien recórrer a les Escriptures i pregar a l'Esperit Sant que els mostrés allò que Déu ja els havia donat a Sa Paraula, per poder defensar la fe amb una consciència tranquil·la.
Aquests cristians podien suportar persecució injusta sense renunciar a la fe en Déu, perquè la Paraula que Déu ha donat és digna de tota confiança. Com llegim a 2 Pere 1:19-21* “D’aquesta manera ens és confirmada la paraula profètica a la qual feu molt bé d’atendre com un llum que fa claror en un lloc fosc, fins que no apunti el dia i neixi en els vostres cors l’estel del mati. Abans de tot, heu de saber que cap profecia de l’Escriptura no pot ser objecte d’interpretació privada, perquè no hi ha hagut mai cap profecia que hagi vingut per iniciativa humana. De fet, els homes que han parlat de part de Déu han estat guiats per l’Esperit Sant”.
El Senyor mateix descriu a Sa Paraula que aquests sants homes de Déu van ser directament guiats per l'Esperit Sant de Déu, de manera que el que van escriure és Paraula de Déu.
Nosaltres podem confiar en la veracitat de la Bíblia, igual que els creients que van rebre aquesta carta de Pere. Podem veure com les profecies de l'Antic Testament sobre la primera vinguda del Messies es van complir perfectament amb Jesús. Això ens hauria de donar encara més confiança en la resta de les promeses de la Paraula de Déu. Quan llegim de la segona vinguda de Crist i la seva victòria final sobre Satanàs i l'anticrist, podem tenir la certesa que es complirà tot allò que Déu ha dit a la seva Paraula. Per tant, com diu l'apòstol, hem de tenir tota confiança en la Bíblia i preparar-nos per fer-la servir per donar una contestació a les persones que ens pregunten sobre la raó de l'esperança que hi ha en nosaltres.
Aquests creients tenien l'Antic Testament i estaven rebent porcions del Nou. Si ells al seu dia tenien tot el necessari per presentar la seva fe en Crist, molt més nosaltres que tenim la Paraula de Déu completa al nostre abast i podem recórrer a aquesta cada vegada que vulguem.
Que el nostre caminar i el nostre parlar donin fe de la nostra relació personal amb Crist.
* BEC: Bíblia Evangélica Catalana]]>310biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/pere-166-no-t-oblidis--62601665Per aquesta tendència humana, el Senyor ens escriu a través de Pere per dir-nos que el qui no està creixent en el coneixement de Crist, si és creient, ha oblidat el regal que Déu li ha donat. Diu 2 Pere 1:9 “Ara bé, aquell qui no té aquestes qualitats, no hi veu, és curt de vista, s’ha oblidat que fou netejat dels seus antics pecats.” 2 PERE 1:9*.
De quines coses està parlant? Fe, virtut, discerniment, serenitat, paciència, pietat, afecte fraternal, amor. El qui no viu creixent en la fe donada per l'Esperit Sant, no pot veure més enllà de si mateix, ha oblidat allò que ha rebut de dalt i que ha d'haver transformat la seva vida. És per això que ens demana que “fem ferma la nostra vocació.” És a dir, que confirmem dia a dia la crida de Déu.
Als versets 12 i 13 veiem que Pere els vol ajudar a recordar allò que han adquirit. Diu així: “Per aquesta raó procuraré sempre recordar-vos aquestes coses, encara que les sapigueu i estigueu afermats en la veritat que teniu present. Em sembla que tinc l’obligació d’animar-vos amb les meves advertències, mentre visqui en aquesta tenda de campanya”.
Pere estimava els seus germans i mostrava aquest amor recordant-los les veritats de l'evangeli. L'apòstol havia dedicat la seva vida a compartir allò que havia viscut i après als peus de Jesús. Els havia donat a conèixer el poder de Crist i la seva promesa vinguda, anunciada des d'abans per la profecia més segura, inspirada pel mateix Esperit Sant. Ara Pere sabia que li quedaven pocs dies de vida, però mentre tingués alè, amonestaria els creients, despertant els que s'estaven dormint, portant a la memòria el gran regal de Déu al món i tot el necessari que Déu ens ha donat per triomfar a la nostra vida cristiana. Als versets 3-4 afirma: “També la seva divina potència ens ha proveït de tot el que cal a la vida i a la pietat, per mitjà del coneixement d’aquell qui ens ha cridat per la seva pròpia glòria i la seva virtut. Per aquestes ens ha regalat els preciosos i sublims béns promesos, de manera que pel seu mitjà esdevingueu participants de la naturalesa divina” 2 PERE 1:3-4*.
Participants de la naturalesa divina; com podem oblidar això i viure com els que no han tastat la gràcia de Déu? Però és no sols possible, sinó fàcil oblidar-nos, amb tot el soroll que tenim a la nostra ment i amb totes les distraccions que la vida ens presenta. És per això que Pere diu que hem de posar tota diligència per mantenir-nos ferms i endavant.
Pere ens adverteix sobre aquells que menyspreen Déu per seguir allò que la seva pròpia carn els dicta, i caminen en concupiscència i immundícia. 2 Pere 2:10* els anomena “temeraris, arrogants,” tossuts, rebels i sense por a parlar malament de les potestats superiors. Aquests són, segons el verset 17: “fonts eixutes i núvols que la torbonada s’enduu, i els espera la fosquedat de les tenebres".I la Paraula diu que rebran “la paga de la seva injustícia, la perdició.” No voldríem ser nosaltres els que rebem aquest “premi de maldat” (2 Pere 2:13-15). Aquests que van en contra de les veritats de la Bíblia, ens diu el capítol 3, verset 5, ignoren la veritat voluntàriament, però nosaltres no hem de ser ignorants.
Contemplant aquest perill i la segura vinguda del nostre Senyor, Pere escriu aquestes dues cartes, perquè sabent la veritat per endavant puguem romandre ferms. Ens diu al 3:2*  “a fi que recordeu les paraules que els sants profetes van dir temps abans, i el manament del Senyor i Salvador que us han transmès els vostres apòstols”.No oblidem les paraules de Crist mateix quan va dir a Joan 8:32: “coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures.” Tenim tot el necessari per créixer. No oblidem aquestes veritats.
Afirmem la nostra fe a la veritat de l'evangeli, i com llegim a l'últim verset de les cartes de Pere, “creixeu en la gràcia i el coneixement de nostre Senyor i Salvador Jesucrist. A ell la glòria, ara i fins al dia de l’eternitat. Amén.” 2 PERE 3:18*.
* BEC Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/62601665Tue, 05 Nov 2024 05:50:01 +0000David y MaribelSom propensos a oblidar-nos de moments claus a les nostres vides, prenent a la lleugera favors rebuts, grans èxits personals o moments memorables. En definitiva, noves experiències ens bombardegen i la nostra ment acaba centrada només en el que ens...Per aquesta tendència humana, el Senyor ens escriu a través de Pere per dir-nos que el qui no està creixent en el coneixement de Crist, si és creient, ha oblidat el regal que Déu li ha donat. Diu 2 Pere 1:9 “Ara bé, aquell qui no té aquestes qualitats, no hi veu, és curt de vista, s’ha oblidat que fou netejat dels seus antics pecats.” 2 PERE 1:9*.
De quines coses està parlant? Fe, virtut, discerniment, serenitat, paciència, pietat, afecte fraternal, amor. El qui no viu creixent en la fe donada per l'Esperit Sant, no pot veure més enllà de si mateix, ha oblidat allò que ha rebut de dalt i que ha d'haver transformat la seva vida. És per això que ens demana que “fem ferma la nostra vocació.” És a dir, que confirmem dia a dia la crida de Déu.
Als versets 12 i 13 veiem que Pere els vol ajudar a recordar allò que han adquirit. Diu així: “Per aquesta raó procuraré sempre recordar-vos aquestes coses, encara que les sapigueu i estigueu afermats en la veritat que teniu present. Em sembla que tinc l’obligació d’animar-vos amb les meves advertències, mentre visqui en aquesta tenda de campanya”.
Pere estimava els seus germans i mostrava aquest amor recordant-los les veritats de l'evangeli. L'apòstol havia dedicat la seva vida a compartir allò que havia viscut i après als peus de Jesús. Els havia donat a conèixer el poder de Crist i la seva promesa vinguda, anunciada des d'abans per la profecia més segura, inspirada pel mateix Esperit Sant. Ara Pere sabia que li quedaven pocs dies de vida, però mentre tingués alè, amonestaria els creients, despertant els que s'estaven dormint, portant a la memòria el gran regal de Déu al món i tot el necessari que Déu ens ha donat per triomfar a la nostra vida cristiana. Als versets 3-4 afirma: “També la seva divina potència ens ha proveït de tot el que cal a la vida i a la pietat, per mitjà del coneixement d’aquell qui ens ha cridat per la seva pròpia glòria i la seva virtut. Per aquestes ens ha regalat els preciosos i sublims béns promesos, de manera que pel seu mitjà esdevingueu participants de la naturalesa divina” 2 PERE 1:3-4*.
Participants de la naturalesa divina; com podem oblidar això i viure com els que no han tastat la gràcia de Déu? Però és no sols possible, sinó fàcil oblidar-nos, amb tot el soroll que tenim a la nostra ment i amb totes les distraccions que la vida ens presenta. És per això que Pere diu que hem de posar tota diligència per mantenir-nos ferms i endavant.
Pere ens adverteix sobre aquells que menyspreen Déu per seguir allò que la seva pròpia carn els dicta, i caminen en concupiscència i immundícia. 2 Pere 2:10* els anomena “temeraris, arrogants,” tossuts, rebels i sense por a parlar malament de les potestats superiors. Aquests són, segons el verset 17: “fonts eixutes i núvols que la torbonada s’enduu, i els espera la fosquedat de les tenebres".I la Paraula diu que rebran “la paga de la seva injustícia, la perdició.” No voldríem ser nosaltres els que rebem aquest “premi de maldat” (2 Pere 2:13-15). Aquests que van en contra de les veritats de la Bíblia, ens diu el capítol 3, verset 5, ignoren la veritat voluntàriament, però nosaltres no hem de ser ignorants.
Contemplant aquest perill i la segura vinguda del nostre Senyor, Pere escriu aquestes dues cartes, perquè sabent la veritat per endavant puguem romandre ferms. Ens diu al 3:2*  “a fi que recordeu les paraules que els sants profetes van dir temps abans, i el manament del Senyor i Salvador que us han transmès els vostres apòstols”.No oblidem les paraules de Crist mateix quan va dir a Joan 8:32: “coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures.” Tenim tot el necessari per créixer. No oblidem aquestes veritats.371biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/pere-165-no-et-conformis--62601668El Senyor ens demana que romanguem en Ell, qui mai no canvia, però és la seva voluntat que hi hagi canvi en nosaltres. Ens demana que ens anem transformant de glòria en glòria, fins a arribar a la mateixa imatge de nostre Senyor. Això és una tasca difícil, per no dir que és impossible sense l'obra de l'Esperit Sant a les nostres vides. 1 Pere 1:16* declara: “Sigueu sants, perquè jo sóc sant”.
Aquesta és una meta a la qual no crec que puguem dir que hem arribat, oi? Per posar-nos mans a l'obra ens demana Pere al verset 13 que “ben faixat el vostre enteniment”.Els romans utilitzaven túniques que es mantenien subjectes pel cinyell, i quan un feia alguna feina, havien d'assegurar bé la túnica perquè no els molestés. Pere demana això perquè igual que per a qualsevol feina, la feina al nostre interior demana que ens estrenyem el cinturó.
L'apòstol continua demanant que siguem sobris, mantenint-nos centrats i seriosos pel que fa a la nostra tasca, i esperant del tot en la promesa de la gràcia que Crist portarà quan sigui manifestat, diu el text.
Per què hem de fer això? Amb quin propòsit? Pere explica que qui ens ha cridat a una vida santa és ell mateix sant. “sinó que, així com és sant aquell qui us va cridar, també vosaltres aconseguiu de ser sants en tota la vostra conducta,”1 PERE 1:15*. És per aquesta crida que no ens podem conformar als nostres desitjos naturals, acomodant-nos al que som, i sense mirar endavant.
Anem endavant cap a aquesta vida santa perquè Crist ens ha rescatat per la seva sang, ens ha destinat per a salvació, ha purificat les nostres ànimes, i vol continuar fent-ho per mitjà de la Seva Paraula viva i eterna. Al capítol 2 ens diu als que hem tastat de la gràcia de Déu: “Rebutjada ja tota malícia, tot engany, falsedat, enveja, i tota maledicència, com uns nadons, deliu-vos per la llet espiritual, pura, a fi d’anar creixent per ella en la salvació,” 1 PERE 2:1-2*. Aquest aliment és Sa Paraula.
Pere descriu situacions en què en lloc de conformar-nos al que és natural, podem permetre que Déu faci un canvi en nosaltres per bé. En el tracte amb els altres, Déu demana que mostrem respecte i honora fins i tot aquells que no són agradables, mostrant-los així l'amor de Déu. Llegim a 1 Pere 3:8-9*: “Finalment, tingueu tots els mateixos sentiments, sigueu compassius, fraternals, bondadosos, humils, no torneu mal per mal ni injúria per injúria, al contrari, responeu beneint, ja que heu estat cridats a tal fi, a tenir la benedicció com una herència”.Del que hem rebut, donem, confiant que Déu ens protegirà de tot mal, “perquè els ulls del Senyor guaiten els justos, i les seves orelles escolten les seves pregàries, però el Senyor s’encara amb els qui fan el mal.” (1 Pere 3:12*)
Cada persona que s’anomena cristiana ha de buscar la pau i seguir-la i ha de mostrar respecte al proïsme, ja sigui des d'una posició d'autoritat o no.
A cadascun, al capítol 1 de la segona carta, diu l'apòstol: “Per això mateix, vosaltres, procureu diligentment afegir a la vostra fe la virtut; a la virtut, el discerniment; al discerniment, la serenitat; a la serenitat, la paciència; a la paciència, la pietat; a la pietat, l’afecte fraternal; a l’afecte fratemal, l’amor. Perquè si teniu aquestes qualitats i van creixent en vosaltres, no us deixaran que estigueu inactius ni que sigueu inútils, tocant al coneixement de nostre Senyor Jesucrist.” 2 PERE 1:5-8*.
Així no s’aconsegueix conformant-nos al que ja som, sinó buscant Déu dia a dia. Començant per la fe, anem rebent les virtuts que són fruit de l'Esperit Sant de Déu a través de la Paraula viva de Déu. I així, en comptes de ser ganduls, preocupats per la nostra pròpia agenda personal, anirem creixent en el coneixement del nostre Senyor alhora que som transformats a la seva imatge. Heus aquí el bonic pla de Déu per a la teva vida; heus aquí la bellesa de la salvació i la santificació.
* BEC: Bíblia Evangélica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/62601668Mon, 04 Nov 2024 05:48:20 +0000David y MaribelDe vegades cal conformar-se, però és trist veure que sovint som capaços de conformar-nos massa. Ens conformem amb el que som i com estem, perquè és més fàcil deixar les coses com estan que intentar millorar-les. El canvi requereix esforç, però el...El Senyor ens demana que romanguem en Ell, qui mai no canvia, però és la seva voluntat que hi hagi canvi en nosaltres. Ens demana que ens anem transformant de glòria en glòria, fins a arribar a la mateixa imatge de nostre Senyor. Això és una tasca difícil, per no dir que és impossible sense l'obra de l'Esperit Sant a les nostres vides. 1 Pere 1:16* declara: “Sigueu sants, perquè jo sóc sant”.
Aquesta és una meta a la qual no crec que puguem dir que hem arribat, oi? Per posar-nos mans a l'obra ens demana Pere al verset 13 que “ben faixat el vostre enteniment”.Els romans utilitzaven túniques que es mantenien subjectes pel cinyell, i quan un feia alguna feina, havien d'assegurar bé la túnica perquè no els molestés. Pere demana això perquè igual que per a qualsevol feina, la feina al nostre interior demana que ens estrenyem el cinturó.
L'apòstol continua demanant que siguem sobris, mantenint-nos centrats i seriosos pel que fa a la nostra tasca, i esperant del tot en la promesa de la gràcia que Crist portarà quan sigui manifestat, diu el text.
Per què hem de fer això? Amb quin propòsit? Pere explica que qui ens ha cridat a una vida santa és ell mateix sant. “sinó que, així com és sant aquell qui us va cridar, també vosaltres aconseguiu de ser sants en tota la vostra conducta,”1 PERE 1:15*. És per aquesta crida que no ens podem conformar als nostres desitjos naturals, acomodant-nos al que som, i sense mirar endavant.
Anem endavant cap a aquesta vida santa perquè Crist ens ha rescatat per la seva sang, ens ha destinat per a salvació, ha purificat les nostres ànimes, i vol continuar fent-ho per mitjà de la Seva Paraula viva i eterna. Al capítol 2 ens diu als que hem tastat de la gràcia de Déu: “Rebutjada ja tota malícia, tot engany, falsedat, enveja, i tota maledicència, com uns nadons, deliu-vos per la llet espiritual, pura, a fi d’anar creixent per ella en la salvació,” 1 PERE 2:1-2*. Aquest aliment és Sa Paraula.
Pere descriu situacions en què en lloc de conformar-nos al que és natural, podem permetre que Déu faci un canvi en nosaltres per bé. En el tracte amb els altres, Déu demana que mostrem respecte i honora fins i tot aquells que no són agradables, mostrant-los així l'amor de Déu. Llegim a 1 Pere 3:8-9*: “Finalment, tingueu tots els mateixos sentiments, sigueu compassius, fraternals, bondadosos, humils, no torneu mal per mal ni injúria per injúria, al contrari, responeu beneint, ja que heu estat cridats a tal fi, a tenir la benedicció com una herència”.Del que hem rebut, donem, confiant que Déu ens protegirà de tot mal, “perquè els ulls del Senyor guaiten els justos, i les seves orelles escolten les seves pregàries, però el Senyor s’encara amb els qui fan el mal.” (1 Pere 3:12*)
Cada persona que s’anomena cristiana ha de buscar la pau i seguir-la i ha de mostrar respecte al proïsme, ja sigui des d'una posició d'autoritat o no.
A cadascun, al capítol 1 de la segona carta, diu l'apòstol: “Per això mateix, vosaltres, procureu diligentment afegir a la vostra fe la virtut; a la virtut, el discerniment; al discerniment, la serenitat; a la serenitat, la paciència; a la paciència, la pietat; a la pietat, l’afecte fraternal; a l’afecte fratemal, l’amor. Perquè si teniu aquestes qualitats i van creixent en vosaltres, no us deixaran que estigueu inactius ni que sigueu inútils, tocant al coneixement de nostre Senyor Jesucrist.” 2 PERE 1:5-8*.
Així no s’aconsegueix conformant-nos al que ja som, sinó buscant Déu dia a dia. Començant per la fe, anem rebent les virtuts que són fruit de l'Esperit Sant de Déu a través de la Paraula viva de Déu. I així, en comptes de ser ganduls, preocupats per la nostra pròpia...]]>369biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/pere-164-mantenint-el-bon-nom--62552642Hi havia molt al que no podrien sotmetre's en bona consciència, però en tot allò que no taqués el nom del Senyor, Pere els exhorta: “Subordineu-vos a tota autoritat temporal a causa del Senyor” Això incloïa aquells que feien les lleis, i de manera molt més pràctica, els que venien a vetllar pel seu compliment, és a dir, com les nostres forces policials. 
I Déu els demana que se sotmetin, no perquè les institucions sempre tinguessin raó o perquè Déu aprovés el que estaven fent, sinó perquè no poguessin trobar res de què acusar-los. Això no era una petició als creients que aprovessin tot el que els governadors estaven defensant. Els cristians havien de mantenir la conducta casta i defensar les lleis morals de Déu. Tot i això, la seva conducta no havia de destacar per la defensa de certes posicions polítiques, ni tan sols per la defensa dels seus drets socials, sinó més aviat per la defensa de la llei moral de Déu. Això era dur per a molts.
Pere els recorda: “Perquè el que Déu vol és que, amb la vostra exemplaritat, feu callar la niciesa dels insensats, com a persones lliures i no com si tinguéssiu la llibertat com a cobertora de la malícia, sinó ben bé com a servents de Déu que sou.” 1 PERE 2:15-16*.
A Gàlates Pau afirmava que al fruit de l'Esperit no hi ha condemnació. Els cristians perseguits podien viure lliurement en el fruit de l'Esperit, i Déu s'encarregaria de la seva estada en aquesta vida i mantenir ferma l'herència eterna que els esperava en passar a la propera. 
Per això Pere podia dir-los sense por aquestes paraules que segur sonaven perilloses per a alguns: “Honoreu tothom, estimeu els germans, temeu Déu, respecteu el rei.” 1 PERE 2:17*.
Aquestes veritats me les recordo a mi mateixa al mateix temps que les comparteixo amb tu, perquè sabem que els que ens dirigeixen en aquest món, no sempre faran les coses per al nostre bé, però recordem les paraules de Josep als seus germans a Gènesi (50:20): “Vosaltres vau pensar malament contra mi, però Déu ho va encaminar a bé.” Podem honrar les autoritats, sempre que estiguem confiant que Déu és Sobirà sobre tota autoritat humana. El nostre respecte a les autoritats no vol dir que estem d'acord amb allò que aquesta persona està fent. Al contrari, és la nostra obligació com a creients anar a Déu, portant-li totes les nostres càrregues, incloses aquelles que ens pugui imposar un governant injust. 
Pere, quan escrivia aquesta carta, ja temia per la seva vida. Sabem per la tradició secular que Pere va morir a les mans del govern romà. Crec que podem dir que Pere no estava conforme amb les autoritats romanes. Però va viure tement a Déu, honrant tothom, estimant els seus germans, i honrant el rei. Això ho va poder fer perquè entenia que sobre qualsevol autoritat humana regna el Senyor, i per causa del seu nom, podia viure i morir mantenint el bon nom de Crist.
Examinem la nostra actitud envers els que ens envolten. Si temem Déu correctament, Ell ens donarà el que necessitem per honrar com Déu vol, estimar com Ell vol, i en definitiva, viure com Ell vol.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/62552642Fri, 01 Nov 2024 06:00:02 +0000David y MaribelPere, a la seva carta als cristians els demana que per la seva conducta portin honra Déu. A l'imperi romà el clima social era hostil cap als creients. Hi havia gent que intentava trobar en els cristians raó per destruir-los, per la qual cosa els...Hi havia molt al que no podrien sotmetre's en bona consciència, però en tot allò que no taqués el nom del Senyor, Pere els exhorta: “Subordineu-vos a tota autoritat temporal a causa del Senyor” Això incloïa aquells que feien les lleis, i de manera molt més pràctica, els que venien a vetllar pel seu compliment, és a dir, com les nostres forces policials. 
I Déu els demana que se sotmetin, no perquè les institucions sempre tinguessin raó o perquè Déu aprovés el que estaven fent, sinó perquè no poguessin trobar res de què acusar-los. Això no era una petició als creients que aprovessin tot el que els governadors estaven defensant. Els cristians havien de mantenir la conducta casta i defensar les lleis morals de Déu. Tot i això, la seva conducta no havia de destacar per la defensa de certes posicions polítiques, ni tan sols per la defensa dels seus drets socials, sinó més aviat per la defensa de la llei moral de Déu. Això era dur per a molts.
Pere els recorda: “Perquè el que Déu vol és que, amb la vostra exemplaritat, feu callar la niciesa dels insensats, com a persones lliures i no com si tinguéssiu la llibertat com a cobertora de la malícia, sinó ben bé com a servents de Déu que sou.” 1 PERE 2:15-16*.
A Gàlates Pau afirmava que al fruit de l'Esperit no hi ha condemnació. Els cristians perseguits podien viure lliurement en el fruit de l'Esperit, i Déu s'encarregaria de la seva estada en aquesta vida i mantenir ferma l'herència eterna que els esperava en passar a la propera. 
Per això Pere podia dir-los sense por aquestes paraules que segur sonaven perilloses per a alguns: “Honoreu tothom, estimeu els germans, temeu Déu, respecteu el rei.” 1 PERE 2:17*.
Aquestes veritats me les recordo a mi mateixa al mateix temps que les comparteixo amb tu, perquè sabem que els que ens dirigeixen en aquest món, no sempre faran les coses per al nostre bé, però recordem les paraules de Josep als seus germans a Gènesi (50:20): “Vosaltres vau pensar malament contra mi, però Déu ho va encaminar a bé.” Podem honrar les autoritats, sempre que estiguem confiant que Déu és Sobirà sobre tota autoritat humana. El nostre respecte a les autoritats no vol dir que estem d'acord amb allò que aquesta persona està fent. Al contrari, és la nostra obligació com a creients anar a Déu, portant-li totes les nostres càrregues, incloses aquelles que ens pugui imposar un governant injust. 
Pere, quan escrivia aquesta carta, ja temia per la seva vida. Sabem per la tradició secular que Pere va morir a les mans del govern romà. Crec que podem dir que Pere no estava conforme amb les autoritats romanes. Però va viure tement a Déu, honrant tothom, estimant els seus germans, i honrant el rei. Això ho va poder fer perquè entenia que sobre qualsevol autoritat humana regna el Senyor, i per causa del seu nom, podia viure i morir mantenint el bon nom de Crist.
Examinem la nostra actitud envers els que ens envolten. Si temem Déu correctament, Ell ens donarà el que necessitem per honrar com Déu vol, estimar com Ell vol, i en definitiva, viure com Ell vol.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>317biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/pere-163-les-cartes-de-pere--62552641Les cartes de Pere anaven dirigides en primera instància als cristians que havien estat dispersats per les diferents regions del que ara és Turquia. Roma estava en revolta i moralment corrupta. Havia arribat fins al punt que els jueus s'hi referien amb el nom de Babilònia, fent memòria de la ciutat corrupta de l’antiguitat.
Pere els escrivia amb l'ajuda de Silvà, com llegim a 1 Pere 5:12. Aquest era possiblement el mateix Siles que va acompanyar l'apòstol Pau en els seus viatges missioners i que hauria ajudat a establir algunes d'aquestes congregacions formades per gentils i jueus.
El ministeri de Pere havia estat majoritàriament als d'ètnia jueva, però veiem que Pere s'adreça aquí, a través de Silvà, un germà que s’havia dedicat juntament amb Pau a presentar l'evangeli als gentils, i anima tant a jueus com a gentils que havien reconegut Jesucrist com a Senyor a viure la fe cristiana malgrat les dificultats que aquests  vivient, i a no seguir la conducta dels “gentils”, referint-se a aquells que vivien la seva vida independentment de la llei moral de Déu. 
Pere els recorda als destinataris des de la primera salutació de la seva carta, que havien estat “elegits segons la presciència de Déu Pare en la consagració de l'Esperit, per obeir i rebre l’aspersió de la sang de Jesucrist.” No eren pròfugs que no tenien qui els defensés. Déu estava al corrent de la seva situació i estaven coberts en Crist. 
A Roma, els cristians ja estaven patint obertament a les mans d'un govern corrupte que s'havia declarat obertament en contra del veritable Déu. La persecució ja havia començat a notar-se a les regions romanes d'Àsia Menor, i els cristians ja eren perseguits. Pere els recorda que encara que durant una mica de temps serien afligits, en Crist els esperava una herència incorruptible que duraria eternament. Aquesta esperança viva havia estat promesa al poble de Déu pels profetes, i Déu l'havia estès a tothom que cregués en Crist com a Senyor.
A la 2 carta de Pere els confirma que el Senyor vindria, com havia promès. L'esperança de què parlava al començament de la primera carta es mantenia a la segona carta, i es manté fins avui dia. No podem ignorar el que llegim al capítol 3 verset 8, “Que per al Senyor un dia és com mil anys, i mil anys, com un sol dia.” El Senyor no ha vingut, però Ell complirà la seva promesa.
Descansant en aquesta herència que ens espera, podem, com els cristians del primer segle, viure segons la voluntat de Déu, i no seguir els corrents que van i venen. Sí, en els moments de frustració ens podem preguntar, per què no ve ja? a què espera? Ens contesta el verset 9: “El Senyor no retarda el que va prometre, com alguns pensen, sinó que és pacient amb vosaltres i no vol que ningú es perdi, sinó que tots arribin a penedir-se.” 2 PERE 3:9*.
La raó per la qual Crist encara no ha vingut és perquè encara hi ha gent que no ha cregut, però que creurà; es penedirà del seu error, i s’acostarà al Salvador. Potser ets tu a qui espera, o potser és un ésser estimat teu. Però no esperarà per sempre. Sabem que un dia vindrà, i aquells que confien en Crist aniran a habitar amb Ell en glòria.
Pere acaba la seva segona carta animant els seus lectors a examinar-se i guardar-se, no fos cas que siguin “arrossegats per l’error dels malvats” i els exhorta dient: “Tot al contrari, creixeu en la gràcia i el coneixement de nostre Senyor i Salvador Jesucrist. A ell la glòria, ara i fins al dia de l’eternitat. Amén”.

* BEC: Bíblia Evangélica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/62552641Thu, 31 Oct 2024 06:00:02 +0000David y MaribelSi haguessis hagut de sortir del lloc on vivies perquè hi havia inestabilitat política i social, i haguessis fugit d'un clima de persecució per les teves creences, segur que rebries amb gratitud una carta d'ànim.  Les cartes de Pere anaven dirigides...Les cartes de Pere anaven dirigides en primera instància als cristians que havien estat dispersats per les diferents regions del que ara és Turquia. Roma estava en revolta i moralment corrupta. Havia arribat fins al punt que els jueus s'hi referien amb el nom de Babilònia, fent memòria de la ciutat corrupta de l’antiguitat.
Pere els escrivia amb l'ajuda de Silvà, com llegim a 1 Pere 5:12. Aquest era possiblement el mateix Siles que va acompanyar l'apòstol Pau en els seus viatges missioners i que hauria ajudat a establir algunes d'aquestes congregacions formades per gentils i jueus.
El ministeri de Pere havia estat majoritàriament als d'ètnia jueva, però veiem que Pere s'adreça aquí, a través de Silvà, un germà que s’havia dedicat juntament amb Pau a presentar l'evangeli als gentils, i anima tant a jueus com a gentils que havien reconegut Jesucrist com a Senyor a viure la fe cristiana malgrat les dificultats que aquests  vivient, i a no seguir la conducta dels “gentils”, referint-se a aquells que vivien la seva vida independentment de la llei moral de Déu. 
Pere els recorda als destinataris des de la primera salutació de la seva carta, que havien estat “elegits segons la presciència de Déu Pare en la consagració de l'Esperit, per obeir i rebre l’aspersió de la sang de Jesucrist.” No eren pròfugs que no tenien qui els defensés. Déu estava al corrent de la seva situació i estaven coberts en Crist. 
A Roma, els cristians ja estaven patint obertament a les mans d'un govern corrupte que s'havia declarat obertament en contra del veritable Déu. La persecució ja havia començat a notar-se a les regions romanes d'Àsia Menor, i els cristians ja eren perseguits. Pere els recorda que encara que durant una mica de temps serien afligits, en Crist els esperava una herència incorruptible que duraria eternament. Aquesta esperança viva havia estat promesa al poble de Déu pels profetes, i Déu l'havia estès a tothom que cregués en Crist com a Senyor.
A la 2 carta de Pere els confirma que el Senyor vindria, com havia promès. L'esperança de què parlava al començament de la primera carta es mantenia a la segona carta, i es manté fins avui dia. No podem ignorar el que llegim al capítol 3 verset 8, “Que per al Senyor un dia és com mil anys, i mil anys, com un sol dia.” El Senyor no ha vingut, però Ell complirà la seva promesa.
Descansant en aquesta herència que ens espera, podem, com els cristians del primer segle, viure segons la voluntat de Déu, i no seguir els corrents que van i venen. Sí, en els moments de frustració ens podem preguntar, per què no ve ja? a què espera? Ens contesta el verset 9: “El Senyor no retarda el que va prometre, com alguns pensen, sinó que és pacient amb vosaltres i no vol que ningú es perdi, sinó que tots arribin a penedir-se.” 2 PERE 3:9*.
La raó per la qual Crist encara no ha vingut és perquè encara hi ha gent que no ha cregut, però que creurà; es penedirà del seu error, i s’acostarà al Salvador. Potser ets tu a qui espera, o potser és un ésser estimat teu. Però no esperarà per sempre. Sabem que un dia vindrà, i aquells que confien en Crist aniran a habitar amb Ell en glòria.
Pere acaba la seva segona carta animant els seus lectors a examinar-se i guardar-se, no fos cas que siguin “arrossegats per l’error dels malvats” i els exhorta dient: “Tot al contrari, creixeu en la gràcia i el coneixement de nostre Senyor i Salvador Jesucrist. A ell la glòria, ara i fins al dia de l’eternitat. Amén”.

* BEC: Bíblia Evangélica Catalana]]>317biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/jaume-162-complidors-o-jutges--62552640A Jaume 1:22* ens instava a ser practica’ns de la Paraula, i no tan sols ens limitem a escoltar-la. Després, al 3:13* ens desafia dient: “Entre vosaltres, ¿hi ha qui sigui savi i docte? Que demostri pel bon comportament que obra amb la modèstia que dona la saviesa”.
Aquell que és un complidor, es fa notar, no per la xerrameca, sinó per la conducta justa, que reflecteix el caràcter de Déu. 
Però tots correm el risc de convertir-nos en jutges, més que en complidors. Pensem que som dignes d'analitzar la conducta dels altres i decidir si estan complint les lleis de Déu. Amb això no em refereixo a l'avaluació continuada del nostre caminar amb Déu amb ànim d'avançar i ajudar els altres en el camí, sinó a l'actitud que dicta sentències contra altres alhora que s'enorgulleix de la pròpia conducta pietosa.
Aquesta actitud ens porta a murmurar contra altres cristians, sigui en veu alta o internament. Jaume ens adverteix que quan fem això, no som complidors, sinó que ens hem ascendit a nosaltres mateixos al lloc de jutge. I ens reprèn el verset 12 del capítol 4 dient: “Només n’hi ha un, de legislador i jutge: aquell qui pot salvar i perdre; però tu, qui ets, per jutjar el teu proïsme?” JAUME 4:12*.
Aquesta actitud de jutges ens porta a pensar que nosaltres som més savis, comparant-nos amb els altres. Produeix gelosia i rivalitat que ens porten a pecar. 
Les nostres passions, els nostres judicis, la nostra pròpia saviesa personal ens porta a crear conflictes interpersonals en lloc de cercar la pau i portar els altres que coneguin Déu, l'únic que els pot salvar.  Al capítol 3 se'ns adverteix: “Però si dintre vostre us amarga la gelosia i hi coveu la rivalitat, no presumiu ni vulgueu enganyar la veritat. No és pas aquesta la saviesa que baixa de dalt, ans és de la terra, irracional, demoníaca. Perquè on hi ha gelosia i rivalitat hi ha desordre i tota mena d’accions perverses. En canvi, la saviesa que ve de dalt és, en primer lloc pura, i després pacífica, comprensiva, raonable, plena de compassió i de bons fruits, imparcial i sincera. La collita de la justícia ha de ser sembrada en pau pels pacífics.” JAUME 3:14-18*.
Jaume 4:1* ens explica l’origen dels conflictes: “D’on vénen les guerres i les baralles entre vosaltres? ¿No vénen de les vostres cobejances violentes que dueu al cos? Cobegeu sense resultat; odieu a mort, sou envejosos, i no en traieu res; us baralleu i lluiteu, i tot i aixó no aconseguiu res, perquè no demaneu; i si demaneu, no rebeu, perquè demaneu malament, per malgastar en els vostres plaers.” JAUME 4:1-3*.
En comptes de mantenir-nos nets de la suposada saviesa d'aquest món, caiem en el joc del maligne i deixem que ens sedueixi. Tot i això, la sortida d'aquesta actitud la tenim en el mateix text. Diuen els versets 6-8: “No obstant, ell concedeix un favor encara més gran. Per això diu: “Déu s’oposa als arrogants i concedeix gràcia als humils.” Per tant, sotmeteu-vos a Déu; resistiu al diable i fugirà de vosaltres. Apropeu-vos a Déu i ell s’aproparà a vosaltres. Renteu-vos les mans, pecadors; i vosaltres, els irresoluts, purifiqueu-vos el cor!” JAUME 4:6-8*.
Amb aquesta actitud d'humilitat, resistint la supèrbia diabòlica que vol apoderar-se de nosaltres, ens podem acostar a Déu per sentir i fer la seva voluntat.
Quan ens declarem complidors, deixem de jutjar i posem tot el nostre esforç a tenir bona conducta i ajudar els altres a seguir el camí de la fe. 
El llibre de Jaume acaba amb una preciosa veritat que ens anima a viure així.  “Germans meus, si algun de vosaltres s’ha desviat de la veritat i un altre el fa retornar, sapigueu que el qui faci retornar un pecador del camí equivocat salvarà la seva vida de la mort i cobrirà una multitud de pecats.” JAUME 5:19-20*.
Això ho podem fer quan som complidors i no jutges. Visquem així, tinguem paciència i afirmem els nostres cors, ens diu Jaume 5:8*; "perquè la vinguda del Senyor s’atansa”.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/62552640Wed, 30 Oct 2024 06:37:35 +0000David y MaribelLa carta de Jaume presenta dos tipus de persones, els complidors i els jutges. Jaume 4:11* diu: “Germans, no malparleu els uns dels altres. Qui diu mal d’un germà o judica el seu germà, diu mal de la llei i judica la llei; i si tu judiques la llei, no...A Jaume 1:22* ens instava a ser practica’ns de la Paraula, i no tan sols ens limitem a escoltar-la. Després, al 3:13* ens desafia dient: “Entre vosaltres, ¿hi ha qui sigui savi i docte? Que demostri pel bon comportament que obra amb la modèstia que dona la saviesa”.
Aquell que és un complidor, es fa notar, no per la xerrameca, sinó per la conducta justa, que reflecteix el caràcter de Déu. 
Però tots correm el risc de convertir-nos en jutges, més que en complidors. Pensem que som dignes d'analitzar la conducta dels altres i decidir si estan complint les lleis de Déu. Amb això no em refereixo a l'avaluació continuada del nostre caminar amb Déu amb ànim d'avançar i ajudar els altres en el camí, sinó a l'actitud que dicta sentències contra altres alhora que s'enorgulleix de la pròpia conducta pietosa.
Aquesta actitud ens porta a murmurar contra altres cristians, sigui en veu alta o internament. Jaume ens adverteix que quan fem això, no som complidors, sinó que ens hem ascendit a nosaltres mateixos al lloc de jutge. I ens reprèn el verset 12 del capítol 4 dient: “Només n’hi ha un, de legislador i jutge: aquell qui pot salvar i perdre; però tu, qui ets, per jutjar el teu proïsme?” JAUME 4:12*.
Aquesta actitud de jutges ens porta a pensar que nosaltres som més savis, comparant-nos amb els altres. Produeix gelosia i rivalitat que ens porten a pecar. 
Les nostres passions, els nostres judicis, la nostra pròpia saviesa personal ens porta a crear conflictes interpersonals en lloc de cercar la pau i portar els altres que coneguin Déu, l'únic que els pot salvar.  Al capítol 3 se'ns adverteix: “Però si dintre vostre us amarga la gelosia i hi coveu la rivalitat, no presumiu ni vulgueu enganyar la veritat. No és pas aquesta la saviesa que baixa de dalt, ans és de la terra, irracional, demoníaca. Perquè on hi ha gelosia i rivalitat hi ha desordre i tota mena d’accions perverses. En canvi, la saviesa que ve de dalt és, en primer lloc pura, i després pacífica, comprensiva, raonable, plena de compassió i de bons fruits, imparcial i sincera. La collita de la justícia ha de ser sembrada en pau pels pacífics.” JAUME 3:14-18*.
Jaume 4:1* ens explica l’origen dels conflictes: “D’on vénen les guerres i les baralles entre vosaltres? ¿No vénen de les vostres cobejances violentes que dueu al cos? Cobegeu sense resultat; odieu a mort, sou envejosos, i no en traieu res; us baralleu i lluiteu, i tot i aixó no aconseguiu res, perquè no demaneu; i si demaneu, no rebeu, perquè demaneu malament, per malgastar en els vostres plaers.” JAUME 4:1-3*.
En comptes de mantenir-nos nets de la suposada saviesa d'aquest món, caiem en el joc del maligne i deixem que ens sedueixi. Tot i això, la sortida d'aquesta actitud la tenim en el mateix text. Diuen els versets 6-8: “No obstant, ell concedeix un favor encara més gran. Per això diu: “Déu s’oposa als arrogants i concedeix gràcia als humils.” Per tant, sotmeteu-vos a Déu; resistiu al diable i fugirà de vosaltres. Apropeu-vos a Déu i ell s’aproparà a vosaltres. Renteu-vos les mans, pecadors; i vosaltres, els irresoluts, purifiqueu-vos el cor!” JAUME 4:6-8*.
Amb aquesta actitud d'humilitat, resistint la supèrbia diabòlica que vol apoderar-se de nosaltres, ens podem acostar a Déu per sentir i fer la seva voluntat.
Quan ens declarem complidors, deixem de jutjar i posem tot el nostre esforç a tenir bona conducta i ajudar els altres a seguir el camí de la fe. 
El llibre de Jaume acaba amb una preciosa veritat que ens anima a viure així.  “Germans meus, si algun de vosaltres s’ha desviat de la veritat i un altre el fa retornar, sapigueu que el qui faci retornar un pecador del camí...]]>372biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/jaume-161-com-en-un-mirall--62526074Si al verset 19 del primer capítol l'apòstol ens demanava que fóssim amatents a escoltar, al 22 ens deixa clar que primerament hem d’estar atents i disposats al que Déu ens ha de dir.
Jaume ens repta a rebutjar immundícia i rebre la paraula donada per Déu, és a dir, la Bíblia. Però no ens desafia només a sentir-la, sinó a posar-la en pràctica. Diu: “Però cal que sigueu practicants de la paraula i no us limiteu només a escoltar-la, que us enganyaríeu a vosaltres mateixos.” JAUME 1:22*.
Un cop més, Jaume ens recorda com és de fàcil enganyar-nos a nosaltres mateixos, creient que estem bé, quan en realitat, tenim un problema. No només no atenem el missatge, sinó que ens fem mestres a nosaltres mateixos, proclamant la nostra pròpia teoria i ensenyament. Això no és de savis, i Déu adverteix que només porta condemnació.
Jaume compara el qui escolta la Paraula i no la fa, amb algú que es mira en un mirall, veu que està despentinat i brut, i considerant la crua realitat, es gira i marxa sense arreglar-se.
Tanmateix, el verset 25 ens mostra la millor opció, és a dir, mirar-se, veure què cal canviar, i arreglar aquestes coses que hem percebut en atendre la Paraula.
Diu “En canvi, el qui s’emmiralla en la llei perfecta, la de la llibertat, i és perseverant en ella, no com un oient oblidadís, sinó que la posa per obra, aquest serà feliç practicant-la.” JAUME 1:25*. Benaurat, afortunat o feliç; el qui escolta atentament la veu de Déu, i no amaga els seus problemes darrere de discursos oberts serà feliç, perquè estarà deixant que Déu actuï en ell i a través d'ell.
Vam veure en la reflexió anterior que desacreditem Déu quan obrim la boca per maleir Déu o altres. El capítol 3 ens adverteix del perill de fer servir la nostra llengua inconstantment, repartint benedicció ara i un minut més tard vessant immundícia.
De la mateixa manera, ens diu el capítol 2 que desacreditem Déu quan fem accepció de persones, preferint uns quan ens convé i rebutjant altres que ens incomoden. Jaume 2:8-9 diu: “Si veritablement compliu el manament regi segons les Escriptures: “Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix”, fareu el que és correcte; però si teníeu favoritismes personals, cometríeu un pecat, i la llei us acusaria com a transgressors.” JAUME 2:8-9*.
Com podem dir que som bons oïdors, si en sentir de Déu que hem d'estimar el proïsme i compartir amb ells Crist, decidim qui mereix la nostra atenció i qui no n'és digne?
No val a dir que som bons oïdors quan no estem disposats a obeir allò que Déu ha dit a la seva Paraula. Si diem que som cristians, però no vivim segons la seva voluntat, estem donant missatges contradictoris. "La fe sense obres és morta" ens diu Jaume, perquè "la fe es perfecciona per les obres". Entenem bé que les bones obres no ens “cancel·len” el pecat, però hem de dubtar d'una fe que no es demostra en la conducta personal. La nostra vida ha de reflectir la imatge de Déu.

La Paraula de Déu és com un mirall que Déu ens ha deixat. Quan ens posem davant de la seva Paraula Déu ens mostra la nostra condició real, tal com ens veu. Tenim llavors dues opcions; o anem a Ell i deixem que ens transformi a la seva imatge, dia a dia, a poc a poc, o ens capgirem, ignorant el que ens està mostrant, i anem pel nostre propi camí, endurint els nostres cors i allunyant-nos d'aquell que pot donar-nos la salvació de l´ànima.
El mirall en si no ens canvia, però sí que ens mostra la perfecta imatge del Salvador i les nostres imperfeccions. Ens presenta també el procés de transformació. Cal que ens mirem cada dia al mirall que Déu ha proveït, perquè l'Esperit de Déu ens vagi transformant. 
A la segona carta als Corintis l'apòstol Pau ho expressava així:“I tots nosaltres, com que no portem cap vel a la cara, anem reflectint, com un mirall, la glòria del Senyor, i anem incorporant, d’igual manera, la mateixa imatge amb perfeccionament progressiu, per l’Esperit del Senyor.” 2 CORINTIS 3:18*.
Continuem endavant, amb una glòria cada vegada més gran, cap a la imatge mateixa del nostre Senyor. Gràcies a Déu per la seva Paraula i per l'obra del seu Esperit a les nostres vides.
* BEC: Bíblia Evangélica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/62526074Tue, 29 Oct 2024 04:30:00 +0000David y MaribelJaume- 161 Com en un mirall Si al verset 19 del primer capítol l'apòstol ens demanava que fóssim amatents a escoltar, al 22 ens deixa clar que primerament hem d’estar atents i disposats al que Déu ens ha de dir. Jaume ens repta a rebutjar immundícia i...Si al verset 19 del primer capítol l'apòstol ens demanava que fóssim amatents a escoltar, al 22 ens deixa clar que primerament hem d’estar atents i disposats al que Déu ens ha de dir.
Jaume ens repta a rebutjar immundícia i rebre la paraula donada per Déu, és a dir, la Bíblia. Però no ens desafia només a sentir-la, sinó a posar-la en pràctica. Diu: “Però cal que sigueu practicants de la paraula i no us limiteu només a escoltar-la, que us enganyaríeu a vosaltres mateixos.” JAUME 1:22*.
Un cop més, Jaume ens recorda com és de fàcil enganyar-nos a nosaltres mateixos, creient que estem bé, quan en realitat, tenim un problema. No només no atenem el missatge, sinó que ens fem mestres a nosaltres mateixos, proclamant la nostra pròpia teoria i ensenyament. Això no és de savis, i Déu adverteix que només porta condemnació.
Jaume compara el qui escolta la Paraula i no la fa, amb algú que es mira en un mirall, veu que està despentinat i brut, i considerant la crua realitat, es gira i marxa sense arreglar-se.
Tanmateix, el verset 25 ens mostra la millor opció, és a dir, mirar-se, veure què cal canviar, i arreglar aquestes coses que hem percebut en atendre la Paraula.
Diu “En canvi, el qui s’emmiralla en la llei perfecta, la de la llibertat, i és perseverant en ella, no com un oient oblidadís, sinó que la posa per obra, aquest serà feliç practicant-la.” JAUME 1:25*. Benaurat, afortunat o feliç; el qui escolta atentament la veu de Déu, i no amaga els seus problemes darrere de discursos oberts serà feliç, perquè estarà deixant que Déu actuï en ell i a través d'ell.
Vam veure en la reflexió anterior que desacreditem Déu quan obrim la boca per maleir Déu o altres. El capítol 3 ens adverteix del perill de fer servir la nostra llengua inconstantment, repartint benedicció ara i un minut més tard vessant immundícia.
De la mateixa manera, ens diu el capítol 2 que desacreditem Déu quan fem accepció de persones, preferint uns quan ens convé i rebutjant altres que ens incomoden. Jaume 2:8-9 diu: “Si veritablement compliu el manament regi segons les Escriptures: “Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix”, fareu el que és correcte; però si teníeu favoritismes personals, cometríeu un pecat, i la llei us acusaria com a transgressors.” JAUME 2:8-9*.
Com podem dir que som bons oïdors, si en sentir de Déu que hem d'estimar el proïsme i compartir amb ells Crist, decidim qui mereix la nostra atenció i qui no n'és digne?
No val a dir que som bons oïdors quan no estem disposats a obeir allò que Déu ha dit a la seva Paraula. Si diem que som cristians, però no vivim segons la seva voluntat, estem donant missatges contradictoris. "La fe sense obres és morta" ens diu Jaume, perquè "la fe es perfecciona per les obres". Entenem bé que les bones obres no ens “cancel·len” el pecat, però hem de dubtar d'una fe que no es demostra en la conducta personal. La nostra vida ha de reflectir la imatge de Déu.

La Paraula de Déu és com un mirall que Déu ens ha deixat. Quan ens posem davant de la seva Paraula Déu ens mostra la nostra condició real, tal com ens veu. Tenim llavors dues opcions; o anem a Ell i deixem que ens transformi a la seva imatge, dia a dia, a poc a poc, o ens capgirem, ignorant el que ens està mostrant, i anem pel nostre propi camí, endurint els nostres cors i allunyant-nos d'aquell que pot donar-nos la salvació de l´ànima.
El mirall en si no ens canvia, però sí que ens mostra la perfecta imatge del Salvador i les nostres imperfeccions. Ens presenta també el procés de transformació. Cal que ens mirem cada dia al mirall que Déu ha proveït, perquè l'Esperit de Déu ens vagi transformant. 
A la segona carta als Corintis l'apòstol Pau ho expressava així:“I tots nosaltres, com que no portem cap vel a la cara, anem reflectint, com un mirall, la glòria del Senyor, i anem incorporant, d’igual manera, la mateixa imatge amb perfeccionament progressiu, per l’Esperit del...]]>338biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/jaume-160-amatent-a-escoltar-lent-a-parlar--62526214Jaume, com a bon llibre de saviesa, ens diu al primer capítol “Ja ho sabeu, estimats germans meus: que tothom sigui amatent a escoltar, lent a parlar i tardívol a irritar-se, perquè la ira de l’home no s’ajusta a l’equitat que Déu vol.” JAUME 1:19-20*.
En el context del primer capítol, Jaume està parlant de la nostra reacció davant de Déu quan no entenem els seus propòsits. Ens és fàcil queixar-nos de les proves que experimentem en aquesta vida. Però fem bé de frenar la nostra llengua i aprendre a escoltar Déu. Aquest principi també serveix en les nostres relacions interpersonals, com ens mostra Jaume especialment al capítol 3.
Tots hem experimentat aquesta sensació que queda després d'haver dit allò que no devíem en un moment de distracció o frustració. Tenim tendència a ser ràpids a l'hora de defensar-nos o excusar-nos. Al mateix temps som capaços de condemnar els altres amb les nostres paraules. Però com hem llegit al text, la nostra ira mai no obra la justícia de Déu. Com a regla general, som savis quan triguem a respondre, quan escoltem atentament i amb paciència, i després considerem la nostra reacció abans d'obrir la boca. Per això Jaume ens diu “Si algú es té per religiós però no refrena la llengua, s’enganya ell mateix, i la seva religió és buida.”JAUME 1:26*.
Podem caure en l'error de professar fe en Déu i, en obrir la boca, desacreditar el Déu just i amorós que professem.  
El capítol 3 de Jaume ens mostra que podem deshonrar Déu quan fem servir la nostra llengua per maleir o ferir els altres. La manera més fàcil d'ofendre és la nostra llengua.
Diu el text: “ja que tots fallem en moltes coses. Si algú no falla mai quan parla, aquest és un home perfecte, capaç de dominar també tot el cos.” JAUME 3:2*.
És massa fàcil obrir la boca i deixar que surtin paraules que fan mal. Com diu el text, si existís algú que mai ofengués amb la seva llengua, seria una persona perfecta. Tanmateix, trobem que aquesta llengua amb què lloem algú en un moment donat, és capaç de ferir fins i tot aquells que més estimem.  Jaume 3:9-10* declara “Amb la llengua beneïm el Senyor i Pare, i amb la llengua maleïm els homes que Déu ha creat a imatge seva. De la mateixa boca en surt benedicció i maledicció. Germans meus, això no pot ser”.
Jaume ens dona exemples del poder de la llengua. La compara al fre que posem a la boca del cavall, i que ens permet controlar tot el cos. També ens posa l'exemple del timó en un vaixell, un petit instrument que controla tota l'embarcació. Així, de la mateixa manera, aquest membre tan petit del nostre cos pot condicionar com ens conduïm i com som vistos pels que ens envolten.
Jaume compara la influència de la llengua amb una petita flama. Hem vist els grans focs que pot ocasionar una cigarreta mal apagada. I de la mateixa manera, una llengua que no està sota el control de l'Esperit Sant, pot causar incendis que destrueixin amistats i fins i tot allunyin la gent de Déu.
Notem la incongruència. Amb ella beneïm, i amb ella maleïm. Imagina que arribes a una font d'aigua dolça, però avui està malament i només dona aigua amarga. Si la font és impredictible, no ens podem refiar de la seva puresa.
La saviesa de Déu es fa evident en el cristià que escolta la Paraula de Déu i la fa. La veritable religió s'evidencia en una vida controlada per l'Esperit Sant. Així que si proclamarem el nom de Déu, cuidem la nostra llengua, per no desacreditar el nostre Salvador. Aprenguem a escoltar més i demanem a Déu que controli la nostra llengua perquè allò que surti de la nostra boca reflecteixi correctament el caràcter de nostre Senyor.

* BEC: Bíblia Evangélica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/62526214Mon, 28 Oct 2024 07:21:50 +0000David y MaribelAlgú ha dit que Déu ens ha donat dues orelles, però només una boca, perquè escoltem més del que parlem. Jaume, com a bon llibre de saviesa, ens diu al primer capítol “Ja ho sabeu, estimats germans meus: que tothom sigui amatent a escoltar, lent a...Jaume, com a bon llibre de saviesa, ens diu al primer capítol “Ja ho sabeu, estimats germans meus: que tothom sigui amatent a escoltar, lent a parlar i tardívol a irritar-se, perquè la ira de l’home no s’ajusta a l’equitat que Déu vol.” JAUME 1:19-20*.
En el context del primer capítol, Jaume està parlant de la nostra reacció davant de Déu quan no entenem els seus propòsits. Ens és fàcil queixar-nos de les proves que experimentem en aquesta vida. Però fem bé de frenar la nostra llengua i aprendre a escoltar Déu. Aquest principi també serveix en les nostres relacions interpersonals, com ens mostra Jaume especialment al capítol 3.
Tots hem experimentat aquesta sensació que queda després d'haver dit allò que no devíem en un moment de distracció o frustració. Tenim tendència a ser ràpids a l'hora de defensar-nos o excusar-nos. Al mateix temps som capaços de condemnar els altres amb les nostres paraules. Però com hem llegit al text, la nostra ira mai no obra la justícia de Déu. Com a regla general, som savis quan triguem a respondre, quan escoltem atentament i amb paciència, i després considerem la nostra reacció abans d'obrir la boca. Per això Jaume ens diu “Si algú es té per religiós però no refrena la llengua, s’enganya ell mateix, i la seva religió és buida.”JAUME 1:26*.
Podem caure en l'error de professar fe en Déu i, en obrir la boca, desacreditar el Déu just i amorós que professem.  
El capítol 3 de Jaume ens mostra que podem deshonrar Déu quan fem servir la nostra llengua per maleir o ferir els altres. La manera més fàcil d'ofendre és la nostra llengua.
Diu el text: “ja que tots fallem en moltes coses. Si algú no falla mai quan parla, aquest és un home perfecte, capaç de dominar també tot el cos.” JAUME 3:2*.
És massa fàcil obrir la boca i deixar que surtin paraules que fan mal. Com diu el text, si existís algú que mai ofengués amb la seva llengua, seria una persona perfecta. Tanmateix, trobem que aquesta llengua amb què lloem algú en un moment donat, és capaç de ferir fins i tot aquells que més estimem.  Jaume 3:9-10* declara “Amb la llengua beneïm el Senyor i Pare, i amb la llengua maleïm els homes que Déu ha creat a imatge seva. De la mateixa boca en surt benedicció i maledicció. Germans meus, això no pot ser”.
Jaume ens dona exemples del poder de la llengua. La compara al fre que posem a la boca del cavall, i que ens permet controlar tot el cos. També ens posa l'exemple del timó en un vaixell, un petit instrument que controla tota l'embarcació. Així, de la mateixa manera, aquest membre tan petit del nostre cos pot condicionar com ens conduïm i com som vistos pels que ens envolten.
Jaume compara la influència de la llengua amb una petita flama. Hem vist els grans focs que pot ocasionar una cigarreta mal apagada. I de la mateixa manera, una llengua que no està sota el control de l'Esperit Sant, pot causar incendis que destrueixin amistats i fins i tot allunyin la gent de Déu.
Notem la incongruència. Amb ella beneïm, i amb ella maleïm. Imagina que arribes a una font d'aigua dolça, però avui està malament i només dona aigua amarga. Si la font és impredictible, no ens podem refiar de la seva puresa.
La saviesa de Déu es fa evident en el cristià que escolta la Paraula de Déu i la fa. La veritable religió s'evidencia en una vida controlada per l'Esperit Sant. Així que si proclamarem el nom de Déu, cuidem la nostra llengua, per no desacreditar el nostre Salvador. Aprenguem a escoltar més i demanem a Déu que controli la nostra llengua perquè allò que surti de la nostra boca reflecteixi correctament el caràcter de nostre Senyor.

* BEC: Bíblia Evangélica Catalana]]>308biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/jaume-159-els-regals-de-deu--62433299El que veiem aquí és que tot el que és bo que rebem, ve de part de Déu, i tot allò que baixa de Déu és bo. Ara bé, això no sembla cert moltes vegades. És fàcil percebre les coses que Déu permet a les nostres vides com a dolentes, però això és enganyós. És per això que el verset anterior a aquesta afirmació adverteix: “No us enganyeu, estimats germans meus.”Ens equivoquem quan qualifiquem de dolent una cosa que Déu permet a les nostres vides.
És cert que quan estem passant per situacions difícils, ens costa de creure que un Déu bo podria permetre que aquells que l'estimen pateixin adversitat. No obstant aixó, en cap moment ens ha promès Déu que si el seguim estarem lliures de patiment. Al contrari; Jesús va dir als seus seguidors: “En el món trobareu tribulacions, però tingueu coratge, jo he vençut el món.” JOAN 16:33*.
No ens enganyem ni caiguem en l'error de pensar que algú que ens estima ens deslliura de tota dificultat. Mai no funciona així. L'entrenador que vol que el seu deixeble millori la marca li farà passar per exercicis graduals perquè a través de la dificultat superi la seva forma personal i millori els resultats. El professor que vol ajudar el seu alumne a millorar, prepararà exercicis que al moment no semblen ni profitosos ni agradables, però ho fa sabent que el resultat serà motiu d'alegria i satisfacció.
Per això Jaume diu als primers versets del primer capítol: “Germans meus, quan us topeu amb les diverses afliccions de prova, tingueu-ho com una gran satisfacció, convençuts que la vostra fe provada engendra constància. Però mireu que la constància tingui una obra acabada, així sereu perfectes i enterament cabals, no deficients en res.” JAUME 1:2-4*.
Està dient just això; quan passem per les proves que certament vindran, considerem-ho un motiu de goig, no per estar en la situació de prova en si, sinó pel que aquesta produirà en nosaltres. L'apòstol sap que per tenir aquesta actitud necessitem paciència i confiança. En suportar la prova amb bona actitud, desenvolupem allò que en el moment sembla que ens manca. I així, prova a prova, arribarem al resultat que Déu ha disposat, que anem sent transformats més a la Seva imatge, sense que res ens manqui de part seva.
Déu ens ha donat tot allò que necessitem. El verset 18 ens anima amb aquesta veritat: “De pròpia voluntat ens ha engendrat per la paraula de veritat, perquè fóssim com una primícia de les seves criatures.” JAUME 1:18*.
Arribem a ser els seus fills pel nou naixement en Crist. I allò que Déu comença, sempre ho porta a bon fi. Els regals de Déu són bons, són complets, i a més, els dona sense retret. T'han donat alguna vegada alguna cosa amb condicions, i que a més després han vingut per retreure-t'ho a la cara? Això és el que Satanàs fa sempre. Ell dona per ensarronar, i en acabat, ve per culpar i demanar. Hem de fugir dels que així donen.
Déu dona del Seu amor a la humanitat. Ens ha donat vida, ha proveït de salvació, i ens regala la seva gràcia per a cada dia.
Jaume 4:6 al 10* ens diu: “No obstant això, ell concedeix un favor encara més gran. Per això diu: “Déu s’oposa als arrogants i concedeix gràcia als humils.” Per tant, sotmeteu-vos a Déu; resistiu al diable i fugirà de vosaltres. Apropeu-vos a Déu i ell s’aproparà a vosaltres. Renteu-vos les mans, pecadors; i vosaltres, els irresoluts, purifiqueu-vos el cor! Tingueu contrició, planyeu-vos i ploreu; que el vostre riure es converteixi en plor i el vostre goig en tristesa; humilieu-vos davant el Senyor, i us aixecarà".
Hi ha motiu de goig! Ell et vol exaltar! Deixa el que t'impedeix gaudir dels regals de Déu, vine a Ell humilment, portant davant Déu tot allò que et lliga, per ser purificat, i deixa que la Seva gràcia transformi el teu cor i la teva vida. Mai et penediràs de rebre els seus regals.
* BEC:Bíblia Evangélica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/62433299Fri, 25 Oct 2024 05:00:02 +0000David y MaribelA qui no li agrada rebre regals? La Bíblia ens ensenya que hem de ser agraïts, ja que no hi ha res del que tenim que no ens hagi estat donat. Déu ens ha donat multitud de regals, i tots, tots es poden considerar bons. Aquesta és l'afirmació que trobem...El que veiem aquí és que tot el que és bo que rebem, ve de part de Déu, i tot allò que baixa de Déu és bo. Ara bé, això no sembla cert moltes vegades. És fàcil percebre les coses que Déu permet a les nostres vides com a dolentes, però això és enganyós. És per això que el verset anterior a aquesta afirmació adverteix: “No us enganyeu, estimats germans meus.”Ens equivoquem quan qualifiquem de dolent una cosa que Déu permet a les nostres vides.
És cert que quan estem passant per situacions difícils, ens costa de creure que un Déu bo podria permetre que aquells que l'estimen pateixin adversitat. No obstant aixó, en cap moment ens ha promès Déu que si el seguim estarem lliures de patiment. Al contrari; Jesús va dir als seus seguidors: “En el món trobareu tribulacions, però tingueu coratge, jo he vençut el món.” JOAN 16:33*.
No ens enganyem ni caiguem en l'error de pensar que algú que ens estima ens deslliura de tota dificultat. Mai no funciona així. L'entrenador que vol que el seu deixeble millori la marca li farà passar per exercicis graduals perquè a través de la dificultat superi la seva forma personal i millori els resultats. El professor que vol ajudar el seu alumne a millorar, prepararà exercicis que al moment no semblen ni profitosos ni agradables, però ho fa sabent que el resultat serà motiu d'alegria i satisfacció.
Per això Jaume diu als primers versets del primer capítol: “Germans meus, quan us topeu amb les diverses afliccions de prova, tingueu-ho com una gran satisfacció, convençuts que la vostra fe provada engendra constància. Però mireu que la constància tingui una obra acabada, així sereu perfectes i enterament cabals, no deficients en res.” JAUME 1:2-4*.
Està dient just això; quan passem per les proves que certament vindran, considerem-ho un motiu de goig, no per estar en la situació de prova en si, sinó pel que aquesta produirà en nosaltres. L'apòstol sap que per tenir aquesta actitud necessitem paciència i confiança. En suportar la prova amb bona actitud, desenvolupem allò que en el moment sembla que ens manca. I així, prova a prova, arribarem al resultat que Déu ha disposat, que anem sent transformats més a la Seva imatge, sense que res ens manqui de part seva.
Déu ens ha donat tot allò que necessitem. El verset 18 ens anima amb aquesta veritat: “De pròpia voluntat ens ha engendrat per la paraula de veritat, perquè fóssim com una primícia de les seves criatures.” JAUME 1:18*.
Arribem a ser els seus fills pel nou naixement en Crist. I allò que Déu comença, sempre ho porta a bon fi. Els regals de Déu són bons, són complets, i a més, els dona sense retret. T'han donat alguna vegada alguna cosa amb condicions, i que a més després han vingut per retreure-t'ho a la cara? Això és el que Satanàs fa sempre. Ell dona per ensarronar, i en acabat, ve per culpar i demanar. Hem de fugir dels que així donen.
Déu dona del Seu amor a la humanitat. Ens ha donat vida, ha proveït de salvació, i ens regala la seva gràcia per a cada dia.
Jaume 4:6 al 10* ens diu: “No obstant això, ell concedeix un favor encara més gran. Per això diu: “Déu s’oposa als arrogants i concedeix gràcia als humils.” Per tant, sotmeteu-vos a Déu; resistiu al diable i fugirà de vosaltres. Apropeu-vos a Déu i ell s’aproparà a vosaltres. Renteu-vos les mans, pecadors; i vosaltres, els irresoluts, purifiqueu-vos el cor! Tingueu contrició, planyeu-vos i ploreu; que el vostre riure es converteixi en plor i el vostre goig en tristesa; humilieu-vos davant el Senyor, i us aixecarà".
Hi ha motiu de goig! Ell et vol exaltar!...]]>388biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/jaume-158-la-carta-de-jaume--62433301En aquesta carta que està dividida en 5 capítols tenim llenguatge que ens recorda al llibre dels Proverbis del savi rei Salomó o els ensenyaments de Jesús al sermó de la Muntanya.
Jaume comença el llibre amb una crida als qui llegirien la seva carta “Si algú té manca de saviesa, demana-la a Déu, el qual dona a tots abundantment i sense retret, i li serà donada” (Jaume 1:5*).
Això és un gran oferiment. Tots ens hem trobat en situacions en què no estem segurs com hem d'actuar, però veiem la promesa que si tenim una relació amb Déu, podem anar-hi a la recerca de saviesa.
Però Jaume ens adverteix del perill d'anar a Déu dubtant de si realment el que té per a nosaltres és en realitat la millor opció. Diu que el qui ve a demanar, “Però que demani amb fe, sense dubtar gens, perquè els qui dubten són semblants a l’onatge del mar embravit i sacsejat quan hi bufa el vent. Que no es pensi pas, aquest home, que podrà rebre res del Senyor:”  JAUME 1:6-7*.
La raó es que Déu ja ha dit que el qui ve a Déu, ha de creure en Ell. Si anem a Déu tan sols per curiositat per veure el que ha de dir, amb la intenció de decidir nosaltres mateixos si el que em diu m'agrada o no, millor no anar a Ell. El verset 8 ens diu que “un home d’esperit indecís és inconstant en tot el que emprèn.” JAUME 1:8*.
Si anem d'una banda a un altre com l'onada del mar, el nostre rumb és incert. En aquesta vida els vents canvien sovint, i si no estem arrelats en Crist, anirem d'una banda a l'altra segons el vent. Per això necessitem atendre la Paraula de Déu, perquè a la Bíblia és on trobem la saviesa divina.
“Per tant, ens diu el capítol 21 “rebutgeu tota mena de brutícia i els excessos de la maldat, i acolliu dòcilment la paraula inserida en vosaltres, que és prou potent per a salvar les vostres ànimes”.
El verset 27 ens deixa clar que la veritable religió “La religió pura i sense defecte als ulls de Déu, el Pare, és aquesta: “guardar-se sense taca del món,” i mostrar la nostra fe a través del nostre amor cap als altres.
Jaume és molt directe quant a això, dient: “Però cal que sigueu practicants de la paraula i no us limiteu només a escoltar-la, que us enganyaríeu a vosaltres mateixos.” JAUME 1:22 BEC.
Un cop més, si anem a Déu demanant direcció i no estem disposats a posar el seu ensenyament en pràctica, estem perdent el temps i condemnant-nos a nosaltres mateixos.
El capítol 3 és el centre del llibre; ens presenta la diferència entre la saviesa d'aquest món i la saviesa del que és celestial. La terrenal busca el nostre propi bé, produint baralles, gelosia i engany. Tot i això, la saviesa de Déu és “pura, pacífica, amable, benigna, plena de misericòrdia i de bons fruits, sense incertesa ni hipocresia.” Una porta conflicte i l'altra porta pau (3:13-18).
Jaume ens ofereix veritats pràctiques que han de ser evidents a la vida del cristià. Si hem confiat en Crist i anem constantment a Déu per rebre instrucció, hi ha d'haver una evidència clara en el nostre camí diari. Així que, posem-nos a prova personalment, i demanem a Déu que ens mostri a través de la lectura de Sa Paraula on ens trobem en el nostre caminar amb Ell. I a partir d'aquí, visquem la veritat, i compartim-la amb altres, perquè ells també vagin a Crist, aquell que pot salvar la seva ànima. 
* BEC: Bíblia Evangélica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/62433301Thu, 24 Oct 2024 05:00:02 +0000David y MaribelAbans que Jerusalem fos destruïda l'any 70 de nostre Senyor, els jueus ja començaven a dispersar-se. Jaume, com l'autor d'Hebreus escriu a aquests jueus dispersats, compartint la saviesa que ve directament de Déu.  En aquesta carta que està dividida...En aquesta carta que està dividida en 5 capítols tenim llenguatge que ens recorda al llibre dels Proverbis del savi rei Salomó o els ensenyaments de Jesús al sermó de la Muntanya.
Jaume comença el llibre amb una crida als qui llegirien la seva carta “Si algú té manca de saviesa, demana-la a Déu, el qual dona a tots abundantment i sense retret, i li serà donada” (Jaume 1:5*).
Això és un gran oferiment. Tots ens hem trobat en situacions en què no estem segurs com hem d'actuar, però veiem la promesa que si tenim una relació amb Déu, podem anar-hi a la recerca de saviesa.
Però Jaume ens adverteix del perill d'anar a Déu dubtant de si realment el que té per a nosaltres és en realitat la millor opció. Diu que el qui ve a demanar, “Però que demani amb fe, sense dubtar gens, perquè els qui dubten són semblants a l’onatge del mar embravit i sacsejat quan hi bufa el vent. Que no es pensi pas, aquest home, que podrà rebre res del Senyor:”  JAUME 1:6-7*.
La raó es que Déu ja ha dit que el qui ve a Déu, ha de creure en Ell. Si anem a Déu tan sols per curiositat per veure el que ha de dir, amb la intenció de decidir nosaltres mateixos si el que em diu m'agrada o no, millor no anar a Ell. El verset 8 ens diu que “un home d’esperit indecís és inconstant en tot el que emprèn.” JAUME 1:8*.
Si anem d'una banda a un altre com l'onada del mar, el nostre rumb és incert. En aquesta vida els vents canvien sovint, i si no estem arrelats en Crist, anirem d'una banda a l'altra segons el vent. Per això necessitem atendre la Paraula de Déu, perquè a la Bíblia és on trobem la saviesa divina.
“Per tant, ens diu el capítol 21 “rebutgeu tota mena de brutícia i els excessos de la maldat, i acolliu dòcilment la paraula inserida en vosaltres, que és prou potent per a salvar les vostres ànimes”.
El verset 27 ens deixa clar que la veritable religió “La religió pura i sense defecte als ulls de Déu, el Pare, és aquesta: “guardar-se sense taca del món,” i mostrar la nostra fe a través del nostre amor cap als altres.
Jaume és molt directe quant a això, dient: “Però cal que sigueu practicants de la paraula i no us limiteu només a escoltar-la, que us enganyaríeu a vosaltres mateixos.” JAUME 1:22 BEC.
Un cop més, si anem a Déu demanant direcció i no estem disposats a posar el seu ensenyament en pràctica, estem perdent el temps i condemnant-nos a nosaltres mateixos.
El capítol 3 és el centre del llibre; ens presenta la diferència entre la saviesa d'aquest món i la saviesa del que és celestial. La terrenal busca el nostre propi bé, produint baralles, gelosia i engany. Tot i això, la saviesa de Déu és “pura, pacífica, amable, benigna, plena de misericòrdia i de bons fruits, sense incertesa ni hipocresia.” Una porta conflicte i l'altra porta pau (3:13-18).
Jaume ens ofereix veritats pràctiques que han de ser evidents a la vida del cristià. Si hem confiat en Crist i anem constantment a Déu per rebre instrucció, hi ha d'haver una evidència clara en el nostre camí diari. Així que, posem-nos a prova personalment, i demanem a Déu que ens mostri a través de la lectura de Sa Paraula on ens trobem en el nostre caminar amb Ell. I a partir d'aquí, visquem la veritat, i compartim-la amb altres, perquè ells també vagin a Crist, aquell que pot salvar la seva ànima. 
* BEC: Bíblia Evangélica Catalana]]>310biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/hebreus-157-la-fe-en-practica--62433300Com ens diu Hebreus 13, i després també trobem a les cartes de Joan, el cristià ha de brillar pel seu amor al proïsme. Si la salvació deriva de l'amor de Déu al món, l'amor ha de romandre i mostrar-se a les nostres vides. Joan 3:16* diu que “Ja que Déu ha estimat tant el món, que ha donat el seu Fill únic perquè tot el qui creu en ell no es perdi, sinó que tingui vida eterna".
Que estem disposats a donar nosaltres perquè algú escolti i obtingui aquesta vida eterna per la qual Crist va venir i va patir?.
Llegim a Hebreus 13:15-16*: “Per mitjà d’ell, doncs, oferim contínuament a Déu un sacrifici de lloança, és a dir, un tribut de llavis que confessen el seu nom. No us oblideu de practicar el bé i de compartir el que teniu, que aquests sacrificis són els que plauen a Déu".
Déu ja ha deixat clar que no desitja sacrificis, i aquí llegim que si estem disposats a oferir, oferim lloança, donant gràcies a Déu per tot allò que ens ha donat. Si volem agradar a Déu, fem el bé i ajudem-nos els uns als altres. Perquè ens diu la Paraula que això és el que de debò agrada a Déu. Com puc ensenyar al món l'amor de Déu? Estimant el proïsme.
El Senyor ens demana que exercitem l'hospitalitat, que donem del nostre, perquè altres puguin conèixer-lo a Ell. Fa poc llegíem un llibre que deia que l'evangeli ve amb la clau de casa teva. Tractava del tema d'obrir les nostres llars i les nostres vides a les persones que tenen necessitat de Crist. Veuran així en les nostres vides el Crist de qui parlem.
A més de mostrar Crist amb l'amor cap als altres, mostrem Crist fins i tot en la manera com ens relacionem amb els més íntims. El text emfatitza la importància de mantenir un matrimoni pur i vibrant. Recordem que Déu ha instituït el matrimoni com a representació de la relació entre Crist i la seva església. Quina millor manera de mostrar Crist al món que mitjançant una bona relació matrimonial.
La nostra pròpia actitud també, dia a dia, mostra l'obra de Crist en els nostres cors. L'avarícia i la ingratitud no tenen lloc a la vida del cristià. Si el Senyor és el que ens ajuda i ens manté, no hi ha lloc per a la por o la cobdícia. Amb Crist podem gaudir de plena satisfacció, perquè Ell no ens deixarà ni ens desempararà.
Que important que és viure la vida cristiana sàviament! Això és responsabilitat de cadascú. Moltes vegades quan fallem, busquem excuses o donem la culpa a altres per les nostres accions o reaccions. De vegades mirem aquells que porten més temps que nosaltres a la fe, i quan fallen en alguna cosa, ho fem servir com a excusa per descuidar el nostre caminar.
El text a Hebreus 13 esmenta diverses vegades els líders de l'església. Demana que observem la conducta dels qui ens ensenyen els principis que Déu ha donat a Sa Paraula, però ens diu en específic que imitem la seva fe. És a dir, si aquests viuen la vida com Déu vol, és per l'obra de Crist en les seves vides. I així hem de desitjar viure aquesta mateixa fe en Crist en cada aspecte de les nostres vides. Aquesta és la voluntat de Déu per a nosaltres aquí a la Terra.
No obstant aixó, no hem d'oblidar que aquesta vida, ni és perfecta, ni és eterna. Per aquest motiu, el verset 9 ens adverteix del perill de doctrines estranyes, d’ensenyances i de pràctiques que ens aparten de la voluntat de Déu. Si algú t'anima a creure o fer coses que van en contra de la fe cristiana revelada a la Bíblia, és responsabilitat teva buscar Déu i seguir la seva voluntat d'acord amb allò que la seva Paraula ensenya. Si observes que algú al teu costat no viu segons la fe, anima'l tu, i no et desanimis pels seus fets.
Aquest món on vivim no és on passarem l'eternitat. Els cristians esperem una ciutat eterna, la qual no mor, ens diu Hebreus. Visquem, anhelant aquesta ciutat, i a través del nostre sacrifici viu a Déu, mostrem al món el camí a la ciutat eterna.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana
]]>https://api.spreaker.com/episode/62433300Wed, 23 Oct 2024 05:00:02 +0000David y MaribelEl llibre d'Hebreus acaba amb una secció d'ensenyament pràctic, ja que la fe, com hem estat veient, s'ha de mostrar al dia a dia. Aquest és també el tema principal de la carta de Jaume, el qual diu bàsicament “Tu que dius que tens fe, mostra'm la teva...Com ens diu Hebreus 13, i després també trobem a les cartes de Joan, el cristià ha de brillar pel seu amor al proïsme. Si la salvació deriva de l'amor de Déu al món, l'amor ha de romandre i mostrar-se a les nostres vides. Joan 3:16* diu que “Ja que Déu ha estimat tant el món, que ha donat el seu Fill únic perquè tot el qui creu en ell no es perdi, sinó que tingui vida eterna".
Que estem disposats a donar nosaltres perquè algú escolti i obtingui aquesta vida eterna per la qual Crist va venir i va patir?.
Llegim a Hebreus 13:15-16*: “Per mitjà d’ell, doncs, oferim contínuament a Déu un sacrifici de lloança, és a dir, un tribut de llavis que confessen el seu nom. No us oblideu de practicar el bé i de compartir el que teniu, que aquests sacrificis són els que plauen a Déu".
Déu ja ha deixat clar que no desitja sacrificis, i aquí llegim que si estem disposats a oferir, oferim lloança, donant gràcies a Déu per tot allò que ens ha donat. Si volem agradar a Déu, fem el bé i ajudem-nos els uns als altres. Perquè ens diu la Paraula que això és el que de debò agrada a Déu. Com puc ensenyar al món l'amor de Déu? Estimant el proïsme.
El Senyor ens demana que exercitem l'hospitalitat, que donem del nostre, perquè altres puguin conèixer-lo a Ell. Fa poc llegíem un llibre que deia que l'evangeli ve amb la clau de casa teva. Tractava del tema d'obrir les nostres llars i les nostres vides a les persones que tenen necessitat de Crist. Veuran així en les nostres vides el Crist de qui parlem.
A més de mostrar Crist amb l'amor cap als altres, mostrem Crist fins i tot en la manera com ens relacionem amb els més íntims. El text emfatitza la importància de mantenir un matrimoni pur i vibrant. Recordem que Déu ha instituït el matrimoni com a representació de la relació entre Crist i la seva església. Quina millor manera de mostrar Crist al món que mitjançant una bona relació matrimonial.
La nostra pròpia actitud també, dia a dia, mostra l'obra de Crist en els nostres cors. L'avarícia i la ingratitud no tenen lloc a la vida del cristià. Si el Senyor és el que ens ajuda i ens manté, no hi ha lloc per a la por o la cobdícia. Amb Crist podem gaudir de plena satisfacció, perquè Ell no ens deixarà ni ens desempararà.
Que important que és viure la vida cristiana sàviament! Això és responsabilitat de cadascú. Moltes vegades quan fallem, busquem excuses o donem la culpa a altres per les nostres accions o reaccions. De vegades mirem aquells que porten més temps que nosaltres a la fe, i quan fallen en alguna cosa, ho fem servir com a excusa per descuidar el nostre caminar.
El text a Hebreus 13 esmenta diverses vegades els líders de l'església. Demana que observem la conducta dels qui ens ensenyen els principis que Déu ha donat a Sa Paraula, però ens diu en específic que imitem la seva fe. És a dir, si aquests viuen la vida com Déu vol, és per l'obra de Crist en les seves vides. I així hem de desitjar viure aquesta mateixa fe en Crist en cada aspecte de les nostres vides. Aquesta és la voluntat de Déu per a nosaltres aquí a la Terra.
No obstant aixó, no hem d'oblidar que aquesta vida, ni és perfecta, ni és eterna. Per aquest motiu, el verset 9 ens adverteix del perill de doctrines estranyes, d’ensenyances i de pràctiques que ens aparten de la voluntat de Déu. Si algú t'anima a creure o fer coses que van en contra de la fe cristiana revelada a la Bíblia, és responsabilitat teva buscar Déu i seguir la seva voluntat d'acord amb allò que la seva Paraula ensenya. Si observes que algú al teu costat no viu segons la fe, anima'l tu, i no et desanimis pels seus fets.
Aquest món on vivim no és on passarem l'eternitat. Els cristians esperem una...]]>359biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/hebreus-156-la-disciplina-aprofita--62433302Voldria tractar aquí la disciplina en el sentit formatiu, és a dir, aquella que té com a finalitat millorar la persona, objecte de la disciplina.
La paraula disciplina està relacionada amb la paraula deixeble. Un deixeble és un alumne, algú que n'està aprenent. Així, el qui ensenya imparteix una disciplina. De fet, utilitzem la paraula disciplina per parlar d'una assignatura o àrea de coneixement.
Pensem en la disciplina com un aprenentatge, no només teòric, sinó més aviat pràctic. La disciplina de què parla Hebreus és aquesta correcció que ens convé quan ens desviem de l'ensenyament que volem aconseguir. Així, quan algú ens disciplina d'aquesta manera, ho hauríem de veure com una cosa bona, necessària i profitosa. Hebreus 12:11* diu: “Ben cert que de primer moment no hi ha cap correcció que sembli agradable, més aviat és desagradable, però, més endavant, recompensa els qui s’hi han entrenat, amb un fruit pacífic de justícia”.
La disciplina passa, en primer lloc, a l'àmbit de la llar. Quan un nadó neix, els primers responsables de la seva educació són els pares. No passa gaire temps fins que aquests comencen a guiar el nen en el camí on ha d'anar. És per això que no deixem que els nostres petits arribin a l'objecte punxant que vol, o que es fiqui a la boca qualsevol cosa que troba a terra. Encara que el petit plori perquè no pot sortir-se amb la seva, la disciplina és profitosa i el protegeix de perills i danys.
Hebreus compara la disciplina del Senyor amb la dels pares als versets 9 i 10*: “Endemés, hem tingut els nostres pares naturals que ens corregien i els hem respectat; no ens subjectarem amb més raó al Pare de la vida espiritual per a tenir vida? I aquells ens corregien per una curta durada i segons els semblava; ell, en canvi, ho fa mirant la nostra conveniència, perquè vol que siguem sants com ell”.
Està admetent que els nostres pares terrenals, encara que benintencionats, no encerten el 100% en les decisions i correccions, I a més, no ens disciplinen durant tota la nostra vida. La disciplina de la llar té el seu propòsit i el seu temps, i arriba el dia que aquesta ja no té efecte a les nostres vides. Tot i això, l'ensenyament i la correcció del Senyor és perfecte i duradora. Déu disciplina els qui són seus, i la seva disciplina demostra una relació amb ell.
De la mateixa manera que una mare disciplina els seus fills, però no es dedica a disciplinar els qui no són seus (a ningú no li agrada que li cridi l'atenció un estrany), Déu no sol disciplinar els qui no són seus. Si notes la disciplina del Senyor, dona gràcies. Si en algun moment tens la sensació que altres poden fer allò que volen i les coses els van bé i no se senten malament; però a tu et fa la impressió que quan tu fas el mateix tot es “torna en contra ten” i no tens pau interior, dona gràcies que Déu et guarda i et guia. No deixarà un dels seus fills desviar-se sense abans donar-li un toc d’atenció.
Diu a Hebreus 12:7-8* “Si sofriu és per a la vostra correcció: Déu us tracta com a fills; perquè, quin fill hi ha que el pare no corregeixi? Si vosaltres estiguéssiu eximits de la disciplina que tothom ha de passar, voldria dir que seríeu bastards, i no pas fills legítims”.
Volem ser comptats entre els fills de Déu, aquells que coneixen el seu nom i els que Déu coneix. Llegim al capítol 12 que quan ens apropem a Déu, no ens apropem a la muntanya del Sinaí, on la presència de Déu era foc consumidor. A tal muntanya era impossible acostar-se i sortir amb vida, però ens diu Hebreus que ens apropem a la muntanya de Sió, a la ciutat del Déu viu, Jerusalem la celestial, a la companyia de molts milers d'àngels, a la congregació dels primogènits que estan inscrits al cel, a Déu el Jutge de tots, als esperits dels justos fets perfectes, a Jesús el Mediador del nou pacte, i a la sang ruixada que parla millor que la d'Abel.” Per Crist ens apropem al pacte que dona vida, i quan ens instrueix i ens corregeix, ho fa fermament, però amb amor. 
Com podria algú rebutjar aquesta disciplina? El text continua advertint quant al perill de rebutjar la correcció. Si ens resistim a l'amonestació i continuem en el nostre camí erroni, ens pot passar com a Esaú, el qual va canviar la benedicció permanent per un plaer momentani quan va vendre la seva primogenitura per un plat de llegums, i ens diu el text que no va tenir oportunitat de rectificar.
“Mireu de no refusar el qui ens parla, perquè si aquells qui van refusar el qui exhortava des de la terra no van poder escapar del càstig, molt menys ens n’escaparem nosaltres, si girem l’esquena al qui ens amonesta des del cel".
Aquell que va commoure la Terra, commourà també els cels. “Per això, ja que rebem un regne incommovible, tinguem agraïment, i per aquest regne donem culte a Déu d’una manera agradable, amb reverència i respecte, que el nostre Déu és un foc devorador.” HEBREUS 12:28-29*.
Déu el Totpoderós ens disciplina amb amor, com un pare al seu fill que estima, desitjant el millor per a nosaltres. Aleshores, aprofitem aquesta disciplina. Parem atenció a les seves instruccions i correccions perquè puguem gaudir pau i goig veritable.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/62433302Tue, 22 Oct 2024 05:00:02 +0000David y MaribelA qui li agrada la disciplina? No ho sé, depèn, suposo. La disciplina en sentit positiu implica ensenyança, guia, direcció per ajudar-nos a arribar a un bon fi. Però cal admetre que la disciplina implica sovint correcció, i de vegades si el cas ho...Voldria tractar aquí la disciplina en el sentit formatiu, és a dir, aquella que té com a finalitat millorar la persona, objecte de la disciplina.
La paraula disciplina està relacionada amb la paraula deixeble. Un deixeble és un alumne, algú que n'està aprenent. Així, el qui ensenya imparteix una disciplina. De fet, utilitzem la paraula disciplina per parlar d'una assignatura o àrea de coneixement.
Pensem en la disciplina com un aprenentatge, no només teòric, sinó més aviat pràctic. La disciplina de què parla Hebreus és aquesta correcció que ens convé quan ens desviem de l'ensenyament que volem aconseguir. Així, quan algú ens disciplina d'aquesta manera, ho hauríem de veure com una cosa bona, necessària i profitosa. Hebreus 12:11* diu: “Ben cert que de primer moment no hi ha cap correcció que sembli agradable, més aviat és desagradable, però, més endavant, recompensa els qui s’hi han entrenat, amb un fruit pacífic de justícia”.
La disciplina passa, en primer lloc, a l'àmbit de la llar. Quan un nadó neix, els primers responsables de la seva educació són els pares. No passa gaire temps fins que aquests comencen a guiar el nen en el camí on ha d'anar. És per això que no deixem que els nostres petits arribin a l'objecte punxant que vol, o que es fiqui a la boca qualsevol cosa que troba a terra. Encara que el petit plori perquè no pot sortir-se amb la seva, la disciplina és profitosa i el protegeix de perills i danys.
Hebreus compara la disciplina del Senyor amb la dels pares als versets 9 i 10*: “Endemés, hem tingut els nostres pares naturals que ens corregien i els hem respectat; no ens subjectarem amb més raó al Pare de la vida espiritual per a tenir vida? I aquells ens corregien per una curta durada i segons els semblava; ell, en canvi, ho fa mirant la nostra conveniència, perquè vol que siguem sants com ell”.
Està admetent que els nostres pares terrenals, encara que benintencionats, no encerten el 100% en les decisions i correccions, I a més, no ens disciplinen durant tota la nostra vida. La disciplina de la llar té el seu propòsit i el seu temps, i arriba el dia que aquesta ja no té efecte a les nostres vides. Tot i això, l'ensenyament i la correcció del Senyor és perfecte i duradora. Déu disciplina els qui són seus, i la seva disciplina demostra una relació amb ell.
De la mateixa manera que una mare disciplina els seus fills, però no es dedica a disciplinar els qui no són seus (a ningú no li agrada que li cridi l'atenció un estrany), Déu no sol disciplinar els qui no són seus. Si notes la disciplina del Senyor, dona gràcies. Si en algun moment tens la sensació que altres poden fer allò que volen i les coses els van bé i no se senten malament; però a tu et fa la impressió que quan tu fas el mateix tot es “torna en contra ten” i no tens pau interior, dona gràcies que Déu et guarda i et guia. No deixarà un dels seus fills desviar-se sense abans donar-li un toc d’atenció.
Diu a Hebreus 12:7-8* “Si sofriu és per a la vostra correcció: Déu us tracta com a fills; perquè, quin fill hi ha que el pare no corregeixi? Si vosaltres estiguéssiu eximits de la disciplina que tothom ha de passar, voldria dir que seríeu bastards, i no pas fills legítims”.
Volem...]]>494biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/hebreus-155-herois-de-la-fe--62433303La Reial Acadèmia de la Llengua  té diverses definicions, entre les quals les següents: "Confiança, bon concepte que es té d'algú o alguna cosa""Creença que es dóna a alguna cosa per l'autoritat de qui ho diu o per la fama pública."“Seguretat, asseveració que alguna cosa és certa.” Pel que fa a la religió, diu: “virtut teològica que consisteix en l'assentiment a la revelació de Déu, proposada per l’Església".
Aquesta darrera definició no em convenç, ja que proposa que és assentir la revelació de Déu, és a dir, la Seva Paraula, però proposada per l'Església amb majúscula, referint-se a una institució humana. Dona a entendre que la fe cristiana és assentir allò que un grup de persones ha determinat que és la revelació de Déu. Prefereixo adherir-me a la idea que la revelació de Déu ha estat proposada directament per Déu.
Més que totes aquestes definicions, em quedo amb la definició donada a Hebreus 11: “És, doncs, la fe la certesa del que s'espera, la convicció del que no es veu”.
Aquí ens diu que la fe és una certesa. Això coincideix amb la definició anterior de confiança, seguretat, asseveració que alguna cosa és certa. Quan algú diu que té fe al metge, està acceptant la seva autoritat en el seu camp i està dipositant la seva confiança en el metge per a tractament.
Notem que és una confiança en una cosa que s'espera. És a dir, que encara no ho tens, o almenys no ho tens plenament. Quan un treballa, poques vegades cobra abans de començar; normalment ho fa per fe, basat en la certesa que al final del mes, se't pagarà per la feina feta. Pràcticament, podem dir que tots vivim dipositant la nostra fe en alguna cosa o algú. Cada cop que seiem, estem exercitant fe a la cadira que ens sostindrà. Normalment no dubtem de si ens podrà sostenir o si caurem en asseure'ns. Podríem afirmar que estem demostrant fe constantment.
La segona part de la definició afirma que la fe és una convicció, convicció del que no es veu. Les conviccions que tenim condicionen el nostre comportament. Si estem convençuts que l'aire que respirem és sa i no correm perill en inhalar-lo, ho farem de manera oberta i segura. Si en dubtem, ens protegirem per no inhalar allò que ens pot malmetre. Si no estem convençuts de l'honestedat d'una persona, no deixarem res de valor a càrrec seu. La fe és una convicció en una cosa que no es veu, o no es veu encara, i que ens porta a actuar de manera o altra.
El capítol 11 d'hebreus recull el testimoniatge de persones al llarg de la història que per la seva fe van actuar de manera heroica.
Tenien aquests molta fe? Als evangelis Jesús afirmava: ”si tinguéssiu fe com un gra de mostassa, direu a aquesta muntanya: Passa't d'aquí allà, i es passarà; i res no us serà impossible” (Mateu 17:20).
Potser la qüestió no és la quantitat de fe sinó l'objecte de la fe. Fe en qui? Fe en què?
Hebreus 11:3* afirma: “Per la fe comprenem que l’univers fou creat per la paraula de Déu, de manera que això que veiem no ha estat fet per una causa visible”.
En primer lloc, aquests herois, com nosaltres, podien descansar segurs en la certesa i la convicció que l'univers en què vivim va ser fet del que no es veia, per la paraula directa de Déu.
Si no podem creure el que Déu ha revelat a la seva Paraula, de principi a fi, no podem dir que creiem en Déu. Quan no podem confiar plenament en la paraula d'algú, no podem dipositar la nostra confiança en aquesta persona.
Abel, Enoc, Noè, Abraham, Sara, Isaac, Jacob, Josep, Moisès, Rahab, Gedeó, Barac, Samsó, Jefté, David, Samuel i els profetes, una llista extensa, però no exhaustiva, van actuar segons una convicció, i aquesta és que Déu és qui diu que és.
Quan van venir les situacions difícils, en moments d'incertesa, la veritat de Déu els va permetre continuar endavant, perseverant en allò que no podien veure, però que era segur.
Llegeix el capítol sencer per contemplar allò que aquests herois van patir, i així i tot, no van perdre la certesa i convicció en allò que Déu els havia promès. I és que com llegim al verset 6, “Ara bé, sense la fe és impossible d’agradar-li. El qui vulgui acostar-se a Déu cal que cregui que existeix i que recompensa aquells qui el busquen”.
Per tant, com ens anima el capítol 12, “també nosaltres, en-voltats com estem per un núvol tan gran de testimonis, desfem-nos de tota impedimenta i del pecat que se’ns arrapa, i correm amb constància la competició que se’ns proposa, amb la mirada fixa en l’autor i perfeccionador de la fe, Jesús, el qual, davant la joia que se li proposava, va acceptar la creu, menyspreant la ignomínia, i està assegut a la dreta del tron de Déu.” HEBREUS 12:1-2*.
Què t'està demanant Déu avui? Dubto que sigui comparable al que aquests herois i altres a la història han viscut i viuen avui dia.
Si la voluntat de Déu per a mi és la meva pròpia salvació i la meva santificació, què és el que em frena? Si l'únic que Déu vol de mi és que jo el conegui i que el segueixi amb convicció i confiança, què estic esperant? He de dir com profetitzava el salmista de Jesús el Messies (Salm 40:8; Heb. 10:7): “de fer la teva voluntat, Déu meu, em deleixo en la teva Llei, ben endins del cor la tinc guardada”.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/62433303Mon, 21 Oct 2024 04:22:24 +0000David y Maribel“Has de tenir fe,” hem sentit a dir. Ho canten cantants populars, ho veiem afirmat al cinema, i ho rebem del consell dels nostres amics i coneguts. Però, què és la fe? La Reial Acadèmia de la Llengua  té diverses definicions, entre les quals les...La Reial Acadèmia de la Llengua  té diverses definicions, entre les quals les següents: "Confiança, bon concepte que es té d'algú o alguna cosa""Creença que es dóna a alguna cosa per l'autoritat de qui ho diu o per la fama pública."“Seguretat, asseveració que alguna cosa és certa.” Pel que fa a la religió, diu: “virtut teològica que consisteix en l'assentiment a la revelació de Déu, proposada per l’Església".
Aquesta darrera definició no em convenç, ja que proposa que és assentir la revelació de Déu, és a dir, la Seva Paraula, però proposada per l'Església amb majúscula, referint-se a una institució humana. Dona a entendre que la fe cristiana és assentir allò que un grup de persones ha determinat que és la revelació de Déu. Prefereixo adherir-me a la idea que la revelació de Déu ha estat proposada directament per Déu.
Més que totes aquestes definicions, em quedo amb la definició donada a Hebreus 11: “És, doncs, la fe la certesa del que s'espera, la convicció del que no es veu”.
Aquí ens diu que la fe és una certesa. Això coincideix amb la definició anterior de confiança, seguretat, asseveració que alguna cosa és certa. Quan algú diu que té fe al metge, està acceptant la seva autoritat en el seu camp i està dipositant la seva confiança en el metge per a tractament.
Notem que és una confiança en una cosa que s'espera. És a dir, que encara no ho tens, o almenys no ho tens plenament. Quan un treballa, poques vegades cobra abans de començar; normalment ho fa per fe, basat en la certesa que al final del mes, se't pagarà per la feina feta. Pràcticament, podem dir que tots vivim dipositant la nostra fe en alguna cosa o algú. Cada cop que seiem, estem exercitant fe a la cadira que ens sostindrà. Normalment no dubtem de si ens podrà sostenir o si caurem en asseure'ns. Podríem afirmar que estem demostrant fe constantment.
La segona part de la definició afirma que la fe és una convicció, convicció del que no es veu. Les conviccions que tenim condicionen el nostre comportament. Si estem convençuts que l'aire que respirem és sa i no correm perill en inhalar-lo, ho farem de manera oberta i segura. Si en dubtem, ens protegirem per no inhalar allò que ens pot malmetre. Si no estem convençuts de l'honestedat d'una persona, no deixarem res de valor a càrrec seu. La fe és una convicció en una cosa que no es veu, o no es veu encara, i que ens porta a actuar de manera o altra.
El capítol 11 d'hebreus recull el testimoniatge de persones al llarg de la història que per la seva fe van actuar de manera heroica.
Tenien aquests molta fe? Als evangelis Jesús afirmava: ”si tinguéssiu fe com un gra de mostassa, direu a aquesta muntanya: Passa't d'aquí allà, i es passarà; i res no us serà impossible” (Mateu 17:20).
Potser la qüestió no és la quantitat de fe sinó l'objecte de la fe. Fe en qui? Fe en què?
Hebreus 11:3* afirma: “Per la fe comprenem que l’univers fou creat per la paraula de Déu, de manera que això que veiem no ha estat fet per una causa visible”.
En primer lloc, aquests herois, com nosaltres, podien descansar segurs en la certesa i la convicció que l'univers en què vivim va ser fet del que no es veia, per la paraula directa de Déu.
Si no podem creure el que Déu ha revelat a la seva Paraula, de principi a fi, no podem dir que creiem en Déu. Quan no podem confiar plenament en la paraula d'algú, no podem dipositar la nostra confiança en aquesta persona.
Abel, Enoc, Noè, Abraham, Sara, Isaac, Jacob, Josep, Moisès, Rahab, Gedeó, Barac, Samsó, Jefté, David, Samuel i els profetes, una llista extensa, però no exhaustiva, van actuar segons una convicció, i aquesta és que Déu és qui diu que és.
Quan van venir les situacions difícils, en moments d'incertesa, la veritat de Déu els va permetre continuar endavant,...]]>475biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/hebreus-154-d-una-vegada-per-totes--62354894Com va ser això possible? El contingut d'aquests capítols és profund, però una lectura detinguda deixa clara l'obra de Crist i com va poder, d'una vegada per totes, resoldre el problema entre la humanitat i Déu.
Des que l'home va decidir pecar, en desobeir el manament de Déu, tots, en qualsevol moment i qualsevol lloc, som culpables de pecat. No hi ha ningú que hagi viscut la vida d'acord amb els estatuts de Déu i sense fallar cap detall. Déu ha proclamat que la paga del pecat és mort. El poble hebreu tenia un sistema de sacrificis que permetia que cadascú pogués “pagar” el perdó dels seus pecats a través del sacrifici d'un animal pur. En realitat, la sang d'un animal mai no podria cancel·lar el pecat, sinó que era més aviat una representació de la sang de l'Anyell de Déu que vindria a treure el pecat del món.  El sacrifici d'animals era una pràctica que mostrava la necessitat de perdó, però no n'hi havia prou. Aquests sacrificis s'havien de dur a terme rere vegada, i fins i tot el sacerdot havia d'oferir primerament pels seus propis pecats.
Déu havia dissenyat un tabernacle on el seu poble podia oferir aquests sacrificis i venir a la seva presència. Al Pentateuc Moisès descriu les instruccions que va rebre de part de Déu sobre com s'havia de construir el tabernacle. El capítol 9 d'Hebreus ens descriu aquesta estructura que viatjava amb el poble hebreu; tenia una zona on el sacerdot es podia rentar per entrar pur al Lloc Sant. Aquí podien entrar els sacerdots, després d'haver-se purificat. Després del segon vel hi havia la part del tabernacle anomenada el Lloc Santíssim, el qual tenia un encenser d'or i l'arca del pacte coberta d'or per tot arreu, on hi havia una urna d'or que contenia el mannà, la vara d'Aaron que va reverdir, i les taules del pacte; i sobre ella els querubins de glòria que cobrien el propiciatori, ens diuen els versets del 3-5. A aquesta zona només podia entrar el sacerdot principal, i només una vegada a l’any. Havies de ser molt especial per entrar a la mateixa presència de Déu, i a més a més preparar-te al detall.
Quan els hebreus per fi van tenir la seva terra, el rei Salomó va edificar el primer temple, el qual tenia aquestes mateixes seccions. Al Lloc Santíssim, la mateixa presència de Déu, només podria entrar el sacerdot principal un cop l'any, com indica el text. Déu havia establert aquest pacte antic amb limitacions. D'aquesta manera, podríem apreciar un nou pacte que havia de venir. Hebreus 8 ens diu, “Perquè si aquell primer hagués estat sense defecte, certament no s'hagués procurat lloc per al segon”. Aquest nou pacte que Déu havia promès no seria com el pacte que Déu havia donat als seus pares al desert. Diu el text que en el nou pacte la llei no estaria escrita en taules, sinó gravada a la nostra ment i al nostre cor. "I seré a ells per Déu, I ells em seran a mi per poble;" diu el verset 10. I diu a més "Perquè seré propici a les seves injustícies, I mai més no recordaré dels seus pecats i de les seves iniquitats”.
A través de la llei podem reconèixer els nostres errors i la nostra incapacitat de complir-la completament i en tot moment. Més gràcies al nou pacte, podem rebre Crist al nostre cor i rebre el perdó de totes les nostres injustícies de manera que Déu mai no recordi els nostres pecats.
Segles més tard, el gran sacerdot promès, aquell el llinatge del qual no era de la tribu de Leví, el Messies que podia representar l'ésser humà de forma perfecta davant Déu, perquè era home i era Déu, va venir a canviar tot aquest sistema que conformava l'antic pacte.
Aquest Jesús per la seva sang vessada en sacrifici pels nostres pecats, diu el verset 9:18* “netejarà les vostres consciències d'obres mortes perquè serviu el Déu viu.”  Segons ens diu el capítol 10, allò que la sang dels sacrificis al llarg dels segles no va poder mai aconseguir, Crist ho va aconseguir en un sol sacrifici. Per mitjà d'un sacrifici únic tenim l'herència de la vida eterna, “perquè amb una sola ofrena va fer perfectes per sempre els santificats” (Hebreus 10:14*). Crist, ha pagat una vegada per sempre el preu de la nostra llibertat, la neteja de les nostres consciències. Ara som lliures de culpa, no per res que hàgim fet nosaltres, sinó perquè Crist, en el moment de la seva mort, va esquinçar el vel de separació entre Déu i l'ésser humà. Hi ha accés al Lloc Santíssim; en Crist, la porta és oberta a la presència de Déu. Crist està assegut a la dreta de Déu Pare, i tothom qui accepta el sacrifici de Crist com a seu, té accés directe per sempre. Aquesta és la millor notícia que ens poden donar en qualsevol moment.
Per tant, conclou el capítol 10, ja que tenim aquesta llibertat i tal representant, “acostem-nos amb cor sincer i fe segura, purificats íntimament de mala consciència i rentats exteriorment amb aigua pura; mantinguem ferma l’esperança que professem, ja que és fidel aquell qui va fer la promesa,” HEBREUS 10:22-23*.A Ell sigui la glòria pels segles. Amén.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/62354894Fri, 18 Oct 2024 05:00:02 +0000David y MaribelEls capítols del 8 al 10 d'Hebreus aprofundeixen sobre la idea que el nostre gran sacerdot, Crist, el qual, com ja hem vist és el nostre perfecte representant davant de Déu, no va haver d'oferir sacrificis múltiples com ho van fer els sacerdots abans...Com va ser això possible? El contingut d'aquests capítols és profund, però una lectura detinguda deixa clara l'obra de Crist i com va poder, d'una vegada per totes, resoldre el problema entre la humanitat i Déu.
Des que l'home va decidir pecar, en desobeir el manament de Déu, tots, en qualsevol moment i qualsevol lloc, som culpables de pecat. No hi ha ningú que hagi viscut la vida d'acord amb els estatuts de Déu i sense fallar cap detall. Déu ha proclamat que la paga del pecat és mort. El poble hebreu tenia un sistema de sacrificis que permetia que cadascú pogués “pagar” el perdó dels seus pecats a través del sacrifici d'un animal pur. En realitat, la sang d'un animal mai no podria cancel·lar el pecat, sinó que era més aviat una representació de la sang de l'Anyell de Déu que vindria a treure el pecat del món.  El sacrifici d'animals era una pràctica que mostrava la necessitat de perdó, però no n'hi havia prou. Aquests sacrificis s'havien de dur a terme rere vegada, i fins i tot el sacerdot havia d'oferir primerament pels seus propis pecats.
Déu havia dissenyat un tabernacle on el seu poble podia oferir aquests sacrificis i venir a la seva presència. Al Pentateuc Moisès descriu les instruccions que va rebre de part de Déu sobre com s'havia de construir el tabernacle. El capítol 9 d'Hebreus ens descriu aquesta estructura que viatjava amb el poble hebreu; tenia una zona on el sacerdot es podia rentar per entrar pur al Lloc Sant. Aquí podien entrar els sacerdots, després d'haver-se purificat. Després del segon vel hi havia la part del tabernacle anomenada el Lloc Santíssim, el qual tenia un encenser d'or i l'arca del pacte coberta d'or per tot arreu, on hi havia una urna d'or que contenia el mannà, la vara d'Aaron que va reverdir, i les taules del pacte; i sobre ella els querubins de glòria que cobrien el propiciatori, ens diuen els versets del 3-5. A aquesta zona només podia entrar el sacerdot principal, i només una vegada a l’any. Havies de ser molt especial per entrar a la mateixa presència de Déu, i a més a més preparar-te al detall.
Quan els hebreus per fi van tenir la seva terra, el rei Salomó va edificar el primer temple, el qual tenia aquestes mateixes seccions. Al Lloc Santíssim, la mateixa presència de Déu, només podria entrar el sacerdot principal un cop l'any, com indica el text. Déu havia establert aquest pacte antic amb limitacions. D'aquesta manera, podríem apreciar un nou pacte que havia de venir. Hebreus 8 ens diu, “Perquè si aquell primer hagués estat sense defecte, certament no s'hagués procurat lloc per al segon”. Aquest nou pacte que Déu havia promès no seria com el pacte que Déu havia donat als seus pares al desert. Diu el text que en el nou pacte la llei no estaria escrita en taules, sinó gravada a la nostra ment i al nostre cor. "I seré a ells per Déu, I ells em seran a mi per poble;" diu el verset 10. I diu a més "Perquè seré propici a les seves injustícies, I mai més no recordaré dels seus pecats i de les seves iniquitats”.
A través de la llei podem reconèixer els nostres errors i la nostra incapacitat de complir-la completament i en tot moment. Més gràcies al nou pacte, podem rebre Crist al nostre cor i rebre el perdó de totes les nostres injustícies de manera que Déu mai no recordi els nostres pecats.
Segles més tard, el gran sacerdot promès, aquell el llinatge del qual no era de la tribu de Leví, el Messies que podia representar l'ésser humà de forma perfecta davant Déu, perquè era home i era Déu, va venir a canviar tot aquest sistema que conformava l'antic pacte.
Aquest Jesús per la seva sang vessada en...]]>446biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/hebreus-153-perseverant-fins-al-final--62354890Els que deixen les coses a mitges no arriben lluny. Aquí al text ens dona a entendre que aquells que no romanen, són mandrosos. 
Els qui hem cregut en Crist, hem de persistir en la fe. El capítol 6 comença exhortant els creients hebreus d'aquesta manera: “Per tant, deixant per superat l’ensenyament elemental sobre el Crist, remuntem-nos cap al perfeccionament” HEBREUS 6:1*.
Com a creients, podem passar-nos el dia parlant de temes tècnics. Hebreus de fet ens ofereix una bona base doctrinal, i l'autor anomena les bases de la fe cristiana. Sí, cal parlar del penediment, de la fe, del baptisme i la imposició de mans, de la resurrecció dels morts, i del judici etern, diu Hebreus, però no podem oblidar que Déu desitja que ens anem perfeccionant en Ell. Això és ensenyament pràctic.
La prova que Déu ha entrat en una vida no és allò que un és capaç de dir o explicar. La salvació s'evidencia en una vida quan dia a dia l’home és més com Crist i menys com el món que ens envolta. La llavor que cau en bona terra creix i dona fruit i Hebreus pren aquesta il·lustració per advertir del perill d'una vida que no dona fruit, sinó que nega l'obra de Déu. (Hebreus 6:4-6).
La perseverança en la fe mostra la nostra confiança en Déu. Al capítol 6 trobem l'exemple d'Abraham. Déu li va donar una promesa, que li donaria una descendència com les estrelles, la qual no podria explicar, i aquest va haver d'esperar amb paciència. Al verset 15 ens diu que Abrahan, “havent esperat amb paciència, va aconseguir la promesa.”  I és que el que va prometre és de fiar. Llegim que és impossible que Déu menteixi. Per naturalesa, Ell és la veritat (Joan 14:6). I ens diu Hebreus que no només va donar Déu la seva paraula, la qual seria suficient per descansar-hi, sinó que a més va fer un jurament. Que reconfortant! Tenim plena confiança, perquè Déu ens va donar “dues realitats immutables, en les quals és impossible que Déu menteixi, tinguéssim un ferm consol els qui cercant protecció ens aferrem a l’esperança que ens és oferta.” HEBREUS 6:18*. És a dir, Déu diu i Déu jura, pel seu nom etern. Allò que Déu diu, ho farà. És per això que en els moments de dubte, en les dificultats que enfrontem a la nostra vida, podem i hem d'anar al que és Fidel, i demanar-li a Ell direcció i fe. Quan el pare d'un noi turmentat va venir a Jesús per salvar-se, llegim a Marc 9 que Jesús li va dir: “Si pots creure, a qui creu tot li és possible. I immediatament el pare del noi va clamar i va dir: Crec; ajuda la meva incredulitat.” Aquest home va posar la fe que tenia en Crist, i va demanar que li donés la fe que li faltava. Així podem nosaltres pregar-li a Déu.
Com veurem al capítol 11 d'Hebreus, molts més han confiat en Déu, encara que semblava que no hi havia esperança. Alguns van perseverar fins a la mort, sense arribar a veure a les seves vides la promesa complerta que havia de venir. Però Déu ens assegura el compliment de les seves promeses sempre, sense necessitat d'especificar el quan i el com. Començant per la de la vida eterna que tenim assegurada en Crist, “La qual tenim com a àncora de l'ànima segura i ferma” (Hebreus 6:19), i continuant amb les promeses que Déu ha deixat en la seva Paraula, podem descansar en el que és Fidel. Quan perseverem en Ell, mai no és en va.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana





]]>https://api.spreaker.com/episode/62354890Thu, 17 Oct 2024 05:00:02 +0000David y MaribelAl capítol 2 d'Hebreus se'ns advertia sobre el perill de descuidar una cosa tan important com és la salvació, el destí de la nostra ànima. Al capítol 6:11-12* se'ns anima a persistir en allò en què hem cregut, ja que la voluntat del Senyor és també la...Els que deixen les coses a mitges no arriben lluny. Aquí al text ens dona a entendre que aquells que no romanen, són mandrosos. 
Els qui hem cregut en Crist, hem de persistir en la fe. El capítol 6 comença exhortant els creients hebreus d'aquesta manera: “Per tant, deixant per superat l’ensenyament elemental sobre el Crist, remuntem-nos cap al perfeccionament” HEBREUS 6:1*.
Com a creients, podem passar-nos el dia parlant de temes tècnics. Hebreus de fet ens ofereix una bona base doctrinal, i l'autor anomena les bases de la fe cristiana. Sí, cal parlar del penediment, de la fe, del baptisme i la imposició de mans, de la resurrecció dels morts, i del judici etern, diu Hebreus, però no podem oblidar que Déu desitja que ens anem perfeccionant en Ell. Això és ensenyament pràctic.
La prova que Déu ha entrat en una vida no és allò que un és capaç de dir o explicar. La salvació s'evidencia en una vida quan dia a dia l’home és més com Crist i menys com el món que ens envolta. La llavor que cau en bona terra creix i dona fruit i Hebreus pren aquesta il·lustració per advertir del perill d'una vida que no dona fruit, sinó que nega l'obra de Déu. (Hebreus 6:4-6).
La perseverança en la fe mostra la nostra confiança en Déu. Al capítol 6 trobem l'exemple d'Abraham. Déu li va donar una promesa, que li donaria una descendència com les estrelles, la qual no podria explicar, i aquest va haver d'esperar amb paciència. Al verset 15 ens diu que Abrahan, “havent esperat amb paciència, va aconseguir la promesa.”  I és que el que va prometre és de fiar. Llegim que és impossible que Déu menteixi. Per naturalesa, Ell és la veritat (Joan 14:6). I ens diu Hebreus que no només va donar Déu la seva paraula, la qual seria suficient per descansar-hi, sinó que a més va fer un jurament. Que reconfortant! Tenim plena confiança, perquè Déu ens va donar “dues realitats immutables, en les quals és impossible que Déu menteixi, tinguéssim un ferm consol els qui cercant protecció ens aferrem a l’esperança que ens és oferta.” HEBREUS 6:18*. És a dir, Déu diu i Déu jura, pel seu nom etern. Allò que Déu diu, ho farà. És per això que en els moments de dubte, en les dificultats que enfrontem a la nostra vida, podem i hem d'anar al que és Fidel, i demanar-li a Ell direcció i fe. Quan el pare d'un noi turmentat va venir a Jesús per salvar-se, llegim a Marc 9 que Jesús li va dir: “Si pots creure, a qui creu tot li és possible. I immediatament el pare del noi va clamar i va dir: Crec; ajuda la meva incredulitat.” Aquest home va posar la fe que tenia en Crist, i va demanar que li donés la fe que li faltava. Així podem nosaltres pregar-li a Déu.
Com veurem al capítol 11 d'Hebreus, molts més han confiat en Déu, encara que semblava que no hi havia esperança. Alguns van perseverar fins a la mort, sense arribar a veure a les seves vides la promesa complerta que havia de venir. Però Déu ens assegura el compliment de les seves promeses sempre, sense necessitat d'especificar el quan i el com. Començant per la de la vida eterna que tenim assegurada en Crist, “La qual tenim com a àncora de l'ànima segura i ferma” (Hebreus 6:19), i continuant amb les promeses que Déu ha deixat en la seva Paraula, podem descansar en el que és Fidel. Quan perseverem en Ell, mai no és en va.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana





]]>341biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/hebreus-152-un-representant-perfecte--62354892El poble de Déu havia tingut molts sacerdots segons el pacte levític que Déu havia fet amb ells, però ara Déu fet carn havia baixat a la Terra per intercedir per la raça humana. Aquest seria el sacerdot perfecte i etern del nou pacte.
Ens diu Hebreus 4:14* “Tenint, doncs, un gran pontífex que ha travessat els cels, Jesús, el Fill de Déu, aferrem-nos a la fe que professem”.
El sacerdot del nou pacte era perfecte, singular i etern. 
Al capítol 5 llegim sobre la funció del sacerdot, de com aquest intercedia a favor de les persones davant Déu, oferint els sacrificis que proveïen el perdó dels pecats. Ens diu el text el que representaven els sacerdots levítics per al poble: el sacerdot havia d'intercedir per ells davant de Déu, perquè presenti ofrenes i sacrificis pels pecats; perquè es mostri pacient amb els ignorants i extraviats, ja que ell també està envoltat de debilitat; i per causa d'ella ha d'oferir pels pecats, tant per ell mateix com també pel poble.
El sacerdot havia d'oferir sacrifici pels seus propis pecats abans d'oferir-lo pels dels altres, i tenia consciència que ell també tenia necessitat del perdó de Déu. Tanmateix, la Bíblia ens presenta un sacerdot, que a diferència de tots els sacerdots era perfecte, sense pecat. Aquest és també presentat com el sacrifici perfecte, sense taca i suficient per treure el pecat de tot aquell que el rep per fe.
Els sacerdots que coneixien aquests hebreus venien de la línia d'Aaron, germà de Moisès. Déu havia assignat el ministeri sacerdotal als homes de la tribu de Leví. Jesús, però, no era de Leví, sinó de la tribu de Judà. Hebreus explica la singularitat del sacerdoci de Crist. La Bíblia el compara amb el sacerdoci de Melquisedec, un sacerdot principal que apareix al primer llibre de les Escriptures. Aquest personatge és curiós perquè en sabem molt poquet. El trobem a Gènesi 14, quan Abraham ve a ell després d'una lluita, i aquest li dona la benedicció. Als salms es fa menció de Melquisedec, on s'anuncia al Messies com a sacerdot segons l'ordre de Melquisedec. El capítol 7 d'Hebreus ens en parla més detalladament, rei de Salem, repassant els successos de Gènesi i explicant com Melquisedec era el gran sacerdot, no per llinatge humà, sinó per voluntat divina. De Melquisedec no en coneixem l’ascendència ni la seva descendència. La seva posició no depenia dels seus lligams familiars, i no es va fer sacerdot a si mateix; ens diu Gènesi 14; ens repeteix Hebreus que aquest era sacerdot del Déu Altíssim, no per si mateix, sinó per designi diví. El Messies venia, Fill del Déu Altíssim, per buscar i salvar els perduts, “proclamat per Déu Sacerdot suprem a la “manera de Melquisedec”. HEBREUS 5:10*.
Hebreus 7 ens presenta el nou pacte en Crist, un pacte que abroga l'antic. Jesucrist venia a intercedir per l'ésser humà davant Déu, i venia com a sacerdot únic i suficient per salvar la humanitat eternament. Al contrari dels sacerdots de l'antic pacte, que n'havien de ser molts perquè tenien limitacions d'espai i de temps, aquest sacerdot és Omnipresent i etern. Un sacerdot era en un lloc alhora, i quan moria, un altre havia de prendre el seu lloc al temple. Crist, per contra, pot intercedir a tot arreu i pels segles. Els versets 23-27 del capítol 7 el descriu de forma immillorable: “A més, d’aquells sacerdots n’hi va haver moltíssims, ja que la mort els impedia de perdurar; aquest, en canvi, com que viu per sempre, té un sacerdoci permanent. D’on se segueix que també pot salvar definitivament tots els qui per mitjà d’ell s’acosten a Déu, perquè viu intercedint sempre a favor d’ells. Aquest és, certament, el pontífex que ens convenia: sant, innocent, pur, separat dels pecadors i enlairat més amunt dels cels; i aquest no té necessitat d’oferir sacrificis periòdicament –com fan els grans sacerdots, primer pels seus propis pecats i després pels del poble–, perquè això ho va fer d’una vegada per sempre en oferir-se ell mateix.”
Aquesta preciosa veritat ens dona esperança. Però per si ens manqués confirmació, el capítol 4 ja ens va afirmar que Crist, encara que sant i sense taca, és capaç d'intercedir per nosaltres perquè entén la nostra condició. Els versets 15-16 diuen: “Atès que no tenim pas un pontífex incapaç de compadir-se de les nostres febleses, sinó que ha passat per les mateixes proves que nosaltres, exceptuant el pecat. Per tant, apropem-nos amb confiança al tron de la gràcia per rebre misericòrdia i poder trobar la gràcia que en el moment oportú ens ajudi.” HEBREUS 4:15-16*.
Crist va viure en aquesta Terra com a home, i per la seva obediència, és capaç de compadir-se de nosaltres i intercedir al nostre lloc. Tenim sens dubte el representant perfecte. Capaç de salvar i guiar, mereix la nostra lleial confiança. Sens dubte, ens podem acostar confiadament al tron ​​de la gràcia, perquè trobarem en Ell misericòrdia i gràcia en tot moment.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/62354892Wed, 16 Oct 2024 05:00:02 +0000David y MaribelAl capítol 4, Hebreus ens presenta Crist com el nostre representant davant Déu. El llibre  continua desenvolupant la imatge de Crist com el nostre sacerdot al capítol 5, i al capítol 7 afegeix que Jesucrist és el principal sacerdot segons l'ordre de...El poble de Déu havia tingut molts sacerdots segons el pacte levític que Déu havia fet amb ells, però ara Déu fet carn havia baixat a la Terra per intercedir per la raça humana. Aquest seria el sacerdot perfecte i etern del nou pacte.
Ens diu Hebreus 4:14* “Tenint, doncs, un gran pontífex que ha travessat els cels, Jesús, el Fill de Déu, aferrem-nos a la fe que professem”.
El sacerdot del nou pacte era perfecte, singular i etern. 
Al capítol 5 llegim sobre la funció del sacerdot, de com aquest intercedia a favor de les persones davant Déu, oferint els sacrificis que proveïen el perdó dels pecats. Ens diu el text el que representaven els sacerdots levítics per al poble: el sacerdot havia d'intercedir per ells davant de Déu, perquè presenti ofrenes i sacrificis pels pecats; perquè es mostri pacient amb els ignorants i extraviats, ja que ell també està envoltat de debilitat; i per causa d'ella ha d'oferir pels pecats, tant per ell mateix com també pel poble.
El sacerdot havia d'oferir sacrifici pels seus propis pecats abans d'oferir-lo pels dels altres, i tenia consciència que ell també tenia necessitat del perdó de Déu. Tanmateix, la Bíblia ens presenta un sacerdot, que a diferència de tots els sacerdots era perfecte, sense pecat. Aquest és també presentat com el sacrifici perfecte, sense taca i suficient per treure el pecat de tot aquell que el rep per fe.
Els sacerdots que coneixien aquests hebreus venien de la línia d'Aaron, germà de Moisès. Déu havia assignat el ministeri sacerdotal als homes de la tribu de Leví. Jesús, però, no era de Leví, sinó de la tribu de Judà. Hebreus explica la singularitat del sacerdoci de Crist. La Bíblia el compara amb el sacerdoci de Melquisedec, un sacerdot principal que apareix al primer llibre de les Escriptures. Aquest personatge és curiós perquè en sabem molt poquet. El trobem a Gènesi 14, quan Abraham ve a ell després d'una lluita, i aquest li dona la benedicció. Als salms es fa menció de Melquisedec, on s'anuncia al Messies com a sacerdot segons l'ordre de Melquisedec. El capítol 7 d'Hebreus ens en parla més detalladament, rei de Salem, repassant els successos de Gènesi i explicant com Melquisedec era el gran sacerdot, no per llinatge humà, sinó per voluntat divina. De Melquisedec no en coneixem l’ascendència ni la seva descendència. La seva posició no depenia dels seus lligams familiars, i no es va fer sacerdot a si mateix; ens diu Gènesi 14; ens repeteix Hebreus que aquest era sacerdot del Déu Altíssim, no per si mateix, sinó per designi diví. El Messies venia, Fill del Déu Altíssim, per buscar i salvar els perduts, “proclamat per Déu Sacerdot suprem a la “manera de Melquisedec”. HEBREUS 5:10*.
Hebreus 7 ens presenta el nou pacte en Crist, un pacte que abroga l'antic. Jesucrist venia a intercedir per l'ésser humà davant Déu, i venia com a sacerdot únic i suficient per salvar la humanitat eternament. Al contrari dels sacerdots de l'antic pacte, que n'havien de ser molts perquè tenien limitacions d'espai i de temps, aquest sacerdot és Omnipresent i etern. Un sacerdot era en un lloc alhora, i quan moria, un altre havia de prendre el seu lloc al temple. Crist, per contra, pot intercedir a tot arreu i pels segles. Els versets 23-27 del capítol 7 el descriu de forma immillorable: “A més, d’aquells sacerdots n’hi va haver moltíssims, ja que la mort els impedia de perdurar; aquest, en canvi, com que viu per sempre, té un sacerdoci permanent. D’on se segueix que també pot salvar definitivament tots els...]]>455biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/hebreus-151-espasa-de-dos-talls--62354893Déu és Omniscient. Ho sap tot, coneix les nostres motivacions, actituds i pensaments. Ens diu que la seva Paraula arriba al més profund de l'ésser, i discerneix els pensaments i les intencions del cor. No hi ha res que s'amagui del coneixement de Déu. Això pot portar pau o gran torbació. 
Si confiem en Ell i vivim en la seva justícia, sabem que tot detall de la nostra vida és sota el seu control.  Si al contrari estem intentant fugir de Déu i viure a la nostra manera, saber que res no s'escapa dels ulls de Déu i que un dia tots haurem de donar comptes davant Ell ens ha de fer tremolar.
Quan obrim la Paraula de Déu, ens estem exposant a la ment del Totpoderós. La seva Paraula és viva i és eficaç; no podem sortir de la seva presència igual que entrem; o serem transformats pel seu poder o sortirem endurits per la nostra incredulitat. El resultat depèn de nosaltres, de si ens acostem a Ell amb penediment i fe.
Isaïes 40:8* ens diu que “L’herba s’asseca i la flor es marceix, però la paraula del nostre Déu perdura per sempre.” El salmista ens diu al Salm 119:105* que la Paraula de Déu és un llum als peus i una claror que il.lumina  el camí. La seva Paraula no sols penetra l'ànima i coneix els nostres pensaments, sinó que il·lumina el camí per on hem de caminar.
1 Pere 2 ens diu que la Paraula és aliment per al cristià: llet per al principiant i un bon filet per a quan aconsegueixes maduresa.
Com llegim a 2 Timoteu 3, l’escriptura és útil per ensenyar, per refutar, per corregir, per educar en la rectitud de Déu i preparar-nos per viure una vida que li agrada.
És una espasa de dos talls. A qui està caminant cap a Déu, la seva Paraula corregeix i dirigeix. Podem confiar en aquell que ens ha creat i ens coneix. La seva Paraula és suficient i actual; és eficaç en cada situació. A qui està fugint en l'altra direcció, val la pena recordar que “I no hi ha cap criatura encoberta davant d’ell, sinó que tot es presenta nu i destapat als ulls d’aquell a qui n’haurem de donar compte.” HEBREUS 4:13*.
Tenim un tresor al nostre abast, Sa paraula. Podem prendre-la a les nostres mans cada dia. Molts han desitjat tenir-la en moments d'opressió i d'altres han procurat destruir-la  per desfer-se de l'etern Déu. Però la Paraula de Déu ha estat preservada durant segles, traduïda a més idiomes que cap obra de literatura, i Déu continua parlant-nos avui. Atendràs avui la  seva veu?
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/62354893Tue, 15 Oct 2024 04:55:01 +0000David y MaribelParlant del repòs espiritual que Déu ofereix a cada faceta de la nostra vida, l'autor d'Hebreus adverteix al capítol 4 “Esforcem-nos, doncs, per entrar en aquell repòs, de manera que ningú no caigui en la mateixa classe de desobediència. Certament, la...Déu és Omniscient. Ho sap tot, coneix les nostres motivacions, actituds i pensaments. Ens diu que la seva Paraula arriba al més profund de l'ésser, i discerneix els pensaments i les intencions del cor. No hi ha res que s'amagui del coneixement de Déu. Això pot portar pau o gran torbació. 
Si confiem en Ell i vivim en la seva justícia, sabem que tot detall de la nostra vida és sota el seu control.  Si al contrari estem intentant fugir de Déu i viure a la nostra manera, saber que res no s'escapa dels ulls de Déu i que un dia tots haurem de donar comptes davant Ell ens ha de fer tremolar.
Quan obrim la Paraula de Déu, ens estem exposant a la ment del Totpoderós. La seva Paraula és viva i és eficaç; no podem sortir de la seva presència igual que entrem; o serem transformats pel seu poder o sortirem endurits per la nostra incredulitat. El resultat depèn de nosaltres, de si ens acostem a Ell amb penediment i fe.
Isaïes 40:8* ens diu que “L’herba s’asseca i la flor es marceix, però la paraula del nostre Déu perdura per sempre.” El salmista ens diu al Salm 119:105* que la Paraula de Déu és un llum als peus i una claror que il.lumina  el camí. La seva Paraula no sols penetra l'ànima i coneix els nostres pensaments, sinó que il·lumina el camí per on hem de caminar.
1 Pere 2 ens diu que la Paraula és aliment per al cristià: llet per al principiant i un bon filet per a quan aconsegueixes maduresa.
Com llegim a 2 Timoteu 3, l’escriptura és útil per ensenyar, per refutar, per corregir, per educar en la rectitud de Déu i preparar-nos per viure una vida que li agrada.
És una espasa de dos talls. A qui està caminant cap a Déu, la seva Paraula corregeix i dirigeix. Podem confiar en aquell que ens ha creat i ens coneix. La seva Paraula és suficient i actual; és eficaç en cada situació. A qui està fugint en l'altra direcció, val la pena recordar que “I no hi ha cap criatura encoberta davant d’ell, sinó que tot es presenta nu i destapat als ulls d’aquell a qui n’haurem de donar compte.” HEBREUS 4:13*.
Tenim un tresor al nostre abast, Sa paraula. Podem prendre-la a les nostres mans cada dia. Molts han desitjat tenir-la en moments d'opressió i d'altres han procurat destruir-la  per desfer-se de l'etern Déu. Però la Paraula de Déu ha estat preservada durant segles, traduïda a més idiomes que cap obra de literatura, i Déu continua parlant-nos avui. Atendràs avui la  seva veu?
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>286biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/hebreus-150-el-descans-del-senyor--62354891Quan Déu va crear el món en sis dies, va prendre el setè dia i el va apartar com un dia de repòs. No era perquè Déu necessités el descans. Ens diu la Bíblia que Déu no es cansa. Llegim a Isaïes 40:28* “¿Que no ho sabeu? ¿No ho heu sentit mai? El Senyor és Déu etern, creador del món sencer; no es cansa ni es fatiga, la seva intel·ligència és insondable.”
Aleshores, en què consistia el descans de Déu? Veiem en el relat de la creació que Déu va prendre temps cada dia de feina per contemplar el que havia fet i avaluar-ho. Déu va veure dia a dia que la seva obra era bona; això era un descans. Hem d'entendre que el setè dia va descansar per contemplar i gaudir allò que havia creat.
Nosaltres, a diferència del Senyor, sí que necessitem descansar el nostre cos físic. No som Totpoderosos, i necessitem dormir i reposar per agafar forces. Però encara més important és el descans interior. Enmig del tràfec diari podem experimentar un descans intern, i malauradament és possible estar en un estat de commoció i agitació interna sense dur a terme cap activitat física. Això de fet és molt comú a la nostra societat, amb massa casos d'inactivitat i depressió.
Déu va oferir al seu poble a l'Antic Testament un descans intern que afectava tots els aspectes de la vida: físicament, psíquicament i espiritualment. Aquest repòs descansa, si em permets dir-ho així, en la confiança plena en Déu. Als versets 18 i 19 del capítol 3 d'Hebreus, llegim: “I, a qui es referia quan va jurar que no entrarien al seu repòs, si no és als rebels? I veiem que no hi van poder entrar a causa de la incredulitat.” HEBREUS 3:18-19*.
La principal causa per la qual no van entrar en el repòs que Déu tenia per a ells i van haver de vagar pel desert durant 40 anys va ser la seva incredulitat. No van tenir fe en el Déu que els havia rescatat dels egipcis. Tot i els miracles que havien presenciat i viscut en les seves pròpies carns, no confiaven plenament en Déu; van dubtar de la seva capacitat de guiar-los i cuidar-los.
Nosaltres podem caure en el mateix error. El repòs que Déu ofereix comença amb la salvació de l'ànima per la fe a l'obra de Crist i continua amb una confiança diària en què Déu és poderós per guiar-nos i cuidar-nos. A Efesis 3:20* “Al qui és sobiranament poderós per actuar més abundosament del que demanem o podem pensar, a través de la força que ens comunica” i a Judes 1:24* diu que  “és poderós per a guardar-vos de caure i presentar-vos íntegres i plens de goig davant la seva glòria,”
I a 1 Pere 1:13* ens diu: “Per tant, un cop ben faixat el vostre enteniment, amb serenitat, tingueu una esperança plena en la gràcia que us vindrà el dia de la revelació de Jesucrist.”
Aquesta és la promesa del descans final que ens espera, quan Crist es manifesti el dia del Senyor. 
Si hem sentit del descans que Déu vol donar-nos, no endurim el nostre cor, com diu a Hebreus 4:7.
Aquest repòs en Crist no requereix gran esforç de part nostra. Al contrari, el més difícil d'aquest descans és que requereix que deixem de fer i confiem en allò que Ell ja ha fet. En relació amb el descans de Déu després de finalitzar la creació, diu al 4:10*, “perquè el qui ha entrat ja al seu repòs, també ell ha reposat de les pròpies obres, com Déu de les seves.” “Esforcem-nos, doncs, per entrar en aquell repòs, de manera que ningú no caigui en la mateixa classe de desobediència.”(4:11*). El poble de Déu a l'Antic Testament no va entrar per la seva incredulitat. 
I tu? Pots confiar plenament en Crist i gaudir dia a dia del repòs que Déu ha proveït per a cadascú de nosaltres?
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/62354891Mon, 14 Oct 2024 04:55:05 +0000David y MaribelA qui no li agrada el concepte de descans? Quan sento la paraula “descans” respiro, deixo anar l'aire lentament i tanco els ulls per sentir al meu interior aquesta sensació de relaxació i benestar que tantes vegades anhelem i que experimentem tan...Quan Déu va crear el món en sis dies, va prendre el setè dia i el va apartar com un dia de repòs. No era perquè Déu necessités el descans. Ens diu la Bíblia que Déu no es cansa. Llegim a Isaïes 40:28* “¿Que no ho sabeu? ¿No ho heu sentit mai? El Senyor és Déu etern, creador del món sencer; no es cansa ni es fatiga, la seva intel·ligència és insondable.”
Aleshores, en què consistia el descans de Déu? Veiem en el relat de la creació que Déu va prendre temps cada dia de feina per contemplar el que havia fet i avaluar-ho. Déu va veure dia a dia que la seva obra era bona; això era un descans. Hem d'entendre que el setè dia va descansar per contemplar i gaudir allò que havia creat.
Nosaltres, a diferència del Senyor, sí que necessitem descansar el nostre cos físic. No som Totpoderosos, i necessitem dormir i reposar per agafar forces. Però encara més important és el descans interior. Enmig del tràfec diari podem experimentar un descans intern, i malauradament és possible estar en un estat de commoció i agitació interna sense dur a terme cap activitat física. Això de fet és molt comú a la nostra societat, amb massa casos d'inactivitat i depressió.
Déu va oferir al seu poble a l'Antic Testament un descans intern que afectava tots els aspectes de la vida: físicament, psíquicament i espiritualment. Aquest repòs descansa, si em permets dir-ho així, en la confiança plena en Déu. Als versets 18 i 19 del capítol 3 d'Hebreus, llegim: “I, a qui es referia quan va jurar que no entrarien al seu repòs, si no és als rebels? I veiem que no hi van poder entrar a causa de la incredulitat.” HEBREUS 3:18-19*.
La principal causa per la qual no van entrar en el repòs que Déu tenia per a ells i van haver de vagar pel desert durant 40 anys va ser la seva incredulitat. No van tenir fe en el Déu que els havia rescatat dels egipcis. Tot i els miracles que havien presenciat i viscut en les seves pròpies carns, no confiaven plenament en Déu; van dubtar de la seva capacitat de guiar-los i cuidar-los.
Nosaltres podem caure en el mateix error. El repòs que Déu ofereix comença amb la salvació de l'ànima per la fe a l'obra de Crist i continua amb una confiança diària en què Déu és poderós per guiar-nos i cuidar-nos. A Efesis 3:20* “Al qui és sobiranament poderós per actuar més abundosament del que demanem o podem pensar, a través de la força que ens comunica” i a Judes 1:24* diu que  “és poderós per a guardar-vos de caure i presentar-vos íntegres i plens de goig davant la seva glòria,”
I a 1 Pere 1:13* ens diu: “Per tant, un cop ben faixat el vostre enteniment, amb serenitat, tingueu una esperança plena en la gràcia que us vindrà el dia de la revelació de Jesucrist.”
Aquesta és la promesa del descans final que ens espera, quan Crist es manifesti el dia del Senyor. 
Si hem sentit del descans que Déu vol donar-nos, no endurim el nostre cor, com diu a Hebreus 4:7.
Aquest repòs en Crist no requereix gran esforç de part nostra. Al contrari, el més difícil d'aquest descans és que requereix que deixem de fer i confiem en allò que Ell ja ha fet. En relació amb el descans de Déu després de finalitzar la creació, diu al 4:10*, “perquè el qui ha entrat ja al seu repòs, també ell ha reposat de les pròpies obres, com Déu de les seves.” “Esforcem-nos, doncs, per entrar en aquell repòs, de manera que ningú no caigui en la mateixa classe de desobediència.”(4:11*). El poble de Déu a l'Antic Testament no va entrar per la seva incredulitat. 
I tu? Pots confiar plenament...]]>433biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/hebreus-149-el-regal-de-la-salvacio--62264815Des del principi, Déu ha presentat la necessitat que l'ésser humà té d'un Salvador. Tot i que Déu va crear un món perfecte per a gent perfecta, Déu va donar a l'ésser humà llibertat de pensament i elecció. I com és sabut, tot grau de llibertat ve sempre acompanyat de responsabilitat. Quan Adam –i darrere seu, cada ésser humà– va triar rebutjar el camí de Déu per seguir el seu propi camí, la humanitat va entrar en una espiral de decepció i dolor que sempre acaba en la mort. Això és el que Déu havia advertit a Adam quan li va marcar una única restricció a Edèn, no menjar un dels arbres de l'hort. La desobediència a aquesta norma senzilla marcaria la caiguda de l'home i obriria la porta al Messies; Déu encarnat vindria a la Terra per salvar cada pecador que penedit acceptés Crist com a salvador. Aquest missatge ha estat predicat a través de la història, i n'ha salvat molts de l'abisme del mal, donant la promesa de la vida eterna i la pau amb Déu.
L'autor d'Hebreus avisa de la importància d'atendre el missatge que han anunciat els profetes i que ha estat proclamat en la persona de Jesucrist, el mateix autor de la salvació. I si no atenem el missatge de l'evangeli per apropiar-lo al nostre ésser, correm el risc de lliscar-nos, com adverteix Hebreus 2. Què trist seria que havent sentit, algú no assolís la salvació per descuidar el missatge de salvació de Crist.
La salvació eterna ha estat anunciada pel Senyor, proclamada pels qui ja han sentit i atès, i com vam veure al llibre dels Fets, evidenciada a través de senyals, prodigis i miracles, així com del repartiment inicial de l'Esperit Sant. La veracitat del missatge i el poder de Déu ens donen la seguretat del nostre destí etern.
Aquesta salvació no és ni gratuïta ni capritxosa. Déu, com indica Hebreus 2:2, ens ensenya que tota transgressió rep la seva justa retribució. Això vol dir que el Déu Just dona la retribució merescuda a cadascú. A Romans llegíem que la paga del pecat és mort. Només una de les nostres transgressions és suficient per condemnar-nos, però la veritat és que no podem viure un dia sencer sense pecar contra Déu i el nostre proïsme. La nostra merescuda retribució és mort eterna, però Crist va morir perquè nosaltres no hàgim de morir. Així és com Déu ha proveït la salvació per a cadascú de nosaltres. Crist ha pagat la nostra salvació. Està disponible per a qualsevol persona, sense importar allò que aquesta hagi fet. Ni les obres bones ni les obres dolentes ens poden ajudar a assolir aquesta salvació, ja que Déu ho ha dissenyat perquè no sigui pel nostre propi mèrit, sinó pel mèrit de Crist. A través d'Ell, i amb l'única condició de plena confiança en Ell, qualsevol persona pot anar a Déu i gaudir del perdó i la vida eterna. Aquesta és la salvació que l'autor d'Hebreus ens prega que no descuidem, pel nostre propi bé, perquè “Com escaparem nosaltres si descuidem una salvació tan gran?” Anem al Salvador, com ens diu Hebreus 4:16*, “Per tant, apropem-nos amb confiança al tron de la gràcia per rebre misericòrdia i poder trobar la gràcia que en el moment oportú ens ajudi.”

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/62264815Fri, 11 Oct 2024 05:00:02 +0000David y MaribelEl llibre d'Hebreus presenta la importància de la salvació, el regal de Déu a la humanitat. Potser et preguntes: salvació? De què? Per què? Per a què? Des del principi, Déu ha presentat la necessitat que l'ésser humà té d'un Salvador. Tot i que Déu va...Des del principi, Déu ha presentat la necessitat que l'ésser humà té d'un Salvador. Tot i que Déu va crear un món perfecte per a gent perfecta, Déu va donar a l'ésser humà llibertat de pensament i elecció. I com és sabut, tot grau de llibertat ve sempre acompanyat de responsabilitat. Quan Adam –i darrere seu, cada ésser humà– va triar rebutjar el camí de Déu per seguir el seu propi camí, la humanitat va entrar en una espiral de decepció i dolor que sempre acaba en la mort. Això és el que Déu havia advertit a Adam quan li va marcar una única restricció a Edèn, no menjar un dels arbres de l'hort. La desobediència a aquesta norma senzilla marcaria la caiguda de l'home i obriria la porta al Messies; Déu encarnat vindria a la Terra per salvar cada pecador que penedit acceptés Crist com a salvador. Aquest missatge ha estat predicat a través de la història, i n'ha salvat molts de l'abisme del mal, donant la promesa de la vida eterna i la pau amb Déu.
L'autor d'Hebreus avisa de la importància d'atendre el missatge que han anunciat els profetes i que ha estat proclamat en la persona de Jesucrist, el mateix autor de la salvació. I si no atenem el missatge de l'evangeli per apropiar-lo al nostre ésser, correm el risc de lliscar-nos, com adverteix Hebreus 2. Què trist seria que havent sentit, algú no assolís la salvació per descuidar el missatge de salvació de Crist.
La salvació eterna ha estat anunciada pel Senyor, proclamada pels qui ja han sentit i atès, i com vam veure al llibre dels Fets, evidenciada a través de senyals, prodigis i miracles, així com del repartiment inicial de l'Esperit Sant. La veracitat del missatge i el poder de Déu ens donen la seguretat del nostre destí etern.
Aquesta salvació no és ni gratuïta ni capritxosa. Déu, com indica Hebreus 2:2, ens ensenya que tota transgressió rep la seva justa retribució. Això vol dir que el Déu Just dona la retribució merescuda a cadascú. A Romans llegíem que la paga del pecat és mort. Només una de les nostres transgressions és suficient per condemnar-nos, però la veritat és que no podem viure un dia sencer sense pecar contra Déu i el nostre proïsme. La nostra merescuda retribució és mort eterna, però Crist va morir perquè nosaltres no hàgim de morir. Així és com Déu ha proveït la salvació per a cadascú de nosaltres. Crist ha pagat la nostra salvació. Està disponible per a qualsevol persona, sense importar allò que aquesta hagi fet. Ni les obres bones ni les obres dolentes ens poden ajudar a assolir aquesta salvació, ja que Déu ho ha dissenyat perquè no sigui pel nostre propi mèrit, sinó pel mèrit de Crist. A través d'Ell, i amb l'única condició de plena confiança en Ell, qualsevol persona pot anar a Déu i gaudir del perdó i la vida eterna. Aquesta és la salvació que l'autor d'Hebreus ens prega que no descuidem, pel nostre propi bé, perquè “Com escaparem nosaltres si descuidem una salvació tan gran?” Anem al Salvador, com ens diu Hebreus 4:16*, “Per tant, apropem-nos amb confiança al tron de la gràcia per rebre misericòrdia i poder trobar la gràcia que en el moment oportú ens ajudi.”

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>296biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/hebreus-148-el-llibre-d-hebreus--62264819El llibre als Hebreus, encara que sovint classificat com una carta, no manté l’estructura de carta. No especifica l'autor ni el destinatari, i no pren gaire temps per enviar les salutacions típiques de les cartes. 
El llibre conté una alta dosi doctrinal, presentant importants veritats per a creients a qualsevol lloc i qualsevol moment de la història, però inclou també ensenyament pràctic per a la vida cristiana.
Hebreus és una exposició teològica de la persona i obra de Jesucrist, l'autor i el consumador de la nostra salvació, i relaciona Crist amb l'Antic pacte.
Pel contingut del llibre, sabem que l'autor coneixia bé les Escriptures de l'Antic Testament. El llibre analitza l'ensenyament de l'Antic Testament a la llum de la persona i l'obra de Jesucrist. 
A l'Antic Testament Déu havia parlat a través dels profetes, però ara parlava directament pel seu Fill. A l'Antic Testament s'havien realitzat contínuament sacrificis d'animals purs per a perdó de pecats. Però ara Crist havia vingut i s'havia lliurat a la creu com el sacrifici perfecte, que podia treure eternament el pecat de tot aquell que el rebés com el seu Salvador. 
Hebreus presenta el Crist, el gran sacerdot i el sacrifici perfecte alhora, obrint el camí al Pare. L'autor fa referència al tabernacle que els jueus havien fabricat seguint les instruccions directes de Déu, i ara, segles més tard, el lloc santíssim, al qual només tenia accés el gran sacerdot una vegada a l'any, s'havia obert a tothom. Quan Crist va morir a la creu, el vel del temple es va esquinçar des de dalt i cap avall, mostrant que la presència del Senyor s'estenia per a tot aquell que vingués al Pare a través del Fill.
En contrast amb l'Antic Testament que presentava el pacte de Déu amb el seu poble i la llei de Moisès que tothom havia de complir, ara Déu havia establert un nou pacte en Crist. L'ésser humà, en intentar complir la llei, descobriria que ningú no és capaç de guanyar la salvació pels seus propis mèrits. Però Crist, amb la seva preciosa sang, ha pagat el deute que el pecador tenia amb Déu, i ara a través d'Ell pot accedir a Déu sense reserves. Gràcies a Crist les ofrenes i sacrificis antics ja no són necessaris, ja que Crist, l'Anyell de Déu, ha conclòs el deute. Crist és suficient, i en Ell per l'Esperit Sant podem fer allò que Déu havia demanat des del principi: estimar-lo amb tot l'ésser i obeir-lo de cor.
Tot i que el missatge d'Hebreus és universal, els destinataris d'aquesta carta, com el seu nom indica, eren cristians jueus que havien posat confiança en Crist. Aquests creients patien oposició i podien caure en el desànim, per això l'autor els anima i els exhorta a continuar en la fe, fugint dels falsos ensenyaments i mantenint un estil de vida digne de Crist.
Hebreus ens ensenya que podem mantenir-nos ferms en el Senyor fins i tot quan les circumstàncies són adverses, perquè Crist va venir a salvar-nos del nostre pecat i a mostrar-nos la nova vida en la fe. No estem sols, sinó que com ens indica Hebreus 11 i 12, tenim a més molts testimonis que abans de nosaltres han caminat en la fe i han aconseguit el repòs en Crist. 
Per tot això, amb la vista posada a l'autor de la fe i el qui l'ha completat, visquem les nostres vides per agradar a l'autor del nou pacte de la fe.]]>https://api.spreaker.com/episode/62264819Thu, 10 Oct 2024 05:00:02 +0000David y MaribelEn passar les fulles de les cartes paulines, trobem al nou testament un grup de cartes a creients jueus repartits per la zona de Judea. Entre aquestes hi ha les cartes de Jaume i Judes, germans de Jesús, i les dels apòstols Joan i Pere. I d'aquestes,...El llibre als Hebreus, encara que sovint classificat com una carta, no manté l’estructura de carta. No especifica l'autor ni el destinatari, i no pren gaire temps per enviar les salutacions típiques de les cartes. 
El llibre conté una alta dosi doctrinal, presentant importants veritats per a creients a qualsevol lloc i qualsevol moment de la història, però inclou també ensenyament pràctic per a la vida cristiana.
Hebreus és una exposició teològica de la persona i obra de Jesucrist, l'autor i el consumador de la nostra salvació, i relaciona Crist amb l'Antic pacte.
Pel contingut del llibre, sabem que l'autor coneixia bé les Escriptures de l'Antic Testament. El llibre analitza l'ensenyament de l'Antic Testament a la llum de la persona i l'obra de Jesucrist. 
A l'Antic Testament Déu havia parlat a través dels profetes, però ara parlava directament pel seu Fill. A l'Antic Testament s'havien realitzat contínuament sacrificis d'animals purs per a perdó de pecats. Però ara Crist havia vingut i s'havia lliurat a la creu com el sacrifici perfecte, que podia treure eternament el pecat de tot aquell que el rebés com el seu Salvador. 
Hebreus presenta el Crist, el gran sacerdot i el sacrifici perfecte alhora, obrint el camí al Pare. L'autor fa referència al tabernacle que els jueus havien fabricat seguint les instruccions directes de Déu, i ara, segles més tard, el lloc santíssim, al qual només tenia accés el gran sacerdot una vegada a l'any, s'havia obert a tothom. Quan Crist va morir a la creu, el vel del temple es va esquinçar des de dalt i cap avall, mostrant que la presència del Senyor s'estenia per a tot aquell que vingués al Pare a través del Fill.
En contrast amb l'Antic Testament que presentava el pacte de Déu amb el seu poble i la llei de Moisès que tothom havia de complir, ara Déu havia establert un nou pacte en Crist. L'ésser humà, en intentar complir la llei, descobriria que ningú no és capaç de guanyar la salvació pels seus propis mèrits. Però Crist, amb la seva preciosa sang, ha pagat el deute que el pecador tenia amb Déu, i ara a través d'Ell pot accedir a Déu sense reserves. Gràcies a Crist les ofrenes i sacrificis antics ja no són necessaris, ja que Crist, l'Anyell de Déu, ha conclòs el deute. Crist és suficient, i en Ell per l'Esperit Sant podem fer allò que Déu havia demanat des del principi: estimar-lo amb tot l'ésser i obeir-lo de cor.
Tot i que el missatge d'Hebreus és universal, els destinataris d'aquesta carta, com el seu nom indica, eren cristians jueus que havien posat confiança en Crist. Aquests creients patien oposició i podien caure en el desànim, per això l'autor els anima i els exhorta a continuar en la fe, fugint dels falsos ensenyaments i mantenint un estil de vida digne de Crist.
Hebreus ens ensenya que podem mantenir-nos ferms en el Senyor fins i tot quan les circumstàncies són adverses, perquè Crist va venir a salvar-nos del nostre pecat i a mostrar-nos la nova vida en la fe. No estem sols, sinó que com ens indica Hebreus 11 i 12, tenim a més molts testimonis que abans de nosaltres han caminat en la fe i han aconseguit el repòs en Crist. 
Per tot això, amb la vista posada a l'autor de la fe i el qui l'ha completat, visquem les nostres vides per agradar a l'autor del nou pacte de la fe.]]>317biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/hebreus-147-deu-ha-parlat--62264817Així comença la carta als Hebreus, afirmant que Jesucrist, el Fill, ens ha parlat.
La Paraula inspirada per Déu ens ha estat revelada. Hem vist com Déu ha parlat a través dels profetes, tot donant-nos els escrits de l'antic testament. Tot i això, el Creador de l'univers, l'hereu, el qui sustenta totes les coses amb la paraula mateixa del seu poder, és el que ens ha parlat en aquests darrers dies. 
El nostre calendari judeocristià està marcat per la manifestació de nostre Senyor Jesucrist aquí a la Terra. Crist, del qual els profetes van parlar, el qual és el protagonista de la completa Paraula de Déu des de principi a fi, havent-nos purificat dels nostres pecats per la seva pròpia mort i resurrecció, està ara assegut a les altures, exercint Sa Majestat.
El llibre d'Hebreus ens mostra la preeminència. Veurem a Hebreus que Crist no és comparable als profetes, als àngels, als sacerdots de l'antic pacte, o a qualsevol cosa creada.  La carta als Hebreus ens mostra el caràcter únic de Jesús. Aquest Jesús ens va salvar amb el seu propi poder, perquè ell és Déu. No se'l pot comparar a res creat.
Veurem a Hebreus que la creació l’honra, i fins i tot els àngels li rendeixen adoració. Crist és al tron, i a la mà porta el ceptre, dirigint i sustentant la creació de la seva pròpia mà.
Prenem uns dies per llegir amb deteniment i atenció aquest tractat que tant té per ensenyar-nos. Demanem a Déu que obri els ulls del nostre enteniment per notar i anotar aquelles veritats que ens han estat revelades, Déu et beneeixi a través de la Seva Paraula.]]>https://api.spreaker.com/episode/62264817Wed, 09 Oct 2024 05:00:02 +0000David y Maribel“Després d’haver parlat Déu antigament, en diverses ocasions i de moltes maneres, als avantpassats per mitjà dels profetes, en aquests darrers temps ens ha parlat per mitjà del Fill, a qui ha establert com a hereu universal i pel qual també ha creat...Així comença la carta als Hebreus, afirmant que Jesucrist, el Fill, ens ha parlat.
La Paraula inspirada per Déu ens ha estat revelada. Hem vist com Déu ha parlat a través dels profetes, tot donant-nos els escrits de l'antic testament. Tot i això, el Creador de l'univers, l'hereu, el qui sustenta totes les coses amb la paraula mateixa del seu poder, és el que ens ha parlat en aquests darrers dies. 
El nostre calendari judeocristià està marcat per la manifestació de nostre Senyor Jesucrist aquí a la Terra. Crist, del qual els profetes van parlar, el qual és el protagonista de la completa Paraula de Déu des de principi a fi, havent-nos purificat dels nostres pecats per la seva pròpia mort i resurrecció, està ara assegut a les altures, exercint Sa Majestat.
El llibre d'Hebreus ens mostra la preeminència. Veurem a Hebreus que Crist no és comparable als profetes, als àngels, als sacerdots de l'antic pacte, o a qualsevol cosa creada.  La carta als Hebreus ens mostra el caràcter únic de Jesús. Aquest Jesús ens va salvar amb el seu propi poder, perquè ell és Déu. No se'l pot comparar a res creat.
Veurem a Hebreus que la creació l’honra, i fins i tot els àngels li rendeixen adoració. Crist és al tron, i a la mà porta el ceptre, dirigint i sustentant la creació de la seva pròpia mà.
Prenem uns dies per llegir amb deteniment i atenció aquest tractat que tant té per ensenyar-nos. Demanem a Déu que obri els ulls del nostre enteniment per notar i anotar aquelles veritats que ens han estat revelades, Déu et beneeixi a través de la Seva Paraula.]]>207biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/filemo-146-superant-la-decepcio--62264816A la carta a Filemó, Pau exposa una situació que havia passat feia un temps i que ara podia arribar a resoldre's. Filemó era un home de bona posició econòmica que confiava en Crist per a salvació. Tenia persones al seu servei, i suposem que no era un amo abusiu, sinó que tractava els seus criats com Déu volia, amb respecte i consideració. Onèsim, un dels seus criats, en algun moment en el passat s'havia tornat contra el seu senyor, i havia fugit de la hisenda, deixant Filemó de banda. Havia trencat un contracte, descuidat les seves obligacions i abandonat a qui mirava pel benestar. Filemó, d'acord amb les lleis del lloc i l'època, tenia dret a castigar aquest servent i fins a enviar-lo a la presó, però Pau escrivia demanant-li tot el contrari.
I és que Onèsim havia fugit de casa seva, i Déu, en la seva misericòrdia, havia orquestrat la seva situació perquè es trobés amb l'apòstol Pau i el jove Timoteu. Si Filemó li havia parlat de Crist a casa seva, en escapar-se d'aquí, Onèsim s'havia trobat amb altres que compartien la mateixa fe que el seu senyor, i havia confiat en Crist per salvar la seva ànima. Així és la gràcia del nostre Déu. Tot i que fugim, Ell ens busca per oferir-nos perdó i vida en Crist.
Després de conèixer Crist, Onèsim havia estat a prop de Pau i Timoteu, aprenent de la Paraula i ajudant en l'obra de l'evangeli. Quan Pau escriu a Filemó, li diu que Onèsim, el que anteriorment havia estat rebel i pràcticament inútil al seu servei, ara era una altra persona, fidel i servicial.
Pau ja estava gran, vivia presoner en una casa, i Timoteu i altres l'ajudaven amb les necessitats que pogués tenir. I veiem pel text que Onèsim havia estat de gran ajuda, atenent Pau en aquesta situació. Ara Pau demanava a Onèsim que tornés a casa d'on havia fugit per viure en llibertat, i que se subjectés de nou a Filemó. Onèsim havia de saber que el que havia fet no mereixia la reconciliació, però ara tenia l'oportunitat de tornar amb humilitat al lloc on havia sortit.
Al mateix temps, Filemó rep paraules força fortes de Pau, comprometent-lo a acceptar Onèsim, no com un esclau, sinó més aviat com un germà en la fe. Ara la relació entre Filemó i Onèsim seria diferent. Déu ja s'havia declarat pel que fa a aquest tema. Pau, en diverses cartes, a causa de l'existència d'un sistema d'esclavatge generalitzat, parlava als amos, donant clares instruccions de com havien de tractar els seus esclaus. Als qui no coneixien Crist, els havien de mostrar l'amor de Déu; els que sí,  els havien de tractar com a germans en la fe. Podem comparar-ho a una situació de treball. Quan l’amo i l'empleat són creients, hi hauria d'haver un tracte de respecte mutu i apreciació entre tots dos, mostrant així l'amor de Déu.
No sabem com va acabar la història, però sí que veiem que Pau li va deixar ben clar a Filemó. La seva fe en Déu es mostraria en la seva reacció a la tornada d'Onèssim. Tots dos s'havien d'humiliar i confiar per resoldre la situació. A cap ens agrada fer això, però per resoldre conflictes interpersonals les dues coses són necessàries; la humilitat i la confiança són aspectes bàsics del perdó i la restauració.
Que Déu ens ajudi a actuar com a veritables cristians. Si hem estat perdonats i transformats per Crist, que es noti en el nostre tracte amb els altres.]]>https://api.spreaker.com/episode/62264816Tue, 08 Oct 2024 05:00:02 +0000David y MaribelAlguna vegada t'has sentit decebut per algú? Seria estrany que en cap moment no hagis tingut una situació en què una persona ha actuat contra tu sense que tu li hagis donat motius. Quan ens fan mal, pot ser difícil tornar a confiar en aquesta persona....A la carta a Filemó, Pau exposa una situació que havia passat feia un temps i que ara podia arribar a resoldre's. Filemó era un home de bona posició econòmica que confiava en Crist per a salvació. Tenia persones al seu servei, i suposem que no era un amo abusiu, sinó que tractava els seus criats com Déu volia, amb respecte i consideració. Onèsim, un dels seus criats, en algun moment en el passat s'havia tornat contra el seu senyor, i havia fugit de la hisenda, deixant Filemó de banda. Havia trencat un contracte, descuidat les seves obligacions i abandonat a qui mirava pel benestar. Filemó, d'acord amb les lleis del lloc i l'època, tenia dret a castigar aquest servent i fins a enviar-lo a la presó, però Pau escrivia demanant-li tot el contrari.
I és que Onèsim havia fugit de casa seva, i Déu, en la seva misericòrdia, havia orquestrat la seva situació perquè es trobés amb l'apòstol Pau i el jove Timoteu. Si Filemó li havia parlat de Crist a casa seva, en escapar-se d'aquí, Onèsim s'havia trobat amb altres que compartien la mateixa fe que el seu senyor, i havia confiat en Crist per salvar la seva ànima. Així és la gràcia del nostre Déu. Tot i que fugim, Ell ens busca per oferir-nos perdó i vida en Crist.
Després de conèixer Crist, Onèsim havia estat a prop de Pau i Timoteu, aprenent de la Paraula i ajudant en l'obra de l'evangeli. Quan Pau escriu a Filemó, li diu que Onèsim, el que anteriorment havia estat rebel i pràcticament inútil al seu servei, ara era una altra persona, fidel i servicial.
Pau ja estava gran, vivia presoner en una casa, i Timoteu i altres l'ajudaven amb les necessitats que pogués tenir. I veiem pel text que Onèsim havia estat de gran ajuda, atenent Pau en aquesta situació. Ara Pau demanava a Onèsim que tornés a casa d'on havia fugit per viure en llibertat, i que se subjectés de nou a Filemó. Onèsim havia de saber que el que havia fet no mereixia la reconciliació, però ara tenia l'oportunitat de tornar amb humilitat al lloc on havia sortit.
Al mateix temps, Filemó rep paraules força fortes de Pau, comprometent-lo a acceptar Onèsim, no com un esclau, sinó més aviat com un germà en la fe. Ara la relació entre Filemó i Onèsim seria diferent. Déu ja s'havia declarat pel que fa a aquest tema. Pau, en diverses cartes, a causa de l'existència d'un sistema d'esclavatge generalitzat, parlava als amos, donant clares instruccions de com havien de tractar els seus esclaus. Als qui no coneixien Crist, els havien de mostrar l'amor de Déu; els que sí,  els havien de tractar com a germans en la fe. Podem comparar-ho a una situació de treball. Quan l’amo i l'empleat són creients, hi hauria d'haver un tracte de respecte mutu i apreciació entre tots dos, mostrant així l'amor de Déu.
No sabem com va acabar la història, però sí que veiem que Pau li va deixar ben clar a Filemó. La seva fe en Déu es mostraria en la seva reacció a la tornada d'Onèssim. Tots dos s'havien d'humiliar i confiar per resoldre la situació. A cap ens agrada fer això, però per resoldre conflictes interpersonals les dues coses són necessàries; la humilitat i la confiança són aspectes bàsics del perdó i la restauració.
Que Déu ens ajudi a actuar com a veritables cristians. Si hem estat perdonats i transformats...]]>356biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/titus-145-la-rao-de-ser--62264818Quan Pau escriu a Titus enumerant les característiques que els cristians han de demostrar, li explica el motiu de viure dignament.  Als versets 11-13* Pau ens recorda que la raó per la qual podem viure així és “Perquè s’ha manifestat la bondat de Déu que porta salvació a tots els homes, i ens instrueix perquè, renunciant a la vida impia i als desigs mundans, portem una vida assenyada, justa i pietosa, en aquest temps, mentre esperem el feliç acompliment del nostre anhel, que és la manifestació gloriosa del gran Déu i Salvador nostre, Jesucrist”.
Ningú no pot viure una vida de total dedicació als altres. Com a humans, volem fer el bé als altres sempre que no trastorni la nostra manera de vida. Donem quan ens sobra, del nostre temps i els nostres diners, mostrem empatia per als que són com nosaltres, i estimem els que ens mostren respecte i amistat. Però si pensem que això és amor cristià, ens equivoquem. Això es podria qualificar de reciprocitat. Ho pot fer qualsevol persona, fins i tot sense tenir l'Esperit de Déu.
Tot i això, l'amor cristià és impossible sense el poder de l'Esperit Sant. Donar més enllà del que et sobra no és lògic, però llegim als evangelis que la vídua va donar gran percentatge dels seus diners i Jesús la va lloar. El rei David va dir que no donaria a Déu del que no li costa res, reconeixent tot allò que Déu mereixia. Quan Jesús va ensenyar que havíem d'estimar els nostres enemics, no compartia idees lògiques de com mostrar empatia, sinó que estava ensenyant allò que ell va demostrar amb la seva vida i fins i tot amb la seva mort. Crist va morir per tots, no volent que cap mori. Al capítol 3 de Titus llegim de la bondat i l'amor de Déu. Quan reconeixem l'obra de Crist a la creu i la seva gràcia salvadora, només podem renunciar a la impietat i a qualsevol desig mundà, portant una vida assenyada, justa i pietosa el desig de viure sòbria, justa i pietosament  per l'obra de l'Esperit Sant.
No hi ha manera de viure així per la nostra pròpia determinació; és sobrenatural. El més natural és fer allò que ens fa sentir bé, per la llei del mínim esforç. Però al verset 16* del primer capítol, Pau denuncia aquells que “Manifesten conèixer Déu, però amb les seves obres el neguen, ja que tenen un comportament abominable i rebel, i són incapaços de fer cap bona acció”.
El Senyor ens ha estimat tant que ens ha netejat, regenerat, renovat, i ens ha donat el poder per viure com a Ell li agrada. Hem de professar Déu amb la nostra boca, però encara més important, els nostres fets han de corroborar la nostra professió.
Que siguem el millor anunci de la gràcia de Déu. Que en el nostre entorn portem el missatge de Crist, proclamant-lo amb la nostra vida, perquè vegin i creguin en aquell que els va estimar.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/62264818Mon, 07 Oct 2024 04:33:18 +0000David y MaribelSi algú et preguntés per què actues com actues, pot ser que t'agafi desprevingut i no sàpigues què contestar. Moltes vegades la resposta acaba sent ”perquè així m'han ensenyat” o “perquè sóc així”. Quan Pau escriu a Titus enumerant les...Quan Pau escriu a Titus enumerant les característiques que els cristians han de demostrar, li explica el motiu de viure dignament.  Als versets 11-13* Pau ens recorda que la raó per la qual podem viure així és “Perquè s’ha manifestat la bondat de Déu que porta salvació a tots els homes, i ens instrueix perquè, renunciant a la vida impia i als desigs mundans, portem una vida assenyada, justa i pietosa, en aquest temps, mentre esperem el feliç acompliment del nostre anhel, que és la manifestació gloriosa del gran Déu i Salvador nostre, Jesucrist”.
Ningú no pot viure una vida de total dedicació als altres. Com a humans, volem fer el bé als altres sempre que no trastorni la nostra manera de vida. Donem quan ens sobra, del nostre temps i els nostres diners, mostrem empatia per als que són com nosaltres, i estimem els que ens mostren respecte i amistat. Però si pensem que això és amor cristià, ens equivoquem. Això es podria qualificar de reciprocitat. Ho pot fer qualsevol persona, fins i tot sense tenir l'Esperit de Déu.
Tot i això, l'amor cristià és impossible sense el poder de l'Esperit Sant. Donar més enllà del que et sobra no és lògic, però llegim als evangelis que la vídua va donar gran percentatge dels seus diners i Jesús la va lloar. El rei David va dir que no donaria a Déu del que no li costa res, reconeixent tot allò que Déu mereixia. Quan Jesús va ensenyar que havíem d'estimar els nostres enemics, no compartia idees lògiques de com mostrar empatia, sinó que estava ensenyant allò que ell va demostrar amb la seva vida i fins i tot amb la seva mort. Crist va morir per tots, no volent que cap mori. Al capítol 3 de Titus llegim de la bondat i l'amor de Déu. Quan reconeixem l'obra de Crist a la creu i la seva gràcia salvadora, només podem renunciar a la impietat i a qualsevol desig mundà, portant una vida assenyada, justa i pietosa el desig de viure sòbria, justa i pietosament  per l'obra de l'Esperit Sant.
No hi ha manera de viure així per la nostra pròpia determinació; és sobrenatural. El més natural és fer allò que ens fa sentir bé, per la llei del mínim esforç. Però al verset 16* del primer capítol, Pau denuncia aquells que “Manifesten conèixer Déu, però amb les seves obres el neguen, ja que tenen un comportament abominable i rebel, i són incapaços de fer cap bona acció”.
El Senyor ens ha estimat tant que ens ha netejat, regenerat, renovat, i ens ha donat el poder per viure com a Ell li agrada. Hem de professar Déu amb la nostra boca, però encara més important, els nostres fets han de corroborar la nostra professió.
Que siguem el millor anunci de la gràcia de Déu. Que en el nostre entorn portem el missatge de Crist, proclamant-lo amb la nostra vida, perquè vegin i creguin en aquell que els va estimar.

* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>281biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/corintis-105-la-consolacio--60336304Entenem que el pecat va entrar al món a causa de la decisió de l'home. I pel pecat va venir la maledicció. En aquest sentit, entenem que hi ha patiment i mort en aquest món malgrat la bondat de Déu. Però, per què Déu permetria que els qui vivim la vida cristiana patim? De vegades fins i tot tenim la sensació que patim més que els altres.
Quina benedicció secreta pot estar amagada en situacions de patiment? Pau escriu això als corintis: “Beneït sigui Déu, Pare de nostre Senyor Jesucrist, Pare que és tot compassió i Déu que és tot consol. Ell ens conforta enmig de totes les nostres dificultats, a fi que nosaltres sapiguem confortar els qui passen qualsevol aflicció, gràcies al fet que nosaltres mateixos hem experimentat el consol de Déu. Perquè, si bé els sofriments de Crist ens omplen a vessar, també és cert que ens omple a vessar la consolació per mitjà de Crist. Si passem alguna aflicció és perquè redundi en benefici vostre i en la vostra salvació, i si som consolats és perquè redundi en la vostra consolació, que fa créixer la paciència per a suportar aquestes mateixes afliccions que nosaltres patim.” 2 Cor. 1.3-6*.
Aquest text ens assegura que quan patim, Déu és amb nosaltres. Ens porta a entendre que Déu permet que patim perquè en puguem experimentar la consolació. Així, quan algú al nostre abast passi per una situació similar, podrem consolar-los amb la mateixa consolació amb què Déu ens ha consolat a nosaltres.
Pau havia patit (i havia causat patiment); podríem dir que era un expert en la matèria. A cada aflicció, havia experimentat la consolació de Déu, i aquí està animant els corintis a practicar una dinàmica de consol, experimentant la consolació i consolant. Així com Déu ens consola en l'aflicció, Déu espera que consolem els altres en la seva aflicció.
En el moment de l'aflicció, és difícil parar a analitzar com estem sent consolats per Déu directament i per altres. A la Bíblia se'ns presenta a l'Esperit Sant com El Consolador. Si podem ser capaços de parar i notar la consolació que experimentem en els moments difícils començarem a experimentar el cicle de la consolació. El primer pas és apreciar conscientment com som consolats. Després, quan arribi el moment en què un altre estigui passant per un moment difícil, podrem demanar a Déu que siguem savis i sensibles a la situació, per comportar-nos de manera que l'altra persona pugui sentir el suport i la consolació. Notem que no es tracta d'irrompre per explicar la nostra situació personal. Moltes vegades fem això, i sense adonar-nos-en, estem desviant l'atenció cap a nosaltres. Aquesta no és la idea de consolació que Déu vol comunicar, però és allò que ens resulta més fàcil. Déu veu, escolta, i en saviesa conforta. Nosaltres, imitant Déu, podem practicar el mateix: observar, escoltar i oferir la saviesa de la Paraula de Déu.
En quines situacions difícils t'hi has vist involucrat? De vegades volem oblidar-les, però és bo de recordar-les. Fes un esforç que val la pena; analitza les teves situacions d'aflicció o patiment per notar les maneres en què el Senyor t'ha mostrat la seva presència i la manera com altres t'han estat de consol. Recordes com et va consolar el Senyor? Recordes de quina manera et vas sentir animar o consolat? T'animo a començar aquest cicle i practicar la consolació a la teva vida diària, i veuràs el que Déu fa en tu i per tu.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>https://api.spreaker.com/episode/60336304Mon, 10 Jun 2024 05:16:29 +0000David y MaribelAl primer capítol de la carta als Corintis, Déu ens mostra la  benedicció que hi ha darrere del patiment. No ens agrada patir, però el patiment és habitual a cadascun de nosaltres. Però ens podem preguntar: Per què Déu permet que patim? Entenem que el...Entenem que el pecat va entrar al món a causa de la decisió de l'home. I pel pecat va venir la maledicció. En aquest sentit, entenem que hi ha patiment i mort en aquest món malgrat la bondat de Déu. Però, per què Déu permetria que els qui vivim la vida cristiana patim? De vegades fins i tot tenim la sensació que patim més que els altres.
Quina benedicció secreta pot estar amagada en situacions de patiment? Pau escriu això als corintis: “Beneït sigui Déu, Pare de nostre Senyor Jesucrist, Pare que és tot compassió i Déu que és tot consol. Ell ens conforta enmig de totes les nostres dificultats, a fi que nosaltres sapiguem confortar els qui passen qualsevol aflicció, gràcies al fet que nosaltres mateixos hem experimentat el consol de Déu. Perquè, si bé els sofriments de Crist ens omplen a vessar, també és cert que ens omple a vessar la consolació per mitjà de Crist. Si passem alguna aflicció és perquè redundi en benefici vostre i en la vostra salvació, i si som consolats és perquè redundi en la vostra consolació, que fa créixer la paciència per a suportar aquestes mateixes afliccions que nosaltres patim.” 2 Cor. 1.3-6*.
Aquest text ens assegura que quan patim, Déu és amb nosaltres. Ens porta a entendre que Déu permet que patim perquè en puguem experimentar la consolació. Així, quan algú al nostre abast passi per una situació similar, podrem consolar-los amb la mateixa consolació amb què Déu ens ha consolat a nosaltres.
Pau havia patit (i havia causat patiment); podríem dir que era un expert en la matèria. A cada aflicció, havia experimentat la consolació de Déu, i aquí està animant els corintis a practicar una dinàmica de consol, experimentant la consolació i consolant. Així com Déu ens consola en l'aflicció, Déu espera que consolem els altres en la seva aflicció.
En el moment de l'aflicció, és difícil parar a analitzar com estem sent consolats per Déu directament i per altres. A la Bíblia se'ns presenta a l'Esperit Sant com El Consolador. Si podem ser capaços de parar i notar la consolació que experimentem en els moments difícils començarem a experimentar el cicle de la consolació. El primer pas és apreciar conscientment com som consolats. Després, quan arribi el moment en què un altre estigui passant per un moment difícil, podrem demanar a Déu que siguem savis i sensibles a la situació, per comportar-nos de manera que l'altra persona pugui sentir el suport i la consolació. Notem que no es tracta d'irrompre per explicar la nostra situació personal. Moltes vegades fem això, i sense adonar-nos-en, estem desviant l'atenció cap a nosaltres. Aquesta no és la idea de consolació que Déu vol comunicar, però és allò que ens resulta més fàcil. Déu veu, escolta, i en saviesa conforta. Nosaltres, imitant Déu, podem practicar el mateix: observar, escoltar i oferir la saviesa de la Paraula de Déu.
En quines situacions difícils t'hi has vist involucrat? De vegades volem oblidar-les, però és bo de recordar-les. Fes un esforç que val la pena; analitza les teves situacions d'aflicció o patiment per notar les maneres en què el Senyor t'ha mostrat la seva presència i la manera com altres t'han estat de consol. Recordes com et va consolar el Senyor? Recordes de quina manera et vas sentir animar o consolat? T'animo a començar aquest cicle i practicar la consolació a la teva vida diària, i veuràs el que Déu fa en tu i per tu.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana]]>326biblia,reflejosfalsefullhttps://www.spreaker.com/episode/107-salms-demama-amb-confianca--54092583No solem anar a demanar coses a aquells que sabem que no tenen l'obligació o el desig de donar-nos-les. Més aviat, demanarem ajuda a aquells que ens la poden brindar i que s'interessen pel nostre benestar.
La majoria dels salms del rei David són al primer llibre dels cinc llibres dels salms. Als primers capítols del llibre, començant amb el salm 3, trobem diversos salms de lament. Aquesta categoria inclou lament i súplica, en què el salmista prega a Déu que el guardi, defensi, protegeixi, o faci justícia, per a ell, defensant-lo, o per a l'enemic, alliberant-lo d'aquells que l’estaven oprimint.
Però si llegeixes aquests salms notaràs que també tenen versets en què el salmista lloa Déu mostrant confiança en les obres d'aquell cap a qui la súplica estava dirigida.
Al salm 3, David demana la protecció de Déu, i al verset 3 llegim com afirma que Déu és el seu escut, la seva glòria, i el qui aixeca el seu cap. David podia venir a pregar-li a Déu que el protegís perquè sabia que Déu era poderós per fer-ho, i era bondadós per voler defensar-lo. I és per això, al verset 5 pot dir que descansarà tranquil perquè Déu mateix el sustentava.
De la mateixa manera, al salm 4, un salm de lament, llegim més verset d'afirmació de confiança que de petició a Déu. David venia a pregar a Déu que l'escoltés i li respongués perquè ja havia experimentat la cura de Déu. El verset 1 diu “quan estava en angoixa, tu em vas donar sortida.” David ja havia experimentat l'auxili de Déu, i per això podia acabar aquest salm també amb l'afirmació «M’adormo en pau tan bon punt em fico al llit, perquè sols tu, Senyor, em fas viure confiat.» SALMS 4:8 BEC
Al 5:7 David afirma que el motiu pel qual prega Déu que el protegeixi d'aquells que desitgen el seu mal, és “per l'abundància de la seva misericòrdia” I per la seva justícia, perquè com diu el verset 12: «ja que tu, Senyor, beneeixes el just; el teu favor el cobreix com un escut.» SALMS 5:12 BEC
Al salm 6 David prega que Déu sigui misericordiós amb ell a la prova, i ho fa amb la certesa dels versets 8 i 9, que diuen: «El Senyor escolta la meva súplica, el Senyor accepta la meva pregària.»
Salm 7:9-12 «tu que examines la intenció i els pensaments, oh Déu de justícia. Déu és la meva defensa, el salvador dels rectes de cor. Déu és un jutge just, i un Déu amenaçant en tot temps. Si no hi ha penediment, esmola l’espasa, tiba l’arc i l’apunta,» SALMS 7:9-12 BEC
Aquests salms ens mostren un patró. Quan David prega a Déu que l’auxiliï, és perquè té plena confiança que ELL és poderós per fer-ho, i alhora ho farà bé.De la mateixa manera, quan tu o jo anem davant del tron ​​de Déu en pregària personal, i li portem les nostres pors, les nostres lluites o els nostres desitjos, estem dient-li a Déu que ens fiem d'Ell.
A la carta als Hebreus, 4:16 diu: «Per tant, apropem-nos amb confiança al tron de la gràcia per rebre misericòrdia i poder trobar la gràcia que en el moment oportú ens ajudi.» HEBREUS 4:16 BECSi vull misericòrdia i gràcia aniré a aquell que me la pot donar i vol ajudar-me. Per aquest motiu Jesús deia que demanéssim amb absoluta confiança, sabent que ho rebríem, i ens seria donat (Mateu 7:7). Això ho va dir perquè a Ell li agrada que li demanem.Però Jaume 1:6 ens adverteix: «Però que demani amb fe, sense dubtar gens, perquè els qui dubten són semblants a l’onatge del mar embravit i sacsejat quan hi bufa el vent.».No dubtem de Déu, sinó portem les nostres súpliques a Ell.
Què tal si fem allò que li agrada al Pare? Anem més sovint davant Déu, portant-li allò que per a nosaltres és important. I comuniquem la nostra confiança en Ell, lloant la seva persona i recordant amb gratitud tot allò que Ell ja ha fet per nosaltres. Demana, però demana amb confiança.]]>https://api.spreaker.com/episode/54092583Wed, 07 Jun 2023 04:30:02 +0000David y MaribelHas considerat mai que quan vens a Déu amb una petició estàs demostrant confiança? No solem anar a demanar coses a aquells que sabem que no tenen l'obligació o el desig de donar-nos-les. Més aviat, demanarem ajuda a aquells que ens la poden brindar i...No solem anar a demanar coses a aquells que sabem que no tenen l'obligació o el desig de donar-nos-les. Més aviat, demanarem ajuda a aquells que ens la poden brindar i que s'interessen pel nostre benestar.
La majoria dels salms del rei David són al primer llibre dels cinc llibres dels salms. Als primers capítols del llibre, començant amb el salm 3, trobem diversos salms de lament. Aquesta categoria inclou lament i súplica, en què el salmista prega a Déu que el guardi, defensi, protegeixi, o faci justícia, per a ell, defensant-lo, o per a l'enemic, alliberant-lo d'aquells que l’estaven oprimint.
Però si llegeixes aquests salms notaràs que també tenen versets en què el salmista lloa Déu mostrant confiança en les obres d'aquell cap a qui la súplica estava dirigida.
Al salm 3, David demana la protecció de Déu, i al verset 3 llegim com afirma que Déu és el seu escut, la seva glòria, i el qui aixeca el seu cap. David podia venir a pregar-li a Déu que el protegís perquè sabia que Déu era poderós per fer-ho, i era bondadós per voler defensar-lo. I és per això, al verset 5 pot dir que descansarà tranquil perquè Déu mateix el sustentava.
De la mateixa manera, al salm 4, un salm de lament, llegim més verset d'afirmació de confiança que de petició a Déu. David venia a pregar a Déu que l'escoltés i li respongués perquè ja havia experimentat la cura de Déu. El verset 1 diu “quan estava en angoixa, tu em vas donar sortida.” David ja havia experimentat l'auxili de Déu, i per això podia acabar aquest salm també amb l'afirmació «M’adormo en pau tan bon punt em fico al llit, perquè sols tu, Senyor, em fas viure confiat.» SALMS 4:8 BEC
Al 5:7 David afirma que el motiu pel qual prega Déu que el protegeixi d'aquells que desitgen el seu mal, és “per l'abundància de la seva misericòrdia” I per la seva justícia, perquè com diu el verset 12: «ja que tu, Senyor, beneeixes el just; el teu favor el cobreix com un escut.» SALMS 5:12 BEC
Al salm 6 David prega que Déu sigui misericordiós amb ell a la prova, i ho fa amb la certesa dels versets 8 i 9, que diuen: «El Senyor escolta la meva súplica, el Senyor accepta la meva pregària.»
Salm 7:9-12 «tu que examines la intenció i els pensaments, oh Déu de justícia. Déu és la meva defensa, el salvador dels rectes de cor. Déu és un jutge just, i un Déu amenaçant en tot temps. Si no hi ha penediment, esmola l’espasa, tiba l’arc i l’apunta,» SALMS 7:9-12 BEC
Aquests salms ens mostren un patró. Quan David prega a Déu que l’auxiliï, és perquè té plena confiança que ELL és poderós per fer-ho, i alhora ho farà bé.De la mateixa manera, quan tu o jo anem davant del tron ​​de Déu en pregària personal, i li portem les nostres pors, les nostres lluites o els nostres desitjos, estem dient-li a Déu que ens fiem d'Ell.
A la carta als Hebreus, 4:16 diu: «Per tant, apropem-nos amb confiança al tron de la gràcia per rebre misericòrdia i poder trobar la gràcia que en el moment oportú ens ajudi.» HEBREUS 4:16 BECSi vull misericòrdia i gràcia aniré a aquell que me la pot donar i vol ajudar-me. Per aquest motiu Jesús deia que demanéssim amb absoluta confiança, sabent que ho rebríem, i ens seria donat (Mateu 7:7). Això ho va dir perquè a Ell li agrada que li demanem.Però Jaume 1:6 ens adverteix: «Però que demani amb fe, sense dubtar gens, perquè els qui dubten són semblants a l’onatge del mar embravit i sacsejat quan hi bufa el vent.».No dubtem de Déu, sinó portem les nostres súpliques a Ell.
Què tal si fem allò que li agrada al Pare? Anem més sovint davant Déu, portant-li allò que per a nosaltres és important. I comuniquem la nostra confiança en Ell, lloant la seva persona i recordant amb gratitud tot allò que Ell ja ha fet per nosaltres. Demana, però demana amb confiança.]]>336biblia,reflejosfalsefull